584 abril 2017

Núm. 584 - Abril de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Avui vint-i-tres d'abril i al mig de la primavera celebrem a casa Nostra una festa de primera. És la Diada de Sant Jordi dia de l'any assenyalat i Catalunya sencera vibra pels quatre costats.

A qui no li agrada aquest dia rebre una rosa adornada amb una espiga i un llaç i amb paper de plata envoltada? És molt bonic veure els homes tan els joves com els grans anar contents cap a casa amb una rosa a les mans.

Són per les seves estimades i els les dónen amb amor, elles les accepten agraïdes guardant-se-les en el seus cors.

Lucia Lancharro Sant Jordi (c. 1470). Museu Diocesà de Mallorca. Autor: Pere Nisart

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Cultura popular 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Parròquia de Vacarisses 13 Vacarisses, balcó de Montserrat 14 Racó del conte 16 Dels diaris 19 Col·laboracions 27

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

DIA A DIA - Març Quaresma 2017 Enguany les xerrades tradicionals del temps quaresmal les hem fet a nivell arxiprestal.

Totes les parròquies del Bages Sud ens hem reunit durant tres dimecres seguits, els dies 1, 8 i 15 a l’església de Sant Vicenç de Castellet.

Hi ha hagut la concelebració de l’Eucaristia presidida per l’Arxiprest Pare Josep Morros i els mossens veïns.

Després de la Missa s’han glosat els temes següents: “Missatge quaresmal del Papa Francesc” per Mn. Xavier Estopà.

“Vivències a Terra Santa” per Mn. Josep M. Mas. “La Conversió segons la Bíblia” per Mn. Joan Hakolimana.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584- Abril 2017 - Pàg. 2

PÒRTIC

EL PROCÉS EN FASE DECISIVA

Espanya se’n fan creus, de la persistència catalana en el procés cap a la independència, mentre es van complint com un rellotge les famoses quatre fases d’un conflicte atribuïdes a Ghandi: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment guanyes.” Perquè això és exactament el que ha passat amb Catalunya. Primer ens van ignorar i menysprear malgrat l’espectacularitat de les demostracions populars de cada Diada; després se’n van riure, només cal recordar com parlaven de la consulta del 9-N, i ara som a la fase de l’atac; des de fa temps, de fet.

Atacs amb la col·laboració de totes les estructures de l’Estat, des de les clavegueres policials fins als alts tribunals. Tot per intentar aturar un procés que no té aturador. A Espanya, però, sempre s’han pensat que tot plegat eren maniobres polítiques interessades.

Moviments per part d’una classe política que mai havia qüestionat obertament l’estatus autonòmic i que si ara apostava per la independència era per pura estratègia. Amb aquesta premissa, per tant, tot plegat era fàcilment desactivable exercint les pressions corresponents en grans empreses i corporacions. Segons les ments preclares espanyoles, si el poble sortia al carrer era perquè estava manipulat i n’hi hauria prou, en un moment determinat, amb una oferta per liquidar el procés, per fer tornar les ovelles esgarriades al ramat. Una anàlisi totalment errònia que no tenia en compte tots els factors de menyspreu, desinversió i oblit cap a Catalunya que han portat els catalans cap a la independència.

Davant d’un panorama que no havien previst i un cop comprovat que, efectivament, els catalans estan disposats a trencar els ous per fer la truita, la reacció no podia ser cap altra que la que ha estat. Enmig de la incredulitat davant de la persistència de la majoria al Parlament, Espanya està disposada a treure de nou els Tercios de Flandes, si cal. El problema no és només que al davant hi trobarà un poble disposat a arribar fins al final, sinó també una comunitat internacional que si ja no entén com es jutgen uns polítics pel fet de posar les urnes, menys entendrà que es qualifiqui de “cop d’estat” un procés netament democràtic.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 26 - Jesús de Natzaret (C) Jesús a través del temps ha estat l’encant i la fascinació de moltes generacions de les mes variades cultures i latituds. És considerat el més important dels homes, el més intel·ligent i comprensiu que ha portat a terme el rebombori més sorollós, fins i tot mirant-ho des del rostre humà: una revolució invencible d’amor i de perdó vers tothom indiscriminadament. És el patrimoni de la humanitat pels creients i pels no creients. Continua essent desconcertant al pas dels segles, l’admiració i l’adhesió dels que estimen i tenen inquietuds socials.

Il·lumina a molts que viuen al marge de les esglésies d’inspiració cristiana i sense dogmes i és perquè ensenya més que ningú que Déu no es troba clos en unes agrupacions determinades sinó que està present i en actiu en tots els indrets on hi ha gent que pateix, físicament o moralment i per la causa i pels motius que siguin.

Ens ha fet saber i ens ha transmès que els qui viuen d’esquena als daltabaixos del món amb les embranzides de la fam i de la malaltia, són els més deplorables de tots els humans.

Hi ha molta gent que s’ha pres seriosament el seu missatge i ha pres part en el seu projecte malgrat no viure gaire algunes creences determinades i catalogades durant dos mil·lennis llargs.

Molts no acaben de llançar-se a l’aventura atrevida del seu programa per que troben un Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II munt de contradiccions entre Jesús i les seves esglésies oficialment seguidores i continuadores del seu mestratge.

Per una banda s’engresquen amb la senzillesa, humilitat i vida exemplar d’aquell que va somniar capbussar el món fent-lo més just i feliç; i per altre unes grans realitats inadmissibles dels que es diuen continuadors de la gran arrencada, la més gran de totes.

No es pot negar gens l’existència d’una multitud immensa de seguidors que durant més de dos mil anys s’ha jugat la vida per l’apassionada causa. Això, vulguis o no vulguis, fa pensar.

Aquest testimoniatge és innegable ara i durant tota la història des dels primers engrescats pagesos i pescadors de Galilea.

Sebastià Codina i Padrós

Josep M. Espinàs i Massip Barcelona, 7 de març de 1927 Escriptor i periodista Creu de Sant Josrdi (1983) Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2002) Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2015)

"Ha estat bonic viure en l'ampli camí de la incertesa, i espero continuar-hi vivint fins al final".

"Només poden sentir-se incompresos els que pateixen aquest greu defecte: voler ser compresos".

"Les coses que no s'entenen són els senyals que ens fa la vida per avisar-nos que no és introduïble en un programa d'ordinador".

"La sinceritat i la mentida són dues eines igualment perilloses, però una s'enduu el respecte i l'altre el menyspreu".

"El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat".

"Sóc probablement un racionalista frustrat per l'entusiasme".

"Em faran el favor de creure que l'última frase que voldria dir és: No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties".

"El silenci és el germà cridaner de la soledat".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Estofat de Quaresma

Ingredients per a 4 persones: 1 col, tallada a trossets.

400 grs. de cigrons cuits.

300 grs. de bacallà esqueixat i dessalat.

Ceba, tomàquet i 1 gra d’all.

2 fulles de llorer.

Oli i sal.

Bullirem la col com de costum, una vegada cuita l’escorrerem deixant una miqueta d’aigua de la cocció. En un altre olla o cassola farem un sofregit amb la ceba, el tomàquet i l’all.

Quan sigui ben fet hi afegirem la col amb una mica de l’aigua de la cocció, els cigrons ja cuits, el bacallà, les fulles de llorer i deixarem que cogui tot junt uns 5 minuts mes i ja estarà a punt per dinar.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 6

CAMPANADES La missa és festa, no festival Més d'una vegada ens hem preguntat perquè la missa que cada festa dónaTV2 té més televidents que d'altres programes, A mi, la raó, em sembla ser que aquella missa és "senzillament" la missa sense complicacions.

En una de les parròquies on havia estat recordo que, un dia, acabava la solemne Missa de Festa Major i una coneguda àvia, que hi havia assistit, vingué a la sagristia i ens pregunta: Que no direu missa avui?

A ella la missa tant moguda, no li semblà un “SHOW”, però si un festival, que ni Déu sap de que es tracta.

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic Santa Coloma és una església parroquial situada al poble que duu el mateix nom, es troba al marge dret del riu Valira, entre les poblacions de Sant Julià de Lòria i d'Andorra la Vella, parròquia aquesta última a la qual pertany.

Es tracta d'una de les esglésies més singulars del Principat, en primer lloc per ser una de les més antigues, ja que les evidències arqueològiques van situar la seva construcció en un moment indeterminat entre els segles VIII i IX, per tant es tracta d'un edifici inicialment preromànic, que va modificant-se al llarg dels temps, fins a adquirir l'aspecte actual, i en segon lloc, pel seu característic campanar de base circular.

Església de Sta. Coloma

L'estructura del temple presenta una única nau de planta rectangular de considerables dimensions si la comparem amb altres edificis més o menys cohetanis que hi han a les valls d'Andorra, rematada a l'est per un absis rectangular cobert en volta de canó, portada i pòrtic en el mur sud de la nau.

Sembla ser que la nau i el presbiteri de l'església foren construïts en el moment de fundació de l'edifici, i la comunicació entre aquestes dues parts del temple es realitza a través d'un arc de mig punt ultrapassat. L'edifici patí unes importants modificacions al segle XII, en l'àmbit arquitectònic s'hi afegí el campanar de planta circular i 17,67 metres d'alçària, posseïx quatre pisos amb dos parells de finestres geminades amb decoració llombarda en cadascun d'ells i es tanca amb un sostre cònic, i també se'n modifica la portalada del temple, es desconeix com devia ser la porta original, però actualment s'accedeix a l'interior a través d'una porta amb arc de mig punt decorada amb una arquivolta de dents de serra i una creu de pedra sobre la clau de l'arc.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Una vida inútil és una mena de mort anticipada...

La por és un sofriment inútil que produeix i provoca l’espera de les malastrugances i desventures...

Les bones coses són per gaudir-les gasivament durant la vida, i les dolentes són per aprendre d’elles...

Els fanàtics són aquells que no poden canviar mai d’opinió i no volen, de cap de les maneres, canviar de tema...

No és el mateix voler ser útil que important. N’hi ha que no volen ser útils però fan mans i mànegues per a ser només importants...

Els optimistes veuen oportunitats en tots el problemes per més difícils de resoldre que semblin: els pessimistes veuen problemes irresolubles en totes les oportunitats...

Una bona conversa és sempre bona per llarga que sigui encara que esgoti el tema. Mai no serà bona si esgota els interlocutors...

A vegades suposa valentia l’aixecar-se i parlar; també se’n necessita ben sovint per asseure’s i escoltar...

Hi ha persones que es passen tota la vida remugant i preocupats pel que mai no passarà... És un èxit remarcable aprendre anant de fracàs en fracàs sense desesperar-se i no perdre els estreps...

Jardineria Flora

Cal estar sempre a punt d’aprendre alguna cosa encara que molt sovint no ens agrada gens que ens donin gaires lliçons...

Hi deuen haver moltes lliçons i assignatures penjades que si no ens hi afanyem no hi serem a temps a aprendre-les...

Hi ha una assignatura que no dominem gaire: Ser bons i viure feliços...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 8

CULTURA POPULAR

DITES I REFRANYS SOBRE LA PRIMAVERA

Primavera arribada, ovella esquilada.

Aigua de primavera, si no és torrencial, omple la panera.

Per la primavera, res no és com era.

La primavera, la sang altera.

Flor en abundor a la primavera, bona tardor ens espera.

Els ocells tornen a cantar, la primavera acaba d'arribar.

Si trona per la Mare de Déu de Març, la primavera és freda.

La primavera porta flors, dites i calor. Si no la veus, ets de color marró.

Hivern fred, primavera regalada.

Oreneta arribada, primavera començada.

Al llit, tot l’any és primavera.

Falsa primavera enganya el bestiar.

L’hivern dóna les cartes i la primavera fa el joc.

Mal hivern, primavera d’infern.

Tramuntana de primavera, pluja al darrera.

Quan fa dissabte la formiga, a venir la primavera no triga.

Bou de tardor, cavall de primavera.

Còlic d’hivern, refredat d’estiu i febres de primavera, la mort darrera.

Oreneta primerenca, primavera calorenca.

El mal hivern de la primavera fa govern.

Primavera tardana fa créixer el blat a la sala.

Hivern rigorós, primavera de gos.

Per al juliol la primavera està de dol.

Una cuca no fa estiu, ni una flor fa primavera.

Pasqua nevada, primavera gemada.

Arc de Sant Martí, al matí fa ploure i al vespre fa aclarir.

Si l'hivern primavereja, la primavera hiverneja.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 9

DES DE SITGES Santuari del Vinyet En el lloc on avui hi ha el Vinyet hi hagué, entre els segles I i V dC, una vila romana, però la història del Vinyet com a capella destinada al culte de Maria, començà a l’edat mitjana. Desaparegut l’imperi romà i caiguda en decadència la vil·la que hi havia en el lloc, degué seguir-hi havent una casa de camp, una masia, amb pagesos que explotaven agrícolament els fèrtils camps dels voltants, molts d’ells dedicats al conreu del vi. Eren un llloc amb vinyes dit el Vinyet. Per altra banda era un lloc molt ben comunicat, per on passaven dos camins, un que portava de Sitges a Vilanova –potser caldria dir més adeqüadament La Geltrú– i un altre que era un dels que unia Sitges amb Sant Pere de Ribes.

En aqust lloc, en un moment indeterminat, però que pogué ser durant els segles XII o XIII, es va fer una petita capella al costat de la masia, una ermita dedicada a la Mare de Déu. Aquesta ermita, situada en un lloc de tant trànsit, era una bona parada per als que es movien entre La Geltrú, Sitges i Ribes, de manera que la devoció de la rodalia per la imatge de la Mare de Déu que hi havia en el Vinyet va anar creixent.

A finals del segle XIII i començament del XIV comencem a trobar documentació sobre deixes fetes al Vinyet per persones de la comarca, entre elles una del senyor de Sitges Bernat de Fonollar. Per altra banda, també era d’aquesta època l’antiga imatge de la Mere de Déu, romànica, avui desapareguda, que en aquest principi del segle XIV degué substituir una altra de més antiga.

Aquesta modesta capella va substituir fins el segle XVI en què sembla que el santuari va passar a ser propietat de la vila. Quan es va tenir la propietat, el govern de Sitges hi va fer canvis. Va fer uuna església nova, travessera respecte a l’actual, que tenia entrada per la que avui és la porta lateral, aquella en què hi ha gravada la data de 1552, hi va fer una pica solemne, potser baptiamal, que avui és al Cau Ferrat, i va fer que Jaume Ferrer pintés un retaule, avui conservat a la capella de l’Hospital de Sant Joan. El pare Camós que la va veure en el segle XVII, diu que era “una capilla muy linda y espaciosa”.

Sembla que també es pot atribuir al segle XVI la llegenda de la troballa de la Mare de Déu, que és, amb petites variants, la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop del Vinyet i amb un cop d’aixada va desenterrar la imatge. Cada vegada que la portava a ensenyar al seu amo, resultava que havia tornat al lloc on havia estat trobada. Així va quedar clar que la Mare de Déu no volia marxar del Vinyet. A aquest cop d’aixada se li atribueix que a la Mare de Déu li falti el braç dret: el va tallar l’aixada del moro que la va trobar. Avui, es pot veure el moro agenollat, al costat dret de la imatge i entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la troballa.

Extret de: ermitavinyetsitges.com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

Una rosa Al gerret d'aigua polida d'una rosa en veig l'encís; una rosa que convida a sentir l'esclat de vida i el perfum del paradís.

L'arbre i la farigola Quasi al peu d'una carena viu un arbre amb molta pena, està sol, colpit d'enyor; a l'hivern tot sol tremola, a prop seu la farigola l'acompanya amb tendre amor.

En florir la primavera, l'arbre trist es desespera, en l'albada mira als cels; si tingués una companya, que feliç en la muntanya per besar-li les arrels.

D'aquesta vida ambiciosa n'és el més bell esclatar: la rosa, pura i formosa, fresca, suau, amorosa, que els sentits sap perfumar.

Joan Sisamón i Borràs

Els matolls d'herbes boscanes van creixent verdes i ufanes, s'estintolen a prop d'ell.

L'arbre sol té poca fulla, el seu plor la terra mulla escampant-se pel pradell.

Al redós del troc que plora ha nascut la nova flora tot guarnint l'arbre tristoi, ell no sap que veroleja, aviat serà l'enveja de l'idíl·lic caminoi.

Tot creixent, la farigola ha florit, al vent tremola d'un amor tendre i humil; bell suport a l'arbre dóna amb ramells de flor corona l'amistat, un tast gentil.

Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 11

RACÓ DE LA POESIA Sant Jordi, el drac, la princesa i la rosa Quan el cavaller sant Jordi malferí el maligne drac i deslliurà la princesa de les urpes del malvat.

Estirant els fils de seda el drac anava avançant, en Jordi seguia darrere cavalcat en corser blanc.

La meva obra és ben pagada, els va dir als cortesans i al poble que l’escoltava: sigueu tots bons cristians!

La virtuosa dama, dolça com un serafí, en veure’s alliberada al cavaller li va dir:

I arribaren a la plaça de la vila de Montblanc.

Reis i nobles ja l’esperen i tot el poble aclamant.

El drac feu una alenada i se sentí l’últim regany.

La terra va engolir-lo deixant un bassal de sang.

Com us dieu i d’on sou?

Em dic Jordi i vinc de lluny.

Voldria poder pagar-vos la força del vostre encuny.

Els heralds amb les trompetes un himne van entonant, les campanes de la vila el batall van gronxant.

D’aquella sang espargida en va florir un roser de roses envermellides i en cull una el cavaller.

Si us plau, podeu oferir-me el cinyell del vostre cos?

Preneu-lo, des d’ara és vostre, però és poc valerós...

La vostra gesta tan noble -digué el rei al cavaller- voldríem recompensar-la, galant jove foraster.

La més flairosa i encesa, en Jordi, molt reverent, l’ofrenà a la princesa davant de tota la gent.

El cavaller amb la cinta fermà el coll de l’animal i oferí a la princesa l’altre cap d’aquell dogal.

Sant Jordi d’un cop de llança rematà l’amansit drac, i la creu de sa cuirassa l’ensenyà a tot el veïnat.

I muntant el corser de nacre, sant Jordi s’ha acomiadat, i surt fent adéu amb l’espasa pel portal emmurallat.

I sempre, des d’aleshores, sant Jordi ve tots els anys, porta amor i porta roses per a tots els catalans.

Antoni Flotats i Llagostera Historiador local (1911-1991)

Col·laboració: Frederic Sagués Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Setmana Santa i Pasqua 2017 DIUMENGE DE RAMS – 9 d’abril Comencem la Setmana Santa aclamant Jesús de Natzaret que entra a la ciutat de Jerusalem. Vénen dies durs i dolorosos. Jesús serà rebutjat pel seu poble. Com a seguidors del seu Missatge, nosaltres volem actualitzar el nostre compromís amb l’Evangeli.at.

A 2/4 d'11: Benedicció de Rams a la plaça de l'Església. Celebració de l'Eucaristia.

DIJOUS SANT – 13 d’abril Som al voltant de la taula amb Jesús. L’única vida que val la pena és l’entrega personal al servei dels altres. Jesús assegura la seva presència per sempre enmig de la Comunitat.

A 2/4 de 7 del vespre: Celebració Comunitària de la Penitència i MISSA DEL SANT SOPAR. DIVENDRES SANT – 14 d’abril Jesús, fidel al seu compromís amb el Pare, arriba fins al final. Nosaltres agraïm la seva entrega i reafirmem la nostra fe en la seva PARAULA, que és llum en la tenebra.

A 2/4 de 7 del vespre: CELEBRACIÓ LITÚRGICA DE LA MORT DE JESÚS. DISSABTE SANT – 15 d’abril Més fort que el mal que sacseja el món, l’Amor de Déu ens obre avui les portes de la vida. El mal i la mort ja no tenen l’última paraula. Jesús, a través del temps, serà el CAMÍ, LA VERITAT i LA VIDA. A 2/4 de 8 del vespre: VETLLA PASQUAL. PASQUA DE RESURRECIÓ – diumenge, 16 d’abril Celebrem amb goig la NOVA VIDA portant la BONA NOTÍCIA a tot arreu.

A 2/4 d'11 del matí: MISSA FAMILIAR. Caramelles.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Abril de 2017 Del dia 1 al 21.

Exposició: Vinyetes. Història del còmic en català, del Consorci per la Normalització Lingüística.

Dimarts 4, a les 11 del matí.

Contes a l'Espai familiar. La Biblioteca visita l'Espai Familiar de vacarisses.

Dimarts 4, 18 i 25 de 5 a 6 de la tarda.

Easy Way Arithmetics. A càrrec d'Easy Way Formació (inscripcions tancades).

Dissabte 8, a les 11 del matí.

Presentació de llibre: Xala, va! d'Anna Fité, a càrrec de l'autora amb la col·laboració del grup de teratre jove.

Dimecres 19, a 2/4 de 6 de ta tarda.

Taller familiar de roses de paper (inscripcions del

Divendres 21, a les 7 de la tarda.

Altaveu de cultura. L'era del Castell Inscripcions del 10 al 20 d'abril) Prèviament es farà entrega dels diplomes als participants de "A l'abril llibres mil" Dissabte 22, a partir de les 11 del matí.

Entrega de premis: - Cartells Fira Món Geganter - Concurs de punts de llibre - Concurs de còmic Dijous 27, a les 2/4 de 7 de la tarda.

Club de lectura 2. Canadà de Richard Ford.

Divendres 28, a les 2/4 de 6 de la tarda.

Espectacle infantil. Si us plau, metja't les pors A càrrec de Penjim Penjam. A partir de 3 anys.

3 al 18 d'abril a la Biblioteca)

Exposicions del mes:

Dijous 20, a 2/4 de 7 de la tarda.

Club de lectura 1. Perdida, de Gillian Flynn.

- Concurs de punts de llibre (del 22/04 al 22/05) - Llibres festa de Sant Jordi (del 18 al 24/04) - Novetats de Sant Jordi (setmana del 18/04)

Tots els divendres, trobada d'escacs de 5 a 8 de la tarda, excepte el darrer divendres, de 7 a 8 de la tarda.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT PRESENTA

L’humor absurd en una comèdia de cabaret Tafalitats és un teatre de cabaret de l’actor i escriptor alemany Karl Valentin L’humor absurd és el fil conductor d’aquesta comèdia presentada en esquetxos Dies: 22 i 23 d’abril.

Lloc: Casal de Cultura de Vacarisses Hora: 2/4 de 8 del vespre

Organitzat per Cul-Actiu Vacarisees, el passat dissabte, 18 de març, es va celebrar a la sala de les revistes de la Biblioteca El Castell, una xerrada sobre el tema

Homeopatia, la medicina del futur? a càrrec del Doctor Carles Rodriguez, amb l'assistència d'una vintena de persones.

Una gran i entenedora explicació sobre tot el món que envolta la ciència de la salut i els professionals que tenen cura d'aplicar-la.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 15

RACÓ DEL CONTE

L'orígen dels contes

E

ls contes estan omnipresents en les nostres vides, però algú sap realment d'on vénen els contes? Realment, tothom està convençut que els contes existeixen des que l'ésser humà té necessitat de comunicar-se. És per això que totes les cultures tenen els seus propis contes i llegendes.

Però els primers contes documentats com a tals, els trobem a l'orient, ja cap a l'any 4.000 abans de Crist (fa més de 6.000 anys!), escrits en papirs. En aquests contes, per exemple, ja hi apareixen fades que fan regals als nadons acabats de néixer o porten desgràcies a prínceps (com un conte d'un príncep condemnat a mort, datat pels voltants del 1.500 aC.). En molts dels contes actuals, de fet, encara s'entreveuen molts motius orientals, ja sigui en formes de vestir, en llocs o en formes de pensar.

I tot i tenir tants anys, aquests contes ja començaven de forma similar als actuals. "Hi havia una vegada un rei d'Egipte que no tenia cap fill..." o "Fa molts, molts anys, en un llunyà país d'Orient, on el sol s'alça cada matí amb la seva cara d'or i foc, va existir un rei molt poderós i cruel..." són inicis d'alguns d'aquests contes més antics.

De fet, fins i tot l'obra d'Isop, amb més de dues-centes faules, està considerada molt influenciada per la cultura persa antiga. Així, el primer recopilatori de contes del que es té noticia és precisament Oriental, traduït al castellà el 1261, es titula "Calila i Dimna", però ja se'n té referència per part d'un rei de Pèrsia pels voltants del segle VI d.C. Aquests contes van recórrer europa explicats per joglars, comerciants i mariners. De fet, alguns contes encara vénen de més lluny, com per exemple el conte de la ventafocs, on la sabata petita que només pot dur ventafocs congenia perfectament amb la tradició xinesa de la bellesa dels peus petits. La primera versió europea que se'n té constància prové ni més ni menys que d'Escòcia. Durant l'edat mitjana van aparèixer molts contes de tradició oral, dels que n'hi han milers i milers de versions repartides per tot el món, totes igual de vàlides. Després de "Calila i Dimna" trobem un altre recull de contes... "Les mil i una nits".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 16

RACÓ DEL CONTE "Les mil i una nits" va arribar a Europa pels voltants del segle XVI, i no és més que un recull enllaçat de contes perses, assiris, egipcis i jueus. Aquest llibre relata l'història d'una noia, que per salvar-se de la crueltat del rei, cada nit li explica un tros d'un conte, deixant-lo inacabat. I així és com en aquest llibre s'enllacen històries tant fantàstiques com el "Cavall volador", "Simbad", "Ali Babà i els 40 lladres", "Aladí i la llàntia meravellosa" o "El lladre de Bagdad".

Aquests contes influeixen moltíssim en la mentalitat europea, tant que arriben també a ser versionats en la cultura popular. No va ser fins el romanticisme quan autors europeus comencen a recollir contes de tradició oral purament europea. Contes com "en patufet" o "la caputxeta vermella" parteixen d'aquesta base. Aquests contes, no cal dir-ho, han estat sempre alterats segons les ideologies culturals i socials de les diferents èpoques que han viscut, així que difícilment en podem considerar mai un d'original. També cal dir que d'un temps ençà a la cultura dels contes europea s'hi estan incorporant, cada vegada més, contes procedents de l'Àfrica i d'Amèrica. Molts contes americans parteixen de variants dels contes europeus, però molts d'altres ho fan de les cultures precolombines.

Avui ens sembla del tot normal agafar un conte i llegir-lo. Perquè n’hi ha moltíssims i podem escollir entre una gran diversitat de títols i molts autors que n’escriuen. Però això que ara ens sembla tan natural, no ha estat sempre així. Ja que fins fa poc més de tres-cents anys, els contes s’explicaven i s’escoltaven, però no es podien llegir. Perquè no existien. Enlloc del món. Cap ni un. Però això no vol dir que els nens i nenes de segles enrere fossin menys afortunats que nosaltres, ni de bon tros. Ja que, de fet, sempre s’han explicat històries imaginàries, a totes les cultures; sorgides de les creences sobre ogres, boscos encantats i tenebrosos, princeses embruixades, fades i follets...

Aquests relats van escampar-se pel món i es repetien a les cases, per amenitzar les llargues hores del vespre, al voltant de la llar de foc. Per això, als contes tradicionals els anomenem també ‘contes a la vora del foc’.

Mica en mica, van anar passant de generació en generació per tradició oral, fins que al cap de molts anys van tenir l’encert de recollir-los per escrit els tres primers grans autors de contes de fades: Charles Perrault, Jacob i Wilhelm Grimm i Hans Christian Andersen. I així han pogut arribar fins a nosaltres.

Darrera de molts dels contes i cançons que expliquem i cantem als més petits s’hi amaga un origen fosc. Llegendes violentes que en els seus inicis eren històries per a adults i que, en alguns casos, provenen de fets reals i documentats.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 17

RACÓ DEL CONTE

La veritable història d'en Joan Petit Joan Petit és un personatge històric occità que va tenir un final dramàtic.

A casa nostra, ha arribat convertit en una cançó per a infants.

En Joan Petit era un líder pagès occità que, l’any 1643, a Vilafranca de Rourgue, es va aixecar contra el poder reial de Lluís XIV a causa d’una pressió fiscal insuportable, especialment en temps de guerra com els que es vivien llavors. Aquesta revolta, que tenia també un component religiós, va formar part d’un grup de rebel·lions que van rebre el nom conjunt de Revoltes dels Crocants (https://ca.wikipedia.org/wiki/Revolta_dels_Crocants).

Com quasi totes les revoltes pageses, el poder reial es va acabar imposant i els rebels foren esclafats. Gairebé deu anys desprès, Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, que és el més cruel que s'ha vist mai. Aquest mètode consistia en lligar el condemant en una roda i el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins el punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una columna i es deixava el desgraciat allà dalt fins que moria de dolor, durant ben bé un dia sencer.

Així va morir en Joan Petit.

Aquest fet va generar una cançó popular encara vigent a Occitània, on es deia que en Jean Petit ballava per al rei de França a través de cadascun dels membres que li anaven trinxant: ara una mà, ara un dit, ara un braç, ara un peu...

Auròst Tà Joan Petit En país de Vilafranca, Que s'i lhevèn per milièrs, Contra lo gran rei de França, En mila sheis cents quaranta tres... http://salvijacomet.blogspot.com.es/2013/11/ la-veritable-historia-den-joan-petit.html

Representació de la tortura de la roda a l'església de Tübingen (Alemanya) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 18

DELS DIARIS

El bandolerisme català de les centúries del 1500 i del 1600 va ser la cara visible d'un conflicte civil de gran abast que va enfrontar la societat del país durant un segle i mig llarg. Lluny de la imatge romàntica que en va fabricar la Renaixença, el fenomen bandoler va ser una autèntica tragèdia. La punta de l'iceberg d'un paisatge de violència generalitzada i institucionalitzada. Serrallonga, Rocaguinarda, Torrent, Badia, Llió, Barba i molts altres van sembrar el país de mort en nom i en benefici dels seus patrons. El partit cadell, que representava els interessos d'una nova classe urbana -artesana i mercantil-; i el partit nyerro, que vetllava els privilegis d'una vella classe rural -feudal i clerical-. La ferida mal suturada de la guerra dels Remences -la guerra civil catalana de la centúria del 1400, que va liquidar el feudalisme sense arribar a soterrar-lo- va supurar durant un segle i mig llarg. I el bandolerisme va ser la infecció que amenaçava amb la gangrena de la societat.

La Catalunya del 1500

El Principat es va desvetllar a l'Edat Moderna i al Renaixement després d'una llarga nit d'epidèmies (la Pesta Negra i els seus rebrots), de crisis socials (les guerres civils dels Remences i la seva versió barcelonina de la Biga i la Busca), i de crisis econòmiques (la devastadora suma de pestes i de guerres).

Amb aquest paisatge s'explica que el país presentés unes dades demogràfiques pobres. Catalunya era un solar de cendra i fum amb poc més de 250.000 pobladors i Barcelona albergava poc més de 30.000 habitants. Unes xifres molt modestes si les comparem amb les dels veïns: el Rei de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 19

DELS DIARIS França reunia 15 milions de súbdits i París havia superat el mig milió d'habitants, i el de Castella uns 4 milions i Sevilla -la capital econòmica- albergava 75.000 habitants. A la Corona d'Aragó només València, amb 100.000 habitants -la ciutat més poblada de la península-, i Nàpols, amb 75.000, seguien el ritme global.

Mar i muntanya La societat catalana de l'època no hauria inspirat els celebrats plats contemporanis que combinen productes de la terra i de la mar. La població estava concentrada a les planes interiors i a la muntanya del país. Les comarques de la Catalunya central i de les planes de Lleida eren les més densament poblades i, rosegant-los els talons, les seguien les comarques pirinenques. També, per la perversa lògica del sistema, eren les més conflictives a nivell social i econòmic.

Allò de no soterrar el mort -el sistema feudal- tenia un preu i va tenir unes conseqüències que expliquen a bastament l'explosió del fenomen del bandolerisme. Les planes de Vic i de Cervera van ser l'escenari permanent del conflicte. El que -durant la segona meitat de la centúria del 1500- va enfrontar sense treva les colles de Gabriel Torrent de la Goula Trucafort -capità dels bandolers cadells- i de Pere Rocaguinarda Perot lo Lladre -capità dels bandolers nyerros-.

Pere Rocaguinarda

Clima de violència

La brega no quedava reduïda a les accions entre Torrent i Rocaguinarda.

Al voltant de les seves colles -que en ocasions reunien més de 100 bandolers a cavall- hi havia un potent entramat format per grups més reduïts que gravitaven en l'òrbita respectiva dels grans caps, i per bona part de la població que els prestava ajut i refugi. En aquest punt és on entra en joc la Justícia hispànica. El bandolerisme era la prioritat dels virreis -els representants de la monarquia hispànica al Principat, l'equivalent a l'actual delegat del Gobierno-. I va ser la tomba política de la immensa majoria de personatges que van ocupar un càrrec concebut, des de Madrid, com un trampolí. Destaca, reveladorament, l'informe que el virrei Hurtado (1614) va trametre al primer ministre Lerma: “No se puede más, que la tierra los produce como hongos, ella los fomenta y defiende”, referit als bandolers. Manifestació palmària d'impotència per acabar amb el fenomen del bandolerisme.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 20

DELS DIARIS El bandolerisme com a pretext

El clima de violència permanent va projectar una imatge estigmatitzada de la societat -i del govern- catalans que va generar una propaganda d'Estat molt inclinada a la intervenció militar. El 1611 el comboi de moneda per pagar les soldades dels Tercios de Castilla a Flandes va ser assaltat a Hostalets (Segarra) per la colla del nyerro Barbeta. 3 milions de ducados castellans procedents de l'expropiació al corrupte funcionari Franqueza. Poc temps després, en plena espiral de tensió, Quevedo -figura senyera de la literatura castellana i un dels grans propagandistes de la política d'Estat- va publicar “... el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió” i “... en tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. I el primer ministre Olivares va trametre un informe al Rei proposant engreixar el conflicte per justificar la invasió militar castellana i la liquidació del govern català.

La Catalunya del 1600

L'any 1635 el paisatge social i econòmic català havia canviat substancialment respecte a la centúria anterior. Hi havia un element nou: la immigració occitana que canviaria per sempre la fesomia del país. La població s'havia duplicat. I els problemes d'ordre públic, també. La terrible crisi que arrenca el 1635 va comportar l'ensorrament de tot l'aparell productiu.

Olivares havia inoculat el virus de l'especulació d'aliments, una pràctica monstruosa que es dirigia des de l'oficina del virrei i que va tenir efectes devastadors.

Els salaris van caure en picat i els preus dels aliments bàsics van assolir nivells mai vistos. La petita paBarcelona. Segle XV gesia propietària i el petit artesanat es van ensorrar, i els negociants -els banquers de l'època- van convertir el país en una corrua de desnonaments. Els boscos es van omplir de gent desclassada, expulsada pel sistema, que van passar a alimentar el fenomen de la violència. La intervenció militar, la tesi d'Olivares, quedava justificada.

Nyerros, Olivares i el Rei

La trajectòria de Rocaguinarda i de Serrallonga, o la de Torrent i la de Barba, revelen com la Justícia hispànica aplicava diferents mesures en funció del partit que representaven els caps bandolers. El partit nyerro era un dels vèrtexs que dibuixava el triangle de complicitats entre el Rei hispànic, la Cort de Madrid, i la noblesa arruïnada catalana. L'assalt al comboi de moneda a Hostalets és una prova evident del nivell extrem de corrupció que es respirava dins d'aquell triangle.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 21

DELS DIARIS Rocaguinarda, capità dels exèrcits nyerros, va ser convidat pel virrei Colonna a acollir-se a un indult a canvi d'abandonar la seva carrera de crims i de destrucció. Nomenat capità dels Tercios de Castilla a Nàpols, va viure fins més enllà dels 50 anys -una edat avançada per l'època- i va morir plàcidament al llit dels seus aposentos. I el partit nyerro el va substituir per un altre element més sanguinari: Joan Badia Tallaferro, eliminat 5 anys després pels seus, quan va perdre el sentit de qui manava realment.

Serrallonga en un gravat romàntic idealitzat del segle XIX

Cadells i la Justícia hispànica

A Pere Barba Barbeta, el cap del cop a Hostalets, li van buscar un exili daurat -i controlat- a Roma. Fins que li va passar alguna cosa semblant a Badia. Llavors, curiosament, el van trobar de seguida en una casa dels Borgos -sospitosament a tocar de la vaticana plaça de Sant Pere- i el van dur engrillonat a Barcelona per executar-lo i esquarterar-lo. En presència del virrei hispànic i de la seva cort de corruptes. En canvi, Torrent o Serrallonga -per esmentar només dos exemples- van patir una persecució extenuant, un judici implacable i una mort presentada com a públic escarment. Gabriel Torrent Trucafort i Joan Sala Serrallonga tenien una carrera de crims i de destrucció tan llarga i tan ampla com Rocaguinarda, com Barba o com Badia. Però portaven una màcula afegida: eren del partit Cadell. El partit de Joan Fontanella i de Pau Claris, que el 1638 prendria el Pau Claris i Casademunt (1586 - 1641) control de la Generalitat i que el 16 de gener de 1641 proclamaria 94è President de la Generalitat de Catalunya la primera República Catalana.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 22

DELS DIARIS

El monstre de Graugés Una vegada, fa anys i quan era alumne de l'Escola Pública Jaume Balmes de Castellbell i el Vilar, amb la classe vam anar de colònies a Avià que en aquells temps i per a nosaltres –petits songokus matriculats a l'EGB–, transitar del Bages al Berguedà dalt d'un autobús era la més gran de les aventures. El cas és que vam instal·lar-nos a la masia de les Vinyes de Vilamarí, a tocar dels llacs de Graugés, un sistema d'estanys connectats per sèquies i creat a finals del segle XIX pels industrials Rosal.

Recordo molt bé que l'eix argumental d'aquelles colònies va girar, justament, al voltant del monstre de Graugés, un ésser fantàstic emparentat amb les bestioles dels llacs Ness i de Banyoles que, els grans –monitors i mestres–, ens asseguraven que vivia a les profunditats d'aquelles misterioses aigües. Em venen a la memòria les gimcanes i els jocs de nit a la riba dels estanys; i la cançó que bramàvem, una senzilla lletra que ens prevenia de qui n'habitava els fons: El monstre de Graugés, / Qui és? Qui és? / Tots els qui l'han vist / No han tornat mai més. Sortosament i amb la cançó ben apresa, les colònies van transcórrer sense haver vist el monstre i tots vam tornar a Castellbell i el Vilar sans i estalvis, deixant enrere i oblidant els estanys de Graugés.

Qui m'havia de dir que tant de temps després i ja de gran, tornaria a tenir notícies del monstre de Graugés? Fantàstic. I és que aquest mes de febrer, va i llegeixo als diaris que han identificat el monstre en qüestió: es tracta d'una estranya tortuga amb un bec aguilenc d'allò més dur que trinxa pell i ossos com si res. Genial. Han hagut de passar anys i panys però, finalment, ja sabem que si al llac Ness hi tenen una serp marina i a l'estany Banyoles un drac alat, a les aigües de Graugés hi habita una tortuga mossegadora.

Segueixo el cas i l'actualitat d'aquesta bèstia berguedana. Pel que sembla, des del temerari Ajuntament d'Avià diuen que encara no han pogut veure ni capturar aquest rèptil amb closca i unes tenalles per boca... No saben el que es diuen: que volen veure'l? Que pretenen caçar-lo? Una de dues: o de petits no es van aprendre la cançó o tan se'ls en fot tornar a casa d'una sola peça. Jo, si fos ells, deixaria l'assumpte en mans de la Brigada Mòbil de Cavallers Matadracs i d'Altres Monstres Mitològics del cos d'Agents Rurals i, si l'enxampessin, donaria aquesta fabulosa tortuga a la veïna ciutat de Berga, perquè l'incorpori al bestiari de la Patum i fora problema. Ei, però només és una idea, eh? Ja s'ho faran però en tot cas, ara m'adono de com en fórem d'inconscients en aquelles colònies a Avià i de la sort que vam tenir de sortir vius dels dominis del monstre de Graugés.

Genís Frontera Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 23

DELS DIARIS

La neutralitat de l'Estat no significa deixar de banda el fet religiós

Aquestes paraules de la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, podrien resumir l’acte que va tenir lloc dimarts 21 de febrer, en la presentació del document, “El fet religiós en la Catalunya del futur” en defensa de la llibertat religiosa en una República Catalana.

Aquest acte, al qual vaig assistir en representació del P. Abat de Montserrat, va comptar amb els representants de diverses confessions religioses: el Budisme Tibetà, el Budisme zen, l’Església Catòlica, el Consell Evangèlic de Catalunya, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya i l’Església Ortodoxa, entitats totes elles signants d’aquest document.

L’acte de presentació d’aquest text, amb un auditori d’unes 300 persones, va comptar amb la presència de la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, la Consellera de Governació, Meritxell Borràs, el notari Lluís Jou, president de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya, el Sr. Carles Armengol, del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador.

Després de la salutació de la Presidenta Carme Forcadell, que donà la benvinguda als assistents, prengué la paraula el Sr. Carles Armengol, que va fer la presentació d’aquest document. Posteriorment va ser el Sr. Lluís Jou qui contextualitzà el document en l’àmbit legislatiu.

El P. Hilari Raguer va defensar el dret “a una democràcia catalana laica, en un punt d’equilibri entre el confessionalisme impositiu i el laïcisme agressiu”. En aquest acte també van intervenir els representants de les confessions religioses esmentades abans, entitats que donen suport al document. Aquest text vol remarcar la importància d’un model aconfessional per a la futura República Catalana, i la neutralitat que ha de tenir el govern en relació a les creences religioses.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 24

DELS DIARIS

Va cloure l’acte la Consellera de Governació, Meritxell Borràs, que com la Presidenta del Parlament ha donat suport a les propostes d’aquest document. La Consellera Meritxell Borràs va dir que “convé que tots els sectors socials s’impliquin en el canvi que viu el nostre país”. Per això defensà el dret a que el fet religiós “participi en la vida pública i faça sentir la seva veu”. Com digué la Consellera Borràs, el fet religiós no pot quedar “arraconat a la sagristia i a la vida privada”.

Cal fer notar que la Presidenta del Parlament de Catalunya, en la seva salutació, destacà la importància de la laïcitat, que “es basa en la separació entre l’estat i les esglésies”, i per això mateix, en la neutralitat “de l’Estat respecte les religions i els corrents seculars, però sense que aquesta neutralitat signifiqui deixar de banda el fet religiós”. La Presidenta del Parlament va defensar la necessitat de construir el País “entre totes i tots, des de la pluralitat, la diversitat i el respecte per les creences i religions de cada persona. Només així”, conclogué la Presidenta, “farem un país millor”.

Lama Dondrub i Lluís Nansen Salas, budistes

Arxiprest Stavrophor Joan, ortodox.

L’acte en defensa de la llibertat religiosa en una República Catalana, comptà també amb l’assistència de diversos diputats del Parlament, a més del Conseller de Sanitat, Toni Comín i de la Consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, i els representants de les disset entitats promotores d’aquest document, com l’Escola Pia de Catalunya, la Federació Catalana de Pax Romana, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, la Fundació Joan Maragall, el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans, Justícia i Pau, la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya o la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes de Catalunya.

Podeu consultar el document clicant sobre el següent enllaç: http://www.catalunyareligio.cat/sites/default/files/ el_fet_religios_en_la_catalunya_del_futur.pdf

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 25

DELS DIARIS L’ANY 1967, EL GOVERN ESPANYOL, D’ACORD AMB ELS PRINCIPIS PROCLAMATS PER LA CARTA DE NACIONS UNIDES, PRESENTÀ A L’ONU LA DENUNCIA DEL TRACTAT D’UTRECH

Ara que els espanyols, aprofitant el Brexit, tornen a demanar Gibraltar, és bó recordar varies coses: 1) 20-06-1705, Tractat de Gènova entre Anglaterra i Catalunya de DEFENSA DE LES CONSTITUCIONS CATALANES fins i tot en el cas que es perdés la guerra (http://devolucio.cat/pxd1705genova.pdf).

2) El que realment regala Catalunya a Castella és el Tractat d’Utrecht (article 13), el mateix tractat on Espanya cedeix Gibraltar a Anglaterra (article 10) (https://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d%27Utrecht).

3) Any 1967, Espanya reclama a la ONU la devolució de Gibraltar i pasa això: L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presentà a l’ONU la denuncia del Tractat d’Utrech, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant, era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l’ONU, instaren els dos governs a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema.

En el plenari de l’ONU la resposta del ambaixador britànic no va poder ser més clara “Gibraltar es el preu d’una traïció... i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les llibertats que li havia pres”.

4) Any 1977, Espanya torna a reclamar Gibraltar i, a Anglaterra, es publica aquest article: http://devolucio.cat/uncrit1977/ Qualsevol català, llegint això, sap que per aconseguir la independència no calen manifestacions ni referèndums, sinó reclamar l'anulació del Tractat d'Utrech (veritable pare del Decret de Nova Planta) i el compliment del Tractat de Gènova.

Miquel Manubens Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS

No hi ha ningú com la mare

La mare és l’essència de la família. Amb ella comprenem què és la bondat, l’amor i la tendresa, perquè ens demostra amb el seu afecte que un fill és l'alegria més gran de la seva vida. Qui al néixer troba una bona mare, conserva un extraordinari record de la seva infantesa que li fa comprendre l’amor incondicional que la nostra Mare del Cel té per cada un de nosaltres.

La mare és l’àngel que Déu ens posa perquè ens cuidi, ens guiï i ens conforti en el nostre caminar per la vida. És un raig de llum que ens il·lumina, ens orienta sempre, i ens inspira al cor els sentiments més nobles i els ideals més grans. Ens mostra una bondat que commou les ànimes i ens ajuda a resoldre les dificultats. Cal agrair sempre a la mare que ens fa créixer i madurar, i acompanya la nostra vida des de la fe, amb l’esperança que l’amor transformarà el món.

En el meu cas, la meva mare, amb la seva manera de ser, em va ensenyar, sobretot, a estimar i a agrair. Després del seu viatge cap a la llum divina -ara farà tres anys-, la seva absència m'ha fet créixer, he fet un procés de maduració espiritual. No sento la seva mort com un acabament insuportable i desesperant.

De la seva mà, amb els recursos espirituals i sempre amb la pregària, he aprés a canviar la mirada sobre la vida, a comprendre el significat del sofriment i el dolor d'una llarga malaltia, tant la seva com la meva. Accepto la dura realitat de la meva vida en solitud, i omplo el buit existencial que ella em va deixar amb una dolça energia que em ve de la fe en Déu i la Verge i, malgrat tot, també tinc alguns sotracs, com tothom, però torno a remuntar i vaig superant els entrebancs, perquè la mort forma part de la vida.

Sense la seva presència, vaig aprenent a viure amb tots els valors que ella em va ensenyar. Malgrat aixó, l’esperança en la fe i la confiança en Déu Pare em fa estar joiosa de ser la seva filla.

Gràcies mare, perquè em vas ensenyar a estimar.

Montserrat Rosell Puig Vic Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DE BARCELONA

La confraria dels Desemparats Cada any, per la diada de Tots Sants, la confraria dels Desemparats sortia en processó a recollir els cossos dels condemnats que penjaven a les forques, i les restes dels pobres esquarterats que, lliures o dins de gàbies, hi havia exposats vora els camins que menaven a la ciutat perquè servissin de lliçó i d'exemple.

Portaven tantes caixes com restes havien de recollir, i les duien damunt de camilles endolades.

La comitiva formava un llarg seguici, integrat per molts frares amb túnica i cucurulla de dol i per tota una altra gent que havia promès d'anar a aquesta cerimònia.

Voltaven els indrets on s'aixecaven forques i on s'exposaven despulles d'esquarterats. En recollien amorosament les restes, les posaven dins una caixa i amb la forca feien una creu que portava un confrare. Durant l'operació els concurrents resaven per l'ànima del condemnat. Les darreres forques que visitaven eren les de la Creu Coberta. D'allí tornaven a la ciutat pel portal de Sant Antoni.

Al porxo de l'església de sant Antoni esperaven la comitiva els clergues de la parròquia del Pi, on pertanyia la confraria dels Desemparats, i un gran nombre de gent piadosa vestida de dol. Tots ells s'afegien al seguici un cop resades unes oracions. Durant anys la millor societat barcelonina tingué en honor i distinció concórrer a aquests enterraments, moltes persones anaven a la cerimònia.

Les caixes, aleshores, eren conduïdes a la Seu, on es cantaven unes absoltes de cos present. Després eren posades damunt d'un túmul que es guarnia als claustres, davant la porta del carrer del Bisbe, o sigui, enfront del cementiri de la Seu. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Les despulles, després d'haver estat exposades 24 hores, hi eren enterrades. La Seu celebrava un solemne ofici de difunts, amb un sermó fet per un predicador de fama, el qual solia condemnar el delicte i exalçar la virtut.

Els goigs de la Mare de Déu dels Desemparats deien així: Dels que per sa desventura en la Creu Coberta estan, dels ossos fan sepultura vostres fills amb amor gran.

Ossos de mort Si hi havia forques, per força hi havia d'haver botxins. Per sort, actualment, aquest ofici no consta en cap nòmina d'empresa pública o privada, però en altres temps era una feina ben lucrativa.

Qui eren aquests homes? Poca cosa en sabem, però corrien moltes històries sobre aquests personatges que en són sinistres, per bé que necessaris en la concepció d'aquelles èpoques. Aquí n'expliquem algunes. Si són certes o no, és difícil d'escatir.

L'ofici de botxí, en aquell temps, era un dels que donava més, ja que no tenia competència i com que es cobrava a preu fet i s'hi presentava molta feina resultava lucratiu. Hi havia una tarifa establerta segons el treball. La categoria i escala de la feina era: posar el cep, donar turment, assotar, marcar l'esquena amb foc, espunyar, penjar i cremar vius bruixots i bruixes. L'escalat dels preus varia segons el temps, i també sembla que hi hagué uns moments en que els botxins no cobraven a preu fet, sinó que els fou assignat un sou fix per tanta feina com haguessin de fer. Els nostres avantpassats concedien una gran virtut als ossos dels morts, els quals portaven molta sort i entraven en l'elaboració de diversos remeis. Es tenien per millors els ossos de condemnat. Els botxins en venien i se'ls feien pagar bé, proporcionaven especialment falangetes, En garantia l'autenticitat la paraula de botxí, que per aquest tipus d'afers era tinguda en tanta estima com la paraula del rei.

També tenien virtut les sabates de penjat. Era corrent que el botxí fes descalçar el qui anava a penjar, i es venia les sabates a bon preu. Si algú era executat amb sabates o espardenyes, aviat hi havia qui anava a treure-les-hi mentre estava a la forca per a aprofitar-les. Sembla que dur el calçat dels condemnats portava bona sort.

Encara que ningú no volia relacionar-se amb l'executor oficial de la ciutat, els botxins eren tinguts per uns grans remeiers, i això els proporcionava molt més profit que l'ofici. Es creia que el botxí, després d'haver penjat un delinqüent, tenia la virtut de poder guarir tota mena de mal només de tocar la part malalta del pacient. Els malalts, portats pel desesper i la superstició, en Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS lloc de cridar el metge cridaven el botxí, el qual donava gràcia als remeis només pel sol fet de tocar-los o de receptar-los. La tradició conta que quan un botxí esquarterava un delinqüent, li treia greix, que era emprat amb untures per guarir la tisi i els mals de mort segura. En deien greix de penjat, i el venien en quantitats molt petites i a preus elevadíssims.

El botxí de la ciutat La plaça del Rei és un dels conjunts medievals més atractius de la ciutat. Tothom coneix el perfil del Palau Reial amb el seu campanar, anomenat Mirador del Rei Martí, l’àmplia escalinata que puja cap al Saló del Tinell i, a tocar, la capella de santa Ágata i l’edifici que allotja actualment el Museu d’Història de la Ciutat. Entre tanta construcció monumental, però, ningú no es fixa en una obertura amb un gran vidre que es troba entre la capella i el museu, per la banda que dóna a muralla. Aquesta és la porta de la casa del botxí.

La feina de botxí, però, no estava ben considerada, si un no es trobava malalt. De fet, molta gent sana no volia tocar el botxí, ni tan sols els sastres, la qual cosa obligava els botxins a anar vestits amb un sac lligat a la cintura. Aquesta aversió va provocar que es plantegés un curiós problema.

On havia de viure el botxí?

En aquella època, les persones que exercien un mateix ofici acostumaven a viure en carrers concrets. Dels Argenters, Blanquers, Flassaders, Cotoners... Però, naturalment, no existia cap carrer dels Botxins. I aixó per dues raons: primera, perquè de botxí només n'hi havia un, i segona, perquè tothom hauria considerat que era un nom de molt mal gust per a un carrer. Aquest fet va ser motiu d'una discussió al Consell de Cent.

- El botxí -va dir un dels consellers- hauria de viure fora dels murs de la ciutat. La seva ocupació, encara que necessària, no es pot considerar un ofici ciutadà, i cap gremi no el voldrà per veí. Jo proposo que li diguem que es busqui casa fora de Barcelona. I tothom va semblar que hi estava d'acord.

Però aleshores va demanar la paraula un altre dels consellers.

- Barcelona -va dir- és una gran ciutat, i totes les ciutats tenen el deure d'acollir i protegir els seus ciutadans. A ningú no li agrada tenir tractes amb el botxí, és veritat, però també ho és que algú ha de fer aquesta feina, i seria indigne que Barcelona obligués una persona que treballa per a la ciutat, i fa a més una feina important, a viure fora del recinte de la muralla, com si fos un desterrat.

I tothom va semblar que hi estava d'acord. A partir d'aquest moment, les discussions es van allargar fins a fer-se interminables. Finalment va demanar la paraula un dels consellers més ancians.

- El problema -va dir- és que el botxí no pot viure dins la ciutat perquè la seva tasca és indesitjable per als ciutadans. Oi? - Això mateix -hi va assentir tothom.

- I tampoc no pot viure fora de la ciutat perquè Barcelona no pot rebutjar algú que treballa per a ella. Oi? - Aixó mateix -va assentir tothom.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS - Aleshores, em sembla que la solució és senzilla: que no hi visqui ni a dintre ni afora.

- I com s'entén aixó? -va preguntar tothom.

- Que visqui a la mateixa muralla -va concloure el conseller. Tothom va aplaudir aquella solució tan sàvia. I vet aquí perquè a la mateixa muralla de la ciutat de Barcelona, a la plaça del Rei, s'obria la porteta de la casa del botxí, l'empleat municipal que no podia viure ni a dins ni a fora de la ciutat.

Setze jutges Si hi havia botxins era perquè hi havia delinqüents... però qui manava que es pengés algú? Evidentment els jutges, que, en aquell temps, segons que es desprèn de la història següent, no anaven tan endarrerits de feina com ara.

La veu popular diu que la carn humana és la més deliciosa de menjar i molt superior a cap altra.

Explica, també, que d'entre tots els òrgans el més gustós és el fetge. Conta la tradició que abans els jutges que havien sentenciat un delinqüent a la forca, després d'efectuada la sentència i en testimoniatge del seu compliment, celebraven un àpat en el qual menjaven el fetge del condemnat.

En aquesta creença té l’origen la cantarella popular: Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat.

També té l'origen en aquesta creença la frase utilitzada per manifestar antipatia i odi cap a alguna persona. En aquests casos es diu: “me li menjaria el fetge”. Equival al concepte que voldria veure'l penjat i participar en el festí de la seva execució. Es conta que els fondistes antics, quan el botxí havia penjat algun delinqüent, anaven de nit a la forca i tallaven els millors palpissos del pobre reu, i d'amagat se'ls enduien a casa, els salaven i els servien ben cuinats als clients, els quals n'ignoraven la procedència i trobaven aquella carn més que suculenta. Així, els fondistes augmentaven la parròquia i es feien rics, ja que cobraven uns bons diners d’allò que no els costava res.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA LA MONA DE PASQUA El poder simbòlic de l'ou fa que aquest objecte ultrapassi la religió i es converteixi en material preferent per a la prova científica experimental.

Per Pasqua se celebra la renovació, la floració, l'arribada del bon temps, el ressorgir, el despertar, l'alegria. La floració del camp, la fecundació del bestiar. El cristianisme va aportar la resurrecció de Crist.

Durant la quaresma calia purificar-se i estava prohibit menjar cam, llet i ous. Però com que les gallines no entenen els ritus, seguien ponent. I per conservar els ous acumulats, es bullien i de vegades en cobrien la closca amb guix, que sovint es decorava amb pintura. L'ou decorat era un bonic regal per als familiars.

La mona de pasqua tradicional, amb l'ou bullit

Els ous i la ciència del Renaixement Els ous eren material comú d'experimentació dels científics del Renaixement italià. Els comerciants que anaven amunt i avall recollien alguns experiments amb ous de realització senzilla i els exposaven a la cort per simular màgia i mostrar la seva eloqüència.

Entre els experiments amb ous destacaven els de dinàmica de fluids i de caiguda lliure. Mantenir un ou dempeus era un repte. I la via de Colom d'aixafar la part baixa no valia. L'ou que gira per acció de la baldufa repta la gravetat i dóna una via d'experimentació per a aconseguir el vol. Cal un motor del gir. I s'experimentava amb matèria fluida en moviment per vèncer la gravetat, com ara remolins d'aire o d'aigua.

Potser algun viatjant va presenciar alguns d'aquests experiments i va exposar-lo en la forma màgica de l'ou com balla. L'espectacle va agradar tant que es va representar cada d'any. Des del segle XV es representa al claustre de la Catedral de Barcelona cada Corpus. El misteri de l'ou com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS balla va quedar en mans del responsable del claustre, que durant vigília feia un petit forat a la base de l'ou i n'extreia el contingut. Així, com que la closca buida tenia forma bombada i pesava molt poc, quedava sempre vertical en ser sotmesa a la pressió de l'aigua del brollador.

El lloguer en pa Els nom de la mona ve de muna, l'arrendament que pagaven els musulmans de València al cristians que els llogaven les terres.

El preu es pagava en espècies: pa, coques i ous.

El padrí assegura el futur Als inicis del cristianisme el padrí era el que s'encarregava que els nous adeptes rebessin formació cristiana abans d'entrar en la comunitat per mitjà del bateig.

Més tard, el baptisme es va realitzar poc després del naixement i el padrí va passar a ser un substitut a la reserva dels pares, l'encarregat de pagar l'educació al fillol en cas de problemes econòmics o de fer-se'n càrrec en cas de defunció dels progenitors. La tasca incloïa regalar la mona per Pasqua.

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

Majoria o minoria dels votants favorables a la independència de Catalunya Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret

L

legim a la premsa l’estimació, en el moment actual, del percentatge de partidaris de la independència de Catalunya i del percentatge de partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya. Segons la premsa, el 46,50% està a favor del manteniment de la unitat d’Espanya i el 45,30% a favor de la independència de Catalunya.

Hem de preguntar-nos si aquestes estimacions són imparcials i si són representatives de la realitat del col·lectiu o si, ans al contrari, contenen una intenció partidista consistent a fer creure que la majoria està a favor del manteniment de la unitat d’Espanya. Com a conseqüència, el Govern Central espanyol accediria a celebrar el referèndum en creure en la victòria dels partidaris de la unitat d’Espanya, i després el resultat real de la votació seria el contrari. És evident que les dues majories són possibles, i atès que les dues parts de la contesa estan pràcticament igualades en el nombre de votants, el resultat del referèndum deixarà la meitat dels catalans insatisfets.

Si s’arriba a plantejar-se un referèndum vinculant a celebrar en una data determinada, és de suposar que la propaganda a favor d’una decisió o de l’altra, en les setmanes anteriors a la votació, serà frenètica, i la més ben dirigida serà la vencedora.

Alguns independentistes, influenciats per la propaganda del Govern Central espanyol que, sobre la base de la indissoluble unitat nacional pregonada per la Constitució Espanyola, consideren il·legals les aspiracions independentistes, s’abstenen de manifestar el seu desig independentista perquè no volen contravenir la llei.

Però la situació és una altra: La votació a favor de la independència es reforçaria si es recordés als catalans i als espanyols que el “Pacte Internacional de drets civils i polítics” (subscrit per Espanya) estableix la lliure determinació de tots els pobles (sense distinció entre els pobles en règim colonial o els que formen part d’un Estat, atès que aquesta lliure determinació correspon a Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS tots els pobles) i que la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” (subscrita també per Espanya), en el seu article 27 estableix el següent: “El dret intern i l’observança dels tractats.- Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat...”. És a dir, Espanya ha de respectar el dret de lliure determinació dels catalans i no es pot emparar en la Constitució (dret intern espanyol) quan diu (Art. 2) que ”La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible dels espanyols...”, puix que la Constitució no pot impedir l’aplicació dels tractats.

En definitiva, l’aspiració independentista dels catalans és legal i, com a conseqüència, qui voti, faciliti o organitzi una votació sobre l’independentisme no comet cap il·legalitat ni és procedent que se’l processi.

El Govern Central espanyol diu que els catalans, amb les seves aspiracions independentistes, vulneren la sobirania nacional. Aquesta afirmació és absolutament tòxica perquè el tret fonamental de la sobirania és la protecció que empara un Estat davant les possibles ingerències d’un altre Estat en els assumptes interns propis. La sobirania d’un Estat no estableix que uns compatriotes tinguin dret a tenir-ne uns altres amarrats en contra de la seva voluntat. També en política és possible el divorci quan una de les parts desitja donar per acabat el seu lligam amb l’altra.

La sobirania, en el seu vessant intern o domèstic d’ordenació de la vida dels ciutadans, ha quedat limitada en atenció a exigències derivades dels drets i llibertats fonamentals dels individus. (Enciclopedia jurídica básica, Editorial Civitas, edició 1995: Soberanía, tom IV, pàgina 6260)

Una Catalunya independent voldrà mantenir relacions amistoses i fraternals amb la resta d’Espanya, amb els Estats de la Unió Europea i en general amb tots els Estats del món, però aquestes relacions han de ser d’igual a igual.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

L'àngel de les boires L’àngel de les boires naixia calladament del fons de la terra. D’on venia? Qui ho sap! A vegades apareixia com sortint de la superfície de l’aigua. S’anava alçant enlaire com un esperit de tel finíssim. Eixit de la fondària, anava prenent forma, una forma sense relleu, com un vel de núvia voladís i canviable. Aquesta era la gràcia de l’àngel de les boires, que no en sabies l’origen ni en captivaves la forma. Tot ell era misteri, quelcom de subtil que s’esmunyia de la mà avara.

- Em plau jugar amb els arbres i amb les muntanyes a fet i a amagar -digué l’àngel de les boires. M’abelleix veure com desapareixen a la meva abraçada o com emergeixen un cop alço el vol. A vegades em passejo pel mar i jugo amb les naus. Aleshores els mariners s’espanten i criden a grans veus. Els muntanyencs també temen el meu joc quan embolcallo les serres i esborro els camins, però jo només ho faig per facècia.

Vam veure el joc de l’àngel, un etern fer i desfer. L’àngel s’aixecava lentament dels fondals i anava pujant els murs de les muntanyes fins a saltar les carenes, cap a l’altre vessant. Als cims lluitava amb el sol o amb el vent, fins a cobrir tota la serralada o tornar-se’n enrere segons l’incert decantar-se de la brega. Arbres i roques restaven difusos, mig embolcallats per les boires, i ara apareixien com tantost tornaven a amagar-se a sota de les ales de l’àngel.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS - No m’agraden els homes segurs de si mateixos que pensen saber-ho tot per damunt del clar-obscur de les coses. Llavors els emboiro les ments perquè no alcin el cap contra els altres. Qui pot dir que no té dubtes? Qui pot afirmar que les boires no cobreixen la llum? Ningú no s’escapa de la meva abraçada, i així els homes esdevenen més homes i caminen a llur mesura tot cercant, humils, la claror que entrelluquen.

L’àngel de les boires deia això amb un somriure trencat, mentre obria les ales i volava per cobricelar tots els homes. Veiérem la seva tasca benigna per a fer més humans els mortals.

I tots nosaltres ens esforçàvem per dissipar les tenebres, però sabíem que, fins a l’esclat de la llum més alta, les boires serien companyes del nostre afany.

I l’àngel jugava amb les arestes tallades o cobria veles o arbres.

Tot romania un xic rom o difús, sota una llum molt pàl·lida.

Els homes jugarem al joc de les boires fins que arribi l’albada.

Jordi Llimona i Barret

ALGUNES PAGESES, quan encara no s'havien inventat els contenidors individuals per als planters, feien néixer plançons dins de closques d'ou. Així, a l'hora de trasplantar-los, sortien un per un, perfectament arrelats, dins de cada closca. Una bona idea. Testos de planters cent per cent biodegradables!

DURANT L'ABRIL, les nostres avies posaven les gallines covadores al covador. Deixaven les lloques a les fosques, perquè res les pogués distreure de la feina encomanada. La incubació dels ous de gallina dura 21 dies.

AMB LA PASQUA tanquem el període d'introspecció de la Quaresma. Arriba l'esclat de vida de la Primavera. Es temps de festa i bons aliments.

Set setmanes de Quaresma i de bacallà salat.

Vinguin ous i botifarra i de truites un bon plat.

LA FLOR MÉS gentil, la clavellina d'abril.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

La cova del frare

La constància més antiga de presència humana al Massis de Sant Llorenç del Munt s'ha localitzat a la cova del Frare, situada a la vessant esquerra de la canal de Can Pobla, on comença la franja de roca coneguda com a Diafragma. Allà es van trobar instrumental lític, fragments de ceràmica i restes d'ossos, que, segons la datació amb C14, es remunten a l'any 3.850 aC, corresponent al nivell Epicardial del Neolític Antic.

Molt probablement l'ocupació humana del parc és anterior, fins i tot del Peleolític, però encara no hi han prous troballes i estudis sobre aquesta fase. El fet que la cova del Frare tingui dues boques d'entrada ben amples (a banda d'una més petita), i galeries espaioses i amb 80 metres de llargada, va atreure els primers grups neolítics. Eren ramaders, que ja havien domesticat a bous, porcs, ovelles i cabres, però també continuaven sortint a caçar, amb fletxes de jaspi, cèrvols i cabirols.

Així mateix es dedicaven a l'agricultura ajudats per peces de silex, com dents de falç. Com a ceràmica feien servir bols, gerros o vasos.

Un altre dels atractictius de la Cova del Frare per a convertir-se en habitatge és que en el radi d'una hora de marxa proporcionava els recursos suficients. Així ho explica en un article Araceli Martin, del servei d'Arqueologia de la Generalitat, que destaca també que "el Massís ofereix una bona xarxa de carenes per les quals es pot circular i que, molt probablement, van ser molt frequentades per l'home prehistòric". Els habitants de la cova del Frare van ser els primer en obrir els camins de Sant Llorenç aprofitant que les carenes tenen alguns trams plans i d'altres amb desnivells d'entre el 3 i el 15 per cent. Només sortint de les carenes i anant pels torrents o les canals (com la de Can Poble) havien d'afrontar forts desnivells. Aquest sería el motiu pel qual els cosos trobats enterreats tenien les cames molt desenvolupades.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Després d'aquesta primera ocupació al neolític antic, sembla que la cova del Frare va estar buida durant gran part del neolític mig (3.500-2.500 a.C.) per culpa d'un fort increment del seu grau d'humitat.

La cova va tornar a ser utilizada per l'anomenat grup de Veranza a partir del 2.500 a.C, però en aquest cas no com a vivenda, sino com a lloc d'enterrament. Per les restes trobades es considera que en aquesta época la cerimonia d'enterrament constituia un veritable homenantge al difunt.

El tercer grup humà en ocupar la cova va ser el Calcolític a partir del 2.040 a.C. Aquest grup ja feia servir el coure per fabricar punyals i puntes de fletxes. La seva ceràmica característica tenia la forma de campana invertida. I una altra novetat va ser l'aparició del gos.

Més endavant la cova va acollir de forma assidua a grups de l'edat de Bronze, que estaven dedicats ja plenament a la ramaderia.

La identificació de la Cova del Frare com a jaciment prehistòric ja es va produir el 1896. Però els primers treballs de recerca es van realizar gairebé un segle més tard, l'any 1970, sota la direcció de Francesc Martí, conservador del Museu Arqueológic de Barcelona. Aquest estudi va demostrar l'estratificació de la cova. Posteriorment es van realitzar varies campanyes d'excavació, amb el suport de datació per C14. D'aquesta forma es van provar els quatre diferentes nivells arqueològics.

L'accés a la Cova del Frare es pot fer des de tres vies diferents: • El camí de la canal de Can Pobla, prenent a la dreta el corriol que ve del Mal Pas de Can Pobla i el Bolet i passa per sobre de les coves dels Toixons i el Manel.

• El camí dels Monjos fins agafar, prop del Planet, el trencall a l'esquerra que baixa a l'esmentat corriol.

• Un caminoi que puja des de la Roca Foradada i passa pel forat del Diafragma.

Interior de la cova (60 m) Text i Fotos:

trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 59 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

El Cel - El Purgatori - L'Infern El Cel (continuació i final) Encara afegeix la rondalla que davant la porta del cel hi ha un espai ample, potser com una plaça.

Un dia sant Pere sortí al peu de la porta per distreure's. El dimoni li cercà raons i el vell apòstol li tira pel cap la clau del cel, amb tan poc encert que va caure avall fins a la terra. No fou possible de trobar-la. El sant baixà al món a cercar un serraller que li'n fes una de nova; cap dels molts que ho provaren no hi van reeixir perquè tots patien un o altre dels pecats capitals. De les moltes i moltes d'ànimes que s'havien agombolat davant la porta mentre el sant cercava un manyà una velleta portava uns rosaris, va posar la creueta dels rosaris que duia dins el pany com si fos una clau i va obrir a l'instant.

Conten que durant uns dies de repòs sant Pere va visitar Barcelona i va anar a veure una funció de titelles; feien Els Pastorets i mai no els havia vistos. L'espectacle li agradà tant que, desitjós de veure'n d'altres, va romandre a la nostra ciutat molts més dies dels que tenia de lleure i quan va tornar al cel va trobar el seu càrrec ocupat, amb ordres terminants de no deixar-lo entrar. El vell apòstol es va trobar sense saber com passar el temps i va muntar un teatre de titelles al costat de la porta del cel. Les ànimes es deturaven a veure la funció i el sant els explicava que havia estat tret del càrrec que feia anys que exercia, per haver-se pres uns quants dies de festa de més dels que li havien concedit. Tothom es compadia d'ell; pel goig de veure titelles, cap ànima no entrava al cel, i a fora de la porta es produïa un renou i un guirigall de no dir, fins que Nostre Senyor resolgué reposar-lo a la porteria.

Segons es creu, el Pare Etern seu en un tinell elevat establert enmig del cel, des d'on domina tot el món i veu, sent i heu esment de tot el que passa pertot arreu alhora. Hom diu que abasta tota l'amplada de la terra per un foradet per on tot just si passa una agulla; vingui qui vulgui que s’assegui al tinell referit, veu així el món com el Pare Etern. En iconografia tradicional també és representat el Pare Etern assegut en un gran setial.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS

A Figueres expliquen que al cel fan festa el dimarts i que els serveis no funcionen; les portes estan tancades i els qui es moren aquest dia s'han d'esperar fins a l’endemà al peu de l'entrada. Segons la dienda, al cel hi ha una porrona immensament grossa plena de vi. Si a les ànimes que hi volen entrar els agrada el vi els en donen a beure un traguet. Les que no saben beure a galet hom diu que no poden entrar, perquè sant Pere s'hi oposa. Per aixó quan hom veu una porrona molt gran diu que sembla "la porrona del cel".

S'explica que sant Pere és un fumador inveterat. Segons es creu, per una bona pipada de tabac fa els ulls una mica grossos quan se li presenta un pecador. Els nostres avis sempre recomanaven que, a dins de la caixa, no es descuidessin de posar-hi una bona paquetilla per a sant Pere, per si els papers no eren prou nets.

El Purgatori Del purgatori, no se n’explica gairebé res. No es parla de la seva situació. La rondalla conta que les tres portes: del cel, del purgatori i de l'infern, estan pròximes i hom ve a suposar que és fàcil de confondre-les i trucar a l'una per l'altra. Diuen que la del purgatori és verda o blava i que es troba entre les altres dues referides. Així com la del cel esta guardada per sant Pere en qualitat de porter i la de l'infern per diversos dimoniots, de la porta del purgatori no se'n donen detalls quant al camí que hi mena ni al protocol d’admissió. Al purgatori, hi van a parar les ànimes dels qui estan en gracia de Déu, per bé que tacades per algun pecat que els cal purgar per a poder assolir la glòria. El cel i l'infern són estades definitives de les quals no se surt, mentre que el purgatori és mansió de trànsit i antesala de la mansió eterna. Les ànimes del purgatori viuen entre flames fins que han redimit els seus pecats amb els sofriments i els sacrificis, amb l'ajut de les misses i dels sufragis que els dediquen els familiars i els devots en general.

La Mare de Déu baixa des del cel al purgatori cada divendres i cada dissabte a cercar les ànimes que s'han fet mereixedores de pujar al cel. Una cançó religiosa dedicada a la Mare de Déu del Carme es fa ressò de la creença: Tots els dimecres i tots els dissabtes al purgatori vós davalleu per a salvar pobres animetes, i al cel us les en pugeu.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS Hom diu que la Mare de Déu tira un escapulari a les ànimes escollides i les fa seguir estirant-les d'aquesta manera. La cançó dels Planys de les ànimes, que té aire de goig, és cantada per redimir ànimes del purgatori. Es troba profusament impresa amb fesomia tipogràfica de goigs i a cada costat de la capçalera es veu una ànima entre flames. Hi ha uns goigs mallorquins del segle passat, poc coneguts, dedicats a les ànimes, dels pocs que s'han editat.

Cada any al punt de les dues de la tarda del dia de Tots Sants les ànimes del purgatori abandonen la seva mansió de penitencia per anar a conviure amb els seus familiars de manera invisible, imperceptible i silenciosa. Si els parents es mostren compungits i apesarats, pensen en elles i estan tristos per la seva pèrdua, se senten molt alleugerides de les seves penes i a voltes ja poden anar directament al cel; però si, al contrari, s'adonen que els familiars ja gairebé no se'n recorden, se senten ferides i tornen altra vegada al purgatori desanimades i alacaigudes per esperar un altre any. Les ànimes viuen amb els seus, justes vint-i-quatre hores i tornen al purgatori a les dues del migdia del dia dels Morts.

L'Infern L'opinió més general quant a l'infern és que esta situat a sota terra i a una profunditat fabulosa, tant, que calen nou dies per a arribar-hi malgrat que tot el camí és fàcil i planer i ofereix una baixada considerable que convida molt a córrer. Hi ha, però, qui el suposa situat enlaire, semblantment al cel, per bé que potser en un pla no tan elevat. La rondalla d'altres vegades referida suposa el cel, el purgatori i l'infern en un mateix nivell paral·lel a la terra en una llunyania immesurable, i creu que les portes d'accés estan l'una gairebé al costat de l'altra. Hom també s'imagina l'infern com un castell de parets gruixudíssimes on s'obren abismes profundíssims, castell perdut entre una boscúria espessa i impenetrable.

Entre gent de mar, de manera poc definida hom suposa les mansions eternes en paratges submarins, com ja hem referit en tractar del cel, i per tant, hom localitza l'estada infernal sota l'aigua i creu que les gents de mar que no segueixen una vida prou recta, sobretot en afers relacionats amb la mar, van a purgar les malifetes en aquest infern submarí, que sembla especial per a mariners i per a pescadors. En les versions costaneres de la rondalla del viatge a l'infern, segons conta el popular Pere Porter, que hi va anar, per a trobar el camí s'hagué d'enfonsar a l'estany de Sils, avui extingit; també hom inVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS dicava una de les entrades al fons de l'estanyol el Bruel, de Castelló d'Empúries i en altres indrets; però sempre conduents a paratges subterranis. La fantasia popular parla de ciutats encantades situades al fons del mar.

A la badia de Roses hi ha la d’Empúries. Els mallorquins parlen de les ciutats de Troia i Peredela, i els menorquins, de la de Parella, encara que sembla que totes tres són la mateixa; es desencantarà la nit de Sant Joan en que, sense saber-ne, es trobin a la platja set Joans i set Joanes. La maror de vegades produïda per la fúria de les ànimes enutjades, i que les ones facin molta escuma indica que els morts estan contents. Així como el cel, hom el suposa un jardí radiant de clarors, d'harmonia i d'aromes, l'infern és tot al contrari: un antre subterrani, fosc i rònec, cobert per altes voltes farcides de teranyines, cau i amagatall de tota mena de bestioles repulsives i cavernícoles; fa tuf de sofre i de socarrim irresistible i fereixen les orelles una cridòria ininterrompuda de gemecs i d'ais dels pobres damnats; a voltes ho ofeguen tot els grinyols, els udols i els esgarips de la furimor dels monstres animals que hi campegen.

En el proper capítol continuarem amb: L'Infern Recull fet per: Joan Vila Obradors

Arbre mal trasplantat no fa arrels

El trasplantament és un moment decisiu per al futur de la planta o l'arbre.

Hem de trasplantar amb cura, pensant que volem ajudar la planta a arrelar en profunditat.

En fer-ho, desenredeu les arrels i talleu les branques dèbils.

Feu un forat espaiós, i a dins poseu-hi compost.

Regueu força els primers dies. Això afavoreix un bon arrelament.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS Fenòmen geològic: El Pont de Les Arnaules

Pont natural de roca - Les Arnaules

El pont de les Arnaules o pont Foradat és un pont natural de roca que es troba a la costa de la dreta de la vall del Llobregat per sobre del Pont de Vilomara però en terme de Manresa, a la zona coneguda com Les Arnaules. Es tracta d'una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discórre un petit i esporàdic torrent, formant un pont natural de roca que uneix els dos costats. La calcària nummulítica és una roca especialment dura, resistent a l'erosió.

Si l'observem de prop, millor allà on tingui fractures recents, veurem que està feta de fòssils com llenties, els nummulits, cimentats per una matriu calcària. La capa de calcària nummulítica que forma el pont natural queda ja ressaltada al perfil del vessant de Les Arnaules, perquè l'erosió n'ha anat buidant els materials de sobre i de sota. Al punt del pont, la capa de calcària deuria tenir dues esquerdes o diàclasis prèvies, paral·leles. L'acció erosiva del torrent, petit però amb molt pendent, ha esfondrat el terreny a partir de l'esquerda interior, aïllant l'esvelt pont de roca que, per ara, resisteix.

El pont de les Arnaules mesura 27 m de longitud total, dels quals 13,2 m corresponen al tram buit per ambdós costats, l'amplada oscil·la entre els 2,7 m de la secció més ampla als només 85 cm de la més estreta i queda suspès a 10,7 m, damunt del torrent. L'autopista C-16 Terrassa-Sant Fruitós passa només a unes desenes escasses de metres per sobre d'aquest vessant. El seu talús s'acosta perillosament al pont, que podia haver quedat sepultat. Per poc, però afortunadament, el pont de Les Arnaules va quedar fora de l'àmbit del moviment de terres de l'autopista.

Font: http://ichn.iec.cat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS

Durant la tarda hi ha hagut una tempesta. Plovia a bots i barrals. La nuvolada rodolava pertot arreu. Els llamps flagel·laven les roques. La cortina d’aigua encomanava miopia als vianants. He barrat finestrals i portes.

Al cap d’unes hores, el dia encara no era madur, han escombrat el cel i el Montserrat senyorejava de nou a l’horitzó. He pensat quina sort és ser fort en la tribulació.

Els núvols, avui, anaven de cacera. En trobar el Montserrat s’hi han arrapat. Ha esclatat la tamborinada. La torbonada volia endinsar-se a les roques amb les arrels dels seus llamps. Les afraus amplificaven l’estrèpit dels trons. He lamentat que aquest fenomen fos massa conegut i normal.

Si fos patrimoni exclusiu del Montserrat, la gent acudiria per veure-ho; aleshores els monjos podrien baixar del Sinaí portant i proclamant la llei de Déu.

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

SANTA MARIA DEL PUIG Isidre . Monés

L

’església de Santa Maria del Puig es troba dins del terme d’Esparreguera, a la dreta del riu Llobregat, en un altiplà natural per damunt de la colònia Sedó i a molt poca distància de l’antic castell d’Esparreguera. Antigament era parròquia, fins que al segle XVII esdevingué sufragània de Santa Eulàlia. Des del 1982 l’associació Amics de Santa Maria del Puig, actualment presidida per Joan Llort Riera, s’ocupa de la seva restauració i manteniment. Cal dir que, a més d’alguns casaments i celebracions litúrgiques, s’hi celebren molts actes culturals i d’esbarjo, el més celebrat dels quals és l’aplec del Dilluns de Pasqua. La zona circumdant constitueix una important àrea de lleure, depenent de l’Ajuntament d’Esparreguera.

No es coneix la data de la consagració de l’església del Puig, encara que per la documentació conservada alguns historiadors relacionen la seva fundació amb el castell, ja que en el document de donació dels castells d’Esparreguera i de les Espases a la catedral de Vic, del 9 de setembre de 985, s’esmenten parròquies, en plural: “Et ipsum kastrum que dicunt Sparagaria cum ipsas parochias”. Durant l’últim període visigòtic, l’Església introduí i organitzà plenament el cristianisme en els àmbits rurals, de manera que no és d’estranyar l’existència, des de molt antic, de més d’una església en un mateix terme i més tenint en compte que la dispersió de la població en petits nuclis rurals era d’allò més habitual en aquella època.

D’altra banda, excavacions arqueològiques recents han deixat al descobert un absis preromànic de forma rectangular, semblant al de la capella de Santa Margarida. Aquests absis rectangulars són considerats dels segles IX i X. Això confirma que el Puig té una antiguitat més gran de la que es creia inicialment. Els primers documents que fan menció expressa de l’església són donacions dels segles XI i XII. Més tard, entrat ja el segle XIV, el nucli habitat es desplaça més amunt, a l’altiplà avui ocupat per la vila, i va creixent a banda i banda del camí a Montserrat. La consagració de l’actual església de Santa Eulàlia, el 25 de maig de 1612, va relegar l’antiga parròquia de Santa Maria del Puig a un segon pla fins al punt d’esdevenir sufragània.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Pel que fa a l’estructura de l’església del Puig, segons es desprèn de l’anàlisi arqueològica de les excavacions, en la seva fase més primitiva estaria formada per una sola nau rectangular de poc més d’11 metres de llarg per 5,50 metres d’ample i per un absis rectangular de 2,70 per 1,80 metres. El poc gruix de la paret preromànica conservada, indicaria també que hi havia una coberta lleugera, de poc pes, probablement de fusta. El terra de l’absis estava pavimentat amb una barreja d’argila compactada amb pedres molt petites lligades amb morter, formant una mena d’opus signinum. En una segona etapa, ja en època romànica (segles XI i XII), s’hi construeix un absis de forma semicircular, força ample i poc profund, de parets llises sense cap tipus d’ornamentació a l’exterior i interiorment decorat amb pintures, de les quals s’han conservat unes poques restes policromes entre la paret de l’absis i l’arc ogival afegit posteriorment; també s’hi reforcen els murs laterals, augmentant-se la seva gruixària per a suportar una nova coberta, aquesta vegada de material d’obra, i probablement amb el sostre amb forma de volta de canó lleugerament apuntada.

Foto: Àngel M. Hernández Quant al formós cimbori, de proporcions considerables, entenem que mereix especial atenció per la seva complexitat estructural, ja que pot presentar alguns dubtes respecte a la seva antigor, encara motiu de debat, tot i que sol considerar-se de factura romànica contemporània de l’absis.

Observat amb deteniment, sembla que la seva construcció hagués estat forçada, com si haguessin tallat una mica la nau i l’absis romànic, per tal de crear l’espai que ocupa el cimbori, de forma poc habitual, perquè continua essent més ample que llarg.

Dit això, i entrant més a fons en els seus elements constructius, tal com el trobem en l’actualitat, veiem que està format per dues estructures superposades l’una sobre l’altra. La interior, o volta del creuer, parteix d’una base rectangular, i s’assenta sobre 4 arcs torals i trompes, presentant una estructura difícil d’entendre per la seva composició arquitectònica.

Sorprèn una mica que la meitat d’aquests arcs (el de la nau i l’absis) són de mig punt, assentats sobre els murs i reforçats per sota per uns altres apuntats; en canvi, els que donen a les capelles són ogivals o apuntats, sense cap tipus de reforç, i amb un dels seus extrems recolzat directament sobre la paret de l’absis. A més a més, l’aparell de pedres treballades i ben ajustades que formen la semicúpula no guarda cap similitud amb l’aparell de la volta semicircular de l’absis romànic.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS Aquestes diferències són indicatives d’una construcció posterior. Per altra part, en la construcció de la volta del creuer s’observa una deficient elaboració. Com es pot copsar a primera vista, presenta dues formes ben diferenciades i poc uniformes; en els primers anells d’on arrenca, la directriu de l’arc és rebaixada, canviant aproximadament a mitja alçada el perfil generatriu de la volta, formant una semicúpula una mica atípica, la qual cosa sembla indicar un procés constructiu portat a terme amb poca especialització. Tinguem present que com més rebaixada és una cúpula o una volta, més pressió origina lateralment, és a dir, cap als murs o els estreps. Respecte a això i examinant la hipòtesi d’un cimbori romànic sense contraforts laterals, amb una cúpula d’aquestes característiques i la volta de la nau, els murs haurien d’haver aguantat una forta empenta o pressió lateral, agreujada per l’alçada d’aquests (ja que a més alçària més debilitat). Això podria provocar el desplom de les parets i finalment, en el pitjor dels casos, l’esfondrament total o parcial de l’estructura.

Foto antiga. Autor: Marià Bernadas

En molts edificis romànics s’aprecia com s’inclinen els murs pel pes de les voltes. Cal recordar que en aquella època els càlculs es basaven en regles empíriques, és a dir, en l’experiència i en l’observació atenta d’altres construccions. Sense uns contraforts que contrarestessin aquestes càrregues, malgrat els reforços triangulars exteriors, creiem que difícilment l’estructura podria mantenir-se estable durant molt de temps. Aquestes càrregues o empentes queden neutralitzades longitudinalment per la nau i l’absis, i transversalment per les capelles laterals. Cal esmentar també l’antiga existència d’un gruixut contrafort adossat a l’absis, que el reforçava, i l’encara existent de la paret septentrional. Quant a la carcassa exterior octogonal que protegeix el creuer o semicúpula, s’assenta directament sobre la volta de la nau, la volta de l´absis i els arcs de mig punt de les capelles.

Respecte a les fonts documentals, ens trobem amb un document de l’any 1389 referent a una donació que fa en el dit any Romeua, muller de Pere Tallada, als altars de sant Joan i sant Pere de l’església de Santa Maria d’Esparreguera (o del Puig), d’on es pot deduir que les capelles laterals ja estaven construïdes de feia poc, segons es desprèn de la ressenya d’un document existent en l’antic arxiu parroquial d’Esparreguera, feta per mossèn Josep Mas Domènech a començaments del segle XX i continguda en la seva recopilació, en gran part inèdita, Notes històriques del Bisbat de Barcelona. Una altra referència a aquests altars es troba en la visita pastoral de l’1 de maig de 1404. Basant-nos en això i tenint present el que hem exposat anteriorment, pensem que el cimbori i les capelles van ser construïdes al mateix temps, dintre d’una remodelació general de l’església, possiblement acomplida en la segona meitat del segle XIV, no sols per a engrandir el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS temple sinó també per a realçar la preeminència de l’església parroquial davant la creixent importància que anava adquirint la capella sufragània de Santa Eulàlia.

D’altra part, atenent a la magnitud de les obres, en un context d’economia rural, més aviat minsa, i tenint present que des del 1351 Esparreguera depenia del monestir de Montserrat, és possible que el prior afavorís aquesta reforma, certament costosa.

Foto: Àngel M. Hernández

Finalment, després dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, una part de l’església degué quedar més o menys afectada, ateses les fundades queixes sobre la seva estabilitat, fins al punt d’haverse traslladat el culte a la capella de Santa Eulàlia, “fins que s’haguessin fet les reparacions degudes”, com ho refereix mossèn Josep Montoriol en un article publicat el 1906 en el primer número del Butlletí del Patronat de la Joventut. Sens dubte, aquestes circumstàncies obligaren a realitzar un reforçament de les obres fetes unes poques dècades abans. Possiblement en aquell moment es va substituir una part del sostre de la nau, es van col·locar els dos contraforts esmentats i es van reforçar per sota els arcs torals amb uns altres arcs apuntats.

Extret del llibre: Els ponts d’Esparreguera

Autors: Àngel M. Hernández Cardona Eleuteri Navarro Herrerías

Foto: Eleuteri Navarro Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 49

Ceràmica de la Mare de Déu de Montserrat d'autor desconegut (Façana de la finca núm. 7 del passeig de la Font Vella - Sant Hilari Sacalm) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 584 - Abril 2017 - Pàg. 50