Núm. 591 Novembre de 2017
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
I tu, de quin color dius que és la llibertat? Foto: Jaume Pintó 11/09/2017
SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Parròquia de Vacarisses 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Del diaris 18 De la Web 24 Racó del conte 29 Col·laboracions 30
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 92412014
Foto de la capçalera de la portada: Lucas Janin. Font: www.flickr.com
ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Octubre Baptismes Dia 15 Enzo i Xavi Valle Castros. Dia 22 Lara Díaz Capel Dia 29 Nagore Benabarre Llibre Uxia Carreiro Vélez Dia 31 Mor als 93 anys, Joan Masats Llover, fill predilecte de Castellvell i El Vilar i fundador de la revista "El Brogit". La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Noviembre 2017 Pàg. 2
PÒRTIC
EL PARLAMENT PROCLAMA LA REPÚBLICA
El Parlament de Catalunya va aprovar el passat 27 d’octubre, assumint el mandat expres sat pel poble de Catalunya l’1O, aplicar els efectes descrits en la llei de transitorietat jurí dica i obrir el procés constituent. És a dir, va proclamar la República Catalana i va iniciar els tràmits per desenvoluparla. Al mateix temps, el Senat espanyol aprovava l’aplicació dura del 155 i el Consell de Ministres decretava la destitució del govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques pel 21 de desem bre, mesures que suposaran, des de la perspectiva de l’Estat, restablir la legalitat constitu cional. Al darrere s’activaran querelles per rebel·lió contra el govern i una part de la mesa, que es podrien ampliar als diputats. Estem, doncs, davant d’un xoc de legitimitats i en una transició durant la qual caldrà defensar aquesta proclamació del Parlament, la legitimitat del qual emana del resultat de les eleccions del 27S del 2015. Ens esperen dies difícils en els quals el control del carrer i de les finances seran la clau del futur de la nova República. La UE, la majoria de països que la componen i també els EUA, s’han alineat amb el govern espanyol i han demanat el retorn a la seva legalitat, però també diàleg, amb algun advertiment, com el del president del Consell Europeu, d’u tilitzar la força dels arguments i no l’argument de la força. Al carrer es va viure amb ale gria el naixement de la República, però també amb una càrrega de responsabilitat i preocupació. La defensa de les institucions és clau i s’ha de fer des del seny i la voluntat pacífica exercida fins ara en el procés de construcció del nou país, establint els ponts de diàleg per normalitzar la situació i mantenir el país en el terreny
de la pau, el civisme i la dignitat.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Noviembre 2017 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l’any 27 A (17)
Mt 21,3343
L
a història del món es va repetint. El Poble d’Israel (La Vinya del Senyor) va sobre viure miraculosament a través de segles d’esclavitud, derrotes, exilis, opressions i sobretot sota la tirania de mals governs, traïdors, molts traïdors i abusos de poder. El Cristianisme (la Vinya del Senyor) ha arribat fins ara i no pas fàcilment. Cal recordar tota mena d’entrebancs. El món està xop amb sang de centenars de milers de màrtirs per haver estimat la justícia i haver avorrit la iniquitat. Però la Vinya del Senyor continua gerda i ufanosa, malgrat per secucions, baralles internes i externes, fallades i aliances vergonyoses amb el poder. Tot el que ens puguem imaginar i una mica més... Les persones moren però les idees es transme ten, perduren i no coneixen la mort. La vinya del Senyor rebrota, treu ufana i torna a fer goig. Déu no ha marxat mai. No para d’enviar profetes: gent capaç de mantenir el caliu i la flama de la seva presència. La vinya rebrota. La mort no ha pogut fer callar mai les ra ces, cultures, conviccions i identitats. Davant de Déu no hi ha lleis que hi valguin. Està per damunt de tot. Té les de guanyar. La vinya pot canviar de mans si el propietari no en sap i fa el boig en comptes de podarla i amanyagarla. Per treballar a la vinya de Déu no cal pas ser d’una raça o d’una altra, tenir les parets plenes de títols ni relliscar amb mil certificats. Només es necessita tenir un cor que funcioni acabat d’estrenar quan cada matí apunta de dia. Passen tantes coses. Terro rismes salvatges organitzats legalment pels estats, economies enfonsades fins al capdavall de tot, canvis climàtics que fan por, refugiats que marxen de la fam i de la guerra morint en mans d’aprofitats mentre els grans vinyaters (els estats), miren cap a altres bandes... i més i més i més... Pau diu: No us neguitegeu... És impossible el no ferho. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM Senyor doneunos un cor sensible i obert davant de la vinya malmesa. De la vinya no se’n cuida ningú... que estiguem disposats a continuar cavant la vinya i que palpem que t'has quedat entre nosaltres. Senyor, quedeuvos entre nosaltres. La vinya brotarà! Els ceps resisteixen al mal temps. La vinya brotarà ufanosa... Estem en mans del Senyor. Els profetes, els bons vinyaters, mai no faltaran a la vinya del Senyor... Sebastià Codina i Padrós
Bonaventura Clotet Sala Barcelona, 1953
Doctor en Medicina Cap de servei de malalties infeccioses de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona. Creador i Director de l'Institut d'Investigació de la Sida
"Curar la sida no és impossible: és cuestión de temps i diners. Cal una línia preventiva, que implica obtenir una vacuna per la población no infectada." "Els nostres intestins estan plens de bacteris: hi ha deu vegades més cèl·lules bacterianes que cèl·lules humanes en el cos d'una persona. (...) I el microbioma té aproximadament el mateix pes que el cervell d'una persona." "El sistema immunitari que hi ha en el budell manté a ratlla tots els microbis que hi ha a dins de l'intestí." "Si poguéssim arribar a controlar aquest microbioma (o flora intestinal), podríem arribar a revertir o alentir la inflamació i, per tant, l'envelliment." "Molts tipus d'al·lèrgies i de migranyes estan relacionades amb el microbioma." "De moment, no hi ha la píndola que puguis prendre't i de sobte els cabells se't tornin negres i et trobis bé..., però hem de fer que aquest envelliment sigui progressiu, que sigui més lent i sobretot amb salut, i que et permeti arribar a una edat molt avançada amb una activitat molt bona." Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Codonyat
Ingredients per a 4 persones: Sucre i aigua. Per cada kilo de codony net i tallat, hi posarem 800 grams de sucre.
Amb un raspallet, traurem tota la pelussa que porten els codonys i els passarem per ai gua fins que quedin ben nets. Els farem a trossos no molt petits i sense pelar, la pell és tan fina que no s’hi troba. Traurem només si té alguna taca, algun cop i el cor. Els pesarem i els posarem a bullir en una olla amb mig got d’aigua. Si tenim olla a pressió els farem coure uns 10 o 12 minuts, si és amb olla normal, hauran de bullir una mica més i també posarhi una mi ca més d’aigua. Una vegada tous, els colarem i els posarem a la cassola amb el sucre corresponent, sense gens d’aigua, ja que si n’hi hagués, el codonyat no quallaria. Deixarem que vagi coent a foc moderat uns tres quarts d'hora i remenarem sovint, fins que ens quedi bastant espès, de manera que quan el remenem sembla que es desengan xi de la cassola. Sense deixar que es refredi, el posarem al motlle per donarli forma.
Sort i bon profit! Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 6
CAMPANADES ALÍCIA I DOS VAILETS Si tots els contes han estat escrits per a ser dits en veu alta, els contes de Dogson sobre Alícia al País de les Meravelles reclamen més que cap altre que es contin de viva veu. No sé quan es va inventar aixó de llegir poemes i contes en veu baixa. Alícia, en el viatge a través del mirall, es troba amb dos vailets juganers, entremaliats. Alícia i ells es posen a jugar, naturalment. Al cap d'una estona un, cansat, s'adorm al peu d'un arbre. Ali cia el vol anar a despertar, però el company no ho vol. El que dorm està somiant en Alícia i el somni fa que ella existeixi. Algú més també diu a Alícia que si el rei o la reina deixessin de so miarla, ella, Alícia, deixaria d'existir. L'autor del conte ha anat portant Alícia, intencionadament, a comprendre la idea del gran filòsof anglès Berkeley que tots els éssers humans som, franca ment, presències existint en la ment de Déu solament. Som un somni. Som una quimera. No des perteu els qui es creuen ser alguna cosa.
Mossèn Pere Campàs Bonay Vic
A Santa Eulàlia d'Erill la Vall trobem un dels mi llors campanars de la Vall de Boí, una esvelta torre de planta quadrada i sis pisos d´alçada amb la de coració pròpia del romànic llombard: els arquets cecs i els frisos de dent de serra. Alineat amb el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll, el campanar complia la funció de comunicació i vigilància del territori. A l´interior de l´església podem veure una còpia del grup escultòric del Davallament de la Creu, l´únic que es conserva sencer del Taller d´Erill. Els originals es troben repartits entre dos museus: el Museu Nacional d´Art de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic.
Santa Eulàlia d'Erill la Vall
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 7
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
Les qualitats dels altres valen tant o més que les teves. Cal valorarles i que es noti: no n'hi ha prou de ferho. No val el ferho mig d'amagat... Hi ha una assignatura que fàcilment tenim pendent; que no l'hem aprovada encara. És el saber dir les coses. El que sap parlar sense molestar gens, pot anar amb el cap ben alt i a tot arreu... La pedra que ha entrebancat als altres també ens pot entrebancar en un moment donat, si és que no ho ha fet encara... No miris tant endavant, mira també endarrere de tant en tant. N'hi deuen haver que s'ho passen millor... Però és ben segur que són més colla els que s'ho passen pitjor... Hi ha dos tipus de lleis; les justes i les injustes. Tenim la responsabilitat d'obeir les lleis justes, però a la inversa, tots tenim el deure i la responsabilitat moral de desobeir les injustes... Qualsevol llei que engrandeixi la persona, és justa. Qualsevol que degradi les persones, és injusta... Busca sempre el costat bonic de la vida i si no existeix frega ben fort el costat lleig fins que brilli... Governs genocidis. A Occitània quan a algun alumne se li escapava una paraula en occità li rentaven barroerament la llengua amb sabó... El cant deu ésser una de les manifestacions culturals més cultivades a través del temps...
Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 8
DES DE SANT LLORENÇ SAVALL
REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL
Més val caure en gràcia que ser graciós.
No és cert tot el que es diu.
Molt parlar, molt errar.
No és el mateix parlar que fer.
Molts són el cridats, però pocs els escollits.
No es pot repicar i anar a la processó.
Ni absent sense culpa ni present sense disculpa.
No es tot bufar i fer ampolles. No esperis bé de qui no en té.
Ni bé ni mal diràs del dia tant que passat sia. No et deixis els costums vells pels novells. Ningú no fa res per res. Ningú no ha de fer més d’allò que sap. Ningú no pot perdre el que no té. No diguis de l'absent, que no diries del present. No dóna pena el donar, sinó el deixar. No em diguis benaurat que no m'han en terrat. No envegis res de ningú, procura guanyar t'ho tu.
No et fiïs d'aigua que no corri i de gat que no mioli. No et posis a redemptor, que en sortiràs crucificat. No facis plorar a qui has de consolar. No firmis mai en blanc un escrit que no hagis llegit. No hi ha alegria sense dol.
Recopilació: Josep Caba
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 9
DES DE SITGES
La cançó dels 2
Avui que en fas dos, Adrià, vull escriure’t una cançó, una cançó de tu i de mi, i del nostre amor.
Avui de matinada, mentre dormies, he escoltat com respiraves, he acariciat el teu cos, petit, i t’he dit com t’estimava. Feliç aniversari bonic, avui et canto la cançó dels dos, de tu i de mi, i del nostre amor, de com creixes tan intens, sense por. Vine amor, i abraça’m fort, que el temps s’escapa entre petons. Corre a la mare, rient i cridant, que la vida passa i et fas gran. Feliç aniversari bonic, la mare et canta la cançó dels dos, per a que sempre siguis feliç, tanca els ulls i dorm, preciós.
Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 10
RACÓ DE LA POESIA El vell jardí El vell jardí d'aquesta vida meva tot resta erm, caduc, mig despullat. No hi valen els bons aires; res li lleva la boira que el té tot embolcallat. Ja no treu cap florida riallera que fa tants anys se n'era el seu vestir; ni tampoc no tindrà cap primavera com tenia, amb floretes a desdir. Mai més, mai més a l'ombra acollidora podrà batre d'amor un cor captiu. La llum que un dia fou ja és moridora i sols d'un bell record sembla que viu. Tot el demés la boira ho embolcalla i enfredorit es mor el meu jardí, que avui resta marcit i trist; i calla pensant en la florida de l'ahir, i en tot això que fou un altre dia: Joan Sisamón Borràs
Amistat La bufanda s'ha encongit i té mal de coll la girafa. Ara, s'ha ficat al llit a veure si el son agafa. Un medicament li han donat però, té el coll tan llarg, que a mig se li ha encallat i, a més, el troba amarg. Una abella, de bon matí, li regala la dolça mel feta de flor de romaní, i la pren amb gran anhel. Una aranya s'ha apropat i una bufanda li ha teixit. A la girafa, per amistat, el coll ja se li ha guarit.
Maria Rosa Pi Piqué
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 11
PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Els capellans sotasignants del bisbat de Vic CONSTATEM el fort trasbals que vivim a Catalunya des de fa temps, però sobretot aquestes darreres setmanes i dies: s’ha fet tot el possible perquè no poguéssim votar, s’ha apallissat bru talment gent pacífica, s’ha tergiversat la informació mentint i negant l’evidència, s’ha tancat a la presó dos homes de pau. Finalment amb l’aplicació de l’article 155 s’ha subjugat tot un poble abolint les institucions votades democràticament pels seus ciutadans...En resum, es vol negar al nostre Poble, amb mitjans ben poc justos, l’exercici del dret a l’autodeterminació. El papa Joan Pau II en el discurs a l’ONU, (5X1995) legitima aquest dret fonamental quan diu: “Ni un estat, ni una altra nació ni cap organització internacional, no té mai dret a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”. Des d’aquesta perspectiva, i sobretot mirant com es trepitgen drets fona mentals, com a capellans de les nostres comunitats: DENUNCIEM la violència, la mentida, la presó, la persecució de les llibertats de reunió i d’ex pressió, la supressió de les nostres institucions, el Parlament i el Govern, la utilització política dels jutjats i un molt llarg etcètera prou conegut... que han trasbalsat la convivència. FEM UNA CRIDA a tots els ciutadans, a les forces d’ordre públic i als polítics que les coman den, a utilitzar el diàleg i mitjans sempre pacífics a l’hora de promoure els drets històrics del nostre poble, i ESPEREM el retorn dels drets fonamentals, de les més altes Institucions de Go vern, el respecte a la pluralitat de pensament i a les legítimes aspiracions del poble català. Preguem per tot el que estem vivint, amb el desig que prevalgui la serenitat, el respecte i la pau. Bisbat de Vic, 29 d’octubre de 2017 Paul Badibanga, rector de l’Esquirol. Ramon Bufí, rector de Roda. Josep Castanyé, rector de Cantonigròs, Rupit, Pruit, St. Julià i Falgars. Florenci Gras, rector de St. Hipòlit de Voltregà, Vinyoles, Orís i Saderra. Josep Guitart, l’Esquirol. Carles Izquierdo, rector de la Gleva i de Sta. Cecília de Voltregà. Josep Morros, rector de Castellgalí, Sant Salvador de Guardiola i Vacarisses. Anselme Musafiri, rector de St. Pere de Torelló, St. Vicenç i Borgonyà. Joan Torra, rector de St. Feliu i Mare de Déu de Montserrat de Torelló. Jordi Vila, rector de St. Pau de Manlleu. Sebastià Codina, ex rector de Vacarisses. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 12
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 2017, octubre 29 Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, en l'homilia dominical. «... És oportuna avui una paraula d'encoratjament, encara que sigui difícil, davant el desencís amb què gran part del nostre poble viu el moment present. Aquestes darreres setmanes molts hem transcorregut el dia a dia amb preocupació, i ara cal esforçarnos per mantenir la serenitat. Fa anys que sentíem un clamor àmpliament estès a favor de poder exercir el dret a decidir. Aquest clamor no ha obtingut, a diferència d'altres països de llarga tradició democràtica, la resposta desitjable per part del govern de l'Estat... Les coses han anat com han anat, i tot aquest octubre hem desitjat que la diversitat de parers no impedís trobar la millor sortida sense que ningú en resultés humiliat. Tingui les conviccions polítiques que tingui, qui de nosaltres, cristians, no ha sentit alhora esglai i misericòrdia per les persones víctimes de càrregues policials, pels presos polítics, per la gent que ha vist que les amenaces esdevenen ara objecte de venjança? La nostra gent és pacífica i vol continuar essentho. Fa anys que ho mostra als carrers i opta per la no violència... Moltes persones, sense ser creients, també farien seva la recomanació dels nostres bisbes, el passat mes de maig, "a afirmar la realitat nacional de Catalunya i a reclamar de tots els ciutadans l'esperit de pacte i d'entesa que conforma el nostre tarannà més característic..., [a reclamar] el camí del diàleg i l'entesa entre totes les parts interessades a fi d'assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat". I afegien els bisbes, "creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional" (11 maig 2017). Aquesta singularitat ha estat ara menyspreada. Com a cristians amb quines eines hem de treballar en el futur? Es redueixen a una: per molt que ens costi, ens hem d'esforçar per treure del cor de cadascú tota rancúnia i odi, i així practicar el doble manament d'estimar Déu i el proïsme. Com a ciutadans hem de defensar les legítimes aspiracions mantenint la calma i la no violència com hem fet fins ara, no sucumbint a tornarnoshi davant les provocacions. Perquè, per dirho en una paraula: ens ho poden prendre tot, però mai no ens hem de deixar prendre la pau, el civisme, la dignitat. Com a creients i com a catalans». Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Organitzada per les Colles de Geganters de Rellinars, Ullastrell i Vacarisses i l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya. Les colles que ens vàrem engrescar a fer l’XI Fira del Món Geganter, compartint 72 anys de vida en la gran família del món geganter i que hem intentat representar amb la màxima dignitat, ale gria, salut i fal·lera. Amb aquesta Fira hem volgut donar resposta a les necessitats, tant materials com logístiques i formatives, de les Colles de Geganters i Grallers, així com totes les entitats de cultura tradicional i popular del nostre país i d’arreu. Amb aquesta Fira també s’ha volgut ajudar a fer créixer l’acti visme cultural de la ciutadania en aquestes entitats, amb què compartim uns valors de país com el treball, la constància i l’esforç. És per això que molts de vosaltres al venir a casa nostra vàreu gaudir de la cultura del nostre país, en el més ampli sentit de la paraula. I on vàrem donar a conèixer el nostre treball col·labo ratiu com a entitats, i també com a tres poblacions veïnes amb un projecte comú i pioner.
DISSABTE, 19 D'AGOST A LES 9 DEL MATÍ
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Preparant el ball de l'ós
Obra editada i representada en commemoració de la XI Fira del Món Geganter
Fotos: Joan Vila
Si voleu veure més imatges d'aquest esdeveniment, cliqueu sobre la vaqueta. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
La primera exposició de la tempora da organitzada per Col·leccionis tes de Terrassa, forma part de la col·lecció d'Àngel Manuel Hernán dez Cardona. L’exposició tracta so bre SANT SALVADOR DE LES ESPASES, entre la història i la lle genda. Es pot visitar al Centre Cultural de Terrassa des del passat dia 18 d’octubre a les 7 de la tarda, fins el dia 10 de gener del 2018. Els horaris són els habituals, els di mecres i divendres de 6 a 9 del ves pre. La maqueta de l'ermita és obra de Mossèn Sebastià Codina i Padrós.
El passat dia 20 d'octubre es va presentar el núm. 38 de la revista QU4TREPINS, a l'auditori de Can Cortès de Palausolità i Plegamans, on s'hi inclou un extens i ben documentat article del nostre col·laborador Àngel Manuel Hernández Cardona titulat "Les cofraries del Vallès al segle XVIII", on hi consten les cofraries de Nostra Senyora del Roser i la de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 17
DELS DIARIS
En la història de Catalunya s'ha proclamat la República en quatre ocasions. Pau Claris, el 1641; Francesc Macià, el 1931, i Lluís Companys, el 1934, la van proclamar en la seva qualitat de presidents de la Generalitat. I Baldomer Lostau, el 1873, ho faria en nom de la Diputació de Barcelona. Amb diferències substancials. Lostau i Companys reivindicarien l'adaptació del rè gim foral català de 1714 a una modernitat republicana. En canvi, Claris i Macià proclamarien la independència. Un Estat propi que en el cas del primer gravitaria —per l'amenaça militar hispà nica— cap a l’òrbita política francesa; i en el del segon seria reconduït —per raons similars— cap a una República espanyola que, fidel a l'atavisme castellà, es rebel·lava contra l'existència d'una Catalunya catalana.
1641: la República de Pau Claris Les causes que van provocar la Revolució de 1640 tenen una sorprenent correspondència amb les actuals. Salvant les obligades distàncies, naturalment, va ser un esclat d'indignació popular contra les polítiques de la cancelleria hispànica de Madrid i contra les classes col·laboracionistes catala nes que les executaven. La corrupció, divisa de les oligarquies latifundistes cortesanes, havia estat convertida en l’únic propòsit de fer política. Lerma, Olivares —primers ministres— i tota la corrua de secretaris que, com a mosques, tombaven al seu voltant, van provocar a Catalunya una crisi sen se precedents. La pràctica més dramàtica de la corrupció es manifestaria a través de l'especulació d'aliments que es perpetrava des de l'oficina del virrei hispànic. Ruïna generalitzada, desnonaments massius i ocupació militar castellana perpetrada amb el pretext de resoldre la condescendència de les institucions catalanes amb el bandolerisme, completarien el quadre. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 18
DELS DIARIS Corpus de Sang Les elits intel·lectuals i mercantils de Barce lona van assumir la responsabilitat de liderar el descontentament popular i reconduir un moviment antisenyorial i anticastellà cap a una revolució independentista. Emergia la fi gura de Pau Claris. I el virrei hispànic —comte de Santa Coloma— un virtuós de l'antipolítica, un corrupte reputadíssim i el personatge més odiat del país, va fer amb la Revolta del Corpus de sang (1640) justícia “de la capa un sayo”, i va contestar amb una ofensiva repressora, un esclat de testosterona, que portaria a la presó els dirigents del moviment. La revolució esclataria quan els soldats castellans, per ordre del virrei, van disparar contra les masses concentrades davant les masmorres per exigir l'alliberament dels seus líders. Santa Coloma, abandonat per la testosterona, moriria espetegat a les roques de Montjuïc, i Cla ris, poc després, proclamaria la primera República catalana, que duraria el que els enemics de la independència trigarien a enverinar el president.
1873: la República de Baldomer Lostau A la Catalunya de Lostau li quedaven ben poques coses de la de Claris. Havia passat un món: dos guerres independentistes per dudes, quatre guerres civils mortíferes, una Revolució Industrial que havia trans format la fesomia del país i dos segles de devastadora dominació espanyola. De l'Espanya de fàbrica castellana. Però els catalans som d'una pasta ben particular. Caricatura coetània Amb tota l'aigua —i el que no és aigua— de la Revolució federalista (1873) que, des de Claris, havia caigut del cel; la classe dirigent del país —si més no, la part més destacada— proposava una altra arquitectura d'Espanya. Els liberals espanyols, entusiastes del bricolatge polític, havien canviat la pintura i l'entapissat del cortijo borbònic. Però les bigues i les parets conservaven l'atàvica estètica castis sa dels quadres de Goya. L'Espanya liberal no era més que una rèplica cañí de la França revolu cionària i jacobina. L'oculta devoció —o l'inconfessable complex— que, històricament, han sentit els espanyols respecte als francesos. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 19
DELS DIARIS La burgesia catalana —la que no estava emmerdada en el tràfec d'esclaus— i les classes popu lars —el proletariat embrionari— van abraçar el republicanisme federalista per canviar Espanya. Per catalanitzarla. Socialment i econòmicament. El projecte Lostau no era independentista. Era radicalment regeneracionista i en la seva ingenuïtat política aspirava a resoldre el conflicte terri torial i la lluita de classes amb un cop de cul. A Catalunya i a Espanya. Naturalment subestimava les profundes arrels del poder ancestral, que a finals del segle XIX havia mutat cap al curiós fe nomen del caciquisme, per obrir les portes del cortijo als fills dels capatassos. Lostau, en una maniobra de dubtosa eficàcia, va proclamar la República catalana federada amb la resta de repú bliques territorials espanyoles; que, en el temps que Espanya ja liderava la classificació del cam pionat mundial de cops d'estat militars, duraria el que el caciquisme trigaria a criminalitzarla.
1931: la República de Francesc Macià La Catalunya de la sarsuela —la de Lostau— tam poc tenia massa elements en comú amb la del xar leston —la de Macià—. Les independències de Cuba, de Puerto Rico i de Filipines havien provocat, en la intel·lectualitat espanyola, una curiosa reacció patrioterista —introvertida i mística— que es con vertiria en l'ideari del nacionalisme espanyol i en la divisa dels partits dinàstics —l'equivalent als actu als partits constitucionalistes—. Per raons òbvies que no cal ni comentar, la societat catalana s'hi gira ria d'esquena, per no dir de cul. El projecte regene racionista —la catalanització d'Espanya— va quedar més penjat que un pernil per sant Martí. Sor gia, per primer cop des de 1713, un corrent polític independentista que el règim dictatorial de la castis sa triada capitolina (Alfons XIII, Primo de Rivera i Ban de la República Catalana (1931) Milans del Bosch), amb el desballestament de la preautonòmica Mancomunitat i la persecució a la cultura catalana, alimentarien exponencial ment. Macià lideraria la lluita contra la dictadura i assoliria la categoria de mite. Guanyaria les eleccions municipals de 1931 —els primers comicis després de la dictadura— amb un programa polític netament independentista. Tan clarament que la classe política espanyola va forçar l'exili del Borbó per evitar l'autodeterminació de Catalunya. El 14 d'abril proclamava la Repú blica hores abans que algú s'atrevís a fer el mateix a Madrid. La República catalana naixia in dependent, però compromesa amb les altres repúbliques peninsulars. L'hostilitat política i social que va generar a Espanya, comparant l'autogovern català amb l'autonomia, prèvia a la independència de Cuba; delata definitivament que, en l'imaginari espanyol, Catalunya era una Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 20
DELS DIARIS colònia sotmesa a l'imperi del “justo derecho de conquista” borbònic. I revela que la Repúbli ca es considerava legítima hereva de l'imperi territorial espanyol. Tres quarts del mateix per a l'actual règim constitucional.
1934: la República de Lluís Companys Alfonso Guerra no va inventar allò de “cepillarse el Estatuto catalán”. Ho va fer el republicanís sim AlcaláZamora. Companys va heretar un raspallat que no havia satisfet la voràgine patriote ra espanyola. I es va trobar immers en un procés de liquidació estatutària —l’únic de l'Estat espanyol— que provocaria, a propòsit, una tensió brutal entre Catalunya i Espanya. Aznar tam poc inventaria allò de “hay que corregir la deriva autonomista de la izquierda”. GilRobles, el lí der dels antirepublicans que, paradoxalment, s'havien convertit en partit de govern, ho va aplicar en ple règim republicà. Coses d'Espanya. Companys es va veure forçat a recuperar la República de Macià, aprovada per més de les tres quartes parts de la ciutadania; com una afirmació de dig nitat col·lectiva. El seu error seria respondre amb les armes a la provocació, que les classes polí tiques i militars espanyoles es cobrarien amb la suspensió de l'autonomia i l’empresonament del govern català.
Proclamació de la República catalana (1934)
L'actual procés independentista té una història que remunta a l'any 2006, quan el Tribunal Constitucional es va “cepi llar” l'Estatut referendat per la ciutada nia catalana. Des de llavors assistim a un tenebrós espectacle que revela l'autèntica naturalesa de la pseudode mocràcia espanyola; assilvestrada i do minada per la testosterona patrioterista de naturalesa místicoreligiosa, que es pretén com la imatge idealitzada d'un pessebre de l'imaginari barroc Salzillo.
De dinàmiques estàtiques i de figures tradicionals. Amb l'inevitable protagonisme de san Maria no, la virgen Soraya i el niño Cristóbal. Pau i amor. Queda per al futur immediat desvelar a qui se li van reservar els papers del ruc i del bou que completen l'estampa. La de l'Espanya atàvica i eterna. I queda, també, per al futur immediat desvelar el paper que, en aquest pessebre, juguen les esquerres espanyoles pretesament progressistes i democràtiques. El dels Reis Mags? El dels pastorets? O el del caganer? Article publicat el 24 de setembre de 2017
I, a partir d'ara...? Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 21
DELS DIARIS
Llibertat Jordis! Els volem al carrer! «A partir d’aquesta nit, ells, la seva llibertat, són també un objectiu de la nostra lluita» Viçent Partal 16/10/2017
L’Espanya del 2017 ha dictat ordre de presó contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dos diri gents polítics i socials catalans que no han fet res més sinó encapçalar les grans mobilitzaci ons d’aquests darrers anys per la independència de Catalunya. Són presos polítics. Dos presos polítics perseguits a l’Europa del 2017 per un estat autoritari que ha demostrat que és capaç de violar la seva llei per tal de condemnarlos amb una interlocutòria que no resisteix ni la mínima anàlisi tècnica. Sànchez i Cuixart són dues persones estimades, respectades i reconegudes. I ho són molt més enllà dels cercles independentistes, com s’ha vist de manera immediata així que s’ha sabut que entraven a la presó. En ells, molts de nosaltres hi hem vist i hi veiem el bo i millor del nostre país. Són gent que, de manera voluntària, ha esmerçat hores i més hores de la seva vida amb la sola voluntat d’ajudar la nostra societat a entendre el gran problema que tenim i encoratjarla a resoldre’l. Són dues persones amb una vida feta, sense cap necessitat d’embolicarse en política, que s’han posat generosament al servei de la societat catalana i la defensa dels seus interessos. Dues persones que han avantposat els interessos de tots als interessos personals. Ho paguen car. Avui ho han pagat massa car. I per això és imprescindible que els mostrem la nostra solidaritat més gran i incondicional. Ho faig en nom meu, en nom de l’empresa editora de VilaWeb i en nom de tots els qui hi treballem. Però estic segur que ho faig també en nom de tots Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 22
DELS DIARIS els lectors d’aquest diari, que avui hem tremolat d’indignació quan hem sabut la notícia. Els vo lem a casa i lliures. Passejant pels nostres carrers. Els volem portant les nostres pancartes amb el seu somriure. Els volem rebent l’escalf de la gent, que la seva feina mereix. Els volem escoltar des dels micròfons. Els volem tocar i abraçar. Els volem empènyer a continuar endavant. Els vo lem fora de les presons espanyoles. A partir d’aquesta nit ells, la seva llibertat, són també un objectiu de la nostra lluita. Us cridem a seguir les consignes de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium. Demà a les dotze del mig dia, concentreuvos a la porta de la feina. Demà a les vuit del vespre concentremnos amb espel mes a Barcelona, a l’avinguda Diagonal – passeig de Gràcia. I cridem fins que ja no tinguem veu: ‘Llibertat Jordis! Us volem al carrer!’
Centerars de milers de persones es van concentrar durant la nit del dia 17 al 18 al centre de diferents ciutats d'arreu de Catalunya, on van encendre un mar d'espelmes per demanar la posada en llibertat dels presidents de l'ANC, Jordi Sànchez, i d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i per denunciar la seva condició de presos polítics. La manifestació més massiva, a Barcelona, va reunir més de 200.000 persones –segons la Guàrdia Urbana– al tram de la Diagonal que va des del passeig de Gràcia fins a la plaça Francesc Macià. A la concentració s'hi van poder veure cartells amb lemes com "Llibertat Jordis, presos polítics de l'estat espanyol", "Help Catalonia", "Save Europe" o "República ara", i s'hi van sentir crits de "Llibertat", "Tots som Jordi" o "Fora la justícia espanyola". Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 23
DE LA WEB Independència de Catalunya: L'arrogància de Madrid explica aquest caos John Carlin Els catalans ja han arribat al seu límit d'aguant després de tres segles de greuges, però la intransigència del govern espanyol és, en darrera instància, la culpable de la crisi actual. Poc abans que el rei d'Espanya es dirigís a la nació aquesta setmana, alguns dels seus súbdits més racionals esperaven que, potser, pogués elevarse per sobre de la mesquinesa de la classe política de Madrid. Pensaven que podia oferir una visió generosa de com resoldre la crisi causa da davant el creixent clam per la independència catalana. No hi va haver sort. Al final del seu discurs de sis minuts, Felipe VI només havia empitjorat les coses. Rígid en el seu port, amb fredor en el seu to, no va construir ponts, va cavar trincheras. No va la mentar la violència policial durant la celebració de diumenge passat d'un referèndum a Catalu nya, tan perjudicial també per la imatge exterior del seu país; va denunciar la "irresponsabilitat" i el "menyspreu" del govern català elegit pels catalans i va amenaçar amb més violència. La "responsabilitat dels poders legítims de l'Estat", va advertir el rei, és la de "garantir l'ordre cons titucional", forma codificada de dir que si el govern català compleix la seva promesa de declarar la independència unilateral, s'enviaran els tancs. Parlant en nom no de la nació, sinó del govern central, es va limitar a imitar com Mariano Rajoy ha actuat durant aquests últims cinc anys: va abdicar de la seva responsabilitat i, aliè al que esta va fent, va abdicar també com a sobirà en els cors dels cada vegada més amargats 7,5 milions de catalans, el 80% de les quals estan a favor del dret al vot sobre la independència. Abans de diumenge, diverses enquestes indicaven que el vot secessionista a Catalunya se situava entre el 40 i el 50 per cent. No hi ha dubte que aquests números han augmentat des de llavors. Com va dir un amic britànic que coneix bé la política espanyola, minuts després del discurs del rei, "va augmentar en deu punts el nombre dels independentistes". És així, i agregantlos als deu o més que s'havien sumat després dels apallissaments de la policia de diumenge passat. DESPLEGAMENT LENT CAP AL DESASTRE Tinc un interès més que acadèmic en aquest desplegament lent cap al desastre. La meva mare és espanyola, de Madrid. Vaig viure quinze anys a Catalunya fins que em vaig traslladar a Londres, fa quatre anys, però sempre he volgut tornar i demanar un passaport espanyol des prés del referèndum sobre el Brexit. M'encanta Espanya, així que estic contra la independèn cia catalana, però mai he estimat la política espanyola, especialment la perillosa soca autoritària representada per la gent en el poder avui i compartida per gran part de la classe Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 24
DE LA WEB política madrilenya. Mai he oblidat una conversa que vaig tenir fa quinze anys amb un home que segueix sent un pilar d'aquest règim. "No suporto els catalans", ha exclamat. "Sempre vo len fer un tracte. No tenen principis, per Déu! No hi ha principis! " És l'aferrament de Madrid als seus sagrats principis el que ens ha portat al perillós desordre d'avui. També explica el que, per a la ment anglosaxona, sembla ser la inexplicable negativa del govern de Rajoy a tractar de resoldre el problema mitjançant la mediació internacional o el dià leg de qualsevol tipus. "Principis" en el context català significa la Constitució espanyola, que no permet un referèndum sobre la sobirania de Catalunya. Es pot pensar que una Constitució, sent un document humà, necessàriament fal·lible, estaria oberta al canvi a mesura que les cir cumstàncies canviessin. No en la qüestió catalana; no segons Rajoy. Miguel de Unamuno, cèlebre escriptor espanyol del segle passat, va lamentar el que veia com un esperit polític nacional contaminat "per les casernes i la sagristia". La meva opinió ha estat des de fa molt de temps que l'hàbit de pensament intransigent exhibit per la classe política d'Espanya és l'herència de 500 anys d'absolutisme catòlic. El catolicisme espanyol era, per a la cristiandat en general, el que l'Islam saudita és per al món musulmà d'avui: el més resistent a la influència filosòfica, política, cultural o científica exteriors. No crec que sigui un accident que no hi hagi traducció en espanyol, o en àrab, de la paraula anglesa "compromise". El con cepte de "cedeixo una mica i tu cedeixes una mica perquè tots dos acabem guanyant" és aliè a la ment política espanyola. És per això que l'imperi espanyol va perdre Cuba el 1898, i abans Califòrnia i la resta del que ara és l'oest dels Estats Units. És la raó principal per la qual, sobre la qüestió catalana, el govern de centredreta del Partit Popular de Rajoy i la classe política madrilenya han aconseguit el contrari del que pretenen: en lloc de treballar per preservar la unitat d'Espanya, encoratgen al poble ca talà i esperonen el camí cap a la independència. POLÍTICS DE TERCERA CATEGORIA En poques paraules, són polítics de tercera categoria. La primera regla per a la resolució intel·li gent d'una disputa com la del problema català és conèixer al teu enemic: posarse en les seves sabates, tractar d'entendre per què pensen de la manera que ho fan i, després, intentar persuadir los que s'apropin al teu punt de vista, o almenys per a trobarte al mig del camí. A "La lluita per Catalunya", un nou llibre del corresponsal del New York Times a Espanya, Raphael Minder, aca ba amb la següent nota: els pobles d'Espanya no s'uniran, escriu Minder, mentre la classe políti ca de Madrid no faci cap esforç per "comprendre els sentiments expressats per centenars de milers de persones als carrers de Barcelona ". Els sentiments nacionalistes catalans es remunten almenys a 300 anys enrere. L'11 de setembre de 1714, al final de la guerra de successió espanyola, Barcelona va caure després d'un llarg setge davant l'exèrcit de Felip V, el primer rei Borbó d'Espanya. El seu homònim actual podria haver tingut una mica més de tacte en el seu discurs aquesta setmana, i hagués pogut recordar que Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 25
DE LA WEB aquesta gloriosa derrota, el Dunkerque català, marca avui la data de la festa nacional anual de Catalunya. Es tracta d'una commemoració de l'heroisme suïcida dels defensors de la ciutat, però també un recordatori de l'opressió que van patir sota Felip V, un governant absolut que va fer en derrocar una cinquena part de la ciutat pels seus propis propietaris, va tancar el parlament català i les universitats i va prohibir el català en l'administració. Un altre governant absolut de memòria més recent, Francisco Franco, va avivar les flames del greuge nacionalista duent a terme mesures sorprenentment similars després que assumís el poder per la força el 1939, després de la victòria de les seves forces feixistes a la guerra civil espanyo la. A més de les execucions per afusellament dels principals polítics catalans i d'altres tants mi lers de persones, també va prohibir l'ús de la llengua catalana, principal emblema de la identitat nacional catalana. Sota el govern de Franco, els pares no podien donar als seus fills noms cata lans com Jordi o Josep. El generalíssim va optar per considerar el català com un dialecte, una cosa tan insultant com erroni: el català és una llengua, tant com l'espanyol, el francès i l'italià. Una herència de l'era franquista que segueix agitant l'olla nacionalista és el menyspreu pel català entre d'altres espanyols. S'acompanya d'una aversió pels catalans en general, que molts opten per considerar com estirats i creguts, quan la veritat és, crec, que són simplement tímids. Però el na cionalisme és un sentiment, un ressentiment a foc lent cap a un veí percebut com abusador. El nacionalisme no és un pla. La independència sí que ho és. El que veiem avui és com l'un ha evo lucionat cap a l'altre i en una escala abans mai vista. Molts dels que en un altre temps eren sim plement nacionalistes de cor, plens de sentiments, són ara militants actius per la independència. UNA REACCIÓ NACIONALISTA ESPANYOLA Els anys 2006, 2010 i 2012 marquen la progressió. El 2006, el vot proindependència represen tava tot just el 15% de la població. Una decisió presa aquest any va donar esperances que la xi fra es reduís: no només el Parlament català de Barcelona, sinó el parlament nacional de Madrid, van votar a favor d'un nou estatut que definia a Catalunya com a nació i li atorgava major auto nomia de la qual havia gaudit des de la mort de Franco el 1975. Això incloïa el dotar Catalunya d'un major grau d'independència judicial. Els retards en l'aplicació de l'estatut van donar temps per a una reacció nacionalista espanyola. El 2010, el Partit Popular de Rajoy, llavors en oposició, va sucumbir a la temptació que va pro vocar l'explosió de l'independentisme català i que ha portat a la crisi actual: buscar vots a la resta d'Espanya, fent campanya contra l'estatut català, portantlo al notòriament polititzat Tribunal Constitucional, on va ser anul·lat. La llei va derrotar a la política, el que va ser el precedent que segueix obstaculitzant una solució del problema avui. El 2012, el que aleshores era el govern de centredreta català, va tractar de trobar un acostament a Rajoy, que s'havia convertit en president espanyol l'any anterior. Va buscar la negociació per tractar d'obtenir concessions fiscals en la línia de les concedides al País Basc, el govern té una autoritat molt més gran sobre la recaptació i distribució dels diners dels impostos. Però Rajoy els Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 26
DE LA WEB va rebutjar. Si se suma la crisi econòmica i l'alt atur a la indignació dels catalans comuns pel tracte despectius que sentien que havien rebut, el resultat va ser la protesta més gran que ningú a Catalunya podria recordar. A la festa nacional de l'11 de setembre, un milió de persones van sor tir als carrers de Barcelona. Van demanar poder fer un referèndum d'independència legalment vinculant, i l'esperança va créixer després que el govern britànic accedís precisament a tal cosa a Escòcia, el 2014. Però el govern de Rajoy no es va moure. La llei era la llei. El pragmatisme era per a ell una paraula gre ga inintel·ligible. Era com si s'apropiés del consell que Franco li havia donat un cop a l'editor d'un diari afí: "Fes com jo, no t'involucris en política". Però els catalans estaven, al contrari, fent molta política, i en 2015 una coalició proindependèn cia, encapçalada per Carles Puigdemont, va arribar al poder per un lleuger marge al Parlament Català. Amb la qual cosa la retòrica de banda i banda es va posar més aferrissada, i el clima polític més hostil. El govern de Rajoy i els seus partidaris en els mitjans de comunicació han retratat a "pèl de pal de fregar" Puigdemont i als seus camarades radicals com a irresponsables i infantils, però ha es tat difícil evitar la conclusió que, en aquest cas, els polítics espanyols, suposadament adults, han baixat al mateix nivell. El ministre d'Educació va tirar més llenya al foc indicant la seva intenció del govern de "espanyolitzar" els nens catalans; el ministre de Relacions Exteriors va fer el ma teix quan va acusar el govern català de "aixecament" i "cop d'estat". Felipe González, expresi dent socialista, els va superar a tots dos en un article a El País en què va comparar el moviment d'independència amb "l'aventura alemanya o italiana" dels anys trenta. Les coses podrien haver estat molt diferents, tan fàcils, començant per què el Partit Popular ha gués reprimit l'impuls venjatiu que el va portar a anul·lar l'estatut d'autonomia a través dels tri bunals. Fins i tot si no hagués estat així, les protestes massives al carrer, dos anys més tard, van donar una altra oportunitat. Si Rajoy hagués estat un mica estadista, podria haver anat a Barcelo na, discutir conciliadorament i haver ofert diàleg al govern català, menys militant i més flexible. Els aplaudiments haurien ressonat al voltant del passadís i els radicals de Puigdemont probable ment també haurien aplaudit. FANÀTICS ESPANYOLS I ROMÀNTICS CATALANS El perillós enfrontament actual entre els fanàtics espanyols i els romàntics catalans mai no hauria passat si, juntament amb el canvi en el fons de l'actitud, el resultat de les converses hagués estat la concessió d'un referèndum vinculant com el que es va fer a Escòcia fa tres anys. Els catalans diuen de si mateixos que dues emocions competeixen en els seus cors, seny i rauxa: el sentit comú i la passió furiosa. Són, per tradició mediterrània una antiga nació que negocia. Quan no estan enfa dats, com ara, són les persones més pràctiques de la terra. Un referèndum celebrat fa un parell d'anys, s'hauria produït amb tota probabilitat un "no" substancial a la independència d'Espanya i, com va passar al Quebec, el tema hauria estat posat en remull almenys durant una generació. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 27
DE LA WEB En canvi, el que tenim ara és l'absurd cruel del govern de Madrid actuant cap als catalans com un marit que odia la seva dona i la maltracta, negantse a contemplar com ella l'abandona, cri dant "Ella és meva!". Què passa ara? Puigdemont ha dit que farà una declaració unilateral d'independència, però la se va demora en ferho indica un temor completament realista a les represàlies més violentes de Madrid, d'aquí el seu desig declarat de mediació de la Unió Europea, fins ara rebutjat. Aquesta declaració no significaria més que el resultat del "referèndum" unilateral: seria més aviat "teatre polític". Catalunya no és una petita illa del Pacífic, suficient per si mateixa. Forma part d'Espa nya i forma part de la Unió Europea. Un Catexit dur, en una nit, simplement no és possible. Puigdemont està jugant a un joc d'alt risc. El govern espanyol podria veure, si volgués, que està jugant a un joc, i reaccionar proporcional ment: vigilar i esperar una mica, reconèixer que el clam per la independència catalana té un su port significatiu darrere d'ell, i accedir a les converses. La "dona", en aquest escenari, podria acceptar encara algunes de les proposicions. Rajoy podria fer el que hauria d'haver fet fa cinc anys i acceptar un referèndum vinculant. En el cas d'una victòria per al vot "sí", l'ordre al menys l'ordre del tipus que ara es troba al Brexit de Gran Bretanya seria restaurat. Madrid, ha vent donat la seva benedicció legal al referèndum, hauria de suportar amb les dents estretes el resultat. En el cas d'una victòria del "no", el problema estaria resolt. No obstant això, ni parlarne. Tal com estan les coses, el més probable és que triomfi la inquie tant defensa del "ordre constitucional" per "les forces del govern espanyol quan va dir en una en trevista televisiva, dijous passat, que la independència catalana estava "fora de consideració" perquè era, en primer lloc, "il·legal" i, segon, "irracional": "Catalunya sempre ha estat part d'Espanya". Una part de mi encara s'aferra a la lleugera esperança que vaig sentir, abans del discurs del rei, que potser la Unió Europea intervingui i faci entrar en raó als líders espanyols. Però és més pro bable que ho facin només després que apallissin a més catalans, moment en el qual pot ser massa tard. Una mort a mans de la policia del rei, un màrtir per la causa catalana, i qualsevol cosa po dria succeir. Rajoy crida a Puigdemont traïdor, però si el conflicte s'inclina cap a la violència ge neralitzada, i si Catalunya finalment aconsegueix la independència, la història pot registrar que el traïdor més gran va ser Rajoy.
L'article original, en anglès, va ser publicat al diari "The Times" el dia 7 d'aquest mes d'octubre, provo cant l'acomiadament del seu autor com a periodista del diari "El País" del Grupo Prisa.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 28
RACÓ DEL CONTE
PUNTS DE VISTA
Molí de vent l Tants anys pensant que no era res més que un munt de pedres i té, aquest cavaller m'acaba de fer adonar que sóc un gegant! Valguem déu! Si els meus braços dancen harmoniosament al compàs del vent! Però, què fa ara? perquè m'ataca amb la llança? ah, sí? doncs, té, ara que acabo de descobrir la meva essència, m'haurà de respectar... Sóc tan fort que li he trencat la llança... Ei, companys! desperteu! Som trentasis gegants valents que fins ara dormiem creient que només érem molins de vent... Molí de vent 2 Mira, company: si tu vols ser un gegant, ets ben lliure de pensar com vulguis, però jo estic content de ser un molí de vent. M'accepto tal com sóc: de pedra, palla, fusta i zenc. M'estimo les aspes que giren al compàs del vent aportant la seva força per triturar el blat. El poble famolenc necessita la farina que amb el meu esforç els proporciono, no tenen res més i és la missió per a la qual he estat creat. Per si aixó fos poc, el paissatge d'aquest país és atractiu per la nostra presència! M'accepto com sóc, m'esforço per triturar cada vegada millor els grans daurats que confien en mi i em sento orgullós de ser molí. Un relat de: M. Rosa Pi Piqué Extret del seu llibre "La Rateta moderna"
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 29
COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA CURIOSITATS DE LLEGENDA
Antiga plaça de Santa Anna
La mare del Tano Els budellers també s'havien dedicat a deixar diners, i en cobraven redits molt alts. Van arribar a ser considerats com la gent d'ofici més rica de la ciutat. La majoria es deien en «Tano». En vell barceloní, en parlar d'un «Tano» ja s'entenia que es tractava d'un budeller. Tenien la seva advo cació patronal a sant Gaietà, a la parròquia de la plaça de Santa Anna, l'actual Portal de l'Àngel. Per això els anomenaven gaietanos i com que molts d'ells eren gitanos va sorgir això de “la mare del Tano quan era gitano”. Deia la veu popular que hi havia dues menes de Tanos: uns de molt llestos, que podien engalipar tothom, i uns altres toixos i beneits com una soca, fins al punt que es va associar el nom de Tano amb el de babau, ignorant i curt de coneixement. La tradició ens parla d'un Tano, beneitó com bona part d'ells. La seva mare era tinguda com la dona més gallarda de la ciutat i alhora la més rica. Però era beneitona com el seu fill. Aquesta dona s'havia encaparrat a trobar parella, cosa ara molt més fàcil gràcies a internet, i oferia tot el que tenia a qui es volgués casar amb ella. I com que tenia tant d'apassionada com de beneita, es lliurava al primer que se li presentava. Diuen que tenia un mal estrany que provocava la mort de tots aquells que envejaven la seva gran riquesa. La budellera va ser molt popular, fins al punt d'entrar en el món de la llegenda. Encara avui la gent esmenta la mare del Tano, sense saber de qui es tracta, quan fan una exclamació. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 30
COL·LABORACIONS L'Home del sac Les primeres companyies de ferrocarril fomentaven la virtut de viatjar, que en aquells temps era poc desenvolupada, mit jançant unes guies que editaven, molt diferents de les d'ara, on s'explicava els paisatges que transcorrien durant el trajecte i les característiques, història i llegendes de les poblacions per on passava el tren. Renfe en podria prendre bona nota, i po dria editar tot un seguit de llegendes dels trens de rodalia per matar les hores mentre els viatgers esperen amb santa pacièn cia els trens endarrerits. Abans de l'imperi del ferrocarril, les mateixes diligències eren rebutjades per la gent perquè l'esperit de rapidesa els esparverava. Es deia que era l'art del dimoni i la gent dels pobles per on passaven creien que hi anava a dins el diable. Una hora abans del pas de la diligència, les mares no deixaven sortir la mainada de casa per por que el dimoni se'ls emportés o els atropellés a cau sa de la seva velocitat. Per propagar l'aversió a viatjar en diligència, primer, i més tard en ferro carril, es deia que les rodes havien d'ésser untades amb greix de criatura. I que uns homes amb un sac a l'esquena anaven per les ciutats i viles, i amb enganys procuraven portar els infants a despoblat. Allà els degollaven i els ficaven dins d'un sac. Els treien el greix i els venien a preus molts elevats a les companyies de ferrocarrils. Aquesta creença, molt estesa, crea un personatge simbòlic de la por: “l'Home del sac”, que encara avui s'esmenta per esporuguir la mainada. Així doncs, els nostres avantpassats, amb bon ulls i gran intuïció, ja veien venir els desastres que provoca la velocitat, la principal conseqüència de la qual és l’estrès. Llàstima que l'home del sac no terroritzi els qui van de bòlit! Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 31
COL·LABORACIONS
1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Si voleu saber l'hora, pregunteu-la a Sant Pol Per què l'habitant de Sant Pol arqueja asimètricament el llavi i mostra el camí quan el foraster li demana I'hora?
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrirlo. Això provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal. I, com acostuma a passar, la llegenda va servir a les poblacions veïnes per ferne mofa i, quan passaven pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs... Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzarla com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual co sa, en una altra època, hagués estat impensable: “És l'hora de Sant Pol!" és, avui, la frase reclam del turisme a la vila, com temps enrere ho havia estat "Sant Pol, a tota hora!”. Però no tots els santpolencs s'enfaden per l'atribució de manca de llums que conté l'expressió. N'hi ha que s'enfaden perquè no coneixen l'altre possible orígen de la frase.
L'hora de la repressió Durant la guerra de Successió (17011714) entre Àustries i Borbons, els catalans que van lluitar contra els Borbons, que eren més centralistes, a Sant Pol donàven suport a les trapes d'Ermengol Amill, guerriller dels miquelets i que anava a fa vor dels Àustries. Usaven la campana i el rellotge públic per avisarse i coordinarse contra l'enemic.
Firma d'Ermengol Amill. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 32
COL·LABORACIONS Però Felip V de Borbó va guanyar la guerra i els va tocar el rebre. El poble va ser destruït, especialment les campanes i el rellotge públic, i van rebre la prohibició de reconstruirlo. Els habitants havien de dormir a la sorra de la platja, sota les barques i protegits amb mantes i les tropes filipistes no es cansaven de preguntar: “Por cierto: ¿Qué hora es?”.
El poble de Sant Pol de Mar, al Maresme
Matar el missatger Era costum de l'absolutisme espanyol fer callar les veus contraries, com ho mostren la censura Floridablanca o l'eliminació de campanes, que s'usaven als pobles per coordinar esforços contra els invasors. El poema «La campana de Sant Honorat», de Josep Maria de Sagarra, relata la fu sió venjativa de la campana de Sant Honorat.
ELS BONS HORTOLANS deixen reposar l'hort durant la tardor. No hi tallen les herbes que hi creixen, i pel damunt hi tiren fullaraca, perquè així la terra no es gela amb tanta fa cilitat (en les zones fredes). Sota aquesta capa vegetal, els cucs benefactors actuen més temps esponjant la terra, i deixantla preparada per a la Primavera vinent. EL MILLOR moment per comprar unes sabates és a la tarda, perquè els peus ja estan una mica inflats. Així tenim més garanties d'encertar la mida. NO TOT S'HA de comprar. Durant segles, les mestresses de pagès han demostrat que es poden fer jardins molt bonics sense pagar diners. Es tracta només de fer intercanvi de brots i llavors amb amics i veïns. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 33
COL·LABORACIONS Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (VII)
Partida de naixament de Bartolomé Sarmentero Vicente
Bisbe Bartolomé Sarmentero Vicente Va néixer a Vega de Valdetronco (província de Valladolid) el 9 d'octubre de 1696. Com hi havia dubtes sobre la seva data de naixement (de fet, cap de les que li eren atribuïdes era correcta) i com tampoc se sabia el seu segon cognom, vaig consultar la seva partida de baptisme en l'Archi vo General Diocesano de Valladolid. En el Libro 5 de Bautismos, fol. 31v, de la Parròquia de San Miguel de Vega de Valdetronco, es llegeix: "Bme Sarmentero. En diez y siete de o[octubre] os tos de SS [mil seiscientos] y nobenta y seis yo el dho cura Miguel Velasco bautice [y] puse los S oleos a Bartolome que nacio a nuebe de dho mes hijo de Sebastian Sarmentero y de Beatriz Vi cente su mujer de primer matrimonio. Fue su padrino Franco Antonio Sarmentero [...]". Una no ta marginal posteriorment escrita diu: "Este fue obispo de Vich en el año 1752. Tomo de dho obispado la posesion". Va estudiar al Colegio Menor de San Pedro y San Pablo, d'Alcalá de Henares, i es va doctorar en teologia a la universitat de Valladolid, en la qual va arribar a ser catedràtic d'aquesta assignatura. A més, va ser qualificador de la Santa Inquisició (així era designat aquest tribunal eclesiàstic, conegut també amb el nom de Sant Ofici). Pertanyia a l'orde franciscà. Juntament amb el també frare Francisco de la Lanza va escriure el tom tercer (1748) i el tom quart (1750) del Cursus the ologiae scholasticae, d'orientació escotista. El 25 de maig de 1752 fou promogut a la mitra osonenca i prengué possessió del càrrec el 26 de setembre del mateix any. Poc després de la seva arribada a Vic, convocà el 9 de desembre de 1752 un sínode, les conclusions del qual van ser publicades poc després amb el títol de Constitu tiones synodi dioecesanae episcopatus vicensis. L'any 1764 va establir les normes per les quals Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 34
COL·LABORACIONS s'havia de regir la seu vigatana i les recolli en l'opuscle Ordinationes sanctae cathedralis ec clesiae vicensis. També va reorganitzar els beneficis eclesiàstics de la seva diòcesi. L'any 1766 va propiciar la reconstrucció del santuari de Nostra Senyora de la Gleva, a les Masies de Vol tregà, el qual havia quedat danyat set anys abans per un llamp; la nova edificació, en estil barroc, va ser feta pel mestre d'obres Carles Morató. L'any 1767, en ser expulsats d'Espanya els religio sos de la Companyia de Jesús, va traslladar el Seminari Conciliar al Col·legi dels Jesuïtes del carrer Sant Just. El 22 de novembre de 1767 examinà, a Santa Eulàlia de Riuprimer, les obres fe tes a la capella de Sant Sebastià i a la casa de l'ermità que se'n cuidava. El 15 de setembre de 1775 va beneir l'església de Puigl'Agulla, a Sant Julià de Vilatorta. Va establir la Casa de Conva lescència, annexa a l'Hospital de la Santa Creu, la qual va ser construïda sota la direcció del mestre d'obres Josep Morató. Va afavorir el convent fran ciscà del Remei. Són nombroses les visites pastorals que va fer a totes les parròquies de l'extensa diòcesi de Vic, les actes de les quals les va escriure en cas tellà. Nogensmenys, permetia que fossin escrites en català les que feien els visitadors en nom seu. Església de Vega de Valdetronco Va sufragar les obres de reedificació de l'església de San Miguel Arcángel, a Vega de Valdetron co, el seu poble natal. Una part de l'església va quedar enllestida el 1773, tal com consta en una inscripció situada en la cúpula, però la mort del prelat, dos anys després, determinà la paralitza ció de les obres. Es tracta d'un temple d'una sola nau amb pilastres adossades sobre les quals s'aixeca la volta de canó. S'havia dit que el bisbe volia reconstruir aquesta església seguint el model de la catedral de Vic, però això no és cert, perquè llavors encara existia la catedral romà nica, i l'inacabat temple de Vega de Valdetronco és de factura tardobarroca. Cal assenyalar que l'escut episcopal de Bartolomé Sarmen tero apareix en el frontó de la portada i també en el retaule major.
Casa de convalescència de Vic
Per tal de completar la seva biografia, destaco la seva empenta, capacitat de treball, interès per les parròquies del seu bisbat, i l'esperit seràfic que l'animava, propi dels seguidors de sant Francesc. Va morir a Vic el 6 de desembre de 1775 i fou sepultat en la capella de Sant Ber nat de l'antiga catedral vigatana.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 35
COL·LABORACIONS Del temps del bisbe Bartolomé Sarmentero s'han conservat a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic les actes de vuit visites pastorals a Vacarisses, corresponents als anys 1753 (ABEV 1227, fol. 18v19r), 1755 (ABEV 2118, fol. 32v33v), 1757 (ABEV 1229, fol. 14v16r), 1759 (ABEV 1223/1, fol. 824v825r, i 1231, fol. 6r), 1761 (ABEV 1231, fol. 174r), 1764 (ABEV 1232, fol. 81v83r), 1769 (ABEV 1233, fol. 48r48v) i 1771 (ABEV 1233, fol. 307v308r). En aquesta col·laboració són examinades les dels anys 1753 i 1755, quan era rector Pau Jaumà. Visita pastoral del 5 de juny de 1753 En aquesta visita pastoral, el bisbe Sarmentero constata els pocs ornaments que té l'església par roquial; mana que en la capella de Sant Antoni de ca n'Ubach (masia ara enrunada i coneguda com a Casa Vella de l'Obac) només es faci missa per als de la casa i els seus treballadors; i també diu que quan es pugui s'ampliï l'església. Consigna finalment que en la parròquia hi ha 110 cases i 580 persones de comunió, i que hi existeix la Confraria de Nostra Senyora del Roser. Aquest és el text de l'acta corresponent: n
n
n
n
"Visita de S Pedro, y S Felix de Vacarisses, su sufraganea de S Pedro S Fermin de Rellinás, y n or n las capillas rurales de S Antonio y de las Ferreras. Dia 5 de junio de 1753. R D Pablo Jau n r me me: es de provision de las monjas de Pedralvas en todos los meses. Nos D F Bar , etc. Avien a do visitado, etc. proveemos lo sig.: 1. Aviendo encontrado la Ig parrochial mui pobre, y escasa de ornamentos para celebrar el Sto. sacrificio de la misa, y considerando no tener medios, por e si, para poderlos hacer, encargamos al R. Rector, Bayle, Regidores, q de comun consentimiento, se animen a proveherla de los ornamentos necesarios, sobre lo qe encargamos a los dhôs el n cumplimiento. 2. En la capilla qe baxo la invocacion de S Antonio se halla fundada en la casa e e de Ubach de dhâ parrochia, mandamos q ninguna persona, fuera de los de su casa, y los q es tuviesen en su servicio ocupados, y empleados en el tiempo de agosto, y vendimias, y las misas e e q en ella estuviesen fundadas, pueda en ella oyr misa, y en estos tiempos, el celebrante q expli que por un quarto de hora la doctrina christiana, imponiendo la pena de excomunion mayor al e que contraviniere. 3. Al R. Rector, mandamos, q haga observar todas las provisiones de las an e tecedentes visitas, y a los obreros, y a todo el comun secular, q quando el tiempo lo permita, amplien la iglesia, pues para lo numero del pueblo es mui pequeña. Últimamente, etc. Tiene esta n parrochia 110 casas. Personas de com 580. De confesion 120. Se confirmaron 260. Cofradias a a N S del Rosario. En la sufraganea la misma". Visita pastoral del 16 de maig de 1755 n
n
En la "visita de S Pedro, y S Felix de Bacarisses, capillas, y sufraganea. 16 de mayo de 1755. r n e R D Pablo Jaumá", el bisbe mana "a los herederos, ô marmesores de los difuntos, q dentro del año contador desde el dia de la muerte del testador comparezcan ante Iltrô Dean de Man Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 36
COL·LABORACIONS resa â definirlos, y hecha la definicion la presentaran al R. Rector", i també que "antes de ser enterrados los cadaveres de los difuntos entreguen al R. Rector copia de las clausulas testamen tarias pertenecientes â oficios, funerales, mandas y legados pios". A continuació ordena al rec e tor "q ponga con toda claridad, y distincion las entradas, y salidas del bacin de las almas, tanto a l en la Ig Par como en la sufraganea". Respecte a la "lymosna general a los pobres, y viendo qe la Iglesia esta mui escasa de ornamentos, y es mui pequeña, por tanto desde ahora aplicamos dhâ lymosna para hacer los ornamentos necesarios, y ampliarla". Al mateix temps, "al R. Rec tor mandamos en pena de suspension, y de 30 libras no permita se gaste mas, ni en hacer galfa rones, ni vanderas, sin nrâ licencia". Finalment, "a los obreros de la iglesia parroquial, y e sufraganea, mandamos, q hagan dos libros para formar las quentas de la obra, las qe for e marán, y daran con toda especificacion poniendo partida por partida lo q entra, y sale". (Continuarà)
Àngel Manuel Hernández Cardona
Santuari de la Gleva a les Masies de Voltregà
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 37
COL·LABORACIONS
L'àngel de la nit Que fosca la nit, a vegades, i d’altres, que clara, amb els estels brillant al cel, assenyalant camins i somnis! Que obscura la nit quan l’àngel se’ns gira d’esquena, i que lluminosa quan ens mira amb els ulls d’estrelles! Ritme de llum i de tenebres, etern ritme de l’home i dels camins de l’univers. A vegades, quan els estels s’apaguen, tot resta fosc, amb una obscuritat espessa que t’as setja, que t’envolta per arreu, que t’atrapa. I no et deixa. És persistent, obstinada. Quanta nit, llavors! Tot són tenebres a l’entorn, sense trobar camins, sense sortida. Quanta nit quan els fonaments s’esfondren! Quanta nit, quan l’amor t’abandona, quan els homes et deixen! Quanta nit a voltes, quanta nit! Que n’és de fosc tot quan la llum esdevé tenebres, quan l’amor es transforma en odi o, pitjor, en indiferència i oblit. I vols sortir de l’obscu ritat i no pots: no trobes llum, no trobes un camí, no trobes una mà, no trobes res. Tota la nit del món et cau a sobre. És quan no veiem el rostre de l’àngel de la nit, sols la llarga cabellera negra. I se’n va. Se’n va enduentse amb ell la llum. Se’n va, i nosaltres quedem. Romanem sols, en la fos cor. Se’n va, i restem en desig de claredat. Àngel, mira’ns, deixa’ns veure l’espurneig dels teus ulls! exclamem. I no obtenim resposta. És la nit obscura. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 38
COL·LABORACIONS I, tanmateix, més enllà de tota foscor apunta l’alba. Sempre. Altres cops la nit és clara, transparent, i cada estel és un espurneig dels ulls de l’àngel. Aleshores, l’àngel de la nit ens agafa per la mà i ens condueix a través del món de les incògnites i dels vels. Entrem en el reialme de la llum, tranquil·la i serena, de la nit. Volem pels espais i fendim miste ris. I tot s’aclareix en el nostre esperit, que va trobant la pau. Sentim a prop el batec dels cors dels altres, sentim a prop l’alè de la vida, sentim a prop l’espurneig de les estrelles i la immensitat de l’univers. És la nit transparent, la nit de mirada d’àngel. Àngel de la nit, guaita’ns; deixa’ns veure la claror de la teva mirada! Jordi Llimona i Barret
LA FEBROSA VIDA DEL CAMÍ RAL
A l’època medieval, els principals pobles quedaven units pel camí ral, o sigui, pels camins reials, que eren les rutes concedi des pel rei i controlades pels seus soldats. Els hostals i pobles de vora el camí ral gaudien de privilegis i es beneficiaven del comerç i el tragí de la ruta, perquè calia aixoplugar i alimentar corrues de mules, traginers, carruatges, passatgers i correus. Pel camí hi passaven carros plens de mercaderies com ara tines de vi, sacs de sal, gra de cereals, bigues de fusta o pa quets de llana. El camí ral també tenia perills, perquè atreia els bandolers. Moltes carreteres nacionals es van traçar sobre el camí, però en molts llocs el camí ral va quedar emboscat. Ara hi ha pobles que rescaten trossos de camí ral per als pas sejants i excursionistes. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 39
COL·LABORACIONS VIVÈNCIES I RECORDS La Tina La meva generació, quan érem petits, du rant els anys trenta, generalment, teníem més orelles que llengua, més ulls que boca. Ben aviat aprenguérem a escoltar i a callar, a observar i recordar. Teníem la testa plena de paraules i la pensa buida de conceptes. Una de les primeres idees que vaig tenir clares fou la noció d'ofec.
A les zones vitivinícoles hi ha un anecdotari tristament ric de casos d'agricultors que caigueren i moriren al fons d'una tina, ja sigui per accident o imprudència. Aquests successos s'explicaven, especialment al temps de la verema, a la vora del foc, mentre s'escalivaven els moniatos a la cendra o tot bullint la confitura de most. Els infants escoltàvem aquestes narracions amb la ment tendra i ens quedaven adherides al tou de la nostra sensibilitat com un ham que no es foragita mai més. Quan trepitjàvem, fent trepa, germans i amics, ho aprofitàvem per a verificar com era aquella mena d'ofec que matava sense donar treva per a demanar auxili. Flairàvem les escletxes del brescat i experimentàvem, per un moment, com el baf del raïm fermentat ens lligava la gola i ens negava l'alè. Aleshores tots enteníem perfectament el contingut de la frase que ens deien els pares: la tina et pren l'alè. Així, els comentaris dels grans i el nostre particular experiment ens donava una idea clara del que és la mort per asfíxia. Tot això no ens encomanava pas por. Sabíem que les posts de sobre la tina eren gruixudes i ben assegudes a l'encaix dels voltants. No obstant això, trepitjant, tots gastàvem una serietat impròpia de la nostra edat. Ho teníem clar: trepitjant, sobre el brescat, quan la tina bull, no es pot jugar. La meva mentalitat infantil no sabia, encara, que existissin al tres menes d'ofec que el de la tina. Quan començava a tenir edat per a entendre la varietat d'ofe gaments que poden matar una persona i posseïa paraules abundoses per a explicarne la diferència... ens demostraren que no. Un dia de silencis llargs i botes sorolloses, ens capbussaren tots al cup de l'opressió i l'asma ens negà la paraula. Ens convertiren en peixos dintre l’aigua, que obren la boca, però ningú no pot saber què és el que volen dir. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 40
COL·LABORACIONS I passàrem mitja existència sense poder paladejar la dolçor dels mots estimats: pàtria, llengua, llibertat, cultura, història, prohoms; Catalunya, nació, estat... Ens mancava el bleix quan intentà vem pronunciarlos, sobretot si al davant hi volíem posar l’entranyable mot «nostre». Deambulà rem quaranta anys pel fons de la tina com ombres de xeol domesticades. En començar la tardor de la vida l'aire irrespirable s'esvaí, recobràrem l'alè i va irrompre per tot un clam de joia que omplí la nostra pàtria. En veritat, «ho crèiem un somni; la nostra boca s'omplí d'alegria, de cants i de rialles» (Ps 126,12). Ens abraçàvem com germans perduts que es retroben. Durant uns jorns tastàrem un bocí de felicitat. En l'eufòria del nou viure se'ns escapà un desig, que nosaltres sincerament crèiem una profecia: mai més patirem d'ofec. Des d'ara tothom parlarà en justicia i veritat. La llibertat farà que tothom pugui parlar sense fingir. Els mots i els concep tes s'adiran com l'espasa i la beina. I no. Massa aviat coneguérem un altre ofegament. Sempre el vent del món ens proporciona l'ofec de moda. Ara no ens manca l'alè: se'ns esbarrien els concep tes. Respirem un nou enverinament que es produeix inhalant toxines que enverinen la sang i en terboleixen el cervell. Som escleròtics prematurs. Som paralítics cerebrals dividits íntimament. I aquest verí encara és pitjor. No és d'un lloc, és universal. No ens impedeix parlar, ens confon les idees. Ens comuniquem, però no ens podem entendre. Com més ens ataca aquest ofec, més ei xerits ens creiem. Plana sobre la societat un desvari social. Sembla que de bell nou «perquè no s'entenguin entre ells, Jahvè va confondre el parlar de tota la terra » (Gn 11,9). Observeu atentament governs, institucions i persones. Manifesten públicament que volen gover nar per servir el poble, però desqualifiquen, rebreguen i trepitgen tant els contrincants que no es pot entendre quina mena de servei és el que volen exercir. Els estats parlen de pau i tothom, mal fiat, hi veu domini. Planegen intercanvis comercials i s'esgarrapen pels guanys. Prediquen ordre i bona convivència, però domen els dèbils i les minories. Anuncien diversions i serveixen sexe i violència. Es declaren creients per utilitzar Déu en profit propi. Parlen d'amor i volen dir gust i pròfit. Juren fidelitat «per sempre» i pensen «mentre duri». Cerquen feina i pregunten quant guanyaran... Amb aquesta confusió que ens incomunica, ens podem entendre algun dia? Sí! També «A Jeru salem hi havia homes de totes les nacions que hi ha sota el cel» (Fets 2,5) i semblava que no es podien pas entendre, però els apòstols «foren omplerts d'Esperit Sant, i començaren a parlar en d'altres llengües (Fets 2,4), i «la multitud restà meravellada, ja que cada u els sentia que parlaven en la seva llengua» (Fets 2,6). Solament un tremolor pentecostal pot donar harmonia a la nostra convivència esberlada existencialment. Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 41
COL·LABORACIONS
A vegades, cal saber callar Callar les qualitats pròpies és humilitat. Callar les bones obres del proïsme és enveja. Callar per no ferir susceptibilitats és delicadesa. Callar els defectes propis és prudència. Callar els defectes aliens és caritat. Callar les paraules inútils és saviesa. Callar per escoltar és educació. Callar a temps és discerniment. Callar al costat del que pateix és solidaritat. Callar quan s’ha de parlar és covardia. Callar davant del més fort és esclavitud. Callar davant el més feble és clemència. Callar davant una injustícia és complicitat. Callar en els moments de dolor és virtut. Callar davant la injúria és fortalesa. I callar per estimar millor és santedat. Montserrat Rosell Pujol Vic
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 42
COL·LABORACIONS Curiositats d'en Piuet (Piolín) Com que veiem que en Piuet darrerament està de moda, avui us n'ex pliquem unes quantes curiositats que de ben segur us sorprendran! El Piuet (Tweety en anglès) és un personatge de la sèrie de dibuixos animats Looney Tunes de la productora nordamericana Warner Brothers que va ser creat per Bob Clampett. En Piuet és un petit canari groc de cap i potes desproporcionadament grans al que el gat Silves tre intenta atrapar per devorarlo. Malgrat la grandària i dels paranys del seu enemic, Piuet sem pre aconsegueix lliurarse d’ell, bé sigui pels seus propis esforços, per mera sort o amb l’ajuda d’una àvia (la seva propietària) i fins i tot la del bulldog Spike. • Originalment es deia “Orson” i era un ocellet nounat, nu (sense plomes) i rosa. • Va aparèixer en qaurantavuit tires còmiques. • El seu nom prové de la conjunció de Sweety (carinyet) i Tweet (onomatopeia de la xiulada d’un ocell). • Es pensa que és un canari, però en algunes ocasions se’l descriu com a pertanyent a una espècie única. • La veu original de Tweety pertany a Mel Blanc. • La forma final de Tweety la hi va donar el caricaturista Friz Freleng. • Se li van afegir plomes a causa que els censors s’oposaven al fet que estigués nu. • Silvestre, el gat, el seu enemic, va néixer l’any 1947 en la caricatura “Tweety Pie”, que va guanyar un premi de l’Acadèmia com el millor curt animat. • Tweety, com altres personatges la veu dels quals era creada per Mel Blanc, tenia problemes per parlar. En català la seva famosa frase “Crec que he vist un gatet bufó” en anglès era: “I tawt I taw a puddy tat!”. • L’última caricatura on apareixia el Tweety original com a protagonista va ser feta l’any 1964 (Hawaiian Aye Aye). En l'actualitat, sembla que n'han sortit subespècies menys carinyoses. Font: curiositats.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 43
COL·LABORACIONS
Folklore de Catalunya - 66 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"
Gent del carrer - Baladrers (continuació) Per Madrid voltaven venedors de manteletes, el marxant de nines i l'oliaire. A la Corunya hi ha via venedors de palla, d'ocells morts. Per València havien voltat venedors de mussolina fina, fa ves bullides, mantes de Palència, fogons de terrissa, tàperes, pa, salsitxes d'Extremadura, oli, cansalada i llonganissa, panotxes, l'anguiler, la carnissera, el venedor de xiulets de terrissa, el llanterner, el pastisser, el venedor de porcells, el ceroner, que compra residus de cera i morques, el matalasser i el foguerer, que ven fogons de fang i pallús "per courer el dinar en un dir Jesús". Els baladrers és potser el primer aspecte dels costums populars que ha estat estudiat, no pas en sentit costumista ni etnogràfic: el seu graciós tipisme va cridar l'atenció molt abans d'establirse els estudis etnogràfics, i diversos artistes van dedicar l’atenció a aquest aspecte de la vida ciuta dana humil. La primera manifestació gràfica dels baladrers ens la dóna la rajoleria, puix que tro bem rajoles del segle XVII que figuren el drapaire, el venedor d'aigües refrescants i l'estanyapaelles. Aquest tema, que incloem en la rajoleria, pot ésser considerat com una extensió del tema dels Arts i Oficis i no és pas exclusiu de casa nostra: coneixem una rajola holandesa antiga que figura un marxant ambulant d'ulleres. El document literari més vell que ens és cone gut és una descripció datada l'any 1700 que té tot el tirat d'un romanço, però que no coneixem publicat com a tal. Porta el títol: Relació del modo que per els carrers de Barcelona venen les mercaderies; el document té aire de cançó, puix que s'indica que es canta al to de fantasmes. Fou publicat a “La Veu del Montserrat” i més tard reproduït per "La Il·lustració Catalana", i per Va leri Serra en uns articles d'aquest tema. En la notable biblioteca musical de Joan Carreres, de la Bisbal, que figura avui a la Biblioteca de Catalunya hi ha un manuscrit d'un coral intitulat Quartet burlesc, d'autor anònim i sense data, que pren per tema els crits dels marxants ambulants. En aquesta composició a més de nombrosos baladrers que ens són ben coneguts, trobem tres crits dels quals no tenim cap altra notícia que la que ens dóna l'obra de que parlem i que no surten figurats en cap dels documents posteriors so bre aquest tema. Els marxants al·ludits són el venedor d’aigua escurçonera fresca i gelada; begu Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 44
COL·LABORACIONS da que no sabem pas quina utilitat pogués tenir; suposem que devia ésser un refrescant; conei xem l'herba escurçonera emprada en medicina popular però no pas com a refrescant. Un altre dels tres marxants és el venedor de flassades. Les f1assades catalanes havien gaudit de fama pel món llatí i eren el millor present que hom acostumava a fer a una núvia. Els forasters que venien a Barcelona i desitjaven portar un present als amics, si eren cavallers, els duien una espasa, i si eren dames, una flassada. En diverses parles romàntiques hom dóna a les flassades el nom de ca talanes, de nominatiu encara vivent a Provença. Els flassaders de Blanes tenien modernament gran fama, i la cançó ens diu que: a Blanes paguen el dot amb flassades. Per Valencia, molt més ençà, hi havia marxants ambulants de mantes de Palència. L'altre dels marxants desconeguts és el venedor de molsa per a curar nafres. Molt a primeries del segle XIX foren gravades dues auques que presentaven els baladrers amb el seu crit típic. Més ençà el no table guitarrista Ferran Sors, que arriba a ésser director de l'orquestra del teatre imperial de Petrograd, va compondre un coral acompanyat amb música de corda intitulat Crits de carrer, inspirats en la veu i els crits dels baladrers barcelonins. En el sainet, l'aprenent sabater, tan popular a mitjan segle passat i tan representat en els espectacles d'ombres, hi surten figurats i pro fereixen els seus crits el drapaire, l'estanyapaelles, el cadiraire, els bastaixos i l'herbaire. El 1844 fou publicat un llibret sobre costums barcelonins il·lustrat amb escaients gravats a l'acer on són descrits diversos baladrers. Vers el 1862, Ramon Puiggarí va dibuixar una auca que fou gra vada per Antoni Noguera, que pren per tema els baladrers i que és una bella presentació dels marxants ambulants més populars de la nostra ciutat en aquell temps. El profús autor teatral Frederic Soler, conegut generalment per Serafí Pitarra, va escriure una peça lírica en dos actes amb el títol: Lo pla de la Boquaria o Lo Rovell de l'Ou, amb música del mestre Joan Sariols, on surten representats diversos baladrers amb els seus crits típics. És prou popular el quadret teatral: Qui compra maduixes?, de l'eximi costumista barceloní Emili Vilano va. L'escriptor lleidatà Manuel Gaya i Tomàs té escrita una enumeració de baladrers. El gran mestre Felip Pedrell va incloure la melodia d'alguns crits en la seva obra sobre música popular, i, finalment, Aureli Capmany publica un treball profusament il·lustrat sobre aquest tema. Hi ha una auca vella valenciana, molt probablement inspirada en les catalanes del mateix tema, que ens presenta els baladrers valentins de la primera meitat del segle passat, i, modernament, n'ha estat publicada a Xátiva una altra de semblant. Els crits i baladrers perpinyanesos han estat descrits per Carles Grandon en dos treballs gairebé del tot iguals i de títol lleugerament distint, que, a més del crit literari i d'una lleugera descripció del personatge, donen la transcripció musi Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 45
COL·LABORACIONS cal. Ja dintre un pla folklòric, el tema ha estat tractat per diversos autors: Antoni Machado Álva rez va recollir els crits sevillans; Eugeni Olavarría el de Madrid, i Josep Pérez els de la Corunya. També han estat recollits i publicats alguns crits extremenys. Considerat des del punt de vista musical, el crit del baladrer té la seva importància, puix que constitueix un rudiment de cançó, una tonada en estat embrionari molt interessant per a trobarhi els elements de formació de la melodia espontània. El crit, quan arriba a ésser melòdic, pot ésser considerat com el primer graó i, per tant, el més rudimentari i el més elemental de l'art popular de la música. Els crits, els podríem dividir en dues menes: els col·lectius o de classe i els personals o propis del baladrer. Els crits de drapaire, per exemple, hi ha res pel drapaire, i draps i ferro vell, podríem qualificarlos de col·lectius; són un gran nombre els drapaires que usen una d'aquestes formes que tracten d'imitar, no sols en els termes, sinó també en la tonada, que és així mateix el fons col·lectiu; però no tots els drapaires l'entonen igual; trobaríem una gran varietat i diversitat dintre el mateix crit reduït a un nombre brevíssim de notes. En aquesta diferenciació inconscient i a voltes tan subtil que s'escapa a la notació musical però perfectament perceptible per orelles molt refinades, podríem dir que radica l'inici de la variant en la música popular. No tothom té sentit musical i sap adaptarse a un to, unes vegades per manca de facilitat natural i d'altres per un excés de sentit creador que el fa revés per a adaptarse a allò que ja troba creat. En l’etnogra fia musical era de gran valor l'estudi de la música dels pobles salvatges com a mitjà per a arribar al coneixement de l'inici de la musicalitat en l'esperit humà. Estudiar musicalment els crits dels nostres baladrers equival a sotjar un dels aspectes més primitius de la societat actual musical ment considerada. En el proper capítol continuarem amb: Gent del carrer Baladrers Recull fet per: Joan Vila Obradors
Loteria Nacional
Parròquies de: Sant Pere de Vacarisses Sant Miquel de Castellgalí Sant Salvador de Guardiola
SORTEIG DE NADAL
90409 El portador juga 4,00 euros, en el número a dalt indicat, pel sorteig del 22 de desembre de 2017.
Donatiu 1,00 euro. Total butlleta 5,00 euros. Participeu-hi ! Dipositari: Parròquia de Sant Pere de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 46
COL·LABORACIONS
Indrets de la serra de l'Obac El corralot de la Sesta Grossa o les ruïnes del Castell Sapera A mig recorregut del camí carener que uneix els colls de Boix i de Tres Creus, uns metres al sud del corriol que baixa cap a la Fosca, hi han uns antics murs. Les restes formaven part d'una construcció en forma de cercle d'uns 20 metres de diàmetre. Els murs millor conservats són els de la banda nordoest, mentre que la resta estan escam pats. En alguns punts els murs tenen un metre d'amplada mentre que, en cap cas, es supera el metre d'alçada. No hi ha cap estudi tècnic sobre l'origen de les restes, tal i com és habitual a Sant Llo renç del Munt. I, a falta de cap dada certa, hi han dues teories.
El Corralot de la Sesta Grossa Una de les teories és que els murs formaven part d'un corralot on es tancava el bestiar. De fet, l'indret és conegut des de ben antic com a Sesta Grossa, és a dir, era un alzinar que es conserva va expressament per tal de poder donar ombra als ramats que passaven pel camí. Per tant, sem bla lògic que també hi hagués una part tancada. A més, el corralot està just a la cruïlla del camí carener amb el corriol que baixa a la Fosca. En aquest punt els carros esperaven a les mules que pujaven el carbó i la llenya des de les fondala des de ponent. És a dir, també era normal que hi hagués un tancat pels matxos i les mules.
El Castell Sapera La segona teoria està defensada pels que que consideren que el nom del turó de Castellsapera prové d'un veritable antic castell. Als anys 70 del segle passat, quan els ramaders i els boscaters ja havien abandonat el racó, es va formar una expedició per a trobar les suposades restes del castell que s'anomenava Sapera. Esta va formada pel Miquel Ballbé (autor de molts llibres sobre Sant Llorenç del Munt i l'Obac), Ra mon Ortiz i Joan Bosch. Aquest últim havia explicat que el seu pare, de Matadepera, sempre li havia parlat de les veritables restes del castell. I tots van dedicar esforços a retrobarles. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 47
COL·LABORACIONS No van encertar la localització durant la primera sortida que van fer plegats. Però finalment van trobar els murs coberts de molsa de la Sesta Grossa i van identificarlos com les ruïnes del Castell. En Ballbé va considerar que l'amplada del mur reforça la hipòtesi que es tracta d'una construcció defensiva. A més va destacar que els murs estan situats dalt d'una carena amb una panoràmica molt ampla i complementària a la que podien oferir les torrotes de Vacarisses i l'Obac.
El turó de Castellsapera El turó de Castellsapera és, amb 939 metres, el més alt de la Serra de l'Obac i un dels més carac terístics del conjunt de Sant Llorenç del Munt. Està coronat per un allargasat i estret cim rocallós que recorda un castell, amb una agulla separa da (l'anomenat Queixal del Porc). Per la seva vessant de llevant, orientada a la riera de Les Are nes, es troben els sectors de les fonts de Cantarelles i de l'Olla; i per la vessant de ponent hi ha la canal de Mura i la gavarra de l'Obac, separadades per la carena del Camí Ral. Cap el nord el turó enllaça amb el coll de Tres Creus (que l'uneix al Turó de la Pola) i cap el sud es troba el collet estret (que porta al Turñi de la Carlina). Des de fa molts segles la ruta més coneguda per travessar el turó del Castellsapera és el camí Ral que unia Barcelona amb Manresa. La part de camí ral més emblemàtica és que la passa per un gran pelat de roca de la ves sant sudoest, per sobre dels bacs de la Por tella, amb unes impressionants vistes de la Roca Salvatge i el Paller de tot l'Any. Aquest tram rep múltiples noms. Un d'ells és Collet Estret, igual que el molt proper pas que uneix el Castellsapera i el turó de la Carlina. Fet i fet, a la suma dels dos trams rep el nom de carena del Collet Estret. Cim del Castellsapera des del camí Ral
L'Antoni Ferrando diu que la part concreta més angosta que passa pel pelat de roca també es coneguda com a Mal Pas del General i afegeix que antigament també era anomenada Creu del Coll del Davi o Creu Trencada. La tradició popular diu que en aquest indret es produïen molts dels atacs dels bandolers contra els viatgers del Camí Ral. A uns trescents metres, poc abans d'arribar al coll que sepera als tu rons de Castellsapera i la Carlina hi ha un petit clot a peu de camí conegut com a Sot de les Unces i que hauria servit als bandoners per amagar els seus botins. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 48
COL·LABORACIONS Al turó hi han diversos avencs: L'avenc de Castellsapera és més destacat (nordest), L'avenc de les Cantarelles (Est). L'avenc del Queixal del Porc (Sudoest), L'avenc de la Canal de Mura (Sudoest).
L'avenc de Castellsapera Està format per l'acció erosiva de l'aigua subterrània, té una fondària d'uns 84 metres i un recor regut total de 128 metres. És una de les cavitats del massis més frequentada pels ratpenats. Amb la finalitat de protegir la seva important fauna cavernícola, des de l'any 1996 es van instal·lar rè tols indicatius del tancament de l'avenc durant la temporada d'hivernació. La primera exploració acreditada va ser feta el 12 dóctubre de 1913 per Marià Faura i Sans amb la participacio de Jo sep M. de Bernola, a qui devem un dels primers estudis botànics de cavitats catalanes. El 24 de gener de 1960 es va produir un accident mortal a l'avenc. Josep Tres Viladomat, un noi de 14 anys, company d'escola dels dos components de l'equip de redacció i maquetació de la revista "Vacarisses, balcó de Montserrat", hi va caure mentre participava en un joc de nit de l'Agrupació Escolta de l'Acadèmia Catòlica de Sabadell. Com a recordatori, hi ha un monòlit al costat de la boca del forat. No es té constància de cap altra caiguda fortuïta a un avenc de Sant Llorenç de Munt i l'Obac, tot i que s'hi han produït diversos accidents entre espeleòlegs. Per arribar a aquest avenc, cal anar per la carretera de Terrassa en direcció a Mura, aparquem en l’Alsina del Sal·lari, i seguim a peu ja que la carretera que mena al Coll de Tres Creus està tancat amb un cadenat. Mes en davant caldrà agafar la desviació esquerra que ja és diri geix a la roca de Castellsapera. La boca, situada en un pendent, està mig envoltada d’una barana metàl·lica en no gaire bon estat, com a protecció pels muntanyencs i senderistes que freqüenten aquest itinerari. De totes ma neres, aneu molt en compte i no us hi apropeu massa, el terreny del voltant fa pendent cap a la boca d'entrada amb caiguda totalment vertical. Font: http://trailsantllorenc.blogspot.com.es/ i altres Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 49
1. Arribada la tardor, al Principat hi ha remor.
2. Remor per la democràcia, que perdem i no ens fa gràcia.
3. Davant d'això, sense por, rebutgem la repressió.
4. Com a símbol de combat, una mascota hem cercat.
5. Que ens esperoni en la lluita, per poder girar la truita.
6. Prop del moll de Barcelona, apareix una nova icona.
7. És un canari menut, llest, valent i molt astut.
8. Que s'escapoleix d'un gat, ruc, ferotge i malcarat.
9. Davant d'aquest nou invent, el vaixell tapen rabent.
10. Però, ja és tard i en Piuet, es paseja amb el cap dret.
11. I per més que faci nosa, l'ocellet arreu es posa.
12. A Alcanat, a Manresa, a Olot..., pots trobarhi aquest ninot.
13. Diu ben alt que vol votar, que ningú l'en privarà.
14. Que res no té més encert, que un referèndum obert.
15. I fins fa d'ambaixador, des d'Amèrica al Japó.
16. Fa goigs als vaixells, i als mossos, donant clavells.
17. L'escola el vol adoptar, el bomber i el capellà.
18. Amb l'estelada al terrat, que se'l veu entremaliat.
19. Quan fa el cim amb l'enxaneta, li salta de la maneta.
20. Amb la colla dels tractors, va i entona els Segadors.
21. Ell, com a bon ocell, fa piulades, i se'n fot de les tronades.
22. Mentre mira el calendari, refilant com un canari.
23. Al bec du la papereta, amb el Sí, que tot ho peta.
24. I així en Piuet s'ha guanyat, el cor de tot el veïnat.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 591 Novembre 2017 Pàg. 50