571 març 2016

Núm. 571 - Març de 201 6

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

Dos braços, set cames, nas gros, peus petits.

La vella quaresma ja torna a ser aquí.

Amb unes ulleres, amb un bacallà, cada setmana una cama perdrà.

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Parròquia de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat Racó del conte Dels Diaris Col·laboracions Contraportada

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 13 21 22 24 52

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Febrer Dia 2 Celebració de la Candelera. la presentació de Jesús al Temple de Jerusalem.

Dia 7 Missa en record de Teresa Raich de Rosaura.

Dia 10 Dimecres de Cendra. Inici de la Quaresma.

Dia 12 Concert Instrumental amb cordes i l'orquestra de guitarres a càrrec de l'Escola de Música local.

Dia 22 Un grup de disset capellans acompanyats de Mn. Bonet, rector del Temple de la Sagrada Família, han visitat l'Església i el Museu-Arxiu del nostre municipi, guiats i conduïts per en Joan Vila.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Homs i el 9N

M

olt bé. Ja hi tornem a ser. Ara ja no és només el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau. Ja n’hi podem afegir un més. L’exconseller de Presidència i actual cap de llista de Democràcia i Llibertat al Congrés, Francesc Homs, també és investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el TSJC, pel 9-N. És allò que fa quatre dies en dèiem imputat i ara n’hem de dir investigat. Doncs si per la imputació de Mas, Ortega i Rigau aquest país va sentir vergonya aliena i indignació, ara n’hauríem de tornar a sentir tots plegats pel que li està passant a Homs.

L’aparell judicial de l’Estat, lluny de demostrar cap intenció d’arxivar el cas, que és el que hauria de fer, opta per seguir burxant i burxant per poder arribar al processament d’Homs. L’aconseguirà. Perquè Homs, com Mas, Rigau i Ortega, és un home que parla clar i que ho va fer el 9-N com ho ha fet en tantes d’altres ocasions. Fins a l’aparició de Puigdemont i la seva sortida, m’atreviria a dir que Homs era segurament el membre del govern més desacomplexat sobre el procés d’independència. Les hi ha cantat sempre molt clares, al govern espanyol. Doncs ara, per permetre’ns a tots votar el 9-N, cometent suposadament aquest gran delicte que és la desobediència al TC, rebrà el mateix premi que Mas, Ortega i Rigau.

Només que el seu cas és diferent: com que és diputat a Madrid i té condició d’aforat, a ell no el poden jutjar si abans no ho decideix el mateix Congrés de Diputats en una votació. El Suprem els ho ha de demanar i el Congrés ho ha d’aprovar. Fantàstic. Ara el TSJC ha demanat a Homs si vol anar a declarar voluntàriament, deixant clar que, si no ho fa, portarà el cas al Suprem i aquest demanarà el suplicatori al Congrés. No se t’acudeixi, doncs, Homs, anar a declarar voluntàriament.

Aguanta, exconseller, que aixó és una vergonya i força, si us plau, que el teu cas arribi al Congrés.

Que volem veure el Suprem demanar permís per jutjar-te i volem veure els diputats votant si sí o si no. Què votarà el PSOE? I Podem? Alguns quedaran retratats, ben retratats, i a tots ens quedarà clar que aquest cas és el que és, un judici polític. Quina vergonya.

Així tothom s’hi veu amb cor.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 13.- Herodes El meu nom significa heroi. He passat a la història com l’home més sanguinari i salvatge. Uns mags, vinguts de qui sap a on, guiats per la visió d’un estel es presentaren a casa demanant-me una informació molt extravagant. Em vaig esverar però em vaig aguantar esperant el meu moment: Fer-ne una de sonada que se’n parlaria sempre més.

No podia veure ni tolerar els jueus. Em vaig rodejar de gent sàvia i filòsofs de Grècia que van instruir els meus fills.

Era un aliat dels romans, sotmès al seu poder per interessos i no pas per conviccions. Era un aprofitat i un panxacontent. Nedava sempre entre dues aigües, fins i tot vaig fer gravar una àliga romana a la façana principal del Temple de Jerusalem. Al voler quedar bé amb els jueus i amb els romans, vaig aconseguir que m’odiés tothom. En aquells temps els estats no perdonaven ni permetien debilitats, i jo per assegurar la meva poltrona i el meu càrrec, estava disposat a tot, a fer bestieses monstruoses. Vaig fer matar Hircà II i al meu cunyat Aristòbol perquè em feien nosa. Em vaig espavilar perquè els millors càrrecs del Temple depenguessin de mi. Vaig fer matar la meva dona Marianna i als dos fills meus Alexandre i Aristòbol perquè m’imaginava que en tramaven alguna contra mi. Això fou dolorós, ho confesso, i em va provocar una soledat terrible rodejada d’un odi monstruós. En vaig fer assassinar a tants i tants que fer degollar unes quantes criatures no em va costar gens ni mica.

Si per consolidar el meu soli vaig condemnar a mort als de casa, no seria pas tou davant d’una criatura d’origen desconegut...

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Era un rei odiat malgrat aconseguir un temps de pau i que els impostos de Roma no fossin tan carregosos. Vint-i-cinc anys abans de Jesús hi hagué un temps de molta misèria; vaig oferir gratuïtament blat per apaivagar la fam de tot el país. Hi hagué uns quants anys de molta pau.

L’economia, el comerç, la cultura i el ram de la construcció van crear llocs de treball. Fou reconstruïda Samaria, Teatres, un hipòdrom i vaig fundar Cessarea.

L’obra cabdal fou l’acabament del Temple amb l’edificació de grans muralles, pòrtics i columnates. Era cruel amb els que em plantaven cara: aquests se la jugaven i perdien sempre.

Considero que vaig ser un gran rei dels jueus, tot i no ser jueu.

Sebastià Codina i Padrós

Joan Tardà i Coma

Cornellà de Llobregat (Barcelona) 26 de setembre de 1953 Diputat d'ERC al Congrés de Diputats

"Benvinguts tots aquells que creuen en l'autodeterminació perquè d'ells serà el regne de la República Catalana".

"Amb el que val un avió de guerra de la Chacón, es poden pagar totes les beques de tots els estudiants catalans".

"Esquerra a vegades fica la pota, però mai no fica la mà al calaix".

"El tripartit sí que ha tingut un forat negre, els 25 diputats del PSC a Madrid".

"Compte perquè a vegades els catalans som una mica tribuneros. El que estem fent és titànic i ho estem fent a la catalana".

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Bacallà amb pèsols i carxofes Ingredients per a 4 persones: 4 talls de bacallà.

300grs. de pèsols.

3 o 4 carxofes.

1 ceba mitjana.

4 ó 5 cullerades de tomàquet triturat.

Farina, oli i sal.

1 all, 7 ametlles torrades i unes brinques de safrà.

Passarem el bacallà per farina i el fregirem, que ens quedi una mica rosset, el reservarem.

En una cassola amb un bon raig d’oli, hi farem el sofregit de la ceba i el tomàquet, deixarem que es cogui bé. Hi posarem un bon got d’aigua i quan comenci a bullir, hi tirarem els pèsols, deixarem que bullin uns deu minuts. Ja tindrem les carxofes pelades i tallades a trossets, les salarem un xic i les fregirem en una paella a foc viu, només per que es daurin una mica. Les ajuntarem amb els pèsols i també el bacallà que prèviament hem fregit i deixarem que bulli tot junt uns deu minuts més.

Farem la picada, primer el safrà, perquè ens quedi ben fi i ens doni més aroma, les ametlles i l’all, ho desfarem amb aigua, la que sigui necessària per poder sucar pa en el suquet, ho deixarem coure uns minuts més, a fi de que agafi el gustet de la picada.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Blat marcer el millor blat és.

Civada pel març, llenya per l'abril i blat pel maig.

El meló, ni sembrat de març, ni nascut de maig.

El sol de març estella el cap dels ases.

En el març, qui no té sabates ja pot anar descalç.

La saó de març bona pel favar.

Març, falsa primavera que enganya el bestiar.

Març, marçó, el matí capa de gos i el vespre galant minyó.

Qui sala pel març i per l'abril, perd la sal i el barril.

Si no treballes la vinya pel març, poc vi veuràs.

Tota vinya estimada, pel març llaurada.

L'Encarnació se'n porta el gel i duu la calor.

Per Sant Bernat tapa't el cap.

Per Sant Josep, cada gripau salta en son indret.

Per Sant Josep, la crosta al cep.

Per Sant Josep, verdeja el cep.

Març, marçot, ronca fins que és mort.

Per Santa Madrona la botifarra i la llonganissa comença a ésser bona.

Març ventós pel pagès és profitós, i pel mariner desastrós.

Qui poda per Sant Albí, sempre tindrà vinyar i beurà bon vi.

Pel març, corcs als favars.

Qui tingui força al braç que cavi pel març.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL A Déu no el veiem enlloc, però cada dia ens topem amb alguns fenòmens que ens fan venir pell de gallina i que, Déu ens en guard, que depenguessin del caprici dels homes...

Qualsevol bona persona, creient o descreguda, és un habitatge de Déu...

N’hi ha que gallegen negant coses innegables, però que afirmen d’amagatotis, quan no els escolta ningú i només para l’orella la pròpia consciència...

Per més esclafat que pugui sentir-se algú, mai no deixa de ser una eina que pot valdre la pena...

Les persones no neixen predisposades a ser, es van fent de mica en mica tal com són...

Com que som humans no podem passar de llarg de res que faci una mica d’olor d’humanitat...

Som tots un enigma estrambòtic: Mai no ens coneixerem del tot. Perquè volem conèixer per dintre els que trobem a cada pas..?

Deu ser empipador arribar al final de la vida sense haver fet mai un fart de riure. Viure malengrunyats, és nociu...

Qui és desmanegat amb ell mateix deu ser difícil que sigui una mica endreçat en el tracte amb els altres...

Els nostres orígens són tant semblants que sembla impossible que després siguem tant diferents...

Sabent l’origen de les persones fa llàstima l’esllavissada de pretensions que cau damunt de moltes...

No és exagerar; la vida, ben mirat no dura pas gaire estona...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES

Mortals de necessitat

Em tinc per una d'aquelles persones propenses a mirar-se la vida des de la perspectiva de la mort. Tard o d'hora, la naturalesa humana entra en un procés de desintegració o desnaturalització. Arriba un dia que la “mare naturalesa” ens desempara i, de mare, passa a ser cruel madrastra. Els salms parlen d'un món fonedís. L'angoixa diürna o nocturna i els somnis pesarosos tenen molt a veure amb aquests pressentiments, Com diu Heidegger, quan naixem comencem a lluitar amb la mort.

Quan el capità d'un vaixell declara que la nau esta arribant a una situació de naufragi (mal inguarible), poden passar dies, setmanes o mesos abans no s'enfonsi. El pensador Pascal es pregunta com podem donar el nom de naturalesa al cos humà, destinat a esvair-se. M'ha tocat, fa poc, viure aquest calvari al costat d'una persona molt propera.

Quan mor un amic ens veiem obligats a replantejar-nos el concepte que tenim de naturalesa i a posar-lo en dubte.

Em sembla un “creuer” que sempre acaba en naufragi.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Església de Santa Maria d’Arties. És una església romànica situada a sud-oest del poble d'Arties, municipi de Naut Aran, comarca de la Vall d'Aran.

Declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, està considerada com un estendard de l'arquitectura romànica aranesa. Es troba en un punt elevat on també hi havia el castell d'Arties, del qual només es conserva una torre.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

La panera dels tresors La panera dels tresors és una activitat d’exploració i proporciona als infants la possibilitat d’interessar-se per tot allò que tenen al davant.

Vaig descobrir el joc de la panera dels tresors quan en Roger anava a la llar d’infants. Es tracta d’un joc d’exploració per a nens entre sis mesos i un any, que consisteix en oferir una panera/cistell als infants, la qual conté objectes quotidians de diferents materials que pretenen desenvolupar els sentits i la descoberta dels nens; d’aquesta manera coneixen les seves característiques: temperatura, pes, forma, color, olor, so... i desenvolupen la coordinació d’ulls, mà i boca, ja que poden accedir fàcilment als objectes i portar-los a la boca per conèixer-los.

Les joguines responsables són divertides i a més tenen un “plus”: transmeten valors positius, són educatives, de proximitat, estan fetes de materials respectuosos amb el mediambient i són integradores. L’educació i el joc són fonamentals per fer d’aquest món un lloc millor.

L’Adria encara és massa petit com per jugar amb res, però aviat podrà fer-ho i, igual que he intentat fer amb en Roger, m’agrada seleccionar bé les joguines que compro. Sóc partidària del “menys és més”, perquè he comprovat que per jugar fa falta ben poca cosa, però de totes maneres quan arriben dates assenyalades, aniversaris, Reis, etc.

La meva idea de panera és d'anar posant-hi elements que hi ha per casa. S’hi poden posar objectes de diferents tipus: naturals, de fusta, metàl·lics, de pell, de roba, de goma, de paper o cartó, de vidre..., que facin soroll, de diferents textures i evitant els de plàstic.

La panera ha de ser sense nanses, a més, cal anar canviant i renovant els objectes de tant en tant per a que tinguin nous estímuls i això faci que continuïn interessant-se per la panera.

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 10

CULTURA POPULAR

Racó Poètic El riu

Tan sols el vent Més que tu, tan sols el vent.

Al matí ja neix content omplint el pit de desvari, d'aquest amor poderós que ens emplena gloriós el nostre dolç calendari.

Qui fos au per compartir tot volant en nou matí, pel cel blau, seguint la crida d'aqueix so que viu al cor, que embolcalla el vent del nord tenint l'ànima adormida.

Tot volant ran del bell sol deixariem el trist dol, que ens té l'entranya partida.

Serà culpa de l'amor o del vent, fort com l'anyor, hi retarda la florida?

Tens per mirall el cel blau.

Per les arbredes verdoses tens refilades joioses.

Quan passes tot t'hi escau.

L'aigua fresca sempre canta vorejant els pedregals; és la mateixa que espanta als rossinyols i pardals quan vénen per rabejar-se amb la frescor que tens tu; quan vénen per abeurar-se i emprendre un vol més segur.

Pels marges bresses i enjoies la floresta més gentil; són les més gemades toies les flors que dóna l'abril.

I tu passes jovenívol com infant enjogassat, saltirones, infantívol quan al cel t'has reflexat.

Joan Sisamon i Borràs

La dolcesa que ens desviu mai farà que el nostre niu aquest aire la refredi.

Vencerem pluges i vents, suportant foscos moments de cansament o de tedi.

Sabina Fornell i Morató

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES ANY DE LA MISERICÒRDIA

Setmana Santa 201 6

DIUMENGE DE RAMS – 20 de març Comencem la Setmana Santa aclamant Jesús de Natzaret que entra a la ciutat de Jerusalem. Vénen dies durs i dolorosos. Jesús serà rebutjat pel seu poble. Com a seguidors del seu Missatge, nosaltres volem actualitzar el nostre compromís amb l’Evangeli.

Ales 11 del matí, BENEDICCIÓ DE RAMS, a la Plaça de l’Església.

DIJOUS SANT – 24 de març Som al voltant de la taula amb Jesús. L’única vida que val la pena és l’entrega personal al servei dels altres. Jesús assegura la seva presència per sempre enmig de la Comunitat.

A les 8 del vespre: Celebració Comunitària de la Penitència. Absolució general.

Com a RECORD de l'ANY JUBILAR, la Parròquia oferirà a tots els assistents, un exemplar del llibre: JESÚS DE NATZARET, UNA DRECERA QUE CONDUEIX A DÉU, amb la corresponent dedicatòria commemorativa.

MISSA DEL SANT SOPAR. Vetlla de Pregària fins a les 11 de la nit.

DIVENDRES SANT – 25 de març Jesús, fidel al seu compromís amb el Pare, arriba fins al final. Nosaltres agraïm la seva entrega i reafirmem la nostra fe en la seva PARAULA, que és llum en la tenebra.

A les 11 del matí: Reflexió sobre el Camí de la Creu.

A les 8 del vespre: CELEBRACIÓ LITÚRGICA DE LA MORT DE JESÚS. DISSABTE SANT – 26 de març Més fort que el mal que sacseja el món, l’Amor de Déu ens obre avui les portes de la vida. El mal i la mort ja no tenen l’última paraula. Jesús, a través del temps, serà el CAMÍ, LA VERITATi LA VIDA.

A 2/4 d’11 de la nit: VETLLA PASQUAL. PASQUA DE RESURRECIÓ – diumenge, 27 de març Celebrem amb goig la NOVA VIDA portant la BONA NOTÍCIA a tot arreu.

A les 11 del matí: MISSA FAMILIAR. Caramelles.

DIUMENGE SEGON DE PASQUA – 3 d'abril A les 11 del matí: MISSA i Unció dels malalts i de la gent gran.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El P. Manel Nin, monjo de Montserrat, nomenat bisbe pel papa Francesc Ha estat nomenat Exarca dels catòlics grecs de ritus bizantí, amb residència a Atenes. Des de l’any 1 999 era el rector del Pontifici Col·legi Grec de Roma, que acull seminaristes catòlics de ritu bizantí d’Itàlia, Europa de l’Est i Terra Santa.

S’ha fet públic el nomenament, per part del papa Francesc, del P. Manel Nin, monjo de Montserrat, com a Exarca (bisbe) dels catòlics grecs de ritus bizantí. El P. Nin va néixer a El Vendrell, arxidiòcesi de Tarragona, el 20 d’agost de 1956. Va cursar els estudis primaris i secundaris a El Vendrell i al col·legi La Salle de Reus, i va ingressar al Monestir de Montserrat el 20 de setembre de 1975. Va fer la professió temporal el 26 d’abril de 1977 i la solemne el 18 d’octubre de 1980.

El 22 de novembre de 1997 va ser ordenat diaca a Roma i el 18 d’abril de 1998 va rebre l’ordenació presbiteral a Montserrat per part del llavors arquebisbe de Tarragona Mons. Lluís Martínez Sistach. El 14 de novembre de 1999 va ser beneït arximandrita (superior d’una comunitat) de la diòcesi de Akko, Haifa, Natzaret i tota la Galilea per l’arquebisbe melquita d’aquesta eparquia, Mons. Boutros Mouallem.

El P. Manel Nin i Güell va fer els estudis de batxillerat en teologia a l’Escola Teològica de Montserrat, on es va iniciar en les llengües clàssiques: llatí, grec i siríac. Posteriorment, des del 1984 al 1987 va cursar la llicència en Teologia Patrística a l’Institut Patrístic “Augustinianum”, a Roma, on a més va completar la seva formació amb cursos a l’Institut Monàstic de Sant Anselm, al Pontifici Institut Litúrgic i al Pontifici Institut Oriental. Del 1987 al 1989 va tornar a Montserrat per ensenyar teologia, patrologia, introducció a les litúrgies orientals i grec a l’Escola Teològica del Monestir.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT L’any 1989 va tornar a Roma per elaborar la tesi doctoral sota la direcció dels professors Alberto Camplani, Paolo Bettiolo i Sever Voicu, i que va defensar el 20 de gener de 1992 a l’Institut Patrístic “Augustinianum”, amb un treball titulat: “Juan el Solitario. Los cinco discursos sobre las Bienaventuranzas”.

A partir del curs 1992-1993 comença a donar classes de Litúrgies Orientals i de patrologia al Pontifici Institut Litúrgic i a l’Institut Monàstic, dos dels centres d’estudis que els benedictins tenen a Roma. Amb els anys, el P. Nin ampliarà la seva tasca docent a la Ciutat Eterna, amb classes a la Universitat de la “Santa Croce”, al Pontifici Institut Oriental i a la Universitat Gregoriana, sense deixar la docència puntual a l’Escola Teològica de Montserrat. Des del març del 1994 és consultor de la Congregació per les Esglésies Orientals i a partir del gener de 1996 va passar a residir al Pontifici Col·legi Grec, de Roma, primer com a director espiritual (1996-1999) i des de juny del 1999 com a Rector. Des del 1998 és assistent de l’abat President de la Congregació benedictina de Subiaco-Montecassino, a la qual pertany el Monestir de Montserrat.

El P. Manel Nin ha esdevingut un expert en patrologia siríaca i en litúrgies orientals. És membre fundador del grup Syriaca, dedicat a la investigació i la recerca, a Itàlia, sobre Esglésies i Literatura siríaques. El 26 de setembre de 2013 va ser nomenat, pel papa Francesc consultor de l’Ufficio per les Celebracions Litúrgiques del Summe Pontífex. L’11 de novembre de 2013 va ser nomenat acadèmic de la Biblioteca Ambrosiana (Milà), secció siríaca i l’1 de setembre de 2015 va ser nomenat, també pel papa Francesc, consultor de la Comissió de Litúrgia de la Congregació per les Esglésies Orientals.

A més de nombroses publicacions en revistes especialitzades, principalment de litúrgia i patrologia orientals, el P. Manel Nin ha escrit diversos llibres, sobretot en italià, donant a conèixer la riquesa dels autors dels primers segles i de les litúrgies de l’Orient cristià. En el vessant de la divulgació es pot citar el volum Las Liturgias Orientales (Biblioteca Litúrgica 35, CPL, Barcelona 2008), així com els nombrosos articles a l’Osservatore Romano publicats ininterrompudament des del març de 2008, i que han estat recollits ja en quatre volums (Tempo di Dio, tempo della Chiesa, traduït al català Temps de Déu, temps de l’Església (Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2013); Il soffio dell’Oriente siriaco (2013); La voce dell’icona (2014); Uno sguardo orientale a Roma (2015).

L’Exarcat (diòcesi) Apostòlic d’Atenes L’Exarcat Apostòlic d’Atenes, a Grècia, és una diòcesi directament depenent de la Santa Seu, i per això porta aquest títol d’exarcat apostòlic. Es tracta, per tant, d’una diòcesi no sufragània d’una seu metropolitana -com per exemple Sant Feliu de Llobregat és sufragània de Barcelona o Solsona ho és de Tarragona-, sinó que té el seu origen de comunió eclesial -aquesta podria ser la Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT traducció de la paraula grega “exarcat”- directament amb la Seu Romana. La presència de cristians grecs catòlics de tradició bizantina remunta a la fi del segle XIX, sobretot presents a Constantinoble i Calcedònia, sota la dominació otomana. Després de la guerra greco-turca (1919-1922), molts cristians grecs catòlics varen emigrar a Atenes. Fundat l’11 de juny del 1932, l’Exarcat d’Atenes té uns 6.000 fidels grecs catòlics de tradició bizantina, escampats per tota la Grècia, amb tres parròquies: la Santíssima Trinitat a Atenes, els sants Pere i Pau a Gianitsa i el Naixement del Crist a l’illa de Syros.

Ha tingut quatre bisbes des de la seva fundació: George Calavassy (1932-1957); Hyakinthos Gad (1958-1975); Anárghyros Printesis (1975-2008); Dimitrios Salachas (2008-2016).

En els darrers decennis, l’Exarcat d’Atenes ha tingut una forta immigració d’ucraïnesos (de tradició bizantina) que celebren cada diumenge la litúrgia a la cripta de la catedral de la Santíssima Trinitat. Actualment, l’Exarcat té cura pastoral també de cristians iraquians i sirians (de tradició siríaca, sobretot), refugiats a causa de la guerra al Pròxim Orient.

Catedral de la Santíssima Trinitat d'Atenes Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Benvolgut soci, benvolguda sòcia, La Muriel ens ha deixat aquesta matí, (1 4-02-201 6), Estem consternats per la seva pèrdua. Expressem el nostre dol més sentit a tota la família, a qui continuarem donant tot el suport possible. El president d'Òmnium, Jordi Cuixart, dedica a la Muriel el següent article:

"Estimem-nos", ens deia sempre la Muriel, "estimem-nos que això és tan bonic". I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.

Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m'ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures. És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb tots els matisos per estimar-nos.

La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot quan calia, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos més bé. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per tots nosaltres ha estat una veritable mestra.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT No ha estat mai una dona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt de trobada. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot; ho podem guanyar tot. “Òmnium és màgic", li hem sentit dir tantes vegades. “La gent se’ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar”. Era la seva obsessió: escoltar.

I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a aprendre. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris; la vèiem sovint tornar cap al despatx amb tota la premsa del dia sota el braç. Una persona infatigable, capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà.

Intel·ligent, astuta, múrria i amb molt sentit de l’humor. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un “petit calvari” sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència per a tots.

Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l'esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, “a ser cada dia una mica millors”.

Anem a per totes Muriel, ho saps, però també saps que et trobarem molt a faltar.

Jordi Cuixart

President d’Òmnium Cultural 14 de febrer de 2016

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Com s’estima un poble?

Carta de comiat.

Ara fa uns quants anys (per aquelles coses del destí i de la feina), vaig formar part d’un grup de professionals que havien de posar en marxa un nou Equip d’Atenció Primària (EAP) a la vall. Es diria ABS Montserrat, formada per quatre pobles.

A les persones que formàvem l’equip, ens van distribuir, més o menys voluntàriament, el poble on començaríem a treballar. Jo vaig decidir que em quedaria a Vacarisses. Llavors, el poble era més petit i el número d’habitants estava al voltant dels 800. Bé, el cas és que jo formaria, juntament amb la Dra. Margarita Alsina, tot el personal sanitari que assistiria el poble de Vacarisses.

Des de llavors, 1 de desembre de 1995, i fins ara, he treballat per a vosaltres. Han passat moltes coses, m’he trobat amb moltes situacions difícils i també he viscut moments durs, alguns més durs encara per a vosaltres. M’ha tocat acompanyar-vos quan a alguns del vostres pares, mares, germans, marits, esposes i, alguna vegada, malauradament, també als vostres fills, els ha calgut atenció, cures o alleujar els últims dies en aquesta vida. Tinc a la meva memòria vacarissans i vacarissanes que eren part de vosaltres i de la història d’aquest poble. Em vau permetre atendre i ajudar-vos, dipositant en mi tota la confiança en moltes situacions de les vostres vides.

M’he sentit acollit i estimat per vosaltres sempre. Cada vegada que he anat a casa vostra, he viscut la generositat, la honestedat i la noblesa de tots vosaltres. M’heu demostrat el vostre interès per mi i el respecte pel meu treball. Per tot plegat, moltes gràcies.

He format part d’aquest poble i de la seva gent, i vosaltres també formeu part de la meva vida.

No vull oblidar res del que he viscut amb tots vosaltres; m’heu donat molt i, per tot, us dono les gràcies.

Ha arribat el moment de canviar i marxar; un nou destí professional se m’ha posat al davant i no he pogut dir que no. En aquests moments de pèrdua i alhora de noves il·lusions, no volia marxar sense acomiadar-me de vosaltres i d’aquest poble estimat sense donar-vos les gràcies.

Aquests canvis venen ràpid i se’ls ha de donar resposta ràpida. M’hauria agradat poder dir-vos adéu personalment, encaixar les mans i dir-vos fins aviat, però no ha pogut ser d’aquesta manera amb tothom.

Vull també demanar perdó a aquelles persones que he atès i que no han rebut l’atenció que esperaven; la meva intenció, sempre i dic sempre, ha estat donar una assistència adequada i professional, basada en el respecte i la correcció en cada situació. Els meus coneixements i esforços han anat sempre encaminats a donar resposta a les demandes que em tocava resoldre; m’agrada pensar que ho he fet la majoria de vegades.

Gràcies, VACARISSES, per la teva gent, que m’ha fet sentir tan i tan estimat en tantes ocasions; gràcies per l’aire pur que he pogut respirar tots aquests anys; gràcies per les vistes d’aquesta muntanya tan i tan estimada per mi, i per cada dia que he trepitjat la teva terra i he ensumat els teus aromes.

Josep Ramon López Olivares Font: Dep. de Comunicació - Ajuntament de Vacarisses (10/02/2016) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Foto: Jesús Giménez

El Grup de teatre jove de Vacarisses, sota la direcció de la Teresa Cima, va presentar el passat 1 2 de febrer, al Casal de Cultura, l’obra Un dels últims vespres de carnaval , de Carlo Goldoni.

Es tracta d'una comèdia amb més de 300 anys d'existència, que explica un dia d’una família veneciana durant el famós carnaval. Una comèdia, fresca, divertida i amb un final feliç. Els personatges són veraços, simples i agradables d'una societat de teixidors, fabricants i dibuixant de teixits...

La representació va ser en la modalitat de teatre llegit. Dalt de l’escenari un faristol que ocupava quasi tota l’amplada de l’escenari, on hi van anar apareixen els actors que anaven llegint el seu paper. Bona interpretació per part dels actors, àgils en els moviments, bona entonació de cada paper que representaven. Tant a l’inici com al final de l’obra, els actors van aparèixer i marxar amb les seves màscares de carnaval. També s’ha de destacar l’excel·lent decoració de l’escenari.

Va ser tot un plaer anar al teatre a Vacarisses un divendres al vespre. Estarem atents a la vostra programació. Continueu així i moltes felicitats!!!

Cronista Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Fotos extretes de FLICRK, publicades per l'Ajuntament de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 20

RACÓ DEL CONTE G ALETES A una estació de tren arriba una tarda, una senyora molt elegant. A la finestreta l’informen que el tren va amb retard i que trigarà aproximadament una hora en arribar a l’estació.

Una mica fastiguejada, la senyora se’n va al quiosc i compra una revista, un paquet de galetes i un refresc. Preparada per l’espera, seu en un dels llargs bancs de l’andana. Mentre fulleja la revista, un jove s’asseu al seu costat i comença a llegir un diari. Imprevistament, la senyora veu de reüll, com el jove, sense dir res, estira la mà, agafa el paquet de galetes, l’obre i després de treure’n una comença a menjar-se-la tot despreocupat. La senyora està indignadíssima. No està disposada a ser grollera, però tampoc a fer veure que no ha passat res. Així que, agafa el paquet i treu una galeta que exhibeix davant el jove i se la menja mirant-lo fixament. Davant això el jove somriu... i agafa una altra galeta.

La senyora gruny una mica, agafa una altra galeta i amb ostentoses senyals de rebuig se la menja aguantant la mirada del jove.

El diàleg de diàlegs i somriures continua entre galeta i galeta. La senyora cada vegada més irritada i el jove cada vegada més divertit. Finalment, la senyora se’n dóna compte que en el paquet només queda una galeta. “No podrà ser tan cara dura”, pensa, i es queda congelada mirant alternativament al jove i la galeta. Amb calma, el jove allarga la mà, agafa l’última galeta i, amb molta suavitat, la parteix exactament per la meitat. Amb el seu somriure més afable li ofereix la meitat a la senyora.

- Gràcies!- diu la senyora agafant amb rudesa la mitja galeta.

- De res- contesta el jove somrient mentre es menja la seva meitat.

El tren arriba. Furiosa, la senyora s’aixeca amb les seves coses i puja al tren. A l’arrancar, des del vagó, veu el jove encara assegut al banc i pensa: “insolent”. Sent la boca resseca d’ira.

Obre la cartera per agafar la llauna de refresc i es sorprèn al trobar, tancat el seu paquet de galetes... intacte.

Recopilació: Teresa Cima

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 21

DELS DIARIS

Rehabilitar la política L’últim escàndol de corrupció (com a mínim, l’últim conegut) per part de dirigents del PP valencià, hauria de portar a una reflexió seriosa sobre l’ètica al món de la política i la relació amb els suborns i el poder despòtic en l’exercici de governar.

Fa uns dies, la 105 Assemblea Plenària dels bisbes del Perú, donava a conèixer un document o proposta “d’acció de pau, que implica diàleg, reconciliació, solidaritat, justícia i harmonia entre Déu i les persones i la natura”. En aquest document, els bisbes peruans denunciaven “la violència, la corrupció i la falta de seguretat” al país andí, i també l’escàndol que suposava el fet que, “actualment hi ha autoritats en presó preventiva o en procés d’investigació per les seues gestions administrativo-financeres”, cosa que passa des de fa temps als País Valencià. Els bisbes peruans també denunciaven aquells “candidats vinculats al narcotràfic i a la corrupció, alguns dels quals han estat elegits”. Finalment, el document dels bisbes del Perú lamentava una “realitat que ens commou i que presenta senyals inequívocs del greu deteriorament moral de la nostra vida social”.

Aquest últim cas de corrupció (conegut) del PP valencià, posa en evidència la falta de valors ètics en una part de la vida política del País Valencià. Per això, com ha demanat el papa Francesc, hi ha una necessitat imperant de “rehabilitar la política”. El papa ha afirmat que “no són cristians ni bons polítics, els qui, tot i anomenar-se així, acaben enfangats en les xarxes de corrupció”, sinó que són “llops disfressats d’ovelles”, ja que “pels seus fruits els coneixereu” (Mt 7:15).

Cal, com ens ha recordat el papa Francesc, “una reforma urgent de la política i una participació ètica de la ciutadania”. Fa només uns mesos, el papa ens recordava també els tres passos pels quals s’arriba a la corrupció: “primer, la riquesa, després la vanitat i en tercer lloc, el poder i la supèrbia”. I per això el papa demanava “tornar a una visió ètica de l’activitat i de les relacions humanes”. El papa ha criticat diverses vegades “els polítics corruptes que utilitzen el seu poder en benefici propi, a costa de perjudicar els pobres”. Així ho va dir el papa a Manila ara fa un any, quan acusà la corrupció de ser la responsable de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 22

DELS DIARIS “treure els diners dels pobres”. ¿No és això el que ha passat al País Valencià, quan els antics governants del Palau de la Generalitat deien que no hi havia diners? No hi havia diners per als malalts dependents, ni per als pensionistes, ni per als xiquets que no menjaven tres vegades al dia, ni per a... Però sí que hi havia diners (i molts!) en les butxaques d’alguns polítics que s’han enriquit d’una manera indecent i totalment immoral.

En el recent missatge amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el papa Francesc condemnava la corrupció, que ell qualificava de “situació de pecat”, i denunciava la “injustícia de determinats comportaments” que fan que uns pocs, s’aprofiten dels més dèbils. I la setmana passada, en una homilia del papa pronunciada a la residència Santa Marta, Francesc afirmava: “Que la debilitat no es transformi en corrupció”.

El papa Francesc ha denunciat la corrupció (també al Vaticà) que neix del pecat de l’avarícia. I per això el papa ha dit: “Quan de mal fan els corruptes en la comunitat cristiana”. I també: “la corrupció és l’arna, la gangrena d’un poble”.

Tots recordem els polítics del PP rebent a València el papa Benet XVI, el juliol de 2006.

Molts d’aquells polítics, ara imputats o empresonats, haurien de sentir les paraules del papa Francesc: “Cap polític no pot complir el seu treball si es troba sota xantatge”.

La denúncia de la corrupció que ha fet el papa Francesc o els bisbes peruans, contrasta, desgraciadament, amb el silenci dels bisbes del País Valencià, que haurien de condemnar la injustícia i l’escàndol de l’enriquiment il·lícit d’alguns polítics, a costa dels més necessitats.

Monjo de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 23

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Temps esborrats

Hi ha cinc-cents anys foscos a la nostra història. Des del començament de la caiguda de l’imperi romà al segle III dC fins a la invasió musulmana al segle VIII. Les dades i troballes que tenim són escasses. Precisament en aquest període va succeir un fet transcendent: I’establiment del cristianisme al nostre territori.

Com totes les revolucions que capgiren la societat, el pas del paganisme al cristianisme va ser lent i silenciós però va arrelar profundament.

La religió romana, basada en el culte a l'emperador, servia per mantenir la comunitat unida i sota el poder de l'emperador. Qualsevol altre culte havia de sotmetre’s a la religió oficial o passar desapercebut.

Així va ser com el cristianisme, que es negava a venerar l'emperador i que donava suport als esclaus, bàsics en el sistema econòmic romà, va topar frontalment amb la religió oficial. Roma va perseguir amb duresa el cristianisme, especialment quan la crisi financera i política començava a amenaçar l'estabilitat de l'Imperi.

Les religions mistèriques Dins la complexitat de la societat romana hi havia altres religions que no eren l'oficial. Religions mistèriques d'origen oriental, més abstractes que la pagana, que van preparar les ments per a un grau més d'abstracció, el cristianisme.

Les religions mistèriques exigien als seguidors superar una sèrie de proves, els ritus iniciàtics, per poder conèixer-ne els secrets. Algunes de les més esteses eren el culte a Mitra, la divinitat persa de la llum solar, o el culte a Isis, deessa egípcia de la generació. .

La dada

A Can Modolell (Cabrera de Mar) s'han trobat restes del segle 1 dC del culte a Mitra. L’evasió d’impostos continuada per part de les classes altes va fer impossible mantenir l’exercit i la burocràcia. L'Imperi es va afeblir i van entrar els pobles bàrbars francs i visigots, que ja esperaven a les fronteres. Hi va haver via lliure per a l'expansió del cristianisme, que ja s'havia escolat per les escletxes a través del comerç.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS El detall L'any 380 l'emperador Teodosi va dictar l'edicte de Tessalònica en el qual s'adoptava el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi. El cristianisme també va penetrar en els pobles bàrbars i l'any 493 Clodoveu I va ser el primer rei franc que es va convertir al cristianisme. Els visigots practicaven l’arrianisme, una derivació del cristianisme que negava la divinitat de Jesús.

Morir d'èxit Els primers francs no tenien escriptura, a excepció de les runes que usaven només per a fins religiosos, i no construïen temples per als seus déus. A causa de la baixa alfabetització del bàrbars, les restes d'aquests segles són escasses. Això no va canviar fins que els vencedors van començar a adoptar els costums del vençuts i fins que el cristianisme es va fer fort i els clergues van emprendre la tasca de construcció de monestirs i de còpia de manuscrits.

Sota el martell de Thor Els francs eren un poble germànic de religió pagana. No construïen santuaris per als déus perquè els seus temples eren el tro, el sol, la lluna i els estels. Invocaven Odin, déu de la guerra, la poesia i l’eloqüència, Frigg, deessa de la fertilitat i la victòria, i el fill d'ambdós, Thor, déu del tro, el vent i les estacions.

Catedral de Barcelona

Martell de Thor

Però l'escassetat de restes també es deu a l'extraordinari èxit del cristianisme. Sobre les esglésies dels primers cristians es van construir esglésies romàniques més grans. I, a vegades, sobre aquestes catedrals. L'animadversió a excavar en terra sagrada ha impedit sovint localitzar aquestes primeres basíliques.

La catedral de Barcelona es va construir sobre una església romànica, i alhora aquesta sobre una altra paleocristiana. Sota l'església de Sant Feliu de Guíxols sembla que hi ha un temple del segle VI i VII. Santa Maria d'Égara (a Terrassa) es troba sobre una basílica del segle IV, amb un mosaic paleocristià que representa pans i peixos.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS San Fructuós, el primer màrtir català Sant Fructuós va ser el primer bisbe de Tarragona i el primer màrtir català del qual en tenim constància.

El motiu del seu martiri va ser negar la superioritat del poder de l'emperador per sobre del de Déu. El dia 21 de gener de l'any 259, Sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi van ser lligats a estaques a l'amfiteatre de Tarragona.

El públic cristià va entregar-los un beuratge amb herbes calmants, però ells van preferir ser plenament conscients del martiri. Quan els funcionaris romans van encendre les estaques, els cossos dels sants es van consumir sense renegar en cap moment de la seva fe.

En acabar el martiri, els fidels van recollir les cendres i les van posar en un sarcòfag i les van amagar per poder enterrar-les fora del nucli urbà. En aquell espai sagrat es va fundar la Necròpolis del Francolí.

Ruïnes de Santa Maria del Miracle (Tarragona)

A les arenes de l'amfiteatre s'hi va construir una basílica en honor al sant.

Al segle XII es va construir l'església romànica de Santa Maria del Miracle sobre la basílica per donar cabuda a un nombre cada vegada més alt d'adeptes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS

ARBRES FRUITERS, FES-LOS A MILERS

Els fruiters s'han de plantar en un lloc guardat del vent i del fred. Aprofitem els mesos de l'hivern per plantar i trasplantar. Pel novembre collim olives i podem les branques velles dels presseguers. Al gener podem pomeres i pel febrer, ceps i oliveres. Tant la poda de formació com la poda de fructificació volen bones eines i bones tècniques. A l'hivern collim taronges i llimones.

Al març convé reforçar els arbres i prevenir-los de malalties com els fongs. A la primavera floreixen molts fruiters, i les abelles fan la pol·linització. Pel maig es formen molts fruits. I Aclarim les branques, traient els fruits més dèbils, i deixant créixer els més forts i sans. Podem alguna branca vertical que no deixa passar el sol. A l'estiu collim préssecs, prunes, albercocs... Al setembre fem la verema i collim pomes, figues, ametlles i avellanes. Entrada la tardor arriba el temps de castanyes, nous i codonys.

SEMBREM

Ja podem començar a preparar la sembra de les nostres plantes aromàtiques. També podem sembrar faves, alls, patates i pastanagues. En les zones més càlides o protegides del fred ja podem trasplantar els planters que hem fet créixer en petits testos protegits.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS

Josep Ferreres, rector de Vacarisses (1 644-1 680), i la devoció vacarissana a sant Felip Neri

J

osep Ferreres (cognom escrit també Farreras, Ferreras i Farreres) va néixer a Rellinars al primer quart del segle XVII, al mas de les Ferreres (la capella annexa del qual, dedicada a sant Felip Neri, ha estat tractada en una col·laboració anterior).

De la masia de les Ferreres, “sabem poca cosa dels seus orígens”, ens diu la historiadora Dra. Dolors Moreno, en el seu llibre Rellinars (1986), però de les dades conegudes i exposades en les pàgines 45-48, podem suposar que Josep Ferreres era fill de Salvador Ferreres o de Jaume Ferreres, suposició genealògica que caldrà confirmar.

Dissortadament, la destrucció, l’any 1936, de l’Arxiu Parroquial de Vacarisses i de la Cúria Episcopal de Vic impedeix de fer una biografia completa del rector que inicià la devoció vacarissana a sant Felip Neri.

Tanmateix, he pogut extreure algunes dades importants d’un document “socarrat” conservat a l’Arxiu Episcopal de Vic (AEV 1019/1, Plet per a la provisió de la rectoria de Vacarisses, 16231694), la lectura del qual és ben difícil i incompleta per l’estat del document, molt malmès pel foc.

Una anotació corresponent a l’any 1644 i referida a la rectoria de Vacarisses: “Vacata per resignatione ex causa

permutationis libere facta a d. Oriol, fuit collata Josepho Ferreres”, indica

Fragment del plet amb Pedralbes on consta que mossèn Ferreres ocupà la rectoria de Vacarisses el 1644 (AEV 1011/1)

que la plaça de rector quedà vacant per la renúncia, a causa d’una permuta, lliurement feta per Francesc Oriol, i que fou conferida a Josep Ferreres.

El 3 d’octubre de 1666, el bisbe Brauli Sunyer visità la “pâl Iglâ de St Pere y St Feliu de Vacarisses” i fou rebut “per lo Rnt Joseph Ferreres Pre rector de dita Iglâ ab son vicari” (AEV 1219, fol.

434v-435r).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Després de molts anys davant la parròquia de Vacarisses i Rellinars, Josep Ferreres va morir el mes de març de 1680. La mort d’aquest prevere és esmentada en diverses parts de l’esmentat plet entre el Bisbat de Vic i el Monestir de Pedralbes: “Obitum Josephi Ferrer[es] in mense martii 1680”. En aquest any, vacant la rectoria de Vacarisses per la defunció de mossèn Ferreres, el bisbe de Vic nomenà Francesc Poquí rector de Vacarisses, mentre que l’abadessa de Pedralbes presentava per al càrrec Francesc Pujol. El llarg litigi entre Vic i Pedralbes tornava a revifar-se.

No s’ha pogut esbrinar d’on li vingué a Josep Ferreres la devoció per sant Felip Neri. Tal vegada va tenir contactes amb Oleguer de Montserrat (Barcelona, 1617 – Guissona, 1694), el qual va estar durant el període del 1647 al 1657 a Roma i va fundar l’any 1673 la Congregació de l’Oratori a Catalunya, o amb altres clergues relacionats amb l’Oratori o amb l’anomenada Escola de Crist.

També se li podia haver despertat l’admiració per sant Felip Neri i la seva obra d’apostolat i oració amb la lectura d’alguns llibres de començaments del segle XVII, com ara els titulats Vida y hechos milagrosos de S. Felipe Neri (1623), del dominic valencià Lluís Bertran Marco, i Miracolo insigne operato in Roma per intercessione di S. Filippo Neri (1644), del metge italià Baldo Baldi.

L’altar de sant Felip Neri

Poc després de la canonització de Felip Neri, li fou dedicat un altar a l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona. Ho sabem documentalment perquè l’any 1639 els fou encarregat a l’escultor Domènec Rovira i al fuster Francesc Codorniu un retaule per a la capella lateral de sant Pau i de sant Felip Neri. Això demostra que la devoció catalana al sant fundador de la Congregació de l’Oratori és ben antiga.

Josep Ferreres no sols va promoure la construcció d’una capella rural al mas de les Ferreres, de Rellinars, acabada l’any 1660 i que és el primer temple sota l’advocació de sant Felip Neri erigit a Catalunya, sinó que també va instal·lar un altar dedicat al sant en l’església parroquial de Vacarisses.

La primera referència a l’altar de sant Felip Neri la tenim en la visita pastoral del 3 d’octubre de 1666, realitzada pel bisbe Brauli Sunyer, quan Josep Ferreres era el rector de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. En l’acta corresponent es fa la descripció dels altars llavors existents: l’altar major, el de sant Joan Baptista, el del Roser, el de Nostra Senyora de les Dones, que té un “retaula antic”, el del Sant Crist i el de sant Felip Neri. Respecte a aquest altar es diu que té els següents elements, entre els quals destaca un gran quadre de sant Felip Neri: “Palit de daQuadre de sant Felip Neri (1991), obra d’Isidor Pou

masquillo ab passamans de vara, tres estovallas, dos gradas de fusta esculpidas a mig relleu, dos candelabros de fusta de la mateixa manera, al mig de las gradas un sacrari de la mateixa mane-

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS ra, dins de ell un reliquiari de plata ab son peu, entorns, remato y creu ab sa vidriera rodona de las reliquias del St. Lo retaula està a la moderna també a mig relleu esculpit, ab una figura de bulto de St. Matheu tot lo qual esta sens sobredaurar, al mig hi ha un gran quadro ab la figura del St pintada.

Llantia com las demes de la obra, totas estan ad libitum de cremar” (AEV 1219, fol. 435r).

La segona referència es troba en la visita pastoral del 7 de desembre de 1685, feta pel bisbe Antoni Pasqual, ja finat mossèn Josep Ferreres: “Y en lo altar de St Felip Neri se alse la ara y se cu-

bra en la forma sobredita y dins lo sacrari en que esta la reliquia de St Felip Neri si pose una ara cuberta de tela blanca” (AEV 1221, fol. 289r). En una altra visita d’aquest bisbe, realitzada

l’1 d’octubre de 1698, s’esmenten els altars següents: altar major, altar de sant Joan Baptista, altar de Nostra Senyora del Roser, altar de Nostra Senyora del Carme, altar del Sant Crist i altar de sant Felip Neri. D’aquest es diu: “Sobre est altar hia un sacrariet en que se guarda una reliquia del sant” (AEV 1220/7, fol. 8r).

Ja entrat el segle XVIII, el bisbe Ramon Marimon, durant la seva visita pastoral a Vacarisses del 10 de novembre de 1726, ordena que “retiren al cos de la iglesia la sepultura de lo altar de St Felip Neri” (AEV 1224, fol. 574v). No seria d’estranyar que aquesta sepultura fos la de Josep Ferreres.

En la visita pastoral del 27 de maig de 1759, feta pel bisbe Bartolomé Sarmentero es diu: “A los obreros de la Iga parochial, mandamos, qe compren un frontal para el altar de Nrâ Srâ del Rosario, sacras, evangelios, y lababos para dhô altar, y para el de Sn Phelipe Nery” (AEV 1223/1,

fol. 824v; i 1231, fol. 6v). En la següent visita del 16 de juny de 1761 d’aquest mateix bisbe, encara s’insisteix en la renovació de les sacres (els tres quadres amb fórmules rituals de la missa situats al mig i als extrems de la mesa de l’altar): “Mandamos se pongan sacras nuevas en el altar de Sn Felipe de Neri” (AEV 1231, fol. 174r).

Aquest altar va existir fins a l’esclat de la guerra civil. Antoni Flotats, en la pàgina 43 del seu llibre Vacarisses. Assaig històric d’un poble (1979), deia que al lateral de la dreta hi havia l’altar de sant Felip Neri, “administrat per El Frare, de la Barceloneta, i també per en Joan Alavedra Torrella (el Xarric) ”, el qual va perdurar “fins a mitjans de l’any 1936, en què, per circumstàncies conegudes, foren destruïts tots els objectes de l’església dedicats al culte”.

L’altar de sant Felip Neri no s’ha reposat, però l’any 1991 es va col·locar una pintura del sant en una fornícula sobre l’altar del Sagrat Cor, a la paret frontalera dreta. És obra del conegut pintor Isidor Pou, col·laborador amatent de la Parròquia, el qual fa poc va donar una part de la seva obra pictòrica al Museu-Arxiu i una altra a l’Ajuntament.

El reliquiari i les relíquies del sant

En la referida visita pastoral de l’any 1666 ja s’indica que, entre altres objectes de culte, hi havia“un reliquiari de plata ab son peu, entorns, remato y creu ab sa vidriera rodona de las reliquias del St” (AEV 1219, fol. 435r). Cal destacar que la descripció encaixa amb el reliquiari encara existent.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS Aquestes són les primeres relíquies de sant Felip Neri documentades a Catalunya. Fins ara eren considerades com a primeres unes relíquies del sant dipositades l’any 1680 en la capella de Santa Clara de Vilafranca del Penedès.

També es fa menció de la relíquia situat en l’altar de sant Felip Neri, descrit en les visites pastorals del bisbe Antoni Pasqual del 7 de desembre de 1685: “Lo sacrari en que esta la reliquia de St Felip Neri” (AEV 1221, fol. 289r) i de l’1 d’octubre de 1698: “Sobre est altar hia un sacrariet en que se guarda una reliquia del sant” (AEV 1220/7, fol. 8r).

Dissortadament, durant les convulsions del juliol de 1936, les relíquies vacarissanes de sant Felip Neri es van perdre, però s’ha conservat el reliquiari, actualment exposat al Museu-Arxiu de Vacarisses.

La Confraria dels sants Mateu i Felip Neri

Durant la recerca que he realitzat, a instàncies del rector de Vacarisses, mossèn Sebastià Codina, sobre la devoció vacarissana a sant Felip Neri, he descobert i he pogut demostrar documentalment l’existència d’una confraria sota l’advocació de sant Mateu i de sant Felip Neri. Molt possiblement va ser fundada en temps del rector Josep Ferreres i era plenament activa al segle XVIII. Dos documents notarials del dia 14 de juliol de 1754 així ho proven. En un d’ells, Josep Solà, Josep Codinas, Josep Alsina i Francesc Badia, administradors de la Confraria dels Sants Mateu i Felip Neri, accepten la lluïció d’un censal (és a dir, la cancel·lació d’un préstec) de 21 lliures que tenia Francesca Bas. En l’altre, Pere Masqué, pagès de la Sagrera de Vacarisses, i la seva esposa Maria Cudinas, venen un censal de 21 lliures (és a dir, demanen un préstec per aquest import) als esmentats administradors de la Confraria dels Sants Mateu i Felip Neri, “instituta et erecta in parrâli ecclâ di loci de Vacarisses”, la qual té llicència del bisbe de Vic (ACVOC, Fons notarial d’Olesa 1096/1b, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 1753-1755, fol. 31r-35v).

La Festa Major Petita

A la pàgina 135 del llibre Vacarisses. Assaig històric d’un poble (1979), Antoni Flotats fa referència a la festa de sant Felip Neri:“En aquesta diada, es celebrava la segona Festa Major de Vacarisses, que s’esqueia el dia 26 de maig. Consistia en una festa religiosa, puix que sant Felip tenia altar propi a l’església i, més tard, el jovent la completava amb un sarau amb acompanyament de música. També, alguns anys, es feia fira al carrer de l’Església”.

Aquesta festa, molt possiblement instituïda per mossèn Josep Ferreres al segle XVII, es va mantenir durant decennis fins a la guerra dels anys 1936-1939. Va ser recuperada per mossèn SebasVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS tià Codina l’any 1979 i ha anat agafant embranzida com a Festa Major Petita, amb importants celebracions religioses, culturals, esportives i d’esbarjo.

Així era anunciada la recuperació de la festa en el número 134 de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, del mes de maig de 1979: “Reneix la festa de Sant Felip Neri. Dia 27 de maig. A les

11 h. , missa parroquial. A les 12 h. (Casal) Núria Batlle cantarà acompanyada del piano del mestre Francesc Marià. ” L’any següent, a més de quedar definitivament restablerta la festivitat,

es publicaven per part de la Parròquia uns goigs en llaor del gloriós sant Felip Neri. En el número 146 del periòdic mensual Vacarisses, balcó de Montserrat, del mes de maig de 1980, apareixia aquesta nota informativa: “Festa de Sant Felip Neri. Dia 25, les 11: solemne eucaristia. Després

de la missa cantarà Núria Batlle. Recital poètic a càrrec de la rapsoda Rosa Trian. Estrena dels goigs de Sant Felip Neri. ” En aquests goigs ja es parla de Festa Major Petita.

Aquest any de 2016 serà especialment celebrada la festa perquè es clou l’any jubilar del cinquè centenari del naixement de sant Felip Neri (25 de maig de 2015 – 26 de maig de 2016).

Els goigs a llaor de sant Felip Neri

A part d’una partitura dels Goigs al patriarca sant Felip Neri composta pel mestre de capella Francesc Queralt l’any 1794, i del conegut Himne a sant Felip Neri, escrit per mossèn Cinto Verdaguer i musicat per Lluís Millet, són molts els goigs dedicats al fundador de la Congregació de l’Oratori.

Es poden citar, sense que la relació sigui exhaustiva, els següents: Goigs del gloriós pare

sant Felip Neri, instituidor de la sagrada Congregació , Barcelona, vers el 1800; Goigs del gloriós sant Felip Neri, confessor, fundador de la Congregació del Oratori, Barcelona, vers el 1880; Goigs en honor y alabansa de sant Felip Neri, del qual se veneran reliquias en la parroquial de Vacarissas, Manresa, vers el 1890; Goigs de sant Felip Neri, de Santa Fe d’Olujes, bisbat de Solsona, Cervera, 1930; Goigs a llaor de sant Felip Neri, fundador de la Congregació de l’Oratori, Barcelona, 1946; i Goigs a llaor de sant Felip Neri, venerat a l’arxiprestal de Vilanova i la Geltrú, Barcelona, 1950.

Goigs en honor y alabansa de sant Felip Neri,

de finals del segle XIX

Goigs en llaor del gloriós sant Felip Neri (1980)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS Editats per la Parròquia de Vacarisses n’hi ha aquests tres: Goigs en llaor del gloriós sant Felip Neri, confessor (text adaptat per Antoni Flotats i dibuix de Francesc Peñarroya), Barcelona, 1980 (Torrell de Reus 1063); Goigs a honor i lloança de sant Felip Neri, del qual es veneraven les relíquies a la parroquial església de Vacarisses (text adaptat per Enric Balaguer), Barcelona, 1983 (Torrell de Reus 1199); i Goigs a llaor de sant Felip Neri que es venera a l’església de Vacarisses (lletra de Sebastià Codina i música de Francesc Torras), Vacarisses, 2012.

Goigs a honor i lloança de sant Felip Neri (1983)

Goigs a llaor de sant Felip Neri (2012)

Àngel Manuel Hernández Cardona

Agraïments: A Joan Vila, per les fotografies que

il·lustren aquest article; als arxivers Rvd. Dr. Miquel S. Gros i Dr. Rafel Ginebra per les facilitats donades en la consulta de l’Arxiu Episcopal de Vic (AEV); i als arxivers i arxiveres de l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVOC), de Terrassa, que igualment m’han facilitat la consulta de documents.

Imatge del sant en el frontispici de l'entrada a l'església de sant Feli Neri (Barcelona) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L'àngel dels espais

T

enia unes ales enormes que es perdien en la llunyania de l’horitzó. Volava majestuós pels espais com fet d’immensitat. Semblava que tot tingués cabuda en aquest àngel de llunyanies d’infinit. I cert: tot hi cabia, puix que tot el que existeix s’agombola a l’espai sense límits. L’àngel no tenia abans ni després, tot era ací i tot era en tot. Es que era l’àngel dels espais, dels espais que no són ací ni allà, sinó en tot. I l’àngel jugava eternament amb els espais, dansava amb ells i s’hi capbussava rient i cantant. A qui no li plauria jugar amb els espais? Però, per això, s’ha de ser com un àngel.

Un dia vingué on érem els homes, tan aferrats als nostres horitzons. Vingué ell, l’àngel d’ales immenses, l’àngel de llunyanies d’infinit. Vingué i ens parlà.

- Anem -ens digué-, anem cap als espais oberts, cap als espais sense límits, anem allà on tot té cabuda, devers on no hi ha fronteres.

El seguírem. El seguírem els homes aferrats als horitzons i a les terres casolanes. Seguírem l’àngel de les ales immenses devers els mons sense fronteres, cap als espais lliures i grans. L’anàvem seguint, i a mesura que el seguíem ens emborratxàvem d’immensitat. Era bell fendir els espais, fendir-los gaiament amb tanta facilitat com la llum, amb tanta rapidesa com el pensament. Els solcàrem lliurement, sense cap entrebanc. Els solcàrem enllà, sempre enllà, d’un extrem a l’altre, sense aturador, sempre endavant. Així el seguírem. sempre endavant. Així el seguírem, sense aturador. Que n’era d’encisador seguir l’àngel de les ales immenses!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS Vàrem visitar tots els mons, sempre endavant fins que ens tornàrem a trobar a casa. Vàrem veure galàxies llunyanes, que no ens pogueren amagar llurs misteris. Vàrem conèixer terres ignotes, i ens omplírem a desdir de llur bellesa. Lliscàrem pels espais interestel·lar dies i dies, i ens omplírem de polsim dels estels. Les nostres cabelleres regalimaven estrelles pel deixant infinit de les nostres curses immenses. Cada terra ens oferia un rostre nou. I nosaltres ens saciàvem de bells paisatges i de postes inimaginables. Que n’era de bell volar pels espais! Tot era nostre.

Tanmateix, allò que més ens plagué fou de sentir-nos lliures. Ens hi sentíem com mal, de lliures. Ens hi sentíem i n’érem. En la immensitat de l’espai només es pot ser lliure. O hi ets lliure, o t’hi mors. I nosaltres érem lliures en la immensitat de l’espai. Ho érem perquè estimàvem l’espai i confiàvem en l’àngel. Per a ser lliures, s’ha de confiar i s’ha d’estimar.

I nosaltres estimàvem i confiàvem, i érem lliures! Volàvem d’un lloc a l’altre amb una estranya sensació de llibertat. No hi havia res que impedís el nostre vol, ni masses, ni lleis, ni presons. Tot era obert davant nostre. I nosaltres volàvem enllà, enllà, amb la llibertat dels fills dels espais.

Volàvem lliures per l’aire, lliures per la terra, sempre endavant. I, amb aquesta llibertat tan pura, vencérem la por i els complexos. Ja no teníem por perquè tot era transparent i tot era germà. I la llibertat dels espais ens entrà dins l’esperit, i tot va ser obertura. El nostre esperit lliure s’obria a totes les invitacions de l’entorn.

Llavors vam combregar plenament amb nosaltres mateixos i amb la immensitat de l’univers, aleshores ens obrírem a l’amor, a la veritat i a la bellesa com mai no ho havíem somiat. I abraçàrem la terra i abraçàrem les estrelles i abraçàrem l’univers. I ja tot va ser una abraçada.

- Jo ho agombolo tot a sota de les meves ales -digué l’àngel dels espais-, i em plau que tots els éssers volin amb mi. Sobretot em plau que els homes em facin companyia en les meves curses inacabables, m’agrada que siguin lliures en el meu regne sense fronteres.

Va dir això i obrí les seves ales immenses.

I tots volàrem cap als espais lliures, cap a la infinita llibertat.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

REFLEXIONS Índex:

1 . ”CATALUNYA VOL TRENCAR ESPANYA” 2. COERCIÓ DEL DRET DE LLIURE DETERMINACIÓ DELS POBLES EXERCIDA PEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL A INSTÀNCIES DEL GOVERN CENTRAL ESPANYOL

1 . ”CATALUNYA VOL TRENCAR ESPANYA”

Una manifestació desencertada, falsa i malintencionada: Deixaré que sigui el lector qui descobreixi a qui correspon aquesta acusació que té caràcter de calúmnia perquè és una imputació d’un delicte, amb coneixement de la seva falsedat i un temerari menyspreu a la veritat.

Aquest eslògan ha prosperat de forma sorprenent, i la propaganda derrotista que comporta fa forat i és un comportament indigne de qui l’ha promogut. La seva intenció és predisposar Espanya contra Catalunya.

Sembla innecessari que diguem que Catalunya, sens dubte, estima Espanya, i que li desitja prosperitat en tots els sentits. Fins a tal punt els catalans adoren Espanya que és freqüent que gaudeixin de les seves vacances a Santander, a les ries gallegues o a la Costa del Sol. Catalunya no vol trencar absolutament res i molt menys Espanya. Catalunya desitja la seva independència i aquest sentiment és perfectament respectable i comprensible i no justifica que s’hi vulgui veure un desig de perjudicar Espanya. Aquesta interpretació és equívoca.

El sentiment independentista de Catalunya té nombroses causes: històriques, culturals, lingüístiques, etc. Ara no hi entrarem, però n’hi ha cinc que sembla oportú ressaltar: a) El Govern Central Espanyol exerceix un ostentós autoritarisme que recorda l’actitud dels colonitzadors i tracta Catalunya com si fos una colònia. La creació de les Comunitats Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS Autònomes va obrir l’esperança a una descentralització, però l’Art. 149 de la Constitució va reservar a l’Estat la competència exclusiva per resoldre qüestions englobades en 32 grans camps d’actuació, de manera que la descentralització no ha deixat de ser un mite. b) Les constants amenaces i els advertiments del Govern Central Espanyol dirigides a la Generalitat, en prevenció que pugui complir la voluntat popular de fer camí cap a la independència, resulten indignants.

Aquestes amenaces, a més de ser de mal gust, inciten el desig dels catalans de separar-se de qui els amenaça i, en definitiva, són una falta de respecte del dret de lliure determinació del poble català, que està emparat pel “Pacte Internacional de drets civils i polítics” que forma part de l’ordenament jurídic espanyol en virtut de l’Art.1.5 del Codi Civil espanyol i de l’Art. 96 de la Constitució Espanyola. La falta de respecte d’aquest dret de lliure determinació contradiu les manifestacions segons les quals Espanya és un Estat de Dret. c) És lamentable que, essent Espanya qui incompleix la Llei en no reconèixer el dret de lliure determinació dels pobles, el Govern Central Espanyol pregoni incansablement que les aspiracions independentistes catalanes són il·legals per ser contràries a la Constitució, quan per sobre de la Constitució hi ha l’Art. 27 de la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats”. d) El Parlament de Catalunya, en el punt novè de la resolució del 9.11.2015, declarava la voluntat d’iniciar negociacions encaminades a fer efectiu el mandat democràtic de creació d’un estat català independent, i de posar-ho en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.

Per donar a conèixer aquesta qüestió el Govern compta amb les seves representacions diplomàtiques a set ciutats clau de l’estranger, però el Govern Central espanyol considera inconstitucional la llei catalana d’Acció exterior, per la qual cosa ha presentat recurs davant el Tribunal Constitucional i ha impugnat la ”Conselleria d’Exteriors” i la “Comissió del Procés”.

En altres paraules, el Govern Central espanyol vol evitar que Catalunya faci conèixer les seves pretensions en l’àmbit internacional per por que les institucions internacionals reconeguin les aspiracions catalanes, emparades en el seu dret de lliure determinació reconegut internacionalment.

Vol que Catalunya es mantingui aïllada i ignorada fora d’Espanya. És lògic que aquest pretès aïllament doni ales a les pretensions independentistes. e) Catalunya passa dificultats econòmiques i tanmateix, any rere any, té un dèficit fiscal que resulta de l’obligació d’efectuar unes aportacions tributàries a l’Estat espanyol que superen les aportacions financeres que rep.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS 2. COERCIÓ DEL DRET DE LLIURE DETERMINACIÓ DELS POBLES EXERCIDA PEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL A INSTÀNCIES DEL GOVERN CENTRAL ESPANYOL.

Quan un poble que forma part d’un Estat decideix exercir el seu dret de lliure determinació optant per la secessió de l’Estat al qual pertany, és evident que prèviament ha de crear estructures d’estat que assumiran les funcions que fins al moment han estat encomanades a l’esmentat Estat.

Així ho va entendre el Parlament de Catalunya, que el 9.11.15 va adoptar la resolució d’iniciar el procés de creació d’un estat català independent, emparat, en definitiva, en la voluntat del poble català, el dret del qual a la seva lliure determinació està reconegut indiscutiblement pel “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, incorporat a l’ordenament jurídic espanyol i que preval sobre el contingut de la Constitució en virtut de l’Art. 27 del “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats”. És evident que el contingut de la resolució del Parlament és una qüestió prèvia i imprescindible per a l’exercici del dret de lliure determinació de Catalunya.

En definitiva, l’estimació feta pel Tribunal Constitucional de la impugnació promoguda pel Govern Central Espanyol contra la resolució del Parlament de Catalunya té com a objectiu dificultar, i com a desig impossibilitar, l’exercici del dret de lliure determinació del poble català, puix que això requereix la creació de les estructures d’estat necessàries per fer possible el funcionament d’una Catalunya independent.

El Tribunal Constitucional, abans d’analitzar si la resolució del Parlament de Catalunya quedava enquadrada en el marc de les normes constitucionals, hauria d’haver entrat en el fons de la qüestió i haver comprès que la impugnació per part del Govern Central Espanyol de la resolució del Parlament de Catalunya no té cap altre objectiu que el d’eludir el dret a la lliure determinació de Catalunya i incomplir el deure d’Espanya de respectar els drets continguts en el referit “Pacte Internacional de drets civils i polítics”.

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS

L'Hospital de Sang de Matarrodona i la cova de la Cort Fosca

A

Hospital de Sang de Matarrodona Restes de parets

l bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac hi podem trobar aquestes dues interessants i vistoses curiositats naturals i arqueològiques de la zona.

L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós esvoranc que travessa la roca de banda a banda.

El nom li prové de què, durant les guerres carlines (s. XIX), aquí hi hagué un hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic. Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat. Per les terres catalanes les lluites van ser molt actives i sembla que per la zona de Sant Llorenç del Munt se les van tenir i fort. No hi va haver cap gran batalla, les accions es duien a terme mitjançant la guerra de guerrilles. Per això trobem aquest lloc tan amagat i perdut entre els turons.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS La construcció que podem veure és bastant escassa. El primer que crida l'atenció és la formació rocosa. Davant nostre veiem una gran roca foradada i al seu interior el que queda de les parets que van tancar, en el seu dia, l'hospital. Posteriorment va ser refugi de llenyataires i carboners.

Potser hem de deixar córrer la imaginació per veure la magnitud del lloc. Posar-nos per un moment en la pell d'aquells homes que arribaven ferits, com les passarien primer per arribar a aquest indret tant amagat i després com serien les cures que els hi dispensarien els metges de campanya.

De fet, a la veïna cova de la Cort Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang, just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a dins de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova. Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua, el que convertien l’indret en Entrada de la cova de la Cort Fosca perfecte per refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot, ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol... tota una sèrie d’al·licients remarcables i de visita imprescindible.

Malauradament alguna resta de pintura a les parets de la roca de l’esvoranc i algun desperfecte a les restes dels murs ens avisen d’alguna bretolada més recent.

Accés: La Serra de l’Obac és dura per a l’excursionista. Camins difícils, indrets perdedors, poques indicacions, corriols sobre la roca nua, canals inclinades... tot posarà a prova els vostres coneixements. Amb tot, el camí més lògic per arribar al conjunt de l’Hospital de Sang i la Cort Fosca surt del km 11 de la carretera de Terrassa a Mura i Talamanca, punt on hi ha un aparcament.

Aquest lloc se’l coneix com a l’Alzina del Sal·lari a 710 m d’altitud. El camí serà molt interessant i variat perquè permetrà, a més a més, visitar les balmes obrades de la Porquerissa, font de la Pola i la cova Gran. Per pista forestal i en pujada mantinguda, cal arribar fins al coll de les Tres Creus a 872 m. (30 min). Travesseu el coll i ja per corriol passareu per la balma de la Porquerissa i arribareu més tard -corriol a la dreta- a la balma obrada i font de la Pola (1 hora). Fins aquí el trajecte és força concorregut i visitat pels excursionistes. Des de la font de la Pola encara quedarà 1 hora més de camí. Continueu pel mateix corriol, pugeu fins al Coll de la Tanca i, uns minuts Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS després, deixareu a mà esquerra la balma de la cova Gran. Sortiu a la nova pista forestal de Matarrodona, seguiu-la cap a la dreta i, al primer revolt a mà esquerra, un petit senyal de pintura blau us indicarà la direcció cap a l’Hospital de Sang. Algun senyal groc també us podrà orientar.

Voregeu la cinglera fins arribar a un petit mirador que sembla que no tingui continuació. Allà, a mà dreta, s’inicia una fàcil canaleta que porta fins a la cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang, a uns 750 m. d'alçada snm. Unes dues hores d'un recorregut molt variat i intens però no exempt d'alguna complicació sinó es coneix bé la contrada.

Interior de la Cort Fosca

Font del Rossinyol

Extret de:

https://indretsoblidats.wordpress.com/

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Records i vivències

D

Sol d 'estiu, sol d 'h ivern

e tant en tant miro de fer una passejada, carretera amunt, tot pregant. L'entorn m'ajuda.

Avui he matinejat. He vist eixir el sol amb la solemnitat d'un director d'orquestra. Feia un dia lluent com un ull de gat. Ben aviat he sentit que el sol m'acaronava, amb insistència creixent, i s'arrapava a la pell. He pensat: ja pica. Quan feia l'últim revolt ja em pessigava desvergonyidament. He comentat: com pica avui! I en arribar a les pinedes he protestat descaradament: això no s'aguanta! M'he tret la geca, em feia nosa la camisa i em sobrava tota la vestimenta. M'hauria alliberat de tots els embolcalls, com un ametlló madur.

He pres alè sota un pinyer curullat de verd. Tot l'entorn era una bugonada. Tot reposant, m'he posat a pensar: a l'estiu, tots els ropatges sobren. Per a viure a pleret en tindríem prou amb el ropatge de la pròpia nuesa. Es comprèn que tothom alleugeri els vestits, celebri una alenada de ventijol fresquívol i cerqui l'aigua amb deliri. És que el sol és proper, net, omnipresent. Tot el que no és sol fa tornassol.

En canvi, a l'hivern, faig i desfaig aquest mateix camí amb abric i tapaboques. Es que el sol és llunyà, vergonyós i difuminat per la calitja. No té virtut. Els marges floreixen gebre i el taro m'agullona pertot. Per això necessito tant d'abrigall per a sentir i conservar l'escalfdel meu batec...

Aleshores he comprès per què, quan Déu és llunyà, emboirat pel dubte, enllorat per la ignorancia o eclipsat pel pecat, la gent necessita tantes coses per a sentir-se viva. Com més propietats tenen, amb més seguretat es captenen. Com més gran és el capital seu, més segur senten el jo seu. Com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS més coses posseeixen, més s'autoposseeixen. I és que, si no tenen no poden viure, perquè han posat el seu viure a l'abric del que tenen.

En canvi, si Déu és present, viu, irradiant, en nosaltres, i descobrim que ens fa la rateta amb tot el que ens envolta, llavors totes les coses són balderes i ens posseïm lliurement, ja que «és per a llibertat que el Crist ens ha alliberat» (Col 5,1). En aquest moment podem comprendre i viure l'autonomia del creient, l'agilitat del missioner, la disponibilitat del religiós, el poder de l'enamorat: «Tot ho puc en Aquell que em conforta» (FI 4,13). Aleshores atresorem la confiança de la pobresa: «Quien a Dios tiene, nada le falta; sólo Dios basta» (Santa Teresa), i aconseguim la seguretat de l'Apòstol: «Ara m'està reservada la corona de justícia. Me la donarà... Ell que és jutge just» (2Tm 4,8).

Ignasi Ribas i Prunés

Programació Biblioteca El Castell - Març 201 6 Dimarts 7 de març a les 1 7.00 h.

Dimarts 22 de març a les 1 7.00 h.

A L'ABRIL, LLIBRES MIL!!!

Inscripcions fins el 1 2 de març Tret de sortida del Ir Programa de foment a la lectura per a nens i nenes de 3r a 6è de Primària .

Informació: Àrea infantil de la Biblioteca .

Divendres 1 8 de març a les 1 7.30 h.

Hora del conte: Contes que fan pessigolles A càrrec de Rosa Fité A partir de 3 anys

Taller: ADOPTA UN ANIMAL DE CONTE Per a nens i nenes de Primària o primer cicle de Secundària (1 r i 2n d'ESO). Inscripcions limitades.

Dijous 24 de març a les 1 8:30 h.

Club de lectura 1 : Nada se opone a la noche de Delphine de Vigan .

Dijous 31 de març a les 1 8:30 h.

Club de lectura 2: Trilogia de Nueva York de Paul Auster.

Del 23 de febrer al 1 5 de març

EXPOSICIÓ: Una guerra de trinxeres.

I no oblideu consultar les Bases del 1 r Concurs de Còmic de la Biblioteca al web de l’Ajuntament.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELON A El pou i les monedes Quan Barcelona vivia sota domini musulmà, allà per l'any 800, els sarraïns només havien deixat una església oberta per als cristians, la del Pi. Un capellà vell, únic clergue que quedava a Barcelona, només podia dir missa a les cinc del matí, abans que es fes de dia, perquè quan sortia el sol havien de començar els clams dels muetzins des de les torres de les mesquites, i era ofensiu per als musulmans que es digués missa a la mateixa hora.

A més a més, els cristians, que aleshores vivien al Raval, per arribar a l'església del Pi havien de fer una gran volta, ja que l'emir considerava que el camí més curt era lloc de pas només per als bons mahometans, però no pas per als infidels.

La llegenda conta que el vell capellà, després de dir la missa, va anar a treure aigua del pou per rentar el calze, però de cop i volta li va caure el cubell al fons del pou. Va fer-hi baixar una corda amb un garfi i en lloc de treure el cubell, va treure un cofre ple de monedes d'or. Va tomar a tirar el garfi per segona vegada i va treure un cofre ple d'or. L’ancià capellà va comprendre que aquell tresor havia de ser dels cristians que no van tenir temps de fugir durant la invasió musulmana i el van amagar al pou. Aleshores va pensar que la primera necessitat de la parròquia era tenir feligresos, i que molt pocs venien a missa per culpa de la volta que havien de fer per entrar per l'altra punta de la ciutat. De manera que després de barrinar una estona, va decidir presentar-se davant l'emir i li va dir: -Sóc home ancià i les meves cames estan cansades per realitzar aquesta gran volta que hem de fer per anar a la nostra església.

L'emir li contesta: -Vós sabeu, ancià, que per un acte religiós no puc permetre que aneu pel mateix carrer per on passen els meus súbdits per fer les seves oracions.

El vell capella va insistir: -M'han dit, senyor, que el vostre erari és escàs de diners. ¿No podríem fer un acord per tal que Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS em venguéssiu el sol d'aquell carrer que va des de la muralla fins a la meva església?

L'emir va quedar pensatiu.

-Aixó us costaria molts diners. Més dels que podeu reunir entre la vostra miserable comunitat.

-Digueu-me quant i ja veuré si hi arribem.

-Dones bé, ja que hi insistiu us ho diré. Us posaré un preu tan alt que mai no estarà al vostre abast. Si voleu que us vengui aquell carrer, heu de cobrir-ne el terra de monedes d'or, des de la Portaferrissa fins a l’església del Pi. Van passar uns dies. L’ancià havia fet explorar el fondo del pou i hi va trobar encara molt més or.

Tot l'or que els barcelonins disposaven allà per l'any 711 i que l'havien donat a l'església per tal que fos amagat en lloc segur abans no es produís la invasió sarraïna. El vell clergue es presenta novament davant l'emir.

-He aconseguit reunir els diners que demaneu. Si us plau, ara mateix podem començar a cobrir de monedes d'or el terra del carrer.

Des de l'església del Pi van començar a treure cofres de monedes d'or i a escampar-les per terra. En arribar prop de la Portaferrissa, els diners, però, s'esgotaren. En faltaven només uns metres. Tanmateix, l'emir, gat vell, no volia perdre tan bon negoci, i va dir: -No us amoïneu; si no teniu prou diners per a arribar fins a la Portaferrissa, us donaré el terreny fins a on arriben les vostres monedes.

Aquí obrirem una nova porta a la muralla, i per un caminoi podreu anar i tomar lliurement, els cristians, fins a l'església del Pi, sense haver de creuar-vos amb els meus musulmans.

L'emir va recollir l'enorme suma de diners que estava escampada per tot el trajecte del carrer i, en efecte, va manar obrir un porticó a la muralla, a prop de la Portaferrissa. Porticó que, des d'aleshores, va donar nom al carrer que, per aquest motiu, s'anomena Petritxol o Portitxol.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 48 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

El soterrament El soterrament (continuació) Al Vallès, els qui naixien morts i, per tant, no podien fruir del sagrament del baptisme eren soterrats al peu del llorer o de l'arbre multisecular que se sol aixecar davant les velles masies pairals; llorer heretat de la cultura romana i que, segons ells, era la residència de les ànimes dels avantpassats de la família que el prenien per estada. El costum general fins ara a la ruralia de llençar les cendres de la llar a la soca d'aquests arbres evoca encara el sentit cultural romà, igual com la utilització com a fossar i lloc d'enterrament familiar i propi, al marge del fossar comú a la col·lectivitat o al nucli tribal.

Quan mancava l'arbre solien enterrar-se part defora de la casa vers sol ixent o migjorn a l'indret del rellotge de sol i sempre ben arrecerat a la paret i sota el ràfec, allunyat de canalera, o tortugada, puix que era malvist que hi batés l'aigua de pluja, i hom feia tot allò que podia per tal d'evitar-ho. Aquest costum sembla que havia estat força general. A Llofriu, els qui naixien morts, els enterraven dins mateix de casa, generalment en un clot obert al celler. Segons mossèn Josep Miquel, de Barandiaran, els enterraments dins de la casa o arrecerats a l'habitacle humà, ahir més freqüents que avui, poden recordar encara la cultura dolmènica i el soterrament en els dòlmens.

Antigament a les pagesies dels nuclis de població escampada d'alta muntanya separades de la parròquia i del fossar per camins escabrosos, sovint coberts d'una bona gruixa de neu, si durant l'hivern es produïa una defunció i no podien dur el difunt al fossar l'havien de guardar a casa un quant temps. Era corrent de guardar-lo al graner, mai a l'estable, puix que hom hauria tingut per irrespectuós tenir-los entre les besties. Hi havia velles pagesies que ja tenien un lloc amagat de les golfes destinat a aquest efecte, que era mirat amb respecte i com a semisagrat, puix que sota l'acció conservadora de la neu que cobria la teulada havien esperat el moment de poder rebre terra sagrada alguns dels avantpassats de la família.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Als fossars, només s'hi poden enterrar cossos batejats que no hagin caigut en pecat d'excomunió ni mort de manera afrontosa i que hagin rebut l'extremunció. Els heretges cremats per la Inquisició eren conduïts a un carnús i tirats dins un pou profundíssim. A Barcelona aquest paratge d'enterrament rebia el nom de Canyet, equivalent a canyar i canyissar probablement pres dels indrets on els solien situar, generalment vora de recs i de corrents.

El Canyet barceloní es trobava vora el rec Bogatell, si fa no fa cap a l'indret on avui s'estén el carrer de Marina, entre el d'En Pere IV i l'Avinguda d'Icària, que condueix al cementiri vell. Hom també duia al Canyet les ròsses i despulles animals. Els condemnats no els despenjaven de la forca, perquè la tètrica visió dels seus cossos mig consumits gronxant-se sinistrament servis d'escarment i conduís a apartar-se del crim. Vora les forques hi solia haver un pou sec que feia de carner, on anaven a parar les despulles i les ossamentes que els corbs no consumien. Hi havia llocs on els enterraven al peu mateix de la forca.

Els qui morien d'accident o de mà airada, com que no havien rebut els sagraments no podien jaure en terra sagrada, eren enterrats al mateix lloc de l'accident o del crim. Damunt la fossa posaven un munt de pedres coronat per una creu dreta i ben grossa per advertir els passants que hi havia un enterrament per tal que resessin per l’ànima del qui hi jeia, tal i com se solia fer en passar per vora un fossar. Mossèn Jacint Verdaguer es fa ressò del costum en la poesia Nit de Sang referent a la revolta dels Segadors i amb referència al comte de Santa Coloma, virrei del Principat, que morí aïradament a les roques de vora mar immediates a la Drassana, vers on avui comença el carrer del Marques del Duero: De Sant Bertran en les Hortes, part davall de Montjuic, damunt d'un pilot de pedres s'aixeca una creu de pi.

Aneu-hi, gent de muntanya, aneu-hi, barcelonins, a resar un parenostre pel qui fou nostre botxí.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS La gent defugia de passar per la vora del Canyet i de les forques o dels paratges on hi havia enterraments d'accidentats o assassinats per por que les ànimes dels soterrats no se'ls emportessin, puix que hom creu que les dels qui no moren en comunió no poden entrar al cel ni a l'infern i que vaguen pels voltants dels indrets on van perdre el cos, àvides de companyia i de costat que els faci més suportable la solitud, i estan sempre amatents per emportar-se el primer que puguin; creença que va donar origen al refrany: Un penjat en crida un altre.

Aixó també es diu d'un mort, puix que hom creu que quan s’ajusticia un delinqüent no triga gaire a haver d’ajusticiar-se'n un altre, i quan es mor algú aviat morirà un familiar seu: d'ací que hom digui també que els penjats o bé els morts sempre van de dos en dos.

Tampoc no s'enterrava al fossar sagrat els jans estrangers de parla estranya i de procedència desconeguda i que hom no sabia, per tant, quina religió professaven. A Tarragona havia existit el cementiri dels jans, on hi enterraven els mariners i estrangers.

En el proper capítol seguirem sobre: La dança funerària. Les almoines.

Recull fet per: Joan Vila Obradors

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Les quatre columnes del Palau de la Generalitat de Catalunya 1 .900 anys d'història

L

L'Institut d'Arqueologia Clàssica reconstrueix el viatge dels quatre pilares des de Troia fins el centre de Barcelona.

a roca de granit que pica el picapedrer de Troia és una veritable mola. És lògic. D'ella ha de sortir una columna d'uns sis metres d'altura i d'unes vint tones de pes. El seu destí, a l'altra banda de la Mediterrània, és la Tàrraco romana, on aquesta columna de granit, al costat d'altres, acabarà per aixecar-se en el fòrum provincial coincidint, probablement, amb l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat. Però per totpoderós que es cregués l'emperador, ni ell ni ningú podrien haver aventurat, en aquell segle II dC. que quatre d'aquestes mateixes columnes arribades de Troia seguirien presidint -uns 1.900 anys més tard- la façana principal del palau d'una institució anomenada Generalitat de Catalunya, a Barcelona.

Aquesta és la història d'aquestes quatre columnes que, esculpides fa gairebé dos mil anys, continuen complint la seva comesa a la plaça de Sant Jaume. Les investigacions dutes a terme durant anys per l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) han permès reconstruir aquest llarg viatge en l'espai i en el temps. "Aquest és un bon exemple de com, antigament, la reutilització de materials arquitectònics era la cosa més habitual del món i a ningú se li ocorria enviar construir una columna si, per allà a prop, ja n’hi havia d’antigues i en bon estat", raona Jordi López, investigador de l'ICAC. Les columnes de granit de la regió de Troia (la Tròade), en l'actual Turquia, van ser, durant segles, algunes de les manufactures arquitectòniques més conegudes de la Mediterrània. "Es considerava aquest granit un material perdurable i de molta qualitat, i no cal perdre de vista que els patricis romans que aspiraven a un cert estatus social sempre intentaven utilitzar materials que els servissin per posar de relleu el seu poder", reflexiona Isabel Rodà, directora de l'ICAC. Com succeeix avui en dia, no tots els materials tenien la mateixa consideració. No era el mateix un cotitzadíssim porfiri vermell egipci que qualsevol altre marbre. Segons quins materials -i el granit de la Tròade és un d'ells- eren, doncs, una veritable exhibició de poder social i econòmic.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 49

COL·LABORACIONS Per aquest motiu els quaranta-cinc fusts de granit de la Tròade documentats fins a la data a Tarragona -tots ells, a més, de dimensions similars- facin suposar als investigadors que van ser importats per a un mateix conjunt arquitectònic d’una gran magnitud i rellevància institucional. No tots tenien la capacitat econòmica de costejar el transport, via marítima, d'una quantitat tan elevada de columnes de grans dimensions, que ja arribaven completament acabades (prefabricades, que diríem avui).

La principal hipòtesi dels investigadors de l'ICAC, a falta de proves concloents, és que tot aquest conjunt de columnes viatgeres va haver d'arribar a Tarraco amb motiu de l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat, durant l'hivern del 122-123 dC. El destí dels fustes hauria estat el fòrum provincial i, més concretament, el temple dedicat a l'emperador August, restaurat en aquella època. Coronaven les columnes capitells de marbre del Proconeso, en l'actual Turquia.

Sigui com sigui, Roma es va enfonsar i, amb el pas del temps, les columnes imperials eren un material massa valuós com per ser desaprofitat. "Sabem, gràcies a algunes notícies antigues, que algunes d'elles van ser utilitzades en la construcció d'una església, avui desapareguda, a la zona de Sant Pere Sescelades, uns quilòmetres al nord de Tarragona", explica Isabel Rodà.

Va ser al segle XVI quan les columnes troianes d'aquesta primigènia església van començar a ser reutilitzades i així va ser com, l'any 1598, quatre d'elles van ser traslladades fins a Barcelona per presidir la façana del Palau de la Generalitat. "És evident que darrere del trasllat a Barcelona es troba Pere Blai, l'arquitecte a qui s'encarregà el disseny i les obres de la façana del palau que dóna a la plaça de Sant Jaume", assegura Jordi López. Fins a aquella data, malgrat haver nascut a Barcelona, Pere Blai, considerat el major exponent de l'arquitectura renaixentista a Catalunya, havia desenvolupat la major part de la seva carrera a les comarques de Tarragona. Blai coneixia bé la ciutat de Tarragona i l'antiga església de Sant Pere Sescelades, d'on, en 1582, ja havia tret dues de les seves columnes romanes per col·locar-les -i aquí hi resten fins el present- a la porta d'accés a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona.

Així doncs, uns anys més tard, l'únic que va fer l'insigne arquitecte renaixentista va ser repetir l'operació, però amb quatre dels fustos arribats des de Troia, en lloc de dos i, en aquesta ocasió, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 50

COL·LABORACIONS amb Barcelona com a destinació. El trasllat dels quatre fustes gegantins es va fer per mar després de rebre la corresponent autorització del Consell Municipal de Tarragona.

Segons el relat de l'historiador local Josep Sánchez Real (en el seu llibre Obra menor III): "El dia 9 desembre 1598 van rebre els cònsols de Tarragona una carta dels diputats en la qual se'ls deia que necessitant quatre columnes per a la portalada i tenint notícia de l'existència d'algunes a Tarragona, demanaven que les hi cedissin". Segons aquest mateix historiador, les autoritats municipals de Tarragona van accedir a la petició que els arribava des de Barcelona, sempre que no es toqués cap de les columnes que tinguessin alguna utilitat en les construccions de l'antiga església de Sant Pere Sescelades que encara es mantenien en peu.

"Pere Blai necessitava columnes ben conservades i nobles, que li anessin bé per a una obra solemne com la que se li havia encomanat, i les va trobar a Tarragona, cosa que a més resultava molt més barat que construir-les de nou", reflexiona la directora de l'ICAC. I aquí segueixen, en una plaça de Sant Jaume que poc s'assembla, això sí, a la de l'època, que era molt més petita.

A la Tarragona d'avui dia, columnes troianes germanes de les quatre del Palau de la Generalitat es poden observar al Passeig Arqueològic i fins i tot en algun parterre, com a element decoratiu. És el cas dels quatre fragments de granit que decoren una rotonda davant de l'hotel Imperial Tàrraco i amb vistes al Mediterrani i l'amfiteatre. Testimonis tots ells, ja sigui de farciment en una rotonda o en palaus il·lustres, d'una història que va arrencar fa gairebé dos mil anys en una pedrera de la Tròade, quan els romans dominaven tot un imperi.

Article de Toni Orensanz Publicat a La Vanguardia el 30/01/12

Fragments de columnes a la rotonda del davant de l'hotel Imperial Tàrraco (Tarragona) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 51

DISSABTE, 1 2 DE MARÇ DE 201 6

Pelegrinatge del Jubileu de la Misericòrdia

ORGANITZAT PER LA PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES, JUNTAMENT AMB LES PARRÒQUIES DEL BAGES SUD. Sortida en autocar, a 2/4 de 9 davant de la Fàbrica.

Entrem per la Porta Santa a la Catedral de Vic. Eucaristia.

Visita al Palau Episcopal i al Museu Episcopal.

Retorn a Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2016 - Pàg. 52