581 gener 2017

Núm. 581 - Gener de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Foto: Jaume Pintó

Feliç Any Nou!

Pessebre de la Gent Gran - Plaça Joan Bayà

Surt l’estel de l’Orient...

Veus tres ombres que caminen?

Hom no ho sap, però pressent que els Sants Reis ja s’aveïnen.

Nit de goig i poesia: somnis d’or sobre els coixins i una estrella que els Reis guia dins la fosca dels camins.

Camil Geis i Parragueras

SUMARI Pòrtic Pensaments caçats al vol L'Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Campanades Des de Sitges Racó de la poesia Parròquia de Vacarisses Càritas de Vacarissess Vacarisses, balcó de Montserrat Racó del conte Dels diaris Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 5 6 8 9 10 11 12 13 14 26 28 34

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Desembre Dia 11 Final del rectorat de Mn. Sebastià. Pren possessió de la parròquia el nou rector P. Josep Morros i Castelltort, escolapi. El Pare Josep és també rector de les parròquies de Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola i Arxiprest del Bages Sud. Concelebració de l’Eucaristia presidida per Mn. Pere Oliva, Vicari general de Pastoral del Bisbat de Vic. Dia 16 Enterrament de l’Angeleta Trias i Duran.

Dia 17 Concert de Nadal a benefici de la Marató. Actuació del Cor de Vacarisses, Cors 1, 2 i Joves de l’EMM de Vacarisses, Rengel i Ona Martínez Mora.

Dia 22 Concert de Nadal a benefici de la Marató. Escola Pau Casals de Vacarisses.

Dia 24 i 25 Missa de Nadal. Missa familiar i Concert de Nadales a càrrec dels infants de la Catequesi.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581- Gener 2017 - Pàg. 2

PÒRTIC Núm. 1 - Any 1964

L’equip que fa possible aquesta revista tan nostra, m’ha proposat de fer el PÒRTIC d’aquest Cap d’Any, degut al CANVI de RECTOR. M’ha succeït un gran amic i company: el Pare Josep Morros i Castelltort, escolapi. L’enhorabona, Josep!

I si parlo, he de parlar de la nostra publicació: oi?

Doncs, sí. El dia del CANVI, vaig dir: “Hem publicat la revista parroquial VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT, fundada per Mn. Joan Soler (d’un gratíssim record), el maig de l’any 1964, en plena dictadura, fins arribar (no falta gaire) al número sis-cents, donant a conèixer el topònim VACARISSES a tot Catalunya i a mig món...”

Em sembla que no exagero gens: Tot gràcies a un equip de gent que sempre ha estat a punt. Els que han integrat la plantilla es mereixen un gran reconeixement. És impossible citar tots els noms. Gràcies! Mil gràcies! Podria explicar un munt de detalls. Faig, només, una pinzellada. El “VACARISSES” ha passat mals moments. El número 22 abastava el primer trimestre del 67 i el número següent cobria els mesos de l’abril a l’agost, fent ressaltar: “Són ja molts mesos que no podem llegir el nostre Butlletí. Què passa? El cas de sempre. La situació econòmica no resisteix el cost de l’edició... És una circular que ens agermana... No podem permetre que mori el nostre Butlletí... La responsabilitat és de tots.”

El març del 69 es va publicar el número 23. Feia un any i mig que no sortia. L’editorial gemegava dient: “TORNEM-HI! El més d’agost de l’any 67 es va publicar el número 22.

De des estant –per causes ben conegudes – no ha sortit més. I és llàstima! Hauríem de procurar que, almenys de tant en tant, el nostre Portaveu tornés a trucar a la nostra llar...”

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 3

PÒRTIC Va ser amb motiu de l’estrena del nou Altar, un bloc de pedra d’unes tones de pes, que el Bisbe Ramon Torrella, fill de vacarissans, va consagrar el dia 23 de març. Fou una jornada memorable. El conegut BUTLLETÍ va tornar a treure el cap. Pobre BUTLLETÍ; feia cara de pomes agres. Només quatre pàgines i encara ciclostilades...

Gràcies a un gran equip de redactors, col·laboradors d’aquí i de molts indrets i un bon grapat de subscriptors de tot arreu, el nostre Butlletí, transformat de mica en mica en una revista ben presentable, ha tret la pols de la història del nostre passat i ha provocat la sortida a la llum del dia d’un Vacarisses retrospectiu que fa goig. Hem recuperat moltes pàgines del nostre poble que es gronxa, fa més de mil anys, al recer del Cingle emblemàtic i de cara a l’immens Rocam on hi te la Casa Pairal la MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, LA PATRONA DE CATALUNYA. Des de la fe cristiana, hem fet poble i País i hem seguit, pas a pas, el desvetllament de la nostra cultura, la recuperació de la nostra parla des del primer moment augurant un demà proper amb la reconquesta sobirana del nostre País. Cada cent números se’n ha publicat un d'extraordinari, amb la col·laboració de persones molt significatives.

La celebració del número 500, fou extraordinàriament sonada. Tot plegat és degut a tants i tants... que fa basarda i fa venir pell de gallina.

Moltes gràcies a tots, coneguts i desconeguts, que heu confiat en la revista VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT. I, ENDAVANT! Cal arribar molt lluny!!!

Sebastià Codina i Padrós Director

Portada del número 549, el darrer número que es va distribuir imprès. Maig de 2014 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 4

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL No és necessari dir tot el que es pensa, però si que convé pensar tot el que es diu...

Quan som petits tot ho veiem molt gran; quan som grans ho veiem tot molt petit, però res tant petit com a nosaltres mateixos, si som sincers...

Hi ha joves ja vells i molts vells que encara són bastant joves... L’edat deu tenir una importància relativa, en alguns casos...

Quan sabem a Déu buscar, Ell mateix es fa trobar...

Cal no enfadar-se i no treure foc pels queixals; hi ha el perill de donar un pas en fals...

Cloure els llavis i pessigar-se la llengua serveix molt per poder anar pel món amb el cap ben alt...

Tots plegats, a les balances de Déu no pesem gaire més que un grapat de fum o una embosta de vent...

La vida és com una flor que ha tret florida de bon matí i cap el tard es marceix, es panseix i s’asseca...

Tant de bo que les postes de sol no ens atrapin mai enfadats o rondinant...

La tristesa consumeix els ulls, el cor i les entranyes...

Els anys es mesuren amb pocs pams i no duren gaire més que un esbufec o un esternut...

Davant de segons quins atacs és molt millor quedar mut, arronsar les espatlles, riure per dintre i fer el distret...

Un dels personatges més significatius i clarividents de la Catalunya del segle passat, quan s’estava morint li van preguntar: Teniu por de la mort? Somrient, va respondre: El que tinc és una gran curiositat i tafaneria...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 5

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 23 - El Temple de Jerusalem L’únic lloc destinat al culte a Déu, des dels temps de Salomó. El Temple de l’època de Jesús era una ampliació del segon temple patrocinada per Herodes per a guanyar-se la simpatia dels jueus, ben lluny de tota creença. Era el tercer Temple; el primer havia estat el de Salomó. Era la meravella de les meravelles. Nabucodenossor, rei dels perses, el saquejà.

No en va deixar ni rastre i feu desaparèixer els signes més sagrats que tenien els hebreus: L’Arca de l’Aliança amb les Taules de la Llei. El segon fou edificat al final de l’exili de Babilònia quan els jueus van poder tornar al país, malmès i destrossat pels perses.

El fantàstic temple d’Herodes no va durar gaire; des de l’any 19 aC. fins que fou totalment arrasat i cremat pels romans l’any 70 dC. en temps de l’emperador Titus. No s’ha refet mai més. Coneixem moltes de les seves característiques gràcies a Flavi Josep.

Era edificat sobre una explanada que encara existeix sostinguda per robustes muralles que delimitaven el cim del turó i en alguns indrets tenien una alçada de més de 40 metres. El temple tenia més o menys el traçat del de Salomó però era més majestuós. Era la primera meravella del món, en aquell temps. Estava envoltat per un conjunt de patis rodejats de porxos. L’entrada principal donava accés al pati anomenat dels gentils, al que hi podia entrar tothom. L’accés al segon atri era el de les dones, totalment aïllat de tothom. Si algú s’atrevia a entrar-hi era condemnat a mort. Els homes podien ocupar el tercer pati anomenat dels israelites. Davant de l’entrada del Santuari hi havia un indret distingit reservat pels sacerdots. Al bell mig hi despuntava un gran altar on es sacrificaven les ofrenes dels fidels, vinguts de totes bandes. En el Santuari es trobaven dos departaments: El LLOC SANT (hi havia un encenser perfumant l’entrada de nit i dia) i més endins EL LLOC Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 6

L'EVANGELI PAM A PAM II TRES VEGADES SANT (recordava el lloc on s’havien guardat les Taules de la Llei fins a la profanació del primer temple).

Es considerava La Casa de Déu. Hi tenia només accés el Suprem sacerdot, i encara en moments molt significatius. Moltes escenes de la vida de Jesús es van desenvolupar en el gran marc del Temple. Ara, al mig de l’esplanada, hi ha la Mesquita d’Homar. Del vell Temple només se’n conserva el conegut mur de les lamentacions on una multitud del seguidors de la religió jueva prega sense interrupció.

Sebastià Codina i Padrós

Manel Esteller Badosa Sant Boi de Llobregat, 1968

Medalla d'or del Parlament de Catalunya

Metge i investigador Director del programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (Barcelona) "Tots hem de col·laborar en la millora del país sigui quin sigui el nostre àmbit de treball".

"La recerca a Catalunya és bona. És més bona del que tocaria en funció dels recursos que rebem de Madrid. Els investigadors fan molta cosa amb molt poca cosa."

"A l'àmbit europeu, els investigadors catalans competeixen amb la resta d'investigadors europeus i això permet aconseguir recursos sense passar pel filtre de l'Estat espanyol i ser competitius. Quan intervenen factors polítics els recursos no es reparteixen a partir d'una lògica científica, sinó política."

"Una Catalunya independent seria capaç d'assolir l'excel·lència i ser un pol d'atracció d'investigadors de tot el món. No volem que tots els centres grans d'investigació es facin a Madrid, això només ho canviarem amb eines pròpies."

"Cal ser conscients del que tenim, valorar la recerca amb criteris de qualitat, no polítics ni d'amiguisme. A més, cal obrir-nos a la resta del món."

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 7

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Conill amb llenegues Ingredients per a 4 persones: 1 conill d’1 kilo.

500 grams de llenegues.

3 grans d’all.

100 grams de salsa de tomàquet.

Sal, pebre i oli d’oliva.

Mig got de xerès o vi sec.

Picada: 1 gra d’all, julivert, safrà, avellanes i carquinyolis.

Mantega, sal i oli.

Rostirem una mica el conill que haurem fet a trossos, amb un bon raig d’oli, els alls, la sal i el pebre. Hi afegirem el tomàquet i el xerès, deixarem que cogui ben bé el tomàquet.

Hi tirarem les llenegues, farem que vagin coent a foc lent una bona estona perquè deixin anar tot el seu aroma. Si veiem que ens queda molt eixut, hi podem afegir un raget d’aigua.

Per últim, hi tirarem la picada que haurem preparat a part i deixarem que bulli tot plegat tres o quatre minuts més.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 8

CAMPANADES

El vestit nou de l'emperador i dos falsos sastres Un emperador, obsessionat per demostrar el seu poder a través de l’aparença és ensarronat per dos brivalls que es fan passar per sastres. L'entabanen dient-li que li faran un vestit meravellós, amb una tela invisible als ulls de la gent ignorant, a canvi d'una gran recompensa.

Es posen a la feina. Quan el magnat s'emprova el vestit fet amb tela invisible, elogia l'obra.

Els ministres i cortesans li segueixen la corda, no fos cas que passessin per babaus.

Acabat el vestit, els dos sastres cobren una bona fortuna i marxen cames ajudeu-me del palau. L'emperador organitza una desfilada a fi que els seus súbdits puguin admirar el vestit fet amb una tela tan prodigiosa. El poble contempla el vestit que, suposadament, té tantes propietats, fins que, entre la multitud, un infant exclama: “L'emperador va nu!” I l'emperador esdevé la befa de tothom.

Mossèn Pere Campàs Bonay i Pare Mariàn Baqués, Escolapi

Sant Esteve d'Olius

Aquesta parròquia, esmentada des del 985, es troba aïllada a la dreta del Cardener, al centre d'un terme rural. L'edifici actual, bastit a la segona meitat del segle XI i consagrat el 1079, és d'una nau amb absis semicircular, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals, reforçats a l'exterior per contraforts adossats. Semblant a les de Cardona i Vic, està formada per tres naus bastant altes (3,20 m), separades per sis columnes de fust i capitells desiguals, i cobertes amb volta d'aresta. Està il·luminada per tres finestres obertes a la part baixa de l'absis. L'accés actual a la cripta, mitjançant un arc rebaixat i una escalinata amb barana de ferro forjat, respon a una modificació posterior, probablement del segle XVI. Al mur nord hi ha la porta del campanar, és una torre quadrada propera a l'absis i amb finestres sageteres, a la part superior hi ha una finestra d'arc de mig punt per banda. L'actual porta d'accés és al mur sud, amb grans dovelles treballades. La porta primitiva, avui tapiada, és al frontis, d'arc de mig punt.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Sis anys, una etapa de rebel·lia Els experts afirmen que als sis anys els nens i nenes pateixen una mena de crisis de personalitat, comencen a créixer per ells mateixos, passen per una primera “mini adolescència”. I sospito que en Roger està passant per això... per què? Doncs perquè es comporta d’una manera diferent, com fins ara no ho havia fet: està molt més rebel, no accepta cap mena d’autoritat, sempre té el “no” a la boca, té una actitud desafiant, reacciona de manera desproporcionada, riu i plora sense sentit...

Necesiten provar nous límits. És important entendre-ho, perquè, com us dic, en Roger ha començat a comportar-se i a dir paraules inapropiades, apareix el rebuig rotund (tu a mi no em manes!), certa falta de respecte, etc. I tot i que em fa enfadar moltíssim i el renyo, és important entendre’l... és imprescindible que facin aquests canvis, necessiten provar tot això per trobar el seu camí.

“Vull ser gran, però no em vull fer gran”. Sembla ser que l’origen de tot plegat és que s’està desenvolupant acceleradament el seu sistema nerviós, per això té reaccions desconcertants, desproporcionades. Sovint diu que ja és gran, que per exemple pot anar sol a l’escola, que no em necessita, però després diu que encara és petit, que l’ajudi a vestir-se o em demana que em quedi al seu llit fins que s’adorm.

I és que es troba a vegades entre dos extrems, sembla incapaç de decidir-se per cap opció en concret. En definitiva, es troba en una etapa de canvis a nivell individual: el seu centre ja no som únicament nosaltres, la seva família, per a ell ara els amics són importants, i busca autoafirmarse, acompanyat de rebel·lies i inestabilitats. Ambdues coses són símptomes clars de que està madurant i desenvolupant-se com a persona. Al voltant dels sis anys, tot canvia: el seu físic, la seva esfera emocional, intel·lectual, social... Canvia el seu cos, la seva consciència i la seva connexió amb el món.

Ser mare és un repte diari, així que sempre sempre la millor arma és la paciència i la comprensió.

Si tu també et trobes en un moment com aquest, crec que el que hem de fer és acompanyar, fer-li entendre al nostre fill/a que el seguim ajudant, per demostrar-li com ha de fer les coses, i que senti que faci el que faci o digui el que digui, l’estimem incondicionalment!

I això no significa no posar-li límits, però penso que la pitjor solució és castigar-lo, perquè es rebel·larà enfadadíssim i perdrà el control. Renyar-lo amb sinceritat i amb calma... i si no podem, perquè els nervis ens sobrepassen, és millor distanciar-se un temps i tornar amb més ànim! (fàcil de dir però difícil de fer!).

Tot són etapes, transformacions, creixement… i ara realment és una època sensible, de confusió i de molts canvis, així que en qualsevol cas vull fer-li saber al Roger que no està sol i que estaré al seu costat perquè es converteixi en la persona que vulgui ser.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Nit de Reis

Paratge hivernal D'un blanc pur de neu volguda l'horitzó llueix silent, una pau molt coneguda entre avets cau molt menuda la nevada en el torrent.

Un fort vent, treu l'encanteri aixecant un vel eteri que s'emporta el pensament.

Com miratge, dalt la terra arribat en un moment, ha cobert tota la serra ni un sospir, ni un plor no esguerra tot el món sembla content.

Un país de maravella ni tant sols manca una estrella, és molt gran l'encantament.

Aquesta nit tan callada han passat els Reis d'Orient.

La il·lusió de la mainada ha florit màgicament en la nit tota estrellada, tota clara i resplendent.

Han passat ben de puntetes, han passat sens fer remor, tots carregats de ninetes i cavallets de cartró i timbalets i trompetes amb tot un feix d'il·lusió.

-“Aquesta nit tan callada han passat els Reis d 'Orient”L'infant acull l'arribada amb el somni més latent: la joguina més preuada tindrà demà tot content.

I s'adorm i tot reposa que és tan bella la il·lusió...!

Dorm, infant, el son de rosa, que no es trenqui encara no.

Joan Sisamón i Borràs

Quan als pins la neu els besa i els amara de dolçor, reparteix color i bellesa noblement dóna tendresa protegint-los de fredor.

Agraïts i plens de vida al bon temps trauran florida, serà un bosc encantador.

Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES CANVI DE RECTOR Diumenge, dia 11 de desembre, a 2/4 d’11, va tenir lloc la solemne Eucaristia concelebrada d’Acció de Gràcies presidida per Mn. Pere Oliva, Vicari General de Pastoral del Bisbat de Vic, Pare Josep Morros, escolapi i Mn. Sebastià Codina.

D’esquerra a dreta, Pare Josep Morros, rector, Vicari General de Pastoral, Mossèn Pere Oliva i Mossèn Sebastià Codina.

Al final de la Missa, Mossèn Sebastià va dir: M’ha succeït un gran amic i company: el Pare Josep Morros i Castelltort, escolapi.

L’enhorabona, Josep!

Us demano que oferiu al nou rector la vostra adhesió i col·laboració en la gran tasca del seguiment dels camins que ens duen a Déu encapçalats per Jesús de Natzaret, l’autèntica drecera que ens hi condueix. Us portaré sempre en el meu record i continuaré estimant-vos com fins ara.

Gràcies! Mil gràcies!

El Pare Josep Morros, va dir: Pau i bé per a tothom!

Amb humilitat accepto el repte de ser el vostre rector. Mai no sabré estar a l’alçada de Mn. Sebastià. El seu mestratge al llarg dels anys ha deixat una forta petjada en tots vosaltres.

Gràcies, Tià!

Sé, perquè he anat venint a casa vostra en diverses ocasions, que sou una comunitat oberta i acollidora. A la vostra bondat m’acullo.

Que la Verge bruna estengui el seu mantell de mare bona damunt nostre.

I, vosaltres que en sabeu, pregueu per mi!

Gràcies.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 12

CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES Els passats dies 25 i 26 de novembre es va celebrar el Gran Recapte 2016, de la Fundació Banc dels Aliments.

Càritas Parroquial de Vacarisses va participar en la Gran Recapte del Banc dels Aliments, amb seu a Barcelona, que es va celebrar a tot el País els dies 25 i 26 de novembre passat. Es van col·locar banyeres de cartró a dos dels supermercats del poble i es van recollir un total de 1.677 quilos de diferents productes, tots ells de necessitat.

Durant tota la tarda del dissabte 26 va ploure molt, moltíssim. Ho necessitàvem, era urgent i, per sort, no va fer cap destrossa important, que en tinguem coneixament, en el nostre municipi. La part negativa va ser el poc moviment de compradors en els comerços on hi havia els punts de recollida durant aquelles hores.

Donem les gràcies a totes les persones que van fer les seves aportacions ben generosament.

Igualment agraïm a totes les persones voluntàries que van col·laborar en les diferents tasques de recollida d’aliments i en el seu emmagatzematge.

Enhorabona per els bons resultats aconseguits!

L'Equip de

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Crònica d'una sortida Campo de Criptana (La Mancha) 11/14 de Novembre de 2016 El Cor de Vacarisses hem anat a la Manxa! Com és això? Doncs arrel de l‘amistat que hi ha entre un membre del nostre Cor i un del Coro de Santa Cecilia de Campo de Criptana es va anar gestant la idea de fer un intercanvi i finalment s’ha fet realitat. El passat 11 de novembre vam marxar cap a les terres castellanes de Cervantes, com en honor dels quatre cents anys de la seva mort que se celebren enguany. Hi vam anar gairebé el cor complet (25, dels 28 que actualment el formem) i nou acompanyants molt propers al cor.

Comença l’aventura! Unes nou hores d’autocar que van passar gairebé sense adonarnos-en,... que si ens aturem a dinar, ara toca berenar, ara estirem les cames... i ja som a Alcázar de San Juan on vam allotjar-nos.

Dissabte 12 al matí el vam dedicar a conèixer Campo de Criptana, “terra de molins”.

Vam passejar per tot el barri antic, blanc i blau, ben cuidat; i, a mesura que arribàvem a dalt del pujol, i ens apropàvem als molins Els molins de Campo de Criptana anàvem entenent la confusió del Quijote en prendre’ls per gegants. Fins i tot en vam poder visitar un que encara té tota la maquinària en ús... fantàstic i molt interessant! Tot seguit un bon assaig al teatre Cervantes, al centre del poble i a dinar i descansar per estar a punt per cantar a la tarda.

7 de la tarda, Concert!!! El teatre estava de gom a gom! Quins nervis! Havíem de deixar en bon lloc el nostre poble! I així va ser, un concert seriós però alegre a la vegada, ben resolt i que va agradar. En acabar van cantar el Coro de Santa Cecilia, quines veus! Són un grup d’uns cinquanta cantaires que fa més de seixanta anys que està format, amb gent de totes les edats que ens van delectar amb cançons del país i altres, un programa molt variat. Quan vam cantar junts ressonaven les pedres! Va ser impressionant! Després ens van convidar a un sopar de germanor. Realment va ser una trobada molt agradable i que ens van quedar ganes de tornar-nos a veure.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Diumenge 13, turisme! Vam anar a visitar Almagro, una ciutat amb molta història, esglésies, monuments diversos, museus, una plaça Major molt característica i un dels teatres més antics que es conserven “El corral de comedias” on hi vam cantar una de les nostres cançons. També vam visitar els molins i castell de Consuegra on vam quedar embadalits amb la posta de sol que la natura ens va oferir.

L’endemà, retorn a casa amb l’ànima plena de records i noves il·lusions. Tot plegat una experiència fantàstica que ens ha permès millorar i enriquir la convivència entre els membres del cor i acompanyants.

“La poesia tal vez se realza cantando cosas humildes” Miguel de Cervantes.

Quin serà el proper destí?

Isabel Trias

El Corral de Comedias (Almagro) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 15

Isabel Trias

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT E l M o n e s t i r d e l e s Av e l l a n e s

El cenobi es va fundar a partir de la unió de dues comunitats. D'una banda, la dels premonstratencs del monestir de Santa Maria de Bellpuig Vell, introduïda per l'ermità Joan d'Organyà al voltant del 1159, que en fusionar els seus ermitans convertits en premonstratencs el 1166, gràcies a la generositat dels comtes d'Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix, amb la comunitat establerta per Guillem d'Anglesola el mateix 1166 a Bellpuig de les Avellanes (Noguera), donà lloc a la creació de la gran abadia de Bellpuig de les Avellanes.

Es va començar a reconstruir al segle XIV en estil gòtic. Estava planificada com una gran basílica amb planta de creu llatina. La nau central es va escurçar i es van reduir les dimensions de l'església.

Té un absis central en forma de pentàgon i dos absis menors, un a cada costat de la nau. El sostre original estava realitzat en fusta amb volta ogival. La portalada d'entrada es troba en el braç nord del transsepte. És d'estil gòtic amb columnes rematades per capitells. Hi apareixen els escuts dels comtes d'Urgell i del monestir, així com un escut que es creu que correspon al de l'abat.

Es conserva també el claustre d'estil romànic adossat a l'angle sud-oest de l'església, construït al segle XII. És de planta rectangular, les galeries del nord i del sud (les més curtes) estan dividides en dos trams per un pilar central i amb quatre arcs de mig punt, a cada costat, sostinguts per dobles columnes, les galeries més llargues estan dividides en tres trams per dos pilars; en el tram central, hi ha cinc arcs de mig punt i en els laterals tres arcs, tots aquests sostinguts també per parells de columnes. Tots els arcs es troben ornamentats amb una motllura de puntes de diamant en el guardapols. Conserva trenta-sis capitells decorats, pertanyents a les galeries sud i oest; en les altres galeries són completament llisos. Els motius ornamentals són amb un relleu molt pla i representen elements vegetals, figures d'animals i humanes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 2016

En commemoració del centenari del Pastorets d’en Folch i Torres, el Grup Teatre Jove de Vacarisses ha portat a terme varies representacions. En primer lloc, els dies 17 i 23, els Pastorets dels mes petits i el dia de Sant Esteve els Pastorets representats pels mes joves. Al acabar es va celebrar la festa del Centenari pujant a dalt de l’escenari totes les persones en que alguna vegada en el transcurs dels anys van representar els Pastorets. Tothom portava una etiqueta penjada al coll amb el paper que van representar. En l’exposició fotogràfica es van poder veure personatges que ja no estan entre nosaltres. Van ser uns moments molt entranyables recordar-los. I per acabar coques fetes casolanes i el cava a càrrec de l’Ajuntament.

Gràcies a totes les persones que han col·laborat perquè aixó fos possible..

Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Argelagues El passat dia 1 de desembre, la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà va visitar la biblioteca de Vacarisses per presentar i comentar el seu darrer llibre, “Argelagues”, publicat per l’editorial Proa.

L'autora va néixer a Sabadell, però ha estat durant molts anys vinculada a Vacarisses. Hi va passar els estius de tota la seva infantesa.

L’acte va aplegar gairebé un centenar de persones que van poder escoltar com l’autora llegia alguns dels fragments de la novel·la. Una obra en la qual el nostre municipi, Vacarisses, hi té cert protagonisme a través del personatge del Martí, que no és altre que el besavi de la mateixa Gemma Ruiz que havia nascut en aquest poble.

La història, però, tal com es va poder comentar durant la presentació, gira al voltant de tres dones, la besàvia, àvia, i tieta de l’autora, i la seva lluita per tirar endavant al llarg del segle XX. Un homenatge, una reivindicació i també una reflexió per a l’actualitat.

Al finalitzar, molts dels assistents en van comprar un exemplar signat per l’autora, tot comentant també com ha anat evolucionant el municipi des de l’època descrita en la novel·la.

Moltes gràcies Gemma i gràcies a tots els assistents!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Fira de Nadal 2016

Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Mossèn Gerard havia estat rector de Baccarisse i Gazac (Occitània) fins no fa gaire. En les nostres sovintejades trobades anuals entre la gent de Vacarisses i els amics de l’homònim d’Occitània, ell hi era sempre present. Ens havia donat tota clase de facilitats per engrescar la gran festa occitano-catalana, malgrat que la seva demarcació parroquial era d’una cinquantena de pobles. Era molt estimat i valorat pels que l’havien conegut com a sacerdot, veí i home de grans qualitats humanes.

Reposi en pau l’amic Gerard.

Testament espiritual de Mossèn Gérard Marcadet Sacerdot de l’Església Catòlica ordenat per Monsenyor Audrain, Arquebisbe d’Auch, el 29 de juny de 1964, a la Catedral de Santa Maria d’Auch, he viscut en plenitud, feliç, l’exercici del meu ministeri.

He seguit amb gran esperança el desenvolupament, la posta en aplicació progressiva del Concili Ecumènic Vaticà II. Poso sempre en ell la mateixa esperança en que el Concili condueix l’Església d’avui i de demà per els camins difícils de l’Evangeli.

Al llarg dels diferents ministeris que he exercit, Vicari, almoiner actiu, rector de Parròquia, he apreciat molt el treball apostòlic amb els batejats laics, igualment que amb els cristians compromesos de les diferents parròquies, el mateix que amb els responsables dels diferents moviments d’Acció Catòlica o dels Serveis de l’Església amb els que jo he tingut la joia de treballar.

Sacerdot, almoiner, rector, vicari episcopal, he estat sempre còmode amb la participació de les responsabilitats que tot allò implicava.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Dono gràcies à Déu de haver-me permès viure en aquesta època de la humanitat i de l’Església, plena de riqueses, de descobertes, de generositat, d’obertura, malgrat les ombres i les contradiccions.

Tinc confiança en el futur que el Crist Senyor reserva a la seva Església a la nostra diòcesi, malgrat la disminució del nombre de sacerdots, però amb els batejats laics que encara no han estat al límit dels seus dons generosos, de les seves possibilitats de servei.

Desitjo que l’Església continuï fent confiança a l’esperit que actua en el cor dels batejats i de tots els homes.

I voldria dir als joves nois i noies, que pensessin en el ministeri o en la vida religiosa, doncs aquesta aventura és a la mida dels nostres desitjos els més forts, desig de felicitat, desig de plenitud.

Mossèn Gérard Marcadet a 13 de març de 1999

A la Marató de Vacarisses s'han recollit uns 9100 €, dels quals 655,03 € és van recaptar al concert.

Tot un èxit!!! Vacarisses ha demostrat una vegada més com n'és de solidària!!!!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dissabte, 17 de desembre, es va celebrar a Mollerussa el 51è concurs de vestits de paper amb les categories d’època, fantasia i actual. Com a cada edició, es van presentar un nombrós número de treballs. Enguany es va tornar a tenir el suport de dos dissenyadors catalans de prestigi com són Custo i Josep Abril.

Segon Premi !!!

El vestit confeccionat per la nostra veïna Àngels Serrasolsas Martí és la reproducció del vestit de núvia que va lluir la reina Victòria d’Anglaterra al seu casament, el dia 10 de febrer de 1840, amb el príncep Albert de Saxònia-Coburg i Gotha.

La model va ser la Iona Durà Roumens.

Ha estat realitzat amb una gran quantitat de flors i fulles de ganxet, aplicades a la part baixa del vestit totalment a mà. La mateixa tècnica ha estat emprada per realitzar l’escot, mànigues i volant. La peça està composada també per un vel fet totalment de ganxet amb punt de xarxa i flors.

Han col·laborat en l’elaboració d'aquesta obra d'art les senyores: Francesca Badia, Mercè Cadevall, Carme Cornet, Raquel Pujol i Anna Maria Ubach.

L'enhorabona, Àngels!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 22

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Nom: "El sí de la Reina" 2n premi categoria"Època" Autora: Àngels Serrasolsas Martí Model: Iona Durà Roumens

Desfilada de vestits de paper durant els actes de la Marató al poliesportiu de Vacarisses

Fotos: Xavier Roselló i Jaume Pintó

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 23

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

De besàvia a besnéta Quatre generacions de vacarissanes (1935 - 2015)

Flora Morral Montfort

Flora Guàrdia Morral

Laia Jalón Guàrdia

Alèxia Barco Jalón

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 24

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un avet petitó enmig d'un bosc que estava molt i molt trist. I plorava. Sabeu per què? Perquè no li agradaven les seves fulles.

—Snif, snif —plorava—, no m'agraden aquestes fulles tant punxegudes. Tots els arbres tenen les fulles més boniques que les meves.

I va estar plorant tot el dia. Fins que es va fer de nit. I abans d'adormir-se, es va dir: —M'agradaria, m'agradaria tenir les fulles d'or!

L'endemà al matí, es va despertar el petit avet i les seves fulles eren grans fulles d'or.

—Oh! Que content que estic! Quines fulles més boniques! I són totes d'or!

Però tant boniques eren que va passar per allà un lladre i se les va endur totes. I el petit avet va tornar a plorar: —Snif, Snif plorava—. Ja no vull fulles d'or, que se les enduen totes! Vull fulles de vidre, que són potser encara més boniques!

Aquella nit, es va tornar a adormir desitjant tenir les fulles de vidre. I l'endemà, en despertar-se va exclamar: —Oh! Que content que estic! Quines fulles de vidre més boniques!

Però aquell dia va bufar un vent molt fort, que va tirar totes les fulles de vidre a terra i es van trencar fent un gran terrabastall.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 26

RACÓ DEL CONTE —Snif, Snif — plorava de nou el petit avet? Ja no vull fulles de vidres, que es trenquen totes!

Vull fulles ben verdes.

I aquella nit es va tornar a dormir desitjant tenir les fulles ben verdes. I l'endemà, en despertar-se va cridar: —Oh! Què content que estic! Quines fulles verdes més boniques!

Però per davant seu va passar un ramat d'ovelles.

— Mireu, mireu quin arbre més baixet i quantes fulles que té!

I les ovelles van començar a menjar-se les fulles del petit avet. I no en van deixar ni una.

— Snif, Snif — tornava a plorar el petit avet —, no vull ni fulles d'or, ni de vidre, ni verdes! Jo el que realment vull són les meves agulles.

I aquella nit es va adormir desitjant més que mai tornar a tenir les seves fulles d'agulla. I així va ser que, l'endemà de bon matí, es va despertar i es va adonar que tenia una altra vegada les seves fulles fortes i punxegudes.

I sense ningú que li robés les fulles, ni les hi trenqués, ni se les mengés, es va fer un arbre alt i gros que servia d'aixopluc a tots els animalets del bosc.

Recull de Teresa Cima

DIUEN QUE una monja va inventar les neules, enrotllant una hòstia. Les neules es feien amb els neulers, aparells de dues planxes que s'ajuntaven, amb la pasta a dins, i es posaven al foc. Just en sortir del foc, la pasta es cargolava a mà. La neula és una galeta molt antiga, que ja apareix al “Llibre de les Meravelles” de Ramon Llull.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 27

DELS DIARIS VISCA FOLCH I TORRES! 100 anys després de la seva estrena al Teatre Coliseu Pompeia de Gràcia, la il·lusió del Nadal ens la porta encara Folch i Torres, com la portava als nostres pares i als pares dels nostres pares.

Com podem oblidar-ho? Com podem agrair-li-ho?

L

’últim diumenge de novembre d’enguany, a les 12 del migdia, el Palau de la Generalitat va ser pres per en Banyeta i l’estol de les fúries de l’infern. La terra corria el risc d’esberlar-se i les desenes de cavallers de Sant Jordi del palau es preparaven per defensar la plaça fins a les darreres conseqüències. No va caldre perquè van aparèixer dos rabadans, en Lluquet i en Rovelló, que emparats amb unes armes de devastació massiva –l’humor i l’enginy– van encarregarse de la situació, amb absoluta professionalitat. L’infant Jesús va poder néixer en pau, però per primer cop en els últims 100 anys, enlloc d’una cova, va fer-ho en un pati perfumat de taronges i amb els retrats dels presidents de la Generalitat que miraven l’escena amb un somriure perfectament distingible.

HI HA UN NADAL CATALÀ fet a base d’anys, que s’ha anat polint i que ha generat un folklore, unes cançons i unes tradicions. Un Nadal que es diu Nadal, en singular, i no pas Festes d’Hivern, i que canta a l’Infant Jesús i a la Verge Maria i no pas a El Corte Inglés ni a L’Illa Diagonal.

Un Nadal que o és Josep Maria Folch i Torres o no és res. Des de 1916, quan van estrenar- se els Pastorets, ara fa 100 anys.

NO RECORDO QUAN VA SER LA PRIMERA VEGADA, però encara sento la pell de gallina, patint amb en Lluquet i en Rovelló, esgarrifat per aquell dimoni vermell amb dues banyes horribles que els perseguia i que sempre semblava estar a punt d’aconseguir ficar-los a la seva caldera bullent fins que sant Miquel no apareixia en escena, i aleshores ja podia deixar d’estrènyer la mà de la mare, perquè per mi aquell sant era invencible, prodigiós, i pensava en quina sort teníem els nens catalans de tenir un sant com aquell que castigava els dolents i ajudava els bons pagesos que portaven barretina i calçaven espardenyes i portaven una samarra i una bóta de vi i un rosegó de pa i unes panses i unes figues i cantaven confiats al Noi de Mare, encara que, a vegades, fessin el mandra.

MILIONS D’ESPECTADORS, desenes i desenes de companyies teatrals, la majoria amateurs.

En aquest any del centenari ens adonem que els Pastores són molt més que un clàssic, són una tradició popular. I la victòria indiscutible de Folch i Torres, del seu humor, la seva tendresa i la seva imaginació, capaç de penetrar en tot un imaginari col·lectiu.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 28

DELS DIARIS NATURALMENT, EL FRANQUISME va adonar-se del fenòmen i va prohibir-ne la versió catalana fins a l’any 1946. En una nota del censor, de l’any 1966!, encara es podia llegir: “Es de esperar que los sucesores de Folch y Torres presten más atención a la teología.” Ja tenia raó, ja, el censor, perquè els Pastorets van convertirse també en uns petits oasis de catalanitat –i normalitat i enllaç amb la tradició– en la Catalunya ocupada.

AVUI, 100 ANYS DESPRÉS DE LA SEVA ESTRENA al Teatre Coliseu Pompeia de Gràcia, la il·lusió del Nadal ens la porta encara Folch i Torres, com la portava als nostres pares i als pares dels nostres pares. Com podem oblidar-ho? Com podem agrair-li-ho? És en aquesta escletxa de sentiments que naixen de la terra on l’autor de l’immortal Massagran i el no menys genial Bolavà, de Jep Ganàpia i de les Pàgines Viscudes entra cada any als cors dels nostres infants. I quan veiem les seves cares nues de malícia girar-se cap a nosaltres, els ulls oberts com unes taronges, els llavis començant un somriure, segurs a la falda de l’àvia, les galtes d’un roig encès, aplaudint que el nen Jesús hagi nascut al portal sa i estalvi, llavors tornem a ser una mica feliços també nosaltres un altre cop.

Tribuna Quim Torra Escriptor i editor

L’encàrrec d'un caputxí

Els pastorets de Folch i Torres Carme Tierz Editorial Mediterrània

Qui no coneix Els pastorets de Josep Maria Folch i Torres?

Qui més qui menys, tothom els ha vist representats sobre d'un escenari o, fins i tot, hi ha col·laborat. Però ben poca gent sap que aquesta obra va néixer per encàrrec del pare caputxí Rupert Maria de Manresa. Va ser precisament al Coliseu Pompeia, sala que formava part del projecte social i cultural dels caputxins, on va tenir lloc l’estrena absoluta, el 24 de desembre de 1916, de "Els pastorets o l’adveniment de l'Infant Jesús", l’obra que va catapultar Folch i Torres com a autor de teatre. Coincidint amb el centenari de l’estrena, aquest llibre recull la investigació històrica portada a terme per la periodista teatral Carme Tierz, que ens apropa a la figura de Folch i Torres –novel·lista, impulsor i creador excepcional d'una literatura infantil i juvenil de qualitat en català–, amb dades i documentació inèdites, des d'un nou punt de vista i amb especial atenció al vincle que l'unia a l’orde caputxí i a la seva manera de viure la fe.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 29

DELS DIARIS

8 de maig de 2016: Roda informativa post-partit a la sala de premsa de l’estadi Bernabéu. El periodista de TV3 Sebas Guim formula una pregunta al porter madridista Kiko Casilla. Ho fa en català. Tant un com l’altre són catalanoparlants. El jugador de futbol es tomba buscant amb la mirada l’aprovació del cap de premsa del club. I aquest la hi torna amb un gest de negació. El que hauria d’haver estat una situació normal esdevé, per raó de l’idioma, un esperpèntic cas de catalanofòbia. En ple segle XXI, en algunes institucions espanyoles, l’ús de la llengua catalana és vist i entès com una provocació a la idea d’Espanya. Una situació que no és nova. Que remunta més enllà dels anys de la dictadura franquista. Que té una llarga història.

L’origen polític

L’origen històric de la catalanofòbia remunta a l’època de trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna. Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs Estats destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en una lluita d’afirmació i d’expansió.

Maquiavel i la raó d’Estat. La lluita per esdevenir un Estat –territorialment extens i demogràficament potent- capaç de liderar el vell somni de la unificació europea. En aquell segle, els Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, i els seus descendents havien creat una entitat política –un imperi- que era una reunió d’Estats independents, cadascun amb una relació singularitzada i diferenciada respecte al poder central. El Principat de Catalunya, també.

En aquell paisatge complex, plural i difícil de coordinar, les classes dominants castellanes –l’oligarquia militar i latifundista- ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable col·laboració dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular com la matriu de l’imperi. Hi Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 30

DELS DIARIS jugava a favor el fet que el poder central (la monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I Castella va voler ser Hispània, un concepte antic i abstracte que calia actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics naturals: la península Ibèrica. La pretesa superioritat castellana exercida amb una combinació de forces centrífugues –la dominació de la perifèria peninsular- i forces centrípetes –la depuració de la diferència ètnica i religiosa-.

Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat Ni moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos, ni bascos, ni catalans, ni gallecs, ni portuguesos.

La idea d’Espanya que es debatia en els cenacles de poder era castellanista, catolicista i aris-

Enterrament del Conde Orgaz (Greco)

tocràtica. La tradició del Cid, el pensament dels místics, i l’estètica del Greco al Entierro del conde Orgaz. Espanya concebuda com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era reduït a la categoria d’heretgia i de traïció.

L’espanyolitat fabricada pel poder i la catalonofòbia estan íntimament relacionades. Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat.

L’origen econòmic

El 1626 Castella estava sumida en una crisi econòmica i social de grans dimensions. La monarquia –que equivalia a dir l’Estat- estava en bancarrota. I la misèria en què estaven instal·lades les seves classes populars va inspirar el Lazarillo de Tormes. La revolució dels Comuneros –del segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una revolució social oposada a la política Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 31

DELS DIARIS imperialista, que consumia els recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei –que equivalia a dir el primer ministre-, va donar un cop d’efecte: reactivar els fronts de guerra per desviar el focus d’atenció.

Per finançar la guerra va exigir a Catalunya una contribució proporcional al cens del país (els seus intendents havien calculat el doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament s’hi podia negar. Les classes mercantils de Barcelona -que tenien el control polític del país- van considerar que aquestes guerres eren un mal negoci, perquè perjudicaven les relacions amb els seus clients holandesos i francesos. Llavors es va desfermar una campanya brutal de catalanofòbia que pretenia tapar el fracàs d’Olivares i de l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota del que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna universal.

L’origen social

Va comptar amb la col·laboració –a vegades forçada i en d’altres entusiàstica- de les més destacades figures artístiques castellanes de l’època, que actuaven com a voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb l’obligada distància que imposa el temps- de la “brunete mediàtica” de l’actualitat. Catalunya va ser convertida en la causa de tots els mals que amenaçaven la supervivència de la monarquia hispànica, que equivalia a dir de la idea castellana i oligàrquica d’Espanya. Declarar-se públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la societat castellana, va ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei. Que equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi rei-pàtria-estat.

I Quevedo, una reconeguda figura literària -en el seu propi temps- del Siglo de Oro castellà, i amb una copiosa massa d’admiradors de la seva obra, per aconseguir el favor d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va arribar a proposar la liquidació física dels catalans. El 1640, amb l’esclat de la Revolució dels Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar en una proclamació d’independència- va publicar a quatre vents: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. La catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de l’ideari supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un tòtem de l’imaginari popular hispànic.

Actituds tan normals com fer ús de la llengua catalana, del dret català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a propòsit- en un estigma. El català perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica i silenciada de “autos de fe” i de “expedientes de limpieza de sangre”. La diferencia amenaçant.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 32

DELS DIARIS La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem del català malparit i menyspreable- dibuixa una imatge que és pantalla d’escriptori de l’espanyolitat castissa i esperpèntica.

Ho escenifica el Cuadro de las Lanzas, de Velázquez; amb la particularitat que el burgmestre de Breda no representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota definitiva de les classes populars castellanes. El segrest de la història. I la síndrome d’Estocolm.

La rendició de Breda

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA Alt com un sant Pau

A mitjan segle XV, Barcelona confia als mestres espasers l'espasa simbòlica de la ciutat...

La venda d'espases era tan important que els espasers van creure bo d'establir-se vora el mar, l'indret més concorregut pels forasters. Del gremi d'espasers ja se'n troben dades de l'any 1395 i la ciutat n'estava tan orgullosa que els cedia la seva representació simbòlica.

En totes les festes i solemnitats mai no hi mancaven els espasers, i se'n feien entremesos -petites representacions teatrals- a les desfilades.

Hi figurava sant Pere, que duia les claus de la ciutat, símbol de la possessió i del seu domini, i sant Pau, amb una grossa espasa, dita també de la ciutat, la qual simbolitzava el dret ciutadà i el sentit de justícia que informava el savi Consell de Cent en tots els seus actes. El pas del temps i el canvi de costums van fer perdre categoria a aquesta mena de representacions.

La figuració de sant Pere va desaparèixer, però la de sant Pau es va conservar fins a la darreria del segle XVIII i gaudia de forta popularitat. Cada any, els mestres espasers celebraven la seva festa gremial amb una gran solemnitat, i feien una passada pels carrers presidits per un home, vestit com sant Pau, que portava al coll la gran espasa gremial anomenada l'Espasa de la Ciutat. Per tal que aquella espasa gegant li escaigués de mida, calia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS cercar, per fer el paper de sant, un home ben alt i cepat, la vista del qual impressionava tant el poble que se'n crea la comparança barcelonina «alt com un sant Pau», és a dir, no com sant Pau, que segons sembla era petit i desnerit, sinó com un sant Pau, o sigui, com un dels bastaixos llogats que feien aquest paper.

L'espasa simbòlica de la ciutat, un cop perdut el gremi d'espasers, va acabar al museu d'armes Estruch, que fins a la darreria del segle XIX estigué obert a la plaça de Catalunya.

Contaven que l'espasa simbòlica tenia esfereït el personal de l'armeria, ja que si en fer neteja o per cap altra circumstancia la tocaven, per lleugerament que fos, sempre els tallava i els feria sense saber com.

La gran espasa de la ciutat conserva, doncs, fins a la seva darreria, el deix d’encís i de meravella que li era reconegut en temps medievals.

Museu d'armes Estruch (enderrocat el 1901)

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

GENER és el mes de Janus, el déu romà de la porta d'entrada a casa, que sempre era representat amb dues cares. Les portes de casa també en tenen dues, de cares: una mira enfora i l'altra mira endins. Una cara de Janus mira endavant, cap al futur. L’altra mira cap endarrere, on hi ha les coses passades. Precisament per això, el gener és un bon moment per revisar el que hem fet i per projectar nous treballs.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA FRANCESC O FRANCISCA GUARCH Soldat carlista Les idees de la Revolució Francesa van arribar per acabar amb l'Antic Règim, però en algunes zones costava que la gent entengués conceptes abstractes com ara la divisió de poders o l'estat modern, que defensava l'autoritat pròpia més enllà de l'Església.

Les idees de la Revolució Francesa penetraven en la societat catalana, que estava dividida entre els absolutistes, defensors de l'Antic Règim, i els liberals, defensors de la separació entre l'Església i l'Estat, la sobirania popular, i la separació de poders polítics en legislatiu, executiu i judicial. Van començar a aparèixer textos en defensa de les idees revolucionàries, inclús en català. Però les noves idees venien de França i França era l'antiga enemiga de Catalunya. Liberalisme i suport als francesos es confonien i sovint els liberals eren acusats d'afrancesats.

El detall

Francisca Guarch

Quan va esclatar la guerra del Francès (1808-1814), en què la monarquia castellana s'enfrontava a Napoleó, almenys hi havia tres conflictes simultanis: absolutistes contra liberals, francesos contra castellans i catalans, i centralistes contra nacionalistes.

Visca la Pepa!

Després de la guerra del Francès, Napoleó (liberal moderat) va ocupar el lloc de Ferran VII (absolutista) com a cap de l'Estat espanyol. I amb Napoleó va arribar la sobirania popular i la Constitució de 1812, coneguda com la Pepa. L'expressió “Visca la Pepa!” va ser el crit de celebració del nou marc legal i després va ser ridiculitzat pels absolutistes per designar falta de responsabilitat, cosa que demostra el concepte que tenien els absolutistes de les noves idees.

El setge de Girona, durant la guerra del Francès

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS Ferran VII. La constitució atorgava la sobirania al poble, a la nació, però per altra banda recollia un concepte de nació uniforme, centralista, que no considerava les diferents nacionalitats. Quan Napoleó va ser expulsat, Ferran VII va tornar del desterrament (1814-1820) i es va produir una reacció absolutista, exagerada i fora de context històric.

Ferran VII

¡Vivan las cadenas!

Els absolutistes van rebre Ferran VII amb crits de “¡Vívan las cadenas! ¡Muera la libertad!”. En una escenificació teatral es van desenganxar els cavalls del carro del monarca i es van substituir per persones. La Constitució de 1812 va quedar derogada, la sobirania popular que atorgava el poder al poble va desaparèixer, i el poder absolut es va concentrar de nou en mans del monarca. Els afrancesats van ser expulsats del país. Però en els temps que corrien, la gent no estava per orgues i es van produir sublevacions com la del general Lacy a Barcelona el 1817 i una sèrie de pronunciaments militars contra l'absolutisme.

¡Trágala!

Finalment es va imposar el liberalisme. Durant el Trienni Liberal (1820-1823) va tornar la Constitució i la llibertat d'impremta, es va tornar a obrir la Universitat de Barcelona, es va tancar la de Cervera, i es va suprimir la inquisició. Ferran VII es va mantenir al poder però va haver de jurar la Constitució. De fons se sentia “¡Trágala!”. Però l'atur, l'augment dels impostos, la febre groga de 1821 i la sequera de 1822 no ho van posar gens fàcil, i l'Església parlava de càstig de Déu. De creences fortament religioses, el món rural es mostrava contrari a les idees liberals.

Els malcontents trobaven Ferran VII massa tou Del 1823 al 1827 Catalunya va ser ocupada de nou pels francesos i, quan marxaven, alguns sectors trobaven que Ferran VII era massa tou: no castigava prou els liberals, no restablia la inquisició. Va esclatar la guerra dels Malcontents l'any 1827, una sublevació militar absolutista radical (absolutista realista) que protestava contra les mesures moderades de Ferran VII. Volien que Ferran VII marxés i que el poder quedés a mans del seu germà Carles Maria Isidre (que aspiraria a convertir-se en Carles V). Els caps de la revolta van ser Narcís Abrés, el Carnisser, Agustí SapeVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS res, el Cargol, i Josep Bussons, el Jep de l'Estany. Comptaven amb el suport de l'Església i les classes populars del món rural. Entre els malcontents es va crear el germen del carlisme.

Deu, pàtria, furs i rei Quan Ferran VII va morir l'any 1833 es va produir una guerra civil de successió entre els liberals (partidaris d'Isabel II, filla de Ferran VII) i els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre, germà del rei difunt). Els carlins eren absolutistes, antifrancesos i nacionalistes. Sota el lema Carles Maria Isidre de Borbó “Déu, pàtria, furs i rei”, a vegades resumit en el crit “religió i Carles V!”, abominaven dels progressos de la tecnologia que havien convertit l'obrer en una peça uniforme intercanviable. Quan tots els estaments socials ja havien acceptat l'antiabsolutisme, el carlisme encara s'hi aferrava. Lluitava a favor de la unió de l'Església i l'Estat i en contra de les desamortitzacions, ja que les terres de l'església no conreades passaven a subhasta pública per desfer els grans latifundis i crear una classe mitjana de pagesos. Els carlins se sentien defensors de la inquisició, en croada contra l'ateisme i la francmaçoneria. Aquestes idees arcaiques van triomfar entre el poble rural pobre, peró no van aconseguir el suport dels burgesos i obrers de la ciutat, que ja no estaven disposats a defensar l'absolutisme.

El concepte de pàtria dels carlins era anticentralista i considerava les diferents nacions que hi ha dins d'Espanya en un model federalista. Reivindicaven els furs, la legislació catalana tradicional diferent de la de la resta d'Espanya.

Els frares del trabuc La idealització mitològica dels bandolers passava ara als carlins. Les tropes carlines materialitzaven la fugida cap endavant, el punt de fuga de la heroïcitat.

Les carlinades Durant el regnat d'Isabel II es van succeir tres guerres carlines per intentar treure el poder de la reina en favor del candidat carlí, Carles Maria Isidre.

Les files carlines es van nodrir de voluntaris i de fugitius de les quintes, que preferien anar a l'aventura que servir a l’exèrcit estatal.

El municipi de Berga es va constituir com a seu de la Junta Carlina de Catalunya.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 38

Isabel II

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS

A

vui ha nevat! El dia s'ha despertat mandrós i somnàmbul. El cel s'ha ajocat sobre la terra, com una ànega, covant la niuada de turons i pujols, amb el seu plomatge humit.

Els flocs de neu esponjosos davallaven mansament, tot dansant pels aires, i besaven el terra amb suavitat i delicadesa d'enamorats.

A mig matí, feixes i camps s'havien cobert de claredat neta i brillant. M'ha recordat els llençols que les mestresses de casa estenien sobre el pastorim, que circumdava la masia, eixits de la bugada de cendra.

Tot era blancor, silenci i somriures d'infant. La neu ha canviat la fesomia del paisatge, però no fia ofegat ni destruït res. Els camps de colza i d'ordi, els prats i els erms conservaven la seva propia naturalesa, agermanats per sobre amb el mantell del bes celestial.

La neu respecta la identitat de cada brot. Promou el seu creixement. Facilita l'aprofundiment de les seves arrels. El protegeix de les gelades... Malhaja les nevades si assimilessin la natura que cobreixen. Ben aviat el món seria una glacera!

Aquesta capa de neu m'ha fet present la fe que pregona l'Església. No pot ni vol acogolar cap pàtria, ni canviar la història, ni mudar la cultura de cap poble ni de cap individu, ans unir-les totes per l'amor i l'esperança, amb l'abraçada salvadora del Crist davallat del cel. «La multitud de creients tenia un sol cor i un sol esperit» (Ac 4,32), malgrat ser diferents en cultura, procedència i estament.

Aquesta neu es fondrà sobre la gleva de cada rel i li donarà saó per a créixer i granar en plenitud.

«Com baixa del cel la pluja i la neu i... rega la terra, la fecunda i la fa germinar... així és la meva Paraula» (Is 55,10).

Es farà aiguamoix, somicant pels cingles, i alimentarà fonts i rius, que portaran arreu el benifet de la vida... Com la gràcia que regalima de l'amor de Déu i ve a nosaltres «perquè tinguem vida i la tinguem en abundància» (Jo 10,10).

Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

LA FICADA DE POTA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

P

uix que el Govern Central espanyol no respecta el dret de lliure determinació del poble català, tot i estar-hi obligat en virtut del “Pacte Internacional de drets civils i polítics” que comprometia Espanya, el Govern de Catalunya està fent una gran campanya amb què busca el suport d’altres Estats que al seu torn van subscriure el “Pacte”, i per aquest motiu ha desplegat una xarxa d’«ambaixades» de Catalunya a places molt significatives.

El resultat d’aquesta campanya és valorat de formes diferent en funció del diari que es llegeixi.

No obstant, ara per ara, el ressò dels esforços catalans a l’estranger és pobre. El motiu és que a molts Estats hi ha moviments separatistes als quals se’ls donaria ales si es reconegués el dret de lliure determinació dels catalans (Còrsega i Rosselló respecte de França, la Padània respecte d’Itàlia, Confederació de Nova Rússia respecte d’Ucraïna, el Tibet respecte de la República Popular de la Xina, etc.)

En canvi, el Regne Unit va mostrar comprensió per l’aspiració independentista d’Escòcia tot i que, de moment, Escòcia no ha assolit la independència. Va ser semblant al que va passar al Quebec respecte del Canadà.

No es pot pensar que el nombre d’Estats sobirans al món és un «numerus clausus». L’any 1906 hi havia 24 Estats sobirans a Europa, mentre que avui hi ha 46 Estats sobirans independents.

L’aparició de nous Estats no repugna al Dret Internacional, tot i que la integritat territorial vulgui protegir-se amb l’eslògan de «la unió fa la força». Les aspiracions independentistes de Catalunya floriran quan sigui el moment oportú.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS En aquest estat de coses, el Parlament de Catalunya, en la seva resolució aprovada el 6 d’octubre 2016, mantenia que a la Catalunya Nord (Rosselló francès), així com a la Comunitat Valenciana, la Comunitat Balear i la franja de Ponent, se’ls hauria de reconèixer també el dret de lliure determinació.

Aquesta resolució és extremadament inoportuna. La resistència del Govern Central espanyol al reconeixement del dret de lliure determinació de Catalunya es veurà incrementada amb la resolució que comentem. El Govern Central espanyol considerarà que, si cedeix davant l’aspiració independentista de Catalunya, immediatament la Comunitat Autònoma Valenciana, la Balear i la franja de Ponent voldran seguir el camí de Catalunya.

No sembla encertat que Catalunya, en lloc de centrar els seus esforços a veure reconegut el seu dret de lliure determinació, vulgui implicar-se en el reconeixement de la lliure determinació d’altres regions limítrofes ingerint-se en els seus assumptes interns.

La reacció del Govern francès fou immediata i va presentar una protesta davant l’Ambaixada d’Espanya a París en què es queixava per la ingerència de Catalunya en els assumptes interns de França.

L’actitud del Parlament de Catalunya ha predisposat França contra l’aspiració independentista de Catalunya, entorpint les gestions de Catalunya a l’estranger, on està buscant comprensió pel seu desig d’independència.

Què pot fer el Govern perquè França oblidi que Catalunya ha donat suport a la fragmentació de la integritat territorial de França? Com se soluciona aquesta ficada de pota?

Als que han sucumbit a l’al·legació que una Catalunya independent és econòmicament inviable, se’ls hauria de recordar que a una Catalunya independent, acceptada com a membre de la Unió Europea (28 estats actuals + Catalunya = 29 estats), li correspondria el rànquing següent: - quant a població: lloc 16 - quant a PIB: lloc 15 - quant a superfície: lloc 24

I, per tant, no es pot al·legar que Catalunya ocuparia una posició marginal a la Unió Europea.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'àngel dels llacs

T

enia uns ulls molt grans que miraven somiosos el cel i la terra. Eren com un espill on es gronxaven les estrelles llunyanes i les properes branques dels arbres, on es passejava la lluna amb pàl·lida elegància, el lloc on somiaven els ulls dels homes i on es reflectien llurs rostres il·lusionats. Els ulls de l’àngel dels llacs eren fets dels mirallets múltiples de les petites onades, mirallets adés blaus, adés verds, adés d’un groc àmbar. Tots ells brillaven fent la rateta, i les paraules se succeïen l’una a l’altra, portades per la dansa inacabable.

L’àngel romania quiet, com una pura invitació, mentre que pels seus ulls es reflectien totes les coses que es movien. Pels seus ulls passaven, llunyans, els núvols virolats. Pels seus ulls es reflectien les petites mans dels infants que jugaven amb l’aigua i escampaven arreu aigua i rialles. Pels seus ulls es reflectien els morros blavosos dels animals que hi anaven a abeurar-se, i ulls amb ulls es miraven. I s’hi emmirallaven també les muntanyes silencioses i calmes. Tot el món de les rodalies, de serres i punxes, de prades i boscos, tenia per espill aquests grans ulls que mai no s’acluquen.

L’hem vist tantes vegades, aquest àngel! I vas pensant, al seu costat, en totes les coses belles i en tots els amors humans. Recordes, en aquella suprema pau, tots els amics i les estones passades amb ells. Recordes, sobretot, els bons moments de la teva vida, aquells que voldries fer reviure i que ja mai més no cessessin.

Tot és una mica etern en un llac, amb una eternitat encantada.

Sempre es veu, l’àngel dels llacs. És a prop d’ells, ran de la riba. Juga amb les aigües, juga amb les plantes, juga amb els estels i amb el sol. Juga constantment amb tots els éssers de l’entorn, però sobretot juga amb els homes, amb els infants, amb els joves i amb els grans, i amb els ancians d’allunyada mirada. Per cada un Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS té la seva paraula i el seu somriure. Quan ens hi acostem en silenci, amb uns ulls oberts i admirats, aleshores ens parla i ens diu: – Amics, tots els qui cerqueu la pau, veniu ací, on la trobareu sempre. Veniu i us omplireu d’una pau tranquil·la i amorosa. Jo no alço la veu, no baladrejo. Els meus mots són suaus, com la llum dels meus ulls, com la tranquil·litat passada al meu devora. Tota la quietud dels espais reposa en el meu llit de blaves onades, tota la quietud dels esperits es reflecteix en els meus ulls verds i blavosos. Veniu i reposeu, els qui aneu adelerats, els qui aneu afeixugats per tants de treballs, en mi trobareu la serenor i la calma. Veniu els qui no sabeu ja qui són els vens i ni tan sols sabeu qui sou vosaltres mateixos, veniu i us retrobareu en les meves aigües calmes.

L’àngel deia això i somreia, amb somriure plàcid, fet d’eternitat. Les ales li fimbraven un xic a la carícia de l’oratjol i a nosaltres, els seus amics, ens envaïa una immensa serenor. Era la serenor dels llacs, inoblidable, que coneixem aquells que els estimem, aquells qui hem somiat vora seu en les nits estrellades o en els jorns plens de sol.

Després, quan tancàrem els ulls, ens adonàrem que reteníem en els nostres ulls tota la blavor dels ulls de l’àngel.

Jordi Llimona i Barret

DONEU-NOS NINOU ...i us guardarem la vaqueta i el bou. Ninou és el primer dia de l'any. I també rep el nom de «ninou» l'estrena en forma de diners o gormanderies que els nens demanaven en felicitar l'entrada del nou any.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 56 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

L'altre món

La creença en un altre món estada de les ànimes és universal. La mansió dels morts ha estat situada en diversos indrets segons les cultures i els diferents moments de la civilització; sempre s'ha imaginat en el paratge més llunyà del món conegut, circumstància que l'ha fet variar a l’impuls de les descobertes geogràfiques. Homer, en l'Odissea, el situa a l'illa mediterrània d'Elda; la Braz, a la Bretanya armòrica: l'eminent mitòleg asturià i bon amic nostre Constantino Cabal l'ha descobert en terres galaiques, on més tard el cristianisme va alçar el santuari de San Andrés de Taxido, al nord de Portugal. Per a la cultura fenícia, que considerava la costa ibèrica de la Mediterrània com el límit del món aleshores conegut, el nostre país degué ésser la mansió de les ànimes.

Creiem que un acurat estudi -que tenim en projecte- del costum, la creença, la literatura popular, la toponímia i altres camps d'investigació ens podria donar elements suficients per a constatar deixalles d'aquest aspecte de la mitologia a Catalunya. Trobem elements aïllats que ens porten a poder-ho creure així: ho són les nombroses ciutats que, segons opinió popular, subsisteixen encara enfonsades en les plàcides aigües dels nostres estanys. En trobem en tots els d'alguna importància: al de Banyoles, la ciutat de Porqueres: al de Montcortès, les de Caïm, Pallars i Cabestany; als estanys de Guils, Lanós, Balaig i Engolasters, respectivament, populoses ciutats dels propis noms. Totes elles es troben associades a una tradició cristiana. Sens dubte, cal cercar la raó d'aquestes urbs prodigioses en les supersticions primitives: són part dels "orbes" i dels “mundus” en que ells vivien. Les ànimes degueren córrer lliures pels paratges deserts on l’home primitiu se les imaginava mentre fou intensa la despoblació; després degueren anar-se soplujant en mansions subterrànies, en les quals continuaven llur viure, i en ciutats ensorrades sota el mar i amagades al fons de llacs, i després es cristianitzaren.

Més tard el rodolar de les llegendes i les troballes de restes de poblacions es multiplicaren, oblidada ja llur significació. Grecs i romans creien que, en morir-se, el déu Mercuri s'apoderava de l'ànima i la portava a l'infern perquè fos debatuda per tres jutges. L’infern es trobava en un paratVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS ge subterrani i comprenia el Tàrtar i els Camps Elisis, amb els rius Aqueront, Leteu, Flegeton, Cócíc i la llacuna Estigia. Les ànimes feien cap a la riba de l'Aqueront i el barquer Caront les passava mitjançant el pagament d'una moneda que a 1'efecte posaven a les mans o a la boca dels difunts abans d’enterrar-los. Els qui no portaven aquesta moneda o havien restat insepults en la terra no podien passar o restaven per espai de cent anys vagant per aquells paratges. Passat l'Aqueront, es trobava el ca Cerber, de tres testes, el qual els deixava el pas franc, però no els permetia sortir més. Presentada l’ànima davant el tribunal, era examinada: si resultava culpable, fixaven la pena que havia de sofrir d'acord amb els seus mancaments, Els qui mereixien premi i bon tractament eren enviats als Camps Elisis, lloc d'eterna pau i gaubança. Passats un nombre d'anys de ben viure, aquestes ànimes tornaven altra vegada a la terra per reencarnar-se en altres cossos després d'haver begut en les aigües del riu Leteu, que tenia la virtut de fer-los oblidar tota la vida passada. Les ànimes dels culpables eren precipitades per sempre en el Tàrtar, on sofrien mil turments. Restes d’aquestes creences encara subsisteixen en la cultura actual.

La literatura lusitana i galaica parla de la purificació de les ànimes en un riu que anomena Jordà, associant el culte pagà a la idea del cristianisme. Si hom s'ha de purificar en un riu, cap millor que el Jordà, que purificà Jesús i després d'ell, simbòlicament, tots els cristians.

Un riu Jordà també existeix a Catalunya i, com tot el referent a l'altre món, és subterrani. El nostre poble no diu que les ànimes s'hi purifiquin, però sí que té un encís mític. Passa pel llogarret de Su i la seva boca és tapada per una grossíssima pedra dreta, un menhir. Hom diu que una vegada la volien arrencar, i del fons de la pedra es va sentir una veu molt profunda que deia: “Pedrafita vols arrencar, casa teva i tot el poble de Su se n’enterrarà”. Volia dir que el riu es desbordaria i tot ho inundaria. Trobem una corranda que sembla confirmar la situació de l'altre món enllà d'un corrent: Ànimes del purgatori les de l'altra part del riu, torneu-me les espardenyes que vaig perdre l'altre estiu.

Entre gent de mar hom situava l'altre món en una illa enllà de l’aigua no gaire allunyada de la costa i en una direcció incerta i poc precisa, illa que només era visible i palpable per a les ànimes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS Els pescadors vells de Cadaqués explicaven que antigament en nits fosques i espesses, quan ja eren a dormir, se sentien tres trucs a la porta, que feien esgarrifar. Anaven a obrir i mai no veien ningú. Baixaven a la platja i trobaven la barca buida; hi entraven amb tot compta per tal de no fer mal ni trepitjar ningú i fossaven la barca a l'aigua. Pel seu pes comprenien que anava carregada fins a l'orla. Vogaven mar endins en un silenci absolut. Navegaven sense saber on, puix que els mateixos tripulants invisibles devien governar el timó i guiar la nau. Tot d'una sentien crits llastimosos i planyívols dels de terra que cridaven els qui arribaven, i també al revés, des navegants que parlaven als de terra. Es comprenia que eren converses entre els parents morts de temps i els que arribaven de nou al món dels morts. Els clams de les pobres ànimes trencaven el cor. El pescador notava com el bastiment es buidava, i quan no restava sinó ell girava proa i retornava a casa sense haver de dirigir la barca. Havia fet un viatge ni sabia on, enmig d'una fosca que es podia tallar, i no havia vist res. Sense fer llum se'n tornava al llit, amb el cor estret. L’endemà, en tornar a la barca, sota el carcanyol trobava una unça d'or en pagament de la feina. La idea que la totalitat o una part del viatge a l'altra vida havia d'ésser feta a través de l'aigua estava estesa arreu. I encara avui fèretre conserva la forma desdibuixada d'una barca. A casa nostra aquesta idea s'ha esborrat del record del poble, però el refrany ens la conserva. Quan volem significar que desitgem a algú que se'n vagi i no torni, li diem: “Bon vent i barca nova”. El just sentit del refrany és desitjar-li que es mori per no veure'l més, i la barca al·ludida és el fèretre. En el nostre folklore hi ha una rondalla que confirma la creença. Una vegada hi havia set fadrins que de nit se'n van anar al cementiri; molt engallats, es rigueren i feren burla dels difunts i de la mort. En anar-se’n, tocant a la porta del fossar van trobar un cavall. Un d'ells que sí que el va muntar i al seu darrera un altre i encara un altre fins a ésser-hi tots set, perquè el cavall s'estirava, s'estirava, per tal que hi poguessin cabre tots ben bé. Un cop foren dalt sentiren una veu fonda i cavernosa que deia: Apa, petit, cap a casa tot de seguit.

Era la mort, que el menava des de l'altre món. El cavall es posa a córrer, a saltar i a botre a la desesperada per boscos i muntanyes; salta marges, cingles i rius fins a arribar al peu d'un gran llac. Per travessar-lo féu un gran bot, i mentre estava enlaire s‘arronsà i llançà els set genets, que van caure al mig del llac, en les aigües on hi havia l'altre món. A casa nostra no hem trobat viu el costum d'enterrar els morts amb una moneda, però hi ha referencies remotes que havia existit. A Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Llofriu, un record, esfumat gairebé, parla d'haver posat una moneda a les mans dels difunts; era d'or, d'argent o de coure, d'acord amb la categoria social; als homes, els la posaven a la mà dreta, i a les dones a l'esquerra, i sempre de més valor que als homes. La gent deia que era per facilitarlos l'entrada al cel, i, com que les dones eren més pecadores que els homes, la redempció de les seves culpes resultava més costosa i calia que la moneda fos més important. Els albats, per llur condició d'àngels, eren ànimes pures i tot el cel era seu; d'ací que no els posessin cap moneda.

Per tal d'assegurar el camí del cel eren preferides les monedes que tenien una creu gravada a l'anvers, puix que, segons un raonament comú a tot el món cristià, el diable fuig de la creu i, si n'entraven a l'infern, a l'acte s'enfonsaria.

Quan hom comptava amb monedes no marcades amb la creu hom en feia una a l'anvers amb una eina tallant. Hom deia que calia defugir que la moneda fos d'un valor equivalent a trenta-tres xavos, diners, meravedisos o el que fos, per tal que no semblessin els diners cobrats per Judes en vendre el Mestre, causants de la seva condemna, per efecte de la qual anà a parar a l'infern. De manera inconscient hom pressuposava que una moneda del valor referit era el cost de l'entrada a l'infern. Probablement a casa nostra el costum esmentat no devia estar tan en ús com imagina la dienda, puix que en excavar fosses i enterraments vells no es troben monedes en l'abundor en que se n'hi haurien de trobar. A Isil, quan algú es mor, es diu que "ha pagat el xau", i, en poden ésser també un record les monedes ofertes en les funcions funeràries.

El xavo a que al·ludeix el modisme i el diner ofert són monedes d’ínfim valor, com també ho són les que es donen al mort en els països on el costum encara és viu. Es possible que la moneda fos de poc valor, perquè tant la poguessin pagar els pobres com els rics, responent a la idea, estesa pertot, que després de mort tothom és igual. Arreu la moneda ha d'ésser precisament de coure, per la creença que l'or i els metalls preciosos no són admesos a l'altra vida i que el qui en porta en ésser enterrat no entra al cel.

Es possible que la moneda que hom posava a les mans dels difunts en els temps primitius fos símbol de la propietat que els corresponia a l'altre món, i és fàcil que, oblidada amb el temps l'explicació del costum, hom cerqués la raó en la necessitat de pagar el passatge de la barca que havia de portar-los a l'altre món, o per trobar-hi una mica de protecció.

En el proper capítol continuarem amb: L'altre món Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Indrets de Vacarisses

El Coll de Bran o Pedra de la Bossa Anem vorejant el turó de l'Obaga Negra, que queda a la nostra dreta. Aquest és el tros pitjor del recorregut. Tot i que la pujada no és gaire forta, és aconsellable fer-la amb una certa parsimònia.

Quan arribem a un collet veurem al davant nostre un turó sense arbres a causa dels incendis, que a la seva esquerra té un turonet amb un pi socarrat (esperem que hi romangui).

Doncs bé, a l'esquerra d'aquest cadàver de pi veurem ja l'esvoranc que constitueix el coll de Bran, al qual hi accedirem pel sender de l'esquerra.

Abans d'entrar en l'estret pas, girem-nos i donem una ullada al paisatge que se'ns acomiada.

Davant tenim el turó de l'Obaga Negra.

A la dreta, darrere del collet pel qual hem passat, s'albira la masia de Coll Cardús. A l'esquerra, s'hi troben terres de Vacarisses, presidides per la seva Torrota. Si estem a l'hivern, veurem els contraforts dels Pirineus coberts de neu. Recordem que per ací passava l'antic carni d'Olesa a Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Joan Solà, en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (Solà, 1929: l 00), ens fa el següent relat: «Prou hem sentit a contar als nostres avis durant les llargues nits de l'hivem les precaucions que adoptaven per travessar aquest coll, el més perillós de tots els d'aqueixes muntanyes, llevat el camí ral de la Barata. Mai no el passava un home sol sinó en companyia d'altres, per por de no topar-se amb els lladres al mateix coll o poc després de passar-lo. Per lliurar-se'n haurieu vist com els hortelans d'Olesa, que anaven a Manresa amb ses cavalleries carregades de planter, fruita i verdura, s'esperaven els uns als altres, en ésser a les envistes de les vinyes del Patei o del Fideuer, per ajudar-se en cas de lladres. D'aquest coll se'n diu també la Pedra de la Bossa, per haver els malfactors obligat a certes persones a deixar detràs d'aquesta pedra les quantitats exigides amb grans amenaces.»

Tanmateix, no hi ha documents històrics que indiquin que aquest camí hagués estat un cau de bandolers. Fins i tot, el nom de Pedra de la Bossa no consta enlloc abans de la publicació de Solà.

Aquest autor bastí tot un ambient de bandolerisme per tal de justificar la seva insostenible història d'uns bandolers que mataren un ermità i segrestaren la filla del governador de Manresa, amb un desenllaç satisfactori mercès a la intervenció dels mossos d'esquadra.

Extret del llibre: Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat Autor: Àngel M. Hernández Cardona

La lluna segons els pagesos catalans

Des de la Terra, veiem la Lluna amb formes canviants, això és degut a la il·luminació que li arriba del Sol (que varia per causa dels moviments de la Terra i la Lluna). Per classificar les formes lunars, distingim quatre quarts, que són: Lluna Plena, Quart Minvant, Lluna Nova i Quart Creixent. Són quatre moments lunars que ens serveixen com a refèrencia. Però arreu del món, les fases lunars que realment interessen als pagesos són dues i no pas quatre. I aquestes dues fases són: Creixent i Minvant. A la tradició catalana, els pagesos en diuen Lluna Nova (fase Creixent) i Lluna Vella (fase Minvant). La Lluna Nova va de la foscor total i a la il·luminació quasi total. La Lluna Vella comença amb l'encesa Lluna Plena i acaba una mica abans de la foscor total. A més, la Lluna pot ser Ascendent o Descendent, segons si està més alta o més baixa en el cel.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 49

ANY 1844 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 581 - Gener 2017 - Pàg. 50