568 desembre 2015

Núm. 568 - Desembre de 201 5

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al Al repeu de Vallhonesta hi ha un minyó que encara dorm: Acosteu-vos de puntetes, no feu fressa, fa non-non!

Veniu gent de l’encontrada des dels Caus al Coll del Bram, que ressoni sota el Cingle l’espignet del vostre clam.

Apropeu-vos al pessebre, poc a poc, té molta son: Acosteu-vos de puntetes, no feu fressa, fa non-non!

Foto: Joan Vila

Maqueta de Sant Pere de Vallhonesta Pessebre de Vacarisses (Ressenya a la pàg. 1 4)

És petit però ja somnia i amanyaga un munt de plans.

Ai el dia que s’engresqui i ens engalti el SOU GERMANS! Per un món de rics i pobres, ser germans és un afront: Acosteu-vos de puntetes, no feu fressa, FA NON-NON!

La mareta s’hi acosta i li cau un petó al front:

Bon

Nadal

Acosteu-vos de puntetes, no feu fressa, FA NON-NON!

Nadala i maqueta: Mn. Sebastià Codina i Padrós

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Parròquia de Vacarisses Càritas Parroquial Vacarisses, balcó de Montserrat Dels Diaris Col·laboracions Contraportada

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 11 12 13 15 16 18 20 50

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Novembre Dia 1 Missa al Cementiri recordant els nostres avantpassat i especialment els que ens han deixat des del Tots Sants de l’any passat.

Dia 8 Ha mort en Lluís Astals Dia 22 Concert de Santa Cecília organitzat per l’Escola de Música. “L’Ensemble Flor de Lis” ha presentat un extens repertori de música antiga i ens ha transportat uns quants segles enrere fent-nos gaudir de la sonoritat i els instruments de l’edat mitjana.

Dia 26 Ha mort en Pere Boix Puig. Enterrament a Sabadell.

Dia 28 Ha mort en Josep Eixalà Duran.

Dia 29 Missa familiar i començament de l’Advent.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 2

PÒRTIC

Q

uaranta anys després de la desaparició física de Franco, la paraula dictadura és la que més apareix en els actuals discursos oficials del president del govern democràtic espanyol, Mariano Rajoy.

Paradoxalment, la paraula va adreçada al govern de la Generalitat i al procés sobiranista que s’ha engegat en compliment del mandat de les urnes. És a dir, els hereus del franquisme acusant de manera demagògica i desacomplexada el president Artur Mas d’atemptar contra la democràcia.

Resultaria insòlit si no fos perquè els populars ja ens tenen acostumats a aquesta mena d’estirabots, pel que fa l’antic Règim. Ells, que ni tan sols han condemnat el franquisme i que han fet tot el possible per bloquejar la llei de la memòria històrica, tampoc és estrany que tinguin la descaradura d’atribuir als altres els seus propis pecats. Que el principal atemptat contra aquesta democràcia de fireta sigui impulsar el programa electoral de la formació que els catalans han votat de manera majoritària ja deixa prou clar a quin nivell freàtic se situa el llistó de les llibertats en un sistema enfosquit per l’ombra allargada del franquisme.

El mateix franquisme que amb idèntica intransigència castigava la llengua catalana i encotillava la capacitat d’autogestió dels sentiments i de les voluntats dels catalans. Aquesta és la llosa de Franco que ens va caure al damunt. No només pel que fa a la ideologia ultradretana que continua impregnant moltes de les decisions del poder legislatiu i judicial, sinó també per la xacra de la corrupció, aquest vici tossudament arrapat a les administracions públiques que tant presumeixen de rigor i transparència. Franco va morir, però el franquisme no. I l’ostentosa conseqüència de tot plegat és la negativa granítica a deixar que el poble de Catalunya decideixi amb llibertat quin ha de ser el seu futur.

Ni Franco no ho hauria fet tan malament, tot i que ell ja fa temps que ens hauria enviat els tancs.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

10.- Tomàs Era una mica del morro fort. Els amics van creure més de pressa. No acceptava les vivències dels altres. Va caldre que Jesús, al cap de vuit dies, em digués cara a cara: “Posa la mà dintre la nafra del costat i els dits, a les nafres dels peus. Creu d’una vegada”. I va afegir la desena Benaurança: “Sortosos els que creuran sense haver vist”. Em vaig donar per la pell.

El “Senyor meu i Déu meu...” ha servit a molts per fer un acte de fe davant del dubte.

Sóc el protector dels dubtosos. Sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà. Forma part de la naturalesa humana. Era tossut, no ho puc pas negar.

Mateu, Marc i Lluc només em citen en la llista dels apòstols i sempre al costat d’en Felip, en Bartomeu i en Mateu. Joan em fa sortir moltes vegades al final de la vida de Jesús, quan la seva vida perillava més que mai.

Un dia que mig món s’havia confabulat contra Jesús, vam marxar tots junts cap a l’altre cantó del Jordà. Ens sentim més segurs en aquell racó de món.

Ens van comunicar que en Llàtzer s’havia posat greu. Cap de la colla volia anar a Betània. Tenien por. Vaig fer el valent i plantant-me vaig dir: “Si Jesús s’hi juga la pell, anem-hi també nosaltres i morirem amb Ell. I van venir tots.

No em pensava que el final arribés tan aviat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Vam celebrar la Pasqua. Durant el sopar Jesús va dir: “Me’n vaig a la Casa del Pare. També hi anireu un dia. Ja sabeu el camí”. I jo, fent l’atrevit, vaig dir: Si no sabem on vas, com vols que sapiguem el camí?”. Jesús em va contestar aquell “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Per anar a la Casa del meu Pare, cal passar per mi".

M'han atribuït una recopilació de màximes que suposadament hauria dit Jesús.

Sebastià Codina i Padrós

Pere Boix Puig L’amic i col·laborador de la nostra publicació, ens ha deixat. Ens ha precedit vers La Casa del Pare, que deia Jesús de Natzaret. Hem perdut una peça clau de la revista. Durant més de 25 anys ha format part dels capdavanters d’“El Vacarisses”. Va culminar la seva obra vacarissana amb la publicació del llibre VACARISSES, DES DEL COR, l’any 2012. Una selecta biografia de personatges i esdeveniments locals que ens evoquen un home de casa i de país, que exposa magistralment les pàgines viscudes d’un poble que batega sota l’obaga del Cingle i de cara al Montserrat.

Ha estat l’ànima de les festes tradicionals de la Barceloneta, el promotor de l’excursionisme que ha donat a conèixer totes les raconades més significatives del terme i del veïnatge, promotor de la nostra publicació que ha sobreviscut durant molts anys gràcies a gent incansable com ell.

El seu pas per Vacarisses ha deixat petjades i amb les seves narracions literàries ha posat a l’abast de la gent del demà el llevat del pa ancestral de Catalunya que entre tots anem fent, de molla en molla i de mos en mos.

A la Maru, fills, nets i germanes, l’enhorabona per l’espòs, el pare, l’avi i el germà que tant us ha estimat i vosaltres heu afalagat. En ell us heu pogut emmirallar. I tots, vosaltres i nosaltres, familiars i amics, podem recordar una entranyable persona que ens ha acomboiat una llarga tongada de la vida.

Moltes gràcies, Pere!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pollardarda rostida de Nadal Ingredients per a 4 persones: 1 pollarda de 2 a 3 kilos de pes, segons els convidats.

Pomes starqui, mitja per persona.

Prunes, orellons i un grapat de pinyons.

Uns tallets de cansalada i 4 o 5 salsitxes.

1 tros de canyella.

1 ceba grossa, 5 grans d’all.

Sal, oli i pebre. ½ got de vi ranci o sec.

Un farcellet d’herbes aromàtiques.

Per fer la pollarda sencera, demanarem que ens la netegin per dins. Una vegada rentada la deixarem escórrer i la salarem bé per dins i per fora, li posarem un pols de pebre, això a gust de cadascú, i la farcirem amb les salsitxes tallades per la meitat, 3 o 4 prunes, 3 o 4 orellons, un trosset de canyella, 2 grans d’all i uns tallicons de cansalada. Per que no ens surti el farcit li cosirem l’obertura per on l’hem introduït, també ho podríem tancar amb alguns escuradents.

La posarem en una cassola amb un bon raig d’oli, amb la ceba a trossos, els grans d’all, el tros de canyella i un farcellet d’herbes aromàtiques.

Escalfarem el forn a 220 graus. Hi posarem la cassola amb el forn mig calent, i el deixarem a aquesta temperatura fins que comenci a coure fort, després ho abaixarem a 190 o 200 graus. Es compta una hora de cocció per cada kilo que pesi l’au, però com que la carn de la pollarda és molt tendre, amb menys estona estarà cuita. Quan sigui a mitja cocció li posarem el vi, si veiem que cou molt ràpid reduirem el forn a 180 graus.

Per acompanyar farem les pomes rostides. Posarem oli en una cassola i també una mica d’oli del rostit. Tallarem les pomes pel mig en sentit horitzontal i les posarem del cantó de la pell, una mica de sal i, si volem, una mica de canyella, les taparem i que vagin coent a foc moderat. Passat un temps els donarem la volta per coure de l’altre costat. Les prunes les posarem una estona amb aigua calenta junt amb els orellons, ho escorrerem i les posarem junt amb els pinyons a la cassola de les pomes quan ja siguin cuites, deixarem que cogui uns minuts més tot junt.

Bon profit i bon Nadal!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis

De les raons dels uns, altres en viuen.

Dolent és el plet que necessita testimonis.

Fa més por un advocat que un dolor de costat.

Jutge que mal condemna també mereix pena.

La ignorància de la llei no n'excusa el compliment.

Una causa, per dolenta que sigui, sempre troba qui la defensa.

Val més el pitjor ajust que el millor plet.

Anyada per anyada, val més la seca que la mullada.

Bé a son país servirà, qui el cultiu millorarà.

Ben podada l'olivera es renova tota entera.

La llei més bona és fer el bé tothora.

El llaurador erra si aparta els ulls de terra.

Plet acabat, l'únic que guanya és l'advocat.

Fa més un home llaurant que vint fangant.

Porta la bossa oberta i t’hi entrarà la sentència.

La vinya ben cavada, ben podada i ben esmagencada.

Que és pledejar? Perdre el temps i malgastar.

Llaurada acabada, arada desada.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL La violència en nom de Déu, encara que sigui precedida per la creu o els ganfarons, és el pecat més gros que s’ha fet en les conquestes més de quatre vegades.

Utilitzar el dret d’expressió sense solta ni volta jugant grotescament amb la burla i el menyspreu per provocar gratuïtament, porta cua i empeny a la revenja.

Si et diuen que no et sento, acosta’t i parla’m a cau d’orella. Si et diuen que m’he perdut, segueix les meves petjades.

Segurament que el món no ha estat mai un paradís.

Els homes ja no es mengen els uns als altres a queixalades: ho fan més finament, amb la forquilla i el ganivet.

Alguns tractaments només serveixen per allargar l'agonia i vegetar una estona més.

El món és un planter de bondats i maleses mentre continua rebolcant-se en el gorg de l'avarícia i de l'ambició.

Cal acceptar el món com és, però deu ser possible fer alguna cosa per apedaçar-lo i que no faci tan mala cara de pocs amics.

La família i l’escola tenien el monopoli de l’educació; ara eduquen barroerament els medis de comunicació i l’ambient carregat.

Els medis de comunicació ben sovint estan manipulats i en mans dels que remenen les cireres.

La religió malmenada pels homes ha deformat el missatge de Jesús, l’autèntic, el de debò.

Totes les religions tenen llambregades que il·luminen certerament als éssers humans. Totes serveixen per arribar a Déu i tenen un factor comú.

Algú ha dit que els rics compassius són fets antinaturals.

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 8

CAMPANADES

EL CORB SAVI El meu primer conte

E

ra un matí de llum primaveral. Esbarts i més esbarts de corbs de vol àgil i nobilíssim s’aplegaven cap a la Vall dels Congressos, on el Corb Savi havia d’exposar-los que és el vol i com fer anar les ales.

Era un ocell erudit, que s’havia mig cremat els ulls tot resseguint amb el bec les lletres d'un llibre intitulat Com s’aguanten les aus dins l'airecel, obra que havia sostret a la vella biblioteca d’un castell. També s’havia cuidat d'esgargamellar, inflat de zel, convocant a reunió, per carenes i valls, car nascut de mena sàvia, desitjava contorbar els corbs que són el que són tranquil·lament, els que, dejuns d’haver albirat mai ni la coberta d’un llibre, sobrevolen, segurs i magnífics, les altes serralades i les afraus immenses.

El Corb Savi es capté com aquells homes a qui la pruïja d’una sarnosa fanfàrria empeny a trastornar la vida segura de les persones que no teoritzen l’existència, sinó que simplement la viuen.

Ja passa de les nou del matí. La Vall dels Congressos és tota negra de corbs de plomatge brillant a l'alegria del sol. Es mouen inquiets i murmuradors, frisosos, perquè el Corb Savi encara no desbota, sinó que, tot ell abstret, es passeja picotejant pensaments en la penya que li serà tribunal movent, a moments, la cua i llampeguejant les ales per no perdre l’equilibri en son alt pedestal.

Quan tota la fondalada fou plena de silenci expectant, el Corb Savi amollà. l'esperada conferència amb aquests gralleigs de rebuscada sapiència: “Vosaltres, germans benamats, oh corbs del bell plomatge, a qui el destí, sovint injust, ha escamotejat la sort de poder clavar -com jo- les ungles en els llibres, heu de saber que no és prou moure les ales per aquest fluït transparent, ço és dir: l'aire que embolcalla la terra. Heu de tirar-les lleugerament enrere i, seguidament, accionarles amunt i avall. Si voleu girar, immobilitzareu una ala, talment com el barquer paralitza un rem Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 9

CAMPANADES quan vol desviar la llanxa. Si apreneu bé el decanteig dels avions, virareu més ràpids a la presa...”

Amb veu rasposa de supèrbia, l'ocell pedant va seguir perorant molta estona, mentre els corbs de l'ample i sorprès auditori es miraven embabiecats i aplaudien repicant mútuament els seus becs.

Cada vegada, emperò, era més difícil i espès, dintre seu, el problema del vol; per més que, fins aleshores, no havien fet altra que volar bo i proclamant llur exuberant felicitat -sense lletres- dins la blavor del cel on Déu els havia posats. Quan el Corb Savi donà per acabada la seva arrogant xerrameca, els corbs no tenien en si el coratge d’emprendre el vol. Se sentien les ales preses pels lligams vescosos de la parauleria. Encara bo que la sorpresa d'una escopetada fortuïta els féu oblidar a l'instant (ales, ajudeu-me!) l'embull de tanta teoria. I es trobaren volant, tan feliços i sortosos com abans.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Església de Sant Martí de Biscarbó.

Forma part del terme de les Valls d'Aguilar (Alt Urgell).

Formava part de l'antic terme de Castellàs, de la comarca del Pallars Sobirà.

Presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d'esglésies medievals. Té similituds amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l'ermita de Sant Quiri i Santa Julita de les Valls d'Aguilar, així com Sant Lluc d'Anyús o Santa Coloma d'Argestues. Tots aquests edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l'Alt Urgell. Les caraterístiques de Sant Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable. De tota manera aquesta església és un dels exemples més significatius d'una modalitat constructiva que es dóna en algunes zones recloses de la comarca de l'Alt Urgell.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 10

DES DE SITGES

Arriba el dia, i llavors el món s’atura. Comença el postpart, el puerperi, la teva vida fora de mi, la meva nova vida amb tu.

L’adaptació, la recuperació, la transició.

S’atura el món per entregar-me a tu, entregar-te el meu cos, els meus braços, la meva pell.

S’atura el meu món per ser el teu món, el teu hàbitat, el teu suport.

S’atura el món mentre t’acullo al meu pit, refugi de tots els perills, aliment i escalf.

S’atura el món quan em mires, amb els ulls ben oberts, coneixent-me, escoltant-me la veu, olorant-me, xuclant-me la llet, tan mamífers.

S’atura el món, però l’amor avança. La paciència, la constància de la persona que em recolza i m’acompanya, m’ajuda, em comprèn i m’estima, així com estic ara, cansada, bruta i despentinada.

S’atura el món, i les converses de soroll. Segueixen les vides dels altres, perdo la noció dels dies i del temps.

S’atura el món. I ploro. Per mi, per tu, pel Roger, per ser mare de nou, de tots dos, per la força que em dóna la teva vida, que m’emociona.

S’atura el món i tot recomença!

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 11

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Dolça filleta que tant t'estimo L'alegria del Nadal L'alegria del Nadal és una alegria santa, i que surt del fons del cor i que a molta gent espanta.

Però si tens viure sa i el cor teu tot ple de molsa, en aquesta nit tan clara Déu del cel te la fa dolça.

Ens trobem tots pel carrer, ens trobem sens dir paraula; tots sabem que ha volgut ser l'Infantó en nostra taula.

Passem ràpids per la vida, tots de pressa i molt corrent.

Si no fos aquesta nit se'ns duria el corrent.

Par la muntanya, roges les galtes, fruint la vida del teu esclat, res no t'importa; corres i saltes, -dolça filleta que tant t'estimotota encisera, tota bondat.

Potser et corones de boix o d'heura i culls floretes, màgic tresor!

Qualsevol cosa, tot et fa creure, -dolça filleta que tant t'estimoque ets la princesa d'un castell d'or.

I així et perfuma la cabellera la dolça flaire que fan els pins; i fas guirnaldes, tota encisera -dolça filleta que tant t'estimoamb menta, espígol i romanins.

I quan retornis d'aquells bons aires i una abraçada ens fongui a tots dos, tan impregnada d'aquelles flaires, -dolça filleta que tant t'estimotindrem la casa plena d'olors.

Joan Sisamon i Borràs

Al pessebre hi ha un Infant, un àngel dins la establia, i a propet, al seu voltant, vetllen Josep i Maria.

Caminen a poc a poc, sens remor per nostra vida.

Quan el fi sigui arribat serem també a l'establia.

Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

N ADAL A VACARI SSES COMMEMORACIÓ DEL 201 5 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE JESÚS DE NATZARET

Dia 24, a 2/4 d'1 1 de la nit, Presentació del PESSEBRE 201 5.

És una interpretació lliure de l’antiga església parroquial de Sant Pere de Vallhonesta. Construcció romànica del segle XI.

SOLEMNE MISSA DEL GALL Nadales populars

Dia de Nadal, a les 1 1 del matí,

MISSA FAMILIAR

Concert de Nadales a càrrec dels infants

CONCERT DE NADAL Acte col·laborador amb la Marató de TV3 1 3 de desembre a 3/4 de 7 de la tarda

Església Parroquial de Sant Pere de Vacarisses Amb l’actuació de: Cors 1 , 2 i Joves de l’EMM de Vacarisses i Cor de Vacarisses El concert és gratuït.

Les aportacions voluntàries aniran destinades a la Marató de TV3 La Jornada de portes Obertes que el Cor de Vacarisses va fer el passat 7 d’octubre va ser tot un èxit! Es van presentar 7 persones interessades en saber del nostre funcionament i amb moltes ganes de cantar.

Finalment 6 passen a ampliar les veus del nostre Cor. Des d’aquí, una vegada més, volem donar-los-hi la benvinguda i el nostre reconeixement. Els veureu cantar en el proper Concert de Nadal.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 13

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

L'església de

San t Pere d e Val l h on esta Aquesta església es troba al terme municipal de Sant Vicenç de Castellet. Antigament, però, formava part d’un terme autònom situat entre els territoris jurisdiccionals de Mura, Castellbell i Castellet. Eclesiàsticament constituïa una parròquia independent que més tard fou sufragània de les de Sant Vicenç de Castellet i de Sant Vicenç de Castellbell. Les primeres referències escrites són del segle XII, quan Sant Pere de Vallhonesta apareix en algunes llistes de parròquies del bisbat de Vic. Tot i que al casal del costat, cal Campaner, hi ha restes preromàniques, l’església és clarament romànica, amb diverses etapes constructives. L’absis i el començament de la nau són del segle XI, mentre que la resta de la nau fou refeta al segle XII, possiblement en substitució d’una construcció preromànica. Durant el segle XIII es reféu el mur de ponent i se’l rematà amb un esvelt i característic campanar de paret amb quatre obertures, ara mancades de campanes, eliminades a barrinades durant la passada guerra civil. En segles posteriors la volta fou revestida amb una altra volta de canó per evitar-ne l’esfondrament, s’hi adossà una sagristia i es féu una escala d’accés a la teulada. L’absis, acarat a llevant, com era habitual a les esglésies romàniques, presenta dobles arcuacions cegues delimitades per bandes llombardes, i una finestra típica del primer romànic. A la façana de ponent, a part de molts forats que cal suposar que corresponien als encaixos de les bastides, hi ha una obertura allargada a manera d’espitllera.

A la dècada de 1950 fou restaurada pel Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet, essent tapada la porta ponentina, de facció tardana, i reoberta la porta lateral de migjorn, senzilla i amb arc de mig punt.

Internament la capçalera presenta pintures molt malmeses. Les primitives, romàniques, van ser recobertes per altres decoratives del segle XIX. Finalment, s’ha d’indicar que a dins del temple es conserva un sarcòfag de pedra medieval, tal vegada visigòtic, i a fora dues piles cupulars de pedra, possiblement amb finalitats baptismals. Àngel M. Hernández Cardona

Extret de l’article “Tres capelles de Sant Pere properes a Vacarisses” Vacarisses, balcó de Montserrat, 509 (gener de 2011) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 14

CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES

Conveni entre l’Ajuntament i la Parròquia de Sant Pere pel Rebost Solidari

L’Ajuntament de Vacarisses i la Parròquia de Sant Pere han signat un conveni de col·laboració perquè Càritas Parroquial-Rebost Solidari de Vacarisses distribueixi aliments entre les persones i les famílies necessitades que es trobin en situació o risc d’exclusió, ja sigui per raó d’edat, mancança econòmica o bé desestructuració familiar. Aquests aliments provindran de la Fundació Banc dels Aliments de Barcelona, d’excedents de la Comunitat Europea i, periòdicament, de les donacions realitzades a través de la Creu Roja i altres entitats.

Se’n podran beneficiar aquelles persones de Vacarisses que ho sol·licitin als Serveis Socials de l’Ajuntament, acreditant manca de recursos bàsics d’alimentació.

Per a la realització d’aquest servei, l’Ajuntament ja proporciona un local a l’equipament municipal de La Fàbrica, fent-se càrrec de les corresponents despeses de manteniment i consum d’aigua i llum. A més, a través de la brigada municipal, s’oferirà el servei de transport necessari per a la recollida d’aliments de les entitats i les empreses donants.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

LA MEDICINA EN EL NORD D'ÀFRICA Ressenya

E

Portada de la revista Aldaba dedicada a la medicina en el nord d’Àfrica.

l passat dia 20 d’octubre va ser presentat a la sala d’actes del Centro Asociado de Melilla de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, el número 39 de la revista Aldaba, dedicat íntegrament a la medicina en el nord d’Àfrica.

En aquest important número monogràfic, han participat els nostres col·laboradors Drs. Pere Miret Cuadras i Àngel M. Hernández Cardona, tots dos acadèmics corresponents de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

El Dr. Miret ha escrit l’article “Memorias de un médico en el Protectorado español de Marruecos a mediados del siglo XX”, en el qual aborda, entre altres temes, les malalties endèmiques al Marroc en aquella època, característiques de les cabiles marroquines, organització sanitària del Protectorat, activitat i serveis mèdics a la zona rural del Marroc, i moltes experiències personals en l’atenció als malalts i el tractament de les malalties. Sobre la seva estada al nord d’Àfrica com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT a metge, el Dr. Miret ja ens havia ofert en les pàgines de la nostra revista (des de l’octubre de 2002 al gener de 2003) un seguit de col·laboracions amb el títol de “Crònica d’una estada al Marroc”.

Per la seva banda, n’Àngel M. Hernández és l’autor de l’article “Médicos y cirujanos presentes en el Sitio de Melilla (1774-1775) ”. En aquest setge històric, enviats pel Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, van participar els cirurgians catalans Ramon Bertran, Antoni Busqué, Joan Antoni Coll, Joan Llensa, Pau Antoni Querol i Francesc Roca. A més d’aquest article, el Dr. Hernández Cardona ha redactat conjuntament amb el Prof. Antonio Bravo la comunicació “Un

dictamen médico del siglo XVII. La confrontación crítica entre los doctores Thomas Exarch y Joseph Guiral sobre Pedro Zermeño ”.

Recordem que aquest enginyer militar va dirigir la construcció de la fortalesa de Figueres, l’església de Sant Miquel del Port, a la Barceloneta barcelonesa, i de la catedral nova de Lleida, entre altres realitzacions a Catalunya. Un tercer article del Prof. Hernández, en aquest cas fet amb la Professora Sonia Gámez, versa sobre “Un informe de Magín Berdós Blasco del año 1841 sobre los hospitales de Melilla, Peñón de Vélez de la Gomera y Peñón de Alhucemas”. Sobre aquest cirurgià i metge català s’hi fa una reeixida biografia amb dades totalment inèdites.

Felicitem des d’aquí els nostres col·laboradors per tan interessants treballs.

La Redacció

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 17

DELS DIARIS

El veritable Pla de Xoc

Espanya té Arnaldo Otegi a la presó per haver impulsat en l’esquerra abertzale l’estratègia de defensar exclusivament la via pacífica. Espanya ha il·legalitzat partits per poder frenar un procés d’independència i de pau al País Basc i, en canvi, els partits feixistes tenen tota la llibertat del món per fer allò que els doni la gana. Espanya no ha volgut anul·lar el judici sumaríssim contra el president Lluís Companys ni n’ha condemnat oficialment l’assassinat en nom de l’Estat espanyol.

Espanya no ha derogat mai explícitament el decret de Nova Planta que Felipe V –el parent del Felipe actual– va imposar a mata-degolla contra els catalans. Espanya reivindica dia per altre Gibraltar però no ha pensat mai a reivindicar el Rosselló ni la liquidació del tractat dels Pirineus.

Espanya és un dels estats de la UE que incompleix i desobeeix més normatives i directives comunitàries i, en canvi, amb greus conseqüències qui incompleixi la seva llei. Espanya transgredeix la pròpia constitució i el seu govern incompleix sentències del Tribunal Constitucional.

Realment, no es tracta de fer el millor govern del món. No es tracta de pactar els millors programes de governabilitat de la nostra història. Es tracta de fugir corrent d’Espanya sense perdre ni un segon més. Vull dir que m’agradaria molt i, a la vegada, seria molt convenient que el govern que hi ha damunt la taula de negociació de Junts pel Sí i la CUP durés el mínim temps possible. És clar que s’ha de pensar ben pensada la manera de tocar el dos. Val la pena d’encertar-la perquè no en tindrem gaires més ocasions. Però convé fer una desconnexió ràpida i valenta. No hi ha plans de xoc contra la pobresa sense independència. No hi ha transformació democràtica dins la gàbia autonòmica. El veritable pla de xoc és aquest: desconnectar a tot drap. Aquesta és la clau que obre tots els panys.

Que la CUP no li agrada Artur Mas? No ho discutiré. És legítim i tenen les seves raons. Però si és així, la millor cosa que poden fer és acordar el calendari més curt possible per a la desconneVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 18

DELS DIARIS xió. Mas va dir que portaria el procés fins al final i plegaria. Si no volen Mas, que facilitin la fórmula que escurci més el període de desconnexió.

Com més va mes convençut estic que el temps corre contra l’independentisme. Cal aprofitar el moment. I aquest compàs d’espera no beneficia ningú. Tan sols beneficia l’estat espanyol, que activa totes les armes a l’abast per mirar de crear desconfiança i desestabilitzar la majoria independentista. A qui pot interessar d’allargar aquesta situació?

L’objectiu del nou govern i de la nova legislatura ha de ser que durin tan poc com sigui possible.

Si duren sis mesos, millor que no pas nou. No hi ha negociació possible. No pas abans de la ruptura legal amb l’estat espanyol. A Espanya i a Europa ningú no mourà ni un dit fins que la independència no sigui una realitat. Per tant, no ens entretinguem, que hi ha massa problemes i prou greus per a resoldre i necessitem les eines d’un estat propi.

Enllestim de pressa, que l’edifici on es fa la negociació cau a trossos, té goteres i ja ha arribat l’hivern. Un govern i una legislatura breus, una desconnexió a bon ritme, un poble alçat i disposat a combatre, i un futur per construir.

Pere Cardús

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 19

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Disturbis del canvi de règim: Quintes i pa Les nombroses revoltes populars de l’època preludien la necessitat d'un canvi de règim, L'estat absolutista, tot i que s’esforçava per censurar les idees revolucionàries, ja no convencia. Calia una autoritat més convincent: I ‘absolutisme de la llei. Entre el període de submissió al monarca i el de submissió a la llei, hi va haver un període de gran insubmissió amb moltes revoltes populars.

L'avalot de les Quintes Fins aquell moment la participació en campanyes militars estatals era voluntària i remunerada. Però el 1773 Carles III va instaurar les quintes: el servei militar passava a ser obligatori i sense remuneració. Un de cada cinc nois de vint anys era cridat a files i la selecció es feia per sorteig.

El sistema de quintes va deixar famílies sense mans per a treballar i va causar greus perjudicis a l'agricultura i la indústria. Molts gremis i col·legis es van negar a col·laborar en l'elaboració de les llistes de nois en edat de servir

Exempt Les classes altes podien pagar un tribut, l'exempció, per no fer el servei militar i obtenir la redempció. Fins i tot hi havia qui es feia ric deixant diners per pagar les exempcions. El 1912 es va abolir la redempció i va aparèixer el sistema de mossos de quota: els que no eren analfabets podien pagar una quantitat i reduir el temps del servei militar, habitualment de tres anys, per no interrompre els estudis. Com que la majoria de la població estima més la vida que la violència, el servei militar obligatori no ha deixat mai de donar problemes a l'Estat: des de la revolta de les Quintes de 1845 i els moviments d'insubmissió i objecció de consciencia al segle XX, fins que es va eliminar el 2001.

El gravat mostra el moment en que comença l'enderroc de la Torre de Sant Joan, a l'interior de la Ciutadella, el 26 de novembre de 1868.

Document sobre l'exempció en metàl·lic

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 20

COL·LABORACIONS El detall El maig de 1773 un grup de joves de Barcelona cridats a files va entrar a la catedral i va tocar les campanes a sometent, que anunciaven revolta. Cridaven i protestaven pels carrers, desesperats.

Van apedregar la casa del capità general. Les tropes militars els van caure a sobre i ells van intentar escapar de la ciutat. Se sentien trets; un noi va caure mort, i hi va haver ferits. Enmig del caos alguns revoltats van aconseguir escapar-se i fugir cap a Franca.

La festa dels Quintos En alguns pobles, com a Castellserà, a Sant Hilari Sacalm o a La Granadella, encara se celebra la festa dels Quintos, que recorda l'acomiadament dels nois que anaven a files.

Els rebomboris del pa La industrialització va provocar que uns quants s'enriquissin molt però que d'altres fossin encara més pobres. Amb la industrialització va arribar l'atur i l'estancament dels salaris. El pa era la base de l'alimentació i qualsevol augment de preu en moments de davallada de la producció industrial era causa de gran malestar.

Arrendataris del gra El 1765 Carles III va autoritzar la llibertat de comerç i de transport del gra. Ràpidament van aparèixer els especuladors, els arrendataris, que retenien gra i l'acumulaven en magatzems per esperar que pugés de preu en períodes de baixes collites.

Mosso de forner

Il·lustració del s. XVIII. La revolta coneguda com a“rebomboris del pa” va començar a Barcelona el 28 de febrer de 1789 i va ser seguida a diverses ciutats, com ara Vic i Mataró. .

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 21

COL·LABORACIONS El liberalisme apostava per l'autoregulació dels mercats, que implicava que si el venedor del costat abaixava el preu l'altre sabia que no el podia apujar massa. Aixó va bé en temps de vaques grosses, però no donava solucions en temps de mancances ni parava els peus als especuladors.

Tota regulació semblava una tornada a l'absolutisme, a l'Antic Règim.

El 1789 la collita de cereals va ser dolenta i l'Ajuntament de Barcelona va augmentar el preu del pa. Però la gent no estava per brocs. El pa volava de les barraques de venda de pa i de la fleca municipal (pastim) per donar via lliure a les flames. “Fora la fam!”. Una pluja de pedres va caure sobre les tropes militars que provaven d'apaivagar les masses i el capità general va córrer a refugiar-se a la Ciutadella. La casa de l'arrendatari del pa cremava. Una multitud va entrar a la catedral cridant i blasfemant contra el bisbe i els senyors: “brut, porc, lladre”. Una nova pluja de pedres va caure sobre la cavaL'ofici de forner, segons una lleria i dos soldats van morir. Van desembeinar els ceràmica del segle XVIII. sabres i la lluita va passar a un segon nivell. Els homes i dones del poble es van llançar aterrits muralla avall i hi va haver molts ferits. Després de dos dies de revolta va arribar la repressió, que va ser molt dura: sis executats a la forca, cent deportats i nombrosos presos.

Quan es van acabar els aldarulls, es va destituir el capità general, comte de l'Asalto, que va ser substituït per Francisco Antonio de Lancy, comte de Lacy. Aquest va rebre l'ordre de no respectar les concessions donades als revoltats i es va convertir en l'artífex de la repressió. A Barcelona es van deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort a cinc homes i una dona, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella. La sentència va ser considerada excessiva fins i tot pel Baró de Maldà. Aquell dia un percentatge considerable de la població barcelonina va sortir de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepha Vilaret, de sobrenom «la negreta», casada amb un criat i mare de dues criatures. Segons el Baró de Maldà, una dona de l'aristocràcia va pagar un hàbit de monja per enterrar-la, i no va ser esquarterada com els altres reus. Al cap d'un any, un particular va pagar un ofici solemne en memòria dels executats.

Però el poble estava unit i el dia de l'execució molts barcelonins van abandonar la ciutat per mostrar la seva desaprovació de la sentència. L'ocupació militar de la ciutat es va mantenir dos mesos. La Revolució Francesa també va ser precedida per la guerra de les farines (1775) i calia anar amb compte.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 22

COL·LABORACIONS

L'àngel de l'amistat Un dia vingué i ens vam fer amics, senzillament.

- Hola! -digué l’àngel.

Així de simple. I vam restar units. L’amistat és així de simple. Neix. No podries dir ben bé per què. Neix, i res més. Ara bé, un cop nascuda vol ser cultivada fins al fons, com totes les flors.

Vam continuar junts, vam caminar junts, vam pensar i estimar junts, i junts ens neguitejàvem per les coses del món i per les esperances dels homes. I obríem l’esperit l’un a l’altre, perquè l’amistat és això, un mutu obrir-se, confiadament, transparentment.

A l’àngel de l’amistat li plau conviure amb els humans. Ell ve i aleteja enmig dels amics, aleteja com un bon esperit que uneix i agombola. Es fa present amb discreció, com un oferiment que hom pot acceptar o no. L’àngel de l’amistat s’ofereix tot ell i ofereix el seu amor, i tot amor, en la llibertat. No t’exigeix que continuïs el camí amb ell: si vols hi vas i si no, no. En ell no hi té cabuda l’amor sense la llibertat ni la llibertat sense l’amor. Amb ell sols podem estimar si ens assumim com a persones lliures.

L’àngel passava i omplia el món d’amistat. Obria les seves ales immenses i ens gomboldava a sota d’elles, i naixien amics i naixien amigues, i tots cultivàvem la flor.

- És bona la flor de l’amistat -deia l’àngel. N’hi ha un jardí immens, de flors, i totes volen ser cultivades plenament. Cada flor és única, i com a única vol ser mirada. Però mirar una flor no Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 23

COL·LABORACIONS implica abandonar les altres. Totes tenen valor i volen ser estimades fins a l’extrem, fins a consumir l’última gota de la copa. Jo no em deixo estimar si no s’estima també els altres, jo no admeto un amor que no estimi totes les flors.

L’àngel deia això i somreia. I cadascú tenia el seu somriure. L’àngel no podria pas cultivar l’amistat si no oferís a cada u el seu somriure. Era un somriure transparent i lluminós. D’aquí que nasqués tan espontàniament l’amistat al seu entorn. Brollava naturalment i fresca, com l’aigua d’una font. I l’àngel era la font.

- Tot és obert a l’amistat -digué l’àngel-, els homes i la terra i les estrelles. No existeix res on jo no pugui aletejar, no és dóna cap terra on no pugui plantar la meva tenda. Cada amistat és noble i rica, la dels nens i la dels grans, la d’home i home, la de dona i dona, i, sobretot, la de dona i home. I fins la que pugueu tenir amb els animals, amb les flors i amb els estels. No coneixeu l’amistat dels mariners o dels pastors amb les estrelles? Els parlen hores i hores, encisats.

I cert: l’àngel és transparent davant els amics. No té racons ni tenebres, no enganya ni aparenta.

Per això tots li tenim confiança i ens obrim davant seu. És un cristall i la nostra llum es polaritza en mil colors a través d’aquest cristall. I tots passem a través d’ell sense perdre res d’allò que som. Així és de net, així de pur.

- Veniu -digué l’àngel-, veniu i us faré entrar a la terra de l’amistat, on ja no hi ha el meu i el teu, sinó un amor que és de tots, obert a tots, com el sol que rega la terra, com la font que se’ns dóna sense discriminació.

I vam seguir l’àngel.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS

REFLEXIONS

ÍNDEX 1 . “L’ACATAMENT FORÇÓS A LA CONSTITUCIÓ” 2. ”L’ACLARIMENT DE POSICIONS” 1 . “L’ACATAMENT FORÇÓS A LA CONSTITUCIÓ” Pròpiament, el títol complet d’aquest article hauria d’haver estat “L’acatament forçós de la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, establerta a l’Art. 2 de la Constitució Espanyola”, però s’ha abreujat perquè l’expressió resulta massa llarga.

No es pot ser ostatge dels juraments propis ni de criteris inamovibles.

En l’entronització de Joan Carles I com a Rei d’Espanya, l’any 1975, Sa Majestat va jurar complir i fer complir les lleis fonamentals del Regne i guardar lleialtat als principis que informaven el Moviment Nacional, entre els quals figurava el manteniment d’un únic partit polític: la Falange.

Per fortuna, i amb gran encert, l’any 1978 el Rei sancionava la Llei de Partits polítics que donava el cop de gràcia a l’existència d’un partit polític únic.

D’altra banda, la Llei articulada de Funcionaris Civils de l’Estat de 1964 establia, entre altres requisits, que els que superaven les oposicions pertinents, per tal de prendre possessió de la seva plaça havien de: “Art. 36c Jurar acatament als Principis Fonamentals del Moviment Nacional i altres lleis fonamentals del Regne.”

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS És evident que els funcionaris que van jurar en aquest sentit, és a dir, tots, al terme de l’època franquista es van mantenir en els seus llocs, sense recordar cap jurament.

Sembla, per tant, que els juraments tenen un valor puntual referit al moment en què es van formular, i que la seva validesa està referida a aquell moment sense que puguin ser vinculants per sempre.

Passats ja 37 anys des de la desaparició del franquisme, persisteixen encara les obligacions de jurar o prometre, ara ja no els principis del Moviment Nacional sinó el text de la Constitució, per poder accedir a determinades professions. Així, per exemple, per col·legiar-se en un Col·legi d’Advocats a Espanya, a més de tenir el títol corresponent de llicenciat en Dret i de complir determinats requisits, es requereix jurar o prometre l’acatament a la Constitució.

Aquesta imposició es fa per beneficiar al col·lectiu dels advocats o per beneficiar l’Espanya que imagina el Govern Central espanyol? El Govern Central espanyol imposa el jurament de fidelitat a la Constitució per posar traves als moviments independentistes dels catalans i d’altres pobles.

Si els espanyols consideréssim que, com a individus, el cec acatament a la Constitució ens és beneficiós, no se’ns comminaria a jurar-la sense protestar, atès que consideraríem que la Constitució és la nostra garantia personal de benestar i, per tant, sense cap pressió reconeixeríem que és la nostra protectora i l’acataríem.

Ara bé, el Govern Central espanyol considera que a Espanya li interessa que els espanyols formem una pinya al servei d’Espanya, és a dir, que ens comportem com a súbdits, de manera que el món consideri Espanya com una potència rellevant. Per tant, vol evitar secessions imponent la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”.

Les disposicions de la Constitució espanyola haurien d’interpretar-se i aplicar-se atesa la realitat social del moment en què s’hagin d’aplicar (Art. 3.1 del Codi Civil), i la realitat social actual a Catalunya és que Catalunya desitja la seva independència.

La vinculació que dimana de la jura de la Bandera.

La integració i dependència de l’individu a Espanya, en el cas dels homes, tenia lloc simbòlicament mitjançant la jura de la Bandera Espanyola, que es duia a terme a l’inici del servei militar o de la milícia universitària dels reclutes o dels cavallers cadets, respectivament, i amb què es comprometien a l’obediència i fidelitat en el servei a la pàtria.

Aquesta jura tenia lloc de forma col·lectiva i simultània i es convidava els soldats a jurar que defensarien Espanya vessant, si fos necessari, fins a l’última gota de la seva sang. Els soldats contestaven a l’uníson: “Sí, juro”.

Ara bé, les obligacions neixen amb el consentiment de qui s’hi compromet. El consentiment ha de ser lliure i voluntari i atorgat sense vicis, és a dir, sense pressions.

El jurament dels soldats no reunia aquestes condicions de validesa perquè havien estat reclutats en virtut d’un servei militar obligatori. Això no obstant, la immensa majoria juràvem convençuts, enardits i feliços de servir la Pàtria, però n’hi havia d’altres que simplement formaven part de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS l’acte, que sucumbien davant el temor de l’arrest que els hagués deparat la seva negativa a jurar.

Tanmateix, des del punt de vista jurídic no sembla que es pugui afirmar que tots havien quedat compromesos pel jurament “de la majoria”.

En definitiva, sembla raonable dir que “en la pràctica” el jurament sortia els seus efectes o, en altres paraules, que la tradició donava validesa a un acte que, en rigor, no tenia el consentiment de tots i que, per tant, no vinculava els que no havien jurat.

La indissoluble unitat de la Nació espanyola.

La indissoluble unitat de la Nació espanyola fou incorporada a la Constitució mitjançant el consens dels diputats constituents de la Carta Magna, i estaven legitimats per fer-ho en virtut del mandat que havien rebut (Art. 2.1 de la Constitució). És més, fins i tot després de l’aprovació de la Constitució per les Corts Generals, el text es va sotmetre a l’aprovació del poble mitjançant un referèndum i es va ratificar la seva validesa.

Però no ens enganyem: el poble pla no tenia un coneixement ple del contingut de la Constitució i centrava la seva atenció en l’aparició de les Comunitats Autònomes, que estaven cridades a ser la panacea universal i que van fer que el poble donés el seu consentiment a una cosa que desconeixia, de manera que la seva plena submissió a la Constitució és discutible. Amb el transcurs dels anys el sistema de comunitats autònomes, les facultats de les quals estan molt retallades en favor de la seva reserva al Govern Central, així com l’aparició de dèficits fiscals permanents i reiterats, fan reviure a Catalunya un sentiment secular de desig d’independència, i ara sí que els catalans s’adonen que la Constitució els ha amarrat a Espanya. No sembla que aquesta submissió sigui justa si els catalans volen tenir la seva pròpia identitat i el seu propi futur.

Els acords no tenen una validesa eterna. Als catalans els assisteix el dret de lliure determinació que estableix el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, i la Constitució propugna la llibertat com a valor superior del seu ordenament jurídic, o com a mínim d’això fa gala.

Recordem que el legislador, en implantar el Codi Civil, va ser conscient que l’exigència del compliment de les obligacions pendents prescriu amb el transcurs de determinats terminis des del naixement de l’obligació, i estableix aquests terminis segons el seu criteri i segons el tipus d’obligació de què es tracti.

La pròpia Constitució és conscient que és possible que se n’hagi de modificar el contingut amb el transcurs del temps, i estableix en el seu títol X la manera d’acordar la reforma constitucional. El Govern Central espanyol manifesta reiteradament que l’hipotètic reconeixement de les aspiracions independentistes de Catalunya requeriria l’aprovació de tot el poble espanyol i no només del poble català, i estima que el poble espanyol mai accediria a admetre la secessió de Catalunya.

Aquesta opinió del Govern Central espanyol és contrària a l’Art. 2.1 del “Pacte internacional de drets civils i polítics”, que diu: “Cadascun dels Estats Part d’aquest ‘Pacte’ es compromet a respectar i garantir a cadascun dels individus que es trobin en el seu territori i estiguin sotmesos a la seva jurisdicció els drets reconeguts en el present ‘Pacte’…”. El dret més important reconegut en Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS el ”Pacte” és que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.

No oblidem que la geografia política es troba en constant evolució. L’any 1906 a Europa hi havia 24 Estats independents i actualment n’hi ha 47, pràcticament el doble. És que els pobles dels nous Estats eren de millor condició que els catalans i per aquest motiu van poder aconseguir la seva independència amb menys traves? Quin és el motiu d’aquest greuge comparatiu? La Constitució.

2. “L’ACLARIMENT DE POSICIONS” Actualment, qualsevol enfrontament polític va acompanyat d’una intensa propaganda partidista que divulga i repeteix mentides fins a la sacietat, confiant que la repetició de les consignes acabi convencent un públic impressionable i mal·leable.

Resulta molt fatigós sentir el President i la Vicepresidenta del Govern Central espanyol repetir, una vegada i una altra, que les aspiracions independentistes dels catalans són IL·LEGALS, ANTIDEMOCRÀTIQUES, DESLLEIALS, etc.

Quant a la seva il·legalitat: Si ens preocupem per saber fins a quin punt és reconegut i acceptat el dret a la lliure determinació dels pobles, establert en el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, observem que aquest dret ha rebut un ferm reconeixement mundial, fins al punt que molts juristes ho consideren un dret de “ius cogens” i que, per tant, no se n’ha d’excloure l’aplicació.

Si la lliure determinació dels pobles és un dret reconegut, voler exercir aquest dret no és il·legal.

El reconeixement del dret de lliure determinació dels pobles implica que els Estats estan obligats a facilitar la celebració de referèndums amb els quals es pugui conèixer quina és la voluntat del poble en l’exercici del seu dret per tal de respectar-la.

El Govern Central espanyol no reconeix el dret de lliure determinació del poble català perquè considera que una decisió de secessió de Catalunya vulneraria la Constitució en la seva proclama de la indissoluble unitat de la Nació espanyola, i a més oblida que els drets reconeguts en el “Pacte” prevalen sobre l’ordenament intern (Constitució) en virtut de l’Art. 27 de la ”Convenció de Viena”. Per tant, l’obligació constitucional de mantenir Espanya unida ha de cedir davant el dret de lliure determinació de Catalunya.

Espanya no tenia cap intenció de complir el “Pacte” que va subscriure quan va mantenir la competència exclusiva de l’Estat per a la convocatòria de referèndums (Art. 149.32 de la Constitució) i, per descomptat, va negar la celebració de referèndums. Aquesta actitud del Govern Central espanyol ha impedit que els catalans expressessin el seu dret de lliure determinació per la via del referèndum.

Quant a la il·legalitat de trencar la integritat territorial d’Espanya, conseqüència d’una possible secessió de Catalunya, cal observar que l’oposició aparent entre el dret a la lliure determinació i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS el respecte per la integritat territorial s’ha de contemplar tenint en compte que, segons la pròpia Constitució, Espanya es constitueix en un Estat que propugna la llibertat com a valor superior del seu ordenament jurídic (Art. 1). Quant a la integritat territorial, segons el Dret Internacional Públic aquesta integritat es contempla com a objecte del respecte degut que han de tenir els Estats envers les fronteres d’altres Estats, i no inclou la secessió d’un territori de l’Estat en què es troba, com una violació del respecte al manteniment de la integritat territorial.

Quant a la pretesa actitud antidemocràtica de Catalunya: Cal destacar que els dirigents polítics independentistes sempre han volgut celebrar un referèndum per donar una imatge clara de la voluntat independentista de Catalunya i el Govern Central espanyol els ha denegat l’autorització per celebrar-lo. També s’han compromès a respectar la voluntat que expressessin les urnes. Davant la prohibició de convocar un referèndum pròpiament dit, els independentistes s’han vist obligats primer a convocar una consulta popular i després a plantejar la qüestió independentista aprofitant les eleccions al Parlament. A Catalunya, en el moment actual, els independentistes conviuen amb els partidaris de mantenir la unitat d’Espanya pacíficament al Parlament i al carrer, en perfecta harmonia democràtica, de manera que l’al·legació que els independentistes són antidemocràtics és absolutament falsa.

Quant a la pretesa deslleialtad dels independentistes: El “Pacte Internacional de drets civils i polítics” no considera deslleial un poble perquè vulgui fer ús del seu dret a la lliure determinació. El “Pacte” no conté ni una sola paraula de censura per qui desitgi determinar el seu futur polític.

Catalunya, tot i ser més emprenedora que altres regions d’Espanya, pateix des de fa anys una taxa d’atur elevada, de la mateixa manera que altres regions d’Espanya. Ara bé, Catalunya, a més de patir aquesta elevada desocupació ha de suportar un dèficit fiscal constant puix que aporta la seva tributació a l’Estat i rep un finançament inferior al que ha aportat.

Està bé ser solidari quan la situació és pròspera, però quan s’arrossega una crisi que motiva que molts catalans estiguin sumits en la pobresa no és admissible que el dèficit fiscal asfixiï l’economia catalana.

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS LA FU N DACI Ó DE BARCELON A

Conten els antics que Barcelona no sempre havia tingut aquest nom. Sembla que tot va ser arran del casament entre un tal Pere i una tal Maria del Mar. D’aquella unió van néixer tres filles: la pubilla van batejar-la amb el nom de Barcelona; a la segona, que li agradava badar, van posar-li Badalona, i la tercera de les filles, molt eixerida, neta i que sempre feia companyia als pescadors, va rebre el nom de Barceloneta.

Elisabet Pedrosa

Introducció Una ciutat no només és el que veiem. Té una ànima, invisible, que són totes les coses que l’han conformat des del més remot passat. I, mirant cap enrere, bevent de l’imaginari d'una comunitat, ens podem adonar que, en el pretèrit, tot era ple de màgia. La gent creia en una concepció màgica de la vida. I no tant per la ignorància de la superstició, sinó, sobretot, perquè la gent vivia més unida a la natura i podien percebre fenòmens que nosaltres, enlluernats de llum elèctrica, hem perdut la capacitat de copsar. Fenòmens plens de poesia. Perquè rere la màgia sempre hi ha poesia. I quan ens endinsem en les llegendes de la nostra ciutat, la recuperem.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS D’altra banda, a través de les llegendes, podem descobrir la quotidianitat d'altres temps i, en conseqüència, saber més del passat per descobrir qui som i que ens determina.

Barcelona i les quatre poblacions que l’acompanyen a la comarca amaguen moltes histories. Algunes, verídiques. D'altres, enteranyinades de fantasia. Però totes formen part de la nostra manera de veure el món.

L’autor s’ha engrescat tot escrivint aquest llibre i ha viatjat pel pla de Barcelona amb la mirada posada en el que havia estat en altres temps. I ha descobert una Barcelona fantàstica.

La fundació de la ciutat No totes les ciutats poden presumir d'haver estat fundades per un semidéu cepat, fort i famós com Hèrcules: Podria ser que aquest superheroi clàssic fos, en realitat, un explorador fenici que va visitar la nostra costa i, entornar al seu país, va ser divinitzat per les seves gestes. Amb el transcurs del temps i gràcies a la tradició oral, hauria estat rebatejat a Grècia amb el nom d’Hèracles i, posteriorment, conegut com Hèrcules en la tradició romana.

Segons conta la llegenda, Hèrcules festejava amb Pirene, una donzella gentil filla del rei Túbal, que regnava a les terres dels Pirineus. La donzella, però, va morir. No en sabem la causa, potser li glatia massa el cor per l’amor del gegantàs, el qual, entristit, començà a arrencar muntanyes d’aquí i d’allà per apilar-les, en forma de tomba, sobre les despulles de la princesa. Tantes i tantes en va amuntegar que acabà formant una serralada que s'anomena Pirineus, en honor de la filla del rei Túbal. Així que ja ho sabeu, els Pirineus són, en realitat, la tomba immensa d'una princesa de la qual Hèrcules, l’homenàs, s’havia enamorat.

Aquella tasca feixuga va deixar l’heroi moll de suor; així que va decidir, de quatre gambades, plantar-se al peu de Montjuic per refrescar-se al mar. I sembla que la visió formosa del pla de Barcelona li va fer passar la pena d’haver perdut l'estimada, i va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan disposés d’una estoneta lliure entre els seus cèlebres treballs.

Després d'obrir el jardí de les Hespèrides, plantar les columnes de la fi del món i separar amb una esquerda Europa d’Àfrica, va arribar el moment de fundar la ciutat.

Trobada l’ocasió, Hèrcules va armar nou naus amb gent escollida i va solcar la Mediterrània cap aquell pla agradós a peu de Montjuic per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, però, el cel s’ennuvolà de valent i un temporal enorme va dispersar les naus. Després de molts esforços, els mariners van aconseguir de posar peu a terra a l’alçada de Marsella. Una nau, tanmateix, es va perdre. Quan va passar la mala maror, tot fent navegació de cabotatge, Hèrcules i els seus van fer via fins a arribar al pla de Barcelona. Allí es van quedar ben parats en veure que un grup de la seVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS va gent feia dies que s’esforçava treballant tot bastint la ciutat. I és que la barca perduda en el temporal havia arribat sana i estàlvia al pla de Barcelona.

Hèrcules se n’alegrà tant de retrobar els seus homes que deixà constància d’aquella aventura tot batejant la nova ciutat amb el nom de Barca-nona, o sigui, la barca novena que s’havia extraviat.

El temps, que tot ho afina, va acabar arrodonint el nom fins que va esdevenir la nostra Barcelona.

Per coronar eixa obra de cíclop gegantina de Barcelona al centre planta un verger feliç, sobre uns pilans, del Tàber al cim, on sa ruïna duu escrit al front encara lo nom de Paradís.

Ens ho canta bellament Jacint Verdaguer, a la seva obra L’Atlàntida.

En record d’aquells vells temps mítics, conservem a la ciutat un carrer estret al barri Gòtic, que va a parar a la placa de Sant Just i Pastor, que du el nom de l’heroi mitològic. També recordem Hèrcules a la font del Pla de la Boqueria, on l’escut de la ciutat és abillat amb la pellissa de lleó i el garrot que sempre l’acompanyaven. Per últim, la ciutat va bastir la Font d’Hèrcules, una estàtua del semidéu que actualment es troba en la confluència del passeig de Sant Joan i el carrer Còrsega, obra robusta de Damià Campeny.

Font del Pla de la Boqueria

Font d’ Hèrcules Passeig de Sant Joan cantonada Carrer Còrsega

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS Podríem dir, doncs, que Barcelona disposa de l’ànima femenina del seu clima, i del seu nom -diem “Barcelona, posa’t guapa”, no “guapo!”-, i de l’esperit del forçut heroi grec que, segons la tradició, la va fundar per oblidar la mort de la seva princesa estimada.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

El Pla de la Boqueria (1873). Oli. Autor: Achille Battistuzzi Trieste (?) - Barcelona 1891 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

Els germans Vacarisas dalt de l’Aneto l’any 1915 L’Aneto, el sostre dels lloats i estimats Pirineus, amb els seus 3.404 metres d’alçada va ser petjat per primera vegada el 20 de juliol de 1842 per l’oficial rus Platon de Tchihatcheff, el francès Albert de Franqueville i els guies Argarot, Sanio, Ursule i Nate. Dipositaren dalt del cim un pergamí amb els seus noms escrits, enrotllat dins d’una ampolla de vidre. Els següents ascensionistes, que se succeïren en comptagotes, hi anaren afegint les seves targetes de visita o papers esparsos on hi reflectiren les seves impressions. Posteriorment, els francesos hi anaren col·locant quaderns que oferien un suport més digne i consistent per a escriure-hi, dipositats pel Casino de Luchon.

Superat el canvi de segle, l’any 1915 s’estaven realitzant els últims retocs en un nou i flamant refugi, el de la Renclusa, construït pel CEC (Centre Excursionista de Catalunya) i impulsat pel pioner Juli Soler i Santaló. Aprofitant la pròxima estrena d’aquell equipament, el propi CEC va instal·lar dalt del cim de l’Aneto un llibre de registre el dia 11 d’agost de 1915, de la mà dels seus socis Santiago Perdigó i Juli BarLa piràmide culminant de l’Aneto, loque, acompanyats dels guies Daniel on s’hi allotjava el llibre de registre.

Mora i de l’experimentat José Sayó.

Autor: FARAS, extret de la Wikipedia.

Aquell llibre durà cinc anys i fou l’iniciador d’una rècula de llibres posteriors, tots degudament reposicionats i guardats pel mateix centre. L’any 1967 en retiraren l’últim, el 22è, escapçant-ne la tradició tot al·legant que “els valors espirituals, morals i històrics que impulsaren la iniciativa s’havien transformat en un seguit de grolleries i mots obscens que ho feien del tot incompatible”.

L’exemplar de llibre que s’esmenta en aquest article és el primer dels 22, el més antic i preuat de tots. Pulcrament enquadernat, es troba en un meravellós estat de conservació si jutgem les dures Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS condicions ambientals que degué sofrir durant el quinquenni que romangué en el punt més alt dels Pirineus.

Els 22 exemplars en total, avui dia curosament guardats a l’Arxiu d’Història del CEC, han esdevingut un testimoni gràfic de gran valor sobre la conquesta de l’Aneto i, ensems, dels Pirineus i de l’excursionisme català.

Portada exterior del primer llibre o llibreta del CEC del cim de l’Aneto.

Autor fotografia: Òscar Masó Garcia Dades del llibre: ANC. Fons Arxiu Històric Centre Excursionista de Catalunya, Llibretes de cims, Llibreta de l'Aneto (1915-1920), Caixa 349. Portada exterior.

La signatura dels Vacarisas Situats dins del context, el present article fa esment de la presència a l’Aneto dels germans Gaspar i Marcel Vacarisas i Font, de Terrassa, els quals varen signar tan sols 7 dies després de la imposició de l’esmentat primer llibre del CEC en aquest cim, concretament el 18 d’agost de 1915. Els acompanyaren un altre terrassenc i un personatge cabdal en la història de l’Aneto: el guia Josep Sayó, citat abans.

Sembla ser que l’ascensió fou força complicada i féu un dia rúfol i poc amable, amb neu fresca, boira i fred.

Gaspar hi indicà 6 hores d’ascensió i Sayó la considerà llarga. Avui en dia es fa en unes 4 hores aproxiSignatures del dia 18-8-1915 a la llibreta madament. Tot això es copsa en la següent del CEC del cim de l’Aneto. transcripció literal dels escrits: Autor fotografia: Òscar Masó Garcia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS "Amb complascencia he pujat al pic d’Aneto y desitjo repetir l’ascensió, puig que he ensupegat un mal dia de boyre que rès pot divisarse.

Dia 18 Agost de 1915 m. Gali ¿. griera De Terrassa Pic d’Anet a 18-Agost-1915 He pujat junt amb el meu germa Gaspar y altre Sr. acompanyats pel guía Sr. Sayó despres d’haver tingut un dia boyros y fret.

M. Vacarisas De Terrassa Pic d’Anet à 18-Agost-1915 Amb dificultats he pujat al cim d’Aneto empleanti sis horas.

Gaspar Vacarisas Por segunda vez pero con menos suerte pues hay nieve fresca y la ascension ha sido larga. "

Aquest darrer text deu estar signat quasi probablement per José Sayó, el guia. Llavors era típic que el guia signés dessota dels clients, tal i com aquí succeeix. La signatura és il·legible, apart de la “J” inicial, però l’ús del castellà, la inclinació i la cal·ligrafia són característics en anteriors escrits d’aquest guia, els quals han estat consultats al Musée Pyrénéen de Lourdes. La referència que ell fa a una segona ascensió fa pensar que es deu a la segona vegada que signava en aquest llibre, car la primera fou la de la col·locació del llibre, el dia 11-8-1915. Un cens de visites que corrobora aquesta segona signatura de Sayó es pot trobar en el butlletí de l’any 1920 del CEC, pàgina 135. Sembla quasi innecessari recordar, però, que no es tractava pas de la segona vegada que Sayó pujava a l’Aneto, perquè ja l'avia assolit abans d’existir aquest llibre de registre.

Context històric Si bé no s’ha pogut constatar que Gaspar i Marcel fossin socis d’algun club excursionista l’any 1915, cal pensar que sí perquè en aquella època aquest tipus d’ascensions eren complicades en diversos aspectes, sobretot pel que fa al transport, la durada de temps que suposaven, la manca de preparació i coneixements tècnics en general dels excursionistes i la necessitat de pagar serveis de guies per assegurar que la petita expedició arribés a bon port. Aquells que s’atrevien sense guies, ho feien constar amb orgull en els llibres de registre dels cims. En resum, s’havia de disposar de cert nivell econòmic i d’un suport associatiu al darrere per poder-ho realitzar amb certes garanties. Tot i això, aquell any a l’Aneto es coïa un canvi important, que era la propera inauguració del refugi de la Renclusa, el qual havia de suposar una millora radical en l’accessibilitat del gegant dels Pirineus al món excursionista. La confortabilitat i capacitat del nou edifici reduïrien notablement les exigències de l’ascensió, el que llavors encara era feixuga i penosa, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS amb manca de pernocta en condicions perquè es feia en una precària cabana situada sota d’una balma, a càrrec de José Sayó. La comitiva dels germans Vacarisas degué dormir a la cabana, ja que el refugi no estava conclòs.

Breu biografia dels signants Els dos germans terrassencs que protagonitzen aquest article, anomenats Gaspar i Marcel Vacarisas Font, han estat citats per Àngel Manuel Hernàndez Cardona en aquesta mateixa publicació fa poc. A continuació se’n fa una breu exposició, amb l’amable beneplàcit del sr. Hdez.Cardona a l’hora de fer ús de les dades publicades per ell anteriorment: Tots dos germans eren fills de Pere Vacarisas Bofill, catedràtic i primer director que hi hagué a l’Escola Industrial de Terrassa. En ascendir l’Aneto, Gaspar feia poc que havia entrat a la trentena i Marcel a la vintena.

Gaspar Vacarisas Font va néixer a Terrassa el 24 de juny de 1884 i morí el 27 de febrer de 1955 als 70 anys. Es casà amb Josepa Corrons Prat, amb qui tingué dues filles. Junt amb el seu germà Jaume, fundà l’any 1903 la reconeguda Camiseria Vacarisas de Terrassa, que durà 80 anys i aconseguí un bon prestigi de qualitat dins de Catalunya. Durant la guerra civil fou empresonat i jutjat, però després l’alliberaren en finir la contesa bèl·lica. Fou soci del Centre Excursionista de Terrassa (CET) dels anys 1918 fins al desembre de 1936, que és quan es donà de baixa, segurament per les circumstàncies bèl·liques. Del 1918 al 1922 fou soci cada any, però a partir de llavors no s’ha verificat any per any, ni tampoc s’ha investigat si anys després, en finir la guerra, tornà a ser soci. A l’Arxiu del CET no hi ha llistats de socis d’abans de 1918, de forma que no s’ha pogut saber si Gaspar hi estava associat l’any 1915, quan féu l’Aneto. El més lògic és que ho estigués.

Publicitat de la camiseria Vacarisas als anys 20 del segle passat.

Marcel Vacarisas Font, 11 anys més jove que Gaspar, nasqué a Terrassa el 14 d’agost de 1895 i va morir l’octubre de 1972 a Barcelona, als 77 anys d’edat. Es casà amb Enriqueta Folch Deix, amb qui tingué diversos fills. Participà en diferents empreses com a industrial i fou contractista d’obres. Arribà a patentar diversos invents, dels quals se n’ha trobat “una máquina decorticadora y limpiadora de ramio ” i “un procedimiento para la preparación de la (fi)bra de ramis para hilatura”, tots dedicats al món tèxtil, tan estès i productiu en aquella època. No se sap si l’any 1915 era soci d’algun club muntanyenc. Curiosament, s’ha trobat que un dels germans de Marcel i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS Gaspar, anomenat Francesc, fou soci del CET pràcticament els mateixos anys que Gaspar, i es donà de baixa el juny de 1937. La signatura de Marcel a l’Aneto sembla clarament una “m” seguida d’una “V”, no pas cap “F” inicial que pogués referir-se a Francesc. No obstant, Marcel no apareix en cap dels llistats de socis del CET consultats, però en canvi s’ha trobat un tal Andreu Vacarisas Berengueras, el qual tenia la mateixa residència que Francesc, de forma que segurament devia ser fill de Francesc. Andreu va ser soci del CET uns anys fins donar-se de baixa com ho féu Francesc, el juny de 1937.

El senyor que acompanyà Gaspar i Marcel a l’Aneto també era terrassenc, i sembla que desitjava repetir l’ascensió. Seria interessant buscar si fou soci d’algun club i si hi tornà. No obstant, el nom i cognoms no es mostren tan ben definits com els dels Vacarisas i pot ser dificultós trobar-lo.

Josep Sayó, el cèlebre guia que acompanyà la comitiva terrassenca.

Font: SANZ i Gonel, Hilari. “El primer llibre registre del C.E.C. al cim de l’Aneto (1915-1920)”.

Revista Muntanya, número de desembre de 1973, pàg.469.

Josep Sayó Pedrón (anomenat també “Pepe el de Llausia”), fou el guia de la comitiva. Sayó s’havia convertit en un prestigiós i cotitzat guia, expert en l’Aneto i voltants.

Oriünd de Benasc, sempre estigué lligat a la muntanya, sobretot caçant isards i també fent de guia per als qui volien ascendir els pics de la zona. La seva brillant trajectòria fou truncada de sobte gairebé un any després de l’ascensió amb els Vacarisas, el 27 de juliol de 1916.

Aquell dia un llamp el fulminà fatalment junt amb l’alemany Adolf Blass en el delicat Pas de Mahoma de l’Aneto, mentre tots dos fugien del cim principal en desencadenar-se una forta tempesta elèctrica. Mossèn Jaume Oliveras, pioner de l’excursionisme català, fou testimoni d’excepció de la tragèdia, junt amb l’alemany Eduard Kröger, i n’escrigué un llibre que ha esdevingut tot un clàssic de la literatura de muntanya: “Els llamps de la Maleïda”. Aquell succés va colpir profundament els estaments excursionistes catalans de l’època.

El gran buit deixat per la desaparició de la figura de Sayó aviat fou reemplaçat pel seu gendre, Antonio Abadias, qui es féu càrrec del nou refugi de la Renclusa, aquell que el seu sogre no pogué veure acabat. L’Antonio esdevingué un guia més que llegendari, estimat per tots, dedicant-se en cos i ànima a recórrer la regió de l’Aneto amb els seus clients i a l’administració del refugi durant 50 anys fins a la seva mort, ocorreguda l’any 1967.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Bibliografia Butlletí del CEC. Any 1920. Pàg.135. “Estadística d’ascensions al Pic d’Aneto”.

Els llamps de la Maleïda. Desembre 2003. Mossèn Jaume Oliveras. Cossetània Edicions.

Revista Muntanya. Desembre 1973. Pàgs. 467-477. “El primer llibre registre del C.E.C. al cim de l’Aneto (1915-1920)”. Hilari Sanz i Gonel.

Vacarisses, balcó de Montserrat. Núm. 535, Març 2013. “Mossèn Jaume Oliveras i Brossa”. Albert i Òscar Masó Garcia.

Vacarisses, balcó de Montserrat. Núm. 562, Juny 2015, pàg.41. “La camiseria Vacarisas, de Terrassa”. Àngel Manuel Hernández Cardona.

Vacarisses, balcó de Montserrat. Núm. 566, Octubre 2015, pàg.47. “Tres inventors cognomenats Vacarisas. Marcel Vacarisas Font”. Àngel Manuel Hernández Cardona.

Llocs consultats: AHCEC (Arxiu d’Història del Centre Excursionista de Catalunya).

Arxiu-Biblioteca del Centre Excursionista de Terrassa.

Musée Pyrénéen de Lourdes.

Agraïments: Núria Téllez, arxivera de l’AHCEC. Joan Pérez Ventayol, de la Biblioteca-Arxiu del CET. Agnès Mengelle, directora del Musée Pyrénéen de Lourdes. Àngel Manuel Hernández Cardona. Òscar Masó Garcia

Refugi de La Renclusa Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Records i vivències

La Foradada

Viatjant pels entorns de la serra, he vist l'ull lluminós de la roca Foradada, trepant el gris opac de la muntanya.

M'he afigurat que els cimals eren una tanca que amagava el Paradís que floria al seu darrera.

Per a entrar al cel s'havia de grimpar i traspassar el massís del mont.

I els que no s'hi veien amb cor?: els estrets d'amor, els peus plans de servei, els garracurts de fidelitat, els de pregària soma, els que tenen vertigen de fe, els aprensius d'esperança, els espantadissos de risc, els asmàtics de generositat... què?

S'hauran de quedar sense Cel? Ah, no! La Verge, mare comprensiva i misericordiosa, els farà passar per la roca foradada. I també entraran a la glòria.

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS El passat mes de juliol es van complir els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al llarg de tot aquest 201 5, la celebració de l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra de l’estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.

El “ Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participar en l’any 2009 en el cinquantenari de la seva mort, publicant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de llavors no hem deixat de publicar en Joan Amades.

Folklore de Catalunya - 45 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

L'enterrament Pel Baix Empordà, curaven de la conducció del cadàver i del soterrament els dos veïns més immediats, que en les poblacions de cases escampades a voltes vivien a gran distància de la del difunt. Aquesta obligació era sagrada i no es podia defugir per enemistat i baralles que existissin entre les tres famílies, la del difunt i les dels dos veïns. Les antipaties quedaven esborrades mentre el finat no estigués completament cobert de terra. Així que no es veia gens el cos, el deure veïnal quedava satisfet, tot tornava al seu estat anterior. El cos era portat a coll quan el fossar no era massa lluny quan calia caminar molt, el transportaven amb l'animal o el carro d'un dels veïns.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS La família portava un cistell amb fruita seca, pa i vi perquè els portants poguessin fer beguda quan reposaven.

Al Ripollès, condueixen el difunt al fossar els veïns a qui pertoca, per torn i segons un ús consuetudinari.

Ajuden el fuster a posar el difunt dins la caixa, que és lligada amb una corda, damunt la qual és travessat un llarg semaler que porten a l'espatlla entre dos.

Pel Rosselló, en sortir el cadàver de casa hom havia encès una llàntia, que deixava cremar fins que s'apagava per ella mateixa o fins que s'acabava l'oli. Hom creia que el temps que restava encesa era el que necessitava l’ànima per arribar al terme del seu viatge i que, en arribar-hi, ella mateixa l'apagava. A la Vall d'Àneu, abans de treure el difunt de la casa tots el assistents a l'enterrament traguegen sense restricció a la sala immediata. Mentre el treuen li diuen un respons. Els cadàvers surten de la casa mortuòria pels peus, excepte els sacerdots, que ho fan pel cap. Hom treu els difunts de la casa per la porta gran o principal; és de mal averany no fer-ho així; antigament a Prat de Comte els infants no batejats, els treien per la finestra. Per les Valls d'Olot, del Bac, de Bianya i de Camprodon creuen que el qui en fer almoina als pobres de Jesucrist no ho fa per la porta i cara a cara i la dóna per la finestra, a l’hora de la mort no podrà sortir per la porta i l'hauran de treure per la finestra. També conten el cas, entre altres, d'una dona de Santa Margarida de Bianya que sempre tirava l'almoina als pobres per la finestra i amb desdeny, i, quan morí, de cap manera no la pogueren treure per la porta i ho hagueren de fer per la finestra del llangardaix de l’estable, que era per on ella tirava la caritat; com que la caixa no passava, per treure-la calgué arrencar l'esgarrapa-robes, o llangardaix, per tal de deixar franc el pas de l'obertura.

A l'illa de Mallorca, les dones sortien per la finestra i insultaven desesperadament els qui s'emportaven el difunt. A Eivissa a l'hora de l’enterrament, quan el difunt és al carrer, el deixen estar una estona damunt la civera on el porten. Les dones familiars surten a acomiadar-se’n plorant desesperadament i li demanen que les encomani a Déu i que saludi i doni records als altres familiars difunts, els quals anomenen i enumeren insistentment. A Castellar del Vallès, així que el difunt era tret de casa li escombraven la cambra i àdhuc tot l'edifici i tiraven la brossa cap a fora per tal d'evitar que el mort pogués tornar. Més antigament encara, en haver escombrat, deixaven l'escombra de cap per avall darrera la porta, semblantment a com es fa en general per esquivar les visites enutjoses. Els familiars del difunt donen als portadors un esmorzar consistent en sopes, fesols amb rosta, pa i vi. Igualment fan a Sant Pere Sacarrera. En un lloc determinat del camí reposen, i portadors i acompanyants fan beguda, mengen fruita seca, torrada, beuen vi blanc, coses que un familiar porta en un cistell i que dóna la casa del difunt.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS Era corrent de cobrir el fèretre amb un cobertor; les germandats, les confraries i els gremis en tenien un de qualificat de "drap dels morts", ricament ornamentat amb les ensenyes de la corporació i emblemes de la mort brodats en or i d'altres fils metàl·lics valuosos; servia per a tots els germans que morien. Solien ésser negres i constituïen una de les peces més valuoses del patrimoni de l'entitat. La gent solia tapar el cadàver amb un llenç blanc, sovint el llençol del llit mortuori o bé les tovalles que cobrien la taula on era exposat el cadàver. Quan el soterraven, els familiars recollien aquest cobertor, el plegaven i se l'emportaven a casa, A primeries del segle XIV els cònsols de Perpinyà prohibiren l'ostentació en els enterraments i que els cossos fossin coberts amb draps de seda o brodats amb fils d'or. A Sant Feliu de Guíxols, el fuster construeix la caixa, organitza l’enterrament, presideix el dol, anuncia els funerals i fa els honors de la família.

A Campdorà, el dia de l'enterrament es cuina magre i el dels funerals es guisa gras, però mai animals de ploma. A Bell-lloc tots els casats constitueixen una confraria sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser. Quan un germà esta malalt, dos confrares el van a vetllar. Si es mor, la corporació té cura de l'enterrament i li encarrega la caixa, i els confrares el porten al cementiri i li caven la fossa. A la pagesia menorquina és costum de portar el difunt damunt un mul, lligat sobre un tipus especial d'arguenells. Creuen que l’animal cal que sigui vell i no de propietat de la casa del difunt, car si no fas així restaria viciat i inútil per al treball agrícola. A Sant Quintí de Mediona els infants eren portats per amiguets del finat, per mica que fossin prou grandets per a fer-ho. De retorn del cementiri hom els donava confits i altres llaminadures.

L'acompanyament és organitzat de diferents maneres. El més corrent és que es formi un grup de dones i un altre d'homes. El d'homes va al davant, presidit pels familiars o caps de dol, per bé que hi ha indrets on aquesta van al darrera, i també d'altres on el grup de dones va al davant del d'homes, quan l'enterrament és d'una dona. És costum d'anar en rengles de dos o de tres, formats els de davant o darrera tots pels familiars o caps de dol, o bé per un d'aquests que va enmig amb un amic o estrany al difunt a cada costal. En els enterraments de sacerdots o en els de persones riques sol presidir l’acompanyament un capellà, que ocupa el lloc preferent davant dels mateixos familiars o caps de dol. No hi solen anar infants si no són familiars molt directes del difunt. En els enterraments d'albats, si són un xic grandets, acostumen a anar-hi els seus amiguets. L'acompanyament, per regla general, va fins al fossar; però hi ha llocs on les dones no hi van i tampoc part dels homes. A Palamós, darrera del difunt va la llevadora, després de la qual segueix el dol.

Sembla que antigament només havia anat a l'enterrament dels infants i de la gent jove que ella havia llevat. Hom deia que, ja que ella els havia portats a la terra, a la terra els tornava. ModerVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS nament, la llevadora assistia en general a tots els enterraments, encara que fossin de persones més velles que ella.

A ciutat la cerimònia de l'enterrament revestia escassa importància, car els cementiris eren tocant a les parròquies; l'acte més important era la conducció fins a la parròquia. El cadàver era portat en baiard pels membres del gremi, o confrares. Quan fou prohibit l'enterrament als fossars parroquials, vers el 1829, va ésser fundat a Barcelona el cementiri vell. Quedava molt apartat de la ciutat i portar-hi els difunts a coll resultava pesat; aleshores s'establí una indústria de portadora de difunts. Més tard l'alcaldia resolgué obligar el veïnat a la utilització de cotxes de morts i fou privat el transport a peu. La millora porta un gran renou entre el veïnat, que cregué sacríleg que les persones haguessin d'ésser portades a enterrar per animals.

El primer enterrament en cotxe sortí de la parròquia de Sant Cugat del Rec; hi acudí una gran gentada i hom en féu comentaris molt vius. Les autoritats temeren que no es produís una alteració de l'ordre, i ben poc n'hi va mancar. Fou publicat un ventall que es feia ressò del cas i pintava la ruïna ocasionada als portadors de difunts. Per a l'ús obligat dels cotxes regí la següent tarifa: un cotxe d'un cavall, dotze rals per a un cos gran i sis per a un infant; de dos cavalls, cinquanta rals: de quatre cavalls, cent; de sis cavalls, tres-cents, i de vuit cavalls, cinc-cents.

El primer enterrament en cotxe es féu el 5 de maig de 1836. La importància dels enterraments antics a Barcelona es mesurava pel nombre de coves i d'atxes que hi concorrien. Durant la missa de cos present s'oferien uns pans, qualificats d’“oblades”, de nombre variable en relació a la categoria del finat. Aquests pans eren portats en coves. A l'enterrament dels homes, hi anaven un cert nombre de nois de la Casa de Caritat i al de les dones de noies de la Casa de Misericòrdia.

Uns i altres anaven en grups de tres, vestits de negre; el del mig duia al cap el cove de les oblades, mentre els de cada costat portaven una atxa cada un; corresponien, per tant, dues atxes per cada cove.

Els enterraments més humils eren d'un cove i dues atxes, i els més luxosos arribaven fins a divuit dels uns per trenta-sis de les altres. Als enterraments antics de persones ben-estants, hi anava la comunitat de preveres de la parròquia, i si el difunt havia demanat d'ésser enterrar en algun conVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS vent l'acompanyava la comunitat de l'orde de la casa conventual escollida. També hi acudien els quatre ordes mendicants: agustins, carmelitans, dominicans, i franciscans, i, a més, els que el finat hagués demanat. A Igualada les confraries, si hom pagava mitja pesseta i una gratificació per als portants, enviaven una senyera negra als enterraments. Hom tenia interès que n'hi anessin força perquè donava to; les duien tres confrares: el banderer i un cordonista a cada costat.

En el pròxim capítol continuarem sobre:

La funció religiosa. El soterrament Recull fet per: Joan Vila Obradors

El guardià del foc

A l’època medieval, d'una casa en deien “foc”, perquè no hi havia casa sense foc ni família sense fogar. La humanitat sempre ha fet rotllana al voltant del foc. Ha cuinat i cantat mirant la llar. I si hem progressat, ha estat gràcies al foc, que il·lumina i escalfa, però també dóna forma al fang, al vidre i al ferro. Mireu atentament les flames. Tenen poder. El foc és curatiu. Calma i nodreix. El foc és sagrat. Explica la història de la humanitat. I també és perillós. Per això totes les cases han de tenir, anònim i abnegat, el guardià del foc, la persona que vetlla perquè no s'apagui mai la flama del tió. La persona que cuida que ningú no ens robi el foc per fer-ne un mal ús. El guardià recita la història de la família. Carrega i apila llenya. Sap que a la llar hi viuen els déus i els avantpassats familiars. Per a ells crema timó o espígol. Sap que pel fumeral baixen el rei Pelat i el rei Pelut, l'un bo i l'altre enfadós. Sap que per la xemeneia, un dia a l'any, la Mare de Déu ve a visitar les cases. El guardià arrenca els fulls del calendari. I passat l'hivern, recull les cendres i escura la xemeneia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

ELS LLEI XÀ, N I SSAGA DE CARBON ERS Joan Lleixà

EcipislsdelLleixàseglevanXX,servanunamarxar de les moltes famílies de boscaters dels voltants de Tortorsa que, a princap el Montseny o Sant Llorenç del Munt. Els Lleixà són concre-

tament de Tivenys, un poble del Baix Ebre amb una gran tradició de fer carbó vegetal.

A finals dels anys 20 del segle passat, l'avi Joan Lleixà va decidir deixar Tivenys i venir als nostres boscos on s'intensificava la producció de carbó per atendre la creixent demanda urbana.

Primer van estar dos anys a Vacarisses i, a continuació, ja va arribar al cor de Sant Llorenç del Munt, on van arrelar. D'entrada van estar treballant entre el Coll d'Eres, la Sesta de l'Arç i el Sot de la Bota.

El 1932 van marxar cap el llevant de la muntanya. La família es va instal.lar a una casa de Sant Feliu, però el Joan va continuar vivint sobretot a la muntanya.

Com que el carboneig exigia rotar per diversos indrets del bosc, durant prop de 20 anys l'avi Joan va tenir barraques i va fer piles a diferents indrets: • Sota la Font de Neda.

• la Soleia del Dalmau.

• el Sot de la Carda.

• el Sot del Guix.

• la capçalera de la riera de Matalonga.

Aquesta estructura de carboneig va mantenir-la fins que es va morir a finals del anys 40 i durant un temps encara va continuar-la el seu fill petit.

L'avi Joan va morir treballant. Una dona que vivia a una de les cases del Ripoll el va veure malalt, amb pulmonia, dins de la seva barraca de Matalonga, sota la Castellassa del Dalmau. El van anar a buscar ràpidament amb la tartana del mas de l'Illa i el van portar a casa seva, on va morir al cap de dos dies.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS En arribar a Sant Llorenç del Munt tots els membres de la família Lleixà i Galve vivien a les barraques. Els petits anaven a estudiar a Can Robert, si bé també ajudaven a fer tasques. Poc a poc, els fills del Joan es van anar casant: - El fill gran del Joan es va casar amb la filla mitjana del masover i pastor de Can Robert, Tomàs Malé. descobridor de la necròpolis del Coll d'Eres. El matrimoni va anar a viure a Ca n'Amada, a Castellar del Vallès.

- La Carme es va casar l'any 1938 amb el Miquel Torres, del mas de l'Illa. Allà hi va viure fins el 1994.

- Un altre dels fills de l'avi Joan, en Josep Lleixà, va continuar vivint a Sant Feliu després de casar-se. També va treballar al bosc, però, quan es va fer gran, va començar a anar a una fàbrica per tal de poder cotitzar i cobrar la pensió. Durant molt temps en Josep va treballar de nit a la fàbrica i durant gran part del dia continuava al bosc, concretament entre els masos del Sabater i el Pinetó.

En Josep va tenir un fill, en Joan va néixer el 1941, "guia" del programa "Això és la Mola". En Joan va fer tard per a treballar de carboner ja que, quan es va fer gran, el sector estava en crisi.

Va començar a treballar als 14 anys en un taller.

No obstant, de petit sempre anava al bosc i, per a ell, pujar a la Mola era com, per a molts nens, jugar a la plaça del costat de casa. Va rebre un coneixement pam a pam de Sant Llorenç tant del seu pare com dels seus tiets i de la seva primera colla de caçadors, la Colla del Porc, formada només per boscaters.

Coneixedors i Recercadors Els Lleixà també són reconeguts com una corretja de transmissió de coneixements de Sant Llorenç del Munt entre els antics boscaters i el nous excursionistes.

El pare Josep Lleixà va desvetllar la situació de les cavitats dels sots de la Carda, el Sabater, el Muronell i les carenes de l'Illa i el Serradell a grups excursionistes de Sabadell, Castellar del Vallès i Terrassa. Un d'aquests grups estava format a principis dels anys 80 pels germans Xavier i Eduard Badiella i el Jaume Claverí.

En Joan Lleixà ha continuat aquesta tasca. Una vegada jubilat està compaginant la seva afició a caminar, busca espàrrecs i bolets amb la de la recuperació d'elements del patrimoni natural i cultural de Sant Llorenç del Munt. A vegades, recorda on es troben alguns indrets i, en d'altres ocasions, només li cal rebre petites indicacions per a emboscar-se fins a trobar el que li han dit.

Actualment està col·laborant amb el Grup de Recerca de la Pedra Seca de Castellar del Vallès, encapçalat pel Joan Roura. Els ajuda a localitzar barraques i forns. També dóna suport a alguns col·lectius d'espeleòlegs, ajudant en la cerca d'un avenc, que va ser vist fa molt temps per un masover, però que encara no ha pogut ser localitzat.

També ha estat una de les persones que ha ajudat a corregir en algunes qüestions (principalment toponímies i camins) del darrer mapa de l'Alpina.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS La Balma Pinassa El seu tiet, Vicenç Messeguer, li va mostrar la balma de la Pinassa, molt abans que fos coneguda pels grups excursionistes i es fes la construcció amb pedres. Quan ell la va conèixer hi havia només una font arranjada pels boscaters amb un tub.

La Font de Neda El seu tiet també va assumir durant molts anys les tasques de manteniment de la Font de Neda, que està situada molt aprop del lloc on tenia una barraca el seu avi.

En Vicenç netejava la font i va ser ell qui va posar el tub de ferro que encara es conserva. També hi va posar una tela a sobre perquè no s'embrutés de terra. En Joan Lleixà va continuar fent-se càrrec d'aquesta surgència fins que va pensar que el seu esforç era ja inútil. Continuament calia tornar a assegurar la canalització de l'aigua perquè els senglars o les persones la feien malbé.

Altres fonts

Font de Neda

Coneix totes les fonts de llevant de Sant Llorenç del Munt, inclosos els bassals que mantenien els boscaters per poder aprofitar l'aigua que s'acumulava en alguns llocs. El problema és que tots aquests bassals s'han embrutat en no ser cuidats per ningú.

En Joan explica que la font de l'Arç, picada a la roca, s'ha pogut mantenir perquè va ser netejada a fons fa anys per dos caçadors de Sant Feliu del Racó (ja morts).

Ell va netejar també durant un temps les fonts del Frare i del Figuerot.

Pel que fa a la font de la Carme, recorda que el condicionament el va fer, sobre un aigüerol, un home que va passar alguns estius al mas de l'Illa.

Davant la Balma del Bord, a l'altra banda del torrent, la font Gentil s'anomenava antigament de l'Alba perquè hi ha aquest tipus d'arbre. De fet, així realment surt en els primers mapes.

Avenc Com el seu pare, en Joan coneix gairebé totes les cavitats del llevant de Sant Llorenç del Munt.

Va ajudar a retrobar l'avenc del Brunet, també conegut amb el nom d'avenc de les Marines, quan el torrent va quedar completament embardissat. És l'únic pou natural llorençà a l'est del Ripoll.

Sembla probable que el seu origen es trobi en el traçat d'una pista de desboscament que a finals dels anys seixanta devia obrir la volta de l'avenc.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Barraques de Vinya Ha localitzat tres barraques de vinyes senceres pels racons del mas Pinetó i de Can Sallent i també n'ha trobat moltes altres d'enrunades.

Barraques de Carboners Igualment coneix la localització de moltes restes de barraques de carboners, que no es rehabiliten tenint en compte la seva fragilitat.

Restes d'una barraca de carboner

Camins En Joan recorda tota la xarxa de corriols que feien servir els boscaters. Molts d'ells estan molt bruts i només ell, i uns pocs més, saben encara seguir-los i arribar als indrets on porten. Sap seguir els corriols de porc per anar fins a qualsevol lloc. En resum, el Joan és millor que un GPS. Esperit Muntanyenc Sens dubte les grans lliçons que dóna en Joan Lleixà són les de l'autenticitat i l'esperit muntanyenc, que són precisament les més difícils d'aprovar. En Joan, igual que la seva família, és una de les persones que més indrets coneix de Sant Llorenç i de la Serra de l'Obac (dels catalogats i dels no catalogats), però aquest no és el seu principal valor. Això és simplement una conseqüència de la seva vida i del seu esperit. I no dubte en compartir gran part del que coneix amb les persones que sap que en faran un bon ús i les estudiaran com cal. És un boscater, un muntanyenc, una persona que sap com conviure amb la natura i que sap interpretar-la, cuidar-la i també traslladar-la a l'escala humana. Això, que dóna autenticitat al Joan, no s'apren a cap llibre i tampoc no s'hi arriba introduïnt dades a un GPS. En Joan no saps què és un waypoint, però es coneix a fons Sant Llorenç.

Extret de:

aixoeslamola.blogspot.com.es

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 49

Pau arreu del món

Il·lustració: Joyce Schellekens Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 50