El carrer de Santa Teresa

Què hi veia?

Era un carrer amb una aparença d’allò més discreta, però servia d’entrada a totes les fantasies del món: al final d’aquell cul-de-sac hi havia el cinema Kursaal, l’únic entreteniment oficial per a grans i petits -si deixem de banda el Talía, al terme de Ripollet. Just tombar la cantonada, ja teníem l’anunci de les meravelles de dissabte i diumenge, gràcies a la cartellera penjada a la paret del forn Sisquella, que a partir de cada dijous s’omplia amb les novetats. Aleshores aquell pany de paret es podia contemplar de prop o de lluny, perquè a l’altre costat de carrer no hi havia cases, només l’era de ca n’Altimira, un espai que mereix record a part.

Continuant carrer endins, a mà dreta, al costat de l’era, hi havia les quatre cases de planta baixa i pis, amb pati al darrere, que a finals del segle dinou hi havia fet construir Ignasi Altimira, amb la idea d’urbanitzar un espai tan proper a l’estació del tren i destinar-les a lloguer per als estiuejants. Ell va ser qui va batejar el carrer en honor a la seva filla Teresa i qui va completar la zona amb les dues torres modernistes de la banda esquerra, obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas, una de les quals va ser habitada els estius dels anys vint als cinquanta per Fèlix Pomés, home polifacètic, dibuixant, pintor, esportista, actor i director, a més de pare de la bella actriu dels anys quaranta Isabel de Pomés. Però si el carrer era dels més transitats per la gent del poble era perquè els dissabtes i diumenges, tarda i nit, s’hi feia cinema. Primer, únicament al Kursaal, fundat per la família Sallent durant els anys quaranta, que després es va associar amb els germans Cot de Ripollet. Però la societat no va durar gaire i, des de principis dels 50, els germans Cot van obrir al costat el Savoy, creant així una estimulant competència en benefici del públic. Però els meus records més entranyables són aquelles dobles sessions del cinema Kursaal –amb la bona i la dolenta, que en dèiem-, que començaven a les quatre i a quarts de vuit, sempre que les habituals restriccions de llum no interrompessin la projecció –com quan vaig haver de veure Cantando bajo la lluvia repartida en dues setmanes– o sempre que els talls de la pel·lícula –amb aquelles cremades espectaculars que apareixien a la pantalla– no fossin irreparables. Entre les freqüents obres de modernització de la sala i de l’equipament (no oblidem la revolució de les 3 dimensions –Los crímenes del museo de cera- i la del Cinemascope, estrenat amb La túnica sagrada), en recordo una de força remota i instructiva, quan per compensar les molèsties de les obres s’oferia una programació especial de dues pel·lícules de les antigues, dels anys 40, i de la Metro, totes dues de les bones, per un preu de 4 pessetes els adults i 2 pessetes els petits. Una lliçó intensiva de vida, almenys cinematogràfica, que de vegades encara dosifiquen per la tele com a pel.lícules de culte.

Què hi veig?

Un carrer tan curt, de trànsit neuràlgic, amb tantes transformacions parcials que ha sofert al llarg del temps, i encara no ha completat el seu encaix dins la trama urbana actual. Però si atenem a les previsions sobre la zona, potser aviat no quedarà ni carrer. Quan pel mig hi passi una via d’enllaç amb la carretera de Barcelona, quan hagi desaparegut la torre dels anys cinquanta que hi ha al costat dels cinemes, quan hi hagin crescut nous blocs de pisos...

Aquest és el futur que li espera, diuen. Mentrestant, s’hi respira un present híbrid, entre suburbial i desolat. Hi ha moderns habitatges sobre l’era de ca n’Altimira, una illa de pisos més envellits a l’altre extrem; un gran complex d’oci multimèdia de primera línia, un immens pàrquing sota els canyissars de la via del tren; solars enrunats, cases protegides que amenacen ruïna... Els contrastos fan mal a la vista, mentre recorden una d’aquestes pel·lícules de barris degradats. Tan sols que aquí no parlem de què s’hagi d’acabar res, sinó d’una remodelació que no acaba de fer-se efectiva, una deixadesa que el carrer de Santa Teresa no es mereix.

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

L’entrada del carrer –amb un banc a la dreta i una botiga de moda a l’esquerra– entona amb el caràcter comercial de l’avinguda de Catalunya. Més endins, les coses es compliquen. De les quatre cases protegides per catàleg, només la darrera conserva l’aspecte habitable, mentre que les primeres tenen les teulades o les portes esberlades, a l’espera de la rehabilitació anunciada. A la banda esquerra, els locals comercials no han fet gaire sort. El més petit ha anat provant diferents varietats de bar, mentre que el més gran, on durant molts anys hi va haver la sastreria d’Àngel Pérez, acaba de reciclar-se a l’era Internet. Al seu costat, ha caigut l’última de les torres modernistes, sense que ningú s’afanyi a millorar la imatge deplorable del solar. Sort que, tornant a l’altra banda, Villa Pilar i la botiga de mobles de la mateixa família són les úniques unitats que es conserven fidels al seus orígens, amb el mateix goig de sempre, i, curiosament, són les que estan amenaçades de desaparició per la nova planificació urbanística.

A partir d’aquí comença la indiscutible modernitat del complex d’oci El Punt Multimèdia, amb 11 sales de cinema i un munt de serveis de l’era Internet, que s’ha convertit en un lloc de referència per a tota la comarca. Una silueta mastodòntica de disseny blau marí per fora, i marrons per dins, atractiu, cridaner, que mereixeria uns voltants menys suburbials, tot i que el nou restaurant italià que ha arrelat al davant fa el possible per millorar la dignitat de la zona, sense perjudicar més el descans dels veïns dels pisos que resisteixen al damunt i que encara recorden quan tenien a sota una de les discoteques i sales de ball més renoueres del Vallès.

Molt em temo que Santa Teresa ho té difícil a Cerdanyola, si vol disposar d’un carrer com cal. De nit, amb una marxa pròpia de centre comercial; de dia, amb una soledat desangelada. I del futur, se’n pot refiar? Algú està pensant com acabar-li de donar el disseny de segle XXI, coherent i equilibrat, que li correspon com a part del rovell de l’ou que és?