574 juny 2016

Núm. 574 - Juny de 201 6

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

Pirineu, si resplendissis tot encès de mar a mar, remembrant els fills en vetlla, les memòries del passat, les finances del pervindre i els misteris d'eix atzar que fa que els fills d'una mare, que els homes d'un sol parlar tinguin els braços en l'aire tots alhora bracejant, i el crit d'una sola llengua s'alci dels llocs més distants omplint els aires encesos d'un clamor de Llibertat!

Cim del Canigó

Joan Maragall i Gorina

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Vacarisses, balcó de Montserrat Parròquia de Vacarisses Dels Diaris Llibres Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 21 22 25 26

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Maig

Dia 1 Missa en record d'Antoni Calvís i Roca.

Dia 7 Celebració penitencial. Imposició de la Creu als infants de primera comunió.

Dia 12 Un grup de Cornellà ha visitat el Museu i les Maquetes de l'Església.

Dia 24 Aplec de Can Serra a la capella de la font de l'Urpina.

Dies 21 i 22 Primera Comunió: Ariadna Yañez Garcia, Dani Vidal Sánchez, Carla Porredón Manjón, Yaiza Lucas López, Sara Soto Nicolás, Lídia Romero Hernández, Martina Sanna Medina, Santiago Sanna Medina i Carla Castilla López. Àlex Pérez Martínez, Júlia Pérez Martínez, Irina Sanchez Portero, Rodrigo Criado Pomeyrol, Meritxell Martín Escabias, Edith Cabello Carrera, María Sánchez i Anna Lozano Sanchez.

Dies 26, 27, 28 i 29 Commemoració del 500 Aniversari del Naixement de Sant Felip Neri. Conferència “Vacarisses i la devoció a Sant Felip Neri” a càrrec d'Àngel Manuel Hernández. Concerts instrumentals de guitarres i violins a càrrec de l’Escola Municipal de Música local. Solemne Eucaristia. El Cor de Vacarisses ha interpretat la MISSA POLIFÒNICA de VACARISSES, composta per en Francesc Torras i Font. Goigs a llaor de Sant Felip Neri.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Enemics de la llengua catalana L'Estat espanyol és el principal enemic de les llengües que la mateixa Constitució considera cooficials juntament amb el castellà, segons es constata una vegada més amb el darrer informe de la Plataforma per la Llengua. D'acord amb aquesta diagnosi, durant el 2014 es van aprovar fins a cinquanta-una lleis que imposen l'ús de la llengua castellana en detriment de les altres. La conclusió positiva és que, malgrat aquests impediments legals, la llengua catalana s'expandeix a les xarxes socials i experimenta clars símptomes de millora al País Valencia, a les Illes Balears i a la Franja de Ponent.

L’arrogància estatal en matèria lingüística menysprea també les directrius de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. En aquest sentit, es constata el reiterat incompliment dels advertiments europeus per tal que es corregeixin mancances com la relativa al coneixement del català per part del personal de l'administració espanyola que treballa a Catalunya.

Ni per voluntat pròpia ni per imperatiu comunitari, doncs, l'Estat espanyol no esta disposat a permetre el legítim desenvolupament de la nostra llengua. Afortunadament, els catalano parlants som tossuts, i l'ús social de la nostra llengua ajuda a compensar aquesta actitud obstruccionista més pròpia d'un regim dictatorial.

Quan la legalitat la desprotegeix, una llengua només pot salvar-se gràcies a la seva vitalitat. Aquesta ha estat al llarg de la història la raó que explica la supervivència del nostre idioma. La política d'immersió implantada a les escoles i la determinació política en aquesta matèria de tots els partits que fins ara han governat a Catalunya han fet la resta.

Els enemics del català, però, no baixen la guàrdia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 573 - Juny 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

16.- Marta Diuen que sóc la protectora de les mestresses de casa. Els pintors em representen amb un grapat de claus o amb alguns estris de la cuina. Mai no havia parlat amb la Magdalena; potser l’havia vist un parell de vegades i encara amb prou feines.

Jesús venia sovint a casa. Érem molt amics. Amb en Llàtzer i la Maria, quan s’allotjava a casa, teníem una alegria immensa i unes xerrades que no s’acabaven mai. S’allargaven fis a la matinada. No sabíem que ens passava. El dia abans ja ho tenia tot a punt: la llar encesa i un cabrit per rostir. La meva germana no es movia dels seus peus escoltant-lo i fent-li preguntes de tota mena.

S’oblidava de tot i em deixava sola la cuina. Més d’un cop em vaig queixar.

Els tres vivíem bojos per ell. Quan marxava i se n’anava cap a Jerusalem, se’ns encongia el cor al pensar que allà n’hi havia que l’esperaven per a engarjolar-lo i desprendre’s d’ell. La capital era un cau d’escurçons.

Jo a casa portava una mica la veu cantant. Els tres érem una mica grans. En Llàtzer tenia poca salut i recaigudes sovintejades. La Maria necessitava comprensió i tendresa. M’ho confiava tot. S’extasiava davant les feixes quan començaven a reverdejar els sembrats. Li encantava la natura.

Betània era molt a prop de Jerusalem. Vaig viure sempre entre les feines de casa i les de pagès.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II El menjar de cada dia era peix, gairebé sempre. La fruita era abundant: raïm, figues, dàtils, melons, olives, magranes, ametlles... no faltaven mai les mongetes, pèsols, llenties, cebes, cogombres, mantegues, formatges i molts ous.

El cas de Llàtzer fou corprenedor. Ens va trasbalsar. No me’l vaig saber explicar mai. M’agradava recordar un dels fets de l’amic Jesús que ens va remoure les entranyes. Tots el sabeu. Recordo el cas de l’adúltera que va estar a punt de ser apedregada. Sempre que me’n recordava veia encara Jesús escrivint arran de terra, fent el despistat i mirant als acusadors deia: “el qui tingui la consciència neta que tiri el primer cop de roc.” Al cap d’una mica havien quedat sols, Jesús i la dona. “No t’ha condemnat ningú? Doncs, jo tampoc. Ves-te’n a casa i no hi tornis”. Aquest fet em va acompanyar tota la vida...

Sebastià Codina i Padrós

Nicola Sturgeon

Irvine (Scotland) - 19 de juliol de 1970 Primera Ministra del Parlament Escocès Líder del Partit Nacional Escocès (SNP) (Pàrtaidh Nàiseanta na h-Alba)

“El futur de Catalunya l'ha de decidir el poble de Catalunya”.

“El futur constitucional d'Escòcia és una qüestió del poble escocès, el que passa entre Catalunya i Espanya, i la relació entre tots dos, és una qüestió del poble de Catalunya”.

“El marc constitucional a Escòcia i el Regne Unit és clarament diferent del que regeix per a Espanya i Catalunya, però, si hi fóssim convidats, estaríem disposats a compartir les nostres experiències amb Espanya i amb Catalunya”.

“La meva opinió és que tant el govern britànic com l'escocès vam aconseguir molt crèdit, ja que el nostre referèndum va constituir un exercici consensuat i democràtic de l'autodeterminació. Escòcia ha donat al món un exemple de com prendre aquestes grans decisions de la manera més correcta”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Mongetes seques amb escamarlans

Ingredients per a 4 persones: 800 o 900 grams de mongetes cuites (les podem comprar cuites o coure-les a casa).

12 escamarlans.

1 ou.

Oli suau, 2 cullerades de vinagre o suc de llimona.

1 cullerada de mostassa.

2 cullerades de nata de muntar.

Prepararem la maionesa amb el rovell de l’ou, l’oli i una cullerada de suc de llimona o de vinagre, el que més ens agradi, i una punta de sal. La podem fer amb el minipimer, és més pràctic, finalment acabarem posant-hi la cullerada de mostassa.

Posarem aigua abundant en una olla, una mica de sal, unes fulles de llorer i un brot de farigola per tal que el marisc ens quedi més saborós. Quan comenci a bullir fort hi posarem el marisc de manera que l’aigua el cobreixi totalment. Deixarem que bulli un parell de minuts, l’apagarem i traurem el peix de l’olla, el deixarem refredar i pelarem les cues.

Amanirem les mongetes amb la maionesa, que en el moment de servir hi afegirem dues cullerades de nata muntada si ens hi agrada. Els escamarlans els posarem al mig del plat. És senzill de fer, però molt bo. Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Aigües de juny, mals solen dur.

Del juny enllà, el dia es comença a escurçar.

Dels glans florits pel juny, tot l'any el porc en gruny.

El juny fred sol acontentar poquets.

Aigua de Sant Joan, celler buit i molta fam.

Entre Sant Joan i Sant Pere, la millor pesquera.

La missa de Sant Pere, val per totes les altres de l'any.

El juny formós és abundós.

Ni calor abans de Sant Joan, ni fred abans de Nadal, fan l’any bo i cabal.

Els rucs pel juny, cada mosca com un puny.

Per Sant Joan el blat fora del camp.

L'herba curta o llarga, pel juny ha d'estar segada.

Juny, juliol i agost, senyora, no estic amb vós; desembre gener i febrer, aleshores no et voldré.

Per Sant Pere i Sant Pau, la sargantana surt del cau.

Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l'any.

Sant Pere plujós, trenta dies dubtós.

Juny, juliol i agost, no estic amb vós; quan la fresca vindrà ja ens tornarem a trobar.

Tant si sembres primerenc com tardà, per Sant Joan has de segar.

Per juny, confitures, pel juliol, fesols, i per l'agost figues i most.

Tronada de Sant Joan, les nous corcades.

Si plou entrant el juny, el bon temps és lluny.

Sant Bernabé serè, calor al darrer.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 7

CAMPANADES Jocs lingüistics Quan feia un quant temps que era vicari d'una parròquia a l'Argentina, em van donar la responsabilitat d'una llar o asil d'infants o noiets amb problemes; eren una seixantena de nois, a tot estar, internats.

Un o dos cops per setmana a la tarda, sortíem en lliure desordre a passeig per distreure'ns, sobretot a un gran parc. Naturalment jo parlava en la variant argentina de l'espanyol la llengua d'ells.

Però vaig tenir una sorpresa. Una tarda, un dels nens em va preguntar: “Usted, padre, ¿en qué lengua nos está hablando? ”.

Fet i fet aquell nen en la meva parla percebia un joc lingüístic diferent. Com diu Steiner, quan parlem una llengua estrangera que hem après, a dins ens continua parlant la llengua nadiua. Ella mana.

Vivim en un món de jocs lingüístics. Pel que fa als idiomes, jo sóc un català obstinat i de mal ferrar; com Josep Pla, que deia que el seu anglès més que de Nord-Amèrica, era de Matadepera.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Santa Maria del Carme de Periques Sobta trobar-se una església romànica isolada entre l’eix del Llobregat i el riu. La podem veure en el terme de Puig-Reig, amb el nom de Santa Maria del Carme de Periques.

Documentada des del segle XI com església de Sant Julià. A partir del segle XIV pren el nom de Sant Julià de la Garriga fins el segle XVIII. Pren el nom de Periques de la casa veïna que porta aquest nom des del segle XVIII.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

Racó poètic Sonet d'un passat Petjades he trobat d'hores passades que encar m'omplen de vida i sentiment, en un racó del cor l'anyorament ha pres un rumb de fe, mai endebades.

Aquells jorns s'han perdut entre ventades, els vaig recopilant molt dolçament, són hores de plaer i atreviment i donen nou regust a les anyades.

Petjades d'un passat plenes de vida, de joventut viscuda amb alegrois, avui al pas del temps són una crida d'aquells dies passant per caminois, cercant l'amor que n'era presentida i els cors tendres, planyívols i mansois.

Sabina Fornell i Morató

Cel blau O, cel blau, que n'ets de bell, quan fereixes la parpella!

O, cel blau, que meravella la blavor del teu mantell.

I quin goig per qui et retroba en finir la tempestat.

Pels ulls que t'han enyorat, quina joia la llum nova!

Tens un blau tan radiant, tan bonic i tan formós, que et trobo més lluminós quan més llum vas abocant.

Per la vida, caminant, cercaré noves clarors.

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Ser mare compensa Quan et pregunten què tal portes això de ser mare, del primer, o de dos (o més) de si és molt dur, de com et canvia la vida, etc etc etc. contestes que sí, que estàs cansadíssima, que no dorms, que no pots amb la teva ànima, que perds els nervis... però llavors, mig somrius i deixes anar l’última frase: “però COMPENSA”.

Sí, sí, compensa... i a vegades t’ho preguntes a tu mateixa, com pot ser que aguanti tot això? Fa uns anys (tampoc tants!) no t’haguessis ni imaginat que faries tot el que fas ara, que viuries com vius ara, i és que quant et penses que ja no pots més, et superes, et creixes, treus forces de no saps on... i continues! I treus el millor de tu mateixa (i a vegades també el pitjor, no ens enganyem).

Però compensa, sí senyors, ser mare és la feina més dura i meravellosa del món, i crec que ja sé perquè ens compensa... perquè estimar al màxim i sentir-te estimada és el que ens dóna la felicitat. I clar, quan després d’una nit d’aquelles mogudetes, que et preguntes “però qui em demanava a mi tornar-me a liar??”, torna a sortir el sol i llavors veus uns ullets que et busquen, unes manetes que et toquen i un somriure clar i transparent que espera ser correspost... uffff, i tant que COMPENSA! Quan passes un dia dur, una tarda amunt i avall sentint queixes i plors, una rebequeria forta, o un crit massa fort, després, sempre torna la calma, els petons de reconciliació, l’abraçada petitona i tendra... i el “mama no ho tornaré a fer”, fins que al vespre, el cansament el deixa adormit al llit, respirant pausadament, per fi. Llavors li agafes la maneta i te’l mires, asseguda al seu costat... com te l’estimes eh? Quina passada aquest amor de mare, déu ni do! I penses un altre cop, que sí, que COMPENSA, que tot i que a vegades marxaries corrents ben lluny, no canviaries aquesta olor i aquests peuets petits ni per tot l’or del món!

Però fins que no ho vius no t’ho imagines. No pots saber com de profund és aquest canvi de prioritats i de visió de la teva vida. Ser mare és una revolució, és la canya, és fort i profund, és dur, és preciós, és molt cansat, és moltes coses... quan ets mare flipes, amb tu i amb tot el què fas i el què et passa. I malgrat tot, SER MARE COMPENSA, i de quina manera.

No ho creieu així?

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 10

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL El poble que conserva la seva llengua guarda la clau de la seva llibertat.. Per això tenim tants enemics: perquè encara tenim el pany i la clau a les mans...

Els pares poden donar als fills el seu amor, però no les seves conviccions. Els pensaments són sempre de collita pròpia...

La confiança desperta i engendra confiança...

El contacte amb gent de fe provoca conviccions sense parlar de creences...

Les veritats no són veritables perquè les hem sentit i ens les han repetit moltes vegades: només es prenen seriosament quan són acollides i viscudes...

Creure’s saber-ho tot en qualsevol moment, és molt perillós...

El mal temps contra la llengua. El 1769 el Bisbe de Vic, Bartolomé Sarmiento, va manar als capellans a predicar en castellà. El 1909 un decret ministerial va prohibir l’ús del català en l’ensenyament i en l’educació religiosa. El 1939, al Bisbat de Barcelona hi van baixar amb la destral. Des del primer dia, a les esglésies, tot en castellà. El Bisbe es deia Santos Gomera. La prohibició va arribar al Bisbat de Vic. Entre el Governador Civil i el Bisbe Perelló hi hagué un acord una mica salomònic. Només haurien de predicar en castellà els rectors dels pobles per on hi passava la RENFE...

Seria bo tenir alguna homilia de Maria, la Mare de Jesús. Les homilies dels grans predicadors es cotitzen. De Maria només en tenim una i encara molt curta però que val per totes les que s’han fet fins aquest matí: “FEU EL QUE ELL US DIGUI”. Va ser durant el casament de Canà...

El primer diari publicat a Europa fou El Correo Catalan. El primer número va sortir el dia 1 d’octubre de l’any 1790, quan els vacarissans estaven enfeinats aixecant la nostra església a remolc de la Academia de San Fernando de Madrid...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dissabte 1 4 i diumenge 1 5 de maig, el Grup de Teatre Jove de Vacarisses va representar l’obra:

El nostre poble,

de Thornton Wilder (adaptació de Teresa Cima)

al Casal de Cultura de Vacarisses.

Podríem resumir l’obra El nostre poble, representada pel Grup de Teatre Jove de Vacarisses, com un retaule de la vida de Poble, i més concretament de la vida del poble de Vacarisses, que és allí on es trasllada l’acció, entre 1939 i 1957. En veritat, el text és una versió molt lliure de Teresa Cima (l’adaptadora i directora del muntatge) de l’obra Our town, del nord-americà Thornton Wilder, amb la qual l’any 1938 rebé el premi Pulitzer.

La versió del grup de Vacarisses ens presenta fonamentalment, en 3 actes, la vida de dues famílies del poble (la Mundi i la Casas) durant aquells anys. A través d’aquestes famílies vivim tot un seguit d’escenes de la vida quotidiana del poble: els oficis, la vida familiar, les jerarquies socials, les aficions..., però també les il·lusions, les pors, les tensions o els enamoraments. Assistim també a la unió d’aquestes famílies veïnes: el fill dels Mundi, en Joan, un nen al primer acte, s’acabarà casant amb l’Emília Casas, al segon acte. Per tant, enmig del retaule de l’antiga vida de poble, hi trobem el fil conductor d’aquesta jove parella.

Del tercer acte, per no desvetllar Escena de l'enamorament entre Joan Mundi (Pol Prats) i massa la trama, només direm que Emília Casas (Jana Flotats). Entre els dos joves, el Quiosquer (Joan Vila). Foto: Eloi Falguera. s’esdevé al cementiri, amb diàlegs i reflexions que en alguns moments ens recorden a Samuel Beckett. És l’acte que més va agradar al públic. Així mateix, tot un reguitzell de personatges secundaris donaran color i vitalitat a totes les escenes. El trànsit entre aquestes escenes i actes l’amenitza un Narrador, un dels papers més destacats de l’obra, que ens va donant informació dels personatges i de l’antiga Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Felicito l’adaptació i el treball de la directora, Teresa Cima. Tot i ser una obra de 2 hores no arriba a cansar. El secret és que l’espectacle es basa en escenes o quadres breus no gaire llargs d’aquest dia a dia del poble. Això fa que l’espectador canviï sovint de tema i d’indret. L’obra, doncs, és àgil i fresca. També ajuda el fet que hi trobem bones dosis d’humor. És mèrit de la directora, també, haver aconseguit un espectacle molt equilibrat i coherent. Això no és senzill quan es dirigeix més d’una vintena d’actrius i actors no professionals. L’habitual és que alguns papers destaquin i d’altres justegin. La Teresa ha aconseguit un bon equilibri general i això ja és destacable.

Escenografia i utillatge Quant als aspectes tècnics, començaré analitzant l’escenografia i l’utillatge o, més ben dit, l’absència d’utillatge. L’escenografia està molt ben resolta. És molt esquemàtica i, de vegades, simbolista. Una taula a cada costat d’escenari, per exemple, ens delimita l’espai de les dues famílies, de les dues llars. No ens cal res més (ni parets ni portes) per entendre que es tracta de dos espais diferents. Un altre exemple d’aquesta escenografia tan ben pensada el trobem en l’escena on els dos joves protagonistes, de petits, es parlen des de la finestra de les seves respectives cases.

Dues escales de fusta, una davant de l’altra, on s’enfilen el noi i la noia, i la projecció d’una lluna sobre fons negre són suficients per entendre-ho tot.

Pel que fa l’utillatge, només els objectes imprescindibles o que la directora ha volgut destacar, surten a escena. La gran majoria, però, són substituïts per la gestualitat. Així, veiem menjar, beure, cosir, El Dr. Mundi (Carles Rodríguez), la Sra. Mundi (Nanis planxar o pelar mongetes (que bé van Benet) i Rosa, la lletera (Mònica Molina). interpretar aquesta darrera acció) sense Foto: Eloi Falguera necessitat de cap estri. Això, aparentment senzill, no ho és gens. Si no es fa bé pot resultar incomprensible o barroer a ulls de l’espectador. La veritat és que tots, en general, ho van representar molt bé. Van donar una bona lliçó: no calen els objectes per a expressar.

Una posada en escena, doncs, molt acurada i molt plàstica que entronca amb la visió contemporània del teatre. Els efectes sonors foren molt correctes (soroll de tren, tempesta, etc.). El darrer aspecte, abans d’entrar en la interpretació, digne de menció és la música en directe que ens Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT oferiren Miqui Giménez i Juan Aguiar. Tota una banda sonora, a base de música tradicional d’arreu de Catalunya, que recolzà les escenes més importants de l’obra. La selecció i l’execució de les peces fou magistral.

Quant als actors i les actrius, per raons d’espai, només parlaré dels papers més destacables, però com he dit abans en general formen un grup molt equilibrat. En primer lloc, els dos protagonistes: en Joan Mundi i l’Emília Casas, interpretats per Pol Prats i Jana Flotats. En el cas de la Jana, en el paper d’Emília, observem perfectament l’evolució que fa del seu personatge. Com passa de la nena del primer acte, a la jove del segon acte i a la dona ja més madura del tercer. Destaco la sensibilitat de la Jana a l’interpretar el seu paper. Dos moments formidables els trobem a l’escena de l’enamorament (a l’acte segon) i sobretot durant tot l’acte tercer, on la Jana demostra sentiment i passió. És una actriu amb molt de futur que esperem veure en properes obres.

Pol Prats, en el personatge de Joan Mundi, és un bon company de viatge de la Jana. Destaco la seva desimboltura i l’energia que desprèn a l’escenari. Dos bons exemples són també l’escena de l’enamorament i quan va a parlar amb el seu futur sogre, el Sr. Casas (Joan Flotats), tots dos al segon acte. El Narrador, interpretat per Santi Torruella, és també un dels papers més interessants.

El domini de la paraula que demostra és formidable; accentua les paraules clau de cada frase, té una entonació perfecta, situa correctament les pauses... Es nota que ha fet un bon treball d’estudi del text. A més, el seu personatge no es limita a donar informació sinó que és dinàmic: interacciona amb la resta de personatges i interpel·la el públic. Construeix un Narrador entre cerimoniós i cordial. En Santi fa, per tot plegat, un gran treball.

Del personatge de la Sra. Mundi (la mare d’en Joan Mundi), a càrrec de Nanis Benet, m’agradà la naturalitat amb què interpreta, sense exageracions. En ella veiem la mare patidora, protectora, però també amb l’empenta necessària per tirar endavant la família. Finalment la lletera del poble, la Rosa, interpretat per Mònica Molina, atrau per la vivesa i la simpatia amb què viu el personatge.

Un cop acabada l’obra vaig parlar amb la directora d’aquest grup que fa 10 anys que puja als escenaris. Em va comentar la intenció de fer gira amb aquest espectacle. Li ho aconsellem, només amb una petita recomanació: escurçar una mica el text. També encoratjo el grup a seguir treballant amb la seriositat que demostren i a atrevir-se, en el futur, amb textos més profunds. Segur que també tindran èxit.

Eloi Falguera

Director i autor.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT XXa Trobada de Coral s Això és un no parar!

El passat diumenge dia 24 d’abril el cor de Vacarisses vam organitzar la XXa Trobada de Corals, altrament anomenada Xococoncert.

Enguany hi van participar la Coral Sant Vicenç de Riells del Fai, coral que va néixer el 1982 i formada per la gent del poble que organitzava activitats culturals i esportives; la Coral la Vall de Sant Climent de Llobregat, fundada el 1988 i que participa activament en la vida cultural del poble i comarca, coral viatgera (fins hi tot han estat al Canadà...), les Veus Evohé de Terrassa, aquesta nom defineix l’esperit de la coral, és un cant d’alegria, un crit de joia; i el Cor de Vacarisses, amb moltes ganes d’anar endavant i projectes nous a treballar.

Va ser una vetllada molt reeixida, les cançons que es van cantar van ser molt variades i alegres i la qualitat de totes les corals excel·lent; el cant comú va arribar a posar la pell de gallina a més d’un espectador i, finalment, m’atreveixo a dir que a la majoria ens va quedar la sensació del “Ja s’ha acabat?” “En volem més....!”

Per acabar la festa vam oferir a tothom xocolata, melindros i d’altres menges que diversos comerços i l’Ajuntament ens van obsequiar. Crec que acabar la festa d’aquesta manera va contribuir a crear un clima de germanor extraordinari.

Vaja, que el 12 de Juny ja ens han convidat a anar a Riells del Fai a participar en el concert de final de curs de la Coral St. Vicenç!

Però, abans, el dia 29 de maig, en el marc de la Festa Major Petita, solemnitzarem la Missa de les 11 cantant la Missa Polifònica de’n Francesc Torras. No us ho perdeu!

Cor de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Mostra d'algunes de les activitats de la Festa Major Petita 201 6 - Sant Felip Neri

Xerrada sobre els orígens de la devoció a Sant Felip Neri a Vacarisses, a càrrec d'Àngel M. Hernández

D’esquerra a dreta, Mn. Sebastià, Sr. Toni Masana, Alcalde de Vacarisses, Sr. Àngel M. Hernández i el Regidor de Cultura Sr. Pere Casas.

Concert Coral a càrrec del Cor 1 i 2 de l’EMM de Vacarisses, i el Cor Jove de l’EMM Pere Burés de Rubí

Concert a càrrec de l’orquestra de Guitarres de l’EMM de Vacarisses

Fira medieval Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Baixada de la vaca

SOLEMNE CELEBRACIÓ DE L’EUCARISTIA El Cor Vacarisses, va interpretar la Missa polifònica composta per en Francesc Torras i Font. Cant dels Goigs a llaor de Sant Felip Neri.

Mostra de música d’arrel tradicional, a càrrec del grup Baztandarrak Dantza Taldea, Nafarroa

Ballada a càrrec de l'Esbart dansaire de Vacarisses Fotos: Joan Vila i Pere Casas Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Maria Antònia Oliver i Cabrer

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

L'escriptora acumula més de quaranta llibres publicats. L'acte de lliurament es farà el 6 de juny al Palau de la Música.

Maria Antònia Oliver, rebrà el 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que convoca anu-

alment Òmnium Cultural. Oliver ha conreat principalment la novel·la i la narrativa breu, però també ha la traducció, l’assaig literari, la literatura infantil, la dramatúrgia i el guionatge. Fou una de les escriptores capdavanteres de la generació literària dels 70. És la quarta dona destacada amb el premi després de Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies (2001) i Montserrat Abelló (2008).

Oliver ha reconegut en la conferència de premsa d’anunci del guardó que quan ha vist el llistat històric de premiats ha sentit ‘por’ per la ‘dignitat’ de les personalitats distingides. Amb tot, ha animat les dones a escriure per lluitar contra el ‘patriarcat’ en el qual encara es viu en l’entorn literari.

Així mateix, també ha constat el seu compromís amb els Països Catalans i ha assegurat que l’aspiració d’independència que desitja per al territori complet no creu que la pugui veure, malgrat que ‘continuarà lluitant’. ‘Catalunya és un gran mirall per a nosaltres’, ha precisat, i desitja que ‘l’empenta catalana’ per esdevenir un estat propi també arribi a les Illes. ‘En termes culturals i lingüístics estem molt units, però no en política. Ja hi estarem, n’estic segura’, ha conclòs.

En aquesta entrevista a VilaWeb, Oliver expressava el seu compromís independentista com a presidenta aleshores de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM). Explicava que l’objectiu de l’Assemblea era ‘situar l’independentisme en la centralitat política mallorquina’.

El jurat que ha decidit el premi està format per Margarida Aritzeta, Fina Birulés, Marta Buchana, Lluïsa Julià, Joan Mas i Vives, Anna Sallés, Carles Solà, Toni Soler i Quim Torra. L’acte de lliurament del guardó, dotat amb 20.000 euros, tindrà lloc al Palau de la Música Catalana el 6 de juny. Òmnium Cultural guardona així una persona que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT «Maria Antònia Oliver i Cabrer neix a Manacor el 1946 i de ben jove se sent atreta per la literatura, primer com a lectora i tímida poeta, i ben aviat com a autora de narrativa. Aquesta passió per la literatura té uns orígens ben definits: la rica rondallística mallorquina recollida per mossèn Antoni M. Alcover, que Oliver conegué de ben menuda a través de les versions que li contava un seu oncle-avi.

Així, les arrels d’algunes de les seves obres, com ara Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972), i sobretot El vaixell d’Iràs i no Tornaràs (1976) tindran el substrat de les rondalles mallorquines de les quals, ben aviat, esdevindrà una apassionada lectora.

Per això no és gens estrany que, amb tot just 23 anys, irrompi dins la narrativa catalana del moment amb una obra que l’escriptor Llorenç Villalonga, en la presentació pública que en farà l’abril de 1971, qualificarà de petita obra mestra. Es tracta de la novel·la Cròniques d’un mig estiu, publicada a Barcelona el 1970, una ciutat on es traslladarà a viure aquells mateixos anys ja que, en l’endemig, i a la seva Mallorca natal, Oliver haurà conegut l’escriptor Jaume Fuster amb qui es casarà i, fins a la prematura mort d’ell, compartirà vida i literatura.

El juliol de 1997 li varen haver de trasplantar el cor. Aquesta operació va iniciar un llarg període de silenci, silenci que es va prolongar perquè, el 31 de gener de 1998, va morir el seu company Jaume Fuster, cosa que la va incapacitar per tornar a escriure. Les paraules no li eren amigues, com deia ella mateixa en una entrevista amb motiu de l’aparició de Tallats de lluna (octubre del 2000), títol de la novel·la començada cinc anys abans. Al final d’aquesta novel·la hi ha una llarga nota d’agraïment a amics i amigues que l’han ajudada a viure i a tornar a escriure. La paraula ha fet sobreviure l’escriptora.»

Salomó i la reina de Saba Fill de David i Bersabé, Salomó va ser rei d'Israel. Era savi. Tenia un bon harem, però es va enamorar de la bellesa negra de la reina de Sabà. Conten que la reina de Saba va travessar deserts per anar a trobar el savi rei d'Israel. Li va oferir un enorme tresor d'or, pedres precioses, especies i perfums. Van parlamentar i Salomó es va enamorar de la reina.

Diuen que l'última nit, Salomó la va fer dormir a palau, “Només hi dormiré si em promets que no em tocaràs”, va demanar ella. “No et tocaré si tu no agafes res de palau”, va dir ell. De nit, la reina va beure aigua. Una mà li va agafar el vas. Era Salomó: “has pres aigua de palau. Ja no he de complir la promesa”. Aquella nit es van amar, i de la trobada en va néixer Menelik, rei d’Etiòpia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Programació Juny 201 6 De l'1 al 30 de juny.

Inscripcions per al Club de Lectura Juvenil d'estiu.

Del 7 al 1 2 de juny. Setmana del Medi Ambient. Exposició: Concurs de fotografia a les Escoles i l'Institut.

De l'1 al 1 5 de juny.

Inscripcions per als tallers de Tangram i Escacs.

Dimarts 1 4 i 21 de juny de 1 8 a 1 9 h.

Taller de Papiroflèxia.

Dijous 2 de juny a les 1 9 h. Setmana del Medi Ambient.

Presentació del llibre "Flors del Pirineu" i xerrada: "Les plantes d'alta muntanya i les seves adaptacions ecològiques".

Del 1 5 de juny al 31 de juliol.

Exposició: Participants del 1 r Concurs de Còmic de la Biblioteca El Castell.

Places gratuïtes i limitades. De 1 2 a 1 6 anys. Més informació a la biblioteca .

Places gratuïtes i limitades. Dirigits a nens i nenes de 5 a 1 1 anys. Més informació a la biblioteca.

A càrrec d'Àngel M. Hernández Cardona, presentat per la biòloga local Teresa Canyelles.

Dimarts 7 de juny de 1 7 a 1 8 h.

Easy Way Arithmetics. A càrrec d'Easy Way Formació.

Organitza el Departament de Medi Ambient i Sostenibilitat.

A càrrec d'Easy Way Formació. Dirigits a nens i nenes de 5 a 1 1 anys. Inscripcions gratuïtes a la biblioteca, de l'1 al 8 de juny.

Dijous 1 6 de juny a les 1 8,30 h.

Club de Lectura 1 : El bell estiu, de Cesare Pavese.

Dijous 30 de juny a les 1 8,30 h.

Club de Lectura 2: El tercer home, de Graham

Greene.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 20

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

PELEGRINATGE PARROQUIAL A LURDES Si hi ha un grup de 40 o 45 pelegrins Raó: Josep Torras i Maria Salvans Telèfons de referència: 61 951 3797 i 609554384 Del 22 al 26 d’agost.

Festa de Sant Pere, titular de la Parròquia Diumenge, 26 de juny A les 1 1 ,00 h. del matí EUCARISTÍA i cant dels Goigs a llaor del Sant

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 21

DELS DIARIS

Vuit eines de repressió del català durant el franquisme La dictadura va dissenyar una estratègia integral per anihilar la llengua catalana El principal botí que s’enduen els pobles conqueridors dels conquerits és la seva llengua i la seva història, deia Àngel Guimerà. I aquest va ser el propòsit de la llarga dictadura franquista: anihilar la cultura catalana. La persecució de la llengua, però, comença molt abans, com recull Francesc Ferrer i Gironès al seu ja clàssic del 1 985 La persecució política de la llengua catalana. El 1 71 5 el Consell de Castella ja va excloure el català de l’administració i les escoles i el 1 773 es va prohibir editar llibres en català, per exemple.

Durant el franquisme, la persecució política del català es professionalitza: es clausuren les institucions culturals, s’aboleix la Generalitat, el Parlament i l’Estatut d’Autonomia. Es fa desaparèixer el català de tots els organismes públics i se’l relega a l’àmbit privat, es castellanitzen noms, s’imposa el castellà a l’escola, el cinema, la premsa i la ràdio, es prohibeix publicar llibres en català i tota una generació d’intel·lectuals catalanistes es veu forçada a l’exili.

L’escola, eina de castellanització

Es converteix en la via principal d’espanyolització de l’alumnat i, de retruc, de les seves famílies.

Primer es canvien els noms dels centres. El grup escolar Renaixença de Manresa, per exemple, passa a batejar-se com a Grupo Escolar Generalísimo Franco. També es modifica el calendari festiu escolar. El 8 de setembre, Día de la Natividad de Nuestra Señora, o l’1 d’octubre, Día del Caudillo, passen a ser festius. Alhora el Ministerio de Educación Nacional estableix una sèrie de “commemoracions” que s’han de celebrar durant l’horari lectiu. És el cas del Día de los Caídos (29 d’octubre) o el Día de la Exaltación de Calvo Sotelo (13 de juny). El canvi més important, però, és el del model educatiu. Es jerarquitza. S’homenatja diàriament la bandera nacional amb el Cara al sol, se separen els nois i les noies, els càstigs físics són habituals, es depuren les biblioteques i es fa fora els docents allunyats de la religió catòlica o de l’aclamada “unidad de España”. “Venia un falangista i ens feia formar al pati com si fóssim militars”, recorda Jordi Cots, primer director de l’escola Thau.

De fet, el clima és tan castellanitzat que els alumnes no en són conscients. Hi ha escoles, però, que d’amagat mantenen el català com a llengua vehicular, com Sadako i la mateixa Thau. Aquest últim centre, creat el 1963, també barreja a l’aula nens i nenes amb la complicitat dels pares.

“Les normes, quan venia un inspector, eren clares: nens a un cantó, nenes a un altre i tots a parlar en castellà”, recorda Cots.

La Nueva Ley de Educación Primaria de l’any 1945 només deixa ensenyar en castellà. El que realment és complicat és el procés de renovació pedagògica al final del franquisme i la reintroducció del català a l’escola. “L’idioma de l’imperi estava massa arrelat”, reconeix el pedagog Jaume Funes, que treballava en un centre de Cornellà de Llobregat. “El que va ser difícil és que les famílies entenguessin que hi havia una altra llengua a banda del castellà”, conclou aquest pedagog.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 22

DELS DIARIS Noms propis, topònims i noms de carrer, en castellà La dictadura imposa una espanyolització de tots els àmbits de la vida amb l’objectiu d’esborrar qualsevol signe de catalanitat de la vida pública i quotidiana fins al punt que autors com Josep Benet parlen de “genocidi cultural”.

Es prohibeixen els símbols identitaris de Catalunya, se suprimeixen alguns monuments públics i es canvien els noms dels carrers per castellanitzar-los o posar-hi referències franquistes. L’objectiu és homenatjar el bàndol guanyador de la Guerra Civil i esborrar qualsevol influència catalanista o d’esquerres.

Així, la plaça dedicada als germans Badia -actual Francesc Macià- és rebatejada com a Calvo Sotelo, la Biblioteca de Catalunya passa a dir-se Biblioteca Central i la Muralla de Sant Domènech de Manresa es converteix en l’Avenida del Caudillo. En el Registre Civil els noms només es poden inscriure en castellà.

El català, relegat a l’àmbit privat i familiar

El règim de Franco va prohibir el català amb l’objectiu que el castellà fos l’única llengua vehicular. Una circular del Govern Civil de Barcelona del 1940 sobre “El uso del idioma nacional en todos los servicios públicos” proclama el castellà com a únic idioma vàlid per a la vida pública i relega els idiomes “regionals” a la vida privada. L’ús del català fora d’aquest àmbit és motiu de sanció i multa. Un altre exemple: les autoritats espanyoles van multar Joan Virgili amb 500 pessetes per haver fet propaganda de l’entitat Foment de la Sardana, en català.

Els cartells al carrer són molt clars: “Español habla español”. “Hi ha una voluntat de folkloritzar la llengua catalana, adoptar una llengua prefabriana i destruir la unitat de la llengua on es pogués”, explica l’escriptor i director del Born Centre Cultural, Quim Torra.

Es buscava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat, indicava Josep Benet en l’obra “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”.

El català, perseguit en els rètols i els anuncis

S’obliga a retolar en castellà els noms dels establiments industrials i comercials. L’alcalde franquista de Manresa denega a l’amo del bar Els Tranquils retolar el seu establiment amb aquest nom i també s’esborra el català de les làpides.

El català, prohibit a la universitat

A la Universitat de Barcelona s’expulsen les persones contractades durant la República i, a part de la llengua, se suprimeix qualsevol contingut que tingui a veure amb la cultura catalana, com càtedres i seminaris.

Hi ha cartells amb la consigna “Hablad el idioma del imperio”, presents fins al 1952, al costat de crucifixos i retrats del general Franco i Primo de Rivera. “Els impresos oficials incloïen preguntes sobre la llengua en què s’havien impartit les classes i haver-ho fet en català era motiu de depuració professional o presó, cosa que va comprometre algun catedràtic franquista”, explica Jaume Claret, professor d’humanitats de la UOC i expert en història de Catalunya i Espanya, que Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 23

DELS DIARIS recorda que fins a l’any 1965 no es va reinstaurar la càtedra de llengua i literatura catalanes ocupada per Antoni Comas i Pujol.

Prohibició de publicar llibres en català

Hi ha una voluntat d’eradicació de la llengua que ve de la voluntat del règim d’uniformitzar l’Estat.

“De crear una, grande y libre, una cultura molt pròpia del totalitarisme del moment”, explica Claret.

I hi ha la voluntat d’aconseguir aquesta unitat “de manera violenta”, afegeix.

Es prohibeix l’edició de llibres, diaris i revistes en català i qualsevol manifestació cultural catalana és automàticament suprimida. El català s’esborra dels mitjans de comunicació. Ràdio Manresa es rebateja com a Radio España de Manresa. “El periodisme català republicà desapareix i tots aquests periodistes ja no podran escriure més”, recorda Torra.

Només el castellà té projecció pública. “Hi ha una politització de la llengua i acabar amb la llengua és també una manera d’acabar amb la República”, diu Claret. La censura evita la publicació de llibres de nova creació en català tot i que s’autoritza alguna obra en català no normatiu, prefabrià, amb la intenció de crear confusió i dialectalitzar el català. “No es recupera fins a l’any 1976 el nombre de llibres editats en català de l’any 1936. La destrucció del públic lector en llengua catalana és un fet”, argumenta Quim Torra.

Es prohibeixen les representacions teatrals en català -tot i que més endavant es van permetre algunes representacions dels Pastorets, per exemple- i les publicacions i pel·lícules han de passar una doble censura: l’oficial i l’eclesiàstica que vetlla per la moralitat.

Els funcionaris no poden parlar en català El règim també amenaça de destituir tots els funcionaris que no utilitzin exclusivament el castellà. Una circular del Govern Civil de Barcelona del 1940 diu: “Todos los funcionarios interinos

de las Corporaciones provinciales y municipales de esta provincia, cualesquiera que sea su categoría, que en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán ‘ipso facto’ destituidos sin ulterior recurso ”. El

1956 el reglament de presons recull que els presos només poden parlar en castellà.

Depuració d’intel·lectuals i personalitats catalanes

Institucions culturals com l’Institut d’Estudis Catalans han de treballar clandestinament i els intel·lectuals es veuen forçats a l’exili, mentre que les personalitats catalanes més rellevants són depurades, si no aniquilades. “Hi ha una castració cultural, els pensadors del país són obligats a exiliar-se i tot el món de l’exili es troba que no té el públic al qual s’adreça. Perdem uns anys en què a Europa arriben nous corrents de pensament i, nosaltres, ens trobem en dictadura”, reflexiona l’historiador Quim Torra, que cita com a exemple els casos de Pompeu Fabra i Antoni Rovira, que van morir a l’exili, o els llargs exilis de Pere Calders, Mercè Rodoreda o Tísner.

Les cases particulars van ser petits iglús de resistència. La gent se subscrivia a Cavall Fort, comprava els llibres de Joan Sales i es feia d’Òmnium.

Aquesta era la resistència ciutadana perquè políticament era impossible”, recorda Quim Torra, que destaca que “no s’ha fet justícia a l’esforç de tota aquesta gent que va resistir fins avui”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 24

LLIBRES Aquesta frase del pròleg de Ciència optimista resumeix molt bé l'esperit del llibre.

Les cèl·lules mare, la intel·ligència artificial, l'enginyeria genètica, els vehicles autoconduïts, la realitat virtual, els robots, l'exploració espacial... en un segle en què el creixement tecnològic ens sorprèn contínuament, Josep M. Mainat, capítol a capítol, tecnologia a tecnologia, ens posa al dia del que la Ciència està fent ara mateix per a nosaltres, però, sobretot, de com revolucionarà la nostra vida en un futur no molt llunyà.

En Mainat és un home del camp de l'entreteniment i, òbviament, no ha pogut evitar que aquest llibre li sortís entretingut, molt entretingut, descobriments científics i de tots aquells avenços que ens meravellaran en els propers anys.

I, finalment, en Mainat és un home optimista. Per això, les pàgines d'aquest llibre traspuen optimisme. Després de llegir-lo no et quedarà més remei que reconèixer que sí, que anem bé, que ens espera un futur brillant!

Amb Ciència optimista tots hi aprendrem coses perquè, si ens les explica en Mainat, la ciència és divertida.

La biòloga Virgínia té cura d’una reserva de vol-tors al poble de Sant Salvador, on un dia arriba Dafne, una traductora en crisi personal que establirà una relació amb en Vador i també amb l’adolescent rebel Judit.

Els ocells de la zona estan adoptant comportaments estranys i, de manera misteriosa, van desapareixent. Com la pel·lícula de Hitchcock, però just a l’inrevés: els ocells no vénen sinó que moren, se suïciden o se’n van, i ningú no sap per què. La cuidadora de voltors s’ho pregunta: és el turisme, els canvis a la natura, els negocis secrets de l’alcalde?

Quins elements exteriors han pogut alterar aquest poble que, com tants altres, s’envelleix i es despobla dia a dia? Qui ha vingut de fora? Què ha passat últimament? Un mosaic humà vivíssim i un clima inquietant mantenen l’interès del lector fins al final.

L'autor: Víctor García Tur (Barcelona, 1981) va guanyar el Premi Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (Empúries, 2009) i, amb la novel·la “Els ocells” (Empúries, 2016), va obtenir el Premi Marian Vayreda 2015. D’altres relats seus han estat inclosos a Veus de la nova narrativa catalana (Empúries, 2010), Black Pulp Box (Aristas Martínez, 2012), Els caus secrets (Editorial Moll, 2013) o Riplay (Adriana Hidalgo Editora, 2015). En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015). www.garciatur.com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS U n informe del congrés dels EU A legítima la Declaració U nilateral d'Independència (DIU ) a Catalunya amb el precedent de Kossovo.

L'informe remarca que Catalunya cercarà el reconeixement internacional “d'acord amb la voluntat del seu poble” i no pas “d'acord amb les disposicions de la constitució espanyola”

La Cambra de Representants dels Estats Units va debatre el passat 15 de març tres informes sobre l’autodeterminació al món, en una sessió convocada sota el títol “La política dels Estats Units cap als moviments d’autodeterminació nacional”. Hi van intervenir tres ponents: Paul R. Williams, Jason Sorens i Ivan Vejvoda. La sessió va ser presidida pel president del Comitè d’Afers Europeus del congrés, el republicà de Califòrnia Dana Rohrabacher, que el mes de setembre passat ja va convidar una delegació oficial del govern català a explicar el procés d’independència.

Del cas català en va parlar especialment Paul R. Williams, que es va mostrar especialment incisiu en la qüestió de Catalunya i va criticar-ne obertament la posició de la Unió Europea. Williams és professor de l’ American University i fundador de Public International Law & Policy Group. Ha assessorat el govern dels Estats Units sobre la creació de nous estats, com ara els sorgits de la desintegració de la Unió Soviètica i Iugoslàvia, i també governs de diversos continents, entre els quals Kossovo, Montenegro i Sudan del Sud, tant en processos de pau com en la redacció de la primeres constitucions La manca de coherència de la UE complica la seva aproximació al cas català.

En la compareixença al congrés, Williams va assegurar que si Catalunya proclamava la independència cercaria “el reconeixement internacional d’acord amb la voluntat del seu poble i no pas d’acord amb les disposicions de la constitució espanyola”. Invocà tot seguit la sentència de la Cort Internacional sobre Kossovo i recordà que no hi havia cap precepte de la llei internacional que pogués prohibir una declaració unilateral d’independència.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS En aquest punt, va criticar la manca d’una “aproximació coherent i cohesiva” de la Unió Europea cap als moviments d’autodeterminació. Mancança que, segons ell, portarà a una situació difícil en el cas català, perquè, tal com s’ha comportat fins ara la Unió, si accepta de reconèixer Catalunya repercutirà en l’interior de diversos estats, però si no ho accepta “es crearà un conflicte latent a Europa que apartarà capital polític i recursos econòmics d’una Espanya afeblida”.

Segons Williams, la independència de Catalunya, si no fos reconeguda per la Unió Europea “crearia, tanmateix, un estat que tindria l’euro per moneda, amb set milions de catalans que mantindrien la nacionalitat europea, encara que fos fora de la Unió”. Malgrat això, el professor Williams avisa que no reconèixer Catalunya seria “extremadament difícil de justificar” per part dels estats que formen l’actual Unió Europea, molts dels quals no eren independents fa vint-i-cinc anys.

Abandonar l’actual política a favor de l’status quo de les fronteres.

La intervenció de Williams, més enllà del cas català, se centrà en la proposta d’un model de gestió per part dels Estats Units dels casos d’autodeterminació. Segons ell, els Estats Units haurien d’abandonar la “política que només emfasitza l’estabilitat i l’status quo de les actuals fronteres” en favor d’una política més oberta a l’autodeterminació, però alhora regulada, que va anomenar “de sobirania guanyada”. Això significa que els processos d’independència haurien de sotmetre’s a unes regulacions i a uns pactes per tal d’evitar tensió i violència entre els estats.

La intervenció de Jason Sorens, en una aproximació més teòrica, va concloure que una vegada un estat es declari independent els Estats Units no tenen cap més remei que definir-se, i va proposar de fer-ho “sense tenir en compte només els interessos de l’estat del qual s’ha separat el nou estat, sinó també els d’aquest nou estat i els efectes de la secessió en la política regional”.

Sorens va posar en relleu que com més oberta és l’actitud del govern central menys perill hi ha de violència i tensió. I va contraposar exemples com el danès (que autoritza explícitament el dret d’independència de Grenlàndia i les illes Fèroe) amb l’espanyol.

Pel que fa a la tercera intervenció, d’Ivan Veijvoda, es va centrar en els mecanismes per a assegurar l’acord entre les parts i va posar un èmfasi especial en els referèndums del Quebec i d'Escòcia.

Cambra de Representants dels Estats Units d'Amèrica Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS

L'àngel dels camins

– No us heu fixat mai en els camins de la terra? Tots ells tenen un àngel. Tenen un àngel els camins entre marges, vorejats de romaní i de farigola; tenen un àngel els camins de les carenes, entre roques i matolls i boires voladisses; tenen un àngel els camins bosquetans, encatifats de fulles i molsa, tan plens de misteri; i els camins sorrencs vora mar, grocs i rogencs, que juguen amb la blavor de l’aigua, ells tan quiets i ella tan dansaire; i en tenen els que uneixen vila i vila, ciutat i ciutat.

Tots tenen un àngel, l’àngel dels camins.

Un cop, fent via per aquests camins perduts, immòbils i silenciosos, se m’aparegué llur àngel. Tenia un posat tranquil, amable, com aquell qui serveix sense fer soroll. L’àngel dels camins és un bon company, un company sense paraules, un company que et guia, que et mena, senzillament.

– Hola! -em digué.

I seguírem junts pels seus camins.

Vaig tenir la sensació d’estar a recer, com si ja em trobés a casa. I és que els camins són ja un xic una casa, la casa de tots. Mai no et sents estranger en un camí, mai no t’hi sents sol.

L’àngel t’hi acompanya mentre fas via entre el xiuxiueig dels ocells i la flaire de les flors.

L’àngel sempre ens acompanya per aquests caminois tan desiguals i tan humans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Una vegada em va dir: – No m’abandoneu mai, homes de la terra, no abandoneu mai els meus camins.

Són fets a la vostra mesura, mesura del caminar humà. Torneu cap a mi, homes de la terra, i no vulgueu anar massa de pressa. Que no veieu que amb presses perdeu contacte amb la vostra mare i us perdeu vosaltres mateixos? Torneu al silenci fecund dels camins, a l’olor meravellosa de la terra, al seu tacte agradable i acollidor, torneu.

Quant de misteri hi ha en un camí que vagarosament s’esfuma en la llunyania, com un enllà que mena a un terme, ignot però segur. Oh, camins de la terra, sigueu companys nostres!

L’àngel passava i deia: – Jo porto sempre a port, amics meus, jo porto a casa i al tros, jo duc a la font i als cims, jo meno a la pedra d’on heu sortit, a la fe i a l’esperança.

Els qui hem sentit la seva veu hem restat enamorats dels camins de la terra.

Jordi Llimona i Barret

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELON A Joan Garí

Les pel·lícules nord-americanes ens han acostumat a no refiar-nos de ningú, no sigui que el teu veí s'assembli massa a Freddy Crouger. En d'altres temps la gent era més refiada i, per això, passaven coses que després s'havien de lamentar.

Era el segle IX quan va arribar a Barcelona un pelegrí anomenat Joan Garí. Va resar a la catedral i va ser exemple i admiració dels veïns per la seva modèstia, el fervor amb que orava i la seva generositat, ja que repartia entre els pobres les almoines que rebia. I va obtenir permís del bisbe Evildo per pujar a la muntanya de Montserrat per habitar en una cova dedicat a la contemplació de Déu. Molts barcelonins anaven a visitar-lo per demanar-li consell i la benedicció.

La seva fama va arribar al comte de Barcelona. I va succeir que la filla del comte, la princesa Riquilda, va patir una estranya malaltia. Els metges van diagnosticar que es tractava d'una possessió diabòlica. Cridava entre convulsions contra éssers invisibles. Ningú no va poder fer res i el comte va decidir que la filla visités l’ermità que deien que fins i tot obrava miracles. Una vegada van arribar a la cova, el sant baró va fer el senyal de la creu i, immediatament, va sortir de la boca de la princesa, davant l'espant de tothom, el dimoni amb l’aparença d'una serp verda. La noia va romandre un temps a Montserrat per tal que l'ermità consolidés el seu triomf contra el dimoni.

Però aquella nit la serp va tornar i va xiuxiuejar a l’oïda de l’ermità temptacions insinuants, i Garí va sortir de la gruta, va anar a veure la princesa i, quin poc seny!, va abusar d'ella, Després, per no ser descobert, estrangulà la noia i l'enterra a sota del terra de la cova. Tot seguit va fugir, però totes les passes el tornaven a conduir al lloc del crim. A la matinada, estava tan penedit que va plorar sobre el terra de la cova i va demanar perdó. Aleshores escolta una veu que li Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS ordenava anar fins a Roma a aconseguir el perdó pel seu delicte. Va baixar a Barcelona i, vorejant les muralles, va fer cap a la platja. Allí demanà a uns pescadors si el podien embarcar. Però en veure'l, els homes van dir que marxés, que era un leprós, que els podia contagiar, que fugís o el matarien a pedrades.

Garí es posà a les mans a la cara i notà una crosta repugnant. I va comprendre que hauria de fer el camí tot sol, lluny de la gentada.

Dos anys va trigar a arribar a Roma. Quan va ser-hi, va beure d'un riuet i s'adonà que li havien desaparegut les horribles pústules de la cara. Va anar fins a la casa de sant Pere i, de genolls, davant del Papa, li explicà el seu pecat. El Papa va dir que no el podia absoldre. Que havia faltat a l'hospitalitat, havia trencat la fama que li havia donat Déu per exemple dels homes, havia abusat d'una noia i havia matat.

-Vés-te'n com les feres, arrossegant-te. Has perdut la qualitat d'home per convertir-te en bèstia.

Aquesta serà la teva penitencia.

-He perdut la meva ànima per sempre -es lamentà Garí.

-No, ningú no perd l'anima mentre estigui en aquest món. Mentre visquis, pots esperar el perdó de Déu.

-I com sabré que Déu m'ha perdonat? -preguntà.

El Papa va tancar els ulls com si rebés una revelació del cel i finalment va dir: -Sabràs que Déu t'ha perdonat dels llavis d'un nadó. Garí trigà deu anys a tornar a Montserrat. S'arrossegava per terra amb la roba espellifada i la pell se li cobrí d'un pèl espès com el del senglar. Va anar a Montserrat tot buscant el perdó. Els pagesos, però, van intuir que rondava per allà una fera i organitzaren una cacera. El comte acabà també pujant des de Barcelona per ajudar-hi.

Finalment van acorralar “la fera” a la gruta. Quan anaven a matar-lo, oferí el coll i decidiren lligar-lo i portar-lo a Barcelona com un trofeu. Al pati de palau, el van lligar i l'exhibiren a tothom.

Garí, aleshores, va fer el senyal de la creu al terra i es va posar a plorar. Un criat en va advertir al Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS comte. Aquest va avisar el capellà i portaren la bèstia al saló del Tinell, on els nobles departien si es tractava d'un ós o d'un simi. En aquell moment, una criada que portava a coll el principet Mir, nascut feia pocs dies, s'apropa a la bèstia, que es va quedar mirant el nen. El nadó obrí els braços i exclamà: -Aixeca't, Garí, perquè Déu t'ha perdonat.

Aleshores, Garí va confessar la seva culpa i va demanar càstig. Però com que el comte no podia castigar algú que Déu havia perdonat, van donar roba a Garí i tots pujaren a la gruta de Montserrat per recuperar les despulles de la princesa Riquilda.

Quan arribaren a la gruta, trobaren en una balma, enmig d’una gran resplendor, una imatge de la Verge, aquella que, des de llavors, s'anomena Mare de Déu de Montserrat. Les despulles de la princesa van ser conduïdes a la catedral fins que el comte i la seva esposa van fundar el monestir de Sant Pere de les Puelles, i que servís de mausoleu a la seva filla. D'en Garí, no en sabem res més. Estava ben penedit, i segur que el primer que va fer va ser anar a cal barber.

Actualment queda l'església del convent de les Puel·les, per bé que remodelada després de l'incendi de 1903, a la plaça de Sant Pere, al barri de Sant Pere, de la Ciutat Comtal.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat La història de l‘antic monestir de Sant Pere de Puelles es remunta a l'any de la seva consagració, el 945.

En aquell moment, es convertia en el primer convent benedictí de tradició femenina que hi havia a Barcelona. A partir de llavors, Sant Pere de les Puelles viuria una història plena de vicissituds que va anar transformant l'edifici romànic, originalment enclavat fora de les muralles de Barcelona.

Els atacs de les tropes àrabs, els incendis i les exclaustracions del segle XIX van marcar el destí del temple fins que la comunitat de monges va ser traslladada definitivament el 1879 al nou emplaçament de Sarrià-Sant Gervasi.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS

Registre de passatgers, a quin cost?

El passat dimecres, 4 de maig, s’ha publicat al Diari Oficial de la UE la directiva sobre el registre europeu de passatgers d’avió (passenger name record, PNR). Les aerolínies hauran de cedir, a la policia o a les administracions, fins a dinou dades personals de tots els passatgers que agafin un avió amb origen o destinació a la Unió Europa (UE). L’objectiu d’aquesta directiva és combatre delictes terroristes i crims greus com ara el tràfic d’éssers humans, el comerç d’òrgans, la pornografia infantil o el tràfic de drogues, entre altres. Aquesta mesura, però, garanteix la seguretat ciutadana? Quins perills es deriven de l’aplicació d’aquesta directiva? Què passa amb el dret a la privacitat? Mònica Vilasau, professora de Dret Civil de la UOC, i Miquel Seguró, professor d’Ètica de la UOC, analitzen aquesta qüestió i algunes altres.

«Un dels principals elements de discussió que s’han generat arran d’aquesta directiva és la seva necessitat i proporcionalitat», explica Vilasau. Pel que fa a la necessitat del sistema PNR, «caldria haver determinat si el registre és realment indispensable per a afrontar de manera eficaç l’amenaça del terrorisme i la comissió d’altres delictes greus». Com ha declarat algun membre del Parlament Europeu que s’ha oposat frontalment a l’adopció de la directiva, la professora apunta que «possiblement seria més adequat centrar-se en determinats grups de sospitosos, més que no pas sotmetre a escrutini tota la població que viatja».

D’altra banda, segons estableix la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (CDFUE), qualsevol limitació dels drets ha de respectar el principi de proporcionalitat, que pretén garantir que s’ha dut a terme una ponderació adequada dels diferents drets implicats. Tanmateix, segons l’especialista, «es fa difícil defensar que s’ha respectat aquest principi, ateses les característiques i l’àmbit d’aplicació de la directiva: es recullen dades de tots els passatgers i en tots els vols Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS internacionals, i a més a més els estats membres poden decidir aplicar la directiva als vols interiors de la UE».

Vilasau recorda que el Grup de Treball de l’Article 29 —un òrgan consultiu independent integrat per les autoritats de protecció de dades de tots els estats membres, pel supervisor europeu de protecció de dades i per la Comissió Europea— va determinar que les mesures que comporten una restricció en la protecció dels drets i llibertats de les persones que viatgen solament es consideren proporcionals quan s’introdueixen de manera temporal i respecte a una amenaça específica, «la qual cosa no es compliria en la directiva que s’ha aprovat», afirma la professora.

Tanmateix, «els agents implicats que donen suport a la mesura», explica Vilasau, «donen la benvinguda a aquest registre, perquè consideren que comportarà una harmonització de la legislació existent». D’aquesta manera, «s’evitarà que cada país adopti les seves pròpies solucions, amb les dificultats que comporta aplicar un règim legal tipus patchwork». Actualment, la situació existent a la UE difereix considerablement d’un país a un altre.

Sobre els límits raonables de la seguretat.

Per a Seguró, «l’aplicació d’aquesta directiva augmenta paradoxalment la sensació de risc i d’inseguretat». «En primer lloc, perquè les mesures d’aquest estil les associem a societats molt obsessionades amb el control (com ara la nord-americana) i, en general, no les prenem com un model de seguretat cívica.

En segon lloc, perquè fan visible un estat d’excepció que es torna normatiu i que ens situa en un estat d’alerta constant. I en tercer lloc, perquè l’estat es converteix en un ens paternalista que ens diu fins on podem i fins on no podem fer quelcom, com si fóssim incapaços de destriar on pot ser i on no pot ser el perill.»

En termes de seguretat, el filòsof apunta una dualitat emocional i de valors a Europa: «Sospitem que constantment se’ns vol alarmar amb proclames apocalíptiques (la grip aviària, per exemple), pensem que amaguen altres interessos per a controlar-nos i reduir-nos, i la nostra llibertat és quelcom inalienable. Però, alhora, sabem que el clima actual d’inestabilitat sociopolítica i d’incertesa no ens queda pas tan lluny, i qualsevol dia un atemptat ens pot afectar de manera directa».

«El dilema que se’ns planteja a Europa és d’una magnitud que per ara ens supera», apunta el professor d’ètica. «El problema concret del qual neix aquesta directiva és el gihadisme: no és només un problema socioeconòmic, o de xoc de cultures, o de crisi del projecte europeu, o de la irracionalitat que també ens defineix; és un fenomen que respon a tots aquests paràmetres i que, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS per tant, no es pot reduir a un de sol». Per això, l’expert insisteix en la necessitat d’implicar tota la societat en un debat madur sobre els límits raonables de la seguretat, treballar sobre què volem construir, quins valors comunitaris ens refermen i assumir entre tots que el risc zero no existeix».

Efectes econòmics col·laterals.

Des del punt de vista econòmic, i respecte als agents que hauran de vetllar pel compliment de la normativa, Vilasau remarca que els possibles costos que es generin arran d’aquesta mesura «inicialment recauran en les agències de viatges i les companyies aèries, però indubtablement s’acabaran repercutint als passatgers».

Com a alternativa, els crítics amb el text adoptat proposen redirigir el pressupost dedicat a implantar aquesta directiva a proporcionar més mitjans a les autoritats policials i millorar l’intercanvi de la informació que ja es té i atorgar-hi més garanties. És a dir, més que acumular grans quantitats de dades, «es tractaria d’analitzar millor les que ja es tenen, tal com apunta, també, Jan Philipp Albrecht, membre del Parlament Europeu».

Els experts: Mònica Vilasau

Professora de Dret Civil dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC.

Miquel Seguró

Professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, investigador de la Càtedra Ethos de la URL i expert en ètica i filosofia política.

Barcelona, 6 de maig de 2016

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS EL MENYSPREU AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT CARLES PUIGDEMONT EN EL SEU VIATGE A BÈLGICA.

Tots sabem que pràcticament tots els Estats independents del planeta han subscrit el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”, en què es reconeix el dret de lliure determinació dels pobles i, per tant, del poble català.

Si aquest dret de lliure determinació col·lideix amb el dret intern (Constitució) de l’Estat en què es planteja la secessió, és el “Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats” qui resol la qüestió quan diu, en el seu article 27: “El dret intern i l’observança dels tractats.- Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat...”

Per tant, el dret de lliure determinació preval sobre el que digui la ”Constitució”.

Ara bé, recentment el President de la Generalitat ha fet un viatge a Bèlgica en què pretenia fer conèixer les aspiracions independentistes de Catalunya, tot i que segur que ja eren conegudes.

Doncs bé, ni Jean Claude Junker, President de l’Executiu Comunitari, ni Martin Schulz, President del Parlament Europeu, van accedir a reunir-se amb el President Carles Puigdemont, al qual no van rebre.

Evidentment, això representa un dolorós menyspreu a la pretensió independentista catalana i un clar incompliment del respecte dels drets establerts en el “Pacte”. Com es va poder produir un desdeny tan clar?

No cal dominar les arts endevinatòries per entendre que el Govern Central espanyol pressiona les autoritats comunitàries per tal que es comportin com ho fan. Ara bé, per què s’avenen a no respectar el dret de lliure determinació que està mundialment reconegut en el “Pacte” i que tots els Estats tenen referendat?

No tots els catalans són partidaris de la independència de Catalunya. Vivim suportant consignes a favor i en contra de la secessió de Catalunya, igual que les autoritats comunitàries, que estan pressionades pel Govern Central espanyol, partidari de mantenir la unitat d’Espanya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS Els catalans no independentistes estan sotmesos a unes idees propagandistes que s’han infiltrat en la societat catalana.

Així doncs, alguns catalans consideren que: A) La voluntat secessionista és una deslleialtat a Espanya. Tanmateix, caldria recordar-los que a Europa l’any 1906 hi havia 24 estats independents i avui n’hi ha 46, i ningú ha censurat com una deslleialtat el desig d’independència dels que han optat per la secessió.

B) L’aspiració independentista de Catalunya és quelcom il·legal puix que la Constitució Espanyola proclama la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, i per tant no volen incórrer en comportaments il·legals i opten per romandre amarrats a Espanya. A qui pensa així se li hauria de recordar el dret universal de lliure determinació dels pobles i la prevalença dels drets reconeguts en un tractat internacional per damunt del que pugui determinar la Constitució, en virtut del “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats”, l’article 27 del qual s’ha transcrit més amunt.

C) La independència és desitjable però hauria d’arribar per la via amistosa i de diàleg i, naturalment, amb el ple consentiment del Govern Central espanyol i d’Espanya.

Hi ha polítics catalans que advocarien per la independència de Catalunya si s’assolís per aquesta via, però la realitat ens demostra que el Govern Central espanyol rebutja qualsevol pretensió dirigida a la independització de Catalunya, de manera que els catalans d’aquest grup ni tan sols mantenen la pretensió de celebració d’un referèndum i es resignen a romandre a Espanya.

D) Als que han sucumbit a l’al·legació que una Catalunya independent és econòmicament inviable, se’ls hauria de recordar que a una Catalunya independent, acceptada com a membre de la Unió Europea (28 estats actuals + Catalunya = 29 estats), li correspondria el rànquing següent: • quant a població: lloc 16 • quant a PIB: lloc 15 • quant a superfície: lloc 24 Per tant, no es pot al·legar que Catalunya ocuparia una posició marginal a la Unió Europea.

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS INTENT DE VETO A LES ESTELADES EN EL PARTIT DE LA FINAL DE LA COPA DEL REI DE FUTBOL (F.C. Barcelona /Sevilla F.C - 201 6)

La Llei 1 9/2007, d’1 1 de juliol, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport diu així: “Art.6 Condicions d’accés al recinte (estadi Vicente Calderón) 1 .Queda prohibit: b) Introduir, exhibir o elaborar pancartes, banderes, símbols o altres senyals... (fins aquí es podria considerar fonamentat el veto a l’exhibició d’estelades en el partit de futbol de la “Copa del Rei” entre el F.C. Barcelona i el Sevilla F.C., però l’article que es transcriu segueix dient:)... amb missatges que incitin a la violència”.

L’exhibició de les estelades és un exercici de lliure expressió, de simpatia i recolzament, però no té la intenció d’incitar a la violència. Per tant, el veto que va intentar aplicar la Delegada del Govern a Madrid, la Sra. María Concepción Dancausa Treviño, no tenia cap suport legal i el Tribunal Contenciós Administratiu el va rebutjar perquè prevalia el criteri que les estelades no generen violència.

Si el veto a l’exhibició de les estelades s’hagués mantingut i s’hagués interpretat l’himne nacional espanyol en honor al rei Felip VI, que presidia el partit, és possible que el públic català assistent hagués pogut considerar que la interpretació d’aquest himne, després del veto a les estelades, era una provocació i que s’enquadrava en la prohibició de l’Art. 6 transcrit més amunt perquè incitava a la violència. Afortunadament, les estelades es van poder exhibir.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Ara bé, en qualsevol cas podríem preguntar-nos quin era l’objectiu de la Delegada del Govern a Madrid quan pretenia el veto a la presència d’estelades a l’Estadi Vicente Calderón. Ens creiem que el que preocupava la Delegada era el bon ordre en el desenvolupament del partit de futbol?

No creiem que fos aquesta seguretat el que va motivar la seva actitud. Ella volia apuntar-se un triomf en la criminalització dels catalans, i ha estat a punt d’aconseguir-ho.

Per cert, al diari “La Razón” del 17.5.16, pàgina 9, es llegeix: “Durant la seva visita a Cuba, el Ministre d’Afers Exteriors, en funcions, del Govern Central espanyol, el Sr. José Manuel García-Margallo, va col·locar una ofrena de flors davant el monument a l’heroi de la independència cubana José Martí”.

Recordem que José Martí va lluitar per la independència de Cuba respecte de la Corona d’Espanya. No pot deixar de sorprendre’ns l’homenatge del ministre espanyol a l’heroi de la independència cubana, quan el ministre espanyol és fanàtic opositor al moviment independentista català, que rebutja frontalment. Aquest contrasentit no té cap justificació: o es respecta la lliure determinació de tots els pobles o no s’accepten els moviments independentistes.

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

José Julián Martí Pérez (L'Havana, Cuba, 28 de gener del 1853 – Dos Ríos, 19 de maig del 1895), també conegut pels cubans com «L'apòstol», fou un polític, pensador, periodista, filòsof, poeta i maçó cubà de pares valencians, creador del Partit Revolucionari Cubà (PRC) i organitzador de la Guerra del 95 o Guerra necessària.

El seu pensament va transcendir les fronteres de la seva Cuba natal per a adquirir un caràcter universal.

El seu geni polític va depassar les fronteres de la seva terra i la seva època; les facetes del seu pensament es troben interrelacionades en la tasca que es va imposar i a la qual va dedicar tota la seva vida: la unitat de tots els cubans, l'expulsió del domini colonial espanyol de l'illa, evitar el perill d'una expansió nord-americana i fundar una república lliure i independent, "amb tots i per al bé de tots".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

ALGUNS FETS HISTÒRICS DE L'ANY 1905 Del llibre editat l’any 1 905 per la revista “Blanco y Negro” que mostrava una Crònica Gràfica dels successos d’aquell any, n'exposo uns quants fets que van succeir aquell any considerant el seu valor històric i la seva curiositat.

Un nuevo tranvia de vapor en Alicante Acaba de inaugurarse la nueva línea férrea de Alicante a Crevillente, la cual ha de prestar, sin duda, grandes servicios en el transporte de esteras, que es la principal industria de Crevillente, y los dátiles que producen los famosos bosques de palmeras de Elche.

Un tranvía de vapor es siempre origen de comodidad y de riqueza, y en tal sentido nada más plausible que la fecunda iniciativa de los alicantinos, quienes comprenden que los ferrocarriles secundarios resuelven el problema principal de la pequeña industria y el de la agricultura en naciones faltas de grandes líneas férreas.

Un tunel en construcción Dentro de poco tiempo el ferrocarril metropolitano de París atravesará por debajo del lecho del Sena a una profundidad de ocho metros. Las obras del túnel van muy adelantadas, aunque los trabajos se realizan en condiciones de verdadero peligro para los obreros que trabajan en la construcción. Con objeto de renovar el aire respirable, se ha colocado un tubo que comunica con la atmósfera, y por lo cual, mediante ingeniosos aparatos de ventilación, se hace posible la vida de los trabajadores.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS Los voluntarios catalanes de África De los 24 voluntarios supervivientes de la gloriosa campaña de África, vinieron ocho a Madrid con objeto de depositar una corona en el sepulcro del héroe casi legendario que los condujo a la gloria el día memorable de la batalla de los Castillejos, del general Prim, enterrado en el panteón de Atocha, y el día 30 de Octubre verificóse la ceremonia. El culto a las hazañas y a las grandezas pasadas es muestra de que conservamos vivo todavía el sentimiento de la Patria.

Un automóvil de guerra La fotografía que reproducimos está tomada del coche modelo construido por una fábrica de automóviles de Viena a propuesta del Ministerio austríaco. Este automóvil puede alcanzar una velocidad de 50 kilómetros por hora y subir pendientes de un desnivel no inferior al 60%. El coche va protegido por una coraza resistente y de poco peso, y en una torre giratoria que lleva en la parte zaguera va instalado un cañón que se carga por la recámara, Es, en suma, una prodigiosa máquina de guerra.

Los sucesos de Barcelona Desde hacía algún tiempo los periódicos afectos al partido llamado catalanista venían publicando artículos contra la Patria, así como caricaturas mortificantes para el Ejército.

Esto promovió los sucesos que en los pasados días se desarrollaron en la cultísima Ciudad Condal. En la casa de la Rambla de las Flores donde La Veu de Catalunya tiene establecida su redacción, penetraron los militares, respetando sólo, de lo que allí encontraron, un escudo de Cataluña que campeaba en uno de los balcones.

Josep A. Ramírez Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Trull de Les Vendranes

E

n David Hernàndez i l'Eloi Font fa ja uns mesos, van anar a veure una curiosa troballa, coneguda des de fa uns anys, a les Vendranes, una casa de pagès situada dins els límits del Parc Natural de St Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.

Vinculat de sempre al terme de Vacarisses, aquest mas apareix documentat ja en el segle XV i va continuar la seva activitat pagesa fins entrada la segona meitat del segle XX. Per desgràcia no hi ha res que ens senyali el moment d'aquest ampli període en que el trull va ser construït, tot i que el gruix de terra que el cobria i el seu aspecte vetust fan pensar en que podria ser anterior al 1800.

La Montserrat i el Martí, que des de fa dècades hi passen llargues jornades amb família, els van mostrar amb tota cordialitat les tines de vi i altres dependències. Però l'element més interessant és una estructura de pedra que temps abans amb prou feines treia el nas sota un munt de terra. Intrigats, fa uns tres anys van començar a gratar el terra del seu voltant. Després de dedicar-hi moltes hores a excavar, el resultat és el que veiem a les imatges, una construcció que recorda molt els trulls d'oli de Can Valls o de Can Robert.

El que queda a la vista, després de l'excavació, és només una part del conjunt primitiu. Hi falten, per exemple, un plat de mola i la mola, probablement retirats quan s'hi va deixar de fer oli. Els dos dipòsits tenen mides diferents, el gran té un diàmetre de 92 cm per 60 cm de fondo (o vint rajoles de circumferència per dues de fondo) i el petit fa 46 cm d'ample per 60 cm de fondo (o deu rajoles i mitja de circumferència per dues de fondo).

Aquests dipòsits enrajolats no estan comunicats entre ells. Segons el funcionament que s'ha suposat en altres casos, aquí hi hauria d'haver un mecanisme per premsar la pasta, però també pot ser que la premsa fos un altre element desaparegut i que el dipòsit més gran servís només per decantar l'aigua de l'oli, aquest seria retirat de la superfície amb un cassó i abocat en el dipòsit petit.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS El líquid sobrant passava per un canaló que travessa una paret de 39 cm i aboca en una basseta rectangular obrada amb maons (mides: 132 x 95 cm d'ample x 64 cm de fondo). Per l'altre cap, aquesta basseta té un altre forat per on es pot buidar. En el marge del costat es veu un tros de paret residual, indici d'un recinte que ho tancava tot.

Al " Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas" de l'any 1856, que no és més que un cadastre parcel·lari agrícola, es pot comprobar que, mitjans segle XIX, molts trossos al llarg de la riba del torrent de les Vendranes i de la soleia de Torric eren plantats d'oliveres, fins arribar a un total de 18 quarteres i 5 quartans dins la gran propietat de les Vendranes. La resta de parcel·les conreades de l'heretat de les Vendranes eren petits establiments de vinya a rabassa morta que menaven pagesos de Vacarisses i Rellinars.

Tot el fruit d'aquesta "gran" extensió d'oliveres bé s'havia de transformar en oli.

Doncs, en les restes d'aquest trull tenim la resposta.

Aquest antic cadastre parcel·lari de Vacarisses es pot consultar lliurement al web de la Cartoteca Digital de l'ICGC. (http://cartotecadigital.icc.cat/).

Fotos i dibuix: Eloi Font

Extret de: http://torcularium.blogspot.com.es

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 43

(amb llicència de l'autor)

COL·LABORACIONS

Noves aportacions a la biografia de Pere Vacarisas Bofill. III. Professor del Reial Col·legi Terrassenc i de l’Escola Industrial de Terrassa

E

n aquest tercer i penúltim article d’ampliació de la biografia de Pere Vacarisas que fa deu anys vaig publicar a Vacarisses, balcó de Montserrat, reproduïda després en el llibre Pàgines vacarissanes (2009), tracto de la seva activitat com a professor a Terrassa.

Un cop llicenciat en matemàtiques per les universitats de Lovaina (1874) i de Barcelona (1876), esdevingué, el 1877, professor del Reial Col·legi Terrassenc. Aquest important centre docent havia estat fundat el 1864, dirigit primerament per Anselm Cabanes. Mort aquest el 1872, assumí la direcció Joan Cadevall. L’any 1901 va ser comprat per l’Escola Pia. Pere Vacarisas va ser durant molts anys professor de Matemàtiques i de Francès al Reial Col·legi Terrassenc. Consta documentalment en un expedient conservat a l’ Archivo General de la Administración (AGA (5) 1.19, caja 31, exp. 15145) que va ser professor en l’esmentat centre docent terrassenc des del curs 1877-1878 al curs 1894-1895.

També fou professor de Teoria de teixits a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa, fundada el 2 de novembre de 1886 i instal·lada en l’edifici del Reial Col·legi Terrassenc.

L’Escola Superior d’Indústries de Terrassa va ser creada el 17 d’agost de 1901 per un reial decret pel qual també eren establertes escoles industrials superiors a Vilanova i la Geltrú, Alcoi, Madrid, Béjar, Gijón, Cartagena, Las Palmas i Vigo.

Per una reial ordre de 23 de desembre del mateix any, Pere Vacarisas Bofill fou nomenat director de la naixent escola terrassenca. De la mateixa data és l’ofici enviat pel sotssecretari d’Arts i Indústries al rector de la Universitat de Barcelona: “En atención á las circunstancias que concurren en don Pedro Vacarisas, profesor de la Escuela de Artes i Oficios de Tarrasa, S. M. el Rey (q. D. g. ) y en su nombre la Reina Regente del Reino, se ha servido nombrarle Director de la Escuela Superior de Industrias, creada en dicha ciudad por real decreto de 17 de agosto del corriente año. De real orden comunicada por el Sr. Ministro de Instrucción Pública y Bellas Artes. ”

(AUB, 02 EP Vacarisas Bofill, Pedro)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Prengué possessió del càrrec el 3 de febrer de 1902, durant l’acte oficial d’inauguració de l’Escola Superior d’Indústries, celebrat en la sala d’actes de l’Institut Industrial de Terrassa, amb assistència del rector de la Universitat de Barcelona, Sr. Rafael Rodríguez Méndez, de l’alcalde de la ciutat, Sr. Joan Salas, del diputat a Corts, Sr. Alfons Sala, dels diputats provincials Srs. Barata i Alegre, del prior del Sant Esperit, del jutge de primera instància i d’altres autoritats. En aquest acte, el Sr. Vacarisas va llegir una memòria sobre els avantatges que havia de reportar el nou centre docent en el ressorgiment de les indústries manufactureres. Aquesta memòria va ser publicada íntegrament per la revista setmanal Egara.

Reial Col·legi Terrassenc

Uns dies abans de la seva presa de possessió, Pere Vacarisas va ser nomenat per reial ordre de 25 de gener professor interí de Teoria de teixits. Per una altra reial ordre, datada el 14 de juny de 1902, fou nomenat “profesor numerario, en virtud de concurso, de la cátedra de Teoría de teji-

dos de la Escuela Superior de Industrias de Tarrasa, con el sueldo anual de 3. 000 pesetas y demás ventajas que la ley concede”. En la pàgina 1227 de la Gaceta de Madrid del dia 31 de

juny, a més de la publicació del nomenament i de l’enumeració dels mèrits que tenia el concursant, s’adjuntava aquest elogiós comentari: “En el informe de la Escuela de Tarrasa se hace

constar que tiene excepcionales condiciones para el cargo que solicita, no solo por sus títulos nacionales y extranjeros y por su larga práctica en la enseñanza, sino porque tiene notoria fama en toda aquella región como técnico manufacturero, a cuya inteligencia e iniciativa se deben varios adelantos y perfecciones modernas en tejidos, aprestos, desmote y demás operaciones que se llevan a cabo en las industrias textiles de la expresada localidad. ”

El 24 de maig de 1902 acudí, juntament amb el secretari, Sr. Josep Prats Aymerich, i els alumnes Srs. Josep Freixa i Octavi Viñas, en representació de l’Escola Industrial de Terrassa, a la coronació del rei Alfons XIII. El 20 de juny de 1903 va presentar la renúncia al seu càrrec de director i en el claustre celebrat dos dies després va explicar les raons, dient que “la Escuela había llegado al periodo de su vida Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS que él deseaba pues podía ya darse por organizada completamente, por lo que no era de necesidad que él continuara con la dirección que se le había confiado, antes al contrario convenía que se le sustituyera para que pudiera descansar, y pudiera atender a sus negocios particulares, a cuyo objeto había presentado la dimisión con carácter irrevocable. ” El 7 de juliol de 1903, el ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts fa avinent que “S. M. el Rey (q. D. g. ) ha tenido a bien admitir a D. Pedro Vacarisas y Bofill la dimisión del cargo de director de la Escuela Superior de Industrias de Tarrasa para el que fue nombrado por real orden de 23 de diciembre de 1901 ”

(AUB, 02 EP Vacarisas Bofill, Pedro). Un cop admesa la renúncia, va cessar el 18 de juliol del dit any.

Escola Industrial de Terrassa

A part de l’assignatura de la qual era titular, va impartir en diverses ocasions altres matèries: Mecànica racional, Aritmètica i Àlgebra, Geometria plana i Trigonometria, Geometria descriptiva, Francès, Ampliació de Matemàtiques, etc.

Per reial ordre de 2 de març de 1923 era declarat jubilat “D. Pedro Vacarisas Bofill, profesor de

término de la Escuela Industrial de Tarrasa, que ha cumplido la edad de setenta años el día 19 de febrero último, fecha de su cese en el servicio activo. ” Anticipant-se a la reial ordre, el 20 de

febrer de 1923, el director de l’Escola Superior d’Indústries de Terrassa, Sr. Josep Baltà, comunicava al rector de la Universitat de Barcelona que “en el día de ayer cesó en el servicio activo de

la enseñanza D. Pedro Vacarisas Bofill, profesor de término de Aritmética y Álgebra, Ampliación de Matemáticas y Geometría descriptiva de esta Escuela Industrial, por haber cumplido en dicha fecha la edad reglamentaria” (AUB, 02 EP Vacarisas Bofill, Pedro).

Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS

Records i vivències

E

Baten t el s am etl l ers l Valentí esbatassava els ametllers. Les borrasses, esteses sota l'arbre, rebien la pedregada dels ametllons, encotillats encara amb la casaca.

Eren lletjos de debò. La pell, mig negra, mig verda, amb els llavis arrugats, entreoberta i secallosa, contrastava amb la netedat de la clofolla. Hi havia una bona anyada. A cada arbre hi omplia una cistella.

Els sacs, lligats a puny, renglejaven a la vorera del camí. Tot passant, li he preguntat: – Què, ja són fetes?

– Sí, fetes i plenes -ha respost-. Comprovi-ho vostè mateix.

N'he agafat un grapat i l'he sacsejat arran d'orella. Les ametlles, presoneres, feien aquell sorollet sord i suau que dóna fe de plenitud i maduresa. Les ametlles tenen una vida críptica. Creixen en la intimitat protegides per l'abrigall de la pell, la closca dura i, per a més garantia encara, les enroba una pela apelfada arrapada a la carn del fruit. Per això no es pot saber mai si a dintre l'ametlló hi haurà un secall, una ametlla migrada o un fruit gras. S'han de trencar per a estar-ne segur.

Els ametllons són com les persones. Tenim vestidures i posats per a totes les circumstàncies.

L'aspecte extern no ens garanteix pas si en el secret del cor, el baptisme-pol·len de gràcia-ha esdevingut fruit o ha mort d'inanició. Solament Déu, que trenca la vida, en pot esbrinar el contingut. «No hi ha res ocult que no s'hagi de manifestar» (Mt 10,26).

Nosaltres, però, sense cap intenció de judici, podem percebre l'interior dels altres escoltant-ne el so. La vida dóna batzegades que fan cantar l'Esperit.

Aleshores podem endevinar que «qui busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud» (Tm 6,11) té a dintre el fruit de l'Esperit. I per bé que no puguem gaudir encara de la collita, ja la tenim a dintre, perquè «des d'ara ja som fills de Déu, malgrat que no s'hagi manifestatel que serem (Jo 3,2).

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Puig de la Balma

Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Patrimoni construït - i III

La vida a les masies: del segle XVII al XIX Després de les guerres i epidèmies dels segles XIV i XV, els pagesos que aconseguiren mantenirse a Sant Llorenç refermaren i ampliaren les seves propietats, encetant així un període de forta activitat agrícola i ramadera. Aquest procés fou enterbolit pel bandolerisme, practicat sovint per gent de la mateixa comarca, i que tingué especial incidència a Sant Llorenç a causa de les importants vies de comunicació que travessaven el massís. Després de la Guerra de Successió del començament del segle XVIII, el Principat de Catalunya tingué accés al mercat de les colònies americanes. A Sant Llorenç, això es traduí en un fort desenvolupament de la vinya, la producció de la qual era sovint destinada a l'exportació de vins i licors. Aquest període correspon el màxim creixement econòmic dels masos de la muntanya. A part de l'agricultura, també es practicaven certes indústries rurals i d'altres de més tecnificades, amb les quals s'aprofitaven més els recursos de la muntanya.

Algunes d'aquestes activitats s'han mantingut fins fa ben poc: la producció de carbó d'alzina (l'Obac, la Mata, etc; foren, en el passat, masos productors de carbó d'alzina), l'obtenció de trementina i colofònia de l'escorça dels pins mitjançant els forn de pega, la preparació de feixos i gavelles de llenya i els forns de calç. Fins al final del segle XIX, en què es va començar a fabricar ciment, a Catalunya l'element més utilitzat per preparar morter per a la construcció era la calç. Aquesta calç era obtinguda per la cocció a altes temperatures de la pedra calcària, operació que s'efectuava en uns forns rudimentaris de forma acampanada preparats expressament. Aquests pous de calç, que es poden trobar arreu de la muntanya, palesen la importància que va assolir aquesta activitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS També va tenir certa importància la indústria dels pous de glaç. Al massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, hi hagué com a mínim tres masos productors de glaç: l'Obac, el Guitart i la Mata. Altres activitats més tecnificades foren l'aprofitament de la força dels cursos de l'aigua per impulsar molins fariners i alguna fàbrica de paper (Sant Feliu del Racó). Hi hagué també forns de vidre per tal d'aprofitar la llenya i el sílex del massís.

Pou de glaç de la casa vella de l'Obac

Hi ha documentació de l'existència, com a mínim, de dos forns de vidre; l'un, a can Torrella i l'altre, a l'Obac. D'aquest últim se'n coneix la producció d'objectes domèstics: setrills, porrons, gots i, després, ampolles de tonalitat verda per envasar vins i licors destinats a l'exportació. També fou practicada de forma generalitzada la indústria tèxtil.

Aquesta puixança econòmica fou escapçada en el segle XIX a conseqüència, primer, de les Guerres Napoleòniques i, després, de les Guerres Carlines, que van ser la causa de la ruïna i l'abandonament de diverses masies (les Cases, l'Obac Vell, etc.).

Estralls de la filoxera (Daktulosphaira vitifoliae)

Durant la segona meitat del segle XIX, aparegué la malura de la fil·loxera, que va matar totes les vinyes del país. Això significà l'inici de la decadència de molts masos de la contrada.

La Calsina. Mas abandonat que va ser construït l'any 1674 per Josep Ubach i Falgueres, després d'haver aconseguit participar en part del comerç d'or i plata que arribava d'Amèrica. La masia fou habitada i les seves terres conreades fins a mitjans del segle XIX.

Text extret de: parcs.diba.cat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 574 - Juny 2016 - Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 572 - Abril 2016 - Pàg. 50