586 juny 2017 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 586 - Juny de 2017

VACAR ISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal El Castellet de Perpinyà, lloc on des de 1965 es conserva ininterrompudament la flama amb què s'encenen les fogueres de la nit de Sant Joan. Cada 22 de juny, un grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc de la cuina del Museu de la Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà, i pugen al cim del Canigó, de 2.784 metres, on encenen una nova foguera, després de la lectura d'un manifest.

Del bosc de Canigó són los fallaires que dansen, fent coetejar pels aires ses trenta enceses falles com trenta serps de foc; en sardana fantàstica voltegen i de mà en mà tirades espumegen, de bruixes i dimonis com estrafent un joc. Estrofa del cant primer del poema "Canigó" - Jacint Verdaguer

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Lorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Racó del conte 19 Dels diaris 21 Col·laboracions 25

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Maig Dia 14 Primera comunió: Elsa Moreno Ribas, Ibai Marcos Bejarano, Lluís Pérez Ribas, Sara Serrano Poyatos. Dia 16 Enterrament de Miquel Arteaga i Segura (missa exequial dia 21) Dia 20 Ha mort Maria Lara de Mitjanes. Dia 26 Concert de Festa Major Petita. Corals de l'Escola de Música i del grup Tons i Sons Júniors de Terrassa. Dia 28 Missa concelebrada en honor a sant Felip Neri, copatró de la Parròquia. Cant dels Goigs. Primera comunió: Albert Marín Payà, Carles Carmona Vila, Ivan Garcia de Blas, Xavi Santiago Sànchez. Baptisme: Carla Torres Garcia. La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 2

PÒRTIC 25 anys Barcelona '92

Hi ha persones que fan que passin coses. Sí, també n’hi ha d'intensament dedicades a obstaculitzar-les, però avui ens ocupen aquells que saben volar. Personalitats que creen les condicions per envoltar-se dels millors esforços i complicitats per avançar. Aquesta va ser la màgia de la transformació de Barcelona 92. Fa 25 anys alguns van gosar pensar en gran i associar-se en la mateixa direcció, treballar per superar les petites i grans misèries. Pasqual Maragall va posar Barcelona en marxa perquè hi passessin coses i en el projecte olímpic va saber cristal·litzar l'empenta dels millors i més diversos. Recollint el testimoni de Narcís Serra, Maragall i Samaranch van ser, segons Diana Garrigosa, “dos galls que havien fet una treva”. Dues personalitats antagòniques que es van posar a treballar en la mateixa direcció. Josep Miquel Abad, conseller delegat del comitè organitzador, recorda encara avui Joan Antoni Samaranch com un “gran mestre del pragmatisme”. Empresaris, professionals i voluntaris de tota mena van obrir la ciutat al món. Van recuperar el mar, van fer una revolució urbanística, van crear infraestructures de telecomunicacions, van construir instal·lacions olímpiques, van inventar una estètica amb personalitat, una mascota que trencava amb la carrincloneria, van evitar un “espectacle marcial”, van hipnotitzar 3.500 milions de teleespectadors i van generar una explosió d'alegria i creativitat mediterrànies irrepetible fins avui. En paraules de Jaume Badia al llibre Pasqual Maragall, pensament i acció, durant els Jocs “l'alegria ho domina tot”, i és que aquells dies de juliol va ser possible entrar en la modernitat. L'impuls de Maragall va ser determinant.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 28 - Jesús de Natzaret (E) Si Jesús no hagués existit, com seria el nostre món? L’art, la música i el pensament universal? No ens podem imaginar Europa sense l’embranzida del Cristianisme. Davant de la majoria de la gent del seu temps en un indret desconegut, Palestina, va ser un home de carn i ossos, vida i sentiments com un de tants de la seva època. No ens va deixar res escrit i no ens consta que ni uns apunts hagués estampat mai enlloc. Durant uns quants anys el que feu i digué va passar de boca en boca i plega de comptar. De moment ningú no en prengué nota fins al cap d’una cinquantena d’anys de la seva existència activa i accelerada, posem-hi uns tres anys (dels 30 als 33?), alguns addictes varen espolsar les seves memòries i els seus records i començaren a recopilar notes i apunts que serien, després un xic remodelats, els Evangelis que nosaltres coneixem, la font genuïna de tot plegat. No és difícil de pensar que algunes dites i fets ens hagin arribat fàcilment una mica escantonats i inexactes. Sabem molt bé com corren les notícies de boca en boca i els desgavells que se’n deriven, molt fàcilment. Són tants els conceptes que podem desgranar de la gran figura, gegantina i única que ha trasbalsat el món en un abans i un després que ens deixen perplexos i anorreats. Un home del poble rodejat per la gent marginada, arraconada i més mal vista del seu temps. Un home que planta cara als de dalt i s’enfronta amb les institucions més serioses de país, Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II entre elles el Temple que era la peça clau de l’organigrama del món jueu, reconeguda i valorada per totes les cultures aleshores conegudes arreu. Un jove que defensava les dones, un tema que mai ningú no havia gosat encetar. Un enigmàtic desconegut que inventa davant del món bíblic una nova fesomia i un festós concepte d’un Déu, fins aleshores, venjatiu i rancorós. Un noi de poble que tira per terra la interpretació recargolada i estrambòtica de la divinitat venjativa que havia durat milers i milers d’anys fent malviure la humanitat vençuda per la por i la basarda. Havia llençat la gran idea: Déu és un Pare-Mare que està boig d’amor per aquest ésser que acabava d’empescar-se, va dir aquella frase (més o menys com aquesta) que retruny encara per les carenes i les fraus de la terra: He fet l'home i la dona a imatge i semblança meva. Sebastià Codina i Padrós

Carles Capdevila i Plandiura Balenyà, 13 d'agost de 1965

Periodista i guionista

"Alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò". "El cos és alguna cosa més que allò que transporta els nostres pensaments amunt i avall i, si tenim el detall de pensar més en ell, ell a canvi ens ajudarà a pensar millor i ens transportarà durant més temps". "L’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible. I que, a més, funciona". "Els sentiments bonics per la gent que ens importa ens els hem d’expressar a la cara més sovint". "Quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre de persones increïbles". "No hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada". Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pastís de poma

Ingredients per a 4 persones: 3 ous. 6 cullerades de farina. 7 cullerades de sucre. 4 pomes. Un sobre “Royal”. 50 grams de mantega. 3 cullerades de llet.

Posar tots els ingredients en el pot de la batedora i triturar-ho tot menys dues pomes que les guardarem per la decoració. Pels més llaminers, podem posar una mica de sucre sobre la poma. Posar-ho al forn quan és fred i tenir-ho a foc moderat durant 35 o 40 minuts.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 6

CAMPANADES LA GLOBALITZACIÓ DE LA LITERATURA Com que avui, oportunament i inoportunament, s'abusa del neologisme globalització aplicant-lo a tot allò que es presenta, espero que cap lector no es prendrà malament que jo, avui, parli de la globalització de la literatura. L'empresa editorial Opera Mundi ofereix traduccions de l'àrab, del turc, del sànscrit, del japonès, del xinès o del que calgui. Avui la literatura és ràpida i global. La lectura eixampla el centre de percepció del món. Entre altres, en el segle passat van ser els missioners els qui amb els relats de països exòtics o estranys ens feren adonar que no érem nosaltres el centre del món. Avui l'efecte de les literatures universals és molt fort i fins i tot la Bíblia està rebent sotragades. Parlant de les literatures mundials, alguns especialistes es refereixen a persones que eviten qualsevol lectura. Tenen por que llegir el que s'escriu pel món les obligaria a deixar de ser com són i que haurien de canviar la pròpia identitat. És probable, àdhuc religiosament. Una breu ponència del professor Joan Francesc Mira sobre “Literatura, món i literatures” acaba dient que no podem parar de llegir, perquè la vida és curta. La vida és breu, i la literatura, molta.

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic L'església de Santa Maria de Talló, es troba a la pedania de Talló, en el terme municipal de Bellver de Cerdanya, a la ribera esquerra del riu Segre dintre de la comarca de la Baixa Cerdanya. Coneguda antigament amb el nom de Santa Maria Cabanaria (es creu per les nombroses cabanyes de pastors que havia pels voltants). A partir de l'any 1842 és Santuari i va ser declarat el 1993 bé cultural d'interès nacional. Construcció de pedra d'una sola nau amb volta de

Església de Sta. Maria de Talló (Bellver de Cerdanya)

canó apuntat amb arcades laterals també apuntades, reforçada per uns arcs torals sostinguts per unes pilastres que coincideixen amb uns contraforts exte-

riors de secció circular. La capçalera està tancada per un absis semicircular amb ric aparell de petits carreus, decorat exteriorment amb arcuacions llombardes. Al braç sud de la capella del transsepte hi ha la sagristia i a la corresponent del braç nord hi ha el campanar. Església de cinc trams i nàrtex a l'entrada, amb cobertura de biga i pissarra. El nàrtex està conformat per tres arcs. Als peus de l'església hi ha un cor senzill amb balustrada de fusta al qual s'accedeix a través d'unes escales situades al sud-oest. Les obertures són fenedures closes amb alabastre o finestres sageteres. Al presbiteri, al bell mig de l'altar, s'hi venera la Mare de Déu de Talló, del segle XIII. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Sentir-se enganyat pels que un dia ens afalagaven deixa un rastre tan rovellat que al voler-lo reparar abans s’esberla l’atuell que no pas en marxa la taca... Els mortals som un grapat de terra vivificat pel bleix diví, per l’alenada d’aquell que no es veu però que es palpa a cada revolt de la la ruta guerxada de la vida... El món, el poble i la llar han estat, són i seran sempre el millor jaç i un immillorable bressol... Els amics i els mestres (després dels pares) marquen la drecera de tota una vida per llarga que sigui... La companyia constant dels goigs, de les alegries, de les tristeses i de les rialles, del sofriments i de les hores baixes han marcat tots els instant de la nostra vida... Totes les coses positives i negatives deixen un solc i un rastre en la nostra vida... La nostra admiració abasta tots els extrems de la nostra existència, des de les cingleres més encrespades de la terra als refilets més suaus dels ocells més menuts... Conservar vives i exuberants les il·lusions de la nostra infantesa adaptades als moments més variats de la vida, serveix per arribar al final beneint de bon grat el més humil començament... Si comptem amb Déu i Déu es pot refiar una mica de nosaltres ens adonarem que, al final, val la pena viure la vida... El despotisme i l’agressivitat són la manifestació d’una gran debilitat... No triomfen en la vida els que tenen moltes idees lluminoses sinó els que saben treure profit de les poques que tenen... Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES ELS SENTIMENTS I LES CREENCES Contra la força no val la raó.

Del perdut, treu-ne el que puguis.

Costum fa veure foc el que és fum.

Dels escarmentats neixen els avisats.

Costums rompen lleis.

Dels que fugen algun se n'escapa.

De bon gust o de mal gust, la raó pels meus.

Desgraciat del que no l'encerta. Dir la veritat no és pecat.

De bona persona bona paraula. Dir mentires, no en fan pagar res. De callar, mai mal te'n vindrà. Divideix i venceràs. De la ignorància ve la desconfiança. Dóna'm que te'n donaré. De les rialles venen les ploralles. El bé, buscar-lo; el mal, esperar-lo. De pecadors tots, de sants pocs. El bé no és conegut, fins que és perdut. De qui és la culpa? Del manxaire. El callar és saviesa. De qui no et mira en parlar, no t'en fiïs a l'obrar.

El córrer no vol pressa.

Del bé al mal tan sols hi ha un petit salt.

El discret mai alaba la guapesa.

Del dolent, no n'esperis res de bo. Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 9

DES DE SITGES Tu que ets mare Ets mare. D’acord, no és que tinguis cap mèrit superior, ni cap honor que et faci passar per davant dels altres, simplement ets mare perquè ho has escollit, o no. Potser voldries ser-ho i no ho ets, potser ho ets per les circumstàncies.

Les circumstàncies. Et fan ser la mare que ets, et limiten potser, t’angoixen, et superen, a vegades. Reacciones per superar-les, canviar-les, millorar-les. No et sentis mai culpable. La culpa que ens limita, que ens oprimeix i ens castiga. La culpa, per no saber, per no dir o no fer. O la culpa per dir i fer, per cridar, per callar o criticar. Criticar el què l’altra mare pensa, el que l’altra mare diu o fa, sense pensar en les seves circumstàncies, en les seves pors. La por que ens paralitza, que ens empetiteix. La por que ens fa ser massa protectores, que ens fa patir, i dubtar de tot. La por a dir el què penses, la por a deixar aquesta feina que et fa arribar a casa massa tard, i tenir més por a no dedicar-los prou temps. El temps. Que vola, i els fa créixer massa depressa. El temps que sembla que no passa quan portes mesos, o anys, sense dormir. El temps que no tens per dutxar-te o llegir aquell llibre que espera a la teva tauleta de nit. El temps que no s’atura, i se’t mostra impecable quan et mires al mirall. T’estan sortint cabells blancs i arrugues, potser. Però, què importa? Ara et toca lluitar. Seguir lluitant per parir, per criar, per lactar en llibertat. Lluitar per conciliar, per cuidar, per reivindicar ser la mare que vulguis ser, la millor mare. Que lluita per ells. Ells, el teus fills, o filles. Ells t’han fet mare, i et fan entregar més amor cada dia. No tens cap mèrit, ni cap honor, simplement ets sa mare: la que els va parir, la que els ha criat. La que els aguanta i els renya, la que els adorm amb petons. La que té sacs de paciència, dies bons i no tan bons. Ni millor ni pitjor que cap altra. Així que perdona’t i no dubtis: fes el què vulguis fer, sigues qui vulguis ser. Amb ells, per ells, però sobretot per tu, perquè ets mare i t’ho mereixes tot.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA La sardana La sardana és la dansa galana que canta a la Pàtria, que canta a l’amor; és la dansa de més bella ufana, és aquella que els fills agermana els fills que lluny d’ella la ploren d'enyor.

Pot sé el riure festós d'una noia, -poncella bonica del gràcil anell!o la flaire que exhala la toia que llueix en son pit ben cofoia penyora amorosa d'un gai jovencell!

És el cant gloriós de ma terra que ens diu belles coses que els ulls ens confon... és delit que al cor nostre s'aferra; i veiem com el cor mai no s'erra quan creu que és la dansa més bella del món.

Tot pot ser això que ens diu la sardana, -romanç sens paraules que va dret al corL’esperit sent el goig que encomana puix és dansa senyora que mana i ens mena a seguir el bell camí de l’amor.

Jo no sé quin encís la conforta ni sé quin goig dóna tan màgic anell. Tan sols sé que la pena aconhorta i fa néixer la fe molt més forta que un dia posàrem en un somni bell.

I la Pàtria, pensant, dansa i canta amb ritme i mesura que el cor ens atrau; si a la terra l’amor ageganta fa també que amb la fe que els aguanta la dansin els àngels en mig del cel blau.

Si ses gràcies l’han fet sobirana de tan forta raça, que creix amb anhel, ara i sempre serà la sardana la senyera ideal que agermana un poble que creu tot mirant fit al cel.

Ella fou qui encetà nostra història perquè no oblidéssim els fulls del passat. De les danses n’hagué la victòria; i avui va pel camí de la glòria per ser-ne regina de l’eternitat...!

I és del cel que baixà eixa florida tan pura i honesta pels xics i pels grans. És el cant que ens fa clara la vida, i a la dansa gentil ens convida, i fa que a parelles s'ajuntin les mans.

Joan Sisamón i Borràs

És aquell que les dolces marones el canten tendroies als seus infantons; el que canten la terra, les ones, els estels i els ocells, fent rodones; i formen un himne de clars horitzons. És el cant de la dolça tenora -serà mig tristesa, serà mig oblit?És el plor de l'infant que s'enyora; o el perfum d'una rosa que plora perquè una altra rosa més bella ha florit?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Els passats dies 13 i 14 de maig el Grup de teatre jove de Vacarisses, va posar en escena:

El somni del Petit Turquesa Us adjuntem el comentari rebut per part del nostre rector: Estimada Teresa, Ahir m'ho vaig passar molt bé. M'hauria sabut greu perdre'm l'obra de teatre. Així de simple. Aquesta canalla està vivint unes experiències úniques que recordaran tota la vida. El que fas va molt més enllà d'un dels típics tallers de teatre que es fan. Estic segur que els fas créixer, encara que no te n'adonis, una intel·ligència artística i emocional que els farà veure les coses de la vida des d'unes perspectives insospitades... Dóna'ls corda i m'ho confirmaràs.

Foto: Joan Vila

Aquella noia que feia de Turquesa, pot arribar a ser una bona artista. Té una veu interessant. Sense desmerèixer gens ni mica a tots els altres artistes. Pel que fa als cants, t'he de dir que s'hi notava el treball previ que s'ha anat fent des de les nostres escoles i concretament en aquest musical l'ajut de la soprano i professora Mariona Pallach. Gràcies per la feina educadora que significa tot l'enrenou teatral que portes entre mans. Pare Josep Morros i Castelltort, escolapi Rector de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Peret Seró

Corals de l'Escola Municipal de Música de Vacarisses i Tons i Sons Júnior de Terrassa

Festa Major Petita

Harrigorria Danzak Taldea

Sant Felip Neri 2017

Dansa popular navarresa

Exposició i venda de productes artesanals i naturals

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Plantada de gegants

Castellers de Terrassa i Cornellà

Loaldunak

Esbart dansaire de Vacarisses

Fotos: Joan Vila i Jaume Pintó

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Darrerament el Cor de Vacarisses tenim molta activitat! El passat dia 1 de maig ens van convidar a participar, conjuntament amb la Coral Flor de Lis, al concert que cada any s’ofereix al Rei, la Reina, el Cavaller St. Jordi, la Princesa i tota la seva cort a l’Església St. Miquel de Montblanc, dins la Setmana de Festes Medievals del poble. Tot el poble estava engalanat, tallers medievals, justes, falcons... Tots els seus ciutadans hi participaven i el seu vestuari era totalment adequat al moment i, tan autèntic, que realment et senties immers a l’edat mitjana. Cal esmentar que ens van tractar a cos de rei: esmorzar només arribar a Montblanc, una visita guiada per les muralles i pel poble i un dinar de germanor amb tota la reialesa. Va ser una experiència inoblidable que ens agradaria repetir!

Trobada a Montblanc

Per altra banda, i com ja va sent habitual cada any, el Cor de Vacarisses va fer la Trobada de Corals, altrament dita Xococoncert, el passat 7 de maig. Aquest any vam celebrar la XXIa. Trobada i va ser tot un èxit, tot i ser conscients que en una trobada així no tot és perfecta. Les corals Ariadna de la Garriga, Contrapunt de Malgrat de Mar, Orfeó S.C. Joventut Terrassenca i Violes de Sabadell ens van acompanyar i, certament, tan els programes escollits com la realització va delectar un públic incondicional que, en acabar, va aplaudir a desdir. No hi va faltar la xocolatada! Bona manera d’acabar la festa ja que, entre mos i mos, va donar peu a una convivència molt enriquidora. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Des d’aquí volem donar les gràcies a tots els participants, des de les Corals visitants (pel seu esforç), als directors (que amb la seva professionalitat i paciència aconsegueixen treure de nosaltres el millor), al públic assistent i a tots els col·laboradors que tan ajuden a fer realitat la nostra festa. Esperem ser-hi de nou l’any vinent amb les mateixes ganes i il·lusions. I, encara no hem acabat! Farem actuacions esporàdiques a la Festa Major Petita per tal de donarnos a conèixer a tots aquells que encara no saben que existim. Per cert, si us agrada cantar, perquè no veniu? Assagem els dimecres a les 9 del vespre a la Sala G de La Fàbrica. Apa, animeu-vos-hi!!! Isabel Trias

Concert a Montblanc

Xococoncert - Vacarisses 2017 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Si ens dius adéu

Ramon Alavedra Gall (1943 - 2017)

A Montserrat, també es pon el sol; et vas enfilar a l'últim raig d'ahir, Ramon, amic.. Però, fixa't en aquesta llum que foragita la foscor de la nuvolada...així mateix et recordarem, generós i sincer tal com eres tu. No feia pas molt de temps que ens sabiem compartint espai i temps en aquest món i tanmateix hauria quedat un buit si no ens haguéssim conegut. Hi ha qui ha estat més feliç perquè tu has existit. A mi mateixa, em vas donar, just abans de marxar, un moment feliç quan em vas dir que a tu no t'agradava gaire la lectura, però que el meu petit llibre te l'havies llegit perquè el trobaves planer i amè, tot un honor per a mi. Et trobarem a faltar, sobretot la Joana i la Rossita, tan sensibles però tan fortes malgrat tot. Demà, festa de la Muntanya que anys i anys vas tenir vora teu i vas estimar, et direm a reveure, Ramon, descansa en pau... M. Rosa Pi Piqué 26 abril 2017

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 18

RACÓ DEL CONTE

EL COCO VERMELL

Hi havia una vegada dos nens que es deien Pau i Joan que van sortir a jugar per una selva i van trobar un camí. El van seguir i es van quedar bocabadats quan van veure un cofre molt gran. Aquest cofre tenia un cartell que deia: "si el cofre vols obrir, un coco de color vermell hauràs de portar". Llavors van pensar: "I com ho farem per trobar un coco de color vermell?". Van avançar pel camí i es van trobar un conillet que menjava pomes i li van preguntar: - Conillet, conillet, tu ets bo?". - Sí, com tots els animals d'aquesta selva. - Doncs ens pot explicar on hi ha un arbre que tingui cocos de color vermell? - Jo sóc molt petit i no ho sé. Però la meva mare diu que allà hi ha uns arbres molt extranys. Li van donar les gràcies i van continuar caminant. I es van trobar un lleó molt ferotge i li van preguntar: - Lleó, lleó, tu ets bo? - Sí, com tots els animals d'aquesta selva. - Doncs ens pot ajudar?. - Sí, però tinc molta, molta gana. En Joan i en Pau van anar a buscar al conillet i li van demanar si li podia donar una poma. I el conillet els hi va donar una poma. Llavors li van portar al lleó, que se la va menjar molt afamat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 19

RACÓ DEL CONTE - Gràcies per ajudar-me. - Va dir el lleó. - L'arbre que esteu buscant està seguint el camí, a uns 200 metres d'aquí. I van continuar caminant. I quan van arribar, van veure un arbre molt i molt gran. "Com ho farem, per pujar aquí?" I es van trobar un goril·la. - Goril·la, goril·la, tu ets bo? - Sí, com tots els animals d'aquesta selva. Llavors el goril·la va agafar als dos nens i els va pujar al capdamunt de l'arbre. Els nens van agafar un coco vermell i el van portar on hi havia el cofre. Llavors van dipositar el coco sobre el cofre i aquest es va obrir i van descobrir que estava ple de monedes d'or. Van agafar les monedes i van comprar regals per toooots els seus amics: els de l'escola, els de l'equip de futbol...

Girona en flors 2017 - Església de Sant Martí Lema: "Hi havia una vegada..." - Fotos: Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 20

DELS DIARIS

Des de la terra de conills estant Malgrat el pas del temps i el pes de la història, l'arrel del topònim continua sent la mateixa: Espanya com a nom propi d'un lloc geogràfic i no pas polític.

Martin Behaim (1493)

a molt de temps, el territori que actualment ocupen Síria, el Líban, Palestina i Israel conformava una sola i gran potència econòmica, la rica Fenícia, amb capital a Biblos, la considerada ciutat més antiga del món. Fa poc més de tres mil anys, Fenícia i els fenicis es trobaven dominant els principals mercats mundials i obrint noves rutes comercials arreu. És en aquest context i tot explorant una ruta a la part més occidental de la Mediterrània, que una expedició fenícia arribà a una nova terra que un cop hi desembarcaren, els exploradors la trobaren habitada, sí, però sobretot... per conills. Per aquesta raó, els fenicis van batejar aquest territori amb el nom de "Sphania" com a derivació de la paraula "sphan", que en grec vol dir conill. És a dir, que aquests fenicis hel·lenitzats la van anomenar "terra de conills" i es quedaren tan amples. Posteriorment, aquesta terra de conills va rebre molts d'altres colons i migrants, grecs i romans, i el nom de Sphania va mutar cap a "Hispània", i d'aquí ja va evolucionar i consolidar-se amb el mot "Espanya". En aquest context, arribaria l'edat mitjana amb els més diversos regnes i les seves lluites dinàstiques fins que, en època moderna, Castella i els Borbons van emmarcar el seu imperialisme a la península Ibèrica, a base d'absorcions polítiques, de conquestes militars, de sang i de foc. Malgrat el pas del temps i el pes de la història, l'arrel del topònim continua sent la mateixa: Espanya com a nom propi d'un lloc geogràfic i no pas polític. Espanya com a simple terra de conills que, en època contemporània, comptarà amb diverses nacions aferrades pel poder d'un estat. Un estat que ressegueix la forma d'una pell de brau, com la imaginava Salvador Espriu en publicar –l'any 1960 i sota aquest mateix títol- el poema que denuncia la repressió que patien pobles sotmesos com el català. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 21

DELS DIARIS Paradoxalment, una terra que durant milers d'anys ha estat lloc de pas i d'acollida de les més diverses cultures mediterrànies i europees, avui en dia segueix segrestada pel regne d'Espanya, en mans de monarques Borbons i de polítics centralistes, corruptes i integristes, els quals i per distreure el personal, branden una anacrònica constitució que, diu i resa, es fonamenta en la indissoluble unitat de la terra de conills, pàtria comuna i indivisible de tots els conills. I tota aquesta Espanya es troba encegada per aquesta "pàtria" intransigent. Tota? No! Un llogaret del nord-est habitat per catalans indomables la rebutja una vegada rere l'altra. La darrera el 18 de febrer passat, quan vam manifestar-nos massivament a Barcelona perquè volem acollir els hereus d'aquella antiga Fenícia que un bon dia ens va obrir al món i donar un nom; i que avui en dia es troba empobrida i en guerra, en permanent conflicte, de Síria a Palestina. Així, mentre n'hi ha que colguen el cap sota terra, encauats en un regne que no admet canvis, dominats pel pal i la pastanaga; els catalans sortim a camp obert, evolucionant cap a una república que lluiti perquè aquesta terra i citant el final de La pell de brau, "visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat". Genís Frontera

El passat dia 13 d’abril, Dijous Sant, la recaptació que es va fer a la Parròquia, va anar destinada íntegrament a Càritas. Es van recaptar 130,31 € Des d’aquí volem fer constar a tothom el nostre més sincer agraïment. Vacarisses, abril 2017 L'Equip de Càritas Parroquial de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 22

DELS DIARIS

El dia 15 de maig de l'any 1705, fa 312 anys, un grup de destacats representants de les elits d'Osona reunits a l'ermita de Sant Sebastià, situada al municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer –a 8 quilòmetres a l'oest de Vic–, signaven un acord que s'anomenaria el Pacte dels Vigatans. Aquest acord era la resposta a la pressió patriota del virrei hispànic Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, un element de l'oligarquia latifundista castellana que, assabentat de la repulsió que causava el Borbó en la societat catalana, pretenia que les elits del país li juressin públicament fidelitat. Velasco havia construït un estat policial i repressiu que generava un fort rebuig. A l'ermita de Sant Sebastià es van reunir Llorenç Tomàs i Costa, vicari general del Bisbat de Vic –diòcesi que concentrava un terç de la població del país–; Antoni de Peguera, militar i diplomàtic molt ben relacionat amb les cancelleries de Viena i de Londres; Josep Anton Martí, notari de Torà i representant de la mitra de Solsona –diòcesi que concentrava una cinquena part de la població del país–; Antoni de Cortada i Carles de Regàs, en representació dels comuns de Manlleu i de l'Alt Ter; i Francesc Macià Bac de Roda, Jaume Puig i Josep Moragues, en representació dels propietaris agraris d'Osona, de l'Empordà i de la Selva, respectivament. La historiografia espanyola s'ha entestat a minimitzar la representativitat dels vigatans. En el seu tradicional estil ridículament negacionista i dogmàtic s'hi refereix com “un grupo de malhechores” que únicament es representaven a ells. Però la realitat revela que aquell pacte va impulsar un tractat internacional entre Catalunya i Anglaterra –Gènova (1705)– que va tenir un pes decisiu en Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 23

DELS DIARIS el desenvolupament del conflicte de Successió. I revela, també, que el primer Borbó espanyol i el seu il·lustríssim cos diplomàtic van haver de regalar Gibraltar i Menorca als anglesos –Utrecht (1713)– per ofegar un acord internacional que havien signat uns simples “malhechores” catalans.

Mapes de Gibraltar i de Menorca. Segle XVIII

El Tractat de Gènova va ser un acord de col·laboració que van signar representants de Catalunya i del Regne d'Anglaterra, països majoritàriament partidaris de Carles III d'Àustria el 20 de juny de 1705 a la capital de la República de Gènova, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol. D'acord amb el document, els catalans austriacistes —signants prèviament del Pacte dels Vigatans, que tingué lloc a l'ermita de Sant Sebastià, en la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) en l'anomenada Reunió dels Vigatans— es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Els anglesos, a la vegada, es comprometien a respectar les lleis catalanes. Aquest pacte secret fou signat pels comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Aimeric, i per Mitford Crowe, enviat de la reina Anna d'Anglaterra. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS

Actitud, valors, ideals. En qualsevol comunitat de creients i de no creients cal que tots ens acostumem més a dir gràcies, perdó, per favor i si us plau. Millorarà el tracte i la bona entesa amb l’altre. Hem de proposar, mai imposar. No manar, demanar, i fer-ho si us plau, per tal de garantir una bona convivència entre els germans. Ser agraïts, saber reconèixer i valorar el que l’altre fa per mi, apreciar el seu caràcter, la seva presència, potser també el seu somriure. Demanar perdó de cor, doncs qui té l’orgull ferit li costa humiliar-se. Ah! I que no siguin només paraules, sinó que cal començar per un canvi d’actitud en nosaltres mateixos. La caritat, el perdó, la pau, el respecte, la llibertat i la veritat s’han d’imposar sempre. La plena llibertat és la que ens fa capaços d’estimar veritablement, i no caure en els enganys d’egoismes falsejats amb paraules per quedar bé, és el do de poder elegir el bé i buscar el que agrada a Déu, encara que sovint no sigui fàcil. La llibertat, junt amb l’amor, són font de felicitat. Ser lliure no és fer el que un vulgui. Però per això, ens cal a tots saber trobar el camí de la fe i l’esperança, una fe que ens acompanya per ser bons seguidors de Jesús i ens permet tenir una esperança ferma en el Senyor. Ell ens donarà la força per anar contra corrent, si cal. Cal ser valents en la recerca de grans ideals.

Montserrat Rosell Puig Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS Potser és la primera vegada que llegeixes un llibre de Ramon Llull. Ara bé, quan acabis la lectura hauràs tingut el gust de conèixer l'obra d’una persona extraordinària que va viure fa més de setcents anys. Ramon Llull és autor de prop de tres-centes obres, i esta considerat un escriptor universal. Gràcies als llibres que va escriure, el català es va convertir en una llengua de nivell molt alt que servia per a la literatura. La vida de Ramon Llull va ser una aventura. A més d'escriure, va viatjar molt per Europa i África. Era un gran savi que va estudiar diverses llengües per poder comunicar als altres tot allò que havia après. La seva intenció era demostrar que el cristianisme era la millor de totes les religions. Et proposem la lectura d'una de les obres més conegudes de Llull, el Llibre de les bèsties. És una història d'animals, plena d'intriga i d'acció. Però alerta, sota de cada personatge descobriràs els defectes i les qualitats dels humans.

Maria Carme Bernal i Carme Rubio

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL Ramon Llull va néixer l'any 1232. Era fill únic d'una família distingida catalana que s'havia instal·lat a Mallorca. De jove, com tots els nobles de l’època, anava a caçar, s'entrenava en l'ús de les armes i feia llargues passejades a cavall. Duia vestits elegants, i sovint organitzava festes amb espectacles i cants dels joglars. Un dia, Ramon Llull es va cansar d'aquella vida. Ell mateix va explicar que un vespre de 1263, quan ja tenia trenta-un anys, se li va aparèixer Jesucrist. En aquell moment, el noi estava escrivint un poema d'amor. Es va espantar tant que se'n va anar al llit i es va colgar entre les mantes. L’endemà, com si res no hagués passat, va continuar aquell poema. Però al vespre, sembla que es va repetir el mateix, i així unes quantes vegades. Fins que Ramon Llull va comprendre que Déu li enviava un missatge clar; fer-se religiós. Era una decisió molt difícil de prendre, però després d'un temps de reflexió, va acceptar dedicar-se només a Jesucrist. Des d'aquell moment, la seva vida es va transformar. Va abandonar la família i la feina d'administrador del rei. També es va vendre les riqueses i va canviar els seus vestits luxosos per un hàbit de frare, senzill i pobre. De primer va tenir una mica de por però, segons ell mateix va escriure, Déu el va ajudar i li va ensenyar el camí que havia de seguir: convertir gent al cristianisme i escriure llibres religiosos. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS També va tenir la idea de fundar un centre on els frares estudiessin llengües, per a poder predicar a terres llunyanes. A partir d'aquell moment, Ramon Llull començava una vida apassionant. Des de 1265 fins al 1274 va adquirir molts coneixements de religió, de ciències, de filosofia i de llengües. Durant aquests anys va escriure molts llibres, i no solament en català, sinó també en llatí i en àrab. Ben aviat va ser considerat un gran savi. Llull volia explicar la seva visió cristiana del món a través dels llibres. Ell deia que Déu l'ajudava a escriure, perquè, quan no sabia com explicar una idea, al cap d'uns quants dies, ja tenia al davant la solució.

Després d'aquells anys d'estudi, el 1274, Llull se'n va anar a Randa, una muntanya de Mallorca. Allí va trobar una manera molt original d'exposar les seves idees i la va anomenar Art. A partir d'aquest moment, les obres que escriurà, siguin de la matèria que siguin, formaran part de l'Art. El 1276, Llull va fer realitat el seu somni. Va convèncer el rei Jaume II de Mallorca per construir un petit monestir a Miramar, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, prop de Valldemossa, on dotze frares estudiarien llengües per anar a convertir al cristianisme gent d'altres religions.

Els viatges de Ramon Llull Continuarà. Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA La casa de Cervantes Hi ha pintors que s’escapçaren una orella. Compositors que quedaren sords. I escriptors que els faltava un braç. Aquest era Miguel de Cervantes Saavedra, aventurer, soldat, galiot i, sobretot, el millor escriptor de les lletres castellanes. S'estigué a Barcelona i sempre en va guardar un gran record.

Segons tradició, quan Cervantes visita la nostra ciutat, s’instal·la a casa d'un amic anomenat Gil Grau, que vivia al número 2 del passeig de Colom, on podem trobar una placa en record d'aquella visita. Quan Cervantes va fer visitar al Quixot la nostra ciutat, el va fer hostatjar-se, en homenatge, també a la casa de Gil Grau. I li va fer viure també, davant mateix d'aquella casa, una de les aventures més importants de la vida del cavaller errant. En aquella platja va ser vençut el Quixot pel batxiller Samsó Carrasco disfressat de cavaller de la Blanca Lluna. En aquella platja, que ara és el moll de la Fusta, és on van embarcar les forces catalanes que van participar en la batalla de Lepant, entre les quals es trobava Cervantes. Va ser allí també que va fer embarcar els dos herois de la seva obra quan visitaren les galeres. També segons la tradició, va ser a la casa de Gil Grau que es desenvolupà la famosa sessió de la testa parlant que va impressionar tant el Quixot. L'hoste del cavaller va fer parar una taula damunt de la qual hi havia un bust que contestava les preguntes que se li feien. El peu de la taula era foradat i donava al pis de sota, on es trobava un parent del senyor Grau que contestava amb veu forta les preguntes que hom li feia al bust. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS És una consideració que el famós escriptor faci tornar el judici del seu heroi a la nostra ciutat. És possible que respongués a la creença segons la qual Barcelona està regida per un estel que la guia i que li dóna claredat de seny i encert de justícia en les coses transcendentals que hi succeeixen. Per aixó els antics deien: "Barcelona, la ciutat de la bona estrella". Referent a aixó, es comenta que els nostres comtes i reis, quan havien d'estudiar un afer important, dictar una disposició o promulgar lleis, preferien fer-ho des de Barcelona, perquè la decisió presa sota la protecció de l'estel de la ciutat era sempre beneficiosa. I es creia que les lleis, privilegis i disposicions emeses des de Barcelona, per aquesta raó, eren rectes i encertades. La redempció del Quixot a la nostra ciutat podria ser una manifestació d'aquesta creença.

S. Dalí

INDRETS DE LLEGENDA La Rambla Qui passeja pels carrers de la ciutat amb els ulls de la imaginació, pot veure encara fets ben sorprenents que la tradició popular situa en llocs concrets i quotidians on passem afanyats pels quefers diaris. Deturar-s'hi un moment i evocar el que potser va passar fa viure més Barcelona. La casa dels Paraigües és una de les més boniques de la Rambla; antigament hi havia una casona baixa i s'hi va establir una bacallaneria coneguda per Can Pau Lladre. S’explica que aquest personatge treballava a la Seca, l’antiga fàbrica de moneda de Barcelona, i que cada dia l'home, quan no el mirava ningú, s'empassava una unça d'or. I una vegada a casa seva, amb herbes, es purgava i la treia. Empassar-se una unça d'or diària, que era una suma important, va acabar fent trontollar el crèdit de la fàbrica de moneda. Els directors de la casa prou que registraven tots els treballadors, però com que era difícil arribar a Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS l'estómac d'en Pau, que era l'home de més confiança, continua cruspint-se l'or fins que la Seca va haver de plegar de fer moneda. Des d’aleshores a Barcelona no es van fer més peces d'or. En Pau Lladre es va fer ric i comprà la casa que hem esmentat i una bacallaneria, però la seva malifeta va saber-se, i tothom, quan passava per davant de l'establiment, l'assenyalava amb el dit i en veu baixa explicava la historia de la seva riquesa i de com s'havia convertit, gràcies a la seva gormanderia, d'un pobre treballador en un propietari. Encara avui, pel laberint del barri de la Ribera, rere el carrer de Montcada, podeu trobar el carreró de la Seca, on hi havia l'antiga fàbrica de moneda. Però l'entrada es troba al carrer dels Flassaders. Un gran escut nobiliari indica la importància de la institució que va haver de tancar per culpa d'un bacallaner. Això és el que es diu, la veritat és que la va tancar un borbó! Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (LA SECA)

Florins, escuts, ducats, lluïsos, trentenes, reals i fins i tot pessetes s'encunyaven a l'antiga Casa de la Moneda de Barcelona, més coneguda com la Seca, situada en el número 40 del carrer de Flassaders. La Seca va obrir les portes el 1441, quan el rei Alfons V va atorgar al seu uixer, Leonardo de Sos, el dret de fabricar moneda, el que era una mostra de la plena independència econòmica i política de la qual gaudia Barcelona en l'època medieval i la moderna. Entre 1642 i 1648, en plena Guerra dels Segadors, la fàbrica es va ampliar, arribant a ocupar tota l'illa compresa entre els carrers de Flassaders, Mosques i Cirera. La Seca, el nom provenia de l'àrab sekka (lloc on es fabrica moneda) va continuar encunyant fins que, en 1717, Felip V va voler imposar una única moneda, la castellana. per a tots els estats del regne. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA PÉIXER EL MENJAR En temps anteriors a l’existència de la batedora, les mares semblaven ocells.

Antigament, els infants eren alimentats amb menjar peixat. La mare mastegava i ensalivava el menjar abans de donar-lo al nen. L'aliment entrava ja predigerit a la boca de l'infant i s'evitaven molts mals de panxa i còlics. L'abandonament del camp per anar a les fàbriques urbanes va obligar a deixar de banda aquest costum tan entretingut.

No sabem com feien el menjar les dones que treballaven més de dotze hores diàries. Si les avies s'havien quedat al poble, devia de ser ben complicat. Els nens, si no treballaven a la fàbrica, anàven a portar el menjar als pares o donàven de menjar els animals (conills, gallines) que es tenien dins de casa. Fins i tot es podia trobar un burro a l’àtic. Les condicions de vida es van complicar molt i els cossos mal alimentats van acollir malalties com la tuberculosi, el còlera, el tifus o la febre groga. L’amo es va adonar que per mantenir la producció calia mantenir vius els obrers i es van formar les colònies, que almenys asseguraven uns mínims de qualitat de vida. Amb l'arribada de les colònies fabrils, l'alimentació va quedar assegurada per mitjà de menjadors col·lectius, i l’atenció als infants amb escoles bressol. L'obrer començava a sobreviure. Encara que potser dins d'una presó encoberta.

La mà d’obra femenina va ser molt important al segle XIX.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS L'Hotel de les Dones Les feministes de finals del segle XIX veien que els homes no participaven en les tasques de la llar i que trigarien dècades en fer-los entrar en raó. Llavors van pensar a col·lectivitzar el treball domèstic i la cura dels fills. L'arquitectura moderna, que combinava estètica i ús, es va fer ressò de la demanda. El projecte de l'Hotel de les Dones considerava un gran edifici d'apartaments sense cuina, amb menjadors comunals i serveis domèstics compartits. L'oblit de la intimitat familiar de l'obrer potser va ser l'impediment perquè es realitzés el projecte. El racionalisme arquitectònic va venir a Catalunya de la mà del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATPAC), fundat el 1928 i dissolt el 1939, amb Josep Lluís Sert (l902-1983), Josep Torres Clavé (1906-1939) i Ricardo de Churruca (19001963), entre altres.

Josep M. Sert - Arquitecte

GATPAC - Casa bloc (1932 - 1936)

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS

RECONÈIXER QUE ESPANYA HA DE RESPECTAR EL DRET DE LLIURE DETERMINACIÓ DELS POBLES NO ÉS IMMISCUIR-SE EN ASSUMPTES INTERNS D’ESPANYA Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret

El “Pacte internacional de drets civils i polítics” (Nova York, 1966) estableix en el seu article 1 “el dret de lliure determinació de tots els pobles”. Els estats que, com Espanya, van firmar el Pacte, van quedar obligats incondicionalment a respectar aquest dret. Recordem alguns aspectes del Pacte esmentat: Art. 2.1. “Cadascun dels Estats part d’aquest Pacte es compromet a respectar i assegurar a tots els individus de dins del seu territori i subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en aquest Pacte…” Art. 2.2. “Cada Estat part es compromet a adoptar, segons els seus procediments constitucionals i les disposicions d’aquest Pacte, les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives o d’un altre ordre que siguin necessàries per fer efectius els drets reconeguts en aquest Pacte…” No hem d’oblidar que la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” imposa, en el seu Art. 27, la prevalença de les obligacions resultants d’un Pacte (respecte per la lliure determinació dels pobles) sobre el que pugui establir el dret intern de l’Estat part (indissolubilitat de la unitat nacional establerta per la Constitució espanyola). Recentment, la “Fundació Carter”, amb la qual el President Puigdemont havia contactat en relació amb el dret de lliure determinació dels independentistes catalans, va dictaminar, d’acord amb el que es llegeix a la premsa nacional espanyola, que aquesta qüestió era un assumpte intern d’Espanya, i així ho va fer saber a través de l’Ambaixada dels Estats Units. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS L’obligació de respectar el dret de lliure determinació va néixer amb la firma del Pacte i no depèn de les opinions que puguin tenir uns organismes o uns altres. Dissentim frontalment de la manifestació relativa al fet que el respecte a la lliure determinació dels pobles sigui un assumpte intern dels Estats que van firmar el Pacte, reconeixent que a tots els pobles els assisteix el dret de lliure determinació i aquest valor universal, havent estat considerat d’aquesta manera, no pot ser ignorat amb el pretext que el compliment del Pacte és una qüestió de dret intern del país obligat a aplicar-lo. Entenem que la consulta formulada pel President Puigdemont a la “Fundació Carter” hauria d’haver estat contestada en els termes següents: “Espanya està obligada davant el món a respectar el dret de lliure determinació dels independentistes catalans perquè va reconèixer aquest dret a tots els pobles incondicionalment. No hi tenim res a afegir, però si se’ns pregunta si creiem si és o no és encertada la secessió de Catalunya respecte d’Espanya, els direm que aquesta qüestió sí que és un assumpte intern d’Espanya i Catalunya, però que Espanya té l’obligació de respectar el dret de lliure determinació dels independentistes catalans, facilitant-ne l’exercici, en lloc d’anar anunciant processos penals condemnatoris dels dirigents independentistes, i que la nostra opinió és irrellevant i no pretén immiscir-se ni influir en assumptes interns d’Espanya.” Creiem sincerament que la referència que s’ha donat a la premsa de l’actitud de la “Fundació Carter” davant la consulta del Sr. Puigdemont està tergiversada per pressions del Govern central espanyol i que és inexacta. La “Fundació Carter” ha intoxicat l’opinió pública en difondre que el respecte a la lliure determinació dels pobles és una qüestió interna dels Estats; i faria bé de rectificar i la premsa també hauria d’esmenar una consideració tan desencertada. Qui considera que el respecte a la lliure determinació dels pobles pugui ser una qüestió interna de l’Estat deixa entreveure que el que desitja és que el Govern central espanyol decideixi “a porta tancada” l’avenir dels independentistes catalans i que l’Estat s’oblidi del Pacte. El dret de lliure determinació dels pobles genera obligacions “erga omnes” (davant de tots) i és una norma de “ius cogens” que no admet cap acord en contra.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS

Reflexió sobre l'egoïsme L'egoisme, la vida i la nàusea fan trena. L'egoisme és una malaltia greu; provoca una rigidesa tetànica que paralitza les relacions humanes. L'egoista és un absurd: coexisteix, sense conviure. Intenta rebre dels altres, sense obrir-se a ningú. Vol que els altres li donin, estant curull d'ell mateix. Quan l'egoista intenta relacionar-se, tracta els altres com si fossin coses i, en voler coses, es declara cosa. Redueix la seva categoria existencial a l'ultim graó. Tractar un egoista és trobar un regal que no es vol descloure des de dintre, ni es pot obrir des de fora. Tothom el llença a la vorera. L'egoista és una esfera que rodola per la vida sense poder arrelar enlloc, i no para fins al torrent de la vall. L'egoista és un bot ple de vi que s'ha tornat agre. Si algú s'hi acosta, tan sols flairar-lo, l'abandona. L'egoista acapara vida, i, per manca d'airejament, se li corromp a dintre. L'egoista és un motor, sense corretja a l'embarrat, que gira i es desgasta inútilment. Ell vol viure, però com que no es pot viure sense conviure, els altres li fan nosa i fàstic. Per això Kafka posa en boca d'aquesta mena d 'exemplars: «l'infern són els altres».

Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

L'àngel dels paisatges Estenia les ales ondulants al llarg del sòl i l’abraçava amb una infinita bondat. L’àngel dels paisatges estimava la terra i tenia cura de cada contrada i de cada matís. Tot s’agombolava sota les seves ales. - No podeu pensar com estimo els paisatges, tots -digué l’àngel. En sóc el custodi i el jardiner. Disposo els turons, ajaçats a terra, suaus com un cos de dona; tinc cura de les serralades i m’abelleix fer-ne amfiteatres que emmarquin tot el panorama i des d’on se senten les veus dels homes llunyans i dels ocells propers. Acuradament aplano els cims de les eroles perquè facin de pòdium d’àngels i d’infants. Omplo d’arbres les valls i els vessants muntanyencs perquè hi reposin els ocells i aombrin els vianants. M’abelleix distribuir els arbres d’ací d’allà, i em plau veure com competeixen amb les muntanyes per trencar l’horitzontal i omplir de bellesa juganera tots els entorns. M’agrada contemplar el verd de les boscúries o els roigs i blaus dels deserts de ressonàncies d’infinit. Allí deixo les roques descarnades, vermelles de sang o grogues de por, allí les disposo com gegantins guardians, companyes de la sorra menuda, guaites de les planes sense terme. Tot és bell en els paisatges si se sap mirar. Mireu-los, humans, i us transformareu en àngels! L’àngel se’ns adreçava així, amb un immens desig de comunió en el rostre. Amb les ales verdoses cobria tota la terra que apareixia radiant de bellesa, aquella terra que parlava i convidava. Mai no ens n’havíem sentit tan a prop, mai no l’havíem copsat tan nostra. La Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS posseíem i ens posseïa, com un intercanvi d’amor. Però no tots ho veien així: també n’hi havia de cecs, també n’hi havia de durs i d’explotadors. I l’àngel ens mirava a tots, mirava els homes que treballaven la terra, mirava els qui l’estimaven i que a cada solc li oferien un cant, mirava els qui la menyspreaven i que a cada pam l’omplien de runes i d’escombraries. Se sentia feliç per la cura dels homes, per les mirades dels homes, per totes aquelles mans que estimaven la terra. Però li queien les llàgrimes quan els homes destrossaven la terra, quan trencaven la suprema harmonia dels paisatges, quan embrutaven aquesta terra de si tan neta com una verge sortida del mar. - No la feu malbé, aquesta terra -digué. No destruïu el paisatge: és la vostra llar i la meva. Què faríeu sense ell? On us retrobaríeu, humans? Amb un xic d’interès i una mica de cura tot hi pot cabre, sense que es trenqui l’harmonia i s’enlletgeixi el paisatge. No és agradable viure enmig de runes, a ningú no abelleix compartir el caos i la destrucció. Amics, cal no asfixiar-se, cal mantenir allò que ens pot permetre viure i respirar. I el paisatge ens és necessari com l’aire que respirem, ens és com un bàlsam, com una carícia de mare. A qui no li plauria compartir una carícia? Doncs, el paisatge ens l’ofereix, i sense demanar res a canvi. Només ens demana que no el matem, que el deixem viure perquè pugui ser una carícia per a nosaltres. Després l’àngel ens mirà i ens digué: - Estimeu el paisatge com jo l’estimo i trobareu en ell un amic a qui confiar-vos i amb qui poder parlar. És un amic sempre disposat, sempre a punt. Només cal trucar a la seva porta i us obre el cor de bat a bat. En el seu casal, tothom hi cap, a ningú no rebutja: és un amic per a tots. Amb ell podreu asserenar-vos, amb ell podreu tornarvos a trobar, ho podreu perquè us ofereix la pau i el silenci, lluny del brogit i de la velocitat despersonalitzadora, ho podreu perquè us ofereix l’harmonia d’allò que és natural, d’allò d’on hem nascut i vers a on anem. En l’abraçada d’aquest amic hom retroba la pròpia identitat. El paisatge, tan serè i acollidor, és un lloc de salvació per als humans. Recordeu-ho. I els humans ho vam recordar. Vam estimar el paisatge i el respectàrem. I tot el paisatge ens va somriure. Era, el seu, un somriure calm que t’abraçava.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS Un correu arriba al pont de Besalú El Pont de Besalú s’alça majestuós amb els seus ares irregulars sobre les roques del riu Fluvià. A la torre fortificada del pont, en Josep Riu, pagès i historiador, explica als seus dos fills alguns passatges de la història de la vila comtal. De sobte es queda quiet: “Aparteu-vos!”, els diu. “No ho sentiu? S'acosta un cavall al galop!”, És el correu que arriba amb la notícia d'una altra batalla contra el francès. “Mireu! A la muralla sona la trompa. Des dels merlets criden: Obriu les portes...!”. Llavors els explica les vegades que al llarg de la història la vila emmurallada va resistir setges i atacs dels francesos.

LES PERGOLES van molt bé per ombrejar els cultius com la tomaquera i per estalviar els disgustos de les pedregades, avui dia molt freqüents. ÉS ÈPOCA DE COLLITA de prunes, albercocs, cireres i préssecs. Poques fruites com la cirera agraden tant als perits. Catalunya és terra de cireres. Hi ha unes quantes fires i festes dedicades a aquest fruit arreu del territori. Se'n fa a Sama Coloma de Cervelló, a Sant Climent de Llobregat, a Paüls, a Caldes de Montbui o al Papiol... ELS CACTUS aguanten molt bé la secada. Però, com totes les plantes, també necessiten aigua. Convé deixar que la terra s'assequi del tot entre reg i reg. Cal que el test tingui un bon drenatge. Mai han de tenir un excés d'humitat. ELS PETALS de les roselles són d'un roig encès i tenen el tacte de la seda. La rosella o gallaret és una planta aparentment fràgil, que perd els pètals, poc després de collida. Però per als pagesos és molt resistent, ja que a vegades se'ls escampa pels sembrats, i la consideren una mala herba. Si trobeu roselles netes de tractaments químics, poseu alguns pètals a l'amanida. Són mengívols (com les llavors) i posen una nota de color al plat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS

La balma de l'Andaló Situada ben a prop de la petita població de Rellinars i al costat del límit occidental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la balma de l’Andaló últimament ha rebut un nombre de visites més abundant després de la senyalització per part de la Diputació de Barcelona del sender local SL-C 55. Aquest sender recorre bona part dels atractius naturals i arqueològics del voltant de la riera de Rellinars: balmes, barraques, ombrívols boscos, abundants fonts, camps conreats i la riera plena de gorgs. Atractius de tota mena, que tot i així, molta gent passa per alt la Balma i no se n’adona de la seva presència tot fent camí, ja sigui a peu o en cotxe, cap a les populars i abundants fonts de Rellinars.

Situada just al revolt d’un petit torrent sec (el torrent del Vetllador) la pista per cotxes que accedeix a les fonts de Rellinars passa tot just per sobre, uns metres pel damunt del sostre de la balma. Com a curiositat, part de la pedra del llit del torrent s’ha fos i ajuntat amb la paret obrada de la balma en diversos punts.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS Sembla ser que va ser el pagès anomenat Andaló que hi ha originat el nom de la contrada. A diferència d’altres balmes obrades, aquesta sembla ser que mai havia estat utilitzada com a habitatge habitual, més aviat com a magatzem i com a refugi. Durant la guerra civil (1939) hi ha la certesa que va servir d’aixopluc a gent del poble per evitar que els nacionals els trobessin quan van arribar a la població. La seva grandària és certament suficient per allotjar a nombroses persones en cas de necessitat, però el sostre en algun punt és baix i no permet estar dempeus dins de bona part de la balma.

Alguns habitants de Rellinars encara recorden la cova per uns fets que van succeir a la fi de la Guerra Civil, durant la retirada de l'exèrcit republicà. Amb bona part de joves i homes mobilitzats al front, al poble eren les dones, els nens i aquells que per qüestions d'edat no havien estat cridats a files. Amb la retirada, els comentaris que arribaven sobre el comportament dels soldats a mig camí entre la realitat i la llegenda negra-van fer que la majoria d'homes que eren al poble busquessin un lloc on amagar-se, mentre la guerra es produïa. A la balma de l'Andaló es van aixoplugar tres o quatre homes grans i algunes famílies, amb bastants nens, que van abandonar les seves cases i van esperar al voltant d'una setmana en aquest lloc, i també una parella de Barcelona. Sembla ser que van ser bona part dels habitants de l'actual carrer d'Heribert Pons i alguns de la zona anomenada del Serrat, que es van establir amb palla, algun matalàs i mantes, i que la majoria s'hi quedaven a dormir. Un dia una noia, tornant de la cova després d'una sortida al poble per fora a buscar aliments, va ser seguida per un grup de milicians, aquesta, en sentir els crits que s'aturés, va córrer espantada i va portar als soldats fins a l'amagatall. En arribar es van viure moments de tensió, tots van ser obligats a sortir fora i els milicians els van fer diverses preguntes mentre els encanonen amb els seus fusells. Després de la confusió i les pors, els soldats van abandonar el lloc sense més. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS Accés: L’accés més freqüent és des de l’església de Sant Pere i Sant Fermí, situades a les afores de Rellinars. S’hi arriba des del centre de Rellinars (darrere l’Ajuntament) seguint una pista forestal asfaltada que baixa en direcció a la Fàbrica i travessa la riera. Un cop a l’església retrocediu uns metres cap a la riera i trobeu els primers senyals i fites dels sender SL-C 55. Després d’una pujada, aviat la pista forestal es convertirà en un bonic corriol entre el bosc i enlairat bastant sobre la riera de Rellinars. Passeu un bonic pontet sobre un petit torrent i ràpidament arribeu a uns camps, on una cruïlla indicada a l’esquerra porta fins a la propera Balma. Uns vint minuts de bonica passejada des de l’església de Sant Pere i Sant Fermí.

Descripció: Es tracta d'una balma obrada d'uns 13 m d'amplada i una fondària màxima de 7 m. Tota la façana de la balma està tancada per un mur de pedra seca. A l'interior el terra està format per sorres i la balma per alçada ràpidament fins a unir-se amb el sostre. El torrent baixa molt a prop del centre de la balma i ha format una capa de concreció que recobreix el mur. La balma es perllonga per la dreta en direcció Sud uns 10 m més.

Fonts de Rellinars

Val la pena continuar deu minuts més per aquest bonic corriol, que voreja una vistosa sèquia i arriba a les fonts de Rellinars, abundants brolladors i una zona de pícnic habilitada vora la Riera. Si s’ensopega la visita després d’un període de pluges, la quantitat d’aigua de les surgències sorprèn positivament al visitant. Un paratge bonic de debò i refrescant, ara que ve l’estiu!. Fonts: trailsantllorenc.blogspot.com. i altres Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 61 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

L'Infern - Averanys i procupacions L'Infern (continuació) La rondalla també parla de la gent que fa tractes amb el dimoni. Vet aquí que una vagada hi havia un home tan ric que mig món era seu, però tenia una passió boja pel joc, i aixó que sempre perdia; tant arribà a jugar, que va perdre fins la camisa que portava i restà al mig d'un bosc completament nu. Sense saber quin determini prendre, cridà el dimoni, que de seguida se li presentà. Després d'explicar-li el que li passava van fer uns tractes: El dimoni li donà un vestit nou i flamant com mai no se n'havia vist cap de tan bonic i 1'obligà a no treure-se’l per a res, a no rentarse la cara ni tallar-se els cabells ni les ungles i a no dormir sota teulada durant set anys. Mentrestant sempre que jugués guanyaria els diners a cabassades. Si dintre aquells set anys es moria, la seva ànima quedava per al dimoni, i si no, restava lliure; i al cap dels set anys es tornarien a trobar allí mateix per desfer els tractes. El jugador se n’anà a córrer món. Per tot arreu jugava a desdir i guanyava 1'or a muntanyes. Com que ni sabia on posar tant de diner, feia grans sots i l’enterrava, i va acabar que pertot arreu tenia tresors amagats. Heus ací que, quan ja estava a punt de complir la setena anyada trobà un pobre home desesperat perquè l'acusaven d'un deute que no tenia i l'anaven a tancar deu anys a la presó. El jugador se'n compadí i li donà set grapades de monedes d'or, que el van fer riquíssim en un moment, i pogué pagar el deute que falsament li atribuïen. L'home, sense saber com agrair-li aquell favor tan gran, li oferí la mà d'una de les seves tres filles. Les féu sortir al peu de casa seva, puix que l'home munífic no podia entrar sota teulat, i el convida a escollir-ne una de les tres. El jugador tria la més gran. Però, com que anava vestit de parracs i tan brut de cara que ni se sabia de quin color era, i amb uns cabells i una barba que li arrossegaven per terra i unes ungles de més d'un pam, la fadrina, en sentir que la volia per casar-se, fugi tota horroritzada. Igual féu la segona. En veure que les grans no el volien, el jugador escollí la petita, que molt humilment l’acceptà per marit per agrair-li que hagués salvat el seu pare. El jugador es tragué un anell d'or amb un brillant com un cigró i el donà a la noia en senyal de prometatge tot dient-li: Ara jo he d' anar a fer un llarg viatge que durarà més d'un any. Quan tornaré ens casarem guarda ben bé aquest anell, per poder-te reconèixer. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS Pocs dies després es complí el termini; es tornaren a trobar amb el dimoni i desferen els tractes. El jugador es talla les ungles, els cabells i la barba, s’ensabonà i rentà i es vestí amb les millors robes que va trobar. Anà a desenterrar els milers de tresors que tenia amagats pertot arreu del món i quan els hagué reunits es disposà a cercar la fadrina que no havia refusat de casar-se amb ell quan semblava un ogre. Però heus ací que no recordà ben bé ni el llogarret ni la casa de la fadrina i resolgué cercar-la. Se n’anà de poble en poble preguntant pertot si hi havia noies per casar. En explicar-se; cada fadrina deia que era ella la que cercava, puix que en veure'l tan jove i gallard i tan ricament vestit s'hi haurien casat de bona gana. A les hores el jugador els ensenyava un anell igual que el que havia ofert a la que no l'havia rebutjat, í, com que no li podien ensenyar el seu perquè no el tenien, el fadrí descobria que l'enganyaven. Per fi, després de molt i molt cercar, va trobar la noia que cercava i es van casar, amb gran ràbia de les seves germanes, que s'estiraven els cabells perquè l'havien rebutjat. I visqueren molt feliços, i de segur que si no s'han mort encara són vius. Averanys i preocupacions El poble creu endevinar la proximitat de la mort en un gran nombre de fets fortuïts. Quedar una nit un llum encès anuncia una propera defunció en la família. A ciutat hom té per igual averany que resti una nit encès el llum de l'escala, i aleshores és un veí de la casa el que morirà. És averany de mort cantar les absoltes o qualsevol altre cant propi d'enterrament o funeral. Si van de camí tretze persones, abans de l'any n'hi haurà una de morta. Igual es creu si mengen tretze en una taula; en aquest cas, el mort serà el més jove o el més vell. Si al moment de l’elevació en l'ofici toquen hores, al cap de vuit dies es produirà una defunció a la parròquia. Si al moment de l'elevació hi ha un combregar al carrer, o si mentre hi és toquen hores, el pacient morirà. Hom creu el mateix si coincideixen els tocs de combregar i de Sanctus. Quan el toc de Sanctus i el d'hores coincideixen, assenyalen un naixement o una defunció a la parròquia dintre la setmana següent. Apagar-se un llum tres vegades o escombrar durant el vespre crida la mort. Les persones a les quals el cabell forma com una punxa a la part central del front restaran vídues. De les persones que mengen en una taula, morirà primer la que el galet del porró assenyali. Per evitar aquest averany hom procura que, en deixar-lo, el porró no encari el galet a ningú. Que en un any es trenquin moltes branques d’alzina és averany de defunció. De tres fumadors que encenguin un cigar amb un mateix llumí morirà primer el darrer a encendre'l. També és averany de mort per a algú de la casa el cant d'una gallina imitant un gall. Hom pot conjurar l'averany si mata la gallina. Al Prat de Llobregat i a Pruit creuen que hi ha galls que ponen ous negres Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS i que en neixen uns mals esperits que assolen la casa i fan morir els qui hi viuen. Hi ha diverses accions que criden la mort. Hom no ha de passar una porta amb dos llums encesos a la mà, car abans de l'any hi haurà una defunció a la casa. Matar el porc en dilluns provoca la mort de l'amo de la casa. A Manresa creuen que quan les ratlles de la mà es toquen assenyalen la mort; diuen que tenen la forma d'una M; la de la dreta vol dir Maria i la de l'esquerra, mort: el qui sap llegir i entendre bé les d'aquesta mà sap el dia que s'ha de morir i de quina manera. A Valls, creuen que la mort d'un fadrí crida la mort de nou fadrins. Corn van dir, tenir tres llums encesos és anunci de casament o de mort. Tres llums encesos, casament o testament. Trencar un mirall, diuen a Manresa que porta la mort; hom en pot deturar els efectes tirant els trossos ben lluny per damunt de l'espatlla i sense mirar on han caigut. A Vic, creuen que trencar un fòtil de terrissa o de vidre crida la mort, però es pot esquivar si hom recull tots els testos o trossos i els tira al pou o en un corrent d'aigua. A Besalú, caure tres gotes del nas anuncia la propera mort pròpia o la d'un parent molt pròxim. Per la ribera de l'Ebre diuen que, si en treballar o cavar la terra es troba una calavera o d'altres despulles humanes, és averany de mort d'un familiar pròxim o d'una bestia de treball grossa i important. A Besalú i a Banyoles, quan esperen forasters, no fan el llit abans d'arribar, puix que ferho crida una mort a la casa. Les dones de Santa Perpetua que van a rentar al riu Gaià i les d'altres llocs d'aquella ribera, quan els cau el sabó a l’aigua i els costa de pescar creuen que és averany de propera mort d'algun familiar. A Bot copejaven ben bé les robes del difunt per tal de treure'n el seu aire, que hauria provocat la mort del qui les hagués tocades massa o se n'hagués servit. A Balaguer, Menargues, Tornabous i per altres poblacions properes creien que la roba del difunt havia d'ésser rentada obligadament per una parenta del difunt, puix que altrament era de molt mal averany. Quan no restaven més que parents pròxims masculins, o bé els femenins no estaven en condicions de rentar-la, hom escorcollava intensament la branca familiar per tal de trobar la dona parenta que ho pogués fer. Les nostres avies barcelonines posaven amb la bugada de la roba d'un difunt fulles de llorer beneit el diumenge de Rams per tal d'allunyar-ne la mort. En el proper capítol continuarem amb: Averanys i preocupacions Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS

Els metges del balneari de la Puda de Montserrat

S’ha dit repetidament que les deus de la Puda van sorgir a conseqüència del terratrèmol de Lisboa de l’any 1755. Això no és cert, perquè el topònim apareix en bastants documents anteriors. Això sí, les propietats curatives de les aigües de la Puda eren ben conegudes a la segona meitat del segle XVIII, com ho demostren les respostes a la pregunta número 68 del qüestionari de Francisco de Zamora donades el 1790 per Mansuet Pasqual, pel que fa a Esparreguera, i un any abans per Joan Boada, pel que fa a Olesa. Tanmateix, no és fins al segle XIX que es popularitza l’ús medicinal de les aigües de la Puda. El 1818 s’hi va crear la plaça de metge director, que fou ocupada per Antoni Coca Rabassa. El sastre esparreguerí Salvador Garriga demanà el 1829 i obtingué l’any següent la concessió de l’explotació de les aigües. Intentà construir un bon establiment de banys, llavors reduït a unes instal·lacions precàries, i a tal fi féu les diligències necessàries davant l’Ajuntament d’Esparreguera, el Reial Patrimoni, la Junta de Medicina, el governador del corregiment de Vilafranca i per descomptat els propietaris dels terrenys. El projecte no reeixí, a causa de l’envergadura de l’empresa i dels molts entrebancs que li posaren les autoritats de l’època. L’1 de juliol de 1831, l’empresari esparreguerí es va suïcidar, tal vegada deprimit pel fracàs. Encara avui, l’indret d’Esparreguera on es llevà la vida l’infortunat Garriga es coneix com el torrent del Sastre Pobre, situat a l’estrep de la serra de Rubió. Pau Garriga, germà del dissortat sastre, continuà la iniciativa, associat amb Francesc Castell i Francesc Pedrosa, aconseguint el 1834 construir dos petits edificis de banys a una riba i a l’altra. A finals d’agost de 1842, una avinguda del Llobregat va destruir quasi completament aquestes edificacions. El 1844, Antoni Pujadas Mayans i Josep O. Negrevernis Piera van crear una societat mercantil d’accionistes anomenada Aigües de la Puda. Dos anys després, l’eminent arquitecte Josep Oriol Bernadet va realitzar un projecte d’edificació de tall neoclàssic. Les obres començaren però només una ala de l’edifici projectat va ser acabada. El cos central fou substituït per un semicercle Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS que continuava en un altre cos rectangular, construït aquest vers el 1860. La promoció de Pujadas era un gran bluf i al cap de tres o quatre anys la societat trontollava fins que el 1857 es va dissoldre i els seus béns foren traspassats a Pau Garriga, Joaquim Pedrosa, Jaume Ballés i els hereus de Francesc Castell de Pons. El 1858, un dels propietaris, Joaquim Pedrosa, prengué en arrendament l’establiment balneari i féu el pont de fusta i altres importants millores. A finals del segle XIX els propietaris eren Joan Garriga Marill i Eusebi Coronas Alsina, i algunes parts de l’edifici es trobaven en condicions tan lamentables que l’Ajuntament d’Esparreguera hagué d’intervenir l’any 1888 perquè es fessin les reparacions pertinents.

Foto antiga del balneari

Una de les fonts sulfuroses

A començaments del segle XX el propietari era Pau Garriga Mas. És aquesta l’època de màxima esplendor del balneari, el qual no solament funcionava a ple rendiment, sinó que també rebia banyistes allotjats a l’Hotel Gori, d’Olesa, que era propietat de Joaquim Casals i que havia estat inaugurat l’any 1899. Des del 1933 aquest edifici constitueix la casa de la vila d’Olesa de Montserrat. Tal era la fama de les aigües de la Puda de Montserrat, que hi acudien bisbes, aristòcrates, generals i coronels, escriptors, ministres, metges, industrials, magistrats, etc. Fins i tota a la reina Isabel II, quan parava a Barcelona, li portaven aigua de la Puda. Durant la guerra civil el balneari hostatjà nombrosos refugiats de guerra, molts d’ells procedents del País Basc. A la dècada de 1940 la propietat passà a una societat d’accionistes que, després de fer reformes, revitalitzà l’establiment, però la decadència general dels balnearis, en gran part motivada per l’aparició o generalització de poderosos medicaments com les sulfamides i els antibiòtics, afectà també el de la Puda, el qual estigué obert fins al 1958. L’any següent comprà el balneari Joan Dalmases i durant el període del 1964 al 1972 encara funcionà com a restaurant, principalment per a comunions i casaments, i durant la temporada de representacions de La Passió, tant la d’Esparreguera com la d’Olesa. Actualment l’edifici es troba en un estat de lamentable ruïna. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS Respecte a les propietats de les aigües de la Puda, cal dir que són lleugerament termals (amb una temperatura propera als 30º), molt sulfuroses (el nom de la Puda ve precisament de la pudor que fa l’aigua), de mineralització forta, una mica alcalines i moderadament radioactives (propietat aquesta molt ressaltada en la propaganda que es feia). L’aforament total és de prop de dos milions de litres d’aigua diaris, aigua que actualment es perd i que engrosseix el cabal del riu Llobregat. Segons un estudi de l’any 1936 fet pel doctor Josep Crous, un dels metges directors del balneari, les aigües sulfuroses de la Puda són molt indicades en els estats premorbosos, com ara artritisme latent, predisposició catarral, pressió arterial alta o descompensada, i envelliment prematur. També són molt convenients en la cura de les afeccions locals i generals de les vies respiratòries. A més a més, tenen una acció eficaç i resolutiva en les malalties de la pell, i són eficaces en el tractament de les malalties pròpies de la dona (cistitis, leucorrea, metritis, etc.), del reumatisme, de l’herpetisme, de l’escròfula, de la blefaritis i d’úlceres diverses. Per al tractament de les malalties amb les aigües mineromedicinals que hi brollaven, el balneari de la Puda disposava de dues galeries de banys (una de les quals, la més antiga i magnificent era anomenada “temple de salut”), amb 36 cabines i 40 banyeres, dues sales d’inhalacions o vaporaris, una sala de pneumatoteràpia, un gabinet de polvoritzacions nasals, sala de dutxes amb pressió i temperatura regulables, bidets, banyeres portàtils i tres piscines d’aigua corrent.

Banyistes en l'ombracle

Galeria de banys "temple de salut"

Extret del llibre: Els metges del balneari de la Puda de Montserrat Autor: Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Indrets de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac La Barata L'origen d'aquest conegut hostal és remunta l'any 1330, quan un veí de Manresa, Ramon Barata, va comprar al Monestir de Sant Llorenç del Munt una peça de terra situada sobre la Riera de Les Arenes, al peu del Camí Ral de Barcelona a Manresa. Aquest terreny era conegut com a Linars i prèviament havia estat propietat del mas Roure. Els Barata es van establir com a pagesos remences, però, al comprovar la gran quantitat de gent que transitava pel Camí Ral, ben aviat van decidir fundar un hostal al costat del mas. La situació estratègica de l'establiment va afavorir el seu èxit ràpid. Era el punt de sortida o d'arribada (segons la direcció que se seguís) del solitari i perillós tram del camí Ral que va de Matadepera a Sant Jaume de Vallhonesta. A més, com a primera o darrera fita, aquesta via requereix superar el desnivell de poc més de 200 metres que hi ha des de La Barata fins el Collet Estret (850 m). Per aquests motius, l'hostal era un punt clau de referència en els mapes de Catalunya i una mena d'oasis pels comerciants i viatgers que havien de recórrer el trajecte entre Barcelona i les contrades de Manresa. Els Barata van ser víctimes directes dels assalts dels bandolers que actuaven pel Camí Ral. Estan documentats dos intents de segrest de fills de la casa. Una acció va ser executada l'octubre de 1615 per la banda dels Avinyonesos, però l'hereu segrestat va aconseguir fugir. L'altre intent també frustrat va ser realitzat el gener de 1613 pel terrible bandoler Sastre Domingo, autor confés de 105 assassinats a tot Catalunya. L'elevat grau de risc patit per l'hostal va motivar que diversos membres de la família Barata fossin els batlles de Matadepera durant l'etapa més forta de bandolerisme. Entre els cent anys que van del 1542 al 1645 un total de 7 dels 13 batlles eren de La Barata. En sentit invers, algunes llegendes, no contrastades, atribueixen als Barata, la col·laboració activa amb els bandolers. Aquestes històries expliquen que alguna generació dels propietaris de l'hostal, sense identificar la data, havien acordat amb els delinqüents una sèrie de senyals amb roba estesa per alertar-los de la presència de vianants adinerats. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS L'hostal va estar obert més de cinc segles, fins que el Camí Ral va deixar de ser freqüentat. Aquesta activitat sempre ha estat complementada amb altres, com l'explotació forestal. Algunes d'aquestes activitats han estat molt rendibles econòmicament. Així, durant la primera meitat del segle XVIII, la família van fer fortuna amb l'explotació de les vinyes i, molt més recentment, als anys 60 del segle XX, l'Antoni Barata va començar la parcel·lació i venda d'una part important de les seves propietats, originant el naixement de la urbanització de Les Pedritxes. Alguns dels membres de la família Barata han tingut projecció política i el mateix hostal ha estat escenari d'importants aconteixaments.

La Guerra del Francès El 24 de març de 1809 va arribar a La Barata el general anglès, Lluis Wimpffen, un dels homes enviats pel Regne Unit per ajudar a combatre i expulsar als francesos. Wimpffen va instal·lar el seu quarter general a l`hostal. El baró de Maldà explica que, tres dies més tard: "els francesos ban atacar la Barata, sota Sant Llorenç de Munt, encara que els han pentinat bé, que és com dir que n'han mort 150". No obstant, un temps després els francesos van aconseguir controlar La Barata i es van instal·lar allà fins el març de 1810 quan l'exercit local va fer un atac a tota la zona. Milans del Bosch diu que "havent-se assabentat el subtinent del primer batalló de la Legió Catalana, Gabriel Quintana, que alguns oficials francesos estaven amagats a la casa anomenada Barata, esfondrà amb les seves mateixes mans la porta de la casa, i féu presoners tres oficials i dos cirurgians que hi havia dins". A l'abril de 1811 es va produir una important batalla al voltant de la Barata. El general francès Mac Donald tornava, amb 10.000 soldats. pel camí ral a Barcelona després d'haver arrasat Manresa. Pels voltants de La Barata els esperaven sometents i paisans, que van provocar un miler de morts entre els francesos.

El ministre Barata Després de la guerra del francès, ja l'any 1821 l'advocat Antoni Barata va ser ministre d'Hisenda del govern espanyol. Sembla que un dels seus suports va ser l'influent jutge Francisco de Zamora, que s'hostajava sovint a La Barata i va ser un dels primers excursionistes forànis enamorats de Sant Llorenç de Munt, fins el punt d'escriure les seves experiències a indrets com la cova Simanya o l'ermita de Santa Arnès. Per anar a La Barata cal agafar la carretera de Matadepera a Talamanca. La masia es troba al quilòmetre 9. Davant, a peu de carretera hi ha un petit aparcament, que es fa servir com a punt de sortida de moltes excursions, tant a la vessant de Sant Llorenç del Munt com de l'Obac. http://trailsantllorenc.blogspot.com.es Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 49

Baixada i cuita de la vaca Festa Major Petita

Fotos: Joan Vila i Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 50