582 febrer 2017 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 582 - Febrer de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Ha arribat el Carnestoltes i el febrer s’ha disfressat. S’ha posat una carota de marçot esvalotat; s’ha guarnit amb vel de pluja, com si fos el maig mateix

i amb una faldilla llarga feta de tarda que creix. Malgrat la seva disfressa, no podrà enganyar la gent si no s’afegeix dos dies. Ai, febrer, que ets innocent!

Joana Raspall

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Cultura popular 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Racó del conte 16 Llibres 18 Dels diaris 20 Col·laboracions 28

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

DIA A DIA - Gener Cap d'Any Missa familiar amb el nou Rector Pare Josep Morros, escolapi. Dia 5 Vigília de Reis. Concert instrumental a càrrec de l’Escola de Música local. Dia 29 Visita Pastoral del Bisbe de Vic, Romà Casanova i Casanova. Missa concelebrada. Confirmacions. Trobada amb els feligresos. Reunió amb els Consells Parroquials.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582- Febrer 2017 - Pàg. 2

PÒRTIC

La visita de la cúpula del Govern de Catalunya a Brussel·les -el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Raül Romeva- ha complert els dos objectius que tenia. En clau interior, expressar la cohesió de l'Executiu i ser capaços de traslladar, un cop més, un missatge comú de compromís amb el referèndum d'independència abans que s'acabi el proper mes de setembre. En clau exterior, denunciar al cor d'Europa, a la capital política i administrativa, la qualitat de la democràcia espanyola que persegueix els polítics independentistes als tribunals, reclamar ajuda internacional davant de l'actitud del govern espanyol de Mariano Rajoy, requerir a Europa que sigui part activa de la solució i reiterar la vocació europeista de Catalunya al llarg de la història. Puigdemont ha estat moderat en les formes i contundent en el fons. Ha utilitzat un llenguatge diplomàtic que s'entén molt bé a Brussel·les i que combina el puny de ferro amb el guant de seda. Ha desgranat l'allunyament en el desacord entre Catalunya i Espanya i ha situat en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut el punt de no retorn d'una majoria de la societat catalana. Per dignitat, ha dit el president de la Generalitat. La dignitat de Catalunya era el títol de l'editorial conjunt de la premsa catalana publicat abans de la sentència del TC i que, amb el pas del temps, ha estat tan premonitori. Les paraules de Carles Puigdemont portaran sens dubte cua, per més que des del PP el seu portaveu al Parlament Europeu, Esteban González Pons, hagi tractat en les hores prèvies a la conferència de situar un tallafoc que en rebaixés l'impacte i la ridiculitzés. Si Puigdemont ha transmès l'acord polític existent a Catalunya, Oriol Junqueras, en la seva condició de vicepresident i conseller d'Economia, ha traçat els eixos de l'economia catalana en l'actualitat i la viabilitat segura en un Estat independent. Com a contrapartida, ha destacat el maltractament financer que rep la Generalitat mentre es realitzen inversions multimilionàries en la resta de l'Estat d'escassa viabilital i el descrèdit d'Espanya a l'hora de complir la legislació europea al llarg de la història. Amb una mà lligada, Junqueras ha posat l'accent en el creixement del PIB per sobre de la UE i la reducció de les taxes d'atur. Un viatge d'aquesta naturalesa, que no té per objectiu ser rebuts per les autoritats europees, té una única manera de ser avaluat: les assistències a l'acte i l'impacte en els mitjans de comunicació. De l'èxit del primer n'és un exemple la sala més gran del Parlament Europeu plena a vessar. Del segon, caldrà seguir la informació que s'anirà publicant. José Antic El Nacional.cat (24/01/17) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 24 - Jesús de Natzaret (A) Jesús va marcar la història del món. Sense ell tot seria diferent. La cultura, l’art, la música i el pensament de mig món porten la marca del Cristianisme. Malgrat no saber gaires coses de Jesús el seu rastre pel món és immens. I això que fou un home rodejat de marginats, de la classe pobre i sempre molt distant amb els de dalt. Sobre aquest Jesús s`han escrit milers de milers de llibres.

Era un jueu entre els jueus. Per alguns fou anunciat pels profetes, per uns altres era el mateix Fill de Déu i per un grup considerable era un esvalotador religiós. Es va carregar el Temple de Jerusalem i moltes institucions. Jesús és l’home que ha tingut més simpatitzants i també més enemics. Fou condemnat a mort per haver provocat la indignació dels polítics i haver criticat la religió del seu temps. Ha estat l’home que ha fet pensar i reflexionar a moltes generacions. No pas un de tants que ha condicionat les consciències de mil milions de persones que creuen encara en ell i en el seu missatge fins el punt que hi ha un abans i un després del seu pas pel món. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Sobre ell s’han fonamentat moltes esperances i moltes decepcions, grans sants i ferotges inquisidors. La història no ha pogut ser mai indiferent ni l'ha pogut oblidar mai malgrat haver-ho intentat moltes vegades. Controvertit més que mai en els inicis del segle XXI. Sebastià Codina i Padrós

Joan Massaguer i Soler Barcelona, 30 d'abril de 1953 Creu de Sant Jordi (2006)

Farmacèutic i bioquímic Director de l'institut Sloan-Kettering de Nova York

"Cronificar el càncer serà la gran campanya mèdica humana de la primera meitat del segle XXI, però queda molt camí per fer". "El tumor, el càncer, és un subproducte de l'existència, d'estar vius. S'han identificat tumors en les mòmies egípcies. N'hi ha hagut sempre". "De la nostra feina en depèn la salut dels ciutadans. És una missió, una funció i una vocació. És molt motivador pensar que estàs fent un impacte pel bé de la salut a nivell mundial". "Els americans tenen moltes coses bones que no tenim nosaltres. L'esperit de que les coses es poden fer. A qui té potencial se li dóna la oportunitat. Al nostre país, a vegades, això és impossible". "Hi ha moltíssimes persones que tenen la meva vàlua. Hi ha premis que es donen per un cop de geni, per un moment d'eureka. Jo he tingut moments d'eureka, però sóc sobretot corredor de fons. No actuo per la necessitat de ser reconegut". Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Patates emmascarades

Ingredients per a 4 persones: Patates, 8 o 10 mitjanetes. 200 grs. tallicons de cansalada viada. 1 botifarra negre. 2 alls. Oli i sal

Bullirem les patates amb pell, procurem que no siguin gaire grosses, així es couran millor. Una vegada cuites, les pelarem i tallarem a talls petits com si fossis per fer una truita. En una paella posarem oli ben abundant i fregirem la cansalada tallada ben petita. Quan ja sigui ben rosseta, li afegirem la botifarra negre ben espellofada i li donarem unes voltes per incorporar tot seguit els alls tallats ben menuts. Una vegada tot hagi sofregit bé li afegirem les patates i ho deixarem que es sofregeixi de nou tot junt una estoneta. És un plat molt consistent i bo, i pel colesterol no cal patir, és allò que diuen.... un dia es un dia. Bon profit! Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 6

CAMPANADES

La intenció de la televisió és distreure Quan un d’aquells devots conferenciants que tenen la mania d'acusar sempre els mitjans de comunicació digué que la majoria de programes televisius estan mancats de contingut, una noia li replica: “justament aquest és el motiu que fa que aquests programes que vostè en diu buits tinguin tants telespectadors i més encara telespectadores”. Aquests programes els mira tanta gent perquè no t’obliguen a pensar. Ajuden a desconnectar la ment de tants problemes com actualment ens aclaparen. Els programes de televisió sense contingut, que avui proliferen tant, constitueixen una necessitat social. No es busca contingut, sinó passar l'estona, la qual cosa pot ser una teràpia. Aquesta és la raó que fa que el que anomenen “periodisme de barri” o revistes del cor o de xafardeig tinguin tants lectors i lectores. Són un servei social, encara que als conferenciants esmentats no els agradi. Mossèn Pere Campàs Bonay

Vic

Està situada a 2 km. de Prades. Per arribar-hi, s‘ha d’agafar un camí a l'esquerra de la carretera que va cap a la Febró i Capafonts i que travessa una petita urbanització. L'ermita és un edifici de l'any 1570, incrustat en una cinglera de 1.020 m. aprofitant una cova que havia servit d'aixopluc. Cap al 1484 hi visqué Fra Bernat Boïl, el primer vicari apostòlic a les Índies Occidentals i que, com a tal, acompanyà Cristòfol Colom en el seu segon viatge a Amèrica. La imatge de la Mare de Déu de l’Abellera va ser trobada, segons la tradició, per un pastor quan anava a cercar mel. També, segons la tradició, en aquest indret s'hi va refugiar la reina Margarida de Prades. El primer edifici es va construir el 1570, i el 1578 s'hi va afegir el campanar. Consta d'una sola nau i en el seu exterior lateral hi ha unes vistes espectaculars sobre les valls i muntanyes properes. Ermita de l'Abellera Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL A Déu no l’hem vist ni el veurem mai; però fàcilment el mirem i admirem a tot arreu... Arribarem a Déu una mica esverats i esglaiats al veure que sense adonar-nos-en hem passat la vida a la palma de les seves mans... Quan els dolents volen aparentar gaire bondat esdevenen una mica pitjors... Les penjarelles de gaires condecoracions solen servir per amagar realitats poc ufanoses... Hi ha moltes menes d’enemics: els pitjors de tots són els que han esmolat les cordes bucals amb glops excessius d’adulacions... Tenen una certa retirada les adulacions i les amistats: cal saber-les olorar assenyadament: Tufegen molt diferent... Les adulacions desmesurades i fora de lloc són més perilloses que els temporals de tardor... Creure’s els aduladors és un signe inequívoc d’un enfarfec d’ambicions... Cal atrevir-se a aprendre sempre alguna cosa nova. Mai no és tard si s’hi és a temps... L’experiència, una bona memòria i un afany de saber considerable, fan molt servei per a no fer un ridícul sovintejat... Ignorar moltes coses i acceptar-ho sense rondinar és el primer capítol de la saviesa... Ningú no les encerta totes durant les vint-i-quatre hores del dia. Els més eixerits també s’entrebanquen...

Somiem: EL DEMÀ SERÀ MILLOR. Ho cantem moltes vegades...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

DITES I REFRANYS SOBRE LA QUARESMA I EL CARNESTOLTES

A Carnestoltes, bones voltes.

Carnestoltes boges, el blat a divuit, moltes dones ballen, amb el ventre buit.

Al Carnaval, tot s’hi val. Alegria, carnestoltes, que demà és cendra. Amor de Carnaval, és el que més val. Amors de Carnestoltes, amors (o casaments) de revoltes. Amors de Carnestoltes, amors de revoltes, per Carnestoltes donen voltes.

Carnestoltes fredes de poca virtut, sempre n’hi ha que ballen amb el ventre buit. Carnestoltes ha arribat amb la pipa, amb la pipa, Carnestoltes ha arribat amb la pipa de tabac. Carnestoltes i Dijous Sant sense lluna (mai) no es veuran. Carnestoltes mullades, Pasqües assolellades.

Ara arriba Carnestoltes, tots sortim a donar voltes, ens posem una disfressa, cantem, ballem i fem fressa. A setze, a setze, a setze el vi, el pobre Carnestoltes s’acaba de morir. Beurem vi del bo, de la bóta del racó: beurem vi del dolent, de la bóta del torrent.

Carnestoltes quinze voltes i Nadal fos cada mes, que cada dia fos Pasqua i Quaresma mai vingués. Carnestoltes, quinze voltes! Carnestoltes, quinze voltes, i Nadal de més a més; Pasqua, de vuit en vuit dies; Quaresma, no tornis més.

Cara de Dijous Sant i fets de Carnestoltes. Carnaval amb la dona, Pasqua amb el capellà.

Carnestoltes, quinze voltes, i Nadal de més a més; tots els dies fossin festa i la Quaresma mai vingués.

Carnaval gelat, espiga granada. Carnaval se’n va, sembra ton all.

Casament de Carnaval, casament que res no val.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Quan t'adormo amb petons T’adormo amb petons, cada dia. Petonets suaus, rodons, amb els llavis i amb el nas.

Petons a les galtes, a les orelles i als ulls, perquè t’adormis tranquil, sabent que estic amb tu.

T’adormo amb petons, i t’abraço. Petons als teus rínxols, olorant-te els cabells, tocant-te les mans. Quan t’adormo amb petons espero que tanquis els ulls, i em quedo en silenci mirant-te una estona, perquè m’agrada sentir com respires i em toca el teu alè. Quan t’adormo amb petons penso en el què aprens cada dia, en com et fas gran. En les coses noves que fas, com ho observes tot i intentes parlar. Quan t’adormo amb petons et dic que t’estimo, fluixet, i el cor em somriu. Llavors sóc feliç petit Adrià, perquè els meus petons t’adormen i et calmen, perquè no voldria estar en cap altre lloc, perquè per res del món canviaria aquest moment.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

De bon matí La llum de l'alba s'obria com les flors, ben lentament.

Natura i terra ºDes que el món és món, com bona mare, la natura nodreix, el nostre cos, als seus fills plens d'orgull, estima encara perdonant els estralls, fets al seu clos. Agraïda la terra que és besada pel mantell de la nit, suau i amant, fa sortir del seu ventre enamorada devessalls de flors belles, cada instant. A l'hivern quan el fred regna en la terra la natura es vesteix de color blanc, els infants juganers, baixen la serra patinant per la neu amb rostre franc.

Poc a poc la llum del dia destriava l’harmonia d'una nit tota silent. A l’oreig de l’alba nada va cantar-ne un rossinyol. Vaig trobar l'enamorada amb la galta perfumada quan sortia un raig de sol.

Joan Sisamón i Borràs

Poc a poc, ha arribat ja la vesprada va al cimal preferit l'altíssim sol, La vellesa del món queda gravada en el pit enyorat, del que està sol. Us heu preguntat mai, on neix la vida? Us heu preguntat mai, on neix l'amor? La contesta fa temps la tinc servida, la natura i la terra fan l'honor. Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Al voltant de Nadal, gairebé a tot arreu, tots els apassionats i entusiastes del cant s’apleguen en les esglésies i en altres indrets del país i fan sentir i viure l’esdeveniment que es commemora. A Vacarisses, any darrera any, ja esperem que el Cor de Vacarisses i els Cors de l’EMM ens facin passar una estona inoblidable. I ho aconsegueixen. Podria molt ben ser que enguany, només amb gent de les nostres corals vacarissanes, el Concert de Nadal hagi estat un dels esdeveniments més reeixits del nostre record. Molta gent, molta eufòria, molta animació i uns cantaires, petits i grans molt engrescats i vivament acalorats pels seus animadors, han deixat un dels millors rastres a l’entorn del Nadal. Una enhorabona de les més caloroses, amics! Als que heu dirigit i mogut l’enrenou: Andreu Brunat, Francesc Torras, Núria Izart, Pere Bonmatí, Olga Puigbó, Aleix Camps, Marià Vinaixa i Laura Vermejo... un xarbot d’aplaudiments! Fou una de les aportacions a la MARATÓ de TV3. Gràcies! El final el cant del "Fum, Fum, Fum" reiterat per tothom va fer venir pell de gallina al nombrós públic. Un poble que canta és un poble viu, il·lusionat i engrescador. L’enhorabona, Vacarisses! Sebastià Codina i Padrós

CÀRITAS PARROQUIAL A finals de desembre de l'any passat vam tenir ocasió d'obrir noves dependències del nostre àmbit benèfic. Hem reobert el ROBER al costat mateix del local de CÀRITAS - REBOST SOLIDARI. Estem a la vostra disposició tots els dilluns a la tarda i els dijous al matí, durant l'hora de recollida d'aliments. Us recordem que entre les fonts de recollida podem disposar, cada tercer dilluns de mes, del Banc d'Aliments de Barcelona. Segons les aportacions que rep, ens ofereix quantitats diverses. Aquest mes podrem disposar d'un centenar de quilos de vianda i manutenció variada. Podem fer que molta gent pugui obtenir, gràcies al vostre gest, menjar i roba, en ocasions de precarietat o penúria. Entre tots cal assegurar un viure millor per a tothom. Us desitjem un Any ple de generositat i altruisme. L'Equip de

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT L’escriptora d’Alcoi Isabel-Clara Simó, rep el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

“He sentit que sempre he estimat els Països Catalans i no era corresposta. Ara, aquesta ferida s’ha tancat.” Amb aquestes paraules va rebre el passat mes de gener, IsabelClara Simó el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural, entitat que distingeix per segon any consecutiu una dona, després que Maria Antònia Oliver el guanyés l’any passat. El 1999 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

imó accepta el premi –“el Nobel català”– com un incentiu per seguir creant: “A cada llibre he tingut la pretensió d’haver après respecte a l’anterior perquè no em conformo amb la mediocritat –va explicar– i el premi m’ajudarà a ser més ambiciosa.” L’escriptora alcoiana, articulista d’El Punt Avui, va confessar que sempre s’ha sentit insegura i que el premi l’ajudarà a tenir més confiança en el seu treball. “Existeix el tòpic que sóc una escriptora per a tietes, per a dones, que escric des de l’interior, i moltes vegades m’he sentit rebutjada”, confessava sense pèls a la llengua (una altra de les seves característiques). “Tanmateix, veig que no és real, ja que he rebut aquest premi, i ara em sento estimada.”

Molt compromesa amb la llengua i la cultura catalanes, va recordar els seus inicis, quan de ben jove es va proposar escriure un conte en català: “Em vaig posar a plorar perquè era la primera vegada que escrivia en la llengua en què pensava, i això els joves d’avui no ho poden entendre.” En ple franquisme, doncs, va iniciar la seva carrera, i el seu primer recull de relats, És quan miro que hi veig clar (1979), va rebre el premi Víctor Català, tot un estímul en la seva carrera. “Encara recordo que Ovidi Montllor en va fer la presentació a la Catalònia.” Carles Solà, membre i portaveu del jurat feia broma sobre la particularitat d’aquesta localitat valenciana: “No sé què passa amb Alcoi que dóna personatges extraordinaris com Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó.” L’escriptora va parlar de la seva visió de la literatura, que considera, per damunt de tot, un art: “És un instrument per pensar i per sentir no útil per a res.” Cada novel·la ha de tenir un tema (la soledat, l’ambició, la incomunicació, la injustícia), i l’argument “és el riu però no la llera, és una manera de comunicar pensaments, mentre que el tema és el mòbil, és més profund”. La seva darVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT rera novel·la, per exemple, Jonàs, versa sobre la recerca d’identitat, i té com a escenaris Barcelona i Nova York. En aquest sentit, ho diu ben clar: “Sempre he intentat escriure novel·les d’idees amb arguments amens i mastegables.” Alguns dels seus títols més celebrats són Júlia (1983), La Salvatge, premi Sant Jordi 1993, Amor meva (2010) o Els invisibles (2013). “No penso tirar la tovallola”, va advertir. “Si deixés d’escriure em sentiria morta.” Simó té ple de projectes en curs: ha escrit uns contes humorístics, poemes, té una novel·la juvenil embastada i la idea per a una nova novel·la. De fet, l’escriptora ha conreat al llarg de quatre dècades tota mena de gèneres a banda de la novel·la, la poesia, l’assaig els relats, els guions radiofònics... i ha estat traduïda a deu llengües. “La seva obra és magnífica, però en la decisió del jurat han pesat les seves lluites per la llibertat, la situació de les dones, la infància”, va glossar Solà. Recorregut dilatat, Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 1943. Va llicenciar-se en filosofia a la Universitat de València, on va conèixer el cercle de Joan Fuster. Es va dedicar a l’ensenyament, primer a Bunyol, i després a Figueres. El 1968 es va casar amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de Canigó, una publicació que després de diversos expedients va haver de plegar. El 1973 es va instal·lar a Barcelona i va treballar a l’Institut Sant Josep de Calassanç. Del 1972 al 1983 va dirigir Canigó, convertit en setmanari i en un altaveu per a les joves generacions d’escriptors.

ANTIGAMENT, a partir de Sant Blai (3 de febrer) s’esporgaven les oliveres. La feina es podia allargar tot el mes. Amb la poda, la propera brotada serà més ufanosa. Fem la poda de rosers. També és temps de tallar branques seques i xucladors d’avellaners i altres arbres fruiters. Després adobem bé els arbres.

UNA HORA després de néixer el poltre ja camina. La mare euga empeny el poltre amb el morro per ajudar-lo a posar-se dret sobre les potes inestables. Llavors la cria comença a mamar.

TRIA UN TREBALL que t'agradi i no hauràs de treballar ni un dia de la teva vida. Confuci Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 15

RACÓ DEL CONTE

Els llibres de l'Aina

’Aina era una nena que adorava llegir. Es passava el dia llegint, repetia les històries que més li agradaven una vegada i una altra i, quan no en tenia, visitava la biblioteca municipal per alimentar-se de més lletres. Li agradaven tot tipus de llibres, tot tipus d’històries, totes menys les que feien por, deia.

Quan l’Aina feia anys o celebrava el sant, els seus familiars i amics, ho tenien fàcil a l’hora de regalar, no hi havien de pensar gaire per saber que el que més desitjava l’Aina eren llibres. Llibres petits, grossos, prims, gruixuts, de colors, en blanc i negre, electrònics o de paper, llibres i més llibres omplien les prestatgeries de l’habitació de l’Aina. Va arribar un dia que la família de l’Aina va haver de traslladar-se de domicili per causes que no venen al cas. L’Aina va començar a empaquetar tots els seus llibres. Aina filla, la casa on anem a viure és molt petita i els teus llibres no hi cabran, em sembla que no te’ls podràs endur. Li va dir la seva mare. Com dius mare? Jo necessito els meus llibres, sense llibres no sabré que fer, per mi aquests llibres ho son tot. Va dir l’Aina contrariada per tant mala noticia. Aquella nit l’Aina no podia dormir, estava molt trista, canviar de casa no li feia gaire gràcia, però fer-ho sense els seus llibre l’horroritzava encara més. A mitja nit, l’Aina es va adormir i va somiar. Una fada se li apareixia i li donava una bossa de cuir amb un cordill per penjar-se al coll, a dins la bossa, un paperet enrotllat. La fada li va dir a l’Aina que és pengés la bossa al coll i que quan arribés a la casa nova, obris el sac i llegís el què posava al paperet enrotllat, amb allò trobaria la solució als seus problemes. Quan l’Aina es va despertar aquell matí, va veure que tenia la bossa amb la que havia somiat, se la va penjar al coll i no va dir res a ningú d’aquell fet. Aquell dia l’Aina va ajudar als seus pares a Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 16

RACÓ DEL CONTE fer els paquets, estava feliç i més tranqui-la que el dia anterior. El seu pare li va dir: Caram Aina, et veig més relaxada que ahir. Sí pare, he somiat que tot anirà bé. Va dir l’Aina. Quan la família sencera van arribar a la casa nova l’Aina, va poder comprovar que realment era molt petita i es va posar molt trista. Llavors va recordar la bossa de cuir que duia penjada al coll, se la va despenjar i la va deixar sobre la tauleta de nit, abans que pogués fer res més, l’Aina va caure adormida pel cansament del viatge. Aquella nit va tornar a somiar, la fada va aparèixer de nou i va preguntar a l’Aina perquè no havia obert la bossa. Mira fada, sigui el què sigui, en aquesta minúscula casa segur que no hi cabrà, no hi ha lloc pels meus llibres. Quants llibres necessites Aina? Va preguntar la fada. Necessito tots els llibres del món. Contestà l’Aina. Obre la bossa i els tindràs. Replicà la fada abans de desaparèixer. L’Aina es va despertar sobresaltada. No era possible es deia, era impossible que en aquella casa tant petita hi cabessin tots els llibres del món. Va pensar que, dins la bossa, hi hauria una mena de secret capaç de convertir aquell pis petit en una gran mansió, o potser alguna cosa que la transportés en un lloc màgic ple de llibres, o alguna cosa semblant. Però no, l’Aina va obrir la bossa i a dins només hi havia escrit en el paperet enrotllat, demana un desig, hi deia. L’Aina confosa, ho va intentar. Desitjo la màgia que converteixi aquest piset en una casa grandiosa on hi càpiguen tots el llibres del món. Va cridar l’Aina. Però allà no va passar res de res. Aquell dia l’Aina se’n va anar a dormir un altre cop trista. I va tornar a somiar. I va tornar a aparèixer la fada. Aina, has desitjat una cosa impossible, no hi ha cap casa al món que sigui prou gran perquè hi càpiguen tots els llibres del món, que ho entens? Preguntà la fada. L’endemà l’Aina es va llevar i va tornar a obrir la bossa. Desitjo la màgia que em permeti transportar-me en un lloc que hi hagin tots els llibres del món. Va tornar a intentar l’Aina. Però aquesta vegada tampoc va passar res destacable. L’Aina va passar de la tristor a l'enrabiada. Per què és tant difícil? On ets fada? Jo només vull llegir, però no sé com ho he de fer. De cop i volta va aparèixer davant de l’Aina un llibre, un sol llibre gruixut, amb les tapes de pell i aquelles cintes per fer de punt. A la tapa del llibre el títol, deia, Demana un desig. L’Aina no ho entenia. Més desitjos no, sisplau -es va dir. Però de seguida ho va entendre. Va girar la portada i va dir. Desitjo llegir una història de reis i princeses. Va girar la pàgina i va trobar-se amb la història que havia demanat. Va tancar el llibre. Ara desitjo una història de pirates bons. I efectivament, ara el llibre contenia una història de pirates bons. L’Aina es va passar el dia llegint aquell llibre màgic que tenia totes les històries del món. Aquell dia l’Aina se’n va anar a dormir pensant que havia après una bona lliçó. Quasi tots els problemes tenen solució, encara que no sempre aquesta solució sigui la que havíem pensat primer i que a vegades, aquesta solució, és molt més senzilla del què ens podia semblar. Adaptació de Jordi Badia Codina Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 17

LLIBRES

ELS ANYS DEL VI Fragment del llibre "Argelagues" de Gemma Ruiz Palà. Capítol 10è, pàgines 87 i 88

El Martí va venir al món l'any de la malura. Si Sabadell tot era una fàbrica, Vacarisses tot era una vinya. I no és que ho tingués tot de cara per ser-ho, no. Un poblet fet de carenes costerudes com la mare que les va parir poc ho sembla, amic de la vinya. Però els ceps eren encara més tossuts. Se li enfilaven per tot arreu, per tot arreu li arrelaven. Per més desavinent que fos, per més que cingles i muntanyes s'hi posessin de cul. I s'hi acabaven arrapant com l'infantó al pit de la mare. Li xuclaven tot el que podien, a aquella terra vermella, seca i aspra que no volia donar-se per la pell. I se'n van acabar fent els amos. I agraïts. A cada verema feien les paus amb el poblet tan poca cosa que era Vacarisses, i la feina era dels matxos per baixar amb tota la raïmada sense estavellar-se marge avall. El bé de déu que arribaven a donar aquells ceps era dels que fan goig. I calerets, fa. No cap capital, però per anar tirant sí que tots en tenien. Fins que va baixar de França. Malparida. La malura. La fil·loxera. I tot se'n va anar pel pedregar. Vacarissans, a arrencar els ceps s'ha dit! Que no en quedi ni un! I amb cada estrebada els hi fa l'efecte que se'ls hi en va un tros d'ànima. Ho ha manat el batlle, i han de creure. Tot fora. Tot mort. Adéu raïm. Adéu ceps. Els que poden en planten d'americà, que aquest se'n riu de la fil·loxera, però la mitat es perden. I la terra campa per allà on vol, tu diràs. I s'assalvatja. I Vacarisses és ara més boscos i matossars que no pas vinyes, malaguanyades. L'alegria es corseca en aquell poblet de mala mort, l'any que neix el Martí. Quan els veïns de la França ploraven per la malura, ells es palpaven el sarró i feien ball a la plaça. Ara busca'l, el ball del most de cada octubre. Totes 'dugues' orquestres tenen els instruments Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 18

LLIBRES dormint el son dels justos. S'han acabat Els Llovets i s'ha acabat la Música del Senyor Mestre. I magalles, cups, premses, cellers, homes, dones i matxos també queden muts. I fan nosa. Com n'arriben a sobrar de mans per anar a vendre el vi a Sabadell i a Terrassa, tantes com se n'havien hagut de menester fa només quatre dies. I aquelles mans són d'uns braços, i aquells braços són d'uns xicots. I no els tenen enganxats al cos per dur-los penjant perquè sí. Alguna cosa els hi hauran de fer fer, ves. No passen ni vint anys que a Vacarisses queda la mitat de gent, també. Riu-te'n de la fugida d'Egipte. El que és sa, jove i fort, fot el camp. I tots ho són, de sans, joves i forts. A ells els han pogut pujar amb bon tall. Ara, sense el vi, serà cosa d'un miracle. I el dels pans i els peixos només li va sortir bé a un, diuen. I vés a saber si no era pa sec i peix passat. Hem de fotre el camp. I Vacarisses perd tot el seu jovent. I a 'radera' d’ells, tot ho perd.

Aclariment de l'autora: El relat de la vida de la Remei també sona diferent del català oficial. Per mi ha estat un motor, capturar l'oralitat rica i genuïna que ella gastava. Aquesta llengua té la gentilesa de retratar-nos d'allà on venim i com som, encara que li tinguem els tractes que li tenim i ens l'estiguem deixant perdre. Argelagues també és el meu intent romàntic i desesperat d'agafar-li la mà, tibar-la i fer-la viure una mica més encara.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 19

DELS DIARIS

ESTRATÈGIES PER A SUPERAR L'ADDICCIÓ AL MÒBIL

No pots estar sense tenir el mòbil a mà? Doncs pateixes nomofòbia. Aquesta és només una de les psicopaTIClogies que han sorgit a causa del mal ús dels smartphones i les xarxes socials. S'anomenen així per a diferenciar-les dels trastorns de salut mental que ja estan establerts i diagnosticats per organismes oficials com l'Organització Mundial de la Salut (OMS). La seva irrupció no és estranya si es té en compte que segons l'estudi «How many times do you check your mobile phone per day?», elaborat per Oracle Marketing Cloud, cada persona consulta el seu mòbil cent cinquanta vegades al dia. Però com es manifesten aquestes psicopaTIClogies? El subdirector acadèmic dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, Manuel Armayones, les analitza en el llibre El efecto smartphone. Conectarse con sentido (Editorial UOC), en el qual explica les estratègies que s'han de dur a terme per a superar aquestes addicions. Tot i que ni l'OMS ni els ministeris dels diferents països no han reconegut, de moment, l'addició a internet en els sistemes de classificació de malalties mentals, cada cop hi ha més persones que busquen tractament psicològic perquè tenen la percepció de perdre el control davant del seu telèfon i s'hi senten «enganxats». En aquest sentit Armayones deixa clar que no són les noves tecnologies les que «enganxen» sinó les persones que, en funció del seu estat emocional, poden fer-ne un ús abusiu. Quan s'arriba a aquest punt -afegeix- són els especialistes els que han de determinar quines orientacions cal donar-los per a solucionar-ho. Quines són les característiques de les principals psicopaTIClogies i com es poden evitar?

•

FoMO (fear of missing out) és la por a perdre'ns alguna cosa del que està passant a les xarxes socials relacionada amb les persones a qui se segueix. La persona té la necessitat, quasi compulsiva, d'entrar contínuament a pàgines com Facebook o Instagram. Segons el psicòleg de la Universitat d'Essex Andrew Przybylski i el seu equip, que fa anys que investiguen aquesta psicopaTIClogia, és més freqüent en adolescents i joves i, sobretot, entre els homes. Qui la pateix, a més, té un baix nivell de satisfacció amb la vida. «Les persones amb més necessitats socials insatisfetes són les que més consulten les xarxes socials», assegura Armayones. El Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 20

DELS DIARIS problema és que en lloc de sentir-se bé després d'haver passat una estona a Facebook, acaben amb una sensació de tristesa. En aquest sentit, un estudi publicat al Journal of Social and Clinical Psychology conclou que, després de sortir d'aquesta xarxa social l'estat anímic de la persona és depressiu (que no vol dir que causi depressió) i que com més temps passa connectada a Facebook, més s'accentua aquest estat. Com es pot evitar? Armayones recorda que són els usuaris de les xarxes socials els que tenen el seu control, o almenys, molt més del que es pensen. «Som nosaltres els que compartim la nostra vida personal i per tant deixant-ho de fer s'acabaria el problema», explica. Ara bé: com aquesta solució és gairebé inviable, el psicòleg recomana evitar cometre errors a l'hora d'interpretar el que es veu a les xarxes socials.

•

La nomofòbia és la fòbia a no tenir el mòbil a mà. «Hi ha gent que se l'emporta al lavabo, el porta a la roba d'estar per casa mentre fa neteja o el té a la cuina per si li truquen», exemplifica Armayones. La nomofòbia es manifesta en dues variants: la fòbia a no tenir el mòbil a prop i la por que s'acabi la bateria abans d'arribar a casa; en aquesta segona també s'inclouria no tenir cobertura. Una de les solucions per a evitar-ho és, segons l'expert, exposar-se a situacions en què no es porti el mòbil a sobre, com ara anar a comprar, o portar-lo sense bateria. «En aquests moments t'adones que no som imprescindibles i que el món continua girant sense que nosaltres estiguem connectats», deixa clar. Una altra via és apagar el mòbil a la nit. «L'única connexió que no pot fallar és amb nosaltres mateixos i per a això no necessitem dispositius, la bateria ens dura tota la vida i la cobertura és bona», apunta amb ironia el psicòleg. La vibració fantasma, també coneguda com a trucada fantasma, és la sensació que el mòbil vibra o sona quan en realitat no ho fa. «Són situacions habituals en una societat que tendeix a mantenir-nos hipervigilants», explica Armayones. Aquesta hipervigilància contínua pot generar, però, ansietat o desgast emocional. Per a evitar-ho l'únic que ha de tenir clar la persona és que amb les vegades que utilitza el mòbil al llarg del dia -cent cinquanta cops de mitjana- és difícil perdre's algun avís. «Si el que ens preocupa és la trucada fantasma, la solució més senzilla és apagar el mòbil», diu. Ment erràTICa és saltar de web a web, passar d'un contingut a un altre amb els hipervincles per trobar la millor informació, la millor oferta, el millor producte... Produeix una insatisfacció crònica perquè la persona es passa la vida buscant sempre alguna cosa millor. «Ens pot portar a una situació d'ansietat i saturació mental i acabar amb la sensació que hem perdut miserablement el temps», explica Armayones. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 21

DELS DIARIS

•

L'estratègia per a evitar aquesta psicopaTIClogia és controlar el temps que es dedica a la recerca d'informació i anotar el que es troba en una llibreta per a ser conscients de com avança o no la recollida d'informació. «Quan tenim un volum important d'informació s'ha d'aturar la recerca», diu Armayones. Una altra via per a superar la ment erràTICa és descarregar i guardar els documents més interessants a l'ordinador, apagar el router i llegir les webs descarregades. «A la xarxa podem trobar informació infinita, però el nostre temps, energia i paciència són força finits», apunta l'expert. L'efecte Google és utilitzar el buscador com una extensió de la nostra memòria per a recordar per exemple el telèfon d'algun familiar o una cita al metge. Alguns experts defensen que està afectant la memòria de les persones perquè cada cop es necessita traspassar menys informació des de la memòria a curt termini a la de llarg termini. Com es pot evitar? Segons Armayones, el que s'hauria de preguntar és si es pot evitar. «Entre els experts hi ha diversitat d'opinions: n'hi ha que asseguren que Google eixuga el cervell i d'altres que defensen que les TIC són imparables i podrien fins i tot connectar el nostre cervell a internet», explica. Per a ell s'ha de continuar investigant sobre els pros i els contres de tenir a l'ordinador o al telèfon mòbil molta de la informació que abans guardàvem al cervell. «Lluny de ser un problema, és un recurs de gran ajuda, que ens permet dedicar els nostres esforços intel·lectuals a un altre tipus de reptes», afegeix. Elisabet Escriche Ribas

Dies molt freds a mitjans de gener Riera de Can Còdol

Foto: Toni Masana

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 22

DELS DIARIS

ORÍGEN DEL TIÓ

l caràcter de celebració infantil que des de fa segles revesteix l’acte de fer cagar el tió per Nadal amaga al seu darrere antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l’abundància i la cohesió familiar al bell mig de l’hivern. No hem d’oblidar que el tió —o tronc, tronca, rabassa... entre altres noms que rep al nostre país— és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra. Aquest foc hivernal simbolitzava la comunitat i la continuïtat de la família: feia claror i allunyava els elements estranys —reals o imaginaris— del grup domèstic.

Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d’amulet protector de la casa, els camps i el bestiar. Per aquest motiu era costum escampar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat. Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquest tros de fusta arribava a l’extrem d’adreçar-li oracions, oferir-li aliments i fer-li libacions amb vi, pràctiques que coneixem perquè van merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII. L’acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat que acabem d’apuntar. De la mateixa manera que a l’arbre de Nadal se li pengen boletes que recorden la fruita que no dóna a l’hivern, obligar a cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d’hivern, que segueixi produint béns fungibles. Ritus solsticials similars han estat documentats en pobles hispànics en principi tan dispars entre si com el País Basc i Extremadura, arreu d’Europa —des d’Anglaterra fins en alguns països eslaus—, i fins i tot en determinades cultures de l’Àfrica negra. Joan Soler Amigó assenyala també en la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s’estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l’interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors de l’època. Roger Costa Sapiens.cat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 23

DELS DIARIS

Fa 174 anys, el general Van Halen -capità general de Catalunya- bombardejava Barcelona seguint les ordres del seu superior, el general Espartero, regent de la monarquia espanyola per la minoria d'edat de la reina Isabel II. L'exèrcit espanyol va llançar més de 1.000 projectils sobre la ciutat. El balanç del bombardeig va ser de 462 edificis parcialment o totalment destruïts, que representaven un 10% del parc immobiliari de la ciutat. Els dies abans més d'un terç dels 120.000 habitants que tenia Barcelona havien abandonat la ciutat. El conflicte que va degenerar en el bombardeig venia de lluny. Dos anys abans Espartero havia guanyat als carlins la primera guerra (1833-1840). Ho havia fet amb el suport dels republicans -l'obrerisme vuitcentista- i amb la promesa -incomplerta- que reformaria una llei tributària que castigava especialment les classes més humils. Amb el país devastat i sense suports internacionals, Espartero va acabar signant un tractat amb la Gran Bretanya que li concedia un préstec milionari per posar al dia les soldades endarrerides dels militars. I en contrapartida li exigia la derogació dels aranzels que gravaven el tèxtil britànic. La ruïna anunciada de la indústria catalana. La clau radicava en la matèria primera que els britànics obtenien de les seves colònies a un cost més baix. Els republicans catalans van predir el tancament de fàbriques i l'acomiadament de milers de treballadors. L'ambient estava molt encès. Però l'espurna que va fer saltar la revolta va ser el saqueig -protagonitzat per un grup de militars- dels comerços del carrer de l'Argenteria. Llavors la Milícia Nacional -un cos armat format per civils- va expulsar els militars de Barcelona. Van Halen va intentar -repetidament- negociar una sortida incruenta. Però la Milícia va votar la revolta, i Espartero va respondre amb la cita: “Barcelona tiene que ser bombardeada cada cincuenta años”. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 24

DELS DIARIS

1842. «The Barcelona Insurrection». «The Illustrated London News», núm. 30, 3 de desembre (Google Books).

...................

L'acció artillera va ser indiscriminada, provocant incendis per tota la ciutat. L'operació es va iniciar abans del migdia i va concloure en la seva primera etapa a prop de les dues de la tarda. Es va reprendre dues hores després quan diversos edificis públics i privats cremaven o havien estat derrocats i es recollia per la població als ferits. A les 6 de la tarda van sortir dues comissions de ciutadans, una de la ciutat i una altra de la Barceloneta, es van dirigir a la caserna general per demanar que se suspenguessin les hostilitats i oferint la submissió de la Ciutat. La junta revolucionària demanava el cessament de l'atac per cedir la plaça i l'exèrcit va exigir la prèvia rendició i lliurament dels responsables de la revolta. A la mitjanit, els negociadors havien arribat a un acord amb Van Halen i es va donar per conclòs el bombardeig. El balanç final va llançar 1.014 projectils llançats, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts. D'aquest episodi se'n recorda el paper del diplomàtic francès Ferdinand de Lesseps, que aconseguí entrevistar-se amb el cap de les forces repressores per tal que s'aturessin els bombardejos, que fossin alliberats nombrosos detinguts i que s'esmorteís la multa que hom pensava imposar a la ciutat. Aquestes actuacions motivaren que anys després (1895) Barcelona li dediqués una de les places més grans i emblemàtiques, la que tothora duu el seu nom. Les mesures dictades pel capità general Antonio van Halen y Sarti, consistents en la declaració de l'estat d'excepció, lliurament d'armes, aplicació de fortes multes a la ciutat i a les persones que no col·laboressin, i la dissolució de la Milícia Nacional varen provocar una reacció contrària als objectius que es pretenien. Molts grups socials es posaren en contra del règim del general Baldomero Espartero i aquest va dimitir com a Regent i va haver de fugir a Anglaterra l'any 1843. Una nova revolta l'any següent provocà un nou bombardeig, aquest cop centrat contra les drassanes i les muralles. Viquièdia - l'enciclopèdia lliure Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 25

DELS DIARIS

Dites i refranys de l'oratòria política Joan Soler i Amigó

Per ser diputat o parlamentari, no cal estudiar la ideologia del grup a què es pertany. N'hi ha prou en aprendre's de memòria el nou refranyer polític.

Una nova retòrica s'ha anat imposant en el llenguatge polític. Dites que, de tant dites, deixen de tenir el mínim significat. Deu ser que no es pretén ser original sinó "la voz de su amo". El Diccionari de l'IEC defineix la retòrica com allò "dit de qualsevol expressió que mira d'obtenir un efecte particular sobre l'ànim de l'oïdor o del lector"; i, per extensió, allò "artificiós, de fórmula, sense sinceritat, sense contingut", que inclou "abundància de paraules, sobretot quan són fora de lloc o enganyadores". Cal, doncs, aprendre's de memòria el nou refranyer polític, com si d'això derivés l'èxit del discurs o del debat parlamentari. El breu manual que segueix no pretén altra cosa que ajudar els nous rètors en l'art buit de la retòrica. Apunto, en primer lloc, una dita popular antiga que ha passat a formar part del llenguatge tradicional: "treure faves d'olla" (en l'elecció medieval per insaculació o a sorts, haver tret una fava blanca de l'olla -on n'hi havia de blanques i negres- significava sortir elegit i tenir, doncs, la vida assegurada). O "remenar les cireres". O "tallar el bacallà". O "parlar clar i català" (antigament, "pla i català": parlar pla volia dir emprar la parla del poble, enfront de l'ús de llatí, la llengua oficial. (El castellà usa, en canvi, hablar en cristiano, o la lengua del imperio...). Un subgrup de dites feia esment al nom popular que es donava al retret o excusat: "Can Felip", al·ludint Felip V; "la comuna", mot també aplicable a les institucions comunals: el comú, la comuna; "el número cent", possiblement un despectiu del Consell de Cent barceloní; "el Pardo", Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 26

DELS DIARIS com l'anomenava mossèn Armengou, nacionalista berguedà, en plena dictadura, referint-se al palau on residia el dictador. Com la "cort" s'aplica tant a la cort de porcs com a moltes assemblees o parlaments polítics. D'entre les dites polítiques més usades actualment, apunto: "Marejar la perdiu", "matar el missatger", "vendre fum", "xoc de trens", "matar mosques a canonades", "desinflar-se el suflé", "mirar cap a una altra banda", "posar el carro davant dels bous", "anar a missa" (un projecte, una idea), "buidar la banyera amb la criatura i tot", una "qüestió polièdrica", "a les verdes i a les madures", "o tots moros o tots cristians", tenir "una assignatura pendent", "progressar adequadament", "la prova del cotó" (abans era la del 9), ser "un despropòsit", "sí o sí" (no existeix el "no o no"), ser "políticament correcte", "política ficció", "venir per quedar-se", "veure la claror al final del túnel", "néixer brots verds", "triar parella de ball", "tirar la tovallola", "passar per l'adreçador" (no és el mateix que "pasar el cepillo"), "annus horribilis", "ara no toca", "convidar a dinar a la Camarga", "marcar un abans i un després", "ser la marca blanca d'un projecte", ser "un caspós", "que ningú no s'enganyi", "amb valor afegit"... A més dels malauradament clàssics lerrouxisme, filibusterisme, feixisme, nazisme... Un apartat especial inclou dites provinents del joc: "Fer-se trampes al solitari", "tancar el sudoku", "órdago secesionista", "enrocar-se”, "vuits i nous i cartes que no lliguen", "pintar bastos", "estar fora de joc", "estar la pilota a la teulada de l'altre", "traspassar una línia vermella"... I un altre, de vocabulari escolar, com "fer els deures", "progressar adequadament", "tenir una assignatura pendent"...

La llista no para de créixer: així en les files independentistes reprèn aquell "que la prudència no ens faci traïdors" formulat pel pare Llimona l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat... I qui sap si un dia o altre no s'hi incorporarà "fer xec al rei"...

Parlament de Catalunya Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA L'espasa del cavaller Vilardell

L'any 1270 existia una profunda rivalitat entre les famílies Centelles i Cabrera, dos llinatges il·lustres de Barcelona que rivalitzaven per la primacia de la noblesa barcelonina. La rivalitat es va desfermar quan un Cabrera acusa de traïdor un Centelles i, aquest, el va reptar a duel per judici de Déu, o sigui, que qui guanyés la pugna era perquè Déu l'havia ajudat per demostrar la veritat de la seva causa.

Sembla que Cabrera, confiant en Déu però valent-se d'altres avantatges, per si de cas, lluità usant la cèlebre espasa de Vilardell, que formava part del tresor de la casa. Aquest Vilardell havia estat un cavaller llegendari del segle anterior, el qual havia trobat, en certa ocasió, un pobre leprós; se'n va compadir, malgrat l'horror que aleshores inspirava la lepra, i va anar a buscar els criats del seu castell per portar-lo allí i cuidar-lo. Quan torna, Vilardell no va trobar el leprós, sinó una magnífica espasa que resplendia com un diamant. Es va cenyir, Vilardell, aquesta espasa i amb ella aconseguí matar un espantós drac que assolava el terme de Sant Celoni. L'espasa, que s'havia banyat en la sang del drac, es torna, des d'aleshores, màgica i invencible. El cavaller Vilardell havia interpretat que aquell captaire leprós devia ser sant Martí, que abans de bisbe havia estat milicià romà i que ara, misteriosament, li lliurava l'espasa perquè escometés i matés el terrible drac que tenia el catau vora Sant Celoni. Segons fa la tradició, quan els àrabs van ser expulsats de la Catalunya Vella, van deixar un terrible i ferotge drac que tenia la propietat de caminar, nedar i volar, i necessitava diàriaVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS ment un gran nombre de persones per alimentar-se. Tenia l’alè tan fètid que emmetzinava a gran distància. En Vilardell es va creure designat per sant Martí per tal de matar la fera i, armat amb l'espasa flamant, es dirigí cap al catau i atacà el drac, el qual va vèncer amb un cop d'espasa. El goig del cavaller va ser gran perquè el bo i millor de la cavalleria catalana havia intentat d'escometre el drac sense aconseguir foragitar-lo. Portat per la joia del triomf, en Vilardell alçà l'espasa que li havia donat la victòria. Fulla avall, en va lliscar una gota de sang del monstre que portava un intens verí i, en tocar el brac de l'heroi, el va emmetzinar i ben aviat morí. L'espasa era meravellosa i estava feta amb encís. Durant tot el període cavalleresc va ser molt valorada i estimada. Era coneguda com l'espasa d'En Vilardell i de Sant Martí. Aquesta va ser l'espasa que Bernat Centelles va portar al desafiament contra Arnald de Cabrera. Van partir el terreny i tots dos van trencar les llances en el combat. Tot seguit, van continuar lluitant a espasa, i aleshores Cabrera va descavalcar Centelles, i els jutges van atorgar-li la victòria. Tanmateix, Centelles va apel·lar al rei tot dient-li que Cabrera havia usat males arts, en fer servir una espasa coneguda per tots per les seves virtuts màgiques. El rei Jaume I, després de sospesar fil per randa els arguments de cada oponent, declara nul el resultat del combat. Així doncs, no hi va haver ni vencedor ni vençut. El rei va tenir per bo el valor de Cabrera però per dolenta la utilització d'una arma tan prodigiosa. Tant els contendents i jutges com el mateix rei creien en les virtuts màgiques de la famosa espasa. I així consta en un document de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Les coses han canviat molt des d'aleshores i, ara, malauradament, no creiem que existeixin mòbils màgics. Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Lligada a la llegenda, l'Ajuntament ha senyalitzat una ruta que ens mostra el lloc on, segons la llegenda, habitava el Drac de Vilardell, indret conegut popularment com la Roca del Drac. Cada any, per Sant Jordi, es fa una cercavila amb la participació del gegantó del cavaller Soler de Vilardell de l'escola homònima i del drac de la colla de Diables de Sant Celoni. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA EL BOSC ES MENJA LA GUERRA Primera República, dictadura, Segona República, Guerra Civil. S'obrien trinxeres, es construïen búnquers, es feien barricades, s’alçaven polvorins. La dictadura, la transició, la democràcia, l’estatut d'autonomia o la victòria del Barca. S'enfonsa l'última paret del búnquer, la trinxera queda coberta pels esbarzers. Mor l'últim biberó que recordava on era la fossa comuna. La Segona República (1931-1939) va permetre un avanç molt important de les llibertats: es recuperava la Generalitat, s'aprovava l'Estatut d' Autonomia de Núria (1931), es feia una reforma agrària per acabar amb els grans latifundis, es permetia el vot femení, l'accés de les dones als alts càrrecs, la llei del matrimoni civil i del divorci, l'educació pública gratuïta i laica. Però també es va procurar un arraconament del poder militar i que se'n retallés la despesa. l això no va fer cap gràcia als alts càrrecs de l’exèrcit que, un cop acabades la guerra de Cuba i la del Marroc, es trobaven sense feina. L’esperança de canvi per la via democràtica es va desfermar amb el resultat de les eleccions del 16 de febrer de 1936, guanyades àmpliament pel front popular (les esquerres). El dia 17 de juliol de 1936, Emilio Mola Vidal es va alçar en cap d'estat contra la Segona República. L'assalt es va sufocar. Però els assassinats d'un i altre bàndol se succeïen fins a culminar en el pronunciament de Francisco Franco a Melilla. Franco es va declarar en desacord amb el govern i va esperar el pronunciament de la resta de casernes a favor o en contra seu. Les idees adquirien la flexibilitat del plom: «Quien no está conmigo está contra mí». L'Estat quedava dividit en dos bàndols i començava la Guerra Civil.

Proclamació de la 2a República a Sabadell, davant l'edific de l'ajuntament. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS La guerra anticivil Espanya es converteix en camp de proves per a les noves armes i estratègies militars: mines antipersones, bombardejos aeris sobre la població civil o coordinació de l'aviació amb la infanteria. També van sorgir estratègies de defensa com ara refugis antiaeris i hidroavions per apagar focs. Tot aquest arsenal es va usar després a la Segona Guerra Mundial, encara que sovint oblidant les estratègies defensives de la població, com els refugis antiaeris. La Guerra Civil ha mantingut sempre el terme civil en la seva denominació per la implicació de civils en el camp de batalla, especialment civils desarmats i en qualitat de víctimes, quantificables en el recompte del nombre de morts. Els civils es van usar per augmentar la xifra de víctimes del bàndol contrari en els informes i per minar la moral de l'enemic. El camp de batalla va perdre els límits i es va estendre pels nuclis habitats. Començava la guerra moderna, que culminaria amb la caiguda de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki.

La bateria antiaèria de Collserola Les llums de Montjuïc descobrien els avions enemics nocturns i assenyalaven el blanc als metralladors que esperaven rere les bateries antiaèries de Collserola, a la cima del Turó de la Rovira. Les sirenes alertaven la població, que apagava els llums i corria a amagar-se als refugis antiaeris ubicats sota les places i al metro de la ciutat. Però el 16, 17 i 18 de marc de 1938 tots els esforços per sobreviure quedaven arrasats pels bombardejos de saturació de l'Aviazione Legionaria italiana i l'aviació alemanya. Es van llençar 44 tones d'explosius, van morir entre 880 i 1.300 civils, i entre 1.500 i 2.000 persones van quedar ferides. Les guerres van canviar de significat per sempre més.

Apagueu els llums Els bombardejos de Barcelona es van estendre a altres nuclis urbans i a llocs estratègics, com fàbriques de bombes i de subministraments per a la guerra. La fàbrica Roca del Garraf es va transformar el 1936 en fàbrica de projectils per a l’exèrcit republicà. Per tant, va esdevenir un objectiu dels avions italians, aliats de Franco i que feien escala a Mallorca.

Fàbriques d'armament El bàndol republicà de seguida va tenir problemes de subministrament d'armes. Els feixistes, amb més contactes militars, va poder passar per alt l'embargament internacional, però els republicans sovint havien de comprar armes en el mercat negre. Les armes que rebien de Rússia eren Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS poques, antiquades i venien amb munició escassa. Va caldre reconvertir algunes fàbriques civils en fàbriques per a la guerra. Les fàbriques de taps d'ampolla i pintallavis passaven a fer cartutxos; les de colorants, gasos tòxics: les papereres, trilita, un explosiu derivat de la cel·lulosa; les de cosmètics, octanol, combustible per als avions. Els treballadors, per arribar a sobreviure en cas d'alarma, van construir el 1938 un refugi sota la fàbrica, que Careta antigàs fabricada a la indústria Pirelli de Manresa durant la guerra civil també servia d'aixopluc a la gent del poble. Però prop de l'espaí industrial hi quedava un vestigi dels temps alegres: un parc d’atraccions, l'American Lake, construït als anys 20. El que havia estat diversió ara es convertia en perill de mort. Les aigües de l'estany de les barquetes de passeig reflectien de nit la lluna i es mostraven com un reclam per als avions enemics. L'últim record de la despreocupació va haver de ser assecat, com l’ànima de tanta gent.

El búnquer dels Encantats contra el Canarias Els búnquers protegien els soldats dels bombardejos d'artilleria o d’aviació. Eren construccions subterrànies de ferro i formigó amb una obertura per treure el canó de l'arma. Dins, el soldat esperava l'arribada de l'enemic. Els búnquers de la torre dels Encantats, a Arenys de Mar, van ser construïts pel cos d'artilleria de Mataró. Els soldats hi rebien la instrucció i hi feien vida perquè tenien capacitat per llits, queviures, munició i, fins i tot, bestiar. Mentrestant els generals planificaven estratègies al quarter general instal·lat a l'Hotel Titus, prop de la platja. El búnquer dels Encantats i altres búnquers de costa oposaven resistència als atacs navals, com els del Canàries, el buc més poderós de l'armada dels nacionals.

La mort arriba en un creuer pesant El Canàries (C-21), el buc de guerra més famós de la marina franquista, va ser construït durant la dictadura de Primo de Rivera i es va inaugurar el 1931. La seva gran velocitat podia sorprendre l'enemic i arribar a bombardejar poblacions de costa abans d'haver-se'n finalitzat l'evacuació. L'any 1937 va assas- sinar milers de civils que fugien de Màlaga cap a Almeria. I el 1938 va bombardejar el port de Barcelona i va causar la mort de cinquanta persones. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS Collir bombes Molts explosius llançats durant la Guerra Civil encara romanen sota terra, alguns sense detonar i actius. Sovint els pagesos i els paletes han d'avisar els Tedax, els tècnics especialistes en desactivació d'artefactes explosius dels Mossos d'Esquadra. Obusos, granades de morter, granades de mà, projectils de 37 mm. per a canons MacLean de procedència nord-americana, projectils de 45 mm. de procedència russa, etc. Tots els artefactes portaven un codi de color, i el codi variava en funció del país de fabricació. Per a les bombes espanyoles una franja vermella indicava presència de metralla; una verda, càrrega amb gasos; la groga, contingut de trilita. La dada L'any 2009 a Darnius, un municipi de l'Alt Empordà, es van trobar 332 bombes amb la càrrega en bon estat i que conservaven l'espoleta, el detonador de la càrrega, Es van localitzar projectils antitancs, antiaeris i d’artilleria. Sembla que a la zona hi havia un polvorí. El 2010 es van recuperar 935 projectils anticarros a una masia en Capmany (Girona).

Mines de xocolata La mina Romero, inventada pel comandant d’infanteria republicà Carlos Romero Jiménez, constava d'una caixa amb cartutxos de dinamita, coberts amb diaris per aïllar-los de la humitat, i recoberta de metralla en forma de quadradets marrons, L'aspecte extern era el d'una rajola de xocolata. Quan entrava en contacte amb un objecte explotava amb conseqüències proporcionals a la quantitat de cartutxos de dinamita que contenia. Costa endinsar-se en la ment del dissenyador en el moment de decidir l'aspecte extern de l'explosiu.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L'àngel de la tempesta

ou a la muntanya on se’ns aparegué l’àngel de la tempesta. Caminàvem per una coma molt ampla amb la intenció de plantar la tenda prop dels contraforts de les serralades, al més amunt que poguéssim. De cop començà a bufar el vent, un vent gèlid, tallant. El cel s’anà ennuvolant, fins a cobrir-se del tot. El vent bufava cada vegada més fort i ja començaven les gotes a caure. De sobte se’ns aparegué l’àngel de la tempesta. Les seves ales immenses es movien frenètiques i eh dansava com esbojarrat. Era una dansa totalment espontània, sense ritme, trencada. L’àngel ballava furiós, amb els cabells esbullats i els ulls vibrants d’energia. - Veniu, companys -digué. Em plau que contempleu la meva dansa. Tota ella és vida, tota és espontaneïtat i instant. Cap ritme no se succeeix, sinó que tot es mescla, els moviments i els sons, la pluja i el vent. Em plau improvisar, sense cap llei, en una llibertat com mai no en veureu d’altra. Ací tot neix i tot mor en un moment, tot és nou en cada instant. Mai no em podreu constrènyer, perquè sóc plenament lliure, mai no em podreu agafar, perquè a cada instant ja sóc un altre. Però tampoc mai no veureu una dansa com aquesta, de tan forta, de tan viva, de tan bella. I l’àngel va continuar ballant. Les ratxes de vent se succeïen l’una a l’altra, adés perseguint-se, adés arremolinades. Les fulles de les plantes xiulaven i s’ajaçaven a terra, espantades, per defensar-se del vent dansaire. Les branques dels arbres udolaven feréstegues i les arestes de les muntanyes clamaven llunyanes. Els Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS núvols corrien pel cel, furiosos i negres, i s’acostaven galopant pels aires com volent engolir-nos, plens d’amenaces. I l’àngel ballava d’un extrem a l’altre d’on s’estenia la vista. Començaren a caure unes gotes molt grosses, com llàgrimes de gegant que plora de ràbia. El retruny dels trons s’anava acostant, cada cop més proper, junt amb uns núvols cada vegada més negres. Dels ulls de l’àngel, en sortí el primer llamp, i tot s’il·luminà d’una llum blanca tenyida de rosa i de blau. Un espetec, com un cop de tralla, se sentí sobre nostre, i l’aigua començà a caure furient, a bots i barrals, mesclada amb les ratxes de vent, que les ales de l’àngel movien. Se succeïen les mirades irades de l’àngel i queien als cims guspires enceses i volaven pels aires els raigs trencats de les mirades angèliques. I l’àngel cridava amb uns udols feréstecs que estremien les muntanyes i glaçaven els cors. Tota la terra tremia a les ullades de l’àngel i tots tremolàvem als seus crits bramulosos. I l’àngel dansava amb més fúria d’un cap a l’altre dels espais cenyits de muntanyes, dansava frenètic i xisclava amb uns crits paorosos, llançant mirades rabioses, lluents com flames d’espases tallants. Movia els peus esbojarrats, rapidíssims, i els braços ensems i les ales immenses, fins que ja tot va ser dansa i bruels. Enmig de la cridòria, aterrits, cercàvem recer en les roques caigudes. I l’àngel dansava i dansava. Les ratxes furients de vent i de pluja ens fuetejaven el rostre i el cos, mal protegits a redós de les roques. I l’àngel dansava, dansava. Fins que lentament la dansa s’anà apaivagant, i el vent s’allunyà amb els núvols negrosos i els retrunys ja distants. La pluja tornà a caure tranquil·la i serena fins que l’àngel parà de ballar. Al cel es veieren les clapes blavoses i roses que anunciaven la fi de la dansa. I sols quedaren les gotes d’aigua que es desprenien de les fulles i queien calmoses. L’aigua s’escorria, mandrosa, per tots els degotalls de les roques. Allà lluny encara veiérem l’àngel que ens feia adéu amb signes de llum ja remota. I ens digué, tot i anant-se’n: - Adéu-siau, companys. Heu vist la dansa més lliure que existeix en el món. Sigueu lliures vosaltres i estimeu els meus regnes d’instants i de força. I estimeu les muntanyes que ens forneixen l‘escenari més bell per a les danses. Digué això i continuà enviant-nos els signes de llum, però ja no sentíem la seva veu que tanta por ens féu.

Després, reprenguérem la marxa i plantàrem les tendes en una nit de calma.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS COM ES RECORDA LES PERSONES QUE VAN PROMOCIONAR L’ACTUAL INDEPENDÈNCIA D’UN PAÍS QUE HAVIA ESTAT SOTA UN RÈGIM COLONIAL? Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

n tots els casos, com a herois nacionals el record dels quals s’honora: Per contra, les persones que, fidels a la metròpoli, van combatre els independentistes, han passat a l’oblit i ningú no els recorda tret dels seus descendents directes.

INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS: Fou declarada el 4 de juliol de 1776 i les seves principals figures varen ser George Washington, Thomas Jefferson, Benjamin Franklin i John Adams. El 4 de juliol se celebra als Estats Units el dia de la independència. L’homenatge a George Washington es manifesta en el fet que la capital dels EUA duu el seu nom i els bitllets d’un dòlar la seva efígie. INDEPENDÈNCIA DE COLÒMBIA, EQUADOR, VENEÇUELA I PERÚ: Va ser assolida pel «llibertador» Simón Bolívar (1783/1830), que va lluitar contra l’Imperi Espanyol. Moltes places i carrers de Sud-Amèrica i Nord-Amèrica porten el seu nom per perpetuar-ne el record. L’any 1879 Veneçuela, en el seu honor, va adoptar el bolívar com a unitat monetària a Veneçuela. INDEPENDÈNCIA DE CUBA: Va ser alliberada per José Martí, a qui els cubans anomenaven l’«apòstol». El seu record s’enalteix amb el memorial José Martí de la plaça de la Revolució de l’Havana. Quan l’exministre espanyol d’Afers Exteriors José Manuel García-Margallo va visitar Cuba en viatge oficial representant Espanya (maig del 2016) va depositar un ram de flors al memorial de José Martí. Aquest acte resulta sorprenent considerant que l’exministre és un fervent opositor a qualsevol aspiració independentista de Catalunya i José Martí fou el principal promotor de la independència de Cuba respecte de la Corona Espanyola. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS ASPIRACIÓ INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA: Davant l’enaltiment general de les persones que van lluitar per la independència dels seus països respecte de l’Imperi Britànic i l’Espanyol respectivament, veiem que les aspiracions independentistes dels catalans respecte d’Espanya donen lloc a que els polítics que les promouen siguin processats per desobediència al Tribunal Constitucional espanyol. Ara bé, el temps dirà si se’ls farà justícia dedicant-los carrers i places amb els seus noms a Barcelona. No oblidem que l’actitud dels polítics que donen suport a l’aspiració independentista dels catalans està emparada pel «Conveni de Viena sobre el dret dels tractats» (Art. 27), que estableix que cap Estat-part d’un pacte pot emparar-se en el seu dret intern (Constitució Espanyola) per incomplir les obligacions que dimanen d’un pacte («Pacte internacional de drets civils i polítics» firmat per Espanya) en què es reconeix la lliure determinació de TOTS els pobles i per tant el corresponent respecte a aquest dret. Per tant, no es comprèn que el Govern Central espanyol vulgui considerar il·legal la pretensió de la lliure determinació dels catalans i és predictible que la propaganda d’il·legalitat de l’aspiració catalana, tan repetida per la premsa, sigui finalment reconeguda com a tòxica i els polítics que donen suport a la lliure determinació dels catalans quedin lliures de qualsevol càrrec. Cal observar que el «Pacte Internacional de drets civils i polítics» repeteix en diversos articles que el dret a la lliure determinació arriba a TOTS els pobles. L’esmentat «Pacte» no limita aquest dret als pobles que es trobin en règim colonial, i «ubi lex non distingit, nec nos distingere debemus». El «Pacte» s’ha mantingut en la seva redacció de 1966, i el seu text vincula els signataris. No obstant això, a les actes de les Assemblees Generals de les Nacions Unides queda reflectit que els pobles als quals es reconeix la seva lliure determinació són els que es trobaven en règim colonial respecte de la metròpoli. Les normes tenen la seva jerarquia i un «Pacte» pot ser interpretat per les Assemblees, però no es pot alterar o restringir el seu àmbit d’aplicació, de la mateixa manera que els reglaments desenvolupen i interpreten les lleis però no poden canviar-les. Així doncs, mentre no se substitueixi el «Pacte» por un altre del mateix rang, hem d’atenir-nos a la lletra del vigent, que proclama que tots els pobles tenen dret a la seva lliure determinació. El «Pacte» diu el que diu i no podem amputar-ne l’aplicabilitat dient que va dirigit només als pobles en règim colonial.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 57 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

L'altre món - El cel L’altre món (final). Hom també creu que el viatge ha d’ésser fet a peu i que dura diverses jornades. En obrir els ulls a la nova vida es presenta al davant un camí, que hom segueix d'esma, i pel qual camina sense repòs dies i dies, desposseït de tota humana i corporal necessitat i com si no toqués a terra, junt amb milers i milers d'altres ànimes que fan el mateix camí. Tothom va sense roba i barrejats homes i dones. D'altres també conten que així que l’ànima es desprèn de la còrpora terrenal es troba en una mena de plaça d'on arrenquen dos camins: l'un és costerut i ple d’esculls, àrid i penós de trescar, i mena cap al cel; l’altra, tot al contrari, fa una gran baixada, plana com la mà, sense cap obstacle ni dificultat, que convida a passejar-hi a banda i banda: hi ha fins a noranta-nou hostals, segons uns, i nou-cents noranta-nou, segons altres, amb grans taules parades al peu de la porta, amb les menges i les begudes més apetitoses. A les eres del costat dels hostals contínuament fan balles alegres i xiroies amb centenars de noies falagueres i atractives que conviden els passants a la dansa si us plau per força. Al peu d'aquest camí hi ha un estol de dimonis garlaires semblants als xerraires de fira, que conviden i inciten les ànimes perquè dels dos camins que se'ls ofereixen a la vista es decantin pel que fa baixada, més planer de seguir i sembrat de plaers: les ànimes que es deixen temptar per la golosia o per la luxúria prefereixen el camí de l'infern al del cel i resulten enganyades, puix que els menjars abellidors que troben en les taules parades a la vora del camí són de pedra i no hi poden clavar les dents: les ampolles de vins i de licors no ten en cap forat per a fer rajar el líquid que contenen i les notes encisadores són dimonis disfressats, amb peus de boc i llargues cues que es cargolen pel cos, i les banyasses, que dissimulen amb el pentinat; tots es burlen amb grans riallades dels infeliços que han caigut en el parany i que van a parar a l'infern, puix que cal advertir que quan han fet només una passa del camí de l'Avern ja no poden tornar enrera. A Barcelona expliquen que, així que hom acluca els ulls a la vida, se li presenta al davant un pont llarguíssim que se sosté enlaire sense cap suport. Al començament del pont s'espera el dimoni, que detura les ánimes i els pregunta les dotze paraules de veritat, i diu així: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Ànima meva, ànima meva, de les dotze paraules de veritat digui-me’n una. L’ànima cal que sigui llesta a contestar: Ànima teva no, i de Déu sí, de les dotze paraules de veritat te'n diré una: és més clar el sol que la lluna. Si l’ànima sap respondre bé les dotze preguntes del maligna i a cada nova resposta repeteix les respostes anteriors en sentit invers i sense equivocar-se ni oblidar-se’n cap, el diable perd tota la força, resta impotent per a emportar-se l'ànima i li deixa el pas lliure. El recitat de les dotze paraules es troba com a oració conjurativa contra el poder diabòlic com en el cas present i com a cançó o com a rondalla.

El cel. El concepte que hom té del cel és imprecís: el poc que se'n diu amb persistència és que està reservat al repòs etern de les ànimes dels benaurats que se n'han fet mereixedors per la llur conducta al món i que s'hi gaudeix d'una felicitat paradisíaca i il·limitada. Quant a la seva situació, és de concepte general que es troba per damunt de la terra vers el cel astronòmic, que sovint es confon amb la residència de Nostre Senyor acompanyat dels apòstols, dels patriarques i dels herois del cristianisme. Aquests són els únics punts concrets generalment como presos per la creença: la dienda, sobretot la rondalla, dóna altres detalls. Entre gent de mar de la Barceloneta hi havia qui creia que la volta del cel era un gran mar per damunt del de la terra, més enllà del qual hi havia la glòria, és a dir, el cel on van a reposar les ànimes bones. Per a fer el viatge calia embarcar-se. Es conten casos de pescadors que en anar a varar la barca a primera hora de la matinada l'han trobada mullada i amb senyals inequívocs d'acabar de sortir de l'aigua: han cregut que devia haver estat emprada per les ànimes per travessar el mar del cel camí de la glòria. A la part superior d’una estampa popular vuitcentista que representa els camins de l'eternitat, a cada banda de la Santíssima Trinitat es veu una gran vila murallada amb aire de magnificència, i a sota es llegeix: "Jerusalem". Aquestes ciutats sembla que tractin de figurar el cel o, almenys, així es pot deduir, atès el significat de l'estampa i la seva situació a l'indret aproximat on ha de figurar e1 cel. El cel és impenetrable als mortals. Segons una creença, que també es troba en d'altres cultures, els llampecs surten del cel, i, quan se'n produeix un, a través de la seva claror hom Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS en pot veure l'interior per l'escletxa oberta pel llamp en sortir del cel. El cel està tancat per una porta que, d'acord amb les versions de la rondalla infantil del Camí del cel, és daurada, i segons una altra, de color blau cel. Aquesta porta està tancada i les ànimes cal que truquin, segons es desprèn de la literatura popular. La cançó del Mal Ric ens diu: No passà l'espai d'una hora que el pobret ja va morir; truca a les portes del cel, les del cel i paradís. -Mira, Pere, qui hi ha aquí. -El bon Déu, és aquell pobre que el mal ric va fer morir. -Obre-1i les portes, Pere, les del cel i el paradís.

La porta del cel està constantment tancada amb clau, que guarda sant Pere, que n'és el porter. Quan truca una ànima, sant Pere mai no obre la porta; a través d'un porticó dialoga amb l’ànima per tal de saber qui és, consulta la documentació i els registres per comprovar si l'ànima mereix la glòria, i no li franqueja el pas fins que sap que li pot donar entrada. Aquest procediment surt referit en diverses rondalles i difereix del pes de les ànimes de que hem parlat, que no sembla pas que es realitzi davant la porta del cel. Diuen que abans les portes del cel estaven obertes de bat a bat i les ànimes en arribar-hi s'esperaven que els despatxessin els papers: si els duien en regla entraven planerament, i, si no, se n'anaven amb tota normalitat, però heus ací que un dia el dimoni entrà al cel disposat a fer un estrall. Perquè el cas no es repetís van tancar el cel amb una porta amb forrellat, que sempre roman tancada. Hom diu que els tres estels del Cenyidor de la constel·lació d’Orió són claus d'or aplicades a la balda del forrellat. I, segons la rondalla, perquè el dimoni no s'acosti al cel, des d'una hora lluny, hom va clavar a la porta una creu ben grossa que encara es pot veure; la gent l'anomena la Creu del Cel, i té com a tal el conjunt d'estels de la constel·lació del Cigne. El costum de posar creus de palmó i d'altra mena darrera les portes és una imitació de la Creu del cel, segons veu de la dienda. La mainada també feia els juraments per la Creu del cel. Segons una creença confirmada per la rondalla, les portes del cel, del purgatori i de l'infern estàn l'una al costat de l'altre, però són inconfusibles perquè de la del cel se'n desprèn una claror i una aroma molt suau i encisera provinent de les ànimes benaventurades, i des de molt abans d'arribar a la porta ja se senten les melodies harmonioses dels cors d’àngels, que constantment canten i sonen de nit i de dia. Així mateix ens diu la rondalla que a dalt cel hi ha una gran balconada des d'on es veu la Terra, el purVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS gatori i l'Infern per on surten les animes; d’allà estant distingeixen els seus familiars i s'esforcen per ajudar-los en les tribulacions. Al cel constantment és de dia i tot l'any hi creixen les flors més boniques i flairoses, que embalsamen els immensos jardins, i s'hi crien les fruites més saboroses i delicades. Com que és un immens jardí sense ni una edificació, com que es viu en una primavera constant, sense alteracions atmosfèriques, fa de bon viure a ple aire, majorment perquè al cel ni es dorm. Els jardins exuberants de les flors més gemades resulten una mica estranys perquè no hi canta ni un ocell, perquè al cel només hi pot haver ànimes, i les besties no en tenen. Sant Jordi, sant Jaume, sant Martí i els altres sants cavallers han pujat fins al cel cavalcant en els seus estimats corsers, però en arribar a la porta els han haguts d'abandonar amb tota la recança i els cavalls han romàs al cel dels estels tornats estrelles. En cloure els ulls, l'ànima es troba transportada a un món nou: abans d'entrar-hi és posada davant un tribunal amb unes balances enormes; les virtuts que posseeixi l'alleugereixen del pes a proporció del nombre i de la intensitat, mentre que els pecats, contràriament, la fan pesada també en relació a la seva qualitat i quantitat. Segons sigui el resultat de la conjunció dels factors que alleugereixen i dels que pesen, és calibrada la condició de l'ànima; segons sigui el resultat pot emprendre el camí del cel o bé li cal anar al purgatori, o directament cap a l'infern. Segons la dienda, les virtuts són representades per flors lleugeres i aromàtiques, mentre que els pecats són representats per pedrasses feixugues; per a mantenir l'equilibri calen un gran nombre de virtuts que contrarestin un pecat, Sembla que hom també representa les valors referides per altres objectes materials. Conta la llegenda que en morir el rei en Jaume van acudir un gran estol de dimonis comanats per Llucifer en persona, àvids d'emportar-se l'ànima reial cap a l'infern; a l'instant va aparèixer l’arcàngel sant Miquel acompanyat de nombroses legions d’àngels disposats a salvar l'ànima del gran rei; els dimonis abocaven a raig grans pedres al plat dels pecats atribuint-los al rei; els àngels es limitaven a posar al plat contrari les innombrables esglésies construïdes en tots els pobles reconquerits del poder sarraí i tornats a la fe cristiana. Les esglésies van pesar cent vegades més que les roques infernals. En el proper capítol continuarem amb: El cel Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

La cova del drac

LA LLEGENDA DEL DRAC DE SANT LLORENÇ DEL MUNT Sembla ser que als entorns del segle X, quan es creu que van ser consagrats els dos edificis religiosos que formaven part de Castellar del Vallès (Sant Esteve de Castellar i Sant Feliu de Valrà), és el moment en què cal situar la llegenda del Drac de Sant Llorenç.

La història va anar de la següent manera: Corrien temps de sarraïns a Catalunya i per les terres del Vallès. Des de l'Àfrica, aquests van dur una víbria, un tipus de drac d'allò més ferotge, per venjar-se de les seves derrotes davant els cristians. De petita l'alimentaren, a la cova de Santa Agnès, amb bestiar, fins que va adquirir enormes dimensions. Un cop privada de menjar, la víbria es va posar a buscar l'aliment per les terres de l'entorn de Sant Llorenç del Munt: Matadepera, Sant Llorenç Savall o Castellar estaven atemorides per la presència del terrible drac que acabava amb els seus ramats, malmetia les collites i matava persones. De nit, el monstre s'arrecerava al que avui coneixem com la Cova del Drac. Les queixes es van anar aixecant fins que van arribar a les orelles del comte de Barcelona Sunifred, el qual escoltant-les va decidir que el seu gran cavaller Spes anés cap a Sant Llorenç a liquidar la bèstia que atemoria la zona, acompanyat per un escamot d'altres cavallers. Spes va arribar al lloc on la bèstia es trobava, i va ser tal l'espant que va produir els cavalls que l'acompanyaven, que aquests es van precipitar per un dels cingles de la muntanya, que avui es coneix com el Cingle del Cavalls. Desprès del fracàs del cavaller, el mateix comte Sunifred, valent com era, va ser qui va anar a matar el drac, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS acompanyat per un seguici. La lluita va començar quan el comte, amb una branca de roure, es va acostar a la cova i el drac s'hi abraonà. Sunifred va trencar la branca que va quedar als peus de la fera en forma de creu, veient-hi un senyal diví. El comte, amb energies renovades, va ferir-lo de mort al ventre amb la seva llança.

El drac se'n va anar volant fins al Puig de la Creu, on va anar a caure al que avui en dia coneixem com el Sot d'en Goleres. Amb petites volades va pujar fins al cim, on els crits que feia atemorien la comarca sencera. En Sunifred i els seus homes hi arribaren i allà van rematar la fera. Extret de: castellarvalles.cat

No som amos de la frescor de l'aire Seattle era el nom del cap d'una tribu índia que va rebre una oferta del president dels Estats Units per comprar les terres de la seva tribu. Ell li va contestar: “No som amos de la frescor de l'aire o dels reflexos de l'aigua..., com podríem comprar-los o vendre'ls? Per al meu poble, cada tros d'aquesta terra és sagrada. Cada agulla de fulla de pi, cada gra d'arena, cada boira del bosc, cada rierol, cada insecte..., són sagrats en la memòria i l’experiència del meu poble. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Indrets de Vacarisses

Cingleres i gorgs A Vacarisses ens despertem cada matí amb una vista de luxe. Al davant hi ha Montserrat en la seva versió més impressionat, i, a l’esquena, la cinglera vermella. És un racó privilegiat, ple de tranquil·litat, on tot és un descans per a la vista. Però no en tenim prou! Guardem encara tresors amagats, dels quals en tenim cura tot integrant-los en la protecció del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Aquest darrer nom li escau, ja que és a l’obaga de la cinglera per on transcorre un petit torrent engorjat que amb els anys ha anat fent recorregut entre les roques de conglomerat i argila. El torrent del Teix o de Vendranes canvia de nom durant la ruta al pas pel bonic mas de les Vendranes, que s’ha salvat miraculosament de la runa que ha afectat altres construccions de la zona, com el Lleonard, per on també passem. La ruta a peu que hem escollit es pot fer en les dues direccions: la Torrota es pot visitar al principi o al final. Escolliu l’opció que us faci més gràcia, nosaltres hem optat per accedir primer al cingle Gros i contemplar Vacarisses als nostres peus. Hi ha un bon eco i els vilatans han tingut el detall de tornar-nos la salutació que els hem fet des del penya-segat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Del cingle Gros al cingle Petit Així doncs, fem primer el cingle Gros amb un petit tram d’anada i tornada, i després fem el cingle Petit, i ja per pista anem baixant cap al torrent fent una bona volta. El bosc amaga uns pendents pronunciats i relliscosos que obliguen a acostar-nos-hi per la part més alta de la carena del Roure Monjo. El recorregut ve guiat per marques de pintura verdes i vermelles, però un cop ja som prop del torrent cal estar atents. Volem passar tan a prop com sigui possible del rierol; per això, poc després que el torrent del Roure Monjo s’uneixi amb el del Teix prenent el seu nom, la pista es bifurca en dues i cal agafar el camí de l’esquerra. A mig camí, una nova desviació a la dreta per un corriol ens porta fins al mas de les Vendranes. El camí de la dreta, que hem deixat al principi, també hi arriba, però ens perdem un dels trams més bonics de l’engorjat. El passem a una certa alçada i ens fem una idea de la força que ha de portar l’aigua en determinats moments per haver foradat el terreny com ho ha fet. En direcció contrària no tenim aquest problema, el corriol surt just de l’esplanada de davant del mas, prop de la tanca d’una petita piscina. Pau i silenci al mas Vendranes Ja a les Vendranes, hi fem una bona parada. Tot l’entorn respira pau i silenci. S’hi està bé. Tant de bo aquest espai es pugui mantenir mínimament dret en el futur. El torrent (foto) pren el nom del mas i de la seva font i segueix el seu curs cap al mas del Lleonard i el molí de Can Còdol. Deixarem les runes del mas del Lleonard per començar la pujada cap al pla del Ginebrer, lloc on hem de començar el recorregut de les cingleres. Acabada la ruta circular ens dirigim cap a la Torrota, sentinella de la vila i talaia de vistes espectaculars. És la cirereta del pastís, d’un pastís dels bons. Gran sortida! Text i Foto:

Jordi Avellaneda Descobrir.cat

(text adaptat)

Distància: 9,5 km - Desnivell: 355 m Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (II)

SEGLE XVI Del segle XVI només s’han conservat els informes de tres visites pastorals. El primer és del 3 de juliol de 1575 (ABEV 1207/2, fol. 118r-119r), quan era bisbe Bernat de Josa, i les altres dues del 13 de juny de 1592 (ABEV, 1209/3, fol. 43r-44r) i de l’11 d’octubre de 1592 (ABEV 1209-3, fol. 134r-135r), quan governava la diòcesi de Vic el bisbe Pedro Jayme.

Bisbe Bernat de Josa i de Cardona. Aquest prelat era originari del Solsonès. Abans d’esdevenir bisbe de Vic, fou prior de Santa Maria de Meià (1546-1569), abat de Sant Salvador de Breda (1569-1573) i abat de Sant Miquel de Cuixà (1573-1574). Prengué possessió de la seu episcopal de Vic el 6 de desembre de 1574. Malgrat el poc temps que dugué la mitra, organitzà una visita general a les parròquies del seu bisbat, i presidí, el 3 de juliol de 1578, una tonsura a Santa Maria de Montserrat. Va morir a Vic el 23 de setembre de 1575.

Visita pastoral del 3 de juliol de 1575 Delegat pel bisbe Bernat de Josa, el canonge Bernat Serra, lector en Sagrada Teologia, va visitar, el 3 de juliol de 1575, la parròquia de Vacarisses. N’era rector el venerable Joan Gomar. L’acta de la visita és escrita en llatí. El visitador va trobar bé el Santíssim Sagrament, el sagrari, els corporals, les fonts baptismals, els crismes, els llibres de baptismes i de matrimonis, l’altar major, les llànties, el bací de les ànimes i els altars de Santa Maria, Sant Joan Baptista i Sant Mateu. Tanmateix dictà algunes providències, no gaire transcendents. Cal destacar l’existència antiga a la parròquia de llibres sacramentals, malauradament perduts l’any 1936. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Bisbe Pedro Jayme Pedro Jayme era natural de Paracuellos de Jiloca (província de Saragossa). Primerament fou catedràtic de la universitat d’Alcalá de Henares i després canonge de la col·legiata del Santo Sepulcro, de Calatayud, i ardiaca de la catedral de Terol. A finals de l’any 1585 fou designat bisbe de Jaca, però no arribà a ocupar aquesta seu episcopal en no haver-se acomplit el trasllat de l’anterior bisbe. El 1587 fou nomenat bisbe de Vic i l’any següent ja hagué de prendre importants decisions, com les relatives a la pesta que assolava la capital d’Osona. Durant el seu mandat, promogué la reedificació del convent de Santa Clara i algunes petites obres en la catedral. També ordenà la realització de moltes visites pastorals. La de l’any 1588 l’efectuà personalment, però les posteriors no les pogué dur a terme personalment en la seva totalitat, a causa d’unes febres quartanes, és a dir, de malària, que contragué l’any 1589 i que li deixà seqüeles. Tanmateix, va poder convocar, el maig de 1591, un important sínode, durant el qual es promulgaren unes ben elaborades Constitucions. Aquell mateix any assistí al concili provincial de Tarragona. Durant tota aquella dècada desplegà una intensa activitat pastoral i de govern. Després de Vic va anar a la petita i efímera diòcesi d’Albarracín (província de Terol). Hi va prendre possessió l’1 d’abril de 1597. En aquesta vila aragonesa va morir el 29 de gener de 1601.

Visita pastoral del 12 de juny de 1592 Aquesta visita pastoral la va acomplir el reverend Joan Alavedra, prevere i visitador general designat pel bisbe Pedro Jayme. El report de la visita és escrit en un batibull de llatí i català. Era rector de Vacarisses el venerable Josep Riera. El visitador troba bé el Santíssim Sagrament, l’altar major i els Encapçalament de l’acta altars de Sant Joan i de Nostra Senyora, la sagrisde la visita pastoral de l’any 1575. tia i els ornaments. Ordena que es continuï en un llibre de fulls la consignació de baptismes, matrimonis, òbits, confessats i confirmats, “en la forma donada en les constitucions synodals”. També que en un altre llibre s’anotin les entrades i eixides de les administracions parroquials. Finalment ordena que s’anunciïn durant la missa major els aniversaris, cantars i altres misses, i que cada mes el rector faci una carta missiva al degà de Manresa sobre l’estat de la parròquia.

Visita pastoral de l’11 d’octubre de 1592 Sembla, encara que caldria confirmar-ho, que aquesta visita la va fer, per delegació del bisbe, el canonge i vicari general Miquel Palmerola. Com l’acta és curta i ben redactada, es reprodueix a continuació: “Dicto die dominus Archidiaconus visitator Gs pnte et interveniente dicto scriptore Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS jurato continuando dictam visitationem accessit ad ecclesiam plem Stos Petri et Felicis de Vacarises cuio est rector venêr Josephus Riera ibidem pnti facta prius absolutione por diffunctis ut moris est visitavit. Po lo Sim Sagrament trobat en una capsa de plata ab suficient numero de formas bene. Provehi que los obres fassen una custodia de plata de suficient magnitut ab la qual se puga ministrar lo Sim Sagrament ab la deguda veneratio ques diu dins sis mesos proxs a pena de excô maior y de sinch lliures. Item las fonts baptismals bene. Item los olis sants trobats en una capsa quadrangular per l∙us y en unas empolletas reservats bene. Item la llantia bene. Item lo ciri pasqual bene. Item lo altar maior bene. Item lo altar de St Joan bene. Item lo altar de St Matheu bene. Item lo altar de Nostra Srâ Primera pàgina de l’acta de la visita pastoral bene. Item un missal. Proveheix que los obres del mes d'octubre de l’any 1575. compren un missal ab tots los coerns d∙Espanya y de Sisto quint dins quatre mesos proxs sots pena de excô maior y de XXX ll. Item los ornaments de la yglâ tant de dir missa com de ornar altars bene. Item las administrations dels bacins bene. Item tota la yglâ y fosar bene. Item los llibres de baptisme matrimonis obits y exês bene. Item los vicis publichs bene”. (Continuarà) Àngel M. Hernández Cardona

Panoràmica de la Plaça Major de Vic Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS

El sol estava cansat. Se`l veia esgotat a les acaballes de la seva marató. Els pics del Montserrat l'apuntalaven. La teranyina de les bagues s'anava espessint i els núvols blancs, fins ara barquetes del cel blau, s'encenien per sota. La muntanya era més alta que el sol i la seva projecció avançava silenciosament. De mica en mica la seva ombra ha abraçat tot el cor de Catalunya. He pensat que si el massís fos un setial de reialesa, tots els catalans seriem vetllats per la seva protecció. A la seva ampara teixiriem present i somiariem futur gronxats per la nostra Reina. Ella ens donaria satisfacció de ser pau de viure, alegria de conviure i seguretat de perviure. Ignasi Ribas i Prunés

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 49

VACARISSES RETROSPECTIU Restes del passat rural en el nucli antic

Carrer Sant Ignasi

Carrer Sant Josep

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 582 - Febrer 2017 - Pàg. 50