597 maig 2018

Núm. 597 ­ Maig de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Girona, temps de flors (2017)

Aquelles dues flors que hi ha posades al mitj del caminal, qui es que les hi dèu haver llençades?

Qui sia, tant­se­val.

Aquelles dues flors no estàn pas tristes, no, no: riuen al sol.

M'han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol.

"Morirèm aviat, lluny de la planta,­ elles deuen pensâ;­ mes are nostre brill al poeta encanta, i això mai morirà."

L'ànima de les flors ­ Joan Maragall (1898)

(còpia del text original)

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Des de Sant Llorenç Savall 10 Des de Sitges 11 Des de Viladecavalls 12 Racó de la poesia 14 Vacarisses, balcó de Montserrat 15 Racó del conte 23 Dels diaris 24 Llengua catalana 28 Indrets de Vacarisses 30 Col·laboracions 33

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells i Jaume Pintó Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Jesús Cano. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Abril Dia 1 Baptismes: Carla La Rueda Pérez, Júlia Góngora Fornieles i Llúcia Grané Gala.

Dia 8 Pasqüetes. Caramelles tradicionals a càrrec dels infants de la Catequesi.

Baptismes: Jan Arias Priego i Julen Magallón Priego.

Dia 21 Concert Extraordinari a càrrec del Cor de Vacarisses en motiu de la celebració del seu 25è aniversari.

Dia 22 Primeres Comunions.

Dia 27 Festa de la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya.

Estrena del nou Altar al centre de la nau de l'Església.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

GROC Un dia haurem de fer una llista dels errors més que notables que l’estat espanyol ha comès en la lluita contra l’independentisme. Un dels més estridents ha estat convertir un simple color, el groc humil, en el símbol de la revolta. No una figura, no un escut, no un disseny, no unes lletres; simplement un color. Concretament, el que hi ha en­ tre el verd i el carabassa en l’espectre de la llum visible: el groc. Res més que això. És veritat que hi ha hagut més llocs del món on els colors han esde­ vingut símbols. Però conec poc casos com el català, on només el co­ lor, sense afegits, tot sol, d’una manera pura, ja és suficient per a representar una idea. El fet més curiós de tot plegat és que són ells, amb aquesta seva obsessió, que han creat el símbol. Quan varen ar­ ribar a exigir que les fonts no fossin grogues en plena campanya electoral, quan van fer traure samarretes i camises als qui anaven a veure un partit de futbol.

Potser per això els carrers, sobretot els carrers del Principat, s'han omplert de groc, de molt groc. De tota mena de coses grogues. I la veritat és que impressiona i conforta veure tants llaços, tanta roba, tantes roses grogues omplint el Palau de la Generalitat, omplint el mur en solidaritat amb els presos que hi havia al centre de la plaça de Catalunya de Barcelona. Ens ho han fet fàcil, cal reconèixer­ho.

Però també cal recordar i reconèixer que els ciutadans d’aquest país no perdem mai l’oportunitat de créixer i de fer créixer el país, agafant­nos amb força a qualsevol iniciativa creativa que ens per­ meta de recordar­nos a nosaltres i recordar al món què som i què volem ser. Va ser gràcies a aquesta gran habilitat que un simple co­ lor esdevingué el símbol de la solidaritat amb tots els qui van ha­ ver de viure Sant Jordi des de les presons espanyoles d’Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco i amb tots els qui van viure la festa de lluny, des de Suïssa, Alemanya, Bèlgica o Escòcia. Ells van ser els grans absents de la festa, els qui vàrem tenir tot el dia dins el cap i dins la memòria. Per ells ens vàrem vestir de groc, per ells farem el que calgi.

Vicent Partal (23/04/18) ­ Vilaweb Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l’any 4 B (18)

Mc 1, 21­28

No és el mateix vèncer que convèncer.

Per vèncer només es necessita tenir una mica de cara, un xic de poder i, sovint, un grapat de mala fe.

Vèncer no té cap mèrit davant l’honradesa de les persones.

Jesús no vencia.

Jesús convencia la gent.

Els deixava bocabadats. Deia i feia a la vegada.

Els que l’escoltaven quedaven encisats, robava el cor de les persones pels ense­ nyaments que donava, assenyats i oportuns, encapçalats per un comportament ir­ reprotxable.

Aquí hi ha el quid de la qüestió.

Perquè moltes vegades no convencem als oients i la gent ens escolta com si sentís ploure?

El que donem cal que abans ho haguem ben mastegat. Si ni ho hem tastat, es no­ ta d’un tros lluny.

Jesús convencia perquè el que deia, ho vivia.

Els pares no convencen gaire els fills. Els capellans no convencem a ningú. Els polítics, ui! Se’ls veu el llautó i tampoc convencen gens.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Vèncer, sí que ho fan! Amb lleis estrafolàries, tretes de la màniga o de manuals de fanfarroneria, fan passar el clau per la cabota. Cal convèncer. Al món, races i cultures, idees, somnis, ideals, sistemes, normes, programes, organitzacions, or­ denaments i tot el que vulgueu... si no hi ha un promotor persuadit, llançat i atrevit que trepitgi el vèncer i s’arrapi ben fort al convèncer, el món no es mourà mai de lloc.

Ja ho diu l’adagi: Les paraules volen i els exemples arrosseguen... De paraules buides, el món n’està fart.

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Carbonada amanda

Ingredients: 400 grams de carn de vedella o porc.

2 cebes mitjanes.

1/3 l. de cervesa.

Farina, ametlles i avellanes.

Aigua o brou.

Oli, mantega, sal i pebre.

Pastanagues baby, pèsols, xampinyons, patates, enciam, etc. per la guarnició.

En una cassola s'hi posa la ceba tallada en juliana a poc foc. En una paella es fre­ geix amb l'oli la carn tallada ben prima i enfarinada. Una vegada cuita la carn, es posa sobre la ceba i es va remenant. Quan la ceba ja està quasi cuita, s'hi afageix la cervesa i el brou, deixant­ho reduir, per fer la salsa.

La mantega es reserva per si hi hem d'afegir farina, un cop ho hem assaonat tot amb sal i pebre. Per la guarnició, hi afegim les ametlles, les pastanagues, els pèsols, les patates, l'enciam, etc.

Un bon àpat per quedar bé.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Round towers Les 'Round Towers' constitueixen un dels trets més característics de l'arquitectura me­ dieval irlandesa. Estan associades als antics assentaments monàstics i es calcula que n’hi van poder arribar a existir més d'un centenar, de les quals en queden en peu una seixante­ na, algunes en un estat una mica lamentable, tot s'ha de dir.

Glendalough (La vall dels dos llacs)

Fora de l'illa d'Irlanda només se’n coneixen tres d'aquestes estructures: Dues a Escòcia i una a l'illa de Man, probablement construï­ des per monjos irlandesos, així que, sense cap mena de dubte, es tracta d'unes edifica­ cions purament irlandeses.

Estan distribuïdes a tot el llarg i ample de l'illa, així que és difícil visitar el país i no topar­se amb almenys una o dues d’aquestes construccions.

Aquestes torres estan totes datades entre els segles X i el XII. No n’hi ha dues d’exactament iguals, gairebé sempre tenen algun detall diferenciador, però comparteixen una sèrie de trets co­ muns:

• • • • •

Són estructures esveltes, primes i altes (fins a 34­35 metres).

La coberta té forma cònica (si encara existeix). Ús de morter en la seva construcció.

Fonamentació molt superficial.

La porta d'entrada està situada a més de 3 o 4 metres sobre el nivell del sòl.

Per dins es subdividien en diferents pisos connectats entre si per escales de fusta i il·luminats per minúsculs finestrons. L'ús que se'ls donava a aquestes torres és encara matèria de discussió entre els arqueòlegs. La creença popular és que els monjos les usaven com a refugi dels atacs dels víkings. Aquesta teoria és bastant difícil de sostenir; per una banda, els víkings van tenir la seva època més cruenta de saquejos monàstics al segle IX; al segle X ja s'havien calmat bastant Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 7

CAMPANADES i, de fet, la majoria d'aquestes torres es van construir quan els víkings ja havien estat assimilats per la població i no suposaven una amenaça. D'altra banda, calia ser una mica curt de gambals per ocultar­se en un lloc en el que, per poc que s’hi fes un petit foc a prop de l'entrada, s'acabés convertint en una llar de foc gegant.

• Hi ha altres usos més acceptats: Campanar (que quadra amb el terme irlandès per • descriure aquestes torres: cloictheach).

Biblioteques i llocs d'emmagatzematge d'objectes • valuosos: relíquies, manuscrits, etc.

Símbol de riquesa. Cal no oblidar que els llocs monàstics irlandesos eren punts de peregrinació i centres quasi urbans amb activitats industrials associades al seu voltant.

La torre de Kinneigh pertany a l'antic assentament de St. Mocholmóg. Va ser aixecada al segle XI i molt a la vora de Beal na Blath (el lloc on van emboscar i assassinar a Michael Collins, el 22 d’agost de 1922). El seu tret dife­ rencial és la curiosa base hexagonal, única al país.

Torre de Kinneigh

La Torre de la catedral de Sant Canice a Kilkenny és de les poques que es pot visitar per dins i pujar fins a dalt de tot. Només unes altres dues torres irlandeses compartei­ xen aquest honor: la de Devenish a Fermanagh i la de St. Brigid a Kildare. La de Kilmacduagh que és la més alta (i torta) del país.

Hi ha qui, fent volar la imaginació, diu que la distribució geogràfica no està triada a l'atzar i que segueix un patró que s'assembla a un mapa estel·lar on s'hi poden marcar les constel·lacions, etc.

Torre i catedral de Sant Canice

Per a més informació sobre aquest tema, podeu consultar la pàgina: http://www.roundtowers.org (en anglès).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 8

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Per a educar amb la pròpia vida cal perdre moltes estones jugant amb els petits...

Hi ha fills que són orfes encara que els pares visquin físicament al seu costat...

Els que som vells vam aprendre el Parenostre a la falda de la mare. Les generacions que ara pugen no sé pas si podran pas dir gaire el mateix...

Dedicatòria: Si la teva felicitat depèn del meu afecte... pots considerar­te la persona més feliç del món... Quina dedicatòria més bonica!

La presència de les mares en els primers anys no pot ser suplerta per ningú... ni per les àvies ni per les tietes...

L'escola ha d'ajudar als pares; no els pares a l'escola...

Cal que els pares ensenyin a volar, tenint ben present que els fills no volaran al mateix vol: volaran al seu...

Tothom ho fa! Tothom ho té! No serà mai un criteri vàlid...

Cal ensenyar als fills que el que està malament, està malament encara que mig món ho faci. l el que està bé, està bé encara que no ho faci gairebé ningú...

Ningú no arribarà a Déu pel mateix camí que jo. El sol té per a cada un dels homes un raig de llum fet a mida i Déu per a cada u, un camí diferent que mai ningú no ha fet encara...

Els alumnes perden el respecte als mestres quan l'han perdut als pares...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 9

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

Cops que es tornen no fan mal.

Dels afavorits en surten els desagraïts.

Costum fa llei.

Del que no has estudiat, no en tractis, què és nicitat.

D'agravi tolerat, altre en vindrà.

De callar, mai te'n hauràs de penedir.

De la discussió en neix la claror, si no s'apa­ ga la llum.

Dels llibres, pren nomès el què et convé, i fes­ho bé.

Dels teus podràs dir, però no mal dir.

Dir ton secret et poses la corda al coll.

De pecadors molts, de sants pocs.

De pillo a pilllo, qui va al davant guanya.

De prometre a cumplir, hi ha molt tros per penedir.

Digues el que saps, però no diguis qui t'ho ha dit.

Digues sempre sí, per mal que siga.

Ditxós qui amb bé comença.

De qui no et mira al parlar, no te n'has de refiar.

Dos no afirmen, però tres ho cofirmen.

Deixar és germà del tornar.

El bé, és de qui se'l guanya.

Del bon barò, pren bon consell.

El bé i el mal es toquen.

Del que no creu el bastó, no n'esperis res de bo.

El bé que es fa forçat, es compta com fet de grat.

Del que no entenguis ni en compris ni en venguis.

Recopilació: Josep Caba Transcripció: Laura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 10

DES DE SITGES

Des que vaig començar a sortir a la nit, recordo que els meus pares patien molt, la meva mare sobretot, tenia molta por. Jo em feia la valenta i la dura, però se m'accelerava el cor mentre tornava a casa caminant rà­ pid, vigilant, pel carrer silenciós i fosc. Em van comprar una moto perquè vivíem lluny del centre. Mai demanava que m’acompanyessin, em sabia greu molestar els amics / amigues... però em tremolaven les cames sortint del pàrquing fosc. Per això, la majoria de vegades, apar­ cava just davant del portal. Sempre vigilant, sempre aler­ ta. Creixem amb aquesta por, inculcada. I encara a dia d'avui, torno a casa amb les claus a la mà i fent veure que parlo per telèfon.

Molts homes, amics i fins i tot el meu marit, no entenen per què ho faig... És clar, ells mai han sentit aquesta por, aquesta sensació de fugida, aquests passos darrere teu que ressonen al teu cap... Per què hem d'aguantar això?

Per què el sistema ens tracta tan malament? Per què sempre ens fan sentir culpables? No hem de ser valen­ tes, hem de ser LLIURES, per entrar i sortir, per vestir, per a tot! Estic trista, enfadada i rabiosa, i MOLT INDIG­ NADA. I una cosa us dic, això només té una solució: educar els nostres fills / filles en l'amor i el respecte. Bé, i una altra més, lluitar ara amb ungles i dents per canviar aquesta merda de sistema, com a mínim deixant de vo­ tar als partits polítics que no han protestat contra la sentència de “la manada”.

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 11

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

TEMPS DE PLATJA En aquell temps, els nens i nenes de terra endins que teníem la sort d’anar a passar uns dies a la platja, encara podíem perseguir crancs que, arribant entremaliats entre les onades, quedaven a sobre de la sorra, blancs, indefensos testimonis de la vida del fons del mar, malgrat que a la se­ gona meitat dels anys seixanta el turisme ja els comencés a espantar.

Aquells dies de vacances al setembre van ser màgics i interminables. La primera secció familiar sortia després d’esmorzar per la porta de l’apartament de quarta o cinquena línia de mar, armada amb neumàtics, para­sols, tovalloles, pilotes, galledes i pales. Quan arribàvem a la platja muntà­ vem el nostre campament i sortíem disparats cap a l’aigua, sense cap por ni socorrista que ens vigilés. Això ja ho feia el papà.

A mig matí, quan el sol ja escalfava més, arribava la mamà amb la petita. La portava en una ca­ direta que tenia una ombrel·la de colors que la protegia del sol. La posava a sota del para­sol mi­ da familiar i des d’allí sota observava rient satisfeta tota aquella canalla que saltava i escatxigava. Estirava els bracets i les cametes al mateix temps, com si volgués afegir­se al xivar­ ri, però mai no deixava de vista les onades sorolloses que, com si fossin uns braços infinits, s’es­ forçaven a tocar­li els peuets.

Jo em capbussava immensament feliç, i quan treia el cap de l’aigua, veia la seva figureta lligada a la cadireta obrint i tancant la boca, fent la petarrufa, amb les galtes grassonetes i una gorreta blanca. Me la mirava i tornava a capbussar­me com una foca sense atrevir­me a nedar cap als germans, que se les empescaven per allunyar­se fins que es perdien de vista. De vegades m’a­ propava a les petites no tan petites com la petita, que es quedaven més prudents allí on les ones espetegaven a la sorra ja sense força. Feien botifarrons amb el fang sorrenc, omplien galledes d’aigua i se les tiraven damunt dels seus caps rossos. Si els grans eren els grans, i les petites eren les petites, jo devia ser la mitjana, però això no em quedava clar. Amb deu anys ets gran, mitjana i petita a la vegada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 12

DES DE VILADECAVALLS Però tu ets la gran? Em preguntaven de vegades com­ panyes del col·legi. Deia que sí, perquè ma mare sem­ pre deia que jo era la gran, la gran de les nenes. I tens germans? Sí. Més grans, són molt grans. Llavors tu no ets la gran! No. Acabava dient sense saber com continuar la conversa. Jo era una gran que havia que­ dat al mig quan després de ser la petita, vaig passar a ser una mitjana gran quan van néixer dues germanetes més. I després vaig ser una gran molt gran perquè al cap d’uns anys va néixer una petita molt petita, i jo la vaig aguantar mentre el capellà li mullava el cap.

Per això, el meu paper no va quedar mai clar. Jo comptava sis i buscava el número que quedava al mig. I no n’hi havia cap. En un costat hi havia dos nú­ meros i per l’altre, tres. Jo no podia ser al mig, per tant no era la mitjana, però tampoc podia ser la gran.

Ni la petita, tan grandota que ja era! Era una del mig, però la gran. Ho enteneu?

Quan la mamà suposava que l’aigua del mar devia estar ben calenteta, deslligava les corretges de la cadireta i agafava la petita. Ella sí que tenia el seu paper ben clar en aquest món. La despu­ llava deixant­li unes calcetes de rus de color rosa i li tornava a posar el barret al cap. Ella esper­ negava contenta mentre la mamà, amb banyador i separant una mica les cames, l’aguantava per sobre de l’aigua mentre esperaven que una ona arribés.

Llavors ja no podia capbussar­me més. Havia d’apropar­me on elles eren i em quedava mirant la imatge més tendra i més graciosa de la platja. Si l’onada l’esquitxava una mica, reia contenta i es movia, valenta, com si volgués agafar l’aigua. Descobria el mar. Com jo i els altres (grans i mitjans) havíem fet el primer cop que ma mare ens va aguantar per sobre d’una onada. Jo li de­ manava a ma mare que me la deixés emportar, sabent de sobres que em diria que no, i feia bé.

I llavors, quan tornava cap a dins l’aigua escumosa i salada i m’hi capbussava un altre cop, de vegades m’adonava que jo era realment la gran.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 13

RACÓ DE LA POESIA

Paraules, palabras, paraules Una paraula tendra et regala i mima, és la que arriba al cor o t’enamora, la que parla de coses que no es moren la que escriu i canta tothom que estima.

Palabras son libres, no tienen dueño, sólo letras que vagan por el viento. ¿Quién hace de ellas su luz, su firmamento? ¿Quién sus mundos, su paz, su grande sueño?

A la meva Núria El meu rostre boirós de tanta pena s’ha vist tot aclarit pel seu besar.

Que dolces les moxaines de la nena!

Quanta llum sa mirada tan serena que tots el meu dolor sap fer oblidar!

Doncs ella de la nit me’n fa bell dia; un cel tot resplandent, tot bell i clar.

A casa tot reviu amb sa alegria.

El riure que desprèn fa companyia i oblido l’amargor del meu plorar.

Hi ha paraules nascudes a la mida, per a l’amor, l’encant... per a un estel; n’hi ha que deixen marca en l’ànima i la pell o en el llibre que escriu la nostra vida.

Quisiera yo grabar en mi universo palabras, palabras, pensamientos, y escribir mis andanzas, mis lamentos, … o aquello que no cabe en este verso.

Pedro Puerma

D’aquesta bella flor que treu florida no pugui veure mai el seu marcir; que és ella, oh! Déu meu, la meva vida, la rosa sense espina més polida que m’omple en son perfum el meu camí.

Joan Sisamón Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT UN DIA QUALSEVOL ESPECTACLE SOBRE LA VIDA I OBRA D’EN MIQUEL MARTÍ I POL “Teatre Jove de Vacarisses” ha presentat a la nostra vila un treball colpidor sobre la figura inabastable del nostre poeta tan divulgat pel cantautor de Verges.

L’espectacle ha estat presentat en un to: SENZILL: Sense buscar complicacions conceptuals. Tenint ben present que havia d’arribar a tothom, des dels infants rapsodes­actors, fins a les persones més madures.

PROFUND: No es deien vaguetats sobre el poeta de Roda de Ter. La veu en off ens anava situ­ ant, fil per randa, en els aspectes biogràfics d’en Martí Pol i ens introduïa en les recitacions que s’anaven fent.

PEDAGÒGIC: La recitació dels poemes ens anava fent veure la riquesa dels poemes d’una for­ ma gradual. Es nota que la directora abans de dedicar­se al teatre ha estat molts anys pedagoga...

CREATIU: Un muntatge ple d’imaginació, simplicitat, evocador i d’una originalitat força in­ freqüent en els grups amateurs dels nostres pobles. Que bé que es compagina LA DANSA (amb la música evidentment) amb la IMATGE, justa i gens empalagosa.

MUSICAL: Una música de fons en directe, molt inspirada i tenint molt clar els registres per a no imposar­se a les veus dels rapsodes.

CANTAT: Amb unes veus afinades que ens transportaven, simbiòticament, als autors de lletra i música i ens ajudaven a comprendre que una bona lletra demana una música immillorable.

Quina sort disposar d’un elenc teatral d’aquesta envergadura a Vacarisses!

C. M. J.

Foto: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

25è aniversari de la fundació del Cor de Vacarisses

Aquell matí es va despertar amb aquell neguit, nerviosisme i excitació que tan familiar li eren les matinades del dia de reis, quan el cor bategava amb la il·lusió per obrir els regals que havien deixat a casa. Era curiós, que tants anys després, encara li fossin fa­ miliars aquells anhels.

I és que aquest dissabte, el concert que tenien no era un qualsevol, era el concert de ce­ lebració del 25 aniversari del cor.

Ella era un dels quatre membres fundadors de la coral, que al llarg d’aquests 25 anys encara mantenien viu l’esperit amb el qual es va crear. Perquè la música és la comuni­ cació en la seva forma més pura i que arriba al moll de l'ós de l’esperit.

El dissabte 21 del passat mes d’abril va tenir lloc a l’Església parroquial de Sant Pere de Vacarisses el concert de celebració del 25è aniversari de la fundació del Cor de Va­ carisses.

El concert s’havia pensat entorn de la Missa polifònica i amb orquestra en llaor de Sant Pere, composta per Francesc Torras, amb totes les seves peces: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Hosanna, Benedictus i Agnus Dei. I per complementar­lo es van incloure al­ gunes peces musicals en sintonia amb l’entorn i el programa musical, com ara un Pater Noster de Rimsky–Korsakov, An Irish blesing (tradicional irlandesa), la cantata 147 de J. S. Bach, Good News (Gospel) i el Senyor Sant Jordi amb text de Salvador Espriu.

Per fer el concert més lluit, tal com l’ocasió ho mereixia, el cor va contar en aquesta ocasió amb l’acompanyament de set músics integrants del claustre de professors de l’Escola Municipal de Música de Vacarisses, la qual cosa va fer que el concert fos tot un èxit i arribés a emocionar a més d’un assistent i fins i tot a alguns dels integrants de la coral. I és que, com deia Victor Hugo: la música expressa to allò que no es pot dir en paraules i que no pot quedar en silenci.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Però la celebració no ha fet més que començar. Ja que el cor té previst fer aquest ma­ teix concert amb orquestra a les esglésies romàniques de Sant Pere de Terrassa el pro­ per mes de juny, en dates encara per determinar. I un altre més, aquest cop sense l’orquestra, el mes de juliol a Viladecavalls, amb motiu del mes de la música.

Amb l’orgull de pertànyer a aquest cor des de fa ja quasi tres anys, i il.lusionat en el seu futur, animo a tothom a que s’afegeixi a aquesta experiència que ens uneix, inspira i alimenta el nostre esperit.

I és que no em canso de repetir a Nietzsche, la vida sense música seria un error.

Josep Graells

Andreu Brunat (Director) i Francesc Torras (Compositor)

Components de totes les èpoques del Cor de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 17

Fotos: Andrey Bratov

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 10 anys Biblioteca El Castell

El dijous 31 de maig, la biblioteca El Castell celebra 10 anys. Una celebració senzilla dins d’un edifici històric i de gran valor: la masia El Castell.

La biblioteca s’ha convertit en un espai de lectura, però sobretot un espai de trobada i cohesió social on cada dia passen de mitja unes cent persones: Lectors buscant no­ ves lectures, estudiants, altres que necessiten internet o tenen dubtes amb les noves tecnologies, famílies, gent gran, excursionistes, veïns i veïnes del municipi amb dubtes, mestres amb els seus alumnes i un llarg etc. … Són molts els protagonistes que omplen cada dia la biblioteca amb la història de les seves vides i que donen a El Castell un protagonisme que semblava impensable fa 10 anys.

Vacarisses fa deu anys no tenia biblioteca i això, avui, seria casi impossible d’imagi­ nar, vivim en un moment on el consum cultural és de gran importància per les perso­ nes i el fet que la biblioteca el pugui oferir, de manera gratuïta, la posa en un espai de molt valor dins la societat. El món d’avui exigeix aprenentatge i coneixement, dos requisits on la biblioteca hi té un paper primordial.

El nostre fons, a dia d’avui molt guiat pels nostres usuaris, les seves activitats, els recursos que ofereix, el valor històric i artístic de l’edifici i l’excel·lent entorn que l’envolta, posen la biblioteca en un punt central del municipi i de l’activitat cultural d’aquest. La qualitat en el seu servei ha de ser sempre l’objectiu a perseguir. El re­ sultat final han de ser usuaris competents i preparats per la societat de la informació en la què vivim.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Cal seguir construïnt, a poc a poc, aquest projecte de biblioteca i cultura per Vacaris­ ses. I cal fer­ho des de l’infància oferint tots els recursos possibles per alimentar la curiositat i l’amor a la lectura. Només així aconseguirem una societat competent i lliu­ re, preparada per un futur i les dificultats que aquest ens portarà. Una societat il·lusio­ nada i formada. Com deia JosepPla: la vida és una cosa complicada i difícil, impossible de descriure que consisteix en anar fent.

La biblioteca és a dia d’avui la segona casa de molts veïns i veïnes de Vacarisses, esperem que ho sigui cada dia de més, perquè com diu Xavier Antich a Filosofia en minúscula: Podem considerar la cultura com la segona pell, som allò que som des d’un punt de vista biològic; però la cultura ens modifica i fa de nosaltres el que arri­ bem a fer.

Moltes gràcies a tots i totes i per molts més anys de lectura i cultura!

Equip de la biblioteca El Castell

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

ESBART DANSAIRE DE VACARISSES

El passat diumenge 22 d’abril, l’Esbart Dansaire de Vacarisses va fer 10 anys d’activitat. Per tal de celebrar­ho com Déu mana, vam convidar l’Esbart Manresà, l’Olesà i l’Egarenc.

I com a qualsevol aniversari, no hi podien faltar els nostres padrins, els Gegants de Vacarisses.

La festa va ser molt lluïda. Hi va assistir molta gent, entre familiars i amics.

Entre els quatre esbarts vam ballar catorze danses i com a cloenda, els grallers ens van acompanyar en la “Contradansa de gegants de Barcelona”.

Des de feia mesos que ja ho preparàvem: invitacions, regals, trofeus de re­ cord i la venda de samarretes dels nostres 10 anys a tothom que durant aquesta etapa hagués format part de l’esbart.

Es va fer també una petita menció de les quatre persones que d’una mane­ ra o altra van iniciar aquest projecte. La Nona, la Teresa, la Mireia i la Car­ me. També vam agraïr especialment a totes les persones que ens han ajudat i han col·laborat amb el seu esforç per fer possible aquest esdeveni­ ment. La llista és massa llarga per a nomenar­les. Des d’aquí el nostre sin­ cer reconeixement.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Vam acabar la festa amb un dinar a la fábrica on un catering ens va prepa­ rar una fideuà. Que era boníssima!

Tota la gent que forma part de l’Esbart se sent molt satisfeta per la feina feta i animem els que vulguin que no dubtin a afegir­s’hi.

Gràcies a tothom. Salut i Dansa!

Carme Cornet i Susana

Fotos: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Ja és una realitat

VAC (Vacarisses Arc Club) Com va començar tot plegat?

Doncs, no ho sabria dir...

Tot va començar per un plegat de casualitats.

Era l’any 2000, jo treballava a Barcelona i tenia una molt bona relació amb la meva cap. Un bon dia, sense saber per què, li vaig comentar que m’agradaria aprendre a tirar amb arc. No sé d’on va arribar aquesta inspiració, perquè no tenia ningú proper que practiqués aquest esport. La con­ versa va quedar així, ella es va sorprendre amb la idea però em va dir que podria ser divertit i interessant.

Al cap d’uns dies, em crida al seu despatx i em diu: mira què he trobat! a la contraportada d’una revista hi havia un anunci de classes d’iniciació de tir amb arc. Tenia un conjunt de sensacions, curiositat, interès, nervis i una mica de vergonya. Finalment em vaig decidir a trucar, vaig anar a informar­me i em vaig engrescar.

Vaig tenir la sort que el meu instructor, l’Àngelo Gil, era i és un referent del tir amb arc a Cata­ lunya, potser una de les persones més preparades, entrenador estatal de diversos clubs i director tècnic de la Federació Catalana.

Vaig connectar ràpidament amb els seus ensenyaments i vaig esdevenir aviat una alumna avan­ tatjada. Jo sempre li dic que ell va ser el “culpable” del contagi d’aquesta passió. Des de ben aviat em vaig introduir en el món de la competició. Han estat molts anys d’entrenaments, més entrenaments, competicions, més competicions i molts, moltíssims kilòmetres.

Malgrat que vaig començar als quaranta anys, he tingut satisfaccions, pòdiums, records, selec­ cionada per un campionat d’Europa i un campionat del Món en la modalitat de tir de bosc. Natu­ ralment, també hi ha derrotes que han servit per millorar i continuar treballant.

Ara, encara que no he deixat de competir, he afluixat el ritme i dedico més temps a ensenyar que no pas a preparar­me. Aquesta nova etapa és molt enriquidora i més quan el teu esforç i les teves experiències tenen com a resultat bons arquers.

Per a qui ho vulgui provar, ens trobareu cada dissabte al matí, a partir de dos quarts de deu, a la sala gran de l’edifici de La Fàbrica.

Això enganxa! Salut i fletxes!

Alícia Vargas Cots Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 22

RACÓ DEL CONTE

El nen amagat

Fa molts anys, a les muntanyes del Montseny hi havia un esplèndid castell on hi vivia un comte molt ric. Es va casar amb la més bella de les set filles d’un noble d’Osona i, al cap de nou mesos, va néixer l’hereu amb una malformació.

Per tal que els vilatans no l’humiliessin, va fer escampar que la dona i el nen havien mort durant el part i els va tancar al calabós. El comte, decidit a formar una nova família, es va casar per segona vegada, però va succeir el mateix. Malhumorat, s’adreçà al diable i li demanà que li donés una descendència noble. El dimoni va acceptar, però només amb una condició: s’havia de casar amb la primera dona que veiés. Va refusar la primera, ja que era vella i lletja, i es va casar per tercera vegada amb una noia jove.

Com a càstig per no haver complert la promesa, nasqué un baró sense braços i amb una creu invertida gravada al pit. Desesperat, el comte va fer el mateix que amb les anteriors i es donà mort a ell mateix. Quan es va descobrir la tragèdia, es va batejar el lloc com a Tagamanent, que a l’inrevés vol dir «nen amagat».

Hi ha qui diu que aquest nom prové d’un fet històric: quan Pere el Catòlic va morir a la batalla de Muret, el seu fill, el futur rei Jaume el Conqueridor, fou posat sota la protec­ ció dels templers per evitar que li prenguessin la corona. Aquests el van amagar al castell que hi havia al turó on avui hi ha l’església de Santa Maria de Tagamanent.

Extret de: Rutes_i_llegendes_de_rondalles_Diba.pdf

Santa Maria de Tagamanent i ruïnes del castell Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS

París, 20 de gener de 1927. Començava el judici contra Francesc Macià i divuit persones més, acusades de tinença il·lícita d’armes. Dos mesos i mig abans (4 de novembre de 1926), la policia francesa havia detingut un total de cent vint­i­nou persones —la majoria catalanes— als trens de París i de Tolosa a Perpinyà i, també, a Prats de Molló (Vallespir­Catalunya Nord), i havia requi­ sat armes i documentació que, tot plegat, formava part d’un pla —conegut com els Fets de Prats de Molló— consistent en la invasió militar de Catalunya i el seu posterior alliberament de l’Es­ tat espanyol. La justícia francesa va ordenar la immediata expulsió de vuitanta­sis dels detinguts que, lluny de retornar als seus indrets d’origen (Catalunya i Itàlia), acabarien exiliats a Bèlgica.

Dels trenta­tres restants, setze seguirien el camí dels exiliats, i disset acabarien a judici. El més destacat dels encausats, i el que durant la vista assumiria les responsabilitats dels altres imputats, era Macià, que convertiria aquell judici en una causa internacional contra Catalunya.

Qui era Macià al judici de París?

L’any 1927 Macià encara no era president de la Generalitat. No ho seria fins a l’abril de 1931, transitòriament amb la restauració de la institució, i a partir de desembre de 1932 definitivament per elecció del Parlament. Però, l’any 1927, ja era el líder indiscutible de l’independentisme ca­ talà, que en aquells dies vivia en la clandestinitat perseguit pel règim dictatorial de Primo de Ri­ vera (1923­1930). Cinc anys abans del judici (1922) Macià —amb Lluís Marsans, Daniel Cardona, Domènec Solé i Manuel Pagès— havia liderat la creació del partit independentista Es­ tat Català, formació política que es consolidaria, pràcticament, des de l’exili de Perpinyà (1924).

Estat Català es definia com un “partit independentista, interclassista i no dogmàtic; que lluita per la independència dels Països Catalans i perquè el català tingui la consideració d’única llengua oficial”. No obstant, no ocultava el seu caràcter combatent i insurreccional, en la línia d’altres formacions independentistes del continent europeu com el Sinn Féin irlandès.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 24

Font: Forum Geneanet France

DELS DIARIS Per què van detenir Macià a França?

Macià, ex­tinent coronel de l’exèrcit espa­ nyol i amb coneixements de logística i es­ tratègia militar, havia planificat una intervenció armada que, vista amb la pers­ pectiva que ens atorga el temps, no tenia cap possibilitat. Aquest detall també va tenir un pes important en la decisió judicial fran­ cesa. Queda per a la investigació històrica si Prats de Molló1(925) Macià també era conscient de les limitaci­ Font: Forum Geneanet France ons del seu pla i, per tant, l’objectiu priorita­ ri era un altre que, sense haver­ho previst, aconseguiria durant el posterior judici. Sigui com sigui, Macià, des del seu quarter general de Vila Denise, una masia de Prats de Molló a tres quilòmetres en línia recta de la frontera francoespanyola, havia planificat una operació militar i havia acumulat un petit arsenal d’armament. El 30 d’octubre de 1926 —tres mesos i mig abans del judici— Macià havia ordenat iniciar els entrenaments militars, la concentració a Prats de Molló de tots els efectius dispersos per territori francès. El 4 de novembre l’operació quedaria avortada amb la detenció en massa dels implicats.

Qui va provocar la detenció?

Macià va ser víctima d’una delació. El seu col·laborador Riccioti Garibaldi, nét del mític unifi­ cador d’Itàlia Giuseppe Garibaldi i comandant d’un grup de combatents anarquistes italians que s’havien unit a l’operació, va resultar ser en realitat un agent secret del règim feixista italià de Mussolini, aliat del règim criptofeixista espanyol de Primo de Rivera. Garibaldi va informar Mussolini i el duce va fer el mateix amb el govern del primer ministre francès Raymond Poin­ caré. Aquest detall, aquest “triangle”, també tindria un pes important en la decisió judicial. Per­ què malgrat que el sistema judicial francès tenia el prestigi de ser un dels més independents i garantistes d’Europa, cal no oblidar que el govern de la República francesa contemplava amb desconfiança el règim feixista italià i amb menyspreu el règim criptofeixista espanyol. No obs­ tant, els càrrecs eren prou evidents per no passar per alt la desarticulació de l’operatiu, i la de­ tenció i processament de la cúpula del complot. Garibaldi inclòs.

L’advocat de Macià i el jutge del Tribunal Les intrigues d’un agent de Mussolini en territori francès va ser la clau de volta de l’argument de la defensa. L’advocat Henri Torrès, un expert penalista jueu de París, va aconseguir portar el jut­ ge al terreny de la seguretat nacional, presentant Garibaldi com un element no fiable al servei Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS d’un règim amenaçador. Les fonts reve­ len que, a l’inici del judici, el jutge va dispensar a Macià una sorprenent glos­ sa: “No heu estat mai processat. Les re­ ferències que tenim de vós us són favorables”. I això no acabaria aquí. En el decurs del judici, li va preguntar si estimava França, cosa que va donar peu a Macià a fer unes declaracions que, Sala del Tribunal de París en el judici a Macià també, tindrien un pes molt important i a la cúpula de Prats de Molló (1927) en la decisió final del tribunal: “Volem una Catalunya independent dins del concert de pobles lliures; un estat democràtic, pacífic i repu­ blicà; al costat d’aquesta França que estimem (...) que és germana espiritual nostra i per a la qual voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca (...) per prevenir­la de les intrigues i de les amenaces del feixisme espanyol”.

Què es percebia a França?

El discurs de Macià, que a simple vista podia semblar una interessada declaració d’amor, tenia una clara intencionalitat política. Macià era un veritable animal polític —l’home d’estat català per antonomàsia del segle XX— i ho posaria de manifest, també, en aquella ocasió. L’any 1927 les ferides de la Primera Guerra Mundial (1914­1918) que havia devastat França encara supura­ ven. I Macià, en aquell judici, no es va oblidar dels milers de voluntaris catalans que van lluitar i morir per França a Verdum, la batalla més mortífera d’aquell conflicte. Va saber explicar l’asso­ ciació entre els valors republicans i democràtics francesos i les aspiracions independentistes ca­ talanes. Encara cuejava el cop de porta del president Clemenceau al Comitè de Germanor dels Voluntaris Catalans que, acabada la guerra (1919) quan li van demanar que intercedís a favor de la causa independentista catalana, els va engegar amb un cèlebre: “Pas d’histoires, catalans; pas d’histoires”, que quedaria, per sempre, com una màcula a la seva carrera política.

Qui manava a Espanya?

El ministre de Gràcia i Justícia espanyol era un jutge expert en dret foral anomenat Galo Ponte y Escartín. El ministre d’Estat (equivalent a Exteriors) era un catedràtic en dret internacional ano­ menat José María Yangüas y Messia. Tenien en comú la seva ideologia ultraconservadora, nacio­ nalista i antisemita. Completava la terna el vicepresident Severiano Martínez Anido, militar que havia tingut una sinistra actuació com a governador de Barcelona durant els anys de plom del pistolerisme de la patronal (1919­1923). La premsa de l’època l’havia assenyalat com l’inductor dels assassinats de l’advocat laboralista Francesc Layret i del líder sindical Salvador Seguí, el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Noi del sucre. Layret i Seguí tenien en comú la seva ideologia catalanista i republicana. Per da­ munt de Ponte, Yangüas i Martínez Anido només planava la figura del dictador Primo de Rivera, que havia ordenat la liquidació de la Mancomunitat i de la seva obra de govern i, també, la il·le­ galització dels sindicats obrers i dels partits catalanistes i republicans.

La impotència espanyola Macià i els divuit acusats que l’acompanya­ ven a la sala del Tribunal de París havien es­ tat imputats per un delicte que, tot i que podia posar en risc la seguretat pública es­ panyola, havia estat comès a França. No obstant, cal insistir en un detall molt revela­ dor. La detenció de la cúpula del complot es va practicar a Prats de Molló. I el judici no es va celebrar ni a Ceret ni a Perpinyà ni a Montpeller (caps judicials comarcal, depar­ tamental i regional, respectivament), sinó a Henry Torrès i Macià després del judici (1927) Font: Viquipèdia París. La fiscalia espanyola podia tenir ra­ ons per a personar­se com a acusació. L’aparell d’Estat espanyol havia fabricat una falsa relació entre Macià i l’organització independentista Bandera Negra que, el 26 de maig de 1925, havia portat a terme un atemptat frustrat contra el rei Alfons XIII en un episodi que es coneixeria com el complot del Garraf. Però les males relacions polítiques no hi convidaven. L’aparell d’estat es­ panyol —en el règim de Primo de Rivera, com en qualsevol altra dictadura, no hi havia separa­ ció de poders— ho fiaria tot a la justícia francesa.

El trampolí de la justícia París, 23 de gener de 1927. El Tribunal de París dictava sentència de dos mesos de presó per a Macià —que no compliria perquè feia vuitanta dies que estava detingut— i l’expulsió de territo­ ri francès. No sabrem mai què hauria passat si l’Estat francès, superat pels esdeveniments, ha­ gués lliurat Macià a Primo de Rivera. Sabem que, si en algun moment van tenir la temptació, el desprestigi internacional que envaïa per tot les estructures de poder espanyoles va dissipar tots els dubtes. El judici a Macià es va convertir en un fenòmen social a nivell continental. Tota la premsa i l'opinió pública europees se’n va fer ressò. Macià aconseguia internacionalitzar la cau­ sa independentista i assolia la categoria de mite polític del catalanisme.

Quatre anys més tard (1931) crearia Esquerra Republicana, guanyaria les eleccions municipals que tombarien la monarquia espanyola, es convertiria en el primer president de la Generalitat restaurada, i proclamaria l’Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 27

LLENGUA CATALANA

Tots els catalans coneixem anècdotes sobre les dificultats que ha tingut el català per adquirir l’estatus de llengua normal en un país disfuncional.

“Juan, No tascriurem. An català non sabem y an castella u trovo ridicul. Ya tanirem pican y par­ larem per telefono”. Primera i única carta d’una mare escolaritzada durant el franquisme al fill que havia marxat de casa a estudiar un Erasmus. Tots els catalans sabem anècdotes similars so­ bre les dificultats que ha tingut la llengua per adquirir l’estatus de llengua normal en un país dis­ funcional. Tots coneixem anècdotes com la d’un valencià al qual els pares s’hi dirigien en castellà fent esforços i quan reivindicava la llengua li preguntaven estranyats: “Quants quilòme­ tres pots caminar amb el valencià? Quaranta?” Òbviament la direcció natural era cap a Madrid.

D’això no fa tant de temps.

Molts catalans també estem envoltats, en el meu cas fins al moll de l’os, de pares i avis catalans castellanoparlants que van aprendre la llengua per amor i respecte a la terra i que van entendre que el català, com els estudis, eren instruments fonamentals per a la cohesió i el progrés perso­ nal i col·lectiu; que el coneixement d’una llengua i la pràctica del bilingüisme eren oportunitats de creixement.

Així, lluitant per la recuperació de la llengua, per la seva normalització, i entenent­la com un element de cohesió, hem arribat tots plegats al segle XXI. L’escola hi ha fet molt durant les últimes dècades. El model d’immersió lingüística ha aconse­ guit que els nens tinguin competències similars en castellà als de la resta de l’Estat i coneguin també la llengua catalana.

Una llengua minoritària en la realitat del món que ens envolta per més mentides que es diguin sobre els inexistents greuges que pateix el castellà.

Per això, l’alerta és màxima. Les intencions del ministeri d’Educació d’acabar amb un model es­ colar d’èxit aprofitant la intervenció de l’autogovern a través del 155 és la mostra d’una deslleialtat sense límit que busca aplicar un projecte polític d’uniformització. En la seva carrera populista per seduir el neonacionalisme espanyol, PP i Ciutadans estan més preocupats per desmuntar l’escola que per garantir­ne la qualitat i l’excel·lència.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 28

LLENGUA CATALANA Més preocupats per treure rèdits de l’anticatalanisme i escarmentar els independentistes que per reflexionar sobre la qualitat democràtica d’Espanya, la tossuda diversitat i els riscos sobre l’eco­ nomia i les inversions a mitjà termini que estan generant la inestabilitat i la inoperància de la gestió pública.

Dos professors de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, sostenen en el seu llibre How de­ mocracies die [Com moren les democràcies] que “la història no es repeteix, però rima” i conclo­ uen que “la promesa de la història és que puguem trobar les rimes abans que sigui massa tard”.

Argumenten que les democràcies no acostumen a sucumbir per un esdeveniment catastròfic com un cop d’estat d’una junta militar, sinó que acostumen a caure pel debilitament gradual d’institu­ cions cabdals com el sistema judicial i la premsa. De la seva tesi se’n dedueix que un país és tan fort com ho són les seves institucions i que “l’erosió democràtica pot resultar pràcticament im­ perceptible” per a l’opinió pública. El règim, diuen, “no travessa línies vermelles cap a una dic­ tadura”, res no fa sonar els senyals d’alarma social “perquè no hi ha un moment determinant en què es pugui parlar de la suspensió de la Constitució o la imposició de la llei marcial”. Levitsky i Ziblatt adverteixen que els intents de subvertir la democràcia poden ser “legals”, en el sentit que són aprovats pel legislatiu i acceptats per la justícia.

Fins i tot es poden disfressar d’esforços per millorar la democràcia mentre la premsa s’ho mira assetjada o autocensurant­se. El llibre, recentment publicat als EUA, respon a la preocupació de molts nord­americans pel deteriorament de l’esfera pública amb la presidència de Trump. Però la lectura sona a l’actual Espanya d’una manera inquietant.

A Catalunya és urgent recuperar les institucions, que avui estan penetrades per l’administració espanyola. Els treballadors de la Generalitat es mouen majoritàriament entre la col·laboració per evitar la paràlisi i la indignació. Les decisions es prenen des del govern espanyol amb els criteris polítics d’un partit que té quatre representants al Parlament de Catalunya i està en plena compe­ tició electoral a l’Estat amb Ciutadans, un partit que va néixer amb l’únic objectiu de posar fi a la immersió lingüística i homogeneïtzar Espanya. L’estat espanyol no té intenció d’actualitzar el pacte de la Transició i, si ho fa, serà per fer taula rasa i no per respectar la diversitat. Com més es trigui a recuperar la Generalitat més irreversible serà el mal sobre l’autogovern.

Clica aquí, omple el formulari amb les teves dades i SIGNA! Gràcies

Article extret del dossier: El català, llengua de tots. ARA.CAT Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 29

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

LES COMELLES Aquesta és una masia que, per les seves dimensions, o com, modestament, diu el seu propietari, és una "casa de pagès", això de mas és un invent modern. L'escol­ tes parlar amb molt de seny i, amb tot el meu respecte, en faig constància.

Com anècdota curiosa, dir què va ser escenari del rodatge de la pel·lícula "la Mari2" a l'últim capítol "Tornar a començar". Els que som d'aquestes terres, ens delectarem veient els camps de "pites" (Agaves americans), el coll de la portadora de la serra 1 i els espais interns i externs d'aquest preciós mas. La Mari és una minisèrie, amb Ana Fernández ("Solas") com a protagonis­ ta, basada en una història real, i que parla de l'emigració andalusa cap a Catalunya. L'emigració 1 de mitjans dels 60 i primers dels 70, vista pels ulls d'una dona, però també del que van represen­ tar els últims anys del franquisme, estigmes, analfabetisme, abusos, repressió, discriminació per sexes, etc. Una joia exemplar d'integració i d'empoderament de dues cultures.

Amb aquesta introducció, fem el tastet d'aquest preciós mas, molt ben cuidat i mantingut i amb molt poques modificacions modernes per part del seu actual propietari.

2

La façana és austera, reforçada amb pedra, amb un senzill arc de mig punt a l'entrada i tres bal­ cons. Els arcs de les entrades adovellats van ser característics fins al segle XVI, posteriorment aquests es van construir llindats fins al segle XVIII Es tracta d'un cos principal amb coberta a dues aigües, amb planta baixa, primer pis i golfes, bàsicament. I com era tradició d'aquests ma­ sos, la planta baixa estava reservada a les funcions pròpies del camp, mentre que la planta pri­ mera era l'habitatge de la família. La tanca metàl·lica que donava als estables és un dels pocs elements moderns afegits. La seva distribució és tradicional i funcional, similar a la composició arquitectònica de les masies catalanes dels segles XVIII ­ XIX. Tot i que la seva existència s'evi­ dencia de molt més abans. Tenim uns primers documents del segle XIV que fan menció. Així com els seus aglevats: mas Currupell, mas Muntanyans i mas Rodom. Masos que van quedar ro­ 3 mancs, en la majoria dels casos, després de la pesta negra i la crisi del segle XIV. 3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES

Però encara mirem més enllà. Aquestes construccions rurals tenien l´origen en les antigues vi­ les romanes (cases de camp, granges). Edificacions aïllades, amb tradició ramadera i agrària de tipus familiar. I tampoc ens sorprèn trobar estudis que relacionen l'emplaçament amb as­ sentament íbers.

El nucli principal de la casa és de planta rec­ tangular i diferenciem els annexos adjacents: el barri davant de la façana principal a mig­ dia i l'era exterior (amb el paviment clàssic), entre d'altres. La façana és austera, reforçada amb pedra, amb un senzill arc de mig punt a l'entrada i tres balcons. Els arcs de les entra­ des adovellats van ser característics fins al segle XVI, posteriorment, aquests es van construir llindats fins al segle XVIII. Es trac­ Zona est ­ cort antiga ta d'un cos principal amb coberta a dues aigües, amb planta baixa, primer pis i golfes, bàsicament. I com era tradició d'aquests masos, la planta baixa estava reservada a les funcions pròpies del camp, mentre que la planta primera era l'habitatge de la família. La tanca metàl·lica que donava als estables és un dels pocs elements moderns afegits. Hi ha un element en tot un conjunt que, fora de qualsevol ostentació, és remar­ cable. Es tracta d'una finestra amb arc conopial (actualment a l'interior del corral). Els arcs cono­ pials, tot i la seva similitud amb l'arquitectura musulmana, van ser molt emprats a l'arquitectura dels segles XIV i XV, com un gòtic final o gòtic flamíger.

L'espai interior està distribuït en tres crugies. A llevant, la cui­ na, amb el forn i la llar de foc (aquest espai era la sala pasta­ dor per treballar la farina, l'aigua i el llevat). Al fons hi ha el celler, amb diverses botes ben conservades i una premsa força antiga. A la part posterior, sota coberts, encara hi ha un cup rodó i restes de quatre cups quadrats, on s'hi trepitjava el raïm. Tot i això, el propietari els va tapar quan els seus nets corrien per aquests espais.

Pallissa

Al primer pis hi ha una gran sala i les habitacions, algunes amb finestres amb festejadors. El festejador era un pedrís al costat intern de la finestra, per seure i conversar. Propi de les masies i casals litorals. Un espai on el "solet" entrant pel finestral i la proximitat de les persones, devia convidar a ex­ plicar més d'un secret.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 31

INDRETS DE VACARISSES També hi ha dues comunes i la sala d'assecament dels productes derivats del porc. Les golfes conserven tot l'embigat i encavallades originàries, reformades l'any 1858. Aquestes, per orgull de tot el conjunt, estan construïdes amb pi teia. El pi tallat al cap de 7 o 8 anys es podreix la soca i queda només la teia, material dur i resistent. Té la duresa del castanyer, amb pocs nusos, és molt resistent al desgast i, tractada correctament, dura moltíssims anys.

La resta d'annexos que formen part del conjunt són un corral (a ponent), la pallissa (tocant l'era), una cort molt antiga (a llevant) i al nord una part que devia ser la més primitiva, ara sense teulada. Al sud hi trobem un dipòsit de gra moderns, espai on antigament eren les comunes. I a l'exterior, al sector sud­est, hi ha un cobert anomenat "la barraca dels pobres". Servia de refugi als cami­ nadors que transitaven l'antic camí El racó ombril de l'alzina de Monistrol. Davant d'aquest es­ pai, una preciosa alzina centenària. Molt proper, a uns cinquanta metres de la casa, encara hi ha el pou d'aigua de la casa. Pels seus voltans, les terres de sembrat de "blat sec" que encara són conreats per un veí de Rellinars.

Zona on hi havia la "barraca dels pobres"

Carol Páez Boca del pou Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

L’obra de Ciceró és prou àmplia i sàbia per estar reflexionant sobre les seves cites en cadascun dels números de la revista, durant tot un any.

Però aquest serà el darrer número dedicat a ell. Aquí ens centrarem en quatre de les seves obres.

Bust de Ciceró

Laelius de amictia: És un tractat sobre l’amistat, entesa com una relació entre iguals per aju­ dar­se mútuament, tant en l’àmbit privat com en el públic: • “Omnia praeclara rara” (De amictia 21, 79). Tot el que és exel.lent és rar.

• “Est (amicus), qui est tamquam alter ídem” (De amictia 21, 80). És amic aquell que és com un altre jo.

• “Verae amicitiae sempiternae sunt” (De amictia 9, 32). Les veritables amistats són eter­ nes.

• “Non solum ipsa fortuna caeca est, sed eos etiam plerumque efficit caecos, quos complexa est” (De amictia 15, 54). La fortuna, no solament és cega, sino que la majoria de vega­ des ha tornat cecs aquells que ha abraçat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS De oratore: Escrit en forma de diàleg fictici, parla de com ha de ser l’educació d’un orador, i reflexiona sobre els principis morals que ha de seguir per fer­ne un bon ús de la retòrica.

Orator: com hauria de ser l’orador ideal.

• “Imago animi vultus est, índices oculi” (De oratore 3, 59, 221). El rostre és la imatge de l’ánima, i els ulls els seus delators.

• “Ut sementem feceris, ita metes” (De oratore 2, 65, 261). Tal sembrarás, tal collirás.

• “Nescire autem quid antea quam natus sis acciderit, id est semper esse puerum”. (Orator 34, 120). Ignorar el que s’havia esdevingut abans que tu naixessis, és restar un infant per sempre.

• “Historia testis temporum, lux veritatis” (De oratore 2, 9, 36). La Història, testimoni dels temps, llum de la veritat.

Tusculanes: Les disputes Tusculanes són cinc llibres que Ciceró va escriure dos anys abans de la seva mort a la seva finca de Túsculo. De un marcat caràcter filosòfic, aborda els avatars de la vida i com afrontar el dolor i altres pertorbacions de l’ànima; suggerint que la filosofìa és el camí a la felicitat i teràpia de l’ànima.

• “Suum cuique pulchrum est” (Tusculanes 5, 22, 63). Tothom trova bell el que és seu.

• “Ira initium insaniae” (Tusculanes 4, 23, 52). La ira és començament de la follia.

• “Nec me pudet, ut istos, fateri nescire quod nesci­ am”. (Tusculanes 1, 25, 60). No m’avergonyeixo, al revés d’aquests altres, de confessar el que ignoro.

• “Natura inest in mentibus nostris insatiabilis qua­ edam cupiditas veri vivendi” (Tusculanes 1, 19, 44). La natura ha posat en el nostre esperit un desig realment insaciable de conèixer la veritat.

• “Est profecto animi medicina, philosophia” (Tus­ culanes 3, 3, 6). Hi ha realment una medicina de l’ànima, la filosofía.

• “Sapientis est proprium nihil, cum acciderit, ad­ mirari” (Tusculanes 5, 28, 81). Propi del savi és de no sorprendre’s de cap esdeveniment.

Opera omnia (1566)

Recull: Josep Graells Extret de:

“Aurea Dicta. Paraules de l’Antiga Saviesa”.

Fundació Bernat Metge Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL Darrer article

De com Na Renard es menja el Gall Un dia, el Lleó havia de prendre una decisió molt important i va cridar el Gall i Na Renard. Abans de co­ mençar la sessió, el Gall va dir aquestes paraules: ­ Senyor, per a ajudar­vos millor, necessitem més consellers.

El rei hi va estar d'acord. Però l'astuta Renard es va afanyar a dir: ­ Majestat, el Gall és un animal tan savi, que no necessitem més consellers. Però el Gall, per defen­ sar el que pensava, va posar un exemple: ­ Una vegada en una branca d'un arbre, hi havia un papagai i un corb. A sota, una mona havia posat llenya damunt d'una cuca de llum, pensant que podria escalfar­se. La mona bufava i bufava perquè el foc s'encengués.

Des de la branca, el papagai li deia: ­ Això que bufes no és foc, és una cuca de llum!

Però el corb li deia: ­ Calla!, no veus que aquesta mona no vol els teus consells?

Com que el papagai volia ajudar­la de debò, no feia cas de les paraules del corb. Al final, va baixar de l'arbre per ajudar la mona. Llavors, quan va ser ben a prop, la mona el va matar. Amb aquest conte, el Gall volia dir al rei: “De vegades, qui vol donar consells, acaba malament.”

Però el rei no va entendre aquest sentit, i es va enfadar amb el Gall, perquè pensava que l'estava criticant.

Llavors, Na Renard, que sí que havia entès l'exemple, va matar el Gall i se'l va menjar allà mateix. Ara Na Renard ja havia aconseguit el que volia: ser l' única consellera del rei, amb el Conill per cambrer i el Paó per porter. Llavors, rient per sota el nas, va pensar: “Ara sí que faré el que voldré”

De quina manera Na Renard prova de matar el rei Després de la mort del Gall, Na Renard se'n va anar a veure l'Orifany. Volia recordar­li el pla que havien tramat: matar el Lleó i elegir un nou rei. Quan Na Renard va veure l'Orifany, va dir: ­ Company, ja és hora que el rei mori. Ara ho tenim molt bé, perquè jo sóc l'única consellera del rei.

L'Orifany, que era molt intel·ligent, va pensar: “Si faig cas d'aquesta guineu i matem el rei, ella, que és tan dolenta, potser també em matarà a mi. Val més que vagi amb compte”. Llavors, l'Orifany va decidir acabar amb els enganys de Na Renard i li va dir: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS ­ I de quina manera matarem el rei? ­ Mira ­va contestar Na Renard­, farem que el Lleó lluiti amb el Senglar. Com que el rei és més fort, el Senglar morirà. Tu, quan vegis que el rei esta molt cansat, aprofites per matar­lo.

L'Orifany va posar una condició: ­ D'acord, però vull que el Conill, que és cambrer, i el Paó, que és porter, sàpiguen les nostres intencions.

I així va ser com el Conill i el Paó van saber el pla de Na Renard i l'Orifany. Tots dos van prometre que no dirien res a ningú.

I ara arriba la fi de Na Renard Mentre Na Renard anava a dir al Senglar que el rei el volia matar, l'Orifany va aprofitar l'ocasió per parlar amb el rei: ­ Senyor, us demano perdó, perquè amb Na Renard havíem planejat la vostra mort.

Quan el rei va sentir aquelles paraules, no s'ho podia creure: ­ Com puc saber que dius la veritat?

I l'Orifany va contestar: ­ Només cal que mireu tot el que ha fet Na Renard. Al vostre consell ja no hi queda cap altra bestia, només hi ha un Conill cambrer i un Paó porter. I encara aquests dos animals tenen molta por de Na Renard perquè se'ls pot menjar en qualsevol moment. I va afegir: ­ A més, senyor, us confessaré una altra cosa. Na Renard ha dit al Senglar que el volíeu matar. Ja veu­ reu com d'aquí a una estona, vindrà i us dirà el mateix, que jo ara us dic, però canviat.

L'Orifany també va fer saber al rei que el Conill i el Paó coneixien el pla. Després d'aquesta conversa, va arribar Na Renard: ­ Senyor, us vinc a informar d'una cosa molt greu. El Senglar us vol matar ­va dir.

Llavors, el rei va entendre que l'Orifany havia dit la veritat. El Lleó va reunir tota la cort: Na Renard, l'Orifany, el Conill i el Paó. Quan els va tenir al davant, va dir al Conill i al Paó: ­ Escolteu, vosaltres dos m'heu de dir la veritat.

I al moment va rugir tan fort que les branques dels arbres van tremolar. Si que el Conill i el Paó tenien por de Na Renard, però encara en tenien més del Lleó, i per això, espantats, van dir: ­ Senyor rei, us ho explicarem tot.

I així ho van fer. Llavors, el rei va saltar damunt Na Renard i se la va menjar.

Després de la mort de Na Renard, el rei va nomenar dos consellers, l'Orifany i el Senglar.

Ara bé, no va valer saber mai més res del Conill i del Paó, els va treure tots dos fora de la Cort.

Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on des de l'albada del temps l'home ha considerat màgics, poderosos, i ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

El Montseny La muntanya dels senyals (Mons Signa) és una muntanya habitada per un gegant, el Pare Esmè, que comparteix el seu territori amb les bruixes de la plana de Vic, el Congost i el Montseny que fan les seves reunions als cims de les Agulles, l'Home Mort, el Matagalls o el Brull.

Les dones d'aigua (també dites dones de fum, encantades, alojes, goges) són éssers de la mitolo­ gia catalana, figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

L'origen d'aquest mite és anterior a la dominació de Catalunya per l'Imperi Romà i és descone­ gut en gran mesura, arribant fins a l'actualitat influït per esdeveniments i creences posteriors. La diversa denominació d'aquesta figura, arrelada en temps remots, depèn del lloc on existia la cre­ ença popular sobre aquesta divinitat, de l'aigua com generadora de vida i la feminitat, les quals, afavorint la fertilitat regenerant la natura. En termes de mitologia el nom fada és posterior a l'origen prehistòric de dona d'aigua i engloba diverses figures. Es troben relats sobre aquestes llegendes en zones de la geografia de la Catalunya interior agrícola (com aquí al Montseny) i a les dos vessants de tot el Pirineu.

En tots els llocs on hi ha llegendes de les dones d'aigua són comunament éssers femenins, rode­ jades de misteri, que vesteixen túniques i que les renten a la nit, que es pentinen els seus llargs cabells, que són de bellesa notòria, que poden conviure amb un home quan se n'enamoren i al que afavoreixen amb riqueses fins que l'home trenca el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixa de ser ric, perd la seva companya i veu la seva vida con­ vertida en una calamitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Es diu que se les pot observar amb facilitat durant la nit de Sant Joan, però normalment només se les pot mirar d'amagat, com espiant un misteri, en nits de lluna plena. La riera de Gualba re­ cull les aigües des del pantà de Santa Fe fins a desembocar al riu Tordera. baixa per un enorme desnivell des dels cims de dalt del massís del Montseny fins al forat de la Tordera. Pel mig, s'han generat espectaculars salts com l'anomenat Gorg Negre i més endavant el conegut com a Salt de Gualba. A uns 300 metres d'altura, si ens girem, tenim una bona vista del Salt de Gualba, encara que no porta massa aigua. El llegendari gorg Negre i el salt de Gualba són exemples del que pot arribar a generar aquesta riera.

Segons la llegenda, al Montseny hi habiten bruixes i fades. Camí del poble de Gualba, mig ama­ gat en el bosc, trobem un salt d'aigua que, en caure, forma un pou molt profund, anomenat el Gorg Negre. Normalment és un niu de pau al mig del bosc, però un cop a l'any la pau es trans­ forma en disbauxa. Si t'apropes al gorg les nits de lluna plena del mes d'agost, a mitjanit, hi tro­ baràs les bruixes del Montseny banyant­s'hi. l després del bany, celebren sacrificis i aquelarres per reafirmar el seu pacte amb el diable.

El Gorg Negre de Gualba

El gorg Negre de la riera de Gualba és un dels llocs encisadors del Montseny. En primer lloc, la seva fama és deguda a les bruixes adoradores del diable, i a les tempestes i malvestats que cau­ saven als vilatans de Gualba, segons expliquen les llegendes; però també és un indret munta­ nyenc bonic i ben interessant per fer­hi una excursió, poc freqüentat, potser perquè no és fàcil trobar aquest gorg emboscat. De la pista de Gualba a Riells es passa al camí que mena al Parc del RACC. D'aquí s'arriba al mirador del Salt de Gualba, d'on parteix el sender senyalitzat per passar per una central hidroelèctrica i, poc després, el Gorg de la Goja i tot seguint les orientaci­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS ons senyalades, s'arriba a la creu del Gorg Negre. De les seves aigües emergeixen dones d'aigua per pentinar­se a la llum de la lluna, dones bellíssimes i letals que enamoren aquell qui s'atreveix a contemplar­les i l'atrauen cap a la fondària, d'on ja no tornarà a eixir.

L'amo de Can Prat, un capvespre, passant pel Gorg Negre de Gualba, va veure una dona d'aigua mentre es pentinava, i se'n va enamorar perdu­ dament. Li va declarar el seu amor i ella l'advertia del risc que corria, però tant va fer­se pesat, que es van casar i la goja va esdevenir mestres­ sa de Can Prat. Van tenir un fill i una filla. Un dia, discutint sobre si era millor plantar moresc o blat, ell li va retreure que no entenia res de cultius Can Prat essent com era una dona d'aigua.

Immediatament se'n va penedir, però ja era tard: havia dit, en veu alta, la veritable natura d'ella.

La dona va fugir corrents cap al Gorg Negre. No la va veure mai més, però a les nits la dona tor­ nava al mas i acotxava els seus fills i les llàgrimes, al caure, es tornaven perles, que l'amo reco­ llia sense arribar mai a imaginar d'on venien.

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

UNA EXCURSIÓ CATALANISTA I CIENTÍFICA A SANT SALVADOR DE LES ESPASES

Pelegrí Casades

El 24 de juny de 1883 els membres de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (entitat precursora del Centre Excursionista de Catalunya) Pelegrí Casades, Antoni Aulèstia, Ramon Vergés i Eduard Castellet van fer una excursió a Sant Salvador de les Espases. Van agafar el tren de les 5 (llavors no hi havia l'actual desfasament horari de dues hores) i van baixar a la llavors existent estació d'Olesa i des d’allí amb calessa es van dirigir a la vila. L'anada a Sant Salvador la van fer acompanyats per un guia local.

Tres anys després, en la revista de l'esmentada entitat excursionista, ens descriu Casades el re­ corregut fins a l’ermita: "Al sortir de la vila, dirigintse al N.E. s'alsa imponent lo Montserrat, allargant per tots indrets sos titánichs penyals, testimonis de nostras vellas grandesas.

Los accidents del terrer aviat amagan las casas de la vila, trobantse l'excursionista rodejat de serras, á má dreta, cobertas per complert de oliveras, y tenint, á la esquerra la vessant del Llo­ bregat, extenentse per aquella part lo panorama á llarga distanciua. Atravessats los camps de can Marsó, per lo camí que porta á Vacarissas, se troba lo siti dit las Planas, á qual extrem se conservan los grahóns i columna de la Creu d'Abeca, y quasi al peu d'ella se baixa á una tor­ rentera pera agafar un caminet, de forta pujada, que troba aviat lo corriol de las Escaleras, ab vistas, á la esquerra, sobre'l Llobregat, portant aquell nom per rahó de las amplas feixas, que, com gegantina escala, hi ha en la vessant de la serra. Desde aquest punt se contempla á donsi­ derable fondária, lo rogench riu, qual brogit interromp lo silenci que regna en aquell solitari lloch. Se segueix lo serpentejant camí, ara planer, ara costejant, fentse un poch fatigós per la atmósfera caldejada que sofocava als excursionistas, tenint de tant en tant agradós repós en al­ guna reconada plena de frescal vegetació y misteriosa ubaga. A mitj camí, nos sorprengué de sopte lo cambi del paisatje, fins allavors un tan monóton, torbantse en lloch completament Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS montserratí. Fondaladas esgarrifosas; abruptes rocams cendrosos de retallats cantells; enormes códols llensats arreu, sols y aislats uns, com inmensos menhirs, agrupats altres ab desordre sal­ vatje, grupos de capritxosa vejetació abocantse en los impenetrables avenchs, tot recordant l'horrorós terratrémol que deuria ocasionarse al alsament del Montserrat, allá en las llunyanas épocas geológicas, al deixondirse del inmens llensol de las ayguas que'l cubria.

Al girar un penyal altíssim, completament espadat, y desde'l qual se contempla, á vista d'aucell, l'establiment de la Puda, y á l'altra vessant del riu, las grandiosas masias de can castell del Mas, can Vinyals y mes enllá la vila d’Esparraguera ab son alterós campanar, sorprengué als excursionistas lo cónich pich de Sant Salvador, enlayrantse com un colossal monolit, coronat en son cim per la ermita que blanqueja en l’espay. Un moment de suspensió y de desencoratjament nos deturá perque'l sol del mitj dia, que'ns abrusava y l'asprissim camí que enfront teniam no convidava, en veritat, á seguir avant. Mes la indecisió durá pochs moments, y ab relatiu dalít s'emprengué la ascensió per los zig­zags d'un estret corriol, al que amagan tot sovint relliscosos pedruscalls y embullats arbossos. Ab menys d'un hora arribárem al ermitatge, assedegats per la calor y la fatigosa pujada.

Desde'l cim, que tindrá uns 500 metres, s'esplaya la vista en la imponent massa del Montserrat, presentant una silueta grandiosa y compacta, apenas retallada, distingintse perfectament lo Mo­ nastir, la Cova de la Santa Madona, la ermita de Sant Miquel y la bisantina iglesia de Santa Ce­ cilia, ovirantse també Collbató y'l Bruch, ab los rocams de can Massana, llochs de gloriosos recorts pátris, teatre dels fets inborrables del 6 de Juny de 1808, en que l’ergull de las águilas napoleónicas, encara no vensudas per los exércits d'Europa, fou humillat per l’insignificant aplech de cinquanta ó seixanta bons catalans".

Restes de l'antic castell de les Espases Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS Continua l'il·lustre excursionista esplaiant­se, i amb motiu: "Té lo paisatge que desde Sant Sal­ vador se domina, ab las altas montanyas del Montserrat tributarias, que opriméixen en sos fon­ dals lo Llobregat, que penosament hi mormola, certa magestuositat, certa solemnitat que imposa, contribuint al meteix efecte la quietut mes absoluta y completa que hi regna. Ni l'ayre al omplir les pregonditats de las fondaladas, ni'l vol del lliure aucell al fendir lo pèlag de llum, ni'ls misteriosos ressons, que com lo respir de la naturalesa, acompanyan la soletat en las altu­ ras, hi produeixen la mes blana remor".

També fa Casades una descripció del retaule gòtic: "Consta de sis requadros, contenint en lo central, de majors proporcións que'ls restants, la representació del Diví Salvador assentat y en actitut de benehir, sostenint en la má esquerra lo mon. Lo daurat nimbo, ab creu vermella, en­ volta la mística Testa, á la que contemplan ab admiració beatífica las simbólicas representa­ cións dels Sants Evangelistas, que ocupan los ánguls del requadro, y de las quals parteixen, en caragolada cinta, la llegenda catalana dels dits Sants. En los dos requadros de la dreta s'hi veu pintada en lo superior la Vinguda del Esperit Sant en lo Sagrat col∙legi Apostólich [...]. En los requadros de má esquerra s'hi figura la Transfiguració del Senyor, y una doble composició d’as­ sumpto poch determinable, no menys interessant per lo dibuix y colorit que'ls anteriors; coro­ nant lo retaule la conmovedora escena del Calvari. Lo pis inferior está dividit en cinch requadrets, contenint lo del mitj la representació del Ecce­Homo, pintada ab molt sentiment, ab los atributs de la Passió Sagrada y en los restants l'Anunciació y algunas Santas Verges".

Nogensmenys contava Casades la llegenda de les espases de foc: "La tradició esplica la existencia del vell ermitatge en tan enlayrat y poch accessi­ ble punt, y de son especial nom de las Espasas, di­ hent que quant los sarrahíns dominavan la comarca montserratina, fou lo enesprat penyal testimoni d’una tremenda batalla que contra'ls in­ fidels sostingué en lo meteix lloch Ramon Beren­ guer, qui al demanar lo diví auxili, s'esdevingué com una forta pluja de ruents espasas, que delmá­ ren als enemichs, llensántlos d'aquell lloch".

Façana occidental de l'ermita de Sant Salvador de les Espases

Finalment, Casades fa una referència als goigs i assenyala que Sant Salvador és la immensa fita en la qual es reuneixen els termes de Vacarisses, Olesa i Esparreguera. La tornada la van fer els expedicionaris per la Puda, Esparreguera i Martorell, on van agafar l’exprès de València per re­ tornar feliçment a Barcelona, complaguts de l’excursió.

Extret del llibre: Escarxols i paperotes Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS

Amistat i solitud

En l’amistat no es pretén canviar l’altre, sinó respectar­lo. Interessar­se per l’altra persona és la millor manifestació de tendresa i amor. Cal ser amable amb tothom perquè la dol­ cesa apropa. Una cara riallera, un somriure és un llenguatge universal, que tothom entén.

Tots fugim de les cares llargues, de persones amb fredor i duresa. Sense la tendresa s’as­ seca l’amistat i l’amor. El Papa insisteix a fer la revolució de la tendresa, de l’afecte. En aquests moments, tots estem esperançats amb el papa Francesc. Costa tant poc fer una carícia, abraçar, besar... La tendresa és el millor detall per mostrar respecte i amor.

L’amistat és confiança, silenci, obertura, agraïment, paciència. No cal saber­ho tot d’ell, ni sempre estar­hi present. Malgrat la distància física entre amics, l’amistat continua, per­ què és una eina molt potent per relacionar­nos, és una gratuïtat absoluta, dóna tranquil·li­ tat, serenitat, pau. Per això, l’amor misericordiós, fet de perdó generós i de mirada compassiva, és una necessitat en la vida social. Cal desitjar tot el bé als altres, alegrar­ nos. Per comprendre no calen paraules.

Però per a créixer com a persones humanes necessitem trobar un equilibri entre compa­ nyia i solitud. La persona humana, per la seva mateixa naturalesa és un ésser social, que viu en societat, no aïllats, per tant hem de viure en relació amb l’altre, tractant i estimant les altres persones. No podem viure tancats en nosaltres mateixos. Malgrat això, és im­ prescindible trobar espais de solitud, familiaritzar­s’hi. No sempre hem d’estar en acció i amb tracte amb els altres. Sovint ens cal la companyia d’altres persones, potser per por d’estar sols, però és molt positiu trobar­se amb un mateix, en silenci, solitud, descobrint les pròpies mancances, misèries, limitacions, per descobrir la nostra realitat interior. No­ saltres no som el centre del món, fins i tot si es viu en família. No hem de renunciar a tre­ ballar un xic més la solitud, la reflexió personal, la interiorització.

Montserrat Rosell Pujol Vic El 9 Nou (09­09­2016) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

L'àngel de l'instant – Recolliu tots els instants ­digué l’àngel­, recolliu tots els instants, que cada un val tota una vida.

L’àngel digué això i desaparegué. L’instant pot durar segons, o hores, o dies, i fins anys.

Tant se val. Però sempre és allò que passa, que no s’instal·la, que no roman envellint­se dia rere dia. L’instant és sempre jove, gerd, nou. I el seu àngel resta amb nosaltres mentre l’instant dura.

L’àngel tornà, com una presència fugissera. Tornà i digué: – Cada moment és irrepetible, cada moment és nou, com una flor diferent. Cap es­ guard que donis, home, a la teva amiga no serà com l’anterior esguard. Cap carícia que facis, dona, al teu amic no serà com l’antiga carícia. Cada esguard, cada bes, ca­ da carícia seran nous, aquells i no d’altres. Aquesta és la grandesa de l’instant. Tota realitat se’n va, com les aigües d’un riu, i mai no reapareix com era, se’n va a una terra perduda, sense retorn, a l’ombra de l’ahir i del record. L’estel brilla amb una llum nova cada nit i la flor esbada un color nou cada matí. Cada ona dansa diferent de l’anterior i es revesteix d’un vestit d’escuma sempre nou. Cada posta és diferent de l’anterior posta i els núvols solquen el cel en vaixells diversos que es fan i es des­ fan enjogassats pels aires. I així, un dia i un altre. Mai un somriure no és com l’ante­ rior somriure, ni una mirada com l’antiga mirada. Cada instant és irrepetible perquè és pur. És un mer esclat d’existència. Cada moment se’n va i no torna; així ens insta a viure’l intensament. I val la pena de viure el seu do, val la pena d’assumir­lo a ca­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS da tombant, a cada avinentesa. No deixeu perdre, humans, el moment de gràcia de l’instant que passa!

– I l’instant se t’ofereix com una pura invitació ­prosseguí l’àngel. Se t’ofereix transparent, net, sense reserva. No conté engany, perquè està tot ell davant teu, com una llum sense ombra, com un cristall sense màcula. El seu oferiment és im­ mensament noble, un simple present que invita. Se t’ofereix en tota la seva nuesa, tan clara que no trobaries l’altre vessant. L’instant és tot davant, com una immensa pantalla, com una mirada oberta, com un esperit transparent. I quan se’t dóna, només demana que l’acullis amb la seva mateixa transparència, sense reserva.

Només demana que visquis cada boira que juga, cada mirada humana, cada albada i cada posta. Només demana que ho visquis i que ens servis el record com suspès en una eternitat que comença.

Seguírem l’àngel i recollírem tots els instants. Els recollírem cada matí i cada tarda, ja sempre. 1 en férem un feix immens d’instants, un jardí d’instants. I ens adonàrem que la nostra vida es multiplicava, que esdevenia insospitadament rica; tant, que ja érem una mica tot. I llavors comprenguérem que el més petit moment tenia sentit, ens adonarem que la vida segada en plena força tenia tan sentit com la vida llarga si es vivien plena­ ment els seus instants, veiérem que no era necessari que l’amor durés fins a la mort per­ què tingués sentit, comprenguérem tot el valor de l’amor d’un moment, d’un capvespre, d’una nit, perquè era l’instant que se’ns oferia, immensament enriquidor. Potser ja no tornarem a veure mai més la persona estimada, però no oblidarem tampoc mai més la llum de la seva mirada, no oblidarem mai més el seu somriure ni la tremolor del seu cos.

Quelcom seu restarà amb nosaltres, transformat en eternitat.

Que n’és de bell, l’instant, quan se’ns ofereix tot ell en la seva nuesa, ell, present, vibrant i tens! I com ens omple de vida!, com ens omple d’existència i d’eternitat! Sí, tot instant és ric, tot instant és noble, irrepetible i inoblidable.

– L’instant se’n va, humans ­digué l’àngel. Se’n va i no torna. Mai més no tornareu a sentir la seva antiga veu ni tornareu a veure la seva vella faç. Per això val la pena de viure cada instant, sempre, fins a l’extrem. És un do d’àngel, un do que us fa àn­ gels a la terra.

I, veritablement, si assumim els instants, esdevenim una mica àngels.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Indrets de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac Ermita de Les Arenes Aquesta ruta circular, que gairebé no té desnivell i que segueix el sender local SL­C 65, ens perme­ trà descobrir una zona ombrívola de la vall del riu Ripoll i la riera Seca, tot passant per diverses fonts que, segons podrem comprovar, van ser re­ formades l’any 1917

1. Les cases de les Arenes El punt de sortida d’aquest itinerari es troba a l’àrea d’esplai de les Arenes, on hi ha un plànol de situació, les primeres fites blanques i verdes de l’SL­C 65 i els indicadors de l’itinerari.

Comencem a caminar i, quan encara no hem recorregut ni mig quilòmetre, accedim a través de quatre esglaons a la font de la Boixa. Una mica més endavant passem per un bosc mediterrani; seguim el curs del riu Ripoll aigües amunt i trobarem una pista asfaltada que ens portarà al petit nucli de les cases de les Arenes (veïnat de Castellar del Vallès), on destaca la torre del Bolet, que va ser edificada el 1923 i té aires de casalot senyorial d’arquitectura modernista.

2. Ermita de les Arenes Hem de seguir cap amunt per l’anomenat camí del Barceló fins que arribem a la font de l’Espí­ gol, passant abans pel costat d’una balma. Ara haurem de travessar el riu Ripoll per un pas ci­ mentat i seguir el curs d’aquest riu aigües avall fins que els senyals ens facin anar cap a la dreta, i seguim amunt per la riera Seca passant per sota un pont, i tot seguit, pujarem a l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes.

Aquest petit temple apareix ja en documents del segle XII i encara conserva alguns detalls arqui­ tectònics de l’època romànica com, per exemple, una finestra rodona i la porta tapiada que hi ha a la cara sud de la construcció. La capella té una única nau rectangular, amb volta de canó, i un àbsis semicircular. L’altar està presidit per una imatge bruna de la Mare de Déu de les Arenes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS 3. Camí de tornada El camí segueix a través d’un bosc frondós fins a descriure una corba pronunciada que ens fa travessar el torrent del Sot de Mata­ longa. Des d’aquí podrem contemplar el monòlit de la Cas­ tellassa de Can Torres, on diuen que es va produir el miracle de la Mare de Déu de les Arenes i el pastor sense escrúpols que va atrevir­se a pujar al cim. En la bifurcació deixem el camí de l’esquerra i ens apropem al mas de l’Illa i a la carretera, que seguirem a certa distància durant una estona.

Ara tornem a baixar i ens hem d’endinsar al bosc fins que travessem el torrent del Sot del Saba­ ter i, després de fer­ho, passarem a tocar de les feixes de la masia del Sabater Vell. Anem a parar a una pista on trobarem les marques blanques i vermelles del GR 173.1. Seguim per l’esquerra voltant la casa i remuntem el camí per arribar molt a prop de la carretera B­124, que haurem de creuar per tal de tornar al punt de partida.

4. La barraca de vinya Com a comiat podem anar a veure la barraca de vinya, que es troba al costat de l’àrea d’esbarjo.

Aquesta petita cabana està bastant ben conservada i ens mostra com, no fa gaire temps, els pagesos alliberaven els camps de pedrotes que utilitzaven per construir aquestes barraques. Col·locaven les pedres d’una manera concreta amb l’objectiu de crear un equilibri perfecte a l’hora de tancar la volta que feia de sostre. A més de servir d’aixopluc, aquestes barraques s’utilitzaven per guardar els estris del camp i, així, no haver de carretejar­los cada dia des de casa fins a la vinya.

Ermita de Les Arenes

Masia del Sabater Vell Extret de: http://www1.diba.cat/llibreria/Publicacions_electroniques

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

QUÈ ÉS LA DEMOCRÀCIA? Enrique García Arrufat Doctor en Dret

El President del Govern Central espanyol repeteix periòdicament que Catalunya ha de tornar a la democràcia la qual, segons ell, no es respecta a Catalunya, i no ens aclareix en què consisteix aquesta falta de respecte a la democràcia, la qual cosa ens deixa totalment confusos al no conèixer la seva línia de pensament.

Què és la democràcia? Llegim una de les seves possibles definicions: Segons el President Lincoln, “és un govern del poble, pel poble i per al poble” i el seu principi jurídic és el govern de la majoria, respectant els drets de la minoria. La democràcia suposa la partici­ pació del “POBLE” en els assumptes públics, sigui amb la seva participació representati­ va, que s'exerceix a través del dret de sufragi o mitjançant la participació directa, que posseeix com a instruments més representatius el referèndum i la iniciativa legislativa popular.

Doncs bé, a Catalunya es respecta igualment als independentistes que als partidaris del manteniment de la unitat d'Espanya, i els uns i els altres surten al carrer reivindicant les seves postures, i ho fan en un ambient de tolerància, però és Espanya la que no accepta les reivindicacions dels independentistes als quals acusa de no ser democràtics, ni com­ plidors de la Constitució Espanyola, és a dir, de ser il·legals.

No oblidem que Espanya té subscrit el ”Pacte internacional de drets civils i polítics” i que, per tant, ha de reconèixer el dret de lliure determinació de TOTS els pobles, també del poble català, i que l'establert en el referit “Pacte”, preval sobre el que pugui dir el dret intern (Constitució espanyola) en virtut del ”Conveni de Viena sobre el dret dels Tractats”, com ben clarament ho diu el seu article 27.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS La interpretació del President del Govern Central espanyol sobre la participació del “POBLE” en els assumptes públics, consisteix a considerar que “POBLE” és el poble espanyol i no el poble català, però segons el “Pacte internacional de drets civils i polí­ tics, la lliure determinació dels pobles es refereix a TOTS i no únicament als formats per tots els individus que formen part d'un Estat reconegut.

Així doncs, la democràcia que tant preocupa al President del Govern Central espanyol, no ha d'aplicar­se a les decisions globals de tots els individus que formen l'Estat, sinó a tots els individus que constitueixen un “POBLE” que és als quals s'ha reconegut el dret de lliure determinació. Al poble espanyol, en el seu conjunt, no li beneficia ni perjudica el “PACTE”, doncs la lliure determinació la té per ser un poble sobirà, però aquesta so­ birania no s'estén a Catalunya perquè Catalunya és un poble que gaudeix del dret de lliu­ re determinació.

Catalunya no tindria cap mena d’interès per votar en contra de la lliure determinació d'una altra Comunitat Espanyola, si aquesta desitgés independitzar­se d'Espanya i, per la mateixa raó, considera que les altres Comunitats han d'abstenir­se d'opinar sobre si els sembla bé o no que Catalunya s'independitzi.

Davant la ignominiosa injustícia com a preàmbul d'un futur que a poc a poc es gesta brolla del cor i va al cor la carícia dels mots a cau d'orella.

Davant de tanta misèria exhibida la veu contundent de la nostra mirada traspúa determinació en les intencions generositat en els actes i una forta càrrega de veritats irrefutables.

Caminem per la ruta del seny empesos per la rauxa de la raó units en un destí estelar on les reixes no aturaran el pas dels nostres anhels de llibertat.

Perquè hi ha un estel al final del camí que ens fa de guia en el trajecte i ens convida a transitar lleugers i cauts per aconseguir més aviat que tard la desitjada meta.

Maria Rosa Blázquez Sabadell Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Restes de la masia del Boixadell

Edifici del segle XIV. El 1566 per­ tanyia a Joan Boixadell i l'ultim propietari va ser Pere Pladellorens (sobre el 1890). Està situat a tocar de l'antic camí Romeu per sobre de la riera del mateix nom, a l'extrem est de la urbanització Tor­ reblanca II. Entre el 12 i el 17 de febrer de 1979. la casa fou enderrocada i vil­ ment espoliada i, amb el pas del temps, la vegetació s'està cruspint el que queda de l'antic mas.

Font del Boixadell

Fotos: Pepita Casas

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 597 ­ Maig 2018 ­ Pàg. 50