583 març 2017

Núm. 583 - Març de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal Coneixem una senyora amb un mocador al cap, un cistell a sota el braç, i un vestit apedaçat.

És la vella quaresma que aquí ja ha arribat, un peu per cada setmana, fins que s'hagin acabat.

Coneixem una senyora amb un mocador al cap, un cistell a sota el braç, i un bacallà a la mà.

És la vella quaresma que aquí ja ha arribat, un peu per cada setmana, fins que s'hagin acabat.

Pep Puigdemont

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Cultura popular 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Racó del conte 16 Dels diaris 18 Col·laboracions 30

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com

DE VACARISSES ESGLÉSIA

DIA A DIA - Febrer Dia 4 i 19 Enterrament i Missa funeral de Montserrat Duran i Miranda.

Dia 25 Bateig de Martí Torres i Marzioni.

ARXIPRESTAT BAGES-SUD - XERRADES QUARESMALS Dia 1 de marc (Dimecres de Cendra): MISSATGE QUARESMAL DEL PAPA FRANCESC A càrrec de Mn. XAVIER ESTOPÀ.

Dimecres 8 de març: VIVENCIES A TERRA SANTA A càrrec de Mn. JOSEP MARIA MAS. Dimecres 15 de març: LA CONVERSIÓ EN LA BÍBLIA A càrrec de Mn. JOAN HAKOLIMANA. Horari: 7 de la tarda: MISSA CONCELEBRADA 2/4 de 8: XERRADA Lloc: RECTORIA DE SANT VICENÇ DE CASTELLET Serà molt agradable poder comentar allò que se'ns ha dit, tot fent una mica de piscolabis.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 2

PÒRTIC

SILENCIAR LES ENTITATS Omnium Cultural va ser escorcollada i clausurada per ordre del governador civil Antonio Ibáñez al desembre de 1963, pocs dies després de les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré a Le Monde en defensa de la identitat catalana. Era una acció a la desesperada i per impotència del govern franquista, que sabia perfectament quina era la càrrega simbòlica de tancar Òmnium: prohibint Òmnium pretenien prohibir la llengua, la cultura, el moviment associatiu, el país. No ho van aconseguir; Òmnium Cultural va continuar treballant clandestinament sota la batuta dels seus fundadors.

Ara, 54 anys després, l’entitat ha tornat a rebre una patacada semblant del govern espanyol de torn. Però com que ara vivim en democràcia –encara que sigui de baixa intensitat com la que practica el govern del PP– opten per una forma més sibil·lina d’atac: l’ofec econòmic. Igual que l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium ha rebut una multa i l’avís d’embargament de 240.000 euros per una suposada infracció de la llei espanyola de protecció de dades, que no és més que un pretext per imposar una multa política. Als representants polítics els inhabiliten i a les entitats les embarguen, però tot forma part de la mateixa operació politicojudicial de l’Estat per intentar silenciar aquells que han impulsat el procés democràtic que viu avui Catalunya.

No ens enganyem: per una entitat que no rep subvenció pública, que embarguin una quantitat com aquesta suposa un cop dur. Amb les quotes dels socis, Òmnium finança projectes i activitats com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Nit de Santa Llúcia i els premis de narrativa en català a les escoles. Però igual que el 1963, l’aparell de l’Estat s’equivoca pensant que pot deixar les entitats sense veu. La missió d’Òmnium, igual que la de l’ANC, perviurà a les misèries dels governs opressors. Aquest país nostre l’ha fet la gent amb les mans. Gent treballadora que es va unir, mecenes que, com els fundadors d’Òmnium, van posar el seu patrimoni personal al servei d’una causa, entitats que van mantenir viva la cultura popular, homes i dones que mai van renunciar a la seva llengua encara que fos en la clandestinitat o des de l’exili. El país va sobreviure a la dictadura perquè va estar en mans de la gent, i ara hi segueix sent. I és aquesta mateixa gent que no permetrà que les entitats es quedin sense veu.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

25 - Jesús de Natzaret (B) Va viure una trentena d’anys en un petit país, ignorat pels historiadors del seu temps.

Només en parlen de pas i encara d’esquitllentes. Ha deixat un rastre en tots els estaments: la religió, la política, la vida cultural i artística sense oblidar els costums d’arreu. El Cristianisme en positiu i en negatiu ha estat manipulat moltes vegades.

Sense Jesús, milers de músics, pintors i artistes no haurien pas omplert els museus, els arxius, les biblioteques, catedrals i monestirs d’arreu del món.

Qui desconeix l’existència de Jesús no pot pas entendre l’art acumulat durant tantes èpoques.

Moltes cultures i literatures no haurien pas arribat fins a nosaltres si els Monestirs no les haguessin salvat.

Han passat pel món redemptors de tota mena, visionaris, revolucionaris religiosos socials i polítics agosarats.

Només Jesús de Natzaret ha deixat un rastre i una continuïtat que ni els més acèrrims enemics han pogut esborrar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Va proposar una nova manera de viure les relacions humanes, mai basades amb el poder i el diner, sinó només en una fraternitat universal. Ell ha estat la figura més significativa, contradictòria i enigmàtica.

Molts continuen creient en ell, seguint, més o menys, el seu missatge, senzill, planer i entenedor, moltes vegades embarrancat pels que passen al davant.

Sebastià Codina i Padrós

Josep Baselga i Torres Barcelona, 3 de juliol de 1959

Doctor en Medicina i Cirurgia, Director del Vall d'Hebron Institut d'Oncologia (VHIO) - Hospital Universitari Vall d'Hebron, Director de la Divisió d'Oncologia de l'Hospital General de Massachusetts (MGH)

"La solució contra el càncer la tenim dins nostre. És un concepte gairebé poètic el fet que, dins del cos humà, hi hagi la solució a aquesta malaltia".

"En els pròxims mesos i anys, noves teràpies relacionades seguiran revolucionant les teràpies contra el càncer".

"Ara que s'ha demostrat el poder de la immunologia, les comportes de la ciència i de la imaginació s'han obert per sempre".

"Els resultats de nous tractaments immunològics han canviat la vida de molts malalts amb tumors fins ara incurables, com el melanoma, el càncer de pulmó, de cap i de coll, entre d'altres".

"Ara ja s'ha demostrat que el poder de la immunologia, de les comportes de la ciència i de la imaginació s'han obert per sempre".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Coca de sobrassada i peres Ingredients per a 4 persones: 4 llesques de pa de pagès.

200 grs. de sobrassada.

2 peres.

Suc de llimona.

150 grs. de formatge de cabra.

Pelarem les peres, en traurem els cors i les tallarem a dauets, les posarem en el suc de la llimona i una mica d’aigua.

Partirem les llesques de pa en quatre trossos, i les torrarem.

Untarem el pa amb la sobrassada, escorrerem els dauets de pera i els posarem a sobre de la sobrassada i a damunt de tot el formatge de cabra. Ho posarem al forn a gratinar.

Resulta una coca ben bona.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 6

CAMPANADES

La nena i les formigues A Oxford, una emissora de radio va convidar la gent a enviar el relat d’una experiència religiosa tinguda en la infantesa. Ara resumiré la carta que va enviar-los una senyora: s'explica així: “Encara era una nena quan un dia seient al jardí, vaig posar atenció en una colònia de formigues. Aquestes, entre l'herba anaven i venien mogudes pel tragí de la feina. Mirant-les, em vingué la idea que jo, per a elles, era tan gran que no em podien veure ni comprendre. No podien pensar ni que les estimava ni que les podia destruir. Aquesta fou la primera experiència religiosa que recordo. Vaig pensar que potser també jo era com una formiga, observada per un Déu transcendent infinit. No ho vaig dir a la mare.”

Hölderlin ens recorda que Déu tant és en allò més gran com en allò més petit. Així ho diu un poeta de casa nostra: Les petites coses Jo vull cantar les coses més petites, les insignificants, les menyspreades, per desvetllar les notes infinites que en llur essència dormen oblidades.

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic

És un monument del municipi de Sabadell (Vallès Occidental) protegit com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una ermita i masia possiblement del segle XIV, situades a l'esquerra del Ripoll, a la vall del riu Tort, en una esplanada envoltada d'alzines. Conjunt format per l'ermita de Togores i la masia de Can Pagès Vell.

Ermita de Togores

L'ermita té l'absis vuitavat, que dóna a migdia i a la paret de llevant, amb aparell de pedra, s'hi veuen dues voltes de formigó encanyissat. La gran té un gruix d'1,10 metres i un diàmetre de 2,25 m, que ara fa l'ofici d'arc botant, unint la capella, per la banda ponent amb la masia. L'arc més petit uneix la capella amb la masia per ran de pou i té un gruix d'1,35 m i una volta d'uns 2 m. La masia és de planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants que donen aigües a les façanes laterals.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Una tercera part dels nostres aliments acaba a les escombraries. Mentrestant, 800 milions de persones continuen patint fam al món...

El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa i assenyada...

Si tots plegats decidíssim que en el món no hi hagués més fam, la fam s’hauria acabat per sempre...

La joia i l’alegria no jeuen en les coses que remenem, fem o desfem, sinó en la vida que portem...

La felicitat és com una papallona que si l’empaites i la vols atrapar s’escapa, però si estàs quiet reposa suaument damunt de les teves espatlles...

Ser agraïts i saber perdonar ens fa més intel·ligents, assenyats i savis...

La pitjor presó és un cor buit, clos i tancat amb pany i clau...

No t’entretinguis en jutjar i criticar les persones; no tindries temps ni et vagaria d’estimarles. “Tempus fugit”, deien els llatins. Nosaltres som més taxatius: el temps, vola...

No existeix la mare perfecta, però hi ha mil maneres de ser una bona mare...

A l’amic no el busquis perfecte; busca’l amic...

Madurem una mica el dia que per primera vegada sabem riure’ns, durant una llarga estona, de nosaltres mateixos...

Si vols que el sol pugui entrar per la finestra, cal que primer procuris aixecar la persiana...

No són pas rics els que més tenen, sinó els que saben gaudir del que tenen encara que no sigui gaire...

Recopilació: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

DITES I REFRANYS SOBRE LA PRIMAVERA

Primavera arribada, ovella esquilada.

Aigua de primavera, si no és torrencial, omple la panera.

Per la primavera, res no és com era.

La primavera, la sang altera.

Flor en abundor a la primavera, bona tardor ens espera.

Els ocells tornen a cantar, la primavera acaba d'arribar.

Si trona per la Mare de Déu de Març, la primavera és freda.

La primavera porta flors, dites i calor. Si no la veus, ets de color marró.

Hivern fred, primavera regalada.

Oreneta arribada, primavera començada.

Al llit, tot l’any és primavera.

Tramuntana de primavera, pluja al darrera.

Falsa primavera enganya el bestiar.

L’hivern dóna les cartes i la primavera fa el joc.

Quan fa dissabte la formiga, a venir la primavera no triga.

Mal hivern, primavera d’infern.

Còlic d’hivern, refredat d’estiu i febres de primavera, la mort darrera.

Oreneta primerenca, primavera calorenca.

El mal hivern de la primavera fa govern.

Primavera tardana fa créixer el blat a la sala.

Per al Juliol la primavera està de dol.

No et fiïs del cant de la griva ni a l’hivern ni a l’estiu, sinó a la primavera, quan ella vol fer el niu

Una cuca no fa estiu, ni una flor fa primavera.

Arc de Sant Martí, al matí fa ploure i al vespre fa aclarir.

Pasqua nevada, primavera gemada.

Pasqua nevada, primavera gelada.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Val la pena connectar amb tu mateix Val la pena trobar-se, sentir-se, amb les coses bones i les dolentes, per poder acceptar-se i ser qui ets.

Fa dies que llegeixo post de final d’any, de nous propòsits, balanços del 2016, que sembla que s’acabi el món. I jo aquí, una mica empanada, sense temps per reflexionar gaire, però amb ganes de seure i de pensar. Sí, perquè si no t’ho proposes de tant en tant, mai tens un moment per pensar en tu, per parar i connectar amb tu mateixa, amb les teves emocions, amb les teves pors, els teus somnis, en definitiva, amb les teves emocions més amagades. Així que cal “obligar-se” crec, perquè va molt bé per la nostra vida interior.

Sí, penso que cal cuidar la nostra part interior. I és que crec que estem massa preocupats per coses banals, per les aparences, per intentar sempre agradar als altres i sentir-nos acceptats, reconeguts, fer el que se suposa que hem de fer, perquè tothom ho fa... Tot això perquè en el fons volem que ens estimin, que ens acceptin, que ens alabin. Ens protegim. I per protegir-nos ens cal fingir, maquillar, millorar, canviar, criticar, assenyalar, comparar. Penso que val la pena que tothom ens vegi com som i ens estimin com som. Agradar-nos i valorar-nos nosaltres mateixos primer. Però, per fer-ho, ens hem de conéixer, reconéixer què sentim, com ens sentim. Es fa necessari parar.

Ens fa por mirar i buscar dins nostre? Segurament. Vivim com autòmates sense posar atenció en nosaltres mateixos, en què necessitem de veritat per estar bé. En definitiva, vivim desconnectats, intentant camuflar les nostres emocions, sense escoltar-les de veritat. No és millor acceptar-les i deixar-les fluir? Sí, i utilitzar aquestes emocions per a que siguin el detonant per passar a l’acció, per canviar el que volem canviar, per fer allò que volem fer. En fi, el meu 2016 ha sigut revelador en aquest sentit: si ser mare per primer cop és una experiència transformadora, aquesta segona maternitat m’ha fet madurar i redescobrir-me encara més. Perquè he après a viure amb menys coses, estimar més (als altres i a mi mateixa), centrar-me en allò que m’aporta felicitat, reconèixer què vull i què no m’interessa, què m’agrada, què vull aconseguir. En definitiva, posar llum a la meva vida.

La vida no és de color de rosa, simplement és com és. I està bé.

Sembla una bajanada, però per a mi no ho és. Jo no li demano res al 2017, seguiré pel camí de l’autoconeixement, de reconnectar amb mí mateixa, mostrar-me tal com sóc per a que tot flueixi millor i poder ser capaç de FER el que vull fer.

Gràcies per llegir-me. Espero que continueu per aquí un temps més.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Quan vingui la primavera

El camí Jo, tot sol, faig via, tot mirant el cel, seguint un anhel que el cor té per guia.

El camí que em porta es fa xic i estret, amb calor o mol fred la il·lusió és més forta i el camí es fa dret.

Segueixo la flauta dels avantpassats, uns homes honrats, que han marcat la pauta i ens té enamorats.

Quan vingui la primavera voltada de cants d’ocells, escolta el meu cor novell que espera amb il·lusió vera la mel del teu bell amor.

Quan vingui la primavera sabràs la meva fal·lera.

Et diré, cantant, l'enyor...

I la dolça melodia l'aprendran tots els estels...

Amb l'albada del nou dia gaudirem l'amor excels.

Quan vingui la primavera amb les flors plenes d'olors de l'hivern, tots els dolors, deixarem ben endarrere.

I com aura que fulgura sota un cel tot radiant, nostra fe s'alçarà pura amb les joies que vindran.

Joan Sisamón i Borràs

Les arrels que em guien mostren un nou món que tinc en l'entorn i molts ja somnien, sense cap afront.

La Pàtria dolça em té captivat, el bonic arbrat tot voltat de molsa i el cel estrellat.

Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Visita Pastoral del Bisbe de Vic

El passat diumenge 29 de gener Vacarisses va rebre la visita Pastoral del Sr. Bisbe Romà Casanova i Casanova.

La Missa va ser presidida pel Sr. Bisbe i concelebrada pel nostre rector Pare Josep Morros, escolapi, Mossèn Sebastià Codina, Mossèn Joan Casas i Mossèn Josep Lluís Salas, secretari del Sr. Bisbe.

Durant la Missa van rebre el sagrament de la confirmació deu joves de la nostra Parròquia.

Primera fila: Irene Marín, Mar Camprubí, Raquel Trull, Laia Codina i Lucia Santiago.

Darrera: Sasha Marlasca, Marc Melis, Sr. Bisbe, Jan Prats, Pare Josep Morros, Arnau Jiménez, Estel Ortuño, Teresa Cima i Josep Marcet.

Acabada la Missa, es va reunir amb els Consells Pastorals de la Parròquia. Després del dinar el Sr. Bisbe, el rector Pare Josep Morros i Mn. Sebastià, van visitar alguns malalts del nostre poble.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT “Tinc família” Una comèdia entranyable, dolça i de fàcil somriure que ens fa aflorar sentiments a tots. Magnífica en tots sentits, una obra que ens en recordarem sovint. És una de les millors obres de teatre que s’han fet a Vacarisses. Es tracta d’una comèdia sobre la família, les tradicions i l’amor.

Joe DiPietro va escriure amb pinzellades autobiogràfiques la lluita de Nick, un jove italoamericà que es debat entre l’amor per la seva família i la necessitat de viure com a individu.

Des dels primers moments, l’obra t’enganxa i no pots deixar de seguir-la. Estimes als avis, entens al nét, t’enamores de la jove... “Una família” El grup “Associació Grup Teatre Jove de Vacarisses” l’ha posat en escena aquest cap de setmana passat. Els sis actors, han estat fantàstics, cadascun en el seu paper i l’escenografia impecable.

Amb el seu esforç, han aconseguit donar vida a uns personatges que han acabat estimant, i ho han sabut transmetre.

Gràcies.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Pere Casaldàliga i l'esperança que fa feina – 14 reflexions Pere Casaldàliga va néixer el 16 de febrer de 1928 a Balsareny. El bisbe i poeta, vinculat a la teologia de l'alliberament, ha viscut com a missioner a Brasil. De conviccions fermes, ha arribat a estar amenaçat de mort per la seva tasca en defensa dels drets dels indis xavante, per plantar cara al poder.

1. La solitud no s'ha de vèncer, s'ha de viure.

2. El problema és tenir por de la por. Que la por no et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.

3. Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.

4. En aquest món no hi ha ningú inútil.

5. Allò que em fa ser és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè sóc més.

6. Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.

7. La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l'Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.

8. Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

9. Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.

10. La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.

11. El pobre dolent té un avantatge: el de ser pobre. El ric dolent, dos inconvenients.

12. Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.

13. L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

14. És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 15

RACÓ DEL CONTE

El plat de fusta

L

'avi Siset tremolava, ja no sabiem si era el parquinson o era el fred, no sabiem si tenia gana o tenia sed, el pobre avi Siset ja no es valia per ell mateix. Aquell dia els pares van decidir que a partir de llavors, l'avi Siset mengés a part, li van posar una taula a un racó del menjador i el feien dinar una hora abans que tots nosaltres.

La taula petita, parada, amb un plat de fusta i un cullerot del mateix material, evitaria que l'avi trenqués els plats de ceràmica i els gots de vidre, evitaria que l'avi danyés la taula principal del menjador, evitaria que l'avi no deixés menjar tranquils al pare i a la mare, evitaria que els pares perdessin els nervis, cridessin, s'enfadessin. L'avi pobre, ho accepta tot de bon grat, no volia mai molestar i sempre deia gràcies, gràcies quan li posaves la sopa, gràcies quan li posaves aigua al got, gràcies quan li recollies el tros de pa que li queia, aquell dia també va dir gràcies quan el pare el va fer seure a la taula arraconada, gràcies fill, li va dir al pare.

Aquell matí em vaig llevar amb una idea al cap, una idea que ho va canviar tot sense jo voler-ho, sense que jo mai pogués pensar que aquell fet, faria canviar l'actitud dels pares cap a l'avi Siset.

Jo no aixecava quatre pams de terra, cinc o sis anys com a molt deuria tenir. Vaig sortir de casa i vaig travessar el camp que separava casa nostra del bosc. Vaig buscar i rebuscar fins que vaig trobar un tros de tronc prou ample per fer el que volia fer. Un tronc més prim i allargat completaria la meva cerca. Vaig entrar al taller que el pare tenia al fons del garatge, allà hi havia eines de tota mena, no sabia gaire per on començar, però sabia què era el que volia fer.

Vaig picar amb un martell, vaig rascar amb un ribot, vaig buidar amb una mena de tornabis, vaig treballar una estona com vaig poder, fins que els pares em van trobar a faltar i van venir a trobarme.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 16

RACÓ DEL CONTE Què fas fill? T'he dit més de cinquanta vegades que no vull que juguis amb les eines, que et pots fer mal. Em va dir el pare enrabiat. Faig un plat i una cullera, pare. Li vaig dir. I perquè vols aquest plat i aquesta cullera fill? A casa n'hi ha de sobres. Pare, aquest plat i aquesta cullera són per tu, per quan et facis vellet i tremolis com l'avi Siset, per quan sense voler et caiguin les coses de les mans i no puguis fer res per evitar-ho.

El pare, amb la mirada perduda, pensatiu, amb els ulls brillants evitant deixar anar cap llàgrima, em va dir amb la veu tremolosa. Fill, guarda les eines, quan jo sigui gran, quan em faci vell, saps què? Que m'agradaria seure amb tu, a la mateixa taula i amb un plat com el teu. M'agradaria que tu fill, que tu tinguis la paciència i el bon cor que jo no he tingut amb l'avi Siset.

A partir d'aquell dia l'avi Siset va tornar a seure a la taula amb nosaltres, va tornar a menjar amb plat de ceràmica i cullera d'acer, va tornar a dir gràcies com sempre ho havia fet, però aquesta vegada ho va fer amb un somriure que li il·luminava la cara, aquell somriure de sentir-se estimat pel seu fill.

El famós, arxiconegut, llegit, repetit antic, clàssic, el conte del plat de fusta. Un conte que per moltes vegades que s'expliqui, es llegeixi, s'aprengui, es repeteixi, s'arxiconegui, sempre hi ha algú que no en fa cas. Cuidem els vells carai, les persones grans que ens envolten, estimem-los, ells ho són tot, sense ells mai no seriem qui som, ni on som.

Adaptació de Jordi Badia Codina

El protector del ramat El mastí dels Pirineus és gos bover. Està preparat per defensar el ramat (no pas per guiar-lo, que aixó ho fa el gos d'atura).

El mastí creix amb les ovelles i vetlla perquè ningú els hi faci mal. És un gos gros, que planta cara a gossos salvatges i a llops i óssos, si cal.

Això és el que feia en l’època de la transhumància, i ara uns quants pastors l'han tornat a recuperar com a gran protector del ramat d'ovelles.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 17

DELS DIARIS

El 7 de novembre és una data amb una significació especial per a Catalunya. Sobretot per als catalans del departament francès dels Pirineus Orientals, que la reviuen reivindicant la catalanitat del territori. El 7 de novembre de 1659 les monarquies hispànica i francesa signaven un acord de pau –el Tractat dels Pirineus– que mutilava Catalunya: li amputava els territoris de l'antic comtat del Rosselló i bona part del de la Cerdanya. El bressol històric de la nació catalana.

Enguany aquesta reivindicació té un motiu afegit. La recent modificació del mapa regional francès –que comporta la desaparició de la denominació Roussillon– ha desvetllat la consciència dels indiferents i els ha unit als sectors tradicionalment més reivindicatius. Oui au Pays Catalan és la nova divisa del catalanisme del nord. La catalanitat que es resisteix a quedar diluïda dins la nova macroregió administrativa que París –graciosament i arbitràriament– ha anomenat Occitània.

Per què la guerra?

Per entendre les raons d'aquella pau –la de 1659– cal retrocedir uns quants anys més i situar-se en les causes de la guerra. Corria l'any 1618 (40 anys abans) i els problemes financers de la monarquia hispànica –causats en bona part per la corrupció– aventuraven un canvi de cicle. La fi de la supremacia dels Habsburg hispànics. La postració del domini espanyol a Europa. A París, a Londres i a Estocolm ho observaven amb atenció. I la guerra que va esclatar –la dels Trenta Anys– no tenia cap altre propòsit que dirimir un nou lideratge a Europa. Francesos, anglesos i suecs es van aliar per fer llenya d'arbre caigut. Més endavant s'embrancarien en mil conflictes.

Però això són figues d'un altre paner. La guerra dels Trenta Anys va significar la fi del lideratge espanyol. També seria l'inici de la decadència espanyola. Les derrotes no vénen mai soles. I amb la de Successió –50 anys més tard– se certificaria el descens espanyol a la segona divisió de les potències continentals.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 18

DELS DIARIS La Guerra dels Trenta Anys –sense cap mena de dubte l'autèntica primera guerra mundial– es va vestir de conflicte religiós. En aquells anys era un recurs molt habitual. Sorprenentment, ho és ara encara. I es va voler veure Europa, i les seves colònies –que equivalia a dir el món–, dividida en dos grans blocs: el catòlic i el protestant. La monarquia hispànica liderava el bloc catòlic. Amb l'aliança d'Àustria i el suport espiritual del Vaticà. Llavors els Estats Pontificis ja no eren el que havien estat. Els pontífexs havien vist –en diverses ocasions– la basílica de Sant Pere convertida en una taverna en mans dels soldats franceEdicte de prohibició de la llengua catalana sos, i fins i tot dels seus tradicionals aliats espanyols. al Rosselló i la Cerdanya).

En canvi, al pretès bloc protestant no hi havia un lideratge clar. Anglaterra i Suècia prioritzaven l'objectiu: enderrocar l'edifici hispànic. I França –que havia decretat llibertat de culte per acabar amb un conflicte intern també perversament vestit de religió– feia el camí bastant pel seu compte.

Què va passar en aquella guerra?

Anglaterra, Suècia i Saxònia –un principat independent alemany que s'havia afegit a la festa de l'arbre caigut– van consolidar les seves posicions en les seves àrees geogràfiques d'influència. I, a més a més, els anglesos van obtenir certs beneficis comercials. Però França va ser la gran guanyadora del conflicte. Perquè va aconseguir el seu propòsit bàsic: trencar el cinturó de dominis hispànics que els encotillaven. Els Habsburg –els hispànics– havien dominat territoris que encerclaven França per la part continental –l'est, el nord-est i el nord–. Una autèntica amenaça que no tan sols impedia l'expansió territorial del gall francès sinó que comprometia la seva autoritat dins el galliner. Tal com s'havia vist en les jacqueries –una revolta social i nacional a Occitània de proporcions extraordinàries– que els Habsburg hispànics van estimular amb el propòsit d'esvalotar el galliner al Borbó.

El de les perruques impossibles, la cara empolsada i la piga pintada amb llapis de carbó –la moda del maquillatge masculí causava furor a París– estava fent el mateix a Catalunya. L'any 1640 va esclatar la revolució dels Segadors, una revolta anti-senyorial i anti-castellana que va assolir el seu punt culminant amb la proclamació de la República de Pau Claris.

La dels quaranta dies. Llavors els francesos havien intervingut militarment ocupant el Principat amb la peregrina excusa de consolidar la independència catalana i amb la col·laboració inestimable del partit pro-francès local. El pretext perfecte per a Olivares, el ministre plenipotenciari esVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 19

DELS DIARIS panyol i campió absolut –en totes les categories– de la catalanofòbia, per carregar el front de guerra sobre Catalunya. Amb aquests elements s'explica per què la guerra franco-hispànica va tenir un horitzó més perllongat en el temps. La Guerra dels Trenta Anys es resolia el 1648. I la pau franco-espanyola trigaria onze anys més.

I el Tractat?

Els espanyols, que feia anys que reculaven, van acceptar unes condicions humiliants. En part, perquè havien perdut als camps de batalla. França iniciava l'etapa de la seva plenitud i assolia el lideratge in- Un mapa de Catalunya amb tots els comtats inclosos, del 1608 discutible a Europa. La superpotència mundial. I, en part, també. perquè els espanyols van portar a terme una gestió nefasta comparativament a l'ofici i el criteri que van demostrar els francesos. A priori, la desfeta diplomàtica espanyola estaria relacionada amb la clamorosa derrota militar prèvia.

Però la relació familiar –eren oncle i nebot– entre Olivares, el catalanofòbic, i Méndez de Haro, el cap de la missió diplomàtica espanyola, crea una ombra de sospita més que raonable. Méndez de Haro i Coloma, els negociadors espanyols, eren uns sapastres seleccionats i apoderats a propòsit per la seva incompetència?; o, simplement, tenien instruccions concretes i concises de claudicar en les reclamacions franceses sobre Catalunya? O totes dues coses?

Ni l'Habsburg hispànic –en la seva qualitat de comte de Barcelona i rei d'Aragó– ni Olivares, encara menys perquè no tenia cap poder legítim sobre els països de la corona d'Aragó–, tenien facultats per negociar la mutilació de Catalunya. Els antics comtats del Rosselló i de la Cerdanya, que amb anterioritat havien format part de l'efímer regne de Mallorca, havien estat revertits a la corona catalano-aragonesa amb un tractat –plenament legítim i vigent en aquell moment– que prohibia la seva alienació. Només les institucions catalanes –la Generalitat i la Junta de Braços– tenien poder per revocar aquell tractat. I la Pau dels Pirineus –la mutilació de Catalunya– va ser acordada a esquena dels catalans. A traïció. Una pau encara més transcendent, que va comportar, també, l'acord matrimonial entre un fill del rei francès i una filla de l'espanyol. Un plançó d'aquest acord seria el primer Borbó espanyol, que arribaria al tron de Madrid tres dècades més endavant.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 20

DELS DIARIS Els límits La nova frontera que es va traçar entre Borbons i Habsburg també resulta, com a mínim, controvertida. Les historiografies espanyola i francesa han insistit fins a la sacietat que tant els uns com els altres van voler convertir els Pirineus en una frontera natural. Una simple observació del mapa ho desmenteix categòricament. La Cerdanya va ser dividida just pel mig de la plana. Els Pirineus la separen del Conflent, i el Segre –que marca el relleu de la comarca– no s'orienta cap a la Mediterrània. I, també, els Pirineus separen Navarra i Biscaia de Guipúscoa. Si el trencaaigües de la serralada havia de marcar el límit precís, l'Alta Cerdanya estaria sota administració catalana, i Guipúscoa estaria sota administració francesa. Capítol a part mereix el cas de Llívia. En el tractat dels Pirineus es va dir que passaven a administració francesa tots els pobles de l'Alta Cerdanya. Però la categoria de vila que ostentava la va convertir en un curiós enclavament.

Els Borbons francesos no van complir cap de les disposicions addicionals del tractat. Les institucions catalanes de Perpinyà van ser abolides l'any següent.

I la llengua catalana va ser proscrita el 1700, i especialment perseguida a partir de la Revolució francesa de 1789. En canvi, en els últims anys, els límits polítics i culturals que han separat la Catalunya del Nord i el Principat durant més de tres segles s'han diluït. I la Catalunya Nord reivindica la seva catalanitat amb la mirada posada cap a Barcelona, la seva capital natural. Més que cap a Montpeller o cap a L'antiga universitat de Perpinyà Tolosa de Llenguadoc –la nova capital regional imen el segle XVIII posada per París–. I reivindica un estatus regional propi –el País Català– que l'identifiqui davant del món. Disposar d'instruments polítics –fins i tot amb les limitacions que imposa la tradició jacobina de l'Estat francès– de col·laboració cultural, social i econòmica amb el Principat de Catalunya i amb el conjunt dels Països Catalans.

La vila de Llívia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 21

DELS DIARIS

La sinagoga de Magdala va ser el bressol del cristianisme Entrevista a Jesús Garcia, investigador del projecte Magdala Té 39 anys, periodista i escriptor. Està casat amb la Maria i tenen dos fills, en Santi de dos anys i la Luda d’un. Desencisat políticament i catòlic practicant. Excava com a voluntari a la sinagoga del jaciment de Magdala, el poble de Maria Magdalena, al mar de Galilea.

L’atreu Maria Magdalena. És la dona més citada als Evangelis, després de la Mare de Déu. Tenia un lloc principal al costat de Jesús. A catequesi em van explicar que era una bagassa redimida. Doncs no. Era una dona adinerada de l'alta societat jueva, i ajudava Jesús.

Com ho sap?

Diu Lluc 8,13 que Magdalena anava amb altres dones riques com "Joana, muller de l'administrador del rei Herodes".

Van ser parella?

Només sabem que Jesús la va guarir (de set dimonis) i ella el va seguir. Eren molt amics, s'estimaven moltíssim.

Com era ella?

Una dona vistosa, amb iniciativa, lideratge i carisma... que va compartir amb Jesús els seus ensenyaments revolucionaris: ningú no havia afirmat abans que hi ha un estadi superior al de la justícia, a l'"ull per ull" jueu.

Què hi veien, en Jesús?

El primer home que tractava la dona amb respecte. Van estar al peu de la creu. I "dona" és el primer que dirà en ressuscitar.

Quin estadi?

El perdó! Només el perdó, més que la justícia, salvarà la humanitat de la seva violència destructiva. I Jesús gosa predicar-ho, com gosa dialogar amb dones adúlteres!

A Maria Magdalena, l'hi diu?

Sí! "Dona, per què plores?", li diu davant del sepulcre buit. I li encarrega que expliqui la seva resurrecció: ella obre l'evange-lització!

Què n'opinaven els seus coetanis?

El van matar! La humanitat ha estat sempre masclista i violenta. Però ell va sembrar la llavor dels drets humans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 22

DELS DIARIS On? Magdala! El poble de Maria Magdalena! A la vora del llac Tiberíades, també conegut com a mar de Galilea.

Jesús va caminar sobre aquelles aigües?

Sí, i hi va navegar, va pescar, va multiplicar pans i peixos, va exorcitzar, va predicar... Instal·lat a casa de Pere, a la veïna Cafarnaüm, va dir: "Anem a predicar a aquelles viles a prop de la riba". Magdala, a sis quilòmetres!

I allà hi ha excavat, em diu?

Van aflorar les ruïnes de Magdala en un terreny de la riba on el pare Juan Solana, un sacerdot mexicà, construïa una església per a pelegrins, l'any 2004. I hi va aparèixer la sinagoga, del segle I, preservada sota la sorra durant dos mil anys.

I Jesús va predicar en aquella sinagoga?

M'he assegut a les grades de pedra on ell va seure! I he desenterrat una moneda d'Herodes, dels dies de Jesús: amb aquella moneda Maria Magdalena potser va comprar un pa.

Com era aquella Magdala?

Una vila rica gràcies a la salaó, conservació i exportació del peix del llac, situada en una cruïlla de la Via Maris.

Què ès la Via Maris?

La ruta comercial que connectava Egipte amb Damasc, el delta del Nil amb la ruta de la seda. Les prèdiques de Jesús viatja-ven!

El cristianisme neixen aquesta sinagoga?

Sí! Jesús els ensenya que perquè Déu sigui present no necessiten anar-se'n al lucratiu tem-

ple de Jerusalem: "On n'hi hagi dos o tres de vosaltres, hi seré jo", els va ensenyar.

Però encara era una sinagoga jueva, no?

Els que s'hi reunien (assemblea, en grec és ecclesia) eren alhora, sense saber-ho, els últims jueus i els primers cristians.

I allà fan una cosa molt blasfema per al judaisme!

Què hi feien en aquella sinagoga?

Al centre de la sala hi van col·locar una pedra cúbica amb certes imatges esculpides, com la menorà, canelobre de set braços que il·luminava el sancta santòrum, la qual era una estança hermètica del temple de Jerusalem on hi havia Jahvè.

I això era blasfem?

Prohibidíssim representar-lo! Però a Magdala ja creuen que Jahvè és entre ells, que ells reunits són el Temple i aquella pedra transgressora així ho representa!

Aquella pedra és el primer pedestal del cristianisme!

La custodien les autoritats d'Israel, però és propietat de la congregació del pare Juan, que va excavar en aquell lloc a la riba del llac per un miracle de la providència!

Quin miracle?

Va arribar per atzar a aquell terreny costaner; va veure que es venia, li va agradar per a la seva congregació i va buscar diners, una fortuna!

I l'hi va donar un empresari mexicà, però nascut a Cerezales del Condado, provincia de León: Antonio Fernández Rodríguez, el de les cerveses Modelo i Coronita.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 23

DELS DIARIS M'agraden aquestes cerveses!

Nascut a Espanya, amb vint anys el van enviar al front de Terol. De 900 soldats, en van sobreviure ell i vuit més. Després de la Guerra Civil va emigrar a Mèxic, sense res. I li va anar bé.

I per què va decidir donar aquella fortuna a un sacerdot com el pare Juan?

L'hi vaig preguntar al pare Juan, que només ho va saber quan Magdala va emergir.

Com va anar?

Antonio Fernández va volar a Magdala i li va dir: "Quan el vaig veure entrar al meu despatx, vaig sentir una veu: 'Ajuda aquest home'. I la vaig obeir. I ara entenc el perquè!" I llavors Antonio li va explicar al pare Juan la seva història.

Víctor Amela La contra de “La Vanguàrdia” (01/02/17)

L'antiga Magdala, en la costa nordoest del Mar de Galilea, era una gran ciutat en temps de la seva ciutadana més famosa, María Magdalena. Segons els antics, tenia barris de pescadors i tintorers, i hi havia més de vuitanta tendes de llana fina.

El seu nom grec, Tarichae, significa “peix en escabetx”, la qual cosa indica que va ser també un centre important en aquesta indústria, a més de comptar amb drassanes. Alguns erudits la identifiquen amb la Dalmanuta de sant Marc (8:10).

Fa uns anys, durant un període de sequera, el llac va baixar de nivell i va mostrar els fonaments d'una torre que, segons els arqueòlegs, va donar nom a aquesta ciutat (que significa “torre”), i que podria haver estat un far.

L'esplèndid paisatge que envolta Magdala inclou l'impressionant penya-segat de Arbel i la Vall de les Colomes, el principal camí que hauria pres Jesús fins a aquesta regió des de Natzaret. De fet, les millors vistes de Magdala, les excavacions de les quals es troben en una zona barrada pertanyent als franciscans, s'obtenen en el cim de l’Arbel, des d'on s'albira tota la zona del ministeri de Jesús fins a l'horitzó.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 24

DELS DIARIS TROBEN UNA REFERÈNCIA ALS PASTORETS EN UN DOCUMENT QUE DATA DEL SEGLE XVII.

Decret en el qual s’hi ha trobat la referència històrica.

Es tracta d'un decret de prohibició de l'any 1678. Fins ara la informació més antiga de la representació de que es tenia constància era del 1721.

Un document datat del 24 de marc del 1678 és la referència més antiga dels populars Pastorets. Abans d'aquest descobriment, la primera informació que se'n tenia era de l'11de febrer del 1721, 43 anys després. La troballa, feta per 1'historiador Hèctor López, és un decret de prohibició signat pel bisbe de Barcelona, Alonso de Sotomayor, en que s'impedeixen les representacions teatrals, entre les quals els Pastorets, durant diverses festivitats. El text es troba a 1'Arxiu Diocesà de Barcelona dins la sèrie Registrum Conununium, en que s'anotaven totes les decisions preses pel bisbe que afectessin una parròquia o tot el bisbat.

L'anterior referència a la tradicional obra catalana és un document que es troba a 1'Arxiu de la Corona d'Aragó en que es demana autorització per celebrar representacions dels Pastorets. De fet, aquest any l’obra de Josep M. Folch i Torres arriba al centenari i esta previst que se'n facin fins a 240 representacions. En aquella època, però, calia demanar permís a causa de la repressió i el control dels usos i costums catalans. El mateix escrit del bisbe Sotomayor també recull la prohibició explícita d'altres representacions com ara la Passió, ja siguin o no dins l'església o en el marc d'altres festivitats, segons assenyala Nicolau Guanyabens, director del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró. El decret que fa refèrencia als Pastorets exposa: “Havent prohibit expressament les representacions dels Pastorets durant la nit de Nadal, no per això algunes persones d'aquesta ciutat han deixat d'intentar voler fer presentacions semblants.”

A les Balears, des de l'any1562 A les Illes, la referencia més antiga que es troba de les Pastorelles, terme balear per fer referència als Pastorets apareix en la documentació del bisbe de Mallorca, Diego Arnedo, entre els anys 1562 i 1564, segons recull el Diccionari del teatre a les Illes Balears, dirigit per Joan Mas i Vives.

L'entrada Pastorells també remarca que la denominació Pastorelles devia fer referència a un gènere literari, sinònim de comèdia de Nadal.

Redacció de Barcelona Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 25

DELS DIARIS

Manresa — Barcelona

Igual que fa 158 anys

El primer tren que va fer la ruta Manresa - Barcelona (el 1859) va trigar 80 minuts; actualment tarda el mateix.

Els manresans que cada dia agafen el tren de Rodalies de Renfe per anar a Barcelona tarden, avui, el mateix que el primer comboi que va arribar a la capital del Bages per inaugurar la ruta, fa ja 158 anys. Era el 1859 i el primer ferrocarril que va arribar a Manresa procedent de la ciutat comtal va cobrir el trajecte en uns 80 minuts. Avui, es necessiten entre 74 i 83 minuts per arribar a plaça Catalunya, i entre 79 i 89 minuts per plantar-se a l’estació de Sants. A Sant Andreu Arenal s’hi pot arribar, en teoria, en un màxim de 63 minuts. I diem en teoria perquè és el que marca l’horari oficial tenint en compte que es tracta d’un dels combois semidirectes. A la pràctica, però, aquests trens no han aconseguit reduir el temps per culpa del mal estat de la línia, que obliga els maquinistes a treure el peu del pedal.

No cal dir que la lentitud dels trens és la principal queixa dels viatgers, acostumats a viatjar a la velocitat d’un cargol. En fa tants, d’anys, que reclamen millores, que fins i tot són capaços de posar-hi humor i sornegueria. És el que va passar el 2009, quan un grup d’usuaris de Renfe va organitzar la seva pròpia i peculiar celebració dels 150 anys del trajecte pujant al tren amb vestits d’època. Si la línia és del segle XIX, deien, els seus viatgers també ho han de ser. Un dels problemes endèmics de l’R4 entre Manresa i Barcelona és la quantitat ingent de parades –23 fins a Sants–, algunes en estacions que es poden considerar fantasmes –sobretot entre Sant Vicenç de Castellet i Terrassa– o en poblets on pràcticament no hi baixa ni hi puja mai ningú(1). Hi ha un tipus de semidirectes que redueixen el temps perquè no s’aturen en cinc de les estacions i un segon nivell de semidirectes que encara se’n salten més –només paren a Sant Vicenç de Castellet, Terrassa i Sabadell centre–. Aquests darrers són els que havien d’escurçar el trajecte fins al llindar de l’hora, un fet que no s’ha aconseguit per les maleïdes limitacions de velocitat que Adif imposa per seguretat. Això podria començar a canviar si fem cas dels darrers anuncis.

Just aquest dimarts el govern ha informat que a partir d’avui els trens d’aquesta línia reduiran “uns quatre minuts de mitjana el temps” després que Adif hagi pogut eliminar algunes limitacions de velocitat. A més, Adif ha indicat que la inversió prevista de 800.000 euros per consolidar Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 26

DELS DIARIS cinc trinxeres del Bages –una obra que ha de permetre minimitzar els desprendiments– s’iniciaran “en breu”. Tot i això, el trajecte encara quedarà bastant per sobre dels 60 minuts, un fet que no satisfà el territori, que reclama “la necessitat d’ajustar-lo per sota de l’hora per incentivar l’ús del transport públic”, explicava aquesta setmana la diputada bagenca de Junts pel Sí Adriana Delgado, que també feia notar “els incompliments constants del govern espanyol en inversions en aquesta línia”.

L’altra gran reclamació del Bages és la millora de l’estació de Manresa, que ara és totalment impracticable per a les persones amb mobilitat reduïda. No hi ha ascensor i les vies només es poden creuar per un pas a nivell o per unes empinades escales que passen per sota. El projecte, de tres milions d’euros, data del 2013 i s’ha posposat dos cops. El primer calendari marcava el 2015 i el segon deia que les obres s’iniciarien a finals del 2016, però es van tornar a aturar perquè Renfe hi va voler introduir “millores”. Finalment, els treballs s’han adjudicat i, segons les darreres informacions, s’iniciaran a finals d’aquest estiu.

Nota de la Redacció: Entre Sant Vicenç de Castellet i Terrassa hi trobem les estacions de Vacarisses i Vacarisses-Torreblanca. En aquesta estació, Vacarisses-Torreblanca, molta gent agafa el tren en direcció a Barcelona. Si l’articulista diu que quasi no hi puja ni hi baixa ningú i fa servir l’estadística dels bitllets venuts en aquesta estació, s’ha de dir que no hi ha venda de bitllets. Un 90% de les vegades, els que agafem aquests trens i baixem a Terrassa o Sabadell no paguem res, ja que, dalt del tren, molt poques vegades passa l’interventor.

L’estació de Vacarisses es fa servir més per anar a Manresa. S’ha de tenir en compte que, a partir d’aquesta estació, hi ha el canvi de zona. De l’estació de Vacarisses a l’estació de Vacarisses-Torreblanca el preu és de 2,50 euros, per 2 minuts de trajecte.

Foto actual, però podria ser del segle XIX. Ni el nom no s'ha corregit Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 27

DELS DIARIS

Què és Catalunya?

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 28

DELS DIARIS

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys.

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid.

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntart’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant.

Això també està prohibit.

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit.

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.

Jo.re lombart

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DE BARCELONA La forca

La pena de mort continua vigent a molts països, sortosament al nostre es va suprimir arribada la democràcia. En altres èpoques, però, la justícia humana tenia una severitat cruel. També és cert que abans que el temps tingués tanta importància com té per a nosaltres, era més freqüent infligir càstigs físics als delinqüents que no pas tancar-los. El càstig més fort era la forca. I durant molt de temps, els paisatges de Barcelona estaven esquitxats amb l'estampa llòbrega dels penjats.

Les forques es trobaven situades en indrets ben visibles, especialment en encreuaments de camins perquè els vianants poguessin veure bé el trist espectacle dels condemnats. Com que no era concedida als cadàvers terra sagrada, se'ls deixava penjats fins que, menjats pels corbs, els ossos mig podrits anaven caient dins el carner, que era un pou a peu de forca. Aquell indret es considerava esgarrifós i no s'hi acostava ningú.

En una ocasió, però, un galifardeu que es creia molt valent va fer una juguesca. A mitjanit, es va posar a clavar un clau a la paret del carrer. Però es neguitejà mentre ho feia, i no s'adonà que es clavava un bocí de la capa. Quan mirà d'anar-se'n, la capa no el seguia. Va creure que el penjat l'estirava i va morir de por.

La Creu Coberta La Creu Coberta era una fita de camins situada en la confluència del Paral·lel i l'avinguda Mistral. Molt a la vora hi havia una de les forques de la ciutat, de la qual penjava sempre algun condemnat. Era costum, en passar per davant de la creu, resar una oració per l’ànima de l'infeliç que penjava de la forca.

Fou una creu de terme que es va situar el 1344 al coll dels Inforcats, aproximadament a la confluència de les actuals avingudes Mistral i del Paral·lel de Barcelona.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS La creu coberta era una creu de terme municipal que posteriorment fou coberta per un templet. Va ser destruïda el 1823 pels liberals, fou novament aixecada i va desaparèixer cap al 1866 durant la reparació de la carretera Reial de Barcelona a Madrid. Esdevingué un paisatge peculiar, ja que des del segle XV fins a 1715 s'hi alçaren algunes de les principals forques de la ciutat, acompanyades d'alguns molins de vent que servien per moldre el blat de la ciutat. Fou lloc d'acampada en els setges a Barcelona durant la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió espanyola i la guerra del Francès a causa de la seva situació estratègica vers Barcelona. A la seu del Districte de Sants-Montjuïc hi ha una creu de terme que la rememora, ja que la creu original no existeix.

El principal carrer d'Hostafrancs duu el nom de Creu Coberta per aquesta creu.

Una vegada, un jove cavaller es discutí amb un altre i es van desafiar. S'havien de trobar més enllà de la Creu Coberta. El seu contrincant va pensar d'atacar-lo amb traïdoria i l'esperà amagat en un revolt del camí. El jove cavaller, en arribar a la Creu Coberta, descavalca i dedica una oració al penjat. Després va continuar camí. Vesprejava i no s'hi veia bé. Aleshores se li aparegué un individu que li demana el barret, la capa, l'espasa i el cavall i li encarrega que l'esperés. Parlà amb un to tan convincent, que el cavaller l'obeí. Un moment després d'anar-se'n l’enigmàtic personatge, se sentí soroll d'armes. El desconegut tornà a l'instant i digué al cavaller: -Sóc el condemnat de la forca i t'he volgut agrair l'oració que sempre em dediques. El teu enemic t'esperava amagat per matar-te per traïdoria... i ara es creu que ho ha fet. Però m'ha mort a mi, que ja era mort. Pren la teva roba i penja'm altra vegada a la forca.

La quinta forca Generalment les forques eren quatre, però, posteriorment, també s'anava a recollir els cossos dels desventurats que penjaven de les forques de la Trinitat, situades dalt d'un Turó que dominava el camí ral que anava de Sant Andreu cap a Montcada, turó encara avui conegut com el Puig de les Forques. Aquesta cinquena forca estava molt lluny i resultava dificultós anar-hi en processó des de Barcelona i a peu; això donà lloc a la frase “és a la quinta forca”, que vol significar en un lloc ben allunyat.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA L'HOME DELS NASSOS La comèdia de l'engany, la tragèdia del pas del temps i el traspàs a l'altre món en un sol personatge. La unió de l'alegria del començament i l'horror del final.

Els 365 nassos del nostre home llegendari abandonen dia rere dia el seu propietari fins a ser un darrer i prominent apèndix l'últim dia de l'any, únic moment en que l'home dels nassos es fa visible. Ens hem de fiar del personatge sinistre i creure'ns la seva excepcional fisonomia la resta de l'any. I qui massa creu, especialment a l'edat mitjana, sol ser estafat.

Janus entra i surt alhora El Janus romà tenia dos nassos. Després de la caiguda de l'Imperi i del pas dels segles, li'n van sortir 363 més. El déu romà Janus té una cara davant i una altra darrera. Una mira enrere, cap al passat, i l'altre endavant, cap al futur. Atrapa l'instant i ens mostra el germen del futur en el passat i alhora el record del passat en la forma del futur.

Janus era el déu romà dels canvis, dels començaments. Se'l venerava a l'inici de les guerres i de les tasques agrícoles, en els casaments i, especialment, a l'inici de l'any, per a assegurar-ne un bon final. Del seu nom se'n deriva janero i gener.

Però també era l'inventor dels diners, de les dues cares de la moneda, de les dues parts de l'intercanvi i, per tant, estava relacionat amb la veritat i la mentida. I amb l'estafa.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS Una estafa al dia A l'edat mitjana els gremis no només es formaven al voltant de la feina, sinó que controlaven tots els aspectes de la vida: els aprenents vivien a casa de l'amo, el gremi regia els assumptes religiosos, organitzava els actes de veneració al patró (cada gremi en tenia un), l'enterrament dels seus integrants.

El gremi examinava els seus aprenents i marcava el preus del sector. Cada sector era un món tancat i hem d'imaginar-nos que l'estafa, especialment al foraster, estava a l'ordre del dia.

Els matalassers eren un gremi en el punt de mira perquè entregaven el producte tancat, i podria ben bé ser que el preu pagat no correspongués amb el que hi havia dins del matalàs.

El preu variava en funció del farciment, que podia ser llana, productes tèxtils de rebuig, crin, plomes d'au, palla d'ordi, fulles de panotxa, fulles seques o altres materials. El matalasser Santa Llúcia, que era massa espavilat tendia a omplir el matalàs amb draps Patrona dels matalassers vells o productes de baixa qualitat per vendre'l a preu de llana nova. Els giponers o juponers eren un gremi proper al matalasser que fabricava gipons, una túnica de cotó que anava sota les peces de malla del cavaller per protegir-lo del fred. Aquest gremi també tendia a l'estafa perquè jugava amb la qualitat de les peces i la feia de major o menor durabilitat.

El detall

Santa Llúcia, Patrona dels matalassers

En un mercat tan tancat, el client medieval podia sentir-se satisfet si no superava la xifra d'una estafa per dia. Era força difícil diferenciar a simple vista el producte de qualitat del barat. Fins i tot cada gremi tenia la seva pròpia policia, els veedors, que procuraven uns mínims de confiança en el client. I és que els clients ja s'havien fet seva la dita: “Si vols ésser ben servit, fes-te tu mateix el llit”. La relació de les estafes amb el nas podria derivar de les característiques anatòmiques dels membres del gremi, que eren similars en la majoria d'ells perquè havien passat el negoci de pares a fills. En documents valencians, per exemple, hi ha registrat Alfons, lo narigut juponer.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS La venjança del nassut Els nassuts sempre han tingut tendència a reunir-se. Antigament a Barcelona el 12 de gener es reunien per cantar i fer una processó en honor a Sant Nazari, el seu patró. Tothom que passés pel costat seu i se'n burlés rebia la maledicció de quedar amb veu nasal de per vida. Els poders que tenien devien ser autèntics perquè la veu nasal abunda a les nostres terres.

Cap d'ocell L'home dels nassos va adquirir definitivament el caràcter sinistre amb l'arribada de la pesta. Per sempre més el nas extraordinàriament gros va quedar lligat a la vestimenta dels metges que tractaven la pesta. Duien una màscara amb un gran bec d'ocell que reduïa el contacte amb les bafarades pestilents. Els perfums, herbes aromàtiques i especies que la folraven per dintre dissimulaven la pudor. L'obertura dels ulls estava protegida per cristalls vermells. Es cobrien el cos amb un abric pesant de cuir dur. Els guants i un barret acabaven de tancar l’aïllament. L'aspecte terrífic dels metges feia que els transeünts fugissin ràpidament i evitava la proximitat dels que estaven sans a la font de contagi.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS

ELS AVIS

E

t cau la notícia al damunt com pluja beneïda: sereu avis! I després d'uns segons d'estupor el cor et fa un salt d'alegria i un calfred de felicitat et sacseja tot el cos mentre corres a abraçar-lo. El mires i et fas creus de com han passat tant ràpids, els anys! Si era ahir que aquella miniatura de nadó et mirava per primer cop a la sala de parts quan tot just acabava de treure el nas al món! I ara t'està dient que tindrà un fill! Corre veloç, la vida! I mentre el cap se't va omplint d'imatges de bressols, maxi-cosis, trones, bolquers, xumets, ossets de peluix i robeta de talla O passen, novament volant, els mesos d'espera i de sobte et trobes bressolant aquest trosset de tu, un nou miracle de la vida; i et preguntes si ho sabràs fer bé, si seràs un avi prou enrotllat, si li agradarà escoltar les teves batalletes, si te'l deixaran veure sovint, si li podràs dir diminutius, si li podràs fer macarrons sense haver d'omplir una instància quan no li vingui de gust la verdura...

Però resulta que al cap de poc et trobes fent-li macarrons, i verdura i tot el que convingui quan el tens a dinar dia sí dia també, i li pots dir els diminutius que vulguis -d'amagat dels pares, això sí, que han llegit al llibre del seu pediatre de capçalera que se li ha de parlar com un adult, per no infantilitzar-lo- i l'acabes veient tant sovint que de vegades... (no ho vols reconèixer perquè semblaria políticament incorrecte, però...) tens ganes de perdre'l de vista una bona estona, ara que no em sent ningú! És veritat que fa molta il·lusió quan te'l porten, però algun cop encara te'n fa més quan se l'enduen. I hi ha tardes que sembla que tinguis un tic de tant mirar el rellotge per veure quan falta perquè tomin els seus pares. I, sí que són moníssims, és clar, això ningú ho posa en dubte. I t'omplen d'alegria, això també. I te'n diuen cada una que et deixen bocabadat, de tant eixerides que són ara les criatures. I creatives: només cal veure els dibuixos que t'han fet a les parets recent pintades o l'enganxada de gomets damunt l'edredó nou. Amb això estem d'acord.

Però tot en mesura. I amb respecte. Que els avis també necessitem el nostre espai i tenim el nostre ritme. Que ja tenim una edat, i tenim vida pròpia!

De fet, això últim és el que de vegades pensem, en dies de sobrecàrrega ocupacional del càrrec d'avis. Però, oi que és veritat que no hi ha res que t'ompli més que veure'l créixer, des de primera fila? Quin regal de la vida, els néts!

Anna Fité Salvans Extret del revers dels “Goigs a llaor dels sants Avis” de Mn. Sebastià Codina Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Tuixent (Gener 2017) - Foto: Joan Font Bayà

L'àngel de la neu

V

olava suaument pels espais amb unes ales càndides i pures. Quan es posava a terra semblava que els seus peus no toquessin ben bé el sòl: només una lleu carícia.

- Em plau volar pels aires, lleument, com un somni -digué l’àngel de la neu.

Em plau ajeure’m a terra, lleument, com una pau blanca. M’agrada gronxar-me pel cel, com un pètal de rosa blanca, bressat pel vent d’ací d’allà, amb una suavitat tan tènue com les ales dels meus companys dels aires. M’abelleix embolcallar la terra de pau, perquè tot sigui un somriure de fades, un somriure d’infants i de flors.

L’àngel deia això i ens invità a seguir-lo pels aires, en la dansa tranquil·la de la nevada, o a entrar en el seu reialme de mantells d’ermini i de marbres.

I el seguírem. Vam ballar amb l’àngel la dansa de les flors blanques. Milers d’àngels dansaven amb nosaltres, tan suaus com esperits de l’aire. I el que era més bell fou que nosaltres ens transformàrem en àngels de càndides ales, i ballàrem amb ells la dansa de la neu, companys dels borrallons dansaires. Els flocs queien calmosos i ens cobrien de blanc, i tots rèiem alegres, bo i cantant amb els àngels del cel.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS Després, ja cansats de tant de ballar, vam jeure a terra, nosaltres i l’àngel. Quan ell s’ajeia en el sòl, tot ho igualava amb el seu mantell de neu blanca. Arestes i cantells restaven coberts i res no era estrident sota les ales de l’àngel. Tota la terra esdevenia harmònica, on tot romania una mica igual. L’àngel de la neu restablia la unitat entre els éssers, retornantlos una homogènia existència, que per això mateix esdevenia pura. Res de sollat no es trobava en aquest àngel, tan pur com la mort, tan net com l’instant. I, tanmateix, tot era vida en ell, una vida blanca com una suprema ofrena.

I nosaltres, a mesura que seguíem la dansa de l’àngel, ens anàvem omplint de pau, fins que ja tot va ser pau quan ell, cansat, reposava en la terra nostra dies i dies. Una pau, ampla com l’univers, ens entrava endins a través dels ulls, mentre que el rostre, glaçat, mirava i somreia.

Era una pau feta de somnis, infinita, una pau de somnis de tot allò que pot existir, puix que res no era dibuixat en les ales de l’àngel. Era una pau feta, també, de puresa, de benigna abraçada de la blancor. I era una pau d’igualtat assolida, tan cercada en la lluita i tan poc trobada en l’amor. L’àngel ens l’oferia com un somriure blanc.

I nosaltres abraçarem tot el món a redós de les seves càndides ales.

Jordi limona i Barret

Si camines sol, aniràs més depressa. si ho fas acompanyat, arribaràs més lluny.

Els educadors obren la porta, però l'estudiant ha d'entra-hi sol.

Quan els grassos s'aprimen, els prims ja s'han mort.

La vida d'un nen és com un tros de paper en el que totes les persones que passen, hi deiexen un senyal.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 58 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

El cel El cel (continuació).

Hom diu que les ànimes pures esdevenen lleugeres com l'aire i volen cap al cel convertides en una mena de vent. Es creu també que adquireixen ales i realment i materialment volen, com un menut ocell.

A Manresa creuen que adopten forma d'ocell, especialment de reietó o de rupit, que són els moixons més petits. Hom parla que baixa un àngel del cel i se les emporta ajagudes damunt els braços, com si fossin un infant, i no pas sota una forma etèria, sinó que conserven la materialitat corporal humana. La contalla següent explica com es pot obtenir l'entrada al cel per facinerós que un hom sigui. Diuen que ésser padrí supera moralment i que no pot morir fins que el fillol arriba a gran i no necessita el seu ajut. Si el pare mor essent el fill infant s'aferma la vida del padrí per tal que no quedi desemparat. Segons la dienda, antigament per pobresa s'admetia la capta per a parteratge, i el rei concedia permís per a pidolar per fer el dot de filles que sense dot no haurien trobat casador. Fou costum d'oferir per dot el resultat de la capta durant un pelegrinatge a Terra Santa o a Sant Jaume de Galícia.

Heus ací que una vegada hi havia un home que esperava un fill i no tenia ni am ni eva per a poder fer assistir la seva dona. I se n’anà a captar per a parteratge. Tothom li feia caritat, qui de bones menges, qui de robeta, qui de diners. Anà en una cova de lladres i el capità li donà tres unces d'or, i, com que en tingué prou per al que necessitava, se'n torna a casa sense demanar res més.

Quan arriba el fill, feren padrí el capità, que va acceptar i assistí a la cerimònia. Tothom acudí a l'església per veure aquell famós capità del qual tothom parlava arreu amb terror i que ningú no coneixia. Com que l'església és sagrada, ningú no li podia fer ni dir res. D'aquella feta el capità anà sempre més a missa; com que era per devoció, l'havien de respectar i fins set quarts després de sortir del temple no el podien perseguir ni vigilar quin camí seguia. Al cap de set setmanes, el fillol va morir i al cap de set setmanes més morí el capità.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Mentre estava de cos present dins la cova baixà un angelet amb una palma blanca i la posà al capçal del llit.

Aquell àngel era el seu fillol. L’ànima del capità se'n puja al cel, puix que es convertí en ésser padrí.

Hom parla dels diferents mèrits que cal fer perquè la balança de sant Miquel es decanti a favor de l’ànima que vol entrar al cel. S'explica que una vegada hi havia tres traginers que feien camí i s'enraonaven sobre quin d'ells tres tenia més ben guanyada la glòria del cel. L'un deia que no es deixava perdre cap missa; l'altre, que captava per a la bacina de les ànimes, i l'altre, que no podia anar a missa perquè havia de treballar molt per mantenir una llarga fillada, però feia almoina a tants pobres com trobava. Cada un d'ells tres creia tenir més mèrits que els altres. En arribar en un entreforc de tres camins trobaren un captaire, els dos primers li besaren la mà i el tercer li féu una almoina; tots tres li van demanar parer quant a la conversa que tenien. El vell els digué: "Seguiu cada u un d'aquests tres camins; quan se us faci vespre detureu-vos a passar la nit on us trobeu i demà al matí torneu aquí mateix a explicar-me com heu passat la nit; jo us contestaré aleshores el que em pregunteu."

Els tres traginers es van separar. Al primer se li féu vespre al mig del bosc i s’enfilà en un arbre per passar-hi la nit. Així que hi puja, l'arbre tragué una gran florida d'unes flors boniques i se n’omplí les butxaques. Al segon, se li féu nit al mig d'un gran pedregall. S'arrecerà en una roca per passar-hi la nit i de seguida es veié voltat d'una feram de serps, de llangardaixos i de sargantanes, que no li deixaren aclucar gens l'ull. El tercer arribà al peu d'una cova: així que hi entra, tota va il·luminar-se d' una claror suau, i una mà que no veié d'on sortia li va servir un bon sopar.

L'endemà tots tres tornaren a trobar aquell pobre en el mateix lloc i es van explicar. El primer, com a testimoni de veritat, li volgué ensenyar les flors: però, de tantes com n'havia collides, només se'n trobà una de sola. Quan el captaire els hagué ben escoltats, parlà a cada un del tres. Al primer, li digué : "Les flors que vas collir eren de les misses que havies oït: però, com que de tantes només en vas oir una amb devoció, les altres se t’han, fos perquè eren flors d'hipocresia, i l'hora del judici només et valdrà aquesta". Al segon: "Les serps i els llangardaixos que no t'han deixat aclucar l'ull eren les ànimes que et venien a reclamar allò que tu els robes quan captes amb la bacina per a elles perquè et quedes gairebé tot el que reculls". I, al tercer, li va dir que "la claror que es va encendre dins la cova així que hi vas entrar era la de la glòria, que tens ben guanyada, perquè dónes als pobres allò que de vegades necessites per als teus fills. I aquella mà que et va servir era la de la caritat que tu fas". Dites aquestes paraules, el vell captaire desaparegué.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS Els conceptes de l’ànima i del cos quan a la seva anada i estada al cel es presenten confusos.

L'aspecte material del cos en morir ha d'ésser absolutament indiferent amb referència a l'anada o a la permanència en la mansió eterna; el costum, la creença i la literatura no responen pas a aquesta concepció ben clara i precisa. Conta la rondalla que l'ànima de David, en morir aquest rei, se'n pujà al cel amb la seva arpa; en ésser a l'entrada no li van permetre de conservar el seu estimat instrument que tant havia influït en la seva vida de pastor, de rei i de patriarca; si volgué passar hagué de llençar l’arpa cel avall, i hom precisa encara el lloc de la terra on anà a parar.

A Barcelona en canvi, agencen i poleixen els difunts perquè facin com més goig millor en arribar al cel, i és creença general que hom no els pot posar joies per tal de no perjudicar-los. Aquestes opinions es refereixen concretament i materialment al cos i no a l’ànima abstracta i etèria. La rondalla ens confirma la vida al cel en un ambient tan materialista i tan vulgar com a la terra. Les ànimes que el poblen estan molt lluny de l'espiritualitat i de l'eteritat essencial que hom suposa a les ànimes en general i més encara a les que han assolit la glòria. Pel que hom pot deduir, al cel hom sent les mateixes necessitats físiques que al món; la vida hi és organitzada si fa no fa com entre els terrenals i subsisteixen les passions i es produeixen les facècies com entre nosaltres; vegeu, si no, el que hom canta de sant Iu, advocat.

Diuen que Nostre Senyor no vol al cel advocats per la fama que tenen d'embolicaires, però, com que sant Iu sempre havia ajudat els pobres i no els havia volgut cobrar res, per aixó Déu va transigir que passés la porta, però que no entres a dins i no es barregés amb els altres. Va ordenar que no es mogués del costat de sant Pere, que, com que ja era bastant vell, necessitava una mica d'ajut, Així que sant Iu va estar instal·lat va felicitar el companyó pel molt guany que li havia de donar el càrrec tan delicat i de tant compromís com era el de porter del cel, Sant Pere, tot sorprès, li va dir que no en cobrava res. El nou vingut li digué que bé era prou bon jan de deixar-se explotar tant. Li preguntà també per quin termini li havia concedit una ocupació tan honorífica. El vell apòstol respongué que a perpetuïtat. El company li pondera novament la importància i la valor excepcionals de la seva missió i que per al seu exercici creia que havia de tenir els papers molt ben endegats, perquè mai ningú no l'en pogués desposseir ni destituir. El bon porter resta encara més sorprès i contesta que al cel tot es feia de paraula i amb molt bona fe i que, d’això de documents, ni se'n parlava ni sabien que eren. Sant Iu se li'n va riure a desdir i el va tractar de babau i de taujà. Li digué que si algú li segava l'herba sota els peus, o algun dia Nostre Senyor estava de mal humor, sense saber com va ni com costa es podria trobar al carrer a les seves velleses, després de tants i tants de segles d'haver exercit la seva funció amb tant de zel i de bon seny. Les paraules de l'advocat van preocupar seriosament el pobre vell, que va capficar-se i amoïnar-se molt, fins a fer-lo decidir d'anar a trobar el superior per exposar-li el cas. Quan Nostre Senyor el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS va sentir, tot s'hi va enfadar i al moment va comprendre el que havia passat i parla així a sant Pere: "Sembla estrany que als teus anys encara t'hagis deixat omplir el cap; i també ho sembla que, després de tants de segles de tractar-nos, encara no em coneguis. Bé feia jo de no deixar entrar cap advocat al cel! Digues a sant Iu que vingui aquí al meu costat i així no podrà ensibornar ningú més perquè no el deixaré moure de prop meu".

També hom explica, en aquest sentit, que un pidolaire trucà a la porta d'una casa on vivia una vídua tornada a casar; en obrir, ella li pregunta: - D'on veniu, bon home ?

- Del cel.

- I com és que heu baixat a demanar caritat al món? Doncs, que no s’està bé al cel?

- Hi ha de tot, allí com aquí; qui té se la passa bé, i a qui no té no li manquen treballs.

- No coneixeríeu pas el meu difunt marit?

- Aneu a saber, hi ha tanta gent ! Com se diu?

- Pere Pau. - No en conec d'altre, som veïns i força amics.

- I com se la passa?

- La balla bastant prima.

- Que li falta?

- De tot, menjar, roba i dinerons.

- Li'n voldríeu portar vós ?

- De molt bona gana. La pobra dona, dóna al murri del captaire bon recapte, força roba i unes monedes d'or.

El pidolaire, un cop hagué carregat, s’escapà corrents. Al cap de poca estona arribà el segon marit, i la bona dona li explica el cas. El marit, enfadat, sense perdre temps ensellà el cavall més corredor de l'estable i sortí a empaitar el mendicant; aquest, des del cim d'una costa, veié venir un home a cavall galopant i endevinà el que passava. Amaga entre unes mates el bagatge que portava i s'assegué tranquil·lament damunt una pedra. El marit, en arribar, l’hi pregunta: - No haureu pas vist passar un home carregat amb un fardell al coll?

- Ara mateix acaba d’amagar-se per aquest bardissars.

- Si em guardéssiu el cavall, entraria a veure si el trobo.

- Aneu i estigueu descansat.

Així que s’hagué entaforat pel bosc, el captaire es carregà el fardell, cavalcà i arrencà a córrer al galop. Quan tornà el marit, tot espelleringat de robes i esgarrinxat de carns, s’adonà que aquell murri també l’havia enganyat a ell, i tornà a casa a peu.

En el proper capítol continuarem amb: El cel Recull fet per: Joan Vila Obradors Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

Indrets oblidats El búnquer i el niu de metralladora de la Torre Salvans

Per molt estrany i curiós que sembli, Matadepera, una bonica població del Vallès Occidental en ple massís de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac, va ser per uns mesos durant la guerra civil espanyola, en certa manera, capital d’Espanya.

En plena contesa i ja amb l’avançament de les tropes nacionals i el trasllat de les Corts a Barcelona, el govern republicà va buscar amb presses una casa on poder refugiar al President Manuel Azaña i els membres del govern. El novembre de 1937 tècnics ministerials van inspeccionar la Casa Salvans (propietat de l’empresari afusellat a l’Alzina del Sal·lari al km 11 de la carretera de Mura) on van trobar les característiques òptimes del que cercaven: grandària, confort, aïllament vers la plana del Vallès, a prop de grans ciutats però alhora ben protegit... però amb la condició de què s’havia de fer a més a més un gran búnquer blindat subterrani al fons de la casa i un altre de petit per emmagatzemar material juntament amb un niu de metralladora de protecció al peu de la Roca del Corb.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS Des d’octubre de 1937, el govern de la República estava instal·lat ja a Barcelona. A principis de l’any 1938 es traslladà el president, la seva família i membres del ministeri a la Torre Salvans.

Després de prop d’un any del president a la casa, el 21 de gener de 1939 va ser l’últim dia d’Azaña a Matadepera, just 5 dies abans de què les tropes franquistes entressin a Terrassa. Ell i el seu govern marxarien cap a la Vajol a l’Alt Empordà, on estaria uns dies abans de creuar definitivament la línia fronterera amb França.

El búnquer de la Roca del Corb està en bon estat, hi ha alguna resta d’altres edificacions esmicolades al voltant, però el més sorprenent de tot, son els ferros ben visibles, on anaven encastats, el niu de metralladora per cobrir tot el camp visual de tota la vall i la torre Salvans. Paratge ben curiós, original, oblidat i gens indicat a la rodalia de Matadepera. Fins a la última edició del mapa de l’Editorial Alpina, no havia aparegut aquest sorprenent topònim a sota de la Roca del Corb i per tant pocs excursionistes ho sabien. Ara ja són més els que encuriosits, volen anar a veure aquest sorprenent paratge però que no ho tindran fàcil per trobar-lo.

Accés: Cal deixar el cotxe a l’aparcament de la masia de la Barata al punt km 9 de la carretera de Terrassa a Talamanca i Mura en ple parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. Cal retrocedir uns metres per la carretera i agafar la pista asfaltada d’accés a la Barata -vigileu els gossos ja que és un pas privat- i la Torre Salvans. Uns metres abans de la torre, vora un dipòsit d’aigua a mà dreta, un corriol remunta les esmicolades terrasses que envolten la casa i comença a pujar cap a la Roca del Corb. No hi ha cap senyal i tot és molt perdedor, confós i difícil de descriure. Més amunt, sorprenentment el camí entra dins del bosc i el corriol es fa més visible -alguna fita- i permet arribar fins al capdamunt de la costa, punt on hi ha el búnquer i el niu de metralladora.

De ben segur que no ho trobeu a la primera (jo tampoc ho vaig fer!). El mapa de l’Editorial Alpina és imprescindible, entendre’l i comprendre’l bé per trobar aquesta troballa original de la rodalia de Terrassa. Uns 45 minuts en principi però que poden arribar a ser molts més...

Text i Fotos:

trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS Una aproximació als orígens del castell de les Espases

Restes de l'antiga talaia del castell

L’antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una continuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l’ermita de Sant Salvador de les Espases.

A

nalitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases constructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edificada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenint-se les filades horitzontals. El conjunt mural s’assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerar-lo com a tal, més aviat caldria definir-lo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les emprades a l’exterior), d’una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d’aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l’espai culminant, sobre el qual s’assentava la talaia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Més avall, on ara es troba el refugi d’accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d’alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desapercebut, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fàbrica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d’una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l’emplaçament només era accessible, amb dificultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l’existència d’un primer tancament defensiu en aquestes parts més vulnerables.

El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L’accés actual pel costat nord-est va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l’entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII.

De tota manera, la façana del refugi d’accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella.

L’ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s’ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l’avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic.

Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedievals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l’actual terme d’Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la talaia un inVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS dret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia principalment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la fortalesa pràcticament aïllada.

Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d’observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d’allotjament d’una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongant-se fins al ple domini comtal de la contrada.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l’expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, entenem que una construcció d’aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d’una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l’apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tradicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d’alerta més enllà del seu perímetre immediat.

La connexió amb l’antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l’àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible penetració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l’Anoia i el Penedès pel pont del Cairat.

En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d’una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visibilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.

D’altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del segle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l’adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefectiblement l’expansió rural cap al sud i l’oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d’aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d’un turó de difícil accés, amb visibilitat reduïda i totalment aïllada.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al domini carolingi o comtal. La seva construcció degué dur-se a terme probablement als últims decennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l’últim terç del segle IX. Recordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d’Aissò el 826-827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l’ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d’Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristianes a finals d’aquell segle, convertint-se en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes.

L’avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d’Esparreguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolidació del territori ocupat, convertint-se en un apèndix del castell d’Esparreguera, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d’ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l’any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L’ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del llavors propietari.

Finalment el castell esdevingué ermita sota l’advocació de Sant Salvador.

Extret del libre: Els ponts d’Esparreguera Autors: Àngel M. Hernández Cardona Eleuteri Navarro Herrerías

Actual ermita de Sant Salvador de les Espases Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS

Els qui teniu cultura ciutadana no podeu saber què és una rella. Ni ho necessiteu. Però, com que aquesta peça és molt significativa, anirà bé saber-ne alguna cosa. La rella és una peça de ferro que, fixada als talons de l'arada, serveix per a obrir cl solc de la llaurada. Les seves mides semblen insignificants: tres o quatre centímetres d'altura, dos o tres d'amplada i uns tres pams de llargària.

La rella és un clement críptic. Treballa sempre amagat. No es veu, però s'endevina tot seguit la seva existència i el seu estat per la llaurada que es fa. La rella és una peça necessària. Sense ella no es pot llaurar. Ella esquinça la terra, determina l'amplada del solc i la fondària del guaret. La rella és delicada. El seu tall va al davant i afronta totes les dificultats del terreny. La rella és fràgil. Es gasta constantment. Burxar la terra, sobretot si és secanera, desgasta el tall; un cap de roca pot esgrunar la punxa; una rel la pot torçar. Per això la rella ha de ser llarga, de bon ferro i ben trempada; cal llossar-la sovint i calçar-la quan s'escurça.

No es pot dir, ni pensar que, «com que ja hi ha rella a l'arada... ja puc llaurar tranquil». L'estat de la rella no es pot suposar, s'ha de comprovar. La missió d'aquesta peça és una lluita i una victòria constants: novetat contra inèrcia; cultiu contra ermot; receptibilitat contra duresa; fructificació contra esterilitat. La missió de la rella és vèncer constantment l'oposició del terreny i esponjar la terra, oxigenant-la per rebre la llavor que promet fruit.

Ara fem un pas i, allà on diu rella, posem-hi: «decisió, il·lusió, orgull professional, voluntat de ser el que som i de fer bé el que fem...», i veureu que és el secret de la feina ben feta. També Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS comprovareu que aquest determini, que no es veu, es desgasta, i, si no l'esmolem sovint, ens porta al fracàs de les nostres obligacions lliurement elegides.

Pensem en casos concrets. Els mestres han d'esbotzar la peresa i l'abúlia dels alumnes... si no llossen la seva vocació educadora poden esdevenir fàcilment treballadors de l'ensenyament. Els sacerdots han de mantenir els fidels en Crist. Topen amb el pes del pecat del món i l'eixarreïment dels seguidors, i és fàcil tornar-se funcionaris dels dons sagrats. Els pares han d'educar en els deures i en la convivència els seus plançons, però troben l'egoisme que els surt de dintre i que l'ambient reforça... i, desgastat l'esforç per renovar-los, acaben abandonant-los a l'ermot dels seus capricis. I així podríem dir dels polítics que amb tant desig volen millorar la societat... I dels treballadors que amb ànsia han cercat treball... I dels amos que volien renovar l'empresa...

Mantenir ben llossat el tall dels nostres ideals jovençans, ser capaços d'una utopia perenne és el que ens pot ensenyar la rella. Jesús, llaurador de tossals rocallosos, ens ensenya a calçar l'eina: «Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra» (Jo 22,42).

Ignasi Ribas i Prunés

Ens plau, de tant en tant, poder donar alguna notícia una mica cridanera. El mes de gener esperàvem que el Banc del Aliments de Barcelona ens donaria una aportació d'un centenar de quilos. En la pràctica van ser 1300. Sorpreses com aquesta valen la pena. Durant el mes de febrer comptem amb una quantitat semblant.

El Rober el trobareu obert els dilluns a la tarda i els dijous al matí, durant el repartiment normal d'aliments.

Moltes gràcies a tots els que feu possible que poguem atendre generosament a tots els veïns que ho necessiten. l'Equip de Càritas Parroquial de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 49

1888 - Cartell anunci del cremallera de Montserrar (inagurat el 1892) - Autor: A. Castelucho (Extrer del llibre Cartells Catalans, cedit per Josep Torras ) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 583 - Març 2017 - Pàg. 50