592 desembre 2017 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 592 Desembre de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Dels diaris 20 Racó del conte 25 Col·laboracions 26

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 92412014

Foto de la capçalera de la portada: Lucas Janin. Font: www.flickr.com DE VACARISSES ESGLÉSIA

DIA A DIA - Novembre Dia 1 Missa al Cementiri en record dels que ens han deixat durant l’any. Dia 19 Bateig de Michelle Solà Abidat Dia 25 Concert de Santa Cecília. Escola M.M. de Música sota la direcció d’Olga Puigbó.

FESTES DE NADAL Dia 24 de desembre MISSA DEL GALL a les 9h. del vespre. Dia 25 de desembre MISSA FAMILIAR a 2/4 d’11. La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 2

PÒRTIC

SOBRE LA JUSTÍCIA

Tenim amics empresonats ben injustament, mentre que Rajoy i companyia no paren de dir que vivim en un estat de dret. Aquesta afirmació significa, entre altres coses, que la justícia s’aplica segons les lleis existents. Potser convé que precisem una mica. La justícia és una figura fona mental dintre del nostre ordenament jurídic i dintre de la nostra cultura. Però la justícia no és una figura fixa, inamovible, sense matisos. Si fos així, el jutge no necessitaria ni fiscals, ni advo cats defensors ni caldria que la interpretés. Els fiscals són els encarregats de veure i presentar els aspectes que enterboleixen els fets, mentre que els defensors posen en evidència aquells que re baixen o neguen la culpabilitat dels defensats. Ja tenim dues posicions contradictòries. La tercera serà la del mateix jutge, o jutgessa. Per ell, o per ella, una persona capaç d’atemptar contra la sagrada unidad de España l’impulsa a mirar amb més simpatia les raons del fiscal que les de l’advocat defensor. Els jutges no són sants, ni de pedra picada. D’exemples n’hi ha molts. Un jutge no és totalment imparcial si jutja un poca pena o la filla o germana del rei: la monarquia imposa a molta gent i, especialment, als funcio naris públics. A Catalunya no coneixem el que és la benevolència de la justícia. No és que els jutges o les jutges ses siguin injustos, però sí que en certa part d’ells domina una certa catalanofòbia si es tracta de te mes polítics que dóna lloc a una justícia una mica inclinada cap a una de les parts. A més, es troben que hi ha documents que s’han de traduir d’una llengua diferent, estranya i segurament sobrera que els catalans podrien reservar per parlar a casa els dies de festa. Catalunya és una província en un estat molt centralitzat. El que passa a Barcelona es dóna igual ment a Màlaga o a Lugo, però en aquestes ciutats no hi ha normalment casos que arribin a Ma drid. La figura de la justícia es representa amb una figura femenina que porta unes balances i un mocador que li tapa la vista. A Madrid i a Espanya, quan aquesta figura mira cap a Catalunya, el mocador li deixa veure una part del paisatge.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l’any 28 A

Mt 22,114

El Regne de Déu és com un banquet de casament. Es tracta d’una trobada a semblança d’un gran àpat de festa grossa. En aquest tec tots hi som convidats. Els primers invitats no tenen ganes d’anarhi. Donen mil excuses. No els fa gràcia. Això no passa gaire quan és una festa de gran volada. Però amb les coses de Déu, sí que passa. Molts esperen que algú vagi al davant i els altres fan el desentès. Fa mandra el compro metre’ns. Fàcilment veiem el què ens demana. Preferim no escoltar la consciència que és la veu de Déu. Déu vol que la sala s’ompli de gom a gom. Ningú no n’és exclòs per més perdulari que sigui. A la casa del meu Pare hi ha lloc per a tothom, encara que el passat sigui fosc com la gola del llop. Déu no jutja ni classifica. Déu és de tots. Nosaltres fem tries estranyes, injustes i agressives. Això sí, sense fer cara de pomes agres. És una gran festa! Els buscaraons cal que es treguin la pols. Ens vol endreçats per anar a la festa que ens ofereix. En primer lloc: una gran acció de gràcies per la vida. Dues pistes: Recordeu el “faci’s la vostra voluntat” (Vós mateix) del Parenostre i el “que es compleixin en mi els vostres plans” de la Mare de Déu. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Un bon dia és un regal, una invitació. Obrir els ulls i veure la claror, quin goig! Sortir al carrer i trobar els que ens estimen i estimem, quina sort! Ajudar a qui ho necessita, quina xamba! Somriure al qui ens ha fet l’embrolla, quina oportunitat! Fer companyia als que estan sols, quina bona feina! Sebastià Codina i Padrós

S'ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Tot és política, encara que la política no ho és tot. En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat. L'expressió "noviolència" no ha de ser sinònim de passivitat. La revolució l'hem de començar dins el cor. No hi ha veritable pau si no està fonamentada en la justícia. Aquell que no és totalment honest en el seu dia a dia, no pot arreglar el món.

Pere Casaldàliga

La causa indígena m'ha fet més català. Les tribus prohibides m'han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. El fet de ser català m'ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m'ha ajudat a no caure en l'imperialisme cultural.

"No se puede ser independentista y buen católico. El indepen dentismo ha generado odios que no existian" Antonio Cañizares Llovera Cardenal i Arquebisbe de València

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Macarrons amb verdures

Ingredients per a 4 persones: 300 grams de macarrons. Pebrot vermell, verd i groc. Pastanaga i ceba. Carbassó. Un raig de vi blanc. Mantega, oli i sal.

Tallarem menudes totes aquestes verduretes, a juliana, no molt fina, i les sofregirem amb un bon raig d’oli, un altre de vi blanc i un trosset de mantega. Una vegada cuites, hi afegirem els macarrons que haurem bullit prèviament amb una fulla de llorer per donarloshi més bon gust. Podem posarhi formatge ratllat pel damunt, això a gust de cadascú. És una manera diferent de fer els macarrons, senzilla i ben bona. Bon profit i...

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 6

CAMPANADES Marilin Monroe, de la película "Niàgara" La pel·lícula en tecnicolor “Niagara” (1953) posa en relació simbòlica la impetuositat de l'aigua de les cascades i el torrent fort d'erotisme de la Monroe. En el cine i en la vida real fou una fem me fatale. Aquestes atreuen, són dominants i, al mateix temps, inspiren temor. En una mena de flashback podem recordar Ma rilyn, vestit color violeta, passant un pont, cantant allò de “Kiss me”, que deu voler dir “Besa'm”. Enlluernava els adolescents o no tan adolescents. John F. Kennedy en sap alguna cosa, d’això. La bellesa estel·lar de Marilyn Monroe no era una bellesa pacífica, sinó provocadora. Ni ella mateixa no pogué suportar les exigències de ser una admirada estrella. Un mal dia, amb un excés de barbitúrics o, fos com fos, intencionadament, va posar fi a la seva vida. Una observació meva, que potser no acceptareu, és que totes aquelles persones del món angoixa des per trames i complexos, en veure com, sovint, s'apaguen les estrelles del cine, amb el suïcidi de Marilyn es sentiren alleugerides, alliberades, i oblidaren, almenys uns quants dies, les pròpies frustracions. No volem que sigui dit, però tots som una mica sàdics. En les tragèdies de les per sones que envejàvem, sentim un pessigolleig d'alegria o una cosa que s'hi assembla, i diem: “Ella s'ho ha buscat”.

Sota l'aparença de petit temple isolat (situat a la gens menyspreable altitud de 1.500 metres, a la muntanya de Durro), l'ermita de Sant Quirc és d'estructura simple i uniforme. Es caracteritza per tenir una sola planta i un campanar baix amb dues grans obertures. Forma part de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades Pa trimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 2000. Cal destacarne el frontal de l'altar, de principis del segle XII, encara que el que hi ha a l'ermita és una reproduc ció, ja que l'original es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona. Representa escenes del martiri de sant Quirze (o Quirc) i de la seva mare, santa Julita. Allunyada de la sumptuositat que envolta la majoria dels frescos i dels frontals, aquesta composició se centra en el vessant més humà dels dos sants. Actualment, l'ermita està tancada al públic.

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic

Sant Quirze de Durro

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Catalunya cantant ha desvetllat més de quatre vegades la catalanitat de moltes generacions i ha posat en òrbita el ressorgiment d'una terra que viu, espera, estima i engresca i desco neix els impossibles... Estava llegint les cròniques planyívoles dels hebreus exiliats a Babilonia... fa molts dies de tot aixó... es queixa el salmista i diu: com podíem cantar càntics de la nostra terra, a l'exili, ben lluny de la Pàtria? El cant és l’ànima del poble que respira, viu, batega, lluita, alerta i regalima un dego teig de vida... Hi ha qui es mor d'amor sense haver tingut mai ocasió d'estimar... Matrimoniar és unir, consagrar i complementar persones... Negar no és evangelitzar, condemnar no és esti mar, no dialogar és frustrar, No acollir no és perdó de Déu ni dels homes, marginar és condemnar a morir... Déu només s'avergonyeix dels que parlen en nom seu... Quan veiem algú que va carregat amb la seva creu (maldecaps, problemes a l’engròs (etc), tots ens hem de sentir cirineus... L'amor no és explicable, és viscut... Tampoc és gens fàcil explicar el sofriment si abans no s'ha experimentat... La soledat, l'angoixa i la incomprensió tenen remei si són compartides... Si algú ens diu que Déu és justicier, colèric, venjatiu i no sé que més, ens enganya de mig a mig. Déu és un Pare i Mare únic... Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

No hi ha mal sense càstig ni bé sense premi.

Peca més qui perd que qui roba.

No hi ha pitjor burla que la verdadera.

Pecat amagat mig perdonat.

No hi ha res mal dit si està ben entès.

Pensa bé de tothom i no et fiïs de ningú.

No juris encara que diguis la veritat.

Pensa molt i parla poc, els savis et faran lloc.

No queda el crit sinó l'escrit.

Per aprendre cal entendre.

No s'hi perd res de ser ben educat.

Per saber parlar, cal aprendre de callar.

No tots els que fugen se salven.

Per començar a guanyar, atreveixte a ata car.

Només t'ha de fer vergonya de ser desvergo nyit.

Per conèixer el bé, s'ha de conèixer el mal primer.

On hi ha enveja hi ha calumnia. Per parlar poc, poc es perd. On no hi ha escriptura no hi ha obligació. Per temor, no perdis l'honor. Paraula donada, escriptura firmada. Les paraules volen, els escrits canten. Recopilació: Josep Caba

Parlar bé no perd a ningú.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 9

DES DE SITGES

El consum responsable és una actitud. Us vull convidar a reflexionar sobre la importància de transmetre valors de sostenibilitat i responsabilitat, valors de solidaritat i generositat als nostres fill(e)s.

S’acosta Nadal: llums, aparadors decorats, ens bombardegen campanyes publicitàries agressives, i el consum es dispara. Els més vulnerables a tot això sempre són els nens i nenes. Sembla que sense gastar, les festes no es puguin gaudir de la mateixa manera. És això el Nadal? Jo no vull que els meus fills creixin amb la convicció que sense consumir el Nadal no té sentit. Vull que sàpiguen que el Nadal és sobretot, celebrar amb les persones que es timem, amb la família, i també és una festa amb cert esperit d’humilitat i solidaritat. Però com ho podem transmetre? Evitar consumir en aquestes dates és pràcticament impossible, però crec que es pot aconseguir ferho d’una manera més raonable i assenyada. Evita l’excès de regals i valora el que ja tens. Estableix uns criteris clars sobre què heu de consumir dins l’àmbit familiar. D’aquesta manera podràs dir que no a allò que no és adequat pels teus fills. Comprar d’una manera responsable implica pararnos a pensar sobre la necessitat o no dels pro ductes que anem a adquirir. Evita consumir de forma mecánica. Pensa en el conjunt de la família a l’hora de comprar els regals. Pots optar per fer regals com partits, per gaudir en família! Bona idea oi? Sempre que puguis, compra en botigues/empreses responsables (comer sostenible i comer just), Orienta als teus fills perquè sàpiguen escollir amb criteris responsables, i transmet els criteris adequats, intentant així ferlos menys vulnerables a la pressió de la publicitat. Opta també per fomentar els regals no materials: coses fetes per un mateix, activitats junts (en trades per anar al teatre o a un concert, per exemple), temps en família. Intenta no comprar compulsivament, perquè això porta a acumular i llençar. Mesura quants re gals vols fer i tria bé. Transmet aquests criteris als avis i tiets, i família més propera. Recorda als teus fills que hi ha molts nens que no rebran regals, o que no tenen les mateixes oportunitats que ells. No oblidem que nosaltres som el millor exemple i el seu mirall, aprenen més de les nostres acci ons que no pas del què els hi diem, per tant, siguem nosaltres un model de consumidor responsa ble per Nadal i tot durant tot l’any! Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Nonnon de Nadal T’ompliré el bressol de palleta fina sense gens de boll, sense gens de pols. Encendré un bon foc perfumat d’espígol per ferte el son dolç. Cobriré el teu cos amb llençol blanquíssim mig teixit amb glòria, mig cosit amb creus. Et faré de flonjos borrallons de llana un mantell pels peus. Et cantaré un bres amb la veu més dolça, i quan ja t’adormis et besaré el front. Després, de puntetes, tancaré la porta perquè no et desvetllin els sorolls del món. Joana Raspall i Juanola

Cap d'any L'eruga balla, sota una col, per celebrar el nou any. S'hi acosta un petit cargol que vol ser el seu company. Encara treballa la formiga. Vine amb mi, li diu l'aranya, deixa ja aquesta espiga, seràs la meva companya. El cent peus, molt eixerit, s'afegiex a la dansa, ballen junts tota la nit i al matí descansen.

Maria Rosa Pi Piqué

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 11

RACÓ DE LA POESIA

Per entendre el veritable sentit de ‘Bèlgica’, el poema de Carner que ara circula per les xarxes, i en el qual els lectors han vist una certa similitud amb els fets històrics que vivim, s’hauria d’explicar que el poema va ser escrit per un noi de dinou anys, el 1903 (se’n conserva un autògraf), i que va ser publicat l’any següent al Llibre dels Poetes, el seu primer volum de poesies.

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria ferme vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d’aigua trèmula, tota desig d’emmirallar els estels. M’agradaria ferme vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: —És el senyor de cada dia.

Josep Carner i PuigOriol Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT NADAL 2017 PER MOLTS ANYS!

En la commemoració joiosa del Nadal de Jesús de Natzaret

Un bon dia, Déu l’Altíssim, del misteri desfà el nus amagantse, a la barraca, sota el rostre de Jesús. Al país, la gent s’adona que a Betlem, el bell indret, era el Cel que s’esberlava amb Jesús de Natzaret. Un missatge xarboteja conduint pel camí ral un ruixat de Benaurances que assaona l’arenal. Un ximxim que durant segles ha esquitxat els viaranys i les corbes de la vida. Bon Nadal i Per molts anys! Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Nadala antiga Ja somriu la bella aurora i brillant neix lo ric sol amb sa Llum encantadora ens ho anuncia lo rossinyol. Pas a pas la nit avança anem pastorets anem portarem l’àngel per guia que ens dirigirà a Betlem. Amb tamborinos i gralles tots amb alegria anem a visitar al Messies al gran Déu omnipotent. Los pastors amb sa presència han honrat lo lloc aquell humils i amb gran reverencia a on ha nascut lo Gran Rei.

Autor desconegut

Aportació de Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

Foto: Joan Vila

onestir benedictí fundat pel comte Guifré el Pilós (a. 880). Esdevingué el lloc d’enterrament dels comtes de la Catalunya naixent i el Centre Cultural de pri mera magnitud de l’època medieval, amb una projecció a l’alçada de les abadies d’aquest temps com Fleury o Montecassino. Monument Nacional de Catalunya, des del 1931. Ha sofert diverses reformes a causa de guerres i terratrèmols. Del conjunt original en que den: el campanar, la portada, la basílica modificada, el claustre i part dels habitatges.

El qui fou “l’abat Oliba”, als 31 anys, va renunciar als comtats del patrimoni familiar i ingressà al Monestir (Agost del 1002). El 1008, fou escollit Abat. Feu construir la catedral de Vic i Sant Miquel de Cuixà. Ripoll fou el principal centre cultural i reli giós fins el segle XIV. La pesta negra causà grans estralls (1348). El 1402, perdé Montserrat. El 1408 un terratrèmol sacsejà el ripollès enrunant un dels campanars, bona part de la basílica i edificis adjacents.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Reconstrucció de la Basílica seguint l’estil gòtic. Any 1835. Víctima d’una de les més terribles profanacions. Assassinat de monjos, pillatge d’objectes sagrats, rebentament dels sarcòfags dels comtes i abats. Incendi total de les biblioteques que eren el receptacle de mil anys d’història, d’un recull va luosíssim de centenars de cròniques, de manuscrits, de còdexs i d’homilies que data ven del temps de l’abat Oliba. Només es va salvar “el Cançoner de Ripoll (segle XII). Les pedres van ser venudes o requisades durant molts anys. Al cap d’un temps, els ripollesos treuen de la infàmia les runes venerables de l’insig ne monument. S’aguanten, encara, alguns murs, entre ells el campanar, la portada... creix l’afany de reconstrucció. Es descobreixen i s’identifiquen els vells sepulcres. El bisbe Morgades de Vic hi pren part i amb ell, tot Catalunya. Era el 1886. Un es forç titànic de tot el país torna el Monestir al seu antic esplendor. L’obra dirigida per l’arquitecte Rogent inspirat en l’església romànica de Sant Jaume de Frontanyà, fou completada amb els vuit absis primitius. Al centre hi fou col·locat un mosaic de San ta Maria, regal del Papa Lleó XIII. El 1893 el Bisbe Morgades consagrà la Basílica davant de mig Catalunya i d’una munió de monjos, bisbes, abats, capellans i sobretot en presència de Mn. Cinto Verdaguer, que fou coronat com a “Poeta Nacional de Ca talunya” sota l’arcada monumental. El 1936 fou malmesa de nou la Basílica amb la pèrdua de retaules, imatges, finestrals i la profanació dels sarcòfags comtals, abacials i del mateix Bisbe Morgades.

Foto: Joan Vila

La vella maqueta de Santa Maria de Ripoll restaurada i enllestida del tot amb la interpretació de LA GRAN PORTALADA pel nostre col·laborador en Joan Cortada. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La portalada de Ripoll Es troba entre els dos campanars. És una obra sublim i única, forma una mena d’Arc de Triomf on es representen escenes històriques i al·legòriques inspirades en la Bí blia. En cap més lloc la iconografia romànica catalana no ha compost una epopeia religiosa de tanta grandesa, traduïda en pedra dintre d’un conjunt harmònic on es combinen profusament les representacions en vuitantaset miniatures interpretades per mans monàstiques. El Senyor, assegut en el seu soli. Envoltat dels símbols dels evangelistes i la veneració de personatges bíblics rellevants: festes, batalles i escenes que recorden els atributs de Déu. Els sants, Pere i Pau, franquejant l’entrada, signes dels mesos de l’any, les estacions, virtuts, vicis i passions, animals fantàstics, motius florals i ornamentacions arbitràries en els frisos, arquivoltes, capitells i columnes. És una de les meravelles romàniques d’Europa coneguda per la Bíblia en pedra.

ACTIVITATS NADALENQUES Dissabte, 16 de desembre a les 7 de la tarda, a l'església de Sant Pere de Vacarisses: "CONCERT DE NADAL, PER LA MARATÓ" a càrrec del Cor de Vacarisses i la Coral Xiribec de Castellar del Vallès) Divendres, 22 de desembre a les 7 de la tarda, a la Fàbrica: "CONCERT DE NADAL CONJUNT EMMV i COR DE VACARISSES" Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat dia 31 d'octubre es va fer, en un fu neral celebrat a l'església del Borràs, el darrer comiat a la figura de Joan Masats i Llover. Fill Predilecte del poble i distingit com a histo riador local. Va morir a l'edat de 93 anys.

Tot i que sempre des del vessant autodidacte, Joan Masats es va distingir per la se va passió per la crònica i la recerca de la història local. Fruit d'aquesta passió, va esdevenir el fundador de la publicació local El Brogit, que encara perviu, i durant anys en va ser el director. Molt vinculat al teixit associatiu local, la seva afició per la petita història el va dur també a l'edició d'alguns llibres d'aquest àmbit. En concret, va ser l'autor d'una història sobre el cremallera de Montserrat (del qual n'era apassionat, ja que vivia davant del que havia estat el seu antic trajecte) amb motiu del seu centenari, el 1982; sobre la figura del guerriller durant la guerra del francès, Mansuet Boxó; i sobre personatges de Castellbell i el Vilar. El centre cultural que hi ha al barri del Burés porta el seu nom des de l'any 2009. Ja anteriorment, a finals dels 90, l'Ajuntament va concedirli, en un acte solemne, la distinció del nomenament de Fill Predilecte de Castellbell i el Vilar. El gener del 2011 va anunciar que donava el seu arxiu particular, d'imatges i documents relaci onats amb la història local, a l'arxiu municipal.

EL BROGIT és una publicació catalana, escrita en el nostre idioma, d’àmbit local i de continguts informatius i culturals. Va ser fundat el 1980 per un grup de persones, desitjoses d’investigar i divulgar la història local, i contribuir a la integració dels nuclis del poble a través d’un nexe comú com és un periòdic en el qual tothom en pot ser autor i protagonista i veurehi reflectida la seva vida quotidiana.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Durant la invasió dels francesos, va córrer la veu per Collbató que venia un gran exèrcit que anava a passar el poble a matadegolla. Immediatament es reuniren els seus habitants per veu re què calia fer.

Tothom donava consells i molts s’oferien per prestar ajut. Entre ells va presentarse el ferrer del poble, anomenat Mansuet, que era un home molt brau i molt valent. Digué que ell es comprome tia a salvar tothom si es disposaven a seguir les seves instruccions. Com que el tenien per home de molt seny i de molta raó, cregueren que era capaç de treure’ls del mal trànsit i es van posar a les seves ordres. El Mansuet i totes les dones, els infants i els vells que no es podien defensar, portant cadascú un paquet amb les millors robes i joies, se’n van anar cap a les coves, on visqueren una pila de temps esperant que passés el perill. Dins de la cova, a uns quaranta pams d’alçada, hi ha una gran cambra on hi cabien de sobres tots els refugiats. Hi podien pujar amb una escala de corda i, un cop tothom a dalt, la podien treure. Des de l’obertura d’entrada un sol home amb una escope ta podia defensar tota la cova i tota la gent. El Mansuet, que era un bon ferrer, s’avituallà de ma terial propi per a fer armes, puix n’era molt destre. Mentre guardava i feia companyia a tota la gent que no es podia valer dalt d’aquella cambra, no parava de ferne per poderse defensar si es presentava el cas. De passada ajudava els homes forts i joves que s’havien quedat al poble dis posats a ferla pagar cara als francesos si hi entraven. Quan ja feia molt de temps que tota aque lla gentada vivia a la cova, hi va penetrar un escamot de francesos. Així que els veieren, el Mansuet va fer pujar tothom dalt de la cambra, i ell es va posar al peu de l’obertura amb l’esco peta a punt de disparar. Els soldats, amb atxes de vent, van recórrer la cova i tot era cercar per ací i per allà, car comprenien que hi vivia gent, però no hi trobaven ningú. Quan ja se n’anaven, una dona imprudent va fer un xisclet i aleshores van cercar millor i veieren allí dalt un home sol que els apuntava amb una arma. Era el Mansuet, que els digué: —Us aconsello que us n’aneu, perquè, si no ho feu, no sabeu pas el que us pot arribar a passar. Mentre parlaven, el Mansuet per espantarlos va tirar una gran caldera d'aram que tenien per a fer el menjar, la qual, en rodolar roques avall, va produir un terrabastall tan gran, que els soldats van creure que s'enfonsava la muntanya. Espaordits, van abandonar les torxes i sortiren corrent i caient, de tal manera que no en va que dar cap de viu. D’aquesta manera en Mansuet, tot sol, va salvar la vida de gairebé tot Collbató. Font: muntanyamontserrat.gencat.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 19

DELS DIARIS La revolta de Paulus, a finals de la centúria del 600, representaria el primer conflicte greu en tre els poders territorials del regne visigòtic de Toledo, la unitat política peninsular pretesa ment més remota. Flavius Paulus, un destacat membre de la cort del rei Wamba, lideraria una revolta independentista en una part dels dominis visigòtics empès per les oligarquies del sector oriental de la Tarraconense i de la totalitat de la Narbonense; territoris que, se gles més tard, acabarien convertits en Catalu nya i en el Llenguadoc. La revolta de Paulus, fa 1.400 anys, ens revela l'existència de fortes tensions entre dos eixos de poder de naturalesa territorial: l'eix ToledoMéridaSevilla i l'eix TarragonaEmpúriesNarbona, que posen en qüestió la idea d'una unitat política peninsular voluntària i consensuada. Fa 1.400 anys la Hispània visigòtica —el regne de Toledo cons tituït un segle abans—, viuria una gran crisi que anticiparia la seva desfeta definitiva.

La independència de les províncies romanes Per entendre la polarització d'aquells eixos cal explicar com s'articulaven aquelles societats. L'any 672, fa exactament 1.345 anys, la península ibèrica vivia sota el domini de la monarquia visigòtica de Toledo. Feia dos segles que l'Imperi romà, o més ben dit el que en restava, s'havia ensorrat definitivament. Etapa en la qual, en el cas d'Hispània, les elits provincials, formades bà sicament per les oligarquies latifundistes iberoromanes, s'havien apropiat definitivament del po der en els seus territoris respectius. Un estatus que passarien a compartir amb les aristocràcies visigòtiques, que actuarien com el braç armat d'aquells nous poders. En aquella Hispània postro mana, els visigots passarien a substituir les legions romanes com els nous garants d'un ordre he retat que perpetuava les oligarquies iberoromanes en el poder.

La interessada aliança entre iberoromans i visigots Aquesta aliança entre les classes dirigents locals i els nouvinguts no es produiria al primer con tacte. Estaria molt condicionada per l'evolució dels esdeveniments a cada província i, natural Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 20

DELS DIARIS ment, pels interessos de les seves oli garquies respectives. Sabem, per exemple, que les sanguinàries revoltes d'esclaus a la vall de l'Ebre —les ba gaudes— en plena descomposició de l'Imperi romà, l'anticiparien. Revelado rament, les primeres campanyes mili tars organitzades dels visigots a la península ibèrica estarien destinades a reprimir una revolta que posava en qüestió el model social, econòmic i polític que perpetuava el sistema. En línies generals, els visigots, en la seva Hispània visigòtica / Wikimedia Commons qualitat de guardians de l'ordre, es re servarien la facultat de coronar els reis d'aquelles noves entitats polítiques. El poder militar i polític. I les oligarquies iberoromanes, en la seva qualitat de propietaris agraris i grans comerci ants, es reservarien l'activitat econòmica i la jerarquia religiosa. El poder econòmic i social.

L'intent d'unificació política Dit tot això, queda palès manifestament que la crisi nordoriental de la Hispània visigòtica no te nia un component ètnic. Malgrat que el nom del rei toledà Wamba (de clara procedència germà nica) i el del líder de la revolta Flavius Paulus (de clara procedència llatina) apuntin en aquesta direcció, no era un enfrontament entre visigots i iberoromans. La documentació de l'època ens revela que l'eix toledà tenia una clara projecció cap a Roma que, en la seva qualitat d'antiga ca pital del món, conservava cert prestigi cultural i polític. El cas del clergue Isidor de Sevilla (560 636), el gran intel·lectual de l'època, que seria un personatge molt influent al Pontificat i postu laria la unitat religiosa d'Hispània sota l'autoritat de Roma, com a primer pas per culminar una unitat política molt qüestionada, és prou revelador. Isidor de Sevilla era, però, fill d'una poderosa família d'origen visigòtic que, en el decurs de les generacions, s'havia romanitzat. O postroma nitzat.

El mestissatge polític Isidor de Sevilla és, curiosament, un dels tòtems de la intel·lectualitat nacionalista espanyola contemporània. Però sobretot és un clar exemple que durant la centúria del 600 —època en que va esclatar el conflicte— les aristocràcies visigòtiques i les oligarquies locals havien trencat el pacte inicial de repartiment de poder. Els visigots continuarien posseint el dret a nomenar i a de posar reis, que vol dir que mantindrien, tot i que d'una forma grotesca, el cim del poder militar. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 21

DELS DIARIS De fet, l'obsessiva afició de la cort toledana al verí i als punyals convertiria la monarquia visigòtica en una espectacular corrua de reis. Trentatres monarques en una mica més de dos segles. Vaja, un no parar. L’horrorosa llista dels reis gots. Però el que compta és que les fonts confir men que, cap a l'any 600, visigots i iberoro mans havien aconseguit situar elements de les seves comunitats respectives a les jerar quies de tots els poders d'aquella societat. La prova definitiva que la revolta de Paulus no tenia un component ètnic.

Evolució territorial del regne visigòtic / W. Commons

Els conflictes que generaven les polítiques unificadores Flavius Paulus és un altre bon exemple d'aquell procés de mestissatge polític. Sabem, malgrat l'escassa documentació, que l'any 672 el rei Wamba es va posar davant del seu exèrcit per a su focar la rebel·lió basca. Fa catorze segles els bascos ja no volien sentir parlar de la unificació política hispànica. L'expedició del rei Wamba va reunir el bo i millor de l'exèrcit hispànic amb el clar propòsit de massacrar els bascos i, aprofitant que l'Ebre passa per Àlaba, enviar una més que intimidatòria advertència als seus súbdits de la costa nordoriental que, feia temps, festejaven amb els francs, enemics seculars dels visigots. El responsable de fer arribar aquest missatge als destinataris seria Paulus, llavors un militar de confiança de l'entorn del rei Wamba. Paulus era fill d'una poderosa familia iberoromana. No se’n sap l’origen exacte, però tot apunta, pel nom i pel patrònim, que hauria nascut en algun lloc del sud de l'actual País Valencià.

La revolta de Paulus

Flavius Paulus

Tampoc se sap amb exactitud quin territori governava. Però tot apunta a que era el dux de la província Cartaginense. El que sí que és del tot segur és que el dux Ranosild, governador de la Tarraconense, el va convèncer per liderar la revolta. El comte Hilderic de Nimes i el bisbe Gumild de Magalona, a la Narbo nense, ja s'havien revoltat i Ranosild tenia la complicitat de les oligarquies que dominaven el litoral mediterrani entre l'Ebre i els Pirineus. Tortosa, Tarragona, Barcelona i Empúries havien estat, en un passat, places romanes importants que, en aquells

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 22

DELS DIARIS dies, mantenien encara un actiu intercanvi comercial, a través dels seus ports, amb Narbona, Besi ers, Nimes i fins i tot Marsella, i de retruc, amb el regne dels francs. Els conflictes entre francs i vi sigots per les fronteres al país dels bascos perjudicava els intercanvis comercials i culturals entre la Tarraconense i la Narbonense i els dominis meridionals dels francs, la futura Occitània.

La proclamació de la independència La naturalesa territorial del moviment queda provada amb escreix. L'eix TarragonaNarbona regne dels francs es fonamentava en el tràfic de blat, vi i oli que feia el camí del sud cap al nord, i en en el de llances, piques i cotes de malla que el feien del nord cap al sud. Una intensa relació comercial que teixia fortes complicitats polítiques. I religioses. El ritus litúrgic franc, radical ment diferenciat del visigot, s'estava introduint, no sense tensions, a l’Església del territori. En canvi, un altre element com la llengua encara no era un factor diferencial. Pel poc que se sap, les diferències entre el llatí vulgar de Sevilla o de Toledo i el de Tarragona o de Marsella eren, enca ra, purament dialectals. L'any 672, mentre Wamba obsequiava els bascos amb una generosa dosi de la seva brutalitat, Flavius Paulus era coronat sobirà del nou regne que s'havia autoproclamat. Segons algunes fonts es va anomenar regne dels visigots de Septentrió.

Monument al rei visigot Wamba (Pampliega Burgos)

La derrota de Paulus Quan Wamba va acabar la seva brutal campanya basca va anar cap a la Mediterrània amb totes les seves forces a fer complir la seva particular llei. Els exèrcits de Paulus, que van sortir a re bre’l, serien derrotats repetidament. I en aquest punt és on les fonts generen més confusió. Per què per una banda indiquen que l'autèntic propòsit de Paulus era deposar Wamba i convertirse en rei de tots els dominis visigòtics. I per una altra, que Paulus pretenia crear una entitat política, un tap geoestratègic, entre els regnes visigot i franc. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 23

DELS DIARIS El cas és que Wamba no va ajusticiar Paulus, que era el que li hauria tocat pel delicte d'alta traï ció. Va considerar que Paulus i els seus col·laboradors eren uns sediciosos i els va sotmetre a la pena de la humiliació pública: els va obligar a vestirse grotescament, els va portar fins a Toledo i els va passejar pels carrers de la capital perquè la gent els insultés, els escopís i els apedregués.

La repressió de Wamba En una cort toledana on la mort era el pa nostre de cada dia, les fonts revelen que, sorprenent ment, la cancelleria de Wamba va optar per no executar Paulus i els seus col·laboradors. En can vi, els van confiscar els béns, van ser destituïts dels seus càrrecs, insultats, agredits i humiliats públicament i empresonats en masmorres. Les fonts no en revelen el final. Però sí que sabem que a la regió nordoriental, l'estat de crisi es va mantenir durant les tres dècades posteriors. L'any 710 els successors polítics de Paulus i una facció opositora cortesana van pactar una ali ança —una pinça a la monarquia— per assaltar el poder de Toledo. I van contractar els serveis de Tarik, el cap militar àrab que, poc abans, s'havia apoderat del nord d'Àfrica. L'exèrcit àrab va travessar l'estret de Gibraltar, va derrotar els exèrcits hispànics del rei Roderic a la batalla de Guadalete (711) —la làpida del regne hispànic— i va assaltar el poder de Toledo —l'epitafi de la monarquia visigòtica.

La desfeta de la monarquia visigòtica En aquest punt és on es faria patent, de nou, la profunda divisió entre els eixos de poder de la Hispània visigò tica. Tarik, que havia arribat a la península ibèrica com a mercenari, quan es va adonar que la monarquia visigòtica s'havia ensorrat a Guadale te, va canviar d'opinió i es va procla mar amo i senyor d'Hispània. La cort toledana es va dividir entre els que Els primers regnes peninsulars (segle X) / W. Commons van fugir cap a Roma i els que es van quedar i van pactar amb els àrabs la conservació del seu estatus. Alguns, molts pocs, van fugir cap a les muntanyes cantàbriques i donarien origen al fals mite de Pelai com a continuador de la monarquia visigòtica. En canvi, les oligarquies de Tarragona, d’Empúries i de Narbona, espanta des pel caire dels esdeveniments, ho farien en direcció al regne dels francs. Aquesta doble direc ció marcaria de forma decisiva la posterior creació dels regnes cristians, que articularien el mapa polític peninsular durant els mil anys següents. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 24

RACÓ DEL CONTE

L'ESTEL POLAR

Fa més de 2.000 anys, una nit d'hivern, els estels varen rebre una notificació important: Hi ha dues places disponibles per a dos estels. A qui li interessi la convocatòria, ha de presentar el seu currículum demà a la nit. Serà escollit un estel per il·luminar una Cova a Betlem i un altre per fer de guia a tres Mags. Es produí un gran rebombori entre els estels, que van dedicar la resta de la nit, a polir to tes les puntes i anotarhi les seves aptituds. L'endemà, quan el sol els va cedir l'espai, tots puntualment es presentaren a concurs: Jo formo part de l'Óssa Major, tinc experiència en aquests esdeveniments exposà el pri mer. Jo vinc de la Creu del Sud. Tinc preferència per haver vingut de tan lluny! Un a un anaren exhibint les virtuts, potser exagerantles i tot. Un, però, el que venia del fred del Nord, tot i que desitjava ser escollit, brillava com feia sempre sense dir ni un mot. Finalment, el jurat va escollirne un que, la nit de Nadal es col·locà sobre la Cova, com un fanalet. L'altre estel escollit es posà en camí per trobar els Mags. Trist, però resignat, l'Estel Polar es disposava a tornar al seu lloc però s'aturà en sentir una veu suau que li deia: Tu, Estel Polar, brillaràs cada nit més que cap altre estel. L'Estel Polar, sempre més ha guiat els navegants, evitant que es perdin en alta mar, ja que aquest estel tan brillant, indica on és el Nord. Podria ser, que entre tots enviéssim un estel semblant per guiar tants i tants que naveguen, per mar i per terra, sense saber on els acolliran? Un relat de: M. Rosa Pi Piqué Extret del seu llibre "La Rateta moderna"

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 25

COL·LABORACIONS

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL

Aquí s'explica com Na Renard, furiosa, vol venjarse del rei Quan Na Renard va veure que el Lleó no la volia per consellera, va pensar: “Com puc venjarme d'aquest rei?” Llavors, es va acostar a l'Orifany i li va dir ben baixet: – Mira, dins el consell del rei no hi ha cap animal que mengi herba com tu. L'Orifany, que desconfiava de Na Renard, li va contestar amb un exemple: – En una terra llunyana, passava un milà amb una rata al bec. Un ermità el va veure i va dir: –Tant de bo aquesta rata caigués i es convertís en una noia. I tal dit, tal fet. La rata va caure i es va transformar en una noia molt bonica. – Filla va dir l'ermità, vols el sol per marit? – No, senyor, no el vull va dir ella, perquè els núvols són més grossos i el tapen. Llavors, l’ermità va dir: – I la lluna, t'agradaria per marit? – No, perquè no té llum, i l'ha de rebre del sol. – Filla va dir l'ermità, vols els núvols per marit? – No, que el vent els porta allà on vol. La jove tampoc no va voler el vent, perquè la muntanya l'aturava. No va voler la muntanya, perquè les rates la foradaven. Tampoc no va voler l'home per marit, perquè matava les rates. A la fi, va dir a l’ermità: – Saps que podries fer per mi? Demana a Déu que em torni rata, perquè el que vull és casarme amb un ratolí petit. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 26

COL·LABORACIONS Text en català antic: En una terra s'esdevenc que un milà portava una rata, e un ermità pregà Déus que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déus féu caser aquella rata en la falda d'aquell ermità, lo qual pregà Déus que en faés una bella donzella. Déus exausí los precs de l'ermità e féu de la rata una bella donzella. “Filla” dix l'ermità. “vós volets lo sol per marit?” “Sènyer, no, car al sol tollen les nuus la claredat”. E l'ermità demanà si volia per marit la lluna; e ella dix que la lluna no havia sa claredat per si mateixa, ans l'havia per lo sol. “Bella filla, ¿volets vós lo núvol per marit?” Respòs que no, car lo vent menava les nuus llà on se volia. La donzella no volc lo vent per marit, per ço car les muntanyes l'empatxaven a son moviment; ni volc les muntanyes, per ço car les rates les foradaven; ni volc hom per marit, per ço car auceïa les rates. A la fi la donzella pregà l'ermità que pregàs Déus que tornàs rata, enaixí com d'abans s'era, e que li donàs marit un bell rat. I amb aquest exemple, Na Renard va entendre una cosa: l'Orifany es conformava a no ser conseller.

Però ara Na Renard respon l'Orifany amb un altre exemple En una selva, hi havia un lleó molt ferotge. Com que tots els animals li tenien molta por, van arribar a un acord: ells li donarien menjar cada dia i el lleó els deixaria viure tranquils. I així ho van fer. Cada matí escollien un animal. Un dia la mala sort va tocar una llebre. La pobra bestia, com que tenia molta por de morir, va trigar molt a presentarse davant el lleó. Quan hi va arribar, el va trobar molt enfadat, perquè tenia molta gana. – Per que véns tan tard? – va dir el lleó. La llebre va contestar: – Senyor, quan venia cap aquí he trobat un altre lleó. M'ha dit que ell era el rei de la selva. En sentir aquestes paraules, el lleó es va enfadar molt: – Ah, sí? Doncs, portam'hi de seguida, que el vull veure. La llebre va passar davant i el lleó la va seguir. Van arribar a una gran bassa. Quan tots dos van ser a la vora de l'aigua, i es veien reflectits al fons, la llebre va dir: – Senyor, veieu aquest lleó? És el que diu que és el rei. Enrabiat, el lleó va saltar a l'aigua, però, com que no sabia nedar, es va ofegar. 1 així va ser com aquella llebre tan llesta va matar el lleó. Després d'escoltar aquest conte, l'Orifany va entendre que Na Renard volia enganyar el rei tal com ha havia fet la llebre. Continuarà. Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 27

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA CURIOSITATS DE LLEGENDA

Cabaret La Buena Sombra Carrer del Ginjol, 3

Nou de trinca Ara tot són jocs de consola i ens passem el dia amorrats a l'ordinador. Abans les coses anaven diferents... Si ens situem a la plaça del Teatre encarats vers el carrer dels Escudellers a l’extrem de la nostra dreta hi havia un curt carreró paral·lel a la Rambla anomenat del Gínjol; nom que no sabem pas de què li ve. En l'actualitat. aquest carrer ha desaparegut i el seu espai l'ocupa part de la plaça de Joaquim Xirau. En altres temps se’l coneixia pel del Palamall, o sigui pel joc de pilota, ja que palamall era un dels diversos tipus de joc de pilota. El joc de pilota, que en altres temps era de gran importància, es jugava en aquells verals. Prova de la importància d'aquell joc són les frases fetes que n'han quedat. Per exemple, de l'acte de fer botar la pilota se'n diu trincarla, i el lloc on es juga, el trinquet. Les pilotes eren fetes pels saba ters. Eren de cuir gruixut, lligat amb fil, també de pell. Quedava una bola tota boteruda, però quan es tirava a terra unes quantes vegades ja prenia una forma rodona i es podia saber si havia estat trincada. Aixó dona lloc a la frase ser nou de trinca, per indicar una cosa que no ha estat mai estrenada. Les autoritats, si bé moltes vegades l’havien hagut de privar per les discussions i baralles que portava, altres encara l’havien tolerat i àdhuc fomentat com a esbarjo del jovent i exercici corpo ral de la soldadesca. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 28

COL·LABORACIONS El rosari de l'Aurora Al carrer de Ponent, fa temps rebatejat amb el nom de Joaquim Costa, s’originà la revolta més grossa contra el famós “rosari de l'Aurora”. Durant molt de temps, els descreguts del Raval feien la guitza als fidels que anaven a resar el rosari i els escarnien i n'imitaven els cants de manera ridícula. Un dia van arribar a llançarlos al da munt el contingut dels orinals. S’armà un aldarull tan fort que les autoritats van haver de prohibir aquella pràctica religiosa. Al carrer de Ponent, hi vivien molts exaltats i revolucionaris i, per aquest motiu, era més cone gut amb el nom del carrer de les Barricades. I un refrany ho constatava: El carrer de Ponent bon carrer i mala gent. I, des d'aleshores, quan hi ha un batibull amb estralls, s'esmenta: Allò va acabar, com el rosari de l'Aurora. Darrera aportació Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA El cap a l'olla i l'esterilitat surt escaldada Una olla, una campana i el beneplàcit de la Mare de Déu de Núria, poden donarte un fill quan menys t'ho esperes?

La tècnica La dona posa el cap dins de 1'olla i l'home pica forta ment la campana tantes vegades com fills vulguin. El terrabastall metàl·lic, la pujada de tensió per l'altitud (2.000 metres), el cansament físic per l'ascensió a peu i el reforç de la fe, dissipaven l’estrès que podria estar ofegant la fertilitat.

La llegenda Segons la tradició, Sant Gil, nascut a Atenes i nomenat bisbe de Nimes, esculpí la imatge de la Mare de Déu quan feia vida d'ermità a Núria entre els anys 700 i 703. Feia sonar la campana per convocar els pastors de l'entorn, que evangelitzava davant la creu que ell mateix havia esculpit, i també els distribuïa menjar que cuinava en una olla. Arran d'una persecució religiosa, Sant Gil fugí per sempre, després d'haver amagat la Creu, la Campana i l'Olla. L'any 1072, per inspiració divina, un home anomenat Amadeu va venir des de Dalmàcia a la re cerca d'unes relíquies de Maria. Uns pastors que coneixien la tradició de Sant Gil el van ajudar a aixecar una modesta capella. L'any 1079, absent ja Amadeu, un brau va colpejar una paret, i va descobrir la imatge juntament amb la Creu, la Campana i l'Olla.

La història El caràcter sagrat i fertilitzant de la vall de Núria ve d'antic. Segons el costumista Joan Arnades, la pedra blanca on es va trobar la mare de Déu podria ser un megàlit sobre el qual les dones de la prehistòria fregaven el cos per a augmentar la seva fertilitat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 30

COL·LABORACIONS La imatge La imatge de la Mare de Déu de Núria és del segle XII i molt pro bablement va ser deixada en un indret del bosc perquè la trobessin els habitants i reforcessin la fe. La vall de Núria es va convertir en lloc de destí i de pas de pelegrins i s'hi va construir una capella i un hospital. I què te a veure 1'olla i la campana amb la fertilitat? Pro bablement es devia fer un aplec a la vall, on es menjava, es ballava i els joves dels Pirineus, aïllats durant la resta de l'any, podien trobar parella. D'aquí la relació entre la campana (per cridar a l'aplec), 1'olla (per fer el menjar) i la reproducció. El santuari es va anar am pliant per donar cabuda a un nombre cada cop major de fidels. El conjunt actual es va inaugurar l'any 1911.

Talla de sant Gil a la cova

La moreneta dels Pirineus contra el franquisme La Mare de Déu de Núria tenia un passat conflictiu pels franquistes. L'any 1931 es va redactar a les seves terres l'Estatut de Núria, el primer estatut d’autonomia català. Però d’això ja en feia molt de temps i quan Pius XII va proclamar la Mare de Déu de Núria patrona de la diòcesi d'Urgell, ningú es va posar nerviós. Les decisions sobre l'Església a Espanya partien de Madrid i l'elecció dels bisbes resultava sempre en bisbes de fora de Catalunya. Però això no preocupava ningú. A pocs dies de la corona ció tothom dormia tranquil. El matí del 8 de juliol de 1967, però, la imatge havia desaparegut. Els agents de la campanya "Volem bisbes catalans" no van tornar la verge fins al 1972, i la inauguració es va fer amb una replica.

El detall L'any 2000 la talla encara va ser notícia de nou, amb motiu de la seva restauració: la capa fosca superficial, con seqüència de segles d'exposició al fum dels ciris, va desa parèixer, i la moreneta dels Pirineus va tornar a ser blanca.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 31

COL·LABORACIONS Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (VIII)

Encapçalament de la visita pastoral de l'any 1764

Bisbe Bartolomé Sarmentero Vicente En l'anterior entrega, a més de la biografia d'aquest bisbe, van ser tractades les visites dels anys 1753 i 1755, quan era rector de Vacarisses el reverend Pau Jaumà. Ara, en aquesta col·laboració, seran comentades les sis visites fetes quan era rector el reverend Joan Espina.

Visita pastoral del 19 de maig de 1757 Després d'aquest títol: "Visita de Sn Pedro y Sn Felix de Bacarises, la Igla sufraganea de Sn Pe dro, y Sn Fermin de Rellinas, y sus capillas 19 de mayo de 1757. Ro R. Juan Espina", el bisbe fa una primera provisió: "A los obreros de la iglesia parrochial mandamos, qe hagan una casulla blanca, compongan el manipulo de la casulla blanca, el manipulo, y estola de la morada, bolsas de corporales de todos los colores, cubrecalizes blancos, una capa plubial negra, una toalla pa ra enjugar la cabeza de los niños, quando se bautizan, dos roquetes, y dos corporales con sus hijuelas". En una altra provisió, el bisbe constata que "en el libro de legados pios hemos hallado qe muchos faltan al cumplimiento de los oficios de entierro, novenarios, y cabos de año, por lo qe siendo esto en grave perjuicio de las almas de difuntos, y de sus conciencias, sobre lo que de bemozs zelaren cumplimiento de nrô cargo pastoral, mandamos a todos en pena de 10 ll y de ex comunion mayor, qe dentro de seis meses contadores a la publicacion de la presente visita, cumplan dhôs oficios". En examinar el llibre de comptes de l'obra de l'església, el bisbe observa que durant els anys 1755 i 1756 "no esta notado lo qe ha entrado en la obra de la iglesia, si solo lo qe han gastado por cuio motivo no podemos aprobar dhâs cuentas", però també entén que no ha estat culpa dels obrers (persones encarregades de les obres i manteniment de l'església), sinó "descuido del R. Rector pasado". Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 32

COL·LABORACIONS Visita pastoral del 27 de maig de 1759 "En 27 de mayo de 1759 se visito la parochial Iga de Sn Pedro, y Sn Felix de Bacarises. Ror R. Juan Espina". Pel que fa a Vacarisses, el bisbe diu: "A los obreros de la Iga parochial, manda mos, qe compren un frontal para el altar de Nrâ Srâ del Rosario, sacras, evangelios, y lababos para dhô altar, y para el de Sn Phelipe Nery, y una cruz, para ir a buscar los niños difuntos". Respecte a Rellinars, dóna algunes ordres als obrers de l'església de Sant Pere i Sant Fermí i ins ta al compliment d'una fundació de misses en aquesta església sufragània.

Visita pastoral del 16 de juny de 1761 L'acta d'aquesta visita pastoral és ben curta: "Vta de la parra de Sant Feliu de Bacarisses á 16 junio 1761. R. R. Juan Espina. Nos Dn Fr. Barme Sarmro, etc. 1. Primte, mandamos á los obre ros de la pntê parroquial iglesia agan el clot para poner la reja en el cementerio. 2. Manda mos se pongan sacras nuebas en el altar de Sn Felipe de Neri. 3. Ordens y mandas insiguiendo el decreto de la Sta memoria de Benito XIV que la cruz que deve estar en todos los alts sea con la imagen de Jesuchristo".

Visita pastoral del 8 de juliol de 1764 En la "visita de la parroq. Igla de Sn Pedro, y Sn Felix de Vaquerizas. R. R. Joan Espina a 8 de julio de 1764. Nos Dn Fr Barthme Sarmentero etc.", el bisbe primerament diu: "No obstante el decreto quarto de la visita por nos celebrada a 16 de mayo 1755, en qe se determino, que la li mosna que de tiempo immemoriable hacian los parros de la preste Igla y del lloch de la Sagrera generalmte a los que concurrian en el dia de Sn Jph. Vista la necesidad que padecia la presente Igla tanto de ornamentos como de otras cosas, se aplicase para bien, y utilidad de la Igla y se dejase hacerla generalmte a los pobres como se havia acostumbrado; atenddo, y reflexdo ha cesado el expdo motivo; pr tanto aora revocamos el citado decreto, y mandamos se continuen dando la acostumbrada caridad, y limosna en el dia de Sn Jph repartiendola generalmte a los po bres, que asistan; y asi mismo damos facultad al Ror para bendecirla, y permitir la repartan". Igual provisió s'aplica a "la limosna que pr especial devoción, y caridad hacia en cada año la casa de Ubach del terme, y territori de la prete parroqa en el dia de Sn Gregorio en beneficio, y a favor de los pobres". A continuació atès que "en el libro adonde el Rdo Rr lleva anotados los tes tamtos legados pios etc. con la especificacion de los qe han cumplido, y no cumplido, que muchos de aquellos no se han executado" i que això "es en perjuicio de las animas del Purgatorio", el bisbe mana al rector que faci "una lista de los omisos y renitentes para en su conseqa tomar las mas severas provs para remediar tan considerable daño". Acaba l'acta amb algunes qüestions menors i algunes referències a l'església sufragània de Rellinars. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 33

COL·LABORACIONS Visita pastoral del 4 d'octubre de 1769 Aquesta visita pastoral la va fer, en nom del bisbe, el visitador Ignasi Senenges, canonge i secre tari de la comunitat de beneficiats de l'església col·legiata de Santa Maria de Manresa (popular ment coneguda com a Seu de Manresa). Pel seu interès, es transcriu íntegrament l'acta, escrita en català: "Nos Ignasi Senenges etc. Avem visitat la parroquial iglesia de Sant Pere, y Sant Feliu de Vaca rissas, y en ella la reserva del SSm Sagramt, fonts baptismals, sants olis, altars, sagristia, cemen tiri, vestuaris, y demes utensilis sagrats conducents al culto de Deu; en vista de lo qual avem fet les provisions seguents: Primeramt manam al Rt Rr no permetia se diga missa en lo altar del Sant Christo de dita iglesia fins, y â tant estiga ben assentada la ara, que al pnt està, en part fora de son nitxo. It. avent re parat que la paret del cementiri qe mira al ponent esta del tot derruida, que las entradas y por tals de dit cementiri las calaveras, en gran part, estàn â la cara de la terra, exposadas â ser trepitjadas dels homens, y extraviadas de sagrat, per tenir en ell franca entrada, â totas horas, los gossos, y criaturas de poca edat, y reflexió; cosa qe causa horror â la humanitat, y capaz de escandalizar al menos escrupulós. Y attenent qe aquest desordre naix de la poca capacitat de dit cementiri, y del descuit de aquells a qui toca de offici refer dita paret caÿguda, y acomodar las portas: primeramt exhortàm als Srs. Regidors, y Comú de Vacarissas, cedescan â favor de dit cementiri, tot, ô part de aquell tros de terra contiguo â la paret destruida; recordantlos, al mateix temps, qe tots interessan igual ment en esta providencia, y charitat qe solicitam â favor dels finats, y que lo practiquen en vida ab los diffunts, se farà ab ells quant sian morts. Y â fi de impedir que los ossos, y calaveras desenterradas no sian pasto de las fieras, ô irrisió dels homens, manàm severamt als obrers, ô altres, â qui toquia, reparen promptament la paret de dit cementiri, y fassan dos portas, ô reixas de fusta en sas entradas, y portals, tot â major honra, y gloria de Deu, en reverencia dels diffunts sepultats en lo expressat cementiri, y cumpli ment de lo disposat en la precedent visita. Y de totas las sobreditas cosas encarregàm la vigilancia al Rt Rr manantli ne done avis al Sr. Bisbe dins lo termini de tres mesos, que de present los fixàm, en cas no se aja cumplert lo orde nat en la present visita (qe no se creu). It. manàm al Rt Rr cumple exactamt lo disposat en las vi sitas anteriors, en las sagradas constitucions provincials tarrag., y sinodals de nostre bisbat, y publique, segons estil, en las dos missas majors proxime celebradoras, lo disposat en la pnt visi ta, qe te relació ab sos feligresos. Datt. en Vacarissas â 4. 8bre de 1769. Senenges visitador". Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 34

COL·LABORACIONS Visita pastoral de l'any 1771 L'acta d'aquesta visita pastoral es limita a oferir algunes dades generals de l'església parroquial de Vacarisses i de l'església sufragània de Rellinars. Les referents a l'església parroquial vacaris sana són aquestes: "Sn Pedro, y Sn Felio de Vacarissas Parl. Feligs incluidos los de sola confesn, y de comunion... 603. Casas... 149. La mayor parte infelices, la mas distante hora, y quarto. Va lor de la Parl sola... 450 ll". En el llenguatge de l'època, "infeliços" volia dir "pobres", i la doble ela és l'abreviatura de "lliures". (Continuarà)

Àngel Manuel Hernández Cardona

En temps del bisbe Sarmentero encara existia la catedral romànica, de la qual només ha persistit el campanar Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 35

COL·LABORACIONS

L'àngel de l'albada Era de nit, una nit d’estrelles que parlen i d’aire quiet. A poc a poc els estels s’anaren acotxant i una claror tènue acaricià el rostre de les muntanyes i de la terra. I vingué, lenta ment, de molt lluny, l’àngel de l’albada. A l’inici, la seva presència sols s’insinuava, lleu com un plomissol. Semblava que vingués del fons de l’univers, de més enllà del reialme de les estrelles. Nòmada de cada dia, venia de l’orient, d’un país de somnis, però duia amb ell la llum de la realitat. Dibuixava el contorn de cada cosa i n’acabava pronunciant el nom. Al seu pas, la vida adormida durant la nit es desvetllava i novament les cançons de les tasques omplien tot l’aire. Com ens obria a l’esperança i com ens convidava a la vi da, l’àngel de l’albada! Quan apareixia l’àngel de l’albada, tot un exèrcit el seguia, un exèrcit que emergia de la foscor i del silenci, un exèrcit de muntanyes i d’arbres, de cases i d’homes, de plantes i d’objectes. Era un exèrcit immens que emergia del fons de la terra i que s’acostava lenta ment, com vingut de molt lluny, un exèrcit que s’anava apropant, apropant, fins a roman dre al seu lloc de cada dia, amb llur paraula i llur perfil. Llavors, l’àngel s’asseia una estona en una roca, cansat de la tasca d’encendre els llums del món, i deixava escolarse un xic de temps. Tot romania aturat: la llum no caminava endavant i estels i homes dete nien llur cursa. Era un moment només. Tot d’un cop, una cortina de llum blanca inundava tota la terra, i l’àngel volava amunt, amunt, fins a fondre’s amb el sol. Un dia l’àngel vingué, ales esteses. A la primeria, quan encara era lluny, l’alba apuntà amb una blancor poruga i trèmula. Una grisor difosa s’anà estenent per arreu i la natura, encara mig adormida, es despertava mandrosa. A poc a poc la claror anà creixent, fins que Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 36

COL·LABORACIONS tot fou un esclat de color, una dansa de llums i de sons. Les ales rosades de l’àngel cobri ren tota la terra, amples, immenses, planaven majestuoses damunt muntanyes i valls. Després les ales es tenyiren de roig, d’un roig de brasa, i escamparen pel cel plomes en ceses. L’àngel anà deixant, d’ací d’allà, mussolines morades i taronges sobre núvols, boi res i roques. Tot era encès de foc, d’un foc que donava vida, d’un foc que desvetllava. I el foc s’anava tornant blanc i la vida més encesa. I l’àngel somreia i volava, solemne i calm, damunt la terra dels homes, fins on abastava la vista. Veniu –digué, veniu i sacieuvos de la meva llum rosada, sa cieuvos del meu roig de sang i del meu blanc de plata. Jo us re torno el nom de cada cosa i la vida de cada porta. L’àngel parlà així, i es fongué amb el sol quan s’alçà l’astre. Jordi Llimona i Barret

EL DIA MÉS CURT I LA NIT MÉS LLARGA

Pregunteu a un pagès vell quin dia és Sant Tomàs apòstol. Us dirà que és el 21 de desembre, perquè abans aquest Sant se celebrava el dia del Solstici d'Hivern i no pas el 3 de juliol, com fem avui. Pel Solstici d'Hivern arribem al dia més curt de 1'any, i a la nit més llarga. “Solstici”, en llatí, vol dir: “Sol quiet”, perquè durant els dies anteriors i posteriors als Solsticis, les hores de sol ni davallen ni augmenten. Només uns dies després del 21 de desembre, molt a poc a poc, el dia tornarà a créixer.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 37

COL·LABORACIONS

REFLEXIONS SOBRE L'AMOR

L'amor, la mort i la felicitat es troben sempre entrellaçats. Són un trípode. Tothom dóna testimoni que l'amor floreix felicitat; i tots sabem que estimar reclama preterirnos. Qui estima dóna temps a l'altre: i això és morir, perquè vivim en el temps. Qui estima escolta, recorda i assimila els criteris de l'estimat: fon el seu protagonisme. Qui estima defensa i protegeix l'altre: posa en joc tota la seva existència. Qui estima mira de plaure l'amat: sacrifica el seu present. Qui estima cedeix els seus béns: crema el fruit del seu passat. Qui estima accepta els projectes de l'ésser preuat: occeix el seu futur. Qui estima es posa en el lloc i en la situació de l'escollit: perd la pròpia identitat. Qui estima pensa constantment en l'estimat: oblida la pròpia existència. Qui estima omple el seu jo de l'altre: renuncia a la seva autopos sessió. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 38

COL·LABORACIONS Estimar és anar vers els altres, buits de nosaltres mateixos, acceptarlos i ferlos nosaltres. Per això Sant Agustí pot dir, no com una figura poètica, sinó com una realitat: estimes terra?, ets terra. Estimes Déu?, ets Déu. Jesús anuncia aquest fet quan diu: «Si algú m'estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell» (Jo 14,23). Malgrat que estimar comporti i reclami aquesta mort personal, tots sabem que, quan hem estimat de veritat, també hem tastat la felicitat. I la intensitat de l'amor ha marcat el nivell de la nostra joia i del nostre oblit. Per tot això jo trobo ben aplicable que, per a gaudir de la felicitat plena, pura, total i perenne, hàgim de morir a aquesta vida caduca, del tot i per sempre, estimant. Ignasi Ribas i Prunés

LA MILLOR manera de conservar les hortalisses d'arrel i la fruita, durant l'hivern, és al celler, a una temperatura de 2 a 7graus. PER CURAR les hemorroides podeu fer un bany extern d'aigua de pinya de xiprer. Colliu tres pinyes verdes, obriules. Poseules a bullir en un cassó durant 10 minuts. Quan l'aigua sigui freda, apliqueu amb un drap humit sobre la part afectada. PER SANTA LLÚCIA, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou, un pas de bou; per Reis, un pas d'anyell: per Sant Antoni, un pas de dimoni. LA LLUNA viatja en òrbita el·líptica al voltant de la terra. Aquest viatge el fa en 29 dies i mig, aproximadament. Diem que la Lluna és al Perigeu quan es troba al punt més proper a la Terra (356.500 quilòmetres). Diem que és a l'Apogeu quan es troba al punt més allunyat de la Terra (406.700 quilòmetres).

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Llegenda de Sant Miquel del Fai Sant Miquel del Fai és un santuari situat als Cingles de Bertí, al terme municipal de Bi gues i Riells, al Vallès Oriental. Fou en els seus inicis una església cristiana dedicada a l'arcàngel Miquel, i posteriorment es reconvertí en monestir, funció que tingué des del segle X al XVI. S'hi pot arribar en cotxe des de Sant Feliu de Codines i, a peu, des de Ri ells del Fai. És un excel·lent lloc per realitzar excursions, durant les quals es pot gaudir de les vistes dels Cingles de Bertí, plens de vegetació, i de la vall del Tenes, amb diver sos salts d'aigua, essent possible visitar també en la mateixa passejada llocs emblemàtics, com el castell de Bertí. L'entrada al recinte del santuari, emperò, no és gratuïta. Segles abans de la nostra era, la vall del Tenes era un lloc habitat per adoradors de la de essa de l'amor, Venus, els indrets preferits dels quals per residirhi eren o bé el mar, in sondable, infinit; o bé les muntanyes verges, plenes de boscos, torrents, gorgs i salts d'aigua. Així doncs, l'entorn dels Cingles de Bertí era un emplaçament ideal per a aquests adoradors de la dea, de manera que era habitual veure córrer per aquestes contrades ho mes i dones nuus, fades i nimfes, tots embriagats de l'amor insuflat per Venus. Però després de la mort de Crist a la creu els seus seguidors començaren a difondre la paraula del Senyor per tot l'Imperi Romà, per tal de netejarlo de paganisme i que els seus habitants poguessin abraçar la veritable fe. Aquests primers cristians, al límit de l'extenuació degut a les persecucions per part de les autoritats de l'Imperi de les quals eren víctimes, trobaren un mur insondable en la seva tasca de propagadors del cristianisme a la vall del Tenes, plena d'éssers immortals. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 40

COL·LABORACIONS D'aquesta manera, l'arcàngel Miquel, el de més alt grau d'entre tots els arcàngels, hagué d'encarregarse personalment de la purificació de la vall del Tenes. Així doncs, equipat amb una armadura de general romà, per darrere la qual emergien les seves lluents ales angelicals, i armat amb l'espasa i la llança, baixà dels cels als Cingles de Bertí amb l'objectiu d'eradicar l'adoració a la deessa Venus i difondre la paraula vertadera. L'arcàngel convertí homes i dones dirigintlos dolces paraules plenes de fe; no obstant, aquells qui es trobaven tan posseïts per l'amor de la dea que era impossible que en algun moment de la seva vida es convertissin, eren travessats per la seva llança o tallats per la seva espasa. Finalment, l'arcàngel s'enfrontà a les nimfes i fades que poblaven la zona. No podien ésser convertides al cristianisme, ni tampoc podia donarles mort, doncs eren immortals, de manera que l'arcàngel decidí enfonsarles al fons dels gorgs. En acabada la seva feina, l'arcàngel tornà als cels, a esperar el dia del Judici Final, en el qual serà jutge. Els conversos, agraïts a l'arcàngel per haverlos alliberat del paganisme i portat la salva ció i la vertadera fe, construïren una església dedicada a ell, presidint tota la vall, a la qual també donaren el seu nom. Però les nimfes i fades continuen encara en vida al fons dels gorgs, i els seus cants es poden escoltar les nits de lluna plena, tractant d'atreure l'atenció de qualsevol que pugui escoltarles. Si algú s'apropa als gorgs i inten ta ajudarles, és arrossegat al fons per sempre més, amb elles.

Font: http://llegendescatalanes.blogspot.com. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Reflexions sobre la vellesa En la joventut aprenem, en la vellesa entenem. El vell no pot fer el que fa un jove, però el que fa és millor. Com deia Pau Picasso, quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer la de seguida. Per això, res ens fa envellir amb major rapidesa que pensar incansable ment que ens fem vells. Una persona no envelleix quan se li arruga la pell sinó quan se li arruguen els seus somnis i esperances. Les arrugues de l’esperit ens fan més vells que les de la cara. L’art d’envellir és l’art de conservar alguna esperança. Crec que vell és el que considera que la seva tasca ja ha finalitzat, el que s’aixeca sense reptes i se’n va a dormir sense esperances. La vellesa comença quan el record és més fort que l’es perança. Hi ha quatre coses velles que són bones: vells amics per conversar, llenya vella per es calfarse, vins vells per beure i llibres vells per llegir. I també penso que envellir és com escalar una muntanya; mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure i la vista més àmplia i serena. Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint, ja que envellir és encara l’únic mitjà que s’ha trobat per viure molt temps.

Montserrat Rosell Pujol Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 42

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 67 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

Gent del carrer - Baladrers (continuació)

Es pot dir que avui ja no hi ha baladrers pel carrer. Potser escauria més de dir que són els d'abans d'ahir i els altres, els d'ahir, però deixemho com ho hem trobat, puix que ja fa temps que esta es crit, i aleshores era així. Era costum de les confraries antigues, quan es moria un confrare o germà, d'anunciar la seva mort al veïnat per tal que tots els confrares, a vegades per torn, a vega des per voluntat, o bé per simpatia, acudissin a l'església a vetllarlo. Abans de l'establiment del cementiri general fora dels murs de la ciutat els cadàvers eren enter rats als cementiris de les parròquies situades al davant i al costat dels temples i que en ésser ur banitzada la ciutat s'han convertit en places. La generalitat de places del davant de les esglésies que temps enllà havien estat parròquies són, doncs, antics fossars dels veïns parroquians. També era costum que, en morir un veí, el seu cadàver fos traslladat tot seguit al temple, on restava de cos present, i no el guardaven a casa com avui. Els confrares, amics o veïns que ho desitjaven acudien al temple a vetllarlo i a pregar per ell. Les confraries tenien l'andador encarregat de fer saber la defunció. Anava proveït d'una campa na, la qual tocava a cada cantonada per tal de cridar l'atenció del veïnat i tot seguit cantava.: De vots confrares de la confraria de... vulgueu resar un pare nostre per l'ànima del germà Tal, que ha passat a millor vida. Era corrent que tothom pertangués a més d'una confraria, i, en aquest cas, l'andador anomenava totes les confraries a les quals pertanyia el difunt. A vegades havia de fer una llarga cantada, sobretot quan pregonava la defunció de més d'un germà. Els andadors vestien roba talar, manteu folgat i barret de teula a tall de capellà. Molts temps enllà les confraries més importants tenien un color especial de vestit per als seus andadors. Després de l'establiment del cementiri general, els confrares no acudien a vetllar els germans i es limitaven només a dedicarlos una oració. La campana que tocaven els andadors portava un mà nec llarg de fusta tornejat i historiat que en algunes constituïa una peca d'art popular. Les campa Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 43

COL·LABORACIONS netes d'andador tenien un so especial que el poble distingia prou bé. Amb la urbanització i el po blament del Raval, que el perímetre de la ciutat augmentà notablement, es feia molt cansat per als andadors haver de recórrer tant de terreny, i fou establert el costum d'anar cavalcat en ases. Aquesta innovació, molt necessària va fer perdre categoria i va restar mèrit als andadors, que van desaparèixer vers mitjan segle passat. La mainada els escarnia i en feia befa. Hi ha poblacions com Vic i Olot, on han subsistit fins fa quatre dies; duien un pal llarg a la punta del qual hi havia una fusta plana que portava pintada toscament la imatge del sant patró de la confraria que representaven. Aquest baladrer surt repre sentant en les auques més velles. El sagristà Vestia robes talars i per distintiu portava el típic apaga llums. Anava proveït d'una campaneta; es deturava a cada cantonada, on feia un toc especial per tal de cridar l'atenció del veïnat i tot seguit anunciava les funcions de l'església a que pertanyia. No els tenien en gaire bon concepte, els cre ien murriets. El qualificatiu de sagristà aplícat a un que no ho sigui, a tall de penjament, enclou el sentit de malícia i mig de dolenteria. També els donen el nom d'apagallums. L'escolà Fins molt a les darreries del segle passat, durant la Quaresma, els dies feiners, abans de dinar, voltaven pels carrers els escolans de les parròquies amb una canya llarga a la mà tocant una campaneta per cridar i aplegar els nois per tal que acudissin a les lliçons de doctrina que dona ven els vicaris a les rectories perquè la quitxalla estigués ben preparada per a confessar i com bregar durant aquell temps de penitència i devoció. Els escolans reunien al seu voltant grups nombrosos de nois que en sortir d'escola i abans de di nar acudien a la doctrina. Les colles, que com més tard anava fentse més s'anaven engrossint, voltaven diferents carrers fent gran cridòria i gatzara. Nosaltres encara en tenim un record, mig esborrat, i pels barris del Raval, que era on nosaltres vivíem, la devoció tenia molt de profà i poc de reverent i la quitxalla en feia pretext de gresca i de tabola. Una nota pintoresca d'aquests per sonatges era la canya, que li venia a donar distinció i autoritat entre els xicots i que qui sap si en altre temps fou un bastó parent de la vara alta que com a signe d'autoritat i jerarquia portaven els directors i menadors d'aplecs i organitzacions on intervenia molta gent, com encara avui en por ten els manifassers i arrengleradors de processons. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 44

COL·LABORACIONS El forner La venda ambulant de pa havia estat molt corrent arreu; l'auca de Napoleó ens presenta el forner; en les auques valencianes, hi figura el venedor de pa i el de pa de Mallorca, possiblement pa alís o sense sal. Fa vinticinc anys que a Toledo varen veure uns marxants amb mula que duien sàr ries tapades i que pregonaven la venda de libretes; el crit ens va sorprendre, puix que vam poder veure més d'una vegada que el que venien era pa. A Barcelona no hem trobat dades concretes que ens de mostrin que s'havia venut pa pels carrers, però tenim el pressentiment que sí, per l'arrelat costum de portar el pa a domicili i les nombroses taules de pa que fins ara hi ha hagut instal·lades en portals i botiguetes. Els forners bar celonins voltaven pels carrers com a venedors ambulants de diversos productes que coïen al forn. En aquells temps d'austeritat l’ofici de pastisser no existia; moltes de les llaminadures eren d'elaboració casolana i les que tenien aire de pastis, com els panellets de mill i la fruita cuita al forn, per exemple, eren obra de forner. Ho feien sobretot els aprenents. En el proper capítol continuarem amb: Gent del carrer Baladrers Recull fet per: Joan Vila Obradors

Loteria Nacional

Parròquies de: Sant Pere de Vacarisses Sant Miquel de Castellgalí Sant Salvador de Guardiola

SORTEIG DE NADAL

90409 El portador juga 4,00 euros, en el número a dalt indicat, pel sorteig del 22 de desembre de 2017.

Donatiu 1,00 euro. Total butlleta 5,00 euros. Participeu-hi ! Dipositari: Parròquia de Sant Pere de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Indrets de la serra de l'Obac El teix El Teix de l'Obac és un dels grans arbres del massis de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquets monumental arbre, que probablement és mil.lenari, té uns dinou metres d'alçada i un perímetre de més d'un metre i mig. El seu tronc està actualment deteriorat, però el seu fullatge està en perfectes condicions.

Malauradament està amagat sota una cinglera a la vessant nord de la carena batajeda en honor seu: "del Teix". fet que complica els últims metres d'accès; que són els de la baixada al torrent. Es tracta de l'únic representant de la seva especie a la serra. Per això, hi ha una proposta per a clonarlo. Per la seva longevitat, el teix ha estat considerat per moltes cultures com l'arbre de la vida i la mort, ja que és altament tòxic Al conjunt d'Europa, els arbres més vells són teixos, amb més de 3.000 anys. De fet, un dels motius dels pocs exemplats existents és que els pastors els talaven per protegir els seus ramats. Per veure el teix, en primer lloc s'ha de seguir la carretera de l'Obac als Caus i, als 300 metres, s'ha d'agafar el primer camí que surt a la dreta. És el de la carena del Teix. Quan ja s'ha passat l'última casa construïda sobre la mateixa carena, cal buscar la forma de baixar el torrent. No gaire lluny, hi ha l'avenc de l'alzina Teresa, una cavitat inclinada d'uns set metres de fondària. Les parets són cobertes de molsa i el fons és format per sorra i detritus vege tals. Actua com a petit sumidor que re cull les aigües del roquissar que té per damunt.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 46

COL·LABORACIONS

El llac interior Una de les idees sobre Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac que compta amb més adeptes entre els habitants dels pobles de les comarques que envolten aquest massís muntanyós, és que en el seu interior hi ha un llac. La situació exacte d’aquest llac és un misteri, tot i que la tradició oral dóna algunes pistes per a trobarlo. La veu popular, que atribueix la localització a un vell saurí africà, el situa just al bell mig de la muntanya.

La porta que dóna accés a aquest llac subterrani i secret és la Cova del Manel, una cavitat situa da a la vessant de Matadepera de la muntanya, a vuitcents metres d’altura, que té la seva entrada al bell mig de la Canal dels Micos, per sobre de Can Pobla. La idea passa de pares a fills, corre de boca en boca entre la gent dels pobles de l’entorn: al final d’aquesta llarga cova, que fa entre setcents i noucents metres de llargada, hi ha el gran doll d’aigua. També s’explica que en un cos tat del llac hi ha un llibre preciós, molt antic, que conté dibuixos, alguns secrets sobre la munta nya i les signatures de tots els que hi han pogut arribar. De petit, la idea ens resultava fascinant. Per aquella petita entrada que té la cova del Manel, s’accedia a un gran llac d’aigües cristal·lines, un món diferent, ple de misteris. Ens imaginàvem que allà dins hi vivia un animal fantàstic, una espècie aqüàtica desconeguda, mig balena mig rat penat. Ens explicaven que el camí fins al llac a través de la cova era ple de dificultats. Calia superar la pròpia orografia de l’espelunc, molt estreta i amb trams en què hom s’havia de posar estirat per passar. I calia ferho amb una espelma encesa, per poder detectar tothora si hi manca va oxigen. Accedir fins al llac era, doncs, perillós, perquè no només podies trobarte sense oxigen sino també perquè, una vegada arribat al llac, podies toparte de cara amb la bèstia que hi vivia. Si un aconseguia superar tots aquests obstacles, obtenia la recompensa: veure el llac i poder signar el misteriós llibre. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 47

COL·LABORACIONS És possible que existeixi una gran reserva d’aigua a l’interior de la muntanya. Al tenir una es tructura piramidal, l’aigua de la pluja s’escola des del cim per totes les vessants, es diposita al llac i surt de nou per les abundants fonts que hi ha a peu de muntanya. La idea de l'existència d’aquest llac, tot i que encara no hi ha ningú que l’hagi vist, ve reforçada per la troballa d’una gran costella d’animal a la cova de Santa Agnès. La veu popular ha volgut que aquesta fos la costella del llegendari Drac de Sant Llorenç, tot i que uns estudis recents van determinar que es tractava d’un os d’una bèstia aqüàtica. D’una balena, concretament. Que es trobés en aquesta co va no és casualitat: en aquesta caverna situada al cantó oposat de la cova del Manel, al vessant de Sant Llorenç Savall, just sota el Morral del Drac, hi ha unes grans piscines naturals que acos tumen a ser plenes d’aigua. Ara bé, tot i que la idea de l’existència d’aquest llac a l’interior de la muntanya disposa d’un ampli suport i difusió populars, els espeleòlegs sempre han negat tal presència. Asseguren que, en les seves incursions per les entranyes de la muntanya, mai s’han topat amb aquest gran llac. Bé, matisen que de moment no l’han trobat. Els que més coneixen la muntanya també contradi uen aquesta creença popular i neguen l’existència d’aquest gran doll d’aigua. Ningú ha vist, doncs, aquest llac, però la creença corre de generació en generació amb força èxit, sense que la veu dels espeleòlegs ni dels bons coneixedors de la muntanya sigui tinguda en compte. Amb el llac s’hi creu fermament, tot i que, en el fons, tothom sap que el més probable és que no existei xi. Però la creença està tant arrelada en l’imaginari popular que quan algú pregunta: “Què creus que hi ha a l’interior de Sant Llorenç?” som molts els que diem: un llac. La creença en aquest llac subterrani forma part, doncs, del patrimoni fantàstic de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, del seu univers mític. La creença en la presència d’aigua a l’inte rior d’espais naturals com una muntanya o en determinats temples, és present en dife rents cultures d’arreu del món. La munta nya, és la casa dels déus, un lloc elevat, d’accés difícil, apartat de l’àrea urbana i de la comunitat humana. I l’aigua és el símbol per excel·lència de la vida, l’element indis Antoni Quadras i Feliu amb la costella (1903) pensable, juntament amb el Sol, per tal que la Natura faci el seu curs. Amb un doll d’aigua a dins, la muntanya esdevé l’origen i reserva de la vida, un indret sagrat, un referent tant paisatgístic com espiritual per a la gent de la contra da. D’ella, i del llac que hi ha al seu interior, en surten els corrents, terrestres o subterranis, que transporten l’aigua fins al mar. La muntanya, amb la seva panxa plena d’aigua, garantitza, doncs, que la vida segueixi endavant i que faci el seu curs natural. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 48

COL·LABORACIONS Una referència més antiga de la costella del drac de Sant Llorenc del Munt Del llibre del R.Dr. Anton Vergés i Mirassó, editat l’any 1871, i reeditat en facsímil l’any 1993 , per l’arxiu d’Història del Castellar del Vallès, amb la col·laboració del Magnífic Ajuntament de la dita Vila, i el Consell Comarcal del Vallès Occidental. [Pàgina. 174 ] : Es cert que fins a la guerra de la independència, a principis del present sigle se conservà en lo monestir de Sant Llorens del Munt un os d’una costella y que tothom que visi tava la santa casa pretenia véurerlo: tothom demanava la costella del drach Quedà desprès reti rada de allí y penjada en lo sostre de la entrada de Can Pobla , la qual habentse desprès un dia y cayent sobre las pedras queda partida en tres trossos.Un de estos fragments usurpà un jefe de tropa en la guerra dels set anys; lo altre lo regalà D. Joan Gros y Roca, actual propietari de di ta casa, al R. D. Joan Riba, sacerdot amant de antigüetats y que tè lo magnifich museo de objec tes de sal en Cardona; lo qual habent oit parlar de la existència de tal os , envia un exprés a dit propietari y ab moltas suplicas li arrancà altre tros; quedant per lo tant sos un fragment de dita costella de un cinch palms de llarch, que es lo que pot encara lo intel∙ligent naturalista exami nar.Dit D. Joan Gros y Roca assegura que quant era enter lo habia medit en tota la sua curva y feya nou palms de llarch, y que lo habia pesat y lo seu pes era de nou lliuras.D. Francisco Dal mau ha oit assegurar que en lo antiquissim santuari del Puig de la Creu se habia conservat per molts sigles un tros de la espinada, y que servia de sitial ahont podia una persona sentarse co modament.Dit D. Joan Gros me ha assegurat que quan la costella estava entera , col∙locant una curva igual al altra part y tenint en consideració lo gruix de la espinada, podia constituiirse una arcada, sota la qual podia quedar lloch per estarhi sentada una persona de elevada estatura.A ser, donchs, de la fiera que se suposa, realment habia de ser mostruosa, y lo sèu ventre y entra nyas de una capacitat extraordinaria. Fins aquí la cita; ara un xic de certesa: L’actual propietari de Can Pobla, Comte de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt, títol atorgat, per l’Estat del Vaticà, va vendre al voltant dels anys 1970 la muntanya a la Diputación Provincial de Barcelona, i aquesta endegà el procés que ens ha portat fins al Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. Font: http://trailsantllorenc.blogspot.com.es/ i altres

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 49

JA N´HI HA PROU Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 592 Desembre 2017 Pàg. 50