567 novembre 2015

Núm. 567 - Novembre de 201 5

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al Comença el mes de novembre, castanya va, castanya ve, i panellets també.

Un començament tan dolç més d'una vegada enfita, per això és molt prudent menjar sense demesia, perquè no queda gens bé pecar de golafreria.

El mes comença amb Tots Sants, després ve Santa Cecília, patrona, com prou se sap, del ritme i la melodia que ens desvetllen els sentits si més no per les musiques.

Novembre, mes de tardor, que l'hivern ja ens anuncies, els teus silencis són plens d'una música molt fina que ens ressona al fons del cor com una cançó petita i ens ajuda a fer-nos grans sense gens de melangia.

S'acaba el mes de novembre, castanya ve, castanya va, que el torró ja vindrà.

Miquel Martí i Pol

Olga Xirinacs

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Vacarisses, balcó de Montserrat Llibres De la Web Dels Diaris Col·laboracions Contraportada

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 15 16 18 20 50

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Octubre Dia 3 Missa funeral per Juan Bautista Sepúlveda.

Dia 4 Missa funeral per Pepita Bosch.

Bateig de Sílvia Fernández i Palau.

Dia 18 Missa funeral per Josep Garcia i Sallés Trobada dels pelegrins de Vacarisses-Lurdes-Baccarisse.

Dia 25 Missa mensual familiar.

Noces d’Or matrimonials de Joan Roumens amb Francesca Badia. La “Guardiola dels invitats” fou oferta íntegrament a Càritas parroquial de Vacarisses. Moltes gràcies.

Dia 28 .

Signatura del Conveni de l’Ajuntament i la Parròquia a favor de Càritas parroquial de VacarissesRebost solidari.

Trobada entre la Junta directiva de Càritas diocesana de Vic i Càritas Parroquial de Vacarisses.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 2

PÒRTIC

L

a ramificació judicial del procés polític contra Catalunya que va tenir el passat 15 d’octubre, un dels episodis més incomprensibles (almenys fins ara) amb la declaració davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del President del país, Artur Mas, citat a respondre per haver posat les urnes el 9N amb l’objectiu de conèixer de manera democràtica les aspiracions de la ciutadania en relació amb el futur nacional.

Citar judicialment un polític per haver executat un acte estrictament polític i tan diàfanament democràtic com celebrar una votació pública, oberta i transparent, és un despropòsit absolut que situa el conflicte entre Catalunya i Espanya en un carreró que només té una sortida en direcció cap a fora d’un Estat que ha perdut tota la mesura a l’hora d’afrontar la reivindicació democràtica catalana.

Vistes tant les reaccions dels principals partits espanyols com de les diferents instàncies judicials en relació amb l’extraordinària mobilització de solidaritat popular amb els tres imputats pel 9N, sembla clar que la situació només pot empitjorar. L’obcecació per voler resoldre amb la pura i simple repressió judicial inspirada pel poder executiu fa preveure que la causa continuarà fins a un final esperpèntic en què la voluntat popular, com ja va passar amb l’Estatut, quedi anul·lada per uns tribunals teledirigits.

En aquest sentit, la mostra d’escalf popular que va rebre el President Mas no es pot interpretar de cap manera com una voluntat de condicionar els jutges sinó, en primer lloc, una mostra absolutament respectuosa de llibertat d’expressió i, de passada, una reivindicació de fons que precisament és en favor de l’administració de justícia en el marc de la separació de poders.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

9.- Bartomeu Un dia qualsevol. Ens vam trobar cara a cara. Ell anava amb uns amics. Vaig sentir que els deia dirigint-se a mi: “Aquest és un bon xicot. Un vailet que juga net, un bon israelita”. Palplantat vaig exclamar mirant-me’l de dalt a baix: No ens hem vist mai; de què em coneixes? Clavant-me els ulls, digué: “No fa gaire que t’he vist sota la figuera fent migdiada”. Vaig quedar trasbalsat.

Aquell home no era com els altres. Li vaig respondre: “Tu ets el Fill de Déu”. I me’n vaig anar amb Ell. Em deien Natanael. Bartomeu és una contracció de Talmai, del nom del meu pare. A Mateu li deien Leví. El volia conèixer i em va pescar.

Era de Canà, el poble de les Noces, a deu quilòmetres de Natzaret. Aquell casament va portar cua. Fou el primer acte públic de Jesús. Hi érem tots: amics, parents i la seva Mare. Se’n va parlar molt d’aquella feta. Els casaments eren una festassa. Tot era abundant. Si es descuidaven d’algun detall era un drama. Faltar el vi, era un desmanec. Era comentat amb rialletes. El fet és ben conegut. Aquell vi que ningú va saber d’on havia sortit va suggerir comentaris de tota mena. Tothom senyalava festosament la seva mare...

La festa que durava dies i més dies va continuar fins el final traguejant tots i fent xerinola unint els vespres amb els matins. Tothom esperava un Messies. Cadascú de la seva manera.

Els zelotes volien un guerrer que els deslliurés de la tirania dels romans, altres esperaven un profeta excepcional, altres una mena de Moisès actualitzat, altres un capdavanter social que canviés de dalt a baix el desordre establert.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Ningú no es va explicar mai perquè va començar la tasca als 30 anys. La gent gran era considerada sàvia. La cultura no comptava; només els anys donaven seny i saber.

Exhortava a no témer, a no acovardir-nos i a ser coherents.

El record de Judes no me l’he tret mai de sobre: No havia entès el Missatge, vivia al marge de tot. La seva desesperació em va trasbalsar.

Jesús resava moltes vegades la pregària dels jueus: “Escolta, Israel. El Senyor és el nostre Déu...”

Era una pregària molt simpàtica.

Després de les meves predicacions a la Índia i Armènia, em van escorxar de viu en viu abans de crucificar-me.

Sebastià Codina i Padrós

Germà Bel i Queralt

Les Cases d'Alcanar (Montsià) - 1963 Doctor en Economia Catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona

"Estem molt agraïts a la generositat del senyor Montoro, i n’estem tan agraïts que volem administrar els nostres recursos i que el senyor Montoro deixi de fer-nos favors". "És cínic disculpar les retallades de Tsipras i magnificar les de Catalunya".

"El PIB per habitant d’una Catalunya independent sobrepassaria la mitjana de la UE".

"La qualificació del deute ve de la capacitat de regular. Actualment Catalunya només pot regular sobre un 5% dels seus ingressos; per tant, la situació actual ve de la incapacitat de regular".

"Els catalans són el grup que és valora amb menys simpatia, la qual cosa equival a ser vist com el grup més distant, més diferent, aplicant les hipòtesis comunament compartides en l’anàlisi acadèmica dels grups socials".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Macarrons amb ceps Ingredients per a 4 persones: 200 o 250 grams de macarrons.

150 grams de trinxat de porc.

1 pit de pollastre a trossets.

Un grapat de ceps secs o 2 o 3 de frescos.

Ceba i tomàquet triturat.

Oli, sal.

Formatge ratllat.

Posarem un bon raig d’oli en una cassola on hi courem el trinxat i el pit de pollastre.

Quant ja sigui mig cuit, hi afegirem la ceba, el tomàquet i els ceps i li donarem unes voltes. Deixarem que cogui una bona estona tot junt. Si els ceps són secs, els posarem una estona en remull.

Bullirem els macarrons com de costum, amb una fulla de llorer i, si tenim l’aigua de remullar els ceps, també li posarem ja que els donarà més aroma de bolet. Escorrerem els macarrons, els posarem a la cassola i deixarem que cogui uns minuts tot junt. Finalment, hi posarem el formatge ratllat per sobre o que se li posi cada u quan els tingui al plat.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis Al teu fill dóna un ofici, que la ganduleria és mar del vici.

Ni de bromes ni de veres, amb ton senyor no vulguis partir peres.

Aprenent de tot, mestre de res.

Per manar i governar totes les lleis s'han de trencar.

De treballar, no n'hi ha cap burro gras.

En tot s'ha de pagar l'aprenentatge.

No et fiquis en negocis que no hi entens, perquè hi deixaràs les dents.

Qui és amo fa la llei.

Qui no sap el que és servir, no sap el que és patir.

Qui fuig de la feina, s'acosta a la fam.

El testament del caçador: per un fill l'escopeta i per l'altre el sarró.

Qui no treballa de cap, ha de treballar d'esquena.

Per matar la caça, bon caminar, bon porfiar i bona traça.

Obra començada, mig acabada.

Amb la mar no hi vulguis jugar, que a la llarga sempre et tocarà perdre.

Si el que treballa el tempta el diable, el qui està ociós el tempta encara més.

A on l'amo parla, el criat calla.

Amb el teu senyor no vulguis partir peres, car ell és menjarà les madures i tu les verdes.

El bon pescador sap el peix on té l'ajocador.

Si el patró és vell i la patrona no, més pesca la patrona que el patró.

Tot pescador ha començat tirant l'ham. .

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Fullejant detingudament l’Evangeli, ressalta un sentit pregon i capdavanter: l’opció pels pobres.

Sobre les coses referents a Déu tenim moltes més preguntes que no pas respostes.

M’han dit que a partir dels 85 comença la quarta edat. No sé pas si a partir d’aquesta edat les matemàtiques van gaire a l’hora.

Fer-se vell no és cap desgràcia. Ben mirat i ben garbellat deu ser l’última oportunitat i no una gran cosa més.

La vellesa no és de cap manera una mena d’hivern: És el temps de la collita. I la collita deu dependre del que s’ha sembrat.

Si durat tota la vida féssim un curset intensiu per aprendre de fer-nos vells, no ens vindria tant de cop.

Els vius s’han fet un fart d’escriure i parlar de la mort. Els vius no en tenim cap experiència. No en sabem res. Potser n’hem parlat massa. Jesús que ho sabia del tot quan parlava de morir-se es limitava a dir: “Me’n vaig fins a Casa del Pare”... i prou!

Els que volen escoltar una mica la veu de Déu cal que es facin un fart de callar i que es posin a tret.

El veritable amor no és pas un premi a la virtut i a la bonesa. Si fos així seríem molts els que viuríem l’amor només d‘un tros lluny i a les fosques. És curiós: al voltant de Jesús no hi veiem el poder, el prestigi ni el diner: sempre el trobem rodejat de marginats socials, pobres, xacrats, pescadors, atrotinats, pagesos i pastors. Els més mal mirats del país.

Jesús és l’única foto oficial que tenim de Déu.

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 8

CAMPANADES LA BECAINA DELS DIPUTATS Que els televidents, acomodats en flàccida butaca pesem figues o quedem adormits angèlicament, ni fu ni fa. Charles de Peguy diu que Déu sent especial tendresa devers l'home que dorm.

Ara bé, hi ha circumstàncies en la vida en les quals convé estar ben despert, com és ara a l'hemicicle del Congrés dels Diputats. Els qui maniobren les càmeres televisives s'afanyen a enfocarnos l'escena quan algun diputat capcineja o fa petar la becaina. Es qüestió de denunciar-los als qui els donaren els vots.

Aixó de dormir-se a la Moncloa em porta a la memòria l’anècdota d'aquella senyora esposa d'un diputat la qual es presenta exasperada al consultori del metge al qual digué: -"Doctor, el meu marit sommia en veu alta". "Aixó fa -diu el doctor- que no la deixa dormir, oi?". "No es tracta pas d'això -diu la senyora-, sinó que quan s'adorm al Congrés, fa riure als diputats de la seva vora, si és que no dormen com ell". Jo comparo aquests endormiscats a Marc Aureli, al qual, com conta Montaigne, a punt de començar una batalla, li vingué una son tan dolça, que l'hagueren de despertar per tal que donés l'ordre de començar-la, i l'hagueren de tornar a despertar per a fer-li saber que l'havien perduda.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Sant Julià de Canalda - Odèn (El Solsonès) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Estem a punt per rebre't, Adrià Amb l’entrada de la tardor ens venen més ganes de recollir-nos a casa, sentir com refresca a fora, i preparar la teva arribada.

Aviat seràs un més de la nostra petita família, i tenim ganes que formis part de la nostra intimitat, de la nostra quotidianitat. Intentarem fer-ho el millor possible, t’abraçarem molt dins el nostre llit, farem que t’adormis dolçament i et despertis entre carícies i somriures. En Roger diu que et farà petonets i pessigolles, i que no deixarà que et passi res dolent, mai.

Crec que enyoraré una mica tenir-te aquí dins, tan recollit com ara, tan especial. Això d’estar embarassada és tan màgic, tan poderós i tan gran, que estic segura que trobaré a faltar aquesta panxa que ara ja pesa massa.

Som aquí fora Adrià, segur que sents les nostres veus i els sorolls de casa nostra. Tot començarà aquí. I quan neixis i vegis aquesta llum i els meus ulls, serà l’inici de la nostra història: d’amor, de lluita, de vida, de començaments!

Vinyet Duran Ferrer

Nota de la Redacció: Dimarts passat, dia 20 d'octubre, va néixer l'Adrià. L'Enhorabona !!!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 10

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Quan tornis

El rierol joiós Un rierol, joiós corria acompanyant, un llarg camí, que de menut, jo cada dia del meu treball, a la masia ben sol a peu, feia al matí.

Tot vorejat, de flor menuda de verd i groc, lila i blau cel, tota del camp ben coneguda a dins del pit, tenen cabuda encar avui, en creix l'arrel.

L'aigua corrent, saltant les rases era brillant, com un estel, molt transparents i mai escasses fins arribar, a aquelles cases que donen, fi al meu anhel.

Quan tornis d’aquells aires, saturada, latent de goig immens tot el teu pit, i encar portis la galta perfumada del muntanyenc esclat enfebrosit, t’esperaré de nou dins nostra alcova on ens direm l’amor en bell anhel, i desprendrà perfum, la teva roba de menta, de fonoll i xuclamel.

I reviurem, al punt de l’abraçada, tots els moments que tant hem enyorat.

Quan tornis d’allà dalt, esposa amada, s’esfumarà la pena que hem passat, que en la separació hi ha la tornada i el cor en resta més enamorat.

Joan Sisamon i Borràs

Feble i cansat, quan caminava sols la cançó, del rierol, al fons del cor, m'acompanyava el seu murmuri, s'afanyava perquè el meu cor no es trobés sol.

Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

A N OTAC I Ó CO N C E RN E N T A L S CO M I C I S D E L 2 7 /S

P

els comentaris que ens han arribat a l’oïda, sembla que algunes persones no acaben d’entendre el que han significat aquests comicis, a causa de les diferents valoracions que els hi han adjudicat els partits polítics participants.

Així, durant la campanya electoral, els qui són partidaris convençuts de la independència de Catalunya aprofitaren les celebracions de les tres últimes diades de l’Onze de Setembre que aplegaren centenars de milers de manifestants que van anar a Barcelona des de diversos indrets de Catalunya, per donar a les esmentades eleccions un caire de plebiscit que en realitat no tenien.

Encara que les consignes que pregonaven aquestes multituds el dia 11 de setembre eren proindependentistes, les eleccions convocades per al diumenge dia 27 següent eren les Autonòmiques i tenien per única finalitat, tal com es podia llegir a l’encapçalament de les paperetes d’anar a votar, elegir els diputats que haurien d’ocupar els 135 escons amb què compta el Parlament de Catalunya, i una vegada constituït, obrir la nova legislatura i nomenar el futur President de la Generalitat de Catalunya.

Aquests comicis, regits pel sistema d’Hondt que deixa fora els vots dels partits que no arriben a un determinat tant per cent, en aquest cas era el 3%, ha estat perjudicial per als partits petits, que no han pogut obtenir cap diputat.

Com tots sabeu, aquestes eleccions les va guanyar la coalició Junts pel Sí, formada per Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Assembla Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Súmate i persones independents de molt prestigi en l’àmbit catalanista, coneguda popularment i que seria molt llarg d’enumerar.

Aconseguiren 62 diputats. Si hi afegim els 10 de la CUP (Candidatura de la Unitat Popular), que també són independentistes, en sumarien en total 72. Quantitat suficient per tenir majoria absoluta en el Parlament i així poder governar en solitari.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Tanmateix, com que el programa dels de JUNTS difereix molt dels de la CUP, podria ser que si aquesta formació no rebaixa les seves mesures radicals en la manera de continuar el procés fins arribar a la consecució de Catalunya com a estat independent, no es posessin d’acord per a la investidura del President de la Generalitat, l’actual en funcions Artur Mas. Nosaltres opinem que, amb la gran diferència de vots que els separa, la CUP optarà per afluixar en les seves pretensions. Si no fos així, també hi ha la possibilitat que algun altre partit del grup perdedor s’inclini per l’abstenció o que algun diputat vulneri la disciplina de partit i voti a favor de JUNTS, que amb sis escons més ja en té prou per poder posar en marxa el procés que ha previst per aconseguir la independència de manera legal, mitjançant un referèndum, en el qual hi hauria dues úniques paperetes per posar a les urnes, una que només tingui un SÍ, i una altra que només digués NO. Quan estem redactant aquesta nota, encara no sabem si ja han arribat a algun acord en els contactes previs entre els partits contendents o si ja s’han iniciat converses amb resultats més concrets.

En principi, la sessió d’investidura està prevista, que com a molt tard, sigui el 9 de novembre.

En la primera votació s’exigeix la majoria absoluta. En la segona –al cap de dos dies- només es necessita majoria simple.

En el cas de que tot el procés electoral s’avancés a les dates previstes, potser es podrien publicar els resultats juntament amb aquesta nota d’aclariment.

Tant de bo, fossin els què en agradaria obtenir a la majoria de catalans i als què se’n senten.

La Redacció

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El dissabte 1 0 d'octubre passat, es va celebrar el 4t Berenar de forquilla de Càritas Vacarisses.

La quantitat resultant de la recapta va ser de 339,68 € Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 14

LLIBRES

“Avui dius «té més paciència que Job», i et pregunten que qui és o a on juga”

“El caràcter cultural i històric de les religions, forma part de la nostra identitat. S’hauria d’ensenyar a l’escola”

S’acaba de publicar el llibre "Les religions a Catalunya" (Pagès Editors) que ha coordinat Josep-Lluís Carod-Rovira, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. El llibre té sis capítols, un primer escrit pel sociòleg Joan Estruch, on es fa un retrat de la diversitat religiosa a casa nostra, un darrer escrit per Montserrat Coll, que va ser directora general d’Afers Religiosos, on s’estudia com Europa gestiona la diversitat religiosa des del punt de vista de la laïcitat, i quatre capítols entremig sobre les quatre religions històriques establertes de fa segles al nostre país: el judaisme, el catolicisme, l’islam i el protestantisme, escrits, respectivament, pel professor d’hebreu Manuel Forcano (autor d’Els jueus catalans), pel sacerdot i historiador Antoni Pladevall, per la professora Gloria García-Romeral i pel mateix Carod-Rovira.

Les religions i les dones

“Totes les religions tenen un problema molt greu que han de solucionar: la seva relació amb les dones. A la majoria de religions hi ha més creients que són dones que no pas homes, les persones que acostumen a transmetre la religió als seus homes són més les dones, però en canvi qui hi veus són els homes. En aquests moments, amb l’excepció del protestantisme, que té dones bisbes i pastores, a les altres religions el paper de la dona és marginal i tard o d’hora aquest tema s’ha d’afrontar. Crec que és més un fenomen cultural que religiós.”

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 15

DE LA WEB

Som n osal tres el s que h em travessat l a ratl l a…

L

es revolucions, totes, solen ser ràpides en el moment decisiu, quan es desencadenen.

Però tenen sempre una cuina molt lenta, molt. Ningú no qüestiona la societat on viu d’avui per demà. Ningú no pretén, d’una manera natural i epidèrmica, d’enfrontar-se a tot l’ordre vigent que es desplega davant seu i que d’entrada hom veu impossible de derrotar.

Allò que porta una societat a la rebel·lió és, primer, l’exemple dels qui ja són rebels, però després, sobretot, la percepció íntima dels ciutadans –no abstracta, sinó íntima i personal– que viuen una injustícia. Quan la gent interioritza que viu en una societat injusta, la rebel·lió és inevitable.

El passat dia 15, milions de catalans van tenir aquesta sensació íntima i personal quan eren davant el TSJC o quan en miraven les imatges. En l’interior, molts vam sentir que no jutjaven el president de Catalunya, sinó que ens jutjaven a tots. I això ens va encendre. En vista de les imatges, algú em va dir que Espanya havia travessat la ratlla d’allò que es podia tolerar, i que això seria el seu final. Ho capgira: som nosaltres que hem travessat multitudinàriament, majoritàriament, la ratlla. I això serà, i és, transcendental.

Amb la perspectiva dels cinc anys passats, allò que em semblava més difícil d’aconseguir era que un nombre suficient de ciutadans assumissin el preu de la rebel·lió. Perquè si volíem arribar lluny no es tractava de cridar festivament ‘independència’ a les manifestacions. Només es tractava de saber si els ciutadans d’aquest país serien prou forts, d’un en un, per a rebel·lar-se contra el règim. Íntimament, personalment i en massa, tot ensems.

Contra un règim que aleshores ja sabíem que no acceptaria el diàleg democràtic en cap moment.

I ho dic molt sincerament: ara tinc la sensació que el país finalment està preparat i disposat. Primer de tot, evidentment, perquè ja ha practicat la rebel·lió –això va ser el 9-N! Però després perquè és ben visible que, com més va, més gent entén que no hi ha cap solució possible dins el marc legal espanyol i que finalment se sent còmoda amb la perspectiva de trencar-lo.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 16

DE LA WEB En una revolució, si fas d’observador o d’analista, constates que tot és a punt i endreçat no pas quan els revolucionaris criden més, sinó quan això que en diem ‘la gent d’ordre’ fa el pas i travessa la ratlla. I la ‘gent d’ordre’ ja l’ha fet, aquest pas, i en poso per testimoni les imatges d’ahir.

Aquest és, diguem-ho clar, el gran valor d’Artur Mas, encara que alguns no el vulguin acceptar: ha acostat a la rebel·lió les capes moderades de la nostra societat. Ha sabut superar la por atàvica dels moderats a enfrontar-s’hi i l’ha convertit en energia col·lectiva. No ho ha fet tot sol, és clar.

Però hi ha contribuït molt principalment.

I és per això que l’altre dia molta gent va fer el pas de deixar de creure definitivament en Espanya i en cap solució que ens pugui arribar. Homes i dones moderats, amb poca tirada a l’enfrontament, partidaris del diàleg i la concòrdia sempre. Però que es van veure reflectits en aquell home que és com ells, moderat, amb poca tirada a l’enfrontament, partidari del diàleg i la concòrdia, i que pel fet de ser com ells l’estat espanyol el porta a judici. Injustament. I es rebel·len.

Tot aquest gruix de gent que fa cinc anys difícilment podíem pensar que seria capaç d’unir-se amb totes les conseqüències a una rebel·lió democràtica contra les institucions espanyoles, avui ja està preparada i a primera línia. I aquesta és la gran notícia. Perquè, com diu Sílvia Senz, ara es tracta de gestionar un ‘conflicte en ascens’, on les marxes enrere esdevindran simplement impossibles.

Vicent Partal Vilaweb - 16/10/15

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 17

DELS DIARIS

Vuits i nous

La mata de jonc

U

n cop de tren i em planto davant del Palau de Justícia del passeig Lluís Companys per donar suport al President de la Generalitat, Artur Mas, el dia que hi va a declarar. Altra gent ha vingut de més lluny i amb més esforç. És estrany. El que ens ha congregat aquí és greu, molt greu –el president del nostre govern, cridat en condició d’imputat pel fet d’haver organitzat una consulta–, però tothom sembla que estigui content. Potser content no és la paraula.

Distès, comunicatiu, somrient.

En les manifestacions espanyolistes del 12 d’octubre els assistents fan cara o d’enfadats o de molt enfadats, com si la “fiesta nacional” no els provés. Què vol dir això? Que ells s’ho veuen perdut i nosaltres, guanyat, malgrat totes les invectives polítiques i judicials? Cap a les deu, quan fa gairebé una hora que esperem i el passeig s’ha anat omplint, apareix Artur Mas amb el seu seguici.

Ve a peu, acompanyat de quatrecents alcaldes que aixequen la vara com un quadre de majorets.

Em permeto la frivolitat comparativa abans no la facin uns altres amb mala intenció.

No qualifiquen de “coreografies” les manifestacions que fem a la Meridiana o per les carreteres del país? Doncs aquí en tenen una de nova, en so de pau com totes les altres. Pitjor els quadres artístics amb fusells i altres bastons de mando. De “mando y quiero que se haga pronto”, que deia la meva àvia. Que prenguin paciència. I la nostra paciència? “Ara s’hauria de prendre una decisió perquè ja està bé”. Ho diu gent amb qui parlo. Mentre el President es tanca amb els magistrats vaig a prendre un cafè al bar de davant mateix del monument a Lluís Companys, assassinat avui fa 75 anys.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 18

DELS DIARIS Totes les taules són plenes i un senyor que parla català amb un acusat accent italià em deixa compartir la seva. És un italià que ha après el català? És un ciutadà de l’Alguer. Es diu Antonio Martinelli, és pastor i ha vingut a Barcelona de vacances. No havia sentit parlar mai el català de l’Alguer. Em pensava que seria més precari, arcaic i inintel·ligible. El senyor Martinelli el parla com vostè i com jo i si se li nota l’italià ell potser endevina en nosaltres algun deix del castellà.

Sigui com sigui, som resistents. Qui parlava de la mata de jonc en una al·legoria sobre la força de la unitat? Ramon Muntaner: “La mata de jonc té una força que, si tota la mata la lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran.” En canvi, separades les canyes, un nen les pot arrencar.

Tot d’una les vares dels alcaldes em semblen mates de jonc i els reunits, també.

Manuel Cuyàs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 19

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Se censuren les notícies de la Revolució Francesa

L'absolutisme espanyol, emmirallat en el francés, va reprimir la cultura i la llengua catalanes i va eliminar totes les institucions del Principat. I quan la Revolució Francesa va començar a tallar colls, es va desfermar el pànic.

Carles III de la dinastia dels Àustries, va morir sense descendència. Començava la Guerra de Successió. Com que durant el seu mandat, Carles II havia intentat millorar les relacions entre Espanya i Catalunya, la corona catalanoaragonesa va lluitar a favor dels Àustries i el regne de Castella a favor dels Borbons. Però van guanyar els Borbons. Els soldats de Felip V van entrar a Barcelona l'11 de setembre de 1714. Començava una fortíssima repressió sobre els pobles que van donar suport als Àustries.

L'absolutisme, a imitació de Lluís XIV de França, donava un poder il·limitat al monarca. I el centralisme era com l'absolutisme però per dominar un imperi que era massa gran per arribar a entendre'l de prop. Per simplificar-ne les tasques de govern es van igualar tots els territoris, se'n van eliminar les diferències, es van igualar totes les cultures, no a una cultura comuna intermèdia sinó a la cultura castellana. Començava la castellanització per decret.

Carles III

Corregint el català Felip V va entrar a Catalunya com qui entra a una colònia de l'Imperi: es volia imposar amb armes de propaganda, dissimuladament. El 1714 va enviar corregidors a Catalunya per dirigir els municipis. A més de les lleis oficials, anaven rebent normes d'actuació secretes. Al 1714 la sisena norma d'actuació per als corregidors de Catalunya deia “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”. Però aquí aquests mètodes no venien de nou i va resultar més complicat del que s'esperaven portar-los a la pràctica. A Felip V no li va quedar altre remei que imposar-se explícitament amb el decret de Nova Planta.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 20

Felip V

COL·LABORACIONS Per si no havia quedat clar: El decret de Nova Planta.

El 1716 se signa el decret de Nova Planta, que reconeixia el poder absolut de Felip V, un poder indiscutible atorgat per Déu. El decret de Nova Planta va eliminar totes les institucions catalanes (Generalitat, Consell de Cent) i va imposar la castellanització i el centralisme. Es van cremar banderes i van desaparèixer les vegueries. Es va crear la Universitat de Cervera i es van eliminar totes les altres universitats catalanes. Es va produir una militarització de la política. El sobirà va passar a ser el capità general.

Van desaparèixer els virreis. I es va construir la Ciutadella de Barcelona, des d'on els militars controlaven la població. El nou sistema fiscal espolia Catalunya i 30.000 catalans es van exiliar.

Decret de Nova Planta

Repressió absoluta Després de la victòria de Felip V va arribar la venjança. Els pobles que havien donat suport als Àustries van ser destruïts i els dirigents de la resistència van ser empresonats, condemnats a galeres, exiliats o executats. Catalunya viurà sota un regim de terror fins l'any 1725. El general austriacista Josep Moragues servirà d'exemple. Va ser reclamat per la justícia i amagat a Montjuic, va caure pres per una delació. La pena de mort seria un espectacle exemplificant. Un cavall va arrossegar Moragues fins al patíbul, descalç, vestit amb una camisa, desproveït de l'uniforme i els honors militars. Allà el van decapitar, esquarterar i executar. La descomposició del seu cap es va mostrar al públic dins una gàbia al Portal del Mar de Barcelona des del 1715 fins al 1727. Calia desarmar Catalunya per evitar la sublevació: queden prohibides tota mena d'armes, fins i tot el ganivet de tallar el pa era perillós i s'havia de lligar a la taula.

Resistència de guerrilles Tot i el terror, hi havia resistència en forma de guerra de guerrilles. Pere Joan Barceló, el Carrasclet, la dirigia. I els filipistes van crear els Mossos d'Esquadra per lluitar contra els guerrillers. El bandoler Carrasclet s'amagava al barranc de Lleriola, a Vandellós, i quan el camí s'estrenyia ell i els seus homes queien sobre la diligencia dels filipistes. No hi havia escapatòria.

L'any 1725, Felip V va fer fortificar el castell del Coll de Balaguer per controlar les accions dels Carrasclets i el va anomenar Fort de Sant Felip.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 21

El Carrasclet

COL·LABORACIONS El pànic i la censura Els reis borbons absolutistes s'anaven succeint. El poder absolut s'anava dissimulant fins arribar al despotisme il·lustrat de Carles III, que donava suport a la cultura sempre que no qüestionés el seu poder. L'obertura a la cultura va donar porta a opuscles reivindicatius catalans com Via fora els adormits, que reclamava les llibertats perdudes. Però la Revolució Francesa havia sacsejat Europa i Carles IV temia pel seu coll. Començava l'anomenat “Pànic de Floridablanca”. El 1790 es tancaven les fronteres amb França. El rei, la noblesa i l’Església es van unir contra les reformes il·lustrades, i els reformistes van ser apartats del poder. Es van tancar alguns diaris i es va reforçar la inquisició, que prohibia les obres de Rousseau i Montesquieu.

La divisió del poder La Revolució Francesa de 1789 va derivar en l'execució de Lluís XVI l'any 1793. S'havia d'acabar amb l'absolutisme i separar el poder en tres: legislatiu, executiu i judicial. I què hi havia més gràfic per entendre la separació de poders que començar separant en dos la personificació del poder absolut: el cap per una banda i la resta del cos per l'altra.

La guillotina va procurar una mort dolça als uns i una vida més justa als altres.

Llibres prohibits: jou per als temeraris de la llibertat.

El 1789 la inquisició va barrar el pas a les idees de la Revolució Francesa. L'edicte del 13 de desembre de 1789 justificava la prohibició d'imprimir i llegir els llibres que parlaven de les idees revolucionàries tot dient que anaven contra l'Església: “(. . . ) bajo el especioso título de defensores

de la libertad maquinan realmente contra ella, destruyendo de esta suerte el orden político, y social, y de aquí la jerarquía de la Religión cristiana, exhortando con este lenguaje de seducción a sacudir el yugo de la subordinación y sujeción a las legítimas Potestades, (. . . ) pretendiendo por aquí fundar, si les fuera posible, sobre las ruinas de la Religión y la Monarquía aquella sonada libertad, que malamente suponen concedida a todos los hombres por la naturaleza, la que dicen temerariamente, hizo a todos sus individuales iguales, e independientes unos de otros (. . . )”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 22

COL·LABORACIONS

L'àngel dels cants

S

e sentien uns cants llunyans, com vinguts d’un astre perdut en els espais remots. Eren uns cants indefinits, un alè de l’esperit. D’on venien els cants, tan llunyans i, ensems, tan propers?

Sentíem aquells cants vinguts d’estranyes contrades, i eren tan nostres. Els havíem cantat en la nostra terra, els havíem sentit en les llars de cada home, i en els camps desiguals o en els mars dansaires, i ara els tornàvem a sentir, vinguts de qui sap on. Quin misteri portaven o quin missatge?

I els humans ho volíem saber, volíem saber d’on venien aquells cants tan llunyans.

I ho preguntàrem: - De quina terra veniu, cants remots, perduts en els espais sense límits? D’on veniu vosaltres que sembleu tan nostres?

- De la meva terra -contestà l’àngel dels cants-, de la terra on jo guardo tots els cants de l’univers. En el cor dels espais infinits existeix la terra dels cants. Allí els cants són vivents, allí s’eternitzen els cants de l’instant, allí cada cant de la terra i del cel, cada cant de l’home o de la dalla, cada cant del vent o de l’aigua hi té estada per sempre. I ja no moren, sinó que canten i canten. Però cap cant del meu regne etern no existeix si no ha estat cantat en la terra del temps.

Els cants del meu regne són el ressò etern de la vostra veu moridora, però veu vostra tanmateix.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 23

COL·LABORACIONS - Jo inspiro el cant a tots els homes. Els inspiro els cants de pau i d’amor, els inspiro els cants de joia i de fe, i els cants de tristesa cendrosa. Què fóreu, humans, si no cantéssiu? Amb les cançons, tan sentides, venceu les penes i feu eternes les joies.

- Quan se senten les veus dels infants que canten, quan se sent el cant del llaurador o de la dona que feineja, tots els estels escolten i s’alegren, i jo faig festa amb ells. Vindrà un dia que tot serà un cant. Cada cant és herald de primavera, d’un naixement en el cor de l’home. Quelcom esdevé nou quan es canta, quelcom neix, quelcom s’esbada.

Després d’haver dit això, tots cantàvem amb l’àngel, fins que enyorà el seu astre. Ja se’n tornava, quan es girà i ens digué: - Veniu.

I anàrem amb ell fins al cor de l’univers, a la terra dels cants. Allí tot era un cant infinit, un cant que tot ho incloïa, com una simfonia variada i harmònica. Ens assaciàrem de cants durant dies i anys i mil·lennis.

I tots fórem àngels.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS JUBILEU EXTRAORDINARI DE LA MISERICÒRDIA _______ 8 DE DESEMBRE DE 201 5 20 DE NOVEMBRE DE 201 6

"He decidit convocar un jubileu extraordinari que col·loqui en el centre la misericòrdia de Déu. Serà un Any Sant de la Misericòdia".

Papa Francesc 1 3 de març de 201 5

L’ETIMOLOGIA De l’Hebreu: "Rahamim" = tenir misericòrdia-compassió. En plural, designa el sentiment de misericòrdia en general i, més aviat, originàriament, el lloc on aquest sentiment es troba localitzat (entranyes, òrgans interns). El verb LeRajem (‫)םחרל‬, que significa tenir pietat o compassió, està relacionat amb altres paraules com “estimat, adorable” (‫)םיחר‬, cosa que significa que en el món semític, algú a qui estimes només ho pots fer des de la misericòrdia: no es pot estimar sense ser misericordiós.

En singular, designa el si matern com a lloc d'on procedeix tota la vida, sigui humana o animal.

Per tant, indica el lloc tendre en la naturalesa d'un home i significa en conjunt l'actitud o el sentiment d'una misericòrdia portadora de vida. La rel de la paraula misericòrdia està relacionada amb l’embaràs: la paraula per a designar l’"úter" (que alberga i protegeix l’embrió des de la concepció fins al naixement és ‘Rejem’ (‫)םחר‬. I és que el miracle de la concepció i protecció de l’embrió pot ser definit com a misericòrdia.

Del llatí miser-a-um (1438): desgraciat, infeliç; sorgeix (1220-50) la paraula composta també de cor-dis: cor. Misericordiós (1438).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS LES FRASES • Déu ha de tenir una misericòrdia infinita, perquè entén tot allò que nosaltres no ho ente• • • • • • •

• • • • • • • • • •

nem mai.

Misericòrdia és deixar que el cor tremoli d'amor davant els problemes que aclaparen l'altre.

Qui sembra la discòrdia no trobarà la misericòrdia.

Si dius que el món és ple de misèries, pensa que Déu és ple de misericòrdia.

El qui dejuna, que atengui el famolenc, si vol que Déu s'adoni de la seva fam espiritual.

El qui espera misericòrdia, que sigui misericordiós; el qui cerca la pietat, que sigui compassiu; el qui vol que li prestin, que presti també ell. És un farsant el qui nega als altres el que demana per a si mateix (St. Pere Crisòleg, ~380-~450).

El qui espera misericòrdia, que sigui, ell mateix, misericordiós (Pere Crisòleg, ~380~450).

La paraula 'misericòrdia', germans estimadíssims, és dolça: si el nom ja és dolç, com no ho serà més la cosa mateixa? Tots els homes la volen... Sí, tothom vol ser tractat amb misericòrdia, però n'hi ha pocs que vulguin tractar amb misericòrdia els altres (St. Cesari d'Arles, 469/70-542).

La reunió de persones és la misericòrdia (Mahoma, 570-632).

Hi ha certa acció que, unida a la contemplació, no la impedeix, sinó que la fa més fàcil, com les obres de misericòrdia i pietat (St. Bonaventura, 1221-1274).

La misericòrdia és la compassió de la misèria de l'altre en el nostre cor, la qual ens impel·leix a redimir l'altre i a ajudar-lo en la mesura de les nostres possibilitats (St. Tomàs, 1226-74, Summa I q.21 a.3c)... És la més excel·lent de les virtuts (II-II q.30 a.3 ad.4).

La perla de la justicia brilla mejor en la concha de la misericordia (Sta. Catalina de Siena, 1347-1380).

En comptes de gratar tant en les vostres misèries, grateu en la misericòrdia del Senyor, i en traureu millor profit (St. Joan d'Àvila, 1499/500-1569).

Déu vol que la nostra misèria sigui el tron de la seva misericòrdia i la nostra flaquesa, la seu de la seva omnipotència (St. Francesc de Sales, 1566/7-1662).

Agafem-nos ben fort de la mà misericordiosa de Déu, que Ell vol estirar-nos per a Si (St. Francesc de Sales, 1567-1662).

La debilitat del nen desagrada a la mare, però per això no deixa d'estimar-lo; les nostres flaqueses desagraden Déu, però també el mouen a compassió (St. Francesc de Sales, 1567-1662).

Déu es complau de nosaltres no com els feliços es complauen dels desgraciats; sinó com aquests es compadeixen els uns dels altres (Jacques Bénigne Bossuet, 1627-1704, eclesiàstic, escriptor i orador francès).

La misericòrdia és una part integrant de la justícia (Jacques Bénigne Bossuet, 16271704, eclesiàstic, escriptor i orador francès).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS • Les nostres faltes són un gra de sorra al costat de la muntanya de la misericòrdia divina

(St. Joan M. Vianney, 1786-1849/59).

• Més disposat està Déu a perdonar al pecador penedit, que una mare a treure del foc al

seu fill (Sant Joan M. Vianney, 1786-1849/59).

• Imagineu-vos una mare obligada a afusellar al seu fill; així és Déu quan condemna (Sant Joan M. Vianney, 1786-1849/59).

• La misericòrdia de Déu és com una mamella que té molta llet, que li plau que la vagin traient per l'abundància (St. Antoni M. Claret, 1807-1870).

• He leído y estudiado mucho la Sagrada Escritura y me consuela poder constatar que las palabras que más se repiten referidas a Dios son la misericordia, la piedad, la compasión (Marie Joseph Lagrange, 1855-1938).

• Si coneguéssim el veritable fons de tot tindríem compassió de les estrelles (Graham

Greene, 1900-1964, novel·lista i periodista anglès).

• Es menester que la Iglesia de nuestro tiempo adquiera conciencia más honda y concreta de la necesidad de dar testimonio de la misericordia de Dios en toda su misión, siguiendo las huellas de Cristo y de sus Apóstoles (Juan Pablo II, 1920-2005).

• Avui, però, l’Esposa de Crist prefereix usar el remei de la misericòrdia que no pas em-

punyar les armes de la severitat (Discurs Gaudeat Mater Ecclesia, en l’obertura del Concili Vaticà II, pronunciat l’11 d’octubre de 1962 pel papa Joan XXIII).

• La misericòrdia és la imatge de Déu, i l'home misericordiós és, en veritat, un Déu que viu a la terra. Així com Déu és misericordiós amb tothom sense cap mena de discriminació, també l'home misericordiós és bo amb tothom (Yussef Busnaya).

• Se trata no de “hacer misericordia” sino de “ser misericordia” (Ignacio Iglesias) .

• Como la cera se derrite delante del fuego, así nuestros pecados delante de Dios (P. Rodríguez).

• Las caídas de los hijos no indignan a los padres, sino que los enternecen. Los pecados mueven a Dios nuestro Padre a misericordia ((P. Rodríguez).

• Lo propio de la abeja es hacer miel, y sólo pica cuando se le molesta; lo propio de Dios

es hacer bien y condena como a la fuerza (P. Rodríguez).

• Los antídotos son para curar los venenos, no para excitarlos y facilitarlos; así, la bondad y compasión de Dios Padre no ha de servirnos de medio para pecar, sino para salir del pecado (Séñeri).

• Quien peca confiando en la bondad de Dios es como el que instiga las víboras porque tiene el remedio en el bolsillo; merece que el veneno le llegue al corazón antes que la mano al bolsillo (Séñeri).

• Dóna la mà al caigut, sense enfadar-te i amb dolcesa; ja és prou desgràcia l’haver caigut.

Escriu sobre la sorra les injúries, i els favors sobre marbre.

• Les persones no canvien mai per la llei que les condemna, sinó per la misericòrdia que els acull.

• S’ha d’odiar el delicte i compadir el delinqüent.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS Sense l'Esperit Sant Déu queda molt llunyà, el Crist és una figura del passat, l'Evangeli és lletra morta, l'Església, una mera organització, l'autoritat, un poder, la missió, una propaganda, el culte, una evocació, i l'obrar cristià, una moral d'esclaus.

Però, amb l'Esperit Sant, tot l'univers ressuscita i gemega amb els dolors d'infantament del Regne; el Crist ressuscitat s'hi fa present, l'Evangeli és una força que dóna vida, l'Església realitza la comunió trinitària, l'autoritat és un servei alliberador, la missió, una pentecosta, la litúrgia, un memorial i una anticipació, i l'obrar humà, cada vegada més diví.

(Patriarca Atenágoras)

SI JO FOS MISERICORDIÓS...

Sortiria de casa meva per a trobar-me amb els necessitats.

Sortiria de la meva comoditat per ajudar els mancats del necessari.

Sortiria de la meva apatia per ajudar els qui sofreixen.

Sortiria de la meva burgesia per a compartir amb els captaires.

Sortiria de la meva ignorància per a conèixer els ignorats.

Sortiria del meu enuig per a trobar-me amb els rodamóns.

Sortiria dels meus capricis per a atendre els famolencs.

Sortiria de la meva actitud crítica per a comprendre aquells que fallen.

Sortiria de la meva suficiència per a estar amb el que no pot valer-se.

Sortiria de les meves presses per a donar una mica del meu temps.

Sortiria de la meva mandra per a atendre alguna necessitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS SI JO FOS MISERICORDIÓS...

Aprofitaria la meva joventut per ajudar els ancians i els malalts, la meva edat per a guiar els desorientats i ajudar els febles.

Aprofitaria la meva ciència per ajudar els joves.

Aprofitaria la meva experiència per ajudar els qui estan equivocats.

Aprofitaria la meva tendresa per acollir els infants.

Aprofitaria la meva responsabilitat per tenir cura dels qui estan abandonats.

Aprofitaria la meva rectitud per a cercar els pròdigs.

Aprofitaria la meva pau interior per a reconciliar els enemics.

Aprofitaria el meu amor per acollir els solitaris.

Aprofitaria la meva vida per a donar-la a qui la necessités.

Jesús María Bezunartea Josep M. Alentà

Editorial Claret

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 29

Autor: Guido Reni (1575 - 1642)

COL·LABORACIONS

EN EL CINQUÈ CENTENARI DEL NAIXEMENT DE SANT FELIP NERI

La Festa Major Petita de Vacarisses s’esdevé el 26 de maig, en honor del patró secundari del poble, sant Felip Neri. Antigament aquest sant tenia dedicat un altar a l’església parroquial i s’hi conservaven relíquies seves. Ara només en queda el reliquiari, guardat en el Museu. Nogensmenys, en l’actualitat orna l’església un quadre del sant degut als pinzells d’Isidor Pou. Fa uns quants mesos, mossèn Sebastià Codina, rector de la parròquia i director d’aquesta revista, em va demanar que investigués sobre l’origen de la devoció a sant Felip Neri a Vacarisses. Sortosament he pogut satisfer tal requeriment. L’iniciador d’aquesta devoció va ser un rector del segle XVII, mossèn Josep Farreres (escrit també Ferreres i Ferreras), possiblement fill del propietari del mas de les Ferreres, de Rellinars, on el 1660 s’erigí la capella rural de Sant Felip Neri, que llavors depenia de la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. D’aquesta capella i del referit capellà se’n parlarà en una propera col·laboració.

Enguany se celebra l’any jubilar del cinquè centenari del naixement de sant Felip Neri. Es va iniciar el 25 de maig de 2015 i acabarà el 26 de maig de 2016. Durant aquesta commemoració, s’han fet i es faran encara solemnes celebracions litúrgiques a Roma i a Florència. D’altra banda, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS hi ha programats nombrosos actes commemoratius en les 86 congregacions de l’Oratori esteses per tot el món. Durant tot aquest any jubilar, un bust amb relíquies del sant s’ha conduït a diverses ciutats europees, entre les quals Barcelona i Vic. Filippo Neri (el nom s’ha catalanitzat com a Felip Neri) va néixer a Florència el 21 de juliol de 1515. Era fill de Francesco Neri, comerciant i notari, i de Lucrecia. Els estudis primaris els va fer amb els frares dominicans del Convento de San Marco. Després, als setze anys, marxà a exercir el comerç amb un cosí seu, a San Germano, localitat propera a Montecassino, i el contacte amb els monjos benedictins d’aquest monestir i la visita al Santuari de la Montagna, prop de Gaeta, van avivar la seva vocació religiosa i van determinar que l’any 1534 s’establís a Roma.

Allà va ser preceptor dels fills de Galeotto Caccia, duaner en cap de la ciutat. Durant aquells anys estudià filosofia a la universitat i teologia amb els agustins.

També feia obres d’apostolat i de misericòrdia, especialment a l’Ospedale de San Giacomo degli Incurabili.

El 1548, juntament amb el seu confessor Persiano Rosa, instituí la confraternitat de la Santissima Trinità. El 23 de maig de 1551 era ordenat sacerdot a San Tomaso in Parione i a continuació fou destinat a l’església de San Girolamo della Carità. Durant aquests anys mantingué contactes amb Ignasi de Loiola, Carlo Borromeo i altres destacats religiosos.

L’any 1565 accedí a la rectoria de San Giovanni dei Fiorentini, però no abandonà la de San Girolamo. La Segell commemoratiu de Sant Felip seva tasca pastoral durant aquest període fou immenNeri, en motiu del cinquè centenari del seu naixement sa, basada en la pregària, les devocions, les obres de misericòrdia, la lectura de textos religiosos, i també en la realització de diverses activitats recreatives, com ara la jardineria o els càntics en llengua vernacla, tot això sense oblidar la visita als malalts i a les set principals esglésies de Roma.

D’altra banda, la vida en comunitat amb altres sacerdots l’emmenà a establir una germandat que esdevingué la Congregació de l’Oratori, aprovada el 15 de juliol de 1575 pel papa Gregori XIII mitjançant la butlla Copiosus in misericordia Deus. A la nova comunitat li fou concedida la quasi ruïnosa església de Santa Maria in Valliciella, que fou reedificada amb el nom de Chiesa Nuova, i inaugurada el 1577.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS Felip Neri va morir el 26 de maig de 1595. Fou beatificat el 1615 per Pau V i canonitzat el 12 de març de 1622, juntament amb Ignasi de Loiola, Teresa de Jesús i alguns altres beats.

La Congregació de l’Oratori s’estengué amb la creació d’altres congregacions, actualment reunides en una confederació, la Confederatio Oratorii Sanctii Philippi Neri. Aquestes congregacions són societats de dret pontifici, constituïdes per clergues que viuen en comunitat, però que no fan vots ni estableixen una estructura jeràrquica. Es dediquen a l’oració, a l’apostolat i a l’administració de sagraments, seguint amb alegria espiritual la simplicitat evangèlica i exercitant la caritat cristiana.

Imatge del Sant a la façana de l'església de Sant Felip Neri, de Vic

La primera congregació de l’Oratori a Catalunya fou establerta a Barcelona el 1673 per Oleguer Montserrat. El 1723 fou fundada la de Vic i el 1885 la de Gràcia, vila encara no incorporada a Barcelona. Actualment la Confederació de l’Oratori consta de 86 congregacions presents en els següents països: Alemanya, Argentina, Àustria, Brasil, Canadà, Colòmbia, Costa Rica, Espanya, Estats Units, França, Gran Bretanya, Holanda, Itàlia, Jamaica, Lituània, Mèxic, Polònia, Sud-àfrica, Suïssa i Xile.

Cartell informatiu del cinquè centenari del naixement de Sant Felip Neri

Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS

Plaça de Sant Felip Neri a Barcelona

Façana de l'església de Sant Felip Neri, on s'hi pot observar l'emprempta de les bombes de l'exèrcit del dictador i feixista Franco

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

ALGUNS FETS HISTÒRICS DE L'ANY 1905 Del llibre editat l’any 1 905 per la revista “Blanco y Negro” que mostrava una Crònica Gràfica dels successos d’aquell any, n'exposo uns quants fets que van succeir aquell any considerant el seu valor històric i la seva curiositat.

Nuevo ferrocarril económico Poco a poco va desarrollándose la red de ferrocarriles económicos. Hace pocos días se ha inaugurado la sección de Yecla a Villena, con gran regocijo y entusiasmo de todos aquellos pueblos.

El primer tren sortint de Yecla

Teléfono público en Stockolm Una reforma urbana verdaderamente práctica y útil acaba de inaugurarse en Stockolm. Consiste en la instalación de teléfonos en la vía pública.

Como puede verse en nuestro grabado, el aparato es sencillísimo.

Se reduce a una garita encristalada en la que justamente cabe una persona. Quien quiere hacer uso del teléfono público no tiene más molestias que la de echar en la oportuna y consabida rendija una moneda de algún más valor que nuestros perros gordos y hacer funcionar el aparato. La comunicación se establece inmediatamente y la conferencia queda terminada en un tiempo prefijado, al cabo del cual, si no echa otra moneda en la rendija, el conferenciante se queda con la palabra en la boca.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS El túnel del Simplon Después de seis años de lucha, se ha acabado la perforación de este túnel, el más largo del mundo, pues mide 19. 769 metros de longitud. Ha costado 80 millones de francos, Es el cuarto que se abre en los Alpes.

Dos son las galerías que atraviesan el Simplon: una es la que propiamente constituye el túnel, y otra que sirve para la ventilación.

Ambas se comunican cada 200 metros y hay un espacio central, en que se reunen, de 500 metros de largo. En él se ha construido una estación. El aire encanalado por la galería ventiladora entra y sale de extremo a extremo con velocidad pasmosa.

L'entrada al túnel pel cantó francès

L'entrada al túnel pel cantó Italià Hay en el túnel más de 60 manantiales de agua fría y caliente, cuya desviación ha costado muchísimo dinero. Ha habido tropiezos tan grandes como una roca de cuarenta metros de extensión, tan dura y resistente, que parar horadarla se gastaron diez meses y un millón de francos.

En las obras han trabajado constantemente seis mil obreros, de ellos tres mil quinientos por el lado de Italia. Ochenta y tres víctimas ha costado tan gigantesca obra, entre ellas el ingeniero Brandt, inventor de la máquina perforadora de agua comprimida, el cual murió asfixiado por una corriente de agua hirviendo mientras dirigía los trabajos. Por el nuevo túnel pasarán, cada 24 horas, 8 trenes expresos, 6 de mercancías y 5 trenes ómnibus.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS Ramón y Cajal La Academia de Ciencias de Berlín, es decir, una de las más ilustres representaciones del saber universal, acaba de conceder por unanimidad la gran medalla de oro del premio Helmholtz a nuestro sapientísimo compatriota el insigne doctor D. Santiago Ramón y Cajal, cuyos descubrimientos constitiuyen la más alta gloria científica de España.

Ninguna satisfacción patriótica puede igualar a la de este espontáneo reconocimiento que los grandes investigadores alemanes hacen de la indiscutible y gloriosa valía del preclaro profesor, a quien el mundo entero proclama el primer cerebro de nuestra patria.

El Doctor Ramón y Cajal en el seu laboratori

Toma de posesión del Presidente Roosevelt Teodoro Roosevelt es hoy día uno de los hombres más felices del mundo. La mayor ilusión de su vida era ser lo que es, el magistrado supremo de una gran nación. Un poco semejante al Kaiser alemán, Roosevelt se cree investido de una misión histórica trascendentalísima. De ahí su gozo al haber logrado su reelección por una gran mayoría de votos.

El acto de la inauguración, como dicen los periódicos yanquis, o sea de la toma de posesión del Presidente en el Capitolio de Washington, ha resultado una solemnidad formidable.

Nuestra fotografía representa el instante en que Roosevelt, asomándose a la tribuna puesta ante el Capitolio, dirigió la palabra al público, anunciando en fuertes voces su programa de restauración económica, única obra que, según él, falta realizar en la dichosa República.

Josep A. Ramírez (Continuarà)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Records i vivències El vent i l'esperit Tots hem viscut diades agradables al bat del vent, a l'aire lliure. Si ho recordem una mica, ens adonarem que el vent és un element molt misteriós. Tots en gosem o el sofrim, però ningú no pot posar-li morrió, ni tibar-li la brida.

«El vent bufa allà on vol» (Jo 3,8). Sabem com neix, d'on ve i on va, però ningú no pot esbrinar en quin palau resideix ni en quina cova s'amaga. Tot d'una es fa present, s'esvalota, fueteja i, de sobte, s'amanseix i s'amaga. Ningú no l'ha vist mai, ni n'ha engrapat una embosta, i tothom l'experimenta. Ens refresca fet marinada, ens pessiga i glaça vestit de tramuntana i ens corseca uniformat d'occidental. Els vents són tossuts com braus indòmits.

Cada matí el terral tussa amb la marinada, i és vençut; cada vesprada tornen a topar i triomfa el ponent. El vent és aire, és alè, és vida. Per ell, fet paraula, obrim el nostre cor a l'amic i copsem el goig i els neguits dels altres. Fet alè ens dóna coratge i limita el nostre esforç. Fet respir ens és vida, i viure a ple aire és font de llibertat.

El vent és com l'Esperit: tempera i escalfa, acarona i empeny, gronxa i sacseja, consola i angoixa, enforteix el plançó dòcil i esqueixa el brancam orgullós. És força per al qui l'accepta, és sosteniment per al qui vola, és vehicle de fecundació, és escampall de llavorada, és causa de maduresa, és garantía de conservació.

El vent és tafaner: es fica a tot arreu tan sols trobi una escletxa; el vent és poderós: ensorra els envans i arrenca els teulats que ens empresonen i asfixien. Sap fer-se cançó d'amor i udol de turbulències, fon les calitges i allarga la visió, aixeca polseguera i cega la mirada, eixuga el xipolleig i ens fa caminar en la solidesa, escombra la brossa i descobreix el camí bo, destria els colors i els fa llum resplendent.

Ignasi Ribas i Prunés

“Nosaltres no mirem d’on bufa el vent per decidir on anem. Si de cas, nosaltres som el vent” Raúl Romeva

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS El passat mes de juliol es van complir els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.

El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participar en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.

Folklore de Catalunya - 43 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

Costums diversos

A

la pagesia, fou costum general, així que es produïa una defunció, de suspendre tota feina per urgent i peremptòria que fos, i si no tenia espera com les messes, les veremes i encara d'altres, les feien els veïns o bé els amics més íntims. També fou costum de fer vagar els animals de treball de la casa, que eren menats immediatament a l'estable. Havia estat costum de treure de casa les gàbies dels ocells o bé de tapar-les amb un drap negre perquè no cantessin i ferissin l’ànima del finat abans d'emportar-se'l, A Ripoll, en morir una criatura, la padrina l'ha de senyar i de beneir abans per tal d’”obrir-li la glòria”. L'infant des del cel prega per ella primer que per Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS ningú més. A Coll de Nargó, Castellnou, Aguilar de Sagarra, Basella i d'altres llocs propers, havien besat el calçat o els peus del difunt en testimoni d'estimació i perquè se n'anés satisfet a l'altre món; si no ho feien, deien que el mort podria tornar a cercar el bes no ofrenat.

A la Ribagorça, guarneixen la cambra mortuòria al portal de la casa i tocant al carrer. El cobreixen amb penjarelles de draps negres, que les cases ja tenen per a aquests casos o que els veïns solen deixar. Durant les oracions, a les quals sol acudir gairebé tot el veïnat, el sacerdot i a voltes un veí acostuma a fer el panegíric del mort. Antigament hom tenia els cadàvers exposats tres dies, sense poder-los enterrar abans. En temps reculats, a Barcelona, per indicar que en una casa hi havia un difunt, posaven cortines negres al balcó. Aquestes cortines eren llogades a la Casa de Caritat per una petita quantitat. En ocasió d'uns dels molts còleres que durant el segle passat van flagel·lar la ciutat i per evitar la depressió de l'esperit públic, les autoritats prohibiren el costum mentre durés l’epidèmia, però no es torna a restablir. És possible que també existís en altres poblacions. La cançó se'n fa ressò: Així que arribo al carrer ja veig la porta tancada, cortina negra al balcó; el meu cor se'm traspassava.

A Llorenç, posaven a la finestra un llençol o un altre drap blanc amb una llaçada negra damunt.

Qui sap si encara pot constituir un record de quan el color blanc era el de dol, A Sabadell i a Terrassa, quan s'esdevenia una defunció, tallaven totes les flors del jardí i de l'hort en senyal de dol.

Actualment és costum d'ajustar la porta del carrer; si té dues fulles, generalment se'n tanca una.

La porta del pis es deixa ajustada, perquè hom pugui entrar sense trucar, car altrament molestaria l’ànima del difunt. A Altea, en produir-se una defunció, tapen la porta del corral amb un llençol blanc de drap de casa, i el banc de càntirs amb una tovallola del mateix color. Antigament posaven un drap verd darrera la taula on era exposat el difunt i la tapaven amb un altre drap del mateix color. A la Costa del Montseny, i per altres indrets del Montnegre, posaven els difunts damunt d'una taula o d'una caixa coberta amb un llençol.

A Gualter, treien les taules de la cambra; i a Mallorca entre la ruralia hom havia tombat al revés la taula de menjar i no la tornaven a posar dreta fins després de l'enterrament. Per l'horta valenciana, alacantina i murciana, quan moria un albat el vestien amb túnica adornada amb fils argentats; la mare li pintava les galtones rosades i els llaviets ben vermells, voltaven tota la caixeta de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS flors blanques i cobrien la taula amb llençols i amb una conxa ben virolada. A Falset, el difunt és posat damunt una taula coberta amb draps blancs amb un ribet negre. El cos és tapat amb un llenç també blanc. A l'Alguer, en produir-se una defunció, els parents més propers curen de proveir de menjar els familiars. Antigament per la Terra Alta, així que hi havia una defunció, apagaven el foc i no tornaven a encendre'l fins passats vuit dies, durant els quals els veïns més propers s'encarregaven de proveir de menjar els familiars. Els veïns, en gran nombre, vetllaven tota la nit, a voltes rellevant-se. Fou tradicional de plantejar endevinalles, de contar rondalles, especialment de morts i de fantasmes. Hi havia hagut dones encarregades de menar les oracions; eren qualificades de "resadores" i duien la veu cantant de les pregàries, així com de les endevinalles i contarelles. El costum degué estar estes, puix que per l’Urgell hi havia resadores especialitzades.

A Linyola i en altres llocs n'hi havia més d'una, i els resos d'unes gaudien de més crèdit que els de les altres per a fer entrar les ànimes al cel. Les resadores poden recordar estaments sacerdotals especialitzats en les cerimònies funeràries dotats de virtuts particulars per a facilitar l'acolliment i la bona estada en l'altra vida entre les divinitats rectores de la qual compten amb confiança, faceta sacerdotal encara subsistent entre estats de cultura primària. A Blancafort anava tot el poble a pregar a casa del difunt. Acabat el rosari, era obligació de beure una bona tirada de vi en porró, que es feien passar de mà en mà; havia de començar el qui havia menat el rosari, encara que fos un sacerdot. Pel Baix Urgell i per les Garrigues, tot el veïnat havent sopat feia cap a la casa del difunt i passava tres parts de rosari, acabades les quals la casa obsequiava els concurrents amb figues seques i aiguardent. A Llorenç, abans de sopar, a la casa mateix havien cantat una absolta.

Cal no deixar sense llum els finats, perquè les òlibes se'ls mengen els ulls. L'encesa de ciris al voltant d'un difunt és per evitar que el dimoni o algun mal esperit se'l pugui emportar, car és creença estesa que aquests no poden travessar les flames. Al mateix sentit responen les atxes enceses de l'acompanyament i els fanals dels cotxes de morts, encesos només quan porten el difunt.

Els ciris encesos per fer-li llum no poden ésser apagats, ni espavilats els blens per res: cal deixarlos cremar totalment. Aprofitar-ne les sobres és tingut com un mal averany. A Viladrau feien llum amb llànties on cremaven ble beneit per la Candelera expressament per emprar-lo en aquest cas i en d'altres cerimònies de litúrgia popular. A la pagesia olotina feien una creu amb fulles de llorer beneit lligades amb un ble, que encenien, posat dins un plat amb oli. Feia una claroreta tènue i recollida que cremava a la cambra del finat mentre era a la casa.

Per a fer llum a un difunt només pot emprar-se oli o cera: tot altre combustible es té per irrespectuós. La cera ha d'ésser obligadament groga per als cossos grans i blanca, com la dels ciris de naixement, per als altres, Hi ha un gran interès que els difunts tinguin els ulls tancats. A Menorca, per obtenir-ho, els estiren els dits dels peus. És costum de posar un grapat de sal damunt el ventre del finat; la nostra gent diu que és per evitar que s'inflin i es rebentin, però el seu sentit primitiu devia ésser un altre: la sal esquiva el diable i els mals esperits, i amb ella volien alluVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS nyar-los i salvar l’ànima del mort. En molts indrets es costum de tapar els forats del cos als difunts. A casa nostra no hem trobat viu el costum, però la rondalla ens parla d'una dona que en morir la seva sogra li entatxonà la boca de draps fins a omplir-la tota, mentre deia: "Déu l'hagi perdonadeta". La idea no ens és, doncs, estranya i podem suposar que en altres temps havia estat en ús. Aquest costum respon al desig de tapar a l’ànima totes les entrades al cos per evitar que es reencarni.

A Sant Quintí de Mediona, els posaven unes tisores obertes damunt el ventre i també havien posat una greala d'aigua fresca sota el llit. Antigament a Solsona per tal d'evitar que un difunt "es buidés", és a dir, que s'orinés o perdés les parts líquides, li tiraven una gota de cera al llombrígol.

A Besalú estenien flors al voltant del difunt; si es marcien en posar-les-hi, creien que l’ànima estava en pecat i no tenia salvació; si s'aguantaven una estona, anava al purgatori, i, si es mantenien força, era signe que ja era a la gloria. En canvi, a Llorenç tenen per irrespectuós posar flors a la caixa i a la fossa. A Bellvís, fins fa poc temps, cada vegada que moria un veí, la família donava al rector unes quantes canes de roba blanca nova. És costum de ruixar els cadàvers amb aigua olorosa; segons la dita popular, per evitar que facin pudor. Per tal d'encensar la cambra, havia estat costum general de cremar flor de saüc; també s'estilava força cremar-hi sucre.

A la ruralia és general que vagi a visitar i a pregar pel difunt un de cada casa; pel Pallars deien tres oracions i després ruixaven el cadàver amb aigua beneita. Cada visitant portava a la família una candela, que era encesa a la mateixa casa i no es duia a l'església; a voltes duraven àdhuc fins a l’endemà. Al Rosselló, posen una taula als peus del llit del difunt amb una branca de llorer beneit el Diumenge de Rams i, al costat, una palangana d'aigua. Tots els visitants mullen la branca a la palangana i aspergeixen el difunt fent-li com dues ratlles en forma de creu.

Pel Conflent, posaven al peu de la porta una cadira amb un plat d'aigua beneita i una branqueta de llorer beneit també el Diumenge de Rams, per fer els asperges. Antigament, a Boadella i a Biure, així que es produïa una defunció, tota la mainada feia cap a la casa, ruixaven el difunt amb aigua beneita servint-se una llesca de pa en pagament i més enllà àdhuc un traguinyol de vi. A Eivissa, s'aplegava tota la mainada del barri així que sabien que hi havia un difunt i li anaven a fer un petó cada un. El costum donava lloc a moltes infeccions.

A Girona, en visitar un difunt, hom no es posava als peus del llit, cregut que li provocava la mort abans de l'any. A Figueres, els qui van a visitar un finat fan a la família un present d'ous, quatre els familiars i dos els estranys. També el feien en anar a visitar un malalt restablert d'una malaltia molt greu que ja haguessin combregat. Al monestir de Vallbona de les Monges, quan moria la mare abadessa, s'aplegaven a la cambra mortuòria els batlles dels pobles de la jurisdicció abadal del monestir. El més vell o de més categoria donava tres cops de martell a la testa de la difunta per tal de testimoniar la mort. Fins a la darreria del segle passat, a Barcelona, quan moria algú Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS que tenia treballadors era obligat que els seus obrers el vetllessin i no deixessin de fer-li companyia des que tancava els ulls fins després d'enterrat. El costum podia recordar antigues obligacions dels esclaus envers llurs senyors, quan morien.

En els bons temps de la vida gremial era costum que els membres del gremi vetllessin el difunt; era portat a l’església, on restava exposat i on l'anaven a veure els parents i amics. De nit i per torn, o per grau de simpatia, el vetllaven els del mateix ofici, o confrares, fins que s'organitzava la comitiva de l'enterrament. Vetllar els difunts és un costum universal. És corrent de vetllar-lo els familiars, amics i veïns. És general que no sigui una sola persona, i tant vetllen homes com dones. És costum de menjar i beure quelcom, sobretot cafè, per combatre la son; curen de facilitar-ho els familiars del difunt. Aquesta menja, avui almenys, no té caràcter ritual i sembla destinat a trencar una inapetència massa llarga. La vetlla sembla que respon al desig d'evitar que els mals esperits s'emportin el cadàver. Antigament hi donaven tanta importància, que en un testament del segle XI hi ha consignat qui deuen ésser els vetlladors i és assignada una quantitat.

En el pròxim capítol continuarem sobre:

L'enterrament

Recull fet per: Joan Vila Obradors

Dos cargols van a un enterrament A l'enterrament d'una fulla morta van dos cargols.

Tenen la closca negra i a les banyes duen un crespó.

Surten a primera hora d'una bella tarda de tardor, però, ai!, quan arriben a lloc ja és primavera: les fulles que eren mortes han ressuscitat totes, i els dos cargols es queden desconsolats».

Aquest poema és de Jacques Prévert i no s'acaba aquí. Continua més o menys així: El Sol es posa a parlar amb els cargols, i els demana que no estiguin tristos, que la tristesa els fa lletjos, i no els escau. Els proposa que descansin, que prenguin un vas de cervesa, si els ve de gust, i que en acabat agafin l'autocar de París, que així tindran una altra visió del país. I això fan els cargols, però com que beuen una mica massa, se'n van fent esses... Sort que des del cel els vetlla la Lluna...

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS

Cims del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

E L S C I M S D E S A N T L LO RE N Ç D E M U N T I L A S E RR A D E L' O B AC El relleu del massís i els seus voltants és el resultant d'una sèrie d'esdeveniments geològics singulars

1) Fa 65 milions d'anys, al Paleocè: Un moviment de la falla del Vallès va tenir una doble conseqüència: • Per una banda, va formar grans turons a les zones ara ocupades per Olesa, Terrassa i Castellar.

De les noves muntanyes baixaven rius de règim torrencial, que arrossegaven cap el nord grans quantitats de còdols, sorres i argiles.

• I, per l'altra banda, va enfonsar el terreny on actualment hi ha Monistrol de Calders, Mura, Rocafort, Talamanca i Sant Llorenç Savall (integrats en l'anomenada Conca de l'Ebre).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS 2) Fa 50 milions d'anys, a l'Eocè: La part enfonsada va quedar submergida sota les aigües de l'oceà Atlàntic, que entraven pel País Basc i passaven per Navarra i Aragó fins arribar a les muntanyes que s'havien format feia 15 milions d'anys a Catalunya. Aquesta antiga franja de l'Atlàntic és coneguda com a Conca de l'Ebre en coincidir part del seu recurregut amb el riu.

3) Fa 35 milions d'anys: El mar de la Conca de l'Ebre va quedar desconectat de l'Atlàntic i, progressivament, es va assecar.

4) En un llarg periode de 40 milions d'anys (que comença fa 65 milions d'anys i acaba fa 25 milions d'anys): L'erosió va anar desprenent fragments de l'antiga Serralada Prelitoral. Aquestes clastes, arrossegades per corrents de cabalosos rius, es van anar dipositant a la depressió o a la costa (durant el temps que va estar inundada). En aquesta llarga etapa es van originar quatre tipus de sendiments: • A les zones més properes a les antigues muntanyes (ventall al·luvial proximal) els sendiments arrossegats pels torrents van formar dos tipus de materials: conglomerats (tant poligènics com monogènics) i bretxes (igualment tant poligènics com monogènics).

• A les antigues platges de l'Atlàntic (front deltàic) els sediments van formar conglomerats i gresos, que incorporaven restes de fauna marina.

• A les zones marines més properes a la costa (talús deltàic) es van originar argiles de color grisblavenc.

• A les zones més llunyanes del delta, amb sendiments ja d'origen marí, es van formar roques calcàries, amb acumulació de fòssils marins.

5) Fa 25 milions d'anys: Va tenir lloc l'últim gran esdeveniment geològic. Un nou moviment de la falla, en sentit invers, va tornar a provocar una doble conseqüència.

Per una banda, va enfonsar gran part dels turons que s'havien creat feia 25 milions d'anys. Així va nèixer la depressió del Vallès. De les antigues muntanyes només van quedar enlairades restes de les Roques Blanques, la serra de les Pedritxes, Calderols, el Pujol, els Rossos o Montrodon.

Per una altra banda, va elevar la zona que havia estat ocupada per la costa de l'Atlàntic. Tenint en compte que allà s'hi havien estat formant durant 35 milions d'anys importants quantitats de conglomerats, aquesta massa va aflorar i va esdevenir el tret característic de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (així com de la veïna Montserrat).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Els conglomerats van ocupar gran part del nou terreny montanyós amb els següents límits: • A l'oest: Fins la depressió de Vacarisses, on apareixen els gresos i argiles.

• Al sud: Fins la plana del Vallès.

• A l'est: Travessen el riu Ripoll, però per anar perdent importància.

• Al nord: Hi ha una transició progressiva a gresos i lutites, que s'endinsa en el Moianès.

6) En els últims 25 milions d'anys: Un cop formades les muntanyes que coneixem actualment, el relleu s'ha acabat definint per l'acció del vent i, sobretot, de l'aigua, a través de les canals, torrents, rieres i el sistema càrstic.

Extret de: Naciodigital.cat

El Turó Roig i, al fons, el Paller de tot l'any. Serra de l'Obac

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

20 ANYS DE CABRES SALVATGES A MONTSERRAT (1 995-201 5) INTRODUCCIÓ Montserrat... la muntanya serrada... la dels centenars de roques, agulles i parets. Un paradís per als escaladors, i per escaladors ens referim als que necessiten calçat i materials especials, que són els éssers humans, però també a aquells éssers vius que no necessiten res més que les seves qualitats físiques innates. Evidentment, parlem de diferents espècies d’animals salvatges que habiten a la muntanya.

D’entre aquesta fauna salvatge descartem els ocells, que obviament no necessiten fer cap escalada, però sí que considerem insectes, rèptils i mamífers, d’entre els quals destaca sense cap mena de dubte la cabra salvatge, de nom científic capra pyrenaica hispanica. Aquest és un animal pacífic i entranyable que s’ha convertit, sense voler-ho, en un dels símbols naturals de Montserrat i en objectiu de debats i polèmiques.

La cabra salvatge va ser introduïda a Montserrat la primavera de l’any 1995 per part del departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Segons les autoritats, es va tractar d’una reintroducció, ja que pel que sembla aquesta espècie havia habitat a la muntanya i es va extingir pels voltants del segle XVII degut principalment a l’acció de l’home.

Durant diversos anys es van anar introduint exemplars originaris dels Ports de Tortosa Beseit per a que s’establís una població fixa a Montserrat, i certament l’operació va ser tot un èxit, ja que es van adaptar de tal manera que el nombre d’exemplars anà augmentant any rere any fins al punt que a desembre de 2013 es van censar 218 individus d’aquesta espècie.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS DESCRIPCIÓ FÍSICA Les cabres són unes excel·lents escaladores gràcies a les seves peülles, les quals s’adapten perfectament a les irregularitats de la roca conglomerada i els permet fer grimpades i desgrimpades prou dificultoses.

El color del seu pèl varia en funció del gènere, l’edat i l’època de l’any. En general, però, la seva coloració és bruna, la qual s’apaga un xic a l’hivern, mentre que les potes i els costats són de color negre. Aquestes tonalitats fosques del seu pèl fa que passin prou desapercebudes i es confonguin amb la roca i la vegetació, i de vegades no les veurem si no és que es mouen o fan soroll.

Les banyes són una altra de les característiques principals de les cabres. Les de les cries són petites i punxegudes, i creixen a mida que es van fent grans. Les d’una femella adulta no passen dels 15 cm. de llarg, mentre que les dels mascles adults poden arribar a tenir una llargada d’entre 75 cm. i 1 metre, podent esdevenir molt gruixudes i espectaculars. Les banyes les fan servir, principalment, per rascar-se l’esquena i també per lluitar entre elles per motius que veurem més endavant.

En quant a mides, els mascles adults són molt més corpulents que les femelles, podent arribar a pesar 90 Kg, per 40 Kg de les femelles, tot i que això no els treu agilitat a l’hora de moure’s per les verticals parets montserratines.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS ALIMENTACIÓ Les cabres són animals herbívors i s’alimenten principalment d’herbeis, de fulles d’arbres i arbustos, especialment de les més tendres. Sovint han de fer veritables equilibris per trobar l’aliment, tot fent cabrioles sobre buits impressionants.

COMPORTAMENTS SOCIALS Com tot animal salvatge, les cabres fugen del contacte directe amb l’home, però tot i així són molt curioses i sovint es poden observar a poca distància mentre ens escruten fixament. Per comunicar-se entre elles emeten una espècie de xiulet molt fort i estrident provocat per la sortida sobtada d’aire per les seves fosses nassals. Normalment, aquest xiscle és el senyal que les avisa que han de fugir degut a l’existència d’algun perill.

Habitualment s’agrupen en petits ramats formats per una mare i els seus fills, o bé per grups de mascles. També és habitual trobar algun mascle veterà vagant solitàriament.

Durant l’època de zel, que comença a la tardor i es pot allargar fins ben entrat l’hivern, els mascles ofereixen un espectacle imponent amb la lluita que mantenen per disputar-se el domini sobre les femelles. Durant aquestes lluites es donen espectaculars cops de banyes que ressonen pel massís i que sovint no se sap d’on provenen.

A vegades, la sort i estar en el lloc adequat permeten de gaudir d’un esdeveniment natural remarcable en un escenari màgic.

DESPRÉS DE 20 ANYS...

El fet de no haver-hi cap depredador de les mateixes dimensions que les cabres i la seva perfecta adaptació al medi, han afavorit que hi hagi molts exemplars per tot arreu de Montserrat. Aquest gran nombre d’individus repercuteix per força en l’estat de conservació de la muntanya. En aquest sentit, l’erosió que ocasionen en cims d’agulles, turons, en el propi bosc o en cavitats és força remarcable. La vegetació també es malmet una mica. Concretament el galzeran, arbust protegit a Catalunya en certes zones, especialment als Parcs Naturals, resulta bastant afectat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Però el principal problema radica en la convivència entre les cabres i un altre mamífer foraster molt més exageradament present i perjudicial per al massís: l’home. Les cabres, com animals salvatges que són, no tenen consciència que si fan caure pedres des del cim d’agulles, cingleres o des de qualsevol punt elevat poden malferir a possibles persones que circulin per un nivell inferior, un fet que malauradament s’ha produït i continua produint-se.

ESTABILITZACIÓ DE LA POBLACIÓ Per tal d’estabilitzar el nombre d’exemplars de les cabres, el departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya publica un calendari oficial de caça controlada d’un nombre concret d’exemplars per gènere i edat, i estableix una sèrie de normes que cal seguir, tals com punts de trobada, material a emprar i el mètode de cacera.

També es fixen les taxes que cal abonar per cada exemplar caçat, així com la manera en què s’han de distribuir les captures. Aquestes són dades reals que juntament amb d’altres que possiblement existeixin però que es desconeixen fan reflexionar sobre els veritables motius de la introducció d’aquest animal, innocent i salvatge, per part de l’home.

Però en un parc natural tan complex com aquest, on espiritualitat, materialisme, muntanya, urbanisme, oci i negoci es confonen, les cabres no podien quedar al marge de l’engranatge montserratí. Fins i tot elles són objecte del merxandatge de la muntanya!

El debat continua i continuarà, però atorguem als pobres herbívors de conducta contemplativa la presumpció d’innocència i tinguem present que existeixen i el que això implica. I, si tenim sort, admirem-los des d’algun racó privilegiat i valorem-los com als éssers vius exclosos de tota culpa que són.

Text i fotos: Òscar i Albert Masó Garcia

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 49

GOIGS DE GUERRA I RESISTÈNCIA - 1 71 4

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 567 - Novembre 2015 - Pàg. 50