585 maig 2017 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 585 - Maig de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Per la fira de Sant Ponç comprem mel i confitures i herbes collides al bosc que curen moltes malures.

i els deures prou que els farem havent sopat de seguida i després reposarem amb una bona dormida.

El maig és un mes molt dolç, tots els camps treuen florida i esclata per tot el món un desig de nova vida.

El maig és molt generós i ens incita a fer viatges perquè encén amb mil colors, tendrament, tots els paisatges

Vinga, correm a jugar tots plegats i amb alegria, la mare no ens renyarà perquè s'ha allargat el dia

i encara que plogui un xic tot s'eixuga amb poca estona, després hi ha un cel tan bonic que mirar-lo ens emociona. "Maig" Poema infantil de Martí i Pol

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Lorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Racó del conte 18 Dels diaris 23 Col·laboracions 25

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Abril Setmana Santa i Pasqua Celebracions commemoratives dels últims dies de la vida de Jesús de Natzaret: Diada de Rams, Dijous i Divendres Sant. Vetlla Pasqual i l’esclat de Pasqua. La Festa de les Festes dels cristians. Un grup d’infants interpretà les Tradicionals Caramelles. Dia 21 Infants de Primera Comunió: Celebració de la Penitència.. Dia 23 Bateig d’Elsa Moreno Riba. Preparació dels infants de Primera Comunió. Imposició de l’ensenya. Dia 27 Enterrament i funeral de Ramon Alavedra i Gall. Morí el dia 25. Dia 30 Missa parroquial en record de Ramon Alavedra. Baptismes: Raül i Rodri Hurtado i Muriana; Ainara Galan i Giraldez. La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585- Maig 2017 - Pàg. 2

PÒRTIC

UN SANT JORDI CAPITAL PER AL NOSTRE FUTUR El Sant Jordi d’enguany no és igual com els altres. És clar que les roses i els llibres han tingut una presència tan destacada –o més– com en anys precedents, però la festivitat se celebra molt pocs mesos abans que els catalans siguin cridats a decidir el seu futur com a país, i això hi introdueix un element diferencial. A desgrat dels que fa mesos que repeteixen la jaculatòria que el procés en favor del dret a decidir es desinfla o que és a les acaballes, la seva salut és bona. És clar que hi ha friccions, i que aquesta circumstància la magnifiquen aquells que són hostils a conèixer l’opinió dels catalans. Però el que no poden fer els que treballen pels drets democràtics ni aquells que hi creuen és deixar-se desanimar per aquest missatge interessat. Un factor diferencial de Catalunya, que no s’entén des d’Espanya –potser perquè allí les coses es fan d’una manera contrària–, és que el moviment sobiranista neix des de la base. No han estat uns polítics independentistes els que han convençut la societat per secundar-los, sinó que alguns polítics han copsat les aspiracions de la majoria dels catalans i s’han posat al capdavant. Per això mateix, en els últims dies s’han fet diversos actes per demostrar que la unitat no perilla. Aquest Sant Jordi és una bona oportunitat perquè els catalans demostrin també que no es creuen els cants de sirena dels que volen fer fracassar el procés en favor de la seva lliure expressió política.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 27 - Jesús de Natzaret (D) La Bíblia l’hem de sacsejar a través de la figura de Jesús de Natzaret. Si ens la prenem al peu de la lletra, a corre-cuita i fragmentàriament, no aniríem en lloc. La Bíblia és un plec de llibres on es parla de tot, barreja d’històries, faules, tradicions, llegendes amb tots els gèneres literaris haguts i per haver. Això sí: garbellats per una colla de lletraferits que cadascú interpreta, comenta, explica i glosa la presència misteriosa de Déu en la història enigmàtica dels homes de la millor manera que sap i pot. Jesús és l’Altaveu de la Paraula de Déu. És la drecera i el camí ral que ens condueix a la veritat total, amb traça, sense corbes ni marrades. Si el Missatge de Jesús ens arriba cantellut, és perquè els intermediaris l’hem escantonat. De bona fe; no faltava més... Cal més que mai repenjar-se ran el raig genuí de la font i beure de les aigües cristallines abans no les hagi enterbolit algun destraler i és que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Cal tenir molt present que la llunyania del temps, la cultura dels pobles, les llengües que han anat evolucionant i mil vicissituds que han canviat la fesomia d’aquest món que fa molts dies que esgaripa. Amb la llum clara dels seus ensenyaments farem el camí de la vida a la plena llum del punt nervial de l’Evangeli. El guspireig de la fe fa pampallugues, tard o d’hora, en alguna raconada del cor humà. Sortosament, d’aquest llampurneig ningú no se n’escapa. El muntatge de Déu és fabulós. En el Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II moment més insospitat rebrota la tafaneria que tots tenim innata que aclucant els ulls baladreja entre el tic-tac del cor humà. Jesús de Natzaret truca la balda de la persona humana per damunt de totes les normes i la diversitat de ritus que hi puguin haver. Hi va pel dret. El centre vital de totes les religions és l’element humà. Si no es passa per ell no hi ha cap camí vàlid que el pugui substituir. Tots els viaranys per més llampants que siguin portaran a molts indrets però mai conduiran a la recerca de Déu. La desorientació que es nota al nostre voltant només trobarà la calma i la serenor perdudes si arrenca a córrer vers els valors de l’ésser humà desvalorat i menyspreat. Sebastià Codina i Padrós

Salvador Pàniker i Alemany

Barcelona, 1 de març de 1927 - 1 d'abril de 2017 Enginyer, filòsof, editor i escriptor Premi internacional de premsa Premi "Godó Lallana"

"Ens han educat per creure en veritats absolutes en nom de les quals s'han comès tota mena de crims, i ara ens hem d'acostumar a viure sense aquests valors absoluts. Pertanyem a una era relativista, però tenir-se en peu en una societat laica, relativista i pluralista és una cosa per la qual no ens hi han acostumat". "La joventut d'un ésser no es mesura pels anys que té, sinó per la curiositat que emmagatzema, poden sentir-se incompresos els que pateixen aquest greu defecte: voler ser compresos". "La globalització no té a veure amb el neoliberalisme, sinó que ha de ser un sistema mundial amb control polític de l'economia, que pugui permetre que en baixar els subsidis a l'agricultura a Europa puguin pujar les assegurances socials d'Indonèsia, per exemple". "Per romandre joves hem d'estar permanentment en estat de curiositat intel·lectual". "Pluralisme significa assumir que vivim en societats on coexisteixen diferents concepcions sobre el que és bo i el que és dolent".

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Tallarines amb carbassó

Ingredients per a 4 persones: 1 capsa de tallarines italianes. 2 carbassons mitjanets. Oli, sal i crema de llet. Formatge ratllat i mantega.

Tallarem el carbassó a tires finetes, el passarem per la paella amb un raig d’oli, un trosset de mantega i sal. Deixarem que cogui però no massa. Bullirem les tallarines amb aigua i sal, que ens quedin al punt, ni molt fortes ni molt passades, les escorrerem i les afegirem al carbassó. Hi posarem per sobre el formatge emmental o el que més us agradi. Hi tirarem un raig de crema de llet, li donarem unes voltes i ja estarà a punt per servir. És una manera diferent de fer la pasta senzilla i ben bona. Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 6

CAMPANADES DE MARQUES, LOGOTIPS I PECES DE VESTIR El capitalista Tommy Hilfiger va tenir la idea de crear algunes marques de vestir. El capital no el dedica a fabricar, sinó a fer conèixer, mundialment, les marques. Ell només hi posa el nom, uns altres fabriquen. Com diu Daryl Travis, expert en màrqueting, el negoci de Tommy Hilfiger no són els articles sinó les marques. Com que sortir a comprar vol dir fer despeses, i això de pagar no agrada a ningú, la senyoreta dependenta ens ofereix la peça de vestir de marca com si fos un do. És allò tan ximple de la Generalitat de Catalunya que diu: “Entra a la botiga, deixa't estimar”. Les marques donen a les peces de vestir un plus que les revaloritza. Les marques Adidas, Nike, Pody Shop, White Lebel, Puma, amb llurs logotips, ens semblen baixades del cel. L'atracció que els marquistes senten per les marques, els psicòlegs se l'expliquen recorrent a un factor irracional, compulsiu. Actualment no vestim la peça que portem, sinó la marca. Aquests dies feien una pel·lícula titulada El diablo viste de Prada, és a dir, de disseny.

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic

Església de Sta. Maria de Toudell

L'església de Santa Maria de Toudell està adossada a la masia de Can Trias. Viladecavalls. De l'antiga parròquia de Santa Maria de Toudell, se'n conserva part del mur meridional, el campanar, l'absis i una part de la teulada. L'edifici és d'una sola nau coberta amb volta de canó i absis semicircular. La teulada és a dues aigües i la coberta de l'absis, també semicircular, es troba situada a un nivell més baix. L'aparell de l'edifici és de pedra formant fileres de carreus més o menys ben escudejats. A l'absis s'hi pot veure una finestra d'arc rodó i pedres d'emmarcament. La tipologia del vano d'obertura és en esplandit.

Al mur de migdia, tocant l'absis, es pot contemplar el campanar. És de planta quadrada i té dos nivells de finestres i dues plantes. Les finestres geminades de la part inferior, d'arc de mig punt, estan actualment tapiades. El registre superior de finestres va ser malmès a les bandes est i oest en col·locar-hi les campanes. Les obertures nord i sud són geminades, amb la separació feta per una senzilla columna amb capitell trapezoïdal.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Tots els camins són bons si condueixen a ser honrats, justos i rectes... També són ben escaients si porten sagacitat als inexperts amb una bona dosi de coneixement i prudència... Només els insensats rebutgen els advertiments colrats de seny... És fàcil deixar-se ensarronar: la reflexió serena ha de prevaldre davant de totes les determinacions de pes... Cal obrir el cor al seny, inspirar-se en la sensatesa i recrear-se amanyagant la intel·ligència.. Davant dels petits dubtes, vacil·lacions i inseguretats, abans de donar un pas va molt bé consultar la incertesa amb el coixí; i si no n’hi ha prou amb una nit, tampoc fan nosa un parell... Les precipitacions porten cua i es paguen cares... Els que viuen honradament fàcilment s’acotxen amb tirallongues de felicitat sota el coixí... Els que prometen molt i no donen res són com les tronades estrepitoses i eixordadores d’estiu que fan molt rebombori i no aporten ni una gota d’aigua... Confiar amb els traïdors és mastegar amb els queixals corcats o voler córrer molt a peu coix... Si t’afartes de mel, la vomitaràs; si abuses de confiança desmesurada, tard o d’hora prendràs mal... Val més viure sol que no pas rodejat de busca-raons... Els alumnes que perden el respecte als mestres és perquè abans l’han perdut als pares... La dolenteria fa el mal, la feblesa el consent i els ximples l’aplaudeixen... Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES ELS SENTIMENTS I LES CREENCES A cosa donada, no li cerquis taps.

Allà on un altre hi ha caigut, no hi passis.

A les penes, punyalades. Allà on no hi ha intenció, no hi ha pecat. A mal borràs, dóna-li pas. Aquell que la diu no la fa. A mal i al bé, tothom hi afegeix. Bé i mal, quan han passat es igual. A pecat nou, penitencia nova. Bonaventura molt poc dura. A qui cobeja molt, molt li manca. Calen fets no paraules. Abans de decidir-te, pensa-t'hi. Canviar és de savis. Abans de prendre un determini, dorm-hi. Caritat i amor no volen tambor. Abstinència es mare d’intel·ligència. Com més curt, millor. Agrair es complir. Com més n'hi ha, més se'n vol. Ajuda't i t'ajudaré. Content jo, content tothom. Al delicat, poc mal i ben lligat. Al qui vetlla, tot se li desvetlla. Alegria secreta, alegria incompleta. Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 9

DES DE SITGES Disciplina positiva: Una educació basada en el respecte mutu Fa pocs dies vaig assistir a la segona trobada de Tiempo de Infancia, el que s’anomenen “Encuentros crecer sin prisas”, i us en vull parlar perquè me’n vaig emportar un gran descobriment, i un gran aprenentatge (que tot just comença ara).

El tema tractat va ser l’autoestima dels nostres fills. Interessant, oi? Es va explorar el món emocional de l’autoestima des d’un punt de vista de la disciplina positiva. No sé si heu sentit parlar de la disciplina positiva, últimament sembla que està de moda, però porta molts anys utilitzant-se i donant uns resultats extraordinaris en la convivència familiar. Jo sí que havia sentit i llegit alguna cosa, sobretot sobre el tema dels càstigs, de com motivar, o de com tractar les rebequeries dels nostres nens, però no havia aprofundit massa. Bàsicament, el que sabia era que defensa una manera més respectuosa i positiva de tractar als infants. La disciplina positiva és una filosofia educativa que entén que tot ésser humà mereix ser tractat amb la mateixa dignitat i respecte i que el major motor de l’home és la necessitat de sentir que pertany a l’entorn i que és útil. D’un temps cap aquí que em preocupen certs comportaments que començo a veure en el Roger: negar-se a tot, rebel·lar-se per tot, gelosia, passivitat, desmotivació, etc. I també em preocupa, i molt, la manera com responc jo. Em sentia malament, no empatitzava, i perdia els nervis amb facilitat. Els nostres fills van creixent i van interpretant el què ens envolta, i aquesta interpretació i comprensió del món dels adults, els impulsa a comportar-se d’una manera o una altra, amb l’objectiu de sentir-se reconeguts. Massa sovint, a casa, qualsevol situació acaba en discussió, algú enfadat, algun crit. Tots ens posem massa nerviosos i no sabem gestionar-ho del tot bé. La disciplina positiva és un model educatiu que ens ajuda a entendre el comportament del nen (fins i tot quan no és el que desitgem), empatitzar amb ell i comunicar-nos amb amor i respecte. Se centra en l’educació a llarg termini. La disciplina positiva aborda els problemes i els errors que podem cometre com a oportunitats d’aprenentatge; s’enfoca en solucions i no en càstigs; predica el respecte a l’infant però també el respecte a nosaltres mateixos i a l’entorn; ajuda a que els nens se sentin importants, capaços i conscients de si mateixos a través de la nostra actitud cap a ells. És una educació que ajuda als adults a trobar el terme mig respectuós, que no és ni massa punitiu ni massa permissiu.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

Va ser pel maig Va ser pel maig que vaig trobar-la rient, feliç, plena de sol. Va ser pel maig que vaig mirar-la i amb bell delit vaig contemplar-la i aixó per mi fou un consol.

Les roses Les roses en l'amor són bella cosa, si un ser enamorat en fa un present, el seu perfum tan fi, tan innocent, al cor apassionat mai li fa nosa. La flor, que s'ha format amb moltes fulles, durant un llarg misteri fet de nit; a poc a poc, creixent, serà el delit del dolç amor, i mai seran despulles. Mirant d'un llibre antic la boniquesa, les seves mans copsaven, amb neguit, per una mà molt fina estava escrit, el meu pit s'endugué una gran sorpresa. Passant el primer full, amb lletra clara, posava: "El meu amor fins a la mort", Qui seria el mortal amb tanta sort que el seu missatge, clar, és viu encara?

Era feliç. No s'adonava que jo en restava embadalit. Ella al cel blau la vista alçava; son pas lleuger m'embriagava sentint com mai jo no he sentit. Va ser pel maig, quan tot floria que l'estimava li vaig dir. Pel maig va ser que s'acomplia la dolça joia d 'aquell dia d'amor i flors, tot a desdir . Aquell matí de primavera del sol rebia el primer raig. Ella per mi fou la primera la flor galana i encisera que va esclatar en el mes de maig. Joan Sisamón i Borràs

Com seria el mortal ple de tendresa, que estimava amb delit un cor tan net? El curs dels anys passats, amb calor i fred, encara ha perdurat amb nitidesa. Aquella flor, subtil, en la missiva, em va causar, en el pit, un tendre anhel. Quin amor més sagrat, immens, fidel. Com un sagrari nou a mi m'arriba. Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

PRESENTACIÓ 9a TEMPORADA 2016 - 2017

ESBART DANSAIRE DE VACARISSES

Fotos: Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses feminitza les sales de la planta sotacoberta d’El Castell Fa un any, l’Ajuntament de Vacarisses va inaugurar la Plaça de la Dona, iniciant un procés per feminitzar els espais públics del municipi. Enguany, s’ha volgut seguir el mateix propòsit a l’hora d’escollir els noms de les sales de la sotacoberta d’El Castell. Per fer-ho, la ciutadania ha pogut votar entre diferents propostes, presencialment, en una urna situada a la recepció de l’Ajuntament, o bé online, a través d’un formulari. A la porta de cada sala, es col·locarà una placa amb el nom escollit per la població.

Sala de formació: Antònia Verdura Per a aquesta sala destinada a activitats formatives, s’ha pogut votar entre diferents dones amb un paper destacable en el camp de la pedagogia. Antònia Verdura ha tret la gran majoria dels vots (68%). Tot i que va néixer a Sant Iscle de Vallalta (Maresme) el 1922, va viure a Vacarisses la major part de la seva vida, on va exercir de mestra fins a la seva jubilació. També va ser la primera dona regidora de l’Ajuntament. Va morir el 17 de juny de 2008.

Sala polivalent: Neus Català Per a la sala polivalent, s’havien proposat dones rellevants en la història de Catalunya. El nom de Neus Català (Els Guiamets, 6 d'octubre de 1915) ha obtingut un 58% dels vots. Membre de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant la Guerra Civil espanyola, és l'única supervivent catalana viva del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Després del seu Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT alliberament, va tornar a França, on continuaria la seva lluita clandestina contra el franquisme. Actualment, és militant de Comunistes de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i la Fundació Pere Ardiaca, de la qual és sòcia d'honor.

Sala de Vacarisses Ràdio: Maria del Carme Nicolau La tria dels noms per a la sala de Vacarisses Ràdio ha estat la més disputada, entre diferents dones pioneres en el mitjà radiofònic. El percentatge més alt de vots (47%) ha estat per a Maria del Carme Nicolau (Barcelona, 1901–1990), poetessa, traductora, narradora, periodista i publicista. Feminista i catalanista, va ser la primera i única dona periodista que, en aquells anys, treballava a les emissores de ràdio de Catalunya. Abans de la guerra civil, fins i tot va arribar a dirigir un programa informatiu. El conflicte armat va obligar-la a fugir cap a l’exili per la seva militància a Estat Català i el seu ideal feminista.

NOUS PUNTS DE LLIBRE - DIADA DE SANT JORDI

COLLA GEGANTERA I GRALLERS

ESBART DANSAIRE

COLLA DE DIABLES

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Foto: Joan Vila

Tafalitats: l’humor absurd en una comèdia de cabaret

Un cop més el grup de teatre jove de Vacarisses, ens ha sorprès amb una obra fresca i divertida, en un teatre d’actor, d’interpretació pura, de mímica i expressivitat, en el qual l’acció es desenvolupa en diferents espais, tot i que és el pensament de cadascú, el que situa en cada moment l’escenari. Ho han portat a terme amb imaginació, volem destacar el petit però magnífic concert de violoncel, i les entrades d’un petit mag que donava a l’obra un aire més de circ. Tots els esquetxos van ser interpretats amb destresa, vam riure en molts moments i a tots se’ns va fer l’estona molt curta. Endavant!!!! Gràcies per aquestes magnífiques estones.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Miquel Crusafont i Sabater El passat 11 d’abril, el Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

Nascut a Sabadell el 1942. És doctor en Història per la UAB, a més d'enginyer industrial (ETSEIB) i titulat en museologia per la Generalitat de Catalunya. Fou director del Museu d'Història de Sabadell. Com a historiador i investigador, està especialitzat en camps com la numismàtica i la medallística, especialment en la numismàtica medieval catalana, matèria de la qual és considerat com un gran especialista. És fill del paleontòleg Miquel Crusafont i Pairó i germà de l'escriptora sabadellenca Anna Crusafont i Sabater. Família vinculada des de fa molts anys a Vacarisses. És president de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics des de 1996 i director de la revista Acta Numismàtica, òrgan de comunicació dels seus membres. Ha participat en programes internacionals como ara "Survey of Numismatic Research", "Une monnaie pour l'Europe" (Brussel·les), "I goti" (Milà) i "Medieval European Coinage" (Cambridge). Premiat amb el Jeton de Vermeil per la Société Française de Numismatique (París) i dues vegades amb el Conde Garriga per l'Asociación Numismática Española. És membre d'honor de la Associaçao Numismática de Portugal (Lisboa), de la Società Numismatica Sarda (Sàsser) i del Centre National de Recherche sur les Jetons et les Mereaux du Moyen Âge (Versalles). Ha publicat quinze llibres i més de trescents articles, especialment sobre història de la moneda medieval i moderna.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 17

RACÓ DEL CONTE

IMPROVITZAR Aina Badia i Mariona Casanovas Alumnes de 6è d'EGB de l'Escola Pia de Terrassa

Estic feta un sac de nervis. D’aquí uns minuts començaré la meva vida de veritat: una nova classe. Nous companys, nova escola, nova mestra, sisè... Tot és nou per a mi. Sona el timbre. La meva mare, em diu que m’ho passi molt bé. - Eva, aquest moment que viuràs, pensa que només el viuràs un cop. Ja veuràs quins alumnes més fantàstics, i dels mestres, no te'n dic res. En aquest moment va sonar el timbre. Ens vam fer l’abraçada més forta que podia per donar-me ànims i au, que a la classe hi falta gent... La mestra em va dir que m’esperés un momentet a fora, però just en aquell instant va aparèixer per allà la directora... Que com la coneixia? Molt fàcil, la meva mare em va explicar que quan veiés una dona rossa, amb cara de bon jan i amb unes mitges que no se les treia ni sota l’aigua, era ella. I com us deia, la directora era just davant dels meus nassos, i em va dir: - Què senyoreta? no fa ni tres minuts que has arribat, i ja t’han castigat? Em va preguntar riallera. - No, el que passa és que la profe m’ha dit que m’esperés un momentet a fora per presentar-me, vaig dir-li. - Ah, així no et dic res. Se li va dibuixar un somriure en forma de síndria i se'n va anar trepitjant els seus esclops. Segurament vaig fer cara de descans perquè la profe va sortir per la porta i em va mirar estranya i em va preguntar: - Que ha passat alguna cosa? Que has vist un fantasma? - No, no, no passa res. - Ah aleshores entra. Vaig fer un pas cap a la classe però no sabia si fer el segon o no. Vaig decidir-me per la segona opció. Vaig començar a córrer escales avall. Però amb la mala sort que tinc, vaig caure de morros Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 18

RACÓ DEL CONTE per terra. La profe havia sigut també profe d’educació física o alguna cosa així, perquè just a la segona mil·lèsima de segon, ja estava present allà, amb cara de no entendre res. - Però Eva, que t’ha passat? No sabia a què es referia, si a la trompada de feia cinc segons, o a començar a córrer, de manera que no m’aclaria. Vaig decidir tornar a classe i que passés el que hagués de passar. La profe em va acompanyar, i quan vam arribar al portal de la classe, em va tranquil·litzar explicant-me que ella també havia passat per aquell tràngol i que ho entenia. Vaig respirar a fons tres cops i vaig entrar a la classe. - Ara, pareu l’orella nois i noies. A partir d’ara, l’Eva formarà part de la nostra classe. Saludeu-la si us plau. - Benvinguda Eva! Van cridar els que ara formaven la meva classe, o més ben dit, jo formava part de la seva classe. Em va tocar asseure’m al costat d’un nen que es deia Sam, semblava força bon nen. Jo, normalment, sóc una cotorra que no para de xerrar, però en aquells instants semblava una altra persona. M’havia posat en el mode “tímida”, de manera que ningú m’aconseguia arrencar ni una paraula. Va arribar l’hora del pati. Allò que us havia dit abans del mode tímida, no era del tot cert, perquè durant aquella hora m’havia fet amiga d’en Sam. Em va dir que si volia, em podia ensenyar la biblioteca, ja que a mi els llibres em semblen or. Vaig fer la primera passa i vaig veure una cosa, impressionant, tot ple de llibres. Ens vam passar l’estona llegint, com si en Sam fos multiplicat per cinc: la Laia, la Berta, en Pau, en Marc i la Marta. Encara me’n recordo quan vaig començar primer a Olot, quan vaig conèixer la Laia. La Laia em va presentar un dia el Marc i la Berta i la Berta em va presentar el Pau i el Pau em va presentar a la Marta. Quedàvem, jugàvem, rèiem, ens emocionàvem, fins que un bon dia, quan feia cinquè, ens vam haver d’acomiadar definitivament. Bé, definitivament no. Segur que ens tornarem a veure. Va ser un 23 de juliol, quan estava sopant i la meva mare em va dir: - Ja sé que t’enfadaràs, però t’he de dir una cosa, marxem de casa, anem a viure a 40 minuts d’aquí, a Girona. Em vaig espantar tant, que vaig escopir tota la sopa. - Què? Que marxem de casa? I del cole? Em vaig posar a plorar molt. Me'n vaig anar corrents de la saleta i me'n vaig anar a la meva habitació. Al cap de dos dies ja entenia perquè me n’havia d’anar i vaig demanar perdó a la mare i al pare. Va arribar l’hora de dir-ho als meus amics. - Hola. Els vaig dir als meus amics. Es veu que se'm va notar que els volia dir alguna cosa no gaire bona. - Ei, us haig de dir una cosa. Me’n vaig d’aquí. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 19

RACÓ DEL CONTE Ara ja ho entenen i per això ara estic aquí, a Girona. Total, que érem al pati, i jo, amb el pensament que tenia que era que els meus companys eren super amables entre ells, però el que vaig veure no era just. No, no era just. En una banda del pati hi havien els nens, i a l’altre hi havien les nenes. En aquesta escola, pel que em va explicar el Sam, els nens havien de jugar i parlar amb jocs de nens i amb nens, i les nenes havien de parlar amb les nenes i jugar amb jocs de nenes. Allò no era just. Era insuportable. Hi havia de fer alguna cosa. Només en Sam i jo, sols i sense cap ajut... Sonà el timbre de “s’ha acabat el pati. vinga, a pencar” Me’n vaig anar a fer el que se’n diu pencar amb en Sam, que com jo, també estava disposat a ajudar-me en aquella injustícia. Vaig decidir concentrar-me en aquell tema que tant m’angoixava, i no fer cas de la classe que ens tocava avui. Al cap d’una estona, vaig passar una vergonya que ningú ni jo s’esperava. - Així que, ja sabeu què heu de fer. Va dir la mestra de llengua. Jo estava mig adormida i vaig sentir una veu que corresponia a la mestra... - Eva, segurament ja saps què has de fer, oi? - Sí, sí... Vaig dir jo. - Vaig preguntar a la nena que seia al meu costat que si s’havia de fer un poema de la rata, que és el que jo havia escoltat, i després de pensar-s’ho va dir que sí, que era sobre la rata. Al final, jo no ho sabia, però he fet un error que segurament acabaré pagant... Va arribar l’hora d’anar a dinar i a la primera nota del timbre ja no hi havia ningú, només jo, el Sam i la mestra. Em va explicar que a la seva classe sempre passava això, tot per terra, llibres, quaderns, fins hi tot es deixaven les jaquetes. - Espero que almenys vosaltres dos em porteu demà la poesia de la xocolata TXAN!!!!!! Xocolata. La nena que seu al meu costat era una mentidera. Me’n vaig anar cap al pati a resoldre aquest problema, segur que hi havia hagut un petit malentès… - Perdona, però em sembla que abans hi ha hagut un petit malentès… Vaig començar a dir. Però no em va caldre dir res més, perquè ella se’m va avançar. - Si, ara m’acaben de dir que era una poesia de la xocolata... perdó... jo tampoc havia escolat... I allà es va acabar el problemet sense importància. Acabo d’aprendre una lliçó, no jutgis als del teu voltant sense saber del cert el que pensen. Total, que a l’hora del pati del migdia vam arreglar allò juntes i, apa, feina feta. Jo li vaig començar a explicar tot el que pensava, i ella feia cara de no entendre res. Ella anava dient que sí, però no es podien canviar les normes del pati. Al final, no me’n adonava, però vaig cometre un greu error... L’endemà al matí vaig veure que tothom ens mirava, a mi i a en Sam i no sabia per què. En Sam, em va explicar que ens miraven perquè estàVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 20

RACÓ DEL CONTE vem un nen i una nena junts. Allò anava en contra de les regles dels infants de la meva edat. Vaig decidir posar en escena el meu pla. En aquell moment em semblava que m’havia traslladat al cos de Gandhi, amb aquella tossuderia per aconseguir la independència a l’índia. Jo igual, però amb la divisió entre els nens i nenes. En Sam i jo ens vam donar sort, l’un a l’altre, i ens en vam anar a complir la nostra part de la missió. Ah, és clar, vosaltres no sabeu de què va. El pla consisteix en que, per exemple, jo havia d’anar amb els nens. El que havia de fer era posar-me allà enmig de mala manera, i aleshores explicar-los tot el que pensava jo. No em van creure, i em van contestar d’aquesta manera: - Què fas tu aquí? Que no saps que aquí les nenes no poden estar amb els nens? Fot el camp d’aquí! Ah, i digues-li al teu amic pollastre que ell tampoc pot estar amb les nenes, au, ves-te’n! Vaig començar a recular amb la cua entre les cames, però va passar una cosa al·lucinant, un dels nens es va aixecar i es va posar amb mi. Us juro que jo flipava. El cap de la colla, el Quim, va dir al nen: - Ha, ha. ja està, eh? ja s’ha acabat la broma, eh? ara ja pots tornar! - Ho sento tio. Jo estic de part de l’Eva. Au, i ara com que a ella li has dit que foti el camp, jo també ho faig. - Gràcies, vaig dir al Pep silenciosament. Ell em va dedicar un somriure encantador. Llavors tots els altres van fer el mateix. Jo flipava, i em sembla que no era l’única, el Quim també. Ens en vam anar tot decidits, i resulta que amb el Sam no va passar el mateix, i venia tot sol amb la cua entre les cames. - Però Eva, què has fet? És un bàndol contrari de les nostres idees! Em va dir. Jo no entenia res. - No sé de què em parles, Sam. Llavors em va explicar allò de la nena, que havia fet d’espia per saber què tramàvem, i els va explicar a totes el què tramàvem. Va venir la nena i em va escopir: - Vés a pastar fang, nena. Aquí ningú canviarà les normes. - Home, doncs tots els nens menys un pensen igual que jo... - M’importa un rave el que pensin els altres, les nenes som més, i això vol dir que no pots, no tens majoria. Se’n va anar, però jo encara no m’havia rendit. Havíem de pensar un altre pla. Aquest cop no estàvem sols, però. Érem el Sam, jo, i quasi tots els nens. Val, ho retiro, faré que l’exlíder dels Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 21

RACÓ DEL CONTE nens ens ajudi, però ell no se’n adonarà. Va sonar el timbre, i vam anar a dinar. A les cinc en punt, com abans amb la profe de llengua va passar, a la primera nota del clàxon de “s’ha acabat la classe” només érem presents el Sam, jo, els nens,(aquest cop sí!) i la mestra. Aquella nit se'm va encendre la bombeta. Ja sabia què fer. Quan vaig sortir de casa, corrent com si arribés tard a l’avió de la feina, vaig tardar poc més de cinc minuts, tot i que sempre tardo deu minuts. i no exagero. Com sempre, ja hi havia el Sam. Li vaig explicar: - Escolta, ja sé què podem fer. Li farem creure al Quim que no estarà bé sol com un mussol. T’ho juro. Sempre funciona. Aleshores, a les nenes els hi direm que la Montse, la profe de mates, ens ha dit que ens havíem d’inventar una obra sobre les mates en grups mixtes. I, au, tots contents. - Perfecte, Eva! però, com farem que la Montse ens faci fer una obra de teatre? - Això rai, li diem que hem volgut fer una obra i punt. Tu te’n encarregaràs d’anar al Quim i dir-li to això, i jo a les nenes. Tot va anar com una seda, i va funcionar per part dels dos bàndols: El Quim no volia ser apartat de la societat, i les nenes, amants de les mates van estar encantades de poder fer una obra. I aquí s’acaba la història, i per un cop m’havien fet cas. Ara, a l’escola tenien una nova norma, jugar col·lectivament.

Vacarisses és la canya, és un poble de muntanya, Vacarisses no és molt gran però la cultura és gegant.

Vacarisses és fester dins les cases i al carrer, Vacarisses és història dins de la meva memòria.

Vacarisses té botigues té cases i té turistes, Vacarisses és millor per al fred i la calor.

L'Il·luminat (pseudònim) Alumne de l'escola primària "Font de l'Orpina" de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 22

DELS DIARIS

El primer ministre laborista a Escòcia el 2007, Jack McConnell, va dir en sessió parlamentària que “de jove creia que el nacionalisme podia oferir un futur, però també creia en Santa Claus”. McConnell va subestimar la lògica implacable amb la qual els nens veuen sovint el món. Ni ell ni el laborisme que havia dominat amb una hegemonia total la política escocesa des de finals de la Segona Guerra Mundial sospitaven que estaven ben a prop del precipici polític. En pocs anys, la socialdemocràcia escocesa ha passat de controlar-ho tot a escapar-se de l'anihilació total per la mínima, amb un sol representant avui dia al Parlament britànic. La desaparició de la socialdemocràcia i la seva substitució progressiva pel nacionalisme independentista a Escòcia van de la mà. De fet, l’habilitat del Partit Nacionalista Escocès (SNP) a l’hora d’ocupar un espai polític que queda orfe és un dels fenòmens de canvi electoral més fascinants a l’Europa dels darrers temps. La gran lliçó de l’independentisme escocès és que el nacionalisme té èxit precisament quan sap jugar bé en l’eix esquerra-dreta, i no tant quan el vol substituir. Posicionant-se bé en un espai rendible en aquest eix, i associant la idea de nació menys amb la identitat i més amb una política de regeneració concreta. La substitució progressiva del laborisme escocès per un independentisme progressista ve, doncs, en dos temps. El primer és el declivi dels dos pilars de la base laborista, com eren l’economia industrial i el poder dels sindicats. La nova economia basada en el petroli i els serveis fragmenta la classe treballadora tradicional. El New Labour de Tony Blair va reaccionar a aquest canvi estructural anant massa lluny i fusionant-se amb la ideologia conservadora. El neoliberalisme econòmic, el flirteig amb idees de privatització de la sanitat pública i sobretot la guerra contra l'Iraq no van ressonar bé en un espai de centre-esquerra liberal. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 23

DELS DIARIS El segon temps de l’ascens de l’independentisme escocès ve de la mà del nacionalisme útil i carismàtic d’Alex Salmond a la darrera dècada. En arribar al poder, el SNP va associar l’independentisme menys amb una identitat exclusiva i més amb un tipus de política que no oferia cap altre partit. Les matrícules universitàries gratuïtes, la supressió dels càrrecs per medicaments i la congelació d’alguns dels impostos més regressius van associar la idea de descentralització escocesa amb polítiques de sector públic, oposades a les polítiques de dretes que venien de Westminster. El SNP també es beneficia d’un relleu generacional en la darrera dècada. Gràcies a l’accés a l’educació universal i a la millora de la seva situació econòmica, els fills de la classe treballadora escocesa adopten un codi de valors diferent al dels seus pares. D'esquerres econòmicament però més liberals, cosmopolites i en favor dels drets individuals i la immigració. Paradoxalment, el nacionalisme sacrifica el comunitarisme i s'associa amb els drets individuals i un espai clarament liberal, on el dret a decidir emergeix com a clau. Els paral.lelismes entre Catalunya i Escòcia són interessants. El declivi del PSC i l’ascens d’ERC es deuen també en bona part a l’erosió progressiva de l’economia industrial i a un canvi generacional de l’esquerra que associa el nacionalisme amb els drets individuals i no els comunitaris. Tanmateix, el fet que el transvasament de vots cap al SNP ve exclusivament dels laboristes també apunta una certa feblesa estructural del procés escocès. No hi ha cap partit nacionalista de dretes, i més d’un 90% del conservadorisme britànic dóna suport a la unió amb el Regne Unit. Sense aliances de classe, és difícil apujar els números en un referèndum i guanyar legitimitat entre sectors de classe mitjana i benestants. És difícil fer un nou país només d'esquerres, i el SNP ho té complicat per atraure el votant conservador. Aquesta és la principal diferència amb Catalunya, on sí que hi ha espai per una aliança entre nacionalismes útils de dretes i d'esquerres com a via per tirar endavant el procés.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS

I tant que cal fer els deures! És molt normal i alhora necessari que, a casa, es treballi una estona cada dia per consolidar el que s’ha après a classe, a totes les edats. Fer cal·ligrafia -cosa completament oblidada, i alguns ara deuen pensar que totalment antiquada-, càlcul mental, llegir llibres, cuidar la sintaxi i l’ortografia per escriure sense faltes, no amb emoticones, fer els treballs que et manen, estudiar, fer esport, jugar... Hi ha més i menys, com en tot, però hi ha d’haver temps per a tot, en funció de l’edat, encara que no tots els alumnes tenen el mateix nivell ni ho assimilen tot de la mateixa manera. Cada estudiant té una intuïció i retenció desiguals, l’agilitat mental i el potencial artístic van a diferents ritmes. Les facultats cal exercitar-les de diferents maneres, però mai amb passivitat. Endur treballs a casa és un recurs que enforteix més la relació escola - família. Sempre s’ha considerat un complement o reforç de les matèries explicades. Treballar a casa els educa per ser més responsables i els fa més disciplinats, però això és tasca també dels pares. Probablement, qui més necessita d’un repàs diari és qui més s’hi resisteix. Els deures milloren el rendiment personal i són un suport que agilitza el ritme de l’assignatura. Uns deures escolars estimulants i dosificats no poden ser perjudicials de cap manera. Han de ser un al·licient per a l’aprenentatge, compartit entre escola i família. Naturalment que hi ha altres alternatives més originals, noves dimensions de formació que fomenten hàbits socials fora de la rutina acadèmica. Sigui com sigui, i adaptantnos sempre als nous temps, cal motivar la creativitat, però no oblidar mai promoure l’esforç personal, la responsabilitat i un cert grau d’exigència. El saber no és innat en l’ésser humà, ningú neix ensenyat, i es requereix dedicació i voluntat. Cal estar com més ben preparats millor per entrar dins la competitivitat del mercat laboral. És una postura una mica egoista per part dels pares no voler deures, perquè així poden sortir el cap de setmana sense haver d’estar pendent dels treballs dels fills o exàmens, o bé argumentant que el nen necessita temps per jugar. Tots hem estat nens i joves, i tots hem fet deures, i no ens ha anat tant malament en la vida; per això no es mor ningú. Que no tenim obligacions a fer i feina, els grans, quan arribem a casa? Amb una bona planificació i organització per part de grans i petits, hi ha temps per a tot, sense estar tant pendent de mòbils, tauletes, ordinadors i de la “caixa tonta”. Les habilitats que sí que es requereixen en el món laboral s’adquireixen interactuant amb els altres, aprenent junts, llegint, escrivint, treballant en equip. L’era digital porta més prosperitat per a tothom però no és imprescindible fer- ho tot digitalment. Si tens un bon professor a classe i vols aprendre, gairebé tota la resta sobra. Si volem el millor per als fills, això comporta un petit sacrifici, i potser renunciar una mica a allò que ens agradaria fer, per estar més en contacte amb ells i ajudar-los en el seu creixement personal, tant a nivell acadèmic com sobretot moral. A l’escola s’ensenya, s’aprèn; a casa s’educa amb estimació, paciència i perseverança. Montserrat Rosell Puig Vic Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA Nosaltres hem pogut veure l'home trepitjar la Lluna, la caiguda del mur, l'abassegadora presència d'internet. Els nostres avis van veure els primers aeroplans, l'enllumenat elèctric, guerres sagnants com mai... Però ningú no ha hagut de canviar tan dràsticament el seu concepte del món com els qui vivien en el temps de Cristòfol Colom.

El gran descobridor Colom va fer mans i mànigues per amagar els seus orígens, potser perquè era de família jueva o perquè els seus pares van patir alguna màcula social. Se'l suposa nascut al carrer dels Boters, que és la continuació de la Portaferrissa. Diuen que Colom era fill d'un taverner de la plaça de la Boqueria que va ser penjat per malfactor. Per aquest motiu, Colom hauria amagat, avergonyit, el seu origen, ja que en els seus papers i testament esmentava solament un germà del seu pare, que havia emigrat a Gènova. També es creu que després d'haver estat ajusticiat el seu pare, la mare va haver d'abandonar la casa i taverna de la plaça de la Boqueria i es va traslladar al carrer dels Boters, on va transcórrer la infància de Colom. Encara que en realitat Colom, de tornada dels seus viatges, va ser rebut al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, la veu popular situa la rebuda dels Reis Catòlics, després que el navegant descobrís América, al Saló del Tinell.

Cristòfor Colom, en el quadre Verge dels Navegants de Alejo Fernández fet entre 1505 i 1536 (Sala dels Almiralls, Real Alcázar de Sevilla), pintura que els historiadors creuen més fidel.

Els reis el van rebre voltats de la gent principal i van fer portar una gran cadira perquè Colom segués al seu davant, gest que constituïa la més gran deferència que podia oferir un rei. Colom explicà tot de coses sorprenents de les terres que havia descobert. Els va dir que la gent no sabien de lletra ni gastaven moneda, que no hi havia ni pa ni vi, que no coneixien el ferro i que tenien unes embarcacions totes d'una peca molt petites en forma de pastera. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS També explica que la gent anava despullada i que no coneixien Déu Nostre Senyor i que es menjaven els uns als altres. Els va fer tastar una mena d’espècie molt forta que usaven els indis, que va fer molta picor a la llengua dels reis. També els va fer menjar patates, que van trobar molt bones, i va contar-los que els americans se les menjaven en comptes del pa. Els ensenyà una gran colla de lloros i d'ocells estranys, que portà de més de trenta colors diferents, molt vius i vistosos, i també va mostrar-los una mena de conillets molt menuts amb cua de rata. Els reis van quedar meravellats davant de tot aquell bé de Déu, i sobretot del gran tresor d'or que van portar, tant que fins les cadenes de les naus i les galledes i els atuells de cuina eren d'or. També els van sorprendre molt els sis indis que portà, que no eren ni blancs, ni negres, ni roigs, ni grocs, que aleshores eren els colors de gent que es coneixien. Però allò que més gràcia va fer al rei va ser saber que a les terres que acabava de descobrir Colom no hi havia cavalls, ni ases, ni bous. I l'estranyesa dels indis en veure gent a cavall, perquè no comprenien que eren dues coses diferents i es pensaven que eren meitat home meitat animal, i s'horroritzaven en veure'ls.

El Fort Farell En Colom portava tres indis que van cridar molt l'atenció del poble i del rei. Un dels tres era gegant. Els Consellers de Barcelona, en veure l'admiració del rei, li varen dir que molt a la vora de la ciutat hi vivia un altre gegant més alt i més gros que l'indi, del qual es contaven curioses facècies. El rei el volgué conèixer. Es referien al famós Farell de Caldes de Montbui, i enviaren a buscar-lo. El gegant baixa a Barcelona. Pel camí, arrencà un pi dels més grans del bosc per fer-lo servir de bastó i, amb quatre gambades, es presenta a la ciutat. En arribar al portal de la muralla, els portalers li volien fer pagar el tribut de llenya pel pi que portava. El Fort Farell digué que no era pas un pi sinó un simple bastó. Discutiren fins que el Farell, enfadat, va llançar el pi per sobre la muralla com si fos una palla i passà una cama per sobre el mur i entra a la ciutat. Era tan alt que sobresortia per damunt de tots els edificis, de manera que els veïns, des dels terrats, veien com caminava el gegant. El rei, quan el veié, queda meravellat i s’adonà que era més alt i més ferreny que el gegant que Colom havia portat d’Amèrica. Va tenir gran satisfacció de veure aquell parell d'homenassos menjar, abans de contemplar la lluita. En el convit que va fer per a ells dos, hi treballaren tots els Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS cuiners de la ciutat, que no donaven a l'abast de coure tant de menjar. L'indi, que es creia que mataria el Fort Farell d'una bufada, no parava de burlar-se mentre menjaven: Menja, menja, Farallàs, que mai més no menjaràs. El Farell menjava tant com podia, sense contestar les provocacions de l'altre. Acabat de menjar, es disposaren a lluitar. La baralla es va fer a la placeta dels Peixos. Tot el veïnat sortí al terrat a veure'ls. El Fort Farell es plantà ferm enmig de la placeta tot esperant que l'indi l'envestís. Aquest començà a cops de puny, mossegades i esgarrapades contra el Farell, que restava immòbil com si fos de ferro. Quan l’americà estigué ja extenuat, el Farell entrà en acció i preguntà al rei que volia que en fes d'aquella joguina d'home. El rei va dir que fes el que millor li semblés i, segons uns, li comprimí els dos costats alhora i l’aixafà com una manxa. I, segons altres, l'agafa per una orella i el va tirar enlaire per damunt de teulades i terrats, engegant-lo altra vegada al Nou Continent, mentre cridava: -Gent de les Amèriques, aparteu-vos, que allí on caurà, tot ho aixafarà. Aquest fet es recorda amb la corranda popular barcelonina:

El rei quedà molt content del Fort Farell i li donà una bossa de diners. L'homenàs se'n tornà cap a Caldes pel camí que voreja Collserola, però quan hagué passat la collada se li va fer de nit i es quedà a dormir al ras. La nit era molt freda, i queda cargolat i mort. Si observeu la silueta de la serralada de Collserola, encara podreu veure la silueta del gegant tot estirat. Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS

La reacció de l'Andrés Quan el vaig conèixer, ja era gran. Jubilat. Vivia amb la muller i feia de masover d'una torre, a la sortida del poble. Era baixet i, sense ser rabassut, se'l veia treballat per la feina dura de tota la vida. A la seva vellesa encara menava un hort que era un jardí. Va arribar a Catalunya jovenàs, casat i afillat. Tot seguit feu cap a la treballada del pantà de Sau. Alla trescà llargues anyades sobre la grisor del ciment, sota l'esquinç de cel que permetia de veure el trau de la vall. Tenien una festa cada deu dies, recordava. 1 aquesta jomada, l'aprofitava per a llogar-se als amos de la rodalia per a esbrossar o fer feines de pagès. Un dia –em relatava amb els ulls brillants d'emoció– em va llogar un propietari per a anar a tallar bosc. Picàrem tot el matí estassant arbres i esbrancant-los. Havent dinat els portarem a carregador. 1 em vaig quedar «pasmao». L'amo agafava el cap gros de la biga i, a mi, em feia portar el cap prim. En veure això, vaig dir-me: «Andrés, esta es tu tierra». Quina diferència d'altres amos que havia tingut, que donàven ordres des del cavall, i mai no ajupien l'esquena! I aquí estic, enamorat d'aquesta segona pàtria que m'ha donat treball i pa per a tota la família, educació i feina per als meus fills i una vellesa respectada i tranquil·la. Aquestes foren les seves paraules. L'Andrés tenia el cor lleial i tendre per a reconèixer i agrair el tracte que rebia. Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA TROBAR XICOTA Abans d’internet, els habitants dels nuclis aïllats se les havien d'empescar per trobar parella.

El millor invent que la tradició va aportar per a la realització de les necessitats sexuals i reproductives va ser l'aplec, que se celebrava a la primavera per aprofitar el retorn del bon temps i la predisposició hormonal. Els joves i les seves famílies es reunien en un indret pla proper a una ermita per dinar, ballar i conèixer-se. El mateix dia o uns dies després ja es produïen les declaracions d'amor i els prometatges per al casament. Es deia que la noia que anava a l'aplec es casava abans que passés un any.

Aplec de Castellar del Vallès, prop de l’església. És un bon motiu de trobada dels castellerencs.

Canvi de parella Els balls dels aplecs comportaven constants canvis de parella que permetien que els nois i les noies es veiessin de prop i sentissin si eren o no compatibles.

Economia del matrimoni Els matrimonis en el món agrari van funcionar pel sistema d'hereu des del segle XIV fins al XIX o XX. Per evitar la dispersió del patrimoni familiar, els béns (el mas i les terres) passaven al primogènit (l'hereu, si era home, o la pubilla, si era dona), que havia de procurar que la resta de germans quedessin ben col·locats i cuidar els pares quan es fessin grans. Els germans petits, els cabalers, rebien la dot quan es casaven, que consistia en diners en metàl·lic o joies i altres objectes de valor. En cas de trencar-se el matrimoni la dot tornava al cabaler. La dot s'havia de correspondre al patrimoni de l'hereu o pubilla amb que es tenia aspiració de casar-se. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS Com que la dot dels germans tenia un valor inferior que els béns de l'hereu, la família solia invertir diners en entitats d'estalvis com les Causes Pies per a Donzelles a Maridar i solia treure'ls en el moment del casament un cop els ingressos havien augmentat. Una forma comuna que tenien les famílies de no dispersar gaire el patrimoni i compensar les diferencies d'estatus entre germans era el fet de casar tots els germans d'un mas amb tots els germans d'un altre, o com a mínim casar l'hereu d'un mas amb la germana de l'hereu de l'altre, i viceversa.

El detall Així, sovint els casaments eren planificats per la mateixa família i els aplecs es confonien amb una fira de bestiar de dues potes. “Pels aplecs i per les fires es compren els hereus i les pubilles”. Triar parella Generalment l'aplec s'anunciava amb una excusa culinària per no cohibir els pretendents. Però a Voratosca, a Olot, no s'estaven per romanços i anomenaven l'aplec El Triai, perquè bé que anaven a triar. Les famílies hi acudien amb els carros que aparcaven formant una rotllana. Dins del gran cercle es feia el ball del Triai i el dinar, després dels quals els nois es declaraven a les noies.

L'aplec del Cargol A Lleida, l'excusa de l'aplec és menjar cargols terrestres, un aliment que ja es trobava a la taula dels nostres avantpassats íbers. L'aplec del Cargol, que se celebra a finals de maig, està declarat com a Festa Tradicional d’Interès Nacional.

Pescar marit

Santuari de Font Romeu

A Font Romeu, a la l'Alta Cerdanya, en els durs hiverns les cases quedaven incomunicades. Durant la primavera brollaven les fonts, però els homes seguien escassejant. Les noies que volien marit havien de recórrer a la fe i a la màgia tradicional simpàtica per afavorir el bon decurs dels esdeveniments el dia que baixessin a l'aplec.

Amb l'excusa d'anar a rentar la roba, s'escapolien dels curiosos i anaven allà on naixia el riu. Allà recitaven una oració i llançaven una agulla torçada. L'agulla baixaria, empentada per l'aigua, riu avall fins que enganxaria un amant. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS Els d'Arboló són una mica rudes A Arboló, al Pallars Sobirà, la màgia simpàtica era encara menys subtil. Potser per aquest motiu l'aplec sempre era un èxit. Només arribar, les noies havien de pujar al balcó que hi havia davant de l'ermita i treure una cama pels barrots. Els nois havien de llançar una pedra a l'escletxa d'una roca que hi ha prop del santuari. Si la pedra s’introduïa al forat tenien les de guanyar; si rebotava era molt probable que aquest any marxessin sense xicota. Després havien de dinar i, per acabar, el punt culminant: el ball al pati del santuari. Aquesta manera de fer tan explícita va ofendre el bisbe Caixal, que va prohibir l'aplec al santuari l'any 1860, i l'aplec es va haver de traslladar a Gerri.

Santa Maria d'Arboló

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS

EL SORGIMENT DEL DESIG DE MANTENIMENT DE L ‘INTEGRITAT TERRITORIAL ESPANYOLA Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret

El desig de manteniment de la integritat territorial d’Espanya no ha estat constant. A l’Edat Mitjana, els regnes de Castella i Lleó es fraccionaven amb una certa habitualitat en produir-se l’òbit dels reis que repartien el regne entre els seus fills. Invariablement, després es produïen guerres fratricides per refer la unitat territorial. La primera constitució espanyola de 1812 (la “Pepa”), en l’article 1, deia: “La Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols de tots dos hemisferis” Aquesta definició està molt lluny de significar que es pretengués que Espanya era indissoluble. El text de la Constitució que comentem no feia cap altra referència a la qüestió territorial. A aquella Constitució la van seguir les de 1837, 1845, 1856, 1869, 1873, 1876, 1931. En cap d’aquestes Constitucions no es reflectia cap preocupació per mantenir la unitat territorial nacional. Només en la de 1931 hi havia una referència a la qüestió territorial en l’article 11, que establia el següent: “Si una o diverses províncies limítrofs, amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, acordessin organitzar-se en regió autònoma per formar un nucli polític administratiu, dins de l’Estat espanyol, presentarà un Estatut de conformitat amb el que s’estableix a l’article 12. En aquest Estatut podran reclamar per a si mateixos, totalment o parcial, les atribucions que es determinen als articles 15, 16 i 18 d’aquesta Constitució, sense perjudici, en el segon cas, que puguin reclamar totes o una part de les restants pel mateix procediment establert en aquest Codi fonamental…” Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS Observem que en aquest article, precisament, no es protegeix Espanya de la seva eventual divisibilitat, sinó que, al contrari, es pensa en un descentralització de funcions. Possiblement va ser aleshores quan es va enardir la consigna indivisible de la integritat territorial espanyola amb l’eslògan “Espanya, UNA, gran i lliure.”. L’any 1938, durant l’època franquista, es van incorporar a l’escut espanyol el jou (símbol de la unitat territorial) i les fletxes, tot i que aquests símbols procedeixen de l’època dels Reis Catòlics, com a representació de la unitat d’Espanya. Recordem que Catalunya l’any 1641 va decidir sotmetre’s a la sobirania de Lluís XIII de França fins que Barcelona, l’any 1653, assetjada per Joan Josep d’Àustria, es va rendir a Felip IV. Durant aquests anys Catalunya no va formar part de la unitat territorial espanyola. L’any 1716, invocant el dret de conquesta, es van abolir els furs i les constitucions catalanes amb el Decret de Nova Planta, i també es va prohibir l’ús del català després de la victòria de les tropes franceses i castellanes contra l’arxiduc Carles, a la Guerra de Successió. Però aquest canvi no es va fer amb la intenció conciliadora pròpia d’un afecte i per unificar les normes en la unitat territorial, sinó que es va fer amb menyspreu als sentiments catalans i per laminar la identitat catalana, que va patir un cop dur. Durant la Guerra Civil de 1936 - 1939, Espanya va estar dividida en dues: la part Republicana i la part anomenada Espanya Nacional, liderada pel general Franco. L’obsessió per mantenir la Unitat territorial d’Espanya culmina amb la Constitució de 1978, de la qual destaquem els articles següents: Art. 2 “La Constitució es fonamenta en la unitat INDISSOLUBLE de la Nació espanyola, pàtria comuna i INDIVISIBLE de tots els espanyols...” Amb aquesta manifestació, és fàcil per al Tribunal Constitucional condemnar qualsevol aspiració independentista dels catalans. És oportú recordar que Espanya va signar el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, en el qual es reconeix, en l’article 1, que “Tots els pobles (per exemple, els catalans) tenen el dret de lliure determinació...”, i a més, la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” estableix, en l’article 27, que una part (Espanya) no podrà invocar les disposicions del seu dret intern (Constitució) com a justificació de l’incompliment d’un tractat (Pacte Internacional de drets civils i polítics, que estableix la lliure determinació dels pobles). Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS Tornem a la Constitució Espanyola: Art. 1.:“Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna...” i seguidament a l’Art. 149 : “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: i segueix a continuació amb una llista inacabable de matèries, entre les quals: 32: Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum. En definitiva, l’ànim democràtic expressat en l’article 1 s’estavella davant la llarguíssima llista de funcions reservades a l’Estat sobre les quals no tenen res a dir les Comunitats Autònomes. Ho té fàcil el Tribunal Constitucional per declarar una vegada i una altra que qualsevol intent d’autogovern d’una Comunitat és inconstitucional. Tan difícil és entendre el desig d’autogovern de Catalunya i que en un règim democràtic ens correspondria decidir? Hem de veure com una vegada i una altra se’ns avisa de la inconstitucionalitat de les nostres intencions, suportant la delectació dels partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya, que veu en aquestes sentències un suport als seus objectius?

SI LES NITS encara són fredes, proveu de protegir cada planta petita de l'hort amb una ampolla destapada, i amb el fons tallat. Així tindreu l'hort ple de petits hivernacles. SI US COSTA pelar l'embotit, emboliqueu-lo amb un drap humitejat d'aigua calenta. Després d'una estona, podreu treure la pela fàcilment. DE TANT EN TANT fem girar els testos de les plantes d'interior, Així rota la planta rebrà la mateixa proporció de llum i no creixerà torçada cap al costat d'on prové la claredat. LES FRUITES i hortalisses ecològiques creixen al seu ritme natural, cosa que es tradueix en una menor acumulació d'aigua. Això els hi dóna més gust. UNA FULLA de llorer dins dels pots de l’arròs, de la pasta o del pa ratllat, ajuda a la conservació. Unes fulles de llorer a l'armari prevenen contra les arnes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

L'àngel del gra de sorra Tenia un somriure tan senzill, que captivava. No hauríeu pas dit que fos gran, i tanmateix era encisadorament bell. Traduïa la resplendor de totes les coses petites, llur diminuta bellesa, llur variada harmonia, llur llenguatge casolà, íntim. No feria amb cap grandesa, no imposava ni alçava la veu. Era un dels nostres i t’hi senties a lloure, amb ell. - No us heu fixat mai en un gra de sorra? -preguntà l’àngel. És immensament bell, com una muntanya en petit, amb les seves arestes altives i les seves geodes profundes com coves diminutes. Tallat com una joia d’indefinides cares, acolorit de mil colors diversos com un pom de flors virolades, ens ofereix la seva beutat sense fanfàrria, senzillament, a l’abast de tothom. A ningú no li cal argent ni or per a adquirir-lo, li basta sensibilitat i recollir-lo de terra, n’hi ha prou amb ajupir-se un xic damunt dels amples arenals i fixar-se en allò que és menut, en allò que és comú i que és bell. L’àngel del gra de sorra brillà com un estel mentre deia això. Ens mirà i prosseguí: - Amb els meus grans de sorra, penjats de les meves ales daurades, ajudo a construir els edificis que necessiteu per a viure. Cada gra de sorra hi és com un ullet que us mira, com un cor que està al costat vostre. No menyspreeu llur petitesa, puix que és Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS de petits grans que es teixeixen muntanyes, cases i mons. Agraïu llur servei, que us ofrenen simplement, com un somriure; agraïu-los-hi bo i recordant llur presència, bo i estimant llur col·laboració. - El gra de sorra porta en si l’encís de les coses senzilles, d’aquelles coses menudes de les quals ens hem d’enamorar si volem comprendre les coses grans. Mai no podrem somriure a una estrella, si abans no hem somrigut a un gra de sorra. L’estrella també és petita, com el gra de sorra també és gran, Només copsant la grandesa de les coses petites, sabrem copsar la petitesa de les coses grans. Aquest és un dels secrets de l’existència i de l’harmonia. Després que hagué dit això, comprenguérem que tots som iguals sota l’esguard d’un àngel i que tots hem de ser senzills si volem esdevenir estrelles.

Jordi Llimona i Barret

Se sol dir i repetir des del Govern central i altres líders polítics, i molts opinadors mediàtics, que “sense llei no hi ha democràcia”, i és cert. Però també és cert que quan la llei no té un fonament democràtic que la sustenti, no és llei, és simplement coacció. Tots aquells que reclamen que el Parlament i el Govern de Catalunya han de respectar el dret tenen raó. Però el que succeeix és que el dret constitucional que fins ara era vigent, ha deixat de ser vigent i vinculant a Catalunya i que, en aquests moments, ens trobem davant d’un buit legal que només es pot omplir a través d’una nova realitat política, a la qual cal arribar-hi d’acord amb el diàleg i el principi democràtic. Ho podem també expressar en termes més clàssics, com ja ho va fer Sant Tomàs d’Aquino. La llei, només és llei (i per tant només és vinculant i digne d’obediència) quan és justa i quan deriva d’autoritat legítima. Quan no és així, la imposició coactiva de la llei equival simplement a un acte de violència. Extret de l'article "És encara llei vigent la Constitució espanyola a Catalunya?" Per Eduard Ibánez a Apunts eticopolítics (24/03/17) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Els cinc castells de Montserrat El que podem explicar, del contingut històric d'aquests castells ja és una tasca més complicada. A dia d'avui, els historiadors ja han fet nombrosos treballs, i es podria dir que poca cosa hi ha per descobrir. Alguns llibres han intentat polir els detalls, dels uns i dels altres, per treure una conclusió més verídica. Tot i aixi, al final, sempre han quedat qüestions sense resoldre. Dels cinc castells montserratins, pel que fa a la Guàrdia i Collbató, no hi ha dubte que realment foren fortificacions de caràcter feudal, dels altres tres, la seva veritable historia ja es més dubtosa, i els historiadors de segles passats han creat moltes controvèrsies entre ells. D'inici, ja és complicat situar-los en el mapa i buscar qualsevol vestigi de la seva existència, fins i tot, en el cas del castell de l'Otger, es creu que mai va tenir la categoria de castell, i no passa de ser una simple torre de guaita. Els altres dos, el castell Marro i el castell de Montserrat, han estat confosos com un sol castell i, en el cas del primer, la seva veritable ubicació sempre ha estat una incògnita.

CASTELL DE COLLBATÓ A llevant de la població, a la serra de les Obagues i damunt d'un dels contraforts occidentals de la roca del Corb, situat a 429 metres, s'aixequen les restes del castell de Collbató, avui reduïdes a un fragment de la torre mestra, de planta circular i construïda amb aparell disposat en filades, ben escairat, que podria ser del segle XI o de la primeria del XII. Era un castell de petites dimensions, amb una torre semicircular voltada d'una muralla, la qual servia de paret d'algunes estances interiors. Tot i que és possible datar-lo sobre l'any 942, la primera prova documental és del 1113, quan el comte Guislabert, senyor de La Guàrdia, el va deixar en dot a la seva filla Ermessenda en casar-se. Els seus descendents foren senyors de Collbató fins l'any 1292. En temps de l’historiador Carreras i Candi (1862-1937), es conservaven altres restes diverses, per les quals considera que devia ser el castell més important de tots els de Montserrat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS

Restes del castell de Collbató

CASTELL OTGER El castell Otger sempre ha estat un enigma pels historiadors, tan a l'hora de situar-lo, com per trobar unes dades que demostrin que fos una veritable fortalesa. L'historiador Frai Argaiz, creu que aquest castell va ser anomenat d'Otger o Castell Otgario, perquè recordava la memòria del noble cavaller Othger Cataloz, en referència a la llegenda dels Nou Barons de la Fama. A partir d'aquí, esmenta que té notícies del castell en tres escriptures de l'arxiu del monestir, que corresponent als anys 1042, 1211 i 1245, on s'esmenta el Castro Otgario, però només com indicador de límits de la Quadra de Sant Miquel, amb referència a l'antiga capella d'aquest nom. A l'hora d'ubicar aquest castell, el mateix historiador ens diu que, a l'any 1498, l'ermita de Santa Magdalena va ser traslladada a un lloc més habitable que el primitiu emplaçament, i aquesta fou construïda més amunt, recolzada en una roca, a l'indret de l’antic castell. Altres historiadors indicant que res se sap dels senyors del castell, i que només conserva el seu record la orografia de la muntanya. Es fa difícil de pensar que en el segle IX o X, es pogués bastir un castell a més de mil metres d'alçada, en un lloc tant abrupte com la muntanya de Montserrat. El més sensat és pensar que, durant els segles XI i XII, hom fes servir aquest punt com a talaia, per el servei de guaita, amb senyals de foc i fum, i que aquesta talaia fos anomenada Castell Otger, sempre depenent del Castell de Collbató. El nom de la talaia o Castell d'Otger perdura en unes escriptures, creant aixi moltes controvèrsies als historiadors, que han intentat esbrinar la seva ubicació i el seu orígen sense gaire èxit. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS CASTELL MARRO El monestir de Santa Cecília i el Castell Marro, són dues institucions diferents però lligades per la història. El Castell Marro fou el suport de l'abadia de Santa Cecília, la primera abadia establerta a la muntanya, en el segle X. Documentat el 942 a través de la donació al monestir, del qual havia esdevingut un mas el 1330, pel comte Sunyer I de Barcelona, a instàncies de la seva muller Riquilda. Es creu que el castell va deixar de ser útil a la meitat del segle XVI i el mas va sobreviure, prenent com a nom el mateix que el del castell. L'historiador Frai Argáiz esmenta que l'any 1556, es van reparar els fonaments de l'església fent servir les ruïnes del castell. La ubicació del castell no ha estat mai clara, alguns documents antics el situen entre la casa de la Calsina, la font de Santa Cecília i la carretera que va a can Maçana, a tocar del camí de ferradura que venia de Manresa, en un lloc on el camí feia marrades, d'aquí el seu nom de Marro, tot i així, no es descarta que dit castell hagués estat adossat a la mateixa església de Santa Cecília.

CASTELL DE LA GUÀRDIA Un altre dels castells que s'aixecaren a Montserrat fou el castell Bonifaci, o Benefaci, anomenat així pels bons serveis que feia al seu voltant, ja que restava assentat en un punt des del qual descobria i defensava les terres d'Igualada, Calaf i Manresa. Segons l'historiador Frai Argáiz, amb el temps fou conegut també amb el nom de la Guàrdia, fent referencia a la amplitud de terreny que custodiava. El seu estratègic emplaçament, va ser bàsic per defensar la Catalunya Vella dels invasors musulmans. Situat al cim del turó de Sant Pau Vell, es conserven actualment restes de murs, entre d'altres una paret de contenció del terreny realitzada amb pedra i amb aparell d'opus spicatum. Del castell també en queden vestigis al costat de la capella de Sant Pau Vell, ran de terra, assenyalant distribucions interiors i alguns pocs murs. Documentat l'any 931, els seus dominis incloïen els termes de la Guàrdia, Collbató (fins al segle XII) i el Bruc (fins al segle XIII). A partir de l'any 937 va passar a pertànyer al comte de Barcelona. En 1370 el rei Pere el Cerimoniós el ven, juntament amb els termes de la Guàrdia i del Bruc, a la Abadia de Montserrat, els quals el tenen adherit fins a finals del segle XIX.

Restes dels murs del castell de La Guàrdia (Sant Pau Vell)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS CASTELL DE MONTSERRAT El Castell de Montserrat, és una altra de les fortificacions montserratines amb molts dubtes sense aclarir. En alguns llocs surt anomenat com a Castell de Montsiat o també com a Castell del Diable i, fins i tot, ha estat anomenat com a Castell Marro, confonent-lo amb el castell que s'ubicava aprop de Santa Cecília. Es creu que dit castell estava situat en el lloc on avui dia hi ha l'antiga ermita de Sant Dimes, per sobre mateix del Monestir. Sembla ser que fou una fortificació ben diferent a les altres ubicades a la muntanya, ja que dos foren de règim feudal (Collbató i la Guàrdia), un altre no passa de ser una talaia (Otger) i el quart era destinat a protegir Santa Cecília (Marro). Del castell anomenat de Montserrat, no se'n sap ni el seu orígen. L'historiador P. Muntades, quant fa referència a aquest castell, parla del segle VIII i que en Carlo Magno li donà el nom de Castell de Montsiat, tot i que sembla que aquestes dades tenen més de llegenda que d'història. El Monestir de Montserrat iniciat al segle XI, al igual que d'altres abadies catalanes, restava encerclada per muralles, la seva protecció arran de terra era bona, però per sobre les grans parets podria ser vulnerable. Es creu que el castell es va construir com a protecció del Monestir, tot i que en alguns episodis de la seva història fou una arma de doble tall, ja que fou envaït per bandolers que assetjaven la basílica des de les alçades. No se sap la data en que fou bastida dita fortificació, si més no, ens consta, segons uns documents, que el 15 de desembre del 1396 s'hi va celebrar un acte en el qual el Prior Vicenç de Ribes, en funció feudal, donà a Joan de Prat, representant del monestir, el castell de la Guàrdia. Altres documents es remunten a anys posteriors, 1462, 1472 i 1474. Algunes descripcions històriques fan esmena a que dit castell comptava amb un pont llevadís que el separava dels penyals per dificultar el seu accés. Això es pot corroborar, ja que en una pintura del segle XVI, guardada al Museu de Toledo, es pot veure el castell amb unes torres i el pont, també en el llibre "Montserrat" de Pau Verrié, és pot veure una pintura amb dit pont.

Text i Fotos:

http://esgarrapacrestes.blogspot.com.es/2013/03/la-castellada-els-5-castells-de.html Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 60 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

L'Infern L'Infern (continuació) Hom diu que, per anar a l’infern, el dimoni i el protagonista es fiquen en una barca que, un xic enllà de la costa, s'enfonsa i fa cap a l'antre infernal. Quant al camí que hi porta, és pintat de diverses maneres. Hom creu que tot el foc surt o deriva de l'infern; de manera que si hom es tira al foc es troba de seguida als dominis del Maligne. Un dels molts sistemes emprats pel dimoni per a anar a l'infern consisteix simplement a tirar-se per qualsevol xemeneia avall, i així que arriba a les flames ja es troba a casa seva; procediment que en sentit contrari també empra per a sortir-ne; on hi ha foc hi ha el dimoni, que si vol es desprèn de les flames i s'enfila xemeneia amunt. Com hem dit, segons una creença força estesa confirmada per la rondalla, per a anar a l'infern cal travessar un riu molt ample que hom ha de salvar en barca, perquè no hi ha ponts i la seva profunditat i amplada no permeten passar-lo a gual. El barquer demana el pagament del transport, per bé que és benèvol per passar de franc. Però de cap manera no torna a travessar de tornada els qui ja ha portat; per tant, el retorn de l'infern resulta impossible per raó de no poder tornar a passar el riu. Una rondalla explica que un Rei, per treure's el seu gendre del davant, li demanà que li portés el barret del dimoni. El gendre anà a cercar el capell a l'infern. No portava ni un cèntim per a pagar el barquer; li prometé de fer-ho a la tornada, però aquest li va dir que no li fóra possible perquè no podia passar novament els qui ja havia portat camí de l'infern, d'on no es movia ningú dels qui hi anaven. El gendre del rei li assegurà que tornaria. El barquer va dir que s'obligava a passar-lo de nou si es comprometia a dir-li com ho podia fer per a deixar l'ofici de conduir gent a l'altra riba, puix que feia uns quants milers d'anys que s'hi dedicava i ja n'estava cansat. El viatger es feu amic de l’àvia del dimoni, que li va donar el barret del seu net; aleshores li féu explicar com havia de procedir el barquer por a trobar qui el rellevés en el seu ofici. De retorn, el gendre d'aquell rei explicà al barquer que, al primer que acudís a demanar-li que el travessés, amb una excusa li Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS fes aguantar els rems de la barca i un cop els hi hagués lliurats que fugís a cames ajudeu-me perquè no els pogués deixar. El barquer va seguir el consell. El primer a presentar-se va ésser el rei que havia demanat el barret; en veure que el seu gendre havia sabut anar i tornar de l'infern volgué fer com ell, però es trobà burlat. Segons la rondalla, el barquer actual, doncs, és un rei. Hom diu també que és un mort amb cara de calavera i amb les mans descarnades, només amb ossos. La rondalla explica una sortida del dimoni que féu amb un home molt descregut. Vet aquí que una vegada en un poblet tenien sant Miquel per patró volgueren una imatge nova i el sacerdot féu una capta per recollir diners per a pagar-la. Tothom donà poc o molt per al sant i un veí molt esbarrabat li donà un ral, tot dient-li: "Aquí va un ral; no per al sant, sinó per al dimoni que té als seus peus". A la nit se li presentà el dimoni i li parlà així: "No saps com m'has fet content amb el teu gest. De mi, la gent només se'n recorda per reclamar-me impossibles o per maleir-me. Et vull agrair la finesa: demana'm allò que vulguis". El donant cobejà un tresor. El dimoni se'l carregà a coll i se l'endugué a més de dues hores lluny, fins a un bosc molt espès i feréstec, i li ensenyà un lloc on li digué que hi havia una riquesa amagada. Com que era fosc com una gola de llop, el donant digué que aniria a casa seva a cercar eines per a cavar i un carro per a traginar tot 1'or. El dimoni li aconsellà que hi posés un senyal, perquè, si no, no ho sabria trobar quan hi tornés. El donant digué: -Hi deixaré una pedra. -Se te l’emportaran. -Doncs hi plantaré un pal. -També se l'enduran. -Doncs hi faré un clot. -Vindrà algun eixerit abans; t’ho cavarà i se t’emportarà el tresor. El millor que pots fer és defecar-hi, així ho féu, i heus ací que quan es despertà es trobà que s’havia embrutat al llit. Hi ha una altra rondalla d'un eixerit que sap enganyar el dimoni que es volia apoderar d'una ànima. Vet aquí que una vegada hi havia dos veïns que es tocaven casa per casa: un d'ells tan ric que no sabia pas el que tenia, i l’altre tan pobre que no arribava per a menjar. Un any de molta fam veié el graner tot abarrotat, mentre el seu veí no tenia ni una engruna per a mantenir el seus set fills. Anar a trobar l'avar i li demanà que li deixés un sac de blat amb les condicions que volgués mentre pogués treure la fam de la boca de la fillada. El veí ric li digué: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS -No te'n vendré un, sinó que te’n donaré tres, si et compromets quan mori a vetllar-me tres nits seguides fent-me claror amb una candela encesa. El pobre s’hi avingué. L'avar li donà tres sacs de blat i l’endemà mateix morí; el pobre complí el que li havia promès. Anà al fossar i es passà la nit en vetlla al costat de la fossa, fent cremar una candela. Les dues primeres nits va passar una por de no dir. A la tercera, tot d'una sent un brogit estrany i se li presenta un dimoniot coix carregat amb un sacot al coll que li digué que venia per emportar-se l’ànima condemnada de l'avar, perquè era seva. El qui vetllava penjà la seva barretina de nou pams a la branca d’un arbre i digué al dimoni que no li deixaria endur l’ànima fins que l'hagués omplerta d'or. El dimoniot se'n tornà cap a l'infern i vingué de seguida amb el sacot tot ple d'or i l'abocà dins la barretina; però, com que l'hi tirava amb tanta revolcada, la foradà, tot caigué a terra i, com es pot suposar la barretina no resta plena. Li calgué tornar a cercar-ne més i tampoc no la pogué omplir. Hagué de fer set viatges, i en aquestes es féu de dia, i, com que la claror talla la força diabòlica, el dimoni coix se n'hagué d'anar sense l’ànima de l'avar. El pobre recollí tota aquella muntanya d'or i fou riquíssim. En el proper capítol continuarem amb: L'Infern - Averanys i preocupacions Recull fet per: Joan Vila Obradors

Qui vulgui un hort, que es faci observador

Qui planta un hort no té més remei que adaptar-se al clima local. Per aixó, el bon hortolà ha de convertirse en observador. En concret, ha de descobrir dues dades principals. La primera: quines són les èpoques de sequera, durant les quals poden caure calamarsades. La segona: si en aquell indret hi ha gelades, quant temps duren.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS Fenòmen geològic: Les Ribes Blaves

l geotop de Les Ribes Blaves està situat a la cruïlla de la Carretera B-120, d’Olesa de Montserrat a Viladecavalls, amb la carretera que puja a la urbanització Ribes Blaves. El corriol que mena al fons del barranc és difícilment transitable.

Es tracta d'un paratge espectacular i que val la pena visitar-lo, tot i que no sempre es pot tenir la sort de veure’l en plena esplendor, ja que el color blavós queda més o menys desdibuixat depenent de com hi incideix la llum solar. Es tracta, sens dubte, d'unes pedres considerades úniques al món. Està catalogat pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. S’hi pot observar la falla que posa en contacte els materials paleozoics (de l’era primària) i els cenozoics (de l’era terciària) i que separa la Serralada Prelitoral Catalana de la fossa tectònica del Vallès - Penedès. Les seves formacions gegantines són una font d’informació clau per entendre la geologia de Catalunya. Va aparèixer a causa d’un moviment tectònic fa uns 30 milions d’anys i tenen un gran atractiu didàctic, la qual cosa fa que molts alumnes d’instituts, universitats i geòlegs a nivell internacional s’hi acostin per fer-hi estudis, ja que presenta unes característiques que fan de l’indret un punt Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS molt important. Aquest aflorament es constitueix de farina de falla de tonalitats blavoses originada per la deformació i trituració de la pissarra, fet que provoca grans badlands o xaragalls a causa de l’erosió eòlica i fluvial i que fa que el paisatge adquireixi un caràcter molt pintoresc. El sistema de falles neògenes determina en gran mesura la fisiografia actual del Sistema Mediterrani català. La fossa del Vallès - Penedès concretament és responsable que els Catalànids apareguin dividits actualment en dues branques: La Serralada Litoral i la Prelitoral. La fossa del Vallès concretament apareix limitada pel NO per una falla que aprofita una fractura anterior paleògena que va desenvolupar una ampla franja de roques de falla incoherents anomenades farines de falla. El procés de formació de la falla no és sobtat sinó que funciona de forma gradual, tant pel que fa a l’enfonsament del bloc com al rebliment de la franja deprimida per materials detrítics procedents de l’erosió de relleus existents al bloc relativament aixecat. A Ribes Blaves, els materials miocens es disposen directament en contacte amb els materials del sòcol paleozoic mitjançant una complexa i ampla faixa de farines de falla que en gran part corresponen a la falla del Llobregat. Malgrat la gran importància geològica de la zona, cal esmentar l'alt grau de degradació que presenta degut a la poc afortunada construcció d'una carretera que dóna accés a la urbanització, just sobre la part superior de la fràgil formació de Ribes Blaves. Bona part de l'inici de la calçada del vial que mena a la urbanització, està en greu perill d'esfondrament degut al seu impropi assentament sobre aquest terreny tant poc compacte i inestable. Aquesta carretera, a més, ha afavorit la realització d'abocaments il·legals de runes i escombraries diverses que, tot i ser minoritaris des de la recuperació i tancament de l'antic abocador incontrolat que s'havia creat a la vessant sud del torrent, segueixen existint. Un altre punt a considerar, i que a la majoria de conductors passa desapercebut, és la deficient protecció del revolt de la carretera B-120 en aquest punt, ja que una sortida tangencial en sentit Vacarisses o Viladecavalls pot provocar, amb tota certesa, una caiguda del vehicle des d'una alçada d'uns seixanta metres, mortal de necessitat. Fonts diversses de la web Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS

Joan Duch i Agulló, il·lustrador del llibre de Joan Solà sobre Sant Salvador de les Espases En la portada del llibre Història de Sant Salvador de les Espases (1929), de Joan Solà, s’indica que les il·lustracions havien estat fetes per Joan Duch.

Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l’11 de febrer de 1891. Fou pintor i escriptor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Tenia dues botigues de pintura i decoració a Terrassa, una al Raval i l’altra a la Font Vella. Fou membre destacat d’Amics de les Arts, del Centre Excursionista de Terrassa, de Ràdio Terrassa i de la Junta Municipal de Museus. També fou acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes y Ciencias Históricas de Toledo. En Amics de les Arts formà part de la junta directiva i prèviament fou soci fundador del Gremi d’Artistes, l’entitat precursora. En el Centre Excursionista de Terrassa fou vocal d’arqueologia i de publicacions. Tingué un paper decisiu en la part gràfica i en la revisió de la Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt (1935), de la qual Joan Solà i Corominas, l’autor principal, havia redactat el text monogràfic però no havia pogut revisar-lo a causa de la seva malaltia postrema. Dissortadament, l’erudit escolapi no va veure publicada la seva obra, però alguns socis del Centre Excursionista de Terrassa el van anar a visitar a Moià, poc abans de la seva mort, i li van comentar la propera aparició del llibre, amb el qual ell estava molt il·lusionat. Durant la diada de germanor excursionista de l’any 1931, celebrada a la Mata, fou representada l’obra teatral de Joan Duch Fal·leres excursionistes. Escrigué diverses novel·les: Homes i màquines (1930), Els quatre amics (1931), Amor i banderes (1934), Vida triomfal (1935) i Auli, fill de Pilat (1954). Col·laborà amb articles literaris i periodístics en diverses publicacions periòdiques: La il·lustració catalana, De tots colors, El teatre català, La revista i D’ací i d’allà. Fins i tot va escriure la Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS lletra d’una sardana, El vi de Coll Cardús, la qual ha estat rememorada l’any 2006 en el número 451 de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat. En la seva producció literària són destacables també els escrits referents a la guerra civil i a la repressió de la postguerra, tema aquest que coneixia molt bé perquè ell mateix havia estat pres polític. Per boca d’un dels seus personatges digué: “Déu ens lliuri d’una guerra d’invasió, però Déu ens lliuri molt més d’una guerra civil”. Molts manuscrits inèdits seus han ingressat recentment a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. El 31 de març de 1939 el diari Tarrasa publicà un solt amb una “relación de detenidos” que deia: “Han ingresado en la cárcel de esta localidad: Onofre Torrella Vergés, Claudio Altisent Vidal, Juan Duch Agulló, Guillermo Cuvillá Bonilla, Cayetano Barba Vallés. Si alguna persona puede ampliar con algún detalle la actuación de los citados individuos durante la dominación roja, puede pasar por las Oficinas de Información e Investigación de FET y de las JONS, San Pablo, 25.” En les cartes escrites al seu amic Pau Gorina, des de la presó, sobre aspectes de la seva defensa davant del jutjat militar, sovint és irònic: “Aquí estoy con Noguera, Girona, Tauler, Dalmau y otros compañeros. Se está bien, todo lo bien que se puede estar en este balneario.” Altres cops és patètic: “Querido amigo: El oficio de destitución de la Cámara no existe. En los últimos días de octubre de 1936 cuando volví a Tarrasa procedente de Barcelona donde estuve escondido durante tres semanas y considerando que persistía sobre mí la amenaza de liquidación, en aquellos tiempos que mataban a todo el mundo, hice un auto de fe con todos los papeles que podían comprometerme en el caso posible de un registro, y el oficio de la Cámara que constituía un testimonio de que yo había sido un factotum de la Cámara de propietarios fué quemado con otros papeles.” En aquesta mateixa carta li demana algun document que atestés la seva destitució de la Cambra de la Propietat Urbana, cosa que l’afavoriria davant el jutjat militar. La carta té una postdata que denota les dificultats del moment: “De todo y para todo te pido discreción, pues en este momento tan especial que vivimos y siendo yo tan vulnerable podría existir alguna buenísima alma que quisiera añadir daño al ya existente.” En una altra carta, enviada pel conducte de la seva esposa, comentava que estava amb alguns companys de Terrassa: “Todos estamos en la misma celda y junto con algunas otras personas educadas lo vamos pasando no del todo mal. ¿Que un día u otro terminará esto? Naturalmente, eso no falla. Solamente puede suceder que vaya para largo, pero todo tiene un fin. Leemos el periódico (de estraperlo) y nos estamos enterando del hervidero de Europa y del avispazo de África.” Acaba amb la postdata: “No divulgues mucho que has recibido noticias directas mías.”

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Recobrada la llibertat, continuà desenvolupant la seva activitat professional com a decorador i també la seva tasca d’escriptor i de pintor. En una lectura literària en català feta el 15 de maig de 1949 a la llar de Miquel Saperas, presentada per Paulina Pi de la Serra i amb la participació també d’Enric Gall i Iú Pons, Joan Duch llegí algunes Espurnes, de les quals ressalten aquestes: “Les dues burxes del rellotge són com dues comares que es troben de tant en tant, parlen una mica i, mentre la més prima i nerviosa s’esquitlla diligent, l’altra mandrosa petita i rabassuda, va fent poc a poc.”; i “L’espelma agonitzant tartamudejava per a dir un mot brillant, però no el digué: s’estimà més callar i morir.” És destacable en aquesta etapa la publicació de la ja esmentada novel·la Auli, fill de Pilat (1954), fita important de la literatura catalana de postguerra. En la dècada de 1960, a part de nombrosos articles periodístics, escrigué els opuscles El tiempo y mi calle (1962), Nuestras viejas calles (1963), La literatura en Tarrasa (1964) i El arte plástico en Tarrasa: arquitectura, escultura y pintura (1965). Va morir a Terrassa el 7 d’agost de 1968, envestit per una moto al carrer de la Font Vella. De l’1 al 14 de febrer de 1970 tingué lloc una exposició d’homenatge a la sala d’exposicions d’Amics de les Arts. Una altra exposició antològica fou celebrada del 20 de novembre al 3 de desembre de 1999, també a Amics de les Arts. En la invitació es deia: “Joan Duch era personatge culturalment inquiet. Es dedicà a la pintura, a la literatura, al periodisme i era un apassionat de l’excursionisme. També se’l recordarà pel seu ofici de decorador i les seves habilitats tècniques que fa que moltes famílies d’industrial li encarreguin murals per als seus salons. Pictòricament, a més de ser un continuador del paisatgisme, com el de Vancells, els germans Viver i en Soler-Diffent, incorpora també una temàtica fins aleshores no tractada per altres pintors, com són els interiors de les fàbriques. Aquesta aportació, en un context fabril com el de la nostra ciutat, fa que sigui un referent, si més no, en la història de la pintura a Terrassa.”

Extret del llibre: Els ponts d’Esparreguera Carrer Joan Duch - Terrassa

Autors: Àngel M. Hernández Cardona Eleuteri Navarro Herrerías

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 49

Diumenge de Rams Església de Sant Pere de Vacarisses

Fotos: Joan Baltà Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 585 - Maig 2017 - Pàg. 50