554 octubre 2014

Núm. 554 ­ Octubre de 2014

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

27 DE SETEMBRE DE 2014 EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT ARTUR MAS SIGNA LA CONVOCATÒRIA DE LA CONSULTA

ALEA IACTA EST LA SORT ESTÀ LLENÇADA !!!

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Vacarisses, balcó de Montserrat Dels diaris Racó del conte Col·laboracions Parròquia de Vacarisses Goigs històrics

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 20 23 25 49 50

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA Setembre - 11 Ha mort Glòria Diéguez i Pérez.

Setembre - 14 Festa de la Parròquia. En Josep Maria Alentà ha glosat el tema: "La nova evangelització i la parròquia, avui".

Setembre - 28 Baptismes: Marc Valverde i Barberó i Karen Sánchez i Arévalo Trobada de parents i amics

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 2

PÒRTIC

I ara, què? Doncs persistir.

N

o és que els catalans hàgim de prendre consciència d’on ens hem ficat, és que hem pres consciència d’on hem estat ficats els últims tres-cents anys. La signatura del decret de convocatòria de la consulta pel 9 de novembre ja ha fet que Catalunya hagi deixat de ser el que ha estat durant segles. Fins i tot amb els recursos que ha presentat el govern espanyol, que, ja ho sabem, té el poder a les mans, fins i tot el del Tribunal Constitucional. Catalunya ja no és el que era, i es va escenificar entre divendres i dissabte, amb la compareixença de Jordi Pujol al Parlament i l’acte del president Artur Mas a la Generalitat. Que els catalans, la majoria, han decidit fa temps que la relació amb Espanya s’ha de revisar votant a les urnes és un fet que no té marxa enrere per molts recursos i per moltes lleis i per molt tribunal inquisitiu dirigit pel PP. I divendres, en el penós espectacle que es va viure al Parlament de Catalunya, es va escenificar que els catalans també volen acomiadar-se de la manera de fer política que ha predominat les últimes dècades.

De les dues coses només hi ha una manera de fer net: la independència a través de les urnes. I això és més irreversible que la "sagrada" Constitució espanyola. Catalunya –la majoria dels catalans– vol ser el que es va escenificar al Palau de la Generalitat dissabte: respecte a la voluntat del poble i determinació per constatar que per sobre de les lleis locals hi ha drets universals. La pregunta ja fa dies que és: “I ara, què?” Ningú té la resposta definitiva: ni el govern espanyol ni el Tribunal Constitucional. Però sí que hi ha una cosa certa: som on som. I si s’hagués fet cas als que successivament han entonat cantarelles com ara: “no hi haurà data per a la consulta”, “no hi haurà

pregunta”, “no hi haurà acord”, “Mas no s’ho creu”, “Mas no vol la consulta, “Mas es farà enrere”, “no s’entén l’estratègia de Mas”, sens dubte que no seríem on som. Jo tampoc no sé “i ara, què?”. Però sí que sé que això no s’acaba amb la previsible prohibició del TC. Hi ha maneres d’insistir, de persistir, de protestar i de pressionar. I de decidir. Ja hem acumulat moltes imatges i molts actes que expliquen al món que la nostra voluntat és legítima. Dissabte els mitjans de tot el món, altre cop, van reflectir la decisió de Mas de convocar el referèndum. Continua faltant la valentia de les cancelleries internacionals per donar suport a la solució al problema per mitjà d’una votació. Continuen dient que és un problema intern d’Espanya, però el ridícul democràtic cada vegada és més global.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 39 - Ni el dia ni l'hora Estigueu atents, vetlleu.

No podem preveure el nostre futur, però la nostra vida es pot orientar cap a un cantó o cap a un altre.

El final pot ser ben diferent en cada cas.

L’esperança és una mena de planta del jardí.

També diuen que és una flama dintre el cor de les persones que ens transforma en uns infants il·lusionats i en uns joves que canten embadalits el seu futur llampant o en uns profetes que pronostiquen l’arribada d’un temps nou...

Mc. 13, 34-37

ment, encara que la caminada sigui llarga i vingui cap amunt i sense gaires replans.

La societat no ajuda gaire a viure “amb el cor alegre” que diu la cançó. L'home menja a peu dret, s’alimenta d’entrepans i treballa en un rusc o se sent sol i perdut enmig d’una multitud grisa com ell i mor encanonat o en una de tantes i tantes sales d’espera interminables... És difícil viure gaire esperançat en aquest món esberlat.

Anar sols és trist. Anar pel món de bracet amb l’esperança, és reconfortant. És una bona companyia. Cal donar-li sempre una calorosa Benvinguda per fer el llarg recorregut de la vida.

Si anem distrets ens adonarem que estem xafant les burxes del desànim: cal fer camí junts amb l’esperança. D’altra manera hi ha el perill d’ajaure’s amb la farda dels ensopits i abatuts.

Si fem camí amb ella, l’espavilada esperança, el camí es farà curt i no sabrem què es el cansa-

Si mirem l’Església que es diu seguidora del Missatge de Jesús de Natzaret i la confrontem

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM amb l’Evangeli, ens ve pell de gallina: hi ha senyals d’atonia religiosa, fragmentacions, molta inoperància i falta d’actualització...

Si mirem el nostre país afogat sota un poder central demolidor, ens angoixem, ens espantem i no veiem un camí gens planer per a sortir-nosen...

Davant d’aquests obstacles ens convé una esperança de pedra picada per anar fent camí animats, encoratjats i fins i tot vivament apassionats.

L’esperança no es pot perdre mai. La perfídia mata la caça...

Sebastià Codina i Padrós

Oriol Junqueras i Vies Barcelona, 11 d'abril de 1969

President d'Esquerra Republicana de Catalunya

"Nosaltres tenim la millor relació possible, o la volem tenir, amb tots els països, també amb Espanya" "La independència és totalment viable, perquè l'economia i la societat catalana són molt dinàmiques".

"Votarem dins un marc legal, n'estic convençut. La legalitat es construeix a través de la voluntat democràtica dels ciutadans".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Albergínies farcides de xampinyons Ingredients per a 4 persones: 4 albergínies grosses 1 pebrot vermell 300 grams de xampinyons 1 ceba Salsa de tomàquet, formatge ratllat, oli i sal

Posarem les albergínies, obertes de dalt a baix, en una plata untada amb un raig d'oli al microones, deixarem que s'estovin una mica, el suficient per poder-les buidar i guardar-ne la seva polpa. Si no tenim microones les podem bullir, no molt.

En una paella amb un bon raig d'oli hi posarem a coure les verdures que haurem tallat a trossets i els xampinyons a làmines fines. Una vegada tot cuit, hi afe-

girem l'albergínia que tenim reservada, hi donarem unes voltes tot junt i, amb aquest farcit, omplirem les albergínies que posarem en una plata de forn.

Les cobrirem amb la salsa de tomàquet, posant-ne dues o tres cullerades sobre de cada una, el formatge ratllat i a gratinar al forn.

Bon profit.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat.

A casar, riu qui hi va i plora qui en torna.

Dóna del teu estament i faràs bon casament.

A la bona muller se li coneix en sortir al carrer.

Dona sense amor, guitarra sense cordes.

A les tres amonestacions, casament.

El marit a sa muller, dóna-li el que ha de menester.

Abans de casar tingues casa per estar, terres per llaurar i vinyes per podar.

Amb la dona i el barber, procura estar-hi bé.

L'amor és enfeinament de cor desenfeinat.

Amor i dolor no es poden dissimular.

Amor i vi enganyen l'home savi.

Amor que ve de la boniquesa no té fixesa.

Aquell que a la boda va, nuvi ha de semblar.

El que es casa amb una viuda té el rival a l’altre món.

Bona dona, fes el que ella vol.

Els amors se n'aniran i els dolors es quedaran.

Cada matrimoni té el seu dimoni.

Entre el marit i la muller, no t'hi posis si pot ser.

Casament i meló, surti com surti.

Casar no fóra res si al cap de l'any no fossin tres.

De casar-se jove i d'esmorzar de matí, mai ningú se n'ha hagut de penedir.

L'amor amb pa fa de més bon passar.

L’amor que es paga amb diners, ni és amor ni és res.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL De tant en tant és bo asseure’s, mirar una estona el cel i quedar bocabadat...

Mirar la terra des d’un cap de roc ens embadaleix i ens extasia...

Si en un moment donat hem aconseguit que algú es faci un fart de riure, haurem fet una bona feina...

No gemeguis pel passat; ja no té remei. Endreça el present i gaudeix del demà...

Les sorpreses s’empaiten. Els vells ens barallem amb l’ordinador que mai no havíem previst i ben mirat no deixa pas de fer-nos una molt bona companyia...

Si de cop i volta la tristesa t’entrebanca i et fa una invitació, digues-li que t’has compromès amb un xarbot d’alegria i que li has promès fidelitat total...

Si t’empaita la tristesa no l’engeguis a fregar: passa’n però de bé a bé, d’altra manera se’t presentaria de nou amb cara d’anyell...

Saber mossegar-se la llengua en algunes ocasions donades, és un senyal inequívoc d’una assenyada intel·ligència...

Cal respectar les idees i els pensaments de tothom. Respectar-los, però sense empassar-nosels...

L’home és un animal que moltes vegades no sap on posar els peus i fàcilment trepitja m...

La imaginació dels homes no arriba gaire enllà. Som molt més limitats del que sembla...

Els que han besunyat de tort i de dret en les religions han fet treballar massa la imaginació.

Jo crec en el que hi ha: així vaig més segur...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Vas ser tu Vas ser tu, pàtria estimada, on vaig veure el cel primer, tot ple de claror daurada i algun núvol fugisser.

Vas ser tu, pàtria volguda, on el pit s'ha omplert d'amor, on l'ànima desvalguda ha trobat la fe i l'honor.

Vas ser tu, pàtria enyorada, que amb molt seny, m'has previngut, que ets la terra més preuada bell gresol de rectitud.

Vas ser tu, pàtria bonica, mancada de llibertat, que el meu pit, de mica en mica, com a fill t'ha venerat.

Vas ser tu, pàtria valenta, que jo sóc recta de cor, he seguit la teva empremta de la vida ets el meu nord.

Sabina Fornell i Morató

A un aplec de sardana Neixes poruc i se't obren les ales per abraçar-nos amb gran germanor; fent que s'ajuntin les mans, assenyales tota la llum d'un formós horitzó.

Quan sonin dolces les notes gemades de la sardana que ens fa forts i grans, fem les anelles, les mans enllaçades, tot puntejant ben units, com a germans.

Deixem que s'obrin els braços enlaire i tots a una amb bell ritme i amb aire, alegrament la sardana dansarem.

Vius sentiments sadollats d'alegria; porta'ns aplec la dolçor d'un bell dia tot dient el que som i serem.

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 9

CAMPANADES

La mort l'esperava a Samarcanda

A

la plaça del palau del califa de Bagdad, el visir entre la multitud, va topar amb una dona de color pàl·lid, cabells negres i bufanda vermella embolicada al coll. Era la Mort, la qual, en veure al visir, féu un gest de sorpresa. El visir del califa de Bagdad es va espantar i, demanant al seu senyor el cavall més veloç, fugí cap a Samarcanda, on corrent amb el cavall tot el dia, arribaria al cap vespre.

Quina no fou la sorpresa del visir en arribar el vespre a Samarcanda i veure que la Mort l’esperava asseguda a l’entrada de la ciutat. El visir, baixant del cavall, digué atemorit a la Mort: “Ja veig que em perseguiu, però m’hauria de dir perquè el matí, en veure’m a la plaça del palau del califa, heu fet aquell gest de sorpresa”. La dama contestà: “És que veient-te allà, i com que tenia l’ordre de recollir-te a Samarcanda, he pensat que no hi series, però veig que has vingut”.

Moltes vegades, fugir de la Mort és anar-la a trobar.

Campanar de l'església romànica de Breda.

Girona.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 10

Vic

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

L'alzina de Rellinars Resto en repòs, assegut a l'extremitat d'aquesta alzina amiga, antiga, amiga, antiga... que em parla en veu baixa, per no alterar el vol trenat de l'oreneta.

Et veig sovint, i t'escolto i em canta la força del vent melodies de mil notes, atrapades en un instant.

I tot just ara, em proposo alzina amiga, antiga, amiga, antiga... a despullar-te les fulles, per veure el color dels teus ulls.

Pere Capdevila i Escudé Rellinars, 2014

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Manifest Llegit per Mossèn Sebastià Codina, fill predilecte de Vacarisses en la Diada de l'11 de setembre.

300 anys d'esclavitud Amics,

(Per començar, un petit detall. El primer 11 de setembre es va commemorar el 1886, a Santa Maria del Mar).

Avui fa 300 anys, que Catalunya va caure en mans de Felip V. Barcelona assetjada durant 14 mesos fou derrotada després d’una defensa aferrissada.

Amb el Decret de Nova Planta es donava Catalunya per morta, per ben morta i enterrada.

Els que l’han succeït, han pensat ben igual.

Aquell dia, tot semblava acabat, però en les cendres del no res es covà la resistència i trescents anys després, som aquí enarborant estelades.

L’Estat, han posat en el mateix sac la corrupció i la independència. En un país independent no evitarem ni la corrupció ni la mala administració. Però...

Ens estalviarem les brutals humiliacions contra la llengua, els atacs al sistema escolar i l’ofec financer continuat. I el T.C. no ens faria mai més l’embrolla.

Hem lluitat, lluitem i lluitarem per aconseguir que Catalunya, tant de bo fos ben aviat, sigui un nou estat d’Europa...

Perquè? Per moltes raons.

Fa tres-cents anys que Catalunya va ésser vençuda en una guerra i fou sotmesa a l’estat espanyol.

La derrota i la repressió han estat terribles. Només cal repassar una mica la veritable història.

El despertar de la consciència nacional al segle XVIII fou una gran realitat i una mena de miracle. Mn. Cinto va marcar el ressorgir literari i Almirall posà en solfa el catalanisme polític.

Un de tants fets detestables... Un que he viscut.

La nefasta etapa del franquisme fou segellada el 4 de setembre del 39 amb un decret exhaustiu: Prohibició total de l’ús del català en públic i 11 dies hàbils perquè desapareguessin tots

els rètols públics en la nostra llengua amb la castellanització atropellada total de tots els topònims del país.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 12

De d’aleshores, tots som testimonis del què ha passat i continua passant.

Els atacs constants contra Catalunya han provocat un: Ja n’hi ha prou! No podem aguantar

més! Tenim dret a ser el què som! El dia 9 de novembre TOTHOM A VOTAR. No ens ho pot negar ningú. Volem ser lliures. Volem ser com tots els pobles del món, com totes les nacions de la terra...

Us recordo una poesia d’en Jaume Collell: No captem el dret de viure, Dret que no es compra ni es ven: Poble que mereix ser lliure, si no li donen, s’ho pren!

Catalans: Ara és l’hora!

L’enhorabona a tots els que anireu a la V de Barcelona. Sis autocars... Que en sou de macos.

Visca Catalunya lliure!

Gràcies!

Sebastià Codina i Padrós

Si una llei no contempla l'anhel i la voluntat d'un poble, cal canviar la llei, no el poble.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

A través del nostre antic col·laborador Sr. Frederic Sagués, ens ha arribat el document amb el títol EXTRACTE DEL DRET DE CATALUNYA A PRETENDRE LA SEVA INDEPENDÈNCIA, que trobareu a continuació, escrit pel Sr. Enrique García Arrufat, Doctor en Dret.

Posats en contacte amb el Sr. García, ens va donar autorització per publicar aquest extracte, el qual fa una anàlisi sobre acords, adhesions i pactes, als quals el Govern Espanyol es va adherir en el seu dia.

També ens va fer arribar el document DICTAMEN JURÍDIC CONFIRMATORI DEL DRET A LA INDEPENDÈNCIA, el qual l’enviarem durant aquest mes d’octubre, com un suplement extra de la revista, ja que té més de vint pàgines. Des d'aquestes línies agraïm molt sincerament al Sr. Enrique Garcia, la seva col·laboració desinteressada amb aquests dos documents.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

EXTRACTE DEL DRET DE CATALUNYA A PRETENDRE LA SEVA INDEPENDÈNCIA

E

ls estats que, com Espanya, es van adherir a la “Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats” (Espanya s’hi va adherir el 1972), saben que qualsevol tractat obliga les parts a complir-lo de bona fe, (pacta sunt servanda) (Art. 26) i que cap Estat podrà invocar les disposicions de Dret Intern (com la “Constitució”) com a justificació d’incompliment d’un tractat (Art. 27).

Espanya està vinculada per la “Carta de les Nacions” (Espanya és membre de les Nacions Unides) a respectar la lliure determinació dels pobles (Art. 2) i pel “Pacte Internacio­ nal de Drets Civils i Polítics” (ratificat per Espanya l’any 1977) a respectar el dret de lliure determinació de tots els pobles (Art.1.1) (els catalans constitueixen un poble); a promoure l’exercici del dret a la lliure determinació (art. 1.3); a garantir a tots els individus dins del seu territori i subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en el Pacte (Art.2.1), així com a prendre les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives necessàries per a l’efectivitat dels drets reconeguts en el “Pacte” ( Art. 2.2).

Recordem, a més a més, que en virtut de l’art. 1.5 del Codi Civil Espanyol: “Les normes jurídiques que contenen els tractats internacionals no seran d’aplicació directa a Espanya, mentre no hagin passat a formar part de l’ordenament jurídic intern mitjançant la seva publicació íntegra al BOE” (el “Pacte” es va publicar al BOE núm.

103, del 30-04-77.)

Per si això encara fos poc, i en el mateix sentit, s’expressa l’Art. 96.1. de la “Constitució Espanyola” quan diu: “Els tractats internacionals vàlidament closos, després de ser publicats vàlidament a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT No és possible la interpretació que per “poble” es pugui entendre el poble d’un Estat en el seu conjunt, ja que, si aquesta en fos la interpretació, resultaria que els qui podrien decidir sobre la seva lliure determinació serien els components d’un Estat, que, evidentment, no s’acolliran al “Pacte” per decidir sobre la seva determinació, perquè ja la tenen, perquè són sobirans.

En canvi, el “Pacte” obre les portes a Catalunya i a aquells altres pobles al si d’Espanya que ho desitgin perquè exerceixin el seu dret a la lliure determinació.

Tampoc hi ha lloc per interpretar que en el “Pacte”, quan es fa referència a tots els pobles, només s’hi incloguin els pobles en règim colonial, perquè si volgués dir això, ho diria, mentre que, en comptes d’això, el “Pacte” repeteix insistentment “tots els pobles” (Ubi lex non distinguit nec nos distinguere debemus).

Atès que en el Pacte es reconeix el dret a la lliure determinació al poble que la vulgui, aquest poble és lliure per fer ús de la seva facultat sense requerir l’aprovació dels altres ciutadans de l’Estat. Si s’és lliure per fer alguna cosa, no es requereix l’aprovació dels altres per fer-la.

Un corol·lari del que s’ha exposat és que l’Estat espanyol no pot invocar la Constitució per entorpir el dret a decidir dels catalans sobre la seva independència; sinó al contrari, que està obligat a facilitar la consulta i a respectar-ne els resultats. És possible que al Govern Espanyol li dolgui que governs anteriors signessin el “Pacte”; però el van signar i s’ha de ser conseqüent. No es pot oblidar la força d’obligar del Pacte i el respecte que ha de merèixer per correspondre a un acord universal.

Hi ha una tendència a reconèixer nous Estats: l’Organització de les Nacions Unides fundada a San Francisco el 1945 per 51 Estats, l’any 2012 estigui integrada per 193 Estats membres.

Entenc que qui hagi llegit l’anterior exposició extractada haurà arribat a la conclusió que: Si el dret a la lliure determinació dels pobles és un dret polític humà, que ha estat declarat amb total solemnitat per un tractat internacional universal, ni més ni menys que en l’Art. 1.1.

Si l’Estat ha d’afavorir l’exercici del dret a la lliure determinació, segons es diu en el Tractat, (Art.1.3.)

Si la celebració d’un referèndum és la manera de saber si existeix, en el poble, el desig de la seva lliure determinació semblaria, com a corol·lari, que és el propi estat qui ha de convocar i facilitar el referèndum i respectar­ne el resultat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Però, malauradament, no podem estar tranquils: una vegada rere l’altra apareixen a la televisió o fan declaracions a la premsa personatges que manifesten que el referèndum no es pot celebrar perquè és “il·legal”. A quina il·legalitat es refereixen? A què, en virtut de l’art.

149.32a, la Constitució espanyola reserva a l’Estat la convocatòria de referèndums. Però, aquí hi ha una contradicció entre la Constitució, que reserva la convocatòria de referèndums a l’Estat, i el Pacte Internacional, que estableix que els estats han d’afavorir l’exercici de la lliure determinació dels pobles (per a la qual cosa podria ser necessària la convocatòria d’un referèndum que posi de manifest la voluntat del poble respecte a la seva lliure determinació).

Per resoldre aquesta discrepància, el Pacte Internacional (Art. 2.2.), estableix que cada estat es compromet a adoptar les mesures oportunes per fer efectius tots els drets reconeguts en el Pacte; però l’Estat espanyol no ho fa, i els qui fan declaracions sobre la il·legalitat de convocar un referèndum per part de la Generalitat, pretenen destacar la seva lleialtat a l’Estat i, segurament, n’esperen reconeixements.

El Pacte estableix, en l’art. 6, que el dret a la vida és inherent a la persona humana. Sembla que mundialment es reconegui aquest dret com el més fonamental i, tanmateix, en molts països es fan execucions públiques dels condemnats a mort. En molts països hi ha una “normativa” per poder practicar l’avortament.

L’art. 7 del Pacte estableix que ningú no serà sotmès a tortures. És obvi que, almenys durant els conflictes armats, es practica la tortura.

Podrem aconseguir, potser amb el suport moral de països estrangers, que es respecti, ara, a Espanya, el dret a la lliure autodeterminació de Catalunya? Podrem evitar que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics es converteixi en un paper mullat?

Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret docder@icab.cat Col·legiat de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Carta de Miquel Calçada

C

atalunya no son els Millets, els Montulls i els que puguin venir, ni els blanquejadors ni els que posen negre, ni els lladres, ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem.

El nostre país és del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, el doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda, del Fermí Puig... Al meu país juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim en Sergi Lopez, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, els trabucaires i la Patum. I la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà, els Delta de l’Ebre, el Segrià, el Ripollès, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages…

A Catalunya tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu i, fins i tot, tenim una muntanya Sagrada amb una Verge negre. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres. I tenim mongetes amb que tapem les botifarres, I ens agrada l’olor de brasa i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar.

Al meu país es fa la castanyada, fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà com també els permetem un dia l’any fer cagar un bastó anomenat tió – avia’m si s’han portat bé.

I també tenim un Palau de la Música i tant que el tenim! El meu país ha de tirar endavant i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar.

Sí, si, sí, sí. S’ha d’anar a votar. No amics, no. Això no es Itàlia, això és Catalunya, la dels emprenedors que la volien tirar endavant, la dels pescadors, la dels científics, la dels artistes i de qui se la faci seva, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin.

Catalunya se sent, Catalunya no es pateix, és massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure!! Alcem el cap d’una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se’n oblidi!. Ens n’hem de sortir. Som-hi d’una vegada!!

Miquel Calçada i Olivella Comissari de la commemoració del Tricentenari

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La Pepeta, amor impossible de Gaudí

Autor, Agustí Soler i Regàs (Mataró, 1946) Llicenciat en Història per la UB, empresari, assagista, activista polític, cívic i cultural. És autor dels assajos Tenim drets els catalans?, ERC-PI: escissió o cop d'estat a l'independentisme? i el cas Egunkaria o la cultura basca sota sospita.

Lluitador polític des de la clandestinitat, ha estat sempre a primera línia del debat i de l'acció política (des de les F.S.F, els anys 60, fins al PRC, passant pel BEAN, ERC, el PI o l'ANC) experiència que l'ha portat a adoptar aquella vella divisa impulsada pel gran patriota català Joan Ballester i Canals: Entre tots ho farem tot. Sobre l’obra: Un assaig, una història i un document, narrat en primera persona pel rebesnebot d'una dona, la Pepeta Moreu, que fou, segurament, una persona massa avançada per a la seva època. Una mataronina de ca-ràcter excepcional amb una vida que en podríem dir “novel·lesca”; que patí el silenci i l'oblit entre els més propers però que, malgrat tot, sabé fer front a totes les vicissituds i dificultats per més doloroses que fossin.

Aquesta és la biografia d’una senyora de Mataró, a la qual alguns titllaren d'aventurera i agosarada o fins i tot d'inconscient, les circumstàncies de la vida portaren que amb una decisió seva, una sola, hauria pogut canviar el destí, la vida i, potser, fins i tot l'obra, d'un dels genis més universals i singulars de tota la història de l’arquitectura: Antoni Gaudí.

Editorial DUXELM (Dux Editorial)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 19

DELS DIARIS

Per pensar-hi amb calma

A

turo un parell de setmanes la col·laboració a l’ARA, però m’emporto feina per anar preparant la gran i delicada tardor que ens espera. Em refereixo a unes notes sobre les quals convido els lectors també a reflexionar amb calma, ja que a partir del setembre els esdeveniments se’ns tiraran a sobre i la necessitat de respondre-hi amb rapidesa ens donarà menys marge de temps per donar-hi voltes.

En primer lloc, ja podem determinar -i reconèixer- amb tota precisió que el principal punt flac del sobiranisme és el perill de divisió interna. I els adversaris, l’estat espanyol i els seus valedors, ho saben i ho aprofitaran a fons.

Després de fracassar estrepitosament en l’estratègia de l’acoquinament, després de tenir només un èxit molt relatiu en l’amenaça de l’aïllament internacional i, encara, de ser incapaços d’oferir res de res a la tercera via proposada pels unionistes catalans -no s’ha de confondre amb els d’Unió-, s’han adonat que el nostre principal enemic no són ells: som nosaltres mateixos. La bona notícia és que, si fem les coses ben fetes, també som els nostres principals aliats. Això significa que, davant de l’excepcionalitat del moment, els qui volem arribar a la independència hem de pensar molt bé en les conseqüències del que diem i fem.

Si tenint tota la raó acabem perdent la partida final, en tirarem un tros a l’olla. A la independència només s’hi pot arribar amb un gran consens interior, i això demanarà molta grandesa, coratge i generositat per part de tothom. Com més s’acosta el final, menys és l’hora dels maximalismes i més de les subtilitats.

En segon lloc, és cert que l’arrencada de tot el procés sobiranista -l’any 2003, i amb tota la força des de finals de 2006- ha anat, com ens agrada repetir amb la boca plena, “de baix a Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 20

DELS DIARIS dalt”. I també és cert que la sostinguda i fins i tot creixent pressió popular és la que ha assegurat poder avançar amb una rapidesa que desconcerta els adversaris i ens sorprèn a nosaltres mateixos. Per tant, el temor que en algun moment el país afluixi és gran. En part, perquè hi ha qui s’ha ocupat d’anunciar ara i adés que érem un suflé a punt de desinflar-nos.

En part, també, perquè potser ens ha faltat mesura a l’hora de demanar tanta mobilització.

Alguns gestos han estat tan costosos com perfectament prescindibles. I sí: arribem a l’Onze de Setembre de 2014 -com al de 2013, o al de 2012- amb dubtes sobre si no comencem a estar esgotats. Personalment, no tinc cap dubte sobre la magnitud de la marea sobiranista que enguany omplirà els carrers de Barcelona. Però sí que proposo aquesta reflexió. ¿És raonable posar tot el pes de l’èxit o el fracàs del procés en una demostració de força al carrer?

Dubto que sigui assenyat dir que tot es juga en aquesta manifestació. Primer, perquè és massa arriscat fiar-ho tot a un esdeveniment. I segon, perquè cal vetllar perquè, en la relació entre mobilització popular i acció institucional, la primera no es mengi el paper de la segona.

Finalment, és absolutament determinant escollir bé el moment en què caldrà trencar amb la legalitat espanyola i cenyir-se a la legalitat catalana. Precipitar-se per després no resistir la confrontació jurídica i política seria letal per a l’èxit del procés. Però no atrevir-se a fer el pas, i anar-lo ajornant fins a la setmana dels tres dijous en què l’estat espanyol acceptarà el desafiament a la britànica, significaria la mort agònica del procés. I no sé quina de les dues frustracions seria més dramàtica. La idea de fer-ho en dos temps em sembla bona. Forçant ara la consulta anunciada, el 9-N significaria una primera ruptura que permetria declarar formalment -si el resultat així hi obliga- que els catalans volem un estat independent. I després d’uns mesos de negociacions -amb un govern de concentració- i de preparar el terreny per garantir drets personals, seguretat jurídica i bon funcionament de les estructures bàsiques d’estat -Hisenda, Justícia, Seguretat Social...-, una ruptura definitiva amb la proclamació de la independència.

Aquesta gran decisió, la dels temps de les ruptures, és en mans dels actuals i legítims representants de la voluntat democràtica dels catalans. Qualsevol intent de suplantació ens precipitaria al desastre. Per això la responsabilitat de Fernández, Herrera i Camats, Junqueres i Mas -i també la de les formacions contràries al procés-, cadascú en la seva proporció i posició, és immensa. I la unitat d’acció de Junqueres i Mas, imprescindible.

Salvador Cardús Sociòleg Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 21

DELS DIARIS

ESPANYA CONTRA LA SEVA LLENGUA

L

’escriptor Albert Sánchez Piñol ha estat l’última víctima de l’estrany concepte de la diplomàcia que tenen els serveis exteriors de l’Estat espanyol, que aquest cop ha tingut com a exemple la vergonyosa actuació de l’Instituto Cervantes, que va prohibir per motius polítics la presentació a Utrecht de la traducció al neerlandès de la seva celebrada novel·la “Victus”. En primer lloc, resulta pintoresc que l’organisme dedicat a promoure arreu del planeta les lletres castellanes actuï d’aquesta manera contra una novel·la que precisament està escrita originàriament en aquesta llengua i que ha estat un dels èxits comercials més importants dels últims anys. No són gaires els llibres recents en llengua castellana que tinguin una demanda tan important de traduccions als principals idiomes internacionals.

El cas de Sánchez Piñol posa de manifest que el paroxisme de l’Estat espanyol contra Catalunya ha arribat a l’extrem de disparar-se al peu prohibint la presentació d’un llibre escrit en la llengua de Cervantes perquè l’autor és català. L’actuació espanyola a Utrecht, que també han patit altres catalans arreu del món, com va revelar Xavier Sala Martín, posa en evidència la naturalesa d’un nacionalisme espanyol que pretén retenir Catalunya però que considera els catalans uns indesitjables si no defensen la seva idea de nació. Amb aquest exemple, la comunitat internacional té una prova més d’allò que la ciutadania de Catalunya ja coneix. I la diplomàcia espanyola s’apunta una nova operació de prepotència barroera destinada a bloquejar tota via d’expressió, de llibertat d’expressió, de Catalunya al món.

Aquest és l’Estat on se’ns proposa viure com a alternativa a la independència.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 22

RACÓ DEL CONTE

Fra Benigne i Fra Sever

D

iuen que Fra Benigne i Fra Sever eren uns sants barons d’un dels ordres mendicants que tan de bé han fet a l’Església.

Anaven de poble en poble captant per al seu Ordre i per als pobres. Sempre ho feien a peu, i quan els tocava fer nit en una parada del seu caminar, mai no els mancava aixopluc, per caritat, en alguna rectoria, o en la casa d’algun bon cristià.

Una d’aquestes parades fou en un poblet de la Garrotxa, on s’hostatjaren a casa del pastisser.

Després de resar el rosari amb tota la família, esperant que fos l’hora de sopar, els dos frares vagaven, silenciosament, per la gran cuina, que feia de menjador i al mateix temps d’obrador per al pastisser el qual aquell dia es dedicava a fer pasta de caramel.

Tot el temps del rosari se l’ havia passat remenant una grossa perola que contenia una pasta d’un color meravellós, i que insinuava un gust més meravellós encara!.

El pastisser donà per acabada la feina: tragué la perola del foc i la deixà sobre un tascó de fusta, damunt la taula del fons.

Fra Sever s’hi acostà, i amb la innocència d’un infant entremaliat, ficà el dit dintre d’aquella pasta tan temptadora, amb la intenció de tastar-la.

I... Oh! Quin esgarip de dolor sortí de la seva boca!

Sacsejant la mà, amb el dit cobert d’aquella pasta, es posà a córrer d’una banda a l’altra.

Malgrat que fuetejava la mà, com un carreter fueteja les seves mules, la pasta no es desenganxava!

Tothom acudí a ajudar-lo. Qui amb un drap, qui amb un pot d’aigua, qui amb una cadira perquè s’assegués i deixés de córrer com un desesperat d’un cap a l’altra de la cuina.

L’aldarull tardà a apaivagar-se.

Pacientment, amb el dit accidentat, li feren remenar un pot d’aigua calenta, fins que el sucre cremat es desféu del tot, i li quedà una butllofa com una albergínia.

Després d’embenar-li el dit, untat amb una pasta groga per les cremades, es posaren a sopar, però Fra Sever havia perdut la gana i amb una sopeta en tingué prou.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014- Pàg. 23

RACÓ DEL CONTE Determinar anar-se’n al llit, si el dolor del dit li ho permetia.

Deixem reposar a Fra Sever i anem a veure què se n’havia fet de Fra Benigne.

En sentir el crit de Fra Sever fou ell qui corregué amb una cadira per aturar-lo.

Amb molta diligència col·laborà amb la cura del seu germà i, per l’expressió del seu rostre, es veia que l’accident de Fra Sever l’havia afectat molt.

Quan tot començà a arreglar-se i embolicaven el dit de la cremada, Fra Benigne s’apropà al perol de la pasta de caramel, la qual a l’haver-se refredat encara semblava més bonica i apetitosa que abans. “Sembla mentida -pensà- que una cosa tan bonica pugui fer tan de mal!” I, mirant de reüll, per si algú l’observava, ficà el dit a la perola i s’endugué una pessigada d’aquell sucre cremat que ja no cremava.

Se’l posà a la boca i...oh! li trobà mil gustos: dolç, suau, reconfortant.... com n’era de dolça aquella artesania de pastisser...!

Quan fou l’hora de retirar-se també se n’anà a dormir malgrat que estava ben desvetllat.

Fra Sever tampoc no dormia. El dit li feia “zub, zub” que no li deixava agafar el son.

Els dos frarets, sense saber-ho, feien el mateix, resaven i meditaven.

Fra Sever pensava: Si això de la terra ja crema tant i produeix tant de dolor...que deu ser l’infern!

Fra Benigne pensava: Si això d’aquí a la terra ja és tan bo i tan dolç...que deu ser el cel!

Aquesta rondalla recorda el que deia un savi:

Si mires el cantó negatiu de les coses, et serà fàcil de viure amargat; si busques, però, la part més bona podràs viure ple d’esperança.

I també:

Si busques el mal en les persones, prou que n’hi trobaràs; però si hi busques el bé, també n’hi trobaràs.

Recull de contes:

Teresa Cima

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més importants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot consultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Viladecavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.

Arbres de Viladecavalls presents també a Vacarisses (2) Continuació Alzina (Quercus ilex subsp. ilex, fagàcies). Planta pròpia de la regió mediterrània. La subespècie ilex, o alzina de fulla llarga, és la que es fa a Viladecavalls. Es tracta d’un arbre perennifoli de fulles endurides, oblongues i més o menys dentades, de flors unisexuals, poc aparents, les masculines en aments i les femenines en petits glomèruls, i de fruits en gla. Les flors surten en abril i maig, i les glans maduren a la tardor. La seva fusta, dura i compacta, s’havia utilitzat per a fer ribots i garlopes. També té utilitat com a llenya, de gran potència calorífica, i en la fabricació del millor carbó vegetal. Cal potenciar l’alzina, no sols perquè és una espècie autòctona, sinó també perquè és molt resistent al foc. Endemés, alberga un sotabosc variat, manté la humitat del sòl, augmenta la fertilitat natural, proporciona menjar al senglar i altres animals, i, en definitiva, estableix un ecosistema estable.

Alzina del Castell - Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS Auró negre (Acer monspessulanum, aceràcies). Arbre caducifoli de caràcter mediterrani muntanyenc o submediterrani, en termes de geobotànica. Les fulles són trilobulades, les flors són verdoses, poc aparents i disposades en corimbe, i els fruits són alats. Floreix de març a maig.

Avellaner (Corylus avellana, corilàcies). Arbret caducifoli de distribució eurasiàtica. Té fulles amplament ovades, acuminades i doblement dentades, flors unisexuals poc aparents, les femenines aplegades en glomèruls petits i les masculines disposades en ament, infructescència coneguda popularment amb el nom de «moc de l’avellaner», i fruits en nou. Les flors surten de gener a març, abans que les fulles. Hi ha formes silvestres i races de cultiu, de les quals se n’aprofiten les avellanes. El moc de l’avellaner és sudorífic i l’escorça té propietats astringents. Es fa espontàniament en fons de vall i torrents.

Figuera (Ficus carica L., moràcies). Arbre caducifoli, sembla que originari del sud-oest d’Àsia, però naturalitzat des de molt antic a la regió mediterrània. Té fulles palmatilobades, de tacte aspre, i flors diminutes disposades en un receptacle carnós que en madurar constitueix una infructescència en siconi, la figa. La floració és primaveral, però hi ha dos períodes de fructificació, un de primerenc, sense fecundació prèvia, al final de la primavera o començament de l’estiu, del que en resulten les figaflors, i un altre al final de l’estiu, després de la pol·linització, que dóna les anomenades figues agostenques. Les figues són comestibles, tant en fresc com assecades, amb moltes qualitats nutritives. D’altra banda, són nombroses les aplicacions medicinals de les figues (contra l’epilèpsia, la tos ferina, les irritacions de la gola, etc.). També són remeieres les fulles, amb virtuts antidiabètiques, pectorals i sudorífiques. Igualment, el làtex o llet de la figuera s’havia emprat contra les berrugues i les càries. Les figueres silvestres creixen en penyes, murs i altres llocs marginals o poc accessibles.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS Garrofer (Ceratonia siliqua, lleguminoses). Arbre perennifoli característic de la regió mediterrània. Té fulles compostes paripinnades, flors apètales, verdoses, i fruits en llegum. Floreix a la tardor. Les garrofes són un bon aliment del bestiar i també s’utilitzen en la fabricació de gelats, succedanis de cafè i diversos preparats dietètics.

Es fa esporàdicament, com a reminiscència d’antics exemplars cultivats.

Gatell (Salix atrocinerea, salicàcies). Arbre caducifoli propi de l’Europa occidental i el nord-oest d’Àfrica. Les fulles són ovals o amplament lanceolades, amb l’amplària màxima en el terç superior, de marge lleugerament serrat i amb pèls rogencs ferruginosos en el revers. Les flors, unisexuals i diminutes, són disposades en aments. Els fruits són petites càpsules tomentoses. Floreix de gener a març. Es fa en marges de rius i fons de vall.

Àngel M Hernández Cardona

Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)

Recital de poemes de Joan Vinyoli

En motiu del centenari de Joan Vinyoli, l’entitat Cul-Actiu de Vacarisses va organitzar, el passat dissabte 22 de setembre, una lectura de poemes de l’autor.

L’acte va tenir lloc als Jardins del Lladern, amb una entrada que es pagava en finalitzar i en funció de si el públic n’estava satisfet.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS

Acabada la publicació en la Revista 553 del mes passat de la HISTÒRIA DE CATALUNYA 1899 de Norbert Font i Sagué, recopilació i resum portat a terme pel nostre col·laborador Sr. Frederic Sagués Batista, al qual li donem les gràcies per la seva feina i dedicació.

A continuació publicarem un treball del Sr. Josep A. Ramírez titulat: ESPANYA: 500 anys d’unitat?.

Aquest treball, el seu començament era pràcticament igual a la HISTÒRIA DE CATALUNYA de Norbert Font publicada, per tant iniciem la seva publicació on més o menys acaba la HISTÒRIA DE CATALUNYA.

ESPANYA: 500 anys d'unitat? - 1 Fins el 1714 el Principat de Catalunya va ser un estat independent i confederat amb altres reialmes de la península Ibèrica, amb els quals només tenia en comú el reconeixement del mateix monarca. El títol de comte de Barcelona era definit com a “príncep amb potestat reial i que no reconeix ningú com a senyor”. Aquesta situació s’havia mantingut amb la vinculació de Catalunya als altres estats de la Corona d’Aragó i de la monarquia hispànica.

Perduda la guerra de Successió i aplicat el Decret de Nova Planta quedaren abolides les Constitucions de Catalunya. Catalans i aragonesos van començar a ser regits en comú per un mateix codi polític i a dependre de unes mateixes Corts i d’un mateix govern. Tots plegats van passar a estar subordinats al Consell de Castella i, més endavant, del Consell de Castella en va néixer l’Estat espanyol que, en realitat i a la pràctica, no era res més que l’Estat castellà que s’havia expandit utilitzant el nom d’Espanya. Per la força de les armes, tota Espanya esdevenia una gran Castella; i la llengua castellana era imposada als Països Catalans com a llengua espanyola.

A Felip V va succeir Ferran VI (1746-1759) i en aquest, Carles III (1759-1788) qui concedí als ports catalans comerciar directament amb Amèrica, abans prohibit. Es el moment del desenvolupament industrial de Catalunya, juntament amb el seu ressorgiment cultural i econòmic. Si Felip V havia eliminat l’ús oficial del català, Carles III, per una Reial Cèdula de 1768, eliminà l’ensenyament primari i secundari en català. Malgrat tot, Catalunya no havia perdut la seva consciència nacional i, quan el 1789 es reuneixen les Corts a Madrid pel jurament del príncep hereu Ferran, la representació catalana s’hi presenta com a Diputació del Principat de Catalunya, reminiscència de la Generalitat abolida.

La Revolució francesa porta a alguns sectors de Catalunya nous aires de llibertat però França Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS declara la guerra a Espanya (1793) i en aquesta “Guerra Gran”, Catalunya organitza la seva defensa contra els francesos que, a la fi son vençuts i signen la pau de Basilea, retornant els territoris ocupats.

Tretze anys desprès, Napoleó Bonaparte llença els seus exèrcits a la conquesta d’Europa implicant a Catalunya i Espanya. Napoleó aprofita la debilitat de Carles IV (1788-1808) i la inexperiència de Ferran VII per eixamplar el seu imperi i envaeix Espanya. Napoleó intenta guanyar-se Catalunya oferint-li una forma de autogovern independent de la corona del seu germà Josep Bonaparte (1810) i decreta l’oficialitat del català. Però el Principat no acceptà l’ocupació.

En presencia encara de les tropes franceses, a Cádiz es constituïren unes noves Corts donant força constitucional al centralisme i uniformisme que situaven a Catalunya en una posició àdhuc més desfavorable de la que Napoleó estava disposat a atorgar-li. La Junta Superior del Principat fou abolida i substituïda per la Diputació Provincial.

Catalunya fou partida en províncies i, recuperada la corona per Ferran VII de mans del mateix Napoleó l’any 1813, es tornà al règim de corregiEstats que composaven la nació espanyola segons el projecte de Constitució Federal de ments i, al 1833, s’implantà de nou la divisió 1873 provincial.

Durant el segle XIX, Catalunya es veié sotmesa a les lluites civils, a les guerres carlines i als enfrontaments entre els partits. L’efímera Primera República espanyola de 1873 tingué com a presidents dos catalans: Figueres i Pi i Margall. Un cop militar enderrocà la República i restaurà la monarquia amb Alfons XII (1874), succeït per Alfons XIII sota la regència prèvia de Maria Cristina (1885).

L’any 1892 es constituí l’Assemblea constitutiva de la Unió Catalanista, que formulà les “Bases de Manresa”, on reclamaven les Corts Catalanes com un òrgan de poder executiu autònom, el restabliment de l’Audiència de Catalunya com a òrgan de poder judicial, l’ordre públic i l’ensenyament sota control autòcton, i també l’oficialitat del català com a única llengua pròpia del país. El principi bàsic inspirador de les Bases era que: “Catalunya serà sobirana del seu govern interior”. En el tombant del segle, el catalanisme polític s’entronca amb un renaixement cultural, artístic i literari important. Sortint d'una etapa de crisi i postració, amb la revolució industrial i el dinamisme de la seva societat, ara molt vinculada amb Europa, Catalunya es convertia en el motor econòmic de la península.

Com a protesta per una repressió militar contra òrgans de la premsa catalana i contra el antiautonomisme del govern central, l’any 1906, el catalanisme assoleix una primera vertebració unitària amb la constitució de Solidaritat Catalana, moviment autonomista en el qual participaven la Lliga Regionalista, la Unió Republicana, la Unió Catalanista, els nacionalistes Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS republicans, els federals, els carlins i els independents. L’any següent, les eleccions a les Corts donaren un victòria esclatant als candidats de la Solidaritat Catalana. Els dos homes més representatius de Solidaritat Catalana, Enric Prat de la Riba (1870-1917) i Francesc Cambó (1876-1947), destacaren en la política catalana de principis del segle XX. El primer plasmà en “La Nació Catalana” (1906) una justificació filosòfica del nacionalisme català tendent a la constitució d’un Estat català dins una Federació espanyola, i fou el creador de la Mancomunitat de Catalunya. La Mancomunitat, constituïda l’any 1914 i basada en la unió de les diputacions provincials catalanes, representà el reconeixement de la unitat territorial de Catalunya. El seu president, Prat de la Riba, i el Consell, representaven els interessos de Catalunya davant les Corts espanyoles. A la seva mort, la presidència va passar a Josep Puig i Cadafalch. La Mancomunitat impulsà l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura i l’Escola del Treball, entre d’altres organismes, foren també importants les obres públiques emprades, les de comunicació, l’extensió de la xarxa telefònica, el desenvolupament de l’assistència social i la preparació tècnica dels funcionaris. L’any 1918-1919, impulsà una campanya pro Estatut d’Autonomia i, l’any 1925, la Mancomunitat fou abolida per la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930).

Els quatre presidents de les Diputacions de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida: Enric Prat de la Riba, Agustí Riera i Pau, Antoni Estivill Llorach i Josep Gil Dòria.

Companys al balcó de l'Ajuntament de Barcelona (14 d'abril de 1931), després de proclamar la República.

Continuarà

Josep A. Ramírez Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS

Manuel Delgado: 'El procés només es pot interrompre per la força de les armes'

'Hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum.' Amb aquest pronòstic l'antropòleg i professor universitari Manuel Delgado titulava un apuntament del seu bloc, publicat, en què assegurava que la independència arribaria durant aquests mesos vinents i que l'única via que tenien els unionistes era d'acceptar la consulta i mirar de guanyar-la. En aquesta entrevista, Delgado va més enllà i detalla les diverses situacions en què podem trobar-nos aquest 2014. Reitera que la consulta no es farà, parla de la possibilitat d'intervenir la Generalitat --que veu molt improbable--, i no descarta una intervenció militar, cosa que no evitaria, tampoc, la independència. Assegura que la potència del moviment independentista està en la força de la gent, que els partits polítics ja no el controlen i que el fet de ser pacífic el farà invencible. I pronostica que els partidaris de l'opció confederal, com ell, hauran d'acabar triant entre l'estelada i la 'rojigualda'. La tria --diu--, arribat el cas, serà fàcil de fer.

— Dieu que hi haurà independència precisament perquè no hi haurà referèndum…

— Tot apunta que el referèndum no es farà perquè les forces que el promouen hi renunciaran. Per què? Perquè ja han dit i repetit que només es faria si fos legal. I com que no es podrà fer legalment perquè el govern espanyol ho impedirà i no deixarà que es faci, aleshores no es farà, per imperatiu legal.

— I aleshores... eleccions?

— És impossible que tot torni a quedar com abans. Per tant, unes eleccions seran inevitables. I, arribats en aquest punt, hi haurà una majoria absoluta d'opcions independentistes al parlament.

Aleshores una declaració unilateral d'independència també serà inevitable. I no ho dic com un exercici d'endevinació, és que sincerament no hi veig cap més sortida possible. Seria una declaració il·legal per Espanya, però per molts democràticament legítima, perquè fóra proclamada per una àmplia majoria del parlament.

— I aleshores, què farà l'estat?

— Pot intentar imposar l'article 155 de la constitució i fer una mena d'usurpació massiva de funcions de la Generalitat començant pel president. Això ho podria fer abans no arribés aquest moment i tot.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS Però la pregunta és: com ho fa? Com s'aplica aquest article? Si intervenen l'autonomia caldrà que milers de ciutadans que treballen per a l'administració acceptin la direcció dels que consideraran uns usurpadors. Jo mateix sóc un funcionari públic. De qui dependré? L'estat, com vol fer un relleu complet de tot l'aparell funcionarial i governamental? És impensable. No n'hi ha prou d'ocupar la Generalitat. Caldria ocupar-ho tot. Qui administraria la sanitat? I hisenda? I els mossos d'esquadra? I la universitat? Una situació d'aquesta mena es trobaria amb una rebel·lió social immediata.

'Els unionistes no hi poden fer res' — Per tant, si s'arriba a aquest extrem, hi haurà independència?

— És que no hi ha cap altra alternativa. Aquest procés només pot ser interromput per una actuació traumàtica. Digueu-me vosaltres si hi ha cap altra possibilitat. Per moltes voltes que hi he fet, no hi trobareu cap alternativa.

— Quines vies tenen els unionistes per aturar-ho?

— Cap. No poden fer res.

— Al bloc també dieu que pot haver-hi una intervenció militar…

— Bé, els unionistes tenen dues opcions per a evitar la independència: o acceptar i pactar la consulta i intentar guanyar-la, que és la més raonable (però que, segons que sentim, sembla impossible perquè no volen negociar res); o l'ús de la força amb una intervenció militar, que tampoc no és clar que eviti la independència, més aviat al contrari. No poden fer res més. Per tant, això que volen fer els unionistes, històricament, només ha tingut una via: l'ús de la força.

— Realment ho podem arribar a veure?

— No seria una cosa inèdita en absolut. O això o acceptar la independència. És a dir, en realitat tenen tres opcions: fer la consulta i guanyar-la, les armes o acceptar la independència. Fixeu-vos que l'única que implica tallar el procés són les armes. Aquest procés només es pot interrompre per la força de les armes. Perquè és un moviment de masses que ja no depèn dels polítics.

'Qualsevol reacció unionista que impliqui aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al carrer en massa'.

— Voleu dir que facin què facin els polítics, d'aquí i d'allà, hi haurà independència?

— Jo no sóc un analista polític i per tant les meves opinions compten el que compten. Però una qüestió és evident: hi ha un diferencial que és absolutament singular i que és el que dóna caràcter al procés. És allò que en una altra època hauríem anomenat un moviment de masses. Per molt que els unionistes s'entestin a dir que és fruit d'una manipulació, és evident que és un moviment que té un fort component de base i que, a més, funciona amb una dinàmica que, ara per ara, els partits polítics no controlen. La qüestió no és pas quines eines tenen els unionistes per a aturar-ho sinó quines eines tenen les dinàmiques que hi ha a les mans de majories socials. És amb aquestes dinàmiques que Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS hauran de tractar els qui volen mantenir la unitat d'Espanya. Per entendre'ns, qualsevol reacció unionista que impliqui aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al carrer en massa d'una manera gairebé mecànica, gairebé muscular.

— El paper de Rubalcaba i Rajoy pot accelerar el procés?

— Sí, molt probablement. Ens trobem en una dinàmica fora de control, que es desplega i que és arran de terra. I això no es pot controlar amb directrius polítiques ni a favor ni en contra. És a dir, qui negui el paper decisiu d'aquestes multituds s'equivoca, i molt. Som en un punt en què gairebé tot allò que passa, no a Catalunya sinó al món, depèn bàsicament de què passi al carrer. Són multituds de vianants, les que tenen la primera paraula i l'última. Això passa avui Catalunya, a Kíev, abansd'ahir a Bogotà, a Rio, a Istanbul, al Caire… Qui té l'última paraula és el carrer, que en última instància té la capacitat de generar història. Però costa d'acceptar que no es pugui fer res contra això.

— Ho valoreu com una evolució democràtica o més aviat com una crisi de la democràcia actual?

— Això és l'apoteosi de la democràcia! La història l'han feta les multituds. Si us hi fixeu, en la història, cada vegada que hi ha hagut algun canvi que hagi valgut la pena, no l'han fet polítics brillants ni líders carismàtics, l'han fet les multituds al carrer. I en aquest punt és interessant de saber què faran tots aquests ciutadans que, com jo, tenim opcions lligades a l'anomenada tercera via, opcions federals i confederals.

'Els federalistes haurem de triar entre l'estelada i la 'rojigualda' — I què fareu?

— No podem fer res, perquè ens trobarem arrossegats per dinàmiques de les quals només sabem el resultat de la lògica. És a dir, ens trobarem que haurem de triar entre l'estelada i la 'rojigualda'. I haurem de deixar la bandera republicana, que és la meva, a l'armari. I, malgrat això que comentava de la democràcia, quan dic que no podrem fer res ho dic amb un punt de tristesa, perquè l'opció confederal és la que a mi em desperta més simpatia.

— La pregunta de la consulta inclou una tercera via…

— Sí, però ja us he dit que la consulta no es farà. I d'aquí passarem a la declaració unilateral d'independència conseqüència d'unes eleccions plebiscitàries. I després ja veurem si hi ha intervenció de l'autonomia, si hi ha intervenció militar o si accepten la independència. El fet interessant de la pregunta de la consulta és que posa el PSC entre l'espasa i la paret, perquè acabi enfonsant-se en la seva pròpia contradicció, perquè passarà que no acabarà donant suport ni a la seva opció.

— Insinueu que és una estratègia?

— Que això sigui conscient o que tot el procés sigui planificat i formi part d'una estratègia és completament negligible. Com deia, el procés avança per la força de gent.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS — Dieu que potser haureu de triar entre banderes. Quina triareu?

— Si hi hagués una situació traumàtica d'aquest tipus, tu creus que algú d'esquerres es posaria del costat d'aquells que volen imposar-se per la força? Home, prevaldria l'instint democràtic, per molta antipatia que pugui suscitar la independència. Penseu que probablement contraposaríem la imposició i les armes a l'esperit democràtic del carrer.

—Apunteu també que no es descarta una intervenció militar contra el govern espanyol en pro de la unitat d'Espanya…

—No seria la primera vegada. Pot passar. Per què no pot tornar a esdevenir-se?

'A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació' — Si això passés, quina seria la situació?

— A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació. Els que queden malament són els qui governen Espanya i que sembla que no vulguin parlar de res. I si hi ha força militar pel mig, la desacreditació és total i irrevocable. I, a més, si hi ha un merder de cap mena, les masses sortiran al carrer. I hi sortiran pacíficament.

— En tots aquests pronòstics parlem dels mesos o anys vinents?

— Parlem de mesos, a tot estirar. Tot això pertany al domini de la imminència. Però repeteixo que el fet interessant és que tot això no dependrà ni de tu, ni de mi, ni de Mas, ni de Rajoy. No hi haurà possibilitat de recular perquè una part multitudinària de la societat no ho vol. En aquests moments ningú ni res no és capaç de mobilitzar com ho ha fa la causa independentista. Allò que hagi de passar, passarà, i dependrà de lògiques no gens individuals, sinó col·lectives.

— Aquest paper determinant de la gent diferencia el procés català de l'escocès, per exemple?

— Sí, de l'escocès, del quebequès i de qualsevol altre. I amb una variable afegida, que serà pacífic, cosa que el pot fer invencible.

— Els dirigents espanyols no han estat gaire intel·ligents…

— És que no ho són, tu.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors - 8 Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984

ROSA: Amor, bellesa Aquesta bella flor, de suavíssim perfum, és considerada la reina de les flors. Devessalls de roses han embellit sumptuoses festes i cerimònies. La rosa ha inspirat poetes i pintors. Simbolitza l’amor, la virtut, la confiança, la virginitat. I també, el pecat i el

• Conten que Cibeles, per tal de venjar-se d’Afrodita, va crear la rosa, perquè només la bellesa d’aquesta flor pot competir amb la d’aquella deessa.

• Més endavant, la rosa fou consagrada a Afrodita. La seva bellesa i el seu perfum figuren el gaudi de l’amor, i les seves espines, les ferides que l’amor causa.

• Diuen que la rosa és filla de la rosada, que ha nascut del somriure d’Eros, o que va caure dels cabells de l’Aurora, quan la deïtat de l’alba es pentinava.

misteri. És emblema de països, ciutats i famílies. És, fins i tot, símbol de la Mare de Déu, que els cristians invoquen com a “rosa mística”. A Catalunya, en la diada de Sant Jordi, que coincideix amb el dia del llibre, els enamorats es regalen mútuament un llibre i una rosa.

Entorn dels orígens de la rosa s’han teixit innombrables llegendes.

• Segons un mite romà, Bacus, déu del vi i de les veremes, perseguia una encisadora nimfa, i només va poder deturar-la amb l’ajut d’un esbarzer. Quan el déu es donà a conèixer, la nimfa s’enrojolí delicadament.

Bacus, agraït, va tocar l’esbarzer amb el seu tirs, i la planta espinosa va guarnir-se d’unes flors que tenien el color de les galtes de la noia.

• Una llegenda romanesa explica que una bellíssima princesa es banyava en un llac, i que el sol per tal de contemplar-la i cobrir-la d’ardents besades, va restar immòbil en el cel per espai de tres dies. Déu, adonant-se

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS que l’ordre de l’univers perillava, va transformar la princesa en una rosa, i va manar al sol que seguís el seu camí. Es per això que les roses acalen el cap i es ruboritzen quan el sol les saluda.

ROSELLA: Son En la mitologia grega, la figura de la nit s’ornava amb una garlanda de cascalls, planta de la qual obtenen l’opi. Morfeu, déu del son, també és representat amb corona de cascalls.

món a la seva recerca, i va prohibir que la terra produís cap mena de fruit fins que la noia no fos trobada. Davant aquella amenaça, Zeus va intervenir: manà que Persèfone passés cada any tres mesos amb Hades, en el regne subterrani, i nou mesos a la terra. Per això, la terra dorm els mesos que dura l’hivern, i es desperta amb el retorn de Persèfone que porta el bon temps.

La rosella, amb el seu roig llampant, també és símbol de resurrecció. Rica en simbolismes, per tal com representava, com hem dit, el son, la fertilitat i la resurrecció, la rosella era una flor molt important per als antics.

TULIPA: Fama El país natiu de la tulipa és Turquia. La flor, que va rebre un nom al·lusiu a la seva forma (se’n va dir dulband, que en turc significa turbant), va ser durant segles la flor preferida en aquell país i va servir sovint de motiu ornamental en edificis, teixits i ceràmiques.

La rosella, planta de la mateixa família, deu el seu significat més universal al mite de Demèter i Persèfone (Ceres i Proserpina, en la mitologia romana). Demèter, deessa de la terra fecunda, és inseparable dels camps de cereals, on floreix amb preferència la radiant rosella. La figura de Demèter porta gairebé sempre manats d’espigues i roselles. Ens conta la llegenda que, un dia, Persèfone, la filla de Zeus i de Demèter, era en un prat collint roselles. De cop, va obrir-se la terra, i Hades, déu del món subterrani, va sorgir de les tenebres i s’emportà amb ell Persèfone per fer-ne la seva esposa. Demèter, ignorant on era la seva filla, començà a recórrer el

Segons una llegenda, la filla d’un capità de la marina holandesa va ser capturada pels pirates i va ser portada a la cort del soldà Shababaan. Aquest, enamorat de la bellesa d’aquella jove, en va fer la seva preferida i li

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS va posar el nom de la flor més bella dels seus jardins: Tulipa. La noia era bonica, però ensopida i incapaç de sentir les gaubances de l’amor. Tampoc no sabia de cantar ni de ballar. Aviat el soldà va cansar-se’n i va manar que, ficada en un sac de cuir, fos llençada al Bòsfor.

En el segle XVI, la tulipa es posà de moda a Holanda, i va arribar a ser símbol d’aquest país. Hi va haver una veritable follia per les tulipes. En el conreu d’aquestes flors, els holandesos es feren famosos arreu del món.

Es van fer encreuaments, i les noves cabeces es van vendre a preus altíssims. S’hi van invertir fortunes. El famós bulb de tulipa ano-

menat Semper augustus canvià de propietari per 5.500 florins. Hom especulà sobre bulbs encara inexistents, i entorn de les tulipes van córrer les més fantàstiques contalles. Es deia d’un mariner prou ignorant per confondre amb una ceba una cabeça de tulipa de gran preu, i per cruspir-se-la amb les arengades de l’esmorzar. Al capdavall, va passar la febre de les tulipes. Però la flor, que havia entrat d’aquesta manera a la història d’Holanda, s’hi va quedar com una part integrant d’aquell país.

Recull fet per: Josep M. Alentà

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Records i vivències L'arbre social

H

e pujat a les serralades alteroses per cercar-hi un arbre que fos model de convivència. Com que «de la muntanya del Senyor ve el meu ajut» (Ps 120) i «com la muntanya no hi ha res al món» (Sagarra), he pensat que em passaria com a Abraham «en la muntanya Déu proveeix» (Gn 21,14) i em toparia amb algun arbre que em servís de prototipus de bona relació comunitària. M'he fixat solament en les plantes poderoses, que poden encaixar amb la nostra societat, car nosaltres, ciutadans del primer món, tenim prou vigoria per a protegir i ajudar els pobres de la terra. He observat, en primer lloc, les acàcies, els oms i els freixes, grumollosos de vitalitat. Però no m'han agradat. Eren torts. I a mi, els arbres i les persones tortuoses no em plauen. Ni per a governar ni per a conviure. Tenen massa revolts, són treballoses per a treure'n profit i difícil-ment se'n poden llescar taulons constants de rectitud. Són com els vividors, o els mals polítics, que sempre surten amb la seva. Tenen bona fusta, però s'ha de triar massa el que diuen i es fa molt de refús del que fan.

Després he vist els grans castanyers i faigs solitaris. Tenien uns brots com vergassos i feien molta gresca de verdor. Tampoc no m'han convençut. M'han semblat desequilibrats. No tenien delit d'altura. Delejaven més d'assolir poder d'amplada que no pas d'aconseguir ideals elevats. El seu creixent cercava espai, sense altre pla de vida que abrigar terreny on veien sortida. Com els bancs, que fan camí vers on veuen guany.

Tots manifestaven un egoisme abassegador. El seu fullam era tan espès que acaparava la llum i acugulava l'herbam i els plançons que abans cobrien el terreny. Com els supermercats o les multinacionals, que ofeguen les petites empreses i comerços del seu entorn. M'he adonat també que eren mimètics. Servils. feien el joc a l'ambient que regnava. Brota-ven a la primavera, eren esponerosos a l'estiu, esgrogueïts a la tardor, i a l'hivern feien el mort. Com els cristians que treuen el cap en el baptisme o la primera comunió dels seus fills, són frondosos pel casament, pansits i pietosos als enterraments; però, en arribar el clima dur del treball o Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS del carrer, es despullen de tota expressió cristiana. I si els preguntes per què, responen que «els temps han canviat».

No. Tots aquests arbres, per qualitats que tinguin, no poden ser model de criteri i de comportament social. Després he analitzat l'avet. M'ha fet gràcia el seu creixent vertical. Sempre test. Tothora amunt, cercant vida vers l'infinit. No li he vist gaire preocupació pel rem que prenia. El seu present és conquerir un futur impossible: tocar el cel. Com els bons cristians, que troben sentit de viure en l'esperança de sobreviure eternament.

M'ha complagut, també, el seu fust rectilini. El seu projecte d'altura adreça tot el fusell del seu tronc. Tots els avets són aptes per a la construcció. Se'n poden treure llargues llenques de servei. Tots poden ser pals de navili on penjar les veles que el vent de l'Esperit empeny.

Amb ell i per ell, tots els Ulisses, delerosos de llar, poden arribar a Haca. M'ha satisfet la seva constància. No dissimulen mai la vida que atresoren. Són verds, malgrat la tramuntana gèlida. Plau de veure la seva vesta vellutada, color d'existència, entre tanta nuesa i esmorteïment.

Com els cristians que testifiquen amb obres la seva fe enmig d'un clima d'increença. Com el Crist, vivent per sempre. «Oh arbre sant, com són fidels tes fulles!».

M'ha donat consol la forma de con del seu brancam. Entre ells deixen un triangle invertit de llum i espai que dóna oportunitat perquè un nou plançó hi pugui prendre embranzida. Com els bons empresaris, que donen facilitats als joves per a esdevenir responsables del seu propi taller o establiment.

Quan els avets s'espesseixen, assequen el brancatge lateral per no ferir-se, no pledegen amb els veïns per un pam de terreny. L'única competició és vers l'altura, on tots poden trobar respir. Com els valuosos investigadors i científics, que no es destorben, sinó que fan constel·lació per ajudar-se a cercar el progrés del bosc humà. I quan l'hivern els carrega amb el pes d'una nevada, entomen serens l'adversitat, vinclen el seu brancatge fins a tocar terra, i l'entorn de la seva soca és una acollidora tenda de campanya on totes les feristeles del bosc poden trobar refugi sobre l'estora esponjosa del seu fullam caigut. Com les persones amb poder o recursos que es fan protecció i escalf dels indefensos, quan la crisi plana sobre la muntanya de la humanitat.

Sí. L'avet, que té aquestes característiques, un signe del Crist ressuscitat i un paradigma sempre vàlid per als cristians i les persones de bona voluntat que vulguin viure i conviure socialment útils.

(Ecli 13,23).

Ignasi Ribas Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

El camí de l'Obac, punt de sortida

E

l camí de l’Obac és molt estimat per tots els vacarissencs; perquè s’inicia prop del poble, és pràcticament pla, el vianant va sempre acompanyat a cada costat de pins, pocs cotxes, si hi vas caminant mirant cap a dalt, vas veient el rocam de les singulars cingleres, si mires amb atenció veuràs encara restes de feixa, on fa poc més de cent anys era una vinya esplèndida.

Allà on el camí o carretera de l’Obac fa la primera corba, Cal Resulta, hi ha un petit espai on hi cap just una cadira amb rodes. Aquest estiu hi he passat algunes estones amb la Maru. És un punt de sortida de moltes excursions o caminadetes; dels que van cap al camí de l’aigua, a la Moreneta, i també carretera de l’Obac amunt, a peu o amb bicicleta. La majoria es mou per estar físicament en forma, per consell mèdic i molts per treure el gos a passejar.

A Vacarisses, a diferència del que es fa a la ciutat, tenim el bon costum de saludarnos i de parlar-nos, encara que no hàgim estat presentats, així són moltes les persones que s’han parat al veure’ns, i hem parlat un ratet. En aquest escrit m’agradarà recordar alguns temes d’aquestes converses, la majoria intranscendents però que ajuden a passar l’estona i sentir-te més acompanyat. Les he escrit tal i com m’han sortit, sense cap ordre ni prioritat.

El Miquel, numismàtic, és un dels que fa la caminada diària, una hora. Sempre té un comentari a fer sobre el temps.

Sovint saludem a la Judit i l’Eduard corrent, o passejant la gossa “Bimba”.

L’Eduard espeleòleg, atura el cotxe, ens vé a saludar, diu que per la nit, vol baixar amb un grup a la font Pedregosa per una obertura que té per la part superior.

La Mònica, pendent del cronòmetre, no s’atura, saluda i vola.

El Miquel, fotògraf, ensenya una foto impressionant, on es pot veure un porc senVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS glar, mirant fixament al retratista, a pocs metres de distància.

La Pepita i l’Antoni expliquen les seves preferències referent a l’hora de llevar-se.

Un grup de vailets de la Barceloneta repassa la bardissa que tenim al davant, per veure si s’han madurat les mores.

L’Idoia contemplant el paisatge, li surt un cant a la natura; “aquestes muntanyes les he trepitjades i recorregudes pam a pam,” diu que aquest és el seu poble i que mai el voldria abandonar.

La Maria Rosa ens explica les dues ruptures del maluc i d’altres desafortunades caigudes.

Els veïns; Pilar, Mª Jesús, Rafel, Mercè, Maria i Montserrat. Ens diuen predicant amb l’exemple que una caminada és molt saludable.

Les bicicletes estan molt presents. De baixada agafen el revolt a gran velocitat.

Es comenta que l’hort de l’Andrés, que el tenim al davant, no és el que era, des què ell ja no el treballa.

Un grup de grans i xics discuteixen quin és el millor camí per anar a la Torrota des d’aquí. Si pel camí de l’aigua o per la Moreneta.

Un fort soroll desconegut, cada vegada més intens, ens arriba. És el Quetam un cavall ja gran, 24 anys, que de jove era especialista en salts, ara “gaudeix” de la jubilació a casa de la Laia.

El temps que ha fet, fa, i farà, és el tema més vegades parlat.

El Jaume trisca de valent passejant el gos.

L’Anna Mari i el Xavi comenten el gran nombre de parelles que es trenquen quan arriben a la cinquantena.

La Nuri i el Camil passen orgullosos amb les seves netes.

Quan el sol s’amaga darrera Montserrat, el rocam dels cingles es torna vermellós; és l’hora de tornar a casa. Ha passat molta més gent pel camí de la que aquí hi surt, només he volgut mostrar retalls d’uns moments tranquils de lleure i salut, dels que vivim a Vacarisses en aquest mes d’agost.

Pere Boix Puig

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA El testament del porc El porc ha estat tradicionalment la font bàsica de proteïna càrnia a Catalunya. Però quan els moriscs van ser expulsats, el porc es va convertir en quelcom més: en un passaport a la permanència al territori. Consumir-ne era una qüestió de fe. La prohibició musulmana de consumir porc va fer que aquesta carn es convertís en un element de diferenciació social.

Consumir porc era una demostració de fe i la matança, tot i la ser dura, va ser cada cop més extravertida. L'expulsió dels moriscs l'any 1609 va convertir el sacrifici del porc en una festa.

Gravat medieval representant la matança del porc.

Ensumadors de xemeneies A l’època en que els moriscs es convertien al cristianisme per evitar ser expulsats al país, els delators ensumaven els vapors de les coccions. La casa que no feia mal olor de porc cuit, caldo d'ossos de pernil o xoriço fregit entrava a la llista de la sospita per falsa conversió.

Ja no en matem Les carnisseries antigues tenien els seus propis porcs. Avui dia generalment els porcs es crien en granges i moren a l'escorxador, i la matança en públic de manera tradicional s'ha convertit en una festa popular.

La matança del porc se celebrava a Catalunya entre novembre i desembre. El matador degollava l'animal i la mocadera recollia la sang en un cubell i la remenava constantment perquè no es formessin grumolls. Un cop el porc deixava de sagnar, se li arrencaven els pels, se socarrimava, es rentava tot rascant la pell amb teules, s'esquarterava, se'n treia el greix, se li tallava el cap i les potes, s'esbudellava i es desossava. Era esgarrifós de veure.

Una part de la carn es menjava a la festa, amb una altra part s'omplien budells per fer-ne botifarres, i finalment se'n salava i se'n fumava la resta. De les potes se'n feien pernils, el llard servia per cuinar, de la sang se'n feia botifarra negra, la pell era per cuir i dels pels se'n feien raspalls. No en quedava res.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS El senyor porc El dia abans de la matança al Berguedà es representava El testament del porc. El notari llegia el testament:

“Deixo cadascuna de les parts del meu cos a la gent del poble: els pernils a Cal Pep, els pèls al raspallaire, la pell al sabater, etc.”

Després de la matança es cantava el funeral del porc:

“un passa-requies cantem, és el seu enterro; sabem cert que el porc difunt ha mort amb dos ferros: el ganxo i el ganivet.

Això sí que és dit pel cert!

I penso quedar-ne net dintre de dos mesos.

Matancers. Del porc se n'utilitzaven totes les parts.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 33 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA" LES NOCES

La màgia de la núvia

L

es peces de roba i altres objectes tocats per la núvia el dia de les noces es converteixen, per un principi de màgia simpàtica, en un talismà casamenter. Aquesta preocupació és universal. La núvia el dia, de les noces esta posseïda d'un poder sobrenatural de que solament gaudeix aquest dia. Tal facultat a casa nostra té relació només en afers amorosos; vegeu el que hem dit en parlar dels averanys. Hi ha cultures en que el poder s’estén a nombrosos afers d'ordre variat. En certs aspectes pren el caràcter de divinitat i com una successió o derivació el de reina. En capes rudimentàries de cultura les idees de déu i rei es confonen. La corona que cenyeix la núvia és una resta dels temps en que aquesta creença estava més determinada i definida que avui. La corona, de possible origen solar, pren la seva valor màgica d'haver cenyit la testa dels mags i dels seus successors, els reis. En les cerimònies gregues tenia una gran importància la coronació dels nuvis en sortir del temple. La núvia romana també portava una corona de flors, Tertul·lià aconsellava als cristians que s'abstinguessin de posar-se corona el dia de llurs noces, per evitar d'assemblar-se als pagans.

La dona, en casar-se, canvia, la seva personalitat, passa d’un món a un altre, i aquest passatge ha de manifestar-se dintre l’ordre moral i material. Fins fa quatre dies a casa nostra les casades no podien usar flocs ni cintes, no podien portar les faldilles damunt del cos com de fadrines; havien de portar el “sac” al damunt. Tampoc no podien usar certes peces de roba ni Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS determinats ornaments ni colors en el vestit, però podien portar determinades joies que no eren permeses de fadrina. La cançó ens parla del vestir i l’enjoiament propis de casada:

Jo me li miro els peus; grosses sivelles portava; jo me li miro los dits: anells de diamants portava; me li miro les aurelles: arracades d’esmeraldes.

-Los senyals que vós porteu tots són senyals de casada.

També es canviaven completament el pentinat, que deixaven de portar penjant, ja, sia solt o en trenes, per portar-lo recollit, pentinat de diferents maneres, en alguns indrets segons l’estat social. És corrent en molts països que en casar-se, la dona, sobretot, canviï de nom.

Sovint pren la forma: la de casa, per anomenar-la. També és freqüent a pagès creure’s que en casar-se, la dona perd el nom per a adoptar el del marit. L'accentuat desig de dissimular la personalitat de fadrina un cop casada, respon al desig d’enganyar els esperits pairals i al de presentar-se com una altra davant de les divinitats de la nova família. Resulta remarcable la paritat d'alguns aspectes dels costums nupcials amb els obituaris. A part d'altres que portem explicats no cal sinó recordar que a Castellar de N'Hug els convidats, amb una candela encesa a la mà entraven a la cambra nupcial estant els nuvis al llit i els cantaven les absoltes com si es tractés d'un enterrament o d’uns funerals. En aquest llogarret pirinenc també l’endemà de noces els casats de nou així que surten de casa, van al fossar a resar per les animetes dels avantpassats d'ambdues famílies.

En molts països el ritu de passatge consisteix a simular la mort de la núvia, i difícilment es pot figurar un trencament més radical que aparentant la mort. Els nostres costums nupcials d’avui no estan del tot exempts d’aquest sentit; és remarcable que el vestit de noces hagi d’ésser negre, igual que el de dol, quan, tractant-se d'una festa, lògicament hauria d'ésser de color. A la Vall d'Àneu els padrins de fonts fan present als nuvis d'una camisa que només porten el dia, de les noces i per a ésser enterrats. La núvia menorquina entre el seu aixovar porta el vestit de dol per si resta vídua. Costums d'aquest tipus, més precisats i evidents, encara són vius a Euscadi.

El vell costum de posar monedes a les mans dels difunts, que, segons els grecs, era el preu del passatge que calia pagar a Caront per al viatge a l’altra vida, és molt possible que fossin les arres de les esposalles amb la mort. Hom també explica l’ús de les corones funeràries pel costum grec de personificar l'himeneu o acte del casament per una corona al cap i l’altra a la mà, Aquests costums enclouen un ritu de segregació. La millor manera de marcar el trànsit d’un món a un altre és simulant la mort; la núvia mor en el món del fadrinatge per néixer en Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS el del maridatge; prenent-la per morta, els seus esperits pairals no la reclamaran, i l'acceptaran bé els de la nova llar per creure-la acabada de néixer.

ELS ESQUELLOTS És costum general, quan es casa un vidu, i de vegades àdhuc quan es casa un vell amb una jove, exigir-li el pagament d’una quantitat suficient per a poder comprar vi i fer una petita col·lació a la seva salut. Si el nou casat es nega a pagar, li fan una serenata de sons discordants i dissonants tan estrepitosa com els és possible. Els estris més usats per a fer soroll són esquelles, per la qual raó se n’ha format el mot esquellots. A Monistrol de Montserrat l’organització dels esquellots va a càrrec de la confraria de Sant Sebastià. En una ocasió aquesta vila, sofrí una terrible epidèmia; va fer un vot a Sant Sebastià i el flagell va minvar.

Fou creada una confraria del sant encarregada de celebrar anualment una solemne festa. Per arbitrar recursos per al seu sosteniment gaudia de l’exclusiva de fer esquellots.

Si al cap d’uns dies el nuvi no pagava, se li feia fum, que consistia a introduir-li a casa, pel canó de la xemeneia, per sota la porta o per on fos possible, bitxos o femta de gat cremada; això es feia de nit. Si després d’uns dies de fer-li fum encara no accedia a pagar, els confrares tenien dret d’entrar lliurement a casa seva i prendre-li els mobles o altres efectes, dels quals, venuts a encant al mig de la placa, hom podia, treure la quantitat fixada com a penyora. Les autoritats ajudaven els confrares, i el nuvi no tenia apel·lació. Pel Vallès quan es posaven tossuts, la fadrinalla aprofitava un moment de descuit per entrar-los a casa, prenien allò que podien, se n’anaven a beure a l’hostal o a la taverna i donaven en pagament allò que se n’havien endut de casa del vidu repatani, que per recuperar-ho es veia obligat a anar-ho a cercar i pagar les despeses fetes per la colla.

En temps vells també havien fet una farsa els protagonistes de la qual eren dos ninots vestits de manera ben risible que figuraven ésser la parella. Un suposat capellà els casava. La caterva es lliurava a la gresca simulant els diversos episodis d’una boda i sovint acabaven amb la parodia d’un tercer ninot fruit del matrimoni. A Sallent els qui organitzaven els esquellots els anomenaven la colla del vi. Si al cap de vuit dies no pagaven, els feien fums; encenien una foguera davant de la casa dels nuvis i cremaven un bressol. Quan es casaven dos vidus els feien dos esquellots: primer al nuvi i després a la núvia.

A la Vall d'Àneu la fadrinalla encensa els nuvis amb fum de sabatots cremats dins d’un cistellò sostingut amb dues cordes que branden davant dels nuvis durant tot el camí d’anada i de tornada de la cerimònia. A la muntanya empordanesa a més d’esquellots els cremaven buina de bou i unglots de cavall, substancies intensament fumoses i pudents. Diu el refrany: Tal com és ús i costum: als vidus, esquellots i fum.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Per l'Urgell, quan es tractava de persones de categoria fins al punt que hom no s’atrevia a fer-los esquellots els feien una burrada. Feien desfilar davant de casa seva una cavalcada integrada per tots els ases de la població i a voltes força d’altres de poblacions veïnes, que feien cap tots ben guarnits d’esquelles i picarols i passaven vegades i més vegades per davant de la casa dels nuvis provocant una remor persistent, fins que els interessats se n’adonaven i convidaven els genets a beure. A Aiguafreda hi havia un personatge especialment encarregat de l’organització dels esquellots, que rebia el nom propi de General dels esquellots. Vestia un uniforme especial semblant al de general; només el lluïa en casos d'esquellots. Ell era qui pactava amb el nuvi; la seva decisió i valer en matèria d’esquellots era inapel·lable. Tenia dret a ballar amb la núvia, la qual podia fins arribar a fer sortir al carrer en camisa per ballar-hi tant com ell volgués sense que cap autoritat pogués oposar-s’hi. És possible que aquest personatge fos un successor o un equivalent de l’abat dels boigs.

Per terres de França curava d’organitzar els esquellots i d’altres gatzares públiques, entre elles les Carnestoltes, un personatge qualificat d'Abat del Mal Govern. És remarcable que en la documentació municipal barcelonina del segle XVII es parla d’un personatge anomenat com el de França. La referència és tan concisa que no dóna lloc a comprendre de quina mena de subjecte es tracta ni quina pogués ésser la seva funció. Creiem que podia tractar-se d’una mena d'abat dels boigs, ciutadà que, entre d’altres atribucions, tingués la d’organitzar els esquellots. A l’horta tortosina els esquellots van alternats amb el cant de corrandes mortificants per als nuvis. No sempre tenen per objecte fer pagar un tribut als novençans: obeeixen més a una mena de divertiment de mortificació que al lucre.

En el pròxim capítol continuarem sobre: Representacions còmiques.

Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

GOIGS GARROTUÍTICS DE SANT TORNEM-HI Tan si ets mascle com si ets fembra, siguis Pep o siguis Emi, avui, que és 1 de setembre, canta els goigs de sant Tornem-hi.

Et jurem, oh sant Tornem-hi!, que amb el teu model tenaç no farem més el bohemi i ens inscriurem al gimnàs.

I després cap a votar el dia 9 de novembre perquè puguin veure clar com Espanya se'ls desmembra.

Sant Tornem-hi, sant Tornem-hi, sant Tornem-hi gloriós, que de tots els sants del gremi ets sens dubte el més famós.

O, si no, farem piscina en un club de natació tenaçment i amb disciplina, que es veu que encara és millor.

Ens foten pertot arreu, ara el PP, ara en Pujol. la cap més galifardeu no ens colarà un altre gol.

Tornem junts cap a la feina, ben contents i ben jolius.

Tots a punt, empunyant l’eina i oblidant nostres estius.

Ah, sí: i aprendrem anglès, amb constància i determini, amb fascicles d’interès dels de Planeta Agostini.

Que gràcies a sant Tornem-hi el poble no capitula.

Obtindrem el nostre premi!

Som tossuts com una mula!

Amb les panxes ben represes per culpa de les paelles i ben curulls de cerveses sobreeixint les gargamelles.

Sant Tornem-hi, sant Tornem-hi...

Sant Tornem-hi, sant Tornem-hi,

A tu a canvi et demanem que ens siguis benefactor i que aquest curs que encetem sigui de tots el millor.

Sant Tornem-hi gloriós, que de tots els sants del gremi ets sens dubte el més famós.

Sense por i sense recances als col·legues del despatx els glossarem les vacances fins que tinguin un empatx.

Sant Tornem-hi, sant Tornem-hi...

CODA Que el passat ja se’ns allunya (com ho estàvem esperant!) i el futur de Catalunya el tenim aquí al davant.

Ei "please", i si no has fet figa i el teu goig no ens abandona: que el Barça guanyi la Lliga i el Madrid baixi a segona.

Ara res no ens condiciona i ja anem a caixa o faixa: serem tots a Barcelona el dia de la Ve Baixa.

Sant Tornem-hi, sant Tornem-hi...

Jaume Aulet Publicats a Grup d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals - Terrassa Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 48

PARRÒQUIA DE VACARISSES

Recordatori: 3r BERENAR DE FORQUILLA Presentarem la relació de tot el que tant generosament hem rebut, be siguin aliments o aportacions econòmiques.

Gràcies, amb esperança i alegria de tot cor.

Dia: Dissabte 11 d’octubre. Hora: 2/4 de 6 de la tarda. Lloc: Plaça de l’Església.

Trobada dels pelegrins Al Localet Dia 26 d'octubre, a les 5 de la tarda REPORTATGE sobre l'últim pelegrinatge a Lurdes, durant aquest estiu passat, a càrrec de Maria Salvans i amb la col·laboració d'Iona Durà, Ester Vilà i Àngel Sió.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 554 - Octubre 2014 - Pàg. 50