Núm. 601 Setembre de 2018
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
Jordi Sanahuja
Catalunya i València, Mallorca i Rosselló, les branques són d'un arbre que al món no té parió. Són d'una pàtria sola des de la creació. La nostra parla és una i és un nostre braó. Tenim un mar que és nostre que el mar ningú ens el pren, La terra, quina toia, avui i eternament! El sol ens besa l'ànima i ens fa la sang bullent. Primer surt per nosaltres, després se'n va a ponent. Nobles i grans com fórem els món ens hi veurà. Volem records d'enrera, més endavant marxar. On són les races lliures la nostra hi anirà i al poble que badalli, el nostre esclafarà. Germans de Catalunya, germans del Rosselló, de València i Mallorca, som terra de saó. Un temps amb sang regada, demà, no ho sabem, no! Cridem en nostra parla: Visca nostra Nació. Himne a la nostra parla Àngel Guimerà
SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Dites populars 10 Racó de la poesia 11 Des de Viladecavalls 12 Des de Sitges 14 Vacarisses, balcó de Montserrat 15 Dels diaris 23 Llengua catalana 27 Racó del conte 30 Indrets de Vacarisses 32 Col·laboracions 34
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014
Foto de la capçalera de la portada: Jesús Cano. Font: Flickr.com
ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Agost Dia 5 FESTA MAJOR MISSA CONCELEBRADA. La Coral Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat ha interpretat la MISSA polifònica d’en Francesc Torras Font. Cant dels Goigs a llaor de Sant Pere. Dia 12 Bateig d’Erik Caballero i Santander. Dia 18 Aplec a Sant Salvador de les Espases. Ha presidit la MISSA per primera vegada el Rector de Vacarisses, Pare Josep Morros i Castelltort. Dia 19 Primeres comunions.
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 2
PÒRTIC
Intentant provocar
El moviment independentista català ha demostrat tots aquests anys una serenitat i una capacitat de resistència pacífica encomiables. Contra la provocació constant i contra la repressió indiscriminada i brutal de l’estat espanyol, l’independentisme ha reaccionat sempre mesurant les reaccions i mantenintse ferm en el principi de la no violència. Per això fa ja molt jtemps que els espanyolistes no cessen d’inventarse casos i, tanmateix, continuen sense tenir res decent a presentar, res en què puguin fonamentar sòlidament els seus, diguemne, arguments. J.Palou És cert que tenen a favor la praxi decadent de bona part dels grans mitjans i aquest
nacionalisme banal d’arrel franquista que omple Espanya i que els atorga cegament la raó. Però el fracàs substancial és que no aconsegueixen canviar aquest país, que no ho han pogut fer ni amb anys de mentides i agressions. I és això que els fa mal de veritat, perquè aquest és el seu objectiu de debò i perquè, com més temps passa i més pressió fan, més saben que fracassen. Catalunya no és allò que Ciutadans, el PP o el pobre PSOE voldrien que fos. No ho és. El Principat és el que és i això es demostra cada dia i a tot arreu per més mani pulacions aïllades que vulguin fer. En un món com el que vivim avui, les ficcions són molt difícils de sustentar i aquesta imatge del país que ells volen imposar ja fa anys que circula sense que la validi el contrast amb la realitat. Perquè, com a país, som molt millors que no són capaços d’imaginar ells. Perquè som una societat més coherent, sensata, vibrant, solidària i intel·ligent que ells no arribaran mai a enten dre. I, evidentment, molt més ells no voldrien, necessitarien, que fóssim. I és per aquesta raó que ni guanyen ara ni guanyaran mai, tret que abans no liquiden allò que nosaltres som i representem. Que aquesta necessitat seva és, en definitiva, la clau de l’espectacle lamentable d’aquests darrers dies, però també la raó última per la qual hem de continuar pel camí on ja som. Tan tranquils com decidits. Part d'un article d'opinió de Vicent Partal Text extret de Vilaweb (26/08/2018) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l'any 14 B (18)
Jesús entre els doctors Paolo Veronese (15281588)
Els del poble no en fan cas, se’l miren de reüll. Coneixen els seus parents i murmu ren: Què s’ha cregut! L’hem vist néixer i créixer. Suara jugava amb els altres vailets. Fa poc que ribotejava al costat del seu pare. Segons ells, un profeta de Déu no pot sortir de qualsevol casa. Ha de venir d’una família capdavantera... no un del barri. No se’n fien, el rebutgen. Se’n burlen. Els pobles veïns li anaven al darrera. L’admi raven i l’estimaven... Als del seu, no els fa el pes, el reben remugant i no se’n fien. S’adonen que no pensa, ni parla i ni viu com ells, tal com esperaven i els convenia. Els pares i els avis eren uns de tants... Els seus amics i seguidors seran gent de poble, pescadors, pagesos i analfabets. Amb ells farà molt bona feina... Ara, tots els que no figuren una mica, no interessen gens. Només es valora el que re muguen els famosos, els adinerats i els que remenen l’olla, encara que el que diguin, no tingui ni cap ni peus. Els profetes d’avui no són escoltats encara que parlin tocant de peus a terra. la seva veu ressona al desert, com aleshores. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM Els profetes del XXl viuen lluny dels que figuren. N’hi ha: Déu mai no ens deixa a l’estacada, no ha fugit, no s’ha desentès de res, no s’ha allunyat, no és mut, sempre ha parlat i parlarà a través dels que menys ho sembla. Tots hem de ser profetes es campant bondat a palades: amb la manera de viure, amb la manera de tractar els al tres. Deixant rastre. Si podem, cridant. Si no podem cridar, almenys xiuxiuejant. Està vist que les coses no rutllen; cal construir una nova societat i fins i tot caldejar les religions: abandonar el folklore que s’hi ha enganxat i anar a fons. Les religions no poden ser un pes que molesta: han de ser un contacte de tu a tu amb Déu. Ha de madurar la nostra manera de creure. La fe ha d’anar embolicada amb bondat desbordant... Sebastià Codina i Padrós
Josep Tabernero Caturia Doctor en Medicina Cap del Servei d'Oncologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron President de la Societat Europea d'Oncologia Mèdica
"El càncer es caracteriza per ser una proliferació anòmala de cèlul·les pròpies de l'organis me, inicialment normals, però que, per uns canvis estructurals a causa d'alteracions pro gressives, modifiquen la seva codificació interna i es repliquen sense parar, inicialment de forma local i que posteriorment poden fer metàstasis" "El càncer de còlon és una malaltia lligada a l’edat, al desgast del budell gros, i hi ha certs factors que poden accelerarne l’aparició, com ara una dieta rica en greixos i en carn vermella i pobra en verdures i fruita fresca. Però no és la causa del càncer, sinó que és un factor que l’afavoreix." "Esforç i optimisme per un món millor." "Si vas a la carnisseria i saps que les salsitxes les fan ells i només hi posen carn i pebre, també en pots menjar un o dos cops per setmana, però si agafes un frankfurt que dura tres mesos..." Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Pollastre a la brasa amb cebetes
Ingredients per a 4 persones: 4 talls de pollastre Farigola fresca Oli d'oliva verge Cebetes petites Pell d'una llimona Pebre negre en gra 1/4 de litre de vi ranci
D'entrada, netejarem i prepararem els talls de pollastre i els deixarem marinant tota una nit amb pell de llimona, pebre negre en gra, farigola, oli d'oliva verge i vi ranci. Just l'endemà, retirarem els talls i els posarem a coure a la brasa molt a poc a poc, evi tant sobtarlos, fins que observarem que estan al punt que ens vinguin de gust. Les cebetes les haurem cuit al forn, sense pelar, a 150º, entre 20 i 25 minuts, segons ta many. Les servirem com a guarnició. Hi afagirem sal, pebre, un polsim de farigola i un rajolí d'oli moments abans de servir els plats a taula.
Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 6
CAMPANADES
Les campanes d'obús
No deixa de ser curiós, que ben entrat el segle XXI les campanes segueixin desper tant en les persones una atracció singular. Dalt dels campanars presideixen la vida dels pobles i viles. I amb els seus repics ens anuncien moments importants per tots plegats, tocs de festa, a morts, a sometent, a foc, etc. Durant la Guerra Cívil (19361939), algunes de les campanes del nostre país van te nir un destí llastimós. Bretolades a part, les campanes eren llençades des de la seva ubicació, dalt dels campanars, que normalment es trencaven al picar al terra cosa que facilitava el seu transport a troços a les fundicions. El destí final del bronze, com ja us deveu imaginar, era el de ser fos per convertirlo en material de guerra normalment munició. Un cop acabada la guerra, hom va afanyarse a retornar als cloquers les campanes desaparegudes. Les parròquies i les poblacions amb més recursos van fer fondre campanes noves. El seu restabliment dalt dels campanars era tot un esdeveniment, primer de tot per l’espectacularitat que representa el fet d’aixecar a molts metres d’alçada la campana en qüestió i les maniobres que cal fer per instal·larles dalt dels campanars. D’altres veien en aquestes noves campanes el signe del retorn a la nor malitat i encara un tercer grup que aprofitava el moment per convertirlo en un apa rador del règim franquista i del nacionalcatolicisme del moment. En quedar els campanars orfes de les seves campanes, l'enginy popular les va restablir aprofitant caps d'obús, suplint així la mancança amb un estri que, malgrat recordar l'horror bè lic, ajudava a comunicarse amb els seus tocs... amb una sonoritat prou bona, mal grat la despersonalització sònica de l'instrument. A la Torre de Claramunt, per exemple es va instal·lar una llanda de camió que va fer les funcions de campana fins l’any 1990. Però un dels casos més singulars és l’uti lització de caps d’obús, cosa que es produeix amb certa profussió a la comarca de la Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 7
CAMPANADES Noguera i més concretament a Artesa de Segre, on encara en podem veure en les es padanyes de sis esglèsies del terme d’aquest municipi. La procedència d’aquests pro jectils, ara convertits en campanes, és la ferralla que va quedar escampada pel territori d’aquesta comarca i especialment a Artesa després dels bombardeigs que va patir la zona, del 5 d’abril de 1938 al 4 de gener 1939. De tot plegat cal extreure'n una moralina; valorar el reciclatge partint de convertir les campanes originals en armament, per tornar a ser campanes o, si es vol explicar des d'un altre punt de vista, valorarho com un altre element de signe religiós, va ser des truït per fer armament i ha acabat esdevenint el que era originalment: una campana. Les campanes d'obús són un conjunt únic a Catalunya i que han estat estudiades per Ramon Canyelles d'Artesa de Segre (més informació www.artesadesegre.net) i que haurien de ser protegides a causa de la seva raresa. En podem trobar moltes arreu de Catalunya. En definitiva, unes campanes que es converteixen en munició i unes municions que es converteixen en campanes. Aquest món no hi ha qui l’entengui.
Fonts diverses de la Web
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 600 Agost 2018 Pàg. 8
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
Arribar al capdamunt amb l’engany i la mentida deu ser sempre diabòlic... Hi ha una acumulació absurda de riquesa en poques mans dins d’un mar immens de misèria i de fam... El rebuig als refugiats suposa la denigració de la consciència col·lectiva de la societat... Només pot arribar definitivament la pau quan les injustícies s’hagin estimbat del tot. No puntejarà mai mentre siguin el modus vivendi d’alguns governs de torn... Amb temors i amb amenaces, ningú no s’en gresca a estimar. Al contrari, engreixen l’allu nyament... Només els afalacs sincers generen l’entesa i l’acostament... Les presons injustes són la venjança dels po ders dictatorials... Els que s’alegren de l’empresonament o l’exi li de gent per haver tingut idees diferents dels que sacsegen el poder, demostren sentiments malaltissos...... Davant de les angoixes que enfonsen cal encendre la llum enlluernadora de l’inven cible esperança... Els que estan al capdamunt, si ocupen decentment el seu lloc, tenen un deure: parar l’orella i escoltar als del capdavall...
Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 9
DITES POPULARS REFRANYS DEL MES DE SETEMBRE El nom de setembre li ve d'haver estat el setè mes del primitiu calen dari romà. Principi i final de moltes coses. Per a la majoria significa acabar les vacances i la tornada a l'escola i la feina.
Agost i setembre no duren sempre.
Al setembre, qui tinga llavor que sembre.
Agost i setembre, pocs els entenen.
Al setembre, tothom sembra.
Agost madurador, setembre collidor.
Al setembre, vi per beure.
Agost té la culpa i setembre porta la fruita.
Boira de setembre, porta el sud en el ventre.
Al setembre hi ha llebres per dar i per vendre.
Boires de setembre, vent per sempre.
Al setembre tot el món sembra.
Bon temps pel setembre, millor pel desembre.
Al setembre, carbasses.
De l'abril al setembre sega l'herba.
Al setembre, el mal temps és de témer.
De setembre enllà, prou navegar.
Al setembre, el qui tinga blat que el sembre.
Del setembre a la tardor, torna la calor.
Al setembre, el vi està per vendre.
El fred de setembre, mata l'eruga.
Al setembre, no fa cap arruga al ventre.
El juny és blader i el setembre raïmer.
Al setembre, pluges i tronades al matí.
El raïm d'agost, pel setembre most.
Extret de: http://tematic.dites.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm.600 Agost 2018 Pàg. 10
RACÓ DE LA POESIA Bicentenari
Oh valentia funeral del setge, bandera que esparraca el foraster! En terra jau, nafrat, el banderer; la mort arriba que el seu mal li metja. Cau la ciutat. El fratricidi petja un vell destí mentre que el nou ja ve. La boira fuig pel foradat carrer com una glassa dolorosa i lletja. Sinistre sona, travessant les places, el martelleig d’unes feixugues passes. El vent se’n du la cendra de les lleis. Homes callats, coberts de sang i sutge,
La mar viva Sonen a compàs les ones en concert, com un cor que bateja en roca brava, t’ha deixat el mestral la pell crispada, i la teva immensitat juga amb el vent.
alcen l’esguard impenitent, que jutja: poble vençut que sobreviu als reis.
Josep Carner (1914)
T’ha cobert el mantell de la temprança, i en un etern vaivé, beses l’arena; infinita quietud que viu serena, com el gegant estès que ja descansa. Avui miro el mar com el compàs del temps, com el rumor en blau que mai acaba, com el remot horitzó que en matinada, confon les aigües amb tot el firmament. Vull sentir la brisa i la bonança, Vull respirar la calma com a ofrena, com el mirall d’una barca en lluna plena, o el paradís on la gavina vola i dansa. Pedro Puerma
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 11
DES DE VILADECAVALLS
A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes
El sidecar Imagineu una moto amb una filleta al costat. És tan petita que només té un seient i una roda, i encara no pot anar sola per les carreteres del món. Si no tingués el motor, el manillar i els frens de la mare, al primer intent de fugida quedaria estavellada abans d’agafar una corba. Així, doncs, la seva existència i supervivència està lligada per sempre més al bon comportament de la seva progenitora. I per suposat, està exposada a les maldestres mans i peus que poden agafar el manillar, prémer l’accelerador o fer un avançament imprudent. Si a un seat 600 li traguéssim el capó, una roda, un far, els seients de darrere, el parabrisa, les finestretes, les portes i qualsevol espai maleter, ben segur que s’assemblaria a aquesta moto mare que porta una filla al costat, ben agafada amb la mà. Aquest incomprensible vehicle de carretera amb una cadireta cotxet al costat va rebre el nom de Sidecar (cotxe al costat?). La filla li va donar el nom a la mare, vet aquí. El sidecar no estava pensat per portarhi ningú a dins. No hi havia dins. El conductor pujava a sobre del seient de la moto i el passatger convidat introduïa les cames en una càpsula que recor dava a un caiac en miniatura. El passatger, convidat o no, quedava gairebé flotant per sobre de la carretera, ben bé com si anés en un cotxet de fira. I, naturalment, els parabrises haguessin estat un luxe absurd. Per tant, ulleres de sol i boca tancada. S’ha de ser molt d’antes per poder dir que heu vist un sidecar fora del cine. I molt més d’antes per poder dir que n’heu conduit un. No conservo a la meua memòria la imatge real d’aquest ve hicle gairebé sideral (un ral al costat?), però puc jurar i juro que he pujat en un d’autèntic, sense conduirlo, això sí. Segurament vaig ser la passatgera més jove i agosarada d’aquell estiu de fi nals dels anys 50. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 12
DES DE VILADECAVALLS La fotografia que conservo en un marc i les històries familiars que vaig anar escoltant m'han permès recrear viatges de diumenge, sortides a la platja, camions que passaven arran, avançaments impossibles i paisatges de muntanya. El soroll que feia, aquest el tinc de sèrie: el frec continuat de la roda que em quedava més a prop de les orelles, sovint interromput pel crit del clàxon. La meua única protecció eren els braços de la mare aguantantme amb fermesa dins l’embolcall blanc que ens convertia en capolls a tots els nadons del món. Als braços de la mare no podia passar res, en cara que aquell sidecar fos de fabricació anglesa i portés la cadireta caiac a l’esquerra (wrong side!). Potser per això conservo encara el costum de viatjar amb la finestra baixada, notant l’aire a la cara, amb la sensació que no passarà res de dolent. Aquell vehicle de carretera amb un seient enganxat al costat va passar de llarg i va ser oblidat, com gai rebé tot a la vida. Amb sort, alguns aficionats a les andròmines d’antes en tenen algun de restaurat al fons del seu garatge i de vegades el treuen a passejar, retent un homenatge merescut als conductors que no volien esperar l’arribada del 600 per ensenyar el mar als seus fills.
Els sidecars s'han fabricat des de començaments del segle XX. Fins a la dècada de 1950 van ser molt populars, ja que oferien una alternativa barata als automòbils; històricament han estat també emprats per cossos militars, policia i entitats cíviques com ara el Reial Automòbil Club de Catalunya. Durant la Segona Guerra Mundial, les tropes alemanyes varen fer servir molts sidecars, sobretot de les marques BMW i Zündapp. Als sidecars militars alemanys, francesos, belgues, britànics i soviètics, la roda del sidecar sovint era també motriu, de vegades per mitjà d'un engranatge dife rencial, per tal de millorar la resposta del vehicle fora d'asfalt. Una de les empreses fabricants de sidecars més antigues del Regne Unit, Watsonian, va ser fundada el 1912. Actualment continua activa com a Watsonian Squire. L'empresa d'automòbils Jaguar va néixer el 1922 com a fabricant de sidecars, amb el nom de Swallow Sidecar Company. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 13
DES DE SITGES
ESSÈNCIA CUBANA A SITGES
Passejant per Sitges resulta inevitable trobarse amb ostentoses cases d'estil modernista o neoclàssic impregnades de l'essència cubana del segle XVIII. Un estil arquitectònic que embelleix els carrers d'aquesta població i desperta la curiositat de molts.
Però... quina relació hi ha entre Sitges i Cuba? En entrar en vigor la Llei de Lliure Comerç amb Amèrica de l'any 1778, decretada pel rei espanyol Carles III, moltíssims joves de Sitges van viatjar a Cuba i altres colònies espanyoles amb la intenció de fer fortuna. Alguns van triomfar, creant les seves pròpies empreses i aconseguint grans fortu nes. Coneguts com els "indianos" o els "americanos", en començar la guerra de Cuba, molts d'ells van tornar, convertintse en la nova classe burgesa de Sitges. I llavors va ser quan van construir les luxoses cases i mansions que li donen aquest toc especial que barreja l'essència de la Mediterrània amb la del Carib en una har monia que la fa única. Extret de: lovesitges.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT AGRAÏMENT
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Gegants a la plaça Major
Com de costum, durant la primera setmana d'agost, es va celebrar la Festa Major, amb molts actes i activitats de tota mena per petits i grans. Les desmesuradament altes temperatures van aconsellar anular alguna prova física i a buscar ombres.
Si voleu, clicant sobre el cartell, podreu veure mol tes fotografies de tots els esdeveniments.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Concert als Jardins del Lladern Dissabte dia 1 de setembre a les 9 del vespre
FOOL OF MUSIC És una formació de recent creació amb una llarga experiència en el món de la lí rica. Està compost per la soprano Mario na Pallach, el baríton German de la Riva Herrera i el pianista Jordi Armen gol, que han coincidit en nombrosos es pectacles i, entre assaig i assaig, han descobert que els uneix una mateixa passió, estan “fool” per la música melòdi ca i els musicals.
Organitza:
Tothom hi és convidat.
Esbart Dansaire de Vacarisses
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 17
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT TALLER DE CERÀMICA MONGES DE SANT BENET DE MONTSERRAT
Van començar a treballar en l’ofici de la ceràmica el mes de desembre del 1964, ara fa 50 anys, després d’haver fet dos cursos a l’Escola Massana de Barcelona, i haver treballat una mica en algunes empreses del ram. Els inicis, evidentment, van ser difí cils. La ceràmica té una tècnica molt ampla i complexa: forns, esmalts, torn, motlles, diversos fangs, formes diferents de reproduir les peces: co latge, prémer, modelar..., I, quan es tracta d’artesania, a cada taller li toca fer les pròpies descobertes. Però fins a arribar a aquí la tasca va ser llarga. Treballen temes litúrgics i profans. Han fet més d’una trentena d’exposi cions individuals. Algunes amb una notable afluència de gent. Reus, Bar celona, Manresa Martorell, Sant An dreu de la Barca, Esparreguera, Molins de Rei i Vic. Normalment amb temes monogràfics.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 18
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT EL CEC Us ben asseguro que, tot i fer dies que la meva cunyada em va enviar aquesta història, encara hi dono tombs. Tal com la vaig rebre us l'explico. "Diuen que una vegada hi havia un cec assegut a la vora d'un caminoi. Als seus peus hi tenia una gorra i un trosset de fusta en la qual hom podia llegir, escrita en guix, aquesta frase: PER FAVOR, AJUDEUME. SÓC CEC! S'escaigué que un publicista s'aturà davant seu i es va adonar que a la gorra hi havia poques monedes. Sense demanar permís agafa el rètol, el gira i hi posa un altre anunci i, lògicament, va tornar a deixarlo al seu lloc. Al captard, el publicista comparegué al mateix indret on seia el cec. Aquesta vegada, però, la gorra era plena a vessar. Diuen que el cec reconegué els passos del publicista i li va preguntar si havia estat ell qui ha via reescrit el rètol i què hi havia posat. El publicista li féu: "No he escrit res que no fos tan cert com el teu anunci, però amb unes altres paraules". Somrigué i continuà el seu camí. La història explica que el cec mai no ho va saber, però el rètol nou deia: AVUI ÉS PRIMAVERA I NO LA PUC VEURE" Quan alguna cosa no et surti, canvia d'estratègia i possiblement t'adonaràs que en treus més partit. Tingues ben clar en el teu cap que tot canvi moltes vegades, renova la nostra vida. Bon final de les vacances, i aprofitales per a renovarte!
Foto: Miquel Benet
Josep M. Morros i Castelltort escolapi
Aplec de vacarissans a Sant Salvador de les Espases 18 d'agost de 2018 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 19
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Localitzen el manuscrit que conté els orígens de la Generalitat de Catalunya Era a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i des de feia 400 anys no se'n tenia cap referència Sílvia Marimón Barcelona, 12/07/2018
Q
uan Ferran I, de la dinastia dels Trastàmara, va arribar a la Corona d'Aragó per gover narhi va donar a entendre que la Generalitat es podia eliminar amb un decret. La re acció de les institucions catalanes, per demostrar que no era tan fàcil desaparèixer, va ser confeccionar el 'Llibre dels vuit senyals', la primera compilació de dret català.
Del 'Llibre dels vuit senyals' no se’n tenia cap referència des de feia 400 anys, i ha sigut localit zat per Pere Ripoll, de la Universitat Pompeu Fabra, dins el projecte del doctorat industrial de la Generalitat "Legal culture and the Deputation of the General of Catalonia in light of other Eu ropean exemples" a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El manuscrit va ser escrit entre 1415 i 1425. L’última referència del manuscrit apareix en un inventari que l'escrivà major, Pere Pau Vidal, va fer el 1597. Hi va haver un segon inventari el 1611: "Va registrar que hi havia el manuscrit guar dat a l’armari on es guardaven els documents més importants de la Generalitat, a l’arxiu que hi havia al mateix edifici", explica Ripoll. La Generalitat havia creat el seu propi arxiu a principis del segle XV. Al segle XIX l’arxiu de la Generalitat i l'Arxiu Reial es van fusionar en l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El document, que estava mal catalogat, confirma que la Generalitat va néixer l'any 1359 i recopila la normativa originària de la Generalitat de Catalunya.
Pactar i no imposar Segons els albarans i els pagaments que es van fer, es pot deduir que el 'Llibre dels vuit senyals' es va confeccionar entre 1415 i 1425. "Fins ara no sabíem quina era la visió del segle XV sobre la normativa fundacional de la Generalitat", assegura Ripoll. El document també visibilitza la importància del pactisme jurídic: "Al primer foli hi apareix l'escut reial al costat de l'escut de la Generalitat de Catalunya, que és la creu de Sant Jordi; són al mateix nivell, l'un davant de l'altre, Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 20
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT uns símbols que t'avancen que el contingut ha sigut pactat i no imposat", diu Ripoll. "Cada vega da que les institucions patien algun atac o es veien amenaçades la resposta era mostrar el seu dret i recopilar tota la documentació que hi havia als diferents arxius", afegeix Ripoll. Es va es criure com a resposta a la incomprensió que la institució de la Diputació del General despertava en la dinastia dels Trastàmara. La localització del manuscrit facilitarà l'estudi de la jurisdicció embrionària de la Generalitat en un sol manuscrit, cosa que fins ara s'havia de fer mitjançant la normativa generada durant segles per les Corts. La troballa confirma també la hipòtesi que va apuntar fa cent anys Antonio de la Torre sobre el moment més aproximat del naixement de la Diputació del General, situat l'any 1359, tot i que el manuscrit té en compte els primers símptomes d'autonomia de 1289 i 1291. "El document constata que la institució no era una subtil comissió estamental de durada arbitrària, com havia insinuat Ferran I, sinó que el seu origen pràctic havia donat lloc a la formació d'un es pai polític amb continuïtat i pervivència en el temps, cosa que, com mostrava el dret, feia impos sible desmuntar aquest espai construït sobre les bases del pactisme jurídic i dualisme polític. Pretenia mostrar una solidesa legal i base jurídica que no depenia del rei i que només podia ser modificada mitjançant el pacte entre els estaments i els reis. Era una institució separada de la monarquia ", afirma Ripoll. Fins ara es coneixia el 'Llibre dels quatre senyals', que és la reforma que es va fer a partir del 1416. Amb el 'Llibre dels vuit senyals' es té informació més acurada dels orígens i els primers passos de la Generalitat entre el segle XIII i el 1413. La UPF ha assenyalat que el document compila les normes i la jurisdicció aprovades en les Corts Catalanes, que donaven poder a la institució en àmbits com l'autoorganització jurisdiccio nal i administrativa, les finances i els tributs, i li atorgava blindatge financer. El llibre confirma la hipòtesi proposada per l'historiador Antonio de la Torre en un discurs llegit el 1923 a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. De la Torre, nascut a Còrdova i es tudiós de les institucions polítiques de València i Barcelona, situava el naixement de la Diputa ció del General el 1359, mentre la historiografia romàntica fixava la data en el 1289. El manuscrit ara descobert, però, té en compte els primers símptomes d'autonomia de 1289 i 1291. Ripoll també afirma que l'estudi del llibre "ha permès situar la Generalitat dins de les famílies d'institucions de poder sorgides a Europa com a promotores d'un procés d'emancipació", cosa que "reafirma alguns dels seus trets més extraordinaris com a institució estamental separada del poder reial". Tomàs de Montagut, professor de Dret de la UPF i codirector de la tesi, també ha valorat la im portància del manuscrit: Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 21
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT "Evidencia que Catalunya era una monarquia dualista, on el monarca havia de pactar amb les Corts, i les normes que blindaven aquest pactisme jurídic es troben en el llibre." La troballa s'emmarca en el doctorat industrial de la UPF i l'Editorial Barcino. Aquest última pu blicarà el 2019 una edició del manuscrit que inclourà un estudi introductori sobre el procés d'investigació i de localització, una anàlisi de la normativa de les fonts i de tots els aspectes al voltant de l'aparició del "Llibre dels vuit senyals" i la seva transcripció.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 22
DELS DIARIS
Jerusalem (regne cristià de Jerusalem), 1181. Arnau de Torroja era nomenat gran mestre de l’or de del Temple. Era el primer cop, des que l’any 1119 s'havia creat l’orde, que un català es con vertia en la primera autoritat templera. No seria l’únic, però sí el primer de tres d’un total de vint itres grans mestres que va tenir l’orde fins que va ser liquidat definitivament (1314). El solsoní Arnau de Torroja (11811184), el pallarès Gilbert Erill (1194 i 1200) i el rossellonès Pere de Montagut (1219 i 1232) van ser els tres catalans que van assolir la màxima dignitat de l’orde; unes dades que revelen la força que va adquirir l’orde templer a la Corona d’Aragó i el protago nisme que van assolir els catalans en el món templer. L’orde del Temple, creat entre la primera i la segona croada per assegurar el domini europeu —la guerra religiosa com a disfressa de la ini ciativa política— sobre la porta d’Orient, assoliria una importància cabdal tant en l’expansió continental com mediterrània del casal de Barcelona.
Com arrela l’orde del Temple a Catalunya? L’orde dels Pauperes commilitones Christi Templici Salomonici (orde dels pobres cavallers de Crist i del Temple de Salomó) va ser creat l’any 1118 per un grup de nou cavallers francesos, liderats per Hug de Payns i amb el suport del poderosíssim Bernat de Claravall, fundador de l’orde del Cister. Des d’un bon començament, els templers es van distingir de la resta dels ordes religiosos pel fort component militar: en la seva regla hi figurava un manual de càrrega de cava lleria força significatiu. Aquest detall és molt important per explicar la importació i l’arrelament del fenomen templer a Catalunya: aquells anys els comtats de Barcelona i d’Urgell, els motors de la formació nacional catalana, estaven immersos en una guerra d’expansió cap a les terres do Flavius Paulus
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 23
DELS DIARIS minades per la mitja lluna que els portaria a desplaçar la frontera del Llobregat fins a l’Ebre. L’orde templer va trobar en aquell conflicte el terreny adobat per fer proselitisme de la seva ide ologia i per incrementar espectacularment el patrimoni.
Quines propietats tenien els templers a Catalunya? L’orde del Temple va arrelar a Cata lunya abans que Ramon Berenguer IV i Peronella materialitzessin la unió dinàstica de Barcelona i Aragó (1150). El predecessor Ramon Be renguer III, comte independent de Barcelona i el primer que figura do cumentat com a comites catalanen sis (comte català), va introduir els templers durant el trienni 11231126 per defensar de les ràtzies islàmiques les terres de la plana d’Urgell i del Camp de Tarragona, acabades d’in corporar. D’aquella primera etapa da ten els primers establiments tem Representació medieval de Jerusalem (1493) plers, anomenats comandes, que Biblioteca Estatal de Baviera s’organitzaven políticament i jurídi cament com a estats feudals, quasi independents de l’autoritat comtal. En la segona onada con queridora, la incorporació de les valls baixes del Segre i de l’Ebre (11481153), el paper dels templers va ser tan actiu que les compensacions obtingudes no tenien comparació amb les ante riors: les comandes de Gardeny, al Segre, i de Miravet i Tortosa, a l’Ebre, es van convertir en es tratègics focus d’irradiació del seu poder.
... i a l’Aragó? Els cavallers templers eren, a tot arreu, els cabalers de les cases feudals de segona fila que s’a llistaven a l’orde a la recerca de les aventures i de les riqueses que la seva condició secundària en els àmbits familiar i nobiliari els havia negat. Un simple cop d’ull a la nòmina de mestres de l’orde de la província de Catalunya, Provença, Aragó i Navarra ho confirma. Malgrat el poder que durant un segle i mig va acumular l’orde, dels trentaceinc provincials que la van dirigir només sis pertanyien a les grans famílies aristocràtiques, i no n'hi va haver cap la primera centú ria. Això explicaria el conflicte que es va desfermar a l’Aragó (1134) quan els notaris van obrir el testament d’Alfons I (l’oncle patern de Peronella) i van descobrir que havia llegat el regne Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 24
DELS DIARIS principalment a l’orde del Temple. Darrere la possibilitat que l’Aragó es convertís en un regne teocràtic, cosa que en aquell context no representava una pèrdua d’independència política, l’aris tocràcia aragonesa hi va veure la venjança dels cabalers. La resta de la història és ben coneguda.
Com es relacionaven els cavallers templers amb el poder català? Els cavallers templers, gairebé de seguida, van passar a formar part del poder. En majúscules. No era tan sols el seu marcat perfil militar, tan oportú en aquell context, sinó que hi havia un vincle molt potent amb la resta de províncies que, conduït amb molta habilitat, els va permetre desenvolupar una sèrie de pràctiques mercantils que serien molt innovadores i profitoses, tant per a ells com per als qui les feien servir. Els templers van fer ús de la seva extensa xarxa de do minis, estratègicament dispersos arreu d’Europa, per construir canals bancaris de pagament i de cobrament (una mena de caixers automàtics medievals) que es van revelar molt efectius i segurs. Les primeres lletres amb venciment (allò de “pagueu a tal, tants diners, a tal data i en tal lloc”) es van convertir en l’instrument de canvi més segur i més ben garantit tant als ports marítims de la Mediterrània com als ports fluvials de l’Europa continental. Això abocaria els templers a con vertirse en creditors: dels mercaders barcelonins i de la casa comtal de Barcelona.
... i amb les classes populars? Els cavallers templers, com a poder esta blert, no van passar mai de la categoria d’escanyapagesos. Per posar un exemple, és molt reveladora la relació entre l’orde del Temple i la població de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), que era una de les comandes que governava a Catalu nya. A Vallfogona, els templers no eren els principals propietaris agraris (la terra estava relativament repartida), però en canvi sí que eren els propietaris exclusius de l’apa rell de transformació: trulls d’oli, molins fa Representació medieval d'un comanador templer riners, forns de coure pa, molins ferrers, Museu d'Història de Catalunya escorxadors i carboneres. Hi havia l’obliga ció, imposada per llei a la població, d'emprar aquest aparell. Naturalment, pagant els honoraris abusius imposats; el fet explicaria el significat de la dita catalana “passar per la mola”. I no només això: l'activitat del Temple abraçava també la justícia i la política, atès que el comanador templer era a la vegada policia, fiscal, jutge i alcaid de la masmorra, i a més nomenava i desti tuïa a conveniència els jurats (regidors) municipals. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 25
DELS DIARIS Què va provocar la desaparició dels templers? De res va servir, després de la derrota de Muret (1213), quan l’edifici polític catalanoaragonès feia aigües per tot arreu, que els templers assumissin la regència i l’educació d’un petit Jaume I de només cinc anys i garantissin la continuïtat d’una Corona d’Aragó decapitada. En la política, també a l’Edat Mitjana, les lleialtats no s’han retribuït mai. No obstant això, el misteri sobre la persecució i liquidació física dels cavallers templers no justifica l’aura romàntica que s’ha fabri cat al voltant del fet, ni l’existència de grans tresors, relíquies o una connexió amb Jesucrist i Maria Magdalena va ser el detonant de la seva persecució i liquidació (1314).
Mapa de les croades quarta, cinquena, sisena, setena i vuitena. (12171270)
L’orde del Temple va ser la primera gran víctima d’una terrible crisi sistèmica que culminaria tres dècades més tard i que, amb el temps, acabaria desballestant el feudalisme. Els grans poders de l’època (les cases reials, el pontificat i les classes mercantils urbanes), amenaçats per un nou escenari de menys recursos, van fer conxorxa per ensorrar el competidor més destacat.
Representació moderna dels cavallers templers
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 26
LLENGUA CATALANA
Hi ha criatures que no es mosseguen la llengua. Traieula. Ara digueu: aaaaa... Heus aquí el problema.
Ho veu de seguida el Dr. Patiño. Arriba aquí el 1716 i quan els catalans obren la boca... “sola mente hablan en su lengua materna, y ningún Común hasta ahora escribía si no es en catalán, sin practicarse el uso de la lengua Española; bien que esta comúnmente se entiende por las per sonas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la Gente rústica”. José Patiño, el superministre sanitari de Felip V. L’ideòleg cirurgià del Decret de Nova Planta. El Dr. Mort. El científic que diagnostica la pandèmia de Catalunya: un país habitat per criatures escopint virus per la boca. Som conills zombis empestats. Espelleu. Esquartereu. Enterreu. Què va passar? Fem una el·lipsi rotllo pel·lícula 200: una odissea de l’espai. Un homínid agafa un os en forma de llengua i el llança a l’espai sideral. Un salt de tres segles. Som al futur. Els humans procreen amb androides virtuals. Tothom és feliç bevent la seva dosi diària de licor de tornavís. La lluna està farcida d’urbanitzacions de taüts immortals. El món gira però no avança. És la involució de la humanitat. I la llengua? Què va passar amb aquella malal tia infecciosa, letal i catalana del segle XVIII? No s’ho creuran però encara està viva. Ni la cièn cia ni la fe tenen explicació possible. Per això ara apareix un manifest futurista que no té pels a la llengua. Juny del 2005. Un grup d’intel·lectuals (Albert Boadella, Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada...) preocupats pel demà, presenten el “Primer manifiesto. Por un nuevo partido político en Cataluña”. Llegim: “La táctica desplegada durante más de dos décadas por el nacionalismo pujolista” de “propiciar el conflicto permanente entre las instituciones políticas catalanas y españolas e, inclu so, entre los catalanes y el resto de los españoles”; “dos décadas en las que el poder político, ade más, ha renunciado a aprovechar el importantísimo valor cultural y económico que supone la lengua castellana, negando su carácter de lengua propia de muchos catalanes”. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 27
LLENGUA CATALANA És el que té el futur. De l’espermatozou liofilitzat i passat de generació en generació en surt Ciuta dans. Aquest partit de laboratori de modificació genètica per fer un món feliç. Aquest partit que vol governar Espanya però, per a això, primer ha de destruir Catalunya. Són els Patiño externalitzats, subcontractats del segle XXI competint amb l’altra empresa: el PPPSOE. Tots treballant per al gran Felip V Patiño S.A. Estat Espanyol. Per això el problema no és la immersió lingüística. Potser hi ha gent que no ho sap. Potser hi ha gent que no ho vol saber. Però ho repetirem els cops que calgui. L’any passat l’estat espanyol va tornar a pitjar el botó per destruir Catalunya. Lent i constant. Peça a peça. Columna a columna. I sí, és la llengua, estúpids, és la llengua. Aquesta llen gua que no és del tot nostra. Som l’únic país del món on canviem de llengua. Un que parla català es troba amb un que parla castellà (i entén el català) i, qui canvia la llengua? Per què només canvi en els catalanoparlants? Aquí teniu el gen de tot. Dimitim de la llengua: dimitim de la vida. Ens ne guem. Ens neguem i així s’acabarà l’amor. Ens deixarem d’estimar i “si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, deia Montserrat Roig. Perquè, com continua l’escriptora, “una antropòloga nordamericana cita la frase d’una dona apatxe dels nostres dies: «Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles pel vent»”. Surto volant. Tinc feina. Corro a dirli un “T’es timo” natural a la meva filla. Abans que entri per la porta la brigada de l’odi i m’obligui a dirli un “Te quiero”, per llei. Com ja van fer amb els seus avantpassats del segle XVIII que no els deixaven ni morir en català: per llei estava prohibit escriure l’epitafi en català. I avui ens continuaran dient que tot això és per amor: fins i tot quan et dessagnes. Article extret del dossier: El català, llengua de tots. ARA.CAT
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 28
RACÓ DEL CONTE Contes egipcis
Jufu (Quèops) 24902470 aC Museu Egipci de Berlin
Papir Westcar (pap. Berlín 3033) és el nom que rep una antologia de contes de l’Antic Egipte. No es tracta, per tant, d’un únic conte, sinó de tota una sè rie de relats, els quals, entrellaçats d’una manera molt gràcil, ens recorda el posterior relat de Les mil i una nits. El manuscrit, del qual només se n’ha tro bat un exemplar, fou escrit sobre papir durant el Regne Mitjà (c. 2000 a.C.). És a dir, ara fa 4.000 anys, un escriba va agafar un tros de papir i va dei xar per escrit aquesta bonica història. No coneixem el nom de l’escriba, ja que les obres literàries egípci es no foren mai signades per l’autor; són totes elles, per tant, anònimes.
El relat de fons del Papir Westcar narra la història del rei Quèops, segon monarca de la Dinastia IV i constructor de la Gran Piràmide de Guiza, que per distreure’s farà que els seus fills li expliquin contes/històries, totes elles meravelles esdevingudes en temps dels seus avantpassats. Cal advertir que, a més de ser un relat molt bonic, hi trobareu simili tuds i paral·lelismes en històries que s’escriuran en temps posteriors, per a tots sobrada ment conegudes.
El conte de les vogadores diu així: Vet aquí que un dia el rei Esnofru estava molt avorrit. Deambulava amunt i avall per les habitacions de palau buscant alguna diversió per entretenirse però no en trobava cap. Fi nalment, Esnofru va fer cridar el sacerdot Djadjaemankh per a demanarli consell: – Djadjaemankh, estic molt avorrit. Tu que ets un home savi, digueume què puc fer per alegrar el meu cor? – Majestat, aneu a l’estany que teniu construït aquí a palau i feu pujar dins d’una barca les dones més belles de la cort. El vostre cor s’alegrarà de veureles remar pel llac. La idea del sacerdot Djadjaemankh va agradar al faraó d’Egipte que es va mostrar molt entusiasmat i immediatament va manar als seus servents: Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 29
RACÓ DEL CONTE – Porteume vint rems de fusta de banús coberts d’or i amb mànecs d’electre. Porteume vint dones joves de belles figures, pits ferms i delicats pentinats trenats. Que siguin ver ges, que mai no hagin donat a llum! I porteume vint rets i doneules a les noies per a que sigui l’única roba que vesteixin! I així es va fer.
Papir Westcar / Museu Egipci de Berlin
Sota la llum del sol, les noiesremadores vogaven alhora, amunt i avall, i el cor del faraó estava content al veureles remar. Les vogadores cantaven mentre remaven, amb la pell daurada i brillant per la suor. Esnofru era feliç. Però de sobte, una de les vogadores es donà un cop amb el rem i un penjoll que duia al coll en forma de peix i de color turquesa li cai gué a l’aigua. Les seves companyes vogadores, confuses, van parar de remar i la barca va deixar de moure’s. El silenci s’apoderà de l’indret. Llavors, el rei Esnofru preguntà: – Per què no vogueu? I la jove que s’havia donat el cop li contestà: – M’ha caigut el penjoll de turquesa a l’aigua. El rei Esnofru va prometre a la vogadora que immediatament reemplaçaria el penjoll de turquesa per un altre d’idèntic i li demanà que continuessin vogant. Però la noia contestà: – Majestat, no vull un altre penjoll de turquesa idèntic; vull el meu, el que ha caigut a l’aigua. Estic massa trista per poder continuar vogant. És així com el rei Esnofru va cridar, d’immediat, al sacerdot Djadjaemankh. I sa Majestat li va dir: Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 30
RACÓ DEL CONTE – Djadjaemankh, germà meu, vaig fer tal i com em vas aconsellar i el meu cor s’ha com plagut de veure aquestes dones vogar. Però a una d’elles se li ha caigut un penjoll a l’ai gua i ara no vol seguir remant fins que li recuperem. Què hem de fer ara? El savi Djadjaemankh no dubtà i es col·locà davant del llac; recità en veu alta unes pa raules màgiques i amb elles separà les aigües del llac en dues meitats, posant una sobre l’altra. Djadjaemankh trobà el penjoll de turquesa que reposava sobre un vas de ceràmi ca trencat al fons del llac. El recollí i el lliurà a la seva propietària. Tot seguit, un altre encanteri tornà les aigües al seu lloc, retornant al llac el seu caràcter líquid i les joves donzelles tornaren a agafar els rems. Esnofru s’havia quedat molt impressionat pel què acabava de presenciar. Aquella matei xa tarda, el prodigi del savi fou celebrat a palau amb una gran festa. I Djadjaemankh fou recompensat amb tota classe de coses bones. Extret de: www.irenecordon.com
El papir (Cyperus papyrus) és una planta aquàtica comu na a alguns indrets de la conca Mediterrània, particular ment a Egipte. Es tracta d'un jonc palustre de la família de les ciperàcies que s'utilitza com a aliment, per a fabricar objectes de cistelleria, cordes, bena, roba, xicotetes embar cacions, al ser cremat com a planta aromàtica, i la seva ar rel s'utilitza com a llenya sent la seva funció principal l'elaboració del suport dels antics manuscrits, anomenat també papir (del grec papyrus). Per utilitzarlo com a suport d'escriptura, es tallaven les tiges verticalment, en cintes, aferrades després unes sobre les altres, entrecreuantles. La fulla obtinguda així era aixa fada i assecada, proporcionant un bon paper (aquesta paraula paper prové del terme grec πάπυρος papiros). Generalment, empalmant diverses fulles s'obtenien rotlles que po den arribar a diversos metres i que solien guardarse enrotllats entorn d'un suport cilín dric de fusta, per això el seu nom. El papir més antic conegut no està escrit, i va ser descobert a la tomba de Hemaka, el vi sir del faraó Den, de la Dinastia I, cap al 3000 aC, a la necròpoli de Saqqara. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 31
INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre mu nicipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V XV i més". Qualsevol rectifica ció, aportació i/o aclariment se ran ben rebuts.
El forn encantat Coordenades: 41°34'34.9"N 1°54'09.2"E
Foto: Elena Santiago (2018)
"En un calorós migdia d'estiu, pujava pel camí que va del Mimó al pla del Fiduer una velleta. Cansada, s'assegué a reposar, i en veure els forners que molt a prop preparaven la cuita es dirigí a ells i els demanà aigua per apagar la seva set. Els forners, en comptes de donarli aigua, li van contestar de mala manera, escridassantla i empaitantla. En allunyarse, la vella els va maleir l'obra amb l'amenaça que el forn mai més no tornaria a fer cap cuita. I realment, per més prova tures que feren per encendre'l, mai hi aconseguiren, trobantse avui carregat com el deixaren".
2
Des de llavors se l'anomenà el forn Encantant, forn Maleït o forn Embruixat. (Solà 1929, 1200; Boix 1998) (Ref. Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac 2000, 48) Aquesta llegenda intenta donar resposta a la mitja cocció d'aquest forn petrificat. Segurament era una fornada passada de cuita i així va quedar, o ves a saber. Però pobres dones, aquestes bruixes! sempre amb la set de venjança al cor... Unes narracions de tradició oral, que vora al caliu del foc, devien despertar emocions i sensacions d'uns embadalits oients. Un bon recull de valors, anhels i pors manifests, que treballaven per modelar, generació 3 rere generació, però que gràcies a elles descobrim el llegat narratiu d'aquests racons amagats. 3 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 32
INDRETS DE VACARISSES Però també, un llegat material, un forn petrificat de l'edat mitjana. Dualitat de joies, narratives i materials, que s'haurien de preservar. Els forns d'obra i teuleries eren habituals prop dels masos i, el nostre forn, així es manifesta. Ubicat molt a la vora de les quatre pedres restants del que va ser el mas del Coll de Bram. Del mas sabem que existiren algunes enemistats i deutes, entre els que van ser uns dels seus pro pietaris i els nous atorgadors. I que aquests nous atorgadors, l'any 1261, van haver de marxar de la casa, en ser desallotjats pel batlle de Vacarisses, anant a viure al terme parroquial de Sant Pere de Rellinars. Documentació Notarial de l'Arxiu de Terrassa, Manual notarial 1248.
Foto: Jaume Morera (1995)
Un any després dels incendis de 1994, van ser redescoberts, mas i forn, pels membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Ara, amb la vegetació novament crescuda, fa que el seu ras tre i camí estiguin novament perduts. Aquest forn és un testimoni d'un temps molt pretèrit, de les dificultats i de les necessitats dels homes i dones que vivien en aquestes contrades. Però, juntament amb el seu mas, formen la im portant empremta d'activitat per la zona, de terra d'entramat de camins i d'un punt més, en la lec tura de la història de casa nostra. Text: Carol Páez
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 33
COL·LABORACIONS
HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric SánchezCid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificanthi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.
Les Cavorques (Port de la Selva) Són un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment. Partint del Port de la Selva per la carretera a Cadaqués, als 2 km. i abans de creuar la riera de Rubiés (és el segon pont que es troba), a mà esquerra i en el marge dret de la riera, seguintla en uns 100 m. es troben aquestes coves, un xic enlairades respecte a la carretera (42º 19' 14" N/ 3º 12' 45.55" E). La notícia de les coves on podia haverhi hagut una capella, la va donar Delclós i Sunyer, (Guia del romànic a l'Alt Empordà, 1975). Probablement, fou un con junt d'eremitoris. Vista aèria
El conjunt, s'obra en un marge de pedra sorrenca fàcil de treballar (duna fòssm). Si bé, han sigut produïdes per l'erosió natural, és evident que han estat retocades a fi de ferles més amples i profundes. S'han posat al descobert sis petites coves, molt juntes, encarades al sudest. La més gran d'aquestes, rep el sol del migdia. El marge pren una direcció més Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 34
COL·LABORACIONS al sud, on es troben dues més però amb la coberta enfonsada. La cova més gran (1) ha es tat molt retocada i les parets allisades, fins aconseguir una planta semicircular amb co berta de canó en quart d'esfera: una capella troglodita sens dubte. Fou tancada l'entrada per un mur construït amb blocs de pedra sorrenca i noses de llicorella homogènies i tot lligat amb fang. Té uns 60 cm. d'ampla i una al·çada variable de 40 cm. A 170 cm. Al costat Nord d’aquest mur s'obria una porta d'un metro d'amplada. En les peces caigudes de la volta, encara si poden veure les empremtes de l'encanyissat. Tot el conjunt estava ben arrebossat i allisat per dibuixarhi grafits. Aquests grafits es varen fer amb un traç gruixut l amb el morter tou. S'identifiquen tres vaixells incomplets, esquemàtics i molt ingenus, però amb detalls concrets. Destaquen les formes en que foren dibuixats: un en posició navegant, un altre vertical i, un tercer, capgirat amb els dos timons laterals a la popa. Les característiques dels vaixel1s (vela quadrada, el cordatge, la cabina i els ti mons laterals) demostren que fan referència a una navegació d'altura i pròpia de l'època ro mana que fins la caiguda de l'Imperi (any 476 dC) sempre utilitzaren aquest tipus de vela. La vela llatina no apareix en 1’antiguitat gre coromana, doncs no s'introdueix al nord de la Mediterrània fins l'expansió de l'Islam. Les veles quadres no reapareixen fins el segle XIII, quan la llatina passa a utilitzarse com a mesana en les embarcacions grans.
Vaixell del segle XIII
Què volien representar amb aquests grafits? D'una part cal remarcar, que les representaci ons de vaixells era un tema molt estès en el cristianisme, com a símbol de la fe o de l'Església. Ara bé, també, hi ha la possibilitat que aquests dibuixos de Les Cavorques fessin referència al naufragi dels monjos que arribaren a aquesta costa. Conte la llegen da, que el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l'almirall de Babilònia, va decidir en viar les despulles de Sant Pere a un lloc segur de la costa francesa i col·locades a una nau. Els vents la van portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos mariners, cercant aigua potable van trobar una font en un paratge amagat i salvatge (Les Cavorques?) on dipositaren les preuades relíquies en una de les coves properes. Anys més tard, hi arriben uns monjos de l'altra part de la ratlla, que van cons truir les primeres dependències del que seria el monestir de Sant Pere de Roda a la Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 35
COL·LABORACIONS muntanya de Sa Verdera. Els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia es crita no apareix fins l'any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, cita que una petita cel·la monàstica (Sant Pere de Rodes) que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acaba sotmetentse a Roma. Les seguents coves, no demostren, clarament, l'ocupació humana, però si que foren mo dificades artificialment i, per tant, no s'exclou el seu ús com a habitatge. La sisena, per la falta de retocs i estar encarada a tramuntana, és ben segur que només deuria utilitzarse per barraca agrícola. A la darrera hi ha una creu al fons: dipositaren aquí les despulles de Sant Pere? Cap arqueòleg, encara, hi ha fet prospeccions a la recerca de l'Arca, si bé han estudiat aquest indret Piñero, Badia, Bofarull, Delclòs, Quintana i Carreras en el 1982. La primera reuneix la màxima possibilitat de ser la capella de l’eremitori, ja que està ar recerada dels vents predominants de l’indret, la tramuntana i el llevant, prop del rierol de Rubiés, en un racó amagat però no gaire allunyat de camins i del mar. Els dipòsits sorrencs de les Cavorques van ser descrits per Llopis Lladó el 1946, qui els interpretà com a formacions marines (platges). Una interpretació similar fou feta per Carreras (1973). Estudis recents indiquen que es tracta d’un conjunt de dipòsits d’origen eòlic que conforma l’únic exemple de dunes escalants fòssils (climbing dunes), amb un grau de cimentació baix, que hi ha al nostre país. La seva conservació presenta, entre d’altres, un elevat interès didàctic en la branca de la sedimentologia. (Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com i de laselvaturisme.com
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 36
COL·LABORACIONS
Castell de Solterra Situació Les escasses restes que s’han conservat del castell de Solterra es troben a 1204 m d’altitud sobre el nivell del mar, en el punt més alt de les Guilleries, al límit entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i Osor. La seva vista panoràmica de 360° en dies clars és realment impressionant, però té un control més directe sobre el territori com près pels municipis d’Osor i Sant Hilari Sacalm.
Accés Per poderho visitar, anirem fins a la població de Sant Hilari Sacalm i buscarem la pista que va cap a Osor. Al principi, seguirem els rètols que condueixen a la urbanit zació Can Sastre però, quan arribem a l’encreuament que indica “Can Sastre” a l’es querra i en pujada, nosaltres seguirem a la dreta per una pista en molt bon estat fins a arribar a la Font dels Abeuradors que es troba en un estat força descuidat i no hi surt massa cabal d'aigua. Aquí tenim lloc per deixarhi el cotxe. Tot el camí fins al cim està marcat amb senyals verticals i algun senyal amb pintura, així que no tindrem problemes per arribar fins al cim. Al començament, caminem per una pista ampla i envoltada de castanyers, però, cap al final la pista, es converteix en un sender estret que ens deixa al peu del penyal on hi ha el cim. Aquí podem acabar d’arribarhi fent una curta i fàcil grimpada o voltar Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 37
COL·LABORACIONS per l’esquerra on hi ha un sender més cò mode. A dalt, gaudirem d’una extraor dinària vista. Farem la baixada de tornada pel mateix camí per on hem pujat.
Història El castell de Solterra es troba esmentat per primer cop l’any 929. En aquest mo ment Sal·la hi actuava com a veguer, en representació del comte de Barcelona; el seu fill Isarn és documentat com a ve guer d’ençà de l’any 958. El domini eminent del castell restà en mans del Font dels abeuradors comte de Barcelona; Ramon Borrell el cedí a la seva esposa Ermessenda com a dot de casament o dècima. Fins al 1056 la comtessa no cedí el castell al seu nét, Ramon Berenguer el Vell, el qual el donà a la seva muller Almodis. Tal com trobem en el Liber feudorum maior, el senescal Amat Elderic jurà fidelitat a la comtessa pels castells de Cervera, Clarà, Solterra, Malavella, Begur i Casserres. El 1107, Ramon Berenguer III donà el castell com a dot a la seva filla Maria Rioderic, que s’havia de casar amb el comte de Besalú. L’any 1121, Berenguer Bernat de Queralt jurà fidelitat al comte de Barcelona pel castell de Solterra, entre d’altres (“ipsos castris quem teneo per te, videlicet, Gur bo, Voltregam, Oris, Solterra, Olon, Avignon”). Els Queralt tenien el castell de Solterra pel comte; tanmateix, al seu torn, els Vilademany, des de força aviat, el tenien pels Queralt. Encara més, el 1252, Guillem de Salitja reconegué tenir el castell per Arnau de Vilademany. Al segle XIV, el castell va passar a les mans del vescomte de Castellbò, el qual el cedí com a dot a la seva germana Margarida de Foix, en casarse amb Bernat III de Cabrera. Les principals cases fortes o domus que hi havia al terme d’aquest castell eren tres, una a cada parròquia: la casa forta de Vallors o sala de Vallicrosa, que pertanyia a la família Salitja, la casa forta de Mansolí, propietat dels Mansolí, i la casa forta de la Rovira o del mas Carbó, també dels Salitja. El castell ocupava la plataforma rocosa que, com ja s'ha dit abans, a 1204 m, corona el cim de Solterra. Aquest penyal, per un vessant, sembla que hagi estat treballat per fer més difícil l’accés o fàcil la defensa de la fortificació, depenent de quina banda ens ho mirem. La part més antiga és una base de torre circular, de la qual es veuen unes poque filades i que ara serveix de peanya a la creu de les Guilleries, una creu de Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 38
COL·LABORACIONS ferro forjat amb tres grans formigues de ferro a la base, que recorden el fenomen de les formigues alades que emplenen el cim i que apareixen a la tardor. Segons la llegenda, la muntanya estava plena de formigues i, fins i tot, entraven dins l'església. A dins hi havia una imatge de l'arcàngel Sant Miquel amb la seva espasa. Les formigues pujaven per l'espasa fins arribarli a la cama i una el va pessigar. De la cama va sortir una gota de sang, fent que Sant Miquel molt enfadar recobres vida. Aixecant l'espasa va maleir les formigues condemnantles a morir allà mateix a elles, totes les formigues del territori i totes les que posteriorment hi accedissin pels segles dels segles. D'aquí ve el nom de Sant Miquel de les formigues. Per això, al peu de la creu hi podreu veure les enormes formigues de ferro de color blanc i vermell. A la part de migdia, arran de cinglera, hi ha les restes d’una edificació rectangular, amb un mur de 50 cm de gruix i una alçada màxima de 320 cm, que correspon a les restes de la capella de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, documentada des del 1240 i que fou refeta al segle XVII. Al voltant del 1910 va caure i se’n conserva només una reproducció fotogràfica. En el perímetre del penyal afloren bases de murs, que només una intervenció arqueològica podria aclarir si formaven part de les defenses o d’algun antic habitacle. Extret de diverses fonts de la web Fotos: Ricard Balló
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 39
COL·LABORACIONS
Dades biogràfiques sobre el mestre Valentí Llenas
Una aula a finals del segle XIX
Malgrat la seva importància, el tema dels mestres no ha estat gens tractat per la historiografia vacarissana. En la col·laboració d'aquest mes aporto diverses dades biogràfiques sobre un mestre que va exercir a Vacarisses a finals de la dècada de 1870 i començaments de la de 1880. Es trac ta de Valentí Llenas, del qual m'he ocupat en el llibre Joan Cadevall, professor, botànic i geò graf, de pròxima aparició. Valentí Llenas Rojas va néixer a Sallent el 14 de febrer de 1833 i era fill de Salvador Llenas i de Teresa Rojas. En el seu expedient acadèmic hi ha una fe de baptisme feta el 19 de setembre de 1856 per Ramon Casajuana, rector de Santa Maria de Sallent: "Dia quinse de Febrer de mil vuit cents trenta tres lo Rnt Jaume Oliveras Pbro i Vicari de S. Ma de Sallent, Bt de Vich, en las fonts baptismals de dita Igla ha batejat solemnement, segons ritu de S. M. I. a Pere, Felip Neri, Valentí, nat lo dia antes, fill llegm y natl de Salvador Llenas, cordoner, y de Teresa Rojas. Pa drins: Pere Llenas, oncle, y Maria Rojas, donsella, tia del infant; tots de Sallent". L'any 1856 es volia matricular a l'Escola Normal de Barcelona i l'exigien tot un seguit de papers. Morts ja els pares, el seu germà gran, Sebastià Llenas, dóna el 20 de setembre de 1856 el seu consentiment: "Como a hijo primogénito y heredero universal de mi difunto padre Salvador Lle nas, otorgo y doy amplia facultad á mi hermano Valentin para seguir el curso de Magisterio". En la mateixa data, el rector Ramon Casajuana li fa el certificat següent: "D. Valentin Llenas, soltero, natl y vecino de esta villa, hijo de Salvador Llenas, y de Teresa Rojas, conjugs difuntos de la misma, es sujeto de recomendable honradez, de sanos principios de Religion y moralidad, de irreheprensible conducta y de conocida aptitud para la carrera de las ciencias". També l'alcalde de Sallent, Antoni Obradors, certificava dos dies abans que Valentí Llenas "ha observado un buen comportamiento é irreeprensible conducta, asi por lo tocante en lo moral co Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 40
COL·LABORACIONS mo en lo político". Datat el 20 de setembre de 1856 hi ha en el seu expedient un certificat mèdic fet per Miquel Arderiu, "médico cirujano de la villa de Sallent", redactat en aquests termes: "Va lentin Llenas goza de una cabal y perfecta salud, y nada predispuesto á enfermedad alguna, co mo tampoco padece ningun mal contagioso, solamente es cojo de la pierna izquierda de resultas de una contusion que en su niñez recibió en la rodilla y le produjo el engrosamiento de los cartí lagos femurotibiales y estos le impiden el libre ejercicio de esta articulacion, pero la pierna en nada imposibilita al interesado el poder seguir cualquier carrera literaria". Reunits tots els papers requerits, Va lentí Llenas es va matricular de primer curs a l'Escola Normal Superior d'Ins trucció Pública de Barcelona el 24 de setembre de 1856. L'avalava un altre germà seu que tenia una botiga al carrer de la Canuda, número 11. Tant al primer curs (18561857) com al segon (18471858) treu les qualificacions següents: "Conducta: buena; aplicaci on: notable; aprovechamiento: regu lar; examen ordinario: mediano". No són notes extraordinàries, però aprova al juny, es porta bé i és molt aplicat.
Postal antiga de l'església de Santa Maria de Sallent, on va ser batejat Valentí Llenas
En aquesta casa de Castellgalí, ara reformada, hi havia l'Ajuntament i l'escola.
Poc després d'acabar la carrera de magisteri, obté una plaça de mestre a Castellgalí. L'any 1861, segons consta en el corresponent padró de Castellgalí, Valentí Lle nas i Rojas, "maestro de instruc cion primaria", tenia 27 anys, era solter i vivia a casa del sastre Ramon Debaut i Pla. Nou anys més tard, encara vivia a Castell galí, on exercia de mestre. Esta va casat amb Lluïsa Masalleras i tenia tres fills: Marc, Josep Sebas tià i Maria. En padrons posteriors de Castellgalí, aquesta família ja no hi és censada.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 41
COL·LABORACIONS No sabem si immediatament va passar a l'escola de Vacarisses, on és consignat des de l'any 1879 al 1882 en un conegut i benemèrit Anuarioalmanaque del comercio, de la industria, de la ma gistratura y de la administración (1879: 540; 1880: 717; 1882: 736). Segons indica Antoni Flo tats a la pàgina 122 del seu llibre "Vacarisses. Assaig històric d'un poble" (1979), l'escola, "durant molts anys, la de nois estigué emplaçada a l'edifici del Castell". L'any 1883 el mestre Llenas ja no es troba a Vacarisses i s'ignora el seu nou destí. S'ha de destacar que Valentí Llenas va ser mestre de Joan Cadevall (l'autor de la "Flora de Cata lunya") i, veient les seves qualitats, va recomanar als seus pares que anés a estudiar a Manresa. Cadevall guardava un bon record del mestre Llenas. Així li ho fa saber, l'11 d'abril de 1911, a mossèn Antoni Vila Sala, llavors rector de Castellgalí: "Me tengo, efectivamente, por hijo de ese pueblo, no solamente porque en él nací el día 23 de junio de 1846, sí que también por haber re cibido en el mismo la instrucción primaria de un virtuoso e inteligente profesor, quien supo avi var en mí el innato deseo de aprender".
El castell de Vacarisses, abans de la seva restauració. Fins els anys seixanta del segle passat, l'escola dels nois estava situada al primer pis Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 42
COL·LABORACIONS
La gelosia i la xafarderia Hi ha amors que maten. El veritable amor implica confiança i respecte. Quan una persona vol controlar la parella, en realitat és perquè ja no se’n re fia i la veu més aviat com una possessió. La gelosia és manipuladora, ja que sota l’aparença d’un amor molt intens, intenta esclavitzar l’altra persona. És un problema molt seriós que reflecteix una personalitat malaltissa i una edu cació molt deficient de les emocions i sentiments. Però també en altres àmbits, creure que només el que jo faig o penso està bé, i que l’altre ha de convertirse a la meva manera de pensar i d’actuar, és a dir, l’obediència cega o la submissió, és un gran error, propi de pensaments sectaris. Cal anar cedint, aproparse a l’altre i escoltar tot el que té de positiu i, a partir d’aquí, caminar junts. El que ens fa forts no és reprimir les emoci ons, sinó acceptarles i compartirles. D’altra banda, tant la gelosia, com l’e goisme i la xafarderia provoquen molts malentesos. Quan un rumor passa de boca en boca, al final no s’assembla en res a la realitat, tothom hi treu o hi posa de la seva part. Però cal tenir present sempre, que Crist no jutja ni condemna de la mateixa manera que ho fem els homes. No podem viure en una societat que no res pecta la dignitat i la humanitat de la persona. Quant de sofriment provoquen la traïció, la rancúnia, l’abandonament, l’enveja i la gelosia!
Montserrat Rosell Pujol Vic
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 43
COL·LABORACIONS
L'àngel dels records
Oh, quants moments viscuts duia l’àngel dels records en les seves ales immenses, majestuoses, que es perdien en els horitzons del passat! No se n’hi esgarriava cap, curosament arrastellats en les ales de plata, mirall de llàgrimes i de rialles, d’instants fugívols o de seqüències inacabables. Com en un estoig íntim, guardava tots els records i els donava vida. Sí, no eren records morts, en l’àngel; per ell, tots vivien. A la nit, quan tot era calm, l’àngel revivia cada record, bo i acaronantlo com una mare acarona els seus fills. Llavors, un a un es presentaven davant seu, ells que perduts en la nit esperaven amb anhel aquest moment. Ell els mirava, incansablement, com si fossin d’avui; aleshores ells descabdellaven als seus ulls llur extensa història. Que contents estaven els records de tornar a viure, que algú pensés en ells! És tan trist romandre perdut en la cambra de l’oblit. Però no, els records vivien, i amb ells vivim nosaltres. Què fórem els humans si no tinguéssim records? Oh, que trista fóra la nostra vida i que sols ens trobaríem! Sense història, com podríem ordir el nos tre jo? No tindríem on estintolarnos, orfes en un desert de silenci. Els records ens permeten eternitzar un xic els nostres instants, magres de temps, llum fugaç que s’apaga massa aviat, quan tantes vegades voldríem que no tinguessin posta. – Atureuvos! hem dit a tantes coses, i se n’han anat, però n’han vingut els records. Com panys dels ahirs, ens són com un present sense crepuscle. Quan el present se n’ha anat a jóc als horitzons vagarosos del passat, surten els estels dels records per fernos menys dolorós l’exili de la nit on ja no tenim els vells companys de tasques, de joies o de plors. Noves naus, que parlen en silenci, solquen els mars de la ment per durnos a les velles platges que foren l’objecte dels nostres afanys i per llur mercè, si el vent ens és propici, tornem a reviu re allò que fou i ja no és, però que existeix agombolat en les ales de l’àngel. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 44
COL·LABORACIONS Quants records ens porta l’àngel! La recordança d’aquells instants, com suspesos en l’aire, quan la marinada ens besa la pell i fa dringar les fulles dels arbres, quan la pluja neteja els espais i tot reviu a la terra. Records d’olors i de llums en caminades pels camps o muntanyes, records de postes daurades i d’albades de rosa, de cants de l’aigua i de silencis dels llacs, records de joies i abraçades i de pell tan propera, de revetlles i paraules, records d’esglai i de por i d’hores amar gues. Tota la nostra vida s’arrastella en els records, seqüència de fe i de tasques. L’àngel dels records ens somriu i ens abraça. Amb ell vivim un poc més cada instant que passa. I ve i ens diu: – Fills de l’ahir, no oblideu la mare.
Si mai tot desapareix, encara romandrà l’àngel dels records, trèmul en la buidor de l’espai.
Jordi Llimona i Barret
Un petit homenatge al món rural en general i al seu mitjà de transport, en vies d'extinció i a l'amo de cal Revit xol, en particular, que el passat dia 5 d'agost va fer norantasis anys i que no l'oblida pas.
Carme Boada
Portal de les restes de cal Revitxol Carrer Església Vacarisses
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 45
COL·LABORACIONS EL DESIG DE MANTENIR A CATALUNYA FERMADA A ESPANYA ÉS PER AFECTE? Enrique García Arrufat Doctor en Dret
El nou president del PP Sr. Casado, segons llegim a la premsa, s'ha reunit amb el president del Govern d'Espanya, Sr. Sánchez, i li ha manifestat que el PP donaria suport a una nova implanta ció de l'Art. 155 de la Constitució, relatiu al control de les comunitats autònomes pel Govern Central, en versió reforçada, si els independentistes catalans mantenen les seves aspiracions d'independència. També va dir el Sr. Casado, en el seu primer viatge a Catalunya, no fa pas gaires dies, després de ser investit president del PP, que volia que el seu partit s'afermés a Catalunya, però amb mani festacions com la que s'ha exposat, del seu suport a la possible nova implantació de l'art. 155 re forçat, no sembla probable que el seu partit en surti beneficiat per l'electorat català. Per què no deixem d'enredar dientli al ciutadà que "el que val" és el que diu la Constitució, o si gui la indivisible unitat de la nació espanyola i, per contra, se li amagui al ciutadà que l'Estat es panyol té signat el "Pacte Internacional de drets civils i polítics" que va reconèixer el dret a la lliure determinació de tots els pobles, i no es pot admetre que els pobles als quals es referia el tractat, són únicament els que estaven en règim colonial, perquè tal consideració no està, en ab solut, d'acord amb el contingut del referit "Pacte". A més, la "Convenció de Viena sobre el dret dels tractats", (Art.27) a la qual Espanya està igual ment adherida, estableix que cap Estat part d'un tractat internacional (és a dir, del "Pacte") pot incomplir, és a dir, deixar de reconèixer, el dret de lliure determinació de tots els pobles, empa rantse en el seu dret intern (és a dir, la Constitució). No hi ha cap obligació d'origen sobrenatural que determini que els catalans, generació rere ge neració, han d'estar sotmesos i amarrats a Espanya, sense dir ni piu. Que altres comunitats es tiguin d'acord en ser part d'Espanya, és la seva elecció, però aquest criteri no és compartit pels independentistes catalans. No aspiren governar Espanya, ni volen ser governats pel Govern Central espanyol de forma imposada i per sempre. Els constitucionalistes al·leguen que Cata lunya té una important autonomia que està garantida a l'Art. 148 de la Constitució, però da vant d'això, cal destacar que a l'Art. 149 es relaciona el rosari de les matèries que són competència exclusiva de l'Estat, amb el que, en definitiva, l'autonomia resulta ser una quime ra. A més, el Govern Central espanyol no vacil·la en denunciar al Tribual Constitucional lleis Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 46
COL·LABORACIONS aprovades pel Parlament de Catalunya, al·legant la seva possible inconstitucionalitat i, d'aquesta manera, queden aturades i sense efecte. Entre les competències reservades en exclusiva a l'Estat, cal destacar la inclosa a l'Art.149.32, de la Constitució, relativa a l'autorització de convocatòries de consultes populars per via de referèn dum, la reserva a favor de l'Estat, impedeix als independentistes catalans deixar constància del percentatge de la població catalana que aspira a la independència i permet als partidaris de la unitat d'Espanya al·legar que els independentistes són "uns quants, animats per extremistes". Evidentment, l'abast de la sobirania dels Estats ve limitada pels acords internacionals i en la Unió Europea hi ha unes normes de compliment general que els estats, i també Catalunya quan sigui reconeguda com a Estat independent, assumeixen en benefici de l'interès general. No obs tant això, sentirem a dir que el Govern Central Espanyol està disposat a tractar amb la Generali tat sobre qualsevol assumpte però, això sí, en el marc de la Constitució. El desacord entre el Govern central i la Generalitat rau precisament en el fet que la indissoluble unitat de la Nació espanyola, que manté el Govern central espanyol, en virtut del "Pacte" al qual ens hem referit i en virtut de la "Convenció" a la qual igualment hem fet referència, la indissolu ble unitat de la Nació espanyola i a "no val". En aquestes circumstàncies, els polítics catalans, quan tracten amb el Govern Central espa nyol, haurien d'anar al gra i no allargar el "Procés", tocant la cama del mal i deixant clar de forma contundent que la indivisible unitat de la nació espanyola és una idea ja superada, pas sada de rosca, que ja no obliga, en virtut del "Pacte" i de la "Convenció", ressaltant que aquests acords no són invents dels independentistes. Unes negociacions a iniciar entre el Govern Central espanyol i la Generalitat, encaminades a consensuar la forma de secessió de Catalunya, feta de forma totalment ordenada, si s'iniciessin amb la convicció que el dret de lliure determinació dels pobles és una aspiració noble i, per cert, reconeguda pel "Pacte i la" Convenció ", i que allunya el poble de l'esclavitud, donaria lloc a avenços ràpids però si, per contra, aquestes negociacions es recolzen en que Espanya és indivisi ble, evidentment no arribaran a cap solució possible i només hauran servit per enganyar a l'elec torat, fentli creure que l'aspiració independentista està sent considerada pel Govern Central espanyol, quan en realitat no és així. L'habitual autoritarisme del Govern Central espanyol i totes les seves constants referències recordant que Catalunya depèn d'Espanya i que, en conseqüència, hi està sotmesa, no només no desanimen als catalans independentistes sinó que reafirmen, cada vegada més, les seves aspiracions. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 47
COL·LABORACIONS
Restes d'un vaixell català
Els amics del Diari Liffey em van posar sobre la pista. Les fortes tempestes dels darrers dos anys al comtat d’Sligo, a la costa oest d’Irlanda, han desenterrat les restes d’alguns dels vaixells que es van enfonsar durant la fallida missió de l’Armada Invencible, l’any 1588. Entre les moltes naus (més de 150 vaixells) que van iniciar l’expedició de càstig contra el Regne Unit i que van collir un estrepitós fracàs s’hi trobava una nau catalana, batejada com la “Julia na”, un vaixell molt important que comptava amb 32 canons, 70 mariners i 325 soldats d’infan teria preparats per l’assalt anglès. Val a dir que la “Juliana”, fou l’única nau catalana d’aquesta expedició, per bé que alguns soldat i mariners catalans també van participar de l’empresa del rei Felip II, tot i que enrolats en altres naus castellanes, portugeses o italianes. I precisament la “Juliana” fou una de les tres naus hispanes que es van enfonsar davant les cos tes d’Sligo a causa d’un temporal el llunyà 1588. Segons explica la rica història oral irlandesa, alguns d’aquells supervivents van arribar nedant fins a les costes de l’illa maragda cosa que ex plicaria, de retruc, l’abundància d’irlandesos amb els cabells i els ulls foscos a la zona, molt superior a la resta de la nació celta. Curiositats al marge, les autoritats irlandeses, encapçalades per la ministra Heather Humpreys, van confirmar les troballes de les restes de la “Juliana”, entre les que cal destacar dos canons en excel·lent estat, material militar i diverses restes de la nau, que havien quedat soterrades durant més de 425 anys.
Llegenda de Santa Madrona Santa Madrona (o Matrona) fou una cristiana suposadament nascuda a Barcelona que va patir la persecució dels romans al segle III de la nsotra era, essent torturada i executada per la seva reli gió. A l’edat mitja, la de Santa Madrona era una de les patrones de la ciutat, molt estimada pels sectors populars i mariners de Barcelona. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 48
COL·LABORACIONS La llegenda d’aquesta santa diu que era una cristiana que va ser víctima de les persecucions de l’emperador Dio clecià al segle III. Tot i que el seu martiri va passar a Tessalònica, a Grècia, la llegenda explica que era nascu da a Barcelona. Madrona servia en una casa pagana i ocultava les seves creences fins que un dia la seva mes tressa la va descobrir i la va assotar i lligar. Miraculosa ment, un àngel va aparèixer per deslliurarla i això va fer enfurismar encara més la seva mestressa, que aquesta ve gada la va assotar fins a la mort. El cos de santa Madrona es va mantenir anys incorrupte fins que, al segle X, va ser venut a uns comerciants fran cesos. Durant la travessia per mar, els va sorprendre un temporal i van haver de recalar a Barcelona, on van refu giar el cos en una ermita que hi havia a Montjuïc. Passa da la tempesta, van provar de tornarse a fer a la mar, però cada vegada que movien el cos de la santa tornaven els llamps i els trons. Finalment, van entendre que santa Madrona volia quedarse a la seva ciutat natal. Des de llavors l’ermita es va consagrar a la santa i el seu culte va esdevenir molt popular, sobretot per a demanarli protecció a mar i pluja els anys de sequera.
Un canó clau La identificació de la nau fou molt senzilla gràcies a la troballa d’un canó amb una inscripció votiva a Santa Madrona (també la trobareu com Matrona) i la data MDLXX (1570), any de la construcció d’aquesta nau a les Drassanes reials de Barcelona. El canó en qüestió i la resta d’objectes recuperats són al Museu Arqueològic Nacional d’Irlanda, on hi estan exposats.
Extret de: Històries d'un món real Ferran Vital (11/08/2015) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 49
IMATGES DE VACARISSES
Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieunos cap al Cel.
Foto: Isabel Roumens
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 601 Setembre 2018 Pàg. 50