558 febrer 2015

Núm. 558 - Febrer de 201 5

VAC ARI S S E S

balcó de Montserrat

edició digital

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

Sen se a tu ra d or L’acord bastit entre Artur Mas i Oriol Junqueras no només aclareix el panorama polític amb vista als pròxims mesos, sinó que, un cop restablerta la confiança entre els dos líders, ens condueix de manera imparable a la culminació del procés cap a la independència de Catalunya.

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Cultura popular Campanades Des de Sitges Parròquia de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat De la Web Dels diaris Racó del conte Llibres Col·laboracions Vacarisses retrospectiu

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 18 20 24 26 28 29 48

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Gener Dia 3 Enterrament de Maria Ubach i Gall Dia 5 Festival de Reis.

L’Escola de Música solemnitza la Recepció a l’Església.

Dia 11 Missa funeral per Maria Ubach i Gall.

Dia 14 Enterrament de Maria Casagolda i Espluga.

Dia 25 Missa familiar.

Bateig de Daniela Medinilla i Cerezuelo.

Trobaba amb els Amics de Sant Miquel de Turbians.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 2

PÒRTIC

Vuit mesos per assegurar l’èxit del 27-S

A

rtur Mas i Oriol Junqueras no només van refer el diàleg, els acords i la confiança entre ells, sinó que amb el nou full de ruta anunciat van fer creïble tot el procés que cal seguir a partir d’ara per aconseguir l’objectiu comú que persegueixen. El camí cap a la independència de Catalunya, que en les últimes setmanes s’havia “embolicat” (per dir­ho en paraules del mateix president), no només en surt intacte i aclarit, sinó també reforçat. Mas i Junqueras, per voluntat pròpia però empesos també per la pressió que aquests últims dies han exercit les entitats sobiranistes, han pres uns acords d’una gran transcendència i han posat data a unes eleccions que han de ser el referèndum que un estat poc democràtic com és l’espanyol ens ha impedit fer fins ara.

Les pròximes eleccions al Parlament, anunciades pel 27 de setembre, a pocs dies de distància d’una Diada que promet ser espectacular, no podien convertir­se en una pugna entre Mas i Junqueras. Ho havia de ser, en tot cas, amb l’Estat. L’acord d’ahir, sense guanyadors ni vençuts, ho facilita, i no només rebaixa la tensió amb vista a les pròximes eleccions municipals entre CiU i ERC, sinó que els acords posteriors que sortiran d’aquestes formacions tenyiran el mapa català de sobiranisme i seran un autèntic trampolí cap a l’èxit del 27­S. A partir d’ara, CiU i ERC han de treballar per fer encara més ampli aquest acord i per dissenyar les estratègies necessàries, no només per bastir les estructures d’estat que necessitem, sinó sobretot per assegurar que el resultat del 27­S sigui un sí a la independència clar i contundent, i que així s’interpreti internacionalment.

D’aconseguir una victòria contundent, una majoria absoluta clara i incontestable per fer callar d'una vegada per totes la prepotència espanyola i perquè la Unió Europa i la resta del món inter­ vinguin, vistos els resultats a les urnes. Cert, un camí lent, feixuc, complicat, amb giragonses que sovint desesperen i amb alguns dels protagonistes que encara semblen dubtar d’anar tan lluny.

Però és el que hi ha. Espanya no ens ha deixat cap més opció. I ara sí que no tenim excuses per no anar tots plegats a votar i, sobretot, per convèncer, durant aquests vuit mesos de marge, aquells indecisos que encara dubten dels avantatges d’una Catalunya independent. Som­hi!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Les paràboles de Jesús Comentaris casolans

43 - Cabres i cabrits Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus...

Mt. 25,31­46

Una de les pàgines més reconfortants de l’Evangeli...

que hagin estat, és com si m’ho haguéssiu fet a mi mateix”.

Ens agraden els compendis, els croquis i els resums.

Més clar, ni l’aigua cristallina i transparent de la font.

En aquesta paràbola hi ha un esquema fantàs­ tic de tot el Missatge de Jesús.

El que cal són fets, i que siguin, sobretot, ben amanits amb amor.

“Acosteu­vos. Veniu estimats de Déu i preneu possessió del Regne. Heu arribat a Casa Vos­ tra. Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” És normal que la reacció sigui aquesta: De què va tot això? Què t’empatolles? No sabíem pas qui eres ni et coneixíem de res! No t’hem vist cap hora. Tot plegat, no sabem de què va.

Un resum fantàstic de tot l’Evangeli.

La contesta serà neta, clara i convincent:

El moll de l’òs del missatge de Jesús.

“Tot el que heu fet a favor o en contra a qual­ sevol de les persones, per més insignificants

Per damunt de tot el més important és estar al costat dels altres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Sense els altres no es pot arribar a Déu.

El gran pecat d’omissió:

Les atencions directes a ell passen pel proïs­ me.

Per mandra, per inèrcia, per comoditat, per viure ben instal·lats no ens dóna la gana de veure segons què que pertorba la nostra tran­ quil·litat i el nostre bon viure.

Estimar, estar al servei, estar al costat, ajudar, alimentar, acollir als forasters, vestir als des­ pullats, visitar els malalts i als que són a la presó.

No hem explotat totes les nostres qualitats i dons al servei dels altres i ens hem acontentat fent­les servir per la nostra autocomplaença.

Acollir i servir els altres, és servir i acollir Déu.

Saber descobrir Déu en els altres, per més es­ querps que siguin, no és gens fàcil.

Sebastià Codina i Padrós

Carme Forcadell i Lluís Xerta (Baix Ebre), 1956

Presidenta de l'Assamblea Nacional Catalana "La transversalitat vol dir transversalitat i hi ha més formacions que són sobiranistes. A Unió hi ha independentistes."

"Nosaltres volem que el Parlament estigui constituït a la primavera. Ja no podem esperar més."

"La unitat que posa tan nerviosos Mariano Rajoy i els seus és bona per a Catalunya."

"Nosaltres ja hem desconnectat de l'estat espanyol. Només estem disposats a negociar la independència."

"El pla de Mas és un punt de partida. Ara s'ha de negociar."

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pop estofat Ingredients per a 4 o 5 persones:

1 ceba tallada fina 2 grans d’all Un raig d’oli 1 kg. Pop cuit tallat a trossos petits 1 cullerada de pebre vermell dolç o picant Sal i pebre ½ kg. de patates a quadrets

En una cassola amb oli sofregirem la ceba, l’all i julivert i afegirem el pop tallat a trossos petits, el pebre vermell, sal i pebre negre i li donarem unes voltes. Ho tindrem a foc lent uns vint minuts, remenant de tant en tant.

Mentrestant, fregirem les patates i les escorrerem sobre un paper de cuina. Quan falti poc perquè el pop estigui al punt, ho cobrirem amb les patates i ho deixarem al foc cinc minuts més.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis.

Home de molts oficis pocs beneficis.

L'afició mata la caça.

A més de pregar, cal treballar.

El bon forner no deixa la pasta a mig fer.

Amb les eines, es fan les feines.

Qui té el pa per enfornar no pot badar.

De tot s'ha de pagar l'aprenentatge.

Val més pagar al forner que al metge.

El negoci no té entranyes.

Qui ocell vol caçar no ha de cridar.

L'oci és el pare de tots els vicis.

Al pescador i al caçador, sempre se'ls escapa la millor.

Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla.

Qui amb bon mestre està bon ofici aprèn.

A vela estripada cap vent li va bé.

No és bon mariner el que no s'ha marejat mai.

En aquest món, uns manen i altres menen.

Pesca i caça volen traça.

Qui a dos amos vol servir, l'un o l'altre ha de trair.

Val més ésser un petit amo que un gran mosso.

Caçador sense gos és com un soldat sense fusell.

Pastor sense capa i sense sarró no es pot dir pastor.

Pastor descuidat mal va el ramat.

Qui no desfà ni és bon sastre ni ho serà.

Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL No és possible fer un món diferent amb gent indiferent...

Les inquietuds provoquen atrevits. Dels audaços i agosarats se’n pot esperar alguna cosa.

Dels pallussos no en farem mai res...

La paciència és la fortalesa del feble. La impaciència és la feblesa del fort...

Admira al qui ho intenta encara que fracassi. Només els que ho han provat, podran dir que no han pogut...

No n’hi ha prou amb penedir­se del mal que s’ha fet, sinó també del bé que s’ha deixat de fer. El bé que deixem empantanegat té un valor immens...

Només hi ha dues coses que podem perdre; el temps i la vida. La segona és inevitable. La primera és im­ perdonable...

Algú va dir: M’agradaria veure Déu. Ensenyeu­ me’l! La contesta fou: Mira el Sol. Feia un sol que esquerdava el cap. No puc. M’enlluerna! Vols veure Déu i no ets capaç de mirar la cara del seu criat?

Hi ha quatre coses que no poden tornar enrere: la pedra llençada (el roc fora de la mà no se sap on va), la paraula dita (la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos), l’ocasió perduda i el temps passat (tempus fugit)... És molt millor perdre dient la veritat que no pas guanyar amb la mentida...

Cal saber donar sense recordar­se’n. Cal rebre sense oblidar­se’n mai més...

Donar amb cara arrugada i de pocs amics, ofèn. Donar amb un petit somriure fa un bé im­ mens. Només ho sap qui ha rebut algun favor...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Sonet L'àvia i els pares Encar conservo bé, dins la retina, aquella àvia polida, fa molts anys!

Uns temps passes, perduts entre els afanys, uns jorns sempre bonics, era molt nina.

Teníem un gran foc, arran de terra; a prop, un banc escó, quasi al davant; la mare sempre anava feinejant.

Vivíem en un mas dalt de la serra.

Aquella llar de foc era la vida, el pare quan venia molt cansat, la mare li tenia preparat un caldo fet d'amor i fe escollida.

Omplia tot l'espai de saba nova, el pare, quan entrava a aquella llar, era una llum suau, com un gran far, avui encar la tinc com ferma prova.

Jo tinc un angelet a casa meva que encara guarda als ulls claror de cel.

De gràcia n’està plena. I és ben seva la meva estimació i el meu anhel.

Si el vent de la dissort ma il·lusió esfulla i arriba aquest seny meu a trontollar, amb sa innocència dolça els mals m'esbulla i amb un petó m'arriba a consolar.

I penso al despertar, quan ve el nou dia, que sé bé prou que cap no en trobaria de tan formosa i dolça i tan gentil; que quan arribo a casa en la nit freda al seu redós s'oblida la hivernada talment com si lluís un sol d'abril.

Joan Sisamon i Borràs

Aquella àvia, que al cor guardo molt tendra en un lloc del meu pit! Però tinc por que al pas dels anys, la meva il·lusió, algun vent foraster la faci cendra.

El pas dels anys passats resten encara impresos en els cors que hem estimat.

Són veus que hem conegut; són un passat, nosaltres ja en som part, som el temps d'ara.

Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 9

CAMPANADES

Místics i Mistela

A

l cim de la vida ­avall que fa baixada­ em permeto anar­vos oferint les petites observaci­ ons d’allò que he anat veient i m’ha alliçonat donant­me, en aquest món, aire d’escèptic.

He notat que certs religiosos ­capellans o frarets­, amb un posat la mar d’espiritual, tenen un pa­ ladar molt fi o exigent.

Acostumen a tenir a casa el seu celler fresc i de sacra quietud per tal que els vinets no s’espantin.

Quan m’han concedit llicència, quasi de jubileu, per entrar al preat celler m’hi han parlat en veu baixa, i jo, sempre distret, a la porta m'he fet el nom del pare. Aprofiten qualsevol sant del calen­ dari sia santa Calamandra o sant Eleuteri, màrtirs, per assaborir i paladejar aquells vins bíblics, que la gent d’aquest món i que toca de peus a terra en diu «rancis».

Els homes de posat més espiritual i incorpori que he tractat, els més místics, fruïen beatament els glopets de mistela. A les obres del meu director espiritual, Miquel de Montaigne, on cada dia po­ uo pensaments i m’aprovisiono per passar el dia, diu que ­ai, la mística i la mistela­ els humans, quan ens convé, acomodem les coses del paladar a la condició immortal de l’ànima.

Campanar romànic de Setmenat.

Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015 ­ Pàg. 10

DES DE SITGES

J

a fa temps que me’n vaig adonar de la sensibilitat del meu fill Roger. Tampoc vull donar­li més importància de la que té, perquè cada nen és com és, però, a mida que s’ha anat fent gran i ha anat madurant, aquest tema s’ha establert i s’ha intensifi­ cat, convertint­se en un tret característic de la seva personalitat.

Hi ha nens més sensibles que d'altres, que ploren amb una pel·lícula de la Blancaneus, per exem­ ple, que viuen intensament el contacte físic o vibren amb la música, les olors o els sabors. N’hi ha que responen amb més sensibilitat a paraules i gests quan se senten ferits o violentats, o amb qualsevol cosa de la seva vida quotidiana: un conte, una baralla, un episodi trist... els emociona fàcilment. Això, lluny de ser un defecte, penso que pot ser una gran virtut, que els pares podem reforçar o estimular.

En Roger està molt atent a les emocions dels altres. No pot suportar sentir plorar un nadó o el pa­ timent d’algú que demana al carrer, per exemple. Es posa a plorar quan veu baralles a la televi­ sió, en les escenes tristes d’una pel·lícula o en les històres d’alguns contes. És un nen intens, en tot, en el que és bo i en el que és dolent. Afectuós, expressiu.

“Mama, estàs enfadada?”, em pregunta sovint. I és que s’entristeix quan el renyo o quan se’n adona que m’he enfadat amb ell per alguna cosa. Desseguida em demana perdó, i em diu que no ho farà més. Diria que això és empatia, oi? Reconèixer i expressar les seves emocions i sintonit­ zar amb les dels altres.

I a mi m’emociona veure que és així... que no és gens agressiu, que es queda immòbil quan algun altre nen li pren la seva pilota al parc, quan comparteix amb qui no coneix. Me’n adono que sap posar­se al lloc de l’altre, que s'hi solidaritza. Potser a la llarga patirà més, segurament. Li costarà acceptar les crítiques o el rebuig, potser. Mica en mica, haurà d’enfrontar­s’hi.

I tot això es pot fer a través dels contes, perquè és la manera d’expressar i exterioritzar els propis pensaments/sentiments en veu d’un personatge, perquè els ajudarà a entendre, a pensar. No sé vosaltres, però jo mai li negaré tot això. Hi ha gent que pensa que fomentem que siguin massa dependents de nosaltres. Jo sempre he pensat que criant nens segurs, estem creant futurs adults independents i emocionalment intel·ligents.

Són nens que ho perceben i ho expressen tot intensament. Sensibles a la vida, que reclamen i fan petons i abraçades, que a l’anar a dormir demanen la nostra companyia, per a que els acariciem, els rasquem l’esquena o simplement per sentir la nostra olor, els cabells o la cara…

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

Vinyet Duran Ferrer

­ Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES CARTA ALS REIS Benvolguts Reis d'0rient, jo us vull demanar, aquests bonics regals que no es poden comprar.

Tot un sac ple de temps per poder compartir amb aquells que estan sols que no tenen amics.

Una font de salut per poder regalar als malalts que pateixen que no es poden curar.

Un paquet de petons per poder­los donar als infants d'aquest món que no són estimats.

Un grapat de somriures per anar repartint als que no saben riure i els cal un somrís.

Una llavor de pau per poder­la sembrar per tot aquest planeta i que es pugui escampar.

I per mi us demano ­i no us sembli estrany­ un bon sac de paciència tots els dies de l'any.

Melcior, Gaspar i Baltasar, porteu­me aquestes coses!

Melcior, Gaspar i Baltasar, porteu­me aquests regals!

Anònim bibliopoemes.blogspot.com.es

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

ELS REIS Aquesta nit han passat i han posat la mà als balcons...

Els somnis dels infantons han granat.

Cap a Orient se'n van tornant a llur reialme confús, a regnar-hi tot pensant en Jesús.

Heu sentit avui el cor matinejador dels nens?

Heu sentit el rastre d'or, mirra, encens?

Joan Maragall

Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 13

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Lligams amb Catalunya Església de Saint Pierre de Baccarisse

Aquesta antiga església del segle XII ha experimentat nombroses modificacions.

A

l'oest, una alta torre octogonal a on s’observa, sobre la superfície de les pa­ rets en el centre, una fila de mènsules, a sobre de les quals es pot veure una obertura en forma de espitllera. Una coberta plana i senzilla cobreix la tor­ re. L'arrencada de vuit nervis fa pensar que el seu suport, en altre temps, fou amb vol­ tes.

Una petita portalada gòtica, encarada al migdia, sota un porxo rústic, permet l’accés a l'edifici. L'única nau té una volta amb arc de creuer, on els nervis, els arcs dobles i les claus d’arc circulars, són de pedra.

Uns repeus aplicats en els murs nord i sud els fan de suport. Un arc punxegut comuni­ ca el fons de la nau amb la torre. Una altra arcada, més important, amb columnetes i capitells, obria antigament una capella a l’últim tram del nord. Aquesta arcada actual­ ment està tapiada i, per accedir a la capella, cal fer­ho per una porta exterior. El pres­ biteri és al fons pla, sense cap corbatura, il·luminat al sud a través d’una estreta finestra rectangular.

En el mur del nord, una arcada ogival amb columnes i capitells, donava accés a la sa­ cristia, la qual potser anteriorment era una capella, ja que està coberta amb volta de creuer i amb ogives totalment de pedra. La clau de volta central està ornamentada amb un escut amb unes estrelles. Com la del nord, aquesta arcada avui està tapiada; En el seu centre s'hi va col·locar una porta d’arc rebaixat.

Una arquitectura de gran qualitat L’església és d’una gran qualitat arquitectònica, però malauradament desprès de molts anys d’abandonament està molt malmesa.

Fem un breu relat històric. La teulada i els murs foren reparats el 1983, protegint l’edifici de les pluges i evitant l’esfondrament total. S’han posat a la vista les pintures murals del segle XVI i un retaule del 1992. Uns sondatges mostren la presència de pintures al voltant de l’església.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 14

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES L’any 2005, el senyor Lassure del CNRS a Tolosa, hi va fer una visita com a con­ seqüència d’unes fotografies que se li havien enviat. L’any següent, la va repetir per redactar un dossier al respecte. Recentment, l’església ha estat visitada per un confe­ renciant de Pau. L’Ajuntament està treballant en l’estudi d’una possible restauració.

L’any 2005 va ser peculiar i el retenim en la nostra memòria per la vinguda d’algú que buscava l’església i, al trobar­la, va esdevenir l'inici d’una llarga història. Més concretament, el 5 de maig del 2005, l’arribada inesperada d’una persona que va trucar a la porta de casa meva. Era Mossèn Sebastià, un capellà de Vacarisses, Cata­ lunya, acompanyat d’una parella d’amics, vinguts amb l’interès de descobrir un po­ blet homònim a la seva vila...

Anne Marie Lasserre Traducció de J.A. Ramírez

Aquest article s'ha publicat en una revista d’Occitània, on parla dels lligams que hi ha entre Baccarisse i Vacarisses.

Article original Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 15

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Nota dels bisbes de Catalunya sobre la situació actual

E

n el moment que està vivint el nostre país, els Bisbes de les Diòcesis amb seu a Catalu­ nya exhortem els catòlics i tots aquells que vulguin escoltar­nos, a examinar acurada­ ment, a la llum de l’ensenyament social de l’Església i a decidir amb responsabilitat com complir, si se’ns requereix, amb els nostres deures cívics i democràtics. I alhora fem una crida al diàleg, a la prudència, i a tenir presents els principis fonamentals que són els del bé comú i el respecte a les persones.

Tenim el deure de parlar perquè els catòlics formem part d’aquest poble que tant estimem, i com ens ha recordat recentment el papa Francesc, «ningú no pot exigir­nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preo­ cupar­nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans» (“Evangelii Gaudium” n. 183).

El manament nou de l’amor que Jesús ens ha deixat, comporta estimar totes les persones i també les realitats socials. Els cristians del nostre país ens reconeixem i ens refermem en la tradició ininterrompuda de fidelitat a la llengua, a la cultura, i a les institucions pròpies de Catalunya. Per això estem cridats a ser ciutadans que contribueixin positivament al bé comú i que s’esforcin sempre a considerar els altres homes i dones d’arreu com a veritables germans. Estem cridats a promoure la pau, el respecte a les persones, el desenvolupament humà integral i els drets hu­ mans, així com a tenir una cura especial pels més pobres i els més febles de la societat.

També en aquest moment històric volem recordar la importància dels drets de totes les persones i dels pobles, la llibertat de consciència i el dret a creure i practicar la pròpia fe. Aquestes llibertats són tan importants com fràgils, tal com s’ha demostrat amb massa freqüència al llarg de la histò­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 16

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES ria. Aquestes llibertats són absolutament essencials per a una societat democràtica moderna i cal vetllar per tal que no siguin limitades ni a Catalunya, ni a l’Estat Espanyol ni en el context euro­ peu.

Els Bisbes de Catalunya, l’any 1985 als inicis de la recuperació democràtica, en el document Ar­ rels cristianes de Catalunya, que es féu seu el Concili Provincial Tarraconense de 1995, constata­ ven la realitat nacional de Catalunya amb més de mil anys d’història, i demanaven que se li apliqués la doctrina del Magisteri eclesial sobre nacionalitats i minories nacionals.

I l’any 2011 escrivíem aquest text que en les circumstàncies actuals manté plena vigència: «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opci­ ons polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per a inte­ grar la diversitat que la configura» (“Al servei del nostre poble” n. 5).

Els laics cristians han d’estar molt presents en la societat, comprometent­se en el camp de la política, la cultura, l’economia, etc., perquè res no és aliè a una Església que vol ser “experta en humanitat”, com afirmà profèticament el Papa Pau VIè. Tots els cristians tenim el deure d’aportar els continguts i els valors de l’Evangeli a les realitats temporals de la societat per tal que creixi la justícia, la fraternitat, la solidaritat, la gratuïtat. Si bé això és sempre necessari, ho és molt més en aquest temps en què encara ens toca viure les greus conseqüències d’una crisi econòmica que afecta durament gran part de la nostra societat. Desitgem que tots els catòlics segueixin partici­ pant positivament i activament en la vida pública, que fomentin el diàleg i l’entesa, i garanteixin que el missatge cristià i els seus valors impregnin la societat, en benefici de tothom.

El nostre país en aquest moment de la seva història ha de poder comptar amb la nostra oració perseverant i fidel. Per això exhortem a pregar per la pàtria, perquè Déu faci «que amb la prudència dels governants i l’honradesa dels ciutadans, es mantingui ferma la concòrdia i la justícia, i que tinguem un progrés constant en la pau» (Missal Romà, pàg. 885). Així ho supli­ quem en la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, demanant a Santa Maria que «tre­ gui de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunti tots els seus fills amb cor de germans”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT En els últims trenta anys l’esperança de vida dels catalans ha crescut set anys. El 60% d'aquest temps s'ha guanyat gràcies als avenços científics aconseguits en el tractament de les malalties del cor. S'ha millorat en el coneixement genètic de les malalties, en el diagnòstic i en el tractament, però encara queda molt per fer. Avui dia hi ha pacients que no sobreviuen i d'altres que viuen molts anys amb molt poca qualitat de vida. Els experts preveuen que aquests tipus de patologies continuaran augmentant i creixerà l'afectació en persones joves, menors de 50 anys.

Per continuar avançant, per guanyar anys i qualitat de vida, s’ha de seguir apostant per la investigació, per aquest motiu donem les gràcies als milers i milers de catalans que van participar amb les seves aportacions econòmiques amb la Marató de TV3, que va està dedicada a les malalties del cor.

LES MALALTIES DEL COR A Catalunya, una de cada quatre persones mor a causa d'una malaltia del cor. Poden afectar tot­ hom, tant homes com dones, i a qualsevol edat: des de nadons fins a gent gran. Les malalties del cor són la primera causa d'ingrés hospitalari i fan perdre molta qualitat de vida a les persones que en són víctimes.

El cor és un múscul que té un sistema elèctric propi. Cada estímul elèctric el fa contraure per im­ pulsar la sang. En repòs, el cor batega a un ritme constant de seixanta batecs per minut.

Bomba cinc litres de sang cada minut, que es distribueix per tot el cos a través de les arteries i les venes, i té unes vàlvules que només permeten que la sang vagi endavant.

El cor no es regenera. Per tant, el cor que tenim quan naixem és gairebé el mateix que tenim quan morim. Ha de funcionar tota la vida.

COM EMMALENTEIX La xarxa elèctrica pot envellir, tenir curt circuits o altres problemes. Quan no funciona bé, el cor pot deixar de contraure's de manera sincrònica i perd el ritme. És el que s'anomena arítmia.

L'arítmia més perillosa és la fibril·lació ventricular: el cor tremola i no és capaç de bombar la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT sang. S'ha d'aturar ràpidament, sinó provoca mort sobtada. A Catalunya, més de 3.000 persones moren per aquesta causa cada any.

Quan les vàlvules s'obren o es tanquen malament es donen les valvulopaties, i provoca que la sang no circuli en la direcció correcta.

Les arteries que nodreixen el múscul cardíac s'anomenen arteries coronàries. Quan una es tapa parcialment, causa dolor amb l’esforç (angina de pit). Quan es tapa totalment, mor una part del cor i es produeix el que en diem infart.

L'aorta és "arteria que surt del cor i transporta la sang oxigenada cap a tot el cos. Qualsevol afec­ tació o malformació d'aquesta arteria pot ser molt greu.

El múscul del cor pot afeblir­se per diferents motius. Quan el cor no té prou força per bombar la sang, la persona nota cansament i ofec. És el que es coneix com a insuficiència cardíaca.

TRACTAMENTS Cada vegada es van perfeccionant els tractaments i s'intenten adequar a les necessitats de cada pacient. N'hi ha un ventall molt ampli que va des de medicaments fins a operacions a cor obert.

La tecnologia és cada cop més sofisticada i ja hi ha des de marcapassos sense cables fins a desfi­ bril·ladors implantables sota la pell.

Moltes operacions s'intenten fer a través de catèters que entren per arteries de la cama o del ca­ nell. Aquest és el cas de les pròtesis de vàlvules o els "stents". El gran avantatge: els pacients pa­ teixen menys i en 3 o 4 dies poden tornar a casa.

ACTÚA Hi ha símptomes que han d'alertar que hi pot haver un problema al cor: manca d'aire en fer un esforç o de vegades en repòs, mareig, palpitacions, dolor al pit, als braços o malestar general. Els símptomes són molt similars en moltes de les malalties del cor. El més important és avisar un equip mèdic al més aviat possible. Cada segon compta.

Una trucada al 112 pot salvar vides.

El cor pot tenir defectes de naixement. Pot ser que no estigui completament ben format. Aquestes malalties s'anomenen cardiopaties congènites.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 19

DE LA WEB

Ern est M a ra g a l l

Hem de deixar d'intentar canviar Espanya per emprendre el nostre camí.

Ernest Maragall, eurodiputat per Nova Esquerra Catalana al grup dels Verds ­ Aliança Lliure Europea, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una al­ tra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb i que repro­ duïm en català. ―Per què i per a què voleu la independència? ―En un món globalitzat com l'actual ens calen estructures de governança global, on puguem re­ soldre els aspectes que afecten el conjunt de la humanitat, com ara el clima, la pau i els equilibris econòmics globals, i alhora governances molt properes al ciutadà per garantir que són el resultat d'un procés democràtic de baix a dalt.

La Unió Europea es va fonamentar en l'anomenat principi de subsidiarietat, que defensa que la millor manera de garantir la democràcia i posar l'administració al servei del ciutadà és que sigui la més propera al ciutadà la primera d'actuar i que només pugi al nivell superior allò que aquest pugui fer millor. Per tant, primer els ajuntaments, després els ens supramunicipals, els regionals, els estatals, els interstatals, etcètera. Això demana, evidentment, una descentralització i una auto­ nomia que són molt lluny dels esquemes propis dels estats centralitzats. No és pas casualitat que l'estat que avui és l'hegemònic europeu, Alemanya, sigui un estat federal.

Catalunya va voler això amb un estatut que l'estat espanyol primer va corrompre, amb les princi­ pals forces polítiques espanyoles passant­hi el ribot, i finalment va matar per mitjà del Tribunal Constitucional. Que això dugués una majoria de catalans a reclamar la independència ha estat, per tant, un pas gairebé necessari i natural: si a la resta d'Espanya ja li va bé el model centralitzat ―que avui demostra ben clarament que ha fet fallida―, bé haurem de deixar d'intentar canviar Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 20

DE LA WEB Espanya per emprendre el nostre propi camí.

Ni jo ni molts altres ciutadans que avui volen la independència no hem estat independentistes ni ens hi hem convertit; senzillament hem mirat de dotar­nos d'aquelles eines d'acció col·lectiva ne­ cessàries per a encarar els desafiaments, també col·lectius, que avui tenim davant. I el que ens costa d'entendre és aquesta actitud espanyola de 'ni contigo ni sin ti', pròpia d'unes relacions de dominació que òbviament no estem disposats a acceptar i que d'altra banda no s'adapten als re­ queriments actuals. ―Què pot aportar una Catalunya independent al món? ―Només Catalunya, ben poca cosa; però Catalunya, Escòcia, Euskadi i més nacions disposades a assumir les pròpies responsabilitats i disposades a cooperar amb tercers per resoldre allò que els afecta conjuntament, d'entrada faran emergir una Europa més propera al seu somni originari; uns veritables Estats Units d'Europa, en comptes de l'actual mosaic de vells estats competint en­ cara entre ells.

Fixeu­vos com s'ha gestionat la crisi i com s'han acabant fent culpables uns determinats estats ―els deutors― d'allò que ha estat fruit d'una Unió a mig fer, més econòmica que no pas política i sense eines per a corregir els desequilibris que havia d'implicar la creació de l'euro ―que dei­ xava els països sense el recurs a la devaluació per a frenar uns dèficits exteriors creixents― i la gestió unificada de la política monetària ―que impedia d'adaptar els tipus d'interès a la inflació diferent de cada país.

D'allò que ha estat responsabilitat compartida de tots, se'n fan culpables exclusius els més febles.

Això no és propi d'una veritable Unió, que no s'assolirà mentre romanguin i prevalguin els naci­ onalismes dels vells estats com ara el francès, l'alemany o l'espanyol.

A Brussel·les, el fet que Catalunya no sigui dins el Consell d'Estats ens afegeix, als eurodiputats catalans, un plus de feina que no tindrem quan hi siguem. A més, podrem comptar amb una re­ presentació permanent davant les institucions europees que segurament ens permetrà de fer la tasca europea amb més mitjans.

Font: Vilaweb

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015 ­ Pàg. 21

DE LA WEB

W

inston Churchill, deixant de banda la simpatia que pugui tenir o no per les seves idees, és aclamat arreu del món per haver fet alguns dels millors discursos de la història. Un dels que sempre he llegit amb molta atenció va ser la resposta a la victòria aliada a la segona batalla d'El­Alamein. Hi havia una excitació enorme, però Churchill va saber trobar el to necessari, moderat i alhora incitador i emotiu: 'Això no és la fi de res, ni tan sols el començament de la fi, però aquesta batalla marca la fi del començament.'

La batalla que hem viscut aquests mesos, molts de nosaltres amb una profunda estupefacció, era també la fi del començament. Si no hi hagués hagut acord segurament ens hauríem quedat para­ litzats durant molts mesos, possiblement anys, i els dos partits principals de l'independentisme s'haurien devorat ells amb ells, fent inútil qualsevol pas endavant que no hauria intentat ningú.

I, tanmateix, la bola de l'acord ha rodat descontrolada, com vaig dir que passaria. De sobte, ens hem trobat en una nova fase del procés, encara sense haver tingut temps ni de digerir­ho. Mal­ ferits encara i un pèl atordits. Però dempeus i amb la mirada neta i aclarida.

CiU i ERC ens han fet patir molt, sí. Però ahir vam saber que, durant les setmanes més fosques, dirigents de tots els partits sobiranistes, no únicament d'aquests dos, van ser capaços de mante­ nir reunions per a dibuixar aquest full de ruta que ens anuncien. La ràbia legítima que molts hem sentit arran del clima de violència partidista que s'havia creat ha de tenir en compte, per a ser jus­ ta, també la contrapartida que hem sabut ara. I les coses es veuen d'una manera molt diferent sa­ bent que ni quan les piulades eren més assassines no van deixar de parlar i d'intentar l'acord.

Aquest és, certament, el camí.

En el procés fins ara hi ha hagut massa emotivitat. Segurament era impossible d'evitar­ho, però Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 22

DE LA WEB espero que els uns i els altres hagin après que no ens interessa gens si s'estimen o no s'estimen, sinó si ens serveixen o no per a arribar a la independència. En aquest sentit, el nou pacte basat en crear lleis, fer decrets i forjar estructures és un pacte més creïble. D'avui al setembre, Conver­ gència i Esquerra (i estic cert que la CUP també) tindran una feinada. Tenim un parlament on són majoria, tenim una ruta que comparteixen, tenim la seguretat que al final d'aquest període, en què no poden fer res sinó treballar braç a braç, hi haurà la cita electoral definitiva. Que serà quan vo­ tarem si volem la independència, bo i sabent com la farem.

La batalla guanyada ahir no és la fi d'aquest combat, ni el començament de la fi del combat. Però marca la fi de les vacil·lacions i de les frivolitats i proclama que ara és l'hora de la política de veritat. Ahir Mas i Junqueras, amb l'ajuda de la societat civil, van veure com el precipici s'obria sota els seus peus i van reaccionar com ho fan els polítics de debò: van impedir el desastre, ne­ gociant, cedint, trobant els punts d'acord que es pensaven que no hi havia. Benvingut sigui, doncs, aquest canvi perquè vol dir que en vuit mesos, si no repetim els errors, podem estar en condicions de guanyar no unes eleccions, sinó la independència. I això és una bona perspectiva quan, fa tan solament vint­i­quatre hores, molts, aquí i allà, simplement consideraven el procés enterrat.

Vicent Partal Director de Vilaweb Editorial 15/01/2015

ALGUNES MOSTRES D’ESTIMACIÓ

Xavier Horcajo: 'El general Batet ja va haver d'imposar l'ordre constitucional espanyol a Catalunya, i causant alguns morts va aconseguir reconduir la situació.'

J.M. Sánchez Fornet: 'Veig independentistes amb el complexe de superioritat dels nazis sobre els jueus.'

M. J. García Cuevas: 'L'estelada és un símbol ofensiu, ultratjant i vinculat a organitzacions terroristes, sagnants, violentes i intolerants.'

Sánchez­Camacho: 'El PP és un partit que ha patit molt al País Basc i ara patim també a Catalunya.'

Rosa Díez: 'Catalunya dóna la culpa de tot allò que passa a uns quants. Ho van fer els nazis amb els jueus i tots sabem com va acabar.'

Vidal­Quadras: 'Que la vice­presidència prepari un general de brigada de la Guàrdia Civil, perquè si no...'

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS

Des dels EUA recomanen a Rajoy que negociï la separació amistosa de Catalunya si no vol que Espanya es converteixi en un país “mediocre”.

L

úcida i completa anàlisi de la situació del procés independentista a Catalunya, la que fa Open Democracy, una pàgina de referència i debat sobre política internacional, en la qual col·laboren prestigiosos acadèmics, periodistes i polítics, que inclou Kofi Annan, George Soros, Paul Rogers (Global Security) o Mary Kaldor (Human Security), entre molts d’al­ tres.

L’escrit publicat amb el títol de “Catalonia vs Spain, a clash of two nationalisms”, insta Rajoy negociar amb Catalunya, perquè si no una independència en termes poc amistosos, podria ser molt costosa per a Espanya.

L’article, signat per Patrick Beer, recorda a Rajoy que a més de perdre la seva comunitat més ri­ ca, la seva segona ciutat i el seu port principal, també perdria una de les seves úniques connexi­ ons per carretera i ferrocarril amb la resta d’Europa (l’altra és a través del País Basc), que la UE ja ha rebutjat el pla de Rajoy del Corredor Central, i que tot plegat podria desposseir Espanya del seu lloc entre les principals potències de la UE, i reduir­la a la condició humiliant d’un país de “mig pèl”.

Molt dur per a una nació que des de fa segles es considera una potència mundial, sentencia Beer La web nord­americana no té els dubtes espanyols sobre els manifestants de la Diada, i recorda que els anys 2012 i 2013, entre un i dos milions de persones van manifestar­se per la inde­ pendència d’Espanya, d’una població total de 7,5 milions, una mica més que la de Dinamarca, i diu que de moment, en la consulta prevista a Catalunya, i d’acord amb les enquestes d’opinió més recents, més de dos terços dels votants votaria “sí” a la primera pregunta i que per una petita majoria guanyaria la independència, però que aquest “sí” podria convertir­se en un “no”, si Ma­ riano Rajoy accedís a deixar de manipular els drets lingüístics i culturals catalans, i atorgués un Pacte Fiscal com el del País Basc, per recaptar els impostos.

Open Democarcy ho contrasta amb la posició més realista del govern britànic que ha acceptat el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 24

DELS DIARIS referèndum escocès, mentre feia campanya pel “no”.

Però Beer afirma que els polítics de Madrid i els mitjans de comunicació que s’oposen ferma­ ment a un referèndum, han sobrepassat tots els límits, i han comparat els nacionalistes catalans amb nazis, retratant a Mas amb un bigoti hitlerià, i amenaçant d’enviar l’exèrcit a Barcelona.

Open Democracy adverteix que tractant a Artur Mas com un extremista i irresponsable, i negant­ se a negociar sobre qüestions fonamentals constitucionals, econòmiques, socials i culturals, Ra­ joy està donant ales a ERC, i que unes noves eleccions probablement portarien al poder a una coalició liderada pels republicans.

També veu especialment important que un nombre significatiu dels nou­catalans, els procedents de la resta d’Espanya i de l’estranger, s’hagin unit recentment a la causa independentista, i que Rajoy està paralitzat per l’ala radical del seu partit liderada per Aznar, mentre que els socialistes espanyols són conscients que no tornaran a guanyar sense els vots catalans.

Per arrodonir­ho diu que, encara que l’escàndol Pujol pot haver entelat la imatge del catalanisme, l’expresident està lluny de ser el més corrupte dels catalans o dels espanyols, d’esquerra o de dretes, afegeix, i que en contra de les esperances de Madrid, això no afecta al procés, perquè malgrat tot, potser els catalans prefereixen ser governats – per bé o per mal – pels seus propis pa­ rents i amics. https://www.opendemocracy.net/can­europe­make­it/patrice­de­beer/catalonia­vs­spain­clash­of­two­nationalisms

El pressupost s'ha d'equilibrar , el Tresor ha de ser reaprovisionat, el deute públic s'ha de disminuir, l'arrogància dels funcionaris públics ha de ser moderada i controlada, i l'ajuda a altres països s'ha d'eliminar, perquè Roma no vagi a la fallida.

La gent ha d'aprendre novament a treballar, en lloc de viure a costa de l'Estat.

Aquesta frase té 2.064 anys.

Sense comentaris !!!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE

Les bales vermelles D

e jove vaig anar a passar uns anys a un poble senzill, de gent senzilla. Com a la majoria de pobles, només hi havia una botiga d’aquelles que venien de tot. La botiga del Sr. Rossi­ nyol. El menjar i els diners eren escassos a gairebé totes les cases i sovint la gent bescanviava els productes.

Un dia, mentre jo era a la botiga, va entrar un vailet, prim i d’ulls grossos, que es va quedar bo­ cabadat contemplant una caixa de pomes.

El Sr. Rossinyol s’hi va acostar. ­ Hola, Martí, com estàs? ­ Molt bé gràcies. Només mirava les pomes, deuen ser molt bones. ­ Sí que ho són. Com està la mare? ­ Millor, cada vegada està més forta. ­ Et puc ajudar amb alguna cosa? ­ No, només mirava les pomes. ­ T’agradaria portar­ne a casa? ­ No, no, gràcies. No les puc pagar. ­ Bé, potser tens alguna cosa per a bescanviar. ­ L’únic que tinc són les bales de vidre en que juguem a la plaça. En tinc una que és preciosa. ­ Deixa­me­la veure.

El vailet es posà la mà a la butxaca i va treure la bala. ­ És veritat, és molt bonica, però... és blava i a mi m’agraden les vermelles. En tens alguna a casa com aquesta però vermella? ­ No del tot però gairebé.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015­ Pàg. 26

RACÓ DEL CONTE ­ Doncs fem una cosa: pren aquesta bossa de pomes i quan tornis a passar, porta la bala vermella. ­ Moltes gràcies Sr. Rossinyol.

La senyora Rossinyol i jo havíem escoltat el diàleg. Ella em va explicar el que feia el seu marit. ­ Hi ha dues nenes més com aquest; són de famílies molt pobres. En Joan parla amb ells, els es­ colta, els dóna pomes, farina, tomàquets...el que sigui. Els ofereix de bescanviar­ho per les bales de vidre, que són l’única joguina que té aquesta canalla. Quan els infants vénen amb la bala ver­ mella els diu que potser li agradaria més d’un altre color i els fa tornar a casa amb una altra bossa de menjar i amb la promesa de tornar amb una bala, groga, verda...

Vaig anar a viure molt lluny d’allà i no vaig saber res més d’aquell poblet ni de la seva gent, però fa poc, vaig anar­hi per a visitar uns antics amics.

Em van dir que el Sr. Rossinyol acabava de morir i vàrem anar a donar el condol a la família.

Mentre ens esperàvem per parlar amb la Sra. Rossinyol, vàrem veure tres joves que després es van acostar al fèretre i van tocar la mà del Sr. Rossinyol.

Vaig saludar la Sra. Rossinyol, que va estar molt contenta de veurem i vàrem recordar l’afer de les bales de vidre.

Aleshores la senyora Rossinyol em va fer acostar al fèretre i em va dir: ­ Els tres joves que has vist són aquells tres vailets d’anys enrere. Ara que en Joan ja no pot can­ viar de color han vingut a pagar el deute.

Molt suaument va aixecar la mà del seu marit.

Sota el palmell de la mà hi havia tres precioses bales de vidre vermelles.

No crec que ho pugui oblidar mai.

Només fa falta un minut per a trobar una persona especial.

Fa falta una hora per apreciar­la.

Fa falta un dia per estimar­la.

I en tota una vida no la pots oblidar.

Recull de contes:

Teresa Cima

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 27

LLIBRES Tatiana Sisquella i Cañabate (1978­2014), periodista, va desenvolupar la seva tasca sobretot als mitjans audi­ ovisuals, ràdio i televisió. Llicenciada en Comunicació audiovisual per la UAB, va començar la seva carrera professional a Barça TV. A la ràdio va formar part de l’equip de diversos programes de RAC 1, entre els quals Minoria absoluta, La segona hora i El món a RAC 1, amb la coneguda secció de la «Tatimòbil». A Catalunya Ràdio, on des del 2011 i fins que la salut l’hi va permetre, va conduir el magazín de tarda La tribu de Catalunya Ràdio (Premi Ràdio Associació de Catalu­ nya al Millor Programa de Ràdio), havia començat la seva col·laboració amb el programa El suplement.

Serenitat Voldria escriure una columna que ens fes oblidar els lladres i els mentiders que cada dia ens des­ perten, dinen amb nosaltres i ens tapen abans d'anar a dormir. Voldria ser capaç de fer­vos mirar cap a un altre costat, ni que fos durant mil vuit­cents caràcters, i trobar motius per a l'esperança i el sentit de l'humor. Voldria tenir l'habilitat de sorprendre­us amb un bon joc de paraules en­ ginyós i punyent, o que us sentíssiu una mica més compresos a través d'una reflexió íntima i al­ hora universal. Res em faria més feliç que poder explicar una història d'amor d'aquelles que et fan fer les paus amb tothom i tornar a creure. O trobar la manera de parlar de totes les coses bo­ nes que estan passant cada dia al nostre voltant i que ens estem perdent, perquè ja no podem més.

Ho voldria per vosaltres i ho voldria per mi. Perquè ja no podem més. O, com a mínim, jo ja no puc més. Necessito tornar a escoltar música i cantar­la sense por de qui em sentirà. M'urgeix sor­ tir a passejar quan fa sol i somriure a aquells amb qui em creuo. Tinc una imperiosa necessitat de tenir un atac de riure, d'aquells que et fan riure fins i tot quan els recordes. M'exigeixo preparar un dinar a quatre mans i acabar empastifant­nos les cares com nens. O no fer res de tot això però recuperar aquella sensació que tenia quan em sentia propietària de la meva vida i sempre en que­ dava un racó per decidir. Però el cert és que l'actualitat és desencoratjadora, frustrant i apocalípti­ ca. És injusta, enervant i fa venir ganes de plorar i cridar. Per tant, què fem? Jo potser començo per recuperar la Pregària de la Serenitat, aquella que diu «Concediu­me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que sí que puc canviar i la saviesa per esta­ blir aquesta diferència».

Article del seu llibre pòstum "Un dia qualsevol" Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més impor­ tants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot con­ sultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Vilade­ cavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.

Arbustos de Viladecavalls presents també a Vacarisses (2) En aquest número continuem la part dedicada als arbustos. Un arbust és una planta llenyosa de mida mitjana, més petita que un arbre. De vegades es fa difícil la distinció, perquè segons les condicions ambientals una mateixa espècie es pot trobar com a arbre o com a arbust.

Gatosa (Ulex parviflorus, lleguminoses). Arbust afil·le de distribució mediterrània occidental. És una planta molt punxosa, amb un nom popular ben adequat. Fins i tot les fulles s’han transformat en espines. Fa flors grogues, d’aparició hivernal, i fruits lleguminosos petits. Creix en brolles i boscos aclarits.

Ginebre (Juniperus communis, cupressàcies). Arbust perennifoli de distribució circumboreal. Té fulles aciculars, amb una franja blanca, flors poc aparents i gàlbuls blavosos. És de floració pri­ maveral. Els fruits serveixen per a fabricar la ginebra.

Ginesta (Spartium junceum, lleguminoses). Arbust perennifoli propi de la regió mediterrània.

Les seves branques són junciformes, és a dir, amb aspecte de jonc, i a penes té fulles, simples i molt petites. Les flors són de color groc, oloroses i disposades en raïm. Els fruits són llegums, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS com correspon a la seva família botànica. Floreix d’abril a juliol. És una planta molt cremadissa, que afavoreix la propagació dels incendis forestals. Es fa en matolls i ribassos assolellats.

Ginesta sessilifòlia (Cytisus sessilifolius, lleguminoses). Arbust caducifoli d’àrea mediterrània central i occidental. Té fulles trifoliolades, les inferiors peciolades i les de les branques sèssils, és a dir, sense pecíol. Les flors són grogues, disposades en raïms terminals, i els fruits són llegums comprimits. Floreix d’abril a juliol. Es fa en boscos i raconades ombrívoles.

Ginestó (Osyris alba, santalàcies). Arbust perennifoli propi de la regió mediterrània. Té fulles lanceolades, flors unisexuals de dispo­ sició dioica, petites i groguenques, i fruits drupacis vermells. Floreix d’abril a juliol. És una planta hemiparàsita, que agafa la saba de les rels d’altres plantes. Es fa típicament en l’orla marginal de l’alzinar.

Heura (Hedera helix, araliàcies). Liana perennifòlia estesa pel continent europeu i zones properes. Té tiges amb petites rels ad­ Heura ventícies; fulles alternes, perennes, sovint pinnatífides, d’un verd fosc, lluents; flors de color groc verdós, arranjades en umbel·la; i fruits en baia negrosa. Floreix en setembre i octubre.

Llentiscle (Pistacia lentiscus, anacardiàcies). Arbust perennifoli mediterrani. Té fulles paripin­ nades, flors verdoses o vermelloses, en panícules denses, i fruits en drupa vermella, que després s’ennegreix. Floreix de març a abril. La resina és un masticatori amb propietats enfortidores de les genives i purificadores de l’alè. Antigament es pre­ parava un vi amb llentiscle, de virtuts estomacals i antidiarreiques. Es troba en alzinars, garrigues i matolls.

Lligabosc mediterrani (Lonicera implexa, capri­ foliàcies). Liana perennifòlia d’àrea mediterrània.

Les fulles són oposades, persistents, oblongues, coriàcies i de marge hialí. Les flors són d’un blanc groguenc, flairoses. Els fruits són baies vermello­ ses. Floreix d’abril a juliol. És comú en alzinars.

Lligabosc mediterrani

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS Lligabosc japonès (Lonicera japonica, caprifoliàcies). De procedència asiàtica oriental, aquesta liana perennifòlia s’ha naturalitzat en molts indrets de Catalunya. Té fulles oposades, més aviat persistents, ovals i de marge ciliat. Fa flors blanques, oloroses, i fruits bacciformes negres. Flo­ reix de maig a agost.

Lloreret (Daphne laureola, timeleàcies). Arbust perennifoli de distribució atlàntica i mediterrà­ nia. La distinció de subespècies no té gaire consistència. Té fulles lanceolades, de color verd fosc, lluents, flors d’un verd groguenc i fruits bacciformes, ovoides i negres. Floreix de gener a març. És planta metzinosa.

Marfull (Viburnum tinus, caprifoliàcies). Ar­ bust perennifoli disseminat per la regió medi­ terrània. Té fulles oposades, ovals i agudes, flors blanques disposades en corimbe i fruits bacciformes negrosos, de lluïssor metàl·lica.

Floreix de gener a abril. És una planta típica d’alzinar, que es fa en paratges frescals.

Matabou (Bupleurum fruticosum, umbel·lí­ feres). Arbust perennifoli propi del sud del continent europeu. És una planta molt infla­ mable, que rebrota molt bé després dels in­ cendis, impedint la regeneració del bosc. Per això també se l’ha anomenat matabosc.

Marfull

Matapoll (Daphne gnidium, timeleàcies). Petit arbust perennifoli de distribució mediterrània. Té fulles estretament lanceolades, d’un verd clar, flors blanques i fruits vermells. Floreix de juny a octubre. És una planta piròfila, que rebrota immediatament després d’haver­se produït un incendi forestal. L’escorça és un purgant dràstic, d’ús no recomanable en medicina casolana. Es fa en boscos clars i matolls, de manera molt aleatòria.

Noguerola (Pistacia terebinthus, anacardiàcies). Planta arbustiva caducifòlia. És d’àrea medi­ terrània, però defuig les contrades més seques. Té fulles imparipinnades, flors aglomerades en panícules i fruits en drupa. Floreix als mesos de maig i juny. S’anomena també cornicabra, per la presència gairebé constant d’uns cecidis o gal·les en forma de banya produïts per un insecte (Pemphigus cornicularius), que la gent sol creure que són els fruits.

Continuarà

Àngel M. Hernández Cardona Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Bescaran, el poble absurd L’absurditat sol concentrar-se en un punt inesperat de la geografia.

Davant el cúmul de fets il·lògics, els pobles veïns de Bescaran no sabien que pensar i van concloure que a aquells primitius pobladors de la muntanya els faltava un bull.

Bescaran és un petit poble de l'Alt Urgell apartat a dalt de la muntanya a 1.300 m d’alçada. Els seus habitants vivien aïllats del món a l'hivern. A l'estiu podien baixar però sovint es quedaven a casa per por d'agafar migranya pel tumult que regnava als pobles de la vall. Tot i haver estat ha­ bitat des de la prehistòria, estava tan lluny de tot que sovint els senyors se n'oblidaven. El 1278 el comte de Foix va renunciar a reclamar el castell i el poble va quedar independent fins al 1970, que es va agregar als termes d'Anserall, Ars, Arcavell i Civís per constituir Les Valls de Valira.

Els habitants de les valls, avorrits també, no feien més que inventar histories sobre els feréstecs muntanyencs.

Manca de previsió oleica Les dones del poble anaven i venien sempre per la muntanya. Vés a saber si tenien un pou de gel.

Però els de la vall tenien la certesa del motiu de tant deambular. Anaven a la Seu d'Urgell a bus­ car un vas d'oli cada dia. Al dia següent s'adonaven que els faltava oli i hi tornaven, incapaces de fer provisió per tot el mes.

Una altra llegenda rural deia que encara no sabien fer foc i que cada nit colgaven les brases amb cendra per avivar­les el dia següent. Si se'ls apagava el foc havia de venir el batlle de la Seu a encendre'l.

Ovelles constipades pel campanar desplaçat A Bescaran passa també que el campanar no té església i que es troba separat de la resta del po­ ble. Altra cosa no, però les crítiques sí que arribaven al municipi, I els seus habitants, ofesos, van decidir arrossegar el campanar fins al nucli poblat. Necessitaven tecnologia punta i van fer cor­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS des amb la llana de les ovelles. Era desembre, el ramat es va constipar, les cardes es van trencar i el campanar es va obstinar en la seva incòmoda posició.

Fer­se el tonto La zona de la Vall d'Aran, a causa de l’aïllament i proximitat a la frontera andorrana, ha estat zo­ na de contraban a la postguerra. Tot i ser il·legal, el contraban va permetre sobreviure moltes famílies i va abastir molta gent de productes que d'altra manera els eren vedats. I de vegades aquests productes eren de primera necessitat, com alguns medicaments, o eren bàsics per a la continuïtat del negoci, com algunes peces industrials. Però més tard el contraban es va cenyir al tabac, cafè, perfums o licors que venien d'Andorra.

Els paquetaires carregaven el fardell a l'esquena, si era poc pesant, o a les mules, i emprenien un viatge a peu muntanya a través que podia durar fins a set dies. De vegades, però, anaven amb tren o autobús i pagaven el suborn corresponent als conductors i revisors. Durant la Segona Guerra Mundial els contrabandistes van fer de passaries i van ajudar a passar la frontera a molts jueus que fugien de la França ocupada pels nazis. En la postguerra francesa també van portar al país veí aliments com llaunes, arròs, cafè, sucre o pa.

Campanar de Sant Martí de Bescaran

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L'àngel dels ulls

T

ot era ulls, uns ulls grans, enormes, uns ulls vius i sensibles, espurnejants de lluïssor.

Tenia uns ulls molt oberts, i em mirava i somreia. I mentre somreia, la seva mirada es transformava en paraula. L’àngel parlava a través dels ulls. No proferia ni un mot amb la boca: la seva parla era una parla de mirades, sols de mirades. Però, com s’expressava a través dels ulls! Com manifestava idees i sentiments per mitjà de l’esguard! Mai no havia sentit jo un llenguatge tan clar, ni mai no havia arribat tan a fons en la comunicació. Cada gest dels seus ulls, cada mirada, era una paraula, una paraula profunda sortida de la pregonesa de l’àngel, una parau­ la gairebé despullada de matèria, missatgera de l’esperit. Tota l’ànima de l’àngel era present en els seus ulls, grans i lluminosos.

­ Que en són de bells els ulls, humans, amics meus ­digué l’àngel amb la mirada­, tan variats, tan personals! Tots són plens d’encant i de vivor, des dels ulls foscos i somiadors fins als ulls clars i transparents com les aigües muntanyenques. Són allò que de més viu teniu els homes, puix que jo hi habito i els omplo de la meva llum, del meu sentiment i dels meus mots. ­ El llenguatge dels ulls és un llenguatge d’àngels, humans, un llenguatge de l’esperit, un llen­ guatge que brolla del fons del cor de cadascú. Aletejo en cada mirada, amb un espurneig trans­ cendent que va més enllà de la immediatesa. ­ Jo poso la llum de tots els estels en la vostra mirada ­digué l’àngel dels ulls. Si mireu bé l’ull de cada home, l’ull de cada infant, de cada noia o de cada vell, hi veureu el somriure de les estrelles.

Tots els estels somriuen en els ulls dels homes, hi somriuen enduent­se rere seu una corrua de somnis i d’esperances. La llum de l’enllà, la llum trèmula i remota, brilla en la immediatesa dels ulls, reflex dels estels i dels àngels i de l’infinit. ­ Però a vegades, massa, tota la tristor de l’univers és recollida en els ulls. Tota la tristor dels ho­ mes, tot el sofriment del món, tot l’immens clam de dolor parla a través dels ulls. I crida i plora.

Jo també hi estic, aquí, i ploro. Ploro i espero. Ploro pel present crucificat i espero el futur allibe­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS rat, quan el dolor es transformà en goig i cada llàgrima en un immens somriure.

L’àngel anava mirant, mirant, amb els seus ulls meravellosos. Anava mirant els homes i la terra i el mar. Tot ho mirava, i tot ho deixava revestit de la llum de la mirada. Em tornà a mirar i digué amb els ulls: ­ Els ulls són l’espill fidel de l’home, un espill que no enganya, que no pot amagar allò que hi ha a dins. Mireu els ulls d’un home i el coneixereu tot, íntegrament, sense cap racó amagat. Els vels cauen a través de la mirada i la transparència es manifesta enllà de cada ull. ­ I no sols són un reflex de l’home, sinó que ho són també de tot el món. Tota la terra i tot el cel llueixen en els ulls humans. És bell esguardar el món a través dels ulls dels homes. Sí, mireu­lo reflectit en els ulls dels amics i el món se us apareixerà amic, mireu­lo en els ulls de les amigues i es manifestarà amable. Jo em passo hores i hores ­digué l’àngel­ contemplant en els ulls dels homes el lent caminar de les estrelles o el fantasiós navegar dels núvols, jo hi esguardo el desvet­ llar­se de la flor o els jocs dels infants, jo hi miro les llàgrimes, la suor i l’esforç, i les abraçades i els somriures. Tot. I tot, així, es veu una mica més humà. ­ Allà on no arriben els mots hi arriba la mirada ­digué l’àngel. La paraula és tan pobra a vega­ des. En canvi, la mirada mai. La mirada és una pura transparència de l’esperit i del diàleg.

L’amor més profund o el desengany més amarg s’expressen amb la mirada, sense poder­se ama­ gar. L’últim mot de tot diàleg es diu amb l’esguard. La paraula més neta, la carícia més pura, el bes més apassionat o més tendre s’ofereixen amb la mirada. L’àngel va anar mirant la terra i els homes i les estrelles. I mentre mirava, somreia amb els ulls. Llavors van comprendre que no hi ha cap somriure com el somriure dels ulls.

Jordi Llimona

No cal creure en Déu per ser una bona persona. En certa manera, la idea tradicional de Déu no està actualitzada. Un pot ésser espiritual però no religiós. No cal anar a l'Església i donar diners. Per a molts, la natura pot ser una Església. Algunes de les millors persones de la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes es van fer en el seu nom.

Papa Francesc

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

l a llei i la j ustícia

E

l Govern Central Español acusa la Generalitat d’actuar en contravenció de la Constitu­ ció Espanyola en pretendre la secessió de Catalunya respecte d’Espanya, acte que vul­ nera l’Art. 2 de la Constitució que estableix la indissolubilitat d’Espanya.

De la mateixa manera, el Govern d’Espanya, a l’empara de l’Art. 149.32 de la Constitució, que declara la competència exclusiva de l’Estat per convocar consultes populars per la via del re­ ferèndum, impugna la pretensió de la Generalitat de convocar un referèndum en què es pretenia consultar què vol el ciutadà que sigui Catalunya: un Estat? Independent? O bé: No vol que Cata­ lunya sigui un Estat?. Per tal d’impedir aquesta celebració el Govern Central va requerir al TC que es pronunciés sobre la il·legalitat d’aquesta convocatòria. El TC va admetre a tràmit aquesta demanda i, mentre no es resolgui, va quedar suspesa la pretesa convocatòria del referèndum.

Quan la Generalitat busca una alternativa al referèndum i pretén celebrar una consulta popular no referendària, un cop més el Govern Central recorre al TC, que novament admet la demanda i suspèn la convocatòria de la Consulta.

Cal observar que el contingut de la Constitució és el fruit d’un acord entre partits polítics consti­ tuents que la van concertar segons el seu millor saber i entendre, tot considerant conveniències i objectius de diferent naturalesa, sovint esbossant aspectes administratius del funcionament de l’Estat. Ara bé, el que està clar és que la font del dret per a la redacció del text no respon en el seu conjunt a principis de Dret Natural ni de Drets Humans, tot i que la Constitució Espanyola digui en el seu: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Art. 10.1.

La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altre són fonament de l’ordre polític i de la pau soci­ al.

Art. 10.2.

Les normes relatives als drets i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Univer­ sal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

Concretament, la Constitució no incorpora el respecte a la dignitat humana quant al reconeixe­ ment de la llibertat de determinació dels pobles, que sí que queda recollit en el “Pacte Internacio­ nal de Drets Civils i Polítics” d’àmbit mundial, subscrit també per Espanya, i particularment no és coherent amb els següents articles del “Pacte”:

Art. 1.1.

Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació.

En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i pro­ curen també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

Art. 1.3.

Els Estats part en aquest Pacte, incloent­hi els que tenen la res­ ponsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideï­ comís, promouran l'exercici del dret a la lliure determinació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Art. 2.1.

Cadascun dels Estats part d’aquest Pacte es compromet a res­ pectar i a garantir a tots els individus de dins del seu territori i

subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en aquest Pacte, sense cap mena de distinció per motius de raça, color, se­ xe, llengua, religió, opinió política, ni de cap altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició social.

Art. 2.2.

Cadascun dels Estats part d’aquest Pacte es compromet a adoptar, segons els seus procediments constitucionals i les dis­ posicions d'aquest Pacte, totes les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives o d'un altre ordre que siguin Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS necessàries per fer efectius els drets reconeguts en aquest Pacte quan no estiguin garantits per disposicions legislatives o d'un altre ordre.

Art. 96.1.

Constitució Española

Art. 1.5.

Codi Civil

Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficial­ ment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser dero­ gades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

El “Pacte” fou publicat al BOE núm. 103, del 30­04­77 i, per tant, forma part de l’ordenament intern segons el que acabem de veure a l’art 96.1 de la Constitució i que a més a més ratifica el Codi Ci­ vil: Les normes jurídiques que contenen els tractats internacionals no són aplicables directament a Espanya mentre no hagin passat a formar part de l’ordenament intern mitjançant la seva publicació íntegra en el Butlletí Oficial de l’Estat.”

(Observem que l’article en qüestió s’enquadra en el Capítol Primer del Codi Civil, dedicat a les “Fonts del Dret”, o sigui que la seva importància no pot ser menyspreada.)

No obstant això, el Govern Central Espanyol s’oblida del “Pacte” que ha subscrit i s’oblida també que, en virtut de l’Art. 27 de la Convenció de Viena, el “Pacte” té prevalença sobre la Constitució.

Efectivament:

Art. 27.

El dret intern i l’observança dels tractats.

Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat, aquesta nor­ ma…”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS Atesa aquesta situació, el Govern Central Espanyol utilitza l’eslògan de “no hi ha ningú per so­ bre de la Llei” (la Constitució) quan fa referència a la pretensió del Govern Català de convocar una consulta popular, en contravenció de l’Art 149.32 de la Constitució Espanyola, al qual ja s’ha fet referència.

A aquest eslògan s’hi podria respondre que la Justícia (representada en el nostre cas pel “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”) està per sobre de la Llei (Constitució), en virtut del que estableix la Convenció de Viena, i que és el Govern Central qui ha d’acatar el “Pacte” i permetre que el poble català decideixi sobre el seu futur.

En aquest estat de coses, el Govern Central, per rebaixar tensions, fa manifestacions en què des­ taca l’afecte d’Espanya per Catalunya, la vàlua dels catalans, etc., però dóna a entendre que Ca­ talunya, en virtut del que estableix la Constitució, romandrà en el si d’Espanya sense cap esperança d’independització i que això serà així pels segles dels segles. És a dir, Catalunya és un objecte de la propietat d’Espanya.

Deixem el tema de l’eternitat per quan siguem al Cel. El Govern Central, per tal de refermar el seu criteri que Espanya és indivisible, considera que els catalans no estan supeditats als espanyols perquè també són espanyols, i que per tant estan sot­ mesos a ells mateixos. Aquest joc de paraules no convenç ningú, perquè els catalans són catalans.

Tot i que els catalans sentim el més gran afecte, respecte, admiració i simpatia per Madrid, per la Costa del Sol, per les Balears, és a dir, per tot Espanya i pels espanyols, això no vol dir que vul­ guem ser espanyols.

Encara que s’entestin a voler dissoldre l’oli en l’aigua per obtenir un líquid homogeni no ho aconseguiran, i la intenció d’identificar els catalans amb els espanyols, per molt gran que sigui l’afecte mutu que els uneixi, és una missió impossible: entre uns i altres hi haurà llaços d’unió molt forts però són conjunts diferents.

Els catalans ofereixen als espanyols i reben dels espanyols l’hospitalitat més gran que ens pu­ guem imaginar. La relació recíproca és immillorable. És cert que les impugnacions de l’Estat a la consulta popular del Govern presentades davant el Tribunal Constitucional, així com les querelles contra els membres del Govern que saben encar­ rilar l’aspiració a la independència de Catalunya, han causat un manifest desgrat als catalans, però aquests sentiments quedaran oblidats quan es rectifiqui i es permeti que, per un mitjà de­ mocràtic, Catalunya confirmi el seu desig d’independència i quan l’Estat reconegui la voluntat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS popular catalana. En aquest moment s’imposarà la perfecta harmonia entre tots els habitants de la Península.”

La televisió ens sorprèn quan ens mostra el President del Govern Central Espanyol, durant la se­ va estada a Paris amb motiu de la manifestació en contra del terrorisme, manifestant que es de­ clara demòcrata i defensor dels drets i les llibertats dels ciutadans. Aquesta manifestació es incongruent amb la seva oposició al dret de lliure determinació dels catalans.

Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

EL REI I EL CARBONER

El rei d'un país va trobar al mig del bosc un carboner que feia una sitja. «¿Amb aquesta mica de carbó podeu mantenir la família?», va preguntar el rei. «Sí, senyor», contesta el carboner, «mantinc la família, i encara pago deutes, deixo diners a crèdit, en tiro per la finestra i fins i tot me’n roben». «Expliqueu­vos», va reclamar el mo­ narca. «Mireu: els deutes els torno als meus pares, cui­ dant­los, perquè em van criar. Els diners a crèdit els poso en els estudis de la canalla, confiat en que em seran retornats. Els que tiro per la finestra són els de la dot de la filla, que seran per al seu marit», «i els diners que us roben?», pregunta el rei, intrigat. «Són els que em pre­ nen els vostres soldats i agutzils per a pagar guerres i banquets». Admirat per la intel·ligència i valentia d'aquell home, el rei va nomenar primer ministre el car­ boner, i el país va prosperar en la pau.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Records i vivències Fermesa Jo he vist el Montserrat envoltat de tota mena de circumstàncies.

L'he vist nu, indefens, batut pel sot roent. S'ha esfumat dies sencers, englotit per la boira.

L'he endevinat tan sols, difuminat pel llegany. Envermellit per la llangota del sol morent.

M'ha semblat penjat del cel, segat de cames, per la broma plana.

Morat de sofriment, en dies d'hivern.

Llagrimejant tot ell per la pluja mansa.

Esgarrinxat pels xàfecs violents.

Agonitzant, fet un gargot infantil imprecís, per la calitja.

Deformat per les ombres.

Engiponat pels núvols de color, fet un folklore.

Llampegat, apedregat, incendiat, escorxat per camins nous, mutilat de roques que li eren pròpies...

Però, passades les incidències, ha tornat a emergir airós i ferm, elegantment ves­ tit d'estoles verdes.

Si no ha tingut vellut d'alzines velles, s'ha abillat amb mussolina de romanins.

No ha mudat mai ni el cor ni la presència.

Mantenir el nostre ésser i proclamar els nostres drets, com el Pedreny, ha de ser el procedir constant dels catalans.

Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 36 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LA TOMBA"

La mort

L

a mort universalment és rodejada del més profund respecte. En les baixes civilitzacions, on la higiene era desconeguda, l'home primitiu va notar que, en produir­se una defunció, sovint la seguien d'altres. Aquesta observació féu néixer en l'esperit humà un profund sentiment de por al voltant de la mort, que ha sobreviscut a totes les capes culturals i que encara avui informa el concepte de la cessació de la vida en tota la humanitat. El poble ja diu: "Un mort crida un altre mort." D'aquesta arrelada preocupació, se'n ha derivat la creença en la perpetuïtat i immortalitat d'una essència primera que informa l'ésser de tot l'existent i ha donat lloc a la for­ mació de costums ben curiosos.

Per al primitiu l’ànima passa de l'home a un animal, a un arbre o a un objecte qualssevol. En aquest pla de visió, a l'home salvatge, tant li era menjar ell una bestia com un vegetal, com un home mateix, car a tot arreu es podia allotjar l’ànima. Aquesta idea donà lloc a l'antropofàgia. És molt possible que la macabra pràctica, en el seu inici, tingués origen en la por als morts. Hi ha pobles que es mengen els cadàvers; als seus ulls, destruir la causa material és equivalent a fer desaparèixer l'ésser del mort, el qual, desitjós de companyia, podria emportar­se algun familiar. A casa nostra encara trobem un costum que pot ésser una resta desdibuixada d’antropofàgia. A Me­ norca, el dia dels difunts és típic menjar un panet en forma de cos amortallat. En diuen "panet de mort" i el fan amb llard i farina.

Per alliberar­se de la fúria dels morts els seus esperits foren elevats a la categoria de divinitat.

Hom creia que els esperits dels avantpassats constituïen les divinitats pairals que vetllaven pel bé i la prosperitat de la família. Considerats els difunts com a déus, hom els va fer objecte de culte i els dedica sacrificis i ofrenes encaminats a implorar llur clemència perquè respectessin la vida dels seus parents. Aquesta creença ha donat lloc a la formació de nombrosos costums de sentit cultual.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS En la cultura llatina, aquestes divinitats eren conegudes per manes. La creença subconscient en la divinitat dels familiars difunts encara perdura en el nostre poble; més d'una vegada hem sentit demanar a l'animeta d'algun parent difunt que des del cel ajudi o afavoreixi algun afer de caient familiar, i per aconseguir­ho hom li crema un ciri. En temps primitius els morts serviren per a fi­ xar els límits de les propietats rurals. En establir­se una família en un lloc i determinar els límits del terreny posaven com a fites les sepultures dels familiars. Així els difunts, o sigui les divinitats pairals, donaven a la propietat un segell de cosa sagrada, damunt la qual exercien llur tutela i preservaven el terreny d’invasions enemigues.

Per al primitiu, el mane era l'ésser posseït de tota mena de poder. S'infiltrava en els núvols i es­ campava la pluja; amagat a l'arbre, l'omplia de fruit, i, encarnat en l'animal, li donava braó. La vida començà quan ell s’infiltrà en les coses, i seguí renovant­la en una interminable metempsi­ cosi. Ell era, per tant, l'únic amb poder de generar. Les mitologies grega i llatina es troben plenes de passatges que abunden en aquest concepte, que ha arribat encara viu fins a nosaltres. Els es­ perits dels túmuls eren, doncs, alhora divinitats protectores i generadores de tot el que tenia vida en la finca.

Els morts d'un terreny no es podien confondre amb els d'un altre. Entre dues finques immediates calia deixar una distancia convenient que permetés de saber quins eren els difunts de l'una i els de l'altra. Tocar amb la rella el terreny estrany implicava un sacrilegi, i no pas, probablement, per una violació de la propietat d’altri, sinó per haver ofès els morts veïns i, en conseqüència, els déus.

A Roma, tot i ésser la població molt espessa, la llei obligava a haver­hi un espai entre casa i casa. El buit lliure existent entre finca i finca va originar els antics camins. La pre­ història ho ha comprovat i les línies dels túmuls han permès en molts indrets de fixar els passos primitius. Pot assegurar­ se, doncs, que els vells camins eren determinats pels morts.

En certa forma hom creia els camins de propietat dels di­ funts; de restes d'aquest dret diví atorgat als manes, encara en trobem en els nostres costums. El combregar i els enter­ raments tenen la propietat de convertir en comú el camí o terreny per on passen. A pagès i a muntanya, els capellans que van a portar el sagrament als malalts, i les comitives funeràries, procuren no passar per terrenys i camins privats, per evitar el perjudici que llur pas reportaria als seus propietaris, que mai més no podrien negar a ningú el lliure transit. A Menorca s'ha donat el cas de barrar el pas de camins privats a les cerimònies reli­ gioses, i a Catalunya àdhuc han estat empaitats a cops de pedra els capellans que hi passaven amb el combregar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS La forma més senzilla i antiga d'enterrar els morts era tapar­los amb una gran pila de pedres fins a arribar a fer un túmul. En les cruïlles dels camins era més gran el nombre de túmuls i per tant la quantitat de déus; per això quan els sentiments d'humanisme van ésser aprofundits, els encreua­ ments foren els llocs de sacrifici.

Els vells camperols, en el sentir de Cató, per a complir llurs deures amb les divinitats protectores, en tenien prou amb fer sacrificis a la cruïllada i a la llar. Com un record de la importància que en altres temps havien tingut les cruïlles i els camins, encara avui al Vallès i al Ripollès, en passar un seguici d'un cadàver per un encreuament, es detura i el capella canta unes absoltes. Al Riba­ gorça són firmats els capítols matrimonials al mig del camí. A Cerdanya en acabar una Festa Ma­ jor la música abandona el poble seguida de la fadrinalla; damunt d'una pedra i enmig del camí és pagada la lloga a la cobla. Pel fet d'haver­ho fet així, els músics queden compromesos ineludi­ blement a tornar a la Festa Major següent, si la comissió així ho desitja. En el fons de l’ànima popular encara hi ha record que havia estat lloc de culte per a divinitats desvirtuades pel cristia­ nisme, car a les cruïlles hom pot demanar l'ajut del diable amb certesa que acudirà; les bruixes hi practiquen diverses de les seves facècies, i hi poden ésser obtinguts encisos màgics. Les ànimes volien altres ànimes i calia donar­los­en per apagar llur fúria.

Hom cregué que les pedres eren lloc preferit per a residir les ànimes i que a cada una s'amagava l'esperit d'un difunt. El mort, amagat sota les pedres del túmul, espiava el transeünt por reportar­ se’l; per a alliberar­se'n calia tirar una pedra, i així augmentava la mida del túmul. El passant po­ dia estar segur que el mort no l'atacaria perquè satisfeia el seu desig de companyia donant­li l'ànima continguda en la pedra, amb la qual redimia la seva vida. Així, doncs, una pedra per al mort és igual que una persona. En molts indrets creuen que cal no donar puntades de peu a les pedres, perquè són purgatori d’ànimes i en contenen.

El poder fecundant i afavoridor d'esposalles atribuït a la pedra, de que hem fet esment, no és de­ gut a la seva materialitat, sinó al fet d'estar­hi allotjats els manes o genis posseïdors del do de la fecundació, Tots els excursionistes coneixen prou bé el costum de tirar una pedra als llocs on hi ha hagut una mort per accident o per crim, pedra que equival a un acte de respecte envers la víc­ tima o a una oració dedicada a la seva ànima; tots l'hem llançada al Salt del Sastre, a la gorja de Núria, on diuen que es va estimbar un passafrau anomenat el Sastre, i també l'hem tirada a mar, al Pas de la Mala Dona, a les costes de Garraf, on una dona féu estimbar i caure a mar el seu ma­ rit ceguet per poder­se casar amb un altre, etcètera.

En el pròxim capítol continuarem sobre:

La mort Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DE LA SERRA DE L'OBAC Casa Vella de l'Obac Terme de Vacarisses

A

l’extrem nord del terme municipal de Terrassa, dalt d’un cingle prop del camí que va de l’Obac a Matadepera, hi ha la torrota de l’Obac. Des de la seva estratègica posició s’albira Montserrat, les valls de Rellinars i Vacarisses i la fondalada del torrent de la Xoriguera.

Era un lloc de guaita estratègic per prevenir les ràtzies sarraïnes procedents de l’altra banda del riu Llobregat. Servia per la vigilància i també per la transmissió òptica amb altres torres. La tor­ rota està en línia recta entre Montserrat, la torre de Vacarisses i Sant Llorenç del Munt.

La torre és una edificació pre­romànica del segle X. Cap a l’any 830 es van començar a aixecar aquestes torres substituïnt les torres circulars de fusta de la primera generació del repoblament al llarg del riu Llobregat.

La torrota de l’Obac és de planta quadrada rectangular d’uns 3 metres per 4 m. de costat i uns 6 m. d’alçada. Les parets fan uns 80 cm. de gruix. Formada per dos pisos, està construïda amb pe­ dra sorrenca i morter de calç. L’any 1987 es van dur a terme treballs de consolidació a càrrec del Servei de Parcs de la Diputació de Barcelona. El motiu va ser que la torre, fins aquell moment, s’estava deteriorant amb perill d’enrunar­se. Estava esberlada per la seva part oest i la façana de migdia presentava un gran esvoranc de dalt a baix amb la presència d’un arc de mig punt d’un finestral que servia d’accés a la torre. A principis de segle, segons fotografies de l’època, aquesta obertura restava sencera. Les primeres excavacions arqueològiques a la torre es van portar a ter­ me l’any 1911 a càrrec de Pau Gorina.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS Hi ha una llegenda popular referent a un tresor enterrat a la torrota de l’Obac, que el pare Joan Solà, escolapi, arqueoleg i naturista, va recollir en un poema l’any 1924. Antoni Ferrando, estu­ diós sobre temes de Sant Llorenç del Munt, el va resumir per fer­lo més entenedor, en el seu lli­ bre “Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac” i també, Jordi Suades i David Sanz en el seu “Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac”.

La torrota de l'Obac abans i després dels treballs de consolidacióció

“Una nit de febrer, sota un terrible temporal de vent i calamarsa un militar carlí i el seu assistent que venien de l’hostal de la Barata amb una mula, carregada amb més de tres quintars en monedes d’or. Van passar pel collet Estret i resseguint la carena del Pou de glaç van arribar a la torrota. Sense que ningú no els veiés, van entrar en un túnel que unia la torrota de l’Obac amb l’altra torre de Vacarisses. Allà, posant a Déu per testi­ moni, van amagar tot el tresor que duien, prometent no revelar­ne mai el secret. Però l’endemà al matí, de re­ torn cap a la Barata, uns soldats amagats al peu del camí ral els van enxampar, éssent afusellat immediatament el militar de més graduació. L’assistent va ser portat près a Ceuta. Allí, tancat a la cel·la, li anaren passant els anys fins que, perdudes les esperances i veient que se li apro­ pava la mort, l’assistent contà el seu secret a un presidi­ ari fill de Terrassa anomenat “el Nas Ratat”, que era un conegut lladregot. Quan s’acabà la seva condemna i per fi es veié lliure “el Nas Ratat” tornà a Catalunya amb l’idea d’aconseguir l’or de la torrota. Un cop arribat a Terrassa, anà a buscar un antic amic seu que tenia per nom “el Guixé” perquè l’ajudés a cercar el tresor.

D’aquesta manera tots dos se n’anaren a l’Obac i co­ mençaren a buscar en el lloc que els havia indicat el po­ bre assistent; però dissortadament per a ells no aconseguiren de trobar­hi res, fins que, cansats i desil·­ lusionats, abandonaren la idea del tresor i se’n tornaren definitivament a Terrassa.

Malgrat tot, “el Nas Ratat” i “el Guixé” no foren els únics buscadors de l’or de la torrota, sinó que també al­ tres persones foren víctimes de la dèria produïda pel fantasmagòric tresor. Alguns diuen que el tresor conti­

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS nua intacte en algun lloc de la torrota. I, per trobar­lo, cal anar­hi a trenc d’alba i alçar la trapa que el Nas Ratat i el Guixé no van veure.

Els primer rajos de sol faran brillar aleshores totes les monedes d’or que encara allà hi ha amagades.

També hi han els comentaris fantasiosos que diuen que el tresor fou per fi descobert i que aquest seria l’origen de la fortuna d’una cone­ guda família de fabricants terrassencs. Així fou relatat pel Sr. Josep M. Faura i Ubach, darrer propietari del mas de l’Obac abans de la seva venda simbòlica a la Diputació de Barcelona, a Antoni Ferrando, autor del llibre “Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac”.

Extret del blog de: Joaquim Verdaguer i Caballé

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 47

VACARISSES RETROSPECTIU

Vista general del poble.

Anys 50

Carrer dels Oms (davant del Casal Familiar). Anys 50

Arxiu: Jesús Escoda

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 558 ­ Febrer 2015

­ Pàg. 48