589 setembre 2017

Núm. 589 ­ Setembre de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Capbussar-te al nou curs amb ganes, respirar aires d'un estiu encara recent sentint històries quotidianes i aventures il·lustrades. Estrenar llibres i aules, descobrir a les nestres llums ja declinades que s'estiren per claudicar de cop en bene ci d'un creixent cel fosc... I escriure a la llibreta, malgrat tot, el títol de la primera lliçó amb bona lletra.

Isabel Barriel

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Dels diaris 16 Racó del conte 20 Col·laboracions 23

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Canongia

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Agost Dia 2 Ha mort Carmelo Jalón García. Enterrament i Missa.

Dia 6 Eucaristia concelebrada de Festa Major presidida pel Pare Josep Morros, Rector de la Parròquia i Arxiprest del Bages Sud. El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Boronat i amb acompanyament d’orgue per Francesc Torras, han interpretat la MISSA BREVIS número 7 de Charles Gounot i els Goigs a llaor de Sant Pere, patró de la parròquia.

Dia 13 Bateig d'Àlex Ortiz Garreta.

Dia 18 Ha mort Feliciana Lucas Pascual. Enterrament i Missa.

Dia 19 Aplec parroquial a Sant Salvador de les Espases. Missa presidida pel Pare Antoni Baltà. Cant dels Goigs.

Del 21 al 25 Pelegrinatge a Lurdes. Guiatge i organització: Josep Torras.

Dia 27 Bateig de Daniel Galindo Navarro.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 2

PÒRTIC L’exclusió dels Mossos dels fòrums europeus d’intercanvi d’informació és un greu error

De totes les excuses, mitges veritats i afirmacions de dubtosa veracitat que s’han dit els últims dies ocupa un lloc preferent la formulada per la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de San­ tamaría, refredant la possibilitat que els Mossos d’Esquadra s’incorporin a l’Europol. “Cal estar molt pendents del que la mateixa normativa i gestió de l’Europol ens permet”, indicava. Poques hores després, era des de la mateixa agència europea de seguretat que li replicaven, desmentint­ la. I situant la possibilitat que la policia catalana hi participi com “un afer nacional” que s’ha de resoldre “dins d’Espanya”. No queda cap dubte ja que l’article 7.5 del capítol tercer del regla­ ment, on es fixa que l’Estat pot autoritzar l’accés directe dels Mossos a l’agència. Digui el que digui, el vet és espanyol.

La pilota que Sáenz de Santamaría pretenia xutar endavant va rebotar­li en plena cara. La petició que els Mossos tinguin accés directe a la informació de l’Europol ha estat recorrent des que va acabar el desplegament el 2008. Amb la negativa constant com a resposta del govern espanyol.

Fins i tot estant en nivell 4 d’alerta terrorista, amb atacs com ara els de Niça, Berlín i Londres, la premissa que sempre ha prevalgut es resumia en “aquí mana l’Estat”. La passada Junta de Segu­ retat del juliol, finalment, va acordar que els Mossos s’integrarien en el Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco) i que s’estudiaria en una subcomissió –encara per reunir– si podien accedir directament a les dades de l’Europol. Quatre dies després dels atacs de Barcelona i Cambrils, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, s’afanyava a recordar un compromís que lamentablement arribarà tard. Per si fos poc, Sáenz de Santamaría hi afegeix, a més, una ombra de dubte.

L’exclusió dels Mossos dels fòrums europeus d’intercanvi d’informació és un greu error.

El mínim que es pot demanar, passat el 17­A, és que, ara sí, i sense més subterfugis, se n’acceleri l’entrada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS C ASOLANS Durant l’any 19 A (17)

Mt 14,22-23

E

ls que dubten perden l’equilibri i s’enfonsen. La fe aguanta totes les tempestes: però no sempre en tenim un grapat a punt. Cal que Déu ens allargui la mà. Som humans, i, com Pere, estem apunt d’enfonsar­nos. Pobre Pere!; amb poc més rodola cap al fons del seu estimat llac... Hora o altra, el nostre voltant gronxa i tremola. Cal agafar­se amb algun puntal que aguanti totes les tamborinades i borrasques. La incertesa dóna voltes.

Hi ha un salm, el 42, que sembla que l’hagi escrit un capellà del segle XXI. Llegiu­lo de cap a cap. El verset 5, diu: “Em desfogo, tinc una gran tristesa. Com recordo quan anà­ vem tots plegats cap a la Casa de Déu, enmig d’un gran aplec festiu, amb cants de joia i de lloança...” Aquest salm té més de tres mil anys.

I és veritat. Omplíem les esglésies. Organitzàvem festes i era un èxit.. i ara; ja ho veieu...

Ja és empipador; molts que venien, quan ens veuen, fugen... Humanament, els capellans, els pares i els avis, hem fracassat.

No crec pas que en tinguem la culpa. El món ha donat un capgirell tan estrepitós que caldrà refer­ho tot. Durant el capbussó, ens hi hem trobat per entremig i en rebem les em­ pentes més fortes. Com Pere hem cridat: “Senyor, salveu­nos que ens enfonsem!” I Déu ens allarga la mà i ens diu encara: “Perquè tens por, home de poca fe?”

El salmista diu que plora de nit i de dia i que l’esclafa la tristesa. I es pregunta: Perquè aquest trasbals i perquè el temporal bramula sobre meu?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Però acaba bé, molt bé: “Déu és la meva roca. Espero i confio en Ell. Tornarà a fer­se clar. Tornarà a sortir el sol”...

Aquelles estrepitoses i eixordadores tronades d’abans s’acabaven sempre amb una ullada de sol, encara que fos cap el tard...

Sebastià Codina i Padrós

Carles Viver i Pi-Sunyer Terrassa, 1 de setembre de 1949 Doctor en Dret, ex-magistrat del Tribunal Constitucional espanyol i ,actualment, President del Consell Assessor per a la Transició Nacional de Catalunya

«No sabem quant de temps es necessitarà per proclamar l'estat independent, si la ciutadania ho vota».

«Ens hem de garantir que no farem un salt al buit».

«Les mesures que s'han de tenir llestes són les que el nou Govern haurà d'aplicar en els primers mesos».

«Si guanya el sí a la independència, el que s'haurà de fer és iniciar el procés per construir l'estat independent. S'hauran d'obrir negociacions amb el govern espanyol per implantar el mandat que tindrem de la ciutadania, i, en el moment en què la Generalitat estigui pre­ parada per poder exercir el poder, fer la declaració d'independència. Un procés que no sabem què pot trigar».

«No es crearà un banc central de Catalunya fins que el país no sigui independent. Això no ho farem perquè és il·legal, però sí que tindrem preparada la llei de creació».

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Mus d'albergínia

Ingredients per a 4 persones:

2 Albergínies.

Una llauna petita de tonyina.

Una culleradeta d’olivada.

Oli i sal.

Escalivarem les albergínies. Si tenim microones, les hi podem coure, pelades i crues i posades dins d’una bossa de plàstic, durant uns cinc minuts. Si això no fos possible, les escalivaríem com de costum.

Una vegada pelades, les posarem al mini­pimer amb la llauna de tonyina, desprès d’haver escorregut l’oli, i amb una culleradeta d’olivada.

Ho triturarem tot junt. Si trobéssim que és molt dessaborit, s’hi pot afegir una mica de sal i oli, això al nostre gust. Es pot servir sobre llesquetes de pa torrat.

No costa gaire bé res de fer i és molt bo. És un plat fred ben adient per a l’estiu.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 6

CAMPANADES PREPARATIUS MUNDIAL PER A LA GUERRA

Quan la remor trepidant d'un terratrèmol no arriba més que a dos o tres graus de l'escala de Richter, no fa cap mal, però a mi em fa por. La naturalesa diu: “Avui no us faig cap mal. En faré quan em sembli”.

Aplicant la idea al potencial militar mundial d'avui, és un il·lús qui no viu amb angoixa la possibilitat d'un conflicte apocalíptic. Les potències actuals diuen: “Ara la guerra és virtu­ al. La guerra real la farem quan ens semblarà”.

Que avui s'hagi suprimit el servei militar, és lògic, amb l'armament actual nothing perso­ nal, que vol dir “massa personal, destorba”. Preparatius constants per a la guerra: Para be­ llum. La guerra, avui, la preparen in vitro.

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic

Església de Santa Maria de Moià

L’església parroquial i arxiprestal de Santa Maria de Moià consta d’una gran nau, amb creuer, coronada per una cúpula, amb una treballada i elegant portada barroca al mur de ponent i una de més petita a la part N que dóna a la plaça del Mercat.

El campanar, reformat el 1992, és de planta octagonal amb grans finestrals al pis de les campanes i amb una cornisa, sostinguda per atlants, que té una gran barana amb poms i arcuacions i cimbori d’arcs lleugers sobre seu. El temple, servit per una comunitat de preveres i beneficiats, constituïda al llarg del segle XVI i que arriba a comptar amb un nombre de trenta beneficiaris de patronat de gent de la vila, començà el 1674 i s'acabà el 1722.

Darrere l’església es va construir a continuació un ample cambril per a la Mare de Déu de la Misericòrdia, ornat de relleus barrocs i profusió de quadres. La guerra civil de 1936­39 va malmetre tots els antics altars i només se'n van salvar algunes peces, entre les quals destaquen una valuosa taula de pintura gòtica i alguns antics sarcòfags, en especial un de blasonat de la família Planella, a la gran capella del Santíssim.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Diu que hi ha moltes classes de polítics: els que pensen i parlen, els que parlen i no pensen, els que pensen i no parlen i els que no parlen ni pensen...

El somriure és una força capaç d’aconseguir els impossibles...

Fer el bé als que més ens han bescantat és la satisfacció més gran de la vida...

De tant en tant es presenten algunes oportunitats: el que cal és no deixar­les passar de llarg...

El silenci en una conversa és un angoixós buit: només en els molt enamorats el silenci és eloqüent i un diàleg fabulós...

N’hi ha que diuen més coses quan callen que quan xerren...

Tots els que s’estimen embadalits es pensen que les seves manyagoies i moixaines són originals, quan són simples re­ peticions que han durat anys i panys des de que va començar d’haver­hi gent enamorada...

La ingratitud és com l’heura que mata l’arbre que l’aguan­ ta...

L’art de saber parlar depèn de la traça de saber callar quan cal...

La dolenteria fa el mal, la debilitat la consent i els ignorants es fan un fart de picar de mans...

No podem dir mai el que sentim per dins si molesta al que ens escolta...

Contestar als insults amb un somriure desarma al que ens vol ofendre...

Sempre són aprofitables els consells: n’hi ha que van com l’anell al dit del que ens els dóna...

Els badalls són una opinió en tota mena d’espectacles...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

La paraula és ploma i els fets són plom.

Les bones paraules unten, les urpes punxen.

La pitjor culpa és no saber­se esmenar de la culpa.

Les mentides sempre es tornen verí per qui les diu.

La raó és pels homes, la força per les bèsties.

Mai no es va prou previngut.

La raó sempre acaba per tenir raó.

Mai perd qui dóna si el que rep te vergonya.

La vergonya qui la perd no la troba.

Mai retreguis a ningú favor que li hagis fet tu.

La veritat camina sense peus.

Mal pot jutjar en art qui en ell no te part.

La veritat és perseguida i retuda, però mai no és vençuda.

La veritat és verda; es torça però no es trenca.

Mal va qui no es coneix a si mateix.

Malament si parles, malament si no parles.

Males paraules corrompen bons costums.

La veritat sempre fa mal.

La veritat va amb camisa i la mentida va vestida de seda.

Malifetes passades poden ser castigades, però no evitades.

Massa denegar fa sospitar.

Les bones paraules enganyen els savis i els ases.

Mai perdis l’esperança: darrere la maror ve la bonança.

Mentre no vegis, no defensis ni condemnis.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 9

DES DE SITGES

La llegenda de la malvasia de Sitges La malvasia és una varietat de cep blanca, encara que també n'existeix una subvarietat negra. El raïm de malvasia és menut i poc compacte. El gra és gros, tendre i ovoide, molt dolç i aromàtic.

La noia de la malvasia (Sitges)

Diu la llegenda que el primers sarments de malvasia arribaren a Sitges de la mà d’un al­ mogàver que, al començament del segle XIV, acompanyà a Roger de Flor fins a la Medi­ terrània oriental per lluitar contra els turcs que assetjaven l’Imperi bizantí.

Entre els segles XV i XVII el conreu de la malvasia s’estengué per tota la conca del Mare Nostrum i esdevingué un dels vins favorits de reis i papes.

Al començament del segle XVIII, els ceps de malvasia ocupaven una quarta part de la terra que es cultivava al terme municipal de Sitges. Durant aquella centúria i la següent, la mal­ vasia s’exportà arreu d’Europa i també a les colònies ultramarines, la qual cosa el convertí en un dels vins catalans més preuats fora de les nostres fronteres.

L’arribada de la fil·loxera, l’aparició del cava i els elevats costos de producció marcaren el començament del final de la malvasia.

Conscient que el seu conreu acabaria desapareixent del tot, l’any 1935, el diplomàtic Manuel Llopis de Casades –últim hereu de la casa Llopis– va voler evitar­ho llegant a l’Hospital de Sitges la vinya d’Aiguadolç i el negoci familiar d’elaboració de malvasia, con­ servat per diverses generacions dels seus avantpassats.

Durant més de mig segle, la Fundació Hospital Sant Joan Baptista s’ha mantingut fidel al llegat que li va deixar Manuel Llopis de Casades. Tal i com s’especificava en el testament, avui dia la institució encara envia anualment al marmessor del llegat 12 ampolles de malva­ sia per deixar constància que continua elaborant aquest saborós producte.

Font: Hospital de Sitges Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA A la terra d'Olot Terra fresca i perfumada, el meu cor tens encisat, doncs n'estic enamorat de la teva gran gemada del teu cel sempre daurat, de la verdor del teu prat i de l'aigua regalada.

Tens la llum d'un verd suau que el silenci fa més pura; un repòs que tant escau a l'esperit que aquí s’atura.

A tu vinc tot ple de joia dolça terra de la llum florida com una toia: m'ompliré del teu perfum!

Retenir­te jo voldria per tenir tan bell tresor, i sentir­te cada dia bategant amb alegria al racó profund del cor...!

Joan Sisamón Borràs

Si...

Si el mar em gronxés amb tranquil·les onades, si el cel m'embolcallés amb el seu vestit blau, si els pins m'envoltessin d'aromes de fades i el color de les flors em donés la pell suau, les punxes dels cactus foren abraçades les pedres del camí, carícies i besades, i el meu cor, amatent, s'ompliria de pau.

Maria Rosa Pi Piqué

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES FESTA DE LA PARRÒQUIA 2017 Diumenge, dia 17 de setembre A 2/4 d'11 MISSA CONCELEBRADA

Cant dels Goigs al Santoral de Vacarisses.

Benedicció irlandesa Que els camins s’obrin a la teva trobada, que el sol brilli sobre el teu rostre, que la pluja caigui suaument sobre els teus camps, que el vent bufi sempre a favor teu.

Que guardis en el teu cor amb gratitud el record preciós de les coses bones de la vida.

Que tot do de Déu creixi en tu i t’ajudi a portar l’alegria aIs cors dels qui estimes.

Que els teus ulls reflecteixin una brillantor d’amistat graciosa i generosa. com el sol que surt entre els núvols i escalfa el mar tranquil.

Que la força de Déu et mantingui ferm/a, que els ulls de Déu et mirin, que les oïdes de Déu et sentin, que la Paraula de Déu et parli, DISSABTE, 19 D'AGOST A LES 9 DEL MATÍ que la mà de Déu et protegeixi, i que fins que tornem a trovar­nos.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Des del dia 2 al 6 d'agost, es van ce­ lebrar una bona colla d'actes en mo­ tiu de la Festa Major del municipi.

Com cada any, l'assistència va ser molt nombrosa i hi va haver distrac­ ció per a tots els gustos i edats.

Si voleu veure un reportatge gràfic molt ampli de les diferents activitats, cliqueu sobre el Virrei

Fotos: Ajuntament de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Segona edició dels Premis de Recerca "Vila d'Esparreguera" El passat dia 1 de juliol de 2017 es va fer l’acte de lliurament de la segona edició dels Premis de Recerca Vila d’Esparreguera 2017 a la sala d’actes de can Pasqual de la ma­ teixa població d’Esparreguera. Aquests premis, convocats per les regidories de Joventut i de Memòria Històrica de l’Ajuntament d’Esparreguera, promouen l’estudi i la recerca en qualsevol àmbit del coneixement i de l’expressió centrat en aquesta ciutat de la comarca del Baix Llobregat. Hi han 3 categories, cadascuna amb el seu premi: 3r. i 4t d’ESO, 1r i 2n de Batxillerat i d’adults.

En la categoria d’adults, el treball guardonat va ser el presentat pels sabadellencs Òscar i Albert Masó Garcia, col·laboradors del “Vacarisses, balcó de Montserrat” des de fa sis anys, amb el títol “Catàleg de roques i agulles monolítiques del massís de Sant Salva­ dor de les Espases”. L’objectiu d’aquest treball és el de fer una revisió i actualització del catàleg de roques i agulles monolítiques del massís de Sant Salvador de les Espases, molt lligat a Esparreguera ja que forma part del seu municipi i els principals escaladors pioners que van introduir l’escalada a aquest paratge són esparreguerins. L’objectiu és que aquest catàleg sigui acurat i rigorós i no es concep com una guia d’excursions ni d’escalada, tot i que cal descriure aproximacions i localitzacions així com els principals sectors d’escalada a mode d’annex i les normatives de regulació ecològica. El premi consisteix en la publicació del treball en format llibre.

Albert i Òscar Masó Garcia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El jurat va destacar el detall i originalitat del projecte presentat i l’alcalde de la població, n’Eduard Rivas, va celebrar que tracti el massís de Sant Salvador de les Espases, el qual cal reivindicar com a patrimoni natural i donar­li una major importància pel seu valor ecològic i paisatgístic.

Per acabar, cal recordar que el guanyador de la primera edició dels Premis de Recerca Vi­ la d’Esparreguera (2016) va ser l’Àngel Manuel Hernández Cardona, col·laborador il·lustre del “Vacarisses, balcó de Montserrat” i un veritable pou de ciència.

Els guanyadors d’aquest premi ens sentim orgullosos de ser els seus successors, agraïm la valoració feta pel jurat i esperem contribuir un xic més a donar valor i importància al massís de Sant Salvador de les Espases, molt estimat pels habitants dels municipis que el comparteixen.

Alcalde i regidors de l'ajuntament, jurat i participants de la segona edició dels Premis de Recerca "Vila d’Esparreguera"

Text: Albert i Òscar Masó Garcia Fotos: Àngel M. Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 15

DELS DIARIS

E

l dos d'agost de l'any 1484, fa 533 anys, esclatava la primera gran crisi política entre les institucions de govern del Principat de Catalunya i la monarquia hispànica formada pels reis Ferran d'Aragó i Isabel de Castella. El motiu que va conduir a la crisi va ser la decisió dels monarques hispànics d'unificar les inquisicions castellana i aragonesa (1483) en un sol organis­ me dirigit des de Toledo. Tant la Generalitat com el Consell de Cent barceloní es van oposar a aquesta mesura política argumentant que obeïa a una maniobra de poder autoritarista i centralit­ zadora que violava les constitucions de Catalunya jurades pel monarca.

La inquisició hispànica havia estat establerta sis anys abans (1478) per decisió dels Reis Catòlics amb el pretext de controlar el procés d'assimilació dels jueus conversos a la fe cristiana. Inicial­ ment només va ser implantada als països de la corona castellana. Però el 1484 —sis anys després — va ser establerta, també, als països de la Corona d'Aragó. Als regnes d'Aragó i de València va ser implantada amb relativa rapidesa. Però, en canvi, les elits del Principat i de Mallorca van presentar molta resistència a l'establiment d'un organisme de naturalesa policial i judicial que es­ capava del control de les institucions de govern pròpies.

El projecte d'unificació inquisitorial responia a la voluntat de crear un organisme que havia de ser el precedent d'una bateria de polítiques centralitzadores. El rei Ferran, en la seva qualitat de comte de Barcelona i príncep (home principal) de Catalunya, va intentar negociar la proposta.

Però la negativa de les institucions catalanes, que no acceptaven altre vincle amb l'edifici polític hispànic que la figura del rei, va desembocar en una crisi política que el monarca va resoldre amenaçant de decidir a favor de la pagesia de remença en el conflicte obert amb l'estament nobi­ liari.

I la inquisició seria convertida en el primer organisme centralitzat de l'edifici polític hispànic.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 16

DELS DIARIS

La maleïda, pèrfida i brutal inquisició va instaurar­se a Barcelona el 1483, sota la supervisió de fra Tomás de Torquemada, molt rebutjat per la ciutadania, i que, per tal de mostrar el seu poder, va entrar a cavall a la catedral. L’escut de la inquisició continua al mateix lloc que la seva seu: a prop de l’entrada de l’actual Museu Marés, a la plaça Sant Iu. Hi apareix una creu cristiana, una branca d’olivera, que simbolitzaria la misericòrdia, i una espasa, que representa la justícia. L’envolta una cadena de bau­ les (que simbolitza el Toisó d’Or, actualment encara utilitzat per la casa reial espanyola) de la qual penja un objecte que sembla un porc, però que realment representa la pell d’un xai.

Escut a la façana del Museu Marés (Carrer dels Comptes) ­ Barcelona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS

Per què la participació no és un element determinant per a legitimar el referèndum de l’1­O? La Comissió de Venècia no recomana d'establir quòrums de participació, ja que això podria incentivar l'abstenció dels ciutadans que hi estan en contra L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha demanat als partits independentistes que estableixin un ‘consens polític previ’ al referèndum de l’1 d’octubre perquè la independència tiri endavant si obté ‘més vots favorables que contraris, sigui quin sigui el percentatge de participació registrat’, segons que ha publicat Europa Press. En el document intern de l’ANC, al qual ha tingut accés l’agència de notícies, l’Assemblea vol assegurar un consens previ per tal d’evitar un possible boicot dels partits contraris a la celebració del referèndum: Ciutadans, PP i el PSC. En aquest sentit, l’ANC ha apuntat que ‘fer boicot és adulterar l’abstenció i l’ús normal del mètode democràtic’.

La demanda de l’Assemblea pretén deslegitimar l’estratègia d’alguns grups, sovint contraris a la celebració del referèndum, que volen condicionar la validesa de la votació al percentatge de participació. En aquest sentit, l’ANC assenyala que, el fet que la participació no arribés al 50% ­llindar mínim proposat per alguns sectors­, no va condicionar l’aprovació, en referèndum, de la constitució europea a l’estat espanyol ­amb una participació del 41,77%­, ni de l’estatut de Catalunya, el 2006, que va ser aprovat, també en referèndum, amb una participació del 49,5%.

Però per què no cal un mínim de participació per a legitimar el referèndum de l’1­O? La Comissió de Venècia, l’òrgan consultiu del Consell d’Europa, en el Codi de bones pràctiques sobre els referèndums de 2007 recomana de no estipular cap quòrum de participació mínima ni cap percentatge mínim d’aprovació, perquè això podria afavorir l’abstenció d’aquells contraris a la proposta que se sotmet a votació. En aquest sentit, el codi de bones pràctiques posa un exemple: ‘Si el 48% és favorable, el 5% contrari i el 47% s’absté, el percentatge opositor podria Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS deixar de participar per imposar el seu punt de vista, encara que sigui una minoria’. A més, la seva absència en la campanya tendeix a fer créixer l’abstenció. Fomentar tant l’abstenció com la imposició del punt de vista d’una minoria no és saludable en una democràcia.’ D’una altra banda, si el referèndum guanya per una majoria insuficient per a arribar al percentatge requerit, es genera una situació política ‘estranya’, ja que ‘la majoria sentirà que ha estat privada de la victòria sense cap raó justa’, segons apunta la Comissió de Venècia.

Llei del referèndum En aquesta línia, la llei del referèndum, que Junts pel Sí i la CUP van registrar al Parlament el 31 de juliol, no preveu cap mínim de participació. No obstant això, l’article 4 del marc legal que ha de donar cobertura a l’1­O sí que estableix que si hi ha ‘més [vots] afirmatius que negatius, implica la independència de Catalunya’, per la qual cosa n’hi hauria prou que el sí guanyés per un vot. Si això passa, el Parlament ‘celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya’ en ‘els dos dies següents a la proclamació dels resultats’. En cas que guanyi el no, es convocarien eleccions al Parlament de Catalunya.

Consens entre els membres del govern En una entrevista a TV3 el 12 de juny, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vice­president, Oriol Junqueras, van expressar unitat pel que fa la negativa d’establir mínims de participació. ‘Com es guanyen els referèndums en democràcia?’ ­va preguntar Puigdemont. ‘Per un vot, doncs això farem’. Per la seva banda, Junqueras va recordar que la Comissió de Venècia, recomana de ‘no establir cap mínim de participació, perquè això pot incitar al boicot d’una de les parts’. I per deixar clara la determinació del govern a implantar el que decideixin la majoria dels ciutadans a les urnes, Puigdemont va assegurar que els resultats s’aplicarien ‘siguin els que siguin i digui el que digui l’estat’ de donar cobertura a l’1­O sí que estableix que si hi ha ‘més [vots] afirmatius que negatius, implica la independència de Catalunya’, per la qual cosa n’hi hauria prou que el sí guanyés per un vot.

Si això passa, el Parlament ‘celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya’ en ‘els dos dies següents a la proclamació dels resultats’. En cas que guanyi el no, es convocarien eleccions al Parlament de Catalunya.

Gisela Pérez Mauri

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 19

RACÓ DEL CONTE

El gegant moro i la lluna Un conte de Festa Major per als petits de la casa Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un nen sitgetà que es deia Guim i que vivia en una casa de pedra al Carrer d’en Bosch. El petit Guim cada nit, quan tothom dormia i les llums de tot el poble s’apagaven, pujava al terrat a mirar la lluna, i es preguntava meravellat si algun dia po­ dria arribar a tocar­la. En Fa­luch, el gegant moro, que vivia al seu Palau just al costat de casa d’en Guim, sabia què feia cada nit aquell menut de sis anys, perquè al ser tant alt, el cap li sortia per sobre del terrat de casa seva.

Com que els gegants són màgics i poden ajudar als nens, en Fa­luch va decidir parlar amb en Guim. Una nit d’estiu, mentre estava estirat mirant el cel, va sentir una veu profunda que li deia: – Tssst, tssst, ep! Guiim!

Quin ensurt! En Guim va fer un bot i es va posar dret de cop, va encendre la llanterna que duia a la butxaca del pijama i va il·luminar tot el seu voltant, fins descobrir el cap del gegant moro que sobresortia del terrat del costat.

– Fa­luch! Què fas despert? Els pares m’han dit que els gegants dormen tot l’any fins que arriba la vigília de Festa Major! –va exclamar en Guim.

– Els gegants dormim amb els ulls oberts – va dir en Fa­luch – No ho veus que no els po­ dem tancar? A més, com que sóc tan alt, tan alt, han hagut de foradar el sostre perquè si no, no hi cabria. I vés, amb el temps, de tant tenir el cap a les altures, m’he fet amic de la lluna...

– Ah si? Doncs a mi m’agradaria poder tocar la lluna –exclamà en Guim­ M’agrada molt com brilla, i sempre li explico coses quan pujo aquí dalt.

– Ja ho sé, per què et penses que m’he saltat les normes i m’he posat a parlar amb tu? Els gegants no podem parlar amb els nens i nenes del poble, però amb tu he fet una excepció, ets el meu veí i et veig tan interessat en...

– Què, què? Em portaràs a la lluna Fa­luch? Sí, sisplau!

– Ufff! Hauríem de construir un coet i fer­nos astronautes, quina feinada! Faré una cosa millor Guim, jo et portaré la lluna a tu ­li va dir el gegant moro.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 20

RACÓ DEL CONTE En Fa­luch li va demanar que estigués molt atent al cel, perquè hi hauria una nit, per la lluna no­ va d’agost, que aquesta desapareixeria del cel... i seria impossible veure­la. Just abans de la Fes­ ta Major.

“Però com pot ser?” Va pensar en Guim, com podrà el gegant portar­me la lluna? Quin misteri.

S’acostava la vigília de Festa Major, els balls assajaven pels carrers de Sitges, se sentien gralles i es respiraven nervis i emoció. En Guim continuava pujant al terrat cada nit, però aquella vegada va ser diferent: en Fa­luch no treia el cap, tot era negre i no trobava la lluna en cap tros de cel. El gegant tenia raó!

L’endemà el carrer d’en Bosch s’ompliria de gent, pares i mares, tots els nens i nenes de Sitges s’aplegarien davant del Palau del Rei Moro. En Guim no ho sabia, però els gegants moros estre­ naven vestits nous, i tot el poble volia veure com n’havien quedat de bonics! A l’obrir­se les por­ tes del Palau, els geganters van treure en Fa­luch i la La­hia, i amb parsimònia els van anar vestint i pentinant. Quina preciositat de roba, i quines capes! Només quedava un detall per des­ cobrir: el barret del gegant moro.

En Guim s’ho mirava des del seu balcó, just a l’alçada de la cara del gegant. Llavors es va enfi­ lar per l’escala un geganter a posar­li un turbant verd i groc, i tothom aplaudia! Però quedava un detall. Van treure una capsa daurada i un altre geganter cridà: “Falta la lluna! Però no hi arribem!

Noi, podem pujar al teu balcó?”. En Guim va obrir la porta i aquell geganter li va donar una llu­ na daurada, grossa i molt brillant, per a col·locar­la dalt de tot del barret d’en Fa­luch. I ho va fer, nerviós però content, mentre tothom aplaudia.

Sí, el gegant li havia portat la lluna, i ell l’havia posat, per sempre, al seu turbant. Les gralles van engegar i els gegants s’alçaren a ballar. I mentre tombava, en una revolada, en Fa­luch va picar­li l’ullet. I en Guim va somriure satisfet, feliç.

I així és com a cada Festa Major, el gegant moro porta la lluna al seu barret, la lluna nova d’agost. Per això els nens i nenes de Sitges que saben la història del petit Guim, somriuen al gegant mirant cap al cel, sabent que la màgia de la lluna es fa realitat cada Festa Major.

Vinyet Duran Ferrer Sitges

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 21

RACÓ DEL CONTE

L'ONADA Assegut sota un arbre del jardí, la mirada perduda en el firmament, un nen s’amara a poc a poc de nit i de vent. No s’adona dels cotxes que passen accelerats, ni de les pampallugues que fan les finestres aquí i allà; ell només escolta el vent i només s’adona del firmament. I creix una onada, i creix i creix. Una onada feta de meravelles que el vent li canta al nen, una onada de somnis que els estels encenen a la seva ment.

L’onada l’agombola i ell tanca els ulls i es deixa endur. En obrir­los, es troba flotant enmig de la immensitat. Avall, molt avall, es veu la Terra i, si s’hi acosta –es capbussa dins l’espai–, fins i tot pot veure el seu poble i casa seva i la mare fent el sopar. Torna a pujar amunt, fa unes braçades cap aquí, cap allà, endavant, endarrere i, quan s’adona que l’envolta una solitud imponent, veu allí mateix un corrent tot fet de llum que travessa l’espai. Unes braçades més i, sense pensar­ s’hi, es fica dins el corrent i queda envoltat d’estels petitons que aletegen com papallones. Pot sentir com el corrent avança per l’espai a gran velocitat, però allí dins s’hi està bé amb tots aquells estels que aletegen i li fan pessigolletes. S’asseu amb les cames creuades i es deixa por­ tar enllà i enllà i enllà. Si mira avall pot veure uns planetes petits que es donen cops entre ells i reboten com pilotes de goma. O bé d’altres tots envoltats d’anells per on patinen unes noies de color de lluna. I n’hi ha uns plens de forats per on treuen el cap unes criatures d’ulls molts gros­ sos dins dels quals s’hi veuen galàxies senceres. També passa per un lloc on juguen a fet i ama­ gar uns éssers gegantins coberts amb armadures d’or; s’amaguen darrere els planetes i, quan un altre els troba, les seves rialles clares ressonen per l’univers. Una nau espacial passa molt a prop.

El nen pensa que ja es hora de tornar a casa, així que treu un braç del corrent, s’agafa a una nan­ sa de la nau i s’allunya cap a la Terra. Se li tanquen els ulls.

L’onada s’enretira, endormiscada, minva i minva i desapareix. El nen obre els ulls sota l’ar­ bre, parpelleja, fa un gros badall i s’empassa un pessic d’espai. A la seva mirada, el caliu d’una cançó distant.

Un relat de: Shaudin Melgar­Foraste Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 22

COL·LABORACIONS

Les persones grans, grans persones No és fàcil fer­se gran. La societat occidental avança de manera imparable en el procés d’envelliment de la població. Actualment, el que es porta és ser jove, atractiu, estar sa, produir, ser actiu. Ens trobem en una societat que valora en excés l’eficiència i les vir­ tuts atribuïdes a la joventut i que acaba excloent les persones que no poden respondre a aquestes exigències. La nostra societat cada vegada està més envellida, i margina d’una manera cruel tots aquells que ja no creu útils. La dimensió més dramàtica és la falta de relacions humanes, l’abandonament, la soledat i l’aïllament. Les relacions so­ cials són fonamentals per a una bona qualitat de vida.

Maltractar una persona gran és abandonar­la a la seva disminució i feblesa, és tractar­ la habitualment amb la rutina de la fredor més absoluta. És el que suposa un cuidador que només cuida físicament, sense mirades, gestos, paraules d’afecte i tendresa. Com més grans, més entranyables són les persones grans, i més els hem de tractar amb dig­ nitat i sobretot amb tot l’amor, i no amb la màxima indiferència. Per a les persones grans, el pitjor maltractament és la manca de respecte i el tracte inadequat que la soci­ etat en general els atorga, i molt concretament, alguns familiars, perquè els és una càr­ rega, un destorb.

Cal sensibilitzar­nos tots per evitar la discriminació i abús cap a les persones grans, deixar­los sols i marginats, evitar l’aïllament familiar i social, en canvi, generar relaci­ ons de confiança, d’estima, de suport emocional, molta, moltíssima paciència. Mal­ tractar és menysprear, arraconar, dir que no serveixes per a res, avergonyir­te d’anar a un lloc perquè fa pena o pel que diran, no escoltar perquè tenim pressa. Cal acompa­ nyament, escolta, conversa, afecte… i sempre, qui millor ho pot fer és la pròpia famí­ lia, sense cap mena de dubte. Perquè no estem parlant, només, de persones grans, sinó de grans persones.

Montserrat Rosell Pujol Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 23

COL·LABORACIONS RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL ABANS DE LLEGIR EL LLIBRE DE LES BÈSTIES El Llibre de les bèsties és una obra molt antiga, que Ramon Llull va escriure cap a l'any 1288, ara fa més de set­cents anys. És la setena part del Llibre de meravelles.

Es diu així, perquè el protagonista, anomenat Félix, és un pelegrí, que va caminant pel món i que es “meravella” de totes les coses extraordinàries que veu, tant si són bones com dolentes. Félix, durant el seu viatge, arriba a un lloc on els animals elegeixen un rei: aquí comença el Llibre de les bèsties. Els personatges de la història són animals, però parlen i actuen com les persones. El protagonista és una guineu molt dolenta, que només busca de quina manera podrà enganyar el rei lleó.

Al Llibre de les bèsties hi ha una història principal, que és la de la guineu, i a dins, tot de petites narracions o exemples. Els exemples, a l’època medieval, eren una bona manera de donar consells sobre com s'havia d'actuar correctament.

Encara que Ramon Llull en el Llibre de les bèsties sembla que parli d'animals, en realitat, té una altra intenció: vol criticar el comportament dels humans. Per això, al final de la història, Félix porta el llibre a un rei, perquè llegint­lo, pugui triar bons consellers i governar bé.

El català que es parlava quan Ramon Llull va escriure el Llibre de les bèsties era molt diferent del que es parla ara, perquè amb els segles les llengües canvien i es transformen molt. És per això que el text d'aquesta obra que estàs a punt de llegir no és l'original que va escriure Llull, sinó una adaptació moderna i força més breu. Ara bé, perquè et facis una idea de com era la llengua d'aquest escriptor, trobaràs un fragment acompanyat de la forma original. Si els compares, veuràs que són molt diferents.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 24

COL·LABORACIONS PERSONATGES DEL LLIBRE DE LES BESTIES ANIMALS PROTAGONISTES Na Renard. Aquesta guineu petita i de poca presència és la protagonista del llibre. Amb les seves trampes i traïcions enganya totes les altres besties. Al final del llibre el Lleó se la menja.

Lleó. És l'altre protagonista del llibre, juntament amb la guineu. Com en totes les faules i contes, el Lleó és el rei de tots els animals, perquè és fort, valent i de gran bellesa. Llull el posa com a exemple de governant que no té bons consellers.

Orifany (elefant). És l'animal més gros de la selva, però no pas el més valent. Com que menja herba, no accepta que el Lleó, que menja carn, sigui rei. Amb la seva intel·ligència, al final del llibre descobreix les traïcions de la guineu.

ANIMALS QUE S'OPOSEN AL REI Bou. Aquest animal gros, lent i tranquil serà víctima dels enganys de Na Renard. Quan va al país dels homes, el fan treballar molt i se'l volen menjar. És tan babau que acaba demanant al rei que se'l mengi.

Paó i conill. Són uns consellers del rei que tenen un paper molt curt en la història. Com que tenen por de Na Renard, sempre fan el que diu ella. Al final són expulsats del regne de les bèsties.

Senglar. És un animal que menja herba, i per això vol que el rei sigui el Cavall. Na Renard utilitzarà el senglar, enganyant­lo, perquè lluiti amb el rei. Després de la mort de la guineu, el Lleó el nomenarà con­ seller.

ANIMALS FIDELS AL REI Serp. És la principal enemiga de Na Renard, i té un paper curt, però important en el llibre. El rei la nomena consellera, perquè és un animal intel·ligent i de confiança. La guineu aconsegueix allunyar­ la de la cort.

Gat i gos. El Lleó nomena el Gat cambrer, i el Gos, porter. Seran enviats com a regals al rei dels homes: el gat, perquè s'assembla al lleó, i el gos, perquè és caçador, La guineu aconsegueix fer­los fora de la cort perquè li fan nosa.

Gall. No té un paper gaire destacat. El Lleopard i l'Orifany el volen per conseller del rei, en lloc de Na Renard. La guineu se'l menjarà davant del rei, perquè destorba els seus plans.

Os i llop. Només surten en un moment de la història. Són dos animals intel·ligents, i per això Na Renard convencerà el rei perquè els ofereixi de regal als humans.

Onça (pantera). Aquest animal que menja carn és fidel conseller del rei. Serà enviada al país dels humans com a bon missatger. En tornar, morirà lluitant contra el Lleopard.

Lleopard. És un dels principals enemics de Na Renard, que no pararà fins a apartar­lo de la cort.

Quan se'n va al país dels homes, el rei el traeix robant­li la muller. En tornar, morirà a mans del Lleó davant de tots els animals.

Continuarà.

Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 25

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DE BARCELONA INDRETS DE LLEGENDA

Sant Martí de Provençals El nom de Sant Martí té origen en la vella església de Sant Martí que es trobava en aquells indrets. El qualificatiu de Provençals prové d'haver­s'hi establert uns provençals que van venir a Barcelona amb la princesa Dolça de Provença després que aquesta es cases amb el comte Berenguer III.

Quan sant Martí era soldat, va venir a Barcelona en un any de terribles gelades. Demanà posada en una casa que hi havia en el petit poblet que després prendria el nom del sant. Van conversar amb l'amo, el qual es va queixar de les gelades primerenques que mataven les plantes i arruïna­ ven els pagesos. El sant, agraït per l'hospitalitat del pagès, li va prometre que després dels pri­ mers dies freds, tornarien uns quants dies de bonança perquè les plantes arrelessin bé i poguessin resistir millor els freds, i així va succeir sempre. Aquesta bonança momentània del temps és coneguda per “l'Estiuet de sant Martí”.

Una altra tradició conta que un any de fred terrible, sant Martí passava pel paratge on hi ha l'església, que aleshores era un bosc molt espès, i se li va aparèixer un captaire que li va dir que es moria de fred. El sant partí la capa amb l'espasa i li'n donà la meitat. El captaire era el diable, que el volia alleugerir de roba perquè el fred el matés. Nostre Senyor va voler prote­ gir el sant i va apujar la temperatura, que sempre més ha estat igual per recordar aquell moment de l'any.

A l'indret on van passar aquests fets, es bastí l'església de Sant Martí. En el timpà de la porta hi ha una representació del sant partint­se la capa amb el diable.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 26

COL·LABORACIONS El Cor menjat Encara es conserva un edifici molt singular al principi del carrer del Clot ­tocant als inicis del carrer Mallorca­ que data del segle XII, encara que està molt canviat. S'anomena la Torre de Fang, perquè aquest va ser el material inicial en que es va bastir. Allí va succeir­se la llegenda del Cor menjat.

Ramon Berenguer va contraure matrimoni amb la princesa Dolça de Provença. La dama va venir a Cata­ lunya acompanyada d'un estol de cavallers provençals per fer­li companyia i perquè no s'enyorés de la seva terra. El comte els va concedir propietats prop de la ciutat, pel costat on hi havia la capelleta de Sant Martí, per la qual cosa aquell indret va prendre el nom de Sant Martí de Provençals.

El comte hi construí també una casa de camp, anomenada la Torre de Fang. La dama provençal hi anava sovint per trobar­se més a la vora dels seus paisans. La comtessa sovintejava cada cop més les visites. La preferència de la dama per la casa de camp va fer sospitar el comte, que manà al seu servei que la vigilés. I no van trigar a sorprendre un jove trobador que, des del peu d'una finestra de la casa, dedicava a la comtessa les inspiracions de la seva lira.

El comte, en saber la infidelitat de la seva esposa, es posà furiós i jurà venjar­se'n. Manà que fes pres el trobador sense que la seva esposa ho sabés. El comte va fer matar el trobador. I tot seguit va manar que li traguessin el cor, el va fer guisar pel seu cuiner i el van portar a taula en un àpat. La comtessa, ignorant de que es tractava, se'l va menjar. Després el comte li preguntà si li havia agradat aquell plat tan fi, que ell havia manat de guisar expressament per a ella. I aleshores va fer conèixer­li que era el que acabava de menjar.

La comtessa tingué un gran disgust i jurà no menjar mai més cap altra cosa, ja que no volia profanar la boca per on havia passat el cor del seu trobador. La comtessa morí de gana perquè no volgué tastar cap menja més. I d'aquest fet de protesta es desprèn que la princesa, probablement, va ser la precursora de les avui dia anomenades vagues de fam.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA RECOLLIDA DE LATRINES Fins ben entrat el segle XX el bany no va estar estès en totes les cases particulars. Als pobles grans hi havia les comunes, que estava comunicades amb el clavegueram. Però a les masies la latrina quedava aïllada i de l'acumulació de fems se'n treia pro t.

A principis del segle XX la mortalitat es va reduir molt per les millores higièniques que es van adoptar, com ara la instal·lació del clavegueram, el major control de l'aigua potable i dels aliments, i una millor neteja. Entre 1900 i 1930, l’esperança de vida a l'Estat espanyol va augmentar dels 35 als 50 anys.

La comuna Fins al segle XX els banys particulars estaven reservats als rics.

La resta de la població feia ús de les latrines públiques, la comuna. Si les latrines no estaven comunicades al clavegueram, els fems anaven a parar a un pou sec i s'hi acumulaven.

Les masies també tenien latrina particular que també anava a parar a un pou sec.

Latrina del segle XVIII

Els excrements s'anaven acumulant i de tant en tant pas­ sava el guardaempriu o marxant de comuna, que tenia una perxa llarga amb la qual sondava l’alçada que havien assolit els fems.

Si considerava que havia arribat el moment, donava dia i hora per la recollida.

Comuna del segle XIX Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS

El caganer Al pessebre apareix la figura del caganer. Antigament en els pobles sense comunes era habitual trobar gent al camp defecant. Un pessebre complet requeria el caganer, el fertilitzador de la terra de cultiu.

El “tastafems” Llanceu aigua a la comuna, que demà passat ve el marxant. L'arribada del marxant havia de ser anunciada, perquè fugís tothom de la pudor. Però, sobretot, per afegir una quantitat d'aigua que ajudés a dissoldre els llots aferrats a les parets i terra del pou sec, i també per augmentar el vo­ lum total de fems. Però no valia fer el viu i llençar massa aigua, perquè el preu del quilo de fem­ tes depenia de la seva qualitat i densitat.

El marxant tastava els fems i en funció de la textura i gust donava el preu. Ara ja fugia tothom.

Arribava l'hora de l'extracció. El marxant i el seu ajudant anaven omplint els bots del carro de la latrina amb galledes, que després revendrien als pagesos com a adob. Una feina digníssima i molt ben pagada. Un cop feta l'extracció, la pudor durava dies.

De qualitat No tots els fems animals tenen la mateixa qualitat com a adob. Els més preuats són els de cabra.

Els de pitjor qualitat, els del porc, que són contaminants del subsòl i les aigües subterrànies. Els purins, els excrements de porcí, no es poden aprofitar. L'expressió “del porc s'aprofita tot” ne­ cessita matisos. La recollida dels fems humans i d'animals d'estable era gratuïta per al ramader, que a més a més cobrava per la venda dels quilos acumulats. La recollida de purins i la neteja de la cort de porcs, en canvi, li suposava un cost.

Higienisme L’higienisme sorgeix a partir de la teoria bacteriana de la malaltia, demostrada per Louis Pasteur i que situa en els microorganismes l'origen de les afeccions, i de la pressa que van suposar les epidè­ mies de còlera del segle XIX. Louis Pasteur Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS Còlera en el mitjó Jaume Ferran i Clua va descobrir una vacuna contra el cò­ lera el 1885. També va trobar una vacuna contra el tifus, una contra la ràbia i una contra la tuberculosi. El Dr. Fer­ ran va anar a França per recollir bacils del còlera, que el seu col·lega Robert Koch havia aconseguit aïllar. Carregat amb cinc flascons, el van detenir a la frontera. Li van de­ comissar quatre dels flascons i va estar retingut vuit dies.

Vuit dies amb la ment en el mitjó de la maleta que contenia la darrera mostra.

Jaume Ferran i Clua

Per fi va ser alliberat i un cop al laboratori va poder preparar la vacuna. El temps se li havia tirat a sobre i no podia esperar més, de manera que va provar la vacuna amb un cobai i ràpidament va passar als humans: ell i la seva família. Van sobreviure. També van sobreviure bona part dels 50.000 vacunats.

Però Ferran tenia problemes polítics: el ministre de Governació Romero Robledo era proper al també investigador del còlera Mendoza, d'idees contraries a l'origen bacterià de la malaltia. El ministre va aturar les vacunacions i va menysprear els avenços de la línia d'investigació de Fer­ ran. Robledo va arribar a dir al Parlament: ¿Son los microbios, son los bacillus, causa o conse­ cuencia de las enfermedades? Este es todo el problema (un altre polític espavilat, com ara).

La dada El 1885 van morir més de 150.000 persones a Espanya víctimes del colera.

El detall L'higienisme va promoure la construcció i la millora del clavegueram, la col·locació d'esco­ pidores contra la tuberculosi, el tractament de l’aigua potable, el derrocament de les muralles de Barcelona perquè circulés l’aire enrarit, el termalisme i l'exercici físic. Gràcies al terma­ lisme, poblacions com Caldes de Malavella, de Montbui, d'Estrac o Sant Hilari Sacalm van rei­ niciar els tractaments curatius amb aigües, atu­ rats després de la caiguda de l'Imperi romà.

Balneari "Vichy Catalan" (Caldes de Malavella) Edifici inagurat el 1890

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS Sol d'estiu, sol d'hivern De tant en tant miro de fer una passejada, carretera amunt, tot pregant. L'entorn m'ajuda. Avui he matinejat. He vist eixir el sol amb la solemnitat d'un director d'orquestra. Feia un dia lluent com un ull de gat. Ben aviat he sentit que el sol m'acaronava, amb insistència creixent, i s'arrapava a la pell. He pensat: ja pica. Quan feia l'últim revolt ja em pessigava desvergonyidament. He co­ mentat: Com pica avui! I en arribar a les pinedes he protestat descaradament: això no s'aguanta!

M'he tret la geca, em feia nosa la camisa i em sobrava tota la vestimenta. M'hauria alliberat de tots els embolcalls, com un ametlló madur.

He pres alè sota un pinyer curullat de verd. Tot l'entorn era una bugonada. Tot reposant, m'he po­ sat a pensar: a l'estiu, tots els ropatges sobren. Per a viure a pleret en tindríem prou amb el ropat­ ge de la pròpia nuesa. Es comprèn que tothom alleugeri els vestits, celebri una alenada de ventijol fresquívol i cerqui l'aigua amb deliri. És que el sol és proper, net, omnipresent. Tot el que no és sol fa tornassol. En canvi, a l'hivern, faig aquest mateix camí amb abric i tapaboques.

Es que el sol és llunyà, vergonyós i difuminat per la calitja. No té virtut.

Els marges floreixen gebre i el taro m'agullona pertot. Per això necessito tant d'abrigall per a sentir i conservar l'escalf del meu batec. Aleshores he comprès per què, quan Déu és llunyà, em­ boirat pel dubte, enllorat per la ignorància o eclipsat pel pecat, la gent necessita tantes coses per a sentir­se viva. Com més propietats tenen, amb més seguretat es captenen. Com més gran és el capital seu, més segur senten el jo seu. Com més coses posseeixen, més s'autoposseeixen. I és que, si no tenen no poden viure, perquè han posat el seu viure a l'abric del que tenen.

Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (V) El bisbe Marimon va prohibir dir missa els diumenges a la capella de Sant Felip Neri del mas de les Ferreres (Rellinars)

En l'entrega anterior, s'oferia la biografia del bisbe Ramon Marimon, que va regir la diòcesi de Vic entre el 1721 i el 1744, i es comentava la visita que va fer a Vacarisses i Rellinars l'11 d'octubre de 1726. En aquesta col·laboració es tractaran les visites que va fer­hi els anys 1735 i 1742.

Visita pastoral del 26 d'octubre de 1735 La segona visita que el bisbe Marimon va fer a l'església de Vacarisses i a la sufragània de Rellinars és del 26 d'octubre de 1735. En el marge de l'acta corresponent (ABEV 1225, fol.

226v­228v) es diu que hi ha 97 cases i 440 persones amb capacitat de rebre la comunió.

Aquestes xifres representen un augment significatiu respecte a la visita anterior, esdevinguda nou anys abans. El report de la visita és força interessant pels detalls que aporta el bisbe, tant de les antigues esglésies de Vacarisses i de Rellinars, com dels ornaments sagrats i de la vestimenta sacerdotal. Aquest és el començament de l'acta: "St Feliu de Vaquerissas als 26 de octubre de 1735. Nos Dn Ramon de Marymon, etc. Havem visitat la Igla parroql de St Pere y St Feliu de Vaquerissas (de la qual es rector lo Rt Franco Solà) ÿ en ella lo cementiri, reserva del SSm Sagrament, devant del qual crema llantia nit y dia; fonts baptismals, etc. Screistia, etc. També havem visitat la Igla de St Pere y St Fermi de Rellinàs sufraganea. A major gloria de Deu conservació ÿ aument, etc.".

Després d'aquest preàmbul, mana que "tornia lo rector à llegir ab cuydado las provisions de la visita que ferem als 10 de novembre 1726" i que les compleixi o les faci complir. A continuació fa un seguit de manaments: "Fassan nous los vasets dels olis chrisma, ÿ cathecumenos, miriam la roba de la sacristia, recusian, ÿ forren de nou la que en necessite. Fassan alguns Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS purificadors, que sian grans, ÿ creu en ells, ÿ als que ara no hi ha. Posen vetas al coll de las albas, ÿ als amitos que no ni aja. Adoben la casulla de llama blanca; fassan manipulo, y estola per ella, ÿ tambe à las que hi ha de color blanch ÿ vermell; y a la morada, que adobaràn.

Mudian las manegas à una alba que hi ha de tela; ÿ de altra que ni ha de vella ne fasan tovalloletas de lavabo. En lo altar del St Chisto pintian de nou lo que està escrostat. Fassan adobar lo un dels candeleros de plata; ÿ clavar las imatges de Sts que hi ha en creu. Adobian la teulada del comunidor".

Encapçalament de l'acta de la visita pastoral de l'any 1735

En la següent provisió, ordena al rector, assistit pel "batlle o en sa absencia el regidor mes antich", que "tots los homens se posen en la nau que compren la capella de Nra Sra del Roser fins à la de St Felip Neri, y no permetia se posen en altra part del restant de la Igla que ha de quedar per las donas". Respecte a la construcció de la nova sagristia, el rector exposa que és "molt dificultós fer la sacristia si no se dona llicencia per portar los materials à peu de obra en dia de festa" i, atès això, el bisbe permet que "pugan executarho despes de la missa major", menys en les festes principals, i concedeix quaranta dies d'indulgència als que hi treballin dues hores sense paga. Entre altres provisions, determina que les almoines que es fan amb motiu de les festivitats de Sant Josep i de Sant Gregori no es facin en dies de precepte. També fa un detallat recompte de les misses que va deixar de celebrar els anys anteriors fra Josep Fons, vicari de Rellinars, i que cal recuperar.

I com no en deixava passar ni una, el bisbe adverteix al rector que "vaja ab cuydado en notar las entradas, eixidas, o celebracions y restas del baci de las animas, puix se equivoca, y en sumas crescudas", com expressa a continuació fent detalladament els corresponents comptes. El paràgraf final de l'acta fa referència a l'església sufragània de Rellinars.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 33

COMENTARIS CASOLANS Visita pastoral del 23 de maig de 1742 La tercera i última visita que el bisbe Marimon va fer a l'església de Vacarisses i a la sufragània de Rellinars data del 23 de maig de 1742. En el marge de l'acta corresponent (ABEV 1223/1, fol.

327v­329v) es diu que hi ha 106 cases i 517 persones de comunió, és a dir, persones que han fet ja la primera comunió. En menys de set anys des de l'anterior visita, el nombre de cases i el d'habitants ha crescut notablement. Aquest és el començament de l'acta: "St Pere y St Feliu de Vacarissas als 23 de maig de 1742. Nos Don Ramon de Marymon, etc., havem visitat la Igla parroql de St Pere y St Feliu de Vacarissas, de la qual es rector lo Rnt Franco Solà, y la sufraga de St Pere y St Fermi de Rellinàs, y en ellas lo cementiri, reserva del SSm Sagrament, devant del qual crema llantia nit ÿ dia; fonts battismals, etc.".

Després d'aquest paràgraf preliminar, recorda que en la visita del 10 de novembre de 1726 va manar que "no se digues missa los diumenges, ÿ festes de precepte en la capella rural de St Felip Neri situada prop la casa, ó mas Farreras, en lo districte de la sufraganea de Rellinàs, sino que la matinal, y major se celebrassen en dita Igla sufraganea" i insta al rector que "ho cumplia, y celebria en dias que no hi ha obligacio de oir missa las que hi aja fundadas en la referida capella de St Felip Neri".

Encapçalament de l'acta de la visita pastoral de l'any 1742

Tant pel que fa a la sufragània de Rellinars com a la parroquial de Vacarisses, "lo rector, atesa la distancia de la casa mes llunÿ, comensarà la matinal, ÿ despres la major à hora, que tingan temps de poder ser arribats los que han de assistir à una, ÿ altra de les dos missas. I quant per raho de creixer, ó menguar los dias se mudia la hora de comensar la missa major, ho amonestarà los dos dias de festa immediats antes". A més, el bisbe disposa que "per evitar los inconvenients, é incomoditat de tornarse lo Dijous Sant de nit à casa la gent que assisteix al sermó de Passió, manàm se concloga aquest antes de acabarse de pondre lo sol, ó be se prediquia lo Divendres al eixir".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS En el paràgraf següent, el bisbe recrimina al rector no haver complert les provisions fetes en les dues visites anteriors respecte al nombre de misses a celebrar, tant en la parroquial com en la sufragània. Tanmateix, com el rector "se trobe de edat avansada, ÿ ab la salut poch robusta per las malaltias que ha patit poch temps ha, li manàm que luego, ÿ sens dilacio cerquia qui laÿ pose tot en clar", i que "suplia las faltas, ó acudia à Sa Santedat per alguna condonacio, per no anarsen ab aquest carrech, de que donar compte en la hora de la mort". En un altre apartat el bisbe precisa la manera de consignar el compliment de les misses. També fa un nou recompte de les misses que havien quedat pendents de fer­se.

A continuació el bisbe exposa que era "cosa impropria, ÿ contra lo estil de totas las iglesias que tinga una dona la incumbencia de tocar las campanas, ÿ en ocurrencia de temporal, ÿ en dias de festivitats haurà de ajudarse de altres, que si era de homens seria indecencia". I afegeix: "Veja lo rector si ab lo que dona, ÿ ajustanthi alguna cosa la obra, se troba algun home que exercesca aquest ministeri, ÿ en lo entretant no permetia que ningun home ni minÿó pugia al campanar".

Queda reflectida en aquest paràgraf la discriminació envers la dona: no podia ni tocar les campanes. Nogensmenys, Vacarisses es pot enorgullir d'haver tingut al segle XVIII una campanera.

Un paràgraf sencer és dedicat a les correccions o millores que han de fer­se en el temple de Vacarisses: "En la iglesia parroquial fassan adobar lo sacrari, ÿ regoneixer los baldons que per part de dins estan a las portas que perilla de quedar obert, ô obrirse ab facilitat. Clau a la porta del peu de la escala del cor, que tindran en la sacristia perque pugan lo rector, ÿ obres pendrerla quant la ajan menester per obrir. Un cobricalzer vermell. Manipulo per la casulla morada.

Recusian tota la roba de la sacristia quen necessitia, ÿ adoben los candeleros de plata. Posen sacra en lo altar de Sta Emerenciana, pots tras dels dos confessionaris, ÿ una rexeta espessa, en lo lloch de un de ells ahont hi ha una creu de St Joan". Semblantment, un darrer paràgraf indica les correccions o millores que han de fer­se a l'església sufragània de Rellinars.

(Continuarà)

Àngel Manuel Hernández Cardona

L'anomenada església vella de Sant Pere i Sant Fer­ mí de Rellinars és documentada des de l'any 951 com a sufragània de Vacarisses, de la qual s'inde­ penditzà el 1878.

Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l'església nova.

La descoberta d'una ara paleocristiana fa pensar que aquesta església s'alça en un lloc de culte molt més antic.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Orígen de la bandera d'Europa La bandera d’Europa és el distintiu i l’emble­ ma de la Unió Europea (UE) i el Consell d’Eu­ ropa (CdE), que també es fa servir per referir­ se a l’euro o els països de l’eurozona.

Consisteix en un cercle de dotze estrelles daurades sobre un camp d’atzur. L’atzur representa l’Occident i el nombre d’estrelles representa la completesa, mentre que la seva distribució en forma de cercle representa la unitat. La quantitat d’estrelles no canvia segons el nombre de membres de cada organització, car representen tots els pobles d’Europa, incloent­hi els que en­ cara no s’han unit al procés d’integració europea. Tot i que la pàgina oficial de la Unió Europea dóna a la bandera un valor laic i integrador, de simbologies n’hi ha moltíssimes: Cercle:

• Representació d’unitat i integritat.

• Segons gran part de la filosofia grega, el cercle representa el símbol de la perfecció.

• Símbol d’igualtat, doncs tot estel guarda igual distància pel que fa al centre de la cir­ cumferència.

Número dotze:

•

•

• • • • • •

Dotze és el nombre de països integrants de la Unió l’any 1986 quan es va fixar defini­ tivament el disseny de la bandera.

El rellotge té dotze hores. La situació tradicional de les hores coincideix amb el dis­ seny de la bandera.

L’any, segons el calendari gregorià, es divideix en dotze mesos.

En el Nou Testament, Jesús es va envoltar de dotze apòstols.

Els déus majors de l’Olimp, segons la mitologia grega, eren dotze.

La base del Dret romà van ser, en els seus orígens, les dotze taules de la llei.

El zodíac està compost per dotze signes.

Les dotze tribus d’Israel.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS •

•

• • •

El 12 és un nombre compost, que té els següents factors propis: 1, 2, 3, 4 i 6. Com la suma dels seus factors és 16 > 12, es tracta d’un nombre abundant.

El poliedre de 12 cares rep el nom de dodecaedre. El dodecaedre regular té les cares en forma de pentàgons regulars, i dins d’ell es pot inscriure un icosàedre regular.

La Lluna gira al voltant de la Terra dotze vegades per any.

Utilització tradicional del sistema duodecimal en lloc del sistema mètric decimal.

Els dotze treballs d’Hèrcules en la mitologia grega.

L’actual emblema és el resultat d’un concurs públic que finalment va guanyar el dissenyador catòlic francès nascut a Estrasburg, Arsène Heitz, que treballava per al servei postal del Consell d’Europa. Arsène va enviar desenes de propostes, entre elles, la finalment triada, que va disse­ nyar el 1955.

La contribució del que fos director d’informació i premsa del Consell d’Europa,Paul M. G. Lévy ­descendent de jueus i convertit al catolicisme després de la II Guerra Mundial­, al disseny final de la bandera va tenir com a base la proposta d’Arsène Lévy –que va ser el president de la Co­ missió que va triar el model d’Arsène­ donava enorme importància al número 12 (12 tribus d’Is­ rael, 12 apòstols, 12 taules del dret romà, etc.)

Heitz va tenir, segons les seves pròpies declaracions, com a font d’inspiració la imatge de la Ma­ re de Déu basada en la Bíblia, en concret en el capítol 12, 1 de l’Apocalipsi: “I va aparèixer en el cel un gran signe: una dona revestida del sol, amb la lluna sota els seus peus i una corona de dot­ ze estels en el seu cap.”

Font: curiositats.cat

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

EL RESPECTE A L'ORDENAMENT JURÍDIC I EL SEU ACATAMENT Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret

Els membres del Govern Central espanyol, impulsant la propaganda tòxica que condueix a la captació de partidaris del manteniment de la unitat territorial d’Espanya, utilitzen eslògans com: “LA LLEI OBLIGA TOTHOM” Aquesta expressió és desafortunada, ja que el que obliga tothom és l’ordenament jurídic, en el seu conjunt, aplicable a Espanya, compost per una infinitat de lleis que es complementen, s’en­ llacen i, de vegades, se solapen, i per aplicar­lo cal la seva interpretació correcta a través dels re­ glaments que desenvolupen les lleis, els principis generals del dret, la jurisprudència, el dret comparat, el costum, etc. No s’ha de complir una única llei, sinó totes, o com a mínim esforçar­ se per no conculcar­ne cap, és a dir, complir amb l’ordenament jurídic. És evident que a Espanya no existeix una única llei que ho reguli absolutament tot.

A més, hi ha pactes internacionals vinculants que obliguen els estats signataris d’aquests pactes, segons el text del pacte de què es tracti.

Els partidaris del manteniment de la integritat territorial d’Espanya, quan parlen de LA LLEI, pensen en el que estableix la Constitució Espanyola en l’article 2 i altres articles concordants: “Art. 2 La Constitució es basa en la unitat indissoluble de la Nació espanyola, pàtria comu­ na i individible dels espanyols…”

Però s’obliden o desconeixen que Espanya va signar el Pacte internacional de drets civils i polí­ tics, l’article 1 del qual diu: “1.1. Tots els pobles tenen dret de lliure determinació…”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS L’acceptació de la lliure determinació dels pobles implica el reconeixement de la possibilitat de la seva secessió.

I, en el mateix Pacte, l’Art. 2.1., diu: “2.1 Cadascun dels Estats part en aquest pacte es compromet a respectar i garantir, a tots els individus que es trobin al seu territori i estiguin subjectes a la seva jurisdicció, els drets reconeguts en aquest pacte,…”

Finalment, la Convenció de Viena sobre el dret dels tractats, en l’article 27 diu: “El dret intern i l’observació dels tractats. ­ Una part (signatària d’un pacte) no podrà invo­ car les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un trac­ tat…” (incompliment del respecte a la lliure determinació dels pobles).

Tant el Pacte com la Convenció formen part de l’ordenament jurídic espanyol, ja que han estat publicats al B.O.E. Així doncs, es pot afirmar que si la lliure determinació dels pobles està reconeguda en l’ordena­ ment jurídic espanyol, el poble (per exemple, el poble català) pot exigir al Govern Central espa­ nyol que respecti la seva lliure determinació, en virtut de la nova redacció de l’eslògan propagandístic que proposem: “L’ordenament jurídic obliga tothom”, fins i tot el Govern Central espanyol.

També la Constitució Espanyola reforça el que exposem quan diu: “Art. 9.1. Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.

Art. 9.2. Correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin iguals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

L'àngel de les bèsties Tenia un posat trist. Només de tant en tant se li abrillantaven els ulls, uns ulls insegurs, que buscaven sempre. En la mirada es notava l’espera d’una carícia, d’un gest de com­ prensió. Obria les ales amb l’intent d’arrecerar­hi tots els animals del món, amb el desig de deslliurar­los de la cobejança insaciable de l’home.

– Tot ha de cabre en la immensa planura de l’existència ­digué l’àngel de les bèsties.

I, doncs, també els animals. Mentre no alterin l’equilibri de la natura, deixeu­los viure, que no fan cap mal ni cap nosa. No els mateu per matar­los. Matar per matar, encara que només sigui un animal, entrena a matar un home. No els feu sofrir, que no farà cap bé, ni a ells ni a vosaltres. Fent aquestes coses l’esperit s’ennegreix i la sang es torna violenta. Com podeu plànyer els homes, si abans heu fet sofrir als animals?

L’àngel mirava les bèsties amb tendresa i les amoixava. Les protegia arreu, arreu. Per on passava els animalons se li acostaven reconeixent­lo com a company. Quan l’àngel era present, tots els animals perdien l’antiga por que es tenen, i se sentien germans.

– Si us feu infants, entendreu el llenguatge dels animals digué l’àngel. Perquè heu de saber que tots els animals parlen el seu llenguatge, molt simple si voleu, però llen­ guatge, el seu. Per petita que sigui la seva llum, és llum; per primaris que siguin llurs sentiments, són sentiments, Per això, cal no apagar llur llantió. Si hom té paciència d’observar­los, es pot copsar la riquesa de la seva vida i les lliçons que moltes vega­ des donen als homes. Es basquegen els uns pels altres i estimen llurs petitons com els humans ho fan amb els seus. Si mireu els ulls dels gossos o dels cavalls, us sem­ blarà, a vegades, que volen parlar, que volen dir­vos alguna cosa. S’expressa en els Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS seus ulls com un immens desig d’una cosa que no tenen, de quelcom que voldrien, d’un do que encara no gaudeixen però que pressenten en l’enllà dels dies o en els ulls dels homes. És el seu filó que els menarà cap endavant. Recordeu­ho: també vosal­ tres vau tenir aquesta mirada.

L’àngel de les bèsties volava amb els ocells: lliure com ells, fendia els aires i somiava amb els núvols i reia amb el vent. Solcava el mar, fet escuma amb l’escuma, fet onada amb l’onada, tot per a ser company dels peixos. Acompanyava les gaseles en llurs curses per les planes inacabables, saltava amb els isards entre roques i carenes.

L’àngel de les bèsties era company de tots els animals de l’univers, era company d’aquells éssers que sempre romandran petits, com els infants de la terra, era com­ pany d’aquells éssers que seran els infants del regne dels cels.

Jordi Llimona i Barret

EL RELIQUIARI DEL BRAÇ DE SANTA TECLA Santa Tecla va morir sepultada per l'ensorrament d'una cova, i de la terra en va sobresortir el seu braç. El 1321 el rei Jaume II va comprar el braç al rei d’Armènia per 40 cavalls andalusos, un tron d'or i dos mil formatges mallorquins.

La relíquia va arribar a la catedral de Tarragona, on és guarda­ da a pany i forrellat. Cada any surt en processó per la Festa Major, dins el meravellós reliquiari que té forma de braç i duu una lletra Tau entre els dits. Un moment vibrant de la festa és quan la relíquia entra a la catedral.

Conjuntament amb sant Bartomeu, santa Tecla també és patro­ na de la vila de Sitges.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

El llibre de Kells

K

ells és una petita població del comtat de Meath que compta amb uns cinc mil habitants. Dista uns seixanta­cinc quilò­ metres de Dublín. L'obertura de l'autopista M3 l'ha aproximat considerablement a la ca­ pital, en reduir el temps de desplaçament i convertint­la en desitjable com a alternativa per viure.

Mil dos­cents anys abans que existís l'auto­ pista s'estava acabant de construir el mones­ tir. Els víkings havien saquejat Iona, a les Hèbrides escoceses, expulsant als monjos de Sant Columba i matant­ne a seixanta­vuit.

Aquests van buscar refugi a Irlanda.

Però si la ciutat és coneguda per alguna cosa és pel seu llibre il·lustrat, el Leabhar Cheanannais, el Llibre de Kells. Entre finals del segle VII o inicis del VIII es van produir en els escriptoris dels monestirs de les illes britàniques, especialment en els irlandesos, els manuscrits que s'han anomenat il·luminats, en referència a les riques il·lustracions i tapes amb què es van decorar i que s’han qualificat de treball d'àngels. El Codex Ardmachanus o Llibre d'Armagh, el Cathach de Sant Columba, que possiblement conté els elements més antics que es coneixen de l'antic llenguatge gaèlic, els Evangelis de Lindisfarne o el Llibre de Durrow són altres exemples de tex­ tos contemporanis al de Kells, en els que es va emprar la cal·ligrafia anomenada scottica, em­ brió de l'actual tipografia gaèlica o celta. Incursions de víkings, invasions normandes, l'absorció de l'església irlandesa per la de Roma i l'arribada d'ordres monàstiques europees va contribuir a la desaparició d'aquest art cap al segle XII. Els últims vestigis dels motius tradicionals celtes de La Téne es van fondre amb un nou estil: el romànic procedent d'Anglaterra i del continent.

El llibre de Kells és un incunable del segle IX, manuscrit en llatí, que conté els quatre Evangelis del Nou Testament amb alguns prefacis. Però el que el converteix en singular és l'excepcional cura en la elaboració, no només de les il·lustracions, sinó en l'exquisit detallisme dedicat en la seva cal·ligrafia. És una de les obres mestres d'aquest art a Occident i el més refinat dels tresors bi­ bliogràfics irlandesos.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS Existeixen diverses teories sobre l'origen i la pro­ cedència del manuscrit. Potser les més coherents si­ guin les que indiquen que va ser creat a Iona per monjos de la comunitat de Sant Columba i que, da­ vant les incursions normandes, fora continuat en els escriptoris monacals de Kells. Altres assenyalen que va ser enterament produït només en un dels dos llocs, Iona o Kells. La primera és la més àmpliament acceptada.

Monestir d'Iona (Escòcia)

La menció més antiga que existeix sobre el llibre, i de la presència d'aquest en Kells, es troba en una entrada de 1007 dels Anals de l'Ulster, on s'assenyala el seu robatori de la sagristia i la seva re­ cuperació uns mesos més tard: "El Gran Evangeli de Colum Cille va ser perversament robat de nit de la sagristia de ponent en la gran església de pedra de Cenannas (Kells). Era el més preuat objecte del món occidental gràcies a la seva ornamentació. Aquest Evangeli va ser recuperat després de dos me­ sos i vint­i­dues nits, les seves tapes àuries van ser arrencades i la gespa ja creixia sobre ell."

Biblioteca del Trinity College (Dublín)

Al segle XII continuava allà, a Kells, com demos­ tra el fet que es van copiar a les seves pàgines do­ cuments referents a unes terres pertanyents a l'abadia. El llibre va romandre a la ciutat fins 1654, any en què, davant l'amenaça de les tropes de Cromwell, el governador el va enviar a Dublín. Henry Jones, futur bisbe de Meath, va lliurar el llibre al Trinity College el 1661, on ro­ man des de llavors.

El manuscrit comprèn en l'actualitat 339 pàgines. Aquestes s'elaboraven amb vellum, pell de ve­ della u ovella repetidament polida fins a aconseguir la qualitat adequada per poder fixar la tinta sobre ella. Inicialment d'una mida relativament irregular, es va tornar a enquadernar a unes di­ mensions de 33 per 25 centímetres, amputant algunes de les il·lustracions. Cada pàgina conté entre 17 i 19 línies a columna única. Es creu que l'escriptura dels textos es deu a la mà de tres mestres diferents, per les tintes emprades, i per les característiques dels traços i interlineats. El llibre és fonamentalment reconegut per l'excepcionalitat de les il·lustracions i miniatures. Deu arriben a ocupar­ne la pàgina sencera. Entre aquestes, les que representen als quatre evangelis­ tes, Joan, Lluc, Marc i Mateu, la Verge amb el Nen i també les imatges de Crist entronitzat i les escenes del seu arrest i de la seva temptació. La decoració de les primeres paraules de cada evangeli i d'algunes inicials és extraordinàriament recarregada, fins al punt en què alguns detalls només es poden observar amb una lent d'augment o una lupa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS Un dels monogrames més elaborats és l'anomenat Xi Ro, o monograma de l'Encarnació. Xi Ro són els noms grecs de les lletres X i R i representen les dues primeres lletres de la paraula ΧΡΙΣΤΟΣ, (Cristos). Les dues lletres estan compostes per una infinitat de tramats entre els quals es descobreixen animals, insectes i Àngels. En el seu traç final, Ro es converteix en un ésser humà.

Monograma de l'Encarnació (foli 034r)

L'última re­enquadernació del llibre data de 1953, quan es va restaurar i es va dividir en quatre vo­ lums. A la biblioteca del Trinity College de Dublín se'n exhibeixen dos d'ells en una exposició perma­ nent sobre les il·luminacions hiberno­saxones titu­ lada Turning darkness into light (il·luminant la foscor). Un es mostra obert en una de les pàgines il·lustrades i l'altre mostrant fragments de text. Les pàgines es passen periòdicament per minimitzar l'efecte de la llum sobre els tints.

Exemple de tres pàgines escrites pels tres diferents mestres

Font: http://www.world­in­words.com/news/el­llibre­de­kells/

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS

Racons de la Serra de l'Obac Font de la Portella La Font de la Portella és un dels indrets amb força encant del parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i molt visitat per la seva proximitat a la Casa Vella. El camí és molt planer, amb abundosa vegetació i amb unes excel·lents vistes. Si encara tenim llum, veurem Montserrat, el Paller de tot l’any, la Roca salvatge i també el Castellsape­ ra. Abans d’arribar a la Font de la Portella, en un revolt a mà dreta ens trobarem el Tu­ ro Roig, una mena de roca en forma de bolet. El camí continua cap a les canals de Mura i del Llop i cap a les restes del mas de la Calsina.

El nom de la font prové d'un antic mas, que va quedar deshabitat arran de les epidèmi­ es de pesta i els seus terrenys van passar a ser propietat de la Casa Vella de l'Obac.

L'indret està presidit per una petita construcció rectancular de la qual sobresurt la pica de la font. Just davant, hi ha una gran bassa que s'ompla de l'aigua que raja de la font.

Pels costats de la font i la bassa hi ha rocam cobert de molsa, alzines i, com a nota ca­ racterística, tres grans plataners que fan que l'indret es pugui distingir des de ben lluny.

Entre mig dels arbres es pot veure el Turó Roig.

Font: http://trailsantllorenc.blogspot.com.es Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 64 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

Rondalles funeràries El penjat agraït.

Heus ací que una vegada un vianant que anava a cavall va passar per davant una forca d'on pen­ java el cos d'un ajusticiat. El caminant va deturar­se i va resar una oració per a l'ànima del des­ graciat que hi havia a la forca. Quan es disposava a reprendre el camí se li presentà una mena d'ombra entre la foscor de la nit i sentí una veu fosca i cavernosa que li deia: ­Deixa'm uns instants el teu cavall, la teva capa i l'espasa i espera'm un moment, que torno de seguida ­.

L'ombra va cavalcar i fugí rabent. Al cap de poca estona va sentir­se remor d'espases i soroll de masega que va durar molt poc. Aviat va tornar l'ombra. descavalcà i torna el cavall, la capa i l'espasa al viatger, mentre li deia: ­Sóc l’ànima d'aquest penjat, que, agraïda per l'oració que m'has resat, t'he volgut salvar la vida. Més enllà, t'esperaven uns lladres per matar­te i robar­ te. En presentar­me jo embolicat amb la teva capa i muntat en el teu cavall s'han cregut que eres tu i s'han pensat matar­me, però no m'han fet dany, car ja era mort. En tractar de robar­me els diners m'he aixecat de terra, on havia caigut, i en veu­ re'm la cara de calavera s'han espantat i han fugit a cames ajudeu­me. Pots seguir la teva via tranquil, que no t'ha de passar res­.

El penjat va tornar a gronxar­se dalt de la forca i el vianant seguí el seu camí cobert amb la capa, que feia un gran tuf de mort.

Les ànimes agraïdes.

Una vegada hi havia un rambler que, sempre que passava per davant d'una creu de les moltes que es trobaven pels camins antigament, descavalcava i resava unes oracions per a les ànimes del purgatori. Un dia que venia de fira de Barcelona, on havia venut una recula de mules i porta­ va una bossa molt gran tota plena d'unces, quan arriba a la Creu Coberta es va deturar i va resar per a les ànimes, com tenia per costum.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS Quan es va aixecar s’adonà que venien dos llargs rengles de con­ gregants coberts amb grans capulles, tots vestits de blanc, amb una atxa encesa a la mà, en llarga processó. El rambler tot se'n va estra­ nyar perquè quan va agenollar­se no havia vist ningú per allí a la vora. Va seguir tranquil·lament la seva via per entre les dues ren­ gleres quan tot d'una veié córrer una colla d'homenots armats amb trabucs que fugien com el dimoni de la creu. Els fugitius eren una partida de lladres que esperaven emboscats el rambler per matar­lo i robar les unces que portava. Agraïdes les ànimes per les oracions que sovint els dedicava, van cridar els seus cossos, que sortiren de les seves fosses i van fer aquella processó. Els morts amb les mortalles van presentar­se als ulls dels lladregots com una com­ panyia de soldats ben armats que custodiaven el rambler per pro­ tegir­lo de llur escomesa, puix que els ciris que brandaven els van fer l'efecte de fusells.

Una altra de les ànimes agraïdes.

Una vegada a Montjuic, en tirar una barrinada van quedar set barrinaires enterrats sota una im­ mensa mola de pedra que pesava milers de quintars. Va haver­hi una gran consternació; les seves famílies no paraven de resar a les ànimes del purgatori perquè vetllessin per les seves pobres ànimes, ja, que havien mort de desgràcia i perquè les acollissin bé. Tots els companys no van pa­ rar de picar afanyosament per esmicolar aquella gran roca que havia caigut damunt dels amics.

Quina no va ésser la seva sorpresa quan al cap de molts dies de treballar arribaren a desfer del tot la pedra, i dins, en una mena de balma, van trobar els set barrinaires sans i bons. Durant tot el temps que van romandre soterrats va fer­los claror la llum que les seves esposes havien fet a les ànimes i aqueixes els havien fet companyia i els havien portat menjar i beure.

L'ànima del moliner.

Una vegada hi havia un moliner que cada nit, quan ja dormia, despertava el soroll de passes i de seguida la fressa de la roda del molí, que s'engegava sola, estona i més estona. El bon home es llevava, baixava al molí, i la roda es deturava tot seguit. Se'n tornava al llit i altra vegada el molí s'engegava. Baixava i repassava tota la casa, des del cau de la bassa fins a dins la tremuja, i no trobava res ni ningú enlloc. I cada dia es repetia la mateixa funció, fins que, més de mig espan­ tat, explicà el cas al senyor rector; que li aconsellà que quan tornés a sentir passos es preguntés ben fort qui era el qui caminava i li digués que si venia de part de Déu expliqués que volia i seria ates en allò que demanés, si era de bon just, i que si era mala cosa que se n'anés al diable. El mo­ liner complí el consell del rector i sentí una veu greu i fonda que li responia: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS ­No us espanteu pas, que no sóc res de mal. Sóc l’ànima d'un vell amo d'aquest molí que no va ésser just en la seva comesa: comprava a baix preu, venia car i em quedava tant de gra com po­ dia dels molinants que venien al meu molí. Mercadejant amb la fam dels pobres vaig reunir ri­ queses que em són la tortura i que no deixen la meva ànima en repòs. Us demano que cerqueu sota la cella de la roda i trobareu unes gerres plenes d'or; feu­ne caritat als pobres fins al darrer maravedís. Així tornareu la pau a la meva ànima, que podrà tenir repòs­.

El moliner, diligent, aixecà la pedra on s'assentava la roda i trobà les gerres; repartí tot el contin­ gut als pobres i mai més no torna a sentir passes ni a engegar­ se sola la roda del molí.

L'amortallat.

Una vegada hi havia un amortallat que sortia d'entre l'espessor del bosc i anava darrera la gent; encarcarat, sense dir paraula, fins que arribava vora d'alguna casa, aleshores es fonia hom no sa­ bia com. Tota la gent de la contornada per on sortia estava esporuguida, ningú no s'atrevia a acostar­se pels indrets més freqüentats per l'amortallat i hom no gosava sortir per fora a hores de fosca per no topar­lo.

Un foraster molt valent arribat de poc a la terra on apareixia l'amortallat, en saber el que feia es va disposar a anar­lo a trobar i ventar­li una bona pallissa. L’endemà es passejà pels verals per on sortia l'esporuguidor i no va trigar a trobar­lo. Sense com va ni com ve, el va envestir, i l'amortallat es posà a córrer a cames ajudeu­me fins a arribar en una gran margera; allí es va de­ turar.

El foraster es disposava a donar­li garrotada, però l'amortallat l’agafà com si hagués estat una palla i el va llançar daltabaix del marge; va anar a parar damunt unes feixines més mort que viu.

Quan ja s’havia refet una mica i estava en condicions de poder escoltar el que li diguessin se li presentà l'amortallat i li parlà així: ­Jo sóc l'ànima d'un pastor que en vida es va vendre el ramat del seu amo; vaig amagar els diners a la soca d'una alzina esberlada pel llamp. Per aquesta malifeta la meva ànima està en pena i no pot entrar al cel fins que aquests diners serveixin per a fer almoina als pobres. Vés­los a cercar, dóna'n una part als pobres de Jesucrist i queda't l'altra i fes­me dir una missa per al bé de la meva ànima. Feia molt de temps que cercava a qui poder demanar el que ara et reclamo a tu, però tot­ hom així que em veia fugia de por; fins que has arribat tu carregat d'orgull i en lloc de procurar saber qui era i que volia tractaves d’apallissar­me. Per aixó t'he llançat a la margera, perquè aprenguis de respectar els amortallats i tot allò que es relaciona amb els morts­.

El valent complí el desig de l'amortallat. Va cercar l'alzina, en va treure els diners, en repartí una part als pobres, féu dir una missa per a l'ànima del mort, i la seva ànima degué entrar al cel, per­ què mai més no el van veure per en lloc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS L’esquelet.

Una vegada, en una masia solitària, part defora, cada nit se sentia gran fressa, com si descarre­ guessin carretades de llenya i d'altres embalums. Tota la gent de la masia estava molt espantada i vivia amb l'ai al cor. I heus ací que un dia a mitjanit van donar tres trucs secs i forts a la porta que van fer tremolar tothom. L'amo, de dins estant, pregunta: ­¿Qui hi ha i que voleu en aquestes hores de la nit? ­Baixeu i obriu, que us he de parlar per l'amor de Déu, ­Si és per l'amor de Déu, baixaré i obriré.

L'amo, armat fins a les dents i acompanyat per tots els treballadors, i després de prendre grans precaucions, va obrir la porta i es va trobar davant un esquelet muntat dalt d'un cavall que el vent feia balandrejar i que tot cruixia en bellugar­se. Tant l'amo com els criats, de por no en vul­ gueu més! El desconegut va esclatar una gran riallada i va dir: ­Sembla estrany que ja ningú no coneguí l'amo. Jo era l'amo i senyor d'aquesta masia, feia treba­ llar la gent a la desesperada i els escatimava i els estafava les soldades; per aquestes malifetes no tinc quietud ni repòs en l'altra vida. Aixequeu la pedra de la llosana d'aquesta porta on som, tro­ bareu cabassades de monedes d'or; doneu­ne almoina i la meva ànima restarà tranquil·la­.

Dites aquestes paraules, esclatà una altra gran riallada, feu girar cua al cavall i se n’anà.

En el proper capítol continuarem amb:

Baladrers

Recull fet per: Joan Vila Obradors

Aplec parroqual a Sant Salvador de les Espases ­ 19 d'agost de 2017 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 49

Sempre recordarem aquesta data amb molta tristera

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 589 ­ Setembre 2017 ­ Pàg. 50