Núm. 576 - Agost de 2016
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Extret de la portada del programa
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
SUMARI Pòrtic 3 L’Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Des de Sant Llorenç Savall 7 Pensaments caçats al vol 8 Campanades 9 Des de Sitges 10 Cultura Popular 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 14 Racó del conte 22 Llibres 23 Dels Diaris 24 Col·laboracions 28
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014
Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.
ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Juliol Dia 2 i 10 Enterrament i missa funeral d'Antoni Oliva i Bercero. Dia 16 Casament de Rubén Caballero i Torres amb Raquel Miota i Sánchez. Dia 17 Missa de Festa Major a Torreblanca. Bateig d'Alba Ariza i Abad. Dia 28 Enterrament de Josep Gibert i Artasona. Trobada de Catequistes. Preparació del curs vinent. Dia 30 Casament de Miquel Bódalo i Fèlix amb Yolanda Marcado i Cazorla. Dia 31 Missa funeral per Josep Gibert i Artasona. Bateig de Clàudia Fernández i Ruiz i de Marta Vico i Ruiz. La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 2
PÒRTIC El martell judicial del PP
Haver modificat l’ordre del dia d’una sessió del Parlament de Catalunya en aplicació estricta del reglament de la cambra, això és, segons el govern espanyol, un delicte que el Tribunal Constitucional ha de perseguir per la via penal. La vicepresidenta de l’executiu del Partit Popular, Soraya Sáenz de Santamaría, va anunciar ahir amb un to molt dur la decisió de demanar la intervenció de l’alt tribunal i de centrar-la contra la presidenta del Parlament català, Carme Forcadell, per haver permès dimecres passat el debat sobre les conclusions del procés constituent. La reacció del govern estatal no s’atura aquí. Els populars també volen que s’anul·li la resolució aprovada per Junts pel Sí i la CUP i que es prohibeixi explícitament al govern de Catalunya que impulsi cap iniciativa destinada a desenvolupar-la. En aquest sentit, també reclamen que es renyi el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i que se li recordi, a ell i a la resta de càrrecs polítics i institucionals del país, que si incompleixen aquest requeriment s’exposaran a multes, fins i tot a la suspensió temporal de les seves funcions. És a dir, novament el martell judicial contra el mandat democràtic sorgit de les urnes. Obedient com sempre, el Tribunal Constitucional es reunirà per decidir què fa. Veurem fins a quin punt els jutges estan disposats a permetre aquest nou intent de pervertir la separació de poders, però de moment el govern espanyol ja ha llançat el seu missatge: contra les aspiracions sobiranistes de Catalunya s’hi val tot menys una solució política. Puigdemont i Forcadell han contestat amb fermesa: Les amenaces i la por no poden aturar la democràcia.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM II
Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 18.- Nicodem Jo era fariseu. Això està aviat dit. Ser fariseu suposava, en la pràctica, tenir-se pel milloret del país. La primera vegada que vaig veure Jesús fou el dia del gran rebombori, quan amb un plec de cordes nuades va treure de l'atri del Temple una colla de negociants: banquers, animals i tota mena de mercaderies, estimbant les taules i estifollant les gàbies de l'aviram. Era un mercat vergonyós que provocava un guirigall eixordador. Jesús fa acompanyar les fuetades dient: "Fora tot això d'aquí. La Casa del meu Pare és un lloc de pregària i vosaltres n'heu feu una cova de lladres". Va remoure tota la ciutat. Tothom parlava del fet i hi deia la seva. Tot plegat em va fer rumiar i un dia vaig determinar tenir una xerrada amb Ell. Jo era professor de teologia i buscava la veritat per damunt de tot; no em satisfeia gens l'enrenou del temple i em semblava un muntatge nefast i vergonyós. Vivia neguitós de cara a la renovació del culte i del sentit religiós. Nit enllà, no per por sinó per prudència, vaig provocar una entrevista. Jo era dels que figurava en el maremàgnum jueu. Jesús era l'home més mal vist per part dels capitostos del país. Calia anar molt alerta per no engegar-ho tot a rodar. Entre els dos, de seguida, s'inicià una cordial amistat i una gran confiança. Em vaig adonar que era un veritable home de Déu: el que necessitàvem tots els que intentàvem jugar net. Vam ser molt amics sempre més. Va ser terrible el final. Es van trepitjar totes les lleis per aconseguir matar-lo, fos com fos. Em vaig oposar a la condemna. Malgrat la meva influència, Caifàs va tirar pel dret: volien, tots plegats, desfer-se del natzarè. Van conduir Jesús al Calvari com es porta una ovella indefensa a l'escorxador. Vaig presenciar l'escena més esfereïdora de la vida. Ran de la creu hi havia els militars barallant-se pel mantell. Els mossos d'en Josep d'Arimatea van desclavar el crucificat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM II Hi havia un grup de dones, entre elles Maria. No hi faltava l'amic Joan. Els enterraments marcaven un cerimonial molt solemne. En el cas de Jesús tot fou fet precipitadament. Els caps del Sanedrí volien que tot s'enllestís abans de la posta del sol. Tenien molta pressa. Se l'havien tret de sobre perquè s'havia autoproclamat rei dels jueus. Arran de tot el que va passar, Pilat i els del Temple van iniciar el daltabaix que va marcar definitivament la història del país. Jo vaig consumir els meus dies fatalment degut a la rebel·lió nacional contra l'Imperi i que es va acabar amb la destrucció total de Jerusalem, del Temple, l'assassinat de milers de persones i la dispersió del poble hebreu arreu del món. No vaig deixar res escrit. La història m'atribueix, falsament, un Evangeli en defensa de Pilat. Tinc la sort de ser un dels primers jueus que es va adonar de qui era Jesús de Natzaret. Què més puc demanar? Sebastià Codina i Padrós
Josep M. Soler i Canals Santa Eugènia de Ter - 1946
Abat del Monestir de Montserrat 2000 - ?
"La realitat nacional de Catalunya és prèvia a la formació de l'actual Estat espanyol". "La Conferència Episcopal mai ha comprès la realitat catalana i, sense entrar mai a valorar el fons de les reivindicacions de la societat catalana, ha anat repetint, sense matisos, la defensa de la unitat d'Espanya com un bé moral que s'ha de cuidar i mantenir". "Hi ha textos de Joan Pau II que diuen que la llengua és el que denota la sobernía d'un poble quan aquest no té sobirania política. La llengua és un element de sobirania. Tocar la llengua és tocar un punt molt sensible i delicat". "Catalunya té dret a fer la consulta i, per tant, és bo fer-la". Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Arròs amb verdures
Ingredients per a 4 persones: 300 g. d’arròs. 200 g. de pèsols desgranats. 200 g. de mongetes tendres primes. 100 g. de xampinyons. 1 pebrot vermell mitjà. 1 ceba mitjana. 200 g. de tomàquets madurs. Un got petit de vi blanc.
Sofregirem la ceba a la cassola junt amb els xampinyons nets i tallats a trossos. Seguidament afegirem els tomàquets ratllats i després d’uns minuts els pèsols, les mongetes tendres, el pebrot, tallats a trossos i el vi. Deixarem sofregir-ho tot uns minuts; afegirem l’aigua bullint, escampant l’arròs amb la cullera de fusta perquè no se’ns agafi, fins que estigui cuit. En lloc de xampinyons, hi podem posar qualsevol bolet de temporada que encara el farà més gustós.
Bon profit!
Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 6
DES DE SANT LLORENÇ SAVALL
Refranys d’arreu de les terres catalanes A l'agost, bat el peresós. A l'agost, pinta el most. Clara és la lluna d'agost, però encara ho és més la de gener. Els ocells, per l'agost, grassos com tords. L'agost, dolent pel prat i bo per al bosc.
La Mare de Déu d'agost, diada molt senyalada, maduren els albercocs i alguna pruna de frare. Per Sant Bartomeu pluges arreu. Per Sant Llorenç, el dia més calorós de l’any. Per Sant Nonat, la pastanaga s'ha d'haver sembrat.
L'agost madurador i el setembre collidor. Migdiada d'agost emborratxa més que el most. Plenes pluges per l'agost, bones verdures per tot. Si a l'agost vas a l’olivar, veus una oliva aquí una enllà, ves-te'n tranquil cap a casa, que d'olives prou n'hi haurà. Un mes d'agost mai no s'assembla a un altre.
Per Santa Maria, vés a veure la vinya; tal com la trobaràs la veremaràs. Si per Santa Clara està serè i trona, la tardor serà bona. Si plou per Sant Bartomeu, bona tardor tindreu. Per Sant Ramon, orenetes per tot el món. Per Sant Feliu es vesteix de gala la perdiu.
Pel mes d'agost l'hivern s’acosta. Per l’agost calent, ni vi ni aiguardent.
Per sant Just i Pastor, tenen les nous ja sabor. Recopilació: Josep Caba
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 7
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Viure és arriscar-se contínuament. Si no ens atrevim a més, no ens mourem de lloc. Si els vells no s’haguessin arriscat encara aniríem a peu i viuríem en cabanes i repeus de muntanya... L’optimisme ens dóna coratge i forces per tirar endavant per actuar malgrat les tamborinades: els pessimistes moriran sense pena ni glòria... El món no és solidari per naturalesa. Simplement és un cau de competències i rivalitats... L’esperança i les ganes de fer creen el futur. Un món millor no només és necessari sinó que és tasca de tots: ningú no se’n pot desentendre... La llibertat d’expressió desboca els desenfrenats. No dóna dret a provocar ni a ofendre. La llibertat de cada un acaba on comença la dels altres, siguin qui siguin... Plantant cara, escridassant i provocant no es resolen els problemes: només parlant i sense esverar-se, la gent normal s’entén... Per fer-se entendre s’ha d’escoltar molt compartint la vida del que ens escolta amb una generosa atenció. No és el mateix la senzillesa que la claredat... Fer un plec de queixes, lamentacions, crítiques, planys, greuges i disgustos, no costa gaire: Buscar una sortida una mica elegant, ja costa més... Cal engrescar-se apassionadament pel futur i no remenar més del compte el passat... En ocasions una mica compromeses no n´hi ha prou en saber el que hem de dir: Potser la rellevància consisteix en el COM ho hem de dir... Les magarrufes i les rialles viuen frec a frec sense marxar del mateix rostre... Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 8
CAMPANADES
Doneu-me la "FE" del Barça Avui desitjo que la meva reflexió esdevingui pregària, i per aixó començo demanant quelcom d'especial: doneu-me, Senyor, si us plau, la “fe” del Barça. Sí, Senyor, perquè jo, que sóc una ignorant total en aquest tema del futbol, pensant-ho millor, he observat que, des dels jugadors, fins als aficionats, passant pels directius d'aquest club tan imprescindible, són, com diria sant Pau, “en tot religiosíssims”. I aquí ve la meva súplica... Senyor, davant d'aquesta nova religiositat tan arrelada en el nostre poble català, amb tal poder unificador i tal capacitat de convocatòria, jo us demano la fe del Barça: voldria entrar a l'església amb la mateixa humilitat amb que alguns jugadors entren al camp, tocant el terra amb la mà i senyant-se devotament; voldria tenir la força que els fa capaços de jugar sota la pluja, enmig d'un fred glacial, i suportar insults, empentes i cops, amb risc fins i tot d'acabar lesionats... tant de bo, Senyor, per anunciar la vostra Paraula jo també fos capaç de suportar fred, calor, i cops, insults; tant de bo jo fos capaç de caure de genolls i alçar les mans cada cop que aconsegueixo algun “gol” espiritual, tot sabent que sou Vós qui l'ha propiciat; tant de bo no hi hagués per a mi res més important que seguir la litúrgia amb tanta alegria i entusiasme com ells segueixen els partits, disposada a pagar qualsevol preu per una entrada per a la Vetlla Pasqual. Tant de bo m'alegrés i m'entristís segons els èxits o fracassos de l’evangelització, com ells ho fan segons els resultats dels partits; tant de bo estigués disposada a sofrir els rigors de qualsevol entrenament per tal d'estar preparada a estimar més, a ser més fidel... tant de bo us adorés a Vós amb el mateix fervor amb que ells adoren el seu nou “Messies”, amb desig frenètic de col·leccionar qualsevol objecte que em recordés la vostra presència. Quan tinguem la meitat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 9
CAMPANADES d'aquest zel futbolístic, no caldrà que ens preguntem com evangelitzar... Estimats, som el millor “club” del món, que és l'Església, amb el missatge més engrescador, que és l’Evangeli, i l'únic i autèntic Messies Salvador, que es Jesucrist... i tot això gratis! El preu del nostre fitxatge, la Sang de Crist; el sou que rebrem, la vida eterna. Juguem, germans, juguem el partit de la nostra vida, donant-ho tot fins al final. Sabeu? Tenim un gran avantatge: passi el que passi, en aquest partit, no perdrem mai! Núria Ferret i Canale Catalunya Cristiana
Recull: Mn. Pere Campàs Bonay Vic
Campanar i àbsides de l'ermita de Santa Maria de la Tossa (Tossa de Montbui, comarca de l'Anoia) Obra del segle X, renovada cap al 1032. Té elements preromànics i romànics. Tres naus preromàniques de sis tramades, voltes en lleuger arc de ferradura, forma que es repeteix en les arcades en les quals reposen les naus, les quals arcades descansen sobre curtes i massisses columnes amb àbac i capitells desproveïts de tota ornamentació. Aquesta primitiva església, per influència del bisbe Oliba, va ésser allargada amb el presbiteri i tres àbsides, aquestes amb arcuacions i bandes llombardes i una finestra al mig. Exteriorment té la forma rectangular amb coberta a dues aigües. Corona el mur de ponent un campanar d'espadanya de doble arcada. El portal, encarat a migdia, és d'arc rodó i adovellat, construït al S.XVI. L'altar és presidit per una imatge romànica de la Mare de Déu de Gràcia que data del segle XIII. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 10
DES DE SITGES
Hola, vacances d'estiu!
S’ha acabat un altre curs, pim-pam fora. Què ràpid passa tot… oi? Perdoneu que repeteixi el tòpic de que el temps passa volant, però ara, amb l’Adrià a les nostres vides, encara en sóc més conscient. Acaba un curs molt especial, perquè l’he pogut gaudir al costat dels dos. Just començava que ens convertíem en una família de quatre, i amb tots els canvis que això suposa, era important per a mi poder-los viure amb calma, acompanyant en Roger, criant l’Adrià. Una parada que m’ha permès adonar-me de que la infància només es viu una vegada i que cal tenir els ulls i el cor ben oberts per cuidar els petits moments als quals s’enfronten en el dia a dia els nostres fills. I aquestes vacances d’estiu seran el colofó final d’aquesta etapa. Fa uns dies vaig llegir aquest post de la magnífica Míriam Tirado “S’acaba l’escola” amb el qual estic molt d’acord i ens porta a tots els que som mares i pares a reflexionar: "No els amarguem les vacances posant cara de pal perquè estem farts d’estar junts. Són els nostres fills i els encanta estar amb nosaltres! Que poc agraïts som de vegades amb ells... crec que ningú té tantes ganes d’estar amb nosaltres com ells. Siguem amables, simpàtics, amorosos, empàtics... Que ja sé que estem cansats, que anem al màxim, que encara nosaltres no tenim vacances, ja ho sé. Però ells no en tenen cap culpa. Cap. I tot i així, sense tenir-la, molts han d’escoltar estiu rere estiu, que els seus pares estan desitjant que arribi el setembre per perdre’ls de vista."
Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 11
CULTURA POPULAR
Racó poètic Pensaments fets poesia Qui fos oreneta besada pel vent! Volaria en l'aire prop del sol ixent! En l'alba novella resta un xic estel, jo prou que me'l miro, però és lluny el cel. La nit estelada porta mil records! Dels amors tendríssims i també dels morts! Dalt de la carena sóc molt a prop del sol. En la meva casa al peu del bressol. Quina flor més bella! Quin perfum que té! La tendra poncella es farà malbé! La pluja que baixa directe del cel, és regal de festa pel dolç xuclamel. Com corre la vida! Quin girar de fulls! El que més estimo ho tinc dintre els ulls. Miro l'estelada quan és fosca nit. Al finir la vida, n'hauré tret profit. Sabina Fornell i Morató
La Rambla de Barcelona Rambla inquieta, atrafegada, riu de gent amunt i avall, dolça rambla endiumenjada pels estranys tan admirada; tens reflexes de cristall. Rius de nit i rius de dia. Tens el seny enterbolit; més també tens l’harmonia de les flors, que cada dia van guarnint el teu vestit. Són les flors engalanades les d'avui i les d'abans. Tens ocells que en ses cantades dels matins a les vesprades són al cor dels ciutadans. Déu te guard en tes bullicis trencacolls assedegat...! Ennobleix els teus desficis desmentint els perjudicis d'aquells que t'han malparlat, que sols t'han vist la malura i el corc de la perdició. Ensenya que encar fulgura l’innocència que perdura de la teva tradició. Joan Sisamon i Borràs
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 12
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES ESGLÉSIA DE VACARISSES Festa Major Diumenge 7 d’agost, a les 11,00 h Missa Concelebrada amb el Pare Escolapi Antoni Baltà Comentari històric:
"Santa Emerenciana i Vacarisses" El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat, interpretarà la MISSA POLIFÒNICA a llaor de Sant Pere de Vacarisses, composta per Francesc Torras i Font. En aquesta ocasió, s'estrenarà el Credo, una vegada musicat pel seu autor, en Francesc Torras. Cant popular dels Goigs.
APLEC A SANT SALVADOR DE LES ESPASES
DISSABTE, 20 D'AGOST A LES 9 DEL MATÍ MISSA a la capella La presidirà i farà l´homilía el P. Antoni Baltà
Cants dels Goigs i esmorzar familiar a casa de l'ermità
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 13
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES 49è PELEGRINATGE PARROQUIAL A LURDES - 2016 VACARISSES LURDES i PIRINEU OCCITÀ
Programa i Itinerari Dilluns, dia 22 A les 7: Sortida de Vacarisses. a 2/4 de 8: Sortida de Manresa (Font dels Capellans). Aquí recollirem els del Bages. Eix transversal, Anglesola i Balaguer. Esmorzar al Restaurant El Far. Camarassa, Tremp, Pantà de Sant Antoni, La Pobla de Segur, Gerri de la Sal, Sort, Rialp, Llavorsí, Esterri d’Aneu, Port de la Bonaigua, Salardú, Arties, Viella, Bossòst i Les. Dinar a l’Hotel Europa. Saint Beat, Montrejeau, Tarbes i Lurdes. Allotjament a l’Hotel Roissy, a 90 metres dels Santuaris. Pensió completa durant tot el Pelegrinatge. Buffet lliure a l’hora d’esmorzar. Tot comprès, menys les begudes.
Dimarts, dia 23 A les 2/4 de 10: Projecció del vídeo “LURDES AVUI” a la Sala Dr. Leuret del Forum Information. Tot seguit: Trobada de reflexió a la Sala Mgr. Schoepfer. A 2/4 de 4: Concentració davant la Mare de Déu Coronada. En Viron ens farà la foto del grup, record del Pelegrinatge. A 2/4 de 4: Missa del nostre Pelegrinatge a la capella de Sant Gabriel, al costat de la Cripta.
Dimecres, dia 24 A 2/4 de 10: Participació a la Missa internacional a la Basílica soterrània de Sant Pius Xè. A les 4: Via crucis, al Chemin Croix des Malades, dirigit pel Pare Antoni Baltà. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 14
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Dijous, dia 25 Matí lliure. Tarda: Excursió amb el nostre autocar, al Pirineu Occità. Entre molts altres indrets podrem contemplar el Pont d’Espanya i La Gavarní. Si el temps és plujós o molt tapat, visitarem la Catedral de Pau i les Bodegues Jurançon. Possible trobada amb els amics de Baccarisse. A les 10 del vespre, a la Sala d’Actes de l’hotel: Canvi d’impressions i Vetllada.
Divendres, dia 26 A les 9: Sortida. El mateix itinerari fins a la Vall d’Aran. A Les, disposarem d’una bona estona per repassar un supermercat que hi ha als afores del poble. Dinar a l’Hotel Europa. Tarda: Bossòst, Viella, Túnel de la Vall d’Aran, Pont de Suert, Pantà de les Escales, Areny, El Pont de Muntanyana, Tolba, Benavarri, Alfarràs i Lleida. Des de Lleida, per l’Eix transversal, fins a Manresa. Vacarisses. AGENDA Es donaran a conèixer tots els actes més significatius que tenen lloc cada dia als Santuaris. Telèfons útils Restaurant El Far (Balaguer) Hotel Restaurant Europa (Les) Hotel Roissy (Lurdes) Autocars TGO (Olesa)
0034.973.445.023 0034.973.648.016 0033.562.941.304 0034.937.780.088
Responsables de l’organització: Josep Torras Maria Salvans
0034.619.513.797 0034.609.554.384
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT L’accessibilitat de les apostes en línia, capta els menors
La llei prohibeix als menors d’edat jugar als jocs d’atzar de les cases d’apostes. L’accés fàcil a aquest tipus de jocs gràcies a les aplicacions, l’anonimat que permet internet i els guanys immediats, però, fan que un 20% dels menors d’edat hi accedeixin. El professor de Psicologia de la UOC José Ramón Ubieto i la professora dels Estudis de Dret i Ciència Política Irene Rovira ho analitzen. Tot i que hi ha pocs estudis que quantifiquin el nombre d’usuaris menors d’edat que accedeixen a les apostes en línia, un estudi de la Universitat de València i la Fundació Codere revela que el 20% dels joves que encara no han fet 18 anys hi participen. Accedeixen a algunes cases d’apostes sense cap mena de control i, en d’altres, utilitzen el DNI d’un intermediari major d’edat per a registrar-se. En aquest context, la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR) ja ha sol·licitat a les cases d’apostes, tant físiques com en línia, un control exhaustiu per a evitar que els menors accedeixin a aquesta pràctica. «És important que els pares tinguin un control de l’activitat que tenen els seus fills a internet i que siguin capaços de conscienciar-los dels riscos que poden comportar les apostes», puntualitza el psicòleg i professor de la UOC José Ramón Ubieto. Aquest expert alerta que l’accés fàcil que tenen els menors a les aplicacions de les cases d’apostes fa que augmenti el nombre de jugadors. No obstant això —afegeix—, el problema no rau solament en el fet que apostin en línia sinó també que no controlin ni detectin els efectes d’aquest tipus de joc a curt i a llarg termini. I és que, segons aquest expert, les possibilitats que ofereixen les TIC, (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), fan augmentar el nombre de jugadors que participen en les apostes. La Direcció General d’Ordenació del Joc (DGOJ) parla d’un augment del 72,44% dels Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT participants d’apostes esportives en directe l’últim trimestre del 2015, respecte del mateix període de l’any anterior. Segons Ubieto, factors com la crisi i l’anonimat que proporciona internet també han fomentat aquest increment de jugadors d’apostes en línia. «El fet que se sàpiga immediatament el resultat de qualsevol modalitat d’aposta augmenta l’addicció a aquest tipus de joc i, de retruc, els riscos que pot tenir aquest hàbit a llarg termini», afegeix aquest expert. Pels guanys s’ha de tributar. La majoria dels joves desconeix les condicions tributàries que afecten els guanys que poden obtenir en aquest tipus d’apostes. Irene Rovira, professora de Dret Financer i Tributari de la UOC, explica que els jugadors, encara que no obtinguin altres rendes, «estan obligats» a declarar els beneficis en l’IRPF si han obtingut més de 1.000 euros anuals de beneficis i unes pèrdues de menys de 500 euros. «Això no vol dir necessàriament que hagin de pagar, però sí que estarien obligats a fer la declaració de la renda», insisteix. Aquesta experta subratlla que desconèixer la llei no eximeix de complir-la. «Els jugadors que no ho declarin es poden enfrontar a una sanció d’Hisenda», conclou.
Els experts: José Ramón Ubieto
Psicòleg i professor col·laborador dels: Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC
Irene Rovira Professora de: Dret Financer i Tributari dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 17
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT HISTÒRIA D'UN HIMNE "JO CREC EN VÓS, BON DÉU" NÚM. 67 A L'HIMNARI "CANTS DE GLÒRIA"
La lletra original, “Nearer, my God, to Thee” (Més a prop teu, Déu meu) va ser escrita per Sarah F. Adams (1805-1848) que era l'esposa de l'enginyer William Bridges Adams, amb qui es va casar l'any 1834. Nascuda a Harlow, Essex, Anglaterra, el 22 de febrer de 1805, era la filla més petita del periodista i polític Benjamin Flower, editor i propietari del The Cambridge Intelligencer. Estava molt interessada en la interpretació dramàtica i el seu desig era ser actriu, però els plans de Déu per a ella eren ben diferents. Tot i que va començar a fer algunes interpretacions (va interpretar Lady Macbeth l'any 1837) la seva carrera d'artista es va veure dificultada per la manca de salut. Per aquesta raó es va veure obligada a deixar-ho i dedicar-se plenament a la literatura. Va escriure la lletra de tretze himnes per a un himnari que estaba preparant el pastor de la seva església, William Johnson Fox, de l'Església Unitària de Finsbury, Londres, que foren editats l'any 1841, alguns de gran bellesa, entre els quals "Ell guia el sol, Ell mana la pluja", que es va cantar durant la cerimònia del seu enterrament. Entre els treballs literaris de Sara hi ha articles per a revistes, un poema sobre els màrtirs cristians titulat “Vibia Perpetua” (1841). Vibia Perpetua era una noia romana que va viure a Cartago o ben a prop d'aquesta colònia romana de l'Àfrica del Nord. Segons la tradició, tenia vint-i-un o vint-idos anys quan va ser arrestada per haver acceptat el cristianisme, que estava prohibit per l'emperador Septimus Severus, i va ser condemnada a lluitar contra les feres en el circ. És un poema que tracta sobre el conflicte entre el paganisme i el cristianisme. També va escriure “The Floc at the Fountain” (1845), un catecisme per a infants. L'himne “Nearer, my God, to Thee” és, sense cap dubte, el més conegut d'aquesta escriptora i un dels més cantats per les esglésies cristianes. Tant és així, que es troba també en els himnaris de l'Església Catòlica, i és un dels que es canta sovint, especialment en els enterraments. Probablement sigui tant popular pel record de l'enfonsament del Titànic, el gran transatlàntic que va sortir del port de Southampton i que, en el seu primer viatge amb destí a Amèrica del Nord, xocà contra un iceberg el 15 d'abril de 1912. Hi viatjaven 2340 persones i en van morir 1595. Com que era considerat un vaixell insubmergible tant sols hi havia bots salvavides per a la meitat dels passatgers. Les persones que van quedar atrapades al vaixell sense salvació possible, diu la història, tot i que no es pot assegurar amb certesa, que s'enfonsaren a les aigües cantant aquest himne, acompanyades per l'orquestra. Pere Puig i Ballonga Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 18
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
PREMI DE RECERCA VILA D’ESPARREGUERA
El passat dia 2 de juliol va ser adjudicat el Premi de Recerca Vila d’Esparreguera. En la categoria d’adults, el guardó fou conferit al nostre col·laborador Àngel Manuel Hernández Cardona, pel seu projecte d’investigació “Els metges del balneari de la Puda de Montserrat”. Aquest premi no té dotació econòmica, però sí que comporta la publicació del treball. Durant l’acte de lliurament del premi, presidit per l’alcalde d’Esparreguera, el guardonat va referir breument la història de la Puda de Montserrat i va parlar dels primers metges directors del balneari.
El balneari de la Puda, situat a menys de dos quilòmetres de la muntanya de Montserrat i del termenal de Vacarisses, estigué en ple funcionament durant el segle XIX i la primera meitat del segle XX. Ara l’edifici es troba en ruïnes. Més d’una vintena de metges van ocupar la direcció mèdica del balneari, entre els quals Antoni Coca, nomenat per al càrrec l’any 1818, Manuel Arnús, cèlebre metge hidròleg, i Mariano Graells, descobridor de la papallona Graellsia isabelae. En la categoria de joves, hi ha hagut un premi destinat al segon cicle de la ESO que ha estat concedit a Gemma Serrano i Marc Félez, pel seu “Estudi sobre el patrimoni industrial, científic i tecnològic d’Esparreguera”, i un altre destinat al batxillerat que ha estat adjudicat a Laura Roig pel seu treball “Repressió del català, aprenentatge en castellà”, que duu el subtítol “Estudi de les escoles d’Esparreguera i la prohibició del català durant les dues primeres dècades del franquisme”. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 19
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Després de celebrar el 25è aniversari de l’entitat amb un gran èxit, gràcies a la important participació, el passat dia 10 de juliol es va celebrar una nova edició, amb il·lusió i forces renovades i amb l'objectiu que la nostra vila de Vacarisses continui gaudint de la tradicional festa de les motos clàssiques. Tots els participants van passar una jornada entranyable entre bons amics, suportant estoicament les altes temperatures d'aquella matinal. Hi van participar, entre d'altres, autèntiques peces de museu.
Fotos: Jaume Pintó
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 20
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
ACTIVITATS Una bona sorpresa En Pere i la Pepita, són socis fundadors del Cor de Vacarisses. Fa gairebé 25 anys que canten com els que més sense fallar ni un sol dia, amatents, responsables, discrets, ajudant tan com poden i sempre creant bon ambient! Doncs bé, aquest passat 11 de juny van celebrar les seves Noces d'Or! Discrets com són, no en van fer pas propaganda, però la Conxita, que si ho sabia, ens en va parlar. S'ha de fer alguna cosa!, va sonar a una sola veu. Però... no volien regals. Què tenim el cor per poder regalar, que els agradi i, sobretot, que els sorprengui? Una decisió ben fàcil: Una cantada! I així vam posar fil a l'agulla. Sense que ells se n'adonessin, i no va ser fàcil, vam preparar les cançons de la Missa i un petit concert. l... va arribar el dia! Tots amagats dalt del cor de l'església, no ens podien pas veure fins que comencéssim a cantar. l quan ho vam fer... només veure la cara de la Pepita i en Pere ja vam veure que l'havíem encertada de ple. Però, si fins i tot hi ha l'Andreu, el director! deia la Pepita. L'emoció estava servida, però no va acabar aquí ja que, en finalitzar la celebració religiosa, l'Andreu Martínez va llegir un escrit molt emotiu i després, el Concert! Quin goig feia veure els nuvis! Alegres, emocionats, agraïts, feliços i sobretot... SORPRESOS! Finalment vam convidar-los a cantar amb nosaltres i ho van fer de molt bon grat. Un dia memorable, vam aconseguir sorprendre'ls amb el millor regal que els podíem fer! l nosaltres vam sentir una emoció interna molt difícil d'explicar! Isabel Trias. Tots els cantaires del Cor de Vacarisses Vacarisses, 19 de juny de 2016
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 21
RACÓ DEL CONTE
El cocodril i les tortugues més famoses Víctor (10 anys) Guanyador del concurs de contes
Hi havia una vegada un cocodril que vivia al zoològic de Barcelona. Aquell cocodril anomenat Kiko que tenia deu anys volia volar. Cada dia mirava el cel i veia els ocells com volaven amb les seves precioses ales. A en Kiko li feia molta enveja. Va estar pensant durant unes setmanes com podria volar. Fins i tot els hi ho va preguntar als seus pares. Però li van contestar que això era impossible, que com volia volar? Després va decidir consultar a la seva amiga Nuqui que era una tortuga. A la Nuqui li va semblar molt bona idea així que la Nuqui li va preguntar a en Kiko si podia fer el viatge amb ell. El Kiko es va estranyar, com que un viatge? La Nuqui li va contestar: - Sí, un viatge és anar d’un lloc a un altre. En Kiko va pensar que era bona idea així que van decidir que farien un viatge de Barcelona fins a Brasil. Els dos van agafar cent globus amb heli i ho van provar. Però pesaven més. A la Nuqui se li va ocórrer una idea: fer uns propulsors. I sí, sí, ho van fer!!! Van anar fins a Brasil i allà van conèixer a Ronaldinho. En Kiko i la Nuqui es van quedar bocabadats, era estrany que Ronaldinho els deixés entrar a casa seva, no? Però van descobrir que ell també tenia cocodrils i tortugues. Tenia un gran descampat ple de cocodrils amb estanys per banyar-se i sempre els hi donava un parell de zebres mortes. També tenia un altre descampat per tortugues amb un munt de cols i de pastanagues per menjar. En Kiko li va dir a la Nuqui: - I si portem als nostres pares aquí? La Nuqui va respondre: - D’acord. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 22
RACÓ DEL CONTE Van agafar els propulsors i se’n van tornar a Barcelona per emportar-se els pares. Les dues famílies no s’ho creien però van decidir provar-ho. En Kiko es va adonar que pesaven massa tots junts així que van tornar a construir uns propulsors per a cadascun de la família. I quan va acabar de construir-los van tornar cap a Brasil. Mentre volaven tots els propulsors es van quedar sense bateria i van caure del cel. Gràcies que havien construït uns paracaigudes per si passava això!! Van aterrar sense fer-se mal. En Kiko es va adonar que estaven a Argentina. Els pares van rondinar i els van dir: - Vaja, ara haurem de caminar tres setmanes per arribar a Brasil... Després de caminar tres setmanes van arribar a Brasil, a la casa d’en Ronaldinho. Els pares de la Nuqui i d’en Kiko es van quedar amb la boca oberta quan van veure tants cocodrils i tortugues. Els pares de les dues famílies els van dir: - Teníeu raó, és un paradís!!! - va dir el pare cocodril. - És el somni de tot cocodril. - I quantes zebres dieu que donen cada setmana? –va dir la mare. - Dues - va contestar en Kiko. - Queeeeeeeeeeeeè?????????? Van decidir quedar-se una temporada. Seria com unes vacances i que després tornarien al zoo. Fins i tot, Ronaldinho els va ensenyar a jugar a futbol. També els va presentar a Messi, Eto’o i Xavi. Després d'estar tres mesos a Brasil se’n van tornar cap a Barcelona. Quan van arribar al zoo van dir a l’elefant, al cangur i al rinoceront que coneixien a Ronaldinho, Messi, Eto’o i Xavi. Però ningú s’ho creia. En Kiko els va ensenyar una foto d’ells amb Ronaldinho, Messi, amb l’Eto’o i amb Xavi. Des de llavors van ser el cocodril i la tortuga més famosos de tot Barcelona. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte ja s’ha acabat.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 23
DELS DIARIS CARTES CREUADES: LA GUERRA BRUTA, DE NOU
Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb intercanvien una carta als seus respectius diaris.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal:
Se’ls nota que sempre van amb la parsimònia de qui està segur que a ell no li passarà res. No cal res més que veure amb quina tranquil·litat ha acabat la campanya Mariano Rajoy; entre altres coses, perquè els seus adversaris directes han parlat i denunciat, però no han anunciat cap decisió ferma sobre el tema Fernández Díaz. Com no treuen més profit a un tan suculent caramel electoral col·locat sobre de la taula, just uns pocs dies abans de les votacions? Què tenen por d’alguna cosa? És molt transparent i significatiu tot el que hem sabut de la conversa entre el ministre de l’interior d’Espanya Fernández Díaz i el responsable del negociat contra el Frau de Catalunya Daniel de Alfonso. Pel que es veu encara no ho sabem tot però ja sabem molt. I hem pogut escoltar aquest to que fan servir, tant els d’abans com els d’ara. Així, amb aquesta complicitat absoluta, hauran negociat també altres coses terribles en les quals tots pensem i que han marcat la nostra història durant aquestes últimes dècades. Parlant així, amb aquest to, és com hauran decidit posar en marxa el GAL, seguir amb les tortures i recolzar-les, tancar l’Egin, l’Euskaldunon Egunkaria i altres mitjans de comunicació, elaborar sumaris de promoció política, les il·legalitzacions... I així mateix hauran decidit proporcionar tot el suport a Pujol mentre va ser autonomista, i airejar els seus inadmissibles negocis bruts quan va optar per defensar la independència. Tot això que hem sabut aquesta setmana és un avís per a molta gent; especialment, per als que han embrutat les seves mans en una cosa o una altra. Ens caldrà temps per comprovar com repercutirà això en la conducta dels partits, però el missatge ha estat enviat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 24
DELS DIARIS Canviem de tema. A Escòcia, els independentistes estan contents, ja que els resultats de divendres poden ser-los favorables per obtenir els set punts que els van faltar en el referèndum de setembre de 2014. També estan contents els republicans del Nord d’Irlanda, que volen unificar novament l’illa. No és una mala jugada, ens lliurem dels britànics, els d’Escòcia aconsegueixen el seu estat a Europa, i tenim una Irlanda unificada. Moltes gràcies pel vot. Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La campanya electoral ha quedat completament trencada ací per la irrupció dels famosos àudios de la conversa filtrada al diari Público, entre Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Els àudios descriuen a la perfecció la guerra bruta de l’estat contra l’independentisme català en les vigílies del 9-N. Quan escric aquest text queden encara fragments per aparèixer però surti el que surti el que ha eixit ja és més que suficient per demostrar on pot arribar aquesta gent i quina mena d’estat és l’espanyol. Abans d’admetre que Catalunya té dret a decidir prefereixen fer saltar la democràcia a trossos. “Todo por la patria” que resaven aquells cartells de la Guàrdia Civil... Per vosaltres això no és cap novetat, és clar. El GAL era això mateix però en molt pitjor. Abans de permetre als bascos trobar un camí cap a la independència, l’estat va preferir fer saltar la democràcia i els drets humans per l’aire. És en aquest sentit que, tant el president Puigdemont com el vicepresident Junqueras, s’han referit al que està passant a Catalunya titllant-ho de GAL jurídic o mediàtic. Crec que en absolut es tracta de disminuir l’horror del GAL militar de Felipe González ni de comparar les víctimes d’aquesta guerra bruta amb les víctimes del terrorisme d’estat. I ho crec perquè, dit això, el vostre GAL i el nostre és el mateix. Perquè és la plasmació de com actua un estat, l’espanyol, on la democràcia és simplement selectiva. Nacionalment selectiva. Hi ha democràcia mentre no qüestiones el marc polític de l’estat, cregues el que cregues i defenses el que defenses. Però en canvi si qüestiones el marc estatal i intentes la independència, i només en aquest cas, llavors la democràcia desapareix i apareixen les tenebres, les clavegueres i la col·laboració descarada entre polítics, empresaris, policies i mitjans. Amb un govern del PP o amb un govern del PSOE. Que això, ho sabem ben bé vosaltres i nosaltres, al final és el detall menor.
Martxelo Otamendi Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 25
Vicent Partal
DELS DIARIS
L
a reclamació de Gibraltar ha estat, històricament, l’instrument recurrent dels governs espanyols acorralats per les crisis. El recurs del nacionalisme per apagar la contestació social. I per amortir la pressió internacional. El règim franquista va fer de Gibraltar una qüestió que operava com una vàlvula d’escapament. Durant els anys seixanta del segle passat, coincidint amb un creixent descrèdit internacional de la dictadura, el missatge “Gibraltar español” es va intensificar. Però la història britànica de Gibraltar, en el seu origen, no justifica les actuals reclamacions espanyoles. Ni les passades. Gibraltar, Menorca i Catalunya són tres exemples paradigmàtics que expliquen com es construïa el poder a l’alba de l’era moderna, de la raó d’Estat. Corria l’any 1700 i Europa es preparava per a una gran guerra d’abast continental. El conflicte dels Trenta Anys del segle anterior –la primera gran guerra europea- s’havia tancat en fals. Ni els guanyadors havien triomfat plenament ni els perdedors havien estat derrotats definitivament. A la cort de Madrid acabava de morir –sense descendència- Carles II, el monarca d’un imperi fantasmagòric corcat per la corrupció política, asfixiat per la persecució religiosa i deslegitimat pels conflictes socials i nacionals. França, Holanda, Anglaterra i Escòcia -les potències guanyadores- hi van veure l’oportunitat de desballestar-lo definitivament. I de repartir-se’n les restes. La llei biològica del “néixer, créixer, reproduir-se (si es pot) i desaparèixer” aplicada a les nacions i als imperis. I Àustria, derrotada i rabiüda, hi va veure una possibilitat de redempció i es va afegir a la festa de la llenya i de l’arbre caigut. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 26
DELS DIARIS S’han publicat molts treballs d’investigació provant –o mirant de fer-ho- la falsedat del testament de Carles II. A la cort de Madrid hi havia diversos partits i tots van fer el que convenia per imposar el seu candidat. Finalment –falsificant o no el testament- es van imposar els partidaris del Borbó (el primer) que imaginaven una nova Castella regenerada amb la traça i l’ímpetu del gall francès. Definitivament triomfant arreu dels confins peninsulars. Aquesta havia estat l’opció de l’aristocràcia cortesana, els que es feien dir “grandes”. I tot seguit es Una flota francesa davant el Penyal va desfermar un sac d’episodis crítics –socials i en un gravat del 1705 econòmics- arreu d’Europa que anunciaven un conflicte de grans dimensions. Anglaterra i Escòcia, que tenien el propòsit de controlar la totalitat del comerç amb Amèrica, van pretextar que l’accés dels Borbons (a París i a Madrid) trencava l’equilibri europeu. I van trobar la solidaritat d’interessos d’Holanda i d’Àustria.
Control de l'espai ibèric Però el bloc antiborbònic no era un cos homogeni. Anglaterra i Escòcia –la unió britànica no es produiria fins al 1707- i també Holanda; tenien tants motius per desconfiar dels Borbons com dels Habsburg que tenien un peu a Viena i volien posar l’altre a Barcelona. Perquè si una cosa ens revela l’estudi d’aquell període, és que l'arxiduc Carles d'Habsburg –el pretendent austríac al tron hispànic- mai no es va convèncer plenament que podria ser el rei de totes les nacions hispàniques. Malgrat els esforços i les campanyes, a més estirar ho podria ser dels territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa. I el decurs de la guerra, que va començar el 1705, ho confirmaria. En aquell punt, les diplomàcies anglesa i holandesa, van imaginar el pitjor dels escenaris i van traçar un pla B que –acceptant el Borbó a Madrid- consistia a tenir sota control més o menys directe els territoris més estratègics de l’espai ibèric. D’aquells dies ve la conquesta de Gibraltar. Any 1704. La historiografia oficialista espanyola diu que la flota venia d’un intent fracassat de conquerir Barcelona, que encara no s’havia decidit a posar-li les banyes al Borbó. I anant cap a Lisboa –els portuguesos també s’havien afegit a la festa de la llenya i de l’arbre caigut- per no dir que havien estat de “creuer” per la Mediterrània van decidir cremar tota la munició davant del Penyal. Res més lluny de la realitat: Gibraltar era l’objectiu; i l’incompliment a propòsit de les capitulacions (les garanties dels anglesos als gibraltarenys castellans) és la prova més evident. El resultat va ser l’emigració forçada de la població autòctona que va fundar San Roque i més tard La LíVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 27
Redacció
DELS DIARIS nea. Una neteja ètnica amb música barroca. El governador de la plaça va ser anglès, nomenat per Londres. A l’inici del conflicte, quan –en teoria- ningú podia assegurar el resultat final de la guerra.
Ocupació de Menorca Gibraltar era una plaça d’un gran valor estratègic. Ho és –encara avui- com el porter d’una discoteca vintage que reuneix una clientela que val la pena conservar. I controlar. Sobretot els de la banda sud. En canvi el cas de Menorca era diferent, si bé formava part de la mateixa estratègia. La van ocupar el 1708. Menorca estava –i està- situada en un quadrant que dominava totes les rutes navals entre Gènova, Marsella i Barcelona. Que era el mateix que dir entre la república mercantil, la França mediterrània i el Principat de Catalunya. Una posició que inspira els hipermercats que –contemporàniament- es planten als afores de la ciutat per facilitar la compra –en realitat es tracta d’estimular el consum- evitant els embussos de trànsit del centre. S’hi van estar -excepte breus parèntesis- quasi cent anys, i hi van introduir una nombrosa colònia de comerciants grecs, genovesos, provençals i catalans. Els Nikolaidis, una recomanable novel·la històrica de Josep Maria Quintana, relata la història d’una d’aquestes nissagues. A Menorca no hi va haver neteja ètnica. No era necessari. Les oligarquies locals ràpidament van llegir –i van interpretar- el significat d’aquella operació. I s’hi van avenir. Excepció feta de la cúria eclesiàstica de l'illa, que es va posicionar a jugar el paper de la pedra a la sabata de l’anglès. Un joc de petites tensions que afavoria més que perjudicava. La il·lustració de la societat menorquina data d’aquella època. També com en el cas de Gibraltar, el governador va ser nomenat directament per Londres. Prescindint de l’opinió del consell d’estat dels Habsburg que es debatia als camps de batalla peninsulars. En aquells dies, el País Valencià revoltat en massa contra el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 28
DELS DIARIS Borbó, ja havia caigut. Xàtiva ja havia estat “socarrada”. Però ningú –en teoria- podia aventurar el resultat final de la guerra.
Colònies americanes El destí del Principat, els estrategs anglesos, el van estimar com el cas de la fàbrica. El camp català havia conegut una revolució de conreus. La vinya –que els historiadors d’aquest període anomenen “planta industrial”- havia substituït part de la terra cerealística. Reus, Vilafranca, Manresa i Mataró creixien impulsades per la indústria de la destil·leria. Un sector que havia adquirit la força del tèxtil. Els alcohols catalans s’exportaven als mercats anglès i holandès. I a les colònies americanes de la reina Anna. I el port de Barcelona havia estat recuperat i eixamplat amb la iniciativa d’una burgesia mercantil emprenedora i ambiciosa que liderava el país. El “pacte dels vigatans” i el de Gènova, contemplaven (en el pla B) la possibilitat de convertir Catalunya en una república independent sota protecció britànica. Catalunya, havia de jugar, en última instància, el paper d’Estat-tap entre els Borbons de París i els de Madrid. Finalment, tot va quedar en paper mullat. Les renúncies del Borbó espanyol als dominis d’Europa –que equivalia a dir la definitiva derrota i defunció de les Espanyes com a potència europea- va satisfer el govern britànic, i el va fer canviar d’opinió en relació al “cas dels catalans”. Els britànics van abandonar Catalunya a la seva sort. Però no abans d’assegurar-se el domini que exercien sobre Gibraltar. La documentació de l’època explica que el Borbó va acceptar complagut regalar la roca a canvi que els anglesos renunciessin a Catalunya. Passats els segles, si es vol ser fidel amb la legitimitat històrica (alerta Rajoy, Iglesias!), la “devolució” de Gibraltar –amb el permís dels “llanitos”- hauria de venir acompanyada de la restitució del Tractat de Gènova. I això vol dir que David Cameron hauria de celebrar un referèndum català a l'escocesa. I, en funció del resultat, consultar-nos quina opinió tenim del Brèxit.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 29
COL·LABORACIONS
LLEGENDES DE BARCELONA La Mercè
Com ja hem dit, la patrona de Barcelona era Santa Eulàlia, però algú hi va venir a fer la competència. Una rivalitat entre una santa i una verge bé val la pena de ser contada.
Una nit, el rei En Jaume somià que la Mare de Déu li retreia que es feia poca cosa pels cristians que, per guerres o presos de vaixells corsaris, eren captius dels musulmans. Aquests presoners es consumien a les presons de Berberia. I la Mare de Déu va prometre al rei de baixar un dia a veure'l personalment per organitzar la redempció dels captius. El plany de la Mare de Déu va colpir l'esperit del rei. Però dubtava de la veritat del somni, si bé la idea somiada era molt lloable. L'endemà, el seu confessor, Sant Ramon de Penyafort, acompanyat de sant Pere Nolasc, va anar a veure'l, i tots dos li contaren que la Verge se'ls havia aparegut i els havia parlat de la necessitat de redimir els captius de terres musulmanes. Davant de la miraculosa coincidència, van acordar que no eren somnis. I van prometre, davant una imatge de la Verge, de satisfer-ne el desig, que també compartien ells. L’endemà a la nit, se'ls torna a aparèixer la Verge i els convoca tots tres sols al saló del Tinell del Palau Reial. A l'hora convinguda, va descendir la Verge embolcallada en un núvol blau i acompanyada de nombrosos angelets. I amb veu solemne va parlar d'organitzar una mena d'ONG, encarregada de la redempció dels captius. Comptat i debatut, van acordar la fundació de l'Orde Mercedari, el qual procuraria de recaptar diners per tal de comprar la llibertat dels presoners cristians en poder dels musulmans, que els acostumaven a vendre a bon preu. L'Orde Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 30
COL·LABORACIONS rebé el nom de la Mercè, ja que es considerà una gran mercè la que es feia als captius obtenint-ne la llibertat. També va ser creada una nova advocació: la Mare de Déu de la Mercè, sota la protecció de la qual fou posat el nou orde, que va prendre aquest nom. La redempció dels captius era un afer d'una importància capital, ja que en aquell temps no era gaire convenient anar a la platja per si de cas venien els corsaris barbarescs. Aixó no obstant, sembla que a santa Eulàlia, patrona fins llavors de la ciutat, no li va fer cap gracia aquell destronament. Perquè els frares mercedaris havien aconseguit que es declarés nova patrona de la ciutat la Mare de Déu de la Merce. La llegenda diu que santa Eulàlia es va enfadar tant que, des de llavors, gairebé sempre fa que plogui el dia 24 de setembre per tal de deslluir les festes de la nova patrona. Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat
A LA BASSA, les granotes no es mouen. Es confonen amb els colors verdosos de l'aigua. Aquest camuflatge les protegeix d'ocells i serps, que se les mengen així que les veuen. Les granotes s'adapten a aigües en repòs no gaire netes. Les femelles poden pondre fins a 10.000 ous en una sola posta. LES FERRADURES penjades a la porta són un amulet per afavorir la sort. Joan Amades explica que es tracta d'un amulet antiquíssim, lligat a la Lluna. Això és per la forma que té la ferradura, semblant a la mitja Lluna. Sembla que la ferradura també té relació amb Sant Martí, un sant que es va passar la vida fent juguesques amb el dimoni, i vencentlo, Sant Martí havia estat patró dels cavalls i de l'altre bestiar de ferradura. La ferradura penjada a la porta era una ofrena al sant. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 31
COL·LABORACIONS
1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA TEMPS DE SERVITUD Al segle XI hi va haver un creixement econòmic destacable, un augment demogràfic i un increment de la producció agrària. Els excedents del camp van desencadenar el feudalisme. Molts cavallers van rebre grans extensions de terra com a premi per les conquestes assolides, però no en tenien mai prou. El petit pagès no podria fer res davant el gran senyor que venia a saquejar. Necessitava protecció, però el protector poc a poc també I'espoliava amb un nou mètode: el vassallatge. La invenció del saqueig pacífic. El pagès aloer que va rebre la propietat de la terra trenta anys després d'ocupar-la i treballar-la, era lliure i estava protegit pel comte de Barcelona. Els senyors dels castells estaven sotmesos al comte. Quan, per millores en les tècniques agràries, les terres van començar a produir més del que el pagès podia consumir, el pagès no va tenir temps de comerciar amb els excedents i fer-se ric. Quan no era un senyor era un altre: la collita resultava sempre saquejada. Més valia donar els excedents a un senyor a canvi de protecció. Alguns senyors acumulaven moltes terres i persones sota la seva protecció i van arribar a tenir més poder que el comte de Barcelona. De manera que van voler manar com a mínim tant com ell, almenys dins de les seves terres.
Al·legoria de la societat feudal: un monjo, un cavaller i un camperol, els tres ordres socials. El cavaller era el senyor feudal, que es dedicava a la guerra. Per tal de mantenir el seu statu quo, necessitava explotar el pagès. El monjo, podia fer de mitjancer, encara que també era a canvi d'un impost que cobrava al pagès
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 32
COL·LABORACIONS Després de la revolta feudal, entre 1030 i 1060, que va enfrontar senyors (noblesa) contra comtes (aristocràcia), el senyor va passar a ser l'amo de tot el que hi havia dins de les seves terres i quedava sota la seva llei. Primer, el pagès va perdre la propietat completa dels seus productes perquè va haver de pagar impostos en especies: generalment una onzena part (ja deurien calcular els excedents) de tot el que produïa. Més tard va perdre la propietat de la terra, de la qual només li'n va quedar la propietat útil, la possibilitat d'explotar-la. I, finalment, també li va ser arrabassada la propietat de si mateix, ja que va quedar lligat a la terra com a serf de la gleva. El pagès va passar a ser un vassall propietat del senyor i no podia abandonar la terra sense pagar una quantitat, la remença.
El pagès estava protegit... pel copyright Els pagesos van cedir les terres al senyor a canvi de protecció. Van quedar protegits, sí, però per una mena de drets d'autor en que els tocava el paper d'obra i no pas el de creador. La terra i el pagès (comparables a l'obra) eren propietat del senyor (creador), i qualsevol que volés explotarlos havia de pagar, inclós el pagès mateix. Així, si el pagès volia transformar-se i fer qualsevol altre activitat que no fos la de cultivar la terra, com ara comerciar o fer productes artesanals, havia de demanar permís al senyor i pagar una quantitat, la regalia (equivalent al dret de transformació de l'obra). Aquests pagesos adscrits a la terra, anomenats primer serfs de la gleva i després remencers, constituïen gran part de la població. No podien abandonar els dominis del senyor i es venien amb la terra. L'adscripció a la terra s'estenia també a tota la seva família. Estaven sotmesos a càrregues econòmiques (uns tributs equivalents al percentatge sobre les vendes) i a nombrosos mandats abusius dels senyors, anomenats mals usos.
El mal ús del poder Alguns dels mals usos que havien de suportar els pagesos eren: L’àrsia: Obligava el pagès a indemnitzar el senyor en cas d'incendi al camp per compensar els tributs que hauria pagat en cas d'haver obtingut una collita normal. La cugucia: Castigava la dona del pagès acusada d'adulteri amb l'entrega de totes les propietats de la dona (la dot) al senyor i al marit, sempre que el marit no ho sabés. Si el marit era qui incitava la dona a l'adulteri, els béns de la dona passaven tots a mans del senyor. La forma d'espoli forçada: Obligava el pagès a demanar permís al senyor i a pagar un tribut per casar una filla. La flassada de cap de casa: La família necessitava autorització del senyor per enterrar el cap de família i, a més, havia de donar-li la millor flassada de la casa. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 33
COL·LABORACIONS S'ha acabat EIs abusos cada cop pitjors, sumats a anys de males collites i brots de pesta, van desembocar en les revoltes remences del segle xv (1460-1486). Sota el crit “El temps de la servitud ja s'ha acabat”, els pagesos es van aixecar contra el vassallatge. Les lluites van acabar amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, que va abolir la servitud personal i va donar sortida als mals usos: el pagès podia evitar sotmetre's, aixó sí, si pagava seixanta sous al senyor. El pagès s'allibera, deixa de ser propietat de l'amo i passa a ser arrendatari. Però els contractes abusius se succeeixen al llarg dels segles, juntament amb les conseqüents lluites. La redempció dels remences és un dels fets més transcendentals de la Història de Catalunya, un dels que més han influït en la seva prosperitat posterior. Catalunya va ser l'únic país de la Península que tingué una classe rural amb arrelament a la gleva, una pagesia rica, lliure i culta. (Antoni Rovira i Virgili, Història de Catalunya, Vol. Vll pag. 335 any 1934.) En la lluita de tendències democràtiques i urbanes que feia segles pugnaven amb èxit per sobreposar-se al fons aristocràtic i feudal de la primitiva Catalunya, l'alliberament dels pagesos de remença és una de les darreres però de les més importants conquestes... Catalunya era, així, el primer país d'Europa, on el règim feudal havia imperat plenament, que trencava els lligams d'ignomínia en què es debatia una part de les seves classes rurals. (Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Ed. 1963 pag. 808.) 500 aniversari del compromís remença de l'arbitratge reial signat al monestir d'Amer
Encara que la llegenda n'atribueix la fundació a Carlemany, el monestir de Santa Maria d'Amer el va fundar el 820 l'abat Deodat, i al principi va estar dedicat a sant Medir i sant Genís. El rei Lluís el Piadós li va concedir un precepte d'immunitat, que va ser confirmat posteriorment per Carles el Calb el 844 i el 860. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 34
COL·LABORACIONS L'OBSTINACIÓ PER ACONSEGUIR LA INVESTIDURA COM A PRESIDENT DEL GOVERN
El Partit Popular ha estat el més votat a les eleccions del 26 J, però només ha aconseguit el 31% dels vots, de manera que si no rep el suport d’altres partits no pot formar govern. El pitjor per al PP és que els altres partits no només han estat competidors a les eleccions, sinó que rebutgen frontalment i, pel que sembla, de forma unànime i ferma, la investidura del President en funcions com a President per a la pròxima legislatura. Tanmateix, el President en funcions continua esforçant-se per assolir acords puntuals amb altres partits per aconseguir el suport necessari a la seva candidatura. És imaginable la satisfacció que pot tenir qui sigui escollit President d’un govern, o d’una empresa multinacional de primer ordre, si aquesta elecció té un suport molt significatiu i entusiasta dels seus seguidors. Ara bé, és molt diferent si els que no l’han escollit, tot i estar dividits, són molt més nombrosos (69 %) que els que li han donat suport i si, a més, els que no li han donat suport no només no ho han fet sinó que, pel que manifesten, rebutgen la seva investidura amb l’ànim de desqualificar-lo. Si, en aquestes circumstàncies, el President en funcions aconsegueix finalment el suport necessari mitjançant acords puntuals, la satisfacció per la investidura és molt dubtosa. Aquesta eventual investidura, si s’aconsegueix en virtut dels acords puntuals als quals s’arribi, donarà lloc a un Govern dèbil que no aconseguirà que progressin les propostes que es plantegin al Congrés dels Diputats, la qual cosa amargarà el propi President. Fa sis mesos vam viure una situació similar a Catalunya: l’oposició a Artur Mas, que n’impedia la permanència com a President de la Generalitat, va fer que el President fes un pas al costat i permetés el nomenament de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Possiblement el President en funcions del Govern Central espanyol hauria de seguir l’exemple d’Artur Mas. Probablement alguns votants del PP considerarien encertada aquesta decisió, que resoldria la paràlisi de govern que estem patint. Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 35
COL·LABORACIONS
L'àngel del vent
Era tot moviment i dansa. Venia de lluny, no sabies d’on, i anava lluny, qui sap a quines terres. Portava els cabells esbullats i el vestit boleïadís, el rastre era brillant com fet de transparències d’aire; i uns ulls vius mostraven un esperit més viu encara. En ell tot era inèdit, tot era instant. - Sóc l’amic dels homes i de la vida -digué l’àngel del vent. Faig ploure per fer viure, faig sortir el sol per fer viure. Em plau jugar amb els núvols i escampar-los com xais dispersos o acotiar-los en un indret com el pastor reuneix el ramat. Em plau, de no dir, jugar amb les branques dels arbres i gronxar-les amb la meva abraçada. M’agrada jugar amb les fulles, disperses i lliures, i dansar amb elles balls inèdits i fantasiosos. M’agrada jugar amb el globus de paper i amb els estels que la mainada fa voleiar enlaire. Jo me’ls poso a la falda i els allunyo de la mirada àvida dels infants. Tots corren rere d’ells, però jo corro més encara. L’àngel del vent digué això i va començar a dansar. Primer va dansar suaument, i amb ell dansaren les fulles trèmules dels arbres, frisoses d’una llibertat que no tenien. Després començaren a dansar les fulles de les plantes i els joncs vincladissos. Finalment, quan l’àngel dansà més fort, ballaren amb ell les fulles adormides a terra i els papers voladissos. Tot era dansa, tot era moviment. Arreu remolinava el vent i s’enduia fulles, papers i pols, companys de joc del vent dansaire. Cada cop la dansa s’enfuria més i s’alçaven núvols de pols enlaire, enlaire, adés espessos, adés lleugers, jugant sempre amb el vent. El moviment era tan intens, que gairebé no s’hi veia. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 36
COL·LABORACIONS Les branques s’ajaçaven i xisclaven d’angúnia tement de trencar-se, es retorçaven en els arbres com serps emmetzinades. Fins les teules volaven amunt i quan queien es partien en mil trossos de cançons diverses. Les velles s’arraulien dins les cases i els nois jugaven amb el vent pels carrers bo i rient. Les ratxes corrien i s’empaitaven, una darrera l’altra o entremesclades en un garbuix immens. Després la dansa va anar amainant i, a poc a poc, sols dansaren les fulles dels arbres. En acabat hi hagué silenci, un silenci tranquil ajagut en el llit de la natura. - No us penseu que sempre dansi tan fort -digué l’àngel. A vegades només passejo pels espais, bo i guaitant la terra que tant estimo. Em plau conèixer terres noves i visitar totes les contrades. Algun cop tafanejo un xic i m’esmunyo pels forats dels panys o per les escletxes de les finestres. Uix, que en veig de coses! N’hi ha de tota mena, coses que fan riure, coses que fan plorar, i d’altres que et deixen ben pensaràs. Allò que m’agrada més és trobar infants i jugar amb ells a fet i amagar. Ells m’estimen i els plau la meva companyia. Quan són massa entremaliats els faig pessigolles al nas. Llavors esternuden i fan ganyotes, i jo ric a desdir. L’àngel del vent anava recorrent la terra i tot es movia al seu pas. Es movien les fulles, es movien els núvols, es movien les ones i les flames i els homes. Tot era moviment i vida, dansa de les coses que es fan i es desfan. - Jo porto amb mi energia i neguit. No deixo mai les coses quietes, les impulso vers el devanir universal. Neguitejo els cors dels homes perquè no s’adormin en el passat, perquè no tinguin por a la vida i llur esperit vetlli al reclam de tota naixença i de tot alliberament. Duc amb mi la força de cada dia i l’impuls vers el demà. Veniu, humans, llanceu-vos amb mi devers l’enllà, llanceu-vos a totes les aventures de l’esperit, de l’amor i de l’esperança. L’àngel parlà així, i nosaltres restàrem de cara al vent, seguint la vida, seguint l’amor, en la nau del coratge.
Jordi Llimona i Barret
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 37
COL·LABORACIONS L’ermita de Sant Salvador de les Espases, afectada pel terratrèmol de l’any 1448
E
l 25 de maig de 1448, de matinada, es va produir un fort terratrèmol, amb l’epicentre a prop de Llinars del Vallès. Els seus efectes es van deixar sentir a una gran part de Catalunya i va causar danys en molts municipis.
La historiadora Roser Salicrú Lluch, de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals, de Barcelona, ha estudiat els efectes d’aquest terratrèmol de l’any 1448 i els ha donat a conèixer en un article titulat “The 1448 earthquake in Catalonia”, inclòs en el número 38 (any 1995) de la prestigiosa revista italiana Annali de Geofisica. Basant-se en documentació diversa existent a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Episcopal de Vic, Arxiu Diocesà de Barcelona, Arxiu Municipal de Vic i Arxiu Comunal de Perpinyà, a més de notícies procedents de diversos reculls com el Llibre de Jornades, de Jaume Safont, o el Dietari de la Generalitat de Catalunya, la investigadora barcelonina fa la relació de les destrosses causades pel susdit sisme, com l’esfondrament total o parcial dels castells de Llinars, Montornès, el Papiol, Santa Maria de Tous i Sentmenat, la formació d’una gran clivella en el Castell Nou de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 38
COL·LABORACIONS Barcelona, la destrucció del monestir de Santa Maria de l’Estany, les ensorrades esdevingudes en les esglésies de Granollers, Mataró, Santa Maria de Fucimanya i Sant Vicenç de Llavaneres, i els nombrosos desperfectes ocorreguts en moltes cases i masies d’arreu de Catalunya. Sortosament, i a diferència d’anteriors terratrèmols, les víctimes mortals van ser escasses.
Document del 1453 que autoritza la capta d’almoines per a Sant Salvador de les Espases (ADB).
Pel que fa als danys soferts per l’ermita de Sant Salvador de les Espases, la Dra. Salicrú es basa en un document del 3 d’agost de 1453 conservat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, concretament al volum 36, foli 193r, de la sèrie documental Gratiarum. Es tracta d’una llicència atorgada pel bisbe de Barcelona per a poder recollir almoines destinades a reparar la capella de Sant Salvador de les Espases, de la parròquia de Santa Eulàlia d’Esparreguera, danyada pel referit terratrèmol i també per un incendi, atès el gran perill que corrien el donat (o ermità) i els fidels que visitaven l’ermita.
No cal dir que aquest fet és important en la història de Sant Salvador de les Espases i que el seu coneixement ens ajudarà a entendre l’aparició d’elements gòtics en l’estimada ermita, situada, com sabem, davant per davant del Montserrat i sobre un turó compartit pels municipis d’Esparreguera, Olesa i Vacarisses. Àngel M. Hernández Cardona Agraïments: A l’Arxiu Diocesà de Barcelona, per haver-me facilitat l’accés a l’esmentat document del 1453 i haver-me permès de fotografiar-lo.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 39
COL·LABORACIONS
NO ENS HA DE SORPRENDRE QUE EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ANUL·LI UNA VEGADA I UNA ALTRA ELS ACORDS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA.
E
fectivament, el TC té la missió de controlar si les lleis del Parlament de Catalunya i les activitats de la Generalitat contradiuen el text de la Constitució Espanyola, i és obvi que tots els acords anul·lats contradiuen el que estableix la llei de lleis.
Abans d’adoptar nous acords, el Parlament de Catalunya hauria de plantejar els punts següents al Tribunal Constitucional: PRIMER: El dret de lliure determinació de tots els pobles va ser establert pel “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, que Espanya va ratificar a so de bombo i platerets i que va passar a formar part de l’ordenament jurídic espanyol quan aquest “Pacte” es va publicar al BOE núm. 103 del 30/4/77. Aquest dret de lliure determinació ateny concretament tots els individus que es trobin en el territori dels Estats signataris del “Pacte” (Art. 2.1), i per tant cobreix la relació dels catalans amb Espanya. SEGON: El TC ens recorda una vegada i una altra que la Constitució Espanyola estableix, en el seu article 2, la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”. TERCER: El que hauria de recordar el TC és que Espanya es va adherir a la “Convenció de Viena sobre el dret dels Tractats” el 2/5/72 mitjançant l’instrument d’adhesió publicat al BOE núm. 142 del 13/6/80 i que, per tant, aquesta Convenció forma part de l’ordenament jurídic espanyol igual que el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, que diu en el seu article 27: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 40
COL·LABORACIONS “El dret intern i l’observació dels tractats: Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat…” Per tant, el dret de lliure determinació ha de ser respectat, digui el que digui la Constitució, i com a corol·lari s’ha de respectar el dret de convocar un referèndum en què els catalans puguin demostrar si tenen o no majoritàriament el desig d’exercir la seva lliure determinació. Per extensió, el Parlament de Catalunya, quan s’hagi demostrat la voluntat independentista dels catalans, podrà crear les estructures d’estat necessàries per al funcionament adequat del nou Estat. En altres paraules, les normes emanades del Parlament de Catalunya i encaminades al dret de lliure determinació dels catalans, és a dir, la independència de Catalunya, no s’han de sotmetre al control de l’art. 2 de la Constitució Espanyola relatiu a la indissoluble unitat de la Nació Espanyola. Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid
Pica martell... endevina qui té l'anell
Els nens seiem al portal amb les mans juntes. Qui parava, també tenia les mans juntes, però a dins hi duia un anell. D'un en un posàven les seves mans entre les nostres, fent una escletxa. Tots volíem descobrir a qui deixava caure l'anell. Al final, obria les mans: ja no tenia l'anell!, i cantava, assenyalant -nos d'un en un: “Pi-ca mar-tell, en-de-vina qui té l’a-nell”. Si l'assenyalat ho encertava, parava ell. Si no ho encertava, havia de pagar penyora...
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 41
COL·LABORACIONS
Records i vivències
Responsabilitat Anàvem a muntanya amb una colla de jovent espigat. En deixar el transport emprenguérem la pujada per camins de cabra. Cadascú portava la casa a coll. Les motxilles macaven els muscles. Caminàvem en silenci, amb els ulls arrapats al corriol, mirant on posàvem els peus. El fardell ens tapava el clatell, regulava el pas i feia sonor l'alè. Em vegí obligat a prendre amb la colla el germà del Jordi, l'Anselm. Era molt tendre per a fer la travessa, però tenia planta, desig... , el germà... Consultada la colla, el vàrem acceptar. En Jordi portava la minestra de tots dos. L'Anselm anava lleuger com una daina. Passava al davant, venia al darrera, es ficava entre la corrua... feia perdre el ritme. Qui més, qui menys, l'avisava, el renyava, el blasmava... Però ell vinga papallonejar amunt i avall, aconsellant viaranys desconeguts i dreceres atrevides. Comentava els descobriments que feia i reclamava l'atenció de tots. Al cap d'una estona, el cap em digué: – Digues, si us plau, a l'Anselm, que deixi de fer el plaga i es posi a la fila. Està molestant tothom. Sí. Era negatiu, però ... portava la motxilla tova com una pansa, li sobrava energia, era la primera sortida llarga que feia, volia comunicar els seus descobriments... Junyir-lo a la fila era posar-li grillons. Què es podia fer? Renyar-lo? Estacar-lo al meu costat? Fer-li un sermó ensopit? No. Vaig dir al seu germà: -Jordi, canvieu-vos la motxilla amb l'Anselm. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 42
COL·LABORACIONS L'Anselm esbatanà els ulls i, mig sorprès mig espantat, però responsabilitzat per la confiança, carregà l'embalum amb il·lusió. Aplanà l'esquena i començà a caminar, mansoi i mut, seguint la corrua. Al cap d'una estona suava de valent; però el seu amor propi li vedava queixar-se. Va demostrar que tenia prou grill d'orgull i aguant per a ser un bon capdavanter. Escric aquest record, ara, que sento els polítics de l'oposició criticar sistemàticament els qui porten el pes de governar. Ara que escolto tants pares que es queixen de la irresponsabilitat dels seus fills, ara que veig tants joves descontents i amargats perquè voldrien organitzar la seva vida i la societat al ritme del seu delit, però sense portar càrrega. Serà bo, doncs, recordar el Savi que ens aconsella: «Tens fills? educa'ls de petits, doblega'ls l'esquena» (Ecle 7,27). «Aplana-li l'esquena quan encara és jove... no sigui que es torni mesell i hagis de passar un disgust» (Ecle 3,12). Sí, confiem responsabilitats creixents als nostres joves. Que vegin experimentalment que és més fàcil criticar que respondre de la feina ben feta. Ignasi Ribas i Prunés
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA
“AIGUA D'AGOST, safrà, mel i most”, Tot això porta la pluja d'agost. Però, l'agost fa d'altres aportacions: “El sol d'agost fa oli i fa most”.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 43
COL·LABORACIONS
Sant Llorenç del Munt i l'Obac
La balma de la coma d'Aumà
La balma de la coma d'Aumà està situada a les cingleres que hi ha entre el Coll del Correu i el Paller de Tot l'Any, sota la carena del Camí Ral i per sobre del torrent de la Saiola. La petita cavitat és un dels pocs índrets de Sant Llorenç del Munt i l'Obac que ha estat vinculat per alguns historiadors amb la presencia musulmana. Segons aquesta tesi, Aumà seria originament Omar, un sarraí que, finalitzada l'ocupació de la Catalunya Vella (720-801), va buscar un lloc per quedar-se al país. Si fos cert, paradoxalment un dels primers repobladors de la Serra de l'Obac, després del retrocés àrab, seria un musulmà. Un dels principals defensors d'aquesta teoria és Josep M. Faura, un notari descendent de la familia Ubach, que va contribuir a reconstruir molts aspectes de la història de Vacarisses i Rellinars fent servir com a font principal l'arxiu patrimonial de la seva nissaga. Els Ubach coneixen prou bé la balma d'Aumà perquè van assumir la seva propietat al segle XIV. Josep M. Faura explica, en la seva "Història de la Serra de l'Obac", que "el fundador de la masia fou Aumar u Omar, un sarraí, un d'aquells coloni agereni del qual ens parla el repoblament pel comte Guifré dels comtats d'Ausana i Manresa". Faura reconeix que l'única informació contrastada és que l'any 1299 la balma estava habitada per Pere d'Aumà. Així s'especifica en un document on s'indica que el mas "prestava al Castell de Vacarisses un cens de tres sous i (per) una peça de terra unida a dit mas dita Morella, dotze sous i sis diners el dia de Nadal". El fet que al terreny proper a la balma sigui anomenat "Morella" confirmaria també, segons Faura, l'etimologia de l'indret i, per tant, l'origen musulmà de la familia propietària. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 44
COL·LABORACIONS En un document del 1497 s'anomena al mas "Coma del Mar", però Faura diu que aquesta designació tant sols és producte "d'uns escrivents i mal filólegs que desfiguren la toponimia pronunciada usualment com a Coma-daumà". La zona d'influència d'Aumà va arribar a ser ampla i ha quedat en la toponimia actual dels indrets situats entre el coll del Correu, el Paller de Tot l'Any i el torrent de la Saiola. En aquest triangle es troba la llarga carena de la Coma d'Aumà, el Sot de la Coma d'Aumà (on es troba la balma) i la font de la Coma d'Aumà. Amb independència de l'origen musulmà (o no) dels seus ocupants, sembla clar que la Balma d'Aumà va formar part de la primera onada de petits masos/cabanes que van repoblar l'Obac o, fins i tot, que ja s'havien quedat amagats durant l'ocupació. Van arribar a sumar uns vint, tot ells d'unes característiques semblants: un únic compartiment, amb parets de pedra i el sotre de troncs. Les dimensions de la Balma d'Aumà també eren molt reduïdes i tant sols un gros mur de pedra protegia la seva entrada. Més que de masos s'hauria de parlar de cabanes, que posteriorment van anar consolidant-se amb altres construccions. És el cas, entre d'altres, de la Saiola, la Calsina Jussana, la Calsina Subirana o la Portella. Fa uns anys el probable origen mulsumà d'Aumà era més polèmic. Però els historiadors estan trobant cada vegada més indicis que a la Catalunya Vella van conviure tres grups socials: els anomenats Gots (que eren els habitants que van quedar-se al país durant la invasió), els anomenats Hispans (que van fugir però van retornar amb els exèrcits dels francs) i alguns sarraïns que s'havien establert al país durant l'ocupació i van optar per quedar-se formant clapers o cases de moros, una de les quals hauria estat la Balma d'Aumà. Els tres grups van compartir la necessitat de defensar-se de les continues ratzies dels musulmans. Hi ha proves de la participació d'alguns dels habitants d'aquest sector de l'Obac en alguns enfrontaments amb els sarraïns, com ara el que va tenir lloc ben aprop, a Sant Salvador de les Espases. Des de fa molts anys, els vacarissans van en romeria a l'ermita aixecada al lloc en record de la llegendària batalla. També els propietaris de l'Obac deixaven en els seus testaments misses ordenades a l'ermita. Hi ha documentació que prova la celebració d'aquestes misses fins el 1622. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 45
COL·LABORACIONS No hi han gaires dades sobre els ocupants dels primers masos/cabanes de l'Obac. Faura va trobar tant sols documents que expliquen com l'any 996 un masover, anomenat Tedgen, va decidir integrar-se a la comunitat de Santa Cecilia de Montserrat, a la qual va aportar dues propietats seves a l'Obac. Malauradament l'arxiu històric dels Ubach no arriba a aquella època. Els antecedents de la nissaga són del segle XII quan, una familia que havia fugit del sector de Sant Adrià del Besòs pels atacs sarrains, va demanar permis al Castell de Terrassa per instal.lar-se a una rudimentària torre de guaita que hi havia al lloc on després es va construir l'Obac Vell. Tot i ser una de les darreres cases en posar-se en marxa, l'Obac Vell va acabar quedant-se amb la majoria de masos de la zona, que havien quedat abandonats arran de les grans epidemies de pesta negra (1347 a 1351). Són els anomenats masos rònecs, un dels quals va ser el d'Aumà. Text i fotos extrets de:Trailsantllorenc.blogspot.com.es
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 46
COL·LABORACIONS
Folklore de Catalunya - 52 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"
L'àpat L'àpat (continuació) Pel Collsacabra, no es pot menjar pilota perquè és guisat de dia de festa. També estan rigorosament excloses les faves i el safrà. A Benavarri, Camporrells i Roda de Ribagorça, feien distinció segons que es tractés d'un home o d'una dona; per als homes menjaven mongetes, i ametlles per postres, i per a les dones, cigrons i avellanes. Pel Solsonès, de cap manera no podien menjar cap guisat en suc, tingut ordinàriament com a alifàtic: només eren admesos bullits i rostits. A voltes la família observava aquesta prohibició tot un any. Per la Salanca i la Costa Roja, enllà del Pirineu, els rostits i els guisats de tota mena eren interdits en els dinars de morts: hom ho havia de menjar tot obligadament bullit. A Torelló, menjaven magre farcit de poma i no bevien vi. A Concavella, feien sopa amb xocolata, canyella, ous i sucre, que forma com una crosta de més de dos travessos de dit damunt el pa de la sopa. Era vedat de menjar carn de ploma. Per les terres del vessant pirinenc de tramuntana, hom menjava obligadament i únicament bacallà; hom ja en proveïa a bastament així que el malalt entrava en l'agonia. El costum dona lloc a la forma verbal "haver-se-li menjat el bacallà" a algú per indicar que s'havia mort. A Forès, feien escudella de bacallà i congre i salsa d'ous amb bacallà. A l'Urgell, és obligada olla i carn rostida; de cap manera amb suc. Per la Garrotxa i les Valls d'Olot, mengen escudella d’arròs i fideus ben espessa, carn d'olla i rostit de carn de llana i una amanida en la qual no hi poden mancar olives negres. A Rocallaura, el parent més pròxim al difunt, pare, fill, vidu, etc., no pren part a l’àpat: s'asseu vora la taula amb la barretina o caputxa posada i els rosaris a la mà, i resa mentre els capellans i concurrents mengen un senzill arròs amb bacallà. És costum que la mainada del poble vagi a cercar l’arròs que sobra, que els és repartit. A la Pobla de Lillet, les tovalles havien d'ésser de fil cru i el menjar no podia ésser condimentat amb safrà. Al Vallés, la sopa era d’arròs amb molt de safrà. Les dones s'asseien a taula: les de la familia, cobertes amb caputxa negra, i les acompanyants, amb mantellina blanca. En el dels albats, només hi prenien part els pares, els padrins i els caps de dol. Al Ripollès, ocupen el lloc d'honor a taula el cap de dol dels homes i la de les dones; a llur costat, els familiars més propers, i tot seguit tots els concurrents, els homes en un costat i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 47
COL·LABORACIONS les dones a l'altre. Els coberts són de llautó, i el vi és servit en grossos porrons blaus. El menjar es porta a taula tallat, per no aparentar festa. Són obligats, com a final de l’àpat, dos entrants, un de "freginat" i un altre anomenat de "peuada", consistent en truita amb peu de porc bullit i sucre. Per postres beuen vi ranci. A cada passada comencen a prendre els caps de dol. A Menorca, s'havien fet àpats mortuoris durant els tres dies següents al de la defunció. Hi assistien els familiars i alguns capellans íntims de la família. La casa només feia 1'olla i cada familiar obsequiava el convit amb un plat. De la importància que donaven a l’àpat mortuori, en dóna idea el fet de disposar en el testament una quantitat per a la seva celebració, com es feia els segles XI i XII. Un document rossellones del 1644 refereix les vitualles emprades per a un àpat funerari: dos moltons, quatre ovelles, vint-i-dos gallines, tres capons, quatre conills, set perdius, tres indiots; no parla de les altres menges, de les quals ens pot donar idea un altre document del mateix origen d'uns quants anys més tard referent a un altre àpat molt més petit en el qual es consignen: quatre litres d’arròs, nous, pomes, olives i mig formatge d'orri. A jutjar per aquests documents, el sentit dels dinars de morts ha canviat un bon xic, puix que refereix menges avui interdites i, segons sembla, en una abundor orgiàstica que avui no comprendríem. Els àpats funeraris foren prohibits per manament reial el 1335; persistiren, però, davant el gran arrelament del costum. Les ordinacions del savi Consell de Cent establiren el nombre de convidats fins a vint, així com el de concurrents a la missa de difunts. Els cònsols de Perpinyà, a la primeria del segle XIV, prohibiren la reunió de grans gentades en ocasió de funerals que duraven molts dies.L'exclusió absoluta del bestiar de ploma en l’àpat funerari pot tenir alguna relació amb la creença que les ànimes prenen forma d'ocells. En aquest cas, per un respecte al difunt, i qui sap si per por de menjar-se-li l’ànima, hom es priva de la carn de ploma.Per donar una idea del que havien estat els enterraments i àpats de morts a l’Empordà, transcrivim la següent nota de despeses, procedents d'Avinyonet, de l'any 1722: - Per la propina de set sacerdots i sequeia, 6 lliures, 16 sous i 6 diners. - Per 22 pams de tela i veta per a mortalla, 2 lliures. - Per al fuster de Velanan de fer la caixa, 2 lliures i 8 sous. - Per les absoltes dels de casa i les minyones que la portaven, 1 lliura i 16 sous, - Per la cobridora, 4 sous. - Per una Maleta d'aparellar el dinar, 6 sous. - Per una altra dona per ajudar a pastar, 6 sous. - Per als dos tocadors, 6 sous. - Per la novena, 2 lliures i 14 sous. - Pel dret de terratge, 3 lliures i 14 sous. - Pel pa i vi i sis lliures d’arròs, 3 lliures i 10 sous. - Per una bestia que pesà 15 lliures, 21 lliures i 10 sous. Pel que es pot veure, la defunció en altres temps no deixava de costar una quantitat respectable, sobretot aleshores, en què el diner tenia molt més valor que avui. El refrany se'n fa ressò: "Car com una mortalla", i "Més cara és una mortalla, i no ens la veiem damunt". El pa, la mel, el vi i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 48
COL·LABORACIONS l’aigua tenen una tradició molt arcaica en els enterraments i es poden comprovar fins als temps homèrics. Els egipcis creien que els morts s'alimentaven de faves. És possible que aquesta creença tingui origen en la flor d’aquest fruit tacada de negre, color que llevat del fesolet, no presenta cap altre de fruit. Per Tarragona i por l’Empordà, també havia estat costum de menjar fesolets en els àpats de morts, possiblement com un record encara de l'ús egipci. És molt possible que amb el rodolar del temps el menú dels morts s'augmentés i es fes extensiu a d'altres fruits d'un ordre més o menys semblant. En molts indrets de Catalunya, en el dinar de morts han de figurar precisament mongetes i cigrons, i en alguns llocs, en oferir, en els oficis de difunts, en lloc d'una moneda donen un cigró. És remarcable l'estreta relació de les castanyes amb la festa de difunts, i també la gran persistència amb que trobem les avellanes, ametlles i nous com a postres en els àpats mortuoris i com a refrigeri per als portadors i enterradors dels difunts. Tot aquest tipus de fruits, que té un cert parentiu, segurament que en altre temps havia constituït el suposat aliment dels difunts. A Roma, en els enterraments dels grans magnats, era celebrat un àpat i abans d'asseure's a taula, els concurrents prenien un bany per purificar-se. El nostre aiguamans, sens dubte, n'és una resta. Algunes castes índies creuen que els sacerdots que concorren als àpats funeraris encarnen les ànimes dels avantpassats de la família. L’àpat funerari, en el concepte del primitiu, servia per a atendre les necessitats del mort, que creien que figurava entre els vius com a comensal d'honor. La repetició periòdica tenia per objecte un renovament de provisions. A Carcaixent, havien celebrat una mena d’àpat funerari la nit de Nadal de retorn de matines, i en deien ressopet. Constava obligadament de llonzes, alls, olives i castanyes, cuites precisament al tronc de la llar, que anomenaven "capçalet" i que procuraven que fos prou gros perquè cremés contínuament durant tres o quatre dies. Un record de la creença que els difunts sentien la necessitat de menjar es pot veure en un testament del segle XII atorgat per una dama. Mana que li fossin posats a la sepultura dos anaps, una plata i deu culleres. Els antics havien donat a l’àpat funerari un sentit de comiat solemne al difunt, l’ànima del qual creien present a la festa. La menjada era celebrada damunt mateix de la tomba, com un acte complementari de l'enterrament i com un comiat del cos del difunt, a qui servien el millor plat, dedicaven el lloc preferent i servien els menjars que li havien estat més plaents. Aquest costum encara fou extensament practicat pels primers cristians. En les comunitats benedictines, durant els trenta dies següents a la mort d'un confrare, li serveixen el menjar a taula al mateix lloc que ocupava en vida.
En el proper capítol seguirem sobre: El Panegíric Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 576 - Agost 2016 - Pàg. 49
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 50