596 abril 2018

Núm. 596 ­ Abril de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Sant Jordi i el Drac (Sankt Göran och Draken, en suec) és una escultura medieval d'estil gòtic (1489) que hi ha a la catedral d'Estocolm. Va ser un encàrrec de Sten Sture el Vell per a celebrar la victòria contra els danesos i que havia de ser el seu monument funerari. L'obra, feta en fusta de roure i altres materials, a escala real, ha estat atribuïda a Bernt Notke i representa la llegenda de Sant Jordi i el Drac.

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Des de Viladecavalls 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 14 Dels diaris 18 Racó del conte 24 Indrets de Vacarisses 26 Col·laboracions 28

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells i Jaume Pintó Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Jesús Cano. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Març Dia 6 Enterrament d'Àngel Fernández Blánquez.

Dia 18 Un grup del Centre Cultural de Cornellà de Llobregat visita l'Església, les maquetes i el Castell.

Dia 20 Missa exequial per Justina Arcos Botas. Va morir el dia 17.

Del 25 al 31 SETMANA SANTA

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Els viatges de l'Amat La presó preventiva dels quatre polítics catalans només s’entén des d’una inter­ pretació de la llei inspirada més en la venjança que en la justícia. Els quatre pre­ sos polítics continuen en presons lluny de les seves famílies i suporten situacions personals de diversa dificultat.

De tot el seu entorn, les grans víctimes d’aquest despropòsit són els menors que viatgen amunt i avall per visitar el seu pare. Són els fills d’Oriol Junqueras, que amb millor o pitjor humor llegeixen els contes del pare i viatgen i conserven la pi­ lota que el pare els regala. És el fill de Jordi Cuixart, que encara no té un any i en cinc mesos ha fet 22 cops els 650 quilòmetres d’anar i els 650 quilòmetres de tor­ nar que el separen del pare. Setmanalment, per escoltar la seva veu quaranta mi­ nuts darrere d’un vidre.

El dia que vaig conèixer Cuixart vam parlar de política i de sacrificis. Em va ex­ plicar que tenia un nen de pocs mesos. Es diu Amat, em va dir. No prou content de posar­li Amat, Cuixart reia explicant que volia dir­li Amat Cor de Lleó i que només la intel·ligència pràctica de la seva companya ho havia pogut evitar (a mit­ ges). Parlava del nen amb el coratge i la tendresa amb què s’expressa per carta després de cinc mesos a la presó.

Ningú no podrà restituir­li el temps, ningú no té dret a actuar amb aquesta crueltat innecessària. L’acostament i l’alliberament dels presos és una qüestió de justícia.

Hauria de ser una causa comuna, transversal, de tots els polítics decents.

Esther Vera ­ diari ARA 19/03/2018 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l’any 3 B (18)

Mc 1, 14­20

Déu és un misteri i un enigma que no està a l’abast de la nostra imaginació per més eixerida que sigui.

Al voltant d’aquesta idea els homes de totes les èpoques hem fet molta literatura barata volent explicar l’inexplicable. L’hem posat al nostre abast, ben arran de terra, com un altre de la colla, i li hem fet dir moltes més coses del compte. Déu és una realitat que és bo creure­la. Ha fet un bé immens a moltes generacions.

La història del món s’ha enfrontat moltes vegades amb aquesta idea i sovint ha deixat mal parat el concepte de Déu reduint­lo a l’altura o a la baixesa de les persones; o sigui com si fos un rondinaire o un mastegatatxes com nosaltres.

Déu és una altra cosa, imponderable per damunt de tot: un PARE­MARE que es­ tima i no cal donar­hi gaires més voltes perquè encara prendríem mal...

La fe és una aventura.

A mi m’agrada repetir sovint una mena de pregària que he anat elaborant i que em va a la mida. Ja sabeu que cadascú és un petit món irrepetible.

Diu així: “No us he vist ni us veuré mai en aquesta vida, però US MIRO i AD­ MIRO cada dia i a cada moment.

Jo crec en Vós i en tot el què hi hagi i encara que no ho sembli gens ni mica US HE ESTIMAT, US ESTIMO I US ESTIMARÉ FINS AL FINAL”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM I després de tot això, giro full.

Això de no veure’l i admirar­lo... vull dir que hi ha coses que em fan pensar i això sense moure’m de casa: una sortida de sol darrera de Coll Cardús, la seva passejada triomfal de cap a cap del terme i la seva posta llampant darrera l’im­ mens Montserrat... Pot ser que els entesos d’aquest món no hi estiguessin gaire d’acord... Guaitant el sol, miro i admiro a algú que no veig...

Sebastià Codina i Padrós Foto: Joan Altimira

Anna Gabriel i Sabaté Sallent, 1975

Educadora social, professora de Dret i política catalana

“L’aprenentatge del 9N és molt clar: sabem el que no avalarem ara. No estem aquí per repetir el 9N. El referèndum ha de ser una cosa prevista. Tot el Govern ha d’es­ tar preparat per fer els passos que poden comportar una repressió. La CUP està pre­ parada per afrontar conseqüències, fins i tot penals. Tenim deu diputades preparades.

I darrere nostre, hi ha deu diputades més, i darrere, deu diputades més...”

“La CUP no seguirà amb la vida parlamentària ordinària com si res hagués passat si no es celebra el referèndum per manca de determinació. La diferència d’ara respecte el 9­N és que aquella va ser una nova fase del processisme, però això ja es va fer i ara no avalarem una consulta com aquella. Ja se n’ha viscut un i no es­ tem aquí per repetir­lo”.

“Estic preocupada pel nou espai dels Comuns. Penseu que el nostre dia a dia no és amb Xavier Domènech, sinó amb Catalunya Sí que es Pot, que es posa al cos­ tat del PP per condemnar l’enganxada d’adhesius d’Arran. Violència no és que uns joves vagin amb adhesius a la porta d’un partit polític, violència és la tra­ jectòria del PP i la seva manca de democràcia”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 595 ­ Març 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Magret d'ànec a l'oporto

Ingredients: Magret d´ànec.

All porro, ceba, pastanaga, tomàquet i herbes.

Vi d'Oporto, brou, patates i farina.

Julivert, oli d'oliva verge, sal i pebre.

En una paella de rostir hi posem l'oli i el magret amb sal i pebre.

Fem la bresa i, a mesura que es va coent, s'hi afegeix el tomàquet i el vi d'Oporto. Es reserva el magret i es continua fent la salsa, molt lleugera, ja que només ha de quedar una mica napat. Farem servir el brou i la farina per aclarir­la o espessir­la.

Fem les patates angleses, les passem per la mantega i julivert.

A l'hora de muntar el plat, es talla el magret ben fi i es disposa en forma de ventall o segons el criteri de l'autor/autora. Es napa i es decora. Es serveix ben calent.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

El campanar més alt de Catalunya

El campanar de l'església de Sant Joan és tot un símbol de la ciutat de Valls. La seva espectacular alçada, 74 metres, el converteix en el campanar més alt de totes les esglésies parroquials de Catalunya i en un privilegiat mirador del Camp de Tarrago­ na. Des del replà de les campanes es poden albirar els pobles i camps de fins a cinc comarques diferents.

Les obres de construcció d'aquest giny de pedra i ferro van començar al mes de març de 1896. L'autor del projecte va ser l'arquitecte barcelonès Francesc Villar i de l'execució de les obres es va encarregar el mestre vallenc Joan Oller. Després d'uns mesos, durant la festivitat de Santa Úrsula de 1897, el flamant campanar nou va ser beneït en un acte que va suposar un gran esdeveniment per la ciutat de Valls.

Al llarg dels anys, la pedra calcària utilitzada a l'obra va ser causant d'un greu procés de degradació de l'estructura. Els treballs realitzats per la Comissió prorestauració del campanar de Valls i les aportacions econòmiques de molts vallencs va permetre la con­ solidació i restauració de tota la pedra de la part superior de l'edificació, mitjançant un treball laboriós que va començar l'any 1984.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Quan ens sobreabunden els èxits, cal buscar amb insistència la força suficient per plantar cara al fracassos que s'apropen...

Ens deixem empaitar massa per les presses, les immediateses i les impaciències. Hi ha perill d'estimbar­nos rostos avall...

Quan una llei és injusta, no només tenim el dret a desobeir­la, sinó que ens hem de comprometre a barrar­Ii el pas...

No volem que ens governin bé els de Madrid; el que volem és que deixin de governar­nos...

El pitjor disbarat del rei..."el castellano nunca ha sido impuesto".

En ser pares mai no hi ha hagut professionals, sinó molts aficionats disposats a aprendre una mi­ ca cada dia...

Hi ha un pilot de receptes perquè els fills creixin feliços, intel·ligents i amb una sòli­ da autoestima. Hi ha tantes receptes que és impossible donar l'abast...

Hi ha pares que, quan tenen fills, s'adonen que saben menys del que es pensaven i que potser no cal ser tan professionals; tal volta només uns aprenents ben disposats a enfrontar­se a la gran tasca amb esperança, optimisme i amb moltes ganes d'aprendre dels errors...

En l'educació dels fills, mai no es pot deixar de banda el mestratge dels pares...

Ensenya més l'experiència que l'haver devorat un pilot de llibres...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

Cops que es tornen no fan mal.

Dels afavorits en surten els desagraïts.

Costum fa llei.

Del que no has estudiat, no en tractis, què és nicitat.

D'agravi tolerat, altre en vindrà.

De callar, mai te'n hauràs de penedir.

De la discussió en neix la claror, si no s'apa­ ga la llum.

Dels llibres, pren només el què et convé, i fes­ho bé.

Dels teus podràs dir, però no mal dir.

Dir ton secret et poses la corda al coll.

De pecadors molts, de sants pocs.

De pillo a pilllo, qui va al davant, guanya.

De prometre a complir, hi ha molt tros per penedir.

Digues el que saps, però no diguis qui t'ho ha dit.

Digues sempre sí, per mal que siga.

Sortós qui amb bé comença.

De qui no et mira al parlar, no te n'has de refiar.

Dos no afirmen, però tres ho cofirmen.

Deixar és germà del tornar.

El bé, és de qui se'l guanya.

Del bon barò, pren bon consell.

El bé i el mal es toquen.

Del que no creu el bastó, no n'esperis res de bó.

El bé que es fa forçat, es compta com fet de grat.

Del que no entenguis ni en compris ni en venguis.

Recopilació: Josep Caba Transcripció: Laura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 9

DES DE SITGES

EL CAU FERRAT

El Cau Ferrat va ser la casa­estudi de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861; Aranju­ ez, 1931), una de les figures més destacades del modernisme català. De retorn d'un viatge a Itàlia, el 1892, va comprar un parell de casetes de pescadors enfila­ des sobre la costa, i va encarregar a l'arquitecte Francesc Rogent que hi construís un nou edifici, la qual cosa va fer aprofitant elements de l'antic castell medieval de Sitges.

La planta baixa es va destinar a habitatge. Al primer pis, s'hi va col·locar la col·lecció de ferro forjat que havia reunit en la seva joventut. De totes les col·leccions que conté el Cau Ferrat la que avui desperta més interès és la de la pintura i dibuixos. Hi són representats els artistes més destacats de la generació modernista: Ramon Ca­ sas, Aleix Clapés, Pere Ferran, Joan Llimona, Arcadi Mas i Fontdevila, Joaquim Miró, Isidre Nonell, Darío de Regoyos, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga. I també artis­ tes més joves, com Hermen Anglada Camarasa o Picasso. L'art de Santiago Ru­ siñol està representat en una àmplia gamma de registres que van del realisme al simbolisme.

La música va tenir un paper molt destacat en la vida del Cau Ferrat. Els principals músics de l'època van passar pel Cau, començant pels grans amics de Rusiñol, Enric Morera, Albéniz, Granados i Millet. En el piano del Cau Ferrat, Manuel de Fa­ lla hi va compondre una part de les seves obres.

Extret de: sitges.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

Les il·lusions més properes De vegades una meta és la quimera que en un calaix s’amaga i difumina; ideals que s’han trencat com a joguina, com la il·lusió que es perd i no s’espera.

Vull tenir esperances més properes, les que al costat ensenyen i caminen, les que el comú sentit ens dictamina, les que amb el temps són vives i senceres.

Un gran amor Dius que sóc petit encara?

També ho són les flors del camp, i la gota que amb constància el got d'aigua va vessant; i les espurnes que volen i la llavor, germinant, i el bes que deixo als teus llavis quan els meus van suspirant.

No vull trobar­me portes ja tancades, seran millors les rendes previsibles que utopies que només són somiades.

M’he d’oblidar de metes invisibles i de glòries que, massa distanciades, a la llarga... són camins a l’impossible.

Pedro Puerma

Dius que sóc petit encara?

El meu cor és molt més gran!

Com la mar escumejanta, con el sol il·luminant, com les estrelles que brillen dalt del cel, tot tremolant, com el neguit que jo sento quan et tinc al meu davant...!

Joan Sisamón Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 11

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

LO MARRACO Jo estimava el Marraco. Ningú no ho va saber mai, ni jo mateixa, però ara m’adono que si tens tantes ganes de veure algú (o quelcom), tremoles de cap a peus i les cames et fan figa quan és prop, gairebé plores si no es presenta, et quedes sense alè quan passa pel teu davant i somnies amb els seus ulls i ullals, el sentiment que tenia quan apareixia devia ser amor del bo. Sortirà el marraco?, preguntava amb veu de nena innocent, per evitar ser descoberta. Lo Marraco no arri­ bava mai al nostre carrer, calia anar fins al carrer Major o fins a Fernando. No sabíem mai si el veuríem al final d’una processó o d’una cavalcada i jo tremolava tota fent veure que no tenia gens de por ni emoció per veure aquella bèstia antediluviana que només jo sabia que no estava feta de cartró. Tampoc era de carn. Era d’escates que brillaven, d’un color verd que lluïa molt més si el pressupost municipal havia destinat diners a pintar­li les ungles i part de la carcassa.

Però era viu i només ho sabia jo.

I, sovint, però no a totes les desfilades, l’escoltava arribar mentre m’esforçava per veure per da­ munt dels caps de la gent. Encara estava lluny i jo ja sentia un rugit tan esfereïdor que gairebé em feia escapar el pipí. Però la meva expressió era digna i aparentava total indiferència, no fos cas que el meu germà se n’adonés. Però se n’adonava dels meus sentiments estranys i de vega­ des em feia la guitza dient­me que el Marraco ja no sortiria més. Curiosa manera de fer enfadar una nena: lo drac ferotge no tornarà mai. Llavors, tot d’una, veia el capot immens que es movia lentament d’un costat a l’altre mentre treia fum i foc per la gola. I, si aconseguia posar­me al da­ vant de tothom o el meu germà m’alçava per sobre dels caps, veia passar per davant aquell drac bo i immens que descansava sempre acotxat sobre les seves quatre potes i quan girava el cap on jo era, per un segon se’m quedava mirant, abans que els seus ulls vermells es perdessin per sobre de la gent fins anar a parar al riu Segre.

Però no llencis boles a dins la boca del Marraco, home, va dir un cop mon pare. Mon germà, amb la punteria que el caracteritzava quan disparava amb l’escopeta de perdigons o el tirador, li havia encertat una d’aquelles boles de paper plenes de confeti entre els ullals i allí s’hi havia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 12

DES DE VILADECAVALLS allotjat, sense desfer­se, donant­li l’aparença de nen tòtil que deixa caure la baba quan li donen un caramel. Mon germà va quedar una mica avergonyit d’haver­li pres la dignitat a la nostra bèstia estimada, però al fons estava content i estarrufat.

Però fins i tot així, penós i indigne, vaig seguir estimant­ lo en secret. El meu amor va suportar les pelades que a causa de la deixadesa dels seus cuidadors li feien ense­ nyar el cartró (ai no, la carn de drac!) i li aprimaven el coll fent­lo semblar un d’aquells gossets de mentida que tothom portava al darrera del cotxe i que anaven fent que sí amb el cap, sense cap solta. Vaig seguir estimant­ lo en secret i aguantant­me la pena quan em van dir que la crescuda del riu se l’havia emportat del magatzem (vivia en un magatzem??!!) i l’havien vist naufragar riu avall, potser mort. Però, igual que un Au Fènix sense ales, ressorgia de les seves desgràcies i tornava a la pro­ pera desfilada, cada cop més maquillat i alicatat, com si fos una vedet del Paral·lel. Qui fos Marraca, m’hagues­ sin pintat i posat nous embenatges, m’haguessin recarre­ gat les piles perquè hagués continuat tenint veu esfereïdora i m’haguessin pintat els ulls ben vermells, com els ha de lluir una Marraca de categoria feréstega.

Però el temps i les comarques ens van anar separant i jo vaig tenir dos fills que no s’hi van as­ semblar gens. No sé si em deu recordar, però quan torni a sortir en alguna festa, li dieu que jo no l’he oblidat mai.

La paraula marraco ve de l'euskera i significa senzillament "drac". Pels lleidatans, el drac és un animal totèmic de Lleida.

Sabem de la seva existència al segle V a. de C. Com a animal mitològic no ha existit mai i la seva representació és lliure.

Pels antics ilergets aquest animal era la representació del seu déu, el seu símbol. Els cabdills eren considerats els fills de Déu i com que el cabdill més important era Indíbil, el Marraco era con­ siderat el seu pare espiritual. Aquesta figura d'animal monstruós, amb forma de drac, circulava amb un vehicle, ja a l'edat mitjana, a les processons de Corpus.

Forma part de l'extensa col·lecció gegantera de Lleida. L'actual representació es va construir el 1957 i presideix tots les celebracions populars. Fa 8,50 m de llarg per 2,90 m d'ample i 3,75 m d'alçada. El seu pes supera les dues tones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

25 anys del Cor de Vacarisses És ben conegut per tothom que la música és un llenguatge universal, que no coneix fronteres, uneix i inspira. No en va, el gran pintor Delacroix ja deia que la música era la voluptuositat de la imaginació.

El cant coral, sent part essencial de la música, té la virtut d’incorporar la veu com a instrument, permetent així que qualsevol persona pugui par­ ticipar d’aquest plaer.

A

quest mes d’abril, el cor de Vacarisses celebra els seus 25 anys d'existència. Va néixer l’any 1993 amb ganes de voler recuperar una tradició que s’havia perdut. L’origen es pot situar en unes trobades a Gréixer que feien els cantaires de la parròquia, que sempre aca­ baven la festa amb cançons populars i que, de mica en mica, es va anar institucionalitzant, la coral de la mongeta podrida li deien aleshores. D’aquell grup pioner, 25 anys després encara hi ha quatre cantaires que hi són a hores d’ara: la Conxita Font, la Maria Badia, la Pepita Rius i el Pere Roumens.

El cor va començar com a coral de la parròquia (per allò que deia Sant Agustí de que qui canta resa dues vegades), però va decidir ampliar els seus horitzons i obrir­se a altres àmbits. Va ser la Josefina Alavedra qui va aglutinar el grup, va buscar un director, el Marc Marcet, i es van constituir com a cor de Vacarisses.

El nombre de cantaires ha variat al llarg dels anys, ha tingut moments d’esplendor, amb quaranta cantaires, i moments més crítics, amb pràcticament una dotzena. A hores d'ara, l’integren vint­i­ tres cantaires, amb edats compreses entre els quinze i els vuitanta­dos anys.

Habitualment, el cor actua a Vacarisses: Concert de Nadal, Missa de Festa Major, Trobada de corals (anomenada Xococoncert per la xocolatada que es fa després). Però també ha realitzat diferents actuacions per les comarques del Bages, del Solsonès, de l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Barcelonès, el Vallès Occidental i l'Oriental; però també ha sortit més enllà de Catalunya, deixant la seva empremta a Begoña i Portugalete en el País Basc, a Ciutadella (Menorca) i a Campo de Criptana (La Mancha).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Festa Major ­ 1996

Inicialment assajaven els dissabtes a la tarda i, actualment ho fan els dimecres al vespre. El re­ pertori és molt variat, va des de la cançó tradicional i popular catalana o d’arreu del món, pas­ sant per obres d’especial rellevància: “Oratori de Nadal” de Camille Saint­Saens, “Glòria” d’A. Vivaldi, “Missa brevis en Do M” de Ch. Gounod, Missa in C “Spatzenmesse” de W. A. Mozart i per produccions originals (“Jazz Nadal”). Recentment ha estrenat una Missa Polifònica per la Festa Major composta per un exmembre del Cor, en Francesc Torras.

Xococoncent ­ 2011 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT En la actualitat, el seu director és l’Andreu Brunat, i la seva presidenta l'Isabel Trias, que ens co­ menta que, per aquest 25è aniversari, tenen previst fer tres concerts de la Missa del Francesc Torras, conjuntament amb alumnes de l’Escola Municipal de Música de Vacarisses, una a les esglésies romàniques de Terrassa, una altra a l'església de sant Pere de Vacarisses i una tercera a Viladecavalls. I, per posar la cirereta, intentar fer una sortida internacional, a poder ser a Viena.

Seria una molt bona celebració per les noces de plata de la coral.

I és que, com deia Nietzsche, la vida sense música seria un error.

Ciutadella ­ 2016

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

NAIXEMENT D’UN NOU PROJECTE

Em presento, sóc l‘Alícia.

Vinculada a Vacarisses per haver treballat a l’escola bressol “El Xic”, on hi vaig fer una bo­ na colla de companys i amics. He participat a la Marató de TV3 durant els últims anys pro­ mocionant el meu esport, la meva passió, el tir amb arc.

I, a petició d’una personeta molt especial, m’he atrevit a engegar aquest nou projecte. Amb l’ajut de la regidoria d’esports de l’ajuntament de Vacarisses, donem aquest salt i ens po­ sem en marxa.

Estem fent les passes i tràmits necessaris per a la constitució de l'associació "VACARISSES ARC CLUB", que ja ha començat a caminar tímidament, però que de ben segur creixerà molt aviat.

Com a tècnica d’aquest esport, he fet i faig cursets d’iniciació, classes grupals per a l'Es­ cola Catalana de Tir amb Arc (ECTA), i aquest nou projecte VAC que neix amb un altre concepte de la pràctica del tir amb arc, l’esport en família.

El fet de poder compartir aquesta activitat amb pares, fills, néts, cosins, amics... és molt engrescador i enriquidor per a tots. Un esport on gaudim d’un temps i d'un espai tots plegats.

Si teniu ganes de provar­ho, us esperem els dissabtes de cada setmana, de 2/4 de 10 a les 11 del matí, a l'edifici de La Fàbrica.

Atenció, això enganxa!!!

Salut i fletxes!

Alícia Vargas Cots Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS

7 d’octubre de 1934. El president i el Govern de la Generalitat són detinguts i empresonats. El dia abans (fets del 6 d’Octubre) el president i el Govern de Catalunya havien proclamat l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La proclamació del president Companys era la res­ posta del Govern de Catalunya a dos fets que havien malmès la confiança entre els governs de Barcelona i de Madrid i entre la societat catalana i l’espanyola: la brutal retallada de les Corts espanyoles a l’Estatut de 1932, el primer text estatutari de la Generalitat contemporània, i les agressives polítiques involucionistes del govern espanyol sorgit de les eleccions generals de no­ vembre de 1933, format per una coalició de partits conservadors i antiautonomistes (i fins i tot antirepublicans) liderada per la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i el Partido Republicano Radical (PRR). La resposta armada de l’Estat espanyol se saldaria amb l’empresonament del govern legítim i democràtic de Catalunya, el tancament del Parlament, la suspensió de l’autogovern i la intervenció de la Generalitat.

Qui governava a l’Estat espanyol?

Les eleccions generals de novembre de 1933 havien provocat un daltabaix en la composició de les Corts espanyoles. Aquelles eleccions les va guanyar la CEDA, que va obtenir 115 diputats dels 472 de la cambra. La CEDA havia estat creada pocs mesos abans d’aquelles eleccions i gi­ rava al voltant de figures polítiques de la dreta dinàstica, entre les quals destacava el líder, l’ul­ traconservador José Maria Gil­Robles y Quiñones, que, reveladorament, havia fet la carrera política durant la dictadura de Primo de Rivera (1923­1930), a l’ombra dels ministres Calvo So­ telo i Ossorio Gallardo. La CEDA era un conglomerat de petits partits que representaven la ideo­ logia i els interessos dels funcionaris madrilenys, les oligarquies agràries castellana i andalusa, l’estament militar i el clergat de bona part de l’Estat espanyol. Era la representació més fidel de l’atàvic fenomen del caciquisme polític i econòmic.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS Amb els vots dels 115 diputats de la CEDA no n’hi havia prou per formar govern. I en aquell context va entrar en joc el PRR, que havia obtingut 104 diputats (10 més que als comicis ante­ riors, els del 1931). El PRR era una formació política liderada per Alejandro Lerroux, que en el curs de la seva carrera havia fet un curiós viatge des de l’esquerra obrerista anticatalanista fins a la dreta pretesament renovadora. Un viatge que no li havia estalviat la pèrdua de suports impor­ tants, cosa que compensaria amb l’enduriment progressiu del seu discurs espanyolista i anticata­ lanista. La premsa de l’època havia apuntat unes reveladores complicitats entre les oligarquies bancàries i industrials de Madrid i el PRR. Doncs bé, amb l’afegit dels 36 diputats del Partido Agrario, liderat per l’ultraconservador Martínez de Velasco, i els dos del Partido Republicano Liberal Demócrata, de l’intel·lectual conservador Melquíades Álvarez, es conformava la majoria parlamentària a les Corts espanyoles.

Qui governava a Catalunya?

Les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932 havien donat la majoria absoluta a l’Es­ querra Republicana de Catalunya de l’aleshores president Macià. Havia aconseguit 56 dels 85 escons del Parlament i havia guanyat clarament a les cinc circumscripcions electorals catalanes.

Comptant altres formacions afins, el suport a Macià arribava als 67 escons, és a dir, el 52,60% del total del vot escrutat.

Com a curiositat cal dir que en aquelles primeres eleccions de la història del Parlament, Macià, president provisional de la Generalitat des de la restauració de la institució el 12 d’abril de 1931, s’havia presentat com a cap de llista d’ERC per la circumscripció de Lleida. Només a Lleida, el ter­ ritori menys poblat del Principat, el president Ma­ cià va obtenir més vots (32.404) que el partit de Lerroux a tot Catalunya (25.795), que restaria sense representació al Parlament. Per altra banda, la Lliga Regionalista de Ventosa i Calvell, desna­ turalitzada i convertida en una mena de marca ca­ talana de la CEDA, només va obtenir 16 escons.

La mort de Macià (25 de desembre de 1933) va suposar una sèrie de canvis en el Govern que ve­ nien, en part, de la necessitat de restablir la figura del president i, en part, de la deriva antiautono­ mista i anticatalanista del govern de l’Estat i d’u­

Pasquí contra l'Estatut (1932) Arxiu: El Nacional

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS na bona part de la societat espanyola. Aquests canvis van comportar una pèrdua substancial de lideratge i expliquen parcialment el fracàs de la proclamació del 6 d’Octubre. Amb tot, cal insis­ tir que el paisatge polític i sociològic espanyol en cap cas feia possible una solució políticament negociada. L’èxit electoral de la ultraconservadora CEDA de Gil­Robles i, fins i tot de l’antiau­ tonomista PRR de Lerroux, només s’expliquen amb l’ensorrament del PSOE, que havia perdut la meitat de la seva representació, en relació a 1931, i per l’enfonsament del Partido Republica­ no Radical Socialista de Marcel·lí Domingo, la formació més progressista del socialisme espa­ nyol, que havia perdut el 90% dels vots. En definitiva, a l’Estat espanyol l’oferta electoral anticatalanista triomfava i posava pressió sobre el Govern de Catalunya.

Les autèntiques causes de la intervenció Els fets del 6 d’Octubre són la resposta catalana a aquella pressió, expressada en forma de calúmnies, difamacions, boicots, amenaces i alertes constants al risc d’un pretès trencament de la unitat espanyola. Tots els historiadors coincideixen que mai, en aquella Espanya majoritària­ ment camperola i proletària de 1933, hauria estat possible el triomf electoral de les dretes invo­ lucionistes, i fins i tot antirepublicanes, sense el recurs a l’anticatalanisme. I en aquest punt convé no perdre de vista que els anys 1933 i 1934 Catalunya era l’únic territori autònom de la República espanyola. Euskadi i Galícia no assolirien la recuperació de l’ autogovern fins al 1936. La coalició de dretes va assaltar el poder i va esborrar les esquerres del mapa polític espa­ nyol, amb un discurs nacionalista que associava l’autogovern català als règims autonòmics de Cuba i Puerto Rico previs a la independència. Una densa cortina de fum per ocultar els proble­ mes veritables de la societat espanyola, que històricament havia generat el caciquisme.

La Generalitat intervinguda Després dels fets del 6 d’Octubre, el govern espanyol va nomenar fins a quatre governadors que actuaven de facto de presidents d’una Ge­ neralitat desballestada. Quatre “presidents” en setze mesos, una mitjana d’un “president” ca­ da quatre mesos. No només la curta durada en l’exercici del càrrec, sinó també la mateixa llista de personatges que van exercir la dignitat és molt reveladora. El primer governador va ser el coronel Jiménez Arias que, posterior­ ment, tindria una destaca participació en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. El segon va ser Portela Valladares, un tot terreny que sota

El gabinet de govern d'Escalas Arxiu: El Nacional

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS una pretesa ideologia liberal havia fet carrera en tots els règims polítics, la dictadura inclosa, del primer terç del segle XX. El tercer va ser el lerrouxista Pich i Pon, que exerciria alhora i revela­ dorament d’alcalde de Barcelona. I el quart i darrer seria Escalas i Chamení, membre de la Lliga Catalana, hereva desnaturalitzada de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba.

L’escàndol de l’Estraperlo Les eleccions generals del febrer de 1936 van representar un daltabaix per a les forces governants. Els resultats invertien totalment la composició parlamentària sorgida de les eleccions de 1933. L’amenaça dels feixismes alemany i italià serien el gran argument propagandístic de les esquerres. Però cal no oblidar que durant el bienni 1934­1936, el Bienni Negre, la coalició de dretes del govern espanyol va protagonitzar l’escàndol de corrupció més gran de la història de la II República. El 5 de setembre de 1935 saltava a la premsa l’escàndol de l’Estraperlo, un cas de corrupció relacionat amb el joc i amb les comissions que cobraven alts càrrecs de l’Administració espanyola i que implicava directament dirigents del partit de Lerroux: el nebot d’Alejandro Lerroux, el ministre de governació Salazar Alon­ so, i l’alcalde de Barcelona i “president” de la Generalitat, Joan Pich i Pon.

Les eleccions de 1936 El govern català empresonat va guanyar aquelles elec­ cions. El 7 d’octubre, el 155 de la República espanyo­ la, no havia fet més que impulsar ERC, el partit del president, que s’havia convertit en la formació política dipositària de la legitimitat democràtica del poble de Catalunya. A Barcelona ciutat va obtenir 8 (10, sumant­ hi les confluències) dels 20 escons possibles; a la província de Barcelona, 5 (7 amb les confluències) dels 14; a la província de Girona, 3 (5 amb les con­ fluències) dels 7; a la de Lleida, 3 dels 6, i a la de Tar­ ragona, 2 (3 amb les confluències) dels 7. Amb els 21 diputats d’Esquerra Republicana del president empre­ sonat Lluís Companys, els 5 diputats d’Acció Catalana Republicana del conseller empresonat Martí Esteve i els 2 del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra del conseller empresonat Joan Lluhí i Vallescà, el partit del president consolidava el lideratge a Catalunya (28 de 54 escons) i confirmava que Catalunya i Espanya eren —i són— dues realitats polítiques i sociològiques radi­ calment diferenciades.

Cartell de la lliga Catalana eleccions 1936 Arxiu: Universitat de Barcelona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS

El 29 de gener de l’any 1716, ara fa 302 anys, el fiscal del Consejo de Castilla (la institució que concentrava tot el poder de la monarquia borbònica hispànica), l’a­ ragonès borbònic José Rodrigo y Villalpando signava, a la cort de Madrid, la “Ins­ trucción secreta” i ordenava, al mateix temps, que fos enviada a tots els corregidores (governadors provincials) borbònics del Principat de Catalunya, per tal que s’executés immediatament. En aquell document s’explicava per què la per­ secució de la llengua catalana era una qüestió prioritària per a la monarquia borbò­ nica hispànica, i es dictaven les instruccions que havien de portar a terme els corregidores per erradicar l’ús i el conreu del català en qualsevol àmbit de la vida publica catalana.

La “Instrucción secreta” del fiscal borbònic tenia el propòsit de fer extensiva la persecució de la llengua catalana més enllà del que pretenia el Decret de Nova Planta, publicat tretze dies abans, que prohibia l’ús del català en la nova i imposa­ da administració borbònica: “Las causas de la Real Audiencia (l’òrgan de govern borbònic a Catalunya) se sustentarán en lengua castellana”. La “Instrucción se­ creta” deia literalment: “La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reco­ nocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Principes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren compla­ cer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porque la sujeción obliga con la fuerza”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS Però el fiscal Villalpando —i l’adminis­ tració borbònica hispànica— no eren aliens a les dificultats que comportaria l’aplicació de la seva “Instrucción secre­ ta”; i en aquell document es deia: “Pero como a cada Nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte, y se necesita de algún tiempo para lograrlo, más cuando el genio de la Nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimula­ das, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

El dia de Sant Jordi de 2001, 285 anys després, el rei Joan Carles I de Borbó, procla­ maria: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”.

Clica aquí, omple el formula­ ri amb les teves dades i SIGNA! Gràcies

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 23

RACÓ DEL CONTE

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell Conten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de con­ querir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arri­ bava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret que avui anomenem les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga població. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tan admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tan eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el ca­ pitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir­se ­i van perdre­hi la vida­ procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir­ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna hi havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón que feia dir­se Garneu, i que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar­se de la recompensa oferta del senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li ser­ viria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 24

RACÓ DEL CONTE Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar­li el cap del valí al carlà del cas­ tell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus va­ gabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, so­ bretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint­hi res a perdre, sinó la miserable existència, i tenint­ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i guanyar la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agra­ dava al valí per els seus banys de mar.

Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, esta­ ven solaçant­se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra. Garneu, va apropar­se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir­lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar­s’ho gens estengué els braços per abraçar­la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar­li una llarga i fatal daga al cor. I sense es­ perar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant­se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar­s’hi. Perplexos i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant­se que aquest no formés part d’una emboscada, to­ ta la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba, ocasió que aprofità l’assassí per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit.

L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

Llegendes d'arreu de Bienve Moya

Castell de Cubelles a principis del segle XX Arxiu:Antoni Pineda. Autor desconegut.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 25

INDRETS DE VACARISSES

En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

LA BÒBILA Darrere de l'estació de Vacarisses­Torreblanca, tot se­ guint un corriol, hi ha una construcció que hom podria pensar en una barraca en molt mal estat i abandonada.

Certament està abandonada, i voltar pel seu espai crea molta inseguretat. Captaires i indigents, sembla que vol­ ten per aquest espai en temps de poc fred.

Però el que no sap és com el que no veu ... això deia la meva professora d'art, quan comentava les més es­ perpèntiques obres. I és ben cert. Aquesta construcció va formar part d'un temps històric a la nostra vila, i hi va posar el seu "granet" fent del seu servei i ús, indispensa­ ble per aquell temps.

En el s. XIX, concretament l'any 1859, va arribar el fer­ rocarril a Vacarisses. El darrer tram Terrassa­Manresa fou obert el 4 de juliol de 1859, però la construcció de la bòbila data d'un parell d'anys anteriors.

1 1

2

Aquesta construcció, com el seu propi nom indica, la van utilitzar com a fàbrica puntual en la fabricació de maons d'argila, durant la construcció de la via de ferro­ carrils. Tot i això, fins a principis dels anys noranta del segle passat, encara es trobava en actiu.

La matèria prima arribada a aquesta petita bòbila, segu­ rament, provenia d'argiles de la zona de les Corts de Barcelona. En aquesta part de Catalunya es desenvolupà

3 3

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 26

INDRETS DE VACARISSES principalment aquestes bòbiles o forns de rajola. El subsòl és ric en materials àrids que són ade­ quats per fer peces a mà.

El fet que aquesta bòbila vacarissana es mantingué activa tot esgotat el seu ús principal (la construcció de la línia ferroviària), està justificat. La rajola sempre ha estat un element cons­ tructiu fonamental i bàsic en la construcció de cases de pagès i/o masies a tot Catalunya, i també al nostre terme. Les peces fabricades inicialment anaven destinades a satisfer la neces­ sitat de la construcció de la línia, però a finals del XIX i principis del XX la demanda d'aquest material constructiu, l'impuls de les fires de 1888 i 1929, van fer d'aquest material, un element bàsic en el seu ús.

4 Interior del forn

6

Carol Páez

5

Fotos 2 i 5 (2010 i 2015): patrimonidevacarisses.blogspot Fotos 1, 3, 4 i 6 (2018): Carol Páez

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS

En aquest article ens centrarem en algunes de les dites que es recu­ llen en les obres de Ciceró. Ho farem també mitjançant la seva tra­ ducció llatina més propera a l’original.

CICERÓ Marcus Tulius Cicero (Arpino, Italia, 106 aC. – For­ mies, Italia, 43, aC.). De molt jovenet va marxar a Roma per formar­se, i també va passar per Grècia en la recerca dels filòsofs de l’època. Ja de tornada a Ro­ ma, va començar la seva carrera política i d'advocat, assolint les més altes distincions, arribant a ser cònsul del Senat i també obtenint una gran riquesa econòmi­ ca.

Va ser un gran defensor de la república tradicional, en contra de la dictadura de Cèsar. Com que va ser un personatge polític, culturalment i socialment molt actiu, això el va portar a tenir una vida un tant sacse­ jada, creant­se molts amics i enemics. Un d’aquests últims, un tal Catilina, és l’objecte d’una de les se­ ves famoses obres, “Les Catilinàries”.

Ciceró, museus Capitolins de Roma

També són conegudes “Les Filípiques”, catorze discursos que va pronunciar per atacar a Marc Antoni. El nom de Filípiques, ve per la semblança d’aquests discursos amb els fets per Demóste­ nes a l’Atenes del segle IV aC. per atacar a Filip de Macedònia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS “Cuiusvis hominis est errare; nullius,nisi insipientis, in erroreperseverare” (Filípiques, 12, 2 5) Errar és propi de qualsevol home; però obstinar­se en l’error, només ho és del neci.

“Omne malum nascens facile opprimitur: inveteratum fit plerumque robustius” (Filípiques, 5, 11, 31) Un mal, quan neix, és fácil d’ofegar; quan s’ha fet crònic, sol ésser més rebel.

“Vita enim mortuorum in memoria est posita vivorum” (Filípiques 9, 5, 10) La vida dels morts consisteix en el record dels vius.

“Neque enim ullus alius discordiarum solet esse exitus, inter claros et potentes viros, nisi aut universus interitus, aut victoris dominatus ac regnum” (De Haruspicum responsis 25, 54) Les discòrdies entre els homes nobles i poderosos no solen tenir un altre resultat que, o la ruïna general, o el domini i la tiranía del vencedor.

Una altra obra molt coneguda és De officiis (sobre les obligacions), tres llibres dirigits al seu fill Marc, que tenen un caràcter filosòfic en els que reflexiona sobre la virtut.

“Male enim se res habet, cum quod virtute effici debet, id temptatur pecunia” (De officiis 2, 6 22) Malament va la cosa, quan es prova d’aconseguir amb diners allò que cal obtener amb la virtut.

“Virtutis enim laus omnis in actione consistit” (De officiis 1, 6, 19) Tot el mèrit de la virtut consisteix en l’acció.

“Imprimisque hominis est propia veri inquisitio atque investigatio” (De officiis, 1, 4, 13) És sobretot pròpia de l’home la recerca i la investigación de la veritat.

“Non nobis solum nati sumus “ (De officcis 1, 7, 22) No hem nascut solament per a nosaltres.

Recull: Josep Graells Extret de: “Aurea Dicta. Paraules de l’Antiga Saviesa”.

Fundació Bernat Metge

Ciceró al Senat, denunciant la conjura de Catilina Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS

Coberta i contracoberta del llibre

Des de Vacarisses, el magnífic balcó de Montserrat, es gaudeix d’una vista esplèndida de la silueta punxeguda de, evidentment, la muntanya de Montserrat.

Quin privilegi veure­la ataronjada i lluent escalfada pels primers rajos del sol! Què inoblidables són els espectacle d’ombres i llums quan el citat astre es pon darrere la seva fi­ gura! I també, quin misteri desprèn els dies grisos de pluja o mentre la boira dansa suaument entre les se­ ves canals i agulles tot ressaltant monòlits que normalment passen desapercebuts!

Ella no ho pot evitar. Atreu les mirades, fa volar la imaginació; les ànimes sensibles deixa esto­ rades, de molts sentiments és projecció. “Montserrat, muntanya santa, la muntanya de cent cims”, va escriure l’il·lustre poeta Joan Maragall, tot i que es va quedar curt en la quantitat de cims, potser per no trencar la musicalitat del text. La realitat és que la Muntanya Serrada està formada per més de mil cims, entenent per cims els blocs, roques, agulles, turons i serrats que conformen el massís. N’hi ha de totes mides i formes, aeris i acollidors, amples i esmolats, pro­ pers i llunyans , fàcils i difícils d’assolir. D’aquesta darrera apreciació s’ha de dir que la majoria de cims destacables de Montserrat tenen una ascensió complicada, ja que es tracten d’agulles on cal emprar tècniques d’escalada per tal de petjar la seva testa. Per tant, la muntanya no ofereix una gran varietat de cims prominents i amb personalitat que es puguin ascendir a peu, i és per això que el concepte tan pirinenc de “fer cims” a Montserrat no s’ha estès mai entre els excursi­ onistes montserratins, essent més habitual recórrer camins històrics que tenen nom o bé itinera­ ris que permeten admirar elements o racons característics i excepcionals de la muntanya com, per exemple, les ermites o les grans parets.

Personalment, la meva base d’escalador sí que ha fet arrelar en la meva mentalitat el concepte d’anar a fer cims a Montserrat, ja que en una sola jornada es poden escalar perfectament una desena o més de monòlits. Com traslladar aquest concepte a l’àmbit excursionista? La resposta me l’han donada els anys i l’experiència. Després de gairebé tres dècades recorrent el massís i els seus entorns, he ascendit múltiples cims on no cal fer ús de la corda ni cap altre estri d’esca­ lada per a assolir­lo i que gaudeixen d’una entitat i un valor paisatgístic fora de dubtes. Espero­ nat per aquesta idea i animat pel meu germà Òscar i amb el suport des del primer moment de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS Farell Editors, he anat donant forma a un recull d’itineraris excursionistes en què la principal fi­ nalitat és l’ascensió de cims destacables de la muntanya de Montserrat on no cal emprar cap ti­ pus de material d’escalada.

Després de tres anys d’excursions, caminades, aturades imprevistes, canvis inevitables i la irre­ meiable espera editorial, finalment surt a la llum el llibre “Cims i miradors de Montserrat. Camina­ des”, editat per Farell Editors (volum núm. 52 de la col·lecció Llibres de Muntanya). En ell troba­ reu itineraris en què l’objectiu principal són setze turons, talaies i miradors de Montserrat que gau­ deixen d’una entitat pròpia, ofereixen unes vistes extenses i meravelloses i són assolibles a peu o mitjançant grimpades puntuals i divertides. Al­ Descendint de l’Allbarda Castellana, guns d’ells són molt coneguts i d’altres força ig­ amb la Miranda de Sant Jeroni al fons norats, però tots comparteixen una ubicació i uns paisatges excepcionals. Però els cims no són els únics protagonistes de cada excursió, sinó que també he considerat tots els elements naturals i humans que es van trobant durant l’itinerari i que són dignes d’esment, tals com agulles, balmes, edificis o fonts. A més, els elements d’interès principals són descrits a part amb una mica més de detall, posant èmfasi en la història d’edificis emblemàtics i de l’escalada de les roques, agulles i parets de Montserrat, encara força descone­ guda en l’àmbit excursionista.

He gaudit molt rumiant, projec­ tant, caminant, dibuixant i escri­ vint el llibre, i espero que la il·lusió que he posat en aquest treball emani de les seves pà­ gines i ajudi a conèixer un xic més la meravellosa i inigualable muntanya de Montserrat.

Espectacle de lums i ombres Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 31

Text i fotos: Albert Masó Garcia

COL·LABORACIONS

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL

De com Na Renard continua les seves intrigues Durant tota la nit, el rei va estar molt nerviós pel que havia passat. Pero l’endemà va continuar la seva feina i va dir al consell: – És bo que portem un ós i un llop al rei dels homes?

– Senyor ­va dir la Serp, que era molt sàvia­, teniu molts óssos i llops a la vostra terra.

Trieu­ne algun.

L'opinió de Na Renard era diferent: – De cap manera, senyor, al rei dels homes, heu d'enviar­li l'ós més fort i el llop més valent.

En sentir això, el rei va demanar: – I d'on els trec?

– Doncs, són l'Ós i el Llop que teniu de consellers, majestat! ­va contestar Na Renard.

El rei va fer cas de la guineu i l'Ós i el Llop no van protestar, per por de semblar co­ vards davant la cort. Na Renard també va aconsellar que la serp fos la missatgera. I el Lleó ho va acceptar. Abans d'anar­se'n, la Serp va dir: – Majestat, penseu que el Bou i Na Renard han portat molts problemes a la cort.

Quan el Bou va sentir això, es va defensar: – Senyor, jo no he fet cap mal ni he portat cap problema. A més, estic molt agraït que el rei, que menja carn, em deixi viure. Per això sempre us serviré.

Llavors el Bou ho va confessar tot: – Sapigueu, que va ser Na Renard qui em va aconsellar que cridés ben fort tres vegades a la nit i tres durant el dia. També em va dir que, després de cridar vingués a la cort a parlar amb vós.

Na Renard va tenir por. Es pensava que el Bou acabaria descobrint el seu pla. Per això, des d'aquell moment, va tenir un objectiu, matar el Bou. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS Aquí s'explica la mort del pobre Bou Un dia que havia nevat molt i feia fred, el Lleó va dir a Na Renard: – Estem morts de gana, quin animal ens podríem menjar?

Na Renard, que volia matar el Bou, va anar a veure el Paó i li va dir: – Si el Rei et pregunta quin animal es pot menjar, digues­li: “Senyor, només sé que el Bou està malalt i que aviat es morirà”.

El paó, com que tenia por de Na Renard, així ho va fer. Però el rei no volia menjar­se el Bou, perquè era un animal fidel. Na Renard, veient que el rei dubtava, va dir: – Us menjaríeu el Bou si ell mateix us ho demanés?

– Home, si fos així, és clar que ho faria ­va dir el Lleó.

Na Renard necessitava l'ajuda del Corb per preparar la mort del Bou. – Amic ­li va dir­, anem a buscar el Bou i tots tres ens presentarem davant el Lleó.

Quan hi van arribar, el Corb va dir: – Senyor, si teniu gana, mengeu­me a mi.

Però Na Renard, seguint el seu pla, va respondre: – No, majestat, el Corb té poca carn. És millor que se'm mengeu a mi.

Però de seguida el Corb va contestar: – I ara, senyor, la carn de guineu no és gens bona!

Llavors, el Bou, confiant que Na Renard l'ajudaria, va caure a la trampa, i va dir: – Doncs, senyor rei, per què– no se'm mengeu a mi?

I així va ser: el rei es va menjar el Bou i va convidar els seus amics a la festa.

De quina manera el rei nomena un nou cambrer i un nou porter Quan el Bou va ser mort, el Lleó va demanar al Gall i a Na Renard: – I ara qui serà el meu cambrer?

Na Renard es va afanyar a dir: – El Conill pot ser un bon cambrer, perquè és un animal petit i senzill.

El Gall, com que tenia por de Na Renard, no va gosar dir res. I així va ser com el Co­ nill va ocupar el lloc del Bou. Na Renard estava molt contenta, perquè havia aconse­ guit posar al costat del rei animals petits que li tenien molta por. Per això pensava: “Ara podré enganyar el rei i ningú no em descobrirà.”

Continuarà Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on des de l'albada del temps l'home ha considerat màgics, poderosos, i ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

El Mogrony (o Montgrony)

El rei Euric dels Gots matà el cap del Bagaudes (1), habitants de la vall del Freser. Al termini de la batalla volgué casar­se amb la filla del derrotat, la bonica Sigiberta. Aquesta fugí a amagar­se a les coves del Freser. En arribar al peu de la cova sentí del seu interior una gran cridòria i uns bells cants, rialles i el dringar de copes de cristall fi. En veure­la tan bella, les goges de la cova, que no eren altres les que organitzaven el sarau, la van adoptar i la van fer la seva reina.

De vegades, des de l'avenc de sant Ou, en aquest indret de Mogrony, encara es poden sentir els sorolls de les festes que organitzen, però si hi aneu i ho sentiu no us hi atanseu a escoltar­ho, doncs serieu encantats i xuclats cap endins de la cova ... i ningú n'ha sortit.

De Campdevànol cal dirigir­se a Gombrèn i un xic més enllà hi ha un trencall que mena, a mà esquerra, al Castell de Mataplana i, per la dreta, s'arriba al Santuari de la Mare de Déu i a Sant Pere de Mogrony.

El Castell era un emblemàtic palau romànic i fou la residència (dubtosa) del comte Arnau i de la dinastia dels Mataplana. Hi feien estada tot una cort de poetes i trobadors, entre els qual hi havia en Ramon Vidal de Besalú. De la seva obra Judici d'Amor, segle Xlll, és aquest fragment: “Era l'estiu, tornava l'estació dolça i el temps feia renéixer les fulles i les flors, perquè així que desapareixen les neus i la fredor tot seguit l'aura és més suau. El senyor N'Hug de Mataplana es­ tava tranquil a la seva mansió, i hi havia molts rics barons que menjaven amb goig, amb alegria i amb sumptuositat per tots els indrets de la sala. Perquè hi estiguessin més agradablement hi ha­ via jocs de taules i d'escacs per les catifes i pels coixins verds, vermells, indis i blaus. Hi havia (1) Els o les Bagaudes eren partides revoltades de camperols pobres lliures, esclaus i/o soldats desertors que s'enfrontaren violentament contra els latifundis, invasors o el poder establert. La paraula bagauda ve del llatí bagauda (traduït com "bandit") la qual segurament prové del substantiu celta bagad o bagud ("assemblea tumultuosa"), o bé del verb baga ("caminar sense rumb"); o simplement de vagabunden ("rebels").

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS dames molt amables i la conversa era molt cortesa i molt gentil. Us juro que jo em trobava allà quan va entrar un joglaret, agradós, gentil i ben vestit, que no semblava poc enginyós, el qual es presentà davant de N'Hug i cantà manta cançó i d'altres peces ben escollides. l tots els qui eren, després d'haver­se delitat amb el cant, tornaren a les primeres ocupacions" A la caiguda de la tarda, el sol baix perfila les carenes que s'albiren des d'aquest indret on s'assenta el castell. Deixant lliure la imaginació, com aquells romàntics escriptors de la Renai­ xença, o els trobadors del segle Xlll, que han fet de la llegenda la poesia de la història, i veurem passar donzelles i joglars, mentre la dolçaina i la fíbula acompanyen les cançons d'amor ...

Si bé del Comte Arnau s'ha escrit i, més, s'ha divulgat en llegendes tot un mai acabar de malife­ tes, també hi ha qui surt en la seva defensa i explica la cara amable del mateix fet. Aquest és el cas quan s'explica d'ell la següent llegenda. Fou obligat a casar­se, tenint només 15 anys i per ra­ ons polítiques del seu pare, amb una dona més lletja que un pecat i que, per postres, era més gran que ell. Ara bé, com un obedient fill va mantenir l'aparent situació marital fins que el pare morí. Aleshores, abandonà a la muller (ja més vella i més lletja) i es va engrescar amb Riquilda, d'extraordinària bellesa. Però, com la noieta, de bon veure i de bona família, es va sentir premu­ da pels seus pares perquè això d'amistançar­se amb l'Arnau encara no era tolerat, la van recloure en el convent de Sant Joan de Ter. No estan aclarides les circumstàncies de la mort de la monja Riquilda. El cert és que, en una nit de llamps i trons, encara incorrupte el cos de la bella noia, l'Arnau roba les seves despulles i a dalt del seu cavall blanc fuig muntanya amunt. Esverat per la fugida i no podent dominar el cavall, s'estimben al arribar en un cingle. Des d'aquella nit, quan les tempestes es fan presents, per entre els llamps i trons, apareix el penat comte Arnau muntat en el cavall blanc, tot plorant la mort de la seva estimada Riquilda ...

El forat de Sant Ou (antic nom popular de Sant Eudald) és un avenc que es troba a la part oposada del Pla de Sant Pere, al ves­ sant esquerre del torrent de Sant Ou, en un espès bosc de faigs i pins. Segons la llegen­ da, alimentada al llarg dels anys pels habi­ tants de la zona, era aquest l'avenc per on el Comte Arnau s'esmunyia per anar a fer visi­ tes a les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses i per on s'escapava, també, Forat de Sant Ou quan era perseguit.

No va ser fins la primera dècada del segle XX, quan Mossèn Norbert Font i Sagué, introductor de l'espeleologia a Catalunya, explorà per primer cop l'avenc, tot certificant des del fons del fo­ rat que aquest no tenia sortida ni cavitats subterrànies. Segons la tradició, era un catau de bruixes i mals esperits i un avenc on es congriaven les pedregades. És molt comprensible l'esverament Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS que es produí quan el sacerdot es disposà a explorar­lo. Li van suggerí que no hi baixés fins que el blat de la comarca fos segat, doncs si per atzar s'hagués produït una pedregada i la collita en orris ... què? Així, s'esperà que un cop el blat segat decidiren l'exploració el 6 d'agost del 1910.

Aquell dia del descens es reuniren a Mogrony més de 300 persones, les quals seguiren amb gran interès el curs de l'exploració, victorejaren i aplaudiren al Mossèn i al seu equip quan sortiren de l'avenc, després de set hores de permanència al seu interior.

De llavors ençà, aquest avenc ha temptat nombrosos aficionats a l'espeleologia. La primavera del 1962, un grup de l'equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalu­ nya publicaren els resultats de l'estudi segons el qual, la cova té una profunditat total de 74 me­ tres, amb dos pous verticals de 36 i 27 metres i una sala final d'uns 13 metres de longitud i una amplària mitjana de 3.50 metres. Malgrat tot, la seva espectacular profunditat ha estat la que ha seguit alimentant durant anys aquestes llegendes. En l'actualitat, el forat està protegit per unes baranes de fusta que alerten del perill de caiguda.

Al costat del Santuari hi ha l'escala, la qual, superats els 67 esglaons, mena a l'església de la Ma­ re de Déu de Mogrony. Per a arribar al Pla de Sant Pere, on es troba l'església de Sant Pere de Mogrony, cal pujar uns altres 77 esglaons més. Sembla ser que aquest indret fou l'únic de Cata­ lunya que no varen ocupar els àrabs i, que des d'aquí, es va començar l'ocupació del no­ rest de la Península que donaria lloc als Paï­ sos Catalans sota la invocació de la Mare de Déu de Mogrony.

La capella fou erigida en el segle XV, tenint en consideració que les primeres notícies d'haver­hi culte daten de l'any 1400. L'edifici modern fou bastit entre el 1650 i el 1652. Es troba adossat a la penya, tenint com a mur de tramuntana la penya nua. A l'interior es guar­ da la imatge de Maria i l'Infant i una reixa de ferro forjat realitzada en el 1701 tanca l'altar.

Església de la Mare de Déu de Mogrony L'actual Mare de Déu de Mogrony, còpia d'una del segle XV, és d'estil romànic, bruna, de fusta policromada, assentada en un escambell. Co­ rona amb quatre merlets, que li sosté el vel que li arriba fins les espat­ lles. El mantell, amb un galó en tota la seva vora, la cobreix, tancat al mig sense cap aparent joiell: li sobresortien només les mans, que prote­ gint al Nen no arribaven a tocar­lo. El vestit­túnica de plecs poc mani­ fests, només deixa lliura la punta del calçat. L'Infant, assegut al bell mig de les cames, du una petita corona senzilla, un vestit­túnica de coll tancat i bordonat i toga sobre l'espatlla esquerra. Plecs verticals. Peus Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS nus. Beneeix amb la mà dreta i l'esquerra reposa sobre la cama. Una llegenda conta que la imatge fou trobada per dos bous en l'any 804 i, aleshores, el comte Hug de Mataplana, senyor de Mogrony i ascen­ dent del comte Arnau, va fer bastir una capella.

Prop del santuari hi ha la Font de la llet que fa revenir la llet a les do­ nes que crien si en beuen o si s’hi renten els pits. Abans, hi havia una figura femenina que dels seus ferms pits en rajava l'aigua: però un bisbe de mentalitat retorçada va imposar el seu criteri i la font va perdre l'encís que tenia.

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

INTRODUCCIÓ A L'EDICIÓ ACTUALITZADA DEL LLIBRE "ELEMENTS DE BOTÀNICA POPULAR", DE JOAN CADEVALL

Coberta de l'edició actualitzada del llibre Elements de botànica popular

Joan Cadevall (Castellgalí, 1846 ­ Terrassa, 1921) és conegut sobretot per la seva Flora de Cata­ lunya, en sis volums, publicada per l'Institut d'Estudis Catalans, però també fou l'autor de moltes altres obres de botànica. Una d'aquestes és el llibre Elements de botànica popular que ara, adapta­ da i posada al dia, reedita la Fundació Torre del Palau. La primera i fins ara l'única edició d'aquest llibre va ser impresa el 1907 per la impremta terrassenca Tipografia de Miquel Utset i Juncosa.

Malgrat el títol, el llibre és un veritable tractat de botànica, el segon escrit en llengua catalana, des que un quart de segle abans, el 1881, Florenci Piera va publicar unes Nocions d'anatomia, organografia i fisiologia vegetals.

El fet d'haver estat publicat localment a expenses del propi autor, sense cap casa editorial al dar­ rere que en procurés la distribució, i també que sis anys després s'aprovessin les normes ortogrà­ fiques per part de l'Institut d'Estudis Catalans, amb la qual cosa el llibre quedava, d'alguna manera, obsolet, van fer que l'obra quedés relegada a l'oblit. Tant és així que aquest llibre només es troba en una dotzena de biblioteques públiques de Catalunya, entre les quals, lògicament, la Biblioteca Central de Terrassa.

Aquest llibre és la plasmació d'un curs de botànica impartit entre el mes de novembre de 1906 i el mes de març de 1907 pel Dr. Cadevall en el Centre Excursionista de Catalunya. Aquesta enti­ tat, sorgida el 1890 de la fusió de l'Agrupació Catalanista d'Excursions Científiques i de l'Asso­ ciació Catalana d'Excursions, va ser molt important en el redreçament cultural de Catalunya. A més de les activitats pròpiament excursionistes i esportives (excursions, escalada, marxes, esquí, etc.), tractava aspectes geogràfics, històrics, arqueològics, artístics, etnogràfics, de ciències natu­ rals, etc. Una d'aquestes activitats consistí en un curs de botànica a càrrec de Joan Cadevall, lla­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS vors un naturalista de gran prestigi, que era membre de la Junta de Ciències Naturals de Barcelo­ na, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i soci actiu de la Institució Catalana d'Història Natural, i que se sabia que estava treballant en la consecució d'una gran obra sobre la flora catalana. La iniciativa de fer aquest curs possiblement va partir del natu­ ralista Eugeni Ferrer, company de feina de Cadevall i soci delegat del Centre Excursionista de Catalunya a Terrassa.

El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya oferí puntual i extensa notícia de la marxa del curs donat pel Dr. Cadevall. Així, en la crònica referida al mes de novembre apareguda en el nú­ mero 143 (desembre de 1906), es deia: "L'entès botànic Dr. D. Joan Cadevall comença'l dia 10 les seves explicacions sobre Botànica popular aplicada a l'excursionisme, que anirà desenrot­ llant cada quinze dies", i s'afegia el programa del curs, el qual coincideix amb els temes tractats en el llibre que teniu al davant i que recull el contingut de les lliçons explicades per Cadevall al carrer Paradís de Barcelona. Van ser un total d'onze lliçons, donades en dissabtes alterns durant els mesos de novembre de 1906 a març de 1907. Aquestes van ser les dates: 10 i 14 de novem­ bre; 1 i 15 de desembre; 12, 19 i 26 de gener; 9 i 16 de febrer (aquí, en ser aquest mes més curt, les lliçons 8 i 9 es van donar en dos dissabtes consecutius); i 2 i 16 de març. En el número 147 (abril de 1907) de l'esmentat butlletí, a més del resum de les lliçons impartides durant el mes de març, es diu que "el Dr. Cadevall ha donat per acabat el curs de botànica que amb tant d'interès han seguit molts dels nostres consocis". I acaba la crònica amb aquestes paraules: "Al posar punt final an aquest curset de botànica, enviem al Dr. Cadevall la més coral enhorabona pel resultat obtingut, puix ha despertat entre nosaltres una verdadera afició an aquesta branca científica, tant descuidada fins ara pels excursionistes, y que haurà de donar, temps a venir, abundosos fruits. El Dr. Cadevall, al pendre comiat de la concurrencia, nombrosa com sempre, va esser objecte d'una carinyosa demostració d'afecte dels seus admiradors y reconeguts deixebles, entre'ls quals s'hi compten algunes senyoretes socis del Centre".

L'adaptació i actualització d'aquest llibre no ha estat gens fàcil. Calia actualitzar el llenguatge, no sols l'ortografia, sinó també expressions i paraules, que passat més d'un segle, ja no s'utilitzen o han variat el seu significat. Tanmateix sorprèn la perfecció del llenguatge, en un moment en què eren poques les obres escrites en català. Més delicada ha estat l'actualització del lèxic botà­ nic, per la seva especialització. Però també aquí sorprèn la qualitat i la precisió dels termes botà­ nics utilitzats en el llibre. En aquest aspecte fou decisiva la intervenció d'Àngel Sallent, el gran i fidel col·laborador de Cadevall. Es pot dir que aquesta obra representa la primera gran tasca de fixació i depuració del lèxic botànic en català, cosa que ha estat menystinguda per alguns botà­ nics posteriors, sens dubte perquè volien atribuir­se'n el mèrit. Una altra qüestió ha estat la dels noms populars de les plantes. He respectat en la majoria dels casos els emprats per Cadevall i només he canviat els que eren incompatibles amb l'ús actual o els que presentaven dificultats semàntiques o d'una altra mena. Així, he hagut de conjuminar els noms de plantes que feia servir Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Cadevall amb els que figuren en el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, en la Gran enciclopèdia catalana i en obres de botànica actuals, incloses algunes meves.

Moltíssima més feina m'ha donat l'actualització dels noms científics.

Aquí, he seguit estrictament les normes de nomenclatura dimanades dels congressos internacionals de botànica. Recordo que una espècie és denominada amb una combinació del nom del gènere, escrit amb majúscula inicial, i de l'epítet específic. Aquest nom científic ha de ser en llatí o llatinitzat, i ha d'anar en cursiva, si és imprès, o subratllat, si és manuscrit.

En obres científiques va seguit del nom sencer o abreviat de la perso­ Joan Cadevall i Diars na que el va descriure per primera vegada l'espècie. Precisament la va­ lidesa d'un nom científic rau bàsicament en el principi de prioritat en la descripció. La finalitat de la nomenclatura científica dels éssers vius, a més de la universalitat i la precisió, era la d'aconseguir l'estabilitat dels noms. Però resulta que d'estabilitat res de res, com he pogut com­ provar i patir en fer l'adaptació d'aquest llibre. Una gran part dels noms científics donats per Ca­ devall, en aquell moment correctes, han variat en els cent anys i escaig transcorreguts des de la primera edició dels Elements de botànica popular.

Pel que fa als aspectes formals de l'adaptació, s'han simplificat algunes formes tipogràfiques (signes gràfics, quadres sinòptics, etc.), especialment pel que fa a les claus dicotòmiques. També s'ha reduït el nombre de paraules en cursiva, deixant­se només les que eren conceptualment ne­ cessàries i les obligatòries dels noms científics. S'han mantingut, però, els números que indiquen els diferents apartats temàtics, i que donen sentit al títol del llibre.

Com a complement de l'índex general existent en l'edició original, he confegit un índex de noms científics, amb indicació de la família o grup a què corresponen, i un índex de noms populars, amb la seva equivalència en castellà i en llatí científic. Aquests índexs seran molt útils per a trobar qual­ sevol planta tractada en el llibre i obtenir­ne informació addicional. Respecte a les figures n'hi ha vuitanta­sis i cadascuna d'elles consta d'uns quants dibuixos, obra d'Eugeni Ferrer. Són aquests di­ buixos un complement important per a la comprensió dels conceptes expressats en el text.

El llibre comptà amb la col·laboració d'Àngel Sallent i Gotés (Castellar del Vallès, 1857 ­ Ter­ rassa, 1934), en els aspectes lingüístics i de terminologia botànica. Era farmacèutic i lingüista, i fou professor també de l'Escola Industrial de Terrassa. A més de diversos treballs lexicogràfics, va escriure la Flora del Pla de Bages (1904) i col·laborà amb Cadevall en la confecció de la Flora de Catalunya (1911­1937).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS En l'aspecte d'il·lustracions, fou cabdal la col·laboració d'Eugeni Ferrer i Dalmau (Mataró, 1871 ­ Terrassa, 1934). Era enginyer industrial i naturalista destacat com a entomòleg. Fou professor i secretari de l'Escola Industrial de Terrassa. Entre altres càrrecs, fou soci fundador i president de la Institució Catalana d'Història Natural. En la realització dels clixés de les figures, a comença­ ments del segle XX un procés tècnicament difícil, intervingué Josep Baltà i Rodríguez de Cela (Vilafranca del Penedès, 1866 ­ 1937). Era enginyer industrial i fou professor i director de l'Escola Industrial de Terrassa.

Acabo aquesta introducció amb una frase treta de la portada de la primera edició del llibre: "obra de veritable utilitat per als excursionistes i quantes persones desitgen conèixer la rica flora catalana".

Extret del llibre Elements de botànica popular, de Joan Cadevall, edició actualitzada a cura d'Àngel M. Hernández Cardona Fundació Torre del Palau, Terrassa (2017)

AMICS, CONEGUTS I SALUDATS La classificació és de Josep Pla, qui deia: «he conegut molta gent, però no he tingut gaires amics». Sovint la passió de jo­ ventut ajuda a fer amics. Per contra, l'amistat fonda, creix amb l'edat. Quin tresor, un amic! Segons Montaigne, a la vida pots tenir un amic, però difícilment dos. Home moderat, Montaigne rescatava aquest antic adagi: «Estima l'amic com si algun dia l'haguessis d'odiar; i odia'l com si algun dia l'haguessis d'estimar».

LES LLIÇONS D'UN ANY Havent acabat el batxillerat, l'Estel ha dedicat un any de la seva vida a acompanyar i cuidar la seva iaia. Diu que ho re­ comana a tothom. Durant aquest any ha après a fer Hams d'ou al bany maria, ha passejat, ha conversat... I diu que ha guanyat serenitat escoltant el tic­tac del rellotge de paret de ca la iaia.

Almanac del cordill Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'àngel de l'enllà Era un dia transparent, diàfan, d’horitzons retallats. Tot semblava proper, les últimes estre­ lles i les muntanyes renascudes de l’ombra de la nit. Va ser llavors quan vingué l’àngel de l’enllà. Tenia uns ulls d’infinit. Venia de lluny, de molt lluny, dels immensos espais, del món de la llum sense ombres i de l’amor sense ferides, d’allà on tot es perfà en un instant etern, en una comunió infinita. Emetia la força dels argonautes de l’ideal, dels peoners de tota aventura, dels profetes del demà. Era l’àngel de l’enllà.

Al seu costat senties pruïja de seguir­lo i la seva sola presència era una invitació a cami­ nar. Era com si et trobessis en infinits espais de llibertat, nous, uns espais que permetien tot naixement, tota nova experiència, encara no sollada, poncelles eternes d’unes noves flors. I tot anava naixent al seu pas, tots els somnis dels homes esdevenien realitat, totes les esperances present. Naixia el demà, naixia el futur, estrelles i flors, homes i pobles, cultures, idees i somnis. I tot allò que naixia estava pastat de terra i d’història, vingut del fons de l’univers, del fons de l’espai on tot es troba i s’encaminava cap a horitzons sense fronteres, on només existeix el somni.

Vingué i digué: – No podria res si no m’ajudessin els meus companys, els àngels de cada cosa. Amb ells, com una trama de fang i d’esperit, d’espai i de temps, com un vent d’il·lusions i d’es­ perances, jo invito tots els éssers a continuar endavant cap a un enllà sense límits. Res no s’acaba en el meu regne, perquè cada ara té un després, cada flor una nova flor i cada estel un nou estel.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS L’àngel era una pura invitació.

– Com podrem seguir­te, àngel, si ets més enllà de nosaltres? ­diguérem els homes.

– Jo resto sempre més enllà, com un reclam ­respongué l’àngel. Precisament per això neix en vosaltres el desig de seguir­me. Si fos a prop, romandríeu sempre al mateix lloc, però perquè sóc un enllà us invito a saltar fins a l’infinit. No sóc pas jo qui teixeix el vostre desig de seguir­me, sinó vosaltres. Jo el desvetllo, ben cert, però vosaltres el tei­ xiu, vosaltres l’heu brodat com un fill en l’entranya de la mare, car sols allò que hom fa allibera i enriqueix. Jo desvetllo allò que de més pregon i de més gran teniu en vosaltres, però sou vosaltres que, amb aquesta albada, empreneu el camí cap a terres noves, sol­ queu mars inconeguts i us obriu a l’espurneig de tota vida i a la joia del convit universal.

Comprenguérem que l’àngel era un enllà, que vèiem i sentíem, però que mai no podríem agafar. Era un ordit de llunyania, de ressons i d’il·lusions, esperança que quan esdevenia present tornava a ser futura. I, nogensmenys, el nostre desig perfeia somnis i realitats.

I així seguírem l’àngel de l’enllà.

El seguírem pels camins de la terra i pels camins del cel, pels amples espais de més enllà de les estrelles.

El seguírem sense por, confiats en allò que som i en l’espurneig de la seva mirada.

Havíem esdevingut perdurables timbalers de l’ideal. A cada flor succeïa una flor, a cada ciutat nova una ciutat nova, en constant desplegament, puix sabíem que cada assoliment duia en la seva entranya la quietud de la mort.

Caminàvem sempre endavant, sense neguit, seguint a pas d’home el vol de l’àngel. I comprenguérem que, seguint­lo a pas d’home, podíem atènyer, dia rere dia, les més grans altures. La llum engendrava nova llum i l’amor nou amor, fins que esdevingué­ rem ja un pur enllà. Llavors veiérem, encara, l’àngel davant nostre que batia ales, i em­ prenguérem el vol, junts amb ell, pels espais sense límits, el seguírem devers l’infinit sense fronteres.

I ja no hi hagué posta ni hi hagué mort.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS RIEROL DE MUNTANYA

E

ls rierols de muntanya plauen a tothom i el captiven. Hom s'hi embadaleix observant­ los. Posseeixen un enfilall de secrets, que, generosos, confien a qui té ulls al cor i oï­ des a l'esperit. Solament cal conèixer el seu llenguatge. Els pintors en capten intimitats i les plasmen en la tela. Els fotògrafs en retallen fragments. Els infants els endevinen i s'hi senten identificats tot jugant­hi. Jo he escoltat el seu oracle i us el vull transmetre sense vanitat ni egoisme.

Els rierols de muntanya són alegrois. Viuen la joia franciscana de la senzillesa. No galle­ gen dels seus orígens ni temen el riu que els engolirà. Canten sempre. De dia, fan acord amb l'ocellada. De nit, entonen una cançó d'amor als arbres endormiscats a la seva conca.

Juguen a la setmana entre les roques de la llera. Dansen entremig dels còdols i riuen a ca­ da rabeig. Quan troben un toll, descansen, i, amb un raig de lluna es diverteixen explicant a tothom la llegenda del comte Arnau. Bé podem llegar a les seves aigües el desig de l'Apòstol: «Alegreu­vos sempre en el Senyor; ho repeteixo: alegreu­vos» (Fl 4,4).

Els rierols són sincers. Transparenten la seva intimitat fins al fons del seu llit, sense por, perquè el seu discórrer és net. No tenen gorgues profundes on amagar secrets. Són prims de consciència. Diuen a tothom el cabal i la potència que la natura els ha donat. El color dels seus palets mostra el camí que han fet i el que s'han emportat de cada raconada. Dei­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS xen a les branques que esquitxen la tosca que porten o pinten el rocam del color dels minerals que transporten proclamant la qualitat de les seves aigües. Es deixen conèixer tal com són i diuen el que fan sense amagar res. Compleixen el que Pau recomana: «Celebreu la Pasqua amb àzims de sinceritat i de veritat» (lCo 5,8).

Són generosos en la seva pobresa. Totes les arrels de l'arbreda propera hi xuclen vida. Tots els animalons del bosc hi poden beure confiats. El seu murmuri convida els vianants per­ què baixin a beure­ hi un glop de delit, a refrescar el seu acalorament o a esbaldir la pols de la travessa. Són com els claustres de pregària i de perdó, amagats entre boscúries o perduts entre carrers, que ofereixen als pelegrins de la vida netedat, coratge i pau. Cap toll no acapara es seves aigües, cap rabeig no els desvia. Reben i donen incessantment. La se­ va seguretat és acollir, la seva missió lliurar­se. Per un moment posseeixen el que ve de dalt i ho transmeten desinteressada ment avall. El seu llenguatge és evangèlic: «El que de franc heu rebut, de franc doneu­ho» (Mt 10,8).

Són humils. No es fan posar rètols als camins, ni donen nom a cap ciutat, ni carreguen la memòria dels escolars. La seva existència és solament una cançó suau, un gargot de ver­ dor vegetal més intensa i unes masies assentades a la vora. Però tots plegats fan els rius i, amb ells, els pobles i la civilització.

Com els petits monestirs perduts en les muntanyes del nostre país, que treballant, copiant, fent cultura i progrés han afaiçonat la nostra pàtria, que ara tothom proclama, però de la qual pocs volen reconèixer les arrels. No hi fa res. Ells cercaven la glòria veritable, que ens diu: «quan haureu fet el que us havia estat manat, digueu: som servents inútils, hem fet el que havíem de fer» (Lc 17,10).

Són constants. La seva vida no depèn de xàfecs ocasionals. Són fets d'aiguamolls, de fonts amagades, de nevades manses, de filtracions pacients. Vénen de lluny. No els eixuguen les sequeres locals i periòdiques. No els inflen les ruixades providencials i salvadores.

S'assemblen a la vida dels nostres prohoms, que en l'anonimat han mantingut viva la nos­ tra fe i la nostra llengua; han afaiçonat art, dret i costums; han superat les repressions se­ caneres que tantes vegades han volgut eixarreir la nostra terra; han filtrat les rubinades amb què les nuvolades foranes volien desarrelar la nostra història i deformar la nostra fe­ somia. Sense esvalotar­se ni defallir, «han corregut amb constància la cursa proposa­ da» (He 12,1), demostrant que «la sensatesa d'un home està a saber­se contenir i el seu honor a deixar córrer les ofenses» (Pr 19, 11).

Aquest és l'oracle que els rierols m'han confiat perquè el proclami sincerament.

Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Indrets de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac Els caus d'en Guitart Per la carretera B­122 de Terrassa de Rellinars, a l’alçada del km 7 hi ha una pista indicada que porta a la urbanització Els Caus. Al cap d’un centenar de metres es travessa el torrent de Gaià, on es pot deixar el vehicle. Els Caus del Guitard es troben uns minuts torrent amunt, perfecta­ ment assenyalats. Estan acompanyats d'uns plafons informatius obra de la Fundació de la Mina d'Aigües de Terrassa.

Els Caus del Guitard són una surgència intermitent tributària del torrent de Gaià que entra en ac­ tivitat després d’una època de pluges molt intensa (uns 200 mm en menys d’un mes) i raja de manera constant durant una temporada més o menys llarga (fins 339 dies del setembre de 1971 a l’agost de 1972) i poden passar anys seguits (cinc o més) sense activitat Així, malgrat que aques­ ta tardor ha estat plujosa, de moment no ho ha estat suficient (la foto és del 2004). Aleshores raja de manera espectacular (fins 12.400 metres cúbics al dia l’any 1982). Uns espeòlegs valents van explorar­los amb gran risc per la seva integritat (la cavitat és estretíssima), fins un total de 83 m.

Aquesta deu forma part d’un sistema càrstic complex al que caldria sumar­hi una colla de brolla­ dors intermitents situats a la banda occidental del la serra de l’Obac (la Saiola, la Barbotera, etc.) i són un bon exemple de com un element del patrimoni geològic també pot tenir una component històrica i cultural. Ara en aquest moments, davant l’expectativa de que comencin a brollar, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS molts ciutadans de Terrassa, Vacarisses i Rellinars, ja hi van traient el nas a veure si s’activen. La premsa lo­ cal acostuma a fer­se’n ressò i, per desgràcia, revestei­ xen la notícia amb els tòpics típics que envolten aquest fenòmens: de que si llacs subterranis, que si vetes, que si túnels que van fins Montserrat, etc., a banda de les fonts científiques.

Hi ha una tesi doctoral de l’any 1983 (Freixes Perich, A. El carst conglomeràtic experimental de Rellinars: un enfocament sistèmic i hidrogeològic en la recerca del medi càrstic) on s’apunten hipòtesi raonables i po­ sen de relleu que es tracta d’un dels punts en quan a pa­ Els caus d'en Guitart trimoni hidrogeològic més interessants del país, del qual encara queden moltes coses per esbrinar (però que no poden ser justificades mitjançant fan­ tasies poc fonamentades). Una qüestió que donaria per una bona recerca és el fet que l’aigua brolli a uns 18º C. No és aigua termal, però alguna cosa hi ha ...

La gràcia és que no es troba sobre una fractura de la serralada Prelitoral amb la depressió Preli­ toral (com la Puda o la font del Lleó), sinó molt propera al front d’encavalcament de la làmina paleozoica de les Pedritxes–la Pineda sobre la depressió de l’Ebre. Si hi hagués alguna relació i es pogués demostrar, seria fascinant.

Extret de: blocdecamp.cat

La font de la Saiola És una de les diverses surgències intermitents que es troben als torrents de la vessant sud de l'Obac, juntament amb la Font Falsa, la Pedregosa o la Barbotera. Ara bé, la Saiola és la que, després d'èpoques de pluges, genera un cabal més abundant, que a vegades es perllonga per més de dos mesos. Durant una important crescuda al 1984 va arribar a als 0,5 m3/s.

Quan estan actives, la Saiola i la resta de surgències intermitents tenen més força que les fonts permanents de l'entorn, com els Carlets. Quan no raja, la Saiola és un avenc sec i poc profund.

Recentment la font ha estat sense rajar durant un llarg periode de temps, concretament entre el 2004 i principis del 2009. Quan va tornar a brollar, després de llargues precipitacions, la noticia va ser recollida per diversos mitjans de comunicació. De fet, una de les tradicions de la zona es anar a veure la Saiola aixi que es coneix que raja.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS Sobre la font hi ha diverses llegendes a Vacarisses i Relli­ nars, que volen veure misteris en l'origen de l'aigua i en els seus conductes subterranis. Algunes llegendes diuen que, quan brolla la font de la Saiola, en uns vuit dies també entra­ ran en funcionament els caus d'en Guitart, és a dir, donant com a segur que totes dues surgències d'aigua estan comuni­ cades. Altres llegendes també afirmen que la font està vincu­ lada a d'altres índrets, com la Riera de Les Arenes, o, fins i tot, a un hipotètic llac interior.

Font de la Saiola

Però una tesi doctoral del geòleg Antoni Freixes ha desvet­ llat que el funcionament de la Saiola està deslligat tant dels Caus d'en Guitard com de la resta de surgències de la zona.

La Saiola, i el torrent en el que es troba, prenen el seu nom d'una varietat de figuera.

Per arribar­hi cal seguir la pista que segueix el torrent des de l'antic mas de La Calsina fins a prop de les fonts dels Llaminers i els Carlets.

Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com

La font de la Barbotera Està situada a l'interior d'una petita cova, és una de les surgèn­ cies intermitents de la vessant sud de la Serra de l'Obac.

La font passa moltes temporades seca, però després d'una èpo­ ca d'inteses plujes, treu una gran quantitat d'aigua a forta pres­ sió. De totes les fonts intermitents de la contrada, la Barbotera és la que pot aconseguir un cabal més abundant (227 l/s) des­ prés només de la Saiola (360 l/s).

Per veure la Font de la Barbotera cal pujar per la pista de les Boades i passar les fonts dels Carlets i dels Llaminers. Uns 200 metres més amunt del torrent de la Saiola, un trencall a la dreta enfila el torrent de la Barbotera, on es troba la font i, a més, per sobre seu, l'avenc que porta el mateix nom.

Font de la Barbotera

Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS

Mirada d'una mare La relació que hem tingut amb els nostres pa­ res durant la infància determina i condiciona la nostra manera de relacionar­nos i d’estimar. La possessió, la sobreprotecció i la insuficiència afectiva generen inseguretat i manca de confi­ ança en nosaltres mateixos i en els altres.

La mirada amatent de la meva mare, tendra i amorosa m’ha acompanyat sempre i m’ha donat seguretat i confiança. Ha fet que em sentís estimada. La mare m’enco­ manava a Maria, em posava confiadament a les seves mans. M’he anat fent gran i mai no he deixat de sentir aquella dolça companyia. Avui, ara mateix i sempre més, la tinc i la tindré ben present. Un s’enfronta a la mort segons com ha viscut la vida.

Des del sentiment de l’absència, de l’enyorament, la mirada i el somriure de la meva mare, em continuarà acompanyant des de la proximitat amb Déu i la Verge. La mare segueix el fill amb la mirada, com l’esguard de Maria seguia la vida de Jesús. La mirada, el somriure, les paraules, els fets, el seu bon exemple de vida han estat molt importants, i m’han ajudat a créixer i a madurar.

Per això, sobretot, mai deixem que l’actitud d’algunes persones ens treguin les ganes de ser millors persones. Pels bons moments, hem de donar gràcies a Déu. Pels dolents, tenir molta esperança. Cada dia hem de tenir una il·lusió, per cada somni, tenir fe. I sempre, felicitat.

Gràcies mare per omplir la meva vida d’alegries i il·lusions, per ser la font de la meva felicitat, per omplir el meu cor d’esperança i per regalar­me tant d’amor. Gràcies per formar una família cristiana, on hi ha crescut la fe i l’amor. Gràcies per ser el meu àn­ gel, tu ets la força i la llum que sempre guien la meva vida. Miro al Cel i tinc tants re­ cords de tu! Sempre estàs i estaràs ben present en el meu pensament i en el meu cor, i això és el que em dóna força per a seguir endavant. Els bons records i la teva estima­ ció perduraran sempre en la meva vida.

Et trobo molt a faltar, t’enyoro i t’estimo.

Montserrat Rosell Pujol Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Capella de la Moreneta al coll de la roquera (28/02/2018) Foto: Josep Maria Pinós

Un dia de l'any 2014, uns animals de dues potes van destrossar l'anterior capella que havia perdurat durant unes quantes dècades.

En Pepito Graells (pare), és l'autor de l'actual. De moment, resisteix, tot i les reparacions que s'hi han hagut de fet. La imatge s'ha hagut de canviar ja diverses vegades. Es veu que aquesta espècie depredadora continua fent de les seves. A més, ara es dediquen a fer gui­ xots a les pedres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 596 ­ Abril 2018 ­ Pàg. 50