566 octubre 2015

N煤m. 566 - Octubre de 201 5

VACARISSES edici贸 digital

balc贸 de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

27S H A G U A N Y A T

C ATA L U N YA Olga Xirinacs

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Parròquia de Vacarisses Cultura Popular Llengua Catalana Vacarisses, balcó de Montserrat Càritas de Vacarisses Col·laboracions Contraportada

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 12 15 16 17 22 24 50

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net. Foto de portada: Redacció.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Setembre Dia 13 Festa anual de la Parròquia. Comentari evangèlic per Josep Maria Alentà. Presentació del llibre "UN TAST D’EVANGELI - Les Homilies de Vacarisses" a càrrec d’Àngel M. Hernández.

Dia 20 Trobada de parents i amics. Homenatge a Mn. Miquel Codina amb la col·laboració del Cor de Vacarisses.

Dia 27 Baptismes: Joel i Èrik Torres Parejo i Biel Morales Pujol.

Ha mort en Josep Garcia i Salles.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 2

PÒRTIC

El27-S, eldia quecomença elfutur

L

’independentisme va obtenir un resultat sense precedents col·locant més de setanta diputats favorables a la independència al Parlament de Catalunya. Una victòria aclaparadora acompanyada d’una dada estadística que encara la fa més gran i reveladora: la participació més alta de tots els temps en unes eleccions catalanes. El poble ha parlat, ha parlat massivament i ha parlat majoritàriament en favor de la independència d’un país que reclama una nova relació amb Espanya des de la sobirania, des del tu a tu, des de la fi de la subordinació que fa 300 anys que dura.

La por no ha aturat l’esperança i gairebé dos milions de ciutadans han dit adéu a Espanya. El poble ha complert i ara és l’hora que la política parlamentària torni a agafar el relleu i faci que aquest procés no quedi embarrancat en disputes inútils per saber qui o com s’encapçala un projecte transitori en el marc d’un procés constituent. És molt important que aquesta cohesió que s’ha mostrat fins ara continuï impertorbable. Serà determinant que les discrepàncies programàtiques entre les dues forces independentistes que no fan referència a tot allò que no és la construcció del nou estat no bloquegin un camí que té un full de ruta molt ben definit.

L’Estat no ha escoltat fins ara i no sembla que estigui disposat a fer-ho. Una prova meridiana de l’estat avançat de la desconnexió amb Espanya és el fet que els dos grans partits espanyols no són capaços ni de liderar un unionisme que a Catalunya està encapçalat per un partit espanyolista català.

Aquest és l’abast del canvi de registre. Aquest és el mapa polític que tot Europa veu.

El passat va acabar el 27 S. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

8.- Felip Vaig néixer a Betsaida, ciutat coneguda per Tiberíades en record de l’emperador Tiberi, ran del Llac de Galilea. Ciutat grega i viciosa, habitada per jueus i un grup d’estrangers.

El Llac era capriciós. S’hi formaven borrasques violents i perilloses. A vegades generós en peix i sovint molt avar: es passaven nits sense pescar res. A 200 m. sota el nivell del Mediterrani, 20 kilòmetres de ll. per 10 d’a. D’un cantó a l’altre hi havia mitja hora. Quan plovia molt, augmentava fins a més de 10 m. en 24 hores.

Es seleccionava el peix, separant-lo per classes i descartant els no aprofitables que eren els silurs i les anguiles. Al marge de les lleis religioses, endossàvem els peixos impurs als forasters. Del peix, en grec, se’n diu ichthys. Són les inicials de la frase “Jesucrist, fill de Déu salvador.” Érem gent inculta. Jesús em va escollir, crec, perquè tenia un bon cor. Això sembla ser fanfarró... Jo crec que els camins del Senyor són enigmàtics... i plega de comptar.

Els cops de cap estranys, sempre han existit... També, ara, hi ha qui abandona les comoditats i benestar per a enfrontar-se al desconegut. Els homes som més disponibles del que sembla.

La cita de Jesús em va arribar quan ja l’havia escoltat moltes vegades. N’havia parlat a casa i amb els meus amics, principalment amb en Bartomeu.

Van ser tres anys molt enfeinats. No paràvem, novetats, viatges durs, polèmiques i hostilitats...

A l’hora de la veritat el vam abandonar i tremolant ens amagàrem. Jo encara no l’havia entès gairebé gens...

Ens volíem quedar tranquils amb els nostres patiments, plorant i gemegant morts de por. Els fets se’ns van tirar a sobre. Quan més enfonsats estàvem, es presenta la Magdalena Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II amb el seu desgavellat anunci: “He vit el Senyor”! Ningú se la va creure. Va haver de comparèixer ell mateix. Un cop reconegut ens va animar a escampar per tot arreu un missatge de perdó. Ens adonàrem què volia dir ser dels seus: lluitar, sacrificar-se, enfrontar-se, suportar els somriures burletes i les magarrufes del menyspreu. N es perd ningú ni els que li giren l’esquena.

Vaig evangelitzar Frígia i Efès. A Hièrapolis em crucificaren de cap per avall.

El que més em va marcar fou aquest fet. Un dia ens va dir: Jo sóc el camí, la veritat i la vida... Li vaig replicar fent el savi: “Ensenya’ns el Pare i ja en tindrem prou.” I ell respongué: “Que en fa de temps que no em moc del vostre costat i encara no em coneixeu”? Felip: qui em veu a mi, veu el meu Pare!”

Sebastià Codina i Padrós

Xavier Sala i Martín Cabrera de Mar (El Maresme) 17 de juny de 1962

Economista Catedràtic de la Columbia University

"Els xoriços estan uniformement distribuïts per tot el planeta. La pregunta no és a quin pais hi ha més lladres, sinó què es fa quan els capturen. Als Estats Units els engarjolen. En d'altres països els fan ministres".

"Quan els nostres empresaris vegin que els seus beneficis serien molt superiors si Catalunya fos independent, quan els nostres treballadors vegin que els seus salaris serien dels més alts d'Europa si fóssim independents, quan els nostres consumidors vegin que el seu poder adquisitiu podria haver estat un 70% més gran que l'actual si el nostre país no hagués estat integrat políticament a Espanya, aleshores potser deixarien de veure amb tanta nostàlgia els beneficis de ser espanyols.".

"Si algun país no hauria d’haver existit és Espanya. Espanya té interessos econòmics perquè ens quedem. Els camions han de passar per Catalunya per vendre a Europa...".

"La independència és una incertesa, però quedar-se a Espanya, amb els casos de corrupció i els escàndols que s’estan donant, també només té l'argument de la por".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Poti-poti de cigrons Ingredients per a 4 persones: 800 o 900 grs. de cigrons cuits.

100 grs de xoriço.

Mitja ceba.

4 cullerades de tomàquet triturat.

2 grans d’all sencers.

1 fulla de llorer.

Amb la ceba i el tomàquet farem un sofregit al que hi afegirem el xoriço a trossets.

Hi posarem els cigrons, que prèviament haurem cuit o comprat cuits, la fulla de llorer i hi afegirem una mica del suc d’haver-los cuit o si no un raget d’aigua.

Ho deixarem bullir una estoneta i ja estarà llest. No ha de quedar ni molt sec ni molt caldós.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis Qui té millor esca bé pesca.

Qui molt fa anar l’estisora no cus pas gaire.

Res poden bon patró i bon timoner amb un mal mariner.

Sastre sense didal no cus bé perquè el dit li fa mal.

Tothom pesca quan els peixos es deixen prendre.

El sacerdot retirat és de tothom estimat.

Els moliners quan tenen aigua beuen vi.

A la fira del bestià hi ha el pastor i el rabadà.

Els sabaters, els sastres, els pescadors i els caçadors, els quatre evangelistes de la mentida.

De sastre i de sabater qui no en ve de mena no en sap fer.

El sastre, retall d’aquell, retall d’aquest, fa un vestit pel seu noiet.

Gent de tisora falsa i traïdora.

No hi ha pitjor abat que el qui monjo ha estat.

Advocat de pagès, cobra amb mongetes.

Advocat que xerra molt no diu cosa bona.

Consciència morta, justícia torta.

El notari dóna fe i ell no té fe de re.

El procurador gat vell procura per ell.

Els plets i el mar, de lluny te’ls has de mirar.

L’avinença és la millor sentència.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Una pregària per quan no es tenen ganes de pregar: “Si alguna hora m’oblido de Vós, escridasseu-me ben fort i us demano, ara que em sembla que encara estic una mica serè, que no em gireu mai la cara encara que us giri les espatlles i m’hi tombi d’esquena”.

Només es perdona a mesura que s’estima. Qui diu que estima i no perdona ens ensiborna, en posa banyes i ens fa beure a galet.

Només viurem el perdó si abans ens hem abeurat i emborratxat d’amor.

Amb el temps els camins més planers i accessibles es poden tornar rònecs i esgalabrats. Diu l’adagi: Amb el temps, venen els desenganys.

Segons què, és fàcil que passi desapercebut. És qüestió d‘una mica de traça. És molt difícil que les magarrufes i les ganyotes del rostre, no siguin observades i mirades de reüll.

Hi ha problemes i maldecaps que amb el temps troben remei: la vida, n canvi, com més s’allarga, més s’escurça.

Per escampar el rum-rum de les notícies, no hi ha com obrir de pal a pal les orelles i xarbotar amb els llavis les mitges veritats escoltades. No cal dir que si són un bum-bum que ha passat de boca en boca durant uns quants dies, no tenen cap semblança amb les originals.

Per això va com l’anell al dit la coneguda frase: Si vols mentir, digues el que sens a dir.

Hi ha realitats tant enganxoses a la vida que tant si vols com si no vols, ens mosseguen tota la vida.

El desnivell social que hi ha és tant monstruós que deu ser el disbarat més gros que clama al cel. És el pecat més esgarrifós que cometen els que tenen la paella pel mànec.

Hi ha silencis que ho diuen tot i paraules que no diuen res...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 8

CAMPANADES Avui el capellà màgia no fa ni canta el “gori-gori”, per ell, amb ell i en ell, que Déu baixi a l'altar és cosa d’escriptori.

ELS CANVIS DE L'ESGLÉSIA ACTUAL

Avui el capellà no suporta escolà ni campaneta, si algú l’ha d’ajudar que sigui una “noieta”.

La gent, avui, no va al confessionari tot i que ha estat modernitzat, el moble sembla d’un notari i no un lloc on t’absolen els pecats.

El Vaticà segon va capgirar l’Església al món, han canviat el lloc del TABERNACLE, trobar-lo, Senyor, és un miracle.

Que ens traguessin el llatí, ja tan ens és, al Bisbat cantem en “Ruandès”...

Campanar de l’Església de Santa Eulàlia d’Encamp – Andorra.

Cal mirar ben amunt per fixar la vista al punt més alt dels 23 metres d’alçada del seu campanar d’estil llombard, el més alt de tot Andorra. És de planta quadrangular, amb tres pisos de finestres geminades, i va ser construït després del temple, durant la segona meitat del segle XI.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 9

Vic

DES DE SITGES

NENS FELIÇOS: EDUCAR ESTIMANT

M

olt sovint, conec persones o situacions personals que em fan reflexionar molt. El tema de l’educació em preocupa, hi dono voltes, i penso i busco la manera de fer les coses el millor possible i no fer-les com les fa la majoria, simplement, perquè “és així”.

En posts anteriors he escrit sobre educació respectuosa, sobre la possibilitat i la necessitat d’educar sense càstigs ni premis, tot al contrari del que “ens surt” per defecte i del que estem acostumats socialment. Tenim tan interioritzat aquest mètode punitiu, el seu llenguatge, que cal fer grans esforços per sortir-se’n.

Però les meves reflexions es disparen quan observo nens que col·loquialment en diem “molt maleducats” o “molt malcriats”, que “es porten molt malament”, que peguen, s’escapen, es barallen, criden... i no puc deixar de plantejar-me: per què ho fan? Quina és l’arrel del problema?

Doncs podem trobar opinions de tot tipus, però els comentaris que predominen són els que afirmen que aquests nens el què necessiten és una bona disciplina, un càstig ben estricte i ben dur, perquè són uns consentits, “mà dura”! Però resulta que posar-ho en pràctica genera encara pitjors resultats: més mals comportaments, mala relació mútua, plors, més càstigs, enfrontaments continus, etc. entren un un espiral i el problema no es resol. A mi personalment, el menyspreu, el maltracte i la indiferència que molts pares i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 10

DES DE SITGES mares demostren públicament cap als seus fills em preocupa i m’indigna: manca d’atenció, males paraules, cops, etc. quines són les conseqüències?

Llavors jo, que alguns em diuen bleda, només puc sentir la immensa pena que em fan aquests petits. Penso que el més probable és que estiguin reclamant alguna cosa. I arribo a la conclusió, no sé si equivocada o no, que simplement necessiten afecte, dedicació (o encara més dedicació), suport, empatia, comprensió, estimació. Perquè un nen estimat, és un nen feliç, i un nen feliç és molt més fàcil d’educar i està molt més predisposat a aprendre.

No hi ha millor manera d’educar un nen que fent que se senti estimat.

I l’amor és bàsicament intentar posar-se al seu lloc.

Per mi, mimar als fills és el millor mètode educatiu: estimar molt, estar content de tenir els teus fills, dedicar-los temps, estar amb ells i per ells, gaudir de la seva companyia, tenir ganes d’anar-los a recollir a escola, per exemple, VOLER estar amb ells, sense que resultin un destorb ni una molèstia.

Potser l’excés d’amor també té els seus efectes secundaris, cal estar alerta i combatir-los, però aquests sempre seran menys greus que els efectes de la indiferència i el menyspreu.

El nen estimat sempre serà més fort i tindrà més eines per afrontar els problemes futurs que li plantegi la vida!

“Si quieres que tu hijo sea bueno, hazlo feliz, si quieres que sea mejor, hazlo más feliz.

Los hacemos felices para que sean buenos y para que luego su bondad aumente su felicidad”.

Héctor Abad Faciolince, El olvido que seremos

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES 1 3 d e setem bre, Festa d e l a Parròq u ia Es va llegir la següent salutació: Bon dia, Avui com cada any celebrem la festa de la nostra parròquia. Tota la comunitat parroquial hem de sentir aquesta festa ben nostra. Tots som Església i tots nosaltres formem la comunitat parroquial.

Mossèn Sebastià, els qui estem al seu costat per a que tot rutlli i els que us apropeu per compartir amb tots nosaltres moments de pregaria i sagraments.

Avui, però, aquesta festa té un caire literari, ja que al final de l’Eucaristia, el Dr. Angel Manuel Hernández ens farà la presentació del llibre “UN TAST D’EVANGELI - Les Homilies de Vacarisses” de Mossèn Sebastià.

Potser per això, avui la homilia no ens la farà el mossèn sinó que anirà a càrrec del Sr. Josep Maria Alentà de l’Editorial Claret.

Gràcies a tots dos.

Sigueu, doncs, benvinguts a la festa.

Sr. Josep M. Alentà, en el moment del sermó.

Una vegada acabada la Missa, va tenir lloc la presentació del llibre: “UN TAST D’EVANGELI Les Homilies de Vacarisses” de Mossèn Sebastià Codina, amb assistència del Sr. Toni Masana, Alcalde de Vacarisses, el Sr. Pere Casas, Regidor de Cultura i el Sr. Albert Salamé, Regidor de Comunicació.

La presentació va anar a càrrec del Sr. Àngel Manuel Hernández i Cardona, col·laborador habitual de la nostra Revista. El Mossèn va fer entrega d’un exemplar del llibre a tots els assistents.

D’esquerra a dreta: Sr. Albert Salamé, Sr. Toni Masana, Mn. Sebastià, Sr. Josep M. Alentà, Sr. Àngel M. Hernández i el Sr. Pere Casas.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 12

Mn. Sebastià i el Sr. Àngel M. Hernández.

Fotos: Joan Vila

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES TROBADA Diumenge, 1 8 d'octubre A les 5,00 h de la tarda Els pelegrins de Lurdes i Baccarisse ens trobarem al localet.

Reportatge sobre el viatge

SANT SALVADOR DE LES ESPASES

22 d'agost.

Grup de vacarissencs el dia de l'Aplec.

Una bona colla es va desdir d'anar-hi, degut a la pluja de primera hora, quan es feia clar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 13

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

1 0è aniversari de la trobada amb els amics de Baccarisse (Occitània) La trobada es va fer en el mateix Baccarisse, el dia 27 del passat mes d'agost, amb l’assistència dels pelegrins de Vacarisses a Lurdes que s’hi van desplaçar i un nombrós grup de veïns de Vacarisses, desplaçats expressament per la celebració, entre ells el nostre Alcalde Sr. Toni Masana, i tota la colla dels de Baccarisse. En total vàrem ser més de 100 persones.

Es va començar amb la celebració de la Missa i, tot seguit, dinar de germanor.

D’esquerra a dreta: Mn. Joan Freixenet, Le diacre Bertrand Fornerod, L'Abbé Gérard Marcadet, Mn. Sebastià i el Pare Antoni Baltà.

Moment del brindis. Mn. Sebastià acompanyat per l’Alcalde de Vacarisses Sr. Toni Masana, i l’Alcalde de Baccarisse Mr. Richard Barbé.

Acabada la festa es va cantar l'"Hora dels Adéus".

Mn. Sebastià va fer entrega d'uns llibres com a recordatori.

Els pelegrins de Lurdes amb el grup d’amics de Baccarisse, davant de l’Església de Sant Pere de Baccarisse.

Fotos: Joan Vila i Anne M. Lassarre

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 14

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Flor de mar La mar blava jo voldria i un cel encara més blau; amb una barca aniria ben endins, -com volaria!ben endins, la meva nau.

Llebeig de tardor Sobre les nostres vides el temps passa corrent i quasi no el sentim contant de dia en dia però, subtil el cor recull l'amorós vent que treu la joventut deixant el pit absent i tendra melangia.

Si el llebeig de tardor sobre el meu cor ja trobo que em resta l'alegria i el cos em va pesant, amb un regal al pit la vellesa comprovo el temps que va arribant la porta poruc obro del món que estimo tant.

Com una flor ben formosa fora la mar per mi; com una rosa desclosa m’ompliria ben formosa de perfum de blau marí!

El cel i l’aigua riurien.

I coberts amb vels divins mar i cel es besarien.

I els meus somnis volarien...

Més jo sempre mar endins...!

Joan Sisamon i Borràs

Sols resten purs i nets els jorns de ma infantesa aquells records volguts que el poruc tenia, els anys ja els ha esfullat el temps el cor fa entesa el seny i la virtut va amb la tardor compresa i un xic de poesia.

Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 15

LLENGUA CATALANA Al bert Vil l aró g u a n ya el 48è Prem i Pru d en ci Bertra n a per u n a n ovel ·l a pol i cía ca on rei vi n d i ca “l 'An d orra h on esta ”

E

n plena ratxa després de rebre el Josep Pla 2014 per Els ambaixadors, ara ha rebut el Prudenci Bertrana de novel·la, per La bíblia andorrana, una novel·la, com diu l’autor, no policíaca però amb policia que centra la seva acció a Andorra en un context de bancs, informació confidencial i espies.

A la segona plana ja hi apareix un banquer mort al seu àtic d’Engordany, però La bíblia andorrana, la novel·la, no pertany exactament al gènere negre, encara que el personatge central de la trama torni a ser Andreu Boix, el policia que ja protagonitzava dues obres anteriors de l’autor, Blau de Prússia (premi Carlemany 2006) i L’escala del dolor (2012).

Els Premis Literaris de Girona, popularment coneguts com els Bertrana, el nom del guardó de novel·la que arriba a la 48a edició i que es va instaurar com a rèplica a la Immortal Ciudad de Gerona, van néixer amb l’objectiu de potenciar la difusió de la lectura en català, fent alhora una defensa a ultrança de la cultura catalana en una època d’iniciàtiques reivindicacions socials i ciutadanes quan ja s’albirava l’ocàs del franquisme. El 2017, el Bertrana farà cinquanta anys, però l’esperit reivindicatiu de la vetllada literària que es va celebrar el passat 17 de setembre, no ha minvat gens ni mica, ans al contrari. Cada nova edició esdevé una festa de reivindicació de la nostra llengua i de les llibertats nacionals. A més, en els darrers anys la fundació que organitza els premis també s’ha fet ressò de la difícil situació econòmica col·laborant amb una recaptació per al Banc dels Aliments.

Aquest any, que n’ha fet 25 de la mort de Manuel de Pedrolo, és un bon moment per recordar que va ser el primer guanyador del premi Bertrana amb la seva novel·la “Estat d’excepció”. Des d’aleshores els escriptors més reconeguts del país han guanyat aquest prestigiós guardó, que més d’una vegada ha quedat desert. El cartell dels Premis Literaris de Girona inclou altres premis i gèneres, com ara el Miquel de Palol de poesia, el Carles Rahola d’assaig, el Ramon Muntaner de literatura juvenil, el Cerverí de Lletres per a cançó i el Lletra d’iniciatives digitals sobre literatura catalana. Aquests són els primers premis del nou president de la fundació, Joan Domènech, un mestre i historiador de llarga trajectòria que, sens dubte, consolidarà la línia compromesa i reivindicativa del seu predecessor, Esteve Vilanova.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT RESULTATS ELECCIONS CATALANES 27S

VACARISSES

Font: http://www.ara.cat/eleccions27s/dades/resultats/municipi/8/291/99/Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT "La mobilització de la Meridiana ens dóna orgull, confiança i il·lusió"

"Un missatge també molt ràpid a les institucions de l'Estat i el Govern espanyol. Demano que es prengui nota del que heu vist. Les imatges parlen per elles mateixes, no cal afegir-hi gaire cosa més. L'única que hi puc afegir és: Deixeu aquesta miopia política, deixeu aquest orgull imperial, deixeu d'amenaçar amb les lleis com si fóssim gairebé delinqüents. Som gent normal, serena, pacífica, il·lusionada. Poseu les lleis al servei del diàleg. Poseu les lleis al servei de la democràcia i si alguna, en algun moment, cal canviar-la, canviemla entre tots. No passa res, no s'enfonsarà el món. Crec que tenim dret, després de tantes manifestacions, de tant suport institucional, de tantes urnes posades al carrer, crec que tenim dret a ser escoltats i no només a ser escoltats, sinó també a ser ajudats en el que ha de ser la implementació dels nostres mandats democràtics."

Darrer paràgraf de la Declaració institucional del cap del Govern Català de valoració de la Via Lliure, després de reunir-se amb els seus organitzadors (1 1 /09/201 5).

http://www.president.cat/pres_gov/AppJava/president/notespremsa/287735/president-mas-mobilitzaciomeridiana-dona-orgull-confianca-illusio.html Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Ja s’acaben les vacances i, a poc a poc, tornem a la normalitat!

A la memòria em venen les actuacions que hem fet, el Cor de Vacarisses, durant el curs passat i em fa il·lusió compartir-ho amb tots vosaltres.

El Concert de Nadal, dedicat a la Marató, va ser tot un èxit, el fet que participin els nens i nenes de l’EMMV és tota una garantia.

I, uns dies més tard i per segon any consecutiu, vam repetir concert a Puiggraciós (l’Ametlla del Vallès) S’està convertint en un clàssic!

Pel maig vam tenir la visita de la Coral S’Estel de Ciutadella, Menorca. Vam xerrar, riure, passar experiències i cantar. La Coral menorquina ens va delectar amb força cançons ètniques i el Cor de Vacarisses ens vam estrenar amb cançons pop/rock que va sorprendre a tots els oients.

Entre els concerts no ens podem oblidar de la participació a la Festa Major Petita i a la Festa dels Drapaires.

El passat dia 26 de juliol vam anar a TV2 a solemnitzar la Missa que s’emet cada diumenge. Vam cantar la Missa a llaor de Sant Pere de Francesc Torras que ens va acompanyar amb el piano. Va ser una experiència realment agradable. Vam deixar el nostre poble en un bon lloc.

També vam solemnitzar la Missa de Festa Major del poble cantant la mateixa Missa abans esmentada. I, per acabar el curs, el Petit Concert de la Diada a la plaça Major.

Ara estem preparant el nou curs amb diversos concerts al poble o fora, participació amb d’altres entitats del poble i, com a projecte especial, volem tornar la visita a Ciutadella. En tenim moltes ganes i farem molts esforços per poder realitzar aquest projecte.

ASSOCIACIÓ COR DE VACARISSES

Sant Jordi, 5 i 7 – 08233 VACARISSES Telf. 60975591 3- 629861 045 – itrias46@gmail.com

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat dia 28 d’agost l’ESBART DANSAIRE DE VACARISSES va organitzar als jardins del Lladern, el 3r concert d’estiu amb “La Cobla Catalana dels Sons Essencials”.

“La Cobla Catalana dels Sons Essencials” és el darrer projecte de Marcel Casellas que presenta melodies, timbres i ritmes de la terra en un format de rabiosa actualitat i d’improvisació ètnica. La formació de deu músics posen sobre l’escenari tots els instruments de la cobla, juntament amb percussions ètniques i la veu.

Juguen amb els codis de la tradició oral, la mediterraneïtat i alguns aspectes del jaç, que es posen al servei dels nostres gèneres: contrapàs, sardana, jota, ball pla i rebatut. Aquests són el punt de partida per a la fantasia de la cobla i dels seus solistes, amb un repertori creat especialment per Marcel Casellas que arrenca de la tradició.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Mor als 93 anys el professor i compositor

Manuel Oltra i Ferrer

Nascut a València, havia estat mestre al Conservatori Superior de Música de Barcelona i va rebre la Creu de Sant Jordi el 201 0.

El professor i compositor Manuel Oltra i Ferrer ha mort a Barcelona als noranta-tres anys, segons que ha confirmat la Confederació Sardanista de Catalunya. Nascut el 1922 a València, Oltra ha estat mestre al Conservatori Superior de Música de Barcelona i va rebre la Creu de Sant Jordi el 2010. Havia escrit una gran varietat de música, que abastava la pràctica totalitat dels gèneres concertístics: harmonització de melodies populars (especialment nadales), música de cambra, simfònica i per a cobla. S’havia destacat especialment en els camps de la música coral i la música de concert per a cobla, i també és autor d’una trentena de sardanes.

La seva família es va traslladar a Barcelona quan encara no tenia un any, i fou a la capital catalana on va viure i on va dur a terme la seva activitat professional. Amb catorze anys començà els estudis musicals amb el mestre Josep Font i Sabaté, tot i que la guerra i el servei militar al Marroc van retardar la seva eclosió musical. De tornada a Barcelona, va ser nomenat director de la coral del Club Excursionista de Terrassa i de la Institució Folklòrica Montserrat. En aquest període transcrigué nombrosos ballets populars catalans per a cobla i altres formacions instrumentals.

També exercí la docència a l’Institut de Rítmica Joan Llongueres i de director musical de l’Esbart Montseny (a partir del 1955, i fins després del 1961). Entre els anys 1957-1958 convalidà els seus estudis de música al Conservatori Superior de Música de Barcelona de la mà dels mestres Toldrà, Zamacois, Ricart i Matas i Joan Gibert. Superada aquesta prova, s’incorporà immediatament (de 1959 a 1987) com a professor del centre. Deu anys més tard passà a ser-ne catedràtic d’harmonia, contrapunt, fuga i formes musicals, i encara en va ser sots-director entre els anys 1973 i 1981.

Com a reconeixement públic a la seva obra, el 1994 va rebre el Premi Nacional de Música en l’apartat de composició, i també va obtenir el Premi Nacional de Cultura Popular i Tradicional en la categoria de música tradicional, ambdós atorgats per la Generalitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 21

CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES

Reunió de la Comissió d’immigració de Càritas Catalunya Reflexions:

• Valorem positivament que l’Església en el seu conjunt, amb els Bisbes al davant, assumeixi el • • • • • • • • •

liderat i que Càritas, per delegació, assumeixi un paper de coordinació.

Cal tornar a denunciar les causes estructurals que generen el drama dels refugiats i la immigració en general. L’augment i agreujament de conflictes arreu del món i la creixent desigualtat social estan en l’origen de l’escàndol de les mobilitats humanes.

El que veiem aquests dies no és nou i no només és una crisi humanitària, és el fracàs d’una política mal anomenada migratòria i de cooperació i una manca de polítiques coherents que abordin la complexitat de les causes que motiven la mobilitat humana.

No calen dispositius especials, cal comptar i incrementar els recursos existents de manera coordinada.

No fer distincions entre refugiats i immigrants econòmics, són dues realitats inseparables i íntimament relacionades. Es tracta de persones i famílies que, per diferents raons, es veuen obligats a marxar de casa per construir una vida més digne.

El dret d’asil és un dret internacional reconegut i l’Estat té la competència i el deure de reconèixer la condició legal de refugiats, facilitar-ne l’entrada, que es puguin presentar les sol·licituds, que sigui admesa a tràmit i per tant que es garanteixi el dret a l’habitatge, la manutenció, el suport psicològic i la integració i assessorament per a la inserció sociolaboral.

Des de Caritas hem d’exigir el compliment de la llei i que es posin en marxa els punts d’informació i assistència als sol·licitants d’asil en Ceuta i Melilla. Caritas haurà d’estar pendent de que els compromisos adquirits per l’Estat Espanyol siguin executats correctament i que els processos administratius no s’allarguin en el temps.

Es demana als governs que actuïn amb mesures estructurals en els països d’origen i deixin de construir tanques i murs i que proposin mesures on la persona sigui el centre de les polítiques econòmiques.

Les administracions públiques, amb la Generalitat al davant, han de liderar els dispositius d’acollida i comptar amb les entitats socials, cadascuna d’elles des de la seva identitat i vocació.

Càritas no és una entitat especialitzada en la gestió d’asil i en organitzar dispositius per a situacions d’emergència per a refugiats. Pot aportar els recursos i l’experiència en l’acompanyament en els processos d’integració a mig i llarg termini.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 22

CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES • Per acollir els refugiats és indispensable un treball en xarxa. És molt important la veu de moltes ciutats i pobles de Catalunya que es van adherint a la Xarxa de Ciutats Refugi.

• Aquest drama, altra vegada, és una oportunitat per sensibilitzar a les comunitats cristianes i a la societat en general de la importància de construir una societat justa i solidària.

Acords presos:

• Fer un registre de les diferents accions i iniciatives diocesanes en els àmbits jurídic, acollida, • • • •

sensibilització, donatius, allotjament i treball en xarxa.

Penjar a la pàgina web de Càritas Catalunya informació de la reunió de la Comissió amb els criteris i reflexions. Els comunicats dels diferents Bisbats i Càritas Diocesanes es poden trobar a les respectives pàgines web.

Participar en el Comitè Operatiu creat per la Generalitat de Catalunya per preparar la gestió de l’acollida.

L’elaboració d’un comunicat conjunt de Caritas Catalunya.

Ser presents en les línies d’actuació de Càritas Confederal.

10 de setembre de 2015

Càritas Parroquial de Vacarisses Informació

4t BERENAR DE FORQUILLA En agraïment a tothom que està atent i coneix les demandes d'ajut fetes des de Càritas, presentarem la relació de tot el que tant generosament hem rebut, bé siguin aliments o aportacions econòmiques.

Gràcies, amb esperança i alegria de tot cor.

L’ equip de Càritas de Vacarisses

Dia: Hora: Lloc: Preu:

Dissabte 10 d’octubre.

2/4 de 6 de la tarda.

Plaça de l’Església.

La voluntat.

Tiquets: A l’Estanc.

A L’Herboristeria.

A Ca La Siona.

Llobet

US HI ESPEREM A TOTS! Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 23

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Croades per mar Les croades eren campanyes militars contra els enemics de la fe cristiana (musulmans, pagans, heretges, etc.) que comptaven amb el beneplàcit del papa.

Els catalans també hi van participar, unes vegades amb èxit i d'altres no tant.

El saqueig de les Balears L’any 1112, Ramon Berenguer III va dirigir la primera croada dels catalans per mar. Amb el vist-i-plau del papa va guiar cinccentes naus provinents de Pisa, Barcelona i Montpeller contra els pirates sarraïns que atacaven les costes i per alliberar els captius cristians.

Durant l'atac va saquejar Mallorca, Eivissa, Menorca, Cabrera i Formentera, i va alliberar 30.000 captius. Però no s'hi va poder establir. El document pisa escrit en llatí Liber maiolichinus explica aquests fets i té la importància de ser el primer text en que s'han Estàtua de Ramon Berenguer III trobat els termes Catalunya (Catalania) i Catalans (Catalanenses). a la plaça homònima de Barcelona Tempesta creuada Trenta naus amb vuit-cents homes, almogàvers, templers i hospitalers, van salpar cap a Terra Santa per ordre de Jaume I el 4 de setembre de 1269 per frenar les invasions dels turcs a l'Imperi bizantí. Però prop de Sardenya es va formar una gran tempesta i van haver de refugiar-se a Aigüesmortes, prop de Montpeller. Jaume I va tornar a cavall a Barcelona i només deu de les naus van arribar al final del trajecte. Les naus que van arribar al destí, minvades en nombre i esperances, poca cosa van poder fer per evitar la derrota contra les tropes turques. Després del fracàs, Jaume I va començar a calmar l'esperit conqueridor i va preferir ser més a prop de casa, especialment per estar amb la seva nova amant, la castellana Berenguela Alfonso, trenta anys més jove que ell.

Jaume I, conqueridor en I'amor Jaume I va tenir dues esposes i almenys cinc amants, amb les quals va tenir catorze fills. El Papa no va consentir la relació amb la seva darrera estimada, Berenguela Alfonso, per raons de consanguinitat. Jaume va compensar-ho amb un pacte de concubinat, pel qual prometia donar a Berenguela 30.000 morabatins d'or, “los cuales vos damos por razón del acostamiento que hacéis con nos e nos con vos”.

Jaume I el Conqueridor

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS Temples i espases Després de la primera croada a Terra Santa es va crear el regne de Jerusalem enmig de la Palestina musulmana. Era una zona molt inestable i insegura per als pelegrins i hi van sorgir diferents ordres per protegir la regió i els devots que hi anaven. Entre aquestes ordres hi havia els templers.

Creu dels Templers Els templers eren monjos cavallers al servei de Déu en la guerra contra els infidels. Seguien els preceptes de Sant Benet i feien vots de pobresa, castedat i obediència. Alhora, custodiaven els temples i participaven en les croades. La dieta que seguien mostra aquesta doble vessant, amb un dejú menys rigorós i presència de carn tres cops per setmana.

Austeritat fins a la mort Els templers portaven la regla d'austeritat fins a les últimes conseqüències: s'enterraven sense làpida ni taüt. Si eren capturats per l'enemic no es gastaven efectius per alliberar-los. Els moros ho sabien i, com que tampoc volien gastar menjar en va, els decapitaven en ser presos. D'altra banda, els templers tampoc custodiaven captius; els mataven tots en ser capturats. En aquesta vida aspre tot plaer estava prohibit: no podien riure, ni tenir converses divertides, i les relacions amb les dones eren més que mínimes, ja que ni tan sols podien mirar una dona a la cara.

La morositat reial no existeix A més de participar a les croades, els templers també recaptaven diners per finançar-les. Quan Jerusalem va passar de nou a mans musulmanes i els cristians en van ser expulsats, l'activitat militar va decréixer, però l'ordre va continuar amb el treball econòmic.

Van arribar a ser prestadors de reis i mercaders. Una feina altament perillosa en el moment en que el rei no podia pagar.

Les riqueses i els crèdits acumulats pels templers obsessionaven els monarques cristians, especialment Felip IV de Franca, molt endeutat.

Rex Bellator vs. Rex Pacis

Mentrestant Terra Santa restava sense reconquerir. Ramon Llull va proposar unir totes les ordres religioso-militars sota el poder d'un Rex Bellator, un rei solter o vidu, sense obligacions familiars, que pogués complir les normes de les ordres.

Es va preparar el fill del rei Jaume II, l'infant Jaume d'Aragó i d'Anjou per ocupar aquest lloc.

Coronació de Jaume II

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS Però Felip IV de França volia reservar-se aquest poder i, com que no podia acomplir els requisits, es va inventar el lloc de Rex Pacis, que dirigiria les croades sense necessitat de participar-hi ni de complir els vots de les ordres sota el seu mandat.

Jacques de Molay D'altra banda, el cap dels templers, el gran mestre Jacques de Molay, no volia sotmetre's a ningú i no feia cap esforç per evitar les enveges. La gota que va fer vessar el vas va ser l'arribada a París l'any 1306 del gran mestre provinent de Terra Santa amb un tresor de 150.000 florins d'or i deu mules carregades d'argent. Felip IV es va deixar de Rex Pacis i va anar per la via ràpida: va acusar els templers d'heretgia. La confessió va ser forçada per mitjà de tortura i el gran mestre va ser cremat a l'estaca a París el 1314. A Catalunya no es va arribar tant lluny i només es va dissoldre l'ordre. Els béns dels templers francesos van passar a mans de Felip IV i els dels templers catalans es van repartir entre les noves ordres que van sorgir.

Jacques de Molay

La derivació del pecat per tortura L'art de l'inquisidor consistia a transformar pràctiques innocents en pecaminoses per mitjà de la tortura. D'aquesta forma van aconseguir confessions que atribuïen als templers actes de: Paganisme: Per actes com ara l'adoració de caps o l'adoració de Baphomet (derivava de l'adoració de sant Joan Baptista).

Satanisme: Per escopir a la creu durant la cerimònia d'admissió a l'ordre (derivava de besar la creu).

Sodomia: Per besar el darrere dels germans durant la cerimònia d'admissió (derivava possiblement de besar l’hàbit dels germans superiors).

La navegació de cabotatge És aquella que es fa resseguint la línia de la costa, amb l’ull ben obert. Si naveguem així, des de Portbou fins a les Cases d’Alcanar, pendents sempre del perfil de Catalunya, farem uns 580 quilòmetres, trobarem 72 ports, 350 platges, i podrem albirar una vintena de fars. Per cert, avui els fars no tenen la missió d’orientar els navegants, però alguns s’han reconvertit en centres d’interpretació per explicar la vida de la gent de mar. Aneu-hi!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS

L'àngel de la carícia Deserts, deserts, tan plens de sorra i tan buits de fonts, deserts esquius i desolats, on trobarem l’aigua?

Però l’aigua existeix.

I existeixen les carícies, tan humanes, i les abraçades, tendres o apassionades, i les infinites besades. Existeixen en el nostre desert. Gràcies a elles els homes mantenim el delit de viure, la força i l’enllà. Sí, és així, malgrat tota l’aridesa de la vida, malgrat tants deserts i tantes espines, existeixen les carícies que ens permeten mantenir la il·lusió i continuar el camí, carícies que tots desitgem, carícies que tots esperem, carícies que són com un àngel.

I l’àngel existeix, l’àngel de les carícies. Fins viu en el desert. Qui podria viure en el desert si no fos un àngel? Ell viu en el desert desolat, en el desert sense vida, allà d’on els homes fugen, on només habita el silenci. L’àngel no té por ni de la sorra mortal ni de la desolació tan aftosa. I quan et trobes en ple desert, perdut, sense sortida, et resta una ruta: l’àngel. Ell ve i t’acaricia el rostre i et besa el front, i tu camines i camines, sempre enllà, sense aturall, puix quan un àngel ens acaricia tot roman obert davant nostre.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS - Infant que no has conegut les carícies, no tinguis por ni et sentis insegur: l’àngel vindrà.

- Jove que no has conegut les besades, no tinguis por ni et sentis trist ni frustrat: l’àngel vindrà.

- Home que no has conegut les abraçades, no tinguis por ni et sentis pobre, no en sofreixis ni et neguitegis: l’àngel vindrà.

- Ancià que no has conegut els somriures, no tinguis por ni et sentis sol, no ploris ni t’esllangueixis: l’àngel vindrà.

Sí, l’àngel ve sempre, l’àngel de les carícies, l’àngel que acaricia i besa i abraça, l’àngel que ens renova la vida i ens fa renéixer de les cendres. L’àngel ve, i és com un pur regal.

I un dia l’àngel vingué.

Tot ell era amable, l’àngel de la carícia. Acariciava com una brisa suau, com un color de posta.

- Totes les carícies són bones -digué. I totes parlen i fan viure. Jo acaricio incessantment, acaricio amb les mans i amb la mirada. Agafo les mans humanes i les estrenyo suaument, mà amb mà, durant estones inacabables, llargament, sense comptar el temps. Passo els dits amb tendresa infinita damunt els rostres humans, i jugo amb la carn i ressegueixo els rostres com si llegís a través dels meus dits, Sóc un etern acariciar, sense neguit, tranquil·lament.

- Acaricieu sempre, homes de la terra, acaricieu sempre -deia l’àngel mentre ens acariciava amb les seves mans. Són belles les carícies. I humanes. Són belles quan les necessiteu, quan passeu el desert o pugeu el calvari. Però potser són més belles encara quan no les necessiteu, quan són un pur do.

A les paraules de l’àngel els humans vam comprendre que la carícia mai no fa nosa. Vam entendre el seu llenguatge, una parla de cossos i d’esperits. I nosaltres, tan pobres i sols, ens sentírem rics i acompanyats, ens sentírem propers als altres. I vam ser feliços. Vam recuperar aquella felicitat que ens havien robat de segles i de mil·lennis.

I ja tot va ser una carícia, una carícia de sol i de llum i d’estrelles, una carícia d’aigua i de fonts i de mars, una carícia de vent i d’olors i de cants, una carícia de colors i de flors i d’albades, però sobretot una carícia de mans i de besades. Sí, tot era una immensa carícia, tan gran com els espais infinits, tan suau com les mans d’una mare.

Tot va ser una carícia, i els homes trobàrem la llar.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS

Una síntesi de l’última encíclica del Papa Francesc: La crida del papa Francesc + Faig una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta (14).

L’objectiu final + El medi ambient és un bé col·lectiu, patrimoni de tota la humanitat i responsabilitat de tothom (95) + Lamentablement, molts esforços per buscar solucions concretes a la crisi ambiental solen ser frustrats no sols pel rebuig dels poderosos, sinó també per la falta d’interès dels altres (14). + Les actituds que obstrueixen els camins de solució, fins i tot entre els creients, van de la negació del problema a la indiferència, la resignació còmoda o la confiança cega en les solucions tècniques (14) + Si algú observés des de fora la societat planetària, s’estranyaria davant semblant comportament que a vegades sembla suïcida (55).

Contaminació + L’exposició als contaminants atmosfèrics produeix un ampli espectre d’efectes sobre la salut, en particular dels més pobres, provocant milions de morts prematures (20). + La terra, la nostra casa, sembla convertir-se cada vegada més en un immens dipòsit de porqueria (21) Canvi climàtic + Hi ha un consens científic molt consistent que indica que ens trobem davant un preocupant escalfament del sistema climàtic (23). + Molts d’aquells qui tenen més recursos i poder econòmic o polític semblen concentrar-se sobretot a emmascarar els problemes i a amagar els símptomes, mirant només de reduir alguns impactes negatius del canvi climàtic (26) + Podem ser testimonis muts de gravíssimes injustícies quan hom pretén obtenir importants beneficis fent pagar a la resta de la humanitat, present i futura, els altíssims costos de la degradació ambiental (36) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS Els més afectats + La deterioració de l’ambient i la de la societat afecten d’una manera especial els més febles del planeta (48). + Avui no podem deixar de reconèixer que un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres (49). + L’escalfament originat per l’enorme consum d’alguns països rics té repercussions en els llocs més pobres de la terra, especialment a l’Àfrica, on l’augment de la temperatura unit a la secada fa estralls en el rendiment dels conreus (51).

Solucions + És necessari invertir molt més en recerca per a entendre més bé el comportament dels ecosistemes i analitzar adequadament les diverses variables d’impacte de qualsevol modificació important de l’ambient (42) + Necessitem enfortir la consciència que som una sola família humana. No hi ha fronteres ni barreres polítiques o socials que ens permetin aïllar-nos, i per això mateix tampoc no hi ha espai per a la globalització de la indiferència (52). + Fa falta la consciència d’un origen comú, d’una pertinença mútua i d’un futur compartit per tots (202) + Un canvi en els estils de vida podria arribar a exercir una sana pressió sobre els qui tenen poder polític, econòmic i social (206) Ciència i religió + Sobre moltes qüestions concretes l’Església no té per què proposar una paraula definitiva i entén que ha d’escoltar i promoure el debat honest entre els científics, respectant la diversitat d’opinions (61). + La ciència i la religió, que aporten diferents aproximacions a la realitat, poden entrar en diàleg intens i productiu per a totes dues (62). + L’Església no pretén definir les qüestions científiques ni substituir la política, però invito a un debat honest i transparent, perquè les necessitats particulars o les ideologies no afectin el bé comú (188) El Creador + Aquesta responsabilitat davant una terra que és de Déu implica que l’ésser humà, dotat d’intel·ligència, respecti les lleis de la natura i els delicats equilibris entre els éssers d’aquest món (68) + La millor manera de posar en el seu lloc l’ésser humà, i de posar fi a la seva pretensió de ser un dominador absolut de la terra, és tornar a proposar la figura d’un Pare creador i únic amo del món, perquè altrament l’ésser humà tendirà sempre a voler imposar a la reaVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS litat les seves pròpies lleis i interessos (75) + Tot l’univers material és un llenguatge de l’amor de Déu, del seu desmesurat afecte envers nosaltres. El sòl, l’aigua, les muntanyes, tot és carícia de Déu (84) Natura i humanitat + No pot ser real un sentiment d’íntima unió amb els altres éssers de la natura si al mateix temps en el cor no hi ha tendresa, compassió i preocupació pels éssers humans (91) + No hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà. No hi ha ecologia sense una adequada antropología (118). + Atès que tot està relacionat, tampoc no és compatible la defensa de la natura amb la justificació de l’avortament (120) La política + La grandesa política es mostra quan, en moments difícils, s’actua per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini (178) + Cal concedir un lloc preponderant a una sana política, capaç de reformar les institucions, coordinar-les i dotar-les de millors pràctiques, que permetin superar pressions i inèrcies vicioses (181) + La política no ha de sotmetre’s a l’economia i aquesta no ha de sotmetre’s als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia (189) + Necessitem una política que pensi amb visió àmplia, i que tiri endavant un replantejament integral, incorporant en un diàleg interdisciplinari els diversos aspectes de la crisi (197) Espiritualitat cristiana + L’espiritualitat cristiana proposa una manera alternativa d’entendre la qualitat de vida, i encoratja un estil de vida profètic i contemplatiu, capaç de gaudir profundament sense obsessionar-se pel consum (222) + Els Sagraments són una manera privilegiada de com la natura és assumida per Déu i es converteix en mediació de la vida sobrenatural (235) + El món va ser creat per les tres Persones com un únic principi diví, però cada una d’elles realitza aquesta obra comuna segons la seva propietat personal (238) + Maria, la mare que va tenir cura de Jesús, ara té cura amb afecte i dolor maternal d’aquest món ferit (241) + La vida eterna serà una meravella compartida, on cada criatura, lluminosament transformada, ocuparà el seu lloc i tindrà quelcom per aportar als pobres definitivament alliberats (243) Confiança en el futur + El Creador no ens abandona, mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es peneVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS deix pas d’haver-nos creat (13) + La humanitat encara posseeix la capacitat de col·laborar per a construir la nostra casa comuna (13) + Els éssers humans són capaços de mirar-se a si mateixos amb honestedat, de treure a la llum el seu propi fastig i d’iniciar camins nous cap a la veritable llibertat (205) + Fa falta tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat pels altres i pel món, que val la pena ser bons i honestos (229) L’aigua: + Coneixem bé la impossibilitat de sostenir l’actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de les societats, on l’hàbit de gastar i llençar assoleix nivells inaudits (27). + L’accés a l’aigua potable i segura és un dret humà bàsic, fonamental i universal, perquè determina la sobrevivència de les persones, i per tant és condició per a l’exercici dels altres drets humans (30) La biodiversitat: + Els recursos de la terra també són actualment depredats a causa de formes immediatistes d’entendre l’economia i l’activitat comercial i productiva (32). + Cada any desapareixen milers d’espècies vegetals i animals que ja no podrem conèixer, que els nostres fills ja no podran veure, perdudes per sempre (33).

Tots hi podem col·laborar + Necessitem una solidaritat universal nova (14) + Tots podem col·laborar com a instruments de Déu per a la cura de la creació, cadascú des de la seva cultura, la seva experiència, les seves iniciatives i les seves capacitats (14) + La interdependència ens obliga a pensar en un sol món, en un projecte comú (164) Medi ambient i humanitat: + Així es manifesta que la degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan íntimament unides (56). + Tot està relacionat, i l’autèntica cura de la nostra pròpia vida i de les nostres relacions amb la natura és inseparable de la fraternitat, la justícia i la fidelitat als altres (70) La lloança: + Quan prenem consciència del reflex de Déu que hi ha en tot el que existeix, el cor experimenta el desig d’adorar el Senyor per totes les seves criatures i juntament amb elles (Himne de sant Francesc d’Assís) (87) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS La tècnica: + La tecnologia ha remeiat innombrables mals que danyaven i limitaven l’ésser humà. No podem deixar de valorar i agrair el progrés tècnic, especialment en la medicina, l’enginyeria i les comunicacions (102) + Mai la humanitat no havia tingut tant poder sobre ella mateixa i res no garanteix que el farà servir bé, sobretot si es considera la manera com l’està emprant (104) La cultura ecològica: + La cultura ecològica hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avanç del paradigma tecnocràtic (111). + L’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat en el seu sentit més ampli (143).

El consum: + La cultura consumista, que dóna prioritat al curt termini i a l’interès privat, pot encoratjar tràmits massa ràpids o consentir l’amagament d’informació (184) + El món del consum exacerbat és al mateix temps el món del maltractament de la vida en totes les seves formes (230) El futur: + Quin tipus de món volem deixar als qui ens succeiran, als infants que estan creixent? (160) + Després d’un temps de confiança irracional en el progrés i en la capacitat humana, una part de la societat està entrant en una etapa de major consciencia (19) Educació ambiental + L’educació ambiental hauria de disposar-nos a fer aquest salt cap al Misteri, des d’on una ètica ecològica adquireix el seu sentit més pregon (210) + Donat que és molt el que hi ha en joc, així com es necessiten institucions dotades de poder per a sancionar els atacs al medi ambient, també necessitem controlar-nos i educar-nos els uns als altres (214). + La protecció de la natura és part d’un estil de vida que implica capacitat de convivència i de comunió (228) Josep M. Alentà

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

ALGUNS FETS HISTÒRICS DE L'ANY 1905 Del llibrer editat l’any 1 905 per la revista “Blanco y Negro” que mostrava una Crònica Gràfica dels successos d’aquell any, n'exposo uns quants fets que van succeir aquell any considerant el seu valor històric i la seva curiositat.

El Santos Dumont número 13 El ilustre inventor del globo dirigible continúa cada vez con mayor entusiasmo, los ensayos y pruebas, a pesar de lo que se había propalado por la prensa extranjera y singularmente por la norteamericana.

El cacareado fracaso de Santos Dumont en San Luis no le desanimó y hoy está dando la última mano a su dirigible número 13, el cual presenta la novedad extraña de llevar unido por la parte inferior un montgolfier de la forma ordinaria. ¿para qué servirá ese montgolfier? Este es el secreto de Santos Dumont.

El globus Santos Dumont núm. 13 amb el montgolfier a sota

Santos Dumont

preparant el montgolfier

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS Nuevo puente en San Sebastián Terminadas ya hace algunos días las obras del nuevo y magnífico puente que sobre el Urumea se ha construído en San Sebastián, con arreglo al proyecto formado por el conocido arquitecto Sr. Zapata y el ilustre ingeniero D. Eugenio Ribera, se ha inaugurado con toda solemnidad esta hermosa y utilísima obra, que ha de prestar grandes servicios para el creciente tráfico de la hermosa ciudad guípuzcoana.

San Sebastián crece y prospera de día en día, como es justo, gracias a la inteligencia y laboriosidad de sus hijos. San Sebastián tiene hoy un aspecto de gran ciudad europea, al que contribuirá poderosamente la nueva obra monumental recién inaugurada.

Estat actual del pont de Maria Cristina a Donostia, inagurat el 15 de gener de 1905 Los cañones de Puerto Arturo Toda la energía de que tanto han alardeado los rusos en San Petesburgo les hubiera sido menester frente a esos cañones. El monstruoso aparato de guerra que reproducimos es uno de los héroes japoneses vencedores en la plaza ya rendida.

Maravilla pensar cómo ha sido posible subir hasta la colina donde está emplazado un tan formidable aparato de destrucción, y basta verle para comprender que el triunfo de esos oficiales tan feos y tan sonrientes que rodean a la enorme pieza, era seguro.

Peça d'artilleria de l'exèrcit japonès.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS El vencedor y el vencido de Port-Arthur Son dos figuras de epopeya, que nada puede envidiar a los más heroicos personajes recordados por la historia y por la poesía. Stoessel es el representante de la vieja religión del honor. Nogi es el representante de la moderna religión de la ciencia, no menos exigente que la del honor.

Els generals Stoessel i Nogi La revolución en Rusia Comienzan a recibirse notas gráficas muy interesantes de los sangrientos sucesos de San Petersburgo, a pesar de lo difíciles y peligrosas que en las circunstancias por qué ha pasado la capital de Rusia resultaban las informaciones fotográficas. Hemos querido hacer gracia a nuestros lectores de la fotografías representando montones de muertos en las calles y en los depósitos de cadáveres, y grupos de heridos con las cabezas entrapajadas; pero nos parece harto elocuente la vista del Palacio Municipal de San Petersburgo después de los sucesos. Imposible parece que sólo con piedras y fuego de escopeta, fusil y revólver hayan podido causarse tantos destrozos.

En la fotografía, obreros con sus mujeres y niños se dirigen al Palacio de Invierno. Esa indefensa e inocente multitud que iba en tan pacífica manifestación, fue acuchillada y acribillada a balazos poco después.

Josep A. Ramírez (Continuarà) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Records i vivències

Visita

He estat una llarga estonada assegut a la penombra del santuari. Estava sol. He fitat la imatge de la Mare.

M'ha semblat que ella també em mirava. No recordo haver resat res. Pregava el meu cor. Tot jo em sentia com una cascada d'anhels i de dols.

He escorcollat la gruta del cor. Han desfilat davant meu la família, els amics i els difunts, amb tota la riquesa dels seus exemples de fe. I la pàtria. Amb les seves esperances i frustacions; sempre reprimida, utilitzada, calumniada, ridiculitzada i enganyada.

I, tot amb tot, m'ha envaït la pau de la fe i el consol de l'esperança. El temps havia perdut la minutera.

En sortir, he tingut la certesa que en el cel no ens hi avorrirem pas.

Ignasi Ribas i Prunés

Foto: Temps de tardor. Fidel Rodríguez. Font: Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS El passat mes de juliol es van complir els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.

El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participar en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.

Folklore de Catalunya - 43 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

E

L'anunci de la defunció

s general anunciar la defunció d’un veí o parroquià amb un toc de campanes, que varia segons que sigui home, dona o infant. Era corrent de tocar les grosses per a cossos grans i per als casats, les mitjanes per als fadrins i les xiques per al albats. A Balaguer tocaven la campana grossa per als rics, la mitjana per als mitjancers, i per als pobres tocaven la petita perquè havien de fer-ho de franc. Pel so de les campanes hom sabia la categoria del difunt. A Eivissa toquen a morts cada vegada que fan algun altre toc de campanes per a les diverses funcions del culte. Després del toc litúrgic toquen a morts. També hi toquen a l'hora de l'enterrament per tal d'avisar el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS veïnat i al moment de treure el difunt de casa i arribar al carrer. Per les contrades alacantines voltaven pels carrers grups de mainada de menys de quinze anys sonant una campana de to especial.

En les poblacions grans, on avisar de casa en casa és difícil, s'encarreguen de l'anunci els recaptadors de les germandats. Solen vestir una indumentària especial consistent en una llarga sotana, com els capellans, de diferent color segons la confraria a que pertanyen, gorgera i barret de teula; porten un alt bastó amb un plafó de fusta al capdamunt, en el qual hi ha pintada la imatge del patró de la confraria. Amb una campana de so especial i a cada cantonada o en llocs convenients i fixats per l'ús, fan un toc peculiar i diuen: "Devots confrares i confraresses de la confraria de... reseu una oració per a l’ànima del germà... que ha passat a millor vida".

A Barcelona aquest personatge va subsistir fins més ençà de mig segle passat. Com que el recorregut a fer era llarg, anaven cavalcats en un ase. Antigament els avisadors i manefles de germandats i confraries encarregats d'anunciar i avisar les defuncions dels germans i confrares empraven bastó, que havien de portar obligadament a la mà esquerra; era molt desconsiderat no portar-ne o dur-lo a la dreta. Entre la vella noblesa barcelonina hi havia un personatge especialment encarregat d'avisar les defuncions, d'organitzar els enterraments i de tenir cura de totes les altres mecàniques relacionades amb el cas. Rebia el nom de "mestre de cerimònies". El servei no podia intervenir en res referent a les defuncions perquè no era de la seva incumbència. A Guimerà el sagristà volta la població amb una campaneta i a cada cap de carrer diu amb pausa: "Devots cristians i cristianes de la humil Verge Maria, resareu un parenostre i una avemaria per a l'ànima d'en Tal, que ha passat d'aquesta vida a l'altra, perquè ens el resin a nosaltres quan l'hora sia, Amén". Per la regió valenciana de l'Albufera, el nunci curava d'anunciar les defuncions a tall de pregó semblant als vells manefles i avisadors de confraria barcelonins. A Mallorca quan es produeix una defunció, a pagès, fan avisar les possessions i cases veïnes per un mosso que ha de cavalcar obligadament una mula llembrina ensellada amb una muntura negra de pell de xot.

Tots els veïns acuden a l'enterrament amb els seus vehicles, o carretons, formant un llarg seguici. El costum més estès per a anunciar una defunció és que se n'encarreguin els veïns, generalment dos o quatre, i gairebé sempre els de les cases més properes, un o dos de cada banda. La feina és obligada i ineludible; si el veí no pot o no vol fer-ho, ha de cercar qui ho faci i pagar-lo de la seva butxaca. És costum d'avisar de casa en casa l'hora de l'enterrament. En molts indrets l'obligació s'estenia fins a portar el difunt al cementiri. Pel Penedès aquesta obligació no exceptua els veïns de l'hospital, els quals moltes vegades es troben obligats a intervenir en l'enterrament de persones forasteres i desconegudes. Quan Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS el difunt és un albat, solen ésser infants els qui avisen i el porten. Al Pallars, dos nens i dues nenes van de casa en casa per anunciar la defunció.

A Solsona, en començar la tarda, surten les "menadores" i van a convidar els veïns a casa seva per anar a dir unes parts de rosari per al difunt. Al toc d'oració el nunci toca unes campanetes a cada cantonada anunciant la mort i l'hora de l'enterrament; segons la solemnitat d'aquest, toca d'una o altra manera. Si l'enterrament és de "llevar Déu", a la seu toquen els "garranyaus", i, si els canonges han de concórrer a l'enterrament, quatre homes amb capa, barret de copa i atxa acompanyen el nunci. A Llucmajor s'encarreguen d'assabentar de les defuncions i convidar el veïnat per les oracions i l'enterrament unes dones conegudes per les "convidadores". A Terrassa, immediatament de mort algú, hom fa un toc especial de campanes anomenat "toc de fi". Al poble d'Olèrdola, format per cases i pagesies disseminades, existeix una curiosa forma d'avisar la defunció i hora d'enterrament d'un veí: els de la casa del difunt porten a la pagesia més propera un bastó dels que antigament eren usats com a talla per a anotar deutes, i indiquen la nova i l'hora de l'enterrament. Els veïns de la casa que rep el bastó tenen obligació de portar-lo a la masia més propera, i així el bastó volta per totes les pagesies, fins que torna a cal difunt: amb aixó hom té la certesa que tot el veïnat coneix la nova. Aquest bastó rep el nom propi de "mida del mort". A Eivissa la família feia avisar els dos veïns immediats, un de cada costat de la casa, que estaven obligats al seu torn a fer-ho saber al veí més proper. Se seguia un ordre establert per tradició.

Així arribava la noticia a tot el veïnat sense mancar-hi ni una sola casa.

De totes anava algú a veure el difunt i pregar mentre estava de cos present i sobretot a l'enterrament. A Arles de Tec, fins ara encara ha voltat el campaner anunciant els enterraments en la forma: "Les honres se faran demà a deu hores". Quan moria el rei l'embalsamaven, el posaven dins una urna i l'exposaven durant nou dies a la vista del poble, després trencaven els segells reials que segellaven l'urna i el crida reial proclamava tres vegades: "El rei és mort,". I es procedia a l'enterrament. A Castellar del Vallès, antigament, així que es produïa una defunció encenien una foguera davant la casa com a anunci al veïnat del traspàs d'una ànima. Recollien curosament les brases i els tions mig encesos i els tiraven dins una bujola d’aigua per tal d'obtenir "l'aigua cremada" emprada per a rentar-se les mans els assistents a l'enterrament de retorn del fossar abans d'entrar a la casa i procedir a l'àpat.

També sembla que l'havien emprat per a rentar la cara del difunt. Tant el costum en general com el detall de l'aigua cremada pot recordar el lavatori amb aigua lustral obtinguda amb tions de la pira del sacrifici, tan usat per les cultures dels pobles clàssics. Per les Garrigues i pel Baix Urgell i algun indret del Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS Penedès, així que un malalt ha traspassat treuen la màrfega als afores de la població i amb la palla fan una foguera que serveix d'anunci de la defunció. A hora baixa i abans de sopar, el veïnat fa cap a la casa mortuòria i diu unes oracions per al difunt i havent sopat hi tornen per passar el rosari. Molts pobles consideren sacríleg aprofitar-se dels béns dels morts, sobretot dels objectes del seu ús personal; l’herència no existeix ni es compren. Hom enterra els difunts amb tot el seu utillatge, i, com que entre alguns pobles la muller és considerada com una de les propietats, d'ací que enterrin les vídues vives amb els seus marits perquè els puguin servir a l'altra vida. Allò que no es pot enterrar es crema; àdhuc la casa. La nostra cremació del matalàs o de la màrfega pot recordar aquests costums, ben vius encara.

A Bot, a la Terra Alta, així que es produïa una defunció un familiar seu o un veí pròxim anava a notificar-ho a les abelles i els demanava que fossin ben laborioses i que treballessin força afanyant-se a fer mel i cera, car la família del finat ja no comptava amb el seu ajut. A Alfara, havien obert el bolet o tap del cim de les arnes per tal que les abelles poguessin sortir còmodament, creguts que altrament s'haurien mort i l'eixam s'hauria perdut o arruïnat. Més temps enllà ho feien només quan l'enterrament havia de passar per davant dels ruscos. A Prat de Comte creuen que les abelles, així com celebren les noces de l'amo si es posa un drap vermell damunt les arnes, també el ploren sí quan es mor n'hi posen un de negre. El costum possiblement estigué més estès, puix que recordem haver vist fa una quarantena d'anys damunt uns bucs unes pelleringues de roba negra amb una pedra damunt, al Puigsacalm, al Cabrerès, a la Morella, a Garraf, regió abellera i mel·lífera, i companys excursionistes també n'havien vistes pel Montseny. Al Pinell i a Paüls de Brai antigament quan moria 1'amo posaven una creu de canya damunt les arnes. Cal recordar que quan són obrades amb canyes tenen molta paritat amb les formes primitivíssimes de barraques i d'habitacions humanes de cistelleria, procediment que encara subsisteix en les barraques de l'horta valenciana i de la Camarga provençal; unes i altres, en més o menys, són construïdes amb canyes i coronades per una creu, per 1'estil de les arnes quan duien dol. En mallorquí anomenen "caera" l'arna, nom que sembla reconèixer el mateix origen que casa; també se les qualifica de "casa d'abelles", detalls que semblen testificar el paral·lel dels conceptes i de les idees de casa i d'arna.

En el pròxim capítol continuarem sobre:

Costums diversos

Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Fonts al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

L E S F O N TS D E S A N T L LO RE N Ç D E M U N T I L A S E RR A D E L' O B AC Els conglomerats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac faciliten que gran part de l'aigua de la pluja s'inflitri per fissures sota terra, avanci per circuits subterranis i només surti a superfície al trobar capes impermeables.

El procés segueix tres fases: 1) Infiltracions.

Es produeixen per tot arreu i són difícils d'observar. Però hi ha alguns indrets on s'han pogut detectar pèrdues importants de cabals d'aigua. Dos exemples característics son: la confluència de la Riera de les Arenes amb el Sot de la Teula (pel desplaçament en vertical d'una falla), i el torrent Maleït, de la Serra de l'Obac, que rep precisament aquest nom perquè desapareix tot el seu cabal engolit pel terra.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS 2) Circuits subterranis.

Una vegada infiltrada en la massa conglomeràtica l'aigua corre per circuits subterranis interconnectats (anomenats sistemes càrstics). Cal distingir entre: - el Paleocarst, que són xarxes antigues situades en alçades importants i ja desconnectades total o parcialment. Va ser el responsable fa milers d'anys de les nombroses cavitats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que originariament eren també surgències, però que actualment només en pocs casos mantenen activitat hidrològica. A les parts altes del massís es mantenen petits brolladors, que són restes dels antics circuits càrstics. Parlem de les populars fonts del Saüc, Flàvia, Soleia, Santa Agnès o Can Pobla.

- el Carst actual, que està situat a uns nivells inferiors a l'anterior. Es desconeix quins són els moviments. L'estudi més ampli elaborat fins ara és obra d'Antoni Freixes, Manuel Monterde i Josep M. Cervelló i se centra en les fonts de Rellinars.

3) Les surgències.

A tota l'àrea d'influència de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac hi han identificades més de 300 fonts naturals, que al llarg de la història han estat aprofitades i, en molts casos, condicionades per a facilitar-ne la conservació. Ara bé, hi ha ben poques fonts naturals de les que brolli aigua de forma permanent.

4) Punts d'aigua.

Els boscaters i els caçadors també van aprofitar bassals omplerts amb aigües dels torrents. Per tant, no són realment surgències, si bé alguns ens han arribat amb el nom de "font". Cap d'ells pot ser aprofitat actualment.

Distribució geogràfica Els punts de descàrrega de la xarxa hídrica no estan repartits equitativament per tot el massís. La majoria de les surgències es concentren a les parts baixes, amb un predomini cap el nord com a conseqüència del bussament dels estrats en aquesta direcció, com va demostrar el geòleg Jacint Elias.

El major nombre de brolladors i amb més cabal es troben a les rodalies de Mura i Rellinars, a la font de Llor, als Caus del Guitard i a l'est del Ripoll.

En canvi, al sud (Matadepera) hi ha poques surgències, fet que ha obligat a construir pous (galeries verticals) i mines (galeries horitzontals).

Tipus de fonts Hi ha diverses possibles formes de classificar les fonts: - Per l'origen de l'aigua: 1) Brolladors: quan l'aigua surt directament d'un circuït càrstic.

2) Fonts d'infiltració: quan l'aigua prové del degoteig de les roques.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS 3) Bassals: quan l'aigua superficial s'acumula en un dipòsit natural o fet expressament.

- Per la freqüència de l'aigua: 1) Fonts permanents, que sempre ragen.

2) Fonts intermitents (també anomenades falses): són conductes que actuen com a sobreixidors dels corrents subterranis quan hi han abundants pluges.

- Pel tipus d'acondicionament: Al llarg de la història moltes surgències s'han anat canalitzant i condicionant. Hi han fonts ben simples i d'altres que s'han complementat amb diversos tipus d'equipaments: 1) Sense cap tipus de condicionament: són surgències que es mantenen verges, sense cap mena de tractament. Aquest és el cas dels Caus de Mura o del Guitard. Encara actualment és possible trobar brolladors salvatges que no estan catalogats i dels quals no es coneix ni nom ni cap ús històric. Per exemple hi ha un sota la cova del Joan Petit o a la vessant de ponent del Montcau.

2) De tub: és l'acondicionament més senzill i el més abundant. Consisteix en canalitzar la sortida de l'aigua a través d'un tub.

3) De tap o d'aixeta: quan al tub es complementa amb un tap o, fent un pas més, amb una aixeta.

4) De dipòsit: en mols brolladors de cabal reduït es habitual que s'hagi instal.lat també un dipòsit per acumular i evitar perdre l'aigua.

5) Amb piques: en alguns casos s'han construït piques per acumular l'aigua sobrant. En algunes fonts properes a camins, hi han abeuradors pels cavalls o rucs.

5) Espai lúdic/fontades: les fonts més populars són veritables punts de trobada equipats amb taules, cadires i arbres plantes, especialment plàtans o figueres. A principis del segle XX la celebració de fontades (trobades populars en una font) era un veritable fenomen social Ús històric de les fonts La situació de les fonts naturals va determinar el poblament de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Els primers habitants de la cova del Frare buscaven, entre d'altres factors, la proximitat de la surgència de la canal de Can Pobla, encara en actiu.

A l'epoca alt medieval moltes fonts van ser canalitzades per facilitar l'aprofitament per part dels rudimentaris masos que es van desplegar pel territori. La recerca d'aigua pels horts i el consum de persones i animals va motivar igualment l'obertura de pous, mines, cisternes a les taulades i bassots.

A banda dels pagesos, en la tasca d'acondicionament de fonts també han contribuït històricament: - els ramaders i traginers, que preparaven abeuradors en els camins pel bestiar.

- els vinyetaires, que canalitzaven aigua fins a les feixes per a facilitat les seves tasques.

- els carboners i altres boscaters, que preparaven les surgències o, quan no hi havia, els bassals per omplir els seus càntirs abans de l'inici de la jornada.

En la tasca de manteniment de les fonts es va produir una transició entre els boscaters (que van treballar al massís fins la dècada del 50) del segle XX i els grups d'excursionistes (que van començar a explorar Sant Llorenç del Munt a principis del segle XX).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Les tasques d'arranjament dels excursionistes han permès mantenir moltes fonts i fer-ne d'altres noves aprofitant alguns aiguerols.

Malgrat tot, una part de les fonts del massís han quedat eixutes o han desaparegut per la construcció d'urbanitzacions. D'altres surgències estan perdudes sota espeses capes de vegetació. Alguns municipis, com Castellar del Vallès, han tingut molta cura en la conservació de les fonts. En canvi, en altres casos, com Matadepera, hi ha un oblit d'aquesta part del seu patrimoni.

Les conques de les fonts Com és ben conegut, les aigües del massís tributen a dues grans conques: el Ripoll i el Llobregat (integrada per les rieres de Nespres, Santa Creu / Casa Nova, Rellinars, Sanana, Arenes, Palau i Gaià).

Extret de: Naciodigital.cat

Si voleu tenir coneixament de les fonts que hi ha escampades en el nostre terme, consulteu el llibre "Fonts de Vacarisses", d'En Josep M. Farrés (1996), editat per l'Ajuntament de Vacarisses.

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Tres inventors cognomenatsVacarisas Jaume Vacarisas Font Nascut a Terrassa el 8 de juny de 1879 era fill de Pere Vacarisas Bofill, catedràtic i primer director de l’Escola Industrial de Terrassa, i de Carme Font Torrella.

Estava casat amb la igualadina Angelina Galtés Aguilera. Va tenir dues filles, Avel·lina, nascuda a Taltal (Xile) el 23 de novembre de 1913, i Núria, nascuda a Manresa el 15 de desembre de 1920. A més de Xile, on s’estigué alguns anys al nord del país, i Manresa, durant vuit mesos de l’any 1921 va residir a Bulgària, segons consta en un passaport (conservat a l’Arxiu Tobella, de Terrassa) emès pel consolat d’Espanya a Sofia. Des d’aquesta ciutat va fer un curt viatge de negocis a Romania. Acabada la seva estada a Bulgària, el 21 de novembre de 1921 demanà el vistiplau del consolat espanyol a Sofia per a retornar a Espanya i també hagué d’obtenir, en altres consolats, visats per als països que calia travessar amb l’Orient Express, tren amb el qual arribà a París, després d’haver creuat la frontera suïssa el dia 26 de novembre. Després s’instal·là a Barcelona i finalment residí a Terrassa, on va morir l’11 de març de 1947.

Pel que fa a la seva activitat laboral, primerament, a més haver treballat uns pocs mesos com a ajudant de taller a l’Escola Industrial de Terrassa, estigué associat amb el seu germà Gaspar en la Camiseria Vacarisas, del carrer de la Font Vella, 4-6, al centre de Terrassa. Després establí pel seu compte una fàbrica de colls i punys de camisa. Els principals productes que fabricaven eren els colls Petronius, amb trau obert o sense trau. En un prospecte publicitari es deia que aquests colls “facilitan en gran manera el abrochado de los cuellos vueltos, y hacen más cómodo su uso; evitan todo peligro de ensuciarlos, machacarlos y de que se lastimen los dedos en el acto de abrocharlos”.

El 10 de novembre de 1910 va sol·licitar una patent d’introducció des de la República Argentina d’uns colls de camisa “de ojal abierto ó abertura en sustitución del ojal cerrado”. Per a un període de cinc anys li fou concedida el 3 de febrer de 1911 aquesta patent, la qual quedà registrada amb el número 49.275 (llibre 75, foli 176) del registre de la propietat industrial del Ministeri de Foment.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS No content amb això, Jaume Vacarisas va perfeccionar aquests tipus de coll i el 16 de febrer de 1911 presentava en el Govern Civil de Barcelona una sol·licitud de patent d’invenció per a la “fabricación, producción, ejecución y venta esclusivas en España, islas adyacentes y posesiones españolas de cuellos vueltos ó dobles en los que queda suprimido uno de los ojales delanteros y recortada ó no la parte inferior de tira saliente, los cuales quedan abrochados medicante la aplicación de un muelle broche ú otro procedimiento cualquiera que sujete y ajuste con el otro extremo de cuello el que tiene suprimido el ojal”. Aquesta patent fou admesa el 26 d’abril de

1911 i se’n prengué raó en el registre de la propietat industrial del Ministeri de Foment amb el número 49.898 (llibre 76, foli 199).

El 17 d’agost de 1927 presenta en el Govern Civil de Barcelona una sol·licitud de patent d’invenció per a “un nuevo interruptor eléctrico”. Amb data del 7 de desembre de 1927 se li concedeix “la presente patente de invención que le asegure en la Península, islas adyacentes y

posesiones españolas, por el término de veinte años, contados desde la fecha del presente título y sin perjuicio de tercero, el derecho a la explotación exclusiva de la mencionada industria en la forma descripta en la memoria”.

En aquesta memòria es diu que l’objecte de la patent és “un interruptor eléctrico de funcionamiento automático, constituido por una palanca provista de unos contactos, susceptible de desplazarse en uno y otro sentido y tomar dos posiciones extremas, en una de las cuales dichos contactos comunican con otros dispuestos en la placa en que va montada la palanca”. La patent

queda inclosa en el registre de la propietat industrial del Ministeri de Treball, Comerç i Indústria amb el número 104.057 (llibre 93, foli 57).

El 17 d’octubre de 1928, Jaume Vacarisas presenta en el Govern Civil de Barcelona una instància demanant una patent d’invenció relativa a “perfeccionamientos en los aparatos de iluminación, hornillos, estufas y demás análogos en los que se utilizan combustibles líquidos a presión ”. Entre aquests perfeccionaments destaquen “el que afecta al tubo gasificador del combustible líquido” i un altre “que consiste en agrupar en un solo elemento las entradas de combustible y de aire a presión en los recipientes de los propios aparatos”. La patent li és autoritzada el 7 de febrer de

1929 pel Ministeri d’Economia Nacional, amb el número 109.870 (llibre 110, foli 120).

La documentació referent a aquestes quatre patents aconseguides per Jaume Vacarisas es conserven a l’Arxiu Tobella, de Terrassa. Cal agrair a Montse Saludes Closa la seva localització i les facilitats donades per a la seva consulta. També haig d’agrair a l’erudit i col·leccionista terrassenc Rafel Comes Ezequiel l’aportació d’algunes dades relatives als germans Jaume i Marcel Vacarisas.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS Marcel Vacarisas Font Va néixer a Terrassa el 14 d’agost de 1895. Era germà de Jaume i fill, per tant, del catedràtic Pere Vacarisas Bofill, i de Carme Font Torrella.

Estava casat amb Enriqueta Folch Deix. Instal·lat a Barcelona, hi va morir el mes d’octubre de 1972. Com a industrial participà en diverses empreses. També fou contractista d’obres i com a tal li van ser adjudicades, el mes de novembre de 1927, les obres de construcció del camí des de Santa Maria de Merlès a la carretera de Vic a Gironella.

El 10 de novembre de 1951, Marcel Vacarisas presenta una sol·licitud per a patentar una “máquina decorticadora y limpiadora de ramio ”. En la memòria corresponent diu que aquesta màquina “esencialmente consiste en un bastidor que lleva montado varios pares de rodillos, iguales dos a dos y girando en sentido contrario, de forma que hacen avanzar entre ellos las varetas de ramio.

El primer par de rodillos está formado por dos cilindros aplanadores que toman las varetas y las hacen avanzar hacia un segundo par de rodillos estriados de sección semejante a piñones, cuyas estrías engranan unas con otras y que rompen la parte leñosa y sujetan la vareta, que pasa a un tercer par de rodillos con aspas, que giran a gran velocidad y separan la corteza de la hilaza. A continuación, una segunda serie de tres pares de rodillos limpiadores, compuesta por un par, de sección de piñón, que rompen los restos leñosos y sujetan la hilaza o varios elementos como esta, entregándola a otro par con aspas que lo cepillan y separan las últimas partículas de lignina y finalmente un último par que recogen la hilaza y la sacan al exterior”. El 25

de gener de 1952 li és concedida amb el número 200.403 la patent d’invenció sol·licitada.

S’ha de dir que el rami és fibra tèxtil obtinguda de la planta del mateix nom, anomenada científicament Boehmeria nivea i pertanyent a la família de les urticàcies. Oriünd d’Àsia, el rami hi era conegut i utilitzat des de temps immemorials. Durant la postguerra, a causa de la fretura de fibres tèxtils, es va intentar introduir a Espanya aquest conreu. D’aquí l’interès de Marcel Vacarisas de desenvolupar una màquina eficaç per a extreure’n les fibres.

Una màquina decorticadora de rami.

Imatge: patentados.com.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Pere Vacarissas Cuevas No té cap relació directa amb els dos anteriors. Finat a Barcelona el 27 d’octubre de 2010, als 77 anys d’edat.

Estava casat amb Anna Maria Vall Tarragó. Juntament amb el seu germà Joan, tenia al seu càrrec l’empresa Fills de Joan Vacarisas (Hijos de Juan Vacarisas, S. A., en el registre mercantil, empresa constituïda l’1 de gener de 1970), dedicada al tractament de metalls i a la fabricació de xapes, laminats i fleixos d’acer.

L’octubre de 1969 havia sol·licitat i obtingut la patent d’invenció referent a “un juguete simula-

dor de vuelo, del tipo que comprende un soporte vertical con base, en cuya parte alta se articula un eje horizontal portador en un extremo de un juguete imitación de un aparato volador, y en el otro extremo, un contrapeso de equilibrado, caracterizado porque el juguete volador comporta dos motores en su interior que impulsan sendas hélices de ejes sensiblemente verticales, recibiendo su alimentación eléctrica dichos motores a través de un conjunto de cables eléctricos que pasan a lo largo del eje de suspensión y que a través de un colector giratorio establecen conexión con los conductores del pie del juguete y desde allí, a las pilas montadas en una caja de control separada”.

Cal dir que en aquella època eren molt poques les joguines que funcionaven amb piles i que els helicòpters eren summament escassos, fins al punt que en la petició no es parla d’helicòpter, sinó d’aparell volador. La descripció i el dibuix fan pensar que la joguina imitava el famós avió del Tibidabo, però amb un helicòpter en lloc de l’aeroplà. Àngel M. Hernández Cardona

Una joguina simuladora de vol.

Imatge: patentados.com.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 566 - Octubre 2015 - Pàg. 50