DOLÇA ÉS LA LLUM. Cohèlet 11,7 - Isaac Llopis Fusté by aula7 activa

Artículos

DOLÇA ÉS LA LLUM Cohèlet 11,7

Isaac Llopis Fusté

Edita: AULA7ACTIVA-AEGUAE Barcelona, España E-mail: info@aula7activa.org / info@aeguae.org Web site: www.aula7activa.org / www.aeguae.org

Primera edición en español, 2016 Es propiedad de: CC BY-NC-ND 2016, Isaac Llopis Fusté CC BY-NC-ND 2016, Aula7activa-AEGUAE, en catalán para todo el mundo

Todos los derechos reservados al autor y los editores. BY: La reproducción total o parcial de esta publicación requiere la atribución de la obra a su autor y editores. NC: La obra no puede ser utilizada con fines comerciales. ND: No se permite modificar de forma alguna la obra, es decir, los archivos informáticos de la obra no pueden ser manipulados bajo ningún concepto.

Aula7activa no se hace responsable de las opiniones expresadas en esta obra. El texto publicado expresa exclusivamente la opinión de su autor.

Amb agraïment a Déu i a la gent que és llum en la meva vida, i un agraïment especial pel Josep Antoni, José Manuel i Paloma per la lectura, correccions i suggeriments.

La imatge de la portada correspon al cartell de l’exposició «Llum profunda» que es realitza a l’Hospital de Sant Pau, i que tracta sobre l’art i la teràpia al final de la vida.

1. INTRODUCCIÓ 2. L’AVUI, CLAROR O FOSCOR? 2.1. ELS CREIENTS I EL NIHILISME 2.3. SENTIT I TRANSCENDÈNCIA 3. DÉU, UNA RADIACIÓ MISTERIOSA 3.1. EL MISTERI INVISIBLE 3.2. I HI HAGUÉ LLUM 3.3. LA LLUM ES PROPAGA 3.4. TESTIMONIS DE LA LLUM 3.4.1. Sortir de la caverna 3.4.2. Persones fotosintètiques 4. JESÚS, LA LLUM DEL MÓN 4.1. EL MÓN S’IL·LUMINA 4.1.1. Els últims surten a la llum 4.1.2. Els cecs veuen 4.1.3. La claror de les paràboles 4.2. EL DÉU QUE MOSTRA JESÚS 4.3. FOSCOR 4.4. EL DÉU INVISIBLE S’HA FET VISIBLE 4.4.1. Jesús és el Crist 4.4.2. Jesús és el Senyor 4.4.3. Jesús és el Fill de Déu 4.4.4. Jesús és el Logos 4.5. UNA QÜESTIÓ DE MASSA 4.6. LA DUALITAT ONA-PARTÍCULA 4.7. FILLS DE LA LLUM 5. L’HOMO VISIBLE I LA VIDA FRATERNA 5.1. L’HOME QUE MOSTRA JESÚS 5.2. L’ÉSSER HUMÀ I LA LLUM 5.2.1. La paràbola de la refracció 5.2.2. A imatge de Déu: ona i partícula 5.3. LUMEN FIDEI 5.4. DIVERSITAT DE COLORS 5.5. CELEBRAR COMPARTINT COLORS 5.6. L’ARC DE SANT MARTÍ 6. UN FUTUR LLUMINÓS I POSSIBLE 6.1. RESISTÈNCIA 6.2. FOTONS DE LA VIDA QUOTIDIANA 6.3. VALORS QUE ENLLUERNEN 6.4. CORRE CAP A LA LLUM 6.5. L’ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS 7. CONCLUSIONS

Figura 1 Pantocràtor de l’església de Sant Climent de Taüll. A la mà esquerra Crist sosté un llibre obert amb les paraules: “Ego Sum Lux Mundi” (Jo sóc la llum del món).

Fe és tenir suficient llum com per a suportar les foscors Romano Guardini

«Dolça és la llum»

1. INTRODUCCIÓ La vida és llum, ja que n’és un element essencial dia rere dia. Constantment som conscients de la llum del sol, la de les làmpades, del foc, dels semàfors o d’aquella que emeten els aparells electrònics. Estem rodejats de llums, ens influencien sobre manera, sovint ens guien i a vegades ens infoxiquen.1 Podem veure els objectes i les persones que ens rodegen gràcies a les llums del nostre voltant. A part, sabem de l’existència del sol i innombrables objectes celestes gràcies a la llum que emanen per l’univers. No obstant, un gens insignificant percentatge de la població perd la facultat de veure aquestes llums diürnes i nocturnes, inclús alguns, els cecs de naixement, no l’han tingut mai. He triat que l’eix vertebrador d’aquest text sigui la llum, perquè és un dels nexes en comú entre els dos àmbits d’estudi que he cursat en la meva vida: la física i la teologia. Per un costat, des del punt de vista científic, s’anomena llum al conjunt de les radiacions electromagnètiques que es propaguen per l’espai aproximadament a 300.000 km/s, la velocitat més alta que es pot assolir. Quasi totes aquestes radiacions són invisibles per a nosaltres (rajos X, ultraviolats, infrarojos, etc.), i només unes poques són el que anomenem llum visible, perquè són perceptibles per l’ull humà. El coneixement i domini dels fenòmens relacionats amb la llum ha donat resposta a una gran quantitat d’incògnites i, a la vegada, ha generat moltes aplicacions tecnològiques, amb influència en les comunicacions, la medicina, la indústria... com per exemple la fibra òptica, els làsers, els escàners, etc. Per altra banda, la llum és un dels símbols més emprats en el llenguatge teològic, ja sigui en la Bíblia o en d’altres escrits, tant d’àmbit cristià i jueu, com també en moltes altres religions. L’objectiu en aquest treball ha estat d’explorar, en la mesura del possible, la metàfora de la llum, per tal d’expressar el contingut bàsic del discurs teològic cristià, és a dir, del que creiem. Per fer-ho, he tractat de referir-me, al llarg de tot el treball, als textos bíblics més rellevants que esmenten la llum o que hi tinguin alguna relació. De la mateixa manera, estan citades algunes obres filosòfiques i sobretot teològiques que fan ús d’aquesta relació simbòlica i que han ajudat a vertebrar els arguments exposats. Aprofitant la meva passió per la ciència i el seu llenguatge, i que el símbol de la llum és realment molt fecund, he anat més enllà de l’ús de la metàfora en els escrits d’altres autors i he proposat noves aplicacions, per tal de donar noves visions a certs conceptes religiosos. En alguns casos he estirat molt del fil, però en tot moment sent conscient que, tot i que la metàfora sempre apunta a la realitat, hi ha una distància insalvable entre elles.

La infoxicació és una sobrecàrrega informativa. En l’actualitat vivim sobrecarregats de llums i sons de mòbils, tablets, ordinadors, televisors i d’altres aparells electrònics. 1

«Dolça és la llum» Trobo necessari esmentar, ja d’inici, que a través de la metàfora de la llum el discurs, en certs moments, semblarà gnòstic, per la comparació matèria-llum, però en cap cas la meva intenció serà menysprear la matèria sinó diferenciar l’home de Déu. L’exposició parteix d’una caracterització de l’avui (Capítol 1), de la cerca de sentit humana en una societat nihilista. A partir d’aquí, se segueix la trajectòria de la llum, i d’aquesta manera s’aniran succeint els distints capítols. Primerament, la llum s’identifica i prové d’un Déu misteriós que la irradia al seu voltant (Capítol 2). La part central del text es focalitza en Jesús, «la llum del món», aquell qui va ser capaç de traduir la llum del món diví a l’humà. Es farà un èmfasi especial en la manera com Jesús va donar llum al seu voltant, tan en vida com més enllà de la pròpia vida (Capítol 3). La llum, per tant, arriba a l’ésser humà i, eventualment, es converteix en un «Homo Visible», capaç de viure amb fe i de compartir la llum rebuda amb l’església, comunitat de la que forma part (Capítol 4). Finalment, la llum es projecta cap al futur, i en aquesta projecció ens fa veure l’essencial del present per tal de construir un futur millor: el servei als altres i els valors lluminosos que ens ajuden a viure amb esperança (Capítol 5).

«Dolça és la llum» 2. L’AVUI, CLAROR O FOSCOR? 2.1. ELS CREIENTS I EL NIHILISME Ens trobem en els inicis del s. XXI, en una societat occidental amb característiques pròpies que, malgrat la globalització, ens diferencien de moltes altres. Des d’aquestes coordenades espai-temporals la metàfora de la llum rellegirà els aspectes essencials de la relació home-Déu avui. L’individu actual viu estressat, preocupat, deixant perdre la capacitat de silenci, i amb ella la de reflexionar. El dia a dia és una constant acceleració: feina, família, entreteniments diversos... tot marcat pel ritme frenètic de les notificacions sonores dels mòbils i d’altres objectes tecnològics que demanen atenció constantment. Amb tants estímuls i informació es viu sense ser-hi del tot entre dues realitats, la ontològica i la virtual. Avui en dia les experiències viscudes fora de l’àmbit laboral esperem que siguin espectaculars, demanem molt de la vida i que ens faci aparèixer com a estrelles mediàtiques, sobretot per mostrar-ho als altres a través de les xarxes socials. El que importa no és tant el que un és com el que sembla ser. Amb tanta superficialitat i dispersió costa trobar quin és el nostre lloc, generant depressions i fins i tot suïcidis. Ja no ens mouen els grans ideals que definien d’altres generacions. Avui predomina la banalitat, l’evasió, el poder evitar pensar que hi som. Al mateix temps, però, la vida continua ad infinitum, amb la seqüència de la vida i la mort. Davant d’aquest fet és normal que en certes ocasions apareguin interrogants profunds i religiositats express, fruit de la negació de certs destins i l’aparició de pors a allò desconegut. Tradicionalment, les respostes a les grans preguntes han estat en mans de les grans religions. Déu era el fonament de tot pensament occidental, però en els darrers segles ha augmentat el desencís en les institucions (Església, Estat...) i, en gran mesura, s’ha perdut la fe en el transcendent que expliquen les grans tradicions religioses. Avui la societat occidental és, en general, nihilista i mira amb gran recel sobretot allò que sona a Déu. El nihilisme és experimentar el no-res o, com defineix Martin Heidegger, la caducitat del que és «suprasensible». El resultat és la pèrdua de fe: no es veu més enllà, s’està travessant per un llarg túnel que impedeix el pas de la llum exterior: tot és absurd i res val la pena, ja que només veiem el túnel en el que ens hem convertit. «Déu ha mort», vaticinava Friedrich Nietzsche, l’ésser humà ha apagat aquella llum que donava sentit i fonament a la humanitat, i ara es funciona autònomament enmig del túnel. Com diu Gianni Vattimo: «Ja no tenim necessitat d’arribar a les darreres causes».2 L’home ha trencat amb la transcendència que sempre l’ha definit, fins i tot el creient ja no pronuncia amb seguretat: crec, sinó que, segons Vattimo, l’afirmació que li escau és crec que crec.

VATTIMO, El fin de la modernidad, 27.

«Dolça és la llum»

Com diria Søren Kierkegaard, el cristià de veritat, el «cavaller de la fe», és aquell qui afirma que darrera del gran túnel (o abisme) hi ha llum autèntica, però és necessari fer un salt al buit per contemplar la seva radiació. Sense aquest salt no es pot sortir d’aquesta foscor o d’altres «llums» que aparenten il·luminar. Però cal molta fe per saltar al buit, una fe més enllà del crec que crec.

2.2. SENTIT I TRANSCENDÈNCIA La llum vertadera, que tot humà anhela, és una llum que personalitza, que enfoca la persona, a cadascuna de les persones que hi ha en aquest món. La foscor és l’absència d’aquest focus que permet veure que hi ha d’altres al voltant; en foscor es camina a palpentes, sense rumb, sense sentit. Per tant, la llum és sentit... però on porta? Allà on hi ha l’altre, al diàleg, a la comunió, a la vida compartida. La crisi dels grans relats, que han donat raó de ser a la humanitat durant segles, ha desorientat l’ésser humà. Ha minvat el més important, la recerca d’aquesta llum, del sentit, de les preguntes essencials que no tenen resposta però que ens enriqueixen existencialment. Vivim en «l’era de la buidor», expressió de Gilles Lipovetsky que defineix a la perfecció el moment històric actual. Sense sentit, la persona passa a ser un «jo mínim», segons expressa Christopher Lasch, compost de la suma d’instants que li aporten benestar individual (i si es poden penjar després a les xarxes millor). Ens fonamentem en el fer i en coses que donen microsentits, i que serveixen per fugir momentàniament, però no omplen: desapareixen i es torna a experimentar la buidor. L’ésser humà té anhels de llum, d’una llum que li marqui un camí clar: un projecte de vida, quelcom perenne, un horitzó vital que el faci saber perquè està aquí. En aquest context, la llum és alhora sentit i transcendència. L’individu troba sentit quan és capaç de transcendir de si mateix i veure més enllà del seu egoisme cec. És per això que necessita llum; d’una llum que és externa a ell i que li permet veure allò essencial que en absència de llum seria invisible. I és que tot i que la llum és immaterial i, per tant, invisible, enlluerna i permet que es vegi al voltant. Sense llum no veiem res, seguim en el túnel infinit. També l’Església s’ha quedat en la superfície de l’existència. Sembla paradoxal, però el nihilisme és un aliat en aquest aspecte. Segons Gabriel Amengual «el nihilisme ens porta al que és més fonamental: a la qüestió del sentit».3 Un cop morta la imatge rígida de Déu, fonamentada en falses seguretats, i gens existencial, s’obre un nou món i ens trobem davant les grans preguntes, sense referents estables; tot esdevé misteriós i quasi l’únic que es pot fer és guardar silenci. És necessari passar per aquest nihilisme, aquest desert espiritual, aquesta «nit fosca», per tornar a començar i així purificar la fe, perquè esdevingui fe de veritat. No anhelo la llum si no experimento la foscor.

AMENGUAL, La religió en temps de nihilisme, 82.

«Dolça és la llum»

Cercar sentit no és més que fer us de la nostra responsabilitat com a éssers humans intel·ligents que percebem la realitat i, a més, la interpretem. Això comporta transcendir fins i tot de les imatges de Déu, anar més enllà del que sempre ens han dit, de l’Església i de les diverses celebracions que es facin. L’objectiu del «cavaller de la fe» és i ha de ser entrar en contacte amb Déu de veritat. Afortunadament, encara hi ha oasis de sentit: llocs o moments on es pot créixer en la recerca de sentit. Per exemple, un diàleg profund amb algú que també reflexiona, estimar de veritat, moure’s per a fer un món millor, estar en contacte amb la natura o el cel estrellat, etc.4 També, malauradament, el patiment i la mort sovint ens fan anar més enllà de l’epidermis de la vida, i «ens exposen directament a l’ésser», com diria Emmanuel Lévinas, en coherència al relat bíblic: Els savis pensen sovint en la mort; els estúpids només busquen passar-se-la bé (Coh 7,4).

Fugir del patiment i de la mort només genera indiferència. Viure aliè al dolor és un sense sentit.

TORRALBA, El sentit de la vida, 63-94.

«Dolça és la llum»

3. DÉU, UNA RADIACIÓ MISTERIOSA El mot Déu no és un nom propi sinó una expressió metafòrica que significa dia en sànscrit (Dyaius, que es traduirà com a θεός en grec i Deus en llatí), però també es refereix a la llum del dia, que brilla i ajuda a veure al nostre voltant. De la paraula θεός prové θεωρειν (contemplació, teoria, veure). La llum en moltes cultures s’empra per parlar de la divinitat. Aquests déus comparteixen molts atributs: no poden ser agafats/posseïts, estan a tot arreu (són universals), il·luminen al seu voltant però a la vegada no poden ser vistos, són misteriosos. 3.1. DÉU, EL MISTERI INVISIBLE Tot i que l’humà és limitat, és un ésser obert, inacabat, dintre seu hi ha l’anhel d’infinit, d’eternitat, de plenitud. Martín Velasco afirma que tenim «desig d’absolut». Què és la vida? Val la pena viure-la? Hi ha algú o quelcom que la sostingui? Quan l’home se situa davant la qüestió del sentit ja s’està preguntant per Déu. Fins ara mai ningú no ha tingut una resposta convincent, Déu segueix sent un interrogant que només es respon afirmativament per la via de la fe. Hem d’admetre que la qüestió de Déu supera les nostres capacitats. En cap cas podem demostrar la seva existència i el seu amor. Déu no és pas objectivable; s’escapa sempre, i per això és incomprensible. Agustí ho expressa d’una manera molt visual: Si has pogut comprendre alguna cosa, t’ha enganyat la teva imaginació. Si l’has pogut comprendre, no és Déu; si en realitat es tracta de Déu, no l’has comprès.5

Tan Kierkegaard com Wittgenstein distingeixen dos tipus de veritats: - Veritats que es demostren, com 2+2=4 o les lleis de la física. Són veritats indubtables. - Veritats que es testimonien, com Déu o l’amor. Quan una persona diu que estima l’altre no té l’evidència racional d’aquest amor. De la mateixa manera, Déu és una veritat que demana de la nostra fe. El físic i poeta David Jou contraposa Déu amb el Teorema de Pitàgores, el segon és indubtable, hi ha centenars de demostracions distintes, i ningú el pot posar en dubte. Aquestes demostracions són fredes, afecten a la ment però no pas al cor. A Déu, en canvi, no se’l pot demostrar, tot i el distints arguments de la seva existència: les cinc vies de Tomàs d’Aquino, l’argument ontològic d’Anselm de Canterbury..., però el misteri de Déu afecta la totalitat de la persona. Déu és un misteri invisible sorprenent. Seguint la terminologia de Rudolf Otto, Déu genera per un costat desconcert i per altre fascinació (fascinans et tremendum), ja que suposa la transcendència absoluta, Déu és el «Totalment Altre» (expressió de Karl Barth), aquell qui va més enllà de l’efímer, quan fora d’Ell tot és efímer. Des del punt de vista humà, el fet que la font de l’existència sigui invisible, inabastable i misteriosa és incòmode i atempta contra la nostra posició hegemònica dins la 5

AGUSTÍ, Obres Completes de Sant Agustí, 16, 62.

«Dolça és la llum»

natura. Per això humanitzem Déu creant imatges que ens permetin dominar-lo. Aquestes imatges, en realitat, ens priven d’atansar-nos al propi Déu. Sense humanitzar a Déu, què podem dir? L’escriptor portuguès Fernando Pessoa afirma que «Déu és que nosaltres existim i que això no és tot», i el Talmud que «si vols percebre el que és invisible, observa el que és visible». Ambdues frases no diuen res concret sobre Déu, però ens insten a observar, i el Déu invisible emergirà a partir d’allò que podem veure. Per parlar de Déu s’acostuma a fer ús d’analogies; es troben paraules que evoquen més enllà d’elles mateixes i ajuden a explicar quelcom que sobrepassa aquest món. Un exemple és el símbol de la llum, un dels símbols principals que han utilitzat jueus i cristians, i que la Bíblia esmenta repetides vegades, de fet Déu sempre apareix revestit de llum (Is 60,1-3). Tan la llum com Déu són misteris invisibles. A Déu no el podem tancar en unes coordenades espai-temps concretes, a diferència del que succeeix en qualsevol ésser viu. La divinitat se’ns escapa, i a la vegada és el nostre fonament, a l’igual que ho és la llum amb el món visible.

3.2. I HI HAGUÉ LLUM Déu és misteriós, i la nostra existència i la de tot plegat és igual de misteriosa. Per què crea Déu? Tenim en els escrits i la tradició alguna informació al respecte? La Bíblia comença i acaba de forma lumínica. En el relat sacerdotal de la creació, Déu apareix per primera vegada dient que existeixi la llum (Gn 1,3), i la llum va existir, i rep la primera benedicció divina. Tanmateix, al final de la Bíblia es diu que Déu il·luminarà, ja no caldran d’altres llums (Ap 22,5). La presència de llum és el primer i darrer acte del creador, seguint l’ordre de les Escriptures. La resta de la Bíblia és una inclusió dins d’aquests actes. En aquests dos textos es percep una diferència entre la llum i els estels (el Sol entre ells). Els estels són simplement portadors de llum, la qual cosa és una diferència substancial amb d’altres religiositats. En el relat bíblic de la creació la llum existia abans que ho fessin els estels, que són creats al quart dia (Gn 1,14-15), i l’Apocalipsi diu que encara que els estels desapareguin seguirà existint la llum. Què és aquesta llum que va més enllà de les llums dels estels? Segons les Escriptures, la llum és sinònim de vida i felicitat. Déu és i proporciona un marc de bondat i joia, una claror incomparable que sustenta tota la creació. Aquell qui experimenta la llum de la mirada de Déu va més enllà dels núvols i tempestes del dia a dia; és feliç (Sv 4,7), viu bé (Pr 13,9), i per això es pot afirmar que «dolça és la llum» (Coh 11,7). En contrast a la llum es troben les tenebres, Déu separa la llum de les tenebres, que no tenen entitat pròpia, són l’absència d’aquesta llum. Viure en tenebres és no deixar-se contagiar per aquesta alegria lumínica. Aquesta dualitat la trobem al llarg de tota la Bíblia.

«Dolça és la llum»

3.3. LA LLUM ES PROPAGA La llum no té sentit sense moviment, per definició es propaga. Déu no es tanca en si mateix sinó que s’expressa, es revela i de forma gratuïta se’ns dóna a conèixer a nosaltres, no és un objecte llunyà sinó que pot ser tant proper com nosaltres mateixos. A la vegada, Ell és qui irradia la llum, alhora que és la llum mateixa. D’aquesta manera Déu es revela a nosaltres, per això aquesta llum pot arribar a ser felicitat, sentit i transcendència en les nostres vides. Déu és invisible, però es fa visible irradiant amor al seu voltant, és un «esclat incandescent» (expressió de Xavier Melloni). El misteri es revela, però té una profunditat enorme, a la qual no hi podem arribar. Déu s’expressa/manifesta de moltes maneres diferents, però nosaltres captem només un petit percentatge d’allò que se’ns revela. Déu, que és llum, emet amor en diferents freqüències, i nosaltres només som capaços de captar una petita franja d’elles dins l’espectre electromagnètic, el rang visible. Les altres freqüències ens són invisibles, no les podem percebre. De la mateixa manera, Déu és molt més que la millor imatge que fem d’Ell, ens falten moltes dades per entendre l’abast de tanta llum.

Figura 2: Espectre electromagnètic ordenat de freqüències petites a freqüències grans.

La creació és el primer pas de l’autorevelació de Déu (Dei Verbum 3). No hi ha res que no vingui de Déu, al contrari: «Déu ens dóna coses i es dóna en elles», com va dir Ignasi de Loiola. La creació, doncs, és la projecció material de la llum divina.

3.4. TESTIMONIS DE LA LLUM Déu es troba, principalment, en la història, s’ha manifestat en ella, i nosaltres, avui, tenim un gran nombre de testimonis de la llum que han impregnat la història i que podem rellegir des de les nostres vivències. Agustí d’Hipona deia que «la vertadera llum és la paraula de Déu», en ella hi tenim aquest seguit de testimonis que ens reflecteixen la natura d’aquesta llum i ens ajuden a veure-hi millor.

«Dolça és la llum»

Aquests testimonis són aquells homes i dones de fe que cerquen la llum i la troben en Déu (He 11). Abraham, el pare de la fe, Isaac, Jacob,... personatges que van demostrar una fe extraordinària i que totes les seves històries fan visibles aspectes de Déu. 3.4.1. Sortir de la caverna La llum de Déu brilla a través de la memòria dels moments en els quals el poble s’ha sentit alliberat i beneït per Ell. El poble interpreta els distints successos viscuts en clau d’acció divina i, per respecte, no pronuncia el nom de YHWH. Per aquest motiu, elabora un vocabulari per anomenar-lo, entre diversos termes apareix el terme llum. Un text paradigmàtic de les primeres experiències de Déu és la bardissa que crema (Ex 3,1-22). Déu es manifesta a Moisès en forma de flama que no s’apaga, és una llum enmig de la muntanya. El primer que mostra Déu és que es troba afectat pel clam dels pobres; així malgrat que la llum és per a tots, esdevé més rellevant per aquells qui viuen en la foscor: oprimits, ofegats, i necessitats d’un nou horitzó. En aquesta escena, Moisés té curiositat per veure la flama, però també por al percebre-hi a Déu. Un cop rep la missió per part de Déu mostra timidesa i inseguretat. Aquell Moisès previ a l’alliberament del poble jueu no té gaire familiaritat amb Déu.

Figura 3: Esquema del Mite de la Caverna. Font: Universo Paralelo 1-4.

En cert sentit, el paper de Moisès recorda el Mite de la Caverna,6 on s’explica la història d’un esclau presoner en el fons d’una caverna on confonia la realitat amb les ombres que es projectaven en la paret. Eventualment, surt de la caverna, i la llum del sol en primer instant li produeix dolor, no la suporta. Després d’alliberar el poble jueu d’Egipte, creuar el Mar Roig i viure un gran nombre d’experiències, trobem un altre diàleg entre Déu i Moisès (Ex 33,12-21). En contrast amb el diàleg anterior, aquí Moisès vol saber més d’aquest Déu, no es conforma, vol més. Té tanta confiança que li demana poder veure-li el rostre. Però Déu no li ho concedeix, doncs això comportaria la mort de Moisès; no estava preparat per tanta llum.

PLATÓN, Obras Completas, 778-780.

ÂŤDolĂ§a ĂŠs la llumÂť

No ens manifesta la seva glĂ˛ria ni la seva essĂ¨ncia (el seu rostre): no ho podrĂem aguantar en vida mortal. PerĂ˛ ens manifesta la seva mercĂ¨ i misericĂ˛rdia absolutament gratuĂŻtes. La glĂ˛ria de DĂŠu passa efectivament pel mĂłn, perĂ˛ nosaltres, des del forat de la roca de la nostra finitud i temporalitat, no la podem veure cara a cara: nomĂŠs en veiem lâ&#x20AC;&#x2122;esquena, el rastre, els efectes [...] El rastre de DĂŠu ĂŠs que els homes visquin en aquest mĂłn una vida humana digna i lliure segons el que DĂŠu vol, que no ĂŠs una altra cosa que el bĂŠ dels homes.7

MoisĂ¨s torna al campament i ÂŤli resplendia tota la cara pel fet dâ&#x20AC;&#x2122;haver estat parlant amb el SenyorÂť (Ex 34,29). Els altres tenien aleshores la por que ell va tenir davant la bardissa (Ex 34,30), i es va cobrir la cara amb un vel (Ex 34, 32). Un altre exemple el trobem en Job, qui tambĂŠ va sortir de la caverna. Inicialment es trobava tancat en una religiositat de justĂcia retributiva; el seu patiment i els diĂ legs amb els diferents amics el porten a viure un procĂŠs que el fa topar amb el misteri de DĂŠu. A la llarga, al fer-ne experiĂ¨ncia, el porta a afirmar haver vist a DĂŠu de veritat, no nomĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;oĂŻdes sinĂł viscut i experimentat amb els seus propis ulls (Jb 42,5). Haver passat per una ÂŤnit foscaÂť pot ser una oportunitat per a conĂ¨ixer a DĂŠu de veritat. 3.4.2. Persones fotosintĂ¨tiques En lâ&#x20AC;&#x2122;Antic Testament trobem un conjunt de persones singulars, que tenen la capacitat de captar la llum dâ&#x20AC;&#x2122;una manera especial i lâ&#x20AC;&#x2122;aprofiten per sintetitzar nous pensaments i enriquir en molts sentits al poble. Per aixĂ˛ les anomeno persones fotosintĂ¨tiques o autĂ˛trofes. La fotosĂntesi ĂŠs aquella reacciĂł quĂmica en quĂ¨, grĂ cies a lâ&#x20AC;&#x2122;energia provinent de la llum, els vegetals i les algues sintetitzen matĂ¨ria orgĂ nica (glucosa) a partir de matĂ¨ria inorgĂ nica: 6đ??śđ?&#x2018;&#x201A;2 + 6đ??ť2 đ?&#x2018;&#x201A; â&#x2020;&#x2019; đ??ś6 đ??ť12 đ?&#x2018;&#x201A;6 + 6đ?&#x2018;&#x201A;2 (DiĂ˛xid de Carboni + Aigua => Glucosa + Oxigen). Els autĂ˛trofs fan aquesta reacciĂł en presĂ¨ncia de llum, i els heterĂ˛trofs no la realitzen en cap cas. La histĂ˛ria bĂblica estĂ plegada de persones fotosintĂ¨tiques, que sĂłn persones autodescentrades amb una gran presĂ¨ncia de lâ&#x20AC;&#x2122;Esperit, tals que ÂŤla fe en DĂŠu ilÂˇlumina les arrels profundes del seu ĂŠsserÂť.8 Els profetes destacaven pel fet de veure millor, havien vist mĂŠs enllĂ de la realitat cavernĂcola en la qual es troben la majoria de persones; ells tenien un accĂŠs millor a DĂŠu, i com en el Mite de la Caverna, veure la llum porta a la necessitat dâ&#x20AC;&#x2122;explicar allĂ˛ que han vist als qui no han tingut aquesta possibilitat. La llum que reben ĂŠs anomenada la ruah, que etimolĂ˛gicament ĂŠs un vent, un aire, un alĂ¨ misteriĂłs i que, segons AndrĂŠ NĂŠher, ĂŠs ÂŤla plenitud de lâ&#x20AC;&#x2122;univers, la presĂ¨ncia Ăntima de DĂŠu en la seva creaciĂłÂť;9 a travĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;ella el profeta dialoga amb DĂŠu. El mĂłn necessita de persones autĂ˛trofes, que sâ&#x20AC;&#x2122;alimenten amb la llum de DĂŠu, no necessiten de res mĂŠs, la capten com a ruah i lâ&#x20AC;&#x2122;aprofiten. Les persones autĂ˛trofes sĂłn les que aporten aliment (espiritual) a les persones heterĂ˛trofes. Les heterĂ˛trofes, que sĂłn VIVES, Si sentiu la seva veuâ&#x20AC;Ś, 65. PAPA FRANCESC, Lumen Fidei, 14. 9 NĂ&#x2030;HER, La esencia del profetismo, 79. 7 8

«Dolça és la llum»

la immensa majoria de la població, no són fotosintètiques: són aquelles que no tenen accés directe a Déu però pot ser que els arribi la llum a través de les accions de les autòtrofes. De totes maneres, Déu ens crida a tots a ser autòtrofs, a no acontentar-nos a ser persones heteròtrofes. El creient, encara que inicialment és una persona heteròtrofa, amb el temps aspira a ser una persona autòtrofa (1Co 3,1-3: les persones autòtrofes són les que mengen sòlid). Això solament és possible en la mesura que un s’atansa a la llum divina. En aquest procés són fonamentals aquelles persones autòtrofes que es troben en el nostre camí.

Type equation here.

Figura 4: Esquema gràfic de la fotosíntesi.

A més a més, els autòtrofs emeten l’oxigen necessari per a la vida de tots plegats; la comunitat pot respirar degut a la vida d’aquests autòtrofs, que tradueixen en llenguatge humà la respiració de Déu. A part dels profetes, la història d’Israel està marcada per un altre tipus de persones fotosintètiques: els savis. Aquests, observant la realitat quotidiana, i junt amb una sintonia especial amb Déu, van compaginar la saviesa (raó, sentit comú) i Déu (fe, misteri). El savi reconeixia que hi havia coses que no es poden entendre, que són misterioses, que a la vegada són injustes, com el sofriment (Job), i que cal fruir de tot el que es fa (Qohèlet). A diferència dels profetes, més esbojarrats i allunyats del món, els savis tocaven de peus a terra, en un doble diàleg: amb Déu i amb la cultura de l’època. El seu missatge era universal, obert a tothom, en contrast al missatge més ad intra dels profetes. En la història post-bíblica, com en l’actualitat, hi ha persones fotosintètiques. En diversos llocs i moments històrics han aparegut veus de protesta, i sovint han estat menyspreades i substituïdes per veus mogudes pels interessos i el poder.

«Dolça és la llum» Per això s’ha de reivindicar un món ecosostenible. La terrible desforestació al llarg del món està portant al món a l’escalfament global, al canvi climàtic i a l’extinció de certes espècies. Veus com les del teòleg Leonardo Boff recalquen la importància que el cristià hauria de donar a aquest gran problema que colpeja la nostra societat. De la mateixa manera, és necessari conservar les persones autòtrofes, aquelles persones que tenen la capacitat d’entrar en un diàleg quasi directe amb Déu i, posteriorment, es deixen consumir pels altres. S’ha d’evitar la desforestació, el menyspreu a aquells qui són diferents perquè veuen més enllà, que no estan enlluernats artificialment ni segueixen el compàs de les ombres. És cert que sovint les persones autòtrofes tenen comportaments estranys, ja que no estan contentes amb l’establert i per això actuen de forma diferent, però són essencials perquè aquest món no es vingui a baix.

«Dolça és la llum»

4. JESÚS, LA LLUM DEL MÓN Els cristians creiem que Jesús, un jueu de Natzaret que va predicar per Galilea durant el regnat del Cèsar Tiberi, va ser molt més que un profeta, va ser el Crist, el Messies que el poble jueu feia anys que esperava, ja que en Ell es va manifestar tot allò que ve de Déu. Els tres evangelis sinòptics i l’evangeli de Joan són testimonis de fe per alentir la comunitat, relats escrits pels primers seguidors de Jesús a la llum de la pasqua. A la vegada, aquests relats contenen certs indicadors històrics, de manera que ningú dubta que hi ha certes coses que van passar de veritat. La vida i les paraules de Jesús mostren continuïtat i, alhora, ruptura respecte tot el predicat a l’Antic Testament. L’Evangeli és una gran novetat, però en alguns aspectes és coherent amb el món jueu. De fet, Jesús és l’equilibri entre els profetes i els savis, però va molt més enllà de la fotosíntesi, ja que Ell és de la mateixa natura que la pròpia llum. El text bíblic és prou explícit, Jesús va ser «la llum del món» (Jn 8,12;9,5)10, és la llum encarnada, i el més essencial de la divinitat es troba en ell. 4.1. EL MÓN S’IL·LUMINA En els relats d’infància de Jesús es mostra la seva rellevància a través de la llum. En el relat de Mateu uns savis segueixen una estrella des d’Orient fins al lloc de naixement de Jesús (Mt 2,2.9-11), i li ofereixen presents. En canvi, en el relat de Lluc, la glòria divina en forma de llum va envoltar uns pastors de la zona (Lc 2,8-9). Els autors dels evangelis ho deixen clar des dels inicis: el món s’il·lumina a través de Jesús i això suposa una crida per a tothom. La vida pública de Jesús està marcada pel fet que molts se senten il·luminats, visitats, acompanyats després d’haver-lo escoltat i vist actuar (Mt 4,15-15). Tal i com constaten els diversos escrits evangèlics, la presència de Jesús per terres galilees i del voltant va donar llum i sentit a molts: en primer lloc als qui van ser deixebles seus, perquè van compartir més temps i ensenyaments, alguns fins i tot van passar de ser pescadors de peixos a esdevenir pescadors d’homes (Mc 1,17); però també a aquells qui necessitaven més de llum: paralítics, cecs, leprosos, recaptadors d’impostos, i també a d’altres persones anònimes que es van sentir convertides al veure, escoltar o tocar Jesús. Els cristians afirmem, per fe, que la presència de Jesús va ser llum per al seu poble i també per a tota la humanitat present i futura. Ho va ser no per com va trencar amb l’establert, sinó sobretot per com va viure (descentrat, en direcció a l’altre) i per mostrar un nou rostre de Déu, vertaderament lumínic. 4.1.1. Els últims surten a la llum És en els evangelis sinòptics quan es fa notar que Jesús es va dedicar a anunciar la bona nova del Regne de Déu i a guarir al poble (Mt 4,23). Jesús diu i practica el que 10

«Crist és la llum dels pobles» (Lumen Gentium 1).

«Dolça és la llum» vol Déu, aquest Regne d’amor i compassió sense límits entre tots els éssers vius, un Regne de llum, de felicitat, de sentit. Déu se’ns apropa, és a dir, la llum arriba a les nostres vides, i ho fa guarint-nos del patiment que ens té sotmesos. La predicació de Jesús va suposar llum sobretot per als últims, aquells menyspreats per la societat d’aleshores (i també la d’ara): pobres, malalts, corruptes, perseguits... aquests són els protagonistes dels evangelis, són els predilectes de Jesús. Eren invisibles, però Jesús els posa en escena, són tant persones com els altres. En el Sermó de la muntanya Jesús afirma que en el Regne de Déu aquests últims seran feliços (Mt 5,3-12). Els qui viuen en la foscor tenen més necessitat de llum, de felicitat, de dolçor; aquesta llum els guarirà i els farà viure bé. 4.1.2. Els cecs veuen A l’inici de la predicació de Jesús el trobem a la sinagoga de Natzaret (Lc 4,16s). Com a bon jueu, es posa a llegir els profetes, en concret Is 61,1-2, que expressa els punts bàsics del que després ell farà en vida: portar la bona notícia als pobres, alliberar els oprimits i retornar-lis la llum als cecs. Aquella profecia es compleix en Jesús (Lc 4,21), com es veu en els diversos miracles que va efectuar. Els miracles són signes del Regne, actuacions de Jesús que signifiquen molt més del que aparenten. En els evangelis llegim miracles sobre la natura (tempesta calmada, pans i peixos...) però sobretot de guarició de persones necessitades, ja que Jesús tenia una capacitat excepcional d’alleugerir malalties. No tothom entén els miracles de Jesús de la mateixa manera. X. Léon-Dufour afirma que «els miracles de Jesús només els entenen els pobres», i és que són signes d’alliberació, si es té comoditat vital no es pot captar el fons del fet miraculós. Als evangelis sinòptics trobem diversos relats de guarició de cecs. Si Déu és llum, el pitjor que pot passar és ser cec, no poder detectar a Déu. Per això els evangelis fan ús dels cecs com a símbol d’aquell qui no és capaç de veure el que està mostrant Jesús. En aquest sentit, el món està plegat de cecs. En l’Evangeli de Joan, en canvi, només hi ha la guarició d’un cec. Jesús i els deixebles es creuen amb un cec de naixement, que mai ha conegut la llum, és a dir, la vida (Jn 1,4). Jesús, «la llum del món» (Jn 9,5), no pot tenir barreres en les impossibilitats físiques. Aquesta llum es mostra en acció formant fang amb terra i saliva, com en el moment de la creació en l’home (Gn 2,7). Jesús crea de nou i li dóna vista al cec, que mostra la seva fe deixant-se fer i anant a rentar-se a la piscina de Siloé, símbol del baptisme (Jn 9,6-7). Com a resultat, el cec ja no és cec, és un home nou, convertit, i la gent no el reconeix (Jn 9,8-9). El relat segueix amb la intervenció dels fariseus, que no entenen la gratuïtat. Ells consideraven que posseïen una gran llum, i en canvi fan el camí invers del cec que s’ha curat per la fe (Jn 9,39). Tot l’Evangeli és paradoxal, fins el punt que els últims seran els primers (Mt 20,16).

«Dolça és la llum» Tenir vista, per tant, no consisteix en la posició religiosa que s’ostenta sinó en quelcom invisible: la fe, l’adonar-se que necessitem llum per viure i que sense ella caminem a les palpentes. 4.1.3. La claror de les paràboles També Jesús va canviar l’establert en la forma senzilla d’explicar les grans veritats. Ho feia en paràboles: narracions breus, però amb una enorme càrrega simbòlica, sovint basades en observacions de la realitat del dia a dia, fent ús de personatges i situacions típiques que els oients reconeixien a la perfecció. Les paràboles contenien una certa lliçó religiosa o moral depenent de l’interlocutor: podia ser una gran massa de persones, un conjunt de líders religiosos o els deixebles, qui sovint es comportaven de forma equivocada i requerien d’un ensenyament. Les paràboles aclarien molts dubtes, però sempre quedava un missatge obert, l’oient havia de prendre partit. En general, les paràboles –de la mateixa manera que altres discursos de Jesús– contraposaven la verticalitat de la llei amb la horitzontalitat de la compassió i eren coherents amb les accions. El missatge central és l’alleujament del patiment i la taula compartida, que a la vegada són signes de l’apropament de Déu a la humanitat.

4.2. EL DÉU QUE MOSTRA JESÚS Jesús no forma part de cap de les escoles teològiques del seu temps; no es dedica a fer cap teoria sobre Déu. El seu objectiu va per altra direcció: mostrar a Déu a través de la senzillesa i de les relacions humanes i d’aquí sorgeix una nova percepció de Déu. L’experiència de les primeres comunitats cristianes es resumeix en una frase: «Déu és amor» (1Jn 4,9). Déu és quelcom misteriós i infinit, però que essencialment irradia amor en totes les dimensions i això fa que tinguem la capacitat d’estimar, de participar d’aquesta dinàmica amorosa, una dinàmica lumínica i fosforescent. I aquest amor, aquesta llum invisible que convida, no s’imposa, s’ha fet realment visible en Jesús, i gràcies a Ell tots podem veure més enllà de nosaltres mateixos. Aquest Déu amorós és un pare, però no un pare qualsevol, sinó un pare proper (Jesús l’anomena αββὰ, que indica familiaritat i proximitat). És un pare especialment misericordiós que, mogut per un amor gratuït, ens espera a mig camí i vol generar vincles fraternals entre els humans (Lc 15). La llum és Pare, em precedeix, se m’ofereix a diari i per igual a justos i injustos, rics i pobres, etc. La gran revolució de Jesús, que suposa la gran novetat del Nou Testament, és el mostrar que Déu és un Pare que perdona. El seu amor es mostra en forma de perdó. I si Déu perdona, més ens hem de perdonar els uns als altres (Mt 18,22)! Si no es mira a Déu des de la llum que representa el Crist, s’obté una imatge distorsionada de Déu. El Pare misericordiós, que mostra Lluc en la paràbola del fill pròdig (Lc 15,11-31), és incomprensible des d’una perspectiva humana. En el seu lloc emergeix un Pare immisericordiós, que exigeix una sèrie d’actes als seus fills, i que gestio-

«Dolça és la llum»

na una recompensa directament proporcional a la bondat dels actes realitzats. Un mateix sempre tendeix a una percepció de Déu contractual, retributiva, en què Déu és pare d’aquells qui ho mereixen pel fet de seguir les lleis establertes. En contrast, el Déu de Jesús transcendeix l’escala humana, el seu amor va molt més enllà de la retribució, i per això esdevé tant misteriós i sovint incomprensible. La bona notícia, l’Evangeli, no és tant el propi Jesús com el Déu que ens mostra, un Déu que s’acosta a tothom i no només als «nets» i «bons».

4.3. FOSCOR La part final (passió, mort i resurrecció) de la vida de Jesús no es pot separar de la seva vida pública. L’Evangeli és una col·lisió entre la visió de Déu des de Jesús i des de l’home. Per a Jesús, el centre del sistema religiós és la guarició, sobretot dels últims. En canvi, l’home, quan és dur de cor, dóna més importància a la llei que a la compassió, és a dir, les normes estan per sobre de les persones, i el seu déu és el garant dels propis interessos, no un pare per tots. Jesús va viure un gran conflicte amb les autoritats, sobretot amb les religioses, i això li va suposar empresonament, maltractament, i humiliació pública, per –finalment– morir com un delinqüent en una creu. En aquell migdia al Gòlgota es va estendre foscor per tota la terra (Mc 15,33), la mateixa llum va fer dol per un temps. Els homes havien preferit la foscor a la llum (Jn 3,19) al crucificar a Jesús. No obstant, els cristians afirmem que –en aquest episodi fosc– és quan la llum de Déu es va fer més resplendent que mai. 4.4. EL DÉU INVISIBLE S’HA FET VISIBLE El relat sobre Jesús no acaba en foscor. La llum d’un àngel que resplendia com un llamp (Mt 28,3) fa present la resurrecció: Jesús s’ha deixat veure! De nou, veure suposa creure. Així ho experimenten el deixeble estimat (Jn 20,8), Maria Magdalena (Jn 20,14-16) i la resta de deixebles (Jn 20,19-20). En el relat del camí a Emmaús es percep una evolució: inicialment els deixebles no eren capaços de veure’l (Lc 24,16), però després de parlar i de compartir el pa els seus ulls es van obrir (Lc 24,31) i el van veure amb els «ulls de la fe» (Tomàs d’Aquino). Déu s’ha fet visible en Jesús (Col 1,15), s’ha fet carn, i això suposa salvació, ja que la llum no és exterior a la realitat, sinó que hi participa activament. Déu no és una entitat estàtica que resideix en un món paral·lel sinó que s’implica en la història, i ho fa fins a les últimes conseqüències.

«Dolça és la llum»

La comunitat, que es va formant a partir dels deixebles i seguidors, va anar proposant una sèrie de títols cristològics11 que expressen què significa Jesús per a ells, a la llum de la pasqua. Rellegeixen la vida de Jesús i donen raó d’allò que ha suposat una profunda experiència de salvació per a la comunitat (és una reflexió soteriològica). 4.4.1. Jesús és el Crist El Χριστός és l’ungit de Déu,12 aquell qui havia de venir. Per als primers seguidors, en Jesús s’acompleixen les esperances del poble jueu, el Messies promès. En Ell s’ha mostrat l’amor incondicional de Déu, i aquest és qui salva. Crida l’atenció que la salvació esdevingui per un home que és crucificat. La importància de Jesús va més enllà de l’aparent fracàs, radica en mostrar que Déu no és una amenaça, sinó proximitat i amor, i això dona sentit a tota la humanitat. 4.4.2. Jesús és el Senyor El Κύριος és el Senyor,13 aquell qui té domini sobre els altres. Paradoxalment, Jesús va mostrar aquest domini sent un radical servidor, exemplificat en el moment en el que renta els peus als seus deixebles (Jn 13). Tots els «senyors» de la terra tendeixen a divinitzar-se. En canvi, els primers cristians afirmen que només necessiten a Jesús. Al seguir a Jesús, qui va en sentit contrari als poderosos, i considerar-lo com a Senyor, no té sentit considerar cap altre senyor. Afirmar que Jesús és el Senyor implica divinitzar-lo. Recordem que l’expressió el Senyor s’utilitzava a l’Antic Testament per referir-se a Déu (Adonai). La novetat consisteix en què el Senyor expressa la seva autoritat estimant i servint. 4.4.3. Jesús és el Fill de Déu Molt abans dels concilis ecumènics, ja s’entén que Jesús és el Fill de Déu, ja que Déu n’és el Pare, un Pare tendre i compassiu. Déu, per tant, és viscut des de Jesús, ambdós pertanyen al mateix camp semàntic. No es pot parlar de Déu sense parlar de Jesús, ni a l’inrevés. És més, veure a Jesús porta directament a veure el Pare (Jn 14,9), ambdós són la mateixa llum. 4.4.4. Jesús és el Logos El Λóγος és la paraula. Al principi existia aquesta paraula, i era Déu mateix (Jn 1,1). Des de l’inici, Déu crea expressant-se cap enfora, crea allò diferent d’ell mateix, i ho crea amb un sentit, que és aquest Λóγος. Els primers cristians interpreten a Jesús en aquest sentit. Aquesta paraula que estava amb Déu al principi (Jn 1,2), és el Fill de Déu des de sempre, és preexistent.

11 12

CULLMANN, Cristología del Nuevo Testamento. Χριστός, Crist, és la traducció grega de la paraula ָ‫ַ יחִׁש‬, és a dir, Messies, en hebreu.

Κύριος és la traducció grega de la paraula yn"doa, és a dir, Adonai, en hebreu.

]

ÂŤDolĂ§a ĂŠs la llumÂť Lâ&#x20AC;&#x2122;Evangeli de Joan presenta a JesĂşs com la Paraula que ĂŠs manifestaciĂł de DĂŠu. Ă&#x2030;s el sentit de DĂŠu, ĂŠs a dir, la llum veritable (Jn 1,9). La llum, quan arriba al mĂłn a travĂŠs de JesĂşs, pot ilÂˇluminar als ĂŠssers humans que troba â&#x20AC;&#x201C;a totsâ&#x20AC;&#x201C; sense excepciĂł. Deixa de ser una realitat abstracta, interacciona de veritat amb el mĂłn, tot i que el mĂłn no la reconeguĂŠs (Jn 1,10-11), ja que molts es van encarregar dâ&#x20AC;&#x2122;oposar-sâ&#x20AC;&#x2122;hi. JesĂşs no ĂŠs un profeta ni una persona autĂ˛trofa, ĂŠs la prĂ˛pia llum. En la transfiguraciĂł (Mt 17,2) es percep a JesĂşs com a llum; ĂŠs de la mateixa natura que DĂŠu, una natura misteriosa, mĂŠs enllĂ del que ĂŠs humĂ . Tal i com afirma Leonardo Boff, ÂŤuna persona tant i tant humana com JesĂşs nomĂŠs podia ser DĂŠu mateix.Âť14 4.5. UNA QĂ&#x153;ESTIĂ&#x201C; DE MASSA JesĂşs ĂŠs diferent a la resta dâ&#x20AC;&#x2122;ĂŠssers humans, va viure en aquest mĂłn, perĂ˛ ho va fer sense pecat, ho va fer dâ&#x20AC;&#x2122;una manera divina. Es va rebaixar al mĂłn material, interactuant amb la humanitat, perĂ˛ sense deixar de ser llum. A nivell fĂsic, la llum, quan interacciona amb la matĂ¨ria, es comporta com una sĂ¨rie de partĂcules sense massa anomenats fotons, els quals Einstein va anomenar quantums de llum, paquets de llum. De la mateixa manera, quan els cristians afirmem que DĂŠu interacciona amb la matĂ¨ria, amb el mĂłn, ho fa a travĂŠs de JesĂşs. En definitiva, JesĂşs ĂŠs un fotĂł, una partĂcula elemental que no tĂŠ massa ja que ĂŠs lumĂnica.15 Ă&#x2030;s a dir, en JesĂşs tenim una dualitat Ăşnica, per un costat ĂŠs ÂŤtot homeÂť, en tant que ĂŠs una partĂcula, i a la vegada ĂŠs DĂŠu, en tant que ĂŠs ÂŤtot llumÂť. La llum de JesĂşs es barreja amb la massa, es confon en ella ja que ilÂˇlumina interaccionant-hi, preferentment amb aquells qui es troben en la foscor vital i, com a tals, necessitat de llum per a poder avanĂ§ar.

4.6. LA DUALITAT ONA-PARTĂ?CULA La llum ĂŠs a la vegada una ona i una sĂ¨rie de fotons. Segons com sâ&#x20AC;&#x2122;observa es manifestarĂ com una ona o com una partĂcula,16 perĂ˛ la llum ĂŠs ambdĂłs a la vegada. Per un costat, la llum ĂŠs una ona electromagnĂ¨tica, consistent en un camp elĂ¨ctric đ??¸â&#x192;&#x2014; que al variar amb el temps genera un camp magnĂ¨tic â&#x192;&#x2014;â&#x192;&#x2014;â&#x192;&#x2014; đ??ľ, seguint la Llei dâ&#x20AC;&#x2122;AmpĂ¨re. A la vegada, el camp magnĂ¨tic varia amb el temps i genera camp elĂ¨ctric, seguint la Llei de Faraday.17 Lâ&#x20AC;&#x2122;ona electromagnĂ¨tica ĂŠs el conjunt del camp elĂ¨ctric i magnĂ¨tic, que oscilÂˇlen sinusoĂŻdalment en direccions perpendiculars i es propaguen per lâ&#x20AC;&#x2122;espai indefinidament a la velocitat de la llum en la direcciĂł que ĂŠs perpendicular als dos camps. 14

BOFF, Jesucristo el Liberador. Ensayo de cristologĂa crĂtica para nuestro tiempo, 189. Totes les partĂcules elementals que formen el mĂłn material (electrons, quarks, etc.) tenen massa, a diferĂ¨ncia dels fotons. 16 Sovint es fa servir la paraula corpuscle com a sinĂ˛nim de partĂcula. 17 Per a mĂŠs informaciĂł sobre les lleis dâ&#x20AC;&#x2122;AmpĂ¨re i Faraday: https://ca.wikipedia.org/wiki/Equacions_de_Maxwell 15

ÂŤDolĂ§a ĂŠs la llumÂť

Figura 5: Ona electromagnĂ¨tica (Font: ViquipĂ¨dia).

FenĂ˛mens com la interferĂ¨ncia, la difracciĂł, la polaritzaciĂł, etc. sâ&#x20AC;&#x2122;expliquen suposant que la llum ĂŠs una ona. PerĂ˛ a inicis del s. XX es va descobrir que hi ha certs fenĂ˛mens lumĂnics que no es poden explicar a travĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;ones: lâ&#x20AC;&#x2122;efecte fotoelĂ¨ctric, lâ&#x20AC;&#x2122;efecte Compton... ja que sĂłn fenĂ˛mens en quĂ¨ la llum interacciona amb la matĂ¨ria. En aquests casos la llum es descriu com un conjunt de fotons. Hi ha una dualitat ona-partĂcula, la llum ĂŠs ona i partĂcula a la vegada. En dâ&#x20AC;&#x2122;altres paraules, la llum ĂŠs a la vegada camp elĂ¨ctric, camp magnĂ¨tic i fotons. De la mateixa manera, afirmem â&#x20AC;&#x201C;per feâ&#x20AC;&#x201C; que DĂŠu ĂŠs Pare, Fill i Esperit Sant. El Pare ĂŠs el camp elĂ¨ctric đ??¸â&#x192;&#x2014; que, mogut per amor, varia amb el temps i genera â&#x192;&#x2014; . La relaciĂł entre ambdĂłs camps invisibles ĂŠs conslâ&#x20AC;&#x2122;Esperit Sant, el camp magnĂ¨tic đ??ľ tructiva, es generen un a lâ&#x20AC;&#x2122;altre. Partint de lâ&#x20AC;&#x2122;origen, que ĂŠs el Pare, es genera una radiaciĂł amorosa i lumĂnica que actua en la creaciĂł, en la histĂ˛ria, sent la ruah de molts profetes, aportant dons a la comunitat, etc. Quan la llum interacciona amb matĂ¨ria, es fa humana, es manifesta en forma de fotĂł, i aixĂ˛ ĂŠs JesĂşs, el Crist. Ă&#x2030;s tanta llum com el Pare i lâ&#x20AC;&#x2122;Esperit Sant, dâ&#x20AC;&#x2122;una essĂ¨ncia aparentment distinta, perĂ˛ substancialment idĂ¨ntica. DĂŠu, la llum, ĂŠs Trinitat, ĂŠs la comuniĂł de fenĂ˛mens fĂsics que sovint sâ&#x20AC;&#x2122;estudien de forma independent, perĂ˛ que no tenen sentit separats els uns dels altres. DĂŠu ĂŠs llum, perĂ˛ a la vegada ĂŠs camp elĂ¨ctric, camp magnĂ¨tic i un feix de fotons; estĂ mĂŠs enllĂ del singular o plural, ĂŠs ambdues coses a la vegada.

4.7. FILLS DE LA LLUM El Crist va suposar una revoluciĂł al s. I dC, i en seguida es va entendre com a llum, perĂ˛ amb matisos diferents, per exemple entre la comunitat joĂ nica i la paulina. Per a Pau i els seus seguidors, la llum tĂŠ un sentit existencial que afecta als ĂŠssers humans. Els cristians sĂłn aquells que ÂŤviuen com a fills de la llumÂť (Ef 5,8-9): gent bona, justa i que diuen la veritat, ja que sâ&#x20AC;&#x2122;han deixat transformar per DĂŠu (en Crist), i han passat a ser ÂŤhomes nousÂť com quan ell mateix va convertir-se de camĂ a Damasc degut a ÂŤuna llum fulgurant que venia del celÂť (Ac 9,3).

«Dolça és la llum» Tot i que és Crist qui realitza aquest canvi en la persona, en cap moment s’afirma que Crist sigui la pròpia llum. Pau emfatitza la transformació humana: la persona al creure en Crist ha passat de ser part de les tenebres a ser part de la llum. Al fer aquest canvi vital, la persona passa a ser un «fill de la llum» (1Te 5,5), part de la comunitat de creients. Com a conseqüència, produeix fruits lluminosos al seu voltant. Per altra banda, als escrits joànics la llum sí que s’identifica directament amb Jesús (Jn 8,12; 9,15; 12,46). L’home s’ha d’adherir a aquesta llum resplendent per tal de salvar-se. En els escrits joànics, Crist i Déu són pràcticament indistingibles: tant Crist com Déu són una llum que, per definició, és amor.18 Amb els anys la comunitat cristiana es va establint al llarg d’Europa. Els primers segles van estar marcats per les persecucions i els màrtirs. Al mateix temps van donar-se diverses heretgies, algunes d’elles negaven la divinitat de Jesús19, i d’altres la seva humanitat20. Entenien la llum com a ona o bé com a partícula, les dualitats són difícils d’acceptar i entendre humanament. Al s. IV el cristianisme va esdevenir oficial a l’Imperi romà, cristianitzant-se les festivitats romanes («Crist és el nostre nou Sol», Ambrós de Milà). En el Concili de Nicea, l’any 325 dC, es va fixar el concepte cristià de Déu i la identitat de Crist. El credo de Nicea afirma que Crist, el verb, és «llum de llum». Déu i el Crist comparteixen l’essència, són homoousios, ambdós són llum.21 Segles després, el cristianisme es troba tremendament dividit, en tres troncs fonamentals: catòlics, protestants i ortodoxos. Els cristians no hem sabut viure en la llum de Jesús, no s’ha transmès el missatge d’unitat de l’oració sacerdotal de Jn 17. En l’actualitat, milers de confessions cristianes diferents es consideren fills de la llum, totes elles tenen part de la llum que va transmetre Crist als seus seguidors. I aquest és el testimoni del Crist que ha arribat als nostres dies.

Cf. 1Jn 1,5; 4,8-16; 2,10-11 Natzarens, ebionites, mil·lenarites, elkasaïtes, adopcionistes, arrians… 20 Gnòstics, marcionistes, montanistes, maniqueus… 21 Va ser en el següent concili, el de Constantinobla, l’any 381 dC, que l’Esperit Sant va ser també declarat consubstancial al Pare i al Fill. 19

«Dolça és la llum» 5. L’HOMO VISIBLE I LA VIDA FRATERNA 5.1. L’HOME QUE MOSTRA JESÚS La importància de Jesús no és només teològica, sinó també antropològica. Hi ha una gran diferència en com es veu l’ésser humà des del «jo» que si es percep des de les paraules i fets de Jesús. Des de Jesús la relació entre humans s’entén com a fraternitat, hi ha horitzontalitat pura entre iguals. El sentit de les persones rau en el servei, en la compassió entre humans, on cadascun recolza aquell qui ho necessita sense esperar res a canvi. Paràboles com la del bon samarità (Lc 10) mostren que l’essencial de la religió cristiana és cuidar de l’altre, sobretot del necessitat, ajudant tant com es pugui (Jm 1,27) i per sobre de les normes i supersticions. En canvi, l’individu, per ell mateix, veu l’altre com un objecte a posseir i treure’n benefici. Un se sent moralment superior a l’altre, com el fariseu de la paràbola del fariseu i el publicà (Lc 18). La nostra tendència no és cuidar, sinó jutjar l’altre des de la perspectiva pròpia; estem massa immersos en nosaltres mateixos i això ens incapacita per posar-nos en el lloc de l’altre. Sense aquesta llum misteriosa, la tendència humana és la de viure des del jo egoista i orgullós i si es fa quelcom altruista s’espera recompensa o reconeixement d’allò fet. En canvi, si els teus ulls han vist llum, miren l’altre amb compassió. L’amor al que aspira un home per ell mateix és amor possessiu, l’amor eros, o com a molt amor fileo, l’amistat humana. En canvi, Jesús irradia amor àgape, un amor desinteressat, gratuït, servicial, que és més una actitud amorosa de caire diví, capaç de l’absurd d’estimar als enemics (Mt 5,44). A l’estimar i relacionar-se amb aquest amor amb els altres, l’home multiplica la pròpia existència, ja que l’altre esdevé tant important com un mateix. 5.2. L’ÉSSER HUMÀ I LA LLUM Les mares «donen a llum» als seus fills; tenim contacte amb la llum des del naixement. L’ésser humà, independentment de la seva condició religiosa, és un ésser transcendent, no es conforma amb el que té i el limita, vol anar més enllà del que veu i el defineix. Busca els seus fonaments, i s’adona que no es troben en ell mateix. Tot i ser transcendent, molts cops es troba dins la caverna, que sovint és ell mateix. Si no surt d’ell, no percebrà la llum que és present al seu voltant. No cal pujar una muntanya ni fer res especial, és una qüestió relacionada amb la seva disposició i en fer silenci, per ser-hi del tot. Si surt del seu propi ego, la llum el trobarà. Segons la concepció unitària de l’antropologia bíblica, l’ésser humà és basar, nefes i ruah a la vegada. És basar, una criatura mundana amb comportaments animals. A la vegada és nefes, específicament humà. I per últim és ruah, obertura a Déu, és capaç

«Dolça és la llum»

de rebre la seva llum i acollir-la, com si disposés de fotoreceptors capaços de convertir l’energia de la llum en energia humana.22 Segons Agustí d’Hipona, Déu es troba més dins nostre que el més íntim de nosaltres mateixos,23 l’home és capaç de detectar la llum exterior amb els fotoreceptors de la ruah i posseir una llum interior que «resplendeix en els nostres cors» (2Co 4,6). 5.2.1. La paràbola de la refracció La llum divina interpel·la a tots per igual, però la resposta és molt variada. Seguint la figura 6, la llum de Déu és el raig incident que prové del cel, l’aire, que és el medi 1. Quan la llum incideix sobre un medi, aquesta llum arriba a la persona, que es troba en el món, que correspon al medi 2. Es poden produir diversos fenòmens òptics: - La reflexió és la llum que quan canvia el medi no el travessa i torna al medi d’on procedia, és el raig reflectit. - La refracció és el canvi que fa la llum que canvia de medi, al travessar el material canvia la seva velocitat, és el raig refractat.

Figura 6: Esquema de la reflexió i refracció d’un raig de llum en una superfície plana.

- L’absorció és la part de la llum que es queda en un medi. Si l’absorció és total el medi és opac, no ha deixat passar llum; si l’absorció és parcial és translúcid, i si l’absorció és nul·la és transparent. - La difracció es dóna quan la llum es troba amb una escletxa o un obstacle petits, en aquest cas la llum original genera llums secundàries a cada escletxa o obstacle, i aquestes se sumen, generant una llum diferent. Déu emet llum que incideix sobre diverses persones. D’una manera similar a la paràbola del sembrador (Mc 13,1-9), es poden diferenciar tipus de persones seguint les seves característiques òptiques: Una persona amb una ruah molt desenvolupada és una persona autòtrofa, com s’ha desenvolupat en el tema 3. 23 Cf. AGUSTÍ, Confessions, III, 6, 11. 22

«Dolça és la llum»

1) Uns reflecteixen la llum que els arriba, són persones mirall, tan bon punt la llum arriba torna allà d’on provenia. La llum no entra en aquestes persones, com a molt toca la seva superfície; no n’extreuen res de la llum, i per això no entra al món a través d’ells. Són persones sense cap interès pel transcendent, la llum no va amb ells, no en volen saber res. No és la mateixa reflexió de la que parla 2Co 3,18 o Sv 7,26. En aquells casos la reflexió suposa la transformació de la persona, perquè la llum ha entrat en la profunditat. 2) D’altres refracten la llum, és a dir, la llum entra en el seu interior, però allà l’absorbeixen completament. La llum, que per definició es propaga, no pot escapar, queda presonera en l’interior d’aquestes persones. Són persones forats negres, atrauen la llum, són tremendament religioses, però incapaces de compartir-la ni viure-la amb la resta del món.24 Són persones amb tendència fonamentalista i fanàtica, es creuen que ells mateixos enlluernen, però el seu fruit no té res a veure amb l’amor. 3) N’hi ha que refracten la llum i només n’absorbeixen una part. La llum divina arriba a la realitat del món a través d’ells. Una persona així és un Homo Visible, una persona amb fe, que ajuda a fer visible la llum de Déu al món. La Bíblia els anomena savis, ja que difonen la llum que perceben (Is 42,6) convertint l’energia lumínica en energia humana, en forma d’amor i servei als altres. 4) Per últim, hi ha persones que no només refracten la llum sinó que la difracten. Són conscients de quant petits són en comparació amb la llum que arriba i actuen com una petita escletxa que difracta la llum. D’aquesta manera, reemeten la llum i arriba amb més facilitat al seu voltant. Aquestes són les persones autòtrofes (secció 3.4.2), són Homos Visibles amb una relació especial amb Déu a través de la ruah, la llum divina els afecta de tal manera que semblen ser la mateixa llum. 5.2.2. A imatge de Déu: ona i partícula L’ésser humà és imatge de Déu (Gn 1,27-28), quan viu en relació amb els altres representa a Déu en el món. De manera equivalent a la llum, les partícules amb massa, els humans, també poden ser descrites com a ones i com a partícules,25 es dóna exactament la mateixa dualitat que en la llum: en certs fenòmens l’home es comporta com a ona (ruah) i en d’altres com a partícula (basar i nefes). La diferència entre Déu i la humanitat és que les persones tenen massa; tindran més o menys, però sempre són matèria, i és quelcom que els frena i impedeix ser llum26. L’ésser humà té una natura espiritual, amb una llum en el més profund de si, però en cap cas no és Déu, no és lumínic.

Un clar exemple és el fariseu de la paràbola del fariseu i el publicà (Lc 18). Descobriment fet per L. De Broglie al 1924 al veure que els electrons es difractaven, un fenomen típic de les ones. Aquest descobriment és un dels pilars de la mecànica quàntica. 26 Sóc conscient que aquests arguments semblen de discurs doceta/gnòstic/neoplatònic, però no ho expresso amb aquesta intenció. En cap cas vull menysprear la matèria enfront de l’esperit, però la metàfora em fa fer aquestes comparacions per diferenciar Déu de l’ésser humà, i això és l’únic que pretenc: diferenciar les nostres natures, la qual cosa és una evidència. 25

«Dolça és la llum» En aquesta metàfora, la massa –per als éssers humans– és el que comunament s’anomena el pecat original, un factor suprapersonal que distorsiona una comunicació perfecta amb Déu. La massa defineix l’ésser humà, en tant que basar i nefes, i el distingeix de Déu. Aquesta massa suposa mort, deteriorament i patiment, per això la serp que parla al relat de Gn 3 li va dir a Eva que els fruits de l’arbre eren tant «dietètics» que si els prenia es quedaria sense massa, i això va ser una gran temptació per a ella!

5.3. LUMEN FIDEI A través de la raó l’ésser humà pot comprendre tot allò que és visible, mesurable, empíric... però hi ha un límit. És necessària una llum especial, la de la fe, per veure més enllà dels límits. La fe és afirmar que existeix una llum divina invisible que incideix en cadascun de nosaltres. Amb fe es veu més enllà del visible (He 11,3), és a dir, d’allò palpable que ens rodeja, i es confia en aquesta llum invisible, es creu que té un significat vital i esperançador, i que dona sentit a tot plegat. La religió dóna seguretats, però la fe no, i mai ens deixa satisfets ni segurs. En canvi, ens deixa disponibles. «El llum del cos és l’ull» (Mt 6,22), veure és creure, i si es mira amb fe «s’il·lumina tota l’existència de l’home».27 El creient es fa menys individu per esdevenir més persona (Homo Visible). La vida del creient no consisteix en acceptar una doctrina, és molt més; és veure més enllà de les imatges de Déu. És un acte fosc i despullat. Per la fe es creu en Déu, no en les formulacions de Déu. El problema –que sorgeix sovint– és quedar-se fixat en una imatge de Déu i no percebre a Déu mateix, com els amics de Job. En canvi, la fe de veritat et porta a conèixer a Déu i a pronunciar amb Job –a dues veus– que s’està veient a Déu amb els propis ulls (Jb 42,5), deixant que Déu sigui Déu. L’home sense fe vol aparentar molt, vol fer-se visible creient que posseeix una gran llum. En canvi, l’Homo Visible és aquell que per fe creu que la llum que mostra al seu voltant és la refracció d’una llum que el precedeix. Ha hagut de fer un gran salt de fe en vida, més enllà dels dubtes i de les grans temptacions de fer-se ell mateix visible i gran. Aquell qui té fe veu el món amb uns ulls nous que li permeten veure més enllà, és el «cavaller de la fe» de Kierkegaard, aquell qui té una fe que pot moure muntanyes (Mc 11,22-24), encara que sigui tant petita com la d’un gra de mostassa (Lc 17,6).

5.4. DIVERSITAT DE COLORS S’estan vivint uns moments –a Occident– on les institucions es troben en crisi i les Esglésies cristianes tradicionals encara més. Els joves rebutgen majoritàriament la forma de fer de l’Església, la seva política, la seva litúrgia, la moral sexual, etc. Té

PAPA FRANCESC, Lumen Fidei, 3.

«Dolça és la llum» sentit l’Església avui? És rellevant? Què aporta a la societat? Val la pena dedicar-hi esforços i reflexions? L’Església va néixer fent memòria de Jesús a la llum de la pasqua. Des dels inicis, és una unitat on conviuen elements humans (conjunt de persones de tot tipus) i elements divins (el misteri que s’evoca, el sagrat, etc.). Els elements humans de l’Església són visibles i els elements divins són invisibles. El Concili Vaticà II va reformular el sentit de l’Església, amb expressions com «comunió», «poble de Déu», «temple de l’Esperit» o «cos de Crist». La intenció és tornar a l’esperit dels inicis de l’Església, a viure en comunitat compartint-ho tot, com mostren els primers capítols dels Fets dels Apòstols (Ac 2,42-47). La missió de l’Església és la comunió, ser i donar comunió amb un amor semblant al que ve de Déu, seguint així la missió amorosa de Jesús; una missió de servei, no de poder. Com a mínim l’Església ha de ser un lloc on els membres se sentin germans; és a dir, tots junts fills de Déu, i per això cal fer visible la presència de Déu. Si es viu així, l’Església és «la llum del món» i, pel fet de portar la torxa que va encendre Jesús, té la responsabilitat de no amagar-la sinó de posar-la en un lloc que pugui enlluernar a la gent (Mt 5,14-16). L’Església es troba en camí, però no ha arribat enlloc. Es troba en el «ja», perquè Déu hi és present, però també en l’«encara no», perquè està formada i formulada per persones imperfectes. Per avançar en el camí, l’Església ha de deixar-se portar per l’Esperit, estar atenta als «signes dels temps» i tenir clar quin servei ofereix a la societat, començant pels pobres i necessitats. L’Església serà llum o no serà, i en aquest sentit el rol dels últims, escoltant-los i tenint-los en compte, és clau perquè tot plegat tingui sentit. La part visible de l’Església és ben diversa, cadascú de nosaltres som diferents, amb els nostres dons (1Co 12,4). La llum divina és invisible, essencial i misteriosa, però hi ha una «estructura visible i social» (Lumen Gentium 8) que és la que guarda depositada la llum, i la reflecteix i refracta a través de tots els creients, arribant així a tot el món. L’església no té llum per ella mateixa, el que fa és reflectir la llum de Crist, que com la llum de la lluna, li ve de fora28.

L’Església, en el seu conjunt, forma els diferents colors de l’espectre electromagnètic i cadascú transmet de forma distinta aquesta llum a partir de les experiències viscudes, la vida espiritual i els dons que l’Esperit li ha donat (1Co 12,11). 5.5. CELEBRAR COMPARTINT COLORS L’Església se sent estimada per Déu i mitjançant celebracions recorda d’on prové i quina és la seva missió.

DE LUBAC,

Paradoja y misterio de la iglesia, 40-49.

«Dolça és la llum» Els sagraments que celebra l’Església cristiana, amb les diferències de nombre i de sentit entre les diferents denominacions,29 són signes sensibles i eficaços que, d’una manera més o menys directa, evoquen la vida, mort i resurrecció de Jesús. Els diversos sagraments són visibles, humans, però manifesten allò invisible, diví. Per què celebrar els sagraments? L’Església ha de fer visible a Déu, donar visibilitat a l’acció que fa al món a través de l’Esperit Sant, perquè la gent pugui fer el pas que va fer Jesús: passar de la vida a la Vida (això és la Pasqua). El sentit de l’Església és fer reviure la Pasqua del Crist, per portar-nos de la mort a la Vida i celebrar-ho. Cal repensar els sagraments, ja que aquests només tenen sentit si evoquen el misteri pasqual, si ens apropen a Crist i al seu misteri invisible, ja que l’únic sagrament entre Déu i l’home és Jesucrist, tal i com afirma Edward Schillebeeckx. Fent servir la metàfora de la llum, els sagraments són celebracions on compartim els colors que reflectim i refractem, els que humanament il·luminen l’Església que tots junts formem. En el procés d’ajuntar llums visibles i imperfectes, pel fet de ser de diversos colors, si la celebració és coherent (en el sentit lumínic) evoquem la llum blanca, veritable i invisible que és Déu, i en ella Crist i tota la Trinitat. Per tant, la celebració sobretot consisteix en compartir-se amb la comunitat, i deixarse mutar per aquesta llum veritable que sorgeix. És a dir, exposar el color propi que s’aporta a la comunitat i blanquejar-se –en el sentit de posar-se en contacte amb la llum blanca– que fonamenta tot el que es faci en la comunitat. En concret, l’eucaristia (o “sant sopar” o “fracció del pa”) és oferir-se, dir-li a Jesús que congregues amb Ell amb la forma de ser i de veure la vida. Al menjar el pa un esdevé pa, aliment pels altres. D’aquesta manera l’eucaristia va alimentant la vida cristiana, per això és el centre dels sagraments. Aquell que surt de la caverna i veu la llum, i entén que allò que eren ombres no és la veritat, torna a la caverna a compartir aquella llum. Això és l’Església. Sense aquest moviment de compartir i de celebrar junts no som veritables Homos Visibles. L’Església és compartir colors i viure-ho en celebració, perquè en tots els colors – malgrat que alguns no ens agraden– hi és Déu. 5.6. L’ARC DE SANT MARTÍ En aquest món la religió es viu des d’una pluralitat riquíssima. Hi ha una enorme diversitat de narracions religioses que donen sentit, i interpretacions diverses de cadascuna d’elles. La diversitat religiosa ha crescut exponencialment al llarg dels anys, i la tendència sembla imparable, tant dins el cristianisme com en d’altres religions.

Els protestants en celebren dos: baptisme i santa cena (eucaristia). Els catòlics i ortodoxes en celebren set: baptisme, confirmació, eucaristia, orde sacerdotal, matrimoni, penitència i unció dels malalts (tipificats al Concili de Trento); tots ells tenen un sentit, els dos primers sagraments són la iniciació cristiana, l’eucaristia és la Pasqua del Senyor, orde i matrimoni és el centrar-se en el servei de l’altre, i els dos darrers sagraments el moviment de guarició d’aquell qui ho necessita.

«Dolça és la llum»

En cap cas mar que en el hagi una autopensament que s’ha de creure seguit per la cada cop hi ha per escollir el ença. S’ha la globalitzal’allau

podem afirpresent hi ritat o un digui el que i que sigui societat; més llibertat tipus de cred’afegir que ció, amb

d’immigracions, i la facilitat comunicativa ens ha permès un coneixement més profund de les religions originades en indrets llunyans, com el budisme, hinduisme, etc.

Figura 7: Arc de Sant Martí.

La llum divina és una, però té aparença de ser múltiple, veiem un enorme espectre lluminós, un arc de Sant Martí,30 que mostra molts colors, però tots ells parteixen del mateix feix de llum. La llum blanca ja conté tots els colors. Déu es troba present en totes les religions, en totes elles hi ha l’anhel del Déu que és vida i sentit per a tots. En cada color hi ha part d’aquell Déu que arriba en forma d’ona al nostre món. Les diferències doctrinals són maneres distintes d’expressar la llum de la que provenen, però no són el fonament, el fonament és la llum blanca comuna. Formar part del mateix arc obliga a vèncer certes barreres absurdes entre els colors i generar diàleg interreligiós, entendre’s amb l’altre, escoltar-lo, generar ponts i veure que en allò nuclear no hi ha més diferències que semblances. Cal, per tant, una reflexió sobre què és essencial i què és superficial en cada creença religiosa, en allò que prediquem, vivim i celebrem, tan a nivell individual com a nivell comunitari.

L’arc de Sant Martí sorgeix per la descomposició de la llum que arriba a la terra en els diferents colors de l’espectre visible degut a que la llum interacciona amb les petites gotes d’aigua que queden a l’atmosfera després de ploure. El pare de la física moderna, Isaac Newton, va observar al s. XVII que la llum blanca, quan passa per un prisma de vidres transparents i no paral·lels, pateix una doble refracció i descompon aquella llum en els colors de l’arc de Sant Martí. 30

«Dolça és la llum» L’arc de Sant Martí a Gn 9,12-15 representa un pacte entre Déu i la humanitat, un pacte de pau. L’arc és un símbol de guerra, però l’arc de colors n’expressa la superació. Massa guerres s’han produït per les diferències religioses i això, sens dubte, no és producte de la llum. Dins de l’arc de Sant Martí trobem cristians i no cristians. Els cristians comparteixen seguir la «llum de llum». Tot i les diferències, els moviments ecumènics31 cerquen el diàleg fructífer que porti a punts d’entesa en tres eixos: la missió evangèlica, el servei a la societat i l’aprofundiment de la doctrina veritable. L’objectiu és doble: per un costat la unitat, però respectant la pluralitat de maneres d’entendre i adorar a Déu; per altre costat, dialogar i investigar per trobar allò essencial de totes les confessions cristianes, és a dir, discernir el que és llum del que no ho és.

L’ecumenisme comença, a nivell oficial, al 1910 a la Conferència Internacional Missionera d’Edinburgh, i més tard, el 1948, a Amsterdam, creant el Consell Mundial d’Esglésies. 31

«Dolça és la llum»

6. UN FUTUR LLUMINÓS I POSSIBLE Davant de totes aquestes qüestions teològiques expressades amb la metàfora de la llum, tornem a l’inici del discurs per afirmar, a partir de la fe, que el futur és lluminós. Per què tal afirmació si tot el que ens rodeja indica més aviat el contrari? Es pot ser optimista o esperançat quan les notícies mostren víctimes i desesperació, i la situació político-religiosa a nivell mundial és tant convulsa? El poeta Miquel Martí i Pol escrivia en un poema que «convé pensar el futur lluminós i possible». Miro al meu voltant i, més enllà del desencís, encara percebo bellesa. Hi ha persones, grups, comunitats i inclús institucions que il·luminen, en tant que refracten llum divina, i és essencial detectar aquestes llums i seguir-les sense perdre’ns pel camí. Dins la immensa foscor destaquen uns quants fars que orienten camins diversos, i que són l’esperança d’un futur lluminós.

6.1. RESISTÈNCIA Quan s’ha experimentat la llum en primera persona es dirigeix cap enfora d’un mateix, de forma centrífuga i, d’aquesta manera, se’n beneficia l’altre. Els creients no podem guardar aquesta llum (o el color de la llum que transferim), sinó que ens hem de situar de forma coherent en el món i irradiar les ciutats i els camps, de manera que es produeixi una reacció en cadena que generi bé, bellesa i bondat. Segons Agustí, Déu ha inscrit els principis ètics bàsics en els nostres cors (consciència). Aquesta llum interior ens indica que en el fons íntim de nosaltres mateixos som imatge de Déu, i per tant no podem no estimar, que de fet és l’únic manament que va donar Jesús (Mc 12,28-34). Hi ha molts altres amb necessitat de colors que decorin la seva vida. Especialment els pobres i aquells que criden per necessitat de dignitat vital. I tots podem pintar segons la nostra tonalitat per fer un món lleugerament millor. La cançó «You’ve got a friend», escrita per Carole King i versionada nombroses vegades32 expressa a la perfecció aquest recolzament entre semblants, dient: «Jo seré aquí com un raig de llum dins la foscor». L’amor és la llum quan és refractada pel món, viure en llum és viure en fraternitat, i quin bé es fa quan s’actua amb amor! Davant de la disgregació que impera arreu, es necessiten llums que aportin, com a mínim, resistència a la foscor. En aquest sentit és bàsica la casa, ja que és la que «fa que el món no sigui caos ni total dispersió, és condició perquè hi hagi món».33 La casa és molt més que un lloc, són totes aquelles relacions íntimes que s’estableixen en vida, la gent propera amb la que s’interacciona, allò que proporciona seguretat. El món és inabastable, la llum adquirida es pot compartir tan sols a petita escala, a casa, a la comunitat de la qual es forma part. Acompanyant, cuidant a aquell qui ho

La versió més coneguda és la de James Taylor: https://www.youtube.com/watch?v=xEkIou3WFnM Per la Marató de Tv3 de 2006, contra el dolor crònic, el grup «Els Gossos» va fer aquesta versió en català: https://www.youtube.com/watch?v=V1wJhlwg34k 33 ESQUIROL, La Resistència Íntima, 40.

«Dolça és la llum» necessita s’aporta llum, i és que el més diví d’una vida és el més quotidià (que no banal): la taula compartida, el cuidar d’un familiar, acollir algú que ho necessita...

6.2. FOTONS DE LA VIDA QUOTIDIANA Vivim en un moment crític per a les esglésies cristianes a l’Europa occidental, cada cop hi ha menys adeptes, sobretot entre els més joves. Cal una reformulació completa de tot el seu sentit. Val la pena obstinar-nos que la gent entri a formar part de les esglésies? I si ens proposem canviar la dinàmica i plantejar-nos com fer el bé més enllà dels àmbits eclesials? Per què no promoure noves formes d’expressar l’Evangeli, obertes a tothom, d’acord amb les virtuts i carències de la societat actual? El terreny de Déu va més enllà de les confessions religioses a les que estem adscrits. La llum blanca és molt més que cadascun dels colors. Seguint l’exemple de Jesús, el futur de l’Església seria tocar de peus a terra en la vida quotidiana i potenciar aquelles actuacions lumíniques que es fan i que es poden fer fora de les parets eclesiàstiques. Cóm actuar com a fotons, és a dir, a semblança de Jesús, i despertar consciències en un món tant enorme? Hi ha dues línies bàsiques que es poden establir a nivell local: a) Línia solidària, servei i cuida als altres: promoure l’ajuda als pobres, l’escolta als avis, el suport als malalts físics i psíquics. En aquest món ferit de múltiples formes són indispensables els cuidadors, aquells qui dediquen temps i esforç als últims, aportant els seus propis colors. La llum no està per ser tancada en recintes foscos, ha d’arribar a aquells qui més la necessiten.34 Ja sigui a nivell local o global, una Església sense sensibilitat social és hipòcrita. Però es pot donar un pas més, actuar en aquesta direcció sense posar l’etiqueta d’Església. Quan parlem de solidaritat ningú s’ha de penjar medalles. Jesús mateix fugia de reconeixements (Mc 8,29-30). b) Línia dialogal, comunitats de pensament: els creients hauríem de promoure espais i àmbits on debatre sobre els temes bàsics de l’ésser humà, ajudar a la gent a no conformar-se amb les respostes tòpiques, fomentar la lectura dels grans pensadors, etc. Tot això cooperant amb persones del món universitari, de les ciències, dels moviments socials i de distints àmbits, intercanviant idees per tal de millorar el món des de la petita escala. La llum demana recerca profunda, en què cadascú pugui reflexionar, cuidar-se d’ell mateix. A la vegada, la llum ha de ser compartida en un diàleg profitós, on el diàleg és molt més que parlar; és com un partit de ping-pong on les paraules, mirades i vivències invisibles però profundes van d’un costat a un altre. Els fonamentalistes no toleren el diàleg, però «viure és con-viure», com afirma Lluís Duch, sense diàleg no hi ha fe ni llum, sinó un jo enorme que genera un forat negre per absorció de la llum. 34

En aquest sentit, em sembla interessant, la recent mobilització www.llumpelsrefugiats.org (amb el hashtag #llumpelsrefugiats), que proposa encendre espelmes al carrer afirmant que es vol acollir refugiats al nostre país.

«Dolça és la llum»

6.3. VALORS QUE ENLLUERNEN La societat es troba en moments de canvis, de crisis de valors. És urgent reflexionar sobre allò de valor que és present en les tradicions religioses, i traduir-ho en un llenguatge entenedor per a tothom, sobretot pels joves, per construir un món millor. Per exemple, en el cas del cristianisme: -

Silenci: en un món eminentment sorollós, és valuós trobar moments de silenci, tant de fora com en un mateix. El fet de retrobar-se amb qui un és de debò i de fomentar-ho als altres millora aquest món (Lc 5,15-16: Jesús necessitava temps de solitud i silenci per pregar).

Compassió: identificar-se amb l’altre, amb els seus patiments, amb les seves alegries. En definitiva, amb tot el que és ell de debò. Experimentar la tendresa humana en primera persona dona la clau per intuir la tendresa de Déu (Lc 7,12-13: Jesús va sentir compassió per la viuda de Naïm, després de la mort del seu fill).

Donació: viure donant-se als altres i no esperant rebre és una actitud difícil però tremendament valuosa. Suposa veure més enllà d’un mateix, captar les necessitats que hi ha allà fora i actuar de forma gratuïta (Jn 13,1.4-5: Jesús va estimar fins a l’extrem i es demostra quan va rentar els peus als seus deixebles).

Perdó: és un valor sobrehumà, ja que implica anar contra la pròpia inèrcia de venjança i destrucció. Quan es perdona s’atura aquesta inèrcia i s’aporta llum a l’altre i a un mateix (Lc 18,21-22: Jesús li respon a Pere que s’ha de perdonar sempre).

Humilitat: és vèncer l’ego i adonar-se de la justa mesura que un té en aquest món. Som petits, i quan ho percebem som capaços de veure que estem necessitats de llum (Lc 14,7-11: Jesús exhorta a posar-se a l’última fila al banquet de noces).

L’Homo Visible viu fent ús d’aquests valors. Els cristians direm que són valors hereus de Jesús i que a través d’ell enlluernen el món: Els valors són com petit llums que brillen en la cúpula de la consciència. Ens permeten il·luminar la realitat, però també posar, de manifest, les pròpies contradiccions i negligències.35

6.4. CORRE CAP A LA LLUM La veu interior ens mana córrer cap a la llum i omplir-nos d’ella, no deixar perdre la vida vivint-la superficialment. En la paràbola de les deu verges (Mt 25,1-13) es descriu a les verges prudents com aquelles que portaven oli junt amb les làmpades i les insensates aquelles que no el portaven. Totes esperaven a l’espòs, que arribava a mit35

TORRALBA, El valor de tenir valors, 16-17. En aquest llibre trobem un llarg llistat de valors.

«Dolça és la llum» janit i només les prudents van entrar al banquet. L’oli és necessari per tenir llum en una làmpada, i simbolitza l’evangeli realitzat en la vida: fraternitat, perdó, servei, etc. Vivint a partir d’aquestes premisses es té l’accés a aquesta llum, sovint difícil de detectar. Per exemple, les primeres comunitats cristianes eren com una piscina d’oli (Ac 2,1-41), estaven plenes de l’Esperit i per això s’expliquen les meravelles que van viure en quan a manifestacions espirituals.36 Per a córrer cap a la llum és necessari admetre que ara es veu malament; possiblement per la contaminació lumínica de llums artificials que no ens aporten sentit i que ens priven de veure el cel i les estrelles.37 El creient és aquell que vol veure la llum cara a cara (1Co 13,12), com demanava Moisès (Ex 33), la qual cosa el farà semblant a la llum (1Jn 3,2) i resplendirà (Ex 34; Mt 13,43). Morim. Irremeiablement veiem que el nostre futur ens portarà a deixar de respirar un dia o altre. I què passarà després de la mort? Afortunadament l’última paraula la té Déu, no nosaltres, per tant anirà més enllà de la dualitat cel-infern que es formula des de la humanitat. La darrera paraula, al venir de Déu, serà una paraula lluminosa: hi haurà molta més llum (Is 30,26); hi haurà tanta llum que no serà necessari ni el Sol ni cap altres llums (Ap 22,15). 6.5. L’ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS Tal i com la guineu fa veure al petit príncep: Heus aquí el meu gran secret. És molt senzill: Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.38

En una relació, i en concret, en la nostra relació amb Déu, l’essencial no és allò que percebem amb els nostres sentits: l’aparença externa dels sagraments o la litúrgia, el Papa, els Bisbes, els Pastors, les vestimentes, la música en les celebracions o cadascuna de les persones que formen la comunitat. L’essencial és quelcom misteriós, invisible, immaterial, infinit i per això inabastable. És invisible, però a la vegada és el que fa visible tot allò que ens envolta, ja que és llum i tot ho il·lumina i vertebra. En aquest moment, a Déu no el podem veure amb els nostres ulls, però podem captarlo a través dels ulls de la fe, o mitjançant el bé que fem i que sembla que no ve de nosaltres mateixos, o també del que percebem en d’altres. La comunió facilita l’accés a Déu, ja que ens arriben colors i cadascun d’ells evoca la llum originària. I si la comunió està organitzada entorn la vida de Jesús i a com va viure i relacionar-se amb Déu, més ràpid serà l’accés a la veritat.

L’oli en la cultura jueva té un significat messiànic (el Messies és l’ungit, i s’ungia amb oli), i en l’església cristiana és un signe de la confirmació cristiana, segon sagrament d’iniciació cristiana. 37 Notícia de juny de 2016 sobre l’escassa llum que percebem dels estels: http://elpais.com/elpais/2016/06/10/ciencia/1465550834_950273.html 38 SAINT-EXUPERY, El Petit Príncep, 87. 36

«Dolça és la llum»

7. CONCLUSIONS Creure en Déu és afirmar que hi ha quelcom amagat més enllà del que veiem, que supera la superficialitat, el poder i el consumisme que motiven en la majoria de còrtexs cerebrals. Una llum que és sentit i felicitat plena ens enfoca i ens ajuda a veure més enllà de nosaltres mateixos. Aquesta llum va més enllà de la creació, de la vida i de la mort. Descobrir i creure que l’amor és aquesta llum que dóna sentit en aquest món suposa viure amb valors, estimant a l’altre, per molt diferent que sigui a un mateix. Estimar de veritat és fer la fotosíntesi, i aquest món necessita que gent que estima no estigui en perill d’extinció. Per concloure, expresso tot plegat en forma de poema: LET THE SUNSHINE IN39 I cada matí desperten molts jos, ressonen experiències fosques que ahir produïen dolor. Tanmateix, es difracta un feix de llum del que ja va ser i enlluerna el que esdevindrà demà. He sobreviscut molts setembres, he compartit calor i horitzons amb ànimes vives que ja no hi són però que sempre hi seran. Quelcom em sosté, ets tu? El temps, com a cataracta de memòries, prossegueix la seva dansa infinita, i m’hi aferro amb la confiança d’aquell qui va caminar amb la pròpia llum. El demà és presoner de la incertesa, però hi ha sentit si els rostres desconeguts del meu voltant m’acaronen amb llaços tendres. Gràcies Pare, perseguiré aquesta claror. He anomenat aquest poema amb el mateix títol que la cançó “Let the Sunshine in”, del grup Aquarius: https://www.youtube.com/watch?v=06X5HYynP5E, que és banda sonora de la pel·lícula Hair. La tria ha estat per motius optimistes i relacionats amb la llum. 39

«Dolça és la llum»

BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ D’HIPONA, Confessions, Colmenar Viejo: Akal 2003. ––, Obres Completes de Sant Agustí, Madrid: BAC 1983. AMENGUAL, G., La religió en temps de nihilisme, Barcelona: Cruïlla 2003. BOFF, L., Jesucristo el Liberador. Ensayo de cristología crítica para nuestro tiempo, Santander: Sal Terrae 1980. CULLMANN, O., Cristología del Nuevo Testamento, Salamanca: Sígueme 1998. DE LUBAC, H., Paradoja y misterio de la iglesia, Salamanca: Sígueme 2002. ESQUIROL, J.M., Resistència íntima, Barcelona: Quaderns Crema 2015. FONT, P.Ll. (ed.), Repensar 16 conceptes de la teologia, Barcelona: Cruïlla 2008. GONZÁLEZ CARVAJAL, L., Esta es nuestra fe, teología para universitarios, Santander: Sal Terrae 1998. PAPA FRANCESC, La Llum de la Fe, Carta encíclica Lumen Fidei, Barcelona: Claret 2013. PLATÓN, Obras Completas, Madrid: Aguilar 1969. DE SAINT EXUPERY, A., El Petit Príncep, Barcelona: Emecé 1990. TORRALBA, F., El sentit de la vida, Barcelona: Ara llibres 2008. ––, El valor de tenir valors, Badalona: Ara Llibres 2002. VATTIMO, G., El fin de la modernidad, Barcelona: Gedisa 2004. VIVES, J., Si sentiu la seva veu…, Barcelona: Publicacionsde l’Abadia de Montserrat 1991. Documentos del vaticano II, Madrid: BAC 1980.