De les Sedes a l’Ateneu

Què hi veia?

Ara proposo l’anada a uns imaginaris extramurs; al poble encara a mig fer, quan la ciutat actual era impensable. Fora de l’espinada central, tots els carrers eren de terra i, quan s’acabaven les torres d’estiueig, ni tan sols tenien el traçat ben definit. S’enfangaven cada cop que plovia i la brigada municipal no parava de refer-los cada dos per tres. Així d’incert era el camí que després es convertiria en l’avinguda Primavera i que llavors començava en la recent batejada plaça Marconi -un simple aplanament enmig del descampat- per enfilar-se cap a Montflorit. Allà, entre Torres i Bages i Vicente Trénor -avui Lluís Companys-, a banda i banda del camí hi havia uns camps lleugerament ensotats, amb uns horts poc espectaculars -no estaven tancats i plantar-hi tomàquets o mongetes seria una temeritat. Tan sols que a la banda nord hi havia una construcció singular: la fàbrica de les sedes - una nau amb quatre dents de serra per teulada i una alta xemeneia al costat -, una de les pioneres de la petita indústria dins el terme urbà, ja des d’abans de la guerra.

La fàbrica de les sedes era de la família Porta i estava connectada amb una altra de la mateixa propietat, que era la dels mantons, ubicada rere la torre que encara aguanta dreta al número 10 de Torres i Bages. Però mentre les sedes es dedicaven a la fabricació de la matèria primera, amb tots els ets i uts d’una indústria, els mantons estaven especialitzats en la manufactura dels mocadors de Manila. Això vol dir que mentre la primera era cosa d’obrers, l’altra era un taller de confecció amb un estol de noies i dones, procedents de tot el poble. Si es consulten les fotografies de les festes anuals dels empleats, anys 30 i 40, es fa cert allò que se solia dir aleshores: “quina noia no ha passat pels mantons?”

Després va plegar la fabricació dels mantons –ja hi havia la competència de les importacions?- i la nau de la fàbrica de les sedes s’aniria readaptant a diferents usos, com ara la producció de fibres artificials, però les seves parets no caurien fins a deixar pas al projecte de l’Ateneu, inaugurat el 1983. Al camp ensotat prop de la fàbrica, però, hi havia hagut una altra mena d’indústria: una bòbila, tan antiga que ni jo recordo haver-la vist. Sí que encara veig la mena de torratxa o de barraca de maons que havia quedat d’herència en el solar, molt a prop del camí. I si ara hi penso no és pel seu valor arquitectònic, sinó que allà dins hi vivia un pobre de solemnitat, el pobre oficial del poble. Perquè, quan érem poc més de quatre mil ànimes, a Cerdanyola semblava que només hi hagués cabuda per un o molt pocs exemplars de cada singularitat humana.

Doncs sí, el Fèlix de la Barraca era el nostre pobre més considerat, aquell que ja formava part del paisatge i ningú no en feia escarafalls. Jo m’havia acostumat a observar-lo quan anava de pas cap a l’hort de casa, i sé que em feia res- pecte, amb aquella angúnia de no saber ben bé què hi feia allà, un home apartat de tothom, en una barraca amb una porta que queia de vella. Però l’home no s’immutava, solia estar fent foc, mastegant alguna cosa o enlairant l’ampolla de vi, quan no era que dormia la mona. Perquè el nostre pobre ja era una anticipació dels sense sostre d’ara, amb un enorme nas vermell, una barbota grisa, entortolligada amb els cabells llardosos, i el pas sempre torçat. Tan sols que gairebé cada matí el veia com entrava a casa de la meva àvia, només per comprar i beure’s tot seguit el primer got de vi del dia. D’aquelles breus estones, tampoc no li recordo cap paraula, només algun mig brogit i aquells ulls vidriosos que de nit em feien somniar malament. Després ell continuava la ronda per les botigues i els forns i sempre en treia un tros de cansalada o formatge i el pa del dia abans. Fins que un bon dia vaig sentir dir que ja no s’havia despertat, arraulit al fons de la barraca. Són imatges que et queden.

D’imatges, a l’Ateneu d’ara no en falten. Les imatges de tantes cultures que s’hi couen per dins. Les de tota la gent que hi passa cada dia, que hi treballa, que aprèn, que s’hi diverteix.

Per què descobrir, ara, què és l’Ateneu? Per què retratarlo, si està tan retratat?

Només se m’acut afegir que el seu emplaçament va ser molt encertat, tot i que en el seu moment la gent s’estranyava d’haver d’anar tan lluny, com si la cultura sempre hagués de quedar marginada. Però el temps –i el nou urbanisme–ha fet bona l’elecció. Ara l’Ateneu queda geomètricament

Cerdanyola, espai 50/2000

al centre de l’hemisferi sud de Cerdanyola. A peu d’una via semiràpida i en una zona prou descongestionada perquè la cultura no quedi ofegada pels enrenous del trànsit. Moltes de les torres d’estiueig esparses que hi havia a la zona van caure amb la deserció dels senyors i amb l’especulació immobiliària dels que van arribar al darrere. Després va arribar el boom de les torres adossades i podríem dir que, en un espai tan jove, hi va trobar el terreny abonat. La veterana barriada de ca l’Antolí també es va densificar i prestigiar. Ara, qui s’acosta a l’Ateneu -o encara millor, si el poguéssim sobrevolar- té la sensació de respirar més agradablement que en ple casc urbà i fins i tot pot pensar que a Cerdanyola no tot són blocs de pisos ni empatxos de ciment. Que també nosaltres tenim una quota de ciutat-jardí, aquella forma de viure ideal que ens emparenta amb l’imaginari de Sant Cugat.

Sigui el que sigui, és la veritat: pels voltants de l’Ateneu ja no hi ha carrers que s’enfanguen quan plou. Ni petita indústria ni barraques miserables per aixoplugar-hi pobres de solemnitat. I és que els sense sostre han proliferat tant que ja tenen el seu propi estatut. I unes altres geografies més urbanes.