593 gener 2018 by Vacarisses, balcó de Montserrat

Núm. 593 Gener de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Pessebre del Casal dels Avis (Plaça Joan Bayà)

Foto: Jaume Pintó

Les figures del pessebre guardades dins d'una capsa a poc a poc es desvetllen ...

L'àngel no troba el seu arbre, el bou remuga, colltort, la mula brama com un ase,

El pastor perd una cabra, el gos borda a un gat que passa, la puntaire empaita un ànec,

El nen Jesús passa fred sense abric damunt la palla, ploramiques a tort i dret.

Això sí que no pot ser: un pessebre ploraner! Els Reis cauen i rellisquen al bell mig del riu de plata. Aquest any sí que al balcó només m'hi deixaran carbó! Montserrat Ginesta

TA N T D E B O Q U E E L 2 0 1 8 S I G U I U N A N Y M I L LO R

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Dels diaris 20 Racó del conte 26 Col·laboracions 27

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells i Jaume Pintó Dipòsit Legal: B 92412014

Foto de la capçalera de la portada: Lucas Janin. Font: www.flickr.com DE VACARISSES ESGLÉSIA

DIA A DIA - Desembre Dia 16 Concert de Nadal a càrrec de la Coral Xiribecs de castellar del Vallès i del Cor de vacarisses, sota la direcció d'Andreu Brunat. Acte col·labo rador amb la Marató de TV3. Dia 20 Enterrament i funeral de Josefa Carro Lucas. Dia 22 Concert de Nadal a càrrec de les Escoles de Vacarisses. Festes de Nadal Tradicional Missa del Gall. Missa familiar del dia i concert a càrrec dels infants de la Catequesi.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 2

PÒRTIC

EL CAMÍ PER RECUPERAR LES INSTITUCIONS

Després de la victòria indiscutible de les forces independentistes en les eleccions del 21 de desembre passat, ara toca, posar els cinc sentits i tot l'afany per a la recuperació de les institucions, arrabassades mitjançant una interpretació peculiar, que en els pro pers mesos sabrem si és legal, de l’article 155 de la Constitució. A hores d’ara, el Par lament està dissolt, el president de la Generalitat és a l’exili i el vicepresident a la presó i la mateixa Generalitat està en mans d’un partit polític, el PP, que ha obtingut quatre diputats en els darrers comicis. En vista de tot això, els contactes entre els partits independentistes que ara s’inicien, s’han de produir amb la màxima responsabilitat per poder arribar a acords que perme tin gestionar aquesta complexa situació. El govern de Mariano Rajoy seguirà, ben segur, usant totes les estratègies possibles per entorpir que Catalunya tingui un govern legítim i és molt probable que jugui a ac celerar els terminis legals. En vista d’això, els partits sobiranistes han de jugar les se ves cartes amb intel·ligència i seny. No cal córrer, cal arribar a enteses que facin possible l’horitzó de continuar treballant en favor del que els catalans van decidir en el referèndum de l’1 d’octubre, la forma ció d’una república catalana. Opció que va ser ratificada, de nou, amb la majoria ab soluta dels partits independentistes el 21D passat. I cal també seguir instant Rajoy a acceptar els resultats sorgits de les urnes i a començar a posar fil a l’agulla a la solu ció definitiva del conflicte, acceptant el dret a decidir dels catalans. Som on som per la incapacitat del govern de l’Estat de cercar una solució dialogada, que des de Catalunya sempre s’ha demanat, a un conflicte polític. Cal no oblidarho.

elpuntavui.cat (27/12/17) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l’any 29 A (17)

Mt 22,1521

Jesús tenia enemics! Els fariseus (es creien els millors) estaven preocupats. El volien fer quedar malament i no se’n sortien. No els feia res bé. L’avorrien. El volien ensarronar i se’ls escapava dels dits... Els diu hipòcrites. Això els cou. Es tenen per la gent més honra da del món. Hipòcrita és el que aparenta el què no és. No es movien de l’església. La seva fe només era de cops de puny al pit. Intenten ferlo quedar malament amb el go vern. Palestina era sotmesa al jou dels romans. El volien fer malparlar del govern. Els im postos (si no són un frau, una estafa o un engany) fan que tot rutlli: escoles, hospitals, seguretat social, transports, serveis públics... Això és just. Llavors cal donar a Déu el que és de Déu i al govern el que és el Bé de tots. Això, a vega des, funciona com el desastre més ben legalitzat del món. Massa que ho sabem. Les lleis, si són justes, cal acceptarles. Si no ho són, cal esbotzarles. Hem de rebatre les lleis despòtiques que ens fan patir. L’autoritat, és un servei, un estar a l’aguait perquè a ningú no li manqui un viure normal. N’hi ha que n’abusen i llavors vénen els corruptes que empastifen el món. És l’engany le gal del poder... Lamentem l’abús d’autoritat. Fa massa que dura. Tots ho sabem. La història parla. Catalu nya ha sofert i pateix un genocidi lingüístic, cultural i social per part de l’estat. Hem intentat parlarne reivindicant els nostres drets com qualsevol nació del món. Sempre de Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM bé a bé. Multituds cantant i somrient. No ens han escoltat mai. La resposta ha estat: re pressió brutal, multes, presons, garrotades, moltes garrotades, burles, menyspreus, calúmnies, falsedats, caps esberlats, puntades de peu, maltractes... “A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar...” Quan serà, Déu meu, quan serà que podrem ser el què som? Sebastià Codina i Padrós

A He estat pensant què podria desitjar a les dones que formeu

LES

part de la meva vida, a més de salut i alegria... Us desitjo tranquil·litat i nits ben dormides. Us desitjo molts ca‐

DONES

fetons en bona companyia, llibres ben llegits i feines ben fetes. Diaris amb bones notícies i projectes de pau. Que les anades a la farmàcia siguin per cosmètics i no per me‐ dicines, que les del súper siguin per xocolata i no per dietes... Vull que sigueu estimades, volgudes i respectades. Que els ho‐ mes de les vostres vides us corrin el pintallavis i no el rímel. Us desitjo tantes coses... Bons resultats en les mamogra es, bo‐ nes revisions mèdiques, que si necessiteu injeccions siguin d'àcid hialurònic i no d'antibiòtics o analgèsics, que ningú us faci plorar i que canteu ben fort quan aneu soles amb cotxe... Que tingueu un any amb vacances, passejades i escapades. Que no us falti de res i que no us treguin ni us prenguin res... Que anyoreu als que us han deixat i els tingueu ben presents en les vostres vides. Que us quedeu amb el millor de cada persona i oblideu tot allò que no us va agradar. Us desitjo molts somriures, riallades d'aquestes que fan plorar... i rialles que espanten les pors i treuen les arrugues... Us desitjo força en els vostres afanys i mel en els glops amargs. Molts èxits i salut durant tot l'any. Carme Mullor Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Vedella estofada

Ingredients per a 4 persones: 800 g. de vedella tallada a daus. Patates i pèsols. Una ceba mitjaneta. 3 grans d’all sencers. 4 cullerades de tomàquet triturat. Oli, sal, orenga i una fulla de llorer. Un trosset de canyella. Un raig de vi blanc.

Posarem una olla al foc amb l’oli, la ceba tallada a trossets i el tomàquet. Una vega da sofregit li afegirem la vedella i deixarem que doni unes voltes. Una vegada hagi sofregit una mica, li posarem aigua i la deixarem bullir una hora o més fins que ve iem que ja és una mica tendre, vigilant que no li falti aigua. Seguidament li afegirem les patates a tallets i els pèsols, i ho deixarem bullir 30 minuts més. També hi posa rem un raig de vi blanc. Deixem que les patates siguin ben cuites. D'aquesta manera n'obtindrem un suquet més espès. Aquest plat queda molt bé si el fem amb costella de vedella, dons és més melo sa. Si ho volem fer amb olla a pressió, els temps de cocció serà la meitat. Bon profit i ...

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 6

CAMPANADES Sant Andreu del Torn Sant Ferriol (Garrotxa)

Aquesta església va ser donada pel comtebisbe Miró Bonfill a l’església del monestir de Sant Pere de Besalú l’any 977. Dos anys després, el mateix Miró va confirmar la do nació de “Sancti Andree de ipso Turno” al monestir de Besalú. Segons un estudi recent fet per en Xavier Pallàs Mariani, en el seu campanar hi ha la campana més antiga de Catalunya. Data de l'any 1303. Inicialment preromànic, l'edifici va ser modificat en l’època romànica i al segle XVIII es va tornar a modificar. La sagristia és la part més vella del conjunt i es correspon a l’àbsida del temple d’època carolíngia. Una de les modificacions del segle XVIII va ser aixecar el campanar de planta quadrada. Aquest, al segle XVIII, es va modificar i sobrealçar. A l’est de la torre hi ha dues obertures de mig punt cegues pertanyents al romànic. L’edifici estava orientat d’est a oest, però al segle XVIII es van fer malbé els murs i es va fer una nova planta de tres naus, amb entrada al sud i una àbsida semicircular al nord. En aquesta àbsida hi ha una finestra que es creu que procedeix de l’estructura preromànica. A ponent hi ha la rectoria, annexa al temple. A migjorn hi ha la porta d’entrada amb la data del 1737. L'església de sant Andreu apareix docu mentada per primera vegada l'any 977, quan Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, va donar el temple al monestir de Sant Pere de Besalú.

Detall del forrellat romànic Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

El Missatge de Jesús es pot resumir en tres punts: l. El problema de la malaltia. Sempre rodejat de gent atrotinada. Un món malmès pel mal i amb nafres de tota mena. 2. La fam i les seves conseqüències. La pobresa té la culpa de tot plegat. 3. Les relacions humanes centrades en la bondat amb tothom. La convivència i l'accep tació mútua. Cal escarrassarse pels que necessiten un cop de mà. Tot plegat és el que més necessita aquest món que no s'acaba d'entendre amb ell mateix. La vida seria més agradable, més suportable i més atractiva. Tant de bo que la gent amb la religió que li vagi millor, aconsegueixi que el món rutlli, faci més bona cara, sigui més atractiu i valgui més la pena de viure la vida. Mentre les religions no serveixin perquè el món faci més bona cara i no deixi de ferla de pocs amics, siguin les que siguin, no ens hauran ser vit per a res. Tots plegats deixant ben tranquils un munt de dogmes complicats, inexplicables i gens ente nedors, hem de buscar fer un món millor. Si no aconseguim això no hauran servit de res els nostres cerimonials rocambolescos i aureolats de lluïdeses i brillantors de tota mena. Cal aprendre a perdonar amb facilitat, a demanar perdó sempre que calgui i a deixarnos perdonar sense gaires exigències sempre que convingui. No sabem una gran cosa, una goteta d'aigua. El que ignorem és més gran que tots els Oceans plegats. N'hi ha que gaudeixen molt col·leccionant les obligacions dels altres. Els savis canvien d'opinió sempre que cal: els rucs amb un error en tenen ben be prou per donarhi voltes i més voltes i entretenirse llargament. Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

Per un bon ordre cal un bon desordre.

Qui amb roba d'altri es vesteix, al mig del carrer el despullen.

Perdent s’aprèn. Qui amb trampes va amb trampes queda. Perquè sí o perquè no, no és cap raó. Qui amb ximples es fa, si no ho és, s'hi tornarà. Pitjor és la recaiguda que la caiguda. Qui bé busca, bé troba. Poques paraules i ben dites. Qui bé et voldrà et farà plorar. Primer és la defensa que l'ofensa. Qui bé tanca bé obre. Quan dos es barallen la culpa és a mitges. Qui calla, amb ningú es baralla. Quan el mentider jura, mentida segura. Qui cau i s'aixeca, no és cap vergonya. Quan estiguis enfadat triga a parlar i a obrar. Qui cerca testimonis, mentider segur. Quan l'alegria és a la sala, la tristor puja a l'escala. Qui convida paga. Quan murmures a tu mateix t'acuses. Qui d'altre vulgui parlar, que es miri i callarà. Quan ningú diu res, tothom hi està d'acord. Qui demana passió, no duu ell bona intenció. Quan no hi val la raó hi val el bastó. Qui diu la veritat ni peca ni enganya. Quan parla la força, la llei i la raó callen. Quan un és tot sol fa el que vol.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 9

DES DE SITGES APUNTS El motiu de la discòrdia Del xató se n’ha escrit literatura com per empaperar el passeig de la Ribera sencer, en especial sobre el capítol que es refereix als seus orígens i a l’eterna rivalitat en tre Sitges i Vilanova i la Geltrú. El més probable, apun ten els vells savis, és que tot plegat fos una estratègia de màrqueting per promocionar el plat. Els Rafecas, la família que regenta des del 1963 el restaurant La Nansa (Carreta, 24), expliquen la seva recepta: escarola, ba callà esqueixat, tonyina esqueixada –res de llaunes!–, anxoves i olives arbequines. I la salsa porta nyora, ametlla, avellana, pa torrat, anxova, all –escalivat per evitar que piqui–, vinagre i bitxo.

Intangibles Que Rusiñol i companyia van fer de Sitges la meca del modernisme no és cap secret, com tampoc ho és el Cau Ferrat, temple de creativitat on l’artista es va es tablir a finals del segle XIX. Però el motiu que va portar Rusiñol a enamorarse de la vila una tarda del 1891 va ser la llum, el paisatge i la gent que hi va tro bar. Per entendreho, només cal recórrer el centre del poble, si pot ser entre setmana a primera hora i a l’hi vern, per evitar els turistes.

Camí al monestir budista Al Parc Natural del Garraf hi ha l’únic monestir bu dista de Catalunya, el claustre Sakya Tashi Ling, fundat l’any 1996 al Palau Novella. El lloc és im pressionant i s’hi pot anar caminant o amb bicicleta des del mateix centre de la Vila. Només cal pujar el camí de la Fita fins a arribar al polígon industrial del poble i seguir pel carrer del Migjorn endins del parc fins a arribar a la Plana Novella. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Carta als Reis Autor desconegut

Benvolguts Reis d'0rient, jo us vull demanar, aquests bonics regals que no es poden comprar.

Un grapat de somriures per anar repartint als que no saben riure i els cal un somrís.

Tot un sac ple de temps per poder compartir amb aquells que estan sols que no tenen amics.

Una llavor de pau per poderla sembrar per tot aquest planeta i que es pugui escampar.

Melcior, Gaspar i Baltasar, porteume aquestes coses! Melcior, Gaspar i Baltasar, porteume aquests regals!

Una font de salut per poder regalar als malalts que pateixen que no es poden curar.

I per mi us demano i no us sembli estrany un bon sac de paciència tots els dies de l'any.

Un paquet de petons per poderlos donar als infants d'aquest món que no són estimats.

Ja ho sabeu que els infants no són bons ni dolents. I la carta la signen els lectors bloquejant.

Melcior, Gaspar i Baltasar, porteume aquestes coses! Melcior, Gaspar i Baltasar, porteume aquests regals!

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT RELLEU La nostra revista, nascuda l’any 1964, ja comença, si no ho ha fet encara, a tenir una història envejable, no pas una història qualsevol. “EL VACARISSES” ha donat la volta al món i ar reu és coneguda i admirada. Això és motiu de molta satisfacció i una mica d’orgull vacarissà. En diversos llocs d’Amèrica, en molts d’altres d’Europa i com també del Japó, cada més esperen saber alguna cosa d’aquest poble que com diem familiarment “està ajocat arran del Cingle i de cara al Montserrat”. Això és ben aviat dit. Però, que aquesta publicació estigui a punt d’arribar al número 600 i plena de salut cada primer de mes pugui treure el cap i ens pugui dir ufanament: “Hola va carissans i Hola amics d’arreu que heu començat llegint el nostre eslògan: “Per una Comu nitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal”... És un goig immens. Tot això i molt més és degut a un munt de gent que ha passat i passa durant anys i panys enpenyent amb un "endavant i foris" sense conèixer els impossibles. Tal com sona. Avui, en aquest cap d’any del 2018, hem d’agrair la feina d’un dels capdavanters que durant molt de temps ha estat al davant, a les verdes i a les madures. És en Joan Vila Obradors. A l’amic i gran col·laborador li ha semblat que ha complert ja la seva missió. Li agraïm en nom de tots els lectors i de tots els que hem fet pinya fins ara, passant al davant, la seva tasca incansable. Gràcies, Joan! Moltes gràcies! Has estat un pal de paller en la publicació de la revista i en totes les activitats que se n’han derivat, que han sigut moltes: festes, commemoracions, es deveniments, impressió de llibres i fulletons que a l’ombra de la revista s’han fet i que han servit perquè Vacarisses fos capdavantera cultural entre els pobles de la rodalia en la teva continuada persistència presentant el nostre poble, el país, les nostres institucions i les nostres aspiracions nacionalistes des de ran del campanar pairal. I, com no? Una gran benvinguda! El substituirà en aquesta nobilíssima tasca el nou col·la borador que viu engrescadament, ja fa temps, tots els esdeveniments i inquietuds del nos tre poble i del Balcó de Montserrat: En Josep Graells Plaza. Ben conegut pel veïnatge i amb capacitat ben provada pels seus afanys envers la nostra vila, entra en l’engranatge de l’equip de la revista. Molt il·lusionat per continuar en la direcció d’aquell casolà “BUTLLETÍ” que naixia amb un foli doblat i que ara ja omple cinquanta pà gines mensuals. Gràcies, mil gràcies, Joan! Benvingut i endavant, Josep! La Direcció i Redacció Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Frederic Sagués Batista Barcelona, 5 12 2017 Un gran amic ens ha deixat. És difícil fer una ressenya una mica vàlida del pas d’en Frederic per Vacarisses. Fa cinquanta anys que el vaig conèixer i ja aleshores era un estiuejant dels més identificats amb la vida del poble organitzant activitats esportives i culturals. Era un vacarissà més. Degut al veïnatge ens vam trobar ben aviat i al cap de poc ja participava del tot en el batibull del Butlletí, la menuda publicació que es devindria el “Vacarisses, balcó de Montserrat”. A l’entorn de la revista ha gastat moltes hores de la seva llarga vida aportant cada mes el gruix de les col·laboracions de veïns i forasters, conjuntament amb les seves que no van fallar cap hora durant una tirallonga d’anys, fins arribar a la seva edat madura. Amb la seva esposa, la Maria, va recórrer tots els topants de Catalunya cercant ermi tes i capelles i esbrinant la història de mil indrets transmetent una visió fotogràfica i literària dels racons més insospitats. Fou l’organitzador de molts viatges culturals arreu de les nostres terres i fora del país, preparats minuciosament fins a l’últim detall aconseguint fer viure en els parti cipants la història, les tradicions i les llegendes de l’ indret. Sempre estava a punt de presentar al capdavall de l’església i al Localet exposicions diverses i significatives, totes inspirades en els trets bàsics de la seva vida: la fe que era l’eix de la seva vida, la Pàtria, el Poble i la Cultura dels Països Catalans que mi mava molt especialment perquè l’admirava i coneixia profundament. Abans de la construcció de les maquetes dels edificis més emblemàtics del país que hi ha exposa des a l’Església, ell havia visitat detingudament el lloc i havia presentat un reportatge fotogràfic exhaustiu del monument. Podria dir moltes i moltes coses més i ben interessants. Ens ha deixat. Ens ha pre cedit vers Déu. Gràcies per la teva amistat i la teva col·laboració total i intensa. La teva signatura en la majoria de les pàgines de la nostra revista seran un testimoni del teu pas pel nostre poble. Sebastià Codina Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Els passats dies 1 i 2 de desembre es va celebrar el Gran Recapte 2017, de la Fundació Banc dels Aliments.

Aquest any, com ja es habitual, els vacarissans hem col·laborat amb el Banc d'Aliments en la campanya del Gran Recapte. Hem comptat amb 29 voluntaris (als que volem agrair la seva generositat pel temps que hi han dedicat), el que ens ha permès recollir 2.103 quilos d'aliments, que comparats amb els 1.677 quilos del any passat, suposa un increment d'un 25.4%. A grans trets, i sense ànim de ser exhaustius, el que s'ha recollit és el següent:

487 litres de llet 150 litres d’oli 150 litres de caldo 450 llaunes 220 quilos de pasta 150 quilos d’arròs 40 quilos de galetes Foto: Josep Graells

A Vacarisses, hi ha prop de 40 famílies (gaire bé 120 persones) que es beneficien del que ens proporciona el Banc d'Aliments, fins ara a travès de Càritas i, a partir d'ara, els "Amics solidaris de Vacarisses". El que hem recollit es queda en el poble; això vol dir que hem omplert el rebost per auto abastirnos per un parell de mesos. És evident que s’ha fet una molt bona feina, tant per part dels voluntaris, com per la solidaritat del nostre poble. Moltíssimes gràcies a tots!!!

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Com ja va sent habitual, el Cor de Vacarisses va celebrar el Concert de Nadal per re captar fons en favor de La Marató de TV3. El concert va tenir lloc l’Esglèsia Parroquial de Sant Pere de Vacarisses, i va comptar també amb la presència inestimable de la Coral Xiribecs de Castellar de Vallés, amb dues dirigides per Andreu Brunat. Vam cantar un conjunt de nadales d’arreu del món, en les que van destacar les popu lars catalanes. Només ens resta agrair als assistens els quals, amb la seva solidaritat, ens va perme Foto: Joan Vila tre col.laborar amb 520 € a La Marató. En total, en els diferens actes celebrats en el municipi es van recollir 7.616,45 €

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Fira de Nadal 2017

Cliqueu aquí per veure més fotos

Fotos: Ajuntament de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

ELS PASTORETS 2017

El Grup Teatre Jove de Vacarisses ha portat a terme dues represen‐ tacions. En primer lloc, el dia 23, els Pastorets dels més petits i el dia de Sant Esteve els Pastorets representats pels més joves.

Cliqueu aquí per veure més fotos

Gràcies a tothom que hi ha col·laborat.

Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dissabte, 16 de desembre, es va celebrar a Mollerussa el 52è concurs de vestits de paper en les categories d’època, fantasia i actual. Com a cada edi ció, es van presentar un gran número de treballs. Enguany ha tingut el suport del dissenyador català Josep Maria Peiró. I, com l'any passat...

Segon Premi !!!

El vestit confeccionat per la nostra veïna Àn gels Serrasolsas Martí és la reproducció d'un vestit de l'època Tudor propi de la realesa an glesa del segle XVI.

La model va ser la Iona Durà Roumens.

Han col·laborat en l’elaboració d'aquesta obra d'art les senyores: Francesca Badia, Mercè Cadevall, Carme Cornet i Anna Maria Ubach.

L'enhorabona, Àngels!

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Nom: "Dinastia Tudor" 2n premi categoria"Època" Autora: Àngels Serrasolsas Martí Model: Iona Durà Roumens

Fotos: Xavier Roselló

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 19

DELS DIARIS

Barcelona, 6 d'agost de 1914. Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista i president de la Diputació de Barcelona, proclama la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, la federa ció voluntària de les quatre diputacions catalanes. El precedent de l'autogovern. Prat de la Riba, primer president, en el discurs inaugural proclamava que la missió de la Mancomunitat era “re cuperar la capacitat de gestió de les antigues Corts catalanes”, i de forma prioritària “dotar tots els municipis de la seva escola, de la seva biblioteca, del seu telèfon i de la seva carretera”, en un moment en què molts pobles del país no tenien, encara, cap d’aquests equipaments. Les esco les primàries, les biblioteques i les Escoles Professionals i Escoles Tècniques responien a una demanda social, cultural i empresarial que projectava situar Catalunya en els estàndards educa tius i professionals europeus. Una obra gegantina impulsada amb recursos molt limitats —però amb una gran determinació política i una gran dosi d’imaginació per salvar els obstacles— que, deu anys més tard (1924) i en ple creixement, seria la primera víctima del règim dictatorial de Primo de Rivera.

Abans de la Mancomunitat L’any 1914 Catalunya ja havia abraçat plenament la Revolució Industrial. Les xemeneies de les fàbriques havien suplantat els campanars de les esglésies com a elements destacats de l'skyline de les ciutats. I les sirenes de les fàbriques havien desplaçat les campanes parroquials en la mis sió de marcar les jornades laborals. Aquestes alteracions, però, no havien repercutit positivament sobre les condicions de vida de les classes populars. Els carrers i les places dels grans centres in dustrials del país —Barcelona, Sabadell, Terrassa, Reus, Lleida, Mataró, Tarragona, Girona i Manresa— eren bassals de misèria i conflictivitat. L’amuntegament habitacional, la manca d’hi giene, la desnutrició i les malalties (la tuberculosi, l’alcoholisme i les venèries, sobretot) causa Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 20

DELS DIARIS ven estralls. I a tot això s’hi sumava l’analfabetisme —o en el millor dels casos, el deteriorament de la poca cultura adquirida a l'escola— mentre el sector secundari s’havia convertit en el prota gonista de l’activitat econòmica del país i reclamava la formació i la incorporació d’obrers i tèc nics especialitzats que transportessin la indústria catalana cap a la Segona Revolució Industrial. En aquell 1914, fa escassament un segle, la taxa d’analfabetisme era del 60%. L’Estat espanyol havia desenvolupat tard i malament el sis tema d’instrucció pública i les di ferències d’alfabetització respecte als països de l’Europa Occidental eren abismals. L’escola pública (l’e lemental) era la suma dels resultats d’un panorama polític dominat pel caciquisme i d’un escenari social corcat per la misèria. La manca de Aula de dibuix de l'Escola del Treball de la Mancomunitat mestres, els usos precaris de tècni ques pedagògiques, les carències econòmiques i la necessitat del treball infantil havien fabricat un còctel letal que perpetuava l’analfabetisme. L’escola privada, instaurada per les ordes religio ses, no oferia més bones condicions. I les acadèmies privades, creades a iniciativa particular d’alguns mestres, intentaven, com podien, cobrir aquells dèficits. Amb aquest quadre resulta fà cil d’imaginar que l’educació superior era, encara, patrimoni exclusiu de les classes privilegia des. Per a els fills de les classes populars els estudis universitaris eren una quimera. L’accés universal a la cultura i la capacitació professional, amb l’objectiu de formar quadres tècnics, es convertirien en la pedra angular de la política de la Mancomunitat.

El desafiament de Prat de la Riba Per fer realitat el projecte de la Mancomunitat, Prat de la Riba i el seu govern es van inspirar en el principi de l’Escola Nova que havia postulat la reconeguda pedagoga, feminista i humanista italiana Maria Montessori. L’Escola Nova, coneguda també com a educació democràtica, era un moviment que repensava el sistema educatiu des dels fonaments, i l’entenia no com un procés reglat d’instrucció, sinó com un ambient de llibertat —d’exposició i debat d’idees— que afavo ria l’aprenentatge de les matèries i la formació humana i tècnica dels alumnes. El 1914 es creaven les Escoles d’estiu per formar els mestres en actiu en les innovacions pe dagògiques. El 1915 la Mancomunitat inaugurava a Barcelona la seva primera Escola Montesso ri que, a diferència del sistema d’instrucció estatal, impartiria l’ensenyament en català. I el 1919 Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 21

DELS DIARIS es posava en funcionament l’Escola Normal, una institució de formació pedagògica destinada a proveir les escoles. Formació, modernitat, llibertat, democràcia i cultura catalana seria l’eix principal d’aquell projecte que, a poc a poc i amb molta determinació, s’aniria estenent pel con junt del país. El segon graó d’aquella innovadora escala seria la creació d’escoles de capacitació professional i escoles tècniques, que implementarien les tècniques acadèmiques i científiques més modernes i innovadores i que impartirien les matèries en català. Un altre cop l’eix formaciómodernitatlli bertatdemocràciacultura catalana. La Mancomunitat assumiria la coordinació de les Escoles Tècniques creades els anys precedents per iniciativa de la mateixa societat. A l’Elemental del Treball, d’Enginyeria Industrial, de Directors Tècnics d’Indústries Tèxtils, de Blanqueig (no de capitals), de Tintoreria, d’Estampació i d’Adoberia de Pells, s’hi sumarien la creació, durant el govern de la Mancomunitat, de l’Institut de Química Aplicada, el d’Orientació Professional i de les Escoles d’Alts Estudis Comercials, d’Indústries Mecàniques i de Directors d’Indústries Quí miques i d’Indústries Elèctriques, absolutament necessaris per donar atenció a la multisectoriali tat de la indústria catalana i garantir el viatge cap a la Segona Revolució Industrial.

La crisi com a argument recurrent El final de la Primera Guerra Mundial (19141918) va sumir l’Estat espanyol en una profunda crisi de naturalesa estructural. L’esquema ecònomic espanyol, fonamentat en la neutralitat políti ca durant el conflicte mundial, es revelava del tot inútil en un nou escenari de pau. La vaga de La Canadenca (1919), que faria de Catalunya el primer país d’Europa a assolir la jornada laboral de vuit hores, posava de relleu la força d’un moviment obrer cohesionat i potent que dispararia totes les alarmes en la tradicional pinça formada pels elements més reaccionaris de la societat catalana i les oligarquies agràries i bancàries espanyoles.

Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat

Puig i Cadafalch, líder de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat des de la pre matura mort de Prat de la Riba (1917), va mantenir ferm el timó, malgrat l’escenari de violència —alimentat per les clavegueres de l’Estat— que assoliria el punt culminat amb els assassinats de l’advocat laboralista Fran cesc Layret (1920), i del dirigent sindical Sal vador Seguí, “el Noi del Sucre” (1923), i les detencions, deportacions i empresonaments massius d’activistes obrers, condemnats amb judicis sense garanties processals.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 22

DELS DIARIS En aquest escenari de crisi i violència, en bona part fabricat a propòsit i que es coneix com “els anys del pistolerisme de la patronal”, es va produir el cop d’estat (1923) del general de Primo de Rivera, capità general de Catalunya, amb el vistiplau entusiàstic del rei Alfons XIII, d’una part de l’alta burgesia catalana i de les oligarquies agràries i bancàries espanyoles. La pinça reacci onària. El cop d’estat es traduiria amb la immediata dissolució de les Corts espanyoles i amb la intervenció de la Mancomunitat de Catalunya. Puig i Cadafalch i Cambó, que en aquells mo ments compartien el lideratge de la Lliga Regionalista, tot i que inicialment havien confiat en Primo de Rivera —convençuts que el cop d’estat era una operació regeneracionista— acabarien exclosos del nou ordre polític. Primo de Rivera, que reveladorament va conservar el càrrec de capità general de Catalunya, va destituir Puig i Cadafalch i va nomenar en el seu lloc el militar Carlos Lossada Canterac, d’origen català, amb la missió concreta de desballestar tota l’estructu ra de govern i tota l’obra política de la Mancomunitat.

El desballestament de l’escola catalana Lossada, un militar que havia guanyat les medalles en les guerres de les colònies i que vivia ins tal·lat en un passat d’arnades glòries imperials, es va revelar, malgrat la seva curta estada, com un eficaç element per aplicar el decàleg del nacionalisme espanyol. La Mancomunitat havia creat un sistema educatiu modern i innovador presidit per l’eix formaciómodernitatllibertatdemocràcia cultura catalana que xocava frontalment amb la idea atàvica i eterna d’Espanya que lideraven les oligarquies agràries i bancàries espanyoles. A propòsit del debat a les Corts espanyoles del projecte d’Estatut d’Autonomia català (1920) que contenia l’article que oficialitzava la llengua catalana per, entre altres coses, donar plena cobertura jurídica a l’ensenyament en català que ja es portava a ter me a les escoles de la Mancomunitat, Milans del Bosch —un altre element que tindria un protago nisme destacat en el cop d’estat de 1923 i la repressió posterior— va publicar en un rotatiu de Madrid que “en vez de elevar a esos analfabetos al nivel de la cultura española, si se da auge al catalán, se rebajará la cultura en Cataluña al nivel de la que tienen sus rabadanes”. Desballestar la xarxa educativa de la Mancomunitat seria la prioritat del col pista Primo de Rivera i del seu règim dictatorial. Sempre amb la complicitat entusiàstica de la pinça reaccionaria (monarquia, oligarquies espanyoles, alta burgesia catalana), que es resumia en la màxima del mateix Primo de Rivera: “La labor de la Mancomunidad ayudaba a deshacer la gran obra nacional”. Una curiosa i reveladora cita que posava de

Aula de l'IQA de la Mancomunitat

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 23

DELS DIARIS relleu el conflicte entre modernitat i eternitat, entre innovació i atavisme i entre polítiques soci als i interessos de classe; que il·lustraven clarament quin era el posicionament de la Mancomu nitat de Catalunya —de la societat catalana— i la de govern d’Espanya —de les oligarquies dominants. La llengua catalana i el model d’escola catalana van ser el blanc principal, l’objectiu prioritari a destruir, d’un nacionalisme espanyol reaccionari, classista, antisocial, atàvic i arnat instal·lat en els contravalors d’un passat de supremacia i d’imperialisme que no admetia una al tra arquitectura d’Espanya que la pròpia, malgrat els costos socials, polítics i econòmics, i la hi poteca de futur que comportaven.

La cacera de bruixes Lossada seria substituït poc després per un altre personatge sinistre i reaccionari. Alfons Sala Ar gemí, un furibund anticatalanista i antiobrerista àvid de poder, completaria la missió de desba llestar la Mancomunitat. Sala, amb el suport de les autoritats governatives de Madrid i l’aparell policial i militar de l’Estat espanyol, iniciaria i completaria un terrible procés de depuració —una autèntica cacera de bruixes— contra els mestres i els pedagogs més implicats en l’obra educativa de la Mancomunitat. Durant el bienni 19241925 es van obrir centenars d’expedients disciplinaris contra mestres, pedagogs i gestors que acabaria amb centenars d’acomiadaments, sancions econòmiques i inhabilitacions per exercir la docència o la direcció de centres educatius. La dictadura de Primo de Rivera —i d’Alfons XIII, no ho oblidem— va depurar i desnaturalitzar l’escola catalana, vista com una amenaça en la seva idea d’Espanya i, fent honor al patrioterisme espanyolista —és a dir, als interessos de les classes privilegiades— la va cobrir pel fosc atavis me doctrinari que imperava en un sistema educatiu que censava un 60% d’analfabetisme.

Alfons Sala i Argemí va ser diputat provincial i diputat al Congrés dels Diputats. El 1906, en crearse la Solidaritat Catalana i veient en perill la reelecció per la forta influència social d'aquesta coalició catalanista, va decidir de no presentar candidatura. Fou elegit per segona vegada el 1910 i successivament en diferents processos electorals fins al 1922, fins que fou nomenat finalment senador vitalici pel rei Alfons XIII el 1923. Sempre representà el districte de Terrassa des dels rengles del Partit Liberal (tot i que això no li va impedir de defensar el proteccionisme des del Congrés dels Diputats i des del Fo ment del Treball Nacional). Aglutinà un nuclí de partidaris de caràcter conservador, anti catalanista i monàrquic que conformaren un moviment polític oligàrquic de poder, localista i caciquista, conegut com el "salisme", enfrontat a republicans, catalanistes d'esquerra i, fins i tot, a la Lliga Regionalista. A Vacarisses, l'actual carrer del Pou va "lluir" el seu nom, per desgràcia, durant bastants anys. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 24

DELS DIARIS

El dia 20 de novembre de l'any passat va fer 517 anys, que l'almirall Cristòfol Colom i el seu germà Bartomeu Colom arribaven detinguts i encadenats al port de Cadis (Andalu sia), a bord del vaixell La Gorda. Havien estat arrestats per ordre del jutge Francisco Fernández de Bobadilla, un polèmic i desprestigiat magistrat que havia estat enviat pels reis Ferran d'Aragó i Isabel de Castella per intervenir l'administració colombina. L'illa de la Hispaniola, l'única colònia consolidada, era governada per les oligarquies colonials que, l'any 1500, estaven dividides en dos partits clarament enfrontats: els partidaris dels Colom i els partidaris de la Corona. Els partidaris dels Colom, majoritàriament catalans i valencians, aspiraven a crear i desenvolupar estructures de govern que conduïssin a la constitució d'una entitat política pròpia vinculada directament a la Corona, mentre que els partidaris de la Corona, majo ritàriament castellans i lleonesos, pretenien revertir els pactes entre l'Almirall i els Reis Catòlics i convertir les colònies en una possessió territorial de la monarquia hispànica. El clima de guerra civil a l'illa de la Hispaniola i les falses acusacions de corrupció i malversació que els enemics dels Colom van abocar sobre la seva persona i la dels seus familiars, van pretextar el cop de mà de la monarquia. El jutge Fernández de Bobadilla va arrestar i empresonar els Colom amb enganys i fal ses promeses. Poc després es va proclamar única autoritat a les colònies i va lliurar ter res, esclaus i privilegis comercials als partidaris de la Corona, tant en perjudici de la mateixa Corona com dels partidaris dels Colom. Durant el seu govern, l'administració colonial va assolir fites de corrupció monstruoses, i la seva família acabaria convertida en una de les més riques de Castella. Els Colom serien lliurats a la justícia castellana com uns vulgars delinqüents. Empresonats a Castella, se'ls obligaria a renunciar a bona part dels pactes que, anys abans, havien subscrit amb els Reis Catòlics. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE ELS REIS D'ORIENT Fa molts i molts anys en un indret molt i molt llunyà vivien tres Reis Mags, molt savis i molt estimats per la seva gent. Es deien Melcior, Gaspar i Baltasar. Un nit, mentre els tres Reis passejaven pel jardí del seu palau van veure un es tel que no era del tot normal. Aquell estel davallà del cel i els va avisar que havia nascut el Nen Jesús i que, si el volien anar a veure, havien de seguirlo. Meravellats pel miracle, van ordenar preparar els seus camells per sortir de seguida, i van agafar cadascú un present pel oferir al Nen Jesús: el Rei Melci or una mica d’or, el Rei Gaspar un bon grapat d'encens i el Rei Baltasar una pila de mirra. Cap dels tres Reis havia agafat massa menjar ni beure per poder sortir ben rà pid a seguir l'estel, així que durant el camí es deturaven per les cases del camí demanant un xic de menjar i beure, per a ells i els seus camells, per poder arri bar fins on els duia l'Estel. Per tot el camí van trobar pagesos, ramaders i camperols que, de bona gana, els oferien lloc per menjar i veure. I ells aprofitaven per comentar la bona no va: Anaven a veure el Nen Jesús que havia nascut entre els homes. Després d’uns dies seguint l’estel van arribar a un poble ben petit que es deia Betlem. Allà l'estel baixà a les afores de la ciutat i es posà sobre un estable ben pobre on molts pastors i camperols també hi estaven anant. Quan hi van ser van entrarhi i van veure al mig d’aquell estable vell i atroti nat un nen nounat en braços de la seva mare, Maria. Els pastors els van deixar passar perquè s’hi acostessin i la mare els va presentar el seu fill: Jesús. El Rei Melcior s’hi acostà i li donà una bona pila d’or. El Rei Gaspar també s’hi acostà i li donà una bona pila d’encens. Finalment, el Rei Baltasar s’hi apropà i li donà una bona pila de mirra. Durant el camí de tornada, els tres Reis es van saber més savis encara del que eren abans de marxar del seu palau: doncs si havien viscut la bondat de pagesos, ramaders i camperols ben po bres que els donaren un xic de menjar per poder seguir el seu camí, i el Nen Jesús havia nascut entre ells, no era menys cert que tots els nens i les nenes es mereixien una ofrena igual. I és així com els tres Reis recorren el món, ajudats pels seus patges, oferint als infants tota mena de re gals. Però com aleshores, els Reis van amb poc menjar i beure! Per això és important que els nens i les nenes els deixin menjar i beure per a ells, els patges i els seus camells! Adaptació del text Els Reis d'Orient, d’Eduard Llach Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 26

COL·LABORACIONS Què és un près polític? Un pres polític ha de ser polític? Un pres polític és qual sevol que es mantingui a la presó detingut d’alguna altra forma, per exemple, sota arrest, sense haver comès un delicte tipificat sinó perquè les seves idees suposin un desafiament o una amenaça per al sistema polític esta blert, sigui aquest de la naturalesa que sigui. Com que les opinions o les actituds no acostumen a ser objecte de legislació, sol ser difícil determinar exacta ment qui són els presos polítics a partir dels càrrecs que se’ls imputen; una excepció la constitueixen els acusats de traïció o espionatge, tot i que generalment no es compten com a presos polítics. La condició de pres polí tic, per tant, sol ser objecte de disputes; molts dels preso ners considerats polítics per grups activistes són qualificats pels governs als que s’oposen de “terroristes”, “subversius” o “sediciosos”. En conseqüència, poques vegades una autoritat estatal admet l’existència de presos polítics; els crítics del govern al·leguen que els procediments legals utilitzats només estan dissenyats per ocultar la condició de pres polític. Això pot incloure la invenció de càrrecs criminals, o la negativa de beneficis concedits a altres presos en situació semblant, així com l’aplicació de poders especials, com l’estat d’excepció. La legislació actual considera, en general, que la presó per motius polítics és una violació dels drets humans de llibertat de consciència i expressió. Organitzacions internacionals, com Amnistia Internacional, es mobilitzen per tot el món sol·lici tant l’alliberament de presoners de consciència. Per evitar problemes amb els go verns, AI limita les seves accions a l’alliberament de persones que no hagin defensat o practicat la violència. Això fa que hi hagi presoners polítics que no són presoners de consciència. Font: Viquipèdia

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 27

COL·LABORACIONS

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL

Aquí es veu com Na Renard acaba convencent I'Orifany L'Orifany, que era molt intel·ligent, volia ensenyar a Na Renard que no sempre les coses surten bé. Per això li va explicar un altre conte: Un rei tenia dos patges. Un dia, un d'aquests dos nois va veure una puça en el vestit del rei: Senyor va dir, si em doneu permís, m'acostaré i us trauré la puça que s'enfila pel vostre vestit. El rei va agafar la puça amb els dits i la va ensenyar als seus cavallers: Fixeuvos quina meravella! Una bestia tan petita gosa acostarse a un rei. Llavors, va donar cent monedes al noi. L’altre patge va tenir enveja i al dia següent va posar un poll damunt el mantell del rei, i també va dir: Senyor, si em doneu permís, m'acostaré i us trauré el poll que s'enfila pel vostre vestit. El jove va donar el poll al rei, que es va enfadar i va contestar: En el vestit d'un rei no hi pot haver cap poll! Llavors va castigar el patge pel seu atreviment. En sentir aquesta història, Na Renard va enten dre que l'Orifany tenia por, i va pensar: Com pot ser que una bestia tan grossa tingui tanta por? Després de discutir molt, Na Renard va convèncer l'Orifany: matarien el Lleó i l'Orifany seria rei. D'aquesta manera, Na Renard tindria poder i riqueses. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 28

COL·LABORACIONS Ara es veurà com Na Renard enganya el Bou Na Renard, per enganyar el rei, necessitava l'ajuda del Bou i el Cavall, i per aixó se'n va anar a buscarlos. Pel camí, només va trobar el Bou que tornava del país dels humans: D'on véns, company? va dir Na Renard. El Bou li va contestar: He fugit del país dels homes i torno amb vosaltres per quedarme. Na Renard, llavors, va explicar al Bou que el rei tenia mals consellers. I el Bou va pensar: Si les coses estàn així, potser hauré de recular. Però Na Renard, que era molt llesta, va endevinar el que pensava el Bou, i va dir: Mira, no pateixis. Jo t'ajudaré. Saps que has de fer? De moment, reposa en aquest prat i bramula tan fort com puguis. El Bou hi va estar d'acord i Na Renard se'n va tornar a la cort.

De com el rei i tota la cort van tenir molta por del Bou Quan el Bou va haver pasturat i reposat, va bramular molt fort. Amb aquells crits, el Lleó es va espantar tant, que va pensar: Ara tothom creurà que sóc un covard! I dissimulant, va preguntar a Na Renard: Aquesta bestia que bramula deu ser molt grossa, oi? I tant, que és una bestia grossa, però no patiu, no té força. El Lleó, veient la tranquil·litat de la guineu, va entendre que un rei no ha de mostrar mai que té por. Però al cap d'una estona, el Bou va bramular una altra vegada. I el Lleó i tota la cort es van tornar a espantar. Tots, menys Na Renard. El rei, sorprès, li va dir: Com pot ser que tu no tinguis por? Na Renard va respondre'l explicant un conte: Una vegada hi havia un corb que tenia el niu en una roca. Cada any, venia una serp i se li menjava els ous. Com puc matar aquesta serp? pensava el corb. Un dia, la filla del rei va deixar la seva corona de pedres precioses a la branca d'un arbre. El corb la va agafar amb el bec, se la va endur i la va deixar dins el cau de la serp. Els soldats del rei, que havien seguit l'ocell per recuperar la corona, van trobar la serp al cau i la van matar. Acabada aquesta historia, Na Renard va dir al rei: Senyor, si jo no pogués vèncer la bestia que crida tant, la faria matar amb traça, com va fer el corb amb la serp. Continuarà. Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA La Bíblia de pedra En temps d'analfabetisme generalitzat, el contingut del missatge s'havia d'exposar en imatges.

Sota el llegat d'Abat Oliba, els encarregats del mo nestir de Ripoll van procurar que tots els habitants de la comarca coneguessin les escenes bàsiques de la bíblia per mitjà de la Bíblia de Pedra, una forma ràpida d’il·lustrar una mica el poble.

Fundat l'any 880 pel comte Guifré el Pelós, el monestir de Santa Maria de Ripoll va ser transformat per l'Abat Oliba en un gran centre cultural. A l'escriptorium es copiaven els manuscrits que es conservaven a la biblioteca. Al segle XI ja hi tenien 250 manuscrits, el més important dels quals era la Bíblia de Ripoll amb nombroses il·lustracions. L'Abat Oliba va estendre la tasca del convent més enllà i va fundar nous monestirs, com el de Montserrat i el de Sant Martí del Canigó.

La dada Alguns relats de la Bíblia de Ripoll es van traslladar a la portalada de pedra del monestir al segle XII per il·lustrar el poble analfabet, i s'hi va afegir un calen dari agrari. S'hi poden veure escenes del Nou Testa ment, com sant Pere enfrontantse a Simó el Mag o el martiri de Sant Pau, i de l'Antic Testament, com Caín intentant inútilment enterrar Abel en una terra que l'expulsa, o el somni de Nabucodonosor.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 30

COL·LABORACIONS Aterrat pel tretzè mes Al calendari de la portalada cada mes es representa amb la tasca del camp pròpia de l’è poca: la sega, la matança del porc, la verema, etc. És un calendari agrari antic, lunar i amb tretze mesos. Els mesos estan basats en mesos lunars naturals, és a dir el temps que triga la lluna a tornar a ser plena: 28 dies. Per obtenir l'any de 365 dies (el temps que tri ga el sol a tornar a sortir pel mateix punt de l'horitzó) es van constituir dotze mesos de 28 dies i encara sobrava un mes format pels dies solts. Aquest era el mes del descans, però també de la disbauxa. Molta gent s'emborratxava i solien concentrars'hi les desgràcies. Era el mes del descontrol.

La impremta ambulant Quan la impremta es va inventar, els calendaris agraris van passar al paper. L'any 1498 va arribar la impremta a Montserrat. S'imprimien sobretot missals, butlles t’indulgencies i breviaris. Les primeres impremtes eren ambulants. S'establien a Montserrat fins a aca bar l’encàrrec i després seguien la ruta de comandes. Van passar per Montserrat impres sors barcelonins, belgues i alemanys. Enlloc de transportar els exemplars, com es fa ara, sortia més a compte transportar la impremta carregant les peces en mules. Més tard el transport de les peces va començar a ser més costós que el transport dels exemplars. I l'any 1918 s'hi va instal·lar una impremta fixa.

Sant Martí del Canigó

Darrera aportació Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (IX)

Retrat del Bisbe Francisco Veyán (Extret d'un cartell instal·lat durant l'any 2016 davant de la catedral de Vic, amb motiu del bicentenari de la seva mort)

Bisbe Francisco Veyán Mola Nascut a Tamarit de Llitera el 25 d’abril de 1734. Malgrat ser natural de la Llitera (comarca ara gonesa en gran part de parla catalana), ell era castellanoparlant i no utilitzà mai el nom alternatiu de Francesc Veyan. Això sí, quan esdevingué bisbe, va anteposar al seu primer cognom la partí cula "de", que per a alguns denotava importància: Francisco de Veyán y Mola. Va estudiar a Os ca, al Colegio Mayor de San Vicente de la Universidad Sertoriana de Huesca. Acabats els seus estudis de teologia, tingué una canongia a la catedral de Tarassona (coneguda indistintament com a catedral de Santa María de la Huerta o de Tarazona) i després passà a la capital d'Aragó, on exercí diversos càrrecs eclesiàstics fins a esdevenir vicari general de l'arquebisbat de Sara gossa. El 15 de desembre de 1783 fou nomenat bisbe de Vic i prengué possessió el 23 de maig de 1784. Va morir a Vic el 30 de desembre de 1815 i fou sepultat en la capella de Nostra Senyo ra del Pilar de la catedral vigatana, capella que ell havia costejat. Era un home senzill, generós i ponderat, i molt preocupat pels fidels de la seva diòcesi. Així, el 1879, va demanar clemència per als inculpats d'haver participat a Vic en els rebomboris del pa. Durant l'ocupació napoleònica tingué la valentia de romandre a Vic, essent continus els estirai arronses amb els mariscals francesos. Políticament era regalista moderat, defensant sempre, això sí, religió, pàtria i sobirà. S'oposà al decret de les Corts de Cadis que abolia la Inquisició. Va es criure moltes cartes pastorals, la majoria en castellà, però també alguna en català. Potser la mis siva més interessant des del punt de vista pastoral va ser la del 8 de juny de 1786, en la qual feia avinent que el papa Pius VI havia concedit "la bendicion apostolica con indulgencia plenaria, y remision de todos los pecados, á todos los fieles de nuestro diocesi se hallaren en el articulo de la muerte, y verdaderamente arrepentidos, se hubieren confessado, y recibido el Smo. Sacramento de la Eucharistia, ó no pudiendo practicar estas cosas, y estando contritos, á lo menos invoquen devotamente el Smo. Nombre de Jesus". Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 32

COL·LABORACIONS Durant el seu llarg mandat episcopal, de més de tres dècades, conclogué la catedral de Sant Pere, d'estil neoclàssic, construïda sota la direcció arquitectònica de Josep Morató. L'anterior catedral romànica (de la qual ha perdurat l'esvelt campanar) fou enderrocada el 1781 per ordre del seu antecessor, el bisbe Antonio Manuel Hartalejo. Ell, per la seva banda, va ordenar l'enderroc de Santa Maria la Rodona. Per tal de bastir la nova catedral, el bisbe Veyán anava casa per casa de manant almoina i quan la va consagrar, el 15 de desembre de 1803, diuen alguns testimonis que plorava de l'emoció. Remodelà i amplià el Palau Episcopal, s'ocupà de l'Hospital de la Santa Creu, fundà una casa d'expòsits i dotà de més rendes el Seminari Tridentí. Imbuït com estava de l'esperit de la Il·lus tració, fundà la Biblioteca Pública Episcopal, de la qual fou bibliotecari el jesuïta Llucià Ga llissà, quan el 1798 va tornar del seu exili a Ferrara, on havia estat prefecte de la biblioteca de la universitat. Fins i tot hi hagué, com un annex a la biblioteca, un petit museu d'història natural. Actualment l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un dels arxius i una de les biblioteques més importants de Catalunya.

Una de les sales de la Biblioteca Episcopal de Vic

L'actual església de Vacarisses va ser construïda en temps del bisbe Veyán.

El bisbe Veyán encoratja la construcció de la nova església parroquial de Vacarisses. Entre altres ges tions, féu, el 2 de gener de 1791, un extens informe dirigit al Consell Reial favorable a la reedificació del temple. Sobre aquesta reedificació, hi ha un magnífic treball de recerca fet pel Dr. Óscar da Rocha Aranda i publicat l'any 2011 per l'Associació MuseuArxiu de Vacarisses amb el títol "La construc ción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local i el neoclasicismo académico". Només s'han conservat d'aquest bisbe, en l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, dues visites pas torals a Vacarisses, les dels anys 1793 (ABEV 1236/1, fol. 369v370r) i 1802 (ABEV 1238/1, fol. 182v183r). Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 33

COL·LABORACIONS Visita pastoral del 2 d'octubre de 1793 En aquesta visita pastoral, el bisbe comprova la marxa de la reedificació de l'església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, i anima al rector i als parroquians a continuar amb la mateixa empenta i els diu que procurin cobrirla el més aviat possible. "Nos Dn Francisco de Veyan etc. Habiendo visitado la iglesia parroquial de Sn Pedro y Sn Felio de Vacarisses, de la qual es rector el Rdo Dr Pedro Viver pbrô y en ella el cementerio etc. (no se puso ornamentos). 1. Estando enterados de que hace algunos años que no se han pasado las cu entas de la obra y demas administraciones, mandamos que se den desde luego de los años que no se han dado, y que en adelante no se omita el darlas cada año con toda individuacion y cla ridad conforme lo prevenimos en la provision segunda de nuestra anterior visita. 2. Hemos teni do mucha satisfaccion en ver el estado en que se halla la fabrica de la reedificacion de la iglesia parroquial por lo que alabando el zelo del rector y parroquianos, les exhortamos á que continu en con el mismo fervor hasta hallarse enteramente concluida, y sobre todo á que procuren cu brirla con la brevedad posible, á lo menos la parte de delante de la capilla en que interiname se celebran los divinos oficios, tanto para la decencia del servicio divino, como para la comodidad de los mismos parroquianos. Finalme mandamos se observen las antecedentes etc. Dado en la visita de Sn Pedro y Sn Felio de Vacarisses á 2 de octubre de 1793".

Encapçalament de la visita pastoral de l'any 1793 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 34

COL·LABORACIONS Visita pastoral del 30 de juny de 1802 Aquesta visita és de tràmit. Com a provisió, el bisbe dóna l'ordre d'assentar en el llibre de baptis mes algunes partides que estaven anotades en papers solts. Una segona provisió, que no es trans criu aquí, fa referència a l'església sufragània de Rellinars. “Nos Dn Francisco de Veyan y Mola etc. Habiendo visitado la iglesia parroquial de S. Pedro y Sn Felio de Vacarisas, de la qual es rector el Dr Pedro Vivet Pbrô, y en ella el cementerio, reser va del SSmo Sacramento ante la qual arde continuamente una lampara, las fuentes bautismales, Stos oleos, altares, sacristia, ornamentos, libros parroquiales de rentas, celebracion y adminis traciones con todo lo demas perteneciente al culto divino, â mayor gloria de Dios provehemos lo siguiente: 1. Habiendo visto que en el libro de bautismos faltan algunas partidas que se ha llan en papeles sueltos, mandamos al Rdo Rector que las siente en el libro, dando testimonio de que por olvido ó inadvertencia dexaron de colocarse en el lugar que les corresponde, y en ade lante procure tener el mayor cuidado en asunto de tanta importancia". (Continuarà)

Àngel Manuel Hernández Cardona

Façana neoclàssica de la catedral de Vic Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 35

COL·LABORACIONS

L'àngel de les postes Adéusiau digué l’àngel. Adéusiau, amics repetí. Sóc l’àngel dels adéus, dels adéus que mai no s’acaben, dels adéus infinits. Sóc l’àngel dels moments que voldríem que no mo rissin, que voldríem sempre presents, dels bells moments de la vida que se’n van però que resten en la profunditat de l’ànima i en la transparència de l’espai, suspesos en l’aire, pre soners dels nostres ulls, lligats a la terra i a la història, ja per sempre inoblidables. L’àngel anà volant cap a occident, seguint el camí del sol, i cobrí tota la terra amb el seu mantell daurat. Tot es vestí de llum, d’una llum dolça, plena de melangia i de records. En el cor de la llum hi havia l’àngel, roig com una fornal de foc, com una flama vivent que dansava el ball de la posta, el ball dels colors que canvien i que se’n van. I l’àngel se n’a nava terres enllà, cels enllà, cap al casal de la nit. I l’àngel mirava i mirava, bo i anant se’n; l’àngel mirava i deia adéu, bo i anantse’n; l’àngel obria les ales immenses, plenes de foc, plenes de llum, d’una llum de taronges i d’or, d’una llum groga i verda, d’una llum de brases i de cendra. I l’àngel se n’anava lentament cap als espais infinits, se n’ana va enduentse la llum i els records i la vida. I tots nosaltres restàvem. Romaníem amb uns ulls plens de foc i amb un cor ple de cendres, la foscor ens envaïa amb el seu mantell negrós, i quedàvem quiets, com perduts, només amb l’esperança del nou dia. I naixeren moltes albades i tornaren moltes postes. A cada una d’elles, l’àngel s’abillava diferentment, puix que cada esguard és sempre nou. El seu era un esguard que se n’anava i que tornava, un ritme etern de mort i de resurrecció. A cada llàgrima succeeix un som riure. Els humans podem suportar la malvestat i la mort, car tenim una esperança. L’àngel Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 36

COL·LABORACIONS s’enduia rere seu, com un immens ròssec, tota la vida que se’n va, la vida dels estels i de les plantes, la vida dels homes i de les civilitzacions. Tot s’ho enduia, com un cant que s’anés perdent en l’enllà de l’espai i que entrés en el món nou de l’eternitat. Amb l’àngel de les postes tot romania present, enllà de la mort: cada instant romania etern, cada mira da i cada somriure esdevenien inacabables. Ell ho recollia tot i amb les seves mans angè liques anava teixint la vida que mai no s’acaba. Amb l’àngel, la nostàlgia del passat, l’enyor de les mirades que ja no existeixen i dels ba tecs que ja no se senten es resol en l’esperança del demà. Amb ell, l’afany de retenir el present i de fer etern cada moment que s’esllavissa, el temor de consumir l’última gota d’energia i de caure en el buit del desésser té una sortida en la tasca angèlica de sembrar d’eternitat el temps, les ombres i els instants. Amb l’àngel res no mor i les postes esdeve nen eternes, amb ell fem aturar moments i somriures i abraçades.

Àngel de les postes, acompanya’ns. Que res no mori en el nostre cor. Deixa que només siguin les llàgrimes les que es colguin a sota del mantell de la nit, però que les llums i les rialles, les flors i les abraçades tornin cada matí, a cada albada. Jordi Llimona i Barret Foto: "Posta de sol a Vacarisses" Georgina Farré

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 68 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

Gent del carrer Els baladrers d'ahir La venedora de freixures Surt figurada en les auques antigues. Venia freixures i d'altres menuts de be amb el crit típic que indica el mateix rodolí. No n'hi ha record vivent. Amb el seu crit especial deien: "Noies, cap i tripa i pota de vedella!"

El venedor de patates de Màlaga Aquest baladrer, que avui és completament desconegut, el trobem representat en les auques anti gues, raó que ens permet de suposar que devia haver tingut la seva importància. És possible que aleshores la patata de Màlaga fos poc corrent a casa nostra i que constituís un exotisme o una llaminadura. Cal observar que els dos baladrers representats en les auques duen barretina, detall que ens permet de suposar que devien ésser gent de la terra.

El venedor de pells El trobem representat en les dues auques velles. Venia pells adobades, sense tondre, utilitzades per a la mainada que s’orina al llit, per tal d’evitar que la mullena podreixi el matalàs. A Melilla, encara l'hi hem vist recentment.

El venedor d'aigua d'ordi i d'aigua llimonada Era considerada com un refrescant i durant l'estiu la venien fresca pel carrer a tant el got. El cos tum deu tenir arrel rància i alhora devia estar molt estès, puix que trobem aquest baladrer figurat en la majoria d'auques antigues d'arts i oficis i en algunes del Sol i de la Lluna; també surt figu rat en rajoles velles. No manca en les auques de baladrers primitives i també es troba en l'auca Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 38

COL·LABORACIONS valenciana. El seu crit, molt típic, avui poc entenedor, forma part de la composició musical del mestre Sors. La literatura de fil i canya ens diu: Quan la calor ja apunta per els carrers ja veureu uns certs homes que bé criden: “Aigua d'ordi, qui en beu?” Portaven penjat a l'esquena un barralonet força més petit que el que figura el personatge del ro dolí, i quan es presentava un client li omplien una copa pel contingut de la qual li feien pagar un xavo o un quarto, i, un cop llesta la venda, tornaven a carregarse el barralonet a l'esquena, puix que no els hauria estat possible d'anar amb el feixuc barraló sota el braç. Aquests marxants són els precursors dels venedors de llimonada, que portaven dintre un recipient de llauna cilíndric amb un dipòsit de gel al fons, i dels carretons de mantegada, per tots coneguts.

El rosarier Aquest ofici havia tingut en altres temps la seva importància, puix que el trobem figurat en di verses auques velles dels arts i oficis. També es presenta en les dues auques antigues de bala drers. La veu popular conta diverses coses de com els rosariers adquirien el catxumbo per a fer els rosaris. Les tauletes de vendre rosaris i escapularis, medalles i altres objectes semblants, que fins ara hi ha hagut a les portes de les esglésies, són encara un record dels rosariers baladrers antics. Modernament es lliuraven a engranar rosaris els adobacossis. Es dedicaven, ultra a fer ro saris, a d'altres petits objectes de filferro, com gàbies, ulleres, etcètera. Pròpiament eren ferrers i treballaven el ferro en petit només amb alicates; sense fornal. Llur producció principal eren els rosaris o paternostrers, i d’ací que la documentació antiga els qualifiqui de paternostrers. S'havien dedicat al comerç ambulant i anaven pels carrers amb una caixeta de fusta penjada da vant, on portaven diverses galindaines i per les vores externes de la qual penjaven una diversitat de rosaris. Formaven un nucli petit que estava establert pels voltants de la Seu un quant temps, amb certa preferència al carrer de sant Sever i de Sant Felip Neri. Hi havia qui tenia els rosariers per gent beneïda, perquè feien l'objecte que servia de guia per a la devoció més important de ca sa nostra. Hi havia, en canvi, que opinava ben al contrari i deia que no podien tenir sort, perquè també feien gàbies per a empresonar els pobres ocellets. A darreries del segle XVIII o primeries del següent possiblement les feines de fer rosaris i de fer gàbies es devien desglossar en dos ofi cis, puix que trobem una auca d'aquell temps en que hi ha un rodolí dedicat al rosariaire i un al tre al qui fa gàbies. La gent vella deia que els paternosters es feien rics amb gran facilitat perquè la matèria que necessitaven per a fer els rosaris no els costava es pot dir res i feien pagar llurs obres molt cares. El catxumbo per a fer els grans dels rosaris, l'anaven a collir pels voltants de la Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 39

COL·LABORACIONS ciutat, on creixien moltes vares o canyes de sant Domènec, que el produïen, i el filferro emprat per a lligar els grans i les denes era tan poca cosa que no comptava. El refrany es fa ressò d'aquesta opinió i ens diu: El rosarier de no res en fa diner.

El venedor de lluquets Solien ésser mainada que portaven penjada al davant una panera. Els lluquets eren manadets o trenetes de brins vegetals, sovint d'espart o de borra, recoberts de sofre, que servien per a encen dre foc, es posaven al costat de l'esca en bufar, s'encenia i, el lluquet, que feia una petita flama amb que hom ja podia encendre altres coses no tan combustibles. Els lluquets, els venien a ma nats i a preus molt ínfims. Com a ponderatiu d'estalvi hom diu que d'un lluquet en fa quatre es berles, i també que una vella es va fer una casa estalviant els lluquets, i la gent d'anys del Raval encara us ensenyarà la casa número 32 de la Riera Alta i us dirà que és la casa de la vella dels lluquets. La musa popular ens diu: Minyonets amb ses senalles i també amb sos saquets diuen: "Dones, qui em compra, dones, qui compra lluquets?"

En el proper capítol continuarem amb: Gent del carrer Els baladrers d'ahir Recull fet per: Joan Vila Obradors

Clicant sobre la portada, podreu accedir directa ment a tota la informació de la revista "El Terme" que edita mensualment l'Ajuntament de Vacarisses. En aquest número també hi podreu consultar totes les activitats que s'han fet i les que queden pen dents per fer d'aquestes festes nadalenques.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 40

COL·LABORACIONS L'amor misericordiós de Déu

Déu és compassiu i amorós, no abandona mai el seus fills, encara que a vegades nosaltres provoquem trencaments, desconcert. Ell és i ha de ser el nostre company de camí. Ens dóna molta pau interior, si el sabem acollir dins el nostre cor. No ens nega mai la misericòrdia de Déu. Jesús és el rostre humà de l’amor misericordiós de Déu, mort i ressuscitat per nosaltres. Els cristians no hem de tenir mai por de res, perquè amb Déu tot és possible. Jesús s’inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia i busca els pecadors per oferirnos el perdó i la salvació. El perdó, fruit de l’amor misericordiós, sempre es posa a favor del bé. El pa pa Francesc ens diu: la misericòrdia és font d’alegria, de serenitat i de pau. És tendresa, compas sió, indulgència i perdó. És la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat. I en relació amb la família, l’amor gratuït dels pares envers els seus fills és la millor imatge de l’amor misericordiós de Déu. Sense aquesta experiència d’amor en la família és difícil donar a conèixer l’amor de Déu. La persona ha de ser estimada per ella mateixa, com Déu ens estima a tots per igual. En la família s’aprèn a donar i rebre perdó. D’altra manera no es podria entendre la convivència familiar, les relacions s’anirien deteriorant. Però cal un perdó generós per tal que els sentiments vagin canviant i sigui possible un reco mençar de nou cada dia amb un amor renovat. mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure i la vista més àmplia i serena. Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint, ja que envellir és encara l’únic mitjà que s’ha trobat per viure molt temps. Montserrat Rosell Pujol Vic Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 41

COL·LABORACIONS

La llegenda del drac de Sant Llorenç del Munt

ots els pobles que envolten el Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac dispo sen d'una de les llegendes més importants i antigues de Catalunya: la Llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt. Protagonitzada per un heroi vinculat a la fundació mítica del país, és el relat que origina i explica la presència de la majoria dels més de quatrecents dracs festius que poblen avui en dia les festes populars catalanes.

La llegenda del drac de sant Llorenç del Munt és una de les llegendes populars més arrelades, conegudes i importants de Catalunya. Entre els habitants dels pobles dels voltants d'aquest massís muntanyós, avui Parc Natural, la llegenda és un relat oral que passa de generació en ge neració i que els pares expliquen als fills. La versió escrita més antiga que es coneix d'aquesta llegenda és la recollida l'any 1871 per An ton Vergés i Mirassó (restaurador del monestir romànic que hi ha al capdamunt de la muntanya) en el llibre "Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider (Historia de aquell anti quíssim monastir, utilíssima als ques dedican al estudi de las antigüetats de Catalunya, y en es pecial als vehins de las mes importants poblacions del Vallés; que per carinyo á la sua patria ha escrit y publica lo R. Dr. D. Anton Vergés y Mirassó, prebere)" editat per Estampa y Llibrería Religiosa y Científica. El text íntegre de la llegenda, digne d’un guió d’una superproducció cine matogràfica, és accessible des d’aquesta adreça. L'autor explica que el text és la transcripció lite ral de la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt continguda en un antic manuscrit amb data i autor desconeguts. La narració transcorre pels escenaris naturals de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, situada només a trenta quilòmetres de la ciutat de Barcelona. Tots aquests indrets especials han acabat adoptant el nom popular relacionat amb la llegenda. Com la llarga i fresca canal de santa Agnès, que mena fins al petit coll on hi ha el majestuós Morral del Drac, una gran formació rocosa amb una obertura al mig que dóna a un perillós precipici, als peus de la qual, un centenar de metres Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 42

COL·LABORACIONS més avall, hi ha la Cova de Santa Agnès, un indret privilegiat per a la vida dins la muntanya, per l'existència d'aigua provinent de les mateixes pedres, i on la llegenda situa l'amagatall de la bès tia. O el Cingle dels Cavalls, unes formacions rocoses espectaculars per on la llegenda diu que van fugir atemorits els almogàvers i els seus cavalls en el seu primer encontre amb el drac. O el Puig de la Creu o Sot de Goteras, que és on es creu que el drac va caure mort. I és que, d'alguna manera, la llegenda, a través dels seus personatges i capítols, explica la muntanya. Un arquetip universal El contingut d'aquesta llegenda és prou conegut i segueix els arquetips de lle gendes medievals similars en què un home valent, un heroi, s'enfronta a una bèstia terrible i misteriosa que amenaça la continuïtat de la vida d’una comuni tat humana. En aquest aquests relats, hereus directes de les llegendes de dracs que poblaren l'Europa rural pre cristiana, es presenta el mite de l'enfrontament desigual entre l'home i la bèstia irracional entre qui aparenta ser més fort i el qui sembla més feble. El morral del drac La contemporanietat del plantejament el fet de ser un arquetip d'història perfectament aplicable a la vida de cada moment històric ha permès que la llegenda hagi passat de generació en generació, que s'hagi popularitzat la idea, que hagi pogut aguantar els embats del temps, i que, finalment, s'hagi incorporat en l'imaginari popular. Són d'aquest mateix tipus de llegendes de dracs, amb algunes variants en el seu desenvolupa ment i simbolisme, la del Drac de Banyoles, la del Drac de Coll de Canes, la de Vilardell, Mal mercat i Sant Feliu de Llobregat. O la versió basca, amb el cavaller Belzunce i el drac Herensugue. També pertanyen a aquest mateixa categoria les versions cristianes d'aquest relat arquetípic: sant Jordi i la víbria, la de sant Miquel i el drac, santa Margarida i la cucafera, i santa Marta i la Ta rasca, i en general, en les històries mítiques d'aquells herois populars o sants que són represen tats vencent una fera, que jau als seus peus. Hi ha innombrables llegendes semblants arreu d'Europa i àdhuc, en d'altres universos culturals molt diferents als nostres d'arreu del món. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 43

COL·LABORACIONS De la llegenda a la festa Alguns pobles i ciutats del voltant de Sant Llorenç del Munt han incorporat en les seves celebra cions festives populars certs elements d’aquesta llegenda. Així, Terrassa disposa, des del 1981, d’un drac festiu que surt per la Festa Major de Sant Pere. En l’actualitat, a principis de juliol, s’escenifica que el drac baixa des de la muntanya a la urbs fins arribar al centre de la ciutat, marcant l’inici de les celebracions. Sabadell també celebra una cercavila, aquesta vegada per Sant Jordi, amb el drac de dos caps Antonot. Castellar del Vallès i Vacarisses també disposen d’un drac (o víbria) que rememora el Drac de Sant Llorenç del Munt i que havia sortit per la festa major. A Matadepera, en canvi, són els gegants els que recorden la llegenda. Els dos gegants antics del poble, del 1982, Llorenç i Agnès, es corresponen amb els personatges de l’heroi i la princesa. Llorenç, que representa a Guifré el Pilós, duu una espasa a la mà esquerra, l’escut amb les quatre barres i un drac, el de Sant Llorenç del Munt, al casc. Agnès, duu un llibre a la mà dreta i un ram de flors a l’esquerra.

La llegenda i els dracs de les festes catalanes Com és sabut, en tota festa hi conviu, a més a més d’un ritus, un relat (una llegenda, mite, histò ria, vida d’una divinitat o heroi) i moltes celebracions festives consisteixen en la recreació, la posada en escena d’algun moment d’aquest relat conegut per la comunitat. La llegenda de Sant Llorenç del Munt és un d'aquests relats. I conté una característica –que no tenen les altres llegendes de dracs catalanes– que li confereix una entitat pròpia i un extraordina ri valor. En un moment del llibre de 1871 on es recull per primera vegada per escrit la llegenda, l’autor diu que, una vegada Guifré o Jofre ha matat el drac i torna a Barcelona: “Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat [Barcelona] trobaren ja la respectable co mitiva que habia surtit á rébrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas damas y don sellas, del senyor bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y ser dirigiren á la iglesia major á donar gracias á Dèu de aquella victoria: desde alli ser dirigiren després al palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamaba sempre ab lo major entussiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!. Se establí després que en totas las festas ó funcions espirituals y cívicas en ques’ practicás la professó portessen en mitj de ella la figura del fiero drach; y perque aixó estaba en ús se continuá també quant la Iglesia establí la professó del Corpus, y se observá fins que lo il∙lustríssim bisbe Climent pochs anys há ho suspenguè” Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 44

COL·LABORACIONS Així doncs, si atribuïm credibilitat a les paraules escrites per aquest prevere en aquesta versió que explica que es començà a fer una processó victoriosa amb la pell del drac omplerta de palla i que, posteriorment, la figura passà a la processó del Corpus la llegenda del drac de sant Llorenç és el relat fundacional que és a l'origen de la majoria de les bèsties amb forma de drac que avui poblen les festes populars i tradicionals catalanes. Gràcies a la llegenda, que situa la història no abans de finals del segle IX (època de Guifré el Pilós), la figura del drac s'incorpora primer a una processó religiosa de Barcelona en què la pell del drac s'exhibeix públicament plena de pa lla, i més tard a la processó del Corpus que, com és sabut, es celebrà a Barcelona per primera ve gada pels volts de principis del XIV. No ha d'estranyar que, tenint en compte que la primera versió manuscrita en català que es coneix de la llegenda de Sant Jordi és del segle XV (Manuscrit 889 de la Biblioteca de Catalunya i transcrita per Alòs Monner), la llegenda del soldat romà esdevin gut heroi cristià no es popularitzés fins aleshores entre el poble català, que ja coneixia altres llegendes de matadors de dracs autòctones, com la de Sant Llorenç del Munt. Més tard, en les descripcions de l’ordre de la Processó del Corpus ja s’esmenta la presència d'un drac a la festa, ja convenientment transformat en l'entremès de sant Miquel, i ja acompanyats per grups d'homes exercint de diables. És així com l'Església, aprofitant la popularitat de la llegenda catalana, la substitueix per la provinent d'Orient, canviant Guifré per Jordi. Val a dir, per cert, que el monestir que hi ha al capdamunt de la muntanya de Sant Llorenç fou consagrat, almenys ja al 966 dC a Santa Maria, Sant Llorenç i, a Sant Miquel, un altra prova que explicaria la popu laritat de la llegenda del drac i la voluntat de confondre (o ajuntar) la popular amb la cristiana.

De Sant Llorenç del Munt a Barcelona i a la resta de pobles Com és sabut, el model de la festa de Corpus barceloní, basat en la processó cívica amb abun dants representacions escèniques relacionades amb la religió cristiana, fou exportat a d'altres ciutats importants de l'època, com Berga, Girona, Tarragona, València, Vilafranca i un llarg etcè tera. Moltes d’aquestes ciutats copiaren el model de festa i feren construir dracs i altres bèsties festives, fins i tot, si la població no disposava de llegenda del drac pròpia. Això feu que algunes poblacions tinguin dracs molt antics, com Vilafranca o la Bisbal. La segona onada de creació de dracs festius fou molt més recent i abasta des del període de re cuperació dels ajuntaments democràtics, després del 1975, i fins a l’actualitat, quan s’inventà (o reinventà) el concepte de Festa Major copiant el model de celebració de la festa del Corpus: una cercavila festiva en què desfilen animals fantàstics, personatge mitològics o no, i tota mena de Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 45

COL·LABORACIONS balls populars. Fou aleshores quan moltes poblacions catalanes feren construir un drac, una ve gada més amb independència de si existia una llegenda local amb aquest animal. Aquest fet ex plica, en part, que molts dracs catalans no tinguin associat cap llegenda pròpia i moltes de les que s'han escrit són posteriors i s'han escrit per justificar la figura. I és que, en el fons, a través d'aquest recorregut que va dels boscos, coves i cingles del Vallès a la processó de Corpus de Barcelona i d’allà a la resta de processons de Corpus catalanes i festes majors, molts d’ells són hereus de la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt.

La víbria de Corpus al Costumari Joan Amades al seu Costumari, volum III, pàgina 29 diu: "l'any 1671, el Capítol va decidir la construcció d'un drac semblant al que ja hi havia abans de la guerra de Felip IV, que degué ferse malbé durant aquell període. Diu el document que era un drac que recordava al que va matar el comte de Barcelona a la muntanya de Montserrat. Als darrers temps del segle passat encara existien desferres d'un drac que havia assistit a la processó, les quals es guardaven en un desori d'andròmines velles de l'església parroquial de sant Llorenç". És evident que confon Montserrat amb Sant Llorenç, muntanyes molt properes i d'igual orígen geològic. Més endavant, a la pàgina 79, diu, parlant del drac: "sortia a les processons de Corpus, que havia format part de la representació de la batalla de sant Miquel i els àngels contra Llucifer i els diables, en l'entremès anomenat de l'infern. El drac ajudava als diables en la brega contra el sant. I detalla, però que també concorria a l'antiga processó un altre animal semblant, anomenat en vell i bon parlar, víbra, o sia víbora (remarquem el castellanisme) i modernament, per corrupció dels mots, víbria.... que no tenia cap relació amb l'infern i acompanyava la donzella alliberada per sant Jordi, figurant el drac o bèstia ferotge que volia devorar la donzella i al qual va matar el sant." De la víbria diu: "desaparegué fa anys i el que en queda ara és el que acompanyava Llucifer", el que llençava coets i carretilles per la boca. Finalment explica: "La víbria figurava ésser la femella del drac i, segons la documentació molt endavant del segle XVII, anava coberta coberta de pells d'ovella blanques." Manel Carrera i Escudé

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 46

COL·LABORACIONS ELS ARTISTES DEL CAMP

M'acostava al sindicat agrícola del poble i, da vant la portalada, hi havia un grupet de pagesos que lamentaven la seva situació. Les converses dels camperols són sempre un plany de desterrats. No és que s'hagin trasplantat, que prou tenen les arrels ben endinsades a la seva terra, sinó que els han re legat cívicament des de fa segles. És endèmic el ca polament dels seus legítims drets de dignitat social i ciutadania econòmica. Així que els he saludat, un d'ells, sense preàm buls, m'ha adreçat la paraula: – Perdoni. Ara que el tenim a tret volem dema narli un favor. Vostè, quan escriu, sovint fa referèn cia al camp o a la natura. Què en pensa, dels page sos? Ens agradaria que, algun dia, fes un escrit par lant de nosaltres. Vaig observar el seu rostre batut pel sol, la seva roba suada, les mans musculoses i tots ells entelats de pols... i amb més atreviment que traça, els vaig contestar: – Ho faré, estigueu tranquils. I gràcies per dema narm'ho. Després de pensarhi un xic, escric el que penso d'ells. Vull adreçar un cant als camperols. Vull festivar la seva tasca i lloar la seva petjada. Vull cantar les seves virtuts i enaltir el seu treball, ja que no m'és possible aconseguir els seus drets. Els pagesos són el ressò perenne de la paraula del Senyor que diu: «Broti de la terra la verdor, her bes de llavor i arbres de fruit. I fou així» (Gn 1,11). I és així encara, perquè ells continuen fent arreu la meravella de la creació. Per això podem dir que els terrassans han estat sempre els col·laboradors de la creació divina. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 47

COL·LABORACIONS Ells viuen a flor de prodigi. Per les seves mans passa el fenòmen d'una llavor que esdevé fruit, d'un erm que es fa horta, d'un herbassar que es torna ver ger. On hi ha l'agricultor el terreny dóna pa daurat, el pedregam regalima vi deliciós i les valls es curu llen de vianda. On el conreador no arriba, les feixes es rinxolen de bardisses, les parets s'enderroquen, les rases abriven al dret, el gram agleva els prats i els arbres s'entristeixen i es moren. Pugeu a una muntanyola i la geometria dels con reus us dirà, amb els seus verds i ocres, fins on ar riba la presència de l'artista del camp. Però per a realitzar aquest portent, el camperol ha de viure en un èxtasi continu, en una tensió cons tant de mèdium. Des de trenc d'alba fins que es fa llustre, el pagès repeteix, amb el seu esforç, la pa raula creadora del Senyor. I la terra l'obeeix. No té repòs ni evasió. És un home farcit de meravelles. Mentre treballa, infanta. Mentre pren alè, fent un mos, concedeix prodigis. Mentre passeja entre els conreus, vetlla el creixement de les seves creatures. Mentre prega, les encomana a Déu. El conrador és un home lliure per excel·lència. És senyor del seu tros. Arraulit a la barraca o asse gut a la llar, com un pintor davant la tela, determi na quin color primaveral donarà a cada feixa, quin relleu a cada prat i quina esclarissada a cada ar breda. El camperol és un home savi. Per a ell no hi ha plantes, herbes ni arbredes. Cadascuna té el seu nom. En sap les virtuts, la malícia o el profit. Les ataca, les menysprea o les protegeix amb una intuï ció congènita. Ell ha donat nom a les muntanyes i als cims, als rierols i a les valls, a les contrades i po bles. S'ha inventat un nom per a cada feixa i, fins i tot, un motiu per a cada veí. El terrassà és un home valent i sofert. L'esforç i el sofriment són part integral del seu goig. La seva vida és una maternitat continuada. La incertesa i la por acompanyen sempre el seu treball. Les incle mències del temps poden fer avortar el seu esforç. L'agricultor és un home esperançat, tenaç i ar riscat. No té cap garantia de futur i llença la llavor i l'adob. Una munió de feristeles espera aprofitarse del seu gest, i ell fa guaret, sembra i planta. No pot preveure l'anyada ni el preu; l'han escamnat mil ve gades el fred, la pedra, la secada i els especuladors i vividors de sempre, però ell recomença il·lusionat el seu treball amb l'esperança d'un any millor. El camperol és l'home que viu l'amor. Ell torna bé per mal. El pagès és menystingut arreu on va; to tes les guixetes es tanquen als seus reclams; els drets dels altres sempre es capcen els seus drets; rau a l'úl tim graó de l'escala social, i, malgrat això, para la taula de tots i omple la nevera de tothom. El pagès és un home hàbil per necessitat. El seu art li exigeix un ampli ventall de competències. Ell fa murs per a defensar la terra, enginya rases per a domesticar els xàfecs, inclina els prats per repartir l'aigua. La necessitat l'ha fet manyós. Maneja les ei nes de pagès i de mecànic, de fuster o de paleta. Té un ull al camp i un altre a la quadra. Observa la cort i el galliner. Vetlla el celler i omple la sitra. Faonejar els sembrats, fa vinclar els fruiters i segueix els mercats. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 48

COL·LABORACIONS Aquesta nissaga d'homes que ha sostingut el país durant segles, l'ha afaiçonat a la seva sem blança, i encara avui l'apuntala en les seves crisis, mereix la nostra admiració, el nostre respecte i la nostra ajuda. Ells han fet el nostre país. Ells han donat a la nostra raça els trets ètnics que la caracteritzen. Els fills de pagès han fet capficada en la indústria i en el comerç, en les arts i en les ciències, en l'Església i el seu apostolat, i arreu han triomfat. Els llocs que sempre han mirat de reüll, i raríssimament hi han pres part, són el món de la política, de l'exèrcit i dels aparells de repressió. Cal, doncs, que tots retornem a les arrels del nos tre llinatge i ens revestim de les virtuts camperoles, i vulguem ser un poble de pagès. Solament aleshores serem un poble lliure i senyor, i un senyor poble. Ignasi Ribas i Prunés

FEINES ALS HORTS DURANT EL MES DE GENER

Plantarem: cebes, enciams, escaroles i bledes. Sembrarem en grana julivert, pèsols, faves i espinacs. Recol·lectarem cols, bròquils, bledes, apis, pastanagues, espinacs i porros. Plantarem els rosers a finals de mes i els fruiters de pinyol. Esporgarem els fruiters. S'han de tallar xupons i branques seques de l'avellaner.

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 49

ACTIVITATS BIBLIOTECA "EL CASTELL" 18 de desembre de 2017

Fotos: Samuel López

Col·loqui dels dos grups del Club de Lectura sobre el llibre Moon River, amb la presència del mateix autor, en Vicenç Villatoro Lamolla i coordi nat per en José Luís Ibáñez Ridao

Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 593 Gener 2018 Pàg. 50