552 agost 2014 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 552 Agost de 2014

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Senyera a la rotonda d’entrada de Vacarisses, inaugurada en motiu de la Festa Major

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Vacarisses, balcó de Montserrat Dels diaris Racó del conte 300 anys enrera Parròquia de Vacarisses Col·laboracions Imatges de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 13 14 17 25 29 50

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA Juliol - 6 Festa de Sant Cristòfor a Torreblanca. Enterrament d'Eduard Lladó i Bruch, a Sabadell Juliol - 13 Enterrament de Gemma Navarro i Moreno. Juliol - 20 Festa Major de Torreblanca. Juliol - 29 Baptismes: Dayana Vladiminova Moreno, David Vergara Lara i Júlia Masana Torres

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 2

PÒRTIC

El constant maltracte al català

omés per la llengua jo ja faria un pas ferm endavant. Algú dirà que allò important per què cal lluitar és per obtenir una independència política i financera com cal. I és veritat, perquè una cosa portarà a l’altra, però el fet de no poder viure plenament en català en la Catalunya del 2014 ha esdevingut una injustícia flagrant a la qual cal posar remei. La qüestió, si l’analitzem a fons, és ben dramàtica i un cas únic a Europa, si no al món: una llengua parlada per prop de deu milions de persones no té la presència social que li correspondria. Una qüestió que se solucionaria fàcilment amb un estat al darrere. Només cal fer una volta pels nous estats sorgits a partir del 1990 per comprovar-ho.

La decepció és màxima després de més de trenta-cinc anys de democràcia espanyola i d’autonomia política a Catalunya. No cal fer un repàs exhaustiu a la situació actual d’ús social del català –amb dèficits molt importants en àmbits clau com la justícia, els mitjans de comunicació o l’etiquetatge– per arribar a la conclusió que, malgrat que se n’ha ampliat el coneixement, gràcies a la feina feta a les escoles, la nostra llengua continua ben maltractada. Hi ha hagut desídia i també mala fe per part de l’Estat espanyol, que no ha fet complir, ni ha permès que es compleixi, el que proclama la Constitució en el sentit que cal protegir i promoure les diferents llengües oficials. Els atacs a la immersió lingüística, al Principat i a la resta dels Països Catalans, són la cirereta del pastís de la gran mesquinesa política i humana en què han convertit el tema de la llengua el PP i el PSOE. Des de la Generalitat tampoc no s’han fet els passos ni la pressió necessària per millorar la situació. Mirat amb perspectiva ja es veu que hi havia molt més marge per actuar. Finalment, hem pressionat prou els ciutadans? És evident que no. Només cal imaginar-se què farien espanyols, francesos i alemanys si un dia anessin al supermercat i no trobessin ni el deu per cent dels productes –i tiro llarg– etiquetats en la seva llengua. Els catalans tenim l’oportunitat de revertir aquesta situació. És ara o mai. I els ciutadans en tenim un munt d’eines per aconseguir-ho. Rebutjant, per exemple, productes que menyspreïn el català. Comencem a passar llista?... Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 37 - El banquet de noces S'assembla a unes noces...

Anys enrere, tot el que tenia a veure amb la joia de viure, del plaer i de la satisfacció, era sospitós de dolent. Com si només fos cosa bona la mortificació i el patiment. Deien que la recepta la treien de l’Evangeli... Per justificar-se deien uns quants adagis: el que costa, és el que val. El que fa més falta és més esforç i l’abnegació...

Mt. 22, 2-14

Amb l’excusa de la religió es convidava a apostatar de la vida i a projectar la plenitud només en el més enllà de la mort. Al seminari, el dia de recés, es feia una sagaç i solemne acceptació de la mort; mai no la feien de l’acceptació joiosa i alegre de la vida. I això, ho consideraven normal. Teníem entre 15 i 20 anys... L’Evangeli, és la gran bona notícia, la més festosa de totes, que ens convida a l’alegria de viure. El Regne de Déu que Jesús sempre té a flor de llavis, de la manera que en parla engrescadament, s’assembla a un gran banquet de casament i a una festa de les més grosses de família.

Amb l’excusa de la sensualitat es va fer un elogi abismal del rebuig a l’alegria de viure la vida. Les satisfaccions humanes eren un munt de pecats... Als gaire alegres els consideraven depravats i als tristos i pansits, eren tinguts per virtuosos.

L’evangeli convida al servei i no pas al sofriment. És cert: Estimar molt, fa sofrir. Això és una altra cosa. Les nostres comunitats cristianes no poden ser mai una fortalesa pels desanimats, es-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM pantats i acovardits. Tot el contrari han d’ésser un lloc esperançador, reconfortant, animós, encoratjador i entusiasta. Les trobades setmanals haurien de ser el moment culminant de la vivència i convivència cristianes, una explosió de joia i d’engrescament per assumir amb coratge, amb gràcia i esperança els entrebancs que trobarem sense buscar-los.

El poble cristià, la comunitat de creients hauria de vessar joia pels quatre costats. No pot ser mai un poble trist, un poble de cors envellits. Cal anar a la gran festa ben mudats amb el vestit de la compassió, del respecte i del servei...

Sebastià Codina i Padrós

Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny, 1928) Bisbe de la Prelatura Territorial de São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso (Brasil)

"Tots som imatges personals de Déu. Però Déu ha fet també imatges col·lectives. Cada poble, cada cultura són imatges col·lectives de Déu. Per això hem de defensar i respectar aquests pobles que, per egoisme de pobles considerats superiors, han passat a ser pobles proscrits". Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Amanida de llenties Ingredients per a 4 persones: Llenties 800 grs. 2 ous durs 1 tomàquet gros a daus Encenalls de pernil de gla Unes fulles de ruca Vinagreta o maionesa

Les llenties les podem comprar ja cuites, les posarem en una plata de servir. Els ous durs ja ratllats, el tomàquet fet a daus i els encenalls de pernil de gla. Ho barrejarem amb les llenties, pel damunt hi posarem les fulles de ruca i ho amanirem amb la vinagreta que haurem fet amb 4 cullerades d’oli, 2 de vinagre i 1 de mel, sal i pebre. També ho podem amanir amb maionesa, el que mes us agradi.

És un plat d’estiu molt refrescant, feu-lo, us agradarà. Bon profit.

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat. Qui governa amb amor, causa gust i no dolor. Qui el casament encerta té la sort feta; qui l'erra la fossa oberta. Qui es casa té qui el llit li escalfa. Se'n van els amors, queden els dolors. Si et vols casar i vols encertar bé, casa't el "trenta" de febrer. Amor de nens, aigua en cistella. Boda mullada, afortunada.

boda

Casament calculat sempre surt esguerrat. D'amor i d'aigua fresca ningú no en viu. Dona bonica i marit gelós, mai no tenen repòs. Dos promesos en un mateix lloc són estopa vora el foc. El galant i la dama, el diable els inflama.

El meu marit no té tassa; uns cops poc i una altra massa. En testament i casaments, no t'hi fiquis si no hi entens. És el matrimoni una creu, però ningú hi vol cirineu. Galant allunyat, galant oblidat. Jurament d'enamorat, no el creu l'home sensat. L'amor és més fort que la mort. L'amor i el vent, perquè cada un que se'n va en vénen cent. La dona és com el meló: Si és bo no hi ha res millor; si és dolent no hi ha res pitjor. La mitja taronja, sort del qui l'ha, que molts la cerquen i no la poden trobar. No vulguis posar mai el dit dintre d'un anell massa petit.

Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Fer passar per entremig de frases llampants alguna mentida punyent, sol ser la gran traça dels del capdamunt de tot... Respectar i valorar els nostres orígens suposa un seny madur; oblidar-los manifesta un esperit mesquí i rastrer... He sentit a parlar tan bé de tu que m’he pensat que t’havies mort. Després de mort tothom té més qualitats que els sants del calendari... Els que tenen el cor net, palpen el trepig de Déu... Després dels seixanta tothom pertany al sexe dèbil... Els fabricants de ventiladors viuen de l’aire... La veritable fidelitat només es dóna en els equips de so... Morir és adormir-se sense mai més haver d’aixecar-se a fer el pis... És fàcil als que han menjat alls el poder donar una paraula d’alè... En les guerres els soldats reben les bales i els generals, les medalles... En els avions la vida passa volant... Cal treballar vuit hores i dormir-ne, també vuit, però no al mateix temps... Encara hi ha grans polítics que confonen nacions amb estats. És una qüestió de dolenteria o d’ignorància. És fàcil de destriar... És bona cosa viure joiosament i aprofitar el màxim l’avui, oblidant el passat i deixant en pau el futur... Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Uns Clavells Que és diumenge s'endevina perquè tot té gran claror, ben clar ho diu la clavellina entre els ferros del balcó. Els clavells en aquest dia ens perfumen l'aire fi; tots esclaten d'alegria i de goig creuen morir, quan les mans d'aquella noia els ha pres ben dolçament. Quan se'ls posa tan cofoia sobre el pit, tan bellament. Formen una bella toia noia i f1ors, tot juntament. Joan Sisamon i Borràs

La Tartana Una euga de bona planta pèl rogenc i el cap negrós entre dents la brida aguanta els lladrucs del gos l'espanta i obre bé el seu ull terrós. Ventejant alça la testa renillant, al ca contesta que el camí pren neguitós. Cascavells, ronsal de trena mirallets acolorits l'euga té sobre l'esquena la rabasta tota plena d'uns ramells de nards florits. El pit omple d'alegria de tothom aquest bon dia dels més grans fins als petits. Ja està a punt la gran tartana ben guarnida de coixins és la festa de Santa Anna tant al cim com a la plana és diada de fadrins. Ball rodó a prop de l'era al matí missa primera que hi fan cap tots els veïns. Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 9

CAMPANADES

El plançó d'avet Hi havia un avet petit, apanat, trist, afligit. Mirava els avets i els pins, ell plançó, ells gegantins, Oh, si jo fos alt com ells, que hi niessin els ocells!. Mes vingué l’hivern salvatge, de neu i gelat oratge. Arriben els destralers a tallar els avets cimers. Que queien llargs i magnífics fent uns gemecs terrorífics. Tot el bosc era un espant, llargs avets agonitzant. La llar ha de tenir pa i bona llenya al fogar. Un cop s’hagué post el sol, es presentà un esquirol. I parlà al plançó d’avet, com si fes un sermonet:

Campanar de l’esglési de Sant Fruitós d'Iravals - La Cerdanya

"Que no veus les xemeneies traient fum d’avets fets teies? Els avets que tu glatires ara s’han tornat guspires. Viu content, a poc a poc, que els avets vells van al foc. Si et fessin pal de nau, no veuries el cel blau. És millor ésser plançó fruint de saba i saó" Oh, infants, no tingueu ànsia d’ésser grans, amb arrogància. La Natura va al seu pas, tenir pressa no ve al cas.

Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT No em preguntis per què, però l’estimo de cor la meva llengua; no ho preguntis en va, sols puc respondre’t: “L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

LA MEVA LLENGUA

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla és la parla mateixa que al son d’una non-non la més hermosa bressa amorosament ma son primera. L’estimo de tot cor, per catalana, l’estimo perquè en ella la rondalla primera em contà l’àvia un capvespre d’estiu mentre el sol queia. L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s l’exquisida poncella de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo” va dictar-me l’amor en eixa llengua. L’estimo de tot cor, perquè la parlen els meus amics de sempre, els que ploren amb mi i els que amb mi riuen, els que em criden avant! i avant m’empenyen. L’estimo de tot cor, perquè cigales, i espigues i roselles, i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire sos grans secrets en català em revelen. L’estimo de tot cor, perquè no en trobo de més franca i més bella... I em preguntes per què? I això em preguntes? L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

Apel.les Mestres (1854-1936) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 12

DELS DIARIS

A LA TRES

EL RIDÍCUL DE LA POR

a independència abocarà Catalunya a una fallida destructora i destructiva que comportarà un augment de la pobresa, de les deslocalitzacions d’empreses, de l’atur... La independència portarà a l’agreujament de la depressió econòmica i el govern català haurà d’assumir el 16% del deute públic espanyol, la quantitat no gens menyspreable d’uns 160.000 milions d’euros. La independència comportarà que Catalunya quedi fora de la Unió Europea i de l’OTAN i, en conseqüència, de l’aixopluc de les agències internacionals que garanteixen la seguretat, de manera que es convertirà en terreny abonat per a terroristes i grups mafiosos. Paral·lelament, la convivència es trencarà amb famílies dividides i amistats trencades. Catalunya quedarà tan aïllada que fins i tot el Barça no podrà jugar la lliga espanyola. Aquesta és, a grans trets, la pel·lícula que ens vol vendre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre el futur del nostre país. L’home insisteix en un relat apocalíptic que voreja el ridícul, un insult a la intel·ligència que posa en evidència que d’arguments sòlids en contra del procés iniciat sembla que en tenen pocs, per no dir cap. Aquesta estratègia de la por engegada ja fa dos anys que ens envia a vagar per l’espai sideral o que ens instal·la en una hipotètica illa de Robinson, que ens pinta un futur encara més fosc que el negre no funciona, ministres del PP. Ja ho haurien d’haver advertit. Aquest missatge carregat de pessimisme no fa cap altra cosa que carregar-nos d’optimisme, fer-nos veure que amb vostès no podem continuar, no volem continuar. Lluny d’aquest escenari apocalíptic, afrontem el futur amb la il·lusió d’un projecte nou, carregat d’arguments, també d’incògnites, però volem decidir. S’acosta el 9-N i els missatges de la por es multiplicaran fins a l’avorriment, però estem vacunats. Vagin fent el ridícul, i nosaltres anirem per feina.

Pepa Masó Serrano

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 13

RACÓ DEL CONTE

El núvol gris

i havia una vegada una ciutat que tenia grans edificis, parcs molt amples i llargues avingudes; però els edificis no eren bonics, les flors dels parcs tenien colors apagats i les avingudes eren tristes.

Tot tenia un color apagat, brut, era el color d’un gran núvol gris i espès. Era un núvol que s’havia anat fent gran amb el fum dels cotxes, dels autobusos, de les motos, de les calefaccions i el que sortia de les xemeneies de les fàbriques. El núvol va arribar a cobrir tot el cel de la ciutat; els carrers, les façanes dels edificis, els arbres, les flors.... tot quedava amarat de grisor. Els habitants de la ciutat tenien un posat apagat i trist com aquell núvol terrible que inundava edificis, carrers, parcs i jardins i s’enganxava als seus rostres amagant els somriures. Els homes i les dones s’hi havia acostumat i no feien res, no movien ni un dit per impedir-ho. Els nens i les nenes tenien la pell blanca perquè no els havia tocat mai el sol, i els ulls tristos perquè tan sols coneixien l’ arc de Sant Martí que formaven a terra les taques d’oli i la benzina dels cotxes.

Un bon dia, a l’escola, el mestre va començar a explicar: - Avui toca la tercera lliçó; els estels. Els estels són uns grans cossos brillants que vesteixen la nit per sobre del gran núvol gris..... Els va parlar de les pampallugues lluminoses del cel, però no tenia prou paraules per expressar-se. Va omplir la pissarra amb dibuixos d’estels, cometes, constel·lacions i galàxies, però el color del guix no ajudava a fer els dibuixos lluminosos com ell hauria volgut. Els ulls del mestre brillaven per darrera les seves ulleres; només en el seu record sabia com eren els estels. Els alumnes no podien comprendre allò que ell els volia explicar. llavors els demanà que l’endemà portessin papers de tots colors i agulles de cap . Els nens i les nenes de l’escola van dur papers de totes menes i colors: vermells, grocs, verds, taronges, platejats, daurats..... Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014- Pàg. 14

RACÓ DEL CONTE El mestre els ensenyà a fer molinets de paper. Van retallar i enganxar els papers amb les agulles de cap a uns bastonets i els molinets començaren a girar. Els nens i nenes somreien contents i contentes i el mestre els va dir que els estels eren molt més brillants que els molinets i que vestien de llum la nit clara quan no hi havia el núvol gris que tapava el cel. Els infants quedaren tristos pensant en aquelles meravelloses nits que no havien vist mai. A la sortida d’escola, els parcs i els carrers de la ciutat s’ompliren de molinets de paper. Molts nens i nenes de la ciutat els van aprendre a fer i els col·locaven arreu: a les finestres i als balcons, als terrats i a les teulades i als fanals dels carrers. A la nit, quan bufava el vent, els molinets formaven una gran constel·lació d’estels de paper que giraven i giraven. Una nit, quan tothom dormia, va bufar un vent molt i molt fort i es va endur els molinets dels terrats que giraven i giraven sense parar. Tots van anar a espetegar amb força contra el núvol gris i hi obriren un immens forat. De cop i volta la lluna i els estels van aparèixer damunt la ciutat. Quan un vianant veié la lluna i els estels va fer sonar un xiulet molt fort i si afegiren les campanes del campanar. Amb aquell aldarull, la gent es va anar despertant, els uns van obrir les finestres i balcons, altres van pujar als terrats o van sortir als carrers. Tots contemplaven l’espectacle meravellats del cel estelat. El mestre encara amb pijama corria de casa en casa tot dient: - mireu nens, mireu! els estels! Els infants reien i picaven de mans en veure els estels molt més bonics que els que havia dibuixat el mestre a la pissarra i, fins i tot, molt més bonics que els seus molinets de paper de colors, que encara giraven i giraven a les finestres i balcons. L’endemà la ciutat era una festa: les botigues, les fàbriques, i les escoles tancaren les portes i els ciutadans omplien els carrers per admirar la meravella de la llum del sol que es veia a través del forat del núvol gris. El dia següent el vent va deixar de bufar i poc a poc, es va anar tapant. Altre cop va tornar a cobrir tota la ciutat; els homes i les dones tornaren a la feina i els infants a l’escola. Però la gent no parava de parlar del que havia passat. Si els nens i nenes amb els seus moVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 15

RACÓ DEL CONTE linets havien aconseguit foradar el núvol ells també podien fer alguna cosa. Dit i fet. Van començar a establir controls, a eliminar els fums de les fàbriques, dels vehicles, i de les calefaccions, i poc a poc el núvol es va anar aprimant i enxiquint fins que va desaparèixer. Ja no feia falta que bufés un vent fort perquè el cel quedés net. De dia la llum del sol feia brillar les coloraines dels molinets i de nit la lluna i els estels omplien el cel. A partir d’aquell moment els edificis van lluir amb tota la seva esplendor, les avingudes esclataren d’alegria i en els parcs hi hagué un bé de Déu de flors. Els habitants de la ciutat en gaudien i es felicitaven pel que havien aconseguit amb l’esforç de tots.

QUINA COLLITA!

Els nostres veïns José Frago i Pilar Torras van quedar estorats amb aquests dos exemplars gegants de patata sortits del seu hort. En el moment de la seva collita pesàven 1.145 i 1.110 grams. De mitjana, en un kilo hi entren de sis a vuit patates.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 16

300 ANYS ENRERA

1714 Conseqüències "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro, ... a nadie se obligó nunca a hablar en castellano, ... fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". Juan Carlos I

ren les 4,30 de la matinada del dia 11 de setembre, en apuntar les primeres llums, quan va començar l’assalt contra Barcelona. Tots els canons i morters van disparar a l’hora fins a tres descàrregues, després els soldats van baixar en massa cap al vall. Es tractava d’un atac general amb més de 18.000 soldats que s’estenia des del reducte de Santa Eulàlia fins al baluard del Portal Nou. Totes les campanes de ciutat tocant a sometent van cridar el poble a la lluita. L’ala esquerra borbònica -composta per uns 6.500 soldats de regiments tan experimentats com el de la Vieille Marine, Guerchy o Ponthieu- havia d’atacar el reducte de Santa Eulàlia, el baluard de Llevant i, al nord d’aquest baluard, la bretxa dels Molins. L’ala dreta borbònica -formada gairebé tota per forces espanyoles, i amb tropes de prestigi com ara els regiments de les guàrdies valones i de guàrdies espanyoles- disposava d’uns 4.300 soldats; el seu objectiu era la bretxa frontal del baluard del Portal Nou. El centre borbònic sumava 8.600 soldats; el componien francesos i comptava, també, amb forces de prestigi (els regiments d’Artois, Anjou i Couronne). El seu objectiu era la bretxa principal o reial, la bretxa de Sant Daniel, just al nord del baluard de Santa Clara, el mateix baluard de Santa Clara i la bretxa del Carnalatge, a tocar de Santa Clara per la banda sud. L’atac fou simultani per tot arreu, a excepció de l’assalt a la bretxa reial. La guarnició del reducte de Santa Eulàlia, situat extramurs i cobrint els accessos al port, va aguantar bé els priVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 17

300 ANYS ENRERA mers atacs i es va retirar en ordre cap al baluard de Llevant. Els francesos van continuar en direcció al Portal de Mar, però van quedar frenats per una gran barricada construïda amb barques i defensada per elements populars. Alhora nodrits contingents van atacar de dret els baluards de Llevant i de Santa Clara. Altres unitats van atacar les dues bretxes, d’uns 25 metres cadascuna: la del Carnalatge i la dels Molins, que s’obrien entre Santa Clara i Llevant. Diversos assalts van ser rebutjats, però finalment, cap a un quart de sis, els francesos van poder escombrar els defensors de la bretxa dels Molins. Tot seguit, des de la muralla van forçar la retirada dels defensors de la bretxa del Carnalatge. Havien pogut passar a la ciutat; ara es tractava d’entrar en torrentada. Des de les seves posicions, els francesos van avançar cap a la rereguarda dels baluards de Llevant i de Santa Clara, tot encerclant els defensors. Bona part dels combatents d’aquest darrer baluard van poder obrir-se pas a cop de baioneta i escapar a través del convent de Santa Clara. Els defensors del baluard de Llevant, però, foren exterminats. Una columna comandada pel coronel Châteaufort progressava seguint la muralla de Mar cap al Pla de Palau. Els catalans que s’havien retirat de les bretxes intentaven formar una línia de contenció per la banda del Carnalatge. Aquest grup fustigava la columna que s’havia internat, i que aviat va topar amb el baluard de Migdia i els seus defensors; aquests van girar els canons que apuntaven a la costa contra el nou perill. Les forces de re-

serva concentrades vora les Drassanes, comandades pel marquès de Vilana, van avançar decidides cap a la zona del Pla de Palau, acompanyades d’una massa popular amb dones, joves i homes grans amb armament desigual. Châteaufort va quedar frenat i va refugiar les seves tropes a l’edifici de la Caserna, on l’artilleria del baluard de Migdia va trinxar la seva gent. En aquesta zona l’avenç francès havia quedat aturat. Mentrestant, la Companyia de Notaris Públics va intentar ocupar i fer-se forts en el convent de Santa Clara, però va ser literalment exterminada. A tres quarts de set, el front s’havia estabilitzat en aquest sector dret dels defensors. Villarroel, en sentir l’espetec de l’artilleria i les campanes, va córrer cap a la zona de les muralles i va reprendre el comandament amb energia. Va concentrar forces al Pla d’en Llull i va Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 18

300 ANYS ENRERA reclamar la presència de la bandera de Santa Eulàlia. Per la banda del centre, els borbònics van poder emparar-se del baluard de Santa Clara, gràcies a l’èxit de la ruptura en la bretxa de Molins i Carnalatge. Les forces franceses també van poder escombrar la resistència a la bretxa de Sant Daniel, d’uns 40 metres d’amplada. Tanmateix Berwick solament va enviar grups de reconeixement a la bretxa reial, d’uns 150 metres d’amplada. Pensava que la bretxa estava minada i que els catalans la farien volar quan hi hagués un contingent nodrit de forces al damunt. Els espanyols que assaltaven el Portal Nou foren rebutjats en tots els assalts que van intentar. Des de la bretxa de Sant Daniel, els francesos comandats pel brigadier Balincourt van emparar-se de l’extrem de la travessera, i encara des del terraplè de la muralla, aprofitant-ne la major alçada, van hostilitzar els defensors de la segona fortificació. La travessera no va poder aguantar, i els generals Bellver i Thoar van ordenar la retirada cap a la línia de cases del darrere la travessera i cap al convent de Sant Agustí, una mola medieval que esdevenia una autèntica fortalesa, contra la qual s’estavellaren els atacants. Els francesos van poder comprovar que la pólvora de les mines de la bretxa reial s’havia mullat amb les pluges. Berwick va donar llavors l’ordre d’atacar en massa i gairebé en formació; unitats franceses i espanyoles s’enfilaren per la bretxa i entraren a la ciutat. El gruix d’aquestes tropes va girar a la dreta per tal d’atacar pel darrere el baluard del Portal Nou. El general Bellver va fer retrocedir les avantguardes invasores que s’escolaven pel carrer del Portal Nou, mentre s’aixecaven barricades a la plaça de Sant Agustí Vell. Els catalans contraatacaren per aquest sector, i així van facilitar la fugida d’una part dels defensors del baluard del Portal Nou, que va caure finalment a mans de les dues corones. En paral·lel, intramurs, els catalans van ocupar el monestir de Sant Pere de Puel·les, i s’hi van fer forts. Els franco-espanyols van avançar imparables pel terraplè de la muralla, van ocupar el baluard de Sant Pere i van marxar, pel mateix terraplè, contra el de Jonqueres. Els defensors de Jonqueres van poder girar dos canons per enfilar el terraplè i, disparant pots de metralla, van causar una massacre entre els atacants. Tot seguit els catalans de Jonqueres van contraatacar, i van arribar a ocupar el baluard de Sant Pere; però no s’hi van poder mantenir, i van haver de retrocedir. Els borbòVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 19

300 ANYS ENRERA nics van poder recuperar-lo i van tornar a intentar l’avenç cap a Jonqueres. Tanmateix, els tiradors catalans apostats a les cases del darrere de la muralla disparaven a boca de canó contra els franco-espanyols que circulaven pel terraplè de la muralla, i que no tenia ampit que el protegís per la banda de la ciutat. Encara els defensors de Jonqueres van tornar a contraatacar i van arribar a Sant Pere, però novament no s’hi van poder mantenir. A les set del matí la situació estava estabilitzada al centre i a l’esquerra dels defensors, i ambdós bàndols paraven a recuperar forces. Els borbònics tenien el peu dins de la ciutat, però els catalans estaven fermament assentats en les línies de cases que definien el casc urbà, i encara controlaven part del convent de Sant Agustí i el monestir de Sant Pere, però havien perdut el convent de Santa Clara. A partir de les set del matí, amb l’enemic contingut en tota la línia, Villarroel, tot i la debilitat de les seves forces, va plantejar el contraatac. La moral de lluita i fins i tot de victòria dels defensors devia ser, doncs, extraordinària. Les escasses reserves de tropes amb l’ajut del poble en armes es van distribuir entre els distints sectors. A la banda dreta catalana, Châteaufort, batut per l’artilleria del baluard de Migdia, es va retirar cap als horts de Passa-pertot. Llavors Vilana va fer avançar els seus contingents arrambats als edificis del sector de Ribera, fins que va arribar a la travessera petita, que va ocupar després d’un violent combat. Villarroel en persona va dirigir els atacs a la plaça del Pla d’en Llull. Pretenia reocupar la plaça i tot seguit mirar de recuperar el convent de Santa Clara i trencar la línia borbònica. Mitja plaça, la del sector de ponent, estava a mans dels defensors; l’altra meitat, la de les cases de llevant, estava a mans de gent de la Vieille Marine. Les cases d’una i altra banda s’havien convertit en autèntics fortins. En travessar la plaça, els catalans van caure aniquilats pel nodrit foc dels francesos. Villarroel, ferit en una cama, es va haver de retirar. A la zona centre, el coronel Thoar va atacar i va recuperar totalment el convent de Sant Agustí; els invasors, rebutjats, quedaren a la travessera. Per l’esquerra catalana va haver-hi el contraatac mes important. Casanova, i els prohoms de la ciutat, amb forces de la Coronela i el poble armat, es van concentrar a l’hort d’en Fava, darrere el baluard de Jonqueres. Allí van pujar al terraplè de la muralla i van marxar com una tromba cap al baluard de Sant Pere. Els borbònics foren escombrats i es van haver de fer forts dins del baluard. L’inversemblant contraatac, sempre presidit per la bandera, va continuar fins al baluard del Portal Nou. Els borbònics van abocar al sector reforços ingents i els catalans van haver de retrocedir, per allà on havien vingut, fins a la zona de la gola del baluard de Sant Pere. Els de la bandera van continuar la lluita amb obstinació, van reconquerir la totalitat del Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 20

300 ANYS ENRERA baluard de Sant Pere i encara van tornar a carregar, seguint la bandera, fins a la gola del baluard de Portal Nou. Novament la massa de soldats borbònics va poder parar la torbonada; enmig d’una lluita brutal, va caure ferit el conseller en cap Rafael de Casanova. Esgotats, els catalans es van retirar de nou fins al baluard de Sant Pere. Els soldats borbònics sobrevivents van restar traumatitzats pel furor de la lluita, així com els oficials, que mai havien contemplat res de similar. Els espanyols van passar al contraatac intramurs i van poder ocupar el monestir de Sant Pere. El testimoni de Castellví resulta interessant per copsar la duresa d’aquest combat (Narraciones Históricas, 1714; edició a cura de J.M. Mundet i J.M. Alsina): «La bandera de Santa Eulalia, que llevaba el Conseller

primero, llegó a las 7 dadas de la mañana (según han asegurado muchos de los que la seguían, que ensemejantes casos no es facil tener presentes las horas y minutos en que suceden los hechos memorables). Por instantes se le juntaban gentes, se le unieron 30 caballos de orden del general comandante. Parte de ellos fue por la parte del huerto que llaman d’En Fabà, parte por la salida de Junqueras llegó la gente con la bandera sobre la muralla de Junqueras, siendo entonces obstinado el combate y un flujo y reflujo de sitiados y sitiadores sobre el terraplén de la muralla a la parte del baluarte de San Pedro, que habían vuelto a ocupar los sitiadores. EmBust del General Moragues bistieron los sitiados con tanto denuedo, animados de la presencia de la bandera y de tanta gente de distinción que la seguía, que obligaron a los sitiadores a retroceder hasta la puerta Nueva, ocupando la batería que había sobre la muralla junto al portal Nuevo y recobraron otra vez el baluarte de San Pedro, pasando a golpe de bayoneta los sitiadores que le ocupaban. Desde el convento de San Pedro, aumentado el número de las gentes que le defendían hacían grande estrago sobre los sitiadores con continuas descargas y, desalojados de él, salió un cuerpo de gentes de San Pedro por las partes del cementerio y convento a los huertos y embistieron con todo brío a los sitiadores tomándoles cuatro banderas. Una tomó un alférez de la Coronela, otro un soldado de San Jorge, otro un paisano nombrado Juan Dalla y otra un cochero que había sido del barón de Rocafort i, rendida Barcelona fue cochero del vizconde del Puerto, que con 14 doblones recobró dos banderas que eran de su brigada. En este tiempo fue herido sobre el terraplén de la muralla el conseller primero, pasado un muslo.» A dos quarts de nou del matí tots els contraatacs catalans havien estat rebutjats, però havien deixat una petjada de terror inesborrable en l’astorat enemic. Ambdós bàndols presentaven símptomes d’esgotament i les baixes havien estat molt nombroses; cadàvers i ferits emplenaven muralles, horts i carrers. Els combats van continuar frenètics, però no tan accelerats. Els invasors, sense gaires pretensions, s’acontentaven a guanyar posicions avantatjoses, casa per casa i carrer per carrer. Pel sector de l’esquerra catalana, els atacs francesos van desallotjar els catalans de la petita trinxera, i després dels edificis del Carnalatge i la Peixateria. La Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 21

300 ANYS ENRERA barricada del Pla de Palau, però, va restar ferma contenint els atacants. Per la banda del centre, el coronel Thoar encara va ser capaç de contraatacar i va provocar una desbandada entre els francesos, que van recular fins a la bretxa reial. Els combats més aferrissats es van desenvolupar al monestir de Sant Pere. La lluita va ser brutal, atès que l’espai va canviar fins a onze vegades de mans durant el matí. Finalment els catalans van volar part de l’edifici i, a les ruïnes, s’hi van poder fer forts. El front s’havia tornat a estabilitzar; ningú avançava ni retrocedia. Tanmateix, la desproporció de forces era inapel·lable. Els catalans no podien guanyar. Si continuava la lluita, el furor venjatiu dels vencedors podia implicar un saqueig general i l’extermini de la població. D’altra banda, en aquell moment els catalans encara eren prou forts per negociar la rendició. A les tres de la tarda un corneta va tocar a parlament, i el combat es va aturar. El govern català va haver d’acceptar les dures condicions de capitulació que oferí Berwick. Com que els caps borbònics havien promès a la tropa saqueig i riqueses, acceptar la rendició quan la victòria era qüestió de temps no semblava un bon negoci. La fermesa dels austriacistes no deixava marge: una resistència desesperada encara podia causar milers de baixes, i la degolladissa ja havia estat prou espectacular. La capitulació esdevenia també una bona solució per als invasors. Barcelona es va salvar de la crema i del saqueig, i els barcelonins supervivents es van salvar de l’extermini físic. Al llarg del bloqueig i el setge, els soldats catalans van tenir -entre morts, ferits i desertors- unes 6.850 baixes, a banda d’una elevada quantitat de baixes civils impossible de mesurar. Els borbònics van sofrir unes 14.200 baixes. Cardona, la darrera fortalesa austriacista, va capitular el 18 de setembre. Havia acabat una de les més singulars epopeies del segle XVIII. Després de la capitulació, les autoritats borbòniques, amb Joan Francesc de Bette com a nou governador, empresonaren pràcticament tots els destacats membres austriacistes que havien defensat Barcelona. El tinent mariscal Antonio de Villarroel fou empresonat durant onze anys i el general Basset passaria la resta de la seva vida a la presó. Milers de persones s'exiliaren a Viena a servir l'exèrcit imperial i d'altres restaren a Catalunya, com Rafael Casanova. Ben aviat començaren les obres d'enderrocament de bona part del barri de la Ribera, cases, tallers, incloent el Convent de Santa Clara van ser ensorrats pels propis barcelonins obligats pels espanyols per a la construcció de la Ciutadella, una fortificació destinada no pas a la Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 22

300 ANYS ENRERA protecció de la ciutat sinó a la vigilància i el control d'aquesta, fet inèdit a tot Europa. A Casanova se'l traslladà al col·legi de la Mercè, on se li practicà una primera cura. Després de caure la ciutat en mans de les forces borbòniques, temorosos de la repressió enemiga, alguns familiars i amics de Casanova decidiren, davant la impossibilitat d'organitzar-li una fugida, de fer-lo passar per mort. Els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i el mateix Villarroel, ferit, van ser empresonats. El General Moragues fugia el 1715 amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març. Moragues, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip, fou jutjat, torturat, mort a garrot vil i el seu cadàver esquarterat. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, on restaria dotze anys, a desgrat de la seva vídua. El mas Moragues a Sant Hilari Sacalm Mallorca i les Pitiüses caigueren un any més tard (l'11 de juliol de 1715). Tots aquests territoris foren annexionats a Castella, de manera que per ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. Només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, conservarà durant un segle una certa llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica. El juny del 1707 es publicaren els Decrets de Nova Planta referents al País Valencià i Aragó i el 1716 es publicaren els de Catalunya i Mallorca, que posaren fi jurídicament a la independència política de la Corona d'Aragó, prohibint l'ús del català a les administracions i establint un sistema institucional uniforme a tots els dominis hispànics (els corregiments i la Reial audiència). Amb la victòria borbònica, el 1714 es va imposar una censura fèrria i la premsa, sense llibertat, pràcticament va deixar d'existir. Per editar un diari calia un privilegi, com el que va obtenir el Diario de Barcelona el 1792.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 23

300 ANYS ENRERA L'onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la caiguda de Barcelona l'any 1714. Amb això, també es recorda la conseqüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes. Extret de: www.guerradesuccessio.cat

QUI HA DIT QUÈ Instrucció secreta redactada per Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als Corregidors de Catalunya: “Pondrá el mayor cuidado en

introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Mariano Rajoy: “Les escucha todo el mundo, y se les

entiende muy bien. Pero no puedo reconocer lo que no tienen: no tienen razón”. “No es verdad que en Cataluña sufran una opresión insoportable y que se persiga su lengua y cultura, o que se torpedee el bienestar como tampoco que no se les ayude en las dificultades y que se les aplique un trato discriminatorio”. Francisco Marhuenda (La Razón, 12/09/12):“Los nacionalistas han convertido la caída de

Barcelona, el 11 de septiembre de 1714, ante las fuerzas de su rey legítimo, Felipe V, en la fiesta nacional de Cataluña. Estamos ante un despropósito histórico, que no se puede corregir porque se ha convertido en un mito. Es cierto que todas las naciones y pueblos tienen sus mitos, pero con el tiempo se superan, abrazan los suyos con obsesivo fervor. Felipe V asumió la corona sin dificultad, aunque con unos pactos que querían impedir una unión entre Francia y España. Cataluña nunca fue independiente, porque jamás existió como nación o estado”. Josep Armengou i Feliu, eclesiàstic i escriptor: “La unitat espanyola té un vici d´origen: no és espontània, és una imposició. L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable”. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 24

PARRÒQUIA DE VACARISSES PÀGINA D’HISTÒRIA Missa de Festa Major 2014 Cada any fem un repàs d’història vacarissana. De Barcelona a Manresa passant per Vacarisses.

Fem un salt fins els segles XIV i XVII quan Vacarisses era un petit nucli format per un

grapat de cases al voltant de l’església (en aquest mateix lloc) i moltes masies escampades arreu. Els avant passats es comunicaven per viaranys de pols, fang i roquetars. Dos CAMINS RALS travessaven el terme. Del Camí ral o romeu de Barcelona a Montserrat ja us en vaig parlar: Recordeu indrets ben coneguts: El Molinot, Collcardús, El Boixadell, l’Hostal de Torrella, Castellet, l’Hostal del Palà, l’Hostal de la Creu i algunes runes...

Us parlaré avui del camí ral de Barcelona a Manresa que travessava les muntanyes de l’Obac des de Matadepera fins al Pont de Vilomara (uns 20 km.) passava pel massís de l’Obac i travessant un bon tros del terme de Vacarisses entre el Castellsapera i el Paller de Tot l’Any. Era un dels Camins rals més fressats del país. Hi havia cinc hostals o masies. Els traginers i els viatgers que utilitzaven la via esmerçaven unes tretze hores a fer tot el trajecte i sovint feien nit en un dels molts hostals que hi havia. A la zona de l’Obac eren els de La Barata, els Hostalets de Davi, l’hostal de la mort i Sant Jaume de Vallhonesta. Ara, tots en runes. Una curiositat: en menys de 24 hores arribava el peix fresc. Els traginers feien el viatge de bon matí i pel vespre, i posaven el peix en gel i palla per mantenir-lo fresc, des del Maresme a Manresa. Sant Jaume de Vallhonesta Refugis de caminants i traginers. Eren ina principis del segle XX drets molt feréstecs i solitaris. Eren llocs que anaven com l’anell al dit pels més famosos bandolers que als voltants de l’Obac feien el seu agost. Llocs encara reconeguts com l’Alzina del salari i el Paller de tot l’any, un dels pics més característics de la carena del camí ral a les serres de l’Obac i prop del torrent de la Saiola. La Roca salvatge a 774 metres. Un camí antic, encisador i llegendari. Camí ral, se’n deia. És una contracció de reial. Eren rutes protegides. Era la més ràpida de Barcelona al Bages i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 25

PARRÒQUIA DE VACARISSES una de les més importants i significatives de Catalunya. Es transportaven, a bast, la llana a les indústries tèxtils de la comarca, i els vins i l’aiguardent que produïen els ceps del Bages. Amb la inauguració del ferrocarril de Barcelona a Manresa, l’any 1859, i la construcció de noves carreteres, declinà aquest important camí de ferradura. Aquest i altres camins van sofrir el saqueig dels bandolers. Parlarem de bandolers. Els bandolers portaven una xarpa, una faixa que els creuava el pit. De la xarpa en penjaven tres pedrenyals. Eren una mena d’escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera, flascons amb pólvora i una bossa de munició. Portaven sumitarres que en deien panards. Hi havia dues grans bandes anomenades nyerros i cadells. Entre ells s’odiaven a mort. Es dedicaven a l’assalt i a la rampinya. Als segles XVI i XVII el bandolerisme fou molt general a Catalunya, per causes diverses, una de les quals era la pèrdua de poder feudal. Molts senyors, en clara decadència, van formar bàndols per a perpetuar el seu poder envers els súbdits i també davant d’altres nobles i del rei. En el tram de l’Obac van actuar, entre molts altres, els bandolers Gabriel Torrent, àlies Trucafort; Joan Muntada, àlies el Minyó de Sant Llorenç Savall; Esteve Correnta, àlies el Borrellet; Pere Rocaguinarda i els tres germans Ramona anomenats els avinyonesos. L’anomenat Trucafort, en un dels hostals de la carena, amb una quadrilla de 35 cadells, es va fer servir un suculent àpat per a ell i la seva colla. Va acabar torturat, capturat i esquarterat a Barcelona, de manera salvatge El més conegut de tots és el Capablanca. No sabem com es deia. El nom de capablanca li prové d’haver robat la capa d’un descuidat capità de miquelets. Havia estat un senzill mosso de pagès a les masies del Bages. Una vegada, després de cobrar un sou considerable, se’n va anar cap a Manresa a rebentar-se’l. A l’entrada de Manresa va ser assaltat, robat i maltractat. Desenganyat va prometre no guanyar-se mai més la vida honradament. Es va dedicar a robar a qui podia i a saltejar camins. Era el més temut i conegut d’aquest voltant. És un personatge de llegenda. Quan cometia un robatori posava la seva capa blanca a terra, al mig del camí, en els llocs més estratègics i, encanonant als vianants amb un pedrenyal des de dalt d’un arbre o d’una roca feia dipositar els diners i les joies que portaven si no volien sentir l’olor de la pólvora del seu pedrenyal. Coneixia tots els indrets de les muntanyes del voltant de Vacarisses i sabia tots els racons, coves i avencs on podia amagar-se sense que el trobessin mai. S’havia inventat un giny, només conegut per ell que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge. La Roca salvatge és la base del Paller de tot l’any, fins a una cova que li feia de refugi. Per fer més basarda només s’afaitava mitja galta. Se n’han dit moltes anècdotes d’aquest indocuVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 26

PARRÒQUIA DE VACARISSES mentat personatge. Una d’elles és aquesta: Era perseguit a mort per un capità dels miquelets. Un dia, en un teatre de Barcelona, es va asseure al seu darrera. Li tallà un tros del capdavall de la capa i li envià al cap d’un parell de dies amb aquesta nota: “Busqueu i no trobeu a qui darrera vostre seu”. Cal esmentar que prop del Paller de Tot l’any hi ha la Font del Lladre que recorda la pretèrita existència de bandolers en aquest antic camí ral. Un altre bandoler, en Rocaguinarda. Havia nascut a Oristà el 1582. Anomenat Perot el lladre. Era el pubill d’una pagesia. Va marxar de casa a buscar fortuna. Lluitava a favor dels senyors de Nyer. Hàbil, audaç i temut per molts. Era estimat pel poble i odiat pels enemics. Va ser cap i líder del bandolerisme. Un dels grans bandolers europeus. Va actuar moltes vegades dintre el terme de Vacarisses. El 1611, les autoritats catalanes, cansades de perseguir-lo, el van indultar i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l’exèrcit. Aquest bandoler fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en el personatge central d’un parell de capítols de la seva obra EL INGENIOSO HIDALGO Don Quijote de la Mancha. Si voleu saber-ne més d’aquesta banda de bandolers i per una altra la importància que tenia aquesta autopista del temps antic, quan la gent anava a peu o amb cavalleries, a la Biblioteca del Castell hi trobareu el llibre LES SENDES DELS BANDOLERS, de l’Antoni Ferrando i "Història de la serra de l’Obac" d’en Josep M. Faura, que expliquen moltes facècies del camí ral de la Barata al Pont de Vilomara, passant per les serralades de l’Obac. Heus aquí una pàgina més de la història de Vacarisses. Estimem la nostra història. Formem part d’un país i d’una gran cultura europea: CATALUNYA, LA GRAN CATALUNYA del demà. La CATALUNYA dels vostres fills. Per molts anys!

Sebastià Codina i Padrós

ESGLÉSIA DE VACARISSES Festa Major Dia 3 d’agost, A les 11h. Concelebració de l’Eucaristia. Comentari històric. El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat, va interpretar la MISSA POLIFÒNICA a llaor de Sant Pere de Vacarisses, composta per Francesc Torras i Font. Cant dels Goigs.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 27

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Una petitat selecció de les activitats de la Festa Major

Cercavila

Els pregoners amb la Pubilla

Concurs de pintura ràpida premi local: Joan Sala

Missa de Festa Major

Ball de plaça i desfilada de gegants Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS A l'alzina del Passeig de Gràcia Jacint Verdaguer

L'alzina del Castell i el pou del Ferminet

"Filla de les muntanyes, qui t’ha planta-

da aquí a la vora d’un passeig i enmig de l'eixamplament de la ciutat?. Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar. La Providència t’ha deixat en mig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat (...). Més no t’enyores aquí tota sola?. No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’aquí a l’altra banda de Collserola o del Montseny renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?(...). Més si creixes gaire, si eixamples gaire ta copa, no et deixaran pas morir de vellor, te faran la corretgeta".

Fins aquí una part de l’article de mossèn Cinto, publicat al diari “La veu de Catalunya”, el dia 10 de juny de 1903.

Haig d’expressar la meva sorpresa, al llegir el monòleg que el poeta manté amb la solitària

alzina del Passeig de Gràcia. És extraordinària la força i la passió amb les quals defensa un creixement respectuós amb el medi natural. Vacarisses té varietat d’arbres interessants, entre aquests, tenim tres alzines extraordinàries, cal veure-les i gaudir de la seva bellesa i vitalitat. Una està situada davant la casa del Mimó, ara propietat de l’Ajuntament; la segona es pot veure al pati de cal Resulta, (cal Generó) i, la tercera, sobre la plaça del Virrei Amat. Aquesta última ha merescut articles de l’Isabel Trias i de l’Àngel M. Hernández en aquesta revista, glosant la seva importància. Totes tres són més que centenàries i amb una copa espectacular. Un amic biòleg, va explicar-me que si el tronc de l’arbre coincideix amb una abraçada d’un home normal, podem dir que l’alzina té, com a mínim, 100 anys. Fa algun temps que l’Ajuntament volia fer un inventari dels arbres singulars dignes de conservar del terme. Seria bo que així fos, per aquests i d’altres, que també són destacats.

Pere Boix Puig Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

ELS PAGESOS I LA LLUNA Els pagesos sempre han tingut en compte la fase de la Lluna en les seves tasques agrícoles.

Sovint, en les agradables xerrades a la vora del foc al casal de Sant Salvador de les Espases, els bons amics de l’ermita parlaven d’aquest tema. De les notes que allí vaig prendre i també de les anotacions que vaig fer durant la sortida a Reus amb els pagesos d’Olesa el 12 d’abril de 1995, juntament amb algunes altres informacions donades per Pere Gibert, de Cal Pel·la d’Olesa, i per Miquel Margarit, de Viladecavalls, he pogut confegir aquest capítol que reuneix algunes de les pràctiques pageses fetes d’acord amb la fase lunar. El bo del cas és que hi ha una coincidència total, la qual cosa demostra que els pagesos no van desencaminats. Sempre he dit que els pagesos són gent molt intel·ligent (tan intel·ligents que mai diuen que ho són). Aquesta influència de la Lluna no és una influència diguem-ne astrològica, sinó profunda i certa. Que cal donar una explicació... és clar que sí. Però molts científics són superbs i no volen entretenir-se en això. El científic autèntic, però, és el que busca la raó de les coses, de totes les coses, fins i tot de les petites com ara «les manies dels camperols». La humilitat és la base de la veritable saviesa. Però deixem la xerrameca i anem al gra. Recordem abans quines són les fases de la Lluna: lluna plena, amb tot el disc il·luminat; lluna o quart minvant, en forma de C; lluna nova, amb el disc lunar fosc; i lluna o quart creixent, en forma de D. A partir de la lluna plena, és a dir, quan minva, es diu lluna vella; i a partir de la lluna nova, quan creix, l’anomenen els pagesos lluna nova. Aquesta simplificació és la que fan la gent del camp: quan minva, lluna vella; quan creix, lluna nova. Més lògica, impossible. L’esporgada s’ha de fer en lluna vella en les plantes que els hi cau la fulla, i en lluna nova en els arbres de fulla perenne. Per exemple, en l’olivera quan es talla en lluna nova la pell tapa la Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS ferida, però si es poda en lluna vella la pell queda escarxofada. Tallar un arbre és el mateix cas. Si l’arbre és caducifoli, com ara un roure o un noguer, s’ha de tallar en lluna vella. En canvi, un arbre perennifoli, com ara una alzina o un pi, ha de ser tallat en lluna nova. La recol·lecció de les olives és preferible fer-la en lluna vella. Treballar la terra, si és de secà, és millor fer-ho en lluna nova, perquè així reté més l’aigua. En terreny de regadiu o molt humit, és preferible cavar en lluna vella, perquè així s’escola més fàcilment l’aigua. Els fems quan s’arrepleguen en lluna vella fermenten, mentre que els collits en lluna nova s’assequen. Els pous, dipòsits i basses s’han de netejar en lluna vella, perquè si no s’esberlen. Les sarments i els fruits que cauen a terra, s’han de tallar o agafar en lluna vella. Si no es fa així, es corquen o es pollen, és a dir, es fan malbé atacats pels insectes. Les patates plantades en lluna nova necessiten el doble d’aigua que si ho són en lluna vella. Etcètera. I ara permeteu-me una petita contribució a la paremiologia catalana. Es tracta d’una dita de collita pròpia (no solament els pagesos tenen collita pròpia, caram!). Se’m va ocórrer en el curs d’una d’aquestes converses sobre la Lluna tinguda a Sant Salvador, quan algú preguntava com es podia saber si era quart minvant o quart creixent. Heus ací l’aforisme: “Cul a llevant, quart minvant; cul a ponent, quart creixent.”

Àngel M. Hernández Cardona Extret del llibre Escarxols i paparotes (1997)

ALBERGÍNIA A LA CENDRA A l'Alguer, com a Mallorca, l'albergínia és vianda important. Al llibre «La cuina tradicional de l'Alguer», Carlo Sechi, recomana les albergínies a la cendra. Feules prop de les brases i sota la cendra. Punxeu-les amb un escuradents per saber si són cuites. Peleu-les i amaniu-les amb oli i herbes. Oferiu-les amb formatge de cabra. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors - 6 Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984 MARGARIDA: Innocència Algunes llegendes sobre la margarida hi veuen un símbol eròtic; però d’altres hi descobreixen una imatge de la innocència. La mitologia romana conta que aquesta flor deu el seu origen a la metamorfosi de la nimfa Belides, fugitiva de Vertumne, el déu de la vegetació i dels fruiters, que l’empaitava amb propostes deshonestes.

garides, per tal que el menut no arribés mai a l’edat adulta i conservés la seva innocència de nen. En una altra llegenda, vinguda d’Irlanda, es diu que les ànimes dels nens, del cel estant, escampen les margarides que esmalten els prats. La margarida és també coneguda com oracle dels enamorats, que l’esfullen, tot dient; “m’estima, no m’estima, m’estima”. MIOSOTIS (no-m’oblidis): Amor sincer, lleialtat Una antiga llegenda islàmica conta que, davant la porta del Paradís, hi havia un àngel, assegut, plorant. Al·là l’en havia fet fora, perquè l’àngel estimava una dona mortal, i només li atorgaria el perdó quan hagués

Una llegenda cristiana associa la margarida amb Maria Magdalena, la pecadora, i conta que les llàgrimes que ella vessava, penedida, esdevenien margarides bon punt tocaven a terra. Segons creences populars, aquesta flor serveix de remei contra les úlceres i la follia. En el folklore anglès, hom suposa que la petita flor detura la creixença. Narra una llegenda que la fada Milkah alimentava el fill adoptiu d’un rei amb menjars a base de mar-

plantat, arreu del món, la flor del miosotis. Quan l’àngel va explicar a la seva estimada aquella condició que li semblava impossible de complir, la dona l’encoratjà, disposada a

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS posar-se amb ell a la feina. El seu amor i sacrifici van commoure Al·là, tant que va concedir-li, a ella, la immortalitat, i va permetre que tots dos entressin al jardí de l’Edèn. A Europa es conta el següent relat sobre la petita flor blava: Una bella donzella i el seu cavaller es passejaven per la vorera d’un riu, quan la dona va veure unes floretes color blau cel. El cavaller, per complaure la dama, va acotar-se i va collir-ne una. Per dissort, va relliscar i va caure al riu, on va ser arrossegat per les aigües impetuoses. Amb un suprem esforç, el cavaller va llençar aquella flor a la vorera i amb veu apagada va dir: “No m’oblidis!” No digué ni una paraula més. Un instant després, les aigües el sepultaren. La delicada flor és símbol d’amor sincer i de fidelitat. MORERA: Amor etern Segons les Metamorfosis d’Ovidi, la morera esta lligada amb una història d’amor. En temps de Semíramis, reina d’Assíria, Tisbe, la més formosa de les donzelles, era estima-

que encara va abrandar més llur passió, Al capdavall, van resoldre fugir, i amb aquest propòsit, van citar-se sota la morera que hi havia vora el mausoleu de Ninus. En aquell temps, la morera tenia encara blanc el seu fruit. Tisbe hi va arribar primer. Portava el rostre cobert amb un vel. De sobte, va acostar-se una lleona. Tisbe va córrer, esverada, i va perdre el vel mentre fugia. La lleona, que acabava de devorar un bou, va esquinçar aquell vel amb ullals encara sagnosos. Píram va trobar el vel esquinçat i tacat de sang, i va creure que Tisbe havia mort entre les urpes d’una fera. Ple d’angoixa i dolor, sentint-se responsable d’aquella dissort, va donar-se mort amb la seva pròpia espasa. Tisbe, ja recuperada del seu esglai, va tornar al lloc de la cita, i va trobar el cos inert del seu estimat Píram, vora el vel fet a trossos, causa de la seva mort. “No t’abandonaré mai més!” -va cridar Tisbe. “No vull sobreviure a tu!” i enfonsà en el seu pit l’espasa de Piram. La sang dels dos enamorats va tenyir la morera sota la qual acabaven de morir. És d’aleshores ençà que el fruit de la morera va agafar un fosc color de porpra. MURTRA: Amor

da per Piram, un príncep fort i de bon veure, que vivia a la casa veïna. Els pares d’un i d’altra, enemistats per antigues desavinences, van oposar-se a l’amor dels joves, cosa

Els grecs consagraren la murtra a la deessa de la bellesa, de l’amor i de la fecunditat, Afrodita. Els romans envoltaven d’un bosc de murtres els temples de Venus, anomenada per Lucreci “deessa de la voluptuositat dels homes”. La murtra, doncs, simbolitza l’amor, la naixença i la resurrecció. Diu la llegenda que una dona eixorca pregava Déu que li atorgués alguna cosa viva per

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS tenir-ne cura. “Encara que sigui una murtrera” -deia ella. Les seves pregàries foren escoltades, i aquella dona, un dia, va infantar una murtra. Tot seguit la va plantar, i

l’agombolava amb afecte matem. Un príncep que anava de camí va veure la murtra, i va voler emportar-se-la a palau. La dona hi va accedir, però li va fer prometre que no es cansaria de tenir esment d’aquella planta. El príncep des la murtra a la seva cambra. Un

vespre, desvetllat per uns passos en la foscor, va trobar al seu costat una noia meravellosa, de pell de seda. La va estrènyer entre els seus braços i la va retenir fins que començava a clarejar. Amb l’alba, la noia va esvair-se misteriosament. Sis nits seguides, el príncep va trobar-se en la foscor amb aquella noia, i la va perdre cada matí. La nit setena, va lligar-se a un braç un nínxol de l’estranya visita i a trenc d’alba va poder, a la fi, contemplar la seva amant. Ella li va revelar que era l’esperit de la murtra, i que podia prendre figura humana cada vegada que vora la planta hi fessin dringar una campaneta. Unes daines de la cort trobaren la planta i descobriren el secret. Però, envejoses de la bellesa de la jove que va aparèixer davant d’elles, s’hi tiraren a sobre i la van destrossar. Una serventa va reunir aquelles restes i les deixà en un test, i vet aquí que la murtra miraculosament va renéixer, Assabentat el príncep, féu empresonar les culpables en una llòbrega masmorra, i en endavant va viure feliç amb la seva dona-murtra. Recull fer per: Josep M. Alentà

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS

Records i vivències La plantació

l meu poble, en terra fonda i frescal, van plantar, fa temps, una extensa quintana de fruiters. Ara ja es troben en plena producció. De la seva fruita, en menja el poble, la comarca i se n'exporta a l'estranger.

Aquesta primavera m'he passejat entremig dels arbres per veure de prop la meravella d'unes gemmes convertides en flors. Aquelles plantes semblaven un estol de verges nues, de carn rosada, que dansaven ingràvides sobre el dit gros del seu suport. En el seu ritme incessant, exhalaven un perfum petit i suau que embriagava. He sospirat per tenir-ne un flascó, com la Magdalena, però he comprovat que ja el vessaven elles als peus del Creador. Les flors s'arrengleraven als branquillons i s'hi arrapaven, com un embrió al si de la mare, per xuclar-ne la saba que els donava vida i encís. Quan tornava a casa, m'he adonat que jo també floria amb un somriure d'esperança. Al cap de vuit dies hi he tornat. Escuraven. Ja s'havia realitzat el miracle de la pol·linització. Els arbres ja gronxaven fruits diminuts que prometien collita. Però m'he adonat que havien purgat molt. Massa. A terra s'estenia una atapeïda estora de flors, marcides, mortes. Què ha passat? És que s'han separat de les branques i de la vida? És que l'arbre no té prou vitalitat per a pujar la florida? Com un llamp serè, m'ha vingut a la memòria el llibre de baptismes de la parròquia. Cada llibre és una branca de flors fecundada pel miracle del sagrament... He recordat també la florida enganyosa dels infants de primera comunió, que sembla una garantia de cristians madurs suficients per a omplir la taula de la comunitat i exportar-ne a les llars de missions... Però després no reïxen. Abandonen la comunicació amb la saba de Crist que els peix la comunitat i, sense la Paraula que nodreix la fe, mor la vida i cauen a terra per a esdevenir garrotxa que consumeix i es materialitza. I jo continuo preguntant-me: Són ells que es desprenen de l'Església que els ha fecundat? És l'Església que no té prou zel ni prou vigor per a fer-los créixer?

Ignasi Ribas Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Sobiranies, Europa

Si hi ha algú fora de la història, no són els qui proposen una independència per al seu país sinó els que sostenen que els estats constituïts són eterns i intocables, i les sobiranies, no divisibles.

n un saló municipal de la ciutat de Münster, el visitant pot contemplar amb calma les cares severes dels delegats i ambaixadors que hi van passar llargues setmanes i mesos cavil·lant com arreglarien el mapa d'Europa: veient les cares que fan, i la incomoditat del lloc, els problemes devien ser molt peluts i complexos, atès que els personatges van resistir impàvidament tant de temps asseguts al voltant d'una taula, o en cadires que semblen de cor monacal. A l'Europa de les paus i tractats de Westfàlia, d'això ja fa més de tres segles i mig, els senyors ambaixadors o els sobirans que els enviaven, cansats de tantes guerres per drets dinàstics o per religions o pel que fóra, cansats de seure en aquella sala inhòspita i severa, van decidir que els estats són els estats, les fronteres no es toquen, i cada sobirà és sobirà en la seua sobirania. La idea, el concepte o principi, que era una novetat considerable, es va elaborar sobretot per aclarir la situació de l'Imperi Germànic, però ràpidament esdevingué una doctrina immutable. Quant a l'estabilitat que suposadament garantia el tractat, el fet és que no va durar molt: tres quarts de segle més tard, les paus i tractes d'Utrecht havien de recompondre el mapa una altra volta i redibuixar sobiranies i fronteres.

Tampoc no van durar gaire els efectes d'Utrecht, i un segle després (passat l'horror de Napoleó que, en nom de la France i de la liberté, va provocar més morts i més destrosses que Genguis Khan i la pesta negra junts) el Congrés de Viena hagué d'arreglar-ho tot de nou, sobre la mateixa doctrina i els mateixos conceptes que els negociadors de Münster. El principi semblava seriós i perpetu: hi ha els imperis i els regnes, els principats i ducats, hi ha alguna petita república curiosa (com ara Suïssa), però sobretot hi ha la fe en la intangibilitat de les fronteres, i en la sobirania incondicional de qui l'estiga exercint. Així, Europa serà estable, immutable, i els sobirans seran sempre intocables. És clar que els polonesos es van quedar ben fotuts, repartits entre tres sobirans, i que tampoc no ho veien gens clar, des del principi. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS Perquè després dels alemanys, hongaresos, grecs, romanesos, etc. del segle XIX, començaren a remoure's també els eslovens, els eslovacs, els croats, i a l'altre costat del continent els flamencs, els catalans i els bascos, i alguns altres que s'havien (ens havíem) espavilat massa tard, i a principi del segle XX, un país tan “oriental” com Noruega, es va fer pacíficament independent, i un altre com Irlanda afirmà amb armes i revoltes la seua aspiració a la independència. Per arrodonir l'èxit final de l'Europa intocable de Westfàlia, d'Utrecht i del Congrés de Viena, un segle després d'aquest congrés arribà la Primera Gran Guerra. El resultat de la qual va ser un altre canvi general de fronteres, la desaparició d'antigues sobiranies intocables, un grapat de nous estats independents, des de Finlàndia fins a Polònia o a Txecoslovàquia, i un nou sistema que no funcionava gens bé. I una altra Gran Guerra el 193945, i un altre mapa de fronteres i sobiranies que tampoc no es pogué sostenir gaire temps. Amb el resultat que, cinquanta anys més tard, mig Europa començà a fer-se preguntes, i a trobar-hi respostes, tranquil·les o no. Sempre havia d'existir un estat dit Txecoslovàquia? Iugoslàvia era un estat sòlid i perdurable? Els països bàltics havien de ser sempre part d'un imperi rus, dit ara soviètic? El Caucas i l'Àsia central també? Fins que allò que semblava immutable, va esclatar fet a trossos, incomplint un altre colp el principi de la intangibilitat dels estats sobirans. Els efectes són ben coneguts, com en qualsevol altre temps de la història: pau i prosperitat en alguns llocs, guerra i desastre en uns altres, i noves fronteres i abundants proclamacions d'independència. De tot això, se'n deriva una sola constant: que en els últims tres segles no hi ha res constant en la història d'Europa, i menys que res les fronteres, el nombre i forma dels estats, i la seua estructura territorial. I que si hi ha algú que estiga fora de la història, no són els qui proposen o desitgen alguna forma d'independència per al seu país que no en té, o els qui proposen, redefinicions territorials, sinó els que sostenen com a veritat eterna, i mantenen com a seguretat metafísica, que a Europa els estats constituïts són eterns i intocables, les ratlles immutables, i les sobiranies no divisibles, compartibles o associables per dins. Són aquests, vista la realitat dels darrers segles, els qui estan absolutament fora del curs de la història d'Europa. Cosa que no reconeixeran mai i, per això mateix, els servirà de ben poc per reduir anatemes i amenaces, i menys encara per aclarir-se la vista i les idees. Sobretot perquè Espanya i França no són història, són metafísica i teologia.

Jaume Mira

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

H istòria de Catalunya Any 1899 - (17) EPÍLEG (Tercera part) ESTAT I CIVILITZACIÓ DE CATALUNYA DURANT EL SEGLE XVII

l prestigiós mariscal francès Philippe de La Mothe-Houdancourt, aconseguí que les forces catalanes assetgessin l’exèrcit castellà a Tarragona, i gràcies als reforços enviats per França també obtingué la rendició de

Philippe de La Mothe

Perpinyà. Els castellans es retiraren a la part occidental de Catalunya i s’apoderaren de Lleida, però foren vençuts per La Mothe. En pujar al tron Lluís XIV de França, començaren els revessos de les armes catalanofranceses perdent Lleida, i encara que el virrei comte d’Harcourt va obtenir molts triomfs apoderant-se de l’Urgell i de Balaguer, no pogué recuperar Lleida, com tampoc ho aconseguí el nou virrei Condé. Les discussions intestines que pertorbaren França foren la causa que es comencés a abandonar els catalans, mentre les armes castellanes s’apoderaven del Camp de Tarragona i el Penedès (1649), a la vegada que sovintejaven les conspiracions contra la causa de la Nacionalitat Catalana. Però els esdeveniments posteriors aportaren molts alts i baixos a la situació de Catalunya. L’agost de 1651 començà el setge de Barce-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS lona. Els catalans van resistir inicialment dirigits per Margarit. Finalment entraren en tractes amb Joan d’Àustria, fill bord de Felip IV, arribant a un acord (11.10.1653) en el qual es respectaven els privilegis i llibertats de Catalunya, per la qual cosa rebé la subjecció del conseller en representació de Barcelona (11.10.1652), que donava per acabada la contesa. Els francesos es retiraren a l’altra banda dels Pirineus catalans, dominant per complet el Rosselló i la Cerdanya. Des d’allí alguns patriotes catalans, com Margarit, Fontanella i altres, que mai volgueren transigir amb Castella, feren la guerra a Felip IV enviant diferents expedicions que s’apoderaren de la Seu d’Urgell, Berga, Camprodon, Blanes i altres poblacions, fins a la Pau dels Pirineus (1659), de trista recordança per a Catalunya, ja que perdé en favor de França, el Rosselló, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya. Felip IV morí (17.09.1665) deixant a son fill Carles II un regne en completa decadència

científica i material. Carles II (1665-1700) pujà al tron a l’edat de 4 anys, quedant la seva mare, Mariana d’Àustria, com a reina governadora, la qual confià el govern al seu confessor el jesuïta P. Nithard. Joan d’Àustria, enemic de la reina i desterrat a Consuegra (Toledo), es presentà a Barcelona, on les autoritats i el poble el reberen amb entusiasme. Poc després fou nomenat virrei d’Aragó i vicari general de tota l’antiga Confederació catalanoaragonesa, però havent entrat a governar el rei Carles II per la majoria d’edat, Joan d’Àustria s’encarregà del govern central i abandonà Catalunya. Trencada la pau entre Espanya i França, Catalunya va haver de patir altra vegada el flagell de la guerra que finí amb la Pau de Nimega. Cinc anys després es reprengueren les hostilitats i es firmà la treva de Ratisbona. Amb aquestes guerres tornaren a aparèixer les qüestions sobre els allotjaments de les tropes castellanes per les seves exigències a les quals es resistien els pobles delmats per

Josep Margarit i Biure

Joan d'Àustria

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS la fam. Molts d’ells es revoltaren traient les tropes als crits de “Visca el rei i mori el mal govern!” i presentant-se a les envistes de Barcelona i aconseguint el relleu del virrei (1668). No per això milloraren les coses. L’any següent encara van haver-hi batalles al Vallès i al Llobregat entre els militars i el poble. Aquest moviment popular perdé empenta davant el perill d’una nova invasió francesa, que finalment va esdevenir a con-

Carles II

seqüència de la lliga d’Augsburg formada contra França en la qual entrà Espanya. Lluís XIV declarà altra vegada la guerra a Carles II. Els francesos s’apoderaren de Camprodon (1689), Sant Joan de les Abadesses, Olot, Vic (1690) i la Seu d’Urgell (1691). Es fortificaren a la Cerdanya i conqueriren Roses (1693). Carles II improvisà la formació d’un exèrcit de 20.000 homes, però foren mal instruïts, motiu pel qual foren esmicolats pels francesos. Aquesta desfeta permeté els gals apoderar-se gairebé de tota la Catalunya Vella. Els catalans, veient-se desemparats del govern

central, emprengueren la guerra pel seu compte i capitanejats per dirigents populars com Josep Boneu, que sostingué la retirada, Ramon Sala i Saçala, veguer de Vic, Josep Mas de Roda, Valerí Saleta i Blai Trinxeria, aixecaren el sometent i recuperaren posicions. Això motivà la gelosia dels militars i govern central, ja que eren manifestes les seves simpaties per França, arribant-se a donar ordres per a minimitzar el moviment popular, però Catalunya estava disposada a vessar la seva darrera gota de sang en defensa de la integritat nacional. A Madrid ho impedien. Als crits dels catalans “primer morir que rendir-se!”, el govern central responia no oposant-se a l’avenç dels francesos, permetent-los que assetgessin Barcelona (juny 1697) que bombardejada per mar i terra, es defensà heroicament sense rebre auxili del virrei, que fugí amb part de l’exèrcit castellà, i es refugià a Sant Feliu de Llobregat. Al cap de dos mesos d’horrible setge, els jerarques militars que restaven a la ciutat capitularen, però els barcelonins s’oferiren a l’austríac príncep de Darmstadt, assegurantli que no es rendirien si ell volia guiar-los a la lluita. Però fou inútil, ja que el govern central volgué que Barcelona es rendís per qüestió dels seus interessos polítics. Des d’aquell moment Catalunya fou francesa per uns quants mesos. Amb la Pau de Ryswick, els francesos es retiraren de Barcelona després de rebre 30.000 lliures d’indemnització. El poble estava tan exacerbat contra els mandataris castellans que no volgué admetre el virrei que volien enviar, cosa que els obligà a nomenar-ne el príncep Darmstadt, molt estimat dels cata-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS lans. Carles II morí el 7 de novembre de 1700 sense deixar successor i els seus regnes plens de gravíssimes dificultats.

El Princep Jordi de Hassen - Darmstadt

Començaren llavors les ambicions per heretar la corona, pretenent-la Lluís XIV pel seu matrimoni amb Maria Teresa, germana de Carles II, i Àustria pels drets de l’altra germana, Margarida, casada amb l’emperador Leopold. A fi d’evitar la reunió de dues corones importants, un i altre bàndol presentaven com a candidat Felip, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV, i l’arxiduc Carles, fill segon de l’emperador Leopold. Els polítics madrilenys s’inclinaren a favor de Felip, mentre Catalunya, que avorria França, tenia grans simpaties per Carles. L’elegit va ser Felip V, que fou proclamat rei. Catalunya hagué de reprimir els seus desitjos i el reconegué, rebent-lo amb respectuós acatament a la seva vinguda a Barcelona el 2 d’octubre de 1701.

Qüestionari: 168. Quines arts avançaren

més? – Quants consolats tenia Barcelona a la Mediterrània? – 169. Quin fou el gòtic usat en el segle XV? – 170. Com respongueren les belles arts al moviment general? – 171. Cita’m els reis de la dinastia austríaca. – Fes-me el resum de la seva història. – 172. Amb quin rei tingué lloc la unió personal de Catalunya i Castella? – Quins actes celebrà Carles I a Barcelona? – Qui és distingí a les guerres d’Itàlia? – Què em dius de l’expedició a Tunis i de la guerra amb França? – 173. Com distingí Carles I a Catalunya? – Què digué en alabança d’ella? – Els seus darrers anys feu algun acte que confirmés aquest amor? – 174. A quin reialme prengué els furs Felip I? – Com es portà amb Catalunya? – Què en saps de la batalla de Lepant? – 175. Com es portà Felip I amb Portugal i Aragó? – I amb Catalunya? – 176. Què feu Felip II per Catalunya? – 177. Què em dius del govern de Felip IV? – Qui fou l’enemic més gran de Catalunya? – 178. Saps quines foren les causes que motivaren l’alçament de Catalunya? – Què feren les tropes castellanes a Catalunya? – 179. Hi ha alguna cançó que recorda els crims dels castellans? – Quin fets tingueren lloc a Barcelona? – 180. Quins pobles es rendiren a l’exèrcit castellà? – Què feu en Pau Claris? – 181. Explica’m els principals successors militars d’aquella guerra. – 183. Quan començà el setge de Barcelona? – Qui era el cabdill dels catalans? – Per què es rendí Barcelona? – Què aconseguiren els catalans amb aquesta guerra contra Felip IV? – 184. Què feren els francesos després de la capitulació de Barcelona? – Quin són els catalans que no volgueren transigir amb Castella? – Què em

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS dius de la Pau dels Pirineus? – Què va perdre Catalunya? – 185. Explica’m la minoria de Carles II. – Qui era Joan d’Àustria? – Com el rebé Catalunya? – 186. Què feu Catalunya amb les guerres amb França? – 187. De què foren causa aquestes guerres? – 188. Per què fou motivada la nova guerra amb França? – De quines poblacions s’apoderaren els francesos? – Què feu Carles per aturar l’invasor? – Quina actitud prengué Catalunya? – Quins foren els cabdills popu-

lars? - Com rebé el govern central l’actitud dels catalans? – 189. Fins on arribaren els francesos? – 190. Quan es retiraren els francesos de Barcelona? – 191. Qui pretengué heretar la corona d’Espanya a la mort de Carles II? – Per qui s’inclinaren els castellans? – I els catalans? – 192. Què em dius de la vinguda de Felip V a Barcelona? PRÒXIM CAPÍTOL: CLOENDA HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899 De Norbert Font i Sagué Recopilació i resum: Frederic Sagués Batista

APLEC A SANT SALVADOR DE LES ESPASES Dissabte, dia 23 d'agost A les 9,00 h del matí MISSA i homilia pel Pare Antoni Baltà Cant dels Goigs i Esmorzar familiar a casa de l'ermità.

PELEGRINANTGE A LURDES Del 25 al 29 d'agost Programa del viatge en el número 550 de la revista

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 42

CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES

Banc dels Aliments Barcelona Déu vos guard! Càritas Parroquial de Vacarisses (Bisbat de Vic), la Junta directiva, els associats i tots els que se’n beneficien i han tingut ocasió d’assabentar-se de la pèrdua d’en Jesús Peix, fundador de l’Obra Banc dels Aliments que abasta tot Catalunya Fem constar el nostre condol davant de la mort d’aquest gran home que ha posat en marxa aquesta Entitat benèfica que és coneguda, admirada i estimada amb molta simpatia. En Jesús Peix ha intentat i se n’ha sortit, ha posat en pràctica una de les Benaurances més significatives de L’Evangeli: Tenia fam i em vau donar menjar… Anava despullat i em vau vestir… Que Déu li hagi premiat amb escreix la seva generositat i sigui present entre vosaltres que intenteu deixar petjades d’amor amb olor d’Evangeli. Gràcies al Jesús i a tots els que abnegadament doneu escalf i empenta valuosa al Banc dels Aliments.

Vacarisses, 24 de juliol de 2014

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Soldats allotjats de franc: L'invasor sempre truca dos cops

El Compte-Duc d'Olivares

urant el segle XVII les guerres entre la monarquia espanyola i la francesa eren constants. Guerra, pesta, fam, plagues. I només hi faltaven convidats...

Espanya i França van estar en guerra per territoris durant vint-i-quatre anys. Mentrestant els pagesos havien de seguir treballant, però les interrupcions eren constants. Felip IV volia formar un exercit federal en que cada regió aportés tropes: la Unió d'armes. Catalunya s'hi va negar perquè no volia convertir-se en una província d'Espanya. Tampoc va voler aportar tots el diners que demanava el rei per a les seves campanyes militars. Davant la negativa, el comte duc d’Olivares, home de confiança de Felip IV, es va decantar pel sistema d'allotjament de tropes per mitjà del qual la població catalana s'havia d'implicar en les guerres tant sí com no: tindrien els soldats a casa. Pica a la porta un castellà. El 1635 Franca va declarar la guerra a Espanya per eliminar l’amenaça que suposaven els territoris de l'Imperi espanyol que li feien frontera. Les tropes castellanes anaven amunt i avall, i quan va caure la nit van exigir allotjament als pobles catalans. Les cases particulars dels pobles sense castell ni hostal en tenien l'obligació. No podien faltar el llit, la taula, la sal i el vinagre per amanir el menjar. Entre els soldats, però, abundaven els mercenaris, indisciplinats i poc respectuosos amb l'entorn, que ja començaven a molestar. L'un no volia pagar el sopar, l'altre s'enduia el cobrellit. I ara cridava que el cavall també menja. Més tard s'excedia amb la jove. Un altre dia la novetat era el servei de bagatges. Havien d'aturar les feines del camp perquè els animals transportessin els materials de l’exercit cap al poble del costat. «Què!, anem marxant?». I no marxaven. Els convidats començaven a ser irritants. Caminaven amunt i avall fusell en mà, amenaçant. Els pagesos havien preferit guardar els seus béns més preuats a la parròquia, però els soldats se n'havien assabentat. Assaltaven i cremaven l'església de Riudarenes. I van cremar Santa Coloma de Farners. El comte duc d'Olivares volia imposar per llei que totes les despeses anessin a càrrec de les cases que allotjaven. I fins aquí podíem arribar. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS El 1640 els camperols van alçar les fals. Esclatava la Guerra dels Segadors. Les files dels pagesos revoltats s'engreixaven a mesura que passaven diversos pobles, i quan van arribar a Barcelona s'hi van sumar les classes populars urbanes. Era el dia de Corpus i va esdevenir el Corpus de Sang. La revolta contra els allotjaments es va ampliar a revolta contra la monarquia centralista espanyola. Pica a la porta un francés. Pau Claris declara la República Catalana, però només va durar una setmana. Calia demanar ajuda a França per fer front a les tropes espanyoles que ja s'acostaven a Barcelona. Lluís XIII de França va ser proclamat comte de Barcelona i el 26 de gener de 1641 l’exercit català derrota les tropes castellanes a la batalla de Montjuïc. Els francesos van manar a Catalunya fins el 1652 i l'espina clavada a l'espardenya tornava a fer mal. Els allotjaments de soldats francesos presentaven els mateixos símptomes d'abús que els castellans. I ara s'hi havia d'afegir les males collites, la fam i el nou brot de pesta que apareixia a la segona meitat del segle XVII. Els pagesos començaven a sospitar que la pesta havia arribat de la mà dels francesos, i no en podien suportar més la presència. Els protagonistes del conflicte, Pau Claris i el comte duc d'Olivares, ja havien mort. L'any 1652 la Generalitat va pactar tornar a obeir Felip IV amb la condició de mantenir els privilegis que Catalunya tenia abans de la sublevació. La monarquia espanyola continuava, però, en guerra amb França pel nord de Catalunya, i Carles II exigia allotjaments. I tornem-hi. La plaga de la llagosta i un altre brot de pesta al final del segle XVII, amb les tropes empestades dins de casa, van provocar la revolta dels Barretines (1687-1689) a Osona. El conflicte reclamava ja una solució. Després del silenci institucional, els mateixos pobles van decidir pagar-se la construcció de casernes, com a mínim per tenir els soldats agrupats allà. La importància d'anomenar-se vila. Per la Pau dels Pirineus el 1659, que redefineix la frontera entre Espanya i França, Catalunya va perdre tots els pobles del Rosselló, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya. Llívia, però, continuava sent catalana perquè tenia la denominació de vila i no de poble, i el tractat parlava explícitament de pobles. La vila de Llívia

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Els nostres àngels L'àngel del naixement És bell tot naixement, homes de la terra. Acolliu-lo sempre amb il·lusió i confiança.

questes foren les primeres paraules de l’àngel del naixement quan vingué on érem reunits els que esperàvem l’albada. Quanta energia traslluïa i quanta esperança! Jo sóc present en tot naixement -digué l’àngel, amb un somriure calm i infinit. Era present quan nasqué la primera matèria, embrió de tots els mons i de totes les vides que vindrien. Tota la joia d’aquell moment inoblidable inundà el meu esperit com una ventada infinita. Vaig bressolar aquell grumoll dies i dies, i anys i mil·lennis. No em cansava de bressolar-lo, i el mirava amb uns ulls d’esperança i de futur. Vaig ser present al naixement de la primera estrella i de la primera terra, com sóc present en la naixença de cada estel nou i de cada terra nova i dels espais inacabables. Vaig ser present, espurnejant de joia, en el naixement de la primera vida i en la d’aquell inicial filó de vida del qual en naixeria l’home. En aquell moment, tan bell i tan ple d’esperança, tot l’univers s’estremí i les estrelles s’aturaren en llur cursa per saludar la nova vida que naixia. Jo vaig fer companyia a l’Infinit quan nasqué l’home, vaig acompanyar tot l’univers meravellat i, sobretot, vaig fer companyia a aquell primer home dies i dies, i sempre l’acompanyo perquè l’home constantment neix. Cada dia és un naixement, i cada hora i cada instant, i jo hi sóc present. Assumiu tot dia nou, assumiu cada instant, amb il·lusió, amb esperança, puix cada instant és una eternitat. És bell assumir-ho tot, confiadament, en la dansa de l’existència. Jo sóc present en cada dia que neix i en cada esperança nova i en cada il·lusió humana. Jo acompanyo el naixement de tot infant Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS i li infonc coratge i l’alegria de viure. Sóc company de tots els moviment d’alliberació i de tota acció per a fer el món més humà. Sóc present en tota realitat nova, i l’agomboio perquè no tingui por i camini recte endavant. Veniu, humans, no temeu -digué l‘àngel del naixement. Accepteu la meva companyia que sóc ple d’esperança i de futur. Deixeu néixer tot allò que pugui néixer. No més, puix que us asfixiaríeu; no menys, car la caducitat us venceria; però sí, confiadament, tot allò que pugui néixer. L’àngel del naixement continuà la seva ruta inestroncable. I a cada bri d’herba que naixia, a cada mirada nova, a cada doll d’aigua que brollava, l’àngel somreia infinitament calm. I amb ell, somrèiem nosaltres.

Jordi Llimona

Publicar aquesta revista a la pàgina web issuu.com és de franc (de moment). És per aquest motiu que la distribuïm de forma gratuïta. Les úniques despeses que tenim, a part del temps de dedicació, són las del material consumible (paper i tinta per les proves i impressió d'algún exemplar, desgast d'aparells, etc.) i, un cop a l’any, l’enviament d’un CD amb els arxius de tots els exemplars publicats durant l’any al Dipòsit Legal. Si algú vol fer alguna aportació, serà molt ben rebuda. El número de compte de la revista és: IBAN: ES90 2013 0299 52 0201011108

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 32 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA" LES NOCES

Després del dia de noces

el Berguedà i el Ripollès la veu de la tradició diu que l’endemà de noces els nuvis han d’estendre a la finestra els llençols del llit on han dormit, i si aquests no presenten senyals de desfloració, hom creu que el nuvi ha estat enganyat i fa mil comentaris al voltant del cas. La rondalla conta de més d'un nuvi que, per no ésser tema de befa en veure que no podia presentar el llençol en aquestes condicions, havia mort un colom per obtenir-ho. Avui ambdues coses no deixen d'ésser contalles i ningú dels qui ho expliquen no recorda haver-ho vist, però respon a un costum viscut, que havia estat en ús en altres temps que molt bé recorda la tradició.

El costum àdhuc era practicat per les gents d'alta nissaga. L'Emperador Carles V encara s'hi va sotmetre en les seves noces amb Elisabet de Bragança, Els nostres avis barcelonins creuen que el desflorament produïa una lleugera dilatació del coll. Quan dubtaven de la puresa de l'esposa, en posar-se al llit, amb un fil prenien la mida del coll de la companya; l’endemà en llevar-se hi tornaven; si trobaven que la mida no bastava perquè el coll havia revingut i s'havia engruixit lleugerament, creien en la virginitat de la muller. A Balaguer i la Costa del Montseny, era costum que el matí següent a la primera nit de noces la sogra entrés als nuvis una tassa de brou. A Gistaín, celebrada la boda, els convidats es queden a dormir a casa dels nuvis i l’endemà, fan la xocolatada: Tothom pren xocolata, i quan creuen que els nuvis ja estàn desperts, els entren tassetes de xocolata com a desdejuni. L’endemà per algunes contrades de la Catalunya francesa anaven a despertar els nuvis amb una albada en la qual cantaven una cançó tradicional de la qual es troben variants en diverses contrades pirinenques. Demanaven a la núvia que es llevés, i ella s'excusava dient que es trobava al llit ben acotxada i al costat del seu marit. Seguien encara d'altres conceptes. La priVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS mera part d'aquest document coincideix per complet amb la nostra cançó de la Mala Muller despertada pel seu amant mentre dorm al costat del marit. El descabdellament final de la cançó difereix del tot de les franceses, però dóna peu a preguntar si originàriament podien ésser un mateix document desdoblat en dos sentits diferents. A Barcelona, a les núvies joves i innocents, llurs veïnes en pla mortificant cantaven la cançó de la Melindrosa, ordinàriament amb veu de falset per tal de no ser conegudes. No es vol casar, la melindrosa, no es vol casar perquè no gosa. Trum la ri la ri la, diu que no gosa perquè no sap l'estil dels homes, Sa mare hi va i la consola. -No ploris, no; no p1oris, noia, que, d'aquest mal, no en moren dones.

A mitjanit quan toquen dotze hores. -Torna-hi, Joan, torna-hi si podes. L'ensendemá, l'enhorabona. -Com t'ha provat la nit, minyona? -Per ara bé, per ara bona. Si hagués sabut cosa tan dolça, no hauria estat tants anys minyona.

En el pròxim capítol continuarem sobre: La màgia de la núvia. Els esquellots. Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

L'Obac Vell - Lloc de pas del Camí Ral de Barcelona a Manresa Foto: Torcularium.blogspot.com

I... JA FA UNS QUANTS ANYS

On ara hi ha la guarderia, abans hi pasturaven els bens

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 50