556 desembre 2014 by Vacarisses, balcó de Montserrat

N煤m. 556 颅 Desembre de 2014

VACARISSES

balc贸 de Montserrat edici贸 digital

A prop de la font del Guinerdeu

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

o B

a N n

! l a d

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Des de Sitges Vacarisses, balcó de Montserrat Parròquia de Vacarisses Dels diaris Racó del conte Col·laboracions Actualitat coral

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 15 18 26 27 48

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Novembre Dia 1 Tots Sants. Missa al Cementiri. Dia 2 Trobada dels pelegrins de Lurdes. Reportatges i nova programació. Dia 13 Visita mensual a les residències. Dia 15 Aplec dels Amics dels Goigs de diferents indrets. Visita a l'església i al museu. Trobada i intercanvi de Goigs al restaurant La Graella de Vacarisses. Dia 30 Missa funeral per Lluís Alavedra Torrella, que va morir el passat dia 22 de novembre a Edinburgh (Escòcia). Noces d'Or del matrimoni Josep Soler Palà amb Dolors Romagosa Ullés.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 2

PÒRTIC

Pas a pas, Catalunya continua escrivint la seva història. La participació massiva i pacífica en la consulta convocada pel govern de la Generalitat va escampar arreu del món la fotografia inequívoca d’un país que, malgrat la tossuderia dels obstacles, creu fermament en si mateix i en el dret a decidir el marc polític en el qual vol viure. A partir d’ara tots els esforços s’han de centrar a materialitzar aquesta nova demostració de voluntat popular cap a una negociació política que permeti, ara sí, la celebració d’un referèndum legat i vinculant que ja no és només imprescindible sinó del tot inevitable.

“Una victòria de la democràcia” El 9 de novembre va ser una jornada històrica en majúscules. El dia en què la gent de tota edat i condició es va aixecar per anar a votar i decidir sobre el futur de Catalunya. Amb alegria, amb il·lusió, obviant els intents in extremis de frenar amb por una jornada en què el govern espanyol es va veure superat per la força d’unes paperetes. La del 9N és una victòria de la democràcia: la dels més de dos milions de vots. Els resultats superen, de molt, les expectatives. I envien un missatge claríssim que s’estén com una taca d’oli per tot el món: Catalunya vol decidir. I tant les amenaces de darrera hora, amb la querella presentada contra el President Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la Consellera d’Educació Irene Rigau, el camí obert continua.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans 41 - Els Talents Vaig amagar el vostre talent.

El tercer criat tenia una idea equivocada de Déu.

Mt. 25, 14-30

Alguns han portat una vida religiosa asfi xiant recargolats dintre un moralisme de via estreta.

Ens van péixer un mal concepte de Déu. Aquell vailet va dir: “Estava convençut que Vós sou un amo exigent, que segueu on no heu sembrat i voleu fer sac on no heu plantat”.

La culpa de tot és perquè teníem un mal concepte de Déu. No havíem entès que la relació de Déu amb nosaltres és un tracte d’amistat que exclou la por i el càlcul.

Déu no és pas així, no és un amo fiscalit zador i inhumà. Per culpa d’aquest con cepte equivocat hi ha hagut molta gent marcada per la por, la basarda i l’espant. Res tant lluny de tot això: Déu és un PA RE. Això de passar comptes, es converteix en una obsessió que ens paralitza i atabala. Això ha produït la incapacitat d’arriscar nos. Hem reduït el missatge de Jesús a un con junt de lleis i normes minucioses que ens han entrebancat.

Ser dòcil no té res a veure amb el servilis me. L’obediència no és pas un compliment raquític del que està manat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Les qualitats que ens han estat donades no són pas per a guardarles en un calaix se gur de la nostra vida, sinó per a ferles ren dir el màxim.

dipositar en mi. L’he mantinguda tancada amb pany i clau. Ferla servir era arriscat. Aquí teniu el meu cor. Amb prou feines l’he estrenat. Tenia por que se’m gastés.

Aquella manera equivocada de pensar ens hauria pogut moure a redactar una mena de presentació i poder dir a Déu algun dia:

Tenim les mans, els peus i el cor per a en lairar els dons, aptituds i enginys. Cal no badar agafant l’aixada per a enterrarhi, sense pena ni glòria, les qualitats rebudes amb escreix.

Aquí teniu la vida que em vau confiar. Us la torno gairebé ben intacta. Ni he go sat viurela per a no espatllarla, per por de ferla malbé. Us torno la llibertat que va

Sebastià Codina i Padrós

Alexander Elliot Salmond Linlithgow (Scotland), 12 de juliol de 1957

Primer Ministre d'Escòcia (2007-2014)

"La independència és l'estat natural de la gent. No ser independent és l'excepció". "Escòcia pot ser independent i interdependent: podem mantenirnos tots sols i alhora treballar de prop amb altres nacions, els nostres amics i veïns". "La independència es basa, en essència, en una idea senzilla: la gent a qui li importa més Escòcia –és a dir, la gent que hi viu, hi treballa i hi cria les seves famílies–, han de ser els que prenguin les decisions sobre el futur de la nostra Nació. Ningú s'hi juga més en el nostre futur". Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Turnedós amb salsa de ceba i pomes Ingredients per a 4 persones: 4 talls de filet de vedella tallats gruixuts. 4 llesques de pa tallat a la mida dels filets. 4 cebes grosses. 2 cullerades de concentrat de carn ( Bovril). 80 gr. de mantega. Un got petit de vi sec. 1 pastilla de caldo ("Cubitos" Magi) 2 pomes que no siguin "Golden", han de ser de les vermelles. 12 prunes. Sal, pebre i un xic d’oli.

Els turnedós s’obtenen del tros més tendre i bo de la vedella o sigui el filet. Aquests bistecs són rodons i es tallen gruixuts. Els fem a la planxa, amb un xic d’oli i els reservem. Agafem el pa, el fregim i col·loquem els fi lets a sobre. La salsa: En una cassola hi posem la mantega, les cebes tallades a juliana una mica de sal i dei xem a foc lent que es vagi coent, s’ha de remenar de tant en tant, quan la vegem un xic cuita hi afegim el concentrat de carn i el vi. Tapada ha de coure aproximadament una hora a foc lent. Desfem una pastilla de caldo en una tassa d’aigua i l’hi afegim de mica en mica en funció de l’espessor de la salsa a fi de que no ens quedi massa clara. Acompanyament: En una cassola amb un bon raig d’oli i un trosset de canyella rostirem les po mes tallades per la mitat amb una mica de sal, primer les posarem del cantó de la pell i després donarem la volta per a que acabi de coure a l’altra banda, a foc lent i tapades. Les prunes les po sarem en remull amb aigua calenta i les afegirem a les pomes quan ja estiguin gairebé cuites. Servirem el turnedó cobert amb la salsa de ceba i al voltant un tros de poma i prunes. És un bon dinar per aquestes festes de Nadal. Bon profit i Bon Nadal!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat. La dona que és ben casada no sap el do que Déu l'hi ha dat.

Qui es casa per interès, ja ens ho dirà després. Qui molt ama, molt espera.

La més bona muller és aquella que menys se'n parla. La primera, és amor; la segona, companyia; la tercera, tonteria.

Qui té un bon marit, a la cara ha porta escrit. Solteria, lleugeresa i beneiteria. Una dona és per un rei, si el rei la vol.

La dona que casaràs, que sia del teu braç. Val més ser estimat que temut. Llarg festeig no duu sort. Casament de parents té mil inconvenients. Matrimoni ben avenit, sempre junta muller i marit. No hi ha amor com el de mare.

La sogra no es recorda de quan era nora. Per tes filles ben casar, no vulguis anar a cap tar.

No hi ha vida més galant que la del jove fes tejant.

Amb alegre companyia se sofreix tota la vida.

Pels enamorats no hi cap dona lletja.

D'amics i de melons, n'hi ha pocs de bons.

Plora tant com voldràs, quan seràs nuvi riuràs.

Guarda't de l'amic que es fa massa amb l'ene mic.

Quan l'argelaga floreix l'amor creix.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL L’Evangeli té paraules molt més dures contra el diner i el seu ús que no pas contra la sexualitat... No val comparar els fills amb els pares d’avui sinó amb els seus pares d’avui quan tenien l’edat dels actuals fills... La família és una cosa massa seriosa per a deixarla només ens mans dels cèlibes per molt ben intencionats que siguin... Cal saber estimar els nostres defectes i respectar molt els dels altres... Les imperfeccions porta de l’amor...

són

Els imperfectes són els més manyacs i els que més fàcilment s’acosten a Jesús... Cal saber estimar el què som: qui no té un all, té una ceba... És perdre el temps pensant com voldríem ser o com desitgem que siguin els altres... Si no saps valorar el que tens aprecia el que voldries tenir... Cal estar sempre a punt de començar de nou i mirar tot el del nostre voltant amb una guspira de bon humor... Un instant abans del fracàs ja cal programar el nou redreçament... Estimar els altres és deixarlos ser. Estimar no té res a veure amb posseir, controlar o dominar els altres... Si desitges el millor per els altres, ajuda’ls a er ells... Déu, ens deixa ser el que som, no ens obliga ni coacciona. La seva presència és discreta, delicada i amorosa... Tots hem viscut els anys de Natzaret creixent en edat i saviesa, gaudint de l’escalf dels pares, com Jesús.

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Boires Nadal a la masia El tió tots picarem sortint de Missa del Gall, i nadales cantarem, després farem un gran ball.

Boires baixes que ens porteu incertesa en la mirada, i un regust al cor deixeu així, com d'herba mullada; disperseuvos que ens enyora veure un cel tot radiant, i que s’alci, encisadora, la muntanya triomfant.

Menjarem un gros capó ben farcit de coses bones, beurem xampany amb porró i pastís fet per les dones. A la cuina quin tragí!, la mainada mai no calla!, mentre el vellet padrí llunyà record l’embolcalla. Com ha canviat el so, quin desfici la quitxalla!, quasi sentia el plor del Nen plorant a la palla. Un calfred ha ben sentit molt a propet de la galta, el front el té molt humit, la joventut li fa falta.. Sabina Fornell i Morató

De pas... Altes muntanyes que no em deixeu veure on és mon amor…! Blanques ocelles, si jo us pogués heure. Si jo us pogués heure, també volaria; anant amb vosaltres potser trobaria la pau del meu cor…! Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 9

CAMPANADES

Cavil·lacions al voltant d'una cadira

ra que disposo d'una estona faré algunes senzilles consideracions al voltant d'un objec te tan rutinari com és una cadira, amb totes les seves variants, dient també alguna cosa sobre el fet de seure.

En primer lloc, diré que, assegut, escolto millor que dempeus. Per aquesta raó, la litúrgia disposa que els fidels escoltin asseguts a missa l'homilia. Per això, també, els alumnes a l'escola escolten asseguts el mestre. Quan, portat per la pressa, he de menjar a peu dret, el menjar no se'm posa tan bé com quan ho faig assegut. Quan no tenim l'atenció d'oferir un seient a la persona que ens visita, aquesta se sent una mica disgustada, veient la nostra indisponiblitat o indiferència, avui tan freqüent. L'altre, sempre des torba o ens fa nosa. Costa molt, avui, de dir a un que seguí. A propòsit dels diferents tipus de seients, diré que un seient sense respatller et roba la meitat de l'atenció, no sentint jo la presencia total del cos en el seient. He de dir que el “pouf” és el seient més estúpid que s’ha inventat, naturalment a França. La cadira demana que, el qui seu, tingui els peus tocant a terra. De petit em feia riure veure un seguit d'homes i dones esquiadors transportats al cim d'una muntanya bo i asseguts en extrava gants teleseients, amb les cames penjants. La sella de muntar té estreps per a poder el cavaller seguir millor el ritme compassat del trot del cavall. La cadira participa de la dignitat de la persona que s'hi asseu, com en el cas més concret de la Santa Seu o el tron reia1. EIs prínceps arreu del món miren amb desig el tron des d'on algun dia podran regnar. De fet, com diu bromejant Montaigne, per elevat que sigui el tron, tots els monarques del món hi posen el cul. I aquí plego les meves cavil·lacions, per tal que els qui no saben entendre'm no em portin a la banqueta dels acusats.

Església romànica de Sant Vicens de Torelló Segle XII

Mn. Pere Campàs Bonay Vic Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 10

DES DE SITGES

La Vinyet Duran viu a Sitges. En el seu blog smallandnice.com hi podeu trobar d'allò més quotidià, el què li agrada, el què l'inspira. Ens diu que té ganes de compartir la seva visió del món, les seves experiències i emocions...

En menys d’un mes tenim el Nadal a sobre, ja és hora d’anar pensant en com decorarem casa nostra, no? Hi ha infinitat de blogs de decoració molt espectaculars, glamoursos, fashions, que ens poden inspirar i donar idees, però també difícils d’aplicar. Proposo: per què no ser més originals, crea tius i, alhora, li donem un valor afegit estalviant i cuidant el nostre entorn? Arriba el Nadal i embogim. A vegades ens sembla que si no gastem i gastem no ho celebrem prou bé, que la nostra felicitat és directament proporcional a la quantitat de regals que fem i rebem, quants més millor... Aquest augment del consumisme té com a conseqüència un augment considerable de la quantitat de residus que generem. L’opció que us proposo és reutilitzar residus i reconvertirlos en decoració de Nadal. És possible? Sí. A casa, a la feina, ens toca trencarnos les banyes i pensar de quina manera podem ferho. Imagi nació i creativitat són les úniques condicions i utilitzant material reciclat. Si voleu alguns exem ples podeu veure’ls al meu blog. Enllaç a http://smallandnice.com/recycled_christmas_decoration/ Passeu a ferme una visita? Vinyet Duran Ferrer

“Estima’m quan menys m’ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti”. Robert Louis Stevenson Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

CATALUNYA EN EL SÍ DE LA UNIÓ EUROPEA

Els que aspirem a la independència de Catalunya ho fem sense oblidar que en el món actual els Estats queden obligats entre si pels pactes que han firmat. En el desitjat supòsit que Catalunya sigui acceptada a la Unió Europea, a la que en el moment actual ja està vinculada a través d’Espanya, quedarà sotmesa a les directives i normes de la Unió Europea, encara que sigui un Estat independent. Que un Estat sigui independent no significa que sigui lliure per fer qualsevol cosa, atès que ha de comportarse respectant el marc dels països amb els que hagi pactat. Ja s’ha parlat molt sobre si Catalunya serà un Estat molt petit dins la Unió Europea i que, per tant, serà insignificant, però és il·lustratiu mirar els Estats Units i constatar que: Dels 50 Estats que formen els Estats Units, segons dades de 2013, només 11 tenen més població que Catalunya només 22 tenen un PIB més elevat que el de Catalunya només 42 tenen més superfície que Catalunya. A Catalunya li corresponen els valors que s’indiquen a continuació (valors de 2013) Superfície Km2 Catalunya (2013)

32.113

Habitants (milers) PIB anual en milions 7.553

246.457 $ (192.545 €)

Si analitzem el pes de Catalunya en el si de la Unió Europea veiem que, un cop aconseguida la seva admissió, el seu ordre d’importància en els 28 Estats que componen la Unió Europea seria: només 15 tenen més població que Catalunya només 14 tenen un PIB més elevat que el de Catalunya només 23 tenen més superfície que Catalunya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Per tant, la presència de Catalunya a la Unió Europea no és desdenyable. D’altra banda, segons el Fons Monetari Internacional, el rànquing dels 190 Estats del Món ordenats segons el seu PIB “per càpita” mostra que els Estats en què la mitjana de la població és més rica són els següents: Lloc núm. Singapore Noruega Suissa Austria Irlanda Dinamarca Bélgica

Superfície Km2

3 5 9 12 13 20 21

716 323.790 41.280 83.879 70.273 43.090 30.528

Habitants (milers) 5.399 5.098 8.081 8.484 4.239 5.500 11.162

Així doncs, veiem que, entre els països amb la mitjana de població més rica del món es troben aquests set, amb una població similar a la de Catalunya (indicada més amunt) i amb una superfície, en general, no gaire més gran. Això és esperançador i ens ha de dur a considerar que les dimensions de Catalunya quant a superfície i població són adequades per poder constituir un Estat pròsper. Finalment, cal ressaltar que les escissions o naixements de nous Estats que van tenir lloc durant el segle XX no han estat retrocedides, i per tant s’ha de considerar que van ser satisfactòries per als Estats escindits o de nova creació. Naturalment, la reunificació de la República Federal d’Alemanya i la República Democràtica Alemanya no és una excepció del que s’ha dit perquè la divisió prèvia d’Alemanya en dos Estats no va ser decidida de manera voluntària pels alemanys, sinó que va ser conseqüència de la Segona Guerra Mundial. A continuació es faciliten dades per reflexionar sobre el que s’ha indicat: Nou Estat

Anterior dependència

Noruega Suecia Albania Imperi Otomà Finlandia Russia Islandia Dinamarca Irlanda Regne Unit Disolució de Checoeslovaquia

Data de la independització 1.905 1.912 1.917 1.918 1.921 1.993

Enrique Garcia Arrufat

Doctor en Dret, col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid docder@icab.cat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Antoni M. Badia i Margarit Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

l passat dia 16 de novembre morí, als norantaquatre anys, el filòleg i lingüista Antoni M. Badia i Margarit, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i guardonat fa dos anys amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Badia i Margarit ha estat una figura decisiva de la lingüística catalana de la segona meitat del se gle XX. Nascut a Barcelona el 30 de maig de 1920, va ser catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola i de gramàtica història catalana a la UB, càrrec que ocupà fins a la jubilació. Va treba llar en la recerca en els camps de la lingüística històrica, l'onomàstica, la lingüística estructural, la comparatística i la sociolingüística. Destaca la seva obra 'Gramàtica catalana' i la revisió 'Gramàtica Catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica'. Doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, la Sorbona, Per pinyà, el Knox College de Galesburg, Alacant, Illes Balears i Barcelona. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, del quan en va presidir la Secció Filològica entre el 1989 i el 1995. Entre els reconeixements que ha rebut, hi ha la medalla de l'Institut d'Estudis Catalans, la Meda lla d'Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic del 1999 i el Premi d'Honor de les Lletres Ca talanes del 2003 i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 14

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Nadalenca M’he arrupit ran del Pessebre. És Nadal! Què és el que tens? No s’assemblen gens ni mica: els Nadals són diferents. El Nadal de l’any catorze és l’esclat primaveral del país que arrenca a córrer arriscant el camí ral... Catalunya i Palestina han piscat el viure esclau... Que retrobin les teieres lluminoses de la pau.

BON NADAL

Mn. Sebastià Codina Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 15

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES L’ESGLÉSIA ROMÀNICA-VISIGÒTICA DE SANT PERE DE TERRASSA En l’església romànicavisigòtica de Sant Pere tenim a ponent el gran campanar de les festes. A migdia, hi ha la porta d’entrada amb quatre arquivoltes. També cal destacar el fris sota la teulada amb signes del zodíac, aguantat per uns caps, molt originals en el romànic. Encara a l’exterior, hi ha un campanar petit, situat a l’extrem del creuer visigòtic, que és del 1400, on es van col·locar les dues campanes dites del cementiri. A l’extrem de llevant, hi ha l’absis triconque o trilobat, coronat amb una cúpula de l’església visigòtica de Sant Pere i Sant Pau. A l’entrar per la porta romànica, trobem una volta de canó apuntada a l’extrem d’un gran arc, i al costat esquerre hi ha la capella on es conserva l’únic altar barroc anterior a la Guerra Civil i de dicat a Sant Valentí. Dos arcs visigòtics ens introdueixen al creuer. El segon arc està reforçat amb blocs de granet de la Roca del Vallès, possiblement afegits cap el 1400, amb la mateixa pedra que s’havia utilitzat en altres reformes d’esglésies romàniques. És aquest segon arc que sosté el creuer de volta de canó transversal, que s’uneix amb el presbiteri triconque junt amb l’altar anomenat de pedra, que tapa l’absis central. Aquest altar de pedra està format per dues fornícules superiors dedicades a Sant Pere i a Sant Pau, tal com era propi d’aquella època, amb Sant Pere a la nostra dreta, i Sant Pau a la dreta de Sant Pere. S’hi troba a faltar la representació de la Glòria, tot i que es divisa un àngel al lateral dret, que possiblement formava part d’aquesta representació. El completen quatre fornícules més que al·ludeixen als quatre evangelistes, aguantades per una bigueta de fusta que les separa d’unes pintures bíbliques. Les columnetes i els capitells són tots diferents, que indiquen que va ser construïdes en una època molt pobra. També hi ha un petit fragment de mosaic, el dibuix del qual recorda el de l’església de Sant Eufrasi a Ístria (a Croàcia) anterior al 539. Totes aquestes pintures de finals del segle VI van quedar molt difuminades després que, des del 714 i fins cap el 1050, l’església visigòtica estigués derruïda per la invasió sarraïna, i sense la part romànica construïda posteriorment, tal com ara la coneixem. Desitjo un bon Nadal a mossèn Sebastià, i li agraeixo aquest nou magnífic Pessebre.

Francesc Cardús Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 16

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Foto: Joan Vila

NADAL A VACARISSES COMMEMORACIÓ DEL 2014 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE JESÚS DE NATZARET Dia 24, a 2/4 d'11de la nit, presentació de la maqueta-pessebre de Sant Pere d'Ègara. Obra de Mn. Sebastià Codina. Glosa a càrrec de Francesc Cardús i Grau. EUCARISTIA, dita MISSA DEL GALL

Dia de Nadal, a les 11 MISSA FAMILIAR Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 17

DELS DIARIS

Diguem-ne riscos Diria que, des que s’ha posat en marxa el desvetllament sobiranista, els catalans ens “hem agradat”, per dirho a l’estil de l’innombrable. Ens hem sorprès per l’audàcia, el coratge i la disciplina que nosaltres mateixos havíem posat en dubte. Però la temptació de l’autocompla ença és sempre a tocar, i és conve nient advertir d’alguns dels riscos cinc que, a parer meu, amenacen els encerts futurs.

EL PRIMER PERILL consisteix a convertir cada nova fita del desafiament independentista en una qüestió de tot o res. Per no anar més endarrere, ja ho va ser el plantejament del passat 11S, que afortunadament vam superar amb nota. Però després hi hem tornat amb el 9N, i no ens hem estavellat de miracle. Ara hi ha el risc de ferho amb les eleccions anticipades, dites plebiscitàri es, en voler convertirles en un referèndum definitiu, en l’ara o mai que ha de permetre la decla ració última d’una independència que cauria ipso facto. La meva opinió és que aquesta lògica agonística, molt útil per assegurar una resposta massiva a cada nova etapa, amaga que no n’hi ha cap que resolgui res definitivament. Encara més: s’hauria d’advertir que si en una d’aquestes fi tes punxem, caldrà seguir endavant i redefinir estratègies. SEGONAMENT, és suïcida l’apel·lació obsessiva a la unitat de tothom i tothora, sigui societat civil, siguin partits. És cert que la unitat ens proporciona força, però perseguint la unitat també es pot perdre el temps, seguir estratègies erràtiques o forçar submissions. Però, és clar, després de dir que en depèn tot, quan la unitat es trenca en algun punt, es reacciona amb histerisme, en un clima de tensions desbordades que ens podríem estalviar perfectament. La unitat és un aliat es tratègic, no una finalitat en ella mateixa. I això també val a l’hora de pensar en futures aliances electorals. És convenient una candidatura de relativa unitat en unes properes eleccions? Potser sí. Però i si no, què? Doncs res: es fa d’una altra manera. EN TERCER LLOC, hauríem d’aturar l’encara més difícil circense en les dinàmiques de mobi lització social. Hem fet vies llarguíssimes i manifestacions amb filigranes. Hem demostrat que Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 18

DELS DIARIS som capaços de sumar seny i rauxa concentrantlos en el minut 17:14. Genial. Ara, sisplau, no ens ho fem més difícil. I, en un sentit semblant, en QUART LLOC, crec que caldria anar alerta a no saturar la ciutadania. Portem uns quants anys sense parar. Uns s’hi han afegit més a darrera hora, però molts no han parat des de finals de la dècada passada. Atenció, doncs, a una saturació que pot ser de mobilització, de finançament, de marxandatge, de spam propagandístic a la xarxa, iconogràfica... Ens hauríem de relaxar una mica, que el camí és llarg. Finalment, i EN CINQUÈ LLOC, considero que darrerament es trepitgen molt arriscadament les línies que haurien de separar clarament l’acció pròpia de la societat civil amb una notable le gitimitat popular de l’acció que és responsabilitat de les institucions polítiques amb tota la legi timitat democràtica. Si el govern convoca un procés participatiu, cal esperar el vistiplau de l’ANC i Òmnium per respondrehi positivament? Són aquestes entitats les que han d’imposar terminis deadlines a la convocatòria d’unes eleccions anticipades? Els partits els han de cedir la iniciativa a l’hora de negociar una llista electoral conjunta? POTSER NO HI HA HAGUT ERRORS, però estem assumint riscos que cal avaluar correcta ment. Una bona amiga de complexió menuda amb qui havíem fet grans excursions de muntanya només vençuda aquest estiu per un càncer implacable, davant dels desafiaments més elevats, sempre ens recomanava el “passet dels Alps”: curt i constant. Sempre vam arribar al cim.

Salvador Cardús Sociòleg

9N Resultat definitiu de la voluntat dels catalans que lliurament han expressat el seu desitg de constituir-se o no, en un Estat i si aquest Estat ha de ser independent. Amb pas ferm i sense retorn, ho aconseguirem. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 19

DELS DIARIS

Desmentim amb arguments les mentides sobre Catalunya i el procés cap a la independència • Catalunya (NO) és una Nació. • Catalunya (NO) ha estat un Estat, (NI) ha tingut reis. • Catalunya (NO) té dret a l’autodeterminació. • Catalunya (NO) ha estat discriminada per llengua i cultura. • Catalunya (NO) podrà quedar-se a la Unió Europea.

Catalunya (NO) és una Nació. El concepte “Nació” ha variat de significat amb el pas dels anys, però Catalunya sempre s’hi ha reconegut, i durant centenars d’anys ha estat reconeguda com a tal. El concepte Nació ha tingut significats canviants en el transcurs de la història, no sempre sinò nims d’estat, regne o país, però generalment identificats amb comunitats amb una identitat prò pia, política o no. Que Catalunya és una comunitat política nacional des de fa centenars d’anys és un fet indiscutible i documentat des de temps immemorials. Més enllà de situar en el segle XI, quan els comtes catalans trenquen el deure de fidelitat als reis francs, el naixement d’una entitat política independent, Catalunya deixa de ser un topònim per esdevenir una entitat política seguint un procés de cohesió de diversos segles, com ha passat i passa amb totes les nacions, fruit d’un procés dinàmic i no d’una definició estàtica. Entre els segles XI i XIII, doncs, el sentiment de pertinença a un lloc anomenat Catalunya i la identificació dels habitants d’aquest lloc com a ca talans va arrelant i consolidantse al marge de la consideració jurídica del territori. El 1626, per exemple, el rei Felip IV admetia els orígens reculats de la nació catalana quan assegurava davant les Corts: “pués entre todos mis Reinos no hay ninguno que se halle con más aventajado valor para el ejercicio de las armas, que este Principado (...) os propongo a resucitar la gloria de vu estra Nación y el nombre que tantos años ha estado en el olvido.” Catalunya, així doncs, és per cebuda com una entitat política d’història reculada. El concepte modern de nació, més vinculat a la política i a la pertinença a un país independent, definit aleshores amb un altre terme fluctuant com és estat, arrenca amb les revolucions liberals en el segle XIX com a mínim a tot el continent Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 20

DELS DIARIS europeu. Catalunya comença a definirse ben aviat en relació amb aquest concepte. La sensació de pertinença a una realitat cultural, social i política amb unes característiques singulars i genera litzables i, en conseqüència, la construcció d’una visió ideal i fixa d’aquesta realitat, arrenca al nostre país a la segona meitat del segle XIX i s’aferma políticament cada cop més en contraposi ció a la nació espanyola, una eina que els catalans comproven de manera recurrent que no tan sols no serveix per a la seva realització política sinó que, fins i tot, posa en perill la seva super vivència com a col·lectiu nacional. La definició de Catalunya com a nació es pot trobar en diver sos escrits de l’últim quart del segle XIX i cristal·litzen amb un dels documents fundacionals del nacionalisme modern, La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba. En el transcurs del segle XX la ciutadania catalana ha anat validant el seu sentiment nacional de manera reiterada tot i els atacs, sovint amb voluntat d’extermini o de residualització, de l’Estat espanyol. “Som una nació” va ser el lema del gran festival organitzat per la Crida el 1981. La definició de Catalunya com a nació va ser inclosa en l’Estatut del 2006 liquidat pel Tribunal Constitucional espanyol. Les pa raules “Som una nació, nosaltres decidim” figuraven en la pancarta principal de la manifestació del 10 de juliol del 2010. Si s’accepta que una nació és un poble que es reconeix com a tal, no hi ha cap dubte que Catalunya n’és una, que ara mateix està determinada a esvair equívocs dotant se d’un estat. Catalunya (NO) ha estat un Estat, (NI) ha tingut reis. El Casal de Barcelona (mai) va dirigir de forma sobirana Catalunya i (mai) va arribar a manar al Mediterrani. A falta d’un historiador de capçalera a tret de periodista s’ha de considerar encertada l’opció de recórrer a les enciclopèdies, compendi reconegut de coneixement i ciència. I per començar, l’Es pasa Calpe, una enciclopèdia gens sospitosa d’afavorir la causa catalana, com així seria vista a ulls d’aquells que neguen la realitat nacional de Catalunya la Gran Enciclopèdia Catalana. Quan l’Espasa Calpe parla de la Casa de Barcelona ho fa amb els termes següents i, evidentment, en castellà: Linaje de los soberanos de Cataluña y poste riomente reyes de Aragón. En una enciclopèdia les pa raules no s’hi usen mai de forma gratuïta i, en aquest cas, destaca l’ús del terme soberanos. Feta la con següent recerca a la mateixa enciclopèdia per conèixer la manera com es defineix aquest concepte de connota cions reials, l’Espasa Calpe diu: soberano: que ejerce o posee la autoridad suprema o independiente. Indepen dent, que vol dir que exerceix amb independència, sí, sí: independència. Espasa Calpe dixit, cas resolt, no hi ha debat possible. Però, per si de cas. Què hi diu la Gran Enciclopèdia Catalana quan resol l’entrada del Casal de Barcelona? Hi per verteix la història amb una definició idealitzada del que va ser el noble casal barceloní? Doncs ho Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 21

DELS DIARIS resol d’una forma molt similar a com ho fa la seva competidora castellana: Dinastia de sobirans de Catalunya, després d’Aragó. Un professor universitari amb suposats coneixements d’història, vel·leïtats intel·lectuals i poca estima al Principat –material que abunda en les files del partit de Ciutadans– diria que el terme dinastia deforma, volgudament, la realitat històrica i que aquesta s’expressa més bé amb el terme llinatge, emprat per l’Espasa Calpe. No hi ha dubte, però, que una i altra enciclopèdia parlen de sobirans per referirse als comtes i reis que van sorgir de la Ca sa de Barcelona i que van portar Catalunya a dominar el Mediterrani durant la baixa edat mitjana Cap d’aquests saberuts que s’atreveixen a dir que Catalunya no va tenir mai la condició d’estat independent no s’atrevirien a mirar a la cara a Jaume I, dit el Conqueridor, si hi poguessin tenir una entrevista impossible. Segur que li dirien que un estat és el poder centralitzat, sotmesos els nobles i els territoris, i li recordarien que va haver de pidolar als seus vassalls diners i tropes per anar a la conquesta de València i Mallorca. Per contra el rei en Jaume els ensenyaria el pergamí amb el qual van segellar, d’igual a igual, l’acord amb la corona de Castella pel repartiment dels territoris reconquerits, i de ben segur que els faria callar recordantlos que després de conquerir Múrcia i entregarlo al seu gendre i rei de Castella, Alfons, va proclamar que Catalunya era el millor regne de la península Ibèrica. També és cert que hauria pogut tenir més sentit d’estat i pensarho millor abans de trossejar el regne en el testament per complir amb tants fills i tantes dones com va tenir. Catalunya (NO) té dret a l’autodeterminació. Una història mil·lenària i institucions i llengua pròpies avalen el dret del país a autodeterminar se. Diuen el govern de Madrid i tots aquells que són contraris al procés independentista català que, a diferència de tots els altres pobles del món, Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que, per tant, no pot constituirse en Estat. Argumenten que Catalunya no és una Nació, sinó una simple comunitat autònoma i que tampoc és una colònia. Per tant, com podria acollirse Catalunya a aquest dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en el dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides del 1946 i reconegut de nou el 1976? Com podria, d’altra banda, diuen, auto determinarse si la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l’Estat espanyol i no pas en el poble català per separat, que no és un subjecte polític sobirà? I reblen el clau assegurant que si, malgrat tot, s’atribuís al poble català aquesta condi ció i tingués aquest, per tant, dret a decidir, no podria ferho de cap manera, perquè això seria il·legal, segons la legalitat vigent, la que marca la Cons titució espanyola i que nega, fermament, el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat i ho recorda en el seu article 2 quan proclama "la indisoluble unidad de la Nación española, patria Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 22

DELS DIARIS común e indivisible de todos los españoles". Com es pot trencar aquesta argumentació, aparent ment tan taxativa? Per la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, la qüestió és ben clara, segons recullen en una anàlisi jurídica del gener del 2013: “És un dret inalienable de Catalunya, com a comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant se’n per constituir un nou Estat sobirà, segons ho decideixi la volun tat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, dels seus ciutadans.” El fet que una determinada doctrina en dret internacional defensi una interpretació restrictiva del dret d’autode terminació considerantlo aplicable només als processos de descolonització no vol dir, necessàri ament, que Catalunya no pugui autodeterminarse. “L’absència de regulació de l’exercici d’un dret no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formu lat amb carácter general i sense establir cap excepció”, afirmen els advocats barcelonins. Catalu nya, d’altra banda, reuneix perfectament les condicions requerides perquè se li reconegui el dret a l’autodeterminació. En aquest sentit, és indiscutible que Catalunya té una història mil·lenària, llengua, dret civil i institucions pròpies, estructura social i econòmica diferenciada i una voluntat manifestada durant els segles de mantenir la pròpia identitat. Deixada aquesta qüestió aclarida, què passa amb la legalitat vigent, com es pot trencar i com defensarho amb el dret internacional? Pels advocats barcelonins, tampoc hi hauria problema, ja que “en una societat democràtica no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat”. També creuen que es podria justificar en dret internacional una declaració unilateral d’independència en cas que el govern espanyol impedís un referèndum, com és el cas ara mateix, o es negués a acceptar ne el resultat. Per la Comissió de Defensa, la qüestió crucial de la legiti mitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent va quedar resolta amb la resolució del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre el cas de Kosova, en establir que l’assemblea kosovar no operava com a institució d’autogovern de l’ad ministració preexistent, sinó que se’n situava al marge, en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. És a dir, es creava una nova legalitat. Més o menys, el que podria passar perfectament a Catalunya. Catalunya (NO) ha estat discriminada per llengua i cultura. El català ha estat perseguit fins a les làpides dels cementiris. Avui l’argument per combatreho és que el castellà està discriminat a Catalunya, mentre la vexació continua. Seria difícil encabir en una sola pàgina la quantitat de vexacions i discriminacions que han patit la llengua i la cultura catalanes al llarg de la història, amb la violència de la llei i amb la violència feta llei. A Catalunya i a la resta dels Països Catalans. És igual de difícil argumentar que tot això no ha passat, atesa la quantitat d’evidències documentals. Des de la que potser és la primera re ferència d’aquest fenomen, l’edicte de VillersCotterêts, que establia la prohibició d’utilitzar cap altra llengua que no fos el francès en tots els textos administratius i que va acabar afectant el ca talà, fins a la suspensió de la presentació de Victus a Utrecht han passat quatre segles. En aquest Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 23

DELS DIARIS temps el català ha estat coartat a les làpides dels cementiris, a les escoles, als llibres parroquials, als topònims, a la literatura, als registres civils, als prospectes de medicaments, als catecismes, als mitjans de comunicació, als rètols, a la correspondència privada, al telèfon, a les presons, a la impremta... amb reials decrets, lleis, reglaments, edictes, circulars, ordres ministerials, multes, bans i normatives de tota mena, convenientment signats i conservats per a la posteritat. Però no és només un greuge històric. Està passant, encara passa. Superats els infausts Decrets de Nova Planta i el franquisme, tota una proesa des del punt de vista de la supervivència lingüística, cul tural i nacional, la inèrcia discriminadora ha arribat fins als nostres dies de múltiples formes. Avui el cínic argument per combatre el català és que el castellà està discriminat a Catalunya, premissa en què s’inscriuen afirmacions com que cal “espanyolitzar els alumnes catalans” o la llei Wert. I mentrestant el català no és oficial a la Unió Europea, malgrat ser la tretzena llen gua més parlada dins les fronteres dels Vintivuit. L’oficialitat, no cal dirho, depèn de Madrid –o de París–. Cal que el govern d’un estat membre la sol·li citi i que l’aprovi el Consell de la UE per unanimitat. Els diputats irlandesos poden parlar en gaèlic irlandès a l’Eurocambra. El català no es pot parlar ni al Congrés espanyol. El catalanopar lant continua vivint episodis de repressió per raó de llengua per part dels tentacles de l’adminis tració, fins al punt que la llengua necessita la seva pròpia ONG. La Plataforma per la Llengua ha documentat entre el 2007 i el 2013 una quarantena d’aquests exemples d’actuacions impunes de funcionaris de l’Estat espanyol, actes que l’organització qualifica de xenòfobs i contraris a la le galitat. No són meres piulades ofensives o insults d’eixelebrats indignes de ser elevats a catego ria. Són quaranta casos puntuals com el d’un jutge del Registre Civil de Badalona, que va obligar a celebrar el casament d’una parella en castellà, tot i tenir coneixements acreditats de català; el d’un jove que va ser retingut pel fet de parlar en català en un control de la Policia Nacional al tú nel del Cadí; el d’una dona d’origen peruà que tramitava el document d’identitat del fill en una comissaria i va ser detinguda perquè va parlar en català pel mòbil; el del Suprem, que va desesti mar un recurs d’una sentència perquè estava redactada en català... Mil i una formes amb què es manifesta avui un monstre amb múltiples caps que enfonsa les grapes en els segles. Catalunya (NO) podrà quedar-se a la Unió Europea. A Brussel·les s’imposa sempre el pragmatisme: la resposta no serà jurídica, sinó basada en crite ris polítics i interessos econòmics. Pragmatisme. Potser els euròcrates esbufeguen quan se’ls pregunta si la Catalunya independent podria quedarse a la Unió Europea: “Nein!” La seva resposta de manual és que “si un territori d’un estat membre deixa de serne part perquè es converteix en independent, els tractats no Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 24

DELS DIARIS s’aplicaran més en aquest territori”. I la traducció lliure que en fa la diplomàcia espanyola con demna l’estat català a “vagar per l’espai sense reconeixement i quedar exclòs de la UE pels se gles del segles” [sic]. Però a Brussel·les són uns campions del pragmatisme i, tot i que sigui a la desesperada i amb un acord en l’últim minut d’una cimera de matinada, no es limitaran a rimar secessió amb expulsió. La crisi de l’euro ha demostrat fins a quin punt la UE és flexible i té capacitat d’imaginació i creativitat per interpretar els tractats segons li convé. L’article 125 del de Maastricht, per exemple, prohibeix expressament rescatar països, però això no ha estat cap impe diment per salvar Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre. La factura ja puja a 463.000 milions d’euros, que per ser il·legal no està gens malament. Tampoc el BCE no pot, segons la legislació comu nitària, finançar els governs, però Mario Draghi imprimeix bitllets i els regala als bancs perquè, després, els prestin als governs. Els tractats tampoc no preveuen una ampliació interna de la UE, però amb la boca petita, fora de micròfon, als passadissos, no pocs funcionaris de les institucions comunitàries reconeixen que també en cas de trencament s’imposaria el sentit comú. “Keep calm”, demana l’eurocomissari d’Ampliació, l’austríac Johannes Hahn: l’encaix de la Catalunya independent a la UE “es pot resoldre de manera més relaxada”. I no amb les amenaces de Barroso, Van Rompuy o Juncker. Prescindirà la UE d’una capital com Barcelona mentre obre les seves portes a nous estats membre que fa vint anys s’estaven matant entre ells o que van aconseguir independitzarse amb una guerra? Croàcia ja és a dins i Sèrbia i Montenegro, a la sa la d’espera. S’expulsarà set milions i mig de ciutadans euro peus, que paguen més del que reben des del primer minut (des que Espanya va entrar al club el 1986) i que compleixen el 100% de la legislació comunitària? La UE estaría traint els seus valors i principis fundacionals i es perjudicaria econòmicament. Precisament, el Consell Assessor per a la Transició Nacional destaca la “flexibilitat i el pragmatisme de la UE” i preveu que el debat “no serà jurídic, sinó que es basarà en criteris polítics i interessos econòmics”. En un informe, augura que, “amb tota pro babilitat”, Catalunya quedarà dins i, si en surt, serà només temporalment i mantenint el dret eu ropeu en tot moment. Preocupa el previsible vet d’Espanya, però resistiría Madrid la pressió de la resta de capitals? Tampoc els alemanys no volien rescatar Grècia. I si alguna cosa vol ara Merkel és que l’Estat espanyol pagui el seu deute públic (i no podria ferho sense un acord amb la Catalunya escindida). Però també hi ha vida més enllà de la Unió Europea: mantenintse només en l’Espai Econòmic Europeu (aquí Espanya no tindria dret de vet), Catalunya podria intentar ser la Noruega del sud (o la Suïssa o l’Islàndia) i seguir venent els seus productes a 500 milions de persones.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE

La cursa dels dofins

et aquí que en un país llunyà hi havia una llarga tradició que, cada any per les mateixes dates, despertava la més gran expectació: la cursa dels dofins.

En aquella petita ciutat, la famosa i esperada cursa de dofins se celebrava sempre el segon dia de la festa major. La cursa era precedida per la desfilada dels gegants i cap grossos i una dansa popular. Acabada la dansa, tothom corria cap el petit port: ningú no es volia perdre la cursa. Aquell any no havia de ser diferent. El batlle, molt elegant i distingit, va donar la sortida amb un fort xiulet, com sempre. Els dofins que estaven molt alienats a la cinta de sortida, van saltar endavant disparats. La cursa prometia ser d’allò més interessant. El dofí que lluïa el braçal vermell ja havia agafat dos caps d’avantatge sobre els seus seguidors quan, de sobte, va veure a l’horitzó una ombra estranya. Semblava alguna cosa que surés a la deriva. Va observarla amb més atenció i.....ara n’estava segur: era un home! La nit abans hi havia hagut una forta tempesta. Aquell pobre home havia caigut, probablement, d’alguna nau. Llavors el dofí va trobarse en un gran dilema. Els altres no havien vist aquell home i si ell no l’ajudava tindria poques possibilitats de sobreviure, però si es desviava per ferho perdria la cursa. Durant uns segons el dubte va ennegrir els ulls del dofí, però, finalment, el seny va vèncer la cobdícia. El dofí va abandonar la cursa i es va dirigir, tan ràpid com va poder, cap al nàufrag. Tothom es va quedar sorprès, però, en descobrir el que passava, tots es van posar a cridar amb força per animarlo. El dofí, fort i valent, va arrossegar amb facilitat l’home fins a port i els que eren més a prop el van treure de l’aigua i el van ajudar a referse. Un altre dofí va guanyar la cursa i li van donar una medalla, però tothom va estar d’acord que el dofí del braçal vermell havia guanyat una cosa molt més important que una cursa i li van posar una gran garlanda de flors al voltant del coll enmig d’un esclat d’aplaudiments. I, conte contat ja s’acabat. Adaptat d'un conte popular Recull: Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014- Pàg. 26

COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més importants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot consultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Viladecavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.

Arbres de Viladecavalls presents també a Vacarisses ( i 4) Continuació i final Plàtan (Platanus hispanica, platanàcies). Arbre caducifoli d’origen híbrid, probablement a partir de Platanus orientalis i P. occidentalis. Té fulles palmades de disposició alterna, flors unisexuals poc aparents i fruits petits reunits en infructescències globoses. Floreix d’abril a juny i fructifica a la tardor. No apareix espontàniament. És molt apreciat com a arbre de jardí i de carrer.

Pollancre (Populus nigra, salicàcies). Arbre caducifoli present a una gran part d’Europa. Té fulles triangulars o rombals, dentades, flors unisexuals disposades en aments i fruits capsulars menuts. Floreix en febrer i març. Creix en marges de rius i en indrets humits.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS Roure cerrioide (Quercus humilis subsp. cerrioides, fagàcies). Arbre caducifoli present al quadrant nordoriental de la Península Ibèrica. És molt semblant al roure martinenc, del qual es diferencia per les fulles més coriàcies i no tan peloses, i pels lòbuls foliars aguts. Té flors poc aparents, d’aparició primaveral, i fruits en gla. Una bona part dels roures de Vacarisses corresponen a aquest taxó.

Roure martinenc (Quercus humilis subsp. humilis, fagàcies). Arbre caducifoli estès per l’Europa meridional i central, i l’Àsia Menor. Té fulles ovals amb lòbuls obtusos, tomentoses a la cara inferior, flors unisexuals poc aparents i fruits en gla. Floreix en abril i maig.

Salze blanc (Salix alba subsp. alba, salicàcies). Arbre caducifoli present a gran part d’Europa i regions properes d’Àsia i Àfrica. Té fulles lanceolades, amb pilositat sedosa, flors unisexuals, disposades en aments, i fruits en càpsula glabra. Floreix en abril i maig. Forma part de boscos de ribera.

Server (Sorbus domestica, rosàcies). Arbre caducifoli distribuït pel sud d’Europa. Té fulles compostes imparipinnades, flors blanques i fruits en pom. Treu la flor en abril i maig. Les serves, oportunament madures, són comestibles i delicioses. Es presenta aïlladament en zones de bosc.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Teix (Taxus baccata, taxàcies). Espècie paleàrtica. És un arbre que pot fer-se bastant alt, amb fulles estretes, gairebé linears, terminades en punta, i que fa unes llavors recobertes parcialment per un aril o part carnosa de color vermell. És una planta dioica (hi ha exemplars mascles i exemplars femelles) que floreix als mesos de març i abril. Les fulles són molt metzinoses, motiu pel qual el teix ha estat sistemàticament destruït pels pastors. La fusta, molt resistent, s’ha utilitzat des de temps antics per fer mobles i estris diversos (arcs, peces de carro, mànecs d’eines, etc.). És una planta de connotacions màgiques i també se’l considera com a símbol de la vida i la mort. Creix en indrets humits i feréstecs de muntanya. No es troba a Viladecavalls, però sí al terme de Vacarisses, on hi ha un exemplar quasi mil·lenari a la Carena del Teix i uns pocs peus poc vigorosos a les proximitats.

Trèmol (Populus tremula, salicàcies). Arbre caducifoli i dioic, d’àmplia repartició eurasiàtica però escàs a Catalunya, llevat de les comarques septentrionals. Fulles amplament ovals, de marge irregularment sinuós, molt bellugadisses, amb el pecíol comprimit, flors unisexuals poc aparents i fruits capsulars petits. Floreix de febrer a abril. Viu en clarianes de boscos caducifolis, comes ombrívoles i obagues frescals.

Àngel M Hernández Cardona

Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004) En el proper número, Arbustos de Viladecavalls presents també a Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

Josep Barberà i Suqué Muntanyenc polifacètic, autodidacta i escriptor

Les terres vallesanes han donat muntanyencs destacats, però pocs arriben a tenir la singularitat de Josep Barberà i Suqué (Reus 1923, Sant Cugat 2000), d’origen tarragoní però arrelat des de sempre a Sant Cugat del Vallès. El quantiós nombre d’excursions, escalades, llibres i càrrecs que ha exercit en diverses entitats excursionistes és el resultat d’una vida entregada amb cor i àni ma al muntanyisme català. Normalment, els muntanyencs fan més activitat quan són joves i de grans passen a un segon pla. Aquest no fou, ni molt menys, el cas d’en Josep Barberà. Des que era un jovenet fins als darrers instants de la seva vida, encapçalà i coordinà múltiples activitats muntanyenques. En Barberà era un home d’acció. Si tenia una idea, la duia a terme el més aviat possible. Com a ell li agradava dir, tot cim que ressenyava l’havia “petjat”, sense inventarse res. Era un líder per naturalesa. De petit no va poder accedir a gaires estudis i com a escalador no destacà especialment, però tenia el do de projectar activitats innovadores i d’engrescar i agrupar a les persones més adients per aconseguirho. Gràcies a ell, molts joves tingueren l’oportunitat de conèixer la muntanya i con vertirse en experts escaladors o alpinistes. Aquest caràcter fort innat anava acompanyat d’una veritable il•lusió per tot el que feia. La seva mancança de coneixements la suplí essent un gran autodidacta, llegint llibres i escoltant amb atenció qualsevol muntanyenc, però sobretot aprengué molt dels veterans pioners excursionistes catalans que tingué la sort de conèixer, captant i assi milant internament el sentiment gairebé místic dels orígens de l’excursionisme català en quant a l’estimació profunda i sentida per les muntanyes i la cultura catalanes. Això el permeté convertir se en un escriptor molt prolífic i presidir entitats i càrrecs excursionistes des dels quals exercí una activitat molt extensa, intensa i variada. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS JOVENTUT La seva activitat muntanyenca començà a mitjan anys 1930, quan amb un grup d’amics fundà la Secció Excursionista de l’Institut de Cultura Infantil de Sant Cugat. Els períodes convulsos de la Guerra Civil feren desaparèixer la secció, però ja l’any 1939 reprengué l’activitat amb companys santcugatencs tot fent excursions per Collserola, Sant Llorenç del Munt i el Montseny, alternant les amb pràctiques d’escalada, com per exemple l’ascensió que va fer l’any 1939 a la Roca Es vessada (Sant Llorenç del Munt) i que significà la seva primera escalada. L’any 1941 es feu soci del Club Muntanyenc Barcelonès (CMB) i entre els anys 1941 i 1943 residí a Reus, la ciutat on nasqué, però no deixà de banda la seva afecció a l’excursionisme i realitzà moltes caminades, travesses i escalades per les muntanyes tarragonines, de les quals en fou un gran enamorat. Du rant aquests anys va ser nomenat Delegat de la Secció Excursionista de l’A.A.E.E. de l’Escola del Treball. De nou a Sant Cugat, l’any 1944 creà la Delegació a Sant Cugat del CMB juntament amb Fran cesc Farrés, Albert Zanini, Ramon Segalés i Ramon Raluy, donant lloc al Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC). Esdevingué el Vocal de la Secció de Munyanya i més tard el vocal d’Excursions. Alhora, acabà ingressant en els prestigiosos grups d’escalada del GAM (del CMB) i del CADE del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). GESTES D’ESCALADA Als anys 1940, en Barberà, normalment acompanyat pels seus grans amics Francesc Farrés “Ta tet”, Josep “Pitu” Ferrer i Albert Zanini, participà en algunes primeres i sonades repeticions a agulles mítiques de Sant Llorenç del Munt i Montserrat mitjançant la revolucionària tècnica de foradar la roca i encastar falquetes de pitonisses. També protagonitzà alguna primera escalada inèdita. En Barberà, doncs, visqué una de les èpoques daurades de l’escalada catalana, envoltat d’escaladors mítics i vivint en directe gestes que avui dia són història amb majúscules de l’esca lada catalana. En Barberà combinà durant tota la seva vida les activitats d’excursionisme i esca lada no només en terres catalanes, sinó més enllà. A banda dels Pirineus, visità també els Alps i l’any 1966 realitzà la primera ascensió hivernal estatal al Toubkal (Marroc, 4167m.). L’any 1967 fou director del curs d’Alta Muntanya del CMSC i organitzà una expedició al Caucas, ascendint l’Elbrus (Rússia, 5642m.). En quant a l’art de grimpar, acabà decantantse per la catalogació i as censió de tota roca monolítica que queia al seu abast. Començà ascendint les agulles del riu Montsant als anys 1960 i entre els anys 1968 i 1972 dugué a terme la meritòria “Operació Mont serrat”, que consistí en l’ascensió i ressenya de totes les agulles de Montserrat basantse en el plànol de la muntanya Santa que l’any 1949 confeccionà en Ramon de Semir (CMB), ascendint moltes agulles verges i valentse de gran tenacitat, il·lusió i l’ajuda d’escaladors santcugatencs i d’altres procedències. Anys més tard repetiria una gesta similar amb l’ascensió a totes les agulles Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS compreses entre els rius Ripoll i Llobregat en l’anomenada “Operació entre rius”, dedicada als massissos de Sant Llorenç del Munt, l’Obac i Sant Salvador de les Espases (el Cairat). MUNTANYES DE LLIBRES Els resultats d’aquestes dues “operacions” foren els llibres “Montserrat pam a pam” (1977) i “Sant Llorenç pam a pam” (1979), imprescindibles per a qualsevol amant d’aquestes muntanyes i un punt de partida cabdal per als estudis i llibres d’escalada que s’han fet posteriorment. Cal dir també que entre els anys 1969 i 1972 va ser presi dent del CMSC i que l’any 1971 fou director de la Escuela Nacional de Montaña (ENAM). En Barberà no s’aturà i malgrat anarse fent més veterà incre mentà la seva activitat amb més il·lusió que mai, tot endegant diversos projectes alhora. Primerament, fundà el Grup Cavall Bernat l’any 1978 amb Josep Maria Torras Homet i Joan Nubiola, el qual dedica la seva activitat a l’agulla més famosa de la muntanya de Montserrat. També creà un museu dedicat a aquest singular monòlit i escriví el llibre “Història d’una pedra” com a commemoració del cinquante nari de la primera ascensió que es realitzà l’any 1935. D’altra banda, l’any 1977 començà l’operació “Les nostres muntanyes”, que acabaria l’any 1987 amb l’ascensió i ressenya de les muntanyes més des tacades de tot el Principat, donant com a resultat els dos volums (anys 1990 i 1992) de “Les nostres mun Josep Barberà dalt del cim del Cavall Bernat. tanyes”, amenitzant les excursions amb la descripció Montserrat any 1968 d’escalades a agulles escampades per tot el territori Fotos: Família de Josep Barberà català. No s’acabà aquí la seva producció literària. Els seguiren la coordinació de “Les primeres del GAM” (1991), i “Excursionistes recordats” (1996), premi ex aequo Francesc Maspons i Labrós. A més a més, realitzà infinitat d’articles en diverses revistes i publicacions d’àmbit excursionista. ELS RECONEIXEMENTS L’any 1983 fou escollit veguer del Vallès com a representant al consell de la Federació d’entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), càrrec que exercí de manera indefallent fins al seu traspàs. Al llarg de la seva vida rebé diferents distincions com a reconeixement a la seva intensa i valuosa Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS tasca en pro del muntanyisme català. Destaquen la Placa d’argent del CMSC (1972), el Premi de l’Associació de Dirigents de l’Esport (1982), la Placa de la Direcció General de l’Esport (1986), la Medalla de Forjador de la Història Esportiva de Catalunya (1991) i l’Ensenya d’or de la FEEC (1999). EL LLEGAT D’EN JOSEP BARBERÀ El veritable valor del llegat d’en Barberà no s’avalua només comptant les ascensions que efectuà, els textos que escriví, les activitats que organitzà, els càrrecs que exercí o les condecoracions que va rebre. Aquest gran home de muntanya fou també una gran persona, i la prova és que a ell acu diren molts muntanyencs, joves i coetanis, en busca de consell, activitats muntanyenques, conei xement, companyia, amistat o admiració, atrets per la seva fermesa, convicció i un esperit sa i aventurer. Cal llegir atentament els seus llibres, els seus articles, i trobar entre línies aquella frase humil, innocent, que evoca un sentiment de felicitat envers el record d’un amic, d’una persona admirada, d’una ascensió de joventut o d’astorament davant d’un paisatge singular. Sentiments que sempre conservà i que l’ajudaren a superar tots els entrebancs amb què es trobà. Deixà al ca laix una gran quantitat de textos i treballs que donen per a uns quants llibres, possiblement una vuitena. Seria bonic que per fi veiessin la llum aquests treballs en els quals hi esmerçà tant d’es forç, no només per al gaudi o profit dels lectors, sinó per dignificar encara més la figura d’en Barberà i donar sentit a l’esforç que li suposà la seva confecció. Sigui com sigui, la seva presèn cia és ben viva i el seu traç, inesborrable. Bibliografia: • “VIII Jornades de literatura excursionista. Josep Barberà i Suqué. Volums I i II”. Arxiu Bibliogràfic Ex cursionista de la Unió Excursionista de Catalunya de Barcelona. Octubre 2001. • Jaume Ferrández i Rubió. “Diccionari de l’excursionisme català. Més de 125 anys d’història”. Enci clopèdia catalana. Barcelona, febrer de 2001. • Joan Troyano i Cussó. “50 anys del Club Muntanyenc Sant Cugat. 19441994”. Autoedició. Sant Cugat del Vallès, abril de 1994. • Josep Barberà i Suqué. “Sant Llorenç pam a pam (operació entre rius)”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció Cavall Bernat núm. 6. Febrer de 1979. • Josep Fatjó i Gené. “Història de l’escalada a Montserrat”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció Cavall Bernat núm. 49. Barcelona, juny de 2005.

Óscar i Albert Masó Garcia

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Sortir de la cova Les llegendes i rituals per canviar de sexe han estat més o menys amagades al llarg de la historia depenent del grau de repressió social que se suportava.

A1 llarg del temps, les pràctiques sexuals diferents de l’heterosexualitat han anat passant de l'ac ceptació al consentiment amagat, a la persecució social i, fins i tot, a la persecució institucional. Moltes vegades, el pas del consentiment amagat a la persecució institucional estava motivat per causes polítiques. A partir dels segle XII es va començar a parlar de pecat contra natura. I a partir del segle XV, la inquisició va usar la sodomia com a excusa per a la lluita contra altres civilitza cions permissives amb l'homosexualitat com la musulmana. Però les llegendes i rituals per al canvi de sexe han perviscut al llarg dels segles i mostren que no és senzill dominar la vida sexual

La Foradada Dalt de la població de La Foradada, a la Noguera, hi ha la penya que dóna nom al poble. La roca té un gran forat que deixa veure la vall a través seu. La tradició deixava passar el desig sota la roca. Qui fos capaç de travessar el forat durant el desembre amb un cistell de vímet ple d’aigua o amb una canya verda, podia canviar de sexe. El canvi de sexe no es materialitzava, però sí l'anhel.

El dijous dels impossibles Joan Amades explica en el seu Costumari la llegenda del dijous dels impossibles. Cada cent anys arriba un dijous en que pot passar de tot. Ningú sap quan ens sorprendrà el Cel. Només el Papa en té notícia. I s’anunciarà al poble amb un toc de campanes especial al vespre. Des del toc de campanes fins al vespre següent, el món deixa de respondre a les lleis ordinàries i podem ser tes timonis de fenòmens sorprenents. Fins i tot podem demanar un canvi de sexe si recitem l'oració adequada a mitjanit. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS El tío Paco dicta sobre el cos Si l'homosexualitat no en tenia prou amb la penalització social, va ha ver d'arribar el franquisme per penalitzarla judicialment i «posar or dre» de manera institucionalitzada. L'any 1954 es va reformar la Ley de vagos y maleantes i s’hi va incloure explícitament l’homosexualitat com a delicte. La llei va ser substituïda l'any 1970 per la Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social (LPRS). Enfront la llei només hi havia lloc per una lluita des de l'amagatall. El 1971 es va formar un grup clandestí, el Movimiento Español de Libe ración Homosexual (MELH), liderat per Armand de Fluvià, que edita va el butlletí AGHOIS (Agrupación Homosexual para la Igualdad Sexual) des de França. Quan Franco va morir l'associació va sortir a la llum amb el nom de Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC).

La pressió social en els pobles feia que molts homosexuals anessin a viure a les ciu tats. Barcelona, era el destí més favorable per passar desapercebut, però també amb Sitges i Eivissa, amb ambients menys con servadors. Però la vigilància del franquisme seguia funcionant i tenia dures conseqüènci es. Els homosexuals eren detinguts, passa ven a la comissaria, generalment a la de Drassanes, on eren vexats i, després del ju dici, complien una pena d'un a tres anys de presó a la Model. A vegades els enviaven des d’allà al servei de bugaderia de la colònia agríco la de Nanclares de la Oca, a Àlava, que era un camp de concentració. Després de complir la condemna no podien residir al lloc d'origen durant dos anys i quedaven sota vigilància dels de legats judicials. En el certificat de bona conducta que necessitaven per anar a buscar feina, hi figuraven els antecedents de «vago homosexual», que li feien notablement més difícil la vida després de l'estada a la presó.

L’arc de Sant Martí. Qui aconseguís passar per sota de l’arc de Sant Martí, podia canviar de sexe. La llegenda, estesa per tot Europa, recollia el desig d’allò impossible.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

L'àngel dels joves

ortava una lluïssor als ulls, una lluïssor de jove, i l’esperança al cor, un cor que tot era il·lusió. Mirava sempre endavant, agosarat. No mentia: era autèntic amb si mateix i sincer de cara els altres. No hi havia camí que l’àngel dels joves no volgués seguir, obert i encuriosit.

Jo porto l’esperança en mi digué l’àngel i la comunico als homes de cor jove. Jo els infonc el desig de caminar endavant vers les terres ignotes, cap als mons llunyans o propers, però sempre nous. Junt amb els joves cerco l’aventura i, sobretot, faig meva la gran aventura de viure. Com em plau estar al costat dels joves quan obren els ulls a l’existència! Jo els desvetllo la curiositat per tot el que existeix, i omplo a desdir llur cor de la joia de viure. Així parlà l’àngel i ens mirà a tots. Quins ulls aquells, quins ulls de foc i d’esperança, quins ulls de força i d’enamorament! Tots ens sentíem joves al seu costat, enduts per aquella força enorme que brollava d’ell, enamorats d’aquell aire tan fresc que se’n desprenia. Visqueu, joves, que la joventut no es repeteix. Després, si la meva alenada ha penetrat el vostre esperit, conservareu el cor sempre jove, malgrat el pas dels anys; però la frescor d’ara és irrepetible. No tornarà. Visqueula ara, amics meus, visqueula a mans plenes, a boca plena. Visqueula, joves, que val la pena. No us canseu mai de lluitar per tots els ideals que bullen en el vostre cor. No us canseu mal d’estimar, que no hi ha amor com el de jove, amor trèmul de vida encetada. No us canseu mai de somiar; somieu l’impossible, que el somni tot ho pot. Si mai perdeu la il·lusió, somieu encara i tornarà a florir; si mai perdeu l’esperança, somieu encara i tornarà a rebrotar; si acabeu el delit de la lluita per a fer un món millor, somieu encara i l’arribareu a construir. L’àngel passava, i reia i lluitava, i fruïa i cantava. El seu pas era un cant i un somni i una rialla; el seu pas era esforç i lluita i esperança; el seu pas era vida i amor i futur. I per on passava, ho omplia tot de joventut, i l’acompanyaven flors que no morien i albades inacabables. Tot Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS esdevenia nou al seu pas, tot esdevenia fresc. Com sofreixo quan veig joves vells i com m’alegro quan albiro vells joves! No trau la vostra joventut, joves, no la trau mai, que és un do immens, una qualitat que no retorna. L’àngel passava, i mentre caminava tot un món de joves s’alçà dempeus, i visqué la vida i va fer un món nou, un món més humà, on tothom tenia cabuda i on la felicitat no era prohibida. La terra es revestí de color d’aurora rosada i els homes s’ompliren de joia. Quan fruïu, joves, no oblideu els altres, que tots som germans i tots hem de beure la joia. No us tanqueu mai en vosaltres, que perdríeu la joventut. Fruïu i oferiu la vostra fruïció, fruïu fent fruir els altres. És bell compartir, és bell combregar, llescar tots junts el pa i l’amor i la vida. Endavant, joves, endavant sempre, que el camí és llarg i la terra és nova. Endavant sense por, endavant en la llum i en l’amor, que res que és ver no ens pot danyar, ni cap amor no ens pot embrutir. Endavant sense por per la terra i pel cel, endavant sense temença vers un món més humà. Així parlava l’àngel i així movia els homes. I tot romania jove, eternament jove, al seu pas. I ja no miràrem enrere, sinó sempre endavant.

Jordi Llimona

Els propers dies 20 i 21 de desembre, a 2/4 de 6 de la tarda, al Casal de Cultura, els més petits, faran els

PASTORETS Preu entrada: 5 euros. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

DESPRÉS DEL 9N

aig poder veure i escoltar per televisió la valoració que el president del Govern espanyol va fer l’endemà de la consulta en la qual es preguntava al votant si volia que Catalunya fos un Estat independent.

Malgrat que tothom ha reconegut que ha estat una gran victòria per al SÍ, el president del Govern central, basantse en uns arguments gents convincents que esmentaré a continuació, ha qualificat aquests comicis de simulacre electoral i, per tant, com a inexistent, afegint que no solament fou un fracàs, ja que l’ignoraren “dos de cada tres catalans”, referintse a la participació, i que en re alitat fou un acte de propaganda política. Aquest senyor es deu creure que els catalans som uns curts de gambals i que ens empassaríem els seus inadmissibles i inversemblants arguments, per la qual cosa intentaré desmuntar les seves de claracions, per ser incorrectes. En primer lloc s’ha de deixar clar que en aquests comicis no hi havia cap tipus de cens electoral. Només s’exigia que podrien votar els majors de 16 anys amb el DNI on hi constés el domicili de qualsevol població d’un municipi de Catalunya. Això vol dir que no pot afirmar que la Consulta la ignoraren “dos de cada tres catalans”, perquè enlloc figurava el nombre de persones que podien votar. Segonament, tots sabem que en cap comicis celebrat des que hi ha democràcia, hi hagin anat a votar el 100% de l’electorat. Com “a la búlgara”, vaja. Posaré uns quants exemples: ELECCIONS GENERALS PER AL CONGRÉS DE DIPUTATS DEL 2011 Cens 35 milions. Abstenció, 10 milions (el 30%)

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA (Autonòmiques) EL 2012 Cens 5,48 milions. Abstenció, 1.745.000 (30%) ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU EL 2014 Cens 35,3 milions. Abstenció, 19 milions (54%) En aquestes eleccions europees va haverhi més abstenció que participació. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Com ja coneix l’amable lector, els vots de les eleccions que he posat d’exemple van repartits en tre tots els candidats dels partits polítics que hi participen. En canvi, a la Consulta del passat 9 de novembre, només hi havia un candidat per escollir: Catalunya. Si volien que fos un Estat inde pendent o no. Una gran majoria d’electors votaren a favor de la primera opció, com ho palesen a bastament els resultats obtinguts. Anaren a votar 2.325.000 persones. El 81% de les quals, 1.870.000, ho feren amb un SÍ a una Catalunya Estat independent i sobirà. Un 10%, 232.400, votaren Estat SÍ, però NO independent; i la resta, 105.350, el 5%, optaren pel NO. Cal remarcar que quan escric aquestes ratlles, encara falten incloure els vots dels col·legis elec torals de l’estranger i els de les meses que han quedat obertes uns dies més. També voldria esmentar que, si bé els contraris a la Consulta han volgut minimitzar la participa ció d’electors considerantla equivalent a una manifestació independentista com la Via Catalana de l’any passat o la V quadribarrada d’aquest, no podran evitar reconèixer que els 2.325.000 vo tants són “faves comptades”, perquè les votacions han estat fetes sota l’estricte control imparcial dels organitzadors i de la pluralitat dels voluntaris, que han actuat amb pulcritud i evitant tot ti pus d’irregularitats. Quant a les dues manifestacions esmentades, sempre és possible que les xi fres d’assistents que es donen se’n pugui fer de més i de menys, segons els interessos de partit. Resumint. A desgrat de les traves que han anat posant les autoritats i els mitjans afins, els intents de frustrar la Consulta i el bloqueig de webs de la Generalitat per a distorsionarla, tot els hi ha fracassat. Catalunya és cada vegada més un poble que vol ser lliure, i més d’hora o més tard, ho serà. M’agradaria que, quan arribés el moment, la separació es fes amistosament, amb una abraçada dels dos presidents dels respectius governs. Així s’acabarien els odis entre les dues nacions. Seria un bon final per a aquest conflicte que ha durat tants segles, i en l’avenir, tots plegats viuríem en pau per sempre.

Frederic Sagués

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Records i vivències La nevada

vui ha nevat. El dia s'ha despertat mandrós i somnàmbul. El cel s'ha ajocat sobre la terra, com una ànega, covant la niuada de turons i pujols, amb el seu plomatge humit.Els flocs de neu esponjosos davallaven mansament, tot dansant pels aires, i besaven el terra amb suavitat i delicadesa d'enamorats.

A mig matí, feixes i camps s'havien cobert de claredat neta i brillant. M'ha recordat els llençols que les mestresses de casa estenien sobre el pastorim, que circumdava la masia, eixits de la bugada decendra. Tot era blancor, silenci i somriures d'infant. La neu ha canviat la fesomia del paisatge, però no ha ofegat ni destruït res. Els camps de colza i d'ordi, els prats i els erms conservaven la seva pròpia naturalesa, agermanats per sobre amb el mantell del bes celestial. La neu respecta la identitat de cada brot. Promou el seu creixement. Facilita l'aprofundiment de les seves arrels. El protegeix de les gelades... Malhaja les nevades si assimílessin la natura que cobreixen. Ben aviat el món seria una glacera! Aquesta capa de neu m'ha fet present la fe que pregona l'Església. No pot ni vol acogolar cap pàtria, ni canviar la història, ni mudar la cultura de cap poble ni de cap individu, ans unirles totes per l'amor l'esperança, amb l'abraçada salvadora del Crist davallant del cel. "La multitud de creients tenia un sol cor i un sol esperit" (Ac 4,32), malgrat ser diferents en cultura, procedència i estament. Aquesta neu es fondrà sobre la gleva de cada rel i li donarà saó per a créixer i granar en plenitud. "Com baixa del cel la pluja i la neu i... rega la terra, la fecunda i la fa germinar... així és la meva Paraula" (Is 55, 10). Es farà aiguamoix, somicant pels cingles, i alimentarà fonts i rius, que portaran arreu el benifet de la vida... Com la gràcia que regalima de l'amor de Déu i ve a nosaltres "perquè tinguem vida i la tinguem en abundància" (Jo 10,10).

Ignasi Ribas Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 34 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA" LES NOCES

Representacions còmiques

Benavarri, dos veïns situats a distància i de manera que tot el poble ho pugui sentir, dialoguen i retreuen la vida privada dels contraents. Parlen amb un gros embut que fa de tornaveu perquè puguin ésser més ben sentits.

A Fraga són dones les qui fan els esquellots. Se situen vora de la casa dels nuvis, en un lloc amagat on no puguin ésser descobertes, i parlen amb veu estrafeta per no ésser conegudes. Retreuen la vida dels nuvis i parents en termes com més crus i mortificants millor. A Tivissa era una sola persona la qui ho feia, home o dona, situada en un indret difícil d’endevinar, í tard de la nit pregonava mig cantant els aspectes més ridículs i tèrbols de la vida dels nuvis. La facècia rebla el nom de cantalet. Per les contrades de Lleida sobretot per les planes i baixes, havia estat costum fer un cantar semblant al que es feia quan un galant despitat esbravava el plany de la seva ferida bescantant la que fins aleshores l’havia fet glatir. També algun cantar d'esquellots ha passat a formar part del corpus cançonístic. A Sant Julia de Cerdanyola quan els nuvis volien fer el tossut els feien la tosa o l'esquilada; consistia la broma en una farsa intervinguda per dos homes que figuraven ésser la parella de nuvis. El qui feia de muller anava cobert amb una pell de moltó ben espessa de llana que el marit tractava de tondre amb unes tisores de boix. Aquesta escena resultava molt còmica í congregava tot el veïnat. Esquilarli el ventre donava lloc a converses molt pujades de to. És possible que el costum recordés alguna practica de caient eròtic i molt viva, probablement més estesa que avui, puix que per qualificar una escena de molt còmica la parèmia ens diu: Val més el riure que la llana; que deia aquell que sollava la dona amb unes tisores de boix. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS La tradició diu irònicament que s’havia tos amb tisores de fusta, puix que per muntanya més que pel pla quan algú va mal xollat solen preguntarli si l'han esquilat amb tisores de fusta, i una cançó de tondre mallorquina, per riure's dels de marina comença així: Amb tisores de fust tonen de ves sa marina. La tosa o esquilada era considerada com molt vexativa, i els nuvis, rarament solien permetre que els ho fessin per gasius que fossin. Fa molts anys que no s'ha fet. També hem trobat rastres d'aquests costum al Lluçanès. Fa quatre anys que a Sant Vicenç dels Horts encara es van organitzar uns capítols molt sonats i sorollosos dels quals àdhuc va parlar la premsa, Antigament a Barcelona els estudiants havien organitzat els esquellots prenent per base l'escenificació de la cançó del casament de la vella de cent anys amb un estudiant, Aquesta cançó figura també en el cançoner tradicional francès i com entre nosaltres servia per a fer el so de la dansa que formava part dels esquellots fets així mateix per estudiants. La dansa a base de cançons era freqüent en els esquellots, sobretot quan es tractava de casaments desiguals entre un jove i un vell, eren ballades grotescament cançons al·lusives a cornuts. A Mallorca durant la Quaresma no es poden fer esquellots i d'ací que els vidus esperin casarse en aquest període. Havia, estat, sembla, general fer esquellots només per als vidus i no per a les vídues. També s'havien representat farses i parodies de casaments ridículs per fer befa d'unions desiguals, per l'edat dels contraents o per alguna altra circumstància que donés peu a la sàtira col·lectiva. Si els esquellotaires no tenien prou inventiva per a improvisar escenes especials per al cas, solien recórrer a cançons descriptives de noces còmiques i risibles per les condicions dels contraents o per d'altres raons caricaturitzables. Una de les cançons preferides per la Cerdanya, pel Berguedà i pel Solsonès era la de l'Espingueri, la qual també s'havia escenificat per les Carnestoltes. L'aire de les cançons d'aquest gènere era marcadament de ballet i els esquellotaires se'n servien per a ballar avalotadament ben carregats de campanes, d'esquelles i de cascavells. Els dos més plagues de la colla es vestien malforjadament de nuvis més o menys d'acord amb la pintura que en fa el text. Els nuvis es constituïen en herois de la gresca; el margaridot que feia de dona ballava amb tota la collada, que el feien dansar i giravoltar a desdir sense parar ni poder se'n estar, semblantment com feien amb la núvia els convidats de les bodes. Aquestes ballades d'esquellots eren qualificades de ballar la núvia. On més va conservarse el costum fou a Su i a la Pampa, al Solsonès; a les Tarumbes, al Penedès, i a Aiguafreda, al Congost. Donem una mostra de cançons emprades com a arguments al so de les quals es movien les farses i les ballades del tipus d'esquellots de que parlem: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS El meu pare m'ha casada, casada amb un barbagrís. Tant vos allunyeu, moreta tant vos allunyeu de mi? Dia de les esposalles no feia sinó dormir. Jo li dono colzadeta: Desperteuvos, barbagrís En me'n dóna una coça que del llit me fa sortir. N'agafo la roba bona i el giponet de setí. Me'n vaig a l'hort del meu pare a regar lo lleixamí. Mentre el lleixamí regava va passar un jove fadrí. Que hi feu, aquí, joveneta?

que hi feu, aquí tan matí? M'estic a l'hort del meu pare a regar el lleixamí. Voleu venir, joveneta? vos en voleu venir amb mi? Sí per cert, lo galant jove: voldria ser pel camí. Ja l'agafa i se la puja a cavall del seu rossí. Quan passaven a Aiguafreda n'encontren el barbagrís. Que hi porteu, lo galant jove, que hi porteu dalt del rossí? A dalt del rossí hi porto les floretes del jardí que sent fresques i gemades, vós no heu sabut collir.

En el pròxim capítol continuarem sobre: Infidelitat - La sogra. Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

El Corto Pio de Vacarisses Es tracta d’una casa de pagès semi derruïda situada a la part superior d’un turó que forma un petit altiplà sobre el torrent dels Oms. És una construcció del segle XVIII pràcticament sense modificacions i que conserva perfectament la tipologia constructiva originària. És de planta rec tangular, amb planta baixa més un pis i golfes, amb coberta a dues vessants. Les estructures de la casa, llevat de la coberta, es conserven dempeus. Els murs són de pedra lligada amb morter, amb carreus escairats a les cantoneres. Pràcticament no té obertures, les quals són situades a la prime ra planta i de petites dimensions. A la façana sudoest, parcialment derruïda, s’insinua el portal d’entrada amb l’arrencada d’un arc adovellat de pedra tosca. L’espai interior és de dimensions modestes i està compartimentat amb una paret intermèdia. Es conserven restes de l’escala d’accés a la primera planta. Una de les habitacions té un forn de pa amb volta de maó molt ben conservat, el qual forma un petit cos adossat que sobresurt de la façana. Al costat nordoest té adossats uns coberts pràcticament derruïts. A tocar de la casa hi ha una barraca de pedra seca de planta circular. Sabem que Francesc Alsina i Vendranes era el germà petit de Josep Alzina, propietari del mas Alzina (situat en terme de Rellinars, just al termenal amb Vacarisses), i posseïa una peça de terra de 30 jornals situada al “Llatoner” a prop del mas Alzina. El 1759 feia pocs anys que Francesc s’hi havia construït una casa, on residia amb la seva família. Aquesta nova casa pagava un cens de 2 sous i l’any 1780 era coneguda amb el curiós nom de “FUERTE PIO”, que després va derivar a “CORTO PIO”. Vers l’any 1800 havia passat a pertà nyer a l’heretat del mas Còdol. Som molts els qui ens agradaria saber l’origen d’aquest topònim “FUERTE PIO” i com va fer el canvi pel de “CORTO PIO” actual. Jo tinc una hipòtesi al respecte, i amb tota la facultat que Déu em dona, us voldria explicar el que modestament a mi em sembla tot aquest afer. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Avui “Fort Pienc” és un barri de la ciutat de Barcelona del districte de l’Eixample. Abasta l’àrea delimitada per un perí metre que discorre per l’avinguda Diagonal (des del carrer de Nàpols fins a la plaça de les Glòries), avinguda Meridiana, carrer dels Almogàvers, carrer de Roger de Flor (només una illa), passeig de Sant Joan, Gran Via i carrer de Nàpols fins a la Diagonal. El barri compta amb 29.098 habitants (segons cens de l’any 2002) i té l’índex de població jove més elevat de l’Eixample. Aquest barri està situat al voltant d’on hi havia l’antic Fort Militar anomenat “FUERTE PIO” i que va ser construït pel primer rei Borbó, Felip V, dins del pla d’ins tal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat que s’ha via rebel·lat en la guerra de 1714. Aquestes edificacions fortificades incloïen la Ciutadella i un fort avançat “FUERTE PIO”, situat al voltant del lloc on avui s’aixeca l’antiga estació del Nord. Fent una mirada retrospectiva a l’historia i en particular al bombardeig de Barcelona pel General Espartero així com als enfrontaments armats del 15 de novembre de 1842 podem observar que la resistència de la Milícia Nacional i el suport de la població a la revolta va fer retrocedir les tropes de l’exèrcit i les autoritats varen desaparèixer i es creà un nou organisme per a canalitzar la re volta: La Junta Popular Directiva Provisional.

...Aquesta nit passada es van multiplicar les barricades a la plaça de la Constitució, s’han for mat parapets per defensarse de la tropa. A les vuit del matí es va obrir foc al carrer de la Plateria i es va propagar per diferents carrers com són el del Duc de la Victòria, el del Comte de l’Assalt, la cavalleria va fer una càrrega que la va fer blanc, de tirs i pedrades amb que la van hostilitzar des de les cases veientse obligats a escapar per la muralla de terra amb alguna pèrdua. Els veïns de la Plateria i el Call també van llençar a les tropes pedres i mobles per la part del carrer del Duc de la Victòria, la tropa, gua nyant terreny en prou feines i perdent oficials i soldats, es va apoderar de l’Alcaldia i de l’ense Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS nyament on era el principal del quart batalló i en segon lloc el principal de Sapadors tots de Milícia Nacional sent al carrer del Call un tub per fi d’aturarlos i retrocedir. El foc va durar dues hores i mitja, mentre va durar el foc, sempre es va tocar a sometent a la Catedral i a les parròquies del Pi i Sant Just. A toc de sometent es van reunir els Milicians de Gràcia i del Llobregat i d’altres punts ansiosos de defensar als de dins de la plaça i trobantse les portes tancades escalaren la muralla per la part de l’Àngel haventse per endavant apoderat del “FUERTE PIO” els Milicians de Badalona i Sant Andreu de Palomar. ...Al rebre el General aquest part, va manar retirar les tropes a les seves casernes i immediata ment van abandonar els punts de la plaça i retirantse totes les autoritats cap al “Fuerte de Ata razanas”.Immediatament la Milícia Nacional va cobrir tots els punts abandonats per la tropa. A les 4 de la tarda van sortir de les “Atarazanas” els generals... I també la construcció del "Fuerte Pio": ...Les característiques de les indústries gasistes limitaven la seva localització a llocs clars, a una certa distància dels edi ficis habitats, que segons les legislacions, podia arribar fins als 400 mts. A Barcelo na, els llocs adequats es trobaven o bé a extramurs de la ciutat, el que implicava sovint trobarse en zones polèmiques i en conseqüència sota control militar o en la franja del litoral.

Gravat de les ruïnes del "Fuerte Pio"

La zona del “FUERTE PIO” situada al nordest de la Ciutadella, al terme municipal de Sant Martí de Provençals, oferia unes característiques favorables addicionals, ja que es trobava deli mitada pel traçat de la carretera cap a França i pel desenvolupament de la via fèrria entre Barce lona i Granollers... Un altre retall de diari de La Vanguardia de data 26 de gener de 1929 parla del següent: Avui dis sabte, es regalarà en la Cooperativa de Pau i Justícia, Pere IV, 228 i Unió de Cooperadors del “FUERTE PIO”, Ausiàs Marc, 143 un paquetet de bon cafè vegetarià Malta “NATURA”, pro ducte millor que el cafè sense cafeïna, i a menys de la meitat de preu. 100 grams 0,60 ctms. Les casernes de la Ciutadella, “FUERTE PIO” i “Fuerte D. Carlos” van ser cedides a l’any 1868. Segons dades obtingudes de l’Arxiu del Govern Militar de Barcelona (Comandància d’obres) i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Amb totes aquestes explicacions, no pretenc donar cap lliçó d’història, tot el contrari, tant sols hi volgut relacionar uns fets on parlen d’aquesta caserna, i qui sap si en Francesc Alzina i Vendra nes havia tingut alguna relació amb aquest aquarterament i, per tant, va creure oportú batejar aquesta casa amb el nom de FUERTE PIO. Al llarg del temps, tal vegada ell, els seus descen dents o possibles compradors, no els hi semblés bé aquest nom i el canviaren pel topònim actual de CORTO PIO. Tot són suposicions. Sigui com sigui, que Déu beneeixi al Francesc, i li dono les gràcies per haver construït aquesta obra i que avui tots nosaltres podem gaudirne amb els nostres ulls.

Fotos i text de: Joan Escoda i Prats El Corto Pio 392 mts. ETRS89 31T 410133 4608370

El passat dia 10 de novembre, una bona colla dels integrants dels dos grups del club de lectura de la biblioteca "El Castell" del nostre municipi, conjuntament amb 1500 lectors més, van assistir a la representació de l'obra "Stockmann", una adaptació lliure d'"Un enemig del poble", d'Henrik Ibsen, dirigida per Oriol Tarrasón, i re presentada per la companyia 'Les Antonietes Te atre'. L'acte es va realitzar a la sala Atrium de Vilade cans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 47

ACTUALITAT CORAL

Foto: Joan Vila

CONCERT DE SANTA CECÍLIA

23 de novembre Organitzat per l’Escola Municipal de Música de Vacarisses. Cor convidat COR LERÀNIA de Barcelona. Sota la Direcció de Jordi Noguera.

CONCERT DE NADAL Acte col·laborador amb la Marató de TV3 14 de desembre a 2/4 de 7 de la tarda Església Parroquial de Sant Pere de Vacarisses Amb l’actuació de: Cors 1, 2 i Joves de l’EMM de Vacarisses Cor de Castellar del Vallès Cor de Vacarisses El concert és gratuït. Les aportacions voluntàries aniran destinades a la Marató de TV3 Organitza: Cor de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 556 - Desembre 2014 - Pàg. 48