Núm. 559 - Març de 201 5
VAC ARI S S E S
balcó de Montserrat
edició digital
Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al
P O E M A D E L A VE L L A Q U A R E S M A UNA VELLA NAS DE GANXO PORTA AL CAP UN MOCADOR, UN CABÀS PLE DE VERDURES, UN ROSARI I UN SARRÓ. DUU POSADA UNA FALDILLA DE NEGRE I MARRÓ LLUENTS D'ON SURTEN SET POTES FOSQUES AMB SABATES DIFERENTS. CADA SETMANA AMB PACIÈNCIA, I AMB TISORA DE BON TALL, POTA DARRERA POTA... LI CAURÀ FALDILLA AVALL! I AVIAT VINDRÀ PASQUA I LA MONA MENJAREM. HO SENTIM, VELLA QUARESMA... PERÒ NO ET CONVIDAREM... Lletra: Lola Casas
SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Cultura Popular Des de Sitges Parròquia de Vacarisses Càritas parroquial de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat Dels diaris Racó del conte Col·laboracions
Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 12 13 15 16 22 24 27
Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 92412014
Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net
ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Febrer Dia 4 Ha mort Ferran Rius i Rius. Enterrament a Terrassa. Dia 18 Començament de la Quaresma. Dia 22
Foto: T. Masana
Missa familiar. Funeral per Ferran Rius i Rius.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 2
PÒRTIC
Malbaratar l'herència del pujolisme EL PUJOLISME sempre va fomentar una confusió entre la persona i el partit, el partit i el govern, el govern i el país. El personatge que tenia tot Catalunya al cap i es desvivia per ella, sacrificant la seva vida privada, ha estat superat i desbordat pel pare de família que ha permès fer i desfer als fills consentits i ha acceptat malbaratar la seva herència política i invocar el pare difunt per salvar els nens de la presó. Des del 25 de juliol passat no hi ha cap dubte si és primer el país, el partit o la família. Ara sí que tots escombren cap a casa. L’estratègia de la defensa legal per damunt de tot, encara que compliqui qualsevol defensa moral, que gasti de forma accele rada tot el crèdit acumulat per deixarlos en números vermells. Vermells de ver gonya. Confessions a mitges, confessions deliberades i una manca de respecte per la veritat alarmants. Quan vàrem veure Ferrusola anunciant que no declarava i després deixant anar frases com la de “no tenim ni cinc”, presumint del nen que s’arreglava el Ferrari al garatge o al·legant que regalava plantes per al despatx del marit, em va semblar un final molt més trist del que ens podíem imaginar. Una burla, una pèrdua de papers, una evidència més que no hi ha fons, quan co mences a caure avall. Tocar fons és esperançat, és el desig que no es burlin més de la gent que no té ni cinc de veritat, dels fills que si van amb una mà al davant i una altra al darrera. Si l’estratègia és callar, almenys que la facin bé i callin. Que no facin més tram petes en això, prou lliçons del que es mereix Catalunya, que algú que els estimi els digui que, fins i tot en situacions extremes, hi ha un espai per a un mínim de dignitat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM II
Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.). El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 1 .- L’Imperi romà. Palestina i molts altres indrets veïns del Mediterrani es trobaven sota el domini immens d’un Im peri amb capital a Roma. La població estava repartida en tres categories socials: els ciutadans ro mans, els homes lliures i una multitud d’esclaus. Els primers tenien dret a elegir els polítics, no pagaven impostos i no podien ser jutjats. En l’imperi hi convivien tota mena de religions. Els emperadors rebien culte. Es feien adorar i perseguien a mort els que s’hi negaven.
L’ocupació romana de Palestina havia començat 63 anys aC. Herodes el Gran fou el primer repre sentant de l’Imperi. Va construir grans obres, entre elles el nou temple de Jerusalem, un dels edificis més emblemàtics de l’antiguitat. Les obres començades l’any 20 aC. en van durar més de 80. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM II Mai no va aconseguir la simpatia del país. Era mal vist i inacceptable. Hi hagueren revoltes con tinuades i sagnants. Al morir va repartir el reialme entre els seus fills: Arquelau, Herodes Antipes i Filip. Herodes Antipes feu construir la ciutat de Tiberíades, va fer decapitar Joan Baptista i intervingué en la mort de Jesús. Roma passa a controlar el país a través dels governadors. El més important fou Pilat, conegut per la seva intervenció en la mort de Jesús. Més tard, Palestina fou governada pels procuradors que residien a Cessarea i es desplaçaven so vint a Jerusalem. La desconsideració dels romans envers els costums i tradicions va provocar moltes vegades malestar, odis i revolucions. L’any 66 va explotar la gran guerra. Va durar quatre anys. L’any 70, després d’un setge infernal, els romans van destruir Jerusalem i el seu temple. L´últim reducte va ser la fortalesa de Massada, en una roca inaccessible vora el Mar Mort.
Sebastià Codina i Padrós
Santiago Vidal i Marsal Sant Sadurní d'Anoia, 1954
Magistrat de l'Audiència de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia "Creia que pensar, debatre i escriure estava autoritzat". "Els jutges que hem elaborat la Constitució entenem que no hi ha res d'il·legal, en això". "La llei orgànica del poder judicial diu que podem fer informes tècnics durant el nostre temps lliure". "Tinc un somni: veuré el naixement de la República Catalana exercint com a jutge". El Consejo General del Poder Judicial espanyol ha condemnat a tres anys de suspensió al jutge de l'Audiència de Barcelona Santiago Vidal per participar en la redacció d'un esborrany de "Constitució Catalana". Per adherirse al Manifest d'adhesió al jutge Santiago Vidal, només cal escriure a aquesta adreça electrònica: suportaljutgevidal@gmail.com Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Canelons d'espinacs Ingredients per a 4 o 5 persones:
20 plaques de canelons 1 manat d’espinacs 1 llauna de tonyina 2 ous durs 50 grs. de pinyons Mantega Formatge ratllat Salsa beixamel
Bullirem el espinacs amb no massa aigua i els deixarem escórrer bé, els trinxarem menuts i els barrejarem amb la tonyina, els ous durs picats i els pinyons. Posarem en una cassola amb un tros de mantega tots aquets ingredients i els donarem unes voltes, que quedi tot ben barrejat. Bullirem els canelons i els deixarem refredar, els omplirem d’aquest trinxat i els emplatarem. Els cobrirem amb la beixamel, el for matge ratllat i ha gratinar. Bon profit!
Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 6
DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes
de professions i oficis. L'estudiant fi estudia de matí.
Plet guanyat, pèrdua d'amistat.
En el comerç no és preuat el no dir la veri tat.
Trista cosa és ser jutjat per un jutge apassi onat.
El paleta, mentre amb les mans tapa una gotera, amb els peus en fa una renglera.
Ximples i obstinats fan rics als advocats.
Bufant, bufant, es fan les ampolles. Cada mestre té el seu llibre.
No és bon jutge qui no escolta les dues parts. Advocats i procuradors a l'infern de dos en dos.
El mal fuster molts encenalls sol fer. El pitjor acusador és la consciència. El bon cuiner, si ho sap fer, ho tasta primer. Un bon sastre dels retalls se'n fa una jupa. Si vols bon planter, tu mateix te l'has de fer. Tots els pagesos saben llaurar, però ben pocs sembrar.
Qui treballa a la joventut a la vellesa té sa lut. Res espanta tant com la feina.
Pagès que no fa matinades no tindrà bones anyades. No tothom qui sembra cull, però mai no cull qui no sembra.
Tot es farà i encara plegarem d'hora. La peresa és la mare de la pobresa. Més val traça que força.
Quan un plet és acabat, el que guanya va en camisa, i el que perd va despullat.
Qui ho vol fer tot, no fa res. Recopilació: Josep Caba
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 7
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Els èxits i els fracassos cal afrontarlos amb la mateixa cara; ni excessivament optimistes, ni extremadament pessimistes... Voler saber gaires coses de Déu i tafanejar més del compte, hi ha el perill de quedarse a les fosques en ple dia. El sol enlluerna. Jesús quan en parlava només donava voltes a dos conceptes: Pare i Amor... No envellim quan se’ns arruga la pell, sinó quan es panseixen els nostres somnis i les nos tres esperances... Quan som joves, aprenem; quan ens fem grans, comprenem... Fes el que vulguis, fes abans no t’arribi de trascantó el m’agradaria d’haver fet... La millor religió és la que més ens apropa a Déu i ens assaona els sentiments... L’Univers és la ressonància de les accions de la humanitat sencera... La bondat de les persones no depèn de la seva orientació sexual... Qui no s’ha sentit estimat no pot saber estimar. Difícilment se’n sortirà... Cal descobrir en els altres el què és positiu i oblidar i disculpar els errors per cridaners que siguin... L’amor és un llarg aprenentatge de donació constant... És molt més fàcil creure que pensar... N’hi ha que s’emborratxen d’ells mateixos. És la pitjor de les borratxeres...
Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 8
CAMPANADES
Les cartes a màquina, les cartes a mà
S
i alguna vegada, estant de sacerdot en una parròquia argentina, vaig escriure a màquina una carta a la meva mare, tenia la impressió de relacionarme amb ella més fredament que fent ho a mà. A màquina, em sentia com un oficinista despatxant correspondència comercial. Si bé la lletra a màquina és més llegible, tota mare prefereix a mà les cartes dels seus fills, perquè hi endevina l'emoció d'aquell o aquella a qui va donar l'ésser. Una carta a mà té alguna cosa de cardiograma. Estic per dir que una carta a màquina és una carta cara dura. A màquina, no dóna cap senyal d'afectarse joiosament comunicant una alegria ni de commoure's participant algun dolor. Avui dia, l'ordinador ens despersonalitza. Qualsevol composició és maquinal. Quan jo era a l'Argentina de sacerdot, un bon dia, el meu germà gran, a Sant Pere de Torelló, em malaltí d'un mal progressiu, inguarible. Cada carta seva que jo rebia, totes sempre escrites a mà, era amb una lletra perfecta, com totes, però cada vegada més fina, de caràcters cada cop més di minuts, més dèbils, com pronosticant la mort que, efectivament, va arribar. Amic lector, amiga lectora: les cartes a mà diuen més que les cartes a màquina.
Mn. Pere Campàs Bonay Vic Església Romànica de Santa Coloma de Fitó Municipi de Forallac (Baix Empordà) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015 Pàg. 9
CULTURA POPULAR
Racó Poètic El meu fill Dedico al meu fill volgut un pensament fet de vida, que el tinc al pit menut d'un amor i fe sentida.
Quan vingui la primavera Quan vingui la primavera voltada, de cants d'ocell, escolta el meu cor novell que espera amb il·lusió vera la mel del teu bell amor. Quan vingui la primavera sabràs la meva fal·lera. Et diré, cantant, l'enyor... I la dolça melodia l'aprendran tots els estels... Amb l'albada del nou dia gaudirem l'amor excels. Quan vingui la primavera amb les flors plenes d'olors de l'hivern, tots els dolors, deixarem ben endarrere. I com aura que fulgura sota un cel tot radiant, nostra fe s’alçarà pura amb les joies que vindran.
Et miro i et veig el cor que batega d'alegria. T'he ensenyat el recte nord pensant amb tu cada dia. Ets carn del meu amor, ets el fill que jo volia, per a mi un ferm valor i t'estimo nit i dia.
Sabina Fornell i Morató
Joan Sisamon i Borràs
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 10
CULTURA POPULAR
Una verge negra, negra, i una muntanya gegant una ermita xica, xica, i uns monjos que van passant, una cova fosca, fosca, amb una reixa al davant; i un camí que puja, puja, pels que hi pugen tot cantant.
Una Salve rica i plena i un miracle a mig florir, i això passa cada dia a l’entorn del Monestir. Si aixó ho dic pels que ara vénen també ho dic pels que ara hi van... Una Verge negra, negra, i una muntanya gegant.
Un ocell que vola, vola, brodant l’aire amb fil d’argent; i un romaní que s’arrapa per no caure en el torrent. Uns rosaris que degoten espurnes de resplendor; i una medalla polida rodona com un petó. Joan M. Guasch Diari Pax, 02/06/1952
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015 Pàg. 11
DES DE SITGES
"Jo primer”, “he guanyat!”, són les expressions que més utilitza ara el meu fill Roger. No sóc conscient de si ha coincidit amb l’inici de l’escola, però ja fa cert temps que ho estic veient, vol competir per tot: acabar el primer de dinar, entrar el primer a ca sa, pujar les escales de pressa per arribar el primer, etc. I si no ho aconsegueix, s’enfada, i molt!. No entén que no passa res si no guanya, vol guanyar i punt. Al principi fa gràcia i, tot i que tam poc és que em preocupi en excés, també em fa reflexionar... Els adults eduquem en la competitivitat? És un valor tan intrínsec a la nostra societat que el fomentem sense quasi ni adonarnos. Crec que cert grau de competència pot ser sa pel seu desenvolupament, i normal, sobretot quan són petits i s’estan construint com a personetes, perquè es comparen amb els altres, s’imiten, etc. Però, quan creixen una mica, la cosa canvia. A més, com en tot, hi ha una frontera, que si se so brepassa pot acabar sent un problema que es gira en contra del nen/a, perquè s’obsessiona en guanyar i no gaudeix del procés, sinó que només pensa en l’objectiu. Penso que competir no hauria de ser sempre sinònim de guanyar, potser ens ho hauríem de pren dre com a part del creixement, del coneixement o de l’aprenentatge. Aprendre a perdre resulta també una bona experiència per madurar. Està clar que a tothom li agrada guanyar, tenir èxit… ens genera autoestima i motivació per se guir. L’objectiu de la competència hauria de ser gaudir fent alguna cosa que et motivi molt, i no simplement ferho per guanyar a l’altre. Els nens competitius poden ser molt exitosos si s’ho proposen, però, seran feliços? Quan no guanyin, com se sentiran? Es frustraran quan a un altre li vagi millor? En fi, hi estic pensant... no sé si he fet bé regalantli al Roger segons quins jocs per Reis, perquè s’enrabia si perd, vol guanyar sí o sí. No puc evitarho, no m’agrada gaire que faci això. Li expli co que no passa res si no és el primer, que estem jugant i passantho bé. Potser cal fomentar al tres jocs més de tipus cooperatiu? Què en penseu vosaltres?
Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 12
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES
L'ORACIÓ AMB ELS DITS DE LA MÀ Fa uns 20 anys, Jorge Mario Bergoglio, bisbe de Buenos Aires i actual Papa Francesc va escriure una pregària molt senzilla que s'ha tornat molt popular a l'Argentina. 1.
El polze és el dit més proper. Comencem per pregar pels que estan més a prop nostre. Elles són les persones amb més probabilitats de tornar als nostres records. Pregar per les persones que ens són estimades és un "deure dolç".
2.
Seguim amb l'índex. Preguem pels que ensenyen, els que participen en l'educació i l'atenció mèdica: per als mestres, professors, metges i sacerdots (catequistes). Necessiten suport i saviesa perquè puguin mostrar el camí correcte als altres. No els oblidem en les nostres pregàries.
3.
El dit del mig, el més llarg. Ens recorda els nostres líders. Preguem pel President, pels diputats, pels empresaris i administradors. Ells són els que dirigeixen els destins del nostre país i són responsables de l'orientació de l'opinió pública. Necessiten l'ajuda de Déu.
4.
El quart dit és el dit anular. Si bé això pot sorprendre a la majoria de la gent és el nostre dit més feble, i qualsevol professor de piano ho pot confirmar. Hem de recordarnos de pregar pels febles, pels que tenen una gran quantitat de problemes a resoldre o estan en mig d'una greu malaltia. Necessiten les nostres pregàries durant tot el dia i tota la nit. Mai no hi haurà massa pregàries per aquestes persones. També ens convida a pregar pels casaments.
5.
I finalment, no és el nostre dit petit, el més petit de tots els dits, tan petit com hem d'estar davant de Déu i dels altres. Com diu la Bíblia, "els últims seran els primers". El dit petit hi és per recordarnos que hem de pregar per nosaltres mateixos. És només quan nosaltres hem pregat pels altres quatre dits, que es pot identificar millor les nostres necessitats i, per tant, pregar per nosaltres. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 13
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Setmana Santa 201 5 DIUMENGE DE RAMS – 29 de març Comencem la Setmana Santa aclamant Jesús de Natzaret que entra a la ciutat de Jerusalem. Vénen dies durs i dolorosos. Jesús serà re butjat pel seu poble. Com a seguidors del seu Missatge, nosaltres volem actualitzar el nostre compromís amb l’Evangeli. A les 11 del matí, BENEDICCIÓ DE RAMS, a la Plaça de l’Església. Entrada al temple i celebració de l’Eucaristia.
DIJOUS SANT – 2 d’abril Som al voltant de la taula amb Jesús. L’única vida que val la pena és l’entrega personal al servei dels altres. Jesús assegura la seva presència per sempre enmig de la Comunitat. A les 8 del vespre: Celebració Comunitària de la Penitència i MISSA DEL SANT SOPAR. Vetlla de Pregària fins a les 11 de la nit. DIVENDRES SANT – 3 d’abril Jesús, fidel al seu compromís amb el Pare, arriba fins al final. Nosaltres agraïm la seva entrega i rea firmem la nostra fe en la seva PARAULA, que és llum en la tenebra. A les 11 del matí: Reflexió sobre el Camí de la Creu. A les 8 del vespre: CELEBRACIÓ LITÚRGICA DE LA MORT DE JESÚS. DISSABTE SANT – 4 d’abril Més fort que el mal que sacseja el món, l’Amor de Déu ens obre avui les portes de la vida. El mal i la mort ja no tenen l’última paraula. Jesús, a través del temps, serà el CAMÍ, LA VERITAT i LA VIDA. A 2/4 d’11 de la nit: VETLLA PASQUAL. PASQUA DE RESURRECIÓ – diumenge, 5 d’abril Celebrem amb goig la NOVA VIDA portant la BONA NOTÍCIA a tot arreu. A les 11 del matí: MISSA FAMILIAR. Caramelles. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 14
CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES Càritas Parroquial de Vacarisses Informa L’equip de CàritasVacarisses agraeix a tots els col·laboradors, donants i amics, la seva participació en les diferents accions i activitats desenvolupades durant l’any 2014 passat. Es fa saber que gràcies a la generositat de tots ells, amb la recollida d’aliments en el “cove solidari” permanentment present a l’església, amb els donatius de diners rebuts de perso nes, anònimes o no, i d’entitats públiques i privades, entre elles l’Ajuntament de Vacaris ses i la Creu Roja, s’han pogut atendre les necessitats, en alimentació i d’altre caire, de 67 famílies que conjuntament han representat 175 persones. A mitjans de l’any s’ha signat un acord amb la Fundació Banc dels Aliments de Barce lona per el que cada mes se’ns proporciona un nombre important d’aliments variats per omplir el nostre magatzem i, així, poder distribuirlos periòdicament, juntament amb els productes comprats per Càritas, als beneficiaris que acudeixen al nostre servei d’acolli ment. Com tots els anys, es va organitzar per tercera ocasió el popular “Berenar de Forquilla” que va ser prou ben acollit per tots els participants i en el que es van recollir 382,51 €. Tot i que les despeses han estat superiors als ingressos, gràcies al superàvit del any ante rior s’han pogut afrontar tots els compromisos d’atenció als beneficiaris. A més de la distribució d’aliments, l’equip de CàritasVacarisses, seguint les directrius del Bisbat de Vic, està estudiant l’organització d’altres activitats de caire social de les que us en informarem en properes ocasions. Els reptes són importants i les necessitats dels nostres conciutadans més colpejats per la crisi econòmica són grans, de tal manera que el nostre equip humà és insuficient i, des d’aquí, fem una crida perquè aquells que comparteixen la caritat cristiana que a tots ens anima i sentin el desig de col·laborar activament i personalment en las acti vitats de CÀRITAS, ens ho facin saber i puguem així incorporarlos al nostre equip. MOLTES GRÀCIES A TOTHOM! Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
El poble ben emblanquinat 4 de febrer Foto: T. Masana
Un bon gruix per tot arreu 4 de febrer Foto: G. Boada Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El cingle enfarinat Foto: G. Boada
Sota el cingle Foto: T. Masana
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 17
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Es digitalitzen uns pergamins sobre els orígens de Vacarisses La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vacarisses ha signat un conveni amb l’arxiu de la Corona d’Aragó per digitalitzar uns pergamins referents al municipi, que van del segle XII al XV. Molts són textos administratius (donacions, vendes, permutes, etc.), però també n’hi ha que van tenir una transcendència política, com el traspàs de la castlania(1) de Vacarisses segons el ritual medieval o una carta d’investidura. Aquesta transcendència va encara més enllà. Per una banda, pel fet que un dels protago nistes és el mateix rei Pere III el Cerimoniós, en tant que propietari d’alguna de les terres, i, sobretot, per la importància del seu conseller Jaume Desfar, senyor de Vacarisses. Per altra banda, pel fet que alguns dels documents aporten nova llum sobre el procés de for mació de Vacarisses com a poble. Per tal que la població pugui conèixer el contingut d’aquests pergamins, s’està treballant en una exposició que, a més de mostrar imatges dels documents, facilitantne la seva lec tura i interpretació, els contextualitzarà, situantlos en una època concreta de la història de Vacarisses i de Catalunya. Els plafons divulgatius es complementaran amb material audiovisual. La mostra es preveu inaugurar la propera primavera, a El Castell, un dels edificis més emblemàtics de Vacarisses i alhora protagonista d’algun dels pergamins que s’hi presentaran. Butlletí de notícies de l'Ajuntament de Vacarisses 09/02/2015
(1) La castlania era el conjunt de béns o drets que depenien d'un castell i que havien de permetre el sosteniment del castlà i de la seva guarnició. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 18
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
20 anys sense el gran Perich Jaume Perich i Escala (Barcelona, 5 de novembre de 1941 Mataró, 1 de febrer de 1995) fou un humorista gràfic i escriptor català. Va ser el traductor a Espanya de sèries franceses com Astè rix el Gal, El Tinent Blueberry, Achilles Talon... El 1964 va entrar com redactor de la desapare guda Editorial Bruguera, però aviat despuntà com a humorista gràfic amb una personalitat pròpia a la premsa barcelonina. El 1966 va publicar el seu primer còmic en premsa, en diaris com La Soli, El Correo Catalán, La Vanguardia, Tele/eXpres, Diari de Barcelona i El Periódico de Ca talunya. Assolí gran popularitat a la transició amb el seu llibre Autopista, paròdia del Camino de José María Escrivá de Balaguer, on recopila aforismes, frases curtes i jocs de paraules més o menys polítiques aparegudes als periòdics i es va convertir en el llibre més venut de l'any. Després va publicar uns altres 20 llibres de característiques semblants, destacant entre ells els de la sèrie "Noticias del 5º Canal". Va ser membre fundador de la cèlebre revista "Hermano Lobo", poste riorment va crear i va codirigir juntament amb Manuel Vázquez Montalbán la revista política Por Favor, una de les revistes d'humor gràfic més importants de la transició. També va publicar els seus treballs en "Muchas Gracias" i, finalment, en la revista satírica El Jueves. Va participar en nombroses exposicions col·lectives d'humor a França, Itàlia, Portugal, Bèlgica, Alemanya i la majoria de països Llatinoamericans. En honor seu s'atorga el Premi internacional d'Humor Gat Perich a Llançà (Alt Empordà). La seva família va cedir a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barce lona un fons documental de 60.000 documents, i l’Ajuntament de Barcelona va batejar Sala Perich a la Sala de consulta de grà fics de l'Arxiu. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 19
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Mor el poeta i mestre
Francesc Garriga Barata , premi Carles Riba del 201 2.
Era un home d’un gran vitalisme. Un escèptic enamorat de la vida. Francesc Garriga (Sabadell, 1932 Sant Cugat 2015) va ser, entre tantes altres coses, mestre al Col·legi Sant Gregori, editor de la revista d’art FMR, col·laborador del programa cultural Avi sa’ns quan arribi el 2000 del Canal 33. I poeta. Fins als anys 70 va publicar els llibres Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, som ni…(1960), Paraules (1962) i Paraules cap al tard (1973), en edició d’autor. Amb Els colors de la nit, publicat per Columna el 1990, viu una certa normalització editorial. El següent poemari, Setembre, obté el premi LópezPicó el 1991. L’any 2000 apareix Ombres a Proa, amb epíleg d’Albert Roig. El 2003 apareix Temps en blanc, amb pròleg de Marc Romera i epíleg de Marc Masdeu. El 2005 publica La nit dels peixos, el 2009 Camins de serp i el 2011 Ragtime. Francesc Garriga Barata –és així com firmava els seus llibres– ha mort el dia de la nevada. “serà possible imaginar prou bella la mort / i veurela arribar / suau escuma en llit de sorra?”,
es preguntava en un poema de Ragtime (2011); i ho feia, com sempre, sense majúscules, perquè les lletres altes li devien semblar representatives de la retòrica tipogràfica. Era poeta; però també mestre, un mestre recordat per diverses generacions d’alumnes i deixebles; i el senyor Garriga de l’enyorat programa Avisa’ns quan arribi el 2000; i l’imprescindible rondinaire que creia en la poesia dels joves a diferència d’altres poetes sèniors. Garriga ha estat un esperit crític. Ho co mençava sent amb el que tenia més a prop: ell mateix i la seva obra. El bastó que l’acompanyava durant els últims anys era el correlat objectiu del seu tarannà lliure (i controvertit!). Escrivia amb llapis, i ho feia amb una gran delicadesa –que contrastava amb l’acidesa i la profunditat general Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 20
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT dels seus versos–. Esborrava molt, i aquesta és una lliçó que hauria d’aplicarse sempre un poeta novell. Es queixava que el Riba li havia arribat massa tard. Potser sí. Era un home d’un gran vitalisme, que la vellesa havia refrenat. Un escèptic enamorat de la vida. Tenia un sentiment una mica trà gic de la bellesa: “que almenys el rastre de les flors / aromi la mortalla” (Camins de serp, 2009).
Les ombres que van titular un llibre seu del 2000 es van fer, a partir d’aquell any, una presència habitual en la seva obra. I el temps, assumpte estructural en tot el que va escriure: “l’artista esti ma el temps i el temps l’odia”. Home presumit, elegant, d’ulls blaus, de mirada escrutadora. Sempre amb l’escudet del Barça a la solapa de l’americana. Hi ha una vida intensament viscuda, i reflexionada, en els seus llibres: “no són les lletres les que ens parlen, / sinó el blanc de la plana, / l’enuig del que hem deixat sense cap tinta” (La nit dels peixos, 2005).
Foto: T. Masana
En Tornar és lluny (2013), proclama: “ja és fosc. / camino al fons de l’escenari. Cap porta. / caldrà romandre a escena / fins que algú digui prou”. Se'n ha anat un poeta autèntic.
Novamentl'estelada presideix desdel cim del campanar, l'activitatdiària del nostrepoble. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 21
DELS DIARIS
Joan Veny i Clar Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
E
l lingüista mallorquí Joan Veny i Clar, nascut a Campos (Mallorca) el 22 d'agost de 1932, va rebre el passat dia 9 de febrer, el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que reconeix la seva feina continuada per tot el domini lingüístic català al llarg de dècades, i que ha desembocat en l’Atles lingüístic del domini català (ALDC), que codirigeix amb Lídia Pons. Veny ha estat ajudant, professor adjunt i catedràtic numerari, successivament, de la Universitat de Barcelona des de l’any 1954, així com catedràtic emèrit de la mateixa universitat i membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1978. Entre altres guardons, té la Creu de Sant Jordi del 1997. Conegut per la seva proximitat amb els alumnes i els investigadors i per ser un treballador incansable, Veny té una llarga bibliografia, amb llibres de divulgació ben coneguts com ara Els parlars catalans i nombrosos volums dedicats a la dialectologia.
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’atorga Òmnium Cultural des de l’any 1969 a una persona que hagi destacat per la seva contribució a la vida cultural dels Països Catalans i que per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. El premi està dotat amb 15.000 euros i una estatueta d’Ernest Altés. L’acte de lliurament tindrà lloc al Palau de la Música el dilluns 8 de juny. El premiat, amb més de seixanta anys de docència i investigació, va mostrar la seva humilitat característica. Segons les seves paraules, el jurat ha estat “condescendent i generós” amb la seva persona. De fet, Lluís Duran, un dels membres, ha recalcat el treball de Veny, “no prou tingut en compte tot sovint, el de la feina feixuga i no sem pre reconeguda de l’estudiós”, i ha destacat també el compromís per la llengua de tot el domini territorial català i l’estimació i el treball constant per la llengua. El guardonat ha recordat altres persones i professors de la llengua que han rebut el guardó, especialment Antoni Badia Maria i Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 22
DELS DIARIS Margarit. “Va ser el meu mestre, mentor i amic. Si sóc aquí és gràcies a la seva amistat i mestrat ge.” Joan Veny s’ha dedicat a la llengua des de diverses facetes i en té “una concepció total”. L’ha estudiat des d’un punt de vista “diacrònic, cercant les arrels de les paraules”, i no ha oblidat el contacte amb altres llengües veïnes. També ha assenyalat el seu interès per l’etimologia de les paraules. “M’he emocionat trobant paraules noves que arriben al sistema de la llengua per com posició i derivació, i aquelles que arriben de fora”. Durant la roda de premsa, també va mostrar preocupació pel futur del català a causa dels avatars polítics i una immigració que no sempre està integrada convenientment: “Estem en moments difícils i espero que hi hagi un futur més o menys pròxim de llibertat que ens permeti de viure una llengua en tota la seva normalitat.” En aquest sentit, ha indicat que al Principat hi ha molts problemes, però hi ha “possibilitats i un futur més o menys rosat”. A les Illes Balears, però, “les coses no pinten tan bé i a València, pit jor”. Veny s’ha mostrat preocupat per l’ús quotidià de la llengua. “Tenim el problema de l’admi nistració que defensa la seva llengua i tenim casos d’individus que no fan servir la llengua com cal i a més el ressò social no ha arrelat degudament.” El premiat ha explicat que “la immigració és un problema” en el cas de la llengua i es treballa per aconseguir “l’assimilació d’aquesta gent, però costa molt”. I continua: “Assimilar la nostra quan hi ha la competència imperialista del castellà, llengua que prefereixen aprendre perquè és més majoritària que la nostra. Estem lluitant amb coratge a través dels mitjans de comunicació, de l’escola i de l’actitud dels catalanoparlants.” Va recalcar que no s’ha sentit dins d’un gueto, sinó que ha estat professor catedràtic durant més de 40 anys en contacte amb la joventut. “He procurat tenir un contacte directe i de respecte amb alumnes, cosa que no passa sempre.” La seva bonhomia ha estat una constant per a més de cinc generacions d’estudiants. 'El català ha de ser llengua preferent del nou Estat, sens dubte' (14.7.2014)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 23
RACÓ DEL CONTE
EL PETÓ
H
eus aquí una vegada una família que estava composta per: el pare, la mare, el Pol i la Laia. També tenien uns avis que hi anaven gairebé cada dia, eren l’avi Joan i l’àvia Conxita.
El Pol i la Laia estaven molt contents i neguitosos ja que la mare portava un bebè a la panxa i no faltava gaire per a que sortís, almenys això els ho deia la mare. El dissabte al matí en Pol i la Laia varen anar cap al bosc, prop de la “Torrota” a collir una mica de romaní i farigola per a posarla a l’habitació on hi havia el llit del bebè perquè fes molta olor. Van passars’ho d’allò més bé corrent d’un cantó a l’altre i recollint amb molta cura el romaní i la farigola, perquè la planta no es fes malbé. A l’arribar a casa en van fer un ram i el posaren so bre el moble que hi havia als peus del bressol del bebè. El diumenge, després de dinar en Pol i la Laia es varen posar a dibuixar, volien fer dos quadres per l’habitació del bebè. En Pol va agafar les ceres i va dibuixar un elefant, amb uns ullals molt grossos i la trompa aixecada, la Laia va dibuixar una casa, amb un arbre al costat i moltes flors de colors. El pare els va ajudar a penjarlos a la paret. Quan ho van tenir tot enllestit van mirar s’ho una bona estona, estaven molt cofois de la seva feina i tots dos sense dirs’ho pensaven: Ara ja podria sortir... ho té tot a punt”. Va arribar el dilluns i com sempre en aquest dia, l’avi els va anar a buscar per marxar cap a l’es cola. Mentrestant la mare va fer la feina de casa i veient que tot estava a punt va asseure’s en una cadira i molt suaument va tocarse la panxa i va dir fluixet al bebè: Bebè ja pots sortir, tot és a punt tinc la teva robeta neta i planxada i el bressol també està a punt. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015 Pàg. 24
RACÓ DEL CONTE El Bebè contestà: Perquè vull robeta? si no tinc gens de fred aquí dins i no necessito cap bressol perquè aquí s’hi està molt calentó. NO VULL SORTIR I NO SORTIRÉ La mare va quedarse asseguda a la cadira i amb la cara molt trista. Era la tarda i el Pol i la Laia van sortir d’escola i van córrer cap a casa per a veure si ja havia arribat el bebè. Al veure la mare amb aquella cara tant trista el Pol li va preguntar: Què tens? per què estàs tan trista? La mare li explica el que li havia contestat el bebè aquell matí i en Pol va dir: Ja veuràs com jo l’animaré a sortir! Va acostarse a la panxa de la mare i posantt’hi la mà molt suau va dir: Bebè, si surts et deixaré la meva pilota de futbol, és de les de veritat i la tinc signada pels juga dors del Barça! El bebè contestà: una pilota? Això no se que és però jo no necessito res per a jugar ja que aquí dins nedo tot el dia i jugo a no topar en res. NO VULL SORTIR I NO SORTIRÉ. El Pol va quedarse molt ensopit al costat de la mare. Llavors la Laia va acostarse a la panxa de la mare i ho va voler provar, estava segura que ella si que ho aconseguiria, sempre aconsegueix el que vol quan ho demana bé. Bebè, sis plau, sóc la Laia, la teva germana i si surts et cantaré un munt de cançons que he aprés i ens ho passarem molt bé tots dos. El bebè contestà: Cançons? Jo ja les he sentides, d’aquí estant ho sento tot i molt sovint m’han ajudat a adormir me . NO VULL SORTIR I NO SORTIRÉ. La Laia també va quedarse al costat de la mare sense dir res més. Al cap d’una estona van trucar a la porta eren els avis i al veure aquelles cares van preguntar el que els hi passava. El bebè no vol sortir, va contestar la mare. L’àvia Conxita va dir: ho provaré jo, a veure si a mi em fa cabal! Prop de la panxa de la mare, que era la seva filla, va dir fluixet i amb veu melosa com fan les àvies: Bebè, si surts et faré una tassa de xocolata desfeta amb nata que els àngels hi cantaran! El bebè contestà: Xocolata? Nata? Per què? jo no tinc gens de gana perquè tot el dia tinc l’aliment que em va en trant i em fa créixer, això de menjar no està fet per a mi. NO VULL SORTIR I NO SORTIRÉ. L’àvia li van caure dues llagrimetes dels ulls i va asseure’s al costat de la Laia que se li va posar de seguida a la falda. L’avi també ho va voler provar, va acostarse a la mare i va dir: Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 25
RACÓ DEL CONTE Bebè, si surts, et pujaré en el meu cotxe que és un 4x4 i anirem pel camí del cingle, veuràs quins salts que farem!! El bebè contestà: A mi no em cal fer salts dalt d’un cotxe, quan la mare hi puja jo també hi pujo i també salto dins de la mare. NO VULL SORTIR I NO SORTIRÉ. Tots cinc estaven molt callats, la casa resta en silenci i amb aquestes arriba el pare. El pare no truca ja que té claus, i cada dia quan obre la porta fa un xiulet i el Pol i la Laia corren a veure qui arriba primer a ferli un petó. Aquell dia, però, no hi van córrer. El pare va entrar pensant que no hi havia ningú a casa i al veure’ls va quedar astorat. Què passa en aquesta casa? Al dirho va acostarse a l’àvia Conxita i va ferli un petó mentre li deia hola. L’àvia va fer: mmmmmm.......... Després va acostarse a l’avi i va ferli un altre petó. L’avi va fer: mmmmmm.......... Va anar a ferli un al Pol . El Pol va fer: mmmmmm........... Després va tocar a la Laia. Que també va fer: mmmmmm.......... Per fi va acostarse a la mare i amb una forta abraçada va ferli un petó. I la mare també va fer: mmmmmm............ El bebè des de dins sentia aquell so de satisfacció i no sabia pas que era. Va preguntar: Ep, ep, què passa aquí a fora que jo no se que és. El pare va dirli: Noi, si no surts no ho sabràs mai, perquè els petons s’han de fer a la galta directament. El bebè va estar uns segons callat però, de seguida va dir: Prepareuvos que ara vinc !!!!! Tots van córrer d’un costat a l’altre, l’avi amb el Pol i la Laia van marxar cap a la floristeria a comprar un bon ram de flors per a la mare i l’àvia, el pare i la mare se’n van anar cap a l’hospital per a que neixes el bebè. Abans de les set de la tarda, el bebè ja havia nascut, era preciós, tots estaven molt contents d’aquell nen tan sa que tenien i parlaven animadament. De cop el bebè es va posar a plorar. Van quedar quiets i es van recordar d’aquell petó que li havien promès. Un a un van ferli un petó i el bebè es va quedar profundament adormit. La cara era de felicitat. Ara ja sabia que era està enmig de la família sense pensar només en ell mateix.
Recull de contes:
Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 26
COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més impor tants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot con sultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Vilade cavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.
Arbustos de Viladecavalls presents també a Vacarisses (i 3) En aquest número acabem la part dedicada als arbustos. Un arbust és una planta llenyosa de mida mitjana, més petita que un arbre. De vegades es fa difícil la distinció, perquè segons les condicions ambientals una mateixa espècie es pot trobar com a arbre o com a arbus t. Olivereta (Ligustrum vulgare, oleàcies). Arbust parcialment caducifoli, de distribució eurasiàti ca. Té fulles lanceolades, flors blanques disposades en panícula i fruits en baia negra. Floreix de maig a juliol. Creix en maleses i llocs humits. Roldor (Coriaria myrtifolia, coriariàcies). Arbust caducifoli escampat per l’occident de la regió mediterrània. Té fulles oposades, ovals, enteres, amb tres venes principals, flors verdoses, poc aparents, i infructescències formades per cinc aquenis envoltats per la corol·la que esdevé sucosa i finalment de color negre. Floreix durant els mesos d’abril i maig. Les seves fructificacions són metzinoses i s’han donat casos d’intoxicacions per confusió amb móres. Fins i tot la seva inges tió és perillosa per a les cabres, com denota el nom d’emborratxacabres que en certes localitats rep. El roldor havia estat emprat en l’adob de pells, per la seva riquesa en tannins. Romaní (Rosmarinus officinalis, labiades). Petit arbust perennifoli propi de la regió mediterrà nia. Té fulles linears i endurides, flors blavoses i fruits petits, en núcula. Floreix tot l’any, llevat del ple de l’estiu. És una planta aromàtica amb moltes virtuts condimentàries i remeieres. Es tro ba en brolles, boscos clars, pedregars i prats secs. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 27
COL·LABORACIONS Romegueró (Rubus caesius, rosàcies). Arbust perennifoli semblant a l’esbarzer. La seva àrea de distribució és eurasiàtica. Té fulles palmaticompostes normalment amb tres folíols, verdes per les dues cares. Fa flors blanques que surten a l’estiu. Les seves móres estan formades per unes po ques drupes i no són mengívoles. Floreix de maig a agost. Es fa en paratges molt humits i ombrí vols. Roser agrest (Rosa agrestis, rosàcies). Arbust caducifoli, present a una gran part d’Europa. Té fulles pinnaticompostes amb el revers dels folíols glandulós, flors blanques o d’un rosa pàl·lid, i fruits en cinorròdon. Fa la florida en juny i juliol. És propi de bardisses i vorades de bosc. Roser de flor petita (Rosa micrantha, rosàcies). Arbust caducifoli estès per una gran part d’Europa. Les fulles són pinnaticompostes, amb el revers dels folíols glandulós. Les flors són de coloració rosada i els seus pedicels duen pèls glandulosos. Els fruits són els típics dels rosers, en cinorròdon. Floreix en maig i juny. Creix preferentment en bardisses.
Roser agrest
Roser englantiner (Rosa sempervirens, rosàcies). Arbust sarmentós perennifoli, propi de la regió mediterrània. Té fulles pinnaticompostes, de color verd fosc, coriàcies i lluents, flors blanques i fruits en cinorròdon. Floreix en maig i juny. Les seves flors, anomenades englantines, havien es tat el símbol dels jocs florals. Aquest roser silvestre es fa en torrenteres, bardisses i raconades de vegetació densa. Roser gavarrer (Rosa canina, rosàcies). Arbust caducifoli d’àmplia distribució eurasiàtica. Té fu lles pinnaticompostes, flors rosades o blanques i fruits en cinorròdon. Floreix de maig a juliol. Es fa en boscos clars, marges de bosc i formacions ar bustives quelcom humides. Sanguinyol (Cornus sanguinea, cornàcies). Arbust caducifoli estès per Europa i zones adjacents. Les fulles són ovals i acuminades, oposades, enteres i amb tonalitats vermelloses, especialment a la tar dor. Les flors són de color blanc, agrupades en ra mells corimbiformes. Els fruits són drupes petites i Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Sanguinyol (color hivernal)
Pàg. 28
COL·LABORACIONS arrodonides, de color negre. Fa la florida en maig i juny. Els fruits i l’escorça eren considerats febrífugs en l’antiga farmacopea popular. Es fa en rieres i fondalades humides. Sarga (Salix elaeagnos, salicàcies). Arbust caducifoli. L’espècie és paleàrtica, però la subespècie és mediterrània occidental. Té fulles linears amb el revers tomentós, flors unisexuals agrupades en aments i fruits capsulars glabres. Saüc (Sambucus nigra, caprifoliàcies). Arbust caducifoli de distribució eurasiàtica. Té fulles compostes imparipinnades, oposades, flors blanques o blanquinoses, agrupades en ramells, i fruits drupacis. Floreix en maig i juny. Són moltes les aplicacions medicinals del saüc: les flors són molt indicades contra els refredats i també contra els mals de coll, els fruits són indicats en el tractament del xarampió i la rosa, i l’escorça és diürètica i purgant. Floreix en maig i juny. A totes les cases de pagès en plantaven i era costum de collir les flors la nit de sant Joan. Es fa en ribas sos humits i raconades ombrívoles. Vidalba (Clematis vitalba, ranunculàcies). Liana perennifòlia o marcescent estesa per gran part d’Europa i algunes zones properes. Té fulles pin naticompostes, flors d’un blanc verdós i fruits en núcula plomosa. Floreix de juny a agost. Es fa en alzinars ombrívols, maleses, marges de riera i ra conades humides.
Vidiella
Vidiella (Clematis flammula, ranunculàcies). Liana perennifòlia pròpia de la regió mediterrània. Té fulles dues vegades pinnaticompostes, flors molt blanques i fruits en núcula plomosa. Floreix des del mes de juny al mes d’agost. És fa en garrigues i marges herbosos assolellats. Vinya (Vitis vinifera, vitàcies). Liana caducifòlia de distribució europea meridional i asiàtica sudoccidental. Té fulles palmatilobades, de marge irregularment dentat, flors petites i verdo ses, agrupades en panícules, i fruits en baia. Floreix en maig i juny, i fructifica en començar la tardor. El raïm és comestible i serveix per a fer el vi. Les vinyes silvestres de la contrada són totes naturalitzades, a partir de les moltes cultivades fins fa pocs anys. El conreu actual és pu rament testimonial. En el proper número: Herbes de Viladecavalls també presents a Vacarisses
Àngel M. Hernández Cardona Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 29
COL·LABORACIONS
1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Els Dips, vampirs catalans Els catalans som gent poc romàntica, més aviat tendim a l’escatologia. Però en tot territori hi ha ovelles negres...
Els gossos vampir són descrits sense pel, de color blau i amb dos allargats claus amb que xuclen la sang d'altres animals.
Els gossos vampir es mengen el comensal El poble de Pratdip patia constantment l'atac dels gossos vampir, els dips. Tot i ser coixos d'una cama, atrapaven les seves víctimes i els xuclaven la sang. Atacaven el bestiar i també els hu mans. La llegenda dels dips podria venir d’històries dels ibers transmeses oralment i deformades pel pas del segles, corroborades per la presència de manades de llops en els boscos abundants de la zona. Els ibers adoraven el llop, que anomenaven tir, denominació que podria haver derivat en dip. Al hora, els ibers menjaven gos i aixó es transformaria, dins les llegendes construïdes per altres cul tures que hi contactaren, en alimentarse dels éssers estimats, o vampiritzar. Potser entre els ramats de gossos dels ibers s'hauria colat algun llop amb la cama trencada, que hagués baixat al poble per buscar l'aliment que, tot sol, repudiat per la manada i ferit, no podia aconseguir. Aquest animal més ferotge podia haver protagonitzat atacs sagnants a humans dins del poble.
El detall El llibre 'Les histories naturals' de l'escriptor Joan Perucho dóna vida a un vampir, Onofre de Dip, que dormiria de dia al castell en runes de Pratdip. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 30
COL·LABORACIONS Les topades amb els dips van desaparèixer al segle XIX, època en que es va extingir el llop a Ca talunya. Al segle XVIII, Carles III va publicar un expedient sobre l'extermini dels animals que atacaven els ramats (llops, guilles, genetes, gats fers, linxs), i va establir dues batudes a l'any i temptadores recompenses per la caça d'exemplars fora de les batudes. Per cobrar la recompensa calia presentar la pell, les potes i el cap del llop. A finals del segle XIX el llop estava pràcticament extingit a Catalunya. Actualment es tornen a veure alguns exemplars per la Cerdanya.
La dada El poble de Pratdip té una imatge del Dip al seu escut. També apareix en retaules de l’Església de Santa Marina.
Estruc, el Revivint Però la presència de vampirs a terres catalanes no acaba aquí. El comte Arnald Estruc, que habi tava el castell de Llers, a l’Empordà, al segle XII, era un personatge sinistre. La llegenda diu que el comte, que no portava bé la crisi dels cinquanta, va demanar un encanteri a una bruixa. I es va adormir vell i va despertarse jove. Els dies transcorrien i una cremor interior no el deixava descansar. No podia contenir més el desig de sang i sexe. I la gent del poble va començar a patir els atacs de l'endimoniat veí. Nou mesos després tots els parts van donar éssers monstruosos que no van prosperar i que van morir poc després de veure la llum. La gent del poble va acusar el comte de ser un revivent (manera antiga d'anomenar allò que al segle XVIII es va dir vampir) i no van descansar fins a trobar la tomba del senyor i clavar una estaca a les restes. Una monja gran, curada ja d'espants, va portar a terme la gesta. Però sembla que Estruc era en realitat un pobre càtar, un foraster provinent d’Occitània fugitiu de la persecució papal, que intentava passar desapercebut i que evitava el contacte amb els habitants de Llers per por de represàlies.
Ruïnes del castell de Llers Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 31
COL·LABORACIONS
L'àngel de les mans
J
o canto les mans, totes les mans digué l’àngel. Jo canto les mans dels infants, dels joves i dels grans, canto les mans que acaricien, que treballen, que creen. Jo canto les mans d’on la vida brolla, totes les mans de la terra i totes les mans dels astres.
Així parlà l’àngel de les mans, així parlà i acaricià els homes i les plantes i els estels. Així parlà i treballà el ferro i la terra i modelà noves vides, així parlà i creà música i art i poesia, així parlà i prosseguí la història de les coses que es fan i es desfan per obra de la mà de l’home. L’àngel de les mans era present en tota obra i en qualsevol progrés, era present en totes les carícies humanes i en tots els gestos significatius. L’àngel hi era present com un do, un do d’àngel, un do vivifica dor. I continuà: • Jo canto les mans dels infants, tan netes i tendres encara, aquestes mans innocents que sols s’agafen. Mans que no agafen encara, fins que els homes que les tinguin no matin l’infant. Canto les mans menudes com una insinuació, menudes, petites, transparents com porcellana. Canto les mans dels infants que són com una poncella que ja no tornarà a ser poncella, que són com un ahir que ja ha passat. I les mans es van fent grans, aquelles mans que totes eren iguals i que ara ja co mencen a ser diferents. • Jo canto les mans dels joves, fresques i nervioses, mans que serveixen per a acariciar, obertes a la vida com trèmules roses. Les canto perquè em plauen aquestes mans que tot just comencen, que de poc han encetat la tasca i l’amor, mans encara encisadorament inexpertes, però plenes d’esperança. • Canto les mans dels grans, mans tossudes i dures, mans aspres de tant treball, mans cansades, potser, d’acariciar. Les canto perquè són les nostres mans, principalment les nostres mans, que treballen i que de vegades es cansen de les coses però que hi tornen. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 32
COL·LABORACIONS • I canto, també, les mans dels vells, tremoloses, avares de vida i de demà. Canto aquestes mans que s’aferren tan fort perquè són tan febles, ombres que acaricien una esperança mai no morta. • Jo sóc en cada mà d’home i en cada mà d’infant. Jo visc en les mans i els transmeto el meu es perit, l’encís de moure’s i de parlar. Són la primera eina de l’home, la més noble, una eina inalie nable. Podem deixar l’obra, la podem vendre o regalar, però l’eina mai. L’eina és nostra, les mans són nostres. • Totes les mans parlen, però n’hi ha que són com un cant, com una conversa contínua. Són aquelles en les quals visc més present. Jo escric la història de l’home en cada mà, i en cada solc la podeu llegir, història vella o història nova, però sempre vida de l’home. Hi recullo cada batec del cor, cada espurneig de l’ànima. Tot l’home és present en la seva mà. • Jo canto les mans que acaricien continuà l’àngel. Les canto i les estimo. Canto les mans de mare que parlen amb els infants a través de les carícies. Canto totes les mans que acotxen i agombolen. I tant que en tenim necessitat! Canto les mans que tenen cura dels malalts i dels ferits i dels febles. I canto la carícia amorosa de totes les mans, canto les mans que cerquen l’amor, que el busquen frisoses o suaus, però sempre humanes, vehicles d’amor i de joia, moixai na eterna de la història dels homes. Que formosa és la mà quan acaricia, amics, que formosa i que nostra! • Jo canto les mans que treballen digué l’àngel, les mans aspres i dures que arrenquen el pa de la terra. Cada treball té la seva mà, i aquí rau l’encís de les mans. Sí, cada home té la seva mà, però cada gest i cada tasca l’afaiçona i la marca. Canto les mans nuoses com soques d’arbres, les mans que no han defugit la tasca dels homes. Tot el treball de cada dia, i d’anys i de segles, s’acumula en les mans, el treball de les mines obscures o dels camps llaurats a ple sol, el treball de les naus airoses o de la roba sargida. Que forta i que noble és la mà que treballa, companys, que forta i que nostra! Així parlà l’àngel de les mans. Així parlà, i anava acariciant les muntanyes tan senyores i els prats tan suaus. Així parlà enmig de la tasca compartida. Així parlà. I la seva veu ressona en cada mà d’home, en cada carícia i en cada obra.
Jordi Llimona
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 33
COL·LABORACIONS
el respecte a la integritat nacional
S
egons el Ministre espanyol d’Afers Exteriors, el Sr. José Manuel GarcíaMargallo, el Consell de Seguretat d’Europa ha expressat, en la seva última reunió, la seva satisfacció pel Protocol de Minsk del 5 de setembre de 2014 i pel Memoràndum de Minsk del 19 de setembre de 2014, amb els quals, en opinió del Consell, s’han fet passes endavant cap a una so lució duradora de la crisi política d’Ucraïna, una solució que diu que s’ha de basar en el respecte de la independència, la sobirania i la integritat territorial d’Ucraïna. Recordem que la República Popular de Donetsk (zona est d’Ucraïna) (proclamada el 7.4.14 i confirmada per un referèndum del 11.5.14 amb un resultat del 89% a favor de la independització) i la República Popular de Lugansk (també a la zona est d’Ucraïna) (proclamada el 12.5.15 des prés d’un referèndum en què el 96,2 % dels votants van optar per la independència, amb una par ticipació del 81 %) van decidir unirse (24.5.14) formant l’Estat Federal de Nova Rússia. La Constitució ucraïnesa, com l’espanyola, proclama la indivisible integritat de l’Estat, però Ucraïna (com Espanya) es va adherir al “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” de Nova York de 1966, que estableix: Art. 1.
"Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. En virtut d’aquest Dret estableixen lliurement el seu estatus polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.” Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 34
COL·LABORACIONS I aquesta lliure determinació preval sobre les constitucions que proclamen la integritat territorial, segons el que estableix la “Convenció de Viena”:
Art. 27.
El dret intern i l’observança dels tractats. "Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat...”
No s’entén que ara els membres del Consell de Seguretat d’Europa que representen Estats que, com Ucraïna i Espanya, han subscrit el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” manifestin, oblidantse que el dret a la lliure determinació preval sobre el dret intern, que aspiren a una solu ció política basada en el respecte de la independència, la sobirania i la integritat territorial d’Ucraïna, negant legitimitat a l’Estat Federal de Nova Rússia, avalat per unes eleccions que van obtenir majories favorables. El Dret a la lliure determinació és un dret polític inalienable de què gaudim les persones, i aquest dret ha de prevaler sobre la possible conveniència del manteniment de la integritat territorial d’un Estat, la integritat del qual no és un dret de les persones sinó un concepte basat en la tradició, la història i les circumstàncies, i que es modifica mitjançant tractats establerts pacíficament o, més generalment, com a conseqüència d’una confrontació bèl·lica. No sembla justificat el manteni ment obligat de la integritat territorial quan comprèn pobles diferents quant a la cultura, la llen gua i els sentiments patriòtics. Comença a ser habitual que, quan una regió aspira a la seva independització, l’Estat del qual es vol separar al·legui que unes eleccions encaminades a aclarir si existeix voluntat d’independitza ció són il·legals per ser contràries a la integritat territorial garantida en el seu Dret Intern, és a dir, nega el dret a la lliure determinació tan rotundament reconegut en el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”.
És lògic que ens sorprengui la defensa de la integritat territorial d’Ucraïna proclamada pel Con sell de Seguretat d’Europa quan l’objectiu principal d’aquest Consell és “la defensa i protecció de la democràcia, l’Estat de Dret i els Drets Humans, en particular els civils i polítics”. Podem preguntarnos què succeirà quan el Govern de Catalunya, atesa la majoria de catalans fa vorables a la independència, declari unilateralment, si així ho fa, la independència de Catalunya. El Consell de Seguretat d’Europa recolzarà Espanya, manifestantse a favor del manteniment de la seva integritat territorial, com ha fet en el cas d’Ucraïna, i frustrarà el dret a la lliure determi nació dels catalans en contravenció del “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”? Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 35
COL·LABORACIONS Entenem que en la decisió del Consell a favor de la integritat territorial d’Ucraïna hi hagi influït el fet que els separatistes es declaren prorussos i, si la seva independització arriba a ser un fet, haurà augmentat el poder de Rússia a la zona, cosa que possiblement és el que el Consell vol evitar. Una Catalunya lliure mantindrà bones relacions amb tots els Estats i, per tant, també amb Rússia, però no es pot qualificar de “prorussa”. Unes setmanes després de la redacció d’aquest article, durant les quals he llegit la premsa res pecte al desenvolupament de la situació a Ucraïna, observo que tots els Estats que pretenen tro bar una solució al problema basen aquesta solució en el manteniment de la integritat territorial d’Ucraïna, considerant fins i tot la possibilitat de facilitar armes al Govern Central per sotmetre els independentistes. A què treu cap aquesta obstinació per mantenir la integritat territorial d’Ucraïna? És que no hi ha ningú que comprengui la legitimitat de la pretensió independentista de l’Estat Federal de Nova Rússia, avalada per unes eleccions el resultat de les quals, si varen ser honestes, representatives i rigoroses, donava una aclaparadora majoria als independentistes?
Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid
B I B LI OTE C A E L C AS TE LL D E VAC ARI S S E S Exposició fotogràfica
Rostres. Bocins d'un paisatge
Foto: T. Masana
Mitjançant la veu i la imatge, podreu identificar persones i les seves activitats quotidianes.
Es pot visitar des del 21 de febrer al 28 de març Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 36
COL·LABORACIONS
Records i vivències L'egoisme
L
a vida, l'egoisme i la nàusea fan trena. L'egoisme és una malaltia greu; pro voca una rigidesa tetànica que paralitza les relacions humanes. L'egoista és un absurd: coexisteix, sense conviure. Intenta rebre dels altres, sense obrir se a ningú. Vol que els altres li donin, estant curull d'ell mateix. Quan l'egoista inten ta relacionarse, tracta els altres com si fossin coses i, en voler coses, es declara cosa. Redueix la seva categoria existencial a l'últim graó. Tractar un egoista és trobar un regal que no es vol descloure des de dintre, ni es pot obrir des de fora. Tothom el llença a la vorera.
L'egoista és una esfera que rodola per la vida sense poder arrelar enlloc, i no para fins al torrent de la vall. L'egoista és un bot ple de vi que s'ha tornat agre. Si algú s'hi acosta, tan sols flairarlo, l'abandona. L'egoista acapara vida, i, per manca d'airejar la, se li corromp a dintre. L'egoista és un motor, sense corretja a l'embarrat, que gira i es desgasta inútilment. Ell vol viure, però com que no es pot viure sense conviure, els altres li fan nosa i fàstic. Per això Kafka posa en boca d'aquesta mena d'exemplars: «l'infern són els altres». I sant Pau declara que els paralítics de relació amorosa, que intenten utilitzar els al tres, són exclosos de la festa de la comunicació i de l'amor: «No sabeu... que... ni els llicenciosos, ni els idòlatres, ni els adúlters... ni els lladres... ni els estafadors, no he retaran el Regne de Déu? (lCo 6,910).
Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 37
COL·LABORACIONS Aquest proper mes de Juliol s’escauen els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.
L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.
Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular. El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participà en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.
Folklore de Catalunya - 37 Costums i creences de Joan Amades
"DEL BRESSOL A LATOMBA"
La mort
E
n parlar de l'amortallament diem com ho feien els romans i com ho fan encara avui al Penedès per redimirse de la fúria dels morts. Persisteix el costum correntíssim de se nyalar la partió de les propietats rurals per munts de pedres de forma igual que la dels primitius túmuls funeraris, i també conserven aquesta figura els mollons marcadors de camins i de límits com expliquem en la secció de Mitologia de les pedres.
Les tombes dels faraons egipcis, amb llur forma piramidal, encara recorden de manera ben palesa els túmuls primitius. Per la ruralia de la Catalunya Nova, era creença subconscient que hom po Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 38
COL·LABORACIONS dia espantar i allunyar la mort a cops de pedra: d'ací el costum d'engegar una pedra enlaire quan hom tenia algun perill o tenia por; també de llançarla contra un arbre quan hom anava a abatre'l, per tal que quan caigués no fes mal, i de tirarla a un corrent que hom havia de travessar o a un abisme per la vora del qual hom hagués de passar. El refrany ens diu que: No és bon pagès el qui no porta un roc a la faixa. Quan sense saber com, cauen pedres a la teulada o per la xemeneia i se senten topar per les por tes i finestres, a Guardiola de Bagà i a Pinós creuen que ens les envien les ànimes des del cel per avisarnos i per parlarnos de la bona manera que poden. Per efecte d'aquesta creença a Ripoll i a Campdevànol, quan en una casa hi havia un malalt hom convidava la mainada a fer pedrades i a engegar pedres, per veure si el malalt es guariria és a dir, inconscientment, per veure si espanta ven la mort. Quan el malalt entrava en període agònic, tot al contrari, comminaven els infants perquè no tiressin pedres; ja que la mort s’havia apoderat del malalt, calia no ferla fugir per evi tarli una agonia llarga i penosa. A Batet, quan hi havia un malalt greu acostumaven a tirar pedres a la teulada, petites, però, per tal que no trenquessin les teules i que no fessin fressa ni espantes sin el malalt. No sabien per que ho feien, però ho creien necessari i bo per al pacient. Com hem dit, les pedres estotgen ànimes, i, per tant, tirar pedres a la mort equival a donarli ànimes, a oferirli companyia per tal que no hagi de cercar i d'emportarse ningú. L'enganyatall que hom juga als infants de ferlos acostar l'orella a una creu de terme o d'altra pe dra i dirlos que dins hi sentiran una veu celestial de persona o animal, o una altra fressa qualse vol, i en acostarhi el cap hom els fa donar un cop a la pedra i els fa creure que el mal que senten és la veu de que els han parlat, probablement és una ombra de cultes funeraris pretèrits, l'ésser de que se'ls parla rememora l'ànima d'un difunt continguda sota la pedra; el cop que se'ls fa donar constitueix una resta de sacrificis, i la fressa algunes vega des es pot referir a la idea d'alguna ac ció cerimonial o cultual. No és de creure que totes les creus ni pedres objecte d'aquesta enganyifa recone guin origen funerari i àdhuc possible ment no n'hi ha cap que es trobi en aquest cas, però l’enganyatall per ell mateix sembla respondre a tal procedència. A Barcelona, hom feia creure als infants que dins la pedra de la porta de la muralla de la part alta del monestir de Pedralbes se sentien cantar els àngels; a Montserrat diuen que a la roca dels Polls piulava una llocada de pollets; a Gallecs, al Vallès, dins de la pedra de Callicant se sent cantar un gall; també Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 39
COL·LABORACIONS succeïa a la pedra megalítica de Su, al Solsonès, coneguda per pedra Dreta; igualment a la pedra Llarga de Sant Hilari Sacalm, entre d'altres. Pel Maestrat diuen que a totes les creus de pedra se sent una vella, que passa farina; a la de Ratera, a la Ribera del Sió, a la baixa Segarra i a la de Concavella de la mateixa contrada, es poden sentir cantar els àngels, com també se sentien a la de Vilareial, al Maestrat. Pel camí de Santa Maria de Besora, a Vic, s’alça el roc de Sant Hilari que va aixafar un home que llaurava el dia del sant patró de la vila; si al punt de la mitjanit hom fa tres salts entorn del roc i li dóna tres copets de cap, sentirà dins de la pedra el dringar de les esquelles dels bous de la llaurada. A Castellar del Vallès, si hom ensopega amb una pedra en anar de camí, molt més si és de nit que de dia, creuen que és l'ànima d'algun familiar que avisa i desitja manifestarse i cal sa ber entendre que vol dir. A Su i a Riner creuen que si pels paratges que hom freqüenta troba di verses vegades una pedra bellugadissa és que s'hi amaga una ànima familiar que es manifesta bellugantse. El refrany "Fer se'n les tres pedretes", usat per a indicar que algú s'ha mort, és incoherent si hom pren els mots per llur sentit recte; però pot recordar les pedres del túmul funerari o les ofrenades. Hom creia que les persones mortes de manera violenta no havien fet el curs normal de la vida i que els seus esperits no anaven a la mansió de repòs, i es complaïen a fer tant de mal com podien als vius. En el fons de l’ànima popular encara subsisteix aquesta creença. Hi ha una oració de donar mal, usada especialment per a revenjarse: diu així: Ànimes de desgràcia, de pau i de guerra, de mar i de terra i de tots els afusellats, totes aquestes ànimes que he anomenat siguin retorçades al cor de (el nom del qui es vol perjudicar) perquè no, o perquè (s'indicaelmalqueselivolferoqueesvolqueellnofaci) i al primer got d'aigua que es beurà vulgui Déu que es pugui ofegar. En el pròxim capítol continuarem sobre:
La mort Recull fet per: Joan Vila Obradors
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 40
COL·LABORACIONS
LLEGENDES DE LA SERRA DE L'OBAC
El Paller de tot l'Any Terme de Vacarisses
L
a cova anomenada d’en Capablanca és un dels llocs (que amb rigor o, probablement,
amb fantasia) ens trasllada a l’època en la que els bandolers “manaven” a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Eren els segles XVI i XVII, un temps en el que parlar del massís era parlar de violència. Els desplaçaments dels habitants de la zona (uns cinc milers) suposaven un risc molt gran per l’alt percentatge de possibilitats de ser víctimes de l’assalt dels bandolers.
Els registres públics conserven les evidències de moltíssims fets delictius, especialment en el tram del camí ral entre La Barata i el coll del Correu. Una de les herències indirectes més greus d’aquella època va ser la immensa destrucció de bos cos ordenada per diversos virreis, com García de Toledo, amb la fi de destruir els amagatalls dels delinqüents. També han quedat moltes llegendes. Una de les més destacades és la d’en Capablanca, del qual, en canvi, no s’ha trobat encara cap prova històrica de la seva existència real. Fins i tot, podria tractarse de diversos lladregots que portaven el mateix color de capa. La tradició oral dels pobles de Vacarisses i Rellinars assegura que el Capablanca era un mosso de Manresa. Paradoxalment s'hauria convertit en bandolers després de patir ell mateix un robatori. Hi han dos possibles motius que expliquen el seu sobrenom: 1) perquè sempre anava vestit amb una capa blanca que havia robat a un capità dels miquelets, i 2) perquè col·locava aquesta capa blanca al terra i obligava a les seves víctimes a deixarhi els diners i objectes, mentre els ame naçava amb un pedrenyal. Segons la llegenda, en Capablanca era un gran coneixedor de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Per això podia amagarse fàcilment. La tradició oral explica que havia instal.lat un giny Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 41
COL·LABORACIONS per poder accedir a una cova enlairada en una escletxa. La recerca de la mítica cova d’en Capa blanca va ser intensa a principis del segle XX. Algunes de les principals expedicions van quedar registrades en els butlletins del Centre Excursionista de Terrassa. • El 14 de gener del 1919 ja van provar de trobarla diversos membres del CET, que comencen per explicar com, fins aquell moment, es creia que la cavitat era “la del Puigdoure”. Ells indi quen que la cova “es troba al bell mig d’un espadat a prop del camí ral de Manresa” i afegeixen que “resulta del tot impossible pujarhi, segurament més endavant amb bon material s’intentarà ferho”. • L’any 1924 escriuen sobre la cova un nou grup d’ex cursionistes i especifiquen que “es troba en la canal de la Calsina, en la qual s’admira també l’anomenat Con vent”. • El 13 de maig del 1928 una altra colla va intentar l’accés “per la part superior” després d’haverho provat feia uns dies per la part de baix. El resultat va ser nega tiu “per manca de corda prou llarga ja que s’ha de sal var un espadat d’uns 80 metres”. • L’any 1935 els autors de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt generen confusió però acaben dient que: “a mig aire de l’espadat del Paller de Tot l’Any, amb un preparat enginy, sols conegut per ell, es despen java el conegut bandoler de la Capa Blanca”. Aquests documents van fixar finalment la cova d’en L'escletxa i una estaca Capablanca en una esquerda de la vessant esquerra del Paller de Tot l’Any, la que cau sobre la canal de la Cal sina. L'esquerda té clavades una sèrie d'estaques, a di ferents alçades, que suposadament formarien part del sistema que feia servir el bandoler per despenjarse des de la part superior del Paller. Ara bé, en lloc de l'es querda hi ha una cavitat amb prou fondària com per servir de refugi al lladre. Altres llegendes situen un altre dels hipotètics caus del bandoler a l’avenc de la Codoleda o a la cova que hi ha per sobre seu. En aquest indret s’hauria amagat el de linqüent i hauria resistit el setge dels seus perseguidors durant bastants dies. Per anar fins a la suposada cova d'en Capablanca, al Paller de Tot l'Any, hi ha dues vies. Des de la part superior: seguint el camí Ral fins a trencar cap a baix Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 42
COL·LABORACIONS per la canal de la Calsina o del Solitari. O, des de la part inferior, seguint els camins que porten a la masia de la Calsina i enfilant la canal. En els dos casos cal anar a continuació fins a la font del Solitari. Abans de baixar un petit ressalt que hi ha just abans la surgència, cal avançar a la dreta per un petit corriol. Però aquesta traça desapareix poc més enllà i es fa necessari seguir pel mig del bosc fins a la cinglera. L'escletxa de la suposada cova d'en Capablanca es troba sobre les runes d'una antiga construcció, que s'anomenen "Convent" i que, segons alguns docu ments, corresponen a l'antic i petit habi tatge de la Calsina Subirana. El gegant Capablanca
De tota aquesta història, més enllà de la llegenda del bandoler, una de les moltes incògnites de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és l'ús que van poder tenir les (ben reals) estaques clavades a di verses alçades en l'esquerda que hi ha sobre la construcció. Extret de: Trailsantllorenc.blogspot.com
Restes del "Convent"
Amb el suport logístic de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES
BIBLIOTECA EL CASTELL
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 43
COL·LABORACIONS Via d’escalada a Montserrat dedicada a Mossèn Sebastià Codina L’Albert i l’Òscar Masó, col·laboradors habituals de la nostra Revista, ens han enviat la següent informació: Benvolgut Mn. Sebastià, Ens plau moltíssim fervos coneixedor del fet que la via d'escalada que us vàrem dedicar a Montserrat ha sortit publicada en una guia d'escalades de recent aparició. Adjuntem un extracte del llibre, on hi apareixen les dades de la publicació i la ressenya de la via d'escalada. Desitgem que sigui del vostre grat. Una abraçada!! Albert i Òscar Masó Garcia
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 44
COL·LABORACIONS PRÒLEG Montserrat ha estat sempre un lloc molt especial per a tots aquells que estimem i vivim l'escalada. Una muntanya captivadora on molts escaladors han buscat i encara continuen buscant, sota el recer de les seves agulles i parets, aquells moments màgics i inigualables que només pot oferir l'essència montserratina. Una terra promesa feta realitat per a tots aquells que somien en vertical i desitjarien no haver de despertar mai. Amb centenars de roques disponibles per tot arreu, el potencial de vies d'escalada és pràcticament in esgotable i, tot i així, seria molt neci de nosaltres si no fóssim capaços de veurehi més enllà. L'ambi ent que es respira a l'interior del massís és únic, i transmet forts sentiments carregats de salvatgia. Escalar a Montserrat és una visió profunda de la natura que ens envolta, un diàleg continu amb el si lenci que ens embolcalla, sensacions contradictòries entre el sol abrasador i el vent gèlid que ens aca ronen; adonarnos que el camí de la felicitat no transita tan lluny com ens imaginàvem. I, al final de la jornada, un senzill somriure al rostre és clar indicatiu de tot allò que no es pot expressar amb paraules. La regió dels Ecos és, amb tota probabilitat, la menys visitada i també la més desconeguda de tot Montserrat, però sense cap mena de dubte, també la que millor conserva l'esperit inalterable de la muntanya, esdevenint un privilegiat reducte, preciosa mostra del Montserrat més autèntic i especial. Per tant, aquest llibre que teniu a les mans no pretén ser una guia d'escalada més, una freda i simple numeració de vies i dificultats, sinó que és el resultat d'un intens treball de recerca, on s'han invertit nombroses jornades dedicades a recórrer camins i efectuar una gran quantitat d'ascensions, amb la fi nalitat de recollir el màxim d'infomació de primera mà que d'altra manera hauria estat impossible aconseguir. Per aquest motiu, té com a principals objectius: • La recopilació exhaustiva de totes les roques i agulles de la regió dels Ecos i dels seus itineraris (es calada esportiva exclosa), intentant donar una visió més humana i històrica que la senzilla i simple descripció que acostumen a aparèixer a les guies i revistes especialitzades. • La catalogació detallada tant pel que fa als noms de les roques com de les seves numeracions, amb la intenció d'establirne una base sòlida perquè en el futur siguin assumits pels escaladors, sense les ha bituals informacions errònies que acostumen a circular i repetirse de manera contínua. • El reconeixement a tota la feina feta pels aperturistes, en moltes ocasions anònims, que al llarg dels anys han traçat itineraris pels Ecos, en general molt poc coneguts, i molts d'ells del tot inèdits, i ara publicats per primera vegada. • Rescatar de l'oblit i mantenir present a la memòria tota una sèrie de dades que corren el perill d'aca bar desapareixent, amb la motivació final d'enriquir i divulgar la llarga i dilatada història que posseeix l'escalada a Montserrat. Per acabar cal dir que, si bé aquest llibre va dirigit al conjunt dels escaladors en general, sobretot està pensat per a aquells habituals del massís amb ganes d'aprofundir en el coneixement d'una de les regi ons més apartades i desconegudes. Ens esperen paisatges superbs impregnats d'una salvatge bellesa que, de ben segur, ens deixaran records molt especials a cadascuna de les nostres ascensions.
David Hita i Sànchez
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 45
COL·LABORACIONS
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 46
COL·LABORACIONS
El Caputxí
La regió dels Ecos és pràcticament la part central de la muntanya de Mont serrat. Aquesta regió s’estén, per la part nord, des del coll de Port fins a les regió de les Talaies. En aquesta vessant nord la regió dels Ecos pre senta unes grans roques que s’inte gren en la gran muralla que és la cara nord de Montserrat. El límit nord s’ha fixat en la carretera BP1103. Per la part sud aquesta regió va presentant diverses cadenes que s’allargassen fins la gran plana que s’exten des de Collbató al Bruc. En aquest vessant destaquen entre altres turons, roques o serrats com el Montgròs, els serrats de la Palomera, del Faraó, el Cabrit o les Saleres.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 47
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 559 Març 2015
Pàg. 48