602 - OCTUBRE 2018

Núm. 602 ­ Octubre de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Catalunya, Catalunya, terra franca, i d'amistat; terra forta i terra noble tens l'amor de tot un poble amb afany de llibertat.

Més tu ferma, ben segura, poc a poc vas avançant amb el seny dels qui t'adoren, amb l'amor dels qui t'enyoren amb la fe dels qui vindran.

Tens la gràcia més divina del teu màgic ressorgir, malgrat vinguin maltempsades que aclaparin, bandejades, les sentors del teu camí.

No t'aturis, dolça terra; no t'aturis, això no.

Lluita i pensa cada dia; se't preveu amb alegria una llum a l'horitzó.

Joan Sisamón

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Des de Viladecavalls 10 Racó de la poesia 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Dels diaris 19 Llengua catalana 23 Racó del conte 26 Indrets de Vacarisses 30 Col·laboracions 32

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

Maqueta que representa com devia ser, fins a les darreries del segle XIX, el cementiri de Vacarisses, situat al costat del temple parroquial que presideix l’Apòstol Sant Pere.

Autor: Sebastià Codina i Padrós

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC Pensions dignes, però amb un sistema sostenible Després d'anys de protestes i mobilitzacions, els jubilats han aconse­ guit una victòria crucial per garantir el manteniment del poder adqui­ sitiu de les pensions. Els partits presents a la comissió del Pacte de Toledo han arribar a un acord per tornar a vincular les pensions amb l'IPC, tal com es feia fins que el 2013 el govern de Rajoy va crear un nou índex que depenia de l'estat de les finances públiques, i que, en la pràctica, suposava la congelació permanent de les prestacions. Ra­ joy va prendre aquella decisió pressionat per la UE, que veia amb preocupació com el dèficit públic s'havia descontrolat a causa de la caiguda brusca de la recaptació fiscal que es va produir amb la crisi.

Però, fins i tot sense crisi, els experts ja havien alertat que el sistema de pensions espanyol no era sostenible a llarg termini perquè no podia fer front a l'augment de jubilats que es preveu de cara als pròxims anys, quan ja ha començat a abandonar la vida laboral l'anomenada generació del 'baby J.Palou boom'. En efecte, la combinació de l'envelliment progressiu de la població, un dels índexs de nata­ litat més baixos del món i un mercat laboral en què, després de la crisi, ha augmentat la precarietat i s'han reduït els salaris, dona com a resultat un còctel explosiu que amenaça el futur de les pensi­ ons. Aquest mateix dimecres el secretari d'estat de la Seguretat Social, Octavio Granado, va adme­ tre que el sistema actual només pot funcionar sense canvis durant els pròxims 10 anys. Més enllà d'aquesta data no hi ha res assegurat.

Com a societat hem d'assumir que pagar unes pensions dignes als jubilats –i ara n'hi ha que ho són i d'altres que no– suposarà una elevada despesa en el futur i que, per tant, cal discutir des d'ara ma­ teix d'on es trauran els diners. Es tracta d'una qüestió de justícia social i de prioritats, però també de transparència. Hem de ser conscients que el sistema es va pensar per a una època en què hi havia 20 treballadors per cada jubilat i l'esperança de vida era sensiblement més curta. Actualment hi ha només dos treballadors per cada jubilat (fins a 2,5 a Catalunya, que està en millors condicions que la resta de l'Estat per garantir la sostenibilitat del sistema), i es calcula que el 2050 hi haurà una proporció d'un a un. És evident que si no es fa res, el sistema està abocat a la fallida.

Ens felicitem, doncs, per l'acord per vincular les pensions a l'IPC, però aquesta seria una mesura ir­ responsable i demagògica si no va acompanyada d'una reforma integral del sistema que n'asseguri la viabilitat. Es tracta de parlar clar i veure d'on es poden treure els recursos. Si cal augmentar els impostos, i a qui; si és millor retallar d'altres bandes; si existeixen solucions alternatives; com es fa per crear més llocs de treball de qualitat, etc. La missió dels polítics no és només governar el pre­ sent sinó posar les bases del futur. El que no seria just seria privar els nostres fills de les conquestes socials que amb tant d'esforç van aconseguir els nostres avis.

Editorial "ara.cat" (27/09/2018) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l'any 15 B (18)

La natura amb els seus boscos, cingleres i prades, escampa una bellesa que ens deixa bocabadats. Ens ofereix l’aire net amb olors de tota mena, ens relaxa, asserena, ens dóna pau, ens fa pensar i ens acosta a Déu. La naturalesa té una missió. Nosaltres, també. L’Evangeli ens proposa fer un món agradós i atractiu. Escampar la Bona No­ va desfent les malastrugances. Som els seus enviats. No cal fer coses grans i cridane­ res. En la menudalla dels més petits gestos, més insignificants i senzills. La grandesa consisteix en fer ben fet el que fem. Les coses a mig fer, només embastades, no van enlloc. Cal donar vitalitat al que fem.

Hi ha gent que no fa discursos sorollosos ni crida l’atenció. Però són anònims que fan bona feina. Passen desapercebuts deixant un rastre que dura molts anys. Perquè?

Escampen pau al seu voltant. Allunyen les tivantors i els malentesos. Donen gust a la vida i són una mena de llanterna que il·lumina el camí de la vida. Ningú no se’n ado­ na. Quan desapareixen és quan es troba a faltar la claror de les seves llanternades que ens feien veure on posàvem els peus.

Cal deixar petjades: els avis, els pares, els capellans... Tothom! o sinó no hauria val­ gut la pena l’haver viscut la vida i haver aguantat entrebancs que no tenen suc ni bruc. Cal deixar petjades: trepitjant els pessimismes, les pors i els desànims.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Cal deixar petjades: Deixant rastres positius, una escampadissa de les nostres quali­ tats i traces. Tots en tenim, poques o moltes. No són nostres, no són per gaudir­les només nosaltres egoísticament; són per compartir­les i per fer que els altres se sentin alleujats. Tant de bo que tothom pogués dir: Quina sort que he tingut d’haver­te conegut, tractat i estimat.

Que tothom pugui tenir del primer moment de la nostra coneixença com una de les millors galanteries de la vida.

Sebastià Codina i Padrós

Josep Fontana i Làzaro Barcelona, 20 de novembre de 1930 ­ 28 d'agost de 2018

Historiador i professor emèrit de la UniversitatPompeu Fabra

"La independència es pot aconseguir o per la força o per la negociació. De força no en tenim. Negociació? Fer­se il·lusions que avui algú en un govern de Madrid és capaç de concedir­nos això em sembla bastant difícil."

"La identitat catalana ha resistit 500 anys d'esforços d'assimilació, amb tres guerres perdudes: el 1652, el 1714 i el 1939, i llargues campanyes de repressió social i cultu­ ral que encara duren."

"Si Catalunya ha de sobreviure en el mateix marc actual, ha de ser conquerint nous espais de llibertat on els drets estiguin blindats. No poden estar sotmesos a qualsevol revisió que es proposi a través del Tribunal Constitucional, controlat pels dos grans partits espanyols."

"Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent."

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Arròs negre

Ingredients: Arròs, gambes, cloïsses, mus­ clos, sèpia i tinta de la sèpia.

Oli, ceba, tomàquet, all, amet­ lla, poma, pebrot verd i vermell i fumet de peix.

D'entrada, fregirem tot el marisc i el reservarem. Tot seguit i per separat, fregirem la sèpia, la ceba, els pebrots vermells, els pebrots verds i el tomàquet. Posteriorment, sofregirem l'arròs.

S'ajunta tot excepte el marisc i es fa bullir a foc ben viu. Li afegirem la tinta i, després, una picada que haurem preparat abans. Cinc minuts després es posa al forn, prèviament calent, s'assaona i es rectifica de sal. Ho deixarem enfornat durant deu minuts. Si la sè­ pia no porta prou tinta, en podrem trobar en qualsevol establiment de queviures.

Abans de servir­lo, el deixarem reposar una estona.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

La història d'una campana anomenada Llibertat La manifestació ha tingut una con­ vidada molt especial que tothom ha volgut fer sonar.

Aquesta Diada hem trobat, enmig de la manifestació de la Diagonal, una campana molt especial. L’arrossegava un grup de persones d’Olot i la deixaven tocar a tothom. Aquesta campana s’anomena Llibertat.

D’on prové aquesta campana?

Aquesta campana, forjada i presentada per l’ANC de la Garrotxa el mes d’octubre del 2013, va costar 6.500 euros i es va poder pagar, en bona part, gràcies a una campanya de micromecenat­ ge. Està inspirada en la famosa Liberty Bell, una campana feta a Filadèlfia que es va fer servir per convocar els ciutadans a escoltar la lectura de la Declaració d’Independència dels Estats Units. Així doncs, és un dels grans símbols d’independència, abolició de l’esclavitud, caràcter de la nació i llibertat dels EUA. La campana 'Llibertat' es va construir en una foneria de Riudellots de la Selva i té uns 60 centí­ metres de diàmetre i un pes de 150 quilos. La campana, abans de la festa a Olot del 5 d'octubre de 2013, es va presentar en societat el 29 d'agost quan es va fondre, com mana la tradició, al migdia, l'hora de l'Àngelus. Pel que fa a la seva ubicació definitiva encara no s'ha decidit perquè es farà quan Catalunya sigui independent.

Mariona Comellas, de l'ANC, va explicar que el projecte de la campana 'Llibertat' es va impulsar des de la Garrotxa, però va esperonar a la resta de comarques catalanes a construir la seva pròpia campana per aconseguir que, el dia que Catalunya aconsegueixi la independència, els repics de campanes s'escoltin arreu del país.

Extret de: Nació Digital (08/2013) i Rac1 (09/2018) Foto: Víctor Endrino Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Les idees es debaten i discuteixen serenament: és nefast rebatre­les a garrotades. A garrotades es venç però mai no es convenç...

Vendre armes destructives i gemegar davant del terrorisme, és hipocresia refinada...

N’hi ha que fan més hores que el rellotge...

De les amenaces tothom en fuig com d’un ca bastonejat...

Les paraules no sempre se les emporta el vent: ben sovint deixen rastre, tenen un po­ der i influencien positivament o negativament...

Les paraules curen o fereixen les persones...

Sovint la paraula més eloqüent és el silenci...

Cal pensar llargament abans de deci­ dir, cal calmar­se abans de parlar quan estàs irat o ressentit i parla només quan t’hagis ben asserenat...

De les paraules en depèn la pau, la guerra, la felicitat i la desgràcia. Són la llavor de tot plegat...

Les paraules tenen una força molt gran: amb una fora de lloc podem destruir en un instant tot el que hem fet encertadament durant tota una vida, per llarga que sigui...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS REFRANYS DEL MES D'OCTUBRE L'octubre és el desè mes de l'any en el calendari gregorià i té 31 dies. El nom li ve d'haver estat el vuitè mes del calendari romà.

A l'octubre, ametlles collides; i al novem­ bre olives marcides.

D'octubre la pell d'ovella, abriga't amb ella.

A mig octubre, prou llampuga.

Dues Mares de Déu l'octubre té: la del Pi­ lar i la més lluïda que és la del Roser.

Compra estores pel setembre, cera per l'octubre i llard pel novembre i aniràs bé sempre.

El bolet i el moixernó, de l'octubre és el millor.

De l'abril al setembre navega sense témer, de l'octubre al març no vagis a la mar.

El bolet neix a l'octubre però és fill de l'agost.

De l'aigua d'octubre i del sol de maig, en neix el blat.

El bou, pel setembre a armar i per l'octu­ bre a pescar.

De l'octubre al gener, la llagosta no val res.

El fred d'octubre fa créixer la llana.

El fred d'octubre mata l'eruga.

De llunes, la de gener, i la d'octubre també.

El raïm a l'agost es cova, al setembre es talla i a l'octubre s'amortalla.

Dels fruits de l'octubre, ningú no en viu.

Diu el pinsà, quan ve l'octubre: quin fred farà!

El vent d'octubre els ocells porta, de la Cerdanya o de Mallorca.

Extret de: http://tematic.dites.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 9

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Insomni Aquesta hora és meua, l’he roba­ da a la nit, al temps i a la son. La nit no se n’adonarà pas i el temps passarà igualment. La son es quei­ xarà una estona, mentre miro d’engolir­me els badalls i em fre­ go els ulls com si em volgués treure sorra.

Aquesta és la meua hora. Ha quedat fora del rellotge de la rutina. S’ha avançat al pas dels minuts i m’ha vingut a veure. M’ha demanat que obrís els ulls i no els tornés a tancar i m’ha obligat a veure que la nit encara espera la matinada.

Aquesta hora és la meua. Per a mi sola, com si fos una llaminadura que m’ha tocat per sorpresa.

Tinc una hora a la mà, valuosa, insubstituïble, una hora per voltar, per mirar per la finestra, per seure a la taula silenciosa, per mirar el cel negre, per regar les plantes, per fer­me un cafè amb llet, per anar descalça pel pati, per jeure sense pressa.

Tinc una hora meua. És la propietària del meu insomni, la responsable de la meua vista tèrbola.

Passarà només per a mi, perquè tot el món dorm encara. Només a mi em portarà el silenci in­ comparable del temps que ha arribat massa a temps. Una hora bruixa, callada, interna, xerraire, boja, insolent. Temps que no és temps d’estar pendent del temps. Temps del no res.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 10

DES DE VILADECAVALLS Meua i només meua és aquesta hora. Hora de no dir res, hora d’escoltar i d’esperar. Hora robada i regalada al demà, o a l’avui, o al després, o a l’abans. L’hora que no s’haurà viscut, l’hora en què mai no es podrà morir. Hora inexistent però tan real que t’obliga a escoltar els teus pensaments.

I, a poc a poc, l’hora s’acaba i has de compartir el temps amb els ocells, els primers caminants del carrer, els conductors matiners i el gos del veí. I llavors has de viure el dia sense aquella hora que ha passat de llarg i t’ha deixat un buit a l’estómac i un mal presagi: Demà tornaré a tenir una hora per a mi sola, robada al temps, a la nit i a la son. Guanyada o perduda, serà la meua hora.

Mai m'he plantejat per què escric. Em recordo a les aules de l'institut, escrivint sense parar pà­ gines senceres a les llibretes de matemàtiques.

Escrivia el primer que em passava pel cap i em buidava. Sovint m'ho quedava per mi.

Des de fa uns mesos la meva mare i jo, de mane­ ra esporàdica, ens intercanviem mails amb arxius de text on ens compartim, l'una a l'altra, paraules endreçades que, de fet, ens endrecen.

Avui m'ha enviat aquest text. M'ha fet pensar en una nit estranya, potser als 13 anys, on no vaig poder dormir ni un minut i vaig decidir anar a veure com les muntanyes s'i·luminaven lentament mentre sortia el sol, amb una llibreta a la mà (vull dir jo, no el sol). Vaig escriure sense parar.

M'agradaria recuperar aquella llibreta... Llegint l'escrit de la meva mare, he pensat que és molt bonic i adient per a aquells qui coneixen la nit en persona.

Alícia Rey Peroy

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 11

RACÓ DE LA POESIA Tarda de tardor Una tarda dolça, una olor de molsa, un núvol al cel; una joia ardida que allarga la vida sense cap recel.

La muntanya bruna de color de pruna amb olor de pins; i un prat de dolcesa, i una vila estesa plena de camins.

Bella i dolça tarda sense cap basarda, dolça com la mel; que omples de gaubança i el meu cor no es cansa de mirar el teu cel, fes que trobi l'alba d'una joia balba tu que em fas vibrar, perquè sempre sia el camí que em guia ben serè i ben clar.

Joan Sisamón Borràs

... I la nit es farà dia Ella no hi és. S’ha aturat el temps, i al record només queda, breu i furtiva, aquella lucidesa segura, neta, viva..., que ja ha marxat..., igual que escapa el vent.

El seu somriure era com el fresc de matinada, com la pau transversal que ens il·lumina.

La seva mirada?... com el blau que ara es difumina; els seus ulls?... eren regal, una ofrena inesperada.

Ella tornarà. La nit es farà dia en un moment i el sol lluirà a la seva cara redimida; amb ella vindrà una claredat definitiva, hi haurà una mica més de llum al firmament. És imaginar­te i la terra s’acomiada, seràs tu la glòria que en un cel culmina? sentir­te és observar la mar més cristal·lina, somiar­te és abastar­ho tot d’una abraçada.

Pedro Puerma

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La implantació del Porta a Porta ha suposat una millora molt considerable en la gestió dels residus al municipi

Les dades disponibles del primer semestre de 2018 mostren un augment molt significatiu de la recollida selectiva (és a dir, dels residus que es destinen a reciclatge), que ha pas­ sat del 36% el mateix semestre de 2017 al 82% d’enguany, molt per sobre de la mitjana catalana, que és del 39%. Aquest augment s’ha notat, sobretot, en la recollida selectiva de la fracció orgànica, que s’ha més que doblat. També s’han incrementat de forma molt notable la recollida selectiva dels envasos (que ha pujat un 77%), del paper/cartró (un 53% més) i del vidre (un 43% més).

Per contra, la recollida de resta s’ha reduït un 80%, de manera que ara ja es recu­ llen més residus orgànics que resta.

Et Terme ­ Ajuntament de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

En la mort de Mn. Dalmau

Es podria definir a Mn. Dalmau com a l'ideòleg i activista total. En ell s'hi bar­ rejaven la seva lluita per les llibertats de Catalunya com a país, amb l'esforç de regeneració de l'església de la qual formava part.

Sempre es va moure en posicions de frontera i traspassant línies vermelles de tota mena. Era l'home sense por, capaç de revoltar i capgirar dogmes, consignes, campanyes i programes es­ tablerts. Tothom destacava la seva generositat, la seva transparència, la seva sinceritat i el seu idealisme pragmàtic, barrejat amb un poc d'innocència i un poc d'ingenuïtat.

Va tenir l'habilitat d'instrumentalitzar a amics i coneguts. Sempre va estar rodejat de gent en­ grescada i amb voluntat d'ajudar­lo en les seves campanyes i lluites, alguns unes hores, altres uns dies, uns quants tota la vida. Molts dels que estem avui aquí, amb algunes intermitències, hem estat bona part de la nostra vida interactuant amb ell en camps diversos. Amb ell vàrem viure el canvi revolucionari de l'església tradicional i oficial a l'església del poble. Amb ell và­ rem viure "l'evolució d'un cristianisme que avançava veloçment cap als orígens". Amb ell vàrem passar de la missa en llatí i d'esquena al poble, a la missa en català i de cara al poble. Vàrem cre­ ar les primeres comunitats cristianes de base. Quan va veure que la sotana era un impediment per acostar­se als joves i als obrers, no va dubtar a deixar­la a l'armari.

Els sermons es convertiren en un col·loqui obert ple de continguts i de testimoniatge personal.

En un article al diari Avui dels anys setanta hi escrivia "He de confessar que el meu procés per­ sonal de reforma de la fe, havia arribat a quedar tan lluny de l'oficial espanyol, que tenia dubtes de pertànyer a l'Església."

El seu compromís social i polític amb les classes populars el va portar també a col·laborar amb les forces antifranquistes. Va ser membre fundador de l'Assemblea de Catalunya l'any 1971 que Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT li comportà un activisme total. En poc temps es va convertir en el capellà més fitxat per la poli­ cia del règim i jutjat pel Tribunal de Orden Público.

Va tenir una participació activa en esdeveniments molt diversos i dispars, eclesials, polítics, cul­ turals, socials, i sempre hi involucrava el primer que passava per allà. Sempre deia: "Si tu no truques, no truca ningú, si tu no ho fas, no ho farà ningú". Encara, fins fa poc, quan la precària salut li ho permetia, participava activament, amb la seva cadira de rodes a manifestacions o con­ centracions per la llibertat dels presos/es i exiliats/ades i per les llibertats i la independència de Catalunya.

Mn. Dalmau no veurà acomplida la independència del nostre país. Però ha tingut la sort d'haver viscut aquest moment crucial en que ja no hi ha marxa enrere. Només per això, ja ha valgut la pena el seu treball, la seva trajectòria, el seu testimoniatge.

Visca l'església dels pobres!

Visca la República

Toni Verdaguer ­ Patronat del Santuari 7 de Setembre de 2018

Església de Sant Pere i Sant Feliu Gallifa Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Associació per l'ajuda a les persones necessitades del municipi El Rebost Solidari de Vacarisses va ser creat a finals de l'any 2011. L'equip de voluntaris d'Amics Solidaris de Vacarisses, abans formant part d'una altra entitat, es va cuidar de les seves activitats. A partir de novembre del 2017 ens varem constituir com "Amics So­ lidaris de Vacarisses 2017". L'equip de voluntaris avui està integrat per 14 persones.

La principal activitat de la nostra entitat és l'administració del Rebost Solidari, procu­ rant l'aprovisionament d'aliments i la seva distribució a les persones que, per necessitat, ho sol·liciten. Donem acollida a totes les persones que s'adrecen a l'Entitat justificant les seves necessitats i condicions econòmiques minvades i que ens arriben sota el control de l'Assistència Social de l'Ajuntament. Mensualment es preparen uns lots d'aliments per a les famílies que ens acrediten les assistents socials de l'Ajuntament. També es porten lots a domicili quan una família té algun impediment per a recollir­lo en el local del Re­ bost Solidari. Regularment es fa acompanyament a persones grans amb necessitats pun­ tuals de qualsevol mena.

Els aliments es reben principalment de la Unió Europea mitjançant la Creu Roja, de la fundació Banc dels Aliments (inclosa el Gran Recapte anyal), de l'Ajuntament de Va­ carisses i d'Aigües de Terrassa.

Hi ha entitats del poble que, quan fan alguna celebració, també recullen aliments per al Rebost Solidari i els "Drapaires"; alumnes de 5è i 6è curs de Primària de les nostres es­ coles, un dia a l'any, fan una recollida d’objectes que posen a la venda i el seu import el bescanvien per aliments que lliuren a la nostra Entitat. També es disposa d'un cove soli­ dari als supermercats Llobet i Condis perquè s’hi puguin deixar aliments.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

En aquesta 39a edició de la cursa, es va modifi­ car el recorregut al seu pas per Vacarisses perquè participants i acompanyants disposessin d'un millor servei i atenció personal.

El punt d’avituallament es va situar a la plaça Joan Bayà i no al cementiri com altres anys. L’objectiu d’aquest canvi és que les persones participants a la travessa i qui les acompanyi gaudeixin d’un millor servei, podent fer ús dels comerços locals.

El recorregut va passar pel Serrat, carrer del Pou, plaça Major i el carrer Pau Casals fins a la plaça Joan Bayà. Un cop represa la cursa després de l’avituallament pre­ ceptiu, els participants van baixar per les escales de la mateixa plaça a la carretera i, després, el carrer Salvador Badia els va fer d'enllaç amb la ruta tradicional de les anteriors edicions.

Foto: Jaume Pintó

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Doncs sí, enguany el Cor de Vacarisses té Junta nova!

La junta sortint dóna pas a noves idees, noves persones que, amb moltes ganes inicien una nova etapa del Cor. Dir­vos que ha estat tot un plaer tirar endavant la nostra entitat. Quan en vam agafar les regnes el Cor estava en molt baixa forma i ens vam proposar fer­lo reeixir.

Recordem que, fins i tot, en més d’una reunió, ens havíem plantejat de plegar, de tancar el Cor dignament, però... sempre hi vam deixar una porta oberta, una altra oportunitat, i sort que ho vam fer així! Estem contents del que s’ha fet i fins on hem arribat!

Vam iniciar el sistema assembleari i volem donar­vos a tots les gràcies per la vostra com­ prensió, col·laboració i participació. Si no hagués estat així, poca cosa haguéssim pogut fer nosaltres sols. El bon funcionament del Cor és feina de tots, així s’ha demostrat fins ara i cal que seguim. Ànims!

Donem la benvinguda a la Junta entrant, veureu que és una feina fàcil i molt agraïda, tot i que, no ens hem d’enganyar, necessita unes estones de dedicació. Sapigueu que sempre ens tindreu al vostre costat per tot el que calgui i que el gran suport de tots els membres del Cor engresca molt.

Apa doncs, comencem una nova etapa, nova Junta, nova directora (a qui donem la ben­ vinguda), noves il·lusions i... ves a saber quantes coses noves més ens teniu preparades!

Endavant!

La Junta sortint: Ana Álvaro, Imma Bascuñana, Maria Bernabé, Antoni Sabaté i Isabel Trias

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS

Gènova, 20 de juny de 1705. Domènec Perera i Antoni de Peguera, comissionats per les institu­ cions catalanes, i Mitford Crowe, representant de la reina Anna d’Anglaterra, signaven un tractat que convertia el Principat en part integrant de la coalició internacional antiborbònica. El conflic­ te successori hispànic, que havia esclatat als camps de batalla continentals tres anys abans, arri­ bava definitivament al territori peninsular. Perera, Peguera i Crowe, amb la signatura del Tractat de Gènova, no tan sols dotaven Catalunya d’un paper destacat en l’escena política internacional, sinó que també desplaçaven el focus del conflicte al nucli dels dominis de la monarquia hispàni­ ca. Catalunya seria el primer Estat de l’edifici polític hispànic a declarar la guerra als Borbons.

Ara bé, això no oculta una realitat: a Catalunya també hi havia borbònics, una minoria anomena­ da popularment botiflers, que tindria un paper destacat en el curs final de la guerra i en la prime­ ra etapa de dominació borbònica.

La “inversió” catalana Narcís Feliu de la Penya, una de les personalitats més destacades de la política i de l’economia catalanes d’aquella època, va deixar escrit que les constitucions catalanes que Felip V, el primer Borbó hispànic, va jurar el 1702 “fueron las más favorables que avia conseguido la Provincia”.

Felip V, pressionat per la contestació internacional que havia provocat la seva entronització, va signar tot el que les Corts catalanes li van exigir; o, més ben dit, li van adquirir, que és un sinò­ nim de comprar i d’invertir. Contra el pagament d’un donatiu d’un milió i mig de lliures catala­ nes i l’aprovació d’un servei de dotze milions més, a liquidar els set anys següents, el Borbó va confirmar la independència financera, tributària i judicial catalana. Igualment, va esquerdar el monopoli castellà del comerç americà quan va concedir la categoria de port franc a Barcelona i va autoritzar la lliure navegació de dos vaixells a l’any cap al nou continent.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS L’amenaça borbònica Amb el concurs d’aquests elements no s’explica la progressiva gravitació de la majoria de la societat catalana cap a la causa austriacista. Tanmateix, sí que s’­ explica la formació d’un partit botifler, satisfet amb la generositat política borbò­ nica, perquè l’econòmica ja era una altra cosa. L’aliança de les Dues Corones po­ dia ser moltes coses, però no pas una en­ tesa en condicions d’igualtat. Des del Mapa francès de Catalunya fet durant el conflicte mateix instant que el Borbó va posar les successori (1707) / Biblioteca Nacional de França natges al tron de Madrid, l’economia hispànica es despatxava a Versalles; un detall que les classes mercantils barcelonines no havien passat per alt i que, malgrat la "inversió" de 1702, consideraven una amenaça a la incipient in­ dustria catalana. En canvi, si més no en aparença, no tenia la més mínima importància per al segment social que no tenia interessos comercials, sobretot amb Anglaterra i els Països Baixos, que eren els principals clients dels tèxtils i dels alcohols catalans, i els principals rivals de França pel domini de les rutes comercials a l'Atlàntic nord.

L’articulació dels bàndols Pierre Vilar, el gran historiador occità de la Catalunya del segle XVIII, explica que Feliu de la Penya, en el seu Fénix de Ca­ taluña, es mostrava molt satisfet amb el resultat de les Corts de 1702. Però desta­ ca que l’economista, tot seguit, afegia “pauta y modelo para quando llegase el que deseavan”. Per Vilar, aquesta frase és altament significativa, per dos motius. El primer, perquè revela que el 1702 (tres anys abans del Tractat de Gènova) el par­ tit austriacista català ja estava articulat i, Mapa neerlandès de Catalunya fet abans del conflicte en conseqüència, ho havia d’estar també successori (1697) / Biblioteca Nacional de França el borbònic: els botiflers. I el segon, per­ què confirma que els dos blocs s’havien format, clarament, sobre uns fonaments econòmics, polítics i ideològics. Així doncs, la qüestió econòmica és bastant clara; la qüestió política, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS també: es podria dir que el Borbó havia estat imposat pel règim absolutista de Lluís XIV, que ha­ via destruït el model d’estat foral francès a sang i foc. Ara bé, i el fonament ideològic? Què hi podia haver més enllà de l’ambició de convertir Catalunya en l’Holanda de la Mediterrània?

Els botiflers visibles En aquella Catalunya del 1702 subsistia un corpus social de condició nobiliària i de tra­ dició rendista. Eren les nissagues supervi­ vents de l’escabetxada dels conflictes remences (final de la centúria del 1400), que s’havien saldat amb la pràctica deserció de les grans famílies nobiliàries medievals.

Propietaris agraris absentistes, veritables es­ canyapagesos que gratant en les esquerdes legals continuaven exercint les velles for­ mes de poder en l’àmbit rural. Enfrontades a les classes mercantils urbanes d’extrac­ Mapa espanyol de Catalunya fet després del conflicte ció plebea pel control de l’aparell instituci­ successori (1720) / Bibl. Nacional de França onal del país i tradicionalment aliades del poder central hispànic, tant per una qüestió d’afinitats polítiques com d’interessos econòmics, ben aviat es van convertir en la part més visible del partit borbònic a Catalunya. Però, malgrat aquesta evidència, l’estudi de l’època ens mostra que aquell segment social, com qualsevol al­ tre, no tenia una composició homogènia: en el braç aristocràtic hi convivien, si es pot dir així, botiflers i austriacistes.

Foralisme, mercantilisme i protestantisme Núria Sales, professora de la UPF i investigadora d’aquest període, insisteix en el perill que re­ presenta imaginar blocs homogenis. Economia, política i ideologia no sempre van juntes. I en aquest sentit, explica que aquell conflicte tenia cert component de guerra de religió. La monar­ quia francesa s’havia convertit en la primera potència del catolicisme, mentre que Anglaterra i els Països Baixos, motors de la coalició internacional (més antiborbònica que austriacista, cal­ dria dir), s’havien convertit en les principals potències del protestantisme. El foralisme català, entès com un sistema de poder negociat i transversal, i el mercantilisme català, fonamentat en l’aliança entre productors agraris i comerciants exportadors, encaixaven més còmodament en un escenari social i cultural protestant, és a dir, amb el sistema polític, econòmic i cultural anglès i neerlandès que no pas amb el francès. La religió, o més aviat un ideal pseudoreligiós, seria, en aquest cas, l’eix ocult que uniria economia, política i ideologia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS Els botiflers invisibles Això no vol dir en cap cas que els catalans austriacistes fossin filoprotestants i els borbònics fossin els “guardians de la fe i de la tradició”. Però sí que és cert que, abans de l’esclat del conflicte i en el seu decurs (1705­1714), hi ha evidents mirades que delaten un potentíssim tri­ angle de complicitats format pels eixos Barcelona, la Haia i Londres. Vilar afirma que la frase “Catalunya, l’Holanda de la Mediterrània”, mite o ambició, adquiriria una força brutal abans i durant el conflicte. Sense oblidar, però, que també hi ha un encreuament insistent de mirades amb Viena, paradigma del catolicisme més radicalment contrareformista. Així doncs, tenim un paisatge que, en definitiva, delata que la diversitat no era patrimoni exclusiu del partit botifler.

Un partidisme que anava, fins i tot, més enllà de les qüestions ideològiques, i que Sales expli­ ca que també tenia un component sociològic. Les picabaralles de campanar, entre famílies oligàrquiques amb un origen que es remuntava a diverses generacions, van trobar en el con­ flicte l’espiral que les va alimentar.

Mapa francès de França fet després del conflicte (1721) / Biblioteca Nacional de França

Imatge del títol de l'article: Mapa francès de la península ibèrica fet durant el conflicte successori (1707) / Biblioteca Nacional de França Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 22

LLENGUA CATALANA

Fa uns anys, a mesura que sectors socials creixents reivindicaven un referèndum per de­ cidir el futur estatus polític de Catalunya, la resposta dels antiindependentistes poc o molt il·lustrats —formulada amb una ganyota entre displicent i despectiva— era que el dret a l’autodeterminació tan sols està reconegut a les colònies, i que Catalunya no és cap colònia. Només els faltava afegir: “Colla d’ignorants!”

Es tractava, sens dubte, d’una objecció de gruix. Però, paradoxalment, durant l’últim se­ mestre els aparells de l’Estat semblen haver­se posat a treballar frenèticament per supri­ mir­la, aquella objecció. Com? Doncs aplicant a la societat catalana un tracte colonial.

Un dels aspectes en què aquest tracte ha resultat més flagrant és el relatiu al cos de Mos­ sos d’Esquadra.

No ens enganyem: ni els comandaments de la Guàrdia Civil ni els del Cos Nacional de Policia ni els seus successius responsables polítics no havien considerat mai els Mossos un cos policial amb el mateix rang que els de l’Estat, sinó una força auxiliar, comple­ mentària, de segon ordre. D’aquí els incomptables obstacles posats per Madrid a l’adqui­ sició d’armament, a la projecció internacional dels Mossos o a la coordinació igualitària amb ells (anys sense reunir la Junta de Seguretat de Catalunya).

Però aleshores van tenir lloc els atemptats del 17 d’agost. I, de sobte, la policia de Cata­ lunya es va fer present —eficaçment present— en totes les televisions del món; i el ma­ jor Trapero es va convertir en un personatge global; i la gent va començar a aplaudir i donar flors als agents desplegats pel carrer.

Això, en el context polític de l’estiu­tardor del 2017, es va convertir per al poder estatal en un gravíssim problema, percebut com “la ausencia del Estado en Cataluña durante la crisis de agosto”; un problema que no es resolia amb algunes maldestres intoxicacions periodístiques per desprestigiar els Mossos a compte del suposat avís de la CIA o del que Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 23

LLENGUA CATALANA sabien sobre l’imam de Ripoll. Calien mesures d’envergadura, i la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre —suspès pel Tribunal Constitucional— els va oferir una ocasió ideal.

Per al coronel Diego Pérez de los Cobos i per als seus superiors jeràrquics fins al vèrtex de la piràmide, l’objectiu de l’1­O no era tant impedir les votacions com rebaixar els Mossos al nivell de policia indígena capaç de fer la feina bruta de l’Estat reprimint i apallissant als seus conciutadants. És un mètode clàssic en la història del colonialisme, des de l’ús dels sipais i altres tropes indígenes per sufocar el nacio­ nalisme a l’Índia britànica (la cèlebre matança d’Amritsar de l’abril de 1919 va ser perpetrada per soldats gurkhes i balut­ xis) fins al paper del sharkis en la defensa de l’Algèria fran­ cesa, o de la Force Publique al Congo Belga. Si l’operació els hagués sortit bé, haurien anul·lat els Mossos per sempre ­o per molt de temps­ com a policia nacional catalana.

Però no els va sortir bé. Tal i com es va confirmar, les comuni­ cacions internes del cos divulgades més tard, aquell memora­ ble diumenge els Mossos d’Esquadra van optar per informar, dialogar i auxiliar els ferits. I l’Estat no va tenir més remei que enviar a l’assalt dels centres de votació els seus propis antiava­ lots, amb la subsegüent i ruïnosa factura d’imatge.

Per això, el coronel Perez de Los Cobos i tots els seus confrares amb uniforme o toga estaven tan indignats, i acusaven la Policia de la Generalitat de traïció, de complicitat amb la sedició, i van voler fer un escarment amb el major Trapero i el Conseller Forn.

El cos de Mossos d’Esquadra havia quedat̀ intervingut, sí, però no van aconseguir arra­ bassar­li la dignitat.

Posteriorment, les amenaces que el govern espanyol projectava sobre l’escola corres­ ponia a la mateixa lògica colonial. A la Moncloa els importa un rave quins idiomes coneixen els alumnes catalans; si per presidir el govern d’Espanya no cal ni l’anglès bàsic...! Tanmateix, i amb mentalitat de colonitzadors, creuen que si aquells alumnes reben més classes en castellà —la intervenció sobre els continguts de les ciències so­ cials arribarà d’aquí uns mesos, amb el pretext de combatre “l’adoctrinament” seces­ sionista— se sentiran més espanyols, i seran menys sensibles a l’argumentari independentista.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 24

LLENGUA CATALANA És un raonament idèntic al que va impulsar els governs de París, durant 60 o 70 anys, a escolaritzar els infants nadius, al Senegal i a Tunísia, a Algèria i a Madagascar, exclusi­ vament en francès. Els feien aprendre de memòria la història de França, començant per aquella famosa frase: “Nos ancêtres, les Gaulois...”.

A la metròpoli es creien que, d’aquesta manera, farien dels escolars negres, o àrabs, o berbers, o malgaixos, petits francesos orgullosos de ser­ho i lleials a la patrie per sem­ pre més. Es van equivocar.

I és que la lògica colonial constitueix una perillosa arma de doble tall. En el moment que comences a tractar una part dels teus conciutadans com a súb­ dits, habitants d’un territori ocupat i sotmès, tu mateix els estàs assenyalant el camí de l’emancipació.

Article extret del dossier: El català, llengua de tots. ARA.CAT

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE L'OLIVERA —Núria, està segura que li agrada aquesta habitació? Totes les de la residència són molt confortables, però l’altra que li he ensenyat abans era més ampla. Possiblement s’hi sen­ tiria…

—Em quedo aquesta. —Ja no escolto gaire el que em continua dient. Segurament s’es­ tranya de veure’m, de sobte, somriure amb la mirada perduda rere les cortines corregu­ des de la finestra.

—On deu ser aquesta mossa? —Sentia que la mama li deia a l’àvia.

—On vols que sigui, dalt l’olivera.

Les sentia ben clar, mentre feinejaven: l’àvia dins la cuina i la mama al jardí, on s’hi po­ dia passar hores escarbotant la terra, traient males herbes, trasplantant testos, regant flors que em deia que li donaven les gràcies per fer­ho.

Dalt de l’arbre, m’hi arraulia ben quieta, per si podia passar desapercebuda. La coneixia tan bé, aquella olivera centenària! Era gran i majestuosa.

De la seva soca recargolada i turmentada en naixia un tronc que jo no arribava a abraçar i que es bifurcava en dues parts a una alçada que, posant un peu sobre un nus de l’arrel i l’altre a manera d’estrep en un altre sortint, amb un lleuger impuls m’hi podia enfilar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 26

RACÓ DEL CONTE Des d’allà, posant la mà en clivelles com nanses i els peus en forats, com qui puja grao­ nets molt ben estudiats, en un no res arribava a la capçada. Allà dalt una branca en forma de colze, d’uns tres pams de llarg i de gruix suficient, em permetia asseure­m’hi tran­ quil·lament amb les cames penjant al buit. Era el meu lloc per pensar i per escriure.

Omplia papers amb històries que m’inventava i després els amagava en una rebava de la mateixa branca. Des de dalt, podia controlar qui entrava o sortia de casa, i decidir si em convenia o no baixar; un amagatall i alhora una talaia perfecta.

Hi havia dos moments màgics al dia per pujar a la meva olivera: al matí, a llegir, i des­ prés de dinar, com qui fa la migdiada. El suau tremolor dels milers de fulles argentades, mogudes per la brisa del matí o l’oreig de la tarda em semblava que em parlaven, només a mi, amb el seu remoreig constant. Quina pau!

—Núuuria —el crit acabat en punta fina de la mare esquinçava el somni, la història i el cel sencer. Quan aquella úuu del Núria és feia més aguda i persistent, em veia obligada a baixar. Posant peu a una branca més baixa i, agafant­me amb les dues mans de la que m’havia fet de seient, agafava una embranzida i em deixava caure un bon parell de me­ tres. Alehop! I ja era a terra. L’olivera era el cel.

Aquell any cinquanta­vuit de les gelades al Vallès va quedar tan malmesa que va caldre talar­la i ho van fer, un cap de setmana que jo no hi era. Recordo que quan vaig tornar i vaig veure el redol de terra remoguda, fosca i sangonosa que ocupava el lloc de la meva olivera, vaig sortir corrents cap a la meva habitació. Vaig tancar­m’hi a dins passant el pestell. No volia que ningú em parlés ni es rigués de veure com plorava per un arbre.

Dins d’aquell forat excavat on s’havia arrencat les arrels de l’olivera, jo hi vaig dipositar les de la meva infància màgica i feliç. D’allà mai res ni ningú me les hi podria treure. * * * Per això he triat aquesta habitació, perquè des de la finestra puc veure una olivera.

No és vella com la meva, aquesta és jove i tendra. Ara sóc jo la que té la pell arruga­ da i el tronc cargolat, però els secrets ens els podem explicar igual. A primera hora del matí i després de la migdiada, un ventijol fa remoure les seves fulles d’argent i una branca em pica fluixet al vidre. La meva mirada s’hi enfila i s’amaga en el colze d’una branca.

Montse Rusiñol Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 27

RACÓ DEL CONTE

EL LLIMONER

El taller estava situat en una zona industrial propera a l'autopista, era un taller petit, petit, però hi tenien prou espai per treballar­hi tots dos.

L'Oriol i la Mercè treballaven junts des de feia anys, s'avenien molt, es dedicaven a la publicitat, dissenya­ ven i editaven tot el què els clients els hi demanessin, fins hi tot disposaven d'unes impressores industrials, d'aquelles tan grosses, per fer treballs d'imprenta.

L'empresa era petita, de fet, només eren ells dos, això tenia els seus avantatges i els seus incon­ venients, sempre s'entenien i mai discutien, però es clar, ja se sap, que en aquestes empreses pe­ tites s'ha de fer de tot i problemes no els en faltaven.

Aquell dia va ser una bona porqueria, tot va anar malament, el sistema informàtic es penjava, la caldera s'havia espatllat, un client que no pagava, una impressora que feia el burro, total un dia desastrós, per oblidar. Era l'hora de plegar, va sonar el telèfon. Digui? Amb qui parlo? Ah, hola senyor Romagosa, sí vam dir que per demà ho tindria, com? no, demà a la tarda, al matí no pot pas ser, que què? home senyor Romagosa, ha vist quina hora és? sí, sí, està bé, demà a primera hora ho tindrà.

Només els faltava això ja, el dia ja havia sigut prou merdós i ara s'havien de quedar a acabar una feina pel senyor Romagosa de la punyeta, els va dir que si no ho tenien per primera hora, ja s'ho podien confitar i és clar, era un client important i no era qüestió de perdre'l. Els dos companys, van treballar durant tres hores sense parar i van acabar la feina, estaven rebentats, van sortir del taller capcots i cadascú va pujar al seu cotxe.

Merda, merda, merda, ara què passa? coi de cotxe no s'engega, només em faltava això avui. Ori­ ol, Oriol!!! Va cridar la Mercè. Què passa? No se m'engega el cotxe tio, quin desastre. Em pots acompanyar a casa siusplau, demà ja trucaré al mecànic, avui estic rendida. Puja va, anem.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 28

RACÓ DEL CONTE El trajecte fins a casa la Mercè es va fer llarg, estaven fets pols, no van parlar en tot el camí i les seves cares eren de pomes agres. Ja hi som. Escolta Oriol, perquè no entres i així veus a l'Enric i els nens, l'altre dia em va dir que feia mesos que no us veieu i et volia trucar. Vinga va, entro, però només un moment eh, estic rebentat. Va dir l'Oriol.

L'Oriol i la Mercè van baixar del cotxe i van entrar per la porta del pati de casa la Mercè. La Mercè vivia en una casa unifamiliar en una zona benestant de la ciutat, la casa era gran i tenia un jardí propi just al davant. Pocs metres abans d'arribar a la porta, hi havia un llimoner plantat, no feia més d'un metre i mig. Quan la Mercè hi va passar pel costat, s'hi va aturar davant, estirà els braços i va tocar les fulles de la part superior del llimoner, l'Oriol no en va fer cas. La Mercè va ficar la clau al pany i va fer mitja volta per obrir la porta, des de la porta estant, cridà. Bona nit família, ja soc aquí, com el Tarradelles. Dos marrecs de menys de deu anys van córrer a abraçar la Mercè que estava exultant de felicitat, va abraçarse al seu marit. Com ha anat el dia Mercè?

Va preguntar l'Enric. Bé tot fantàstic, algun "problemilla", però res, res que no tingui solució.

L'ambient que es respirava en aquella casa era fantàstic, per quedar­se, amb el dia de merda que hem tingut i sembla que aquí ningú se'n recordi, va pensar l'Oriol.

Després de xerrar una estona, que si això, que si allò, que si aquell què fa? I que si l'altre què deixa de fer? L'Oriol va dir que havia de marxar. T'acompanyo al cotxe, va dir la Mercè. Adéu Enric, a veure si ens veiem aviat. Adéu Oriol, que vagi bé.

L'Oriol i la Mercè van sortir per la porta cap al cotxe. Just quan passaven per davant del llimo­ ner, l'Enric es va aturar. Escolta Mercè, et puc fer una pregunta? Home Oriol, clar que pots, i du­ es també. Em pots dir què has fet amb aquest arbre abans d'entrar a casa? No ho saps? Segur que no t'ho he explicat mai? No m'ho crec. Que no, que no Mercè, mai m'has parlat d'aquest arbre, va dir l'Oriol. Aquest llimoner Oriol, és l'arbre del problemes, cada dia quan torno de la feina m'aturo davant d'aquest llimoner i hi deixo tots els problemes que he tingut durant el dia. Vaja, ara entenc la teva alegria quan has entrat a casa. Va dir l'Oriol. És una canya aquest arbre Oriol, et recomano que en plantis un a casa teva i facis com jo. I saps Oriol, encara hi ha una cosa mi­ llor, cada dia al matí quan surto de casa, també m'aturo davant del llimoner i agafo els proble­ mes de la feina i la meitat han desaparegut, va dir la Mercè.

A partir d'aquell dia, al taller hi van plantar un llimoner, això sí, amb un test perquè allà no hi havia jardí. Els problemes de la feina sempre es quedaven a la feina i els problemes de casa sem­ pre es quedaven a casa, amb l'avantatge de que cada dia en desapareixien la meitat.

Jordi Badia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 29

INDRETS DE VACARISSES

En aquesta secció fem un re­ cull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys cone­ guts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mit­ jana s. V ­ XV i més". Qualse­ vol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

Cova de Can Còdol

1 Foto: Elena Santiago (2018)

1 Espeleologia per principiants; Aquests és un racó realment meravellós, apte per espeleòlegs no­ vells ­no entusiastes d'endinsar­se sota terra­ i, molt especialment, per la canalla.

Certament, això de fer el "cuc baduc", és una assignatura encara pendent... però, anar de caça­ dors de coves és el que més ens agrada. L'aura de màgia i misteri en aquestes formacions geolò­ giques és, si més no, fascinant, i tots quedem sempre meravellats. El descobriment de la paraula "espeleotema", va ser tot un curiós embarbussament a casa, fins que ens hi vam familiaritzar.

2 Ara, ja forma part del més comú vocabulari a l'hora de sopar.

Aquestes formacions a les cavitats, les espeleotemes, són fascinants i no sempre tenim la sort de veure­les al passamà d'una muntanya amb aquesta facilitat. De les més comunes i conegudes pels "espeleòlegs de sabatilles d'anar per casa", com nosaltres, serien les estalac­ tites i les estalagmites. Però en la cova hem descobert unes formacions diferents d'aquestes dues estructures típiques.

Com es va formar aquesta cova? La pedra calcària –tipus de pedra soluble– sobre la que es for­ ma, és el material més comú en aquestes cavitats. Fa falta un llarg procès inicial, per formar la 3 cavitat i, posteriorment, per esculpir aquestes meravelles al seu interior.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES Les espeleotemes: L'aigua de la pluja es va filtra'n per les esquerdes dels terrenys propers a la cavitat. En el seu viatge, abans de tornar a sortir a la superfície, ab­ sorbeix grans quantitats de minerals, depe­ nent del diòxid de carboni que hi hagi i de la temperatura que faci en el seu recorre­ gut, aquesta es tornarà més o menys àcida. És a dir, trobarem més o menys quantitat de minerals dissolts en la seva composi­ ció. Quan aquesta aigua surt novament per la cavitat, entra en contacta amb l'aire i descarrega el diòxid de carboni. S'altera, doncs, la capacitat de l'aigua per mantenir els minerals en disolució, que ha anat recollint pel seu filtratge per la terra, i precipiten –endureixen–.

Classificació de les espeleotemes: Ara entren en l'ampli món d'aquestes formacions. Hem des­ cobert que no tot són estalactites i estalagmites en el món de les espeleotemes, com us hem dit abans. Segons com faci aparició aquesta aigua, tindrem un ampli mostrari depenent de la seva precipitació; degoteig, flux, inundació, condensació, filtració, vapor... etc. Aquí ens perdem. Un bon espeleòleg de ben segur que ens en donaria una molt més acurada explicació.

• Colades; Espeleotemes formades per flux laminat, sobre una determinada superfície.

• Coraloides; Espeleotemes per precipitació. Són petits nòduls formats a la superfície, tot depenent l'acumulació, poden quedar més o menys dispersos entre ells.

Foto: Jaume Morera (1995)

Entrada de la cova

Espeleotemes colades

Espeleotemes coraloides

I de segur, algunes més, que no hem sabut identificar. Anirem fent un treball de recerca més adient, per tal de posar noms i "cognoms" a aquestes preciositats.

Text i fotos: Carol Páez

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

d'Enric Sànchez Cid

Història de l'olivera

L'olivera (Olea europaea del llatí oleum) és un arbre de la família de les oleàcies originari de l'Àsia Menor que es conrea des de l'antiguitat a tota la conca mediterrània. També hi ha que creu que l’olivera podria ser originària de l’Àfrica i que es va anar estenent per tota la riba mediterrània. Ha estat conreada per les diverses cultures que l’han poblat.

Grans soques, formes recargolades en recerca de la humitat i del millor terreny constaten llargues temporades en lluita de la vida, de llargs hiverns relativament suaus i estius llargs, càlid i en ocasions extremadament secs. Cal fer un passeig respectuós per les valls resguardades o les esplanades baixes que no estan exposades als freds intensos, als ves­ sants de les muntanyes orientades al sud, pels bancals treballats per generacions i genera­ cions de pagesos que temporada rera temporada han tingut cura d’aquestes singulars explotacions que han proporcionat el conegut or verd.

La poca densitat d’arbres per hectàrea (a l’entorn de 100 oliveres) han permès que en el decurs de centúries hagin augmentat de dimensions convertint­se en extraordinaris exem­ plars. Avui en dia trobem arreu del territori plantacions d’alta densitat que suposa posar unes 2.000 oliveres per hectàrea.

La història de l’olivera va estretament unida a la de l’agricultura, i encara que no està clar qui la van propagar per la península Ibèrica, el consum d’oli va ser introduït a Catalunya pels grecs com a producte d’intercanvi comercial a partir de l’any 600 aC. Posteriorment, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS l’Imperi romà va donar continuïtat i va augmentar aquest conreu, sobretot a partir del se­ gle II aC, moment en què ja es pot observar una certa producció industrial.

Les troballes arqueològiques que s’han fet a la zona d’influència de l’antiga Tarraco, de­ mostren que el cultiu de l’olivera va ser important en aquella època al sud de Catalunya.

Els romans ja coneixien prou bé les diferents aplicacions de l’oli d’oliva, més enllà de l’ús alimentari, com a cosmètic o pels seus elements beneficiosos per a la salut. Amb tot, van ser els àrabs els responsables de la generalització del cultiu, així com de la seva intensificació i perfeccionament.

També es coneix amb els noms d'oliver i oliu i la varietat silvestre com olivera borda o ullastre. Un lloc plantat d'oliveres és un olivar, oliverar, olivet, una oliveda o olivereda.

L’adagi "Dóna'm picassa, et donaré oli" ve a dir que l’oliver, precisa d'ésser esbroncat per a donar olives. Els fruits, les olives, són comestibles i proporcionen un excel·lent oli de cuina. La fusta és molt apreciada per la fabricació de mobles i d’estris diversos.

Més abans que ara, hi havia l’expressió popular anar a fer olives per referir­se a collir olives al tros del pagès amb una finalitat domèstica més que industrial. Si bé més abans, encara, recullo un tros de la història en passar per Arbeca, on m'expliquen que un guerrer de les hosts de Medinaceli es va emportar de les terres de Jerusalem on havia lluitat, uns plan­ ters de les oliveres que el sorprendrien observant que l’oli procedent d’elles, utilitzat per les llànties, feia una major claredat... Són les anomenades olives arbequines.

Com sigui que la degustació d’aquest fruit és casi imprescindible en el vermuts dels mig­ dies festius, em passa per la memòria recordar que les propietats de l’oli com aliment, no eren pas conegudes en temps prehistòrics, doncs, perquè sigui comestible, cal passar l’oli per un procés de refinament (clarificació mecànica, neutralització, descoloració, desodo­ ració, etc.) ignorades en aquells temps.

Per una alta part i fent ús d’un preuat producte de la naturalesa al nostre abast, no hi ha cap dubte que, a més d’utilitzar l’oli per les llànties, s’untaven els cadàvers per evitar la corrupció, untatge del cos dels atletes que lluitaven cos a cos, base de fórmules medicinals, etc...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS Les primeres manifestacions sobre el cultiu de l'olivera es remunten a uns sis mil anys abans de Crist i tot indica que les primeres plantacions van tenir lloc al Líban, Síria i Is­ rael. Per això, no en va que la Bíblia expliqui que quan Noè va deixar anar un colom, aquest va tornar fins a la seva arca amb un branquelló d'olivera al bec.

Probablement, era l'única espècie vegetal que no havia sucumbit a la catàstrofe del Dilu­ vi. Potser així, l'olivera es va convertir per als primitius cristians en representació de la Pau, com avui succeeix amb la figura d'un colom amb un ram d'oliva en el seu bec.

Els pobles mediterranis li han atribuït sempre un valor religiós: creada per Atena, amb les seves branques foren coronats els guanyadors dels Jocs Olímpics; els romans la utilit­ zaven en cerimònies lustrals; els jueus en portaven rams en la festa de la Dedicació; jun­ tament amb les palmes, els cristians en porten branques a la processó dels rams.

De tota aquesta amanida històrica amb l’oli que cada u hi posem, segons com se’ns es­ cau, també llegeixo que els Templers ­que mai falten en les primigènies pàgines de la nostra cultura agrícola­, de la mà dels homes de Guillem de Cardona, Mestre del Tem­ ple a Catalunya, no es esgarrat creure que tornaren de Terra Santa (segle XIII) amb es­ queixos d’olivera.

Dibuixos de l'autor (Continuarà)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS

Castell de Solterra HOMENATGE A l'1 D'OCTUBRE DE 2017 Va ser intens, ser­hi! Des de les quatre de la matinada, sota una mica de pluja inter­ mitent, primer uns quants, després més, cada vegada més, tot el dia molts, a cada hora molts, fins a la nit molts, sabent més que mai el valor preciós d'un vot, d'una urna, d'un cartell, d'una papereta –refusats per l'autoritat–, de la llibertat de poder votar sí o no o en blanc o de quedar­se a casa –prohibida per l'autoritat–, de la gran­ desa de tenir tots els mateixos drets –boicotejada per l'autoritat–, de la lògica dels arguments i de la paraula –menystinguda per l'autoritat–.

Van reaccionar de l'única manera que saben: mentint, insultant, envaint, colpejant, atacant i, després, processant, multant, empresonant, envilint la justícia amb parcia­ litat i mentides.

El meu cor, no cal dir­ho, encara és allà, en aquell u d'octubre de presència, de resistència, de coratge, des de l'alba fins al vespre, molts, en pau, resistint com es podia la violència policial, la imposició brutal i ridícula del seu dogma intocable, la invocació obsessiva a la llei pels qui se salten la llei quan els convé.

Una part del meu cor, no cal dir­ho, encara és allà, en el temps i fora del temps, en el passat, en el present, en el futur, perquè va ser bell i va ser gran, molt bell, molt gran, defensar el que defensàvem.

David Jou Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

La Vacarissana, una poesia de l'escolapi Antoni Font Pedrosa

Antoni Font Pedrosa va néixer a Esparreguera el 27 de juliol de 1888 i va morir a Barcelona el 28 de març de 1965. Era fill d'Antoni Font Boter i de Rosa Pedrosa Espalter, propietaris de la ca­ sa Font Rosada, a Esparreguera, en la qual passaven els estius, i a Barcelona vivien al carrer Ma­ jor de Gràcia. Antoni Font Boter (Barcelona, 1860­1894) era hisendat, erudit, poeta, impressor i versat en literatura clàssica; pertanyia a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, a l'Associació Artístico­Arqueològica Mataronesa i a altres societats de caire cultural; va signar el missatge a la Reina Regent (1888) i era un dels delegats de l'Assemblea que va aprovar les Ba­ ses de Manresa (1892). La mare, Rosa Pedrosa Espalter, de la casa pairal de can Castells, prope­ ra a can Font Rosada, era filla de Joaquim Pedrosa Bacarisas i de Josefa Espalter Rull. Antoni Font Pedrosa era nebot del farmacèutic i poeta Joaquim Font Boter, i nebot polític del folklorista Pau Bertran Bros (casat amb la seva tia Josefa Pedrosa Espalter) i de l'arquitecte Elias Rogent Amat (casat amb una altra tia seva, Joaquima Pedrosa Espalter). Tenia dos germans, Joaquim i Francesc, i una germana, Rosa.

Va estudiar a l'Escola Pia de Sant Antoni, a Barcelona, i posteriorment a Iratxe (Navarra). Va en­ trar a l'orde escolapi el 1906 i dos anys després hi professà. El 19 d'octubre de 1913 va ser orde­ nat sacerdot i va cantar la primera missa a la capella al Col·legi de Nostra Senyora, dels escolapis, a Barcelona. Fou destinat, com a professor de llengua i literatura, a l'Escola Pia de Terrassa (1914­1925) i seguidament passà a l'Escola Pia de Sarrià (1925­1935). Després estigué a l'Escola Pia de Mataró (1935­1936) i visqué el temps de la guerra en la clandestinitat, amagat a una masia del Vallès. Acabada la guerra fou nomenat rector o director de l'Escola Pia de Sarrià (1939­1943) i després passà a regir l'Escola Pia de Terrassa (1944­1946), on impulsà la construc­ ció del Temple dels Nens, del qual cal destacar l'absis amb mosaics de Santiago Padrós. També inicià la revista El Templo de los Niños (1945­1957). Els dos cursos següents els passà a l'Escola Pia de Sant Antoni, de Barcelona (1946­1948), abans de ser traslladat a l'illa de Cuba, a l'Escuela Pía de Camagüey (1948­1953). L'any 1953 va retornar a Catalunya i fins a la seva jubilació fou professor de l'Escola Pia Nostra Senyora, de Barcelona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Com a literat es va dedicar sobretot a la poesia. Cal destacar el seu llibre Vidalbes i satalies, editat a Terrassa el 1918, i les poesies La Vacarissana (1913), aquí reproduïda, i Lo darrer plany. Cançó del campanar de Sant Pere de Terrassa (1915). També té alguna obra teatral, com Las armas de Arévalo (1919). A més, va escriure nombrosos articles de tipus apologètic o d'exaltació de la figura de sant Josep de Calassanç, la majoria publicats a les revistes Acade­ mia Calasancia i Ave María.

Font Rosada (Esparreguera)

Presbiteri del Temple dels Nens, obra en mosaic de Santiago Padrós.

Façana principal de l'Escola Pia de Terrassa

La poesia titulada La Vacarissana va ser publicada en el diari terrassenc La Comarca del Vallés del dia 18 d'octubre de 1913. Centrada en Montserrat, és imbuïda de nostàlgia ascètica i té com a teló de fons la "gentil Vacarissana, dolçament entreoberta a Sant Llorenç".

Les estrofes, deu en total, són quintets, formats per cinc versos hendecasíl·labs, amb el primer vers que rima amb el tercer i el quart, mentre que el segon vers rima amb el cinquè. L'he passada a l'ortografia actual, respectant, però, l'estructura gramatical, el lèxic i les formes verbals i pro­ nominals. És possible, tanmateix, que alguns versos hagin perdut o guanyat, amb aquesta actua­ lització ortogràfica, alguna síl·laba.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS La Vacarissana Jo demano a la nit somnis de vida que les ales eixamplin del meu cor, i em canta la nit, amorosida, les cançons de ma terra beneïda que embriaguen les ànimes d'amor.

Amagades del temple en el misteri hi vessaven les ànimes son cor, era un núvol d'encens tot l'asceteri que muntava d'eix rústec presbiteri fins al tron de l'Astre de l'Amor.

I al cercar en els plecs de la memòria una espurna de vida i amistat per a dar­vos a Vos, aqueixa història de puríssim color de blau de glòria com filada d'un fus s'ha deslligat.

Mes avui ja no hi sento melodies la remor sols escolto de ma veu; enyorada cançó, per què et perdies si, coberta amb les flors que m'oferies. m'arribava a besar els peus de Déu?

Era una formosa nit, nit catalana, plena a vessar de música i d'encens, i girant­se i pujant des de la plana sos amors la gentil Vacarissana dolçament entreobria a Sant Llorenç.

o us enyoro, dolcíssimes cantúries, si no us torno a sentir, què faré jo? ai! baixeu, angelets, a voladúries i torneu a eixos cims i a eixes boscúries los dolcíssims perfums de l'oració.

Què s'ha fet, amic meu, ton asceteri que altre temps coronava el teu front? dolces veus que resaven el salteri de la nit en la fosca i el misteri, si fugireu d'aquí, digueu­me a on?

Mes no tornen, no tornen, i ma vida poc a poc, ja la sento defallir, i com cerva que cau de set ferida, m'ajauré a resar esmorteïda a la plana d'avall fins a morir.

Jo pujava sovint a aqueixa altura, d'eixa altura volava al Paradís, i per vostra pregària ardent i pura jo us mostrava l'esplèndida formosura de la glòria, esboirant el cel blavís.

Quan se senti de nou una rajada que ens enviïn els cims del Montserrat, ajudeu­la a plorar; que s'ha estroncada la deu pura d'amor que l'encontrada oferia al Senyor que ens ha creat.

Antoni Font Pedrosa, Sch. P. La Comarca del Vallés, 1913

Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS

No sabem esperar

Educar els nostres infants i joves no significa donar­los tot el que dema­ nen. És ajudar­los a viure i transmetre els valors que porten dins i posar­ los al servei dels altres. No podem pretendre tenir fills egoistes, que te­ nen de tot i mai en tenen prou, sinó persones adultes que puguin oferir, acceptar, valorar, compartir... La gran quantitat de jocs de plasma que ar­ riben als nens i joves a través de les pantalles els fa perdre la capacitat que tenen de fabricar somnis, van associant el plaer amb l’ordinador.

Sense por a exagerar, es pot preveure que l’ús excessiu de les pantalles anirà bloquejant moltes habilitats i virtuts que tots hem anat desenvolu­ pant amb naturalitat, i que són imprescindibles per a la vida social i per­ sonal: calma, perseverança, constància, esforç... No sabem esperar, tot ha de ser ja, i més en els nens i joves.

Educar també és saber negar, ensenyar­los a renunciar, que els seus desitjos no poden ser immediats, per aprendre a estimar més i millor. I així els ensenyem a ser feliços i a afrontar les dificultats que aniran en­ caixant al llarg de la vida. El més important per l’educació dels fills és l’estimació sincera dins el matrimoni. Malgrat les dificultats que molts patim, mai havíem disposat de tants béns materials, vacances, viatges, menjar... tot en abundància, al nostre abast i de seguida. I malgrat tot, sempre anem impacients, nerviosos, amb presses, excitats per la vida.

Anem convertint la societat, el treball, en un món irritat i ansiós. La pa­ ciència es mostra quan la persona no es deixa portar pels impulsos.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

L'àngel del silenci Al començament només hi havia silenci. Sol en la immensitat, una immensitat de silenci, corti­ natges i cortinatges de silenci. Era el silenci pri­ mordial, un silenci estès, buit.

La Paraula entrà en el silenci. A mesura que la Paraula entrava en el silenci els éssers naixien. La Paraula fendia els cortinatges de silenci, entrava, una a una, a les cambres del silenci, i a cada cortinatge esbadiat apareixia un nou astre, un nou grumoll de terra, una nova flor, fins que nas­ qué l’home. Des d’aleshores el silenci parla, és ple de vida. L’home va dir també la seva paraula, que esquinçà el segon silenci i començà la història.

El silenci continua, sortosament, embolcallant­ho tot, bressol de trobaments, d’amors i de tas­ ques. Tot brolla un xic del silenci, de la seva serenor lluminosa i fecunda. Precedeix tota idea no­ va, tota obra de mà d’home, com un ventre de dona on tot s’engendra. Si no hi hagués el silenci, no hi hauria la paraula. L’àngel del silenci ve i ens gombolda en la seva quietud serena perquè sap que els homes, inconscients i superficials, moltes vegades preferim el soroll, pare de l’eixor­ quia, que sols porta a la tenebra i a la buidor. L’àngel malda contra el desésser del soroll, hi lluita quietament, un dia i un altre, sense descoratjar­se. Quan venç, somriu, altrament plora, i unes llàgrimes silencioses cauen dels seus ulls de mare.

– Recollim les seves llàgrimes. humans, abracem el seu silenci, no el profanem quan l’àngel aleteja en el nostre front. És un do, feble perquè és trencadís, fort perquè és fe­ cund. I val la pena de ser sensibles a aquest do.

A vegades el silenci és espès, tancat. Aleshores el silenci esdevé un mur. Dur i agressiu, ens em­ presona en cambres buides, sense sortida. És un silenci sense àngel. Endebades ens en voldrem alliberar, puix que per alliberar­nos necessitem sempre un àngel. Però quan l’àngel hi aleteja, el silenci esdevé obert, lluminós. Acompanyats de l’àngel del silenci trobem la sortida dels la­ berints de l’existència. Com parla el silenci! En les nits serenes murmura a la pregonesa de l’es­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS perit. En el trobament amb una persona estimada, quan els mots malmetrien l’aura de l’amistat, davant de l’èxtasi estètic, quan els mots en profanarien la bellesa, enfront de la puresa de l’ins­ tant, quan les paraules n’enfosquirien el rostre, el silenci parla amb un llenguatge més lluminós que cap paraula.

Amb ell podem dir el que no diríem amb els mots. Submergits en ell i duts per la seva correntia arribarem al fons de tot sentiment, al cor de cada instant, a l’enllà de tots els somnis i a la prego­ nesa del misteri, que tantes vegades són profanats i empresonats per les paraules.

Fou en una nit de quietud impol·luta que vingué l’àngel del silenci.

– Vine –digué­ i entra en el silenci: retrobaràs el sentit dels mots i de la vida, veuràs el cor de les criatures i l’ànima de cada mirada.

Vaig seguir l’àngel i vaig entrar en el silenci. Llavors tot el meu entorn fou clar, il·luminat amb una llum nova, perquè en no parlar jo, parlaven les coses. Era una pura comunicació, i vaig sen­ tir les veus de tots els éssers.

– Vés més endins ­féu l’àngel.

Vaig capbussar­me en espais i espais de silenci. Aleshores vaig veure les lleis de l’univers i l’estructura de la matèria. Oh, quanta llum tenia el gra de sorra, quant de sentit les estrelles i quanta harmonia vaig veure sembrada arreu per on passava! I s’anà acostant una música vin­ guda de lluny, que ho embolcallà tot: era la música còsmica, cants d’estrelles i d’aigües, d’ho­ mes i d’àngels.

L’àngel em féu senyal que continués endavant. Vaig anar separant infinits cortinatges de silenci, fins a trobar­me amb el llenguatge de l’esperit. Era un llenguatge sense paraules, sense sons, tan penetrant que tot era nu en ell, com fet de cristall. Era exacte, sense error ni mentida. Com podíem parlar, llavors! Era un parlar d’àngel.

– No tinguis por ­digué l’àngel­: vés fins al fons del silenci. Vaig anar fins al fons del silen­ ci. Era un silenci, sense fronteres, total. Aleshores vaig veure l’enllà, un infinit enllà, i l’enllà em prengué i em dugué on tot era tot.

L’àngel vingué, i sense dir un mot em portà fins a l’últim silenci: era tot Paraula.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

OBLIGACIONS SENSE CONSENTIMENT PLE I LLIURE? Enrique García Arrufat Doctor en Dret

M

olts estats, i Espanya no n’és una excepció, imposen als seus ciutadans que jurin o prome­ tin certs comportaments amb el que consideren que el seu compliment facilita l'ordre, el continuisme i la governabilitat, però per a això, no recapten el consentiment lliure i ple de qui ha de comprometre. Així, per exemple, si hi ha servei militar obligatori, indueixen els soldats a que jurin o prometin fidelitat a la bandera i la seva obligació de vessar, si cal, fins a l'última gota de la seva sang en defensa de la pàtria. Tal jurament o promesa té lloc sense preguntar­li al soldat si consent en el que es compromet. La realitat és que després, el soldat, reincorporat a la vida civil, pràcticament oblida allò al que s'ha compromès, però en moments de emotiu patriotisme, la ma­ joria dels exsoldats, s'ofereix voluntàriament a fer "el que convingui" per al bé general, però ho fa no en compliment del seu compromís sinó per patriotisme.

Els que han cursat una carrera universitària com, per exemple, els advocats, han de jurar o pro­ metre l'acatament a la Constitució, abans de començar a exercir, encara que no tinguin intenció de renunciar al seu dret de lliure determinació i encara que la Constitució els comprometi a man­ tenir la indissoluble unitat de la Nació espanyola (Art. 2 ).

Els que han aprovat unes oposicions per exercir com a funcionaris de l'Estat, abans d'incorporar­ a les seves destinacions han de comprometre jurant o prometent que acataran la Constitució.

Els polítics elegits per a importants càrrecs de l'Estat juren o prometen acatar la Constitució, i ho fan en un acte solemne presidit pel Rei. Quan Joan Carles I, va ser coronat (22.11.75) va jurar complir amb els principis generals del Movimento Nacional. Poc després, en la Constitució de 1978, en el seu article 6, es contempla afortunadament i exalça el pluralisme dels partits polítics, el que està en discordança amb el compliment dels principis generals del Moviment Nacional, però afortunadament per a la de­ mocràcia espanyola, tal compliment va quedar en l'aire i, gràcies a això, els espanyols podem avui, pensar el que vulguem i així dir­ho, sense que es molesti a ningú per les seves idees monàrquiques o republicanes, per ser partidari de la unitat d'Espanya o independentista.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS En la Llei de principis del Moviment Nacional, es deia: "Art 2. Tots els òrgans i autoritats estan obligats per jurament al seu més estricta observança. El jurament que s'exigeix per ser investit de càrrecs públics haurà de referir­se al text d'aquests principis fonamentals". ¿No seria més elegant que els Estats renunciessin a què es formulin juraments o promeses força­ des, sense el consentiment lliure i ple dels que així ho fan, en lloc d'obtenir­los gairebé per la força? Al cap i a la fi, qui no juri o prometi l'acatament a la Constitució, l'Estat, si pot, l'obligarà a acatar­la.

El nostre Codi Civil, que és molt savi, diu: "Art. 1260. No s'admetrà jurament en els contractes. Si es fa, no es tindrà en compte."

JURAMENT DE FIDELITAT El jurament de fidelitat o simplement fidelitat (del llatí fides, fe) fou un pacte típic entre vas­ sall i senyor feudal. Aquest jurament implicava el compromís del vassall de no actuar mai en perjudici del senyor. També era conegut amb el nom de sagrament. Als comtats catalans el vas­ sall feia el jurament damunt els quatre Evangelis i repetia fórmules estereotipades que podien ser en llatí o, fins i tot, en català.

Rotllà prestant jurament a Carlemany en un manuscrit medieval.

L'historiador Pierre Bonnassie distingeix dos tipus de jurament de fidelitat: el que només comportava una promesa de fidelitat i el que implicava una sè­ rie d'obligacions per part del vassall, com ara l'auxilium militar, serveis de cort, etc.

Font: Wiquipèdia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA A Catalunya vivim una situació complexa que comporta sofriment i, alhora, es­ perança. El manament de l'amor als altres com a exigència evangèlica també in­ clou l'amor al propi país i a la seva gent, i compartir els seus goigs, sofriments i esperances.

Els cristians, com recomana sant Pau, ens hem d'interessar per tot allò que és respec­ table, just, amable ... per tot allò que és virtuós i digne d'elogi. Com a ciutadans, ens preocupem sempre pel present i pel futur de Catalunya, però més en diades assenya­ lades, com ho és la Diada Nacional.

Vivim sentiments de dolor i preocupació pels qui estan privats de llibertat a la presó amb unes acusacions que gran part de la ciutadania rebutja; també pels qui s'han vist forçats, d'una manera o altra, a l'exili. No podem oblidar el sofriment i l'angoixa d'ells mateixos i de les seves famílies.

Com a cristians, sempre ens cal ser molt a prop de les persones que sofreixen, i per això en aquesta diada ens hem de sentir propers a totes elles, no per opcions políti­ ques, sinó per exigències de la nostra fe i de les obres de misericòrdia.

Tanmateix, també ens ha de preocupar la tensió que es viu, en algunes situacions, en­ tre grups de diverses opcions polítiques amb relació a Espanya. Aquesta tensió pro­ voca enfrontaments que dificulten la convivència.

Siguem conscients que ningú no és propietari del país, i que el país no acull una sola cultura ni admet una sola manera d'estimar­lo. És prioritari esforçar­se per cercar el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS bé comú per sobre de la pròpia manera de pensar el present o el futur, i per sobre de qualsevol estratègia. Concretament, ens cal ser respectuosos, justos, amables envers les persones i grups que tenen diferents opcions en relació amb el present i el futur de Catalunya. Per això cal sempre el discerniment i un comportament paci­ ficador i cívic.

L'amor al propi país i la recerca de la seva millora en totes les dimensions no ha de convertir­se en una actitud egoista i tancada. Al contrari, cal que aquesta actitud pro­ mogui la convicció que també som ciutadans del món, amb voluntat de cercar la mi­ llor manera de conviure amb els diversos pobles d'Espanya i d'arreu.

Tractem bé tota persona: les persones més properes i les més allunyades de nosaltres a causa de les seves posicions, tarannàs... i tant en les relacions d'àmbit familiar i veïnal com polític. No hem de respondre a les desqualificacions amb més desqualifi­ cacions, sinó valorar la pluralitat mantenint el respecte mutu. És fonamental preser­ var la convivència atenent a la diferència com a necessari patrimoni col·lectiu.

No esquincem llaços. Al contrari: en positiu, construïm ponts de «comunió», exigèn­ cia especial per a nosaltres, cristians. L'amor a Catalunya es manifesta per a nosal­ tres en diverses accions, però també en la pregària. Cadascú ha d'actuar segons les seves conviccions i participar en els actes que consideri més adients, amb la condició que siguin pacífics i respectin els drets de les persones. l també cal pregar per Catalunya. La pregària no significa magnificar cap opció, sinó confiar a Déu els fets i situacions que es viuen i estar atents a la seva Paraula. La pregària és, sobretot, una actitud en el moment d'afrontar les alegries, les penes i les preocupacions. l, des d'aquesta experiència, ens ajudarà a viure cada moment de la nostra vida, d'il·luminar­la i confortar­la.

Francesc Pardo i Artigas bisbe de Girona Full Parroquial Núm. 4740 (09/09/18)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS ON ES GUARDA EL SANT GRAAL L'Orde del Temple havia ajudat els quatre perfectes càtars a fugir del setge de Montsegur amb el tresor que guardaven fugint per a guardar­se a la comanda de Masdéu. D'allí van creuar els Pirineus buscant un refugi més segur pel tresor, seguits pels inquisidors do­ minics. El lloc segur es trobava en el territori que avui és el Baix Empordà i que en aquell temps es trobava sota la jurisdicció de no­ bles catalans com els Foixà o els comtes d'Empúries.

Entre els anys 1260 i 1264 el comandador de Masdéu ­Guillem de Montgrí­ i el futur comanda­ dor, Arnau de Castellnou, van decidir que el millor refugi era prop d'una comanda a l'interior el Principat. I aquesta no va ser altra que la Comanda de Sant Llorenç de les Arenes.

Els inquisidors dominics seguien la pista i per això van seguir­la fins a Sant Llorenç. Però el tre­ sor no estava guardat dins l'església o els edificis annexes, sinó que estava guardat ­com sempre ha dit la llegenda­ en un espai proper, dins una cova o avenc d'una muntanya sagrada. I aquesta és la muntanya que sempre s'ha buscat. Alguns ho han fet al mateix Montsegur, els nazis ho van fer a la muntanya de Montserrat.

La nostra hipòtesi és una altra: L'Orde dels Hospitalers, com descriuen les pistes de Malta, es van fer càrrec de preservar el secret. Ramón de Perellós, gran mestre de l'Orde de Malta, va dei­ xar una pista: un quadre amb una muntanya grisa, coronada per un castell i amb un poble emmu­ rallat als seus peus. Aquesta imatge és la que observem des del castell de Foixà i mirant cap a llevant, mirant cap els contraforts del massís del Montgrí. Una gran muntanya de pedra grisa que ens evoca directament al mític Montsegur, a Bugarach i a Montserrat.

El poble que hi ha als seus peus no és un altre que Torroella de Montgrí, vila fortificada en l'Edat Mitjana. El castell no és un altre que el castell de Montgrí. I la muntanya no és altra que el ma­ teix Montgrí. El Mont­gri, el Mont­graal.

El castell Marca la tendència importada d'orient després de les primeres Croades a Terra Santa durant els segles XII i XIII. És un gran edifici rectangular, amb torres rodones d'angles i alts murs emmer­ letats. No s'acabà mai de construir. El castell de Montgrí s'alça al cim del puig de Montgrí, a 315 metres d'altitud. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles.

L'edifici presenta quatre façanes d'estructura similar: coronament amb merlets, matacans i espit­ lleres. La porta d'accés s'obre a la façana sud; es tracta d'un portal d'arc de mig punt amb grans Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS dovelles de pedra. Quatre úniques finestres (una a la façana sud, dues a l'est i una a l'oest) tren­ quen la solidesa dels murs: són coronelles, d'arc de mig punt, i amb interessants capitells. L'inte­ rior, inacabat, permet tanmateix deduir­ne la configuració general. Als angles, s'observen les portes d'accés a les torres, al nivell de planta baixa i pis, en correspondència als rengles d'espit­ lleres que recorren els murs i al nivell superior del camí de ronda. Un quadrat empedrat del terra delimita l'espai destinat a pati central, al voltant del qual s'havien de distribuir les dependències, fet confirmat per les arrencades d'arcs que encara es conserven.

Història És una fortalesa construïda entre 1294 i 1302. L'origen de la construcció del castell de Montgrí es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II i els comtes d'Empúries. Es començà a cons­ truir per Bernat de Llevià, governador de Torroella, el 1294 com a punt de control per un enfron­ tament entre Jaume el Just i Ponç V, comte d'Empúries. La data d'inici de les obres es desprèn de l'escrit de Jaume II al seu procurador Bernat de Llevià, veí de Torroella, en el qual el rei li encar­ regava l'administració i direcció de les obres del castell. Per a la construcció es comptà amb les rendes reials de Torroella i un impost sobre els bous d'Ullà i Albons. Tres anys després, el mateix Bernat de Llevià va rebre la custòdia del Castell.

Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar­ne la construcció, degut a la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d'Empúries. La pèrdua d'importància de la ca­ sa comtal emporitana va fer innecessari l'acabament de l'obra, encara que es coneix amb exacti­ tud la data d'interrupció. Les darreres notícies que es tenen del castell daten del 1413, i el relacionen amb la família Llevià. Ja dintre del segle XX, l'abandó havia conduït l'edifici a una situació de degradació preocupant.

El castells de Bellcaire i del Montgrí encara es miren desafiants, tots dos són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat a la corona, després d'ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud a la primera meitat del segle XIV. Extret de: Viquipèdia i tresortempler.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS Sant Antoni, el monestir del Mar Roig Em planto davant l’imponent portal tancat del monestir de Sant Antoni amb la impres­ sió d’haver retrocedit unes centúries en el temps. La muralla que separa el recinte del desert s’estira a banda i banda de les enor­ mes portes de fusta de l’entrada. Truco fins que es bada un portalet a la part baixa de la fulla esquerra.

El jove que m’obre em convida a passar a la porteria. L’habitació és una mena de cos de guàrdia auster amb tres lliteres, un fogonet de fuel sobre una calaixera estropellada, una petita taula amb la seva corresponent cadira i un telèfon verd. Als murs de la cambra hi ha grafits i creus ortodo­ xes gravades al guix, frases escrites en àrab, estampes i imatges de sants. Butros comença a par­ lar­me probablement en un copte vulgar, però veient la meva cara estupefacta prossegueix en l’àrab dialectal d’aquesta zona d’Egipte. Com que s’adona que segueixo sense capir res esbossa un somriure enorme, al qual corresponc amb un somriure igual de gran. De seguida es presenten a la porteria una colla de companys de Butros que treballen al monestir com assistents dels mon­ jos. Com bonament puc intento explicar­los que m’he dirigit al monestir per visitar­lo, que no sóc copte però sí que sóc cristià i que potser me’l podrien ensenyar. Gesticulo força per mirar que quedi clar, però no me’n surto. Deixo anar alguns mots en anglès però tampoc serveix de res. Amanim aquesta mena de disbauxa lingüística amb te calent, mossades de pa tendre i grans rialles. Quan a la fi comprenen perquè he anat a Sant Antoni, un dels nois telefona el majordom.

Les ordres del monjo són que un dels assistents m’acompanyi a l’interior del santuari.

L’Ibrahim és l’encarregat de guiar­me per les dependències del monestir. En arribar al capda­ munt d’un passeig que flanqueja un rengle de botigues on s’hi venen objectes religiosos pels pe­ legrins, em trobo encarat a una porta de fusta que obre una segona muralla. En traspassar­la s’entra pròpiament al recinte monacal. Al fons d’un desnivell, a mà esquerra, veig un hort amb uns quants cítrics. Vorejant aquest hort s’alça l’església més nova del convent, de no gaire interès per qui cerca els racons més antics d’un monestir fundat l’any 356 pels anacoretes segui­ dors de sant Antoni. Passo per corralons estrets, talment com els carrers d’un poble en miniatura.

Les cel·les dels monjos s’alcen a banda i banda del terra enllosat. Portals i finestres romanen closos amb batents de fusta. Al nucli del cos monacal, en la part més alta del convent, es dreça la fortificació on els monjos es refugiaven cada vegada que eren assaltats pels beduïns. El pitjor moment viscut per la comunitat va esdevenir­se l’any 1454, quan els servents van revoltar­se i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS saquejaren la totalitat del monestir. Conten les cròniques que una part dels valuosos manuscrits de la biblioteca van ser utilitzats pels insurrectes com a font d’energia per cuinar. Però malgrat els molts embats i espolis que ha sofert el centre religiós encara serva relíquies d’un valor artís­ tic i històric immesurable. A finals de la dècada de 1990 van posar­se al descobert uns frescos medievals que romanien amagats sota la pols i capes de greix i fum provinent dels ciris i llums d’oli. La recuperació de les pintures va dirigir­la Paolo i Laura Mora, experts en l’art de restau­ rar. Entre d’altres tasques, la parella italiana va tornar a la vida les magnífiques pintures a l’inte­ rior de la tomba de la reina Nefertari, a Luxor. L’Ibrahim em permet visitar alguna de les meravelles desvelades. El moment àlgid és quan passo el llindar de la més antiga i venerable de les cinc esglésies del convent. És un temple mig soterrat, petit i molt obscur. Està il·luminat per unes poques llànties d’oli que amb el cremar dels anys han ennegrit cortinatges i els murs folrats amb icones de Crist i la Verge, i les precioses imatges de sants, pintades sobre plafons de fusta.

Del sostre pengen ous d’estruç lligats amb cordes. L’ou és l’antic símbol egipci per significar l’esperança de vida al més enllà, un símbol que posteriorment els cristians van adoptar i conver­ tir en al·legoria de la resurrecció de Crist.

La comunitat del monestir la componen uns 115 monjos fidels a l’ortodòxia grega; alguns religio­ sos han vingut de llocs remots, com Irlanda i les illes occidentals d’Escòcia. Durant el temps que vaig ser passejant pel santuari només vaig topar­me amb dos dels monjos residents. Em va sor­ prendre que les ànimes que habiten aquell clos de pau fessin caminar els seus cossos tan de pressa.

El recés i l’oració els hauria de laxar l’ànima i el cos, als religiosos. Pel trànsit del món potser s’hi haurien d’esmunyir sense neguits.

Seria lamentable que el primer monestir cristià de tots els temps es promocionés com un indret turístic, com va suggerir el ministre de turisme egipci en unes declaracions sobre les restauraci­ ons que s’hi han dut a terme. Als monjos els suposaria importants ingressos, però en quatre dies s’esvaniria l’alè místic que de fa setze segles emana de les venerables pedres.

Extret de: jaumemestres.cat Viatges, pensaments (07/01/15)

Crist Pantocràtor o l’Apocalipsi, una de les superbes pintures medie­ vals revelades recentment al Mo­ nestir de Sant Antoni. Desert del Mar Roig. Egipte.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 49

Fotos: Jaume Pintó

Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA guieu­nos cap al Cel.

2018

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 602 ­ Octubre 2018 ­ Pàg. 50