595 març 2018

Núm. 595 ­ Març de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Vent rabent, vent de llevant, papers fugen i se'n van.

Vent de març, un pèl traidor, no m'encalcis, que tinc por.

Vent rabent, vent de ponent, El penell d'aquell taulat, treus barrets a molta gent. té el seu gall ben marejat, Vent rabent, vent de migdia, fins a mi se m'enduria.

Roba estesa, banderola, la camisa blanca, vola.

Autor desconegut

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 10 Des de Sant Llorenç Savall 11 Des de Sitges 12 Racó de la poesia 13 Vacarisses, balcó de Montserrat 14 Des de Viladecavalls 16 Dels diaris 18 Racó del conte 26 Indrets de Vacarisses 28 Col·laboracions 30

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells i Jaume Pintó Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Jesús Cano. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

Misses:

Dissabtes a les 8 del vespre Diumenges a 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

L’ex­diputada de la CUP Mireia Boya va comparèixer el passat dia 14 de febrer davant el Tribu­ nal Suprem espanyol, on va parlar amb tota la claredat i la coherència que se n’esperava. No va negar res ni va intentar en cap moment treure valor ni rebaixar la importància dels fets de l’octu­ bre republicà. Ben al contrari: va reivindicar davant el jutge la seva actuació i la del Parlament.

Boya no va ser empresonada, de manera tan arbitrària com uns altres sí que ho han estat, i una vegada al carrer va dir una cosa realment important: que la decisió que s’havia pres sobre ella no significava res ni havia de fer­se servir contra ningú. La CUP no vol emblanquir els tribunals es­ panyols ni pretén donar lliçons a ningú, però aquesta actitud enclou una gran dignitat, coherèn­ cia i generositat i crec que tots hem de reconèixer el valor que té.

Més enllà d’això, s’ha de reconèixer que la declaració de l'ex­diputada aranesa ens situa allà on molts volem ser i en el punt del debat que no voldríem haver d’abandonar. I que ens reconforta molt. Boya va afirmar que la proclamació d’independència del Parlament no tenia res de simbò­ lica, ans volia ser efectiva. Si de cas, qui no va complir el paper que li corresponia va ser el Go­ vern, no pas el Parlament. Perquè allò que va fer el Parlament no era en aquell moment cap jugada simbòlica, sinó el compliment conscient d’un mandat expressat per la població el 27 de setembre de 2015 i el primer d’octubre de 2017 –i, encara, el 21 de desembre. D’un mandat, en conseqüència, vigent.

La repressió té per objectiu principal allunyar la República de la política immediata i cal re­ conèixer que, dissortadament, ho va aconseguint. Però tots plegats cometríem l’error més greu si oblidéssim que després de l’aplicació del 155, dos milions de persones van desafiar l’estat espa­ nyol i el van derrotar fins i tot en les urnes més il·legítimes. De manera que, novament, amb el seu vot, van encarregar als diputats de la majoria de fer República, d’acostar­la a la nostra vida diària i d’intentar, com no es va intentar el 28 d’octubre, materialitzar­la. Així ens ho van pro­ metre en la campanya electoral i és en aquesta batalla, i no en cap altra, on hauríem de ser tots plegats avui. Al capdavall, és això que ens recorda de manera poderosa el comportament de la diputada Mireia Boya.

Vicent Partal (Vilaweb) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Mc 1, 1­8

La vida és un no parar mai. Creure's que tot ho tenim resolt, és equivocar­se massa. No hem arribat enlloc. Per ser cristians de debò hi ha feina per estona: al tot del tot no s'hi arriba mai. Ens entrebancarem amb contradiccions que fan basarda. Alguns dels que haurien de donar llum, donen fum ... No ens ha de venir de nou. Algú del capdamunt ha dit que un independentista no pot ser un bon cristià. Deu ser una patinada. Estimar la mare no és només un deure sinó un sentiment que l'han tingut totes les races i cultures del món.

Continuem. Creure's que no hi ha res a fer, el desanimar­nos no comprome­ tre'ns, és caure en la temptació del passotisme. El "campi qui pugui", no val.

Un altre mena de món és possible. Cal ser diligents obrint camí per arribar al cor dels que tant els fa perquè es pensen que ja ho tenen tot o que estan ator­ dits perquè res no té remei. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.

Els cristians no ens podem creuar de braços. Cal cuidar el planeta que ens aguanta. És una malifeta el maltractar­lo. Cal una lluita constant: hi ha fam i misèria. Cal fer alguna cosa. Una de fantàstica va tenir lloc a Vacarisses, els dies l i 2 de novembre, amb els coves als supermercats. El Gran Recapte del Banc dels Aliments va recollir més de dos mil quilos de menjar. Un 10 a tots els que ho van fer possible: voluntaris, donants i un munt de gent.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Cal un país correcte; no abonyegat com el nostre. Cal una economia justa que ens convenci que és possible fer canvis i que és necessari que ens hi piquem els dits. Cal ser­hi. N'hi ha que se'n renten les mans ... Jesús es va posar al costat dels pagesos i pescadors que eren la gent del capdavall de tot. La va pagar cara; se'n va fer la pell! L'estat, el temple i els grossos se'l van treure de sobre. Encara dura, oi?

Jesús va dir, diu i dirà: El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran!!

Sebastià Codina i Padrós

Ernest Maragall i Mira Barcelona, 5 de gener de 1943

Economista i polític

L'estat espanyol no en sap, ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides.

L'estat no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap humiliar i castigar.

No abandonarem la via democràtica en el camí d'un projecte per a tots els catalans i catalanes, que ha de ser amb tots els ciutadans, un projecte de República, justícia, equitat i progrés.

Sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna.

Nosaltres seguirem, hem après i coneixem bé les nostres forces. Sabem què podem es­ perar d'Europa. El vot del 21­D és la confirmació de l'1­O, és un bon mapa de la socie­ tat catalana d'avui, diversa i complexa.

Caldrà resistència i intel·ligència. La que caldrà per guanyar la llibertat de Junque­ ras, Sànchez i Forn, i accelerar el retorn dels exiliats. Aquest país serà sempre nos­ tre. Visca Catalunya.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Crema de marisc

Ingredients: 250 grams de gambes.

Cap de rap o espines (pel fumet).

Ceba, pastanagues i tomàquet.

Pebre vermell dolç.

Conyac, farina, oli, nata i mantega.

Marisc per adornar.

Es fa el fumet amb la bresa i se li dóna color; es lliga i es cola.

S´hi afegeix la nata i la mantega i, seguidament, s'hi posa el marisc.

Ho flamegem tot amb el conyac.

S'assaona i ja estarà a punt per servir.

Opcionalment, s'hi poden afegir dauets de pa fregit, arròs blanc, etc.

Feu­ho! Us agradarà.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES El campanar de Sant Llorenç dels Morunys

Un dels trets més característics de la fesomia de Sant Llorenç de Morunys és la silueta del campanar de l’església. Es tracta d’un sòlid i robust campanar de torre que s’enlaira fins els 27,50 metres sobresortint i culminant amb aquesta alçada, el conglomerat de cases que formen el nucli antic de la vila. Mal­ grat tot, el campanar no acaba de transmetre una imatge d’edi­ ficació pesada i això gràcies al templet que el corona, el qual, retret respecte al cos de la torre, li dóna encara un cert aire es­ velt. Cent anys enrere però, la part superior de la torre presenta­ va un aspecte ben diferent a l’actual.

Construcció del campanar i de la campana major Des del segle XII, el temple romànic de Sant Llorenç comptava ja amb un cloquer, els fona­ ments del qual foren trobats l’any 1970 en el decurs d’una excavació arqueològica. A la sego­ na meitat del segle XVI, potser ja malmès l’antic campanar romànic i en un context de creixent inseguretat pública, es considerà necessari construir una nova torre, la ubicació de la qual s’avançà uns metres sobresortint del circuït de muralles, amb la qual cosa quedava ben protegit el contigu portal de la Canal, la principal entrada a la vila. A més, l’altura del campa­ nar, que més que doblava la de les torres de la muralla, permetria una excel·lent observació de les rodalies i una millor expansió del so de les campanes, que no cal dir, regulava tos els de­ talls de la vida quotidiana de la vall.

El nou campanar fou construït pel mestre de probable origen francès, Francesc Robert, durant un temps indeterminat abans de 1569, data en què les obres havien d’estar ja molt avençades, doncs aquell any la confraria dels Colls encarregà al mestre campaner Calvet del comtat de Foix, la construcció de la campana major pactant que havia d’estar acabada per Tots Sants del següent any, 1570. L’acord es complí, ja que amb data de 1571, consta l’últim pagament fet per la con­ fraria. El cost total de la campana fou considerable, doncs pujà a 338 lliures. Mentrestant el mestre d’obres Robert continuava habitant a la vila, a una casa de lloguer. El veiem inscrit com a confrare a la confraria dels Colls des de 1568 a 1580, cosa que fa pensar que malgrat la inaugu­ ració de la campana major, restarien pendents d’acabar algunes obres a la part superior i coberta del nou campanar, i així trobem anotada l’any 1586 en el llibre de comptes de la confraria, una despesa de 28 lliures per “...lo que costa cobrir lo campanar... per teula, cals i fusta...”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 7

CAMPANADES Un possible comunidor Amb l’obra ja finalitzada, quin era l’aspecte que presentava la nova torre? Curiosament la resposta ens la dóna un relleu situat en un lloc poc visible de la paret lateral dreta (mirant al presbiteri) del cambril de la capella dels Colls. Allà en el context de les al·legories de caire local, l’escultor Josep Pujol hi col·locà un relleu representant l’església de Sant Llorenç. No és fet a escala ni la reprodueix amb exactitud, però deixa veure ben bé el campanar amb la seva coberta.

Aquesta consistia en una teulada a quatre vessants, aguantada en pilars, que cobria una estança, talment com si fos un porxo obert als quatre vents. Coherent amb la pròpia concepció del cam­ panar com una torre més del circuït de muralles, l’estança podia servir conjunturalment per al­ bergar un vigilant, però pensem que la funció principal d’aquest espai cobert, era servir de comunidor, és a dir, el lloc on s’aixoplugava el sacerdot, el qual, girat en la direcció per on venia una tempesta o pedregada, realitzava el ritual per conjurar­la.

Que aquesta litúrgia era practicada a Sant Llorenç, ho proven diversos documents. Un d’ells és el nomenament anual, per part dels priors de la confraria, del clergue encarregat de la capella dels Colls. Així per exemple, el 1601 es nomena a Mn. Joan i entre les seves obligacions hi consta: “...y quan sentira tocar lo siny en lo temps del temporal ayge de acodir a ayudar a co­ munir lo temps...” És a dir: en aparèixer el perill d’una tempesta, es tocava la campana major i immediatament el rector al sentir el repic, corria junt amb el capellà dels Colls a “comunir lo temps”. Un altre document que fa referència a aquesta pràctica, és una consueta parroquial es­ crita pel rector Francesc Pujol, el qual exercí entre 1761 i 1805. El text diu: “...acostuma lo vica­ ri perpetu de dita parroquial, a comunir ­des de Sant Creu de maig fins a Sta. Creu de setembre­ en tots los dies en què la necessitat ho demana, sens que per això li donien los feligresos cosa alguna...” El rector manifesta que no rebia cap retribució per fer el ritual de comunir, i és que tal cosa devia ser entesa com un servei públic de la màxima importància que anava implícit en el propi càrrec, talment com celebrar la missa major els diumenges.

En un decret d’una visita pastoral de 1749, hi consta una altra utilització ­en aquest cas lúdica­ de l’espai superior del campanar. Resulta que, per l’octava de Corpus, la Comunitat de Preveres llogava uns músics per magnificar els oficis a l’església, però a més hi havia el costum de fer­ los pujar dalt el campanar per tocar ­suposem­ melodies populars més sorolloses i joliues que les dels oficis religiosos. El visitador prohibí aquesta pràctica considerant que: “...en ninguna manera se deix en honra y culte de Déu, ans be en oprobi seu y de la Comunitat...”

La torre s’anà poblant de campanes. A part de la major o dels Colls, també la confraria del Roser hi tenia la seva. En total n’hi havia quatre de campanes, cada una d’elles amb un so diferent i una funció concreta; una de les petites, per exemple, anunciava les defuncions d’albats. El 1823, la vila sofrí el incendi i saqueig en el marc de l’anomenada guerra dels Milicians; la campana major degué ser un objectiu dels agressors constitucionalistes i fou malmesa, encara que pogué ser adobada després de l’atac.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 8

CAMPANADES La construcció del templet A la primera meitat del segle XIX, s’instal·là un rellotge de campanes, la maquinaria del qual fou ubicada en una cavitat del mur del segon pis de la torre, mentre que la campana que toca les hores se situà a dalt de tot, al vèrtex de la teulada a quatre vessants. Teulada que per cert, ja no perdurà massa temps més, doncs fou arrencada per un cop de vent, al voltant de 1890. Perdut ja el costum de practicar la litúrgia per comunir els temporals i desfeta per la ventada l’estança superior del campanar, es remodelà la seva terrassa a finals del XIX, amb la construcció del tem­ plet que perdura avui dia, rodejant­lo a més, amb una barana de ceràmica rojenca comprada el 1896, segons veiem en el llibre de comptes parroquial. Malgrat no tenir el templet cap utilitat pràctica, hem de convenir que amb la seva construcció, el campanar guanyà en estètica.

Les dates que acabem de mencionar respecte la construcció del templet poden semblar contra­ dictòries amb el que revelen dos quadres pintats durant el primer terç del segle passat per un mossèn vilatà –Mn. Lluis Cirera­ on encara es veu el campanar coronat pel porxo del terrat.

Però aquest ja no existia quan foren pintats els quadres; potser l’artista ­estimulat per la nos­ tàlgia­ pretengué perpetuar el record que en conservava des de la seva infantesa (Mn. Cirera nasqué el 1878).

La vella campana major del segle XVI s’esquerdà a començaments del XX i fou substituïda per una altra, sufragada també per la confraria dels Colls, motiu pel qual hi apareixen gravats els noms del capitulars, a sota d’una imatge de la Verge. Curiosament a la base del jou i al costat de les anses que subjecten la campana hi han uns caps humans esculpits, semblants als que antiga­ ment decoraven les mènsules, cosa que ens fa pensar en la possibilitat que el jou i el contrapès de fusta perdurin encara de l’antiga campana de 1569.

Durant la guerra civil, tres de les quatre campanes foren estimbades daltabaix del campanar, con­ servant­se la major dels Colls per la utilitat que podia tenir com mitjà d’avís a la població. De fet, el repic de la campana per esvair els temporals encara sonava fins fa vint o vint­i­cinc anys; els vilatans recorden bé, com del repic, n’era encarregada una veïna de cal Sota, la casa davant l’església. Avui dia el campanar, després d’una recent restauració en què es retirà la barana de ceràmica substituint­ la per una de ferro de color fosc, alberga una única campana ­la campana major­ a més d’unes velles matraques o “tenebres”, artefacte que amb un soroll sord, tocava no­ més entre dijous i dissabte sant quan les campanes restaven silencioses en senyal de dol.

Panoràmica del poble Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 9

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL No cal pas fer el que ens agrada fer; sinó allò que ens agradaria haver fet ...

No és gens bo odiar a algú: el que cal és odiar el mal que alguns fan ...

Acostumem a triar el menjar; caldria saber triar les paraules que diem ...

En les coses importants tothom es mostra com li interessa i convé; en les petites es demostra com un és ...

Hi ha gent al nostre voltant que sense adonar­se'n fa olor de sante­ dat ...

La indiferència, tan personal com social, és una trista característica del nostre moment actual ... És fàcil inventar­se mentides per aconseguir aplaudiments d'estar per casa ...

Gaires èxits repetits fan trontollar la senzillesa i provoquen preten­ sions ...

Saber valorar la manera diferent de pensar dels altres té un valor molt remarcable ...

Del triomf a l'orgull hi ha una passa i del fracàs a la desesperació no hi ha gaire més ...

Perdonar és un signe de grandesa, venjar­se és un signe de baixesa ...

Sebastià Codina i Padrós

On no hi ha llibertat, no hi pot haver justícia.

Pere Casaldàliga

Si la meva llengua materna està sacsejant els fonaments del teu estat, això probablement significa que has construït el teu estat a la meva terra.

Apê Musa

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 10

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

Qui dóna consell, que doni el remei.

Qui fa bé el comú, no en fa a ningú.

Qui dóna, rebre espera.

Qui fa com els altres, no és boig ni savi.

Qui en té, en perd.

Qui fa el que pot, no està obligat a més.

Qui encerta la primera, perd la darrera.

Qui fa el què sap, ja fa prou.

Qui enganya, és enganyat.

Qui riu primer, plora darrer.

Qui enganya es fa mal.

Qui riu tot el dia, t'enganya nit i dia.

Qui enveja el dels d'altres, perd el seu.

Qui s'equivoca una vegada mereix perdó, però dues no.

Qui és dolent, la fa enmig de la gent.

Qui es posa a descompartir, rep sense renyir.

Qui és ruc i ho sap, no és tant ruc com sembla.

Qui savi es vulgui dir, molts llibres ha de llegir.

Qui sempre pren i mai no dóna, al fi tothom t'abandona.

Qui escolta, el seu mal sent.

Qui sigui lliure de culpa, que llenci la pri­ mera pedra.

Qui alaba més del degut, t'enganya o et vol perdut.

Qui té culpa, que calli.

Qui et llepa. et vol mossegar.

Qui et vol bé, et farà plorar.

Recopilació: Josep Caba Transcripció: Laura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 11

DES DE SITGES

EL CARNAVAL

El Carnaval de Sitges està ple d'anècdotes curioses, divertides i interessants, se­ gur, però el què sembla més important és: Com es va fer tan famós el Carnaval de Sitges?

El Carnaval de Sitges va començar a adquirir fama i notorietat a finals de segle XIX, amb el naixement de la Societat Recreativa El Retiro fundada el 1870 i el Casino Prado Suburense fundat el 1877. Totes dues entitats eren els motors de l'activitat social local i la rivalitat entre elles era patent. Els socis de "El Retiro" so­ lien ser persones perjudicades per la industrialització i els de "El Prado", n'acos­ tumaven a ser els afavorits. Així va ser com va sorgir la rivalitat entre les dues entitats que va fer que, durant els carnavals, tant l'una com l'altra volguessin lluir més que el seu rival. La competitivitat entre ambdues associacions va provocar que el malbaratament de recursos i creativitat jugués a favor del propi Carnaval, que va esdevenir un dels més espectaculars de l'època, arribant a tenit la fama que encara avui conserva, ja que mai s'ha baixat el llistó de qualitat que al seu dia van marcar les primeres entitats que hi participaven.

Fa més de 100 anys que Sitges celebra el seu Carnaval, tot i que durant la guer­ ra civil les seves celebracions van ser més aviat anecdòtiques i durant l'època franquista, amb la permissivitat de l'administració local, se celebrava d'una mane­ ra més amagada.

Extret de: http://lovesitges.cat/curiositats­sobre­sitges Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 12

RACÓ DE LA POESIA

Boira Aviat s’ha enterbolit la matinada, volutes de cotó acaricien la muntanya; s’amaga la lluna i el cel es banya en un mar blanc que escampa en mil onades.

Corriol florit Quina olor de farigola, quin camí tan ple de llum, i quina flaire es respira ...! És florit tot quant es mira, és intens aquest perfum.

Caminet que m'enamores, corriol de bell florir que m'impregnes d'esperança que tan omples de bonança a qui passa per aqui, vull tenir­te cada dia al racó profund del cor i guardar la teva flaire, que respiro amb el teu aire com un valuós tresor.

I en la nit plena d'estrelles recordar­te dolçament, amb la pell ben impregnada i la roba perfumada i dormir plàcidament.

La boira vola trista a l’alborada, i a la roureda, en silenci, fa companya; el riu passeja l’aigua entre les canyes i recorre la vall en gris difuminada.

Passa el temps i entre la serra i la plana creix la llum. A dalt el sol remunta una claror difusa que a somiar convida.

Desperta el poble als sons de la campana, saluda la brisa i a l’aire apunta ... un dia feliç que ens regala la vida!

Pedro Puerma

Finalment, la llum s’ha imposat a la boira i ha despertat la vida.

Joan Sisamón Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Voleu veure més fotos?

Cliqueu sobre la màscara Reportatge: Ajuntament de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 15

DES DE VILADECAVALLS

La Georgina Peroy Ribes va néixer a les terres de ponent. Viu al muni­ cipi veí, anant cap a la capital. Fins el curs passat, ha estat professora de llengua castellana a l'Institut de Viladecavalls. Li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

“Esmolet, estisores i ganivet!!!”

L

'esmolet era com la meitat d'una bicicleta de pedra que arribava al carrer i es parava al mig dels blocs. Ho sabíem quan sentíem un xiscle continuat que et volia trencar les ore­ lles perquè, per esmolar, la semibici havia de girar molt de pressa per poder fregar els ganivets i les tisores.

El soroll de l'esmolet era part de la vida del carrer amb nom de poeta que feia olor d'alls. El carrer, no el poeta. Els petits només vèiem una roda molt grossa i unes mans que aguantaven els estris de metall i recollien unes monedes. Crec que ningú manejava aquella maquinària, només hi tenia unes mans incorporades que, a més de fer la feina, l'arrossegaven carrer avall i la retornaven per l'altra punta del carrer una setmana més tard.

L'esmolet devia voltar per tot Lleida, però era nostre. Era un robot rodó amb mans toves que sabia provocar aquell esgarip que no ens sobresaltava mai perquè ja el devíem tenir a dins des que érem a la panxa de les mares. Ja ha vingut l'esmolet, padrina. Ves­li a portar les estisores.

Mai no ens deien aquestes estisores; a casa n'hi havia unes, les de cosir. A la cunya hi teníem punyals, ganivets molt afilats i altres amb serra i ganivets que tallaven poc. Alguns ganivets no tallaven gens.

L'esmolet feia màgia. Després de passar per la seva roda de pedra, els estris de tallar lluïen el metall com si els haguessin tret una capa de temps i, si tocaves el tall amb la punta del dit, acabaves amb un tall tu mateix i tornaves a casa amb el dit obert gotejant sang per les escales.

Ja t'ho he dit que no ho toquis, no veus que talla molt!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 16

DES DE VILADECAVALLS Però un dia al mati vaig escoltar panderetes i tambors molt forts. No era l'esmolet, era evident.

Neneeeeeeeeee! Vine que veuràs com balla l’onso! Aquell dia, al mig dels blocs, s'hi va pa­ rar una colla de zíngars. Anaven vestits amb colors i les dones portaven faldilles llargues.

Ballaven en cercle i tocaven el tambor. Al mig del cercle, una bèstia negra i peluda ballava aixecant les mans í donant tombs. Devia ser un ós com els del zoo, però no feia pas por aquell onso. Era un onso perquè la padrina va dir que era un onso. No era gaire gros, i quan el vaig veure des de la finestra de la tribuna de casa nostra, vaig sentir compassió. Crec.

Perquè era massa petita per saber si allò era compassió. Però vaig adonar­me que aquell on­ so no devia menjar gaire i vaig girar el cap per no tornar­lo a veure. Per tant, no vaig veure tampoc els fills dels zíngars.

Prefereixo recordar l'esmolet perquè va tornar. Tallava l'aire però mai el silenci, perquè al carrer de l’olor d'alls amb nom de poeta no hi havia mai silenci. Els alls no te­ nien nom de poeta, només el carrer. L'aire del carrer pu­ dorós era ple de crits de germans grans que jugaven i de petits que xisclaven de buixits de gos i de cotxes que ron­ caven i treien molt fum. L’esmolet podia fer desaparèixer tot aquell xivarri i fer callar tothom perquè, quan xiulava, el carrer amb nom de poeta (que no feia olor d’alls), que­ dava convertit en una pel·lícula del cine mut, com aque­ lles que ens posaven al cine Bahia mentre esperàvem la de debò, i que ningú volia veure perquè la gent no tenia veu. Movien els braços i les boques però no deien res, igual que la gent que voltava pel carrer de l’allioli mentre l’esmolet pentinava els punyals.

Un esmolet a l'Anglaterra del segle XVIII

L'ofici d'esmolador era un ofici ambulant i molt antic. La patrona dels esmolets era Santa Caterina d'Alexandria. Els esmolets portaven una pedra d'esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines. Originalment, el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena i anaven a peu. Si l'esmolet s'ho podia permetre, portava les eines damunt d'un ruc. A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta. Passades unes dècades, la bicicleta va ser substituï­ da per una motocicleta.

L'esmolet anava de poble en poble, se situava a la plaça o a les cantonades dels car­ rers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes que duia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS

La histèria contra el color groc Víctor Alexandre

L

a histèria que el color groc ha desfermat en el nacionalisme espanyol, fins al punt que tant el govern d’aquell país com els seus tribunals –cosa lògica, atès que són exactament el mateix–, està arribant cada cop més a extrems paroxístics.

Ara, el Partit Popular, partit d’ultradreta absolutament residual a Catalunya, ha demanat a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès (on també és residual) que identifiqui i sancioni les persones que posin llaços o qualsevol element groc a la via pública, ja que, segons aquesta formació, la visió del color groc genera “crispació” i suposa “una conducta inac­ ceptable”.

No cal dir que tot demòcrata es veu obligat a fregar­se els ulls després de llegir una bar­ baritat com aquesta. Sembla impossible, certament, que hi hagi algú tan mancat de sentit del ridícul. És tan esperpèntic, tot plegat, que, si el rerefons no fos tan greu, hauríem de fer esclafits de riure. Però és greu, molt greu, perquè ja vam veure en les darreres elecci­ ons catalanes com l’Estat espanyol prohibia l’ús del color groc en la roba dels responsa­ bles de les meses electorals i les amenaces de no poder votar que es van llançar contra aquells ciutadans que portessin alguna peça groga, ja fos un jersei, una jaqueta, una gor­ ra, una bufanda, una corbata, etc.

Sembla increïble, però és veritat. També és veritat que només un Estat feixista pot arribar tan lluny, només un règim totalitari pot arribar a criminalitzar un color sota l’acusació que evoca una manera de pensar que li és desafecta. Talment com si els únics colors per­ mesos haguessin de ser aquells que s’identifiquen amb les maneres de pensar del Règim.

Ja sabem que l’abc del totalitari és l’exigència del pensament únic, l’adhesió cega als seus principis absolutistes, i que qualsevol representació pública de la discrepància, per simbòlica que sigui, el treu de polleguera i el crispa. Però en un marc com la Unió Euro­ pea, l’Estat espanyol, ni que fos per pudor, hauria d’intentar dissimular una mica.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS Cal reconèixer, tanmateix, que demanar seny i sentit comú a l’Estat espanyol és demanar la lluna en un cove. Per això exhibeix la seva ‘cerrazón’ sense cap mena d’escrúpol. Ni li passa pel cap que, d’acord amb els seus esquemes totalitaris, caldria criminalitzar també el color blau i el color taronja, ja que evoquen, respectivament, els postulats de PP i Ciu­ dadanos, partits que, per la seva ideologia d’ultradreta, generen crispació en milions de demòcrates catalans.

Als grocfòbics, que, ves per on, són també els bel·ligerants apologistes d’aquell especta­ cle sanguinari conegut amb el nom de Fiesta Nacional espanyola, els passa exactament el mateix que al brau quan veu el color vermell. De la mateixa manera que la visió constant de la capa vermella li molesta la vista, li cansa la retina i l’empeny a envestir per alliberar­ se del neguit que li provoca, també el totalitari experimenta idèntica i al·lèrgica irritació davant la visió constant del color groc a tots els pobles i ciutats de Catalunya. Per això, primitiu com és, fa l’únic que sap fer: envestir.

La simbologia dels colors en l'art i en l'antropologia es refereix a l'ús del color com a símbol en les diverses cultures. Hi ha una gran diversitat en l'ús dels colors i en les seves associacions amb cada concepte en les diverses cultures i fins i tot en una mateixa cultu­ ra en èpoques diferents. Un mateix color pot tenir simbologies molt diferents en una ma­ teixa cultura al llarg del temps.

El color té una dimensió psicològica, i juga un paper important en la nostra vida, influ­ enciant­nos cada dia. Les associacions simbòliques dels colors vénen determinades per reaccions emocionals i són resultat de la nostra educació i cultura.

El color groc és el més alegre la calor, a l'optimisme i la di­ a altres colors. L'associació aura de radiació lluminosa cia i imaginació.

de l'espectre. Està associat a versió. El groc aporta vitalitat del groc amb el sol li dóna un que evoca saviesa, intel·ligèn­

En molts països, el color groc és testimoni d'èxit, prosperitat i poder. Al Japó, simbolitza la gràcia i la noblesa. També se l'associa amb la covardia i la traïció, com és el cas de França. Els japonesos l'associen amb la lluna. La gran visibilitat del groc estimula l'intel·lecte i, com a fons sota lletres negres, millora la memorització.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

A l'any 1715, fa 303 anys, Francisco Pío de Saboya y Moura, capità general de l'exèrcit borbònic a Catalunya i màxima autoritat del nou règim, dictava les primeres ordres de desterrament contra persones que havien tingut responsabilitats en la gestió de la defensa de Barcelona durant el set­ ge de 1713­1714. Aquestes ordres de desterrament eren del tercer nivell punitiu, que l'adminis­ tració borbònica aplicava als dirigents de la defensa de Barcelona per dessota de les execucions i els empresonaments. En qualsevol dels casos, venien precedides per les ordres de confiscació de patrimonis, les quals deixaven la família de l'afectat en una situació de misèria absoluta.

Pío de Saboya, que durant el seu govern ordenaria el desnonament dels veïns i el soterrament de les cases del barri barceloní de la Ribera per emplaçar­hi la Ciutadella, va assolir una macabra celebritat per l'extrema duresa que va emprar en la repressió dels focus de resistència austriacista de la postguerra (a partir de 1714). Pío de Saboya sotmetria Catalunya a un règim de terror do­ minat pels depredadors i els delators del règim, ordenaria milers de detencions, tortures i empre­ sonaments, i en la seva qualitat de màxima autoritat política, militar i judicial a la Catalunya ocupada, signaria centenars de condemnes en judicis sense garanties processals.

Les primeres ordres de desterrament van ser dictades contra Salvador de Tamarit i de Vilanova, desterrat a Valladolid (Castella); Carles de Ribera i Claramunt, desterrat a Lleó (Castella), i Jo­ sep Antoni de Ribera i Claramunt, desterrat a Burgos (Castella). Havien estat capitans de la Co­ ronela de Barcelona durant el setge borbònic de 1713­1714 i, posteriorment a la ocupació militar, havien estat acusats i condemnats per conspirar contra el règim. Aconseguirien retornar i recuperar part del seu patrimoni passats onze anys, després del Tractat de Viena (1725), el qual posava fi, definitivament, al conflicte entre Habsburgs i Borbons. Moririen en edat avançada a Barcelona.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS Pío de Saboya, en canvi, moriria a Madrid (1723) dos anys abans de la signatura dels acords polítics de Viena, ofegat en un torrent de fang format per una forta i inesperada tempesta que el va sorprendre en sortir de la festa d'aniversari del comte d'Oñate. Les extraordinàries cir­ cumstàncies que van provocar la mort de Pío de Saboya, especialment odiat a Catalunya, ali­ mentarien la brama de la maledicció catalana, un mite que tenia l’origen en els regnats de Felip IV —que havia massacrat els catalans a la guerra dels Segadors (1640­1652)— i de Carles II —el darrer Habsburg hispànic (1665­1700)—, el qual, després de no aconseguir engendrar des­ cendència, havia omplert la cort de Madrid de bruixots i fetilleres.

Francisco Pío de Savoia i Moura (Milà, 1672 ­ Madrid, 15 de setembre de 1723) va ser un aristòcrata i militar italià, a servei de la Corona d'Espanya. Fill d'Gisberto Pius de Savoia i Joana de Moura Corte­Real, va ostentar els títols de marquès de Castel Ro­ drigo amb grandesa d'Espanya, duc de Nocera, comte de Lumiares i príncep Pío i de Sant Gregori.

Biografia Encara que el seu primer servei a l'exèrcit va ser com a soldat amb una pica a l'exèrcit de Milà, molt aviat el seu origen il·lustre li encastellaria fins als més alts llocs del gene­ ralat. Abans de l'any 1707 ja era tinent general dels Reals Exèrcits. En la guerra de Suc­ cessió Espanyola va donar suport al bàndol de Felip V per la qual cosa va obtenir el Toisó d'Or. A Itàlia va ser governador de les armes del Regne de Sicília, i el 1707 va tornar a Espanya després de la presa de Nàpols per les tropes austríaques, passant a ser­ vir en l'exèrcit d'Aragó.

Acabada la guerra, al maig de 1714 va ser nomenat governador i capità general de Ma­ drid, càrrec que amb prou feines va arribar a exercir doncs per a final d'any es va supri­ mir aquesta Capitania. Al maig de l'any següent va ser designat per ocupar l'important càrrec de governador i capità general de Catalunya. Durant el temps que va ocupar la capitania general de Catalunya (1715­1719 i 1720­1722) va reprimir amb duresa tots els moviments dels austriacistes.

Durant el seu govern es va construir la Ciutadella de Barcelona. En 1719, en el marc de la Guerra de la Quàdruple Aliança, va rebutjar un atac de l'Exèrcit francès, al comanda­ ment del duc de Berwick, a la frontera catalana que havia revitalitzat el moviment guer­ riller austriacista en aquell territori.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS A l'octubre de 1721 va ser nomenat ca­ vallerís major de la casa del príncep d'Astúries. Va morir en la nit del 15 de setembre de 1723 arrossegat per una tempesta quan sortia de la casa del comte d'Oñate i marquès de Monteale­ gre, al costat de Recoletos, on havia as­ sistit a la celebració de la festa d'aniversari del duc de Mirandola.

Va estar casat amb Juana Spínola de la Truja, filla de Felip Antonio Spínola, IV marquès dels Balbases, i de Maria Isabel de la Truja.

Tejares del Príncipe Pio Museu del Prado Autor: Carlos de Haes Bruselas, 1826 ­ Madrid, 1898

Va ser un dels propietaris del turó on s'aixeca l'actual Temple de Debod a Madrid cone­ guda per això com a Muntanya del Príncep Pío i la principal raó que el seu nom hagi passat a la història. En els voltants es va construir també l'Estació Nord de Madrid, avui transformada en estació de Rodalies i rebatejada com a estació de Principe Pío.

No hi ha pitjor tirania que l'excercida a l'ampara de les lleis i amb aparences de justícia.

Charles Louis de Secondat, senyor de la Brède i baró de Montesquieu (1689 ­ 1755) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS El Nacional.cat

El que va consolidar definitivament el cop d’estat del general Augusto Pinochet a favor dels militars va ser que els membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu su­ port als qui havien usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en l’estudi de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar su­ port a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en defensa dels drets humans, el Suprem xilè en va rebutjar 5.390 considerant que suposaven una obs­ trucció al funcionament normal de la institució. És interessant fixar­se amb el que ha pas­ sat en altres indrets per saber on som nosaltres ... I cap on anem.

La confirmació de la presó preventiva contra els líders sobiranistes amb interlocutòries judicials més pròpies de tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents indepen­ dentistes deixen clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atri­ buïda al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle “per mantenir­la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els instruments de­ vastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el coronel Pérez de los Cobos quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com ell la interpreta] passa per sobre de la convivència”. Pinochet, amb el suport dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir que la violència policial de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El minis­ tre de l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de De­ fensa ha afegit que l’Exèrcit està preparat per intervenir a Catalunya quan el govern espanyol ho consideri oportú.

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar­los tal com ha passat manta vegades, des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixis­ tes del 38. I l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS de Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta de se­ duir o convèncer els catalans, sinó de dominar­los. Per això, des de l’inici del procés so­ biranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una sola mesura que no sigui repressiva i/o amenaçadora. A diferència del que van fer els canadencs amb els quebequesos o els britànics amb els escocesos, que combinaven algunes amenaces amb propostes seducto­ res de més autogovern, l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els em­ presonaments i la usurpació de l’autogovern. No cal dubtar que l’Estat espanyol està obsessionat ara a desarticular el moviment independentista i escarmentar­lo per a unes quantes generacions.

Així que sembla ingenu pensar que si els independentistes moderen posicions, l’Estat tindrà misericòrdia. Fins ara ha passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat, perquè els jutges en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense inhabilitar i el Tribunal Constitucional s’ha sotmès a les pressions de l’executiu com si fos un terç legionari: “Con razón o sin ella”. Tanmateix, alguna cosa està passant entre els bastidors europeus quan el que està generant preocupació i fins i tot histèria en les au­ toritats espanyoles és la presència del president Puigdemont a l’escenari europeu posant en evidència la involució democràtica del sistema polític espanyol.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar­se, a jurar i perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els cata­ lans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum internacional a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar­se el rei del Marroc mal­ parlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell d’homologació. I han estat els darrers episodis d’aquest autoritarisme espanyol els que han portat el think tank britànic Econo­ mist Intelligence Unit a classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuo­ sa” poques hores després que Felip VI fes el ridícul a Davos.

Tenint tot això en compte, queda clar que la gran batalla del moviment sobiranista català ha de ser la constant internacionalització del conflicte. És cert que la independència de Catalunya no va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra la reivindicació estrictament democràtica i de respecte dels drets humans en una Unió Europea que tampoc està en condicions d’acumular més desprestigi. De fet, els darrers missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de diàleg.

I observant aquestes noves actituds europees, però sobretot constatant l’obsessió del go­ vern espanyol per atrapar Puigdemont com un dels homes més perseguits del planeta, és obvi que el president ­legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la majo­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS ria democràticament expressada­ ha esdevingut un símbol democràtic que estratègica­ ment els sobiranistes hauran de preservar. Sense Puigdemont a Brussel·les, exercint de president, el procés català derivaria novament en un problema estrictament espanyol d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria saber­ne res.

Qui més clar té això és un servidor de l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalca­ ba. L’exlíder socialista ­i artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment­ ha reconegut que la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti la investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir­ però el govern ha de ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim possible”.

Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria parlamentària torna a pro­ nunciar­se a favor de Puigdemont. I el pronunciament ha de ser prou inequívoc però també prou audaç com per permetre a continuació investir un cap de Govern que assu­ meixi la seva subordinació al president de Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure ve­ nir un Dalai Lama català. Òbviament l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita com és, sigui tan capaç de desestabilitzar tot un imperi xinès.

Des de fa més de deu anys, en Joan Feliu té instal·lada a casa seva, a Vacarisses, una completíssima estació metereològica.

Us recomanem que visiteu la seva pàgina web. Clicant sobre la imatge, hi podreu accedir. En qualsevol moment sabreu quin temps fa en el nostre municipi i el que ha fet en hores anteriors.

A part del seguiment de totes les dades en temps real i la seva evolu­ ció, hi podem contemplar una magnífica panoràmica de Montserrat, po­ tenciada per una nova webcam d'alta definició, que ens mostra la seva evolució cromàtica durant totes les hores del dia i de la nit. És una gran labor que ens vol transmetre de manera totalment altruïsta.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE

EL LLOP BLANC DE LA LLACUNA En altre temps, quan les majestuoses alzines cobrien quasi tot el Penedès i els homes només ocupàvem una part de la terra al voltant dels pobles i els camps que cultivàvem, a la selvàtica serra d’Ancosa, els habitants de La Llacuna, poblet als peus del castell de Vilademàger, vivien aterrits sense atrevir­se d’anar més enllà dels seus camps, i encara en colla, mai d’un en un. I no cal dir a la nit; la nit de la Llacuna esdevenia un cementiri amb els carrers deserts de tota vida.

Els cancells de les portes defensats amb tres baldes i els finestrons protegits per travessers. I si els carrers era foscos com una tomba, els interiors no eren gaire més il·luminats, tot just un quinqué o una llàntia d’oli per veure de posar­se el sopar a la boca, res més, no fos que la llum delatés la presencia de persones. I aquell pànic atordidor, aquella angúnia, a què es devia?

Emboscat pels ominosos i feréstecs boscos de la Serra d’Ancosa, udolant a la lluna i a l’aigua estancada, corria per l’aspriva serra el llop Blanc, un gorguí engendrat a l’infern, sorgit entre els homes per recordar­los que, per molt que ells hi facin, la natura sempre se’n surt i sempre se’n sortirà, trobant la manera de capolar la desmesura i perversitat humana. Feia molt de temps que els vilatans vivien amb l’ai al cor, esporuguits per la procel·losa presència de la bèstia, a la qual mai ningú que l’hagués vist de cara pogué tornar per explicar­ho, puix que de l’assalt del mons­ tre ningú en sortia estalvi. El nom de blanc li venia de la seva presència fugissera i esborronado­ ra, tenyida pel clar de lluna. En pocs anys la bèstia havia exhaurit ramats, devorant o esventrant més d’un corpulent bou, cavall o mula atrevida. Altrament, de feia poc, la fera havia mort i de­ vorat totalment un parell d’infants que robà de la vora de sa mare, quan aquesta imprudentment baixà fins el toll en cerca d’aigua neta.

I la basarda va estendre’s encara més entre els llacunencs perquè els més vells deien, alarmats, que un cop la bèstia havia provat la carn de l’home, se n’enllepolia, i que ara no cessaria d’en­ rondar les cases en espera d’un altre descuit. I vet aquí que la població ja no sabia com enfrontar aquell horror, i ja començaven a circular rumors que caldria deixar l’indret i traslladar­se a un Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 26

RACÓ DEL CONTE altre de menys aspriu, abandonant el poble fins que la fera fos morta o ella abandonés les serres.

Però vet aquí que arribà un dia de Festa Major, el sol brillà i tota la població, i per unes hores, va optar per traure’s del damunt les sotsobres i mal averanys. En finar la festa, els músics que l’ha­ vien amenitzat, residents a Santa Coloma, havien de tornar a casa a les hores altes. Pel camí, cansats com estaven i valents com eren, decidiren fer nit a la font de la Brufaganya, aixoplugant­ se sota la capelleta que empara els brocs de la miraculosa font.

Fet un frugal refrigeri amb quatre ganyips que havien aconseguit de les mestresses més rumbo­ ses, decidiren donar repòs al cos i a la ment, ajaient­se sobre els pedrissos, De sobte, per entre els mil·lenaris roures que protegeixen la deu d’aigua, aparegué la bèstia, el llop Blanc. L’impo­ sant gorguí, silenciós com la lluna que l’acompanyava, arraconà els homes contra el marge de la font, aterrint­los amb la paorosa gorja i desafiant­los amb la brillantor dels sinistres ulls.

Tots d’ells, veient tant a prop l’atroç mort, agenollats, imploraren l’ajuda del sant qui havia fet brollar la font per assedegar els seus perseguidors. Només un d’ells, el violinista, que era cec, tingué l’enteresa de resistir­se al mal fat: prengué l’arquet i feu sonar una melodia que va apren­ dre de sa mare quan l’acotxava. I tot va ser escampar­se la malenconiosa música, com el recular de la bèstia; reculà, reculà fins que amb esgarrifosos udols va perdre’s dins l’obscur alzinar.

I des de llavors, ni a La Llacuna ni en cap altre lloc, mai més s’ha tingut notícia del llop blanc.

Llegendes d'arreu de Bienve Moya

Església i restes del castell de Vilademàger (La Llacuna)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 27

INDRETS DE VACARISSES La Carol Páez és veïna de Vacarisses. Entre d'altres llocs, s'ha dedicat a recórrer diferents racons de la geografia del nostre municipi i, mitjançant apunts personals i referències consultades en diferents publicacions, els ha descrit en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

En aquesta secció farem un recull d'alguns d'aquests indrets, més o menys coneguts.

MOLÍ DEL TORRENT DEL SELLARÈS

Aquesta construcció situada a la vora del torrent del Se­ llarès, molt a prop de l'edifici de la Rectoria vella, sem­ pre m'havia encuriosit. El seu estat de conservació és pèssim i està mig derruït. La seva proximitat amb el nu­ cli antic del poble i la manca d'informació, em feia anar de corcoll.

Segons he pogut esbrinar, es tracta d'un molí blader, possiblement anterior al segle XIX. Segurament va pro­ veir de farina als veïns de Vacarisses, fins uns 100 anys enrera. Ara resta pràcticament esborrat de la memòria dels vilatans.

Aquests molins eren construccions tan importants com l'aire que respirem o, de manera més apropiada, com el pa de cada dia.

Aquest aliment bàsic, estava sempre s'associat cultural­ ment a les classes més humils i també a una el·labora­ ció artesanal. Els molins fariners estàven escampats arreu per abastir aquest subministrament. A finals del s.

XIX van anar donant pas a les farineres, amb un sentit més industrial de la producció i comercialització del producte.

1

2

3 3

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 28

INDRETS DE VACARISSES

Aquest devia de ser un petit molí hidràulic. El rec, la bas­ sa, l'edifici de moldre i, sota la sala, el carcabà. El rec ca­ nalitzava l'aigua cap a la bassa. Ara tot està tapat per la vegetació.

La bassa no deu ser molt antiga (foto 2), és feta de maó i arrebossada amb ciment. Sembla estar assentada sobre una base de pedra molt més pretèrita.

Restes de la cabra o grua

L'edifici de moldre està derruït, sense sostre i amb només dues parets mig dempeus. Les parets són de tà­ pia, amb obertures i reforços de maó massís.

Sota la sala principal o sala de moldre hi ha el carcabà, una cambra petita feta amb volta de maó. L'aigua de la bassa connectava amb aquesta "sala de màquines" per un forat que canalitzava l'aigua fins el rodet que feia gi­ rar la mola (foto 3).

Carol Páez

Carcabà. Foto: L. Carpio

Esquema d'un molí fariner

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS

Cada mes ens apropem a un clàssic grec o romà, recollint algunes de les seves dites, citades en l’original llatí en cas dels romans; i en el cas dels grecs, ho farem també mitjançant la seva traducció llatina més propera a l’original.

SÈNECA, DIÀLEGS Continuem amb Sèneca, però aquesta vegada ens aproparem al Diàlegs, que a pesar del seu nom, no estan escrits en aquet format, sinó que són un recull de llibres filosòfics de caràcter mo­ ral, i que van ser escrits en diferents èpoques de la seva vida, des de l’any 37 al 62.

Aquí recullo algunes frases dels següents diàlegs: • De la Felicitat (“De vita beata”) • Del Beneficis (“De beneficii”) • De la Ira (“De Ira”) • De la Serenitat de l‘ànima (“De tranquilitate animi”) “Minus habeo quam speravi; sed fortasse plus speravi quam debui” (De Ira 3, 30, 3) Tinc menys que no esperava; però potser he esperat més que no devia.

“Nulli ad aliena respicienti sua placent” (De Ira 3, 31,1) Ningú no està content de les seves coses, quan mira les dels altres.

“Non vis ese iracundus? Ne fueris curiosus” (De Ira 3, 11,1) No vols ésser iracund? No siguis curiós.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS “Maximum remedium irae mora est” (De Ira 2, 29,1) El millor remei de la ira es la dilació.

“Nemo regere potest, nisi qui et regi” (De Ira, 2, 15, 4) Ningú no pot governar, sinó el qui pot ésser governat.

“Facilius est se a certamine abstinere quam abducere” (De Ira 3, 8, 8) És més fàcil d’abstenir­se d’una disputa que de sortir­ne.

“Errat si quis existimat facilemrem ese donare” (De Vita beata 24,1) Va errat el qui creu que donar és cosa fàcil.

“Divitiate meae sunt; tu divitiarum est” (De Vita beata 22, 5) Les meves riqueses em pertanyen; tu pertanys a les teves riqueses.

“Divitiae apud sapientem virum in servitute sunt, apud stultum in imperio” (De Vita beata 26, 1) En l’home savi les riqueses són esclaves; en el neci, mestresses.

“Dignus est decipi, qui de recipiendo cogitavit, cum daret” (De Beneficiis 1, 1, 9) Mereix que l’enganyin el qui, quan dóna, pensa en el que rebrà.

“Qui dedit beneficium, taceat, narret qui accepit” (De Beneficiies 2, 11, 2) El qui hagi fet un favor, que el calli, que l’expliqui el qui l’hagi rebut.

“Ita maior est muneris gratia, quo minus diu pependit” (De Beneficiis 2, 5, 3) Un favor és tant més d’agrair com menys temps s’ha fet esperar.

“Parsimonia est scientia vitandi sumptus supervacuos, aut ars re familiari moderate utendi” (De Beneficiis 2, 34, 4) L’economia és la ciència d’evitar les despeses supèrflues, o l’art d’usar amb moderació els propis béns” “Vincit malos pertinax bonitas” (De Beneficiis 7, 31, 1) Una bondat perseverant venç els malvats.

“Necessitas fortiter docet, consuetudo facile” (De Tranquillitate animi 10, 1) La necessitat ensenya a suportar les desgràcies amb fermesa; la habitud, a suportar­les fàcilment.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS “Saepe grandis natu senex nullum aliud habet argumentum, quo se probet diu vixisse, praeter aetatem” (De Tranquilitate animi 3, 8) Hi ha molts vells que només poden adduir els anys que tenen, per a demostrar que han vis­ cut molt.

“Non exiguum temporis habemus; sed multa perdidimus” (De Brevitate vitae 1, 3) No és que sigui curt el temps de què disposem; però és que n’hem perdut molt.

Suicidi de Sèneca.

Manuel Domínguez Sánchez (1840­1906)

Recull: Josep Graells Extret de “Aurea Dicta. Paraules de l’Antiga Saviesa”.

Fundació Bernat Metge

Clica aquí, omple el formula­ ri amb les teves dades i SIGNA! Gràcies

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL

Aquí es veurà com el Rei envia missatgers al país dels humans Després d'escoltar Na Renard, el Lleó va anunciar a la cort: – Vull ser amic dels humans.

Llavors, va demanar al Bou quins animals serien bons missatgers i quins serien els mi­ llors regals.

– L’Onça i el Lleopard són els millors missatgers, perquè són animals nobles ­va dir el Bou. I va afegir: – De regal, feu portar el Gos i el Gat. El Gos servirà per a caçar i el Gat, per a menjar­se les rates.

El rei hi va estar d'acord, però va pensar: “Si el Gat, que és cambrer, i el Gos, que és porter, se'n van, qui ocuparà el seu lloc? A la cort van trobar la solució: El Bou va ser elegit cam­ brer i Na Renard, portera. Però el rei dels humans no fa cas dels regals.

L’Onça i el Lleopard van arribar al país dels homes, però el rei no els va rebre fins al cap d'uns quants dies. Tampoc no va fer cas dels regals, i va donar el Gat a un drapaire i el Gat, a un caçador.

L’Onça i el Lleopard es van ofendre molt. Abans d'anar­se'n, el Lleopard va dir: – Majestat, quin missatge hem de portar al nostre rei?

– Saludeu­lo de part meva i digueu­li que ara vull un ós i un llop. L'ós, per lluitar amb un senglar molt valent. El llop, per barallar­se amb un gos molt ferotge.

Els missatgers van pensar que el rei dels humans no era bo, i se'n van anar sense rebre cap regal.

Pel camí anaven dient: – És un mal rei.

Segurament deu tenir mals consellers.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS Mentrestant, a la cort, el Lleó roba la muller del Lleopard A la cort del Lleó, Na Renard continuava amb les seves trampes. Un dia, va dir al Lleó: – La bèstia més bonica de la selva és la Lleoparda.

Tant i tant va parlar de la muller del Lleopard, que el rei se'n va ben enamorar i s'hi va ca­ sar. La reina Lleona, que estava molt ofesa i tots els consellers, van tenir por de Na Re­ nard, perquè tenia molt poder sobre el rei.

L’Onça i el Lleopard van arribar a la cort, i van anar de seguida a explicar el viatge al rei.

Després, el Lleopard se'n va anar a casa per trobar­se amb la seva estimada Lleoparda.

Però abans d'arribar­hi, una mostela, acompanyada d'altres animals, van donar­li la mala notícia.

– I la Lleoparda se'n va anar contenta amb el rei?

– No ­va contestar la Mostela­, plorava i deia que ella només estimava el seu marit.

A partir d'aquell moment, el Lleopard, furiós, va començar a pensar de quina manera es podria venjar del Lleó.

Aquí s'explica la batalla entre el Lleopard i l‘Onça Quan Na Renard va veure que el Lleopard arribava a la cort, va demanar al Lleó: – Senyor, deixeu­me estar al vostre costat, que el Lleopard em vol matar.

Les paraules de la guineu no van agradar als altres membres de la cort, perquè només els consellers podien estar al costat del Rei. El Lleopard va parlar davant de tots i va acusar el Lleó de traïdor, perquè li havia pres la muller.

– Lluitaré amb qualsevol animal que vulgui defensar el rei ­va dir.

– Qui de vosaltres vol lluitar en nom meu? ­va demanar el Lleó, avergonyit.

Tothom callava. Al cap d'una estona, Na Renard va parlar: – Qui lluiti per salvar l'honor del rei rebrà una gran recompensa. L’Onça es va oferir per llui­ tar, tot i sabent que el culpable era el Lleó. Tenia enveja del Lleopard, perquè el rei dels humans l'havia tractat millor que a ella. En el moment de començar la lluita, el Gall va demanar a la Serp: – Qui et sembla que guanyarà?

I la Serp li va contestar baixet: – Guanyarà el que tingui raó, perquè Déu vol la veritat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS Els dos lluitadors van sentir aquestes paraules. El Lleopard es va animar molt, perquè te­ nia raó, en canvi, l'Onça es va desanimar, perquè no en tenia. La baralla va durar tot el dia i a la fi va guanyar el Lleopard. Llavors, va obligar l'Onça a dir que el Lleó era un traïdor.

A continuació, la va matar davant de tots. Tot el poble sentia vergonya del seu rei i ell, ofès, es va enrabiar molt. Llavors, aprofitant que el Lleopard estava cansat, va saltar­li al damunt i el va matar. En veure aquell espectacle, totes les bèsties van pensar: “No ens convé un rei com aquest, tan traïdor i tan injust.”

Continuarà Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat

EL BALL DE SANT VIT ES BALLA DIA I NIT Hi ha danses populars de ritme frenètic. És el cas de la tarantel·la del Sud d'Itàlia, o el ranxo de l'Algarve portuguès. Són danses que es poden allargar hores. El ritme creix i augmenta la velocitat dels dansaires. El grup s'anima. Les parelles s'alternen. Xics i grans, homes i dones, participen amb més filigranes. Els músics insisteixen amb l'acor­ dió, panderos i timbals.

En un temps reculat es creia que les voltes vertiginoses de la tarantel·la curaven les pica­ des verinoses de serps o aranyes. La música porta a l'èxtasi i és sanadora. Músics i balla­ dors se senten membres d'un sol cos. Està documentat que a Europa, a l'època medieval, es van viure epidèmies de ball. Va passar a Estrasburg el juliol de 1518. Una dona va co­ mençar a ballar i a la fi eren centenars els que ballaven dies i dies, sense poder parar.

Hi va haver atacs d'histèria, defalliments i uns quants morts. Aquests balls massius i in­ controlats van rebre el nom de «ball de Sant Vit», patró dels malalts de convulsions.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

INFORME DEL 2017 Aquests dies estem rebent noticies que malmeten la reputació d’Oxfam per l’inadmisible com­ portament d’alguns dels seus membres i col·laboradors. Malgrat la tristesa que em provoca, vol­ dria comentar l’informe que aquesta ONG va fer de l’any 2017.

El passat mes de gener, Oxfam Intermón va fer públic el seu informe anual amb el títol “Pre­ miar el treball, no la riquesa”. https://oxfamintermon.s3.amazonaws.com/sites/default/files/documentos/files/resumen­premiar­ trabajo­no­riqueza.pdf és l’enllaç en el qual podreu trobar tota la informació sobre l’informe i el comentari de destacats personatges del món intel·lectual i polític. Però jo voldria posar el meu gra de sorra amb algunes reflexions sobre aquest informe.

Sense ànim de ser exhaustiu, aportaré algunes de les dades de l’informe: El 82% de la riquesa generada en l’últim any ha anat a parar a l’1% més ric, mentre que al 50% més pobre no va créixer gens ni mica. L’1% més ric acumula més cabals que la resta de la humanitat.

Entre el 2006 i el 2015, els salaris van pujar una mitja d’un 2% anual, mentre que la riquesa dels mil milionaris va pujar un 13% anual.

A Nigèria, els interessos que genera en un any la riquesa de l'home més ric, serien suficients per treure de la pobresa extrema a dos milions de persones (només amb els interessos).

Els monopolis generen beneficis excessius pels seus propietaris i accionistes a costa de la resta de la economia. El poder del monopoli s’agreuja pel clientelisme, per la capacitat de manipular les polítiques públiques per mantenir els monopolis ja existents i crear­ne de nous. Acords de privatització, entrega de recursos naturals per preus irrisoris, corrupció en les compres públi­ ques, exempcions i bonificacions fiscals, així com buits legals en la regulació fiscal, són una mostra de com les persones més riques i influents s’enriqueixen dels bens comuns (per exemple, el cas Castor).

En el cas d’Espanya, l’informe diu que la recuperació econòmica va a parar a mans d’una mino­ ria. En termes de renda, la recuperació ha afavorit quatre vegades més a la franja més rica de la població que a la més pobre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Els beneficis empresarials van créixer el 2016 respecte al 2015 un 200%, mentre que la despesa laboral per treballador es manté estancada des de 2012.

Per mi, la pregunta de fons és, si l’home està al servei de l’economia, o pel contrari l’economia està al servei de l’home. Caldria crear una economia més humana, ja que com diu el director de l’organització “mentre les nostres economies prioritzin la riquesa d’una minoria en detriment d’un treball decent per tota la ciutadania, la crisi de desigualtat persistirà”.

Per poder portar a terme aquest canvi, Oxfam Intermón demana al Govern espanyol i als grups parlamentaris, que estableixin un Pla Nacional de Reducció de Desigualtat que garanteixi, entre d’altres millores, una feina i salari dignes, amb la proposta de incrementar el Salari Mínim Inter­ professional (SMI) a 1.000 € mensuals en el 2020. Així com, per aconseguir una major equitat re­ tributiva, establir una escala de 1:20 entre el salari més alt i el mínim dins d’una empresa, i evitar la subcontractació com eina per reduir les despeses salarials. A més, el Pla ha de garantir una fisca­ litat progressiva. Per assolir­ho, l’organització demana una llei contra l’evasió i l’elusió fiscal.

No deixa de ser significatiu que Caritas demani que el salari mínim sigui de 1000 € per poder sortir de la precarietat, denunciant que el 12% dels treballadors (ja no parla dels aturats) tenen una renda inferior al llindar de la pobresa (que en Europa, només Romania i Grècia la superen).

El creixement econòmic d’un país va majoritàriament a la franja més rica, mentre que la més pobra no se’n beneficia, augmenta així l’escletxa entre rics i pobres. I no només a expenses dels més des­ afavorits, si no que també va diluint la classe mitjana, que és, al meu entendre, la pedra de toc de la salut d’una societat, fent que una petitíssima minoria d’aquesta classe mitjana ascendeixi a la fran­ ja dels més rics, i una part important passi a engreixar les files dels més desafavorits.

Tal com diu l’informe d’Oxfam: “per posar fi a la crisi de desigualtat, hem de construir una economia pels treballadors, no pas pels rics i poderosos”.

Josep Graells

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on des de l'albada del temps l'home ha considerat màgics, poderosos, i ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

El Puig Neulós i el Castell de Requesens El Puig Neulós és un cim arrodonit des d'on s'albira un ex­ tens paisatge dels Pirineus, tant del vessant francès com de l'Empordà. La Mar es fa present delimitada pel Golf de Ro­ ses i, més proper, el Cap de Creus. A ponent podía posar nom al cim del Canigó i si bé destacaven altres pics, no els podia anomenar per ignorar la seva correcta ubicació.

Pel vessant francès, el bosc de faigs arriba fins el punt més alt, mentre que per la banda de Catalunya fa pena veure la gran part de territori que es manté despullat d'arbres. És a partir del Castell de Requesens quan reviu l'esperança de tornar a gaudir d'un bosc que un dia la indústria del carbó se'l va fer seu.

Al cim del Puig Neulós, el pastor Manel hi va bastir una tor­ re de pedres l'any 1886, de tres metres dalt. Havent­hi pas­ sats tants homes, com anys, s'ha mantingut ben dret aquest monument senzill i elegant digne d'un home de biografia de la terra que el va veure néixer (1822) i que en el seu dia fou en Manel de l'Albera, mort als 90 anys.

No sé pas si avui dia s'ha obert la carretera, que temps enrere es prometia, des de Banyuls. El re­ corregut per arribar­hi el vaig iniciar al Pertús, cruïlla de la carretera nacional francesa en direc­ ció al Coll de l'Ullat i Puig Neulós. A poc d'iniciar aquest recorregut, apareix a mà dreta la carretera que mena a Sant Martí de l'Albera, on es troba la seva església romànica, de propietat privada quan hi vaig passar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS Aquest nucli de població és citat sota el nom de Sant Martí de Mont­forcat el 844. El Coll For­ cat, hauria donat nom a l'antic topònim (Mont Forcat). Encara al segle XVll el nom actual de Sant Martí de l'Albera (documentat l'any 1628) coexistia amb el de Sant Martí de Collforcat.

Aquest petit establiment monàstic depenia, des del mateix segle IX, del monestir benedictí de Sant Hilari de Carcassona (Llenguadoc).

L'església romànica de Sant Martí és del segle Xll, al seu costat hi ha el casal de Sant Martí amb la masoveria i, a poca distància, vers el nord­oest, el petit cementiri del lloc, ombrejat per un grup d'esplèndids i vells xiprers.

De la paret nord de l'església parteix un camí, que per dins del bosc, mena a la Font d'en Ma­ nel i al Coll Forcat. Es baixa pel vessant català i s'arriba al veïnat de Requesens i d'aquí per una pista al Castell.

Una mica més al nord del Castell de Requesens, hi habiten unes goges que són bones filadores.

La xicota de la contrada que sigui afavorida amb el do d'un fil d'elles, mai no li mancarà ... sem­ pre que no digui mal del fil, ni pronunciï les paraules goja ni boja.

Prop del Castell hi ha l'església romàni­ ca de Santa Maria que va ser transfor­ mada al segle XVlll en una masia, coneguda com el Mas de l'Església Ve­ lla. Tot i que la major part de les estruc­ tures originals s'han conservat, les transformacions efectuades amaguen l'aspecte original de l'església, tret de la capçalera, on els dos absis són encara ben visibles. Està documentada des del segle IX però les estructures conserva­ des són, probablement, del segle XI. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Pel que fa a la portalada, se sap que va ser traslladada al castell en les obres de reforma d'aquest, a la fi del segle XIX i actualment es pot veure com a façana principal del l'església del castell, dedicada a sant Romà. El timpà està esculpit amb una Mare de Déu entre dos àngels orants. És probable que en la reconstrucció s'hi haguessin d'afegir peces alienes a l'obra original però, en general, es considera que la major part pertany a l'església de Santa Maria.

Una noia d'aquest Mas de L'Església es va trobar una fusada (quantitat de fil enrotllat en un fus) i des d'aleshores va començar a guanyar diners venent­lo.

Al cap d'un temps, la seva néta a la que se li enredava la troca, se li va escapar de dir Vatua el fil!, i va endegar la madeixa i tota la seva sort a Can Pistraus: la troca i tot el negoci al darrera i les peces de roba cosides amb aquell fil es van desfer!

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (XI)

Escut del Bisbe Antoni Palau

Bisbe Antoni Palau Térmens Nascut a Valls el 27 de juliol de 1806, va estudiar al Seminari Conciliar de Barcelona, i també a Cervera i Tarragona. Fou ordenat sacerdot l'any 1837 i poc després esdevingué canonge de la catedral de Tarragona. En el Seminari d'aquesta ciutat fou catedràtic de Teologia. El 19 d'agost de 1853 fou proposat com a bisbe de Vic. Consagrat el 23 d'abril de 1854, prengué possessió del càrrec pocs dies després, concretament el primer de maig. Empunyà el bàcul de Vic fins al 17 de juliol de 1857, en ser designat bisbe de Barcelona. En aquesta ciutat va morir el 8 de ju­ liol de 1862, a causa d'un càncer de còlon.

El juliol de1842 va fundar la Revista católica, subtitulada Historia contemporánea de los pa­ decimientos y triunfos de la Iglesia de Jesucristo, la qual dirigí fins que fou nomenat bisbe.

Col·laborà amb sant Antoni Maria Claret en la creació de la casa editorial Librería religiosa (1857). Tingué una especial predilecció per Montserrat. Tant és així que el 1856, quan era bis­ be de Vic, hi aportà alguns sacerdots seculars per tal que ajudessin en l'atenció espiritual als fidels i pelegrins. Durant el període de 1856 a 1859 col·laborà activament amb la Junta de res­ tauració artística de Montserrat. Totes les cartes pastorals les va escriure en castellà, alguna tan desafortunada com la del 31 d'octubre de 1859, en la qual justificava la guerra d'Espanya contra Marroc, perquè, deia, permetria la introducció de la civilització europea, la millora del comerç i l'acció missionera evangelitzadora, i titllava les cabiles de "tribus bárbaras y fanáti­ cas". Rebé del govern espanyol la gran creu de Carles III (1858) i el sant pare el designà pre­ lat domèstic (1860), un important càrrec honorífic.

A la diòcesi de Vic volia fer una remodelació de parròquies, però el poc temps que s'hi estigué impedí de fer­la efectiva. Va iniciar el Boletín oficial del obispado, de gran utilitat a partir de llavors. Va recopilar i publicar els Officia propria sanctorum ecclesiae cathedralis et dioecesis vicensis (1857), un extens recull litúrgic de ritus (oracions, salms, antífones, etc.) dedicats a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS sants concrets, propis de la catedral i diò­ cesi de Vic, ordenats, a manera de brevia­ ri, segons el calendari eclesiàstic. També va dipositar a l'església del Carme unes relíquies de sant Agapit que havia portat un religiós. Tanmateix, l'acció més impor­ tant del seu pas per la diòcesi de Vic va ser l'aprovació, l'any 1856, de la fundació que sant Francesc Coll havia fet de la congregació de les Germanes Dominiques de l'Anunciata.

Van ser dues les visites pastorals que va re­ alitzar a la parròquia de Vacarisses, els anys 1854 i 1856, les actes de les quals es conserven en l'Arxiu i Biblioteca Episco­ pal de Vic (ABEV 1242/4, fol. 13r­13v; i 1242/4, fol. 74r, respectivament). A conti­ nuació se'n fa la transcripció.

Llibre de visites pastorals fetes pel Bisbe Palau

Visita pastoral del 20 d'octubre de 1854 "S. Pedro y S. Felio de Bacarisas. Nos D. Antonio Palau y Termens por la gracia de Dios y de la Sta Sede Apostolica, Obispo de Vich, del Consejo de S. M., etc., etc. Habiendo visitado la iglesia parrâl de los Stos Pedro y Felio de Bacarisas de la que es rector el Rdo D. José Font Pbro y en ella el cementerio, la reserva del Smô Sacramento, fuentes bautismales, santos oleos, altares, sacristia y sus ornamentos, los libros parrâles de rentas, celebraciones, admônes y co­ fradias con todo lo demas perteneciente al culto divino â mayor gloria de Dios y de la Smâ Vir­ O gen ordenamos lo siguiente: 1 . Siendo los titulares de la iglesia de los Stos Pedro y Felio se pondrá en un lugar preferente del altar mayor la imagen del primero asi como ya lo está la del segundo. 2o. En el altar de S. Juan Bautista se pondrá el ara mas aprosimada al borde de la mesa. 3o. Se quitarán algunos cuadros movibles que hay, en algunos de los altares. 4o. Todas las cofradias y admônes particulares que hay en la parrâ todos los años rendirán cuentas al cura parroco, y de no hacerlo prohibimos que hagan las fiestas acostumbradas. 5o. No habiendo po­ dido visitar personalmente la aneja de Rellinás y las capillas del manso Ubach y manso Pujol comisionamos al Rdo Cura parroco que las visite en nuestro nombre y nos de relacion de su esta­ do. Por ultimo renovamos todo lo anteriormente ordenado que no se oponga á estos presentes decretos y mandamos á este cura parroco que los haga saber á quien corresponda. Dado en S. Pedro y S. Felio de Bacarisas á 20 de octubre de 1854. Antonio, Obispo de Vich".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS Visita pastoral del 16 de juny de 1856 "Bacarissas. Nos D. ... Habiendo visito ..., siendo cura parro D. José Font pbrô ... provehemos: 1o. Que se dore el interior del ta­ bernáculo ó sagrario en que se guarda la Smâ Reserva o al menos o se cubra con papel dorado. 2 . Que se quite una ara sumamte del­ gada en la que ademas no aparese señal alga de haber sido consa­ o grada. 3 . Que se retiren de algunos altares los crucifijos de plomo ó de estaño y se sustituyan con otros mayores y de material mas conveniente. 4o. Que se encargue a los admôres y procuradores que procuren tener muy limpios de polvo y aseados los altares que les estan respectivamente encargados. 5o. Que se escite por todos los medios posibles la piedad y generosidad de los fieles para que por los medios que sea posible se construya un retablo ó altar mayor que sea decoroso y digno de la grandiosidad del templo, y se evite el desdoro que importa el carecer de esta parte de ornato.

6o. Altar privilo el del Rosario. Finalmte etc. Junio 16 de 1856".

Sant Francesc Coll

Església barroca del Carme (Rambla de les Davallades ­ Vic) (Continuarà)

Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

L'àngel de l'obertura – Vine, àngel d’ales esteses, vine, àngel d’ulls d’esperança i de cor magnànim, vine i fes que els homes no ens tanquem en el nostre petit cos ni absolutitzem cap de les nostres troballes, vine i fes que siguem com tu: homes de cor gran i d’ales obertes.

I vingué l’àngel. Vingué l’àngel d’ales esteses i de cor gran. Vingué i digué: – Veniu, humans, jo us faré entrar en el cor de la matèria, us faré entrar en el cor de la vi­ da i en el cor de l’home i en el cor de l’infinit, i comprendreu que tot és obertura, una obertura sense límits, una obertura confiada, plena d’esperança.

I vam seguir l’àngel. Seguírem les petges dels seus peus i entràrem en el cor de la matèria. I quan fórem en el cor de la matèria ens adonàrem que era pura obertura. El cor de la primera matè­ ria era pura energia oberta, una energia immensa, oberta a tot i a l’enllà. Cada grumoll d’energia romania obert per a combregar amb els altres grumolls, amb l’univers tan vast, amb l’infinit tan in­ sondable. I quan els feixos d’energia s’unien per a formar àtoms i molècules, els transmetien l’ins­ tint d’obertura perquè ells, a llur torn, restessin oberts per a fer sardanes de cadenes, immenses corrues de cadenes, sabedors que sols així arribarien a la vida i als somnis.

Després, l’àngel ens dugué al cor de la vida. I la vida era obertura. Fins era una obertura més gran que la de la matèria, una obertura plena de llibertat, una obertura curulla de records i de missatges.

Seguírem l’àngel per les infinites constel·lacions de vida i ens adonàrem que cada brodat de vida somiava. Sí, tota vida somiava. Somiava paraules i cançons, somiava en l’home i en el mot de cada cosa, somiava infinits i eternitats. Perquè, què són els somnis sinó pura obertura?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS I continuàrem enllà, duts per les paraules de l’àngel. Seguírem els seus mots, suspesos en l’aire, suspesos en els espais immensos de l’univers, seguírem els seus mots que fecunden la terra i sig­ nen cada cosa, els seguírem i ens trobàrem amb l’home. I veiérem, en el cor de l’home, que aquest també és obertura, una obertura immensa, desclosa a tota dimensió, una obertura desclosa a la història i al futur, desclosa a la comunió de totes les coses i de totes les idees, fins les més llunyanes, fins les més altes, una obertura que somiava impossibles i teixia esperances, una obertura que solcava l’infinit i l’eternitat. Comprenguérem que l’home només si és obert pot combregar amb l’altre home i amb l’univers, que sols si és obert pot comunicar­se amb els altres i assumir cada esclat de vida i d’ésser i de bellesa, comprenguérem que només si és obert pot ro­ mandre en pau amb si mateix i amb l’existència. L’home brodava presents i somiava futurs, i així descabdellava la història, l’home, aquest etern somiador.

Per fi, il·luminats per la mirada de l’àngel, pervinguérem al cor de l’infinit. I veiérem que també era obertura, una infinita obertura. No hi havia fronteres, no hi havia camins, sinó sols infinit i obertura, sinó sols comunió. Quan entràrem al cor de l’infinit, duts per la pura mirada de l’àngel, ens adonàrem que combregava amb la primera energia. I tot tornava a començar.

Tot era u, tot era una unitat infinita, tot era una comunió infinita, tot era una obertura infinita.

I d’allà estant es veien totes les coses i es combregava amb totes les coses, amb les estrelles i les gotes d’aigua. I esdevinguérem u amb tot, capbussats en l’infinit, i tot ho comprengueren, tot ho abraçàrem. I ho érem tot.

Llavors, l’àngel digué: – No cal desprendre’s de res, sinó solament obrir­se.

A cavall de les ales esteses de l’àngel seguírem el nostre camí. Volàvem lliures com els ocells, com els estels, com la llum dels espais siderals. Ja no estàvem tancats en nosaltres mateixos, en el nostre petit jo, ja no transformàvem en ídols ni idees ni coses, ja no teníem por ni inseguretat.

Vencérem la incomunicació, puix que els vels s’esquinçaren i les muralles caigueren. Tot era transparent. No hi havia secrets, ni cambres tancades. I els homes esdevinguérem comunió.

I comprenguérem que havíem nascut de l’obertura i que sols amb l’obertura podíem prosseguir la història.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS Estimar, per viure feliç Com cal viure per ser feliç? Estima per sobre de tot, a tothom.

Accepta la vida, les persones. Fes d’elles la teva raó de viure.

Busca el que hi ha de bo en tot i en tothom. No facis dels defec­ tes dels altres una distància, i sí un apropament. Somia, però no perjudiquis a ningú. Tingues fe.

Creu, sempre hi haurà una sortida, sempre brillarà una estrella.

No corris, per què tanta pressa? Tot pot esperar, menys quan es perd la salut i la vida.

Mira al teu voltant. Quants amics tens? Ja has fet feliç a algú avui? O has fet patir a algú amb el teu egoisme, cinisme i arrogància?

Entén les persones que pensen diferent. No les reprovis, ni vulguis imposar mai el teu punt de vista. Respecta la diversitat de pensament i d’actuació en tots els àmbits. No jutgis, millor tracta de comprendre el pròxim.

Mai et cansis de fer el bé, d’ajudar al necessitat, de donar una paraula de consol a qui està trist, de visitar a qui està sol. Perquè aquell que dóna sense esperar res a canvi, tot el sembra, un dia ho recollirà en abundància. Tot el que dones de cor, torna a tu en major proporció. No et preocu­ pis si no et corresponen el bé que fas. Déu ens estima per sobre de tot. Sigues coherent.

La felicitat té lloc quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia. L’amor és paci­ ent, és servicial. No té enveja, no és altiu, no és arrogant, no obra amb duresa, no cerca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra de la veritat. Tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (1Co 13,4­7) Ser feliç és tenir maduresa per dir m’he equivocat, és tenir gosadia per dir perdona’m, és tenir sensibilitat per dir et necessito, és tenir capacitat per dir t’estimo. (Fragment del missatge d’any nou del Papa Francesc).

Montserrat Rosell Pujol Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS

Indrets de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac

Masia de Puigdoure

La masia de Puigdoure o Puxtoure està situada en una terrassa situada al vessant de llevant del turó de Puigdoure, a 683 msm, en zona d’entorn de bosc de roure, alzina, pi blanc i pinassa, amb sotabosc arbustiu, així com algunes zones de terrasses d’antic ús agrícola. Es troba dins la zona de protecció paisatgística del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac (N 41º 40.278 E 1º 56.572).

El conjunt que forma el mas Puigdoure està format per un cos principal al que es van afegir en diferents èpoques altres cossos a la banda sud i a la nord, a més de dues edificacions més inde­ pendents, un pou i un avenc que fa les funcions de cisterna de recollida d’aigües pluvials. El cos principal, situat al centre, és el que es troba en pitjor estat, tenia dues plantes d’alçada i coberta a dues aigües de teula àrab amb carener N­S, forjat de bigues de fusta i revoltons; la façana s’obre a llevant i conserva el portal d’arc de mig punt amb dovelles de pedra sorrenca, dues finestres al pis amb llinda, brancals i ampit de pedra, una d’elles té inscrita la data 1743, possible data d’una reforma. En la façana oposada hi ha una altra finestra d’aquestes característiques, tot i que resta tapada per altre cos afegit i molta vegetació. A la banda sud hi ha un cos fruit d’una ampliació feta al segle XIX, de planta rectangular, consta de tres plantes i coberta d’un vessant inclinat a la façana de migdia. A la planta primera hi ha dues balconeres amb la seva llosa i barana de ferro.

Tant llindes, com brancals són de maó massís i estaven pintats de color blanc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS L’accés es realitza per una porta a la façana nord. Al costat d’aquesta edificació, per la banda de ponent i tocant també a l’antiga casa, hi ha un cos rectangular que fins fa poc temps tenia dues arcades geminades de mig punt a la façana formant una eixida, però que actualment estan ensor­ rades. A l’interior es pot veure un espai en planta baixa que estava cobert amb volta de canó, igual que els baixos de la casa antiga que, degut al desnivell del terreny, queden soterrats. Al nord de l’edifici principal hi ha una cons­ trucció independent que conserva la teulada a doble vessant i que alberga dues tines en bon estat, una és circular i l’altre quadrada, totes dues folrades amb cairons ceràmics. Separat de la masia i davant d’aquesta, a la banda de ponent, resten els murs d’una edifica­ ció de planta rectangular que ha perdut Restes del trull d'oli la teulada, que albergaven un antic trull d’oli, del que resta la mola del molí, així com la silueta d’una premsa que estaria encastrada a la paret. Hi ha també una cisterna a uns 25 mts. al N­O de la casa que aprofita un avenc natural i acumula l’aigua de pluja que es fa arribar amb canalitzacions excavades a la paret de roca natu­ ral. L’interior de la masia es troba en mal estat ja que el sostre s’ha esfondrat, tot i que encara es poden distingir unes anelles de fusta de 1,60 m. de diàmetre d’antigues bótes de vi. Al camí abans d’arribar a la casa hi ha un pou cobert amb cúpula de pedra.

La masia data d’època medieval, primera datació al segle XIV, es van fer ampliaci­ ons a finals del XVII i al XIX. Surt es­ mentada en el fogatge de 1553 (Iglésies, 1979) que nomena a Narcís Puig Roure, També a la consueta de Mura de 1592 (ABEV) en la que consta que hi habitava Salvador Puxtoura i 11 persones més.

Aquesta informació és la que permet afir­ mar que la casa ja existia al segle XIV, Tenim també un document de l’any 1663, quan Jaume Puigdoure pagès de Santa Creu de Palou era tutor i cuidador dels fills d’Antich Puigdoure (ACT; Ballbé, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS 1997). A la mateixa casa tenim gravada la data 1743 en una llinda de la casa antiga, probable­ ment fruit d’una ampliació o reconstrucció, i el cos més modern data del segle XIX. Les masies de Santa Creu de Palou: Matarrodona, Puigdoure, la Casa del Putget i el Farell, al segle XVIII van tenir un important auge econòmic degut a la producció de vi, com ho demostren les llindes gravades en les portes de les cases i els cups. L’antic ma­ sover de la casa, Ramon Montagut, va trobar cinc monedes de coure, Ardits de billó, moneda barcelonesa, en retirar la runa de la teulada de la casa antiga que se li va enfonsar, cap als anys 1970­80. En aquella època la casa era utilitzada com a corrals de bestiar. Entre els habitants de la masia podem citar: Salvador Puxtoura, Montserrat Puxtoura, Antich Puxtoura i Joan Siedra, Gimena i Pere Scorgell, Francisca i Endolsa Puxtoura, Caterina i Joan Puxtoura, Antoni Puxtoura.

Ardit de billó de Felip III (1614)

Una llegenda recent afirma que a les ruïnes d'aquest mas, s'hi han vist serps de cabellera, que tindrien més de dos metres de llarg.

Extret de: https://muredine.wordpress.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 49

ACTUALITAT

VACARISSES NEVAT (11­12 ... i 28 DE FEBRER) Fotos: Pepita Casas i Pere Casas

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 50