560 abril 2015

Núm. 560 - Abril de 201 5

VAC ARI S S E S

balcó de Montserrat

edició digital

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al Oh beneït Montserrat! Quan les cingleres es fonen en les boires més lleugeres, i ta potenta arrel apar que en el rocam fins es desferra, sembla talment que t’alces de la terra per fugir i aixecar-te cap al cel!

A. Bori i Fontestà

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Cultura Popular Des de Sitges Parròquia de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat De la Web Dels diaris Racó del conte Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 13 16 22 24 28 30

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 08233 Vacarisses Telf. 938359102 vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Març Dia 19 Ha mort Rosa Espuña i Codina.

Dia 20 Funeral i enterrament de Rosa Espunya i Codina.

Dia 25 Els mestres i alumnes de l'IEM visiten l'Església i el Museu de Vacarisses sota el guiatge d'en Joan Vila, conservador del Museu­Arxiu parroquial.

Dia 27 Reunió de Càritas parroquial de Vacarisses amb la Delega­ ció Diocesana de Vic.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 2

PÒRTIC

L’Estat prefereix lesionar els seus interessos a deixar que Catalunya creixi.

E

l recurs que el govern de Madrid ha presentat al TC contra la Llei Catalana d’acció exterior deu ser la prova més clara no només dels nervis que es viuen a la capital espanyola sinó del que és capaç de fer l’Estat per evitar que aquí continuem fent passos endavant.

Per evitar qualsevol pas és capaç, si cal, d’autolesionar­se. I això ja dóna prou pistes de cap on poden anar les coses a mesura que s’adonin que sí, que no hi tenen res a fer. Fa quinze dies, el mateix Ministeri d’Economia i Competitivitat va fer públiques unes da­ des del tot reveladores: Catalunya batia un nou rècord exportador i, per primera vegada en la seva història, superava els 60.000 milions d’euros d’exportacions al món. Una fita, no ens enganyem, de la qual l’Estat es beneficia, any rere any, no només perquè aques­ tes empreses exportadores paguen els seus impostos a Espanya sinó bàsicament, tant se val, perquè molts d’aquests diners se’n van a Madrid i no tornen.

El Govern Català va aprovar una llei d’exteriors que preveu obrir delegacions al món per poder explicar la realitat social, política i econòmica de Catalunya i ajudar les em­ preses que exporten. En aquestes oficines, no s’hi expediran pas passaports ni es faran gestions diplomàtiques. S’hi ajudarà, sobretot, els empresaris. I què fa l’Estat? Com que sospita que això serà un dia o altre una mena d’ambaixades, porta la llei catalana al TC, aquest òrgan judicial que ja sabem que és tan independent. Vaja, que és capaç d’auto­ lesionar­se, d’impedir que Catalunya creixi, abans que deixar­la fer.

Ara Catalunya ja representa el 25,1% de les exportacions de l’Estat. I això els espanta.

Prefereixen no beneficiar­se’n en la part que els toca que no pas permetre­ho. Són així.

De fet, cap descobriment. No deu pas ser cap casualitat que, durant anys, hagin treballat intensament per tirar endavant el corredor mediterrani o els accessos al port de Barcelo­ na, per exemple.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 2.­ Situació social a Palestina La principal activitat era l’agricultura. Hi havia extensions grans de terreny fèrtil, principalment a la comarca de Galilea.

El producte més conreat eren els cereals. Altres activitats: la ramaderia, la pesca i diverses for­ mes de treball artesà.

La principal font de riquesa era el Temple de Jerusalem. Durant les tres grans festes anyals, prin­ cipalment la de Pasqua, es concentraven grans multituds.

A part dels ingressos que suposava la confluència de tanta gent, tots els ju­ eus estaven obligats a pagar un tribut molt considerable per a sostenir el cul­ te i el nombrós personal del temple.

El comerç no tenia cap problema de­ gut a una extraordinària via de comu­ nicacions que cobria tot l’imperi romà.

També travessaven de cap a cap de Palestina les caravanes que provenint de l’orient es dirigien a Roma amb productes de tota mena. El comerç ex­ terior per via marítima era considera­ ble. El port més important era Cesarea.

Palestina no era pas un país gaire ric: les úniques exportacions eren l’oli, el vi i les olives. El llac de Galilea era una font considerable de riquesa. Te­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II nia uns 750.000 habitants. El país no podia oferir feina i aliment a tothom. L’atur hi era ben pre­ sent. Les obres públiques iniciades per Herodes van millorar un xic la situació.

Els impostos eren molt pujats. Hi havia una considerable emigració. La propietat de la terra era mal repartida. Hi havia grans latifundis ens mans de pocs amos que vivien a l’estranger.

Unes quantes famílies adinerades de les que en sortia el gran sacerdot i els que controlaven els ingressos del temple.

Un grup de comerciants, els artesans i un cert nombre de sacerdots.

Els pobres formaven un sector important de la societat. Entre aquests hi havia els jornalers que havien de buscar feina cada dia.

Molts eren captaires o malalts que vivien de caritat. Eren considerats marginats i eren foragitats de les sinagogues i del temple de Jerusalem. Aquest era l’ambient que va viure Jesús de Natza­ ret...

Sebastià Codina i Padrós

Raül Romeva i Rueda Madrid, 12 de març de 1971

Analista i polític català, eurodiputat al Parlament Europeu

'La UE és una realitat dinàmica, s'adapta a les diferents realitats i les accepta. Podria ser també el cas de Catalunya, però tampoc ho asseguro'.

'Mai un estat de la UE n'ha generat un de nou. Aquest és el repte que té Catalunya'.

'Catalunya podria perdre la ciutadania europea però també la podria mantenir. Dependrà de com es desenvolupi el procés'.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Bacallà gratinat Ingredients per a 4 persones:

800 grs. de bacallà remullat 2 tomàquets madurs Pebre vermell Oli All i julivert

Fregirem el bacallà enfarinat i el posarem en una safata de llauna. El cobrirem amb els alls i el julivert picats, els tomàquets ratllats i un polsim de pebre vermell. Ho ruixarem amb un raig d’oli i ho gratinarem al forn. És ben senzill de fer i ben bo.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis.

Al mal feiner, cap eina li va bé.

El bon caçador porta la caça a casa.

Dóna al teu fill un bon ofici i no s’haurà de veure a l'hospici.

No és bon caçador el que no alaba el seu gos.

El negoci és el negoci.

En aquest món uns pasten i altres van al forn.

La mandra no ha fet mai cap acte bo.

Si la pastera està plena no tinguis pena.

No prenguis per ofici, el que els rics tenen per vici.

Barco parat no mou guerra.

Qui dorm i no treballa, molts cops badalla.

Molí parat no guanya moltura.

Qui té un ofici té benefici.

Qui porta l'aigua al seu molí no es recorda del seu veí.

Tothom malparla del seu ofici, però no del seu vici.

El sabater és el més mal calçat.

Allí on manen tres, dos hi són de més.

Per fer de sabater, aprenentatge cal fer.

Més val perdre cent amos que un costum.

Sastre sense didal, cus poc i mal.

Qui de criat es fia, criat es torna.

Després del treball ve el descans.

Val més un fomut amo que un valent mosso.

Gent de didal, tant els fa quedar bé com mal.

Barber vell mal pols té.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

Recopilació: Josep Caba

­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Hi ha tres classes de mentides: les petites, les grosses i les estadístiques...

La diferència entre un savi i un ignorant és que el savi reconeix fàcilment les seves limita­ cions; l’ignorant, no...

Quan l’Església no és lliure del poder, del prestigi i del diner, no ens pot alliberar d’una gran cosa...

Una Església que no estigués al servei incondicional dels fidels no serviria per res...

Déu no passa de ningú encara que nosaltres passem fàcilment de tot...

L’amor s’ha de treballar cada dia amb molta traça. S’ha d’estrenar a cada instant...

S’ha de posar en el mateix sac la memòria i l’oblit...

El millor mestre és el que sap transmetre el que viu...

Hi ha estructures que en altre temps van ser útils i orientadores i que ara són un gran entre­ banc...

Hem d’acceptar que anem gastant la vida: l’esperit no podem permetre que se’ns gasti ni es faci malbé...

El valor de les coses que diem, depèn del com les diem...

L’estimar és una assignatura que no coneix el final de curs. No hi ha llicenciats ni docto­ rats. La carrera dura tota la vida.

Comprendre les opinions dels altres no vol pas dir aprovar­les i acceptar­les...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 8

CAMPANADES

Caure en el propi parany Quan un servidor era rector de Perafita, parròquia del Lluçanès, hi havia al poblet un home sòl, vell, el qual no parava d’amoïnar­me cada dia amb el prec constant que mirés de fer­lo entrar a les Germanetes dels Pobres o a l'hospital de Vic. Jo no ho aconseguia, puix que, de sol·licituds, n'hi ha tantes, que els asils o residències no saben com fer­ho. A fi de fer­lo entrar, em vaig estu­ diar un pla que 1i vaig proposar. Un dia anirem a Vic ­li dic­ i, quan veurem un municipal que passegi tranquil, us deixareu caure a terra bo i espeternegant amb sobresalt dels transeünts. Quan us preguntin qui sou i d'on sou, direu que no ho recordeu; veureu com, en un tres i no res, entra­ reu a l'hospital, com el sol passa pel vidre. El bon vell aprengué massa bé la lliçó. Un matí, a quarts de nou, truquen a cops secs de bastó a la porta de la rectoria. Obro. Era ell, fent com si tingués un atac. Ja duia la camisa blanca, la corbata i s'aguantava els pantalons. Deixant­se caure a terra, deia: ­"Em moro, mossèn, em moro; voto a Déu, que em moro­". Jo, espantat, corro a l'Ajuntament. La secretaria fa venir, a tota sirena, l’ambulància comarcal i, de pressa i corrents, cap a Vic falta gent. Ja tinguérem l'entranyable vell a l'hospital on hi passà força temps, fins que entrà a l'asil, L’endemà, el cafeter de Perafita, amic meu, amb rialles d'home d’experiència, em féu adonar que el vell Sadurní, alies "el Ninus", m'havia agafat al parany que jo havia parat. Està bé i fa riure en aquest món quedar enganxat a la pròpia trampa. No ensenyeu mai a ningú d'enre­ dar, que, quan en sàpiga, us enredarà.

Monestir de Sant Pere Camprodon (El Ripollès)

Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015 ­ Pàg. 9

CULTURA POPULAR

Racó Poètic A un roser florit Qui t'arrenca les roses roser florit?

Quina mà tan fina a l'apuntar l'alba les ha collit?

Sant Jordi avui

El cant d'una alosa potser m'ho dirà.

Quina bella cosa el perfum de rosa després d'esclatar... !

Sant Jordi encar avui galopa en l’aire en mig dels vells penyals de Montserrat, guardant els catalans aquella flaire de Pàtria i de país d’un poble honrat.

Amb un cavall valent i la senyera el nostre dolç Patró cavalca sol, creuant el cel tan clar amb la bandera d’aquesta terra nostra, net bressol.

Les quatre barres porta per medalla penjades prop del pit curosament, lluitant amb aquell drac d’immensa talla deixant­lo mal ferit en un moment.

Una rosa

Adéu­siau Patró, bella diada, quan torneu a passar pel cel tan blau, la vostra campanya és esperada.

Que estimi el meu país en sou la clau!

Una rosa morí i d'un llavi un sospir s'exhalà quan es marcia.

Una rosa morí quan la llum del cel s'obria...

I aquelles fulles gemades que il·lusions van fer sentir n'eren totes impregnades dels sospirs i les besades d'un amor quan va florir...!

Sabina Fornell i Morató

Joan Sisamon i Borràs

Llueix el seu penó ple de tendresa, el seu cavall passeja harmoniós, a prop del sol naixent Sant Jordi el besa, ell sap que el meu amic és gloriós.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 10

DES DE SITGES

N

o m’agrada la cadira de pensar ni el racó de pensar, perquè s’aplica de for­ ma automàtica com un càstig, això sí, camuflat de bones intencions. Allà, asse­ gut, s’espera que el nen que ha pegat, ha parlat o s’ha mogut massa, estigui tranquil una estona, se li diu que pensi i recapaciti sobre el què ha fet. Després d’un temps se li pregunta si ha arribat a una conclusió, i si és espavilat dirà: “no ho faré més“.

En primer lloc, hauríem de revisar el concepte “portar­se malament”. S’ha portat mala­ ment un nen de dos anys que ha tirat a terra el got de llet perquè encara no ha acabat de desenvolupar la seva motricitat final. S’ha portat malament un nen o nena que organitza un escàndol perquè no vol banyar­se a l’hora que tu has decidit que ha de fer­ho?.

I, en segon lloc, hauríem també de revisar les normes que normalment són arbitràries i te­ nen poc sentit: és tan important berenar a les cinc en punt i no a les sis? No té més sentit que bereni quan tingui gana? És tan important veure la tele només una hora al dia? O és millor negociar amb ell perquè pugui veure el seu programa preferit sencer enlloc de dis­ posar només d’una determinada quantitat de temps?.

No m’agrada la cadira de pensar, perquè a la cadira de pensar els nens no pensen el que nosaltres volem que pensin, sinó que pensen en com fer el mateix sense que els engan­ xem, o potser pensen que ho tornaran a fer per tal de ser apartats i lliurar­se d’aquella ac­ tivitat que no els agrada. O s’aburreixen, o senten odi cap a l’educador.

No m’agrada la cadira de pensar perquè el pensar no és un càstig. Perquè en la majoria d’ocasions no va acompanyat d’una reflexió guiada, ni d’una connexió empàtica per part de l’adult. Deixar els nens asseguts a la cadira castigats, no els ensenya com han de com­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 11

DES DE SITGES portar­se. Els nens necessiten que els ho expliquem, que els diem què han fet malament, com ho poden millorar i acompanyar­los durant el procés per a que ho aprenguin. Però és clar, en una classe de 25­30 nens és impossible fer­ho, no hi ha temps ni paciència per centrar­se en escoltar­lo, en oferir­li alternatives, etc.

No m’agrada la cadira de pensar perquè el nen aprèn, cada vegada que fa alguna cosa malament, que l’aparten i el deixen sol, que no l’estimen. Aprèn des de ben petit que és dolent. Si s’utilitza aquesta tècnica habitualment, el nen buscarà la manera que això no l’afecti, crearà una barrera d’insensibilitat per passar de la millor manera possible el mal tràngol de no sentir­se estimat. A més, en alguns casos, com que sent que realment és un nen dolent perquè el castiguen cada vegada que fa alguna cosa malament, aquesta con­ ducta no es corregeix i més endavant es pot tornar encara més rebel, per demostrar que realment és dolent. Un peix que es mossega la cua.

No m’agrada la cadira de pensar, perquè és un càstig camuflat de “respecte”, perquè crec que no és necessari castigar, perquè disminueix l’autoestima dels nostres fills, promou el sentiment de venjança i degrada els nostres vincles afectius.

Quin tipus de relació futura volem tenir amb els nostres fills? Jo no vull que el meu fill adolescent em menteixi, vull que confii en mi, que no em tingui por. Vull que quan sigui més gran se senti segur explicant­me les coses que li passen o que li han fet.

Jo hi penso molt. Creixen depressa... molt! Invertir temps en ensenyar­los, en parlar, en fer reflexionar, en acompanyar crec que és la clau. El més fàcil és castigar, és el mètode ràpid i dóna resultats a curt termini. Però d’aquí uns anys no ens queixem que tenim ado­ lescents hermètics, que van a la seva, si ja de ben petits els hem enviat a “pensar” enlloc de parlar amb ells.

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015 ­ Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Diumenge de Rams a Vacarisses Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 13

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Setmana Santa 201 5 DIJOUS SANT – 2 d’abril Som al voltant de la taula amb Jesús. L’única vida que val la pena és l’entrega personal al servei dels altres. Jesús assegura la seva presència per sempre enmig de la Comunitat.

A les 8 del vespre: Celebració Comunitària de la Penitència i MISSA DEL SANT SOPAR. Vetlla de Pregària fins a les 11 de la nit.

DIVENDRES SANT – 3 d’abril Jesús, fidel al seu compromís amb el Pare, arriba fins al final. Nosaltres agraïm la seva entrega i rea­ firmem la nostra fe en la seva PARAULA, que és llum en la tenebra.

A les 11 del matí: Reflexió sobre el Camí de la Creu.

A les 8 del vespre: CELEBRACIÓ LITÚRGICA DE LA MORT DE JESÚS. DISSABTE SANT – 4 d’abril Més fort que el mal que sacseja el món, l’Amor de Déu ens obre avui les portes de la vida. El mal i la mort ja no tenen l’última paraula. Jesús, a través del temps, serà el CAMÍ, LA VERITAT i LA VIDA. A 2/4 d’11 de la nit: VETLLA PASQUAL. PASQUA DE RESURRECIÓ – diumenge, 5 d’abril Celebrem amb goig la NOVA VIDA portant la BONA NOTÍCIA a tot arreu.

A les 11 del matí: MISSA FAMILIAR. Caramelles.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 14

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Les quinze malalties dels dirigents En acabar l’any, el papa Francesc va dirigir la seva habitual al·locució a la Cúria vaticana, però aquesta vegada, després d’unes paraules de gratitud per la seva feina, va llançar una dura advertèn­ cia sobre les quinze malalties que amenacen la Cúria. Molts es van alegrar d’aquestes profètiques paraules de Francesc que recorden les invectives de Jesús contra els escribes i fariseus...

Però, en acabar la seva al·locució, Francesc va dir que tot això també es podia aplicar als individus de l’Església, a les comunitats, a les cúries episcopals, a les parròquies, a les congregacions religio­ ses i als moviments eclesials.

Més encara, tot i que els advertiments de Francesc es recolzen en la fe cristiana i es dirigeixen a membres de l’Església, creiem que les seves línies fonamentals tenen una validesa més àmplia i es poden aplicar també als dirigents de la societat civil: als líders polítics i socials, als dirigents de l’estament militar i policial, als funcionaris de justícia, a les autoritats acadèmiques i universitàries, als metges, als empresaris i professionals del comerç, als científics i tècnics, als caps de sindicats i agrupacions cíviques, als diversos moviments socials i populars, esportius, etc.

Enumerem breument l’essencial d’aquestes quinze malalties que amenacen tant la vida eclesial com la vida cívica i política: el sentir­se immortals, immunes a tota crítica, indispensables, caient en la patologia del poder; l’excessiu activisme amb detriment d’altres dimensions humanes necessàri­ es; la fossilització mental que condueix a una manca de sensibilitat humana davant els problemes dels altres, que impedeix plorar amb els que ploren i riure amb els que riuen; l’excessiva planifica­ ció i funcionalitat burocràtica; la mala coordinació amb altres grups; l’Alzheimer espiritual, que porta a oblidar les arrels de la pròpia identitat i a ser esclaus dels ídols que nosaltres mateixos fabri­ quem; la rivalitat i la vanaglòria; l’esquizofrènia existencial, que produeix una doble vida i porta a la hipocresia; les xafarderies i murmuracions dels altres; el divinitzar els caps esperant la seva benevolència; la indiferència davant els problemes dels altres; l’arrogància i rigidesa adusta; l’ànsia d’acumular béns materials; el mantenir un cercle tancat de poder; l’exhibicionisme i la recerca de poder.

Sembla que després de l’al·locució de Francesc a la Cúria del Vaticà, només hi va haver alguns tí­ mids aplaudiments. Probablement a molts líders polítics, cívics i religiosos tampoc els agradaran aquestes paraules, ja que ordinàriament solem culpar dels mals els altres i defensem la nostra in­ nocència. Però, aquestes sàvies advertències i autocrítiques, no són per ventura necessàries i salu­ dables per al bé de tota la societat? Deu ser que ens sentim intocables i immunes a tota crítica? En aquest cas, el diagnòstic de Francesc seria ben encertat...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dissabte, 21 de març, a la Sala dels Cups del Castell, organitzat per l'Ajuntament de Vacarisses i amb la col·laboració de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Vacarisses Ràdio 1 07.3, la Biblioteca El Castell i el Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa de Montserrat, es va presentar, amb gran assistència de públic, l'exposicó sobre " Els orígens i formació del poble de Vacarisses".

El cos de l'exposició està format per les imat­ ges de quinze pergamins del Marquesat de Castellbell, que es troben a l'Arxiu de la Coro­ na d'Aragó, digitalitzats per la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Vacarisses.

La presentació dels pergamins s'acompanya de material divers, com restes de ceràmica o ma­ pes, per a la comprensió de la història de Va­ carisses, així com d'una aproximació als orígens i formació del poble, amb especial atenció sobre la figura de Jaume Desfar.

Els documents es refereixen al terme i senyoriu de Vacarisses i aporten llum sobre l'època que va des del segle XII al XIV, per tant, sobre la formació del terme de Vacarisses. Són de caràcter divers, com donacions, vendes i per­ mutes, i alguns tenen transcendència política, com el traspàs de la castlania de Vacarisses, segons el ritual medieval, o una carta d'investi­ dura.

Amb ells, es posa en relleu la relació de Pere III el Cerimoniós amb Vacarisses, la del mateix rei i, sobretot, la figura del seu conseller Jaume Desfar, senyor de Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Transcripció i traducció dels textos originals i assessorament històric: Joan Valls Interpretació i tractament de textos per a l'exposició: Joan Valls, Josep M. Pinós i Teresa Pinyol Guió audiovisual explicatiu: Joan Valls, Josep M. Pinós i Teresa Pinyol Maquetació i difusió: Montserrat Beltran Muntatge audiovisual: Albert Pereira Veus: Oriol Aunós, ldoia Codina, Teresa Pinyol, Josep M. Pinós i Francesc Torras Recerca fotogràfica i del territori: Joan Soler

En propers números, quan disposarem de la documentació necessària, anirem publicant informació detallada sobre el contingut d'aquesta exposició.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

En la mort del Pare MarcTaxonera

L

’any 2014 que hem deixat enrere ha estat especialment malastruc. La mort inexorable s'ha endut diversos personatges que tingueren un paper rellevant en la resistència i en la recuperació de la cultura catalana: Max Cahner, Albert Manent, Teresa Rovira, Antoni M. Badia i Margarit i, a la darreria de l'any, el 19 de desembre, el monjo de Montserrat, el pare Marc Taxonera, a l'edat de noranta­cinc anys.

Marc Taxonera i Comas, nat a Barcelona el 1919, ha estat un dels monjos històrics de Montser­ rat, amb més de setanta anys de vida monàstica. És dels qui han viscut més de prop el paper de suplència del monestir benedictí durant el franquisme i la presència rellevant que ha continuat mantenint dins la societat i la cultura catalanes. La provada capacitat de relació del pare Taxonera ha estat un dels actius més sòlids d'una clara vocació al servei del seu país i de l'Església catalana.

El pare Marc era alt, força alt, i ben plantat. De jove, devia haver arribat a fer gairebé metre no­ ranta. L’alçada, com la catalanitat, li venien de família. Alts, ho han estat els germans i els cosins.

Era també més aviat magre i espigat, sense ser sec. Els cabells arrissats, ja blancs, se li esborrifa­ ven i no amagaven el seu aspecte més aviat ferreny. L’hàbit li quedava molt escaient i el feia més senyorívol. No feia gaire que s'ajudava discretament d'un bastó i el seu to vital encara continua sent actiu un cop ultrapassada la norantena.

En ser una mica tímid, fet al qual ell considerava que l’alçada havia contribuït, d'entrada tenia també un posat aparentment greu, seriós, que segons com semblava distant o patriarcal, però sem­ pre educat. La fina ironia que embolcallava la seva informació sòlida i enciclopèdica subratllava un mig somriure aparentment cautelós. A vegades, es mantenia en un cert entotsolament. Amb tot, era franc, i quan s'apassionava no se n’amagava.

Amb la conversa engegada era enginyós, expansiu, tenia una memòria oceànica i el seu diàleg era molt ric de notícies, que acostumava a concretar amb precisió gairebé notarial.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Maduració precoç Marc Taxonera, que era el gran de tres germans, va néixer en el si d'una família molt vinculada a la Lliga. Fou batejat a la catedral de Barcelona amb el nom de Jordi. El seu pare, un metge pres­ tigiós, presidí el partit de Francesc Cambó a 1'exvila de Gràcia i fou director de la mutualitat d’assistència mèdica L’Aliança i un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya. La ma­ re fou una de les primeres dones dirigents de la Lliga.

En esclatar la Guerra Civil espanyola, el pare, perseguit per la FAI, pogué establir­se a Pamplo­ na, on féu cap després la resta de la família. En recollir­los a la frontera d’Hendaia, els digué una frase lapidaria que el jove Jordi Taxonera no oblidà mai: “Aquí també maten els qui no pensen com ells”.

En haver estat en els dos bàndols de la guerra, Taxonera va poder constatar que només un tel se­ para la civilització de la barbàrie i que quan aquest es trenca tot el pitjor és possible, la qual cosa desqualificava tant els uns com els altres.

A causa del conflicte, el futur monjo, com els joves de la seva generació, es perdé una part de l’adolescència i la primera joventut, cosa que el féu madurar més depressa. Després d'una parti­ cipació sortosament breu i escassa a la guerra, va poder tornar a Barcelona immediatament, un cop acabat el conflicte. Estudià els tres primers cursos de la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona. Una de les coses que més li van doldre de la tornada és que, en recuperar el pis des­ ballestat dels Jardinets de Gracia, es trobaren que totes les fotos i els films familiars havien desa­ paregut.

Abans de la guerra, Taxonera havia estudiat a la mítica Mútua Escolar Blanquerna, on rebé, sota el guiatge del gran pedagog Alexandre Galí, una sòlida formació noucentista de caire catalanista, oberta i tolerant. Antic membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, milità en l’Ac­ ció Catòlica de la primera postguerra i 1'any 1941 ingressà a Montserrat.

Monjo L'abat Aureli M. Escarré 1'acollí i s’adonà que al pare Marc li agradava la història. No se li acudí, doncs, de proposar­li que continués els estudis de dret, com tampoc abans el seu pare mai no li havia parlat d'encaminar­se cap a la medicina. I, així, el 1950 l’envià a París a seguir els es­ tudis d'arxivística durant dos cursos a 1'École Nationale des Chartes de la Sorbona, per a com­ pletar la seva formació d'arxiver, tasca que ja exercia a Montserrat des de 1943.

Paradoxalment, París permeté al pare Marc conèixer primer els polítics de l'exili que els de la clandestinitat. Tracta sobretot els bascos, des del lehendakari Aguirre, el seu conseller el canonge Onaindía (conegut com el “padre Olaso” de Radio París) i 1'antic ministre de Justícia de la República, Manuel de Irujo, amb qui Taxonera va fer una amistat més profunda.

Entre els molts contactes parisencs, podem destacar el del controvertit escriptor Joan Puig i Fer­ reter; 1'activista antiestalinista Julia Gorkin, a 1'oficina del Congrés per la Llibertat de la Cultura, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT o el prestigiós arqueòleg i polític Pere Bosch i Gimpera, que llavors ocupava un càrrec important a la Unesco. També veia amb regularitat el catalanòfil de renom internacional Pierre Vilar, a la casa del qual conegué el famós historiador Claudio Sánchez­Albornoz, en aquells moments president del Govern de la República a l'exili. Taxonera travà una relació molt intensa amb el ca­ rismàtic historiador Jaume Vicens Vives, relació que continua a Barcelona amb molts projectes culturals i de país.

Entra en contacte amb el «difícil» Just Cabot, periodista i bibliòfil exiliat a París, que a la Barce­ lona republicana havia excel·lit en la direcció del modèlic setmanari «Mirador». Quan va morir, la seva vídua, Rosita Castelucho, que coneixia el pare Marc dels estiueigs de quan eren petits, cedí a Montserrat catorze mil volums de la biblioteca del seu marit i a més donà un valuosíssim fons de gravats, més de cinc mil.

Una fita important d'aquella llarga etapa del franquisme foren les declaracions de 1'abat Escarré al diari «Le Monde» recollides pel seu corresponsal, José Antonio Novais, el 14 de novembre de 1963. Produïren una profundíssima irritació al regim per la seva rotunda contundència. Taxonera, des de la seva discreta talaia, forma part de la petita «cel·lula» (incloïa també Josep Benet i Al­ bert Manent) que vetllà i mogué els imperceptibles fils que permeteren l’èxit d'un servei més de «suplència» de Montserrat. Vers el 1960, el monjo sabé que en un guardamobles de Suïssa hi ha­ via una biblioteca de tres mil volums sobre la Guerra Civil que Francesc Cambó havia anat reco­ pilant. Amb l'autorització de la seva filla Helena, aconseguí que arribessin a Montserrat. Es tractava d'un fons especialment valuós, que avui forma part del de l'anomenada Sala Cambó de la Biblioteca de Montserrat, dedicada a la Guerra Civil espanyola. La consulta profunda d'aquests fons ha permès la publicació d'importants llibres d’història a càrrec dels coneguts monjos Hilari Raguer i Josep Massot i Muntaner, i també del jesuïta Miquel Batllori, centrat en el cardenal Vi­ dal i Barraquer.

Al començament dels anys 1960, el pare Marc conegué l'industrial Josep Sala i Ardiz, el qual, al seu domicili del Putxet, tenia una col·lecció, tan valuosa com abundant, de pintura i escultura ca­ talanes de final del segle XIX i la primera meitat del XX. El senyor Sala tingué moltes ofertes de compra, però sempre havia pensat de donar la col·lecció a una institució pública. Finalment, la continuada relació d'amistat amb el pare Taxonera decanta la donació cap a Montserrat. La col·lecció comprenia dues­centes vint­i­tres teles i vint­i­set es­ cultures i fou la base de l'actual Museu de Montserrat.

Vinculacions Al monestir, Taxonera fou un dels «amfitrions» dels nombrosos refugiats que hi van acudir, la qual cosa li permeté ser un gran interlocutor de la comunitat benedictina en medis intel·lectuals i polí­ tics. El pelegrinatge de fugitius començà amb la Segona Guerra Mundial. El 1960, els Fets del Pa­ lau de la Música produïren un bon èxode. L’època en que hi hagué més amagats fou durant l'estat d'excepció de 1969. Costava controlar tanta gent jove, sobretot per evitar que fessin imprudències.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La policia sabia, més o menys, que Montserrat era obert a tothom, però mai no gosà envair el monestir. El dret d'asil és secular a l'orde benedictí.

La «tancada» d'uns tres centenars d’intel·lectuals a Montserrat, el 8 de desembre de 1970, arran del judici de Burgos contra militants d'ETA, fou un dels moments estel·lars del paper de suplèn­ cia de Montserrat. Fou, sobretot, un episodi que facilita el moviment unitari que havia de dur, un any més tard, a la constitució de l'Assemblea de Catalunya. Taxonera participà personalment en la redacció del document final i també el baixà a Barcelona.

A partir de 1974, Marc Taxonera s'encarregà de la coordinació de les gestions per a la creació a la Universitat de la Sorbona del Centre d'Études Catalanes, que finalment s'inaugurà el 1977.

L’encàrrec exprés l'hi havia donat poc abans de morir el qui havia estat director general d'Indús­ tria de la República, Ferran Cuito (que n'havia tingut la pensada i l'havia iniciat). Entre d'altres, el pare Marc gestionà la creació d'una càtedra de català, que fou la primera que s'establí a França.

Una fita molt important en els estudis de catalanística. El 1977, el Govern francès li concedí l'Ordre des Palmes Académiques per la seva contribució activa a l’expansió de la cultura. I 1'any 2000 el Govern de la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi.

Encara podríem ampliar la vinculació de Marc Taxonera a d'altres prestigioses entitats de signe catalanista i de defensa dels drets humans, com el Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans, el Congrés de Cultura Catalana, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'Associació d'Arxivers de Catalunya...

Com a monjo de l'orde de sant Benet, la seva vocació espiritual i humanista va estar amarada d'una evident exigència moral. Moral que volgué, però, allunyada de tot dogmatisme i, alhora, a prop de la pauta de contenció dels clàssics «De res, massa», intentant acceptar les circumstàncies sempre imprevisibles i alhora adaptar­s'hi des del misteri i les limitacions de la vida.

Com hem vist, quan va caldre, Marc Taxonera actua de representant oficiós a l'exterior de Mont­ serrat. Com que conegué tanta gent i tants ambients, no es trobà estrany enlloc. El seu savoir fai­ re li permetia estar bé sense abdicar res fonamental.

La llarga trajectòria vital del pare Marc Taxonera se centrà a «recordar per no tornar­hi» i reflec­ teix, per tant, un testimoni valuós i singular de la nostra memòria històrica, que ell creia que hom hauria de procurar acostar a l'objectivitat i a l'equanimitat, uns objectius malauradament encara potser massa rebecs.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 21

DE LA WEB

La llengua catalana és de goma Som en una andana d'una estació de Renfe. La megafonia emet el següent anunci pre­enregistrat: 'Regional exprés con destino "Flicks", vía uno.' Immediatament, notes l'inici d'un petit borbolleig a les artèries, i no és per l'epítet 'regional': 'Flix', per a qui no ho sàpiga ­­i per Renfe no ho sabrà mai­­, es pronuncia com 'guix' i no com 'fix' (que tampoc no se sap com es pronuncia, perquè tot­ hom diu 'fixe'). El cas és que a l'acte penses: bé, deu ser que en la llengua del Ministerio de Fo­ mento es diu 'Flicks', com el Vicks (Vaporub), però tot seguit sents el català: 'Regional exprés destinació "Flicks", via u', i la sang t'arrenca el bull definitivament.

Ja som dins del vagó: posem que la meitat dels passatgers no saben quin coi de destinació és Flicks, i encara menys Flix, perquè no se'ls ha perdut res en els paratges on el país perd el nom.

Doncs ja tenim les criatures que juguen amb els mòbils dels pares i han sentit dir 'Flicks', els es­ tudiants que abans de posar­se els auriculars han sentit dir 'Flicks', les senyores que es tallen les ungles que han sentit dir 'Flicks', els turistes que baixaran a Tarragona i que han sentit dir 'Flicks', els viatgers d'uns altres trens que resten a l'andana i han sentit dir 'Flicks'. Amb aquest treball malai, si la megafonia recités la taula periòdica dels elements o els verbs irregulars en anglès, la població se'ls aprendria sense voler.

En aquest punt ja hi deu haver prou lectors indignats que pronuncien 'Flics' com per aclarir que servidora també deia 'Santa Perpètua de Moguda' i més fantasies fins que un dia em va ser reve­ lada la veritat. A partir d'aleshores, no vaig tenir prou amor propi per a insistir en la toponímia creativa, però podia haver optat pel camí contrari: fer­me valer i no acceptar que em coartessin la llibertat d'expressió. Perquè, a Catalunya, el català correcte és optatiu i l'incorrecte és creatiu. I la creativitat és un valor que s'ha de fomentar entre les criatures. Fora rigideses, fora normes, fora els talibans de la llengua... però la catalana, que és de goma.

En nom de la llibertat d'expressió dels altres, els catalans hem d'acceptar que rètols, megafonies i indicacions adaptin el nostre idioma al gust del funcionari que se l'inventa. El cognom de Josep 'Plà', per exemple, l'he vist escrit amb accent a la llibreria de l'Fnac ­­sí: he dit llibreria­­, en un Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 22

DE LA WEB rètol d'un parc urbà i en un senyal de la Diagonal de Barcelona, aquest últim segurament per anunciar un itinerari 'recomEnat'. Si en féssim un test, endevineu quina versió triarien la majoria dels subjectes exposats a la dita retoleria. Si triaven que va amb accent, no seria pas culpa seua.

La lletra impresa sempre guanya: ho sabem de quan viatgem a l'estranger.

El responsable d'un 'altaveu' públic, fent pública la seua ignorància, la fomenta públicament. Si ho diu Renfe, deu ser que és correcte. Si ho diu un rètol de l'ajuntament, deu ser que s'escriu d'aquesta manera. Si ho diu una coneguda botiga de llibres, ho deuen saber més bé que jo. Els re­ ceptors de tanta deixadesa ens tornem uns transmissors vacil·lants i, a la llarga, uns usuaris dei­ xats. És com a la ràdio, que s'ha posat de moda dir 'escoltar' quan es vol dir 'sentir'. A força de sentir­ho en professionals reputats de les ones ­­o és d'escoltar­ho?­­, els oients d'estar per casa desaprenem com era que es deia bé. Si les estrelles de la ràdio ens demanen 'que se m'escolta?', els pelacanyes que usem 'que se'm sent?' acabem pensant que som nosaltres, que ho diem mala­ ment. marta.rojals@mesvilaweb.ca

El filòleg i professor Joaquim Molas i Batllori va morir el passat dia 1 6 de març a Barcelona als 84 anys.

Nascut a Barcelona el 5 de setembre de 1930, va començar la seva trajectòria influït per Martí de Riquer i Dámaso Alonso, i es va dedicar a la literatura medieval, a l'anàlisi estilística dels textos i, més endavant, a l'estudi de la literatura contemporà­ nia.Va ser professor als Estudis Universitaris Catalans i va en­ trar com a Catedràtic de Llengua i Literatura Catalana a la UAB el 1969 i a la UB el 1982.

Moles ha estat autor d'algunes de les col·leccions més difoses en el seu àmbit, com 'Les millors obres de la literatura catalana'; va coordinar i va dirigir 'Diccionari de la literatura catalana' (1965) i cinc volums de la 'Història de la literatura catalana' (1986), projecte que va iniciar Martí de Riquer i va continuar Antoni Comas.

La seva dedicació a la cultura catalana ha estat reconeguda amb nombrosos guardons, com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1998), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1999), la Medalla del mèrit cultural de l'Ajuntament de Barcelona (2002) i la Medalla d'Or de la Generali­ tat (2003).

A més, era membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i soci d'honor de l'Associació d'Es­ criptors en Llengua Catalana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS

Controlar la càrrega emotiva del procés

E

l descontrol de l’emoció podria comportar innecessàries i fatals decepcions. Venim d’una sèrie gloriosa d’expressions multitudinàries de temperatura nacional extrema, es­ glaonats en aquests últims anys (2010­2014). Venim d’una inusitada resurrecció de la vida nacional d’aquest país que ningú, ni el més somiador, mai no hauria pogut sospitar. La con­ vicció, l’enteresa i l’esclat de joia col·lectius constitueixen un impressionant actiu d’aquest poble que, empès per la seva naturalesa nacional, ha saltat des de les posicions de resistència o de con­ temporització a l’actitud de persecució d’un ideal forjat per la seva història. Aquestes expressions vitals massives han convençut a molts de la vigoria puixant d’aquest poble, han confirmat que la nació catalana segueix viva, i han empès milions de ciutadans a treballar per la consecució de la llibertat d’aquesta vella nació, bo i superant els poders que fins ara la mantenien sotmesa. Penso que fins aquí tot s’ha anat fent bé, amb algun error, però raonablement bé. I això ha estat així perquè hi ha hagut una impressionant simbiosi entre els polítics i la societat civil organitzada i combatent.

El mèrit és d’uns i altres, i tots ens en hem de felicitar. Ara, però (desembre 2014), s’han obert noves pantalles i ha augmentat la sensació que la circumstància política de Catalunya és d’una densitat no fàcil de digerir pel ciutadà i tampoc fàcil de gestionar pels polítics sobiranistes. Des de bon començament, i especialment des del 9 de novembre proppassat, el president Artur Mas ha aconseguit, sortosament, controlar el ritme d’un procés que, a partir d’aquest moment, haurà de saltar obstacles encara més difícils que els que els han precedit. El govern de l’Estat espanyol els anirà interposant sense treva: uns a la vista de tothom, altres amb argúcies i mitges veritats, altres per camins subterranis.

Cal esperar que els líders polítics sobiranistes estiguin a l’alçada d’aquesta singular escaiença històrica, que entrin a fons en el necessari diàleg, que prescindeixin de conveniències de partit, i que arribin als acords que convinguin a la marxa cap endavant del procés cap a la sobirania.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 24

DELS DIARIS El que cal avui, però, és el comportament d’aquella ciutadania que subscriu el procés, que l’acompanya i que està disposada a garantir­li l’èxit amb el seu vot a les urnes.

Aquest procés, que no és un procés polític ordinari, sinó que es proposa una fita de caràcter re­ volucionari –que ningú tingui por a l’adjectiu– en la trajectòria històrica de Catalunya, té, com acabem de dir, el seu ritme: el ritme que li van marcant els líders polítics que el guien. A alguns el ritme els semblarà massa lent. D’altres el trobaran massa accelerat. Als ciutadans delerosos d’arribar de seguida a la meta penso que se’ls ha d’advertir que, en un procés com aquest, la pressa és mala consellera i pot desembocar en el fracàs. Res, per tant, de manifestar nerviosisme, ni d’empènyer els polítics protagonistes a decisions que podrien fer descarrilar el procés. Calma, vigilància, reflexió, espera tensa, elecció del moment oportú. Aquestes són les actituds que pro­ picien l’encert.

Càritas Parroquial

Vacarisses

Càritas! A Vacarisses rutlla al voltant de la Parròquia comptant amb la col·laboració de molta gent.

Entre el Banc dels Aliments amb seu a Barcelona i el Cove de la Solidaritat del capdavall de l’Església rebem, cada mes, uns mil quilos de queviures de primera necessitat per a distribuir entre una seixantena de famílies.

L’Equip de Càritas Parroquial disposa d’un local a la Fàbrica, cedit i condicionat pel Mu­ nicipi. L’Ajuntament l’està ampliant i adequant per a poder donar cabuda a la gran quan­ titat d’aportacions. Conjuntament amb el Rebost solidari municipal, cobrim les mancances alimentàries dels veïns.

Agraïm tota mena de col·laboracions. Càritas ofereix ajut a tots els que ho necessiten.

Càritas et proposa participar en un curset de cuina senzilla i d'aprofitament. Estem pen­ sant en una durada de quatre setmanes, una sessió el dijous de cada setmana. Començaria el dia 16 d'abril. L'horari seria de 10 a 11 hores del matí.

T'interessaria? Voldries participar­hi? T'esperem! ­ 609741907 (Núria Sayas) L’Equip de Càritas Parroquial de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 25

DELS DIARIS

320.000 catalans reben ajut alimentari Les entitats socials adverteixen que les necessitats no disminuiran en un futur immediat per la cronificació de la pobresa i l’augment del nombre de “treballadors pobres” Es busquen solucions, com ara les targetes moneder, per dignificar els ajuts alimentaris. S’intenta promoure l’atenció integral de les persones cobrint alhora habitatge, formació i ocupabilitat.

L

’abast real de la feina que fan les entitats socials en un tema tan bàsic com és cobrir les necessitats alimentàries de famílies sense recursos està arribant a xifres d’escàndol: més de 320.000 persones reben en aquests moments suport alimentari.

L’informe Dignificar i defensar el dret a l’alimentació, elaborat per la Creu Roja a Catalunya per encàrrec de la Taula del Tercer Sector, destaca alguns elements que fan preveure que les ne­ cessitats no baixaran en un futur pròxim, com ara l’augment del nombre de treballadors pobres –sous que no permeten cobrir les necessitats bàsiques–, la cronificació de la pobresa i el creixe­ ment de la desigualtat. Vist aquest panorama, les entitats aposten per treballar a partir de dos ei­ xos: d’una banda, la dignificació del sistema a l’hora de donar l’ajuda, i, de l’altra, fer un acompanyament integral de la persona; és a dir, no quedar­se només amb el menjar, sinó oferir també suport en habitatge, higiene i material escolar, a més de formació i ocupabilitat per trobar Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 26

DELS DIARIS feina. “La distribució d’aliments l’hem de seguir millorant i dignificant, però ha d’anar acompa­ nyada, cada vegada més, d’una atenció integral que ajudi les persones a mantenir l’habitatge, educar els fills i, en definitiva, a recuperar la seva autonomia personal”, va plantejar la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Àngels Guiteras.

A 223.600 llars de Catalunya, totes les persones en edat de treballar estan a l’atur; 100.000 llars no tenen cap ingrés regular i més de 310.000 persones fa més de dos anys que busquen feina. El coordinador de la Creu Roja a Catalunya, Enric Morist, va explicar que aquestes xifres continuen augmentant. A més, Morist va plantejar el fenomen del “treballador pobre”, que fa que famílies en les quals entra un sou tampoc no en tinguin suficient per cobrir les necessitats més quotidianes i continuen dependent de l’ajuda alimentària. L’informe, presentat a l’Ateneu Barcelonès en un debat del cicle Catalunya social, posa deures a les administracions, com ara “promoure de mane­ ra urgent polítiques que contribueixin a la generació de llocs de treball de qualitat i que garantei­ xin el mínim d’ingressos per tenir una vida digna”. Pel que fa a les entitats, s’apunten necessitats que van des de l’atenció integral de les necessitats de les persones vulnerables, fins a millorar la qualitat de l’atenció en els ajuts alimentaris, passant per aplicar mesures per augmentar les aju­ des. Concretament, el treball aposta per “incrementar els acords amb les cadenes de distribució, restaurants, indústries i comerços que generen excedents de menjar”. Des de Càritas, Mercè Dar­ nell va recordar que amb la targeta moneder les famílies poden anar a comprar sense sentir­se es­ tigmatitzades. “L’objectiu és que els que reben aliments els puguin deixar de rebre perquè tenen feina i són autosuficients”, va indicar el coordinador de la Creu Roja.

Aquesta entitat humanitària va distribuir l’any passat ajuda alimentària a 232.892 persones a través del pla d’ajuda alimentària UE, dels lots d’aliments, beques menjador o targetes de prepagament. L’any passat, els quatre bancs d’aliments de Catalunya van repartir gairebé 22.400.000 quilos d’aliments a un total de 260.497 persones. El 2010 s’havien repartit 12.112.559 quilos a 182.663 persones. Tot plegat mentre cada any es desaprofiten 262.471 tones d’aliments en llars, comerços i restauració. Això és 101 quilos per persona cada any.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 27

RACÓ DEL CONTE

EL TALBOT A

ixò que us explicaré va passar fa molts i molts anys, era quan els animals parlaven i els conills eren un dels animals més grans de la creació.

Hi havia un cau on hi vivia un conill molt trapella i tossut, que sempre volia ser el primer en tot.

Que s’havia d’anar a l’escola, ell era el primer de pujar a l’autobús escolar.

Quan arribava a l’escola ell era el primer d’entrar a la classe.

Si sortien a esbarjo... ell era el primer de sortir.

I així sempre, i quan algú no el deixava ser el primer, li donava cops de cua que feien molt de mal, ja que la cua era molt gran.

Una tarda del mes de desembre, quan tornava de l’escola va començar a nevar. Que bonic! Es va estar a la finestra fins a l’hora d’anar a dormir.

Al matí, quan li va sonar el despertador, es va llevar i se’n va anar de pressa a veure la neu que havia caigut.

Oh! Oh! Això no pot ser...cridava fort...això no pot ser! Algú s’havia llevat mes aviat que ell per­ què hi havia petjades a la neu.

Demà em llevaré més aviat...ningú pot llevar­se abans que jo!

Així ho va fer. Al sonar el despertador, va saltar del llit i... Oh! i tornaven haver les petjades.

NO! NO! Ningú es pot llevar abans que jo. Demà em llevaré encara més aviat que avui...

Així ho va fer. Al sonar el despertador, va saltar del llit i...Oh! i tornaven haver les petjades, les mateixes de cada dia...

En Talbot estava tan enfadat que va decidir fer una trampa per a que hi caigués el què passava cada matí abans que ell. Va buscar un pic i una pala i va fer un forat mol gros al mig del camí va Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015­ Pàg. 28

RACÓ DEL CONTE tapar­lo amb branques de pi que hi havia per allà...i com que no parava de nevar la neu va acabar de fer la feina. Ningú hagués dit que allà al mig hi hagués un forat tan gran.

Aquella nit se’n va anar a dormir molt més tranquil. Per fi sabria que era el que gosava llevar­se més aviat que ell.

Encara estava ben adormit que es va despertar molt suat hi havia una escalfor molt forta, va mi­ rar a fora i va veure dos arbres que s’estaven cremant, també es va adonar que la font del camí no rajava, s’havia assecat... i va sentir una veu que deia: TREIEU­ME D’AQUÍ de pressa!!!

En Talbot va apropar­se al forat, però la calor era tan forta que quasi bé no podia ni donar un pas... Quan va arribar es va adonar qui era el que havia caigut!

Era EL SOL, el primer en llevar­se cada matí.

En Talbot va anar a buscar pals per ajudar al sol a sortir de la trampa i després d’una bona estona va aconseguir enlairar­lo.

De l’escalfor que havia suportat en Talbot es va anar encongint, encongint, encongint... fins a quedar petit com són ara.

El Sol, va dir­se: ­Mai més trepitjaré la terra per començar un nou dia, no fos cas que sortís un altre Talbot i tornés a caure en una trampa. Des d’avui sortiré per l’est i m’amagaré per l’oest sempre per dalt al cel.

En Talbot, va dir­se: ­Mai més voldré ser el primer en tot, des d’avui deixaré que els altres pu­ guin passar­me al davant, no fos cas que, per la meva tossuderia, el nostre planeta Terra es fes malbé.

Si no és un gat, és un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Curiositat: deu fer uns nou anys que membres de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell van trobar un esquelet de conill gegant de fa molts milions d’anys. Sempre he pensat que podia ser un amic d’en Talbot.

Recull de contes:

Teresa Cima

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més impor­ tants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot con­ sultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Vilade­ cavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.

Herbes de Viladecavalls presents també a Vacarisses (1 ) En aquest número encetem la part dedicada a les herbes. Una herba és una planta sense teixits llenyosos. Quan una planta presenta teixits llenyosos però no arriba a arbust es parla de subarbust o mata, com la farigola, l’ajocaperdius o les botges. En el llibre referit es tracten moltíssimes plantes herbàcies i subarbustives, però aquí només es presenta una mostra i es remet el lector a dita obra. També recomanem la lectura dels llibres 'Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l’Obac' (1993) i 'Pàgines Vacarissanes' (2009), on són referides moltes herbes de Vacarisses i que poden ser consultats a la Biblioteca El Castell.

Barretets (Umbilicus rupestris, crassulàcies). De distribució atlàntica i mediterrània. Es fa en murs de llicorella i en escletxes de roques humides. Aquesta herba havia tingut molta fama com a remei contra la hidropesia.

Calabruixa gran (Muscari comosum, liliàcies). Planta bulbosa pròpia de la regió mediterrània i zones properes. Es fa en herbassars i pedregars.

Canabassa (Eupatorium cannabinum, compostes). Comuna a gran part d’Europa, escasseja a la terra baixa mediterrània. Creix prop de fonts i rierols. Com a planta remeiera té virtuts colerèti­ ques i antireumàtiques.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS Cap rodó (Allium sphaerocephalon, liliàcies). Aquest all silvestre de distribució europeo­medi­ terrània es fa en rocams i prats secs pedregosos.

Cardó (Dipsacus fullonum, compostes).

Espècie de les regions mediterània i eurosi­ beriona. Es fa en herbassars humits, especi­ alment en marges de torrents i rieres.

Carlina corimbosa (Carlina corymbosa, compostes). Planta d’àrea mediterrània.

Creix en marges pedregosos o terrosos.

Centaura groga (Blackstonia perfoliata, gencianàcies). Herba present a gran part d’Europa. Es fa en llocs herbosos més o menys humits.

Centaura groga

Corretjola d’aigua (Calystegia sepium, convolvulàcies). Herba present a gran part d’Europa. Es fa en canyars i maleses, a les ribes de rius, rieres i torrents.

Cosconilla (Reichardia picroides, compos­ tes). De la regió mediterrània. Es fa en fe­ nassars, marges i ribassos. Els brots tendres es poden menjar en amanides.

Créixens (Nasturtium officinale, crucíferes).

Herba hidròfila present a quasi tots els països temperats. Molt rica en sals minerals i vita­ mines A i C, és una excel·lent amanida, però cal anar amb compte, si no és de cultiu, amb la seva procedència.

Créixens

Créixens bords (Apium nodiflorum, umbel·líferes). Herba d’àrea atlàntica i mediterrània. Viu en fonts, rieres i rierols, sovint en companyia de créixens autèntics.

Crespinell gros (Sedum sediform, crassulàcies). Espècie mediterrània. Es fa en pedregars, ma­ tolls i prats secs.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS Dauradella (Asplenium ceterach, aspleniàcies). Planta de les zones temperades d’Europa, Àsia i nord d’Àfrica. Creix en escletxes de roques i murs. Té molta fama com a planta remeiera, espe­ cialment com a pectoral.

Dent de lleó (Taraxacum officinale, compostes). S’estén per una gran part d’Europa i zones pro­ peres. Es fa en prats, herbeis i raconades humides. Té virtuts diürètiques i aperitives.

Denteguera groga (Odontites lutea, escrofulariàcies). Planta bàsicament d’àrea mediterrània. Es fa en talussos, matolls aclarits, etc. És de floració tardana (setembre i octubre).

Enciamet (Samolus valerandi, primulàcies).

Planta subcosmopolita de llocs molt humits, com ara fonts, rierols, jonqueres i regalims.

Esparreguera boscana (Asparagus acutifo­ lius, liliàcies). De la regió mediterrània. Creix en boscos bralles i pedregors. Els brots de la planta són els espàrrecs i constitueixen una menja exquisida. La rel té virtuts diürètiques.

Espernallac (Santolina chamaecyparissus, compostes). Planta de distribució mediterrà­ nia occidental. Es fa en pedregars i pastures seques. És un bon tònic estomacal, amb efec­ tes semblants als de la camamilla.

Espernellac o flor de sant Joan

Espunyidella apegalosa (Galium aparine, rubiàcies). Herba de distribusió àmplia pròpia d’am­ bients arvenses. Com a planta medicinal s’havia fet servir contra l’escorbut.

Espunyidella pelosa (Galium maritimum, rubiàcies). Espècie de la regió mediterrània occiden­ tal. Creix en boscos i brolles.

En el proper número: Herbes de Viladecavalls també presents a Vacarisses (2)

Àngel M. Hernández Cardona Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

Records i vivències

S

ant Jeroni és el cimal prominent del Montserrat. És el mirador per excel·lència. Es veu de més lluny, dóna l'altura oficial de la muntanya i és el far orientador de tota la contrada. Sempre ha estat així i sempre ho serà.

En el punt més alt hi ha uns repetidors de televisió. Per a molta gent, el cim solament serveix per a orientar­hi l'antena dels seus receptors. Gràcies a la seva altura poden veure les imatges i propagandes interessades, i escoltar les notícies més o menys manipulades que els envia.

Aquest fet és tot un símbol.

En la comunitat cristiana, l'Esperit també hi ha posat pinacles: són els pastors. Ells ser­ veixen per a reflectir, amb la seva veu i la seva vida, la llum del Crist. Són instituïts per a ser mestres i guies segurs dels pelegrins que caminem entre matolls de tràfecs i boscos d'immediateses. Necessitem aquestes crestes per a adreçar­hi els passos.

Però avui també s'utilitza la seva situació de cúspides.

Tots tenen repetidors. I com més encimbellats, més manipulats.

Proclamen que existeixen, però jutgen la finalitat de la seva presència. Repeteixen les seves paraules, però interpretant­ne el sentit interessadament.

Narren els seus actes, però tergiversant l'objectiu que persegueixen.

Així, massa cristians no miren mai la roca que els salva ni la pedra que confirma els ger­ mans. Sols s'assabenten del que diuen els repetidors que la utilitzen.

Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA El gall de Santa Caterina Els nens aprenen per mitja del joc les tasques que assumiran d'adults.

I quan un és fill de grangers, ha de perdre les manies de ben petits.

Aprendre l'ofici de matar A Ripoll, el dia de Santa Caterina, el 25 de novembre, els nens sortien de casa amb una gallina a una mà i un sabre de fusta a l'altre. Convertits en adults per mitjà d'alces, recorrien el poble repe­ tint monòtonament la cançó: “Gall de Santa Caterina, vina.

Tu que en passes la farina, si m'espatlles el cedaç Ab un cop de sabre't llevaré'l nas.”

Un cop a les afores del poble usaven els sabres que havien guardat tants dies sota el coixí. I tor­ naven a travessar el poble amb els galls a les mans, que regalimaven sang del cap aixafat que penjava. A casa els nois eren rebuts amb alegria i el gall anava directe a 1'olla.

La festa se celebrava a altres poblacions amb diferents variants. Als pobles de la Segarra i l'Ur­ gell penjaven el gall d'una corda i els nois, amb els ulls tapats (com a la gallineta cega) i per torns, tenien tres oportunitats per encertar un cop a l'au amb el sabre de fusta. A Vilafranca i Ager el gall s'enterrava aterra deixant al descobert només el cap i els nois el mataven a pedrades o amb l'espasa de joguina. Així celebraven els nois antics el dia de Sant Nicolau.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS El gall a les miniatures de Silos El costum del gall de Santa Caterina, anterior al segle X, apareix il·lustrat en una miniatura del Beatus de Silos.

El bisbe i la farina La referencia a la farina en la cançó del gall de Santa Caterina ve del segle XIII. Com en tantes altres poblacions, el cansament popular pels abusos dels senyors es reflectien de nou en les tradi­ cions. En aquest cas l'abús venia del bisbe, que tenia l'exclusivitat de la mola de la farina, de ma­ nera que tothom que volia moldre havia de passar pel seu molí i pagar una quantitat en espècies.

El cop de sabre que el desig hauria dirigit cap al bisbe, anava a parar al pobre gall. I encara hi va haver qui es va sorprendre dels fets de la Revolució Francesa, tot i que s'estaven anunciant des de feia cinc segles.

Els bisbets En molts pobles s'elegia entre els nens el bisbetó, que es vestia cerimoniosament per l'ocasió i re­ citava discursos sobre els pecats mundanals dels capellans i l'afany per amagar la vellesa de les dones.

El bisbet aprenia a tenir autoritat i tastava l'opció de fer­se capellà, mentre que els grans l'usaven per proferir crítiques que potser no s'atrevien a dir en veu pròpia.

La festa del bisbetó s'ha mantingut fins als nostres dies a Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

L'àngel de la falda

T

enia un aspecte agradable, molt tendre. En ell, tot hi tenia cabuda, puix que era un àngel que acollia. L’àngel de la falda era una pura acceptació. Acceptava tot l’altre, sense alliçonar­lo, sense pretendre canviar­lo. Tot enllà, allò que era l’àngel es manifestava a l’altre amb aquella força que tenen les coses bones, però no s’imposava. Només semblava que digués: «Sóc aquí», i res més. Però allò que ell era et penetrava fins al fons de l’esperit. Potser t’entrava tant perquè només s’insinuava i perquè acollia tant.

L’àngel de la falda constituïa un simple oferiment, un oferiment d’ell, un oferiment de tu, un oferiment de bondat, d’una bondat d’àngel. Tothom es trobava a lloure en la seva falda, tan humana, tan nostra i, a la vegada, tan angèlica.

­ Que n’és de bella, de bona, una falda, tan acollidora! ­deia l’àngel. Que n’és de bella la falda d’una dona que acull l’infant, tan feble! I encara n’és més quan acull un home, un home gran i cansat! Tots tenim necessitat de reposar el cap en una falda. Qui es pot considerar tan fort que no Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS ho necessiti? Tots som una mica infants, i enyorem el si que ens duia i la falda on reposàvem. Per això una falda és tan tendra, la falda d’una dona o la falda d’una muntanya, la falda d’un marge o la de l’univers o la de Déu. ­ Tot és una falda immensa, si sabem estimar, si sabem combregar. Combregueu amb la naturalesa, humans, i tota l’existència us serà com una falda on reposar.

L’àngel deia això i oferia la seva immensa falda a tots els homes, l’oferia sense cap condició, abraçant­ho tot. I nosaltres ens sentíem bé en aquesta falda, una falda d’àngel. ­ Oferiu­la sempre, humans, la vostra falda ­féu l’àngel­, oferiu­la com la muntanya ofereix la seva. No heu vist com les muntanyes ofereixen llurs baldanes a la terra, a les plantes o als vianants? La brinden silenciosament, amb una abraçada que gairebé sembla una abraçada de mare. És així com l’heu d’oferir vosaltres.

L’àngel ens agafà per la mà i ens acotxà en una falda, ens féu reposar en una falda de dona, en una falda de muntanya, en una falda d’àngel. I ens sentírem immensament segurs.

Potser és això: per sentir­nos segurs hem de reclinar el cap en una falda.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS UNA GRAN MURALLA SEPARARÀ ESPANYA D'UNA CATALUNYA LLIURE?

A

“La Vanguardia” del 21.2.15 s’hi pot llegir la referència a la celebració de la connexió de la línia de molt alta tensió que afavorirà el subministrament d’energia elèctrica a l’Empordà (Catalunya) i al Roussillon (França).

Varen presidir l’acte el President del Govern Central espanyol i el Primer Ministre francès Ma­ nuel Valls, actuant el President del Govern de Catalunya com a amfitrió.

En un determinat moment de l’acte, el President del Govern Central espanyol va dir:“Poques instal∙lacions com aquesta representen millor l’ideal europeu d’enderrocar fronteres artificials o naturals en lloc d’erigir­les, d’agregar en lloc de segregar, d’unir en comptes de desunir, de co­ operar en lloc d’enfrontar, de connectar en lloc de desconnectar.”

El Govern Central espanyol sap perfectament que el desig més gran d’una Catalunya indepen­ dent és formar part de la Unió Europea. El tràmit per a l’admissió de Catalunya en el si de la Unió Europea no té una trajectòria fixada. Hi ha diversos camins possibles, i en aquest moment encara és prematur dir quin d’ells serà aplicable. En el cas que s’hagués d’aplicar a Catalunya el tràmit que correspon a un Estat actualment aliè a la Unió (oblidant per tant que Catalunya, a través d’Espanya, actualment es troba dins la Unió), i que seria la pitjor via, el procediment s’iniciaria mitjançant una sol·licitud d’ingrés dirigida al Consell d’Europa, que hauria d’aprovar­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS la per unanimitat després de consultar a la Comissió i al Parlament Europeu. Espanya forma part del Consell d’Europa i el Govern Central espanyol, segons notes que han aparegut a la premsa, ha advertit que Espanya podria vetar l’ingrés d’una Catalunya lliure a la Unió Europea. Qui eri­ geix fronteres i crea exclusions? No oblidem que si Espanya vetés l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea, els “castigats” serien tant els catalans independentistes com els catalans que de­ fensen la integritat d’Espanya amb tot el seu entusiasme.

No és encertat dir que Catalunya “erigeix fronteres” quan Catalunya ha reiterat mil cops la seva aspiració europeista. Una Catalunya independent és una Catalunya integrada a la Unió Europea i en el marc dels països occidentals del nostre entorn, i aquest desig es manifesta en el fet que la Generalitat ha enviat representants per a l’apropament i la comprensió mútua a la seu de la Unió Europea, França, Suïssa, el Regne Unit i Irlanda, Alemanya, Estats Units, etc.

Espanya pot estar tranquil·la perquè Catalunya no té cap intenció de construir una gran muralla (com la de la Xina, declarada “Patrimoni de la Humanitat” per la Unesco) al llarg dels seus límits territorials amb Espanya: la relació entre Espanya i Catalunya ha de ser necessàriament fluïda, tant per raons afectives com per conveniències econòmiques.

Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Herbes i arbustos vora mar Hi ha plantes que poden viure a la sorra de la platja, i fins i tot aguanten el reg de l'aigua salada de la mar. És el cas de la sorpre­ nent salicòrnia, una planta suculenta (emmagatzema aigua), de poca alçada (s'enfila un pam, més o menys), d'un verd que a la tardor es fa vermell. La salicòrnia europea és coneguda com a “pollet”, “cirialera” o bé com a “herba salada” o “amanida de po­ bre”, perquè és comestible i té molta proteïna. També hi ha gent que l'anomena “espàrrec de mar”, perquè les seves tiges s'assem­ blen molt als espàrrecs silvestres. Antigament, amb cendra de sa­ licòrnia es feia sabó i es fabricava un vidre molt transparent. El seu oli és un biocarburant molt poderós.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Aquest proper mes de Juliol s’escauen els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.

El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participà en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.

Folklore de Catalunya - 38 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

El trànsit i el combregar El trànsit s remarcable la gran intervenció que tenen els veïns quan es produeix una malaltia impor­ tant i una defunció. Al Penedès, quan un veí està malalt i no es pot conrear la terra, un diumenge al matí es reuneixen un gran nombre de veïns i van a treballar­la hi. A les Peces eren convocats a toc de gralla; el grallaire feia una volta per la població deixant sentir un aire es­ pecial. Els pagesos que tenien lleure es reunien a la plaça i, en colla, presidits pel grallaire, que no deixava de tocar, feien cap a la finca.

É

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS Era costum que hi assistís tothom que podia, encara que estigués enemistat amb el malalt. Per al­ guns indrets del Penedès i del Camp de Tarragona són convocats pel nunci. Pel Vallès, en haver­ hi un malalt en una casa, hi acuden de seguida els veïns per ajudar en el que sigui; si la casa és pobra, hi porten menjar i el que hi manca, i si és benestant, hi porten requisits per al malalt. Així que un malalt és combregat, el veí i la veïna més propers s'instal·len a la casa de l'afectat i en te­ nen cura en tot sentit; els familiars es dediquen especialment a ell, mentre els veïns s'encarreguen de tota la marxa de la casa.

En cas de defunció, els veïns organitzen l'enterrament, avisen els familiars i veïnat, vesteixen el difunt i el condueixen al fossar. En alguns indrets fins li caven la fossa. Al Ripollès, un veí desti­ nat per la família, i seguint un costum i dret de consuetud, cura d'avisar el fuster perquè faci la caixa, la qual porta a cal difunt. També s'encarrega de comunicar­ho als parents que viuen en masies i pagesies properes; els que estan lluny són avisats per un propi. El veí que va a casa del fuster i dels parents propers no és obligat a portar el mort.

Pel Vallès, el Moianès, el Cardener, el Pla de Bages el Solsonès havia existit una comunitat veï­ nal qualificada de "veïnatge", o "tracte de bons veïns", o bé "comuna de veïns", establerta entre dues o més masies aïllades però no llunyanes, en pla de reciprocitat d'ajut en casos de necessitat fixades i preestablertes, entre d'altres les d’incendi, lladres, préstec de llavors i de fruits en cas de pèrdua de collites; ajut en les feines més peremptòries del camp, o del bosc, en cas de malaltia i en casos de mort. Aquest ajut consistia a prendre el pòndol de la casa així que el malalt s'agreuja­ va i fer­se càrrec de tot, excepte del cas concret de metge i de medecines, que eren de compte de les germandats. Els veïns curaven del trànsit, de l'amortallament, presidien i dirigien el dol, l'en­ terrament, la conducció i el soterrament del difunt, dels funerals, de l'àpat, i d’avisar tots els pa­ rents í amics per llunyans que fossin.

Un altre aspecte del deure que formava part d’aquestes comunes veïnals era el de "visita" o de "mitja visita", segons conveni, que obligava a la visita mútua d'acord amb unes regles d'eti­ queta rural establertes per la tradició. La diri­ gien les mestresses o els caps de casa; anaven totes endiumenjades, cofades obligadament amb caputxa, i duien al braç un cistellò molt bonic ben guarnit i buit, semblantment a com avui es duu el portamonedes. Aquest costum dóna origen a una graciosa cistelleria que constitueix una de tantes manifestacions d'art popular decoratiu ben estimable. Les comunes de mitja visita no obligaven a tantes visites ni el protocol era tan cerimoniós.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS El combregar Ara fa un segle, l'administració del Sant Sagrament als malalts havia revestit una certa cerimònia.

Les campanes de la parròquia feien un toc especial planyívol. El veïnat, en sentir­lo, parava aten­ ció per tal d'escoltar el toc de xeremies i de saber per quin carrer proper passaven, a fi d’acompa­ nyar­lo. Els més devots anaven al temple en sentir tocar les campanes per afegir­se al seguici, format sempre per una llarga corrua de veïns capcots que, amb gran unció, seguien el sacerdot i cantaven la Cançó del Combregar.

Abans del Combregar un rato pensarem qui és aquest Don Déu que dintre poc rebrem.

Diguem tots amb ternura i amb molta humilitat: "Veniu, veniu, bon Déu, veniu, rei de la Gloria, veniu dintre mon cor del que jo no en sóc digne de rebre tant tresor".

Tota la meva vida si us he agraviat ara ja, Déu, us ploro: perdó, Pare estimat.

Després del Combregar posem­nos en quietud, diguem a Jesucrist

que en sia benvingut.

Jo us dono les gràcies d'haver vingut a mi; qui tingués per amar­vos l'amor d'un serafí!

Jo crec que hi ha un sol Déu, que ens esta mirant, tres persones distintes, Pare, Fill i Esperit Sant, Fill de Déu sia encarnat i al ventre de Maria Verge es quedà; després de los tres dies al cel se'n va pujar i el dia del Judici ens vindrà a judicar, als bons dareu la Gloria perquè hauran fet bondat,

i als mals dareu l'infern perquè n'han fet maldat.

Avui a arrepentir­nos no esperem a demà; no tenim sinó una ànima, procurem­la salvar.

Vosaltres, pares i mares, gran llanto us vull dir, que els vostres mals exemples us faran mal morir; ensenyeu la doctrina, ensenyeu­la a complir als vostres fills i filles per anar al cel a servir.

Diem un avemaria tots amb el cor contrit, diem un avemaria, alabat sia Jesucrist.

En arribar a la casa del malalt, tothom s'esperava al carrer. Un familiar, o un delegat de la famí­ lia, repartia candeletes als assistents, que tot seguit les encenien, mentre esperaven que el sacer­ dot sortís. Hi havia qui s'esperava agenollat. De retorn al temple, es formava com una processó, en la qual els qui hi anaven duien una candeleta encesa. Hi havia fidels que anaven a acompanyar el Santíssim, fos l'hora que fos de la nit. Era costum que els veïns de les cases del recorregut tra­ guessin llum per finestres, balcons i portes.

La claror havia d'ésser feta precisament amb cera, puix que cremar oli o qualsevol altra substàn­ cia era tingut per irreverent. Tot el seguici que acompanyava el sacerdot entrava al temple i resta­ va agenollat, fins que el clergue havia tornat la Sagrada Forma al Sagrari. Aleshores apagaven les candeles i se n'anaven. Hi havia desaprensius que assistien a tants combregars com es feien, per tal d'arreplegar una bona pila de candeles i no haver de comprar­ne per a fer­se llum a casa. Els familiars dels malalts compraven les candeles a lliures i tenien en bon goig repartir­ne com més Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS millor, puix que aixó era considerat com una prova de consideració i de sentiment per part del veïnat.

Quan el Santíssim era conduït sota pal·li, si abans no ho havia demanat algú de manera especial, els quatre devots que arribaven primer a l'església tenien dret de portar les vares per ordre de pri­ oritat. Les parròquies que no posseïen pal·li, empraven una grossa ombrel·la de seda vermella o carmesina, amb un llarg serrell daurat al voltant. La conduïa el sagristà, algun fidel voluntari o bé un feligrès especialment encarregat d'aquest ofici. Ordinàriament hom solia confiar aquest cárrec a gents curtes i senzilles.

En el pròxim capítol continuarem sobre:

Averanys i sortilegis Recull fet per: Joan Vila Obradors

CONCERT SOLIDARI AMB ELS DRAPAIRES, amb vermut inclòs

Amb la participació de la Coral S'Estel de Ciutadella (Menorca) Dia 1 9 d'abril a 3/4 de 1 2 del matí.

A l'Església de Sant Pere de Vacarisses.

Organitza: Cor de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS TOMBES ANTROPOFORMES AL PARC SANT LLORENÇ - OBAC Cingle de la Porquerissa Terme de Rellinars

E

n diversos llocs de Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi han enigmàtiques sepultures aíllades o aplegades en grups molt reduïts. Són d'origen alt medieval, dels pobladors del massís (pagesos, pastors i també alguns ermitans) durant l'etapa visigòtica, l'ocupació musulmana i el domini carolingi.

Aquestes sepultures van ser estudiades per l'Antoni Ferrando i Roig, que en va publicar un ampli estudi. Segons aquest informe, hi ha quatre tipus de tombes a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac: 1) Les més abundants són les que estan fetes amb lloses de pedra rectangular (també anomenades cistes). Eren fàcils de construir: s'obria una fossa a terra, es recobria l'interior amb les lloses for­ mant una caixa i, finalment, es tapava amb una pedra.

2) Unes altres estan fetes amb teules (sostingudes simplement les unes amb les altres o bé, en al­ guns casos, unides amb morter). Aquest tipus d'enterrament, que era d'origen romà, es va fer ser­ vir principalment durant el regne visigòtic. Segons l'Antoni Ferrando i Roig, "el seu ús va començar a decaure a partir del segle VI, però se'n han trobat de més tardanes, ja que al nostre país sembla que la teula plana no es va deixar de fabricar fins el segle X".

3) Un altre tipus de sepultures estan excavades a la roca. Les més antigues, del segle VIII a IX, tenen formes rectagulars, trapezials o arrodonides. Però la majoria dels segles X i XI són antro­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS poformes (és a dir, en forma humana). Segons l'Antoni Ferrando, "sembla clar que, qui les exca­ vava, ho feia seguint una tradició molt arrelada i el ritual específic d'una comunitat diferenciada".

4) També hi ha tombes molt simples, directament excavades a terra i amb cobertures poc com­ plexes. Són els enterraments més tardans, fets a partir del segle X.

Tomba de Coll d'Eres

L'Antoni Ferrando destaca que l'orientació de moltes de les sepultures és d'oest a est. El motiu podria tenir les arrels "en antics cultes solars cristianitzats ja que l'est assenyala Terra Santa (a més de la sortida del sol)".

El costum de fer tombes aillades en llocs perduts del massís va pedre força amb la generalització de cemen­ tiris al costat de les esglèsies a partir del segle XI. La troballa de les tombes conegudes fins ara a Sant Llorenç del Munt es va començar a produir a partir del 1920, quan el Centre Excursionista de Terrassa (CET) va iniciar els seus estudis culturals i, en primer lloc, va localitzar les tres sepultures de la Porquerissa, que ini­ cialment es van vincular amb la toponimia del coll de Tres Creus (corresponent possiblement a tres homes penjats).

Poc a poc, i amb l'ajuda de pagesos i pastors, el CET va anar trobant les tombes de Can Robert, el Coll d'Eres, etc.

Com en molts altres elements patrimonials del massís, els expoliadors actuaven sovint més rapi­ dament que els arqueòlegs. En alguns casos l'acció dels lladres i l'excés de zel dels estudiosos van provocar que al lloc d'enterrament no quedi absolutament res, com és el cas dels Òbits. Índex de les principals sepultues aïllades de Sant Llo­ renç del Munt i l'Obac: Tombes de Can Robert.

Tombes dels Òbits.

Tombes del Coll d'Eres.

Tombes de la Porquerissa.

Les Tombes de la Solana de les Monges.

Tomba de l'Espinenca.

Tomba de l'ermità Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS Tombes de les Roquisses.

La tomba de Can Cadafalch.

Tomba de Sant Feliu del Racó.

Tombes del Moro de Talamanca.

Tomba del Moro de l'Otzet.

Tomba de l'Om o de l'Ermità.

Codro(deformació de còdol) Bressol.

La tomba de la Creueta.

Les sepultures de Vallcarca.

El fossar del coll del Galí.

Tombes de la Quebeca (desaparegudes) Tomba del Codro Bressol

A banda d'aquests llocs d'enterraments també hi ha tombes, entre d'altres, al monestir de la Mola, al jaciment romà i alt­medieval de Can Solà del Racó, a Sant Pere de Mur, al castell de Talaman­ ca, a Santa Creu de Palau o a l'esglèsia vella de Rellinars.

Extret de: Trailsantllorenc.blogspot.com

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS El present escrit és d’aquells que hom no desitjaria escriure mai en la vida, i més tractant-se del comiat prematur d’una persona molt i molt jove que estava en la plenitud de la seva vida.

La Georgina, Gina per a tots els que ens l’estimàvem, era una noia imparable, amb una empenta i una força inesgotables que la guiaren a viure els seus 24 anys de forma intensíssima, cercant els seus somnis, molts dels quals podem donar fe que els va arribar a materialitzar. Nascuda a Sabadell l’any 1 990, la Gina era la néta d’un gran amic nostre, exescalador i amant de la muntanya: el Joan Andreví i Garriga, que va escalar el Cavall Bernat de Montserrat junt amb Mossèn Vidal, de Manresa, l’any 1 958.

Albert i Óscar Masó Garcia

En memòria de

Georgina Garcia Andreví (1 990-201 5)

Sant Llorenç i Montserrat acullen una nova promesa de l’escalada: Fou l’any 2004 quan l’Albert Masó va proposar a la Gina d’anar a escalar per primer cop, una idea que li va entusiasmar. Fins llavors havia practicat esports de competició, inclús havia tastat les arts marcials, però mai s’havia enfilat a una roca. Així fou com vàrem tenir el goig i el privi­ legi d’ensenyar­li a donar els primers passos en aquest apassionant món vertical. La vàrem dur a les nostres estimades agulles i parets de Sant Llorenç del Munt i Montserrat, i la Gina va anar adquirint coneixement de l’escalada clàssica, adaptant­s’hi extraordinàriament bé. Com una ale­ nada d’aire fresc, de sobte les roques i parets es veieren encisades per la seva alegre i riallera presència; a Sant Llorenç del Munt i l’Obac en gaudiren el Burret, el Cavall Bernat de la Vall, la Castellassa, el Ninot, El Paller i la Petita de les Fogueroses, la Roca de l’Equilibri i la majestuosa xemeneia Tim de la Falconera, entre moltes d’altres, i a Montserrat ho feren la Portella Petita, la Saca Gran, el Martell, la Mòmia, les Magdalenes i el Gorro Frigi, la Sens Nom, la Passola, l’Ar­ bret, el Plàtan dels Pollegons i finalment l’agulla de les agulles de Catalunya: el Cavall Bernat de Montserrat, una fita que va permetre a la Gina de fer­se cavallista del Grup Cavall Bernat el 24­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS 10­2004 juntament amb el seu estimat avi, el Joan Andreví Garriga, el qual esdevingué l’avi més feliç del món a partir d’aquell dia.

També vàrem obrir conjuntament una via d’escalada, dedicada a dues gossetes que ella estimava molt i que havien finat feia poc, i és que la Gina era una amant dels animals, els tenia una especi­ al estima. Fou la via Punky & Yanki, a la Placa Noël (Vinya Nova, Montserrat).

Tot un exemple de superació a seguir: La llavor de l’escalada ja estava plantada, i al cap de poc la Gina ens va meravellar a tots amb la ràpida progressió vers parets i roques molt més corprenedores, junt amb molts d’altres amics i amigues que ella va saber trobar. Tot un exemple de superació, de fe en avançar, que amb ben pocs mitjans i no poques dificultats, va dur­la a escalar les regions més famoses i a entrar en el món de l’escalada esportiva, assolint­hi un nivell altíssim i admirat per tots.

La Gina mai es va oblidar de l’escalada, en­ cara que més tard la va compaginar amb els deures laborals i d’altres aficions que la varen seduir també, a les quals es va abocar amb la mateixa il·lusió i empenta com per exemple el submarinisme, una activitat que, malaura­ dament, se l’endugué fa ben pocs dies.

Gina al Paller de les Fogueroses (Sant Llorenç del Munt). Foto: Òscar Masó Garcia.

Però la Gina ens ha deixat el seu granet de sorra, perquè el seu exemple de força i vitalitat romandrà latent dins del cor i esperit de tots els que l’hem estimada, familiars i amics. Es tracta d’una espurna que ens ajudarà a tirar endavant, per encarar les vicissi­ tuds amb el front ben alt com ho feia la Gina, i aconseguir que els nostres anhels de crear un món millor es facin realitat.

Gina, vas saber aprofitar al màxim la vida que Déu ens regala sense demanar­li­ho. Les agulles i parets de Sant Llorenç, Mont­ serrat i molts altres indrets, així com el mar de blau intens, ara t’acullen per sempre, descansant­hi en pau. És el nostre desig que algun dia ens hi retrobarem tots plegats. Moltes gràcies per haver­te conegut i mai t’oblidarem.

Gina a la Xemeneia TIM de la Falconera (Serra de l'Obac). Foto: Albert Masó Garcia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Recull de la Georgina Garcia Andreví: Sabadell (24­3­1990) ­ Tossa de Mar (15­2­2015).

S’inicia a l’escalada el 10­7­2004 de la mà dels germans Albert i Òscar Masó Garcia, a la Portella Petita (Montser­ rat). El seu besavi Josep Mª Andreví Casajuana, junt amb els Minyons de Muntanya, i el seu avi Joan Andreví Gar­ riga, junt amb Mossèn Vidal (de Manresa), escalaren el Cavall Bernat de Montserrat en les seves respectives èpo­ ques.

Activitats: Escalada clàssica, esportiva i de bloc. A Catalunya: Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Montserrat, Garraf, Vilanova de Meià, Cadí, Cavallers, Sant Llorenç de Montgai, Terra­ dets, Canalda, Vall de Freser, etc. A la península: Quirós i Naranjo de Bulnes (Astúries), Pedriza i Cabrera (Madrid), etc.

Altres esports practicats: Boxa, hípica, submarinisme, na­ vegació, etc...

Albert Masó, Joan Andreví, Gina Gar­ cia i Òscar Masó. 1a ascensió al Cavall Bernat de Montserrat feta per la Gina, el 21­8­2004.

Foto: Conxita Garcia Pérez.

Fites assolides en l’escalada: Sòcia de la UES (Unió Excursionista de Sabadell), i fe­ derada a la FEEC. Any 2005: 6ª en el Campionat d’Espanya de dificultat, sense haver­se preparat per participar­hi.

Any 2006: 3ª de la tercera prova de la Copa Catalana d’escalada en bloc en categoria femenina absoluta. 2ª en el Campionat d’Espanya d’escalada de dificultat dels Jocs Mundials de Sevilla en categoria femenina sub­18 (temporada 2006).

Entrenador: David Macià. Nivell d’escalada assolit: 7è grau.

Membre del Grup Cavall Bernat.

Pàgina del llibre d’honor del Grup Cavall Bernat, on la Gina hi és ins­ crita.

Foto: Conxita Garcia Pérez.

Bibliografia: Gina Garcia Andreví. La dansa de la roca. Entrevista al Butlletí de la UES, núm. 129. Juliol­Desembre de 2006.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 49

Escultura de Sant Jordi a la Sagrada Família. Autor: Josep M. Subirachs

Sant Jordi, santa diada del passat i l'avenir, Fe i Pàtria nostrada del meu cor fas sobreixir.

Sant

Oh la bella matinada!

Quina joia de collir una rosa perlejada, una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salvà (1 869-1 958)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 560 ­ Abril 2015

­ Pàg. 50