Al passeig de les Acàcies

dues construccions aixecades amb totxo vist, allà on els estius anàvem a comprar mitja barra de gel per posar el vi i les begudes en fresc, quan les neveres domèstiques eren un luxe. Però si encara veig la casa, tan nítidament, és perquè hi vivia una noia que es deia Lourdes i que de ben jove havia tingut la mala fortuna de caure de dalt d’una barana i quedar-se invàlida. La imatge d’aquella dona de complexió forta, amb la cara sempre somrient i plàcida, amunt i avall amb la cadira de rodes, empesa per la mare o els germans, pel carrer o a l’església, és de les que no s’obliden. Tanmateix, allò que acabava de donar personalitat pròpia a aquell paratge era el rengle de cases que hi havia a una sola banda del carrer d’Orient, totes de planta baixa, a més de la torre de la família Diviu, a la cantonada, davant de la llera. Arribar-hi era una petita excursió, ja que calia vorejar el camp de l’Ajuntament –on hi havia el dipòsit de materials d’obres de la brigada municipal-, baixar pel carrer de darrera les monges i tombar per la torre del Niu Tranquil, per acabar desembocant a l’extensió de camps oberts, amb l’arbreda al fons. Llavors era com si haguéssim arribat al final del poble. Però no era veritat: n’hi havia prou de travessar la passera del riu per fer cap a l’era de ca n’Altimira, que era com tornar al centre. Amb l’estació, els bars, el comerç del carrer Nou... El trànsit més viu.

Què hi veia?

Quan no hi havia ni passeig ni acàcies, aquesta vora del riu estava ocupada per un bosquet que semblava escindit del Turonet i les Fontetes, els germans més frondosos. Aquella franja llarga i estreta anava des del carrer Orient fins més enllà de l’actual mercat municipal. Era una família de pins i alzines que, amb la proximitat de l’aigua, tenia un aspecte agradable; tan bucòlic que hi pasturaven els bens i les cabres, tal com es veu en alguna antiga postal, amb la silueta de la torre del Sagrat Cor –tan solemnea l’altre costat de riu.

Sota els arbres, tot un niu de camins a mig definir, força boteruts, pels efectes de la pluja o per les arrels que despuntaven del terra. Ara bé, quan s’acabava la insinuació de bosc de seguida venien els camps i els horts, alguns vorejats de canyissars, com el que duia al pinar de les Fontetes, allà on es dirigien les colles de forasters que arribaven en tren, sobretot els caps de setmana, carregats amb les cistelles del menjar. Però aquell era un altre món. Al bosquet de prop del riu no s’hi solia parar ningú, potser perquè ja tenia els seus habitants. Allà, entre els pins, poc després de superar el pontet de la futura avinguda Primavera –sempre precari i esbotzat per qualsevol rierada–, hi havia la fàbrica del gel i la casa de la família Segura, els que feien anar la fàbrica. Encara recordo aquelles

Què hi veig?

Quan s’ha esborrat un paisatge, costen de situar les coses d’abans. En aquest cas tenim sort de la posició del pont, inalterada, i del traçat de l’avinguda Primavera, que ha substituït l’antic camí de carro, amb un considerable guany d’amplada. La resta, una nova ciutat sense indicis del passat. A tot estirar, la dotzena de pins altíssims que subsisteixen en el ciment del parc de les Alzines -allà on es fa el mercat ambulant dels divendres– són l’única garantia d’estar davant d’alguna cosa que ja hi era abans. Però qui s’aturi a l’esplanada del final (o principi) del passeig de les Acàcies, ho tindrà difícil per localitzar algun element que hi porti mig segle. D’entrada, hem de comptar que abans no hi havia cap carrer obert a aquesta banda del riu, ni una barana metàl·lica que el delimités -sobre un mur de formigó pintat de groc-, ni l’ombra de les acàcies que donen nom al carrer i que gairebé desapareixen a la plaça pròpiament dita, que és on el barri de les Fontetes comença a adquirir caràcter.

En el llarg rectangle de la plaça sembla que estiguem extramurs d’una gran ciutat, amb vistes al gran canal i amb la muralla a l’esquena. La gent s’hi atura a descansar, a fer petar la xerrada o només a respirar, abans d’aven- turar-se pels carrers més densos. Per aconseguir aquest relaxament, aquí hi ha de tot: terrasses de bar, comerços –de llibres, revistes i llaminadures-, dos recintes infantils, un tast de pista de bàsquet, un quiosc i fins i tot una xurreria al davant; una parada d’autobusos, una font, i bancs, molts bancs, d’aquells de ferro, a prova de bombes. I tot ben cimentat, sense pols ni jardineria extra. Però l’ombra principal no la posen ni els pins ni les alzines, sinó uns considerables plàtans que ja han tingut temps de créixer. Això sí, hi ha una alzina testimonial i mitja dotzena d’acàcies petites, a joc amb les de la tirada llarga del carrer.

Però si el foraster que torna vol orientar-se amb relació a mig segle enrere, no cal que miri a l’altre costat del riu, perquè encara es perdrà més. Ja no hi descobrirà els darreres d’aquelles torres modernistes que li van quedar en un racó dolç de la memòria, ni l’emblemàtic col.legi del Sagrat Cor, l’acadèmia del senyor Sala. Ara només hi trobarà una estiba de finestres i balcons, la segona cara de la llarga muralla de pisos que ha crescut a l’avinguda de Catalunya, a excepció de la casa baixa de la Floristeria Morera, però prou transformada per no reconèixer-la. De la plaça cap endins, carrers i més carrers d’alta densitat, els gegants que a partir dels anys seixanta es van anar plantant als antics camps i horts, amb lenta avançada, fins que de mica en mica es va trencar la vella intimitat del carrer d’Orient, on ja hi queden poques cases baixes de les antigues i les que queden han de conviure amb les adossades del davant.

És clar que ara ja tothom té nevera i no cal anar a comprar el gel. El que no té tothom, almenys a les Fontetes, és el testimoni dels espais amples i la terra fèrtil. Per recuperar aquesta percepció cal anar a l’altra banda del Turonet, on comença un altre barri que ha tingut el privilegi de néixer unes quantes dècades més tard, quan els cànons urbanístics aconsellen una altra fórmula d’equilibri entre vegetació i ciment.