570 febrer 2016

N煤m. 570 - Febrer de 201 6

VACARISSES edici贸 digital

balc贸 de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

CAP A UN NOU E S TAT

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Parròquia de Vacarisses Racó del conte De la Web Dels Diaris Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 13 14 16 19

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Gener Dia 5 Concert de la Banda instrumental de l'Escola de música amb motiu del Festival de Reis.

Dia 8 Càritas Parroquial. Constitució de la nova Junta i presentació de nous col·laboradors.

Dia 31 Baptisme: Geysa Lucas López.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Desafecció mútua

D

es que el president José Montilla va avisar els seus compatriotes d’allò de la desafecció que s’albirava a Catalunya respecte d’Espanya, allà ningú ha mogut un dit. La pura descripció parlaria d’indiferència, però en el fons era menyspreu.

La sentència del TC va trinxar l’Estatut i van dir que ho repararien amb lleis, però després, res de res. Ans al contrari. Les lleis i sentències vingudes de Madrid han fet més gran la ferida. I si no t’agrada et fots. No és estrany que també s’hagi fet més gran l’abisme. I per molta cara d’incredulitat i gest ofès que posin, tampoc és estrany que s’hagi passat de la desafecció a la desconnexió. Perquè són mútues i compartides.

No ho amaga el rei Felip VI evitant rebre la presidenta del nou Parlament elegit el 27-S amb la notificació d’investidura del nou president.

Tampoc ho amaga el decret de cessament del president Mas, expressament desagraït trencant el protocol habitual. No ho amaguen els representants del govern espanyol, Fernández Díaz i Llanos de Luna, evitant ni tan sols aplaudir la interpretació d’Els segadors que va fer la Societat Coral Joventut Tianenca per tancar l’acte de presa de possessió del president Puigdemont.

No ho amaga el PSOE, entregat a l’immobilisme del PP i C’s negant-se al fet que la plurinacionalitat de l’Estat entri al Congrés amb grups parlamentaris com ara En comú Podem i Compromís.

No ho amaga el cara a cara previ al 20-D entre Sánchez i Rajoy, que va ventilar el problema català en un parell de minuts de conjura per sotmetre Catalunya sense cap ambició de capgirar la situació. I encara que sigui una anècdota, tampoc ho amaga, ni dissimula, el secretari d’estat de l’Esport, Miguel Cardenal, renyant el Barça per haver felicitat Puigdemont per la seva investidura, ignorant que el Barça també va felicitar per carta Mas, Montilla, Maragall...

La veda està oberta i la crua realitat és que, del rei a l’últim funcionari, se’ls en refot, del que passa a Catalunya i el que votin els catalans, mentre tinguin el TC, la fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i la Guàrdia Civil alineats en formació a l’entrada de la Diagonal.

Així tothom s’hi veu amb cor.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 12.- Simó, el cananeu, anomenat zelota Molts em confonen amb Pere; per això em diuen el Zelota. Zelota vol dir zelós i arriscat. Era membre destacat d’un moviment religiós i nacionalista, iniciat per Judes Macabeu que va revoltar el poble plantant cara als invasors romans, uns sis anys aC., de la revolta, en va quedar un grup extremista disposat a tot, abans que Roma ens esclafés amb tributs inaguantables. Jo era dels més lluitadors.

Palestina havia estat ocupada per un general romà anomenat Pompeius, uns 65 anys aC. Fou nefasta aquesta conquesta: Més de 12.000 persones van ser degollades. De tant en tant hi havia revoltes que acabaven amb rius de sang. Milers de jueus eren venuts com a esclaus. Malgrat tot, fent la viu-viu, el país tenia prop de tres milions d’habitants, uns cent mil a la capital. A les grans ciutats, la majoria eren forasters: grecs i siris. Els nuclis petits, en canvi, eren poblats per jueus, tots ells pagesos o pescadors austers i molt religiosos.

Els meus van formar part de la rebel·lió de l’any 70. Va ser terrible. Seixanta mil soldats romans van ocupar Jerusalem, assassinant a tort i a dret, van destruir el Temple, un dels edificis més significatius del món. Només va quedar el conegut mur de les lamentacions. Va començar un ferotge exili que ha durat més de 2.000 anys.

Els zelotes van resistir fins a ser reduïts arran del Mar Mort, a Massada, auto immolant-se, per no caure en mans de Titus que havia destrossat el país, acorralat la nostra identitat i fet a miques la nostra llengua i cultura seculars.

M’havia allistat a la colla de Jesús, perquè m’imaginava Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II que era el que ens havia de deslliurar del jou de l’Imperi i que jo podria aconseguir una bona col·locació.

Aviat em vaig adonar que ell no era pas un polític alliberador. El seu missatge era adreçat a tothom, fins i tot als malèfics romans. Sense deixar de ser zelota vaig ser un dels arriscats seguidors de la Bona Notícia de Jesús.

Vaig propagar l’Evangeli arreu de Palestina. El principi fou molt dur; es burlaven de mi perquè tenia un accent galileu. Sense deixar de ser un combatent per la llibertat del poble jueu, vaig combatre aferrissadament a favor del nou Missatge.

Vaig morir màrtir. Era molt vell i “carregat de dies”, segons una expressió jueva.

Sebastià Codina i Padrós

Carles Puigdemont i Casamajó Amer (Girona), 29 de desembre de 1962 CXXXè President de la Generalitat de Catalunya (10/01/2016 - ? )

"Hem salpat definitivament i ningú que faci una anàlisi honesta dels resultats de les eleccions del 27 de setembre passat, pot negar l’evidència d’una victòria tan contundent com històrica de l’independentisme".

"Catalunya ha superat l’era autonòmica, els seus ciutadans ja no se senten membres d’una comunitat autònoma més. Hem entrat en la Catalunya postautonòmica".

"No hem d’oblidar que encara ens queda un tram per recórrer sols, sense ajuda exterior –més aviat, amb hostilitat exterior–, i que només comptem amb les nostres pròpies forces".

"Passaran anys abans l’ONU no esdevingui un espai de resolució de conflictes internacionals i de salvaguarda dels drets humans, trepitjats per alguns dels seus admirables membres".

"Nosaltres anirem prenent les decisions que afecten les nostres vides i el nostre futur perquè després d’haver ofert diàleg, propostes i acords durant dècades, la resposta ha estat sempre pitjor".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Sípia amb patates i arròs

Ingredients per a 4 persones: 4 sípies mitjanes 2 patates grosses 3 cullerades d’arròs All, julivert i safrà per la picada 1 ceba mitjana i 3 cullerades de tomàquet

Farem les sípies a tires, les passarem per la paella amb la finalitat que perdin l’aigua. En una cassola posarem un bon raig d’oli i sofregirem la ceba i una mica de tomàquet. Deixarem que sofregeixi bé, hi afegirem la sípia i un raig d’aigua i ho deixarem bullir fins que la sípia comenci a ser tova.

Llavors hi posarem les patates, que prèviament haurem tallat a trossets, i l’arròs. Hi afegirem una mica més d’aigua, si veiem que convé, ja que l’arròs augmenta, i ho deixarem que cogui tot junt un quart d’hora més. Posteriorment hi afegirem la picada i ho deixarem encara uns 5 o 10 minuts més. No ha de quedar sucós.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Allà on toquen el febrer les calamarsades, el juliol hi toquen les pedregades.

Trons de febrer, dolents per la vinya i bons pel sementer.

El febrer, al cap o a la cua, l'ha de fer.

La Candelera és ploranera o per davant o per darrere.

El que balla pel febrer, poca feina té per fer.

Febrer abeurat, mig anys assegurat.

Febreret el curt, amb vint-i-vuit dies en surt.

La neu de febrer, com l'aigua dins d'un paner.

Pe1 febrer, cria de lloca i bons ous al galliner.

Pel febrer, mig a casa i mig al carrer.

Pel mes de febrer, un dia dolent i els altres també.

Si el febrer riu, el fred és viu.

La fusta pel meu casal tallada abans de Sant Blai.

Per la Candelera els ous a carrera, pel gener, a cap diner.

Per Sant Maties, ja són ben llargs els dies.

Per Sant Valentí, la garsa puja al pi.

Per Sant Valentí, trascola ton vi.

Si pel febrer no fa fred, la resta de l'any se'n ressent.

Per Santa Àgueda, la seba sembrada, ni que sigui dins la gelada.

Si vols bon aller, planta'l pel febrer.

Per Santa Maria una hora i mitja més cada dia.

Ventades calentes de febrer fan ric al metge i al fosser.

Si plou per Sant Blaiet, el darrer dia de fred.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Els fracassos formen part de la vida de les persones. Fins i tot dels més eixerits...

La gent no plega d’enamorar-se perquè s’ha fet vella; només es fa vella si deixa d’enamorar-se...

Per tenir una bona mort no hi ha com portar una vida bona fins al final...

Els vells porten saviesa a les arrugues de la seva cara...

Jesús fou un gran apassionat per la justícia i un inspirador d’una gent lliure i compromesa en la construcció d’un món amb cara i ulls... El van rebutjar i bandejar amb amenaces i excomunions...

Feia nosa i se’l van treure de sobre. Després de dos mil anys, encara, passa el mateix...

N’hi ha molts que troben el sentit de la vida, el motiu de l’alegria, l’eufòria de la llibertat i l’encant de l’esperança en el missatge de Jesús de Natzaret...

Cal saber fer-se gran sense esgarrifar-se i saber adaptar-se gradualment al desgast natural de les nostres capacitats i al ritme feixuc de les forces disponibles...

Jubilat no equival pas a ser inútil. Jubilat prové del llatí jubilare, que vol dir donar crits de joia i d’alegria...

El llegir és la fàbrica de la imaginació...

Una intel·ligència desvagada i gandula és la botiga del dimoni gros...

Les tradicionals consultes al coixí doblen la capacitat per resoldre els problemes...

Els gemecs, les lamentacions, els ai! i els ui!, no resolen res...

No es pot ser esclau del desànim, cal ser a tothora aliats incondicionals de l’esperança...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES

El llop i l'anyell

Un anyell, vingut del sol, beu aigua d'un rierol.

Un llop ve a buscar raons, senyor d'aquells encontorns.

El llop, a la part de dalt, té calor i beure li cal.

I s'adona que un anyell va bevent més avall que ell.

El llop li diu, udolant: «L'aigua m’estàs embrutant: jo bec del mateix corrent, tu me l' embrutes bevent.»

«No us puc l'aigua enterbolir; si de cas, sou vós a mi.

L'aigua no puja, va avall per entre sorra i rocall.»

El llop ja no sap que dir, més no para de mentir: «Fa dos anys, anyell, aquí tu vas malparlar de mi: vares dir al gos d'atura ser jo mala criatura.»

«Aixó, llop, no és veritat: fa dos anys jo no era nat.»

I aquí es va tancar el «procés», fet d'arguments al revés.

El llop es menja l'anyell i no en deixà ni la pell.

El més fort vol la raó, tant si la té com si no.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Església de Sant Climent del Coll de Nargó (comarca de l'Alt Urgell). Declarada Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO. El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de la seva alçada. Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura a cada una de les cares.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Ser el germà gran Per molt que els preparem abans, convertir-se d’un dia per l’altre, en germà gran, és dur. I costa de païr. Perquè compartir l’amor i l’atenció de la mama és difícil d’acceptar, oi?

En Roger ho entén, el seu cap li diu que no passa res, que ell és el gran i ajuda a cuidar l’Adrià, que com que és tan petit necessita la mama tot el dia, i plora i només menja la teta i dorm, és un bebè. Ho entén, sí, però el seu cor pateix. És un nen molt sensible, i darrera del seu posat de “no m’importa”, es nota que pateix. Se li nota quan em diu que no vol anar al cole, o no es vol vestir sol, que vol que l’ajudi. O quan es revela contra meu per qualsevol cosa i em diu cridant que no li faig cas. Emocions contingudes. Intenta guardar-s’ho i quan li surt no sap com expressar-ho.

Llavors em demana plorant que vol estar amb mi, i jo llavors em sento culpable i impotent. Perquè no puc partir-me en dues, perquè em fa enfadar, estic cansada i el renyo, i immediatament me’n arrepenteixo, perquè sé que aquest no és el camí.

Intento fer-ho el millor possible, de debó, però sento que no sempre l’encerto. Empatitzar amb ell és l’única solució. Llavors li explico que ara tenir un germà és “un rotllo”, però que tingui una mica de paciència perquè, quan creixi, l’Adrià li podrà ensenyar coses, i riuran i jugaran molt.

Que el temps passa molt depressa i que l’Adrià aprendrà a parlar i a caminar, i podrà agafar-lo de la mà per ajudar-lo a aguantar-se dret, i explicar-li històries i contes. Que podran compartir habitació i, a les fosques, encendre una llanterna perquè no tingui por. Que s’ho passaran bé, que també es barallaran, perquè l’Adrià li prendrà les joguines i el molestarà, o voldrà estar amb els seus amics grans.

Li dic que un germà és el millor regal que li hem pogut fer, perquè sempre, sempre, es tindran l’un a l’altre. Que la mama els estima als dos, molt no, moltíssim, i que això no canviarà mai.

I plorant m’abraça fort. Em troba a faltar.

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 10

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Al cel L'últim estel L'últim estel del matí sempre marca el clar camí de l'amor que el cor espera, si serà la vertadera ens ho dirà el vell destí.

El traçat, queda endarrera.

Quan les hores van passant el desig es fa més gran.

En quin lloc resta la meva?

Des del temps d'Adam i Eva en un cor es va gestant, però al pit no dóna treva.

Si en la nit mires el cel, s'humitegen d'un fi vel, ple d'enyor, ulls i parpelles, tot copsant les meravelles de tan ampli cobricel.

Quin tresor de finestrelles!

Ai, deixeu-me mirar el cel!

Si la llum clou les parpelles vol volar fins les estrelles el meu cor en son anhel.

O, cel blau, quina grandesa...!

La tempesta ja ha passat; els núvols s'han esqueixat, t'has tornat color turquesa.

La meva ànima tens presa; hi ha al meu cor el teu esclat.

Els meus ulls mirant a terra no fan més si no plorar.

Més si miren ben enlaire s'arriben a serenar.

Joan Sisamon i Borràs

Què tindrà l'alba naixent, que s'emporta en un moment, la gran pena que ens turmenta?

Deixant un perfum de menta, tot mirant al firmament que pren un color magenta.

Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Foto: Joan Ustrell

La Marató!

Aviat farà dos mesos del Concert de Nadal, dia que també es va fer la Marató de TV3!!!

No obstant, i encara que faci dies, vull parlar-ne una mica.

Estem contents del concert, el fet que ens acompanyin els nens i nenes de l’Escola Municipal de Música, dóna un caire més complet a aquesta activitat del poble.

Felicitats Cors 1 , 2 i Joves de l’escola! Les vostres veus ens arriben al cor, veiem en vosaltres uns futurs cantaires amb una qualitat i tècnica que a vegades a nosaltres ens falta. Gràcies per acompanyar-nos i gràcies a les vostres mestres que saben treballar aquestes dolces veus.

Pel Cor va ser un dia ben memorable, s’estrenaven sis cantaires!!! I, val a dir, que són molt bones veus. Vam cantar amb moltes ganes i amb el rigor que calia. Vam disfrutar de la cantada i crec que el públic en va quedar satisfet.

I no vull acabar sense felicitar a tots els assistents perquè, una vegada més han demostrat la seva generositat envers la Marató de TV3. Es va recollir 780'44 € que, sumats al recaptat en totes les altres activitats que es van fer, arriben a gairebé 8000 €.

Val la pena l’esforç!!!!

Isabel Trias

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 12

RACÓ DEL CONTE

EL PESCADOR SATI SF ET

Un ric industrial del Nord es va horroritzar quan va veure un pescador del Sud tranquil·lament recolzat a la seva barca i fumant una pipa.

Per què no has sortit a pescar?-, li va preguntar l’industrial.

Perquè ja he pescat el que necessitava avui, -li va respondre el pescador.

I per què no pesques més del que necessites?, -va insistir l’industrial.

I què en faria amb això?, -va preguntar el pescador.

Guanyaries més diners, -va ser la resposta. D’aquesta manera podries posar un motor a la teva barca. Llavors podries anar a aigües més profundes i pescar més peixos. Llavors guanyaries prou per comprar-te unes xarxes de niló, amb les quals obtindries més peixos i més diners. Aviat guanyaries per a tenir dues barques... i fins una veritable flota. Llavors series ric. Com jo.

I que faria llavors? , -va preguntar de nou el pescador.

Podries asseure’t i gaudir de la vida, -va respondre l’industrial.

I que creus que estic fent en aquest precís moment? , -va respondre el pescador tot satisfet.

Recopilació: Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 13

DE LA WEB

Sant Esteve, una festa independentista?

Un dia que explica moltes coses A diferència de la resta de l’estat, Sant Esteve és una festivitat que se celebra a Catalunya. I, com tot, no és per un caprici, sinó que ve d’una llarga tradició lligada amb la història i els orígens del nostre país.

La festivitat de Sant Esteve se celebra a Catalunya, (també posteriorment a les Illes, i al País Valencià, on no és però ara festa oficial), des de fa més de mil anys (a partir del segle IX), concretament des del moment en què els territoris i comtats conquerits per Carlemany, a l’entorn dels Pirineus, passaran a dependre administrativament de l’Imperi Carolingi, i com a conseqüència els bisbats catalans van passar a dependre de Narbona i van trencar amb Primacia de la Diòcesi de Toledo.

En aquest període Carlemany hauria proclamat un edicte imperial ordenant que l’endemà de cada Pasqua (les originals jueves: Pasqua de Resurrecció, Pasqua de Pentecosta, i la Pasqua de Nativitat, possiblement incorporada posteriorment pels romans), fos dia festiu. Per aquest motiu alguns dels antics pobles que en formaven part mantenen aquesta festivitat, i per això a Catalunya i a molts d’altres països d’Europa- no és el cas d’Espanya, que estava sota control de l’emirat de Còrdova per aquella època-, també és dia festiu el dilluns de Pasqua (La Mona), que és l’endemà de la Pasqua de Resurrecció, així com la segona pasqua, o dilluns de Pasqua Granada (Pentecosta) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 14

DE LA WEB El motiu, segons alguns, seria per celebrar la victòria de Poitiers, quan els exèrcits francs en inferioritat van derrotar els àrabs.

De fet Sant Esteve ja era un Sant molt popular des del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades (Saint-Étienne) a l’estat francès: Toulouse, Metz, Agde, Auxerre, Bourges, Cahors, Châlons-en-Champagne, Limoges, Meaux, Sens, però també la de Viena (Stephansdom).

Curiosament a França és un dels pocs països europeus on no és dia festiu, excepte a Alsàcia.

I és que el 26 també es festiu a molts d’altres països europeus com Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Irlanda, Lituània (compensació Sant Esteve dia 28), Luxemburg, Noruega, Polònia, Regne Unit, República Txeca, Romania, Suïssa i Suècia.

Al Regne Unit i a molts països que formaven part de l’ex imperi britànic (Nova Zelanda, Canadà, Austràlia, Xipre, Bahames, Hong Kong, Jamaica, Sud-àfrica...), celebren el 26 de desembre l’anomenat “boxing day”. El nom sembla que faria referència a caixes, (box en anglès ) que els servents de cases importants rebien aquest dia de festa, dels ”amos” amb diners o menjar.

Josep Maria Bellmunt

Dedicat al meu amic i historiador Joan V.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 15

DELS DIARIS Cada any en arribar el Nadal, hi ha diverses veus que reclamen deixar de banda la religió i les tradicions cristianes, i així, en defensa d’un pretès laïcisme, no felicitar el Nadal sinó les festes. Per això en molts llocs (en anuncis o llums al carrer) hem passat del bon Nadal, a bones festes.

F

a uns dies, en un interessant article de Gabriel Janer Manila (Diari de Girona 19 de desembre de 2015) aquest escriptor recordava l’anècdota d’un professor seu d’antropologia que els deia: “no sóc creient però sí practicant”, una frase, certament provocativa, contrària al que estem acostumats a sentir (“sóc creient però no practicant”). Gabriel Janer deia en aquest article, que avui hi ha molta gent que “milita” en l’agnosticisme cristià, ja que són persones que, sense ser cristianes, valoren i defensen els principis de justícia social, d’amor i de generositat continguts en el cristianisme, que porta el missatge de Jesús de Natzaret, encara que, a vegades, aquest missatge l’hem desfigurat o prostituït.

La frase provocativa: “no sóc creient però sí practicant”, donava a entendre una realitat irrefutable. I és que les bases que “m’han configurat, que han configurat la vida del meu poble, són d’arrel cristiana”, deia el professor citat per Gabriel Janer. I explicava aquesta anècdota: les mares dels alumnes de Rozzano, un poble a prop de Milà, van demanar poder cantar nadales a l’escola.

Però el director del centre va decidir renunciar a la festa de Nadal, per subratllar el sentit laic de l’escola i evitar conflictes amb els alumnes d’altres cultures. Les mares i l’AMPA van protestar al director de l’escola per la decisió de prohibir les nadales. Aquest fet ha alçat polseguera i ha derivat en un debat sobre la defensa de la identitat cultural i la tolerància. Al final, conta Gabriel Janer en aquest article, va intervenir el primer ministre italià, Matteo Renzi, que va afirmar que a Itàlia, ni laics ni cristians renunciaran mai a la festa de Nadal.

Patges a la cavalcada d'Alcoi.

El professor Gabriel Janer recordava també un manifest dels anys setanta del Partit Comunista, on es reivindicava l’ensenyament a les escoles públiques de la Història Sagrada, “ja que el 90% de la cultura europea no es pot entendre sense un cert coneixement del cristianisme”. Com tampoc no es pot entendre sense tenir en compte la cultura grecoromana.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 16

DELS DIARIS I és que la cultura del País Valencià, no inclou el Betlem de la Pigà o el de Tirisiti? No forma part de la nostra cultura l’adoració dels Reis de la Canyada de Biar? O els Faixos d’Onil i les Aixames de Xixona? O els enfarinats d’Ibi i els Folls del Camp de Mirra? Hem de suprimir els betlems? O les cavalcades de Reis que són expressió d’una cultura religiosa?

Per això en un encertat article (aparegut al diari Avui 25 de desembre de 2015), el periodista valencià Vicent Sanchis reivindicava també la festa de Nadal, sense haver de demanar perdó pel fet de celebrar-lo, ni tampoc a utilitzar eufemismes, com escrivia Josep M. Casasús.

També la periodista Pilar Rahola, gens sospitosa de “beata”, defensava en un altre article (La Vanguardia, 17 de desembre de 2015) la validesa i la importància de celebrar el Nadal, sense disfressar-lo.

Rahola escrivia: “Quan jo era adolescent, era un clàssic menysprear el Nadal, entès com una festa caduca, religiosa i tradicionalista”. I és El Tirisiti que es criticava “la família concebuda com una estructura reaccionària”. Però, amb el pas del temps, aquelles generacions contestatàries “no només celebrem el Nadal, sinó que hem cregut tant en la família”, que hem descobert en ella “una escola de valors”.

La periodista acabava el seu article denunciant “una cultura progre mal entesa, que s’incomoda perquè la festa és catòlica –com si dos mil anys de catolicisme no foren la nostra cultura-”. I és que encara hi ha qui creu “que les tradicions són carques, quan són senyals d’identitat”.

També l’escriptor Fernando Trias de Bes (Ara, 7 de desembre de 2015), recordava en un article seu, que el Nadal és la festa cristiana on “recordem el naixement de Jesucrist”. Per això, “encara que només sigui per respecte a la història i a la tradició judeocristiana a la qual pertanyem, els motius” dels llums als carrers durant aquests dies, “han de guardar relació amb el que celebrem”.

I és que en determinats carrers, com deia Trias de Bes, com al Paral·lel de Barcelona, s’han posat llums amb cabareteres i les típiques estrelles d’un camerino. Trias de Bes, recordava que el Messies va portar “un missatge d’esperança i d’amor”, i “el seu llegat és part de la nostra forma de viure”.

Aquest articulista defensava que “cercar un laïcisme legítim no ha de portar-nos a perdre l’essència de les festes ni el seu contingut que, religiós o no, és el sentit del Nadal, un sentit que es manté fins i tot dins del laïcisme”. Trias de Bes acabava lamentant el text de l’Ajuntament de Barcelona que per anunciar el Nadal diu que és el temps “en que la llum de la ciutat, produïda simbòlicament per la força dels seus habitants, lluita contra la foscor de l’hivern i del passat.

Doncs no, deia Trias. “No celebrem això. Celebrem el Nadal. No cal creure en Jesucrist per dirho. Només en el seu missatge d’amor”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 17

DELS DIARIS

Retaule de Nadal de l'Arxiprestal de Pego

Alguns s’entesten en difuminar o maquillar el Nadal, com si els vora vuit-cents anys de cultura cristiana, com diu Pilar Rahola o Trias de Bes, no haguessin configurat el passat i el present d’un poble com el valencià.

Suprimir tota referència religiosa al Nadal, seria, com ha fet el PP, suprimir del 9 d’Octubre tota referència al bon rei Jaume i als repobladors catalans, que al segle XIII ens portaren la llengua, la civilització i la fe. Per això he trobat tant encertat que el conseller Vicent Marzà i el regidor de Castelló de la Plana, Enric Porcar participin, sense cap mena de vergonya, en el Betlem de la Pigà. O les nadales tradicionals a l’Ajuntament de València.

Hi ha molta gent que és creient però no practicant, però també n’hi ha molta més que és practicant sense ser creient, i per això celebra el Nadal!

Monjo de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 18

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA El subsòl és ple de romans Els romans van arribar als territoris del que seria Catalunya I'any 21 8 aC. pel port d'Empúries i es van mantenir fins al segle III d.C., moment en que comença la decadència de l'imperi. Imposaren la seva llengua i cultura als pobles ibèrics anteriors i construïren nombroses obres d'enginyeria, moltes de les quals resten encara sota terra.

La Via Augusta: un favor militar al comerç La Via Augusta comunicava Roma amb les Columnes d’Hèrcules, a Gadir (Cadis), símbol de la fi del món conegut. En total, va arribar a tenir una llargària de 2.725 quilòmetres. Constituïa, amb la resta de vies romanes, una xarxa de pas de les tropes per controlar els territoris de l'Imperi, però amb el temps es van convertir també en una bona via per al comerç.

La dada

L’Arc de Barà, es va construir sobre la Via Augusta

La Via Augusta passava per Gerunda (Girona), Aquae Voconiae (Caldes de Malavella), Blandae (Blanes), Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona), Barcino (Barcelona), Tarraco (Tarragona) i Dertosa (Tortosa). Comptava amb nombrosos ramals, com els dos que unien Ilerda (Lleida) amb Barcino i Tarraco, respectivament.

Bona part del traçat s'ha continuat usant fins als nostres dies i ha aguantat successives reconstruccions amb les tècniques de cada època, inclosa la pavimentació amb asfalt. Així, el carrer Via Augusta de Barcelona i el carrer del mateix nom de Tarragona amaguen sota l'asfalt trams de la Via romana. Però en alguns indrets encara podem tenir un contacte directe amb la pedra de la Via antiga, com al Perelló o a l'Alt Empordà en el tram entre Pont de Molins i Panissars, on podem fins i tot veure les marques dels carros romans sobre la pedra.

Tot i els trams conservats o recuperats, un immens recorregut resta encara amagat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 19

COL·LABORACIONS Calefacció a la romana Les termes públiques construïdes a partir de fonts termals, com les de Caldes de Malavella o les de Caldes de Montbui, es troben àmpliament documentades en els textos romans. Tot i la prohibició dels banys públics a l’època medieval, van ser fàcilment localitzades i rescatades al segle XIX amb el boom del termalisme.

Però, qui havia de recordar unes termes privades amb sistema antròpic d'escalfament de l’aigua?

Termes romanes de Caldes de Montbui

L'historiador santboià Carles Martí i Vila va trobar en un document de l'any 1826 indicis de l’existència d'unes termes romanes sota una casa construïda al segle XVII. I no va parar fins que va aconseguir localitzar-les l'any 1953.

Les termes de Sant Boi conserven les diferents sales pròpies dels banys romans: l’apoditeri (vestidor), el caldari (bany calent), el sudatori (bany de vapor), el tepidari (bany tebi) i el frigidari (bany d'aigua freda per tancar els porus).

L'Hipocaust Per escalfar l'aigua i les estances de bany els romans usaven l'hipocaust, un sistema de calefacció que constava d'un forn de llenya extern a la casa i una xarxa de canalitzacions que envoltava les sales per escalfar. El forn feia bullir l'aigua que, barrejada convenientment amb aigua freda, proporcionava l'aigua calenta i l'aigua tèbia de les piscines. A més, el vapor de l'ebullició s'usava en el sudatori. El fum calent que s'emetia en cremar la llenya circulava per un espai que es deixava buit sota les rajoles i pels tubs de terrissa que passaven pel gruix de les parets, tot caldejant les habitacions.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 20

COL·LABORACIONS

Castell de Berga

Les tropes feien nit a Berga On és el castrum Bergium que cita Tit Livi a la seva història de Roma? Els castrum eren campaments nocturns fortificats que construïen els soldats per passar-hi la nit. Constaven d'un fossar per amagar l'equipatge, les armes i els cavalls, i estava protegit per una tanca d'estaques de fusta o de pedra. Alguns es construïen per ser permanents, altres semi permanents i altres només per a una nit. Si la construcció del castrum Bergium no va ser permanent, la fragilitat dels materials que es devien usar redueix l’esperança de trobar-ne restes. Però si hagués estat permanent, és probable que encara sigui sota la Berga actual, potser sota el castell.

Aqüeducte de Les Ferreres (Tarragona) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 21

COL·LABORACIONS

L'àngel de la matèria Era pura energia, una energia pregona i universal. Radiant, ple de llum, habitava, o més ben dit era, l’interior de la matèria. L’esclat d’aquest àngel el contemplem en la natura, en l’embolcall de totes les coses, la pell de terres i d’homes. El seu esclat es projecta a tot allò que existeix, en l’estrella més alta i en el gra de pols més petit, en la font d’aigua i en el temps que passa, en la simple vida de l’infusori i en la complexa vida de l’home. Tot és ple de l’àngel de la matèria, d’un àngel que només és energia i que l’escampa arreu com el sembrador esventa la llavor.

Un dia el vaig veure davant meu, resplendent com mai. De forma indefinida, apareixia com un grumoll d’energia lluminosa. Amb paraules de llum em va dir: - Vine, i et duré fins al cor de la matèria. Aleshores comprendràs el món en el qual vius i estimes.

Vam resseguir junts tot el món, fill de la matèria. Contemplàrem els espais i les estrelles i les galàxies. Tot era una fornal de matèria. Veiérem terres i mons i vides incomptables. Però encara no havíem entrat en el cor de la matèria. Només ens havíem passejat per la seva escorça.

- Hem d’entrar més a dins -digué l’àngel.

I vam entrar més a dins. Penetràrem en un món de lleis i de camps i de forces, tot tan ben estructurat que semblava una ciutat bastida de figures geomètriques Encara anàrem més al fons, fins a l’últim racó de la matèria: allò tot era energia.

- És la primera vegada que un humà entra en el cor de la matèria -digué l’àngel. Mira amb els ulls ben oberts, home de la terra, i se’t revelaran els misteris del vostre món.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 22

COL·LABORACIONS Vaig mirar amb els ulls molt oberts i vaig comprendre el devanir dels éssers, vaig comprendre els fracassos i els encerts, vaig comprendre el temps i l’espai. Era com si un vel hagués caigut dels meus ulls. Tot se’m feia clar, l’energia profunda, les forces que se’n desprenien i les superfícies de les coses. Era un món nou, que abans no havia conegut ni somiat, però que ara esdevenia tan natural com que jo existís en el cor de la matèria. Era el món que contenia tot el món, el món profund i veritable, aquell que normalment no veiem però que és, aquell que sosté el temps i l’espai, aquell que és el pern de la vida i de la terra, aquell que aguanta els estels i fa vibrar les ones. Era l’autèntic món.

Allí, en el cor de la matèria, havíem superat l’espai: tot cabia en un capciró d’agulla, tot era un davant immens i menut a la vegada. Allí havíem superat el temps: estàvem situats en un present sense ahir ni demà. Havíem assolit la darrera dimensió, aquella que les inclou totes.

No vaig enyorar el món extens i desigual, puix que ja ho tenia tot. I em vaig capbussar en el cor de la matèria.

I l’àngel fimbrava.

Jordi Llimona

NI MENJAR SOPES SENSE CULLERA...

...ni tenir porta amb polleguera. Això es deia en inventar-se les frontisses... Perquè abans, les portes s'aguantaven amb polleguera: una barra vertical de ferro o fusta, encaixada en dos clots a la llinda (un a dalt i un a sota). Sobre la polleguera girava la porta..., però si es desencaixava, era difícil de tornar-la a posar. Per això quan algú ens fa perdre els nervis i ens treu del nostre estat d’ànim habitual, encara diem: “Em treus de polleguera”..

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 23

COL·LABORACIONS

Carta a Artur Mas Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets. Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaires de la política del país.

Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: " mierda para el Estatuto" i " muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco. Per no allargar-me a la bestiesa del " café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible. I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades. Talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l'únic camí.

Tu ets l'únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Mossèn Ballarin

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS LA POSTURA DELS POLÍTICS EN RELACIÓ AMB LA PRETENSIÓ INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA

Els polítics partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya pregonen insistentment que la Constitució, i concretament el seu Art. 2, proclama la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”. Aquests polítics rebutgen el dret de lliure determinació dels pobles establert en el “Pacte Internacional de Drets Civils i polítics”, que hauria de permetre els catalans independentistes de determinar el futur que ells triïn. Aquests polítics partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya al·leguen que la lliure determinació dels pobles fou reconeguda pensant en els països que aleshores es trobaven sota un règim colonial, i és evident que van ser precisament aquestes colònies les més immediatament afavorides amb l’exercici de la seva lliure determinació, però el text del “Pacte” repeteix insistentment que aquest dret és aplicable a TOTS els pobles. Si aquesta redundància no ens convenç, revisem l’Art. 2.1 del repetit “Pacte”, que diu: “Cada Estat part d’aquest Pacte es compromet a respectar i assegurar a tots ELS INDIVIDUS DE DINS DEL SEU TERRITORI I SUBJECTES A LA SEVA JURISDICCIÓ els drets reconeguts en el Pacte...”

Cal recordar que aquesta lliure determinació ha quedat incorporada a l’ordenament jurídic espanyol amb la publicació del ”Pacte” al BOE 103 del 30.4.77, en virtut de l’Art. 96.1 de la Constitució Espanyola i de l’Art.1.5 del Codi Civil espanyol. Recordem també que, segons l’esmentat Art. 96.1 de la Constitució, “Les disposicions (dels tractats internacionals) només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional”.

El “Pacte” fou ratificat per Espanya, abans d’aprovar-se la Constitució, mitjançant l’instrument del 13.4.77 que deia: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS “Joan Carles I, Rei d’Espanya, puix que … Vistos els cinquanta-tres articles que integren l’esmentat pacte internacional, escoltada la Comissió d’Assumptes Exteriors de les Corts Espanyoles, en compliment del que preveu l’Art. 14 de la seva Llei constitutiva, aprovo i ratifico tot el que s’hi disposa, i prometo complir-lo, observar-lo i fer que es compleixi i s’observi puntualment en totes les seves parts.”

El Tribunal Constitucional hagués pogut declarar la inconstitucionalitat de la decisió del Govern d’adherir-se al “Pacte”, però aquesta declaració hauria d’haver estat promoguda pel President del Govern, el Defensor del Poble o cinquanta diputats o senadors en el termini de tres mesos (LO 2/1979 de 3 d’octubre, Art.32 i 33) des de la publicació del tractat. Com que això no es va fer, ara és impossible declarar-ne la inconstitucionalitat. Ans al contrari, les Corts Generals espanyoles van autoritzar el President Felipe González perquè ratifiqués el “Pacte”, una autorització que era necessària en virtut de l’Art. 94 de la Constitució.

A més, segons l’Art. 27 de la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” (1969), a la qual Espanya es va adherir el 1972, un Estat part d’un Conveni “no podrà invocar les disposicions del seu dret intern (en el nostre cas la Constitució) com a justificació de l’incompliment d’un tractat”, per la qual cosa el dret de lliure determinació dels pobles preval sobre el manteniment de la indissoluble unitat de la Nació espanyola formulada per la Constitució.

Sense atendre al que s’ha exposat fins ara, els partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya segueixen amb la vista fixada en la Constitució i s’hi aferren; fins i tot aconsegueixen impressionar alguns polítics independentistes, que es lamenten que Catalunya no tingui dret a la seva lliure determinació i que estarien disposats a negociar el reconeixement d’aquest dret amb el Govern Central espanyol, oblidant que aquí no hi ha res a negociar perquè el dret de lliure determinació ja el tenen per estar incorporat a l’ordenament jurídic espanyol.

Ens sorprenen les manifestacions del Ministre de Justícia espanyol, que publica “La Vanguardia” (23.12.15, pàg. 30), segons les quals “la secessió no encaixa amb la legalitat”. Afegeix que “sembla una mica contradictori unir model independentista amb seguretat jurídica”. És difícil seguir el seu raonament atès que, si el poble català tria la secessió, serà perfectament legal a redós del dret de lliure determinació.

El Ministre, segons la publicació que comentem, va recordar que la sobirania resideix en tot el poble d’Espanya, però cal observar que si Catalunya, en virtut del seu dret de lliure determinació, se separa d’Espanya, la sobirania d’Espanya l’ostentaran tots els que hagin quedat a Espanya, mentre que la sobirania de Catalunya correspondrà als catalans.

Al voltant del que s’ha exposat aquí, la revista digital “Vacarisses, balcó de Montserrat” va publicar, en un annex al seu número de desembre de 2015, un article titulat “Complir la llei”, però no sembla que el seu contingut hagi arribat a orelles dels polítics, que no escolten les reflexions dels ciutadans i segueixen manifestant que la Constitució Espanyola obliga al manteniment de la indissoluble unitat de la Nació espanyola. D’aquí no en sortim!

Sorprèn, i sembla increïble, que hi hagi polítics que parlin amb menyspreu i sorna del dret de lliure determinació dels pobles. Si aquest dret no tingués raó de ser, per què es va subscriure el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS “Pacte” a nivell mundial i es va incorporar a l’ordenament jurídic espanyol? S’ha de ser conseqüent!

Davant les irrespectuoses manifestacions dels partidaris del manteniment de la unitat nacional, per què els independentistes no recalquen la legitimitat del dret de lliure determinació dels pobles, i així contraresten els abusos informatius que rebutgen aquesta llibertat?

Sovint se sent dir als partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya que una Catalunya independent és inviable. Es dóna la circumstància que els països de renda per càpita més alta no són els més poblats, sinó els petits en població, com Luxemburg, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suïssa o Nova Zelanda. Per què una Catalunya independent ha de ser inviable? Que ens ho expliqui qui ho afirma.

El Govern Central espanyol i els partits polítics partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya s’entesten a mantenir Catalunya amarrada a Espanya per damunt de tot, i amb aquesta finalitat neguen el dret de lliure determinació de Catalunya malgrat que aquest dret, com hem vist, està incorporat a l’ordenament jurídic espanyol i preval sobre la Constitució segons la “Convenció de Viena”.

Les amenaces del Govern Central Espanyol dirigides a dissuadir la Generalitat perquè s’abstingui de realitzar qualsevol acte encaminat a la independència no cessen. La tensió va creixent i les parts no cedeixen.

Si finalment l’independentisme prospera, la il·lusió i la satisfacció dels qui la pretenen serà desbordant, i els contraris a la secessió mostraran el seu malestar durant un temps.

Si, per contra, triomfa el manteniment de la unitat d’Espanya, els independentistes se sentiran profundament frustrats i obeiran el Govern Central espanyol sotmesos per la força, però els seus sentiments independentistes subsistiran consolidats. És això preferible a reconèixer la independència de Catalunya i que tant Catalunya com Espanya es mantinguin unides en el si de la Unió Europea i amb unes excel·lents relacions bilaterals? No és això el que s’hauria de pretendre?

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS

Records i vivències

T

La m eva forn al ranscric al peu de la lletra la confidència d'un jove que tenia capacitat d'anàlisi, de confidència i de docilitat. Em deia:

«Jo no sé com van enginyar i construir la fornal del meu cor. Ignoro per què la van carregar tant de tions d'alzina i ascles de roure. Tampoc no puc precisar el moment de l'encesa.

Però sí recordo molt bé que, tot d'una, vaig percebre l'incendi.

Cremava el forn del meu cor i pertot em sortien butllofes de vanitat i deliris de grandesa.

Espurnejava tot jo guspires d'orgull i afany de domini. Les flames em deixaven profundes boïgues d'egoisme.

La fumarel·la m'emboirava amb espirals de dèries esbojarrades. Em sentia desgraciat. Per què tanta ardència?

Vaig sentir enveja dels abúlics i mesells.

Un dia vaig consultar el meu problema amb un amic. Amb gran sorpresa meva em titllà de sortós.

-En el teu forn -em digué-, hi pots coure pa xofle i flairós per a nodrir els tímids i apocats.

Hi pots torrar coques llamineres per a retornar el gust de viure als decebuts i desesperats.

Pots donar escalf als frígids d'ideals i emboirats de futur...

I vaig provar de fer-ho així. Des d'aleshores he agraït la meva fornal i la llenya que hi crema.»

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELON A La patrona de Barcelona Abans de la colonització romana, els turons de Barcelona eren habitats per la tribu ibera dels Laietans. En record d'aquella tribu tenim un carrer molt cinematogràfic -sobretot pel que fa a espots publicitaris- anomenat Via Laietana.

Un pel més tard, en temps dels romans, quan la ciutat tenia per nom una tirallonga: Colonia Faventia Julia Augusta Paterna Barcino, hi vivia una noieta destinada a ser, durant molt de temps, la patrona de la ciutat. S'anomenava Eulàlia, va ser martiritzada per abraçar la fe cristiana, que era una dèria força freqüent entre els romans de l’època, i va esdevenir santa.

Eulàlia era una noieta que es distingia per la seva gran caritat. Vora casa seva, hi havia un pou d'aigua ben bona i fresca. Un dia, però, es va assecar, i unes noietes que anaven a treure aigua es posaren a plorar perquè tenien un pare molt sever que les renyaria si no tornaven amb els càntirs plens. Eulàlia, aleshores, davant el desconsol de les noies, va estendre el seu mantell sobre el pou i, tot d'una, l’aigua va començar a brollar desfermada. Tanta aigua va sortir, que va formar un riu.

Aquest riu encara existeix sota la ciutat i n’alimenta tots els pous. Abans de totes les canalitzacions fetes a la ciutat, i també de les ampliacions del port, els pescadors coneixien prou bé aquest riu i l'anomenaven el “Riu de Sota” o “Riu de Santa Eulàlia”. I quan queia un aiguat, el corrent que es formava era tan fort que en arribar al mar, els pescadors havien de tenir molta cura amb la navegació.

Temps era temps, els barcelonins invocaven santa Eulàlia cada vegada que els pous s'assecaven. I els pouataires o escurapous tenien per advocades santa Eulàlia i la Mare de Déu de l'Aigua. Prop de la casa de la santa hi havia un bosc de xiprers, allí se li va aparèixer un àngel que li avançà que seria patrona de Barcelona. Com a record d'aquell prodigi, l’àngel va transformar els xiprers en palmeres. Abans no hi havia en tota aquesta terra palmeres. Totes les palmeres actuals, malgrat que molta gent pugui pensar que són fruit d'una dèria de l'Ajuntament, descendeixen d'aquelles primeres.

Els martiris de la santa Quan l'emperador Dioclecià, martell d'heretges, decreta persecució contra els cristians, Eulàlia tenia tretze anys. I sembla que no només era caritativa, sinó que tenia un fort caràcter, perquè no se li va acudir una altra cosa que anar al temple pagà i increpar Dacià, el governador romà de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS Barcelona. D'aquell antic temple, encara en podeu veure unes magnifiques columnes que es troben dins el Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís, a tocar de la catedral.

Doncs bé, Eulàlia, ben decidida, va tirar sorra a l'altar com a escarni. Dacià s'ho va prendre amb calma, i li va dir que si adorava els déus romans la perdonaria. Però Eulàlia es va mantenir ferma i, aleshores, Dacià la va fer tancar a la presó del final del carrer de la Boqueria per torturar-la, cosa que diu poc del seu sentit de l'humor. La presó era a l'actual volta de Santa Eulàlia. I diuen que el sol, adolorit perquè aquell indret havia servit de presó de la nostra patrona, no i va voler tornar a entrar mai més. I, si us hi fixeu, allà mai no i penetren els raigs de sol.

Eulàlia va patir tants martiris com anys tenia. I en tenia tretze! Primer va rebre assots. Després li van estripar la carn amb garfis. En acabar, li van ficar els peus dintre d'un braser i, després, els pits. Tot seguit li van fregar les nafres amb pedra tosca. A continuació la van ruixar amb oli bullent. I, finalment, la van regar amb plom fos. Després la van tirar dintre d'una bassa de calç viva.

Però la cosa no acaba aquí. Més tard, la van ficar tota nua dins d'una bóta plena de bocins de vidre i claus de punxes eriçades.

Un cop tancada allà dintre, van tirar la bóta tretze vegades costa avall per l'actualment baixada de Santa Eulàlia, carrer proper a la plaça de Sant Felip Neri. En record del martiri, al cim de la pujada del carrer, hi ha una capelleta amb una imatge de la santa amb una bóta al costat. Encara, la van tancar tota nua dins un corral ple de puces que la van picar com feres. Per aixó, el dia de la seva festa, el 12 de febrer, les puces son més grosses que mai i piquen més fort. La gent comenta que són les Puces de Santa Eulàlia, que volen recordar als cristians el martiri de la santa.

Just rebuts tots aquests escarnis, els soldats la van conduir nua damunt una carreta de bous per tota la ciutat, El cel es compadí de l'escena i començà a nevar i la neu la va cobrir tota. Santa Eulàlia, però, encara va tenir esma per escapar-se de la presó guiada per un àngel. Els galifardeus de Dacià la van tornar a tancar i van decidir matar-la. El sacrifici consistí a clavar-la en una creu en forma d'aspa. La tradició assenyala punts diferents de la ciutat on Santa Eulàlia va ser clavada a la creu. El més arrelat és el pla de la Boqueria. Però com que el darrer martiri va fer-se a la placa del Pedró, li va ser erigit un monument en aquest racó de confluència del carrer de l'Hospital amb el del Carme, al barri del Raval. Allí encara es pot contemplar la santa al costat d'una gran creu aspada.

Així que la santa va tancar els ulls, li sortí l’ànima per la boca en forma de colom. Una gran nevada va caure tan bon punt va morir. Els soldats que la custodiaven van fugir morts de fred i els pares de la noia van poder enterrar-la. Des d'aleshores, mai no neva, el 12 de febrer, a la ciutat de Barcelona. Cosa que no creiem que es modifiqui gaire, atès el canvi climàtic... (continuarà) Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

ALGUNS FETS HISTÒRICS DE L'ANY 1905 Del llibrer editat l’any 1 905 per la revista “Blanco y Negro” que mostrava una Crònica Gràfica dels successos d’aquell any, n'exposo uns quants fets que van succeir aquell any considerant el seu valor històric i la seva curiositat.

Preparativos de paz Antes de comenzar las negociaciones para la paz entre Rusia y Japón, las cuales van a celebrarse, si el tiempo, el Zar y el Kaiser no lo impiden, en ese edificio situado en Portsmouth, en los Estados Unidos, han variado ya casi por completo las circunstancias existentes al iniciar el presidente Roosevelt los primeros pasos en este asunto.

Parece que la entrevista verificada en Bjoerko, en la costa de Finlandia, por iniciativa mejor o peor disimulada del Emperador de Alemania, y los consejos o alientos que en dicha reunión debió dar Guillermo II a su primo el Zar de todas las Rusias, han debido de influir considerablemente en las instrucciones que hayan recibido los plenipotenciarios rusos, que son el conde Muravieffy el barón de Rosen, y más aún en la disposición de espíritu que lleva a Washington el negociador de la paz Mr. Witte. Es muy fácil, en vista de esto, que los japoneses Sres. Komura y Takahira se queden con un palmo de narices, lo que no les caerá mal del todo.

La quiebra de M. Jaluzot Este espantoso crac ha causado enorme sorpresa en toda Francia. M. Julio Jaluzot, dueño y director de los grandes almacenes de Le Printemps, ha hecho en la Bolsa de París diferencias por valor de más de quince millones de francos, que no ha podido solventar, a causa de la baja de los azúcares, que desbarató una operación en la cual había comprometido aquél más dinero del que poseía.

Los numerosísimos rentistas en pequeño que tenían sus capitalitos confiados a este gran financiero, se han visto en la miseria, y el enorme edificio del Printemps, con todo lo que tiene dentro, constituye muy pequeña garantía de pago.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS En el puerto de Barcelona De las eternas obras del magnífico puerto de Barcelona nos remiten una fotografía muy curiosa y de gran interés. Representa la colocación de un bloque monumental en la escollera del Este. Ha sido construído por una casa de la misma ciudad.

El Rey en Madrid Conforme se había anunciado, el Rey estuvo en la corte en la semana pasada, saliendo a la una de la tarde del lunes para Burgos. En las horas que estuvo en Madrid celebró Consejo con sus ministros, despachando varios asuntos importantes. La fotografía reproduce el momento en que el Monarca partió de Palacio en un automóvil de 60 caballos, propiedad del Marqués de Viana, siendo tan grande la velocidad con que maniobró a la salida, que apenas si hubo persona que conociese al Rey.

Obras nuevas La fotografía que publicamos reproduce el momento de lanzar al Sena el pripmer bloque metálico flotante de esta atrevida construcción. El bloque tiene 36 metros de longitud por 10 de ancho y 9 de alto. A la prueba asistieron muchos ingenieros, verificándo el acto en las inmediaciones del puente de Change.

Josep A. Ramírez (Continuarà) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 47 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

El soterrament

El soterrament (continuació) Quan s'enterrava dins els temples era general de disposar els cadàvers de peus cap a l'altar, fora el cas dels sacerdots, en que es feia al contrari. Per la Ribagorça enterren amb la testa cap a la població. Antigament sembla que fou costum d'orientar les fosses i els cadàvers en direcció oposada a la casa del difunt, per tal de dificultar-li-hi el retorn. En els enterraments en fossar fou costum d'orientar els cadàvers de testa cap a orient i també de peus cap a l'entrada, sempre que no hi hagués circumstancies que ho dificultessin. A Pollença, antigament, així que es produïa una defunció duien el cadàver immediatament al fossar, on restava quaranta-vuit hores a la "cambra dels morts"; el vetllaven dues persones, que no el deixaven sol per res. Passat aquest temps, el soterraven. Els nostres avis s’havien resistit a posar dos difunts en una mateixa fossa perquè a l'hora del Judici trobarien dificultats a comparèixer davant el jutge suprem perquè se'ls haurien barrejat els ossos i no es podrien distingir els de l'un dels de l'altre.

A la Vall d'Àneu, cada família té un lloc destinat al fossar. Per enterrar fan un clot ben fondo, tant que hi podria cabre llargament el difunt en posició vertical. Hi ha diverses frases pròpies del comiat del fossar o del moment de donar la darrera palada de terra i de cloure la fossa: "Fins que ens toquí a nosaltres". "També ens hi cridaran". "Tots hi hem de venir a parar". "Avui per a tu i demà per a mi". “Aquí s'acaba tot". És creença estesa que un enterrament en diumenge en crida un altre per a abans de vuit dies. A Eivissa no enterraven cap difunt en divendres, portats per la creença que abans de l'any hi hauria una altra defunció a la casa. A Vic diuen que mentre Jesús és al monument no es pot enterrar ningú per tal de no ésser més que Jesús, que també està insepult.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS A Barcelona fou malvist de fer els enterraments al matí; només hi enterraven els grans senyors i els infants. Els cotxes fúnebres al matí costaven més barats.

De les persones molt pecadores, els mals esperits no tan sols s'emporten l'ànima, sinó el cos i tot, que substitueixen per un tronc. Conten que una vegada un capellà, en anar a enterrar un difunt, temé que el diable se'l podia haver endut, car era molt pecador; féu obrir la caixa i trobà que en lloc del mort hi havia una soca.

A Ciutadilla, Nalec, Rocafort i per d'altres llocs dels Comelats, abans de sortir del fossar, un cop coberta la fossa, feien tres voltes.

Al Prat de Llobregat, en canvi, creuen que si es fan tres voltes al cementiri de nit, a la tercera l'últim enterrat surt i segueix al darrera. Es conten casos de familiars molt desitjosos de veure un parent mort de poc que han apel·lat a aquest sistema per assolir-ho. A Peramola, a Tragó, a Tiurana i per altres llocs de la Ribera del Segre, en anar-se'n del fossar ho feien a recules per tal de desorientar l'ànima del mort perquè no els pogués seguir i tornar a casa. A Castellar del Vallès, de retorn, els acompanyants es renten les mans amb la primera aigua que troben, en un rec, en una font o on sigui.

Tenen un marcat interès a no tornar a casa seva o a la del difunt sense haver-se rentat primer. A Figueres, els infants que havien assistit a l'enterrament d'un albat en tornar del fossar duien el drap, el llençol o les tovalles emprades per a cobrir-lo agafades entre quatre, un per cada pany, ben esteses, i anaven davant el seguici. A la Vall d'Àneu, de retorn, els homes s'esperen arrenglerats davant la casa del difunt per tal de deixar entrar primer les dones, i després ho fan ells. A Bot, de retorn del fossar, hom havia fet un llarg repic de campanes per part dels companys del difunt; si era casat, el feien els casats : sí fadrí, els fadrins, i els infants si el difunt era albat, sempre del sexe respectiu. A Llucmajor de Mallorca, els homes s'agenollen al mig de la sala, s'acomiaden i se'n van. En arribar les dones s'asseuen entorn de la sala i resen.

A Llorenç havien resat tres parts de rosari i tres parenostres. La casa obsequiava els concurrents amb vi, begut obligadament amb porró, que no parava de voltar de mà en mà. A Mercadal i a les Ferreries de Menorca, en tornar els acompanyants a la casa del difunt per acomiadar-se dels familiars, una dona els ofereix un got d'aiguardent. A l'Empordà creuen que si hom fa soroll vora el cementiri s'aixequen de les fosses totes les ànimes que hi ha soterrades i acudeixen a veure que passa.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS A València diuen que trucar a la porta del cementiri és cridar la Mort, que no respon, però no triga a presentar-se a casa del qui ha trucat i se l'emporta. Segons es desprèn d'una nota de despeses d'un enterrament de primeries del segle XVIII, a l’Empordà hom pagava un dret per l'enterrament, dit de "sepultura", o '''terratge'', que consistia en sis quartans d'ordi i sis maials de vi, que, a jutjar per l'indicat document, també podien ésser pagats en diner. A la Torre de Negó, enterren els difunts sota un munt de pedres: al 1loc corresponent al cap li'n posen una de considerablement més grossa que les altres. Una cançó mallorquina ens diu: Damunt sa pedra des vas si vos seieu calque dia dieu-me una avemaria pel temps que vos festejàs.

Antigament, a Mataró, les famílies dels qui morien en mar i no en podien posseir el cos plantaven una grossa creu al cementiri i davant hi cavaven un sot, cregudes que la nit dels difunts la seva ànima hi anava a reposar. Fou costum arrelat, sobretot quan encara hi havia fossars parroquials, que els familiars fessin cremar un gresol d'oli damunt la fossa durant tot un any després de la defunció. A Figueres, deien que el crisantem parla amb els morts, i d'ací que sigui la flor de cementiri per excel·lència. Pel Maresme i per la Costa Salada, hom havia guarnit les tombes de la gent de mar amb petxines i fusellades marines disposades en creu per tal de distingir-les de les dels terrassans.

En el proper capítol seguirem sobre: El soterrament (continuació) Recull fet per: Joan Vila Obradors

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS LA G E N E RALI TAT DE CATALU N YA

Sabíeu que els presidents de la Generalitat fins el 1 71 6 foren pràcticament, en la seva totalitat, eclesiàstics? O sigui, bisbes, abats, canonges, cabiscols... Fem-ne un repàs ràpid.

1 289: EL NAIXEMENT

La Diputació del General, o Generalitat, va néixer com una institució de dret públic destinada de manera puntual a recaptar els tributs que les Corts atorgaven al rei i a vetllar per l’execució dels acords. L’economia, sempre precària, obligava el monarca, sobretot en època de guerra, a demanar més i més diners per a finançar-la a les Corts, les quals, per contra, demanen compensacions.

1 359: CARÀCTER PERMANENT

Durant les Corts celebrades a Cervera, Pere III atorga a la recaptació dels tributs de les Corts caràcter estable i permanent. El monarca va anomenar-la Diputació del General perquè, segons ell, representava el “general de Catalunya, ara congregat a la Cort que celebrem a la vila de Cervera”, és a dir a la totalitat dels seus habitants. A més, durant aquestes sessions es van escriure els estatuts de la nova institució i es van decidir les funcions de cada diputat, a la vegada que se n’escollia el primer president: •

1: 1359-1362: Berenguer de Cruïlles (1310-1362), bisbe de Girona.

La presidència de la Generalitat: La Generalitat, amb tres diputats, amb una durada de tres anys, estava formada per un membre elegit per cada braç, dels tres que composaven les Corts de Catalunya: el reial o popular, el militar i l’eclesiàstic. Per raons de dignitat (així ho entenien llavors) qui ostentava la presidència d’honor –i gairebé sempre col·legialment- era l’elegit pel braç eclesiàstic.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS 1 362-1 363: TEMPS DE GUERRA

En un sistema parlamentari com el de la corona d’Aragó, els reis necessitaven demanar diners per emprendre qualsevol campanya, i tots els estaments reunits havien de decidir què i com li prestaven. Cada convocatòria era un tràmit lent i inoperant, i no cal dir que, en plena guerra contra Castella, Pere III tenia pressa. A les Corts de Montsó del 1363 es va crear una mena de comissió de dotze diputats, amb representants dels tres braços: noblesa, clergat i ciutats. Els impostos que s’introdueixen reben el nom de ‘generalitats’.

• •

2: 1363-1365: Romeu Sescomes (-1380), bisbe de Lleida.

3: 1364-1365: Ramon Gener (en substitució temporal de Romeu), canonge de la Seu d’Urgell i rector de Sant Andreu de Palomar (Barcelona).

1 365: LA CONSOLIDACIÓ

El caràcter permanent, però, no substituïa les reunions de Corts, que es feien cada certs anys per tractar d’altres temes. Així, en les celebrades els anys 1363 i 1365, la Diputació del General va obtenir el dret de recaptar uns impostos nous, anomenats generalitats -d’aquí el nom-, per tal d’ajudar el rei. I com que aquests impostos van fer-se imprescindibles per sufragar en un primer moment el cost de la guerra i més endavant per sufragar els interessos que havien generat, la Diputació del General es va consolidar com a organisme.

• • • • • • •

4: 1365-1367: Bernat Vallès (-1389), Canonge de Barcelona.

1367-1375: Regent (Pere Vicenç).

1375-1376: Romeu Sescomes (-1380), bisbe de Lleida.

5: 1376: Joan I, comte d’Empúries.

6: 1376-1377: Guillem de Guimerà (-1396), Prior de Catalunya de l’Orde de l’Hospital.

7: 1377-1378: Galceran de Besora, almoiner de Ripoll.

1379-1380: Ramon Gener (-1388/92), cabiscol (cantor primer) d’Urgell.

8: 1380-1383: Felip d’Anglesola (-1380), sagristà de Tarragona.

9: 1381-1383: Pere Santamans, vicari general de Barcelona.

10: 1384-1389: Arnau Descolomer (-1410), prevere del Capítol de Girona.

1 41 2: NOVES ATRIBUCIONS

Després del compromís de Casp, amb l’arribada de la dinastia Trastàmara, la Generalitat va convertir-se en un veritable contrapoder.

Durant aquesta època, a més de competències econòmiques, va adquirir atribucions de defensa i govern i, posteriorment, polítiques. De fet, era la institució encarregada de vetllar que la monarVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS quia respectés les constitucions i els drets de Catalunya. Durant la guerra civil catalana (146272), la Generalitat va encapçalar l’oposició al rei Joan II. • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

11: 1389-1413: Miquel de Sant Joan, ardiaca de Girona.

12: 1396-1413: Alfons de Tous, rector de Santa Maria del Pi. 13:1413-1416: Marc de Vilalba (-1439), exmonjo de Sant Cugat, abat de Ripoll i Montserrat.

14: 1416-1419: Andreu Bertran (-1433), bisbe de Barcelona.

15: 1419-1422: Joan Desgarrigues (segles XIV-XV), comanador (administrador d’una casa religiosa) del Masdéu.

16: 1422-1425: Dalmau de Cartellà (-1439), abat de Ripoll.

17: 1425-1428: Felip de Malla (1380-1431), canonge de Barcelona.

18: 1428-1431: Domènec Ram (-1445), bisbe de Lleida.

1431-1434: Marc de Vilalba (-1439), abat de Montserrat.

19: 1434-1437: Pere de Palou (-1440), canonge i preceptor de Barcelona.

20: 1437-1440: Pere de Darnius (-1440), canonge i sagristà major (canonge) de Girona.

21: 1440-1443: Antoni d’Avinyó i de Moles (-1450), abat de Montserrat.

22: 1443-1446: Jaume de Cardona i de Gandia (1405-1466), canonge de Barcelona i bisbe de Vic. 23: 1446-1449: Pero Ximénez de Urrea (-1489), arquebisbe de Tarragona.

24: 1449-1452: Bertran Samasó (-1458), abat de Ripoll.

25: 1452-1455: Bernat Guillem Samasó (-1456), abat de Sant Pere d’Àger.

26: 1455-1458: Nicolau Pujades (-1467), canonge de Barcelona i ardiaca (primer diaca assistent del bisbe) de Santa Maria del Mar. 27: 1458-1461: Antoni Pere Ferrer (-1471/72), abat de Montserrat.

28: 1461-1464: Manuel de Montsuar (1410-1491), canonge i degà de Lleida.

29: 1464-1467: Francesc Colom (segle XV), canonge i ardiaca del Vallès a la Seu de Barcelona.

30: 1467-1470: Ponç Andreu de Vilar (-1489), abat comendatari de Ripoll.

31: 1470-1473: Miquel Samsó (1430-1507), abat de Sant Salvador de Breda.

32: 1473-1476: Joan Maurici de Ribes (-1488), abat de la canònica de Santa Maria la Reial.

33: 1476-1478: Miquel Delgado (-1478), abat de Poblet.

34: 1478-1479: Pere Joan Llobera, monjo sagristà de Sant Joan de les Abadesses.

35: 1479-1482: Berenguer de Sos (-1502), canonge i degà de Barcelona i arquebisbe de Sàsser.

36: 1482-1485: Pere de Cardona (-1530), bisbe d’Urgell.

1485-1488: Ponç Andreu de Vilar (-1489), abat comendatari de Ripoll.

37: 1488-1491: Juan Payo Coello (1430-1498), abat de Poblet.

38: 1491-1494: Joan de Peralta (-1505), abat de Montserrat i bisbe de Vic. 39: 1494-1497: Francí Vicens (-1523), prior de Tarragona.

40: 1497-1500: Pedro de Mendoza (1519), abat de Santes Creus.

41: 1500-1503: Alfons d’Aragó (1455-1514), bisbe de Tortosa.

42: 1503-1504: Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS • • • • •

canonge de la Seu de Barcelona i ardiaca del Vallès.

43: 1503-1506: Gonzalo Fernàndez de Heredia (1450-1511), arquebisbe de Tarragona.

44: 1506-1509: Lluís Desplà i d’Oms, ardiaca major de Barcelona i succentor (substitut del praecentor: director de cant d’Elna).

45: 1509-1512: Jordi Sanç, canonge de Barcelona, sagristà major de Vic i paborde (canonge) de València.

46: 1512-1514: Joan d'Aragó, castellà d’Amposta de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, comte de Ribagorça, primer duc de Luna.

47: 1514-1515: Jaume Filella, degà de Barcelona.

1415-1425: Galeria Gòtica.

1416-1419: Façana del carrer del Bisbe.

1432-1434: Capella de Sant Jordi.

1 51 6: TEMPS DE TIBANTORS

El regnat de Ferran II el Catòlic, fill de Joan II, va significar una retallada de les competències polítiques que havia tingut la Generalitat. Posteriorment, amb la seva desaparició i l‘arribada de la dinastia dels Habsburg, les relacions entre la corona i les institucions catalanes es van anar tornant cada vegada més tibants. Finalment, tot va esclatar l’any 1640, amb l’inici de la guerra dels Segadors, dirigida per la Generalitat i el seu president, Pau Claris.

• • • • • • • • • • • • • • •

48: 1515-1518: Esteve de Garret, ardiaca de Tortosa.

49: 1518-1521: Bernat de Corbera, canonge de Barcelona.

50: 1521-1524: Joan Margarit i de Requesens, ardiaca major de Girona i canonge de Barcelona.

51: 1524-1527: Lluís de Cardona i Enríquez, abat de Santa Maria de Solsona.

52: 1527-1530: Francesc de Solsona, canonge de Lleida.

53: 1530-1533: Francesc Oliver i de Boteller, canonge i prior de Tortosa.

54: 1533-1536: Dionís de Carcassona, canonge de Lleida.

55: 1536-1539: Joan Pasqual, canonge i degà de la Seu d’Urgell.

56: 1539-1542: Jeroni de Requesens i Roís de Liori, bisbe d’Elna.

57: 1542-1545: Miquel Puig, abat de Santa Maria de Serrateix.

58: 1545-1548: Jaume Caçador, canonge de la Seu de Barcelona i de Girona.

59: 1548-1551: Miquel d'Oms i Sentmenat, canonge i sagristà d’Elna i abat de Santa Maria d’Arles.

60: 1551-1552: Onofre de Copons i de Vilafranca, canonge de Tarragona i procurador de Pere Cardona, arquebisbe de Tarragona.

61: 1552: Miquel de Ferrer i de Marimon, cavaller de l’Orde de Sant Joan i Gran Prior de Catalunya.

62: 1552-1553: Joan de Tormo, bisbe de Vic. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

63: 1553-1554: Miquel de Tormo, prior de Sant Pere de Besalú.

64: 1554-1557: Francesc Jeroni Benet Franc, ardiaca de Santa Maria del Mar. 65: 1557-1559: Pere Angel Ferrer i Despuig, abat de Sant Cugat.

66: 1559-1560: Ferran de Lloaces i Peres, bisbe de Tortosa.

1560-1563: Miquel d'Oms i de Sentmenat, canonge i sagristà d’Elna.

67: 1563-1566: Onofre Gomis, canonge i cabiscol de la Seu d’Urgell.

68: 1566-1569: Francesc Giginta, abat de Santa Maria d’Amer.

69: 1569-1572: Benet de Tocco, bisbe de Vic. 70: 1572-1575: Jaume Cerveró, ardiaca de Corbera i canonge de Tortosa.

71: 1575-1578: Pere Oliver de Boteller i de Riquer, cabiscol i canonge Tortosa.

1578-1581: Benet de Tocco, bisbe de Girona.

72: 1581-1584: Rafael d’Oms, ardiaca major i canonge de la Seu de Tarragona.

73: 1584: Jaume Beuló, canonge de Vic. 1584-1587: Pere Oliver de Boteller i de Riquer, cabiscol i canonge de Tortosa.

74: 1587: Martí Joan de Calders, prior de Sant Marçal de Montseny.

75: 1587-1588: Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet.

76: 1590-1593: Jaume Caçador i Claret, bisbe de la Seu de Girona.

77: 1593-1596: Miquel d’Agullana, ardiaca d’Empordà i canonge de Girona.

1596-1598: Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet.

78: 1598-1599: Francesc Oliveres, canonge de Girona.

79: 1599-1602: Jaume Cordelles i Oms, prior comendatari de Sant Pere del Mont i canonge de Barcelona.

80: 1602-1605: Bernat de Cardona i de Queralt, abat de Cuixà.

81: 1605-1608: Pere Pau Caçador i d’Aquilar-Dusai, canonge de Barcelona.

82: 1608-1611: Onofre d’Alentorn i de Botella, canonge de Lleida.

83: 1611-1614: Francesc de Sentjust i de Castre, abat d’Arles.

84: 1614-1616: Ramon d’Olmera i d’Alemany, comanador de Vilafranca del Penedès i de Tortosa.

85: 1616-1617: Miquel d'Aimeric i de Codina, abat de Sant Cugat del Vallès.

86: 1617-1620: Lluís de Tena, bisbe de Tortosa.

87: 1620-1623: Benet Fontanella, abat de Sant Pere de Besalú.

88: 1623-1626: Pere de Magarola i Fontanet, bisbe d’Elna.

89: 1626-1629: Francesc Morillo, ardiaca i canonge de la Seu d’Urgell.

90: 1629-1632: Pere Antoni Serra, bisbe de Lleida.

91: 1632: Esteve Salacruz, abat del monestir de Sant Pere de Galligants.

92: 1632-1635: García Gil de Manrique y Maldonado, bisbe de Girona.

93: 1635-1638: Miquel d’Alentorn i de Salbà, abat d’Amer i de Roses.

94: 1638-1641: Pau Claris i Casademunt, barceloní, canonge de la Seu d’Urgell. S’ha pogut provar que fou enverinat per un espia de Felip IV amb ‘acqua di Napoli’ (aigua tòfona): un verí fet amb arsènic i herbes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS • • •

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

95: 1641: Josep Soler, abat del monestir de Sant Pere de Galligants.

96: 1641-1644: Bernat de Cardona i de Raset, ardiaca de Girona.

97: 1644-1647: Gispert d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç, abat de Sant Pere de Galligants. Elegit en moments molt conflictius, amb el Principat sota el govern francès i la guerra dels Segadors perllongant-se. Amat protesta repetidament, irritat contra les arbitrarietats, ara dels francesos, amb vexacions comparables a les de l’exèrcit castellà.

98: 1647-1650: Andreu Pont, abat d’Amer i de Roses.

99: 1650-1654: Pau del Rosso, degà de la Seu de Barcelona.

100:1654-1654: Francesc Pijoan, ardiaca de l’Empordà i canonge de Girona.

101: 1656-1569: Joan Jeroni Besora, canonge de Lleida.

102: 1659-1662: Pau d’Àger, comanador de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem.

1660-1789: Consell Sobirà del Rosselló.

103: 1662-1665: Jaume de Copons i de Tamarit, ardiaca d’Andorra, canonge de la Seu. 104: 1665-1668: Josep de Magarola i de Grau, abat de Sant Pere de Camprodon.

105: 1668-1671: Joan Pagès i Vallgornera, prior claustral de Tortosa.

106: 1671-1674: Josep de Camporells i de Sabater, ardiaca d’Andorra i canonge d’Urgell.

107: 1674-1677: Esteve Mercadal i Dou, ardiaca major i canonge de Vic. 108: 1677-1680: Alfonso de Sotomayor, bisbe i arquebisbe de Barcelona.

109: 1680-1683: Josep Sastre i Prats, abat de Sant Pau del Camp i Sant Pere de la Portella.

110: 1683-1686: Baltasar de Muntaner i de Sacosta, paborde de Berga.

111: 1686-1689: Antoni de Saiol i de Quarteroni, canonge de la Seu de Barcelona.

112: 1689-1692: Benet Ignasi de Salazar, bisbe de Barcelona.

113: 1692-1695: Antoni de Planella i de Cruïlles, abat de Sant Pere de Besalú.

114: 1695-1698: Rafael de Pinyana i de Galvany, canonge de Tortosa.

115: 1698-1701: Climent de Solanell i de Foix, paborde d’Àger.

116: 1701: Joan Antoni Valls i Pandutxo, ardiaca de Sant Llorenç de la Seu de Tarragona.

1701- 1704: Antoni de Planella i de Cruïlles, abat de Sant Pere de Besalú.

117: 1704-1706: Francesc de Valls i Freixa, cambrer (criat de molta distinció) del monestir de Sant Pere de Camprodon.

118: 1706-1707: Josep Grau, degà del Capítol de la Seu de Solsona.

119: 1701-1710: Manuel de Copons i d’Esquerer, cambrer del monestir de Sant Esteve de Banyoles.

120: 1710-1713: Francesc Antoni de Solanell i de Montellà, abat del monestir de Sant Pere de Galligants.

121: 1713-1714: Josep de Vilamala, sagristà de Sant Esteve de Banyoles.

1540-1640: Pati dels Tarongers.

1597-1619: Façana principal.

1597-1619: Saló Sant Jordi.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS 1 71 6: LA SUPRESSIÓ

Durant la guerra de Successió, la Generalitat, com la resta d’institucions catalanes, va donar suport a la candidatura de Carles III, enfront de la de Felip V. Dos anys després de la desfeta del 1714, la Generalitat, com les altres institucions del país, van ser abolides pel nou règim borbònic mitjançant el Decret de Nova Planta (1716). Això va suposar la fi d’una organització política i jurídica pròpia a Catalunya.

1912-1916: Pintures de Torres Garcia.

1 931 : LA RECUPERACIÓ

L’intent de Francesc Macià de crear la República Catalana, després de la victòria de les esquerres a les eleccions municipals del 1931, va acabar, finalment, en la proclamació de la Generalitat de Catalunya. Els membres d’aquesta institució, presidida pel mateix Francesc Macià i, posteriorment, per Lluís Companys, van haver de marxar del país després de la victòria franquista a la guerra civil. Lluís Companys, afusellat l’octubre del 1940, Josep Irla i Josep Tarradellas van ser els presidents de la Generalitat durant el llarg exili.

• 122: 1931-1933: Francesc Macià i Llussà, militar i polític.

• 123: 1934-1940: Lluís Companys i Jové, polític.

• 124: 1940-1954: Josep Irla i Bosch, empresari i polític.

1 977: FINS A L’ACTUALITAT

La fi de la dictadura franquista va comportar el retorn de la Generalitat com a òrgan de govern català. La institució va quedar restablerta el setembre del 1977.

En va ser el primer president Josep Tarradellas, retornat de l’exili, que va constituir un govern amb representació de totes les forces parlamentàries catalanes.

Després de les eleccions del 1980, Jordi Pujol i Soley es va convertir en el 126è president de la Generalitat.

• 125: 1954-1980: Josep Tarradellas i Joan, marquès i polític.

El RESTABLIMENT ACTUAL DE LA GENERALITAT

«El 28 de setembre de 1977, ens vam trobar a la Cambra de Comerç de Perpinyà Frederic Rahola, delegat de Josep Tarradellas a Catalunya; Macià Alavedra, d’EDC; Heribert Barrera, d’ERC; Anton Cañellas, d’UDC; Carles Güell, del Centre Català; Gregorio López Raimundo, del PSUC; Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS Joan Reventós i Josep Maria Triginer, del PSC-PSOE; Carles Sentís, de la UCD; Josep Verde Aldea, del PSC-R, i jo (Jordi Pujol), en nom de CDC. Laureno López Rodó, l’exministre de Franco i en aquell moment diputat d’Alianza Popular, va enviar una carta d’excusa i de suport. Els nostres amfitrions van ser Salvador Sánchez Terán i Josep Tarradellas. Sánchez Terán, que feia poc havia abandonat el càrrec de governador civil de Barcelona i era en aquells moments diputat a Madrid per la UCD, havia estat l’home triat per Suárez per mantenir les negociacions entre Tarradellas i nosaltres.

Al final de moltes hores de negociacions, a les 11 de la nit, els reunits vam aprovar per unanimitat un acord que acabava així: «Todos los reunidos han refrendado los principios básicos que han presidido esta negociación para el restablecimiento de la Generalidad provisional, concretados en los siguientes puntos: a) El principio de la unidad de España y de la solidaridad de todos los pueblos que la integran. b) El reconocimiento de la personalidad de Catalunya simbolizada en el restablecimiento de la Generalidad provisional. c) El proceso de restablecimiento y desarrollo de la Generalidad provisional, de conformidad con la legislación vigente y sin condicionar la futura Constitución. » (Jordi Pujol, Memòries I, Pòr-

tic, Barcelona 2007, pp. 321-323).

• • • • •

126: 1980-2003: Jordi Pujol i Soley, polític.

127: 2003-2006: Pasqual Maragall i Mira, polític.

128: 2006-2010: José Montilla i Aguilera, polític.

129: 2010-2016: Artur Mas i Gavarró, economista i polític.

130: 2016-?: Carles Puigdemont i Casamajó, periodista, diputat en el Parlament, alcalde de Girona i president de l’Associació de Municipis per la Independència.

Josep M. Alentà

Llibreria Claret

Nota de la Redacció: Tant debò aquest article servís per aclarir els dubtes que va expressar públicament el Sr. Miguel Àngel Rodríguez, ex-secretari d'Estat de comunicació de Jose M. Aznar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS

Els arbres "singulars" de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

S

ant Llorenç del Munt i l'Obac té quaranta-quatre espècies diferents d'arbres. Alguns exemplars es caracteritzen per unes grans dimensions, unes formes singulars o bé una història particular, que els han fet destacar de la resta i els ha vinculat a alguns indrets.

Les alzines són l'espècie més abundant, especialment la varietat de fulla llarga. Les alzines formen els boscos característics del Massís. Són ombrívols perquè les seves capçades es toquen formant una mena de "sostre verd" natural i, a les parts més baixes, un xic selvàtiques i de pas difícil perquè tenen un sotabosc amb abundants arbustos lianosos, com els arítjols.

Després de l'alzina, els altres dos arbres més abundants són els pins i els roures. Trobem exemplars dispersos o formant rodals tant de pi roig com de pi pinassa. A les zones més baixes també hi han arbredes de pi blanc, que va ser plantat per substituir els conreus de vinya, malmesos per la filoxera.

Pel que fa als roures, també es troben exemplars dispersos per molts indrets, però també aconsegueixen formar petits boscos a algunes zones, com entre els pujols de La Mata i el Llobet o entre els sots de la Bota i les Teixoneres.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS En menys quantitat que les tres especies anteriors, i a vegades desenvolupades només en estat arbustiu, al Massís també hi ha l'arç, el boix, la savina, el ginebre, el càdec, l'avellaner, el garric, el llentiscle, el castaller, la noguera, el lledoner o el plàtan.

La concentració d'un tipus d'arbre en alguns indrets concrets ha estat l'origen de la seva toponimia, com és el cas de la Sesta de l'Arç, Font de l'Arç, el pla dels Ginebrons, carena dels Ginebres, el pla de les Pinasses, el Torrent de la Roureda, etc.

Els boscos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac han patit una explotació important al llarg dels segles. Les recents investigacions demostren que ja els primers pobladors sendentaris del Massís van alterar la massa forestal de l'entorn de la cova del Frare, a La Mola. Els íbers van incrementar també les terres de conreu i pastoratge. Aquest procés es va anar fent més intensiu amb els romans, els visigots i la llarga etapa medieval. L'explotació agrària, ramadera i forestal es va reduir dràsticament a la dècada dels 60 del segle XX. Però la construcció d'urbanitzacions va continuar fent destrosses, sobretot a Matadepera, Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall. I, malauradament, els incendis tampoc no han perdonat una part del massis.

Malgrat tot, a Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi han extensos i bells boscos d'alzines, roures i diverses especies de pins. A més, també hi trobem alguns exemplars que han pogut evitar totes les desgràcies i es consideren singulars per la seva grandària, per les seves formes o per la història que representen.

Alzina bonica o del vent Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS El misteri dels pins cargolats del Parc Natural de Sant Llorenç A prop de l'Era dels Enrics hi ha un lloc imbuït de cert encanteri per la presència d'arbres suggerents que dibuixen formes que semblen impossibles i capricioses.

Un dels llocs més estranys del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac se situa aproximadament a uns 300 metres de l'era dels Enrics, direcció al Sot de Serrallonga, al mig del bosc, en una àrea molt petita. Un espai misteriós i espectacular que coneix poca gent. I sempre que algú s'hi troba se sorprèn del que veu.

Es tracta d'un conjunt de pins cargolats, cadascun amb la seva forma. És un lloc imbuït de cert encanteri precisament per la presència d'aquests arbres tan suggerents. Els pins, gruixuts, han crescut dibuixant formes que semblen impossibles, capricioses, en una zona feréstega.

Hi ha diverses teories sobre el seu origen, algunes de plenes de fantasia. Realment, de forma natural, a molts llocs del massís hi ha exemplars amb formes sinuoses, que canvien la direcció del seu creixement o que es cargolen. Els trets més característics dels pins de l'Era dels Enrics són: Que estan concentrats en una àrea petita Que cadascú té una forma diferent, i Que han pogut créixer molt més que la resta.

Una hipòtesi és que la colla de boscaters que treballaven al sector dediquessin temps a moldejar les formes en les que ja estaven creixent alguns dels pins. Havia de ser una tasca llarga, que exigia continuïtat en les primaveres de diversos anys. I, per suposat, van cuidar als arbres que van acabar tenint les formes més curioses. Els dissenyaven com si es tractés de bonsais. També es parla d'una possible tempesta o ventada en la zona, una teoria poc creïble atès que va afectar pocs exemplars. I aquest tipus de pi és força resistent a gelades, ventades i nevades.

Una teoria més científica diu que alguns tipus de pinàcies pateixen una malaltia hormonal, on els arbres tenen la capacitat de recargolar-se, aturant el creixement de la part interior de la tija, però a la vegada continuen creixent en l'exterior, aquest efecte fa que la tija es corbi sobre si mateixa, formant caragols.

Altres diuen que podria ser pel fet d'estar sobre cruïlles de línies electromagnètiques Hartmann.

Les línies Hartmann o "Línies H" és un reixat electromagnétic que crea una radiació que s'exten per tota la terra i al qual s'anomena Xarxa Global de Radiació. Aquesta xarxa pot ser detectada per tot arreu, tan en terreny pla com a la montaña, a l'aigua, a l'exterior i a l'interior dels habitatges. Si l'edifici consta de diverses plantes, és present en els mateixos punts de cada nivell.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS Aquesta xarxa de línies invisibles podrien ser l'origen de les històries que asseguren que els romans, abans de crear un assentament, feien pasturar ovelles durant tres mesos al lloc, si després dels tres mesos, totes tenien les vísceres intactes, l'indret era sa, si tenien tumoracions, no era bo.

També lliga amb les llegendes dels oracles que consultaven les entranyes dels pollastres per predir el futur. Tot plegat no deixen de ser suposicions.

La Cua de Porc

La meitat dels populars Pins Cargolats de l'Era dels Enrics es troben dins dels límits del Puig de la Balma, i la resta són del Puigdoure. Els pins estan situats en un sector de terra molt dolenta. És per aquest motiu que no ha estat mai conreuada. Això podria haver facilitat que els arbres es desenvolupessin i no fossin inclosos tampoc en la gran tallada que va fer el mas del Puigdoure durant els anys 60.

Per arribar-hi, ho podrem fer des del Coll d'Estenalles i de la Balma dels Venedors, o des de L'Alzina del Salari i coll de Boix. Tots dos camins ens acostaran a l'Era dels Enrics, a tocar del Turó de Malpàs.

Un massís ple d'exemplars estranys A altres indrets de Sant Llorenç hi ha exemplars de pins cargolats, com poden ser: el Pi Cargolat del Camí de Puigdoure, Pi Cargolat de Can Torres, Pi Cargolat de la Costa del Tet, Pi Cargolat de les Pedritxes, Pi Cargolat del Turó Llargarut de la Fosca, tots ells són solitaris.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS

L'Anaconda

La raresa dels pins de l'Era dels Enrics és que tots ells es troben concentrats en una zona relativament petita, on en podrem veure set mostres, que han estat batejats pels caminants amb noms que fan referència a les seves diferents formes. Així i trobarem; el Cuc o l'Arrossegat, l'Anaconda, la Cua de Porc, del coll Alt, l'Espiral, la Cadireta o l'Agenollat, el Menut o del Quatre, i un pi cargolat mort.

El Cuc o l'Arrossegat Extret de:

http://trailsantllorenc.blogspot.com.es http://naciódigital.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 49

Bestorre de Monistrol de Montserrat.

Segle XI

WH ATS AP P 0 . 0

Torrota de Vacarisses.

Segle XI

Torrota de l'Obac. Segle XI Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 50