565 setembre 2015

N煤m. 565 - Setembre de 201 5

VACARISSES edici贸 digital

balc贸 de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

Olga Xirinacs

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Cultura Popular Des de Sitges Parròquia de Vacarisses De la Web Col·laboracions Contraportada

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 17 18 52

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Consell de Redacció i Coordinació: Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net ­ Foto de portada: Pere Casas

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Agost Dia 2 Festa Major. Eucaristia concelebrada. El Cor Vacarisses sota el guiatge d’Andreu Brunat ha interpretat la Missa polifònica en honor de Sant Pere de Vacarisses d’en Francesc Torras Font.

Dia 11 Bateig d’Eric Prieto Bosch.

Dia 22 Aplec anual a l’ermita de Sant Salvador de les Espases.

Del 24 al 28 Pelegrinatge parroquial a Lurdes.

Dia 27 Viatge a BACCARISSE (Occitània). Missa concelebrada amb un grup de capellans d’AUCH. Acte festiu recordant el desè aniversari de la Primera Trobada VACARISSES­BACCARISSE. Dia 30 Baptismes: Leo i Iris Alarcón Codina i Sofia Garrido Rio. La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

E

l president de la Generalitat, Artur Mas, va convocar el passat dia 27 d’agost les eleccions més transcendentals de la història recent de Catalunya, uns comicis en què la ciutadania tindrà l’oportunitat de decidir si el futur implica la independència o continuar la submissió a l’Estat espanyol, un estat que no només nega la sobirania del poble de Catalunya sinó que ha iniciat fa temps una espiral involucionista que es proposa laminar fins i tot les competències au­ tonòmiques que ja van ser retallades judicialment contra la decisió democràtica de dos parla­ ments i un poble en referèndum.

La convocatòria d’eleccions autonòmiques és un pur i simple formulisme legal que blinda aquests comicis de la urpada antidemocràtica d’un Estat espanyol anquilosat en el legalisme.

Ningú ignora, tanmateix, la dimensió plebiscitària d’una crida a les urnes en què el poble català mesurarà la seva capacitat de sostenir políticament allò que fa uns quants anys defensa cívica­ ment al carrer. Són molts, són cada vegada més, els ciutadans i les ciutadanes que creuen que l’Estat espanyol no és l’eina adequada per garantir el benestar i el progrés col·lectiu. Són molts, cada vegada més, els catalans i les catalanes que consideren l’Estat espanyol un actor tòxic per al desenvolupament d’una societat democràtica i lliure. Són molts, cada vegada més, els exemples que arriben de l’Estat espanyol, en forma d’insults, amenaces i menyspreu, per corroborar aques­ tes certeses que es tenen a Catalunya.

El camí de convivència entre Catalunya i Espanya està arribant a una bifurcació que no ha de po­ sar fi a la bona entesa i que ha de transformar­la en una relació entre iguals.

Només falta el mandat de les urnes Recomanem la lectura de l’article del Sr. Enrique Garcia Arrufat, Doctor en Dret, (pàg. 18) sobre: LA PRETESA “IL·LEGALITAT” DE L’ASPIRACIÓ INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA AL·LEGADA PEL GOVERN CENTRAL ESPANYOL. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

7.­ Joan Vaig ser un dels primers que el vaig conèixer. Em va caure en gràcia, des del primer moment.

Del petit grup format per en Pere, l’Andreu i el meu germà Jaume, jo era el mes jove de la colla.

Era pescador com el meu pare. Veient el que passava, engrescat, vaig escriure algunes reflexions entrant de ple en la cultura grega que era la més ben vista del món conegut.

Les meves reflexions són: Jesús l’enviat, el portador de la veritat i de la vida. Vaig fer ressaltar que Déu és amor i m’hi rabejava de valent. Volia fer notar que cal un amor universal entre tots plegats, sense excloure a ningú.

La mare de Jesús va ser la meva segona mare. Me la va recomanar des de la creu, quan tots els altres havien tocat el dos. Vaig ser del pocs que vaig estar al seu costat essent testimoni d’un grup de dones presents al calvari.

Després de presenciar les mofes dels transeünts que es burlaven d’ell testifico les paraules desconcertants de Jesús demanant a crits el perdó pels assassins, els mots falaguers a un lladre que moria amb ell i de les reco­ manacions personals que em va fer. Recordo l’hora exacte; eren les 3 de la tarda. Va dir cridant: “Déu meu! Perquè m’heu abandonat?” i tot seguit: “En les vostres mans encomano el meu esperit”. Era el frag­ ment d’un salm.

Recalco l’amor i anuncio l’esperança. Dic sovint que tots som iguals. Vaig entendre que és estimar fins a deixar­hi la pell i sobretot que suposa la traïció dels amics.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Jesús va fer moltes més coses de les que coneixem i en va dir moltes més que no consten enlloc...

La cronologia dels fets no em preocupava gaire. En passava per alt. Només m’interessaven els esdeveniments i les frases insòlites que escampava arreu.

Tots els apunts es van fer després de la mort i a la llum de la Pasqua. Els esborranys van sovinte­ jar després d’un grapat d’anys.

Els fets que vaig descriure i les sentències que intento recordar, completament tot, està descrit a la llum d’aquella Pentecosta que ens va llençar a la gran aventura dels segles.

El meu intent era fer de lluny un diari del que passava.

També vaig redactar tres cartes i l’Apocalipsi. Era a finals del segle I, estant amagat a l’illa de Patmos. Havia viscut molts anys amb Maria, a Jerusalem. Vaig morir de vell.

Sebastià Codina i Padrós

Eduardo Reyes Pino Còrdova, 1951

President de l'entitat "Súmate" 6è a la llista de "Junts pel Sí"

"Quin futur els espera als meus néts? No vull que quan creixin em puguin re­ treure la societat que els hem deixat".

"Volem votar. No volem privilegis, només volem votar".

"No tinc res en contra d'Espanya, sóc espanyol, cordovès, català".

"Espanya només té l'argument de la por".

"S'ha de convèncer els indecisos sobre la necessitat d'assolir la independència, i s'ha de treballar amb els amics i familiars per fer­los veure que és la millor opció pel present i pel futur".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pollastre fregit Ingredients per a 4 persones:

1 pollastre 2 grans d'all 1 llimona 1 copa de conyac Oli, sal i farina blanca

Farem que ens tallin el pollastre a trossets petits, el col·locarem en una plata fonda. Amb els alls ben picats al morter hi afagirem la llimona escorreguda i la copa de conyac. Ho posarem per sobre el pollastre i el deixerem macerar durant una o dues hores, donant­li la volta de tant en tant perquè quedi tot ben adobat.

Posarem força oli en una paella, traurem el pollastre de l'adob, salarem una mica cada tall i el passarem per farina blanca. El fregirem a foc suau fins que quedi ben rosset.

Es pot acompanyar amb carbassó, albergínia, patates, etc.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis El mariner a la mar, el pagès a la terra i el sol­ dat a la guerra.

Comptes de sastre un desastre.

Dits de sastre no embruten el drap.

El patró vertader embarca el primer i desem­ barca el darrer.

El sastre amb les tisores talla i amb la llengua retalla.

Gent de marina, gent de barretina.

Qui cus i no embasta sap més que un sastre.

Ningú no és mariner si no es troba en perill.

Sastre que no fa nus dues vegades cus.

Per manar una barca com Déu mana no n'hi ha prou d'haver nascut a la drassana.

Moliner de vent, pescador de canya i caçador de bosc, molts afanys i pocs diners.

Un sastre i un caçador jugaven a dir menti­ des; el caçador en va dir set i el sastre cent de seguides.

Amb clero i govern el món és un infern.

Pastor que fa culleres mal guarda les ovelles i el llop li pren les que pot.

Vida de pastor, vida regalada, cantant i sonant guanya la soldada.

Qui calça un amic o parent calça car i mala­ ment.

Un capellà tot ho beneeix, un pagès tot ho manté i un advocat tot ho enreda.

Jutge sense consciència, mala sentència.

Parlar molt i no dir res, propi d'advocats és.

Al sastre sense didal l'agulla li fa mal.

Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL No serveixen de res els diners a les butxaques si el cor està ple de pobresa...

El Papa ha dit: No és necessari creure en Déu per a ser bona persona.

Segons com, la idea de Déu no està gaire actualitzada...

N’hi ha que no van a l’Església per a trobar­se amb Déu: per a ells la natu­ ralesa és un temple immens...

En la història del món algunes de les millors persones no eren creients, mentre que molts dels pitjors disbarats s’han fet en nom de Déu...

Per a ensenyar només es necessita saber. Per a educar es necessita ser...

Ser amics és interpretar mirades, entendre silencis, perdonar errors, guardar secrets, preveure caigu­ des i eixugar moltes llàgrimes...

Sempre hi ha un “t’estimo”. Mai no falta algú amb qui es pot pen­ sar en veu alta...

La felicitat no depèn pas del que tenim, sinó del que som...

No cal demanar pesos lleugers pera les nostres espatlles; cal demanar espat­ lles forçudes per suportar les càrregues pesades...

Hi ha persones que no callen amb la mort; el cor de les mares continua par­ lant sempre més...

Què és el que ens fa millors? El que ens fa comprensius, sensibles, despre­ sos, amables, humanitaris i responsables...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 8

CAMPANADES

LA RELIGIÓ DEGRADADA

U

n home amic em contà que, després de passar bastants anys sense confessar­se, ho féu el dia que passejant per una catedral, badant davant d'un confessionari, el sa­ cerdot que esperava els penitents li somrigué donant­li el bon dia.

Quan recordo la cara de jutge avinagrat d'algun dels predicadors d'exercicis espirituals quan teníem dotze anys i érem un centenar d'interns al seminari. Quan recordo llur ma­ soquista insistència donant voltes a la idea gràfica d'un infern dantesc, els perdono el mal que em varen fer, però no m'ho explico.

Conten que un d'aquells ermitans solitaris del desert es passava dia i nit fent esgarrifoses penitencies, demanant a Déu que amb la seva justícia no castigués ni condemnés els pe­ cadors. Déu, cansat i molest de sentir tants gemecs, un dia li digué: "Hauries de saber que Déu és un bon cristià".

Santa Maria d’Erill la Vall, de l’antic terme municipal de Barruera i actual de la Vall de Boí. L’Alta Ribagorça.

Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 9

CULTURA POPULAR

Racó Poètic A Vós, Verge de la Mercè

La boira mig plorosa mira trista al solitari pic que viu tot sol.

Voldria embolcallar­lo del celistre besant­lo des de lluny. A prop del sol.

Sou per tots, dolça Patrona el més poderós alè quan vetlleu per Barcelona, o, Verge de la Mercè!

Perquè ens mireu, Santa Mare amb aquesta claredat?

Què es reflexa en vostra cara: quan us mira la ciutat?

Astre del cel! Sou tan bella i porteu tanta claror...!

Refulgint cam una estrella esbargiu­nos la foscor.

Nostre cor és un psalteri.

Vostres ulls són tan oberts que hi llegim el gran misteri dels miracles acomplerts; de l'amor del qui us adora, de la fe del més creient, del consol d'aquell qui plora quan l'embat el sofriment.

Feu que tinguin la fe viva els que estan lligats de mans; als de la mirada esquiva els doneu uns ulls més grans par mirar­vos tota bella; par copsar vostre perfum...

Que no cloguin la parpella en tenir la vostra llum.

Vós que sou la nostra guia en les lluites del combat; el puntal de cada dia quan els ulls us han mirat, beneïu la Barcelona, la comtal terra de fe, que arreu, arreu us pregona o, Verge de la Mercè!

Sabina Fornell i Morató

Joan Sisamon i Borràs

Llàntia del cor Boscatges plens de vida fan la terra que envolten bells racons del meu país, la mar és la més blava fins la serra que banya els bonics pins voltats d'encís.

Immensos cimadals besen els aires, les aus canten volant al seu redós, un sanitós alè omple de flaires muntanyes i conreus. Tot és formós.

Els arbres de la terra que em bressola són plens de flors i fruits de mil colors, la Pàtria és de la vida, la fe sola que emplena els cors senzills de grans amors.

Verolen quan reneix la primavera els arbres que a l'hivern resten tristois, el nou fullam serà la gran senyera perquè el xic rossinyol canti alegrois.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 10

DES DE SITGES 6è mes d’embaràs: Quin serà el seu nom?

Creixo amb ell, i es mou amb mi. Com n’és de meravellós sentir la vida dins meu, els seus moviments cada vegada més forts i enèrgics. I és que aquest petit em fa feliç, immensament feliç!

Aquest mes és el sisè, ja cada cop més aprop, intento viure’l sense ànsia ni nervis, amb calma i consciència, preparant­me per entrar a afrontar l’últim trimestre. I quin lloc millor per relaxar­se que al costat del mar? A la platja em deixo portar, lliure, pels meus pensaments…?

Adrià, que significa “aquell que està aprop del mar”, aquell que vindrà a fer­nos reviure l’art d’estimar al màxim, a multiplicar­nos l’amor, a restar hores de son però a sumar petons i somriures. L’Adrià em tornarà a enamorar només en la pri­ mera mirada, farà germà gran el Roger i millors pares a nosaltres.

Adrià, petit, com diu en Roger: t’estimo fins al mar i els peixos!“. Que això vol dir, infinit!

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES MI SSA DE FESTA MAJ OR 201 5 Com cada any, es va celebrar la Missa de Festa Major, concelebrada, junt a Mn. Sebastià, pel Pare Escolapi Antoni Baltà.

Amb assistència del batlle de l’Ajuntament de Vacarisses, el Sr. Toni Masana i Ubach, acompanyat per la Sra. Laura Sánchez López, Regidora de Mobilitat Territorial.

El Cor de Vacarisses va interpretar la Missa polifònica a tres veus dedicada en honor de Sant Pere de Vacarisses, patró de la Parròquia, música escrita pel vacarissenc Francesc Torras Font.

I seguint la tradició, Mossèn Sebastià va fer un repàs d’història vacarissana.

Aquest any el tema va ser sobre la Carta que l’Ajuntament de Vacarisses, en el 1790, va enviar a Carles IV, Rei de les Espanyes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Ca r ta d e l ’Aj u n ta m en t d e Va ca ri sses a Ca rl es I V, Rei d e l es E spa n yes Ens traslladarem a l’any 1790. A Vacarisses hi havia una església romànica. Era aquí, en el ma­ teix lloc on ens trobem. Era molt velleta.

Va ser consagrada el 22 d’octubre del 1013, segons es desprèn d’un document recopilat per l’erudit Jaume Pasqual, nascut a Esparreguera i que va ser abat del monestir de Bellpuig de les Avellanes, en un treball titulat “Sacra Cathaloniae antiquitatis monumenta”, obra conservada a l’arxiu històric de la Biblioteca de Catalunya.

No sabem si anteriorment a aquesta església medieval hi hagué una capella o bé els pagesos del terme de Vacarisses havien d’anar a missa i a prendre els sagraments a l’antiquíssima església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars.

En qualsevol cas, fins al 1790, el temple romànic consagrat el 1013, és a dir, durant 667 anys, havia acollit els feligresos de moltes generacions de vacarissanes i vacarissans.

D’això, fa 225 anys. Davant la realitat d’un edifici caduc, petit i ruïnós, l’Ajuntament de Vacaris­ ses, interpretant els sentiments del poble, va dirigir al Rei aquesta carta que, traduïda del castellà al català, diu així: Senyor, Jaume Ubach, Isidre Còdol. Josep Torrella, Josep Gibert i Sanana, Joan Batlló i Ramon Caste­ llet, comissionats per l’Ajuntament i veïnatge de Vacarisses, corregiment de Manresa, als peus de Vostra Majestat, amb la deguda veneració a la Vostra Majestat, exposen: Que l’Església par­ roquial d’aquest terme, no només es troba en un estat d’una imminent ruïna, sí que és tan inde­ cent i reduïda, que ni té forma de temple, ni cap en ella la multitud dels seus parroquians, i a aquest últim inconvenient s’agreuja cada dia més pel seu ràpid i progressiu augment de la po­ blació. Penetrats els fidels d’un zel veritablement religiós, i del clamor dels ministres de l’Evan­ geli i culte al Senyor, anhelen edificar un nou temple i contribuir a les despeses de l’edificació imposant­se els individus un ral per cada càrrega de vi i un altre per cada quartera de blat i un altre per cada una d’olives resultants de les seves collites, tret ja el delme i primícia, i un diner per cada lliura de sal que entrarà al terme, aplicant a la mateixa obra una almoina que anual­ ment es feia de cosa d’unes onze quarteres de blat durant només cinc anys; durant aquest temps esperem veure construït el temple; i per això necessitem la respectable aprovació de Vostra Ma­ jestat.

Per tant, rendidament supliquem a V. M. es digni autoritzar la imposició que acaba d’expressar­ se per un objecte tant sant i religiós que afirmem els recurrents en notòria fidelitat i zel de V. M. Vacarisses [ben escrit], i agost, 28 de 1790

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 13

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Al capdavall hi ha les signatures: Jaume Ubach, llaurador Per Isidre Còdol, que no sap escriure, al seu prec li firma Ramon Castellet Joan Batlló Josep Torrella Josep Gibert, menor Ramon Castellet Tot el que sabem de l’enrenou originat durant la construcció de l’església en què estem és gràcies a l’amic Òscar da Rocha Aranda, doctor en Història de l’Art per la Universidad Autónoma de Madrid i autor de molts treballs de la seva especialitat. El seu llibre referent a la construcció de l’actual església de Vacarisses, situada entre el tardobarroc local i el neoclassicisme acadèmic, va ser publicat ara farà quatre anys per l’Associació Museu­Arxiu de Vacarisses, d’on el podreu ob­ tenir els qui no el tingueu.

Després d’aquesta carta es va organitza un gran rebombori. De l’Ajuntament al Rei, del Rei al Bisbe de Vic (firmava com a “obispo de Vique”) i del Bisbe a l’Ajuntament. Intervenen dos ar­ quitectes: Mateo Medina i Josep Sitjas. Deu mil embolics. Ho sacseja i remena la Real Académia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid. Un vacarissà, Josep Selva i Alegre, s’hi fica per en­ tremig portant la contrària de tot. Em sembla que encara hi ha factures per pagar...

De totes maneres al final van fer aquesta església que després de 225 anys admirem, estimem, endrecem i és la casa de la COMUNITAT CRISTIANA enmig del POBLE DE DÉU que és a Va­ carisses. Per molts anys!

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 14

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Un cop acabada la Missa, varem sortir tots de l’Església i va començar el Ball de Plaça, amb l’Esbart Dansaire de Vacarisses, els nostres gegants acompanyats dels gegants d’Ullastrell, els grallers, tabalers...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 15

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

FESTA DE LA PARRÒQUIA 201 5 Diumenge, dia 1 3 de setembre A les 1 1

MISSA CONCELEBRADA Goigs a llaor del Santoral de Vacarisses. **** Després de la Missa Presentació del llibre

UN TAST D’EVANGELI Les homilies de Vacarisses

de Mossèn Sebastià Codina i Padrós

Presentació a càrrec d’Àngel Manuel Hernández i Cardona.

Ofrena gratuïta d’un exemplar a tots els assistents.

Acabarem l’acte amb el CANT DELS ADÉUS al voltant de l’Altar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 16

DE LA WEB A la Catalunya independent, seguiré cobrant la pensió o els subsidis Catalunya serà capaç de pagar les pensions de la gent gran i els subsidis de les persones aturades. La Repú­ blica catalana pot garantir les pensions.

A l’Estat espanyol les pensions es paguen amb els diners que cotitzen els treballadors en actiu cada mes.

Amb el 16% de la població Catalunya aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social.

La capacitat de pagar les pensions depèn de la taxa d’ocupació, de la proporció entre treballadors en actiu i pensionistes, i de la quantitat que cotitzi cada treballador.

A Catalunya, la taxa d’ocupació és més alta que a l’Estat. El salari mig és també més alt. Amb la independència, la reinversió del dèficit fiscal contribuirà a disminuir el nombre de treballadors en atur. Per tant, els jubilats catalans tindran millors perspectives a la Catalunya independent que en la situació actual.

La República catalana pagarà les pensions amb les aportacions que els treballadors i les empreses catalanes generen, de la mateixa manera que ho fan ara. Amb una taxa d’atur per sota del 15% la Seguretat Social catalana és perfectament viable i genera superàvit.

La independència és una oportunitat per basar el creixement en estructures europees i rebaixar la taxa d’atur a la mitjana europea, al voltant d’un 10%.

A Catalunya, el saldo acumulat de la Seguretat Social durant el període 1995­2010 ha tingut un superàvit al sistema de pensions de 3.384 €/habitant amb només tres anys de dèficit; Espanya ha tin­ gut en el mateix període un saldo deficitari de 2.228 €/habitant amb deu dels setze anys amb dèficit.

Catalunya contribueix a les pensions de l’Estat espanyol, no a la inversa.

Disposar d’un estat propi permetrà prendre decisions econòmiques pròpies i millorar el sistema de pensions i subsidis.

Les pensions seran més segures a la República Catalana.

Per a més informació: http://economistes.assemblea.cat/wp/?page_id=4494 www.assamblea.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 17

COL·LABORACIONS

LA PRETESA “IL·LEGALITAT” DE L’ASPIRACIÓ INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA AL·LEGADA PEL GOVERN CENTRAL ESPANYOL

ÍNDEX 1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

La pretesa “il·legalitat” de l’aspiració independentista de Catalunya al·legada pel Govern Central Espanyol.

L’aplicació del dret a la lliure determinació dels pobles arriba a tots els pobles i no només als que van estar en un règim colonial.

El manteniment de la integritat territorial dels Estats.

Transcripció del Capítol VIII de l’Acta final d’Hèlsinki, dedicat a la “Igualtat de drets i lliure determinació dels pobles”.

El dret a la lliure determinació dels pobles abans de la firma del “Pacte”.

Accepcions de “pueblo” segons el Diccionari de la Llengua Espanyola.

Probablement, després de la lectura d’aquest article el lector haurà arribat a la conclusió que allò que realment és il·legal és oposar­se a la lliure determinació de Catalunya.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 18

COL·LABORACIONS 1. LA PRETESA “IL·LEGALITAT” DE L’ASPIRACIÓ INDEPENDENTISTA DE CATA­ LUNYA AL·LEGADA PEL GOVERN CENTRAL ESPANYOL. En aquest escrit, ”Pacte” fa referència al “Pacte Internacional de Drets civils i polítics”, vinculant per a Espanya des del 1977.

Aquest article no és una “opinió”, definida pel Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola com: “Dictamen, judici o parer que es forma d’una cosa qüestionable”. Si fos una opinió, podria ser rebatuda per l’opinió d’una altra persona, que es basaria en els seus criteris personals. Ans al contrari, aquesta exposició és una concatenació de drets i obligacions que sorgeixen de pactes i lleis vinculants, que es transcriuen successivament per tenir­ne constància. En aquest escrit, en el seu conjunt, no hi ha aportacions ideològiques del seu autor. Es combina el contingut del “Pacte” amb les lleis a què afecta, sense que l’autor hi afegeixi res.

Quan, el 1978, els partits polítics espanyols constituents van acordar el text de la Constitució Es­ panyola, van crear una constitució “coixa” o deficient en declarar la “indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols (Art. 2 CE)”. En aquell temps encara tothom tenia al cap el lema propugnat pel franquisme que deia “Espanya, UNA, gran i lliure”. Influenciats per aquest lema, els constituents van incomplir el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” (NY 1966) (en endavant el ”Pacte”) quant al reconeixement del dret a la lliure determinació dels pobles(1). El “Pacte” vinculant per a Espanya va entrar en vigor el 1977.

Per tant, la vinculació al “Pacte” és anterior a l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978.

Aquesta vinculació implicava que cada Estat firmant havia d’adoptar les mesures oportunes per fer efectius els drets reconeguts en el “Pacte”(2).

L’Article 9.2 de la Constitució Espanyola incorpora l’obligació d’adoptar les mesures oportunes per fer efectius els drets reconeguts en un pacte(3).

D’altra banda, la celebració d’un tractat internacional que contingui estipulacions contràries a la Constitució (dret a la lliure determinació de l’Art. 1 del “Pacte” davant la indissoluble unitat de la Nació Espanyola de l’Art.2 de la Constitució Espanyola) exigeix una revisió constitucional prèvia, segons el que estableix l’Art. 95.1 de la Constitució Espanyola(4). En altres paraules, no és que no es pugui celebrar un pacte Internacional oposat a la Constitució, sinó que és la Consti­ tució la que exigeix la seva pròpia revisió prèvia per tal que un determinat pacte i la Constitució revisada siguin compatibles.

Però l’esmentat Art. 95.1 de la CE contempla la celebració d’un tractat de data posterior a la data de la Constitució i, en el cas del “Pacte”, és anterior a la Constitució. Per tant, la Constitució va néixer “coixa” i ningú no s’ha preocupat de fer­la compatible amb el “Pacte”. Enfrontats a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 19

COL·LABORACIONS aquesta discrepància, hem de recórrer a la “Convenció de Viena sobre el Dret dels Trac­ tats”(23.5.1969) per observar la prevalença dels pactes internacionals sobre el dret intern segons el que estableix el seu Art. 27(5). A més, la Convenció estableix, en el seu Art. 26, que “qualsevol tractat en vigor obliga les parts i ha de ser complert per elles de bona fe”. “Pacta sunt servanda”.

Recordem, a més, que en virtut de l’Art. 1.5 del Codi Civil Espanyol, “les normes jurídiques contingudes en els tractats internacionals no seran d’aplicació directa a Espanya mentre no hagin passat a formar part de l’ordenament jurídic intern mitjançant la seva publicació íntegra al BOE.“ El “Pacte” es va publicar al BOE núm. 103 del 30.4.77, i per tant els drets reconeguts en el “Pac­ te” formen part de l’ordenament jurídic espanyol.

La “Carta de les Nacions Unides” (San Francisco 1945) va ser precursora del “Pacte” (1966) en establir com a propòsit de les Nacions Unides (Art. 2) “fomentar... la lliure determinació dels po­ bles”.

El Govern Central Espanyol no vol reconèixer que Catalunya, si així ho requereix la majoria dels seus ciutadans, té dret a la seva lliure determinació, i que aquesta aspiració no només no és il·le­ gal sinó que està emparada per l’Art. 9.2 de la Constitució Espanyola abans transcrit.

El Govern Central Espanyol sembla creure que, repetint incessantment que l’aspiració catalana és il·legal, convertirà en cert allò que és fals, i les invocacions a la legalitat dirigides al Tribunal Constitucional per tal que comprovi si determinats actes són o no inconstitucionals haurien de substituir­se per la valoració d’aquests actes segons el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”, que preval sobre la Constitució en virtut de la Convenció de Viena.

2. L’APLICACIÓ DEL DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ DELS POBLES ARRIBA A TOTS ELS POBLES I NO NOMÉS ALS QUE VAN ESTAR EN RÈGIM COLONIAL. No es podria al·legar que, quan el “Pacte” estableix el dret a la lliure determinació de tots els po­ bles, s’està referint a aquells pobles que, quan es va firmar el “Pacte”, estaven en un règim colo­ nial. El “Pacte” no fa aquesta distinció, sinó que, per contra, repeteix una vegada i una altra que és un dret que correspon a “tots els pobles”. El fet que fossin els pobles en règim colonial els que es van beneficiar immediatament d’aquest dret, no significa que el “Pacte” anés dirigit únicament a ells: “Ubi lex non distingit nec nos distingere debemus”(6).

3. EL MANTENIMENT DE LA INTEGRITAT TERRITORIAL DELS ESTATS. Hi ha valors, reconeguts mundialment, que tenen aspectes contraposats. Aquesta contraposició es pot apreciar entre: ­ El dret de lliure determinació dels pobles (o sigui el dret a la secessió) i ­ El respecte a la seva integritat territorial.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 20

COL·LABORACIONS Per establir quin d’aquests valors és preferent, si recorrem a la Constitució Espanyola, observa­ rem que estableix el següent en:

• • • •

L’Art. 1.1. Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

Per si això encara fos poc, tornem­nos a fixar en la Constitució Espanyola: L'Art. 9.1. Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.

L'Art. 9.2. Correspon als poders públics el fet de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efecti­ ves: remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la parti­ cipació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.

D’altra banda, hem vist que en virtut del “Pacte”, els seus signataris i, per tant, Espanya, reconei­ xen en l’Art. 1.1: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació...”

Aquesta lliure determinació, com que és una llibertat reconeguda, s’emmarca en la categoria de valor superior del nostre ordenament jurídic, mentre que el manteniment de la integritat territori­ al no hi apareix com un valor superior.

La definició d’integritat territorial que ens facilita Wikipedia és la d’un principi de Dret Interna­ cional, que estableix el dret i deure inalienables d’un Estat de preservar les seves fronteres de qualsevol influència exterior.

Per tant, les consideracions en defensa de la integritat territorial no són aplicables a possibles se­ cessions de determinats territoris (Catalunya) que no es poden considerar exteriors a Espanya.

La veritat és que la Resolució 2625 de la XXV Assemblea General de les Nacions Unides del 24 d’octubre de 1970, que conté la Declaració Relativa als principis de Dret Internacional referents a les relacions d’amistat i a la cooperació entre els Estats de conformitat amb la Carta de les Na­ cions Unides, estableix que “cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a crebantar o menysprear, totalment o parci­ al, la integritat territorial d’Estats sobirans i independents que es condueixin de conformitat amb el principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrits i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi la totalitat del poble que pertany al territori, sense distin­ ció per motius de raça, creença o color.”

La transcrita consideració que cap de les disposicions precedents s’entendrà que autoritza o fomenta cap acció encaminada a crebantar la integritat territorial dels Estats no expressa que un poble dins d’un Estat, fent ús del seu dret reconegut a la lliure determinació, no pu­ gui procedir a la seva secessió d’aquest Estat encara que la secessió comporti la consegüent pèrdua d’integritat territorial de l’Estat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 21

COL·LABORACIONS N’és una prova el fet que l’any 1975 (cinc anys després de la XXV Assemblea General de les Nacions Unides) es va celebrar a Hèlsinki la “Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa” (CSCE). Transcrivim alguns paràgrafs de l’Acta final de la Conferència:

•

• •

•

Els Estats participants (entre els quals hi havia Espanya) s’abstindran, en les seves rela­ cions mútues, així com en les seves relacions internacionals en general, de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat.

Els Estats participants respectaran la integritat territorial de cadascun dels Estats parti­ cipants.

Els Estats participants promouran i fomentaran l’exercici efectiu dels drets i lliber­ tats civils, polítics, econòmics, socials, culturals i altres drets i llibertats, tots els quals deriven de la dignitat inherent a la persona humana i són essencials per al seu lliure i ple desenvolupament.

Els Estats participants reconeixen el valor universal dels drets humans i de les llibertats fonamentals, el respecte dels quals és un factor essencial de la pau, la justícia i el benes­ tar necessaris per assegurar el desenvolupament de les relacions amistoses i de coopera­ ció tant entre ells com entre tots els Estats.

Hem destacat que la Constitució Espanyola de 1978, en proclamar la ”indissoluble unitat de la Nació Espanyola”, infringia l’obligació de reconèixer el dret a la lliure determinació dels po­ bles, establerta en el ”Pacte” vinculant per a Espanya des del 1977, però afegirem també que la Constitució Espanyola tampoc va respectar els acords de la “Conferència sobre la Segure­ tat i la Cooperació a Europa” (CSCE) celebrada a Hèlsinki el 1975, en què va participar Es­ panya. Aquí transcrivim el capítol VIII de l’acta final d’aquesta Conferència, dedicat a la ”IGUALTAT DE DRETS I LLIURE DETERMINACIÓ DELS POBLES”.

La transcripció que segueix modula i corregeix el contingut de la Resolució 2625 de la XXV As­ semblea General de les Nacions Unides perquè la Conferència d’Hèlsinki és posterior a la Reso­ lució 2625 esmentada.

4. TRANSCRIPCIÓ DEL CAPÍTOL VIII DE L’ACTA FINAL D’HÈLSINKI, DEDICAT A LA “IGUALTAT DE DRETS I LLIURE DETERMINACIÓ DELS POBLES”.

•

“Els Estats participants respectaran la igualtat de drets dels pobles, i el seu dret a la lliure determinació, obrant en tot moment de conformitat amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides (vegeu l’Art.2 de la Carta, transcrit més amunt:

•

“Fomentar la lliure determinació dels pobles” i amb les normes pertinents del dret inter­ nacional, incloses les que fan referència a la integritat territorial dels Estats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 22

COL·LABORACIONS En virtut del principi de la igualtat de drets i de lliure determinació dels pobles, tots els pobles tenen sempre el dret, amb plena llibertat, de determinar quan i com ho desitgin la seva condició política interna i externa, sense ingerències exteriors, i de prosseguir de la manera que considerin oportuna el seu desenvolupament polític, econòmic, social i cultural.

Els Estats participants reafirmen la importància universal del respecte i de l’exercici efectiu de la igualtat de drets i la lliure determinació dels pobles per al desenvolupament de relacions amisto­ ses, tant entre ells com entre tots els Estats, i de la mateixa manera recorden la importància d’eli­ minar qualsevol forma de violació d’aquest principi.”

El dret a la lliure determinació dels pobles o dret d’autodeterminació és un principi fonamental de Dret internacional públic i un dret que té caràcter inalienable i que genera obligacions erga omnes (davant tothom). Segons molts autors, la lliure determinació ha esdevingut norma de ius cogens (norma que no admet acord en contrari) i només pot ser modificada per una norma ulte­ rior de Dret internacional general que tingui el mateix caràcter. La lliure determinació és un dret jurídicament vinculant d’abast gairebé global. Segons el “Comitè de Drets Humans”, el dret de lliure determinació és d’una naturalesa fonamental i és requisit necessari per a la plena efectivitat dels drets humans individuals.

5. EL DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ DELS POBLES ABANS DE LA FIRMA DEL “PACTE” Ja en el segle XVIII (1789­1795) el poble francès va decidir establir una nova condició política de l’Estat (substituint la Monarquia per la República), és a dir, va optar per una nova determina­ ció de les seves polítiques. Ara bé, en aquell temps no estaven explícitament reconeguts els drets humans ni existia cap possibilitat de convocar un referèndum confirmatori de la voluntat del can­ vi ni d’acollir­se a la Carta de les Nacions o al “Pacte”, de manera que el canvi per aconseguir que el poble es governés ell mateix es va haver de fer efectiu de forma violenta i revolucionària.

La Societat de les Nacions, creada el 1920 d’acord amb el Tractat de Versalles, va configurar els mandats internacionals en què s’establia la potestat d’un Estat sobre pobles de cultura i capacitat política endarrerides, sota el criteri de l’autodeterminació dels pobles.

Adolf Hitler reclamava la unificació dels alemanys i dels pobles de cultura alemanya en un únic estat invocant el dret d’autodeterminació.

Quan els bolxevics, després de Revolució d’Octubre (1917), van arribar al poder, van proclamar el principi d’autodeterminació a la Declaració de Drets dels pobles de Rússia. Fent ús d’aquest dret d’autodeterminació els finlandesos van declarar la seva independència de Rússia el 1917, que va ser reconeguda per la Unió Soviètica el 1920. Després de la glàsnost i la perestroika, el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 23

COL·LABORACIONS 3.4.1990 l’URSS va aprovar la Llei soviètica “Sobre el procediment de secessió d’una República de la Unió”. La Constitució de 1924 de la Unió Soviètica fou la primera del món en reconèixer el dret d’autodeterminació de les seves repúbliques, tot i que no el reconeixia per a les regions autònomes.

Els pactes internacionals de Drets Humans del segle XX van establir un nou ordre internacional basat en el respecte a la dignitat de la persona i els drets humans.

El Tribunal Suprem del Canadà, responent a la consulta del primer ministre canadenc sobre si era legalment possible la secessió unilateral del Quebec d’acord amb el dret intern i amb el Dret internacional, va dictaminar que la Constitució del Canadà no reconeixia el dret del Quebec a la secessió unilateral (la mateixa actitud que la de la Constitució Espanyola respecte de la inde­ pendència de Catalunya) però que, en l’àmbit del Dret internacional, la lliure determinació dels pobles es realitza, amb caràcter general, per la via de l’autodeterminació interna.

L’Assemblea Nacional del Quebec va aprovar una llei (7.12.2000) segons la qual cap Parlament podria imposar restriccions sobre el dret democràtic del poble del Quebec de determinar el seu propi futur.

6. ACCEPCIONS DE “PUEBLO” SEGONS EL DICCIONARI DE LA LLENGUA ESPA­ NYOLA.

• •

Conjunt de persones d’un lloc, regió o país.

País amb govern independent.

Quan el “Pacte” reconeix el dret a la lliure determinació dels pobles, a quina accepció es refe­ reix? A la primera: conjunt de persones d’un lloc, regió o país. Per què? Perquè en un país amb govern independent, com Espanya, la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat (Constitució Espanyola, Art. 1.2.). Si el dret a la lliure determinació s’apliqués només als països amb govern independent, el “Pacte” no tindria cap sentit, perquè el poble amb govern independent és sobirà i no necessita el “Pacte” per tal que se li reconegui el seu dret a la lliure determinació: naturalment ja el té.

En definitiva, el dret a la lliure determinació de Catalunya resideix en el poble català i no en el poble espanyol com pretén el Govern Central Espanyol, que considera, sense raó, que és tot Es­ panya qui ha de decidir si Catalunya pot ser independent.

Establint una analogia, quan en un matrimoni un cònjuge decideix divorciar­se, tot i que l’altre cònjuge no vulgui es produeix el divorci. Durant el franquisme això no era així, però els temps han canviat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 24

COL·LABORACIONS 7. PROBABLEMENT, DESPRÉS DE LA LECTURA D’AQUEST ARTICLE EL LECTOR HAURÀ ARRIBAT FÀCILMENT A LA CONCLUSIÓ QUE ALLÓ QUE REALMENT ÉS IL·LEGAL ÉS OPOSAR­SE A LA LLIURE DETERMINACIÓ DE CATALUNYA. Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid

(1) Art.1.1. del “Pacte”: Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

(2) Art.2.2. Cada Estat Part es compromet a adoptar, d’acord amb els seus procediments constitucionals i les disposici­ ons d’aquest Pacte, les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives o d’un altre caràcter que siguin ne­ cessàries per fer efectius els drets reconeguts en aquest Pacte i que no estiguessin garantits per disposicions legislatives o d’un altre caràcter.

(3) Art.9.2 CE. Correspon als poders públics promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu, dels grups en què s’integra (per exemple, el grup de catalans), siguin reals i efectives: remoure els obstacles que n’impedei­ xin o dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.

(4) Art.95.1. CE. La celebració d’un tractat internacional que contingui estipulacions contràries a la Constitució exigirà la prèvia revisió constitucional.

(5) Art 27. Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats: El dret intern i l’observança dels tractats. Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat.

(6) Art.2.1. del “Pacte”: “Cadascun dels Estats que formen part d’aquest “Pacte” es compromet a respectar i garantir A

TOTS ELS INDIVIDUS QUE ES TROBIN EN EL SEU TERRITORI i que estiguin subjectes a la seva jurisdicció ELS DRETS RECONEGUTS EN AQUEST Pacte”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 25

COL·LABORACIONS Carta a José Bono Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.

Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales.

Usted repudiaba aquellas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.

Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.

Compréndame. A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.

Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un castellano olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo. No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.

Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano. Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.

Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.

Así hemos llegado a este momento. Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende... (y por si no lo entiende) ¡¡¡¡¡¡ I N D E P E N D E N C I A !!!!!!

Con todos mis respetos.

Mossèn Ballarín Publicat a Matí Digital el 22 de novembre de 2012

Tanca la llista per Lleida de "Junts pel Sí"

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 26

COL·LABORACIONS

Records i vivències

Semblança El dia es moria. He volgut veure els colors de la posta. L'incendi dels núvols i el contrast de l'horitzó. El sol, ara benèvol, encaixava amb una osca de la muntanya.

He pensat: quina hòstia i quina custòdia per a la processó del Corpus!

Pluja Quan ha parat de ploure, he tafanejat el panorama. Els núvols s'havien esvaït del tot. El verd dels camps era més viu. Els arbres havien fet bugada i l'aire m'arribava perfumat de terra molla. Tot era net i trasparent. Les muntanyes s'havien acostat.

No he pogut resistir un pensament: quan t'has confessat deus aparèixer així als ulls de Déu.

Ignasi Ribas i Prunés

Foto: Incendi a l'Anoia i el Bages. 27 de juliol de 2015. Font: "Facebook" Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS

L'àngel de la conversa

E

ra l’altre, tot l’altre. L’àngel de la conversa es transformava en l’altre mentre dialogava.

Tot ell era una pura comunicació, una pura alteritat, tot i romanent ben ell mateix. Com un cristall, no tenia ombra ni engany. Que n’era de bell, tan transparent, tan lluminós!

Amb ell la conversa a vegades es teixia de paraules o de mirades, a vegades era feta de silencis, però sempre era conversa, diàleg, comunicació, una comunicació tan profunda, que ja no éreu dos ni molts, sinó un de sol, una sola paraula, precisa, immensa, proferida per tots.

­ És tan formós conversar –deia­, comunicar­se amb els altres! Quan us reuniu i converseu, ho­ mes de la terra, jo estic enmig vostre, com un company nou. Jo hi estic tot procurant que els vos­ tres mots siguin un vehicle transparent i afable. ­ Converseu sempre, humans, converseu sempre ­féu l’àngel de la conversa. Converseu quan conveniu, i així l’abraçada serà més pregona; converseu quan discrepeu, i amb això arribareu a convenir. Per molt que discrepeu, converseu encara. Converseu desitjant ser una mica l’altre, i així us trobareu.

L’àngel deia això, i les seves paraules eren com un plugim que ablania la terra resseca.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS ­ Oh àngel, que n’estem d’aïllats els homes, massa, que n’estem de sols i silenciosos! ­ Amb la conversa, pausada i transparent, s’arriba a l’encaix ­ contestà l’àngel. Si amb la paraula ens obrim, amb la conversa ens unim. Llavors la paraula esdevé sardana, una comunicació de llum i d’afecte, un saltant de rialles.

L’àngel va anar passant, passant, i al seu pas es teixia la conversa. Conversaven els colors i con­ versaven les formes, conversaven les muntanyes i els rius i els pobles, conversaven els estels i les idees i els homes. Fins conversaven els deserts. I ja tot va ser conversa, una dansa de mots, una simfonia de paraules i d’afectes.

I els humans vam comprendre que conversant teixíem el nosaltres.

Jordi Llimona

PADROSSADA-CODI N ADA 201 5 Trobada de familiars i amics a Vacarisses Diumenge, dia 20 de setembre.

Aquesta festa la fem cada any l’últim diumenge de setembre.

Enguany serà 8 dies abans, perquè el dia 27 tothom pugui anar a votar.

A la 11: MISSA SOLEMNE Recordança de tots els que ens han deixat durant l’any, entre ells Mn. Miquel, que durant molts anys ens havia fet l’homilia de la Diada.

A les 2/4 de 3: Dinar familiar Al restaurant La Graella de Vacarisses Carrer Joan Miró, 33.

Darrera del Poliesportiu.

Sobretaula, comentaris, repartiment de llibres i de la revista La Rieranya.

Telèfons de contacte: Mossèn Sebastià: 609.383.024 Josep Torras: 619.513.797 Montserrat Codina: 678.311.028 Pot ser­hi tothom.

Cal avisar una setmana abans. Màxim el dilluns dia 14 de setembre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA La vida i la pedra La vida dels pobladors de la prehistòria ha desaparegut i ara només en resten els vestigis durs com la pedra .

E

ls primers humans vivien sota l’amenaça constant de la mort per accident: feres, llamps, caure al buit. Només trobaven aixopluc a les cavernes. La seguretat de la cova els pro­ porcionava una pausa en el contínuum de l'angoixa, i podria ser que per això s'hagués considerat un lloc sagrat.

Els dòlmens serien la reproducció de la cova mare, i els temples amb columnes serien l'evolució dels dòlmens.

La Venus de Gavà El reflex de les entranyes de la terra en el ventre femení va fer del ne­ olític un matriarcat: les dones ocupaven el poder religiós, com a font de vida i reproducció. Hi abundaven les deesses, representants de la mare Terra, com la venus de Gavà.

Iniciació sexual a Cogul Les pintures rupestres són un dels pocs elements simbòlics que ens arriben de la prehistòria per interpretar­ne les restes i conèixer la manera de viure dels nostres avantpassats més antics.

A les coves del Cogul una pintura del neolític mostra deu do­ nes dansant al voltant d'un home nu.

Les dones van vestides amb faldilles llargues, estàn aparella­ des de dos en dos i cada parella porta un color diferent; l'home va nu, és més petit i en destaca el sexe.

L'escena de la dansa és la més famosa del conjunt de Cogul

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS La interpretació de la pintura porta a nombroses imatges suggerents: és una dansa de fertilitat al voltant d'un ídol de la fecundació? És un ritu d’iniciació sexual amb el xaman?

Manairons muntadors de dòlmens Un fet és segur. Els constructors dels dòlmens no van ser els minairons de la Guardia d'Ares, els pe­ tits follets que, en ser alliberats del canut d'agulles de cosir, assassinen tot aquell qui sigui massa lent per manar­los una feina abans que la seva cantare­ lla “Que farem, que direm?” repiqui tres cops.

Els habitants de la Catalunya neolítica van haver d’espavilar­se tots sols i desenvolupar tècniques de construcció, perquè els minairons estaven ocupats produint les tarteres del bosc de l’Obaga de la Guardia al Pirineu.

Dólmen de Pedra Gentil Vallgorguina (El Vallès Oriental)

Els constructors de dòlmens eren agricultors i ramaders que vivien en cabanes de pedra amb sos­ tre de fusta, com les que s'han trobat a Ca n'Isach (Palau­saverdera). Disposaven de tècniques ru­ dimentàries però efectives per al trasllat i aixecament de grans lloses i pedres. Usaven cordes i troncs per fer palanca i per aixecar les pedres, i després les arrossegaven amb més troncs dispo­ sats paral·lelament per fer corró.

Un cop en el lloc de construcció, aixecaven les pedres que feien de columna i les sostenien per la base amb més pedres o terra. Després cobrien amb terra l'espai entre les columnes, per poder ar­ rossegar­hi a sobre la llosa que faria de sostre. Una vegada enllestida la construcció, només calia treure la terra de dins el dolmen. Aquesta tasca podia durar anys, perquè en el solstici d'hivern i estiu el raigs del sol havien d'il·luminar la cambra funerària. És per aixó que els calia esperar aquests dies per veure on els indicava l'astre que havien d'ubicar les pedres.

Les pedres del diable Una gran pedra plana sobre pedres verticals no podia ser menys que obra del diable. El rústic camperol defugia d'acostar­se al dolmen del bosc. Conten que les bruixes es reunien allà per jus­ tificar la seva maldat, sota l’amenaça de mort a la forca per qui no acomplís els mínims establerts de producció de mal. I tot just l'habitant més agosarat de la comarca havia vingut a confirmar les sospites. L'altre dia, en acostar­se al lloc fosc i mirar dins, va trobar nombroses restes humanes, la majoria de petita mida: les bruixes culminen la seva festa orgiàstica amb un banquet d'infants Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS crus. No va ser fins al segle XIX que es va conèixer el significat dels enterraments col·lectius megalítics, amb abundància d'esquelets de nens a causa de l'alta mortaldat infantil.

La dada Al segle XVI i XVII molts dòlmens van ser destruïts perquè eren considerats llocs de bruixeria.

Al segle XVIII i XIX van ser usats com a cabanyes per als pagesos. També els picapedrers van prendre moltes lloses, ignorants del concepte de valor històric. És així com el desconeixement i la por han destruït gran quantitat de monuments megalítics.

Les pedres del diable

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS LA CREACIÓ DE NOUS ESTATS EN EL MÓN (1 ) Entre tots els temes que s’exposen al parlar del procés que es desenvolupa a Catalunya davant la possibilitat d’accedir a la independència i crear un Estat nou dins d’Europa, es fa palès de la realitat com quants pobles i nacions han accedit a la seva independència, més de 30 dins d’Europa, des de Noruega (amb la separació de Suècia) a principis del segle XX fins a Txèquia i Eslovàquia (antiga Txecoslovàquia), els països bàltics: Estònia, Letònia i Lituània; Eslovènia i Kosovo, per mencionar-ne uns pocs en els últims anys.

Fa uns anys, de resultes d’una “herència familiar”, va caure en las meves mans un llibret editat l’any 1905 per la revista “Blanco y Negro” que mostrava una Crònica Gràfica dels successos d’aquell any. Exposo a continuació els textos originals amb castellà i com es pot veure, ahir com avui, les ments pensants espanyoles veuen desastres davant la parti­ ció i creació de nous estats, tot i que es facin per mètodes pacífics i democràtics com va ser el cas dels països escan­ dinaus. Qui diria avui que els noruecs i els suecs es pene­ deixen d’aquells fets, ben al contrari, són un model polític i social admirat i envejat per les democràcies europees.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS Així explicava aquells fets la revista “Blanco y Negro”:

La Revolución de Noruega La Patria de Ibsen, de Bioernstierne Bioernson y de tantos pensadores revolucionarios, está rea­ lizando una revolución, no como era lógico suponer tratándose de un país tan avanzado en cul­ tura y propósitos, para borrar fronteras y agrandar límites nacionales o suprimirlos, sino para lo contrario, para hacer dos naciones de lo que era una, para levantar nuevos linderos, crear nuevas diferencias humanas y alentar nuevos odios y rivalidades.

Aunque no queramos echárnoslas de internacionalistas, nos causa profunda pena el ver fraccio­ narse las nacionalidades robustas para crear pequeños pueblos y aumentar las muchas divisio­ nes que afligen a la humanidad. Desconocemos los datos fundamentales de la cuestión sueco­noruega, pero nos causa gran sorpresa el ver (por lo menos a la hora en que estas líneas se escriben) la falta de dirección y de ideal claro del movimiento revolucio­ nario noruego. De esperar es, sin embargo, que un pueblo tan adelantado y que cuenta con hombres tan ilustres emprenda el paso con seguridad y sepa a donde se dirige.

Una figura muy interesante en estos sucesos es la del rey Oscar. Este respe­ table anciano, sabio y poeta, más inclinado a la tranquilidad del hogar que a la agitación del mando, no ha inspirado nunca odios, ni siquiera antipatía a sus súbditos. Él se ha resistido cuanto le ha sido posible a los requerimi­ entos de los noruegos. Por fin sólo le quedaba una sombra de autoridad moral, y parece que la perderá irremisiblemente.

Una conferencia.

A consecuencia de los sucesos que determi­ naron la separación de los Estados de Sue­ cia y Noruega, se nombró una comisión para resolver cuantos asuntos de orden internaci­ onal afectaban a la vida común de los dos pueblos. En representación de Suecia los Sres. Staaff, Hamnevskyold, Wachfmeister y Lundbery, y en la de Noruega, C. Berner, B. Vogt, Nichelsen y I.G. Looland. En Carlstad se han liquidado los restos políticos de un antiguo reino, del que han surgido dos nue­ vos Estados.

Reunió dels delegats suecs i noruecs a la ciutat de Karlstad.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS Lo que pide Suecia.

Existe en el límite natural que divide los dos pueblos de la península escandinava, hoy separa­ dos a consecuencia de un hondo movimiento político, una línea de antiguas fortalezas, baluartes poderosos y resistentes. Suecia, sin duda, para evitar contingencias futuras que pudieran surgir, ha pedido la destrucción de las existentes, y especialmente la fortaleza de Fredricksten, que ocu­ pa una ventajosísima posición. Las últimas deliberaciones de los comisionados de una y otra parte han sido para ventilar tan importante y decisivo punto en esta materia.

Fortalesa de Fredriksten (1) Halden (Noruega)

Josep A. Ramírez (Continuarà)

(1) Les primeres instal·lacions defensives a Halden van ser construïdes entre 1643 i 1645. El 28 de juliol de 1660, el rei Fredrik III. de Dinamarca va emetre una declaració real per la construcció d'una fortalesa més gran prop de la nova frontera amb Suècia, i que s'anomenaria fortalesa Fredriksten.

La fortalesa va ser construïda en dues serralades paral·leles. A la cresta nord, les muralles s'estenen des del bastió Dronningens fins l'extrem oest de bastió del príncep cristià a l'est. La part sud està fortificada amb el bastió del Príncep Georg i el principal bastió Overkongen, el punt més alt del turó. Entre aquestes dues serralades es troba la ciutadella amb un seguit d'interessants edificis antics.

Més enllà de la ciutadella, el Borgerskansen mira cap a l'oest, amb vistes a la ciutat des del turó. A més, hi ha tres forti­ ficacions perifèriques orientades al sud i a l'est: Gyldenløve, Stortårnet i Overberget. Hi ha una sèrie de monuments a Fredriksten, incloent­ne un que marca el lloc on el rei suec Carlos XII va rebre un tret durant el setge de 1718.

Fredriksten és una estructura imponent, amb una superfície total de muralla de 20.000 m2. La visita a les seves mura­ lles i baluards, magatzems, polvorins i passadissos misteriosos i profunds, és una experiència inoblidable. La fortalesa, que s'ha conservat com si fos un parc, és un lloc pintoresc i idíl·lic.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS LA UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA I EL SEU TEMPS (1 931 -1 939) Amb aquest títol, el monjo de Montserrat Hilari Raguer i Suñer va escriure un llibre de 577 pà­ gines distribuïdes en 12 capítols, acompanyats de fotografies dels anys trenta del segle passat i que va ser editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 1976.

Els temes tractats són: 1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

11.

12.

Els catòlics i l’adveniment de la República.

Els inicis d’Unió Democràtica de Catalunya.

L’Estatut de Catalunya.

Pau Romeva, diputat al Parlament de Catalunya.

Les eleccions a Corts del 1933.

La llei de contractes de conreu i el 6 d’octubre.

El 16 de febrer.

Ideologia i estructura.

Del “Pronunciamiento” a la “Cruzada”.

L’alçament i la revolució a Barcelona.

La mediació.

El restabliment del culte públic.

En el segon capítol esmenta els antecedents ideològics immediats a la creació d’Unió Democrà­ tica de Catalunya i diu: És una afirmació sovint repetida, però, inexacta, que UDC es va formar per defensar els drets o interessos de l’Església, com una rèplica a l’anticlericalisme de la República i, concretament, a l’aprovació de l’article 26 de la Constitució. És cert que aquell article va ser aprovat el 14 d’octubre de 1931 i que el manifest inicial d’UDC data de poc desprès: 7 de novembre. També és veritat que aquell article i d’altres de la Constitu­ ció, provocaren posteriorment l’adhesió a UDC d’una segona onada de catòlics que militaven en altres partits. Però el grup fundador ja planejava de feia temps la Unió Democràtica. Un partit no s’improvisa pas en tres setmanes. El 30 de juliol de 1931, La Veu de Catalunya publicava una nota d’un grup de tradicionalistes que se separaven del partit per les reserves que aquest mante­ nia de cara a l’Estatut de Catalunya i al referèndum que s’havia de celebrar el 2 d’agost. Entre els Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS signataris d’aquesta nota trobem alguns dels que tres mesos més tard seran fundadors d’UDC –Roca i Caball, Cirera i Soler, Esteve Farré i Josep M. Farré i Moregó– i algun altre que s’hi ad­ herirà ben aviat –Josep M. Trias Peitx–. Si la motivació decisiva de tots aquests hagués estat la defensa de la tesi catòlica o dels drets de l’Església, no els calia sortir del Partit Tradicionalista. I, entre els fundadors d’UDC, el grup de procedència carlina és important. La seva aparició és mes aviat el terme d’un procés d’evolució del catolicisme català que, de feia temps, mirava d’allibe­ rar­se de l’integrisme i caminava cap a una modernització intel·lectualment i, políticament, una desvinculació dels partits monàrquics i espanyolistes que fins a les hores havien semblant l’opció obligada de tot bon catòlic.

D’on va rebre; doncs, UDC la seva ideologia?

Podem dir, de Balmes i de Torras i Bages. Més important, i positiu, és l’influx de Joan Maragall.

La religiositat profunda, no gens convencional, de Maragall va actuar com un dissolvent poderós de l’integrisme, del sistema de cristiandat i d’aquella Església­gendarme al servei de l’ordre esta­ blert.

L’article “La ciutat del perdó”, que durant la repressió de la Setmana Tràgica demanava l’indult de Ferrer i Guàrdia, va ser vetat per Prat de la Riba i no va poder ser conegut fins molt més tard, quan el 1933 aparegué en el vol. XIII de l’edició definitiva de les Obres completes de Maragall.

NAIXEMENT ­ ELS FUNDADORS El Matí del 7 de novembre de 1931 publicava el següent manifest que va ser la partida de naixe­ ment d’UDC: “La transcendència del moment en què vivim, i la necessitat d’una actuació perseverant i siste­ matitzada per tal de re­nacionalitzar la nostra terra d’acord amb els principis cristians que foren el ferment plasmador de la Nacionalitat Catalana, i el desig de fer real i vivent la democràcia, que sols pot basar­se en la real capacitació dels ciutadans, han empès als signants a constituir un agrupament polític, amb el nom d’ ”Unió Democràtica de Catalunya”, que vol recollir la adhesió dels patriotes que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concep­ ció espiritual de la Societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra Catalunya.

Obligats a una declaració explicativa dels nostres punts d’albir, per bé que remetent­nos en defi­ nitiva al judici que mereixi la seva tasca futura, UDC assenyala com a base de la seva formació els següents principis: 1.

Orientarem tota la nostra actuació vers els principis cristians, nets de totes aquelles im­ pureses que, tot i essent­los estranyes, han ocasionat, però, que la malicia humana i els mals averanys polítics els les atribuïssin per a fer­los odiosos. Posarem la cura màxima a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS 2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

refusar dogmatismes i monopolis de principi que, puix que són universals, han d’inspirar l’actuació individual, social i política, si més no, de tots els creients.

Exigim per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autono­ mia plena i absoluta, dins d’una Confederació Ibèrica lliurament pactada. Aspirem a mantenir els valors diferencials de la nostra terra i a defensar el seu predomini espiritual, amb un respecte profund envers el sentiment comarcalista orgànic. Vinculada com està la nostra futura trajectòria amb l’aprovació o refús de l’Estatut per part de les Constituents espanyoles i les modificacions que aquestes pretenguin introduir­hi, considerem de mo­ ment extemporani tot avant projecte sobre els problemes d’organització interior de la nostra terra i els procediments a seguir.

Vindiquem una democràcia jeràrquica com a necessària per l’harmonia social, amb els atributs de capacitat política, de moralitat sincera i de llibertat individual. Rebutgem tot privilegi de casta i tota hegemonia d’unes classes damunt les altres. Reconeixem en el poble integralment considerat, el dret de determinar­se per la forma de govern que ell cregui més necessària al desenvolupament de la seva vida orgànica i als seus interessos; així com la potestat d’elegir les persones per a les funcions de l’autoritat. Per la mateixa raó, acceptem l’actual forma de govern que el poble, en ús de les facultats constituents que li pertanyen, ell mateix s’ha donat. Dins d’ella actuarem fites les nostres aspiracions en Catalunya. Defensarem la representació proporcional en els organismes polítics d’elecció popular.

Rebutgem l’individualisme gregari, infantador de l’explotació de l’home per l’home, tant com tota teoria que sacrifiqui els individus a la col·lectivitat. Acatem els drets naturals de l’home i estimularem, ensems, la consciència dels deures imposats per la germanor cris­ tiana i la solidaritat social.

Propugnem la personalitat i la independència de les entitats naturals i històriques, i tots els drets que la seva naturalesa reclami.

Volem l’autoritat i la llei, segons les més pures exigències del dret natural i de les finali­ tats socials. Per tant, blasmem tot dret basat en la força i en els privilegis individuals o de classe. La llei només pot recolzar en la justícia.

Reclamem la llibertat d’ensenyament dins de tots els graus, en funció dels drets dels pa­ res sobre els seus fills, així com la seva honesta i veritable democratització.

No reconeixem l’actual organització social ni justa ni cristiana, tot anhelant­ne un altre de més equitativa i dreturera. Mentre aquesta subsisteixi, tan sols l’acceptarem com un fet no insuperable, tot procurant esmenar­la amb la defensa dels drets del proletariat, de la seva independència, dignitat i llibertat i amb la conquesta de tots els mitjans econòmics que assegurin a aquell l’eficiència d’uns tals drets. Per tant, propugnem el salari vital, compatible amb la vida de la indústria i amb el decor de la família obrera; la participació en els beneficis; l’assegurança contra tota mena de risc; i la coparticipació harmònica en la producció i repartiment de la riquesa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS 9.

10.

11.

Blasmem el “just abutendi”, puix que la funció primordial de la propietat radica en la sa­ tisfacció de les necessitats essencials de tots els homes.

Vindiquem com a necessària, per a una justa estructuració social, la sindicació pura, pa­ ral·lela, múltiple, coordinada, segons normes jurídiques, amb l’esperit de col·laboració i una enèrgica defensa dels ingressos proletaris.

Creiem perfectible la nostra organització jurídico­agrària; en la eliminació de tots els pactes que no reïxin equitatius; en l’augment de la cultura tècnico­agrícola; en la dismi­ nució del pagès assalariat, tot orientant­lo envers la via de la constitució del patrimoni familiar; en la subordinació al millorament socials de tots els latifundis que poden encara existir dins de la nostra terra; en una més acurada i dreturera participació, per part dels amos, en les despeses dels conreus de tipus comanditari i repartiment dels fruits. Sempre, però, en harmonia amb les modalitats agràries i tradicionals, vives en cada comarca, i ja­ mai segons ordinacions unitaristes i pertorbadores.

En reconèixer la necessitat d’una actuació social com a fonament vertader d’una política actual i viva fem declaració que volem orientar­nos vers una col·laboració efectiva a la tasca d’“Acció Popular” que ha despertat tantes simpaties en els delerosos d’un moviment social d’alta projecció i finalitat dins del camp catòlic.

Un cop determinats els punts bàsics d’una declaració de principis que dibuixi la trajectòria confi­ ada únicament a l’esforç dels seus adherits, UDC fa proclamació expressa que, atesa la realitat d’una Constitució Espanyola, mig embastada, però enemiga dels drets de les societats inferiors a l’Estat, i tirànica per a les consciències dels creients, es pronuncia per la revisió d’aquesta i ofe­ reix l’ajut dels seus a totes les campanyes que es promoguin i la més eficaç col·laboració a les col·lectivitats que pretenguin la mateixa finalitat”.

Signen el document: Josep O. Anguera Dodero, Pere Arderiu, Xavier Aragó, Pere Aragai, Esteve Farré Calveras, Josep Mª Farré Moregó, Àngel Grau, Joan Guinart, Josep M. Modolell, Àngel Morera Ventalló, Manuel Pugés, Joan Baptiste Roca Caball, Pau Romeva, Maurici Serrahima, Ramon Sunyer, Manuel Thió i Rodés, Ramon Trinxet, Lluis Vila d’Abadal i Josep Vilaplana.

En síntesi, podem dir que aquest document inicial ja afirma les grans línies que caracteritzaran la ideologia del partit: nacionalisme inequívoc, reafirmació dels valors espirituals, democràcia i justícia social.

A partir del 7 de novembre queda obert el domicili social d’UDC al carrer Rivadeneyra núm. 4 –a poques passes de la Plaça de Catalunya– en un local on se celebraran actes polítics i també re­ ligiosos fins al gener de 1939. Aquest pis ha perdurat fins que unes obres l’any 1974 han recons­ truït tot l’edifici.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Des del seu inici, UDC tenia una direcció col·legial, sense presidència del partit, i amb un secre­ tari general merament administratiu i executiu. Mai no es va donar culta a la personalitat, ni la del Dr. Vila d’Abadal, que era la de més autoritat moral, ni la de Carrasco i Formiguera, que va ser la de més popularitat ciutadana. De fet, els capdavanters constituïen un triumvirat, sent els protagonistes el Dr. Lluis Vila d’Abadal, en Joan B. Roca i Caball, i en Pau Romeva i Ferrer.

LA QUESTIÓ RELIGIOSA El 14 d’octubre de 1931, a les cinc de la matinada, les Corts Espanyoles aprovaven l’article 26 de la Constitució, que prohibia a les entitats públiques tot auxili econòmic a les Esglésies, asso­ ciacions o entitats religioses; declarava a extingir, en el terme màxim de dos anys, el pressupost de la clerecia; dissolia la Companyia de Jesús, clarament apuntada amb el circumloqui de “aque­ llas órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los votos canónicos, otro es­ pecial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado”, i nacionalitzava tots els seus béns; per les altres ordres religiosos, donava les bases d’una futura llei que els controlaria severament l’economia i – la cosa més sectària de totes – els prohibiria exercir la indústria, el co­ merç o l’ensenyament. Es va dir: “España ha dejado de ser catòlica”.

Carrasco i Formiguera, entre d’altres, no va votar l’article 26; i el 29 de desembre, ell i l’Amadeu Hurtado van cessar com a consellers de la Generalitat. Una conseqüència va ser la baixa obligada d’Acció Catalana de Carrasco i Formiguera. Una altra baixa d’Acció Catalana va ser la de Mi­ quel Coll i Alentorn que desprès havia de ser un membre destacat d’UDC. Miquel Coll i Alentorn, enginyer tèxtil, es va incorporar a UDC el juny de 1932 i es va carac­ teritzar per la fermesa de les seves conviccions cristianes i catalanes i per un gran esperit de ser­ vei i de compromís, amb totes les conseqüències imaginables. En l’acte commemoratiu de l’aniversari de la República Catalana i de la restauració de la Generalitat, organitzat per UDC el 14 d’abril de 1932, Carrasco i Formiguera ocupa un lloc a la Presidència.

Manuel Carrasco i Formiguera, poc abans d’esclatar la guerra.

Miquel Carrasco i Formiguera havia nascut a Barcelona el 3 d’abril de 1890. El seu pare era de Villena (Alacant) i la seva mare de Linyola (Urgell). Al col·legi de Casp dels jesuïtes va tenir per companys Lluís Jover i Nunell – el seu millor amic de sempre, amb el qual havia anat a col·legi des de menut –, Josep M. Trias de Bes, Josep Valls i Taberner i els futurs jesuïtes PP. Calveras i Massana; aquest últim, a la fi de 1933 o començ de 1934, compongué, a prec de Carrasco, la mú­ sica de l’himne d’UDC, sobre una lletra d’Antoni Martí i Monteys. El 1911 acabava a la Univer­ sitat de Barcelona les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres, amb qualificacions brillantíssimes, i el 1912 obtenia a Madrid els dos doctorats. Casat el 1915, i exercint d’advocat, el 1920 fou ele­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Conferència de Manuel Carrasco i Formiguera, al local de l’entitat matriu d’UDC, el 14 de març de 1935, sobre “l’esdevenidor del catalanisme”.

D’esquerra a dreta: Coll, (?), Carrasco (dret), Duran i Canyameres, Trias i Puigdollers.

git regidor de Barcelona per la Lliga, i el 1922 va ser un dels fundadors d’Acció Catalana. Era un dels promotors del setmanari popular L’Estevet i, per unes caricatures publicades en aquesta re­ vista, considerades injurioses contra l’exèrcit, es va obrir procés. Carrasco va assumir tota la res­ ponsabilitat i, pel juny de 1923, un consell de guerra el va condemnar a sis mesos i un dia de presó. Arribat el cop d’estat de Primo de Rivera, va ingressar a la presó Model de Barcelona i desprès traslladat al penal de Burgos va complir tota la condemna en condicions duríssimes. El 2 de juny de 1924 fou elegit membre de la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Com a re­ presentant d’Acció Catalana va ser un dels signataris del Pacte de Sant Sebastià, que unia les for­ ces republicanes amb vista al derrocament de la monarquia i reconeixia per endavant l’autono­ mia catalana. Proclamada la República i restaurada la Generalitat de Catalunya, fou elegit diputat per Girona a les Corts Constituents, el 28 de juny de 1931. El president de la Generalitat, Fran­ cesc Macià, l’havia designat Conseller però Carrasco li va presentar la dimissió. Incorporat a UDC, ell fou el creador del “crit de guerra” d’UDC: “Amunt! Avant! Visca Catalunya lliure!”.

En esclatar la guerra civil va ser anomenat Assessor Jurídic de la Conselleria de Finances de la Generalitat i, per protegir­lo d’amenaces de mort, Companys li oferí el càrrec de representant de la Generalitat a Euskadi. En el seu segon viatge a Bilbao fou capturat per els nacionals, el 6 de març de 1937, condemnat a mort el 28 d’agost i afusellat el 9 d’abril de 1938. Des del moment que es va saber la seva captura, els amics de Barcelona es multiplicaren per ajudar­lo tot fent contactes d’alt nivell a Paris, amb ambaixadors, al Vaticà, amb Congregacions religioses, inclosa la Companyia de Jesús, però tots els esforços van ser inútils.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS El 8 d’abril arribava a Burgos el P. Ignasi Romañà, S.J., company des de la infància de Carrasco, per atendre i consolar al seu amic. Els últims minuts en vida de Carrasco i Formiguera són des­ crits en una carta datada el 10 d’abril que el P. Romañà escriu a Jover i Nunell – l’amic més ín­ tim de Carrasco, tots tres companys d’escola, i que acaba així: ... “a las seis menos cuarto confesó, después le dije la misa, que quiso ayudarme él mismo, co­ mulgó, le ayudé a dar gracias por la comunión y finalmente le hice recomendación del alma en­ tera. Al terminar ya era la hora.

Salió por su pie, sin atarle, cogido de mi brazo y del Juez, que estaba emocionadísimo, pues es­ taba hablando como un santo; después de despedirse de todos los de la Prisión, Director, Ofici­ ales, Defensor, etc.

En el lugar de la ejecución le llevé hasta el mismo foso y le coloqué en su puesto. Allí, antes de separarnos, me entregó algo para su mujer, le absolví por última vez y le abracé para despedir­ me. Quedó en pie, valientemente erguido, cara a cara a los fusiles que ya le apuntaban y sin de­ jarse vendar los ojos, con el crucifijo mío en la mano. Subí corriendo a ponerme al lado del pelotón, frente a él y gritándole “Jesús, Jesús”. Él dijo estas palabras: “Lo que ha sido el lema de toda mi vida y que llevo en el corazón quiero que sea mi grito en este transcendental momen­ to: “Visca Catalunya lliure!”. E inmediatamente, contestando a mis gritos: “Jesús, Jesús, Jesús”.

La descarga le cogió con este Nombre bendito en los labios. Cayó hacia atrás quedando muerto en el acto, pues habían disparado muy bien y a la cabeza. Me lancé de un salto a su lado, y mi­ entras le pegaban el tiro de gracia, le di la extremaunción por la fórmula breve y ungiéndole en la frente solamente. Yo mismo también le cerré los ojos y la boca.”

Carrasco i Formiguera era un home de delicats sentiments i d’expressió vehement, però no era cap arrauxat. Era molt intel·ligent i ben reconegut per la seva preparació professional com a ju­ rista especialitzat en qüestions econòmiques. El nacionalisme de Carrasco i Formiguera era inte­ gral, però no utòpic: tenia el sentit concret de la política, que vol dir la convicció d’uns principis i la visió d’uns objectius a llarg termini, però que cal sembrar, i, a l’hora, una consciència de les possibilitats i dels mitjans d’acció efectiva immediata.

UDC I L’ESTATUT El 12 d’abril de 1932, Josep Marlet, president de la Juventut d’UDC, en un acte d’afirmació patriòtica diu: “considerem l’Esta­ tut intangible, perquè és la voluntat d’un poble, i contra aquesta voluntat no s’hi pot anar ni en nom d’una Constitució, per més re­ publicana i espanyola que sigui”. La Sra. Maria Perpinyà de Jordà, presidenta de la secció femenina, evoca l’entusiasme de la Repú­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS blica Catalana presidida per Francesc Macià, però es dol de l’Estatut, que no satisfà del tot les nostres aspiracions i encara ens el volen retallar més. “Què hem d’esperar, doncs, de la capital de Castella? Les escorrialles del festí de la llibertat; aquesta llibertat invocada pomposament i que avui regategen a la nostra Pàtria”. Finalment, pren la paraula Carrasco i Formiguera: “Mentre Catalunya no es doni una altra Constitució, l’única Constitució nostra és l’Estatut, ex­ pressió de la voluntat del nostre poble, únic sobirà dels seus destins (...). Si es volgués fer alguna esmena, caldria acudir a un nou plebiscit. Per a nosaltres el text del Estatut és sagrat (...). He de demanar a la representació parlamentària de Catalunya que tingui en compte dues consideraci­ ons: la primera és que la Constitució espanyola pot ésser modificada pel mateix Parlament; l’al­ tra és que els parlamentaris catalans no hem de considerar clos el període constituent mentre no sigui aprovat l’Estatut (...). Jo defensaré íntegrament l’Estatut. Això no vol dir que jo actuï d’una manera anàrquica. En tot el que calgui acataré la disciplina de la minoria. Jo, però, no faré res que s’aparti del contingut de l’Estatut. No mantindré extremismes inútils que no puguin ésser mantinguts amb tota eficàcia. Però, si el cas arriba, nosaltres, homes d’un partit essencialment catalanista, demanarem un lloc d’honor en aquelles organitzacions que, basades en uns principis democràtics, seguissin el camí que assenyalés el poble de Catalunya i aniríem disposats a tots els sacrificis que calguessin”.

Carrasco i Formiguera defensà les aspiracions del poble català en el Parlament espanyol i fou combatut amb duresa. Maspons i Anglasell, nacionalista integèrrim, jurista eminent i política­ ment independent, elogiava el coratge amb què Carrasco havia desfet l’equívoc imperant: “El senyor Carrasco es va aixecar a defensar l’article primer de l’Estatut català com l’havia votat el plebiscit; i immediatament es produí un fenomen altament significatiu. Diputats i periodistes alçaren una veu unànime que deia: el senyor Carrasco exposa la veritat, parla de les aspiracions de Catalunya com en parlen els catalans a Catalunya i això és una gran imprudència, perquè quan aquí se n’assabentarà el poble, és a dir, el poble espanyol, farà impossible l’aprovació del Estatut.

El que farà impossible és que tingui cap valor jurídic la combinació arreglada a Madrid per anul·lar l’Estatut i substituir­lo per una altra cosa batejada amb el mateix nom, i d’aquí l’esvera­ ment (...). Que un diputat, el Sr. Carrasco, faci l’acte normalíssim de recordar que hi ha una vo­ luntat catalana, és considerat una gosadia, perquè aquesta voluntat és una nosa, i no toleren ni que sigui recordada”.

Entre incidents i obstruccions, la discussió del Estatut avançava penosament, fins que la “sanjur­ jada” va tenir la virtut d’accelerar­la. El 10 d’agost és ofegat ràpidament el pronunciament del general Sanjurjo. S’havia alçat, segons va dir, contra el marxisme i contra el separatisme.

Josep A. Ramírez 25.06.2015 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS El passat mes de juliol es van complir els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.

El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participar en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.

Folklore de Catalunya - 42 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

L'amortallament

P

er tal d'assegurar­se que el malalt ha finat, a Lleida posaven un mirall ben arran de nas per veure si, per l'alenada, s'entelava. Al convent de Vallbona de les Monges tota la comunitat en renglera donava tres voltes entorn del llit de la difunta tot fent­li asperges, mentre les campa­ nes no paraven de repicar. A Prat de Compte i per altres llocs de la Terra Alta antigament renta­ ven els difunts amb aigua calenta, que per haver tocat el cadàver, segons uns, adquiria virtut, mentre que per a altres era perniciosa i calia llençar­la. L'havien de rentar precisament dones ca­ sades. Sembla que el costum es perdé en deixar d'enterrar els cossos nus i amb mortalla. Antiga­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS ment mentre es rentava el cadàver es deien oracions especials que encomanaven la seva ànima a Déu. En un sagramentari del segle XI pertanyent a la seu de Roda de Ribagorça figuren oracions d'aquest gènere. El costum de vestir els difunts amb les millors robes, sobretot per certes contra­ des, sembla ésser ben modern. És creença general que al cel són malvistes les vanitats mundanes i que hom hi és de tanta més consideració com més es distingeix per la seva humilitat.

Aquesta creença podia influir a enterrar els difunts completament nus. Una transició entre la nu­ esa i el vestit fou soterrar­los en camisa, que havia d’esser neta de bugada, com encara hi enter­ raven per la Terra Alta fins ara fa un segle. El costum de vestir­los, en introduir­se, topà amb forta resistència, perquè, com que la roba dels vestits no era beneïda, es podria més de pressa i feia consumir més aviat els cossos dels éssers estimats. L'ús de caixa entre els estaments humils no s'estengué fins el segle XVII, amb grans protestes de 1'opinió, que ho creia irreverent perquè impedia que el cos toqués directament la mare terra.

Havia estat costum gairebé general d'amortallar els difunts, aixó és: embolicar­los amb un ample llençol, que havia d'ésser precisament blanc, nou i de bri, condicions requerides d’antic, car les trobem consignades en alguns testaments catalans dels segles XI i XII, en que els testadors així ho manen i deixen assignades les quantitats necessàries per al seu pagament. És remarcable la in­ sistència amb que es troba el color blanc en un gran nombre de costums obituaris. Aquest color és repulsiu a l’ànima i per ell hom vol ajudar a la seva separació del cos. Al·ludint al llençol de la mortalla, la corranda ens diu: Deu o dotze pams de terra, el Guerxo i mig, té de dot, i un llençol de bri de casa per acompanyar­lo al clot.

A Prat de Comte la mortalla formava part de l'aixovar nup­ cial i la núvia mateixa solia fer­la. El costum sembla que havia estat més estes. Hi ha indrets on la penjaven a la campana de la llar per tal que es fumés i perdés la blancor del lli; quan havia adquirit un to de severitat i d'austeritat que la tradició exigia, era despenjada i guardada a la caixa major com una preuada relíquia. La seva ofrena com a ex­ vot, quan hom guaria d'una malaltia greu, era estimada com un sacrifici molt valuós. El llençol o mortalla havia d'ésser precisament nou, i, quan es cosia, calia fer­ho amb agulla també nova, gruixuda i ampla d'ull per tal de poder emprar fil del més gruixut; d'ací que hu­ morísticament hom qualifiqués les agulles molt gruixudes “d'agulles d'amortallar sogres”. Fou costum, sobretot quan hom amortallava més que ara, d'enterrar els difunts amb el coixí on repo­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS sava la testa en traspassar. L'enterrament ­amb mortalla­ i sense caixa havia estat general. Encara fins fa poc, per muntanya fou costum d'enterrar­hi els captaires i els forasters que no eren identi­ ficats. Cada parròquia solia tenir una caixa comunal qualificada de "llit dels morts", que col·lo­ caven damunt una civera emprada per a conduir els difunts al fossar.

A l’Empordà, lliguen els peus i les mans del difunt amb una veta. El senyor Pella compara el costum al dels asiàtics i recorda la cinta que lliga i embolcalla les mòmies egípcies trobades a les piràmides. En les notes de comptes que donem en parlar de l’àpat consta una partida per a la compra d'aquesta veta i del llenç de la mortalla. En les excavacions d'enterraments primitius hom troba esquelets lligats; creu la prehistòria que pot obeir al desig d'evitar el desdoblament de l’àni­ ma i del cos i privar­lo que pugui tornar. Qui sap si la guia de veta del Penedès, que referirem, pot ésser encara la supervivència de la corda que lligava els cadàvers prehistòrics; no pas tots, només els tinguts per més perversos, el retorn dels quals era més temut i es creia més probable.

Si ha rebut l'extremunció, damunt la mortalla és posada una creu feta amb cera verge, i, si només ha rebut el Viàtic, és substituïda per una orla, també de cera, que volta tota la mortalla. Són tin­ guts com a grans amulets l'agulla i l'aguller que han servit per a amortallar un mort. La cara del difunt sol ésser tapada amb un bocí de tela generalment blanca, que rep el nom general de "suda­ ri": a Tortosa en diuen "tapamorts". Els pallaresos la hi tapen amb una tovallola. A Menorca, ho fan amb un mocador blanc de punt, especialment destinat a aquest objecte. La cançó es fa ressò del costum: Al ser a dalt del replà la veig amortallada; ja la veig a sobre el llit, sobre el llit amortallada, amb un llum cada costat i que tots dos cremaven.

Ja me li agenollo als peus, als peus me li agenollava, ja me'n poso a suplicar suplicar a sants i santes.

Després de les oracions ja n'hi destapo la cara.

Els morts senten com una certa enyorança: per evitar que provoquin la mort d'algú altre de la ca­ sa, al Penedès els posen un bocí de veta dintre la caixa, que li vingui al nivell de la mà perquè pugui agafar­la, i en tirar­la dintre el bagul cal dir : "Si vols companyia, agafa't amb la guia". La veta ha d'ésser precisament blanca. Sol tirar dues canes. Els romans esquivaven els morts tirant­ los faves negres, tot dient: "Aixó et dono i amb aixó en resquito". Les faves, el mill, el moresc, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS etc., era el menjar propi dels morts; en donar­los­en hom n’apaivagava, la fúria. Encara avui es troben vasos amb mill en les sepultures dels primers períodes de la humanitat. A Rupit, la caixa és de fusta blanca sense pintar. Si per alguna causa inacostumada hom pinta la caixa, és emboli­ cada amb un llençol blanc.

Hi ha predilecció perquè ressalti el blanc al fèretre. Hom havia qualificat la caixa de botarga: la cançó de La mort de la núvia, empra aquest terme: Ja vaig trobar un fuster que feia una botarga. ­Ai, fuster, el bon fuster, per qui és aquesta botarga? ­Per una gentil fadrina que no hi ha un quart que n'és finada.

A Pedra, Mallorca, quan algú ha mort violentament és amortallat i no és enterrat de blanc amb mantell i corona, indumentària que té molta semblança amb la usada a l'illa per al matrimoni. Les noies velles són vestides de negre, i els posen una corona de violetes morades.

A les casades o vídues, els cobreixen el cap amb una còfia negra, o un mocador, entre la pagesia.

Als homes, els deixen la testa descoberta, però als vells els posen un casquet negre per l'estil dels que usaven els frares.

Hi havia hagut dones especialment dedicades a amortallar. La cançó de La mala vídua ens diu: Pregunto a la cosidora si l’havia ben cosit.

"Amb una agulla saquera i una embasta de mig dit."

En el pròxim capítol continuarem sobre:

L'anunci de la defunció Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Forns d'obra al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

E L S F O RN S D ' O B R A Les dificultats de transport van propiciar que, abans de la industrilització, la producció dels prin­ cipals materials de contrucció (maons, teules, caitons, tovots, rajoles o pitxulins) estigués reparti­ da per tots els pobles de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Fins i tot, les grans masies van autoabastir­se.

La producció de les diferents peces es feia en els forns d'obra, que també rebien el nom de teu­ leries, que era un dels principals materials que es feien.

Tradicionalment, la ceràmica de construcció es fabricava en unes instal·lacions anomenades teu­ leries o rajoleries, dirigides per un teulerde les quals l'element més important era el forn. Descri­ vim aquí el tipus de forn d'obra que encara es construïa a finals del segle XIX i que va funcionar fins que aquesta activitat es va industrialitzar amb les bòbiles, unes instal·lacions més grans, complexes i que ja utilitzaven maquinària. Al nostre país aquest canvi es va fer entre els anys 1930 i 1950.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Localització Els forns es situaven en llocs on abundaven argila (com a materia primera) i llenya (com a com­ bustible). Es construien en un marge entre dues feixes, parcialment excavat a terra. Per la part al­ ta s'accedia a la cambra de cocció de l'obra i per la baixa a la boca de la fogaina.

L'olla del forn o fogaina S'excavava en el terreny, de manera que el fons quedava a un o dos metres per sota del nivell ex­ terior. Les parets que formaven l'olla eren de la roca o terreny natural, i al damunt s'hi carregava la volta.

La volta Es construia amb cintra, una armadura de fusta que un cop tancada la volta es retirava. Es feia amb maons sense coure, deixant­hi entre 20 i 30 forats ben repartits, per on el foc i el fum puja­ ven cap a la cambra de cocció. Per damunt de la volta es feia, també amb peces crues, la solera plana al damunt de la qual es posava l'obra a coure.

Les parets Les parets exteriors del forn eren de pedra seca, tot i que sovint es veuen forns en els que l'arc de la porta i a vegades els muntants, es feien de maons cuits. També es feia paret de pedra on el forn estava excavat al terreny.

El canó o cambra de cocció La cambra de cocció o canó era un gran espai per damunt de la solera on es coren les peces d'obra. Quan es construra el forn, les parets de l'interior del canó solien revestir­se de maó cru.

L'espai entre les parets exteriors de pedra i les interiors de maó s'omplia de terra. El forn, per tant, estava en part excavat a la terra i la resta format per parets molt gruixudes, així hi havia menys pèrdua de calor, augmentant el rendiment.

La primera cuita Com hem dit, la volta, la solera i el canó es feien de maons crus, o sigui que les primeres peces d'obra que es feien a la teuleria servien per construir el forn i es coren, ja col·locades, a la prime­ ra fornada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 49

COL·LABORACIONS La porta A la part alta del forn hi havia la porta, una obertura a nivell de la plaça per carregar i descarregar el forn. Alguns forns tenen dues portes, així podien organitzar millor l'espai de la plaça.

La teulada Damunt dels forns que funcionaven sovint es solia construir una teulada damunt de pilars, per a protegir l'obra de la pluja. Si el forn funcionava només esporàdicament no solia tenir coberta.

També estava cobert l'espai proper a la boca, en aquest cas per a aixoplugar els treballadors i els feixos de llenya.

La plaça A nivell de la porta hi havia la plaça del forn, un espai gran i descobert, pla i net, on els teulers anaven fent les peces d'obra i on es posaven a assecar al sol. Hi solia haver alguna taula molt simple on es feien les teules. També hi solia haver un espai cobert amb una teulada on es guarda­ ven les peces de fang cru un cop seques per protegir­les de la pluja.

La bassa A un costat de la plaça hi havia una bassa allargada (eren habituals unes mides de 3 m de llarg, 1'20 m d'ample i 80 cm de fondària), que en alguns casos estava enrajolada i, sinó, es mantenia revestida de fang ben allisat. Era on es pastava el fang.

El dipòsit L'aigua era imprecindible si es volia pastar fang, de manera que tots els forns n'havien de tenir. Si tenien una font al costat, l'aigua es conduia directament a la bassa quan calia, o s'hi portava en barrals. Alguns forns tenien un pou i, si no hi havia cap font ni pou, es recollia aigua de la pluja mitjançant rases i es conduia cap a un dipòsit o bassa gran, de la que se n'extreia aigua segons les necessitats.

Resum de les fases de treball ­ Aprovisionament d'argila, fent servir pic i pala. ­ L'argila es situava en una bassa per pastar fang amb les mans. ­ El fang es treballava amb diversos motllons i estris segons el tipus de peces que es volia obte­ nir, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 50

COL·LABORACIONS ­ Les peces ja formades s'esbrava­ ven i s'assecaven. ­ Una vegada completament se­ ques, s'apilaven en el forn i es co­ brien, ­ La cuita podia durar de 2 a 3 dies a una temperatura que arribava als mil graus. ­ Quan acabava la cuita, es tapava la boca del forn i es deixava refre­ dar de 4 a 5 dies.

Extret de: Naciodigital.cat http://www.xtec.cat

El passat dia 11 d’agost, en Mossèn Sebastià Codina, va fer entrega del seu últim llibre publicat “UN TAST D’EVANGELI”, al Pare Abat Emèrit de Montserrat Sebastià Bardolet. El Pare Abat va ser el prologuista del llibre.

Mn. Sebastià fent entrega del llibre al Pare Abat Emèrit

D’esquerra a dreta, Josep Torras, Mn. Sebastià, Pare Abat i Mn. Pere Soldevila.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 51

Arxiu: Marta Flotats (Llegat d'Antoni Flotats i Llagostera) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 565 ­ Setembre 2015 ­ Pàg. 52