577 setembre 2016

Núm. 577 - Setembre de 2016

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

11 DE SETEMBRE - DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

SUMARI Pòrtic 3 L’Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Des de Sant Llorenç Savall 7 Pensaments caçats al vol 8 Campanades 9 Des de Sitges 10 Cultura Popular 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 18 Racó del conte 23 Dels Diaris 25 Col·laboracions 29

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Agost Dia 7 Festa Major. Concelebració de l’Eucaristia. Tema històric: Santa Emerenciana i Vacarisses. El Cor de Vacarisses interpretà la Missa Polifònica en honor de Sant Pere, original de Francesc Torras i Font. Cant dels Goigs.

Dia 16 Enterrament de Joan Pons i Sintes amb Missa funeral.

Dia 17 Aplec parroquial a Sant Salvador de les Espases.

Missa i homilia pel Pare Antoni Baltà, escolapi.

Dia 21 Enterrament de Maria Àngels Prunés i Escorsell amb Missa funeral.

Dies 22-26 Pelegrinatge parroquial a Lurdes i Trobada amb els amics de Baccarisse, a Les. Dia 31 Baptismes: Leyre Moreno Morales i Rafael Igeño Velasco.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577- Setembre 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC Rivera i Rajoy pacten la liquidació per llei de la immersió en català a l’escola

L'aplicació del trilingüisme a les comunitats amb llengües cooficials és una de les mesures del pacte entre PP i C's per la investidura.

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha confirmat que un dels punts de l’acord que ha tancat amb el PP per a votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy és la liquidació del sistema d’immersió lingüística en català a l’escola amb l’aplicació “a totes les comunitats autònomes bilingües del trilingüisme”. Aquesta és una de les mesures incloses en el document que tots dos partits han batejat com “150 compromisos per millorar Espanya”.

El model trilingüe suposaria la liquidació de la immersió a Catalunya i dels models d’ensenyament en català tant al País Valencià com a les Illes.

Rivera ha comparegut per explicar els punts principals de l’acord. Un d’aquests punts és l’acord perquè s’aturi el calendari d’implementació de l’actual llei d’educació espanyola, la LOMCE, i que es posi en marxa una comissió parlamentària “per a una nova llei d’educació pactada i consensuada”. Però tot i aquest emplaçament a definir els detalls de la llei educativa en la negociació entre partits, PP i Ciutadans ja han acordat que hauria d’incloure una mesura que liquida el sistema d’immersió lingüística en català: el trilingüisme a l’escola, “perquè l’anglès, juntament amb l’espanyol, sigui llengua vehicular a l’escola”. Ha afegit Rivera: “volem que els nostres fills aprenguin idiomes a l’escola. Que tots els fills puguin aprendre l’anglès amb el castellà a totes les escoles, i també garantir l’aprenentatge del castellà junt amb el català, el gallec i l’euskera a les comunitats bilingües.

A més, l’últim punt de l’acord que ha citat Rivera ha estat per un “pacte per Espanya”; és a dir, en paraules seves, “per a la defensa civil i política de la unió, la igualtat i la sobirania nacional, que no hi hagi referèndums d’independència i que no es trossegi la sobirania nacional. Perquè tots els espanyols siguin iguals davant de la llei”.

La postura de no-diàleg del PSOE i del PP amb els partits catalans independentistes és una mostra fefaent que amb aquesta Espanya no hi tenim res a guanyar i molt a perdre, com s’ha vist en l’acord entre PP i Ciutadans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 19 - Josep D'Arimatea Jo era un gran propietari del poblet d’Arimatea, a trenta km. de Jerusalem. Era dels grossos del Sanedrí, una mena de Parlament civil i eclesiàstic alhora, la més alta corporació. Anàs era el President. Essent el sacerdot suprem fou destituït pels romans. Abans de l’ocupació del país per l’imperi, el càrrec suprem era per votació, però els romans van començar a elegir els càrrecs a dit, entre els que millor pagaven. Els parents d’Anàs sempre ocupaven els millors càrrecs. Caifàs es va casar amb la pubilla d’Anàs i ja el tenim des d’aquell moment dintre de l’engranatge. Va ser el sogre d’Anàs. Tots plegats, embolica que fa fort!

Jo simpatitzava amb Jesús. Era un amic deixeble d’amagat. Si s’hagués fet públic m’haurien exclòs del Parlament.

Anàs, Caifàs i la clerecia del Temple volien que tot seguís igual. Per això no podien veure’l perquè parlava d’un nou Regne, net i transparent, que contrastava contra l’abús del poder civil i religiós en que s’havia esllavissat el Temple que altres hores havia estat el lloc més sagrat dels avant passats. Jesús engrescava les multituds i, tots plegats, temien que els romans acabessin amb la migrada autonomia que gaudien des de l’ocupació romana.

Els zelotes, partit separatista, també eren mal vistos. Temien la ira dels romans que sempre estaven a punt de despersonalitzar els llocs conquerits i cremessin el Temple i desfessin totes les institucions nacionals, tal com va fer Titus, després, l’any 70.

La mort de Jesús va ser decidida per Anàs i Caifàs. No tots els membres del Sanedrí estaven contra Jesús. Nicodem i jo ens hi vam oposar radicalment. El Sanedrí estava format per 71 membres. No tots hi eren presents en aquell moment. Gamaliel, un dels més influents, era fora.

Quan vaig demanar el cos de Jesús, Pilat es va esverar. Eren les tres de la tarda i li va venir molt de nou. L’agonia dels crucificat durava hores. Em sembla que Pilat es va veure obligat a dictar la sentència. Tot va ser molt precipitat. Al fer-se fosc ja començava l’endemà, i era Pasqua: no es podia fer res.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Sobre la meva persona han corregut moltes llegendes, totes elles sense cap fonament. Algú, en temps de Carlemany, “trasllada” les meves despulles al nord dels Pirineus. Neixen moltes versions: Parsifal, els cavallers de la Taula Rodona i el Sant Grial que va escampar-se durant l’edat mitjana i ha fascinat la imaginació de moltes generacions. Encara hi ha qui busca desesperadament el sant Grial. Grial vol dir copa. L’identifiquen amb el calze de Jesús que ha donat deu mil voltes per les terres provençals i de la Bretanya. Vaig ser un deixeble a l’ombra, però no un seguidor del darrer moment. Vaig estar al costat de Jesús en les hores transcendentals i supremes de la seva vida.

Vaig viure el cas de Judes. Judes es va presentar al Temple i davant del Sanedrí va llençar les trenta monedes cridant com un boig dient que era innocent. Es va escapar corrent i desesperat.

Aquell diner no podia tornar a la caixa del Temple: era contaminat per la traïció. El van donar al Ferrer per un terreny destinat a l’enterrament dels forasters i desconeguts. Se’n digué “el camp de la sang”.

Sebastià Codina i Padrós

Un gegant hi ha a Catalunya

S'hi estarà fins que a la Glòria

sobre terra agenollat;

ens tornin la llibertat;

mans i dits aixeca enlaire,

i després, per agrair-ho,

que el gegant és Montserrat.

per tota l'eternitat. Àngel Guimerà i Jorge

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Llom amb ceba i pinya

Ingredients per a 4 persones: 800 grams de llom en un tros.

1 ceba grossa.

1 pot de pinya mitjà.

Mantega, sal i oli.

Salarem el llom i el posarem en una cassola, amb una mica de mantega i oli, i deixarem que es dori una mica.

Amb la batedora triturarem la ceba, la pinya i el seu suc i ho afegirem tot a la cassola.

Deixarem que cogui tot junt un quart d’hora aproximadament fins que veiem que el llom ja és cuit. Si ens queda una salsa molt clareta, retirarem el llom i deixarem que es faci una estona més, fins que quedi com una melmelada espesseta.

Deixarem que el llom sigui fred per poder-lo tallar ben prim. Com que es pot menjar fred, és un plat molt adient per l’estiu.

També podem escalfar la salsa i servir-la per sobre el llom i tindrem un plat tebi.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Bon temps pel setembre, millor pel desembre.

Per Sant Valerià el tord ve i la griva se'n va.

El fred de setembre mata l'eruga.

Pluja per Sant Miquel, pluja del cel.

El setembre és bo, si del primer al darrer està serè.

Per Sant Miquel el porc té gust de mel.

El sol de setembre madura el codonyer.

De Sant Miquel a Tots Sants, cigronets a grapats.

La bona fusta per obrar pel setembre l'has de tallar: pel la lluna nova la soca i per la lluna vella l'estella.

Des del setembre a l'agost, beu vi vell i no beguis most.

Pel setembre, vi per vendre.

Tot l'any en mal temps fa de mal anar; però pel setembre no es pot aguantar.

Irem a Sant Ferriol, i ballarem, si Déu vol.

Entre Sant Miquel i Sant Francesc, pren la verema tal com és.

Per Sant Mateu, tords per tot arreu.

Per Sant Mateu, vigila el cau, la guineu.

Per Sant Miquel les figues són mel.

Quan plou pel setembre la tardor entra.

Tramuntana per Sant Miquel, octubre serè.

Si vols tenir bona mel, vés a l’arna per Sant Miquel.

Vent del port abans de Sant Miquel, el pagès torna a mirar el cel.

Santa Tecla, patrona dels avisats, i també dels descuidats.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Els savis que ensenyen altivament no connecten amb ningú, encara que siguin un pou de ciència...

La ciència embolicada amb orgull no penetra...

L’amabilitat per quedar bé, fastigueja. És molt fàcil veure el llautó...

Les grans veritats, dites amb duresa, són indigeribles...

La fe si no va acompanyada d’amor i comprensió és una fanfarronada pietosa...

Complir unes obligacions sense estimar és rentar la cara amb un drap brut...

Treballar sense estimar la feina és portar un feix molt carregós a les espatlles...

Els que tenint molt no saben allargar la mà quan cal, són el corc més malèfic de la societat...

La feina sense amanir-la amb unes gotes d’amor ens esclavitza i oprimeix...

Una amistat sense detalls no dura gaire. Desapareix sense deixar rastre...

La indignació desmesurada porta al mal geni i allunya de tothom...

La serenitat davant dels alts i baixos de la vida ens obra les portes de la felicitat sense fer escarafalls...

Als retrets de moltes persones la millor contesta és un silenci total amb un petit somriure, per menut que sigui: desarma més que un xàfec d’arguments profunds i convincents del llibre més savi...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES M'ho havíen de dir abans que això és l'existència Els que tenim anys recordem que, en el temps de la nostra joventut, era moda pensar que les millors novel·les d'aleshores eren dues o tres de la post guerra i franceses, nosaltres quasi pensàvem que si Jean-Paul Sartre no hagués escrit "La nausea" i Albert Camus no hagués publicat "L’estranger", els catalans encara no sabríem quina cosa és allò que en diuen l’existència.

Si coneguéssim bé la literatura catalana, aixó no passaria. Per exemple, Sebastià Juan Arbó, en la seva novel·la "Hores en blanc" (1935), sap, millor que Camus, presentar un jove desenganyat, sense moral, capaç de tot, fins i tot del crim que va cometre.

En la novel·la del mallorquí Miquel A. Riera "Morir quan cal" (1974), el noi protagonista, veient la violència i la brutalitat de la guerra, diu: "M'ho havien de dir abans que viure era aquesta cosa". I abandonà aquest món sense esperar resposta.

Els catalans també sentim el fàstic, la desobediència i la insubmissió.

Recull: Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Església parroquial de Sant Miquel de Castellgalí

Espai de culte cristià construït a partir d'una estructura medieval que ha sofert successives remodelacions fins arribar a la seva actual aparença. La reforma de més envergadura correspon al segle XVII i en dóna un testimoni inconfusible el seu campanar quadrangular, força repetit en esglésies de l'època a la comarca.

Posteriorment s'engrandeix i es millora amb un estil neogòtic (1897), del qual l'entrada principal és bona mostra.

Dins hi col·locaren un altar de marbre, obra de l'escultor Josep Llimona, amb les representacions de Crist, Sant Magí i Sant Miquel.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Exterogestació: els segons nous mesos El meu petit avui fa 9 mesos. 9 mesos que va estar a dins meu i ara ja ha viscut els seus primers nous mesos fora de mi, però amb mi. És bon moment per parlar-vos de l’exterogestació, o gestació exterior, els segons nou mesos d'”embaràs”.

Després de néixer, el nadó necessita sentir la calor, la protecció, el benestar que sentia dins de l’úter, mentre s’adapta a la vida exterior. Així doncs, és necessària una certa continuació de la dependència entre mare i bebè.

L’exterogestació implica que el bebé necessita uns 9 mesos de ser portejat (portat en braços), protegit i alimentat a demanda, ja que no es val per sí mateix. I és que la natura ho ha previst així: és entorn dels 9 mesos que molts bebès comencen a gatejar, d’altres tenen intenció de caminar... el desenvolupament humà és molt intens i durant el primer any és fascinant, i l’exterogestació permet completar el desenvolupament després del part. Quan neixem només tenim un 25% de desenvolupament cerebral, ja que l’embaràs de l’espècie humana és molt més reduït de temps que el d’altres mamífers, degut a l’evolució, que ha fet que tinguem el cap més gran; per tant, si fos més llarg no passaríem pel canal vaginal. A més, a l’anar dretes, la pelvis de la dona humana també s’ha fet més estreta. Tot això justifica la duració de l’embaràs (37-42 setmanes) i la necessitat de respectar aquest període d’exterogestació posterior.

Així doncs, els primers 9 mesos de vida són crucials per a la maduració i l’assoliment d’autonomia dels nostres bebès. Molts braços, molt de contacte, i sense por al que ens diuen que s’hi acostumaran i es convertiran en nens dependents. Res més lluny de la realitat.

Seguiu el vostre instint, busqueu informació i acompanyeu tranquil·les als vostres bebès durant els seus primers mesos de la seva vida. Val la pena!

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 10

CULTURA POPULAR

Racó poètic A l'11 de setembre de 1714 Almenys ens han deixat l’honor de caure sols.

En la desesperança, acceptem la foscor.

Demà retornarem al treball, a l’esforç.

Dreçats, hem de cavar als bancals de la por.

Aprofundim rars pous als orbs ulls de la mort.

Enllà d’aigües llotoses, terra bona, llavor.

Salvador Espriu

A la Verge de Núria Verge de Núria que guardes del meu poble, la virtut; tu que dalt del cim esguardes aquells fills que s'han perdut.

Fes que brilli la flamera de l'amor, dintre del pit; que als teus peus un poble espera amb el cor esfereït.

I deslliura’ns d'improperis, de malures, d'encanteris; que es desperti nostre alè.

Per tenir sempre, tothora aquest seny que tan aflora i la llum d'un cel serè.

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES FESTA DE LA PARRÒQUIA 2016 Diumenge, dia 4 de setembre A les 11 EUCARISTIA CONCELEBRADA presidida pel Pare JOSEP MORROS, escolapi.

Arxiprest del Bages Sud. Oferta de llibres.

Cant dels Goigs al Santoral de Vacarisses.

Acabarem l’acte amb el CANT DELS ADÉUS al voltant de l’Altar.

MISSA DE FESTA MAJOR Com cada any, es va celebrar la Missa de Festa Major, concelebrada, junt a Mn. Sebastià, el Pare Escolapi Antoni Baltà i Mn. Marcel·lí Fonts.

El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat, van interpretar: LA MISSA POLIFÒNICA a llaor de SANT PERE DE VACARISSES, original de Francesc Torras i Font.

En aquesta ocasió s’estrenà el Credo, una vegada musicat pel seu autor

I seguint la tradició, Mossèn Sebastià va fer un repàs d’història vacarissana.

Aquest any el tema va ser sobre Santa Emerenciana.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES HOMILIA

Enguany intentaré parlar-vos de Santa Emerenciana. Potser us vindrà de nou.

Santa Emerenciana Eugenio Cisterna (1892).

Basília de Sant'Agnese Fuori le Mura (Roma)

El cop d’estat del 18 de juliol del 1936 va provocar una guerra sagnant amb milers de morts, la destrucció gairebé total del patrimoni artístic del país amb les esglésies, arxius, museus i biblioteques. A Vacarisses, només van quedar les parets de l’església, dues campanes i quatre retaules estucats, molt malmesos, que van ser degudament restaurats a finals del segle passat. Per tant, tota la història va desaparèixer. No sabem gairebé res.

A la primera capella de la nau dreta on hi tenim el tapís del davallament de la Creu, hi havia un retaule barroc amb la imatge de santa Emerenciana. Aquesta Santa va viure i morir a Roma vers l’any 300. Era una gran amiga de Santa Agnès; fins i tot eren germanes de llet, ja que Emerenciana era la filla de la dida d’Agnès. Morí en temps de l’emperador Dioclecià. Segons sembla, el retaule amb l’estàtua fou costejat per una barcelonina que vingué a viure al nostre poble. No sabem quan ni perquè. Es deia Emerenciana. Fa cent anys que vetllaven pel culte la Rosalia de Can Còdol i un grup de noies que es tornaven preparant pomells de flors que oferien ran la porta, al final de la Missa Major, a canvi de petites aportacions. Alguns noms ens consten: Teresina Puig i Mercè Gall. Algun dia potser sabrem altres detalls. Molts l’anomenaven Santa Maria valenciana...

Els Goigs són una pista. Alguns amics meus en busquen ja fa dies... Els Goigs són una font. Molt coneguts a Occitània i als Països catalans. Són una riquesa cultural iniciada als segles XIV i XV. Els Goigs no serveixen per dir-nos qui és Déu, però si per saber com els homes s’hi han relacionat a través dels temps. Des de l’Edat mitjana han estat una manera concreta d’adreçar-se a la divinitat. Han servit a moltes generacions per elevar al Cel la seva llista de desitjos. Al Museu episcopal de Vic hi ha una pintura gòtica, atribuïda al Mestre de Cervera, Pere Girard, procedent possiblement d’alguna església de la Segarra, on és representada la lapidació de santa Emerenciana. A la catedral de Terol (Aragó) hi té un retaule. És la patrona de la ciutat. Tenen un reliquiari Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 13

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES que de temps immemorial suposen que guarda part del crani de la santa. Cada dia es veu que és més discutible. Es venera , també, a Venasc, a la Provença, en diferents indrets de la Normandia i a Guadalajara, ciutat de Mèxic, on rep un culte molt especial i és altament coneguda arreu d’aquell país. Emerenciana ve del llatí i vol dir “la que mereix una recompensa”. Que meresquem ser recompensats i reconeguts...

Escrit això, amb l’ajut de l’amic Àngel, hem trobat el desllorigador. La devoció a Vacarisses a santa Emerenciana és bastant antiga. Del segle XVII o molt al començament del XVIII. En una visita que ens va fer el bisbe de Vic, Ramon de Marimon, el 10 de novembre de 1726, “mana al rector fassa diligència per saber si hi ha algun document en què conste ser autèntica la relíquia de santa Emerenciana, que tenen col∙locada en lo altar de la mateixa santa, puix vivient encara qui es recorda quan la portaren, així no pot ser molt antic lo culte que haja tingut en aquesta església”. Destruït l’arxiu parroquial el 1936, ens quedem sense saber la resposta que li va donar el rector al bisbe, però deuria ser positiva, ja que l’altar dedicat a la santa encara va perdurar durant molts anys, més de dos segles.

Sebastià Codina i Padrós

El nostre amic i col·laborador Josep M. Alentà, després d'escoltar els temes tractats en l'homilia, referents a Santa Emerenciana, ens va fer arribar la següent informació: EL NOM • En altres llengües: Alemany: Emerentiana.

Castellà: Emerenciana.

Francès arcaic: Émerentianes, Francès: Émérentienne.

Italià: Emerenziana.

Llatí: Emerentiana.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 14

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES EL SIGNIFICAT Emerenciana ve del nom llatí “Emerentius”, que alhora ve de “emerens”, forma verbal de “emereo”, que vol dir “merèixer, guanyar, completar”; i com a conseqüència “acabar el servei militar”.

D’altres voldrien que derivés del grec ᾒμέρα, “dia”, però l’esperit aspre demana una h a l’inici.

Hèmera era la divinitat primordial del dia, filla de l’Èreb i de Nix i, com a tal, reemplaça la seva mare en el cel a temps iguals.

D’altres ho volen fer derivar del grec ᾒμερος: “d’ànim mansoi, domesticat, pacífic”, i derivaria el nom Hemeri o Emeri. Un gentilici seria Emerà, Emerenci i Emerencià (relatiu a la família d’Emeri).

LA VIDA • Segle III, finals – segle IV, principis: Vida de la santa (13/14 anys).

• 304, gener 21: Martiri de Santa Agnès de Roma. A Santa Emerenciana se la coneix com “Colactànea”, és a dir, “germana de llet”, de Santa Agnès. El papa Sant Damas (305-~384), va composar un epigrama per a santa Agnès en què parla d’una dida de la santa que podria haver estat la mare de santa Emerenciana.

• 304, gener 23: La tradició parla d’un grup de cristians pregant davant el sepulcre de santa Agnès, que foren sorpresos pels pagans, tot fugiren llevat de la catecúmena (es preparava pels sagraments de la iniciació cristiana: baptisme, confirmació i eucaristia) Emerenciana, que fou apedregada.

«Emerenciana, hermana de leche de Inés, a pesar de no ser más que catecúmena era una doncella de vida muy santa. Al siguiente día del martirio de su colactánea, estando junto a su sepulcro, sostuvo valientemente una discusión con los infieles, y en el transcurso de la misma, éstos la mataron a pedradas. Inmediatamente después se produjo un terremoto y se desencadenó una horrorosa tormenta a consecuencia de la cual murieron muchos paganos heridos por los rayos que Dios envió sobre ellos; los que lograron sobrevivir se asustaron de tal modo, que eso volvieron a molestar a los cristianos que acudían a rezar al sepulcro de santa Inés, a cuya vera fue enterrado el cuerpo de su amiga y hermana de leche Emerenciana» (fragment de “La leyenda dorada I”, de Jaume de la Voràgine).

• Altres versions afegeixen que després li van obrir el ventre.

• Per fer-ne veure la importància del fet, la tradició parla d’una gran tempesta en aquell moment, o d’un sisme que es va empassar els pagans.

• El cos lapidat de la santa és recollit pels cristians i sepultat prop de l’Angellum de santa Agnès, en el ‘Cœmeterium Maius’ (cementiri major) de la via Nomentana (Acta Sanctorum). De moVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 15

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES ment, se’n celebrarà el culte el 16 de setembre.

• Posteriorment s’aixecaria en aquest indret una petita basílica, on es venerarien les relíquies durant uns segles.

• †423: Santa Màxim de Torí no coneix encara l’afegitó a la “Passio sanctæ Agnetis” (BHL 1 56ss), que s’hauria creat degut a la proximitat d’ambdues tombes. És d’acord a aquesta addició on s’explica que Emerenciana era germana de llet d’Agnès, i que hauria estat martiritzada pregant davant la seva tomba. Per tant, el seu culte i la seva tradició haurien crescut sota la influència de la celebritat de santa Agnès.

• Segle VIII: El papa Adrià I (772-795) en restaura l’església. Es conserven les restes d’una transenna (lloc tancat amb treball de calat).

• Segle IX: Les restes de la santa es traslladen a la basílica de Sant’Agnese i col·locades al costat de sa germana. Sembla que també aleshores part de les relíquies foren traslladades també prop de Santa Pràxedes.

• 1361: Les relíquies (sobretot el cap) entren a la catedral de Terol (no en tenim cap document, però).

• Segle XV: Primers documents que testimonien les relíquies i el culte a la catedral de Terol. Per al culte, es constitueix l’anomenat “seisado de Santa Emerenciana”, integrat per un regidor que presideix, un ciutadà com a segon i quatre “seises”. El regidor és l’últim conseller de l’ajuntament que s’hagi casat, els altres cinc s’elegeixen entre els ciutadans que aquell any s’hagin casat.

Han de ser “hijos de Teruel” i assumeixen el govern de l’ajuntament en l’hipotètic i fatídic cas de la mort de tota la corporació.

• 1472: Quan el rei Lluís XI caçava en el bosc de Longué (Anjou) es curà del mal de ventre després d’haver invocat a la santa. En agraïment, va fer edificar-hi una capella.

• Segle XVI: Es construeix una capella a la santa en la catedral de Terol.

• 1545-1563: Concili Ecumènic de Trento: fins aleshores la santa té una litúrgia en el “Misal Cesaraugustano”.

• 1589: Ja és considerada patrona de Terol.

• 1605: El cardenal Paolo Emilio Sfrondati descobreix i reconeix les relíquies d’ambdues santes (Agnès i Emerenciana) sense els seus respectius cranis i el papa Pau V (1605-1621) les col·loca en un reliquiari de plata. Actualment, els dos cossos se segueixen conservant a la basílica de la via Nomentana.

• 1696: S’aprova una nova litúrgia per a la santa. Se celebra el 23 de gener (tres dies després de la de Santa Agnès).

• Segle XVIII: La capella de la santa s’amplia i es restaura amb un retaule barroc.

ASPECTES Patronatge: Patrona de la ciutat de Teruel.

Tradicions: Invocada contra els còlics (davant el seu heroisme), la calvície i el mal d’estómac Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 16

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES (per la forma del martiri).

A Chanteau (Loiret), centre de peregrinació, hi havia dues fonts, una de les quals, dedicada a sant Remigi, provocava còlics, i l’altra, la de santa Emerenciana, els guaria.

Atributs: Se la representa amb pedres entre els plecs del vestit (per la lapidació), amb el ventre obert (per la forma del martiri) o apedregada per la multitud.

Iconografia: Conserva les dues versions del martiri: lapidada o amb el ventre obert.

• Segle XV: Miniatura de les Hores d’Isabel d’Escòcia, duquessa de Bretanya (Biblioteca Nacional de París).

• Segle XVI: Estatueta reliquiari de plata (Església de Longeron, Anjou).

• Segle XVII: Ércole Ferrata: baix relleu: la lapidació/1670: església de santa Angès de la plaça Navona de Roma/Guercino: Martiri de la santa (galeria Colonna, Roma).

Bibliografia: • Diccionario Enciclopédico de los santos I, Herder, Barcelona 2000, p. 457.

• Diccionario de los Santos I, San Pablo 2000, pp. 680-681.

• Louis Téau, Iconografía del arte cristiano Iconografía de los santos 6. Serbal 2000, pp. 439440.

• José Luís Repetto, Todos los Santos. Santos y beatos del Martirologio Romano, BAC, 2007, p.

229.

• José María Montes, Los Santos en la historia. Tradición, leyenda y devoción, Alianza 2008, pp.

576-577.

Martiri de Santa Emerenciana Copa de Santa Agnès (segle XIV). British Museum de Londres Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt 1916 - 2016

El Santuari està situat al vessant oriental del Castellberguedà, cim de la serra de Queralt. L'indret on avui s'aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l'espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà. El conjunt de Queralt l'integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí al seu moment l'hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l'estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments. Hom considera igualment part del Santuari l'església de La Cova on, segons la llegenda, un pastor de Vila forniu trobà la imatge de la Mare de Déu el segle XIV. És una església barroca d'una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l'altar major. Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.

Presbiteri, amb el retaule i el cambril de la Mare de Déu.

L'exterior és força auster i l'església es confon amb la resta de dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població. El més característic potser és el gran nombre d'obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab. Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per Mossèn Ballarín.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades. La inferior, amb uns seguits d'arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt. Un seguit d'òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l'interior.

La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle XIV, d'estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats. Es tracta d'una talla de fusta d'uns cinquanta centímetres d'alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt.

El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.

Llegenda Un bover de la masia de Vilaforniu (pertanyent a la família Altarriba) estava pasturant els bous pels cimals de la muntanya de Queralt, quan de sobte un d'aquests animals, deixa el ramat i s'enfila apressadament fins a la meitat de la cinglera. El bover corre darrere d'ell per fer-lo tornar al ramat, però quan arribà al lloc on aquest havia parat va tenir una gran sorpresa en veure el bou agenollat davant d'una petita imatge de la Mare de Déu, mig amagada en un esquei, al costat un cirerer florit miraculosament fora de temps. El devot pastor s'agenolla i agafa la imatge i se la guarda al sarró i tot saltant d'alegria torna cap a Vilaforniu per ensenyar la troballa. Davant de tots els de la casa obra el sarró i ... la imatge no hi era. El pastor no perd l'esperança, l'endemà hi torna, troba la imatge al mateix lloc, l'agafa i aquest cop lliga el sarró. Arribant a Vilaforniu el destapa i es repetí el fet com el dia abans. Llavors el bover ja no es fia d'ell tot sol. Amb els seus amos i d'altra gent de la masia pugen cap al cimal i comproven admirats que el pastor no els havia enganyat. Aleshores comprengueren que la Verge volia ser venerada justament en aquest lloc, i l'hi construïren una capella. La primitiva capella s'edificà on avui hi ha el celler, a l'edifici adossat a l'església.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Adéu al Capità Mora Mor a Barcelona, als 85 anys, l’escriptor i guionista de còmic Víctor Mora, creador de l’emblemàtic personatge d’historieta El Capitán Trueno.

V

olia passar a la història com un gran escriptor literari, però la força d’una creació popular seva, un personatge d’historieta, farà que a Víctor Mora se’l recordi sempre com el creador del Capitán Trueno, emblema del còmic de després de la guerra al qual, com a bon militant d’esquerres, va intentar donar uns valors de justícia i comprensió. L’autor va morir el passat 17 d’agost als 85 anys, segons van informar fonts de la Fundació Víctor Mora, amb seu a l’Escala. Patia una malaltia que li havia dificultat la mobilitat. Víctor Mora havia nascut a Barcelona l’any 1931 i havia patit una infància dura. Va haver de marxar a l’exili a França amb la seva família com a conseqüència de la Guerra Civil.

Va tornar en plena dictadura, l’any 1941, i amb només onze anys ja havia deixat l’escola.

No obstant això, era un nen intel·lectualment inquiet que va aprendre a llegir amb els clàssics de la narrativa d’aventures com Verne, Defoe i Stevenson, i amb els tebeos. Les necessitats econòmiques el van portar ràpidament a buscar una feina i als vint anys entra a l’Editorial Bruguera, una empresa que a la segona meitat dels anys cinquanta es va convertir en la principal indústria cultural de l’Estat espanyol gràcies a la literatura popular de Corin Tellado i Marcial Lafuente Estefanía i, sobretot, a les publicacions de còmics d’aventures i d’humor infantil.

A Bruguera, el seu coneixement del francès l’hi fa entrar com a traductor.

També treballarà com a coordinador editorial i crearà els primers guions d’El Capitán Trueno, que ràpidament es convertiria en un fenomen de vendes. Cada setmana es venien més de 100.000 quadernets. Mora sempre haVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT via reconegut que part de l’èxit de la sèrie es devia al creador gràfic de la sèrie: el dibuixant valencià Ambrós. “Li va donar el rostre que jo m’imaginava”, havia comentat. Una altra clau de l’èxit era la colla de companys de Trueno: Goliath, Crispín i la seva promesa Sigrid. També va crear El Jabato, el Sheriff King, El Corsario de Hierro, Dani Futuro i molts personatges més. En la mateixa època en què escrivia els primers guions d’El Capitán Trueno, Mora es va comprometre políticament i es va afiliar clandestinament al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1957 va ser detingut i empresonat. Algunes de les vivències que va tenir en la lluita contra la dictadura franquista van ser recollides en la seva obra literària. La seva primera novel·la va ser “Els plàtans de Barcelona”, que va aparèixer en francès l’any 1966. A causa de la censura no va veure la llum en català fins al 1972.

L’obra serà la primera d’una trilogia formada per “Paris flaschback” (1978) i “El tramvia blau” (1985). Amb aquestes novel·les, Mora dóna un to líric a un moment agre. Hi intervenen personatges que volen viure amb normalitat una situació que no ho és. Amor i la recerca de la llibertat. L’any 1966 va poder publicar “El cafè dels homes tristos”, premi Víctor Català 1965, i “La pluja morta”. Va ser director del TBO, en l’etapa en què Ediciones B va tornar a treure la capçalera històrica.

L’any 1991 el govern francès el va nomenar Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres.

El 1977 va rebre la Creu de Sant Jordi.

"Els plàtans de Barcelona" constitueix el relat d’un dia en la vida de Lluís Martí, un noiet imaginatiu i somiador que es mou per la ciutat buscant la manera d’aconseguir quaranta pessetes que necessita. Al llarg d’aquest dia, i dels records que li vénen al cap a Lluís, Víctor Mora descriu la Barcelona de la immediata postguerra, una Barcelona gris, miserable, trista i atemorida: la ciutat dels estraperlistes, de les cartilles de racionament, la ciutat dels vençuts, que havien de parlar en veu baixa, intimidats i humiliats pels vencedors; la ciutat dels cinemes barats de barri, de Radio España Internacional i de l’intercanvi de cromos i tebeos al mercat de Sant Antoni...

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 22

RACÓ DEL CONTE

El músic que va anar a tocar a l'infern

Diuen que hi havia un músic que anava pels camins de Mèxic buscant un lloc on tocar. Era una tarda molt calorosa, i no tenia ni una moneda a la butxaca. Caminava errant pensant en la seva mala sort quan se li va acostar un home elegant muntat a cavall.

- Cap on vas? -va preguntar l'home elegant al músic.

- A cap lloc en concret, estic mirant si em surt algun bolo –va contestar el músic.

- Bé, i on t'agradaria tocar?

- Doncs allà on em paguin, fins i tot al mateix infern si m'hi duguessin.

- Doncs aleshores anem, tinc un bolo per a tu –va sentenciar l'elegant cavaller.

Així el nostre músic va recordar alguns antres on havia tocat i no li va importar la descripció feta pel cavaller. Va muntar al cavall de l'home sense adonar-se'n que aquest home era realment el diable.

- Agafa't fort i tanca els ulls, no vull que vegis el camí per on et duré –li va dir l'home. I el músic, va acceptar.

Quan el músic va tornar a obrir els ulls, ja estaven a l'infern. De tanta calor que havia passat aquella tarda amb prou feines va notar la diferència.

- Té! –va dir el diable tirant un sac de monedes als peus del músic –Això pagarà el bolo, però afanya't que és tard. –I se'n va anar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 23

RACÓ DEL CONTE El músic va començar a tocar, i les ànimes condemnades van començar a reunir-se al seu voltant.

Entre la gentada, s'hi va apropar el padrí del músic que el va reconèixer a l'instant i s'hi va apropar.

- Hola company! Què fas per aquí? –va exclamar.

- Hola padrí! M'ha sortit un bolo. Però no estaves mort ja? –va preguntar estranyat.

- Si! Has vingut a tocar a l'infern mateix, així és que si no estàs mort, més val que vagis fugint d'aquí abans no acabis condemnat com nosaltres.

I dit això, el músic va agafar el sac de monedes i amb l'ajuda del seu padrí va aconseguir sortir de l'infern sense que el diable se n'adonés.

Va usar els diners per arreglar els seus comptes, i el mal record que li va quedar d'estar a l'infern va ser suficient com per no fer en vida res que el pogués tornar allà. ?????????

CODINADA-PADROSSADA 2016 TROBADA DE FAMILlARS I AMICS Diumenge dia 25 de setembre a BALENYÀ (Osona) 30 aniversari 1986-2016 SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L'AJUJDA A les13h. MISSA COMMEMORATIVA D’ACCIÓ DE GRÀClES, recordant als que van començar les TROBADES i ja ens han precedit vers Déu.

Cant dels Goigs de la Mare de Déu de l’Ajuda.

DINAR FAMILIAR al Restaurant EL PUIG DE BALENYÀ, a 5 minuts del Santuari.

Repartiment de LA RIERANYA, revista anyal de la Trobada.

Ofrena de llibres als assistents.

Organització de la Festa, cal trucar almenys, 10 dies abans a: Josep Torras i Prat: 619.513.797 Montserrat Codina i Gallifa: 678.311.028 Sebastià Codina i Padrós: 609.383.024

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 24

DELS DIARIS LES CONDICIONS DE CIUTADANS SÓN UNA PANTOMIMA

El PP respondrà l’oferta de Ciutadans i ho farà de forma positiva. Perquè el partit d’Albert Rivera va posar sis condicions als populars que en realitat no eren tals.

El PP i Ciutadans faran, molt probablement, un pas endavant per a la definició d’allò que pretén de ser un pacte de govern entre tots dos partits. El PP respondrà l’oferta de Ciutadans i ho farà de manera positiva. Perquè el partit d’Albert Rivera va posar sis condicions als populars que en realitat no eren tals. Són condicions inconcretes i, per tant, ben difícils de validar i en alguns casos inevitables o impossibles de complir.

El PP, per exemple, no tindrà cap problema a acceptar la comissió sobre el cas Bárcenas, però això serà per la simple raó que amb el parlament actual no la podria evitar ni que ho volgués. El seu vot no seria gens important només que la demanéssin a les Corts espanyoles PSOE, Podemos i Ciutadans. De la mateixa manera, acceptar la fi dels aforaments no compromet el PP a res perquè per a aconseguir-la caldria reformar la constitució. I tothom sap que això no depèn del PP. Respecte de la reforma de la llei electoral i la limitació del temps de mandat, les propostes de Ciutadans són tan inconcretes que acceptar-les no compromet a res. Diuen que cal reformar la llei electoral però no diuen com. Per exemple.

Finalment sobre la qüestió estrella: la corrupció. Resulta molt sorprenent i cridanera la contradicció de Ciutadans en això. Perquè per una banda demana que els polítics imputats dimiteixin però per una altra pacta amb el PP, que és imputat per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas –encara que l’auto de moment sigui provisional.

En definitiva, que les sis condicions i la pantomima que les envolta no poden amagar la submissió de Ciutadans al PP. I, de fet, que no els estranyi gens que avui encara el PP reaccioni posant condicions al seu torn a Ciutadans. Per a demostrar qui mana de veritat...

Vicent Partal Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 25

DELS DIARIS

E

l Brèxit ha generat una sèrie de situacions impensables fa només uns mesos. El Parlament escocès s’ha pronunciat a favor de mantenir el país a la Unió Europea. I la primera ministra escocesa, Nicole Sturgeon, ha mantingut converses formals amb Martin Schultz, el president del Parlament Europeu, i amb Jean Claude Junker, el president de la Comissió Europea. El Brèxit s’ha convertit en el “roc a la faixa” de l’independentisme escocès. Una estratègia que, a Edimburg, obre un camí nou per a desvincular-se de Londres. I mentre això passa, a Madrid Rajoy clama contra Escòcia amb el seu discurs apocalíptic habitual. Perquè a ningú se li escapa que el Brèxit ha provocat –a més de moltes altres coses- el redibuix d’un triangle de complicitats entre Edimburg, Bilbao i Barcelona.

Corria l’any 1700 i Europa es preparava per lliurar-se a una segona gran guerra continental. El conflicte dels Trenta Anys –del segle anterior- havia quedat mal tancat. Les guerres tenen un estrany component orgànic. Són com les ferides obertes que, si no se suturen bé, acaben supurant i esquinçant de nou la carn. El 1700 era any de supuracions. L’eix borbònic París-Madrid ja era una realitat. I una amenaça per a les potències atlàntiques –Holanda, Anglaterra. Dos sistemes oposats: l’aristocràcia latifundista de Versalles versus les classes mercantils dels “docks” de Londres i dels canals d’Amsterdam. La Cort de Madrid –que tenia la traça d’un gran convent– ja no marcava tendència. Ni en la moda ni en les idees. A Europa havien triomfat Descartes i Bacon.

L’ètica de vetlla de difunt, l’estètica de dol i la mística teresiana causaven repulsió.

Escòcia i Amèrica L’any 1705 la carn ja s’havia esquinçat. La península Ibèrica es va convertir en l’escenari del segon gran conflicte d’abast europeu. No seria el darrer cop. Anglaterra hi va apostar fort. Les seves classes dirigents ambicionaven la postració definitiva de l’imperi hispànic. I els calia tota la Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 26

DELS DIARIS força disponible. En aquell context de deliri bèl·lic, van proposar –quasi es pot dir que van imposar- a Escòcia la unificació dels exèrcits en un sol comandament. I la centralització de les institucions polítiques a Londres. Escòcia i Anglaterra compartien rei (o reina) des de cent anys abans. Però cada Estat actuava de forma independent. Amb la creació del Regne Unit, el 1707, els escocesos van perdre una part de la seva independència. En benefici d’una nova entitat que en teoria era el resultat de la Unió, però que a la pràctica era un monopoli d’Anglaterra.

Edinburgh al segle XVI

Va ser una unió desigual. Com un matrimoni entre un hereu ric i una cabalera pobra. Atractiva però pobra. El 1707 Anglaterra –amb Gal·les i Irlanda- tenia una població de set milions d’habitants. I Londres superava els sis-cents mil habitants. En canvi Escòcia ben just arribava al milió d’habitants. No tenia economia mercantil. Un desavantatge que, progressivament, aprofundia les diferències. I en aquest context, Anglaterra va oferir a Escòcia participar en l’empresa colonial americana. Una oferta, en aquelles circumstàncies, irrebutjable. Amèrica era el somni de les classes humils europees. I de les oligarquies que, amb l’emigració popular, alleugerien la pressió social que posava en qüestió el sistema. Les colònies de Virgínia, Carolina, Tennessee i Geòrgia –al sud dels futurs Estats Units- es van omplir d’escocesos.

Amèrica i Euskadi En canvi, el cas basc, va ser diferent. Els bascos ja participaven activament en l’empresa colonial americana. Eren l’elit colonial en els principals ports de l’Amèrica hispànica. Ells van ser els veritables difusors de la llengua castellana a les colònies. Si més no, ells la van convertir en la llengua franca –la llengua comuna-. En un mosaic cultural en què el castellà –que només era la llengua de l’administració- convivia amb el gallec, l’asturià, l’euskera, l’holandès, el portuguès, i fins i tot el català. Els bascos de les colònies –en la seva qualitat de comerciants- també van contribuir poderosament a la mercantilització d’aquelles societats. Una aproximació als models anglesos i holandesos que va aportar –a més de negocis- un intercanvi d’ideologies que tenien la seva correspondència a Bilbao, a Bermeo o a Lekeitio.

Es pot entendre per què les elits basques –a diferència de les catalanes– van donar suport al Borbó quan va esclatar la Guerra de Successió hispànica. Els negocis no han estat mai amics de les aventures. I la pretensió de l’arxiduc Habsburg tenia molt d’aventura. Si més no, més enllà Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 27

Redacció

DELS DIARIS dels països de la Corona Catalano-aragonesa. A més, comptava el fet que el Borbó havia arribat a les Espanyes amb una aura de modernitat –regeneració a la francesa que va decebre de forma immediata– i que aparentment resultava molt atractiva als interessos bascos. Únicament, per les sospites molt fundades que tenien, es van apressar a posar-lo sota l’Arbre de Gernika i fer-li jurar els Furs, cosa que equivalia a dir mantenir la independència política i econòmica de Bascònia.

Sobretot per comerciar amb Anglaterra, fins i tot en estat de “casus belli”.

Catalunya i Anglaterra A Catalunya, en aquells anys, la destil·lació d’alcohols s’havia convertit en un sector punter. Anglaterra i Holanda –i les seves colònies– eren els principals mercats. A diferència d’Euskadi, l’arribada del Borbó va ser interpretada com una veritable amenaça. L’eix borbònic París-Madrid era una invitació a reobrir la ferida dels Trenta Anys. En cas de guerra les prohibicions de comerç amb països enemics eren sistemàtiques. Això havia de significar l’ensorrament del sector vitivinícola –productor agrari, industrial destil·lador i comerciant exportador. I també del sector tèxtil, que rivalitzava en importància amb els alcohols. Pel que fa a la draperia catalana, que s’havia d’abastir de matèria primera passant –i pagant– pel monopoli de Sevilla, no podia competir amb la francesa que l'obtenia directament de les colònies.

Barcelona. Segle XVIII

El 1705 Catalunya va signar un pacte amb Anglaterra –el Tractat de Gènova– que tenia tant de polític com d’econòmic. Perquè garantia la importació de cotó i l’exportació d’alcohols. I l’abolició del monopoli castellà. La puixança del sector industrial català. I perquè contemplava la possibilitat que Catalunya esdevingués una República sota protecció britànica. El mateix sender que havien caminat els holandesos cinquanta anys abans per independitzar-se de l’imperi hispànic. El vell somni de l'Holanda de la Mediterrània. Passats tres-cents anys, una decisió anglesa –el Brèxit desbrossa de nou els camins de la història. I espolsa vells tractats internacionals incomplerts i oblidats. A Catalunya i a Euskadi les mirades, aquests dies, estan atentes als moviments escocesos. I als passos del seu Parlament i de la seva primera ministra.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS LA FUNCIÓ DELS POLÍTICS

La funció dels polítics es desenvolupa en dues direccions: 1a) Modelant la societat mitjançant lleis dirigides a la millora del nivell de vida, la sanitat, la llibertat, l’ordre, la seguretat, l’ensenyament, el bon funcionament de la justícia, etc.

2a) Captant les aspiracions i els desitjos del poble i procurant fer-les realitat. Aquesta actitud es traduiria, per exemple, en el reconeixement per part dels partits del dret d’autodeterminació i d’independència de la majoria del poble català. No oblidem que aquest dret de lliure determinació dels pobles va ser reconegut universalment i va quedar recollit en el “Pacte Internacional de drets civils i polítics” al qual Espanya es va adherir i que forma part de l’ordenament jurídic espanyol des de la publicació del “Pacte” al BOE. A més, la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” estableix que el respecte als drets reconeguts en un “Pacte” ha de prevaler sobre el dret intern dels Estats part del “Pacte”, de manera que la indissoluble unitat de la Nació espanyola, establerta a la Constitució Espanyola, no ha d’impedir la lliure determinació del poble català si aquest poble acredita la seva voluntat d’independència.

Tanmateix, el reconeixement del dret de lliure determinació i d’independència de Catalunya és negat pels partidaris de la unitat d’Espanya que volen mantenir Catalunya amarrada a Espanya.

Els polítics, en comptes de complir els acords internacionals que obliguen Espanya, vacil·len en les seves postures per no contrariar els partidaris de la unitat d’Espanya. Reconèixer el dret d’autodeterminació d’una banda i negar-ne l’exercici de l’altra sembla, si més no, absurd. Txecoslovàquia va donar al món un exemple de civisme quan va procedir a la seva escissió en Txèquia i Eslovàquia, desenvolupant el procés en un ambient de respecte i comprensió. Hi ha hagut intents de secessió que no s’han arribat a materialitzar perquè els referèndums no han donat la majoria suficient als secessionistes. És el cas de Canadà / Quebec o el Regne Unit / Escòcia, però almenys hi va haver comprensió per part de l’Estat en què es trobaven els secessionistes i es va admetre la celebració dels referèndums corresponents.

A Espanya, tot i el marge jurídic del “Pacte” i de la “Convenció” als quals hem fet referència, l’actitud dels partits polítics no independentistes és absolutament hostil amb les idees dels independentistes.

Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DE BARCELONA Sant Ramon de Penyafort

El rei Jaume I era un home de sort. Tenia per conseller un sant, cosa que no poden dir a hores d'ara els nostres governants, que prefereixen tenir assessors d'imatge. Però, és clar, els consells d'un sant no sempre són grats d'escoltar.

La tradició ens diu que en temps de la conquesta de Mallorca pel gran rei En Jaume, el frare dominic que més tard fou sant Ramon de Penyafort, confessor del rei, va retreure-li que portava una vida massa lliure amb una dama aragonesa anomenada Peronella, i va amenaçar que l'abandonaria si no es corregia.

El rei, molest, va manar a la gent de mar que no embarquessin cap sacerdot sense un manament reial exprés. El frare, en veure que el rei no es corregia, decidí deixar-lo i va anar a cercar una barca que el portés a Barcelona. Però cap patró no li volgué llogar una nau.

El sant, aleshores, tira la seva capa a l'aigua, va fer servir el seu gaiat d'arbre, els escapularis de vela i la imatge del sant Crist de timó, i s'embarcà rumb a Barcelona, on va arribar tot sol al cap de set hores de navegar.

El sant desembarca a la platja on actualment hi ha l'edifici de la Llotja i la plaça d'Antoni López. Fins al segle XII, aquest indret va ser un roquisser immediat a la platja poblat per barraques conegut amb els noms de Vilanova de les Roquetes o Vilanova dels Sarraïns.

Així que va passar la barra de mar, totes les campanes de la ciutat es van posar a tocar soles per tal d'anunciar el gran miracle que acabava de produir-se, i la ciutat sencera sortí al carrer i va fer cap al mar per veure el sant i la seva barca.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS Per rememorar el miracle, van voler aixecar una capelleta al roquissar de la platja. En cavar la pedra per fer els fonaments hi van trobar una imatge de santa Caterina. Aquesta troballa va ser considerada un altre prodigi, i en lloc de dedicar la capelleta al sant, la van dedicar a la santa. Més tard, els frares predicadors, que era l'orde religiós al qual pertanyia sant Ramon, van fundar un gran convent a Barcelona i el van dedicar a santa Caterina, en record del prodigiós miracle d'haver-ne trobat la imatge entre la roca viva.

Santa Caterina va esdevenir la patrona dels pescadors barcelonins, junt amb sant Nicolau i sant Ramon. Sant Elm ha estat adoptat com a patró en temps més moderns. Per commemorar, cada any, el dia de sant Ramon de Penyafort, la confraria dels pescadors, que estava establerta al convent de santa Caterina, organitzava una processó que anava des del convent a la platgeta. La formaven els confrares amb atxes enceses, presidits pel banderer que portava la bandera de la confraria.

Tota la comitiva s'agenollava a la sorra i feia oració. Quan havien de senyar-se, sucaven el dit a una ona i s’ungien amb l'aigua de mar. El banderer decantava la senyera fins que feia tocar el capciró a l’aigua.

I quan es retiraven, caminaven de recules fins que ja no veien el mar. El sacerdot que acompanyava l'ofici beneïa la mar per tres vegades: així que la veien, quan se'n tomaven i en deixar de contemplar-la.

Si algun d'aquests detalls hagués estat negligit, la gent de mar creien que hauria despertat la fúria de sant Ramon i els hauria enviat mala pesca.

Aquesta cerimònia va durar fins a l'any 1835. En cremar-se el convent de Santa Caterina, es va perdre la bandera del gremi de pescadors, i la confraria va quedar desballestada. Cosa que, a hores d'ara, ningú no pretén restablir a causa de la poca pesca que queda.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA LES VÍDUES S'ARREMANGUEN Un cop repoblada la Catalunya Vella, es va iniciar la reconquesta de la Catalunya Nova en mans dels sarraïns..

La reconquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV l'any 1148 no va ser fàcil. Un grup de naus provinent de Barcelona va entrar amenaçadorament per l'Ebre. L’exèrcit va envoltar la suda, el castell musulmà, í la va sotmetre a un llarg setge. Una nit, un grup de cristians van aconseguir penetrar al castell però van ser capturats. El seu cap, Francesc Guillem Aragonés, va ser assassinat í en van exposar el cadàver per espantar la seva gent. Al cap de sis mesos i de molts morts d'ambdós bàndols, els musulmans van entregar Tortosa.

El Castell de la Suda a Tortosa, reconquerit per Ramon Berenguer IV.

Però els sarraïns no es van conformar fàcilment i van tornar a atacar. I en aquest segon atac les dones de Tortosa van alçar les armes. Les vídues, encoratjades per la força de qui no té res a perdre, es van vestir d'homes i van ocupar el lloc dels seus marits absents. La seva ràbia va expulsar definitivament els sarraïns i va segellar la reconquesta de Tortosa.

Els romans hi aixecaren les primeres estructures emmurallades, però foren els musulmans, sota el califat d'Abderraman III, els qui donaren forma a aquesta fabulosa construcció que pren modernament el nom de la Suda, amb un pou de gran diàmetre i profunditat. Al voltant d'aquest s'arVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS ticulen unes galeries subterrànies que conserven restes d'un antic molí i dos forns. Reconquerida la ciutat pel comte Ramon Berenguer IV (desembre de 1148), el castell passa a ser residència dels Montcada i dels Templers com a prova de gratitud per l'ajuda donada durant la batalla.

El rei Jaume I el va escollir com la seva residència favorita i des d'aquí es feren els preparatius per a la reconquesta de Morella, Peníscola i Borriana. Des del 1294, quan Tortosa va passar al domini de la Corona, la Suda fou convertida en palau reial i s'hi afegiren noves sales i elements defensius. En l'època en què l'infant Ferran fou marquès de Tortosa, el castell passà a les seves mans, i el 1363 fou recuperat pel rei Pere el Cerimoniós, juntament amb la jurisdicció de la ciutat; en aquest moment s'hi feren importants obres de reforma.

Des de llavors, l'actual Parador de Turisme encara conserva tres notables xemeneies i quatre grans finestrals característics del millor gòtic català. La fortificació també manté el seu polvorí.

Durant l'edat mitjana, el castell fou seu del tribunal de justícia de l'època. Les construccions medievals romanen molt emmascarades per les obres realitzades durant els segles XVII i XVIII, en què es van fortificar les dues elevacions adjacents per formar un dispositiu de defensa.

A l'accés al castell es pot contemplar un cementiri musulmà. D'aquest se'n va extreure, el 1972, un epitafi datat del segle X amb referències a un governador, conservat al mateix Parador. També es va recuperar dels enderrocs del castell una tapa d'arqueta funerària, d'escriptura cúfica, on se citen versos de l'Alcorà, avui conservada a la col·lecció de l'Ajuntament de Tortosa.

L'Ordre de l'Atxa Ramon Berenguer IV va crear l'ordre de l'Atxa en honor a les dones que van defensar Tortosa. L'ordre es transmetia de mares a filles i es mostrava externament per un escapulari amb una destral vermella. Les integrants de l'ordre quedaven lliures de pagar alguns impostos.

Podem veure l'escut de l'orde de l'Atxa en algunes làpides i en un relleu del claustre de la catedral de Tortosa.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L'àngel del foc

E

ra una pura flama, una flama dansaire i acolorida. Portava en ell la vivor dels ulls desperts i en el fons del seu cor es reunia l’energia de totes les coses que existeixen.

El seu rostre era fet de flames, però era un rostre pregonament humà, una faç de casa nostra, una faç que de temps coneixíem i que trobàvem en totes les llars. A l’àngel del foc i plaïa conviure amb els astres i amb els homes. Tot era un xic seu, des de les estrelles més altes fins als grumolls més enfonsats, i, sobretot, ho érem els homes, els homes que dúiem a dins un foc més gran que el que crema en el sol.

- D’antic, des dels anys més reculats de la història humana, que vosaltres m’heu buscat -digué l’àngel del foc. I és ben natural que sigui així, puix sense mi la vida és freda, morta. Va ser una llarga història de fred que mogué els homes a cercar-me.

Després, quan em vau trobar, em veneràveu a cada llar, on jo els duia calor, llum i amor. Abans, però, quantes nits fosques, quants menjars glaçats, quants cors sense vida! L’única llum era la del sol, i els homes esperaven, freturosos, el clarejar del nou dia. Després jo vaig substituir el sol en la nit, i cada casa tingué el seu petit sol fet de flames meves. Sempre recordaré el moment que els homes vàreu coure el primer pa.

Ha passat tant de temps, que tot això ja sembla natural, però abans res d’això no existia i fou en veritat un esdeveniment. Des d’aleshores il·lumino les cambres amb el meu foc dansaire i tot dansa amb mi, jo escalfo les cambres fredes i les omplo de tebior acollidora, jo dono vida i moviment i força. Vet ací la meva història.

Quan l’àngel digué això, la seva flama pujà enlaire, enlaire, i alguns flamells es perderen en l’obscuritat del passat. L’àngel continuà brillant davant nostre i les flames del seu foc jugaven al seu entorn. Ara altes ara xiques, saltaven d’ací d’allà, s’abraçaven elles amb Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS elles, desficioses de vida i d’amor, grogues roges o blaves. Tot era escalf i brillantor. Els nostres rostres s’encenien o s’apagaven segons els contrapunts de la dansa. I, de fet, dansàvem també amb l’àngel.

I digué: - Visc, sense que em vegin, en el fons de cada cosa i en l’íntim de l’univers. Teixeixo i desteixeixo l’ordit inacabable dels éssers, com Penélope la seva tela mal no finida, i així mantinc dempeus la vida i l’existència de tot allò que es mou. Visc també en les superfícies airejades, on em transformo en flames esbarjoses. Llavors ballo amb el vent i mostro la meva a desdir, sense avarícia, com el regal d’un somni. Ompliu-vos de la meva llum, humans, i mireu-me, puix bo i mirant-me es mira més enllà de cada flama i hom és endut pels somnis.

L’àngel així parlava, i nosaltres contemplàvem el joc de les flames i l’enllà que insinuaven. Tot era foc, tot era llum, tot era amor.

- No apagueu el foc dels vostres cors -digué l’àngel. Mantingueu ben alta la flama de tot ideal i de tota esperança. Així us assemblareu a mi i podreu, com jo, viure en el fons de cada cosa i de cada persona, de cada gra de sorra i de cada estrella. És bell, amics, contribuir a fer bullir l’olla, és bell i és just. És bell i just obrir les portes i abatre les tanques, i fer del món una plaça immensa on tots ens trobem. No apagueu el foc, homes de la terra, no l’apagueu. Que s’abrandi i que cremi, que il·lumini i ho ompli tot d’amor, que sigui un foc tan gran com l’esperança dels homes i la il·lusió dels àngels, com la immensitat de l’univers i el foc de l’Infinit.

Quan l’àngel digué això tots recordàrem el foc que dúiem dins i el foc que vèiem fora, l’humà foc de la llar, ple de somnis, i l’alegre foc de camp, ple de germanor.

Pensàrem, aleshores, que tot és vida, fluència i enllà.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (I)

Enguany (2016) han estat rememorats aquests quatre bisbes de Vic.

Les visites pastorals són visites d’inspecció que el bisbe fa a les parròquies de la seva jurisdicció. En el cas de la diòcesi de Vic s’han perdut molts llibres de visites a causa sobretot de l’incendi provocat l’any 1936 a la Cúria. Tampoc no ha quedat cap relació de visita pastoral anterior a l’any 1936 en l’arxiu parroquial de Vacarisses, igualment destruït.

Normalment aquestes visites pastorals les feia el bisbe personalment, però a vegades delegava aquesta funció en un visitador, que solia ser l’ardiaca de la catedral o algun dels canonges.

SEGLE XIV Del segle XIV es conserva a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic l’acta d’una visita pastoral del 8 de desembre de 1331, en temps del bisbe Galceran Sacosta (ABEV 1200/2, fol. 45r-45v).

Bisbe Galceran Sacosta Galceran Sacosta fou bisbe de Vic des del 1328 al 1345. Era natural de Tavertet, a la comarca d’Osona, on va néixer a la segona meitat del segle XIII. El seu pare, Guillem, era senyor de Sacosta, predi de les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa. El primer càrrec eclesiàstic que tingué fou el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS d’ardiaca d’Andorra a la seu episcopal d’Urgell. Durant el període de 1312 a 1315 féu una visita a tot el bisbat d’Urgell per encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona. Com a bisbe de Vic, ornà la magnífica catedral romànica (de la qual només en restà el campanar, ja que la nau fou substituïda al segle XVIII per una de caire neoclàssic).

Dins la catedral bastí la capella del Corpus Christi, en la qual manà que se l’enterrés, i també instituí a la seva diòcesi la festa del Corpus. L’any 1340 celebrà un sínode, en el curs del qual es prengueren importants decisions. Mantingué una llarga pugna amb els regidors de Manresa a causa de la Séquia. Va morir l’any 1345.

Visita pastoral del 8 de desembre de 1331 L’acta d’aquesta visita és escrita en llatí. La lectura és difícil pel tipus de lletra i caldria un aprofundit estudi paleogràfic per a fer-ne la transcripció.

En l’encapçalament es llegeix que la visita va ser feta el dia 6 dels idus de desembre de 1331, equivalent al dia 8 de desembre, ja que en aquest mes els idus començaven el dia 13 i el compte es feia enrere. Cal destacar que la parròquia és mencionada com a Sant Feliu de Vacarisses i que hi apareix escrit el nom del rector, Galceran Salas (Gn Salas rector dtê ecclê), el qual és, fins al moment, el primer conegut del rectorologi vacarissà. Entre altres coses, en el document es parla de l’altar de Sant Joan i de la custòdia llavors existent.

Encapçalament de l’acta de la visita pastoral de l’any 1331.

SEGLE XV Del segle XV es conserva a l’Arxiu i biblioteca Episcopal de Vic una relació de la visita feta el mes d’octubre de 1425. (ABEV, 1201/2, fol. 19r-19v) Bisbe Jordi d’Ornós Jordi d’Ornós fou bisbe de Vic entre els anys 1424 i 1445. Nasqué a Perpinyà a finals del segle XIV. Fou prior del monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca de les catedrals d’Elna i de BarVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS celona. L’any 1420 intervingué en el concili de Tortosa, en el qual s’arreglaren algunes qüestions derivades del cisma d’Avinyó, que ja s’havia acabat alguns anys abans durant el concili de Constança.

Tingué una important actuació en el sínode de Manresa de l’any 1433. El 1437 assistí al concili de Basilea on el papa cismàtic Feliu V el nomenà cardenal, però el papa de Roma Eugeni IV el deposà del cardenalat i del bisbat de Vic, tot i que continuà com a tal fins al 1445. El següent papa, Nicolau V, el rehabilità el 1449 i el nomenà bisbe de Carpentràs, a la Provença, on morí l’any 1452.

Visita pastoral del mes d’octubre de 1425 De les visites pastorals que va fer el bisbe de Vic durant el mes d’octubre de 1425 només han quedat un seguit de notes quasi il·legibles, tant per l’estat de conservació del document com per la dificultat d’interpretar l’escriptura.

(Continuarà) Àngel M. Hernández Cardona

Església romànica de Santa Maria "La Rodona" (segle XIè) en front de la catedral de Sant Pere i del Palau episcopal.

Dibuix figuratiu de Pere Puntí

És probable que el campanar d'aquesta església es va fer servir de model per construir el del monestir de Sant Joan de les Abadesses, a finals del segle XVIIIè.

Es discuteix quina va ser la primera església catedralícia de Vic, si Sant Pere Apòstol o bé Santa Maria la Rodona. Durant segles, els bisbes van celebrar la primera Missa de Nadal a Santa Maria i la tercera, a Sant Pere.

Va ser reconstruïda pel canonge Guillem Bonfil el 1140 i, acabades les obres, la va consagrar el 1180 el bisbe de Vic Pere de Redorta. Va ser enderrocada l’any 1787, amb l’argument de fer espai per a la nova catedral.

Al Museu Episcopal s'hi conserva un pergamí, que ens parla dels favors espirituals que el bisbe Galceran Sacosta, va concedir a la confraria dels devots d’aquest temple i també la talla policromada de finals del segle XIIè, de la Marededéu de la Rodona.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS

Sant Llorenç del Munt i l'Obac

La Cova Simanya

La Cova Simanya és la més llarga del massís de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac amb 372 m de longitud. Sembla que el nom prové de Sima Magna. És una de les coves de Catalunya no explotades turísticament, però que permet avançar molts metres pel seu interior sense gaire dificultat. A partir d’una gran galeria, se n’obre una altra a l’esquerra no tant gran. Una vegada superada la pujada que dóna entrada de la cova, veiem una altra cova a l’esquerra anomenada Simanya Petita, d’inferior tamany.

S'hi pot accedir des de Sant Llorenç Savall o des del Coll d’Estenalles. Situada a 900 m d’alçada i uns 150 per sota del Montcau, millor portar llanterna si voleu veure-la bé. Des del Coll d’Estenalles cal arribar fins el Coll d’Eres amb un monument dedicat a Joan Maragall i una necròpoli amb diverses tombes, on se situa la Vall d’Horta. Des d’allà són 15’ de baixada seguint pel GR 5.

Abans d’arribar a la cova hi ha una cruïlla, cal deixar la canal i seguir a l’esquerra per accedir a la cova. Si veniu de la Vall d’Horta per la carretera de Castellar del Vallès a Sant Llorenç Savall, és accessible des del km 17,1 de la carretera.

El tamany de la cova i la presència permanent d’aigua, especialment a la galeria de l’Oca, va atreure als pastors neolítics. Unes excavacions realitzades l’any 1930 pel Centre Excursionista de Terrassa, sota la direcció del Joan Solà i Marià Galí, van trobar ceràmica corresponent a diverses ètapes: el bronze antic, ibèric i medieval. És a dir, la cova ha estat habitada intermitentment des de fa prop de 6.000 anys.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS Entre d’altres peces es van trobar gots amb decoracions de ceràmica negra i vermella o d’altres amb ornaments, molt semblants als localitzats a coves de Montserrat i característiques d’una cultura desenvolupada en la primera edat de bronze a la península ibèrica. Algunes d’aquestes restes ceràmiques es poden veure al Museu de Terrassa. L’excursió es pot fer en 45 minuts si es fa des del Centre d’Informació del Parc Natural al Coll d’Estenalles.

Tot i haver estat habitada des del neolític i, fins i tot, en èpoques medievals, sobre la Cova Simanya hi han moltes llegendes, que parlen d'ella com a cau de bèsties o d'estranys ocells i, fins i tot, es va dir que amagava una misteriosa ciutat subterrània.

Un mossèn de nom Ermèndia, que va visitar la cova el segle XVII, va afirmar haver vist carrers i places, amb persones nues arrenglerades a les parets. Segons el sacerdot, aquesta era la veritable cova del drac i encara hi vivia quan ell hi va entrar perquè es va trobar fems frescos.

Francisco de Zamora, un funcionari castellà que va escriure un llibre sobre els seus viatges a Catalunya, va explorar la cova el 29 de març del 1786. Zamora explica que "entré a la famosa Simanal que es una caverna natural, pero de una profundidad espantosa. A pocos pasos de la entrada se divide en dos brazos, los cuales seguí hasta donde me lo permitió el agua que se encuentra. El de la izquierda tiene petrificaciones de figuras raras, y pude caminar por él más de cien pasos. El de la derecha no tiene las mismas petrificaciones, pero es mucho más profundo, a mí entender, pues sobre haber caminado más de doscientos pasos, habiendo llegado a un paraje que no podiamos continuar, disparamos una escopeta hacia la parte que continuaba la caverna, y por el eco comprendí que era mucho más profunda la parte que no vimos. La elevación, aunque es diferente en varios parajes, el todo de ella puede decirse muy capaz".

Joan Amades també comenta que a la Cova Simanya s´hi va trobar una imatge de la Verge i a l'entrada de la cavitat es va fer una petita capella per poder adorar-la.

Sobre aquesta cova, Victor Balaguer va escriure el 1857 que "no s'havia pogut mai arribar al seu fons i tots els que ho havien provat, giraven l'esquena astorats i espaordits. La gent deia que aquell recinte era mansió de màgics, de fetilleries, de monstres, de fantasmes i contaven moltes llegendes" Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 40

Text extret de: Biter. Blog de les biblioteques de Terrassa

COL·LABORACIONS Les llegendes van donar pas a la realitat quan el Centre Excursionista de Terrassa va topografiar les galeries de la cova el 7 de maig de 1911.

Per la seva posició topogràfica respecte al Montcau i per la magnitud de les cavitats, que estan formades per conductes força desenvolupats, sembla evident que drenaven un massís molt més gran que l’actual, per la qual cosa el seu funcionament no es pot entendre sinó és dins d’un marc paleogeogràfic i paleoclimàtic força diferent al relleu i el clima actuals.

A banda del pla d’estratificació generatriu, pot haver influït en la localització de les surgències la falla que, passant pel coll d’Eres, segueix la canal del Llor; el salt de falla és d’uns 10 m. L’excavació de la canal del Llor ha determinat l’evolució final de les cavitats, les quals manifesten un ràpid abandó de les aigües en haver mort hídricament, conservant una indubtable morfologia juvenil. Actualment és la cavitat no turística més visitada de Catalunya. Conjuntament amb la resta de surgències properes, corren el risc de deteriorar-se per l’efecte de les visites multitudinàries.

Els visitants, en ocasions, deixen les restes dels materials que han utilitzat per a l’exploració de les cavitats: carbur, piles, robes, etc.

Extret de: geocaching.com i altres

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS LA COMPLEMENTACIÓ DEL “PACTE INTERNACIONAL DE DRETS CIVILS I POLÍTICS” I DE “LA CONVENCIÓ DE VIENA SOBRE EL DRET DELS TRACTATS”

EL TÀNDEM El Diccionari de la Llengua Catalana defineix el terme “TÀNDEM” així: “Bicicleta per a dues persones o més, cadascuna de les quals disposa de selló, de pedals i de manillar, el qual és fix llevat del davanter que serveix per a canviar de direcció.” És a dir, és un vehicle que es mou en una direcció determinada en virtut de l’esforç dels dos ciclistes. Si un d’ells no pedala, el tàndem no té cap raó de ser.

Els independentistes catalans o, més ben dit, el Parlament de Catalunya, han donat a conèixer el seu full de ruta cap a la independència de Catalunya, però ho han fet sense expressar en què basen el seu dret a la independència, un dret que resulta d’un “tàndem” en què els ciclistes són, respectivament, el “Pacte internacional de drets civils i polítics” i la ”Convenció de Viena sobre el dret dels tractats”. Aquesta bicicleta ens porta a l’indiscutible dret a la independència de Catalunya.

Efectivament, el dret de lliure determinació dels pobles ha estat establert a l’Art.1 del “Pacte Internacional de drets civils i polítics” (subscrit per Espanya). I la “Convenció de Viena sobre el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS dret dels tractats” (subscrita també per Espanya), en el seu Art. 27, estableix que els drets reconeguts en un tractat prevalen sobre l’ordenament jurídic intern, és a dir, el respecte a la lliure determinació dels pobles (a la independència dels catalans) no queda restringit per la Constitució Espanyola, que estableix la indissoluble unitat de la nació espanyola.

En no fer referència a aquest “tàndem” abans de proclamar el full de ruta, el Tribunal Constitucional anul·larà cautelarment els acords del Parlament de Catalunya i la premsa acusarà els independentistes de no respectar la Constitució espanyola, d’actuar il·legalment, de no respectar la Llei, d’oblidar que la Llei ens obliga a tots, etc.

Els independentistes podran al·legar ara que l’esmentat “tàndem” els empara, amb la qual cosa hauria de quedar justificat el dret a la independència, però és evident que hagués estat desitjable que l’al·lusió al “tàndem” es fes abans d’esbossar el full de ruta, perquè la causa ha de precedir l’efecte.

Indubtablement és difícil convèncer algú sobre alguna cosa si aquesta persona ja està convençuda d’una altra, però el símil del “tàndem” resulta molt il·lustratiu.

El Parlament de Catalunya tindrà un període d’al·legacions per enfrontar-se a l’anul·lació dels seus acords i fóra bo que el Gabinet Jurídic del Parlament fes referència al “tàndem” en què els independentistes basen el seu dret a la independència.

Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

LA DIETA DE CASA NOSTRA La dieta mediterrània és font de salut des de fa centúries. El secret? Molta verdura i fruita; abundants cereals i llegums; fruits secs, ous i formatge. Peix i carn, no gaire (els joves en poden menjar més). Aliments poc refinats i no gaire processats. Poc sucre. Mel i herbes aromàtiques. 1 tot ben cuinat a casa, i compartit en família...

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Vivències i records Gegants i nans

H

e anat a festa major. Eixint d'ofici, a la plaça, els gegants i els nans han fet ballades. Els quatre sultans ciclopis dansaven i giravoltaven amb una majestat superba. No els era fàcil insinuar lleus inclinacions, fer petits saltirons i balancejar la seva còrpora al compàs de la música. Els nans eren més dòcils. Ballaven com esperitats, ficant-se entre la gent i fent caparrades a gust. Demostraven una agilitat jovenívola.

A mitja part els portadors han descansat. Han eixit de dintre i els gegants han quedat immòbils sobre l'embarrat, hieràtics i orgullosos com estaquirots inútils. Els nois també s'han llevat el cap i les carotes han omplert la vorera de ganyotes estrafolàries i ridícules.

Aleshores els infants s'han posat a jugar i els grans han fet rotllanes centrant l'atenció en la conversa, fins que de bell nou els camàlics, entrant-hi a dins, els han retornat el moviment.

Observant aquesta escena m'han brollat dos grills de pensament que m'han fet entendre més la vida de les persones.

Tots coneixem grans personatges i grans pensadors que centren la mirada de la concurrència humana. Prometen arranjar el món, assolir la pau, equilibrar el progrés i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS donar felicitat a tothom. Però no hi ha manera. No se'n surten. En veure el seu fracàs, els pobles èls neguen l'esperança i adrecen l'interès vers el cercle dels seus egoismes, deixant aquestes personalitats astorades amb la fixació d'una mirada perplexa o amb la ganyota d'uns mots inacabats als llavis. És que els falta el geganter. No tenen la Vida a dintre. No han entès que «sense Mi no podeu res» (Jo 15,5).

Un altre brot d'idea m'ha sorgit en veure que els portadors donaven un ritme molt diferent als seus personatges, amb la mateixa música. Lent als gegants, àgil als nans.

Es que quan l'Esperit nia en nosaltres i ens dóna Vida, maneja més fàcilment els senzills que els poderosos, els pensadors que els governants, els pobres que els rics.

Per això Maria proclama les meravelles que li ha fet el Senyor «perquè ha posat els ulls en la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48).

Aquesta ballada de gegants i nans m'ha fet profit. Hi he vist escenificada la proclama de sant Pau: «No és pas que siguem capaços de fer res de positiu per compte nostre..., ben al contrari, la nostra suficiència ve de Déu» (2Co 3,5).

Ignasi Ribas i Prunés

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA

FELIÇ AQUELL que conrea els camps del seu pare amb els seus bous, lliure de tota hipoteca, i no és despertat, com el soldat, a toc de trompeta. Feliç aquell que evita les portes superbes dels ciutadans poderosos. Horaci.

QUANT VAL el cant d'un ocell? I l'aigua neta d'un rierol? Quant val la juganera dels cadells a l'era? I la caiguda del Sol sobre la serra, al capvespre? Quant val una amistat?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 53 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

El Panegíric

Havia estat costum molt estès de fer el panegíric del difunt. Generalment anava a càrrec d'un dels sacerdots que intervenien en l'enterrament o en els funerals. El feien unes vegades a l'església, d'altres al cementiri i d'altres a la casa del difunt durant el dinar. Hom havia fet tant d'abús d'aquest costum que les autoritats eclesiàstiques es veieren obligades a prohibir-lo, i se n'ocuparen en diferents concilis. El 1685 el bisbe de Girona publica una sinodal que privava els sacerdots de fer cap discurs durant les exèquies i commemoracions de difunts si no era a l'església i a l'hora de l'ofertori; els que ho fessin a casa del difunt i durant el dinar de morts serien penyorats amb deu lliures. Tot i aquestes prohibicions, el costum ha arribat viu fins a nosaltres. La tradició conta diverses anècdotes còmiques. A Olot expliquen que en un dinar de morts el frare encarregat del discurs era prop d'una finestra per la qual passava un gran canal d'aire, i durant tot el dinar sentí fred; volgué la coincidència que les plates arribessin gairebé buides al lloc on ell era, de manera que ben poca cosa pogué menjar. Arribat el moment de fer el panegíric, digué el següent: Ganses ajaçat, un frare ha predicat, lluny del plat i prop del vent.

Requiescat in pace.

Amén.

A mitjan segle passat, a Llers, el sacerdot encara feia el panegíric del difunt des del peu de l'església dirigint-se al poble congregat a la plaça. En altre temps el panegíric prenia forma de cançó. En els cançoners dels pobles primaris tenen importància les cançons funeràries que ponderen les qualitats del difunt a qui van adreçades: tipus cançonístic gairebé perdut per les regions europees i del qual és una resta el panegíric. Aquestes cançons necessàriament han d'ésser improVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS visades, perquè s'han de referir al difunt concretament; però, com totes les cançons aparentment espontànies, són compostes i formades a base d'un fons comú i tradicional de versos que el cantaire juga i combina a conveniència. Les cançons fúnebres són pròpies de les dones i sembla que tenen origen en les cantades en obsequi als guerrers en retornar a la llar, entre les quals n'hi havia de dedicades a descriure les gestes dels herois morts en la brega. El costum universal dels desesperaments femenins per la pèrdua dels herois i dels guerrers sembla que dona origen a les ploraneres.

A Mallorca, quan moria un fadrí o una donzella que festejava, era costum que el seu promès o la seva promesa li fes fer una cantada per un cantador o glossador acreditat. Uns quants dies després de l'enterrament, el veïnat es congregava vora la casa del difunt, i l'encarregat de complir la cantada funerària començava la cançó, que era escoltada amb unció religiosa per tothom; constituïa un elogi al traspassat i es feia ressò del sentiment i de la dolor dels qui li havien encarregat el cant.

La melodia era la mateixa per a totes les cançons, cada vegada més o menys improvisades i personals per al cas, per bé que hi empraven versos i formes tradicionals. Hi havia casos en que els familiars, per tal de propagar més llur dolor, feien estampar les cançons en fulls solters, i, com els altres romanços, eren venuts per les parades de literatura de fil i canya fins i tot alguns anys després de la defunció.

Nosaltres mateixos n'hem comprats "a sa caseta de fusta de sa costa des Teatre" de la Ciutat de Mallorca que cantaven casos passats feia més de quaranta anys. Aquesta mena de cançons devien ínteressar al poble que havia d'adquirir els romanços, perquè, de dos dels quatre que coneixem, en posseïm dues edicions diferents. Aquests documents no s'ajusten del tot a la tradició, que hem trobat encara viva, segons la qual feien dictar les cançons els promesos als quals s'havia mort l'enamorat o l'enamorada durant el festeig. Els romanços de que parlem, tres es refereixen a fadrins que a jutjar pel text no sembla pas que festegessin, l'edició dels quals degueren encarregar llurs familiars adolorits. El quart descriu el traspàs d'un sacerdot molt estimat dels seus feligresos. Per diversos pobles de la Mediterrània fou costum que una propparenta del difunt, mai un home, entonés una cançó més o menys improvisada, descriptiva de les característiques de la vida del mort. Fins ara el cas s'ha conservat a l'illa de Còrsega; es feia en presència del difunt i era qualificada de "lamento".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS Temps enllà, així mateix per terres mediterrànies, quan algú moria de mà irada, una familiar proclamava el fet per mitjà d'una cançó coneguda per "vocero", per la qual reclamava la venjança del crim als quatre vents. Qui sap si els romanços descriptius de crims esgarrifosos i truculents que hom dictava cada vegada que es produïa un crim, i que cecs pidolaires cantaven i escampaven arreu, poden recordar els antics "voceros". Les lloances al difunt són universals i àdhuc les practiquen els pobles de cultura endarrerida per tal de congraciar-se’n la simpatia i l'amistat amb l'objecte d'evitar que se'ls emporti. Els egipcis embalsamaven el difunt i l'exposaven al públic, per fer en mort un judici de la seva vida, en el que tothom podia prendre part. Moltes vegades eren descoberts defectes i crims desconeguts en vida, i el cadàver era condemnat a no rebre sepultura, el càstig més gran que podien donar a un difunt. El nostre panegíric qui sap si n'és un record, un bon xic esfumat.

CREENCES L’ànima.

El poble té diferents visions de la forma i l'ésser de l’ànima, A Barcelona creuen que és l'aire que es desprèn del cos en tres alenades, en fer cada un dels tres darrers badalls. També diuen que és un animal petitíssim invisible, el qual s'escapa del cos del pacient sense que el puguin advertir els qui el rodegen, per més que ho mirin.

A la Terra Alta pren la forma de diminuta papallona d'ales blanques, que surt de la boca del difunt i s'escapa al moment, sense saber per on, per més tancades que estiguin les portes.

Les ànimes, per anar i venir del cel, diuen a Caseres que prenen forma d'abella; per aixó cal respectar aquest hemípter, perquè pot ésser que realment no sigui una abella, sinó una ànima vinguda del cel. Hom diu que qui en mata una té set anys de purgatori. De manera subconscient i inadvertida, hom creu en la materialitat de l’ànima a jutjar per la convicció que hom es pot alliberar de la proximitat de les fantasmes portant ortigues a la mà.

Per la Cerdanya, els qui transitaven de nit pel bosc o per despoblat, per tal d'alliberar-se d’ànimes en pena i de fantasmes, no es descuidaven de portar ortigues de manera ostensiva. És molt general d'imaginar-se l’ànima antropomorfa.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Al Ripollès, creuen que pren la forma d’àngel de grosses ales daurades, també d'ocell de bonic i delicat plomatge si l’ànima és bona i ha de pujar al cel; i d'ales negres i lletges si per les seves culpes ha d'anar a l'infern.

També és molt estesa la creença que prenen forma d'estrella i que l'estelada són les ànimes que no han pogut entrar al cel; hi ha qui àdhuc veu la fesomia d'un familiar mort en la claroreta d'algun astre.

Quan són molt brillants es creu que són les ànimes del purgatori, que demanen ajut i pregàries; quan no brillen tant, manifesten que estan satisfetes; hi ha qui interpreta el cas contràriament. En veure caure un estel, és corrent de creure que és una animeta que surt del purgatori i se'n puja al cel. Per al poble, la Via Làctia és una multitud d’ànimes que fan camí cap a Sant Jaume de Galícia per expiar llurs pecats. Així ho creuen també a Astúries i per altres indrets de la península.

A Tossa de Mar, creuen que la Via Làctia és un riu que, a les ànimes, els cal travessar abans d'entrar al cel; els qui moren quan la galàxia no és visible tenen el camí del cel més expedit i s'alliberen d'aquesta dificultat. Segons una creença força estesa a Lleida, gairebé esborrada actualment, era vedada l'entrada al cel a les ànimes que no havien visitat el sepulcre d'algun sant. Per efecte d'aquesta creença els avis lleidatans, per mica que poguessin, anaven a visitar el de Sant Jaume de Galícia, per al qual sempre han sentit gran devoció, i, altrament, perquè era el més a propòsit.

Si no hi anaven en vida, creien que després de morts la seva animeta hi hauria d'anar de manera més penosa.

En el proper capítol seguirem sobre: Creences Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 577 - Setembre 2016 - Pàg. 50