572 abril 2016

Núm. 572 - Abril de 201 6

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Foto: Jaume Pintó

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

Ceràmica sota el carener de la façana nord de ca l'Aleu (o cal Colell), finca núm. 35 del carrer del Pou (Vacarisses).

Autor: Modest de Casademunt i Giralt. Ressenya a la pàgina 1 2.

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Vacarisses, balcó de Montserrat Parròquia de Vacarisses Dels Diaris Racó del conte Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 19 20 21 22

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Març Dia 12 Pelegrinatge, conjuntament amb l’Arxiprestat del Bages Sud, a la Catedral de Vic, amb motiu de l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Concelebració i visita guiada al Museu Diocesà i Palau Episcopals.

Dia 15 Els alumnes de l’INSTITUT local amb els seus professors, han visitat l’Església i el Museu Arxiu de la Parròquia de Vacarisses, sota el guiatge d’en Joan Vila.

Dia 20 Inici de la Setmana Santa amb la Benedicció dels Rams a la Plaça de l’Església.

Dia 24 - Dijous Sant Solemne Commemoració de l’Any de la Misericòrdia. La Parròquia ha ofert a tots els assistents el llibre editat per aquest esdeveniment: “JESÚS DE NATZARET, UNA DRECERA QUE CONDUEIX A DÉU” Dia 25 Enterrament d'Asumpció Valls Camps.

Dia 27 Pasqua.

Baptisme del germans Lucas i AriadnaYañez García.

Casament de Sergi Roldan Molina amb Anabel Manchado Ramos.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Prepotència del PP fins al final

E

l govern espanyol no es vol sotmetre a cap control ni donar explicacions al Congrés dels Diputats amb el pretext que és en funcions. Una circumstància, per cert, que no el priva de presentar recursos contra tota legislació de Catalunya i de continuar amb la política recentralitzadora que el caracteritza. El penúltim incident, perquè encara n’hi haurà alguns en els pròxims dies, ve arran de l’acord de la UE amb Turquia. Ignorant les peticions del Congrés, Mariano Rajoy despatxarà l’afer amb una carta. Però anteriorment ha estat la negativa a sotmetre’s a la regular sessió de control del govern.

El Partit Popular exigeix un ferm compliment de la llei als altres, però alhora mostra una gran capacitat d’interpretar-la al seu gust i conveniència. El menyspreu que el govern espanyol fa ara al Congrés –i que probablement seria objecte d’una furibunda campanya si aquests fets es donessin estant el PP a l’oposició– és senzillament l’indigne colofó a la manera de governar d’aquest partit en els últims quatre anys i escaig. Un estil prepotent, caracteritzat pel convenciment que només ell té la solució als greus problemes d’Espanya. Alhora és també una demostració que encara no ha digerit els resultats electorals. El PP afirma que l’última cita la va guanyar ell. Si és així, que provi a governar i que no descarregui en els altres la seva pròpia incapacitat i les seves limitacions.

Incapacitat i limitacions que deriven, un cop més, de la seva manera de governar. Si el PP no hagués abusat de la seva majoria i hagués buscat el màxim consens al Congrés en comptes d’imposar les seves tesis, ara tindria molt més fàcil el pacte. Però aquest concepte és desconegut en la política que es practica a Espanya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

14 - Maties Jo vaig substituir a Judes, l’Iscariot el Traïdor. Els onze em van escollir i agregar a la colla. Judes s’havia penjat. Es va desesperar davant del seu disbarat inexplicable. Mai no ho vam entendre.

Pere volgué completar la colla dels dotze. Em van escollir a mi, em penso, perquè era un dels que feia més temps que anava amb ells. El meu nom original era Mataties, que volia dir do de Déu. Ja havia format part del grup dels setanta dos deixebles encarregats de donar un cop de mà a la difusió del Missatge.

Jesús ens havia enviat en petits grups a predicar. Ens deia que no portéssim res, ni bossa, ni alforges, que anéssim descalços, que no ens entretinguéssim pel camí, que no saludéssim ningú.

Això us sonarà malament. M’explico. Aquest “saludéssim” per la gent de l’Orient no era pas un Bon dia, Adéu, Hola... sinó una xerrameca que durava hores i més hores i suposava una pèrdua de temps sense solta ni volta.

Ens deia: No us preocupeu per donar respostes magistrals.

Tranquils! Déu serà amb vosaltres i no quedareu pas muts.

Qui us escolti, m’escolta a mi. Qui m’escolta, fa cabal del meu Pare. Qui us rebutgi, em rebutja. I qui em rebutja, passa de llarg de Déu. I hi donava deu mil voltes.

La gent ens acollia bé. Quedàvem parats. Ens atipaven.

Com que l’aigua potable era molt escassa, bevíem molta llet. La beguda més corrent era el vi. Els rics tenien vins molt variats de les vinyes de cap a cap del Mediterrani.

Mantenien el vi fresc dintre de botes estretes i fàcils de remenar per poder colgar sota terra.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Hi havia moltes maneres de ser jueu: zelotes, essenis, saduceus i fariseus. Les relacions amb els romans, els invasors, eren molt variades. Els zelotes eren independentistes. Als altres grups ja els anava bé el tripijoc i vivien del poti-poti.

Jesús, pràcticament, era neutral. Va superar tots els partits, els va jutjar a tots. Es pot ben dir que era només un veritable i convençut Fill d’Israel. Era obert amb tothom i amb tots dialogava. Els apòstols érem gent com els altres: amb defectes i virtuts, amb errors i encerts.

Jo vaig predicar, especialment, a Etiòpia on hi vaig acabar els meus dies.

Sebastià Codina i Padrós

Lluís Llach i Grande Girona - 7 d'agost de 1948

Diputat del Parlament de Catalunya i President de la Comissió Parlamentària d'Estudi del Procés Constituent

"Si a la gent que viu a Catalunya i que se sent espanyola li passés alguna cosa amb la independència, jo m'exiliaria. No suportaria que un poble que ha patit el que nosaltres hem patit exercís el mateix cretinisme contra la gent que fos a casa nostra. No ens ho podem permetre això com a país, hem de ser un país d'un altre segle, això és el passat".

"Per mi, ser nacionalista, és posar-te al servei de la gent d'un poble".

"La independència no m'agafarà al Senegal, vull ser-hi!".

"Ens eduquen tan malament que els últims quaranta anys de la nostra vida vivim amb el pànic de la mort".

"M'ha agradat molt poder defensar el meu país sent homosexual, me'n sento molt orgullós.

També em sento orgullós del meu país perquè la majoria de la gent sempre ho ha sabut i mai m'he sentit rebutjat".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Bacallà al pebre vermell Ingredients per a 4 persones: 4 talls de morro de bacallà gruixuts.

400 grs. de cigrons o mongetes seques.

2 o 3 grans d’alls, julivert.

1 culleradeta de les de cafè ben plena de pebre vermell dolç.

Oli i farina.

Passarem el bacallà per farina, i l’espolsarem, procurant que no ens quedi pas massa enfarinat.

Posarem oli abundant en una paella, on hi fregirem el bacallà, uns dos minuts per banda, evitant que ens quedi massa cuit i el reservarem.

Tallarem els alls a rodanxes, trinxarem el julivert i ho fregirem amb l’oli on hem cuit el bacallà, només uns segons. Afegirem el pebre vermell i, tot seguit, el bacallà amb l’aigua que ell mateix ens ha deixat en el plat.

Una vegada tot junt, amb una cullera hi anirem tirant l’oli pel damunt per tal que agafi el sabor de tots els ingredients.

Ho podem servir acompanyat d’uns cigrons que amanirem amb la salsa del bacallà. És senzill de fer, però molt bo.

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes A l'abril totes les aigües caben en un barril.

Si l’abril és fresc, sembra el moresc.

Abril finit, el camp florit.

Si per l'abril sents tronar, ordi i blat no faltarà.

Abril, rialles, flors, i el maig se'n emporta els honors.

Tronades d'abril, fruites mil.

D’abrils i sogres poques i bones.

Tard s'ho va pensar, el qui per l'abril va podar.

Fins a setanta d'abril no et llevis un fil.

Dos mesos abans de Sant Jordi sembra el teu ordi.

Flor d'olivera per l’abril, oli just per amanir.

L’abril diu al maig: jo no he plogut, tu plou a raig.

L’abril eixut, si per Sant Marc plou, no hi ha res perdut.

Per Sant Jordi, roses.

L’espàrrec, l'abril per mi, el maig per tu, i el juny per ningú.

Per Sant Marc, arrenca l'herba dels sembrats.

No hi ha mal any si l'abril és bo.

Sant Marc, patró dels ruixats.

Per cada calcida que es mata a l'abril, després n'hi ha mil.

Si plou per Sant Jordi, les cireres en orris.

Per l'abril faves tendres a desdir.

Si plou per Sant Jordi, tururut ordi.

Per l'abrilet sembra el julivert.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Les coses inexplicables val més no remenar-les gaire. Hi ha perill de picar-se els dits...

On hi ha misericòrdia hi ha la presència de Déu i el moll de l’os de l’Evangeli...

Ens hauríem de semblar, cada dia, més amb Déu; en canvi ens aferrem a que Déu s’assembli cada dia més amb nosaltres. Som tossuts...

Quan veiem un difunt ens adonem que som una mica massa fanfarrons...

Una mateixa cosa provoca un somriure a alguns i fa escapar una llagrimeta a uns altres...

Els més espavilats no arriben ni furetejant els impossibles a donar explicacions convincents als mecanismes estrambòtics que fan rebombori al nostre voltant...

La natura ens captiva i ens deixa bocabadats; és ficar-se de peus a la galleda el voler explicar el que és inexplicable...

Tot el que veiem i ens fa caure la baba, és només un esquitx del que hi ha i no veiem...

El país que conserva la seva llengua guarda la clau de la seva llibertat...

Una mare és una estrella fugaç que passa per la nostra vida només una vegada. Estimemla perquè quan la seva llum s’apaga no la tornarem a veure mai més...

Mig d’amagat, arriba el final. Ni els vells ni els joves poden estar segurs...

El temps. Quan preguntem l’hora i rebem la contesta, el moment exacte ja ha tocat el dos...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES La senyora del xalet, la criada i el gosset La senyora Clara havia nascut al camp, era viuda i d'aquelles dames que, mudades i tot, conserven trets camperols evidents en el gust d'ornamentar-se amb cintes els vestits i amb farbalans de blonda al capell. Algunes solen barrejar el català amb algun “puès” castellà. Quan nosaltres érem marrecs, a una dama d’aquestes, que venia al poble a l'estiu, l’hi dèiem la senyora “puès”.

La senyora d'aquesta rondalla tenia una criada pagesívola, mig feréstega, que es deia Carme. Totes dues habitaven en una casa no gaire gran, amb finestrons verds, arran de la carretera. En deien el xalet.

Una nit els en passà una de grossa: algú els robà la dotzena de cebes que havien fet plantar a l’hortet. Quan la criada s’adonà del furt, corregué a dir-ho a la senyora, la qual baixà alarmada, encara amb la camisa de dormir. Estaven, desolades, nervioses, no sabien que es pescaven ni que deien, resseguien les petjades, feien suposicions.

El rumoreig del furt s’estengué i, molt sufocades, es presentaren algunes veïnes. L’home d’una casa propera donà un consell a la senyora i a la criada: “Vostès haurien de tenir un gos, almenys per a donar l’alarma”.

La senyora Clara pensava que un gos, de tant menjar, les arruïnaria. En tot cas, hauria de ser un esquitx de gos, que mengés poc i que clapís. L’adroguer en tenia un que els aniria bé, però en volia cent duros per rescabalar-se del que li havia costat fer-lo créixer. La senyora Clara estava d'acord a adquirir un gos, però no a comprar-lo.

Aleshores el flequer, assabentat del desig, un matí, engegant l’auto, anar i portar-los un gosset d'aquells que tenen un morro de fura, semblen una cuca de cent cames i tenen un plomall de cua igual que una trompeta.

La senyora Clara i la criada veieren amb bons ulls aquell gosset que no els costava ni cinc cèntims. Li donaren aigua i en begué; un tros de pa, i se’l menja, com si ja fos a casa seva. El deixaren lliure a l'hortet i clapia: això sí, només per demanar la manduca.

Tret d’això, entrés qui entrés, de dia o de nit, el gos li feia festes i mai no deia aquest hort és meu. És a dir, un gos ideal perquè, qualsevol nit, en alguna ocasió, algun lladregot s’emportés, a dins d’un mateix sac, el gos i les cebes.

Mn. Pere Campàs Bonay

Sant Pere de Montgrony

Vic

És una església del municipi de Gombrèn (Ripollès).

Està situada al pla de Sant Pere de la Serra de Sant Pere, just sobre el cingle on hi ha la capella de Santa Maria de Montgrony.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Fas 5 anys Hola Roger, ja ets al cole, l’Adrià rondina i ho tinc tot per recollir, però avui fas 5 anys i vull escriure’t...

Avui fa 5 anys et paria a l’hospital, amb por, tremolant. Neixies tu i neixia jo, ta mare, sense saber encara que l’amor que ja sentia era el més potent que existeix.

Fa 5 anys vas arribar a les nostres vides per canviar-ho tot, per fer-nos menys egoistes i replantejar-nos les coses i el món.

Fa 5 anys que valoro els petits moments, el dia a dia. Cinc anys en què tu passes per davant de tot i de tothom.

Fa 5 anys que pateixo més i que estimo molt més, que em fas riure i em fas enfadar, que provo cada dia de fer les coses diferent per fer-ho millor: posar-me al teu lloc i comprendre’t. Ara tinc més paciència i més pors. Por quan no et trobes bé o et poses malalt, por perquè creixes depressa i, a vegades, et sento més lluny que abans.

Ara ja en tens 5, i t’has volgut tallar el cabell “de nen”, i et veig encara més gran. 5 anys i t’has convertit en germà gran, i estàs content, però a vegades no entenc què et passa, i et renyo. I sento que no puc estar tant per tu com voldria.

5 anys amor meu, tota la mà!!! El rei de la casa... quantes coses m’ensenyes cada dia, crec que moltes més que jo a tu! Cada dia Roger, intento fer-ho millor, però no sé si ho aconsegueixo, perquè és difícil, i és dur.

Vull que siguis feliç Roger, vull que creixis fort i somriguis molt. Vull que ens enfadem menys i juguem més, que aprenguis a cuidar els amics, a que les coses que no surten bé a la primera s’han de tornar a intentar, a que a vegades es guanya i d’altres es perd i que, perdent, aprendràs a esforçar-te.

Felicitats Roger, t’estimo!

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 10

CULTURA POPULAR

Racó Poètic La terra A una rosa

D’un roser tinc una rosa tan gentil com no n'hi ha; és la més bonica cosa la flor bella tan airosa que sols viu per perfumar.

Té l'esclat que el maig li dóna i un vermell que em va encisant.

Té un neguit que m'esperona i m'estic sempre una estona sa bellesa contemplant.

Quina rosa més amada al roser que tinc aquí! És la flor més delicada més bonica i més gemada que perfuma el meu jardí.

En el dia de Sant Jordi Per tot hi ha llibres i roses.

Els amants es diran coses i llur cor s'entregaran.

Res no fa sentir basarda doncs la nostra terra guarda nostre Jordi triomfant.

Quin bé de Déu d'arbrat en primavera, les serres s'han cobert de bella flor, dels cors fugen corrents penes i plor, l'amor sobre la terra és la primera.

El cor assedegat, que no té espera, l'escalf d'aquesta terra, són ressò que allunyarà potent del cel el tro, portant l'amor subtil, dolça i planera.

Carenes revestides de fullatge seran el lloc serè de l'ésser viu, dels que encar transiten amb poc bagatge.

L'ésser humà té el pit ple de motiu, de mil avantpassats de net llinatge, ai encar guardem, amb fe, el dolç caliu.

Sabina Fornell i Morató

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT (Veure portada)

Una ceràmica de principis del segle XX d'un autor molt reconegut, a Vacarisses Façana nord de ca l'Aleu (o cal Colell). Carrer del Pou, 35

Modest de Casademunt Giralt (Barcelona, 1881 - Sabadell, 1964) era dibuixant i decorador ceramista. Va estudiar a l'Escola de Llotja de Barcelona i el 1898, amb 17 anys, va entrar a treballar a la Foneria Artística Masriera i Campins. A ell es deuen nombrosos dissenys de reixes, llums, vitrines i elements aplicats al mobiliari. El 1901 va ser acceptat com a soci propietari del Cercle Artístic de Barcelona i, poc després, va deixar el seu treball a la casa Masriera per a donar-se a conèixer com a dibuixant d'ex-libris i il·lustrador.

El 1911 va participar a la VI Exposició Internacional d'Art de Barcelona, on va rebre menció honorífica pel seu projecte de mosaic. El 1921 va exposar projectes per a ex-libris al saló-biblioteca de l'Acadèmia Catòlica de Sabadell i inicià la producció de ceràmica decorativa. Amic del ceramista Marià Burguès, la ceràmica de Modest de Casademunt dels anys 20 era d’estil noucentista i se centrà quasi exclusivament en la temàtica religiosa. Cal destacar el programa decoratiu que va fer per a les façanes de la farmàcia del doctor Argemí i Comas a Sabadell. Fou premiat amb la Medalla d'or en l'Exposició Internacional de 1929.

Des de 1929 fins a 1964 obrí botiga de ceràmica a Barcelona. Als anys 30 inicià la seva popular producció de testets i participà en diferents fires de ceràmica a la ciutat. La producció de peces de forma d’aquesta època abandonava l'estètica més clàssica dels anys 20 per donar pas a la nova ornamentació déco. Les línies geomètriques se succeïen, tot creant ritmes visuals simples, i s'adaptaven als seus gerros i testets. Als anys 40 continuà fent objectes ceràmics útils i bells, assajant una decoració que es basava exclusivament en l'esmalt i en totes les possibilitats decoratives que pot arribar a oferir.

El 1954 va presentar una exposició de ceràmica artística a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, on reproduïa models tradicionals catalans dels segles XVII i XVIII, d'Aragó i de Paterna, la qual va assolir un gran èxit de públic, de crítica i de venda.

El Museu Artístic de Sabadell conserva més d'un centenar d'objectes ceràmics de Modest de Casademunt, d'entre els quals destaquen sobretot les rajoles decoratives, els testets i els plats. En dit museu també s'hi guarda el fons personal de l'artista de dibuixos i trepes punxonades per a la decoració ceràmica, que consta de més de 2.000 dibuixos.

La Redacció

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El Grup de teatre jove de Vacarisses, va presentar el passat 5 i 6 de març al Casal de Cultura l’obra El Petit Príncep, sota la direcció de la Teresa Cima, amb la col·laboració de la Fina Catena, en la direcció, Mercè Alemany, il·luminació, Gemma Roumens, vestuari, Anna Vila, coreografia, Salvador Durà, so, Jordi Prats, imatges i els pares i mares dels artistes, en portar-los i recollir-los dels assajos.

Musical inspirat en l’obra d’Antoine de Saint Exúpery amb música composta per Francesc Torras. La part musical va ser a càrrec d’en Francesc Torras al piano, acompanyat per Clara Font al clarinet i Juan Aguiar al violí i percussió.

Us adjuntem uns comentaris d’un assistent. Nosaltres no ho diríem millor.

— Bona nit!

— Noies, com m’ho vaig passar ahir!

— Realment m’hauria sabut greu perdre-m’ho.

— Quants records em van venir a la ment.

— El Petit Príncep serà sempre el Petit Príncep per a mi.

— Una de les millors faules de la humanitat que mai s’hagi escrit.

— Música senzilla però penetrant.

— Veus angelicals en molts moments. Veus a mig formar.

— Veu preciosa de la Guineu.

— Idea magnífica de diversos Petits Prínceps.

— Direcció pacient, tossuda i intel·ligent.

— En fi... Enhorabona !

Josep

Fotos: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT "L'Església és una gran casa amb una gran porta. Hi cap tothom que vingui amb bona voluntat. Fins i tot hi cabem els capellans".

Així de lliure i directe s'ha expressat durant anys Josep Maria Ballarin i Monset (Barcelona, 1920–2016), mort el dia 18 de març a Berga a l'edat de 96 anys, i autor d'una extensa i popular obra narrativa, entre la qual destaquen 'Mossèn tronxo' (Club editor, 1989), 'Terra santa i torna a Gósol' (Planeta, 1997) i els llibres de memòries 'Pluja neta, bassals bruts' (Efadós, 2013), 'Mossèn Ballarín per ell mateix', a cura de Jaume Huch (Pòrtic, 2013) i el recent 'El sac dels records' (Efadós, 2015), on parlava, entre moltes altres temes, dels seus orígens: "Havia nascut destinat a ser un mocoset de casa bona. Déu em va compadir fent-me el pobre de la família".

Després d'estudiar batxillerat als Escolapis, formà part de la lleva del biberó durant la Guerra Civil. "No s'explica gaire, el genocidi de la Lleva del Biberó, recordava el 2013, en una entrevista amb l'ARA–. Va ser terrible. El 27 d'abril ens incorporàvem i el 10 de maig ja lluitàvem al pont de Balaguer. De tant en tant trobàvem morts a ple conreu i la propaganda mediàtica feia creure que eren afusellats per Franco, però això no era veritat: eren gent de la meva lleva". Després de la guerra va fer el servei militar "amb els de Franco", a Zamora.

No va ser fins al 1946, després de sis anys de malaltia greu –tuberculosi– passats a Matadepera, que Ballarín no decidiria emprendre el camí per arribar a ser capellà. A les dèries de Shakespeare i Dante Alighieri s'hi va afegir Déu. Al cap dels anys, Ballarín diria, amb el sentit de l'humor sorneguer que el caracteritzava, que hi va haver "un element molt important" perquè es fes capellà: que no "n'havia tractat mai cap".

De capellà a escriptor El 1958, després de sis anys d'estudi al seminari, va esdevenir el capellà de Santa Maria de Queralt. A partir d'aleshores, escriure es convertí en bona part de la seva tasca pastoral, i els llibres començarien a arribar a partir de 1967, quan va publicar 'Francesco' (Edicions 62). Des de llavors aniria publicant llibres de divulgació religiosa, i a partir de la dècada dels 90 la seva figura aconseguiria una gran rellevància pública a partir de les col·laboracions a TV3, Catalunya Ràdio i publicacions com el diari 'Avui' i la revista 'Serra d'or'.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El 1990 va iniciar una nova faceta de la seva producció literària publicant la novel·la 'Mossèn Tronxo', que es convertiria en el llibre més venut en català del Sant Jordi d'aquell any. Les peripècies picardioses i capellanesques de Ballarín van aconseguir vendre 100.000 exemplars –la novel·la va ser reeditada vint anys després per Club Editor–, i l'autor va repetir l'èxit l'any 1996 amb 'Santa Maria, pa de cada dia', que va guanyar el premi Ramon Llull. Van ser dos dels cims de la connexió de Ballarín amb els lectors.

Dos dels seus millors amics van ser els ara expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall. El primer el descrivia com un "capellà culte que de vegades es fa passar per mossèn Tronxo". Maragall en destacava que si hi havia algú "poc convencional és ell", i afegia que "és d'aquella gent de la Catalunya antiga que les ha vistes de tots colors, i d'aquí la seva saviesa". El 2010, Albert Om li va dedicar un dels programes d'El convidat on es pot comprovar l'encert de les paraules de Pujol i Maragall.

El 2015 va tancar la llista de la circumscripció de Lleida de la coalició independentista Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de Catalunya. Creia que "la solució és la independència", i acabava la frase amb un però: "serà un merder".

Jordi Nopca

Article extret del diari "ARA"

Santuari de Santa Maria de Queralt (Berga), on Mossèn Ballarín hi va residir molt bona part de la seva vida Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Centenari de la mort del bisbe Torras i Bages El Bisbat de Vic obre l’Any Torras i Bages dins del projecte Episcopus.

El passat diumenge 7 de febrer es va commemorà el centenari de la mort del venerable Josep Torras i Bages, que fou bisbe de Vic. És conegut com el patriarca espiritual de Catalunya, autor prolífic de llibres, escrits pastorals i publicacions amb un prestigi que ultrapassa la diòcesi vigatana, amb una enorme influència entre els intel·lectuals i polítics de l’època, i durant tot el segle XX

Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7

de febrer de 1916) fou un eclesiàstic i bisbe català, màxim representant al seu temps del nacionalisme català conservador i catòlic.

Va fer els primers estudis a Vilafranca i el 1859 passà a Barcelona, on obtingué el grau de batxiller en arts amb el treball “Dios y el alma humana”. Estudià dret a la Universitat de Barcelona sota el mestratge del vilafranquí Manuel Milà i Fontanals, alhora que rebia lliçons de filosofia de Francesc Xavier Llorens i Barba, de grec d'Antoni Bergnes de las Casas, i de retòrica de Josep Coll i Vehí. L'any 1868 i durant els fets de l'anomenada “Revolució de Setembre” fugí a França amb la seva família. Retornà a Barcelona l'any següent per a llicenciar-se i immediatament doctorar-se en dret civil i canònic amb la tesi “El matrimonio cristiano”.

També aquell 1869 ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona i l'any següent passà al de Vic, on aprofundí en la filosofia tomista de la mà del canonge Andreu Duran. El 1873 hagué de tornar a fugir, aquest cop al Conflent, com a conseqüència dels avalots de la Primera República. Durant aquest breu exili tingué l'oportunitat de viatjar a Roma amb el seu amic el canonge Jaume Collell, i allà foren rebuts personalment pel papa beat Pius IX. El 1876 es llicencià en teologia al Seminari Conciliar de València i l'any següent fou successivament ordenat diaca, a Vic, i sacerdot, a Girona.

Es traslladà a Barcelona i hi exercí una intensa labor tant pastoral com intel·lectual. Mentre exercia de confessor del Seminari i de les monges de Valldonzella, fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i de la Unió Catalanista i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.

Anà bastint la seva ideologia catalanista de profunda arrel cristiana, fins al punt d'esdevenir el màxim exponent d'aquest corrent. L'any 1882 l'elegiren president de la comissió encarregada de redactar les Bases de Manresa. Fou elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1896) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1898).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Publicà una gran quantitat de llibres i opuscles en català i encoratjà altres clergues perquè també ho fessin. En espanyol publicà “El clero en la vida social moderna” (1888), obra que tingué una gran difusió a tota la península i que el mostrà com a capdavanter del moviment per a l'adaptació de l'Església a les noves realitats polítiques i socials enfront de l'integrisme imperant. El 1892 publicà la seva obra cabdal “La tradició catalana”, llibre de capçalera de diverses generacions del catalanisme moderat d'arrel cristiana. El presumpte lema d'aquest llibre, “Catalunya serà cristiana o no serà”, fou immediatament assumit per la militància catalanista conservadora i anys després fou gravat a la façana del monestir de Montserrat.

El 8 d'octubre de 1899 i a instàncies de Manuel Duran i Bas, aleshores ministre de Gràcia i Justícia, fou consagrat bisbe de Vic a Montserrat, per trasllat del seu antecessor, Josep Morgades i Gili, al bisbat de Barcelona. Amb aquestes maniobres hom aconseguí que per primera vegada totes les seus episcopals catalanes estiguessin en mans de gent fidel al país. El 1906 Torras i Bages refusà la promoció a arquebisbe de Burgos pel fet que això comportava el seu allunyament de la terra.

Encarregà al pintor Josep Maria Sert, a qui havia tractat entre els artistes de Barcelona, la decoració dels blancs murs de la catedral. Va visitar tres vegades totes les parròquies de la diòcesi.

Va viatjar a Roma i es va entrevistar amb els papes Lleó XIII i Pius X. Fou un gran seguidor d’aquest darrer. La seva carta pastoral “Dios y el César”, entre moltes altres que va escriure, va tenir gran ressonància.

Morí a Vic el 7 de febrer de 1916.

Sepulcre de Torras i Bages a la Catedral de Vic L'any 1931 fou incoada la seva causa de beatificació que fins ara no ha prosperat. Ha estat declarat venerable. Les seves Obres completes han estat sovint reeditades, per bé que la seva correspondència, cabdal per a la història del catalanisme polític, continua inèdita.

MUSEU-ARXIU DE LA PARRÒQUIA DE VACARISSES VISITA GUIADA Dies festius, de 1 2 a 1 4h.

Dies feiners: A hores convingudes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Inversió de Rodalies Renfe a Vacarisses Les millores augmentaran la seguretat de les persones usuàries, sobretot a l'hora de creuar les vies

El passat 26 de febrer, els responsables de Rodalies RENFE Manuel Gallardo (gerent de Serveis Estacions) i Matías Morte (cap de la línia R4) van reunir-se amb l’alcalde de Vacarisses, Antoni Masana, i el regidor d’Urbanisme, Pere Casas, per informar-los sobre la inversió que la companyia durà a terme a tota la línia R4 (Barcelona-Manresa). Les actuacions, que es realitzaran entre aquest any i principis de 2017, pretenen millorar la seguretat en els accessos dels passatgers als trens.

En el cas de les dues estacions de Vacarisses, Torreblanca i Vacarisses - Can Serra, s’hi instal·laran passos elevats per anar d’una banda a l’altra, habilitats amb escales i ascensors, i per garantir l’accessibilitat de qualsevol persona. D’aquesta manera, s’evitarà el perill actual a l’hora de creuar les vies. En un mateix sentit, es tancaran les zones perimetrals de les estacions.

Altres millores seran la col·locació de dispensadors de bitllets i un manteniment continuat dels espais, tant pel que fa a la maquinària com a la neteja, amb l’objectiu d’optimitzar les instal·lacions. A més, es rehabilitarà la façana de l’estació de Vacarisses–Can Serra i es reobrirà el bar de l’estació de Torreblanca.

Nota de la Redacció:

I de la freqüència i puntualitat dels trens no en van dir res?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 18

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

PELEGRINATGE PARROQUIAL A LURDES Si hi ha un grup de 40 o 45 pelegrins Raó: Josep Torras i Maria Salvans Telèfons de referència: 61 9 51 3 797 i 609 554 384 Del 22 al 26 d’agost.

EL ROSSINYOL, GÀBIA NO VOL El primer cant del rossinyol ha estat sempre motiu de conversa a pagès. Amb el bon temps, el rossinyol arriba de terres molt llunyanes d’Àfrica. És petit, grisenc i amagadís. Amant dels boscos, no suporta la vida captiva dins d'una gàbia. Josep Pla deia que el rossinyol és un gormand, perquè li agraden les proteïnes dels cucs i la dolçor de les cireres. Canta al matí i a la vesprada. I d'aquí li ve la fama, perquè del seu menut pit en surten unes refilades potents, clares i joioses.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 19

DELS DIARIS

El sancristo gros: carta a Felipe González El principi número 1 de tot expresident diu que qualsevol que vingui després d’ell no li arribarà ni a la sola de la sabata. Disposarà al seu costat d’una cort d’aduladors que l’hi recordaran nit i dia, els que van viure amb ell la seva època daurada i ara estan igual de descol·locats.

Quan un deixa el poder després de catorze anys té l’opció de tornar al carrer. Però al carrer, per més boges que estiguin les temperatures, hi fa fred. Sol ser més agradable sojornar a la coberta d’un iot o a la butaca d’un consell d’administració, a la planta noble d’un edifici bunqueritzat, allunyat i protegit, cada dia més, dels deu milions de persones que un dia et van votar. Les seves paraules, senyor González, fan mal a la gent de bona fe que va confiar en vostè, però ja no sorprenen a ningú. Fa temps que només parla per als seus. I els seus ja no són els socialistes.

Alguns nouvinguts a la política tenen la insolència de pensar que ningú ha fet res per la democràcia fins ara que han arribat ells. I no és cert. La transformació d’Espanya als anys 80 no s’entén sense la figura i l’obra de Felipe González. Però la transformació personal de Felipe González és, també, una metàfora dels fums de nou-ric que han envaït aquest país. Un expresident és un gerro xinès, va dir vostè un dia per confondre’ns. El cert és que mai hem hagut de patir per no saber on situar-lo. Vam veure, de seguida, que vostè solet s’espavilava a col·locar-se.

Tan lluny que estava abans de José María Aznar i ara, mi-te’ls, tan a prop l’un de l’altre que sembla que es posin d’acord per dir el mateix. Tots dos formen part del mateix cercle del ressentiment, covant agror dia rere dia i maltractant encara amb més duresa els seus que els altres.

Vostè i Aznar tenen tota l’experiència i, per tant, l’autoritat per opinar d’allò que els vingui de gust. Però, cal que ho facin de manera que sembli que la seva opinió valgui més que les altres? És necessari aquest posat permanent de “Vostè no sap qui havia sigut jo”?

La seva actitud després de les eleccions del 20 de desembre confirma que vostè, el santcristo gros del socialisme, està més preocupat per la seva imatge, pel seu llegat i pels seus nous amics que per ajudar el PSOE a trobar el seu espai en la nova política. Ja ho diu el principi número 2 del polític retirat: tot expresident sempre serà a temps d’espatllar la seva biografia.

P.D . “Por el cambio” és l’eslògan amb què vostè va guanyar les eleccions del 1982, amb 202 diputats. El canvi deu ser allò que vostès van fer una vegada i, de tan satisfets com n’estan, no pensen permetre que, 35 anys després, uns altres ho puguin intentar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 20

RACÓ DEL CONTE

L'ÀVI A I LES LLAVORS Una vegada hi havia un home que agafava cada dia el bus per anar a la feina. Una parada després, una àvia pujava a l’autobús i seia al costat de la finestra.

L’àvia obria una bossa i, durant tot el trajecte, anava llençant alguna cosa per la finestra. Sempre feia el mateix i un dia, encuriosit, l’home li va preguntar que era el que llençava per la finestra.

– Són llavors de flors! –li va dir l’àvia. És que miro a fora i tot és tan buit... M’agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Que bonic que seria, oi?

L’home va contestar: – Però les llavors cauen damunt la carretera, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells... Vol dir àvia, que les seves llavors creixeran al costat del camí?

L’avia va seguir amb la seva feina... I l’home va baixar de l’autobús per anar a treballar, tot pensant que la iaia havia perdut una mica el seny.

Uns mesos després... tot anant a la feina, mirant per la finestra, l'home va veure tot el camí ple de flors... tot el que veia era un acolorit i florit paisatge! Es recordar de l’àvia, però feia dies que no l’havia vist. Preguntà al xofer i li va dir que la iaia de les llavors feia un mes que havia mort.

L’home retornà al seu seient i seguir mirant el paisatge. – les flors han brotat.- es digué- però de que li ha servit el seu treball? No ha pogut veure la seva obra. Tot d’una, va sentir el riure d’una nena que viatjava amb el seu pare al bus i assenyalava entusiasmada les flors...

– Mira pare! Mira quantes flors!

A partir d’aquell dia, l’home s’asseu al costat de la finestra i llença llavors durant tot el camí.

Recopilació: Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 21

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA El pagès reconquesta Catalunya Perquè la reconquesta franca dels terrenys musulmans es consolidés, calia una repoblació del territori. Però aquesta era una tasca arriscada que suposava haver d'aguantar contínues invasions de l'enemic. Per això, els pagesos que cultivaven terra de ningú van ser recompensats amb la propietat del sol que cultivaven.

La invasió musulmana que va dominar els visigots i va fer recular els francs fins als Pirineus al segle VIII va tenir com a reacció la conquesta per part dels francs de la Catalunya Vella (delimitada pels Pirineus, el riu Llobregat, el riu Cardener i la conca de Tremp). Els francs van establirhi la Marca Hispànica, un territori de frontera entre el món franc i el musulmà a la Península, que serviria per a aturar les invasions musulmanes al regne franc. Però la Marca Hispànica era en bona part terra de ningú i territoris despoblats, els habitants dels quals havien fugit cap als Pirineus perquè estaven espantats per la imminència de les invasions enemigues. Aquest abandonament va donar via lliure a l'avançament dels musulmans.

Guifré el Pelós Compte de La Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Besalú, va concentrar-se al llarg del seu regnat a reconquerir, organitzar i repoblar les terres catalanes. Va marcar la frontera amb els Àrabs, utilitzant per aquest propòsit les conques del Llobregat i del Segre, donant d’aquesta manera forma al que és conegut com la Catalunya Vella. Va reorganitzar el comptat d’Osona i va restaurar el Bisbat de Vic. Es pot dir que va ser el fundador de la dinastia de reis catalans que governarien Catalunya i Aragó durant els pròxims 800 anys. Va impulsar-ne la repoblació donant facilitats als colons, fortificant molts castells i fundant diversos monestirs, com el de Santa Maria de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses. Tot i estar sota mandat dels fracs, Guifré actuava amb prou independència. Però no va ser fins més endavant, amb Borrell II, que va arribar a la independència real.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 22

COL·LABORACIONS Es busquen pagesos En terres de ningú, la virtut del reconqueridor no és la capacitat de lluita sinó la de conreu. El colon havia d'ocupar i treballar la terra i, en cas d'invasió musulmana, refugiarse al castell. Un cop les tropes enemigues havien passat, havien de reocupar el terreny.

Després de la conquesta, les terres que s'obtenien eren del rei franc, però si un pagès les treballava durant trenta anys, passava a serne el propietari. Les cartes de repoblació recollien aquest i altres privilegis per estimular la reocupació dels territoris. Així, els colons es van convertir en petits propietaris lliures, anomenats aloers.

La dada Jordi ve de la paraula grega fewpyloç; (constituïda per ye, terra i epyov, treballar) que significa “el qui treballa la terra”, el “pagès”.

L'enemic aporta les armes La invasió musulmana de les terres catalanes va aportar nombrosos avenços en l'agricultura que es van aplicar en el cultiu de les terres reconquerides i repoblades.

Van arribar nous sistemes de regadiu com ara sèquies, preses, aljubs (dipòsits d'aigua subterranis) i nous cultius com el llimoner, l'albercoc, el meló o el cànem.

Moltes recomanacions es van recopilar en tractats agrícoles com el de Ibn Wafid.

La gran influencia dels musulmans en l'agricultura es mostra en moltes paraules catalanes d'origen àrab: cotó, llimona, taronja, etc.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 23

COL·LABORACIONS

L'àngel de les estrelles

B

rillava amb una estranya lluïssor de misteri. I, tanmateix, els seus ulls eren molt clars. Eren transparents, però rere seu deixaven entreveure un missatge. Tots podíem veure la llum de l’àngel de les estrelles, tots podíem mirar els seus ulls, però només els profetes en sabien interpretar el missatge. Un enllà d’estels s’entrellucava en la fondària de la seva mirada. I tots érem enduts devers els somnis d’aquest enllà.

Va venir, i l’esguardàrem de fit a fit, escrutàrem els seus ulls amb la mirada per tal de llegir-ne el missatge. El miràvem i ell va parlar.

— Cada estrella és vivent -digué l’àngel- i cada astre té un esperit. Jo brillo en tots ells i en transmeto els mots. Si voleu entendre llur llenguatge m’heu d’escoltar a mi.

Jo espurnejo en els vostres ulls per tal que vosaltres pugueu conèixer llur parla. Ara que sóc a prop, no defugiu la meva invitació.

— Cada estrella és una il·lusió, la il·lusió de tot enllà, la il·lusió de les llunyanies sense límits, sense fites, la il·lusió de les terres sense nom, situades més enllà de tot abast, la il·lusió de les aventures últimes, més enllà de tota frontera. I totes aquestes il·lusions jo us les ofereixo, us les poso a les mans perquè pugueu caminar per les terres ignotes i sigueu companys de tots els estels. Ells us esperen, enamorats del vostre esperit, enamorats de la lluïssor d’estrella que porteu a cada ull. Ells us espeVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS ren i volen parlar amb vosaltres, ells que ara són els vostres amics llunyans i volen ser els vostres amics propers. Els defraudareu la invitació?

— Cada estrella és una esperança -prosseguí l’àngel-, l’esperança de fer nostra la ultimitat, el darrer pas de cada història. Cada estrella ens invita a fer nostre l’impossible i a combregar amb la pregonesa. Cada estrella ens ofereix una esperança d’infinit, l’esperança de fer presents els somnis. Mentre camineu per la vostra terra polsegosa i estimada heu de tenir el cor ple d’esperança de tot enllà. Amb ella podreu superar les hores tristes i el pes feixuc dels desastres. Deixeu-vos menar per aquesta esperança, homes de la terra, i vencereu el límit, vencereu la mort i vencereu la por.

L’àngel digué això i callà. Les estrelles brillaven al cel, somioses i calmes. Tenien la suprema serenitat de les coses llunyanes. Els humans les vam mirar amb uns ulls plens del desig d’au que arrenca el vol. I, duts per l’àngel, vam seguir llur ruta inacabable. Les estrelles ens guiaren en el cel com ens havien guiat en la terra, i a poc a poc ens transformàrem en uns éssers que veien les coses amb els ulls dels estels. Des d’aleshores ho vam comprendre tot, comprenguérem els misteris de la natura i el llenguatge dels astres, visquérem els silencis de la nit i les clarors del dia, i sobretot visquérem aquell amor que no té terme.

Llavors cantàrem la cançó de les estrelles. Van anar cantant hores i dies i anys. Tot els éssers ens acompanyaven en aquesta cançó i cada estel tenia el seu cant, un cant de milions d’anys.

I l’àngel ens mirava amb dos ulls que semblaven estrelles.

Jordi Llimona

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS

L'ASPIRACIÓ INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA

La base jurídica d'aquesta aspiració s'assenta en dos aspectes fonamentals: ASPECTE FONAMENTAL PRIMER El dret de lliure determinació dels pobles que recull el “Pacte Internacional de drets civils i polítics” (Nova York, 1966) (en endavant, el “Pacte”), ratificat pràcticament per tots els Estats del planeta, entre ells Espanya, és vinculant per a Espanya. A més, la publicació del “Pacte” al BOE va implicar que els drets que s'hi reconeixen (com el dret de lliure determinació dels pobles) quedessin incorporats a l'ordenament jurídic espanyol en virtut del que estableix l'Art. 96 de la Constitució espanyola i l'Art. 1.5 del Codi Civil.

El “Pacte” repeteix insistentment que el dret de lliure determinació s'aplica a tots els pobles i, per si aquesta redundància no fos suficient, diu el següent: “Art. 2.1.: Cadascun dels Estats part d'aquest Pacte es compromet a respectar i garantir a tots els individus que es trobin en el seu territori i estiguin subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en aquest Pacte...”

Quan s'ha reconegut la llibertat dels pobles per a la seva lliure determinació, aquesta llibertat és un atribut que se'ls ha reconegut i que no requereix el beneplàcit de la resta de pobles de l'Estat per exercir-la.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS Cal observar que el “Pacte” no sotmet el dret de lliure determinació d'un poble a la sobirania nacional de l'Estat en què es troba aquest poble. De fet, gràcies al “Pacte”, els pobles dissidents de l'Estat en què es troben poden ser reconeguts internacionalment com a sobirans si així ho han decidit.

Alguns polítics i juristes han volgut interpretar que el dret de lliure determinació dels pobles només és aplicable als que estan o van estar sota un règim colonial, que van ser els que majoritàriament es van independitzar en virtut del “Pacte”. Però aquesta interpretació no té cabuda en el text del “Pacte”, que no fa cap mena de referència al fet que els pobles als quals va dirigida la lliure determinació siguin els que es troben sota un règim colonial. El text del “Pacte” és el que és i no hi ha lloc per a interpretacions que no resultin de la seva redacció. “Ubi lex non distinguit nec nos distingere debemus.”

El “Pacte” fou ratificat per Espanya, abans d’aprovar-se la Constitució, mitjançant l’instrument del 13.4.77 que deia: “Joan Carles I, Rei d’Espanya, puix que... Vistos els cinquanta-tres articles que integren l’esmentat pacte internacional, escoltada la Comissió d’Assumptes Exteriors de les Corts Espanyoles, en compliment del que preveu l’Art. 14 de la seva Llei constitutiva, aprovo i ratifico tot el que s’hi disposa, i prometo complir-lo, observar-lo i fer que es compleixi i s’observi puntualment en totes les seves parts.”

ASPECTE FONAMENTAL SEGON: LA CONSTITUCIÓ DAVANT DEL “PACTE” El ”Conveni de Viena sobre el dret dels Tractats” diu el següent: “Observança dels tractats. El dret intern i l'observança dels tractats.

Art. 27: Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l'incompliment d'un tractat...”

A més, com s'ha indicat més amunt, el “Pacte” forma part de l'ordenament jurídic espanyol. És a dir, que els drets reconeguts en el “Pacte” prevaldran sobre l'ordenament jurídic espanyol.

En definitiva, el dret de lliure determinació preval sobre la indissoluble unitat de la Nació espanyola que pregona la Constitució espanyola (Art. 2). És evident que el Tribunal Constitucional coneix els aspectes fonamentals en què es basa l'aspiració independentista de Catalunya exposats més amunt, i que els hauria de prendre en consideració com a qüestió de fons quan el Govern Central espanyol li planteja la inconstitucionalitat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS d'alguna decisió del Parlament de Catalunya o de la Generalitat. En lloc d'admetre a tràmit aquests recursos d'inconstitucionalitat i deixar en suspens les decisions impugnades, no els hauria d'admetre quan és evident que la inconstitucionalitat al·legada té com a objectiu esquivar el dret de lliure determinació dels catalans i infringir el “Pacte”.

El respecte al dret de lliure determinació implica un corol·lari de conseqüències: a) Per poder respectar la voluntat de lliure determinació d'un poble aquesta voluntat s'ha de conèixer, i la forma de conèixer-la és consultar aquest poble a través d'un referèndum. El fet que la Constitució espanyola reservi la convocatòria de referèndums a l'Estat (Art. 149.1.32 de la Constitució espanyola) i que l'Estat negui la celebració d'un referèndum és una prova ben clara que l'Estat no vol respectar el dret a la lliure determinació dels catalans. b) La decisió sobre la lliure determinació d'un poble que fins al moment ha format part d'un Estat requereix imprescindiblement la creació prèvia d'estructures d'Estat en el poble al qual es consultarà sobre la seva voluntat de lliure determinació. Si no es creen aquestes estructures d'Estat, el plantejament de la decisió de lliure determinació d'un poble seria prematur i irrealitzable. Això no obstant, el Tribunal Constitucional admet sistemàticament a tràmit els recursos d'inconstitucionalitat i deixa en suspens els acords que creen aquestes estructures. És evident que l'admissió a tràmit d'aquests recursos i la suspensió dels plans de creació d'estructures d'Estat té com a objectiu clar incomplir el respecte al dret de lliure determinació de Catalunya i infringir el “Pacte”.

Essent les circumstàncies del cas les que s'han exposat aquí, ¿com es justifiquen les acusacions del Govern Central espanyol que diuen que les aspiracions independentistes catalanes són il·legals i amenacen els alts càrrecs de la Generalitat i del Parlament de Catalunya amb querelles per la seva pretesa responsabilitat penal?

Probablement el lector d'aquestes línies deu haver endevinat que qui les escriu és un il·lusionat independentista que aspira a la consecució d'una Catalunya independent, amb un profund respecte per les minories i amb unes relacions amistoses amb Espanya en l'àmbit de la necessària harmonia que cal que hi hagi entre Espanya i Catalunya en el si de la Unió Europea.

Com a independentista convençut contemplo amb gran satisfacció el full de ruta establert pel Parlament de Catalunya i que la Generalitat està posant en pràctica amb una gran fermesa i prudència.

Lamentablement he de destacar que quan el Govern Central espanyol fa referència a les aspiracions independentistes catalanes ho fa sempre en un to amenaçador cap a qui dóna suport a la inVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS dependència. No s’adreça cap paraula dolça als independentistes catalans: només amenaces i auguris de desastres si el procés independentista segueix endavant.

Tant els independentistes com els partidaris de mantenir la unitat d'Espanya ens preguntem com acabarà l'enfrontament.

Em sembla sensata i equilibrada la postura del Govern català, però sóc conscient que la propaganda del Govern Central espanyol, al·legant la il·legalitat de la pretensió independentista, causa estralls entre els indecisos. Ens trobem davant un enfrontament de propagandes desplegat pels polítics del Govern Central espanyol que ataquen l'independentisme i el Govern català que el defensa.

Aquesta tensió possiblement es resoldrà amb algun esdeveniment, en principi imprevist, que donarà suport a una o l'altra tendència política.

A què em refereixo quan parlo d'esdeveniment imprevist?

1) Doncs que les representacions diplomàtiques catalanes a l'estranger assoleixin el reconeixement internacional de la postura catalana.

2) Que els organismes internacionals reconeguin els aspectes fonamentals jurídics primer i segon amb què s'ha iniciat aquest article.

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

Records i vivències

N o l i m an ca res Esguardant-la bé, hom s'adonava que passava de llarg la cinquantena. Però feia goig. Anava ben vestida, neta, polida de mans i arranjada de rostre. La seva presència irradiava un alè senyorívol.

Tota ella reclamava simpatia. Però tenia el cor trist. Necessitava comunicació i comprensió.

Tantost asseguda em digué: — Estic adolorida. Em sento molt sola. El meu fill no em ve mai a veure. Cada diumenge espero que vingui, amb la seva dona i el meu nét, que m'expliqui coses, que els pugui parlar, que em facin companyia... , però no... Tenen temps per a tot: per als amics, per a divertir-;se, per a fer excursions, per a tot, menys per a mi. És terrible, això. Una ha vessat tota la vida per a ell, i, quan més el necessites, et deixa a l'estacada. No hi ha dret -i es posà a plorar.

Passada la tempestat, vaig preguntar-li: — I el seu fill, sap el seu desig i el buit de la seva vida?

— Sí -em contestà-. Ho sap de sobres. Moltes vegades li ho he demanat, i sap què em contesta, el poca-pena? «No sé de què et queixes, no et manca res». És veritat que el meu marit em va deixar arranjada, econòmicament parlant, però en realitat em manca tot. No tinc amor ni companyia.

Vaig intentar consolar-la.

— El seu fill és jove. Viu els primers anys de matrimoni.

Necessiten viure sense gaires formalitats.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS Volen veure món, tenir emocions, l'enganxina dels amics encara els lliga, els cal evadir-se dels tràfecs i les tensions de la setmana..., però ja madurarà. Ja veurà que ben aviat s'adonarà que la seva felicitat no rau a fer trena, sinó a teixir una relació més ampla i generosa -i vaig trencar la conversa.

— I la seva mare, què fa? És viva, oi?

— Sí -em contestà-. Està molt bé. La tinc en una residència de monges que l'atenen molt bé, tant materialment, com espiritualment. Estic contenta perquè no li manca res.

I va callar en sec. Abaixà els ulls, va estrènyer els llavis i s'empassà un llampec.

— Perdoni -va dir. S'aixecà i s'acomiadà amb cortesia.

Ignasi Ribas i Prunés

Programació Biblioteca El Castell - Abril 201 6 Dimarts 5, 1 2, 1 9 i 26 d'abril de 1 7 a 1 8 h.

Easy Way Arithmetics A càrrec d'Easy Way Formació.

Dimecres 20 d'abril a les 1 7,30 h.

Taller familiar de roses de paper Inscripcions i més informació a la biblioteca .

Places limitades.

Dijous 21 d'abril a les 1 8,30 h.

Club de lectura 1 : La noia de la perla de Tracy Chevalier.

Divendres 22 d'abril a les 1 9,00 h.

Presentació: " Vicenç Albert Ballester (1872-1938).

Creador de l'estelada". de Josep Muray i Fermí Rubiralta.

A càrrec dels autors.

L'acte es farà a la sala de revistes.

Dissabte 23 d'abril a les 1 1 ,00 h.

A la sala dels Cups.

Entrega de premis del certàmen de còmic.

Entrega de diplomes del programa de foment a la lectura: "A l'abril llibres mil!"

Dijous 28 d'abril a les 1 8,30 h.

Club de lectura 2: Un català a Madrid d'Ignasi Riera.

Divendres 30 d'abril a les 1 7,30 h.

Hora del conte: Sant Jordi i la princesa.

A càrrec de Pengim Penjam.

Contes a partir de 3 anys.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Noves aportacions a la biografia de Pere Vacarisas Bofill.

I. Llicenciatura en Matemàtiques i en Ciències Exactes Pere Vacarisas Bofill Fragment d’un quadre existent a l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa

F

a deu anys (2006) vaig publicar, en el número 458 del Vacarisses, balcó de Montserrat, l’article “Pere Vacarisas, primer director de l’Escola Industrial de Terrassa”, reproduït després en el llibre Pàgines vacarissanes (2009).

Ara tinc la satisfacció d’ampliar la biografia de Pere Vacarisas Bofill (Collbató, 1853 – Vilanova i la Geltrú, 1943) amb noves dades. En aquesta primera entrega m’ocupo dels seus estudis universitaris.

Després d’haver obtingut a Terrassa el títol de batxiller el 30 de juny de 1872, va cursar la carrera de matemàtiques a la Université catholique de Louvain. L’any 1873 aconseguí el grau de candidat i l’any següent el de llicenciat. Així m’ho indica l’arxivera Françoise Mirguet, directora adjunta de l’arxiu de la dita universitat: “Je vous confirme l’obtention du grade de candidat (avec la plus grande distinction) en mathématiques (3 novembre 1873) et de licencié en mathématiques (avec grande distinction) le 27 octobre 1874”. No em pot donar més detalls perquè l’arxiu universitari fou destruït durant la primera guerra mundial: “Aucun autre renseignement n’est disponible, car les archives de l’Université ont brûlé lors de la guerre 1914-1918”.

L’endemà d’haver-se llicenciat, li és expedit el títol pel rectorat de la Université catholique de Louvain . Se’n conserva una còpia traduïda al castellà en l’ Archivo General de la Administración , situat a Alcalá de Henares, que he consultat per a elaborar aquest article: “Título de licenciado en

Ciencias matemáticas con calificación de sobresaliente (summa cum laude) en la universidad de Lovaina, expedido por el rectorado de da universidad en 28 octubre 1874”. (AGA (5) 1.19, caja

31, exp. 15145).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS Tant la informació de Lovaina com la d’Alcalá coincideixen en què Vacarisas obtingué la màxima distinció acadèmica. Cal afegir que la universitat de Lovaina és una de les més antigues (fou fundada el 1425) i prestigioses d’Europa. Hi va estudiar Erasme de Rotterdam i són molts els seus professors que han destacat en diverses branques del saber: Philippe Verheyden, Henri Rega, Jean Minckelers, Jean Carnoy, George Lemaître, Étienne Lamotte, Christian de Duve, André Goffeau, etc. Fou suprimida el 1797 i restaurada el 1816. L’any 1835 esdevingué universitat lliure i adoptà l’epítet de catòlica. L’any 1970 es va escindir en dues universitats: la Katholieke Universiteit Leuven , que restà a Lovaina, i la Université catholique de Louvain , que fou instal·lada en una vila universitària construïda de bell nou a la Valònia, prop de Ottignies.

Com que llavors no hi havia convalidacions d’estudis entre Bèlgica i Espanya, Pere Vacarisas va haver d’examinar-se per a obtenir el títol de llicenciat a la Universitat de Barcelona, en l’arxiu històric de la qual consta que el 27 de març de 1876, “don Pedro Vacarisas y Bofill, natural de Collbató, provincia de Barcelona, de 22 años de edad, fue admitido el dia de hoy á los ejercicios para el grado de licenciado en la Facultad de Ciencias, seccion de Exactas, ante los jueces que suscriben, y habiendo sido calificado con la nota de aprobado se remite el expediente al Sr. Decano para su curso”. (AUB, 02 EP Vacarisas Bofill, Pedro).

En l’expedient conservat a l’ Archivo General de la Administración s’indica la data d’expedició del títol: “Título de licenciado en Ciencias exactas, expedido por el Exo Sr. Ministro de Fomento

en 20 junio 1877. Verificó los ejercicios para dicho grado en la Universidad de Barcelona en 27 marzo de 1876”. (AGA (5) 1.19, caja 31, exp. 15145).

Àngel M. Hernández Cardona

Biblioteca de l'antiga universitat de Lovaina Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELON A El dia que Barcelona va morir

C

ap a la fi del segle X, després del saqueig d'Almansur, la ciutat de Barcelona ocupava el Mont Tàber o Muntanya del Miracle, amb forma de cap, voltada d'aigua per tres bandes.

Entre la ciutat i Montjuïc, les aigües formaven una badia que envaïa els horts de Sant Bertran, la rambla de les Drassanes, Escudillers i Regomir, i les onades arribaven al peu del Mont Tàber, que limitava amb la Baixada dels Lleons i Viladecols. Cap a llevant, les aigües arribaven a l’horta de la Porta Nova i a part dels termes del Clot i Sant Marti de Provençals, fins als camps que hi havia entre Sant Andreu i Santa Coloma.

Però quedem-nos amb Almansur, o “el Victoriós”, el que va destruir Barcelona el 6 de juliol de l'any 985 després de Crist. Almansur, amb el gruix dels seus mercenaris berebers i quaranta poetes àrabs que en cantaven les proeses, va decidir de fer una nova ràtzia. Aquest cop contra Barxiluna... tal i com anomenaven els àrabs Barcelona. Sovint, els comtes cristians deixaven de pagar i acomplir els pactes amb el Califa, protegits per la distància. I, periòdicament, els sarraïns sortien en campanya contra territoris governats per gallecs, lleonesos, castellans, navarresos, muladins de la vall de l'Ebre i els comtes de la frontera superior.

La romana Via Augusta s'havia fet petita per encabir l'exercit sarraí. El comte Borrell II, seguint la tradició, delegà la defensa de la ciutat al vescomte Udalard i s'endinsà al cor dels seus dominis després de fer una crida perquè els seus vassalls l'ajudessin en aquella situació d’emergència. Els qui hi acudiren, tots d'acabalades famílies, foren anomenats des de llavors “els Homes de Paratge”. Sembla que encara constitueixen una associaVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS ció i que es reuneixen periòdicament amb una gran parafernàlia, incloses capes negres i creus al pit. Els llocs del Vallès, el Penedès i el Baix Llobregat foren arrasats pels sarraïns. Al monestir de Sant Cugat hi van fer màrtirs. Les monges de Sant Pere de les Puel·les es van fer tallar el nas voluntàriament.

El setge s’inicià el dilluns, dia 1 de juliol de 985. Barcelona romania també tancada per mar per no deixar fugir cap barca. A poc a poc els aljubs i les cisternes van començar a buidar-se. Al costat de les acostumades escales d'assalt, de més de vint metres de llargada i dos d'amplada, amb la finalitat que els soldats andalusins poguessin pujarles per parelles i combatre millor, els àrabs també tenien unes enormes torres d'assalt que havien anat construïnt.

Cada plataforma podia dur una cinSant Pere de les Puel·les abans de l'incendi de 1909 quantena de combatents amb totes les seves armes d'atac, ariets inclosos, i de defensa. La superfície dels troncs havia estat pintada amb una substancia que retardava la combustió. Al quart dia de setge, petites patrulles llançaven sagetes incendiaries dins la ciutat. Les cases, gairebé totes de fusta, cremaven i obligaven molts defensors a deixar la defensa de la muralla per acudir a apagar els focs. Entre altres projectes del Victoriós hi havia l'ampliació de la mesquita de Còrdova, i necessitava totes les campanes de Barcelona per fondre-les i fabricar les noves llànties de l'edifici engrandit.

Al capvespre del quart dia, per les quatre bandes de la muralla exterior, les catapultes començaren a fer caure pesades roques que trencaven la part superior d'edificis com una pluja de meteorits. Entre la pols i el foc poc podien fer els guerrers cristians per defensar-se. Fou llavors que, en amagar-se el sol per darrere Collserola, els musulmans van situar uns ginys desconeguts al costat nord de la muralla. Les màquines llançaven cada hora cinquanta caps de cristians a l'interior de la ciutat. Havia començat la guerra psicològica. Al sisè dia, en plena Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS desmoralització, la porta que era a tocar de l'actual carrer del Bisbe fou finalment esbotzada pels andalusins. Van entrar en tromba. Tot va ser escorcollat. Els pobres que no valien ni un sou eren morts o fets presoners. Els nobles van ser emmanillats, encadenats i conduïts al campament d'Almansur per tal de demanar-ne rescat. Entre ells hi havia el vescomte Udalard i l'ardiaca Arnulf.

Barcelona havia mort realment. Així ho constataren els escrivans que van inventariar tots els estralls: Ipso anno, quando Barchinona interiit.

El comte Borrell, que no va ser auxiliat pels francs malgrat les contínues peticions que els féu, en prengué bona nota. Mai més no els juraria fidelitat, però respectaria els acords que signés amb les autoritats cordoveses. Les peticions d'ajuda del comte van ser ignorades pel rei franc Lotari I de França que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun.

Com a conseqüència d'això i com a resultat d'un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vasallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el seu poder. Amb aquest acte, Catalunya va néixer de facto. De vegades les coses haurien de ser més senzilles, o si més no menys dramàtiques, però l'atac d'Almansur, anomenat el Victoriós, va propiciar, en definiEls Comtats Catalans durant els segles IX i X tiva, la independència de Catalunya.

Els barcelonins, interpretant a la seva manera el que havia patit la ciutat durant el setge, van inventar una història fantàstica del que havia passat. Ningú no ho veia amb els mateixos ulls, però la narració va fer fortuna. Els ciutadans s'empescaren que un gegant vingut de Caldes de Montbui, dit Fort Farell o Gegant del Pi, en conèixer el que passava a Barcelona, s'hi havia acostat per deslliurar-la armat amb un pi gegant amb el qual s'esbatussaria amb el gegant de la ciutat, que representava els musulmans.

Després de la batalla campal, per refer-se del cansament, el gegant va descansar i es va adormir.

Amb la rosada del matí, el seu cos es va refredar i, en congelar-se, va donar forma a la serra de Collserola.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 49 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

La dansa funerària La dansa funerària La dansa havia format part dels antics ritus funeraris. Quan, a mitjan segle XIX , el notable artista francès Gustau Doré hagué d’il·lustrar el Quixot, por conèixer millor els tipus i els costums espanyols féu un viatge per la península acompanyat de l'escriptor Baron de Davillier. En passar per un poble d'Alacant s'escaigué que en una casa hi havia un albat de cos present, i amb gran sorpresa els viatgers presenciaren una dansa executada per una dona davant el túmul de l’infantó.

L'escena causà tanta sorpresa als viatgers, que Doré en féu un notable dibuix, que serví per a il·lustrar la crònica del viatge, publicada pel seu company.

Fins a mitjan segle passat, al Perelló, l'acompanyament que havia concorregut a l'enterrament d'un albat, de retorn era esperat pel grallaire a la plaça, i al so del seu instrument feien una dansa, sovint enmig de grans plors dels familiars. Creien que el ball ajudava l'infant a entrar al cel. És possible que el costum també hagués existit pel Penedès, car en un quadern manuscrit de melodies populars procedent d'un vell organista de Vilanova i la Geltrú, escrit cap a mitjan segle passat, hem trobat una melodia titulada "dansa de la mort", d'un tall melòdic semblant al de la tonada del Perelló; malgrat aixó, hem d'advertir que a Vilanova no en queda el més llunyà record ni tradició.

El costum és possible que hagués estat més estès, car hem sentit parlar moltes vegades d'un país innominat on, quan neix un infant, és objecte de gran sentiment i desesperació per considerar que hi ha un infeliç més al món, i quan es mor algú es produeixen grans manifestacions d'alegria per celebrar l'alliberament d'un mortal de les penes terrenals.

La dansa, com l’àpat, és un dels ritus d'agregament més determinat i de més força; com a ritu funerari, sota la concepció present de les idees, sembla un contrasentit; als ulls del primitiu, però, era justificadíssima. Per ella hom apartava el mort de la societat dels vius, l'agregava al món dels morts i li posava com una barrera per fer-li difícil el retorn a la col·lectivitat viva, o per evitar Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS que el seu esperit s'emportés algú amb ell. Quelcom d'aquests costums encara existeix, per bé que un xic variat en la forma i cristianitzat el sentit. La mort d'un infant és considerada com l'anada d'un angelet al cel, que es trobarà vora de l'Altíssim i que intercedirà prop de Déu pel bé dels seus familiars. Així, doncs, tenir un àngel que vetlli per la família és una sort. Entenent-ho així, encara avui a València, en produir-se la mort d'un infant, hom organitza una festa a la casa mortuòria. A la millor habitació de la casa és muntat un túmul i al damunt és exposat el cadàver, tot voltat de llums i de flors. El jovent del poble hi fa cap amb guitarres, bandúrries i tots els altres instruments usats per a rondar, i enmig d'una gran alegria ballen a desdir, tot alternant la dansa amb menjar i beure que faliciten els familiars del difunt. Si no fa fred, la gresca s'estén al carrer. La gatzara dura des del caient de la tarda fins a l'albada de l’endemà. Quan el cansament s'apodera dels actors, el ball és alternat amb el joc o amb rondalles. És de rigor que el qui es considera més apte entri a la cuina, on se sol trobar la mare del difuntet, i escarneixi el seu plor i desesperació de manera grotesca, per excitar la rialla de la concurrència. En tornar de l'enterrament, en lloc de prodigar als familiars paraules de condol, els donen l'enhorabona per la sort de tenir al cel un angelet que vetlli per ells. El costum, que encara és ben viu, ha pres actualment un gir cristià.

L'any 1776 el governador de Castelló imposà una penyora de sis lliures als pares dels infants que permetien ballar durant la vetlla dels albats, atesos els grans desordres que es produïen pernoctant persones d'ambdós sexes en aquella ocasió. És molt possible que les voltes que els acompanyants del difunt han de fer dintre I'església, al Lluçanès, a la Vall d'Aran i a Campo, i les diverses que a Gistaín han de fer els concurrents a l'enterrament per tot el poble, avui incomprensibles, siguin el record desdibuixat d'antigues danses.

Les almoines Havia estat costum molt estès de donar una almoina de pa i una quantitat en metàl·lic a tots els pobres que anaven a l'enterrament o a la funció religiosa. A Veciana hom reparteix dues coques rodones a cada un dels qui assisteixen als funerals. A Menorca fan almoina als pobres, consistent en diners i robes. És costum de donar una quantitat fixa a tothom qui va a l'enterrament i als funerals; a la pagesia se sol donar menjar a tothom qui es presenta a la casa del difunt per acompanyar-lo a l'enterrament. Hi ha hagut casos en que hom ha hagut de servir més de dos-cents dinars.

A Os de Balaguer feien passar el rosari als esguerrats i a les cases pobres del poble. Per tot un any de dir una part de rosari en sufragi de l’ànima d'un difunt donaven tres quarterons de farina de blat. A Sant Feliu de Guíxols, dintre un cistell, porten diferents menjars al cementiri i els reparteixen als pobres. A les Borges Blanques, al forn públic, hi ha un armari anomenat "l'animer", on les dones que van a pastar tiren un pa, que és venut; el seu producte és destinat al sufragi de les ànimes dels veïns morts. És usada correntment la frase: "No hi ha enterro, bateig ni boda sense pa ni sense coca".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS A Torelló, donaven un panet beneit a tots els parents, amics i veïns; als caps de casa, els en donaven dos. Un diumenge abans dels funerals donaven un bocí de pa a tothom qui anava a l'església; el qui el rebia deia un parenostre per al difunt.

Pels llogarrets de les Fonts del Llobregat i de la Vall de Camprodon durant un any després d'una defunció hom feia una ofrena de pa, i, si la casa era pobra i li resultava gravosa la pràctica, s'anava a captar cada diumenge en una casa diferent, que mai no el negava, ben al contrari, el donaven de bon grat per tal de fer un bé per a l’ànima del traspassat.

A Artés donaven una pesseta d'almoina a tothom qui anava a donar el condol a la casa i deia una part de rosari. Per l'Alt Empordà hom donava als pobres uns panets especials anomenats "caritats"; es repartien a discreció a tothom qui es presentava a demanar-ne. El costum va donar origen a la forma proverbial: "Ja estan donades les caritats", emprada per a significar que hom ha arribat tard en algun lloc on comptava ésser-hi a l'hora.

El dol A primeries del segle XIV el Consell de Cent estatuí el dol només per als familiars més pròxims i per a l'hereu, fos o no parent. Fou prohibit rigorosament per a tota altra gent. També fou interdit l'ús de gramalles blaves o morades en sentit de dol per la mort d'un infant, i per als parents eclesiàstics.

Els marits no podien portar dol per les seves esposes; només era permès de portar-ne les mullers pels seus marits; els contraventors eren penyorats amb un ban de deu lliures. Les dones, si no tenien béns o altres havers, les havia de pagar el marit i rescabalar-se'n amb el dot.

Les visites de dol no podien durar més de dos dies, i l’assistència als funerals no podia excedir de dotze persones; privà així mateix la celebració d'aniversaris. Els cònsols de Perpinyà van dictar unes interdiccions semblants respecte als vidus i a les vídues. Antigament les vídues durant el primer any gairebé sempre havien d'anar d'amagat, àdhuc per a no ésser vistes havien d'anar a la missa de l'aurora o de l'alba.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS A Sant Quintí de Mediona hom havia exigit que les vídues portessin dol sempre més després de la mort del marit. Pel Pirineu marítim les vídues no podien menjar davant dels altres; ho havien de fer soles vora la cendrera i amb el plat damunt la falda. Si mentre menjaven es presentava algú impensadament, corrien a amagar-se.

Fins al segle XII el color del dol fou el blanc; el negre no fou implantat fins després d'aquesta data. Les togues blanques de les vídues d'ara fa un segle encara recordaven quan aquest color era el distintiu de dol. També va ésser distintiu de dol el color blau; per als enterraments foren típiques les gramalles blaves; les negres no foren acceptades fins el segle XIV. A la mort del rei en Pere II, la seva vídua, la reina Violant, consultà quin color havien d'adoptar com a dol. Després de moltes deliberacions fou decidit el negre. Durant els segles XIII i XIV lluitaren entre aquests dos colors i acabà per imposar-se el negre.

A Pollença, les robes de dol eren morades o negres. Quan el difunt moria sense testar, els hereus naturals eren obligats a pagar les robes del dol als parents que per raó de parentiu se n'havien de posar. A la pagesia menorquina, durant el dol rigorós, és costum que les dones portin mocador negre al cap i que tapin la punta o part inferior del mocador amb el mantell o xal, que ha de cavalcar damunt el mocador. També es treien la botonadura dels gipons, que solia ésser rica i valuosa en or i pedreria, i la substituïen per un cordonet. A Bot creuen que el color vermell fa mal i perjudica els difunts, i d’ací que els qui volien manifestar alegria per una defunció es vestissin de vermell en lloc de posar-se dol. Mentre es portava dol era malvist dur flors al damunt, encara que fossin funeràries.

El mig dol és d'introducció recent, fou qualificat de dol trencat. Abans, per pares, fills, sogres i consorts, el dol durava dos anys; per avis i germans, un, i per d'altres parents, de mig any a un mes, segons els casos. A Eivissa, per la mort dels pares observen tres anys de dol; pels fills, dos; pels germans, un; pels oncles, mig, i pels cosins, tres mesos. Durant el dol, els homes, sempre que surten de casa, sia pel que sia, porten capa amb la caputxa posada, i les dones un gran mocador, anomenat "abrigall", que els cobreix tot el cos. Mai no es descuiden de posar-se'l, àdhuc per anar a cercar aigua a la font. Havia estat costum de posar franges i serrells negres a les cortines de portes i finestres. Abans, la porta del carrer restava tancada una novena en senyal de dol i tots els passants resaven una oració pel finat.

En el proper capítol seguirem sobre: El dol (continuació) Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Fredi Parera , un escalador clàssic sense límits

Breu recull biogràfic en homenatge a l’escalador Fredi Parera, finat fa poc. S’hi emfatitza la seva activitat a Sant Llorenç del Munt i l’Obac, on hi va aprendre a excel·lir en l’escalada clàssica de dificultat, estenent la seva afició a molts altres massissos.

Al llarg de la vida anem coneixent persones de tota mena. D’entre elles en destaquen les que esdevenen, degut a la seva singularitat i sense que se’n donin compte, en un referent que encarna l’ideal d’allò que d’altres pretenen assolir amb més o menys encert. Heus aquí un d’aquests casos especials i únics: el del potent escalador Fredi Parera. Malgrat que no us atregui l’escalada perquè segurament no hi esteu pas avesats i potser desconeixeu el rerefons històric i profund que l’envolta, us adonareu que el Fredi va tenir una existència excepcional, la qual tot i estar lligada amb cos i ànima a l’escalada clàssica de major compromís (fins a les darreres conseqüències), finalment va anar més enllà d’una passió per convertir-se en una veritable lliçó de vida davant les dures adversitats que va haver de patir.

La primera època (Anys 1970) Frederic Parera Avellaneda, “Fredi”, va néixer a Terrassa el 19 de novembre de 1957 i de ben jove es va enamorar del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, en concret quan hi va fer d’escolta a principis dels anys 70, de forma que va esdevenir un indret predilecte per a la resta de la seva vida. Més tard, després d’assistir a un curset d’escalada, aviat es va aficionar a la minoritària i sacrificada tasca d’obrir vies d’estil clàssic. Anà agafant experiència i fortalesa dins la Secció d’Alta Muntanya (SAM) del C.E. de Terrassa, on hi va trobar els primers companys.

S’estrenà en l’art de les obertures amb la via “POP”, l’abril de 1974, a la Gran Diagonal de Sant Llorenç del Munt, on hi combinà l’escalada lliure amb l’artificial junt amb els companys Pich i Oller. Amb tan sols 16 anys, el Fredi va ser capaç d’encapçalar aquella ascensió al complet i a més amb els mitjans poc evolucionats de l’època; tota una declaració de principis.

Acte seguit es dedicà a obrir moltes més vies a Sant Llorenç: “Fredi-Feiner” a l’Esquirol (1974), l’arrogant sostre de la “Visera Esqueixada” (1974), vies “SAM”, “Heures” i d’altres variants al Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS compacte Morral del Llop (1975-1977), l’espectacular via “Puputs” a la Cova del Drac amb les cletes com a calçat (1978), la “fissura dels Grimpaires” a les Foradades, etc. fins a realitzar una gesta insòlita per l’època obrint el voladís “Cap de Trons” en solitari (1978). Així, especialitzantse en la progressió per sostres i desploms acusats, se l’ha considerat com un dels precursors de l’escalada artificial de dificultat d’aquest massís. Tot plegat ho alternà també amb l’obertura d’algunes vies a Montserrat: les “Terrassa” a la Miranda de la Portella (1975) i al Dauet (1977), en general exposades; la “Jacint Aguilar” a l’Elefantet (1977) i la també exposada via “Terrassa” al Broc del Setrill (1977), majoritàriament acompanyat d’altres escaladors i fent de capdavanter.

En aquella època aparegueren a Montserrat els “Pirates”, un grup d’escaladors que inicià una campanya d’obertures de gran dificultat i volada. El Fredi, tot i no formar part del grup, s’hi va avenir perquè tenia un nivell molt alt de preparació, forjat a l’esquerp i delicat conglomerat de Sant Llorenç del Munt. Així fou com a Montserrat obrí junt amb el “pirata” Armand Ballart la monolítica “Armand-Fredi” al Plàtan de Diables (1978), i acte seguit col·laborà en l’obertura de la “Zarathustra” a l’esperó del Gallinero, a Ordesa (Aragó), junt amb el “pirata” Antonio García Picazo i d’altres (1979), esdevenint una via de renom. També obrí la clàssica i arrogant “Desirée” al Cavall Bernat de Montserrat (1979) amb Picazo, Altimira i d’altres. Poc després, deixà bocabadada tota Espanya quan l’any 1980 repetí la mateixa “Zarathustra” en solitari i amb un sol bivac.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS La segona època (anys 1980 i 1990) La meteòrica progressió del Fredi el dugué a temptar les parets de més envergadura dels Alps, però vet aquí que l’any 1980, quan es dirigia cap a una de les vies més impressionants del massís del Mont Blanc, l’esperó Walker de les Grans Jorasses, patí un greu accident en caure 25 metres dins d’una esquerda del glaciar de Leschaux. Quico Dalmases, company de cordada, s’acostà a l’esquerda tot tement que el Fredi s’hagués mort, però captà un moviment en el seu cos entaforat i aquella petita observació salvà la vida al Fredi, perquè ràpidament i amb l’ajut d’un altre company el pogueren treure d’allà. Afectat sobretot del cap, el Fredi estigué 2 mesos en coma però sortosament es va recuperar i, obstinat, al cap d’un any va tornar a escalar, tot i quedar-li una seqüela a la vista. La desagradable experiència no li va impedir pas que, 6 anys després, ascendís amb èxit la Walker, la via que havia anat a escometre l’infortunat dia de l’accident. Així, mogut pel desig d’escalar i amb una força de voluntat molt gran, el nostre protagonista va viure en aquesta època l’etapa més prolífica d’escalades, amb sonades repeticions arreu i sobretot dedicant-se a obrir una quantitat ingent de vies de gran envergadura i dificultat amb companys com Antonio García Picazo, Armand Ballart, Ricard Darder, etc. a les grans parets de Montserrat (destacant-hi l’aresta “Fredi-Picazo” a la Roca dels Aurons i la “Picazo-Fredi” a la Talaieta d’en

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS Barbé, així com la curiosa “Encís Sublim” a la Foradada i en solitari), també a Sant Gervàs, Vilanova de Meià, Canalda (amb l’artificial més difícil d’aquesta paret del Solsonès (de grau A4)), a l’Aragó, on hi obrí vies a les Roques del Masmut, Peña Ruaba i Peña Montañesa (amb l’imponent Pilar del Sobrarbe), i també, com no, a Sant Llorenç del Munt i l’Obac, obrint-hi l’”Estigma dels Rovellats” amb Amadeu Pagès a la Gran Diagonal (1992), l’espectacular i delicada “Lo Somni de n’Isidre Suana” (1992) oberta gairebé tota en solitari a la Roca Salvatge de l’Obac i dedicada a un escalador pioner, la “101” al Cul del Montcau (1992), junt amb l’històric Josep M.Torras Homet, l’Escletxa Central Oest de la Castellassa de can Torras en solitari (1997), on hi patí un aparatós accident que li afectà greument un turmell, del que se n’anà refent mica a mica després de passar pel quiròfan, i finalment la colossal “Via de la Laika” (2000), acabada en solitari al Turó dels Cabrits i dedicada a la seva estimada gosseta, que havia mort. Per altra banda, en aquests intensos anys va participar de forma activa a l’expedició terrassenca de 1985 al Saipal, un pic nepalès de l’Himàlaia (7.031 m) on hi va fer cim, va escalar potents vies dels Alps i Dolomites, l’any 1989 es va fer membre del GAME (Grup d’Alta Muntanya Espanyol), i professionalment es dedicà a treballar a les pistes d'esquí d'Andorra i a fer treballs verticals.

En aquella època el Fredi va viure de primera mà els grans canvis de mentalitat i de materials que se succeïren en el món de l’escalada, i dins d’aquella agitació es va erigir com a ferm defensor de l’escalada clàssica més pura davant l’auge imparable de l’esportiva. Es dedicà a preservar i a portar l’estil clàssic dels pioners fins a un límit tan extrem i arriscat com el d’escalar sovint sense cordes, sobretot a Sant Llorenç del Munt (canal SW del Burret, Encastament del Cap de Mort, via “Troya” i el súmmum de la precarietat i l’exposició: la cara Nord Original de la Castellassa de can Torras, en dues ocasions) i també a d’altres zones com als aragonesos Mallos de RiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS glos (dos cops la “Pany-Haus”). No obstant això, també va col·laborar en activitats teòricament oposades als seus principis ètics muntanyencs, com en l’equipament l’any 1993 de la Ferrada Teresina de Montserrat (la primera via ferrada moderna a Espanya), i en l’obertura d’algunes vies amb llargs equipats per dalt.

La tercera època (anys 2000) L’any 2000, la vida del Fredi donà un tomb radical en patir un gravíssim accident al Pedraforca.

Acabava d’escalar una paret de 300 metres en solitari quan, en descendir del cim, una esllavissada de roques l’enxampà de ple en el cap. Alertat perquè el Fredi no tornava al cotxe, el guarda del refugi Lluís Estasen, Joan Martí, anà a buscar-lo i el trobà malferit. El va vetllar tota la nit fins que un helicòpter se l’endugué. Va estar dues setmanes en coma i després ingressà en un centre hospitalari amb greus afectacions neurològiques. Miraculosament, el Fredi anà recuperantse contra tot pronòstic fins que va poder sortir del centre. Se li havien esborrat els records del que havia succeït després de l’accident, i li eren quasi impossibles de recordar els fets recents, però en canvi conservava intactes i amb un detall inusitat els records anteriors a l’accident. A més, el seu caràcter canvià radicalment, s’obrí socialment i d’aquesta forma va conèixer la parella de la seva vida, la Carme, la qual era una de les infermeres que el cuidà durant la seva recuperació.

Fins llavors el Fredi havia estat tímid i reservat, però amb un caràcter fort que li atorgava una gran decisió a l’hora d’afrontar les difícils escalades i, per extensió, les vicissituds de la vida.

Malgrat això, el seu tracte era afable, humil i planer, i també destacava per ser molt meticulós, sobretot a l’hora d’anotar-se les activitats d’escalada, i de tenir un profund coneixement tècnic d’aquesta afició.

De fet, la seva vida en part va canviar perquè, tot i que podia fer moltes de les coses d’una persona normal, les feia més lentament i amb el problema afegit de la memòria que s’ha citat abans.

Sorprenentment, la seva il·lusió per l’escalada restava intacta, i en parlava amb la mateixa passió de sempre però sense poder practicar-la.

Poc després de l’accident, diversos amics escaladors del Fredi obriren dues vies dedicades a ell; una a l’arrogant Talaieta d’en Barbé de Montserrat, a càrrec de David Hita i Miquel Blanco (2000), i una altra a Sant Llorenç del Munt, a càrrec d’Armand Ballart i Ricard Darder (2001) a l’esquerra de la “Via de la Laika” al Turó dels Cabrits.

L’any 2007 va rebre una Menció Especial Esportiva de part de la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya), com a reconeixement a la seva àmplia trajectòria esportiva com a escalador i alpinista, i l’any 2010 va reviure records de joventut a la històrica trobada dels antics companys del grup dels “Pirates”, al Monestir de Santa Santa Cecília de Montserrat.

Cal dir, també, que algunes de les vies obertes pel Fredi rarament s’han repetit, essent-ne un autèntic repte per als escaladors actuals, i a més l’aurèola de mite s’ha anat consolidant al seu voltant, ja que a pesar del seu destacat currículum muntanyenc curiosament no se li va fer cap entrevista completa o recull biogràfic sencer del qual se’n tingui coneixement. Únicament, als Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS anys 1990 va sortir fotografiat a les revistes Desnivel i Extrem, després el varen entrevistar a Catalunya Ràdio l’any 2007, centrant-se en els seus accidents i la miraculosa recuperació, més tard, en el film “Pirates” (d’Estimball Films, 2011) el Fredi hi aparegué explicant la seva repetició en solitari de la via “Zarathustra”, així com també en el seu blog anomenat “frediencissublim” s’hi mostren algunes ressenyes i fotografies esparses de les seves escalades, i finalment és esmentat dins de l’Enciclopèdia de l’Esport Català i del Diccionari de l’Excursionisme Català, amb unes breus entrades.

Dissortadament, el proppassat 27 de gener de 2016 l’admirat Fredi ens deixava a l’edat de 58 anys per assolir el cim més alt i definitiu, després de patir un ictus cerebral. Es cloïa així la trajectòria vital de tota una llegenda de l’escalada clàssica més genuïna, un dels màxims exponents dels escaladors terrassencs deles darreries del segle passat, sorgit de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i fidel a una ètica estricta, a qui la muntanya va sotmetre a dures ensopegades i de les quals va ser capaç de reeixir-ne coratjosament a través d’una colpidora lliçó de superació. Serveixin les presents línies per donar-li un digne homenatge de comiat. Descansa en pau, amic Fredi, mai t’oblidarem.

Albert i Òscar Masó Garcia

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Fonts de consulta: Butlletins del CET, guies d’escalada de diverses regions de la Península,

blogs i webs d’escalada diversos (santllors, frediencissublim, etc), entrevistes realitzades pels autors d’aquest article al Fredi en vida, informacions aportades per companys escaladors, etc.

Agraïments: Sobretot a Jaume Parera Avellaneda, germà del Fredi, a Joan Pérez Ventayol, responsable de l’Arxiu-Biblioteca del CET (Centre Excta. de Terrassa) i a Conxita Garcia Pérez.

Breu glossari escalatori: Escalar en solitari: Realitzar una escalada sense l’ajut de cap altra persona, autoassegurant-se amb la corda i els estris adients. Aquesta modalitat afegeix dificultat i compromís a l’ascensió.

Escalada exposada: Modalitat d’escalada en la qual hi ha una escassetat notable d’assegurances que puguin aturar amb condicions una caiguda, o bé que la qualitat d’aquests punts de seguretat sigui precària i difícilment puguin retenir l’escalador en caure, de forma que el compromís és molt alt i cal extremar precaucions, ja que una eventual caiguda pot resultat perillosa.

Escalar sense cordes (en “free solo”): Modalitat extrema de l’escalada que es basa en ascendir les roques o parets sense cap medi d’assegurança que pugui retenir cap caiguda, de forma que la persona no pot tenir cap mena d’error. Des d’aquestes ratlles desaconsellem expressament la pràctica d’aquesta modalitat. L’únic que hem pretès a l’hora de mencionar-la és el fet de donar a conèixer les activitats del Fredi Parera, sense cap intenció d’animar a ningú a imitar-lo en aquest sentit, ans al contrari.

Obertura d’una via d’escalada (“obrir” una via): Es tracta de traçar una línia nova d’escalada en un monòlit o paret de roca que mai s’havia ascendit abans, essent-ne l’escalador “aperturista” el primer en recórrer-la des de la seva base fins a la part superior, tot superant els obstacles desconeguts a mida que es va ascendint i van apareixent, emprant les tècniques adients per culminar-la amb èxit i, en el cas de la modalitat clàssica més pura, mirant de minimitzar al màxim l’ús de les assegurances d’expansió i dels pitons, aprofitant sempre que es pugui els recursos naturals del terreny i alterant-lo el mínim possible. Aquesta modalitat d’escalada exigeix un ferm compromís i grans dosis de tècnica i preparació física i mental.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Sant Llorenç del Munt i l'Obac Patrimoni construït - I

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és un espai protegit d'un elevat interès ecològic paisatgístic que es palesa en la grandiositat dels relleus rocosos i dels seus boscos que aixopluguen una bona representació de fauna i flora. No menys important és la petjada de l'home escampada per nombrosos indrets de la zona que testimonien les formes culturals que s'hi van desenvolupar i fan del parc natural un indret de notable interès històricocultural.

L'establiment humà al massís de Sant Llorenç del Munt és conegut des de la prehistòria amb el considerable nombre d'importants jaciments trobats en coves i abrics naturals que palesen que el massís fos escollit per l'home prehistòric com a lloc d'establiment. Al llarg dels temps, s'han anat amuntegant restes que testimonien les ocupacions dels diferents períodes històrics.

El període que ha deixat una empremta més profunda és el de l'alta edat mitjana, època en què es van començar a formar a la rodalia del massís, la majoria dels nuclis habitats que constitueixen les viles i ciutats actuals.

El més destacable d'aquesta època són les esglésies romàniques i, molt especialment, el monestir de Sant Llorenç del Munt, bastit al cim culminant de la Mola. La pagesia, abans estesa per tot el massís, avui és residual, però hereva de les tradicions i de la cultura que li donaren esplendor.

La prehistòria L'abundància de coves i abrics naturals demostra que l'home prehistòric escollí el massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac com a lloc d'establiment. En són testimoni el considerable nombre de jaciments en coves que hi ha escampades per la muntanya i també els diversos objectes trobats d'aquelles èpoques remotes (ceràmica, sílex, etc.). Els jaciments més importants són: la Cova del Frare, la Cova de les Ànimes, la Cova del Mal Pas del Puigdoure i el grup de cavernes de la Simanya. Fins ara, les troballes més antigues provenen de la Cova del Frare i daten aproximadament de l'any 3850 aC. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS La Cova del Frare és, sens dubte, el jaciment prehistòric més important del massís. Fou utilitzada com a lloc d'habitatge i, en un període de l'edat del bronze, com a cova sepulcral. S'hi ha trobat ossos corresponents, com a mínim, a dotze persones. En aquest jaciment s'han recollit diversos estris de pedra, sílex i os, ceràmica, ossos humans i d'animals, etc. La Cova de les Ànimes ha estat objecte de diverses campanyes d'excavació. Des de molt antic s'hi han trobat uns disquets perforats semblants a les ànimes dels botons i d'aquí sembla provenir el nom de la cova. Dels milers de peces trobades es desprèn que, en aquesta cova, hi havia un dipòsit d'aquests grans de collaret i, no gaire lluny, un taller on es fabricaven, utilitzant una tècnica molt depurada. S'han recollit fragments de la petxina Cardium, material base d'aquestes rodelles. En aquesta cova també s'hi han trobat ossos humans i d'animals, ceràmica i estris de sílex. Les troballes més antigues corresponen al neolític.

La Cova del Mal Pas del Puigdoure va ser descoberta en la dècada dels anys 60 del segle passat i ha resultat ser un jaciment prehistòric important. Es tracta d'una cova sepulcral de l'edat de bronze, en la qual, després de diverses campanyes d'excavació, es van trobar ossos humans corresponents a un mínim de dinou persones. També són notables les restes de fauna, entre les quals n'hi ha de cavall. Pel que fa a estris diversos, s'hi troba ceràmica, puntes de sageta i rascadors de sílex, punxons d'os, etc. La Cova de Simanya és una de les més ben condicionades per viure-hi, tenint en compte l'espaiositat i la presència permanent d'aigua. En el transcurs d'unes excavacions realitzades l'any 1930, s'hi va trobar una gran quantitat de ceràmica eneolítica (bronze antic). A les cavitats de les immediacions, s'hi han fet diverses troballes, com a la Cova Simanya Nova o de la canal, on s'hi va descobrir ceràmica neolítica.

Al marge d'aquests jaciments més importants, cal esmentar peces aïllades que s'han anat recollint en diversos punts de la muntanya. Podem esmentar ceràmica i el motlle de fondre destrals de bronze que es descobrí a les Coves de Mura, el collaret de petxines trobat en unes cistes de la Serrallonga, destrals de pedra polida i estris de sílex descoberts superficialment arreu del massís i la curiosa destral de bronze trobada a les immediacions de la Cova Negra, a la Castellassa de Can Torres.

Continuarà

Extret de: parcs.diba.cat

Cova del Frare Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 49

Arxiu: Marta Flotats (llegat d'Antoni Flotats i Llagostera) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 50