Núm. 557 - Gener de 201 5
VAC ARI S S E S
balcó de Montserrat
edició digital
Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al
Foto: Joan Vila
Pessebre a la Plaça Joan Bayà Fet per membres del Casal de la Gent Gran
SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Des de Sitges Parròquia de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat Llengua catalana De la Web Dels diaris Llibres Racó del conte Col·laboracions Activitats nadalenques
Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 15 16 18 20 23 24 26 50
Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 92412014
Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net
ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Desembre Dia 14 Concert de Nadal organitzat pel Cor de Vacarisses, amb la col·laboració dels Cors de l'EMM local i la Coral Xiribec de Castellar del Vallès, a fa vor de la Marató de TV3. Dia 22 Concert a càrrec de l'Escola Pau Casals. Dia 24 Vigília de Nadal. Presentació del Pessebre de Vacarisses "Sant Pere d'Ègara" de Terrassa i Missa del Gall. Dia 25 Nadal. Missa familiar i concert de nadales a càrrec dels infants de la Catequesi.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 2
PÒRTIC
Un any per oblidar, un any per recordar. A Catalunya, el 2014 el recordarem com l’any en què hem desafiat l’Estat i hem votat per decidir el nostre futur. Amb tots els elements i tot el poder espanyol en contra, els catalans van perdre la por i van convertir el 9N en una jornada històrica. Una més, i no certament l’última, del llarg procés sobiranista que, enguany, va tenir un altre punt culminant, l’Onze de Setembre, quan cen tenars de milers de persones van participar en una monumental V, de victòria i de voluntat de vo tar. Un procés que viurà, segur, nous moments decisius durant el 2015 que hem encetat. El 2014 serà també l’any en què la crisi econòmica ha continuat amb força i, malgrat alguns in dicis de recuperació, han crescut encara més les desigualtats socials. Desnonaments, atur, po bresa energètica, banc dels aliments, joves a l’estranger, són conceptes que hem sentit en nombroses ocasions durant tot aquest any. Amb el consegüent malestar ciutadà, que creix i s’encén encara més amb els nombrosos casos de corrupció que es destapen. Un malestar que no ha aturat l’ingrés a la presó d’alguns polítics i personatges molt coneguts i que s’ha incrementat encara més amb casos com les targetes opaques de Bankia o la confessió del president Jordi Pu jol. A l’àmbit internacional, el 2014 el recordarem com l’any de dos grans conflictes: la crisi i poste rior guerra a Ucraïna i l’avanç del gihadisme d’Estat Islàmic, una organització que ha sembrat el terror a Síria i a l’Iraq. La guerra tampoc ha cessat entre Israel i Palestina ni tampoc en molts in drets de la malaurada Àfrica, com Nigèria o Somàlia. El continent africà també ha estat notícia per l’epidèmia d’Ebola que ha provocat milers de morts i que només ha aconseguit commoure Occident quan hi ha arribat. El 2014 ha acabat, però, amb la bona notícia de la reconciliació de dos antics enemics: Cuba i els Estats Units. Els dos països han decidit emprendre el camí de la pau i ho han fet amb la mediació d’un dels grans personatges de l’any: el papa Francesc, que ha dut aires de renovació a l’Església. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM
Les paràboles de Jesús Comentaris casolans
42 - Les deu mines
Confià a cadascun una quantitat igual.
N’hi ha que es pensen que no serveixen per una gran cosa, que no serveixen per a res i són inútils del tot. Per culpa d’aquest convenciment es passen la vida sense pena ni glòria. No deixen cap rastre. Com si no haguessin viscut.
Lluc 19, 12-27
Qui es passa la vida sense fer res no té cap dret a pensar que Déu és exigent. No demana peres a l’om. No sega on no ha sembrat. D’allà on ha sembrat vol treure’n bona collita.
Tots hem sortit de les mateixes mans. Déu no fa disbarats. No fa absurds. Qui més i qui no tant: tothom té una missió marcada. Tots tenim, almenys, una capacitat immensa d’estimar. No es tracta de mesurar el que tenim i el que no tenim. El que cal fer és rumiar una mica i pensar què en fem del que tenim i com ho fem rendir. Déu comprèn els errors i les equivocacions que cometem i ho fa sense esparverarse.
La basarda ens acovardeix i inutilitza. La por ens deixa estèrils.
El que no li plau és que rondem pel món amb les mans buides. Ell no accepta el no fer res. No vol la inoperància.
Els mancats d’il·lusions no van enlloc, no aconsegueixen res.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM Qui claudica davant del primer fracàs no farà res de bo.
ment intentantho deu mil vegades. Les co ses s’aprenen fentles i repetintles.
Un fracàs només pot ser un toc d’alerta.
Comencem la vida amb un llibre amb totes les pàgines en blanc. Cal escriureles dia re re dia fent totes les correccions que siguin necessàries fins que l’obra repassada, corre gida i esmenada sigui presentable.
El caure no pot provocar la por de caminar de nou. La vida és una lluita constant. Cal no donarse mai per vençut.
Ningú neix amb el llibre acabat. Cal escriu re’l dia a dia.
Cal sempre començar de nou.
Cal viure esperançats.
No podem dir que d’una cosa no en sabem fins que ens hi hem pelat els dits o l’enteni
Sebastià Codina i Padrós
Muriel Casals i Couturier Avinyó (França), 6 d'abril de 1945
Presidenta d'Omnium Cultural "Som més a prop que mai de ser un país normal." "Són temps difícils però hem aguantat temps pitjors." "Volem un país on la cultura no hagi de demanar permís per sobreviure." "Volem un país on sigui el Parlament quin model educatiu vol." "Catalunya és una Nació i té dret a decidir el seu futur." "Demanem als votants, als militants i als dirigents de les opcions que s'han manifestat a favor de la lliure determinació de Catalunya perquè seguim com ara, anteposant el país als seus partits." Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Sopa de fredolics Ingredients per a 4 persones: 400 grs. de fredolics 1 ceba petita 2 cullerades de tomàquet triturat 1 gra d’all 8 ametlles o un grapadet de pinyons 4 llesques de pa aigua, sal i oli.
Sofregirem els fredolics i els reservarem. Agafem una olla i hi fem un sofregit de ceba i una miqueta de tomàquet, hi afegim l’aigua, el pa i la meitat dels fredolics, que prèviament hem sofregit. Deixarem que bulli uns deu minuts aproximadament i ho triturarem amb el pimer. Afegirem l’altra mitat dels fredolics juntament amb una picada d’all i ametlles o pinyons. Ho deixarem bullir uns deu minuts més i ja estarà llesta per a servir. Bon profit! Conxita i Quimeta Font
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 6
DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes
de professions i oficis. Contra mandra un bon bastó.
A casa dels sastres les rates roseguen drap.
Eina que està molt en vaga prest es rovella.
El millor sastre esguerra un vestit.
El progrés s'obté treballant.
El rector no es recorda de quan era escolà.
La feina no mata ningú.
Per un frare no es perd un convent, ni per un soldat un regiment.
Els cansats són els que fan la feina. Si et fiques en negocis que no entens, per bo que sigui hi deixaràs les dents.
Amb advocats i paciència es guanya la sentència.
Treball començat és mig acabat.
El respecte de la llei ha de començar pel rei.
Del que en siguis ben amo, no en vulguis ser mosso.
És bona la justícia quan no la doblega la malícia.
Quan surtis a caçar, amb borni no vulguis anar.
El pagès no llença res, el bon femer fa el bon graner.
Si vols bona caça vés a la plaça.
La millor anyada, la terra ben treballada.
Val més tenir un conill que seguir una lle bre.
Qui fila massa prim, se li sol trencar el fil.
Val més ser pastor de deu ovelles meves que majoral de mil d'altri.
Ventar sense vent fa perdre la feina i el temps. Recopilació: Josep Caba
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 7
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL A vegades hi ha més amor cristià en una unió irregular que en una parella casada per l’església... El benestar, l’èxit i l’amor donaven un tomb. Truquen a una porta. Hola! No entrem mai plegats, podeu escollir a un dels tres. El pare es decanta pel benestar, la filla per l’èxit i la mare per l’amor. Trien l’amor. Així, doncs, entrem tots. L’amor tot sol no va mai enlloc; sempre va acompanyat. Cal viure oberts, sincers i constructius. Cal oferir sempre respostes i mai portes barrades... Les nostres exigències frustren sovint els somnis de Déu... Encara que no es tingui l’èxit assegurat cal moure’s i fer alguna cosa. Plegarse de braços no és cap bona solució... No hem de jutjar mai el comportament de les persones. Cal fer conèixer al món l’amor de Déu... Abans de l’últim instant del fracàs inevitable cal començar el nou redreçament... L’Església no ha de servir mai per garbellar idees llampants ni per lluir intel·ligències pre clares sinó per cooperar en el projecte d’amor de Déu al seu poble. El poble de Déu som tots... L’Església ha de ser sempre la casa oberta del Pare; mai una mena de duana... El que més mal fa no és el cop, sinó el qui el dóna... No esperis gaire dels que prometen molt... oferir amb escreix fa pudor d’enganyifa... És molt millor estar sorprès que no pas decebut... No importa gaire el poc a poc que vagis, sempre que no t’aturis... Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 8
CULTURA POPULAR
Racó Poètic AiMiA Nova crida un any més Encetem un nou any ple d'alegria, vivim el nostre temps guarnit de sol; com un estel bonic d'ocells en vol, la dansa dels germans ens fa de guia. La Nova Crida sempre ens agermana, sentint el flabiol i el tamborí, alegres seguirem el clar camí del so net i potent de la sardana. Dansant arran de mar, o en verd boscatge, al cim d'un espadat, o en ple desert, el nostre pit serè, sempre és obert a seguir de la Pàtria el ferm guiatge. Germans, posem el cor en la tenora, que ens porta el seu fort crit de germanor, mirem de nit el cel sense cap por. Dels catalans, de cor, és la penyora.
Sabina Fornell i Morató
En tu jo vàreig posar una fe sincera i el meu cor sols viu per estimar. Tu fores per mi una llumenera, i aquesta flama mai més s 'apagarà. Les meves esperances en tu trauran florida i els somnis d'infantesa, eternament oberts, faran copsarnos sempre l’essència de la vida fruint l'encís que donen els pensaments incerts. I com poncella oberta, d'un bes enamorada, el nostre amor esclatarà triomfal, unintnos per sempre el llaç d'una abraçada dessota el cel tant blau de l'ideal . Llavors esclatarà la nostra joia lluïn en nostres ulls un xic d'enyor, i els nostres fills seran la dolça toia d'aquesta primavera de l'amor. Per tu viuré tan soIs esposa aimada, per veure't, amorosa, amb els meus fills, fonenthi amb una dolça abraçada, guardantlos de la vida els greus perills. I quan en l'hivernada de la vida la neu haurà emblanquit nostres cabells, recordarem juntets la gran florida d'aquesta joventut de somnis bells. En tu jo vaig posar la meva fe sincera que el cor em viu tan sols per estimar, i abans la mort no apagui nostra llumenera preguem per retrobarnos units al Més Enllà. Joan Sisamon i Borràs
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 9
CAMPANADES
Qui sosté l'univers
U
na vegada, una nena índia anà a trobar el guru, mestre de la tribu, i li digué: «Mestre, ja sé, com l'a1tre dia vau dir que la terra és com una gran taula damunt la qual hi ha els homes i dones; els rius, els arbres, les cabanes i tots els animals. Ara, però, voldria que em diguéssiu qui sosté la immensa taula". El vell guru li contesta: "Sota cada un dels quatre peus de la taula hi ha un elefant sostenintla, és a dir, quatre elefants".
La nena se n’anà, però al cap d'uns quants dies torna i digué al guru: "Ara voldria que em di guéssiu qui sosté els quatre elefants que sostenen la taula", Com alguns d'avui, el vell guru no s’immutà i li respongué: "Sota cada un dels quatre elefants hi ha quatre elefants més, és a dir, setze elefants". Com que la nena insistia a voler saber qui sostenia finalment la pila d’elefants, el vell guru se la tragué del davant dientli: "Mira, maca, ara solucionaré d'una vegada totes les teves preguntes: sota la terra, tot són elefants sostenint altres elefants". La nena se n’anà cap a la cabana murmurant tota sola: «Tant sé com sabia. Les persones grans s'acontenten amb respostes a mitges i deixen molts caps per lligar. Si els preguntes que és un ase, et responen: “Un ruc” i si els preguntes què és un ruc, et responen: "Un ase".
L'església de Sant Llorenç dels Porxos és una capella d'una sola nau i sense absis. Està construïda a l'extrem d'un penyassegat, en un marc paisatgístic incomparable, dins la Serra dels Lladres.
Mn. Pere Campàs Bonay
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015 Pàg. 10
Vic
DES DE SITGES Els contes són màgics, no només perquè ens permeten somiar i imaginar històries, sinó perquè ens donen eines per comunicar-nos amb els nostres fills, per entendre’ls i per empatitzar amb ells.
E
l dimecres vaig berenar entre llibres. Entre llibres i entre altres mares que, com jo, tenen blogs sobre el món infantil, preocupades pel desenvolupament i l’educació dels seus fills petits. Llibres, mares i persones que estimen els llibres, com són la gent de l’edito rial Cruïlla.
La finalitat d’aquesta trobada, era presentarnos les novetats de “Petits Tresors”, un espai especi alitzat en tot el que té a veure amb els llibres infantils, llibres per estimular l’aprenentatge i la imaginació dels infants. El més interessant va ser la xerrada que ens va oferir la Laura Coll, au tora de contes i mestra d’educació infantil especialitzada en educació emocional, que ens va ex plicar com és això d’educar les emocions a través dels contes, i ens va donar algunes pautes a tenir en compte per quan expliquem contes als nostres fills. Allà en vaig ser conscient. És important dedicar un moment al dia a preguntar als nostres fills com se senten. Qualsevol situació de la vida quotidiana és bona per ferho, així els ajudem a po sar nom a les emocions, a identificarles, a familiaritzars’hi: tristos, enfadats, enrabiats, gelosos, amb por, etc. Totes les emocions són legítimes i no hem d’intentar reprimirles ni amagarles, sinó acceptarles i gestionarles. I nosaltres som el seu model, si sintonitzem emocionalment amb ells, seran més sensibles a les emocions que els envolten. Vinyet Duran Ferrer
Ajudem els nostres fills a detectar com se senten. Ensenyem-los a connectar amb sí mateixos perquè puguin comprendre, identificar i verbalitzar els seus sentiments.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 11
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES
Concert de Nadal 2014 Nadal és una gran fita. Nadal aplega a mig món, creients o no gaire creients, a l’entorn d’un fet commemora tiu històric: l’Aniversari del naixement de Jesús, ara fa més o menys 2014 anys. Vacarisses, a través del temps, recorda l’esdeveniment amb una munió d’actes. Al succés s’hi ha afegit la Marató, enguany dedicada a les malalties del cor. La Marató ha donat una fesomia rellevant a Catalunya. Volem fer ressaltar el Concert de Nadal del dia 14 de desembre. Fou un veritable èxit pels cantaires, pel públic i pels organitzadors. Un aplaudiment!. Hi van participar els Cors 1, 2 i Joves de l’Escola de Música, els quasi veïns de la Coral Xiribec de Castellar del Vallès i no cal dir, el Cor de Vacarisses, els nostres am fitrions incansables. Els directors: Ruth Garcia, Olga Puigbò i Andreu Brunat. Piano: Núria Pagès i Fran cesc Torras. Guitarra: Rafa Tornay. Uns i altres van caldejar l’ambient i van posar a l’altura dels millors esdeveniments musicals el tràfec d’aquell capvespre de desembre que encetava les entranyables festes del nostre Nadal. Un poble que canta és un poble viu, il·lusionat i engrescador. Vacarisses, l’enhorabo na! Tots van estar a l’altura, però els cors de l’Escola de Música van brodar la festa. “El Rabadà”, entre les tradicionals melodies catalanes de Nadal va cloure el capves pre amb diferents rabadans escampats arreu de l’església que replicaven la proposta del Majoral i amb un unànime CAP A BETLEM! corejat per tot un públic fogós i ar dent que s’esplaiava aplaudint. Les aportacions voluntàries del Concert per la Marató van ser de 1.002,00 €, els quals, sumats al que es va recollir a través de les altres activitats organitzades per l’”Asso ciació VACARISSES PER LA MARATÓ” han resultat un total de 9.094,81 €. Vacarisses ha demostrat una vegada més una solidaritat encoratjadora.
Moltes gràcies a tothom!
Mn. Sebastià Codina Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 12
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Acte col·laborador amb
Cors 1, 2 i joves de l’Escola Municipal de Música i el Cor de Vacarisses.
Coral Xiribec de Castellar del Vallès i el Cor de Vacarisses. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 13
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES
ELS PASTORETS 201 4
Foto: Joan Vila
Ja ens hi tenen acostumats! Els pastorets dels més menuts, fantàstics! Cada any el llistó el posen més amunt i aquesta colla d’artistes ho fan molt bé. L’hora i quart que van durar, es va fer curta a tots els espectadors, era un plaer veure com es movien per l’escenari com si ja tinguessin moltes “taules”. Endavant, això ens va fer sentir més units a tots els Vacarissencs que érem allà al Casal. Gràcies, Teresa i companyia.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
7a FIRA DE NADAL
El passat dissabte dia 15 de desembre es va celebrar la setena edició de la Fira de Nadal de Vacarisses, ocupant un espai superior al dels anys anteriors, amb més de cinquanta parades, la majoria locals.
Fotos: Equip de Redacció
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 15
LLENGUA CATALANA
La incomprensió de la llengua
Segles XVIII-XXI. Un dels temes que ha generat un debat més intens entre Catalunya i Espanya ha estat el paper de la llengua catalana, que passarà de ser considerada com un element folklòric a un autèntic perill.
“Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual no cabe hacer más que una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las escuelas del estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza”. 1900, Senat
Eduardo Dato e Iradier Ministre de la Governació
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015 Pàg. 16
LLENGUA CATALANA Clementina Arderiu i Voltas va néixer el dia 6
de juliol del 1 889 a Barcelona. Morí a la mateixa ciutat, el 1 7 de febrer del 1 976. Va ser poetessa i la seva obra fou influïda per autors com Josep Carner i Joan Maragall, dos dels més rellevants d’aquella època.
L
’any 1911 ja va publicar el seu primer poema. L’any 1916 es va casar amb el poeta Car les Riba, que la va esperonar i animar dins el món literari a continuar endavant. Pel que fa a la seva faceta estrictament política, va ser una dona compromesa amb la República, motiu pel qual l’any 1939 es va veure forçada a exiliarse.
Com dèiem, Josep Carner va ser un dels poetes que més li va influir, fet que és palès en la seva poesia. Carles Riba, el seu marit, també hi va tenir un paper destacat. Temes com l’amor, la mort o la fe, per exemple, així com la condició femenina hi són dominants. Els estudiosos consideren que alguns dels seus poemes tendeixen a fer de la vida quotidiana una idealització. Igual que Jacint Verdaguer i Joan Maragall, Clementina Arderiu també s'adscriu al moviment noucentista predominant en aquells anys. Posteriorment, però, va incorporar nous elements a la seva poesia i se’n va acabar allunyant. D’entre les seves publicacions destaquen les següents: Cançons i elegies (1916), L’alta llibertat (1920), Poemes (1936), Sempre i ara (1946), És a dir (1968) i L’esperança encara (1968), obra guanyadora, aquesta última, del premi Crítica Serra d’Or de poesia. A l’Arxiu Nacional de Cata lunya es conserva el seu fons personal, igual que el de Carles Riba. El seu llegat, però, no és dels més destacats, en comparació amb altres autores de l’època, com Caterina Albert (Víctor Català), Maria Aurèlia Capmany o Mercè Rodoreda, per citar només al guns noms dels més coneguts. Tot i així, hi ha un petit exemple de la seva popularitat a Palafru gell, on el 2010 va ser votada en un procés participatiu com una de les dones que es mereixen un carrer.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015 Pàg. 17
DE LA WEB
R a o n s p e rs o n a l s . . . El fiscal general de l'estat espanyol, Eduardo TorresDulce, ha dimitit. N'informa el diari El Mundo, que diu que ja ho ha fet saber al govern espanyol. Segons el diari, TorresDulce conside ra que l'executiu de Rajoy no ha donat el tracte adequat a la fiscalia. Tanmateix, el comunicat oficial diu que plega per raons personals. El cas és que la dimissió arriba poques setmanes des prés de la polèmica querella presentada contra el president de la Generalitat, Artur Mas, la vice presidenta de la Generalitat, Joana Ortega, i la consellera Irene Rigau per l'organització del 9N. Després del 9N TorresDulce va rebre una pressió molt forta de l'executiu espanyol perquè pre sentés la querella contra Mas i membres del seu govern. Fins i tot la presidenta del PP català, Alícia SánchezCamacho, va anunciar que s'enllestia la querella abans que la fiscalia en digués res. I encara va trigar uns quants dies a presentarla; durant aquell període, TorresDulce va pensar d'insinuar que potser no caldria presentarla, amb el vistiplau de la junta de fiscals de sala. TorresDulce va arribar a la fiscalia general de l'estat el gener del 2012 nomenat pel govern de Mariano Rajoy després de guanyar les eleccions generals. En aquests tres anys ha mantingut una relació tensa amb l'executiu espanyol, principalment pel seu paper en els escàndols de corrupció que han anat afectant el PP, des del cas Bárcenas. En aquest període, ha reivindicat contínuament la seva autonomia davant del govern espanyol i ha denunciat la manca de mitjans i canvis legislatius per afavorir la tasca dels fiscals. La reforma de l'estatut del fiscal impedeix al govern espanyol cessarlo directament. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 18
DE LA WEB La renúncia d'Alberto Ruiz Gallardón com a ministre de Justícia i la seva substitució per Rafael Catalá va coincidir també amb una de les etapes més tenses que ha viscut des que ocupava el càrrec: la presentació de la querella contra Mas, Ortega i Rigau. Torres Dulce es va haver d'acabar imposant als fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Cata lunya, contraris a presentarla. Posteriorment, al congrés, va negar repetidament que hagués rebut cap mena de pressió per part del govern espanyol. Vilaweb
El president espanyol, Mariano Rajoy, ha replicat aquest dijous al PSOE que Eduardo Torres Dulce ha dimitit com a fiscal general de l'Estat “per motius exclusivament personals”. Responent a les acusacions del portaveu dels socialistes al Congrés, Antonio Hernando, que ha dit que Ra joy ha “forçat” la marxa de TorresDulce amb “pressions”, el president espanyol ha dit que no pensa perdre “ni un minut en aquest afer”. “Passi el que passi, sigui el que sigui, la posició del PSOE sempre és la mateixa: la culpa és del govern”, ha lamentat Rajoy en declaracions a la premsa des de Brussel·les, on se celebra aquesta tarda una cimera de caps d'estat i de govern de la UE. El Punt Avui
El portaveu del PSOE al Congrés, Antonio Hernando, ha culpat el president del Govern, Maria no Rajoy, d'haver "forçat la dimissió" d'Eduardo TorresDulce a còpia de "pressions". Hernando, en declaracions als periodistes al Congrés, ha exigit la compareixença urgent de Rajoy per donar explicacions perquè el considera "el principal responsable" de la dimissió de TorresDulce. "El fiscal ha dimitit perquè el govern l'ha pressionat. És absolutament inacceptable l'actitud de Rajoy amb les institucions", ha denunciat. Segons Hernando, Rajoy "no en té prou" de tenir ma joria absoluta a les Corts Generals, "vol colonitzar i controlar totes les institucions, el Congrés, el Senat, el Defensor del Poble i ara també la Fiscalia i el Consell General del Poder Judicial". Ara.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015 Pàg. 19
DELS DIARIS
H isenda, p ri m e ra d e sco n n exi ó
E
l 2015 l’administració espanyola deixarà de fer la recaptació exe cutiva dels impostos a la Generalitat a la primavera. L’assumiran les diputacions, que ja fan proves pilot.
Pas important per a la futura hisenda catalana. El govern preveu una primera desconnexió amb l’administració espanyola a la primavera. L’Agència Estatal d’Administració Tributària deixarà de fer la recaptació dels deutes dels impostos que gestiona la Generalitat i se n’encarregaran les diputacions, que ja fan proves pilot per poder assumir aquesta nova funció. Segons fonts de l’executiu, l’Agència Tributària de Catalunya signarà a la primavera un conveni amb les quatre diputacions perquè els seus ens autònoms de gestió de tributs facin de manera ordinària la recap tació executiva dels impostos propis de la Generalitat i dels cedits que recapta. Es tracta del co brament dels deutes tributaris, que poden comportar fins i tot l’embargament de béns si les quanties pendents no s’ingressen en els períodes establerts. El govern calcula que s’estalviarà 9 milions d’euros l’any perquè l’agència espanyola cobrava per exercir aquestes tasques, fins ara inassumible per la Generalitat com a conseqüència de la falta de personal. La hisenda pròpia es basteix, com a principal estructura d’estat, amb lentitud i un escrupolós respecte a la legalitat. La recaptació executiva és competència de la Generalitat però no l’havia exercida. Tributs de Catalunya ha ampliat les seves funcions amb peus de plom, amb l’objectiu últim d’assumir la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos dels catalans. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 20
DELS DIARIS El cert és que la hisenda pròpia no està preparada fins a aquest extrem, encara que CiU i ERC van pactar que a final del primer semestre d’enguany estigués enllestida l’estructura necessària. La pràctica de la via executiva és un avenç més per enfortir l’administració catalana per si arriba la desconnexió definitiva amb Espanya, un moment que Artur Mas situa en el seu full de ruta du rant el mandat post plebiscitari de 18 mesos que ERC no veu clar. De moment, l’executiu treballa per exprimir al màxim els marges del marc jurídic estatutari sense vulnerar la legalitat espanyola. Les diputacions de Barcelona, Lleida i Tarragona ja participen en proves pilot amb la voluntat d’exercir la gestió executiva de manera ordinària i definitiva. Ha estat fruit de tres convenis que l’Agència Tributària de Catalunya ha signat durant aquest any amb els organismes autònoms de gestió i recaptació dels tributs locals. La de Barcelona va ser la primera a començar, gràcies a un acord rubricat a mitjan febrer. La de Tarragona el va signar a principi d’agost. La de Lleida, a mitjan novembre. Falta encara la de Girona, que està pendent d’aprovar una modificació estatutària que li ho permeti. Vist l’èxit de la iniciativa, el govern compta que el tempteig de l’administració gironina sigui més ràpid perquè les quatre diputacions es puguin anivellar per subscriure un nou conveni definitiu i conjunt amb l’agència catalana a la primavera. Aquesta ampliació de funcions de Tributs de Catalunya (la base administrativa de la hisenda ca talana) s’afegeix a la darrera ampliació fins a 90 oficines de la xarxa que presta el servei de finestreta única i a l’inici de recopilació de dades dels contribuents catalans, avançats per aquest diari. La Generalitat també ha iniciat els tràmits per treure a concurs el programa informàtic per a la gestió dels tributs. El Parlament tramita, a més, la llei d’ordenació dels cossos tributaris de l’agència catalana, i s’han publicat les llistes d’aspirants a ocupar les 18 places obertes per a l’es cala d’inspecció tributària del cos superior d’inspecció. El govern dissenya, mentrestant, un mo del d’hisenda catalana d’inspiració nòrdica i anglosaxona, basat en la reputació fiscal. Estudia, per exemple, fórmules de certificació o ràting per acreditar les bones practiques d’empreses i particulars que hi col·laborin.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 21
DELS DIARIS La capacitat diplomàtica d’un Papa que ha decidit que les coses de la terra també el concerneixen. La notícia mourà rius de tinta, perquè parlem d'un fet històric que tanca la porta del darrere de la guerra freda. És cert que encara queda Corea del Nord com a espantall del vell règim comunista, però Cuba era el gran capítol per concloure, l'element simbòlic que fa caure l'última pedra del mur de Berlín. I tot i que la dictadura cubana continua tenint bona salut, també és cert que el fi nal del bloqueig accelerarà els canvis que, inevitablement, arribaran a l'illa. De tota manera, com que encara estem en l'apartat declaratiu, i falten tràmits polítics d'enverga dura (com el crític pas pel Congrés nordamericà), ja hi haurà dies per afinar les anàlisis. De mo ment, algunes reaccions de butxaca, d'acord amb les accelerades notícies que ens arriben. La primera, sobre el papa Francesc. Cada dia que passa demostra més capacitat diplomàtica, aquest argentí que, des que va arribar al seu sacre càrrec, va decidir que les coses de la terra també el concernien. I, a diferència de la baixa política que de vegades ha practicat el Vaticà, Francesc l'exerceix amb finezza i apunta alt, i heuslo aquí, ficat en tots els embolics complexos del planeta, amb l'espe rança de mitjançar cap al bon camí. De moment s'apunta el gol de Cuba, que sens dubte és la grossa de Nadal. Aplaudiments, doncs, al Papa. La segona reacció, sobre Obama i el seu estil. Per descomptat, també li aplaudeixo la decisió de posar fi a una situació enquistada que responia a un mapa geopolític que ja no existeix. Que els EUA tinguin relacions amb brutals dictadures del petrodòlar i no amb Cuba tenia poc sentit. I, a més, no era la millor manera d'ajudar els cubans. Tanmateix, si bé el president ha tingut l'encert i la valentia de prendre la decisió, el seu discurs retraient el capteniment dels presidents anteriors, obviant les circumstàncies bèl·liques que van portar al bloqueig i la història que l'acompanya, em va semblar un acte caïnita i sectari, gens apropiat per a la solemnitat del moment. Aprofitar un fet històric per ficar el dit a l'ull a l'adver sari és de poc nivell polític. La tercera idea parteix de la constatació que Miami ha canviat, també per a bé. Queden lluny els temps en què el lobby cubà de Florida, ferotgement anticastrista, aixecava el dit i tremolava la Casa Blanca. Avui el col·lectiu és un conjunt bigarrat de gent de tota mena, amb les noves gene racions molt allunyades de les velles batalles de pares i avis, i amb més ganes de poder anar a l'illa dels seus avantpassats que de tenirla bloquejada. La por, doncs, de la reacció de la comuni tat cubana s'ha estovat considerablement. Finalment, el règim cubà, que malgrat convertir en victòria la notícia sap que el seu temps s'aca ba. El simple fet que funcioni un pont aeri Miamil'Havana canviarà el seu mapa social, econò mic i polític per sempre. Ha arribat, doncs, l'hora cubana, i arriba en bona hora. Pilar Rahola 19/12/2014 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 22
LLIBRES Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 Llofriu, 23 d'abril de 1981) fou un escriptor i perio dista català, figura referent de la literatura catalana de tots els temps. La seva original i extensa obra literària, que abasta de forma gairebé ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial per a la modernització de la llengua catalana i per la popularització d'una literatura costumista, clara, d'adjectivació intensa i a estones bolcada en la descripció del seu entorn més proper. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges sobre els nombrosos països on va viatjar constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX.
La vida lenta Sinopsi L’obra de Josep Pla s’acosta molt sovint al diari. No cal recordar els casos del Quadern gris, les Notes per a Sílvia o les Notes del capvesprol, tots ells volums celebradíssims de l’Obra comple ta. Aquests llibres són, en molt bona part, reelaboracions literàries, fetes de vegades a molts anys vista, dels diaris «autèntics» que el gran escriptor empordanès portava, en la seva escriptura me nuda i compacta, en petites llibretes d’ús personal. D’aquestes llibretes en van sortir, ja fa temps, les Notes per a un diari corresponents als anys 1965, 1966, 1967 i 1968, en volums publicats pòstumament per l’editor Josep Vergés. Molt recentment, la recerca en els arxius de Josep Pla ha permès localitzar les altres llibretes conservades on hi ha diaris d’aquesta mena: són les corresponents als anys 1956, 1957 i 1964. La informació continguda en aquests dietaris inèdits permet accedir al coneixement de la realitat quotidiana del gran escriptor empordanès en uns anys molt importants per a la seva creació li terària, i al mateix temps comprovar com l’escriptura era per a ell, dia rere dia, una mena de taula de salvació a la qual no deixava mai de recórrer. Una aportació autobiogràfica de primer ordre. La preparació del text i la introducció van a càrrec del màxim especialista en la literatura planiana, Xavier Pla, que és també el director de la Càte dra Josep Pla de la Universitat de Girona.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015 Pàg. 23
RACÓ DEL CONTE
Rondalla de la llebre i el fonoll "Va succeir en aquell temps quan les bèsties parlaven. La llebre estava malalta. La llebre no millorava. Els seus congèneres estaven preocupats, i no gosaven d’acostarseli per por d’encomanars’ho. Els conills, també, preocupats s’ho miraven des de lluny. Totes les bestioles estaven amb l’ai al cor, i el perill de que la llebre desaparegués de la faç de la terra, les havia solidaritzat a totes. Les aus de presa que volaven durant el dia s’oferiren desinteressadament de fer el que calgués: l’àliga, el voltor, l’esparver i els falcons... tots feien un. Les nocturnes, tres quarts del mateix: la cabrota, l’òliba, el xut i el mussol presidits pel gran duc ja s’havien ofert abans. Després de la darrera assemblea per tractar del cas, determinaren demanar consell al corb i a la guilla, considerats com els més llestos de la família boscana. El corb i la guineu s’ho pensaren, varen dialogar una llarga estona i, a la fi, es posaren d’acord. Tenien la solució, però era un xic difícil: calia que la llebre menges una de les herbes del seu gust, però la planta havia d’oferirse voluntàriament a ser menjada. L’operació de recerca es posà en marxa. Calia trobar l’herba indicada. Els lletsons es negaren. Les corretjoles giraren les fulles despectivament, i ni tan sols respongueren a l’esquirol que els preguntava. L’alfals digué un no d’allò tan rodó! La trepadella tampoc en volgué saber res... etc, etc. El carro anava pel pedregar i tots estaven desolats. Quan... de cop i volta... arribà la bona nova!: Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015 Pàg. 24
RACÓ DEL CONTE El fonoll de la vora del camí, s’havia ofert voluntàriament! Tots aplaudiren, però quasi ningú no sabia qui era el fonoll. Heu de saber que, en aquell temps, el fonoll no feia olor, ni goig de veure. Era el que ara en diríem “un marginat”, ja que sols creixia a les vores dels camps i dels camins. Un conill s’encarregà d’explicar a la concurrència de qui es tractava i tots quedaren assabentats i satisfets. Consultada la llebre, li sembla bé, i amb molta cura la portaren davant la mata del fonoll. La llebre se’l mirà amb més agraïment que entusiasme. Tots li digueren que comences a menjar. La llebre s’estirà, i el fonoll s’acotà, intentant acostarse amb una actitud generosa i abnegada... que feu posar la pell de gallina a tots els presents... menys a les gallines que ja li tenen sempre. La llebre no s’acaba la mata de fonoll. Digué que no volia anihilarlo. Es relaxà i... La millora fou instantània!!!. S’havia salvat! Tots cantaven, saltaven, ballaven, volaven... sense saber que dirse ni què fer! De sobte, es sentí com un gran tro, però que no espantava. Es féu un gran silenci, i una veu que venia de dalt del cel digué: He vist tot el que ha passat perquè sóc present a tot arreu i en totes les coses siguin grans siguin petites. Molt bé fonoll, molt bé!!! Has obrat amb un amor molt gran. Tan de bo aprenguessin de tu fins i tot els homes. Des d’ara JO et concedeixo que facis una de les flaires més agradables de la natura, i que tinguis virtut per alleujar moltes malures. Tampoc no seràs desconegut. D’ara endavant t’aixecaràs per damunt de totes les altres herbes, i també sobre l’ordi, el blat i la civada." No cal pas dir com tots passaren a felicitar el brot de fonoll que encara quedava, i la flaire de la seva bona olor ja se sentia. Des d’aquell dia, el fonoll és el fonoll que tots coneixem. Tot el que Déu digué s’acomplí, i ara les nostres àvies posen el fonoll als guisats i en fan licor, i no sols fa pair, sinó que alegra el cor de l’home.
Mossèn Francesc Cima
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 25
COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més impor tants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot con sultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Vilade cavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.
Arbustos de Viladecavalls presents també a Vacarisses (1 ) En aquest número encetem la part dedicada als arbustos. Un arbust és una planta llenyosa de mida mitjana, més petita que un arbre. De vegades es fa difícil la distinció, perquè segons les condicions ambientals una mateixa espècie es pot trobar com a arbre o com a arbust.
Aladern (Rhamnus alaternus, ramnàcies). Arbust o petit arbre perennifoli d’àrea mediterrània. Té fulles alternes, ovals i de marge irregularment dentat, flors sense pètals, groguenques, agrupa des en ramells, i fruits en drupa de color vermell fosc. Floreix de febrer a maig. Aranyoner (Prunus spinosa, rosàcies). Arbust caducifoli present en la major part d’Europa. Com el seu nom científic indica, és planta punxosa. Té fulles alternes, ovals i serrades, flors blanques i fruits drupacis de color blau fosc. Floreix profusament al començament de la prima vera, abans de l’aparició de les fulles. Els fruits s’anomenen aranyons i serveixen per a fer un li cor, el patxaran. Arboç (Arbutus unedo, ericàcies). Arbust o petit arbre perennifoli de distribució mediterrània. Té fulles alternes, amplament lanceolades i serrades, flors blanques de corol·la urceolada i de fruits en baia esfèrica de color vermell. Floreix durant la tardor i començament de l’hivern, però els Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 26
COL·LABORACIONS fruits no maduren fins a la tardor següent. L’escorça és vermellosa, sobretot després de la pluja. Els seus fruits, anomenats cireres d’arboç o de pastor, són comestibles, però cal no abusarne, perquè l’excés provoca una reacció semblant a una borratxera. Les fulles i l’escorça tenen propi etats astringents i antisèptiques, i havien estat emprades en medicina popular contra les diarrees i també en les inflamacions de l’aparell urinari. Rebrota bé després dels incendis i ajuda a contenir l’erosió. Arç blanc (Crataegus monogyna, rosàcies). Arbust o petit arbre caducifoli d’àmplia distribució europea. Té fulles diversament lobulades, flors blanques agrupades en corimbes i fruits carnosos vermells. Floreix durant la primavera. Les flors tenen reconegudes propietats hipotensores, és a dir, que abaixen la pressió sanguínia, i reguladores del ritme cardíac. Els fruits, anomenats cire retes o pometes de pastor, són comestibles, rics en vita mines i substàncies afavoridores de la circulació de la sang. S’anomena també espinalb i espí blanc. Es fa en vorades de bosc i fons de vall. Argelaga (Genista scorpius, lleguminoses). Arbust peren nifoli d’àrea mediterrània occidental. És una planta molt punxosa, de color verd grisenc, amb fulles petites i escas ses, flors de color groc i fruits en llegum. Floreix de març a maig. Es fa en llocs secs i assolellats, sobre substrats cal caris o argilosos.
Argelaga
Argelaga negra (Calicotome spinosa, lleguminoses). Arbust perennifoli sudeuropeu, propi de terrenys silícics. És una planta alta, robusta, espinosa, de fulles trifoliolades, que s’ennegreixen en assecarse, de flors grogues i de fruits en llegum. Floreix en març i abril. Boix (Buxus sempervirens, buxàcies). Arbust perennifoli de caràcter submediterrani, és a dir, propi de les parts més fredes i humides de la regió mediterrània. Té fulles el·líptiques, flors de color groc verdós i fruits capsulars amb unes prolongacions en forma de banya. Floreix en març i abril. Se n’havia fet una aplicació remeiera contra diverses afeccions, però pel seu contingut en buxina i altres alcaloides no és recomanable el seu ús medicinal. Amb la seva fusta es fan estris diversos. És una planta estrictament calcícola. Bruc boal (Erica arborea, ericàcies). Arbust perennifoli estès per les regions mediterrània i ma caronèsica. Pot atènyer una mida considerable i per això se l’anomena també bruc arbori. Té fu lles linears, molt petites, flors blanquinoses i fruits capsulars. El període de floració és ampli, però centrat en el mes de març. S’havia utilitzat per a fer escombres. Amb les soques de bruc es fan bones pipes. Creix en boscos i matolls ombrívols, sobre sòls silícics. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 27
COL·LABORACIONS Bruc d’hivern (Erica multiflora, ericàcies). Arbust peren nifoli propi de la regió mediterrània. És una planta que no sol excedir d’un metre. Té fulles linears, flors rosades i fruits en càpsula. Floreix d’octubre a gener, propietat que justifica el seu nom català. Creix en roquissars, brolles i pinedes clares, sobre substrat calcari. Càdec (Juniperus oxycedrus, cupressàcies). Arbust peren nifoli propi de la regió mediterrània. Té fulles aciculars, és a dir estretes i punxants, amb dues franges blanques, flors poc aparents i gàlbuls vermellosos. Floreix a la primavera. Antigament s’havia utilitzat l’oli de càdec per a malures del bestiar. Es fa en boscos clars, garrigues, matolls i pedre gars.
Bruc d'hivern
Coronil·la boscana (Coronilla emerus, lleguminoses). Planta arbustiva perennifòlia estesa per una gran part de la regió mediterrània i de l’Europa central. Té fulles compostes imparipinnades, flors groques agrupades en petits ramells i fruits en llegum segmentat. Floreix d’abril a juny. Se la troba en àrees d’alzinar o en ombrius. Coscoll (Quercus coccifera, fagàcies). Arbust perennifoli propi de la regió mediterrània. Les fu lles són punxoses, de color verd clar, brillants i sense pèls. Les flors són poc aparents i els fruits són glans bastant grosses. Floreix en abril i maig. S’anomena també garric. Creix en vessants secs, on ocasionalment forma petites garrigues, i en boscos clars. Esbarzer (Rubus ulmifolius, rosàcies). Arbust sarmentós o lianoide amb agullons punxants, perennifoli. És de distribució atlàntica i mediterrània. Té fulles palmaticompostes, verdes per l’anvers i d’un gris clar pel revers, i flors rosades agrupades en ramells i fruits formats per la unió de petites drupes. Floreix i fructifica a l’estiu. Les móres d’aquesta espècie són comestibles i excel·lents per a fer melmelada. Per les seves propietats astringents, aquesta planta ha estat em prada en medicina popular contra la diarrea, les morenes i les inflamacions de la boca. Forma bardisses que tenen un paper ecològic important, reduint el risc d’incendi, frenant l’erosió i ser vint de refugi a una munió d’animalons. Esbarzerola (Rubus canescens, rosàcies). Arbust perennifoli congènere de l’anterior. És present a una gran part d’Europa i de l’Àsia Menor. Té fulles palmaticompostes tomentoses i grises per les dues cares. Fa flors blanques d’aparició estival. Les móres d’aquesta espècie no són comesti bles. Es fa en clarianes i boscos aclarits.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 28
COL·LABORACIONS Espantallops (Colutea arborescens, lleguminoses). Arbust caducifoli estès pel sud d’Europa, nord d’Àfrica i sudoest d’Àsia. Té fulles compostes imparipinnades i flors grogues, agrupades en petits raïms, que apareixen en abril i maig. Els seus fruits són uns llegums inflats que en bellugarse fan un soroll que de ien que espantava els llops. Creix en boscos clars i matolls ombrívols. Estepa blanca (Cistus albidus, cistàcies). Petit arbust perenni foli de distribució mediterrània occidental. Té fulles blanquino ses i molt tomentoses, flors de color rosa purpuri i fruits capsulars. Abunda en brolles i llocs assolellats, sobre substrats diversos. Estepa borrera (Cistus salviifolius, cistàcies). Petit arbust perennifoli d’àrea mediterrània. Té fulles ovals, rugoses, de co Espantallops lor verd fosc, flors blanques i fruits en càpsula. Floreix de març a juny. Com les seves congèneres, és una planta piròfila, que apareix profusament després dels incendis, perquè les seves llavors aguanten bé les temperatures altes. Prefereix sòls silícics o des calcificats. Estepa negra (Cistus monspeliensis, cistàcies). Planta arbustiva perennifòlia pròpia de la regió mediterrània. Té fulles estretament lanceolades, d’un verd fosc, viscoses. Fa flors blanques que apareixen d’abril a juny. Els fruits són càpsules incloses en el calze acrescent. Es fa en brolles, sobre terrenys silícics. Fil·lírea de fulla ampla (Phillyrea latifolia, oleàcies). Arbust perennifoli propi de la regió medi terrània. Té fulles oposades, de forma oval i de marge dentat. Fa flors verdoses i petites, que apa reixen a la primavera, i fruits drupacis. Fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia, oleàcies). Planta arbustiva perennifòlia de dis tribució mediterrània occidental i central. Té fulles oposades, estretament lanceolades, enteres o lleugerament dentades, flors poc aparents i fruits en drupa. Bastant més escassa que l’espècie an terior, creix en matolls i rostos secs. Continuarà
Àngel M. Hernández Cardona Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 29
COL·LABORACIONS Ja tenim un altre vestit al museu de Mollerussa!!! Els lectors no ens hem d’estranyar, l’Àngels Serrasolsas ha tornat a guanyar. Aquesta vegada el 3r premi entre els 27 models que es van presentar dins la modalitat fantasia. El passat dissabte, 13 de desembre, es va celebrar a Mollerussa el concurs de vestits de paper amb les categories d’època, fantasia i actual. Enguany es van presentar 85 vestits davant d’un públic fi del. El vestit confeccionat per l’Àngels es va inspirar en la madrastra de la Blancaneus amb el títol “Mirallet, mirallet, qui és la més bella”. Vestit confeccionat amb paper vermell, brodat a mà, amb detalls de tavelles i punta de coixí i amb un espectacular ventall a l’esquena imitant les plomes d’un gall dindi i un detall de pedreria al front que li feia joc. I és clar, no hi podia faltar el mirallet. La model va ser la Mariona Millo, que ja n’és veterana. Lluïa el vestit amb una gran professionalitat i va deixar el llistó molt alt a l’hora de desfilar per la passarel·la. Com sempre, l’ajut de vàries persones ha representat un gran su port per l’Àngels. Per altra banda, el grup de dones del cosidor va confeccionar un vestit molt original, també dins la modalitat de fantasia. El va por tar amb molta traça l’Anna Domínguez. Consistia en un conjunt que representava el Yin i el Yang, és a dir la cara terrenal i la cara espiritual de la vida amb el nom de “Contrast”. Està confeccionat amb paper arrissat de tallatge curt amb una es patlla al descobert. El cobreix una gran capa amb caputxa i per semblar més fosc i intrigant, la model es tapava la cara amb una horrible careta de bruixa. Un bon grup de vacarissencs i vacarissenques van assistir a la des filada, van ser la claca per les nostres modistes i models i van gau dir de l’acte fins altes hores de la nit.
M. Carme Cornet i Susana
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 30
COL·LABORACIONS
"Mirallet, mirallet, qui és la més bella?" Categoria: Fantasia (3r. Premi) Autora: M. Àngels Serrasolsas Model: Mariona Millo
"Contrast" Categoria: Fantasia Autores: Cosidor de la Gent Gran Model: Anna Domínguez
Lluirament del tercer premi
Fotos: Xavier Roselló Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 31
COL·LABORACIONS
1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA A Manresa veureu la llum Un miracle va fer veure la llum a I’obstinat bisbe de Vic, massa aferrat a la terra. Però ja era tard: la pesta, derivada de la fam, corria més que I’aigua.
El segle XIV la sequera assolava Manresa. Els consellers de la ciutat van demanar a Pere III la construcció d'una sèquia que resolgués el greu problema. L'obra, que va començar el 1339 i va finalitzar 1383, havia de traspassar aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa, passant per Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages, i recórrer vinti sis quilometres. Sí, la duració de l'obra era massa llarga fins i tot per les tècniques de l’època, el retard va ser a causa de diverses interrupcions.
El miracle de la llum
El 21 de febrer del 1345 s'esdevení el Miracle de la llum: l'aparició misteriosa que va venir de la munta nya de Montserrat fins a l'església del Carme.
A les nou del matí del 21 de febrer de 1345 un raig de llum provinent de Montserrat va pene trar pel vitrall de l'Església del Carme de Man resa, es va dividir en tres i va il·luminarne l'interior. La senyal de l'aprovació divina de l'obra per fi havia arribat. Poc després dels fets el bisbe va morir i va deixar un successor més col·laborador que va permetre el reinici de les obres el 1345. Però el 1348 va ser l'any de la gran mortaldat per l'aparició de la Pesta Negra. I l'obra va quedar suspesa deu anys més. Les Festes de la Llum de Manresa, el 21 de febrer, rememoren aquests fets.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 32
COL·LABORACIONS La sequera de la mort Quan la producció del camp depenia de la pluja, la sequera era molt temuda. La falta d'aigua feia disminuir notablement la producció de cereals, i això provocava l'augment del preu del pa, fam i mort. A més a més s’hi va afegir, afavorida per la desnutrició i les males condicions higièniques, la Pesta Negra. Al segle XIV es van succeir diferents episodis de sequera, fam i mort, i la denominació dels anys pels cronistes de l’època dóna idea del patiment: 1333, lo mal any primer; 1347, l'any de la gran fam; 13481349, anys de les grans mortaldats.
Sèquia per la sequera Els àrabs van portar al nostre territori millores importants en moltes tècniques agrícoles. Van millorar les sèquies, els canals cavats per portar l'aigua dels rius als camps de cul tiu, i hi van incorporar les sínies, que permeten elevar ai gua. Les sínies són rodes verticals amb pales que recullen aigua en girar i l'eleven a una alçada màxima una mica més petita que l'alçada de la sínia. L'aparell s'acciona per la torca de la corrent del riu, per la torca del vent o per tracció animal. Amb les sínies el regadiu es va poder estendre a terrenys que es trobaven més elevats que la font d'aigua, i això va reduir les males collites i la fam.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 33
COL·LABORACIONS
L'àngel dels vells
• Tot és bell i és gran quan s’assumeix digué l’àngel dels vells. No hi ha res sense valor, ni la cendra, ni la vellesa, ni la mort. Cada edat té un encant i cada moment la seva vàlua. L’àngel tenia un aspecte vetust, però la mirada era viva i serena, immensament serena. Tot ell respirava pau, aquella pau del qui ha acomplert la tasca. Somreia tranquil, bo i esperant el demà, un demà que no era buit ni un acabament, sinó el començ d’una plenitud. L’àngel de la vellesa esperava en pau aquesta plenitud, la seva i la de tot. • No sempre podem fer tot allò que voldríem digué l’àngel, però la nostra vida serà feliç si fem plenament allò que podem. Un vell que fa de vell sempre és noble i digne. Fer de vell no vol dir rendirse ni aclofarse, no vol dir estar apesarat; vol dir no fer allò que no correspon a una edat, però sí fer tot allò que es pot fer a aquesta edat. Allò que es pot i un xic més; no massa més per a no caure en allò que ja no correspon, però una mica més per a esforçarnos i no rendirnos. • Jo sempre estic amb els ancians, i els estimo i respecto. Els estimo perquè són projectes, perquè ja no són tan forts o perquè són febles. Els respecto perquè ja han complert amb la vida, amb el treball i amb l’esforç. I perquè són persones, persones que tenen dret a ser presents i que no han de justificar per res llur presència. És sempre noble una vida que se’n va, i és mereixedora de les nostres deferències. Un immens deixant el segueix, un deixant d’anys i de vida, d’obres, d’ale gries o de penes. És un deixant que ells no poden oblidar i que nosaltres hem de valorar, un dei xant que estimen més que el propi present. I ara, ja en la vellura, esperen veure l’última estrella. Qui pot negarlos aquest dret? L’àngel dels vells caminava per la terra dels homes, per la terra que envelleix lentament, per la ciutat que envelleix lentament. Passava entre els homes, que envelleixen massa de pressa, passa Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 34
COL·LABORACIONS va entre ells i els enfortia i conhortava. I els vells somreien al seu pas, somreien tranquils, més segurs i més lliures. L’àngel passava entre els vells i els mirava un a un, els acariciava un a un, els somreia un a un. I els vells somreien, somreien. Després, com una posta daurada i dolça, esperaven l’acabament del dia. Jordi Llimona
Nascut a Vacarisses, en Lluís va morir a Edinburgh (Escòcia), el passat dia 1 8 de novembre. Molt bon amic nostre i col·laborador de la revista "Vacarisses, balcó de Montserrat". La Direcció i l'equip de Redacció volem transmetre el nostre condol a la seva esposa Linda, a la seva filla Montserrat i a la resta de família. En guardarem un gran record. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 35
COL·LABORACIONS
Mostra´m la teva lletra i sabré d'on flaquejes
L
a grafologia, ciència que analitza les formes de l’escriptura i de la signatura, permet destapar trets del caràcter i de la manera de ser i és útil per a processos de selecció personal.
L’escriptor llombard Umberto Eco (autor, entre d’altres, d’El nom de la rosa) va fer unes decla racions ja fa temps on posava de manifest haver tingut accés a un informe que alertava que la meitat dels nens italians tenien problemes per escriure a mà. L’alta penetració de telèfons mòbils, tauletes tàctils i teclats en les franges d’edat més tendres hauria comportat, deia l’escriptor, una deixadesa en la pràctica de l’escriptura manual però insistia que l’arrel del problema calia bus carla més enllà. Parlava Eco, que a més de novel·lista és un estudiós de la semiòtica i, en con seqüència, coneixedor de la significació dels signes, que la poca importància que donen actualment els sistemes educatius occidentals a la cal·ligrafia té bona part de culpa de la precària escriptura manual dels escolars i, en una afirmació que des de diversos sectors es va considerar com a mínim agosarada, relacionava pulcritud en l’escriptura amb bona solvència mental i intel·lectual. També Joaquim Valls, professor d’economia i matemàtiques i autor del llibre Buenos días y bue na letra, és del parer que escriure a mà activa la memòria i, fins i tot, arriba a assegurar que “fer mala lletra indica que et serà difícil tenir èxit a la vida”. Sense secrets Interpretar les aptituds d’una persona a partir de la seva escriptura és feina de la grafologia, la ciència que permet fer un retrat profund d’una persona, analitzant i estudiant la seva forma d’es criure. Una jornada convocada recentment per Tarragona Impulsa (un espai de desenvolupament de serveis i de programes relacionats amb les polítiques actives d’ocupació i la dinamització del teixit empresarial) buscava donar algunes claus per saber trobar el candidat ideal per a una feina a partir d’una anàlisi grafològica. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 36
COL·LABORACIONS Elsa Puig, psicòloga, grafòloga, consultora de recursos humans i fundadora d’Entretalent, va en carregarse de dur a terme la ponència i ja alertava que la grafologia “és una eina complementà ria” quan es tracta de passar pel sedàs tota la informació que s’ha pogut recopilar d’un o diversos candidats a ocupar una vacant. De fet, sobre aquest punt hi ha unanimitat que una anàlisi gra fològica no és una infal·lible màquina de la veritat i es parteix de la base que calen uns protocols mínims per poder ferli l’autòpsia a un text. Criteri i sentit comú Resulta indubtable que escriure és un procés dinàmic en el qual mà i cervell s’han de posar d’acord i que a l’hora de redactar un text intervenen multiplicitat de factors que, de manera més o menys directa, poden fer que aquelles ratlles semblin un rastre de formigues mortes o que, en canvi, s’assemblin més a una bella composició que convida a ser emmarcada i penjada a la paret. El millor material per realitzar un bon informe grafològic és un text manuscrit, d’unes 15 o 20 lí nies, espontani no copiat i que estigui signat. La signatura és clau perquè si bé el text proporci ona la informació sobre la personalitat més social, la firma destapa conceptes més profunds, és el segell de la personalitat. “Amb la signatura reflectim la nostra singularitat”, diu Elsa Puig. “On hi ha la rúbrica és on es mostra més l’expressió d’aquella persona”. Massa giragonses sobre la part central de la firma alerta sobre un jo molt marcat i possible egoisme. La grafòloga també adver teix que cal tenir en compte l’edat i el sexe de la persona i, igualment, prestar atenció a si escriu amb la dreta o amb l’esquerra. La conclusió més encertada sempre serà la que s’obtingui de la interpretació de “l’ambient gràfic” i no pas la que surti de la observació d’un tret concret de l’es criptura. Per exemple, si bé la persona que fa traços molt rectilinis dóna pistes sobre una possible rigidesa, qui fa molt marcats els arcs de les m i de les n demostra discreció i prudència, i qui re mata els traços i les lletres amb línies gruixudes, espesses i prement tant que deixa certa acumu lació de tinta en el paper (el cas dels subratllats o en el pal horitzontal de la t), dóna motius per fer pensar que és una personalitat tensa i tendent a actuar amb brutalitat, només posant l’anàlisi en l’observació de tota la composició s’aconseguirà filar prim. Així, cal atendre si es respecten els espais per als marges (menjarse el blanc del paper representarà propensió a ser invasiu i a no callar mai) o si la lletra es decanta cap a l’esquerra (personalitat més dependent i passiva) o cap a la dreta (independència i caràcter més extravertit). Feta la llei, feta la trampa I si ens trobem amb una lletra molt perfecta? “Vigileu. La naturalitat d’una persona és impor tant”, sentencia la grafòloga Elsa Puig. De fet, ella mateixa posa de manifest que hi ha qui pot te nir interès a no donarse a conèixer a través de l’escriptura i que, per tant, no es pot descartar que un text estigui intencionadament adulterat (pel que fa a formes, estructura i composició) per mi rar de despistar el màxim possible la persona que l’esbudella amb ulls clínics. Un text redactat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 37
COL·LABORACIONS tot en majúscules, per exemple, conté indicis per pensar en aquesta voluntat d’ocultació o, igual ment, si bé una signatura llegible prova certa autenticitat, sinceritat i bona valoració d’un mateix, una rúbrica molt cargolada i enrevessada demostra impulsivitat però, també, “un caràcter més re servat”. La grafoteràpia és la tècnica per canviar a consciència els trets de l’escriptura o de la signatura que delaten certes mancances o defectes. Però, alerta, “no vulgueu canviar un tret i n’empitjoreu un altre”. La grafòloga accepta que l’anàlisi no serà mai fiable al 100% però, almenys, sí pot ser vir per rebatre el clàssic “el meu defecte és que sóc massa perfeccionista” amb una contundent rèplica: “Com has de ser perfeccionista amb aquesta lletra que fas?”
La signatura d’Artur Mas en el decret de convocatòria del 9N i, al costat i de dalt a baix, les firmes de Hitler, Antoni Gaudí, Bill Gates i Steven Jobs.
Amb el suport logístic de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES
BIBLIOTECA EL CASTELL
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 38
COL·LABORACIONS
Records i vivències Analogia
O
bservant els trets de la muntanya, avui, hi he après un missatge alliçonador. A la base té una ampla faixa d'atapeïda vegetació. Hi ha camins per a tots els vehicles. Hi pot pujar tothom sense gaire esforç. Hi ha planellons ombrívols per a ferhi trobades, assegudes i tertúlies. Són milions els que hi pugen, en treuen profit, n'estan contents, i en arribar a la llar po den dir, satisfets: he pujat a Montserrat. Com els cristians de missa, llar i feina.
Després el mont es torna aspriu. Solament hi ha camins estrets. Escassegen els replans i les om bres per a descansar són curtes i escasses. Per a fressar aquests viaranys s'hi ha d'anar ben calçat, a peu i amb l'alè llarg. No són gaires els qui tresquen per aquests caminois. Els excursionistes han de ser autònoms: portar la casa a l'esquena i tenir al pit desigs d'altura. Els muntanyencs po den fer cim i farcir els ulls de panorames. El seu goig és intens i l'irradien arreu. Poden dir que el Montserrat té gust d'horitzons amples. Són com els fidels que emprenen camins de servei portats per la força i l'alè de l'Esperit. Però al cim hi ha moltes roques escarpades. No hi ha cap mena de tresquera. La pedra és nua i vertical. Sols hi ha vies d'escalada. Per a coronar aquests pics, hom s'ha d'alliberar de tot. L'únic camí és la roca. L'única seguretat, adherirs'hi. L'únic necessari, els instruments que els aguanten i els permeten avançar penya amunt. Els escaladors són uns privilegiats. Observarlos fa por, però ells se senten segurs. Desperten admiració, però fan un camí elegit. Semblen uns te meraris, però ells segueixen el cap. Els penyalers viuen embriagats d'aventures. Parlen, delegen, s'emulen i frueixen escalant. Tots ells són una cisterna sobreeixint de victòries. Quan arriben al cim floreixen de joia, malgrat que, des de baix, no es copsi. Sobre el cimal conquerit, esdevenen monuments al triomf. Com els batejats que es consagren a Déu. S'alliberen de tot, s'adhereixen a la Roca que els salva i fan el cim de la Glòria. Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 39
COL·LABORACIONS
Folklore de Catalunya - 35 Costums i creences de Joan Amades
"DEL BRESSOL A LA TOMBA"
Infidelitat - La sogra
Infidelitat. A Girona creuen que, al casat que un dimecres es descuida de resar el parenostre, la muller li és infidel. Hom pot saber si el company de matrimoni li és fidel o no, posantli la mà damunt del pit mentre fa el primer son; hom li pot preguntar tot el que vulgui, i respondrà amb tota fidelitat sense despertarse. A Barcelona creuen que els diamants tenen la virtut de descobrir la infidelitat. Si mentre hom dorm li posen damunt del cap un diamant, si és fidel no se n’adonarà i si no ho és es despertarà a l'instant. A Cadaqués creuen que, per a saber els secrets d'una persona i si és fidel o no, cal posarli mentre dorm un gripau damunt de l'esquena i contestarà amb bona veritat tot allò que se li pregunti. Una núvia pot refermar la fidelitat del seu marit si un dels primers dies després de casats li tapa el cap amb la seva camisa o les faldilles. Una casada de nou pot assegurar la fidelitat del seu ma rit si aconsegueix que mengi en el plat o la cullera en que ha menjat ella o que begui en el vas en que ella ha begut sense haver estat rentats. A Vilajoiosa les mullers agullen llurs marits tirantlos una gota de sang menstrual al vi per tal de privarlos d'infidelitat i que vagin amb una altra. A Lleida posaven tisores obertes sota del llit. A Castelló d'Empúries i a Sant Pere Pescador creuen que la banya de cérvol és un gran talismà de fidelitat. Les mullers dels pescadors n'amagaven a les barques i àdhuc procuraven que els marits en portessin damunt posada en una bosseta per tal d'assegurarse que no les trairien. A Lleida per a fer tornar la fidelitat als marits cal no tractarlos durant set divendres seguits. Hom creu que les amors il·lícites porten mals i desventures, i en parla així servintse del refrany: Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 40
COL·LABORACIONS Home de moltes aimies, no li falten malalties. Al qui n'estima moltes, diners i salut van en revoltes. Al qui té moltes estimades, malalties assegurades. A Riu i a Martinet creuen que els adúlters no poden fer formatge ni mantega perquè se'ls agru molla i fa agre ràpidament. Els pobles antics obligaven a la separació dels matrimonis en el cas d'adulteri. Antigament, a Bot, quan un matrimoni es separava es partien els fills; el marit es feia càrrec dels nois i la muller de les noies. Per l'Alt Penedès creuen que si entre un matrimoni hi ha desavinença i la núvia se'n va de casa, si hi deixa la seva caixa de la roba ben tancada ningú no la pot obrir ni treure i que sempre té la porta oberta per a poderhi tornar si ho desitja. Mentre hi tingui la roba no ha deixat d'ésser casa seva. EIs nostres avis creien que si un matrimoni desavingut travessava la processó entre la creu i els gonfanons, desapareixerien les discòrdies i regnaria entre ells la major harmonia. A Lleida creuen que l'any que en fa set de les noces és malastruc i de mal averany. A Roses diuen que cada diven dres es baralla un matrimoni; cal defugir les raons en aquest dia per tal d'evitar que la cosa pugui embolicarse i arribi massa amunt. A Sant Feliu de Pallerols aconsellen tractar bé els marits i tant més com més malgeniats són, i diuen: A marit dolent, capó i gallina i aiguardent. Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits. Les bodes a les quals concorren fills dels contraents són qualificades de casament romà i segons la dienda són malaventurats: Casament romà, pare, fill i poc pa. La Sogra L'antipatia envers la sogra es pot dir que és universal i es troba des dels pobles més primitius fins als més civilitzats. És molt freqüent que des del moment de la boda i a voltes àdhuc del prome tatge, gendres i sogres no puguin parlarse en absolut. Hi ha pobles que si arriba el cas d'haverse de dir quelcom han de servirse d'una tercera persona com de missatgera. És freqüent que evitin veure's i trobarse i que uns i altres facin voltes i marrades per tal d’evitarho, i si alguna vegada es dóna aquest cas impensadament, es tapen ràpidament la cara, o bé es tomben mútuament d'es quena i canvien de camí. Aquests costums són practicats per pobles dels quatre continents ben allunyats entre ells i de cultures ben distanciades i l'etnografia els qualifica de tabú de la sogra: Qui sap si el desafecte sentit envers la sogra pels pobles de cultura avançada pot reconèixer el seu origen en costums d'aquesta categoria en estats molt reculats de la nostra civilització. Tenim Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 41
COL·LABORACIONS en projecte ferne un treball. Per tal de donar una idea de l'opinió de la nostra gent quant a la so gra donem el refranyer que en coneixem: Tota dona ben casada, no té sogra ni cunyada. Entre sogra i nora, quan l'una riu l'altra plora. La sogra, encara que fos de sucre, no fóra bona. Ja sé que me n'has deixat perquè sóc petita i pobra, a menos me'n donaria a la mare dirli sogra. De sogra, en van fer una de sucre i encara li amargava la punta del nas. Casa obrada, vinya plantada i sogra oblidada. Ni casa amb cunyat, sogra o nora, ni campanar sense batzoles.
En el pròxim capítol continuarem sobre: La mort
Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 42
COL·LABORACIONS NADAL 201 4: LES NITS DE NADAL: NATZARET – FLANDES... «Hi havia en aquell mateix indret uns pastors que passaven la nit al ras, vetllant per torn el seu ramat, quan se'ls va presentar un àngel del Senyor. La glòria del Senyor els va envoltar amb el seu esclat i es van espantar una cosa de no dir. Però l'àngel els digué: “No tingueu por: mireu que us anuncio la bona nova d'una gran joia, que ho serà per a tot el poble. Us ha nascut avui , a la ciutat de David, un Salvador, que és el Messies, el Senyor. Us servirà de senyal, aquest detall: trobareu un nadó en bolquers ajagut en una menjadora”» (Lc 1 ,8-1 2)
► 19141918: PRIMERA BOGERIA MUNDIAL, TEMPS DE NIT • 1900: Per als visitants de l’Exposició Universal de París –gairebé 50 milions s’ha entrat en una etapa de progrés sense fi, la religió del progrés: metro, tren a vapor, electricitat, cotxes, zepelins, telèfon... • Segle XX, principis: Tanmateix, l’equilibri de forces és cada cop més difícil de mantenir entre uns imperis que veuen en la guerra la solució ràpida i eficaç als seus problemes polítics: • 19041905: Guerra russojaponesa; 1905: Revoltes a Rússia; • 19051911: Crisis al Marroc (entre Alemanya i França). • 1908: Crisi bosniana (RússiaImperi austrohongarès) i Revolta dels Joves Turcs. • 1912: Guerres balcàniques. Itàlia s’instal·la a Líbia. El general alemany Moltke declara “la guerra, com més aviat, millor”. • 1914, juny 28: L’estudiant Gavrilo Princip, serbi nacionalista del moviment Unió o Mort, assassina a Sarajevo, l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i la seva esposa. ► L’atemptat és l’excusa per a la PRIMERA BOGERIA MUNDIAL: La Triple Entesa (França, Gran Bretanya, Rússia i altres aliats) contra la Quàdruple Aliança (Imperi Austrohongarès, Alemanya, Bulgària, Imperi Otomà).
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 43
COL·LABORACIONS
► 1914, DESEMBRE 2425: LA TREVA: ESPURNA DE LLUM PER NADAL La Nit de Nadal, les tropes alemanyes (a Ypres, Bèlgica, i a d’altres indrets) comencen a decorar les trinxeres amb llums que el kàiser els ha enviat, a cantar nadales (sobretot la ‘Santa Nit’). Els britànics i francesos hi responen amb d’altres nadales i cançons. • El dia de Nadal, ambdós bàndols enemics, continuen l’intercanvi en la ‘terra de ningú’: menjar, beguda, cigarretes, partits de futbol (en un, guanya Alemanya per 3 a 2), etc. • La treva també permet que els caiguts siguin enterrats i els soldats dels dos bàndols plorin i preguin junts (sobretot amb el salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res... em fa descansar... em retorna... em guia... em conforta... no tinc por»). • En d’altres indrets la treva s’allarga fins a Cap d’Any o durant el mes de gener. • Hom calcula en 100.000 els soldats que es van atrevir a fer la treva. • Els comandants britànics John French i Sir Horace SmithDorrien juren que una treva així no es permetrà mai més: en els anys següents s’ordenaran bombardejos d’artilleria pels volts de Nadal per assegurar l’ambient de combat, i les tropes seran canviades constantment per a evitar que es familiaritzin amb l’enemic. • Durant la Pasqua del 1916 es farà una treva similar al Front Oriental Rus. • Es fan altres petits armisticis en ambdós bàndols: s’arriben a fer bombardejos en llocs concrets, allunyats de les trinxeres, per a evitar baixes enemigues. Un dia, que un morter mal situat va bombardejar les línies britàniques, els alemanys van demanar perdó. • El 5 de maig de 1917, el Papa Benet XV, que havia estat del Servei Diplomàtic del Vaticà, des prés d’esgotar la diplomàcia demana que se supliqui a la “Mare de la Pau” (serà una nova lleta nia del rosari) per aquest “suïcidi de l’Europa civilitzada”. • 1918, novembre 11: A les 11 del matí, l’armistici a Rethondes posa fi a les hostilitats. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 44
COL·LABORACIONS ► EL LLEGAT DE LA TREVA • 1969: El director anglès Richard Attenborough (19232014) la recrea a ‘Oh What a Lovely War’ ("Oh, quina guerra tan bonica!"). • 1983, desembre 5: Recordada en la cançó de Paul McCartney (1942), ‘Pipes of Peace’. • 1989: En l’episodi final de la BBC, ‘Blackadder Goes Forth’, el capità diu: «Ambdós bàndols van avançar més aquella nit que en dos anys i mig de guerra». • 1990: El grup britànic ‘The Farm’ grava la cançó ‘All Together Now’, que en fa al·lusió i que es converteix en un himne futbolístic. • 1999: El grup Khaki Chums s’hi desplaça i la recrea a Flandes. • 2002: L’escriptor Stanley Weintraub la recrea a ‘Silent Night: The Story of the World War I Christmas Truce’: ell mateix n’havia estat testimoni. • 2005: Film francès ‘Joyeux Nöel’ sobre la història del tenor alemany Walter Kirchhoff. • 2005, novembre 21: Alfred Anderson, l’últim veterà de guerra aliat supervivent de la treva, mor a Newtyle (Escòcia), als 109 anys. • 2010: Ken Follet a ‘La caiguda dels gegants’ en parla. • 2014, desembre 17: A Ypres (Bèlgica), el president de la UEFA, Michel Platini, en el monu ment aixecat davant els caps de govern: «La cerimònia de commemoració ha de retre homenatge als soldats que, fa un segle, van expressar la seva humanitat en un partit de futbol escrivint un capítol en la construcció de la unitat europea i són un exemple a seguir per a les joves generaci ons d’avui». 2014, desembre 24: ENGUANY, PER NADAL, TAMBÉ POTS RECREAR LA TREVA (AL ‘SALVADOR DE BETLEM’ CREU QUE NO PASSA RES SI L’ALLARGUÉS FINS AL PROPER NADAL, DURANT TOT L’ANY VINENT). «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes en qui Ell es complau"» (Lc 1,13). 2014, BON NADAL, AMB TREVA DE PAU Josep M. Alentà i Farré
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 45
COL·LABORACIONS
CINGLERA DEL PONT DE ROCA DEL CUL DE LA PORTADORA • INTRODUCCIÓ El Cul de la Portadora és un turó allargassat de sud a nord que presenta un accidentat vessant oest que mira frontalment a la muntanya de Montserrat i que es precipita esglaonadament vers el riu Llobregat. Aquest indret, amb les marques encara latents del terrible incendi de l’any 1994, atresora una sèrie de blocs monolítics (els quals vam descriure en els números 548 i 549 del “Va carisses, balcó de Montserrat” quan era en format imprès) i diverses cingleres rocoses de poca alçària. De tots aquests cingles en destaca un de situat a força alçada i compost d’un conglomerat montserratí blanquinós que presenta un bell pont de roca o foradada en el seu extrem sud. És en aquest indret on trobem tres itineraris d’escalada que, tot i ser curts, presenten uns al·licients que tot escalador clàssic que estimi de debò aquestes contrades valorarà amb convenciment. Cal dir que els noms de la cinglera i dels blocs que s’esmenten han estat donats pels autors d’aquest arti cle en no conèixerne cap altra denominació. • SITUACIÓ PRIVILEGIADA La cinglera es troba ubicada en un indret privilegiat, ja que, tal i com hem dit, està encarada di rectament vers l’imponent vessant oriental de la muntanya de Montserrat. Al matí, el massís ser rat se’ns presentarà ataronjat i lluminós si el dia és assolellat, mentre que cap al vespre la seva ombra ens anirà engolint a mida que l’astre solar es vagi ponent. A més, el fet de trobarnos a una bona alçada ens fa sentir com si d’una aèria balconada es tractés, podent contemplar gairebé a vista d’ocell el recorregut que fa el Llobregat mentre travessa l’engorjat que ell mateix ha anat creant durant anys i anys, tot provenint de la plana bagenca i esmunyintse vers el Baix Llobregat camí de la Mediterrània. Però la veritable cirereta del pastís és la foradada que engalana el cingle al seu vèrtex meridional i que dota al racó d’una plasticitat visual de fantasia. Precisament un itinerari d’escalada la recorre tot jugant amb l’equilibri impossible d’aquesta genial creació de la Natura. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 46
COL·LABORACIONS • ACCÉS La millor manera d’accedir al peu de la cinglera és seguint el camí PRC 167, el qual neix arran de la via del tren de l’estació de l’Aeri de Montserrat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Cata lunya i que està ben senyalitzat amb les típiques marques grogues i blanques d’un itinerari de pe tit recorregut (PR). Després d’uns 15 minuts de bona pujada, el camí planeja vers el sudest. En aquest punt, i amb intuïció, cal deixar el PR i seguir sense camí i amb pujada una careneta que coincideix amb la que s’origina al pont de roca del Cul de la Portadora. Després de superar un curt graó rocós ens trobem amb el simpàtic Queixal del Cul de la Portadora, que és un arrodonit conjunt rocós emplaçat en una bona esplanada i rodejat de romanins. Des del Queixal cal pujar sense camí vers el cingle i la foradada, els quals són ben visibles vers l’est, procurant no compli carnos massa per zones embrossades o de difícil progressió. És, en resum, un accés evident però feixuc que ens demana concentració, intuïció i esperit de descoberta.
• DESCRIPCIÓ DE LES VIES D’ESCALADA 1. Via “DELS INCOMBUSTIBLES”, 20 m. IV+, A1, A2e: Oberta des de baix per Òscar i Albert Masó Garcia el dia 25 2014. Recomanable dur cintes, bagues, estreps, friends diversos, bicoins i claus variats. Es tracta de la línia situada més a l’es querra i també la més vertical i acrobàtica de les tres que resse nyem. Es comença per una fissura que cal assegurar per tal de poder progressar, se segueix amb passos llargs d’artificial equi pat i s’acaba amb una sortida en lliure força aèria on una “llàm bria” delicada juga un paper clau. Roca trencada en general. Foto: Òscar Masó obrint l’acrobàtica via “dels Incombustibles”. Autor: Albert Masó Garcia. 2. Via “VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT”. 20 m. 6a+ (IVº, A1e obl.): Oberta des de baix per Òscar i Albert Masó Garcia el dia 3182014. Recomanable dur cintes, bagues i fri ends diversos. Via curta però estratègica que supera un bonic bastió rocós amb passatges variats: ramonagge inicial, flanqueig cap a la dreta, placa compacta vertical i esperonet final. Roca escamosa i trencada en general degut als incendis. Itinerari de dicat a la publicació “Vacarisses, el Balcó de Montserrat ”, en el Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 47
COL·LABORACIONS seu 50è aniversari i, en especial, a en mossèn Sebastià Codina i Padrós, que des de fa molts anys la condueix amb molta cura i dedicació. I per moltíssims anys més!. Foto: Albert Masó en l’esperonet final de la via dedicada al “Vacarisses, balcó de Montserrat”, amb la Colònia Gomis i el riu Llobregat al fons. Autor: Òscar Masó Garcia. 3. Via “XEMENEIA DEL PONT DE ROCA DEL CUL DE LA PORTADORA”. 20 m. Vº: Oberta des de baix per Òscar i Albert Masó Garcia el dia 1632014. Equipada només amb un pont de roca. Recomanable dur cintes, el semàfor d’aliens, ca malots nº 0.75, 1, 2 i 3, excèntric nº 11 i cordinos. Itinerari tre mendament lògic i molt recomanable per la singularitat que presenten els seus passos. L’inici és curt però explosiu, tot i que es pot evitar entrant pel cantó nordoest de la foradada. Segueix amb un ramonagge clàssic i agradable fins a l’aeri i petit cim del pont de roca. S’acaba arribant al capdamunt del cingle amb un curt pas de rampell. Roca bona en general, menys a l’inici i al final de la via. Foto: Albert Masó dalt del vertiginós cim del bonic Pont de Roca (o foradada) del Cul de la Por tadora. Autor: Òscar Masó Garcia.
• DESCENS DEL CINGLE Mitjançant un ràpel d’uns 20 metres des d’una instal·lació situada al capdamunt d’una pregona xemeneia situada a l’est del final de la via del Pont de Roca.
Text, mapa, croquis i fotos:
Óscar i Albert Masó Garcia Correcció: En el peu de foto de la pàgina 32 del núm. 556, del passat mes de desembre, on diu "Montserrat any 1968", havia de dir "Montserrat any 1985" Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 48
COL·LABORACIONS
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 49
ACTIVITATS NADALENQUES
Foto: Joan Vila
Concert de "La Coraleta", integrada per alumnes de 1 r fins a 6è curs de l'Escola "Pau Casals". Església de Sant Pere Dimarts, 23 de desembre de 201 4
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 557 Gener 2015
Pàg. 50