604 - Desembre 2018

Núm. 604 ­ Desembre de 2018

COL·LABORACIONS

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Francisco Rizi (1668) Museu del Prado

Per un bon Nadal, cada ovella al seu corral!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Parròquia de Vacarisses 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Llengua catalana 24 Indrets de Vacarisses 27 Col·laboracions 29

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo ­ Font: www.turismoyfotos.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Justícia?

No calia el missatge d'Ignacio Cosidó per constatar que tant el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com el Tribunal Suprem estan controlats pel PP i el PSOE. La justícia espanyola és només espanyola, això està clar com a mínim des de 1939. El que crida l'atenció són les circumstàncies del missatge. És a dir, que un escàndol que adquiriria les màximes dimensions a qualsevol democràcia occidental sigui enviat, J.Palou frívolament, a un grup de whatsapp on hi ha un centenar i mig de persones demostra la quotidianitat de la corrupció política en un àmbit essencial com és la impartició de la justícia. No només això, el portaveu del PP al Senat presumeix dels tentacles del PP i tranquil·litza els senadors, als que pressuposa del tot interessats en el con­ trol de jutges i magistrats per part del seu partit.

Però això no és tot. Una vegada conegut el missatge, el PP ha menystingut la polè­ mica dient que es tracta d'un error d'interpretació ­insultant la intel·ligència dels ciu­ tadans majors de set anys­ i el PSOE, que participa de la festa en la mateixa mesura que el PP, ha ignorat olímpicament l'escàndol. A Ciutadans s'han fet els ofesos evi­ tant, escrupolosament, demanar la dimissió de ningú i assegurant que la independèn­ cia del Tribunal Suprem està assegurada ­aquí ja els majors de set anys estan bufant un espantavelles­ i que el que els caigui als independentistes estarà la mar de bé. Po­ demos ha fet que els nens d'abans facin sonar, alhora, unes maraques quan diuen no sé què del bipartidisme mentre, en paral·lel, s'asseguren una cadira al CGPJ.

El resultat és que el què havien de saber només 146 senadors del PP ara ha arribat milions de ciutadans. I què? La molta desvergonya es manté intacta gràcies a moltís­ sima més desvergonya.

Salvador Cot (19/11/18) ­ elmon.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l'any 27 B

Mc 10, 2­12

La Bíblia diu: “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”.

L’home necessita relacionar­se amb algú, d’igual a igual. És una sorpresa joiosa tro­ bar­se amb qui compartir la vida: estimar i sentir­se estimat.

Totes les parelles han viscut la sensació de viure l’un per l’altre. Han compartit pe­ nes i alegries. Però, n’hi ha que, per diverses raons, han fracassat. S’han distanciat i han deixat d’estimar­se.

Quan una parella ja no s’estima què en queda del matrimoni? Només uns papers...

Una cosa és l’ideal que la Bíblia proposa: que no es trenqui mai l’atracció. I si es trenca?

Tant de bo! que l’amor no s’apagués mai. I si s’apaga? És difícil parlar d’aquest te­ ma. Hi ha situacions dramàtiques. No tothom és capaç d’enfrontar­les heroicament.

La fe pot ajudar. Per a molts, una nova oportunitat és la clau...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM M’esquitllo parlant de l’amor. L’amor és un enigma. Qui vulgui entendre què és l’a­ mor, serà sempre un alumne. Fer­se témer no costa gens; fer­se estimar ja costa més.

L’amor és l’única cosa que augmenta quan la compartim.

No n’hi ha prou d’estimar les persones; cal que s’adonin que són estimades. L’amor és un remei que cura totes les marfugues. I un pensament caçat al vol: “Estima’m quan menys ho mereixo: és quan més ho necessito”.

Sebastià Codina i Padrós

Maria Carme Roca i Costa Barcelona, 21 de novembre de 1955

Escriptora, Historiadora i Filòloga

Des de l'any 1997 es dedica professionalment a l'escriptura. D'ençà d'aleshores ha publicat més d'una quarantena de llibres, molts dels quals adreçats al públic infantil i juvenil. Per la seva trajectòria ha rebut diversos premis com el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica per "Intrigues de palau" (2006), el Barcanova de literatura infantil i juvenil per "Akanuu, l'arquer persa" (2005) o el Lola Anglada de contes per a infants pel recull "On s'amaga la por" (2002). Recentment, ha guanyat el 51è Premi Prudenci Bertrana amb la seva obra "El Far".

A banda d'escriure, forma part del programa "Itineraris de lectura" de la ILC. És membre del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT) com a representant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i també jurat de premis literaris com el Néstor Lujan de novel·la històrica o el Ciutat de Badalona de narrativa juvenil. Col·labora regularment amb la revista educativa Escola Catalana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Canelons farcits de brandada de bacallà Ingredients:

Quatre fulles de pasta fil·lo.

1 ceba de Figueres.

1 pebrot vermell.

1 pebrot verd.

1 albergínia.

1 carbassó.

3 tomàquets madurs.

Per la brandada: 1/2 l d’oli d’oliva i 1/2 l de gira­sol.

3 grans d’all.

400 g de bacallà.

100 ml de llet. pebre blanc i sal.

Amb les fulles de pasta fil·lo, feu uns tubs amb l’ajuda d’un motlle d’acer i poseu­los al forn fins que siguin cuits i cruixents. Reserveu­los a part.

Per fer la brandada: Poseu els olis al foc, amb els alls i la cirereta, fins que estiguin daurats, i deixeu­ho refredar. Coeu­hi el bacallà i deixeu­ho refredar. Passeu el bacallà, els alls i una part de la llet pel triturador fins que quedi tot ben fi. Afegiu­hi l'oli a poc a poc perquè es vagi mun­ tant. Rectifiqueu­ho de sal i pebre blanc. Reserveu­ho a part.

Piqueu les verdures ben fines. Sofregiu la ceba i el pebrot amb un raig d’oli i, un cop rossejats, afegiu­hi el carbassó i l’albergínia. Quan siguin cuits, poseu­hi el tomàquet ben picat, deixeu que redueixi tot plegat, rectifiqueu­ho de sal i pebre i reserveu­ho en fred. Farciu els moltlles de pas­ ta fil·lo que heu fet primer amb la brandada i poseu­los al forn durant cinc minuts aproximada­ ment a 200 ºC. Serviu­ho al plat amb una cullerada de samfaina freda per sobre. Ho podeu acompanyar també amb una mica d'amanida

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Tradicions de Nadal: El raïm de les campanades

La tradició d'acompanyar les dotze campanades de raïm a la nit de Cap d'Any és un costum propi que compartim amb poques cultures. La teoria més estesa sobre l'origen de la tradició diu que possiblement va néixer de la mà d'uns agricultors de Múrcia i Alacant. Sembla que aquests tenien un excedent en la collita de raïm i van pensar a posar de moda el consum dels 12 grans de raïm al ritme de les campanades.

Aquesta tradició té origen a principis del segle XX, concretament l'any 1909. Els vi­ ticultors van idear una estratègia per donar sortida als raïms produïts a les vinyes creant aquest hàbit que s'ha anat estenent al llarg dels anys.

Aquesta tradició, tan pròpia de la nostra cultura, també es va traslladar a països com Mèxic, Argentina o Xile, entre altres. En el cas dels argentins, però, es diu que solen menjar panses en lloc de raïm fresc d'acord amb el que tenen més a mà al mercat en aquesta època de l'any.

Superstició inclosa Aquest costum de menjar dotze grans de raïm durant les campanades també va acompanyat d'una superstició que diu que menjar raïm fora de l'època de la vere­ ma podia portar bona sort, prosperitat, salut i abundància. Per molts era clar: si volies tenir sort l'any vinent, havies de menjar els grans d'aquesta fruita durant les campanades.

La tradició diu que s'han de menjar un total de dotze grans, un per a cada campana­ da. Tot i això, també es podria interpretar la tradició d'aquest nombre per aportar sort a cada un dels dotze mesos de l'any.

Extret de: totmataro.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Som germans de tothom i treballem per la pau.

Baden Powell

Les guerres existiran mentre el color de la pell sigui més important que el dels ulls.

Bob Dylan

Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos, però no hem après l’art de viure junts com a germans.

Martin Luther King

Hem vingut a aquest món com a germans; caminem, doncs, donant­nos la mà i un da­ vant de l’altre.

William Shakespeare Totes les persones somriuen en la mateixa llengua.

Anònim

Per a conèixer a la gent, s’ha d’anar a casa seva.

Goethe

Amb el puny tancat no es pot intercanviar una encai­ xada de mans.

Indira Gandhi

La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure.

Mark Twain

L’home val perquè és home, no perquè sigui jueu, catòlic, protestant, alemany o italià.

Georg W.F. Hegel

En el fons, són les relacions amb les persones allò que dóna valor a la vida.

Guillermo Von Humboldt

La Terra no ens l’han deixat d’herència els nostres pares, sinó que és un préstec que ens han fet els nostres fills.

Cap indi Seattle Doblega un arc fins al seu límit i desitjaràs haver­te aturat a temps.

Tao Te Ki Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS REFRANYS DEL MES DE DESEMBRE El desembre és el dotzè mes de l'any en el calendari gregorià i té 31 dies. El nom li ve del fet d'haver es­ tat el desè (llatí decem = deu) mes del primer calendari romà, abans de la reforma de Numa Pompili.

Al desembre i al gener, busca un bon recer.

Calor pel desembre, calor pel gener, fort fred al febrer.

Al desembre val més el pa dur que el tendre.

Amor de gendre, sol de desembre.

Darrere el desembre nuvolós, ve el gener polsós.

Anar a dormir d'hora i llevar­se de matí, tan bo és al desembre com a l'abril.

Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit.

Boira al desembre, pluja o llevant.

Desembre amb tronada, senyal de bona anyada.

Boira de Nadal, a fi del desembre, duu el garbí al ventre.

Desembre arribat, posa't set capes d'un plegat.

Boira pel desembre, pluja o sol.

Desembre ben fred, bon any i bon esplet.

Boires de desembre, la neu no és de tembre.

Desembre boirada, pluja o solellada.

Boires pel desembre, ni pluges ni neus són de tembre.

Desembre ditxós, que ens porta l'alegria de Nostre Senyor.

Bon temps pel setembre, millor pel desembre.

Desembre finat, any acabat.

Cada cosa al seu temps, com la neu el mes de desembre.

Desembre i gener calents, febrer dolent.

Extret de: hortdelnavarro.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

La nit de Nadal Quina nit la nit d'avui!

Quin encís, quines sentors!

Tot floreix i tot s'enjoia perquè tot són resplendors.

Davallant de les estrelles dolçament cau la cançó; la que ens diu les marevelles

Nit transparent

que ha nascut Déu Infantó.

Que la llum va per la terra i és la nit més principal.

Per la plana i per la serra

Vine, oh nit transparent i amb la teva companyia, desvetlla'm el pensament que al cor de la nit dormia.

avui no es coneix el mal, i a tots els cor s'hi aferra el misteri de Nadal.

Joan Sisamón Borràs

Oh quin goig, anima meva, que voles a un cel més alt perquè et fa pura i solleva l'eterna llum de Nadal!

Retorna altre cop al món on no hi ha nit ni tenebra i humilia el cor i el fron en la lliçó del pessebre, que els àngels, en vol distant, exulten en llurs cantades i amb un cop d'ala vibrant omplen cims i fondalades d'al·leluies triomfals... i m'aviven la memòria, l'amor, la pau i la glòria d'aquest ressò dels Nadals.

Domènec Juncadella

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 10

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES ESTAVA SOL I EM VÀREU ACOMPANYAR “Estava sol i em vàreu acompanyar” Vet­ho aquí. Aquestes paraules ens ressonen amb força cada dia al grup que hem iniciat l’experiència de DINAR AMB COMPANYIA. No es tracta de cap de les obres de misericòrdia que va enumerar Jesús però tanmateix està en la mateixa línia.

Quants avis i àvies dinen sols cada dia a Vacarisses? No ho sabem. Quants avis i àvies no poden parlar gaire amb la gent perquè són pocs els qui s’atansen a casa seva? No ho sabem... i podríem anar continuant. En definitiva, quants avis i àvies viuen sols a Vacarisses i experimenten sense haver­ho buscat la duresa de la soledat?

La Parròquia i Càritas Vacarisses, ben vives, per cert! Amb l’intent de pal·liar la sole­ dat dels nostres avis i àvies, han iniciat el servei de DINAR EN COMPANYIA. Els di­ marts i els dijous, des de la una fins a les quatre, són els dies que s’ofereix aquest servei. Ho fem al Casal de la Gent Gran. L’Ajuntament i la mateixa institució del Ca­ sal, s’han ofert generosament a tirar endavant aquesta experiència.

Avi, àvia, el fet de venir a dinar amb nosaltres no et declara un pobre que necessita ca­ ritat! Per a la salut en general, a tots ens va molt bé, dinar i compartir les experiències amb els altres.

Si podem tirar endavant el projecte és gràcies a un nombrós grup de voluntàries que, sacrificant hores seves, s’han brindat a tirar endavant el projecte. Sense elles el DI­ NAR AMB COMPANYIA no es podria fer!

S’ha de pagar? Es demana la voluntat, simplement. De moment ens en sortim sense enganxar­nos els dits. Que n’és d’admirable la generositat de la gent senzilla!

No cal dir que us esperem amb els braços ben oberts.

Josep Morros i Castelltort Rector

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Accident mortal a la línia R4 entre Vacarisses­Estació i Torreblanca Dani Ramírez Cadevall

Com a Vacarissà de petit (ara no hi visc, sí tota la meva família) m'agradaria reflexionar sobre el que ha passat amb la línia de tren Renfe a prop de Torreblanca, des del punt de vista tècnic i ge­ ològic. De petit, amb l'avi, ja anàvem a la Font de l'Orpina a buscar canyes per fer les tomaque­ res. Vivíem a 1.5 km d'allà. O a buscar aigua a la font.

Segons les meves percepcions, puc afirmar que: 1) El terreny geològicament és molt complicat en aquest punt de la serralada prelitoral cen­ tral. Per evitar els turons de 600 metres del voltant com Coll Cardús o el Turó d'en Ros, aquest punt proper a la Riera de Sant Jaume i riera de Sant Pere.

2) No hi va haver esllavissada de terres: va ser la caiguda d'un revestiment força antic de pe­ dra del talús vertical de la trinxera (força alta en aquest punt). I va caure sobre la via de matinada. Sembla que el drenatge o punts de sortida d'aigua eren inexistents. Les roques utilitzades són calcàries blanques, les típiques de la zona de la Pedrera d'Olesa, que sempre han abastit la construcció de murs a les cases de Vacarisses o a les infraestructures.

3) L'errada principal, un cop caigué el talús­mur de revestiment, és que com a protocol no es faci passar una locomotora exploradora abans de començar el servei ferroviari. Cosa que es fa a altres línies, a les d'alta velocitat o a la del Garraf­Vilanova­Castelldefels, cada dia cap a quarts de sis de la matinada.

4) Zona complexa de terreny i clima i pas "obligat" alhora de fer passar les vies de comunica­ ció entre el Vallès Occidental i el Bages. Com passa amb la C­17 entre La Garriga i El Fi­ gueró­Tona al Vallès Oriental­Osona. Just per aquí hi passa, per ordre d'antiguitat: la carretera d'Olesa (abans camí de carro), la via del tren Renfe (1891), l'autovia de la Bauma, ara C­58 (1978) i l'autopista Terrassa­Manresa C­16 E­9 (1986­88). Just aquí és un lloc de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT boira baixa (uns 55 dies a l'any), de glaçades (uns 40 dies a l'any) i on més hi neva i hi queda la neu (cota 320 a 340 m en aquest tram.

5) El DETONANT de la fatalitat van ser les pluges de dijous passat dia 15, 100,2 litres/m2 aquí i 95 litres/m2 a Coll Cardús. Més quan des de setembre s'han acumulat 350 litres/m2 i en el que portem d'any, més de 1000 litres/m2. (Precipitació anual mitjana, uns 655 li­ tres/m2). El terreny, ja de per si inestable, ha quedat molt estovat.

Anem a pams.

GEOLOGIA: Els plecs d'estrats sedimentaris en aquesta zona és realment complex. Ho estu­ dià el geòleg terrassenc Jacint Elias de finals del segle XIX. I el geòleg doctor Ubach ho ex­ plicà en un curset del C.E.T., allà el terreny és arrugat, amanyagat i retorçat entre Can Corbera de Viladecavalls i Can Torrella de Vacarisses especialment. Margues, gresos, lutites i "arenisques" /conglomerats (pudingues) de Paleocè­ Eocè, de color vermelles (d'aquí que els d'Olesa antigament ens deien els Potes Roges als de Vacarisses, pel color rogenc de les potes dels cavalls al passar per Vacarisses) amb estries de calcari del període Muschelkalk.

El terreny es percep rebregat com a pocs llocs a Catalunya des de la visió de l'ermita de Sant Pere Sacama, on us recomano l'excursió genial i d'interès pel romànic i la veta de ro­ ques única a la zona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT A l’ermita de Sant Pere Sacama, es troba el contacte discordant entre els materials paleozoics (els quals pertanyen molt probablement a l´Ordovicià i al Silurià) i els nivells inferiors meso­ zoics (els quals pertanyen al Triàsic Inferior; és a dir al Buntsandsteim). En aquest indret, els conglomerats basalts del Buntsandsteim apareixen en situació vertical. Donada la seva resistèn­ cia a l’erosió destaquen sobre els materials circumdants, produint la formació d´hogbacks o d’espases. Precisament, sobre una d’aquestes espases és on es troba situada i enlairada l’ermita de Sant Pere Sacama.

ZONA DE L’ACCIDENT: talús vermellós, de terreny esmicolat just sota la Masia de l'Orpina. A la base del Cingle de Vacarisses n'està ple i de petit en dèiem "patinadors", pendents relliscosos on hi jugàvem. S'observa a la foto el mur caigut (jo de petit ja els veia, per tant més de 40 o 50 anys segur que tenen aquests murs –o 80– que ja es veu que es van fer artesanalment, no pas com ara que posen formigó o blocs de rocalla amb malla).

Les darreres actuacions, crec de 2007 per part d'Adif, van reforçar malles i murs de rocalla per donar més seguretat i velocitat al tram. En efecte, les malles s'hi veuen perfectament i no van poder contenir les 450 tones de pedrots precipitats. Per tant, amb una actuació moderna no es van resoldre les possibles carències d'un mur antic, que sembla ferm, però que no pot contenir la pressió d'aiguats tant continuats (a la zona no hi plovia tant des de 1996, 2002, 1962 i 1971).

Afegir com a usuari (abans, ara poc, però sí familiars) de l'estació de Torreblanca­Vacarisses, la qual queda a uns 400 metres més a l'est del punt de l'accident, que el lloc és inhòspit, fosc a les nits, amb una riera just al baixador que fa rierades a vegades perilloses amb un fangar impressio­ nant, de fa anys no hi ha guixeta de tickets... Si no passa el revisor, encara ara, no pagues ni pots validar el ticket.. Sí, sí, ara, 2018!

Publicat a Facebook el 23/11/2018 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Presentació del llibre El passat dia 10 de novembre, a la sala dels cups de l'edifici "El Castell", es va fer la presentació del llibre "Vacarisses, un poble amb dues estacions de ferrocarril".

L'Eduard Martínez, el seu autor, ha tingut la traça de combinar detalls tècnics d'aquestes instal·lacions i la seva història material amb les vivències humanes que van comportar i els moviments demogrà­ fics que s'hi van produir.

D'esquerra a dreta: Pere Casas, Regidor de Cul­ tura. Toni Masana, Alcalde. Pilar Garcia, Direc­ tora del Museu del Ferrocarril de Catalunya.

Eduard Martínez, autor del llibre.

L'autor, dedicant el llibre als seus amics i lectors.

"Veure la sala dels Cups tan plena va provocar en mi una barreja de sentiments plens d’agraïment a totes i a tots vosaltres que vau voler acompanyar­me en aquest moment tan especial per mi".

Eduard

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Es va celebrar el dissabte 24 a l’Església parroquial de Sant Pere de Vacarisses. El concert va consistir en la interpretació de la Missa polifònica i amb orquestra en llaor de Sant Pere, com­ posta per Francesc Torras, amb totes les seves peces: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Hosanna, Benedictus i Agnus Dei. En aquesta ocasió, el concert va ser un festival de polifonia, ja que va contar amb la participació dels quatre cors que té l’Escola Municipal de Música de Vacarisses (EMMV) i la del Cor de Va­ carisses, és a dir, prop de cent cantaires de totes les edats; i amb set músics professionals (la ma­ joria d’ells professors de l’EMMV) que van complementar les harmonioses veus de les corals, tots ells dirigits per la professora de la EMMV Anna Gonzàlez Alabalà. I és que, a més, aquest any celebrem al mateix temps el 10è aniversari de la EMMV i el 25è del Cor de Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Fotos: Carles Canongia, Pere Casas i Josep Graells

Santa Cecília és una de les santes més conegudes i venerades al llarg de tota la història cristiana.

Escultura en marbre d'Stéfano Maderno (1576­1636) Església de Santa Cecília (Roma).

Universalment reconeguda com a patrona de la música, va ser una dona de família noble, que va viure en el segle II, i que va morir màrtir en un any indeterminat a ca­ vall entre els segles II i el III. Però no va ser fins a l’any 1594, en el que el Papa Gregori XIII la va anomenar patrona del músics, dient que havia “demostrat una ir­ resistible atracció vers els melodiosos acords dels instruments”. Així va ser com el seu nom és símbol de la música.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 17

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

La boira d’antes La boira ens venia a veure per la finestra del menjador, com una velleta enfurrunyada amb els cabells molt llargs i blancs, i ens rebia amb els braços oberts quan sortíem al carrer. La boira era fidel com una mala amiga. Sempre tornava a trucar la porta, encara que no la volguessis veure mai més. Si no li feies cas, s’esperava a la vorera fent­te saber que no marxaria tan fàcilment.

Ben empolainada, de vegades vestia de fum, altres, d’aigua i moltes, de glaç. Aconseguia mullar­ nos i gelar­nos el nas i els genolls que quedaven al descobert entre els mitjons llargs amb una borla blanca i les faldilles del col·legi.

Alguns matins es despertava tard i el tímid sol del gener sortia una estona aprofitant que la dor­ milega encara estava flotant pel riu. Però aviat se n’adonava i cobria els carrers com si tingués una obligació ineludible, com una treballadora que havia de complir amb el seu deure. Si havia estat matinera, alguns migdies es desfeia i deixava entreveure el sol solet. Altres cops es queda­ va tota la tarda amb nosaltres fins que, al cor de la nit, permetia que els llums del carrer brilles­ sin esquelètics fins abans d’apagar­se. La boira només es podia comparar amb la boira, per molt que em diguessin que era com estar dins les bromes. Les bromes eren espesses i semblaven de cotó. Si ets dins la boira, estàs emboirat. Bromes apart.

Era encara més perseverant i tossuda a la ciutat. Les voreres del davant desapareixien i els arbres del carrer s’amagaven. Però això no ens feia pas menys feliços. Tots compartíem aquella atmos­ fera tèrbola mentre jugàvem al carrer, anàvem a comprar o tornàvem caminant cap a casa. Hi ha­ via boira per a tots, fred per compartir i bufandes per a totes les boques i nassos. On era el problema? La boira era sinònim de fred, no d’ensopiment. Igual que l’estiu era sinònim de calor, i no de deures del col·legi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS La nostra boira tenia sempre nom i cognom: la boira gebradora, la boira pixanera, la boira baixa, la boira alta, boira prima, boira gelada, boira fumejant, boira matinera, boira es­ quinçada, boira fina, boira espessa. No era pas lletja, la nostra boira. De vegades ens deixa­ va veure les teulades de les cases baixes i els caps de les faroles de la vorera. De vegades s’ajuntava sense deixar­te veure qui venia pel carrer. De vegades t’embolicava mentre cami­ naves sense fer soroll.

La boira feia que tot anés més a poc a poc. Era amiga del silenci. I de la calma. Abraçava les co­ pes dels arbres i no volia vent ni pluja. La boira també era amiga de la terra, de les llambordes i de l’herba. Les pintava de gris i de fum, glaçant els nostres peus i les potes dels gossos. La boira ens estimava i no ens deixava veure què hi havia més enllà, com un escut protector. Segrestat en el seu si, acabaves creient que no feia cap falta voler mirar més lluny. La boira s’ho guardava tot i ho feia aparèixer de sobte però lentament, com els artistes d’una sala de festes. Primer una veu, després una silueta, després una persona real. Ara un motor, després un llum, de sobte un cotxe.

Un gegant, un esquelet, un arbre glaçat. Un lladruc, un lladruc, un lladruc.

Només allunyada de les terres i del temps de la boira, em veig capaç d’evocar­la i dibuixar­la sense rancúnia ni falsa comprensió. Sense maleir­la ni lloar­la. Quan estàs dins un núvol (fora de Lleida no es fan bromes), és difícil endevinar què t’està privant, és fàcil pensar que el món és així arreu, que l’hivern és just i que glaça totes les cares, les mans i els cabells.

Fins que un dia vaig descobrir que més enllà de la Panadella, l’hivern deixava els núvols bromistes dalt del cel, que és on els tocava ser, i permetia que, durant força dies, el cel lluís blau i serè.

I m’hi vaig quedar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

Münster (Westfàlia), 24 d’octubre de 1648. Les potències europees participants en el con­ flicte dels Trenta Anys (1618­1648), que algunes fonts consideren la veritable primera guerra mundial, signaven la fi de les hostilitats. La Pau de Westfàlia no tan sols certificava la fi del li­ deratge hispànic en el context continental, sinó que també marcaria la fi definitiva de la primacia que el món llatí havia exercit des de l’inici de la història. Westfàlia seria la tomba de la ideologia de l’imperi catòlic i el panteó del poder pontifical.

S’imposava, definitivament, la raó d’estat que, entre altres coses, atorgava a cada entitat política la llibertat de dictar en matèria de religió. I, si bé es cert que Westfàlia consagraria el nou lideratge francès (una potència catòlica), també ho és que marcaria l’eclosió de les potències atlàntiques i protestants, i consagraria el dret a existir dels petits estats europeus permanentment amenaçats per la ideologia imperial i l’estratègia pontifical. Westfàlia seria, principalment, el triomf d’Anglaterra, dels Països Baixos i de la Confederació Helvètica.

Mentre les cancelleries de mitja Europa signaven la pau a Münster, Catalunya continuava im­ mersa en la Guerra dels Segadors (1640­1652), que en aquell punt del camí s’havia transfor­ mat en un conflicte entre la monarquia hispànica i la francesa pel control del Principat. Ho prova el fet que aquella guerra s’acabaria el 1659, set anys després del conflicte dels Segadors i nou anys més enllà de Westfàlia. I ho ratifiquen les humiliants condicions que la cancelleria de Lluís XIV va imposar a la de Felip IV a canvi d’una pau que a Madrid necessitaven com l’aire que respiraven.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS El desenvolupament de la negociació del Tractat dels Pirineus va estar sempre condicionat pel resultat de la Pau de Westfalia. A l’illa dels Faisans, el rei hispànic Felip IV convertiria les Constitucions de Catalunya en paper higiènic i cediria al monarca francès Lluís XIV el domini sobre els comtats catalans del Rosselló i la Cerdanya. En aquest cas, l’ús de la preposició sobre està més justificat que mai: en virtut d’aquell tractat, els comtats catalans nord­pirinencs passa­ rien directament al patrimoni reial dels Borbons de Versalles.

Després de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640­1652), el Prin­ cipat va passar de nou a formar part de l’edifici polític hispànic. Però la relació entre les classes dominants catalanes durant la guerra —les elits mercantils de Barcelona— i les oli­ garquies cortesanes de Madrid esta­ va tan contaminada pel conflicte i, fins i tot, per la crisi precedent que havia provocat la revolució i la guerra que aquella reincorporació El Tractat dels Pirineus / Musée de Tessé (Le Mans) no seria precisament el retorn del fill pròdig. Les classes dirigents catalanes van acceptar la situació mastegant vidres. I a Madrid es va manifestar amb força l’arrelada cultura punitiva.

Aquelles cartes que el rei Lluís XIV i els seus ministres plenipotenciaris Richelieu i Mazzarino enviaven a la Generalitat a l’inici del conflicte (1641­1644), en què afalagaven els catalans, la seva història i les seves Constitucions, havien quedat recloses en el calaix de la història. Dotze anys de guerra és prou temps perquè la vida doni molts tombs, i catalans i francesos havien pas­ sat d’un idil·li polític (enrojola llegir la correspondència epistolar entre Sant Jaume i Versalles) a un odi mutu visceral. Uns i altres s’acabarien tractant oficialment de traïdors i miserables.

Amb aquests elements resulta fàcil entendre per què les elits mercantils catalanes, que després de la guerra havien estat desplaçades del poder, van canviar radicalment d’objectiu. França els havia caigut als peus. Cal dir que, després de la Guerra dels Segadors i de la Pau dels Pirineus, de motius no els en faltaven. I en canvi els Països Baixos s’havien convertit en model i objecte d’admiració. “Catalunya, l’Holanda de la Mediterrània” és una idea que neix i creix en aquelles dècades immediatament posteriors (1660­1700) a la Guerra dels Segadors.

En la fabricació d’aquell ideari hi va tenir molta importància la història dels germans de Witt.

En aquelles dècades centrals i finals de la centúria del 1600, quan els Països Baixos trepitjaven Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS amb força l’accelerador econòmic, Johan i Cornelius de Witt simbolitzaven el triomf de les clas­ ses mercantils. Fills i nets de comerciants plebeus, no tan sols havien culminat l’ascens de les classes mercantils de la República de les Set Províncies Unides, sinó que havien arraconat els stadhouder (els comandants militars amb vocació d’esdevenir reis que els disputaven el poder).

L’economista i historiador Narcís Feliu de la Penya (1646­1712), la figura intel·lectual més des­ tacada de la postguerra dels Segadors i coautor, amb Martí Piles, del Fénix de Cataluña, va retra­ tar amb precisió científica aquella ambició: convertir Catalunya en l’Holanda de la Mediterrània. És Feliu de la Penya qui no tan sols detalla la força demogràfica i econòmica del Principat —la recuperació, si més no a batzegades, de la qual parlen els historiadors—, sinó que assenyala clarament el model —el nou model— a seguir: la república neerlandesa.

Mapa de Catalunya (1674) Biblioteca Nacional de França

Feliu de la Penya explica que el Principat havia superat el procés de transformació econòmica que l’havia portat d’un paisatge medieval a un escenari modern: diversitat de conreus i diversitat de producció indus­ trial. Amb l’afegit que els nous conreus, que, a diferència del que passava a Caste­ lla, guanyaven terreny als conreus tradicio­ nals (el blat cedia terreny a la vinya), estimulaven un sector de la indústria: Reus devia la categoria de segona plaça industri­ al del Principat a la destil·lació d’alcohols.

Segons Feliu de la Penya, el teixit industrial existent —metal·lúrgic (fabricació d’estris agrí­ coles i d’armes), naval, tèxtil i de destil·lació d’alcohol— dibuixava clarament un esquema, una estructura econòmica, amb un gran potencial exportador. Els mercats tradicionals italians (Nàpols, Sardenya, Sicília i Malta) s’havien perdut en el decurs de la Guerra dels Segadors (1640­1652) i el comerç català, que havia estat implantat tradicionalment durant segles en aquells territoris, havia estat substituït —o, més ben dit, suplantat— pel francès. Calia, doncs, buscar nous mercats i crear canals estables d’exportació.

Feliu de la Penya tenia un mal concepte d’allò que contemporàniament anomenem economia no productiva. En el seu Fénix destacava l’existència d’una gran quantitat de mà d’obra potencial (Catalunya ratllava els 500.000 habitants), però maleïa la pervivència de població dedicada a no produir: des dels pidolaires fins als religiosos, passant pels militars i els rendistes. Probablement, l’axioma pervers, tan arrelat en la cultura social catalana, que associa capacitat de treball amb qualitat moral neix i es desenvolupa en aquell paisatge econòmic.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS Però aquell procés de transformació, que meravellava Feliu de la Penya i que inspirava l’ambició catalana, no s’havia desenvolupat sense tensions. Les fonts documentals revelen que els indus­ trials catalans havien desviat una part molt important de la producció fora del control dels gre­ mis. Les cases de pagès, que abans de la Guerra dels Segadors dedicaven les llargues jornades d’inactivitat d’hivern a cardar llana o teixir flassades, s’havien convertit en obradors tèxtils ru­ rals. S’havia aconseguit abaratir costos i facilitar l’exportació, però també reduir la qualitat i generar atur urbà.

Feliu de la Penya no era, en aquest sentit, un entusiasta de la desregulació del mercat. I molt pro­ bablement liderava un corrent d’opinió que no era partidari d’aquestes pràctiques. La prova més evident seria la seva proposta de creació d’una companyia de comerç que hauria de canalitzar i reunir capitals particulars —una altra vegada el model neerlandès— amb vistes a finançar grans empreses. Reveladorament, el seu projecte, la Companyia de la Santa Creu, havia de ser contro­ lada i dirigida per les institucions de govern catalanes. La Companyia de la Santa Creu no passa­ ria de projecte. Però la ideologia neerlandesa no es desinflaria. Ben al contrari, prendria cada cop més velocitat. L’any 1697 un grup d’inversors privats posava la primera pedra del nou port de Barcelona. I l’any 1709, en plena Guerra de Successió hispànica, un altre Feliu de la Penya que no tenia cap parentiu amb el primer, recolliria una part del testimoni i crearia la Companyia No­ va de Gibraltar, la primera gran iniciativa catalana de reunió de capitals.

La ideologia “Catalunya, l’Holanda de la Mediterrània” no tan sols explica un projecte de trans­ formació econòmica i social, ni tampoc, només, una ambició, sinó que també explica i justifica la posició catalana en el posterior conflicte de Successió hispànic (1705­1714): el Tractat de Gè­ nova (1705) signat amb Anglaterra i la declaració de resistència a ultrança (1713) contra l’ali­ ança borbònica francohispànica no van ser tan sols, o bàsicament, actes de patriotisme. Van ser, també, actes de defensa del teixit econòmic català i d’una ambició de país.

Vista de Barcelona (1697) / Biblioteca Nacional de França Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 23

LLENGUA CATALANA

La història del català a l’escola, un reflex de la història del país

La història de la presència del català a la nostra escola és, sens dubte, un reflex clar de la història política i social que han viscut els territoris de parla catalana. En aquest sentit, la pèrdua de poder polític de l’antiga Corona catalanoaragonesa (segles XV i XVI) i la posterior dependència, cada cop més accentuada, a una corona espanyola identificada amb Castella, va comportar pràcticament des del primer moment l’existència d’escoles en llengua castellana per a les elits del país: Sant Pau de València (1544), Monti­sion (1561) i Sant Martí (1630) de Mallorca, Sant Miquel (1588) de l’Alguer (la ciutat catala­ na de Sardenya), Sant Llorenç (1601) de Perpinyà, i Betlem (1545) i Cordelles (1636) de Barcelona, centres regentats pels jesuïtes, es convertiren en nuclis de castellanització. De fet, quan una part de Catalunya passa a la monarquia francesa arran del Tractat dels Pi­ rineus (1659), els jesuïtes, que s’encarregaven de l’ensenyament secundari, formaran els nois de la burgesia i de la noblesa nord­catalana en francès. L’objectiu, com recordava el 1914 el pare Philippe Torreilles a "La diffusion du français à Perpignan après l’annexion (1660­1700)", era clar: ensenyar a pensar, a parlar i a decidir en francès…

Sigui com sigui, però, la llengua de la immensa majoria de la població continuà sent úni­ cament el català, com ho demostren tots els escrits de l’època i el fet que la doctrina al conjunt del país es continuà ensenyant en la nostra llengua.

Durant els segles XVIII i XIX, Europa es transforma i els grans estats es comencen a de­ finir. És en aquest context en què neix la institució escolar, tal com, més o menys, l’ente­ nen actualment. En no disposar d’Estat, els catalans veuen com la seva llengua és separada del tot de la vida escolar (a favor del castellà, del francès i de l’italià, llengües que esdevindran de referència en els seus respectius estats).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 24

LLENGUA CATALANA Malgrat que les repetides prohibicions de la llengua i els càstigs que s’hi imposaven per usar­la (arreu del territori) són una demostració fefaent que la llengua continuava viva, d’una manera o d’una altra, a l’escola, és evident que el procés d’espanyolització, de francesització o d’italianització de la nostra població, si més no, en els àmbits formals, avançava paulatinament a mesura que disminuïa la població no escolaritzada.

Paral·lelament, però, algunes veus reclamen l’ensenyament en la llengua del país. Fins i tot, al final del segle XIX, es crea la primera escola catalana moderna, el Col·legi Sant Jordi, fundada pel mestre i pedagog Francesc Flos i Calcat.

Durant el segle xx, cada cop que Catalunya ha recuperat part del seu poder polític s’ha recuperat, també en part, l’escola en la nostra llengua. En aquest sentit, cal recordar la feina de la Mancomunitat de Catalunya (la unió de les quatre diputacions del Principat) entre 1914 i 1923: formació de mestres en llengua, història, geografia i cultura catala­ nes; creació de càtedres de llengua catalana a les escoles estatals... I, evidentment, cal recordar la feina que va fer la Generalitat republicana (1931­1939): creació d’una xarxa d’escoles en les quals el català era llengua vehicular; formació de mestres; publicació de materials... Ambdues experiències van acabar quan els militars espanyols es van re­ voltar i van instaurar règims dictatorials basats en una concepció espanyolista de l’Es­ tat: Primo de Rivera (1923­1930) i Francisco Franco (1936­1975).

Tot i que la segona d’aquestes dictadures va significar un dels períodes més durs i llargs de repressió de la llengua catalana i, per tant, de l’escola en català, i malgrat imposici­ ons, repressions i, sobretot, el gran canvi sociolingüístic que es produí a les terres cata­ lanes a causa de l’allau migratori, sense precedents, provinent d’Espanya, lentament s’inicia la represa, molt sovint clandestina, de l’ensenyament de la llengua. Als anys 60, entitats culturals, com Òmnium Cultural, i moviments de renovació pedagògica, com l’Escola de Mestres Rosa Sensat, comencen a posar les bases (una en temes lingüístics, l’altra en temes pedagògics) del que serà l’escola catalana a partir de l’arribada de la de­ mocràcia al final de la dècada dels 70.

A partir d’aquell moment, Catalunya ha estat, sens dubte, la part dels Països Catalans en què hi ha hagut el consens polític i social més ampli (fins i tot més que Andorra, l’únic territori de parla catalana fins al moment independent) a l’hora de fer del català la llen­ gua primera (i principal) del sistema educatiu.

S’ha de recordar que és un model sorgit d’una decisió democràtica. D’entrada, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 va establir el català com a llengua pròpia i oficial (en aquest segon cas conjuntament amb l’espanyol). Per aconseguir anivellar la situació Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 25

LLENGUA CATALANA de les dues llengües oficials, i tenint present que la situació de la llengua catalana, a tots els nivells, era clarament i indiscutible inferior al castellà (es parla concretament de situació precària, fent servir el terme que apareix al preàmbul de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya), es va fer del català la llengua prò­ pia, primera podríem dir­ne, d’alguns àmbits públics: toponímia, administració pública de Catalunya, mitjans de comunicació de titularitat pública (catalana) i ensenyament no universitari.

Cal recordar que la Llei va ser aprovada per 105 vots a favor, cap vot en contra i només una abstenció. Es tractava d’una llei aprovada per tots els partits amb representació parlamentària (CiU, PSC, PSUC i UCD), tret del Partido Socialista de Andalucía, que després desapareixeria del panorama polític català.

Article extret de: blogs.mesvilaweb.cat ­ 12/07/15

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 26

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

1 1

El Turó Roig És el veí discret de la Roca Salvatge i el Paller de tot L'any. I dic discret, per la seva ubicació, més amagada, envers els seus amics del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Amb una alçada de 688 m, és tot un pedrot i, no està situat molt lluny 2 dels seus companys de terreny –en quant a protagonisme geologicament parlant– i a més, també és una veritable meravella visual.

Aquest pètric ha estat un vigilant reservat i prudent, del pas del temps. Modificant el seu aspecte, segons els moments de la vida, però sempre contingent i heràldic.

Quan la mainada em va preguntar sobre aquesta curiositat, vaig fer cara de pòquer, ja que poca cosa podia dir més, que era una pedra amb més pedres engantxades! Natu­ ralment, això no podia quedar aquí. Vaig decidir fer una mica de recerca per poder donar una explicació més "professional", a ulls dels nens. De passada, em servia per 3 saber una miqueta més.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 27

INDRETS DE VACARISSES Pensem, que tenim la sort de viure en un espai geològic, (una geozona, com li di­ uen els experts), que és una de les millors mostres, a nivell mundial, en quant a dipòsits de conglomerats. A part de tenir un importantíssim interés i valor patri­ monial (conjuntament amb la muntanya de Montserrat). Parlem de l'espai que queda delimitat entre la depressió del Vallès i la depressió central, i entre els rius Ripoll i el Llobregat.

Normalment s'hi fa una visita secundària, quan els caminaires fan una excur­ sió cap a la Font de la Portella o a d'altres in­ drets. Entre d'altres mo­ tius, perquè has de desviar­ te uns quants metres del camí principal. Però val molt la pena anar­hi.

Font de la Portella

Posem un punt d'inici a l'eocè (56 Ma). L'aigua era la gran protagonista al planeta, es­ calfament global, desglaç dels pols, humitat i augment d'aigua dolça, davant la salada.

El clima del planeta havia de fer, la mateixa sensació que quan fas una bona sessió de dutxa calenteta i, surts vermella com un llagostí dins un bloc de baf. Els animals que en aquells moments s'ho van passar més bé, segurament van ser els cetàcis.

Foto: Jaume Morera (1995) És doncs, en aquest moment, que els corrents d'aigua feien vida amb molta passió, i eren fortes com per arrelar amb pedrots de gran tamany fins als llits. Però també al­ tres barreges de líquids i sòlids, que per impacte feien un "Slurry" (puré), –com els menús d'aquella marca de menjar ràpid– i, arrossegaven tot tipus de partícules en el seu pas. I és això el que veiem al Turó del Roig. Un plat combinat de grans i petits material codolars, condimentats amb argiles vermelles i blocs calcaris.

Després, el pas dels segles i l'erosió ha acabat de fer la seva feina i ens permet veure aquestes capes en un sol bloc.

Carol Páez

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS

d'Enric Sànchez Cid

L'oliver i la farmacologia La droga, és a dir, la part de la planta de l’olivera que s'aprofita per a l'ús farmacològic i medicinal, són les fulles i el fruit. D'aquest últim, el que més se n'aprofita és l'oli que se'n pot extreure.

De les fulles i els fruits s’ha comprovat el seu efecte:

• • • • •

Antihipertensiu (a conseqüència d'un efecte vasodilatador perifèric), combat l’arteriosclerosi, l'artritis, les artràlgies, contra la gota.

Espasmolític.

Coronari dilatador.

Antiarítmic.

Diürètic.

Concretament, l'oli presenta d'altres propietats: hipolipemiant, acció colagoga, hipocoles­ terol, lleugerament laxant, emol·lient en aplicació tòpica, en el tractament d'èczema, pso­ riasi, cremades i altres dermatitis.

Toxicitat i contraindicacions: És convenient emprar fulles fresques o extractes es­ tabilitzats. Pot produir interaccions amb altres antihipertensius, potenciant­ne els efectes d'aquests fàrmacs.

Durant l'embaràs i la lactància no s'ha d'utilitzar les infusions de la fulla d’olivera, doncs no es tenen da­ des que n'avalin la seguretat. No s'ha d'utilitzar com a colagog quan hi hagi obstrucció de les vies biliars, tot i la tradició com a dissolvent de còlics biliars.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS Referent a l’alimentació: Les olives (fruit), així com l'oli que s'obté del seu premsat, són elements molt comuns usats en la dieta mediterrània. És un aliment amb gran valor nutritiu que conté poques quantitats de sucre i que sol menjar­se en aperitius i amanides.

L'oli d'oliva és l'element diferencial per excel·lència de l'alimentació mediterrània. S'uti­ litza tant per amanir com per fregir aliments. La seva composició en lípids aporta certs àcids grassos que són essencials pel nostre organisme i ajuda a algunes vitamines a ser absorbides pel cos humà.

Cal recordar, també, que la farigola és una de les herbes aromàtiques més comunes en la nostra cul­ tura a la qual s’atribueixen funcions beneficioses sobre la salut. Després de consumir els olis que contenen brots de farigola, s’ha detectat que els po­ lifenols de la planta són els que el cos absorbeix millor i, per tant, la possible causa per la qual s’ob­ tenen resultats més efectius en prendre l’oli que conté farigola.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS Els resultats positius de la recerca han servit per concloure que aquest oli d’oliva enriquit amb farigola és un aliment funcional més apte per protegir la salut. Per tant, permetrà fer recomanacions saludables a la població en general i, sobretot, a les persones amb coles­ terol dolent alt. Dels tots els olis del mercat amb que s’ha experimentat, és l’oli d’oliva verge el més efectiu per protegir l’ADN i el que està enriquit amb la mescla dels propis polifenols i els de la farigola.

Aquest oli resultant conté més polifenols dels que normalment trobem en un oli d’oliva comú gràcies a un procés tecnològic en el qual primer s’extreuen els polifenols de la pi­ nyolada (pasta resultant del premsat de les olives molt rica en polifenols) i posteriorment s’incorporen a l’oli. D’aquesta manera, l’enriquiment permet consumir més polifenols de l’oli sense incrementar­ne la quantitat diària recomanada.

A través del mateix procés s’hi afegeixen polifenols extrets de la farigola, controlant que no sigui una quantitat excessiva, perquè poden donar­li un gust picant.

(Continuarà)

Abans de Santa Caterina, no cullis l'oliva.

Aigua agostenca, oliva tendra.

Aigua de gener posa l'oli a l'oliver, el gra al graner i el vi al celler.

Aigua de gener, prenya l'oliver.

Aigua i lluna, temps d'oliveres.

Al gener, l'aigua és bona per a l'oliver.

Al gener, l'oli és a l'oliver.

D'oliva oliveta, no passis de dotzeneta.

D'olives i de glans, tantes en cullen els xics com els grans.

D'olives, una per sant Joan i cent per Na­ dal.

Dormir com una soca d’olivera.

El dia de la Mare de Déu de març s'empre­ nyen les oliveres.

El gavià, si troba olives avui, no les deixa per demà.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

NADAL I CAP D'ANY A ESCÒCIA Castell de Solterra

Edinburgh, la capital, es vesteix de festa any rere any, per celebrar el Nadal amb diverses acti­ vitats, com la sínia gegant (Edinburgh eye) o la pista de patinatge que s'instal·len als jardins de Princes Street (Christmas Market), així com els molts llocs de menjar escampats per tota la ciu­ tat. Però hi ha tradicions més antigues i arrelades. Sembla ser que les vacances escolars escoce­ ses tenen el seu origen al segle XVI: segons expliquen, uns estudiants de l'escola d'Aberdeen van iniciar una vaga i no van deixar entrar els mestres dins del col·legi fins que van accedir a donar­ los unes vacances de dues setmanes. Una altra de les velles tradicions afirma que les dones sol­ teres podrien esbrinar el seu futur trencant un ou en un got i, segons la forma que prengués, es podria predir la professió del seu futur marit.

Respecte al sopar de Nadal, menjar gall dindi és ara el costum més estès a Escòcia. Però això no sempre ha estat així, ja que, antigament, el sopar nadalenc consistia en oca fumada, a la zona de Caithness, o pollastre al forn, a les Highlands. El Nadal a Escòcia és una tradició relativament nova, comparada amb la del Cap d’Any. De totes maneres, aquestes festes han adquirit un autèn­ tic estil propi del país i impregnat de tradicions úniques.

El dia de Sant Esteve s’anomena “Boxing Day”. Se celebra a la majoria de països anglosaxons. En l’actualitat, és el dia que co­ mencen les rebaixes i s’ha convertit en una forma de pur reclam comercial per promocionar les vendes. Hi ha diferents versions d’aquesta celebració. Segons uns, té el seu origen en el costum de les parròquies de recaptar diners en una caixa el dia de Nadal i re­ partir­los al dia següent entre els pobres.

Altres versions deixen més de banda la religió. Segons una d'aquestes interpretacions, el nom de Boxing Day té el seu origen en les caixes amb regals que els patrons lliuraven als empleats més Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS pobres com a compensació per haver hagut de treballar el dia de Nadal. L'endemà, proveïts amb les seves caixes, viatjaven a visitar les seves famílies.

Una versió diferent sosté que, en realitat, el nom ve de les caixes que utilitzaven les famílies ri­ ques per lliurar als pobres les sobres de menjar dels inacabables banquets del dia de Nadal. Una tradició que enllaçaria d'alguna manera amb l’antic costum català de menjar canelons el dia de Sant Esteve. Tradicionalment, aquests canelons es cuinaven amb les sobres de l’escudella i carn d'olla del dinar de Nadal.

Després de Nadal arriba el Hogmanay, una de les celebracions més importants del nostre pais, des del 29 de desembre a l'1 de gener. Edinburgh i Glasgow reben l'any nou acompanyats de vi­ sitants i residents. Ningú sap amb certesa d'on ve el nom de Hogmanay encara que s'especula amb diversos orígens: “Haleg Monath”, mes sant en anglosaxó, o “Oge Maidne”, nou matí en gaèlic, podria ser el seu origen. Però la interpretació més popular i divertida és la que narra que una noia escocesa, cansada i avorrida d'haver desitjat feliç any a centenars de persones pels car­ rers d'Edinburgh, va dir: “hug many”, abraçades per tots!

Tot i que el Hogmanay se celebra a di­ verses ciutats escoceses, el més especta­ cular és, sens dubte, el d'Edinburgh. La celebració comença el dia 29 de desem­ bre, amb un espectacle únic: la “torch­ ligth porcession” (processó de torxes).

Aquesta processó recorre la milla reial acompanyada de gaites i tambors i desemboca a Carlton Hill donant pas al festival del foc. L'origen d'aquesta tradi­ ció la trobem en els antics festivals víkings que vinculaven el foc a la puri­ ficació de l'esperit.

El dia 31, la festa es multiplica amb diverses activitats per a tota la família: curses de huskies a Hollyrood Park o un triatló per als més agosarats, són només algunes de les activitats que s’hi fan. I, quan arriba el moment de rebre el nou any, es canta la tradicional “For Auld Lang Syne”.

Una de les opcions més originals per celebrar el Cap d'Any és prendre part en un Ceilidh (pro­ nunciat "queili"), el nostre ball tradicional. Es tracta d’una dansa tradicional escocesa molt sen­ zilla i, a més, la banda explica als primerencs com ballar­la. Consisteix, en línies generals, en donar voltes i seguir una sèrie de passos establerts. Així doncs, el més important no és tant tenir una tècnica depurada, sinó com passar una bona estona envoltat d'amics o, qui sap, fer­ne de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS nous. És clar que els escocesos, tenint en compte que es tracta d'un ball típic, ens ho prenem molt seriosament i l'ensenyem a les escoles, fins al punt que tothom el coneix des de la infància.

Podem trobar el Ceilidh en tot tipus de reunions socials escoceses.

Una de les tradicions molt especials és el Festival de les boles de foc de Stonehaven, una petita localitat propera al castell de Dunnottar i a Aberdeen. A mitjanit del 31 de desembre, els porta­ dors, o swingers, desfilen pel carrer principal, High Street. Al voltant dels seus cossos fan girar boles de foc fabricades amb filferro i farcides d'una mescla combustible. Seguint el redoblament dels tambors i davant l'atenta mirada dels espectadors, els portadors espanten amb el foc als mals esperits per començar l'any nou amb bon peu. El Stonehaven Fireballs Festival és gratuït i dura aproximadament uns trenta minuts.

Altres festivitats Algunes localitats escoceses també celebren la nit de Hogmanay amb foc, com Comrie, amb la seva desfilada de torxes, el Comrie Flambeaux; o la foguera de Biggar, una mena de foguera de Sant Joan que congrega els veïns del poble i s'acompanya de música fins ben entrada la nit.

La primera persona que et visita a les primeres hores o dies de l'any nou és el first­footer, i pot marcar la sort de l'any que comença. Segons la superstició, el first­footer ideal és un home de pell bruna i ben plantat. Però, al cap i a la fi, és una excusa per visitar familiars i amics. Així que qualsevol és benvingut, i més si porta una mica de whisky o shortbread com a obsequi.

Una pràctica o tradició imprescindible per donar la benvinguda a l'any nou, que segur que també es fa en moltes cases del món, és la neteja general de la llar. A Escòcia es coneix com a Redding the house (preparar la casa) i consisteix en una neteja exhaustiva, un acte simbòlic semblant al foc: la llar es purifica, preparant­la per un nou any. Abans, el Redding es practicava amb especial atenció a la xemeneia, que es netejava de cendres i brases. A més, la forma de les cendres es lle­ gia a la recerca de presagis, com solia fer­se amb les fulles del te.

També es considera mala sort començar l'any amb deutes. Per tant, abans que a mitjanit sonin les campanes, a Escòcia cal pagar tots els diners que es deuen (o, almenys, això ho diu la teoria...!).

La nostra tradició més famosa del Cap d'Any pren forma de música.

Quan la mitjanit del 31 de desembre dóna pas al primer dia de l'any nou, els presents en les celebracions del Hogmanay a Escòcia es donen les mans i entonen la cançó de cap d'any per excel·lència: Auld Lang Syne (“Pels vells temps”, o “Fa molt de temps”). És una cançó tradici­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS onal basada en un poema escrit el 1788 pel poeta escocès Robert Burns, el qual va recollir al­ guns versos d'un poema popular. Es canta també en altres ocasions solemnes, com en els fune­ rals, ja que simbolitza el passat, els canvis, els comiats i el començament de noves etapes. Amb el temps, s'ha convertit en un himne a l'amistat i s'ha traduït i s’han fet diferents versions a moltíssims idiomes, entre ells, el català (“L’hora dels adeus”).

La nit del primer dia de l’any, és tradició que les famílies es reuneixin a casa per sopar abans d'anar a alguna de les festivitats o misses de mitjanit. Com durant la temporada nadalenca, és tí­ pic que es serveixin menjars força consistents, com estofats de vedella o cèrvol, steak pie (pastís de carn) o roast beef (bou rostit). Per descomptat, tampoc falta el haggis, el plat típic d'Escòcia (un embotit especiat fet amb pulmó, fetge i cor d'ovella o xai) amb neeps and tatties (puré de pa­ tata i nap) o rumbledethumps (un plat elaborat a base de patata, col, ceba i mantega amb format­ ge gratinat). El menjar s'acompanya d'un bon vi o whisky. A l'hora de les postres, la taula s'omple de dolços. El més típic del Hogmanay és el black bun, un pastís farcit de fruites confi­ tades, fruits secs i espècies i d'una textura molt densa. Un altre dolç molt present en aquesta època són les mince pies, cassoletes farcides de fruita i espècies. Tampoc poden faltar a taula les típiques galetes de mantega, el shortbread, o el tablet, un dolç fet a partir de mantega, llet condensada i sucre.

Les frases següents són algunes de les expressions per felicitar les festes a Escòcia: Lang may yer llum Reek! ­ Que la teva xemeneia fumegi durant molt de temps!

Aquesta curiosa felicitació es remunta als temps en què tenir carbó per a la llar de foc era sinònim de tenir diners per escalfar la llar. Té una divertida variant que diuen que es va originar a Edinburgh: Lang maig yer llum Reek... wi'ither folks coal! Que la teva llar de foc fumegi durant molt de temps... amb el carbó dels altres!

A guid New Year! ­ Feliç any nou!

A guid New Year to ane an 'a' and mony maig ie see! ­ Bon any nou a tots, i que així sigui per molts anys.

Nollaig Chridheil agus Bliadhna mhath Ur! ­ Bon Na­ dal i feliç any nou.

Slàinte ­ Salut.

Meal do naidheachd – Felicitats!

Douglas R. Hannah

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

MONESTIR DE SANT PERE DEL BURGAL Les ruïnes de l'antic monestir de Sant Pere del Burgal es troben sobre la Noguera Pallaresa, enlairades, al marge esquerre i en front d'Escaló (Pallars Sobirá).

Estat de l'edifici el 1984

L ’origen del monestir de Sant Pere del Burgal és confús i el primer esment cert data del 859. L’abadia de Gerri va voler­lo absorbir d’inici i en el segle XI va convertir­se en pri­ orat del monestir de la Grassa al Llenguadoc. El 1337 va esdevenir possessió de l’abadia de Ger­ ri fins a la seva abolició al 1835.

Aquest monestir es troba esmentat per primer cop en un precepte del comte Ramon I de Tolosa de l’any 859 on li concedeix immunitat, alhora que demostra que aquest establiment estava ja consolidat; possiblement era una fundació del mateix comte Ramon. Aviat va quedar vinculat al monestir de Gerri, quan els dos únics monjos del Burgal van integrar­se a aquesta abadia a causa de la decadència del lloc.

En aquesta època depenia plenament de La Grassa, fet que va ser confirmat pel comte Sunyer de Pallars el 1006. Tot i això, el monestir va continuar rebent la protecció de la casa comtal. Les di­ ferències entre La Grassa i Gerri continuaren durant anys, fins un acord del 1337 pel qual el lloc restava com a priorat de l’abadia del Rosselló, mentre que Gerri es quedava amb diversos béns patrimonials del monestir. A causa de la seva decadència, va ser secularitzat el 1570, i el 1770 va tornar a quedar vinculat a Gerri, pràcticament sense activitat. Subsistí, al menys nominalment, fins la desamortització de l'any 1835.

De l'església es conserva la capçalera de llevant, amb els tres absis convertits en capella, l'únic espai cobert. També es conserva el mur i els arcs de separació de la nau de tramuntana, i l'absis de ponent. De les altres dependències monàstiques no en queda una gran cosa, només restes d’alguns murs. També conserva un paviment de còdols.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS D’aquest lloc hi procedeix un valuós conjunt de decoració mural, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. Hom vincula aquesta obra al Mestre de Pedret i caldria situar­la entre els segles XI i XII. La conca absidal conté un pantocràtor envoltat d’arcàngels i profetes (molt deteriorat), entre les finestres hi ha una banda amb la Mare de Déu i cinc apòstols (molt ben con­ servat) i a la part més baixa un personatge femení.

De l’antiga casa en resten els vestigis de l’església, reduïda a la capella de l’absis major. Es tracta d’una obra del primer romànic o llombard del segle XI i de con­ figuració basilical, amb la singularitat de posseir dos absis enfrontats, un a l’oest i, el principal, a l’est. La restauració enceta­ da el 1998 va posar al descobert més vesti­ gis de pintura mural romànica que s’ha sumat a la reproducció de les parts ante­ riorment extretes i exposades al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, obra molt destacada de final del segle XI.

Estat actual Aportació: Josep Graells Font de dades: romanicobert.cat

Pintures de l'àbsis ­ s. XI / Museu Nacional d'Art de Catalunya Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Teresa Campañà Cassi Una de les primeres metgesses catalanes

Teresa Campañà Cassi va néixer a Barcelona el 4 de maig de 1889. Era filla de Josep Campañà Martí, natural de Tarragona, i de Magdalena Cassi Gibert, natural d’Olesa de Montserrat. Va ro­ mandre soltera. La seva mare esdevingué llevadora l’any 1891 i la seva germana, Francesca, es féu dentista, professió que llavors no requeria titulació universitària. Els pares, Josep i Magdale­ na, es van casar, el 2 de desembre de 1882, a l’església de la Puríssima Concepció, de Sabadell, d’on eren veïns. Després van viure alguns anys a Olesa, concretament al carrer de la Riera, on tingueren dos fills, Josep Maria i Pere, morts en edat infantil. Finalment es van instal·lar a Bar­ celona, o per millor dir, a la llavors vila de Gràcia. El pare, Josep Campañà Martí, era fill de Jo­ sep Campañà, natural de Sant Cugat del Vallès, i de Francesca Martí, tarragonina. Primerament era paleta però després, en una època de guerres, es dedicà, amb reeiximent, a fabricar calçat per a la tropa. La mare, Magdalena Cassi Gibert, era filla de Jaume Cassi Aragall, pagès olesà, de cal Negre del Xecu, i d’Antònia Gibert Boada, de cal Pel·la, però oriünda de Vacarisses.

Estudià el batxillerat, en règim d’ensenyament no oficial, a l’Institut de Barcelona (1905­1907) i a l’Institut de Figueres (1907­1910), on féu els exercicis de grau el 16 de juny de 1910, encara que no li va ser expedit el títol fins al 20 de maig de 1912. Cursà la carrera de medicina a la Uni­ versitat de Barcelona, fent dues assignatures del període preparatori a la Facultat de Ciències (1909­1910) i les del període de llicenciatura a la Facultat de Medicina (1911­1917). L’examen de grau el va fer els dies 26 i 27 d’octubre de 1917, però el títol de llicenciada en medicina i ci­ rurgia no li fou atorgat fins al 29 de març de 1920. Tant en l’expedició del títol de batxillerat com en el de llicenciatura, hi hagué un retard considerable, d’uns dos anys, qui sap si per la seva condició de dona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS S’ha de significar que fou una de les primeres catalanes que es va llicenciar en medicina. En efecte, ella feia el número 14 de les dones que primerament obtingueren la llicenciatura en me­ dicina per la Universitat de Barcelona. Aconseguí graduar­se l’any 1917, i abans ho havien fet, en els anys que s’indiquen, les universitàries següents: Maria Helena Maseras Ribera (1882), Maria Dolors Aleu Riera (1882), Martina Castells Ballespí (1882), Dolors Lleonart Casanovas (1886), Sinesia Pujalte Martínez (1901), Maria Miracle dels Desemparats Andreu Boïgues (1903), Francesca Fontova Rosell (1903), Trinitat Sais Plaja (1904), Montserrat Bobé Marsal (1904), Virgínia Soler Alberola (1908), María Dolores Pujalte Martínez (1908), Margarida Segu­ ra i Segura (1914) i Encarnació Tuca Nasarre (1914).

Acabada la carrera, completà la seva formació mèdica a França, on esdevingué membre de la Société de Médecine et d’Hygiène Tropicales. A París fou metgessa interna dels prestigiosos hospitals Hôtel­Dieu, Sant Louis, Broca i Rothschild. S’especialitzà en ginecologia. En les seves targetes de visita feia constar que tractava malalties de la dona, però també casos de medicina general. Primerament tingué el consultori a la Diagonal, número 432, i després de la guerra a la Ronda de Sant Antoni, número 26.

Participà en diversos col·loquis, alguns dels quals radiofònics, i pronuncià algunes conferències, com les organitzades per la Federació de Sindicats Lle­ ters de Catalunya, a finals de l’any 1928, sobre les qualitats de la llet i els perills de la llet impura. En una entrevista que li varen fer, l’any 1931, a la re­ vista Caras y caretas, deia que "noto en mi pro­ fesión de médico aspectos de interés marcadamente femeninos, además de los eminentemente técnicos".

De tota manera, en aquella època, "la carrera uni­ versitaria abrazada por la señorita Campañá Cassi es dura para la mujer", com reconeixia l’entrevista­ dor, malgrat que la dona "se supera para conquistar derechos y señalar rumbos". En el mateix número de l’esmentada revista, Teresa Campañà col·labora­ va amb un article titulat "Lo que es un niño", asse­ nyalant la importància del nen com a forjador del futur. Amb el director de la revista Caras y caretas, de nom Joan Mañé i de pseudònim Mecachis, tin­ gué una amistat que no resultà gens satisfactòria.

A Olesa, on tenia molts familiars, passava llargues temporades, sobretot a l’estiu. Els seus pa­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS rents li deien col·loquialment Teresita, però la gent de la vila es referien a ella com la Metgessa.

Era una dona culta i elegantíssima. Ella i la seva germana Paquita, quan passejaven per Olesa "eren l’admiració de tothom, feien molt de goig, amb aquells vestits tan elegants i amb les seves ombrel·les, en fi, unes verita­ bles damisel·les", en paraules del seu cosí Gabriel Cassi Sales.

Fou objecte de diversos actes d’homenatge, com el que li van fer, el 25 de gener de 1948, al teatre Mansió de l’Art. En la corresponent ressenya de premsa es deia que, "en honor de la eminente doctora Teresa Campañá Cassi, todo Barcelona pasó por la Mansión del Arte para rendir el homenaje".

Vers l’any 1960 va començar a patir una ar­ trosi progressiva a les cames, que va abocar­ Concessió de la Creu de Sanitat la a un estat d’invalidesa i a una situació econòmica precària. El 5 de gener de 1977, la metgessa Teresa Campañà Cassi va rebre la Co­ manda de l’Orde Civil de Sanitat, o Creu de Sanitat, segons consta en el títol corresponent: "El excelentísimo señor ministro de la Gobernación se ha dignado conceder a usted por orden de esta fecha el ingreso en la Orden Civil de Sanidad con la categoría de Encomienda". Un guardó Extret del llibre: Metges, cirurgians i apotecaris d'Olesa de Montserrat Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS LA SOLEDAT Hi ha èpoques més assenyalades de l’any, com el Nadal, que acostumem a compar­ tir amb la família i amics, però també és un moment especialment delicat i emotiu per a les persones grans que es troben so­ les, o de mitjana edat, com jo, però que no tenim ningú de família i alguna malal­ tia un xic seriosa. Mentre la majoria de la societat, quasi només pensa en materia­ lisme i consumisme, les persones soles viurem aquests dies amb certa nostàlgia.

Aquesta solitud no volguda neix del neguit de no estar acompanyat en la vi­ da. En general, la societat no vol conèixer el fet que moltes persones viuen soles. Es comença a donar voltes a les coses, a pensar que abans eres molt activa, que tenies família i, que de mica en mica, es va apropant la darrera etapa de la vida en soledat. El Sant Pare deia que una de les malalties més esteses avui és la solitud del qui no té cap vincle. És molt fàcil tancar els ulls davant una realitat que alguns vivim. Ens esperen uns dies d’incomprensió, melangia, al contrari de molta altra gent que, potser es pensen que ho tenen tot, família, diners, salut, regals, bons àpats...

Però, malgrat tot, estar sol en un lloc, uns dies o sempre, no comporta sentir­ se sol en la vida. Si cerquem Déu, si ens obrim a Ell, descobrirem que no es­ tem mai sols. No hi ha dubte que l’Infant Jesús ens farà viure aquests festes amb caliu, alegria, il·lusió, afecte. Poder tenir una conversa, una persona que t’escolta, un bon ambient de trobada i companyia... Tot això és el millor remei contra la soledat. Cal més generositat i solidaritat per part de tots –so­ bretot l’Església­, algú amb bon cor, que et doni suport i ànims, i sentir­se estimat i acompanyat sempre, no tan sols per Nadal.

Un Sant i joiós Nadal, i molt bones festes per a les vostres famílies!

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Els nostres àngels

E

Pròleg

n el món bíblic es comença a parlar dels àngels tardanament. Dues causes influïren en llur aparició. L’una és la transcendentalització de la idea de Déu. En els temps més antics Déu apareixia com a molt proper, familiar, com es troba en el document jahvista. Després, Déu es va allunyant, transcendentalitzant, amb una concepció més purificada. Llavors, per omplir la distància, o fer simplement de pont, comencen a aparèixer els mitjancers, homes, ri­ tus i àngels. No es pot negar que també ha influït a desvetllar en el món jueu la creença en els àngels el contacte que els hebreus tingueren amb les cultures babilòniques i, sobretot, pèrsi­ ques, durant l’exili.

El mot llatí angelus ve del grec aggelos, que és la traducció de la paraula hebrea malak, que vol dir emissari. Malgrat que en alguns passatges bíblics, els àngels hi figurin amb un cert caràcter subsistent, individualitzat, en general hi són descrits com a símbols de Déu mateix, de la seva presència actuosa en el món i en la història. Avui els biblistes estan d’acord a afirmar aquest caràcter simbòlic dels àngels bíblics. Serien, doncs, la representació simbòlica i sensibilitzada de l’actuació de Déu en el món, de la seva presència i, en concret, del que s’anomena en llenguatge bíblic la seva glòria.

Existeixen? Malauradament –i dic malauradament perquè la seva figura és molt simpàtica i bo­ nica– m’inclino per la negació. I això perquè, a més del seu ja esmentat caràcter simbòlic en la Bíblia, un ésser creat merament espiritual, en no tenir matèria, estaria privat del principi de limi­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS tació i fóra, consegüentment, infinit. Però d’infinit, per definició, és a dir, per la mateixa natura­ lesa del concepte, només n’hi pot haver un, car la idea d’infinit exclou la dualitat. Amb tot, és prudent deixar una porta oberta a les coses que ens ultrapassen. Qui pot afirmar amb rotunditat que no existeixen éssers intel·ligents en altres mons, dotats d’una matèria més subtil que la nos­ tra i, per això mateix, més capaços que nosaltres i amb unes qualitats distintes de les nostres?

Foren aquests els àngels bíblics, que Déu hauria utilitzat al servei dels homes? Veritablement no tenim cap base per afirmar­ho, malgrat les fantasioses elucubracions de certs autors de fic­ ció científica sobre alguns passatges de Daniel i d’Ezequiel.

Sigui el que sigui de tot això, no és d’aquests àngels del que es parla en aquest llibre, sinó d’uns altres: les nostres coses. Quan mirem les realitats amb bonhomia, aquestes es transformen en àn­ gels, uns àngels que ens acaricien i ens ajuden a ser humans. Més encara: si les mirem bé, amb ulls de poeta o d’artista, veurem que tenen un àngel. És el seu esperit. No es tracta, evidentment, de la seva estructura íntima, científicament comprovable, sinó de quelcom més pregon, quelcom que viu i aleteja en la cosa: la seva ànima que ens parla i somriu. I val la pena de captar l‘àngel de cada cosa, de deixar que ens abraci i de conversar amb ell. Aleshores la nostra vida esdevé molt més rica, molt més plena, reblerta d’un món meravellós, un xic màgic, i tan real com la nostra pell o el nostre terrer.

Algú dirà que són fantasies. I què? Es que la fantasia és nociva? No és, a vegades, allò que de més real som els homes? Ella fa aparèixer les nostres profunditats més amagades, allò que voldríem ser i que, malauradament, no som. En el fons de la nostra carn i del nostre esperit, com la cosa més real i nostra, hi ha el somni. I bé podem dir que en el principi hi havia el Somni, i el Somni començà a desplegar els seus retaules màgics: fou l’univers. Dia primer.

En aquest llibre, sota la imatge d’un àngel, estèticament tan bella, es descriu una realitat casolana, nostra. És com un joc, però un joc que vol acostar­nos als fills de la terra i als sentiments dels homes, un joc on hi cap el somni i on tot es mira amb ulls benignes. S’hi descriuen les mans, els llacs, la il·lu­ sió, l’amistat, la cendra, i tantes altres coses. N’hi hauria d’haver infinitament més, tants com realitats existeixen. Però, per dissort, hem de posar un límit a cada cosa, i també a un llibre.

Segurament, amic lector, que n’hauries volgut algun que no hi és. Fes­lo; mira la cosa i fes­lo, i així corregiràs el meu oblit i tu seràs ensems una mica un àngel.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

LA POLÍTICA DEL CORC Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola apareix la següent accepció de la paraula "corc": fig. persona o cosa que, a poc a poc, va gastant i consumint la hisenda. Els partits polítics consti­ tucionalistes que defensen el manteniment de la unitat d'Espanya propugnen la submissió de Ca­ talunya a Espanya i pretenen mantenir a qualsevol preu, "sigui com sigui". Referint­nos concretament a les seves actuacions no violentes, observem: a) Que apliquen la consigna de "divide et vinces" que dirigeixen als partits independen­ tistes catalans, fent creure als seus militants que les divergències entre ells impediran qualsevol acció conjunta encaminada a la creació de la República Catalana, és a dir, animen les divisions de criteris, fent creure al poble que la seva aspiració independen­ tista és una utopia i aprofundeixen en l'enfrontament entre catalans independentistes i constitucionalistes. b) Magnifiquen la transcendència dels trasllats de domicili social de societats catalanes fora de Catalunya, fugida de capitals, alentiment d'inversions a Catalunya, difonen es­ tadístiques inexactes demostratives que les coses a Catalunya van de mal en pitjor. c) Com a conseqüència del que s'ha exposat tracten de crear un ambient de desànim que apagui l'entusiasme independentista i indueixi a la renúncia a l'aspiració inde­ pendentista. d) Fan apel·lacions a la disposició de l'exèrcit a intervenir en suport de la Constitució, si aquesta és vulnerada. e) Recorden que tenen el suport de la policia per recolzar la defensa de la unitat d'Espanya. f)

Presenten com a triomfs espanyols, els èxits internacionals assolits per Catalunya, do­ nant a entendre que sense el suport d'Espanya, Catalunya seria desconeguda al món.

g) Amaguen el trasllat de fires o esdeveniments de transcendència internacional, que tra­ dicionalment se celebren a Catalunya, a altres comunitats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS És evident que les actuacions descrites i altres de similars, tenen un impacte en l'aspiració inde­ pendentista dels catalans i que aquesta propaganda tòxica constitueix una vilesa que es veu con­ trarestada pel seny que caracteritza els catalans.

En definitiva, la distorsió de la informació que arriba a la població, té com a efecte un alenti­ ment dels avenços dels independentistes que no es deixen corcar, però seria ingenu pensar que tindrà un efecte dissuasori sobre l'aspiració independentista.

Catalunya gaudeix del dret a la seva lliure determinació en virtut dels articles 1.1 i 2.1 del "Pacte Internacional de drets civils i polítics" (NY16.12.1966) (al qual es va adherir Espanya) i de l'Art. 27 de la "Convenció de Viena sobre el dret dels tractats "(Viena 1969.05.23) (al qual es va ad­ herir Espanya).

Segons aquest últim article, els signants del "Pacte" no poden invocar les disposicions del seu dret intern (Constitució) com a justificació de l'incompliment del "Pacte".

Sentència del Tribunal Internacional de La Haia del 22 de juliol del 2010: “Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les de­ claracions unilaterals d'independència.

Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d'un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona.

I declarem que en una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i mo­ difica quan sigui necessari la legalitat vigent”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Barchinona, un passeig per la Barcelona medieval Durant l’època medieval, la ciutat de Barcelona (anomenada Barchinona) va créixer de manera constant, tant en nombre d’habitants com en extensió. La Barcelona de l’alta edat mitjana s’a­ grupava al voltant del barri episcopal i del palau comtal, dins de l’antiga muralla romana, però a mida que va augmentar la població van ocupar­se els camins i van crear­se nous barris extra­ murs, les viles noves.

Aquest creixement fora muralles va fer necessària la construcció d’una nova línia defensiva que definiria els nous límits de la ciutat. Així, la nova muralla va construir­se entre finals del segle XIII i principis del XIV. Aproximadament en dos­cents anys, la ciutat de Barchinona havia multiplicat per quatre la seva extensió i el seu nombre d’habitants. Aquest perímetre delimitat en la baixa edat mitjana va con­ figurar la fesomia de Barcelona al llarg dels segles i no seria derrocat fins a mitjans del segle XIX. Quan pensem en una ciutat medieval emmurallada, hem de tenir present la importància que tenia el fet de ser­ne a dins o a fora d’aquesta. D’aquesta manera, fins al segle XIII, els habitants de les viles noves restaven fora del recinte de la ciutat en espai oberts i mal urbanitzats, separats de l’urbs per rieres i malesa. En canvi, amb la nova muralla del segle XIV, quedarien dins els murs Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS que protegien i tancaven a la vegada, que definien el ciutadà amb els seus privilegis i es­ tablien un sistema d’impostos.

Muralla endins, els carrers de la ciutat eren estrets i encara es van anar empetitint més amb pedrissos, taules i taulells que complicaven el pas dels vianants. L’ambient general era d’una gran activitat. Arreu es podia observar el tragí de les pedres que venien de Montjuïc.

La febre constructora a Barcelona no va aturar­se durant els darrers segles de l’edat mit­ jana: edificis religiosos i civils van vestir­se segons el nou estil gòtic, cada vegada hi ha­ via més cases i palaus de pedra que donaven un aspecte a la vegada elegant i sobri a la ciutat.

Església de Santa Maria del Mar

Al segle XII, els comtes van arribar a Barcelona amb un patrimoni molt debilitat, fet que provocaria que al llarg del segle es creessin iniciatives per a augmentar i fiscalitzar el seu patrimoni. Això es realitzaria a través dels monopolis senyorials, sobre el sacrifici i la venda de bestiar, sobre els forns, els molins i les peixateries. Aquesta nova fiscalitat afectava l’activitat comercial dels forasters i els habitants de la ciutat, que pagaven im­ postos en funció de la seva riquesa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS El comte­rei es recolzaria en les noves elits urbanes que l’ajudaven donant suport econò­ mic a la seva política d’expansió per la Mediterrània, i això va comportar la creació d’u­ nes noves institucions de poder, vinculades al poder municipal encarnat en la institució del Consell de Cent.

El Palau Reial, residència i centre de poder dels comtes­reis d'Aragó a la Barcelona medieval

Al segle XIII, la ciutat va canviar la seva fesomia: en el camp urbanístic i arquitectònic. Barce­ lona s’havia convertit en el principal port de la Corona d’Aragó i en un dels més importants de la Península. A la ciutat arribaven mercaders i mercaderies de tot arreu: productes de luxe vin­ guts d’Orient (espècies, sucres, colorants); teles de Flandes i marfil i esclaus d’Àfrica. Des de la ciutat aquests productes es redistribuirien per tota la Península.

L’exportació dels productes locals també va iniciar­se en aquest segle, però va consolidar­se a inicis del segle XIV, quan va créixer la quantitat i qualitat de productes manufacturats que s’in­ troduirien en les rutes comercials internacionals. Això va donar lloc a la creació dels consolats de mar, institucions creades per a vetllar pels interessos dels mercaders de la Corona.

Una de les característiques de les ciutats medievals era la barreja de gent que hi hauríem trobat.

Tot i que sempre eren una minoria, hi hauríem pogut trobar menestrals de nacions diverses, com molts occitans i alguns castellans, francesos, anglesos, italians, etc. Aquesta barreja de gent di­ versa encara era molt més gran en ciutats portuàries i mercantils com Barcelona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS A Barchinona, la majoria de la població era cristiana, però existia una important comuni­ tat jueva que s’agrupava al Call, i una petita comunitat musulmana que es va quedar a viure­hi després de la conquesta franca. Les tres comunitats mantenien una bona con­ vivència, i fins i tot freqüentaven els mateixos banys, encara que en horaris diferents, i tenien negocis en comú.

Però, quan el IV Concili Leterà de l’any 1215 va imposar un seguit de disposici­ ons que comportarien l’aïllament de les comunitats jueves a tota Europa, el Call jueu barceloní va restar aïllat.

El Papa Inocenci III

A Barcelona hi havia un dels barris jueus més grans de tota Catalunya on es calcula que, en el segle XIV, hi vivien unes 4.000 persones. Finalment, el Call jueu barceloní va ser assaltat l’any 1391, fet que va provocar la conversió forçosa d’uns, la fugida d’altres i la total desaparició del barri com a entitat diferenciada dins de la ciutat.

Extret de: blogs.sapients.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 49

Foto. Isabel Roumens

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­Desembre 2018 ­ Pàg. 50