553 setembre 2014

N煤m. 553 颅 Setembre de 2014

VACARISSES

balc贸 de Montserrat edici贸 digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Vacarisses, balcó de Montserrat Parròquia de Vacarisses Dels diaris Racó del conte Col·laboracions Goigs a llaor de ...

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 22 23 25 27 48

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA Agost - 3 MISSA de Festa Major. El Cor Vacarisses, sota el guiatge de l'Andreu Brunat, va interpretar la MISSA EN HONOR DE SANT

PERE: Composició polifònica de Francesc Torras i Font.

Agost - 23 Aplec anual a Sant Salvador de les Espases.

Agost - del 25 al 29 Pelegrinatge parroquial a Lurdes. Visita al Santuari del Sant Crist de Balaguer i al Monestir de Notre Dame de l'Espérance.Trobada

amb els amics de Baccarisse i visita a la catedral de Saint Bertran de Comminges.

Agost - 31 Bateig de Guim Gómez i Torres.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 2

PÒRTIC

Ara més que mai

S

’acosta l’11 de setembre, la Diada que per tercer any consecutiu ha de servir de termòmetre de les reivindicacions sobiranistes del nostre país. La Diada que ha de demostrar a aquells que encara s’ho pensen que la demanda pel dret a decidir no és cosa d’un senyor sinó d’un poble, d’una societat que reclama, amb insistència i alhora amb contundència, el seu dret a votar, a decidir democràticament el futur del seu país. Si alguna cosa ens ha quedat clar en els darrers quatre anys és que les manifestacions impulsen els canvis, són la prova fefaent del que demana la societat, que és, al capdavall, la base en què se sustenta aquest canvi. Les manifestacions del 2010, del 2012 i la Via Catalana de l’any passat en són una prova.

I ara en tenim una altra a la vista.

Ara més que mai hem de sortir al carrer per deixar ben clar el que volem. Ara que ja sabem quina ha estat i quina serà la resposta del govern espanyol, hem d’omplir la Gran Via i la Diagonal. Sabíem que el camí que vam encetar el 2012 no seria un camí de roses, que no ens ho posarien fàcil, però això no ha de fer-nos defallir, ans al contrari. Hem encetat una carrera de fons que demana intel•ligència i mesurar al mil•límetre les forces, una cursa en què hi haurà ocasions per fer esprints i d’altres per reduir la marxa, però sempre amb l’únic objectiu d’arribar a la meta, més tard o més d’hora. La cursa és llarga i no podem abandonar quan acaba de començar. Hi ha qui fa mans i mànigues per desqualificar-nos, altres ja ens donen per perdedors i hi ha qui juga a distreure’ns per fer-nos anar cap al camí equivocat. Ara més que mai hem de demostrar que en aquesta cursa hi participem molts, que no estem cansats ni tenim intenció d’abandonar.

En aquests moments políticament difícils hem de demostrar al món que per damunt de tot hi ha la força d’un poble que vol decidir el seu futur democràticament.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 38 - La figuera Va anar a buscar-hi fruit, però no en va trobar...

No hem de dedicar la vida a examinar, revisar i vigilar, les nostres inclinacions dolentes, la tendència a l’egoisme i l’afany de posseir, de ser més que els altres i de tenir poder damunt d’ells...

Tampoc vol que ens passem mitja vida resant i lloant-lo.

Vol, a més de vigilar i pregar, que plantem cara al mal i que lluitem i treballem a favor del bé. Com es deu fer això? Com es lluita contra l’egoisme i s’afavoreix una escampadissa d’amor?

Mt. 24, 32-35

Contra l’afany de ser valorat i que tothom ens faci la gara-gara... ganes d’acontentar als altres.

Contra l’afany de poder i dominar... ganes de ser el servidor del proïsme.

Quan ens reafirmem en la virtut contrària al defecte que volem apagar, els resultats no es fan esperar.

Els contra incendis són eficaços.

Una de les maneres més eficaces de lluitar contra el mal podria ser la que es fa servir per tallar un incendi que devasta un bosc. La millor manera és encendre un contra incendi. La millor manera de barrar el pas a l’abrandat incendi de l’egoisme és encendre en el nostre cor...

Contra l’afany salvatge de tenir més i més... ganes de donar.

Contra el mal no hi ha com la sobre abundància de bé.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Contra l’incendi esfereïdor i destructor de l’egoisme, cal encendre i atiar el testarral de l’amor. El resultat és altament positiu i engrescador.

La historieta de la figuera que provoca les queixes de l’amo de la finca quan aquest volia fer postres i no troba ni una trista figa, ens vol estimular i desvetllar.

La figuera no és reprovada perquè hagi fet algun mal, sinó per no tenir fruits, per no haver fet el bé.

És mala cosa fer el mal; però deixar de fer el bé, a vegades és encara pitjor.

Ser ineficaços i inútils és una mala recomanació.

L’Evangeli crida fort contra els que no fan rendir els seus talents o les seves qualitats, que són com una figuera bordissenca, no donen fruits.

Sebastià Codina i Padrós

Artur Mas i Gavarró Barcelona, 31 de gener de 1956

President de la Generalitat de Catalunya

"El dia de la consulta, el poble de Catalunya haurà de sortir al carrer d'una altra manera. El dia de la consulta, si el poble de Catalunya vota llibertat, serà lliure".

"Els pobles d'Espanya no són enemics. Hi volem conviure. El problema és l'estat espanyol, sovint miop i distant".

"Volem conviure pacíficament amb ells des del que nosaltres som, amb un projecte de futur en llibertat".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Ous farcits de crema d'anxoves Ingredients per a 4 persones: 1 Pot d’anxoves 4 ous durs Unes tires de pebrot vermell i unes olives negres.

1 cullerada de mantega

Bullirem els ous i els pelarem, els obrirem de dalt a baix i reservarem els rovells.

En un morter picarem 4 o 5 filets d’anxoves junt amb la mantega fins que ens quedi una pasta ben fina, després hi afegirem els rovells d’ou també aixafats i amb aquesta pasta farcirem els ous.

Els podem decorar amb una tira de pebrot vermell una oliva, o el que us sembli més adient.

Ho podem acompanyar d’una bona amanida de tomàquets de color de rosa, dits també de Montserrat, que ara en aquest temps són deliciosos i en tenim en abundància en el nostre poble.

També els podem farcir de tonyina, maionesa i rovell d’ou, és una manera diferent i molt coneguda.

Bon profit.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat.

Tres coses enganyen al fadrí: gràcia de nina, pluja menuda i el bon vi.

Si vols estar bé, procura primer per casa que per muller.

Entre marit i muller, embolicar-s'hi és mal fet.

Faràs bon casament amb dona de ton estament.

El parent, com Déu te l'ha donat; l'amic com tu l'has triat.

A l’hospital i a la presó, coneixeràs el bon companyó.

Al gelós, una puça li sembla un ós.

Amb l’amor i la mort, no hi val ser fort.

Amors, penes i diners no poden estar secrets.

Cadascú a d'ésser casat segons la seva qualitat.

Casar-se i bon dia, tot ve en un dia.

De casar i de sembrar, consell no en vulguis donar.

L’amor és una aranya que sempre esta filant; per més que me n'aparti, sempre em ve al davant.

L’enamorat no vol ésser aconsellat.

L’amor , el foc i el tossir no es poden escondir.

Dona capritxosa, mala mare i mala esposa.

L’amor tot ho perdona.

Dona casada on vol ella és respectada.

L’amor de la dona és com l'oli: que per tot on passa deixa.

El marit, amar-lo com a amic, témer-lo com a enemic.

Els petons tot l'any són bons.

Qui no sap que és amor, no sap que és valor.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL La vida dura tan poc que no val la pena de perdre el temps empipant-te discutint acaloradament...

No som responsables de la felicitat de ningú. Només de la nostra...

Si cada dia aprenguéssim una cosa nova, al cap d’una temporada podríem ben anar pel món sense abaixar la cara...

Cal estimar el nostre cos i gaudir-ne.

No perdis el temps amb coses que no són prou bones, no són gaire útils i gens divertides...

Malgrat tot estem de sort: no val pas la pena de trencar-se el cap per qualsevol burrada...

La vida és bella: treu-ne el suc que puguis. Un parell de rampelluts i extravagants (la vellesa i la malaltia) t’esperen a la cantonada...

La ingratitud és la taca que més emmascara el cor...

Empassar-se la Bíblia sencera no serveix de res si no hi actuem d’acord...

El silenci diu moltes més coses que les paraules rebuscades de molts xerrameques incontrolats...

Calla una estona per parlar quan valgui la pena de que siguis escoltat...

Per damunt de tot fes-te un fart de callar per escoltar-te detingudament a tu mateix...

La veritat i la bonesa il·luminen el camí de la vida i ajuden molt a plantar cara amb alegria als trencacaps inesperats que vénen de trascantó...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Un altre onze de setembre Avui, torna de nou aquest gran dia en què els cors tenen fe per recordar aquells catalans que amb energia, lluitant amb fort braó, van aguantar.

El temps passa silent, tot pren volada, quedant tan sols els fets en uns records que resten plens de pols, i cada anyada, s'allunyen més i més dels que són morts.

Però encar en el món viu de l'esperança en què un País potent aguantarà, aquesta fita gran, i amb enyorança mai més dels cors valents s'esborrarà.

Han passat anys i anys, però la gesta tornarà a viure amb força els cors novells i l'onze de setembre serà festa per als qui tenen fe amb nous farells.

Encara som llavors de la proesa que el pas dels anys no pot foragitar; per als cors agraïts, forta fermesa, que mantenim al pit tot català.

Sabina Fornell i Morató

Emigració Adéu, perleta blanca, bressol de ma infantesa, niuet on vaig trobar el primer llampec d'amor; les llàgrimes rodolen, car ploro d'amarguesa, que lluny de tu per sempre, jo moriré d'enyor.

On és aquella joia que el cor m'afalagava, on són aquelles ones que em van acariciar...?

Si ahir van portar-me l'amor que esperava avui, avaricioses, me'n volen separar.

Si aquesta nau m'allunya, o terra empordanesa no ploris, que en tu queda el meu cor adolorit; tan sols resta pregar no et migris de tristesa quan vegis que comença el camí de l'infinit.

Canteu dintre els boscatges, pinsans i caderneres, canteu amb flaires dolces, floretes dels camins, i als cims de les muntanyes floriu, o ginesteres, omplint de sentors l'aire embaumat pels romanins.

Canteu, estels del vespre com quan us contemplava, el cant d'amor que un dia tant m'agradava a mi, no us dolgui que ara us deixi malgrat us estimava, que en vostres cants trobo més dolç el meu sofrir.

Que n'és de trista la mar que a mi m'allunya d'aquesta terra noble que m'ensenya a parlar.

Adéu per sempre, Pàtria, ma dolça Catalunya... !

Es va quedant a trossos un cor que et va estimar.

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 9

CAMPANADES

La raó i la follia, cosa de tots

C

osta molt de precisar on acaba la raó i on comença la follia en cada persona, perquè la línia divisòria, en tots i totes, és molt borrosa. Tots tenim una mica de tot. Uns grams de follia poden ésser útils.

El pensador Pascal escriu que els éssers humans som tan necessàriament boigs, que no ésser-ho comporta una altra ¡nena de follia, encara no estudiada. La poesia, la teologia i la política són follia controlada. Els arravataments d’ira són la follia que surt a fra.

El gran pintor holandès Van Gogh, reconeixent que tenia algun símptoma d’alienació, se’n va anar a viure a una altra ciutat, i escrivia al seu germà: “estigues tranquil, no pateixis. A la ciutat on ara visc, les persones que van pel carrer, totes semblen tocades de l’ala”.

Sobretot avui que tots patim un estrès indefinit, el porter del manicomi de Sant Boi, més que mai, té raó, quan al vespre, tancant la porta, diuen que diu: “En tanco més a fora que a dins”.

Campanar d'espadanya de Sant Genís de Galobardi Sant Mateu de Bages

Mn. Pere Campàs Bonay

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 10

Vic

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Des del cim de Castell de bocs, A l'hora baixa, quan el dia s'ajaça i el sol t'acarona el rostre, observo la plenitud d'aquesta serralada.

D'aquests cingles envellits que s'adormen cordials a la teva falda.

D'aquests boscos abruptes, que pentinen de verdor el recer del teu camí De l'olor d'aquesta terra, de la pluja que ja fina...

Observo la plenitud d'aquesta serralada.

Corriols perduts que em segueixen pel capvespre, em porten a retrobar, la serena del teu cau, el bressol fidel d'aquesta estimada terra ... camí de tornada a Rellinars.

Pere Capdevila i Escudé Rellinars, 2014

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La Creu Roja compleix 150 anys ajudant els altres

Una idea de Henry Dunant La Creu Roja és la primera de les grans organitzacions humanitàries, tal com les entenem avui dia. L’entitat neix a partir d’una idea d’Henry Dunant (Ginebra, 1828 - Heiden, 1910), un home de negocis suís que, des de ben jove, es va preocupar per ajudar els col·lectius més desvalguts de la societat.

El 1859, Dunant va ser testimoni de la batalla de Solferino, un enfrontament que va tenir lloc en aquesta localitat de la Llombardia entre tropes franco-sardes i austríaques. Allà, va poder presenciar com els soldats ferits en combat eren abandonats al camp de batalla i morien desemparats per manca d’assistència mèdica. Juntament amb un grup de dones de la zona, Dunant va assistir personalment els soldats ferits.

A partir d’aquí, Henry Dunant va tenir la idea de crear societats de socors en temps de pau que tindrien la missió d’assistir els ferits de guerra sense fer distincions de seguretat o religió i que comptarien amb l’acció de voluntaris entusiastes i perfectament qualificats. Dunant va donar a conèixer aquesta idea amb la publicació del llibre Record de Solferino el 1862.

Creació de la Creu Roja El 1863, Dunant i quatre ciutadans suïssos més (Moynier, Dufour, Appia i Maunoir) es van reunir per crear el Comitè Internacional de Socors per als Militars Ferits, el germen de la Creu Roja. L’objectiu dels creadors de la Creu Roja era implicar els principals estats europeus per arribar a acords pel que fa a l’atenció mèdica dels ferits de guerra. Per això, van convocar una conferència internacional a Ginebra el 1863 que va reunir representants de 14 estats europeus i que va servir per aprovar una sèrie de resolucions que haurien de ser ratificades en una posterior conferència diplomàtica.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Tot i que encara es trobava en procés de constitució, el 1863 la Creu Roja ja va dur a terme la seva primera actuació humanitària durant la guerra dels Ducats, que enfrontava Dinamarca i les tropes austro-prussianes.

L’agost de 1864, es va celebrar la Conferència diplomàtica, que va donar lloc a la signatura del Primer Conveni de Ginebra . Impulsats per la Creu Roja, representants de 16 estats europeus van signar un tractat que contemplava, entre d’altres punts, la protecció dels militars ferits en campanya i la neutralització i protecció del personal sanitari, així com dels hospitals militars. També es va decidir adoptar l’emblema de la creu roja sobre un fons blanc, com a signe de socors i no bel·ligerància.

La signatura d’aquest conveni va donar embranzida al moviment de la Creu Roja. El comitè creat per Dunant i la resta de fundadors va a passar a anomenar-se Comitè Internacional de la Creu Roja mentre que, d’altra banda, la institució va anar-se estenent a nivell mundial amb la constitució de les primeres societats de socors en l’àmbit estatal.

Arribada de la Creu Roja a Espanya i Catalunya La Creu Roja Espanyola (CRE) es va crear el juliol de 1864 a Madrid. Prèviament, una representació espanyola ja havia assistit a la Conferència Internacional de 1863. A Espanya, la institució es va construir sobre la base de la Orden de los Hermanos Hospitalarios de San Juan de Jerusalén, una organització que tenia el seu origen al segle XII. Les primeres actuacions de la CRE van ser l’ajuda humanitària prestada per la guerra francoprussiana del 1870 i, internament, la intervenció sanitària durant la III Guerra Carlina, el 1872.

Pel que fa a Catalunya, la Creu Roja s’hi va implantar el 1872, amb l’obertura de les assemblees de Barcelona, Lleida i Mataró.

L’organització territorial de la Creu Roja a Catalunya està distribuïda en els àmbits local/comarcal, provincial i autonòmic. En cadascun d’aquests tres àmbits, l’estructura de la institució es basa en una assemblea i un comitè, amb funcions executives, que s’han de renovar cada quatre anys a través d’un procés electoral.

• Assemblea: aplega tot el voluntariat de la Creu Roja al territori i és l’òrgan encarregat d’elegir el comitè.

• Comitè: coordina les activitats de la institució en l’àmbit territorial corresponent i desplega les línies d’acció i els plans de treball acordats en l’assemblea.

El darrer procés electoral, per al període 2011-2015, es va celebrar entre juliol de 2010 i mitjans de 2011. Al març de 2011, va sortir reelegit a la VII Assemblea General de la Creu Roja Espanyola Juan Manuel Suárez del Toro com a President Nacional. L’Assemblea General també va elegir en aquell moment el nou Comitè Nacional, la Comissió de Garanties de Drets i Deures i La Comissió Nacional de Finances.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La següent fase del procés electoral, que es va celebrar el maig de 2011, va ser la reelecció del President de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès, sota la proposta del Comitè Autonòmic. Posteriorment, un cop es van presentar les diferents candidatures per al nomenament dels presidents provincials i es van celebrar les eleccions, Marquès va designar els quatre presidents provincials.

Finalment, cada president/a provincial va nomenar als/les presidents/es locals o comarcals del seu àmbit d’entre les propostes presentades pels corresponents Comitès Locals o Comarcals, amb el vist-i-plau del president de la Creu Roja a Catalunya.

La Creu Roja a Catalunya consta de: • 1 oficina autonòmica • 4 oficines provincials (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) • 31 oficines comarcals • 59 oficines locals • 5 delegacions (d’oficines locals) per atendre, des de la proximitat, les necessitats existents en alguns punts del territori • 15 oficines auxiliars • 55 centres més relacionats amb les activitats que duu a terme.

En total, l’organització compta amb 170 punts de presència arreu de Catalunya.

Pel que fa al desenvolupament local, la principal línia estratègica del Pla d’Acció està dirigida a millorar la capacitat de resposta de les oficines comarcals i locals per atendre les necessitats socials de les persones en situació de vulnerabilitat. Totes aquestes accions es planifiquen d’acord amb les polítiques de la Creu Roja, la seva normativa i la seva estructura orgànica.

Visió La Creu Roja, com a organització humanitària i d’acció voluntària arrelada a la societat, donarà respostes integrals des d’una perspectiva de desenvolupament a les víctimes de desastres i emergències, a problemes socials, de salut i mediambientals.

Missió Ser cada cop més a prop de les persones vulnerables en l’àmbit estatal i internacional a través d’accions de caràcter preventiu, assistencial, rehabilitador i de desenvolupament, realitzades essencialment per voluntariat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

2014, l'any de: Joan Vinyoli i Pladevall Barcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984.

Fou un poeta català. Fortament influenciat per Rainer Maria Rilke, va començar a escriure incitat per una frase seva: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències".

V

a començar a guanyar els primers premis de poesia durant la dècada de 1950, tot i que el reconeixement públic li arribà a principi dels anys 1970, amb el poemari Tot és ara i res. Entre els 1970 i 1984 va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. Va morir el 1984. La seva obra poètica relaciona la seva trajectòria vital amb la seva obra, amb un cert sentit místic on es pregunta per la fe.

Biografia

Vinyoli va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars. El seu pare, metge internista, va morir quan ell tenia quatre anys, el 1919. Nascut a Barcelona, en morir el seu pare es van traslladar a Sant Joan Despí, primer al municipi, i més endavant en una petita torre a prop de la via del tren.

El 1922 tornà a Barcelona, on va començar a estudiar als Jesuïtes del carrer Casp. Després passaria al Colegio de la Inmaculada.

Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l'Editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.

De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia, a la manera ribiana, (Carles Riba), com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. La seva lírica, deutora del romanticisme alemany i el postsimbolisme evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d'un realisme de caràcter experiencial i moral. La poesia és, per a Vinyoli, una via d'arrelament en la realitat i de transcendència d'aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT superar l'estat d'indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal.

Primera etapa Publica cinc reculls poètics: Primer desenllaç (1937), un llibre menor en què preval la voluntat d'art a l'autèntica poesia; De vida i somni (1948), escrit segons una nova forma de concebre el quefer poètic, més com «un misteri quasi religiós que com un ofici»; Les hores retrobades (1951), de to marcadament elegíac i que inaugura l'etapa de consolidació de Vinyoli, que comportarà el pas decisiu des del descriptivisme paisatgístic inicial fins al procés de simbolització tan característic de la seva obra posterior; i El Callat (1956), que es conforma com el volum central i més reeixit de la primera època.

L'any 1963, i després de set anys de silenci, en els quals, però, escriu la primera versió de Llibre d'amic, Joan Vinyoli publica Realitats, un llibre irregular i heterogeni en què el poeta vacil·la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l'escriptura d'El Callat o adscriure's al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya.

Segona etapa La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d'onze llibres de poemes, a més de dos reculls d'obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.

Amb Vent d'aram (1976), s'inicia el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat els constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia. Llibre d'amic (1977), El griu (1978) i Cants d'Abelone (1983, però escrit el 1979) són llibres de temàtica amorosa, ja sigui des d'un vessant místicoespiritual o més explícitament eròtic (El griu). Amb el recull Cercles (1979), de to amarg, però lúcid, Vinyoli intenta una reflexió metafísica sobre l'existència; mentre que en els darrers poemaris, A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d'aniversari (1984), el tema central és el de la polarització entre la consciència de la mort i la dimenVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT sió màgica i transcendent de la paraula poètica. A les acaballes de la vida, el poeta s'aferra en l'àmbit líric com a únic mitjà per fer front a l'embat del temps i la fragilitat de l'existència: "Tot és lluny i prop, i no s'acaba mai aquest viatge per les paraules: ja no tinc res més."

Estiueig a Santa Coloma de Farners i a Begur Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat que estimava profundament, on va viure i treballar tota la vida. Tanmateix, en els seus versos, hi deixen una empremta fonamental els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la infantesa, i a Begur en l'edat adulta. Són els dies de la llibertat, on pot gaudir plenament de l'entorn natural i l'humà d'aquestes dues poblacions de les comarques de Girona i lliurar-se a la poesia. A Santa Coloma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935, al carrer Beat Dalmau, 34. Hi fa el triple descobriment de l'amor, la natura i la poesia: el vers "I la natura em crida", que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix: "De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos".

A Begur, a partir de l'estiu de 1954, hi descobreix l'àmbit metafòric i sensorial del mar.

També s'hi referí amb aquestes paraules: "El lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur".

Obra L'obra poètica de Joan Vinyoli, influïda inicialment per les lectures de Carles Riba i de R.M. Rilke, la constitueixen més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres. Posteriorment també es va veure influenciat per les lectures de Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare. La seva veu assoleix una primera culminació amb El Callat (1956), un dels poemaris més profunds i rics en sentits de la poesia catalana de la postguerra.

Després, amb el llibre Realitats (1963), fa una deliberada aproximació al realisme històric, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT corrent imperant a l'època. Però el seu realisme existencialista és molt personal i no encaixa en el gust de la crítica del moment. Tanmateix, era l'inici de la modulació d'una veu pròpia que es manifestarà de forma impetuosa a partir de l'any 1970 amb la publicació de Tot és ara i res.

La seva poesia, de to indagatori, es converteix en la crònica lírica d'una personalitat vitalista i anhelant, i sedueix els lectors per la seva extraordinària capacitat comunicativa i la seva autenticitat. L'efervescència creativa de Vinyoli culmina en els darrers poemaris, en els quals es renova constantment dins una unitat orgànica. El seu darrer llibre, Passeig d'aniversari (1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.

Algunes de les obres de Vinyoli han sigut traduïdes al castellà i al francès. A més, Vinyoli també va traduir algunes obres al català: RILKE, Rainer M.: Versions de Rilke. Barcelona: Proa, 1984.

RILKE, Rainer M.: Noves versions de Rilke. Barcelona: Empúries, 1985.

Premis • 1951 — Premi Óssa Menor per Les hores retrobades • 1974 — Premi Lletra d'Or per Encara les paraules • 1976 — Premi de la Crítica de poesia catalana per Ara que és tard • 1976 — Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

• 1977 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Ara que és tard • 1977 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Vent d'aram • 1985 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per A hores petites • 1984 — Premi de la Crítica de poesia catalana per Passeig d'aniversari • 1985 — Premi Nacional de poesia de les Lletres Espanyoles per Passeig d'aniversari • 1985 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Passeig d'aniversari

Placa commemorativa al carrer Castellnou, 48 (Barcelona) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

LITERATURA CATALANA

Maria Àngels Anglada i d’Abadal va néixer a la ciutat de Vic el dia 9 de març del 1930, i va morir a Figueres, la capital de la comarca de l’Alt Empordà, el 23 d’abril del 1999, diada de Sant Jordi.

Va destacar com a poeta, novel·lista, crítica i assagista literària.

Alguns dels papers destacats que va tenir va ser, per exemple, la condició de membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Gràcies a la seva capacitat literària, va rebre el premi Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Es va llicenciar en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, i es va especialitzar en diversos camps, com la crítica literària, la poesia, els estudis clàssics i la narrativa. En el cas dels clàssics, va mostrar una predilecció especial pels personatges mitològics de Zeus i Apol·lo. L’escriptor Jaume Cabré la va definir com “una poeta universal que fa novel·les”.

Pel que fa a la col·laboració a la premsa, un dels mitjans de difusió més utilitzats pels grans escriptors, escrivia a les revistes literàries El Pont, Reduccions i Canigó, i també al setmanari comarcal 9 País de Figueres, ciutat on era professora d’institut.

Quant a la seva obra crítica, destaca la publicació, l’any 1974, de l’Aproximació a la poesia de Salvador Espriu, dins l’obra Salvador Espriu en els seus millors escrits. A més, també és important mencionar Viatge a Ítaca amb Josep Carner, del 1982.

En la seva vessant de narradora, amb la novel·la Les closes (1978) va guanyar el Premi Josep Pla, i també va publicar el recull de relats No em dic Laura, el 1981. El 1983 va arribar la novel·la Viola d’Amore. I el 1985, amb Sandàlies d’escuma, va obtenir el Premi Lletra d’Or i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT el Premi de la Crítica de narrativa catalana. A més a més, com a poeta, va escriure Díptic (1972), en aquest cas conjuntament amb Núria Albó, i també Kiparíssia, el 1980, en solitari.

Però la seva trajectòria no es va acabar aquí, perquè encara publicaria moltes altres novel·les.

El 1989 va ser el torn d’Artemísia, i el 1991, de L’agent del rei. Però el gran èxit dels últims anys de la seva vida li va arribar el 1994 amb l’obra El violí d’Auschwitz, la que és, segurament, la seva obra més coneguda entre els lectors. Va guanyar el Premi Novel·la de l’Any 1995. L’últim premi se li va atorgar el mateix any que va morir, el 1999, pel recull Nit de 1911; era el premi Octavi Pellissa.

A banda de les novel·les i la poesia, també es va dedicar a la divulgació del món clàssic, un dels seus principals àmbits d’estudi, com ja hem dit. Va publicar Relats de mitologia: els déus (1996), Relats de mitologia: els herois (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Com a reconeixement a la seva enorme trajectòria en el món de les lletres en general i en el de la literatura en particular, des de l’any 2004 a la Universitat de Girona existeix la Càtedra M. Àngels Anglada, a través de la qual es pretén divulgar tant la seva obra com la de molts altres destacats escriptors gironins.

Selecció i comentari d’Abel Carretero

FESTA DE LA PARRÒQUIA Dia 14 de setembre, a les 11,00 h.

Concelebració de l’Eucaristia.

Comentari de la jornada: "La nova evangelització i la Parrò", a càrrec de Josep M. Alentà i Puig Cant dels Goigs a llaor del Santoral de Vacarisses

Rotllana dels Adéus

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dia 19 d’agost, l’ESBART DANSAIRE DE VACARISSES va organitzar als jardins del Lladern el 2n concert d’estiu amb el grup COSES

Jordi Fàbregas, Ton Rulló i Miquel Estrada van formar Coses, un grup innovador que als setanta va gravar tres discos especials, barreja de folk, rock i poesia, que van deixar petjada: Via fora! (Movieplay, 1976), Ara és demà (Movieplay, 1977) i Perquè no s'apagui l'aire (Movieplay, 1978), i es van dissoldre al 1979. Abans, però, havien actuat durant anys com a La Tecla.

Amb un so més acústic, ara han decidit tornar a pujar als escenaris recuperant moltes d’aquelles cançons que van quedar a la memòria, amb aquell so original, tres veus i guitarra, i amb el valuós reforç del multi instrumentista Joan Aguiar “Juantxe” al violí, mandola, baix, guitarró i veu.

Van cantar cançons composades per ells mateixos, poemes de Miquel Desclot que va publicar amb el títol de “Cançons de la lluna al barret” i també poemes de Miquel Martí i Pol.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 21

PARRÒQUIA DE VACARISSES

PELEGRINATGE ANUAL A LURDES Del 25 al 29 d'agost

Càritas Parroquial de Vacarisses Informació

3r BERENAR DE FORQUILLA Presentarem la relació de tot el que tant generosament hem rebut, bé siguin aliments o aportacions econòmiques.

Gràcies, amb esperança i alegria de tot cor.

L’ equip de Càritas de Vacarisses Dia: Hora: Lloc: Preu:

Dissabte 11 d’octubre.

2/4 de 6 de la tarda.

Plaça de l’Església.

La voluntat.

Tiquets fins el dia 25 de setembre.

A l’Estanc.

A L’Herboristeria.

A Ca La Siona.

Llobet

US HI ESPEREM A TOTS! Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 22

DELS DIARIS

DESOLATS, NO DEVASTATS

Q

ue ningú no busqui en aquestes ratlles cap mena de judici moral sobre els fets confessats per l’antic president Jordi Pujol. D’una banda, perquè ja n’hi ha que ho han fet exquisidament des d’una profunda i franca desolació. (Desolació deriva del llatí solacium: solaç, consol. És a dir, parlo de reflexions fetes des del desconsol. Una desolació, tanmateix, que també es pot associar a desolare: devastar, deixar desert...). De l’altra, no m’hi afegeixo perquè mai dels mals em voldria veure al costat dels qui, més que exigir justícia, s’agraden dels linxaments públics, particularment si es tracta d’ajusticiar aquells adversaris a qui no van poder derrotar ni a les urnes, ni en l’estima del poble.

En canvi, repetiré per enèsima vegada que un dels dèficits més importants de la nostra democràcia és el de la moralitat pública, que, de tan laxa, sovint és un veritable fangar. Ni arreu, ni sempre ni per a tothom, és clar, cosa que encara fa més heroica la virtut dels molts que se’n mantenen apartats, sense que la corrupció els devori o els desmoralitzi. És cert que la poma podrida macula les que l’envolten, però en aquest cas el mal el tenim en el cistell. És allò de la corrupció estructural del sistema polític i social, un mal del qual no ens vam saber desprendre en acabar la dictadura franquista, que l’havia fomentat i justificat.

No ens fem il·lusions: a tots els efectes, en aquests assumptes, Catalunya és Espanya. I qualsevol actitud de superioritat moral, a una banda o a l’altra, envileix qui l’adopta. Per això, si algun sentit té aspirar a la independència, si una primera raó passa davant de totes les altres, és fer tabula rasa d’aquesta vella cultura que afebleix tot l’edifici democràtic i que, com s’ha vist, no n’hi ha prou amb una transició, sinó que cal tota una ruptura per treure-se-la del damunt. No és que els catalans siguem millors, sinó que volem un país que ens faci millors.

Lamentablement, Catalunya no és un oasi, malgrat que aquests dies és el nacionalisme espanyol qui ens tracta com si, en corrupció, ja fóssim una república independent.

Fa un parell de setmanes presentàvem el llibre d’Eugeni Casanova "Guerra bruta i discurs de la por". Un llibre molt ben documentat sobre els darrers quinze mesos que, diu el subtíVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 23

DELS DIARIS tol, “van fer lliure Catalunya”. La guerra bruta, però, poc o molt, l’hem vista a venir, i del discurs de la por ens n’hem sabut riure. En canvi, comptàvem poc amb l’altre gran enemic: la pròpia desmoralització. De broma, dèiem que qui sap si els catalans faríem bé el procés, però que Espanya mai no ens fallaria. Doncs s’ha acabat la broma: ara hem comprovat que, si ens desmoralitzem, els catalans ens podem convertir en el nostre propi enemic. Vet aquí la gran arma, potser l’única, de destrucció massiva de l’ambició sobiranista.

I hi ha raons per sentir-se abatut pel cas Pujol, més enllà de la desolació? Des del meu punt de vista, no.

En primer lloc, perquè el procés sobiranista el que vol és liquidar definitivament l’etapa autonomista liderada per Jordi Pujol, i posteriorment enterrada pel tripartit en posar en evidència que les vies constitucionals de reforma no duien enlloc. Pujol, fa més de deu anys enretirat de la política, s’havia resistit molt a donar per acabada la seva altra herència -la política-, i s’ha afegit a la independència a darrera hora i de mala gana. I ara la seva confessió reforça els arguments per abandonar el vell model autonòmic.

En segon lloc, el que fa la confessió de Pujol és posar a prova la fortalesa del país. Ni els Estats Units van trontollar per la confessió de Nixon, ni Alemanya per la confessió de Kohl, més enllà dels respectius estats de commoció transitòria. És clar que m’hauria agradat que Pujol ens hagués estalviat aquest final tan poc honorable. Però si Catalunya té ambició d’estat, ha de saber superar amb serenitat l’exposició pública de tot aquell passat -el que sabem i el que descobrirem-, davant del qual no s’havia estat prou fort per plantar-hi cara.

Finalment, sabem que el camí que queda per fer possible la lliure determinació de la voluntat dels catalans, i encara després, per fer-la efectiva, exigeix una gran confiança en nosaltres mateixos. Una confiança que ha de saber convertir la desolació franca en consciència cívica per evitar la devastació moral i política. I superar aquesta prova d’ara pot ser el senyal definitiu que som mereixedors d’allò a què aspirem.

No ho oblidem: la independència la fem, sobretot, en contra del nostre propi passat de claudicacions.

Ni els Estats Units van trontollar per la confessió de Nixon, ni Alemanya per la confessió de Kohl

Salvador Cardús Sociòleg

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 24

RACÓ DEL CONTE

El paraigua groc En aquell país hi plou molt. Tothom camina sota la pluja amb un posat seriós. Tots porten paraigües grisos i negres. Tothom menys un.

Un home estrafolari es passeja sota la pluja amb un paraigües groc. Sempre somriu.

Alguns vianants se’l miren i pensen: - Està ben ridícul amb el seu paraigua groc.

- Això no és gens seriós. La pluja és una co-

sa seriosa i el paraigua ha de ser gris o negre.

- Quina mena d’idea és aquesta d’anar amb un paraigua groc? No hi ha cap dubte que té ganes de fer-se notar.

La petita Marta no ho acabava d’ entendre.

- Quan plou, un paraigua, és un paraigua- pensa- Sigui groc, sigui gris o sigui negre, sempre serà millor que no tenir paraigua de cap mena.

A més, aquell home fa cara de ser feliç sota el paraigua groc. La Marta no pot estar de preguntar- se perquè.

Una tarda, en sortir de l’escola, la Marta s’adonà que s’ha deixat el paraigua a casa. Plou força, i es posa a caminar sota la pluja sense cap protecció.

Al cap d’uns moments es troba amb l’home del paraigua groc. L’ home somriu i li ofereix: - Vols aixoplugar-te?

La Marta dubta, els vianants es burlaran d’ ella, però torna a pensar: - Un paraigua, sigui groc, sigui gris o sigui negre, sempre és millor que no tenir- ne de cap mena.

- Accepta l’oferiment i caminen tots dos sota el paraigua groc. Aleshores, la Marta, comprèn perquè l’home fa cara de feliç : sota el paraigua el mal temps no existeix, llueix el sol i els ocells canten . La Marta fa una cara tan sorpresa que l’home esclata a riure.

- Ben segur que tu també em prenies per boig!

Escolta, en altra temps, jo també estava trist en aquest país on sempre plou. Jo també tenia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014- Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE un paraigua gris. Un dia me’l vaig deixar a casa. En sortir de la feina em vaig posar a caminar sota la pluja sense cap protecció. Camí de casa vaig trobar un home que em va oferir aixopluc sota un paraigua groc.

Jo també vaig dubtar com tu. tenia por de fer- me notar, però encara tenia més por de constipar-me i vaig acceptar. Llavors vaig descobrir que sota el paraigua groc no existeix el mal temps .

Aquell home em va ensenyar que les persones estaven tristes perquè no es parlaven des de sota un paraigua a l’altre.

En arribar a casa ens vam acomiadar. Quan l’home va haver marxat vaig adonar-me que tenia el paraigua groc a les mans. Vaig córrer al seu darrera, però ja havia desaparegut.

Des de llavors guardo el paraigua groc i el bon temps no m’ha deixat.

La Marta exclamà: - Quina història! I no et fa vergonya conservar un paraigua que no és teu?

- Gens ni mica. Estic convençut que aquest paraigua és de tothom. Ben segur que el que me’l va donar l’havia rebut d’un altra persona.

Quan arriben a casa de la Marta, s’ acomiaden. Un instant després la Marta s’adona que té el paraigües groc a les mans, però l’home ja ha desaparegut.

La Marta guarda el paraigua. Sempre que plou surt somrient sota el paraigua groc. Està ben convençuda que aviat, el paraigua passarà de les seves mans a moltes d’altres mans, que aixoplugarà altres persones i els portarà el bon temps.

Adaptació d’un conte de Claude Clement Recull de contes fet per: Teresa Cima

Tha e anabarrach deatamach gum faigh muinntir Chatalonia, mar a tha a na h-Albannaich a’faighinn, cothrom co-dhuineadh a’dheanamh mu dheidhinn an doigh air adhart dhan an naisean aca fhein.

Un familiar nostre, en Ross Hannah, ens ha tramès aquesta frase en gaidhlic (gaèlic escocès). Diu:

"Cal que els Catalans, de la mateixa manera que ho farem nosaltres els Escocesos, puguin decidir el futur de la seva Nació".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més importants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat Les plantes de Viladecavalls, està totalment exhaurit, però es pot consultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Viladecavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.

Arbres de Viladecavalls presents també a Vacarisses (1)

V

iladecavalls forma part del Vallès Occidental. Limita al nord amb Vacarisses, a l’oest amb Olesa de Montserrat, al sud-oest amb Abrera, al sud-est amb Ullastrell i a l’est i nord-est amb Terrassa. El territori viladecavallenc té figura de cor autèntic (ço és, una mica asimètric) i és delimitat al nord per la serra del Ros i el camí romeu a Montserrat (que en aquest tram és també camí ral), a l'oest i sud-oest per la riera de Sant Jaume, a l’est pel torrent del Salt i al sud-est pel tram final de la riera de Gaià.

El clima és típicament mediterrani, amb estius calorosos i hiverns benignes. La temperatura mitjana anual és compresa entre 14 i 15ºC, mentre que el valor mitjà anual de precipitacions és d’aproximadament 665 mm.

L’orografia de Viladecavalls és dominada per la presència de la Serralada Prelitoral Catalana, situada al nord del terme municipal. Formen part d’aquest sistema muntanyós tot el massís de Sant Lluís de Rístol, comprès entre la riera de Sant Jaume i el Coll Cardús, format per la serra del Ros, el Serrat de Déu i els turons de les Parentes, de Buxeres i de la Barrumbina. La serra del Ros culmina al Cap del Ros, de 639 metres d’altitud, el punt més alt del terme, i es poden distingir quatre unitats, que d’oest a est són el turó de Ros o del Forat del Vent, el turó dels Quatre Termes o Turó Rodó, el turó de la Miranda o de les Guixeres, i el turó de les Bassotes. La separació entre els quatre turons la fan el collet del Ros, el coll de Margarit i l’Erol de les Bassotes. La delimitació de la Serralada Prelitoral Catalana la fa la falla del Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS Vallès-Penedès, que emergeix en alguns punts del Serrat de Déu. La resta del territori viladecavallenc, situada al sud d’aquesta gran falla, pertany a la depressió tectònica del Vallès-Penedès. Són terrenys sobretot miocènics que han estat afaisonats per la xarxa fluvial i han format un conjunt de turons, serrats i carenes.

La xarxa hidrogràfica viladecavallenca és trifurcada, amb la riera de Sant Jaume, el torrent de Sant Martí i la riera de Gaià com a forcalls o branques principals. La riera de Sant Jaume discorre de nord-oest a sud-est. El torrent de Sant Martí desemboca en la riera de Sant Jaume i rep aigües de diversos altres torrents (de Marcet, de la Torre, de Trullàs i de Margarit). La riera de Gaià rep com a principals afluents els torrents del Llor, de Sant Miquel, de Purull, del Salt i del Frare. La riera de Sant Jaume i la riera de Gaià conflueixen al sud de can Sanahuja i la riera resultant fa via cap al Llobregat.

La població és de 7.397 habitants, segons l’Idescat (dada actualitzada a 2013). La taxa de creixement demogràfic és molt elevada. Bàsicament és un municipi residencial, però que en els darrers anys ha tingut un gran creixement industrial, principalment amb el desenvolupament dels polígons de Can Trias, Can Mir i Can Mitjans. El sector agrícola i forestal, molt important fa alguns anys, és actualment molt reduït.

Pel seu terme passa el ferrocarril de Barcelona a Manresa, la carretera anomenada de la Bauma, de Terrassa a Manresa (BP-1213), l’autopista de Terrassa a Manresa (A-18) i la carretera de Terrassa a Olesa (B-120), amb una variant recent des de la vila a la carretera de la Bauma, a l’alçada de can Mitjans.

Com a monuments destaquen l’església parroquial de Sant Martí de Sorbet, d’origen romànic i consagrada l’any 1096, però remodelada durant el segle XVIII; l’església de Santa Maria de Toudell, romànica, amb un campanar de dues plantes i un absis molt ben conservat; l’església de Sant Miquel de Toudell, igualment romànica; i el Pont Gran, gran obra de l’enginyeria civil del segle XIX. Són de gran interès les masies de Viladecavalls: can Bayona, can Boada de les Parentes, can Cabassa, can Colomines, can Corbera, can Garriga, can Marcet, can Mir, can Mitjans de la Guardiola, ca n’Oleguer, can Purull, can Sanahuja, can Tarumbot, can Trias i can Trullàs. AlguSanta Maria de Toudell - 1918 nes altres ja fa anys que estan en ruïnes Foto: Josep Salvany com can Duran de les Tauponeres i can Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Ros, o fa poc que han desaparegut, com can Margarit i can Turu, aquesta en part salvaguardada amb la creació d’equipaments municipals. Menció a part és can Buixeres, mansió singular construïda a començaments del segle XX, actualment ocupada pel restaurant Sant Lluís de Rístol, que ha esdevingut símbol de Viladecavalls, tant de dia com de nit, quan és il·luminada.

El terme de Viladecavalls té una extensió de 20,12 km2. Els usos del sòl, amb dades referents a l’any 1992, són de sòl urbà 283,8 hectàrees (el 14%), sòl urbanitzable, 60,3 ha (el 3%) i sòl no urbanitzable 1.667,8 ha (el 83%). D’aquest darrer, el bosc ocupa més del 50% del territori.

Els valors naturals del terme, molts dels quals són donats a conèixer en aquest llibre, són enormes, com ho ha posat ben de relleu la diagnosi ambiental de Viladecavalls, encarregada per l’Ajuntament de Viladecavalls, on s’insisteix en el gran valor estratègic que tenen els espais naturals del terme de Viladecavalls per a la conservació de diversos corredors biològics, en la importància dels boscos de ribera i els ecosistemes associats a les rieres del municipi, en la necessitat de protegir i conservar el medi geològic de Viladecavalls, en la conveniència de mantenir l’activitat agrícola i com la població del municipi considera bàsica la conservació dels boscos per a garantir la qualitat paisatgística i ambiental del terme municipal.

En l’aspecte geològic, hi ha terrenys de totes les eres geològiques (paleozoics, mesozoics i cenozoics) i una gran varietat de roques: llicorelles, pudingues, gresos, argiles, calcàries, dolomies, etc. Són també destacables el relleu càrstic del turó del Ros i l’acció erosiva de rieres i torrents, amb marges sovint encinglerats. Igualment són extremament interessants algunes formes d’erosió peculiars: la Pedra Degollada, les dames coiffées de can Mitjans i els hogbacks del pinyolenc (el Molinot, la Barrumbina, can Buxeres, turó de les Parentes, Serrat de Déu i antiga estació d’Olesa). Per últim, és geològicament importantíssima la presència de la falla del Vallès-Penedès, que queda al descobert a Ribes Blaves, en terme d’Olesa, i en alguns punts del Serrat de Déu, en terme de Viladecavalls. Pel que fa a la zoologia, la riquesa faunística és molt gran, sobretot en insectes, ocells i petits mamífers. En l’aspecte botànic, el llibre és una mostra ben il·lustrativa de la singularitat de la flora i vegetació de Viladecavalls i, per extensió, de la de Vacarisses.

Què s’entén per arbre? Doncs, un arbre és una planta llenyosa de mida considerable, generalment amb un tronc i una capçada. No sempre queda clara la diferència entre un arbust i un arbre. Hi ha arbustos que, segons les espècies i si les condicions són favorables, poden fer-se arbres, i a la inversa, alguns arbres poden quedar-se en arbustos si les condicions són adverses.

Encetem en aquest número la part dedicada als arbres. A part de les espècies tractades en el susdit llibre, s'inclouran també el grèvol i el teix, els quals es troben a Vacarisses però no a Viladecavalls.

Per a cada espècie es fa un comentari amb la distribució geogràfica, descripció de la planta, època de floració, aplicacions i hàbitat, i s'adjunta una fotografia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS Acàcia (Robinia pseudoacacia, lleguminoses). Arbre caducifoli oriünd d’Amèrica del Nord. Cal no confondre aquesta espècie amb el gènere tropical Acacia, al qual pertanyen les mimoses. L’acàcia és una planta punxosa, de fulles compostes, de flors blanques agrupades en raïms i de fruits en llegum. Floreix d’abril a juny. És una espècie ornamental i naturalitzada, amb tendència invasora.

Ailant (Ailanthus altissima, simarubàcies). Arbre caducifoli originari de la Xina, que fou introduït a Europa durant el segle XVIII. Pot fer-se molt alt, com molt bé indica el seu nom científic. Té fulles compostes, flors verdoses reunides en panícules i fruits alats. Les flors apareixen al final de la primavera i els fruits maduren a l’estiu. Les fulles fan pudor, especialment en ser refregades. Perfectament adaptada al nostre clima, és una temible planta invasora. Àlber (Populus alba, salicàcies). Arbre caducifoli estès per les regions temperades de l’hemisferi nord. Es caracteritza per l’escorça blanca, les fulles de contorn oval, diversament sinuoses, amb el dessota blanc tomentós, les flors unisexuals poc aparents, disposades en aments, i els fruits en càpsula. Floreix de febrer a abril. És un arbre de ribera propi de l’ordre fitocenològic dels Populetalia albae. En català s’anomena també alba. Habita torrents i rieres.

Continuarà

Àngel M. Hernández Cardona Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS

TERCERA VIA? PARLEM-NE

V

oleu que ens prenguem seriosament una hipotètica proposta de tercera via? Entesos. Diuen que faran una proposta. Parlem-ne. Sigui com sigui, una proposta d'última hora no ens farà pas retirar la pregunta sobre la independència. Els catalans ens expressarem sobre si volem un estat independent tant sí com no. Si algú es pensa que un joc de mans improvisat impedirà que es consulti sobre allò que fa molts anys que es prepara amb honestedat, va ben servit. Però siguem generosos i no descartem d'entrada la possibilitat de prendre'ns seriosament la tercera via.

• Que l'estat espanyol demani perdó per l'afusellament del president Lluís Companys en un acte solemne amb les màximes autoritats presidides pel rei Felipe VI. • Que el Tribunal Constitucional esmeni la decisió de liquidar l'estatut aprovat pels catalans en un referèndum i que es restitueixi íntegrament el text aprovat al parlament el setembre del 2005.

• Que el govern balear del PP retiri el decret de llengües (TIL) i deixi en pau la comunitat educativa. Que el govern valencià del PP faci possible que els milers de famílies que ara no poden escolaritzar els seus fills en català ho puguin fer. Que s'aturin totes les sentències invasives sobre la immersió lingüística que no reconeixen l'autoritat de la Llei d'Educació de Catalunya. Que se suprimeixi la llei de llengües de l'Aragó que denomina 'LAPAO' el català de la Franja. I, evidentment, que es retiri completament la LOMCE promoguda pel ministre Wert.

• Que l'estat espanyol faci la petició formal per a l'oficialitat del català a la Unió Europea.

Que el congrés espanyol i el senat reformin sengles reglaments per permetre les intervencions i les activitats parlamentàries en català, èuscar i gallec.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS • Que l'estat ordeni les inversions immediates per a començar la construcció del corredor mediterrani amb amplada de via europea. Que retiri la proposta de llei de ports que pretén furtar els beneficis del port de Barcelona per finançar les infraestructures deficitàries espanyoles. Que es reconegui la propietat i el control de la gestió de la Generalitat sobre tots els aeroports catalans. Que restin sense efecte els centenars d'acords bilaterals amb més estats que impedeixen als aeroports internacionals d'establir connexions directes amb l'aeroport del Prat i que els obliguen a fer parada al de Madrid.

• Que les seleccions catalanes puguin disputar competicions oficials internacionals i no siguin boicotades per les institucions espanyoles. Que els conductors dels Països Catalans puguin portar el CAT a la matrícula enlloc de la E d'Espanya.

• Que el govern d'Alberto Fabra retorni els diners de les multes imposades a Acció Cultural del País Valencià i es reconnectin immediatament els repetidors. Que torni a obrir la Ràdio Televisió Valenciana i s'activi automàticament la reciprocitat total dels canals públics de tot el país.

• Que es retornin a Catalunya, al País Valencià i a les Illes els interessos pagats en concepte de retorn del crèdit del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i es paguin els deutes de les disposicions addicionals dels estatuts. Que s'ordeni una distribució equitativa i proporcional dels objectius de dèficit públic entre l'estat, els governs autonòmics i els municipis d'acord amb les seves càrregues socials.

• Que l'estat espanyol reconegui l'espoliació fiscal sostinguda en una moció aprovada per dues terceres parts del congrés espanyol. I que s'aprovi la reforma del sistema de finançament amb una limitació del dèficit fiscal del 2,5% del PIB. • Que s'estableixi l'obligatorietat d'entendre el català en tots els tribunals de justícia dels Països Catalans per respectar els drets lingüístics dels ciutadans. Que s'acomiadin tots els agents i funcionaris de l'estat que hagin humiliat o discriminat ciutadans per raó de llengua o d'identitat.

• Que retirin tots els policies espanyols, guàrdies civils i l'exèrcit del territori català. Que la delegada del govern espanyol procuri pel bon funcionament de les institucions espanyoles a Catalunya i el compliment dels seus compromisos amb el govern i els ciutadans, en lloc d'assetjar --amb diners públics-- els municipis per la bandera espanyola o les mocions de sobirania aprovades.

• Que es renunciï definitivament al transvasament del riu Ebre i que s'abandonin tots els projectes que malmeten el territori i el medi natural de les nostres comarques.

• Que el rei d'Espanya passi per totes les ciutats i viles cremades durant la guerra de Successió per demanar perdó i reconèixer que és monarca per aquells fets funests. En aquests mateixos actes de petició de perdó, que reconegui que la llengua espanyola va ser una llengua d'imposició i que es va perseguir el català.

Una vegada fet tot això, i no pas abans, estudiarem amb molt de gust qualsevol proposta que ens vulguin fer de convivència i d'encaix. Potser aleshores podrem començar a entendre Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS això de 'la diversitat en la unitat' com una idea positiva i no com un insult a la intel·ligència dels catalans. Nosaltres som gent a qui abelleix el diàleg i el pacte, que aprecia les bones maneres i la voluntat d'entesa. Que no ens prenguin per ases ni per beneïts. Tot això s'ha acabat. Catalunya ja no fia. A partir d'ara diem 'fets, no paraules'. Qui vulgui ser escoltat que demostri que s'ho mereix. Mentrestant, no ens feu perdre el temps.

La 'diversitat en la unitat' d'aquests últims tres-cents anys ja l'hem tastada. A fe de Déu que l'hem tastada.

Pere Cardús

De com Gulfardo s'allita amb l'esposa de l'amic

El “Decameró” és un conjunt de contes, alguns força picants, recopilats per Giovanni Boccaccio. El llibre arrenca el 1348, quan la pesta s’escampa per Florència, i un grup de set dones i tres homes, refugiats en una casa, passen els dies explicant histories.

Un dels contes explica com Gulfardo s’enamora de la bella esposa del seu amic Guasparruolo.

La dona correspon al festeig. Accepta jeure amb ell, però a canvi li demana 200 florins. Fastiguejat per la demanda de diners, Gulfardo va a buscar Guasparruolo perquè li deixi 200 florins, que els necessita urgentment i que els li tornarà tan aviat com pugui. Gulfardo s’allita amb la dama i li entrega els florins. Després va a veure Guasparruolo per fer-li saber que finalment no ha necessitat els diners, “Ah!”, li diu, “he passat per casa teva i com que no t’hi he trobat, li he donat les monedes a la teva esposa”. Així és com ella queda obligada a tomar les monedes al seu cornut marit.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors - 7 Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984

NARCÍS: Egoisme, vanitat Els grecs veien en aquesta flor la metamorfosi d’un jove i bell pastor, fill del riu Cefís i de la nimfa Liríope. Orgullós de la pròpia bellesa, no feia cabal de l’amor de les nimfes, sovint enamorades d’ell, ni tan sols de l’amor d’Eco, encisera nimfa del bosc, que el déu Pan, al seu torn, estimava amb un amor

abrandat i sense esperança. La bellesa d’Eco es va anar marcint de tant que patia pel seu amor no correspost, fins que els déus, compadits del tràgic destí de la nimfa, la convertiren en una roca. Malgrat tot, la seva ànima no va trobar guariment, i al cor d’un bosc on havia anat, en seguiment del cruel pastor que menyspreava el seu amor, segueix, encara ara, lamentant-se sense conhort.

Cupido, déu de l’amor, castiga Narcís amb

un engany funest. Un dia, aquell jove formós s’inclinà sobre una font d’aigües transparents, i s’enamorà de la pròpia imatge que s’hi reflectia. Però aquella imatge semblava que es burlava d’ell: reia quan ell reia, sospirava quan ell sospirava, s’esvaïa quan el plor de Narcís alterava la dolça quietud de les aigües, però tornava aparèixer quan ell deixava de plorar. Quan Narcís intentava d’acariciar aquella imatge encisadora, ella desapareixia del tot, sense que ell pogués saber on se n’anava. Narcís no va voler allunyar-se mai més del ciar mirall de la font, i com més s’hi contemplava, més creixia la seva folla passió. Víctima del seu inútil deliri, Narcís va esllanguir-se fins a morir. A l’indret on les nimfes van trobar el seu cos inanimat, creix ara una flor melancòlica i pàl·lida de flaire dolça i penetrant, que s’inclina vers la frescor de les aigües.

Aquest mite cantat per Ovidi ha servit sovint de tema a diverses obres d’art.

NENÚFAR: Puresa de cor El nom llatí nymphæa ve de la paraula nympha, que significa nimfa de les aigües.

L’origen d’aquesta paraula és el mot grec nymphe, que vol dir verge, perquè els grecs antics atribuïen propietats antiafrodisíaques

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS a la planta, com fredor, puresa i castedat, degut a la blancor de les seves flors i al fet de viure en les fredes aigües. Tant s’hi creia en la virtut antiafrodisíaca d’aquesta planta, que se’n feia infusions i xarops i se’n consumia grans quantitats en convents, seminaris i cenobis.

Una antiga llegenda personifica el nenúfar en una monja de virtut impertorbable. El diable, passant prop d’un convent, va sentir que hi ressonaven uns càntics melodiosos, i s’hi va introduir per escoltar-los millor. Una

monja de gran bellesa li va cridar l’atenció.

El diable es proposa distreure la monja en les seves pregàries. La seva primera temptativa, sota la figura d’un galant jove, es va convertir en la seva primera desfeta: la monja no hi posà gens d’atenció.

Tot seguit, el diable desà al faristol de la religiosa un llibre eròtic. Aquell agosarat intent tampoc no va servir de res. La monja va donar una ullada al llibre desconegut, va badallar i s’adormí. Furiós, el diable va recórrer als millors filtres afrodisíacs que tenia. Va cremar una pastilla de serail feta del cor d’una jove que havia mort de penes d’amor.

Davant el nou fracàs, el diable es va donar per vençut, abandonà el convent i va seguir el seu camí.

PENSAMENT: Record Conta una antiga llegenda que, en temps remots, el pensament havia estat una de les flors boscanes de més agradable perfum. A la recerca d’aquella flor, la gent calcigava les prades, tot fent malbé l’aliment del bestiar.

Quan va adonar-se’n, el pensament pregava Déu amb humilitat que l’alliberés del seu aroma, a fi de salvar l’herbei que el bestiar necessita.

En el folklore escocès i en l’alemany, el pensament no té un significat tan benèvol. El pètal més gran representa la madrastra.

L’acompanyen, a banda i banda, les seves filles ben abillades, mentre que els dos pètals de dalt, d’un color diferent o més pàl·lid, figuren les fillastres. El color groc de les “fillastres” és alhora símbol de gelosia i d’enveja. Del pensament també en diuen viola tricolor, pels tres colors de la flor originària o silvestre, i trinitària, perquè s’hi veia un símbol de la Trinitat.

A Anglaterra, el pensament s’associava a l’amor romàntic. En El somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, Oberó vessa en les parpelles de Titània unes gotes del suc d’aquesta flor, per tal que s’enamori del primer ésser que ella vegi quan es desperti. I

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS així, Titània s’enamora desesperadament de Bottom, el teixidor, un taujà que, al seu torn, ha estat embruixat i porta una testa d’ase.

El pensament simbolitza, de més a més, el record. Hi al·ludeix el mot que apliquen a la flor els espanyols i els francesos.

vegades cada dia en aigua barrejada amb romaní, i al cap d’una temporada va canviar la pell marcida per una pell nova, suau i llisa.

ROMANÍ: Records El seu nom llatí, ros marinus, significa rosada del mar. Es un nom adient a aquesta planta mediterrània, de floretes blaves, que mai no s’allunya de les costes.

Una llegenda conta que Maria, en la seva fugida a Egipte, va estendre el seu mantell d’atzur sobre la mata del romaní, i que, de llavors ençà, aqueles flors que abans eren blanques esdevingueren de color blau.

Els romans, en les seves festes, es guarnien amb brots de romaní, però també en portaven en els funerals, com a símbol de resurrecció. Els antics creien que el romaní era capaç de tornar la joventut. A l’essència d’aquesta planta hom li atribuïa virtuts medicinals i cosmètiques. Segons una llegenda, una reina, ja vella i arrugada, es banyava tres

“Tens el romaní per a recordar” -diu Ofèlia a Hamlet, quan la noia estava prop de la follia. En temps de Shakespeare, la gent creia que el romaní era un bon remei per a millorar la memòria.

Avui sabem que el romaní pot guarir ferides, pel seu efecte antisèptic, i que el seu oli s’empra en la fabricació de perfums.

Recull fer per: Josep M. Alentà

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Records i vivències La reineta

T

ot regant el camp per plantar-hi moresc m'ha sorprès una reineta saltironant dificultosament entre les llances del rostoll. Havia baixat pel rec de l'aigua i s'ha trobat pescada pel colador de la terra.

L'he agafada fàcilment. Li he observat detingudament l'anatomia, mentre pensava en veu alta: -No tens bec per a picar, ni unglots per a defensar-te; ni ullals per a atacar, ni cuirassa per a protegir-te; ni ales per a fugir, i ni tan sols pèl ni plomalls per a protegir-te... Doncs, per què crides tan fort si ets una insignificança? No seria millor, per a tu, callar i passar desapercebuda?

I m'ha semblat que, mentre bracejava per fugir de la meva mà, em contestava: -Els pobres i els indefensos solament tenim el dret de cridar. I aquesta única possibilitat et molesta? És que fins i tot ens voldries prendre això?

Qui faria pessigolles a la consciència dels poderosos, si no fos el clam dels pobres? És clar que tampoc no en treuen gaire profit, perquè «quan un ric parla, tothom fa silenci, i posen als núvols les seves paraules. Quan un pobre parla, diuen: qui és?, i si s'entrebanca, li claven empenta» (Ecli 13,23).

Ignasi Ribas Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

La submissió lingüística

N

o hi ha dubte que el Partit Popular està portant a terme una ofensiva descarada d'extermini de la llengua catalana. La vaga de fam de quaranta dies feta per Jaume Sastre, a Palma, contra la política catalanofòbia del govern de les Illes, diu molt de la gravetat de la situació. I és que en realitat ens enfrontem a una versió actualitzada dels decrets de Nova Planta.

Amb tot, la minorització de la nostra llengua també es nodreix del comportament de la immensa majoria de catalanoparlants que abandonen el català tan bon punt es troben amb un interlocutor hispanoparlant o d'un altre origen que els entén perfectament. És una submissió lingüística que resta sentit a l'existència de la llengua catalana i que transmet la inutilitat d'aprendre-la. ● Una llengua que s'usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix.

No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viure a la terra a la qual pertany. ● N'hi ha prou de tenir un cert nivell lingüístic per adonar-se que el català s'està convertint en un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això s'està fent en connivència amb els llibres d'estil de molts grans mitjans de comunicació catalans que, amb l'excusa "d'arribar a tothom", no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes que els semblen “massa genuïnes” i utilitzen les que preVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS senten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que l'arquitectura de la llengua és cada cop més pobra, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. ● Això fa que la major part dels catalans es vegin obligats a recórrer a les frases fetes i als refranys espanyols per il·lustrar les seves argumentacions. No és que no n'hi hagi, de frases fetes i de refranys en català, no és que la llengua catalana sigui pobra, petita o limitada --la seva riquesa és immensa--, però si ignorem aquest patrimoni, que és un tresor de creences, d'experiències, de prejudicis, de supersticions, de saviesa popular i de filosofia de vida acumulat al llarg dels segles, és com si no existís. I certament no existeix per a nosaltres. Ho demostra el fet que si no recorrem a la dita espanyola no sabem què dir. Intuïm, això sí, que hi deu haver l'equivalent en català, però no el sabem, la qual cosa fa que sembli una mancança de la llengua allò que no és res més que una mancança nostra. Així culminem la substitució d'un univers cultural per un altre.

Tanmateix, encara som a temps de capgirar aquesta substitució anihiladora. Pensem que si perdem la llengua perdem el país. Treballem, cadascú des del seu àmbit, perquè la llengua i el país assoleixin l'únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.

Victor Alexandre

Vicent Partal Montesinos (Bétera, Camp de Túria, 28 de novembre de 1960) és un periodista valencià, i director de VilaWeb. Ha treballat també a El Temps, El Punt, Diari de Barcelona, Catalunya Ràdio, La Vanguardia i TVE, entre altres. És considerat un dels pioners d'Internet als Països Catalans.

Victor Alexandre (Barcelona 1950), escriptor. Premi d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès, l'any 2006, el Premi Mercè Rodoreda, l'any 2008, i el Premi Joan Coromines, l'any 2014.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

H istòria de Catalunya Any 1899 - (18)

CLOENDA

Arribat a aquest punt de la Història de Catalunya de Mn. Norbert Font, tal com vaig dir en capítols anteriors, penso que és el moment de deixar la meva participació en la glossa d’aquest llibre, cosa que crec que és adient fer-ho en atènyer l’any 1714.

l'Arxiduc Carles d'Àustria (Carles III)

Tanmateix, com que els fets que van ocórrer a Catalunya des del començament del regnat de Felip V, el 1700, fins a l’11 de setembre de 1714 foren molt importants, crec que cal esmentar-los ni que sigui breument per ordre cronològic: 1) Envià com a virrei Velasco, home molt antipàtic a Catalunya.

2) Les potències aliades proclamaren l’austríac arxiduc Carles rei d’Espanya.

3) L’esquadra dels aliats (Gran Bretanya, Imperi germànic, Països Baixos, països centreeuropeus, entre d’altres) desembarcà a Barcelona, i l’arxiduc, ja com a Carles III, juntament amb les seves tropes, s’apoderà de Montjuïc i bombardejà la ciutat, cosa que obligà el virrei Velasco a firmar la capitulació (9 d’octubre de 1705).

4) Des d’aquell moment, tot Catalunya quedà sota el domini de Carles III. S’organitzà el nou govern i es convocaren les

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS Corts. Es feu una declaració excloent del tron d’Espanya Felip V i tots els de la casa de França.

5) Felip V es presentà a Barcelona amb nombroses forces castellanes i franceses.

Començà el setge, que fou dels més terribles, i durà uns deu mesos.

6) Els catalans, encoratjats per Carles III, es defensaren valentament, amb el reforç de l’esquadra dels aliats que desembarcaren 8.000 homes, i obligaren Felip V a aixecar el setge i fugir més que de pressa cap a Castella, encalçat pels sometents, els quals delmaren el seu exèrcit.

7) La guerra continuà. Primer amb els avanços de Carles III, que entrà a Saragossa, i després a València, essent rebut amb gran entusiasme. Però després el seu exèrcit fou destruït a Almansa (1707), la qual cosa va permetre a castellans i francesos reconquerir el terreny perdut cremant i arrasant-t’ho tot, entrant a Catalunya on s’apoderaren de Llei-

El bandoler Pere J. Barceló,

àlies Carrasclet

da i Tortosa.

8) L’any següent, gràcies a l’arribada de reforços, Carles III feu recular els enemics, derrotant-los a Almenara i encalçant-los a Saragossa. Aquestes victòries li obriren les

Monument a Bac de Roda

Roda de Ter

portes de Castella i el camí de Madrid on hi romangué per poc temps, perquè havent tornat ell a Barcelona, el seu exèrcit fou esmicolat a Villaviciosa de Tajuña (1710), quedant la guerra circumscrita a Catalunya.

9) Quan més necessitava Catalunya la protecció de les potències estrangeres, va morir l’emperador Josep II i va pujar al tron d’Àustria Carles III, per la qual cosa la política europea ja no podia permetre que reunís aquesta corona amb la d’Espanya i començaren les negociacions per a la Pau d’Utrecht (1713).

10) Carles III marxà a Viena i va prometre que no abandonaria mai els catalans. En prova d’això deixà a Barcelona la seva muller i un nombrós exèrcit, però a poc a poc les potències abandonaren l’aliança i Catalunya quedà en una situació crítica. L’empera-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS dor Carles volia millorar-la dient que la uniria a l’Imperi o la constituiria en una República lliure. El cert és que aviat marxà l’emperadriu i les tropes alemanyes, i es va complir el que s’havia acordat a Utrecht.

11) Catalunya, abandonada a les seves pròpies forces, convocà una Junta de Braços, la representada pel poble i la del braç reial (30 de juny de 1713), en què resolgueren mantenir els acords presos a les Corts anteriors (1706) d’excloure per sempre del nostre país la casa de França. Aquesta resolució, que era la declaració de guerra a Espanya i França, fou aprovada per la Diputació i acollida favorablement per la població de Barcelona.

12) El juliol de 1713, el duc de Pòpuli bloquejà Barcelona amb un exèrcit que duplicava en nombre d’homes els que defensaven la ciutat. A la intimidació de rendir-se van respondre que lluitarien fins a morir. Els darrers mesos de l’any els passaren en accions parcials a l’entorn de Barcelona esperonats per cabdills com Moragues, Nebot, Bac de Roda, Desvalls, Carrasclet i d’altres.

13) El mes de maig de 1714 començà el veritable setge amb tot rigor, bombardejant Barcelona de nit i de dia. El 7 de juliol arribà al campament enemic el mariscal duc de Berwick amb un exèrcit de 60.000 homes, que augmentà els atrinxeraments davant de les muralles.

14) La situació dels assetjats va anar empitjorant i, finalment, el dia 11 de setembre les tropes enemigues emprengueren l’assalt general i després d’alguns intents fallits i d’haver caigut ferit el conseller en cap Rafael Casanova, abraçat amb la bandera de santa Eulàlia, una ordre mal interpretada fou causa que es demanés parlament, que fou ac-

ceptat per l’enemic. L’endemà es firmaren les capitulacions i al capvespre Barcelona era ja de Felip V. L’absolutisme havia humiliat per fi les llibertats de Catalunya.

Qüestionari: 193. Qui era l’arxiduc Carles III? – Com s’apoderà de Barcelona? – Saps si en les Corts que celebrà a Barcelona s’hi feu alguna declaració important? – 194. Quan durà el primer setge de Barcelona per Felip V? – 195. Anomena’m els fets més assenyalats de la guerra entre Carles III i Felip V. – 196. Per què marxà Carles III de Catalunya?

– Què feu i prometé a favor d’ella? – Ho complí? – Què resolgué Catalunya en veure’s abandonada? – Com fou rebuda la resolució de la Junta de Braços? – 197. Quin dia començà el bloqueig de Barcelona? – Com contestà Barcelona a la intimidació de rendir-se? – Com es passaren els darrers mesos de l’any 1713? – Quins eren els cabdills que recorrien les comarques de Catalunya? – Quan començà el veritable setge de Barcelona? – Quan arribà el duc de Berwick? – Què feu per a subjectar Barcelona? – Com contestaven els assetjats? – Qui dirigí els barcelonins? – Què respongué Barcelona a la intimidació del duc de Berwick? – Explica’m els principals fets de l’assalt de l’11 de setembre de 1714. – Quina fou la causa que es cridés a parlament? – Quan es firmaren les capitulacions? – Saps quin és el dia més trist de la història de Catalunya?

La persecució de la nostra llengua fou un dels principals objectius de Felip V, però sortosament ni ell ni els seus successors se n’han sortit. Després d’un segle i mig de penúria aparegueren moviments com la Re-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS naixença, iniciada per Bonaventura Carles Aribau amb la seva oda La Pàtria, i continuada per literats i poetes com Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals (restaurador dels Jocs Florals), Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Àngel Guimerà... fins arribar a Pompeu Fabra, principal impulsor de la codificació ortogràfica i gramatical de la llengua catalana, que el 1912 publicà la seva primera gramàtica i donà una nota de serenor als escriptors catalans de llavors, crispats davant el problema ortogràfic.

La seva obra culminà amb el Diccionari Ortogràfic (1932) i una nova gramàtica apareguda el 1956, vuit anys després de la seva mort.

Actualment la llengua catalana està totalment normalitzada, és parlada per milions de persones, s’editen molts llibres en català, revistes, diaris, s’ensenya a les escoles i hi emeten emissores de televisió i de ràdio. Tot això s’ha aconseguit gràcies a haver tingut present tots plegats aquella expressió que diu: ELS POBLES QUE PERDEN LA SEVA LLENGUA PERDEN LA SEVA IDENTITAT. I és ben bé així.

Enguany es commemora el tricentenari d’aquell funest i dissortat 11 de setembre de 1714. Es publicarà molta bibliografia sobre aquest tema, espots televisius, fòrums, col·loquis, conferències... i ja s’estan organitzant actes per remembrar aquella data i hi haurà multitudinàries manifestacions públiques perquè els catalans puguin afirmar la seva voluntat de ser un poble lliure. Això farà possible que tothom, petits i grans, coneguin la veritat de la història nostrada.

Norbert Font i Sagué

Abans de posar el punt final, voldria agrair l’atenció als lectors que han seguit les pàgines d’aquesta glossa de la Història de Catalunya, que va escriure a les darreries del segle XIX Mn. Norbert Font i Sagué.

També em plau donar les gràcies a l’amic Joan Vila, del Consell de Redacció del Vacarisses, per la seva estimable col·laboració en coordinar els meus textos amb les il·lustracions i pels contactes permanents que hem tingut, agraïment que li prego que faci extensiu als altres membres del Consell que hi hagin intervingut, així com a la meva filla Maria Neus, que ha tingut cura de corregir els meus esborranys, tot posant al dia el lèxic d’aquest llibre publicat l’any 1921. Tercera edició.

HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899 De Norbert Font i Sagué Recopilació i resum: Frederic Sagués Batista

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA

Garrotades per tradició

E

ls defensors a ultrança de les tradicions podien recuperar el costum de matar-se amb el poble veí a pals, garrots, pedrades (o altres elements que varien localment).

La rivalitat amb els altres forma part de la naturalesa humana. I com que l'altre més proper ha estat sempre el del poble del costat, són comunes les expressions despectives referides a la població limítrofa i les baralles “innocents”. entre els fills de les terres veïnes.

Sempre hi havia una riera, un turó o un descampat que separava les dues viles i que acollia el camp de batalla. Els nens d'ambdues bandes es llançaven pedres, apuntaven “tiraxines” i fins i tot fabricaven perillosíssims arcs i fletxes casolans.

La guerra de pedres i pals entre els noiets, preadolescents en diríem ara, era consentida pels pares, tot i que en alguns casos deixava seqüeles importants.

Les fones casolanes eren una perillosa arma en mans dels adolescents

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Ballar i barallar-se El ball de bastons consta de dos bàndols vestits de color diferent i que colpegen els seus bastons al so de música de gralla i tabal, És un dels balls més antics de Catalunya i la primera referencia escrita que tenim el situa en la cerimònia nupcial del comte Berenguer IV l’any 1150.

Seria com una forma civilitzada i sublimada de la baralla a garrotades, però també un entrenament per a la propera lluita a cops de pal. El ball va quedar reservat en exclusivitat als homes fins als anys seixanta del segle XX

Tanca la boca El del poble del costat sempre et tindrà preparada una dita ben especial.

Els de Sitges: “A Vilanova són llunàtics” (Somiatruites, poc pràctics)

“A Cubelles, cul i mamelles” (Són massa primaris.)

“Que baixes d'Arbeca?”

(Si t'ho diuen, és que estàs poc assabentat del que es cou.)

Els de Vilanova: “A Sitges són gitanos” (Massa comercials) Els de Terrassa: “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort” Els del Prat: “A Gavà t’hi pots cagar” Els de Gavà: “Viladecans, vila de gossos, porcs i merdosos”

“De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases i tretze bruixes” “Vilafranca, guerra franca, Vilanova, guerra nova, i tot per mor del carril” (Aquest cop la causa de la rivalitat va ser l'arribada del ferrocarril.)

“A Terrassa, mala raça” “A Sabadell, mala pell”

“A Castelldefels, grocs” (Fa referencia a la febre groga que van patir.)

“A Ripoll qui no és una puça és un poll”

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Els nostres àngels L'àngel de la mort

- Per què em dieu amarg, amics, quan jo no ho sóc? Per què em temeu tant, quan jo estenc damunt vostre el mantell de l’oblit i poso un terme a la vostra durada? Que podríeu suportar la vida que ara teniu, si durés sempre? Llavors, amics, per què em dieu amarg i temeu tant la meva pàl·lida faç? I, si vosaltres espereu una altra vida, per què temeu tant que la d’aquesta us segui el pas?.

Així parlà l’àngel de la mort i restà callat, cobert amb un mantell negre com la nit. Així parlà ell i em mirà a mi, em mirà amb uns ulls profunds i foscos, plens de tristor, amb una mirada tan pregona com la nit de l’existència i tan misteriosa com l’albada del demà. Em mirà i em somrigué, però el seu, era un somriure glacial i dolorós.

Van entrar tant en mi aquella mirada trista i aquell somriure dolorós, que vaig tenir compassió del seu desconsol. Ni les llàgrimes no queien dels seus ulls ressecs.

- Per què no plores, àngel?, que això t’alleujaria la pena.

- Perquè no puc -contestà ell. Com vols que plori si sé que sóc llei de la natura, si sé que no hi ha nadó ni estrella que puguin escapar-se del meu bes? I com vols que plori si sé que aquest bes us allibera?.

I tornà a romandre en silenci, cobert de desconsol.

- Mira -li vaig dir-, jo ja no et diré amarg i seré el teu amic. No et temeré, àngel meu de la mort, no et temeré perquè deslligues la meva carn mortal de l’infinit tedi del sempre, no et temeré perquè eximeixes els meus ulls de tenir-los incansablement oberts a la grisor, no et temeré perquè m’obres uns ulls més grans, capaços d’esguardar l’Infinit i de complaure’s en l’eternitat.

- I, si no hi hagués Infinit ni eternitat, també m’estimaries? Si no tinguessis cap més ulls que els que tens ara, també em series amic?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS - Encara que no hi hagués Infinit ni eternitat, encara que sols tingués aquests ulls que tant estimo, amb els quals veig el naixement del dia, l’albada de rosa i de grana, també t’estimaria, àngel de la mort, també t’estimaria perquè ets tan trist i perquè ets tan nostre, també t’estimaria perquè ens estens damunt el mantell de l’oblit i ens alliberes de la indefinida durada.

Després d’haver dit això, em vaig sentir immensament alliberat, com exonerat d’una immensurable angoixa Em vaig sentir jo mateix, assumit plenament, tranquil i segur.

L’àngel de la mort va somriure, i el seu somriure ja no era dolorós i digué: - Ara que m’has acceptat i que has begut de la meva copa sense deixar ni una gota de la realitat, ara que no has apartat els llavis de l’amarga oferta, jo et diré també amic, jo et diré company, company de tot allò que és tal com és. Però et diré també una cosa més gran: existeix l’Infinit i el demà. És sols en la fe en un demà etern i acomplert en Déu que podem assumir sense temença la continuació de la vida. I tot viurà, vosaltres i el món, en aquest demà etern, en l’ara sense duració, en el present etern i feliç. Llavors combregareu amb l’Infinit i jo seré transformat, com a guardó del meu penós viatge, en àngel de vida, en la plenitud harmònica on tot és present.

Restà una estona en silenci, amb uns ulls que somreien.

- Però ara –prosseguí- jo haig de fer el meu camí. Jo ho agombolo tot, cada infant que neix, cada món nou, cada idea nova. Començo amb ells llurs històries i els acompanyo durant llur viatge. I els recordo el meu nom que és llur nom, els recordo la meva amistat antiga. És assumint-me plenament que podreu entrar en la vida sense mort.

En haver dit aquest darrer mot, s’estremí lleument. Després obrí les seves ales negres i volà vers els espais sense horitzó, enduent-se rere seu els nostres instants.

Jordi Llimona

PADROSSADA-CODINADA 2014 Trobada de familiars i amics a Vacarisses Diumenge, dia 28 de setembre.

A la 11: MISSA CONCELEBRADA Presidida per Mn. Miquel Codina A les 2: Dinar familiar a la Sala dels Cups del Castell Repartiment de la revista LA RIERANYA Telèfons de contacte: Josep Torras: 619.513.797 Mossèn Sebastià: 609.382.024 Mossèn Miquel: 686.299.571 Montserrat Codina: 678.311.028 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 47

F. Serra S.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 48