598 juny 2018

Núm. 598 ­ Juny de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Foto: Isabel Roumens

MOSSÈN SEBASTIÀ. CINQUANTA ANYS A VACARISSES

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Des de Sant Llorenç Savall 10 Des de Sitges 11 Des de Viladecavalls 12 Racó de la poesia 14 Vacarisses, balcó de Montserrat 15 Dels diaris 27 Llengua catalana 30 Racó del conte 32 Indrets de Vacarisses 33 Col·laboracions 36

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells i Jaume Pintó Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Jesús Cano. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Maig Dia 5 Commemoració dels "50 anys de Mn. Sebastià a Vacarisses.

Missa concelebrada presidida per Mons. Romà Casanova, Bisbe de Vic. Primeres Comunions Dia 13: Bet Badia i Roumens Dia 20: Amanda Garcia, Hannah Portero, Mar Galeote i Maialen Hernández.

Dia 27: Lluís Castilla, Sergi López, Dídac Pérez i Gisela Bousa.

Dia 27: Baptisme de Sergi López.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

CINQUANTA ANYS A VACARISSES

Amics lectors: a poc a poc, sense ar­ rancar­me a córrer però fent cabal del calendari, el dia dos de maig va fer 50 anys que vaig arribar a Vaca­ risses. Sembla que era ahir mateix.

Mn. Joan Soler m'havia dit: "Si te'ls saps fer teus, tindràs grans col·labo­ radors". De seguida vaig veure que tenia tota la raó del món.

J.Palou

Ja fa un any i mig que no sóc el rector. Ara sóc un vacarissà de tants i amb molta honra.

Només "remeno una mica" el "VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT" i ajudo al rector en el que encara puc. Em pensava que ja s'havia acabat tot, però vaig saber d'amagat que s'havia organitzat una Festa commemorativa pel dia 5 al fer, justos i clavats, 50 anys que vaig trepitjar la terra vermella de Vacarisses. M'he sentir orgullós de poder­me presentar arreu, du­ rant tants anys, com a "EL RECTOR DE VACARISSES". Per postres em vau fer "Fill predilec­ te". Aquest títol em plau molt.

Els mots d'avui són per a agrair el rebombori del dissabte passat: Missa solemníssima presidi­ da pel Bisbe Romà de Vic, el rector i uns amics capellans. Actuació del Cor Vacarisses amb la MISSA polifònica del Cesc. Gegants, Grallers, Esbart Dansaire i un àpat a la Fàbrica. Molta gent, alegria, bon humor, amics, familiars... tot degut a una perfecte organització.

Des de la nostra revista, amb el cognom de BALCÓ DE MONTSERRAT, faig públic el meu agraïment als que han preparat el maremàgnum dels "50 anys a Vacarisses" amb afany i estimació. Als vells, l'estimació ens rejoveneix... Gràcies! Vull recordar que el sobrenom de BALCÓ DEL MONTSERRAT el van rumiar un grup de joves (ara ja són pares i avis) reunits al Cau, un diumenge després de la Missa.

Sebastià Codina Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Pasqua 5 B (18)

Intentem fer i pensar com Jesús pensava i feia. Ell no buscava que el servissin: Ell estava al servei de tots. La frase “estar als peus dels altres, rentar els peus de qualsevol,” no ens diu res; però llavors significava estar a punt d’atendre a qual­ sevol. O sigui: compadir sempre, sentir­se afectat pels maldecaps dels altres, po­ sar­se a disposició de tothom sempre que faci falta, tenir afany de servir, de compadir­se... per aconseguir fer un món més bonic i humà.

El text d’avui es refereix al Discurs de Comiat quan comparteix amb els amics un sopar amb un munt de confidències... Un àpat que fa olor de d’amor i de co­ miat... És un gran A Déu siau.

Parla de la poda per donar fruit. Els arbres fruiters es poden, no per caprici, sinó perquè donin més fruita que mai i de millor qualitat. Els arbres sense esporgar fan la fruita migrada i escarransida. Recordo les pruneres i pomeres bordes... Si volem donar fruits vàlids ens cal podar­nos dels branquillons secs a causa de la supèrbia, de l’egoisme i de la insolidaritat. I tot per a poder donar la bona fruita de la justícia, de la solidaritat i de l’estimació. La justícia s’ha esllavissat rostos avall i ja ho veiem: la injustícia ha inventat l’exili i la presó. Deu caldre una bo­ na poda: hi ha massa branques seques i corcades en l’arbre del Món Nou que prové de la pau quan és empeltada d’amor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Tots necessitem una poda. Sense adonar­nos­en, ens poden els amics i coneguts a través de les relacions fraternes, l’ajuda dels amics, les crítiques que ens trunquen sense esperar­les i l’experiència que és la mare de la ciència... Ens convé l’auto podar­nos: saber dir no sempre que convé...

La vida ens poda quan menys ho esperem. Que n’hi ha de podes imprevistes i do­ loroses. Ens ajuden a pensar. Per alguna cosa algú va inventar una frase estranya: no hi ha mal que per bé no vingui...

Sebastià Codina i Padrós

Quim Torra i Pla Blanes, 28 de desembre de 1962

Advocat, escriptor, editor i polític

131è President de la GENERALITAT DE CATALUNYA “Vull deixar clar que el nostre legítim president és Carles Puigdemont. Insistirem i l’investirem com més aviat millor".

"Serem lleials al mandat de l’1­O: Construir un estat independent en forma de República".

"La millor manera de construir una República per protegir els presos polítics i els exiliats és formar un Govern".

"Quan s’aixequi el 155 no tindrem excusa per treballar per la República. Assumi­ rem tota la responsabilitat dels nostres actes".

"Resulta, Majestat, que no es respecta la voluntat de les urnes. Majestat, així no".

"Parlem, senyor Mariano Rajoy? Ens asseiem en una taula sense condicions? Es­ tem disposat a fer­ho demà mateix".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pit de pollastre farcit a la catalana Ingredients: 4 pits de pollastre.

200 grams d'espinacs.

150 grams de fruits secs.

1 poma golden.

50 grams de cansalada viada.

Oli, conyac, sal i pebre negre i vermell.

Per la salsa: Ceba, oli, mantega, nata, llet, farina i formatge roquefort.

Obrirem els pits de pollastre i els farcirem amb la preparació (poma, espinacs, fruits secs i cansalada). Posats en una safata untada prèviament amb oli, els espolsarem amb pebre vermell i cap el forn.

Prepararem la salsa, courem la ceba amb oli i hi afagirem la llet, la nata, la mantega i la farina. Quan quedi espessa, hi posarem el formatge roquefort.

Per guarnir el plat, ho podem fer amb uns tomàquets, una mica d'arròs, uns bolets, etc. Hi podem afegir també julivert, llimona, escarola, uns quants bolets, etc. A gust de cadascú.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Sant Andreu de Socarrats

La Vall de Bianya és un municipi de la Garrotxa (Girona). El formen un total d'onze nuclis de població escampats entre la vall de Bianya i la del Bac, essent el cap de municipi l'Hostalnou de Bianya. El poble amb més habitants és la Canya, que està dividit entre aquest municipi i Sant Jo­ an les Fonts. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i del Consorci de l'Alta Garrotxa.

A l'antic nucli de Socarrats hi ha l'església dedicada a sant Andreu. El primer temple va ser bastit a mitjan segle X, dins els límits d'un alou pertanyent a la comunitat de monjos de Santa Maria de Besalú.

El dia 13 de gener de 1117, el bisbe de Girona Berenguer Dalmau va consagrar un segon temple, edificat sobre l’anterior i aprofitant, com era costum, els paraments religiosos i el material de construcció.

Les Visites Pastorals del bisbat de Girona de l’any 1432 descriuen que les esglésies de la Vall de Bianya (Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Andreu de Socarrats, Sant Feliu del Bac, Sant Martí del Clot (o de Bianya), Sant Martí de Solamal, Sant Pere Espuig, Sant Salvador de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 7

CAMPANADES Bianya) van resultar totalment destruïdes pel terratrèmol i es van haver de construir barraques de fusta per acollir els altars i celebrar els oficis. A l’església de Vellanacorba (Sant Miquel de la Torre), a causa del terratrèmol, les campanes eren en un bastiment de fusta al cementiri.

Reedificada després dels terratrèmols del segle XV, Sant Andreu conserva algunes restes de l'ini­ cial estructura romànica; el seu absis semicircular, la part de la planta primitiva (a l'oest) i la pi­ ca baptismal. L'any 1580 Sant Andreu va perdre la seva condició de parròquia filial de Besalú, i va passar a ser sufragània de la parròquia de Sant Joan les Fonts. Posteriorment, es va convertir en una sufragània de Sant Josep Obrès, de la Canya.

L'any 1983 va ser restaurada i es van retirar part dels elements afegits al segle XVII, com ho era l’edifici de la sagristia afegida al costat sud de l'absis semicir­ cular. Malgrat tot, avui en dia, el temple té una planta similar a una creu grega, tot i que inicialment va ser construïda amb una única nau, coberta amb una volta lleugerament apuntada. La volta de l'absis està deco­ rada amb unes pintures realitzades l'any 1948 per l'olotí J. Casas.

El campanar, inicialment de paret, va ser convertit en una torre, amb teulada a quatre vessants. En una de les seves pedres hi ha gravat l'any 1688. La porta rectan­ gular d'entrada actual, amb una llinda de l'any 1769, és a la façana de ponent, protegida per un porxo.

Històricament el foc ha deixat la seva empremta en la toponímia en base a dos noms: es Socarrat i es Cre­ mat. Apareixen juntament amb les seves formes fe­ menines (sa Socarrada i sa Cremada) i plurals (ses Socarrades i ses Cremades) i algun diminutiu (es Cremadet). També poden actuar com a determinants d'un genèric: es mitjà Socarrat, es pinar Socarrat, sa tanca Cremada, es turó Cremat. Per la seva banda un malnom present entre els topònims ens recorda que, tristament, bona part dels incendis han estat i són deguts a la mà de l'home: en Calafoc.

L’article salat, propi de la llengua catalana fins al genocidi de 1714, es conserva únicament en la llengua viva a les Illes Balears i en alguns indrets de la província de Girona. És freqüent però en la toponímia, fins i tot en indrets propers a la ciutat de Barcelona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 8

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La felicitat ens arriba quan el què pensem, diem i fem van de bracet...

El somriure és la millor salutació si prové de la bondat i de la dolcesa...

Si no vols que una cosa al cap de poc la sàpiga tothom, no la confiïs a ningú...

Els que ens coneixen molt, saben el que ens passa només mirant­nos el semblant i examinant el nostre comportament. No necessiten que els hi ho diguem...

Abans de pensar malament rumia dos cops, si en dubtes, pensa bé...

No aixequis la veu més del compte, fàcilment fa­ ries cara de pocs amics...

Dir les coses suaument i amb un somriure, obra totes les portes per més barrades que estiguin...

Aspre i adust no surtis de casa: se l'encarregarien els que no hi tenen cap culpa....

No t'esveris en la conversa i no t'acaloris massa... només quan es cali foc...

Els capellans es moren sabent moltes coses que alguns es pensen que ignoren. Fan el desentès expressament...

Viu com si t'haguessis de morir demà. Aprèn com si haguessis de viure sempre...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 9

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

A fer mal, en lloc on no puguis ser conegut.

Alguns entren llepant i surten mossegant.

A l'encobridor, la mateixa pena que al malfac­ tor, i si pot ser encara pitjor.

Allà on hi arriba un, hi arriba un altre.

Amb el bo seràs bo, amb el dolent seràs pitjor.

A nova culpa, nova penitència.

Aprèn de callar i sabràs molt de parlar.

A qui no et pugui ajudar, no vulguis tos mals contar.

Bé predica qui bé viu.

Abans de dir mal d'algú mira primer qui ets tu.

Bon o mal costum no es destrueix com el fum.

Abans de firmar un paper vulgue'l llegir primer.

Bufetada que no puguis venjar, no te l'ha dei­ xis pegar.

Abans que coneguis no lloïs ni vituperis.

Callant no s'arriba enlloc.

Aconsella i no manis, persuadeix i no decideixis.

Agafa't per aqui, que no cauràs.

Al bó i al dolent, pren­los el bastó i dona'ls la raó.

Castiga al bo i millorarà, castiga al dolent i més dolent serà.

Com més honrat més afamat.

Com dubte començada, com dubte acabada.

Al qui no està content del què té, pitjor li bé.

Consell sense remei, caga't en ell.

Al tercer cop no falla.

Alegria amagada, candela apagada.

Recopilació: Josep Caba Transcripció: Laura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 10

DES DE SITGES

L'ART D'ESPERAR

Sovint sentim a dir que esperar és una pèrdua de temps, però no necessàriament és així, moltes vegades és el contrari, és reconèixer el propi temps, el temps necessari per ser, per estar.

La vida és en essència artesanal, i requereix paciència. Ai, però com ens costa llançar­nos cap a la lentitud i la gratuïtat dels processos humans autèntics... Els nens en saben molt d'això, ells mai tenen pressa, viuen el present, tenen els seus propis ritmes... i nosaltres moltes vegades els fem córrer, els agafem de la mà i estirem per avançar més de pressa, ens enfadem perquè mai acabem d'arribar a la destinació... sempre pressionats mirant el rellotge.

La nostra cultura ha eliminat el valor de l'espera... esperar per a què? Si podem tenir­ho tot instantani: la roba, el menjar, la informació, la comunicació, la diversió. Aquesta és la societat del "ja", no sabem esperar, no tenim temps per perdre... i ser impacients ens porta patiment i insatisfacció perquè no gaudim, perquè estem sempre pensant en el futur.

Cal parar, respirar, ESPERAR. Per prendre aquesta decisió, s'ha d'esperar que arribi el moment adequat, que passi de forma natural. Esperar als teus fills, que acabin de jugar, de rentar­se les dents, d'observar les formigues, de vestir­se.

Espera i observa en calma.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 11

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

COCA DE RECAPTE Per parlar de la coca de recapte, abans us he de parlar de Charlie Brown, o de Carlitos, que així es deia també en alguns països. Les tires còmiques d’aquest personatge ja voltaven pel diaris i revistes que arribaven a casa al començament dels anys 60. Era una lectura visual acompanyada d’algunes expressions que no sempre eren fàcils d’entendre per un lector que acabava de sortir de l’etapa pàrvula. Però les tendres figuretes infantils que protagonitzaven aquelles historietes eren tan properes de vegades a les que ens reflectia el propi mirall, que la incomprensió donava pas a l’afecte i l’empatia.

El Carlets i els seus amics tenien un gos de cap gros que es deia Snoopy. Era un gos blanc i humà perquè parlava amb el seu nen i moltes vegades es posava dret. De vegades, el gos pensa­ va en una paraula i els lectors així podíem saber què li agradava o què li passava. Sovint pensava en una Z molt grossa i llavors sabíem que estava dormint, o tenia un cor damunt del cap i així sabíem que estava enamorat.

Doncs resulta que aquell gos tenia una veritable addicció envers una cosa desconeguda que sempre demanava i somiava: pizza. La primera vegada que vaig llegir (no l’havia pas escoltat mai abans enlloc) aquest mot tan difícil de pronunciar va ser en una vinyeta on l’Snoopy som­ reia satisfet davant un tros d’una cosa en forma de triangle. Aquell menjar per a gos li devia encantar perquè se sentia en un núvol i marxava volant fins a quedar agitat a la teuladeta de la seua caseta de gos.

Aquell triangle de colors que feia que l’Snoopy quedés hipnotitzat cada vegada que l’olorava em duia de cap. Què coi era pizza? Un menjar només de gos no, perquè els amics del Carlets també ho menjaven. Pizza, mmmm, feien. I com coi es llegia? Potser com si fossis xafallós? Pizza, amb una z molt llarga o piz.za, separant ben bé les z? I com era la z, z de Zaragoza? En aquell temps no en sabíem pronunciar cap altra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 12

DES DE VILADECAVALLS El cas és que aquella paraula em va provocar més problemes de comprensió lectora que les elu­ cubracions mentals que els protagonistes de les historietes anaven dedicant­se els uns als altres.

Tot es podia entendre amb l’ajut de les cares dels components de la colla i les expressions que acompanyaven les bafarades. Però el coi de pizza no sabia pas on situar­ho. A Lleida, i segur que enlloc del país, no se’n trobava a cap botiga.

Llavors se’m va acudir que potser la meua mare em podria aclarir què era, tot i que en ma vida li havia sentit dir una paraulota com aquella. ”És com una espècie de coca de recapte”, em va ex­ plicar tota segura, “ però aquí no se’n menja”. Mira que és fàcil preguntar i culturitzar­se, i tot i tenint la resposta sota el meu mateix sostre i tant a la mà m’havia passat setmanes amb aquell dubte lèxic alimentari. L’Snoopy es cruspia una deliciosa massa de pa amb arengada, llonganissa o escalivada a sobre, vet aquí.

Malgrat tot, vaig aprendre bé la lliçó. Mai no t’has de quedar amb un dubte si hi ha algú que te’l pugui explicar. Així que vaig dur a la pràctica la meua teoria al cap d’uns anys, lluny del territori del far west. Quan explicava que a Lleida ens agradava molt la coca de recapte, deixava passar un parell de segons perquè els ulls dels meus interlocutors es posessin en forma d’interrogant i aclaria: “la coca de recapte és com una espècie de pizza, però aquí no se’n menja”.

Josep Pla opina que la coca d'escalivada, sovint anomenada coca de recapte, és ori­ ginària de la Noguera, mentre que Josep Lladonosa afirma que "des de sempre" s'han cuinat a les comarques tarragonines i lleidatanes. En l'actualitat és una coca ben típica de moltes comarques i se'n pot trobar a Barcelona, València, Mallorca o Alacant. És especialment habitual, però, a la Ribagorça, Mallorca, la Noguera, el Segrià, la Mari­ na, l'Alacantí, l'Alcoià, el Comtat i a les comarques del Camp de Tarragona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 13

RACÓ DE LA POESIA

Retorn

On és la nina dolça, perfumada, del bosquetà perfum de romaní, que el cel talment tenia en la mirada i totes les dolçors son cos tan fi?

Després d'unes jornades de fatigues d'anar per eixos mons esmaperdut, he retornat a les terres amigues que el seu record l'oblit s'havia endut.

On és aquella rossa cabellera que l'esbutllava sempre l'oratjol...?

La veu d'una campana matinera m'ha dit prou clar que al cel ha emprès el vol.

Quin bàlsam pel meu cor poder reveure aquells racons joiosos, oblidats!

Per on adolescent, vaig poder veure l'amor que els meus sentits tingúe captats.

Si a fora tot somriu, mon cor s'endola; d'aquesta vida em trobo ben vençut.

Un pensament ben trist al cel se'n vola envers la dolça amiga que he perdut.

He vist com una flor que s'esbadella la vall, tota florida com abans; allí la gran pineda, allà l'ermita vella, i els xiscles infantívols dels jocs del escolans.

Perquè no m'esperava com va dir­me?

Què se m'endona ja de tant d'esclat?

Quina felicitat poder morir­me per retrobar­me sempre al seu costat.

També mos ulls veiéren la fonteta que fou el testimoni d'uns petons... i més enllà joiosa, la caseta, bressol d'uns bells ensomnis infantons.

Joan Sisamón Borràs

Tot és igual que abans: el cel, la vinya, el riu, l'espai, l'amor... Tot un cantar.

Un neguitós sanglot al cor s'apinya que enterboleix mos ulls i em fa plorar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Els 50 anys de Mn. Sebastià Codina a Vacarisses

Una festa dels amics, i pels amics Salvador Cardús i Ros

U

na altra vegada, el passat 5 de maig, es va posar de manifest el profund rastre d’estima que ha anat deixant Mn. Sebastià Codina al llarg dels anys. Molts, a Vacarisses: exacta­ ment, cinquanta. Una llarga sembra de menudes llavors de mostassa, i una excel·lent collita de grans amics. Però no tan sols a Vacarisses, sinó també per tot arreu on ha anat passant, deixant­ hi empremta. I són tants llocs, i per tantes raons, i tants serveis, i tanta gent!

La celebració era d’obligada necessitat. No tant pel mossèn –que també–, sinó pels vacarissencs que l’han acomboiat tants anys i que no s’acaben d’avenir a la seva retirada com a rector del po­ ble. Per a mossèn Sebastià, era una festa deguda. Ell ha estat present a la majoria de festes de la concurrència, de la seva gran colla d’amics, i ara es mereixia aquesta gran trobada, magnífica­ ment organitzada pels companys més propers. I, proximitats o desavinences pastorals a part, la presència del bisbe Romà, també era merescuda i en Sebastià la va viure amb molta alegria. Va­ carisses és als límits de la frontera del gran bisbat de Vic, i sovint sembla que la parròquia queda una mica oblidada. Aquesta vegada, no. Hi era tothom, des de la més alta autoritat eclesiàstica, darrer bisbe de la diòcesi, fins a mi mateix, el més modest dels fidels civils quan devia ser un d’entre els primers escolanets del Sebastià.

Però des del primer moment també vaig tenir la impressió que era una celebració que necessità­ vem tots els amics de mossèn Sebastià, i molt particularment els que hi han tingut un tracte diari, constant i directe. Una celebració d’agraïment i també una mena de comiat públic, sonor, per la seva retirada com a rector. No podia ser que d’un dia per l’altre se n’anés així com així. Ser rec­ tor és molt, ni que la tasca sigui discreta. I deixar de ser­ne és un xoc emocional per a tothom, per voluntària i merescuda que sigui la retirada. Potser ara serà més fàcil pair­ho, i ajudarà a mantenir viu tot l’afecte acumulat al llarg dels anys que mossèn Sebastià encara seguirà a Vaca­ risses, i que esperem que en siguin molts més. L’èxit de la convocatòria mostra que sí, que era una festa que també necessitàvem els que hi vam participar, i encara molts més dels que per ra­ ons diverses no s’hi van poder afegir.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Per si les coses no eren prou clares, l’escrit de mossèn Sebastià, publicat al butlletí parroquial just el dia 5 de maig de feia exactament 50 anys, posava en evidència la història d’un llarg compromís i, sobretot, de fidelitat a un programa pastoral que havia estat clar des del primer dia. La lectura que en va fer en Josep Torras de Cal Gendet, deixava glaçat. Es pot dir que el projecte s’havia dut a terme en la seva totalitat, amb una gran precisió. El món, en cinquanta anys, ha donat moltes voltes i tot ha canviat. Però el projecte de servei pastoral a la comunitat s’havia mantingut viu i s’havia realitzat de dalt a baix: missió acomplerta! Aquesta era la bona notícia que calia fer saber, que jus­ tificava la festa, i que tots els presents li volien reconèixer a mossèn Sebastià.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Sala gran de La Fàbrica. Just abans de dinar.

Diàleg. Quin idioma parlàven?

Fotos: Josep Palou Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Bon dia Sebastià i felicitats pels 50 anys de la teva arribada a Vacarisses!

Ja fa anys que ens coneixem i t'haig d'agrair la sensibilitat que sempre has tingut en­ vers la meva família, però vaig començar a tenir tractes més freqüent amb tu arrel del Cor de Vacarisses i des del Cor he escrit aquestes paraules.

Vull donar­te les gràcies per tantes coses!

Qui va impulsar la creació del Cor? Qui ens va acollir al localet pels assajos?

Qui ens deixava la fotocopiadora pels imprevistos?

Qui sempre ha tingut la porta oberta de l'Església per fer­hi tots els concerts?

Qui ha estat el més incondicional espectador dels concerts?

A qui li cauen les llàgrimes quan cantem els Segadors, o el Senyor Sant Jordi?

Qui s'emociona en sentir cantar la missa del Francesc?

Qui s'ofereix per tot el que necessitem en les trobades de corals?

Qui ha entès perfectament el nostre trasllat a la Fàbrica per obrir nous horitzons?

Qui ens ve a desitjar bon viatge quan hem sortit a cantar fóra del nostre petit país?

Per tot això, només hi ha un nom: Mossèn Sebastià. És per tots aquests motius i molts més que t'estarem sempre molt agraïts. l ja ho veus, la teva obra s'ha mantingut, tenint sempre present els nostres orígens i després de 25 anys, amb tots els seus alts i baixos, encara funcionem i... amb molta més força i empenta.

Gràcies Sebastià, sempre seràs part del nostre Cor. Isabel, Cor de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Carta d’uns pares a la seva filla en motiu de la seva primera Comunió

Aviat farà 10 anys que vas entrar a les nostres vides. A la del pare, a la de la teva germana, a la de la mare, a la de tots aquells i aquelles que surten a les fotografies i a la de molts i moltes més.

Aquest recull de fotos ens ha fet recordar, ens ha fet reviure, amb un somriure, molts dels moments viscuts.

Han estat uns anys fantàstics, ens els que has après, ens has en­ senyat, hem conegut, descobert, viscut i sentit plegats.

Ets sensible, respectuosa, t’agrada crear i dibuixar, seràs una bona espor­ tista, tens un caràcter propi, ets voluntariosa, divertida, exigent, perseve­ rant, t’agrada ajudar, compartir i fer la feina ben feta. Portes molta força dins teu. Mantingues tots aquests valors i fes­los créixer amb tu.

La vida és canvi, sigues qui tu vols ser en cada moment.

La vida és cada segon que passa, viu­la d’acord amb els teus valors.

No deixis que la vida esculli per tu, sigues tu qui ho faci.

Quan et trobis amb situacions difícils, no renunciïs a allò que perseguei­ xes, que no se’t faci una muntanya. Ja saps què fem amb les muntanyes, no les pugem en línia recta, les voregem i anem pujant de mica en mica.

La vida és això, anar fent dia a dia i quan trobem un obstacle, el voregem i seguim fent camí.

La vida també és aturar­se, per pensar, analitzar, observar, decidir i sentir.

A la vida hi ha moments difícils, situacions desagradables. Sigues forta.

En aquests moments, recolza bé els dos peus a terra i actua d’acord amb els teus valors. No deixis que les paraules dels altres, entrin dins teu, que no embrutin el teu jardí.

Per sobre de tot, la vida és bonica, és un regal.

El pare i la mare continuarem llegint al teu costat, fent­te carícies cada vespre abans d’anar a dormir, recolzant­te i estimant­te sempre.

T’estimem i t’estimarem sempre.

Pare i Mare

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Sant Felip Neri 2018 Festa Major Petita Una petita mostra

Escola Municipal de Música

Elaboració pròpia

Productes de la terra

Gegants i dances Acompanyant la vaca Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Els més menuts i menudes de l'Esbart Dansaire

Els Miquelets

Grup Bàtega

Loaldunak

Si en voleu veure 282 fotos més, cliqueu aquí Fotos: Ajuntament, Pere Casas i Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El dia 22 de maig, a la biblioteca El Castell, es va fer la presentació del llibre Jaume Desfar.

Conseller del rei Pere el Cerimoniós i senyor de Vacarisses, a càrrec del seu autor i col·la­ borador de la nostra revista, Joan Valls i Pueyo.

Tot seguit, es va fer la presentació de La Cuina del 1714: tot un recull d'història i receptes, de Jaume Fàbrega i Colom, amb una mostra de les tapes del segle XVIII, les quals es van oferir durant tot el cap de setmana per part dels bars i restaurants participants, en motiu de la Festa Major Petita.

D'esquerra a dreta: Pere Casas, Joan Valls, Jaume Fàbrega i Toni Masana Foto: Jaume Pintó

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 22

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT EL CAFÈ DE LA MARINA N’estic convençut: “La bellesa salvarà el món”. Després de veure EL CAFÈ DE LA MARINA també m’adonava que l’amor de debò, no sé si salvarà el món, però l’amor sí que salva les per­ sones i per tant també pot anar molt més enllà. El Claudi amb el seu amor a la Caterina es rege­ nera ell i regenera la filla gran d’en Libori.

Caterina, d’una reputació discutible, esdevé el centre de tota l’obra. Aquesta noia que arrossega les crítiques del poble, encapçalades per la Rufina, està disposada a lliurar­se a un “Mussiú” per tal de fer la voluntat de son pare, tot i que a ella li faci fàstic M. Bernat.

Poc a poc, però, sota el mestratge de Sagarra, anirem veient com tomba tot plegat a una simpli­ ficació que l’espectador ha anat esperant: en Claudi i la Caterina es poden dir que s’estimen i que, fins i tot el negoci d’en Libori, EL CAFÈ DE LA MARINA, en sortirà ben parat ja que té quins el continuaran.

En Sagarra amb el CAFÈ DE LA MARINA ens explica que: “... es tracta d’un poema de caire realista i pintoresc, amb una tendència més aviat cap a la fotografia que cap als símbols i les abstraccions” (La Publicitat, 14/02/1933) La fotografia la fa del Port de la Selva, o a la vora...

Un bravo per a tots els actors. Tots saben estar al seu lloc. Arribem a moments sublims quan la Salvadora i la Caterina fan el seus monòlegs, ja a la segona part. Una vegada més hem de lloar la dedicació de tots i cadascun dels personatges. Com s’agraeix que encara a Vacarisses es pugui gaudir d’una “diversió” més que mil·lenària, com és el TEATRE. Gràcies per la música en directe!

Gràcies Teresa per la teva dedicació a l’art de Talia!

C. M. J.

Foto: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 23

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Participació del Cor Jove i de la Banda de l'Escola Municipal de Música de Vacarisses al XIIIè Festival de Joves Músics Europeus Aquest passat mes de maig, dels dies 9 a l’11 va tenir lloc a la ciutat holandesa de Sneek el XIIIè Festival de Música pels Jo­ ves Europeus.

Aquest és un festival que se celebra cada dos anys (la passada edició es va fer a Donostia), i va reunir a diferents conjunts mu­ sicals d’arreu d’Europa.

En aquesta ocasió, el festival va reunir 6000 músics de 23 Estats diferents d’Europa. Es van fer al voltant de 1000 concerts, la majoria a Sneek, però també en els diferents po­ blets d’aquesta comarca holandesa.

En aquesta ocasió, van participar tan la Banda de Vacarisses, dirigida pel professor de música Jordi Díaz; com el Cor de Joves de l’Escola Municipal de Música de Vacarisses, dirigit per la també professora de l’Escola, Anna González.

Van realitzar tres actuacions, dues d’elles a la ciutat de Sneek (una en una plaça del poble i l’altre a l’auditori), i el primer de tots davant de l'ajuntament del poblet de Bolsward, en un idíl·lic paratge envoltat pels típics canals holandesos.

Els tres concerts van ser força lluïts, i són el preludi dels esdeveniments que l’Escola de Música té pre­ vist per celebrar el Xè aniversari de la seva creació.

Josep Graells Fotos: J. Graells i M. Padilla

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 24

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 25

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT PROJECTE "DINAR AMB COMPANYIA" PER A LA GENT GRAN

Càritas Parroquial de Vacarisses, dins del seu àmbit natural d'actuació que és el terme municipal de Vacarisses, ha detectat l'existència de gent gran que pateixen, moltes vegades en silenci, SOLEDAT i/o PROBLEMES ECONÒMICS. Les persones que pateixen aquesta problemàtica estan soles per fer totes les tasques de la llar, especialment en allò que pertoca a la preparació dels àpats, el que provoca que, per manca de ganes de cuinar, la seva alimentació passi a ser inadequada.

També es detecta que la manca de companyía, de relació amb gent del seu entorn, edat i interessos, pot derivar en situacions d'angoixa i patiments mentals no desitjats. Si, a més, ens trobem davant de persones que són econòmicament necessitades, el problema s'agreuja.

El Projecte, com aplicació directa de la raó de ser i d'existir de Càritas, té el propòsit d'ajudar a fer front al problema exposat duent a terme la creació d'una estructura suficientment forta per realitzar aquesta tasca de servir dinars i gestionar la facilitat de que siguin amb companyia.

Amb el recolzament de la Regidoria d'Acció Social, Cooperació i Solidaritat i Gent Gran de l'Ajuntament, CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES portarà a terme a partir del 19 de JUNY en el Casal de la Gent Gran cada DIMARTS i DIJOUS, de la UNA a les QUATRE de la tarda DINARS AMB COMPANYIA. Per venir a dinar s'ha de trucar prèviament. Horari de trucades: DILLUNS: de 11 a 13 hores DIMECRES: de 11 a 13 hores

Telf. 675 046 916 És un projecte per tots els avis de Vacarisses que vulguin dinar amb companyia dos dies a la setmana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS

Ara fa 288 anys, el Consejo General de Castilla —el govern imposat per Felip V arreu dels seus dominis— ordenava que totes les sales de justícia de Catalunya —i també del País Valencià i de Mallorca i Eivissa— fossin proveïdes, majoritàriament, per funcionaris castellans i que la figura del fiscal fos assignada, exclusivament, a funcionaris castellans. Aquesta mesura, que s’aplicava de forma no reglamentada des de l’ocupació borbònica del País Valencià (1707), de Catalunya (1714) i de Mallorca i Eivissa (1715) adquiria rang de llei i quedava integrada en el corpus dels Decrets de Nova Planta imposats als països de la Corona d’Aragó després de la Guerra de Suc­ cessió hispànica (1704­1715).

L’ordre es va aplicar després d’un “termini de gràcia” de quinze anys (1715­1730) durant els quals s’havien produït situacions tragicòmiques provocades per un aparell judicial que ni entenia ni parlava el català i que pretenia aplicar justícia a una societat que ni entenia ni parlava el cas­ tellà. Aquelles situacions van obligar a l’administració borbònica a recular mínimament; i als in­ formes inicials que recomanaven que “el Regente y el Fiscal sean siempre castellanos” els van seguir uns de posteriors que acceptaven algunes excepcions i que deien: “A reserva de aquellos pequeños lugares que por su miseria y por su cortedad se dispense en esta condición asta que la comunicación y trato frequente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos”.

La castellanització de la vida pública catalana era el nervi de la imposició borbònica. Amb la castellanització de la justícia, de l’ensenyament, de l’administració, del comerç, de la política, de la cultura i de l’Església es pretenia destruir la identitat catalana; i culminar el procés d’unifi­ cació espanyola iniciat un segle abans durant els governs dels ministres plenipotenciaris hispà­ Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 27

Font: Forum Geneanet France

DELS DIARIS nics Lerma i Olivares. Seria en aquella època en què les classes polítiques i intel·lectuals borbò­ niques consagrarien la simbiosi entre castellà i espanyol. I seria, també, en aquella època que al­ tres llengües peninsulars no castellanes patirien un fort retrocés: l’aragonès perdria un terç del seu territori i la meitat de la seva massa de parlants; l’eusquera desapareixeria d’Àlaba i el bable de les ciutats asturianes.

Els jutges castellans Assistim a l’espectacle d’uns jutges que s’han deixat encegar per l’odi que ha regit les seves sentències contra la llengua i els drets humans dels catalans, especialment durant tres centúries. És, simplement, rutina. Bé que mai havien presentat uns trets tan alarmants d’haver perdut el sentit recte de que és crim i del què és virtut, i mai no havien actuat amb aquesta irresponsabili­ tat de tancar gent a la presó pel fet d’haver actuat a favor d’un dret elemental del nostre poble, però actuant amb pau i sense violència. Veiem repetit allò que ha estat el caràcter dels cops del govern i de la justícia espanyols contra Catalunya, amb la finalitat d’anorrear­la i suprimir­la, com a nació, del mapa peninsular. La marranada per a ells és glòria i triomf, per a nosaltres fa la dissortada Catalunya.

L’ estratègia d’aquesta vegada ha estat forjar una calúmnia i, sota el criteri d’aquesta calúmnia, han tancat gent a la presó. Saben què fan? Saben on van? Acumulen oprobi per al llarg de la història, la història els jutjarà amb rigor i veracitat, cosa que ells no saben fer com a jutges quan es tracta dels catalans que treballen per casa seva. I quina és aquesta calúmnia? Diu que són “de­ linqüents de rebel·lió”. De delinqüent n’és l’assassí que mata, que roba, que conspira per sub­ vertir allò que observa la pau, la justícia i l’acord ciutadà.

Els nostres que han tancat a la presó no atacaven ningú, ni España ni ningú, actuaven dintre de casa seva a favor de casa seva. Qui jutjarà els jutges castellans per les seves calúmnies i per co­ metre la falta grossa, seriosa, de tancar innocents a la presó? Perquè acaben de tancar­hi tots aquells que, sense ofendre ningú, ni donar cops de porra, treballaven per la llibertat de Catalu­ nya, que és l’única que ens pot salvar de la definitiva enfonsada, ja prou sota l’aigua que estem.

Tancats a la presó els nostres millors del govern, set o vuit o nou més. Diu Voltaire que “val més perdonar un assassí, que condemnar un innocent”. Doncs que mirin els jutges castellans a la distància que es troben d’aquest principi tan clar i fonamental en l’administració de justícia. Ni el sentit de justícia universal, ni la història perdonaran aquesta infàmia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 28

DELS DIARIS A aquesta tropa de jutges els té esverats el dogma de la unitad espanyola. Però, ¿quin déu ha bai­ xat de l’Olimp a proclamar­lo, aquest dogma? Convé que tant els jutges com el govern de Ma­ drid es mirin amb sang freda aquest dogma i que tractin de posar­se en la pell dels fills de les altres nacions d’Espanya, d’Euzkadi, d’Andalusia, de les Illes Canàries, de Galícia, si en són capaços, i que sospesin quin efecte els faria a ells que haguessin de sotmetre’s si us plau per força, a aquest dogma, que de fet actua a favor de l’ambició d’una de sola i, a la catalana, per exemple, li anul·la drets fonamentals, drets de dignitat, de sobirania, de decidir el seu esdeveni­ dor, d’arreglar casa seva com més li plagui i sense manefles que s’hi fiquin a ordenar ells, a con­ cedir, a suprimir, a fer la guitza, a prendre­hi una autoritat que no els toca.

Estem altre cop amb allò del Conde Duque de Olivares i del rei Borbó, que planegen de suprimir la llengua catalana i el sentit nacional del poble català sin que se note el cuidado. I el cuidado prou que fou notat i als actuals jutges i a polítics castellans, al PP, a Ciutadans, prou que se´ls veu l’orella, els catalans ja no dormim més a la palla. Aquesta decisió del jutge que encapçala un Tribunal Superior de Justícia d’Espanya ultratja els catalans i fereix la seva dignitat. La façana, les parets i el personal d’aquest Tribunal reixumen odi, pànic, aversió, injustícia, fàstic.

Catalans, no valem res. Som una simple colònia de Castella. Som, i hem de ser, escambell de la glòria del conqueridor. No tenim dret a ser lliures. Disposem­nos a viure sempre sota el cop de qui no ens estima, de qui ens odia i es vol aprofitar de la nostra psicologia de vençuts i d’esclaus d’un poder intocable i en exclusiva.

NacióSolsona.cat 25/03/2018

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 29

LLENGUA CATALANA

Els meus pares fa cinquanta­cinc anys que viuen a Catalunya, ell fent de metal·lúrgic i ella de treballadora del tèxtil reconverti­ da després de la crisi del sector en treballadora de la neteja; ara estan tots dos jubilats.

Cap dels dos parla català, tot i que l'entenen, i recordo de molt petit que sempre eren els més interessats que jo aprengués la llengua del meu país. Sabien que parlar català no em faria més bona persona ni tampoc em garantiria feines amb més bones condicions, però que m'ajudaria en la necessària cursa per la igualtat d'oportunitats. Per això, des de l'AMPA del Joan Montllor, pri­ mer, i de l'Agnès Armengol, després, les dues escoles públiques de Torre­Romeu, el meu barri de Sabadell, van lluitar perquè les classes fossin en català.

Durant la meva infantesa, entre els anys 80 i 90, només sentia el català que les mestres parlaven a l'aula de l'escola, totes professionals compromeses i coneixedores de la importància social de la seva tasca. Aquelles mestres, com les d'avui, són el pilar social i la dignitat del nostre país. Al pati, entre els amics, amb la família, fins i tot a través dels mitjans de comunicació, l'única llen­ gua que jo utilitzava era la castellana.

Soc, doncs, f ill de la immersió lingüística, la millor eina de país que hem tingut mai per garantir la cohesió social i la igualtat d'oportunitats. l som les filles de la immersió lingüística qui millor sabem que el model educatiu català ha donat el millor de la nostra societat. La Catalunya que balla amb Estopa i també amb Txarango. La del respecte, la tolerància i la democràcia.

Anys més tard he tornat a viure les aules, però aquest cop des de dins. Tan malament em va adoctrinar el model educatiu català que vaig acabar estudiant filologia hispànica i ara soc profes­ sor interí de llengua castellana i literatura a secundària, tot i que en excedència per fer de diputat d'En Comú Podem.

He fet classes en uns quants instituts del Vallès Occidental i he viscut la realitat que sovint el PP i Ciutadans volen manipular. Especialment a les zones més vulnerables, en barris com el meu, de classe treballadora, humil i de majoria castellanoparlant, el català continua sent una realitat lingüística sentida bàsicament a les aules de les escoles.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 30

LLENGUA CATALANA És per aquest motiu que estic convençut que som les persones castellanoparlants les més interes­ sades a garantir la immersió lingüística i el model educatiu català com a eina social i de país que ens faci bilingües.

El bilingüisme no ens fa millors, però és un esglaó més en la lluita per la justícia social i la igualtat d'oportunitats. Si és que la igualtat d'oportunitats es pot donar en una societat de model econòmic, social i de relacions laborals amb tantes desigualtats com el que actualment imposa la Unió Europea, però aquest és un altre debat.

Demagògicament tant el PP com Ciutadans afirmen voler defensar uns consensos de l'any 78 materialitzats en la Constitució espanyola ­més del 60% de l'actual ciutadania amb dret de vot no la va votar­ i, en canvi, volen fer desaparèixer consensos amplíssimament majoritaris en la societat catalana com són el model educatiu i el dret de decidir del nostre país.

Ho fan perquè, de manera molt irresponsable, volen imposar un clima de tensió i de crispació a tot el país. Ciutadans és una opció política que s'alimenta de la divisió i la confrontació, com les aus rapinyaires. Són incapaços de formular cap proposta en positiu i fan política inventant­se conflictes on no n'hi ha.

Més enllà del missatge que podem llançar des d'una tribuna o una altra, la cosa important és la rebuda que té en el conjunt de la ciutadania. l l'impacte d'una breu defensa de set minuts del nos­ tre model educatiu és un senyal d'esperança contra els que ens volen dividir.

Catalunya és una societat plural, feta de catalans d'orígens diferents, vinguts els anys seixanta de tot arreu de l'Estat i més recentment, de molt més enllà.

Aquesta esperança es basa en el catalanisme popular que ha de lluitar perquè no hi hagi catalans de primera ni de segona, al marge de la bandera que cadascú tingui penjada al balcó, si en té. La Catalunya dels catalanoparlants que escolten Antonio Orozco i la dels castellanoparlants que es­ coltem Cesk Freixas.

Clica aquí, omple el formulari amb les teves dades i SIGNA! Gràcies Article extret del dossier: El català, llengua de tots. ARA.CAT Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 31

RACÓ DEL CONTE

La bandera de les fades

Castell de Dunvegan

Diu la llegenda que un dels caps del clan escocès MacLeod es va casar amb una fada.

Junts van viure feliços però va arribar un dia en què les seves companyes van pregar a l'etèria criatura que tornés a casa. Amb gran desassossec, va accedir tornar al País de les Fades, però abans de fer­ho li va donar al seu estimat un objecte màgic: la Fairy Flag o Bandera de les Fades.

Quan el clan MacLeod estigués en perill, els seus membres només haurien d'onejar la bandera perquè el perill s'allunyés d'ells, però aquest encanteri només els serviria en tres ocasions.

Fins el moment present, el clan MacLeod ha utilitzat la bandera per guanyar dues ba­ talles que creien perdudes, de manera que encara els queda una oportunitat més per utilitzar aquesta relíquia a favor seu.

Sabeu que...

El Castell de Dunvegan està situat dos quilòmetres al nord de Dunvegan a l'illa d'Skye, a la costa oest d'Escòcia.

El castell, construït entorn de l'any 1350, pertany al clan Ma­ cLeod. És el castell escocès que porta més temps habitat. El lloc ha estat el bastió del clan durant més de 800 anys.

La Fairy Flag és un tros de tela de seda que sembla haver estat una bandera de fa 1.300 anys i, al voltant del seu origen s'han desenvolupat diverses teories, ja que es relaciona tant amb les Croades com amb els Víkings.

Extret de: Cuentos del mundo.wordpress.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 32

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

FORN DE CALÇ DE L'ORPINA

Marc Porci Cató (234 ­ 145 a.C.), cònsol, militar i escriptor romà, a la seva obra "De agricola", ja parlava de com havia de ser un forn de calç. Però van ser els àrabs que van perfeccionar el procés i, mira per on, la tècnica no va variar fins ben entrat el s. XX. 1 Un forn de calç, tradicionalment circular, és una construcció de pedra i fang, on es coïen pedres 1 calcàries per obtenir calç.

El procés era simple: Amb la llenya com a combustible i la pedra calcària dels voltants ­per això eren emplaçats en espais on aquestes pedres hi eren força presents, es coïen ambdós ma­ terial a 800 ºC ­ 1000 ºC, durant una setmana o uns dotze dies, segons l'humitat de l'ambient i tamany del forn.

2

Els forns eren construïts fent servir el desnivell del terreny, excavats en un dels marges. Dota'n­ los de forma d'olla, és a dir, l'espai més ample al mig. Disposaven de dues obertures, una infe­ rior, per on es carregava la pedra i també s'alimentava el foc i l'altre superior, amb una vorada o circundant al seu voltant.

L'interior era fet de pedra calcària amb fang i les dimensions del conjunt eren entre els 7 o 8 me­ tres, aproximadament. Voltava una petita banqueta d'1 o 1,5 metres, que feia d'espai de separació entre la part enfonsada –on es dipositava la llenya– i l'arrancament de la volta interior.

El procés: Tot s'iniciava a la pedrera amb l'esmicolat a sang del material petri. Els trossos eren 3 transportats amb portadores fins al mateix lloc del forn. L'ompliment amb pedra es feia primer 3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 33

INDRETS DE VACARISSES per la boca inferior del forn, seguint la forma de la corba de l'interior. Primer les pedres més grans (armadores) i darrera les més petites (matacans). Posteriorment, quan l'alçada no permetia treballar dins, es passava a treballar des de la part de dalt o "colmo". ­D'aquí l'expressió castella­ na: "Estar hasta el colmo!". que en català diríem: Això és el que no hi ha!

L'espai anterior era un petit cobert, afegit da­ vant de la porta inferior. La porta servia per carregar de llenya el forn amb una eina ano­ menada gavell.

Quan començava la cremada, dos o tres ho­ mes treballaven en jornades de 4 o 6 hores, sense parar els torns dia i nit, i durant els 5 o 6 dies següents. Moltes vegades es construïa un cobert per donar estança als treballadors durant la feinada. Si pensem que el millor moment per fer servei d'aquests forns era l'estiu, ja que la humitat no anava gens bé per la producció de calç, aquesta cabana era imprescindible.

Quan es considerava que la pedra es­ tava ben calenta, es tapava la part superior amb fang, però es deixava un petit orifici a la part més alta i uns pe­ tits canals al "colmo" per mantenir el bon tiratge. Tot seguia el seu ritme fins que la pedra en transformava en calç viva i era el color del fum ­més blanquinós­ el que marcava el mo­ ment final del procés. Després, calia esperar una setmana més a que tornes la temperatura normal de tot l'espai, per iniciar el buidatge de les pedres.

Les pedres obtingudes són adients per fer la corresponent barreja amb aigua i produir la calç. La calç va tenir un munt d'usos en el seu moment: • El més conegut era per la construcció. Una barreja de calç i sorra en diferents pro­ porcions.

• Desinfectant d'aigua. Antigament es tirava una mica de calç als pous per matar el bitxets que feien el curset de natació allà.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 34

INDRETS DE VACARISSES • • • • •

Emblanquinat d'arbres fruiters. Així els protegien dels insectes.

Blanquejant del paper.

Emblanquinat de parets de galliners o d'habitatges per desinfectar­les.

Els romans feien ús de la calç en els seus mosaics i paviments.

També feien servir la calç barrejada amb orina, com a detergent de la roba. De fet, a les "tintoreries", recollien aquestes orins en àmfores que col·locaven a les portes. A Pompeia se n'hi van trobar d'aquestes àmfores.

La industrialització i el canvi de costum en materials constructius, durant la dècada dels anys 60, va fer oblidar i abandonar totalment aquests espais.

Carol Páez Fotos: L. Carpio Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Continuant amb el clàssics romans, aquest mes ens endinsarem amb un dels més grans poetes lírics i satírics en llengua llatina:

Horaci Quintus Horatius Flaccus va néixer a Venosa (provín­ cia de Basilicata) l’any 65 aC.; i va morir a Roma l’any 8 aC. Fill d’un esclau llibert, el seu pare va invertir tota la seva “pobresa” en la formació del seu fill, enviant­lo a estudiar primer a Roma i, als 20 anys, a Atenes a estu­ diar grec i filosofia.

Bust d'Horaci

Després dels típics esdeveniments polítics de l’època, va poder tornar a Roma amnistiat per Oc­ tavi, però sumit en la més absoluta pobresa. Malgrat tot, va trobar feina com a escrivà d’un questor, la qual cosa li va permetre practicar la poesia, i així es va anar guanyant el respecte i admiració dels cercles literaris, fins arribar a ser acollit per Cayo Mecenes, al costat de qui es va fer enterrar, el qual, com és sabut, va ser un protector dels joves artistes. De la mà de Mecenes va ser, fins i tot, amic i conseller de Cèsar August.

La seva obra es divideix en quatre grups: Sàtires, Epístoles, Odes i Èpodes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Aquest mes em centraré en els seus dos llibres de Sàtires, poesies de caràcter humanístic amb una finalitat moral.

• “Dum licet, in rebus iucundis vive beatus, vive menor, quam sis aevi brevis” (2, 6, 96) Mentre puguis, viu feliç gaudint dels teus béns; viu sense oblidar com és de breu la vida.

• “Ieiunus raro stomachus vulgaria temit” (2, 2, 38) El ventre dejú rarament desdenya menges vulgars.

• “In silvam non ligna feras” (1, 10, 34) No portis llenya al bosc.

• “Nil ego contulerim iucundo sanus amico” (1, 5, 44) Mentre estigui en el meu bon seny, res, per a mi, no será comparable a un dolç amic.

• “Vitiis nemo sine nascitur; optimus ille est qui minimis urgetur” (1, 3, 68) Ningú no neix sense defectes; és irreprotxable aquell que té els més petits.

• “Ridentem dicere verum quid vetat” (1, 1, 24) Què ens priva de dir la veritat amb un somriure?.

• “Ingenium res adversae nudare solent, celare secundae” (2, 8, 73) L’adversitat sol revelar el talent, la prosperitat el sol amagar.

• “Saepe stylum vertas, iterum quae digna legi sint scripturus” (1, 10, 72) Esborra sovint, si vols escriure coses dignes de tornar a ésser llegides.

• ”Quisnam igitur liber? Sapiens, sibi qui imperiosus” (2, 7, 83) Qui és lliure, doncs? El savi, que es comanda ell mateix.

Recull: Josep Graells Extret de: Bust de Mecenes

“Aurea Dicta. Paraules de l’Antiga Saviesa”.

Fundació Bernat Metge

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

El castell de Verdera A la nit de Sant Joan, les goges, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Ver­ dera i ballen al voltant de les ruïnes de Sant Salvador, damunt del monestir de sant Pere de Ro­ des. Davant mateix de l'entrada al monestir, surt el costerut corriol que mena al castell de la Verdera on hi trobem, en el punt més alt, les ruïnes de l'església.

El Castell fou edificat en el 904 i cedit al monestir pels comtes d'Empúries i, poc després de la generosa donació el reclamaren. D'aquí que s'inicià un plet que, amb el dret de la força, retornà als comtes. De totes maneres, els abats de Sant Pere de Rodes no es quedaren quiets i, utilitzant la seva força, l'amenaça de l'excomunió, recuperaren el castell de Verdera.

Ara bé, a principis del segle Xlll, d'aquest castell no en quedava altra cosa que ruïnes i, alesho­ res, el comte Ponç IV d'Empúries en va fer edificar un altre, el castell de Sant Salvador (any 1283). D'aquest, se'n conserven part de les muralles i dues torres. Dins del que fou el seu recinte es troba l'església de Sant Salvador, que era la capella castellera i bastida anys abans del castell, probablement en el segle XI. Una llegenda ens diu que l'emperador Carlemany va considerar que la defensa d'aquest castell feta pel comte d'Empúries, només va ser possible gràcies a la intervenció divina i, per aquest motiu, el nomenà Comte d'Empúries per la Gràcia de Déu, resultant que aquest noble era l'únic de Catalunya que havia rebut aquest títol(1)

(1) Segles després, va haver­hi en la història de la Península Ibèrica un dictador que es va adjudicar una sem­ blant nominació: Gaudillo por la Gracia de Dios... que es llegia en les monedes que s'havia fet encunyar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS Del castell de Verdera, s'explica que el rei moro va morir durant el setge dels cristians i la seva esposa sortí disparada cavalcant sobre el seu cavall que, desbocat, s'estimbà pel cingle.

N'he recollit una altra de llegenda també relacionada amb aquest salt. La filla del comte d'Empú­ ries, de nom Reina (d'aquí la superposició amb l'altra llegenda) al fugir de les intencions no mas­ sa honrades del comte Guillem de Besalú, el Foll (usurpador del Comtat), es llançà al precipici muntada en el seu cavall que va deixar la petjada en la roca: l'indret se'l coneix amb el nom del Salt de Reina.

Ruïnes del castell de Verdera

És molt important, recordar un cop més, a qui s'hagi esforçat en arribar fins a aquest cim, no te­ nir presa en baixar. Siguin quines siguin les condicions climatològiques que el dia se'ns hagin presentat, albirar tant la plana de l'Empordà com la mar d'Amunt o la d'Avall, resulta un especta­ cle difícil d'oblidar.

Si dies abans ha plogut i bufa la tramuntana, la claredat de l'ambient, el detall del paisatge, el perfil de les muntanyes és extraordinari. Si pel contrari, ens cau sobre nostra una tarda d'aque­ lles en que s'està mastegant una tormenta, el cel s'enfosqueix i la mar reflexa la negror dels núvols, notarem l'ambient carregat d'electricitat estàtica i l'esperit s'estrenyerà dins nostre.

Sort en tindrem que no hi ha cap arbre per aixoplugar­nos! En aquestes condicions, és millor anar baixant.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Als vessants immediats de la Verdera hi ha l'esmentat el monestir de Sant Pere de Rodes, situat en un replà poc més avall del castell; l'antic poble medieval de Santa Creu de Rodes; i el de la Vall de Santa Creu. Prop del mar, els de la Selva de Mar i el Port de la Selva. Pel SO, Palau­sa­ verdera.

Aquest niu d'àligues serví de defensa del monestir, de talaia contra la pirateria, de santuari i de mirador residencial dels comtes d'Empúries. Actualment, les seves ruïnes serveixen de fita entre els termes municipals del Port de la Selva, Palau­saverdera i la Selva de Mar. Al castell seria audible en certs dies o nits el ge­ mec de l'ànima en pena d'una comtessa d'Empúri­ es que, en vida, hauria estat infidel al seu marit.

De fet, l'àrea del castell, en l'actualitat, té fama de ser propícia als fenòmens paranormals.

D'altres llegendes converteixen la Verdera i els seus voltants en escenaris del cicle del Sant Gre­ al, en el qual el castell de Sant Salvador esdevé el de Montsalvat i el de Quermançó, el del mag Klingsor.

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Malalties que esborren la memòria Atendre persones amb demència afecta la salut i l’economia. Cal una dedicació continuada. Pel cuidador, en alguns casos ­com el meu­ la filla, suposa un canvi radical de vida que afecta en tots els sentits, passant també per les relacions personals. La vida del cuidador familiar està molt limitada. Malgrat el sacrifici constant, ho tornaria a fer, tot i que la demència absorbeix la vida de qui la pateix i la del familiar, que hi entrega tota la seva atenció. La sobrecàrrega emocional és enorme, a part, també cal fer que l’estat d’ànim del cuidador no decaigui.

Els cuidadors de malalts d’Alzheimer pateixen les conseqüències d’una malaltia que esborra la memòria, canvia el caràcter, provoca trastorns de conducta i comporta grans canvis en el dia a dia de les famílies que hi tenen algun familiar. Té efectes directes en els qui envolten el malalt, els cuidadors que conviuen vint­i­quatre hores amb el malalt, gairebé sempre un familiar, fill o parella. Hi poden haver episodis de nerviosisme o agressivitat, que deixen totalment descol·locat el cuidador. Són malalties que augmenten a mesura que s’incrementa l’esperança de vida i que, de moment, es poden endarrerir una mica, però no tenen cura. Davant els efectes de l’Alzheimer, cal combatre la desesperació i no deixar­se abatre.

Qui té o conviu amb una persona amb una malaltia com l’Alzheimer, així com també la demència vascular –com va ser el meu cas–, viu en un patiment continu, que existeix sense manifestar­se, mentre va evolucionant lentament el deteriorament cognitiu. És una malaltia devastadora, sobretot pel cuidador. Al capdavall, el malalt no sap massa què li passa, va perdent les facultats, va tornant a un estat infantil, amb una progressiva pèrdua de memòria, totalment vulnerable i indefens.

L’augment dels diferents tipus de demències afecten l’entorn més immediat del malalt. La inves­ tigació científica que porta a terme la Fundació Pasqual Maragall treballa per trobar respostes i solucions, curatives o pal·liatives, una cura, una vacuna o una forma de prevenir l’Alzheimer. Hi ha una voluntat de prevenir i d’apuntar les possibles causes de la malaltia, que evoluciona anys abans que arribin el primers símptomes, sense causar alteracions perceptibles.

Per últim, considero la decisió que vaig prendre molt correcta per la meva part, cuidar els pares en la vellesa, a casa. Si no hi ha uns fonaments sòlids en la nostra societat, tota la resta trontolla.

Encara més, quan hi ha pocs valors on agafar­se.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Archivo Histórico Nacional (Madrid)

DUES CONFRARIES EXISTENTS L'ANY 1771 A VACARISSES Una de les mesures preses pels governs reformistes de Carles III va ser el control de les confrari­ es, congregacions, germandats i gremis. El principal impulsor d'aquesta mesura va ser l'estadista Pedro Abarca de Bolea, comte d'Aranda. A tal fi, va demanar, mitjançant una carta datada el 28 de setembre de 1770, a les autoritats locals la realització d'informes sobre l'estat de les confraries existents en les seves respectives demarcacions. Amb les respostes rebudes, es va confegir, l'any 1773, un Expediente general sobre el arreglo de cofradías, gremios y hermandades. Deu anys més tard, seguint els criteris exposats en aquest expedient, quedaven extingides les confra­ ries que no tenien la preceptiva autorització.

Aquest article s'ha confegit a partir del document titulat Estado de las cofradías, hermanda­

des y congregaciones correspondientes a Manresa, junto con los pueblos de su partido, remitidas por Gaspar Jover Terés, conservat a l'Archivo Histórico Nacional, de Madrid (AHN, Consejos, leg. 7106, exp. 65/6).

L'alcaldia major de Manresa era ocupada l’any 1771 per Gaspar Jover Terés. Aquest funcionari va néixer a Tàrrega l'any 1738. Era fill del notari Ramon Jover Nadal i de Magina Terés Itúrbide.

Es va casar amb Tomasa Messeguer Arrufat, però no van tenir fills. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Cervera, on es llicencià i doctorà. Després de quatre anys de pràctica, fou nome­ nat advocat dels Consells Reials. Successivament fou alcalde major d'Agramunt (1762­1766), Camprodon (1766­1769), Manresa (1770­1775), Lleida (1775­1780), Osca (1780­1783), Xàtiva (1783­1788) i Barcelona (1788­1798). Per absència o mort del titular, ocupà interinament en di­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS verses ocasions les corresponents places de corregidor. El rei Carles IV li conferí honors d'alcalde del crim de la Reial Audiència de Catalunya. Va morir a Barcelona el 22 de juny de 1798.

Les dues confraries existents l'any 1771 a Vacarisses

Confraria de Nostra Senyora del Roser Erigida en l'església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu amb aprovació eclesiàstica. Fa dues festes anuals en les quals gasta 8 pecetes de plata (les pessetes són posteriors), obtingudes de les almoines voluntàries.

Confraria de Sant Pere i Sant Feliu Establerta igualment en l'església parroquial. Fa una sola festa a l’any, en la qual gasta 4 pecetes de plata, procedents d'almoines dels fidels.

Imatge de Nostra Senyora del Roser, sortint de l'església de Sant Genís de Plegamans l'any 2016 (foto de l'autor)

Goigs de l'any 1743 de la parròquia de Sant Esteve d'Olzinelles (col·lecció de mossèn Sebastià Codina).

Extret de l'article: "Les confraries del Vallès existents l'any 1771", publicat a Quatrepins, 38 (2017) Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

L'àngel de la cendra Que petit era, l’àngel de la cendra! Tan tènue, que amb prou feines el veies. Només el podràs veure si ets atent a les petites coses, a l’herba menuda, al rajol gastat, a la persona que passa pel carrer. Però l’àngel existeix. Si mires el rajol gastat i penses en tots els peus que hi han passat damunt, els peus de l’infant, els peus del vell, els peus de l’home, si penses en tota llur història, llavors veuràs l’àngel de la cendra, aquell àngel senzill, insig­ nificant, que passa desapercebut, però que aguanta totes les coses, les petites i les grans.

I, veritablement, l’àngel de la cendra ho aguanta tot.

Si només existissin les coses grans, es destruirien en llur grandesa. Perquè puguin sobre­ viure, necessiten el suport, que ni es nota, de les coses petites. Cada polsim de cendra aguanta una estrella i cada gota d’aigua tot un mar.

Era gris, l’àngel de la cendra, sense color, sense una forma definida, i, nogensmenys, si t’hi apropaves, veies uns ulls on brillaven tots els ulls humans, uns ulls que reflectien totes les coses del món. Perquè l’àngel de la cendra ho mirava tot, la menudalla i la grandesa. Res no romania fora de la mirada de l’àngel, cap ésser, per insignificant que fos, no restava fora del cor de l’àngel, sempre obert a tot, sempre atent a tot, delicadament atent, sabedor com era que tot és gran per petit que sigui. En el fons de la seva grisor, s’hi recollien tots els colors del món, els que coneixem i aquells que no som capaços de veure però que existeixen, misteriosament presents en els espais inconeguts, en les pantalles màgiques de l’univers sense termenals.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS L’àngel de la cendra ho recollia tot perquè era tan petit, tan gris. Aquí rau l’encant de les persones menudes, cendroses, de qui ningú no s’adona i que s’adonen de tot, que són capaces de donar acollida en llur cambra a totes les altres persones i a tots els éssers del món, perquè elles no fan nosa ni res no els fa nosa. Buides com l’espai, contenen les es­ trelles. I, cert, per poder acollir l’altre, has de deixar un espai buit de tu mateix en el teu cor.

I l’àngel ho recollia tot, les coses que s’han cremat, anades, que ja no són, i les coses ín­ fimes, xiques, que són com si no fossin.

Sí, l’àngel de la cendra recull allò que no té nom, a tots els de qui ningú no es recorda, als oblidats, a tots els llançats a la cuneta. Els recull perquè per a l’àngel tots existeixen. I què voleu més gran que existir? L’àngel ho recull i ho bressola; tan suaument, que no se n’adonen aquells de qui ningú no s’adona. Els va bressolant, bressolant, i a mesura que els bressola es tornen lluminosos com els estels. I tots els àngels els miren i s’hi compla­ uen.

I l’àngel digué, amb un somriure de cendra: – No hi ha cosa diminuta que no sigui gran, ni cap cosa gran que no sigui diminuta.

La cendra es desfà als dits, i tanmateix deixa un rastre, tan més permanent com més tènue sigui la cendra. Cada polsim de cendra brilla en els meus ulls transformat en estrelles, unes estrelles que estan al nostre abast, casolanes, i per això tan boniques, unes estrelles que no fan nosa ni ocupen espai.

Després afegí: – Són necessaris espais buits, perquè tot càpiga en tot. Espais, espais. Espais de lli­ bertat i de trobament, espais que puguin ser omplerts de tots els colors del món, de tota la llum que truca a la porta, de tot el misteri de tendresa que hi ha a l’univers, espais que puguin donar cabuda a l’encís tremolós de cada naixement i als somnis infinits de totes les il·lusions.

I mentre l’àngel bressolava els petits infants del món, l’univers cantava.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Indrets de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac

Els bolets de pedra A Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac hi ha una sèrie d'agulles que tradicionalment han estat designades com a "bolets".

El Bolet de la Castellassa de Can Torres.

El Bolet més conegut i més gran està situat davant la Castellassa de Can Torres. És el bolet de pedra amb més interès pels escaladors. La primera pujada va ser realitzada el 9 de novembre del 1924 per membres del Centre Excursionista de Terrassa. La via normal comença al coll que separa l'agulla de la cinglera. Són 10 metres de pujada, amb la principal dificultat de superar l'abalmament del cim.

Per arribar a la seva base cal seguir el primer tram del camí de les Maringes, que comença a l'esplanada de la Castellassa de Can Torres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS El Bolet de Can Pobla.

Un altre dels bolet més coneguts de Sant Llorenç del Munt és el de Can Pobla. Està situat sobre una cinglera del segon graó de La Mola, per sobre de l'agulla de Can Robert i per sota de la Pun­ ta dels Cavalls.

No té interès pels escaladors, però a la seva cinglera (anomenada del Bolet) sí que hi han obertes diverses vies.

Pel seu costat passa un corriol que forma part d'una de les rutes més curtes i directes, però molt empinada, per a pujar al cim de la Mola.

El Bolet dels Òbits.

El bolet està situat a la punta sud del Pla de les Pinasses, al costat d'un corriol que, entre roques, baixa a la cinglera dels Òbits. És una agulla petita, amb un bloc al damunt, fet que li dóna una clara forma de bolet. Des de fa uns anys, aquest bolet hi ha pintat en la seva paret un porc seglar.

Per arribar al peu de l'agulla, la millor opció és agafar el camí que, des de la Carena del Pagès, va a les Balmes dels Òbits. Uns metres abans d'arribar al pronunciat gir cap a l'esquerra –on co­ mencen les diverses cavitats–, hi ha una traça que s'enfila cap el Pla de les Pinasses. Gairebé dalt de tot, pujant a la dreta, hi ha el bonic bolet dels Òbits.

El Bolet dels Traginers.

Entre el conjunt de les agulles situades sobre la Font dels Tranginers, al sot de la Teula, n'hi ha una que en Josep Barberà, al seu llibre "Sant Llorenç Pam a Pam", ja va dir que era "ben bé un bolet".

Per arribar­hi, es pot seguir qualsevol dels camins que, a diferents alçades, recorren el vessant oest de la carena del Morral del Llop.

El Bolet del Sot de les Esglésies. És una agulla baixa i arrodonida, que està situada sobre el Sot de les Esglèsies, al serrat del nord­ est del turó del Puig Andreu. Per les seves reduïdes dimensions, no té interès pels escaladors.

A la part inferior del bolet es va construir un muret quan a la zona es desenvolupava una intensa activitat agrària. Prop seu hi ha una cova, que ha rebut el nom del bolet.

Per arribar­hi, cal seguir per la pista que va del Puig de la Bauma al Collet Roig i, després, agafar el trencall del sot de les Esglèsies. Per fer l'últim tram, des del torrent fins el bolet, no hi ha cap corriol.

Extret de: http://trailsantllorenc.blogspot.com.es Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

LES DECISIONS JUDICIALS NO SEMPRE ES MEREIXEN EL RESPECTE DEL POBLE Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Durant les festes de Sant Fermí de 2016, a Pamplona, un grup de cinc homes que s'autodenomi­ naven "la manada", el nom ja fa imaginar el seu tarannà, va violar una jove de divuit anys a la qual van practicar ni més ni menys que onze penetracions. El succés va produir la indignació ge­ neral, però l'assumpte va quedar en mans de la Justícia i l'opinió pública va quedar tranquila­ ment en espera. Ara s'ha produït la sentència que ha considerat que l'acció és constitutiva d'abús sexual, rebutjant la consideració que es tractés d'una violació, per considerar que no hi va haver violència suficient.

El poble espanyol, és a dir tots els espanyols, que estaven esperant passivament i tranquil·la­ ment la sentència i que no tenien prevista cap mena de manifestació al respecte, s'ha aixecat com un sol home, amb protestes massives a nombrosíssimes ciutats del país, en ser conegu­ da la sentència, i sol·licita la inhabilitació dels membres del tribunal sentenciador. L'aspira­ ció independentista catalana ha patit durant els últims anys una constant repressió amb l'empresonament de polítics, persecució d'altres polítics que han fugit d'Espanya, apallissa­ ment de civils que van acudir a votar sobre el seu desig d'independència i constants actuaci­ ons judicials reclamant a Alemanya el lliurament del president de la Generalitat exiliat a Alemanya i que el Govern Central espanyol pretén que se l'extradeixi en virtut d'una euroor­ dre d'extradició, a la qual, en principi, el tribunal alemany no hi ha accedit. Arribat aquest punt, s'han intensificat les pressions de la Justícia espanyola per doblegar la decisió dels tri­ bunals alemanys.

Contràriament al cas exposat de la violació d'una jove, el poble català i concretament les innom­ brables associacions i grups que donen suport a l'independentisme, estan alerta respecte al desenllaç de la pretensió de lliurament del president de la Generalitat. Si el Govern Central espa­ nyol aconsegueix que Puigdemon, que no fuig de la justícia sinó de la injustícia, és lliurat, la in­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS dignació dels independentistes serà majúscula i molt sonada i la manca de confiança en la Justí­ cia arribarà a tots els racons. Recordem que el referèndum sobre l'aspiració independentista cata­ lana va ser prohibit de forma taxativa pel Govern Central espanyol que, per cert, va incomplir l'obligació que resulta del "Pacte internacional de drets civils i polítics", signat per Espanya i pu­ blicat al BOE, que en el seu article 2.2. diu: "Cada Estat­part es compromet a adoptar les mesures oportunes per dictar les dis­ posicions legals o d'un altre ordre que fossin necessàries per fer efectius els drets reconeguts en el present Pacte..."

El dret a què es refereix l'esmentat article és el de lliure determinació dels pobles i la convocatò­ ria d'un referèndum per determinar el suport popular de l'independentisme era un pas necessari per fer efectiu el dret de lliure determinació. Per aquest motiu, el referèndum no només no havia de ser prohibit, sinó que hauria d'haver estat avalat pel Govern Central.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Sobre la casa vella de l'Obac Foto: Isabel Roumens

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 598 ­ Juny 2018 ­ Pàg. 50