573 maig 2016

Núm. 573 - Maig de 201 6

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

En un camp de blat, amb galta vermella, hi ha una rosella gronxant i gronxant.

La rosella riu i riu primavera i el blat espera un temps per granar.

I la plana dorm i el llebeig es cansa, la rosella canta tot guardant el blat.

És el tou llebeig qui al ball la porta, qui li parla i conta mil somnis daurats.

Altres flors flairoses, li tenen enveja, volen, per revenja, el temps de segar.

Aplega un ponent, calent, pocatraça, la poncella esclata: Veniu per fer mal?

Joan Josep Roca Labèrnia

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Vacarisses, balcó de Montserrat Parròquia de Vacarisses Racó del conte Dels Diaris Llibres Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 11 12 13 24 25 26 29 30

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Abril Dia 3 Celebració de la Unció dels malalts i de la gent gran. Ha presidit l’Eucaristia i ha administrat el Sagrament Mn. Josep Morros, Arxiprest del Bages Sud. Dia 10 Missa en sufragi de Ció Valls i Pont.

Dia 14 Visita del grup de personal de la Pastoral Sanitària a les Residències.

Dia 24 Missa familiar

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Sant Jordi, patrimoni de la humanitat

L

a iniciativa del Gremi de Llibreters i del Gremi d’Editors de proposar a la Unesco que la diada de Sant Jordi sigui declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat ha de rebre el suport de tota la societat civil i institucional catalana. De fet, la passada diada, el conseller Santi Vila ja va fer el primer pas en anunciar el suport del govern de la Generalitat entenent que és un esdeveniment singular i extraordinari vinculat a la cultura i la identitat catalanes i que té una dimensió internacional indiscutible.

Els xàfecs van marcar la diada de Sant Jordi, però la valoració inicial dels llibreters és bona ja que consideren que les vendes s’han mantingut en la línia dels últims anys de no retrocedir i destaquen l’augment de vendes de llibres infantils i la major demanda de llibres en català. També es referma la sensació que el sector s’està recuperant després d’un grapat d’anys de resultats negatius, fins al punt que, des de l’inici de la crisi, s’ha perdut més d’un 25% de la facturació, tenint en compte que el volum anual de vendes de llibres a Catalunya se situa per sobre dels 1.500 milions d’euros.

Sant Jordi és una festa cultural, cívica, tradicional i un patrimoni que cal preservar i promocionar més a l’àmbit internacional. En aquesta edició, una quinzena de llibreters europeus han viscut la diada en directe i han pogut apreciar la mobilització ciutadana que es viu a Barcelona, però també a tot el país, perquè els actes culturals, les lectures, els concursos literaris i les activitats diverses relacionades amb el món del llibre se celebren a tota la geografia catalana.

Ara, s’ha de valorar com s’aprofita la iniciativa sobre Sant Jordi i estudiar mesures per potenciar més la diada.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.).

El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

15.- Maria Magdalena El nom de Maria era molt corrent. Vaig néixer a Magdala, ran del llac de Galilea. Era pecadora però no tant com diuen alguns. Em confonen amb la que es va presentar a cal Simó mentre sopaven i que va rentar els peus de Jesús amb les seves llàgrimes. Aquella era coneguda com “la meuca de la ciutat”. Era una noia molt maca; li envejava la seva bellesa. Jo estimava molt Jesús; tant o més que les altres dones. Gràcies a Ell vaig guarir-me d’una malaltia molt estranya. Això va desfermar la imaginació d’artistes i escriptors. Les interpretacions han estat variades.

Jesús ens tractava amb una gran amabilitat i desmanegava tots els tòpics de mal gust que la gent havia acumulat. Ens citava amb simpatia. Rebatia als jueus que es pensaven que només serviem per criar i endreçar la casa. L’home quan pregava donava gràcies a Déu per no ser dona. Preferien cremar la Bíblia abans de donar-la a conèixer a les dones. Jesús va trastocar tots aquests conceptes. Jesús ens respectava, acollia, ajudava, instruïa, elogiava i presentava com a exemple d’estimació i de tot un rol de virtuts. Amb ell vam tenir un abans i un després. Llàstima que el després no l’heu continuat.

Del Calvari no me’n puc oblidar. Va ser esfereïdor. Tristesa i confusió. Molta gent. Maria i Joan abraçats. Unes quantes dones, un tros lluny, sanglotant. Jesús, clavat a la creu, amb dolors inexplicables. La sang regalimava per terra. La gent el provocava i se’n burlava grotescament. La policia jugava a daus fent gresca de mal gust. Només un militar, en un repeu del pujol, capficat, es preocupava del que podia provocar aquell crim. Eren les tres de la tarda i semblava mitja nit. Van aparèixer unes boires negres que pronosticaven un temporal i un vent gelat assolava el serrat.

Va arribar la Pasqua. Els deixebles no havien entès res i jo, encara menys. Potser Maria s’imaginava... No ho sé. L’haviVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II em vist mort i que un militar romà li havia esberlat el pit amb una espasa...Vingué un home, mudat, amb un grup de gent. Se l’emportaren. Ens vam fixar on l’enterraven: intentaríem embalsamar-lo. El dissabte, era festa grossa. Quina Pasqua més terrible...

L’endemà, abans de sortir el sol, sense calcular els inconvenients, vam anar fins al sepulcre. Era buit i tot trasbalsat. Em vaig imaginar que ens l’havien robat. Plorava desesperada. Almenys, el volia tenir mort. Em giro i m’adono del jardiner. Li planto cara dient-li: Si te l’has endut, digues que n’has fet?

No el reconec. És impossible. I em diu: MARIA! Vaig caure estesa. “Ves a dir-ho als germans.

Ves. Corre! Ho vaig fer. Em van engaltar: “Imaginacions de dona!” Va ser la contesta. L’Andreu se’n reia, Pere es va enfadar com una vespa. Només en Mateu s’ho va mig creure... Mai no he entès perquè vaig ser jo la primera confident. Comprenia la duresa dels onze. Les dones, aleshores érem un no-res i que podéssim ser les capdavanteres de l’enrenou que estava a punt de començar, no cabia en la closca de cap home de carn i ossos...

Sebastià Codina i Padrós

Toni Calvís i Roca Ha mort a Terrassa en Toni Calvís i Roca, molt vinculat amb Vacarisses. Era el Mestre d’Obres que havia intervingut en la majoria de les reformes fetes a l’Església i, ben sovint, molt desinteressadament. Prenia part en els esdeveniments parroquials, de culte i d’esbargiment. Cal recordar les sortides a diversos indrets d’Europa i en els pelegrinatges anuals a Lurdes. Era assidu benefactor de l’Església. Cada any repassava desinteressadament totes les teulades de l’església i dels altres edificis parroquials, principalment quan temporals desbocats han malmès cobertes i careners.

En nom de la Parròquia, moltes gràcies. Reposa en pau, Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pastís de patates

Ingredients per a 4 persones: 600 ó 700 grams de patates 600 grams de cebes 1 pot d’anxoves Nata per cuinar Pa ratllat

Tallarem les patates ben finetes a rodanxes i la ceba com si fos per amanir, però ben fineta.

Fregirem cada cosa a part, una vegada sigui cuit, escorrerem bé l’oli. Posarem en una plata de forn una capa de patates, una de ceba i uns filets d’anxoves, i repetirem altra cop patates ceba i anxoves.

Al final acabarem cobrint-t’ho amb la crema de llet, i el pa torrat. Ho posarem al forn a gratinar. Quan sigui ben rosset estarà llest per servir. És senzill de fer, però molt bo.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Aigua de maig, pa per tot l'any.

Cada cosa per son temps, i pel maig cireretes.

El bon segolar pel maig ha d'espigar.

El pagès que pot menjar pel maig, menjarà tot l'any.

Flor d'oliver pel maig, oliada per tot l'any.

Pel maig sardina a la brasa i bon vi a la tassa.

Una flor no fa maig, ni una gota raig.

Tant el vi bo com el dolent, pel maig floreix.

Teules o maons de maig, més fortes que fusta de faig.

La mel de maig la reina de les mels.

El maig és dolent, si Sant Isidre no punxa.

Maig humit fa al pagès ric.

La civada, com l'espelta, per Sant Isidre es desperta.

Maig corrent, la mel rossa com l'or, blanca com l'argent.

No diguis blat fins que el maig no hagi passat.

Pel maig a fer migdiada vaig.

Pel maig els temporals fan mal.

Pel maig totes les herbes tenen virtut.

Per Santa Creu faves pertot arreu.

Per Sant Pancraç i Sant Memet s'acaba el fred.

Si gela per Sant Bernardí, adéu el vi.

No et fiïs de pols de maig, ni de fang d'agost.

La llenya i el carbó del maig són els millors.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Els enemics més perillosos són els ex amics. Això cal tenir-ho ben present quan es té un gran amic...

Un amic pot ser la causa d’una gran felicitat; però un cop acabada pot ser l’esca d’un greu enfonsament...

Els coneguts i tractats no deixen rastre; les amistats quan es fonen deixen un regust immens difícil de vèncer...

Un gran poeta vigatà Mn. Collell, va escriure: “No captem el dret de viure dret que no es compra ni es ven: Poble que mereix ser lliure si no li donen, s’ho pren.

Pensar desmesuradament en el futur fa oblidar el present de manera que aleshores no es gaudeix ni del present ni del futur...

N’hi ha que viuen com si mai no haguessin de morir i badant més del compte es moren sense haver tingut temps d’haver viscut unes estones assossegades i serenes...

Un cor alegre provoca el somriure dels rostres i els somriures parlen totes les llengües del mon...

El temps guareix totes les penes i les angoixes per més profundes i intenses que siguin...

Els governs que utilitzen el Codi penal per impedir votar són descarades dictadures...

La riquesa espiritual de les persones depèn del valor dels amics que tenen...

Un amic fidel és una de la millor fortuna que es pot acaparar...

N’hi ha que malmeten la salut per apilotar diners i després perden els diners intentant recuperar una mica de salut...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES La discoteca és "Un-No-Lloc" Els qui és dediquen a estudiar aquests temes a la Universitat, veig que diuen que una discoteca no és un lloc, sino “UN-NO-LLOC”, un anonimat.

La música a les discoteques és trepidant, de decibels desmesurats, atordidors. Es música intencionadament embriagadora, perquè els nois i les noies se submergeixin en aquella cascada de sons.

Les llums són fulgurants, intermitents, llampeguejants, per tal de crear ambient gregari.

Dins una discoteca a tota marxa, no és possible conversar. La comunicació només pot ser amb frases curtes, cridaneres, esporàdiques, asmàtiques... Sempre hi pot haver a la “disco” qui, tocat per l'alcohol, armi una baralla, i els seus amics s'hi fiquin sense saber ni de que es tracta.

Convé ser conscient del risc que es corre en un ambient psicodèlic. Sempre pot haver-hi qui cregui que l'alcohol i la droga són el bitllet per entrar al paradís dels somnis. És arriscat abandonarse, sense cap inhibició, a l’experiència del vertigen i de l’èxtasi, l'exaltació desorbitada dels sentits acaba sempre en espantosa soledat, fomenta el sentit de l'absurd.

L’endemà, com diria J. P. Sartre, un sent els seus sentits “engomats”, fets una “pasta”, embescats, com els tenia Roquetin, el protagonista de la novel.la La nàusea, que tenia por de l'arrel nua, serpentina, d'un castanyer.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Sant Miquel de Fontaneda És una església romànica situada en una terrassa sobre el poble de Fontaneda, a la parròquia andorrana de Sant Julià de Lòria.

No hi ha cap document que permeti la datació, però l'arquitectura correspon al final del segle XI o principi del XII. La construcció és austera, sense ornamentacions.

Els murs són de pedres de diverses dimensions sense una distribució uniforme.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 9

CAMPANADES

EL MOSSÈN DE LES CAMPAN ADES Mossèn Pere Campàs i Bonay, capellà del Bisbat de Vic i col·laborador mensual de la nostra revista a través de la secció Campanades des de l’any 1970, ha mort a l’edat de 87 anys.

Ha deixat el testimoni escrit de centenars de plecs de comentaris sobre la més àmplia diversitat de temes escampat arreu de Catalunya en diferents publicacions, diaris i revistes.

La seva manera d’escriure clara, amena i divertida ha fet que molts lectors hagin congeniat amb ell esperant, mes darrera mes, els seus acudits plens de saviesa casolana, alliçonadora i penetrant.

Tenim encara algunes campanades o escopetades que deia ell que s’esperen per anar sortint en la nostra publicació, que ell estimava d’una manera molt especial.

Pere, amb els teus escrits has entrat fàcilment en l’entranya dels nostres pobles que has estimat com a capellà i literat prolífer portant en una mà l’Evangeli en l’altra una constant voladissa de menuts i llaminers fulls que han ensenyat, des de ran de terra, unes veritats enlairades que han fet rumiar a molts.

Gràcies, Pere, per les teves col·laboracions i per la teva amistat.

Sebastià Codina i Padrós 13 d'abril de 2016

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 10

DES DE SITGES

I arriba el dia Ja fa quasi sis mesos que sóc mare de dos, i he de confessar que tot i que l’ambient està força estabilitzat, encara molts dies se’m fa difícil de gestionar segons quines situacions...

Tots estem més acostumats a la nova realitat, el dia a dia avança més lleuger, però us vull confessar el cúmul de sentiments i sensacions que s’han barrejat i es barregen ben endins meu des que va néixer l’Adrià. He de confessar que, tot i que cada cop amb menys força, continua present.

I és que, com dic moltes vegades, no és gens fàcil reconéixer emocions i sentiments nous, que et sorprenen. Després de parir et ve de gust recollir-te amb el nou bebè, fusionar-t'hi, mirar-te’l en silenci, recollir-te a casa, acariciar-lo... i, és clar, amb un altre fill de quatre o cinc anys, en plena fase d’exterioritzar (la gelosia, el plor, cridar, enfadar-se, jugar, córrer, riure, etc.) es fa molt difícil, i els sentiments es troben. És natural i mamífer voler estar amb la cria petita, oi? Sí, i llavors el gran t’estressa, t’atabala, i rebutges aquestes manifestacions pròpies del seu dia a dia. Te’n adones que ha aparegut certa distància emocional amb el gran. És fa difícil reconéixer-ho i pair-ho, perquè alhora intentes estar alerta de les seves necessitats, empatitzar i acompanyar-lo, de la millorar manera que pots, gestionant la seva gelosia i fent-li saber que l’estimes tant o més que abans de néixer el germà petit.

I vas passant els mesos com pots, sentint-te malament molts dies, patint per aquests sentiments contradictoris d’amor-odi, d’aquesta necessitat de distància, que només voldries estar amb pau i silenci amb el bebè, però també vols participar de la transformació del teu fill gran, del què li passa, de les seves ganes de jugar... i com deixa de ser un nen petit! Estàs sobrepassada, tot és molt intens i et costa d’ententre. Què m’està passant?

Però arriba el dia que ho acceptes, que ho reconeixes, que li poses paraules i no et sents malament ni culpable. Perquè no té res a veure amb deixar d’estimar, ni molt menys! És simplement un estat natural que ha de fer el seu procés, per ser-ne conscient, mica en mica.

Arriba el dia que mires el teu fill gran i el veus “diferent”... “Com ha crescut!” - penses – o és que ha madurat? Arriba el dia que et sents orgullosa d’ell, i de tu, i de com us en esteu sortint. En Roger s’ha fet gran, però és petit encara: ho està entenent, està tenint paciència amb mi, està aprenent a encaixar-ho tot, com nosaltres, trobant el seu espai.

Ell no ho sap però l’estic veient jugar des de la cuina, mentre l’Adrià el segueix amb la mirada i va emetent sons per cridar-li l’atenció... que bonics!

Llavors penso que ens queda molt per viure i per aprendre, però ha arribat el dia que et vull dir gràcies Roger, i perdona'm, i t’estimo molt!

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 11

CULTURA POPULAR

Racó Poètic Somni del poeta

Un jorn comença nou, emprenc volada deixant el pensament lliure del tot, amb força i sentiment, d'enamorada, buscant dintre el meu ser, un bonic mot.

Aparició a la platja T’he vist en l’hora balba del capvespre i queia un raig de llum al teu cabell, no sé perquè el meu cor que n’és tan destre no va saber copsar-ne l’encís bell...

Hi havia al teu mirar com l’aigua clara l’espurna reflexant d’un foll neguit, potser la d’un amor que et desempara talment la llum del sol quan ve la nit.

O dolça aparició en l'hora tardana que l'esperança ha omplert el meu cor nu...!

De veure't solament se m’encomana un xic d'amor del cor de cada ú.

I tu has passat talment la marinada igual que una alenada en fort estiu, per esdevindre la dona enamorada que en mon cor apagat ha fet caliu.

I passes silenciosa arran de l'ona i miren els teus ulls l’ample horitzó; del teu enfosquiment què se me’n dóna si trobo el teu mirar ple de claror.

M'és quan l’aparició s’és esfumada i aquella delectança en mi es mor la teva imatge em queda tan gravada que sols de recordar-la em sagna el cor.

Colpit, el cor silent, ple d'esperança, mig tremola la mà, mirant el cel, regiro en els records, la remembrança, fent viure de bell-nou un dolç anhel.

Voldria retrobar paraules dites que jauen en un món fosc i amagat, qui sap si avui serien belles fites, però es van dir en un temps que ja ha passat.

També molts sentiments s'emporta l'aire sortits d'un pit valent que va estimar, encar volen suaus fent dolça flaire, que els cors enamorats saben copsar.

Quin goig en l'esperit, en la mirada, llegint i rellegint l'últim treball, és com el naixement d'una alenada; d'un aire net i fi, un ric fermall.

Sabina Fornell i Morató

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT F E S TA M A J O R P E TI TA Commemoració dels 500 anys del naixement de Sant Felip Neri Dijous, dia 26

A les 7 de la tarda Conferència sobre el tema “Vacarisses i la devoció a Sant Felip Neri” a càrrec del Dr. Àngel Manuel Hernández col·laborador de la Revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i catedràtic emèrit d’Institut.

Divendres, dia 27

A les 7 de la tarda Concert a càrrec de l’Escola de Música

Dissabte, dia 28

A les 1 1 del matí Concert instrumental de guitarres i violins a càrrec de l’Escola Música.

Diumenge, dia 29

Autor: Giambattista Tiepolo (1696-1770)

A les 1 1 del matí Solemne celebració de l'Eucaristia. El Cor de Vacarisses, degudament augmentat, interpretarà la Missa polifònica composta per en Francesc Torras i Font, sota la direcció d’Andreu Brunat.

Cant dels Goigs a llaor de Sant Felip Neri.

La Festa Major Petita de Vacarisses s’esdevé el 26 de maig, festivitat del patró secundari del poble, sant Felip Neri, i s’allarga tot el cap de setmana.

Des del 25 de maig de 201 5 al 26 de maig de 201 6 se celebra l’any jubilar del cinquè centenari del naixement de sant Felip Neri. Durant aquesta commemoració, s’han fet solemnes funcions religioses a Roma i a Florència, i nombrosos actes commemoratius en les congregacions de l’Oratori esteses per tot el món, entre les quals les de Vic i Barcelona.

La devoció a sant Felip Neri al nostre poble va ser promoguda per Josep Ferreres, rector de Vacarisses entre 1 644 i 1 680. En la seva casa natal de les Ferreres, a Rellinars, llavors depenent de la parròquia de Vacarisses, va ser aixecada l’any 1 660 la capella rural de Sant Felip Neri, el primer temple sota aquesta advocació erigit a Catalunya.

Mossèn Ferreres va establir un altar a l’església parroquial dedicat a Felip Neri, presidit per un quadre del sant, com comentava el bisbe de Vic durant la visita pastoral de l’any 1 666. En aquesta visita pastoral s’indica que, entre altres objectes de culte, hi havia un reliquiari (conservat ara al Museu parroquial) amb relíquies de sant Felip Neri. Aquestes relíquies, dissortadament desaparegudes l’any 1 936, són les primeres documentades a Catalunya. També va promoure mossèn Ferreres la creació de la Confraria de Sant Mateu i Sant Felip Neri, encara existent a mitjans del segle XVIII. Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La catalanofobia punxa

L

a secretaria general de la UGT estarà ocupada en els pròxims anys per Josep Maria Àlvarez, defensor del dret a decidir.

Així serà malgrat la dura campanya de descrèdit que es va posar en marxa contra el veterà sindicalista en el moment que es va tenir l’evidència que el català partia com a favorit per aconseguir la direcció. El que havia de ser una campanya en què es confrontessin els programes dels diferents candidats va derivar en una de molt diferent, encetada per sectors del sindicat i amplificada amb titulars de premsa i tertúlies, que anteposava qüestions polítiques i presentava Àlvarez poc més que com el promotor de la independència de Catalunya, evidenciant un desconeixement del personatge que els hauria de fer pujar els colors. (A tots aquests els recomanaria la intervenció que va fer el novembre del 2013 al Moment Zero organitzat pel diari El Punt Avui: “El dia que siguem convocats a les urnes per decidir quina relació volem establir amb Espanya serà el moment exacte en què estarem exercint la nostra sobirania com a poble.”)

La maquinària de la catalanofòbia ha demostrat un cop més que no descansa, i no només fora de Catalunya. Un exemple és Societat Civil Catalana, que s’ha dedicat a fer piulades, amb vídeos inclosos, acusant Àlvarez de “fer el joc al nacionalisme identitari oblidant-se de la classe obrera”.

De nou s’ha jugat brut, encara que aquesta vegada han fracassat. Àlvarez, en saber-se els resultats de les votacions, manifestava la seva satisfacció pel fet que no havia triomfat la catalanofòbia. Deia que això era bo a Catalunya i també per a Espanya. Bons desitjos i bones paraules per a una realitat que, lluny d’apaivagar-se, cada cop anirà a més. Han atacat i desqualificat Àlvarez pel fet de defensar el dret a decidir, opció majoritària al Parlament i també entre els diputats catalans al Congrés. Però això no compta per a res. La catalanofòbia no vol entendre, ni ho pretén, de majories democràtiques. El nou secretari general ho sap, com també sap que no li ho posaran gens fàcil, però ja ha avisat que qui torni a anar per aquí pot prendre mal. Ja no estem en campanya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre...

Un altre país fora casa teva, i diries "sí" en una altra llengua.

T'hauries criat d'una altra manera més bona, potser potser més dolenta.

Tindries més sort o potser més pega...

Tindries amics i jocs d'una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva.

Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra.

Podries menjar coses llamineres o només crostons secs de pa negre.

Podries... podries...

PODRIES...

Joana Raspall

Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra fugint del dolor i de la pobresa.

Si tu fossis nat a la seva terra la tristesa d'ell podria ser teva.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Joan Brossa Va néixer el 19 de gener de l’any 1919 a la ciutat de Barcelona, la mateixa on va morir el 29 de desembre del 1998, a l’edat de 79 anys. Brossa va ser poeta, dramaturg i també artista plàstic, tot i que ell sempre va denominar poesia tot el que feia. Des d’aquesta consideració, se’l sol considerar el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX. De ben jove, Brossa es va mostrar transgressor amb les dinàmiques socials i culturals preponderants, i es referia a la seva vida d’estudiant amb poc entusiasme. Era del parer que l’escola era una mena d’estafa, tal com es veu reflectit en una de les seves frases cèlebres: «Les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen».

La seva contribució a l’avantguardisme es va materialitzar de diverses maneres. Destaca, per exemple, que va ser un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948), com també un dels primers defensors de la poesia visual en la literatura catalana.

Brossa va contribuir a la creació i la difusió intel·lectuals des de molts vessants diferents: el cinema, el teatre, la poesia, l’art, la música, les arts plàstiques, la prosa, entre d’altres. Als anys quaranta, per exemple, va conèixer el poeta J. V. Foix, qui va acabar sent un dels seus referents literaris.

Moltes ciutats, no tan sols catalanes i europees, van acollir exposicions diverses amb la seva obra. Per exemple: Madrid, València, Basilea, Venècia, Nova York, Houston, Marsella, Munic, Malmö, Kassel, París, Amsterdam, Lisboa, Sao Paulo o Monterrey.

Com a reconeixement a la seva obra poètica i a la seva fecunda trajectòria en el món de la cultura, Brossa va ser objecte de nombrosos premis al llarg de la seva vida, especialment durant els últims anys de la seva vida. Va rebre, com a guardons més destacats, el Premi Ciutat de Barcelona (1987); la medalla Picasso de la UNESCO (1988); el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1992); la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (1996) i el doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1999), que desgraciadament no va poder recollir per la seva mort sobtada.

Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, el rus, el txec, el francès, el suec, l’anglès, l’alemany, el japonès, l’italià, el portuguès, el polonès, el neerlandès, l’hongarès, el serbocroat i l’esperanto.

Els estudiosos de la literatura avantguardista coincideixen a remarcar un fet que sembla inqüestionable: l’obra de Brossa és enormement gran i, en part, encara és inèdita. En total, més de cent llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual –que ultrapassen els mil trescents poemes–, unes tres-centes cinquanta peces teatrals de qualsevol gènere i format, uns seixanta cartells, etc. La seva prosa està parcialment recollida en quatre volums.

Extret de:

Col·lectiu Català Sempre Països Catalans

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El monstre dels cent ulls

Argos era un gegant que tenia 100 ulls. Res no se li escapava, ni de dia ni de nit, perquè fins i tot quan dormia, tenia sempre uns quants ulls oberts. Treballava al servei d'Hera, l'esposa de Zeus, el déu suprem, infidel i liós. Resulta que Zeus estimava Io, i Hera se'n va assabentar. Zeus va convertir Io en una vedella, per amagar-la de l'esposa gelosa.

Però Hera ho va saber i va dir a Argos que lligués la vedella. Zeus va manar a Hermes que matés el guardià dels cent ulls. Hermes es va disfressar de pastor, es va fer amic del gegant i va contar-li un munt d’històries avorrides per tal de fer-li aclucar tots els ulls. Ho va aconseguir, i llavors el va matar. I diuen que en record del seu fidel guardià, Hera va posar els seus ulls a la cua del paó.

FELIÇ qui pot passejar sota l'ombra color violeta d'una vella glicina emparrada en una pèrgola. A l'abril floreixen les glicines i les branques es carreguen d'oloroses flors en raïms, La glicina suporta les gelades, vol força adob i no li agrada l'aigua amb calci.

A LA PRIMAVERA podeu fer un caldo depuratiu per al cos. Poseu un litre d'aigua a bullir i afegiu-hi les fulles d'un manat de julivert.

Que bullin 10 minuts. Apagueu el foc i deixeu-ho reposar. Beveuvos el líquid durant el dia. Això ho podeu fer una vegada a la primavera i una altra vegada a la tardor.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT I N TERCAN VI Els passats dies 1 6 i 1 7 d’abril, el Cor de Vacarisses hem anat a Ciutadella, Menorca, a cantar dins el marc d’un intercanvi cultural / musical amb la Coral s’Estel de la ciutat.

En primer lloc l’alcaldessa Joana Gomila ens va rebre a la sala de plens de l’Ajuntament on ens va donar la benvinguda i valorar la nostra visita com un agermanament entre pobles. Per part del Cor la presidenta Isabel Trias va parlar del lligam que existeix entre el mar a Ciutadella i la muntanya a Vacarisses. En acabar els parlaments ens vam intercanviar uns records. També els vam fer entrega de l’escrit i el llibre Història en fotos de Vacarisses, obsequi del nostre Ajuntament. Vam dinar plegats on ens van oferir menges típiques de la seva terra en un paratge molt entranyable.

I, a la tarda, el concert! Es va fer al Monestir de Santa Clara, cada coral va cantar el seu propi repertori de cançons i vam acabar, tots junts, amb un cant comú molt alegre i festiu. El públic va ser molt receptiu i es va crear un fort vincle entre les dues corals.

L’endemà vam fer un recorregut per l’illa visitant llocs tan emblemàtics com les Cales Macarella i Macarelleta, Fornells, Monte Toro (on vam aprofitar per fer una cantada al Santuari als peus de la Mare de Déu del Toro), finalitzant el recorregut a Binibèquer Vell.

Tot plegat, una experiència memorable que va enriquir la nostre relació i que ens esperona a tornar-hi.

Cor de Vacarisses Abril 2016

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Programació Maig 201 6 Dimarts 3, 1 0, 1 7 i 22 i 31 de maig de les 1 7,00 a les 1 8,00 h.

Easy Way Arithmetics A càrrec d'Easy Way Formació.

Dijous 1 9 de maig a les 1 8,30 h.

Club de lectura 1 : La papallona de Narcís Oller.

Dimarts 24 de maig a les 1 8,30 h.

Club de lectura 2: Carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda.

Divendres 27 de maig a les 1 8,00 h.

Gimcana de Festa Major.

Adreçat a nens i nenes de 6 a 1 4 anys, amb grups entre 4 i 6 participants.

Cal inscripció prèvia a la biblioteca. Places limitades.

Dissabte 28 de maig a les 1 0,30 h.

Visita guiada a l'edifici del castell.

Recurregut per l'edifici tant des de la seva vessant funcional com històrica.

Aproximació que permet conèixer un dels edificis més emblemàtics de la Vila.

La Biblioteca al Twitter i Instagram!

Amb el propòsit d'acostar-vos la biblioteca i mantenir-vos al dia de la nostra activitat, ja ens podeu trobar a dues noves xarxes socials: Twitter i Instagram!

Podeu fer-vos seguidors de Twitter en el següent enllaç: http://www.twitter.com/biblioelcastell A Instagram ens trobareu com a @biblioelcastell!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dissabte la Biblioteca El Castell va fer entrega dels premis del seu

"1 r Concurs de Còmic"

El jurat, format per l’Hèctor Molina de l’Escola Joso de Sabadell, Ricardo Peregrina dibuixant de la revista “El Jueves” i Glòria Jativa, professora de dibuix de l’INS Vacarisses, va decidir els següents guanyadors: - En categoria A : "La llentia va a la piscina" de Julieta - En categoria C: "Sense arrels" de SM La categoria B es va declarar deserta, però aviat es realitzarà una nova activitat per donar el premi d'un curs d'estiu a l'Escola Joso.

Moltíssimes gràcies a tots els participants i moltíssimes felicitats als guanyadors!!!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 22

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Referent a l'annex " Desordre generalitzat" que us vam enviar a principis d'abril, el seu autor i col·laborador de la nostra revista "Vacarisses, balcó de Montserrat", ens ha fet arribar la següent nota d'aclariment:

Benvolguts lectors, En el meu artícle “Desordre generalitzat” em va passar per alt que el Tribunal Constitucional no tant sols havia admès a tràmit la impugnació del Gobierno Central Español de l'acord del Parlament de Catalunya del 9 de novembre de 2015, iniciant el procés polític d'independència sinó que, a més a més, seguidament va dictar sentència el 2 de desembre de 2015, declarant l'acord inconstitucional i nul. Creia erròniament que la sentència estava pendent.

Per tant, els paràgrafs del document inicial que deien: “Totes les demandes de declaració d’inconstitucionalitat dels acords del Parlament de Catalunya o d’actes de la Generalitat que el Govern Central espanyol presenta davant el Tribunal Constitucional són admeses, i queda suspesa la validesa de la disposició impugnada fins que es produeixi la corresponent sentència, que haurà de tenir lloc en el termini de cinc mesos des de l’admissió a tràmit de la demanda d’inconstitucionalitat en virtut de l’Art.161.2 de la Constitució Espanyola.

Així doncs, la Resolució del Parlament de Catalunya sobre l’inici del procés polític de Catalunya del 9.11.15, impugnada el 11.11.15, s’haurà de resoldre abans del 11.4.16. Què resoldrà l’alt tribunal? Quan es dicti sentència, Espanya seguirà amb l’actual Govern “en funcions”, davant la impossibilitat que els partits polítics arribin a un acord per a la formació d’un govern? Com rebrà el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat la sentència quan se li comuniqui?”

Haurien d'haver dit el següent: Totes les demandes de declaració d’inconstitucionalitat dels acords del Parlament de Catalunya o d’actes de la Generalitat que el Govern Central espanyol presenta davant el Tribunal Constitucional són admeses, i queda suspesa la validesa de la disposició impugnada fins que es produeixi la corresponent sentència. En aquest cas la sentència es va dictar el 2 de desembre de 2015 i va declarar la inconstitucionalitat i nul·litat de la resolució I/XI del Parlament.

Enrique Garcia Arrufat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 23

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

PELEGRINATGE PARROQUIAL A LURDES Si hi ha un grup de 40 o 45 pelegrins Raó: Josep Torras i Maria Salvans Telèfons de referència: 61 951 3797 i 609554384 Del 22 al 26 d’agost.

MUSEU-ARXIU DE LA PARRÒQUIA DE VACARISSES VISITA GUIADA Dies festius, de 1 2 a 1 4h.

Dies feiners: A hores convingudes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 24

RACÓ DEL CONTE

El q u i osq u er a n ti pà ti c Explica el columnista Sidney Harris que, en una ocasió, va acompanyar un amic seu a comprar el diari.

En arribar al quiosc el seu amic va saludar amablement al venedor. El quiosquer, en canvi, va respondre amb mals modals i li va llençar el diari de mala manera.

El seu amic no obstant, va somriure i pausadament li va desitjar al quiosquer que passés un bon cap de setmana.

Continuant el seu camí, Sidney li va dir: – Escolta... aquest home sempre et tracta així?

– Sí, per desgràcia.

– I tu et mostres amb ell sempre tan educat i amable?

– Si, així és.

– I, em vols dir per què tu ets tan amable amb ell, quan ell és tan antipàtic amb tu?

– És ben senzill. Però jo no vull que sigui ell qui decideixi com m’he de comportar jo.

Recopilació: Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 25

DELS DIARIS

Qui té por del català?

Hi va haver un temps en què parlar català a València semblava una provocació. Ara, almenys, s’ha arribat a la tolerància, un progrés.

No sé si és una vivència compartida a Catalunya o només meva personal, però anar a València és com anar a casa d’aquell germà que tens ganes de veure i alhora ets conscient que cal anar amb peus de plom per no espatllar la relació. No em passa amb les amigues i amics, esclar, amb qui la confiança és mútua i total, però sí amb el conjunt de la població: sembla com si algú de Catalunya que s’arriba a València fos sempre sospitós d’anar-hi a donar lliçons, vés a saber amb quines intencions.

València, per a mi, és com una germana. Hi tinc amics i amigues de fa molts anys, amb qui he compartit moltes coses. M’agrada aquest barri del Carme, més autèntic que la nostra Ciutat Vella, farcit de casalots i palaus, de placetes tranquil·les, de botigues antigues a vessar d’arracades i cintes i velluts. M’agrada la seva gent planera, sense pretensions ni ganes de competir, però exigent, gairebé intransigent, a l’hora de debatre sobre projectes, idees i temes transcendents. Gent més culta del que aparenta, precisament perquè no utilitza la cultura com a moneda de canvi sinó com a tresor propi, i quan la mostra ho fa amb ironia, per deixar clar que no pretén presumir.

Em conviden a València a fer una conferència. Poc abans de començar pregunto: català o castellà? Sóc conscient que estic plantejant un problema. No he dit: valencià o castellà, perquè no domino la variant valenciana, i intentar-ho seria una burla. Però la pregunta mateixa es pot prendre ja com una impertinència: no reconeixes l’existència del valencià com a llengua diferenciada?, el català, a València, no es diu valencià?) Resposta: ah, parla com vulguis.

No, insisteixo, decidiu vosaltres (fa temps que m’he perdut en el conflicte lingüístic valencià i no acabo d’entendre el significat exacte de cada llengua: des que un grup d’oients va marxar d’una Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 26

DELS DIARIS conferència meva ofès perquè parlava català i no valencià, el laberint em supera). No, com tu vulguis. Finalment, parlo en català i pregunto: tothom m’entén? Sí de la sala, cap mà no s’hi aixeca en contra. Català, doncs, tema resolt. Doncs no.

Després, sopant, una amiga em diu: gràcies per haver parlat en català. Em sorprèn. No m’ho agraeixis, jo en aquesta qüestió faré sempre el que em digueu. Insisteix: gràcies, el català és tan poc present a la vida pública! De cop la conversa s’anima, gira a l’entorn del bilingüisme, del seu significat polític, de l’ús públic del valencià. Comento: tothom l’entén, m’ha semblat, jo ho he preguntat d’antuvi. No, hi ha gent que no t’entenia. I una a la taula: jo hauria preferit que parlessis en castellà. Doncs per què no ho has dit? No, no hauria estat bé, això ara ja no es fa. Hem avançat una mica, ara hi ha respecte i cadascú pot parlar el que vulgui. Però, de fet, molta gent no t’ha entès. Tot això, esclar, expressat en un continu pas d’una llengua a l’altra, exactament com a Barcelona, amb canvis a mitja frase segons a qui mira la persona que parla.

Sempre el malentès, el joc dels espills. Hi va haver un temps en què parlar català a València semblava una provocació. Ara, almenys, s’ha arribat a la tolerància, un progrés.

Cal recordar que les llengües són innocents, que la intenció política la posen els parlants, o els que escolten, o els que els dominen a tots dos? L’embolic de València és més enrevessat que el de Catalunya: les burgesies sempre busquen un enemic exterior per tractar de compactar el poble entorn seu i validar el poder propi, presentant-se com a salvadores enfront d’algun gran malvat.

A Catalunya, des de la Transició, l’adversari ha estat Madrid, i això ha jugat, almenys parcialment, en favor de la llengua.

A València ha estat el contrari: al començament de la Transició la burgesia local, amb una gran habilitat, va designar com a adversari Catalunya i el seu suposat afany imperialista, pel fet que algú havia parlat de Països Catalans. Resultat: es va consolidar, com mai abans, la denominació de valencià per a la variant local del català, convertint-la conceptualment en una altra llengua; i tot allò que recorda l’arrel comuna, la unitat de la llengua, el fet que el valencià és català occidental amb unes quantes variants lèxiques, ha estat condemnat com a signe d’una fosca voluntat de domini dels veïns del nord. De manera que quan algú, simplement perquè s’alegra que el català ressoni sense traves en un acte públic, s’atreveix a esmentar-ho, la discussió està garantida, i cal una vegada més justificar per què una catalana gosa parlar així a València, i esbrinar si tothom hi està d’acord.

Més enllà de la voluntat dels pobles, del dret de tothom de parlar la llengua materna, l’ús de les llengües és constantment manipulat des del poder. Indubtablement, la burgesia valenciana menysprea el valencià com a “llengua baixa”, en una situació típica de diglòssia, però sobretot el que va pretendre al començament de la Transició va ser trencar qualsevol confluència amb CataVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 27

DELS DIARIS lunya, on políticament l’esquerra tenia més pes. I va marcar les cartes de manera tal que el PSPV, en els seus anys de govern, va navegar entre dues aigües. Després, esclar, un quart de segle de poder del PP va reblar el clau, afegint constantment llenya al foc. Ara, per fi, una nova etapa esperançadora en la societat valenciana, en què caldrà veure com es decanten les coses. Esperem que les institucions deixin de presentar els catalans com a invasors potencials; potser sí que a vegades ens comportem d’una manera arrogant, però de lliçons en donem poques, que prou feina tenim per aclarir-nos a casa.

I de cop, m’adono que almenys, a Catalunya, ja fa temps que no ens cal demanar permís per parlar en català. Sovint toca canviar de llengua, és cert, quan ens trobem amb nouvinguts que no ens entenen, però ho fem sense problema, que la principal funció de la llengua és la comunicació.

Altrament el català es parla a tot arreu: fa anys que la població d’immigració antiga l’entén, i els seus descendents el consideren com a llengua pròpia, a vegades juntament amb el castellà. És a dir, entre la població que viu a Catalunya, el conflicte lingüístic ha desaparegut, amb molt poques excepcions. Cosa que no implica que s’hagi acabat l’intent de combatre la nostra llengua: aquesta mateixa setmana s’ha parlat de dos atacs frontals, un del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l’altre del ministeri de Justícia, ambdós restringint l’ús del català en l’àmbit de la justícia i de l’administració. En el moment que estem vivint, això sí que són provocacions.

Algú, indubtablement, té ganes de tensar la corda tant com sigui possible. Endavant, que no decaigui, no fos cas que poguéssim conviure en pau!

Marina Subirats i Martori

(Barcelona, 1943) Sociòloga, gestora pública i política catalana

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 571 - Març 2016 - Pàg. 28

LLIBRES El sobiranisme català ha guanyat les eleccions del 27-S. El periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro ens revela la part oculta, la cuina i la rerebotiga d’una gran aventura col·lectiva. Observador privilegiat de la sorprenent transformació social i política que ens ha portat fins aquí, ens explica els pactes, les negociacions i les maniobres que tenien lloc mentre es configurava l’equilibri de forces i l’estratègia del nou front sobiranista, així com les reaccions i les jugades dels altres actors. Ens dóna les claus d’un triomf electoral no exempt d’embolics, incerteses i dificultats que, en alguns moments, va semblar improbable.

Aquesta obra sorgeix d’un dietari personal fet d’anàlisi, reflexions i diverses informacions essencials -fins ara inèdites- per entendre què va passar durant els 127 dies que transcorren entre les eleccions municipals del 24 de maig i els comicis al Parlament del 27 de setembre.

Heus ací el relat d’unes setmanes emocionants, viscudes entre el neguit i la il·lusió, conscients que érem testimonis i alhora protagonistes d’un canvi irreversible del nostre país i de la nostra societat.

Editorial Comanegra

Per vegada primera, en un llibre entrevista signat per ell, Francesc es dirigeix a cadascun dels homes i dones del planeta en un diàleg senzill, íntim i personal. El Papa afronta el tema de la misericòrdia, tan central en el seu ensenyament i en el seu testimoniatge, a través de la seva experiència personal com a sacerdot i pastor.

Explica els motius d'un Any Sant extraordinari que ell va desitjar amb tot el seu ímpetu, parlant a totes les ànimes de “dins i fora de l'Església” que busquen donar un sentit a la vida, trobar un camí de pau i de reconciliació, una cura a les ferides físiques i espirituals. És la síntesi del seu magisteri i el seu pontificat. Per revelar tot el seu pensament, ha triat al periodista del Vaticà, Andrea Tornielli, el més proper al pontífex, garantia, doncs, de rigor i solvència.

Traducció d'Imma Falcó Editorial Columna

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 570 - Febrer 2015 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Xarxa de torres defensives La Marca Hispànica era terra de frontera entre el món musulmà i el cristià, que s'anava repoblant a força de cultiu, ramaderia i una forta política defensiva.

Durant els segles X i XI els pobles es constituïen sota principis defensius. Es formaven al voltant d'un castell o d'un monestir, que eren el refugi en cas d'invasions musulmanes, i posseïen una torre de vigilància o talaia. La construcció del castell seguia el mateix principi, i comptava amb una muralla alta de parets llises, que en dificultava l'accés, i una torre de l'homenatge, l'últim reducte en cas que l'enemic superés la barrera de la muralla i de les tropes armades. A la torre de l'homenatge hi vivia el senyor.

No donis l'esquena a l'enemic Les torres de guaita eren sempre rodones per tenir una visió ràpida de 360°. Les poques torres que es van construir quadrades van rebre un revestiment rodó, com la d’Ardèvol (a Pinós, Lleida). En aquesta, però, el revestiment es va esfondrar l'any 1932 i va deixar a la vista la quadratura original.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS La torre de la minyona Al segle XI els musulmans no només atacaven castells sinó que també vivien en els que ja havien conquerit. La convivència entre veïns de religió diferent era, però, complicada. L'alcaid del castell de Maldà, Abdalà, era un jove musulmà ben plantat que es mostrava cada matí a la vista de la minyona del castell veí de Cardona. La noia, Adelaida, se'n va enamorar. Però els pares d'Adelaida no podien acceptar un jove musulmà per gendre i van incomunicar la filla dins la torre del castell, que ara rep el seu nom. La pobre noia va perdre la gana i la il·lusió de viure, i al cap d'un any va deixar aquest món de penúries. Però no del tot. No visiteu l'habitació 712: és la més propera a la torre i allà els mobles es desplacen sols de lloc.

Anticipació de 33 metres En terreny pla, l’alçada de la torre de guaita és inversament proporcional al temps d'anticipació de l'arribada de l'enemic.

Aquesta constatació va donar obres mestres de l'arquitectura militar medieval, com la torre de guaita de Vallferosa a Lleida, de 33 metres d’alçada.

Comunicats de guerra Les talaies o torres de guaita servien per vigilar l'arribada de l'enemic i alhora per comunicar-la a d'altres torres i habitants del poble. Quan les torres rebien el senyal havien de comunicar-lo de nou a altres torres més allunyades, i així és com s'establia un sistema de comunicació en cadena.

La comunicació es realitzava per mitjà de senyals de fum o de colors, si era de dia, o de foc, si era de nit (les alimares). Un codi de senyals permetia fins i tot afinar el contingut del missatge: el nombre de fogueres variava en funció del nombre d'homes que integraven les tropes de l'enemic o de la gravetat dels atacs. La torre de Guimerà i altres torres de la vall del Corb es comunicaven d'aquesta manera.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

L'àngel de la terra

E

ra de pell bruna i tan pregonament humà, que gairebé semblava un dels nostres.

Regalimava terra tot ell i se’n desprenia aquella olor de terra, que surt del fons del sòl. Era com un cant a la terra, a la terra nostra, a la terra bruna o roja o blava, però sempre terra, terra nostra. Tota la sentor de terra es concentrava en ell, la sentor de terra llaurada, la sentor de terra mullada, la sentor de terra resseca. L’àngel vibrava com vibra la terra assolellada i ens comunicava el seu fimbreig, com un llenguatge d’amistat fet de llum, d’olor i de tacte. I tots sentíem l’esgarrifança de la carícia de l’àngel com una moixaina de la terra. Com n’era de proper l‘àngel, com n’era de vora a la terra i a nosaltres!

Alenava en les muntanyes solitàries i en les valls juganeres. Brillava i cantava en els rius muntanyencs o en els rius calmosos de les planes. Brillava i cantava en els prats florits i en les hortes casolanes. Somiava en totes les riberes de mars, de llacs i de rius, i en les ribes dels cors humans. S’il·lusionava en les viles plenes de vida i en les fumaroles sadolles de mots. Ell era l’ànima de tot això, l’esperit vivent de la terra tan nostra.

– La terra té vida -digué l’àngel-, una vida de milers d’anys, una vida calma i fecunda. Ella és el bressol de totes les vides del nostre món, per això tots teniu una retirada a aquesta mare. La seva vida us transmet com pujada de les profunditats del sòl.

Tot n’ha brollat i tot hi retorna, però quan hi torneu no ho feu amb les mans buides: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS emporteu-vos-hi el florir de primavera i el fruitar de l’estiu, endugueu-vos-hi el teixit del treball i la joia dels vostres anys de vida.

– Si la terra és tant mare, cal estimar-la -prosseguí l’àngel. Estimeu-la, humans, aquesta mare, estimeu els seus turons desiguals i les seves planes harmonioses, estimeu els paisatges serens i els boscos ombrívols, i estimeu fins i tot els deserts silenciosos. Mai no agraireu prou allò que la terra us dóna. Per això cal no fer-la malbé, cal respectar la seva bellesa, la seva netedat i el seu equilibri fet de milions d’anys d’esforços. La terra us acull sempre; acolliu-la també vosaltres, acolliu-la com ella us acull, generosament, cordialment. No la destruïu, que de terra només en teniu una.

L’àngel deia això i mirava la terra amb mirada manyaga. Afegí: – Tot retorna a la terra. No us n’allunyeu. Torneu a la naturalesa, torneu a la vida senzilla i pacífica, torneu a copsar la sentor del grumoll que heu arrencat del sòl, torneu a copsar la joia del clarejar del dia i la pau de la posta tranquil·la.

Després ens digué: – Ara us faré sentir el plor de la terra, ara us faré veure la seva vida amagada als ulls que no veuen i als peus que passen de llarg.

Veiérem com la terra plorava a cada ferida que li fiem. Li veiérem caure les llàgrimes cada vegada que ens n’allunyàvem amb el nostre urc d’homes i amb les nostres pretensions artificials. Vam veure, també, com s’alegrava quan la miràvem amb afecte, quan ens meravellàvem de la seva bellesa o quan la respectàvem, curosos de la seva netedat i de la seva harmonia.

– Parleu a la terra, humans -digué l’àngel. Parleu-li constantment que és la vostra mare i companya. Quan la llaureu, canteu-li cançons amoroses; quan li agafeu un terrós, somrigueu-li amb els llavis; quan us doni els seus fruits, agraïu-los-hi amb el cor. Així ella no plorarà, ans s’alegrarà amb la joia de la mare que infanta.

Després que l’àngel hagué dit això, nosaltres flectàrem els genolls i besàrem el sòl i cantàrem cançons a la terra.

I els humans decidírem retornar a la mare.

Jordi Llimona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELON A Sant Jordi Sant Jordi no és només patró de Catalunya, sinó també d'Aragó, d'Anglaterra, Rússia, Gènova, Geòrgia, Grècia, Lituània i Sèrbia. La tradició diu que era nat a Capadòcia i que va ser un màrtir cristià. Jordi ve del grec gorgios, que significa pagès. L'extensió del seu culte va ser al segle XI amb I'inici de les croades. Des del segle XV, el seu dia coincideix amb la Fira de les Roses que es feia al pati de la Generalitat. Al 1 926, la Fira de Sant Jordi també coincidí amb el Dia del Llibre, que en el seu origen era destinada a commemorar la data de la mort de Miguel de Cervantes. Des de 1 982, la Generalitat concedeix una condecoració, la Creu de Sant Jordi, a les persones que s'han distingit en la seva obra per al nostre país. No coneixem les proeses que va fer Sant Jordi, el sant guerrer, en altres terres. Però us en podem explicar algunes que van deixar bocabadada la gent de casa nostra.

Quan els àrabs van envair Catalunya, Barcelona havia quedat gaire bé arrasada. Des de Manresa, el comte Borrell i els nobles demanaren ajuda, però hi acudiren pocs cavallers. Quan es disposaren a la brega, amb un ull més obert que l'altre perquè veien que els seria difícil guanyar, va arribar un cavaller jove i ben plantat, vestit de blanc, que portava sobre el pit una gran creu vermella i una altra igual al seu escut, i anava armat amb una llança llarga i punxant. Els guerrers cristians van fer un gran somriure d'alleujament.

De seguida començà la batalla, i el cavall blanc del cavaller, davant l'esparverament dels genets musulmans, va esdevenir com de foc i es llançà amb fúria contra les rengleres dels oponents. El cavaller va fer un estrall tan gran que els àrabs es retiraren i els cristians pogueren tornar a entrar a Barcelona, perduda poc abans. Tots es preguntaven qui era aquell guerrer. L'host entrà a la ciutat pel portal de Mar, on avui hi ha la plaça de l'Angel, capitanejada pel cavaller que, malgrat la sang vessada, portava el vestit més blanc que mai, i l'escut li lluïa com si tingués vida pròpia. En Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS arribar el cavaller a la plaça de Sant Jaume, petitona aleshores, sobre el seu cavall de foc, va alçar la llançà enlaire, cap al cel, i hi va fer tres vegades el senyal de la creu.

Tot seguit, el guerrer desaparegué. Tots cregueren que era sant Jordi, que havia volgut salvar Catalunya i, immediatament, l'en feren patró. Des d'aleshores, la creu de Sant Jordi forma part de l'escut de la ciutat. I va fer-se costum que tots els cavallers s'hi encomanessin abans de la lluita. Els nostres cavallers lluitaven al crit de Sant Jordi Firam! Firam! per tal de ser protegits pel sant. D'aquesta manera s'enardien per a la lluita. Catalunya ja tenia un heroi!

Sant Jordi i el drac I quan neixen els herois, també han de fer acte de presencia malvats que estiguin a l'alçada dels seus grans poders. Si no, quina gràcia tindria lluitar amb els escanyolits humans!

En el temps en que els àrabs regnaven a Còrdova, hi havia un comte a Catalunya que tenia una princesa bellíssima. Les terres catalanes estaven assolades per un monstre alat amb cap de serp.

Quan no recorria la terra, nedava per la superfície del mar perseguint vaixells i es menjava els mariners.

Un matí d'abril, els guaites de Barcelona van veure el drac que, empès pel vent de l'est, es dirigia cap a la costa. Es van tancar portes i van sonar totes les campanes de la catedral per tal de foragitar el monstre. El drac, sentint tot aquell rebombori, va fugir cap al nord i hi va fer destrosses.

Els camperols es van refugiar dins la ciutat i el monstre, en veure-la tan ben protegida, va decidir atacar per l'aire. Va sobrevolar Barcelona, però un núvol de fletxes el va fer fugir altra vegada. Passava el temps i mancaven els queviures perquè el drac era tossut: romania prop de les muralles i no deixava entrar ni sortir ningú. Els pocs homes valents que procuraven escapolir-se'n per portar provisions no tornàven.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS Va sortir, aleshores, un exercit molt aguerrit per enfrontar-se amb aquell paorós monstre d'escates, però no el va poder vèncer. La gana es va escampar per la ciutat. I com que ningú no es volia enfrontar al drac, es van decidir per sorteig els guerrers que havien de lluitar-hi. Però, malaguanyats, un a un van caure sota les urpes de la bestia de queixals de foc. Finalment li va tocar el torn a la princesa. El comte s'hi negà, però la noia hi insistí fins que, armada amb llançà, va sortir de la ciutat i es va internar en un bosc.

Allí va trobar un bell cavaller.

- On aneu, senyor, tan d'hora...? No sabeu que hi ha un drac? -s'alarmà la princesa.

- Ho sé, i estic aquí per defensar-vos. El cavaller no va escoltar els precs de la princesa i, ben decidit, va fer intenció de dirigir-se a la cova de la fera.

- Com us dieu? -li pregunta la princesa abans no la deixés sola.

- Jordi -va contestar el cavaller, no sabem si amb un somriure radiant com els dels anuncis de dentífrics.

Quan el guerrer va arribar al cau de la bestia, va veure que tot just es despertava, S'hi abraonà i van lluitar tot el dia. Semblava una pugna desigual. Les ales punxegudes, les urpes, els ullals i el foc dels queixals lluitaven aferrissadament contra l'escut i la llança del noble cavaller. Finalment, però, Jordi va aconseguir clavar-li l'arma entre dues escates i el deixà malferit. El cavaller va lligar el cinyell blau de la princesa al coll del monstre mig estabornit.

- Porteu-lo davant del comte. Esteu deslliurats per sempre més d'aquesta fera. I el cavaller va muntar el seu cavall blanc i va marxar al galop. Feina feta no té destorb! La noia es va presentar sanglotant als braços del seu pare. Quina experiència havia viscut... I era tan formós, el cavaller...

Tota la ciutat en va anar plena, d'aquell fet prodigiós. I la gentada va alabar la proesa del cavaller que els havia salvat. El drac, durant un temps, va ser l'únic hoste del zoològic de la ciutat, fins que va morir en el seu fossar.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Records i vivències

Ara sí que s'ha esbadat la primavera. Han arribat les orenetes. En pocs dies el cel matinal, que l'albada fa resplendent, s'ha omplert d'orenetes, falciots i roquerols.

El petit mocador blau que puc veure des de casa, entre teulades i terrats, és una volior de sagetes rabents -les puc sentir brunzir- i un ramell de xisclets i acrobàcies. Semblen bumerangs pintats de negre que van i vénen incessantment.

Els vianants alcen la testa, mouen el cap i somriuen. Quina alegria dóna aquesta ocellada a tota la comunitat! Hom observa el vol incessant d'aquestes benefactores criatures que mengen volant, viuen jugant, s'empaiten zeloses i construeixen les seves nieres amb l'art primitiu, perenne i efímer del fang trencadís, i en frueix.

Observant-les, m'he fixat que totes igual fan el servei de repartir alegria i esperança. Tenen un sol nom i una sola fesomia. No són identificables. Són orenetes, i passen anònimament.

Aquest detall m'ha fet pensar en les persones que, per la seva bondat, alegren el cor del proïsme amb els seus dons i les seves traces. Però costa trobar-ne que ho facin a l'estil d'aquests ocells.

Nosaltres no ens acontentem de passar fent el bé. Hi volem posar la signatura. Tendim a acaparar i entortolligar els afavorits. Ens dol que oblidin la nostra persona i la nostra fesomia. Quan fem favors als altres no ens acontentem amb l'alegria que donem als qui reben el nostre benifet. Volem que recordin el benefactor.

Si el pobre, l'afligit o l'ignorant, acceptant els nostres dons, gira després l'atenció vers un altre que passa per la seva vida, li diem desagraït, aprofitat, vividor. És que no cerquem l'alegria i el creixement dels altres, sinó la nostra pròpia inflor. Ens costa ser orenetes anònimes que passen. Volem ser àligues majestuoses que atreuen la mirada.

I Jesús «Va passar fent el bé» (Ac 10,38). I va dir: «Que la teva mà esquerra no sàpiga què fa la teva dreta» (Mt 6,3). Mots que podríem traduir socialment: oblida el bé que has fet als altres.

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Noves aportacions a la biografia de Pere Vacarisas Bofill. II. Ampliació d’estudis a Bèlgica.

C

om s’ha apuntat en l’anterior col·laboració, Pere Vacarisas aconseguí a Lovaina (Bèlgica) la llicenciatura en matemàtiques, amb la màxima qualificació, i després cursà a Barcelona ciències exactes, obtenint també el títol de llicenciat. Durant tota la seva carrera docent a Terrassa, primerament al Reial Col·legi Terrassenc i després a l’Escola Industrial de Terrassa, contínuament ampliava coneixements en les molt diverses matèries que impartia. També, com a industrial tèxtil, li calgué estar al dia de les innovacions que constantment es produïen, especialment en la indústria llanera.

L’any 1907 es va crear la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, depenent del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts i presidida per Santiago Ramón y Cajal. De les moltes actuacions de la Junta destaquen les pensions per a ampliar estudis a l’estranger.

Pere Vacarisas es va presentar al concurs convocat el 18 de febrer de 1910 i va ser seleccionat. Per reial ordre de 9 de juliol de 1910, i d’acord amb la proposta per a la concessió de pensions destinades a l’ampliació d’estudis a l’estranger, es fan diversos nomenaments de pensionistes, entre els quals figura “D.

Escola Superior Textil de Verviers

Pedro Vacarisas y Bofill, profesor de la Escuela Superior de Industrias de Tarrasa”, a qui se li concedeix “una de cuatro meses, desde 15 de julio, para estudiar el estado actual de la industria lanera y organización de la Escuela de Ingenieros de Industrias Textiles, de Verviers, en Bélgica, con 350 pesetas mensuales y 500 para viajes”. (Gaceta de Madrid, 13 de juliol de 1910, pàg. 251)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS El 19 de juliol de 1910, el director accidental de l’Escola Superior d’Indústries de Terrassa, Eugeni Ferrer, comunica al rector de la Universitat de Barcelona que “con esta fecha sale para Ver-

viers (Bélgica) D. Pedro Vacarisas y Bofill, profesor numerario de Teoría de tejidos de esta Escuela, en disfrute de la pensión para ampliar estudios, que le ha sido concedida por real orden de fecha 9 del corriente”. En un ofici datat el dia següent, el rector de la Universitat de Bar-

celona comunica la notícia al sotssecretari d’Instrucció Pública i Belles Arts. (Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona) En la memòria corresponent als anys 1910 i 1911, publicada a Madrid el 1912 per la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, s’indica, en la pàgina 96, que Pere Vacarisas “residió dos meses en Verviers, medio en Roubaix y dedicó un mes a visitar Tourcoign, Lila,

Fourmies, Courtrai, Bruselas y Aquisgrán. Estudió especialmente el lavado y desmote de lanas y punxas (desperdicio de la lana) ”.

La vila de Verviers, prop de Lieja, era una de les més industrialitzades de Bèlgica, amb moltes fàbriques tèxtils de llana i encara avui gaudeix de l’apel·latiu de “centre lainier international”. L’any 1894 hi va ser funEscola de les Arts Industrials de Roubaix dada l’ École Supérieure des Textiles, que esdevingué una de les principals escoles d’enginyeria tèxtil d’Europa. Fou aquí on Pere Vacarisas, durant dos mesos, estudià l’organització acadèmica d’aquesta escola industrial i les tècniques tèxtils més avançades, especialment les referents al rentat i esborrat dels diversos tipus de llana i de les punxes (rebuig encara aprofitable de la llana).

Després s’estigué un parell de setmanes a Roubaix, ciutat francesa prop de Lilla i a la ratlla de Bèlgica, a l’època molt industrialitzada, tant és així que era qualificada de “ville aux mille cheminées”. L’ École Nationale des Arts Industriels, fundada el 1881, fou el centre acadèmic on el professor Vacarisas adquirí nous coneixements d’enginyeria industrial.

També visità algunes altres ciutats de Bèlgica (Brussel·les i Courtrai), del nord de França (Tourcoign i Fourmies) i del sud-oest d’Alemanya (Aquisgrà), totes elles amb importants fàbriques tèxtils. Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS QUÈ ÉS EL QUE ÉS REALMENT IL·LEGAL?

Per mediació de la premsa i de la televisió hem tingut referència de l'entrevista entre el President Puigdemont i el President Rajoy. Quan el President Puigdemont va manifestar la seva intenció de lluitar per la independència de Catalunya, el President Rajoy va contestar, com és habitual en el PP i en Ciutadans, que la independència de Catalunya és il·legal ja que no admetia tractar sobre aquesta qüestió. D'altra banda, l'eventual modificació de la Constitució Espanyola, suprimint la indissolubilitat d'Espanya, hauria de tramitar-se en la forma que preveu la mateixa Constitució i serien tots els espanyols, i no només els catalans, els qui haurien de votar a favor de la modificació, la qual cosa és impossible en la pràctica.

Davant tal manifestació d'il·legalitat, cal puntualitzar el següent: PRIMER: Espanya té signat el "Pacte Internacional de drets civils i polítics". En el seu article primer, que és també el més important del "Pacte", estableix que "tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural ".

Més endavant en el mateix "Pacte" es llegeix: "Art. 2.2) Cada Estat Part es compromet a adoptar, segons els seus procediments constitucionals i a les disposicions d'aquest "Pacte", totes les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives o d'un altre ordre que siguin necessàries per fer efectius els drets reconeguts en aquest "Pacte " que encara no quedin garantits per disposicions legislatives o d'un altre caràcter."

I, finalment, en el mateix "Pacte": "Art. 5.1) Cap disposició del present "Pacte" no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un Estat, grup o individu perquè pugui emprendre activitats o realitzar actes encaminats a Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS la destrucció de qualsevol dels drets i llibertats que hi queden reconeguts o a la seva limitació en mesura major de la que es preveu en aquest "Pacte".

Art. 5.2) No es podrà admetre cap restricció o menyscabament de cap dels drets humans fonamentals reconeguts o vigents en un Estat Part en virtut de lleis, convencions, reglaments o costums, amb el pretext que aquest "Pacte" no els reconeix o que els reconeix en menor mesura."

La Comissió d'Afers Exteriors de les Corts Espanyoles va emetre un informe favorable a l'adhesió d'Espanya al "Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics" per la qual cosa el rei, Joan Carles I, va ratificar l'adhesió mitjançant l'instrument de ratificació del 13.4. 77 que deia: "Por cuanto, el día 28 de Septiembre de 1976, el Plenipotenciario de España, nombrado en buena y debida forma al efecto, firmó en Nueva York el “Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos”, vistos los cincuenta y tres artículos que integran dicho pacto internacional, oída la Comisión de Asuntos Exteriores de las Cortes Españolas, en cumplimiento de lo prevenido en el Art. 14 de su Ley constitutiva, vengo en aprobar y ratificar cuanto en él se dispone, prometiendo cumplirlo, observarlo y hacer que se cumpla y observe puntualmente en todas sus partes. ” Firmado Juan Carlos I. Refrendado por el Ministro de Asuntos exteriores Marcelino Oreja Aguirre. "

SEGON: El "Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats" (1969), que vincula Espanya per haver-ho suscitar en el seu article 27 diu així: "El dret intern i l'observança dels tractats: Una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern (és a dir, de la seva Constitució) com a justificació de l'incompliment d'un tractat..."

Per tant, el dret de lliure determinació preval sobre el que pugui dir la Constitució en establir la indissolubilitat de la Nació espanyola.

En d'altres paraules: EL QUE ÉS L·LEGAL ÉS QUE ESPANYA INCOMPLEIXI ELS SEUS COMPROMISOS, SORGITS DE "PACTE INTERNACIONAL DE DRETS CIVILS I POLÍTICS" I DEL "CONVENI DE VIENA SOBRE EL DRET DELS TRACTATS" ALS QUALS VA QUEDAR COMPROMESA, I NEGUI EL DRET DE LLIURE DETERMINACIÓ DELS CATALANS, AIXÍ COM LA CELEBRACIÓ D'UN REFERÈNDUM EN EL QUAL LA POBLACIÓN DE CATALUNYA EXPRESSI LA SEVA DETERMINACIÓ SOBRE EL SEU FUTUR. Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 50 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

El dol - Els funerals El dol (continuació) Per molts pobles d'Europa és costum de fer extensiu als arbres el dol per la mort de llur amo.

Nosaltres no hem trobat aquest costum a casa nostra, però coneixem un cas que potser s'hi pot referir. Fa una quarantena d'anys, durant una excursió pels voltants de Setcases, a la Vall de Camprodon, vam veure uns draps negres espelleringats per l'acció del temps penjats a les branques de diversos arbres. Ens cridà l'atenció, com també la cridà als companys; vàrem preguntarne la causa a uns muntanyencs que aïlladament vàrem trobar; tots van defugir la contesta i ens digueren que no ho sabien; aixó no obstant, tant a nosaltres com als companys, ens va semblar que es resistien a dir-nos-ho i en vam treure la impressió que el cas no era arbitrari, que responia a una finalitat que ens callaven.

La comunitat de Vallbona de les Monges, durant el mes següent a una defunció, serveixen el menjar a taula al mateix lloc que solia ocupar la traspassada, i acabat l’àpat el donen als pobres.

El primer dia el donen al qui han encarregat d'obrir la fossa. Al Vallès i el Penedès, és costum que durant els vuit dies immediats a una defunció els familiars no surtin de casa, sobretot les dones, i majorment les vídues. Les veïnes cuiden de proveir-los de menjar i de totes les altres coses necessàries. A Altés, per manifestar el dol, els homes no s'afaiten durant alguns mesos i de vegades en tot un any.

El dia de l'enterrament, el de Nadal i el de Pasqua no encenen el foc de la llar, la qual tenen tan neta com poden; si és massa negra, l'emblanquinen. Aquells dies no fan menjar calent; algun parent o veí els en porta. Són retirades de la lleixa totes les escudelles i la vaixella, especialment la més bonica, que no tornen a lluir fins passat un any. Per la Terra Alta, antigament, retiraven de l'escudeller tota la vaixella de color, ordinàriament groga, la substituïen per una altra de negra o intensament fosca amb vies vermelles o grogues, emprada especialment durant el temps de dol.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS És possible que n’haguessin emprades de completament negres, puix que és ben viu el qualificatiu de "plat negre" aplicat a la terrissa més ordinària. L'any que s'ha produït una defunció no maten porc a la casa.

A Mallorca no poden dur gall al forn, ni fer ensaïmades per Sant Joan, crespelles per les Carnestoltes ni formatjades per Pasqua. També deixen d'emblanquinar la façana durant tres o quatre o més setmanes, segons els casos, així com ordinàriament ho fan cada dia, àdhuc la teulada i la vorera del carrer. A València, semblantment a Mallorca, tampoc no podien fer pastisseria casolana, tan abundant per aquella contrada, ni dur cassoles al forn, puix que tot era considerat menjar de festa i un gaudi que podia ofendre la bona memòria del difunt. A Ciutat, les famílies que tenien llotja abonada al teatre l'endolaven amb una gasa negra i no assistien a cap espectacle després de mig any, però la cedien als amics i coneguts que desitjaven aprofitar-se'n. A Menorca, durant tres setmanes, els familiars del difunt rebien cada dia les visites de condol.

Els familiars se situaven a la sala, vestits de dol rigorós, mig a les fosques. Els visitants s'asseien una estona sense dir paraula i després s’acomiadaven amb una frase tradicional. També tancaven les persianes de les finestres, que no tornaven a obrir fins passat el dol rigorós.

Quant a l'origen del dol, que és universal, n'han estat emeses diverses opinions. Hom creu que es tracta de mudar l'aspecte als ulls del difunt per tal que, àvid de companyia, no s'emporti els familiars. També, diu el poble, que prengué origen en el desig de prevenir els altres que hom és parent d'un difunt recent, per tal que prenguin mesures i hi evitin el contacte, que els podria resultar perjudicial. Aquesta prevenció es fa més manifesta envers la vídua, que en estats primaris de cultura fan culpable de la mort del marit; d'ací que elles siguin les qui observen el dol més rigorós.

Els funerals A l'Edat Mitjana era corrent de fer-se dir els funerals en vida per així estar segur que serien tal com un els desitjava. També era corrent de fer dir d'amagat els funerals per als enemics i persones per les quals hom tenia malvolença, car es creia que així els acostaven a la mort. A Castellolí, acabats els funerals, els capellans posen una bacina al peu de la porta del temple, disposada de manera que hom no pugui sortir sense veure-la. Tots els concurrents, per tant, hi han de tirar una almoina.

Les famílies que han tingut una mort, durant l'any següent a la defunció, cada diumenge a la missa major ofereixen un pa i una ampolleta de vi. El dia dels funerals són oferts al celebrant pans d’ànimes. A Duesaigües, a l'hora de l'ofertori, hom ofereix una candela i un cigró. Al Vallés, les cases molt pobres i les que no han pastat durant la setmana, en lloc d'un panet ofereixen una llesca de pa. Pel Solsonès donaven una coca grossa a cada un dels sacerdots que havien intervingut en els funerals. En arribar a les seves parròquies la repartien a bocins entre llurs feligresos. Tant Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS en els funerals com en els dinars de morts intervenen un gran nombre de capellans, en relació amb la categoria del difunt. Arriba a haver-n'hi fins a quaranta. A Rocallaura, finits els funerals, donaven a tants capellans com hi havien intervingut sis coques rodones amb una creu al mig feta amb la raora abans de coure-les.

A Torelló després de la funció religiosa l'acompanyament anava a la casa i un dels caps de dol lliurava un pa de quilo a cada assistent, que en rebre'l deia: "Déu us do molts anys de vida per pregar per la seva ànima".

Hom també havia dit: "Déu perdoni els passats i mantingui els guanyadors". A la Vall d'Àneu, un dels parents més pròxims del difunt cada diumenge i a les festes fa cremar una candela al lloc de l'església on seia el traspassat. A Palol d'Onyar els dos veïns més pròxims, acabat el segon ofici de la funció fúnebre, van a donar menjar a les bèsties del finat.

A la Terra Alta la categoria dels funerals era fixada pel sacerdot en atenció a la posició del finat. Sovint el parer dels familiars no estava d'acord amb el del sacerdot, el qual negava tot altre sagrament o ajut espiritual mentre no es complissin els funerals segons el seu criteri, que no era personal sinó eclesiàstic i que subsistia en els sacerdots que el succeïen, els quals es resistien a administrar els Sants Sagraments, a batejar, esposar i àdhuc enterrar, fins que es complien. A les primeries del segle XIV, en ocasió dels funerals, se celebraven grans reunions de familiars, en que intervenien molts i se'n devien derivar perjudicis, puix que les autoritats de la vila de Perpinyà les van prohibir.

Tot el pa ofert per a les ànimes és recollit a la sagristia i repartit als pobres perquè resin per les ànimes dels difunts. A Cervera, en la missa titulada d'absolta, nou veïns tiren a la bacina un "quarto" embolicat amb paper d'estrassa, i la dona que fa de cap de dol hi tira, embolicada amb paper de barba, l'almoina de la missa. Abans dels oficis funerals diuen una absolta. Una nena veïna de la casa del difunt, en l'ofertori, ofereix una almoina de pa i una ampolla de vi. L'oferta de pa i de vi havia estat gairebé general; hom la solia posar dins un cistell de forma especial; n'hi havia amb l'ansa movible per tal de facilitar de posar-hi el porró.

En el proper capítol seguirem sobre: Els funerals (continuació) Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS

Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Patrimoni construït - II

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és un espai protegit d'un elevat interès ecològic paisatgístic que es palesa en la grandiositat dels relleus rocosos i dels seus boscos que aixopluguen una bona representació de fauna i flora. No menys important és la petjada de l'home escampada per nombrosos indrets de la zona que testimonien les formes culturals que s'hi desenvoluparen i fan del parc natural un indret de notable interès històricocultural.

L'establiment humà al massís de Sant Llorenç del Munt és conegut des de la prehistòria amb el considerable nombre d'importants jaciments trobats en coves i abrics naturals que palesen que el massís fos escollit per l'home prehistòric com a lloc d'establiment. Al llarg dels temps, s'han anat amuntegant restes que testimonien les ocupacions dels diferents períodes històrics.

El període que ha deixat una empremta més profunda és l'alta edat mitjana, època en què es començaren a formar a la rodalia del massís la majoria dels nuclis habitats que constitueixen les viles i ciutats actuals.

El més destacable d'aquesta època són les esglésies romàniques i, molt especialment, el monestir de Sant Llorenç del Munt, bastit al cim culminant de la Mola. La pagesia, abans estesa per tot el massís, avui és residual, però hereva de les tradicions i de la cultura que li donaren esplendor.

L'edat antiga L'edat antiga és el període més desconegut del massís. Llevat d'algunes petites troballes ibèriques i romanes a les parts altes del massís (la Porquerissa, Cort Fosca de Matarodona, etc.), les principals concentracions de vestigis, així com les més notables, es concentren en els sectors més habitables de la muntanya: Sant Feliu del Racó, Matadepera, Rellinars i Sant Vicenç de Castellet-Castellgalí, ja que els romans obligaren als ibers a abandonar les muntanyes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS D'alt del cim de la Mola s'han trobat restes de ceràmica, tègules i monedes ibèriques i romanes.

Aquest fet insòlit ha fet plantejar la hipòtesi de l'existència d'un santuari ibero-romà dalt de la muntanya. Són notables l'ara votiva iberoromana a Rellinars; l'ara d'altar paleocristiana, de Sant Feliu del Racó; els sepulcres romans de Sant Vicenç de Castellet-Castellgalí; i la concentració de vestigis del Breny o Torre dels Dimonis (Castellgalí) d'època romana (paviments, ceràmica diversa, dòli- TorreSepulcre munumental romà (segle III dC) um, tègules, etc.) que s'han anat descobrint en diversos punts de Matadepera. Això sembla indicar la presència d'establiments pagesos en aquesta zona, segurament atrets per la comunicació que representava la via romana que passava per la riera de les Arenes.

Constitueixen encara una incògnita els vestigis del poblat de Coll d'Eres-la Calçada, l'existència dels quals ha estat únicament esclarida parcialment per la troballa d'una interessant sivella dels segles V-VII en una de les sepultures del Cingle del Marquet. Aquesta peça importantíssima, així com els enterraments del Cingle del Marquet i les sepultures tardoromanes o altmedievals trobades als Òbits, indiquen la presència de població estable en aquesta zona, en el període que va entre la fi de l'edat antiga i els inicis de l'alta edat mitjana.

L'edat mitjana La invasió sarraïna del principi del segle VIII i les posteriors incursions de pillatge, que s'allargaren fins al començament del segle XII, motivaren que una part de la població del rodal del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac es refugiés en els reductes amagats de la muntanya.

Aquests fugitius s'instal·laren d'una manera improvisada i precària aprofitant coves i balmes.

També bastiren edificis pobres o cabanes fetes amb parets de pedra seca i coberta de troncs, brancatge i terra. Les balmes obrades constaven d'una paret frontal proveïda de portes i finestres que tancava la cavitat natural. Les més primitives estaven dividides en dos compartiments: l'un per a les persones i l'altre per als animals. Són exemples notabilíssims de balmes obrades en època medieval el Puig de la Balma, les Balmes de l'Espluga, la Porquerissa, Puig Andreu, etc.

A mesura que anava avançant el procés de la Reconquesta (segles IX-X), s'anaren formant a la muntanya un nombre considerable de llogarrets pagesos organitzats en parròquies i a l'empara dels castells de Mura, de Pera, de Rocamur, de Castellar, del segle X, i del castell de la Torre de Lacera, documentat del segle XI. Els castells medievals foren el resultat de l'evolució, engrandiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS ment i perfeccionament de les torres. Eren utilitzats com a llocs de refugi i defensa per a la població dispersa de la rodalia en cas d'un atac exterior, ja fos per invasions, bandolerisme o bé per atacs provinents d'altres feus.

Aquestes fortaleses solien ser la residència dels senyors feudals, des d'on controlaven la població pagesa i els poblats de la seva jurisdicció. La major part dels castells de Sant Llorenç del Munt són dels anomenats roquers, és a dir, emplaçats dalt de roques i aprofitant les qualitats defensives i físiques pròpies de l'emplaçament (castell de Mura, Rocamur i de Pera). El castell de Castellar fou reconstruït al segle XIV i constitueix un notable exemple de residència senyorial.

Dins de l'àrea del massís, hi ha més d'una dotzena d'esglésies que palesen aquest alt índex de poblament.

Les esglésies eren elements bàsics ja que la religió era un dels aspectes fonamentals en la vida de l'home medieval. Al voltant de les esglésies medievals, solia haver-hi un fossar o cementiri i era també corrent que en el sòl del temple s'hi practiquessin sitges per tal de guardar-hi el gra de les collites. Al massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i rodalies hi ha un nombre considerable de capelles d'origen medieval: unes ruïnes i altres en bon estat de conservació. D'esglésies en part preromàniques i en part romàniques, tenim la de Santa Maria del Marquet i l'Església Vella de Rellinars. De plenament romàniques es conserven les de Sant Martí de Mura, Sant Feliu de Vallcàrcara, la Santa Santa Maria del Marquet o de Matadars Creu de Palou i Sant Pere de Vallhonesta. Algunes caSegles X-XI (Pont de Vilomara i Rocafort) pelles romàniques han estat reformades o molt construïdes, com Sant Jaume de Vallhonesta, Sant Pere de Mur, Sant Jaume de Vallverd i Santa Maria de les Arenes. Sant Esteve de Castellar té parts romàniques i parts gòtiques. Cal citar també les esglésies que han estat completament reconstruïdes modernament, però que ja existien al segle X, com Sant Esteve de La Vall (Can Pobla) i Sant Joan de Matadepera. És de destacar que a l'alta edat mitjana era molt característic disposar les pedres i carreus dels murs en forma inclinada i formant una mena d'espiga o espina de peix. Aquest tipus d'aparell és conegut amb el nom d'opus spicatum i es troba amb relativa freqüència en construccions i ruïnes de la part ponentina del massís. Els exemplars més notables són l'Obac Vell, ruïnes de la Serra Llarga, ruïnes del mas de l'Espluga, Sant Pere de Vallhonesa, Santa Magdalena de Puigbarral i Santa Maria del Marquet. Altres exemplars més modestos i de facció poc acurada és troben a les balmes de l'Espluga de Matarrodona.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS Simultàniament, dalt del cim de la Mola prosperava el monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt. Aquest monestir, com a mínim des de la primera meitat del segle X, en la figura del seu abat, fou l'establiment més important i influent del massís durant l'edat mitjana. Després d'un curt període de prosperitat, en el qual es construí el temple romànic que corona la Mola (segle XI), el cenobi veié escapçat el Monestir de Sant Llorenç del Munt (La Mola) - Segle X seu creixement i, per això, havent perdut l'autonomia, va passar a dependre d'altres monestirs més poderosos (Sant Ponç de Tomeres i Sant Cugat del Vallès).

L'emplaçament abrupte del monestir i la manca de mitjans econòmics suficients reportaren fortes privacions a la migrada comunitat benedictina de la Mola, que aviat entrà en decadència. Després d'alguns intents de revitalitzar el monestir, el qual passà llargues temporades mig abandonat, la comunitat s'extingiria definitivament al principi del segle XVII amb la mort del seu últim abat comandatari, Francesc Olivó d'Alvèrnia (1608). El magnífic temple romànic de la Mola fou consagrat l'any 1064 durant l'abadiat d'Odeguer. És de planta basilical de tres naus, amb creuer i cimbori octogonal, encapçalada per un triple absis decorat amb arcuacions cegues i faixes llobardes.

L'ermita de Santa Agnès (segle XIV) havia estat en els seus inicis la residència dels donats o servents del monestir de Sant Llorenç del Munt. Aquesta cova-ermita està situada en un dels paratges més feréstecs i impressionants del massís.

La cova principal té unes boniques piques naturals plenes d'aigua i la seva boca resta tapada per una capella que aprofita parcialment el sostre i les parets de la caverna.

Adossades a la capella, hi ha les ruïnes de les dependències de l'ermita.

Amb l'expansió del feudalisme, els castells del massís passaren a ser governats per senyors nomenats pels comtes.

Aquests senyors feudals exercien una forta pressió econòmica i social sobre la pagesia, emparats pels drets feudals i

Interior de l'ermita de Santa Agnès

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS els Mals Usos, que més endavant serien la causa de les Guerres de Remença. A mitjan segle XIV, Europa es veié assolada per la pesta negra. Al segle XV, es van produir altres brots d'aquell mal terrible. En alguns punts del massís, la població quedà reduïda a la meitat o menys. Del record d'aquell desastre ens en parlen alguns documents del monestir, relatius a la vall de Mura i a la vall d'Horta, en els quals es mencionen " les mortaldats que són estades per tot lo món", referintse a la pesta.

Durant la segona meitat del segle XV, Catalunya va viure les Guerres de Remença, en què la pagesia es rebel·là i lluità contra els senyors feudals. Al final de la conflagració, els Mals Usos foren abolits, però la guerra havia despoblat encara més els masos del país. Així doncs, al principi del segle XVI, una gran part dels masos de muntanya restaven abandonats i derruïts. Aquestes propietats foren annexionades per les pagesies que havien aconseguit mantenir-se i així s'anaren formant els grans masos de Sant Llorenç (la Mata, l'Obac, el Daví, el Dalmau, etc.). A aquest període correspon també la caiguda del feudalisme, ja que al final del segle XVI la major part dels castells eren abandonats i derruïts.

Continuarà

Extret de: parcs.diba.cat

Casa vella de l'Obac. Té els seus orígens al segle IX. Va ser incendiada i derruïda pels carlins el 1836.

Segons diu una llegenda, el famós bandoler Capablanca hi va morir ofegat dins d'una bota de vi.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Maig 2016 - Pàg. 49

Sant Jordi, santa diada del passat i l'avenir, Fe i Pàtria nostrada del meu cor fas sobreixir.

Oh la bella matinada!

Quina joia de collir una rosa perlejada, una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salvà (1 869-1 958)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 50