588 agost 2017 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 588 - Agost de 2017

VACAR ISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

SUMARI Pòrtic 3 Comentaris casolans 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Racó del conte 18 Dels diaris 20 Col·laboracions 25

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com ESGLÉSIA DE VACARISSES

DIA A DIA - Juliol Dia 16 Missa de Festa major de Torreblanca. Dia 18 Ha mort Montserrat Sanagustin Bayó. Enterrament a Terrassa. Dia 30 Baptismes: Sofia Aguilera Burgos, David Pastor Ruiz.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 2

PÒRTIC

l mateix dia que es presentava en públic la llei que empara el referèndum del primer d’octubre, el Tribunal Constitucional emetia diverses sentències que limiten el català, bé anul·lant articles de quatre normes o bé indicant clarament en quin sentit han de ser interpretats perquè s’ajustin a la Constitució Espanyola. L’alt tribunal considera, per exemple, que no es pot imposar que la meitat de les pel·lícules que s’exhibeixen a Catalunya estiguin doblades o subtitulades en català, i que amb el 25% ja n’hi ha prou. Considera inconstitucional que els immigrants, abans de rebre formació en espanyol, la rebin en català. I també aigualeix l’obligació de ser atès als comerços en la llengua catalana.

Tota aquesta normativa prové de l’època del tripartit. Com en altres ocasions, el Tribunal Constitucional s’ha pres el seu temps. Com en altres ocasions, s’ha pronunciat a instàncies del Partit Popular, una formació que després diu que no entén per què és residual a Catalunya ni per què cada dia hi ha més persones que volen que els retornin al seu país. En tindria prou reflexionant sobre l’ús del Constitucional com a mitjà de relació amb Catalunya perquè ho entengués. Interpretacions sobre la decisió del TC n’hi ha de tots colors. Els adversaris de la nostra llengua encara consideren que són unes sentències toves. La realitat és tota la contrària. Però el debat no és aquest. El debat és fins a quin punt un tribunal està acreditat per derogar lleis que protegeixen la nostra llengua i que han estat aprovades per un Parlament sobirà. Però aquest és un debat que, en l’àmbit de la república, quedaria superat del tot. Catalunya decidirà llavors com i de quina manera s’han de regular les llengües, d’acord amb els interessos dels ciutadans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 3

COMENTARIS CASOLANS Durant l’any 15 A (17) - Mt 13:1-23

ls que volen fer millores (Religió, Cultura, Política, Dimensió social) s’exposen a tenir desenganys. Els que no fan res, no fracassen mai, però tampoc no n’encerten cap. Jesús va tenir desil·lusions. Volia canviar la fesomia de Déu i l’aspecte del món: molts van fer el desentès. Va plorar mirant Jerusalem: li havien girat l’esquena. Cal optimisme, perseverar i estar segurs del que fem. El Sembrador, malgrat els elements destructors que capolen la seva esperança, continua sembrant, convençut que algun tros de feixa se’n aprofitarà i produirà una collita abundant. La perfídia mata la caça. Sembrar, sembrar i sembrar... Encara que sembli perdre el temps. La més mala collita és la que no s’ha sembrat. Avis, pares, mestres, catequistes, capellans, gent de tota mena i de tot color, de tota raça i de diferents cultures, eixerits i no tant espavilats... si sembrem arreu bona llavor, tard o d’hora, hi haurà una collita de valors que ompliran de gom a gom els graners de la societat. El sembrador de l’Evangeli va trobar dificultats:

• • • •

La llavor al mig del camí, malmesa i xafada per tothom... La llavor caiguda en un roquetar... La llavor escampada al mig d’un bardissar... I l’escampada en una feixa ben llaurada, ben femada, ben abonada i ben herbejada... ui, que bé! Qui bladar, quina collita, quina batuda, quin graner més proveït per passar l’hivern... Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 4

COMENTARIS CASOLANS La sembrada de més de dos mil·lennis mereix un terreny fecund. No podem acceptar que l’orgull prepotent de la humanitat i l’egoisme de tots plegats facin de roquetam, de camí trepitjat i de bardissar als plans de Déu. Al contrari: que el món sigui una gran finca adobada i llaurada per l’arada de l’amor, i ompli el graner de la fe. Sebastià Codina i Padrós

Kilian Jornet i Burgada Sabadell, 27 d'octubre de 1987

Corredor i esquiador de muntanya «La vida no es compta en anys, sinó en experiències». «Les cames i el cap són molt importants en una cursa, però també el cor». «El secret és no parar, el dolor només fa mal». «Un repte impossible provoca frustració». «A vegades m'he equivocat de camí, però he après que no serveix de res lamentar-se: hauré d'assumir l'error i recuperar el temps perdut».

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Empedrat

Ingredients per a 4 persones: 300 grams de bacallà esqueixat remullat. ½ Kg. de mongetes cuites o cigrons. Una ceba tendra. Un o dos tomàquets. Olives negres. Oli, vinagre i sal.

Escorrerem bé el bacallà i el barrejarem amb la ceba tallada petita, amb el tomàquet, les olives i les mongetes o cigrons. Amb l’oli i el vinagre i una mica de sal, farem una vinagreta, a la que també hi afegirem un pols de pebre negre al gust. Afegirem aquesta vinagreta al plat preparat de bacallà i mongetes o cigrons, i ja tindrem “l’empedrat”. És un plat fred ben adient per a l’estiu.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 6

CAMPANADES LES MODES ARRIBEN I SE'N VAN Quan encara no sabem que una nova manera de vestir és la nova moda, sovint ens sembla extravagant i de vegades quasi ridícula. Aquesta impressió ens passa quan un amic o amiga ens fa saber que és la moda d'aquest any. Ens acostumem a veure-la i fins i tot arriba assemblarnos bonica al cap d'uns quants dies. Ens passa allò del famós pintor Lieberman, el qual, nomenat membre d'un jurat de pintura, digué: “Va, de pressa, traireu-me del davant aquest patafi de quadre, que, si no, acabaria agradant-me”. Per sort dels modistes de París que les projecten, les modes, així com arriben, se'n van. Quan surt una moda, ja han de pensar en la que faran sortir l’any vinent. Les modes moren joves. Arriben i se'n van.

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic

L'església de Sant Esteve de Prullans és la parroquial del municipi de Prullans a la comarca de la Baixa Cerdanya. Documentada a la fi del segle X a l'acta de la consagració de la Seu d’Urgell.

Església de Sant Esteve de Prullans

La nau és única de planta rectangular amb un absis semicircular. A la meitat de la nau, en tots dos laterals es van obrir a través d'unes arcades, unes capelles, formant una espècie de creuer.

L'absis és la part més aviat conservada malgrat les seves reformes, realitzant els carreus amb grans pedres grises fins el nivell de les dues finestres que presenta, a partir de les quals les pedres d'edificació són més petites i allargades, s'acaba amb una petita cornisa en ziga-zaga. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Hi ha preguntes que no cal contestar-les; és millor que facin les contestes a la seva manera els que han fet les preguntes... Les persones que es moren de fam són tan persones com les que es moren de fartes. Hi ha alguna cosa que no funciona... N’hi ha que saben moltes coses que per convicció s’emporten amb ells a la tomba amb tota la serenitat del món i sense fer escarafalls... Els dictadors i les conseqüents dictadures han provocat els desastres més deplorables i el pitjor de tot és que han justificat els seus crims, segons ells, en les religions... En comptes de cristianitzar el món hem mundanitzat el cristianisme amb un folklore refinat i llampant... Dir només la meitat del que pensem ja n’hi ha ben be prou... La felicitat no és un do que un dia ens cau del cel per casualitat. L’aconseguir-la depèn de cada dia i de cada moment... És profitós saber guanyar alguns dinerons però deu ser molt millor saber-los gastar assenyadament... Cal no gastar mai per endavant el que encara no s’ha guanyat... Aquell que aguanta sense fer-ne més ni més els nostres consells dóna una bona prova d’amistat... Igual que en el tractar les malalties contagioses, al combatre segons quines idees, hi ha el perill d’infectar-se... Un gran negoci seria el comprar les persones pel que valen i poder-les vendre pel que es pensen valdre... Tots arrosseguem un perill; ser més amables amb els de fora que no pas amb els de casa... Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

Fes bé i no ho diguis.

L'engany, ell mateix es descobreix.

Fes bé, que mai te'n penediràs.

L'honrat ho és i no ha sap.

Fets, fets i deixat d’històries.

L'un no es pot burlar de l'altre.

Fiar-se és ferro i no fiar-se és or.

L’absència és un mal que apaga el foc xic i aviva el gran.

Firma que vas posar, llaç en que et vas agafar.

L’abundància de la cosa desitjada fa fàstic.

Fuig dels dolents i no seràs un d'ells. Guarda't de lladre de casa i de boig fora de casa. Has de negar el que vegis, que prou negat està que no vegis.

La bona raó sap anar sola i no necessita companyia. La caritat ben entesa comença per un mateix. La caritat no vol publicitat.

Hi ha gustos que no s'haurien de permetre.

La consciència és més sàvia que la ciència.

Hi ha qui callant parla i qui parlant calla. Jurament imprudent no obliga la gent.

La culpa encara és fadrina, perquè ningú no l'ha volguda.

L'admiració és filla de la ignorància. Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 9

DES DE SITGES

La felicitat deu ser això Fa uns dies llegia una crítica a la tendència actual de positivitzar-ho tot. Deia que ens han venut una felicitat impostada, la de la tassa i les frases motivadores, que tot ha de ser guai per sistema. Un optimisme poc realista que nega que, a vegades, les coses no van bé.

Per a mi, l’autèntica felicitat, és la de viure estimant la vida, tal i com ve, de la millor manera possible. I això es fa acceptant també les emocions negatives, tenint eines per enfrontar-nos als moments difícils o a les situacions doloroses, perquè també són necessàries per créixer i conèixer-te a tu mateix. Moltes vegades tinc la sensació que s’està distorsionant la positivitat, perquè ser positiu davant la vida és creure que les coses poden anar millor, però fent alguna cosa per aconseguir-ho, no esperant asseguda al sofà connectat a les xarxes! Ser feliç no és obligatori, ni hem de sentir-nos culpables quan estem tristos. A vegades podem no tenir forces, i més quan ets mare o pare, que has de treballar, a casa, fora de casa, i gestionar les teves emocions, les dels teus fills, intentar que no es barallin entre ells, sent pacient i sense cridar, i a sobre amb bona cara! Mare meva! Però tot i així, ho intentem cada dia, oi? Perquè al final tot és decisió nostra. Tal i com va dir el poeta Joan Margarit, “la vida té el sentit que tu li vulguis donar”. Jo he optat per estimar la meva vida, i vull ensenyar als meus fills a fer-ho, apreciant la senzillesa dels moments quotidians, aquells moments que ens fan escapar un somriure… – Beure orxata freda mentre juguem al parc. – Despertar-se de la migdiada acariciant el teu bebè. – Posar música, cantar i ballar. – Menjar un gelat al tornar de la platja. – Sopar junts i explicar-nos coses. – Anar a la muntanya, caminar descalç, escoltar el silenci. – Pintar i embrutar-se. – Demanar disculpes i abraçar-se fort. Sí, la felicitat deu ser això, o alguna cosa semblant. I poc més. I esperar que la sort t’acompanyi pel camí de la vida.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Nineta dels ulls clars Quan surts a la porta nineta estimada duent en ta falda la garba de blat, jo sento el neguit de poncella esclatada que espera amorosa el bes d'un alat. Tot calla al defora; ni un bri d'herba blana no gosa ni moure's. Quina dolça pau! Quan surts a la porta nineta galana el cel s'enrialla i es torna més blau. El blat de ta falda no té comparança amb l'or de tes trenes banyades de llum; i veig en tos llavis un xic de frissança com frisa la rosa llençant son perfum. Llegeixo un enigma que enclou ta mirada, -espurna amorosa del més bell anhel?- El cor tot glatint-me, com fruita que es bada en copsa la fragància de bresca de mel. Ai, nina formosa, que n'ets de rebonica! Tens la figureta com un gerricó. Si et dic que m'estimis tan sols una mica, no em neguis la gràcia. No em diguis que no. Que en mi sento néixer una força que em porta com fulles airoses que volen al vent; i tu n'ets la fita. I et truco a la porta del cor, fent-te ofrena del meu sentiment! Joan Sisamón Borràs

Hi havia un bosc Hi havia un bosc de figures humanes, amb ulls esbatanats I cares fatigades. Hi havia un bosc amb reixes tancades que punxaven el cos i enverinaven les ànimes. Hi havia un bosc amb fulles daurades que es tornaren llàgrimes glaçades. Hi havia un bosc d'aigües salades i barques al fons amb vides robades. Hi ha, ara, un bosc on els ocells canten aplegant al seu niu totes les esperances. Maria Rosa Pi Piqué

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES ESGLÉSIA DE VACARISSES Festa Major Diumenge 6 d’agost, a 2/4 d'11,00 h SOLEMNE CONCELEBRACIÓ DE L'EUCARISTIA

El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat, i amb l’acompanyament d’orgue a càrrec de Francesc Torras, interpretarà la MISSA BREU número 7 de Charles Gounod. Cant dels Goigs a llaor de Sant Pere.

APLEC A SANT SALVADOR DE LES ESPASES

DISSABTE, 19 D'AGOST A LES 9 DEL MATÍ MISSA a la capella

Cants dels Goigs i esmorzar familiar a casa de l'ermità

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 2017 - 50è PELEGRINATGE VACARISSES / LURDES VACARISSES LURDES i PIRINEU OCCITÀ Programa i Itinerari Dilluns, dia 21 A les 7: Sortida de Vacarisses. a 2/4 de 8: Sortida de Manresa (Font dels Capellans). Aquí recollirem els pelegrins del Bages. Eix transversal, Anglesola i Balaguer. Esmorzar al Restaurant El Far. Parada a Pont de Suert i visita a l'església. Viella, Bossost i Les. Dinar a l’Hotel Europa. Saint Béat, Montrejeau, Tarbes i Lurdes. Allotjament a l’Hotel Roissy, a 90 metres dels Santuaris. Pensió completa durant tot el pelegrinatge. Buffet lliure a l’hora d’esmorzar. Tot comprès, menys les begudes.

Dimarts, dia 22 A les 10: Missa del nostre pelegrinantge a la Capella de Sant Gabriel, al costat de la cripta. Visita en grup a la Gruta. A una hora convinguda: Concentració davant la Mare de Déu Coronada. En Viron ens farà la foto del grup, record del pelegrinatge.

Dimecres, dia 23 A 2/4 de 10: Participació a la Missa internacional a la Basílica soterrània de Sant Pius Xè.

Dijous, dia 24 Matí lliure. Tarda: Excursió amb el nostre autocar, al Pirineu Occità. Entre molts altres indrets, podrem contemplar el Pont d’Espanya. Amb telecadires pujarem fins el llac de Gaube. Si el temps és plujós o molt tapat, visitarem la Catedral de Pau i les Bodegues Jurançon. Degustació de formatges. A les 10 del vespre, a la Sala d’Actes de l’hotel: Canvi d’impressions i vetllada. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Divendres, dia 25 A les 9: Sortida. Parada a Montrejeau. A Les, disposarem d’una bona estona per repassar un supermercat que hi ha als afores del poble. Dinar a l’Hotel Europa. Tarda: Bossòst, Viella, Túnel de la Vall d’Aran, Pont de Suert, Pantà de les Escales, Areny, El Pont de Muntanyana, Tolba, Benavarri, Alfarràs i Lleida. Des de Lleida, per l’Eix transversal, fins a Manresa. Final de trajecte, Vacarisses. AGENDA A l'hora dels àpats (12h i 7h), es donaran a conèixer tots els actes més significatius que tenen lloc a la Gruta i a les diversses Basíliques de l'esplanada. Hi ha llocs ben interessants: La muntanya i observatori de Béout, el pic de Jer, Lurdes en miniatura, el Museu de Cera, el Castell-Museu del Pirineu al bell mig de la ciutat... Telèfons útils Restaurant El Far (Balaguer) Hotel Restaurant Europa (Les) Hotel Roissy (Lurdes) Autocars TGO (Olesa)

0034.973.445.023 0034.973.648.016 0033.562.941.304 0034.937.780.088

Responsables de l’organització: Josep Torras i Prat Maria Salvans i Viu

0034.619.513.797 0034.609.554.384

Els representants de l'organització estaran en tot moment al vostre servei i rebreu les informacions i orientaions que necessiteu a tothora.

Record entranyable Grup de vacarissans que van pelegrinar a Lurdes durant els primers dies d'octubre de l'any 1968, davant la Basílica del Roser.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Com ja és habitual, el passat dia 9 de juliol es va celebrar amb gran èxit de participació, una nova edició de trobades de motos clàssiques. Aquesta vegada ha tornat a comptar amb una molt bona participació: nombrosos motoristes que han pogut gaudir d'un bon esmorzar, d'una bona ruta pels voltants de Vacarisses i de la presència d'una estrella del motociclisme, el gran Benjamín Grau. Una llegenda viva que ens ha parlat del seu projecte més immediat: la participació a la cursa més bèstia del motociclisme que se celebra com cada any, des del 1907, a l'illa de Man. Molta sort! La secció de la Trailwalker 2018 de VacarissesCorre es va encarregar per segon any seguit del càtering.

Fotos: Jaume Pintó

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Des de la biblioteca El Castell vam assistir a la Vuitena Escola d’Estiu de Literatura Infantil i Juvenil a l’Abadia de Montserrat, organitzada per la Universitat de Vic. Unes jornades internacionals sobre literatura parlada, l’art de dir i l’art d’explicar.

Tres dies intensos amb grans ponents: Josep Massot –monjo i director de les publicacions de l’Abadia de Montserrat–, Ramon Pinyol, Carme Solé Vendrell, Miquel Desclot, entre d’altres. Tots ells ens van deixar un grapat d’idees, algunes de les quals ja hem projectat, i amb èxit, a les activitats d’estiu que la biblioteca organitza. Van començar parlant de les rondalles i la importància de la literatura popular com a font de coneixement. La necessitat que aquesta passi a les noves generacions i no quedi en l’oblit. Les MARC (Mestres Àvies Recuperadores de Contes) de Rosa Sensat ens van demostrar ser un clar exemple de la necessitat de l’oralitat en un món on la imatge cada vegada predomina més i cal reclamar l’oralitat sense elements visuals perquè també educa i estimula l’abstracció. També hi va haver espai per la poesia i es van recordar les paraules de l’estimat Emili Teixidor quan deia que la poesia és com un perfum, amb una línia al dia n’hi ha prou, però cal llegir-la perquè els resultats són immediats. Al llarg de les jornades es van explicar contes, molts contes. Tots ells van perseguir sempre un objectiu comú: la qualitat. Marta Luna, professora de Teoria i pràctica del conte infantil a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, va fer una magnífica xerrada on exigia la qualitat i la totalitat dels contes, defugint dels petits resums i les síntesis. Segons ella, avui vivim una forta pobresa de llenguatge oral en l’entorn i això ens fa incapaços de redactar ni de fer pensaments abstractes, a part que també s’està perdent la capacitat d’escoltar i cal entrenar-la des que els infants són ben petits. També hi va haver temps per un dels problemes més grans i absurds de la humanitat avui: la guerra i els refugiats. Destacar el projecte WHY de Carme Solé Vendrell i les recomanacions literàries de l’escriptor Pere Martí i Bertran sobre la guerra a la literatura infantil perquè, efectivament, una bona manera de parlar de guerres als nens i nenes és a través de la literatura i cal fer-ho, perquè forma part de la realitat quotidiana. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El teatre també hi va ser present, doncs esdevé un excel·lent text literari i es pot convertir en un element clau de cohesió social. Vam acabar amb en Miquel Desclot i un breu resum de tota la seva obra, doncs ja havíem vist una petita exposició d’aquesta a la magnífica biblioteca del Monestir de Montserrat. Aquesta escola d’estiu anava adreçada a persones des de l’àmbit de l’ensenyament fins a la biblioteca infantil. De fet, unir professionals de dos entorns diferents però amb objectius comuns, és molt enriquidor perquè et dóna altres visions i idees. Des de la biblioteca El Castell ja hem aplicat algunes de les teories del curs, així per exemple el dijous 13 de juliol es va fer un petit recorregut per la biblioteca i s’anava recitant poesia relacionada amb els espais. Una manera molt amena d’introduir grans autors –Miquel Martí i Pol, Miquel Desclot o Jacint Verdaguer, entre d’altres– i fer visible la qualitat de la seva obra. Aquesta activitat ens va permetre, també, redescobrir espais de la biblioteca que alguns usuaris no coneixien.

Durant aquest mes d’agost, la biblioteca tanca per vacances, però començarem el mes de setembre amb molta activitat, intentant perseguir sempre la qualitat i oferint el millor servei als nostres usuaris. Bones vacances!

Claustre i biblioteca del Monestir de Montserrat - Fotos: Laura Kotnik Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 17

RACÓ DEL CONTE

LA RÍNXOLS D'OR Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura

Hi havia una vegada... ...una nena molt, molt bonica que tenia els cabells rissats i molt, molt rossos. El seu nom era Rínxols d’Or. Un matí de primavera la Rínxols d’Or anava passejant pel bosc i va veure una caseta preciosa enmig d’una esplanada. De la casa en sortia una olor molt bona i va decidir entrar. Un cop dins va veure la taula parada; li va entrar gana i va decidir esmorzar. Al voltant de la taula hi havia tres cadires: una gran, una mitjana i una petita. Va intentar asseure’s a la gran, però era massa alta; va pujar a la mitjana, però era massa incòmoda; es va asseure a la petita, la que li anava bé per la seva alçada, però un cop d’alt, la cadira es va trencar. Sobre la taula hi havia tres bols de cereals: un gran, un mitjà i un petit. En el gran hi havia massa cereals (no se’ls acabaria); el mitjà era molt difícil d’agafar; el petit, era ideal per a ella i es va menjar tots els cereals que hi havia. En acabat, va veure tres gots amb llet calenta que encara fumejaven: un de gran, un mitjà i un petit. El gran pesava massa; el mitjà tenia la llet massa calenta i es va cremar; el petit era el que millor li anava per agafar-lo i la llet estava tèbia, així que es va veure tota la llet d’aquest got. Havent esmorzat, a la Rínxols d’Or li va entrar molta son. Va anar a l’habitació i va veure-hi tres llits: un de gran, un de mitjà i un de petit. El gran era massa dur; el mitjà no tenia els llençols prou fins; el petit era el de la seva mesura i el més còmode així que s’hi va estirar per dormir-hi una becaina. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 18

RACÓ DEL CONTE Al cap d’una estona, els propietaris de la casa van arribar. Eren una família de tres óssos: el pare, (un ós molt gran), la mare (una óssa mitjana) i el seu fillet (un ósset petit). Només entrar, el pare va dir: “algú s’ha assegut a la meva cadira”; la mare va cridar: “algú s’ha assegut a la meva cadira”; i el fill va somicar: “algú s’ha assegut a la meva cadira i me l’ha trencat!!!” Van apropar-se a la taula i el pare va dir enfadat: “algú ha tocat el meu got de llet i els meus cereals”; la mare va xisclar i va dir: “algú ha tocat el meu got de llet i els meus cereals”; i el fill va dir quasi plorant: “algú ha tocat el meu got de llet i els meus cereals i s’ho ha acabat tot!!!” Van anar a l’habitació i el pare va esbroncar: “algú s’ha estirat al meu llit”; la mare va dir: “algú s’ha estirat al meu llit”; i el fill va dir molt espantat: “algú s’ha estirat al meu llit i s’hi ha quedat adormit!!!” Amb tot l’enrenou, la Rínxols d’Or es va despertar quan va veure els tres óssos i va arrencar a córrer per tota la casa fins que va trobar la sortida i va marxar cap el bosc. Els tres óssets es van quedar ben bocabadats. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

Montse Oller

Conte per anar a dormir La nit arribava al jardí. La rosa havia passat tot el dia buscant un color que fos el més meravellós del món per demanar a la Fada. Totes les roses ja havien triat. N'hi havia de grogues, vermelles, i fins i tot morades, però la nostra rosa no volia un color igual que les altres. Volia ser diferent. El temps se li acabava. Quan l'últim raig de sol s'amagués, havia de tenir molt clar la seva tria. Però la rosa no es decidia i finalment la Fada la va agafar amb la mà i li va dir: – Com que encara no t'has decidit i ja ha arribat la nit, grisa t'has de quedar perquè me n'he d'anar al llit. Bona nit! Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 19

DELS DIARIS

a quasi tres segles, un grup format per 852 persones -majoritàriament procedents dels països de la corona d'Aragó- iniciava una nova i particular singladura a la vora del riu Danubi. Eren el segment més humil dels exiliats per la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), partidaris del candidat Carles d'Habsburg que, quan va acabar el conflicte, el van seguir a Viena. L'exili hispànic, globalment, va reunir una formidable diversitat d'orígens i de condicions que li marcaria el destí. Les classes lletrades van ser incorporades a l'aparell funcionarial de l'imperi Habsburg. Les classes menestrals van ser enquadrades a l'exèrcit de l'emperador. El problema va venir amb les classes més desafavorides. Gent que havia lliurat la joventut -l'etapa d'aprenentatge- a l'ofici de la guerra al bàndol de l'Habsburg; en ocasions, esguerrada per qualsevol activitat professional. Nova Barcelona es va projectar per encabir a l'Imperi un col·lectiu que havia perdut la guerra i el futur.

Abans de Nova Barcelona Les guerres sempre són guerres. Amb guanyadors i derrotats. A les possessions italianes que es van adjudicar els Habsburg -les que li va regalar el Borbó hispànic a canvi d'abandonar els catalans a la seva sort-, va passar exactament el contrari que a la resta de països de la corona d'Aragó. El govern imperial de Viena va ordenar requisar les propietats de tots els partidaris del Borbó a Nàpols i a Sicília. No era una gran fortuna perquè els Borbons, al mezzogiorno, no tenien més suport que el de certes elits de panxes agraïdes. Però n'hi havia prou per finançar el Consell d'Espanya, una curiosa institució que vetllava pels ajuts als exiliats. Amb les rendes requisades es va sostenir l'entramat durant una dècada. L'esgotament del sistema va coincidir, curiosament i sospiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 20

DELS DIARIS tosament, amb l'inici d'una nova negociació entre Borbons i Habsburgs, que deu anys després d'haver assolat la península ibèrica es reunien de nou per retallar alguns serrells pendents.

El Banat de Temesvar Les fonts revelen que a la Viena de la postguerra hispànica hi havia uns 5.000 exiliats hispànics. La fallida del sistema italià va representar alguna cosa semblant a les retallades contemporànies però amb música barroca, que no vol dir que fossin més digeribles. En aquell punt, el govern imperial va deixar el Consell d'Espanya com un testimoni -o com una relíquia- d'un passat de generosa solidaritat amb els fidels a la causa dels Habsburg. I en aquell context sorgeix la figura de Josep Plantí, un exprofessor de dret de la Universitat de Barcelona, incorporat a l'aparell funcionarial vienès, que va redactar un projecte que seria la gènesi de Nova Barcelona. Inspirat en les polítiques defensives del mil·lenari Carlemany, va plantejar la creació d'una colònia agrícola i militar allà on els imperis austríac i turc havien fixat la frontera dels seus dominis respectius. El Banat de Temesvar era la regió més insegura i més desaprofitada de l'imperi Habsburg.

Mapa del Banat de Temesvar i enquadrament de l'emplaçament de Nova Barcelona Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 21

DELS DIARIS Els colons L'historiador Agustí Alcoberro, en un interessantíssim article publicat per la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona (2001), revela que les retallades al Consell d'Espanya van impulsar una curiosa selecció de beneficiaris del que restava del sac de les prestacions. I que els grans perjudicats van ser els que vivien -o més ben dit, malvivien- exclusivament de les pensions. Una reveladora cita de les fonts relata que una part de l'exili “devono mendicare per non morire di fame” ('han de demanar almoina per no morir de fam'). Plantí -l'exprofessor de dret- va elaborar un cens de pidolaires hispànics que sumava 122 famílies. A criteri seu -i al del govern imperial- els candidats perfectes per al projecte Nova Barcelona. Les fonts també revelen l'origen d'aquest col·lectiu i de les 122 famílies candidates a l'aventura. N'hi havia 75 de procedents dels països de la corona d'Aragó: 33 de catalanes, 16 de valencianes, 12 d'aragoneses, 11 de napolitanes, 1 de mallorquina, 1 de sarda i 1 de siciliana.

La fundació El 4 d'octubre de 1734 el govern imperial sancionava l'acord de creació de la colònia. S'anomenaria Nova Barcelona i s'ubicaria al marge esquerre del riu Bega, pocs quilòmetres abans de la desembocadura al riu Danubi. En l'actualitat, en aquell mateix paratge hi ha la ciutat de Zrenjanin, una de les més populoses de la regió de Voivodina, a Sèrbia. L'any 1734, però, era un lloc deshabitat que oferia unes grans possibilitats. I sobre un turó es va planejar i construir una petita ciutat per albergar les 122 famílies seleccionades i unes quantes més dels estaments superiors de la massa d'exiliats que haurien d'exercir de classes rectores. L'esquema clàssic de les colonitzacions del barroc que veiem, també, en moltes ciutats de nova creació al Con Sud del continent americà. La ciutat es va planejar amb criteris urbanístics racionals. No es va deixar res a la improvisació: un precedent remot, si es vol, de l'eixample barceloní de Cerdà.

Plànol de Nova Barcelona Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 22

DELS DIARIS La colònia El projecte Plantí prohibia expressament la construcció d'edificis ostentosos. Segurs i útils, però en absolut luxosos. La proverbial austeritat catalana trasplantada als Balcans. En canvi, va dotar la colònia d'un sistema polític i jurídic riquíssim, inspirat en el règim foral català que el primer Borbó hispànic, a sang i foc, havia reduït a cendra. Nova Barcelona seria governada autònomament per un consell municipal format per dotze senadors. La recuperació del model del Consell de Cent barceloní, amb matisos de l'antiga i prestigiosa Roma imperial. Nova Barcelona emetria moneda pròpia: el florí barceloní; albergaria institucions universitàries que impartirien els ensenyaments en català, en llatí i en alemany, i crearia la seva pròpia força d'ordre públic i defensa militar: les Guàrdies d'Estat -inspirades en la Coronela barcelonina-. Tot plegat, per organitzar la vida -i la mort- a un màxim inicial de 400 famílies (2.000 persones), que el projecte Plantí ambicionava establir.

El fracàs de Nova Barcelona s'escriu amb p El 1735 les xemeneies domèstiques de Nova Barcelona ja treien fum. Va ser així fins a 1738. L'interessant article del professor Alcoberro esmenta tres causes decisives que precipitarien el fracàs del projecte: perfils inadequats, previsions errònies i pesta de Voivodina. Ras i curt: els que havien de llaurar la terra i portar els animals a pasturar eren gent massa gran o massa esguerrada per a aquestes feines. La majoria tenia més de 40 anys, una edat molt avançada en aquella època. I molts eren mutilats per amputacions de guerra. Les previsions econòmiques es van fer considerant que la Voivodina tenia un clima mediterrani que convidava a plantar els conreus que coneixien els colons. El clima continental i humit va malmetre totes les collites. I el brot de pesta que va esclatar a la regió va fer la resta. El 1740, els 400 supervivents malvivien emparats pels ordes religiosos i repartits entre Viena i Budapest en un règim de pura i rigorosa mendicitat.

Zrenjanin, l'actual "Nova Barcelona" Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 23

DELS DIARIS CONVICCIÓ Fa pocs dies em van entrevistar per a un mitjà de comunicació d’àmbit espanyol. Em van preguntar si la població catalana volia, esperava o estava preparada per a un conflicte. I jo vaig respondre que la població catalana ni vol, ni espera ni està preparada per a un conflicte que no desitja, però malgrat tot vol un referèndum, no només per convicció democràtica, sinó també pel convenciment que som un subjecte polític que mereix decidir el seu futur. I que, per tant, el que segur que no volen, ni esperen, ni estan preparats per acceptar els catalans és que el futur de Catalunya el decideixi algú altre. I això que diem ara, amb aquesta naturalitat, és la gran conquesta del Procés. El Som una nació, nosaltres decidim que presidia la gran manifestació del 2010 s’ha instal·lat. Davant d’aquesta convicció els plantejaments autoritaris només poden reforçar-nos. Traiem profit de l’impuls de l’agressor, com passa en les arts marcials. POR Dona gust sentir els ministres espanyols parlant de “cop d’estat”, tots a l’una, obeint la consigna d’un grup de spin doctors desesperats per contrarestar la força que hi ha darrere de la idea del referèndum. Dona gust perquè l’argumentari és tan cínic que només es pot formular fent teatret de la pitjor espècie. Per això de tant en tant se’ls escapen espurnes de sinceritat, com al ministre portaveu Méndez de Vigo quan va dir que l’autonomia és una graciosa concessió del poder central que es pot revertir quan més convingui (potser no es pot esperar altra cosa d’un fill de militar franquista, i cunyat d’un dels neonazis que van assaltar Blanquerna). Quan els dirigents del PP parlen de suspendre l’autonomia o El País proclama que el govern està “dispuesto a todo” per evitar les nostres urnes jo no puc evitar sentir l’olor de la por, el neguit d’una part important dels poders espanyols, que constaten, per enèsima vegada, i amb l’enèsima cara de sorpresa, que la Generalitat no fa comèdia i que si Espanya pretén combatre el referèndum s’haurà d’embrutar, haurà de reprimir, i potser ni així aconseguirà evitar que les urnes s’omplin; i si ho aconsegueix serà —aquest cop sí— un cop d’estat, i haurà de posar Enric Millo com un president de broma, perquè gestioni la sanitat i l’educació catalanes amb l’eficàcia que ha demostrat a l’aeroport del Prat. I a més, sense control parlamentari, perquè el Parlament o estarà dissolt o votarà contra tot el que vulgui fer Millo, perquè el partit de Millo, al Parlament català, és una minoria radical i cridanera. DUBTES Davant d’una perspectiva tan poc falaguera, és ben normal que a Madrid algunes ments lúcides es preguntin: ¿Espanya es pot permetre aquests costos per evitar el referèndum de la punyeta? ¿Pot posar en risc la recuperació econòmica, l’essència mateixa de l’estat de les autonomies, la seva imatge internacional, que ja va coixa per una llarga llista de motius? I quan hi penso, ja no em sembla una perspectiva tan irreal que, si aquí hi ha fermesa, allà aflorin alguns dubtes i alguns plans B que, de moment, ningú no gosa formular en veu alta. No té res de fàcil, perquè de por, com és lògic, aquí també n’hi ha. I febleses, i contradiccions, i un botó nuclear —la mobilització ciutadana— que s’ha de saber prémer al moment just. Però el partit està obert i la carta guanyadora —el referèndum— la tenim nosaltres. Toni Soler Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS

El do de la fe Considero la fe com un gran regal que m’ha estat donat per Déu i els pares, un veritable tresor que hem de portar a les mans i al cor. Sempre he sentit Jesús i la Verge molt a prop meu, en tot el que faig i visc en la meva vida. A través de la fe i, des de sempre, he pogut conèixer el Déu de la Vida, un Déu que m’estima amb amor de Pare i vetlla per mi en tot moment i, molt més els darrers mesos. En la fe trobo pau, tranquil·litat, il·luminació... Quan la fe és fonda i sincera res no la fa recular i, el que és humanament impossible esdevé possible. En ella, hi puc descobrir la voluntat de Déu i arribar a ser feliç, perquè Ell és camí, veritat i vida. Per a mi, Jesús és font de vida, un exemple de vida. Em crida amb un amor autèntic, lliure, fidel, etern. Amb la seva vida, em convida a viure les seves paraules amb la màxima plenitud i compromís. Paraules i fets basats en la humilitat, la bondat, l’amor en comunió amb Crist, la llibertat, l’esperança, en definitiva, la il·lusió per la vida que, contínuament neix dins nostre. Gràcies Senyor, perquè m’has donat la fe i la vida, i per estimar-me tant. Montserrat Rosell Pujol Vic

En la passada diada de Corpus Cristi, la recaptació que es va fer a la Parròquia, va anar destinada íntegrament a Càritas.

Es van recaptar 343,48 € Des d’aquí, volem fer constar a tothom el nostre més sincer agraïment. Vacarisses, agost de 2017

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL (continuació)

Llull segons el Breviculum (1321-1326), manuscrit encarregat per un deixeble de Ramon Badische Landesbibliothek, Karlsruhe.

ALGUNS INVENTS DE L'ÈPOCA DE RAMON LLULL

• L'any 1202 es va estendre per tot Europa, a través de Catalunya, l'ús de la numeració àrab, • • • •

amb el sistema decimal i el número zero. El 1236 es va utilitzar per primera vegada l'anestèsia per adormir els malalts. El 1257 els xinesos, els inventors de la pólvora, van començar a utilitzar-la com a material de guerra. El 1268 es va construir el primer molí per a fabricar paper. L'any 1286 es van inventar les ulleres per a veure-hi de prop.

ALGUNS FETS HISTÓRICS

• De 1213 a 1276, durant el regnat de Jaume I, van funcionar les Corts Catalanes. Van ser les • • • • •

primeres corts d'Europa i servien per dirigir la política del regne. L'any 1229, més de 150 naus catalanes surten de Salou, de Tarragona i de Cambrils per conquerir l'illa de Mallorca sota el comandament del rei Jaume I. L'any 1238 el rei Jaume I va ocupar la ciutat de València. Entre 1210 i 1238 els cristians lluiten contra els musulmans a la Península Ibèrica. L'any 1271, Marco Polo va començar el seu famós viatge per Extrem Orient. L'any 1276 va morir el rei Jaume I. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS FAULES I BESTIARIS Ja fa segles que s'escriuen llibres amb personatges que són animals. N'hi ha que tenen forma de conte i s'anomenen faules. Les faules són narracions curtes, amb animals que actuen com si fossin persones, i amb un final moral, és a dir, en forma d’ensenyança o consell. A l’època de Ramon Llull, van agradar molt els Bestiaris. Eren llibres amb personatges animals, reals o fantàstics, i que venien a ser un conjunt de faules. La característica principal dels bestiaris és que sempre critiquen algun aspecte del comportament de les persones. Per aquest motiu, es considera que tenen una intenció moral. És a partir de faules, bestiaris i altres llibres que parlen d'animals, que la literatura ha donat una imatge típica d'algunes besties. Així, tothom sap que el gos és fidel, que el lleó és noble, que l'ase és ignorant i que la guineu és llesta. Durant l'Edat Mitjana, els bestiaris van tenir molt èxit a tot arreu. A Catalunya, la tradició d'aquests llibres arriba fins als nostres dies. Josep Carner i Pere Quart, entre altres, són alguns dels escriptors de bestiaris més coneguts.

Continuarà. Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DE BARCELONA INDRETS DE LLEGENDA

La Ciutadella El poble mai no va veure amb simpatia aquesta fortificació construïda sobre un barri després de la guerra de Successió. Se'n conta la mateixa tradició que del castell de Montjuïc. Per assegurar l'obra i fer-la forta posaren un home viu als fonaments de cada una de les quatre muralles principals. Aquest sacrifici no va bastar i calia que cada any fos sacrificada una nova víctima. Altrament, la fortalesa s'hauria ensorrat. Cada any, doncs, calia afusellar algú amb causa o sense, només per evitar la ruïna de la construcció. Era tradició de posar davant del que anava a ser executat, la imatge del Sant Crist de la Capella. I el Crist se'l mirava amb ulls de gran compassió i fins i tot llagrimejava.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Carrer Jonquera Els antics barcelonins creien que la tramuntana tenia el do de fer fecundar les dones. A Barcelona bufa del collet del Forat del Vent, del damunt d'Horta, i baixa esbojarrada cap a la ciutat. Entrava pel portal de Jonqueres i seguia avall cap dins de la població. En aquells temps, les fadrines procuraven evitar aquest carrer en dies ventosos per no haver de caure en vergonya. En canvi, sí que hi passejaven amb gran goig aquelles casades que desitjaven quedar prenyades i no ho aconseguien. Es desprèn d’això que el carrer Jonquera podia ser, perfectament, una alternativa a la fertilització assistida. Aquest indret encara és un del més ventolejats i freds de Barcelona. Potser per aquest motiu va obrir botiga la famosa Casa de les Mantes... però aixó ja és una altra historia.

Portal de l'Angel Actualment, el Portal de l’Àngel és un carrer de moda que es transforma sovint en un formiguer de penitents i flagel·lants que s'apleguen en sagrada processó per iniciar compres desenfrenades. Però, en el temps en que Barcelona estava emmurallada, el Portal de l’Àngel era escenari de moltes altres històries... L'avinguda del Portal de l'Angel recorda una de les entrades de les antigues muralles. El portal es trobava al capdamunt de l'actual avinguda. El nom d'aquest portal té un origen curiós: al segle XV va aixecar-se, fora muralles i vora on és el carrer Aragó, entre passeig de Gràcia i Pau Claris, un convent molt gran conegut per convent de Jesús, que ja no existeix. A tocar del convent va crear-se un barri, habitat per gent pobra i captaires, sobretot cecs. Aquesta gent venia cada dia a demanar caritat a Barcelona i entraven i sortien per l'aleshores anomenat portal dels Orbs. Al principi del segle XV, un dia que sant Vicenç Ferrer tornava de predicar pel Vallès seguit d'una gran gentada, va arribar al peu del portal i, just quan anava a entrar a la ciutat, va veure damunt seu un àngel amb una espasa a la mà que feia com si el guardés. El sant li va preguntar qui era i que feia allí, i l'àngel respongué que guardava la ciutat de Barcelona per ordre de l'Altíssim. Aquest fet sobrenatural causà una gran sensació i augmentà la fama del sant entre els barcelonins. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS Al cap de molts anys, la ciutat va ser flagel·lada per una terrible epidèmia que ningú no sabia com parar, i se'ls va acudir demanar ajut i protecció a aquell àngel que per encàrrec diví es va dir protector de Barcelona. Li van prometre que si deturava la pesta li erigirien una capella damunt el portal on s'havia aparegut a sant Vicenç Ferrer. I, efectivament, l’epidèmia minvà tol d'una i molt aviat va acabar-se del tot. Els Consellers van fer construir la capella, i van posar-hi una imatge molt gran de l’àngel, esculpida en pedra. Des d'aleshores, l’indret va passar a anomenar-se Portal de l'Angel, nom que avui du tota l'avinguda. L'àngel de la guarda del Portal va ser considerat corn el protector de la ciutat, que s'estenia enllà de les muralles fins a la barriada de Gràcia. Els qui sortien del portal li resaven un parenostre perquè els guardés de lladres i de gossos folls, i les dones li pregaven que les preserves de mals homes. En enderrocar les muralles, començaren a poblar-se més els afores. I van produir-se dos o tres robatoris molt importants de part de lladres que assaltaven cases, cosa que ens indica que els robatoris a urbanitzacions d'avui tenen un important precedent. La gent atribuí l’audàcia dels lladres al fet de considerar-se lliures de l'acció protectora de l’àngel, des que havien desaparegut les muralles. Conten que una vegada quatre lladregots van assaltar un pagès que anava al tros, i quan el pagès va invocar l'Àngel de la Guarda, els malfactors van tornar-se com de pedra, i ell pogué continuar camí tranquil·lament. Una altra vegada, encara amb la muralla dreta, una pobra captaire amb quatre fills troba tancat el portal i s'arrecera per dormir al peu d'una de les creus de fora. Negra nit, se li presenta un llop que se li anava a menjar els fillets, però la desventurada reclama l'àngel, immediatament sortí de la seva capella i amb l'espasa empaità la bestia, que va fugir corrents. I aquestes són les històries del Portal de l'Àngel. Quan hi passeu, invoqueu l'Àngel de la Guarda que el custodia, a hores d'ara per defensar-vos dels perills del trànsit, els carteristes, els estira bosses i contra l’estrès de la gran ciutat. És un privilegi que 1'Altíssim va regalar als ciutadans de Barcelona. Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS

El préssec Aquest estiu he desertat de la civilització per entaforar-me en les boscúries del Montseny. He passat uns quants dies abrigat de silenci. He fet exercicis amb una colla de companys. Tots ens reuníem i deambulàvem rosegant paraules salades de boca i dolces al cor. Fa bé d'esmolar les dents de la pensa i engruixir el brot de llibertat en un món de tenalles. Sopàvem. Per postres hi havia préssecs. N'he pres un mecànicament. Quan l'he mirat, he vist tot seguit que el seu color groc rogenc era trencat. No tenia un color sa. L'he flairat, i tampoc no exhalava aquell perfum que té aquest fruit saborós, regal per al paladar. En tallar el primer tros, ja li he vist el mal. Era neulat. La seva polpa no tenia arrels al pinyol. La carn s'ha desprès deixant els forats del pinyol nets com si fossin units mecànicament. No feien una sola peça. El fruit havia perdut la unitat del seu ésser. Això s'endevinava des de fora. El color fals i el perfum pobre ho deien clar. Sense pensar-m'hi gens, m'he dit: aquest préssec és com els cristians que tenen expressions de pietat sense arrels en l'Esperit. No saben lligar el viure i la pregària. I això es coneix tot seguit. Fan actes de pietat, però no irradien la seguretat, la valentia, la pau i el consol que dóna l'oració. Lliguen missa i llar, pregària i treball, comunió i convivència però la seva polpa humana i social no ix del grill del baptisme.. Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA LA LLEI DEL MÉS ALT A I'edat mitjana el senyor s'imposava al serf com un gegant a un follet. La llei objectiva, sempre igual, no va arribar fins a l'edat moderna. Abans la societat es movia per usos lligats a la voluntat del senyor. L’autoritat del senyor havia de quedar clara. Com que els vilatans no solien veure el comte, el ball de gegants els deixaria a la retina i a la memòria la idea d'un personatge alt, impressionant. L'instint primari relacionava el personatge amb la força i l'autoritat, i obtenien una submissió visceral.

El ball de cavallets, amb els gegants al costat, a Sant Feliu de Pallarols

Dels Francs a les ordalies Els francs que van arribar després de la caiguda de l'Imperi romà eren un poble barbar germànic que resolia els problemes per la força. L'alfabetització era nul·la i les lleis objectives escrites, pròpies dels romans, van quedar en desús. Tenien especialistes que memoritzaven les lleis, i es basaven en la jurisprudència. Tot i així, disposaven d'un mètode primitiu de presa de decisions per consens: el cap prenia una decisió i els guerrers murmuraven si no hi estaven d'acord; si hi estaven, entrexocaven les llances. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS Els comtes independents catalans conservaven les tradicions i la bel·licositat dels francs: l'escassa alfabetització, l'oralitat de la llei, etc. A partir del segle XI la resolució de conflictes entre els pagesos es feia per mitjà de les ordalies o judicis de Déu, que consistien a deixar que Déu resolgués les disputes. La voluntat divina s'expressaria en el resultat de determinades proves bastant dures. Els cavallers continuaven amb la resolució de conflictes per mitjà de duel.

Ordalia per albatum L'ordalia per albatum consistia a submergir en aigua dos albats (nens menors de vuit anys), cada un dels quals representava una de les parts en litigi. El que s'enfonsava donava la raó a la seva família. Si no se n'enfonsava cap, es dividia l'objecte en disputa, que generalment eren terres.

L'Abat Oliba treballa la pau En època de lluites feudals, duels i ordalies, calia restablir la pau civil per garantir mínimament el treball del camp i evitar la fam. L'Abat Oliba va imposar la treva de Déu, una pausa en el continu de la guerra feudal per ajudar a mantenir la feina del camp. Va quedar prohibit lluitar el diumenge (que incloïa des de les tres de la tarda de dissabte fins a les sis del matí del dilluns) i els dies de Pasqua i Pentecosta, i atacar el patrimoni de l’Església, incloses les sagreres. Els senyors que no complien la treva quedaven excomunicats i patien sancions econòmiques. Però ni la treva frenava als comtes més agressius i alguns, com el comte Artau de Pallars Sobirà, sovint saquejaven i cremaven sagreres.

Monument a l'Abat Oliba a Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (IV) El bisbe Marimon en un dibuix contingut en la biografia feta per Antoni Codorniu el 1763

Bisbe Ramon Marimon Corbera Ramon Marimon Corbera (el primer cognom ell l'escrivia amb (y) i li anteposava la partícula de) va néixer a Barcelona l'any 1670. Era fill de Feliu Marimon Tord, a qui el 1690 li fou conferit el títol de marquès de Cerdanyola, i de Jerònima Corbera. Fou canonge de la catedral de Tarragona, on esdevingué ardiaca major, una de les dignitats principals d'aquesta arxidiòcesi, i també fou nomenat per la Santa Seu vicari general apostòlic. Durant la guerra de Successió fou partidari de Felip V i després formà part del seu consell reial. El 16 de desembre de 1720 fou proposat per a regir la seu de Vic, de la qual prengué possessió el 8 de març de 1721. Poc després d'arribar-hi, convocà un sínode per al 26 de juny, les conclusions del qual van ser donades a conèixer en un opuscle titulat Constitutiones synodi diocesanae episcopatus vicensis (1721). També va escriure moltes cartes pastorals, totes redactades en català, la més coneguda de les quals, del 6 de desembre de 1730, va fer-la amb motiu del jubileu proclamat pel papa Climent XII. Només en uns pocs escrits de caire no pastoral va utilitzar el llatí o el castellà. Respecte a les visites pastorals, en feu nombroses per tot el seu extens bisbat. Eren, les seves, veritables visites d'inspecció (no en deixava passar ni una) i estan ben especificades en les actes corresponents, escrites totes elles en llengua catalana. Tots els seus biògrafs coincideixen a proclamar la seva rectitud, devoció i austeritat, fins al punt de dir que va morir "en olor de santedat". Finà a Vic el 16 de gener de 1744 i fou enterrat en la capella de Sant Bernat de la catedral.

Visita pastoral del 10 de novembre de 1726 La primera visita que el bisbe Marimon va fer a l'església de Vacarisses i a la sufragània de Rellinars data del 10 de novembre de 1726. En el marge de l'acta corresponent (ABEV 1224, fol. 574r-577r) es diu que hi ha 77 cases i 340 persones de comunió, és a dir, aptes per a combregar. Aquest és el començament de l'acta: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS "Nos Dn Ramon etc. Havem visitat la parl Igla de St Feliu de Vaquerissas, de la qual es rector lo Rt Francisco Solà, y la de St Pere, y St Fermi de Rellinàs sufraganea y en ellas los cementiris, reservas del Sm Sagramt, devant del qual crema una llantia nit y dia. Fonts baptismals, Sts olis, capitas, y lo demes tocant à la administracio del St batisme. Altars, reliquias, administracions, sacristias, calsers, missals, ornaments sacerdotals etc. Tambe havem visitat las capellas rurals de St Felip Neri, y de St Antoni situadas en lo districte desta parroquia; y per major conservacio y aument del culto divi en ditas iglesias, y capellas, provehim lo seguent: Manam fassan estañar de nou la conca de las fonts baptismals; y posen un vorell de fusta, a tot lo rodedor del tapador. Tingan cubertas las mesas del altar major, ab unas Carta pastoral del bisbe Marimon de l'any 1730 estovallas grossas; y tambe las dels demes altars, ahont no hi aja aguamanils bons y decents; y aquestos los cusiran al mitg, y trauran, sempre que se aja de dir missa. Abaixen â proporicio la peanya del altar de St Joan. Requadernen los ordinaris, y los dos missals que hi ha posanthi registres; especialment en los fulls del canon, compren un quadern de missas de difunts; y en tenir comoditat, un missal. Recubren de corte nou, totas las bossas de corporals, y, dels colors que no ni aja, ne fassan de novas; y quant antes, de negra, y de encarnada ab cobricalser del mateix color. Fassan una estola, y capa pluvial, per fer los asperges, y benediccions; y un drap, o purpura, per lo llit dels morts. Cubren de nou las aras de tots los altars; y fassan mes encaix en la del altar del Roser, de modo que sobrepuje sols un través de dit â la mesa que faran [...]. Fassan una bolsa de seda ab cordoncillo per portar lo vaset de la extremauncio. Recorrian tota la [paret] de la sacristia, y adoben la que ho necessite. Compren dos [...] y una cassoleta per los incensers. Recorren la teulada, y fassan en la entrada del campanar porta ab pany que tindran sempre tancada, com tambe la porta del chor; al [...] fi la adobaran y encarregam al Ror tinga molt cuidado destas portas. Retiren al cos de la iglesia la sepultura de lo altar de St Felip Neri. Manam posen en execucio lo fer la sacristia, com sels tenia ja ordenat, y obren porta à la nova, per ahont estava lo altar major, y aquest se pose ahont està lo de St Joan, colocant lo de dit St en altra part; o be las imatges dels sants patrons, en lo mateix". Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS En un altre paràgraf tracta de la capella de Sant Felip Neri, situada en terme de Rellinars, però llavors depenent de la parròquia de Vacarisses. Després s'ocupa extensament de la celebració de les misses. Diu que "tots los diumenges del any acostuma y està obligat lo rector â dir dos missas baixas; la missa major es per lo poble y la matinal paga la obra de la iglesia", però resulta que la primera no la feia, basant-se en una mala interpretació d'anteriors visites pastorals. Per això, el bisbe mana "à dit rector que, dins sis mesos, en pena de 35 lliures, y en subsidi de excomunicació major, fassa celebrar totas las missas que havia de haver dit per lo poble, en los diumenges des de que es rector, y nos fassa constar haverho complert". Aquesta ordre afecta també a l'anterior rector: "Y lo mateix, y sota las mateixas penas, manam al Dr Joseph Vila Pro per tot lo temps que fonch Rr desta parroquia". A continuació especifica les misses que s'havien de recuperar. Amb la meticulositat que el caracteritzava, el bisbe Marimon troba al rector "poch informat dels papers de l'archiu, y dels demes de celebracions", i li mana que, "ajudantse de persona practica, miria lo archiu, llibres, y diaris de sos antecesors, y las visitas". També li ordena que compleixi les fundacions de misses fetes pels difunts en els seus testaments.

Encapçalament de l'acta de la visita pastoral de l'any 1726

En un altre apartat, el bisbe mana al rector que "fassa diligencia per saber si hi ha algun lloch en que conste ser verdadera la reliquia de S, Emerenciana, que tenen collocada en lo altar de la mateixa santa; puix vivient encara quis recorda quant la portaren; y aixi no poder ser molt antich lo culto que aja tingut en esta iglesia; si nos troba instrument en que conste haver donat facultat qui podia, per exposarla à la veneracio dels fahels, la retirarà lo rector â la sacristia; y no permetra se li done veneracio".

Els tres últims folis (576r-577r) els dedica a l'església sufragània de Sant Pere i Sant Feliu de Rellinars. Cal destacar la prohibició de fer misses els diumenges en la capella rural de Sant Felip Neri. (Continuarà)

Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Les formigues som els éssers més semblats als humans en diferents aspectes: fem guerres, empresonem esclaus, vivim en comunitat, etc.

Durant molt temps, les abelles i les formigues s’han utilitzat com l’exemple màxim de la organització col·lectiva, l’excel·lència al món natural del que pot aconseguir-se amb una coordinació perfecta entre els individus d’una mateixa espècie: subordinació, disciplina i obediència de l’individu la importància del qual se sacrifica pel benestar de la comunitat. Practiquen l’agricultura, tenen bestiar i exèrcits, i capturen esclaus, però no són un poble humà sinó formigues, els costums de les quals són similars a les nostres. Amb 12.000 espècies conegudes fins ara i unes altres 8.000 sospitades però encara no descobertes, la formiga és un dels insectes de major èxit al planeta i, no obstant això, només capten l’atenció dels nens o dels adults quan les petites taques negres amb potes marxen en fila índia per la cuina. És cert que nosaltres, els éssers humans, comptem amb un alt nombre d’individus a les poblacions, la majoria de les quals superen sempre el milió de persones. Aquests nombres són inconcebibles en una societat de primats fora de la nostra, però, en canvi, entre les formigues és bastant comú. Malgrat comptar amb un cervell minúscul i un repertori molt limitat de comportament individual, les formigues han desenvolupat societats d’extraordinària complexitat i coordinació, que arriben a tenir milions d’individus. Com aquestes, els éssers humans hem trobat les formes per solucionar molts dels incidents que s’originen en les societats multitudinàries: salut pública, infraestructura, distribució de béns i serveis, economia de mercat, problemes de trànsit massiu, agricultura, domesticació animal, guerra i esclavisme... Però al contrari que en les comunitats humanes, en les d’himenòpters no hi ha diferències internes; la societat de les formigues és més uniforme, més altruista, tot va en benefici de la colònia. Per exemple, per si mateixes les formigues no poden produir el seu propi menjar, però quan cadascuna fa el seu treball creen alguna cosa tan complexa com és l’agricultura. Més inquietants són les que sobreviuen mitjançant el tracte amb els esclaus. Els capturen en atacs a altres formiguers, d’on s’emporten les larves, que després de néixer a la seva llar estranya cuiden dels seus amos, sense saber mai el seu origen il·lícit. Font: curiositats.cat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

REFLEXIONS DAVANT DE LA CELEBRACIÓ DEL REFERÈNDUM SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, CONVOCAT PER L’1.10.17 Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret

Davant d’aquesta consulta popular, el Govern Central Espanyol i els polítics que en són contraris no deixen de repetir: “La pretensió catalana d’independència de Catalunya és inconstitucional i, per tant, il·legal” “La sobirania espanyola resideix en el conjunt del poble espanyol” “Les lleis hi són per complir-les” “Ningú no està per sobre de la llei” i molts eslògans més en el mateix sentit els quals, algunes persones, de tant sentir-los i sense analitzar-los, acaben creient en la seva validesa. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que: Primer: “El Pacte internacional de drets civils i polítics” signat per Espanya diu: “Art. 1.1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret, estableixen lliurement la seva condició política…” “Art. 2.1. Cadascun dels Estats Parts en aquest pacte es compromet a respectar i garantir a tots els individus que es trobin al seu territori i estiguin subjectes a la seva jurisdicció, els drets reconeguts en aquest pacte…” “Art..2.2. Cada Estat Part es compromet a adoptar, d’acord amb els seus procediments constitucionals i amb les disposicions d’aquest pacte, les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives o d’un altre caràcter que fossin necessàries per fer efectius els drets reconeguts en aquest pacte i que no estiguessin ja garantits per disposicions legislatives o d’un altre caràcter.” Abans de la signatura del “Pacte” esmentat, per Espanya, el text va ser sotmès a la Comissió d’Afers Exteriors de les Corts Espanyoles, la qual va emetre un informe favorable a l’adhesió Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS d’Espanya al “Pacte” esmentat, de manera que el Plenipotenciari d’Espanya va signar a Nova York l’instrument de ratificació de l’adhesió i, tot seguit, el rei Joan Carles I va manifestar que “Vistos els cinquanta-tres articles que integren el “Pacte” (i, per tant, els transcrits més amunt), sentida la Comissió d’Afers Exteriors de les Corts Espanyoles, en compliment del previst en l’article 14 de la seva Llei Constitutiva, aprovo i ratifico el que s’hi disposa, i prometo complir-lo i fer que es compleixi i s’observi puntualment en totes les seves parts”. Signat, Joan Carles I, ratificat pel Ministre d’Afers Exteriors, Marcelino Oreja Aguirre. Segon: Que és cert que en les actes de les Assemblees de les Nacions Unides es tracta àmpliament de l’aplicació del “Pacte” als països en règim colonial que van ser seguidament emancipats, però això no vol dir que el “Pacte” només s’adrecés als països en règim colonial, tal com es diu molt explícitament en l’article 2.1. transcrit anteriorment. Tercer: La “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats”, en l’article 27, diu el següent: “El dret intern i l’observància dels tractats.- Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat…” Aquest article es desenvolupa en l’article 2.2. del “Pacte”, transcrit anteriorment. El dret intern, al qual no cal acollir-se per incomplir el respecte al dret de lliure determinació dels pobles, és la Constitució Espanyola, que, en l’article 2 diu: “La Constitució es basa en la unitat indissoluble de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...” Quart: Tant el “Pacte” com la “Convenció de Viena”, en haver-se publicat als BOE números 103, del 30.4.77, i 142, del 13.6.80, han passat a formar part de l’ordenament jurídic espanyol. Cinquè:En diveres actes de les Assemblees de les Nacions Unides s’indica que no s’han de basar en el “Pacte” les simples pretensions d’una part d’un Estat encaminades a aconseguir fracturar-lo. Aquest aclariment sembla molt encertat, però no hi ha cap dubte que el Leitmotiv del “Pacte” és assegurar el respecte a la lliure determinació de tots els pobles i, si aquesta lliure determinació porta a un determinat poble a voler-se separar de l’Estat en el qual es troba, què hi farem? Evidentment, no anul·larem el “Pacte”, quan el més important que s’hi diu és que tots els pobles tenen el dret de la seva lliure determinació. Cal observar que l’aniversari de la independència d’estats que abans estaven sotmesos a altres estats es rememora com una cosa grandiosa, i els qui van aconseguir la independència del seu país són considerats herois nacionals. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS A Espanya, en canvi, les aspiracions independentistes de Catalunya es denigren amb eslògans que intoxiquen l’opinió pública, i els polítics favorables al manteniment de la unitat territorial espanyola es llancen com llops contra els qui aspiren a la seva independència, degradant-los i intentant ridiculitzar-los. Per què es tracta així Catalunya? Sisè: La Constitució espanyola diu: “Art. 1.1. Espanya es constitueix en un estat social i democràtic…” Entenem que un estat democràtic és el que s’aplica a la democràcia; és a dir, segons el Diccionari de la Real Academia Española, la ”doctrina política favorable a la intervenció del poble en el Govern. Predomini del poble en el Govern polític d’un estat”. Doncs bé, el Govern Central espanyol s’ha oblidat de la intenció d’Espanya de ser democràtica, i no vol saber què es pensa a Catalunya, i manté contra vent i marea la prohibició de celebrar un referèndum a Catalunya amb el qual es pugui demostrar tangiblement què vol el poble català. El Govern Central espanyol fins i tot arriba a la ridiculesa d’intentar impedir que el Govern disposi de les urnes necessàries per a la votació i dels locals en els quals aquesta tingui lloc, i prohibeix als seus funcionaris que facilitin la celebració del referèndum. Setè: És freqüent que llegim a la premsa que els governs d’alguns estats als quals s’ha adreçat el Govern Central espanyol i també la Generalitat per obtenir-ne suport a favor de les seves postures respectives manifestin (segons la premsa espanyola) que el conflicte entre Espanya i Catalunya resultant de la negociació del dret de lliure determinació dels pobles que aplica el Govern Central espanyol és una qüestió interna d’Espanya. Discrepem frontalment d’aquestes manifestacions, ja que el “dret de lliure determinació dels pobles” ha estat reconegut pel “Pacte” signat pràcticament per tots els estats del planeta, i aquest dret d’àmbit mundial no es pot ignorar, tenint en compte que un estat pot, a rampells, respectar-lo o no. Una cosa seria que els estats del nostre entorn volguessin inserir-se activament en la resolució del problema, cosa que no fan i que, per tant, no els podem censurar, i una altra cosa és que reconeguin que Espanya està obligada a complir amb el “Pacte”. El dret d’autodeterminació és un principi fonamental de drets humans i es considera una norma d’ius cogens. Vuitè: El dret de lliure determinació dels pobles, que inclou el dret d’autodeterminació, es confirma pel significat del prefix “auto”, que, segons el Diccionari de la Real Academia Española, significa “propi o per un mateix”. Així ho confirma el mateix diccionari en definir l’autodeterminació com “la decisió dels pobladors d’una entitat territorial sobre el seu futur estatut polític”. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS Evidentement, els altres territoris de l’Estat no han de tenir cap intervenció en la decisió del poble que fa ús del seu dret, ja que és un dret lliure, no condicionat a l’opinió dels altres. Novè: També és freqüent que els membres del Govern Central espanyol al·leguin que l’aspiració independentista de Catalunya vulnera la sobirania nacional, però aquesta no inclou la legitimitat per oposar-se als qui vulguin fer ús del seu dret de lliure determinació. El que s’exposa en aquest escrit és una selecció del que he publicat en diversos articles anteriors, però els meus missatges no els han recollit els polítics del Govern que se segueixen enfrontant al Govern Central espanyol, però no rebaten amb raonaments jurídics com els que s’exposen aquí, els eslògans de contingut tòxic publicitari que apareixen al principi d’aquest escrit.

"A hores d'ara, no hi ha cap llei o acte polític del govern espanyol que permeti impedir el Referèndum". Montserrat Nebreda El Nacional (18/07/2017)

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'àngel del pa i l'àngel del vi Vingueren tots dos junts, com dos germans. Inseparables en la taula dels homes, inseparables en la llarga història que es perd en la nit dels temps. Vingué l’àngel del pa vestit de blanc, amb unes ales daurades que el recobrien tot i que convidaven els homes. Respirava bonhomia i calma, com una suprema invitació. L’àngel del vi era tot vermell, roig el vestit, purpúries les ales. Tenia uns ulls brillants, escumejants de vida i de joia. Quan obria les ales roges i ens oferia la copa de vi, tots els nostres ulls brillaven com els seus. - Em plau ésser present en tots els homes i enfortir llur cor -digué l’àngel del pa. Em plau que llesquin la vida que els ofereixo i que, a llur torn, la llesquin amb els altres. El pa és un somriure quan és de tots. Per això no ha de mancar mai a cap taula i ha de ser compartit en la terra dels homes. Llavors tota la vida es transformarà en sardana i les mans s’entrellaçaran amb les altres mans. L’àngel estenia les ales per a cobrir-hi tots els homes. Aleshores comprenguérem que era compartint que podríem asseure’ns tots a la mateixa taula i prosseguir junts l’aventura humana amb la força que l’àngel ens donava. - És així, amics, que sereu feliços -féu l’àngel del vi. Llavors tindrà sentit que begueu de la meva copa, que us alegreu amb la sang del raïm, perquè abans ja us haureu alegrat amb l’encaix de les mans. La joia que jo us ofereixo no us ha de menar a cap evasió, sinó que us ha de portar a trobar-vos. Ella és la conseqüència d’una joia més pregona que brolla de tot allò que és just i noble, que sorgeix de la gran abraçada humana. La meva joia corona la vostra, però no la causa. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS L’àngel ens oferí la seva copa, després que tots havíem participat del mateix pa. I tots en beguérem. Tots vam beure el vi que alegra el cor i abrillanta els ulls. Va ser un convit immens, de tots els homes, un convit on tothom menjà el pa i begué el vi, un convit de joia perquè no quedava ningú a fora. I els dos companys, l’àngel del pa i l’àngel del vi, obriren les seves ales immenses i rigueren amb els homes. I amb ells rigueren els estels.

Jordi Llimona i Barret

FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY Els darrers anys les colles castelleres han viatjat per molts països i han assolit castells mai vistos. Una cançó d'Anselm Clavé diu que els castellers demostren tenir forca, equilibri, valor i seny. Però cal, a més, una gran concentració, i la participació de molts braços, per alçar un castell tan difícil com, per exemple, el 4 de 9. L’any 1881 la Colla Vella dels Xiquets de Valls va aconseguir alçar un 4 de 9. Però van passar més de cent anys ans que l'any 1998 els Minyons de Terrassa tornessin a construir-lo. Avui ja hi ha unes quantes colles que poden alçar castells de nou i deu nivells, davant l'admiració de tothom..

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

El mas Carner, víctima de totes les crisis

l Mas Carner (de les Arenes) té una de les històries més desgraciades de tot l'àmbit de Sant Llorenç del Munt. Va ser víctima de totes les causes i efectes de la greu crisis que va patir Catalunya al segle XVII i que va originar la Revolta dels Segadors.

El mas estava situat sobre la confluència del torrent del Carner i el riu Ripoll. Formava part del veïnat de les Arenes, de la parròquia de Sant Feliu del Racó. Però quedava allunyat de les cases del Sabater, l'Illa i Can Barceló, i part de les seves propietats estaven a Sant Llorenç Savall. Segons l'Antoni Ferrando i Roig, l'orígen del mas probablement és dels segles XII o XIII, però els primers documents que es conserven són de l'any 1590 i ja parlen dels deutes que acumulaven els seus propietaris amb altres masos, com els Païssa, de Monistrol de Calders, o els Barata, de Matadepera. Tot i la gran extensió de la seva propietat, els Carner no podien fer front als deutes i, finalment, el 1610 la justícia va embargar l'Antic Carner i la seva dona Violant, moltes terres, mobles i animals (com ara, dues vaques, dotze cabres, un bou o una mula). La família va poder conservar la propietat de la casa i una part dels terrenys. Tot i això els problemes econòmics van continuar. Per això, el 1969 els hereus es van veure obligats a vendre gran part del que tenien a l'Antoni Oliveres, de la Vall d'Horta. Les últimes parcel·les que conservava en Pere Carner al segle XVIII van ser comprades per diversos veins de Sant Llorenç Savall que volien participar i enriquir-se amb la febra de la vinya. Només la casa va continuar sota control de la familia Carner, però la va anar abandonant al llarg del segle XIX. Les seves pedres van ser sacsejades al segle XX per les urbanitzacions dels voltants. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS A més dels greus problems econòmics, la masia també va patir el bandolerisme. Així, el 19 de setembre de 1609 uns desconeguts coberts amb capes van assaltar i disparar a un pagès de Matadepera, en Pèlecs, quan sortia de batre al Carner. Un altre dels fets més sorprenents vinculats al Carner va ser l'acusació de bruixeria que es va fer sobre Violant Carnera, la dona de l'Antic (que era el matrimoni que van patir l'embargament esmentat). Violant, que ja era vidua, va confessar, sota tortura, haver fet realment diverses accions de bruixeria i va ser executada a la forca (veure article del mes anterior, pàg. 43).

Mínimes restes del mas Carner

La contrada del Carner, entre els turons del Castelló i el Puig Rodó, té dos curiosos sistemes o conjunts de forats picats a la roca arran del riu Ripoll. El primer sistema està situat sota les balmes del Carner, a la riba esquerra, en l'extensa superficie de roques que queden per sobre del riu. Aquest grup estava format per dotze forats, amb un diàmetre d'entre 16 i 19 centímetres. Cada forat sostenia un tronc, que, a la vegada, formava part d'una complexa estructura. Tot i que no es coneix amb seguretat la funció de la construcció, la teoria més acceptada és que servia per a canalitzar les aigües. En concret, aquest primer conjunt de forats estaria vinculat amb una antiga bassa canyamera, que hauria estat explotada pel mas Carner fins el segle XVII. Actualment es relaciona la bassa canyamera amb un clot d'aigua, separada uns metres del riu, que hi ha al sud dels forats. El segon sistema està situat a uns 400 metres més al sud, després del fort revolt del riu. Allà, a la riba esquerra, hi ha una extensa superficie de roca per sobre del nivell de l'aigua. Té un total de setze forats picats, amb un diàmetre de 14 centímetres. Els experts només tenen la certesa que servien per a sostenir troncs, però no es coneix quin tipus d'estructura formaven. La teoria més acceptada és que aquest segon sistema de forats formava, igual que el primer, una resclosa que va ser utilitzada originariament per garantir l'abastiment d'aigua a uns conreus que el mas Carner tenia en aquest indret. Fins a les riuades del 1962, en el mateix lloc, hi havia horts. Font: trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 63 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

Averanys i preocupacions Rondalles funeràries Averanys i preocupacions (final) A Cadaqués, creuen que quaranta anys abans de la fi del món no es veurà l'arc de sant Martí a causa de l'intens eixut que es produirà abans del cataclisme final. Per les contrades muntanyenques ponentines expliquen que al fons de la Vall d'Andorra o de la d'Aran hi ha enterrada una campana immensa que a voltes se sent sonar suaument i dolça la nit de Nadal. Aquesta campana anunciarà l’arribada del Judici final; brandarà amb tota força i a tot crit. La dienda ens parla de la durada de la vida. Hom explica que després de creat l'home i els animals el Creador els volgué veure tots i parlar-los una estona per saber si estaven satisfets d'haver estat creats: d'un a un els preguntà quants anys desitjarien viure. El primer amb qui va parlar fou e1 ruc: -Què? Estàs ben content d'estar al món? Quants anys t’agradaria estar-hi? Una trentena? -Mon Déu, per haver de treballar per als altres i rebre garrotades tota la vida, trobo que són massa. -Doncs bé; posem-ho a vint. T'està bé? L'ase s'hi va conformar. El segon amb qui va parlar fou el gos: -Bé; estàs content d’estar al món? Quants anys t’agradaria estar-hi, una trentena? -Per haver de rebre puntades de peu i reganys i ésser aporrinat a la vellesa, trobo que són massa. -Doncs bé, ho deixaren a quinze. T’està bé? El gos s'hi va conformar. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS El tercer a presentar-se fou el mico: -Què, estàs content d'estar al món? Quants anys desitjaries viure? T’està bé una trentena? -Mon Déu, per haver-me de passar la vida amb ganyotes i fer riure la gent trobo que són massa. -Potser tens raó. T'estarà bé viure'n deu ? El mico s'hi va conformar. Darrera seu vingué l'home, al qual el Creador repetí la mateixa pregunta que havia fet als altres: -Estàs content d'estar al món? Quants anys t'agradaria de viure-hi, una trentena? -Mon Déu, trobo que són pocs i que no n'hi ha per a res de trenta anys. -Doncs bé, ja t'hi afegiré tots els que no han volgut els qui han passat abans que tu: deu del ruc i quinze del gos fan vint-i-cinc, i vint del mico fan quaranta-cinc, i els teus trenta, sumen setanta-cinc. T’està bé? -Sí, mon Déu. Per això l'home viu molt més que els animals que hem dit.

Rondalles Funeràries Ja hem dit que mentre es vetllava un difunt la conversa obligada era comentar la bondat del traspassat i retreure paraules i fets seus, sempre ponderatius i encomiàstics. Com que la vetlla era llarga, sempre se sortia a parlar d’aparicions d’ànimes en pena, de fantasmes i de morts en general, i mai no mancava qui assegurava que allò que explicava havia succeït a un avantpassat seu perquè així ho havia sentit dir a la seva àvia quan ell era petit. Per tant, el fet era explicat amb tot convenciment i escoltat amb no poca paüra per la majoria. Les contalles que donem a continuació eren de les més freqüents. La rondalla ens parla amb molta insistència de persones, l’ànima de les quals no pot entrar al cel perquè en la seva vida hi ha alguna cosa mal feta. Unes vegades es manifesten als mortals amb sorolls de cadenes o altra mena de fressa, també amb aparicions: fins que troben una persona que és prou decidida i els pregunta què volen, que les atén en tot el que demanen que es faci, i els sorolls o les aparicions, deixen de repetir-se. El premi gairebé sempre és la glòria del cel. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS La casa de la por. Una vegada hi havia una casa on totes les nits sortia la por; feia uns esgarips i uns sorolls de cadenes que se sentien des de tot el poble. Tothom estava molt espantant, i van oferir cent unces al qui fes fugir la por. Heus ací que un miserable que demanava caritat ho va saber, va anar a trobar l'alcalde i li va dir que es veia en cor de fer fugir la por. Li van donar les claus i se n’anà a dormir a la casa de referència. Heus ací que, a mitjanit, va sentir-se uns esgarips i un soroll de ferregots que feien tremolar tota la casa. El captaire, lluny d'espantar-se, es va redreçar i va dir: -Qui sou i que voleu? Sigueu qui sigueu, veniu i parlant ens entendrem, i si no veniu vosaltres us vindré a cercar jo i ens veurem les cares. De seguida va sentir unes passes i un arrossegament de cadenes que s'acostava cada vegada més, cada vegada més, i acabà per presentar-s'hi un esquelet cobert amb uns parracs i tot carregat de cadenes, tan llargues que les arrossegava per terra. L'esquelet, parlà d'aquesta manera: -Jo sóc, l'ossamenta d'un avar usurer que era amo d'aquesta casa. Per les meves faltes estic condemnat a les penes de l'infern, però els dimonis no se'm poden emportar perquè duc a la butxaca una unça d'or amb una creu i cada nit vénen i em torturen. Treume aquests parracs que porto, entre els quals hi ha l’unça maleïda, i aleshores els dimonis em deixaran estar tranquil perquè estaré més bé a l'infern que ací. En agraïment et diré on tenia amagats els meus tresors, que de bona gana et dono. El captaire va despullar l'esquelet dels parracs i de seguida va caure l’unça a terra. Un estol de diables es va apoderar dels ossos de l'usurer i se'n van anar saltant i ballant de contents. La casa de la por va restar tranquil·la sempre més. El captaire va desenterrar el tresor i amb ell i les cent unces que li van donar es va fer riquíssim.

El combregar del condemnat. Una vegada es va morir un gran usurer que tota la vida va viure de la fam dels pobres als quals deixava diners a rèdits molt grossos. A l'hora de la mort va demanar el Sagrament. Segons costum antic, va ésser enterrat en una fossa de dins de l'església. A la nit es van presentar grans vols de rates-pinyades que van envair la casa de Déu amb xiscles i grinyols. La nit següent en van acudir el doble i cridaven i xisclaven encara més fort; així cada nit, fins a set; tants animalons ja ni cabien dins el temple. El senyor rector, davant aquell escàndol que tenia espantat tot el poble, va baixar a l'església amb la caldereta de l'aigua beneïda i l’hisop, va conjurar les rates-pinyades i els preguntà que volien. La més grossa, que era la mestressa de totes, va respondre: Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS -Som dimonis de l'infern que venim per emportar-nos l’ànima de l'usurer, però no ens la podem endur perquè ens detura l'Hòstia Consagrada que li va ésser administrada moments abans de morir. El sacerdot féu aixecar la llosa del sepulcre, posà el calze prop de la boca de l'usurer, que tenia els ulls brillants i grossos com unes taronges. El mort deixà caure la Sagrada Forma dins el copó, i el sacerdot féu tornar a tapar la fossa. Uns instants després, aquella immensa furimor de rates-pinyades van fugir, amb gran xiscladissa, i no les van tornar a veure. L’endemà, van obrir la fossa per enterrar-hi un altre difunt i no hi van trobar el cos de l’usurer. Els dimonis se l'havien endut, En el proper capítol continuarem amb: Rondalles fúnebres Recull fet per: Joan Vila Obradors

CONVÉ REGAR de bon matí, abans que el sol escalfi massa. El gota a gota és un bon sistema. No oblideu que l’aigua ha d’anar per terra, molt millor que sobre les fulles. Cuidem les tomaqueres. Ara que tenim l’hort a plena marxa, també podem sembrar escaroles i pastanagues. Penseu, però, que els nostres recursos hídrics són molt precaris. HI HA QUI DIU que els ulls de les serps sempre estan oberts. Al revés, també podríem dir que sempre els tenen tancats, perquè resulta que les parpelles de les serps són escates transparents soldades sobre els ulls, no s'obren ni es tanquen. ELS MOSQUITS piquen de nit, però el mosquit tigre també pica de dia. Els olis essencials són remeis naturals contra els mosquits. Per tal que no us piquin, abans d’anar a dormir, poseu un parell de gotes d’oli essencial de citronella o d’eucaliptus blau a la punta del coixí. Recordeu que l’oli essencial és tan fort que no s'ha de posar sobre la pell. ANTIGAMENT hi havia la creença que, de nit, les serps podien xuclar la llet dels pits de les mares alletadores. Per això, convenia estar a l’aguait, sobretot en el cas que els nadons estiguessin neulits i no augmentessin de pes. Això podia ser el senyal que demostrava que de nit les serps els robaven l’aliment. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 588 - Agost 2017 - Pàg. 49

VACARISSES RETROSPECTIU

Trobada d'antics treballadors i treballadores de "La Fàbrica" de Vacarisses. Maig de 2017

Inés Gusi (1850) Besàvia de la Quimeta i la Conxita Font Badia (Les cuineres de Ca la Quima) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 586 - Juny 2017 - Pàg. 50