Núm. 587 - Juliol de 2017
VACAR ISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
Aquest mes esclatant ens desespera així que un nuvolet li va darrera.
Comencen les vacances i també l'angunia de saber que podem fer.
Perquè pel juliol tothom confia que tindrà sol a dojo cada dia.
On anirem al mar o a la muntanya ? Qui guanyarà,la sorra o la cabana ?
Toti Soler
SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Racó del conte 16 Dels diaris 18 Col·laboracions 23
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014
Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com
ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Juny Dia 14
Primera comunió de: Judit Frago Codina, Sílvia Frago Codina, Javier Martínez Hinojosa i Isaac Millo Valls. Dia 25 Baptisme de César Cabero Garcia.
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 2
PÒRTIC
La irresponsabilitat de l’Estat en no convocar la Junta de Seguretat de Catalunya en els darrers vuit anys va obligar el govern català a convocar-la de forma unilateral. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ho va fer després de sentir el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, assegurar, sense posar-se vermell, que l’ens no es convocava “per la situació política que hi ha a Catalunya”, és a dir, pel referèndum, i de veure com Hisenda assegurava que no es poden convocar 500 places per a Mossos, entre d’altres coses, perquè falta l’aval de la Junta de Seguretat. La unilateralitat del govern català ha donat els seus fruits i sembla que el govern espanyol s’ha posat a treballar per trobar una data propera a la de la convocatòria catalana, el 3 de juliol, després de descartar fins a cinc dates possibles proposades pel conseller Jordi Jané. El grau d’irresponsabilitat és encara més greu en la situació actual, en una alerta terrorista de nivell 4 sobre 5 i amb un incident greu diari en alguna capital europea. A banda del nivell d’extenuació a què ha arribat la plantilla dels Mossos –que l’any passat va fer més de 400.000 hores extres, gran part vinculada a tasques antiterroristes–, hi ha el fet que el govern espanyol no permet a la policia catalana accedir a les dades de l’Europol, cosa que, després que el PNB votés a favor del pressupost, sí que pot fer-ho l’Ertzaintza. Ahir mateix, el sindicat de policies europees va alertar que deixar els Mossos fora d’aquesta informació compromet la seguretat arreu del continent. La sortida de to del govern espanyol és tan clara que, en aquest cas, el govern català ha aconseguit el suport de Ciutadans o el PSC i el mateix PP català ha defensat la incorporació dels 500 nous mossos.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM II
Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC. 29 - Jesús de Natzaret (F) Acceptar el Missatge de Jesús genera esperança, il·lusió, compromís i una lluita aferrissada per implantar la justícia arreu. Per damunt de tot va estar sempre al costat dels pagesos, els pescadors i la pobrissalla física i moral de la seva entranyable Palestina. Només cal obrir l’Evangeli. Hi ha el perill que la veritable fesomia de Jesús s’hagi enfosquit i s’hagi reduït a celebracions apoteòsiques i esplendoroses. S’ha oblidat el fons del seu missatge. Es va presentar com un home fidel i misericordiós que no s’avergonyia gens de dir-nos germans a tots plegats. En Ell hem de fixar la mirada per caminar junts sense conèixer el desànim. No és el mateix l’acceptar el Jesús al qui es pot creure que al Jesús a qui cal seguir. Cal centrar el nostre cristianisme en la persona de Jesús i portar a terme el que ell moltes vegades anomenava “el Regne de Déu”. El cristianisme s’ha entrebancat amb els plans dels poderosos del món i ha intentat molt sovint compaginar el Regne de Déu planejat per Jesús amb els capitostos que remenen les cireres. Això, com és natural, no és possible. S’ha desdibuixat la mentalitat de l’Evangeli i ha quedat compromès i desacreditat el missatge humà del natzarè. Havia dit: Tenia fam, tenia set, anava despullat, estava malalt... Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM II S’han bandejat els crits esfereïts de les víctimes de la injustícia que gemeguen i ploren, amb olors de cera fosa i de llanternades de discursos buits i d’estrepitoses multituds festosament endiumenjades. Cal pensar, però de debò, el què fem i el que no fem mentre remenem el moll de l’os de l’Evangeli. Cal comportar-se bé amb Jesús de Natzaret o almenys intentar de fer-ho seriosament. Cal tornar a l’autèntic Jesús, el que condueix a Déu. És una feina que abasta tota la vida. El món ens demana: “Torneu-nos el veritable Jesús”. No podem deixatar el seu missatge com si en fóssim els amos. No hi ha cap mortal que pugui batre de la seva manera les estructures del Regne de Déu. Hi ha gent molt noble que ens inculpa d’haver segrestat l’Evangeli. En la llegenda dels “Germans Karamazov” de Dolstoieski hi ha una frase terrible. Diu: “Gràcies per haver vingut, però ara ja no et necessitem, i en realitat, ens fas nosa: ves-te’n i no tornis més”. Sebastià Codina i Padrós
Núria Picas i Albets
Manresa, 2 de novembre de 1976
Corredora de muntanya «De la mateixa manera que hi ha gent que es pensa que Andorra és un carrer amb botigues, n'hi ha que creuen que Montserrat comença i acaba al monestir». «La vida no es compta en anys, sinó en experiè̀ncies». «Les cames i el cap són molt importants en una cursa, però també el cor». «El secret és no parar, el dolor només fa mal». «Un repte impossible provoca frustració». Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Arròs de muntanya
Ingredients per a 4 persones: 400 grams d’arròs. ¼ de pollastre, ¼ de conill. ¼ de costella de porc, 4 salsitxes. 1 ½ litre d’aigua, 2 cebes, 5 grans d’all. Pebrot verd i vermell, julivert, pèsols, tomàquet ratllat, oli i sal. Enrossirem totes les carns a talls menuts en una cassola de fang. Afegirem les cebes trinxades, quatre alls i els pebrots tallats petits. Una vegada hagi sofregit bé hi posarem el tomàquet ratllat i a continuació hi afegirem l’arròs. Deixarem que es sofregeixi una miqueta, i afegirem els pèsols, l’aigua i ho salarem. Ho deixarem bullir. Farem una picada amb el fetge del pollastre, el gra d’all restant, el julivert i la tirarem a l’arròs abans de treure’l del foc. Deixarem que ens quedi una mica caldós mentre continuarà coent a la mateixa cassola. No costa gaire de fer i és molt bo. .
Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 6
CAMPANADES SOMIAR ÉS FER CINE Com tothom, jo tinc l’experiència que somiar és fer cine. Penso que els directors cinematogràfics han d'aprendre molt del moviment de les imatges dels somnis, si volen que la seva obra sigui simbòlica. En el cine real, per mitjà del que en diuen flash-back, en el relat que hi ha el present amb algun flash del temps passat: per exemple, recordant Hitler, ni que sigui un instant, com a ombra furtiva. Igualment, en els somnis que tenim durant el son, s'hi fan presents persones actuals, però també, en el mateix somni, ens sorprèn veure-hi persones (estimades o no) que ja han deixat aquest món, com poden ser el pare, la mare, algun amic i altres que hi apareixen no sabem perquè la majoria de somnis, si els tenim sovint, representen desitjos reprimits, terrors, estats traumàtics que no podem expressar en conceptes. Somiant, es presenten en imatges visuals que no sabem ben bé que signifiquen. Trobar-ne la clau, com diria Freud, demana recórrer a la psicoanàlisi. Allò que l'escriptor empordanès Josep Pla anomenava “l’home del subsòl”.
Mossèn Pere Campàs Bonay Vic
Documentada l'any 922, dins el terme del castell de Solterra, tot i que el seu origen pot ser anterior, segurament de l'època de Guifré el Pelós, alçada per soldats francs que la dedicaren al bisbe de Poitiers, Hilari, en un turó pla ipsa calmo d'on prové el nom Sacalm.
Església de Sant Hilari Sacalm
L'edifici ha sofert nombroses reformes al llarg dels segles. De l'església romànica, consagrada el 1199, en resta només una part del portal, ara situat a l'interior, sota el cor, que presenta dues arquivoltes esculpides amb motius de cintes i palmetes entrellaçades. Des del 1854 era la porta del cementiri vell.
Va patir els efectes dels terratrèmols del segle XV i va haver de ser reconstruïda l'any 1480. Ampliada de nou el segle XVI. A mitjan del XIX va patir una profunda reforma que li va donar el seu aspecte actual, d'aspecte classicista, amb tres naus i un destacat campanar de torre, iniciat el 1860 i coronat l'any 1922, segons projecte de Josep Maria Pericas i Morros. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 7
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
Hi ha llocs que el sol es lleva tard i se'n va a dormir més d’hora: la culpa no és seva, hi ha obstacles per entre mig... Des de que hi ha religions organitzades hi ha hagut terrorisme religiós... És un contra sentit però una realitat històrica. El sentit religiós s’ha entès malament. Es viu al revés de com cal viure’l... La religió no és Déu. La religió hauria de ser un mitjà per relacionar-nos amb Déu... Déu no està al nostre abast. És una realitat que no és la nostra... A Déu no l’ha vist mai ningú: nosaltres, els cristians, hem resolt aquest problema veient en Jesús la presència de Déu... Totes les religions han estat víctimes del terrorisme religiós... Amb el temps s’han organitzat grans creuades. Es deia que matar un infidel no era un homicidi, era només un malicidi... Es va concedir als reis catòlics una butlla per a apropiar-se dels territoris i riqueses dels americans justificant així el colonialisme... El mal anomenat descobriment d’Amèrica fou una invasió i un genocidi cultural, social i religiós fets en nom de la religió... S’han fet moltes indignitats en nom de Déu, mentre l’Evangeli relliscava de les mans... Encara al segle XV es va donar al rei de Portugal una butlla que el feia amo dels africans perquè fossin els seus esclaus. Era la primera pedra del negoci de la gent de color... Al marge de les religions, Déu és present en les persones misericordioses, senzilles, pacificadores, properes, afables i respectuoses... On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu... . Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 8
DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES ELS SENTIMENTS I LES CREENCES
El llengut amb ses armes és vençut.
El que vulguis negar, no ho escriguis.
El mal adquirit no fa profit.
El qui amenaça molt poc fa.
El mal dir espera mala resposta.
El qui se'n riu del què diran, plora del que li faran.
El malvat, es perd ell i perd als altres. El que té ciència no es fia de l'apariència. El mentider en veritat no és cregut. El pecat es pot dir, el pecador no s'ha de descobrir.
El que té pot perdre; qui no té res no té res per perdre. El saber no fa cap nosa.
El prometre és llarg com una veta. El teu és meu i el meu m'ho guardo. El que costa poc, poc dol. En consells, escolta els vells. El que és del comú no és de ningú. En fer bé, sigues el primer. El que es dóna no es torna. Entre poc i massa, la mesura passa. El que està fet, ja està fet. El que ja és prou clar no s'ha de provar. El que no es comença no s'acaba. El que poc costa poc val.
Es pot callar la veritat, però mentir és pecat. Fes allò que voldries que s'hagués fet quan siguis mort. Recopilació: Josep Caba
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 9
DES DE SITGES Corpus 2017 A mitjans del segle XX la tradició de fer catifes de flors a Sitges es perdia en la llunyania dels temps. L'impuls definitiu a la festa comença però l'any 1952 quan el Foment del Turisme de Sitges organitza per primera vegada el Concurs de Catifes de Flors, en el què hi participa el veïnat.
Per fer les catifes de flors s'utilitzen uns 360.000 clavells, en color vermell, groc, blanc i rosa, a més d'altres espècies de flors, que reposen sobre una base de gespa i tot tipus d'altres materials, com ara escorça de pi, branques de xiprer, ginesta, clofolla d'arròs, o cafè.
La catifa de la plaça del Cap de la Vila, feta cada any per una de les entitats sitgetanes, és la catifa i l'escenari central de l'acte religiós. Fotos: Anna Pintó Ubach Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 10
RACÓ DE LA POESIA
Sentiments de Pàtria La pàtria estimada, aquella que guardem al fons del pit, la que ens dóna un alè de ferm neguit prenent un tremp de cosa venerada, per mi la més preuada del ser humà de cor sempre agraït.
La pàtria honorada pels ferms avantpassats de cor valent, d'un poble ple de seny i conscient, que el seu passat s'escriu amb sang vessada, de llibertat guanyada pels fills d'aquesta terra, noble gent.
La pàtria serena que ens guia la mirada als llocs més bells, fagedes, cimadals, boscos novells i emplenen el país de nova vena, a dalt de la carena el cor se'n vola al cel guarnit d'ocells.
La pàtria valenta voltada de mil gestes de bondat, nascuda del treball, d'humanitat, per molts ben coneguda, nova empremta, la nostra fe ens augmenta, per fer d'aquest país un lloc honrat.
La pàtria entranyable ens dóna sentiments per compartir, mostrant al ser humà el noble destí, del pas sobre la terra incomparable i fa més soportable el temps, que tots tenim de pelegrí.
Sabina Fornell i Morató
La pàtria amorosa ens planta al mig del cor nova cançó, que el vent porta de lluny comunió, dels nítids pensaments d'una refosa, de veritat formosa, guardant del vell passat, força i brió.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 11
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
10a Campana, 4a Mitja Marató i Marató Aquesta ha estat una edició especial de la Cursa de la Campana. Aquest cop hem fet 10 anys i, per celebrar-ho, res millor que organitzar, a més a més, una Marató (i única! El director de la Cursa, en Toni Jurado, no s'ha cansat de repetir-ho!) Recordarem una edició de rècord de participació amb més de 700 corredors, recordarem el reconeixement per a totes aquelles persones que ens han acompanyat aquestes 10 edicions, recordarem els més de 250 voluntaris que han fet possible la Cursa, recordarem les bones sensacions que ens han deixat els corredors en arribar a la Fàbrica, recordarem la intensa calor que ens ha acompanyat durant tota la jornada, recordarem les xancletes de regal de la Cursa... El dia anterior, dissabte, es va córrer la 3a cursa de "La Campaneta", destinada a corredors infantils en diferents categories. Podeu veure centenars de fotos de les diferents curses en aquesta adreça: http://vacarissescorre.blogspot.com.es/2017/06/les-fotos-de-la-campana-2017.html Com ja és de tots conegut, aquesta cursa rep el seu nom en honor a la campana més antiga de l’Església de Sant Pere, datada de l’any 1501. Com cada any, la competició va ser organitzada per l’Associació Esportiva Corredors.cat i l’Ajuntament de Vacarisses, amb la col·laboració de l’A.E. Vacarisses Corre. Una part de l’import de les inscripcions va ser donada al Rebost Solidari de Vacarisses. Inici de la cursa de la Campaneta Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 12
Cronista
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Fotos: Voluntaris acreditats Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 15
RACÓ DEL CONTE
TRES PRINCESES BURLETES Joan Amades
V
et aquí que una vegada hi havia tres princeses burletes que se'n reien i es burlaven de tothom. Un dia que estaven a la finestra va passar una pobra velleta que de tan vella i tan corbada gairebé tocava de cap a terra. Les tres princeses se'n van riure i se'n van burlar sense pensar que aquella bona dona els podria ésser àvia. La pobra velleta es va girar i els va dir:- Sota terra sereu. I mai més de ningú no us burlareu.
I tan bon punt va haver dit aquestes paraules les tres princeses varen quedar ensorrades setanta canes sota terra. El rei, el seu pare, es va desesperar i va fer còrrer la veu oferint la mà de les seves filles a qui les trobés i les hi tornés. Hi havia tres germans fadrins que es van fer propòsit d'anar a veure si les trobaven per veure si podien arribar a ésser prínceps. Van anar a trobar una bruixa que hi havia al seu poble que els va dir que les princeses eren presoneres en un castell. Els tres fadrins se n'hi van anar. Els sortí un home petit com una ballaruga que va convidar el més gran a barallar-se amb ell. El fadrí es va fer un tip de riure, puix que de tan petit com era ni el veia, però van fer la baralla i aquell homenet li ventà un cop de puny que tot el va descostellar perquè encara petit era fort com el ferro. Els altres dos germans van quedar molt espantats. Dins del castell, passant per cambres i més cambres van trobar una taula molt ben parada i es van ben atipar esperant l'endemà per veure què farien. L'endemà tornà a sortir l'homenet i proposà barallar-se amb el germà mitjà i també li va ventar un cop de puny de ferro que li va desfer tots els ossos. L'endemà passat es va tornar a presentar l'homenet ballaruga al germà petit, i abans que li proposés fer la baralla, el fadrí li va clavar una mossegada al nas que el va deixar xato; l'homenet es va espantar i va parlar-li d'aquesta manera: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 16
RACÓ DEL CONTE - No em facis mal, que jo et diré com ho has fer per poder trobar les princesas. Són sota un pou que té setanta canes de fondària i les guarden tres dracs que les tenen adormides a la falda. Aquí et dono una espasa perquè tallis el cap als tres dracs i te'n podràs emportar les princeses; però no et fiïs dels teus germans i vés molt en compte perquè et trairan. El més petit va agafar l'espasa, va baixar al pou, va veure els tres dracs i d'una espasada els va tallar el cap als tres. Les princeses que estaven dormides es varen deixondir, i quan el van veure 1i van demanar per poder tornar a casa seva. El fadrí els va prometre que les hi portaria. Va pensar, que si ell o alguna de les princeses s'agafava a la corda per pujar pou amunt, els envejosos dels seus germans de segur que deixarien anar la corda per fer-los caure al fons del pou, i ell que sí que hi va lligar un dels dracs que pesava més que un ase mort. Els seus germans des de dalt, estira que estiraràs, estira que estiraràs i quan els va semblar que ja devia ésser a meitat del pou deixen anar la corda, i xap!, el drac va caure abaix i tot es va esclafar mentre el germà gran i el germà mitjà quedaren tots contents i satisfets pensant-se que havien mort el seu germà petit. EI germà petit va veure que havia fet bé de creure les paraules de l'homenet i que era veritat que els seus germans el volien trair, i va preguntar a les princeses com ho podrien fer per tornar a veure l'homenet petit com una ballaruga; les princeses li van dir que agafés l'espasa, que amb la punxa fes tres creus a terra i l'homenet de seguida es presentaria. Així mateix va ésser, quan el fadrí el va tenir al seu davant li digué que el portés a casa del rei amb les tres princeses. L'homenet va fer un xiulet, de seguida pou avall va baixar una àguila, gran, més gran que una plaça i l'homenet li va parlar així: - Porta aquest fadrí i aquestes tres donzelles a casa del senyor rei. Tots quatre van enfilar-se damunt de l'esquena de l'àguila, que d'una volada els va portar a casa del rei que va estar molt content i satisfet de poder veure les seves filles. Mentre elles i el seu salvador li explicaven com havia anat, es van presentar els germans d'ell per explicar al senyor rei mil mentides, fent veure que ells haurien pogut trobar les seves filles si el seu germà no els hagués enganyat i no els hagués traït. Quan el rei ho va sentir els volia fer penjar, però el seu germà i les seves filles li van demanar que no ho fes, i el germà petit per demostrar-los que tenia més bon cor que no pas ells, va demanar al rei que casés els seus germans amb dues de les princeses i així ho van fer i van fer tres casaments en un dia; unes bodes com mai no se n'han vist d'altres iguals, que se'n va parlar per tot el món i encara se'n parla com jo mateix en parlo i us ho explico. I les donzelles d'aleshores endavant foren respectuoses amb tothom.
I conte contat, ja està acabat; Si no és mentida, serà veritat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 17
DELS DIARIS
A
l juny, la falç al puny, resa el proverbi català. Segar en l'imaginari pagès –que vol dir tradicional i popular– significava alguna cosa més que lliurar-se a collir el fruit de la terra. La sega significava una alteració radical del paisatge. Els grocs intensos que cobrien els camps es transformaven en ocres inquietants que suggerien un final de cicle. Juny, en la història de Catalunya, ha estat en diverses ocasions el mes que ha marcat el final d'un cicle. El juny de 1410 va començar un canvi de cicle que es completaria, curiosament, el mateix mes del 1412. El canvi de cicle més decisiu de la història medieval catalana, tan mal tancat que repercutiria durant segles. El Compromís de Casp, el punt que marca la fi de la dinastia Barcelona-Aragó, va marcar l'inici de la decadència del Principat –amb el concurs de tots els elements possibles–: guerres civils, bandolerisme –que és l'adaptació catalana del fenomen de la màfia– i, en conseqüència, pèrdua de la gravitació política i econòmica. La pesta negra: l'anunci del final Europa ranquejava pels efectes de la pesta negra. La brutalitat d'aquella pandèmia i dels posteriors rebrots –a Catalunya va matar un terç de la població– encara sorprèn els historiadors actuals. La pesta negra, però, era alguna cosa més que la suma d'un virus desconegut per les defenses immunològiques dels europeus de l'època i unes condicions péssimes d'higiene i de salubritat generals. Era la conseqüència d'allò que els historiadors anomenen un “efecte Malthus”: un creixement poblacional disparat que no havia estat acompanyat pel creixement de recursos. Primer resultat: episodis cíclics de fam generalitzada i aparició de grans bosses de severa pobresa. Segon resultat: una crisi sistèmica, que vol dir que el model polític i econòmic feudal –que havia regit Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 18
DELS DIARIS Europa durant segles– anunciava el final dels seus dies. Les revoltes desesperades de les classes humils i les repressions brutals de les classes dirigents van convertir Europa en un camp devastat. Els Barcelona-Aragó: ¿una nosa? Aquest dibuix general és imprescindible per entendre com es va gestar Casp, que vol dir el canvi de la dinastia governant. Els límits polítics que separaven el Principat de la resta de països de la Corona d'Aragó era, també, la frontera entre dos models polítics i econòmics: l'Europa feudal –sotmesa a una forta crisi– i la Hispània senyorial –que resistia millor l'ensorrament del món medieval–. Els Barcelona-Aragó eren la representació d'una tradició que es demostrava absolutament inútil per fer front a la crisi. Ho era també Jaume d'Urgell, cosí de Martí l'Humà, últim sobirà del casal de Barcelona i un dels candidats a ocupar el tron. I fins i tot ho era Frederic de Luna, el fill natural de Martí el Jove i la seva amant –la siciliana Tàrsia Rizzardi– que havia estat legitimat pel seu pare i pel seu avi –que vol dir elevat a la categoria d'hereu al tron– amb el propòsit de convertir-lo en rei. El cas Frederic és la part més oculta i truculenta de la Jaume d'Urgell i Pere de Portugal trama de Casp. El nyap de Casp Juny de 1410. Mor Marti l´Humà, que seria –tot i que ell no ho sabia– l'últim monarca de la dinastia Barcelona-Aragó i, misteriosament, s'esfumen els drets que legitimaven Frederic. El Papa Luna, llavors anti-papa defenestrat, familiar de la reina Maria de Luna –la difunta esposa de Martí l'Huma i àvia de Frederic– que havia treballat intensament en la legitimació del seu parent al costat del comte-rei, altera la seva posició i envia l'hereu a la paperera de la història. Poc després promouria l'assemblea compromissària de Casp –una rèplica secular dels conclaves cardenalicis–. Tres compromissaris per a cada entitat política –Catalunya, Aragó i València– cridats a escollir entre quatre candidats emparentats amb el comte-rei difunt per decidir el nou ocupant del tron de Barcelona. Amb l'absència sorprenent i inexplicable de Sicília i de Sardenya. Les dues cinquenes parts de l'edifici polític catalano-aragonès i molt probablement els feus de la causa de Frederic. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 19
DELS DIARIS El candidat Trastàmara Les transicions polítiques no es van inventar en el post-franquisme contemporani. Ferran de Trastàmara era vist per una part de les classes governants com el candidat idoni per conduir una transició. A més Ferran partia amb cert avantatge. El seu matrimoni amb Elionor d'Alburquerque –àlies la Ricahembra de Castilla i no precisament pel seu físic– va representar allò que en castellà en diuen un braguetazo en toda regla. La societat matrimonial Trastàmara-Alburquerque el va convertir en l'home més ric de Castella. Més que el rei, que a Castella era dir-ho tot. Ferran i Elionor, sense voler-ho, inoculaven el virus del feudalisme a Castella; aquell que trinxa la piràmide jeràrquica. Comtes, ducs, o arxiducs, podien ser –i eren– personatges més rics –i per tant més poderosos– que els reis, convertits en simples coordinadors del règim. Allò que costa tant d'entendre en certs sectors d'Aragó quan ens referim als comtes-reis del casal de BarcelonaAragó. ... i que sembli un accident A tot això cal afegir que Ferran de Trastàmara comptava amb el suport polític i militar de certes oligarquies castellanes. La seva posició com a regent de Castella, que vol dir com a governant efectiu durant la minoria d'edat del rei, li va reportar interessadíssimes i poderoses adhesions. Ferran, o la societat Trastàmara-Alburquerque, va presentar la seva candidatura a rei de la Ferran de Trastàmara i Lluís d'Anjou Corona d'Aragó com la garantia de recuperació de la plenitud perduda –la de les classes dirigents– i la va publicitar amb una campanya d'amenaces i d'extorsions –dirigida als partidaris dels seus rivals– que podria haver estat font d'inspiració de Capone, de Lucchiano, de Riina o de Provenzano. Amb l'ajut inestimable dels seus partidaris; que contràriament al que defensava la historiografia romàntica catalana, eren ben nombrosos entre certes classes dirigents del Principat. La campanya Trastàmara-Alburquerque posa en relleu que la màfia no té un origen exclusivament popular. El candidat Urgell En canvi Jaume d'Urgell era l'antítesi del castellà. Només tenien en comú la força patrimonial. Jaume era l'home més ric del Principat i es disputava el lideratge del “rànquing Forbes” de la Corona d'Aragó amb les ràncies nissagues de cultura feudal i de tradició ancestral: els escanya-paVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 20
DELS DIARIS gesos que havien farcit de glòria militar els annals de la història catalano-aragonesa. Però Jaume no era un home del seu temps. Vivia ancorat en una ideologia tronada que tocava a la fi. I ho feia amb la convicció de qui es pensa que ha estat tocat per la divinitat. Amb tots aquests elements s'entén que els enemics se li reproduïssin com els conills. La causa jaumina xocava frontalment amb la pagesia de remença en estat de revolta larvada –sotmesa a unes brutals condicions socials, jurídiques i econòmiques que ratllaven l'esclavitud–. I col·lidia amb les classes mercantils de Barcelona i de València, xocades per una crisi que reclamava respostes atrevides i innovadores. La tragicomèdia de Casp Les candidatures de Lluís d'Anjou i de Pere de Portugal són un cas a banda. Mai van representar opcions clares. Anjou es va retirar per sumar-se a la candidatura Trastàmara i apunta una pinça Castella-França per devorar la Corona d'Aragó. Només apunta, perquè un simple cop d'ull a la realitat coetània de París i de Toledo revela que aquestes aliances no tenien un caràcter nacional. Eren aliances entre grups de poder que es disputaven les diferents parcel·les patrimonials en què estava dividida l'Europa medieval. Anjou va buscar el recer de les faldilles de la “Ricahembra” mentre que el de Portugal es va quedar als llimbs. El que va passar a Casp és la darrera fuetada medieval. Un repartiment del pastís europeu sobre la taula de les famílies més poderoses del quadrant sud-oest del continent; que va tenir com a directa conseqüència un desplaçament dels centres de poder. Allò de les “transicions modèliques”: impulsar canvis perquè no canviï res.
Castell de Casp Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 21
DELS DIARIS
Diguem-nos coses boniques En el seu comiat com a Director del diari ARA (24/11/2015)
QUAN PARLO en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments. En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà en likes superficials a les xarxes. En una societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem prou enfeinats.
Carles Capdevila i Plandiura (1965-2017)
Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyarnos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficarnos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 22
COL·LABORACIONS
La misericòrdia de Déu Per ser misericordiós, tal com ens diu el Papa Francesc, ens cal un cor fort, ferm, vigilant, generós i obert a Déu; un cor que es deixi impregnar per l’Esperit i guiar pels camins de l’amor que ens porten als germans; un cor que concentri la seva capacitat d’estimar i de ser estimat; en definitiva, un cor pobre, que coneix les pròpies febleses i ho dóna tot per l’altre. El cor és el centre dels sentiments, dels pensaments i de les intencions de la persona humana. Precisament allò que dóna sentit a la nostra vida és saber-nos estimats incondicionalment per Déu, un Déu que és vida, amor, bellesa i, per tant, nosaltres som cridats a correspondre-hi amb entrega generosa, fent la voluntat de Déu i, així podrem albirar la nostra felicitat. Sempre, tenint present, que el sagrament de la reconciliació és una ocasió privilegiada per a trobar la misericòrdia divina que purifica els nostres cors. Que l’alegria per la victòria de Crist ressuscitat sigui per a nosaltres motiu d’esperança per a superar tantes formes d’indiferència i de duresa de cor. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu! Montserrat Rosell Pujol Vic Catalunya Cristiana, 2015
El Grup de Càritas Parroquial de Vacarisses manifesta, una vegada més, la seva gratitud a tots a els que van col·laborar, de diferents maneres, a la Fira tradicional de la Festa Major Petita de Sant Felip Neri, el passat dia 19 de maig. Hi hagueren molts detalls sorprenents de petits artesans, obres col·leccionades per veïns, que van cridar l'atenció en gran manera. Cal fer ressaltar l'ofrena d'una col·lecció de mussols, donats pel seu traçut artífex (un simpàtic anònim), que va engrandir el volum de donatius per a la nostra Càritas Parroquial. Ens plau dir, i sense embuts, que l'entitat Càritas ens fa reflexionar de valent sobre el missatge que dóna una generosa interpretació humana que ens empeny a fer el bé sense cap mena de discriminació. Són més de cinquanta famílies que es poden beneficiar mensualment d'aquest gest que fa tanta olor d'Evangeli i, tot plegat, sense fer gens de fressa. Gràcies, amics! Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 23
COL·LABORACIONS RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL (continuació) Ramon Llull va ser un personatge famós i conegut a tot Europa. Del gran nombre d'obres que va deixar, destaca el Llibre de contemplació, escrit en català, llatí i àrab, i on Llull exposa tot el seu pensament. També va crear una novel·la, Blanquerna, on explica com ha de ser la vida individual i col·lectiva dels religiosos. Dins d'aquesta obra, hi ha el Llibre d'amic i amat, més de tres-cents pensaments religiosos, un per a cada dia de l'any, en forma de diàleg entre dos enamorats. El 1288, Llull escriu el Fèlix o Llibre de meravelles. A la part setena d'aquesta obra, és on trobem el Llibre de les bèsties. El 1295 acaba Arbre de ciència, que és un dels seus escrits més valorats. Ramon Llull va viatjar molt per defensar les seves idees. Els desplaçaments d'un lloc a un altre no eren tan còmodes com els d'ara, eren lents i, sobretot, perillosos. Llull va recórrer bona part d'Europa, va fer estades a Montpeller, Roma i París. També a Barcelona, Nàpols i Lió. Discutia amb altres savis com ell sobre temes de coneixements, tant de ciència com de religió. En algunes ocasions va aconseguir parlar amb el Papa. Explicava les coses d'una forma tan apassionada, que alguns dels que l'escoltaven el van acusar de boig. Ell mateix es definia com un “foll d'amor per Déu”. El 1293 Ramon Llull va anar als països musulmans per discutir el seu Art amb savis àrabs. A Tunis el van empresonar i el van condemnar a mort. Però va salvar la vida, gràcies a personalitats que el van ajudar. El 1301 va arribar fins a Xipre, amb la intenció d'anar molt més lluny, perquè volia convertir el rei dels mongols. També va anar a Bugia, Algèria, on, després de discutir amb savis àrabs, el van tancar de nou a la presó. Quan tornava d’Algèria, prop de Gènova, la nau amb que viatjava va naufragar. En aquella desgràcia, Llull va perdre els manuscrits d'alguns llibres. Es va quedar a Pisa una temporada, per mirar de tornar-ne a escriure alguns. En aquesta ciutat va voler organitzar una croada a Terra Santa contra la religió musulmana. Quan Ramon Llull tenia 81 anys, encara va tornar a l'Àfrica, per continuar la seva missió de convertir musulmans i discutir amb els savis de l'Islam. L'escriptor va viure fins a 83 anys, va tenir una vida molt llarga, en una època en que la gent moria força jove. Algunes llegendes expliquen que va morir tornant a Mallorca des de Tunis. D'altres, en canvi, conten que uns musulmans furiosos el van matar a cops de pedra. La vida de Ramon Llull va ser una aventura, no
Mascaró de proa. Vapor Lulio R. Ankerman. 1870
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 24
COL·LABORACIONS només pels grans viatges que va fer, sinó perquè va escriure prop de 300 obres. L'escriptor hi parla de tota mena de temes, des de la religió fins a la geometria, des de la literatura fins a la política. I sempre per transmetre els seus ideals religiosos. Però aquest personatge és famós per una altra raó: va escriure en català, quan la majoria d'escriptors religiosos ho feien en llatí. Gràcies a la seva obra, la llengua catalana va ser útil per parlar de coses profundes i científiques. Per això podem dir que aquest escriptor és el pare del català literari. Llull és un autor universal, una figura extraordinària, que ha influït en molts escriptors i pensadors de totes les èpoques. Els seus llibres segueixen vius, no solament pels coneixements que exposen, sinó també per la bellesa de les paraules.
EL MÓN EN TEMPS DE RAMON LLULL Al segle XIII, la vida era ben diferent de com és ara. No hi havia cotxes ni avions, ni cap dels mitjans de transport que hi ha avui. La gent anava a peu, a cavall o en carro. Era un món sense màquines elèctriques i el treball es feia amb la força humana o animal. En el segle de Ramon Llull, les ciutats van començar a créixer i s'hi construïen muralles per a protegir els habitants contra possibles atacs. Els carrers eren estrets i bruts, perquè les escombraries es llençaven directament a fora de casa. La gent utilitzava molta fusta per a construir cases, i per això el foc era un dels principals enemics. Una font de riquesa era el comerç i a les places s'hi feien mercats i fires. Com que la religió era molt important en la vida de les persones, els edificis més bonics de la ciutat eren les catedrals. Se'n van construir moltes d'estil gòtic, amb torres altes, sovint punxegudes i arcs acabats en punta. Les finestres deixaven passar la llum a través de vitralls. Les campanes de les esglésies anunciaven tot el que passava a la ciutat: naixements, morts, perills, festes i actes religiosos. Fora de les muralles i als pobles, els pagesos vivien en cases senzilles. N'hi havia que vivien prop del castell d'un noble, que els servia de refugi quan hi havia algun perill. La societat estava organitzada com una piràmide: a dalt de tot hi havia el rei, que manava tothom. Després venien els nobles i els cavallers, que es dedicaven a la guerra, i manaven la gent de les seves terres. També hi havia els religiosos, que es dedicaven a pregar, a conservar la cultura copiant llibres i a governar les seves terres. A baix de tot, hi havia la gent d'oficis, els pagesos, els servents i els esclaus. Continuarà. Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 25
COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA Montjuïc Montjuïc, la muntanya solitària davant del mar, és una talaia natural que serví de refugi als primitius habitants de la contrada, els ibers. Podria ser que el mot Montjuïc derivés de Montjovis, o muntanya de Júpiter, el més important dels déus Romans. Però el més probable és que vulgui dir muntanya dels jueus, per restes de tombes hebraiques que s'hi han trobat. Així doncs, déus ibers, llatins i jueus se'n disputen l'origen, i aixó que no fa d’alçària ni dos-cents metres!
Portal de Santa Madrona Per aquesta porta de muralla, situada al capdabaix de la Rambla, prop de les Drassanes, i que antigament eren uns aiguamolls, conten les comares que entraven a la ciutat tants els espiadimonis que vivien en aquells bassals, ja que hi acudien a adorar santa Madrona, copatrona de la ciutat, en agraïment d'un do que els havia concedit. Diuen que abans, els espiadimonis eren grossos com àligues i volaven amb una gran rapidesa. Un dia, irritat el diable per la gran devoció que el poble de Barcelona sentia per santa Madrona, decidí tirar enlaire la muntanya de Montjuïc i llançar tota la terra damunt la ciutat per colgar-la. El dimoni va acudir als espiadimonis, i els va fer anar pertot arreu del món per recollir els dimoniots que tenia escampats dedicats a fer mal i que, a l'hora fixada, tots fessin cap a les hortes de Sant Bertran muntats damunt dels espiadimonis. Reunida allí la gran tropa, van començar a fer forat per minar la muntanya i fer-la saltar. Però quan estaven en la feina, va sortir santa Madrona de l'ermita, va fer el senyal de la creu i tota la dimoniada va fugir cames ajudeu-me. Van restar vora del forat una immensa munió d'espiadimonis que, per ordre d'en Banyeta, esperaven els genets diabòlics per tornar-los al seu lloc. Santa Madrona els va beneir i els Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 26
COL·LABORACIONS va tornar tots petits, perquè mai més el diable no els pogués utilitzar de muntures. I els va fer l’encàrrec que esbrinessin tot el que els barcelonins fessin en favor, honra i gloria de Nostre Senyor i ho expliquessin al diable, i així s'estirés els pels de la cua de tanta ràbia. D'aquí ve que aquests insectes, abans anomenats «senyors», com encara es diuen en alguns llocs, tinguin el nom de cavallets del dimoni i espiadimonis, i que, agraïts a santa Madrona, quan el seu cos era custodiat a l'església, cada any anessin a fer-li visita.
Sant Medir Com ja hem explicat al principi, els romans, en altres aspectes gent prodigiosa, s'encaparraven a fer desistir els cristians de les seves creences. I un altre que en va pagar les conseqüències va ser sant Medir. Sí, sí, el de la festa dels caramels! Costa de creure que un bisbe esdevingui algú perseguit i clandestí, però, en altres èpoques, passava. Transcorria el temps en que el virtuós sant Sever, bisbe de Barcelona, com tants cristians, patia una nova persecució. Un tal Euric, seguidor d'una facció dissident dels cristians anomenada secta arriana, perseguia a tort i a dret els que no creien com ell. Va succeir que quan sant Sever fugia es va trobar amb un pagès, bon cristià, que estava sembrant el camp de faves. Es deia Medir. El bon bisbe es va deturar per tenir conversa amb aquell home, el qual li va oferir aigua i aliments per al viatge. Abans que sant Sever continués la seva fugida, vaja, que toqués el dos abans no l'escalivessin, va demanar al pagès que si venien uns homes amb cara de males puces a preguntar per ell no els digués pas cap mentida, només que els expliqués que ell havia passat per aquell indret mentre plantava el camp de faves. El camperol va prometre-li que així ho faria. Una estona més tard, va arribar el pinxo d'Euric amb els seus galifardeus. I li van preguntar si havia vist passar el bisbe de Barcelona. Medir va recordar el que havien parlat amb el sant. I pensà que enxamparien ràpid el bisbe si comentava que feia una estona que havia passat per allí. Però quan va girar la vista cap al camp de faves, les va veure crescudes més de dos pams, a punt de ser collides. I, alleugerit, va respondre que el bisbe havia passat quan ell plantava les faves. Els perseguidors, en veure la grandària de les faveres, van dir-se que ja devia ser molt lluny i se'n van tornar. Però com que els soldats no van poder engrapar el bisbe, van tornar a visitar Medir amb les dents serrades, perquè Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 27
COL·LABORACIONS van deduir que els havia enganyat, i no se'ls va ocórrer altra cosa que obligar-lo a renegar de la seva fe. Però Medir es va mantenir ferm en les seves creences. Les conseqüències van ser obvies. Medir va morir màrtir en mans d'Euric. Amb el temps, en plena serra de Collserola, on li havien fet la pell a sant Medir, es va construir una ermita. Molts anys després, un pastisser de Gràcia va caure greument malalt. L'home tenia una gran devoció a sant Medir, i li va prometre que, si es curava, aniria en pelegrinatge fins a l'ermita muntant un ase i faria tot el possible perquè tothom se n'assabentés. El cas és que el pastisser es va curar, i quan va arribar el 3 de marc, festa actual de sant Medir, es va disposar a complir la promesa. La peregrinació era fàcil perquè l'ermita de sant Medir era a poques hores de la vila de Gràcia. El que semblava més complicat era trobar la manera que tothom se n'assabentés. I, rumia que rumiaràs, el pastisser va trobar una manera ben original de fer-ho: va omplir un sac amb els caramels que ell mateix preparava a l'obrador i, a mesura que anava recorrent els carrers de Gràcia dalt de l'ase, els anava repartint entre la gent. Com és natural, tota la vila en va anar plena, i tothom va saber la història de la curació del pastisser. L'any següent, el forner va repetir el romiatge fins a l’ermita, però aquesta vegada se li van afegir els seus parents i amics, tots amb cavalls i ases. I, per mantenir el costum, tots van agafar caramels per repartir entre els graciencs. I la cosa va anar a més. Cada vegada hi havia més gent que, el dia 3 de marc, anava a l'aplec de l'ermita, de la mateixa manera que cada vegada hi havia més espavilats que esperaven als carrers el pas dels romeus per agafar caramels. I la tradició s'ha mantingut fins avui, quan tota la vila de Gràcia surt al carrer per Sant Medir per collir els milers de quilos de caramels que llancen en la festa els que van de romiatge. De vegades les històries tenen aquestes coses sorprenents. Comencen amb un martiri i acaben amb una festa plena de caramels. Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Ermita de Sant Medir Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 28
COL·LABORACIONS
VIVÈNCIES I RECORDS
Diàleg dels cims Deien els tècnics del temps que un anticicló ens abraçava de ple, i, que hi hauria inversió tèrmica. Jo era a Montserrat i m'he enfilat costes amunt per la tresquera de Sant Joan, carena enllà. Des del crestall he vist el pla de Bages, el séc del Llobregat i les valls que s'aplanen, camí del Barcelonès, esborrades del tot. Eren un mar esvalotat de nuvolades. Semblava un nial d'ànec cobert de plomissol. La plana era el bressol de tots els grisos. Contemplant-ho he dit, com Maragall: «pobra gent, la de la planura... ». Però a dalt hi feia bo i el sol s'hi rabejava. He fitat l'horitzó i he contemplat la calba de Sant Llorenç, les cimes del Montseny, la muralla del Cadí i els gegants del Pirineu. L'aire net els feia visibles i els il·luminava el mateix sol».
Ignasi Ribas i Prunés
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 29
COL·LABORACIONS
1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA ANIMALS DE MESURA Les unitats de mesura es van anar fent més objectives alhora que s'allunaven del propi cos. Fins que van ser universals en arribar a París. Les unitats de mesura tradicionals eren parts del cos humà o animal: un dit, un brac, un pas de bou, etc. Antigament no venia d'un pam. Però donat que les diferencies anatòmiques entre les parts comerciants creaven cada cop més problemes, fins i tot amb conseqüències físiques, va caldre inventar unitats de mesura objectives. L'objectivitat primer va quedar limitada a una població, després a una comarca, i finalment va haver de ser universal quan el comerç va fer-se més general..
Les passes dels bous o les vaques han estat usades com a mesura de longitud en l’antigüetat.
Per un grapat de pinso Les unitats de mesura anatòmiques, tot i ser poc exactes, eren força còmodes perquè sempre les tenien a mà. Les unitats de mesura de longitud eren el brac, el gruix del dit, el peu i el pam (distància de l'extrem del polze a l'extrem de l'índex amb la mà ben oberta). Sovint el gra i els llegums es compraven a grapats. La sal es mesurava en pessics, és a dir, la quantitat que quedava atrapada entre el polze i l'índex. La mesura de pes era la quantitat que un home podia aixecar i transportar sense herniar-se (uns l5 o 18 quilos), que s'anomenava tres quartans. Un quartà o almud era el volum que menjava un animal en un dia (l’equivalència, que variava segons les zones i el tipus d'animal més comú per la zona, seria de 2 a 4 litres). Els volums depenien dels Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 30
COL·LABORACIONS recipients: una galleda d'aigua, un porró de vi, etc. Eren temps de confiances entre comerciants que es coneixien i sabien on vivia cadascú. Però el comerç anava creixent, arribaven forasters a les fires i, sobretot, arribaven productes del Pròxim Orient amb un preu per quilo tan elevat que no se'n podia menysprear ni un gram. Parlem de les especies i de les sedes.
L'agrimensor A l'edat mitjana els propietaris havien de mesurar les terres cada tres dècades per tenir ben controlades les propietats i ajustar els tributs. Era el moment de cridar l'agrimensor. La unitat de mesura dels camps era sovint la passa de bou. Les mesures de la terra de vegades venien donades per l'abast d'un llançament de pedra. Així, per exemple, un document que explicita els drets senyorials del bisbe Guillem Guifred a les seves terres de Sanaüja diu: “ningú pot caçar a una distancia inferior a un tir de pedra”. També es mesuraven les terres per la quantitat de gra que calia per conrear-les. La unitat de mesura en aquest cas era l'almud de gra (de 2 a 4 litres).
El límit del braç Quan va caldre ajustar més les mides es van transposar les unitats de mesura anatòmiques a unitats més objectives, encara però lligades a la població. El brac s'usava per mesurar teles. Un brac era la distància des de la pinça que formen els dits per subjectar la tela fins a l'espatlla. Però cada comerciant tenia la mida que Déu o la natura li havia atorgat. I els que tenien el braç curt anaven de corcoll pel desavantatge evident que patien. Com que eren curts de braços però no tant de gambals, van inventar la cana: a la cantonada de la capella de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona van fer dos marques en els maons i es va fixar aquella distancia com la distancia oficial, la que havia d'usar tothom com a unitat de mesura. En altres llocs es va fer el mateix i es va obtenir una multiplicitat d'unitats semblants, amb petites variacions d'una població a l'altre en funció de com fos el model que va aportar el brac. La fabricació dels recipients que s’usaven com a contenidors es va estandarditzar a cada població. Un porró fabricat a Barcelona sempre contindria la mateixa quantitat, que havia de ser la quantitat que es bevia en una taula durant un dinar. Els musulmans van importar la figura de l'inspector de pesos i mesures, carregat amb balances de contrast, que evitava estafes en la utilització de les mesures estandarditzades.
El porró va ser usat a Catalunya com a mesura de litre.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 31
COL·LABORACIONS Unitats de mesura tradicionals • Cana: El braç anatòmic es va objectivar en la mitja cana. Una cana equivalia a 1,555 metres a Barcelona i 1,587 metres a Tortosa. • Peu: El peu anatòmic es va objectivar en el peu romà, d'uns 30 centímetres. • Vessana: Distància que podien llaurar els bous d'una tirada. La mida de la vessana era variable perquè depenia de la duresa del terreny. Però es va objectivar en dues mesures: la vessana de rei (o corrent, equivalent a 2.187,40 m2 i que s'emprava en terrenys més fàcils), i la vessana baronial (o de comte o de senyor, de 2.488'80 m2, que s'emprava per a terrenys una mica més durs i que no era tan corrent). • Meitadella: Capacitat d'un porró de mida estàndard. La meitadella equivalia a 0,940 litres a Barcelona. • Unça: el grapat indefinit es va estandarditzar en l'unça, mesurable en equilibrar la balança amb la peça d'una unça de coure.
Les ampolletes de les hores Una manera de controlar una hora de cocció a l'edat mitjana van ser les ampolletes de les hores. Eren rellotges de sorra d'una hora que feien els monjos benedictins, prenent com a referència l'hora marcada pels rellotges de sol. Les regles de Sant Benet, el seu fundador, busquen millorar l'aprofitament del temps per a l'oració i el treball, cosa que els va fer parar atenció en el control de les hores.
Joan Domènec facilita el metre L'any 1791 la Acadèmia de les Ciències francesa va voler unificar tots els sistemes de mesura en base a una unitat universal, el metre. El metre es va definir com la deumilionèsima part de la distància que separa el pol nord de la línia de l'equador terrestre. Es va partir del meridià de París, que calia mesurar amb precisió. El 1799 Delambre i Méchain presentaren la mesura de Durkenke a Barcelona. Però la Terra és xata i calia seguir mesurant per obtenir un resultat més exacte. L'any 1809 Francesc Joan Domènec Aragó, nascut a Estagell (al Rosselló, Catalunya Nord), i Jean Baptiste Biot completen la mesura de l'arc del meridià de París de Barcelona cap al sud, permetent una determinació més exacta del metre. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 32
COL·LABORACIONS Però les maquinàries sovint fallaven, amb rellotges retardats fins a sis hores, com passava amb el que es trobava al Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà al segle XIV. En aquella època encara manaven els homes sobre les màquines i generalment darrera d'un rellotge mecànic que funcionava hi havia un operari amagat controlant els retards amb un rellotge de sorra o una clepsidra o rellotge d'aigua. Les clepsidres són rellotges d’aigua que, molt probablement, van ser inventats en l’Egipte faraònic. De fet, les notícies més antigues que tenim de la seva existència procedixen d’un text jeroglífic trobat en la tomba d’Amenemhat (Luxor, Egipte). En aquest text, Amenemhat es presenta com a inventor del que ell anomena merkhyt, una clepsidra dissenyada en honor al rei Amenhetep I (1514-1494 aC). Si realment la clepsidra va ser invent seu, i no sols una millora d’un instrument ja conegut, ens trobaríem amb un document d’incalculable valor històric i científic, perquè una persona concreta s’hi assenyala autora d’un instrument horològic que durant mil·lennis seria útil. Més enllà d’aquest text, la clepsidra més antiga que es conserva procedeix també d’Egipte (Karnak) i data de l’època d’Amenhetep III, de la dinastia XVIII. Tallada d’un bloc de calcita amb forma de con truncat invertit, fa 35 cm d’altura, i els diàmetres superior i inferior són de 49 cm i 27,5 cm, respectivament. Les clepsidres van passar d’Egipte a Europa a través de Grècia i Roma. De fet, com indica Favorinus, les clepsidres eren utilitzades usualment en el senat romà “per a prevenir les xerrades, que com el llamp han de ser breus en els seus discursos”. Només la introducció i posterior difusió dels rellotges mecànics van portar el declivi de les clepsidres a partir del segle XVII.
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES
BIBLIOTECA EL CASTELL
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 33
COL·LABORACIONS
LA CENSURA Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret
És un criteri generalitzat considerar que la censura de les informacions dels mitjans prèvia a la seva divulgació és indesitjable. El motiu és el record que, en altres èpoques, els encarregats de practicar-la, degudament adoctrinats pels seus superiors, acabaven ocultant allò que s’hauria d’haver comunicat o bé donaven informacions partidistes que intoxicaven l’opinió pública. Ara bé, podria ser molt desitjable una censura que tingués l’objectiu d’assegurar, en la mesura que sigui possible, la veracitat del missatge, i que permetés expressar opinions de forma que qui les rebés sabés que són criteris i, per tant, compatibles amb altres opinions. La Constitució espanyola tracta la qüestió de la censura, i a continuació en transcrivim alguns articles al respecte: “Art. 20.1 Es reconeixen i es protegeixen els drets: a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. … d) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.” … “Art.20.2. L’exercici d’aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura.” D’altra banda, l’Art. 1 de la Llei Orgànica 2/1984 reguladora del dret de rectificació diu el següent: “Tota persona natural o jurídica té dret a rectificar la informació difosa, per qualsevol mitjà de comunicació social, sobre fets que hi fan referència, que consideri inexactes i la divulgació dels quals pugui causar-li un perjudici.” Tanmateix, en escrits o discursos polítics és freqüent l’aparició d’expressions que són totalment innòcues i veraces però que, pel context en què apareixen, resulten damnoses. El seu significat literal, però, no permet acudir al dret de rectificació, atès que el missatge és innocu tot i tenir una malícia evident. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 34
COL·LABORACIONS Aquesta situació es dóna quan el Govern central espanyol o els partidaris de la unitat territorial d’Espanya, a més d’augurar als aspirants a la independència tot tipus de desgràcies i actuacions judicials que se suposa que culminaran en sentències condemnatòries, i a més d’augurar que una Catalunya independent quedaria exclosa d’Europa, insereixen en algun punt de la seva exposició frases com: “LES LLEIS HI SÓN PER COMPLIR-LES”: El lector, que està d’acord amb aquesta manifestació però que no està al corrent de les lleis a les quals es refereix l’observació en qüestió, s’impressiona i acaba creient que els aspirants a la independència són uns díscols. El lector no té cap coneixement del que diu el “Pacte internacional de drets civils i polítics” quan estableix que tots els pobles tenen dret a la seva lliure determinació i que la “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” estableix que un Estat part d’un tractat no pot emparar-se en el seu dret intern per incomplir el que estableix el “Pacte”, és a dir, el respecte al dret de lliure determinació dels pobles, per molt que la “Constitució Espanyola” pregoni que Espanya és indissoluble. El “Pacte” i la ”Convenció de Viena” van passar a formar part de l’ordenament jurídic espanyol en publicar-se als BOE núm. 103 i núm. 142 del 30.4.1977 i 13.6.1.980, respectivament. “NO HI HA NINGÚ PER SOBRE DE LA LLEI”: El lector torna a estar d’acord amb l’enunciat i considera que qui ho expressa està considerant que els aspirants a la independència són uns rebels provocadors, una consideració que el mou en contra dels independentistes. “LA LLEI ÉS IGUAL PER A TOTHOM!”: Amb aquesta expressió es dóna entenent que els independentistes catalans pretenen uns determinats privilegis, quan en realitat podrien entendre que la mateixa independència que es reclama per a Catalunya la podrien reclamar altres Comunitats Autònomes. En definitiva, la menció d’aquestes frases i d’altres de semblants constitueix una intoxicació de l’opinió pública duta a terme amb “guant blanc”, perquè no acusa frontalment d’il·legals els independentistes sinó que deixa que sigui el lector qui els condemni. És precisament aquesta falta d’acusació directa la que impedeix o dificulta acudir al dret de rectificació. En totes aquestes manifestacions s’evidencia un animus laedendi (intenció lesiva) dirigida als independentistes, i resulten efectives davant les persones sense conviccions, a las quals es mou a considerar que els independentistes no són de fiar. El que és lamentable és que el Govern central espanyol vulgui esclavitzar Catalunya mantenintla amarrada a Espanya en contra de la seva voluntat. El Govern central espanyol vol governar d’esquena als catalans i per aquest motiu els nega la celebració d’un referèndum.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 35
COL·LABORACIONS
L'àngel de les flors
No ho sabíeu?: Hi ha un àngel de les flors. És un àngel revestit de color. L’àngel de les flors va pel món caminant per les planes, per les comes i les muntanyes i, on la terra i l’aigua han celebrat llurs noces, fa néixer flors arreu, arreu. A cada pas d’ell neix una flor, a cada somriure, a cada mirada, i quan acaricia amb la mà aquesta terra nostra, la transforma en un jardí, un jardí de mil flors. I ens les ofereix. Les ofereix a tots els homes perquè tinguem una mica de llum als ulls i una mica de joia al cor. Ell omple de llum els vestits de les flors i de flaire llurs cambres més íntimes. Viu en cada flor, i quan t’hi acostes amb tendresa et somriu i et parla. L’àngel de les flors et parla des de cada flor. L’àngel de les flors ens parla sempre. Ens parla des de les roses i les anemones, des de les margarides i les violetes, des dels miosotis, els blauets i els gessamins. L’àngel ens parla des de totes les flors. Omple de claror aquest món nostre, tan gris. I, sobretot, l’omple de tendresa. Qui pot ser dur si mira una flor? I va venir l’àngel de les flors, l’àngel d’ulls brillants i de cabellera virolada, i digué: — Venceu la grisor, venceu la manca de llum, humans. Les flors us hi ajudaran. Assumiu llur bellesa i llur color, ompliu-vos, fins a vessar, de llur tendresa i serenitat. Llavors mirareu el món i els homes amb uns altres ulls. Tot serà un xic més humà i vosaltres, deixada la tristor de la vida esquerpa, us omplireu de joia i de pau. Que en seria de diferent tot, si abans de cada paraula o de cada gest, si abans de cada relació amb els altres, penséssim en una flor! Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 36
COL·LABORACIONS I l’àngel afegí: — Humans, quan els homes siguin violents, quan defensin amb duresa llurs privilegis o llur poder, oferiu-los flors, les flors que amoroseixen el cor i fan néixer els somriures. Digueu no a la violència, a l’urc, a la guerra, però feu-ho com ho faria una flor, com una mirada de llum que invita a la joia de viure. Sobretot oferiu flors com a símbol del vostre amor, i cada pètal serà un ressò del vostre afecte, un mirall del vostre somriure. Jo vaig contestar-li: — Sí, és veritat: les flors ens són una font de pau i d’amor. Però m’entristeix pensar que les condemnem a la mort per a fer somriure els homes. L’àngel de les flors llavors em digué: — No en passis pena. Si el servei que fan amb llur mort té més valor que llur vida, no dubteu de tallar-les del tany i oferir-les als humans. Semblantment ho hem de fer una mica en tot. Però recordeu també això: quan ja no calgui oferir flors per amansir els homes, quan ja no calgui oferir flors per fer néixer el somriure o recordar l’afecte, aleshores respecteu-los la vida, car hi tenen dret com vosaltres, deixeu-les romandre en el tany, deixeu que morin lentament, seguint llur curs, besades pel sol i gronxades pel vent. Quan tot sigui serè i lluminós, que perduri la serenitat i la llum en la vida de la flor. Mentre la llum de l’àngel brillava des de cada flor, jo vaig dir des del fons del meu cor: — Oh, que bell seria que tot el món fos ple de flors! Sí, un món de flors, com enjoiaria la terra i faria lluir els esperits. Que bell que seria que hi hagués flors, sempre presents, sempre vives, arreu dels camps, arreu dels camins, arreu de les ciutats i de les cases. I en els pedrissos de les finestres i en els ampits de les portes. I en les nostres cambres i en els nostres ulls i en els nostres cors. — Tot vindrà, amic -digué l’àngel. Vindrà el dia que el món s’omplirà de flors.
Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 37
COL·LABORACIONS
El Carner, la vall de la bruixa Violant La contrada on va viure al segle XVII Violant Carnera, executada a la forca sota l'acusació de bruixeria, és avui una de les que té més màgia i encant de Sant Llorenç del Munt. El 23 de desembre de 1619 Violant Carnera, mestressa del mas Carner, va confessar, sota tortura, ser una bruixa. Va ser condemnada a morir "penjada amb gran violència". La seva primera forca va ser destruida misteriosament la nit abans de l'execució. Però la segona si va poder "treure-li l'ànima del seu cos turmentat". Era la primavera de 1620. L'últim record de la bruixa va ser per les terres que durant segles (del XII al XVIII) van treballar la seva família: un petit tros del Ripoll, situat sota la Vall de Mur, entre Les Arenes i Les Marines. Violant va dedicar el seu últim pensament a la vall del Carner, que era l'únic veritablement màgic de la seva vida. L'entorn del riu li proporcionava flors i plantes amb les que feia remeis per alleugerir malalties. Aquest petit comerç permetia sobreviure a la dona, pobre i viuda, que havia patit el 1610 un embargament de molts béns en favor dels seus creditors, que eren altres conegudes nissages de Sant Llorenç del Munt, com els Barata o els Païssa. Violant, una mica malcarada, mantenia unes relacions difícils amb els seus veïns d'altres masos de les Arenes, que van sumar-se a les primeres acusacions de bruixeria que es van fer des de Caldes de Montbuí. Eren els anys més durs de la cacera de bruixes en una Catalunya sotmesa a una greu crisis econòmica i social. En aquest context, quatre-centes dones van perdre la vida en ser consideres bruixes. Quatre segles més tard de l'execució de Violant, la vall del Carner conserva l'encanteri deixat per la seva bruixa. Les fronteres naturals del petit racó són: • A Llevant, el Turó i la carena del Castelló - A Ponent, el Puig Rodó • Al Nord, el torrent del Carner • Al Sud, el torrent del Castelló i el propi riu Ripoll. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 38
COL·LABORACIONS La vall està ocupada per les carenes de les seves dues grans muntanyes, que s'entrecreuen com dents de serra sobre el Ripoll. El riu es veu obligat a fer ziga-zagues (meandres) per obrir-se pas. Pel que fa a la seva història, el Carner va ser poblat probablement ja al neolític, però no hi han evidències prou clares per a confirmar-lo. Dalt de la carena del Castelló, dominant tot el territori, hi han les restes del suposat dolmen de la Creu Vermella (no confirmat pels arqueòlegs). La vall va acollir a l'època medieval (a partir dels segles XII o XIII) el mas de la família Carner, que va acabar per donar nom a tota la contrada. Els sucessius propietaris de la casa van conreuar les terres d'algunes de les carenes de la riba esquerra del Ripoll. També Can Barceló, de Les Arenes, va situar els seus horts prop del torrent del Castelló. Malauradament el mas Carner va patir tots els efectes de la greu crisis de Catalunya del segle XVII. L'acusació de bruixeria només va ser un dels patiments dels habitants de la casa. També van ser víctimes del bandolerisme i de greus problemes econòmics. Els Carners no van poder afrontar els seus elevats deutes i les seves terres finalment van ser venudes. La plantació massiva de vinyes per tots els racons, als segle XVIII i XIX, va ser realitzatda per diverses families de Sant Llorenç Savall, fet que ha deixat com a testimoni motles feixes i barraques. A principis del segle XX, després de la fil·loxera, la vall del Carner va quedar abandonada i gran part de les restes del mas Carner van ser expoliades per fer-les servir en la construcció de les noves urbanitzacions properes. El Carner també va quedar al marge durant gairebé tot el segle XX dels circuits clàssics dels excursionistes, que van preferir anar cap a la seva veina de dalt (la vall de Mur), del sud (Les Arenes) o de llevant (Can Cadafalch). El redescobriment del Carner s'està produint arran de l'arranjament de les seves antigues fonts i barraques per part del Grup de Recerca de la Pedra Seca de Castellar del Vallès, i de les descobertes espeleològiques d'en Jordi Guillemot. Fruit del treball de tota aquesta colla, sense la participació de cap institució, el Carner s'ha convertit en un dels racons millor cuidats i amb més encant de Sant Llorenç del Munt. Repassant els llocs d'interès de la vall es comprova com la toponimia no ha fet tampoc justicia amb Violant Carnera. Ni un dels elements catalogats a la contrada recorden a la bruixa. Els noms més utilizats són (lògicament) Carner, Barceló (pel mas de Les Arenes que tenia els seus horts aqui) i Enric/Ramon de la Fonda. L'únic habitatge conegut històricament a la vall és el Mas Carner. D'aquesta casa ja només queden algunes pedres i teules. Com hem dit, bona part de les restes del mas han estat reaprofitades Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 39
COL·LABORACIONS per algunes cases de les urbanitzacions de la rodalia. (No sabem què n'opina la bruixa d'això). Probablement van ser alguns dels habitants del mas els que van fer els dos sistemes de forats picats a la vora del riu.
El Carner també té un bon grapat de balmes: - Balma de l'Aiguader de Baix. - Balma de l'Aiguader de Dalt. - Balmes del Carner. - Balmes de la Carena del Castelló. - Balma al riu Ripoll, al Carner.
Font: trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 40
COL·LABORACIONS Qui no fa nuset perd un puntet Avui al Passeig hi ha trobada de puntaires, i la gent hi va per admirar la traça de les mans àgils creuant i nuant fils pel bosc d'agulles clavades al coixí sobre el dibuix del patronatge. Clavats al coixí hi ha records de trobades i una estampa de Santa Úrsula, patrona de les puntaires. Al so dels boixets es va fent la filigrana bella i simètrica de la punta.
VACARISSES – LURDES 2017 Del 21 al 25 d’agost. Organització, informació i telèfons de contacte: Josep Torras: Maria Salvans:
619.513.797 609.554.384
Autocars: T.G.O. d’Olesa de Montserrat. (En el proper número d'agost hi trobareu el programa detallat)
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 41
COL·LABORACIONS
Folklore de Catalunya - 62 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"
Averanys i preocupacions (Continuació) Quan en una casa cremen tres llums inútilment, encara que sigui en cambres diferents, criden una mort. El fumador aquí s'apaga insistentment la pipa o el cigar, fins a haver-ho d'encendre set vegades, no trigarà gaire a morir. Trencar fins a set estris de terrissa o de vidre en un termini de tres dies anuncia la defunció d'algú de la casa. Que es despengi i caigui a terra un quadre, un mirall o el rellotge de paret anuncia la mort d'un familiar. La dona a qui s'agafa o crema el cuinat amb una certa insistència pot tenir per cert que se li morirà un propparent de sexe contrari, el marit, un fill, el pare. Si un animal gros se'n va de l'estable -el cavall, el bou, l'ase-, o bé el gos fuig de casa, i cal anar-los a trobar, presagien la mort d'algun familiar o d'algun estadant, i la defunció serà en tant més important com més laboriosa com hagi estat la recerca de la bèstia. Si es troba durant la celebració d'una funció funerària, abans de vuit dies les campanes de la parròquia hauran de tor nar a tocar a morts. Si un enterrament camí del fossar troba un ase, si és d'anada i, per tant, l'ase veu el mort, abans d'un any morirà algun dels acompanyants, i si el seguici veu el ruc a la tornada, quan ja no hi va el difunt, morirà algun parent pròxim d'algun dels acompanyants. Parlar insistentment de morts crida morts i provoca defuncions. Així mateix és averany de mort sentir cantar el mussol. A Su i a Riner, diuen que posar un llum a terra; pararse el rellotge tenint corda i sense una causa justificada. A Vic, fer el mort; vestir una peça de roba de dol una persona que no en porta. A Artés, sentir udolar de nit el llop i la guilla. A Lledó, penjar un llum a la xemeneia. A Balaguer, fer voltar una cadira. A la Vall d'Aneu, beure un ou cada dia al matí sense acompanyar-hi quelcom al darrera. A Berga, tocar ossos de mort. A Cardona, veure volar una gralla per damunt del cap. A Isil tenen com a averany de mort que els gats miolin amb insistència i desesper i que les campanes en tocar ressonin; i a Solsona, que el gall canti a deshora. Igual es creu si la clau cau a terra: aquest averany pot ésser conjurat tirant la clau al foc. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 42
COL·LABORACIONS Hom també té per igual auguri que entri una mosca o borinot d'ales negres i no el puguin treure: l'averany és més dolent si la bèstia entra de vespre o en divendres. En molts països, creuen en el carro de la mort, la visió del qual és averany de mort propera. A casa nostra no recordem haverne sentit parlar, però d'infants havíem sentit contar una rondalla que ens havia impressionat molt, la qual té un estret parentiu amb el carro de la mort. Un obrer que entrava molt de matí a treballar, en sortir de casa es trobà al peu de la porta amb un home altíssim tot cobert amb una túnica i amb la cara tapada i al cap una alta cucurulla. El desconegut seguí el nostre home, que, pres per la por, en lloc d'anar de dret cap a la feina, va fer tot de marrades mirant d'alliberar-se del seu seguidor, però debades, la por no el deixava girar per mirar-se'l. Quan entrà al treball li veié la cara, i s’adonà que la tenia de calavera. La por no li deixà fer res i hagué de plegar. En tornar-se'n cap a casa, al peu de la porta topa novament amb el desconegut gegant, que, igual que abans, el segui. Es ficà al llit i es morí. A Barcelona, creuen que deturar-se el cotxe dels morts davant una casa designa que aviat hi haurà una defunció, i l'averany és pitjor si el cotxe va buit. Somiar aigua bruta, la caiguda d'una dent, sang o que s'escombra presagia que abans de vuit dies hom sabrà la mort d'un parent o conegut. Somiant que s'ha mort una persona se li allarga set anys la vida. Obrir-se una porta sorollosament, caure un quadre, trencar-se un càntir o una gerra plena, perdre la clau, ensorrar-se part del sostre o de la teulada fins al punt de quedar al descobert, esgavellar-se la tortugada, ensorrar-se la llar de foc o els fogons, trencar-se el picaporta, o perdre el gall de llavor, anuncia la mort d'algú de la casa. Hom també creu el mateix quan els gossos esgratinyen insistentment el sòl amb les potes: hom diu que caven la fossa del cap de casa. Veure caure un cavall o un altre animal gros presagia la mort d'un parent, molt més si la bèstia va carregada o enganxada a un vehicle: el mateix auguri es creu si hom troba pel camí un arbre a terra: si és travessat, serà qui l'hi troba el que morirà. A Manresa creuen que estrenar un vestit el dia tretze del mes o portar alguna peça de roba que tingui tretze botons, tretze traus o tretze tavelles provoca la mort abans de l'any. En tot edifici que tingui tretze obertures foranes, el qui hi habiti morirà abans de l'any d'estar-s'hi. Si hom treu un cap d'aviram del galliner amb intent de matar-lo, i sense fer-ho el torna al galliner, abans de l'any morirà algun membre de la família. És creença general entre la ruralia que el qui planta un lilà o un romer morirà abans de l'any; aixó explica la gran escassetat d'aquestes plantes. A Sant Quinti de Mediona ho diuen de qui planta una passionària. Al Bruc, a Collbató, a Olesa de Montserrat, tenir aquest arbre plantat a l'hort o en un jardí. Així mateix creuen que el qui planta un pinyol de nespla mort l'any que el nespler floreix. Qui planta una olivera no arriba a viure prou per a veure'n el fruit. El qui planta un llorer mor abans de l'any, Quan hom és vell i muda d'estada es mor abans del segon hivern. A l'Alguer, quan una persona cosint es punxa i no li surt sang de la punVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 43
COL·LABORACIONS xada creuen que morirà sense haver pogut acabar la feina que cus. També diuen que quan en un carrer mor una fadrina o fadrí no passarà gaire temps a morir-ne un més del mateix sexe. Quan en una casa es mor un animal, hom creu que ha estalviat la mort d'una persona. Basant-se en aquesta creença, hom aconsella de tenir bestioles a casa. A Manresa diuen: Mal, malot, vés-te’n al clot; val més l'aviram que la familiam; a ell, i no a la casa. Hi ha una ordalia mèdica de la qual hom treu un averany de mort. Al Ripollès, quan un malalt no troba remei consulten als tres Reis quina part del cos té malalta. La vigília dels Reis posen dintre un gibrell unes quantes fulles d'heura, una per a cada òrgan interior: fetge, ronyons, cor, freixura, etc.; damunt les fulles, disposen en creu la cullera i la forquilla de fusta que ha usat el pacient, les quals no han estat rentades. Omplen d'aigua el recipient i el posen a la serena. L’endemà miren quina fulla ha resultat tacada pel menjar del cobert i creuen que el pacient esta malalt de l’òrgan que assenyala la fulla tacada. Si l'aigua resta bruta, interpreten que el pacient morirà. Aquesta ordalia també és practicada a Mallorca, la nit de Sant Joan. No hi posen el cobert. Creuen que tindran tantes malalties com taques presentin les fulles; que surtin ennegrides és averany de mort. És molt estesa la creença que sant Benet anuncia la mort als seus confrares i devots per mitjà de tres forts cops de maça que deixa sentir prop seu. Els seus monjos els senten damunt la porta de llur cel·la; els seglars, en un lloc que hom no precisa. Per a obtenir aquest favor del sant cal dir-li un parenostre cada dia. Escriure a una persona amb tinta vermella equival a desitjar-li la mort; àdhuc la hi pot provocar, segons els casos. A la Pinya creuen que, si hom pren la mida d'un infant i la hi diu, morirà al cap de tres dies, o se li talla la salut i tota la vida serà malaltís. Fou opinió corrent que hom havia d'orientar els llits de capçal cap a tramuntana, puix que altrament cridava la mort i molt més si se'ls decantava cap a migjorn. A Barcelona i gairebé arreu, hom creu que no es poden posar flors de les emprades per a fer corones funeràries, tals com pensaments, crisantems, semprevives, violetes, etc., per als rams que hom destina a regalar o a guarnir una taula o algun altre indret per l'estil, perquè provoca la mort. Igualment, donar flors fresques a un infant, perquè són de les que hom empra per a guarnir la Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 44
COL·LABORACIONS caixa dels albats. El segle passat a Barcelona els qui havien estat malalts consideraven de molt mal averany sortir de casa en dilluns després de la malaltia, puix que hom creia que recauria i moriria, encara que la malaltia hagués estat insignificant. A Martorell, diuen que per l 'Assumpció de la Mare de Déu és quan moren més infants, perquè Maria vol pujar al cel ben acompanyada d'angelets. Provoca la mort posar sota el matalàs, el coixí o el llit una pedra foguera o unes tisores obertes. Es pot influir en la mort d'una persona posant-li una capça de cascall sota el coixí o bé una sargantana viva ficada dins un canonet de canya. A Olot, creuen que en sentir tocar la una de la nit no es pot dir que va sola, puix que per no anar-hi fa morir i s'emporta el qui ho diu. Pot ésser provocada la mort si una dona tres vegades vídua durant tres nits seguides gira del revés tres pedres trobades per un camí; el malefici va més bé si són del camí del cementiri. A Lleida, creuen que enterrar falguera al corral o a l'estable porta gran ventura i, entre molts d'altres efectes que no fan al cas, provoca la mort dels qui poden deixar diners en testament al qui ho practica. En el proper capítol continuarem amb: Averanys i preocupacions Recull fet per: Joan Vila Obradors
Fou un escriptor i periodista català en castellà. Provinent d'una petita família burgesa, va haver d'exiliar-se a París, on treballà com a editor per a Gallimard.
Juan Goytisolo i Gay Barcelona, 1 de juny de 1931 Marràqueix, Marroc, 4 de juny de 2017
Va impartir classes a diverses universitats americanes i fou articulista del diari El País. Des de 1997 vivia al Marroc, on l'Institut Cervantes va batejar la biblioteca de la seva seu a Tànger amb el seu nom. El 2008 el Ministeri de Cultura espanyol va atorgar-li el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles en reconeixement a la seva trajectòria. Fou escollit guanyador del Premi Cervantes en l'edició del 2014.
Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 45
COL·LABORACIONS Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (III) Ocupat en la redacció d’un important treball sobre els metges del balneari de la Puda de Montserrat i en una treballosa adaptació dels Elements de botànica popular, de Joan Cadevall, em vaig veure obligat a interrompre la sèrie d’articles referents a les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses. Ara la reprenc. Tanmateix, a causa de certes dificultats en la interpretació d’algunes actes del segle XVII, faig un salt i passo a les visites pastorals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, deixant per a més endavant les del segle XVII.
SEGLE XVIII Sortosament s’han conservat en l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic moltes actes de visites pastorals fetes pels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses durant el segle XVIII, concretament les corresponents als anys 1711, 1726, 1735, 1742, 1745, 1753, 1755, 1757, 1759, 1761, 1764, 1769, 1771 i 1793. Façana de la catedral de Vic
Bisbe Manuel Sentjust Pagès i Pexau Manuel Sentjust va néixer a Barcelona l’any 1648. Primerament fou canonge de la catedral de Tortosa, on, el 1675, prengué part en les festes de la beatificació de sant Joan de la Creu. Com a vicari general de la seu tortosina, fou delegat pel bisbe per a realitzar la visita pastoral de l’any 1701. El 1705 era membre d’una junta de prohoms que donava suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, el qual el va proposar, el 24 de juny de 1706, per a ocupar la mitra vigatana. Tanmateix, a causa de la guerra de Successió, no esdevingué bisbe de Vic fins a l’1 d’abril de 1710. Aquell mateix any, poc després d’haver pres possessió del seu càrrec, va autoritzar la construcció d’una capella al mas Puigdassalit, al terme de Torelló, dedicada a sant Antoni Abat. També promogué la celebració, a la catedral de Vic, d’una festa en honor de sant Bernat Calbó (Reus, 1180 – Tarragona, 1243), prelat que va ser bisbe de Vic i abat del monestir cistercenc de Santes Creus, i Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 46
COL·LABORACIONS que havia estat canonitzat el mes de setembre de 1710. A part d’això, va realitzar personalment, durant els anys 1710 i 1711, moltes i encertades visites pastorals. El 1717 va delegar en el seu vicari general, el canonge Salvador Riera, la realització d’un informe sobre les pintures existents a Vic de sant Serapi (Londres, 1179 – Alger, 1240), màrtir mercedari. Tot i la seva discreció i la seva actuació estrictament eclesiàstica després de la desfeta del 1714, fou desterrat de la diòcesi de Vic, l’octubre de 1717, per ordre de Felip V, pel fet d’haver estat fidel a l’arxiduc Carles i d’haver format part del seu consell reial. Forçat per aquest bandejament, es va retirar a can Xammar de Baix, a l’Ametlla del Vallès, on va morir el 18 de gener de 1720.
Altar Major de la catedral de Tortosa
Visita pastoral del 18 de març de 1711 Amb aquesta data, el bisbe Manuel Sentjust fa una visita pastoral a l’església de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, i a la sufragània de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. El rector era Francesc Solà. Després d’una detinguda inspecció, el bisbe ordena posar uns reixats de fusta a l’entrada del cementiri i bastir una nova sagristia, atesa la petitesa de la que hi havia. Aquest és el text de l’acta corresponent (ABEV 1223/1, fol. 83v): Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 47
COL·LABORACIONS Die 18 martii 1711. Nos Don Emanuel Senjust y de Pages per la gracia de Deu y de la Sta Sede Apostholica bisbe de Vich y del Consell de Sa Magt continuant la visita general ecclesiastica que tenim comensada en Nrâ Igla Cathedral de Vich havem lo die 18 dels infrascrits mes y any visitada la pal Igla de St Pere y St Feliu de Vacarisses y la de St Pere y St Fermi de Rellinas y en ellas los sementiris, sacraris ab las reservas del Ssm Sagrt llantias que creman devant de nit y die fonts baptismals Sts olis y sacristias calsers patenas vestiments sacerdotals altars administracions y lo demes convenient, y à major honra y gloria de Deu Nrê Sr culte y veneracio dels Sts fem las provisions seguents: Po ordenam y manam als obrers de da pal Igla de Vacarisses que fassen posar uns rexats de fusta a las portas que entran al fossar de dita Igla y aixi ho cumplen dins dos mesos del pnt en avant comptadors sots pena de quatre lliuras de bens propis pagadoras y aplicadoras per lo que costaran dits rexats. Item ordenam y manam als dits, que, attesa la poca capacitat de la sagristia de dita pal Igla, y que en ella no poden commodament estar los vestiments sacerdotals ni los sacerdots, posen en execucio lo fer una nova sagristia que sie capaç. Lo cumplen dins lo espay de sis mesos; y perqe ab major brevedat de conseguir lo fi, exortàm als parroquians de da para, y sagreras, tingan à be aplicar per dita obra aquellas quantitats que cabran a la possibilitat de cada qual, que Deu Nrê Sr qui in centuplum remunerat omne bonum los ne retribuhirà lo degut premi.
Encapçalament de l'acta de la visita pastoral de l'any 1711 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 48
COL·LABORACIONS
Can Xammar de Baix, masia on va morir el bisbe Sentjust (l'Ametlla del Vallès) Bastida el 1649 sobre una edificació anterior. És coneguda també com a Mas Magí Actualment és una casa de colònies
Nota del 19 de març de 1711 Una nota del dia 19 de març de 1711 (ABEV 1223/2, fol. 11r), és a dir, de l’endemà de la visita que va fer el bisbe Manuel Sentjust a Vacarisses (i no del 19 de maig com erròniament consta en el catàleg), no correspon a cap visita pastoral (ja feta el dia abans), sinó a la llicència que concedeix el bisbe al prevere Pere Solà de confessar a Vacarisses i Rellinars (fuit concessa licencia Rdo Petro Sola confessiones audienti in para de Vacarisses y Rellinars). El cognom referit fa sospitar que aquest capellà podria ser un parent del rector Francesc Solà. Cal dir, de passada, que aquest rector va regir la parròquia de Vacarisses durant una quarantena d'anys de la primera meitat del segle XVIII..
(Continuarà)
Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 49
Curses de la Campana 2017 - Mitja Marató de muntanya Foto:Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 587 - Juliol 2017 - Pàg. 50