580 desembre 2016

Núm. 580 - Desembre de 2016

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Escena del naixement. Fragment del frontal de l'altar de Cardet (Vall de Boí - Alta Ribagorça) Museu Nacional d'Art de Catalunya, s.XIII

Bon Nadal!

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L’Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Des de Sant Llorenç Savall 7 Pensaments caçats al vol 8 Campanades 9 Des de Sitges

10 Racó de la poesia 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 18 Racó del conte 26 Dels Diaris 28 Col·laboracions 32

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Novembre Dia 1 Missa al Cementiri en record de tots els que ens han precedit vers Déu, principalment dels que ens han deixat des de la diada de Tots Sants de l’any passat.

Dia 25 Trobada amb els consells parroquials de Pastoral i col·laboradors de l’Església amb motiu del canvi de Rector. Presentació del nou rector Mn. Josep Morros, escolapi.

Dia 27 Baptismes: Ona Torras i López.

Concert a càrrec de l’Escola de Música de Vacarisses.

CANVI DE RECTOR Dia 11 de desembre del 2016, a 2/4 d’11 del matí Solemne Eucaristia concelebrada d’Acció de Gràcies Presidida per Mn. Pere Oliva, Vicari general de Pastoral del Bisbat de Vic, Mn. Josep Morros i Mn. Sebastià Codina.

Us convidem a la festa.

Consells de Pastoral de Vacarisses La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC "Operación Diálogo"

Prepareu-vos, que ara baixa l’Operación Diálogo. I baixa amb la connivència de tots els mitjans de comunicació d’allà (i de la immensa majoria dels d’aquí, tot sigui dit), amb tots els altaveus predisposats a magnificar- lo, i amb la complicitat (i ara, perdoneu l’expressió) de tots els porucs i cagadubtes d’aquí, que és allò que a les estadístiques surt sota l’epígraf dels indecisos. Torna a venir una etapa de “diàleg i consens”. Enric Millo fa crides al diàleg, la Soraya Sáenz de Santamaría vol “unir voluntats” i evitar “escenaris de radicalitat” (com si l’ús que ells fan del TC no ho fos) i ara resulta que fins i tot Rajoy planifica que, un dia d’aquests, el Consell de Ministres es podria venir a reunir a Barcelona. Ha, ha, ha.

La vicepresidenta Soraya ara ens començarà a caure simpàtica i vindrà a Catalunya a dir-nos que sí, que no l’havíem entès bé i que els quaranta i tants punts que el president Puigdemont va portar mesos enrere a Madrid a Rajoy per ser discutits, resulta que ara són tots tractables i acordables. Fins i tot el vicepresident Junqueras, l’independentista líder dels independentistes autèntics, es reunirà amb ella per parlar d’aquests punts i es faran, segur, una foto somrients. A Madrid han arribat a la conclusió que internacionalment no s’estava entenent el seu immobilisme, mentre que el relat del clam al diàleg fet des de Catalunya estava tenint acceptació. Doncs ara, ja ho veuen, canvi de tàctica: ens passarem dies i dies o mesos, sentint la seva predisposició al diàleg, a parlar allà on calgui i amb qui calgui, fins i tot sense línies vermelles. No descarteu que un dia d’aquests fins i tot el rei acabi fent una crida al diàleg a les dues parts.

Millo i el seu discurs de presa de possessió del càrrec n’és el màxim exponent, d’aquesta nova estratègia del PP: “Volen diàleg? Doncs els en donarem!” Aquesta és la nova estratègia popular.

Amanyagar-nos. Carícies i afalacs. Donar-nos peixet mentre van fent via judicialment (que això sí que és una prova de diàleg) i no accepten el tracte bilateral que els demana Puigdemont.

La sort (o la desgràcia) és que, un cop més, la clau de l’èxit o el fracàs de la seva nova estratègia no la tenen pas ells. La tenim nosaltres. I es diu unitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

22 - Timoteu Vaig ser el deixeble mimat de Pau que fou el meu mestre, pare i metge. Jo tenia una salut molt migrada. Pau em va aconsellar fer algun traguinyol de vi de tant en tant per ajudar i animar una mica l’estómac. Pau es va adonar de mi i li vaig caure en gràcia en el seu viatge apostòlic a la meva ciutat Listra, a l’Àsia Menor. Va venir amb Bernabé. Jo no tenia més de 20 anys. Al cap d’un parell d’anys em va encarregar la Comunitat Cristiana de la meva ciutat. Jo era descendent de jueus. Vaig compartir amb Pau fatigues i tota mena de trifulgues i adversitats. Després em fou encomanada la comunitat d’Efès. Vaig recórrer molts indrets, entre ells Macedònia, Grècia, Filips, Tessalònica i Corint.

Corint tenia molts temples dedicats a tota mena de Déus. Era un centre comercial molt important on regnava el vici i les corrupcions més extremades. Era ple de mariners, comerciants i aventurers.

La pregunta que tothom em feia era: “Què he de fer per salvar-me?” Jo els contestava tot seguit: “Creu en Jesús de Natzaret i fes el que ell feia i deia.” Ja des del principi els nostres signes van ser: el Baptisme, l’ordenació de sacerdots, la unció dels malalts i l’Eucaristia. La festa dels jueus era el dissabte, era molt austera. Pels cristians aviat començà a ser el diumenge amb un caire més festiu. Només existia el matrimoni civil.

Els cristians demanaven en la primera reunió, una benedicció del sacerdot. Es donava molt relleu als funerals. Els enterraments tenien lloc en galeries subterrànies, anomenades catacumbes, on després els cristians s’amagaren durant les últimes persecucions. Les catacumbes foren cementiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II ris fins el segle IX. Es van redescobrir de nou a partir del segle XVI. El personatge bíblic que em fa més gràcia, és Jonàs. El pensament que mai no em vaig treure del cap és que l’amistat és el sentiment més noble, conjuntament amb l’amor, indispensable per a poder viure com a persones.

Vaig viure molts anys encara que considero que una persona no es pot mesurar mai pels anys que viu. La tradició diu que vaig morir màrtir, el que sí és cert que vaig acabar els meus dies molt feliç per haver escampat els ensenyaments del Jesús.

Sebastià Codina i Padrós

La poetessa manresana Sabina Fornell i Morató, col·laboradora habitual en la nostra revista, va morir el passat dia 9 de juliol, a l'edat de 86 anys. El funeral es va celebrar el dia 11 a la basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa. Sabina Fornell va néixer el 30 de desembre del 1929 a Manresa. Fou fundadora de la colla sardanista La Clavellina i cantant de l'Orfeó Manresà. D’allà va despuntà com artista, participant en representacions com la sarsuela “La Parranda”, “Bohemios” (1961) “Los Gavilanes” (1963), “El rei que rabió” (1964), etc.

La seva vocació com a literata la va portar a escriure diverses sardanes com “Montserrat, llum i guia”, “La font de l'Albera”, etc.

Fornell ha rebut varis premis i commemoracions per la seves poesies.

Sabina Fornell junt amb la seva família va residir uns anys a les Brucardes. Va col·laborar en diferents activitats artístiques del nostre poble i també en Montpeità de Sant Fruitós de Bages.

Tothom que vulgui conèixer els seus poemes, pot trobar-los a la Biblioteca, on en va fer donació dels seus llibres.

Descansi en pau la Sabina i rebin els seus familiars el nostre més sentit condol.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Canelons de Sant Esteve Ingredients: 600 grams de carn magra.

300 grams de vedella.

200 grams de cansalada virada.

2 pits de pollastre sense os.

1 llauneta petita de foie gras.

1 trosset de canyella.

1 ceba a trossos.

3 alls sencers.

2 tomàquets.

1 raig de vi sec.

Oli i sal.

Ingredients per a la salsa beixamel: Llet sencera.

Mantega.

Farina (la proporció de farina/llet és, més o menys, una cullerada de farina per uns 200 cm3 de llet. Aprox. un got de llet).

Nou moscada.

Pebre.

Sal.

Posarem les carns a rostir amb oli abundant, amb la ceba, els alls, etc. Deixarem que cogui suaument fins que ens quedi ben rosset, una vegada fred ho trinxarem. En una cassola posarem una mica d’oli del rostit on hi sofregirem mitja ceba ratllada ben fina, un cop cuita hi afegirem la carn trinxada. Farem una mica de beixamel que afegirem al trinxat per tal que ens quedi una pasta més suau, no clara, ho remenarem bé fins que quedi tot ben lligat, també hi posarem una llauneta de foie gras, opcional al gust de cadascú.

Bullirem les plaques en una cassola amb aigua, sal i un raig d’oli. Un cop passat el temps d’ebullició les posem en aigua freda i les estendrem damunt d’un drap de cuina i les assequem. Ja podrem farcir els canelons i els anirem posant en una safata de forn untada de mantega.

Per fer la beixamel posarem la llet sencera al foc i, quan comenci a bullir, la reservem. Tot seguit, en una cassola apart, desfarem la mantega, que no bulli, abocarem la farina i anirem barrejant amb fermesa, per tal que la farina es cogui sense que quedin grumolls. Quan veiem que tot queda homogeni, aboquem a poc a poc la llet prèviament bullida. Ho mesclem tot fins que quedi una barreja espessa. Rectifiquem-ho amb una mica de sal, pebre, la nou moscada i la beixamel ja està llesta. Amb la beixamel cobrirem els canelons de la safata. Espolsarem el formatge ratllat per sobre i posarem els canelons a gratinar al forn a 180º durant uns 10-15 minuts.

Hi ha mil maneres de fer els canelons, crec que cada cuinera te la seva pròpia recepta, no volem descobrir res de nou amb aquesta, expliquem simplement com els feia la nostra mare, els canelons de Ca La Quima.

Bon profit i Bon Nadal!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Boira pel desembre, pluja o llevant.

Boires pel desembre, ni pluges ni neus són de témer.

Darrera el desembre nuvolós ve el gener polsós.

El qui no celebra el Nadal, és home que molt poc val.

L’endemà de Nadal és Sant Esteve: la casa on no hi ha pa, ningú està alegre.

La setmana de Nadal la bugada s'asseca a la fornal.

Desembre mullat, gener ben gelat.

Nadal en dimarts, festes a grapats.

El mes de desembre, el mes de les festes.

Nadal passat, Cap d'any aviat.

El sol de desembre i del gener porta gelades pel febrer.

Per Nadal, capons, neules i torrons.

Pel desembre gelades i nevades, i llargues matinades.

Per Nadal i per Cap d'Any, cada ú amb el seu company.

Qui el desembre acabarà, any nou veurà.

Per replantar i empeltar l'ametller, la lluna de Nadal va bé.

Boires per Nadal, no fan bé ni mal.

Bona anyada, si per Nadal és lluna plena.

Per Sant Tomàs, qui no crema llenya li tremola el nas.

Castanyes per Nadal, saben bé i es paieixen mal.

Si Sant Silvestre plora, tot l'any plora; si Sant Silvestre riu, tot l'any riu.

De Nadal un mes abans i un mes després, hivern és.

De Tots Sants a Sant Andreu, pluja, neu, o fred molt greu.

De Santa Llúcia a Nadal, tretze dies per igual.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Un dia sant Pau va pensar: “no m’entenc gens ni mica a mi mateix, no faig el bé que voldria fer i faig tranquil·lament el mal que tan abomino i detesto...”

El gènere humà que va aparèixer fa milions d’anys i la nostra espècie apareguda actual no és pas el cimal ni el centre de l’evolució de la vida. Encara no hem arribat enlloc. Deu quedar molta feina. Es deurà arribar molt enllà. Som una anella d’una cadena molt llarga. A on passem?...

Ens distingim dels altres éssers primats per una determinada capacitat cerebral de la que en depenen la consciència, la llibertat, el llenguatge, l’art, la cultura i un inacabable etcètera...

L’evolució deurà portar als humans a capacitats avui inimaginables...

El futur depèn de nosaltres. Aquest desafiament del demà depèn de l’avui...

Se’ns ha girat feina. Si no aplanem una mica els viaranys de la vida, potser alguns ens maleiran els ossos. I tindran raó...

Tot plegat, un misteri! Oi? Ai d’aquells que ja ho saben tot!...

Per arribar al capdamunt encara deu faltar molta estona...

Pensaments de Jardineria Flora

L’evolució és un encant i una expectació que fa obrir els ulls esperançats. El que espanta és que els humans, mentrestant, malmetem el món físicament i moralment. Això deu encallar una evolució que prometi un BON DEMÀ. Un demà amb cara i ulls, que no faci mala ganya, que no faci cara de nyeu-nyeu...

Els que ja som grans pensem moltes vegades que, quan érem petits, no ens podíem pas imaginar moltes coses de les que vivim avui amb normalitat. I això no fa pas gaire; tot plegat només fa quatre dies. Fa una estona. Era ahir...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES Nomenaments i trasllats de rectors A pagès, hi ha pins, arços, roures, boixos, cogullades i aloses, que dels camps s'enfilen cel amunt, i tudons. Al bell mig d'aquest escenari camperol hom pot trobar rectors de pagès, oblidats com un missal llatí en una ermita. Olorosos de boix, flairosos de farigola, nosaltres, encara fem l'apostolat a l'estil amb que a pagès fan formatges.

A ciutat, més aviat fan iogurts. No sé per què, però el camp ens fa tornar irònics com el cant de les guatlles després que el pagès es desespera passada una pedregada. Acostumats a sentir el remoreig dels gaigs i les garses, no entenem l'argot de l’elit eclesial. Nosaltres, capellans bosquerols, assabentats que anava bullint la marmita de coure nomenaments i endegar trasllats rectorals, hem fet com la llebre, que si veu venir maltempsada s'ajoca al cau, orelles baixes. En qualsevol Parròquia pilot faríem pilot com un ocell lliure engabiat.

En una parròquia de les que en diuen màquina, perquè estiren, ens sentiríem esparverats com òliba dins una església amb la lluminària disparada, arrugaríem el front com l’òliba mou el plomall del bec ensumant el dia. Avui, l'apostolat és més complicat que fer rodar les dues mans en sentit invers.

Miquel de Montaigne, el meu pare espiritual, diu que mereix un cop de vit de bou el metge rural que desitja que els seus aconductats agafin alguna malura i poder ell demostrar la seva sapiència.

Recull: Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Ermita de Santa Margarida

L'ermita de Santa Margarida és al fons del cràter del volcà de Santa Margarida. Originàriament era d'estil romànic, però fou destruïda pels moviments sísmics dels anys 1427-1428 (veure Terratrèmol de Catalunya de 1428). Va ser reedificada l'any 1865. És un senzill temple d'una sola nau i carreus ben escairats. Fa un parell d'anys va ser restaurada i netejada després de molts anys d'abandó i mals tractes. Les visites pastorals efectuades a la parròquia de la Cot, a la qual pertany, en poquíssimes ocasions foren portades a terme pel mateix prelat; en d'altres Santa Margarida fou ignorada.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Jocs desestructurats En una època com la nostra, amb obsessió per aprofitar el temps, queda poc espai pel valor del joc desestructurat. Els nens van d’una activitat escolar a una altra sense temps per jugar, relaxar-se o deixar volar la seva imaginació.

Segur que més d’una vegada heu observat com juguen els vostres fills i us heu adonat que troben el joc en els objectes més senzills i inesperats que et podries imaginar: una caixa de cartró, una branca, tres pedres... i que amb això desenvolupen jocs rics i diversos. La seva necessitat innata de jugar i la seva capacitat d’imaginar fan de l’objecte l’element perfecte on abocar tota aquesta creativitat que porten dins.

Si et pares a pensar t’adones que, generalment, aquests tipus d’objectes no tenen so ni llums, no es mouen sols ni tampoc tenen una forma que els relaciona amb una funció concreta. Tampoc porten normes ni instruccions. Sinó que solen ser pals, taps, caixes, trossos de fusta... materials que són una cosa però que en poden ser també moltes altres, que permeten als nens jugar de moltes maneres, sols o en companyia, marcant ells mateixos les regles, i que afavoreixen el desenvolupament de tot el seu potencial.

Els jocs desestructurats ajuden als nens a desenvolupar les seves capacitats d’una forma natural, respectant la seva necessitat vital d’explorar i jugar segons la seva etapa evolutiva. Jo diria que ajuden al nen a créixer pas a pas i al seu gust.

Aquest tipus de joguines protegeixen la seva capacitat de sorpresa, tan necessària per al seu aprenentatge, i estimulen la seva mirada, tant en la bellesa d’allò més simple com en la diversitat de detalls i possibilitats. I això es reflecteix des del primer contacte, quan la seva curiositat els mou a estirar la mà per tocar, gaudint del seu tacte i descobrint en les seves formes simples “res” o “el tot”, convertint tot això en un estímul per explorar.

Tocar, ajuntar, aliniar, construir, desmuntar... La seva forma simple no dirigeix el joc de l’infant sinó que l’inspira, i és el propi nen qui decideix què representa en el seu joc aquesta forma.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Prec

No ploreu, no, volguts Ja s'ha acabat al món la meua estada, el meu cos dolorit ja té repòs, vaig a la meva estança preparada envoltada de cants i sense plors.

Què em guarda la vida abans de la mort?

L'angoixa colpida sotjarà el meu cor?

L’incògnita es dreça com un gran abim, la passa m'hi adreça sense mirar prim...

L'espina que em fibla seguint el camí, és pena terrible que mai no té fi.

La veig que m'espera amb el seu verí.

La Parca darrera barrant-me el camí.

Déu meu atureu-me us prega el meu cor.

Salveu-me, salveu-me sigueu el meu port!

Joan Sisamón i Borràs

Darrera un núvol blau o d'una estrella us estaré esperant voltat de llum, cantant amb els germans, o meravella!

Uns suaus cants d'amor; plens de perfum.

No ploreu, no, volguts, el front enlaire, amb ulls amorosits mireu el cel, a dins del pit tindreu aquella flaire de la bondat de Déu, darrera un vel.

Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Déu vos guard!

Carta dirigida a la Comunitat Parroquial de Sant Pere de Vacarisses. Una salutació cordialíssima a tots plegats.

Em sembla que ha arribat l’hora de deixar de ser el vostre Rector i animador de la fe.

M’he fet gran i amb algunes limitacions que em dificulten exercir el càrrec amb plena normalitat.

Aconsellat per amics molt respectables que m’han orientat sempre en els moments de prendre una determinació important, faig aquest pas.

El nou rector serà Mn. Josep Morros, molt conegut de tots vosaltres ja que com a arxiprest que és del Bages Sud, s’ha fet present en moltes de les nostres activitats eclesials i culturals.

Amb la benevolència del Senyor Bisbe i amb la vènia del nou Rector, jo continuaré residint a la rectoria de Vacarisses i seré un vacarissà més, sempre disposat a ser el vostre amic i company de camí.

Vull donar les gràcies a vosaltres i a molts dels vostres avantpassats per l’acolliment i col·laboració que m’heu dispensat durant tants anys.

A vegades no hauré estat a l’altura i us hauré molestat en algunes de les meves actuacions. Us en demano perdó ben sincerament.

Vull, si Déu m’ho permet, acabar els meus dies entre vosaltres, de cara al Montserrat, el Sinaí de Catalunya, Casa pairal de la Mare de Déu i pedestal de la Pàtria.

Us demano que oferiu al nou rector la vostra adhesió i col·laboració en la gran tasca del seguiment dels camins que ens duen a Déu encapçalats per Jesús de Natzaret, l’autèntica drecera que ens hi condueix. Us portaré sempre en el meu record i continuaré estimant-vos com fins ara.

Ben vostre. Una gran abraçada.

Sebastià Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Pau i bé per a tothom!

Amb humilitat accepto el repte de ser el vostre rector. Mai no sabré estar a l’alçada de Mn. Sebastià. El seu mestratge al llarg dels anys ha deixat una forta petjada en tots vosaltres.

Gràcies, Tià!

Sé, perquè he anat venint a casa vostra en diverses ocasions, que sou una comunitat oberta i acollidora.

A la vostra bondat m’acullo.

Poc a poc anirem seguint el camí engrescador de portar la Bona Nova a tothom perquè en el nostre cor ressona la veu del Mestre que ens anima a no tenir por i a anunciar que l’Amor de Pare l’ha de conèixer tothom.

Compteu amb mi i ajudeu-me a ser un bon servidor de tots i cadascun de vosaltres.

Finalment, des de les tres parròquies que tinc encomanades, cada vegada m’acosto més a Montserrat.

Que la Verge bruna estengui el seu mantell de mare bona damunt nostre.

I, vosaltres que en sabeu, pregueu per mi!

Josep Morros i Castelltort, escolapi Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 13

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

SANT PERE DE PONTS El lloc de Ponts apareix documentat per primera vegada en la dotació que van fer el comte Guifré i la seva esposa Guineldilda al monestir de Santa Maria de Ripoll l'any 888. Entre les possessions que van donar al cenobi hi havia una església dedicada a Santa Maria en el terme de Ponts. Aquest document és considerat per molts com a fals, no així la donació, que apareix confirmada un segle més tard en un privilegi del rei Lotari al monestir de Ripoll.

La primera notícia de l'església de Sant Pere de Ponts és del 1 de Novembre de 1024 quan es va celebrar en el seu interior un judici en presència dels comtes Ermengol II d'Urgell, Berenguer Ramon de Barcelona i la seva mare la comtessa Ermessenda.

Des dels seus inicis va desenvolupar tasques parroquials a banda de ser el temple de la canònica. En el segle XIV La col·legiata abans de la restauració (1a meitat s. XX) es va traslladar la canònica i les funcions de parròquia a la nova església de Sant Pere i Santa Maria. De totes maneres no es van abandonar completament les celebracions litúrgiques en el temple de Sant Pere. En 1592, amb motiu de la secularització de les canòniques agustinianes, es va convertir en col·legiata.

En 1839 les tropes absolutistes van incendiar el castell i l'església de Sant Pere. Fruit d'aquest atac es va ensorrar el cimbori i part de la volta de la nau. També es van destruir completament les dependències de la canònica. A partir d'aquell moment el temple es va anar deteriorant progressivament fins que en 1975 es van començar les tasques de consolidació i restauració de l'edifici.

L'església està formada per una única nau coberta amb una volta de canó, que està reforçada per tres arcs doblers, el darrer adossat al mur de ponent. La capçalera és l'element més destacat de tot l'edifici, doncs és de forma trevolada. Els absis estan precedits de petits arcs presbiterals en gradació. Exteriorment estan decorats segons la tradició llombarda amb parelles d'arcs cecs separats Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 14

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES per lesenes. Sota els arcs hi ha uns grans nínxols, força habituals en els grans edificis de l'època com Sant Vicenç de Cardona o Santa Maria d'Obarra. En l'absis sud trobem una particularitat, doncs en el sector on s'obre una finestra no trobem la presència d'aquests nínxols. L'absis central està decorat interiorment amb tres absidioles semicirculars, emmarcades per una arquivolta que es recolza en semicolumnes amb capitells molt esquemàtics. Els absis laterals són llisos. En la part central de cadascun dels tres absis s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada. També hi ha tres finestres en el mur sud i dues en el costat nord. La finestra més occidental del mur sud ha estat parcialment reconstruïda, doncs es va modificar per convertir-la en una porta, que comunicava el cor elevat del temple amb les dependències canonicals. També trobem una finestra en la façana oest, en aquest cas geminada i força restaurada.

Sobre el creuer s'alça un esvelt cimbori. Com ja hem comentat, aquest va ser destruït en el segle XIX. A partir de les restes conservades en la façana nordoest es va procedir a reconstruir-lo completament entre els anys 1982 i 1983. El resultat final és un cimbori octogonal amb dos nivells de finestres geminades. Aquestes estan emmarcades entre lesenes cantoneres i un fris d'arcs cecs de mig punt. El cimbori es Estat actual de la col·legiata sustenta en una cúpula recolzada en petxines, que permeten passar d'una planta quadrada a una octogonal. En el tambor de la cúpula i al damunt de cadascun dels tres absis, s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada.

El temple té actualment dues portes d'entrada: una situada en la façana oest i una en el mur nord.

Tenint en compte que el gruix de les dependències de la canònica es trobaven al sud del temple, sorprèn no trobar cap obertura que comuniqués el temple amb un claustre. Si ens fixem bé en el parament del mur sud, veurem una part molt reconstruïda en el sector més proper a l'absis. En aquest sector hi havia un gran esvoranc obert en el mur i durant la restauració del temple que es va procedir a reconstruir el mur sense fer cap estudi que permetés confirmar el que semblaria evident, que és la presència d'una porta en aquest punt. Tant aquest mur com el de tramuntana estan decorats amb un fris d'arcs cecs sota la cornisa i lesenes. No passa el mateix en el mur oest, que no té cap tipus de decoració. En ell, a banda de la finestra abans citada, també s'obre una porta d'accés, formada per un arc de mig punt molt restaurat.

La porta principal s'obre en el mur nord. Està formada per un senzill arc de mig punt i protegida per una arquivolta molt més alta. Al seu costat hi ha un arcosoli excavat en el mur i protegit per un arc apuntat, que allotja un sepulcre. També es conserva un sarcòfag a l'interior del temple.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 15

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Aquest va ser descobert l'any 1979 quan s'estava excavant el terra del temple. En aquest cas és d'època romànica (s. XII). En un dels angles hi apareix el nom de "Gilabertus". A la cara frontal hi trobem cinc cercles esculpits. En el central i en els laterals es van representar motius florals en el seu interior, mentre que en els altres dos s'hi va esculpir un griu i un bou respectivament. En els angles curts hi ha també un cercle amb una creu grega potençada.

A l'exterior del temple trobem un altre sarcòfag, en aquest cas datat en el segle XIII. En la seva tapa tornem a trobar motius vegetals i cercles esculpits, tot i que estan molt deteriorats. Com en el cas anterior, en els extrems curts hi ha una creu grega circumscrita. A pocs metres trobem les restes del que sembla un arcosoli totalment aïllat, on hi ha la tapa d'un sepulcre que té esculpida una flor circumscrita. En el paviment que hi ha just al davant de la porta oest trobem nombroses làpides sepulcrals. Aquest no era el seu lloc original, doncs estaven situades en l'antiga necròpolis de Sant Pere. Estava situada a l'oest del temple i va ser utilitzada entre els segles XI i XV. Amb la creació de la nova parròquia es va deixar d'utilitzar aquest cementiri i segles més tard es va convertir en un camp de cereals... Això va provocar la pèrdua de la majoria d'enterraments. Durant la restauració del temple es va decidir recuperar totes aquestes làpides i es van col·locar en el paviment. En algunes d'elles es van gravar creus i altres elements geomètrics i vegetals.

Al sud del temple s'organitzaven les dependències de la canònica, de les que n'ha quedat ben poca cosa. Adossades a l'angle sud-oest de l'església hi ha dues estances rectangulars i parcialment reconstruïdes. Prop de l'absis sud també podem veure els fonaments d'una altra estança rectangular. Malauradament les accions d'estudi i reconstrucció de l'antiga canònica només s'han centrat fins ara en el temple. Esperem que algun dia es realitzi alguna campanya arqueològica que permeti definir les estances que conformaven aquest recinte monacal.

Mossèn Sebastià Codina, conjuntament amb en Joan Cortada, han realitzat enguany la maqueta d'aquesta col·legiata, la qual quedarà exposada a l'església de Sant Pere de Vacarisses, després de ser l'ambient del pessebre d'aquest Nadal.

Podeu trobar una informació molt més extensa i acurada en la següent adreça: http://www.recercat.cat/bitstream/handle/10459.1/48047/ncaballols.pdf?sequence=1 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 16

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Maqueta de la col·legiata de Sant Pere de Ponts

Foto: Joan Vila

Autors: Sebastià Codina i Joan Cortada

Ran l’abrupte serralada hi ha un minyó que encara dorm: ACOSTEU-VOS DE PUNTETES. NO FEU FRESSA: FA NON-NON! Veniu gent de l’encontrada des dels Caus al Coll del Bram, que ressoni sota el Cingle l’espinguet del vostre clam.

Apropeu-vos al Pessebre, poc a poc, té molta son: ACOSTEU-VOS...

Al replà de la barraca És petit però ja somnia entre palla, brucs i arreus i amanyaga un munt de plans. un infant despert, somnia Ai el dia que s’engresqui fer un NOU MÓN de cap a peus. i ens engalti el SÓU GERMANS... És un foc que els cors escalfa, Per un món de rics i pobres, és un sol que mai no es pon: ser germans és UN AFRONT: ACOSTEU-VOS...

ACOSTEU-VOS...

BON NADAL 2016 Mn. Josep Morros, rector, Mn. Sebastià Codina, Consell de Pastoral i “Vacarisses, balcó de Montserrat” Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat mes d’octubre és va fer entrega d’una col·lecció sencera, des del número 1 fins al número 549 en format paper, i des del número 550 fins als dies d’avui en format digital, de totes les revistes del “Vacarisses, balcó de Montserrat”, a l’Arxiu Gavín.

Història

L’Arxiu Gavín és un arxiu de tipus personal, és a dir, que ha estat generat per la iniciativa d’una persona. El seu fundador és el senyor Josep Maria Gavín i Barceló. Gairebé sempre l’arxiu ha estat localitzat a Valldoreix (Vallès Occidental).

Els inicis de l’arxiu no tenen una data concreta, però ja de bon principi l’Arxiu Gavín posa en marxa les dues grans branques que el caracteritzen: les col·leccions i els fons documentals d’arxiu, dels quals destaca el fons fotogràfic de les esglésies de Catalunya. Pel que fa a les col·leccions cal destacar les col·leccions d’estampes, goigs, postals de Catalunya i del món, advocacions de la Mare de Déu, etc. També cal esmentar el buidatge de la premsa escrita sobre pobles i comarques de Catalunya i sobre personatges rellevants de la cultura catalana.

L’any 1984 el senyor Gavín obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seua situació laboral li permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l’arxiu. A més al llarg de la seua trajectòria ha rebut diversos guardons, entre els quals quatre Guiness.

Des de bon principi Josep Maria Gavín ha comptat amb col·laboradors que l’han ajudat en la seua tasca, tant dintre de l’arxiu com en el seu treball de camp. Solen ser amics i coneguts que hi col·laboren de forma voluntària i desinteressada. El nombre de voluntaris ha anat variant depenent dels anys, actualment són entre 25 i 30 voluntaris.

A inicis del anys vuitanta Gavín feu donació a la Generalitat del fons de l’arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l’arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar el volum de documentació del seu fons. A causa d’això es veu obligat a buscar un nova ubicació tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l’arxiu.

Després d’un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l’Institut dels Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s’acaben les obres de l’edifici que allotjarà l’arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part de la documentació. El juny del 2007 es signà l’acord per tal que tot l’arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d’octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Fons documental L’Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l’activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d’aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana.

Actualment l’arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1.500 metres lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes.

El fons de l’Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca.

Els fons documentals d’arxiu, contenen la documentació relacionada amb la tasca de crear o recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya.

A) Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC) B) Fons de l’inventari d’esglésies de Catalunya (IEC) C) Fons de personatges cèlebres catalans (PCC)

L’Inventari d’esglésies és l’obra mestra d’en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 edificis religiosos. Actualment s’està treballant de nou en l’actualització de l’inventari. El fons conté imatges d’esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris, cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s’entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l’únic inventari exhaustiu que existeix de tota una nació.

Cadascun dels edificis religiosos està representat per una o més fotografies (màxim quatre), amb el nom de la comarca on pertany, el seu municipi o agregat, el nom o advocació a qui està dedicada, el número de foto en el llibre, per afavorir la localització, si està o no en culte, la seva situació exacta en graus, minuts i segons de latitud i longitud, si està en actiu o si està en ruïnes.

També hi ha diversos índexs per facilitar la recerca: • per ordre d’advocacions.

• per ordre de municipis.

• per ordre de desaparegudes.

• per ordre de topònims.

Dins els contenidors, les esglésies estan ordenades alfabèticament per comarques; dins les comarques, per població. Les poblacions que aglutinen diferents pobles -Sant Cugat del Vallès, Les Franqueses del Vallès, s’entén per aquesta població genèrica.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Les col·leccions de tipologies i temàtiques diverses: Postals: • Postals de Catalunya • Postals d’Espanya • Postals del món • Altres postals Estampes: Estampes de Sant Josep.- La col·lecció d’estampes de Sant Josep fou la primerenca de l’arxiu.

Tot i ésser superada en importància, ha romàs com la més personal d’en Josep Maria Gavín. Actualment, és l’única col·lecció en què encara entren nous documents per compra. I el resultat d’aquesta ànsia tenaç per recollir i ordenar les estampes dedicades a Sant Josep, actualment l’arxiu compta amb una important col·lecció de més de 54.000 estampes, de tot el món, dedicades a Sant Josep.

El renom de la col·lecció li valgué l’interès de la pròpia Biblioteca del Vaticà, qui demanà a en Gavín poder emprar el sistema d’ordenament de la col·lecció gaviniana a la col·lecció vaticana d’estampes de Sant Josep.

Les estampes estan ordenades seguint un sistema propi inventat als set anys. Es tracta de classificar-les segons: • posicions de les figures: dempeus, el Nen en braços,..

• material que acompanya les figures: amb lliris, amb llibres,...

• personificació de Sant Josep: amb barba, jove/vell,...

• iconografia: amb x línies de text, amb marc,…

I concretament, així fins arribar als 1554 criteris d’ordenació, que fan possible trobar qualsevol estampa en menys d’un minut. Les estampes estan disposades en uns 340 àlbums, protegides per una funda de plàstic, anvers i revers.

• Estampes de Sant Jordi • Estampes de la Mare de Déu • Estampes del Santoral Nadales Les nadales recullen diferents tipologies de postals i felicitacions nadalenques, destacant la col·lecció de postals del dibuixant Ferrandis.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Goigs Els goigs són poemes en lloança als sants o a la mare de Déu, impresos des d’antuvi, especialment a Catalunya, cantats a les cerimònies religioses en petició de favors especials. La seva història es remunta al segle XII, tot i que van començar a estudiar-se seriosament a començaments d’aquest segle. Josep Maria Gavín, amb una col·lecció importantíssima, ha demostrat ésser un deixeble en honors de grans goigistes com Joan Baptista Batlle, Roca i Ballber o Ribas i Mustarós.

Dels 30.000 goigs que es calcula que existeixen a Catalunya, Gavín n’ha recollit 24.400. Això el situa només darrere de la col·lecció del Monestir de Montserrat, i el converteix en un dels grans estudiosos dels goigs catalans.

La tradició goigista acostuma a al·ludir els autors de l’imprés, per la qual cosa s’entren per advocació. A l’Arxiu Gavín, tots els goigs estan inventariats amb fitxes individuals, seguint aquest criteri d’entrada. Altres dades presents a la fitxa són: població, comarca, província, nació i nomenclatura de culte.

Recordatoris: • recordatoris de comunió • recordatoris de defunció • recordatoris de commemoracions • Mes de Maria • Lletanies Altres col·leccions: • Calendaris de butxaca • Acudits • Cromos • Símbols del pobles

La Biblioteca està formada per monografies de les comarques i pobles de Catalunya, així com biografies de personatges catalans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

NADAL A VACARISSES COMMEMORACIÓ DEL 2016 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE JESÚS DE NATZARET

Dia 24, a 2/4 d'11 de la nit, Presentació del PESSEBRE 2016, a càrrec de Josep Torras Prat. És una interpretació lliure de la col·legiata de Sant Pere de Ponts. Construcció romànica del segle XI.

SOLEMNE MISSA DEL GALL Adoració i Nadales populars Dia de Nadal, a 2/4 d'11 del matí, MISSA FAMILIAR

Concert de Nadales a càrrec dels infants de la Catequesi parroquial sota la direcció de les Catequistes

CONCERT DE NADAL Acte col·laborador amb la Marató de TV3 17 de desembre a 2/4 de 8 de la tarda Església Parroquial de Sant Pere de Vacarisses Amb l’actuació de: Cors 1, 2 i Joves de l’EMM de Vacarisses i Cor de Vacarisses El concert és gratuït.

Les aportacions voluntàries aniran destinades a la Marató de TV3 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 22

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Dijous 1, a 2/4 de 7 de la tarda.

Presentació: Argelagues de Gemma Ruiz.

A càrrec de l'autora.

Del 12 al 23.

Inscripcions als tallers de Nadal.

Places gratuïtes i limitades. Més informació al taulell de la biblioteca.

Divendres 16, a 2/4 de 6 de la tarda.

Cloenda Lectofaraons.

Jeroglificant jeroglífics faraònics a càrrec de Bufamots. Entrega de diplomes als lectofaraons.

Dimarts 27.

Tallers (inscripció prèvia).

D'11 a 12 h: Intercanvi de puzles (de P3 a 6è) De 12 a 14 h: Trobada gamer (de 2n a 2n ESO) Dimecres 28.

Tallers (inscripció prèvia).

D'11 a 12 h: Construcció de dinosaures (de 1r a 4t) De 12 a 14 h: Trobada gamer (de 2n a 2n ESO) Dijous 29, a les 12 del migdia.

Xerrada a càrrec de l'ONG Petits detalls.

Divendres 30, d'11 a 12 del matí.

Dimarts 20, a 2/4 de 7 de ta tarda.

Club de lectura 1. Quan en deiem xampany, de Rafel Nadal.

Donem la benvinguda al Patge Murriet!

Decorarem la biblioteca amb dibuixos i un mural per rebre'l.

Dijous 22, a 2/4 de 7 de la tarda.

Club de lectura 2. La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joel Dicker.

Dies 27, 28, 29 i 30.

Horari nadalenc: Obert només des de les 9 del mati fins a les 2 de la tarda.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 23

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT L’Osservatore vaticà publica la revolució cristiana de Rahola

El pregó del Domund pronunciat per Pilar Rahola a la basílica de la Sagrada Família és publicat per l’Osservatore Romano, diari polític religiós del Vaticà. “La pàtria del cor” és el títol del pregó. L’amplia crònica del diari vaticà és titula “La rivoluzione cristiana”. Segueix a continuació el pregó de la periodista i escriptora catalana.

“No puc començar aquest pregó sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall, s'hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l'immerescut honor de ser la pregonera d'un grandiós acte d'amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l'esser humà.

Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m'he sentit tan apel·lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança.

LA NO CREIENT MÉS CREIENT No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix.

Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l'espiritualitat que percebo en un lloc sant com aquest, i admiro profundament l'elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m'impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d'entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons i aterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de tenir, dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat.

No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 24

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT EVANGELITZACIÓ I SOLIDARITAT Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d'ideologies i perduts en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense brúixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d'aquests creients que entenen Déu com una inspiració d'amor i d'entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.

Parlo d'ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades, arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l'accent en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist. D'aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.

EL MISSATGE DE JESÚS ÉS BO PER A LA HUMANITAT No cal dir que és evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de l'evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l'Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes.

Desgraciadament, el nom de tots els déus s'usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l'entrega de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d'evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d'humilitat, l'entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat.

Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, per què no ha de ser pertinent portar la paraula d'un déu lluminós i bondadós, que també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d'un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d'un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques. Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d'evangelitzar és, també, una missió de servei a l'ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura, idioma..., perquè els valors cristians són valors universals que entronquen directament amb els drets humans.

No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l'ús de déu com a idea de poder i d'imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, espeVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 25

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT cialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom.

ELS DEU MANAMENTS EN LA CIVILITZACIÓ MODERNA Permetin-me que ho expliciti d'una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s'hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals..., la sortida de la jungla, l'ideal de la convivència! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d'escrúpols.

El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar. I de la idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l'evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.

MOTIVATS PER LA FE I CAIGUTS EN EL SERVEI A LA HUMANITAT I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l'estat, repartits arreu del món, allà on cal l'ajuda més extrema, sinó també a aquells llunyans cristians que, en l'amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que motivava Sant Serapió a anar fins al Magrib, entrar en la presó d'un sultà i alliberar a un desconegut, convençut que aquell acte d'amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar la Isabel Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d'entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d'atenció i rehabilitació de mutilats que fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians poVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 26

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT bres havien tingut una segona oportunitat. Més de vuit-cents anys separaven un Sant Serapió, d'una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, impel·lits per la creença en un Déu d'amor. I com la Isabel, tants d'altres missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món, assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor. Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l'Orde de Sant Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l'Àfrica, es va infectar d’Èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d'orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l'ideal del missioner: el d'estimar sense condicions, ni concessions.

Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i fronteres, per aterrar en el cor mateix de l'ésser humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop d'aquells que no coneixem l'idioma per parlar-li. Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis: "Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L'única cosa que podria dir és que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu".

MIL GRÀCIES PER CREURE EN UN DÉU DE LLUM No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l'amor. He dit a l'inici d'aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. El Papa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d'entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.

Només puc dir gràcies per l'entrega, gràcies per l'ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.

Pilar Rahola Martínez Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 27

RACÓ DEL CONTE

L'assassinat de l'amor

Reunits en assemblea, seriosos, mirant a terra, callant i interrogant amb mirades de culpabilitat i desobediència, els sentiments més negres del pensament i els desitjos més perversos del cor humà esperaven amb ansietat la manifestació del ponent. Apreciats i tenebres sentiments i desitjos, us he reunit avui aquí per fer-vos coneixedors del meu desig més desitjat, de la meva intenció immediata de matar. Ohhhh!!!!! Exclamaren tots i totes. El senyor Odi s’aixecà de la cadira i va prosseguir. Vull matar l’amor, n’estic tip de l’amor, odio l’amor i vull acabar amb ell d’una vegada i per totes.

Els convocats a la reunió van entendre de seguida tant nodrida convocatòria, matar l’amor no era feina fàcil i el senyor Odi necessitaria ajuda per aconseguir tant menyspreable feta. De totes maneres no li mancarien pas voluntaris, molts d’aquells assistents a la reunió festejarien la mort de l’amor. El primer que es va aixecar disposat a posar fil a l’agulla va ser el molt despreciable senyor mal caràcter. Va prometre acabar amb l’amor, va prometre crear tal discòrdia i tal ràbia que l’amor no ho podria suportar de cap de les maneres. Va passar un any i l’amor resistia i no només resistia, s’enfortia, el mal caràcter havia fracassat estrepitosament.

El següent voluntari per matar l’amor va ser la senyora Ambició, presumia del seu poder pensant que tot ho podia i que res ni ningú li podia fer ombra, qui millor per matar l’amor, es deia ambiciosa la senyora ambició. L’ambició va tramar un pla maquiavèl·lic, desviaria l’atenció de l’amor cap al desig per la riquesa i pel poder. Convençuda de l’èxit del seu pla quedà astorada en veure que després de totes les seves temptacions, l’amor, ferit però viu, va renunciar a tot desig de poder i resistí.

El ponent, desesperat, enutjat, enrabiat com un dimoni, el senyor odi va pensar que potser la gelosia faria bona feina. Qui burletes i perversos inventaven tota classe d’ardits i situacions per despistar l’amor i llastimar-lo amb dubtes i sospites infundades. Però l’amor, tot i que confós, va plorar, va pensar, va decidir que no volia morir va tornar a vèncer per sobre de tot.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 28

RACÓ DEL CONTE L’odi, el senyor odi persistia any rere any en el seu desig malèfic de matar l’amor. Ho provà amb la fredor, l’egoisme, la indiferència, la pobresa, la malaltia, la discussió, amb tot allò que va poder trobar com a companys malèfics, però cap ni ningú va poder acabar amb l’amor. Quan es veia defallit pels atacs del senyor odi, l’amor tornava a prendre força i s’imposava una vegada i una altre.

El senyor odi era a punt de donar-se per vençut i declarar l’amor com a invencible, que d’un racó de la sala, una figura misteriosa s’aixecà i s’oferí voluntària per matar l’amor. Qui deu ser? Qui deu ser? Es preguntaven els altres. Jo mataré l’amor, va dir. No va passar pas gaire temps que aquella figura misteriosa tornar a les dependències del senyor odi i va confirmar tant esperada notícia, l’amor havia mort. Aquella criatura misteriosa havia acabat amb l’amor amb poc temps i sense que aquest hagués oposat resistència. Qui ets? Preguntà l’odi. Quin sentiment amagues? La figura misteriosa es regirà i digué, Sóc la rutina, per servir-vos.

Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal. (Paulo Coelho) Sap quina és la meva malaltia? La utopia. Sap quina és la seva? La rutina. La utopia és el futur que s’esforça en néixer. La rutina és el passat que s’esforça en segur vivint. (Victor Hugo) Fem-ho, però fem-ho diferent, fem-ho divertit.

Jordi Badia Codina

Loteria SORTEIG DE NADAL

99675

El portador juga 4,50 € en el número a dalt indicat, pel sorteig del dia 22 de desembre de 2016 Donatiu 0,50 €. Total butlleta 5,00 € Perticipeu-hi!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 29

DELS DIARIS

“Pardon” L'Església Catòlica occitana demana perdó per la matança de càtars a mitjans del segle XIII.

Gairebé vuit-cents anys més tard dels fets, un gran acte de contrició es va celebrar aquest diumenge a l'església de Montsegur (Occitània) d'acord amb les directrius del papa Francesc de viure l'any 2016 sota el signe de la misericòrdia i el reconeixement de les faltes de l'Església. En nom seu, monsenyor Jean-Marc Eychenne, bisbe de Pàmias (Pamiers), i una nodrida representació d'eclesiàstics amb responsabilitats a la regió de l'Arièja es van prostrar de genolls davant l'altar i van demanar perdó per la matança i crema que l'any 1244 van sofrir els càtars resistents de Montsegur.

Un moment de l’acte que va celebrar-se a l’església de Montsegur (Occitània)

Instigades pel mateix papa Innocenci III i capitanejades per Simó de Montfort, les tropes del rei franc van culminar aquell any la croada albigesa contra un dels corrents de l'Església cristiana que més havia importunat l'Església oficial i que s'havia fet fort en terres occitanes. La repressió contra els càtars ha estat la més cruenta que mai ha provocat un conflicte alhora polític i espiritual. Vuit segles després, monsenyor Eychenne llegia el parlament dels catòlics de l'Arièja sobre el drama càtar al prop d'un miler de ciutadans reunits a la nau i els afores de l'església de Montsegur: “No podem deixar de reconèixer les infidelitats fetes a l'Evangeli que van cometre alguns dels nostres germans durant el segon mil·lenni i demanem perdó per les divisions i violències que hi va haver entre els cristians”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 30

DELS DIARIS Totes les intervencions eclesiàstiques van ser en francès. La cantant lírica Muriel Batbie, el duet Terramaire i el poeta Serge Pey van ser els únics oficiants de l'acte religiós i civil que es van mantenir fidels a la llengua occitana, amb la recitació d'un sentit Parenostre, unes cançons populars i un poema evocador dels fets medievals.

Segons Fabien Ginoux, membre de l'associació cultural Convergència Occitana, “feia anys que l'entitat estava treballant amb les autoritats eclesiàstiques per concretar una petició pública de perdó, però no va ser fins a l'arribada al pontificat del papa Francesc que s'ha pogut fer realitat”.

Després de l'acte de petició de perdó, tots els assistents van iniciar una marxa a peu fins al Pla dels Cremats, al peu del castell, on es va fer un minut de silenci en record de les víctimes càtares i es va entonar l'himne d'Occitània Se canto.

Des de primea hora del matí, la vila de Montsegur estava fortament controlada per dotzenes de gendarmes i d'agents antiterroristes. Tots els ciutadans que hi entraven eren minuciosament registrats en previsió d'atemptats de caràcter islamista. Una delegació del Centre d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) es va desplaçar a Montsegur en representació dels occitanistes catalans.

SANT ESTEVE (26 de desembre) és el complement ideal de Nadal. Igual que el Dilluns de Pasqua ho és de la Pasqua Florida. Quan una parella s'ajunta, calen dues diades per visitar la família d'una part i de l'altra. Amb les dues festes, els dinars familiars es poden repartir entre Nadal i Sant Esteve.

I així tothom queda content!

“Les perles, les pedres precioses i l'or són l'origen dels pitjors mals”.

Horaci.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA Les espases de la ciutat Ara tothom va amb mòbil, però fa torça temps I'usual era portar espasa. Les espases eren símbol de justícia i de poder. Hi ha algunes espases ben famoses. Deixant de banda la làser de la Guerra de les Galàxies, tenim la mítica Excalibur, el propietari de la qual era el rei Artús.També coneixem la Tissona, amb la qual el Cid Campeador repartia espasades a tort i a dret. Sembla que Barcelona era una ciutat amb bona fama en la confecció d'aquests estris tan valorats en unes altres èpoques. I n'hi va haver una de molt famosa...

L'any 1131 s'havien inventat les fargues de ferro catalanes, que constituïen un dels avenços més importants de la metal·lúrgia.

Molt superiors a les ferreries de Bascònia i Cantàbria, las fargues catalanes es diferencien de tots els sistemes anteriors en que, per bufar el forn, s'utilitzava un corrent d'aire produït per acció d'una bomba d'aigua, alimentada per un rierol o un canal. El ferro preparat per aquest procediment tenia un tremp més gran i s'exportava a Itàlia, per a la fabricació d'armadures i espases. L'exportació d'aquest ferro català de tan alta qualitat contribuïa a més a més a promocionar les armes forjades a la ciutat de Barcelona, de part d'innombrables tallers que van donar els noms al passatge dels Ferros i als carrers de Dagueria i d'Espaseria.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS Els espasers barcelonins eren famosos entre el món cavalleresc medieval perquè tenien el secret de forjar espases amb un tremp tan especial que ferien sense tocar-les i des de la beina estant.

Aquesta fama va esdevenir un refrany: Espasa de Barcelona Espasa bona.

El millor present que es podia fer a un cavaller d'aquells temps era una espasa de Barcelona. No hi havia home d'armes foraster que, en visitar la nostra ciutat, no comprés espases per a ell i per als amics que més distingia. S'atribueixen, en part, els èxits guerrers de la Catalunya medieval al tremp de les espases catalanes. S'havia arribat a creure que les espases barcelonines estaven posseïdes d'encís i de meravella, i els espasers eren considerats com mig bruixots.

Segons un cens de la primeria del segle XVI, a Barcelona hi havia vint espasers i tres llancers. Aquesta notable diferència, en un temps que s'usava tant l'espasa com la llança, ens parla de la gran producció d'espases barcelonines destinades a l'exportació, ja que si tres llancers satisfeien les necessitats de la nostra gent d'armes, un nombre semblant d'espasers haurien bastat si no s'haguessin enviat gran quantitat d'espases a l'estranger.

Fragment del full preliminar del Llibre Gremial dels Espasers (1433-1713) Ateneu Barcelonès Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

El cavaller Soler de Vilardell matant el drac Portal de Sant Iu (Catedral de Barcelona) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA CATALUNYA S'OFEGA La unió de la Corona d' Aragó amb el regne de Castella i el descobriment d' América van iniciar la política imperialista hispànica. Catalunya va veure's apartada de la conquesta i explotació d’Amèrica, del centre del poder. De fet, acabarà sent primer una colònia i després una víctima més de la fagocitat cultural de l’Imperi.

El matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella dóna origen a la unió del regne de Castella i la Corona d'Aragó el 1474. La unió no és total perquè els regnes mantenen les seves estructures independents, però Castella n'és el centre (Ferran i Isabel són castellans). Ferran es desplaça al centre, i només visita Catalunya de tant en tant. En aquestes circumstàncies s'inicia la política imperialista, en la qual Catalunya no va participar.

Virrei, rei de lluny.

Ferran II va crear el 1479 la figura del virrei, el representant de la monarquia hispànica a Catalunya. La família dels Trastàmara, nobles castellans, van ocupar generalment els càrrecs de virrei. Les relacions entre les institucions catalanes i el virrei van anar-se deteriorant amb el pas del temps. Els interessos del virrei xocaven sovint amb els de la Generalitat, que controlava gran part dels impostos, i els privilegis de la noblesa (el virrei havia de pactar amb la noblesa per poder actuar a les seves terres). Amb Carles I va començar el distanciament. Però és amb Felip II que es va produir el viratge reaccionari, motivat per la sublevació dels moriscs a l’Alpujarra, la independència dels Països Baixos (que causa por a més independències en altres zones on el rei també és vist com a un estranger) o l’extensió del calvinisme.

Ferran II

Les excuses de Felip II. Amb Felip II la Generalitat va començar a perdre els privilegis. L'any 1571 el Papa va concedir a Felip II un nou impost, l'excusat, que podia cobrar als seus territoris. L'impost consistia a pagar els delmes (10% de determinats béns) al rei, que fins llavors es pagaven a l'Església. Per tant Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS s'excusava de pagar-los a l'Església. Aixó va servir per pagar l'exèrcit destinat a aturar la sublevació als Països Baixos. L'hora d'imposar-lo a Catalunya es va convertir en una demostració de força entre el rei i la Generalitat.

La Generalitat es va negar a pagar l'impost i Felip II va acusar els diputats de la Generalitat de calvinistes i, per tant, d'heretgia. Felip II, un cop demostrada la seva força, va retirar els càrrecs. Però va aprofitar per introduir la censura a Catalunya el 1573.

Felip II

La dada Amb Felip III i Felip IV els virreis van convocar les Corts catalanes cada cop amb menys freqüència, fins que les relacions van trencar-se amb la guerra dels Segadors.

El detall Durant el regnat de Felip V i l'absolutisme les relacions van canviar de to. El decret Nova Planta va eliminar les institucions catalanes, va substituir el català pel castellà com a llengua oficial i el virrei pel capità general. Catalunya va ser absorbida per l'Imperi.

Carles I

L’Atlàntic d'esquenes a Catalunya.

Catalunya va perdre el comerç amb Orient arran de la caiguda de l'Imperi bizantí el 1453, però podia compensar-ho amb el comerç; amb el Nou Món. La corona catalanoaragonesa va invertir en les expedicions. A la segona expedició de Cristòfor Colom, els caps religiosos i militars eren catalans: fra Bernat Boïl i el cavaller Pere Margarit. Però els Reis Catòlics van concedir l’exclusivitat del comerç directe amb América a Sevilla i Cadis.

El 1522 els catalans van demanar tenir comerç directe amb América i Carles I els ho va negar.

Van optar, però, pel comerç indirecte via Cadis. Ara bé, no tan sols es va perdre l'hegemonia del comerç atlàntic sinó també la del comerç mediterrani: Carles I va aliar-se amb els Dòria de Gènova i va renunciar a impulsar el comerç marítim català en favor de genovès.

Catalunya, que havia perdut força econòmica i demogràfica amb la crisi del segle XV i la Guerra Civil Catalana, no va poder defensar una posició més privilegiada en el comerç del segle XVI. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS El català resisteix el castellà, per Cristòfor Despuig.

La presència d'alts càrrecs castellans a Catalunya al llarg del segle XVI va fer que les classes altes i la classe política abandonés el català a favor del castellà.

La noblesa d'origen castellà i les altes jerarquies eclesiàstiques, nombrades pel rei, parlaven castellà. Les classes populars (la baixa noblesa rural, el baix clericat i la burgesia), però, seguien parlant català.

Però no tothom seguia aquesta norma. Cristòfor Despuig defensava el catalá a l'obra "Los col∙loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra escrita l'any 1557. És la primera defensa de l'ús de la llengua catalana que tenim.

L'obra, però, va ser inèdita fins al segle XIX. Aquesta dada és indicativa de l'efecte de les censures que van patir les obres en català fins al segle XIX de mans de Felip II i Felip V, i que encara van trobar una nova censura al segle XX. Potser la decadència cultural del segle XVI es va veure agreujada pel garbell de les censures, que van eliminar moltes obres en català. Es produïa poc en català, però potser no tant poc com ens ha arribat. De la mateixa manera que al segle XIX es va publicar el text de Despuig, encara hi deuen haver molts textos perduts que tenien alguna referencia en documents oblidats. Ara bé, també es van eliminar molts documents que parlaven de fets de la història catalana que no convenien als censors. Darrerament s'ha presentat un altre dubte inquietant: podria ser que haguessin desaparegut tots els exemplars en català d'alguns llibres catalans anònims traduïts a diferents idiomes i que haguessin quedat només els exemplars en castellà, cosa que hauria fet que se n'atribuís l'autoria a escriptors castellans.

No imprimiu la Ç.

La impremta va arribar a Barcelona l'any 1468 o abans. El primer llibre imprès de que es té notícia és el "Pro condendis orationibus justa grammaticas, leges, literatissimi auctoris", de Bartholomei Mates. L'aparell, que en general va ser dinamitzador de la cultura, a Catalunya va suposar un desavantatge perquè estava supeditat a la llista de llibres prohibits per la inquisició, entre ells molts dels escrits en català, El català va quedar relegat a l'oralitat, als manuals i als romancers, i va desaparèixer de la literatura. A Italia hi havia el Renaixement i a Catalunya la decadència.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

EL TEMOR ANCESTRAL DE LA SEQUERA DAVANT DEL TEMOR DE LES INUNDACIONS Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

N

o restarem gravetat al fenomen d’una sequera severa: el bestiar no té on pasturar, les collites es malmeten, creix el risc d’incendis forestals, es produeixen epidèmies, l’aigua per cuinar i per rentar-se escasseja i és difícil aconseguir aigua potable amb què calmar la set. Apareix la fam. La nostra tradició agrícola ha fet que el temor de la sequera hagi colpit la població, fins i tot en la que no té cap relació amb l’agricultura, i aquest temor supera de lluny el temor de les inundacions, encara que aquestes últimes produeixin morts i greus danys econòmics.

Els dies que plou i ens queixem per les molèsties de la pluja, és freqüent que surti un espontani que ens recordi que la pluja és necessària i que l’hem de suportar.

Les lamentacions per les riuades i les seves conseqüències són molt més tolerants perquè es considera que aquest excés d’aigua evita les temibles sequeres.

La constant insistència del Govern Central espanyol en les excel·lències de la Constitució Espanyola ha arribat a impregnar la mentalitat del ciutadà de peu, que inconscientment ha arribat a la convicció que la Constitució és una cotilla a la qual el ciutadà no s’hi pot resistir.

Però si es raona s’observa que hi ha un “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” d’àmbit mundial que estableix l’indiscutible dret a la lliure determinació dels pobles i per tant la possible i consegüent secessió de qui opti per independitzar-se de l’Estat en què es troba. Aquesta possibilitat s’enfronta a la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” que pregona la Constitució, però aquesta contradicció la resol la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” que, en el seu article 27, diu: “El dret intern i la observança dels Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS tractats.- Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat...”. És a dir, que el dret de lliure determinació preval sobre el que diu la Constitució. És més, el “Pacte” es va convenir el 1966 i Espanya el va ratificar el 1977. La “Convenció de Viena” va néixer el 1969 i Espanya la va ratificar el 1972.

Ambdós acords internacionals són anteriors a la Constitució Espanyola, que fou aprovada per les Corts el 1978 i que per tant és posterior i contradiu els referits tractats internacionals. Com es va poder incórrer en una contradicció de tanta transcendència?

Recordem que l’eficàcia general de les normes jurídiques (la força d’obligar al respecte a la lliure determinació del “Pacte”, en el nostre cas) es tracta a l’Art. 6.3 del Codi Civil, que estableix que “Els actes contraris a les normes imperatives i a les prohibitives són nuls de ple dret, tret que en elles s’estableixi un efecte diferent per al cas de contravenció”.

Es podria considerar que l’Art. 2 de la Constitució Espanyola, relatiu a la indissoluble unitat de la Nació espanyola, és nul per impedir l’exercici de la lliure determinació dels pobles, un dret que Espanya ha reconegut i està obligada a respectar?

L’Estatut de la Cort Internacional de Justícia (San Francisco, 1945) estableix (Art. 65) que la Cort podrà emetre opinions consultives respecte de qualsevol qüestió jurídica a sol·licitud de qualsevol organisme autoritzat per fer-ho per la Carta de les Nacions Unides, és a dir, que podria plantejar-se la improcedència que vulgui evitar-se el dret de determinació de Catalunya sobre la base del que disposa la Constitució, ara bé, podria ser la Generalitat un organisme autoritzat per sol·licitar una opinió consultiva?

Molt em temo que la Generalitat no seria reconeguda com a legitimada per fer aquesta consulta.

Amb motiu de la visita de la primera ministra del Regne Unit a Madrid el 13 d’octubre de 2.016 durant la seva reunió amb el President en funcions del Govern espanyol el President va manifestar que si Escòcia s’independitza del Regne Unit Espanya vetaria l’ingrés d’Escòcia a la Unió Europea. És evident que la intenció del President espanyol és aconseguir que el Regne Unit, si arriba el cas, veti l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Als ara compatriotes catalans, per no acatar la voluntat de l’Estat, els enfonsaria Espanya sense contemplacions ni remordiments!!!

Com se li acut, al President del Govern espanyol, ingerir-se en una qüestió interna del Regne Unit, mitjançant una manifestació amenaçadora per a Escòcia? Quina imatge està donant Espanya a Escòcia i al món? No reaccionaran els independentistas escocesos davant d’aquesta ingerència?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Amb el manifestat vet a l’ingrés d’Escòcia a la Unió Europea, està oblidant el President del Govern Espanyol que l’objectiu de la Comunitat Europea fou la creació d’una àrea d’Estats europeus en què es respectessin normes comunes en benefici del conjunt d’Estats i que utilitzar el vet a l’ingrés d’Escòcia a la Unió Europea no té cap justificació a la vista dels objectius pretesos?

L’exclusió d’Escòcia de la Unió Europea no només perjudicaria Escòcia sinó també el conjunt de la Unió Europea.

Es podria dir el mateix davant un possible vet a l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Aquesta exclusió perjudicaria Catalunya però també la Unió Europea. És un criteri generalitzat considerar que la unió fa la força.

“Ningú no està per sobre de les Lleis”: Els membres del Govern Central espanyol repeteixen incansablement que “ningú no està per sobre de les Lleis”, oposant-se a l’aspiració independentista catalana que contradiu la Constitució Espanyola quan diu que la Nació espanyola és indissoluble i és pàtria comuna i indivisible dels espanyols.

Joseph Goebbels fou un mestre de la propaganda nazi i amb ella va aconseguir enardir el poble alemany, que va seguir les consignes d’Adolf Hitler sense badar boca fins al desenllaç final de la II Guerra Mundial.

Ara la propaganda del Govern Central espanyol consisteix a anar repetint que ningú no està per sobre de les lleis. Però qui pretén estar per sobre de les lleis? Els independentistes catalans està clar que no, puix les manifestacions de la Constitució relatives a la indivisibilitat d’Espanya contradiuen l’obligat respecte a la lliure determinació dels pobles, establert en el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”, i aquesta confrontació entre el “Pacte” i la Constitució la resol la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” com hem vist.

En aquestes circumstàncies, la insistència que ningú no està per sobre de les lleis constitueix una propaganda tòxica que disfressa la realitat i no és tolerable.

No serà el Govern Central espanyol qui pretén estar per sobre dels tractats internacionals que l’obliguen però que incompleix?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

L'àngel de les fonts

- Veniu a mi, els qui us plauen les coses netes -digué l’àngel de les fonts. Jo us ofereixo l’aigua pura, sortida del misteri de la terra, jo us convido a compartir la vida al meu entorn, a entreteixir les vostres paraules amb els meus mormols.

Tot ell era transparència i netedat. Un somriure fresc es dibuixava en els seus llavis. I se t’oferia simplement, com una besada d’aigua. Era l’ànima de totes les fonts del món i en sabia les cançons i els missatges.

- A cada font jo en canto la cançó, una cançó nova i vella –féu l’àngel. D’anys i de mil·lennis que la canto. I em plau que vosaltres la sentiu i la canteu junt amb mi. És una cançó de vida i de joia, una cançó que canten els arbres i els ocells i els pastors.

Eternes paraules que revelen misteris, eternes paraules de retorn i de vida. Totes les cançons del mar, tots els cants dels núvols, tota la música de la pluja ressona en els meus cants inacabables.

L’àngel somriu en les fonts amb un somriure de miralls i transparències. Sempre és com inesperat el trobament amb el seu somriure. A vegades no coneixes l’indret on ell somriu, i se’t fa present tot de cop en una recolzada del camí. Altres, en saps el lloc, però a l’últim pas se’t presenta l’àngel com un esclat, com un misteri que brolla davant teu. Una font sempre conté quelcom de misteriós, quelcom que brolla no saps ben bé per què, un xic a l’atzar, espontàniament. I, tanmateix, quanta veritat rere seu, quanta concatenació! Tot origen ens intriga, però no existeix sense una història que tots podem comprendre, car tot allò que existeix pot ser conegut.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS L’àngel cantava en les fonts i els homes hi anàvem i bevíem. De temps que hi anàvem, de temps que hi bevíem, com els faunes i les nàiades, com els cérvols lleugers i els ocells volaires, com les vacades de pausat caminar i els vianants cansats per les rutes. A tots ens plaïa el seu cant. I, un cop havíem begut de l’aigua fresca que ens regalava, ens assèiem i pensàvem en els misteris de les fonts i en l’enllà de la història. I deixàvem que l’esperit somiés, endut lluny amb la cançó de l’aigua. Passàvem, llavors, llarga estona en els reialmes de la fantasia, sentint, llunyana, la cançó de l’àngel. Després, retornant a la terra, desvetllàvem el front amb el dors de la mà, i repreníem la ruta, enyorant les fonts estimades.

I és que tots enyorem la nostra font d’aigua.

Jordi Llimona i Barret

LA BONA TRADICIÓ DEL REGAL DE NADAL Dies abans de festes pensem en els regals per la família i amics. Són detalls que porten records i refan l'amistat, És ritual joiós, tal com diu la nadala «Dolces festes»: -Digues, xic, com és que riuen tan contents tots els minyons?

-Pare, perquè avui els donen neules, vi blanc i torrons.

Ai, dolces festes com són aquestes les de Nadal!

Les gents se'n riuen quan els nois diuen: -Neules, neules, torrons i vi blanc.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Sant Llorenç del Munt i l'Obac

El Paller de Tot l'Any El Paller de Tot l'Any, amb 818 metres d'alçada, és una de les muntanyes emblemàtiques de la carena del Camí Ral i del conjunt de la Serra de l'Obac. També és conegut com a Paller de l'Obac o també com a Muronell.

Seguint l'estructura geològica de tot el parc, el Paller de Tot l'Any està format per conglomerats argilosos.

L'element més caracteristic de la muntanya és la seva agulla superior, que li dóna la forma de paller. A la base de l'agulla s'hi pot accedir caminant des del Camí Ral i fer una volta completa al seu entorn.

El Paller de Tot l'Any és un dels llocs mítics de la història dels bandolers. A la part del penyal abocat al Sot de la Portella, hi ha una esquerda on s'afirma que hi va viure i es feia fonedís en Capablanca, després dels seus robatoris. El popular i enigmàtic bandoler tenía organitzat un sistema que li permitía despenjar-se per la paret fins el seu refugi rocós.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS Al cim del Paller de Tot l'Any s'hi pot anar: - Des del Torrent de la Font del Solitari, venint de la banda de Vacarisses.

- Des de la carena del Collet Estret o des del Coll de Tres Creus venint de la banda de Matadepera.

Si es vol pujar fins dalt de tot, s'ha de dir que la primera grimpada es bastant delicada, s'ha d'anar molt en compte. Hi han pocs punts on aguantar-se i la caiguda és bastant considerable.

Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com

Al Casal de Cultura

L'Associació Grup Teatre Jove de Vacarisses presenta

els dies:

17 de desembre, a les 6 de la tarda 23 de desembre, a les 7 de la tarda 26 de desembre, a les 7 de la tarda al final de la representació del dia 26, Festa en commemoració del Centenari dels Pastorets d’en Folch i Torres.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Posem-nos al dia sobre la Castellassa de can Torras (anys 2010 al 2016) Massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (continuació)

Toponímia: l’any 1786 s’esmenta la “Castallassa”: La disparitat de formes de denominar la Castellassa no ha cessat pas en aquests anys, tot i que la forma Torras amb “a”, argumentada i defensada en el llibre esmentat, no s’ha imposat. A la majoria de mapes, guies i publicacions posteriors s’ha mantingut la “e” de Torres, seguint la normativa fabriana d’escriure els plurals en vocal neutra com a “-es”, considerant que aquest topònim és un plural de “torre”, cosa que en canvi no està confirmada. A més, Torres prové del cognom dels propietaris de la masia homònima que hi ha a prop de la Castellassa, i no està certificat que l’origen del cognom sigui un plural de “torre”.

Pel que fa a les novetats sobre toponímia, s’ha fet una troballa sobre el topònim “Castellassa”.

Recordem que és un nom mil·lenari, aparegut per primer cop en un pergamí de l’any 960 dC citat amb la forma de “Castelle Azano”, i que fins a finals del s.XVIII no va aparèixer en la forma “Castellassa” actual, concretament en un mapa conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Doncs bé, l’any 2013 es va publicar el dens i voluminós llibre titulat “Tres capbreus del Vallès Occidental”, de Joan-Antoni Ferran, on s’esmenta la forma “Castallassa” en un any precís, el 1786, i en concret dins del text “La confessió de Salvador Torras, de Matadepera (18-11-1786)”, en un paràgraf on aquest senyor dóna fe de tenir una peça de terra que inclou aquesta roca.

Excursionisme: Alguns llocs poc o mai divulgats dels voltants de la Castellassa han passat a ser visitats i difosos en molts mitjans diferents gràcies a la seva aparició en el llibre d’Òscar Masó, encara que sense arribar a massificar-se ni a degradar-se, però sí essent tinguts en compte feliçment per la comunitat excursionista del massís. Llocs com la Balma del Sot de la Carda, els pins Pinyoners del Sot del Guix, la canal de l’Elefant, la canal Gentil, la canal del Tro, les pinasses del Dalmau, etc. ara són més coneguts i, ensems, estimats i valorats.

El dia 6-11-2011 el Centre Excursionista de Terrassa va organitzar la 27a edició de la seva tradiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS cional i multitudinària Caminada Popular de Terrassa, i la dedicaren a la Castellassa de can Torras, homenatjant als germans Òscar i Albert Masó Garcia. Ells dos hi col·laboraren escrivint l’Òscar un tríptic descriptiu dels bonics racons i curiositats que envolten la roca, amb fotografies pròpies incloses, i també amb una poesia inèdita de l’Albert elaborada expressament per a l’ocasió, que venia adjunta a un cartró de colors lligat a un bon embotit que es va donar com a obsequi als participants de l’excursió.

Novetats d’escalada: La confecció del primer llibre d’Òscar Masó dedicat a la Castellassa (2006-2008), confegit en format de guia d’excursions i d’escalades, va provocar un inusual auge aperturista que propicià l’obertura de quatre noves vies clàssiques en aquesta roca en un marge ben curt de temps. Passada la febre endegada per la imminent publicació del llibre, esparses novetats han aparegut posteriorment pel que fa a la pràctica d’aquest esport acrobàtic en les parets de la Castellassa, de les quals us en fem cinc cèntims de forma cronològica: • 5-9-2011: Mor tristament Àngel Casanovas i Crespo de forma inesperada, qui fou un dels aperturistes de la variant Ullés-Casanovas de la cara nord. Ferm muntanyenc i millor persona, fou president del Centre Excursionista de Terrassa i destacat escalador i fotògraf.

• 27-9-2011: S’instal·la una nova anella de ràpel al cim, que fa joc junt amb la històrica anella dels ex-TIM. • 15-9-2012: S’obre a l’estil clàssic la via Gai Grimpar, a càrrec de Ricard Darder i Amadeu Pagès, l’única que s’ha obert des de la publicació del llibre citat. La ruta discorre paral·lela al cantó esquerre de la canal de la Matalonga, per una esquerda molt difícil i delicada, amb una part superior en placa fins al cim de la Torre.

• 6-1-2013: 1a repetició de la treballosa via Enric Comellas i Llinares a càrrec de Bernat i Jordi del “Rumba Team”. El potet ficat a la R2 a càrrec dels germans Masó Garcia, coaperturistes, encara no tenia la firma de cap repetidor.

• 10-5-2013: Efren Gaitan i l’històric David Vallhonrat alliberen la via Gai Grimpar, en una ferma activitat a la Castellassa que ha donat com a resultat la següent graduació: L1=6b+; L2=A2,6c/+. Efren ha treballat en altres alliberaments, alguns parcials i altres de sencers, en vies com la Color de Rosa, Torras Homet, Orgull Masònic, etc.

• 5-11-2015: Ens deixa Josep Calvet Pratginestós a l’edat de 101 anys, històric aperturista sabadellenc de la cara Nord Original, feta junt amb Àngel Graner i Alexandre Camps l’any 1936. Fou un digne supervivent d’una època pionera i irrepetible, igual que ho va ser el seu Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS •

• •

•

amic escalador Manel Roviras, que ens deixà l’agost de 2010 als 95 anys.

27-1-2016: L’entranyable Fredi Parera també ens deixa. Fou un valent i decidit escalador terrassenc que s’atreví a escalar l’Escletxa Central de la cara Oest de la Castellassa, patinthi un aparatós accident.

30-1-2016: El castellarenc Josep M. Torras Homet, qui més cops ha escalat la Castellassa (156 vegades), compleix 90 anys.

Sobreequipaments i restauracions: Aquest fenomen de desvirtuació de la classicitat genuïna de la via normal s’ha produït diversos cops, i altrament s’hi ha restaurat l’equipament original. Aquest fet no és nou a la Castellassa, ja que cada cop hi ha més pressió per imposar a la força i sense ètica de respecte la modalitat d’escalada esportiva en els llocs on històricament sempre s’hi ha practicat la clàssica, eliminant-hi l’esforç, compromís i enginy que suposa aquesta última.

Novetat a la via “X”: Noves recerques han donat fruit i s’ha trobat, en el butlletí nº463 del C.E. de Catalunya de desembre de 1933, la citació més antiga coneguda fins avui dia sobre una ascensió a la canal-xemeneia de la via “X” de la Castellassa. La va efectuar en Santiago Coll en solitari (!), afirmant que va pujar la canal “pel costat de Terrassa”. Cal recordar, no obstant, que es creu que aquesta via fou oberta pels anys vint del segle passat.

Tres recordats escaladors que varen obrir vies a la Castellassa i que ens han deixat en aquest lapsus de temps. Fotos: Conxita Garcia Pérez i Òscar Masó Garcia.

El primer llibre sobre la Castellassa feia referència a les escalades dels voltants de la roca, de les quals hi ha també diverses novetats a ressaltar: •

• •

2012 (juny): Es reequipa l’aresta del Conveni, col·locant un parabolt per burí, i mantenint el caire clàssic i de compromís de la via però amb les assegurances renovades. Posteriorment s’ha alliberat amb un grau de 6b+.

2012 (agost): S’obre la via Jaume Torrens Calvó al costat oest de la canal de l’Elefant, a càrrec dels germans Masó Garcia.

2013: La via Normal del Bolet és també víctima d’un sobreequipament i una posterior resVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS tauració, un fet ben insòlit en aquest monòlit. La restauració ve a ser com la reinstauració de l’anterior estat d’equipament que presentava la via, més clàssic i exposat.

La Castellassa de can Torras de nit amb el pessebre del 50è aniversari dalt del cim.

Foto: Òscar Masó Garcia.

Curiositats: Dins del farcit apartat de fets insòlits que el llibre de la Castellassa tenia dedicat a aquest enorme monòlit, podem afegir-hi noves entrades: • Una BTT al cim!: pel desembre de 2011, arran de la inauguració d’una nova botiga de Bicicletes Escapa a Sabadell, els propietaris del negoci van fer pujar una bicicleta de BTT al cim de la Torre de la Castellassa per fer-hi una espectacular foto promocional. Pujaren el vehicle a lloms de diversos escaladors (entre ells Ricard Darder, molt vinculat a la roca) i a dalt de tot un ciclista de veritat, impecablement abillat amb el seu flamant mallot, va fer diverses pedalades mentre quedava immortalitzat per les càmeres. De la notícia se’n va fer ressò el Diari de Sabadell i la publicitat que se’n va derivar va crear impacte.

• Noves Castellasses!: l’any 2010 apareix la guia de l’Alt Solsonès, de Cossetània Edicions, i s’hi esmenta una Castellassa al bell mig del feréstec Clot de Vilamala. Es tracta d’un turó arrodonit, gros i força rocós situat en un paratge salvatge i de difícil accés, al qual els autors de l’article hi obrírem una via (Ermitanets) i poguérem gaudir del privilegiat aïllament del lloc. Una altra Castellassa ben propera i en forma de turó s’esmenta en un mapa Alpina de la mateixa comarca, situada al sud del poble de Canalda i en l’indret dominat per la imVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS ponent Espluga Tremosa, a tocar del Riu de Canalda. Aigües avall i ben a prop, un altre turó apareix batejat com a “Castellasseta”. Aquests topònims són nous, o foren ignorats per l’”Onomasticon Cataloniae” de Corominas, que no els cita pas? Evidentment, caldria un estudi ben aprofondit de l’origen de tot plegat.

La salvatge Castellassa del Clot de Vilamala, vista des de la 2a reunió de la via Vilabona.

Foto: Òscar Masó Garcia.

Canvis vegetals i geològics a la Castellassa i voltants: Als camps de la geologia i la vegetació, dos aspectes tractats amb detall en els dos llibres esmentats, s’hi han d’afegir les novetats i canvis que normalment les plantes i les roques van patint en el transcurs del temps, i que al llarg dels darrers sis anys han anat succeint a la Castellassa: • 2012 (novembre): Es té notícia que ha caigut una de les quatre branques del Pi de les Quatre Besses, l’únic arbre declarat oficialment com a Monumental al massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i que està situat a relativa poca distància de la Castellassa. Un roll casolà i molt aproximat li va atorgar més de 160 anys de vida, a l’espera de l’opinió dels experts.

• 2012 (desembre): Mor el pi que servia per fer el ràpel de la cara oest de la Castellassa de can Torras. Era l’únic pi que es tenia coneixement que vivia en el monòlit.

• 2013: Desapareix una presa de peu que facilitava el primer pas de la via normal de la Castellassa. Era rodona i petita, estava molt polida i sembla que va saltar pel seu compte, no pas “ajudada” com li va passar malauradament a la famosa “pedra negra”, que va desaparèixer del pas clau del cim principal a cops de martell als anys 50 del segle passat.

• 2013: Es produeix una aparatosa esllavissada pel cantó E, just dessota dels blocs del cim.

Mica a mica les compactes lloses cimals van perdent fonament! També es va produir una Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS esllavissada d’una crosta situada damunt del bloc anomenat el Cigró, el qual de moment es manté indemne després de la inquietant ensulsiada que l’afectà l’hivern de 2005-2006.

• 2014: Neix de nou i amb empenta el marfull que brota de la penombra del fons de la profunda bretxa del cim de la Torre, punt culminant de la Castellassa.

• 2016: Una gran part de l’heura que cobria l’agulla homònima, propera a la Castellassa, ha caigut de forma massiva al seu cantó NE i n’ha canviat completament la seva fesomia. Caldria continuar anomenant-la l’agulla de les Heures?

Fins aquí us hem posat al dia de la Castellassa de can Torras sobre tot allò que ha succeït d’ençà de la publicació del seu llibre monogràfic, l’any 2010, i que ha tingut com a protagonista aquesta grandiosa roca i els seus voltants.

El nombre de fets recopilats en aquests sis anys demostra que aquest impressionant monument natural no ha passat de moda i que continuarà com sempre ben present en els cors de tots els que l’estimem.

L’esllavissada de sota dels blocs del cim, ocorreguda a finals de 2013.

Foto: Òscar Masó Garcia.

Us convidem a retrobar-nos d’aquí a uns anys per compartir les bones noves que s’hagin originat al voltant de l’intens i perdurable encant que desprèn la Castellassa de can Torras. Segur que no ens defraudarà!

Agraïments: Pere Estapé, Efren Gai, Ricard Darder i Conxita Garcia.

Albert i Óscar Masó Garcia

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 49

El passat dissabte dia 12 de novembre l’Associació grup Teatre Jove de Vacarisses, amb la col·laboració del Casal de la Gent Gran, va representar: ENTREMESES DE

Cervantes IV CENTENARI DE LA MORT DE

CERVANTES

Fotos: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 50