551 juliol 2014

N煤m. 551 颅 Juliol de 2014

VACARISSES

balc贸 de Montserrat edici贸 digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

La festivitat del Corpus a Sitges, on es poden veure les tradicionals catifes de flors.

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades A. Museu-Arxiu de Vacarisses Dels diaris Racó del conte 300 anys enrera Col·laboracions Imatges de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 15 16 18 27 50

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA Juny - 7 Primeres Comunions: Aarón Alcalde Jurado, Desirée Diaz Rodríguez, Yessica Diaz Rodríguez, Andreu Duran Mingallón, Judith Ferrando Medina, Irene Marín Payà, Raquel Rull Vaguean, Arantxa Salazar Huamán.

Juny - 8 Primeres Comunions: Eloi Àlvarez Codina, Ignasi Barrios Flores, Mar Camprubí Torrella, Laia Codina Estany, Sasha Marlasca Verdaguer, Miquel Martínez Hinojosa, Pau Posadas Ortega, Albert Ramos Manchado, Anna Reollo García, Abril Rua Masip.

Juny - 12 Presentació del llibre PENSAMENTS CAÇATS AL VOL. Juny - 15 Missa funeral per Lluís Santiago i Moreno..

Juny - 29

Bateig de Lucia Bódalo Mercado ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 2

PÒRTIC La rauxa no vol dir inconsciència, ni temeritat, sinó voluntat d’existir.

El seny tampoc no és covardia, sinó intel·ligència.

Diuen que els catalans som gent de seny, però també de rauxa. El seny i la rauxa ens han

dut fins a l’actual moment del país. Potser més el seny que la rauxa. El seny ens ha fet més conservadors i ha estat clau perquè triéssim, com a poble, un camí més còmode i que, sovint, com ens ha demostrat el pas de la història, no era el millor. Les dures circumstàncies que hem viscut com a país ens han condicionat molt en aquest sentit i, després de tants patiments i de forta repressió, molts catalans han preferit apostar pel seny, més que no pas per la rauxa. Aplicar el seny vol dir no arriscar-se, mantenir l’statu quo actual, la zona de confort, els privilegis, la normalitat, la tranquil·litat. Tenir seny també vol dir, però, fer les coses ben fetes, pensar-ho bé abans de fer qualsevol moviment, analitzant totes les variables possibles per no errar en la decisió final. El seny dels catalans potser ha estat un llast que no ens ha permès assolir la plenitud com a poble, però, d’altra banda, sovint ha estat clau per avançar en la indústria i en el desenvolupament econòmic.

I la rauxa? Doncs tres quarts del mateix, però a la inversa. Allà on el seny ens ha frenat la rauxa ens ha permès de tirar endavant. Sovint, però, amb resultats ben negatius per no haver valorat prou bé ni el moment, ni la potència de l’adversari. Però què seríem com a país sense la rauxa dels nostres artistes, dissenyadors i creadors, d’alguns dels nostres empresaris? Un poble sense ànima, sense perspectiva, sense imatge. Fa dies, però, que Catalunya, les seves institucions, alguns dels seus polítics i, sobretot, la societat civil i moltes de les seves entitats més rellevants, com l’ANC o Òmnium Cultural, semblen haver trobat el punt just entre el seny i la rauxa. La rauxa que ens donarà força per fer-nos sentir i poder decidir. I el seny per saber com i quan fer-ho i amb la màxima força. Rauxa que, malgrat el que ens vulguin fer creure alguns, no vol dir inconsciència, ni temeritat, sinó voluntat d’existir, força per treballar per un país millor. Seny que tampoc no vol dir covardia, sinó intel·ligència per aconseguir allò que tantes generacions de catalans van somiar un dia.

Ara és l’hora.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 36 - Els vinyetaires

(Mt 21, 33-46)

El van treure fora de la vinya i el van matar...

També avui hi ha profetes. De tant en tant

en surt algun... i que valen molt la pena. Déu ens els envia.

Però sempre hi ha qui els fa callar. No els deixen dir res. Si continuen parlant, els hi neguen el pa i la sal. I els fan desaparèixer.

el Regne de Déu buscant la ufana de la vinya del Senyor.

Ara no són les inquisicions d’aleshores, es fa de maneres més dissimulades i educades....

Tots nosaltres som una part d’aquesta immensa vinya del Senyor, en som els vinyaters.

Isaïes ja en parla de la vinya de Déu. Per fer entendre als oients que Déu s’interessa per la seva vinya, diu que la cava i la neteja de pedres, que hi planta els millors ceps, que l’estima i afalaga.

Perquè no es deixa parlar més als profetes d’avui?

Perquè diuen el que no volem sentir. Com en totes les èpoques resulta que: cantant les veritats es perden les amistats.

En altre temps era la inquisició desenfrenada que feia callar les veus que proclamaven

Jesús parla de la decepció de Déu pels seus vinyaters que no se’n cuiden i la vinya en comptes de donar raïm abundant i bo, només dóna raïms agres i bords.

L’home té grans possibilitats.

Els resultats no sempre són satisfactoris.

Déu espera de nosaltres i sovint queda defraudat perquè només donem fruits escarransits de mediocritat i de buidor.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Els fruits que Déu voldria de la seva vinya, són els de sempre: l’amor, la justícia i la pau.

A través del temps té cura de la seva vinya a través dels seus enviats. De tant en tant en sobresurt algun que fa forrolla: Casaldàliga, Òscar Romero, Joan XXIII, Teresa de Calcuta... també ho sembla el Papa Francesc...

Gent extraordinària que han escampat germanor, respecte, comprensió i que des de ran de terra han cridat fort, molt fort contra el poder i el diner que esclafa i atropella la vinya del Senyor...

Sebastià Codina i Padrós

L’any passat es va portar a terme la campanya “La fam no fa vacances”, per sensibilitzar a la ciutadania de la realitat de la pobresa més propera i fomentar les donacions de menjar també durant les vacances, període en el qual aquestes disminueixen.

Us agrairem que tingueu present aquest fet i que les vacances ja les tenim aquí.

També us volem informar que Càritas Parroquial de Vacarisses, acaba de posar-se en contacte amb la fundació Banc dels aliments de Barcelona, una entitat a nivell de Catalunya que té per lema “Lluitem contra la fam d’aquí”.

El passats dies 21 i 22 de juny, en la recapta que es va fer a la Parròquia, es van recollir 308,90 € VIU SENZILLAMENT PERQUÈ ELS ALTRES, SENZILLAMENT, PUGUIN VIURE. Des d’aquí volem fer constar a tothom el nostre més sincer agraïment.

Moltes gràcies.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Conill amb samfaina

Ingredients per a 4 persones: 1 kg de conill.

2 pebrots (vermell i verd).

1/2 kg de tomàquet triturat.

Oli, sal i pebre.

Per començar, posarem el conill trossejat amb sal i pebre en una cassola amb un bon raig d'oli. El deixarem fer ros ràpidament a foc viu, però que no ens quedi gaire cuit.

Una vegada estigui rosset, hi afegirem els pebrots tallats a quadrets i deixarem que es sofregeixi una mica. Seguidament, hi posarem el tomàquet triturat i ho deixarem que faci xupxup fins que hagi reduït bastant la samfaina i que el conill es trobi tou.

Si voleu, també hi podeu posar un raget de vi.

De la mateixa manera que hem fet el conill amb samfaina, també hi podem fer el pollastre.

Tant amb pollastre com amb conill, aquest plat queda boníssim!

Bon profit.

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat.

• A la creu del matrimoni, la sogra hi fa de dimoni.

• Benvingut de ma filla el pretendent, bo o dolent.

• De marits i de mullers, prou en passen pels carrers; però de mare no n'hi ha cap més.

• A l'amic prova'l primer, ans no l'hagis de menester.

• Amic de vi, s'acaba l'amic quan s'acaba el vi.

• Amistat interessada només dura una mesada.

• Abraçar i besar és eixarcolar, però s'acosta el sembrar.

• Amor i afició ceguen la raó.

• Cada qual s'aparella amb son igual.

• De casat a cansat, només una lletra hi cap.

• De tant que t'estimo t'abonyego.

• Dona rica et governarà, dona pobra t’arruïnarà, dona lletja et cansarà i dona guapa t’enganyarà.

• El primer amor sempre tira.

• Els concos moren com els pollastres a mans de la criada.

• En tractant-se de casar, abans ho deus meditar.

• Home que tracta amb amigues, no li faltaran fatigues.

• L'amor, com el foc, mai no pot estar amagat.

• L'amor i la por defensen el senyor.

• L'home gelós d'un mal en fa dos.

• La dona no l'estima qui la vol, sinó qui ella vol.

• La que es casa per diners, tota la vida criada és.

• No estiguis, per bé t'ho dic, amb la muller del teu amic.

• Qui a més de dona té mossos, ja cal que faci els ulls grossos.

• Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL El demà que estem a punt d’abastar no és pas una propina, és una conquesta que hem abastat amb les nostres conviccions, molt sovint heroiques i arriscades...

Quan una cosa és possible cal tirar-s’hi de cap per a aconseguir-la. Tot, és poc...

Naixem, creixem, ens fem grans i ens morim. Hi ha idees capdavanteres que perduren sempre més malgrat la polseguera verinosa que esvaloten alguns humans...

Mai no ens hem unit de bon grat a Espanya. Vàrem ser brutalment sotmesos, conquerits i assetjats el 1714. Des d’aleshores la nostra identitat, cultura i la llengua han estat esclafades...

Ser feliç no costa gaire i és força senzill: el que és molt difícil és ser senzill. Les cobejances sempre treuen el nas...

Si tens problemes o estàs necessitat, acut a la gent pobre: seran els únics que t’entendran i estaran a punt...

Si et mulles en el món dels menystinguts trobaràs persones, fraternalment riques, que et faran pinya...

Respectar i valorar les opinions dels altres, és una de les virtuts que l’ésser humà pot abastar...

No jutgis..., intenta comprendre, i si no ets capaç de llucar i saltar del burro, oblida i gira full...

Si vols viure feliç, comença llençant rostos avall les rancúnies i l’odi...

Viure sense pretensions ajuda a ser savi. Dóna una mica més i no et refiïs de gaire. Si pots, no esperis una gran cosa: t’estalviaràs maldecaps. Això sempre val la pena...

Envellir és obligatori. Ser feliç és opcional...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Racó Poètic La Ginesta S'alça pura, aureolada, la ginesta triomfant.

Llum del cel que la besada l'esdevé tan perfumada que el meu cor n’està encisant.

Sent-ne flor tan encisera en desperta un ideal que esdevé nostra fal·lera: fer-ne d'ella una bandera de perfum tot immortal.

Déu te guard, bandera ardida, Déu te guard, bandera d'or.

Pels camins d'aquesta vida dóna'ns llum amb ta florida que perfumi nostre cor ... !

Joan Sisamon i Borràs

Sóc d'un país Sóc d'un país on el sol brilla el bon pagès treballa amb fe, quan és el temps, ell sega i trilla, del feinejar mai no s'esquitlla fins que el rebost, ja té ben ple.

Sóc d'un país de gent honesta que fan del viure un sentiment, som com la mata de ginesta, en voltant d'ella és una festa d'un perfum net, suau i ardent.

Sóc d'un país de gran cultura que hem conquerit, sens fer remor, hem estat sempre a gran altura, els anys que som encar perdura la nostra ensenya i el penó.

Sóc d'un país de mar molt bella que et deixa el cor enamorat, el nostre amor tot ho agabella, arrossegant-nos com la rella fins el moment del comiat.

I aquest país de parla clara que venerem amb tot el cor, una dolçor de pàtria amara, el pas del temps per sempre i ara ens marcarà la vida i nord.

Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 9

CAMPANADES

L'addició juvenil al mòbil

P

er a un gran nombre d’adolescents el mòbil forma part de la vida quotidiana, igual que anar a l’escola o prendre un got de llet per esmorzar. És alguna cosa amb la qual han conviscut sempre.

Quan no estan junts es relacionen entre ells per mòbil, amb un argot que ni saben exactament com l’han après. Té la seva sintaxi. El mòbil pot arribar a ser una mordassa o addicció per a l’usuari, difícil de deixar. El mòbil és una cosa tan seva i tan habitual que ni coneixen les cabines telefòniques. Moltes coses avui semblen de l’Edat Mitjana.

Quan son a classe, posen el vibrador per esquivar els problemes disciplinaris que comporta el so d’un timbre impertinent. És freqüent que se l’emportin al llit, sota el coixí, també amb el vibrador, per evitar problemes de relació amb la família. Les “pessigolles” del mòbil silenciós els fan feliços parlant amb l’interlocutor. La gran felicitat d’ells i elles és “on-line”.

L’aparell està perpètuament disponible per a rebre missatges. Els missatges del mòbil solen dibuixar una xarxa de companys ben coneguts. La no presència física de l’altre facilita una relació peculiar, on hom s’arrisca a dir el que no diria a la cara. Això també ens pot passar als pares espirituals, no sempre tan espirituals. L’espiritualitat del mòbil també sol ser com de l’altre món.

.Campanar de l'església de Sant

Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Romà de Sau

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 10

ASSOCIACIÓ MUSEU-ARXIU DE VACARISSES Associació Museu-Arxiu de Vacarisses

Presentació del llibre PENSAMENTS CAÇATS AL VOL El passat dia 12 de juny, es va fer la presentació del llibre "PENSAMENTS CAÇATS AL

VOL", l'autor del qual és el Director de la nostra revista "Vacarisses, balcó de Montserrat", Mn. Sebastià Codina i Padrós. L'acte es va celebrar a la biblioteca "El Castell", a les 7 de la tarda. La presentació havia d’anar a càrrec del Sr. Josep M. Alentà, el qual no va poder ser present, però es va llegir la seva presentació, que adjuntem seguidament.

Mn. Sebastià Codina • Els pensaments caçats al vol, no surten d’enlloc i ho fan de tot arreu; pràcticament ragen d’allà on poden.

• De pensaments caçats al vol se’n poden caçar sempre: de jove, de gran i de vell: Cap hora no hi ha veda.

Benvolguts, Ja fa una llarga temporada que Mn. Sebastià em demanava de fer una recopilació dels “Pensaments caçats al vol” que s’anaven editant a la revista “Vacarisses, balcó de Montserrat”.

Feia temps que se n‘havia fet un, de recull, i calia actualitzar-lo. No em va costar gaire acceptar-ho. No només perquè era ell qui m’ho demanava, sinó perquè ja fa molts anys que em dedico a recollir frases, textos, pregàries, rondalles, poesies... sobre els temes més diversos que us pugueu imaginar.

Tanmateix, el repte no era fàcil. Pràcticament en cada butlletí n’hi ha tota una plana, d’aquests ‘pensaments’, i en són molts, el nombre butlletins que han sortit: 50 anys donen per a molt.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 550 - Juny 2014 - Pàg. 11

ASSOCIACIÓ MUSEU-ARXIU DE VACARISSES • “Doneu-me un camí, no fàcil ni flonjo, sinó virtuós, encara que em resulti aspre i sembrat de dificultats.

El que costa és el que més s’estima”.

Calia organitzar la feina. I per a cuinar un bon plat, fan falta els millors ingredients. I “quan el rebost és ben proveït, no costa gens de preparar un bon àpat”. ‘Els pensaments caçats al vol’ els vaig haver de caçar del seu ordinador, almenys la major part. D’altres, els vaig anar buidant de diversos butlletins. Però no es tractava de posar-los simplement l’un darrere l’altre, això hauria estat relativament fàcil: calia organitzar-los per temes. I aquí la dificultat ja puja un grau més. I com que “no podem pactar amb les dificultats, (perquè) o les vencem o ens vencen”, vaig decidir posar fil a l’agulla.

D’entrada la feina sembla fàcil: les frases que parlin d’amistat van juntes; les que parlin, del treball, també. I anar fent. Però no sempre és així: hi ha expressions col·loquials, dites, frases fetes, on no hi ha una paraula clau (amor, Begoña Crespo, Mn. Sebastià Codina i Joan Vila, responsabilitat, saviesa...), i et planteges, durant la lectura de la presentació del llibre on posar-la?.

Com he dit, ja tenia una certa experiència, i els que ens hem pujat al camp sabem que després de collir les olives d’un arbre en vindrà un altre i caldrà fer el mateix, i anar fent: després de l’un en ve un l’altre. “I allà on arribarem al final del dia, farem una ratlla”. I l’endemà continuarem. “Fa més la constància d’una gota que no pas la força d’una onada”. I “si caus set vegades, aixeca’t vuit cops”. L’important és que el fruit s’ha de collir.

I vaig anar fent. Primer mires de fer els pensaments més fàcils: • “L’amistat és contribuir a la vida dels altres”, el posarem al calaix de l’amistat.

• “Estar de sort consisteix en aprofitar les bones ocasions”, el posarem al calaix de la sort.

• “Treballar és avançar un pas cada dia”, anirà al calaix del treball.

Però no sempre, a la vida, les coses són tan fàcils. Gràcies a Déu. “Només la il·lusió és fàcil: la veritat és sempre difícil”. I cal buscar-la, la veritat. Perquè “és més savi qui només sap una veritat que qui sap un milió de mentides”. Però, on poses un pensament en què hi surti més d’una idea i aquestes siguin importants: “l’amistat és compartir, és solidaritat i sinceritat”. Has d’optar.

Trobareu molt pocs pensaments repetits, per no fer-ho massa pesat; però alguns, els he trobat tant interessants, que els trobareu repetits en diferents apartats: cal assaborir-los més d’una vegada.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 12

ASSOCIACIÓ MUSEU-ARXIU DE VACARISSES I quan no saps on encabir un pensament: sempre tens el calaix de la varietat: la miscel·lània.

De moment, perquè quan el tornes a rellegir, aquell pensament, té un altre significat i vaig anar buidant el calaix de la miscel·lània per encabir-lo al lloc corresponent. I quan t’encalles?

Doncs recorda aquella dita: “quan no es pot córrer, cal caminar. Quan no es pot caminar cal agafar el bastó. Cal no parar-se. Encallar-se, és fatal”. Al final, cada un dels pensaments està ordenat també per ordre alfabètic: així evitava repeticions o frases massa semblants.

Si us endinseu en la lectura d’aquests pensaments hi trobaren de tot: • Des de la infància fins a la vellesa: adolescència, joventut, maduresa; • Des del descans fins al treball; • Des de la família (parella, fills, matrimoni ) fins a la societat (política, esport); • Des de l’amor, l’amistat, la felicitat... fins al dolor, el sofriment, l’angoixa: perquè de tot hi ha a la vida.

Però després d’haver-los treballat tant, t’adones d’un detall que no crec que us passi per alt tampoc a vosaltres, benvolguts lectors. L’autor d’aquests “pensaments caçats al vol” té unes preferències a la vida: es fixa en uns detalls i passa de puntetes per als altres. No li ho dieu, però gairebé diria que Mn. Sebastià se’ns ha despullat, amb aquests pensaments. Es nota ben bé que l’amic Tià: • És un enamorat de l’amor; gaudeix amb l’amistat; vol tenir amics... (N’eren tantes, les frases sobre aquesta temàtica que les anat desglossant: amor, amic, amistat, estimar...)

• És un home de valors de pes: diàleg, esperança, felicitat, humilitat, justícia, paciència...

• Té un gran cor, valora la llibertat, és generós, és un home de paraula...

• És un home que valora el passat, viu el present i té en compte el futur...

• No li fa cap gràcia la mentida, la covardia, la mandra, l’adulació...

• S’entreté més en el perdó, que en el pecat; en la misericòrdia que en la feblesa...

• No defuig el mal, les dificultats de la vida, el dolor de les persones; • Estima entranyablement el país, la llengua i Montserrat, la seva muntanya...

• Gaudeix amb tot: l’aigua, els animals, les muntanyes, la natura...

• I amb tothom: infants, adolescents, joves, adults, homes i dones..

• Parla de Déu, de l’Evangeli, de l’Església i de la fe –com a bon pastor que és-, i s’hi en treté el necessari. Però ha assimilat aquella frase del Bon Pastor de l’Evangeli: “jo he vingut perquè tingui vida i en tinguin a dojo” (Jn 10,10), per això s’estén en alguns mots que són vida per a ell: la bondat, la solidaritat, la tendresa: “Només viu el que viu per als altres”.

I deixeu-me dir, finalment, que l’autor d’aquests ‘pensaments que ha caçat al vol’ durant tota la seva vida valora també la vellesa (amb v baixa), la gent gran, el temps de la vida que s’ha Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 13

ASSOCIACIÓ MUSEU-ARXIU DE VACARISSES anat escolant, i també sap parlar de la ‘germana mort’. En trobareu molts, de pensaments sobre aquests temes. És com si ell, en aquests pensaments, ens volgués oferir una cosa semblant al seu testament.

Benvolguts, • Llegiu-los, aquests pensaments: us faran bé; • Gaudiu-los, en les diferents situacions que us trobeu a la vida: “fem un camí –la vidano per passar-ne via i sense pressa d’arribar al cim, sinó assaborint la llum, les il·lusions, els somnis i l’amistat”; • Recordeu-los, us poden ser útils per a fer camí, enmig dels dies foscos: “l’amor és el camí més fàcil per arribar al cor de tothom”, aquí en teniu molt, d’amor.

Mn. Sebastià, amic Tià, • Gràcies per haver obert les vostres oïdes durant tants anys per caçar aquests pensaments (les oïdes del cap i les del cor): els escoltarem.

• Gràcies per aquesta mena de testament que ens oferiu: us l’agraïm • Gràcies per aquest plat amb aquestes menges tan ben cuinades: el gaudirem.

• Només una vida consagrada als altres val la pena d’ésser viscuda.

Josep M. Alentà Llibreter, de la Llibreria Claret

Altres publicacions de Mn. Sebastià Codina

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 14

DELS DIARIS

Vuits i nous

Paraula Viva

L

’any 1955, el pensador José Ortega y Gasset es va morir i els fills van trobar entre la correspondència una carta que Joan Maragall li havia enviat el 1910.

La van tornar als hereus del poeta, els quals la van publicar en una edició commemorativa del centenari del seu naixement. Josep Pla en reprodueix un fragment al seu llibre Joan Maragall, un assaig, dient que és un document molt poc conegut. Com que a pesar de la divulgació que Pla en va fer segueix en la meva opinió sent desconegut, em fa l’efecte que val la pena insistir-hi i per això em permeto posar-lo a l’exposició del lector d’avui a través d’aquest diari que polsa els temps en què vivim.

Deia Maragall a Ortega:

“El catalanismo no puede desaparecer, no os hagáis ilusiones; tendrá, como ha tenido, sus altos y sus bajos (tuvo un bajo de siglos y ya veis cómo volvió a levantarse), mandará o no mandará diputados a Cortes, hará la Solidaridad siempre que se dé causa para ello y la deshará cuando cese la causa y volverá a hacerla y deshacerla cien veces, y cien veces cantaréis victoria contra ella y otras cien tocaréis a rebato contra ella; todo parecerá que ha concluido, y todo volverá a empezar; nos esforzaremos unos y otros, todos, en borrar toda diferencia, en olvidar todo agravio, en buscar un ideal común, un ideal superior –diremos– que nos una, que nos funda, que nos haga una sola cosa... pero siempre, siempre, siempre, os lo juro, volverá a levantarse este impulso, esta fuerza, esta cosa viva, aguda, inmortal, que es el espíritu celtíbero, que es el genio particular, que es la lengua, que es el Mediterráneo, o el Pirineo, o la raya del Ebro... o la raya de Dios: la borraréis y volverá a salir, la apagaréis y volverá a encenderse, la ahogaréis y volverá a respirar, la mudaréis y volverá a ser ella misma, nunca, nunca, nunca morirá; es la raya de Dios, es el genio particular, es el espíritu, es la lengua, ¿lo entendéis bien?, os lo digo en la vuestra, pero ¡ay!, no os hagáis ilusiones, lo pienso en la mía, no hago más que traducir. Siglos y siglos os hemos hablado así, traduciendo, y la lengua no ha muerto; aquí está; tan viva como la portuguesa, que allí está; tan viva como la castellana, que ahí está en vuestros labios; no en los míos, sino sólo en mi pluma... ahora”.

Una mica més avall de l’escrit surt el Maragall que tots coneixem a través de la seva Oda a Espanya, aquella que acaba amb el cèlebre “Adéu Espanya!” però que comença dient “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. Diu el poeta de la “paraula viva”: “¿No me entendéis? Dios mío, qué no daría yo porque me entendierais.

Manuel Cuyàs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 15

RACÓ DEL CONTE

Els poders de l'home

E

mbolicat en la seva pell d’ós i assegut en una pedra, el vell bruixot Baasi, aixecà els braços i els braçalets i penjolls que duia van dringar. I es disposà a explicar una història:

L’home estava assegut, sol al cim d’un turó, consumit per la tristesa... i tots els animals se li van acostar i li van dir que no el volien veure trist. Ell els va respondre que estava trist perquè no tenia res, però els animals el van animar i, sobretot, el van esperonar a pensar en tot allò que volgués, i que si s’ho proposava, ho tindria. Això va aixecar una mica l’ànim de l’home que es va aixecar i va començar a demanar.

“Vull tenir una bona vista!”. I el mussol li va dir que, si volia, podia tenir la seva.

L’home ho va acceptar i va continuar amb una altra petició: “Vull ser fort”. I l’ós li va dir: “Seràs fort corn jo”. I encara va demanar un tercer desig: “Voldria saber tots els secrets de la terra”. I la resposta la hi va donar la serp, que es va desentortolligar i amb la seva llengua bífida li va xiuxiuejar: “Jo te’ls ensenyaré”. La murrieria de la fura, la paciència de la guineu, l’olfacte del gos, la rapidesa de l’anguila, la cautela del toixó... I així és com la tristesa de l’home es va anar mitigant. Ho va fer gràcies al gest de bona voluntat de tots els animals que s’havien reunit al seu voltant per oferir-li aquells poders o aquelles qualitats que els distingien de la resta.

Quan l’home va tenir tots els obsequis, se’n va anar. Tot d’una, el mussol va fer una observació: “Ara, l’home sap moltes coses i pot fer moltes coses... Tinc por!”. El cérvol va mirar de calmar la seva inquietud i li va respondre: “No pateixis, ara ja té tot el que necessita i ja no estarà trist”. Però això no va tranquil·litzar el mussol, que va replicar al cérvol: “No, amic meu, ho dubto molt. He vist un forat en l’ànima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 16

RACÓ DEL CONTE d’aquell home, un forat profund i voraç com la gana que mai s’acaba. Aquesta fam, això és el que el fa està trist i és el que sempre fa que vulgui més i més”. I d’aquesta manera seguirà tenint i prenent-ho tot fins que la Terra un dia digui: “Prou, deixo d’existir perquè ja no tinc res més per donar”.

Baasi va fer una pausa i va veure un rosari de cares i expressions que anaven des de la por fins a la perplexitat, passant per la incertesa i l’angoixa. El vell bruixot va continuar: Per acabar amb la tristesa de l’home, els animals van sacrificar la seva pau, que ara s’havia convertit en por. Temien que, amb tots els poders junts, l’home no volgués acabar amb ells o sotmetre’ls o fer-los treballar per a ell.

No es pot viure amb por, però sí amb cautela -va sentenciar Baasi.

Fragment extret de la novel·la: El Primer Heroi - 2014 Amb l’autorització del seu autor: Martí Gironell

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 17

300 ANYS ENRERA

1714

Tota Europa tenia la mirada fixada en Barcelona; la vergonya i la mala consciència feia que milers d’europeus esperessin el miracle.

Bloqueig i setge

La petita nació que havia desafiat les grans

de Barcelona

epopeia inversemblant mereixia, i ara més que

potències del món i que havia protagonitzat una mai, sobreviure.

A

principis del mes d’abril, el bloqueig de Pòpuli s’havia mostrat absolutament ineficaç. En aquest moment, tropes que havien ensangonat el Principat retornaren al cordó de setge i augmentaren la pressió contra Barcelona. Pòpuli va acumular una ingent quantitat d’artilleria i va endegar una estratègia que buscava doblegar la ciutat a partir del bombardeig, indiscriminat i terrorista, contra la població civil. Aviat va començar a disparar des de la banda del Clot una bateria de 6 morters pesants capaços de llençar granades explosives a 2.000 metres de distància. Paral·lelament, l’esquadra franco-espanyola novament intentava establir el bloqueig marítim.

Les complexes negociacions de Rastadt entre Carles i Lluís XIV continuaven donant esperances als catalans. En qualsevol moment podia passar de tot. Hi havia la possibilitat que els francesos fessin la pau amb l’Imperi i marxessin, cosa que es donava per certa l’abril del 1714, o podia ser que en qualsevol moment Carles, que no havia renunciat als seus drets, enVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 18

300 ANYS ENRERA viés tropes de reforç des de Nàpols. Al maig, Pòpuli va rebre encara més peces d’artilleria, entre d’altres 12 gegantins canons de 36 lliures i 20 grans canons de 24 lliures.

El 17 de maig, les forces de les dues corones, després d’una llarga preparació artillera i d’excavar trinxeres, van atacar i ocupar el convent de Caputxins, situat extramurs, a les rodalies del Portal Nou. Des d’aquest punt avançat, els catalans havien hostilitzat contínuament el cordó. Pòpuli prenia finalment la iniciativa. Al sector de Caputxins va fer emplaçar 30 morters i 6 canons de gran calibre, que van començar a colpejar la ciutat el dia 22 de maig. Les peces no apuntaven a les muralles, no tenien com objectiu obrir un esvoranc a les muralles sinó atemorir i aniquilar, directament, la població civil. El gran bombardeig es va allargar durant tot el mes de juny, fins que el 7 de juliol Pòpuli fou rellevat.

El general Basset, amb els seus artillers barcelonins i els expertíssims que van arribar de Mallorca, va mantenir ben activa l’artilleria de la plaça, que va respondre amb precisió quirúrgica al foc agressor. Tanmateix, la potència de l’atac esdevenia imparable, i els franco-espanyols podien reposar sense problemes les peces que resultaven destruïdes pel foc de plaça. Es calcula que, el 16 de juny, Pòpuli ja havia etzibat 11.740 projectils contra la ciu-

tat, molts d’ells bombes explosives de morter. El casc urbà va rebre de valent i les explosions van provocar nombrosos incendis. La població, esporuguida, sortia fora muralles i s’estava durant hores a les platges de Sant Bertran o de l’entorn del port. El bombardeig hagués pogut ésser més brutal amb la intervenció dels vaixells, però Barcelona comptava amb una magnífica artilleria de plaça, perfectament coberta per la muralla de mar, que hagués trinxat qualsevol vaixell que se li hagués posat a l’abast.

Fora ciutat els esforços del marquès del Poal vertebrant la resistència continuaven amb tenacitat. Pretenia arribar a enquadrar 6.000 combatents per envestir el cordó per la rereguarda.

No ho va aconseguir, però va acostar-s’hi. Durant el maig i el juny la revolta havia donat pas Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 19

300 ANYS ENRERA a la proliferació d’unitats de miquelets que s’ensenyorien de diversos indrets, a banda de les columnes que organitzava el marquès per fustigar l’enemic. Antoni Desvalls va gosar presentar batalla a contingents borbònics el 7 de maig a Mura i el 9 a Esparreguera; en ambdós combats els invasors es van haver de retirar amb nombroses baixes. A finals de maig hom calcula que les forces exteriors més o menys reglades es componien, a banda de la guarnició de Cardona: de la columna del marquès del Poal, amb 1.280 infants i 146 genets; de 300 infants als castells de Sant Martí Sarroca, Masquefa, Orpí i Castellbell; d’uns 400 miquelets actius al Camp de Tarragona; d’uns 200 miquelets que actuaven en partides a l’alt Berguedà i el Lluçanès; i d’uns 1.000 combatents que havia aplegat el coronel Antoni Vidal, refugiats a les muntanyes de Prades. Vidal va batre en diverses ocasions els borbònics, i fins i tot el 12 d’abril va capturar Montblanc i la seva guarnició.

A primers de maig el general Moragues, que s’havia retirat a Sort, va decidir tornar a combatre.

Amb la gent que va poder recollir va provar en un primer moment, inútilment, de bloquejar Castellciutat. El general Vallejo va intentar sufocar la rebel·lió i va prendre ostatges, i, entre ells, la dona de Moragues; tots van ser conduïts a Balaguer, però van ser rescatats gràcies a un cop de mà espectacular. Moragues va deixar l’esposa a Cardona i es va concentrar en la defensa del Pallars, sobre el qual va exercir un breu domini.

A l’entrada de l’estiu del 1714, Lluís XIV, amb una situació internacional apaivagada pels pactes entre espanyols i holandesos, es va trobar amb les mans lliures per ajudar el seu nét.

Calia laminar com abans millor la resistència catalana, que era el darrer afer enutjós que penjava de la llarga guerra. Pòpuli havia mostrat la seva inutilitat; calia un cabdill prou enèrgic per dirigir l’operació amb èxit. Lluís XIV va enviar un els seus millors generals. El dia 6 de juliol va arribar el duc de Berwick, acompanyat i precedit de noves unitats franceses; Pòpuli fou rellevat. Al voltant de Barcelona es concentraven 39.000 combatents; i, ocupant el Principat, hi havia altres 37.000 espanyols, més uns 10.000 francesos entre el Gironès i l’EmVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 20

300 ANYS ENRERA pordà. Tot plegat, un formidable corró que aplanava un país que amb prou feines depassava el mig milió d’habitants. Berwick va renunciar a continuar el brutal i inútil bombardeig i va optar per iniciar un setge en les formes: construir tres paral·leles, aplegar bateries contra un sector de la muralla, obrir una bretxa i llençar-se a l’assalt.

Berwick va demostrar la seva eficiència. Les obres d’expugnació i l’assalt es van desenvolupar en dos mesos, període raonable des del punt de vista assetjador, atesa la magnitud de la intervenció. La direcció de les obres correspongué al tinent general Dupuy-Vauban, cosí del famós Sebastien le Prestre de Vauban, el famós enginyer de Lluís XIV mort el 1707.

Berwick va optar per obrir un esvoranc a la muralla per la banda de llevant, entre el baluard de Santa Clara i el del Portal Nou, lloc ja suggerit per Verboom. Això suposava una novetat, atès que ni Vendôme, ni els aliats, ni Felip V no havien atacat per aquest sector. En aquesta ocasió, estava clar que Montjuïc esdevenia un objectiu secundari, que irremeiablement cauria quan es conquerís la ciutat, i per tant no pagava la pena perdre temps en expugnar-lo.

La nit del 12 al 13 de juliol del 1714, un total de 2.500 sapadors, protegits per nodrides forces d’infanteria es van apropar a 500 metres de la ciutat; organitzats en línia, procediren a iniciar l’excavació d’una llarga trinxera de més de 1.000 metres paral·lela als murs de la ciutat. A la matinada els defensors van poder observar com els sapadors treballaven ja a cobert, i començaven a fer el ramal de la seva esquerra. El rec Comtal fou desviat i la seva llera esdevingué el ramal dret de la trinxera.

El mateix 13 de juliol, de manera inversemblant, a migdia amb molt de sol, els catalans van atacar amb la intenció de destruir els treballs d’expugnació. Els assetjats van aconseguir arrabassar les defenses per la banda de la dreta i tot seguit, després de destrossar el que van poder, es van retirar.

L’avenç de la trinxera era, però, inexorable; dia i nit les piquetes avançaven. El 16 de juliol, els sapadors ja obrien la segona paral·lela i el 17 construïen els emplaçaments per l’artilleria ubicats en aquesta trinxera. Basset va col·locar morters a les muralles i els artillers mallorquins i catalans van fer valer la seva perícia amb un foc devastador que, tot i que no va poder aturar l’obra, va delmar durament els sapadors. El dia 24, a la nit, amb fanfàrria de clarins i timbals, els francesos van fer saber a la ciutat que estaven col·locant l’artilleria que havia d’esmicolar les muralles. El dia 25, James Fitz-James Berwick va celebrar el seu sant a les trinxeres, amb una missa. En acabar, el capellà va beneir els canons i a dos quarts de sis de la matinada va començar l’espectacle. TretVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 21

300 ANYS ENRERA ze bateries amb un total de vuitanta-quatre grans canons i vint-i-quatre morters van començar, ininterrompudament, a piconar la muralla.

Els defensors sabien que les velles muralles no podrien resistir i que en uns quants dies la bretxa quedaria oberta. Llavors van decidir fer una travessera posterior que s’allargués des del darrere del baluard de Santa Clara fins al Portal Nou, i que posteriorment s’ampliaria per aquesta banda. També van fer una travessera petita darrere del baluard de Llevant, van enderrocar cases i van terraplenar horts. Homes, dones i eclesiàstics treballaven contínuament dins la ciutat per construir, contra rellotge, aquesta gegantina segona línia de defensa.

El dia 30 de juliol, la muralla començava a descompondre’s: ja presentava diverses bretxes entre els baluards del Portal Nou i de Santa Clara. Aquest mateix dia, per la nit, les avantguardes borbòniques van arribar al camí cobert. Els catalans, amagats al vall, van hostilitzar l’operació, però no la van poder aturar. Tot seguit va començar la construcció de la tercera paral·lela, que discorria per l’exterior del camí cobert, però gairebé a tocar d’aquest. En aquest moment els atacants i els defensors sols estaven separats per uns 25 metres al davant de l’angle extrem dels baluards i per uns 60 al davant de la cortina. Plenament a tret de fusell.

El Tinent Mariscal Antonio de Villaroel i Pelàez

La següent operació de setge consistí a instal·lar canons i morters a la tercera paral·lela per tal de batre a curta distància murs i defensors. Hi van reubicar 8 gegantins canons de 36 lliures i altres 22 de 24 lliures, així com vint pedrers i morters, que juntament amb les peces situades a la segona paral·lela sumaven 158 boques que concentraven el foc contra un front d’uns 1.200 metres d’amplada. L’espetec del bombardeig a boca de canó i el foc de la fuselleria provocaven una densa fumera que, afegida a la sufocant temperatura estival, va convertir la muralla en un infern.

Els primers dies d’agost els assetjadors van començar a excavar mines des de la tercera paral·lela, dirigides a la base dels baluards de Santa Clara i del Portal Nou. Òbviament, la intenció era fer volar els baluards per arribar a l’assalt amb més garanties. Els defensors van fer sortides per dificultar el treball a les mines i clavar canons, però no van poder parar el frenètic ritme dels assetjadors, els quals, tot i les mesures de precaució, patien a causa de l’artilleria de plaça i dels contraatacs catalans un esgarrifós nombre de baixes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 22

300 ANYS ENRERA El 12 d’agost, Berwick va plantejar el primer assalt. En primer lloc, pretenia conquerir els baluards de Santa Clara i del Portal Nou, per impedir el foc de flanc contra el gruix que havia de pujar per les runes de la bretxa. A trenc d’alba, Berwick va ordenar la voladura de la mina del Portal Nou. Tot seguit, els borbònics van entrar en torrentada al vall pels túnels prèviament preparats i que van ésser oberts en el darrer moment. Els granaders van començar a pujar baluard amunt pel pendent de runes. Tot i rebre descàrregues dels defensors, aviat va haver-hi nodrits grups d’atacants dalt del baluard que van avançar cap a una barrica-

da que els defensors, en previsió, havien construït els defensors i que s’allargava cobrint l’amplada del baluard. No van poder passar d’aquí, atès que els defensors de la Coronela els metrallaren amb granades de mà i descàrregues de fuselleria. Mentrestant, gran quantitat d’efectius d’atac es concentraven al vall per enfilar-se per les runes. En aquest moment, però, l’artilleria del baluard de Sant Pere, que ja estava al cas, va disparar pots de metralla, que van provocar una carnisseria entre els atacants. La fuselleria catalana batia també, des del lleugerament més elevat baluard de Sant Pere, els granaders frenats a la barricada de la plataforma del baluard del Portal Nou. Van arribar reforços catalans a la gola del baluard dirigits pel mateix Villarroel. Els catalans van contraatacar i van carregar amb les baionetes; els franco-espanyols van ser expulsats del cim del baluard i van haver de recular cap al vall i cap als baixants, fins a tornar a la tercera paral·lela. Berwick va contemplar el combat astorat i perplex. La xusma de menestrals i botiguers havia derrotat i posat en fuga els seus preuats granaders d’elit.

Paral·lelament també va començar l’assalt al baluard de Santa Clara, més baix i menys sòlid des del punt de vista constructiu, i que presentava portells i esllavissades de runa. Una massa de granaders va fer la primera envestida, però va ser rebutjada a l’acte. En un segon intent, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 23

300 ANYS ENRERA els borbònics van col·locar força soldats dalt del baluard i tot seguit van començar a disputar les barricades que els catalans havien aixecat a la plataforma com a segona línia de defensa.

Els borbònics s’hi van poder estabilitzar i van anar pujant reforços i arneres per assegurar la posició. Ja a llum de dia, els catalans van organitzar un contraatac ferotge. La companyia dels joves estudiants de lleis va carregar a la baioneta contra els granaders, i es produí un brutal carnatge per ambdós bàndols. Nous efectius de la Coronela van acudir en suport dels estudiants i van aconseguir posar en retirada els borbònics. L’assalt havia acabat en desastre per a les forces de les dues corones, que van patir unes 900 baixes. Tanmateix, Berwick va començar a preparar un nou atac. Ara va optar per atacar primer Santa Clara, i un cop conquerit aquest punt atacar el Portal Nou.

La batalla de Santa Clara fou una de les més terribles del setge. A les 10 de la nit del 13 d’agost, els franco-espanyols van simular un atac general per la bretxa principal i contra el baluard del Portal Nou. L’atac, però, anava dirigit contra Santa Clara. Novament els granaders pujaven a l’avantguarda, però ara anaven acompanyats de sapadors protegits amb plastrons i armats amb piques, amb les quals tombaven, enretiraven o desmuntaven les feixines.

Els atacants van ser rebutjats d’antuvi, però noves forces van pujar en massa i, després de més d’una hora de combat, es van poder emparar de la punta del baluard i les barricades d’aquell sector. Tot seguit van intentar avançar cap al flanc esquerre del baluard, des d’on s’accedia al portal de Sant Daniel, però les barricades catalanes d’aquest sector els ho van impedir. Alhora els catalans procedien a aixecar barricades a tocar de la gola. A mitja nit estava clar que l’atac principal era a Santa Clara i que els altres havien estat de diversió; això va Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 24

300 ANYS ENRERA permetre portar reforços als catalans. Tot i ésser de nit, els defensors van organitzar dos violentíssims contraatacs, que van ser rebutjats pels franco-espanyols, en els quals els catalans van resultar delmats. Per més desgràcia, una espurna va fer explotar granades, municions i pólvora provocant una nova carnisseria entre els defensors de la ciutat que s’estaven a les barricades del baluard. Els generals Villarroel i Bellver van decidir llavors esperar la llum de dia per tal de provar un intent definitiu per reconquerir el baluard. Van preparar canons amb pots de metralla a la zona de la gola, i també van portar peces a la cortina propera de Ribera, des d’on es podien batre les posicions franceses. A banda, van fer pujar tiradors selectes a la veïna i alta torre de Sant Joan que dominava l’escenari. Les forces que preparaven el contraatac es van mantenir ocultes darrere les barricades, en un segon vall que aïllava un sector del baluard de la cortina de la muralla. A les 12 del migdia del dia 14, l’artilleria va metrallar els borbònics a boca de canó, alhora que les peces de la cortina de Ribera cobrien l’esllavissada i agafaven de flanc a les tropes de l’extrem del baluard. Els tiradors també van eliminar amb precisió 25 borbònics a cada descàrrega. Llavors, pel centre i des dels flancs del baluard, els defensors van passar al contraatac, van escombrar els invasors i també van atacar pel vall. Els catalans havien rebutjat l’atac, però havien tingut uns 800 morts i 900 ferits. Els de les dues corones van patir 479 morts i uns 1.000 ferits.

Les pèrdues eren inacceptables tant per als defensors com per als atacants. Berwick i els seus comandaments, profundament humiliats per la Talamanca. A la placa hi ha la inscripmenestralia barcelonina, no podien arriscar-se a ció següent: repetir un assalt sense absoluta garantia. Les set«13 d'agost de 1714 - Batalla de Talamanes següents van continuar els bombardeigs manca / En memòria d'aquells que van per tal d’estovar i arranar al màxim les defenses. lluitar en defensa de les Llibertats de Noves mines van partir contra el baluard del Catalunya» Portal Nou, contra la muralla, i fins i tot més enllà contra la travessera. Les contramines construïdes pels defensors catalans van poder frenar, en un principi, algunes de les excavacions dels assetjadors. Al mateix temps, els duels artillers entre assetjats i assetjadors anaven cobrant un peatge continu de combatents. La ciutat, ara ja constrenyida pel bloqueig, patia penúries gravíssimes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 25

300 ANYS ENRERA A l’exterior, les forces de Desvalls, Amill i Moragues van intentar alleugerir el setge de Barcelona. Els tres caps amb les seves tropes van confluir al Lluçanès, i van batre les forces de Bracamonte. Tot seguit, Desvalls va intentar aproximar-se a Barcelona, i va ser capaç de presentar batalla a camp obert i de fer retrocedir els borbònics el 13 d’agost vora Talamanca; i encara el dia 14 a Sant Llorenç Savall. Desvalls volia tornar a intentar la mobilització de tropes per entrar a Barcelona, però la quantitat de forces enemigues a l’entorn de Martorell li ho van impedir. Es va haver de retirar a Capellades el 29 d’agost, però encara va atacar la guarnició de Manresa el 4 de setembre. A tot això, la guerrilla del Priorat es va mantenir contínuament activa durant el període.

A principis de setembre, l’assalt estava madur, però el govern català -assumit pel Consell de Cent barceloní des del febrer de 1714, atesa la incapacitat de la Generalitat per complir les seves funcions- estava disposat a exhaurir totes les possibilitats. El dia 3, Berwick va proposar converses per formalitzar la rendició de la ciutat, però la invitació fou rebutjada. Villarroel, entenent que la situació esdevenia insostenible des del punt de vista militar, va intentar dimitir. Però davant l'assalt decisiu de l'11 de setembre es va mantenir al capdavant de les forces catalanes. Va preparar la seva columna per desallotjar l'enemic del pla d'en Llull, i es va situar al davant per tractar de contrarestar, en un darrer esforç, el densíssim foc de barrera.

La pluja de començaments de setembre va aturar, però, l’atac final.

Extret de: www.guerradesuccessio.cat En el proper número: "Conseqüències"

En un turó sobre el Cardener - Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS

Els nostres Àngels L'àngel de la suavitat

V

a ser en una tarda tranquil·la quan ell vingué. Tenia un posat afable, supremament serè. Somreia una mica mentre parlava. No era gens estrident, i mai no feia un moviment brusc ni es deixava dur per la intemperància. El seu gest i el seu parlar eren suaus, com una carícia.

- No menyspreeu mai la tendresa, amics –digué-. Sereu més forts amb un xic de suavitat que amb una càrrega de duresa. Sereu més eficients en la incidència amb una mica de delicadesa que amb tota la violència del món. No us deixeu dur de la ira, com els animals enferotgits. Vosaltres podeu parlar, i és amb la paraula i amb l’amor que heu de convèncer. Convenceu; no vulgueu vèncer, que vencent només us trobareu amb un munt de runes a les mans.

L’àngel de la suavitat passava tan amable, tan serè i benigne, que a tots movia a estimar i a compartir. Qui no compartiria si l’àngel de la suavitat li hagués besat el front?

- Vine -em digué-, jo et duré al regne de la suavitat, on tot és amable. Allí trobaràs la pau, una pau dolça com el mar quan està tranquil.

Vaig anar amb ell fins en una terra nova. Res d’estrident no hi tenia cabuda, en canvi, tot el món de la suavitat i de la tendresa hi era present: la pau d’una nevada i la del cel estrellat, la tranquil·litat d’una posta i la delicadesa d’una flor o d’un cant, la suavitat d’una carícia, d’un somriure o d’una mirada. I a mesura que m’endinsava per aquella terra nova, comprenia que era amb la suavitat que havíem d’arranjar els conflictes i teixir la convivència.

I ell continuà caminant pel món i convivint amb els homes, ell continuà escampant arreu la tendresa, una tendresa amable i forta ensems. Passava enmig de les nostres terres llaurades o dels nostres carrers plens de tràfec, i a cada lloc per on passava, amb la seva sola presència, ho omplia tot de serenor. Sense alçar la veu, sense cap gest altisonant o violent, tranquil·lament, dolçament, anava sembrant la suavitat arreu, arreu.

I tots, al seu pas, ens sentíem una mica àngels.

Jordi Llimona Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS

El pont gran sobre la riera de Sant Jaume i l’enginyer Pedro de Andrés

m

olt a prop del punt on conflueixen els termes de Vacarisses, Viladecavalls i Olesa de Montserrat, s’aixeca l’anomenat Pont Gran, del ferrocarril de Barcelona a Manresa, sobre la riera de Sant Jaume. Situat sobre terrenys de Viladecavalls i Olesa, supera dos cops aquesta riera i dos cops també la carretera de Vacarisses a Olesa. És sens dubte l’obra d’enginyeria més important d’aquesta línia fèrria. El Pont Gran també és conegut amb el nom, inapropiat, de viaducte de Boixadell.

La construcció del tram de via de Terrassa a Manresa, de 32 quilòmetres, va començar el maig de 1857 i va concloure dos anys després. La inauguració s’esdevingué el 3 de juliol de 1859 i l’endemà entrava en funcionament la línia. La construcció la va efectuar la societat Girona Germans, Clavé i Companyia, en gran part propietat dels germans Girona (en Manuel, recordem, fou un dels principals banquers catalans de tots els temps). Van treballar en tot el tram 1.358 homes, amb 98 carros i 131 cavalleries. Fins i tot hi havia alguns penats, que fora de les hores de treball forçat estaven reclosos a la masia del Puig del Vilar.

El Pont Gran va costar uns dos milions de rals i fou acabat, per increïble que sembli, en menys d’un any. Té una longitud de 280 metres i una alçada en la part més elevada de 43 metres. Consta de tres cossos adossats i d’un total de 18 arcs, 5 en el cos meridional, 7 en el central i 6 en el septentrional. Els pilars presenten fins a quatre trams o pisos que van estretint-se de baix a dalt. El tram inferior dels pilars més elevats és de pedra esmoladora ben escairada. En els altres trams, llevat del superior, els cantons i els ressalts basals són de pedra, mentre que la resta és de maçoneria ben estructurada. En el tram superior, són de totxo els cantons i unes bandes laterals reforçadores. També són de totxo les voltes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS El mes de març de 2008, l’ADIF adjudicà per 1.350.333,98 euros les obres de restauració i millora del Pont Gran, amb un temps d’execució de 18 mesos. Així, doncs, la restauració del viaducte s’acabà el 2009, exactament un segle i mig després d’haver-se construït.

Les obres del pont sobre la riera de Sant Jaume i de tot el tram de Terrassa a Manresa, molt difícils, van ser dirigides per l’enginyer Pedro de Andrés Puigdollers, madrileny però d’ascendència logronyesa per part de pare i manresana per part de mare.

Així el lloava, l’any 1859, Ramon Herp i Herp en un article periodístic a La Antorcha Manresana: “D. Pe-

dro de Andrés y Puigdollers que aunque nacido en la capital de la monarquia, siente tambien correr por sus venas, y con orgullo lo consignamos, sangre manresana, no se arredra á la presencia de tantos y tan colosales obstáculos.

Su saber, su actividad, su constancia, consiguen el triunfo del arte sobre la naturaleza: á su voz se abren las montañas; los rios le ceden paso; las alturas se aplastan; los abismos se levantan. ¡Honor, gloria y prez al genio de Andrés y Puigdollers!”

El mateix any, en un article al ja esmentat setmanari La Antorcha Manresana, amb motiu de l’arribada del tren a Manresa, Manuel Torres Torrens, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i parent del bisbe Feliu Torres Amat fa aquest panegíric de Catalunya i els catalans: “En este quebrado país, que desde las altu-

Extrem meridional

ras del Monserrat parece un océano por la mas terrible tempestad agitado; en este país, por fin, lleno de peñascos y de dificultades inmensas acaban de asentar los rails los catalanes. Si han tenido que derribar montañas, montañas han derribado: si han debido cegar precipicios levantando en ellos nuevos montes, montes han levantado, y puentes y viaductos que eclipsáran las obras de los romanos.

Tantos admirables y atrevidos túneles son grandiosos arcos de triunfo con que la naturaleza misma les rinde justo homenage.”

També amb ocasió de l’acabament del trajecte ferroviari de Terrassa a Manresa, el poeta manresà Lluís G. Pons Fuster, un dels més coneguts mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona, escriu el 1859 a La Antorcha Manresana una extensa poesia, de la qual es reprodueix una estrofa:“Atlants membruts, que la celeste volta sosteniu ja cansats sobre la espatlla, rendiuse al cathalá, que ab una ratlla la forsa colossal deixa resolta. Lo Montserrat altiu pasmát escolta lo cop de son parpal, que no dorm ni’sossega: rezelós de algun mal, que li fúgia de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS prop, humil li prega, perqué des del terrat, ja veu mitx esglayat, que si Hércules del mar estreny la fossa, Puigdollers se’l ne porta á Saragossa.”

Anteriorment Pedro de Andrés havia fet els plànols de la línia fèrria de Barcelona a Granollers i Sant Joan de les Abadesses. La direcció facultativa de les obres fou assignada a l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, mentre que els treballs d’explanació van ser dirigits per l’enginyer Ildefons Cerdà Sunyer. Els treballs van començar el 1851 i el tren va arribar a Granollers el 1854, a Vic el 1876 i a Sant Joan de les Abadesses el 1880.

Zona central del pont

El treball més important, però, de Pedro de Andrés va ser el projecte del Canal d’Urgell, una de les infraestructures més importants de Catalunya. Li fou encarregat, el 1847, per l’empresa Girona Germans, Clavé i Companyia. El 3 de desembre de 1848 va presentar la corresponent memòria, feta amb la col·laboració del també enginyer Constantino de Ardanaz.

L’any 1853, assumit el projecte per la Societat Anònima Canal d’Urgell, començaren les obres, l’execució de les quals estigué a càrrec de la ja esmentada empresa dels germans Girona. La direcció tècnica dels treballs va ser encarregada a l’enginyer Domingo Cardenal Gandasegui i el canal principal quedà enllestit el 1861.

El 12 d’abril de 1847 va ser inaugurat a Fraga el pont penjant sobre el riu Cinca dissenyat per Pedro de Andrés. Cal dir que era una obra pionera a Espanya i que, tot i la qualitat del pont, se’l va emportar una riuada el 29 de setembre de 1852, de bon matí, quan molts pageVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS sos es dirigien als seus horts, raó per la qual hi hagué un nombre considerable de víctimes mortals. Una cosa semblant va ocórrer amb el pont penjant de Montsó, igualment dissenyat per Andrés. Inaugurat l’1 de novembre de 1849, se’l va endur una avinguda del Cinca l’any 1853. Tant el pont de Fraga com el de Montsó van ser reconstruïts, però les riuades de la tardor de 1866 els van anorrear definitivament.

L’any 1854 Pedro de Andrés va fer el projecte d’ampliació i millora del port de Barcelona, la redacció del qual va ser publicada l’any següent amb el títol de Planos, memoria y presupuesto del puerto de Barcelona.

Concloent, podem dir que Pedro de Andrés Puigdollers va contribuir notablement a la realització d’importants obres públiques a Catalunya, cabdals per al desenvolupament del país.

Àngel M. Hernández Cardona

LA BAIXADA DE LA VACA 2014 La baixada de la vaca de vell nou celebrem Aprofitem la diada, mengem, cantem i bevem.

Els banquers han fet molts quartos venen-te les preferents, més si vols recuperar-los fins t'arrencaran les dents.

Tenim brutes les banderes, estem tots molt exposats a que ens fotin quatre nates i acabem bufetejats.

Aquest país ja fa llàstima, és com un orgue de grills com que ens hàgim tornat bojos, n'hi han més a fora que a dins.

Avisem el consistori per què estiguin sempre atents a tenir banderes netes per no rebre de valent.

Continuem la gran festassa, en aquest món agitat, amb guerres i patacades i polítics imputats.

Bon estiu Conxita Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors -5 Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984 IRIS: Missatger, bones noticies La bella Iris era filla de Taumas i d’Electra, i germana de les Harpies, deïtats alades de vol ràpid. Iris era missatgera dels déus, però només portava bones noves. A fi de facilitar-li els seus freqüents viatges entre I’Olimp, mansió dels déus, i els llunyans indrets del mar i la terra, Hera (que els romans identificaren amb

flor de l’Iris a persones castes, en motiu de certs ritus màgics. El senzill Iris groc, o lliri groc, és conegut com a emblema de les grans cases reials de França, i com a símbol nacional d’aquest país. En el segle VI, Clodoveu, rei dels francs, va associar aquesta flor a la història de la seva pàtria. L’exèrcit dels francs va ser atrapat pels gods, quan es trobava a la vora del Rin, que li tancava el pas. Clodoveu va observar unes flors grogues que sorgien de l’aigua, cosa que li va fer pensar que la planta arrelava al fons del riu, i que en aquell lloc les aigües no devien ser gaire profundes. D’aquesta manera, Clodoveu i els seus soldats travessaren el riu i venceren els enemics. D’ençà d’aquell moment, Clodoveu adoptà la flor com el seu emblema propi. Però va ser un dels seus successors, Lluís VII, qui li donà el nom, tan conegut, de flor de lis.

La representació estilitzada de l‘emblema, com a flor de tres pètals, es troba sovint en heràldica i en incomptables obres d’art.

JACINT: Afecte, jocs perillosos

Juno) va convertir-la en l’arc de set colors que brilla en el cel. La flor que porta el seu nom es divideix en nombroses espècies, de colors llampants i varis, semblants als de l’arc de Sant Martí, del qual diríeu que els ha manllevat.

Conten que els grecs només permetien collir la

El poeta Ovidi conta que la vinculació d’Apol·lo [1] amb el jacint és deguda a una de les innombrables aventures que aquell déu va viure entre els mortals.

Jacint era fill d’Amiclas, rei d’Esparta. La gran bellesa d’aquell jove va fer que Apol·lo s’enamorés d’ell. Quan va adonar-se’n, Jacint va

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS abandonar els seus amors terrestres per lliurarse del tot a aquell nou amic estadant de l’Olimp. Apol·lo li va ensenyar a tocar la cítara i a manejar l’arc i les fletxes, per tal de gaudir més sovint de la presència del jove. Zèfir, déu del vent ponentí, se sentia també encisat de la gran bellesa de Jacint, però mai no aconseguí que ell li correspongués. Un dia Apol·lo i Jacint, a la vorera del riu Anfrís, s’untaren els

membres d’oli, com acostumaven a fer els atletes, i es disposaren a llençar el disc. A Apol·lo, per la seva condició de déu, li pertocava el privilegi de començar el joc. Jacint va córrer i va acostar-se a l’indret on suposava que el disc aniria a raure. De sobte, es va moure una brisa, provocada per Zèfir, cec de gelosia. El disc, desviat per aquell vent va percudir el pols de Jacint amb tanta violència que el deixà ferit de mort. Debades Apol·lo va intentar salvar-lo, aplicant-li plantes de gran virtut curativa. Amb totes les seves arts i esforços no aconseguí de reanimar el jove que tant estimava. “Voldria morir amb tu!” -va sanglotar-, “però tinc les mans lligades i no puc canviar el destí”.

Apol·lo, corprès de dolor per la mort de Jacint, i impotent per retornar-lo a la vida, va transformar-lo en la flor que porta el seu nom.

LLIRI BLANC: Puresa El lliri, després de la rosa, és la flor preferida en la literatura i en les arts. Els antics hi veien un símbol de la puresa i de la innocència. Els grecs creien que els lliris eren gotes de llet de la deessa Hera. Quan l’esposa de Zeus alletava el petit Hèracles, unes gotes de la seva llet, vessades al cel formaren la Via Làctia, i d’altres gotes, caigudes a terra, es transformaren en lliris.

Els siris i d’altres pobles de Mesopotàmia consideraven el lliri com una flor sagrada. Els jueus adornaven amb lliris els altars i columnes del temple de Salomó. Els cristians adoptaren el lliri com emblema de la Mare de Déu, tot destacant la virginitat de Maria quan va concebre el Crist. Una llegenda conta que Tomàs, l’apòstol incrèdul, no hi era quan la Mare de Déu va morir, i que no podia creure que ella hagués ascendit al cel. Quan obriren el sepulcre, per tal que se’n pogués convèncer, hi trobaren lliris i roses que l’omplien d’aroma.

En les llegendes japoneses, els lliris blancs signifiquen la pau, i els vermells, al contrari, la guerra.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS LLIRI DE MAIG (muguet): Retorn a la felicitat Una llegenda de la baixa Edat Mitjana conta la història de sant Lleonard, protegit de Clodoveu, rei de França. La vida de la cort desplaïa al sant. Ell dedicava el seu temps a malalts i presos, i s’esforçava per alleujar llurs penes. Un dia va abandonar la cort, i se’n va anar a viure a una cabana en mig del bosc.

Contínuament lloava Déu per la seva generositat i pels dons meravellosos que atorga als homes per mitjà de la natura: arbres, fruits, animals. El diable, que considerava aquell bosc com el seu propi regne, va presentar-se un dia davant el sant, en forma de drac. Venia a desafiar-lo. Calia que un duel decidís qui havia de ser, en el futur, l’amo d’aquell bosc. Arribat a la cabana, el drac va cridar sant Lleonard, però aquest estava tan absort en les seves pregàries que ni tan sols no el va sentir.

Llavors, el drac, traient foc per la boca, va cremar la cabana. Miraculosament, el sant va quedar-se de genolls, incòlume enmig de les cendres. Acabada la pregària, sant Lleonard va sortir, tranquil, a l’encontre del drac, l’engrapà per una de les grosses potes, i va començar la

llarga lluita. El duel va durar tres dies. El sant, a la fi, va enfonsar la seva creu a la gola del drac. Incapaç d’engolir la santa relíquia, el dia-

ble es va ofegar. De la sang del drac va néixer una herba verinosa; la del sant va trasmudar-se en lliris de maig. El dramatisme de la llegenda no lleva a la petita flor, de sentor suau i almescada, la seva fama de missatgera del bon temps. A França, els enamorats s'obsequien amb muguet, que consideren portador de bona sort.

----------------------[1] Déu del sol, de la medicina i de les muses.

Recull fet per: Josep M. Alentà

Vista d'Arlés des d'un camp de lliris Vincent Van Gogh - 1888 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA El bandolerisme Les males collites, el nou brot de pesta a meitat del segle XVI, la fam i la pobresa van engrossir les files dels bandolers.

E

ls segles XVI i XVII el bandolerisme va capficar les autoritats catalanes, que van traslladar la seva inquietud al rei. Les bandes armades i fora de la llei van dificultar el comerç i el transport, i van resultar increïblement difícils de controlar.

Tipologia de bandolers Els bandolers eren personatges heterogenis. Hi havia bandolers al servei d'algun noble, que li defensaven els interessos fora de la llei, i bandolers humils, empesos per la pobresa, com ara lladres o contrabandistes. Els bandolers de la noblesa es dividien en dos grups: els nyerros, que vivien a les muntanyes i encara tancats en el món del feudalisme, i els cadells, del pla, el litoral i les ciutats, més oberts a sotmetre’s a l'autoritat reial. Aquests darrers no van desaparèixer fins que es va acabar d'implantar l'estat modern, en que l'estat té el monopoli de la força. El bandolerisme de la pobresa, en canvi, va persistir molt més i va subsistir per l'assalt als viatgers en diligencies. Els bandolers es desplaçaven amunt i avall del territori però abundaven prop de la frontera, on tenien més possibilitats de comerç il·legal i de fugida. Allà se sumaven a les seves files contrabandistes a cavall, hugonots francesos, fugitius i marginats. Serrallonga fou un dels bandolers més coneguts que hi ha hagut a Catalunya.

Mètodes d'eliminació de bandolers El regnat de Carles I es va veure amenaçat per grans forats al marge de la llei, per terra i per mar: el bandolerisme i la pirateria. Les estratègies per acabar amb els bandolers es van anar succeint sense èxit. Carles I va demanar que es prohibissin les armes, però els bandolers estaven fora de la llei i la prohibició no els afectava. Si no podien robar les armes del ciutadà normal i corrent ja les robarien a la sortida de les fargues, on les tindrien acabades de fer.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS «Que s'obrin processos de complicitat contra els nobles, cavallers i clergues que els emparen i que el càstig sigui l'enderrocament del castell o casa». La nova mesura, però, va donar resultats que no s'esperaven i molts nobles, ara sense castell, es van sumar a les files dels bandolers.

Perot Rocaguinarda va ser un bandoler català. Fou també conegut com a Perot lo Lladre. Com que no era l'hereu de la família se'n va anar de casa a cercar fortuna, i per culpa d'un malentès es va haver de fer bandoler. Era nyerro.

Els bandolers anaven d'aquí cap allà i les mesures locals del rei i els virreis no servien de gran cosa. Aleshores es va optar per la via positiva: pagar als senyors a canvi que perseguissin els bandolers de pas per les seves terres. Però feta la llei, feta la trampa, sovint el senyor cobrava els diners i es limitava a perseguir els bandolers només de paraula.

Masia La Sala (Viladrau) Casa Pairal de Joan Sala (Serrallonga)

La dada Fins i tot es van arribar a cremar boscos sencers per eliminar el bandolerisme.

El detall Felip III va crear les amnisties a canvi que els bandolers s'allistessin a les files de l'exercit imperial a Itàlia o Flandes i que abandonessin el país. Però els bandolers s'allistaven i anaven a fer el bandoler al país de destí, com fou el cas de Rocaguinarda, que es va traslladar a Itàlia el 1611.

El pedrenyal Felip III prohibeix l'ús i la fabricació del pedrenyal, una espècie de trabuc més petit que no era una arma de guerra i només servia al bandolerisme.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Els més grans

E

ls més grans són els que millor saben, que és això de sentir i viure la vellesa.

Les persones de la “Residència geriàtrica la Masia”, han parlat en veu pròpia, posant paraules i emocions en la darrera etapa de la seva llarga vida:

• “La vellesa es conformar-se amb el que et ve, amb el que tens i el que pots fer” - Maria M. • “La fuerza que sentía de joven, ha perdido intensidad con los años” - Manuel C. • “La vejez es la última etapa para cumplir nuestros deseos” - José A. • “Por dentro me siento joven, con ilusión de seguir viviendo” - Ele. • “A mesura que envelleixo desitjo que la gent que m’estima no m’oblidi” - Antònia S. • “La vellesa és més fàcil de portar podent fer les coses que m’agraden i parlar del que em passa” - Filomena.

• “Aunque ya sea mayor, siento una fuerza que me hace tirar hacia delante y seguir cuidando a mi marido” - Mercedes.

• “Fer-nos grans és un fet natural, tan de bo tots hi poguéssim arribar. El més important és acostumar-se els canvis que la vellesa comporta” - Roser.

• “Els més grans som els supervivents de la guerra” - Montserrat N. • “Quan sóc més conscient que m’he fet vella, és quan em miro al mirall i veig el pas dels anys” - Salvadora.

• “La vejez es incierta, nunca sabemos cómo será nuestro final” - Emilia.

• “Yo no soy la misma que antes, mis ilusiones y aficiones han cambiado con los años” - Maria J. • “Per mi el més valuós de la vellesa és tenir una mica de salut i ser respectada” - Encarna.

• “L’experiència dels anys em donen una altra visió de la vida, i ara em sento més serè” - Alfred.

Residència La Masia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

H istòria de Catalunya Any 1899 - (16) EPÍLEG (Segona part)

ESTAT I CIVILITZACIÓ DE CATALUNYA DURANT EL SEGLE XV

n aquest període del regnat de la dinastia castellana començà la lluita entre els reis i les institucions de la terra per haver trencat aquells els privilegis jurats.

Els pagesos de remença es remouen i els reis se’n serveixen per a llurs fins particulars.

Tanmateix, el bon sentit català se sobreposa a tot.

La Il·lustració avança ràpidament en aquella època, ajudant-t’hi en gran manera la protecció d’Alfons el Savi. Apareixen homes eminents en tots els rams de les ciències i de les lletres. S’escampa la Il·lustració, gràcies a la implantació de la impremta a Barcelona, la primera que funcionà a la Península.

El segle XV pot qualificar-se de segle d’or de la llengua i literatura catalanes, que continuava essent l’oficial de la Cort malgrat ésser els reis de dinastia castellana, ja que en

ocupar el tron havien de jurar conservar a Catalunya la seva llengua pròpia. El Consell de Cent tenia cura de la vigilància de mantenir els drets i béns dels ciutadans.

Per a la guerra es desterrà la cota de malla, usant-se l’armadura completa que igualment vestien els nobles en els torneigs que tenien lloc a la plaça del Born. En arquitectura, excel·lí l’estil gòtic anomenat florit o flamíger.

Del comerç, destaca el fet que la ciutat de Barcelona tingués cònsols en 54 ciutats de la Mediterrània.

El gran desenvolupament del luxe fou causa que els vestits fossin de gran vàlua, especialment els de les dones, que portaven riquíssimes camises brodades de seda i or anomenades alcandores, vestits i sabates amb rivets de pell d’ermini.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Qüestionari: 161. Què em dius de la situació política de Catalunya en el segle XV. – 162.

La Il·lustració avançà gaire? – 163. Què fou el segle XV per a la literatura catalana? – 164. Quin era l’estat de la llengua? – Què juraven els reis en pujar al tron? – 165. Quines festes se celebraven llavors? – 166. A quin lloc de Barcelona se celebraven els torneigs?

- 167. Què em dius dels vestits d’aquesta època?

renuncià (1555) als seus regnes a favor dels seus fills, excepte els de la Confederació Catalanoaragonesa. Morí (1558) tenint a la mà el ciri de Montserrat.

Dinastia Austríaca El successor de Ferran II el Catòlic fou el príncep Carles l’Emperador I d’Espanya i V d’Alemanya. Des d’aquell moment, la història de Catalunya anà lligada amb la d’Espanya, ja que la unió de Catalunya i dels altres regnes de la Península tingué lloc llavors.

Tot i així, Catalunya va fruir d’una independència política i administrativa sota el govern dels monarques austríacs: Carles I, Felip II i Felip III, amb els quals els interessos materials prengueren important volada, les ciències i les lletres. Barcelona adquirí gran renom. En aquest aspecte, fou rellevant el regnat de Carles I. Feu llargues estades a Catalunya, on hi celebrà l’aniversari de l’emperador Maximilià, el Capítol de l’Ordre del Toisó d’Or i Corts el 1520, en què donà constitucions molt profitoses, rebent en paga un donatiu de 250.000 lliures. De Barcelona i amb naus catalanes, sortí l’expedició per a la conquesta de Tunis (1535). Distingí especialment Catalunya i es mostrà respectuós amb els nostres privilegis i llibertats, arribant a dir que estimava més el títol de Comte de Barcelona que el de Rei de Romans. Quan es retirà al monestir de Yuste,

Emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya

El seu fill i successor Felip II (primer de Catalunya 1558-1598), tot i haver pres els furs d’Aragó i apoderar-se de Portugal (1580), respectà la llibertat de Catalunya. Feu la pau amb França i deturà els avenços dels turcs a la Mediterrània. El fet més cabdal fou la batalla de Lepant (octubre de 1571), en què l’armada turca fou completament esmicolada prenent-hi part principal gran nombre de catalans. Catalunya fruí durant aquest temps d’una pau relativa, però havia de vetllar constantment per la guarda dels seus privilegis, ja que molt sovint es veien atacats pels funcionaris castellans que començaven a envair-la.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS Felip III (segon de Catalunya 1598-1621) vingué a Barcelona a celebrar Corts. Continuaren les desavinences entre les autoritats populars i els funcionaris del rei. Expulsà els morescs (1610), cosa que perjudicà l’agricultura. Felip III morí jove sense haver fet res d’importància pel que respecta a Catalunya.

Felip IV (tercer de Catalunya 1621-1665) fou rei a l’edat de 16 anys i abandonà el govern a mans de Baltasar de Zúñiga, que morí al cap de poc, succeint-lo Gaspar de

tos, cometent molts abusos en els allotjaments de les tropes castellanes amb l’excusa d’estar en vigílies d’una guerra amb França.

No faltaren els actes i decrets contra Catalunya, intervenint ens els assumptes particulars de Barcelona, manant que la ciutat pagués el quint de totes les seves rendes, a la qual cosa s’oposà, auxiliada de la Diputació.

Dominada la invasió francesa, les tropes castellanes tornaren a Catalunya, obrant com a veritables enemics i cometent les més

Corpus de sang

Guzmán, comte duc d’Olivares, home despòtic i absolutista, que fou el veritable rei d’Espanya, i amb qui topà i tingué un enemic de mort l’esperit de la Nacionalitat catalana.

horribles atrocitats en robatoris, homicidis, incendis i violacions. El poble català conserva el record d’aquelles crueltats en la patriòtica cançó d’Els Segadors, avui nostre himne oficial.

Des del principi del regnat de Felip IV, començà a preparar-se el trencament, ja que el rei no vingué a Catalunya fins al cap de quatre anys. Celebrà Corts i marxà abans de tancar-les. Amenaçà amb impostos mai vis-

Tot això fou l’origen de l’anomenada Guerra dels Segadors, que culminà amb l’entrada a Barcelona el dia de Corpus (7 de juny de 1640), de gran nombre de forasters, pagesos, segadors i el poble armat que assaltaren

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS les cases de les persones afectes al govern i les casernes de les tropes castellanes. Assetjà el virrei, comte de Santa Coloma, que s’havia amagat a les Hortes de Sant Bertran, on caigué travessat de punyalades. Aquesta jornada ha quedat gravada en els annals de la nostra història amb el nom de Corpus de Sang.

cretes amb França, i a Castella se celebraven reunions en les quals es decidí fer la guerra contra Catalunya. Castella reclutà un nodrit exèrcit capitanejat pel marqués de Vélez, que es concentrà a Tortosa, la qual va haver d’entregar-se, i avançà ràpidament. Capturà Cambrils i Tarragona, després de gran resistència d’ambdues poblacions.

Davant una situació tan apurada, Claris, d’acord amb els altres membres de la Diputació, alçà el sometent general i proclamà comte de Barcelona Lluís XIII de França (23.09.1640). Mentrestant, tres dies després, les tropes castellanes arribaren a la vista de Barcelona i emprengueren l’atac del castell de Montjuïc, però foren derrotats pels defensors de la fortalesa. D’aquesta memorable batalla depengué l’alliberament de Catalunya, ja que el poderós exèrcit castellà es retirà de seguida a Tarragona per refer-se.

Una pèrdua important per als catalans fou la mort de Pau Claris (27.02.1641).

Pau Claris Casademunt, 94è President de la Generalitat de Catalunya

El canonge de la Seu d’Urgell, Pau Claris, que havia estat nomenat president de la Diputació (actual Generalitat), es posà al cap dels catalans revoltats. Establí relacions se-

(continuarà) HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899 De Norbert Font i Sagué Recopilació i resum: Frederic Sagués Batista

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Conversa amb en Jordi Torrella

V

acarisses, pels anys cinquanta, tenia poc més d’uns quatre-cents habitants.

Vivien de l’agricultura i cultivaven la terra bàsicament de la mateixa manera com ho havien fet moltes generacions anteriors.

No es passava gana, ningú anava a dormir sense sopar, però no es disposava de diners en efectiu, el treball al camp era dur i menys remunerat que el que oferia la construcció o les fàbriques de Sabadell i Terrassa .

En Jordi Torrella i Alavedra nascut a l’any 1932, home de gran memòria, vacarissà de socarel, m’ha explicat coses del poble, senzilles, d’aquell temps, en una tranquil·la tarda de primavera.

El primer tema ha estat per què a casa seva se’n diu “Cal Cargol”. No se sap la raó, el seu pare li va comentar que, anys ha, en deien “Cal Cargol bastoner”. Segurament per estar relacionat, amb aquest tradicional ball, algun avantpassat.

Totes les cases de pagès de la rodalia estaven habitades i productives; Les Vendranes. Can Còdol, Lleonart, Torrella, el Bovet, el Castellet, la Torre, Sanana, Can Cases, Can Vives, l’Urpina, Pau Gran..., en totes hi vivia l’amo o el masover.

En la franja de terreny, sota el rocam, ara bosc, que va des del cingle del Moliné fins a la Torrota, el Jordi recorda haver vist restes de vinya, i que era bon lloc per la caça de perdius.

Eren molt aficionats a aquesta activitat que podien practicar en tot el terme, menys al Mimó i la Torra, que eren espais vedats tot l’any. La quantitat de conills era molt nombrosa. Els caçadors acostumaven a reunir-se al sortir de la missa de vuit del diumenge i tornaven a casa pels voltants de les dues.

L’any 1948 quan es va inaugurar "la fabrica", una filatura tèxtil, moltes dones varen entrar a treballar-hi ajudant a l’economia familiar. Dit d’una manera molt esquemàtica i aproximada; Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS a cada casa hi havia un membre treballant a la fàbrica i un altre a les feines que el creixement urbanístic del poble anava creant. Una tercera feina era per l’avi, que tenia cura de l’hort i la vinya.

Com anècdota, un dels jocs dels vailets d’aquella època, consistia en rodar, i mantenir dret, un cèrcol d’alguna bota de vi estellada, o semblant, recolzada i guiada la roda amb un ganxo. Sense donar-se compte, el seu amic i cosí Lluis Alavedra tenia com a “aro” la corona que duia la imatge de Sant Pere de l’església parroquial, abans que la cremessin. Fet esdevingut en temps de guerra, 1936.

Desprès de acomiadar-me del Jordi vaig quedar pensatiu, volia imaginar-me com seria la Vacarisses vella, de la qual n'hem estat parlant. El llibre “Retrats de Vacarisses” de Josep M. Farrés va ésser una valuosa eina per a satisfer aquest desig.

Pere Boix Puig

C AS TELLS CATALONIA WANT TO VOTE Barcelona, Berlin, Brussel·les, Ginebra, Lisboa, Londres, Paris i Roma Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Records i vivències

La font dels burjons

A

quest nom -burjons- em fa la rateta des de la meva minyonia. Recordo clarament com, de tant en tant, en ple estiu, pujava pel carrer Santa Llúcia l'aiguader, tot cridant: aigua pura i fresca de la font dels burjons, a ral el litre.

El bon comerciant menava un burro petit, blanquinós i pacient. Quan espolsava les orelles, tremolaven tots els mosquits de la comarca. Es parava en sec quan el mercader anunciava el seu article i reprenia el pas quan l'allò l'arriava després de sotjar finestres i balcons cercant algun client.

El ruc vestia un cabeçó ple de cascavells, que dringaven rítmicament quan l'ase marcava el pas capcinejant, i un bastet clavetejat.

Sobre el bast s'asseien dos carretells capçats amb cèrcols de metall lluent, que a mi em semblaven de plata. Al baix de les tapes brillaven les aixetes.

Des de la finestra de casa el veia aparèixer, cridar i depassar la placeta. Cada vegada que oïa la seva oferta se'm feia un nus a la ment.

No podia comprendre que un litre d'aigua

valgués un ral, quan a casa se n'anava, quasi sempre, mitja ploma al torrent. Què tindria aquella aigua? Seria dolça? Curaria d'alguna malaltia?. En créixer vaig entendre que el seu preu era degut al valor afegit de la llunyania, però la tafaneria m'ha fet pampallugues tota la vida.

Com que a vosaltres també us pessigarà la mateixa curiositat, us diré el lloc i el misteri d'aquesta font.

Comenceu per agafar un càntir. Arribeu-vos fins a Navarcles, que és l'oasi del pla de Bages. Baixeu pel carrer Monestir i us portarà fins a Sant Benet. Aprofiteu l'avinentesa per admirar aquest cenobi concebut en passejades silencioses, mentre els monjos descansaven del treball de la vinya o meditaven la riquesa dels salms. Fou aixecat al ritme dels cisells i dels grinyols de corriola. Els artistes fruïen esculpint els capitells i somreien pensant que, al cap dels segles, els visitants admirarien la seva traça.

Ara ja no hi salmegen els professos. Són els rossinyols i les tórtores els qui refilen i parrupen la lloança al creador. Escolteu-los. No

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS hi flairareu el perfum de l'encens, però l'heura i els pins aromen el lloc amb incendis de verdor. Avui, encara, les pedres caigudes reclamen i esperen la força del ternal per recuperar la bellesa del conjunt. Després de fruir una estona d'aquella pau ancestral, seguiu el camí, per la dreta del riu, fins al primer pòntic i, passat el pontarró, retorneu riu amunt per l'altra banda. Un caminoi us hi menarà.

Observeu com les riuades van descalçant l'espadat, i quina grandor de lloses es desplomen i resten estassades pel terra. Diuen que, de tant en tant, un ciclop baixa de la muntanya i se les emporta per enrajolar la seva cova. Ben aviat veureu la font enganxada a la cinglera. És un fil d'aigua immòbil, silenciós i transparent.

Darrera el rajolí, la penya estratificada apareix clivellada per un bei vertical. L'esquerda somica, plora, regalima, i al capdavall es fa fontana. És com un raig de porró carlí. Tasteu-la. És pura, fresca i medicinal. És aigua

sortida de la codina com la que Moisès féu brollar colpejant la roca de l'Horeb a Rafidim (Ex 17,6). Aquí, també, l'embat d'un trontoll sísmic partí el balç i «quan va picar la roca l'aigua rajà» (Ps 78,2).

Mentre se us omple el càntir, deixeu-vos envair per la frescor i el silenci de la balma, i, mirant la font, comproveu com per a nosaltres i «per a ells ha fet néixer aigua de la roca; tot just esberlada l'aigua s'ha escolat» (Is 48,21). Malgrat que el doll de la font és prim, no para mai i és abundós. I gratuït.

Per això, en la xardor de la caminada, la font us diu: «Oh, tots els assedegats veniu a l'aigua sense pagar res» (Is 55,1).

I com que el cantiret encara no és ple, tot contemplant-lo, podeu recordar que consolar el trist alimentar el famolenc, sembrar pau, remeiar els malalts, i encaminar els foraviats pot ser tan plaent i profitós com allargar a l’assedegat aquest cantiret ple d’aigua de la font dels burjons.

Ignasi Ribas

Desmond Tutu sobre el dret a decidir:

Arquebisbe emèrit de Ciutat del Cap

"Espero que sigueu prou adults per veure que us heu d'asseure junts i escoltar-vos els uns als altres. No és bo forçar la gent a una unió que uns no volen. Quan passa, se sent com un jou al voltant del coll. Això és el que veiem. Si la gent sent amb molta força que vol sortir d'un país, llavors cal escoltar-la, i no forçar-la a una relació que no vol."

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

E

ls dies 28 i 29 de juny, el “Grup de teatre jove” de Vacarisses ens va tornar a sorprendre amb l’obra “El Retaule del flautista”.

Més de seixanta actors i actrius van portar a terme aquesta obra amb entusiasme i encert. Cada actor estava molt ben caracteritzat, els vestits, l’ambient, el moviment..., tots ells van saber interpretar el seu paper amb facilitat i naturalitat, al menys és la impressió que ens vam emportar els que hi érem.

També ens va sorprendre l’edat dels actors, ja que n’hi havia de 4 o 5 anys, fins a quasi 70. Un grup nombrós i distint però molt ben cohesionat i, sobretot, molt ben portat.

La música, excel·lent, sonava tan bé que et feien venir ganes de posar-te a cantar amb ells.

Els balls van donar moviment a l’obra i el missatge és de total actualitat. Felicitem a tots els que hi varen participar i encoratjar-los a seguir per aquest camí, l’esforç de tanta gent de Vacarisses portat en comú, fa que aquesta vila sigui diferent a altres viles com ella.

Albert Einstein deia que la fórmula de l’èxit és aquesta: A= èxit; A= X + Y + Z X= treball; Y= passar-ho bé; Z= concentració Podem dir que van aconseguir un èxit ben merescut.

Gràcies per la bona estona que ens vareu fer passar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS 7a Cursa i 1a Mitja Marató de la Campana

El passat diumenge dia 15 de juny, es va celebrar la setena edició de la Cursa de la Campana de Vacarisses, la competició de muntanya més important del municipi, i, per primer any, la Mitja Marató de la Campana, que va puntuar per a la Mitja Marató de tot Catalunya. Enguany, s’ha arribat a un total de més de 700 persones inscrites.

El recorregut, que s’endinsa al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, s’inicia i finalitza a la mateixa vila. Amb una distància de 21’5 km en el cas de la Mitja Marató i, de 14’7 km, en la Cursa de Muntanya, discorre entre trams de pista, corriols i un petit tram d’asfalt.

La cursa rep el seu nom en honor a la campana més antiga de l’Església de Sant Pere, datada de l’any 1501. Com cada any, la competició va ser organitzada per l’Associació Esportiva Corredors.cat i l’Ajuntament de Vacarisses, amb la col·laboració de l’A.E. Vacarisses Corre.

Una part de l'import de les inscripcions ha estat destinada al Rebost Solidari de Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Concert participatiu "UN POBLEVIU"

E

n el marc dels actes del 5è aniversari que l’Escola Municipal de Música ha portat a terme aquest curs 2013 - 2014, vam poder gaudir el passat 14 de juny al poliesportiu i com a acte de cloenda, del concert participatiu “un poble viu”.

La cantata, composta pel nostre compositor local en Francesc Torras i Font per l’ocasió, ens va narrar la història del nostre poble a través d’un fil argumental que enllaçava les cançons de cada època, interpretades pels grups instrumentals de l’escola de música i els cantaires de l’escola de música, escoles de primària i cor de Vacarisses. Al concert hi van participar les entitats dels grallers, esbart dansaire, colla gegantera i cor de Vacarisses, així com també les escoles bressol Xic i Cuc i les de primària Pau Casals i Font Orpina.

A més, hi van col·laborar també l'AMPA, famílies i exalumnat de l’escola de música fent de figurants, narradors, acomodadors i informadors. Ens felicitem per la feina feta i per la trajectòria de l’escola al llarg d’aquests cinc anys de vida!

Un moment del concert participatiu Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS

XXIVa CONCENTRACIÓ DE MOTOS ANTIGUES DE VACARISSES El passat diumenge, dia 29 de juny, vora les 8 del matí,

un bon grapat de “petits motors” despertaven el poble per XXIV vegada. Aquest any, a diferència d’altres, la Concentració de motos antigues, organitzada per Moto Clàssic Vacarisses, arribava al poble un parell de setmanes abans, amb els exemplars més preuats de gairebé cent motocicletes amb data de fabricació d’entre els anys 1930 y 1975.

Com cada any, els participants començaven a escalfar motors gaudint d’un bon esmorzar de pa amb botifarra, a la Fàbrica. Tot seguit, sota un cel enteranyinat, els motoristes iniciaven la volta que els portaria a les faldes de Montserrat, passant per Castellbell i el Vilar, Marganell, Monistrol de Montserrat i Rellinars, a on a més de tenir-hi una càlida acollida eren rebuts amb un bon refrigeri. Cap a la 1 del migdia, els brogits de les “clàssiques” tornaven a ressonar pels carrers de Vacarisses, on la concentració finalitzava amb l’entrega d’un petit obsequi per a cada participant i el lliurament dels premis especials de la concentració d’enguany (a la participant femenina del poble, al participant de més edat, a la moto dels anys ’70, a la moto antiga del poble, a la moto antiga nacional, a la moto antiga Scooter, a la moto antiga amb sidecar, entre d’altres).

Fer esment al reconeixement de la tasca realitzada durant aquests vint-i-quatre anys del Sr. Francesc Gibert, com a president del club. Al mateix moment, donar la benvinguda al nou president, el Sr. Carles Vidal, al qual se l’engresca a continuar la tasca de presidència del Moto Clàssic Vacarisses.

Agrair novament a tots els que fan possible l’organització d’aquesta concentració. Moltes gràcies a tots!

Idoia Codina Torrella

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

La Casa Nova de l'Obac Foto: Ricard Balló - 2011

I... JA FA UNS QUANTS ANYS Drets: Ernest Alavedra Francesc Prat Joan Bulsegura Ajupits: Venanci Frago Martí Alavedra Antoni Alavedra Josep Gibert Futbol a la feixa del Geroni - finals dels anys 50 (actualment parc de "l'aranya", darrera l'Ajuntament) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 551 - Juliol 2014 - Pàg. 50