564 agost 2015

Núm. 564 - Agost de 201 5

VAC ARI S S E S

balcó de Montserrat

edició digital

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

És tarda de festa, la Festa Major, s’encenen llumetes de tots els colors.

Cric-crec, catacrec, fa el ball de bastons, dimonis que salten enmig dels minyons.

Ja sonen les gralles i arriben els nans, darrere s’acosten els nostres gegants.

Olga Xirinacs

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Cultura Popular Des de Sitges Vacarisses, balcó de Montserrat Parròquia de Vacarisses Llibres Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 16 17 18

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Juliol Dia 5 Primera Comunió: Francesco Cascales Vassallo Missa en memòria de José Ortega Dia 19 Missa de Festa Major de Torreblanca.

Dia 26 Baptismes: Fernando Periago Morales i Bet Terència Garreta

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 2

PÒRTIC El país ja té les eines que necessita

a presentació de la candidatura Junts pel Sí culmina totes les passes preparatòries enca­ rades a posar al servei de la ciutadania totes les eines necessàries perquè esculli si Catalu­ nya ha de ser un estat independent. No hi ha mitges tintes, hi haurà convocatòria legal i ahir es va presentar un full de ruta diàfan sobre l’itinerari que s’ha de seguir per a la desconnexió d’Espa­ nya. Els cinc primers candidats d’aquesta llista transversal van exposar d’una manera coral els arguments i els anhels d’aquesta proposta trencadora, trencadora en les formes, perquè mai abans s’havia aconseguit un front electoral tan ampli ideològicament, i trencadora en el fons, perquè mai una oferta electoral amb opcions de victòria havia fet tan clarament una crida a la inde­ pendència sense matisos ni subterfugis semàntics.

L

El flamant cap de cartell de la llista Junts pel Sí, Raül Romeva, va posar, a més, un especial èmfasi en les mesures socials programàtiques que, tot i que no va desenvolupar, sí que va quedar clar que tenen un marcat caràcter de progrés i garantia de l’estat del benestar. Una intenció deci­ dida, doncs, per fer el tomb nacional necessari i el gir social imprescindible per tal que el con­ cepte d’independència se solidifiqui en l’imaginari col·lectiu no pas només com un somni eteri i utòpic sinó com una eina real per millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Catalunya vol un estat perquè el necessita. Catalunya vol la independència perquè, tot i saber que forma part d’un món interdependent, no vol ser presonera de les decisions d’altres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

6.­ Lluc Nascut a Antioquia, la segona ciutat del món. Tenia uns 500.000 habitants. Aquí, per primera ve­ gada, els seguidors de Jesús van anomenar­se cristians.

No vaig conèixer personalment a Jesús. Maria, la seva mare, em va fer moltes confidències.

El meu Evangeli és una recopilació d’apunts que feien servir els primers cristians en les seves celebracions.

La gent em demanava una recopilació de textos sobre la vida i les paraules de Jesús.

Jo era metge i pintor. Cada ciutat tenia un metge. Entre els càrrecs del Temple n’hi havia un al servei dels anants i vinents. La medicina i la superstició anaven plegades. Els monjos essenis de ran del Mar Mort estudiaven les propietats curatives de les plantes i dels minerals. Les malalties més corrents eren la lepra i l’epilèpsia. Hi havia molts sords, muts i esguerrats. Les llevadores eren molt reconegudes.

Vaig tenir contactes amb Pau. Pau era molt culte. Mateu era un coneixedor de la història. Però tot plegat xocava amb el que es deia d’un tal Jesús.

Jesús parlava d’amor, de perdó, de salvació, de que tots érem iguals. Això va trasbalsar els pobles i la gent es va esverar.

Vaig veure que el saber de tots plegats no anava enlloc i que passava alguna cosa fins aleshores desconeguda.

Pintor o no pintor, la millor pintura que vaig fer fou descriure l’esdeveniment que tenia per protagonistes Jesús i Maria, la se­ va mare.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II La figura de Jesús és el centre de la meva narració repassant de dalt a baix tots els apunts que vaig abastar.

També vaig descriure els primers passos del grup que emprenia el vol, “Els fets dels apòstols”.

Era normal pensar que la història de Jesús sense les aventures dels primers seguidors era incom­ plerta.

Una de les frases clau del meu Evangeli, és: “No jutgeu i no sereu jutjats.

No condemneu i no sereu condemnats.

Perdoneu i sereu perdonats...”

Sebastià Codina i Padrós

David Fernàndez i Ramos Barcelona, 1974

Diputat del Parlament de Catalunya CUP - Alternativa d'Esquerres

'Entre desobeir dotze jutges d’un jutjat i desobeir milers i milers de persones, els que votaran sí i els que votaran no amb la mateixa legitimitat, ho tenim claríssim. Obeirem el país i desobeirem una decisió jurídica profundament política'.

'La recepta per a evitar que els catalans se'n vagin? Reconèixer­los la llibertat. Fins ara, això és un matrimoni imposat'.

'No he conegut militants més de pedra picada ni activistes més compromesos contra l’exclusió i contra la pobresa que els cristians de base. I encara avui'.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Llenties amb calamarsets Ingredients per a 4 persones: 750 gr de llenties pardines cuites.

2 llaunes de calamarsets conservats en oli vegetal.

1 poma verda i àcida.

Per a la vinagreta: L’oli d’una de les llaunes de calamars.

50 ml d’oli d’oliva.

Un rajolí de vinagre.

Una mica de suc de llimona.

Dues branquetes d’alfàbrega fresca i sal.

Posarem les llenties en un bol o safata. Escorrerem i tallarem a trossos petits els calamar­ sos. Pelarem i també tallarem a daus petits la poma. Ho barrejarem tot amb les llenties.

Al got del minipimer hi posarem tots els ingredients per fer la vinagreta. Ho batrem fins que s’hagi esmicolat l’alfàbrega i abocarem la salsa al bol de les llenties. Ho remenarem bé per tal que tots els ingredients agafin el gust de la vinagreta i així també evitarem que la poma se’ns torni fosca.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis Bona feina no necessita anunci.

No és bon caçador el que es menja la caça al bosc.

De treballar, no hi ha cap ase gras.

Primer és caçar que menjar.

El jornal petit aconsegueix el gros.

Uns alcen la caça i altres la maten.

El qui jeu i no treballa molts cops badalla.

Ni forner sense pastera ni camí sense drecera.

Feina començada és mig acabada.

De pescar ningú n’és savi.

No n’hi ha prou de pregar, sinó que cal treballar.

El mar en guerra? Ben lluny de terra.

Qui té traça manual no pot patir gana.

El pescador pesca quan pot i no quan vol.

Bon senyor té bon pastor.

Qui molt pesca algun peix agafa.

La peuada de l'amo no fa mal als sembrats.

Si hi ha maror, peix en abundor.

Un barber afaita l'altre.

Esquena de moliner i mans de ferrer.

Caça més la manya que la trampa.

Qui primer és al molí, primer mol.

Caçador assegut, sarró buit.

Tothom fa anar l'aigua cap el seu molí.

La caça no et ve a trobar a casa.

Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Cal oblidar el què ens molesta, lluitar aferrissadament pel que desitgem i valorar molt el que tenim... És una bona feina perdonar, sense més ni menys, als que ens ofenen i gaudir amb els que ens estimen de debò...

Quan estimem el que tenim, ja tenim tot el que puguem voler...

N’hi ha que no troben mai ni mai la seva mitja taronja i és perquè són la pera...

No et llevis mai esperant que sigui un bon dia, aixeca’t sabent que depèn molt de tu que sigui un bon dia...

N’hi ha que fa tant de temps que estan enfadats que ja no es re­ corden perquè es van enfadar...

Els altres poden canviar amb el nostre exemple; mai no ho faran amb les nostres opinions...

Els intel·ligents poden fingir ser una mica imbècils: els imbècils és impossi­ ble que puguin aparentar ser gaire intel·ligents...

Són dignes de molta estimació els que s’adonen que tenim defectes i no ens deixen de banda ni ens rebutgen passant de llarg...

El que tirem a terra no parla gens però diu molt de nosaltres...

En Cantinfles deia: la primera obligació que tinc és ser feliç i la segona és fer feliços als altres...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 8

CAMPANADES TURISME RIC AL MÓN DE LA POBRESA

L

a submissió que els nadius pobres dels països subdesenvolupats del Tercer Món mostren davant els europeus que els visiten no és pas perquè es considerin menys humans o menys persones. Com diu Lévi­Strauss, eren els indis els qui es miraven els nouvinguts com fantasmes.

Per a aquells nadius només són homes de debò els de la pròpia tribu, els de la seva casta, els del propi grup lingüístic. És fals que els indis o africans tinguin, respecte de nosal­ tres, la inferioritat dels nens respecte dels adults, com pensa molta gent que fa turisme al Tercer Món.

Molts catalans pensem potser que tothom hauria de ser com nosaltres, tenir la nostra idi­ osincràsia.

Campanar Església de Santa Maria, Els Hostalets d'En Bas. La Vall d'En Bas (La Garrotxa)

Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015 ­ Pàg. 9

CULTURA POPULAR

Racó Poètic La nostra Festa Major Quan ve el temps de la llum clara

Finals d'agost D'agost les acaballes ens mostra ja la plàcida tardor, els arbres van prenent suau color, ve el temps, de recordar antigues rondalles, que són fresques rialles en jorns que ens porten hores de foscor.

tan suau, tan bella ara, de les dolces tardes d’or; quan el cel més s’esblavissa i es fa lleu la cantadissa de les aus vessant amor, vens curulla d’alegria o bella Festa Major!

De gatzara cada dia

Fagedes encantades, a sota un sol d'estiu heu ombrejat uns nous amors, bonics, plens de beutat, les fulles fins avui agermanades, amb màgiques volades faran del bosc joliu un lloc sagrat.

de música i d’harmonia

Les aus prenen volada envers altres confins on fa més sol, se'n va colpit d'amor el rossinyol deixant l'antic saüquer, de bella estada.

La dolça enamorada prengué el destí marcat fent l'últim vol.

per alegre i bonicoia;

tot guardant la tradició.

Et volem perquè ets modesta, i ens endolces amb ta festa d'aquest viure l’amargó; al pit ens poses la joia i als ulls un bri d’il·lusió.

Joan Sisamon i Borràs

Suau, entre l'arbreda, la boira matinera es va adormint, el vent, pels cimadals, canta sovint, i fa que la boirina resti freda, és com un vel de seda i poc a poc l'estiu es va morint.

Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 10

DES DE SITGES 5è mes d’embaràs: nen o nena?

Per fi sabem si és nen o nena, ja en teníem ganes! El que està més content de tots és en Roger... us imagineu perquè, oi?

Doncs sí, ho heu endevinat: ÉS UN NEN! No us negaré que la idea de la nena em feia certa il·lusió. De fet, a l'ecografia, quan em van confirmar que era un nen, em vaig adonar que el meu subconscient havia estat treballant en aquesta línia, perquè era evident que estava contenta però alhora una mica decepcionada... és difícil d’explicar.

En fi, que ja m’ha passat, que seré mami de dos nens i estic feliç! M’estic fent a la idea i intento imaginar­me’l... aix, com serà?

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Els passats dies 27 i 28 de juny, l’ESBART DANSAIRE DE VACARISSES , va portar a terme la presentació de l’espectacle l’ESTEL VEREMADOR, amb una posada en escena composta de tretze balls, executats per tots els grups que conformen l’Esbart, relacionats amb el vi i amb les vinyes. Fantàstica presentació, acompanyada d’unes imatges del Vacarisses de l’època de les seves vinyes.

Per què la verema?

A Vacarisses, a finals del segle XVIII, existia una indústria del vi im­ portant, el començament del boom vinícola, va convertir part dels bos­ cos en vinyes de rabassa morta. Els que en tenien cura havien de donar la quarta o cinquena part al propietari de la terra.

Aquest increment de la vinya va ser degut a l’exportació del vi i de l’ai­ guardent cap a Amèrica que va fer pujar extraordinàriament els preus.

En un parell d’anys el preu del vi per destil·lar va pujar de quinze rals a quaranta rals la càrrega.

Després, al 1890, entrava la fil·loxera a Vacarisses i provocava la des­ trucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vi­ nyes. Un model de vida i d’explotació de la terra que se’n va anar en orris.

Als anys següents es va passar força fam, fins que les famílies van co­ mençar a plantar ceps vinguts d’Amèrica i a partir d’aquest moment pràcticament totes les cases del poble, tenien la seva vinya i en feien vi. És per aixó que han volgut fer aquest petit homenatge a tots els que, en un moment o altre, van treballar a la vinya i feien vi. Encara avui hi ha qui fa vi bullit per tot l’any. És amb els balls tradicionals que l’Esbart ha volgut homenatjar a tots els vinyataires.

Ens van fer passar una bona estona molt agradable. Felicitacions a tots els components de l’Esbart i a totes les persones que, desinteressada­ ment, van col·laborar en el muntatge.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Fotos: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

XXVa Concentració de motos antigues El passat diumenge, dia 1 2 de juliol, Moto Clàssic Vacarisses va commemorar el seu 25è aniversari.

Poder arribar a celebrar 25 anys de la trobada de Motos Antigues de Vacarisses és una fita molt important i històrica per a l'entitat i pel municipi. No és gens fàcil d'aconseguir. Es pot dir que és el resultat de l’esforç d’un equip humà aficionat al món de les motos clàssiques i del motor en general, que s’hi ha entregat de forma voluntària i desinteressada.

També ha estat possible gràcies a totes les persones entusiastes que, any rere any, han participat en la trobada de Vacarisses i han gaudit d’un dia de festa i d’amistat, tot i que, en alguna ocasió, el temps hagi fet la guitza.

L’èxit d’aquesta trobada anual es deu, en part, a la bona organització, on tothom s’hi sent a gust, amb bon ambient, gaudint d’una matinal motera i, alhora, del privilegiat en­ torn, envoltat de parcs naturals i d’un recor­ regut excepcional pels pobles veïns.

La trobada d'aquest any va ser una mica més especial. Amb una intensa calor, es va com­ memorar el quart de segle amb un dinar de germanor amb tots els amics i simpatitzants de les motos, a La Fàbrica. A més, un recull de vídeos i fotos inèdites de totes les trobades que s’han fet des de l’any 1991 es van exposar al públic durant tot el matí.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Fotos: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 15

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES ESGLÉSIA DE VACARISSES Festa Major Dia 2 d’agost, a les 1 1 ,00 h Concelebració de l’Eucaristia.

Comentari històric: “Any 1 790. Carta de l’Ajuntament de Vacarisses al Rei de les Espanyes Carles IV.”

El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat, interpretarà la MISSA POLIFÒNICA a llaor de Sant Pere de Vacarisses, composta per Francesc Torras i Font.

PELEGRINANTGE A LURDES

Del 24 al 28 d'agost Programa del viatge en el número 562 de la revista

APLEC ANUAL A SANT SALVADOR DE LES ESPASES Dissabte, dia 22 d'agost A les 9,00 h del matí MISSA i homilia pel Pare Antoni Baltà Cant dels Goigs i Esmorzar familiar a casa de l'ermità.

Coses que han fet molt soroll sols han durat quatre dies, tu, modest com l'aiguamoll, voles alt, com les falcies.

Tu tens, ermita, mil anys, segons confirma la història, el desig de tots, i afanys, és donar­te anys de glòria.

Tens passat i tens present, res ha assolit fer­te cendra, el futur en mans de gent que et cuiden com brosta tendra.

Sols et demanem, Senyor. tu que ets rei de cel i terra, donis la benedicció a un poble que no vol guerra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 16

Miquel Guillamón Casanovas

LLIBRES

L'Andreu Barnils (Barcelona, 1 972) és un periodista inquiet amb ganes de posar l'interrogant on calgui.

L'acompanya un caràcter nerviós que trampeja a còpia de glopades de fum i de devorar informació. La curiositat sempre el porta al mateix lloc, a mirar el comportament de les persones. Ho fa com els vells humanistes.

La revolució tranquil·la, és un llibre que té la peculiaritat d’admetre amb tota naturalitat dos tipus de lectors. El seu subtítol, Carme Forcadell i l’Assemblea Nacional Catalana, ens dóna la pista: agradarà als milers de membres de l’Assemblea, perquè hi veuran reflectida, amb detalls de primera mà, la seva feina dia a dia, i agradarà al públic sobiranista en general per entendre per què és tan potent el moviment popular independentista, amb una dinàmica pròpia capaç de superar la confrontació dels partits polítics.

Andreu Barnils va preparar el seu llibre a la primavera i l’estiu de 2014, i el va publicar al setem­ bre. No hi va poder explicar la V del darrer Onze de Setembre –i només inclou una breu, quasi anecdòtica referència a les incerteses del 9N. Tot i això, el seu retrat de l’Assemblea Nacional Catalana és perdurable. Es conservarà ben fresc molt de temps, pel fet que defuig l’anàlisi abs­ tracta i es fonamenta en nombroses converses amb la gent de l’Assemblea i en la transcripció fi­ del del que li van explicar i el que va observar –a qui vulgui llegir un exemple d’aquesta tècnica de Barnils, no relacionat amb l’Assemblea ni amb l’independentisme, li recomanem “Rajoy visi­ ta un hotel de cinc estrelles”, article publicat a VilaWeb arran del viatge del president espanyol com a resposta al 9N. La idea que vivim una revolució tranquil·la recorre tot el llibre. Es reflec­ teix en la descripció de l’activitat assembleària com a eina política, i en la constatació que l’As­ semblea és una organització basada en el treball generós, desinteressat, de milers de voluntaris.

Es reflecteix també en la insistència que l’independentisme català és una aspiració generatriu, pacifista i transversal, com reflecteixen tots els testimonis dels tres darrers capítols, recollits a la seu central del carrer de la Marina 315, a Barcelona, i en uns tallers experimentals de Ciències Polítiques que es van fer a Vilanova i la Geltrú: són sensibilitats, edats, experiències professio­ nals i de militància política molt diferents que treballen plegades. Aquests testimonis es comple­ menten amb una perla, en el penúltim capítol: una petita entrevista a Andreu Porta, el responsable de Desobediència i Sobirania.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015 ­ Pàg. 17

COL·LABORACIONS

El metge esparreguerí Joan Estruch, refugiat el 1 81 1 a Vacarisses Joan Estruch Ramon va néixer a Esparreguera a la segona meitat del segle XVIII. Era fill de Joan Estruch Forcada i estava casat amb Maria Carbonell Pallarès, natural de Terrassa. Durant molts anys exercí la medicina a la vila d’Esparreguera, on va morir l’any 1821.

Tanmateix, l’any 1811 s’hagué de refugiar a Vacarisses, a causa de la guerra napoleònica. Efecti­ vament, en diverses ocasions la seva casa fou saquejada pels soldats imperials, perdent tots els seus béns. Fins i tot la seva mare, de 75 anys i apoplèctica, impossibilitada de fugir, rebé un cop de sabre a la mà.

Absent d’Esparreguera, l’any 1812, fou nomenat regidor degà, decisió que recorregué davant la Reial Audiència de Catalunya, llavors radicada a Manresa. Això ho sabem per una documentació existent a l’Arxiu Nacional de Catalunya, concretament al fons número 398 i la unitat 5.760.

El 9 de juny de 1812, es rep a la Reial Audiència de Catalu­ nya una petició presentada pel causídic Josep Antoni Roquet en nom del doctor en medicina Joan Estruch Ramon, en la qual s’exposa que aquest havia patit molt “en la villa de Esparraguera por las incursiones de los franceses, pues fue saqueada su casa quantas veces la invadieron y perdido por consiguiente todo cuanto tenía”, i que va decidir, l’any an­ terior, “quando los franceses ocuparon el punto de Monser­ rate, el trasladarse, como se trasladó, al pueblo de Vacarises, donde ha permanecido y permanece con su fami­ lia, y con animo de fixar alli su domicilio”. Tot i que l’Ajuntament d’Esparreguera coneixia tot això, va proposar­

La vila d’Esparreguera fou atacada diverses vegades per les tropes napoleòniques.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 18

COL·LABORACIONS lo per a regidor degà, proposta que desconeixia l’interessat, però trobant­se accidentalment a la vila d’Esparreguera, se li comunicà el nomenament i hagué de prendre possessió, encara que va protestar dient que no volia renunciar “de los motivos que le acisten para ser exonerado de ha­ ver de servir aquel empleo”. El procurador demana que siguin despatxades “las correspondien­ tes reales letras citatorias contra el baile y demas regidores de la mencionada villa de Esparraguera, y en su caso y lugar se declare a mi principal exempto de haver de servir aquel empleo de regidor decano”. Acompanya la sol·licitud una certificació feta pel secretari de l’Ajuntament d’Esparreguera el 2 juny de 1812 on es diu el Dr. Joan Estruch va prendre posses­ sió del càrrec de regidor degà però “con la protesta que no entiende haver de servir en manera alguna” i amb la voluntat de recórrer al Reial Acord. Admesa la instància, l’11 de juny la sala ci­ vil de la Reial Audiència mana que “se expidan las letras citatorias pedidas”.

Acabada la guerra, retornà a Esparreguera, però durant el parell d’anys que residí a Vacarisses hi exercí la medicina, de manera que cal incloure’l en la nòmina dels metges de Vacarisses. Àngel M. Hernández Cardona

Una de les guerres que va tenir molt impacte sobre Esparreguera va ser la guerra contra França. Uns 800 francesos van sortir de Barcelona el dia 13 de juny de 1808 i, al seu pas per Martorell i Esparreguera, les varen saquejar. Des del 21 de desembre del 1808, data en la qual la divisió enemiga de Chabran es va apoderar de Martorell amb l'intent d'avançar cap a Igualada, fins al dia 20 de gener del 1809, en què l'enemic es va retirar de la comarca, Esparreguera es va trobar envaïda pels francesos.

Bona part dels esparreguerins van abandonar les seves cases i van buscar refugi a les muntanyes del voltant; mentre que els que van romandre al poble, van ser insultats, a alguns els van robar les cases i fins i tot alguns d'ells foren assassinats.

Aquests anys d'ocupació enemiga van provocar la pèrdua total de la indústria llanera, l'abandonament de les terres de conreu i el menjar escassejava a la contrada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 19

COL·LABORACIONS Amb l’objectiu de divulgar el patrimoni cultural de Vacarisses, l’egarenc David Hernández ha obert un bloc, on hi trobareu un llistat de les barraques de pedra seca que hi ha al municipi, amb diverses dades, com la ubicació i el tipus de construcció, a més de fotografies. Es tracta d’un bloc col·laboratiu, de manera que podeu contribuir a completar el llistat amb altres barraques de les que en tingueu constància o bé amb noves informacions sobre les ja inventariades.

Entre les més de 200 que ja té llistades, per la seva situació en un lloc de nom enigmàtic, hi trobem

LA BARRACA DEL CORTO PIO Ubicació: Vessant hidrogràfic dret del torrent dels Oms. A prop de l'aiguabarreig amb el torrent de les Ven­ dranes. S'hi accedeix per una pista que neix al km 13,7 de la carretera de Rellinars i voreja el turó de les Planeres pel vessant sud. Després s'ha d’anar per la pista que baixa cap a les ruïnes del Corto Pio. És una construcció aèria, aïllada i de planta circular. Està en perfecte estat de conservació, sense senyals de restauració posterior i encara conserva part del voladís. La porta d’accés està orienta­ da al sud­oest(1).

Coordenades (Datum WGS 84 = ETRS 89): N 41º 37.313 E 001º 55.265 Altitud: 410 m

Restes del mas

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 20

COL·LABORACIONS

Interior de la barraca

Restes del cup

Descripció: A la banda nord­oest de l'interior de la barraca, i arran de terra, hi ha l'únic cocó(2). Dit cocó està situat just a la banda de la barraca on el parament exterior està parcialment cobert de terra. Això fa que aquell racó de la barraca sigui més humit i ideal per a mantenir l'aigua del càntir ben fres­ ca. També té 3 o 4 petites finestres; algunes d'elles actualment cegades. A la barraca només li manca la llosa tapadora que tanca la falsa cúpula, que possiblement va ser retirada per deixar sortir el fum dels focs que s'hi han fet al seu interior (cendres a terra). Una de les grans pedres interiors del basament de la barraca encara conserva el forat de la barrinada amb la qual va ser extreta de la pedrera.

Comentaris: Rep aquest nom perquè es troba just davant de les ruïnes del casalot del Corto Pio(3). Les pedres amb les que està feta la barraca van ser reaprofitades del que en aquell moment ja eren les restes del mas abandonat del Corto Pio. Són destacables les pedres de travertí (pedra tosca) escairades dels brancals de la porta de la barraca; ja que van ser extretes i reaprofitades del semi enderrocat portal d'entrada al mas, que es troba a la façana sud­oest. Per això, aquest portal d'entrada al mas actualment només conserva l'arrencada dreta del seu arc adovellat de pedra tosca. Entre la barra­ ca i les ruïnes del mas, i cobert per la bardissa, hi ha un cup (tina) bastant ben conservat.

(1) En el número 452 (pàg. 32) de la nostra revista, corresponent al mes d’abril de 2006, vàrem publicar l’article “Vacarisses i el seu patrimoni en construccions de paret seca” del nostre col·laborador Pere Boix Puig, en el qual també s’hi descriu aquesta barraca.

(2) Cocó: És un forat natural a la roca on s'hi acumula l'aigua.

(3) En el número 556 (pàg. 44) de la nostra revista, corresponent al mes de desembre de 2014, vàrem pu­ blicar un article sobre aquest mas enrunat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 21

COL·LABORACIONS Fonts d'informació: Algunes dades, el croquis i algunes fotografies són fruit de la tasca desinteressada de Jaume Mo­ rera: excursionista, espeleòleg i expert en ceràmica antiga del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

Altres fotografies són gentilesa de Joan Soler: excursionista, autor de guies excursionistes i membre del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.

La página web http://santllorencdelmunt.com/fotos.php#CA080 (Quicu Tàpias).

La pàgina web http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08291 (Jordi Piñero).

Ortofotos de l'ICC o Google Maps.

La Redacció Informació gràfica i escrita extreta de: barraquesdevacarisses.blogspot.com

Porta d'entrada amb els brancals de pedra tosca

Interior de la falsa cúpula

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 22

COL·LABORACIONS Amadeu Altafaj:

“Si l’Estat condemnés Mas, la UE respondria”

“L’expulsió de Catalunya de la UE no se sustentaria ni jurídicament, ni econòmicament, ni històricament”. Així de contundent va mostrar­se Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat davant la Unió Europea, durant una conferència organitzada per la Fundació Catalu­ nya Oberta.

Des d’un punt de vista jurídic, va dir, l’expulsió d’un territori o d’un conjunt de ciutadans que ja formen part de la UE “no està prevista enlloc”. A més, va argumentar, en el cas que Espanya no reconegués la independència de Catalunya, el país seguiria sent part de l’estat espanyol i, au­ tomàticament, de la UE. Des d’un punt de vista econòmic, el ponent va assegurar que l’expulsió de Catalunya tindria efectes negatius per totes les parts implicades, sobretot per Espanya: “Patiria molta inestabilitat financera, i més tenint en compte que en aquest escenari Catalunya no assumiria la part del deute que li pertoca”.

Segons el representant del Govern a Brussel·les, a més, una expulsió de Catalunya no lligaria amb la tradició política de la UE: “El gran èxit de la construcció europea des dels anys 50 és que totes les tensions i canvis geopolítics s’han canalitzat a través del diàleg polític, trencant amb la tradició violenta del passat”. En aquest sentit, va recordar que les tres repúbliques bàltiques ­que fa vint­i­cinc anys no existien­ formen part de la UE, així com Txèquia i Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia i l’Alemanya reunificada. La nova Sèrbia, també va recordar, és candidata a entrar­hi.

Altafaj, que fa anys que treballa a Brussel·les, va explicar que gairebé tot allò que s’ha fet en els darrers anys havia estat prèviament considerat “jurídicament impossible, políticament impensa­ ble i econòmicament inviable”. Per exemple, va dir, el rescat de països havia estat un camp vetat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 23

COL·LABORACIONS pel Fons Monetari Internacional. Tot i així, “com que l’euro s’enfonsava”, es va crear la base jurídica necessària, els estats van cedir sobirania a un ens supranacional i es van trobar els fons per poder fer­ho. Aquesta dinàmica adaptativa, va insistir Altafaj, és la constant en la construcció europea i també s’aplicaria a situacions com la que hagués pogut generar en el seu moment amb Escòcia i la que es podria generar amb Catalunya. En aquest sentit, va considerar “molt difícil d’imaginar” que una coalició de països fes fora un país europeista i tan arrelat a la història del continent.

La UE davant d’un escenari d’extrema tensió La tendència natural de la diplomàcia, va assegurar el ponent, és mantenir l’estatus quo. Ara bé, “quan el canvi és ineludible”, la diplomàcia afronta la situació de la manera més pragmàtica pos­ sible en termes d’interessos nacionals. És a dir, que els estats s’adapten a una nova situació quan consideren que això els proporcionarà més estabilitat, més prosperitat i menys incertesa.

En aquest sentit, va dir que una Declaració Unilateral d’Independència seria inicialment vista amb reticència. “Inicialment”, va remarcar, perquè si s’arribés a una situació de gran tensió, la diplomàcia europea acabaria posant en marxa tota una sèrie de mecanismes per pressionar el go­ vern espanyol.

Preguntat sobre una possible condemna del president Artur Mas per l’organització del 9­N, Alta­ faj va assegurar que hi hauria una resposta per part de la UE. Segons va explicar, s’estarien vul­ nerant valors jurídicament protegits pel Tractat, apuntant que l’article 7 preveu una sèrie de mesures per aquest tipus de situacions. El diplomàtic va assegurar que des de la UE el conflicte entre Catalunya i Espanya es considera un problema polític, i és per això que, si l’estat respon­ gués amb condemnes, “estaria creuant una línia vermella”. Què passaria? Probablement, va dir, la reacció inicial no vindria per part de les institucions europees sinó que les pressions es farien a nivell diplomàtic. Cada cop anirien creixent en intensitat i podrien acabar desembocant en pro­ nunciaments públics. Així, la mostra de suport al procés català que recentment va aprovar el par­ lament danès podria reproduir­se també en altres parlaments, fins i tot a l’europeu. El ponent també va recordar que es podria recórrer a altres ens externs a la UE, com el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg o el Consell d’Europa. Amb tot, Altafaj considera que condemnar Mas seria “el pitjor error que podria cometre l’estat espanyol”.

L’acció exterior de la Generalitat El representant del Govern a Brussel·les va assegurar que “a Europa se’ns veu” i que Catalunya està molt present a l’agenda europea, sobretot arran de les manifestacions massives que hi ha ha­ gut des de l’any 2010. Així, quan parla amb actors de l’àmbit diplomàtic, acadèmic, econòmic i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 24

COL·LABORACIONS periodístic, el que més els sobte de la situació és la rapidesa amb la qual ha crescut el suport a la independència en els darrers anys “davant l’immobilisme i la política d’Hipercongelats Rajoy”.

Se’n fan creus, va dir, que el govern espanyol no hagi afrontat la situació amb el diàleg i la vo­ luntat de pacte que imperen a Europa.

Tot i la feina que es fa a l’exterior per explicar el conflicte des del punt de vista català, el di­ plomàtic va reconèixer que de moment Europa encara no veu les eleccions del 27 de setembre com a plebiscitàries: “Caldrà fer un esforç d’exposició encara més important”. Segons ell, això passa per aclarir al màxim el discurs envers els catalans i envers al món. En aquest sentit, va considerar cabdal que l’acord que assoleixin els partits sobiranistes presenti les eleccions com un referèndum de facto. “La feina comença a Catalunya. Si fracassem a casa, no podem esperar que a fora ens ajudin”, va argumentar.

Altafaj també va voler deixar palès que la feina del Govern a l’exterior no només és de caire polític sinó que també va lligada a la recuperació econòmica. A través de les set delegacions i de trenta oficines d’acció s’intenta internacionalitzar encara més l’economia catalana donant suport a les PIMES, a les universitats i a les administracions. També va destacar que es treballa per atraure la inversió estrangera, apuntant que, segons el Financial Times, l’any passat Catalunya va ser la regió que va rebre més inversions directes estrangeres a nivell europeu.

També va treure pit pel fet que Catalunya, que representa un 1,20% de la població europea, rebi el 3,10% dels fons destinats a recerca: “Això no només es deu a l’excel·lència que hi ha en aquest país en termes de recerca i innovació sinó també a la feina de formiga que fem a l’exte­ rior”. De la mateixa manera, va explicar que gràcies a l’acció exterior s’ha aconseguit que el cor­ redor mediterrani sigui identificat com una infraestructura transeuropea prioritària.

Amb tot, el representant del Govern va assegurar que la UE considera Catalunya com una regió capdavantera i va remarcar la importància que té la visibilitat d’un país: “Per existir políticament has de ser visible, ja que si ets visible pots participar i, si pots par­ ticipar, pots influir”.

Amadeu Altafaj i Tardio (Barcelona, 27 d'abril de 1968) és un periodista i funcionari diplomàtic europeu. El 7 de gener de 2015 transcendí que esdevindria representant permanent de la Generalitat de Catalunya davant de la Unió Europea i delegat del govern català a Brussel·les.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 25

COL·LABORACIONS

EL “GOBIERNO CENTRAL ESPAÑOL” ANIMA L’INDEPENDENTISME CATALÀ El títol d’aquest article pot semblar erroni, però no ho és

El “GOBIERNO CENTRAL ESPAÑOL” no cessa en la seva constant impugnació de qualsevol iniciativa de la Generalitat que pugui tenir un objectiu més o menys relacionat amb l’indepen­ dentisme. Una vegada i una altra acudeix al Tribunal Constitucional per tal que declari inconsti­ tucional la convocatòria del 9 N, la llei catalana d’acció exterior que promou la implantació de delegacions de la Generalitat a l’estranger i, recentment, la creació a Catalunya d’estructures d’Estat. En tots aquests casos el Tribunal, en admetre el recurs d’inconstitucionalitat, deixa en suspens l’aplicació de la llei catalana recorreguda en espera de la resolució del recurs i el “GO­ BIERNO CENTRAL ESPAÑOL” mostra la seva satisfacció i prepotència, considerant que queda esclafat el dret d’autodeterminació. És oportú esmentar que, a escala nacional i mundial, amb el suport de Jutges i de Col·legis d’Advocats, s’està fent una campanya en favor de la resolució de conflictes a través de mediaci­ ons dirigides per mediadors professionals, fora de la via judicial. De fet, el GEMME (Grup Eu­ ropeu de Magistrats per la Mediació) és una associació europea implantada a 17 Estats que reuneix jutges, fiscals i secretaris judicials, a més de juristes i mediadors implicats en la intro­ ducció dels nous mètodes alternatius de resolució de conflictes, i és l’organització promotora per excel·lència de la mediació. Aquesta solució representa un important estalvi de temps i diners per a les parts en conflicte, que poden residir a països diferents, i es basa en un diàleg entre les parts amb l’assistència del mediador. A més, aquesta fórmula descarrega els Tribunals de Justícia, que Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 26

COL·LABORACIONS estan col·lapsats per excés de càrrega de treball. Ara bé, aquesta importantíssima tendència de crear alternatives als processos judicials amb les mediacions, que poden ser proposades pels Jut­ ges fins i tot un cop iniciat el litigi o per la via dels arbitratges, no arriba al “GOBIERNO CEN­ TRAL ESPAÑOL”, que troba més còmode anar presentant recursos d’inconstitucionalitat a les lleis de la Generalitat, paralitzant­les i oblidant intencionadament que el dret d’autodeterminació ha estat reconegut pel “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” firmat per Espanya i que els drets reconeguts en el Pacte (dret a la lliure determinació dels pobles) estan per sobre del que pu­ gui dir la Constitució Espanyola (indissoluble unitat de la nació espanyola) en virtut del ”Conve­ ni de Viena”, que dóna prioritat al contingut dels pactes internacionals respecte del que pugui dir la legislació interna dels seus signataris.

També l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid ha volgut donar suport al desenvolupament de la mediació en substitució de la via judicial i ha fet la seva campanya sota el lema “Millor a les bones”, indicant que és preferible arribar a un acord en l’àmbit de la mediació, amb el consens de les parts, que resoldre el conflicte “a les males”, és a dir, sotmetent­se a allò que decideixi el jut­ ge en la seva sentència, motivadament i en l’àmbit del dret aplicable, però sense el consens de les parts.

Respecte del procés sobiranista de Catalunya, podem destacar les manifestacions del president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, el Sr. Carlos Lesmes (“La Van­ guardia” 7.7.15, Pág.17), en el curs de l’esmorzar informatiu organitzat per Europa Press, que va dir textualment: El procés sobiranista de Catalunya constitueix un problema “fonamentalment polític”, i per tant les vies d’acord i les solucions han de provenir també del “marc polític” i no del judicial.

La resposta de Lesmes va ser breu, però va quedar clar en el seu enfocament que el president del Suprem prefereix parlar de vies més que de dics de contenció”. Als Jutges –va dir­ no els corres­ pon buscar la solució”. Fou, en suma, una defensa del principi d’intervenció mínima, però amb un missatge en doble direcció, tant per negar que les solucions puguin venir del jutjat de guàrdia com per descoratjar els jutges inclinats a secundar processos polítics.

El que se li escapa al “GOBIERNO CENTRAL ESPAÑOL” és que la seva actitud, en lloc d’acovardir els catalans, mou les persones indecises respecte de la independència a inclinar­s’hi a favor, perquè veuen que Catalunya és tractada com una presonera del “GOBIERNO CENTRAL ESPAÑOL” i, francament, aquesta sensació és molt incòmoda per als catalans. La resposta a tants recursos d’inconstitucionalitat contra lleis del Parlament de Catalunya l’ha donada Neus Munté, vicepresidenta del Govern de la Generalitat de Catalunya i portaveu del Govern, garan­ tint que el Govern no pensa fer ni un sol pas més en la creació d’estructures de govern atès que, segons diu, “quan un govern està convençut que actua de manera plenament legal, no hi ha lloc per a la desobediència” (La Vanguardia 1.7.15, pàg. 18).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS En definitiva, el propulsor més important de l’independentisme català és el “GOBIERNO CEN­ TRAL ESPAÑOL” per la seva manca de tacte. En lloc de voler buscar solucions dialogant, es mostra intransigent i posa pals a les rodes del moviment independentista. L’independentisme ca­ talà és un assumpte polític, no de legalitat, i no serà el Tribunal Constitucional qui el resolgui.

La inamobilitat de la postura del “GOBIERNO CENTRAL ESPAÑOL” davant les aspiracions independentistes catalanes de segur que causa estupor en els Estats de la Unió Europea, sobretot pel contrast amb la postura del Regne Unit davant les aspiracions independentistes d’Escòcia.

Ara bé, consideren que el problema Espanya/Catalunya és una qüestió interna d’Espanya i no hi volen intervenir per por que la seva intervenció es pugui considerar una ingerència en assumptes interns espanyols.

Si Catalunya declarés unilateralment la seva independència d’Espanya, sembla que el conflicte entre Espanya i Catalunya deixaria de ser un assumpte intern d’Espanya per convertir­se en un conflicte entre una Espanya reconeguda com a sobirana i una Catalunya en fase de reconeixe­ ment internacional i, per tant, si els estats de la Unió Europea donessin suport a la lliure determi­ nació de Catalunya no incorrerien en una ingerència en assumptes interns d’Espanya.

De fet, el Parlament de Dinamarca ja va opinar que el contenciós entre Espanya i Catalunya s’hauria de resoldre amb un diàleg constructiu, la qual cosa va provocar que el Ministre d’Afers Estrangers Espanyol reaccionés immediatament al·legant una ingerència en un assumpte intern d’Espanya.

El diari “EL MUNDO” (3 de gener de 2014) recull manifestacions d’importants polítics euro­ peus respecte de les aspiracions independentistes catalanes: 1. Hermann van Rompuy, president del Consell Europeu, va manifestar que “un Estat nou in­ dependent (referint­se eventualment a Catalunya) seria un tercer país respecte de la Unió Europea i, des del mateix dia de la independència, els tractats no s’aplicarien en aquest terri­ tori”.

2. El Partit de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus va aprovar un manifest específic a favor del dret a decidir dels catalans, i igualment les joventuts del partit liberal europeu LYMEC van aprovar una resolució de suport al dret a decidir de les nacions sense estat.

3. Amadeo Altafaj, cap del gabinet del comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, consi­ dera que el procés català és vist a Brussel·les amb interrogació i incertesa però amb el màxim respecte perquè Catalunya és Europa, i també va explicar que la independència de Catalunya no té per què implicar necessàriament la seva sortida de l’euro ni de la Unió Europea.

4. Michel Barnier, comissari europeu de Mercat Interior i Serveis, respecta la sobirania dels ciutadans en els casos en què es debati sobre el futur del seu país.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS 5. Pía Ahrenkilde, portaveu de la Comissió Europea, va declarar que “si un territori d’un Estat Comunitari declara la seva independència, automàticament deixa de pertànyer a la Unió Eu­ ropea i es converteix en un país tercer”.

6. Roland Vaubel, assessor d’Angela Merkel i professor de la Universitat de Mannheim, va sortir en defensa d’una hipotètica independència de Catalunya, va instar Europa a respectar una eventual Catalunya independent i va assegurar que no hi hauria cap base per expulsar­la de la Unió Europea.

7. Olivier Bailly, portaveu de la Comissió Europea, va considerar que no hi ha disposicions en el Tractat de la Unió Europea respecte de la secessió d’una regió d’un Estat membre existent.

En definitiva, no hi ha un criteri únic comú sobre el full de ruta de la independència de Catalu­ nya, però sembla deduir­se una posició favorable a la seva acollida a la Unió Europea.

Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid

L’AGOST ÉS AQUÍ?

L’AMETLLA A COLLIR. El paisatge de les Balears no s'entén sense els ametllers, arrapats a les feixes de les parets se­ ques... D'ametlla fan el gató, un pastís sense farina, que s'acostuma a menjar amb un gelat. Per fer gató d'ametlles peleu i piqueu 300 grs. d'ametlla crua (fins a fer­ne farina). Bateu a punt de neu cinc clares, amb un pessic de sucre, i reserveu en un bol.

En un altre bol, barregeu 5 rovells d'ou amb 250 grs. de sucre, un tros de pell de llimona, ratllada, i una mica de canyella en pols. Bateu fins a tenir una bona crema. Afegiu a aquesta crema la farina d'ametlla i la clara d'ou. Barregeu suaument, amb una espàtula, de sota cap amunt. Preescalfeu el forn. Unteu amb mantega un motlle d'uns 25 cms. i aboqueu­hi la pasta. Enforneu a 180 graus (uns 35 minuts). Assegureu­vos que és cuit, clavant­hi un escuradents (si surt net, ja és cuit). Poseu sucre en pols pel damunt.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Almogàvers: els Catalans dominen Atenes Els almogàvers van estendre la seva brutalitat pel Mediterrani i per l'Orient com a mercenaris nòmades, fins que a l'any 1 31 1 es van establir a Atenes. .

E

ls almogàvers eren guerrers mercenaris nòmades que viatjaven amb les seves famílies. La majoria eren catalans i aragonesos, però també n'hi havia de musulmans. Prenien les de­ cisions per consens i escollien democràticament els seus caps. Tenien pocs mitjans i lluitaven sense cavalls ni armadura, però eren molt hàbils amb el coltell (espasa curta), les sagetes, els dards i les llances.

Abans d'atacar picaven amb les llances a terra i cridaven «Desperta ferro!». La relació fraternal amb el ferro, la ferocitat durant la batalla i la condició de mercenaris, els fan successors directes dels íbers.

Ramon Muntaner, cronista de guerra Ramon Muntaner va viure durant els segles XIII­XIV, nas­ cut a Peralada l'any 1265 i mort a Eivissa l'any 1336. Va ser un militar, administrador, polític i cronista català, ciu­ tadà de València i ciutadà de Mallorca. Va formar part de la Gran Companyia Catalana d’almogàvers a Orient de 1303 a 1307. Va participar en l'expedició que va sortir de Messina (a Sicília, llavors catalana) cap a Constantinoble al servei d'Andrònic II, emperador de Bizanci, per comba­ tre els turcs que els amenaçaven. Va relatar aquests fets al llibre Expedició dels Catalans a Orient.

L'estol constava de 36 naus amb 1.500 cavallers, 4.000 almogàvers, 1.000 peons i les tripula­ cions, i estava sota el comandament de Roger de Flor, de qui Ramon Llull era l'home de con­ fiança. Les batalles i les victòries es van succeir amb molta sang vessada. Hi va haver lluites èpi­ ques en que els nostres protagonistes van vèncer exèrcits de 20.000 turcs i van deixar amb vida poc més de 500 soldats. I la fama dels almogàvers es va convertir en crònica.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS L’estratègia del fang Els almogàvers eren grans professionals de la guerra i era millor no haver­s'hi d'enfrontar. Però després de lluitar a l'Àtica contra els grecs, con­ tractats pel duc francès Gualter de Brienne, el duc no els va voler pagar. Va ser llavors que van deci­ dir lluitar contra el duc. Es van preparar per la ba­ talla del llac Copais i ja coneixien bé els punts dèbils de l'enemic, a les files del qual acabaven de servir. Les tropes franceses comptaven amb cava­ lleria i armadures, i ells amb cames i torsos tous.

Havien de transformar l'avantatge de l'enemic en el seu punt feble.

Almogàvers entrant a Mallorca

El 13 de marc de 1311 allisaren el terreny a la vora del llac fins a deixar­lo sota el nivell de les aigües. En arribar els cavalls carregats amb genets i armadures, s'enfonsaven en el fanguissar i es convertien automàticament en un blanc fàcil per les sagetes dels àgils almogàvers. Gairebé tots els francesos van morir, inclòs el seu cap: Gualter de Brienne.

El detall Els almogàvers es van apoderar del ducat d'Atenes, abans propietat del duc francès Gualter de Brienne. Els comtes catalans els van deixar fer perquè els tenien por i no volien que tornessin a Catalunya. I així va ser com s'hi van quedar a viure i es van fer sedentaris. El català era la seva llengua i els Usatges de Barcelona la seva llei.

Les malalties de la guerra marítima

Escut de la família Brienne

La guerra i el comerç eren una ràpida via de transmissió de malalties, i les males condicions ali­ mentàries i d'higiene van fer­hi la resta. Una gran varietat de mals es van estendre per Europa: la pesta; la malària; la febre terçana, que era una forma benigne de malària; l'escorbut, que era pro­ duït per la falta de vitamina C; el tifus, produït pel germen Rickettsia i que transmetien els polls; la verola; la lepra, etc.

Les malalties associades amb la guerra per mar sovint provocaven més morts que la pròpia bata­ lla. Durant la conquesta de Sardenya l'any 1323, Alfons el Benigne i la seva esposa, Teresa d'En­ tença van emmalaltir de la febre terçana. També van morir de pesta o de malària, moltes dames de Teresa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS La pesta, la guerra i el comerç La pesta negra europea va entrar a Europa per Caffa el 1347; suposadament entre els mongols de l'Horda d'Or, sota Djanibek, que van assetjar la ciutat el 1346, es va estendre l'epidèmia, i els cossos dels morts foren catapultats a la ciutat i llavors es va estendre als seus habitants; els que van fugir van portar l'epidèmia a Itàlia i a tot Europa. Sovint les naus portaven cadàvers, ja que tota la tripulació havia sucumbit a la mort negra. Però les rates dels vaixells seguien vives i por­ taven puces infectades amb el bacteri Yersinia pestis.

No obstant se suposa que les vies de contagi de Caffa no foren les úniques. Quan Ibn Battuta va visitar Caffa era una nominal dependència del khanat de l'Horda d'Or segons el decret del khan Timur Kutlugh de 1398.

Fortalesa genovesa de Caffa

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

Records i vivències

La muntanya de Montserrat és única en el món. És el símbol d'una raça i el bressol de la seva Patrona. És tota nostra.

Arrela al cor del nostre país.

S'ageganta entre nosaltres. És fesomia del nostre horitzó.

Assenyala tothora el nostre cel.

Fa segles que ens atreu, ens convoca i ens convida a les altures.

I encara no hem après a deixar la planura de la vulgaritat?

He pujat al cim de tot. Era ple estiu. La plana s'estenia als peus del Montserrat, eixarreïda per la secada i fuetejada pel sol ardent. Feia un dia de foc.

M'ha fet neguit la meva terra.

He mirat cap a llevant. He sospirat pel naixement d'un núvol que, eixit del mar, anés creixent, creixent, i cobrís tota la Pàtria, i fes ploure el Just.

I amb ell la llibertat, la justícia i la pau, per tota la planura humana.

Però no, no ha passat res.

Oh, si jo fos Elies i Montserrat el Carmel...!

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L'àngel del somriure

E

ra una tarda tranquil·la. Els núvols galopaven tènues pels espais, i el sol de posta es fil­ trava entre llurs cortinatges grisencs i els omplia de tons calents, aquells tons que tan agraden als homes. Tot d’un plegat se m’aparegué l’àngel dels somriure. Ho recordo bé: el seu rostre somreia amb un somriure com jo no n’havia vist mai cap fins aleshores. Li somreien els ulls, li somreien els llavis, li somreia el front, tot ell somreia. Oh, que n’era, de bell, l’àngel del somriure, i com ens omplia de la seva pau! Em mirà i va somriure, i a través del seu somriure somrigué tota l’existència. I vaig somriure jo.

L’àngel del somriure m’agafà per la mà, i anàrem caminant per tots els indrets de la terra. I tot somreia al seu pas, somreien les roques i els prats, somreien els lliris i els llops, somreien les mà­ quines i les escombraries i els homes. Tots els homes, fins els jutges i els banquers, fins els mili­ tars i els sacerdots. I somreien els pobres, sempre tan tristos, i els obrers i els vells i els infants.

Tot somreia, tot era un immens somriure, un etern somriure.

Era infinitament bell veure com totes les coses somreien al pas de l’àngel, veure aquell somriure inacabable, serè i calm. És que es pot deixar de somriure quan un àngel t’ha somrigut? No, no es pot. Jo no podia ja deixar de somriure.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS I l’àngel somreia. Somreia del meu somriure, somreia del somriure de les coses. Oh, era tot som­ riure. I parlà: ­ Digues a tots els homes això: somrigueu, somrigueu sempre. Somrigueu fins i tot enmig de les llàgrimes, somrigueu en el moment de la mort, i ho vencereu tot, o, més ben dit, ho fareu néixer tot, ho fareu néixer al somriure de l’univers i al somriure de Déu, Que n’era de bell viure enmig del somriure! Vaig veure com tot es transformava en somriure.

Però vaig veure més encara: vaig veure que, quan jo somreia, els altres també somreien. I ales­ hores em vaig adonar que la força la té el somriure. I ja no hi hagué res que es pogués resistir al somriure. Ell ho vencé tot, i va alliberar els homes i va portar la pau.

Que n’és de bell veure somriure els àngels! I d’àngels n’hi ha molts, tot n’és ple. Cal només obrir els, ulls per veure’ls arreu. Si ho mireu bé, veureu l’àngel del somriure en el mar i en les estre­ lles, en els infants i en les noies, en el treball, en l’esforç i en tot.

I l’àngel va anar somrient com una albada eterna.

Jordi Llimona

Càritas Parroquial

Vacarisses

La CREU ROJA de Barcelona, a través del seu programa d'ajuda alimentària a les persones més necessitades, ens va entregar el passat dia 6 de juliol la quantitat total de 4.476 kilos d'aliments per poder distribuir-los entre els qui en necessiti del nostre municipi.

Amb la mateixa finalitat, rebem cada mes del BANC DELS ALIMENTS al voltant de 750 kilos d'aliments.

L’Equip de Càritas Parroquial de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS El mes passat es van complir els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.

El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participar en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.

Folklore de Catalunya - 41 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

Separació de l'ànima del cos

S

i hom deixa un difunt sense llum; la seva ànima no troba el camí del cel i vaga per l'espaí, on aviat els mals esperits se n'apoderen. Per manca de llum els àngels no la veuen i no la poden guiar; en canvi, al diable, que esta avesat a la fosca, li és fàcil de trobar­la i se n'apodera.

La creença en la purificació de l’ànima abans d'emprendre el viatge cap a l'altre món i de presen­ tar­se davant el tribunal que ha de jutjar­la havia estat estesa per tota la civilització, i encara en molts països hom practica costums que en són una resta.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS El costum de rentar el cadàver és practicat en molts indrets; a casa nostra no l'hem trobat vivent, però també s'havia practicat, car en un testament del segle XI, atorgat per un sacerdot, és consig­ nada una quantitat per al rentament del seu cadàver. Aquest document ens porta a creure que en aquell temps devien donar molta importància al costum, quan àdhuc era encarregat en testament. És general de creure que l’ànima per a purificar­se es val de l'aigua i es posa a la primera que troba; responent a aquesta creença, en molts indrets llencen l'aigua que hi ha a la casa després de produir­se una defunció. És molt possible que per aquest motiu hom tapi el banc dels càntirs amb un llenç blanc en haver­hi un traspàs.

A Bot, malgrat que l'aigua s'havia d'anar a cercar molt lluny i costava tan cara d'esforç que gai­ rebé era considerada com un element preciós, així que es produïa una defunció l'abocaven tota (que mai no n'hi havia gaire) perquè no s'hi ofegués o no hi anés a beure l’ànima del difunt.

Per la Ribera de l'Ebre, apagaven el foc de la llar, segons deien perquè no es cremés. El costum és universal; ja es troba entre els pobles salvatges i sembla que tendeix a establir un trencament en el curs de la vida per tal de desvincular el traspassat del si familiar i evitar que l’ànima àvida de companyia s’emporti un altre familiar.

A la Terra Alta, creuen que en produir­se una defunció cal obrir de seguida totes les finestres i portes de la casa, sobretot les de l'habitació del difunt, per tal de facilitar la sortida a l'animeta del finat; altrament, aquesta no sabria com anar­se'n i faria morir algú dels presents per­què la seva li fes companyia.

A Valencia, per facilitar l'eixida de l'ànima del cos del pacient, li feien un tall a la molla del dit del mig de la mà dreta. Creuen que té relació directa amb el cor i que per ell surt l’ànima. Hom diu que l'animeta troba dificultats per a separar­se del cos quan durant la malaltia el difunt ha tallat quelcom amb tisores o simplement ha tingut a les mans aquest objecte, i també si és amortallat o vestit fora del llit on ha mort sobretot fora de la cambra.

A Xerta, giren les cadires al revés, i a Bot treien una teu­ la de la coberta de la casa per ajudar al traspàs de l’ani­ meta.

A Sant Quintí de Mediana, deien que s'exhala per la boca, i com que, als condemnats a la forca, el dogal els estreny la gorja, l'anima els resta empresonada al cos i en no poder sortir s'enfuria i es fa temible i perillosa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS A Bot, així que es produïa una defunció, corrien a amagar ben bé tots els cabdells i rodets de fil, per tal que l’ànima, atribolada, en deixar la despulla terrenal, no s'hi emboliqués.

A Reus, havien amagat el calçat perquè no s'hi fiqués inadvertidament. Hom creu que quan hi ha un malalt greu és convenient de tenir pa a casa, car així és afavorit i facilitat el trànsit, puix que durant una setmana el difunt o la seva ànima conviu amb els familiars i no es mou de la casa on vivia, para bon compte en el record que els seus li dediquen i en el tracte que donen a les seves coses. Per aixó és creença estesa que durant els vuit dies següents a una defunció cal no tocar ni treure les coses del difunt, puix que encara en fa ús. També hom diu que el benestar en l'altra vi­ da dependrà del record i respecte que per ell i tot el seu tinguin els familiars.

En moltes societats salvatges negres, australians, malais, polinèsics, esquimals, indis, el mort re­ encarna i el seu nom s'hereta. El clan té un nombre limitat d’ànimes i de noms que es succeeixen en l'escenari de la vida. Generalment no empren el nom del mort fins passat el període de dol en que és viu el record del finat. Austràlia és tabú quatre anys. Entre les tribus de l'estat de Was­ hington dos o tres anys, i entre els sioux iroquesos encara menys.

A Llofriu, deien que durant tres dies les ànimes es refugiaven a la cendra de la llar; durant aquest període s'abstenien de fer soroll, gairebé de parlar ni de fer cap acció brusca per tal de no perju­ dicar l’ànima que vivia encara entre els seus.

Quan en una casa hi ha un difunt, hom no ha d'escombrar, perquè fa mal a la seva animeta, que vaga per la casa. És convenient de parar els rellotges de paret, perquè aquest soroll li fa mal. Cal tapar els miralls per evitar que s'hi vegi reflectida i s’espanti.

Antigament pel Ripollès, de la paret de l'aram immediata a la llar, en despenjaven tots els atuells més lluents i brunyits i la tapaven ben bé amb un drap fosc per tal d'evitar que l’ànima s'hi em­ mirallés i s'espantés i perquè la lluïssor representava boniqueses, renyides amb la tristor pròpia del cas. La roba d'un difunt no pot ésser rentada abans de nou dies, car en la seva flaire encara resta quelcom de l’ànima d'aquell, i hom li faria mal. Es creu que rentar la roba abans d'aquest espai de temps crida una altra defunció a la família, que es produirà abans d'un any.

Antigament a Cornudella, i sembla que per altres indrets del Priorat, així que un malalt aclucava els ulls, removien tot el menjar i tots els líquids de la casa per tal que no es fessin malbé. Creien que, si no ho feien, el vi es picava o tornava agre; més enllà encara sembla que àdhuc l'havien trasbalsat perquè no es malmetés. A Bellver de Cerdanya alteraven 1'ordre dels mobles de la cambra i de la resta de la casa perquè l’ànima es confongués, no reconegués que era a casa seva y se n'anés. A la Cava i a Sant. Carles de la Ràpita, així que es produïa el traspàs, els familiars cri­ daven el difunt tan fort com podien per evitar que l'ànima se n'anés.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS És probable que el costum de cridar i anomenar els difunts durant la seva permanència a la casa i durant l'enterrament respongui a aquesta mateixa idea.

A Santpedor i per d'altres llocs del Pla de Bages conten que antigament, quan moria una persona que no estava prou neta de pecat, a l'agonia es presentava una cosota negra que s'amagava per al­ gun racó de la cambra per tal de menjar­se l’ànima així que deixés el cos. Per fer fugir la "cosota negra" s'establí el costum d'assistir els agonitzants frares i capellans per ajudar a ben morir.

A la Costa del Montseny, Gualba, Sant Celoni i Hostalric, creuen que la claror que es fa als di­ funts va destinada a consolar l’ànima i que li fa tant més bé com més claror hi ha.

A Castellar del Vallès i a Polinyà, si l’agonia era dolça i el difunt restava amb fesomia afable i falaguera, creien que l’ànima havia volat cap al cel i que era al purgatori si es quedava amb la cara traspostada i mostrava senyes d'haver sofert.

A Paüls de Brai, entre les exclamacions de sentiment, cridaven tres o més vegades el mort, cre­ guts que si encara li restava un alè de vida contestaria; no fer­ho patentitzava i garantia la defun­ ció. Hom diu que el costum de cloure els ulls als difunts respon al desig d'evitar­los el dolor de veure la desesperació dels familiars davant la seva pèrdua i per no amargar­los les darreres ale­ nades quan la vida s'apaga, comparable a una flameta que perdura més o menys un quant temps després de la mort material.

La frase: "Venir la Calba", equival a la mort.

En el pròxim capítol continuarem sobre:

L'amortallament Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Forns de calç al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

E L S F O RN S D E C A LÇ La producció de calç va tenir una forta incidència a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac al llarg del segle XIX i la primera meitat del segle XX. Aquesta activitat de base rural ha deixat un llegat no gaire conegut, però impressionant.

Es van construir més d'un centenar de forns. La majoria encara es poden contemplar, tot i que molts es troben en runes i coberts de vegetació. Només s'han rehabilitat amb cura els forns d'en Corcola i en Ton, sota el turó dels Rossos. Altres es conserven encara prou bé, com els forns de Les Cantarelles, la Font de la Tartana, el Busquetó o Can Roure­I. A banda de les instal.lacions principals, també: ­ Es van obrir pistes forestals per facilitar el trasllat del brancam, pedres i calç. ­ Es van explotar petites pedreres a les vetes de roca calcària. ­ Es va netejar la massa forestal per obtenir grans quantitats de llenya (en competència amb els carboners). ­ Es va crear un nou ofici: el calcinaire. (Així s'anomenava tant al mestre que s'encarregava de la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS cuita com al comercial que venía el producte. Ambdues tasques sovint coincidia en la mateixa persona,) Ja existien previament forns per a satisfer el consum de les masies, però al segle XIX es va pro­ duir una veritable "febre" com a conseqüència del fort creixement urbanístic de les dues ciutats més grans properes al massis: Terrassa i Sabadell, que necesitaven molta calç per a diversos usos en el sector de la construcció. Per exemple, a mitjans de segle a Sabadell es construien de 100 a 200 cases noves cada any.

La meitat dels forns de Sant Llorenç del Munt es troben a Matadepera, especialment en els úl­ tims turons del sud del massis, els que cauen sobre la plana: els Rossos, Mont­rodon, el Pujol, Calderols i les Roques Blanques. En aquesta zona hi ha la principal concentració de pedra calcà­ ria del massis.

Ara bé hi han forns per tot arreu del parc. Bona part de les masies va ser propietaries com a mí­ nim d'un forn de calç: Can Pobla, Can Robert, Can Garrigosa, Casajoana, La Muntada, Agra­ munt, Can Brossa, Can Solà del Racó, Can Torrella de Baix, Can Gorina, etc. A vegades les masies assumien directament l'explotació dels forns, contractant a diversos jornalers, però també arrendaven el forn i permetien l'extració de pedra i la recollida de llenya de les seves finques.

La producció de calç de base rural va anar desaparèixent a la dècada dels 40 i 50 del segle XX. La causa va ser l'aparició de nous productes, que van substituir a la calç. I, a més, es van intro­ duir noves tecnologíes en el procés de fabricació. Com a herència de la llarga tradició van quedar els forns "de flama llarga" de Can Sallent, a la vessant est del Mont­rodon, que van perllongar el seu funcionament fins el 1980.

Construcció dels forns.

Els forns es construien en indrets on abundaven tant la pedra calcària (que era la materia prime­ ra) com la llenya (que era el combustible). Així es reduien la durada i les despeses de transport.

S'excarvaven en un rost o pendent de tal forma que fos possible una isotèrmica eficaç i, a la ve­ gada, un doble accès, tant per dalt com per un dels costats.

Com a dismensions mitjanes, el forat dels forns tenia entre dos i quatre metres de fondària i entre quatre i cinc metres de diàmetre. Les principals parts d'un forn eren: ­ Boca: per on passaven els feixos de llenya durant la cuita. ­ Olla: on es cremava el brancam. ­ Caixa: emparedat que envoltava l'olla. ­ Portada: paret de pedres que tancava la caixa del forn. ­ Voltes: pedres de grans dimensions que ajuden a tancar el forn. ­ Capell: capa de fang d'argila i calç que cubria el forn.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS Funcionament dels forns.

El funcionament dels forns ha estat gairebé la mateixa des de l'època romana, tal i com l'explica­ va Marc Porci Cató fa més de 2.100 anys.

Hi havia cinc fases de funcionament: 1) Extracció de la pedra calcària: La materia primera s'obtenia en pedreres situades habitualment molt a prop dels forns. Per tren­ car la pedra s'utilitzaven barrines. Els rocs més grans es traslladaven en carros i els més petits (matacans i menuts) es portaven en carretó fins a la boca dels forns.

2) Enfornada: Com a mitjana dins de cada forn hi cabia unes 100 tones de pedra. En aquesta operació es trigava entre 1 i 2 dies.

3) Obtenció i preparació de la llenya.

La base del combustible dels forns eren sobretot branques primes de pi, que s'agrupava en feixos grans (anomenats feixines) o bé més petits (costals, com en els forns de pa). Per fer una cuita po­ dien ser necessaris fins a dos mil feixos de llenya seca.

4) Cuita: Per evitar les èpoques de més humitat, els forns de calç s'encenien principalment entre els mesos d'abril i setembre.

Cada cuita requería unes dues setmanes. Un cop s'encenia el forn, la feina era continua. Habitu­ alment tres empleats s'organitzaven en torns de quatre horas per alimentar el forn de llenya.

A 800/1.000 graus de temperatura, la calç es tornava de color varmell. La cuita acabava quan el color era groc daurat i el fum que sortia era blanc.

5) Desenfornada: Per últim calia esperar uns dos dies a que l'interior es refredes. Tot seguit es netejava l'olla, es treia la cendra, s'ensorrava la volta i es recullia la calç. De les 100 tones de pedra inicial es podi­ en obtenir unes 50 tones de calç viva. La desfornada era també una operació dura.

Usos de la calç obtinguda en els forns.

Inicialment la calç anava destinada a les pròpies masies i als dos pobles més grans propers al massis: Terrassa i Sabadell, que tenien el més alt creixement demogràfic. Però també es van obrir mercats a d'altres ciutats, com Barcelona, Olesa, Rubí, Montcada o Ripollet.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS La calç tenia usos molt diferents.

En el sector de la construcció: ­ per emblanquinar els edificis amb l'objectiu de millorar les seves condicions sanitàries i tèrmi­ ques. ­ per fer morter i aterracar. ­ per desinfectar pous i cisternes.

En medicina, es receptava l'aigua de calç: ­ per a enfortir els ossos, ­ per a curar algunes cremades.

En ramaderia: ­ per desinfectar els habitacles del ramat.

D'activitat econòmica a patrimoni cultural.

Els forns de calç es van anar abandonant entre el 1940 i 1950. Ara els forns de calç ja no són una activitat econòmica, sino que formen part del patrimoni cultural. Ha quedat reflectida a la topo­ nimia de diversos indrets de Sant Llorenç del Munt, com El collet dels Forns (o del Girabau), el racó del Forn, etc..

Extret de: Naciodigital.cat

Secció d'un forn de calç, segons Miquel Fullana Diccionari de l'Art i dels oficis de la Construcció

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Reflexió interessant que l’economista Xavier sala i Martín fa en el seu llibre:

És l’hora dels adéus?

La Declaració d’Independència dels Estats Units, un dels documents que més ha contribuït a l’Assentament de la democràcia al planeta Terra, comença dient que, quan un país es declara in­ dependent, ha d’explicar al món per què ho fa. La justificació comença amb la famosa frase: “Sostenim com evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat”. És a dir, segons els redactors de la declaració, és evident que l’home té tres drets inalienables: el dret a la vida, el dret a la llibertat i el dret a la re­ cerca de la felicitat. La recerca de la felicitat!

Per garantir aquest dret a la recerca de la felicitat, els homes ens dotem d’unes estructures d’estat i uns governs a qui donem uns poders perquè ens governin. La declaració explica que la prudèn­ cia, és clar, aconsella que aquestes estructures “no es canviïn per motius lleus o transitoris”. I lla­ vors diu: “Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per a la seva futura seguretat”. És a dir, la Declaració d’Independència dels Estats Units diu que, quan les estructures d’estat i els governs actuals cometen una llarga sèrie “d’abusos i usurpacions” que impedeixen als ciuta­ dans aconseguir el dret a la recerca de la felicitat, aquests ciutadans no només tenen el dret, sinó també l’obligació de canviar les coses. I és així que els “pares de la pàtria” (així és com són coneguts els signants de la Declaració d’Independència) argumenten la necessitat de declarar­se independents d’Anglaterra.

Els ciutadans de Catalunya que ara es pregunten si és desitjable seguir formant part d’Espanya o marxar i començar un camí nou, tal com van fer els Estats Units el 1776, hauran de trobar, cada un d’ells, la resposta tot comparant la felicitat que els comporta marxar amb la que els comporta quedar­se. Molts dels aspectes que determinen la felicitat de les persones són econòmics. De fet, la major part dels greuges que els pares de la pàtria nord­americana posen a la llista de la Decla­ ració d’Independència són de tipus econòmic (i entre aquestes destaquen els greuges de tipus fis­ cal!). La felicitat depèn, en part, de la capacitat dels ciutadans de guanyar­se la vida, de tenir una Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS sanitat moderna i assequible, una escolarització que garanteixi la igualtat d’oportunitats. I tot això costa diners. Però la felicitat també depèn d’aspectes no estrictament monetaris o econò­ mics. Depèn de la llibertat de poder expressar­se en la llengua pròpia (encara que sigui una llen­ gua minoritària), depèn dels lligams sentimentals o de les relacions familiars. És a dir, és perfectament raonable que hi hagi gent que vulgui seguir formant part d’Espanya per què se sent espanyola, o perquè els seus orígens són castellans, o perquè la seva família encara viu a Extre­ madura i trencar els lligams amb Espanya li comportaria un grau d’infelicitat que no està dispo­ sada a acceptar. De la mateixa manera, però, no hi ha res d’irracional en la gent que vol la independència de Catalunya simplement perquè no se sent espanyola, perquè vol que els seus fills siguin educats en català sense que els ministres o els tribunals espanyols ho impedeixin o simplement perquè creu que seria més feliç amb un passaport català.

Per tant, a l’hora de pensar sobre si volem la independència o no, cadascun de nosaltres haurem de posar sobre la taula tant els factors monetaris com els psicològics o sentimentals, Però tant si un valora més els aspectes econòmics com si dóna més pes als no econòmics, el que cal fer és comparar què passaria si Catalunya marxa amb el que passaria si es queda. Una de les coses més bàsiques que els professors d’economia ensenyem als nostres estudiants és que la millor manera de prendre decisions és comparar els costos i els beneficis que ens generen les diferents alternati­ ves i triar la que ens genera “més felicitat”. No n’hi ha prou amb demostrar que els costos de la alternativa A són molt elevats o són molt petits. El que cal és comparar­los amb els costos de l’alternativa B. Quan avaluem els arguments a favor i en contra d’una possible independència de Catalunya, doncs, no haurem de fer cas de qui digui coses com: “Marxar d’Espanya comportaria costos econòmics per els catalans”. En tot cas, s’hauria de mirar si “els costos econòmics de marxar d’Espanya són superiors als costos econòmics de quedar­s’hi”. Només en aquest cas valdria la pena seguir formant part de l’Estat Espanyol.

Al llarg del llibre intentaré comparar els costos i els beneficis econòmics d’una hipotètica per­ manència a Espanya. Dels costos sentimentals que la unió o la separació tenen per a cadascun de vosaltres, jo no us en puc parlar. És una cosa personal de cadascú. El que sí que faré serà parlar dels arguments econòmics. Un cop vistos i analitzats, els podeu enllaçar amb els vostres senti­ ments i les vostres valoracions no econòmiques i estareu en posició de decidir, amb llibertat, qui­ na de les dues alternatives us dóna més garanties per aconseguir la vostra felicitat.

Preàmbul del llibre que amb el títol “És l’hora dels adéus?” l’economista Xavier Sala i Martín ha escrit darrerament. La publicació ha estat feta per la Editorial “Rosa del Vents”. Primera edició el setembre del 2014 i setena edició el març del 2015.

Josep A. Ramirez 05.06.2015 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Pere Vacarisas, un industrial terrassenc

Pere Vacarisas Font, nascut a Terrassa el 19 de gener de 1885, era fill de Pere Vacarisas Bo­ fill, catedràtic i primer director de l’Escola Industrial de Terrassa, i de Carme Font Torrella. Esta­ va casat amb Caterina Vergés Samarach, amb la qual va tenir quatre fills, tres dels quals van arribar a edat adulta: Emília, Francesc i Dolors. Va morir a Terrassa el 10 d’abril de 1943.

Després d’haver fet estudis de Comerç, treballà com a viatjant de la Fàbrica de Filats i Teixits de Llana Isidre Esmerats. L’any 1910 muntà l’empresa Vacarisas i Padrós, dedicada a la compra i venda de teixits, la qual, quatre anys després passà a denominar­se Pere Vacarisas, ampliant els negocis amb l’exportació de teixits de llana. L’any 1922 comprà la fàbrica de Morera, Societat en Comandita, amb la qual cosa pogué dedicar­se, a més, a la fabricació de teixits. Més tard adquirí una fàbrica a Manresa i començà a produir també teixits de cotó i de raió. L’any 1941 comprà uns terrenys al carrer Sant Leopold per tal d’aixecar una important fàbrica llanera, però la seva mort, esdevinguda el 1943, impedí que veiés acabat el projecte, que fou continuat pels seus fills amb el nom de Fills de Pere Vacarisas, S. A. L’any 1927 fou nomenat regidor suplent i en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 fou elegit regidor per la Coalició Monàrquica. Aquest grup polític obtingué nou regidors, mentre que el Bloc Republicà Catalanista guanyà els comicis amb vint­i­un regidors i l’Associació Catala­ nista només tragué un regidor.

Durant la temporada de 1940­1941 fou president del Terrassa Futbol Club. La temporada següent, en gran part gràcies a l’embranzida donada per Pere Vacarisas, el club pujà a segona di­ visió i fins i tot guanyà al Barcelona, encara que l’equip fou derrotat, al camp de les Corts, en el partit de tornada.

Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS

Nova via d’escalada a Sant Llorenç del Munt i l’Obac, dedicada a

Georgina Garcia Andreví La Gina a la primera reunió de la via Mel i Eslinga, a la Miranda de la Falconera

E

n el número 560 del mes d’abril passat vàrem publicar un article dedicat a la memòria de la Gina, una noia de 24 anys que ens havia deixat prematurament i que havíem ensenyat a es­ calar en el nostre estimat massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. En aquells moments teníem a mig obrir tres tirades d’una via d’escalada d’estil clàssic a sota de can Pobla, de la qual només faltava un últim llarg que prometia roca sòlida i un final elegant. Els tres llargs, que varen ser oberts durant dues sortides del mes de novembre de 2014 havien resultat feixucs, de terreny força de­ licat, i ens havien desgastat un xic. El primer dia vam obrir un llarg i mig, i en el segon vam arribar a muntar la tercera reunió, refredats pel vent i esgotats. Inicialment volíem batejar­la com a via “400”, ja que era el nombre de vies obertes a l’estil clàssic que en aquell moment estàvem a punt de complir.

Mesos després, en assabentar­nos del trist traspàs de la nostra amiga Gina, ens decidim a finalit­ zar aquesta via inacabada i dedicar­la a la memòria d’aquesta noia tan alegre i vital. Precisament, la línia es troba molt a prop del Cap del Faraó, un cingle espectacular que la Gina, amb només 15 anys, havia escalat en solitari recorrent la via Aisa Driss.

Dit i fet, en un darrer atac a la paret s’enllesteix l’obertura, aquest cop essent l’Òscar Masó acompanyat de dues joves promeses de l’escalada santllorentina clàssica, el Ricart i l’Efren, coe­ tanis de la Gina i que han volgut participar en el seu digne homenatge.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Albert Masó obrint el segon llarg

Óscar Masó assegurant a la còmoda segona reunió

L’Òscar encapçala el primer llarg (Vº), l’Efren el segon a vista (6a) i el Ricart el tercer, resolent­ lo també meritòriament a vista (6b+). Finalment, des de la tercera reunió, l’Efren té l’honor d’obrir el tram que faltava, un quart llarg net, sense assegurances, estètic i realment compacte, que el transporta a l’acollidor jaç d’herba que s’estén als peus d’un pi majestuós, que li farà de ferma reunió cimal.

Contents per la fita assolida, desitgem que la Gina estigui joiosa de la de­ dicatòria que se li ha fet. De ben segur que ella se sentiria identificada amb aquesta línia sinuosa, salvatjota, de terreny exigent típic de Sant Llo­ renç del Munt, i sobretot intel·ligent, ja que procura endevinar una lògica més enllà d’on a simple vista sembla que no n’hi hagi. Aquest és l’esperit que va guiar la Gina en la seva curta i intensa vida, amb l’empenta d’afrontar les vicissituds amb el front ben alt, sense por, amb aquell punt de gosadia que la va fer tan especial i que la dugué a complir somnis que semblaven inabastables.

I és que tenint aquest record i exemple de la Gina gravats en els nostres cors, mai la po­ drem oblidar. Gràcies per tot i descansa en pau.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Dades tècniques de la via Nom: Georgina Garcia Andreví.

Recorregut i dificultat: 75 m., 6b+ (V­ obligat).

Orientació: Sud. Obertura: a l’estil clàssic des de baix en 4 atacs per Ricart, Efren, Albert i Òscar.

Material necessari: Casc, cintes, bagues, joc d’aliens i algun friend mitjà.

Situació: A la cinglera baixa de la Mola, concretament al cingle de l’aresta de can Marcet i a l’est d’aquesta aresta. L’inici es troba a escassos metres a la dreta de la via Kalashnikof.

Retorn: Caminant poc tros de pujada fins a la pista de can Pobla, o bé descens per la mateixa via en dos ràpels, primer des d’un arbre fins a la R3 (25 m), i després des de la R3 fins a la base de la paret (25 m).

Altres dades: La via es troba assegurada amb parabolts de M10. Roca en general delicada fins a la R3. El quart i darrer llarg està net d’assegurances. És de roca compacta i difícil d’assegurar.

Atenció: al final de la via cal passar damunt d’una grossa llastra aparentment sòlida.

L'Efren obre el quart i darrer llarg

Tercer llarg a vista a càrrec del Ricart (6b+)

Text i fotos: Albert Masó Garcia i Òscar Masó Garcia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 564 ­ Agost 2015

­ Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 563 ­ Agost 2015

­ Pàg. 50