594 febrer 2018

Núm. 594 ­ Febrer de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Dels diaris 15 Racó del conte 21 Col·laboracions 23

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells i Jaume Pintó Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Carles Iborra. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Gener Dia 5 Festival de Reis. Visita a l'Església i concert a càrrec de la Coral instrumental de l'Escola de Música de Vacarisses.

Dia 10 Enterrament de Valeriano Domínguez Fernández.

Dia 13 Missa en record de Frederic Sagués Batista.

Dia 21 Missa funeral per Valeriano Domínguez Fernández.

Dia 29 Missa en record de Jaume Pons.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC La de l'astúcia Els policies que van baixar a les clavegueres de la Ciutadella no van trobar Carles Puigdemont, però devien veure la guerra civil independentista que estava soterrada i que, com passa periòdi­ cament en el Procés, va emergir ahir. Els partits van arribar a l’1­ O entre recels mutus però la gent va posar­hi voluntat i infraes­ tructura, i la gestió del resultat es va fer enmig d’una tensió en què qui cedia era assenyalat com el culpable. “Aquests no estan fent res i esperen que ens rendim”, es queixaven des del PDE­ Cat. “S’acabaran rendint i diuen que no fem res”, deien a ERC. Tot va semblar que petava el dia que Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions, assumint que la declaració d’inde­ pendència portava a un atzucac i al 155. El president no perdona a ERC la sortida aïrada que van tenir els seus diputats. Puigdemont l’hi té jurada a Esquerra des d’aleshores, i la decisió de tirar endavant costés el que costés l’atribueix als republicans. A ERC, esclar, passa el contrari. Hi ha dol, primer, per l’operació de Brussel·les, que el manté en llibertat ­tot i que lluny de casa­ men­ tre Oriol Junqueras és a la presó. Segon, per una victòria electoral que enterrava la gran oportu­ nitat dels republicans d’arribar a la presidència de la Generalitat. I tercer, perquè el resultat es va fonamentar en una afirmació que ha anat variant: que tornaria de Brussel·les si guanyava el 21­ D. Això ERC no l’hi perdona: “No ha vingut al final, no?”, preguntaven ahir amb sorna.

Fins a l’1 d’octubre, la picabaralla de poca volada i la batalleta van aguantar­se per l’objectiu comú. Però des d’aleshores, l’important ha sigut tirar la pilota endavant sense que importés si el que hi havia era el buit. Una estratègia plena de simbolismes, astúcies i dies històrics amb l’únic resultat d’una rendició forçada per l’Estat. Els presos i la repressió no poden amagar una tàctica política que semblava més destinada a dir­li traïdor a l’altre que a trobar una sortida. Pobre del que s’atrevia a variar el relat: “Senyor Puigdemont, fins i tot ahir vostè va ser uns minuts fatxa”, li deia amb mala llet el diputat del PP Alejandro Fernández el dia de la declaració d’independèn­ cia. Ahir es va girar la truita i els culpables eren els d’ERC. Quina és la sortida? Puigdemont necessita mantenir la tensió per fer soroll des de Brussel·les, i sense un càrrec ho té difícil. L’opció de tirar endavant amb unes altres eleccions ja està sobre la taula. A ERC les temen. Ahir van començar a assumir que ja no són a JxSí, i el dubte és si diran tot el que pensen: que no volen Puigdemont a distància i que cal una alternativa. Els republicans aposten per rebaixar la tensió. La política segueix empresonada pel relat, aquell que fa creure que Puigdemont podia tornar ahir i que s’està construint la República. Potser per construir la República el que calen són partits valents que diguin que a Catalunya no n’hi ha cap. Potser el que fa falta és que s’acabi la batalleta i l’astúcia perquè comenci la política. La de veritat.

Ara.cat ­ Maiol Roger. 31/01/18 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Mc 13, 33­37

VETLLAR és escoltar el que el cor ens dicta. Diu moltes coses baix­baixet.

Entre el tic­tac, no para de garlar. És escoltar el trip­trap de la vida de les per­ sones que estan al nostre voltant. Molts necessiten que els escoltem. Es parar l'orella a les batzegades dels esdeveniments.

Tot el que passa bo o dolent, és una empenta que ens fa rumiar. És garbellar les situacions, les preocupacions i els fets. Res no ens pot deixar indiferent.

De tot se'n aprèn.

En totes les circumstàncies, Déu ens xiuxiueja amb la seva presència propera, veïna i de tu a tu, a través del primer que trobem. És viure desperts l'espe­ rança i repartir­la i escampar­la arreu. És comprometre's viure el present amb els seus alts i baixos, amb els seus encerts i amb els seus errors.

VE AQUELL que esperem, en qui confiem, el qui surt al nostre encontre i el que ens busca, ens comprèn, ens acull, ens estima, ens omple de vida, d'ale­ gria, de llum i de pau. L'Evangeli és una sacsejada que ens desvetlla.

Hi ha el perill de viure endormiscats. Abatuts en un anar fent sense pena ni glòria. Endormiscats i pesant figues no es fa res de bo. Desvetllats ens venen les ganes de ser­hi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Tothora ens ofereix una oportunitat. Cal oblidar l'ensopiment i la rutina per a ser positius, lluminosos, alegres i entusiastes.

Què és el que més ens adorm? De què ens hem de despertar?

El missatge de Jesús encara val.

Sebastià Codina i Padrós

Antoni Bassas Onieva Barcelona, 9 de novembre de 1961

Llicenciat en Ciències de la Informació Premi Ondas (1997) Premi Nacional de periodisme (2001) Premi Josep Pla (2018)

Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existei­ xen, mil anys després.

Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar­nos comercialment i que, a so­ bre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya.

Quan un periodista fa bé la seva feina és segur que causarà molèstia.

El sol fet d'escriure en un mitjà català i tenir un punt de vista propi nacional per alguns ja és percebut com una trinxera. En realitat, però, el periodisme és un punt de vista. I el meu punt de vista, el país des d'on observo el món, és Catalu­ nya. És el meu país. No és cap trinxera.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Truita de riu al cabrales

Ingredients: Truites asalmonades.

Formatge de Cabrales.

Patates "angleses" al vapor.

Tomàquets sencers cuits al forn.

Llimona, farina.

Mantega, nata líquida.

Sal, oli i julivert.

Es renten les truites, s'obren per treure les espines i es fan a filets. Se salen, s'enfa­ rinen i es fregeixen amb oli. Seguidament, hi posarem la mantega, el suc de la llimo­ na i el formatge. Una vegada dissolts aquests ingredients, s'hi afegeix la nata líquida.

Es deixa coure a foc lent durant cinc minuts per poder obtenir una salsa ben espessa.

Per decorar, farem servir les patates "angleses" al vapor i els tomàquets escalivats.

Finalment, abocarem damunt els filets la salsa ben calenta, procurant que hagi que­ dat fina i suau. És una mica entretingut de fer, però el resultat és espectacular.

Que vagi de gust!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES El so de les campanes El so de campanes és un dels més antics que encara podem escoltar. Les campanes es troben ja en les civilitzacions antigues de l’Orient,(Xina segle XII a.C.). La introducció de la campana en el culte cristià és atribuïda a Sant Paulí de Nola, població de la Campània (Italia) d’on es deriva el nom de campana.

L’ofici de campaner, generalment, era hereditari, és a dir, saber tocar les campanes passava de pares a fills durant generacions.

En algunes localitats, l’encarregat de tocar les campanes era el sagristà de l’església i en d’altres, eren les dones qui les feien sonar.

Cada campana tenia un nom que escollien els seus padrins, i una divisa que l’hi donava el fabricant: Vives voco, mortuos plango, fulgura frango. (Crido els vius, planyo els morts, des­ faig les tempestes).

Campana xinesa Des del principi del segle XIV, els constructors de campanes se­ de bronze gueixen la mateixa regla a l’hora de construir­les: la seva alçada, sense la corona, ha de ser el 80% del seu diàmetre i la alçada amb la corona ha de ser igual al seu diàmetre. Quant al material amb què es fan les campanes, cal dir que ha de ser el bronze, però no pas un bronze qualsevol, sinó un que sigui fet amb el 80% de coure i el 20% d’estany, tot i que a vegades hi posaven també plom. L’única part de la campana que no és de bronze és el batall, que és fet de ferro forjat i que ha de tenir forma de pera.

La forma de tocar les campanes rep diferents noms segons com es faci: quan el batall colpeja pausadament es diu que toca, branda o venta; si ho fa amb tocs vius i repetits la campana repica; i es diu que volteja o llança al vol quan amb el moviment de rotació de la campana el colpeig del batall la fa sonar.

Els campaners utilitzaven, gairebé, una trentena de tocs diferents: el de bateig (diferent segons el sexe del nadó), les misses (variable segons l’hora i importància), el rosari, el foc, cridar el sometent, avisar de mal temps, informar d’algun difunt (amb variants se­ gons l’edat , el sexe i l’estat del difunt), etc.

A partir del segle XVI va ser reconegut el dret de campana al cap d’artilleria que ha­ gués pres per la força una població i consistia a poder requisar les campanes a fi de fer­ ne canons deixant, però, el dret de rescat si es feia un pagament en moneda.

Les campanes han deixat tanta petjada en la nostra cultura que encara romanen vives un bon grapat de dites i frases fetes: fer campana, anar a toc de campana, sentir tocar cam­ panes, ser un tocacampanes, llençar les campanes al vol, ser sord com una campana...

Extret de: https://blocs.mesvilaweb.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Més que allargar la vellesa potser seria millor allargar una bona estona la joventut...

Els una mica curts consideren inferiors a tots els que no són semblants a ells...

Com més ens donem a Déu, més Déu es dóna a nosaltres...

Els que fan coses que valen la pena mai fan el pes a tothom...

Si vols assegurar del tot els teus secrets no els confiïs a ningú...

Tapar una falta amb una mentida és com voler treure una taca fent un forat...

Els campanars més alts comencen a sota terra...

Hi ha ateus que tenen més moral que alguns creients aprofitats...

El secret de la felicitat depèn més de donar­la que d'esperar­la...

El mot més difícil de dir correctament i de saber posar­ lo al seu lloc corresponent, és el JO...

El morir és la nostra darrera feina: cal fer­la ben feta...

Quan vulguis parlar assegura't que val la pena de fer­ho...

El valor d'un home depèn del respecte que té a la dona...

No cal pas vèncer sempre: el que cal assegurar és la lluita constant...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

Qui té la culpa, que pagui la pena.

Sempre hi ha un pitjor.

Qui té més per callar, més parla.

Si amb gent dolenta vas el que ells fan també faràs.

Qui tem, alguna cosa ha fet.

Si dius la veritat, seràs castigat.

Qui torna mal per bé, mala ventura li ve.

Si dubtes, no parlis.

Qui tot ho vol, tot ho perd.

Si et plau ésser alabat, t'agrada ésser robat.

Qui tria massa, tria malament.

Qui va contra de tothom, va contra seu.

Si fas el que vols, no et queixis del que et passi.

Qui vindrà darrer, carregarà amb els neulers.

Si l'encerto, l'endevino.

Qui vol anar bonic, ha de patir.

Si l'enveja es tornés tinya, quants tinyosos hi hauria.

Qui vol un gust, ha de tenir un disgust.

Si no comença bé, acabarà malament.

Raó de sobre raó de pobres.

Si no ho vols creure, vés­ho a veure.

Res costa el pecar i molt l'esmenar.

Si no vols pregar en và, porta el barret a la mà.

Res és millor que allò que es dóna.

Secret de dos, és perillós, secret de tres, no val res.

Recopilació: Josep Caba Transcripció: Laura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 9

DES DE SITGES

SI EL TEU FILL JA TÉ DE TOT, REGALA­LI VALORS. El teu fill té la síndrome del nen hiperregalat?

Si ja no li dóna valor als regals, pots provar de donar­li alguna cosa molt més gran: valors.

Apadrinar un nen de l’Índia pot ser una oportu­ nitat meravellosa per conèixer altres realitats i crear llaços emocionals per a tota la vida.

Com cada any, han passat els Reis, i en la majoria de cases s'ha repetit una imatge a la que ens hi estem acostumant: nens i nenes rebent més regals dels que necessiten, i estripant el paper d’un regal darrera un altre sense posar massa atenció al seu contingut. Us sona, oi? La societat de consum en què vivim, ens fa creure que l’única manera de demostrar­los amor als nostres fills és a través de regals. És per això que, des de ben petits, es va omplint la seva habitació de joguines i intentem satisfer totes les seves demandes.

La publicitat, els mitjans de comunicació i el sentiment de culpa de molts pares i mares per ha­ ver de treballar tot el dia, són la combinació perfecta perquè els nens demanin, demanin i dema­ nin. Ells volen tenir les joguines més modernes (que després descarten al segon dia) i esperen coses molt costoses per a les dates clau, com són el Sant, l’aniversari, Nadal o Reis.

‘El Hiperregalo’ és la proposta de la Fundació Vicente Ferrer. Es tracta d’una caixa que inclou informació sobre els nens apadrinats i tot el necessari perquè els petits obsequiats estiguin en contacte amb ell o ella. L’hiperregal materialitza el vincle emocional i els valors que es transme­ ten a l’apadrinar: dónes un futur més digne a un nen/a de la Índia, mentres que al teu fill/a li re­ gales el valor de la solidaritat i del compormís social, a més d’una capseta amb tot el necessari per a que li escrigui la seva primera carta i els dos creïn un llaç emocional fort.

M’ajudeu a difondre aquesta iniciativa? És un bon missatge per fer reflexionar a les mares i pares sobre els valors que estem transmetent als nostres fills, especialment en les festes assenyalades.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Record d'un amor d'estiu Adéu, adéu, platja estimada que mai no et tornaré a trobar, ni aquell encís de la mirada d'uns ulls de noia enamorada que en breu instant vaig estimar.

En ella vaig sentir una joia; en la mar blava el seu perfum.

Platja olorosa, tan cofoia, que vas donar­me aquella noia i dels seus ulls tota la llum.

Arran de l'ona descobria d'aquell amor el bell florir.

Adéu jo dic amb melangia, es fon l'encís d'aquell bell dia em fuig l'amor que duia en mi.

Potser vindran' altres jornades qui.ho sap si a tu retornaré.

Pensar en l'amor serà endebades; aquelles hores enyorades

Aquell temps que tant anyoro Fóu per mi tota la vida com primavera florida, com un valuós tresor; doncs tenint­la no cabia tota l'immensa alegria que sentia dins del cor.

Més avui és acabada tota la joia passada.

Mai no la podré oblidar.

Ai, el temps passat que ploro, aquell temps que tant enyoro que mai més no tornarà!

Joan Sisamón Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 11

RACÓ DE LA POESIA

Mirada d'innocència Un homenatge a la innocència que hi ha al darrera dels ulls d’un infant. Una innocència que no es perd quan som grans, sinó que, com deia el pensador, més bé se’ns oblida.

Tu ets petita però uns somnis de gegant pinten de colors la teva infància, quants records tu viuràs en la distància si conserves fantasies quan siguis gran!

Tu ara vius abandonada a la il·lusió d’uns moments que demà seran història: Són petites petjades, són... memòria d’una màgia sense marc ni condició.

I ara obres cap al cel les teves ales, al temps que fas arrels per on camines: Viu la màgia de l’avui doncs no imagines que el futur és un present que mai s’acaba.

Seré feliç respirant la transparència d’uns ulls que il·lumines de puresa; Jo he trobat el regal de la noblesa dins la teva mirada d’innocència.

Pedro Puerma Mestre jubilat. Viu a Vacarisses.

Entre les seves aficions hi ha el cant coral i la poesia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Valeriano Domínguez Fernández No es pot dir que aquesta, la meva família, hagi tingut una vida fàcil.

Primer el Manolito, el Manel, amb només 26 anys; després la Mary amb 55 i ara el Vale amb 67 anys acabats de fer.

Molt estimats amics, esposa lsi, fills Marc i Anna, germans i familiars, tots molt benvolguts: En Vale ens ha deixat inesperadament. Tots hem viscut un contratemps. Ens ha vingut de nou. Era un veí molt amic de tothom. Els de la seva edat hi són tots. Això vol dir molt. Era d'aquelles persones que es saben guanyar l'afecte dels que els tracten.

Col·laborava en tots els esdeveniments locals.

Quan ens trobàvem pel carrer no es limitava mai a dir: Adéu. Sempre tenia lloc un intercanvi d'una sa­ lutació ben agradable, per curta que fos.

A vegades li retreia una frase dels llatins: "Si vales, bene est, ego quidem valeo", que vol dir més o menys: "Si estàs bé, és cosa bona, jo també estic bé".

Era un home traçut: Sabia fer una mica de tot i molt bé. A la casa que entrava, li quedaven les por­ tes obertes per sempre més.

Una nit que em van venir a pegar, ell passava per la plaça i amb el Xavi i la Pepita, em va auxiliar. Són detalls que es recorden sempre més. Et deixem en mans de Déu. De Déu només en sabem que és un pare­mare que ens estima i ens acull.

Gràcies per la bonhomia que has sabut escampar entre tots els qui t'hem conegut i estimat.

El meu tiet era una persona entranyable, alegre, sempre amb ganes de fer broma.

Sempre disposat a ajudar i un treballa­ dor incansable, però tossut com una mula; és cosa de família.

Has estat un bon marit i un molt bon pa­ re; un exemple per molts d'honradesa.

Em recordaves tant el meu avi, el teu pare. Et trobarem molt a faltar.

Ha estat molt fàcil estimar­te i serà im­ possible oblidar­te.

T'estimarem sempre.

Raquel Domíguez Casas

Gràcies, Vale!

Sebastià Codina Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 13

10 de gener de 2018

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

NIT DE REIS

CLICANT AQUÍ PODREU VEURE MÉS FOTOS

Reportatge: Ajuntament de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 14

DELS DIARIS

Era a la presó, i vinguéreu a veure'm Oriol Domingo avantguarda.com

Carles Puigdemont, president de Catalu­ nya. “Entre barrots el Govern legítim de Cata­ lunya és més digne que els seus il·lusos carcellers”.

Evangeli de Mateu 25, 34­40. “Era a la presó, i vinguéreu a veure’m (...) Quan et vam veure a la presó, i vinguérem a veure’t (...) Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi (...) Estava a la presó, i no em vau visitar (...) Quan et vam veure a la presó, i no et vam assistir? (...) Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquets mes pe­ tits, m’ho negàveu a mi”.

Fets dels Apòstols 5, 17. “El gran sacerdot i tots els seus partidaris, del grup dels saduceus, portats per la gelosia, van detenir els apòstols i els tancaren a la presó pública”.

Fets dels Apòstols 6, 12. “Llavors van amoti­ nar el poble, els notables i els mestres de la llei, s’apoderaren sobtadament d’Esteve i se’l van endur al Sanedrí. Allà van presentar falsos testimonis”.

Fets dels Apòstols 12, 3. “El rei Herodes feu detenir també Pere. Eren els dies dels Àzims.

Herodes va manar que fos tancat a la presó i en confià la custòdia a quatre esquadres de quatre soldats, amb el propòsit de fer­lo com­ parèixer davant el poble desprès de Pasqua.

Mentre Pere era tancat a la presó, la comunitat pregava Déu intensament per ell”.

Fets dels Apòstols 16,22. “La gent es va amo­ tinar contra Pau i Siles, i els magistrats, des­ prés d’haver­los fet esquinçar els vestits, van ordenar que els assotessin. Els van apallissar de valent, els van tancar a la presó i manaren a l’escarceller que els tingués custodiats amb la màxima seguretat”.

Papa Francesc. “No oblidem que Jesús i els apòstols han tingut l’experiència de la presó.

En els relats de la Passió coneixem els sofri­ ments als quals ha estat sotmès el Senyor.

Capturat, arrossegat com un malfactor, ridicu­ litzat, pegat... Ell que és innocent! També sant Pere i sant Pau estigueren a la presó”. www.avantguarda.cat. Si Martin Luther King (1929­1968) hagués estat català hauria sigut perseguit pel règim espanyol. S’oposava a la segregació dels negres. Va ser assassinat.

Dietrich Bonhoeffer (1906­1945) va fer front

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 15

DELS DIARIS al règim nazi. Fou penjat. Els germans Hans Scholl (1918­1943) i Sophie Scholl (1921­ 1943) van protestar contra la tirania. Foren de­ capitats. El franciscà Maximilian Kolbe (1894­1941) a Auschwitz es va oferir que el matessin a canvi d’un altre. El van tancar dins una cel.la de fam fins que va morir.

Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat.

“Fa anys que sentíem un clamor àmpliament estès a favor de poder exercir el dret a decidir.

Aquest clamor no ha obtingut, a diferència d'altres països de llarga tradició democràtica, la resposta desitjable per part del govern de l'Estat (...) Qui de nosaltres, cristians, no ha sentit alhora esglai i misericòrdia per les per­ sones víctimes de càrregues policials, pels presos polítics, per la gent que ha vist que les amenaces esdevenen ara objecte de venjança?

La nostra gent és pacífica i vol continuar es­ sent­ho. Fa anys que ho mostra als carrers i opta per la no violència”.

Lluís Sola Segura, monjo de Poblet. “Gràci­ es president Carles Puigdemont. El dia ja llunyà, el 3 de febrer, en que el president va visitar privadament, casa nostra, va deixar, crec que en tots els monjos, una bona impres­ sió. Personalment vaig copsar una mirada neta i una gran humilitat (...) Gràcies, president, perquè heu complert el que vàreu prometre.

Gràcies perquè heu fet realitat el nostre somni.

Com a català, com a cristià, com a monjo.

Gràcies president. Rebeu també el meu escalf.

A les ombres acollidores del monestir, ara avergonyit per tanta indignitat com hem hagut de presenciar aquests dies, prego per vós, per la vostra família, per tots els vostres col·labo­ radors, i per la República que ja estimem”

Xavier Novell, bisbe de Solsona. “El que el president i els consellers cerquen amb els seus actes és legítim perquè en tot moment han mi­ rat de trobar camins per realitzar el seu pro­ grama electoral per les vies del diàleg i la legalitat. Per tant, la conseqüència de complir allò pel qual foren escollits és que siguin ces­ sats i empresonats no es just. Un pot estar completament d’acord en la independència.

Un pot estar completament d’acord en la uni­ tat. Això es perfectament legítim. Tots podem tenir les idees que vulguem sobre aquesta qüestió. Però no és just que per la via de la força s’impedeixi a aquest poble decidir el seu futur perquè hi té dret ja que som una nació.

Tenim dret a decidir nosaltres quin és el nostre futur. Els cristians no ens guiem ni tenim cri­ teris en funció de lleis positives sinó per allò que és just, veritat i digne”.

Martin Niemoller (1892­1984), pastor luterà alemany. D’un sermó contra la repressió nazi.

"Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.

Jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus, no vaig protestar.

Jo no n'era, de jueu, Ara vénen per mi.

I no hi ha ningú que aixequi la veu”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 16

DELS DIARIS

La desfeta catalana de 1714 i el desballestament del seu sistema institucional no van tenir una única repercussió política. Setmanes abans de la promulgació del Decret de Nova Planta (1716) —la culminació del “justo derecho de conquista”— l’administració ocupant imposaria un siste­ ma tributari nou, superposat a l’existent, de naturalesa clarament punitiva. El Real Catastro es va imposar inicialment com una contribució de guerra, i posteriorment, com un tribut per la derrota.

Seria la primera pedra de l’històric espoli fiscal a Catalunya. Durant un segle i mig, fins a la se­ va modificació el 1845, les fonts revelen que els catalans van pagar a la hisenda pública espa­ nyola fins a vuit vegades més del que tributaven els contribuents de la Corona de Castella. Es tracta d’unes dades que desemmascaren el fals mite de la historiografia espanyola que, durant segles, ha defensat que la prosperitat econòmica catalana de la postguerra de Successió (a partir del 1715) que va impulsar la Revolució Industrial del segle XIX, es devia a les pretesament il·­ lustrades polítiques econòmiques i tributàries de l’administració borbònica. Catalunya, ni rica ni plena, sinó sotmesa i castigada.

El calaix dels quartos També la historiografia espanyola ha volgut emmascarar el càstig fiscal a Catalunya —l’espoli borbònic— com una pràctica generalitzada arreu d’Europa que consistia a liquidar les hisendes forals i centralitzar­ne els recursos. El nervi ideològic de les monarquies absolutistes de les centúries del 1600 i del 1700. El que és cert, però, és que l’obsessió hispànica per ficar la mà al calaix dels quartos dels catalans ve de lluny. Setanta­set anys abans de l’entronització del primer Borbó hispànic (1626), el comte­duc d’Olivares (ministre plenipotenciari del rei foral Fe­ Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS lip IV) va provocar una crisi econòmica (1627­1640) i una revolució social (1635­1641) a Cata­ lunya que culminaria amb la guerra dels Segadors (1640­1652), en el seu propòsit, entre altres coses, d’intervenir els recursos fiscals dels catalans. Aquest detall és molt important, perquè ens revela que fins al 1715 (promulgació del Real Catastro) les institucions del Principat tenien la competència exclusiva en matèria de legislació i recaptació de tributs i s’entenien amb el poder central, en una relació bilateral per pactar les aportacions catalanes al calaix de la monarquia hispànica.

La tributació del càstig El sistema impositiu borbònic seria quelcom més que una intervenció de la fiscalitat catalana, és a dir, quelcom més que un “155” amb música barro­ ca. Per una banda, va confiscar els impostos que havien estat de la Generalitat (l’estat català) i del Consell de Cent (la municipalitat de Barcelona), i els va destinar a sostenir l’aparell repressor —polític i militar— borbònic. Per altra banda, va fulminar l’històric sistema paccionat d’aportacions catalanes a les arques de la monarquia. Al seu lloc s'hi va imposar el Real Catastro, que pressuposta­ ria i recaptaria a la conveniència i necessitats de la monarquia, que, en aquell cas, equivalia a dir les de l’estat hispànic. El Real Catastro gravaria sobre béns immobles, ingressos derivats de l’activitat professional i no professional i els beneficis de les activitats comercials i industrials. Curt i ras, multi­ Primera plana del Real Catastro de Cabra del plicaria per set la pressió fiscal damunt els cata­ Camp. Font Biblioteca de Catalunya lans supervivents a la desfeta de 1714, en un país arrasat per una guerra de nou anys de durada que havia causat la invalidesa, l’exili o la mort d’u­ na bona part de la població, i la ruïna dels aparells agrari, comercial i industrial.

La tributació es multiplica per set Per tenir una idea de l’impacte, només cal fer un cop d’ull a les dades que publiquen els profes­ sors Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda i Joaquim Nadal. L’any 1701, quatre anys abans de l’esclat de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Felip de Borbó, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació d’1.200.000 lliures en sis anys, a raó de 200.000 lliures anyals. Catalunya fregava els 500.000 habitants i la seva economia estava en plena fase expansi­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS va. L’any 1706, un any després de l’inici de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Carles d’Habsburg, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació de 2.000.000 de lliures en deu anys, a raó, també, de 200.000 lliures anyals. Catalunya havia superat els 500.000 habi­ tants i la seva economia havia assolit el punt de plenitud. L’any 1716, un any i escaig després de la caiguda de Barcelona, el Real Catastro va pressupostar, sense juraments a res ni a ningú, una recaptació d’1.473.213 lliures anyals per a l’exercici en curs i per a cadascuna de les anualitats següents. S’estima que Catalunya havia perdut un 20% de la població i la seva economia estava arruïnada.

La tributació persecutòria Per dur a terme aquest horrorós espoli, que va condemnar a la misèria la societat catalana de la postguerra, el règim borbònic va lliurar plens poders al ministre José Patiño, que s’havia guanyat el dubtós prestigi d’escanyar les classes populars extremenyes durant la guerra de Successió per sostenir l’exèrcit borbònic que lluitava al front de Portugal. Patiño, nomenat superintendent de Catalunya —amb la col·laboració de Josep Aparisi, un comerciant amb coneixements de carto­ grafia que arrossegava greus problemes econòmics des d’abans de la guerra—, va ordenar de fer el cadastre de tot el país i enquestar totes les autoritats del territori amb el propòsit de tenir un control absolut sobre la totalitat dels recursos. A més a més de la tributació sobre els rendiments, Patiño imposaria una quota fixa anyal sobre la població activa, amb independència del salari, de tres lliures per als jornalers agraris i cinc per als treballadors dels gremis. Per tenir una idea del que això significava, podem dir que un ruc costava de 12 a 18 lliures; una vaca, de 18 i 24, i un cavall, de 24 a 36. Un jornaler agrari passava a tributar directament al rei un quart de ruc l’any.

La resistència Patiño i Aparisi es van valdre d’una xarxa de comissaris que exercien la doble funció de recaptació i inspecció, per­ sonatges del país que progressaven econòmicament a costa de la misèria dels veïns, o estrangers que formaven part de l’aparell borbònic de dominació militar. Les fonts docu­ mentals estan farcides de casos d’amenaces, abusos, mal­ tractaments i agressions d’aquests comissaris, de manera pràcticament impune, sobre aquella part de la població que no podia pagar, com també de casos de requisa d’aliments, eines, animals o maquinària que, també impunement, practicaven sobre aquella part de la població que es resis­ tia a pagar. Aquests fenòmens van provocar un rebuig, transformat en resistència, que, a la vegada, alimentaria

José Patiño.Rosales Font: Viquipèdia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS una espiral de violència. L’administració borbònica, conscient de la desafecció generalitzada del país al nou règim, aturaria les revoltes amb el desplegament de tropes, l’obligació d’allotjar els militars en cases particulars, l’empresonament de veïns i autoritats municipals i l’aplicació de recàrrecs monstruosos per incompliment de les obligacions tributàries. Tot plegat, en un país es­ gotat i arruïnat.

Instrument de dominació El Real Catastro era una de les moltes —i sinistres— maneres que tenia el règim borbònic d’advertir els catalans que havien perdut la guerra. El mateix Patiño havia estat protagonista en el procés de destrucció de les institucions catalanes, i és seva la reveladora cita que diu: “Como antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín, como ya así la Real Junta lo practica, pues se logrará la inteligencia de cualesquiera jueces españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la lengua de este país”. Les fonts revelen que, entre 1720 i 1779, la tributació indirecta va créixer un 250%, i la total, inclosa el Real Catastro, un 150%. I quan el 1778 el castellà Chaves (comptador de l’exèrcit i província de Catalunya) va demanar una actualització perquè la recaptació li sem­ blava insuficient, diria: “No puede darse esperanza de adelantamiento alguno mientras sub­ sista a las órdenes de la ciudad, manejada por sus regidores y servida por dependientes catalanes, que todos piensan de un mismo modo”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 20

RACÓ DEL CONTE

LES CAMPANES D'OR

Serra del Montmell

Això va passar a la serra del Montmell, ja fa molts anys, tants com quasi mil i quan el Penedès havia esdevingut una terra de ningú, un país quasi desert on només algun cas­ tells i viles fortificades emparaven els pocs habitants que hi vivien. Va esdevenir­se que un dia, de les immensitats de l’oceà van aparèixer a les platges de Corra­ruga dues naus pirates. Sovint els pirates i altres homes de la mar s’atansaven a aquesta platja per fer aiguada al Riuet, petita surgència d’aigua dolça que neix a poca distància de la mar.

Aquell dia, però, la tripulació de les naus, albergava altres propòsits que el de proveir­ se d’aigua, la seva manifesta pretensió era el pillatge. El pla consistia en perpetrar una amplia ràtzia que abastaria les poblacions de tota la plana, des del Vendrell fins a Vila­ franca, a l’interior de la comarca.

Un cop desembarcats, van emprendre en decisió el camí romà, que no passava lluny de la costa, i per la vora de les poblacions principals. De primer la tropa va dirigir­se amb rapidesa cap el Vendrell, vila propera d’on havien fondejat i deixat les naus sota la vi­ gilància d’un escamot. Però l’assalt a aquesta població, advertida des del castell de Calders del desembarcament, no va anar­los­hi tant bé com s’esperaven i contrariats pel desenllaç, en un no res van plantar­se a les portes de Vilafranca pel mateix camí romà. Degut a la ràpida maniobra, van trobar població més desprotegida, i ells, també, més preparats. Van assaltar­la i en venjança pel primer fracàs van passant­la a foc i fil d’espasa, enduent­se, com a botí, les fabuloses campanes del temple, famoses arreu del país per haver estat foses amb or del més pur.

Advertits per les columnes de fum de l’incendi, ràpidament, des de la veïna fortalesa d’Olèrdola i des de Castellví, Penyafort, i de tots els masos amagats entre les recòndi­ tes valletes de la plana, s’organitzà una host que inicià la persecució de la tropa de ban­ dits de la mar. Els pirates, impedits amb el pes de les campanes i desconeixedors dels país, erraren el camí que els havia de tornar al Riuet de Coma­ruga i a més no podien Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 21

RACÓ DEL CONTE fugir amb la rapidesa que els calia. Va caure’ls la nit al damunt, com els hi cauria aviat la quadrilla dels penedesencs, i amb la fosca i la temença per la facció que els estalo­ nava, en comptes de prendre el camí romà, que els duria fins la mar, van emprendre el camí de l’interior, el de Montblanc, fent­los perdre entre les garrotxes de la serra del Pelat. A les envistes de la Joncosa, els perseguidors van topar­se amb els pirates. Les dues hosts van envestir­se en les hores altes de la nit, quan no s’hi veia a tres passes.

Però allí mateix, sense saber, a vegades, si lluitaven amb amic o enemic, va conjumi­ nar­se la cruel batalla en la qual moriren tots els pirates de la mar que havien desem­ barcat aquell matí, i molts homes de la terra.

Diuen, però, que abans de la batalla, els pirates van voler guardar el seu tresor, les campanes d’or acabades de conquerir, i, a despit de la cruesa de la lluita, uns quants d’ells, abandonant la contesa, van aconseguir colgar les campanes d’or en un profund barranc, amuntegant­hi terra i roques al damunt. Aquell amuntegament de terra i ro­ ques, diuen, va ser tant gran que fins avui, que se sàpiga, mai dels mais ha pogut ser trobat per ningú, perquè no sap ben bé on para l’amagatall.

La llegenda conta, però, que el lloc exacte on és colgat el tresor apareix quan qui les busqui, parat en un indret, pugui albirar set campanars de la vall alhora. I allí precisa­ ment, sota el seus peus, en aquell mateix lloc des d’on es contemplen els set campa­ nars, són enterrades les campanes d’or.

Llegendes d'arreu de Bienve Moya

Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedes Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 22

COL·LABORACIONS Encetem una nova secció sobre dites de l’antiga saviesa. Cada mes ens aproparem a un clàssic grec o romà, recollint algunes de les seves dites, citades en l’original llatí en cas dels romans; i en el cas dels grecs ho farem també mitjançant la seva traducció llatina més propera a l’original.

Confio en que ens sigui de profit.

Josep Graells

SÈNECA Lucius Annaeus Seneca (Còrdova 4 a.C. – Roma 65 d. C). fou un personatge cabdal no només en la Roma de l’època (va arribar a ser pretor i senador romà, i fins i tot tutor del futur emperador Neró), sinó que ha passat a la història com un gran orador i filòsof.

Les seves obres han inspirat a molts altres pensa­ dors i escriptors, com Montaigne, Sant Agustí, Dan­ te, Petrarca, Erasme de Rotterdam entre d’altres.

Sèneca. Mateo Inurria (1894­1895) Museu de Belles Arts de Córdova.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 23

COL·LABORACIONS La follia de Neró el va fer caure en desgràcia, al ser acusat de conxorxa contra l’emperador, i això el va portar al suïcidi tallant­se les venes. Una de les obres més emblemàtiques són Les Epístoles a Lucili. Proposo aquí algunes de les seves frases per la reflexió.

“An dives omnes quaerimus; nemo an bonus” (Epístoles, 115, 14) Tots preguntem si és ric; ningú si és bo.

“Is maxime divitiis fruitur, qui minime divitiis indiget” (Epístoles, 14, 17) Qui millor gaudeix de les riqueses, és qui menys les necessita.

“Si ad naturam vives, numquam eris pauper; si ad opiniones, numquam eris dives” (Epísto­ les, 16, 7) Si vius segons la natura, mai no seràs pobre; si vius segons les opinions, mai no seràs ric.

“Non sum uni angulo natus, patria meatotus hic mundus est” (Epístoles, 28, 4) Jo no he nascut per a un racó; tot el món m’és pàtria.

“Longa est vita, si plena est” (Epístoles, 93,2) La vida és llarga, si és plena.

“Qui mori didicit, servire dedidicit” (Epístoles, 26, 10) El qui ha après a morir, ha desaprès d’ésser esclau.

“Homines amplius oculis quam auribus credunt” (Epístoles, 6, 5) Els homes creuen més fàcilment amb els ulls que amb les orelles.

“Piger ipse sibi obstat” (Epístoles 94, 28) El mandrós es destorba ell mateix.

“Nullius boni sine socio iucunda possessio est” (Epístoles, 6,4) No és grata la possessió de cap bé, si no és compartida.

“Omnes amicos habere operosum est; satis est inimicos non habere” (Epístoles, 14, 7) Ésser amic de tothom és feina llarga; n’hi ha prou amb no tenir enemics.

“Si vis amari, ama” (Epístoles, 9, 6) Si vols ésser estimat, estima.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 24

COL·LABORACIONS “Amicitia Semper prodest; amor aliquando etiam nocet” (Epístoles, 35, 1) L’amistat sempre és de profit; l’amor de vegades fa mal.

“Et pot malam segetem serendem est” (Epístoles, 81, 1) També s’ha de sembrar després d’una mala collita.

“Nusquam est qui ubique est” (Epístoles, 2, 2) No és enlloc aquell qui és a tot arreu.

“Sera parsimonia in fundo est” (Epístoles, 1, 5) Ja és tard per a l’estalvi, quan s’ha arribat al fons.

“Imperare sibi máximum imperium est” (Epístoles, 113, 30) Dominar­se un mateix, és el més gran dels dominis.

“Veritatis simplex oratio est” (Epístoles, 49, 12) El llenguatge de la veritat és senzill.

“Artes serviunt vitae; sapientia imperat” (Epístoles, 85, 32) En la vida, les arts serveixen; la saviesa comanda.

“Homines, dum docent, discunt” (Epístoles, 7, 8) Els homes, ensenyant, aprenen.

“Longum íter est per praecepta, breve et efficax per exempla” (Epístoles, 6, 5) Llarg camí és el que es fa per preceptes, breu i eficaç el que es fa per exemples.

“Pars magna bonitatis est velle fieri bonum” (Epístoles, 34, 3) Gran part de la bondat és voler ésser bo.

“Brevissima ad divinitas per contemptum divitiarum via est” (Epístoles 62,3) El menyspreu de les riqueses és el camí més curt per aconseguir­les.

Extret de “Aurea Dicta. Paraules de l’Antiga Saviesa”.

Fundació Bernat Metge

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 25

COL·LABORACIONS

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL

Sentint aquestes paraules, la serp s'adona que Na Renard és molt dolenta La serp, que era consellera del rei, sense voler, havia escoltat la historia de Na Renard. I va pen­ sar: “Com ho puc fer, per dir al rei que vagi en compte amb aquesta guineu? Ja ho sé, li expli­ caré un altre conte.” ­Una vegada hi havia un agró que vivia en un estany. Tota la vida havia pescat per menjar, però ara, que era vell i ja no era tan fort, volia menjar peix sense haver­se d’esforçar: Un dia, se li va acostar un cranc i li va dir: ­Per que no pesques, company? ­Aquests peixos em fan pena ­va contestar l'agró­, perquè hi ha dos pescadors que no pa­ ren de pescar­ne.

El cranc va pensar que l'ocell tenia bon cor, i per això va dir: ­Mira, saps que farem? Portarem els peixos cap a un altre estany i així els pescadors no se'ls emportaran.

En sentir aquelles paraules, els peixos es van posar molt contents i cada dia en pujava un a la superfície, perquè l'agró se l'emportés amb el bec. Però l'agró, que era molt dolent, se'l menjava pel camí. Un dia el cranc va demanar a l'ocell: ­Per que no em portes al llac?

Llavors, l'agro el va agafar amb el bec i el cranc se li va abraçar al coll amb les potes. Quan van arribar a l'altre estany, el cranc va veure les espines dels peixos que l'agró s'havia menjat damunt Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 26

COL·LABORACIONS unes roques. Molt enfadat, va estrènyer tan fort el coll de l'ocell que l'hi va trencar. Després, se'n va anar a explicar­ho tot als peixos que quedaven.

I així va ser com la serp va avisar el rei del perill que corria si feia cas de Na Renard.

Finalment el Bou apareix davant la cort El Bou va bramular per tercera vegada, i tots van tornar a tenir molta por. Na Renard, fent veure que no sabia res, es va oferir per anar a investigar que passava. En veure­la arribar, el Bou va es­ tar molt content. ­Bell amic­ li va dir Na Renard­, vine amb mi a la cort i demana perdó al rei per haver fugit. Ex­ plica­li com viuen els homes i aconsella­li que hi faci amistat.

De com el Bou explica al rei que els homes són molt dolents Quan a la cort van veure arribar el Bou, tothom va pensar avergonyit: “Com és que hem tingut por d'una bestia tan grossa i tan tranquil·la”? El Bou, primer, es va inclinar davant del rei i des­ prés va explicar el seu viatge. Per mostrar a tots la maldat dels homes, va fer servir un exemple: ­Una vegada un ós, un corb, un home i una serp van caure dins una sitja.

Per allí passava un ermità que va sentir: ­Traieu­nos d'aquí! Si ens salveu, us donarem una bona recompensa!

I l’ermità va treure l'ós, el corb i la serp de la sitja. Però quan anava per treure l'home, la serp li va dir: ­No ho facis! Et portarà mala sort!

Però l’ermità no va fer cas de la serp, i va salvar l'home. L’ós, agraït, va portar una mica de mel a l’ermità. El bon home va estar molt content amb aquell regal. També el corb, per donar­li les gràcies, li va portar una corona de flors que havia robat a la filla del rei.

Després, l’ermità se'n va anar a la ciutat. Pels carrers, un soldat cridava: ­Qui trobi la corona de flors de la princesa tindrà una gran recompensa. Quan l’ermità va sentir aquestes paraules, es va espantar, perquè ell tenia la corona.

Llavors, va anar a demanar ajuda a l'home que havia salvat, que era argenter: ­M'has de fer un favor. Agafa aquesta corona i porta­la al palau.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS Però l'argenter, que era dolent, quan va ser davant del rei va dir: ­Senyor, us torno la corona que ha robat l’ermità.

El rei, molt enfadat, va manar els soldats que tanquessin l’ermità a la presó. La notícia es va es­ campar per tota la ciutat. La gent pensava: “No pot ser que un home tan bo sigui un lladre.”

La serp, que sabia que havia passat, es va inventar un pla. Se'n va anar al palau i, mentre la prin­ cesa dormia, li va mossegar la mà. La noia es va posar tan malalta, que estava a punt de morir.

El rei, molt trist, va anunciar: ­Donaré moltes riqueses a qui pugui curar la meva filla.

Una nit, mentre el rei dormia, la serp li va dir a l'orella: ­L’home que hi ha a la presó és innocent. A més, té una herba que curarà la teva filla.

I així va ser com la noia es va curar. L’ermità va sortir de la presó i l’ar­ genter va ser castigat.

Al Lleó li va agradar tant el conte del Bou que el va perdonar. Després li va dir: ­Amic, haig de tenir por dels homes? ­Són molt perillosos ­va contestar el Bou. Na Renard, quan va veure que el Lleó tenia por dels homes, va dir­li aquestes paraules: ­Si voleu ser amic dels homes, porteu­los bons regals. És el que més desitgen.

Continuarà.

Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat

A l’últim trimestre del any 2017, dins de l'àmbit del nostre Municipi, ha estat creada una nova associació social:

Amics Solidaris de Vacarisses La finalitat d’aquesta associació és la d’ajudar a les persones i famílies amb manca de recur­ sos dins del Municipi. Sota el patrocini de l'Ajuntament, complirà la funció de distribuir ali­ ments a les persones necessitades i acreditades per els Serveis Socials de l'Ajuntament contant amb la col·laboració i ajuda de Creu Roja, la Fundació Banc dels Aliments de Barcelo­ na i dels Coves Solidaris que es nodreixen d’aportacions voluntàries privades. D’acord amb els seus estatuts fundacionals, podrà establir ajudes de tot tipus social que s’apreciïn ne­ cessàries en benefici de les persones que ho requereixin.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid

Pròleg Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on des de l'albada del temps l'home ha considerat màgics, poderosos, i ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

N'he pogut situar uns quants als Països Cata­ lans: alguns lligats, avui dia, amb la religió catòlica, altres que no han arribat mai a estar­ hi i, potser per això, conserven encara més el seu misteri. Segons Mn. Pere Roquer, rector de Canturri (Alt Urgell) que anys enrere va arribar­ hi quan fou anomenat per dirigir la parròquia d'aquest racó de món, m'explicà la coneguda llegenda popular de com es van formar els Pi­ rineus: sembla ser que Déu en acabar de fer aquest indret de Catalunya el va trobar que havia sortit massa pla. Aleshores, decidí empenya de d'alt a baix i de sol ixent a ponent, tota aquella planúria, quedant plegada i amb el temps en resultaria el nostre País i, en concret, els Pirineus...

Remenant papers de més enllà, em trobo que segons la mitologia grega, els Pirineus els creà He­ racles, amuntegant pedres per enterrar la seva amant, la princesa Pirena. D'aquells replecs i d'aquest sebollament es conformaren les diverses valls, que marquen els camins de les aigües, que entrecreuant­se, menen a la Mediterrània les de la vessant sud i, a l'Atlàntic, les altres.

En tots aquests recons de Déu –mai més ben dit– diverses cultures s'hi han arrelat, predominant els bascos preromans, els romans, els àrabs i l'entrada definitiva del judaisme cristià. Tota aques­ ta humanitat es va trobar amb un paisatge de penya­segats corprenedors i de cims que es perdien prop del cel; també, amb boscos misteriosos i congostos amb coves de mai no acabar (el Forat de Sant Ou, a Mogrony, per exemple). Era un terreny propens a la fantasia per cada pas que el nou llogater donava.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS L'origen de la mitologia possiblement recull part de les creences preromanes integrades en el paganisme romà; és el cas de les feies.

Els lars haurien derivat cap a les figures dels gnoms i follets; les nimfes derivarien amoltes figures lligades a l'aigua com ara les alo­ ges, o bé les dríades derivarien a esperits del bosc com ara les fa­ des. La crema d'objectes durant el solstici d'estiu és un ritual habitual des de temps prehistòrics al Pirineu català: Eth haro de Les, Vall d'Aran, n'és un cas.

La cristianització de l'Imperi romà, i especialment l'edicte de Milà de l'any 313, condemnarien pràcticament aquestes manifestacions a la clandestinitat cultural. No obstant això, la penetració fou més profunda a les zones rurals i no tan intensa a causa del bon arrela­ ment que tingué l'arrianisme en el Regne visigot peninsular. L'apari­ ció de l'Islam i la conquesta de la península Ibèrica importà algunes creences i llegendes pròpies dels pobles semítics i en generaren de força lligades als fets de l'ocupació sarraïna i la contesta militar del Regne franc (p. ex. la Cançó de Rotllan). Tot i així, el paganisme persistí amb força a les àrees rurals. Els rituals màgics, les rondalles i llegendes foren una forma d'entendre i transmetre coneixements sobre les herbes remeieres, la història i la moral entre les classes sense instrucció. També fou l'època de les epidèmies de pesta negra i, com a conseqüència, es desenvoluparen les danses de la mort o danses macabres (Berga, Vergés), que foren representades en diverses localitats catalanes durant segles.

A partir de la baixa edat mitjana, els éssers mitològics foren considerats dimonis o bé entitats re­ lacionades amb la bruixeria i perseguits per l'Església Catòlica. La inquisició practicà múltiples execucions públiques i crema d'objectes per tal d'eradicar la bruixeria. Catalunya va ser especial­ ment precoç perseguint bruixes a principis del segle XV. Les autoritats locals, sobretot als Pi­ rineus, van treballar amb ganes per enviar a la foguera els membres d'una suposada secta diabólica que feien servir ungüents fabricats amb greix de voltors, sang de ratpenats i infants lactants; volaven dalt de cavalls i someres; adoraven el diable o boc de Biterna, i entraven de nit a les cases per ofegar els infants. La precocitat, intensitat i duresa de la persecució a Catalunya no troba paral·lel en la resta de territoris peninsulars, diu l'historiador Pau Castell. És curiós, però no sorprèn, llegir que molts metges també van contribuir a blasmar i estendre la sospita so­ bre les dones que tradicionalment havien tingut cura de la salut dels seus veïns. l no ens oblidem dels clergues: un dels predicadors amb més èxit de l'època va ser el dominic valencià Vicent Ferrer (1350­1419), que va exercir el seu apos­ tolat per Catalunya, València i molts altres indrets d'Europa; alertava que era millor deixar morir els fills que acudir a una fetillera perquè els guarís i recla­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS mava una acció decidida per eliminar els malignes, animant a delatar i executar públicament per donar exemple; sovint deia al públic que no els faltésmai la llenya per cremar les bruixes ...

La primera legislació específica documentada a Europa contra el crim de bruixeria és catalana.

La van firmar el 1424 els senyors de la vall d'Àneu i el comte de Pallars, Arnau Roger IV.

Dia rere dia i emulant a un d'aquells antics exploradors amb desig de conèixer món i costums, em vaig endinsar per les valls i raconades d'una Catalunya, que si bé segueix rica en pobles i temples, he comprovat que llegendes i històries hi posen el marc des de quan el temps era temps...

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL

Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (X)

Escut del Bisbe Corcuera

Bisbe Pablo Corcuera Caserta Va néixer a Cadis el 9 de febrer de 1776. Ingressat a l'orde carmelità, fou ordenat sacerdot el 1805. Després d'estudiar teologia a la universitat d'Osuna, va ser canonge i ardiaca de la catedral de Sigüenza, i vicari general d'aquesta diòcesi. També va ser catedràtic i rector del Seminario Conciliar de San Bartolomé de la dita ciutat castellana. El 20 de desembre de 1824 fou nomenat bisbe de Vic, i prengué possessió de la mitra el 17 d'abril de 1825. Va morir el 3 de juliol de 1835 a Vic i fou sebollit a l'església del Carme d'aquesta ciutat.

Jaume Balmes

Sant Antoni M. Claret

Va concedir una beca a Jaume Balmes perquè estudiés teologia a la Universitat de Cervera.

Quan el jove Antoni Maria Claret (canonitzat el 1950) volia fer­se cartoixà, el va convèncer per­ què estudiés al Seminari de Vic i fins i tot el va admetre com a auxiliar al Palau Episcopal per­ què pogués pagar­se els estudis. Féu costat a Joaquima Vedruna (canonitzada el 1959) en la fundació, el 1826, de les Carmelites de la Caritat, congregació religiosa al servei de la bene­ ficència i de l'ensenyament. D'altra banda, va regular, l'any 1829, el convent de Santa Clara, de monges dominiques. També va fundar la Congregació de la Doctrina Cristiana, mitjançant un extens edicte datat a Vic el 8 de març de 1830.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS Visita pastoral del 10 de maig de 1824 La visita pastoral a Vacarisses del 10 de maig de 1824 la va fer, per encàrrec del bisbe, el visita­ dor Andreu Corominas, domer de l'església col·legiata de Santa Maria de Manresa (popularment coneguda com a Seu de Manresa). L'acta corresponent és escrita en català i es conserva a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV 1239/3, fol. 128r). Aquest n'és el text:

Acta de la visita pastoral de l'any 1824

"Nos Dn Andreu Corominas visitador, etc. Habt visitat los llibres de la iglesia parrâl de St Pere y St Feliu de Vacarisas de la qual es economo lo Rt Joseph Masanés Pbrê, y haventnos informat de dita Iglâ y de la sufraga­ nea de Rellinas y de las demes Iglesias de la parroquia de Vacarisas, à major gloria de Deu, provehim lo se­ guent: Exortam als obrers y administradors procurian à tenir corrents los comptes de llurs administracions.

Manam se guardian y cumplian las antecedents provisi­ ons de visita no derogadas, las constitucions provinci­ als de Tarragona y synodals de aquest bisbat de Vich; y al Rt Economo publiquia al poble aquesta nostra visita, y ho certifiquia à continuasio. Dat en Sta Maria del Vi­ lar à 5 de octubre de 1824. A. Corominas visitador".

Santa Joaquima Vedruna

Convent de Santa Clara (Vic) (Continuarà)

Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L'àngel del color Hi ha un àngel del color, un àngel que va pel món sembrant el color arreu. Dansa d’un cap a l’altre de la terra, d’un extrem a l’altre dels espais immensos del cel, i escampa el color com la rosada.

Un dia vingué on jo estava, en un indret gris, desolat i em digué: – Vine, jo ompliré els teus ulls de color, jo ompliré de color els ulls de tots els humans, jo ompliré de color els prats i les roques i les aigües, jo ompliré de color les flors i les estrelles i el cel, jo emplenaré de color fins les tenebres, perquè no vull que hi hagi res sense color, sense la llum que omple els ulls i enjoia els cors.

I al seu pas, tot s’anava vestint de color. Era tan bell de veure com esclataven els colors, vius i matisats alhora! Tot era festa amb tants de colors, una festa viva, una festa dels colors i dels homes. Aquell món, encisat, havia foragitat la tristesa dels humans i la grisor de la terra. Tot brillava, en una dansa cromàtica inacabable.

I vaig dir a l’àngel: – Àngel, voldria conservar cada instant de llum, cada moment de color, perquè tots són bells i únics intransferibles.

L’àngel somrigué i va dir: – Jo faré néixer àngels a la terra que conservin cada Instant de llum, cada moment de color.

I van néixer els pintors.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS

Obrim el nostre cor

Jesús ens explica que el compta de debò davant de Déu no és tant la pietat com a ritu­ al, sinó l’interior del nostre cor, que és d’on surten tots els actes de bondat, així com també els pensaments dolents. En el cor és on neixen les decisions fonamentals de la nostra vida, que es traslladen a la nostra consciència, i aquí hi podem trobar la font per descobrir el que és agradable a Déu i el que no ho és.

La pregària a Déu es tradueix en l’amor als germans i l’ajuda al necessitat. Ningú és tan pobre que no pugui donar ni tan ric que no pugui rebre. I no em refereixo única­ ment a diners, que també, sinó a somriures, abraçades, paraules d’afecte, mirades de tendresa, agraïment... Això tots ho podem i ho hem de fer, si portem Déu dins el nostre cor.

Cal estimar de cor els nostres germans més necessitats, veient en cadascun d’ells el rostre de Crist. Deixem­nos sorprendre per Ell, que no es cansa mai d’obrir de bat a bat la porta del seu cor per repetir que ens estima i vol compartir la seva vida amb tots nosaltres. Cal que la nostra vida sigui una resposta a la crida que Déu ens fa. Ell, l’a­ mic fidel que no ens deixa mai, és misericordiós, compassiu, ens perdona sempre, no ens condemna, es dóna generosament i ens omple de dons. Tinguem actituds de perdó, siguem agraïts. I encara que alguna vegada ens n’allunyem una mica, Ell ens continua estimant sempre i estant al nostre costat.

Per tant, l’Església que som tots, no només Bisbes i sacerdots, hem de saber compren­ dre el pròxim, no jutjar, acompanyar, tractar amb més humanitat i obrir el cor a tot­ hom, especialment als que més sofreixen, encara que ens trobem en situacions complexes.

Montserrat Rosell Pujol Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS L'AMETLLER FLORIT

L'hivern, esquívol, senyorejava la comarca. Ben abrigat, he sortit, travessa amunt, per flairar els conreus i albirar horitzons nous. Tenia les mans balbes i l'alè va­ porós. En tobar vers la solana, he vist un ametller florit.

Retorçat sobre el guaret, al cap d'una paret, ornava la punta dels seus branquillons amb flors rosades. La seva presència, m'ha esgarrinxat l'emoció i m'ha fet brollar sang d'esperança. S'acosta el bon temps.

Però he tingut por. Feia encara molta fredor. No m'he pogut estar de dir­li: ­Què fas? Som en ple hivern! La tramuntana espia pels collets de la serra i et sorprendrà una glaçada que et llevarà l'encís de la flor i el profit de l'anyada! No siguis teme­ rari! Te'n faràs l'estella! Et cremaràs!

Però l'ametller m'ha fet l'ullet, esclatant una flor novella, i m'ha semblat que em deia: «Sóc un sentinella. Estic avisant tota la contrada amb el clarinet de la meva florida. Veig a l'horitzó la primavera que s'acosta i he d'anunciar­ho a tota la vall.

Si jo no florís, com sabrien els altres arbres que ja és hora de despertar la saba adormida?»

El meu reny protector m'ha identificat amb el que fan tantes persones assenyats que aconsellen la prudència de la carn i el seny de la covardia. Diuen: «Si ho fes tothom... Si tots anéssim a l'una... Si fóssim la majoria... » Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS No es volen mullar. I així perllonguen l'hivern que cobreix de neu la testa dels nos­ tres dirigents. I retarden la florida de la nova generació, que ha de ser promesa d'esplet generós. No s'han adonat que ha arribat el temps oportú per bastir una no­ va primavera.

Es clar que la missió de despertar els altres del seu son hivernal comporta protes­ tes, blasmes i persecucions. Però el profeta és responsable de la seva gent: «Si tu no els amonestes... , jo et demanaré comptes de la seva sang» (Ez 3,18).

Ignasi Ribas i Prunés

La rufaca i el torb Diuen que fa rufaca quan la neu arriba d'altres indrets portada pel vent. En plena rufaca, el cel queda tapat de núvols blancs.

El torb, en canvi, és la tempesta de vent i neu que atemoreix la gent de les muntanyes per la seva violència. El vent impe­ tuós arremolina la neu o l'aigua. El cel queda encapotat i nomé se sent el bram furiós del vent i l 'estrèpit que causa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 69 i últim Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

Gent del carrer Els baladrers d'ahir

El venedor d'esca Eren generalment mainada que duien penjada al davant una panera en la qual portaven esca: substància vegetal elaborada que era destinada a encendre. L'obtenció de foc fins fa poc temps havia estat afer molt complicat. Amb un ferro especial anomenat el foguet hom picava foc; con­ sistia a copejar una pedra foguera, de la qual es desprenien guspires; immediata a la pedra es po­ sava una mica d'esca, que era molt combustible; hom picava fins que una de les guspires encenia l'esca: aleshores calia bufar­la bé perquè mantingués l'engruna de foc aconseguit, amb el qual per fi encenien el lluquet. L'esca millor era la qualificada de primer pic, o sigui que s'encenia a la primera vegada de picar.

El dinadaire Venia petits feixos d'herbes seques d’espígol i d'altres vegetals anomenats dinades o feixines, que eren utilitzats per a encendre el foc com avui s'usen les teies. Eren emprats per a fer foc de llenya; amb l’esca s'encenia el lluquet, amb el lluquet la dinada i amb la dinada la llenya.

La carbonera Els establiments dedicats a la venda de carbó són relativament recents. Abans es cuinava amb llenya, i el carbó era poc utilitzat, i, per tant, no en venien. Els primers venedors de carbó foren ambulants i en portaven un sac a l'esquena. És curiós de remarcar que les dues auques antigues ens presenten dones que venen carbó, tot i semblar que aquest producte fa de mal portar i la seva sutzura sembla que el fa més propi per a ésser mercadejat per homes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS El cendraire Comprava cendra per a fer lleixiu, passar bugades i fer sabó. Possiblement la baratava amb frui­ tes o d'altres efectes atractívols, com feien antigament els drapaires. A Sicília i a Nàpols canvia­ ven la cendra per sabó i el baladrer era anomenat el cendraire o el saboner. Surt figurat en l'auca de Napoleó.

El terrisser Havien voltat terrissers que venien obra ordinària, la qual traginaven en ruquets carregats amb sàrries. Solien ésser ollers de Breda, de Sant Julià de Vilatorta i de la Selva del Camp. A vegades estenien a terra la seva mercaderia en al­ guna plaça fent parada. La cançó popular El pobre terrisser ens parla d'un terrisser que anava a vendre terrissa en mer­ cadatge ambulant i que menava un ruquet que li va caure en ésser enmig del riu. La musa popular parla així: Carregat veureu un ase de plats, olles, ulls de bou.

"Compreu­me terrissa, dones", diuen dones i minyons. És un dels oficis més antics. Un dels primers ginys que va tenir l'home fou el de fer terrissa. La tradició diu, però, que primer va teixir i que la primera terrissa fou emmotllada en motlles de cistelleria. El tipus de terrissa més antic que s'ha trobat fins ara presenta al seu fons o base els senyals d'haver estat emmotllada damunt d'un teixit bast i grosser, segurament una mena d'esto­ retes d'espart o altra fibra semblant damunt de les quals posaven la massa de fang que, com avui, treballaven i laboraven amb les mans i per no haver de tocar el fang tou i fàcilment alterable be­ llugaven i feien voltar l'estoreta a conveniència. Aquesta estoreta feia l'ofici de la roda. El torn i la roda, tot i el seu primitivisme i la seva gran antiguitat, representen, doncs, un avenç de la vida mil·lenària de la terrissa. La corranda ens diu : Bon ofici, el terrisser, que quan plou no fa pas olles, i s’està vora del foc a fer festes a la dona.

I el refrany comenta que: "Cada terrisser alaba les seves olles, i més les alaba si són foradades".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS El cantirer Fins a mitjan segle passat havien voltat per Barcelona cantirers de Vilafranca i de Verdú que me­ naven una atzembla amb una sàrria tota plena de càntirs. Els cantirers de Verdú venien uns càn­ tirs que, a l'estiu, feien l’aigua fresca i uns altres que a l'hivern mantenien calenta o ben temperada. D’algun temps ençà tornen a voltar cantirers, però són extremenys i venen un tipus de càntir que no és el de la terra.

Recull fet per: Joan Vila Obradors

L'efecte càntir és una forma de refredar mitjançant un procés endotèrmic.

Hi ha un refrany català que diu: "Càntir nou fa l'aigua fresca" Podria semblar un conte de fades però no ho és, es basa en el principi científic d'un procés endotèrmic (l'evaporació). Ja d'antic, la gent del camp quan volen tenir l'aigua ben fresca mullen el càntir i el posen al sol (el càntir ha de ser com el de la fotografia de tipus porós). El sol comença el cicle d'evaporació de l'aigua de la superfície externa del càntir; (per capil·laritat l'aigua de l'interior del càntir l'anirà substituint). Per a evaporar­ se l'aigua de la superfície exterior pren energia a les molècules d'aigua de l'interior dels porus i acaba refredant l'aigua del càntir.

Un càntir nou té els porus en millors condicions que un de vell (menys brutícia); la calç i altres minerals de l'aigua acaben per tapar els foradins; és a dir un càntir nou dóna més facilitat al procés i refreda millor, d'aquí el refrany popular susdit... (a part d'altres de­ duccions orientades al dia a dia, que per paral·lelisme se'n poden treure i per les quals s'esmenta el refrany).

El fet que el càntir es trobi només a la regió mediterrània es deu al fet que el clima a l'estiu és molt sec en contraposició amb altres regions climàtiques, que solen tenir estius humits. És costum deixar unes hores el càntir ple d'aigua amb una mica d'anís abans d'usar­lo per primera vegada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Els indrets fantàstics dels dos últims joves criats al cor de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

El germans Carles i Marc Camí reuneixen dues condicions excepcionals: 1) Són membres d'una nissaga, tan activa com discreta, els Camí i Garcia, ben coneixedora de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Entre el seu avi Josep, el seu pare Joan, la seva mare Lourdes i els seus molts tiets, com el Miquel, el Ferran, la Victòria o el Jordi, podrien escriure en primera persona moltes pàgines de la història recent de la muntanya i omplir molts punts del mapa. Com exemples: el seu pare (soci històric del SIS) va ser el primer en explorar la galeria Sardi de l'avenc del Llest (una de les grans meravelles naturals del massís) o els seus tiets Miquel i Ferran van localitzar els Pins Cargolats de l'Era dels Enrics i les coves del racó de la Rebolleda.

2) Des que van néixer fins el 2002, han crescut al mas de Matarrodona. El seu espai natural era des de la Pola fins a Cal Padre i des del Sot de l'Infern al Ginebral.

El Carles i el Marc són encara joves, però ens sorprenen amb un discurs i una forma de veure i relacionar­se amb el món del tot muntanyenca,. L'explicació és que ells són fills, els dos últims fills, de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

La vida al mas La família Matarrodona va abandonar el seu mas cap els anys 60 per anar a viure a Sant Vicenç de Castellet. El 1970 van rebre una proposta per llogar­lo i tenir­ne cura per part d'uns tiets del nostres joves: la Victòria Camí i el seu marit, Jordi Lloveres, i d'uns amics seus: la família del Josep Triadó. Poc després també s'hi va afegir el matrimoni Joan Camí i Lourdes Garcia, i la família d'en Joan Gràcia. Alguns dies es reunien al mas fins a disset persones.

El Carles i el Marc van començar a anar a la masia així que van néixer. Allà van aprendre a ca­ minar i el Marc, fins i tot, va començar a nedar a la bassa de la font dels Horts.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS Com que no van tenir mai llum elèctrica, feien vida de sol a sol. De ben petits, deien als pares que anaven a la bassa a jugar, però marxaven a voltar per tot arreu.

A l'hora de dinar sempre estaven lluny del mas, a vegades a vuit quilòmetres. Al migdia, era ha­ bitual escoltar com la Lourdes Garcia avisava als seus dos fills. La seva veu arribava a totes les valls de Matarrodona.

Del gran mas, de tres plantes, recorden: ­ Una gran taula de roure de 10 metres, que el fill Matarrodona va emportar­se abans de vendre la finca al Parc Natural. ­ El terra de roure. ­ Una calaixera molt antiga. ­ Dues botes de vi. ­ Un amagatall secret, ara tapat, on es creia que s'amagava algun bandoler al segle XVIII. ­ Dos pous, un dels quals era realment un avenc , que va ser explorat pel Joan Camí. ­ L'habitació de la palla. ­ L'habitació de les eines, amb una gran pica de pedra.

El mas de Matarrodona

Testimonis del crim contra els boscos de Matarrodona De petits, el Carles i el Marc van ser testimonis d'un dels més greus atemptats comesos contra la natura a Sant Llorenç. A principi dels 80, abans de traspassar la finca al Parc Natural, l'últim propietari de Matarrodona (que ja no havia viscut allà) va ordenar una tallada massiva d'alzines i roures. L'acció va durar uns anys i va comportar la desaparició de milers d'arbres. Els llenyatai­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS res tenien part dels cavalls, les mules i les eines al mas. Això sorprenia els nens. Però, només començar la tallada, ja va quedar clar que allò seria molt dràstic. Van matar un grandíssim roure que hi havia al centre de la carena que queda situada entre Matarrodona i l'Espluga.

Com demostra la foto adjunta (el Marc porta xumet i el Carles està dret i inclinat darrera seu) el roure era gegantí.

Tant els germans Camí com altres testimonis han confirmat que aquell arbre era conegut com el Roure Llarg i la seva carena, que ara no té nom als mapes, era coneguda a Matarrodona com la carena del Roure Llarg. Per confusió, el nom també era emprat per designar el roure que està més amunt, al costat de la Fosca, i que, per aquells anys, també va perdre part de l'estructura per culpa d'una ventada. Les dimensions d'aquest altre arbre eren molt inferiors a les del veritable Roure Llarg. Per transportar les seves restes va ser necessari dividir­lo en tres parts i fer venir una grua.

En veure aquest atemptat, els germans Camí van decidir protegir un gran roure situat al torrent de la font dels Horts. Van penjar un cartell demanant que fos respectat. Afortunadament van atendre la seva petició i l'arbre encara és viu.

Una altra de les conseqüències negatives d'aquesta gran tallada d'arbres a Matarrodona va ser l'obertura i eixamplament de pistes per tot arreu. Algunes encara es poden reconèixer, però com el seu ús va ser només treure la fusta, ara estan cobertes de vegetació. Ara bé, també van afectar la circul.lació d'aigües i van contribuir a la desaparició de moltes antigues fonts de la finca.

Les fonts arranjades El Carles i el Marc van conèixer totes les fonts de la finca, moltes ja seques i una part completa­ ment oblidades. Amb l'ajuda dels seus pares van arranjar tres de les fonts més conegudes.

En les seves sortides sabien on hi havia una font per a anar a beure aigua. Entre d'altres, anaven a la font de l'Om (a l'actual bassa del Roure Llarg), la font del Gorina i la font dels Bastons.

Camins Perduts Els germans Camí també denuncien la pèrdua d'alguns corriols històrics de Matarrodona. Ells encara intenten conservar­los. Entre d'altres destaquen el camí de la Burra i el camí del Calvari que s'han anat cobrint de vegetació.

El contacte amb la fauna Ens diuen que la "natura es gaudeix a punta d'alba". A primera hora els agradava observar les mer­ les que baixaven en picat, a tota velocitat i com coets, a beure aigua dels torrents. També miraven als esquirols, perseguint­se d'un arbre a un altre i menjant pinyes. Igualment els agradava escoltar les guineus, que cridaven com gossos, o veure com corrien les genetes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS En sentit negatiu, al Carles un dia va picar­li un escorpí i el seu avi va aplicar­li d'urgència un re­ mei. Un any, una parella de mussols van fer el seu niu a les quadres del mas. Allà van posar els ous i van néixer diverses cries. Durant molts mesos el Carles i el Marc seguien l'evolució dels animalons. I quan les cries començaven a aprendre a volar, ells les recollien de terra.

Les exploracions De ben petits, el Carles i el Marc voltaven per tot arreu. Van començar anant amb els pares cer­ cant bolets o, fins i tot, caçant. Però aviat anaven sols pels llargs i profunds torrents de la conca de Matarrodona, els roquissars des de la Pola fins a cal Padre, els corriols (molt perduts) que en­ llaçaven tots els racons...

A vegades anaven de visita als masos propers, com: ­ El Puidoure, on l'avi Ezequiel els oferia galetes i un càntir ple d'aigua amb anís. Per això, ells coneixen Puigdoure com la "Casa de les Galetes". ­ El Farell, que estava en ruïnes i encara tenia les cadenes amb les que suposadament es lligaven als presoners. ­ Santa Creu de Palou, l'ermita estava millor conservada que ara, però en el cementiri s'hi veien molts esquelets. ­ El Ginebral, situat a l'altra banda de la riera de Matarrodona, al sector del Camí Ral. Estava abandonada, però ple de roba, molta d'ella militar. Com hi havia tants vestits van batejar­la com "El Corte Inglés". ­ La Balma del Tinet, on anaven per visitar al Carles Folch, amic del seu pare. Havien d'estar en silenci perquè els excursionistes no descobrissin el lloc on es trobava la barraca, a la Cova del Racó de Matarrodona.

El Ginebral (Rellinars) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS En les seves exploracions trobaven molts llocs d'interès, com tines, barraques, refugis de guerra o de boscaters, balmes obrades, avencs... indrets naturals i únics.

Els dos germans es sorprenen que ara, a vegades, s'anuncien les troballes d'alguns elements pa­ trimonials, que ells sempre havien conegut molt bé, tot i que amb noms diferents. Afirmen que encara queden molts elements per registrar i demanen al Parc Natural que s'ocupi de conservar alguns llocs "únics" que realment ho mereixen.

Els germans Camí

Ultra Trail La Mola El Marc Camí, aficionat a les curses de muntanya, també han posat en marxa una bona iniciativa vinculada a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac: l'Ultra Trail La Mola.

Es tracta d'un recorregut de cent quilòmetres per tot el massís amb un desnivell acumulat de cinc mil metres. És una acció també solidària on els participants han de portar aliments, que són lliu­ rats a la Creu Roja. Un dels objectius és donar a conèixer l'amplitud de paisatges de Sant Llo­ renç del Munt i l'Obac.

Hi ha dos temps programats per a la realització de la ruta: 20 i 24 hores, és a dir, requereix pre­ paració. Els corredors i fondistes de muntanya tenen una bona oportunitat de participar en una iniciativa interessant des de molts vessants.

El Carles Camí i el Marc Camí, tot i la seva joventut, ja han acumulat molts mèrits a favor de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. I, cal esperar, que aviat la seva tasca es pugui reconèixer plena­ ment, com es mereixen "els dos últims fills" de la nostra muntanya.

Extret de: aixoeslamola.blospot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

DECLARACIÓ D'ARBOATH

... perquè mentre quedin almenys un centenar de nosaltres, mai serem sotmesos al domini dels anglesos. Ja que no és per glòria, ni per riquesa, ni per honors que lluitem, sinó tan sols per la llibertat, la qual cap bon home honest entrega, si no és amb la mateixa vida.

El text és un fragment de la declaració d'Arbroath sobre la independència d'Escòcia, que volia deixar clar el seu dret a defensar­se en cas de ser injustament atacada. Està escrita en forma de carta i datada el 6 d'abril de 1320, i utilitza arguments fent present que Escòcia havia estat sem­ pre independent, i que Eduard I d'Anglaterra l'havia atacat injustament cometent moltes atroci­ tats. El punt més conflictiu de l'escrit consistia a declarar que la independència era una prerrogativa del poble escocès, i no de cap rei.

S'ha interpretat com una primerenca expressió del concepte sobirania popular —el rei el tria el poble i no pas Déu— així com una manera de justificar que Robert I —rei d'Escòcia— s'havia vist obligat a lluitar en una guerra il·legal —sona aquest mot?— si no volia ésser deposat.

L'escrit porta els segells de setze comtes i quaranta­un altres nobles. En aquelles èpoques només eren els senyors els que podien expressar la seva voluntat. Va ésser enviada al sant pare, el papa que llavors estava establert a Avinyó, aquest va intercedir, i es va acordar el tractat de Nort­ hampton signat el dia 1 de març de 1328, pel qual el rei anglès Eduard III renunciava a les seves pretensions sobre Escòcia. Advertim, però, que el tractat no va durar gaire. Eren segles convul­ sos, i l'adveniment d'un nou monarca podia comportar l'enderroc de tot el que s'havia bastit. No obstant, demostra que des d'aquell llunyà temps —gairebé set segles— els escocesos maldaren sempre per la seva llibertat i independència.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS Escrita en llatí, es creu que va ser redactada per Bernardo de Linton, abat de l'Abadia d'Arbro­ ath, qui en aquella època era Canceller d'Escòcia, així com pel Bisbe Alejandro de Kininmund.

Els segells de vuit comtes i fins a altres quaranta­un nobles van ser agregats al document, proba­ blement en el termini de setmanes o mesos, durant el qual els nobles van enviar els seus segells a Arbroath. Després, la Declaració va ser portada a la Cort Papal d'Avinyó. Es va signar un trac­ tat de pau entre Escòcia i Anglaterra, el Tractat de Northampton, en què el rei anglès, Eduardo III d'Anglaterra, renunciava a totes les seves pretensions sobre Escòcia. Dit tractat es va signar l'1 de març de 1328, però va tenir un curt període de vigència.

La còpia original de la Declaració que es va enviar a Avignon es va perdre; però, se'n conserva una còpia a l'Arxiu Nacio­ nal d'Escòcia, a Edinburg. La traducció més coneguda a l'anglès es deu a sir Ja­ mes Fergusson, Arxiver d'Escòcia, a par­ tir del text reconstruït amb la còpia conservada i altres còpies de l'esborrany original.

Podeu accedir al text sencer en llatí i en anglès, clicant sobre la imatge.

Robert I d'Escòcia (gaèlic escocès Raibeart Bruis, an­ glonormand Robert de Brus o Robert de Bruys (11 de juliol de 1274 – 7 de juny de 1329) fou rei d'Escòcia, d'ascèndència normanda (la seva família era originària de Brieux però es barrejaren amb gaèlics). Va ser el fundador de la Casa de Bruce.

Després de la declaració d'Arboath, el 1322 els escoce­ sos van derrotar definitivament les tropes angleses i el 1328 els van obligar a signar el tractat de Northampton, pel qual reconeixien la independència d'Escòcia. Lla­ vosrs no van aconseguir que els anglesos els retornessin la pedra de Scone, tot i que els la va reclamr. Van pas­ sar molts més anys!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS L'Abadia d'Arbroath està situada a la localitat d'Arbroath, a Escòcia. Va ser fundada el 1178 per Guillem I d'Escòcia per a un grup de monjos Benedictins de l'Abadia de Kelso. Va ser consa­ grada en 1197 a Sant Tomàs Becket, a qui el rei havia conegut a la cort d'Anglaterra. Va ser l'única fundació religiosa del rei Guillem, que a la seva mort en 1214 va ser enterrat davant l'altar major.

L'últim abat d'Arbroath va ser el cardenal David Beaton, qui en 1522 va succeir al seu oncle James com a arquebisbe de Saint Andrews. Actualment, l'abadia està sota la cura de l'His­ toric Scotland i està oberta al públic.

El rei Guillem havia donat a l'Abadia independència respecte a la seva església principal, i l'havia dotat generosament, ator­ gant­li els ingressos de vint­i­quatre parròquies, terres i altres possessions. Els monjos de l'abadia podien a més organitzar un mercat i construir un port. Joan I d'Anglaterra li concedí permís per comerciar en qualsevol lloc d'Anglaterra, excepte Londres, sense pagar impostos.

Segell de l'Abadia, representant l'assassinat de Tomàs Becket.

Després de la Reforma Protestant, va quedar reduïda a ruïnes. Des 1590, a més, les seves pedres van ser reutilitzades en diversos edificis de la ciutat d'Arbroath. Aquest procés de degradació va continuar fins a 1815, quan es van prendre les primeres passes per protegir el lloc.

Durant les festes de 1950, la Pedra del Destí o Pedra de Scone va ser extreta de l'Abadia de Westminster i retornada a Escòcia en dos trossos. Després d'un llarg període de recerca, la pedra va tornar a aparèixer a l'Abadia d'Arbroath, en el seu altar major. Actualment es conserva al cas­ tell d'Edinburgh d'on no n'hauria d'haver sortit mai.

Va ser construïda en un període de seixanta anys, emprant pedra arenisca local, encara que dóna la impressió de pertànyer al període gòtic perpendicular anglès, amb reminiscències de l'arquitectura normanda tardana. El trifori sobre la porta és únic en l'arquitectura medieval esco­ cesa, i està flanquejat per dues torres bessones decorades amb arcs cecs. Es tractava d'una església cruciforme que mesurava 276 peus de llarg i 160 d'ample (84 m x 29 m aproximada­ ment). Les restes actualment conservades es re­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS dueixen a la sagristia, del segle XV, el transsepte meridional, part del cor i el presbiteri, la part sud de la nau, parts de les torres occidentals i la façana occidental.

L'abadia originalment presentava una torre central, possiblement amb una agulla, visible des de diversos quilòmetres, que serviria a més com a punt de referència per a vaixells. La delicada pe­ dra arenisca de les parets va ser inicialment protegida amb guix a l'interior, i amb estuc a l'exte­ rior. Aquestes proteccions van desaparèixer fa segles, juntament amb gran part dels detalls arquitectònics, tot i que encara poden trobar­se alguns fragments despresos de l'edifici, que ens permeten apreciar l'efecte original, refinat però auster.

La finestra circular de la façana sud s'il·luminava durant les nits, per servir com a far per als ma­ rins. A la zona se la coneix com la Round O ( "l'O rodona"), i als habitants d'Arbroath com Reid Lichties (en escocès reid significa "vermell").

Durant l'estiu de 2001 es va inaugurar un nou centre per a visitants al costat de la façana oest de l'abadia. Es tracta d'un edifici construït també en pedra arenisca, que alberga exposicions sobre la història de l'abadia, així com algunes de les restes conservades de l'edifici. En el pis superior es mostra una maqueta a escala del complex de l'abadia, un recorregut virtual per l'església i una galeria amb vistes de les ruïnes. Durant el procés de construcció del centre per a visitants es van descobrir els fonaments d'una antiga muralla medieval, una porta, així com un fragment de pedra rebutjat durant el procés de fabricació, el que mostra probablement que aquest era el lloc de tre­ ball del picapedrer durant el procés de construcció de l'edifici.

La Pedra de Scone o Lia Fail (Pedra del destí o Marbre fa­ tal) és una pedra ampla de color gris, sobre la qual els reis d'Escòcia eren coronats a l'abadia de Scone. Es diu d'aquesta pedra que deixava escoltar gemecs quan s'hi asseia algun pretendent. La tradició suposa que és la mateixa pedra sobre la qual Jacob reclinà el seu cap en les planures de Lux. Fergus el primer rei escocès, la portà l'any 513, d'Irlanda a Dunstafnage: el 840 la traslladà Ken­ neth II a Scone, i el 1296 Eduard I d'Anglaterra se l'emportà al seu regne, en un intent de despu­ llar a Escòcia dels seus símbols més bàsics d'identitat. El rei Eduard I, saquejà l'Abadia de Scone i s'apropià de la «Pedra del Destí» com a botí de guerra, instal·lant­la en l'Abadia de Westmins­ ter pel seu ús en les cerimònies de coronació.

El 1996 el govern britànic va retornar la pedra a Escòcia, ara es conserva al castell d'Edinburg, amb les joies de la corona escocesa.

Extret de fonts varies Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 594 ­ Febrer 2018 ­ Pàg. 50