Estat de la qüestió: Jaume Cascalls by Aula d'Art Urv

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

ESTAT DE LA QÜESTIÓ JAUME CASCALLS. DISCUSSIONS EN TORN L’ASCENDÈNCIA I ATRIBUCIÓ DE LES SEVES OBRES

Nom: Aida Marín Yrigaray Ensenyament: Màster en patrimoni artístic i cooperació cultural Assignatura: Anàlisi i interpretació de l’art en relació al territori Tema: Jaume Cascalls (Art gòtic català del segle XIV) Professora: Dra. Sofia Mata de la Cruz Curs: 2012-2013 1

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

ÍÍNNDDEEXX

INTRODUCCIÓ

ESTAT DE LA QÜESTIÓ EN RELACIÓ A LA FIGURA DE JAUME CASCALLS. ATRIBUCIÓ D’OBRES I ASCENDÈNCIES ESTILÍSTIQUES CONCLUSIONS

6 14

BIBLIOGRAFIA GENERAL

ESPECÍFICA

RECURSOS ELECTRÒNICS GENERALS

ESPECÍFICS

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

IIN NTTR RO OD DU UC CC CIIÓ Ó El fet d’estudiar Jaume Cascalls comporta, des de la perspectiva personal, un cert risc a l’hora de destriar la informació que s’emprarà, atesa la gran quantitat d’historiadors de l’art que han fet la seva aportació en matèria d’escultura gòtica catalana en general i de l’escultor de Berga en particular. Sovint, els estudiosos han discrepat entre ells pel que fa a dos aspectes clau; el primer, l’atribució d’algunes obres de Cascalls al seu gran homòleg coetani, Aloi de Montbrai, i en segon lloc, les influències artístiques que va rebre en la formació del seu estil tan particular. Com es veurà en aquest treball, alguns historiadors de l’art han defensat la proximitat de l’escultura de Cascalls a la manera de treballar francesa, mentre que d’altres l’han associada als models pictòrics i escultòrics del Trecento italià. L’objectiu d’aquest breu escrit és, doncs, analitzar l’estat de la qüestió de tota aquesta informació, incidint en aquelles aportacions que han estat més significatives i han ajudat a besllumar qüestions interessants sobre la figura de Jaume Cascalls i el context historicoartístic en què es va moure. Això implicarà, gairebé de manera obligatòria, mencionar altres artistes de l’època propers a l’escultor, l’aportació del qual no s’entendria sense l’influx recíproc de personalitats com el mestre Aloi de Montbrai, Ferrer Bassa, Guillem Seguer, Jordi de Déu... Amb tot, i malgrat la quantitat de dades que s’aporten a continuació, es pot ben assegurar que cap d’elles resulta prescindible a l’hora d’apropar-se a un dels artistes més importants de la Catalunya del segle XIV i a l’escultor més destacat del grup de mestres que s’articularen al voltant de la figura de Pere el Cerimoniós.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

EESSTTA ATT D DEE LLA AQ QÜ ÜEESSTTIIÓ Ó EEN NR REELLA AC CIIÓ ÓA A LLA A FFIIG GU UR RA AD DEE JJA AU UM MEE C CA ASSC CA ALLLLSS.. A ATTR RIIB BU UC CIIÓ ÓD D’’O OB BR REESS II A ASSC CEEN ND DÈÈN NC CIIEESS EESSTTIILLÍÍSSTTIIQ QU UEESS La referència historiogràfica més antiga que s’ha trobat en relació a l’obra de Jaume Cascalls és al volum XIV del Viage de España. En que se da noticia de las cosas más apreciables y dignas de saberse que hay en ella (1788), d’Antonio Ponz. L’autor realitza una descripció detallada de la seu de Lleida, fa referència a la col·legiata de San Feliu de Girona i descriu detalladament les tombes dels monarques de Poblet, totes elles, obres atribuïdes a Cascalls, però sense que Ponz mencioni el seu autor. Uns anys més tard, Juan Agustín Ceán Bermúdez, al seu Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las Bellas Artes en España (1800), parla d’un tal Jayme Castayls –oriünd de Barcelona–, que el 17 de novembre de l’any 1375 contractà amb Bernat de Vallfogona, i davant del notari barceloní Pedro Roset, les estàtues de pedra de mida natural que faltaven a la façana principal de la catedral de Tarragona1. Avui dia se sap que Jaume Cascalls no era natural de Barcelona, sinó de Berga, però la qüestió en què hi ha hagut un absolut consens és en la data de contractació de la decoració escultòrica de la façana principal de la seu tarragonina. A partir d’aquest moment i fins, aproximadament, als anys 60 del segle XX, predomina una historiografia de voluntat enciclopedista, en la qual s’estudia genèricament l’art gòtic a Espanya i Catalunya, tanmateix sense fer un especial esment a Jaume Cascalls, o bé mencionant-lo tangencialment en el discurs tradicionalment positivista de la història de l’art, sense especificar el seu estil o la seva producció. Si més no, és el que s’ha comprovat en consultar El arte gótico en España: arquitectura, escultura, pintura (1935), del Marquès de Lozoya, els Monumenta Cataloniae (1934) d’Agustí Duran i Sanpere, L’escultura catalana (1957) d’Alexandre Cirici o L’art català (1957-61), de Joan Ainaud de Lasarte, entre d’altres similars. No obstant això, sí que cal fer referència a l’aportació d’Eduard Toda, qui va defensar el 1935 una decoració d’ascendència moresca a la tomba de Jaume

a Poblet,

realitzada pel mestre Aloi de Montbrai amb la col·laboració de Jaume Cascalls. A mitjans anys 50 del segle passat començà a destacar l’aportació dels ja mencionats Duran i Sanpere i Ainaud de Lasarte, els quals al volum

VIII

de la col·lecció Ars Hispaniae van

realitzar un estudi breu però monogràfic de l’obra de Cascalls. Entre altres característiques, el definien com un escultor de gran intensitat, imaginatiu, inventiu i renovador en el 1

CEÁN BERMÚDEZ (2001), p. 275.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

detall, amb un estil eclèctic que conjuminava la monumentalitat italiana, la delicadesa i sentit del moviment propis de l’escultura francesa però també el peculiar dramatisme del gòtic als països germànics. Per a ells, fou precisament en la integració d’aquests elements heterogenis on va raure la veritable importància de Cascalls en el panorama artístic de la Catalunya de mitjans segle

XIV

. A més a més, descrivien detalladament el retaule de

Cornellà de Conflent –l’única obra signada per l’autor–, en destacaven l’ascendència estilística italiana, i s’aventuraven a atribuir-li l’estàtua del Sant Carlemany de la catedral de Girona, el Crist Jacent del Sant Sepulcre de l’església de Sant Feliu de Girona i els fragments de les figures que l’acompanyaven, tot establint una relació amb el món clàssic i destacant l’esforç per part de l’escultor a l’hora de transcendir cap a un art més verídic3. De la mateixa manera, li atribuïen l’estàtua d’un sant barbut i coronat, així com també el retaule de Santa Úrsula per a l’església de Sant Llorenç de Lleida, però descartaven que Cascalls fos l’autor de les escultures d’apòstols i profetes de la façana principal de la catedral de Tarragona, atesos els nombrosos errors de proporció en les figures. Aquest fet els faria pensar que el conjunt escultòric hauria estat obra d’algun dels seus col·laboradors, com posteriorment defensarien de forma gairebé unànime altres historiadors. Una dècada més tard, Marcel Durliat, a El arte catalán, reforçava la influència de l’escultura francesa –en detriment de la italiana– en la configuració estilística de l’escultor, en afirmar que a través d’Aloi de Montbrai s’hauria establert un contacte personal entre l’art francès i Jaume Cascalls4. Però paral·lelament, Josep Vives i Miret defensava a Reinard des Fonoll: escultor i arquitecte anglès renovador de l’art gòtic a Catalunya, el pes de l’escultura anglesa en la formació del llenguatge renovador del gòtic català, a través de la figura del també escultor Reinard de Fonoll, qui havia treballat en la decoració del claustre de Santes Creus i a l’obra del qual, molt probablement, degué tenir accés Cascalls. Va ser a partir de la dècada dels 70 quan van començar a aparèixer les primeres publicacions monogràfiques relatives a Jaume Cascalls. D’aquesta manera, l’any 1973 Maria Cristina Pérez Jimeno va presentar a la Universitat de Barcelona la seva tesi de llicenciatura –dirigida per Santiago Alcolea– que portava per títol Jaume Cascalls; un intent

DURAN SANPERE i AINAUD DE LASARTE, (1956), p. 208.

Ibídem, p. 213.

DURLIAT (1967), p. 245.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

molt assenyat de posar en ordre tota la informació fragmentària que fins aleshores s’havia escrit sobre l’artista. A partir d’aquell moment, van començar a sorgir articles que analitzaven l’actuació de l’escultor en diverses regions del territori català, com ara “En torno a Jaume Cascalls: su obra en Gerona” (1979), publicat per la ja mencionada Cristina Pérez Jimeno a la revista D’Art, o “Jaume Cascalls: escultor en Tarragona y Poblet” (1982), d’Emma Liaño, editat a Reales Sitios i a Universitas Tarraconensis. Així mateix, tampoc varen faltar aquelles publicacions que atribuïen noves obres a l’escultor de Berga. És el cas d’Ángela Franco, qui al seu article “Un resto de retablo en el Museo Sorolla, atribuible a Jaime Cascalls” (1978), aparegut a la revista Goya, defensava la possibilitat que el mestre de Berga podria haver realitzat un altre retaule a banda dels que ja se’n coneixien. També Pere Beseran a “Dues Marededéu en Museus de Nova York: nota sobre l’obra dispersa de Guillem Seguer i Jaume Cascalls” (a Circular, 1990) va sostenir la hipòtesi que una Mare de Déu que es trobava a Nova York podria ser obra de Cascalls. Paral·lelament, durant la dècada dels 80, Josep Francesc Ràfols va atribuir-li el grup escultòric de la façana principal de la seu tarragonina –contràriament a la majoria d’autors– i les tombes de Jaume I, Alfons

i Pere

III

dels sepulcres reials de Poblet. De la

mateixa manera, també va incidir en la multiplicitat de formes en què documentalment s’havia citat Jaume Cascalls al llarg de la història, fins al punt de descobrir els apel·latius de Cascail, Cascails, Cascalls, Castails, Castall, Castalls i Castaylls, així com “magistrum ymaginum”, “mestre de ymatges” i “escultor ymaginibus lapidum”5. Però una de les propostes més agosarades fou la de Rosa Alcoy, qui va arribar a identificar l’escultor amb l’anomenat Mestre de Baltimore en el seu article “Jaume Cascalls: un nombre para el maestro del tríptico de Baltimore” (1990), publicat a The Journal of the Walters Art Gallery. Aquesta autora ha fet, al llarg de les dues darreres dècades, grans aportacions a l’estudi de l’art gòtic català en general i de Cascalls en particular. En aquest sentit, ha esdevingut una ferma defensora de la influència de l’escultura italiana en l’obra de l’escultor berguedà, tal i com s’ha palesat a diversos articles, entre els quals destaquen dos: “Cascalls i les escoles de la Itàlia meridional a Catalunya: l’escultura del tres-cents” (1990) i “La fortuna de Jaume Cascalls en el context gironí” (1990). De fet, com ja s’ha apuntat, tant l’atribució d’obres com l’ascendència estilística de Cascalls han esdevingut

RÀFOLS (Coord.), (1980), p. 252. 8

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

dues línies cabdals d’investigació. D’aquesta manera, Pere Freixas va qüestionar l’any 1983 l’activitat de Jaume Cascalls a Girona i, fins i tot, va negar-ne l’autoria del Crist Jacent de la col·legiata de Sant Feliu6, mentre que Alain Erlande-Brandenburg va insistir en la influència francesa en l’escultura de “Jacques” Cascalls, contraposant-se a veus discordants que ho posaven en dubte. Per la seva banda, José Pijoan, al “Arte Gótico de la Europa Occidental”, de la col·lecció Summa Artis, va identificar el sant barbut i coronat atribuït a Cascalls –i del qual ja havien parlat Duran i Sanpere–, com una efígie del rei Pere el Cerimoniós representat iconogràficament com un Sant Antoni abat. Paral·lelament, Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch van aprofundir en l’estudi de l’actuació de Cascalls a Poblet (13501360/1377) i van atribuir-li dos oratoris que hauria realitzat conjuntament amb el seu esclau Jordi de Déu. No existeix la certesa que Cascalls hagués esculpit finalment aquests oratoris, però tant l’ordre de Pere el Cerimoniós al seu governador a Tarragona (el 25 de febrer de 1377) per tal de fer tornar l’escultor a Poblet, com l’estreta relació estilística amb el retaule de Cornellà de Conflent, han portat a aquests historiadors a defensar la seva autoria7. No obstant això, no creuen probable que el conjunt escultòric de la façana principal de la catedral de Tarragona pugui atribuir-se-li, atesa la inhabilitat amb què fou realitzat, amb la qual cosa s’endevinaria la intervenció dels seus ajudants8. Aquest mateix plantejament també ha estat sostingut per Emma Liaño, qui a La portada principal de la catedral de Tarragona y su programa iconográfico –malgrat el contracte del 17 de novembre de 1375 mitjançant el qual Cascalls es comprometia a realitzar per a la porta principal de la catedral els apòstols i profetes que hi mancaven–, considera que la matusseria en l’execució

FREIXAS

CAMPS (1983), p. 113. Pere Freixas va descobrir el contracte pel qual Aloi de Montbrai es

comprometia l’any 1351 a realitzar el Sant Sepulcre de l’església de Sant Feliu de Girona, la qual cosa el conduí a qüestionar la intervenció de Cascalls en aquesta ciutat. Tot i així, no podem perdre de vista que, en algunes ocasions, possiblement el mestre traspassés els seus encàrrecs a altres artistes o bé als membres del seu taller. Aquest fet explicaria la diferència estilística entre el Crist Jacent i les figures exemptes que completaven el conjunt escultòric i deixaria pas a noves hipòtesis sobre l’autoria del Crist, més enllà de les evidències documentals. 7

DALMASES i JOSÉ I PITARCH (1984), p. 143.

Ibídem, p. 143.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

dels detalls escultòrics faria pensar que les peces serien obra del taller de l’escultor i que aquest només hauria supervisat l’obra i afegit alguns ornaments9. D’altra banda, Rosa Terès també ha fet les seves aportacions a l’estudi i divulgació de l’obra de Cascalls. Segons aquesta historiadora de l’art, el conjunt escultòric del Sant Enterrament de l’església de Sant Feliu de Girona no hauria estat obra de Cascalls, sinó del mestre Aloi de Montbrai. Tanmateix, i independentment que sigui de Cascalls o Montbrai, subratlla la influència italiana i, més concretament, toscana en la seva factura. Al mateix temps, les seves investigacions han resultat força interessants en haver fet referència a una faceta gairebé desconeguda de l’artista berguedà: la pictòrica. Segons Terès, la relació de parentiu entre Cascalls i el pintor de cort Ferrer Bassa –gendre i sogre, respectivament– hauria marcat la formació estilística de l’escultor, que segurament rebé l’influx italianitzant de les pintures de Bassa10. Veritablement, la manca de documentació i l’activitat frenètica de l’escultor a Barcelona, Poblet, el Rosselló, Girona, Lleida i Tarragona, han fet pensar que moltes de les obres que tradicionalment se li havien atribuït podrien no ser seves. És el cas del ja esmentat Crist Jacent de Sant Feliu de Girona, el Carlemany, el pseudosant Antoni Abat, el retaule de Santa Úrsula de l’església de Sant Llorenç de Girona i una Verge de l’Anunciació conservada actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A més a més, Alcoy i Beseran han afegit a la llista d’obres hipotètiques la Verge del Canal de l’església de Sant Jaume de Barcelona i la Verge Morgan, de la Pierpont Morgan Library de Nova York. Per la seva banda, Francesca Español li ha atribuït la Verge de Vilajoan de Girona (coneguda només per fotografia), on la simbiosi de la tradició italiana dels germans Pisano i la tradició local seria més que notable11. En aquest sentit, resulta nogensmenys curiosa aquesta atribució, especialment si tenim en compte que Español ha defensat fermament en la producció de Cascalls clares referències a l’escultura francesa en els detalls compositius, iconogràfics i ornamentals de les seves obres12.

LIAÑO (1989), p. 141.

TERÈS (1997), p. 256.

Ibídem, p. 260.

Ibídem, p. 259.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

En aquesta tendència d’atribució d’obres a Cascalls, Miquel Pujol i Canelles ha descobert en els darrers anys un contracte inèdit a través del qual l’escultor es comprometia a la realització d’un retaule dedicat a Sant Bartomeu per al convent de la Mercè de Castelló d’Empúries, tal com ho va manifestar al seu article “A propòsit d’un contracte inèdit de Jaume Cascalls. El retaule de Sant Bartomeu del Convent de la Mercè de Castelló d’Empúries” (Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 2002). Ara bé, ha estat Pere Beseran un dels historiadors que més ha estudiat l’escultura catalana del segle

XIV

i ha defensat la

influència de l’italianisme en la configuració d’un estil artístic particular a Catalunya. A Jordi de Déu i l’Italianisme en l’escultura catalana del segle XIV ha proposat la figura de Cascalls com el nexe d’unió entre la catalanitat i una “qualitat forània” procedent de les arts d’Itàlia13. Per tant, la influència francesa en la seva obra només s’explicaria per la presència a Catalunya d’obres i artistes d’origen septentrional com, per exemple, el Mestre de Rieux14. Molt divergent a aquesta línia d’investigació s’ha mostrat en els darrers anys Josep Bracons, qui ha defensat que en la formació escultòrica de Cascalls la principal influència estilística fou la francesa, la qual vingué donada per Aloi de Montbrai, al seu torn gran coneixedor de l’obra del taller de Rieux15. Aquest fet, doncs, l’aproparia estilísticament al gòtic lineal i a l’escultura francesa en detriment de la italiana16. De la mateixa manera, Bracons li ha atribuït obres de procedència diversa, com ara el sepulcre del bisbe Ponç de Gualba a la catedral de Barcelona, dos relleus funeraris conservats al Museu d’Art de Girona o el ja esmentat Sant Carlemany de la seu gironina, però ha negat la seva intervenció en la realització del Sant Sepulcre de Girona, fent prevaldre l’evidència del document que l’atribueix a Montbrai per sobre de les afinitats estilístiques entre el Crist Jacent i el modus operandi de Cascalls. Tanmateix, des del Museu Nacional d’Art de Catalunya es manté actualment una defensa –atenent a criteris purament estilístics– de l’escultor berguedà com a autor o, si més no, figura molt propera a l’òrbita de realització d’aquest conjunt escultòric17.

BESERAN I RAMON (2003), p. 57-58.

Ibídem, p. 60.

BRACONS (2007), p. 224.

Ibídem, p. 229.

http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=2cbf3fbd85377e32733b7f35b07612d27bdd7d70dd4aa30 153e81ceac829cd87?inventoryNumber=034879-000, consultada el 5 de novembre de 2012 a les 10.23 hores. 11

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

Tot seguit, un senzill quadre sinòptic pot ajudar a comprendre les línies d’investigació dels autors més destacats que han treballat la figura de Jaume Cascalls: JAUME CASCALLS INVESTIGADOR(S)

INFLUÈNCIA

ATRIBUCIONS

OBRES DESCARTADES

A. Duran i Sanpere / J. Ainaud de Lasarte

Eclecticisme (estil italià, francès, gòtic germànic i substrat català)

Sant Carlemany (Girona), Sant Enterrament (Girona), estàtua de sant barbut i coronat, retaule de Santa Úrsula (Lleida)

Conjunt escultòric de la façana principal de la catedral de Tarragona

J. Pijoan

Italofrancesa

Sant Antoni abat

M. Durliat

Francesa

Conjunt escultòric de la façana principal de la catedral de Tarragona i sepulcres de Jaume I, Alfons II i Pere el Cerimoniós a Poblet

J. F. Ràfols

Francesa

R. Alcoy

Italiana

Tríptic de Baltimore, Verge del Canal (Barcelona), Verge Morgan (Nova York)

P. Beseran

Italiana

Verge del Canal (Barcelona), Verge Morgan (Nova York)

N. de Dalmases Eclecticisme /A. José i Pitarch R. Terès

Italiana (toscana)

P. Freixas

Italiana

E. Liaño

F. Español

Francesa

Retaule de Sant Bartomeu (Castelló d’Empúries)

M. Pujol i Canelles J. Bracons

Dos oratoris per al monestir Conjunt escultòric de de Poblet la façana de la seu tarragonina Sant Enterrament (Girona) Sant Enterrament (Girona) Conjunt escultòric de la façana de la catedral de Tarragona Verge de Vilajoan (Girona)

Francesa

Sepulcre del bisbe Ponç de Sant Enterrament Gualba (Barcelona), dos (Girona) relleus funeraris (Museu d’Art de Girona), Sant Carlemany (Girona), grup escultòric de la façana de la catedral de Tarragona

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

Finalment, i tenint presents les qüestions comentades fins al moment, es pot afirmar que – des de la perspectiva personal– aquestes han estat les aportacions més significatives en matèria de Jaume Cascalls. La dialèctica entre els diversos historiadors de l’art pel que fa a les atribucions d’obres i les línies d’investigació romanen obertes i, de ben segur, amb el pas del temps aniran apareixent noves dades que aportaran més llum a un tema que, per se, presenta molts interrogants i aspectes susceptibles de ser resolts.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

C CO ON NC CLLU USSIIO ON NSS Després del procés de recerca bibliogràfica que s’ha dut a terme durant les darreres setmanes, hi ha diverses qüestions que, d’entrada, caldria subratllar. En primer lloc, s’ha observat que la informació existent sobre la figura de Jaume Cascalls és força extensa però alhora dispersa i poc innovadora. De fet, de bell antuvi s’esperava obtenir una bibliografia específica més àmplia de la que s’ha trobat, però la tendència general ha estat aconseguir informació a les anomenades "històries generals de l'art", enciclopèdies i manuals d'història de l'art gòtic, en els quals sí que apareixen capítols o apartats dedicats íntegrament a Jaume Cascalls. Però la bibliografia relativa a la figura de l’escultor és relativament minsa i recent –ja que va començar a sorgir d’una manera més o menys regular fa només quatre dècades– i acostuma a ser una síntesi d’allò que altres autors han sostingut amb anterioritat. És per aquest motiu que es considera necessària una revisió de tot allò que s'ha escrit sobre ell, a fi i efecte de poder donar un aspecte unitari a tota la informació. Exceptuant alguna tesi de llicenciatura o algun breu article en què es faci una panoràmica àmplia de la producció de l'escultor de Berga, gairebé totes les referències bibliogràfiques de caràcter específic versen sobre algun aspecte molt concret de la trajectòria de l'artista, com ara, la seva actuació a Tarragona, Poblet o Girona, però, sobretot, les obres que hipotèticament se li han atribuït al llarg del temps. En aquest sentit, es pot constatar una certa manca de consens entre els historiadors de l'art a l'hora de considerar determinades obres com a produccions de Cascalls. Aquesta dialèctica pot arribar a ser molt enriquidora i engrescadora per a l'investigador que decideix indagar en aquest personatge, però veritablement moltes vegades els investigadors s’han de moure en el terreny de la hipòtesi i, per tant, no haurien de plantejar els resultats d’una investigació com a quelcom inamovible. Dit altrament: tradicionalment, s'havia considerat Cascalls com l'autor del Sant Sepulcre de Girona en detriment del mestre Aloi per raons estrictament estilístiques. En el moment en què aparegué el document mitjançant el qual l'artista francès es comprometia a realitzar aquest conjunt escultòric, totes les veus van descartar la participació de Cascalls en la seva execució, atesa l'evidència que suposava el document escrit. A tot això caldria afegir que, si bé el contracte aporta una informació documental de primer ordre, s’hauria de parar atenció també a l’obra en si mateixa, ja que ella també pot parlar i dir fins i tot més que el document en qüestió. Per què no analitzar el Sant Sepulcre de Girona amb una mirada neutra i raonar si realment la seva factura respon a l’estil del 14

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

mestre Aloi? Certament hi ha un document que ens ho confirma, però en aquesta escultura s’hi podrien endevinar fàcilment dues mans distintes en la seva execució. Com s’ha indicat en l’apartat anterior, no seria gens estrany que un mestre com Aloi de Montbrai –amb una quantitat ingent d’encàrrecs– en cedís una part a membres del seu taller o bé a escultors propers a la seva òrbita artística. És per això que, si bé les figures exemptes de la Verge, Sant Joan, les tres Maries, Josep d’Arimatea i Nicodem s’acosten a l’estil de l’artista francès, el Crist Jacent presenta una factura diferent, tant en la concepció dels detalls (que s’apropen a la manera de treballar de Cascalls) com en la forma de tractar l’anatomia. Així mateix, pot ser molt enriquidor deixar la porta oberta a noves consideracions per tal de no caure en afirmacions ni atribucions categòriques que dificultin l’existència de veus discordants. Aquesta mateixa premissa es podria aplicar a aquells investigadors que han pretès buscar en Cascalls una sola influència artística en la configuració del seu estil. En aquest sentit, destaquen dues grans tendències historiogràfiques que s’han anat conformant al llarg de les tres darreres dècades. Una d’elles –representada per Francesca Español i Josep Bracons, entre d’altres– és una ferma defensora de la influència francesa en l’obra de Cascalls, que vindria donada pels seus contactes amb Aloi de Montbrai, al seu torn, gran coneixedor del taller de Rieux. L’altra, encapçalada per Rosa Alcoy i Pere Beseran, sosté una ascendència italianista en l’estil de Cascalls, que s’explicaria per la influència que Ferrer Bassa i Jordi de Déu –procedent de Sicília– haurien marcat en l’artista de Berga. Aparentment, són dues postures que semblen irreconciliables i la tònica general entre els investigadors actuals és posicionar-se en un o altre estil, sense pràcticament plantejar-se la possibilitat que l’art de Jaume Cascalls pugui ser una simbiosi de diverses influències i maneres de fer. Aquesta hipòtesi, que podria ser la més viable a l’hora d’estudiar aquest escultor, ja fou plantejada amb gran diplomàcia als anys 50 per Ainaud de Lasarte i Duran i Sanpere. Segons aquests historiadors, en la formació de l’estil de Cascalls haurien confluït diversos factors, com ara la monumentalitat i preocupació per les anatomies pròpies de l’estil italià, l’elegància i refinament de l’escultura francesa, el dramatisme agitat però a la vegada contingut dels països germànics i el bagatge artístic present a la Catalunya del segle XIV. La seva escultura seria, doncs, una mescla heterogènia d’estils i influències diverses, incloent el substrat artístic propi de Catalunya. És en aquest apropiacionisme i adaptació en el qual rauria la importància de Cascalls en el panorama artístic de la segona meitat del tres-cents.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

Veritablement, en la seva producció poden identificar-se trets característics de l’art francès i italià, però no es pot perdre de vista que Cascalls estava vinculat estilísticament al territori català i que, si va adoptar elements de l’art d’altres països fou per configurar un estil propi, una mena de “marca de la casa” que fa que en trobar-se hom davant de peces com el Sant Carlemany, el pseudoantoni abat o el Crist Jacent del Sant Sepulcre pensi en un primer moment, i quasi bé per acte reflex, en Jaume Cascalls. Naturalment, no es disposa de l’evidència fàctica de la seva autoria, en tant que no s’han descobert evidències documentals que així ens ho assegurin, però quan existeixen –i en el cas del Sant Sepulcre és així–, qui pot assegurar que el Crist Jacent no és realment de Cascalls? Per tot plegat, no fóra bo fer prevaldre unes opinions en detriment d’unes altres ni imposar criteris de forma absoluta, atès que és poc enriquidor i, al seu torn, per a l’estudiant i investigador novell pot contribuir a crear confusions a l’hora de seleccionar la informació que emprarà. Per exemple, en el volum “Escultura I. La configuració de l’estil” de la col·lecció L’Art Gòtic a Catalunya, es produeix una evident contradicció quan Pere Beseran defensa l’italianisme de Cascalls, mentre que Josep Bracons –en un altre capítol del mateix llibre– n’insisteix en l’ascendència francesa sense ni tan sols plantejar-se una altra possibilitat. Si més no, la informació donada per aquests historiadors resulta nogensmenys confusa i contradictòria, sobretot quan es troba a la mateixa publicació. En aquests casos, els coordinadors d’aquest tipus de col·leccions haurien d’intentar unificar les dades per tal de no caure en contradiccions susceptibles de confondre els lectors, ja siguin tant professionals com amateurs o senzillament interessats pel tema en qüestió. Per aquest motiu, caldria una revisió total de tot allò que s’ha escrit sobre Jaume Cascalls per tal d’unificar i aportar noves dades sobre aquest interessantíssim escultor sense el qual no es podria entendre una part de l’art català medieval ni l’entorn artístic i polític de la Catalunya de Pere el Cerimoniós.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

B BIIB BLLIIO OG GR RA AFFIIA A GENERAL -

A. D.; CATHALONIA: Arte Gótico en los siglos XIV-

XV,

Catàleg d’exposició al Museu

del Prado (22 abril–8 de juny 1997), Ministerio de Educación y Cultura, Madrid, 1997. -

A. D.; “Imágenes y promotores en el arte medieval”, a (A.D.) Miscelánea en homenaje a Joaquín Yarza Luaces, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2001.

A. D.; Invitados de honor: exposición conmemorativa del 75 aniversario del MNAC, Catàleg d’exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (2 desembre 2009–11 abril 2010), Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2009.

A. D.; Manual del arte español, Sílex, Madrid, 2003.

A. D.; Pere el Cerimoniós i la seva època, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1987.

ALCOLEA, Santiago; Escultura española, Polígrafa, Barcelona, 1969.

ALCOY I PEDRÓS, Rosa; Contextos 1200 i 1400: art de Catalunya i art de l’Europa meridional en dos canvis de segle, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2012.

ALCOY I PEDRÓS, Rosa; El ‘Trecento’ en obres: art de Catalunya i art d’Europa al segle XIV,

Universitat de Barcelona, Barcelona, 2009.

ALTISENT, Agustí; Història de Poblet, Abadia de Poblet, Vimbodí, 1974.

ARGILÉS, Caterina; Una ciutat catalana en època de crisi: Lleida, 1358-1500, El Genet Blau, Lleida, 2010.

AZCÁRATE, José María; Arte gótico en España, Cátedra, Madrid, 1990.

BARRAL

ALTET, Xavier; Tresors artístics catalans, Generalitat de Catalunya,

Barcelona, 1994. -

BESERAN I RAMON, Pere; Jordi de Déu i l’Italianisme en l’escultura catalana del segle XIV,

Diputació de Tarragona, Tarragona, 2003.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

BORRÁS GUALIS, Gonzalo; “La escultura gótica tardía en la Corona de Aragón y en Navarra” (HISTORIA UNIVERSAL DEL ARTE, V), Espasa-Calpe, Madrid, 2003, p. 402-408.

BOZAL, Valeriano; Desde los orígenes hasta la Ilustración. (HISTORIA

DEL

ARTE

ESPAÑA, I), Istmo, Madrid, 1973. -

CAPDEVILA, Sanç; “Notes per a la història de l’escultura catalana medieval”, a Treballs històrics de Mn. Sanç Capdevila i Felip, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona, 1929.

CEÁN BERMÚDEZ, Juan Agustín; Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las Bellas Artes en España (edició facsímil), Akal, Madrid, 2001.

CIRICI PELLICER, Alexandre; L’escultura catalana, Moll, Palma de Mallorca, 1957.

DALMASES, Núria de i JOSÉ

PITARCH, Antoni; “La referència a Itàlia: la

vinculació amb l’art de Siena, la Llombardia i Pisa”, a L’art gòtic. S.

XIV-XV

(HISTÒRIA DE L’ART CATALÀ, III), Edicions 62, Barcelona, 1984, p. 129-179. -

DUBY, Georges i BARRAL I ALTET, Xavier; Sculpture: The Great Art of the Middle Ages from the Fifth to the Fifteenth Century (vol. II), Rizzoli, Nova York, 1990.

DURAN SANPERE, Agustín i AINAUD DE LASARTE, Joan; “Desarrollo y plenitud del arte trecentista”, a Escultura gótica (ARS HISPANIAE, VIII), Plus-Ultra, Madrid, 1956, p. 197-225.

DURLIAT, Marcel; El arte catalán, Juventud, Barcelona, 1967.

ERLANDE-BRANDENBURG, Alain; El arte gótico, Akal, Madrid, 1992.

ESPAÑOL, Francesca i YARZA, Joaquín (coord.); Catàleg d’escultura i pintura medievals. Fons del Museu Frederic Marès, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1991.

ESPAÑOL, Francesca; El Gòtic Català, Angle Editorial, Barcelona, 2002.

ESPAÑOL, Francesca; Els escenaris del rei: art i monarquia a la Corona d’Aragó, Angle Editorial, Barcelona, 2001.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

FRANCO MATA, Ángela; Catálogo de la escultura gótica, Museo Arqueológico Nacional, Madrid, 19932.

FREIXAS

CAMPS, Pere; L’art gòtic a Girona: segles

XIII–XV,

Institut d’Estudis

Catalans, Barcelona, 1983. -

LIAÑO, Emma; La portada principal de la Catedral de Tarragona y su programa iconográfico, Col·legi d’Arquitectes i Tècnics de Tarragona, Tarragona, 1989.

LOZOYA, Marquès de; El arte gótico en España: arquitectura, escultura, pintura, Labor, Barcelona, 1935.

MARÈS, Frederic; Las tumbas reales de los monarcas de Cataluña y Aragón del Monasterio de Santa María de Poblet, Abadia de Poblet, Barcelona, 1952.

MARTÍN GONZÁLEZ, Juan José; Historia de la escultura, Gredos, Madrid, 1970.

PIJOAN, José; Arte del período humanístico: Trecento y Quattrocento (SUMMA ARTIS, XIII),

Espasa-Calpe, Madrid, 1972.

PIJOAN, José; Arte Gótico de la Europa Occidental. Siglos

XIII, XIV

XV,

(SUMMA

ARTIS, XI), Espasa-Calpe, Madrid, 1978. -

PLADEVALL I FONT, Antoni (dir.); Escultura I. La configuració de l’estil (L’ART GÒTIC A CATALUNYA),

Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2007.

PONZ, Antonio; Viage de España. En que se da noticia de las cosas más apreciables y dignas de saberse que hay en ella (vol. XIV, edició facsímil), Atlas, Madrid, 1972.

RÀFOLS, Josep Francesc (coord.); Diccionario de Artistas de Cataluña, Valencia y Baleares, Edicions Catalanes, Barcelona, 1979.

SERRA VILARÓ, Joan; El frontispicio de la Catedral de Tarragona, Diputación Provincial de Tarragona, Tarragona, 1960.

SUREDA, Joan; “Cataluña Gótica”, a SUREDA, Joan (dir.); La España Gótica. Cataluña 1, Encuentro, Madrid, 1987, p. 15-84.

SUREDA, Joan; El arte del Románico y del Gótico (HISTORIA

DEL

ARTE UNIVERSAL

ARS MAGNA, VI), Planeta, Barcelona, 2006.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

TERÈS, Rosa; “El protagonisme dels encàrrecs reials i eclesiàstics”, a BARRAL ALTET, Xavier (dir.); Escultura Antiga i Medieval (ARS CATALONIAE,

VI),

Edicions

L’Isard, Barcelona, 1997, p. 244-278. -

TODA I GÜELL, Eduard; “Decoració moresca del sepulcre de Jaume I a Poblet”, Butlletí Arqueològic. Publicació de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, època III, vol. IV, núm. 1, Tarragona (gener–març 1935), p. 1-6.

VELASCO GONZÁLEZ, Alberto i YEGUAS GASSÓ, Joan; “Noves aportacions sobre l’escola de Lleida. L’escultura del segle

XIV”,

Revista Cultural de l’Urgell, núm. 24,

Tàrrega (2010), p. 175-205. -

YARZA, Joaquín; Baja Edad Media: los siglos del gótico, Sílex, Madrid, 1992.

ZIMMERMANN, Michel; Le Moyen Âge dans les Pyrénées catalanes: art, culture, et societé. A la memoire de Mathias Delcor" Actes del Colloque de Prades, Pyrénées Orientales, 2325 de maig de 2003, Trabucaire, Canet, 2005.

ESPECÍFICA -

ALCOY I PEDRÓS, Rosa; “Cascalls i les escoles de la Itàlia meridional a Catalunya: l’escultura del tres-cents”, Analecta Sacra Tarraconensia Balmesiana, núm. 63-64, Barcelona (1990), p. 153-197.

ALCOY I PEDRÓS, Rosa; “Jaume Cascalls: un nombre para el maestro del tríptico de Baltimore”, The Journal of the Walters Art Gallery, núm. 48, Baltimore (1990), p. 93-119.

ALCOY I PEDRÓS, Rosa i BESERAN I RAMON, Pere; “La fortuna de Jaume Cascalls en el context gironí”, Estudi General. Revista del Col·legi Universitari de Girona, núm. 10, Girona (1990), p. 93-118.

BESERAN I RAMON, Pere; “Aloi de Montbrai”, a PLADEVALL I FONT, Antoni (dir.); Escultura I. La configuració de l’estil (L’ART

GÒTIC A

CATALUNYA), Enciclopèdia

Catalana, Barcelona, 2007, p. 206-219. -

BESERAN I RAMON, Pere; “Dues Marededéu en Museus de Nova York: nota sobre l’obra dispersa de Guillem Seguer i Jaume Cascalls”, Circular, núm. 97, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona (novembre 1990), p. 67-69.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

BESERAN

RAMON, Pere; “L’escultura gòtica als Pirineus: l’obra de Jaume

Cascalls”, a ZIMMERMANN, M. (coord.); Le Moyen Âge dans les Pyrénées catalans: art, culture et societé. A la memoire de Mathias Delcor" Actes del Colloque de Prades, Pyrénées Orientales, 23-25 de maig de 2003, Trabucaire, Canet, 2005, p. 237-248. -

BRACONS CLAPÉS, Josep; "Jaume Cascalls", a PLADEVALL I FONT, Antoni (dir.); Escultura I. La configuració de l’estil (L’ART

GÒTIC A

CATALUNYA), Enciclopèdia

Catalana, Barcelona, 2007, p. 223-243. -

ESPAÑOL, Francesca; “Guillem Solivella i Jaume Cascalls”, a A.D; Homenatge a Mossèn Jesús Tarragona, Ajuntament de Lleida, Lleida, 1996, p. 219-232.

ESPAÑOL, Francesca; “Jaume Cascalls revisado: nuevas consideraciones y obras”, Locus Amoenus, núm. 2, Barcelona (1996), p. 191-198.

FRANCO MATA, Ángela; “Un resto de retablo en el Museo Sorolla, atribuible a Jaime Cascalls”, Goya, núm. 143, Madrid (març–abril 1978), p. 266-271.

FRANCO MATA, Ángela; “Un resto de retablo gótico atribuible a Jordi de Déu”, Reales Sitios, núm. 61, Madrid (1979), p. 57-62.

FREIXAS, Pere; “L’obra del Mestre Aloi a Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 26, Girona (1982-1983), p. 77-85.

LIAÑO, Emma; “Jaume Cascalls: escultor en Tarragona y Poblet”, Reales Sitios, núm. 71, Madrid (primer trimestre 1982), p. 65-72.

LLONCH

PAUSÀS, Sílvia; “Jaume Cascalls: escultor de Berga”, Assemblea

Intercomarcal d’Estudiosos, Berga (1982), p. 23-29. -

MANOTE CLIVILLES, Maria Rosa; “Restes d’un tabernacle tarragoní del segle XIV, procedent de Vilafortuny”, Quaderns d’Història Tarraconense, núm. 2, Tarragona (1982), p. 8-14.

PÉREZ JIMENO, Maria Cristina; “En torno a Jaume Cascalls: su obra en Gerona”, D’Art. Revista del Departament d’Història de l’Art, Universitat de Barcelona, Barcelona (setembre, 1979), p. 65-77.

PÉREZ JIMENO, Maria Cristina; Jaume Cascalls (Tesi de llicenciatura), Universitat de Barcelona, Barcelona, 1973. 21

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

PUJOL I CANELLES, Miquel; “A propòsit d’un contracte inèdit de Jaume Cascalls. El retaule de Sant Bartomeu del Convent de la Mercè de Castelló d’Empúries”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 35, Figueres (2002), p. 375-412.

VIVES I MIRET, Josep; Reinard des Fonoll: escultor i arquitecte anglès renovador de l’art gòtic a Catalunya (1321-1362), Blume, Barcelona, 1969.

R REEC CU UR RSSO OSSEELLEEC CTTR RÒ ÒN NIIC CSS GENERALS -

http://argus.biblioteques.gencat.cat/iii/encore/home?lang=cat. Catàleg col·lectiu de les biblioteques públiques de Catalunya.

http://beg.gencat.net/vtls/catalan/. Catàleg de les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya.

http://books.google.es/. Cercador de Google en què es poden consultar llibres de forma gratuïta.

http://catalogo.bne.es/uhtbin/webcat. Catàleg digital de la Biblioteca Nacional d’Espanya.

http://ccuc.cbuc.cat/. Web del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya.

http://dialnet.unirioja.es/. Cercador de llibres, tesis doctorals i publicacions diverses promogut per la Universitat de la Rioja.

http://opac.centrelectura.cat/uhtbin/cgisirsi.exe/x/CLR/0/49. Catàleg digital de la biblioteca del Centre de Lectura de Reus.

http://pares.mcu.es/. Portal d’Arxius Espanyols.

http://pleiades.cbuc.cat/search~S3*cat. Catàleg de la Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

http://rebiun.absysnet.com/cgi-bin/rebiun/O7486/ID1d363f27?ACC=101. Catàleg col·lectiu de les biblioteques universitàries de l’Estat espanyol.

http://scholar.google.es/.

Cercador

Google

d’articles

publicacions

acadèmiques diverses.

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

http://www.bib.ub.edu/. Catàleg digital de la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

http://www.bnc.cat/Catalegs. Catàlegs digitals de la Biblioteca Nacional de Catalunya.

http://www.bnc.cat/digital/arca/index.html. ARCA: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues.

http://www.cervantesvirtual.com/. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

http://www.csic.es/web/guest/home.

Web

del

Consejo

Superior

Investigaciones Científicas. -

http://www.ingentaconnect.com/. Cercador d’articles i publicacions acadèmiques d’àmbits diversos.

http://www.jstor.org/. Cercador d’articles i publicacions acadèmiques d’àmbits diversos.

http://www.mcu.es/bpe/cargarFiltroBPE.do?&cache=init&layout=bpe&language =es. Catàleg de la xarxa de biblioteques públiques de l’Estat espanyol.

http://www.museodelprado.es/investigacion/biblioteca/acceso-al-catalogo/. Catàleg digital de la Biblioteca del Museu del Prado.

http://www.raco.cat/index.php/raco. RACO: Revistes Catalanes amb Accés Obert.

http://www.realacademiabellasartessanfernando.com/es/archivobiblioteca/biblioteca/acceso-al-catalogo. Catàleg digital de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

http://www.scopus.com/home.url.

Cercador

d’articles

publicacions

especialitzades. -

http://www.uab.es/servlet/Satellite?c=Page&cid=1100266971243&pagename=Bi bUAB%2FPage%2FTemplatePageBib2UAB. Catàleg digital de la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona.

http://www.urv.cat/biblioteca/index.html. Web del catàleg digital de la biblioteca de la Universitat Rovira i Virgili. 23

Jaume Cascalls. Discussions en torn l’ascendència i atribució de les seves obres

http://www.uvic.cat/biblioteca. Catàleg digital de la biblioteca de la Universitat de Vic.

ESPECÍFICS -

http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=2cbf3fbd85377e32733b7f35b07 612d27bdd7d70dd4aa30153e81ceac829cd87?inventoryNumber=034879-000, fitxa de Jaume Cascalls al Museu Nacional d’Art de Catalunya.