555 novembre 2014

Núm. 555 ­ Novembre de 2014

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

942

poblesones podràvotar (99,47%)

40.930 voluntaris

7 6.210 1 3 1. funcionaris

s

s egi als l · l co ctor ele

m el ese ec s to ra l

6.

69 5

C O N S U LT A SÒLIDA

voluntaris

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Vacarisses, balcó de Montserrat Dels diaris Racó del conte Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 18 20 21

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Octubre Dia 4 Un grup d'amics de Terrassa amb Mn. Joan Esplugas, rector de la Sagrada Família, visita l'edifici de l'església i el museu.

Dia 11 Casament de José Luís Ruiz Caler amb Amparo Moreno Ugart. Caritas parroquial organitza el 3r Berenar de forquilla.

Dia 19 Organitzat per Joan Portero, un grup de la lleva del 64 de diferents indrets, visita l'edifici de l'església i el museu.

Dia 20 Enterrament de Carme Casanova i Gargallo.

Dia 25 Casament de Mario Diaz Fuentes amb Tània Capel Ortega.

Dia 26 Missa familiar i entrega del llibre de la Catequesi als pares dels infants.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 2

PÒRTIC

L'Estat espanyol ja no respecte ni els empobrits Que l’Estat espanyol ha girat l’esquena a Catalunya es fa evident cada dia. El recent pressupost presentat al Congrés, amb els nivells d’inversió més baixos dels últims anys, n’és una nova prova, per no parlar, naturalment, de tot allò que fa referència a la voluntat catalana de decidir a les urnes.

Des de fa temps, també, l’Estat va minant competències i en recentralitza d’altres o, si més no, ho intenta. Una de les vies que utilitza sovint és presentar recursos al Tri­ bunal Constitucional contra lleis catalanes que, d’aquesta manera, queden en sus­ pens. Aquest darrer mes d'octubre, l’alt tribunal també ha admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra la llei catalana per lluitar contra la pobresa energètica, una norma que preveia impedir el tall de subministraments durant l’hi­ vern a les famílies vulnerables.

Sorprèn que un govern pugui estar en contra d’una mesura d’aquest caire humanita­ ri, però el que ja és fora de tota comprensió –si no és que l’Estat simplement va a tombar directament la llei, com més aviat sembla– són els arguments exposats en el recurs al TC. En aquests, a part de considerar que Catalunya vulnera competències estatals, cosa que no és certa, s’apel·la a les possibles pèrdues en les empreses elèc­ triques, malgrat que les famílies que se’n beneficien no arriben al miler a Catalunya, fet que havien criticat les entitats del tercer sector, que veuen “restrictiva” la llei.

Madrid també retreu que la mesura suposa una discriminació respecte a ciutadans d’altres autonomies, en una nova prova que l’actual govern del PP només tolera gai­ rebé per força un estat descentralitzat i, que si pogués, el desmantellaria. En tenim la prova cada dia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 40 - Les deu noies Sortirem amb torxes a rebre l'espòs.

És una de les historietes més esperançadores de l’Evangeli. Es noten els sentiments de Déu barrejats amb els nostres. Festa, alegria i feli­ citat a dojo.

Ens toca viure alts i baixos, passos endavant i passos enrere. Hi ha una mica de tot.

Unes quantes van badar i es van quedar sense oli per enllumenar la gran festa d’aquell cap­ vespre.

L’oli podria significar l’amor, l’estimació.

Aquell aplec de noies es van adormir totes.

Però malgrat la dormideta, unes quantes, te­ nien reserva d’oli i no va passar res. Aviat van estar a punt i la festa es va fer amb la solemni­ tat programada.

Mt. 25, 1-13

llugues de la nostra tremolosa fe encara que ens endormisquem com les marmotes i una mica més.

Molta gent, de carn i ossos com nosaltres, s’esforcen en tornar a començar sense cansar­ se mai.

Les que en portaven de sobres no se’n van do­ nar compte. Una possible lliçó.

Cada persona és protagonista de la seva histò­ ria.

No podem delegar la nostra responsabilitat als altres. Tots hem de viure el nostre risc.

Déu ens coneix del tot i sap el peu que calcem.

Res no li pot venir de nou. Quina veritat més encoratjadora és aquella bella frase: DÉU ENS ESTIMA TAL COM SOM. Ostres! Això sí que és una sort.

Ell s’acontenta en constatar que mantinguem encesa la llumeneta vacil·lant que fa pampa­ Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM La vida és una dansa: Ningú no pot ballar per nosaltres.

Ningú no ens pot substituir a l’hora de creure o d’estimar.

Diu l’adagi: El mal i el bé, qui se’l fa, se’l té.

Tots hem de caminar damunt dels nostres pro­ pis peus. La fe és un afer irreductiblement per­ sonal.

El mateix es pot dir de l’amor.

No es pot estimar per mitjà d’una tercera per­ sona.

La responsabilitat de la llàntia de l’amor i de la fe, recau en cadascú. Ningú no ens podrà donar ni una taca del seu oli.

Sebastià Codina i Padrós

Malala Yousafzai Mingora (Pakistan), 12 de juliol de 1997

Premi Nobel de la Pau 2014 (compartit amb Kailash Satyarthi)

"Vull aixecar la meva veu, no per cridar, sinó per aconseguir que els que no tenen veu siguin escoltats".

"Un infant, un mestre, un bolígraf i un llibre poden canviar el món. L'educació és l'única solució. L'educació per sobre de tot".

"La millor manera de lluitar contra el terrorisme és molt senzilla: educar a la propera ge­ neració".

"Cal que estem units. Si estic sola no puc fer res, però si esteu amb mi, ho podem aconseguir tot".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Sardines escabetxades

Ingredients per a 4 persones: 800 gr. de sardines grosses.

1 cabeça d’alls.

Farigola, 2 fulles de llorer, sajolida i sal.

Farina, oli, vinagre i una cullera­ deta de pebre vermell.

Fregirem les sardines enfarinades i les posarem en una cassola de terrissa.

Ho deixarem reposar una bona estona.

Posarem oli abundant en una paella on hi fregirem els alls sencers pelats i totes les herbes.

Les podem menjar calentes o fredes, amb aquest adob se’ns poden guardar a la nevera bastants dies.

Quan els alls agafin color, hi posarem un raig de vinagre i el pebre vermell, remenant un moment i abocant­ho sobre les sardines.

Bon profit.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat.

Dient les veritats es perden les amistats.

Home apassionat no vol ser consolat.

El que de tots és amic, o és molt pobre o és molt ric.

El marit sord i la dona cega i muda, matrimoni de fortuna...

Els amics s'escullen, els veïns no.

Dona malcarada, duu el marit a la taverna.

Dos es barallaven i el tercer va rebre.

Quan l'enemic està despert, tu no dormis.

Si vols tenir enemics, deixa diners als amics.

Una cosa és l'amistat i l’altra el negoci.

Si la dona no estalvia, cap jornal es prou.

Si no t'agrada no t'hi casis.

Renyeixen els amants i s'estimen més que abans.

Per l'home enamorat no hi ha dona lletja.

Muller tossuda, marit tossut, matrimoni mal avingut.

Casat que lluny se'n va, banyes en tornar.

Bona sigui la fadrina, que la ventura sempre camina.

Moltes perdicions entren per les orelles.

Més hi veuen quatre ulls que no pas dos.

La muller és un mal necessari.

La dona per estimar és extremada i per avor­ rir mesurada.

La bona casada, neta, sana i endreçada.

Guapesa sense enteniment és com una barca sense vent.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL La única cosa impossible de fer és aquella que no has provat de fer encara...

La violència mai no condueix a la pau...

Comença cada dia com si tu l’acabessis d’inventar...

Amb un talent ordinari i una perseverança extraordinària es pot aconseguir gairebé tot...

Procura viure tots els moments de la vida; que cap no et passi per alt...

Tot sembla impossible fins que es fa...

Els que fallen moltes vegades al final acon­ segueixen l’èxit...

Fes que cada dia que vius, valgui la pena...

El pitjor dels errors és el silenci...

Cal plantar cara al futur amb orgull i sense por...

La capacitat intel·lectual de les persones no depèn pas del sexe...

No cal preocupar­se davant del futur incert, el que convé és ocupar­nos­en...

El diner ha de servir, mai governar...

Déu estima les nostres imperfeccions: si ens volgués perfectes, ens esclafaria...

L’agraïment eixampla el cor, tonifica el cos i contagia als altres...

L’amor és la font de l’alegria i crea lligams. Ens allunya de la soledat però ens compromet amb els altres i ens demana a tothora molta comprensió...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Tardoral Resseguit de bella arbreda el camí polit s'estén ombrejat per la fageda molt a prop d'aquella cleda pel ramat, quan bufa el vent.

El temps fred, que ja s'acosta i si el sol se'n va a la posta porta al cor enyorament.

Racó Poètic

Fulles d'or com joies fines van penjant dels arbres muts, voleiant són com joguines tot caient mentre camines senyalant els temps perduts.

Quin ballar si bufa amb força cel amunt el vent les torça fent uns cants prou coneguts.

Sardaneig, rodes furtives, giragonses, capgirants, sembla bé que siguin vives ja no són fulles captives cap amunt se'n van volant.

Envoltant d'un to bellíssim la claror del sol altíssim que fa als arbres tots germans.

Despullat, ple de misteri resta el bosc desconegut, un murmuri quasi eteri de l'arbrat ple d'improperi que resta mig desvalgut.

Quan serà la primavera ja traurà la gran quimera del mal temps fred i sorrut.

Sabina Fornell i Morató

Aquell temps que tant anyoro Fou per mi, tota la vida com primavera florida, com un valuós tresor; doncs tenir­la no cabia tota la immensa alegria que sentia dins del cor.

Més avui és acabada tota la joia passada.

Mai no la podré oblidar.

Ai, el temps passat que ploro aquell temps que tant enyoro que mai més no tornarà!

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 9

CAMPANADES

No us doneu la Pau com a robots

P

er tal que es vegi que, ni quan som a missa ni mai, no ens podem desen­ tendre de les persones. El sacerdot, abans de combregar, ens convida a do­ nar­nos la pau amb una estreta de mà. Amb el pas del temps, els gestos rituals corren el risc de tornar­se maquinals.

La manera indiferent amb que avui alguns i algunes allarguen la mà per do­ nar la pau a qui té a cada costat, fa pensar en aquell robot articulat que hi ha en una gran estació terminal de ferrocarril a Chicago. El robot, per consolar el viatger solitari, per una petita moneda, allarga la mà i, quan tu li dónes, et diu "Bona estada, amic, si arribes; bon viatge, si te'n vas".

La mala cara amb que alguns i algunes donen la pau a missa em porta a la memòria aquella escena d'una pel·lícula de Charlot. Aquest, havent caigut a l'aigua i ofegant­se, quan veu que qui, donant­li la mà, l'ha salvat, és una dona lletja i malcarada, Chaplin, amb una d'aquelles pantomimes còmiques, es llença novament a l'aigua, com si digués: "Mestressa, prefereixo ofegar­ me, aneu­vos­en en pau, deixeu­me en pau,".

Espadanya de l'ermita de Santa Fe del Montseny

Mn. Pere Campàs Bonay

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 10

Vic

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La font de Carlets

Són un quart i mig d'alguna hora del migdia, i la calor esmicola, el fràgil rajolí d'aigua de font de Carlets.

Quatre gotes escasses s'abracen entre elles, rierol avall.

L'aire espès espanta els grills i la garça...

Vet aquí, l'estiu és viu.

M'hauré de recollir en les ombres, i guardar en el rebost els mots i la paraula, ara que obro la finestra de bat a bat...

Pere Capdevila i Escudé

Rellinars, setembre de 2014 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Francesc se la juga

E

l passat diumenge 5 d’octubre va començar al Vaticà el sínode de la família. Els desafiaments pastorals sobre la família en el context de l’evangelització, que, de fet, és la primera prova de foc d’aquest papa pel que fa a fer canvis en la doctrina sacramental. La primavera eclesial i el canvi de formes de Francesc, que clama per la misericòrdia i el perdó i està en contra de les actituds inquisitorials, té, en aquest sínode, la prova del cotó. És aquí –quan es vol tocar doctrina, més enllà de les bones paraules– on se sabrà el veritable suport que li donen els cardenals que el van elegir, fa més d’un any.

Alguns li han girat l’espatlla des del principi. És el cas de Gerhard Ludwig Müller, prefecte de la congregació per a la doctrina de la fe, que s’ha oposat, des d’un primer moment, a un dels canvis que vol fer el sant pare: la readmissió a l’Església dels divorciats tornats a casar, qüestió que afectaria un dels puntals del dret canònic, la indissolubilitat del matrimoni. Müller és clar i fa pocs dies, amb quatre cardenals més, ha tret un llibre que és un veritable desafiament a Francesc perquè conclou que és “impossible” la comunió sacramental dels catòlics divorciats i amb una nova unió. Al llibre s’afegeix que un altre cardenal, Franc Rodé, ha acusat el pontífex de ser, directament, “massa d’esquerres”.

Amb qui compta?. Que Francesc fos escollit amb un ampli consens com a papa no vol dir que aquells cardenals que aleshores li van donar suport vegin ara de bon ull els canvis que vol fer. “Francesc va ser escollit perquè fes un canvi en la institució, molt tocada i desprestigiada. El tema és que Francesc està fent la revolució”, alerten els experts. En el sínode de la família, que no traurà conclusions fins d’aquí a dos anys, el papa vol que l’Església analitzi i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT reflexioni sobre els reptes i dificultats en què es troben les famílies cristianes avui. Per això va demanar, en una decisió històrica, l’opinió dels fidels de tot el món.

Francesc vol saber què preocupa els cristians dels diferents continents del món i quines són les seves dificultats i trobar solucions perquè la rígida doctrina catòlica encaixi en el segle XXI. Es parlarà de famílies monoparentals, de famílies i pobresa, de famílies i atur, de les dificultats dels joves, però, sens dubte, entre les qüestions més importants i que han aixecat més expectació hi ha la condició dels divorciats i de les parelles homosexuals (i dels fills de matrimonis de persones del mateix sexe). Aquest sínode no preveu tocar àmbits encara tabú, com ara l’avortament i els anticonceptius, tot i que aquest segon punt és un tema totalment acceptat i practicat pels catòlics de tot el món.

Pel que fa al tema de la dona, també hi passarà de puntetes i en cap cas es preveu que, com ara els protestants, es pugui acceptar que les dones accedeixin a més quotes de responsabilitat eclesiàstica. Amb el tema dels divorciats i tornats a casar, a ningú se li escapa que el papa vol fer un gest clar de desgreuge, ja que actualment els catòlics divorciats i casats en segones núpcies estan marginats i exclosos dels sagraments.

“Els catòlics divorciats s’han de sentir a casa i se’ls ha d’acompanyar; cal trobar una via per a ells”, ha dit el papa. Cas per cas, “A un divorciat que s’hagi tornat a casar se’l podria absoldre perquè pogués prendre la comunió, però, en cap cas, aquesta absolució es pot generalitzar.

No hi pot haver una dispensa, s’hauria d’anar cas per cas. El matrimoni és indissoluble i un divorciat està en pecat segons l’Església”, manté Santi Bueno, president del tribunal eclesial de la diòcesi de Barcelona. Francesc fa temps que va obrint camí. El 5 de setembre, quan faltava un mes per a l’inici del sínode, va ser molt clar en l’homilia en la missa que va fer a la seva residència de Santa Clara. “L’Evangeli és novetat. Jesús ens demana que deixem de banda les estructures caduques.” Va destacar que el cristià “no ha de ser esclau de tantes petites lleis”, sinó que “ha d’obrir el cor al manament nou de l’amor”.

El 14 de setembre, en una cerimònia sense precedents, va casar vint parelles al Vaticà, una d’elles formada per una mare soltera amb la seva nova parella. Feia uns mesos, al gener, Francesc havia batejat 32 criatures, una de les quals filla d’una parella casada pel civil. En la mateixa cerimònia, oficiada a la Capella Sixtina, el papa va donar permís a les mares perquè donessin el pit als seus fills dins de l’adoratori. “Si els nens tenen gana, mares, doneu-los menjar sense pensar-vos-ho”, els va dir.

El cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha estat triat pel papa per obrir el sínode extraordinari de bisbes i, va ser l’encarregat de dirigir l’homilia de la missa que va inaugurar l’efemèride. “Un cop més, el papa Francesc té una deferència cap al nostre cardeVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT nal”, va dir, ahir, un alt responsable del bisbat. Martínez Sistach, que és a l’espera de ser rellevat al capdavant de la diòcesi de Barcelona, perquè ja ha fet els 75 anys, té una relació molt estreta amb Francesc, que li valora, especialment, que no hagi estat, com altres bisbes de l’Estat espanyol, agressiu i inquisitorial i, al contrari, s’hagi mantingut moderat i afí al seu aperturisme. El seu relleu és una preocupació per al Vaticà atès el procés que viu Catalunya i la importància de triar un successor que no sigui rebutjat, com tantes altres vegades ha passat. Martínez Sistach és un dels cardenals escollits directament pel papa per participar en aquest sínode.

També va escollir l’arquebisbe emèrit de Pamplona, Fernando Sebastián. Sistach i Sebastián són dos dels 253 participants: 114 presidents de conferències episcopals, 13 caps d’esglésies catòliques orientals, 25 caps de dicasteri de la cúria, 9 membres del consell ordinari de secretaria, així com el secretari general i el subsecretari, 3 religiosos escollits per la unió de superiors generals, 26 membres de nomenament pontifici, 8 delegats fraterns, 38 auditors i 16 experts, col·laboradors especials. Només 12 dones, el 5%.

Entre els participants hi ha 14 parelles d’esposos de diverses provinences: el Líban, el Congo, Ruanda, Filipines, França, Alemanya o el Brasil, entre d’altres, als qui s’hi s’afegeixen 16 experts en pastoral familiar d’arreu del món. Francesc ha destinat 8 delegats fraterns de les esglésies ortodoxa, anglicana, reformista i luterana.

Una mica de cuina i verduretes ?

Nosaltres som molt “de la ceba”, tot i que d’altres són més “del porro”.

Creiem que cal “posar els pebrots sobre la taula” per tal de poder “remenar les cireres” d’una vegada.

Aquest país ha de deixar de ser “una bleda assolellada”. N’estem farts de “fotre’ns pinyes” i que ens “donin carbasses”. Sempre “n’hem sortit escaldats” amb Espanya.

Ara, finalment, els hem passat “una patata calenta”, perquè ja “s’ha acabat el bròquil”.

Els independentistes estem “sortint com bolets”, i hem de continuar “fent bullir l’olla” fins al 9 N. Hem passat tres-cents anys on “el més calent era a l’aigüera”, però ara tenim “els ulls oberts com a taronges” i ja no ens posem “vermells com un tomàquet” quan enlairem l’estelada.

Volem seguir fent aquest “xup-xup” perquè és l’única manera de poder “guanyar-nos les garrofes” com cal.

L’estat espanyol “ja ha begut oli” amb nosaltres. “Més clar: l’aigua”, i, “si no volien brou... doncs dues tasses” Si som la pera, no fem més el préssec!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

INDISSOLUBILITAT / LLIURE DETERMINACIÓ

El progrés tendeix a buscar fórmules que permetin la modificació d’un estatus determinat vers l’alliberament dels que componen aquest estatus, concebut per romandre en el temps.

Així, l’Art. 400 del Codi Civil estableix, en regular la comunitat de béns, que: "Cap copropietari estarà obligat a quedar­se a la comunitat. Cada un d’ells pot demanar en qualsevol moment que es divideixi la cosa comuna".

Igualment, la regulació del matrimoni ha evolucionat i ara el divorci es basa en l’acord del con­ veni regulador entre les parts, que determinarà la forma idònia d’alliberar­se d’una unió que no ha satisfet les expectatives.

A l’empara dels principis enunciats a la Carta de les Nacions Unides, la immensa majoria dels Estats del planeta han firmat el “Pacte internacional de drets civils i polítics”, que reconeix el dret a la lliure determinació dels pobles que “es deriva de la dignitat inherent a la persona humana”, segons el que diu la introducció al “Pacte”.

Hi ha una clara incompatibilitat entre la indissolubilitat d’Espanya que preconitza l’Art. 2 de la Constitució Espanyola i l’exercici del dret a la lliure determinació (o autodeterminació) que re­ coneix el “Pacte” firmat per la majoria dels països existents, entre ells Espanya, i s’ha de desta­ car que el “Pacte” obliga els Estats signataris a: "Adoptar les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives o d’altres tipus que siguin necessàries per fer efectius els drets reconeguts en aquest Pacte" (Art. 2.2).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT A més, segons la “Convenció de Viena sobre el dret dels Tractats”(Art. 27), "Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació per l’incompliment d’un Tractat".

El “Pacte Internacional” al qual s’ha fet al·lusió s’equipara amb un tractat puix que, segons l’Art. 2 a) de la “Convenció de Viena”: "S’entén per ‘tractat’ un acord internacional… sigui quina sigui la seva denominació particular".

D’altra banda, cal observar que quan el Govern Central impugna la legalitat, per exemple, de la “Llei de consultes” davant el Tribunal Constitucional, aquest tribunal, fent honor al seu nom, verifica la qüestió com a intèrpret suprem de la Constitució.

No s’ha consultat al Tribunal Constitucional si el Govern Central respecta la “lliure determina­ ció” dels pobles que propugna el “Pacte internacional de drets civils i polítics”, perquè aquest incompliment s’hauria de sotmetre al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides després de la denúncia de la qüestió per part d’un Estat membre del Pacte, atès que només els Estats estan legitimats per efectuar aquesta denúncia (Art. 41 a) del “Pacte”).

S’ha de reconèixer que el mapa polític mundial està en constant ebullició i que la pretensió de mantenir “in aeternum” una determinada configuració d’un país, en la forma en què avui està concebuda, és un esforç inútil i seria més intel·ligent reconèixer les realitats imposades per les majories ideològiques que voler ofegar­les.

Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret, col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid docder@icab.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat 19 de setembre, la nostra veïna i col·laboradora IDOIA CODINA TORRELLA va defensar la seva Tesi Doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, obtenint la qualificació acadèmica de

Doctora Cum Laude en Ciència i Tecnologia dels Aliments.

La Direcció i la Redacció de la revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" li donem l'enhorabona, encoratjant-la a seguir el seu camí personal i professional amb alegria i ganes de fer grans coses.

El dissabte 11 d'octubre passat, es va celebrar el 3r Berenar forquilla de Càritas Vacarisses.

La quantitat resultant de la recapta va ser de 346,06 € Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 17

DELS DIARIS

Villatoro treu un llibre sobre la migració del seu avi andalús

L

’escriptor publica “L’home que se’n va”, centrada en una peripècia vital del seu famili­ ar marcada per la dictadura, una condemna a mort i la cerca de l’anonimat a terres ega­ renques. L’escriptor i periodista Vicenç Villatoro reviu en la seva última novel·la “Un home que se’n va” (Proa) la migració del seu avi andalús fins a Terrassa, que ja ha sortit a la venda. “Sempre havia sentit interès per la figura del meu avi andalús. Vaig pensar que tenia un possible tractament literari”, ha explicat Villatoro en una entrevista d’Europa Press, on ha asse­ gurat que tot el que apareix a la novel·la és cert.

En la novel·la ­escrita entre 2007 i 2014 entre Catalunya i Andalusia­, Vicenç Villatoro Porcel decideix abandonar Castro del Rio, un poble de la localitat cordovesa, fins a la Terrassa industrial del Franquisme, en una peripècia vital marcada per la dictadura, una condemna a mort i la cerca de l’anonimat. Com a punt de partida, Villatoro es va plantejar per què als 60 anys algú decideix emigrar –“és una decisió molt grossa”­, preguntant­se si a aquesta edat és possible recomençar i alçar­se contra la pròpia destinació.

L’autor s’ha documentat a partir de la seva pròpia memòria, l’accés a documentació oficial –com a Consells de Guerra­ i a testimonis, teixint una espècie de “mosaic”, un procés que ha estat trist reviure, especialment perquè la guerra i la postguerra andaluses van ser molt dures, ha dit. Més que una novel·la, Villatoro ha definit aquesta obra com una “narració de no ficció amb tècniques de novel·la per parlar de fets reals” ­equivalent a un documental televisiu amb escenes recons­ truïdes­, una aproximació que a més és un debat en la literatura contemporània, ha postil·lat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 18

DELS DIARIS La publicació del llibre en aquests moments políticament convulsos a Catalunya, sense ser bus­ cada, sí que “és útil per entendre el que està succeint”, segons Villatoro, perquè explica la creació de vincles i ruptures entre Catalunya i Andalusia.

Villatoro ha escrit aquest llibre ­totalment a mà­ en català, i se sent molt orgullós d’això perquè és la seva llengua, però ha assegurat que li agradaria que pogués traduir­se també al castellà, ja que és “una història molt andalusa”; i de fet, té nombrosos encàrrecs per portar exemplars a Cas­ tro del Río, de moment en català.

Article extret de: Naciódigital.cat / La Torre del Palau

Certeses sobre el 9N Primera certesa: Hi haurà urnes el 9 de novembre. Votarem en un format diferent del previst, però votarem. La dada clau serà veure si la gent va a votar o protesta quedant­se a casa.

Entenguem­nos: un milió de votants no és igual que dos o tres.

Segona certesa: Hem estat a un pam de la catàstrofe. I encara hi som molt a prop, però hem sobreviscut. Ho hem evitat pels pèls, literalment. Però no podem fer gaires més jocs com aquest o hi prendrem mal tots.

Tercera certesa: Tot això ens ha afeblit i demana temps de recuperació. S'ha trencat la confiança entre CiU i els altres. Reconèixer­ho és la primera pedra per a recuperar­nos. No ho compliquem més.

Quarta certesa: A més de pensar en el referèndum i en el procés, hi ha qui pensa a guanyar eleccions. És legítim, per bé que a mi em faci una pena infinita.

Cinquena certesa, i la més important: El procés d'independència no s'ha acabat. Ni de bon tros.

Tenim tot allò que teníem abans d'ahir, llevat de la unitat dels partits i la proposta de consulta que s'havia fet. Tota la resta és al mateix lloc on era.

Extret de l'editorial de Vicent Partal Wilaweb.cat (15/10/2014)

Enllaç a la informació del Govern de la Generalitat sobre el 9N Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 19

RACÓ DEL CONTE

El parany de les cireres

D

iuen que el que us explicaré va pas­ sar a una mona que estava enfilada al capdamunt d’un arbre.

De sobte, va veure un arbre veí ple de delicioses cireres. Diuen que les cireres són un dels men­ jars preferits de les mones. Amb quatre salts es va posar davant del cirerer amb el desig d’agafar les cireres més grosses.

En ser­hi, va veure que a terra i dins d’una ampolla, hi havia la cirera més maca que mai havia vist. A través del vidre transparent la cirera encara es veia més grossa i més bonica.

La mona va voler agafar­la i va intentar més d’una vegada introduir la mà pel coll de l’ampolla.

Era força difícil, però a la fi ho va aconseguir. Un cop la mà a dins, la tancà per agafar la cirera.

Contenta i feliç, la mona va intentar treure la mà i cirera de dins de l’ampolla. Però no va poder.

El puny clos no passava pel coll estret de l’ampolla.

Ho va intentar una i altra vegada, però no hi havia manera, si obria el puny perdia la cirera i si agafava la cirera es quedava atrapada. Enfadada, la mona començà a xisclar i un caçador la va sentir i va saber que un animal havia caigut al parany de la cirera.

La mona obsessionada per aconseguir la cirera, no va sentir com el caçador s’acostava i no va fugir. El caçador la capturà, li donà un cop sec a la mà i deixà anar la cirera. La mà oberta va sor­ tir fàcilment de l’ampolla.

El caçador es va endur la mona, que, per obtenir un fruit deliciós que ni tan sols pogué tastar, havia perdut la llibertat.

Adaptat d'un conte popular Recull: Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014- Pàg. 20

COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Co­ marcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximi­ tat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més importants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot consultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Viladeca­ valls i a la Biblioteca Central de Terrassa.

Arbres de Viladecavalls presents també a Vacarisses (3) Continuació Grèvol (Ilex aquifolium, aquifoliàcies). De distribució atlàntico­ mediterrània. És un arbre de poca alçada amb fulles punxoses, flors blanques i fruits vermells. Floreix d’abril a juny. Creix en llocs obacs. És una planta típica nadalenca, que es cultiva amb aquesta finalitat, ja que en estat silvestre està protegida per la llei. El grèvol no es troba a Viladecavalls, però sí que és pre­ sent a Vacarisses, a la part nord del terme i a la serra de l’Or­ pina.

Lledoner (Celtis australis, ulmàcies). Arbre caducifoli escampat per la regió mediterrània. La seva escorça és grisa i llisa. Les seves fulles són alternes, asimètriques, dentades i aspres. Les flors són poc aparents i els fruits són petites drupes arrodoni­ des, anomenades lledons. Floreix a la primavera i fructifica a la tardor. Els lledons són mengívols. La fusta de lledoner, compacta, tenaç i elàstica, era molt emprada en la fabricació Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 21

COL·LABORACIONS de forques i altres estris agrícoles, i també en boteria. Les fulles, de propietats astringents, havien estat utilitzades contra la disenteria, les hemorràgies i els menstrus excessius. Cada vegada és més apreciat com a arbre ornamental. Creix sobretot en zones de torrent, però també en roquis­ sars i ribassos.

Noguer (Juglans regia, juglandàcies). Arbre caducifoli oriünd de la regió mediterrània oriental. Té fulles compostes im­ paripinnades, flors unisexuals, les masculines en aments i les femenines solitàries, i fruits drupacis, les nous. Floreix en abril i maig. Les nous són comestibles, amb moltes vir­ tuts dietètiques.

Olivera (Olea europaea, oleàcies). Arbre perennifoli d’àrea mediterrània. Té fulles lanceolades, flors blanques, petites, agrupades en ramells, i fruits en drupa, les olives. Floreix d’abril a juny. La collita de les olives, però, es fa al final de la tardor o al començament de l’hivern. Les olives, un cop adobades, són comestibles i, d’altra banda, forneixen un excel·lent oli comestible i d’ús medicinal. La fusta serveix per a fer mobles i estris diversos, i com a llenya té un gran poder calorífic. Les fulles tenen propietats hipotensores. Els exemplars que trobem al terme en estat silvestre, més que ullastres, són restes d’antics cultius.

Om (Ulmus minor, ulmàcies). Arbre caducifoli estès per una gran part d’Europa. Té fulles ovades, acuminades, asimètriques i serrades, flors verdoses petites i fruits alats. La floració té lloc de fe­ brer a abril, mentre que els fruits madures el mes d’abril, abans de l’aparició de les fulles. La seva fusta, dura i tenaç, era molt apreciada, especialment per a peces de carros. La grafiosi, una malura d’aquesta planta, ha delmat les omedes europees els darrers quaranta anys, No s’han d’arrencar els arbres afectats de grafiosi, sinó deixar­los que lluquin. Es fa en boscos de ribera i esporàdicament en altres llocs hu­ mits.

Pi blanc (Pinus halepensis, pinàcies). Arbre perennifoli, típi­ cament mediterrani. L’escorça de les tiges joves i de les branques són blanquinoses. Té fulles aciculars de mida Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 22

COL·LABORACIONS mitjana, flors poc aparents i pinyes petites. La floració s’esdevé en abril i maig. És l’arbre més abundant a Vaca­ risses i a la terra baixa catalana.

Pi pinyoner (Pinus pinea, pinàcies). Arbre perennifoli.

Aquest pi, anomenat també pi ver i pi de pinyons, és de distribució més aviat mediterrània oriental, però s’ha naturalitzat a tots els països mediterranis. Es caracteritza per l’escorça gruixuda i la capçada en forma de copa. Té fulles aciculars llargues i robustes, flors poc aparents i pinyes grosses. Floreix en abril i maig. Els seus pinyons són comestibles i molt apreciats en la cuina catalana.

Pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii, pinàcies). Arbre perennifoli de distribució sud-europea, que a Catalunya es fa a la muntanya mitjana, sobre terreny calcari. La subespècie indicada és endèmica de l’oest de la regió mediterrània. Té fulles aciculars llargues, flors poc aparents i pinyes petites. El temps de floració és en maig i juny.

Continuarà

Àngel M Hernández Cardona

Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 23

COL·LABORACIONS

ESPANYA: 500 anys d'unitat? - i 2 Els resultats de les eleccions del 12 d’abril de 1931 donaren una victòria aclaparadora al líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Francesc Macià (1859­1933), el qual proclamà el 14 d’abril la República catalana dins una Federació de pobles ibèrics. Al cap d’unes hores, la se­ gona República espanyola era proclamada a Madrid. Els dos poders, de Madrid i Barcelona, ne­ gociaren el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya (17 d’abril) i en Francesc Macià en va ser el primer president. El 9 de setembre de 1932 les Corts a Madrid aprovaren l’Es­ tatut de Autonomia modificat i limitant les competències reclamades per els catalans. Mort Ma­ cià el dia de Nadal de 1933, fou elegit per a succeir­lo en Lluís Companys (1882­1940).

El 6 d’octubre de 1934, el president Companys proclamà l’Estat català dins la República Federal espanyola. El moviment fou esclafat per l’exèrcit. L’Estatut i el govern de Catalunya foren sus­ pesos, i el president i molts polítics foren empresonats. El febrer de 1936, unes eleccions gene­ rals van permetre recuperar la Generalitat i el Govern de Catalunya va sortir del presidi. El 18 de juliol de 1936 va tenir lloc l’alçament del general Franco contra la República i s’iniciava la guer­ ra civil espanyola. Al inici, el Govern de la Generalitat assumí plens poders per afrontar la situa­ ció però, cap al final de 1937, el Govern de Madrid recuperà el poder del ordre públic, cedit per l’Estatut d’Autonomia de 1932. Abans d’acabar la guerra (1938), el general Franco tornà a abolir la Generalitat de Catalunya. L’any 1939, amb la desfeta de la República i la victòria del bàndol franquista, el Govern català, els parlamentaris i molts ciutadans es van veure abocats al exili.

Capturat per la policia alemanya a La Baule (França) l’agost de 1940, el president Companys fou lliurat a les autoritats franquistes i jutjat per un tribunal militar al castell de Montjuic de Barcelo­ na i condemnat a mort. Fou executat el 15 d’octubre de 1940.

Assumí la presidència de la Generalitat a França, en Josep Irla (1876­1958) que formà un govern de personalitats a l’exili. Anomenà conseller primer del govern a Josep Tarradellas i dimití el maig de 1954. El 7 d’agost de 1954, els diputats del Parlament de Catalunya reunits a l’ambaixa­ da espanyola de Mèxic, elegiren President de la Generalitat Josep Tarradellas (1899­1988).

Després de la mort del general Franco (1975), Josep Tarradellas fou cridat a Madrid per el presi­ dent del Govern, Adolfo Suárez, i rebut per el rei, i va negociar d’acord amb les forces polítiques Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS catalanes el restabliment de la Generalitat, que tingué lloc l’octubre del mateix any. Acabat el seu mandat, amb les eleccions al Parlament de Catalunya el març de 1980, a l’abril, el Parlament elegí com a President de la Generalitat Jordi Pujol. De les hores ençà, la Institució segueix servint al País però les tensions amb els diferents Governs de Madrid no deixen de manifestar­se.

Conclusió: Al fil de la història es pot veure que, malgrat els rao­ naments dels polítics i historiadors espanyols a favor de la unitat dels regnes d’Espanya establerta fa 500 anys a partir del matrimoni dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran, el cert es que ben bé fins a finals del segle XIX no és considerat el concepte d’Espanya com una unitat política dels pobles que integren la penín­ sula Ibèrica, exceptuant Portugal. També es comprèn com els catalans han mantingut sempre viu el seu sentiment de poble singular, amants de la seva llen­ gua, costums i tradicions, al llarg de tots aquests anys fins avui dia. La unitat pretesa per els espanyols Retorn d’en Josep Tarradellas i restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977): existeix tan sols com a conseqüència d’unes guerres i “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!” cops militars que, amb l’ús de la força i des del po­ der central, han mantingut, contra la voluntat dels diferents pobles de la península, sota el domini de les oligarquies castellanes. Això s’ha donat històricament en el cas de Galicia, País Basc i principalment, en el cas de Catalunya, València i Balears (països amb llaços comuns que venen de l’antiga corona d’Aragó).

Els anomenats “Països Catalans” s’han vist des de la pèrdua de la Guerra de Successió al segle XVIII (i encara avui desprès de 35 anys de “democràcia” ho pateixen), combatuts en la seva llengua, cultura, costums i tradicions, al mateix temps que són espoliats dels seus propis recursos generats any darrera any; primer com a conseqüència de la derrota militar i les compensacions de guerra imposades, i després, per a subvencionar d’altres territoris (la majoria dels quals es man­ tenen vivint de subvencions) i malbaratar gran part d’aquests recursos en la construcció d’obres gegantines, a vegades d’escàs interès econòmic o ben bé inútils, en benefici exclusiu de les em­ preses constructores o d’àmbit estatal i internacionalitzades, i lligades també al poder dels ban­ quers i financers que suporten als polítics, especialment als del poder central, i a les classes funcionaries, i també a la monarquia.

Sense resoldre el model territorial del Estat espanyol i amb el nou Estat “descentralitzat” de les Autonomies, els diferents Governs autònoms de cada Autonomia han copiat el mal destre sistema Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS administratiu del Govern Central i han multiplicat per 17 les despeses poc eficients i inútils en funcionaris, societats públiques i obres de caire cultural, esportiu o de infraestructures, cares de execució i de manteniment insostenible la majoria. Des de el poder central es promociona la eco­ nomia financera més que la productiva i s’ha afavorit els darrers anys al sector immobiliari fins arribar al crack reconegut a partir de l’any 2007.

Glossari històric recent: L’any 2006, el Parlament de Catalunya va aprovar i el poble català va avalar el segon Estatut (18.06.2006). El Partit Popular, el defensor del poble espanyol i cinc governs de Comunitats Autònomes varen presentar recursos de inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional i aquest va dictar sentencia (09.07.2010) modificant, reinterpretant i anul·lant 41 articles. Principalment de­ ien que el català no era llengua preferent de l’Administració ni del sistema educatiu, que de Na­ ció només n’hi ha una: “la nació espanyola” i repetí 14 vegades: “la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Com digué l’Afonso Guerra, “passat el ribot”, l’Estatut va quedar rebaixat amb el seu contingut i, en contra de la voluntat del poble català, s’està aplicant fins ara conside­ rat pels tribunals espanyols plenament constitucional.

Com a resposta a la “retallada” del Estatut, el 10 de juliol de 2010, Òmnium Cultural va organitzar la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”. Es van aplegar entre 1,1 i 1,5 milions de persones a Barce­ lona, sent un clam per la independència i el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur.

Entre el setembre de 2009 i l’abril de 2011 es van celebrar diverses consultes sobre la independència de Catalunya arreu del Prin­ Capçalera de la manifestació del 10­7­2010 cipat, amb uns resultats molt favorables al “Som una nació. Nosaltres decidim” “Sí”. Diversos Ajuntaments de Catalunya van crear l’Associació de Municipis per la Independència i, des de Vic es promou l’exercici del dret d'autodeterminació.

El 10 de març de 2012 és constituïda a Barcelona l’Assemblea Nacional Catalana, una organització popular, unitària, plural i democràtica amb l’objectiu de recuperar la independència política de Ca­ talunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social. Aquesta assemblea va or­ ganitzar per la Diada del 2012 una manifestació amb el lema: “Catalunya, nou estat d’Europa”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS La marxa va ser multitudinària aplegant entre 1,5 i 2 milions de persones a Barcelona. La Presi­ denta de la ANC, Carme Forcadell, l’endemà va dir que “el Govern haurà de començar a tre­ ballar per la independència de Catalunya”.

L’endemà, totes les cròniques i totes les editorials dels diaris catalans explicaren de manera dià­ fana que la manifestació fou la més nombrosa fins el moment i inequívocament independentista.

Enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el juny de 2012, deien que el 51,1% de la po­ blació estaven a favor de la independència; un 21,1% en contra; i un 21,1% s’abstindrien. Una altre enquesta feta per uns mitjans de comunicació de Catalunya (El Periódico, l’Ara i la Van­ guardia) el setembre de 2012 i abans de la Diada, indicaven un vot a favor del 54,8% i un altre en contra del 33,5%. De nou el CEO feia una enquesta el novembre de 2012 amb el següent resul­ tat: 57% a favor del sí, 20,5% a favor del no, i un 14% de abstenció probables.

El President de la Generalitat, Sr. Artur Mas va acceptar el repte i, als pocs dies, desprès d’entre­ vistar­se amb el president del Govern espanyol per proposar­li un “Pacte Fiscal” singular per a Catalunya i de rebre una negativa rotunda, va dissoldre el Parlament i convocà eleccions generals amb el compromís de fer una consulta al poble català per saber si aquest era favorable a exercir el “dret a decidir”.

Estelada al Passeig de Gràcia, entre els carrers Mallorca i València (11.09.2012).

Manifestació “Catalunya nou estat d’Europa” (11.09.2012), organitzat per la ANC.

Josep A. Ramírez Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS Pere Cardús i Cardellach, entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín, autor del llibre, “És l'hora dels adéus?”.

Parla de la desobediència al TC, de què ha de fer Catalunya per ser un país modern i competitiu i dels seus orígens independentistes.

“Tenim una bala a la recambra. Només una !!!”

—Afirmeu que en el futur votar per modificar les fronteres serà normal. Us veig molt optimista, te­ nint en compte com va el món.

—No sé si sóc optimista o no. Suposo que la gent que, en el seu dia, pensava que les dones acabarien vo­ tant també devia ser optimista. I els qui pensaven que divorciar­se algun dia seria normal sense haver de portar la creu la resta de la vida, també eren considerats optimistes. A mi em sembla una bogeria que les fronteres no es puguin votar. Ho trobo tan forassenyat i retrògrad que penso que la tendència natural de l'home serà acabar fent les coses bé. Encara que durant segles hàgim fet les coses malament, el seny s'aca­ barà imposant.

—Però sempre hi haurà resistència dels estats...

—Hi ha una tendència a construir estats més petits, perquè els problemes grans ja no els poden arreglar els estats nació del segle XIX. Espanya és massa petita per arreglar problemes grans ­­la defensa, la contami­ nació, el canvi climàtic, el terrorisme...­­ i ha de cercar aliances amb uns altres estats; i Espanya és massa gran per adreçar els problemes petits. Per tant, la tendència natural serà que cada vegada hi haurà més paï­ sos petits. De fet, és una tendència que ja s'imposa des del segle XVIII. Això em fa pensar que les persones trobarem la manera d'acompanyar aquesta tendència de manera pacífica i democràtica.

—Al principi del llibre exposeu el cas de Rosa Parks i el moviment dels drets civils nord­americà.

Quina lliçó ens aporta aquest episodi als catalans?

—La clau d'aquell episodi no és Rosa Parks, sinó tots els negres que callen, se la miren sorpresos i es pre­ gunten què fa aquesta senyora protestant contra la cosa més normal del món. Per ells, era normal la segre­ Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS gació. Trobaven normal que la constitució del país més democràtic del món, la primera gran democràcia, legitimés que els negres seguessin a la part de darrere de l'autobús i trobaven normal que permetés l'escla­ vitud al segle XVIII. Això, mirat des de la perspectiva del 2014, ho trobem una bogeria completa. Però aleshores els negres mateix ho trobaven normal —És sorprenent, oi?

—Com és que tots aquells senyors negres que hi havia a l'autobús amb Rosa Park no van fer res? Sí que és sorprenent. Ells pensaven que s'havia tornat boja. És un exemple d'un cas històric d'allò que es troba nor­ mal en un moment determinat i, cinquanta anys després, tothom troba extravagant. Avui tothom troba nor­ mal que Sèrbia i Croàcia decideixin les fronteres amb matances sanguinàries i d'aquí a cinquanta anys ho trobarem arcaic i primitiu. D'ací a cinquanta anys mirarem enrere i direm 'que bèsties que érem de decidir les fronteres a hòsties'.

—Què pesa més en la resistència d'Espanya a deixar­nos votar, els perjudicis econòmics per a ells en cas que ens independitzem o el sentiment de propietat envers Catalunya?

—Diria que pesen molt totes dues coses. Les explico en el llibre. Per una banda hi ha el Monago alertant que si ens n'anem perden setze mil milions ­­en un reconeixement claríssim del dèficit fiscal­­; i, per una altra, també hi ha l'anècdota d'un sopar a Valladolid, on un empresari em va dir que, si volíem marxar, marxéssim, però que el territori era seu. N'hi ha que es pensen que són propietaris no tan sols de Catalunya sinó també dels catalans. Que ells han de decidir sobre nosaltres perquè 'tots som Espanya'. Jo crec que hi ha tots dos factors: el càlcul econòmic i el sentit de propietat.

—Jefferson deia que si una llei és injusta, l'home no tan sols té dret de desobeir­la, sinó que hi està obligat. Penseu que caldrà desobeir la previsible suspensió del Tribunal Constitucional de la convo­ catòria del 9­N? —No ho sé. En algun moment caldrà desobeir. Però no ho podrem fer gaires vegades. Podrem desobeir un cop, el dia que proclamem la independència. La independència és totalment il·legal en el marc jurídic es­ panyol. El dia que marxem violarem la seva llei. Afortunadament, al cap de vint­i­quatre hores hi haurà una nova constitució, unes altres lleis i el govern espanyol no hi podrà fer res.

—És l'exemple del pare i el fill, que poseu al llibre...

—Sí, exacte. El fill diu al pare que se'n va de casa precisament per anar a una altra casa: 'Les normes de casa teva no s'aplicaran a la casa on vaig.' A la casa nova hi haurà una nova constitució. Ara bé, mentre no haguem marxat, les normes que s'apliquen són les espanyoles. Haurem de desobeir una vegada. No crec que convingui fer­ho més d'una vegada. Si desobeïm abans de declarar la independència, els donarem ar­ Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS guments per a eliminar l'autonomia, empresonar el president, suspendre el Parlament de Catalunya... i sen­ se tot això no hi haurà manera de declarar la independència. Per tant, cal tenir molt clar quan convé deso­ beir la llei. Penso que tenim una bala a la recambra. Només una.

—Al llibre parleu de la inconsistència temporal (teoria de jocs). De debò penseu que l'estat espanyol canviarà d'actitud per evitar mals majors quan ja ho vegi tot perdut?

—Sí. El dia que pensi que ja és irreversible. Tornant a l'exemple del pare i el fill, la inconsistència tempo­ ral és fàcil de comprovar. Abans de veure que el seu fill marxarà tant sí com no, la seva estratègia òptima és una. I quan ja se n'ha adonat, és una altra. Primer l'amenaça per veure si el fill decideix de quedar­se. Li explica les greus conseqüències de la fugida. Després, quan ja ha vist que és inevitable, el pare mira de prendre el mínim mal possible. La feina dels catalans és fer­ho inevitable. Si ells veuen que és inevitable, podran fer dues coses: continuar les amenaces i voler­nos fer fora de l'espai sideral ­­cosa que tindria efec­ tes molt negatius per a ells­­ o canviar d'estratègia i mirar de salvar alguns mobles.

—A banda el deute, quins serien els efectes més negatius per a ells si no canvien d'estratègia?

—El deute és molt important. També són molt importants les relacions comercials. Sempre ens diuen que hi perdrem perquè venem molt a Espanya. Però Espanya a qui ven? Ven a Catalunya i ven al món passant per Catalunya per transportar les mercaderies. Com s'ho faran per comerciar amb Europa sense passar per Catalunya? Hauran de tenir en compte que a les altres galàxies no s'apliquen les lleis europees. Si som ex­ pulsats a l'espai, farem unes lleis que diran que els agents dels controls de les fronteres són molt lents. I es faran unes cues interminables com les que es fan a Gibraltar. Els camions de tomàquets que vinguin de Múrcia tardaran trenta­vuit hores perquè els nostres agents aniran a poc a poc...

—Els farem la guitza si ens hi posen entrebancs?

—És que quan es va per l'hiperespai, es va molt lent. A l'hiperespai, per l'autopista tan sols hi podran anar els cotxes; els camions aniran per les carreteres. Si no canvien d'actitud, nosaltres els podrem putejar. Si miren bé el mapa de la península, veuran que han de passar per aquí. Si ells posen fronteres perquè no pu­ guem vendre, ells n'hauran de passar dues: una per a entrar a Catalunya i una altra per a sortir­ne. Si volen jugar a putejar, putegem­nos. Però que sàpiguen el preu que pagaran perquè no vendran ni un fotut tomà­ quet. A més, la Unió Europea també tindrà problemes de reputació, perquè haurà de justificar per què va deixar entrar Sèrbia ­­un país que ha comès crims contra la humanitat en el seu procés d'independència­­ i per què ha deixat fora Catalunya, que ha aconseguit la independència democràticament.

—La declaració d'independència nord­americana apel·la a 'una llarga sèrie d'abusos i usurpacions que demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut'. També hi podrem apel·lar?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS —Sí. Una bona part de les coses que veiem darrerament són abusos i usurpacions. Per exemple, la compa­ reixença d'aquesta setmana de Montoro sobre l'afer Pujol amenaçant i tractant­nos a tots els catalans de criminals... i dient que s'utilitzen els aparells de l'estat per perseguir aquell que sigui independentista...

Això què és? Montoro va reconèixer que sabien que la família Pujol tenia diners a l'estranger des del 2000 i no han fet res fins que no s'ha declarat independentista. Aquest no és un estat que pretengui la justícia. És un estat que castiga la dissidència.

—Això és un abús de poder.

—Diguem­ne injustícia, usurpació, abús o com vulguem. Però és escandalós que ens diguin que ens poden perseguir amb els aparells de l'estat si els dóna la gana perquè no estem d'acord amb ells. Una altra usur­ pació és el tractament fiscal que tenim. No pot ser que els catalans siguem els més rics abans de la distri­ bució i després quedem a la novena posició. Això no sé com en voleu dir, però injustícia fiscal és l'expressió més lleugera i suau que se m'acut. També podem parlar del procés constant de recentralització.

Al final no ho vaig posar al llibre, però tinc una llista dels centenars de lleis i decrets aprovats des del 2008 que erosionen sistemàticament l'autogovern. I això ho fan divendres rere divendres. No sé si Jefferson en diria usurpació o com en diria. Però hem de recordar que el procés d'independència dels Estats Units va començar per un problema fiscal: l'impost del te.

—Com ara nosaltres...

—Com pot ser que nosaltres paguem una muntanya d'impostos i la Generalitat no tingui accés als mercats financers? No és que la Generalitat tingui un deute extraordinari. Un 30% del PIB no és un gran deute. La raó per la qual els mercats no presten diners a la Generalitat és perquè tenim un sistema financer que no dóna cap confiança. Veuen que paguem molts impostos però que no tenim el control d'aquests diners. I, lò­ gicament, desconfien de la nostra capacitat de tornar el crèdit. Aquesta situació és un insult a tots els cata­ lans que paguen impostos.

—Quin és el cost més important de quedar­se a Espanya?

—N'hi ha un que és la mare de tots. Que no podem decidir. El nostre principal problema és que som mino­ ria a l'estat espanyol. Som el 16% de la població. I les seves preferències són diferents de les nostres. Te­ nen uns interessos que no casen amb els nostres. Volen tenir l'Espanya radial que va néixer amb Felip II. Des dels camins rals fins a la gestió d'Aena, passant per les carreteres, els trens, les autopistes, l'AVE... tot és radial. Tot ha de passar per Madrid. En el seu sistema, sempre manen ells. Mentre siguem part d'Espa­ nya, mai no podrem decidir. Si no ens agrada, ens fotem. I no és un problema de ser millors o pitjors. Jo mai no dic que ells siguin dolents. Això ha de quedar clar. Tenen unes preferències i uns interessos dife­ rents dels nostres. No són dolents; són diferents. És una qüestió que no té solució. Bé, l'única solució és marxar d'Espanya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS —Imagineu­vos que teniu un indecís davant. I tan sols li podeu donar una raó segons la qual la in­ dependència beneficiarà Catalunya. Quina li doneu?

—És molt clar. A partir d'ara, si som independents, podrem decidir. És un benefici que no és la panacea. És una oportunitat per fer les coses d'una manera diferent. Però decidir ens converteix en un país normal.

Com tots els països normals, podem fer les coses més bé o més malament. Si fem les coses bé, acabarem essent com Suïssa, que és el país més ric del món. És un país que té les mateixes dimensions que Catalu­ nya: quaranta mil quilòmetres quadrats i sis milions d'habitants. El més competitiu del món té la mateixa mida que nosaltres. Però un altre país amb una mida similar és Portugal. I és un desastre.

—I què vol dir això?

—Que a l'hora de decidir com a país normal, votarem. I tindrem unes corts normals amb un govern normal i uns partits normals. Depenent de què votem acabarem com Portugal o com Suïssa. No podem saber com serà Catalunya. No en tinc ni idea. L'avantatge de ser independents serà no tenir un govern que sistemàti­ cament ens vagi en contra. En la mesura que aquest era el gran problema, la independència fa que sigui la gran solució. El poder de decidir i, si cal, d'equivocar­se.

—Però, a banda els partits que votem, hi ha qüestions estructurals que deuen ser decisives per a acabar com Suïssa o com Portugal.

—Sí. Hi ha una bona colla d'elements que fan que un país sigui modern i competitiu o que sigui un desas­ tre. El sistema educatiu, el sistema judicial, el sistema fiscal, l'actitud de la gent en la feina, la manera com s'elegeixen els polítics... Bàsicament és la idea dels institucionalistes econòmics, Daron Acemoglu i James A. Robinson, que diuen que els països que funcionen són els que premien la gent que s'esforça. Un em­ presari que fa les coses ben fetes ha de tenir premi. No l'ha de tenir el que té accés a la tribuna del Berna­ beu. L'ha de tenir l'estudiant que treu bons resultats. L'innovador ha de tenir premi. Els països que afavoreixen que la gent que s'esforça tingui premi són els que acaben bé.

—No és el nostre cas.

—Ara mateix això no passa a Catalunya. Aquesta promesa, que si s'esforcen tindran èxit, ara no la podem fer als nostres fills. Els estudiants que s'han esforçat i han obtingut matrícules tota la vida no tenen feina.

Aquest és un exemple de país que no premia la gent que fa la feina ben feta. El veritable fracàs escolar no són els nens que no acaben el curs. El fracàs són els que acaben i no troben feina.

—Quan parleu d'Europa al llibre, concloeu que la hipòtesi realista és la de la continuïtat a la UE. Però afegiu que hem de ser com Suïssa. Voleu dir que ens anirà millor a l'EFTA que no a la UE?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS —No. Vull dir que l'escenari suficient és ser com Suïssa. D'Europa, ens n'interessa la lliure circulació de mercaderies, de capital i de persones. Si a més podem tenir un comissari català, endavant. Però això és ir­ rellevant. Si fóssim com Suïssa, que forma part de l'Aliança de Lliure Comerç Europeu (EFTA, en anglès) i de l'Espai Econòmic Europeu, ja en tindríem prou. Aquesta opció no necessita l'acceptació unànime dels estats membres de la UE. I obre l'espai a la negociació. Espanya podrà dir als seus que no han cedit i ens han vetat a la UE i nosaltres tindrem el que volem: la lliure circulació a Europa. L'estatus de Suïssa podria ser la solució en un escenari de negociació. No dic que sigui millor que estar a la UE. —Sou independentista de tota la vida o us n'heu fet els últims anys?

—Sempre he estat independentista. Si reviseu l'hemeroteca de TV3, l'any 97 o 98 vaig participar en una sèrie de debats amb l'Ernest Lluch, en el programa del Jaume Barberà, 'Paral·lel 33'. En aquell moment, jo parlava del dèficit fiscal i li deia a l'Ernest Lluch això mateix que diem ara. I ell em deia que jo era un ra­ cista i un antiespanyol i no sé quins insults més. Què ha passat aquests quinze anys o setze? Que jo era un independentista, però era a l'extrem. Era un paio extravagant que portava americanes rares i que era boig.

Però el terra s'ha mogut completament i ara sóc jo qui és al centre.

—L'independentisme és el centre?

—Des del punt de vista estatístic, el centre polític és allà on hi ha la màxima concentració de vots. Avui, el centre polític és la independència. Gent com Màrius Carol o Duran i Lleida diuen que som extremistes s'equivoquen de ple. Els extremistes són ells. El centre s'ha mogut i ells s'han quedat allà on eren i ara són a l'extrem. Si ho busques, a la meva web hi trobaràs articles dels anys noranta parlant dels beneficis de la independència. Aleshores no els llegia ningú. Espero que ara aquest llibre el llegeixi molta més gent.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors - i 9 Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984

Herba de VESC: Superació.

Loki, déu de la mitologia nòrdica, era pèrfid i astut. Avorria el bell i bondadós Baldur, fill dels déus Frigga i Odín, i desitjava amb ànsia la seva mort. Un somni avisà Baldur del perill que

l’amenaçava. Ell ho va contar a la seva mare, la qual va anar a visitar tots els éssers de l’univers, animats i inanimats, per tal d’evitar la desgràcia.

Va implorar el foc i l’aigua, el ferro i la pedra, les malalties i els verins, els ocells i les serps, que no fessin mal a Baldur, i a la fi va veure els seus desigs acomplerts. Va passar el temps, i Baldur, ple de joventut i força, s’oblidà del seu somni.

Era invulnerable, i els déus es divertien tirant-li fletxes.

Loki, malgrat tot, seguia desitjós de la mort de Baldur. Un dia, disfressat de velleta, va anar a veure Frigga i li va preguntar si de debò tots els éssers havien jurat de no fer mai a Baldur. La deessa li va confiar que el vesc, un arbrissó que creixia prop de l’estatge dels déus, s’era amagat entre les fulles d’un arbre, i ella no l’havia pogut veure. Però, segons ella, era una planta massa menuda i frívola per representar cap mena de perill. Sense pèrdua de temps, Loki va córrer a buscar el vesc i d’una de les seves branques en va fer una fletxa. En la primera assemblea dels déus va convèncer el germà cec de Baldur que disparés la fletxa de vesc mentre ell li guiava el braç. L’aguda punta travessà el pit de Baldur, i li causà la mort. Els déus quedaren sangglaçats d’horror; després, decidiren ressuscitar Baldur.

L’herba de vesc va ser posada sota la tutela de la mare de Baldur, la qual li va prohibir de tocar la terra, imperi del malvat Loki. D’aleshores ençà, la planta creix en les altes copes dels arbres.

VIOLA GROGA: Simplicitat, vellesa durado­ ra.

Aquesta flor de suau perfum sol créixer en els vells murs d’edificis antics: esglésies, ermites,

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS monestirs, sepulcres i castells, i també en llocs on abans havia estat conreada. A l’Edat Mitja­ na, els trobadors portaven un brot de viola com emblema de resistència i de supervivèn­ cia. La llegenda que explica per què la viola creix en llocs abandonats té el seu origen en un romàntic castell escocès del segle XIV. La filla del rei estava promesa al príncep d’un castell veí.

Però n’estimava un altre, no tan poderós. Els pares de la noia l’obligaren a viure lluny del seu estimat. Ell, disfressat de joglar, aconseguí d’introduir­se al jardí del castell, i va cantar

per a la princesa un romanç, en el qual s’expo­ sava de quina manera podien fugir, ells dos plegats. El dia convingut, el jove esperava al peu de la muralla del castell. La princesa, com un senyal que ella acceptava de fugir amb el seu estimat, li va tirar una viola. Dissortada­ ment, quan intentava baixar per una corda, va caure i va morir vora el mur. El seu cos va trasmudar­se en un violer, com aquells que creixen, encara avui, en antics castells. La vio­ la conserva la senzilla beutat de la princesa i, amb el seu dolç perfum, crida encara l’estimat perquè ell corri a l’encontre d’ella.

VIOLETA: Modèstia, lleialtat.

Segons creença popular, la violeta és símbol de la primavera. A l’Edat Mitjana, en el sud d’Alemanya era costum lligar a un pal la pri­ mera violeta que es trobava. La gent ballava al seu entorn, tot donant la benvinguda al bon temps.

Hi ha uns versos d’un poeta anònim que són una invitació a la humilitat: Fes com la violeta que s’amaga en l’herbei, modesta i pura.

No siguis com la rosa, que d’elogis i honors només té cura.

La violeta hi és, doncs, esmentada com símbol d’honestedat i modèstia. Ja Sant Bernat ano­ menava aquesta flor “violeta de la humilitat”.

Fou adoptada com símbol de la Verge Maria.

Quan Napoleó fou exiliat a l’illa d’Elba, va prometre als seus partidaris que tornaria amb la primavera propvinent. Des d’aquell moment la violeta va esdevenir l’emblema dels bona­ partistes i la contrasenya de tots aquells que es

delien pel retorn de l’Emperador. En honor d’ell, portaven rams de violetes, es van crear amb violetes accessoris de tota mena, i es va fer popular el brindis següent:

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

“Pel nostre capità Violeta, i pel seu retorn en primavera”. I, en efecte, Napoleó va tornar un primer de març, ja pròxima la primavera vinent, encara que el seu imperi només va du­ rar cent dies. Les dones el saludaren amb rams de violetes a les mans i als cabells. Quan Na­ poleó va morir es trobaren dues violetes se­ ques, en una capsa daurada. Hom diu que les

havia recollit del sepulcre de la seva muller, Josefina, després de la batalla de Waterloo.

Final del recull fet per: Josep M. Alentà

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Records i vivències Boira baixa

H

i ha comarques en el nostre territori que, a l’hivern, són refugis preferits de l’ós bru de la boira baixa. Quan aquest monstre voluminós i eteri s’ajaça al seu cau, els carrers es barren amb cortinatges de plom, els vianants semblen ombres que deambulen pel xeol de l’anonimat, la claror del dia és tan sols un polsim de llum barrejat amb la cendra del núvol, desapareix l'horitzó i s’esborren els camins.

Jo he passat llargues diades submergit en paratges boirosos. He blasmat aquest temps, però reconec que uns quants dies de broma fan bé. Les persones són més diligents al carrer, s’estan més a casa endreçant racons oblidats, i la vegetació, malgrat semblar atuïda, ho aprofita per a arrelar al seu terrer.

Però hom deleja el sol i les perspectives amples. Jo solia pujar a una muntanyola propera per reviure la realitat del meu entorn i constatar que res no havia canviat. L’entrefosc que m'envoltava era tan sols una anècdota local, no pas un cataclisme universal.

Sempre que m’ha embolcallat la broma, he pensat en les crisis que tot cristià sol sofrir en alguna època de la seva vida: dubtes de fe, escrúpols de consciència, fredor espiritual, desgana de pràctiques religioses ... Qui no s’hi ha trobat?

Són èpoques molestes. No veiem res clar: ni l’autenticitat dels altres ni la fita de la nostra esperança…

Però ha de fer­nos bé: per a revisar els replecs del cor, per a ser més sol·lícits en el servei als altres, per a entendre la gratuïtat de la gràcia, per arrelar obstinadament en la fe que fa créixer la sembrada: «Sou conreu de Déu» (1Co 3,9).

Però, compte! No podem instal·lar­nos en la grisor. Cal pujar a la muntanya de l’oració; coronar el puig de l’acceptació i de l'ofrena personal; i, sobretot, fer cim amb la comunitat que celebra el panorama real de la fe i gaudeix de l’horitzó lluminós de la salvació.

Ignasi Ribas Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Montserrat dóna raons pel dret a decidir

L

’abat de Montserrat, Josep M. Soler, dóna raons pel dret a decidir. Com a ciutadà, català i demòcrata. Com a cristià, amb estil evangèlic i a la llum de la Doctrina Social de l’Església. Ho ha fet amb serenitat benedictina i radicalitat franciscana a un dinar-col·loqui de Moment Zero.

1) La realitat nacional catalana és històricament prèvia a la formació de l’Estat espanyol.

Catalunya és una nació. Tota nació té dret a expressar­se, a ser consultada i a decidir el seu futur.

2) Els pobles europeus no accepten la dominació d’una nació sobre les altres, segons Jo­ an Pau II. 3) L’Església avala el dret a decidir. És una qüestió ètica. No és partidista ni tan sols política. La postura dels bisbes catalans sobre el futur de Catalunya és ètica.

4) L’Església aporta la seva veu, no l’imposa.

5) La societat catalana està madura i preparada per afrontar els reptes del moment actual.

Hem de mirar el procés que vivim amb esperança i sense por.

6) Accions com la via catalana mostren que el que succeeix a Catalunya és transversal, no cosa de quatre polítics.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS 7) No entenc la postura del Govern espanyol davant del procés català.

8) El Govern espanyol ha de facilitar la legalitat de la consulta.

9) Cal explicar més el procés a certs sectors i fer més pedagogia amb mentalitat oberta, respectuosa, dialogant.

10) L’Església catalana fa pedagogia sobre la realitat i les aspiracions de Catalunya a l’Església i als germans catòlics de la resta de l’Estat. Sense massa resultat.

11) L’aspror de l’Església espanyola crea anticossos contra el cristianisme a Catalunya.

La Conferència Episcopal Espanyola no comprèn la realitat catalana. Defensa la unitat d’Espanya com un be moral que cal mantenir. Però ni la independència d’un poble, ni la unitat de l’Estat són dogmes absoluts. El papa Francesc diu que ni ell ni l’Església posse­ eixen el monopoli de la interpretació de la realitat social o de la proposta de solucions per als problemes contemporanis.

12) L’Església continuarà reconeixent i acollint als milers de cristians de Catalunya en una hipotètica independència.

13) Es treballa perquè el Vaticà conegui de primera mà la situació de Catalunya. S’ha in­ format al papa Francesc de la realitat catalana. Un eventual estat català seria reconegut pel Vaticà.

14) Hi ha estats, com el Regne Unit amb dues conferències episcopals: Anglaterra i Ga­ les/Escòcia. L’Església a Catalunya està preparada per ser Conferència Episcopal Catala­ na. La Tarraconense és una bona base.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

L'àngel dels infants

S

emblava un nen, però era un àngel, un àngel assenyat que guardava els infants. Els guar­ dava i els feia créixer. Què seria dels infants si no tinguessin un àngel que els guardés de prendre mal i que suplís les insuficiències dels grans? Pobres infants!, o no creixerien d’abandonats o serien engolits de febles. Però l’àngel vetlla per ells. A vegades serà un company, a vegades serà una mare o un professor, d’altres serà un gos o una joguina. Són, certament, àn­ gels dels infants. Però, enllà de cada un d’aquests àngels existeix l’àngel dels infants, ell, que pren la forma de mare o de mestra, de gos o de joguina, que viu en llur pregonesa i els inspira l’amor, l’acollença i el servei envers els infants, però que és ell, ben ell, l’àngel dels infants.

Mirava amb uns ulls molt oberts, com els infants, uns ulls nets, sincers, sense engany.

Darrera d’ells, però, hi lluïa la clarividència d’àngel i la decisió de bon company. La seva mirada franca atreia els nens, que s’hi confiaven sense reserva. Duia un somriure lleu en el rostre. Seré, mai no perdia el to ni es deixava portar per l’enuig. Ell era un àngel, un àngel que tenia cura deis infants, i això no es pot fer sense ser segur i equilibrat. Parlava com un infant, pera sense estrafer la veu, sense comèdia, com a vegades fan els grans.

Obrava com un infant, així, naturalment. Els infants s’hi sentien a lloure, el veien com un dels seus, nen d’esperit però gran de seny. ­ Hola! ­deia als nens i a les nenes, i es posava a jugar amb ells, senzillament.

No el podreu veure si no teniu un cor d’infant. Els infants sí que el veuen. Però no ho di­ uen, no en parlen. Els infants es guarden, com un secret, moltes coses. Se les guarden gelosament per a ells. I fan bé, perquè els grans se’n riurien. Només en parlen entre ells, i deixen que els altres segueixin llur vida. Els grans no entenen moltes coses dels petits i se’n mofen, i això molesta els infants. Hi ha coses que per a entendre­les s’ha de ser in­ Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS fant. L’àngel dels infants és una d’elles. Si som infants cor endins, el veurem, i en po­ drem parlar amb els nens. ­ Hola! ­em digué un dia. I em va somriure. Que en vaig estar de content! Em vaig ale­ grar perquè el veia, però també perquè això volia dir que jo encara era infant, que con­ servava aquell infant que tots portem a dins i que és tan necessari per a fer humana la vida. N’hi ha que se’n riuen, d’això, i diuen: «Mira, aquell és encara un nen que no ha crescut». Però nosaltres no ens hem de mofar de l’infant que portem a dins. És l’àngel que ens ajuda a tenir il·lusió. Si no tinguéssim aquest àngel no confiaríem. I són els qui confien els qui caminen i arriben al Regne, els qui són tan oberts, tan receptius, com els infants. No farem cap món nou sense l’àngel dels infants. Enllà del nostre cansament de grans i de la nostra decepció, enllà del nostre racionalisme i de la nostra perfecció, hem de menester la presència de l’àngel dels infants per a continuar la història i fer un món agradable, un món on es pugui viure, un món on puguin néixer flors i brollar somriures, on encara mantinguem la capacitat d’admirar­nos del misteri de cada dia i de l’encís de l’existència.

No el contristem, l’àngel dels infants, no el contristem vulnerant els infants o menyste­ nint l’infant nostre. Les qualitats dels infants ­no llurs deficiències­ les hem de conservar sempre. Sols així arribarem al paradís i a l’harmonia perfecta, quan combregarem, confi­ adament, amb tot l’univers.

L’àngel dels infants passava per la nostra terra i agombolava les nenes i els nens de tot el món, però també un xic a nosaltres, els grans. i sort d’això.

Qui no voldria ser una mica infant? A qui no plauria veure l’àngel dels infants? Alguns podran pensar que són fantasies. Tanmateix, tot això és una mica veritat.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'enganyifa del federalisme

D

es de dos àmbits es propugna actualment el federalisme a l’estat espanyol: des dels constitucionalistes espanyols aparentment més oberts, però que precisen que no podrà ser asimètric, o sigui que no ha de suposar privilegis per a cap comunitat autònoma; i des de l’anomenat sector catalanista del PSC, que al capdavall amb l’etiqueta de federalisme s’acontentaria amb una autonomia una mica més generosa.

Uns i altres no tenen en compte un principi fonamental, que deriva de la mateixa etimologia dels mots federació i federar­se, i del seu derivat federalisme: per a federar­se, primer cal ser independent, de la mateixa manera que per a casar­se cal ser solter. I La Trinca ja va proclamar que no es poden tenir dues pàtries i no estar tocat de l’ala.

Dues conseqüència es desprenen d’aquest veritable federalisme. La primera és que la federació ha de ser pactada lliurement i no pot ser imposada por derecho de conquista, tal com el matrimoni amb violència és nul, és més aviat un rapte. La segona és que, si l’acte de federar­se ha de ser lliure, hi ha d’haver també llibertat de “desfederar­se”, o sigui el dret de secessió. La constitució de l’antiga URSS el reconeixia a totes les repúbliques soviètiques (teòricament, perquè de fet no va reconèixer a Txecoeslovàquia ni a Hongria el dret de separar­se del jou comunista, però el simple reconeixement teòric ja proclamava que una veritable federació ha de ser lliure).

La gran prova que aquests federalismes de què ara ens parlen no són veritables és que no sols no reconeixen el dret de secessió, sinó que es reserven sempre el dret de revocar la magra autonomia concedida. Això recorda la faula de Hartzenbusch El pájaro y el niño. Un nen invitava a volar un ocellet que mantenia lligat per una pota amb un cordill: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS Torpe animal goza el permiso que hoy se te da.

Largo de sobra es el torzal: vuelos bien altos puedes echar.

Però l’ocellet, amb tota raó, s’hi nega:

Tú de la pata me tirarás, siempre que el vuelo quiera yo alzar.

I Hartzenbusch acaba la faula amb aquesta moral actualíssima:

No hay servidumbre que aflija más, que una con visos de libertad.

Hilari Raguer Article enviat per Antoni Pladevall

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS El diumenge, dia 26, es van inaugurar les obres de remodelació del Casal de Cultura de Vacarisses. L’Ajuntament, des de la regidoria de cultura, van llegir un escrit on es feia història del que ha sigut el Casal pels Vacarissencs durant aquests anys.

A continuació, en Santi Torruella, en nom de Vacarisses i com a integrant del Grup de Tea­ tre, va dir aquestes paraules: Abans de començar “El Retaule del Flautista” voldríem agrair a l´Ajuntament la remodela­ ció d´aquesta sala.

Tots hi tenim profundes vivències aquí dins, el patge Murriet que ens venia a recollir les cartes pels reis, les obres de teatre que s´hi han fet i que les recordem, els pastorets, les conferències que ens han fet pensar, el cine de tota mena, actes polítics, concerts i música en viu, festes de final de curs… tots hi hem pas­ sat bones estones i tots hem gaudit d´un espai públic molt nostre, un espai que per als mes grans ens transporta a una barreja de senti­ ments i records de la nostra vida.

El Casal ha estat i desitgem que continuï sent un espai de cultura obert a tothom i que ajudi a mantenir i enfortir la nostra identitat com a poble.

A partir d´avui podem tornar a gaudir d´un espai amb dignitat.

Respectem­lo i fem­lo nostre !

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Crònica

La Teresa Cima, va presentar l’obra que a continuació es va representar. Dissabte i diumenge vam poder tornar a veure “El retaule del flautista”, vaig passar­ho tan bé el mes de juny, que hi vaig tornar i no era pas jo sol, sinó una bona colla de repetidors.

Tota la “troupe”, aquesta vegada es veien molt més relaxats, es respirava un aire de benestar i ca­ maraderia que contagiava a tots nosaltres. S’ho passaven bé i, de retruc, nosaltres també.

Els músics formidables, tant durant l’obra com en els entreactes ens van acompanyar i van fer que no ens adonéssim de les dues hores que va durar l’espectacle. Molt bé.

Els responsables dels llums no en van fallar ni una, cada escena hi havia la llum òptima, i això li acabava de donar l’ambient adient.

El so, tot ell, fabulós, cap interferència.

Ara ens preguntem, quina en porten de cap per a la propera? Perquè esperem que n'hi hagi una ben aviat.

Gràcies per la bona estona que hem passat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Poema d'en Miquel Martí i Pol, enviat per Jaume Perdigó Estabanell, que sembla escrit expressament per aquests dies que estem passant al nostre país

Ara Mateix Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber­ho i dir­ho i assentar els peus en terra i proclamar­nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure­la. Posem­nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Corrandes d'exili Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament sense dir re... si la lluna feia el ple també el feu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar­me sens vida.

Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol: i a la platja un tenderol que bategui com una ala.

Commemoració del 75è ANIVERSARI DE L'EXILI REPUBLIC À 18 d'octubre de 2014 Portbou i Argelers

Una esperança desfeta, una recança infinita.

I una pàtria tan petita que la somio completa.

Joan Oliver, Pere Quart Saló de tardor, 1947

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

25è aniversari de l’Associació de Cultura i Lleure

J

a fa 25 anys que un grup de persones amb inquietuds i amb ganes d’organitzar activitats pels vilatans de Vacarisses, fos quina fos la seva edat, van fundar aquesta entitat de lleure. Enguany les persones han canviat però es continuen oferint activitats variades per a tots aquells que s’hi volen inscriure.

Per poder celebrar aquest aniversari, l’actual junta ha volgut organitzar amb l’ajut de vàries persones una gran festa, que ha estat el diumenge 12 d’octubre. Hi han parti­ cipat els Geganters i els grallers, l’Esbart Dansaire, el grup musical TTVi100ç&free end’s i DU­DUX Llum i so.

Però la cirereta del pastís va ser la desfilada de vestits de paper. Alguns d’ells pre­ sentats al concurs de Mollerussa i altres confeccionats expressament per aquest dia per la M. Àngels Serrasolsas.

No podem oblidar les protagonistes, les noies que amb la seva gràcia van fer que els vestits lluïssin encara més. Prepareu­vos, que amb aquest floret de noietes, no n’hi haurà per a qui en voldrà.

L’acte va ser força emotiu amb els parlaments de les primeres presidentes, la Flora Guàrdia i l’Anna Singla, el regidor de l’ajuntament Lluís Alburquerque i l’actual presidenta M. Àngels Serrasolsas.

L'Idoia Codina i el Francesc Torras van conduir l’acte amb una gran professionalitat i com no, l’assistència de públic va ser molt important.

Com a cloenda, l’ajuntament va convidar tots els assistents a una xocolatada.

Per molts anys

Carme Cornet i Susana Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS

Fotos: Xavier Roselló Anna M. Ubach Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 49

COL·LABORACIONS

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 555 - Novembre 2014 - Pàg. 50