A la Gran Via Prat de la Riba

s’hi va obrir l’escola de les germanes Felip, després d’haver iniciat les classes a la casa familiar dels Quatre Cantons. Durant més d’una dècada el Col.legi de Nostra Senyora de Montserrat va ser un dels pocs llocs del poble, junt amb l’Acadèmia Cortit, on es podia estudiar el batxillerat. Una mica més avall, entre Tiana i Roser, es perdia l’aire d’estiueig per recuperar les cases de poble més convencionals, amb algunes botigues, com la dels queviures Morera, que eren de pas obligat. I al principi del carrer, cantonada amb l’avinguda de la Creu Roja, ja es feia notar l’edifici de totxo vist que concentrava el tràfic de les ambulàncies, sempre que hi havia un accident o una emergència.

Baixar fins a aquest punt, era com tornar al món obert, amb el trànsit constant de cotxes i vianants entre Cerdanyola i Ripollet, quan només tenien un pont que els unís.

Tot, sota la vigilància de la guàrdia civil, amb la caserna una cantonada més enllà, a Verge de Montserrat, però encara al cantó de Cerdanyola

I una darrera particularitat: amb la gran nevada del Nadal del 62 els esquiadors locals van descobrir que la Gran Via els podia servir de pista llarga. Descartada la carretera que baixava de la Uralita, ràpidament intervinguda civilment, no hi havia un altre tram més llarg i espaiós per practicar el descens. Què

Era el carrer amb més estil de l’ara anomenat barri del Pont Vell, llavors de molts noms, que era com no tenir-ne cap. Perquè les terres de can Tiana eren un territori de frontera entre Cerdanyola i Ripollet, i aquell vial ample, obert per fer-hi cases d’estiuejants, s’havia començat dient Gurugú, en record de la Guerra d’Àfrica, i a partir de 1908, amb la proliferació de les torres modernistes, va passar a la categoria de Gran Via amb cognom de polític de primera línia. Va ser la manera de prestigiar la prolongació de Nostra Senyora dels Àngels, ben avinguda al pla, que s’enfilava cap al promontori de darrere la Creu Roja. Sobretot més al capdamunt, aviat hi van proliferar les cases senyorials, amb o sense jardinet al davant, però sense les pretensions de les grans torres del centre. A cada banda del carrer s’hi van plantar plàtans, i l’indret es va convertir en un dels més tranquils i elegants de la Cerdanyola de baix. Un oasi que no trigaria a veure’s envaït per les naus de la Uralita, que barrarien l’extrem nord del carrer. Amb tot, als anys cinquanta la Gran Via -sense Prat de la Riba, censurat pel franquisme- continuava sent un lloc amable, amb les antigues cases d’estiuejants adaptades per viure-hi tot l’any. Entre les de més anomenada hi havia les cases Massachs, dos habitatges adossats, obra de l’arquitecte Eduard Maria Balcells, en un dels quals s’hi va ubicar el col·legi de les germanes Puigmartí. I al darrera, el taller de l’escultor Francesc Juventeny, alcalde de la vila. La pau devia ser recomanable per escolaritzar les criatures, perquè una mica més avall, al número 31, just l’any 50

Què hi veig?

Tret de mantenir la forta inclinació, pocs referents queden de la Gran Via de fa mig segle. De les belles cases amb reminiscències modernistes, en persisteixen quatre i segons com es compti. La del número 60 sí que es manté íntegra, però dels números 54-56-58 tan sols hi ha l’estilitzada façana, mentre que l’interior està ocupat per una edificació moderna amb una estructura de vidre que la sobrevola. Una mica més avall, a la cantonada amb Tiana, sí que hi ha dues cases adossades d’aquella primera època, però més modestes. Seguint el seu destí més comú, les torres i cases poc convencionals han anat cedint el terreny als moderns blocs de pisos, de pressupostos tan variables que acaben configurant un panorama tan híbrid com poc estimulant. Els baixos, normalment dedicats a comerços i serveis, són els que acaben de situar la funcionalitat per damunt de l’estètica. Amb els nous paràmetres urbanístics dels vuitanta i noranta, la Gran Via s’ha convertit en un carrer més de la Cerdanyola moderna, un altre punt de l’intens tràfic en aquesta terra de frontera, farcida de direccions i con- tradireccions. Però a diferència dels seus carrers veïns, més estrets i congestionats, aquest és un espai relativament ample, amb les voreres eixamplades i amb un nou arbrat frondós, que permet zona d’aparcament a cada costat i doble carril de pujada i baixada. Aquí ja no hi ha res de la calma antiga, però encara s’hi respira la sensació d’estar lluny del centre.

Els comerços i les empreses de serveis s’han posat al dia. Ja no hi queden escoles, ni l’antiga botiga de queviures on s’hi trobava de tot. Els supermercats, els bars i l’electrònica cobreixen les necessitats més immediates. Només entre Tiana i Roser descobrim que les anomenades cases de poble han resistit millor que les dels estiuejants; això sí, reciclades i engrandides segons les necessitats familiars.

Només dues referències romanen inalterables. Al capdamunt de tot, la paret grisa de la nau de la Uralita continua tallant el pas i complicant el trànsit. I a baix de tot, la torre de la Creu Roja, amb el mateix aspecte extern, però vivificada per dins, amb nous serveis que la connecten amb un món que, malgrat tot, parla de solidaritat. I també d’identitats, com el barri del Pont Vell, amb 25 anys de festa major pròpia, que, cansat de ser terra de tots i de ningú, està obrint consulta popular perquè tothom que pugui aporti dades sobre la seva història.