563 juliol 2015 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 563 - Juliol de 201 5

VAC ARI S S E S

balcó de Montserrat

edició digital

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al Cada dia de juliol matinem jo, la llum i el sol per anar a fer un bany a mar, contemplar al camp cada color i inventar el que hi ha més enllà de l'horitzó.

Un bosc de ginebró, una bruixa que descansa, un feix de llenya amb màgia o un pou d'aigua sagrada. Cent cavalls alats, una cançó mai cantada amb tres tambors de fons i un vals antic de fades. Un paradís de verds novells, de fruita fresca mil safates, flors i llaços en garlandes i temps d'estiu farcit d'hores. Dies i nits en equil·libri, rosada blanca a l'albada, aromes suaus d'herbes superbes i serenor als capvespres... Isabel Barriel

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Cultura Popular Des de Sitges Vacarisses, balcó de Montserrat De la Web Col·laboracions Contraportada

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 13 20 50

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 92412014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Juny Dia 7 Primera Comunió: Àlex Avi i Imanol López Puigdevall. Noces d’Or de Josep Antoni Ramírez amb Maria Mercè Cadevall. Dia 13 Matrimoni de Daniel González Brígido amb Cristina Fargas Borrego. Dia 14 Enterrament de Paquita Farrés Oliva. Missa funeral per Antoni Garcia Cortés. Dia 20 Matrimoni d’Alexandre Hernández Gómez amb Sandra Cuesta Luna. Baptisme de Martina i Laura Hernández Cuesta. Dia 28 Missa en memòria de Paquita Farrés Oliva. Baptismes: Ànxela i Xiana López Castillo i Laia Ruiz Aguayo. La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 2

PÒRTIC El Papa Francesc demana en un projecte d'encíclica que es protegeixi el planeta. El pontífex denuncia en el document els efectes del canvi climàtic sobre les persones més desafavorides.

l Papa Francesc fa una crida urgent a protegir el planeta al seu projecte d’encíclica fet pú blic aquest dilluns per la revista italiana l’Espresso. El Vaticà ha informat que el document filtrat per la revista no està acabat i no es farà pública la versió definitiva fins que estigui llest.

El pontífex repeteix en el document titulat "Laudatio Sit (Elevat Siguis), sobre la Protecció de la “Casa Comuna”, que l’escalfament global és causat principalment per culpa de l’home i insta a un desenvolupament sostenible de la societat. Tanmateix, denuncia que els més desafavorits són també els que més en pateixen les conseqüències. El Papa ha expressat també la voluntat que aquest text formi part del debat sobre el canvi climà tic que la ONU celebrarà aquest hivern a París. En una conferència al Vaticà el passat abril, el Papa ja va unir esforços amb l’ONU i va criticar durament els escèptics que neguen la culpabili tat de l’home en l’augment de la temperatura mundial. Sobre el sínode de la família. Els desafiaments pastorals sobre la família en el context de l’evan gelització, que va començar l’any passat al Vaticà, a la sessió plenària del dia 16 d’octubre es van presentar a votació els 58 apartats de què constava el document amb els acords sinodals, la sor presa va ser que, malgrat haverse discutit la quantitat d’aportacions en els treballs previs, a l’ho ra de les votacions (que es van fer nominals, a voluntat del Papa) els paràgraf 52,53 i 55 relatius a obrir els sagraments (eucaristia i confessió) als col·lectius de persones que conformen l’ano menat “famílies en situació irregular”, separades tornades a casar, parelles de fet i homosexuals, no van aconseguir els 122 vots (dues terceres parts dels assistents amb vot) necessaris i, per tant, van ser retirats de les conclusions. La voluntat del Papa Francesc perquè l’Església fos acollido ra, en la línia de la misericòrdia proposada pel cardenal Kasper, no va rebre el “plàcet” dels pares sinodals. Hi ha la proposta de tornar a treballar aquestes qüestions en el proper sínode que ja s’ha anunciat per a finals del 2015. Esperem que d’aquí a llavors s’hagi madurat l’esperit de “misericòrdia” que el Papa espera dels bisbes i cardenals del món. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.). El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

5.Orígens del Cristianisme Sobre aquest ambient històric i religiós de la Palestina del segle I es produeixen els fets que van posar en marxa el Cristianisme que coneixem a través del Nou Testament. Segons els testimonis del moment, Joan Baptista va anunciar al poble que calia convertirse, can viar de fer i de pensar, i es preparés per l’arribada del Regne de Deu. Al cap de poc, Jesús co mença d’anunciar l’arribada del Regne tan esperat. A partir d’aquest moment Jesús recorre Palestina, un país que té la mateixa extensió que Catalu nya, anunciant la Bona Noticia, l’Evangeli que coneixem. On té mes activitat és arran del Llac de Galilea, principalment tocant a Cafar naüm on tenia la residència habitual du rant els tres últims anys. Molta gent el seguia atreta pels seus en senyaments. Començaria una forta opo sició per part de les autoritats que el portaren a morir crucificat als voltants de la Pasqua, entre els anys 30 i 33. Jesús va engrescar un grup de gent que va deixar la família i la casa per a seguir lo. Quan va morir, aquells amics i simpatitzants, van ser els grans propagadors de la seva estranya presència després dels esdeveniments inexplicables de Pasqua. De tant en tant es deixava veure i els hi va encarregar que escampessin per tot arreu el que Ell, dia rere dia, els hi havia ensenyat i recomanat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II S’ho van prendre tant seriosament que, malgrat l'oposició descarada de les autoritats i dels benestants de l’època, van estar disposats a escampar el missatge fins deixarhi la pell. Tant convençuts estaven que van esverar el país. Van començar d’escampar el moviment del natzarè en primer lloc a la capital. Després ja no van conèixer límits fins a senyorejar el Mediterrani i, de cap a cap, tot l’imperi romà. L’oposició fou molt destacada. A Jerusalem, on va començar la murga, hi hagué un daltabaix. Costava molt d’acceptar que aquell veí que havia estat condemnat a la mort més despietada, po gués ser un cabdill d’una estranya revolució. A la mirada de mig món, Jesús havia estat el gran fracassat. Dos mil·lennis han demostrat que començava un rebombori irrepetible, fins aleshores inexplica ble i desconegut. Sebastià Codina i Padrós

Josep M. Vila d'Abadal i Serra Barcelona, 5 d'abril de 1954

President de l'Associació de Municipis per la Independència

'Hi ha molta gent que només vol ser independentista a trossos, o bé en l'àmbit econòmic, o en el cultural, o en l'esportiu'. 'No descarto els tancs espanyols per la Diagonal, els castellans són molt bel·licosos'. 'La solució per assolir l'Estat propi passa per tenir el poder legislatiu, amb el poder legislatiu ho tenim tot'. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Cus-cus de verdures Ingredients per a 4 persones: 200 grs. de Cus Cus 8 mongetes tendres 1 pastanaga 1 ceba mitjana 1 tros de pebrot vermell 3 cullerades de tomàquet Un grapat de panses Mitja poma

Tots els ingredients tallats ben petits Posarem a bullir un quart de litre d’aigua amb un raig d’oli i sal. Pesarem els 200grs. de cuscus, i seguirem les instruccions tal com s’indica en l’envàs, ha de quedar sec i sense grumolls. En una paella, amb un raig d’oli, sofregirem les verdures al punt. Poc abans de servirho barrejarem tot junt. És un plat molt adient per l’estiu ja que es pot menjar fred.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis. Cada u en el seu ofici es pensa ésser rei. El treball dóna llibertat; sempre que puguis ser amo, no vulguis ser criat.

En caceres grosses, ni aprenents, ni mirons ni mosses. Per a treure la caça de món, poca pólvora i molt plom.

Feina mal pagada, només embastada. Si vols ser cornut vés a caçar sovint. Per a dormir, la vesprada no la matinada. Qui no fa la feina quan ha de ferla, haurà de treballar en dia de festa.

A la bona pastadora, li creix la pasta a la pas tera. Forn sota teulat, tan aviat encès com escalfat.

Als mossos no els deguis massa, perquè et trauran de casa.

Per fer bon pa dotze hores s’hi ha d'estar.

Fes el que l’amo et mana i menjaràs en sa taula.

A pescador i enamorat agrada, molt més què pescar, explicar la pescada.

Qui és amo governa.

Al petit pescador, el mar gran li fa por.

Amb la barba del pobret, l’aprenent de barber hi fa el seu fet.

Com més maror, més peix.

No hi ha barber mut ni músic tossut. Caçador i pescador, fam, fred i calor.

El mariner és àngel de Déu, que el vent el porta i el vent el treu. La barca és pel barquer i la terra és pel maso ver.

El bon caçador, la caça el va ha trobar. Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL L’èxit és una droga perillosa; fa molt de mal... Hi ha un greu perill; creure’s millor que els altres... L’estimació de Déu no queda condicionada al comportament dels homes... La felicitat comença quan s’acaben les pretensions... De la història no se’n pot fer gaire cabal; l’han escrita els vencedors. Aquests tenen tota la raó encara que hagin fet totes les bestieses del món... Tothom és una mica més del que sembla... Està molt bé parlar dels drets de l’home si tot seguit parlem de les seves obligacions... La humanitat camina a les fosques, està en hores baixes; potser s’està deshumanitzant sense adonarse’n... Cal no exagerar les limitacions; bé són prou grosses, si mai! Cal estar a l’aguait; No som pas millor que els altres... Cal saber viure els instants com si fossin els darrers... Ningú d’aquest món té el monopoli de la veritat. Ningú! És millor molestar una mica amb la veritat que no pas fer la garagara i raspallar amb adulacions i llepades... El dialogar no pot ser mai un imposar; és només una proposta que intenta aclarir mal en tesos i embolics... Les institucions envelleixen; cal garbellarles i actualitzarles o sinó són inútils, entre banquen i deixen malparades les mateixes entitats... Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 8

CAMPANADES CONFERENCIANTS I PREDICADORS, PERTORBACIONS A DISTÀNCIA Avui tothom sap que amb un diminut artefacte d’ones electromagnètiques a distància, es pot pertorbar la ment d’un dissertador polític o d’un predicador religiós. Amb un giny electrònic hom els pot alterar el ritme cardíac, ferlos venir mal de cap o fer que, experi mentin com una dificultat a expressarse amb claredat. Tot el que he dit és veritat, però afegiria que el mal del nostre temps no és aquest, sinó que dono tota la raó a Chesterton quan afirma que el món és farcit d’idees bones però que totes s’han tornat boges. En un dels dibuixos d’acudits de Mingote, a la porta d’una església es veu una senyora que diu a un conegut que passa: “Quan el capellà predica, jo surto a fora, perquè el met ge m’ha recomanat molta tranquil·litat. Quan ha acabat la predica torno a entrar”.

Sant Eudald de Jou, Montagut i Oix (La Garrotxa)

Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015 Pàg. 9

CULTURA POPULAR

Racó Poètic A un estel La Festa Major De bon matí, les aus prenen volada, ja senten el repic, ple d'alegrois, és el dia esperat tota l'anyada pels cors més solitaris i mansois. El sol surt més potent dalt la carena, les dones han obert els seus balcons, posant bonics penjois per la novena que passa tot resant, grans i minyons. Tothom és al carrer sense cap trava, són al bosc més proper per flors d'olor, omplint de dolç perfum, és com la saba anunciant al vent la processó. Els fadrins, ben guarnits. És festa grossa! Amb la camisa blanca i els calçons; els voltants escombrats de tota brossa; i ara tots portaran els seus penons. A la missa major moltes pubilles plenes de joventut. Al primer toc sortiran tot lluint gràcils faldilles, que les mares han fet algun retoc.

Quan la nit és ben serena és l’estel el meu company; ell m’ensenya el viarany quan s’adorm la lluna plena. Envoltat de bell silenci sempre em té robat el cor; sé que em vetllarà el son d’or així que el repòs comenci. En la calma que m’omplena de les flors, sento el neguit, i en la fosca de la nit sento cants de tota mena. I tot fa una melodia que se’n puja dret el cel, fins on juga el meu estel esperant la llum del dia. I en la pau que s’anuncia quin bell somni per després! Jo sol, l’estel i res més. Quina dolça companyia. Joan Sisamon i Borràs

Una cobla farà ball i sardanes, fent reviure records d'un bell passat, són costums immortals, ben catalanes, que s'arrapen al cor, record sagrat. Quan la lluna ha sortit entre l'arbreda, un pastor va guiant el seu ramat tot cantant un valset, se'n va a la cleda, un amor porta al cor. S'ha enamorat. Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 10

DES DE SITGES

a dies que penso en com serà tornar a ser mare. Ser mare dels dos. I tot i que en tinc moltes ganes, se’m fa estrany. Penso en que ja no hi seràs només tu i tinc sentiments contradictoris.

Tu vas ser el primer, el que va canviarho tot. Tu em vas convertir en mare i vas fer que m’oblidés de mi mateixa. Qui em va ensenyar l’amor incondicional, il·limitat, infinit, salvatge. Tu vas ser el meu primer bebè, el meu primer part, el meu descobriment. Amb tu he comès els meus primers errors i he tingut moltes primeres vegades: he après a adormirte, a mocarte, a po sarte el termòmetre, a consolarte... a estimarte. I vull aprofitar cada moment amb tu, ara que sé que deixaràs d’estar sol. Ets el meu preferit, i encara que deixis de ser fill únic, sempre seràs el primer, l’únic que sap què és tenir tota la meva atenció. Pensar així em fa sentir una mica culpable, però, de moment, em costa molt no ferho, a més quan neixi el bebè, ell o ella també tindrà els seus avantatges, oi? No sabrà què és aburrirse, perquè amb tu tindrà dosis inimaginables de petons, cançons, somriures i jocs. Tindrà el millor guia, el millor exemple, el millor germà gran i company de vida per créixer. Roger, la mama tornarà a ser mama, ja ho saps i sé que ho entendràs. Però quan t’enfadis perquè estic donant el pit al teu germanet o germaneta, quan et frustris perquè no puc jugar amb tu o et posis trist perquè no paro de ferli petons i dirli coses boniques, recorda que tindré amor de so bres pels dos, perquè tu has fet que el meu cor sigui molt gran, tu m’has fet millor persona.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Participants de l'A.E. Vacarisses Corre

8a Campana i 2a Mitja Marató El diumenge dia 14 de juny, es va celebrar la vuitena edició de la Cursa de la Campana de Vaca risses, la competició de muntanya més important del municipi, i, per segon any, la Mitja Marató de la Campana, que va puntuar per a la Mitja Marató de tot Catalunya. En aquesta edició, es va arribar a un total de 730 persones inscrites, sumades les dues modalitats. Van acabar les curses 640 participants, la qual cosa demostra la duresa de les proves. El dia anterior, dissabte, es va córrer la 1a cursa de "La Campaneta", destinada a corredors infan tils en diferents categories, amb un total de 130 corredors. El recorregut sènior, que s’endinsa al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, s’inicia i finalitza a la mateixa Vila. Amb una distància de 21’5 km en el cas de la Mitja Marató i de 14’7 km, en la Cursa de Muntanya, discor re entre trams de pista, corriols amb forts desnivells (uns 900 m. acumulats) i un petit tram d’as falt. Podeu consultar els resultats a la següent adreça: http://www.corredors.cat/cursavacarisses/index.php?option=com_content&view=article&id=6&Itemid=6 La cursa rep el seu nom en honor a la campana més antiga de l’Església de Sant Pere, datada de l’any 1501. A la Plaça Joan Bayà, el cor de gospel "Tons i Sons" van oferir una agradable vetllada del dis sabte a més de 300 espectadors. Com cada any, la competició va ser organitzada per l’Associació Esportiva Corredors.cat i l’Ajuntament de Vacarisses, amb la col·laboració de l’A.E. Vacarisses Corre. Una part de l’import de les inscripcions va ser donada al Rebost Solidari de Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 12

DE LA WEB

La campana Honorata

La maredelescampanesrebels

l passat 16 de març, va fer 297 anys que les autoritats borbòniques van manar fondre la campana Honorata de la Catedral de Barcelona en represàlia per haver cridat a sometent durant el setge de 1714. És una curiositat que no sempre es coneix i creiem que val la pena co mentarho més detalladament, ja que, a banda de ser un episodi més de la nostra història, mostra simbòlicament la relació que el poble català ha tingut amb la dinastia dels Borbons, que mai han entès ni respectat la realitat nacional de Catalunya i el dret a decidir el seu futur. Tot i així, la nova Honorata continua marcant el pas del temps. Tant de bo repiquin les cam panes ben aviat i no per tornar a cridar a la revolta, sinó per celebrar la nostra llibertat! Quines són les campanes de la Catedral de Barcelona? Les campanes de la Catedral de Barcelona (nomenada de Santa Eulàlia i la Santa Creu) són: l’Eulàlia la que toca les hores, l’Honorata la dels quarts, que junt amb el rellotge són propietat de la ciutat. La Tomasa, la Mercè, la Lladre, la Prima, la Dominica, la Tecla, la Nona, l'Oleguera, la Badada, l’Esquella alta, l’Esquella baixa fan un total de tretze campanes. La darrera és la Cristi na, que es diu així en homenatge a l’infanta Cristina per casarse a la Catedral. Pot ser ara caldria rebatejarla, no? La campana Honorata. La campana Honorata va ser el primer rellotge públic de Barcelona, que es va construir al segle XIV, concretament va tocar les hores des de les 6 del vespre del 28 de novembre de 1393 fins al setge de 1714, on va ser malmesa per una bomba. La instal·lació de la primera campana, o esquella (com s’anomenaven en els documents d’aquells temps, que també ens diuen que estaven subjectes amb filferro de coure) va representar un canvi important en la concepció del temps, ja que fins aquell moment el temps es regia segons les pau Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 13

DE LA WEB tes naturals i les festivitats marcades pel calendari cristià. Però la nova campana tocava les hores de dia i de nit i, per tant, des de la Seu de Barcelona, es marcava el temps gràcies a dos sonadors que mesuraven el temps amb un rellotge de sorra (del fet que a vegades es distreien i no tocaven exactament a les hores, en deriva la dita de “ets un tocacampanes!”). Aquesta concepció civil del temps poc a poc va comportar la pèrdua de la vinculació amb el sol i els estels i, més lentament encara, la centralitat de l’Església en l’organització temporal i per ex tensió, vital, dels ciutadans. A més a més, fins aquell moment, de rellotges només n'hi havia a les esglésies i als palaus, de manera que amb l’Honorata, la ciutat guanyava certa independència i així, aquesta campana es convertia en símbol de la llibertat ciutadana. De fet, la campana es va pagar mitjançant una recaptació popular i va ser per decisió de la ciutat, del Consell de Cent, que es va situar al campanar de la catedral, tocant al claustre, fins que, a voltants de l’any 1577, van voler canviar la situació del rellotge, passantlo a la torre oposada de la Catedral, la que està situ ada sobre la porta de Sant Iu, a la que anomenem Torre de les Hores. Així ho van disposar els consellers, però abans hagueren de declarar que es feien solidaris del dany que amb el pes i la vi bració podia rebre l’obra del temple. Així, la van instal·lar i va continuar en actiu fins els darrers temps del setge de la ciutat, la Guerra de Successió. Durant el dia 16 de març de1714, mentre les bombes dels filipistes destruïen gran part de la ciu tat, cap a la mitjanit, una bomba va esclatar a la part superior de la torre del rellotge, deixant la campana tant malmesa que va deixar de sonar, i va passar a tocar les hores la campana Tomasa, des de l’altra torre. La campana Honorata a la Guerra de Successió, el seu paper durant el setge de 1714. Durant la Guerra de Successió, l’Honorata no només marcava les hores sinó que va repicar repetides vegades alertant els defensors de la ciutat. Tothom sabia a quina plaça havia d’anar, i allà es trobava amb els seus companys d’ofici que es reunien al voltant de la bandera gremial i cor rien a defensar el seu pany de muralla. La institució del sometent, tenia els seus orígens en el passat medieval i havia estat dissenyada com a cos d’autodefensa ciutadana contra els invasors responent a l’alarma d’un toc especial de campana: el toc de sometent. Perduda ja la guerra, quan la ciutat intentava aixecarse sobre les seves runes, la ciutat sot mesa demana permís al rei Borbó per restaurar la seva campana, però el Consell Reial el denega perquè considera que “habiendo sido esta campana la que tocó los movimientos de las sediciones, y por otros motivos que Su Majestad ha tenido presentes” ha de ser destruïda. Així, va ser al 1717 quan el Consell Reial descobreix que aquella cam Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015 Pàg. 14

DE LA WEB pana havia servit per cridar els barcelonins a la defensa de la ciutat, tocant a sometent, i havia es devingut un símbol de la resistència davant Felip V de Borbó, per tant, atenent al dret de campa na que permetia fondre les campanes enemigues per ferne canons des del segle XVI, l’Honorata fou trossejada al mateix campanar davant la indignació dels barcelonins el 16 de març de 1718 i de la seva fosa se’n va fer uns canons que van posar a la Ciutadella, apuntant a la ciutat, la ma teixa que aquell bronze havia aixecat en armes amb el seu toc a sometent. Cal recordar que la construcció de la Ciutadella, per controlar la ciutat que va esdevenir així la presó dels propis ciutadans, no fou una conseqüència a la forta resistència catalana del 1714, ja el 1640 tenien la intenció de construirla, quan el marqués de Los Vélez va venir a Barcelona amb un colossal exèrcit per ocuparla, pensava que la ciutat li obriria les portes atemorida i en lloc d’això va ser durament derrotat a la Batalla de Montjuïc per tot un poble aixecat en armes contra l’invasor, contra l’opressor.

Carrers del barri de la Ribera i el Rec Comptal, abans del setge de 1714. Autor desconegut.

Finalment, rere la derrota de l’11 de setembre de 1714, van poder construirla. Varen enderrocar una cinquena part de Barcelona, la part més dinàmica, al barri de la Ribera, i ho van fer amb les mans dels mateixos barcelonins que hi vivien, deixantlos sense els seus propis habitatges, per a poder construir aquesta fortalesa que, igual que el castell de Montjuïc, tenia els canons apuntant cap a la població, no cap a fora com seria lògic. Hi havia partidaris d’usar, fins i tot, els carreus de Santa Maria del Mar per a la construcció de la Ciutadella i així establir un perímetre de segu retat entorn la nova fortalesa! Però en van tenir prou amb les 1.200 cases que van enderrocar (desallotjant unes 4.500 persones que no van rebre cap indemnització), junt amb els convents de Sant Agustí i Santa Clara, i també es va desviar el Rec Comptal. La construcció de la Ciutadella era prioritària, fet que va endarrerir considerablement la reconstrucció de la ciutat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015 Pàg. 15

DE LA WEB El dret de campana. Felip V va imposar un tribut a les campanes de les esglésies de Barcelona perquè havien tocat en contra seu a sometent quan ell va entrar a Barcelona el 1714. El càstig fou un tribut que estava en proporció a cada parròquia i al pes de cada una de les campanes. Aquest dret de campana va aparèixer a partir del segle XVI i establia que el cap d’artilleria d’un exèrcit podia requisar les campanes de les poblacions preses per la força, a fi de fondreles per ferne canons. Normalment, però, les poblacions les rescataven mitjançant el pagament en moneda, però, Felip V no tingué compassió vers les campanes de Barcelona, i va crear una ordre disposant que fos baixada del re llotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana Honorata pel delicte d’haver tocat a so metent durant el setge. A banda, també disposava que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l’hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqués Oració del rei. Com deia el capità general Francesco Pio di Savoia, marquès de CastelRodrigo l’any 1718: «Era tan famosa entre los sediciosos esta Campana, que sus Jefes, y Cabezas solían decir que ellos serian del que seria Dueño de La Campana del Reloj de la Seu» Dit marquès de CastelRodrigo recomanaria fondrela i fer canons per controlar Barcelona, amb aquestes paraules: «Será mucha rezón, y bien parecido, que un Instrumento que fue tan escandaloso en todas las turbaciones pasadas (cual lo fue esta Campana), y fomentador de las Rebeliones bárbaras de esta Ciudad se convierta en otros Instrumentos que justamente sirvan para la Sujeción de la misma» A més a més, suggería posar una inscripció per recordar el delicte comès pels catalans. Felip V no va estar d‘acord amb aquesta proposta dient: «S.M. resolviò que se hiciesse Artillería pero sin Orla, ni inscripción que la diferenciasse de la demás.» El fiscal del consell de Castella va aceptar l’ordre del monar ca, encara que, amb el vistiplau del rei, va manar el següent: «Lo mejor es que no haya tal campana de Relox mayor. Lo primero en pena de lo que delinquieron. Lo 2º porque no vu elvan a usar mal de ella. Que pongan Relojes medianos en tres, o, cuatro partes de la Ciudad para que de todas partes sepan en que hora viven.» Per tot això, la Honorata fou col·locada en forma de canó a un baluard dels que apuntaven cap a la ciutat. Al dibuix es pot veure la zona del baluard, coneguda com “caballero” on van situar el canó bastit de les restes de la campana Honorata. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015 Pàg. 16

DE LA WEB Les noves Honorates. Rere la fosa de l’Honorata original del 1393 per ordre de Felip V com a represàlia per haver tocat a sometent (va eliminar tots els símbols, mostra de l’odi cap al poble català que no es va salvar ni la campana que tocava les hores), el campanar va estar sense campana pròpia fins que l’ajunta ment decidí fondre una nova campana pel seu rellotge de la Catedral, obtingut el material neces sari començà la construcció del motlle en un cobert del convent de Sant Francesc de Paula i quan la campana fou fosa al 1760 van adonarse que havia sortit sense nanses i que per tant, tot i que semblava bona, no la podien instal·lar, aleshores varen fer un motlle nou i van emmotllar la nova campana però, un cop feta, fou aixecada del sot i penjada per tal de provarla el 1762 i el so no era bo així que la van baixar i tornar a enterrar fins que va millorar i de nou fou carregada en una mena de carro de quatre rodes per a portarla a la seu. Els mestres que fabricaren la campana, en silenci havien planificat un acte de resistència posant a la nova obra el batall de l’antiga Honorata per tal de conservar el valor simbòlic de la seva predecessora. A la meitat del segle XIX es va decidir fondre una campana nova ja que els resultats de restitució de l’Honorata original no havien estat totalment satisfactoris, però a la tercera va la vençuda! L’actual Honorata, doncs, data del 1865 i pesa 750 quilos i, tot i que continua a la part més ele vada de la Catedral, a partir d’aquell any toca els quarts, ja que la campana de les hores va passar a ser l’Eulàlia, creada també el 1865, d’unes 3 tones de pes. Aquesta darrera va ésser beneïda i apadrinada pel príncep de Astúries que desprès fou Alfons XII, i es va relegar l’Honorata com a campana que havia de donar els quarts. Un cop realitzada l’obra varen tenir greus problemes per transportarla, degut al seu pes i, davant d’això, gran part de la població hi va col·laborar entregant voluntàriament la seva força i portant els seus animals de càrrega per a ajudar a moure la campana fins al campanar. La van crear en un solar que hi havia a l’actual Via Laietana (aquest carrer es va obrir al segle XIX) i des d’allà van carregar la campana en una plataforma que rellisqués damunt de corrons i, estirantla mitjançant cordes, la van dur fins a la plaça de la Catedral. Uns nois es van comprometre a durla si els do naven una corda prou llarga, així, fins a doscents dos nens entre deu i dotze anys van anar a col·laborar per estirarla i durla, després de beneïda i batejada, fins al peu del campanar. Pujarla campanar amunt fou molt més complicat, varen necessitar trenta parelles de bous i així la van fer enlairar fins gairebé a la vora del campanar, però no hi havia manera de ferla arribar a dalt. Fi nalment, un mariner va suggerir que mullessin les cordes que sostenien la campana ja que el cà nem en mullarse s’arronsa, i així, les cordes es van contraure el suficient perquè pogués arribar fins a dalt. Segons articles publicats per: Grup d'Opinió Els Almogàvers (25/03/13) Antoni Muñoz i Josep Catà (Cercle Català d'Història) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015 Pàg. 17

DE LA WEB

LA CAMPANA DE SANT HONORAT Quan s’anava escolant nostra ciutat dins del setembre de la mala anyada, la campana de Sant Honorat, a dalt del campanar a cada estrebada movia el seu batall desesperat.

La varen dur entre brases i carbons, somicant digué adéu a les germanes; i la van fondre sense més raons, i del metall en varen fer canons per ofegar la veu de les campanes.

I quan la llengua de la nostra gent anava renegada d’odi i de gana, quan s’esberlava el pit d’algun valent, la llengua de metall de la campana repicava i cridava a sometent.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat des del setembre de la mala anyada, des del rei que escanyant la llibertat amb la mà va deixarnos profanada la campana de Sant Honorat.

I quan el conseller de la ciutat alçava al cel l’espasa i la bandera, ja el llop amb la casaca de soldat i el lladre de la terra forastera ens ho deixava tot esmicolat, feia un so ronc com un grinyol de fera la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent, amb tanta voluntat i amb tanta fúria, que campana que toca a sometent el foc no li fa injúria.

I després, quan vingué la mala nit i s’ensorrà per sempre aquell delit, i era nostra florida ciutadana cementiri, misèria i cos podrit, pell que tremola i llavi que demana, amb un plorar de ràbia i de despit plorava la campana. Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent féu despenjar aquella campana altiva, perquè havia tocat a sometent amb la veu una mica massa viva.

Que si aixeca la força i el punyal i l’ungla de les bèsties s’encomana, a la campana no li fa cap mal, perquè el so de la campana és immortal, i encara sona la campana. Encara sona; hi ha qui no la sent, qui té l’orella molt rasposa, qui l’aparta com un mal pensament, però encara repica a sometent nostra campana fosa. Vosaltres, gent de bona voluntat, catalans de tota hora, no sentiu, caminant dins la ciutat,

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 18

DE LA WEB la campana de Sant Honorat? No la sentiu com plora? Escolteu, escolteu quin so més fi —no és el cor que us enganya— tant si seguiu les mentes del camí com si palpeu el cor de la muntanya; tant si aneu amb la rella dins les mans, tant si el rem us fadiga i us aplana, si sou pobres, cridaires o bergants, fills de lluita, o de calma casolana, tant se val!, que si sou catalans hi ha alguna cosa que us farà germans, aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel, encara més amunt ara repica, ni grapa de botxí ni foc cruel de mal no poden fern’hi gens ni mica. Canons i lleis i forques, això rai! Se’ns menjaran segons la seva gana, però ningú pot ofegarnos mai la Veu de la Campana.

Josep Maria de Sagarra

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015 Pàg. 19

COL·LABORACIONS

Les 1 1 regles del poder:

Això és el que fan en veritat els que manen

a uns dies vaig llegir en el diari digital “elconfidencial.com” l’argumentació del contingut d’un llibre escrit per dos catedràtics de la universitat de Nova York, els senyors Bruce Bue no de Mesquita(1) i Alastair Smith(2), els que l’han publicat amb el títol: El manual del dictador. Perquè una conducta dolenta és casi sempre una bona política (Ed. Siruela), on expliquen com governen en realitat els líders, tant els autocràtics com els democràtics.

Per totes aquelles persones d’edat avançada que tenen l’experiència d’haver treballat en llocs de direcció o de responsabilitat en una mitjana o gran empresa, inclús d’àmbit internacional, i per tots aquells que han estat en política, el que diuen aquets catedràtics no els ve pas de nou. Però és bo que, de tant en tant, algú ens recordi que els humans, al llarg del temps, no es relacionen en condicions d’igual a igual, amb honradesa, justícia i bona fe. Ans al contrari, uns pocs busquen i obtenen el poder i la resta lluiten per a viure el millor possible però, la gran majoria, sempre sot mesos al poder d’aquells pocs. Els autors no pretenen entendre com hauria d’ésser el món si no “esbrinar el que la gent fa de veritat”, perquè sabent com funcionen les coses és possible d’actuar amb una certa previsibilitat. Segons els autors “la moderna gerga de la política és resultat de l’educació cívica a l’institut i dels entesos que surten en el telediari de la nit”, però això no té res a veure amb el que passa a la realitat. Així dons, és l’hora de deixarse de tonteries i de pensar en el que seria la situació ideal i, en el seu lloc, prendre consciència per entendre “Perquè els polítics fan el que fan per arribar al poder, per mantenirse en ell i per ferse amb el control dels diners”. Els autors han desco bert cinc claus que fan que les coses funcionin. Regla núm. 1. Procura que la teva coalició guanyadora sigui el més petita possible. La gent que et dóna suport, la que en veritat et fa guanyar el poder i mantenirte en ell, és la que has de tenir sempre contenta. Quans menys siguin, més els controles i tens una major discrecionalitat amb les despeses. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 20

COL·LABORACIONS Regla núm. 2. Substitueix al que es mogui. Si en la teva coalició disposes de molts personat ges intercanviables, podràs substituir amb facilitat a qualsevol esvalotador que es manifesti. Pas sa el mateix amb aquells que es mostren influents i essencials. Si tens molts seguidors suplents, els altres quedaran advertits que han de ser lleials i portarse bé o, en cas contrari, seran substi tuïts. Regla núm. 3. Controla el flux de caixa. Per un governant sempre és millor determinar qui menja que disposar d’un gran pastís del que tot el món pot menjar per sí mateix. Si controles la caixa, tu fas el repartiment de les recompenses. Per els dirigents, el flux de caixa més eficaç és el que empobreix a molta gent i redistribueix el diner de manera que unes quantes persones selecci onades (els teus partidaris) continuïn sent riques. Regla núm. 4. Paga als teus seguidors tan sols el suficient per mantenir la seva lleialtat. Recorda que els teus partidaris prefereixen ésser tu a dependre de tu. La teva avantatge sobre ells és que tu saps on és el diner i ells no. Dóna a la teva coalició només el necessari de manera que no vagi buscant algú per substituirte, i ni un cèntim més. Regla núm. 5. No treguis diners de la butxaca dels teus seguidors per a millorar la vida de la gent. L'essència del comandament és pagar als seguidors, no governar bé ni representar la vo luntat general. Si ets bo amb la gent a costa dels teus seguidors, no passarà molt de temps que te l’hauran jugada. Una política eficaç per les masses no necessàriament garantirà la lleialtat dels teus seguidors essencials, i és molt cara. És poc probable que els afamats tinguin prou d’energia per a derrocarte, de manera que no et preocupis per ells. Ben al contrari, uns membres de la coa lició decebuts poden desertar i deixarte en una situació complicada. A més d’aquestes regles, els autors expliquen alguns mecanismes addicionals que acostumen a ser molt utilitzats pels dirigents per tal de mantenir el poder, entre ells els següents: a) Un líder prudent no té massa en compte a aquells que el van ajudar a obtenir el po der. Desprès d’eliminar al dirigent anterior, només és qüestió de temps que se'n adonin que poden tornar a fer el mateix una altra vegada. Un nou titular prudent actuarà amb rapidesa per treure’n del mig a alguns i incloure’n d’altres que tinguin interessos per garantir la lle ialtat futura. b) Amb una bona feina no n’hi ha prou per assegurar la supervivència política, sigui amb un negoci, en una organització o en un govern. Fins a quin punt la realització d’un bon treball fet per un líder influeix en la seva permanència en el càrrec és una qüestió molt subjectiva. Per això, diuen els catedràtics, és important tenir en la coalició persones claus i prou competents per poder complir amb les obligacions que tenen a veure amb la posada Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 21

COL·LABORACIONS en pràctica de les polítiques del líder, però no massa. Comptar amb directius o ministres competents pot ser un error perillós. Les persones competents, a la fi, són uns possibles ri vals. c) Les tres característiques més importants dels teus partidaris són: u, lleialtat; dos, lle ialtat; tres, lleialtat. Els dirigents que triomfen s’envolten de familiars i amics de confi ança i es desfan de qualsevol seguidor ambiciós. d) Paga poc a la policia. Així es veuran obligats a corrompre’s, però guanyaran molts diners i no voldran perdre el seu lloc de treball. Sabran que si no són lleials els faràs fo ra, els castigaràs i deixaran de guanyar diners. La corrupció és una manera útil d’assegurar la fidelitat al règim, doncs no s’han de pagar bons sous i, a més a més, garanteix els medis processals per descobrir qualsevol beneficiari que deixi de ser lleial. e) Castiga al qui denuncia les males pràctiques i no al qui les comet. L'excomandant de policia Alexéi Dymosky, va denunciar les pràctiques habituals dels funcionaris de l’ordre públic rus, entre les que es deia que s’entregaven part dels guanys diaris al caixer, un mem bre d’alt nivell del departament de policia. El resultat d’aquestes denuncies fou l’habitual: la gent que ho va llegir en els diaris el va veure com un heroi, els seus companys se’n van apartar i les autoritats l'acomiadaren, el van jutjar i empresonar. Explicar aquestes coses acostuma a tenir conseqüències, sobre tot per qui les denuncia. Que els ho diguin sinó a Bradley Manning, Julian Assange o Edward Snowden. f) Sigues prudent i no donis als altres res que pugui tornarse en contra teu. Si la teva població està molt formada i ben instruïda, és probable que vulgui viure millor. En con seqüència, t'hauràs de gastar més diners amb ells i tindràs menys per a repartir entre els teus. Si tens unes bones carreteres i ets un dirigent africà, serà més fàcil que els revoltats arribin a la capital i et deposin. A la gent se’ls ha de donar el mínim perquè puguin viure i la formació imprescindible perquè puguin treballar. I res més. Podria pensarse que aquestes regles només funcionen en els països governats per dictadors però, malauradament, els líders de les nacions democràtiques acompleixen aquestes regles igualment que ho fan els tirans i els autòcrates perquè, com qualsevol dirigent, volen conquerir el poder i mantenirse en ell. El problema per als demòcrates és que s’enfronten a diferents limitacions i han de ser una mica més creatius perquè els surti bé. Hi ha diferències, sí, però en essència, tots els dirigents són iguals. Els autors no es refereixen tan sols als dirigents que estan al front de institucions polítiques, si no també a tota classe de líders, inclosos els de les empreses i els de les organitzacions sectorials. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 22

COL·LABORACIONS Així doncs, en el seu llibre utilitzen exemples tan de presidents de govern com de directius del Comitè Olímpic Internacional o de la FIFA, o també de membres del consell d’administració d’alguna gran empresa. En essència, tan sigui una companyia, un partit o una nació, el que es tracta és del poder i de les regles per a conquerirlo i per mantenirse en ell.

(1)Bruce

Bueno de Mesquita, és titular de la càtedra Julius Silver de política de la Universitat de Nova York i director del Alexander Hamilton Centre for Political Economy. Ha estat assessor del Govern dels EEUU. (2)Alastair Smith, és catedràtic de política a la Universitat de Nova York i guanyador del premi Karl Deustch que es concedeix al científic social més brillant i amb menys de 40 anys.

Josep A. Ramírez

El passat dissabte, dia 1 2 de juny, a la sala dels Cups d’un dels edificis més emblemàtics de Vacarisses, El Castell, es va celebrar el ple de constitució del nou Ajuntament del municipi. Com a resultat de les votacions i dels posteriors acords entre diferents formacions polítiques, en la propera legislatura, l’equip de govern estarà format per 4 regidors d’ERC, Antoni Masana, Olga Serra, Albert Salamé i Pere Casas; 2 regidores del PSC, Laura Sánchez i Mariana Ríos, i una regidora de Movem Vacarisses, Marisa Santander. D’aquesta manera, es repeteix el tripartit de la legislatura 2007-201 1 , tot i que amb una diferent entesa . El republicà Antoni Masana i Ubach va ser investit alcalde de Vacarisses per majoria absoluta en la primera votació.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 23

COL·LABORACIONS PERSPECTIVES DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ DESPRÉS DE LES ELECCIONS MUNICIPALS DEL 24 DE MAIG DE 201 5

ls resultats de les recents eleccions han donat lloc a una gran activitat dels partits polítics a Espanya i a Catalunya, de manera que el panorama varia dia a dia. Per aquest motiu convé advertir que aquest article s’ha escrit el 8 de juny de 2015 i, probablement, quan el lector el lle geixi, observarà que, en algun aspecte, el que s’ha escrit ha perdut actualitat.

La desil·lusió i la frustració del poble espanyol, afectat per una elevada taxa d’atur, una llarga crisi que ha motivat retallades en els pressupostos generals i un empobriment de la població, així com la corrupció de determinats càrrecs polítics, han fet que el programa de “Podem” hagi resul tat atractiu per a la gran massa de descontents i indignats i, com a conseqüència, s’ha produït una espectacular bolcada de vots a favor d’aquest partit polític, en la ideologia del qual prima la igualtat de la població per sobre de la seva llibertat. És un partit d’“esquerres”, partidari de l’antiausteritat i populista. L’auge de “Podem” ha implicat, com a conseqüència, un descens considerable en el nombre de votants a favor del PP, PSOE i IU. A Catalunya, els partits clarament favorables a la independència de Catalunya són CDC (Con vergència Democràtica de Catalunya), ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), la CUP (Can didatura d’Unitat Popular) i SI (Solidaritat Catalana per la Independència). Els partits que respecten el dret a decidir, encara que la decisió sigui contrària a la independència, són UDC, ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) i PSC (Partit Socialista de Catalunya). El respec te al dret d’autodeterminació de Catalunya no implica una posició favorable o contrària a la in dependència, perquè aquesta decisió és una opció individual, no col·lectiva. “Unió Democràtica de Catalunya” té la intenció d’efectuar una consulta interna el 14.6.15 en què Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 24

COL·LABORACIONS sotmetrà a votació la següent pregunta: Voleu que Unió Democràtica mantingui el seu com promís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris? 1. 2. 3. 4. 5. 6.

Sobirania (no posar límits a l’aspiració de la sobirania plena) Democràcia (prendre totes les decisions de forma democràtica) Diàleg (gestionant el procés des del diàleg entre els governs català i espanyol) Seguretat jurídica (excloure la declaració unilateral d’independència o un procés constituent al marge de la legalitat) Europa (descartant qualsevol escenari que impliqui estar fora de la UE) Cohesió social i territorial

Estan cridats a aquesta consulta els 5.000 militants d’UDC. Recordem que la postura del PP és radicalment oposada al respecte al dret d’autodeterminació de Catalunya, en base a la indissolubilitat de la Nació Espanyola establerta a la Constitució Espa nyola. El Govern Espanyol no compleix el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” que reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles i fa cas omís de la Convenció de Viena que esta bleix la prevalença dels Pactes Internacionals sobre el dret intern (Constitucions) dels països sig nants dels Pactes. El PP i, concretament i sobretot, el President del Govern Central Espanyol, no defalleixen en la seva total oposició al moviment independentista català i a “La Vanguardia” del 27.5.15, pàg. 23, llegim que el Conseller d’Economia de la Generalitat denuncia l’asfixia premeditada a la treso reria de la Generalitat practicada pel Govern Espanyol, que demora el pagament de 2.400 milions d’euros sense concretar quan els aportarà. Per contra, a les autonomies governades fins ara pel PP, el finançament del Govern Espanyol s’ha desenvolupat satisfactòriament. El conseller d’Eco nomia ha anunciat que convocarà tots els partits polítics per informarlos de la situació per tal que tanquin files en contra de la penúria provocada pel Govern Central. D’altra banda, un cop més segons “La Vanguardia” del 26.5.15, pàg. 31, “fonts del PP reconei xen que l’anticatalanisme, línia de pensament integrada en el PP, que en Fabra del PP va intentar revifar en la campanya electoral amb la seva polèmica ‘Llei de defensa de les Senyes d’Identi tat’, ja no els fa guanyar vots.” Aquest reconeixement per part del mateix PP pot ser un senyal que aquest partit s’està afeblint, tot i que el President del Govern Central Espanyol tregui pit i asseguri que el fracàs electoral del seu partit es remuntarà abans de les eleccions generals. La nova Llei de defensa de les Senyes d’Identitat que vol protegir la Comunitat Valenciana de les ingerències externes, especialment les catalanistes, genera tensions entre els valencians simpatit zants de Catalunya i els que prefereixen mantenirse fora dels “països catalans”. El socialista Ra Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 25

COL·LABORACIONS fael Rubio va retreure al PP que cada vegada que hi ha eleccions tregui a passejar l’espantall del catalanisme i que la nova llei crea divisions entre els valencians i l’esquerra procatalanista valen ciana. La Llei fou aprovada només amb els vots dels membres del PP. En l’ordre internacional també s’ha produït una notícia favorable al reconeixement del dret d’au todeterminació dels catalans. Sorprenentment, el Parlament de Dinamarca va resoldre (“La Van guardia” 23.4.15, pàg. 14) donar suport a un diàleg democràtic i pacífic en la qüestió catalana, però aquesta qüestió fou rectificada pel ministre danès d’Afers Exteriors, a instància del seu homòleg espanyol, dient que la resolució del seu Parlament no vol interferir en qüestions internes d’Espanya, al·legant que la resolució del seu Parlament havia estat “mal interpretada”. No sem bla que hi hagi hagut una mala interpretació de la resolució. La qüestió és si el Parlament va ex pressar o no el seu criteri sobre la forma de resolució de la pretensió independentista. Sembla evident que efectivament va opinar, encara que no ho fes amb la intenció d’interferir. La mani festació posterior del ministre d’Afers Exteriors danès sobre la no intenció d’ingerència en qües tions internes d’Espanya no és aclarir una mala interpretació, com ell pretén, sinó una negació dels fets. “In claris non fit interpretatio.” CiU (Federació de CDC i UDC) es manté com a primera força municipal, tot i que perd més de cent mil vots. ERC gairebé duplica els vots de 2011, ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), EUiA (Esquerra Unida i Alternativa) i Entesa (Entesa Catalana de Progrés), C’s (Ciutadans) i la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) incrementen notablement els seus votants. La pèrdua de la majoria absoluta del PP en nombroses comunitats i municipis ha fet que “Po dem” adquireixi un paper decisiu a l’hora de buscar acords entre partits per al nomenament d’al caldes i regidors. “Podem”, a través de la seva secretària d’organització, anuncia que el seu partit podria presentar una candidatura pròpia per a les eleccions autonòmiques catalanes del proper 27 de setembre. Per a la “CUP” (Candidatura d’Unitat Popular), la possibilitat de comparèixer con juntament amb “Podem” a les eleccions autonòmiques està condicionada al reconeixement del dret a l’autodeterminació per part de “Podem”. “Podem” podria incorporarse a la candidatura d’“Iniciativa per Catalunya Verds”. Si els pactes entre les esquerres no naufraguen, per primer cop, des de la restauració de la de mocràcia, cap dels ajuntaments dels territoris que van conformar la Corona d’Aragó serà gover nat, després de les recents eleccions, pel PP, organització política de caràcter nacional espanyol de notable matriu castellana (La Vanguardia 30.5.15, pàg. 16). Quant als partits a favor de la independència, CDC, ERC, la CUP i SI, reflecteixen una solidesa en la seva ideologia independentista que tranquil·litza els qui són favorables a la independència. D’altra banda, la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona, abans en mans de CiU i ara en poder de “Barcelona en comú”, amb el suport de “Podem”, ha estat un revés la superació del qual re Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 26

COL·LABORACIONS querirà un gran esforç dels partits independentistes, els quals mantenen, tanmateix, els seus ob jectius. La probable alcaldessa de Barcelona Ada Colau va votar SíSí a les eleccions del 9N (“La Van guardia” 31.5.15, pàg. 4), per la qual cosa seria de preveure que no només no serà contrària a la posició independentista, sinó que hi donarà suport. No obstant això, en les seves últimes mani festacions declara que no està a favor de la independència, però que respecta la llibertat d’auto determinació. D’altra banda, va manifestar irresponsablement que desobeirà les lleis que li semblin injustes (“La Vanguardia” 2.6.15, pàg. 15), la qual cosa no es correspon amb la ideologia d’allò que entenem per Estat de dret. Tot i que aquest article desenvolupa l’impacte de les passades eleccions municipals en el panora ma polític d’Espanya i Catalunya, s’ha produït un esdeveniment concurrent en el temps amb aquestes eleccions que mereix ser exposat. Ens referim al partit de futbol de la final de la Copa del Rei entre el “Futbol Club Barcelona” i l’“Athletic de Bilbao”, que es va jugar a Barcelona el 30.5.15. És evident que el Govern Central Espanyol sabia que una bona part dels aficionats dels dos equips rebria a desgrat la interpretació de l’Himne Nacional, ateses les aspiracions independen tistes de Catalunya i del País Basc, però tanmateix fou interpretat. Els assistents al partit van considerar que això era una provocació i van reaccionar amb una monumental xiulada que no anava dirigida a l’Himne Nacional, pel qual probablement tots sentim un profund respecte i afec te, i que ens porta bons records de quan érem joves i complíem el servei militar, per exemple a la Milícia Aèria Universitària. Ara bé, molts no considerem que sigui el nostre himne i ens desagra da que ens l’imposin, i la seva interpretació en un partit que es jugava a Catalunya entre dos equips que, en certa manera, simbolitzen les aspiracions independentistes catalanes i basques, fou considerat una provocació i va produir el rebuig dels assistents al partit. Davant la xiulada a l’Himne Nacional Espanyol, la “CUP” considera que l’Estat Espanyol ha actuat com ho hauria fet la “Inquisició”. Se’ns acut que hagués estat molt simpàtic, intel·ligent i polític que el Govern Central hagués pu blicat una nota abans de la celebració del partit que digués: “En el partit de futbol de la final de la Copa del Rei, que es jugarà a Barcelona, aquest Govern Central ha decidit que no s’interpreti l’Himne Nacional per sensibilitzarse amb els ideals independentistes catalans i bascos.” Sens dubte, aquesta decisió hagués estat rebuda amb gran simpatia per catalans i bascos i no ha gués estat xiulada, però en comptes d’aquesta decisió el Govern Central Espanyol busca respon sabilitats per la xiulada per decidir a qui culpa i sanciona. Vivim en un règim dictatorial. Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 27

COL·LABORACIONS

Carta a un amigo español

Amigo,

Hace tiempo que te oigo murmurar cada vez que se habla del “proceso” catalán. A me nudo tus murmullos se transforman en gruñidos, que no pueden ser si no una muestra de desaprobación de lo que está ocurriendo en Cataluña en los tiempos actuales. Las pocas veces que logras hilvanar algunas frases manifestando tu opinión, transmites un mensa je embrollado, donde se mezclan fobias personales, deseos, informaciones falsas y algu na ley vigente. Para poder debatir contigo, el primer paso sería que definieses tu discurso, porque ahora mismo es una extraña amalgama de elementos que a menudo son contradictorios: no quieres que nos vayamos porque tú te sientes español, con lo que ba sas tu discurso en un sentimiento nacional, a la vez que niegas los sentimientos de los otros. Dices que no nos iremos porque es imposible, porque España es indivisible, como creían que lo era el átomo hace un siglo. Pero también dices que si nos vamos nos irá fatal, porque por lo visto no se puede vivir sin ser español. Y rematas la jugada diciendo que en realidad los independentistas somos pocos, que lo que cuenta es la mayoría si lenciosa, a la que atribuyes tú mismo pensamiento sin ni siquiera sonrojarte. Y cuando hablas de los catalanes te permites afirmar con aplomo un corpus de ideas a cual más falsa y mezquina. No, los catalanes no somos nazis: para que te orientes, nazis eran aquellos a quien la españolísima División Azul ayudó; nazis eran los que detuvie ron a nuestro presidente Companys y lo entregaron a Franco para que lo fusilara. La bandera nazi no es cuatribarrada, es otra muy distinta, con la que a menudo se foto grafían los cachorros del Partido Popular, o la que se exhibe en algunos campos de fút bol españoles; o la de algunos partidos políticos (legales) que defienden la sagrada unidad de España. Tampoco entiendo nada cuando te indignas porque, a tu juicio, en Cataluña se impone la lengua catalana. ¿No te has parado a pensar en la magnitud del disparate? Sería equivalente a protestar porque el castellano se “impone” en Madrid. Aquella es la len Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 28

COL·LABORACIONS gua de Castilla como lo es el catalán de Cataluña. Y tampoco es cierto que exista una fractura social entre los catalanoparlantes y los que usan el castellano como lengua úni ca, porque, entre otras cosas, todos los catalanoparlantes son también castellanoparlan tes. La única fractura social que hay aquí, es la misma que hay en todos los rincones del planeta: la económica. O en otras palabras, que los ricos se juntan con los ricos y los pobres con los pobres. Te he visto emplear la estrategia más tramposa imaginable: cuando el independentismo no era mayoritario, era un movimiento sin importancia porque “son cuatro gatos”; aho ra que parece ser preponderante, resulta que se debe a la manipulación en la enseñanza y en la televisión pública. Con argumentos así siempre se gana, ¿no? Los podrías apli car a cualquiera que piense distinto a ti y siempre tendrías razón, por absurda que sea tu postura. Además, suponer que el pueblo catalán está manipulado simplemente porque no coincide contigo es lo mismo que partir de la premisa de que todos son tontos menos tú. ¿No se te ha pasado por la cabeza que quizá el manipulado eres tú? A juzgar por la cantidad de medios que defienden una y otra postura, apostaría por esta última hipó tesis. Y no, en los colegios catalanes no se adoctrina, salvo que pienses que enseñar en lengua catalana es adoctrinar y que el único idioma apropiado para la enseñanza es el caste llano. En ese caso tienes un problema grave. Pero claro, no sólo es la escuela la que im pone una doctrina nacionalista, es también la televisión pública, esa que alcanza cómo máximo un 20% de audiencia y que vive rodeada de cadenas que emiten desde Madrid y, por supuesto, en castellano. Ah, y respecto al tratamiento de la información sobre “el procés” que dan unas y otras, lamento informarte que la televisión pública catalana es la que ofrece un reparto de voces más equitativo y ajustado a la realidad de su entorno, según este informe elaborado a partir del análisis de las distintas tertulias de radio y te levisión. También argumentas que la lengua catalana en sí misma es un problema, porque nos “aísla” del mundo y crea barreras. Quizá crea barreras, pero sólo a la gente como tú, porque tradicionalmente (y ahora más que nunca) Cataluña es el territorio de la penín sula más internacionalizado y que más visitantes extranjeros recibe, que no parecen en contrar en la lengua catalana un obstáculo para estrechar lazos con esta tierra. ¿Sabes por qué? Porque tener más de una lengua es muy normal, lo anormal es lo otro, el ha blar sólo una. Hazme el favor y viaja un poco. Ve a los Países Bajos, por ejemplo. Una potencia europea del tamaño de Extremadura dónde el idioma propio (el “extrañísimo” neerlandés) está por todas partes, porque es el oficial. Pero además se manejan en un inglés perfecto y no consta que nadie (ni inversores, ni turistas, ni marcianos) hayan Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 29

COL·LABORACIONS emitido queja alguna por esta “anomalía”, la de tener dos lenguas y que la propia sea oficial en todo el territorio. Ah, y cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de per sonas. Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres del planeta. Por cierto, re sulta que presumir de los millones de castellanoparlantes en América es “hermanamien to”, pero decir que los catalanes y los valencianos hablamos lo mismo es “pancatalanismo”. Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay sonidos que nun ca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras. Lástima que los catalanes dominen todos esos fonemas desde pe queños –gracias al catalán– lo que les facilita el aprendizaje de otros idiomas. Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos. Cuando te ves sin argumentos, apelas a la crisis, a los recursos escasos y a las priorida des, asegurando que en Cataluña se malgastan recursos en fomentar el soberanismo, en lugar de preocuparnos “por las cosas que importan a la gente”. Ya sabes, las “embaja das” y todo eso. Si no tuvieses pánico a la verdad, buscarías datos para constatar tus afirmaciones y me mostrarías en una pizarra cuánto dinero malgasta el gobierno ca talán en tapar sus vergüenzas con la bandera. Pero no lo harás, entre otras cosas, por que quedaría patente que ese argumento también en falso. Resulta que el gasto que supone eso que denominas “embajadas” y que en realidad son oficinas de representa ción –porque, mal que me pese, Cataluña aún no es un estado– asciende a 2,2 millones de euros al año presupuestos de 2014), que podemos discutir si es mucho o poco, pero que en todo caso palidece ante los gastos, donde, por poner un ejemplo, la simple refor ma de la embajada de Marruecos nos costó 6,5 millones de euros (2010). Como verás, la cifra de las oficinas catalanas en el exterior la ofrece el diario ABC, un medio que, por lo que yo sé, no parece tener interés alguno en infravalorar este tipo de gastos. Respecto a preocuparse “por las cosas que importan a la gente”, parece que aquí lo intentamos, pero alguien nos lo impide de forma sistemática: el impuesto a la banca de la Generalitat fue bloqueado por el Gobierno de Madrid; el decreto de pobreza energé tica que pretendía evitar que a los abonados que no pudiesen pagar la luz o el gas se les cortase el suministro durante lo más crudo del invierno, fue llevado al Tribunal Consti tucional por el Gobierno de Madrid; incluso las competencias del “Síndic de greuges” vinculadas a la prevención de las torturas han sido recortadas también por el Tribunal Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 30

COL·LABORACIONS Constitucional. Quizá estos últimos ejemplos sean meros asuntos del nacionalismo ca talán y no “cosas que importan a la gente”. Pero ya se sabe, nacionalistas siempre son los otros; en cambio tu himno, tu bandera, tus tradiciones son las “normales”, como diría un informático, las que vienen instaladas por defecto en el sistema. En consecuencia, cualquier alternativa te parece exótica, ale jada del sentido común y una muestra de “paletismo”. Y ahora que sabes todo esto, por favor, deja de hacer el ridículo. Roger Vinton Barcelona, 13032015

DIU RAIMON LLULL A LA CONTALLA DEL LLEÓ...

...que un ferotge lleó tenia atemorits tots els animals d’un bosc. Un dia i un altre la fera atacava els animalons a tort i a dret, els perseguia i s’hi abraonava fins que en matava un aquí i un altre allí. Farts de tanta por, els animals van pro posar a la fera d’entregarli cada dia una víctima d’entre tots ells. La fera ho va acceptar i des de llavors, cada dia els animals del bosc decidien a sorts qui era la víctima que ha via d’apaivagar la fera. Un dia la sort va caure sobre la lle bre. Però la llebre tenia tanta por a morir, que va retardar la visita a la fera, i quan per fi va arribar, el lleó va exclamar: “estic mort de fam!, qui gosa trencar els horaris pactats?” “No és culpa meva que arribi tard”, va dir la llebre, “Venint cap aquí, m’ha sortit un lleó que se’m volia menjar, dient que el rei era ell”. En sentir aixó, el lleó es va enfadar molt i va manar a la llebre que el portés a veure l'altre lleó. La llebre el va dur a una bassa..., allí on el lleó va veure la pròpia imatge reflectida a l’aigua. “Aquí el tens...”, va dir. I ple d’ira el lleó es va llançar contra aquell que pensava que era el seu enemic. ...I va morir ofegat.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 31

COL·LABORACIONS L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcal del Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flora i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor en ciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·laborador assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses és molt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a la de Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedicats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció de les plantes més impor tants d’aquests dos termes municipals. El susdit llibre, titulat "Les plantes de Viladecavalls", està totalment exhaurit, però es pot con sultar o demanar en préstec a la Biblioteca Pere Calders de Vilade cavalls i a la Biblioteca Central de Terrassa.

Herbes de Viladecavalls presents també a Vacarisses (i 4) En aquest número publiquem l’última entrega de la part dedicada a les herbes. Una herba és una planta sense teixits llenyosos. Quan una planta presenta teixits llenyosos però no arriba a arbust es parla de subarbust o mata, com la farigola, l’ajocaperdius o les botges. En el llibre referit es tracten moltíssimes plantes herbàcies i subarbustives, però aquí només es presenta una mostra i es remet el lector a dita obra. També recomanem la lectura dels llibres 'Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l’Obac' (1993) i 'Pàgines vacarissanes' (2009), on són referides moltes herbes de Vacarisses i que poden ser consultats a la Biblioteca El Castell. Pericó groc (Hypericum perforatum, gutíferes). Espècie estesa per una gran part d’Europa. Creix en marges herbosos i vorades de bosc. S’anomena també hipèric groc i herba foradada. És una planta de reconegudes virtuts vulneràries i antidepressives. Pinya de sant Joan (Leuzea conifera, compostes). De la regió mediterrània occidental. Creix en brolles i pinedes. Se la considera planta màgica, com altres que floreixen pels volts del solstici d’estiu. Pistolòquia (Aristolochia pistolochia, aristoloquiàcies). Espècie mediterrània occidental. Creix en brolles i prats secs. A Catalunya havia estat emprada per a contenir els excessos biliars i també contra algunes malalties del bestiar. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 32

COL·LABORACIONS Plantatge gros (Plantago major, planta ginàcies). De distribució holàrtica. Es fa en sòls molls, herbeis humits, fonts i mar ges de riera. Plantatge lanceolat (Plantago lanceola ta, plantaginàcies). Planta present a gai rebé tota Europa. Prospera en pradells i marges humits. Com a planta remeiera, té un ús pectoral i contra el rogall i els mals de coll. Polígala calcària (Polygala calcarea, po ligalàcies). D’àrea europea occidental. Creix en matolls, pedregars i joncedes.

Plantatge lanceolat

Polígala rupestre (Polygala rupestris Pourret, poligalàcies). De la regió medi terrània occidental. Viu en roques, prefe rentment calcàries. Polipodi serrat (Polypodium cambricum, falgueres). De distribució atlàntica i medi terrània. Es fa tant en roques com en sòls humits. S’anomena també herba pigotera. Rementerola (Calamintha sylvatica, labi ades). Herba estesa per una gran part d’Europa. Es fa en marges herbosos hu mits. Té virtuts tòniques i estomacals.

Rogeta

Rogeta (Rubia peregrina, rubiàcies). Planta de distribució atlàntica i mediterrània. Es fa en bos cos, matolls i maleses. S’anomena també herba remuguera. S’havia utilitzat perquè els nens tra guessin la bava. Ruda de fulla estreta (Ruta angustifolia, rutàcies). Espècie mediterrània. Creix en vessants pe dregosos assolellats. La ruda té moltes virtuts medicinals, però cal prendrela en les quantitats adequades i mai durant l’embaràs, ja que és abortiva. És, d’altra banda, planta màgica, portadora de bons auguris i espantadora de bruixes i mals esperits. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 33

COL·LABORACIONS Sabonera petita (Saponaria ocymoides, cariofil·làcies). De distribució mediterrània occidental i central. Creix en llocs pedregosos, a mitja ombra. S’anomena també sabonera de muntanya. Sempreviva borda (Helichrysum stoechas, compostes). Herba mediterrània. Creix en matolls i pedregars. Té virtuts pectorals i febrífugues. Serverola (Agrimonia eupatoria, rosàcies). S’estén per gran part del continent europeu. Viu en llocs herbosos humits i marges de bosc. Antigament s’havia fet servir per a guarir plagues i feri des. Teucri de codina (Teucrium botrys, labia des). Planta de la regió mediterrània i l’Euro pa central. Creix en codines i pradells d’herbes anuals Vara d’or (Solidago virgaurea, compostes). De distribució circumboreal. Es fa en raco nades ombrívoles i clarianes de bosc humi des. S’havia emprat en medicina popular contra les diarrees i la disenteria. Verònica medicinal (Veronica officinalis, escrofulariàcies). Espècie de distribució cir cumboreal. Resta circumscrita a llocs frescals i ombrívols. Se li havien atribuït moltes vir tuts remeieres.

Xenixell

Viola boscana (Viola alba, violàcies). Aquesta viola és mediterrània i prospera en llocs ombrí vols del domini de l’alzinar. Vulnerària (Anthyllis vulneraria, lleguminoses). Herba de la regió mediterrània. Es fa en bro lles, roquissars i prats secs pedregosos. El nom fa al·lusió a la seva virtut de guarir ferides i pla gues. Xenixell (Senecio vulgaris, compostes). Espècie subcosmopolita. Creix en herbeis humits, mar ges de camins i clarianes de bosc. S’havia utilitzat per a regular les menstruacions difícils i també contra les hemorràgies nasals. Àngel M. Hernández Cardona Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 34

COL·LABORACIONS

L'últim sopar

ls estudis sociològics ho destaquen amb dades contundents: els cristians de les nostres esglésies occidentals estan abandonant la missa dominical. La celebració, tal com ha que dat configurada al llarg dels segles, ja no és capaç de nodrir la seva fe ni de vincular a la comuni tat de Jesús. El sorprenent és que estem deixant que la missa «es perdi» sense que aquest fet gairebé no pro voqui cap reacció entre nosaltres. No és l’eucaristia el centre de la vida cristiana? Com podem romandre passius, sense capacitat de prendre cap iniciativa? Per què la jerarquia roman tan calla da i immòbil? Per què els creients no manifestem la nostra preocupació amb més força i dolor? La desafecció per la missa està creixent fins i tot entre aquells que hi participen de manera res ponsable i incondicional. És la fidelitat exemplar d’aquestes minories la que està sostenint les comunitats, però podrà, la missa, seguir viva només a base de mesures protectores que assegurin el compliment del ritu actual? Les preguntes són inevitables: No necessita l’Església, en el seu centre, una experiència més viva i encarnada del sopar del Senyor, que la que ofereix la litúrgia actual? Estem tan segurs d’estar fent bé avui el que Jesús va voler que féssim com a memorial seu? És la litúrgia que nosaltres repetim, des de fa segles, la que millor pot ajudar en aquests temps els creients a viure el que va viure Jesús en aquell sopar memorable on es concentra, es recapitula i es manifesta el com i el per què va viure i va morir? És la que més ens pot esperonar a viure com a deixebles seus al servei del seu projecte del regne del Pare? Avui tot sembla oposarse a la reforma de la missa. No obstant això, cada vegada serà més ne cessària, si l’Església vol viure del contacte vital amb Jesucrist. El camí serà llarg. La transfor mació serà possible quan l’Església senti amb més força la necessitat de recordar Jesús i de viure del seu Esperit. Per això, també ara, la nostra preocupació principal no és absentarnos de la mis sa, sinó contribuir a la conversió a Jesucrist. José Antonio Pagola 07/06/2015 Corpus Christi – B Marc 14,1216.2226 Col·laboració de Frederic Sagués Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Records i vivències

Avui he tingut un esglai. Un llegany espès i persistent ha escapçat les roques. Montserrat era un absurd: una muntanya sense cim. Inconcebible. El massís semblava un munt de rocam mal apilat. No tenia fesomia, bellesa ni elegància. Era una llavor sense grill, un pujol malgir bat inepte per a l'agricultura i pobre de boscúries. Servia solament per a ferhi lle nya. El seu capolament m'ha semblat com un signe esfereïdor: dels cristians que dego llen els cimals dels sagraments reduintlos a actes socials i a festes de vanitat i consum; dels polítics que rebaixen els cims legítims de la nostra pàtria, per ferne un turó més de la seva geografia interessada; dels botiguers que renuncien a la pròpia llengua pensant que així ompliran d'estelles el calaix; del jovent que des traleja la seva parla amb la vulgaritat, llevantli barroerament la bellesa. Ai! Si nosaltres mateixos escabotem els cims de la nostra personalitat, no ens queixem pas si els altres també hi volen fer llenya. Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 36

COL·LABORACIONS EFEMÈRIDE Vaga de tramvies a Barcelona

a uns dies, remenant papers, vaig trobar aquest full de mà que em va fer memòria d’un es deveniment que, amb el temps, s’ha considerat com una baula important de la cadena que, de la dictadura instaurada al final de la Guerra Civil del 1936, ens ha portat a la Democràcia. La vaga de tramvies convocada per a l’1 de març de 1951 a Barcelona per la pujada de preu del bitllet de 0,40 cèntims de pesseta a 0,60 fou contemplat com un greuge comparatiu, ja que a Ma drid el preu no havia canviat. Per aquest motiu, començaren a circular consignes de no pujar als tramvies. La població que anava a treballar o als seus quefers ho feia a peu i el nombre de segui dors continuava creixent dia a dia. Els carrers prenien l’aspecte d’una gran manifestació contí nua. El governador civil Baeza Alegría va donar ordres a la policia de reprimir els grups de violents que increpaven els pocs que anaven dalt dels tramvies, la major part dels quals eren partidaris del Règim o falangistes. El conflicte va durar uns quants dies. Els aldarulls ocasionaren algun mort i resultaren bolcats i cremats mitja dotzena de tramvies, fins que la pujada de preus fou anul·lada. El governador Bae za i l’alcalde Josep M. Albert Despujol, baró de Terrades, foren destituïts. Jo vaig viure directament aquests fets. Llavors treballava a la plaça Catalunya i érem corrua feta els qui anàvem a la feina caminant, mentre els tramvies passaven buits. El meu domicili era a uns 40 minuts de la feina. Feia quatre viatges al dia per anar i tornar. Es pot dir que aquesta mobilització pacífica de la ciutadania barcelonina representà la primera manifestació antifranquista més multitudinària des de la implantació del règim dictatorial l’any 1939. Foren milers i milers de persones les que hi prengueren part espontàniament. Frederic Sagués Batista Addenda Em permeto aprofitar aquesta avinentesa per agrair als redactors del VACARISSES l’emotiu es crit de condol que van publicar en el número del passat mes de maig dedicat a la meva esposa Maria, amb motiu de la seva mort, així com als assistents a l’Eucaristia celebrada el diumenge dia 10 per Mn. Sebastià en memòria seva. Gràcies de tot cor, a les quals afegeixo les dels meus fills, nores i gendres. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 37

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Cooperativisme agrari contra les lleis del mercat Quan I'agricultura va entrar en els grans mercats i a les fluctuacions del temps s'hi van afegir les fluctuacions de preu marcades pels comerciants i la borsa, el pagès, de naturalesa independent, va optar per agrupar-se amb altres productors.

Les cooperatives permetien al pagès propietari unirse amb altres pagesos per invertir en noves tècniques agràries, obtenir assegurances contra les afeccions del temps, defensar els seus interes sos davant els comerciants de subministraments (maquinaria, llavors, gasoil) i les autoritats (ajuts per la fil·loxera, lleis proteccionistes) i fins i tot comerciar directament els seus productes, pas sant per damunt dels intermediaris i augmentant els guanys. Quan els beneficis són molt justos el cooperativisme es converteix en l'única manera de mantenir determinats cultius. Les primeres cooperatives van sorgir al voltant del 1906 a Alella, Igualada i Artés. Durant el pri mer terç del segle XX la Mancomunitat va impulsar l’extensió del cooperativisme i el nombre de cooperatives i sindicats agrícoles va augmentar considerablement. L'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, creat el 1851, va encarregarse de coordinar totes les agrupacions agràries. La Mancomunitat Mentre va presidir la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba va impulsar la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 per unir els ajuntaments de les quatre províncies en la de fensa dels interessos catalans a Madrid. Tot i ser un òrgan sense pres supost propi ni capacitat per legislar, va aconseguir millorar les infraestructures i els subministraments (llum, aigua potable, telèfon), i va impulsar la cultura catalana i l'educació. També va fomentar la cre ació de cooperatives agràries. La dictadura de Primo de Rivera va dis soldre la institució el 1923. Mataro's potatoes A finals del segle XIX bona part de les planes de Mataró es van con vertir en regadius. Es van instal·lar bombes elèctriques als pous per tal de millorar la disponibilitat d'aigua. A partir de 1905 les grans expor Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 38

COL·LABORACIONS tacions de patata a Anglaterra, amb la marca Mataro's Potatoes, van anar convertint l'horta de Mataró (de Sant Martí de Provençals a Blanes) en un patatar. Es van formar petites cooperatives per estendre el regadiu i passarse al cultiu de la patata. I l'any 1931 aquestes cooperatives es van agrupar en la Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral per obtenir una posició més forta davant els subministradors de llavors i els comerciants de patates. El cultiu de la patata es va estendre pel Vallès, i a Mollet el Sindicat Agrícola de Mollet va acon seguir als anys trenta comercialitzar directament els seus productes sense intermediaris i així ob tenir més beneficis. La seva marca era Rabassunio Potatoes Catalunya Productions Mollet i feia contactes amb cooperatives d'Anglaterra, Holanda, Bèlgica, Suïssa, Lituània, Estònia i Renània. Reus, centre de la fruita seca A Reus, les organitzacions agràries van aconseguir convertir la ciutat en el principal centre ex portador de fruita seca. Molts camps de la plana van quedar plens de vinya morta i es va provar de cultivar l'avellaner, que produïa tan bé a la muntanya. Va ser un èxit. L'avellana es va expor tar a tot el món. Mestral en territori despoblat L'efecte de la fil·loxera sobre el Priorat va ser devastador perquè la comarca s'havia especialitzat intensament en el cultiu de vinya. De resultes de la plaga molts pagesos van abandonar el camp, altres van plantar avellaners i altres vinya blanca per fer cava. Hi va haver un repunt de la producció a la Primera Guerra Mundial, però la Guerra Civil i la Se gona Guerra Mundial van acabar de despoblar el territori. I l'any 1960 per fi va arribar la recuperació de la demanda. Alguns camps es van tornar a cultivar i el 1975 la producció de la comarca va obtenir la Denominació d'Origen Priorat, que l'any 2000 va elevarse a la categoria de qualificada.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 39

COL·LABORACIONS Les catedrals del vi Del 1910 al 1920 es van estendre pel Priorat, la Terra Alta, l'Alt Camp i una part de la Conca de Barberà nombrosos cellers construïts a l'estil modernista i amb grans naus amb voltes. Quan Angel Guimerà viatjava per Catalunya per cercar inspiració per als seus drames rurals, va entrar al Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí a fer un tast i, en mirar cap al sostre, va ex clamar, «aixó és la catedral del vi». I aquesta denominació es va escampar per tots els cellers modernistes de Tarragona.

Àngel Guimerà

Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí. Arquitecte: Pere Domènech i Roure

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 40

COL·LABORACIONS

L'àngel del trobament No és per atzar, humans, que us trobeu digué l’àngel, no és pas per casualitat. No ho coneixeu, cert, però de segles, de mil·lennis, els camins de l’univers porten a aquest indret concret; de se gles i de mil·lennis les vostres vides s’encaminen, sense tenirne esment; al vostre trobament. Tot us hi ha portat, de sempre: els camins de la terra i els dels astres, allò que vosaltres sou i les afi cions que teniu. Tot us mena al trobament i a fer fecund l’encontre. L’àngel del trobament tenia unes mans que estrenyien fort i nuaven llaços. Em va mirar i em va dir: Jo he estat present en tots els teus trobaments, i en totes les hores bones que se n’han seguit i en totes les dolentes. Jo sóc present en tots els trobaments dels homes i en tots els encontres dels elements. No saps pas com em plau d’acotxar dues persones en el meu si, d’agombolarles per què es trobin i es mirin, i se somriguin i es besin. De temps que les segueixo per terres i mars fins que arriba aquest moment tan meravellós l’esclat de dos ulls que s’enllacen. Amb les paraules de l’àngel vaig comprendre que tots els trobaments són un do, un do d’àngel, d’un àngel que ens mena a un mateix indret, que ens fa volar fins a un punt d’interjecció de l’es pai, el temps i nosaltres. A vegades dues persones ben llunyanes es troben sense saber com ni per Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 41

COL·LABORACIONS què, inopinadament: és l’àngel. Sí, és l’àngel del trobament que fa que dues persones es trobin i se salvin, perquè moltes vegades l’àngel del trobament ens mena a trobar l’àngel de la salvació. Tota l’existència us condueix a l’abraçada digué l’àngel del trobament, tota la història de l’univers i tota la història humana us duu a entrellaçar vides i esperances. Aleshores, en aquest moment cabdal, cada persona s’esbada a l’altra, com flors besades pel sol, i un teixit d’entesa i d’afecte s’ordeix espontàniament en un instant meravellós, instant ple de bellesa, de misteri i de l’altre. La naturalesa pren part en cada trobament, mira i espera continuà l’àngel. Els estels esguarden anhelant el trobament d’home i home, els ocells suspenen llurs cants i les flors recullen llurs pè tals en una pregona expectació davant d’un encontre. Després, quan el trobament ha reeixit i les relacions s’han trobat, tota la naturalesa torna a seguir el seu curs i canta i s’alegra. Tota la natu ralesa se sent feliç d’una mirada que besa i d’un somriure que abraça. L’àngel del trobament feia via pel món i lligava persones i terres i somnis. Els estoigs closos s’obrien al seu pas i un perfum fresc omplia espais i esperits. L’àngel del trobament acostava els homes, tan allunyats i tan solitaris!, els acostava i els unia, i somreia. L’àngel del trobament esperava el dia quan tot serà un sol cor i ja no hi haurà ni deserts ni estels isolats. Quan arribà aquest dia sols diguérem un mot: Junts! I res més.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 42

COL·LABORACIONS En aquest mes de juliol s’escauen els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular. El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participar en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.

Folklore de Catalunya - 40 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

Els darrers moments A la Vall del Flamisell, el qui ajuda a ben morir és el veí més proper. A Besalú als darrers mo ments hom els senyava per ajudarlos a traspassar. A Paüls de Brai, quan un malalt patia una llar ga agonia, per ajudarlo a ben morir el campaner tocava tretze campanades per als homes i onze per a les dones, lentament i mesuradament, i el veïnat en sentirles deia una oració pel bé del malalt, alhora que deia: "Que Déu li dono lo que més li convingo". A la Vall d’Àneu i al Lluçanès posen a la mà la "candela de l'agonia", ofici que fa qualsevol que sigui beneïda; hom sol emprar Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 43

COL·LABORACIONS les que reparteix l’església per la festa de la Candelera. A Martinet de Cerdanya, deien que el pa cient trigaria tantes hores a morir com guspires fes la candela. A Begur, quan hom està als darrers moments li acosten un llum als ulls per tal de fer fugir el dimoni i perquè no se li emporti l’ànima. Els vells gats de mar de Cadaqués, quan un malalt tenia una agonia llarga, sortien a la platja i de ien una oració encomanantli l’ànima als quatre vents. Segons la dienda, a Bot i a Móra d’Ebre, quan un malalt estava desnonat del metge, i els familiars ja no sabien quin remei donarli, l’havi en portat a la vora d'un camí per tal que els passants desconeguts li donessin consell i remei; hom el creia com vingut del cel i mirava el vianant com un enviat diví. Deien que el remei rebut així era infal·lible. Hom només podia apel·lar a aquest recurs en casos extrems. Antigament els malalts desnonats i aquells a qui els metges no entenien el mal acudien als aplecs, a les fires, als mercats i a d’altres grans reunions i es posaven en indrets establerts pel costum. Era de consuetud que tots els passants els dirigissin paraules de conhort i els aconselles sin algun remei o tractament: els pobles antics també ho feien. Una commiseració subconscient desperta la pietat envers els qui pateixen i promou el desig d’alleugerirlos el dany; d’ací que hom inadvertidament així que parla amb un malalt espontàniament li aconselli algun remeí. Aquell refrany que diu que: De metge, de boig i de poeta tots en tenim una miqueta. És un proverbi comú a moltes cultures. Segons la rondalla, una vegada la reina de Saba, muller del rei Salomó, i el seu criat major, parlaven dels pocs metges que hi havia en el reialme, i la rei na afirmà que no passaven pas d’una dotzena. El criat va dissentir de la seva opinió i li contestà que només a la Cort ja passaven de cent. L’endemà el criat va embolicarse les barres com si tingués mal de queixal i es va asseure, arrupit, a la porta del temple. Tots els qui passaven s’interessaven per sa ber que tenia i li aconsellaven un remei o altre, que el fingit malalt s’apuntava. Àdhuc la mateixa reina, que no el va reconèixer, li preguntà que tenia i li va donar un consell per a guarirse. Tornats al palau, el servent presenta a la reina més de trescents remeis recomanats per altres tants fidels, entre els quals es comptava ella mateixa. La reina va enutjarse i es queixà de la conducta del criat al seu marit. El rei Salomó li contestà que això era per efecte d’un fons de bonhomia que tots posseïm; davant un sofriment ens sentim decantats a minorarlo de manera espontània i inadvertida. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 44

COL·LABORACIONS A Paüls de Brai, creien que podien fer reviscolar un moribund exposantlo al raig batent de la lluna plena, sobretot si es tractava d’un infant. Conten diversos casos de mares que havien tornat la vida als seus nadons posantlos a la llum de la lluna. No s’ha donat cap cas des de fa dues ge neracions, i, per tant, no hi ha ningú que ho hagi vist. A Prat de Comte, creien que podia ferse reviscolar un malalt molt greu tirant al foc de la llar cabeces d’talls o capces de cascall. A Roma, per les festes Compitàlies havien fet sacrificis als difunts, en les cruïlles dels camins; primer ha vien sacrificat infants i més tard caps de bestiar, que foren substituïts més ençà per l’ofrena de capces d’alls, de cascall o d’escardots. La simulació d’escardots damunt les lloses i el costum de posarne damunt les tombes recorda encara aquestes festes. A Olot creien que l’agonia desperta una gran set que fa patir els moribunds; d’ací que antigament els posessin als llavis un drap mullat d’aigua de flors cordials. A Corbera d’Ebre, quan un malalt tenia una agonia penosa, desfeien tots els nusos que pogués haverhi a la cambra i els de tantes cordes i cordills com podien per tal de facilitarli el traspàs. Segons una creença pròpia de diver sos pobles, el llit tou allarga l’agonia i dificulta la mort; els coixins de ploma fan mal morir. A Lleida, antigament, així que un malalt s’agreujava li canviaven el coixí si era de ploma, i a Vi lanova de Meià posaven uns instants el malalt a terra per tal d’escurçarli l’agonia, i a Nalec, àd huc treien el pacient de casa. Aquesta creença fa temps que s’ha esborrat i s’han perdut, per tant, els costums que se’n derivaven. A Sant Julià de Cerdanyola, creien que treure el coixí a un malalt quan està als darrers moments li escurçava el patir. A Llers, per allunyar la mort i salvar el malalt, penjaven una mata d’arç blanc a la porta del carrer. A Verges, per ajudar a ben morir, po saven unes tisores obertes sota el llit. A Besalú creuen que mentre un malalt agonitza no es pot passar bugada perquè se li dificulta la mort. Per indicar que hom té la ranera de la mort es diu que: "Li bullen les cols". A Arnes, a la Terra Alta, antigament quan moria el cap de casa deixaven anar les cabres i tot el bestiar gros solt pel camp des que cloïa els ulls fins després de l’enterrament; per la regió de la Selva havien deixat anar els bous. A Prat de Comte, quan moria la mestressa, engegaven l’aviram del corral. El costum sembla que tractava d'evitar que el difunt se’ls emportés responent a la idea universal que els morts volen emportarse tot allò que és seu. Quan nosaltres anàvem a estudi era acte de fe entre la mainada que si hom premia amb força el dit gros del peu esquerre a un difunt, aquest es posava dret com si hagués estat viu.

En el pròxim capítol continuarem sobre:

Separació de l'ànima del cos Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Forns de pega del Dalmau, del Marquet de la Roca i del mas Vila de Talamanca

E L S F O RN S D E P E G A Els forns de pega (o pegueres) van ser utilizats fins a principis del segle XX per extreure resines de la llenya mitjançant un procés de doble destil·lació. A Sant Llorenç del Munt i l’Obac aquesta activitat va ser marginal, a diferència de la gran difusió que van tenir els forns de calç. La resina era utilizada com aillant de la humitat i impermeabilitzador de diversos productes (com ara botes de vi, soles de sabata), embarcacions, etc. La pega s’emprava en multitud de aplicaci ons: en la construcció de vaixells per a conseguir la impermeabilització dels casc, operació ano menada calafatejat, per a la impermeabilització de les soles de les sabates o espardenyes; per a la fabricació de poals de pega, com a màstic per empeltar i tapar ferides d’arbres i també va servir per a guarir bestiar domèstic. Passat l’estiu, en aquests forns s'apilaven les teies de forma vertical fins a omplirlo i es calava foc a la part de dalt. L’escalfament de les teies de la part superior provocava la destil·lació de la reïna de les teies inferiors. Aquest líquid sortia per un orifici de la part inferior del forn i era abo cat a un dipòsit annex al forn anomenat l’olla. La pega ja era produïda a l’edat de bronze. A Catalunya està documentada l’existència de forns de pega a partir del segle X. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 46

COL·LABORACIONS El procés de producció passava per diverses fases: Tot començava amb l’obtenció de llenya. A l’àmbit de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac s'utilitzaven soques de pins pinyers, dels ginebres i dels càdecs. De les soques s’extreien teies, que es posaven dins del pou. Amb el pou ple, començava la combustió, que durava tot un dia. Progresivament el quitrà s'anava escolant cap el fons i es desplaçava cap a l’olla. El quitrà dispositat a l’olla era sotmès a una segona combustió amb la finalitat de cremar els àcids i altres productes inflamables. Així s’obtenia la pega, que es dipositava en una caixa anomenada pastera, on es solidificava. Finalment era tallada en diverses parts i es preparava per a la seva distribució. La propietat dels forns era de les masies properes, però el seu funcionament requeria de profesio nals que sabien fer la doble destil·lació. Eren els pegaires, un ofici que passava de pares a fills i que estava arrelat principalment al Pirineu, des d’on baixaven a posar en marxa les instal·lacions repartides per la Catalunya Central. Un cop obtinguda la pega, la comercialització corria a càrrec de traginers. L’arribada massiva dels derivats de petroli durant la primera meitat del segle XX va posar fi a la producció rústica de la pega.

Pou de pega a Ses Marrades de Corona (Mallorca)

Principals forns de pega coneguts a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac: Forn de Pega del Marquet de les Roques Vall d’Horta. Forn de Pega del Dalmau Vall de Mur Forn de Pega del Sot de l’Infern Forn de Pega del mas Vila de Talamanca. Forn de Pega de Cavall Bernat Matadepera. Forn de Pega de Can Pobla Matadepera. Extret, entre d'atres fonts, de: Naciodigital.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Els sense sostre F

a un parell de setmanes l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, persona de gran sensibilitat social, plena de bones intencions i desitjosa d’ajudar els més necessitats, va recórrer diver sos barris de Barcelona amb la finalitat de saber quantes persones sense sostre viuen a la ciutat, arribant a la conclusió que la xifra s’acosta al miler. El Banc d’Espanya estima que a Espanya hi ha 332.529 persones sense sostre i 13.500 habitatges de protecció oficial buits, 3.264 dels quals es troben a Catalunya.

Seria relativament fàcil, sí, molt fàcil, oferir al miler de persones sense sostre avaluades a Barce lona per la nostra alcaldessa un allotjament en algun quarter militar en desús, condicionantlo a l’efecte. També es podria gravar fiscalment els particulars que tenen pisos buits a Barcelona, quan ja tinguin un pis on viure, per estimularlos a llogar aquests pisos buits a preus mòdics. Atesa la prioritat que, lògicament, mereix l’allotjament de les persones sense sostre, es podrien revisar les partides del pressupost de l’Ajuntament, efectuar retallades en determinades partides i incloure una partida destinada a aquesta qüestió tan important. Aquesta situació seria, en principi, molt desitjable i ens permetria dormir millor pensant que ja no hi ha persones sense sostre. Ara bé, què passaria després? Doncs que es produiria un “efecte crida” a altres persones sense sostre, és a dir, les persones sense sostre de la resta d’Espanya i d’altres països, les quals, assa bentades que a Barcelona se’ls dóna empara, vindrien a patolls. D’aquesta manera, en poc temps hi hauria un nombre creixent, en progressió geomètrica, de persones al carrer que arribarien a as fixiarnos. És trist dirho, però les persones sense sostre actuals formen una barrera natural a la immigració d’altres persones en les seves mateixes condicions, és a dir, la difícil situació d’aquestes persones Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 48

COL·LABORACIONS de Barcelona és coneguda fora de la nostra ciutat i això prevé de forma automàtica l’allau de no ves persones sense sostre. Pensem quin seria l’impacte d’una mesura destinada a donar allotja ment a les persones que ho necessiten en els emigrants africans que vénen a Europa en pasteres, arriscant la vida, si sabessin que a Barcelona tenen, com a mínim, l’allotjament assegurat. La se va destinació més desitjada seria Barcelona. Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid

Ja fa un parell d’anys que es va portar a terme la campanya “La fam no fa vacances”, per sensibilitzar a la ciutadania de la realitat de la pobresa més propera i fomentar les donacions de menjar també durant les vacances, període en el qual aquestes disminueixen. Us en fem recordança i us agrairem que tingueu present aquest fet ja que les vacances les tenim aquí.

VIU SENZILLAMENT PERQUÈ ELS ALTRES, SENZILLAMENT, PUGUIN VIURE.

La recapta a Missa el passat diumenge 7 de juny, dia del Corpus Cristi, ha estat de: 231 ,56 €

Càritas Parroquial

Vacarisses

Des d’aquí volem fer constar a tothom el nostre mes sincer agraïment. Moltes gràcies.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 563 Juliol 2015

Pàg. 50

Auca de Montserrat - IX Centenari del Monestir (1931) - Original: Jaume Miralda i Olivé